1.- Analitza la modalitat oracional del text següent i justifica, en funció del contingut i de la intenció de l’autor, la utilització d’una modalitat o d’altra d’oracions. ON SE’N VAN? Josep M. Espinàs

Diumenge passat Càritas va celebrar el Dia dels Sense Sostre. Evidentment, celebrar no sempre vol dir alegrar-se d’una cosa. Quan van començar a instituir-se dies dedicats a persones o a fets, ja van aparéixer comentaris irònics sobre aquesta novetat. No tinc a mà la llista d’aquestes dedicacions, a vegades certament grotesques i moltes de les quals s’han esvaït al cap de poc de temps. Hi havia el perill que l’any no tingués prou dies per encabir-hi tants dies com es volien celebrar. El Dia dels Sense Sostre no és un invent de promoció comercial, és una denominació que recorda l’existència d’una realitat dramàtica. Tenir un sostre és una manera antiga i popular de dir que es té una casa per viure-hi. És una de les necessitats fonamentals de qualsevol persona, com l’aliment i el vestit. El sostre, des del temps més remot, suposa la protecció, que d’una banda és física i de l’altra psicològica. Tenir un sostre significa disposar d’un lloc estable, un punt de referència en l’espai social, i si convé un refugi propi. Sota un sostre es forma la closca de la intimitat, que és un dels drets més profunds dels éssers humans i un dels menys respectats!. Hi ha ciutadans sense sostre propis que no se’ns fan visibles perquè entren en centres d’acolliment o troben altres solucions als problemes de destrucció familiar. D’altres sí que els veiem, dormint als carrers. N’hi ha que són sense sostre forçosos, els altres són sense sostre voluntaris – o almenys van començar sent-ho. En tenien, de sostre, però van trobar que els era hostil. I quan el sostre és opressiu, la renúncia a un sostre es pot sentir com la conquista de la llibertat. El que passa és que no es pot viure impunement sense sostre, és una situació que trastorna o agreuja els trastorns ha existents. Però molts es resisteixen a abandonar el carrer. Jo veig, cada vespre, la parella que s’instal·la per dormir en una entrada del carrer d’Aragó. Per què no en un carrer menys obert? Per què hi ha qui tria un lloc de cara al mar i uns altres de cara a la muntanya? És un càlcul d’avantatges? És indiferència? Què es somnia, al carrer? Els qui tenim sostre no sabem res. Després es fa de dia i ells se’n van. On?