CEM Boletín de divulgación cultural Año XXXII Número 91 Enerollunio 2014

Edita Centro de Estudios del Maestrazgo

Directora Ana Meseguer Branchat

Consejo de redacción Joan Ferreres Nos Javier Hernandez Ruano Ximo Roca Albalat Pere-Enric Barreda i Edo Casto Sorli Moliner Juan B. Simó Castillo Javier Folch Julio Monfort Rafael Monferrer

Coordinador gabinete lingüístico Jaume Rolindez Fonollosa

Traducción al inglés Jaume Pellicer Verge

lIustración de portada Amat Bellés Roig

Distribución y coordinación Antonio Cuenca Caballero

Suscripciones Intercambios CEM Apartado de Correos, 271 CI. Mayor,3 12580 Benicarló cemaestrat@hotmail.com www.cemaestrat.org

Diseño Branchat & Ferré

Impresión Jordi Dassoy, Impressor.

Registro ISSN 0212-3975 DL CS-283-84

© Los derechos sobre los contenidos corresponden a los diversos autores.

El CEM es una entidad cultural no lucrativa inscrita en el Registro Autonómico de Asociaciones de la Generalitat Valenciana con el n° 619, por este motivo las personas que faciliten al CEM sus artículos para ser publicados, renuncian a reclamar al CEM ninguna compensación por su colaboración. El CEM podra divulgar los textos de los artículos publicados en este boletín, por medios informaticos, via internet, o por cualquier ot ro medio de difusión que el CEM considere oportuno en cada momento para la mejor consecución de sus objetivos estatutarios de divulgación de la cultura del Maestrazgo.

El CEM no se hace responsable de las opiniones de sus colaboradores en los trabajos que publica, ni necesariamente se identifica con las mis mas.

Colaboran en la presente edición

•gTPUTACT~1 CASTELLO i Ajuntament

de Benicarló ... Fundació ~~ Caixa Benicarló

Sumario Sumari Contents

COMU ICACIONES XIII JORNADAS DEL CEM

8 Els ràfecs pintats del Maestrat. Amat Bellés Roig

28 Mètodes tradicionals de caça en Atzaneta-El tord de les ànimes. Juan José Escrig

44 Dinàmica poblacional de Rhynchocerithium valeriae (Gastropoda) de la formació Margues de Cervera del Maestrat. Enric Forner i Valls, Joan Castany i Alvaro, Vicent Gual i Ortí

60 «L'Herba Cuquera», alga tradicional terapéutica. Juan B. Simó Castillo

70 Col·lectivitzacions a Càlig: un somni trencat al final de la Guerra Civil. Pedro Manuel Fabregate Sanz

ARTÍCULOS

80 El olivo helado de Culla. Primer Premio Nacional «AEMO» 2011, al mejor olivo monumental de España. Arturo Esteve Comes

90 Història del Bovalar de Canet. Joan Ferreres i Nos

108 Vestigis de salines medievals a Torreblanca. El comerç de la sal a 1'entorn del territori medieval de Xivert i Albalat. Juan Emilio Prades Bel

114 Caps de la tercera guerra carlista a la població d'Alcalà. Cançoner. Aureli Puig i Escoí

42 L'assagador de la Cova Roja de Benassal (1555-1905). Pere-Enric Barreda

BIBLIOTECA

146 Publicaciones del CEM 143 Nuevas entradas ?????? 146 Libros??????

CEM 91

Dinàmica poblacional de Rhynchocerithium valeriae (Gastropoda) de la formació Margues de Cervera del Maestrat Enric Forner i Valls I

Joan Castany i Alvaro2

Vicent Gual i Ortí3

RESUMEN

SE ANALlZA LA DINAMICA POBLACIONAL Y EL MARCO ECOLÓGICO DE UNA POBLACIÓN RHYNCHO­

CERITHIUM VALERIAE (VERNEUIL & LORIÈRE, 1868), (MOLLUSCA, GASTROPODA), DEL YACIMIENTO

DEL TOLL DE VALENTí (CERVERA DEL MAESTRAT, CUENCA DEL MAESTRAT, CORDILLERA IBÉRICA),

DEL BARREMIENSE-ApTIENSE. SE CONCLUYE QUE R. VALERIAE ES LA ESPECIE DOMINANTE DE UNA

COMUNIDAD DE SUBSTRATO BLANDO, DELANTE DE UN DELTA. REPRESENTA UNA ESTRUCTURA DE

EDAD EQUILIBRADA PERO CON POCOS INDIVIDUOS QUE LLEGUEN A ADULTOS.

PALABRAS CLAVE: GASTROPODA; RHYNCHOCERITHIUM VALERIAE; DINAM ICA POBLACIONAL, CUEN­

CA DEL MAESTRAT, CRETÀCICO INFERIOR.

RESUM

S'ANALITZA LA DINÀMICA POBLACIONAL I EL MARC ECOLÒGIC D'UNA POBLACiÓ DE RHYNCHOCE­

RITHIUM VALERIAE (VERNEUIL & LORIÈRE, 1868), (MOLLUSCA, GASTROPODA) DEL JACIMENT DEL

TOLL DE VALENTí (CERVERA DEL MAESTRAT, CONCA DEL MAESTRAT, SERRALADA IBÈRICA), DEL

BARREMIÀ-ApTIÀ. Es CONCLOU QUE R. VALERIAE ÉS L'ESPÈCIE DOMINANT D'UNA COMUNITAT DE

SUBSTRAT TOU, DAVANT UN DELTA. REPRESENTA UNA ESTRUCTURA D'EDAT EQUILIBRADA PERÒ AMB

POCS INDIVIDUS QUE ARRIBEN A ADULTS.

MOTS CLAU: GASTROPODA; RHYNCHOCERITHIUM VALERIAE; DINÀMICA POBLACIONAL, CONCA DEL

MAESTRAT, CRETACI INFERIOR.

ABSTRACT

WE ANALYSE THE POPULATION DYNAMICS AND ECOLOGICAL FRAMEWORI< OF A POPULATION RHYN­

CHOCERITHIUM VALERIAE (VERNEUIL & LORIÈRE, 1868), (MOLLUSCA, GASTROPODA), FROM THE

SITE OF THE TOLL OF VALENTI (CERVERA DEL MAESTRAT MAESTRAT BASIN, IBERIAN RANGE), OF

THE BARREMIAN-ApTIAN. WE CONCLUDE THAT R. VALERIAE IS THE DOMINANT SPECIES IN A COM­

MUNITY OF 50FT SUBSTRATE IN FRONT OF A DELTA. IT REPRESENTS A BALANCED AGE STRUCTURE

BUT WITH FEW INDIVIDUALS BECOME ADULTS.

KEYWORDS: GASTROPODA; RHYNCHOCERITHIUM VALERIAE, POPULATION DYNAMICS, MAESTRAT

BASIN, LOWER CRETACEOUS.

1 Ateneu de Natura. Sant Roc, 125, 3r sa, 12004 Castelló de la Plana. Uicenciat en Geografia i Història. E­mail: fornecenr@gva.es. 2 Grup Paleontològic i Mineralògic d'Onda. lES Caminàs (Castelló de la Plana). Doctor en ciències biològiques. 3 Ateneu de Natura.

44

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

INTRODUCCIÓ

El gasteròpode Rhynchocerithium valeriae (Verneuil & Lorière, 1868) va ser des­crit a la formació de les "arenes d'Utrillas", del municipi homònim, tot i que el nom no es correspon amb la terminologia actual de les formacions. El que ara s'anomena Formació arenes de Utrillas és de gènesis fluvial i no conte fòs­sils marins (IGME, 1979: 15). El material corresponia al que avui es designa com Formació lignits d'Escucha, d'edat Gargasià superior-Albià inferior. Amb algunes vacil·lacions taxonòmiques (Calzada, 1973 i 1989; Calzada & Forner, 2009) es considera ara que ocuparia una distribució estratigràfica que va des del Barremià superior-Bedulià basal, de la formació Margues de Cervera del Ma­estrat, fins l'Albià inferior. Totes dues formacions tenen en comú representar ambients marins de forta influencia continental, en dos períodes de regressió marina. Confirmant la característica de que aquesta espècie podia tolerar can­vis de salinitat i aigües salobres, que és pròpia dels components de la família propera Cerithidae, que està ben representada actualment (Cox, 1960:187).

Tanmateix podem afirmar, que en realitat la primera cita mundial es va fer en terres del Maestrat, concretament a Xert, citat pel geòleg valencià, Joan Vilanova i Piera, com es pot comprovar en la làmina 3, fig. 8 (Vilanova, 1859) de la seua obra Memoria geognóstica-agrícola sobre la provincia de Castellón. Encara que Vilanova la va confondre amb una espècie descrita per D'Orbigny. Scalaria canaliculata, i no la va citar com espècie nova, per la qual cosa no es va incloure en el catàleg de espècies fòssils maestratenques (Forner i Castany, 2010). Quasi una dècada més tard seria descrita en terres de Terol, per dos dels enginyers de mines i geòlegs francesos que van venir a estudiar els lignits de la conca minera d'Utrillas: Verneuil i Lorière. No va ser aquesta l'única cita al Maestrat històric que em constatat: Mallada (1887), l'esmenta a Alcalà de Xi­vert. També, el geòleg de Castelló de la Plana, Royo i Gòmez (1920), la va trobar a Morella, Calzada (1973) la cita a Càlig, a més de Xert, la localitat tipus, en l'article que la descriu com una espècie nova, Confusicala caneroti i finalment Calzada i Forner (2009) consideren aquest últim nom és sinònim posterior de valeriae i l'enquadren dins del gènere Rhynchocerithium, amb el material del jaciment del Toll de Valentí de Cervera del Maestrat. Precisament aprofitant les extraordinàries condiciones de conservació d'aquest jaciment que ja ha rebut l'atenció de diversos treballs (Calzada, 2000; Calzada & Forner, 2006; Calzada

45

CEM 91

& Forner, 2009) que han conclòs amb la descripció de 8 espècies noves (Forner &Castany, 2010; Forner, 2012), s'ha platejat aquest estudi per analitzar el pa­per que jugava Rhynchocerithium valeriae en la comunitat i l'ecosistema en els quals vivia i la seua dinàmica poblacional.

MATERIAL I MÈTODE

Marc geogràfic i geològic

El jaciment del Toll de Valentí està situat al terme de Cervera del Maestrat, co­marca del Baix Maestrat, a l'est de la península Ibèrica. (Figura 1). Es localitza en la part més oriental de la Serralada Ibèrica i al sud de la Serralada Costera Catalana, que correspon a la Zona d'Enllaç entre ambdues serralades (Gui­merà, 1984). Salas i Guimerà (1996, 1997) l'han definit com a conca cretàcica inferior del Maestrat i l'han dividit en set subconques. El jaciment pertany a la subconca de la Salzedella. La fauna prové de la Formació Margues de Cer­vera del Maestrat (Canerot et al., 1982), que són un canvi de fàcies lateral de la Fm. Argiles de Morella. Aquestes dues unitats terrígenes s'han interpretat com els dipòsits d'un delta dominat per les marees (Salas, 1987). Si les Argiles de Morella representen la part continental, les Margues de Cervera correspon­drien a sediments dipositats en una plana deltàica inferior (plana mareal), al prodelta, l'espai marí just davant del delta, que rep els seus sediments i aigua dolça. Correspon a una fase de regressió marina. Aquesta formació pertany al Barremià superior-Bedulià basal (Canerot et al, 1982:284; Forner

. .. .,

••

-

i Calzada, 2009; Gombau & Forner, 2012) tot i que algun treball recent apunta la possibilitat que fos exclusi­vament Barremià (Moreno- Bedman & Garcia, 2011). Representa ambients proximals d'una plataforma davant del delta, marins, tot i que d'aigües somes i amb l'entrada de sediments fins i d'aigua dolça. La formació pre­senta un nivell inferior de color gris blavós, argilós, i un nivell superior de margues grogues (figura 2).

A nivell general durant el Creta­ci es considera que l'àrea estudiada

Figura 1. Mapa de localització del jaciment del Toll de Valentí (Cervera del Maestrat). Elaboració pròpia. quedaria dins del cinturó d'aigües

tropicals de la terra, en base a la dis-

46

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

Figura 2. Foto del jaciment de Toll de Valentí (Cervera del Maestrat), de la Formació Margues de Cervera del Maestrat, on s'aprecia un nivell inferior d'argiles blaves i un superior de margues grogues. Elaboració pròpia.

tribució d'organismes típics d'aigües càlides com ara els foraminífers (sig­nificativament els Orbitolínids), els Rudistes i el repartiment de les potents acumulacions de calcàries de plataforma; això fa suposar que la zona tindria un clima càlid i humit semblant al que actualment hi ha entre les latituds 20° i 25° (Rat, 1982: 1066-1068). Els mapes paleogeogràfics de Dercourt et al. (1986) situen la conca del Maestrat durant l'Aptià en una paleolatitud aproxi­mada d'entre 26° i 27,5°, un poc més al nord; el clima global de la Terra era més càlid que l'actual.

Material

Els fòssils tenen en tots els casos la conquilla, inclosos aquells en que origi­nalment era d'aragonita. Els exemplars de R. valeriae conserven l'àpex. Els fòssils no tenen signes d'arrossegament. Molts bivalves amb les dues valves. Conservació extraordinària de les delicades espines en el bivalve cardita sp. de longitud total inferior a 1 cm. No s'ha produït cap desplaçament significa­tiu: es considera que es tracta d'una paleobicenosi.

S'han obtingut 1566 exemplars fòssils, de 29 tàxons diferents, dels quals 461 s'han determinat com R. valeriae, 441 d'ells mesurables.

Mètode

S'ha analitzat 900 cc de material obtingut al atzar en tres punts del jaciment (300 cc de cada un). S'han prospectat els dos nivells citats, sense diferències notable en les composicions relatives, tot i que més abundants en quantitat

47

CEM 91

Figura 3. Mesura de l'alçada en exemplars sencers de Rynchoceritium valeriae (Verneuil & Lorière, 1868).

a les argiles blaves. Els sediments s'han rentat i passat per sedassos, l'últim d'un forat de malla de 1 mm. Per a l'estudi de la població de R. valeriae s'han mesurat tots els exemplars sencers amb peu de rei digital, si era possible, i els més menuts amb paper milime­trat. S'ha pres la mida, en mm, arrodonida a dècimes de mm, de l'alçada, la distància entre el pla secant que toca l'àpex i el paral.lel al punt més abapical (fig. 3).

Partint de la característica que els gasteròpodes tenen un creixe­ment al llarg de tota la vida s'ha considerat la dimensió màxima,

l'alçada, com un indicador de l'edat. De fet, la utilització de la longitud de la conquilla (sizefrequency diagram) en invertebrats que no tenen una parada de creixement ha estat usada generalment. per analitzar l'estructura d'edat d'una població presa en el moment de morir. I quan ha estat possible fer una comparança de la utilització de la longitud de la conquilla amb altres procediments més directament relacionats amb estadis de creixement com ara el número de voltes en gasteròpodes, ha donat corbes de creixement molt semblants en ambdós procediments (Porta, 1981: 50-51).

Entenem el concepte població com ho fan Arnaud & Emig (1986): "conjunt d'individus d'una mateixa espècie ocupant un nínxol ecològic dins una biocenosi determinada ".

48

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

RESULTATS

Sistemàtica Paleontològica

Filum MOLLUSCA Linné, 1758 Classe GASTROPODA Cuvier, 1797

Família Procerithiidae Cossmann, 1902 Subfamília Paracerithiinae Cossmann, 1902 Gènere Rhynchocerithium Cossmann, 1906

Rynchoceritium valeriae (Verneuil & Lorière, 1868) LAMINA l, FIGURES 1-4.

1859 Scalaria? canaliculata (d'Orbigny) Vilanova, làm. 3, fig.8.

1868 Cerithium valeriae Verneuil & Lorière: p. 11-12, pI. 11, fig. I.

1875 Cerithium valeriae Verneuil & Lorière Vidal: p. 309.

1884 Cerithium valeriae Verneuil & Lorière Yarza: p. 78.

1887 Cerithium valeriae Verneuil & Lorière Mallada: p. 45, làm. 23, fig.2.

1892 Cerithium valeriae Verneuil & Lorière Mallada: p.143, núm. 1883.

1894 Cerithium valeriae Verneuil & Lorière Stuart-Mentheath: p. 363.

1920 Cerithium valeriae Verneuil & Lorière Faura: p.219.

1920 Cerithium valeriae Verneuil & Lorière Royo, J., 263.

1949 Pyrazus valeriae (Verneuil & Lorière) Bataller: p. 277 i 279 amb figura i sinonimia.

1973 Confusiscala caneroti Calzada: p. 131, fig. 1.

1989 Confusiscala caneroti Calzada: p. 14, làm. 1, figs. 8-9.

1990 Pyrazus? valeriae (Verneuil & Lorière) Mongin: p. 323, pI. 1, fig. 2.

2009 Rhynchocerithium valeriae (Verneuil & Lorière) Calzada & Forner: p. 42-43, làm. I, fig. 3 a-b.

Diagnosi

Rhynchocerithium, amb una destacada ornamentació de costelles axials gruixu­des inclinades opistoclines, travessades per cordons espirals; dos d'ells més forts que produeixen tubercles sobre cada costella (Calzada & Forner, 2009).

Descripció

Conquilla de mida menuda/mitjana. La màxima alçada observada és de 40.3 mm i el màxim diàmetre de 14,3 mm. La forma és cònica, de torre. La relació alçada amplada se situa als voltants de 2,5. L'angle apical és d'uns 25°. L'espira és alta i està formada per 7 o 9 voltes enrotllades en espiral, dèbilment convexes i no escalonades. L'angle d'enrotllament és de 17°. Les sutures són molt visibles, re-

49

CEM 91

Làmina 1. Rynchoceritium valeriae (Verneuil & Lorière, 1868) del Barremià-Bedulià de Cervera del Maes­trat. Totes les ratlles representen 1 cm. Elaboració pròpia.

50

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

colzades sobre un cordó o filament. Cada volta té de 6 a 8 costelles, paral.leles a l'eix de la conquilla. Aquestes costelles (restes de la posició de la boca) acaben en cada sutura i no es relacionen directament amb les costelles de les altres voltes. Només accidentalment poden coincidir donant sensació de continuïtat. La forma d'aquestes costelles recorda la d'un parèntesi o una coma amb la concavitat diri­gida cap a la part bucal. Pel general les primeres voltes només tenen 6 costelles i només en les últimes poden assolir les 10 costelles per volta. La relació alçada del volta referida a l'amplada és de 0,54 de mitjana.

A més a més d'aquestes costelles cada volta presenta uns 5 cordons longitu­dinals, poc accentuats, que recorren tota la superfície de la conquillas, tant les costelles com les regions intercostals. L'última volta té una altura equivalent a un poc menys d'un quart de l'alçada total. La base, que és quasi recta, està recoberta per cordons. Els dos més externs destaquen molt més que la resta i formen, de vegades, com un canal. La part més pròxima a la columnela està recoberta per uns cordons concèntrics més fins. No s'observa melic. La boca és en forma de botzina, ovalada. Tant la vora columnelar com parietal estan molt engrossides. (Verneuil & Lorière, 1868; Calzada, 1973; Calzada & Forner, 2009).

Dades taxonòmiques

L'holotip s'ha perdut. La col·lecció de Verneuil va ser dipositada en l'Ecole des Mines de Paris (EMP). Actualment totes les col·leccions de la EMP es troben en el Centre Commun des Collections de Geologie (C3G) en la Université Claude Bernard Lyon 1. El seu director, Abel Prieur, en comunicació personal de 02/01/09, ens va infor­mar de que no se havia pogut localitzar aquest holotip. Remarquem una errada en l'article de Calzada & Forner (2009: 42), on figura equivocadament que es proposa un neotip amb material Cervera del Maestrat dipositat en el MGSB, en el mateix article, però, en la pagina següent els autors de forma inequivoca indiquen "se prefiere aquí dejar la cuestión abierta y no erigir un neotipo con ejemplares de Cervera del Maestrat", la distància geogràfica i estràtigrafica amb la localitat i estrat tipus així ho aconsellen. Per tant en l'actualitat roman la necessitat d'erigir un neotip amb material de Utrillas. L'estrat tip són les "arenes d'Utrillas", la Formació lignits d'Escucha, en la terminologia actual, d'edat Gargasià superior-Albià inferior. La localitat tipus: Utrillas (Terol). Raó del nom: Sembla que el nom es va dedicar a Valeria, però els autors no van fer cap indicació suplementària.

Distribució

Geogràfica: Se indica totes les localitat on ha estat citada i el primer autor que ho va fer: Xert (Vilanova, 1859); Utrillas (Verneuil & Lorière, 1868); Serra de Montsech (Lleida) (Vidal, 1875); Cestona (Guipúscoa) (Yarza, 1884: 78); Alca­là de Xivert (Mallada, 1887); Portalrubio (Terol) (Faura, 1920); Morella (Royo,

Sl

CEM 91

[ >

Figura 4. Distribució geogràfica de Rhynchocerithium valeriae (Verneuil & Lorière, 1868). Elaboració pròpia.

1920); Godall (Bataller, 1949); Bilbao (Biscaia) (Bataller, 1849); Càlig (Calzada, 1973); Forcall (Calzada, 1989); Cervera del Maestrat (Calzada & Forner, 2009). Fora de la península Ibèrica, s'ha citat a Laduch (Sainte-Barbe, França) (Stuart­Mentheath, 1894); Bacqué (Ariège, França) (Mongin, 1990). Presenta una dis­tribución del Tethys occidental (Fig. 4).

Estratigràfica: Des del Barremià superior fins a l'Albià inferior. Uns 13 m.a.

Dades comunitat

El material obtingut després de la neteja i filtrat s'ha classificat arnb els resultats que s'inclouen en la taula 1. Les dimensions dels fòssils són reduïdes.

ESPÈCIE EXEMPLARS íNDEX D'ABUNDÀNCIA, P(I)

Rhynchoceritium valeriae (Verneuil & Lorière, 1868) 461 0,294

Ostreïdae (Bivalvia) 256 0,163

Gastropoda sense determinar 204 0,130

Foraminífers (Protista) 200 0,128

Ditrupa sp. (Annelida) 86 0,055

Nerinella adserai Calzada & Forner, 2009 77 0,049

Corbula cometa Coquand, 1865 75 0,048

Cardita sp (Bivalvia) 41 0,026

Sérpula (Annelida) 40 0,026

Bivalvia sense determinar 37 0,024

52

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

Ampullina iberica (Cossmann, 1925) 27 0,017

Gastropoda Turritela sp 15 0,010

Acteon mampeli Calzada, 1989 13 0,008

Nudivagus asensii Calzada, 2000 6 0,004

Torquesia charpentieri (Pictet & Renevier, 1854) 4 0,003

Opèrcul de natícids (Gastropoda) 3 0,002

Astarte sp (Bivalvia) 3 0,002

Anchura carrascoi Calzada & Forner, 2009 3 0,002

Venus sp (Bivalvia) 2 0,001

Nerineopsis magnei Calzada, 2000 2 0,001

Cassiopidae (Gastropoda) 2 0,001

Acteon sp (Gastropoda) 2 0,001

Vertebrat (vertebra peix) 1 0,001

Vertebrat (dent peix) 1 0,001

Tellina sp. (Bivalvia) 1 0,001

Nucula ? (Bivalvia) 1 0,001

Neritoma alcibari (Coquand, 1865) 1 0,001

Goniocylindrites rierai Calzada & Forner, 2009 1 0,001

Echinodermata (Crinoideu) 1 0,001

Total 1566 100,000

Taula 1. Freqüència de les espècies de la comunitat del Toll de Valentí (Cervera del Maestrat), del Barremia superior·Bedulià inferior. Mostra de 900 cc. Elaboració pròpia.

Els resultats agrupat per filums i classes en al cas de Mollusca, que és la més abundant de la comunitat fòssil, s'han traslladat a la taula 2. Les densitat d'exem­plar de la mostra per unitat de volum són molt altes, 1740.

EXEMPLARS PER FILUMS INDIVIDUS % DENSITAT N/L

Mollusca 1237 78,99 1374,44

Gastropoda (821) (52,43) (912,2)

Bivalvia (416) (26,56) (462,2)

Protista 200 12,77 222,22

Annelida 126 8,05 140,00

Chordata (peixos) 2 0,13 2,22

Echinodermata (crinoïdeu) 1 0,06 1,11

Total mostra 1566 100,00 1740,00

TAULA 2. Distribució per filums de la comunitat del Toll de Valentí (Cervera del Maestrat), del Barre· mia superior·Bedulià inferior. Mostra de 900 cc. Elaboració pròpia.

53

CEM 91

Dades població de Rhynchocerithium valeriae (Verneuil & Lorière, 1868)

Les mesures (n=441) de l'alçada dis­tribuïdes per intervals s'

La població de R. valeriae s'ha agru­pat per intervals d'alçada (Fig. 5). Per poder emmarcar les mesures en la variabilitat de l'espècie, s'ha fet una re­cerca específica i exhaustiva, fora de la mostra, en el mateix jaciment per obte­nir els majors exemplars. S'han acon­seguit 7 exemplars adults, tots en les margues grogues, l'alçada dels quals és d'una mitjana de 32,7 mm i presenta un màxim de 40,3 per l'espècie. S'han pogut mesurar per estar complert 44-1 exemplars del total de 461, el percentat­ge de sencers és del 96 %.

DISCUSSIÓ I CONCLUSIONS

Comunitat

Tots els fòssils de la mostra són marins. No ha aparegut, però, cap exemplar de braquiopode, ni de co­rall ni d'equinoïdeu. En canvi en els jaciments pròxims del Socors (Càlig) o de la Font de la Roca (Cervera del Maestrat), que estan ubicats, estrati-

NOMBRE D'EXEMPLARS PER INTERVAL D'ALÇADA (MM)

Alçada (mm)

>=20

19-19,9

18-18,9

17-17,9

16-16,9

15-15,9

14-14,9

13-13,9

12-12,9

11-11,9

10-10,9

9-9,9

8-8,9

7-7,9

6-6,9

5-5,9

4-4,9

3-3,9

2-2,9

>2

2

2

4

4

4

9

15

22

44

69

91

93

lO 20 30 40 50 60 70 80 90 100

Nombre d'exemplars

Figura 5_ Diagrama de freqüència de nombre de exemplars per interval d'alçada de Rhynchocerithium valeriae (Verneuil & Lorière, 1868) de la mostra de 900 cc (n=441)_ Elaboració pròpia_

gràficament, en la part més alta de la formació, és molt freqüent l'equinoïdeu l'Heteraster oblongus (Brongniart, 1821), i en el segon apareixen braquiopodes. De la qual cosa en podem inferir que potser la salinitat no era plenament marina quan es van sedimentar els materials del Toll de Valentí o bé, que la salinitat, fluc­tuava. Podem apuntar si ens situem a l'inici a la part més baixa del nivell de les argiles blaves, que s'ha assolit el punt més àlgid de la regressió marina i a partir d'ara s'enceta un procés de transgressió marina, que té una fase més avançada en les margues grogues, on cap al sostre ja apareixen, equinoideus i braquiopodes, i que culminarà amb la formació suprajacent de les Calcaries i Margues de Xert, on de la fauna present podem interpretar una condicions de salinitat plenament ma-

54

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

rines, per l'abundància d'equinoïdeus i braquiopodes i per la desaparició tant de R. valeriae, com de la família Cassiopidae al complert, a més a més de l'absència de totes les espècies endèmiques descrites al jaciment del Toll de Valentí (Nudiva­gus asensii Calzada, 2000; Nerineopsis magnei Calzada, 2000; Proconulus eixarchi Calzada & Forner, 2006; Tornatella royoi Calzada & Forner, 2009; Goniocylindrites rierai Calzada & Forner, 2009; Heliacanthus fusteri Calzada & Forner, 2009 Neri­nella adeserai Calzada & Forner, 2009 Anchura carrascoi Calzada & Forner, 2009). Dit d'una altra manera les argiles grises corresponen a una fase de sedimentació molt propera a la costa, on són freqüents en la part més baixa, restes carbonit­zades vegetals, com es va poder observar puntualment en les obres al fons de la cubeta excavada per fer l'abocador comarcal, mentre que les margues grogues hi ha un progressiu i moderat allunyament de la línia de costa.

Aquesta comunitat fòssil tant singular ens informa que habita un biotop de condicions molts específiques, marcat segurament per la continentalitat i les alteracions en la salinitat i, podria ser, el nivell d'oxigen.

Precisament l'espècie estudiada, R. valeriae, es considera que suporta canvis de salinitat (Cox, 1960), que és eurohalina, com el grup taxonòmic pròxim dels Cerithium que viu actualment. A tall d'exemple l'espècie actual Cerithium vulga­tum Bruguière, 1792 presenta poblacions molt nombroses en el delta de l'Eble, situades en l'interior de la barra i en el fangar (Trigo,1981), àrees protegides de la mar oberta, amb profunditats decimètriques i molt alta evaporació, en zones d'aigües salobres. Cal afegir que en el jaciment té una presència important la família Cassiopidae (Kollmann) que han estat indicades com pròpies d'estuaris, manglars i deltes, és a dir llocs on es produeix aiguabarreig d'aigües dolces, per aportacions fluvials, i aigües salades. (Mennessier, 1984; Cleevely & Morris, 1988) i de vegades situacions d'empobriment d'oxigen per putrefacció de restes vegetals. Fem esment que no tornarem a retrobar, en el temps, la R. valeriae fins a 13 milions d'anys desprès, en la formació que va ser descrita com "lignits d'Es­cucha", també lligada a una plataforma deltàica amb moltes restes de vegetació, que dona lloc a les explotacions mineres de la conca d'Utrillas. Entre mig tot el cicle marí transgressiu amb un habitat, plenament marí, no apte per valeriae.

Les altíssimes poblacions (una densitat de 1740 fòssil per litre de sediment; 490 individus/litre en el cas concret de valeriae), junt amb la petita mida de la gran majoria dels fòssils, apunta cap a una zona de cria, on viuen les poblaci­ons en les primers estadis de creixement, com passa actualment amb les zones de més algues o entre els mangles, que donen més protecció a les cries davant dels depredadors.

Per altra banda la conservació perfecta del exemplars (conservació dels àpexs) i la no aparició d'individus fragmentat junt a les altes densitats de fòs­sils apunta a episodis d'alta mortalitat, per canvis bruscos d'oxigen o salinitat o

55

CEM 91

recursos alimentaris. La caiguda sobtada de recursos alimentaris sembla l'op­ció menys probable. Es coneix que la família més pròxima que viu actualment, Cerithium, són en tots casos detritívors o vegetarians. Houbrick (1992) indica que totes les espècies del Indo-Pacífic que ha examinat són menjadores de algues en el detritus, diatomees i microalgues. El habitat que ocupava sembla altament productiu, alimentat pels nutrients dels sediments fluvials. El seu ca­ràcter endobentònic, o semiendobentònic, sembla que no el fa molt vulnerable a aportacions inusualment importants de sediments que els pugueren deixar definitivament colgats. Les morts, en tot cas, no són producte de la predació perquè no en quedarien restes d'exemplars de mida tant menuda, que a més a més apareixen sencers.

Pel sediments al que ha donat lloc, argiles, el substrats on habitàvem sabem que eren tous. La comunitat és predominantment endobentònica.

El filum dels mol·luscs és el clarament dominant de la comunitat en nom­bre d'exemplars amb quasi el 80% del total. La resta, es completa amb els fo­raminifers (12%) i els cucs (8%). Han aparegut restes de peixos (una vertebra i una peça dentaria) i un crinoideu (un artell del coll). Dins dels mol·luscs dominen els gasteròpodes, que doblen als bivalves. L'espècie estudiada, Rhyn­choceritium valeriae, es la més freqüent de la comunitat amb el 29,4% del total d'individus.

Dinàmica poblacional

De l'anàlisi de la comunitat hem conclòs que Rhynchoceritium valeriae és l'es­pecie dominant, habitava un prodelta, potser una zona molt propera a la pla­taforma emergida, amb sospites de singularitat respecte al grau de salinitat i puntualment d'oxigèn. Un medi de sediment tou i fi, un substrat fangos, que ha generat les argiles. Per la familía pròxima dels Cerithium Houbrick (1992) indica que els tipus de conquilla allargada amb dominancia en la decoracio dels elements axials davant del espirals són dels que s'enterren. Si està en el cert la nostra especie, de mol baix angle apical, molt allargada i on la decoració axial, les fortes costelles predominen sobre els fins cordons espirals, és molt possible que fos endobéntònica, que pases bona part de la seua vida colgada en el substrat que li serveix de substent. Això n'explicaria també l'abundant i extraordinària conservació.

A la figura 5 s'ha portat les dades i la representació de la freqüència per in­tervals de la longitud màxima de la conquilla, l'alçada. Com que no hi ha parada en el creixement en els gasteròpodes, l'alçada serveix com indicador indirecte de l'edat, i es pot considerar que aquestes dades són una aproximació raonablement ajustada a l'estructura d'edat de l'espècie en el moment de morir, representa les corbes de supervivència. Del seu anàlisis em tret les següents interpretacions.

56

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

En primer lloc cal remarcar que la distribució es unimodal el que suposa una si­tuació de equilibri. Les distribucions bimodals o plurimodals són reprensentati­ves de desequilibris produïts per causes ecològiques o tafonòmiques (Cummins et al., 1986). Per la qual cosa res no s'oposa a interpretar una població normal, considerant la seua estructura. El primer esglaó, certament, és un poc inferior al següent però atesa la dificultat de conservació, determinació i fins i tot de mesurar aquestes minses dimensions de menys de 2 mm, no podem extraure conclusions. Pera la resta cada interval és mes freqüent que el següent com cal esperar d'una població natural que no pateix episodis singulars.

En segon lloc el gros de la població és molt jove. Això és el normal en qual­sevol població natural, però ens cal tindre la referència de quines mides asso­leix l'espècie. Fora de la mostra, i en les margues grogues em mesurat alguns exemplars, estimant l'àpex projectant el seu angle apical, atès que els exemplars grans, normalment, l'han perdut, s'ha optés una mitjana per l'alçada de 32,7 mm i un màxim de 40,3 per l'espècie. En canvi en la mostra de l'estudi només 5% té més de 9 mm, l'exemplar major té 20.1 mm. No tenim en la mostra exem­plars vells, pràcticament hi manca la representació de la meitat del recorregut de la variable alçada en l'espècie en aquest jaciment. Aquesta circumstància ens suggereix que potser estàvem en una subzona de cria de l'espècie, on els juvenils cerquen alguna protecció millor davant els depredadors, com la zona de man­gles o amb més densitat d'algues. Tot i això cal recordar que la mostra era molt reduïda, no arriba a un litre de sediment, i que per a un invertebrat amb una estratègia reproductiva del tipus "r" les dades serien plenament normals, pocs exemplars arriben a vells.

Agraïments: a Braian Britez Alegre, Sandra Illana Canseco, Sandra lonita, Oscar Prades Carnicer (lES Caminàs de Castelló de la Plana) per el treball de netejar, comptar i mesurar els fòssils.

A Abel Prieur director del Centre Commun des Collections de Geologie (C3G) en la Université Claude Bernard Lyon 1, per informar sobre la situació de la col­lecció Verneuil.

Bibliografia

ARNAUD, P.M. & EMIG, c.c., (1986): «La population, unité fonctionnelle de la biocenose», Colloque CNRS «Biologie des Populations», Lyon, sept. 1986, p. 69-72.

BATALLER, J .R., (1949): «Sinopsis de las especies nuevas del Cretacico de España. Pars VIII Mollusca, 2 Gastero­poda», Anales de la Escuela de Peritos Agrícolas y de las Especialidades Agropecuarias y de los Servicios Técnicos de Agricultura, Vol. VIII, Barcelona, p. 5-148.

CALZADA, S., (1973): «ConJusiscala caneroti n. sp. del Aptiense inferior de Chert (Castellón»>, Acta Geológic Hispanica, t. VIII, núm. 4, Barcelona, p. 131-135.

57

CEM 91

CALZADA, S. (1989): «Gasterópodos del Aptiense inferior de Forcall (Castellón, España»>, Batalleria, 2, Barce­lona, p. 3-22.

CALZADA, S., (2000), «Algunos gasterópodos aptienses de Cervera del Maestrat". Batalleria, 9, Barcelona, p.31-35.

CALZADA, S. & FORNER, E. (2006): «Un nuevo tróquido del Aptiense de Cervera del Maestre». In: Miscel·lania en homenatge a José Eixarch Frasno, Vinaròs, Ajuntament de Forcall, p. 49-51.

CALZADA, S. & FORNER, E. (2009): «Algunos gasterópodos cretí.cicos de Cervera del Maestrat», Batalleria, 14, Barcelona, p. 37-48.

CANEROT, J.; CUNY, P.; PARDO, G.; SALAS, R., & VILLENA, J. (1982): «Ibérico Central Maestrazgo», In A. Garcia Ed.: El Cretacico en España, p. 273-344, Madrid, Universidad Complutense de Madrid.

CLEEVELY, R.J. & MORRIS, N.J. (1988): «Taxonomy and ecology of Cretaceous Cassiopidae (Mesogastropoda»>, Bulletin of the British Museum (Natural History), Geology series, Vol. 44, No. 4, London, p. 233-291.

Cox, L.R. (1960): «Gatropoda. General Characteristics of Gastropoda», In Treatise on Invertebrate Paleontology, Part l Mollusca 1, R.C. Moore editor, University ofKansas,p. 184-I169.

CUMMINS, H.; POWELL, E.N.; STANTON, R.J. & STAFF, G. (1986): «The size-trequency distribution in palaeco­logy: effects of taphonomic processes during formation of molluscan death assemblages in Texas bays», Paleontology, 29 (3), p. 495-518.

DERCOURT, J. et alii, (1986): «Geological evolution of the Tethys belt from the Atlantic to the Pamirs since the Lias», Tectonophysics, 123, p. 241-315.

FORNER, E. (2012): «Espècies fòssils castellonenques», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, 87, Cas­telló de la Plana, p. 5-26.

FORNER, E. & CASTANY, J., (2010): «Espècies fòssils descrites al Maestrat», Butlletí del Centre d'Estudis del Maes­trat, 84, Benicarló, p. 108-118.

FAURA l SANS, M., (1920): <<Algo sobre los lignitos cretí.cicos de Portalrubio, Teruel», Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, t. XX, Madrid, p. 218-225.

GOMBAU, E. & FORNER, E. (2012): «Precisions geològiques i paleoecològiques sobre el jaciment del Barranc de la Torre Folch (el Forcall, els Ports, Serralada Ibèrica»>, Nemus, 2, Castelló de la Plana, en premsa.

GUIMERÀ, J. (1984): «Paleogene evolution of deformation in north eastern Iberian peninsula», Geological Ma­gazine, 121, Cambridge, p. 413-420.

HOUBRICK, R.S. (1992): «Monograph ofthe Genus Cerithium Bruguière in the Indo-Pacific (Ceritiidae: Proso­branchia»>, Smithsonian Contribution to Zoology, number 510, Washington, Smithsonian Institution Press.

IGME (1979): «Mapa Geológico de España E. 1:50.000. Montalban, hoja 518», Madrid, Minnisterio de Industria y Energia, p.32.

MALLADA, L. (1887): «Sinopsis de las especies fósiles que se han encontrado en España. Tomo III. Terreno Mesozóico (Cretí.ceo inferior»>, Boletin de la Comisión del mapa geológico de España, tomo XIV, Madrid, p. I-XVIII, + 1-174, 641àm.

MALLADA, L. (1892): Catalogo general de las especiesfósiles encontradas en España, Madrid, Boletín de la Comisión del Mapa Geológico, 253 p. Edició facsímil, 1991, València, Llibreries París-València.

MENNESSIER, G. (1984): «Révision des gastéropodes appartenants à la famille des Cassiopidae Kollmann (= Glauconiidae Ptchelintsev»>, Travaux du département de Géologie de l'Université de Picardie, Amiens (France), p. 1-189.

MORENO-BEDMAR, J.A. & GARCÍA, R. (2011): «Analisis bioestratigr::í.fico de los ammonoideos del Aptiense infe­rior (Creracico Inferior) del Miembro Cap de Vineyet (Formación Margas de Forcall) de la subcuenca de Morella. Consideraciones sobre ellímite Barremiense-Aptiense», in PÉREZ-GARCÍA, A.; GASCÓ, F.; GASU­LLA, J.M. & ESCASO, F. (Eds.), Viajando a Mundos Pretéritos, Morella, Ajuntament de Morella, 400 p.

PORTA, J. DE, (1981): «Some fundamental aspects ofpaleontological methodology: its problems and inciden­ce», Acta Geològica Hispànica, 16, n.1-2; Barcelona, p.Porta 45-53.

RAT, P. (1982): «Factores condicionantes en el Cretí.cico de España», Cuademos de Geologia Ibérica, 8, Madrid, p. 1059-1076.

Royo l GÓMEZ, J. (1920): «Los yacimientos wealdicos del Maestrazgo», Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, T. XX, Madrid, p. 261-267.

TRIGO, A. (1981): «Els mol·luscs marins lI. Faina malacològica del delta de l'Ebre», l'Atzavara, núm, 3, Mataró, p.4-6.

SALAS, R. (1987): «El cicle Cretaci inferior al marge oriental d'Iberia». In R. Folch i Guillèn (Ed.) Història Natu­ral dels Països Catalans, Geologia 1. Vol. 1, p. 333-348, Barcelona Enciclopèdia Catalana.

58

ENRIC FORNER, JOAN CASTANY I VICENT GUAL

SALAS, R. & GUIMERÀ, J. (1996): «Rasgos estructurales principales de la cuenca cretàcica inferior del Maes­trazgo (Cordillera Ibérica Oriental»>, Geogaceta, 20 (7), Madrid, p. 1704-1706.

SALAS, R. & GUIMERÀ, J. (1997): «Estructura y estratigrafía secuencial de la cuenca del Maestrazgo durante la etapa de Rift Jurasica superior - Cretàcica inferior (Cordillera Iberica Oriental»>. Boletín Geológico y Mine­ro, 108-4 y 5, Madrid, p. 393-402.

STUART-MENTHEATH, P.W. (1894): «Sur les fossiles crétacés de la vallées de la Nive (Basses-Pyrénées»>, Bulletin de la Société Géologique de France, 3ème. série, torne vingt-deuxième, París, p. 359-365.

VERNEUIL, E. & LORIÈRE, G. (1868): Description des fossiles du Néocomien Supérieur de Utrillas et ses environs (Pro­vince de Teruel), Le Mans, Imprimerie Edmond Monnoyer, vn + 30 p., 3 làm.

VIDAL, L.M. (1875): «Geologia de la provincia de Lerida», Boletin del Mapa Geológico, tom n, Madrid, p. 273-350. VILANOVA, J. (1859): Memoria geognóstica-agrícola sobre la provincia de Castellón, Madrid, Eusebio E. Aguado,

575-803. Edició facsímil 1994, València, Llibreria París-València. YARZA, R.A. DE, (1884): «Descripción física y geológica de la provincia de Guipuzcoa», Memorisa de la Comisión

del Mapa Geologico de España, Madrid, 173p.

59