001M-2159cat.indd 1 06/09/10 8:09

Títol original: Skyland - Isole nel vento

Primera edició: octubre del 2010

Supervisió del text: Davide Morosinotto

Maquetació: Marquès, S.L.

Edició: Marcelo E. MazzantiCoordinació editorial: Anna Pérez i MirDirecció editorial: Iolanda Batallé Prats

(C) 2009 Edizioni Piemme S.p.A., via Tiziano, 3220145 Milano, Italia(C) 2010 Laia Font i Mateu,per la traducció(C) 2010 La Galera, SAU Editorialper l’edició en lengua catalanaInternational rights (C) Atlantyca S.p.A.,via Leopardi, 820123 Milano, Italyforeignrights@atlantica.it

Lluna roja és un segell de l’editorial La Galera

La Galera, SAU EditorialJosep Pla, 9508019 Barcelonawww.lagalera.cat

Imprès a EgedsaRoís de Corella, 1608205 Sabadell

Dipòsit legal: B-27.255-2010Imprès a la UE

ISBN: 978-84-246-3555-8

Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra resta rigorosament prohibida i estarà sotmesa a les sancions establertes per la llei. L’editor faculta el CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfi cs, www.cedro.org) perquè n’autoritzi la fotocòpia o l’escaneig d’algun fragment a les persones que hi estiguin interessades.

001M-2159cat.indd 2 06/09/10 8:09

Dav i D Ca r ly l e

ILLES en el CEL

Traducció de Laia Font i Mateu

001M-2159cat.indd 3 06/09/10 8:09

5

18 D’abril De 2078. islànDia, base Del ProjeCte.64° 23′ N, 21° 13′ O. 150 m sobre el nivell Del mar

Despullada, la doctora Lily Carlyle avançava pel passadís, mentre que del sostre començava a ploure un núvol de desinfectant. El terra estava recobert d’una capa fina d’un líquid verd i gèlid que li mullava les plantes dels peus entumits. A l’altra banda de la paret transparent, el soldat de guàrdia li va picar l’ullet. La Lily li va contestar de la mateixa manera; anar sense roba no l’avergonyia. Al cap i a la fi, ja feia set anys que treballava en el Projecte. Primer a Alaska i ara allà, a Islàndia. I, a més, sabia que era una dona atractiva. Encara no havia fet els trenta i tenia un cos esvelt amb els pits petits i ferms, i els cabells llargs castanys que, a causa del desinfectant, se li recargolaven en petites lianes i li queien sobre les espatlles ben arrodonides. Al final del passadís, la Lily va posar la mà sobre una làmina metàl·lica que li va reconèixer les empremtes digitals. La porta es va obrir amb una bufada. A l’altra banda, un cubicle estret, una paret transparent, un altre soldat protegit pel vidre gruixut. Del sostre van sortir tot de rajos d’aire calent que la van envestir. El soldat de la sala de control va agafar el micròfon. —Gairebé hem acabat, doctora. Ara l’envio al pis de sobre per

PRÒLEG

001M-2159cat.indd 5 06/09/10 8:09

6

illes en el Cel

fer els controls d’identitat, després una altra desinfecció curta i ja podrà sortir. —Cap problema, gràcies. Hi estic acostumada. —Ja ho veig en el registre. Només fa una setmana des de l’úl-tima vegada... I per passar per tot el procés, quant es tarda? Una hora? —Dues hores i mitja per sortir, i les mateixes per tornar a entrar. El soldat va fer un xiulet fluix. —I val la pena? Allà baix tenen de tot, fins i tot piscina i gim-nàs! —No hi ha sol, però —va dir la Lily—. Em venia de gust una mica d’aire. La mirada en els ulls clars de l’home li va revelar que no, que ell no ho entenia. Què hi farem. La doctora Carlyle va somriure. —Farà fresca allà fora, doctora. Divuit graus. A Islàndia aquella era una temperatura gairebé d’estiu. La Lily era biòloga especialitzada en ecologia i estudiava tots els aspectes del planeta, la temperatura inclosa. I les temperatures estaven augmentant. Podia ser culpa de l’efecte hivernacle o de la contaminació, o potser... No, no havia ni de pensar-hi. Només era una por seva, res més. Potser alguna cosa pitjor. El soldat li va fer un últim senyal i el cubicle va sortir disparat cap amunt per portar-la al pis següent.

En la distància, a la seva esquerra, hi havia la cascada de Glymur. Quedava completament amagada a la vista per un alt cingle her-bat, però la Lily podia sentir la remor sorda de l’aigua que queia de gairebé dos-cents metres d’altura.

001M-2159cat.indd 6 06/09/10 8:09

7

Pròleg

El sol picava a la terrassa panoràmica. Sota la sola pràctica-ment inexistent de les sabates d’un sol ús, la Lily notava que el ciment era cada cop més calent. Un ocell va aterrar a la clariana deserta, no gaire lluny, i ella el va observar amb atenció: era un colom, que saltironava a la recerca d’una engruna. —Coi de bestiotes —va fer una veu darrere d’ella. El doctor Kimor es va acostar a la Lily i li va posar les mans a les espatlles, després va allargar un peu per fer fora l’animal, que es va limitar a anar a fer saltirons una mica més enllà. —És una Columba palumbus —va explicar la Lily—. I no hau-ria de ser aquí. De tant en tant se’n veuen, però només a ple estiu. És una espècie que li agrada la calor, les ciutats. Aquí, però, no som a la plaça San Marco de Venècia. —Per sort —va fer esbufegant en Kimor. El doctor tenia cinquanta anys ben portats, un físic musculat i els cabells grisos tallats molt curts. També estava bronzejat: es passava tardes senceres al solàrium enterrat del Projecte. El cert és que hauria pogut aprofitar el temps d’una manera molt més útil. —Doctor... —Digue’m Andrew. —Andrew..., començo a preocupar-me. Aquest sol, la calor, el colom. Tot són indicis, des del meu punt de vista. Hi ha alguna cosa que no va com hauria d’anar. En Kimor va esclafir una gran rialla que la va posar nerviosa, i va dir: —Sempre igual, els ecologistes! Us preocupeu pels canvis cli-màtics, les glaceres i un fotimer de ximpleries més, en comptes de

001M-2159cat.indd 7 06/09/10 8:09

8

illes en el Cel

gaudir del bon temps. Mira, la neu també s’ha fos. Llàstima que ens hàgim d’estar tancats en aquest forat sota terra. L’home va allargar les mans i la va tornar a agafar per les es-patlles, i la Lily es va haver de contenir per no rebatre-li que ella era ecòloga, una científica, no ecologista. En Kimor era llefiscós, però també un dels homes més propers a en Newman. I, per tant, la podria ajudar. —He preparat un breu informe per a la reunió de demà —va dir amb la veu tranquil·la—. Voldria presentar al comitè cien- tífic els resultats de les últimes simulacions amb l’ALFA-12. I potser vostè..., tu, Andrew, em podries donar el teu suport. En Kimor va somriure. —I tant, noieta. Què has simulat aquesta vegada? L’extinció dels pandes? El doctor no va semblar que s’adonés de la mirada gèlida de la seva companya i va continuar: —Però a mi m’està bé. De fet, aquest vespre podríem sopar junts, tu i jo. A la meva habitació. Així podràs ensenyar-me el teu informe i, potser, passarem una vetllada agradable. Va picar l’ullet, i la Lily va girar el cap de cop. Aquell porc ja es podia oblidar del sopar, amb informe o sense. Tot tenia un límit. El colom va aixecar el vol mandrosament en direcció a la cas-cada.

001M-2159cat.indd 8 06/09/10 8:09

11

18 De messiDor De 2251. negraselva.47° 57′ N, 8° 29′ E. 706 m sobre el Punt zero

Els arbres estaven malalts. Els troncs es multiplicaven en tiges més petites i retorçades, que s’alçaven amunt i asfixiaven les po-ques branques nues. Més que arbres, a en Lorenzo li semblaven munts d’espines que havien crescut massa. El noi va arrencar amb la mà un tros d’escorça i va ensumar el florit sec que la recobria. —Són tots morts —va comentar—. Això ja només és llenya per cremar. El seu pare, en José, que anava uns quants passos més endavant pel vessant del turó, va fer veure que no l’havia sentit; tenia mol-ta traça a ignorar tot el que podia apagar-li l’entusiasme. La seva atenció estava completament centrada en les varetes de saurí, dos bastons llisos de fusta clara que aguantava ben rectes davant seu; contenien crins d’unicorn, i era això, deia en José, el que els donava el poder de trobar aigua. A en Lorenzo no li interessava, mentre fessin la seva feina. Devia fer sis hores que caminaven a bon pas, i ja no se sentia les cames. Només tenia divuit anys, contra els més de cinquanta del pare. Així i tot, el noi, que havia heretat de la mare la com-

U

001M-2159cat.indd 11 06/09/10 8:09

12

illes en el Cel

plexió alta i prima, i també els cabells i els ulls foscos com la nit, ja estava rebentat. En José, en canvi, més baix i robust, no alentia el pas ni tan sols després de tres hores seguides de caminar amb el condensador d’aigua a l’esquena. —Vinga —el va incitar el pare, mentre guardava amb compte les varetes a la funda que tenia penjada al cinturó—. Hem de tra-vessar aquella petita fondalada i després ja podrem acampar per passar la nit. En Lorenzo va rebre la notícia amb un somriure cansat. Feia mas-sa setmanes que seguien aquell ritme frenètic. Pradial ja havia passat, i encara tenien poc més d’un mes, fins al 25 de termidor, per entregar a Urzak els mil litres d’aigua que li devien. De moment, n’havien recollit poc més de dos-cents i cada dia que passava ell i en José en consumien només tres per sobreviure. Una situació complicada. Quan el pare va decidir que ja n’hi havia prou, va triar una clariana entre els arbres espinosos i va deixar a terra el cub metàl-lic del condensador. Va estirar l’esquena unes quantes vegades i va fer un gran somriure a en Lorenzo. —Plantem la tenda per passar la nit. El noi es va alliberar de la motxilla amb tot l’equipament i va col·locar sota el tub del condensador la cantimplora que duia penjada al coll. El gros aparell militar va vibrar, va emetre un brunzit tenebrós i va abocar unes quantes gotes d’aigua en el re-cipient. Un líquid molt valuós, que en Lorenzo es va beure amb ganes. Era una delícia, després de la dura caminada de tot el dia. —En vols un glop? —va preguntar a en José, però l’home va somriure i va arronsar les espatlles per fer-li entendre que no te-nia set, tot i que no era veritat. En Lorenzo no hi va insistir. Si no aconseguien els mil litres,

001M-2159cat.indd 12 06/09/10 8:09

13

susPesos en el buit

Urzak els prendria l’aeronau a compte del deute. I dos caçadors d’aigua sense aeronau eren com morts que caminaven. En José va excavar un forat de mig metre de profunditat al terreny arenós, i al fons hi va col·locar uns quants trossos d’escor-ça, agulles de pi seques i la seva cantimplora. Després, va tapar el forat amb un tros de plàstic que s’aguantava quiet amb pedres. Amb la calor del sol de l’endemà, la humitat del terreny aniria a parar a la cantimplora i l’ompliria d’una aigua potable excel·lent. —Així, quan tornem aquí, tindrem assegurada una mica d’ai-gua! —va dir en José, satisfet—. El meu alambí solar és prodigiós. En Lorenzo va esbufegar; la solució al seu problema no era el mig litre escàs que poguessin treure de l’alambí. Amb la foscor, al bosc feia fred, i ell ja s’havia ficat en el sac de pèl. A la boca encara notava el gust dolcet de la sopa enriquida de sals minerals que havien preparat per sopar. En José va agafar el mapa vell i es va ajupir al costat del seu fill perquè pogués llegir a la claror del foc. La seva alegria era forçada, però en Lorenzo sabia que era una manera de no cedir a la deses-peració, i admirava la força d’esperit del seu pare. —Nosaltres som aquí —va dir en José, assenyalant un punt en el full apergaminat—, i demà, si tot va bé, arribarem aquí. A la font. —La font d’aquest... Dinubi? I tu creus que hi trobarem aigua? Aquest lloc està més sec que el desert. —El Dinubi era un dels rius més importants de l’antiga era. Segons la llegenda, feia tres mil quilòmetres... —I hauria de néixer aquí? Però, què són aquests dos petits es-crits del mapa, Briga i Brego? En José es va gratar el nas, pensatiu. —No en tinc ni idea. Podria ser el nom que donaven els antics

001M-2159cat.indd 13 06/09/10 8:09

14

illes en el Cel

a la font del riu. Però el que compta és que jo crec que encara hi ha un munt d’aigua disponible. Fresca, potable, potser a poca profunditat. Omplirem el condensador i saldarem el deute amb Urzak. Fins i tot ens podrem comprar una aeronau nova i tornar als negocis amb gran estil... Ja ho veuràs! No era la primera vegada que en Lorenzo sentia aquella història. Va mig aclucar els ulls i es va abandonar al so de la veu del seu pare, que descrivia el fantàstic futur que els esperava. Només calia un cop de sort per canviar el seu destí per sempre. I després tot aniria millor...

Va tornar a obrir els ulls que eren les set tocades. El seu pare l’havia deixat dormir més estona perquè recuperés forces i havia preparat una altra sopa. Poca, en realitat. Van agafar l’equipatge i es van posar en camí, i aquesta vegada li va tocar a en Lorenzo carregar-se a l’esquena el condensador, mentre el seu pare feia camí a pas de cursa, un ull en la brúixola i l’altre en el mapa. Al cap de mitja hora, el noi va parar de pensar i de mirar al voltant per concentrar-se només en les seves botes, que picaven el terreny amb cops regulars. Amb cada moviment, aquell farcell pesadíssim li estrenyia les espatlles; amb dos-cents litres d’aigua a l’interior, el condensador pesava gairebé cinquanta quilos. Quan el sol va arribar al seu punt més alt en el cel, en José i en Lorenzo es van intercanviar la càrrega. El pare va fer un reconei-xement ràpid amb les varetes de saurí i va brandar el cap. Llavors va tornar a arrencar a córrer. Arbres morts pertot arreu, troncs retorçats que feien pensar en dits allargats cap al cel. —Mira —va dir en José assenyalant una branca no gaire lluny—. Aquella encara no s’ha assecat del tot. L’arbre deu fer poc que és mort.

001M-2159cat.indd 14 06/09/10 8:09

15

susPesos en el buit

—Creus que és un bon senyal? En José va riure ben fort: s’hi jugaria el que fos. Briga i Brego eren paraules màgiques, indicaven la font del Dinubi i la seva sort. Van començar a enfilar-se per un turonet, i l’home va com-provar una altra vegada la brúixola i el mapa. Gairebé ja hi eren. Al cim assistirien a l’espectacle: aigua fins on els arribés la vista, esperant-los només a ells. Un dipòsit hídric, ni més ni menys... Potser una font perenne i tot! Entre els troncs ara bufava una brisa lleugera, agradable, que s’enduia el cansament. En Lorenzo i en José van recórrer a bon pas els últims metres, amb el cim cada cop més a la vora i el vent que augmentava d’intensitat. El noi inspirava l’aire a la famèlica recerca d’humitat i pensava que al cap de poc la veuria amb els seus ulls; aquesta vegada, es va dir, sí que ho havien aconseguit. Vinga, l’última pedra, l’últim matoll i, finalment, van arribar a l’altra banda, i allà hi havia...

...el buit.

Més enllà dels arbres, el terreny es partia en una esquerda, i des-prés res més, cel i vent, un núvol que llepava la base de l’immens fragment de terra sobre el qual es trobaven en Lorenzo i el seu pare. Un fragment que surava en l’aire sense res que l’aguantés. Més amunt, a un parell de quilòmetres de distància, suspès en el buit, hi havia un altre bloc de terra, una illa, també coberta de pedres i arbres les arrels dels quals havien foradat el fons i penjaven en el no-res, a la recerca d’una terra desapareguda molt de temps enrere. I després, més enllà, flotava una altra illa, un fragment tan petit que a un home li costaria asseure-s’hi a sobre.

001M-2159cat.indd 15 06/09/10 8:09

16

illes en el Cel

En José va reprimir entre dents un renec i es va acostar al pre-cipici, mirant cap avall. Sota d’ells, no hi havia res, absolutament res, excepte el blau del cel. Amb la caminada d’aquells últims dies, gairebé havien acon-seguit oblidar-se’n, i tot els havia semblat com devia ser abans, en l’antiga era, quan es podia caminar durant dies i dies per terra ferma. Però aquells temps s’havien acabat per sempre. I en Lorenzo i el seu pare eren a Skyland.

2 De PraDial De 2251. nova oxforD-16, l’institut.51° 45′ N, 1° 15′ O. 58 m s.P.z.

Quaranta-dos nois amb uniforme blanc cordat fins al coll mira-ven fixament la Valery amb una expressió distreta i avorrida. La pell dels cranis perfectament afaitats brillava a la llum dels neons. La professora també portava uniforme, però el seu era negre, el color de l’equip de professors. Va fer a la Valery un gran somriure. —I és per això que l’observació de Vesu-13, l’únic volcà enca-ra actiu de què tinguem coneixement, ens pot oferir motius inte-ressants per estudiar la morfologia de Skyland en el seu conjunt —va concloure la noia, nerviosa. La professora va assentir, embadalida, i la Valery es va haver d’afanyar a afegir: —He acabat. A la classe es va sentir un aplaudiment tímid, suficient per es-talviar-se un càstig per «poc esperit d’equip», i la Valery va tornar al seu lloc amb un sospir.

001M-2159cat.indd 16 06/09/10 8:09

17

susPesos en el buit

L’Institut secundari d’Educació i Formació era un edifici ma-jestuós que es remuntava a l’antiga era i ocupava per complet l’illa de Nova Oxford-16. Des de les finestres, es podia veure un cel molt blau, on pocs núvols blancs corrien cap a l’horitzó a gran velocitat. En aquella zona els vents eren molt forts, fins al punt que les aeronaus tenien dificultats per atracar a la pista interna. En aquell moment la Valery hauria donat el que fos per saltar a un avió de passatgers que se l’endugués ben lluny d’allà. A un nou institut, potser, a Nova York o a Los Angeles. Podria tornar a començar de nou i potser els seus companys no la considerarien una repel·lent odiosa. —L’informe era un pal, oi? —va preguntar a la Maria mentre s’asseia. La seva companya de pupitre va reprimir un badall i la va mi-rar amb ulls apagats. Mentrestant, la professora havia acabat d’es-criure a la pissarra els deures per a la classe següent: aprofundir una mica la recerca que havia presentat la Valery. Diverses cares es van girar en direcció a la noia, i les seves expressions no eren benèvoles. La Valery va intentar somriure a la Maria en senyal de disculpa. —Et puc passar els meus apunts, si vols. La noia no va demostrar que l’hagués sentit i la Valery va pro-var d’insistir-hi: —Vols venir a córrer amb mi després de classe? No tinc ganes d’anar a dinar. —No puc. Tinc coses per fer. En aquell moment va sonar el timbre, i els nois es van posar drets d’un bot tots alhora. La remor que havia acompanyat l’assignació

001M-2159cat.indd 17 06/09/10 8:09

18

illes en el Cel

dels deures de seguida es va convertir en un terrabastall, mentre els uniformes blancs sortien l’un rere l’altre per la porta de la classe. La Valery va recollir els llibres, i estava a punt d’afegir-se als altres quan la professora la va aturar amb un gest. La Valery tenia setze anys i mig i una cara graciosa i intel·ligent, els ulls que brillaven amb un blau intens sota les celles que amb prou feines se li veien. Com tots els seijin, no havia conegut mai els seus pares, però la pell clara feia pensar en orígens nòrdics. El Benebèlgic, potser, o Noruècia. La professora Donna, en canvi, era de pell fosca, i el seu crani llis semblava que absorbís la llum forta de l’aula. La Donna va encreuar les mans sota la barbeta i va dir: —Felicitats. Una de les recerques més interessants que he vist. La Valery no va respondre. Una novícia no estava autoritzada a fer-ho si no se li preguntava expressament. —Ets la millor de la classe en totes les assignatures científi-ques, des de biologia fins a física. Per no parlar de matemàtiques. I aquest interès teu per la geologia em fa pensar que podries ser la persona adequada. Com que el rostre de la noia seguia del tot inexpressiu, la Don-na va continuar: —Demà arribarà al nostre Institut una aeronau de l’Esfera, di-rectament de la seu de Washington-5. Es tracta d’una comissió científica que està visitant tots els instituts principals de Skyland. Busquen joves promeses, sobretot en el camp de la geologia i les ciències de la terra. I jo havia pensat recomanar-te. La Valery es va mossegar el llavi, i la professora la va convidar: —Parla, sisplau. —Sí..., gràcies, però no sé si sóc la persona més..., vaja..., vostè deu saber...

001M-2159cat.indd 18 06/09/10 8:09

19

susPesos en el buit

—Què? —Les meves capacitats seijin. No són tan fortes com m’agradaria. La professora va brandar el cap. —He parlat amb la teva educadora. Ella pensa que sobretot es tracta d’un factor psicològic. Falta de confiança en tu mateixa. I això, de tota manera, no em pertoca. —Però jo... —Res de peròs. Quan t’ho demani, estigues a punt per facili-tar-me una còpia de la recerca que hem de presentar als nostres il·lustres visitants. Adéu.

Entre les parets externes de l’Institut i el límit de l’illa de Nova Oxford-16 hi havia un passadís d’herba d’una vintena de metres de llarg que una barrera transparent protegia del precipici. A in-tervals regulars, els robots Brig el recorrien pam a pam, vigilant els estudiants que hi corrien i s’entrenaven. Tot i que la presència d’aquelles andròmines de ferralla posava nerviosa la Valery, la «ronda», tal com l’anomenaven els alum-nes, era el seu lloc preferit. Hi havia un camí estret de pedres, i fins i tot uns quants arbres ressecs, i a l’altra banda del vidre blindat es veia l’abisme que indicava el final de l’illa. Núvols, ae-ronaus de passatgers directes cap al proper Conglomerat Londres, grans vehicles de vela o de motor que transportaven vés a saber quines mercaderies o passatgers. La Valery ja havia completat la primera volta de cursa i estava més o menys a la meitat de la segona, i, mentrestant, deixava que els pensaments anessin al seu aire. En aquell moment el que més la preocupava era el comportament de la Maria. Elles dues no es podien dir amigues (a l’Institut l’amistat no es

001M-2159cat.indd 19 06/09/10 8:09

20

illes en el Cel

veia amb bons ulls), però la Maria sempre havia estat amable amb ella i sovint havien passat el vespre estudiant juntes. Aquell dia, en canvi, havia estat silenciosa, fins i tot esquerpa. Tot per culpa de la recerca de geologia, la Valery n’estava segura. Hosti. Quan la Donna li havia assignat aquell treball, la noia s’havia proposat no esforçar-s’hi gaire i treure un insuficient, per una vegada. Però llavors s’hi havia començat a apassionar, amb el volcà i totes les possibilitats de recerca, i havia anat acumulant pà-gines i pàgines sense adonar-se’n. Ara tota la seva classe l’odiava; només faltava la comissió de Washington-5, que potser li donaria un premi o una medalleta, i després la deixaria allà suportant les mirades enrabiades de la resta dels nois. Quin mal rotllo. —Atenció, senyoreta —la va interrompre un Brig amb veu metàl·lica—. Falten trenta-dos minuts perquè comencin les classes. Preparar-se per tornar a classe. Puntualitat. —Entesos —va dir ella de mala gana. El Brig feia dos metres i mig d’alçada, tenia el cos de color ferro forjat i les espatlles amples. Malgrat l’aspecte bast, posseïa una força i una agilitat impressionants, però els programadors, no es pot dir que s’haguessin esforçat gaire a ensenyar-li a parlar d’una manera decent. La noia va continuar corrent i va aixecar una mà cap a un altre robot que estava a punt d’importunar-la amb la mateixa cançone-ta. Trenta-un minuts perquè comencin les classes. Tenia el temps just per dutxar-se. Els banys estaven dividits entre nois i noies, però a dintre no es consentia cap mena de privacitat. La sala de les dutxes era molt espaiosa, sense divisions ni finestres, amb parets enrajolades de blanc sobre les quals brillava amb caràcters cubitals negres l’es-crit: «Un seijin no ha de sentir mai vergonya ni por.»

001M-2159cat.indd 20 06/09/10 8:09

21

susPesos en el buit

Quan hi va entrar la Valery, la sala era buida. Totes les noies encara devien ser a taula. Es va treure la roba i les sabates i ho va posar tot al muntacàr- regues de la bugaderia, i després es va dirigir al tub d’aigua més proper. Era hora de racionament i el raig era fi i dèbil, però igual-ment la va fer sospirar de plaer mentre li destensava els músculs cansats. —És aquí? —Sí, l’he vist que entrava. —Anem a fer-li una sorpresa. Veus femenines. Rialles. La Valery va fer uns ulls com unes taronges i es va girar de cop. Eren tot novícies de la seva classe: la Yvonne, la Lucinde, l’Amelia. I la Maria. S’arrambaven l’una a l’altra, espatlla contra espatlla amb els uniformes blancs, i la Yvonne, la més grossa del grup, tenia un somriure malèfic a la cara. La Valery es va sorprendre balbucejant: —Em buscàveu a mi? El riure maliciós de la Yvonne se li va estendre pel rostre. —Exacte. A tu. La nena de la professora Donna. La Valery va tancar l’aigua de la dutxa i es va quedar dreta davant d’elles, despullada i gotejant. —Jo no volia... —va intentar justificar-se. —És clar. Igual que no volies no deixar-me copiar a l’últim tre-ball de física, oi? I no volies que la Lucinde i l’Amelia quedessin com unes idiotes a la prova oral de mates. —Què voleu? —La noia va mirar la Maria.— A tu també t’he fet alguna cosa, potser? Ella va apartar els ulls, avergonyida, i la Valery va sentir que

001M-2159cat.indd 21 06/09/10 8:09

22

illes en el Cel

bullia de ràbia per aquella que havia considerat una amiga i que ara li girava l’esquena. —Què voleu? —va repetir. La Yvonne va tancar els punys en un gest amenaçador. La Va-lery va bellugar els dits dels peus per intentar agafar-se al terra mullat. No era el millor terreny per a un enfrontament. La Yvon-ne pesava almenys deu quilos més que ella, que, a sobre, estava sola contra quatre. Però era bona lluitant i sabia que amb els peus descalços tenia més estabilitat que les altres novícies amb les re-lliscoses sabates de roba. —Som-hi —va murmurar. La Yvonne va fer un pas endavant i la Valery es va posar en guàr-dia, va flexionar els genolls i va calmar la respiració. Estava preparada. —Què? La seva adversària dubtava; tenia una guàrdia dèbil, i va donar un cop d’ull a les companyes tota perplexa. Per què no la seguien, no l’ajudaven? La Valery es va esforçar a somriure. —Les teves amigues tenen por, pel que sembla. Et recordo que en arts marcials vaig al curs superior al teu. N’estàs segura, que vols que ens barallem? La Yvonne va esbufegar. —Petita malparida. Només perquè aquest lloc és tancat. Si no, amb els meus poders... Pocs segons després havien desaparegut totes, i només havien deixat petjades polsegoses a terra. La Valery va obrir l’aigua un altre cop i va tancar els ulls. Sabia que el que havia dit la Yvonne era veritat: amb arts marcials o sense, era una seijin molt millor que ella. I l’hi faria pagar.

001M-2159cat.indd 22 06/09/10 8:09