Upload
sjsolidari
View
121
Download
2
Embed Size (px)
Citation preview
Aquests darrers dies hem pogut llegir a la premsa diversos articles d’opinió que, una vegada més, qüestionen la feina de les oenegés a l’Àfrica. La recent
aparició del llibre d’en Gustau Nerín, Blanc bo busca negre pobre, ha reanimat el debat sobre el paper i la bondat d’aquestes organitzacions en el continent africà.
En aquest llibre, en Nerín critica que les oenegés intervinguin en el territori imposant els models de cultura i de societat occidentals, sense tenir en
compte les necessitats i costums pròpies de cada comunitat. Aquesta opinió també la comparteix en Lluís Mallart, missioner i antropòleg que ha viscut al Camerun i que lamenta que els cooperants viatgin a l’Àfrica sense la voluntat d’aprofundir en el coneixement de la cultura dels seus pobles, i es limitin a exportar els seus models d’estructura i de benestar social.
En el llibre es destaca, també, la descoordinació de les diverses oenegés que actuen sobre un mateix territori, així com l’escassa professionalitat
del voluntariat que, sovint, planifica projectes o intervencions paternalistes o dependents que no fomenten el desenvolupament autònom dels pobles. En aquest sentit, l’Albert Sánchez Pinyol, escriptor i antropòleg, diu que algunes oenegés són herència de les missions que han confós solidaritat amb caritat i que el que estan fent no es cooperació sinó subordinació.
La resposta a aquestes crítiques no s’ha fet esperar per part dels responsables d’organitzacions internacionals amb molts anys d’experiència. Així, en
Francesc Mateu, president d’Intermón-Oxfam diu que les grans oenegés actuen sobre les demandes dels mateixos africans i són les contraparts les que proposen els seus plans. L’Aitor Zabalgogeazcoa, de Metges sense Fronteres, reivindica l’eficàcia de les campanyes de vacunació i de prevenció de malalties, que han reduït, realment, l’índex de mortalitat de la població africana.
Més enllà de la polèmica que sorgeix quan es contrasten diferents punts de vista, amb el que tothom coincideix, és que el problema de l’Àfrica no esdevé
de les particularitats de la cooperació, sinó de les regles del comerç internacional i de les polítiques de desenvolupament dels països rics. Com apunta l’antropòleg Lluís Mallart, l’Àfrica, més que cooperació, el que necessita és justícia.
És per això que, al marge de qualsevol opinió sobre els encerts i els desencerts de la cooperació al llarg dels anys, estem d’acord amb els que sostenen que
el paper més important de les oenegés ha de ser el d’evidenciar amb realisme les diferències entre nord-sud, i el de pressionar els governs dels països més rics perquè estimulin polítiques comercials a favor dels més pobres.
Membres de Justícia i Pau de Sant Just, en una visita al centre Fandema de Tujereng, van fer una aportació econòmica per a l’instal·lació d’un reg gota a gota per a l’hort d’aquest centre.
Aquest any la Festa de la Pau es va dedicar als conflictes d’arreu del món. Justícia i Pau i Sant Just Solidari van participar-hi de forma conjunta, col·laborant a difondre el conflicte de l’aigua.
Àfrica, novament polèmicaEditorial
Ba
ula
EL
BU
TL
LE
TI
INF
OR
MA
TIU
DE
SA
NT
JU
ST
SO
LID
AR
I
Núm. 69
Any XVI
Maig de 2011
2a època
C/ de la Creu, 73 - 08960 Sant Just Desvern
Telèfon: 93 473 65 84
Internet: www.justsolidari.cat
E-Mail: [email protected]
4 Baula
Editorial
Primer contacte amb Gàmbia i les seves dones
20 anys d’agermanament entre Sant Just Desvern i Camoapa
Breus
1
2
4
4
20 anys d’agermanament entre Sant Just Desvern i Camoapa
Breus “De todos los animales de la creación, el hombre es el
único que bebe sin tener sed, come sin tener hambre i habla sin tener nada que decir”
John Steinbeck Premi Nobel de Literatura 1962
Les oenegés a l’Àfrica
L’apoderament de les dones de Tujereng
Primers actes de celebració
Zoom
E l passat 23 de març, aprofitant la visita de l’Ignasi Aranda, membre de la permanent de SJS, a Camoapa, l’Ajuntament d’aquest municipi va celebrar un acte per commemorar els vint anys
d’agermanament entre Camoapa i Sant Just Desvern. Va ser un acte públic, molt emotiu, on hi van participar la totalitat dels membres de l’actual “Consejo Municipal” i part de la població de Camoapa. El Dr. Plutarco Hernández, l’actual batlle, va fer lliurament d’un obsequi a l’Ignasi per tal de fer-lo arribar a l’Ajuntament de Sant Just Desvern. M Jose de Molina, presidenta en funcions de SJS, va fer entrega d’aquest reconeixement a l’alcalde de Sant Just en el Ple de l’Ajuntament celebrat el dia 28 d’abril.
La signatura formal de l’Agermanament entre els municipis de Camoapa i Sant Just Desvern va ser el 31 de març del 1991, sent aleshores
batlles el Sr. Jorge Duarte de Camoapa i Lluís Segura de Sant Just Desvern.
La distància de 9.000 quilòmetres que separa Camoapa i Sant Just Desvern
només existeix físicament, ja que al llarg d’aquests 20 anys d’agermanament s’han creat uns vincles d’amistat que les fa sentir molt unides. La il·lusió per seguir treballant junts, amb la finalitat de millorar el futur de les seves poblacions, continua amb la mateixa força que a l’inici.
Amb el suport de:
digital, a través del taller d’informàtica, on la Lourdes i en F. Kennedy, professor de Ghana, resident a Gàmbia des de fa molts anys, realitzen les primeres explicacions.
Només són quatre dies, quatre tardes que treballem plegades amb elles, però sembla
que sigui molt més. La intensitat de la demanda i l’interès per seguir aprenent és molt especial.
Quan el sol sembla que baixa d’intensitat, les dones i nosaltres anem recollint, cansades,
satisfetes, i amb una salutació de “fins demà”, reprenem la tornada cap a Bendula Lodge, un lloc que la Sílvia ens ha trobat per descansar i recuperar forces. Un espai que, com tot el que es viu en aquest país, és especial, rodejat de grans arbres, amb la visita de dues mones que cada nit ens donen un concert nocturn sobre la teulada. Sentim que la força del projecte, a partir de la iniciativa de la Sílvia i el seu marit Malang, comença a ser una realitat.
Ens acomiadem un dia ple de llum, de feina i d’emocions. Tenim el privilegi d’inaugurar
el taller d’estampació, fent unes pràctiques on totes podem gaudir i aprendre dels processos i dels resultats espectaculars de la transformació de les robes blanques. I molt especialment, ens sorprenen oferint-nos com a present el logotip de Sant Just Solidari en batik. Una iniciativa
que entronca plenament amb el que elles varen proposar en el seu dia: aprendre nous oficis per promoure vendes locals d’autofinançament.
Un “adéu!”. Un “fins ben aviat!” ens rectifiquen les dones; i ens fa sentir que ens emportem
més del que hem deixat.
Seguirem amb molt d’interès tot el que el centre Fandema, Centre d’ocupació i formació
de dones, realitzi, i donarem tot el suport que des de SJS poguem oferir, seguint les línies de col•laboració i desenvolupament que configuren els objectius de la nostra entitat.
Agraïm la generositat de les dones. A totes elles, gràcies.
Grup de voluntàries de Sant Just Solidari
Són les 7 de la tarda del dissabte 16 d’abril. Ja ho tenim tot a punt per viatjar cap a
Gàmbia. Després de 4 hores i mitja arribem a Banjul, la capital, on la Sílvia Llopart, representant de Solidança i responsable del projecte del centre per a la formació de dones de Fandema, que en mandinka vol dir “vine, i amb els teus recursos, autoajuda’t”, ens espera amb la furgoneta que ens portarà a Tujereng.
Sant Just Solidari va començar a donar suport a aquest projecte l’any passat,
gairebé al mateix temps que es posava en marxa. L’objectiu d’aquest viatge era conèixer el seu funcionament i situar-nos en un nou territori i en una altra realitat.
Tot surt com esperàvem. Plenes d’il•lusió ens endinsem a la festa de benvinguda, que alhora
coincideix amb el tancament del curs d’educació postural de l’Esme i la Glòria. Ens envaeixen les mirades de les dones que tímidament ens saluden sense deixar les seves feines; unes preparen l’àpat comunitari, les altres, endrecen l’espai on menjarem, el lloc on guarden els farcells de roba de Solidança. Comencem a intuir que seran un dies molt especials. L’amabilitat que acompanya cada decisió, cada proposta, ens desperta nous sentits, nous aprenentatges, noves olors i nous sabors.
La senzillesa de la gent, juntament amb els “good
morning” dels matins dels veïns mentre passegem pels carrers empolsegats, no deixen de provocar-nos entusiasme. Volem conèixer el projecte i també visitar els voltants de la costa atlàntica, gaudir dels mercats i de la
seva gent, enlluernar-nos amb les platges, provar nous àpats, begudes autòctones, en fi, descobrir un munt de noves sensacions.
Quan ens posem a treballar amb les dones, el primer que ens sorprèn són les ganes
d’aprendre. Sabem que per venir al centre de formació, han hagut de deixar la casa endreçada, els fills a càrrec d’alguna persona, o venir amb ells, si es tracta de mares que encara els alleten.
Ens sorprenen quan demanen amb insistència i il•lusió, en què i com poden millorar, com
ho han de fer. Ens organitzem en tres tallers que funcionen de manera simultània: en un primer espai, amb l’ajut de la Maria i la Jose, algunes aprenen a cosir; altres ja en saben, però volen aprendre’n més per seguir elaborant noves
produccions i dissenyant algun patró.
D’altres s’entusiasmen amb la lògica de comptar, de
seguir aprenent a fer operacions matemàtiques; els agrada i s’animen a avançar quan senten
les paraules i veuen els somriures d’aprovació de l’Aina i l’Angelina. I la resta s’endinsen en el món
Primer contacte amb Gàmbia i les seves dones
2 Baula 3 Baula Núm. 69
Ens envaeixen les mirades de les dones que tímidament ens saluden sense deixar les seves feines.
Sentim que la força del projecte comença a ser una realitat.