ÀlbumMaria Àngels Anglada

MARIA ÀNGELS ANGLADA

L’escriptura de Maria Àngels Anglada(Vic, 1930) s’ha convertit en una refe-rència d’autenticitat que compta entre lesmés pures de la literatura catalana con-temporània. La seva veu, que guarda ama-tent antics registres de saviesa, té un tim-bre que modula dolçament els prodigisde l’art i de la bellesa i, quan cal, s’endu-reix adusta rere l’ombra de la injustícia.A Senyal de perill, un dels poemes d’Ariet-ta, l’escriptora avisa del risc que suposaheure-se-les amb poetes, bo i precisantque es refereix a «poetes» i no a «joglarsdel rei». La mena de perill de què parlaarriba quan els versos esdevenen «tiso-res de mots» per tallar «les heures del’oblit». La poesia, paraula intensa i es-molada, és també l’eina que esbotza elssilencis còmplices que tantes vegadesencerclen «una llengua, un bosc amena-

çat o els ulls espaordits dels meus infantsde Bòsnia». Fa prop de vint anys, en elpròleg de Kyparíssia, Jordi Pla es referia aaquesta síntesi harmònica entre una lite-ratura que vol ser forma i expressió de labellesa, però que mai no oblida l’arreld’un compromís que la converteix enmirada solidària, en gest de germanor oen paraula de denúncia. El compromís ila bellesa campen a lloure per l’obra deMaria Àngels Anglada i el lector ho potcomprovar només que faci el trajecteentre el rar esclat estètic d’una novel·lacom Sandàlies d’escuma (1985) fins a leslliçons d’humanitat que surten de les pà-gines d’El violí d’Auschwitz (1995) i deQuadern d’Aram (1997).

De l’Empordà estant, amb el cor ba-dat als blaus de la Mediterrània, la litera-tura de Maria Àngels Anglada no ha dei-

xat mai de viatjar per la intensitat del mónantic, per les geografies que avalen allòque encara som i pels indrets que han fetde bressol a la cultura occidental. El seuesperit ha buscat harmonies amb l’àni-ma del món clàssic i aquesta relaciód’amor ha fruitat en estudis, traducci-ons i obres de divulgació com la celebra-da antologia Les germanes de Safo (1983).Al mateix temps, els viatges d’intensitatque ha fet per la pell i l’ànima de Grèciai d’Itàlia han esclatat en dos bells volums,Paisatge amb poetes (1988) i Paradís ambpoetes (1993).

El Centre Català del PEN i l’Associa-ció d’Escriptors en Llengua Catalana te-nen el goig de sumar-se a aquest home-natge de la Universitat de Vic a MariaÀngels Anglada i la satisfacció d’oferir-vos aquest àlbum de l’escriptora.

1

Editat el 29 de juny de 1998amb motiu de l’homenatgeorganitzat per la Universitat de Vica Maria Àngels Anglada

© de les autores i autorsTiratge: 600 exemplars

Disseny i realització: Infografia SelectaImpressió: La Impremta Ecològica

Edita:

Amb la col·laboració de:

2

Generalitat de CatalunyaDepartament de CulturaInstitució de les Lletres Catalanes

DUES VEUS FEMENINES

Dues veus femenines en aquest lli-bre; diferents, és cert, i, amb tot, unaafinitat en els temes i en el sentiment–neguit del nostre temps, amor al paísi als homes, tristesa i frustració, peròtambé exaltació delicada– n’acosta elto, les inflexions, en fa un diàleg d’ami-gues. La dissemblança radica sobretoten la diferent relació de cadascunad’aquestes veus amb el que podríemanomenar la tradició literària. QuanNúria Albó va publicar el seu primerllibre, La mà pel front (1962), el prolo-guista obser và que era una poesia«rude». «Un tipus de poesia primari–afegí–, de primera intenció, però ex-tremadament pur». Núria Albó podriadir, com John Donne: «No canto, a tallde sirena, per temptar, car jo sóc as-pre...»

I, ben mirat, sota la seva atractivaaspror hi ha una tendresa, hi ha un focvivíssim. Diríeu que aquesta poesia neixsense esforç, espontàniament estructu-rada en la seva rudesa, en la seva francaveritat, com al marge de les maneres iels ritus de la tradició literària. Hi ha,és cert, les formes, la mesura, hereta-des de la línia poètica del seu país, peròno semblen mai lligades a tornaveus nia influències, no semblen obeir cappropòsit de meditada elaboració. I, aixíi tot, trobem en un poema de NúriaAlbó la consciència del llenguatge coma problema (el problema que ha es-devingut gairebé obsessiu, i potser unamica esterilitzant, en la literaturacontemporània): «Perquè sovint se’mfa enemiga la paraula i no traeix i noabasta.»

És la preocupació radical davant lainsuficiència expressiva, davant els lí-mits del llenguatge. Si algú, com Ches-terton, ha cregut que la paraula huma-na pot reflectir tot l’ample horitzó dela realitat, Núria Albó s’inclinaria a

3

M. Àngels Anglada als sis anys

D’esquerra a dreta: M. Àngels Anglada, el seu pare Joan Anglada, la seva mareMaria d’Abadal, les seves germanes Pilar i Enriqueta i el seu germà Josep M.

Lliurament del primer premi del certamen verdaguerià, amb el doctor E. Junyenti Eduard Cuéllar (assegut a la taula del jurat). Folgueroles, maig de 1951

pensar, com en el bell poema Heràclit,de Milosz, que «el que cal dir és mésenllà del llenguatge.»

Ella observa, en efecte, amb dece-buda avidesa: «I em cal deixar morirsense dir res / la claror que em bategaa les arrels.»

És, penso, una aprensió excessiva.Molta de la seva íntima llum ens arribadeliciosament pel brancatge, una micaesquerp, dels seus versos: «I no sabriapas que has existit / si no fos el caliuque encara crema.»

O bé, amb una felicitat i una límpi-da fluïdesa que deriva d’un indubtablesentiment de plenitud expressiva: «Tueres la gran rialla dels camins sempreoberts que menaven de dret fins al corde la vida.»

Un punt de convergència entre lapoesia de Núria Albó i la de Maria delsÀngels Anglada és la coexistència d’unsentit d’historicitat, d’una preocupaciópels problemes i tragèdies del nostretemps, amb l’evocació de les impres-sions, les crisis, les íntimes melangiesdel poeta. Poesia, doncs, cívica, públi-ca, al costat d’una poesia subjectiva,personal. L’una i l’altra poden florir ibategar paral·lelament si un no creu,com Brecht, que el poeta d’avui, quanparla dels arbres i els núvols, comet unatraïció a la justa causa. He al·ludit mésamunt el meravellós Czeslav Milosz,que ha tingut una influència decisiva enla poesia contemporània. S’ha dit ambraó que la seva obra «aportà nous con-tinguts i noves formes d’expressió: eltractat, la polèmica, la poesia de posi-cions morals i ideològiques». Però hitrobem igualment «una sensualitat,unes imatges concretes». Qui escrivíaquell terrible poema Pobre cristià, mira

el ghetto: «El fetge vermellós envoltenles abelles / les formigues envolten l’osnegre...» envenjà també els artesansdel Japó imperial, que componien ver-sos sobre les flors d’abril i de novem-bre: «...De la moridora matèria, quèpodria ser var-ne? No res, sinó la beu-tat. Que ens bastin, doncs, les florsdels cirerers, els crisantems i el clarde Lluna.»

En el poema Els purs, que és tot ellcom un dibuix net, implacable, terri-blement expressiu, Núria Albó evocaels poderejants, que s’autoungeixen:ho fa amb el fred sarcasme de certsexpressionistes alemanys (com, perexemple, George Grosz). La seva in-quietud davant els trasbalsos del seglees reflecteix fins en la mateixa visiódel paisatge innocent, que se li tornadramàticament simbòlic: el fum, peral poeta que contempla la posta, és«com la bandera trista d’un país es-clafat.»

Però vora aquesta dolorosa recepti-vitat de la realitat col·lectiva, trobemen la poesia de Núria Albó no solamentla intensitat de la passió personal, sinóalgun exemple d’aquella sensació su-premament subjectiva que, en La cartade Lord Chandos, Hofmannsthal anome-nà «l’èxtasi enigmàtic, sense paraulesni límits». Quan l’autora del poema Totd’una el món ens diu: «He viscut un ins-tant la joia de molts segles», ha evocatprimer –breument, només amb tresversos– una impressió que s’assemblamolt a la misteriosa revelació queintenta d’explicar Lord Chandos:«Aquells éssers muts, i de vegades ina-nimats, se m’atansen amb una tal ple-nitud, amb una tal presència d’amor,que el meu ull assaciat no veu entorn

d’ell cap cosa on no aleni la vida. Tot,absolutament tot el que existeix, tot allòque freguen a penes els meus pensa-ments més confosos, em sembla llavorssignificatiu».

✧ ✧ ✧

Partint també d’una preocupació cí-vica, d’un pur sentiment de pertinençahistòrica, la poesia de Maria dels Àn-gels Anglada sap dir paral·lelamentl’emoció personal, el somni esvanívol.Ella estima «amb ira» el seu país per-què –i ací la imatge neix entranyable-ment de la condició femenina del poe-ta– «...perquè no puc, no podem in-fantar-lo.»

Recorda l’home que, en el momentde morir, volgué petjar, peu-nu, la ter-ra estimada: «Sempre és gelada l’albade la mort, / el sol s’avergonyeix quancacen l’home / i fuig davant de l’odimesurat.»

I, amb indignada, estremida parau-la, amb imatges d’una inoblidable for-ça bíblica, recorda també els infants sa-crificats a la guerra: «Cap alba serànova, ni cap rosa innocent / i es glaça-ran els mots en el vers dels poetes / sioblidem que els infants petgen caminsde mort / raïms mai madurats, quinaamarga verema!»

Ací la poesia, la poesia autèntica,grava el trist aiguafort de la circums-tància històrica. Perquè no basta enri-quir el poema amb els mots «pau» o«llibertat». Els mots tots sols no fan lapoesia. És la poesia, en la seva transpa-rent complexitat i el seu difícil equili-bri, la que els dóna allò que MauriceBoucher anomenava l’aura. No basta dirque la pàtria és pobra i que la sutzura

4

n’ha fet el seu reialme; no basta dir:«Canto la l l ibertat!», com ho féuManuel Valldeperes. Si el poema nocanta realment, el mot «llibertat», per-duda l’energia i la màgia, jeu, engrillo-nat i malmès, en l’imperi de la prosa,és a dir de l’antopoesia.

També traspua en els versos de Mariadels Àngels Anglada la preocupació perla llengua. Però no pas com una cons-ciència de la limitació essencial, intrín-seca de la paraula, sinó amb el neguitdels límits adventicis imposats per lahistòria: «Tantes vegades / ens és ne-gat, germans, dir cada cosa / amb elnom clar que una vella sang dicta!»

Si perdíem la llengua, com els po-llancres tardorals perden la fulla,«...restaríem / buits de nosaltres, i no-res, i escorça / d’un arbre mort en laterra traïda.»

Hi ha en aquesta poesia una preo-cupació tècnica que no és aparent enla de Núria Albó. Imaginem el poetatriant, polint més conscientment elsmots, les formes i els ritmes, assabo-rint l’articulació de la llengua, submer-gint-se delitosament en la tradició li-terària. Maria dels Àngels Anglada hatraduït, i molt bé, alguns poemes deQuasimodo, però no imaginaríem laseva amiga –tan enduta per les sol·li-citacions de la seva «aspra veritat»–ocupant-se en la transposició de lesveritats d’un altre poeta. En la zona deles evocacions subjectives, Maria delsÀngels Anglada va també molt enllà, iarriba fins a les extremes regions delsomni secret, enigmàtic, les evoca enun vers net, ondulant, de respirar am-ple i segur: «Perquè les adormides pa-raules de glaç eren teves i del meu som-ni, / però no de la nostra vida.»

Marià ManentPròleg a Díptic, 1972

5

El dia del seu casament amb Jordi Geli. 10 de maig de 1954

Al jardí de casa amb la seva germana Enriqueta. Estiu de 1951

PERFILDE MARIA ÀNGELS ANGLADA

En els vint-i-cinc anys que van de lapublicació de Díptic (1972), el seu pri-mer llibre de poemes, fins a Quadernd’Aram (1997), títol de la dar reranovel·la, l’obra de Maria Àngels Angla-da (Vic, 1930) s’ha consolidat entre lesmés sòlides de la literatura catalanaactual. I com les accions de més rendi-bilitat a la borsa, els seus llibres sónvalors que cotitzen a l’alça en el mer-cat dels interessos literaris. En l’auto-ra, però, aquest procés de maduració,en comptes d’envanir-la, ha afinat en-cara més un esguard atent i afable, acos-tumat a mirar en una perspectiva detres horitzons: el món de l’antiguitatclàssica, que és el seu àmbit seguramentmés essencial, els espais d’una sensibi-litat afuada i exquisida que dialoga ambles arts, i el d’una actitud que s’afermasolidària amb el món que li ha tocat deviure i compartir.

De l’Empordà estant, amb el cor ba-dat als blaus de la Mediterrània, la lite-ratura de Maria Àngels Anglada no hadeixat mai de viatjar per la intensitatdel món antic, per les geografies queavalen allò que encara som i indretsque fan de bressol i referència de la cul-tura occidental. Llicenciada en Filolo-gia Clàssica per la Universitat deBarcelona, la dimensió més particulardel seu esperit ha buscat harmoniesamb l’ànima del món greco-llatí i elsfruits d’aquesta relació d’amor han es-tat l’estudi i la divulgació de les poeteshel·lenístiques en l’antologia Les germa-nes de Safo (1983), la influència de lesquals es trasllueix en la seva poesia,sobretot a Kyparíssia (1980); la traduc-ció dels Epigrames de Melèagre deGadara, la novel·la històrica d’ambienthel·lenista i alexandrí Sandàlies d’escu-ma (1985), i una altra, Artemísia (1989),d’alta sensibilitat poètica, que circula

per la Grècia actual. El mateix fild’aquesta seducció per la cultura clàs-sica i els seus hereus més directes ésresponsable, en darrer terme, de tresassaigs d’estirp fonamentalment literà-ria: Paisatge amb poetes (1988), Paradísamb poetes (1993) i Retalls de la vida aGrècia i a Roma (1997).

Una poetaque escriu novel·les

La narrativa de Maria Àngels Angla-da s’inicià amb Les Closes (1979), unaobra que s’asseu entre apunts de no-vel·la històrica, girs de gènere policíaci detalls d’una construcció d’encaixamb materials heterogenis –docu-ments, actes judicials, cartes– que esbarregen amb la voluntat de salvar lamemòria d’una dona excepcional,la besàvia Dolors Canals, i indagar untèrbol assassinat en l’Empordà federaldel segle passat, poc abans de la revo-lució de 1868. La novel·la, tot i l’èpicaque segueix el rastre d’uns fets llunyans,es caracteritza per una tirada intimistai lírica que, amb el pas del temps, s’haconvertit en un dels trets més caracte-rístics de l’estil narratiu de Maria Àn-gels Anglada. A l’edició de Les Closesseguiren les tres narracions aplegadesa No em dic Laura (1980) i una segonanovel·la, Viola d’amore (1981), que hi tépunts tangencials de contacte, i on s’in-tensifica el to intimista d’una narrado-ra que es passeja per espais familiarstancats, per la hipersensibilitat del seuprotagonista, Màrius Teixidor, i pelsreplecs d’una memòria que s’omple decomplicitats literàries i artístiques. Lanovel·la s’interna en un univers de mú-sica, oposa l’imperi de la sensibilitat alprosaisme de la raó i fins fusiona el mónreal i l’imaginari.

Les dues novel·les que segueixen,Sandàlies d’escuma (1985) i Artemísia

(1989), surten d’aquesta dinàmica ini-cial d’espais tancats per obrir-se a l’es-sencialitat mediterrània del món grec.Tot i això, els protagonistes de totesdues són ànimes amarades d’art –poe-sia, música, pintura...– i mentre la pri-mera es gronxa per espais de novel·lahistòrica, l’altra, Artemísia, es desplegaen la contemporaneïtat del marc idíl·-lic de Mitilene, l’illa on va viure Safode Lesbos. Els amors i viatges de Glau-ca de Quios, poetessa i música del se-gle III abans de Crist, es despleguen perSandàlies d’escuma, una delicada narra-ció d’història i ficció que bascula entreun tramat de novel·la i la recreació dela vida quotidiana de l’hel·lenisme. AArtemísia, en canvi, el lector es troba da-vant d’una novel·la breu –una «nouve-lle»– que segueix els revolts obscursd’un amor absent i les relacions méspuntuals d’un violinista –herència deLes Closes i de Viola d’amore– que entraen contacte amb dues italianes quel’acullen com a dispeser, i una estudi-ant grega que fa estada a la mateixa casa.Amb aquests elements, Maria ÀngelsAnglada escriu una història bella i in-tensa, contrapuntada per un rerefonsde misteri vetllat per la presència de lamort, i amorosida per la fluïdesa deldiàleg entre les arts. A més, amb elpersonatge d’Artemísia, la gran de lesdues dones italianes, l’escriptora cata-lana ret homenatge a Artemísia Genti-lleschi, pintora del renaixement italiàque fou deixebla de Caravaggio.

També L’agent del rei (1991), la quartade les novel·les de Maria Àngels Angla-da, es conforma, en els seus trets fo-namentals, com un homenatge. L’es-criptora, que viu a Figueres però és fi-lla de Vic, recupera del llunyà segle XVla figura d’Andreu Febrer, vigatà comella, personatge singular i fascinant dela Corona d’Aragó. Fou poeta i corte-sà, traductor primerenc de la DivinaComedia de Dante i home de confiança

6

dels reis Martí l’Humà i Alfons el Mag-nànim, als quals va servir com a diplo-màtic murri, a vegades dúctil i altresenèrgic segons com ho demanaven lescircumstàncies. Barrejant el tempshistòric de l’autora amb el segle XV

d’Andreu Febrer, L’agent del rei és, totalhora, un relat històric, una investiga-ció filològica i una capbussada fins a lesarrels de la sensibilitat catalana. Elmateix any de publicació d’aquesthomenatge a Andreu Febrer, MariaÀngels Anglada aplegà deu contes, queprèviament havia fet conèixer en dia-ris i revistes, a La daurada parmèlia ialtres contes (1991). El volum es capté,sobretot, com un exercici d’estil, deprosa elegant i ordenada, i on abun-den els trets de lirisme i sensibilitatque sempre l’han caracteritzada. Se-gons que afirma la mateixa narrado-ra, es tracta de contes que, com elslíquens que aprofiten les escletxes deles pedres, s’han redactat esgarrapantengrunes de temps al temps que de-dicava a altres obres, aparentment demés volada.

El violí d’Auschwitz (1994) i Quadernd’Aram (1997) s’obren a la llum del ter-cer dels horitzons de Maria Àngels An-glada, el de la dimensió crítica i el com-promís solidari amb els febles, senseque la nova perspectiva suposi haver debandejar els punts d’una sensibilitat queviatja prop del confort líric de la poe-sia i entaula diàlegs amorosos amb elmón de la música. Daniel, el protago-nista d’El violí d’Auschwitz, és un jueude Cracòvia, violer d’ofici, tancat alcamp d’extermini nazi on declara, peraproximació i per mirar de salvar lavida, que és fuster. Però quan els ale-manys descobreixen que és luthier, estroba, per mor d’una juguesca a vida omort, en el repte d’haver de construirun violí tan bo com un Stradivarius.La construcció del violí, que a la llargaservirà per convertir-lo en supervivent,

7

Amb l’àvia i els pares a la Galeria de casa Anglada. Juny de 1954

«Les Closes» de Vilamacolum. Estiu de 1954

Amb Jordi Geli a Sant Pere de Rodes. Setembre de 1954

tivament, de Vahé, personatge inspi-rat en el gran poeta armeni Daniel Va-rudjan (1884-1915).

Els llibres d’assaig i viatge,la traducció i la poesia

La passió de Maria Àngels Angladapel gruix cultural, antic i modern, queté com a bressol les geografies grega iitaliana ha donat dos llibres que barre-gen la perspectiva del viatge i l’encertde l’assaig literari: Paisatge amb poetes(1988) i Paradís amb poetes (1993). Elprimer evoca diferents contrades italia-nes en la veu i la lectura dels seus poe-tes: la Florència de Carlo Bettocchi, laSicília de Quasimodo, la Roma d’Un-garetti i de Passolini o el Milà d’EugenioMontale, per posar només algunsexemples. Cinc anys més tard, a Paradísamb poetes (1993), l’escriptora repetíuna operació similar en la pell de lageografia grega i ser vint-se de poetesque li són propers, i fins familiars: delvell Homer a Kavafis, d’Odisseas Elitisa Pandelís Prevelakis i de la mítica Safofins a Iorgos Seferis i Iannis Ritsos. L’iti-nerari passa per sis paratges de l’anti-guitat grega (Creta, Micenes, Delfos,Mitilene, Atenes i Delos), i s’arrodo-neix amb apunts sobre Hèlena d’Espar-ta, un dels personatges més conegutsde la literatura clàssica. En cadascund’aquests indrets, i com havia fet en elllibre sobre Itàlia, l’autora retroba la

esdevé el símbol més poderós i magní-fic de la novel·la: la música contra labarbàrie, el contrast radical entre la be-llesa creada per les mans del luthier il’horror de sobreviure en la cruel in-sensatesa d’Auschwitz. Jorge Semprúnha convertit la novel·la en un guió decinema i es treballa en el projecte queha de filmar-la d’immediat.

Quadern d’Aram, per la seva banda,recorda que la memòria històrica ésfeble amb els pobles petits i Turquian’és tan conscient que s’ha especialit-zat a esprémer el suc de la impunitatque li atorga el privilegi d’una situaciógeopolítica favorable. Aquestes raonsd’estratègia geogràfica li han permèsbarbaritats com l’anihilament del po-ble armeni arrecerat, en bona part, dinsde l’imperi otomà. Entre 1915 i 1916,en el marc d’una espiral de tensionsencetades el darrer terç del XIX, es pro-duí el cop més sagnant en la històriadel genocidi armeni. Pel cap baix, escompta que n’assassinaren més d’unmilió i mig. Sobre aquests fets, MariaÀngels Anglada ha escrit Quadernd’Aram, una novel·la breu que comptaamb l’intens dramatisme de la pròpiahistòria, una eficaç funcionalitat nar-rativa i la compulsada capacitat desíntesi de la narradora que acosta so-vint la novel·la fins als territoris de lalírica. Dins de la ficció nar rativa,aquest detall és abonat pel fet queMaryk i Aram, les dues veus de la nar-ració, siguin l’esposa i el fill, respec-

veu amiga de la poesia, desplega un dià-leg d’harmonies entre passat i present,i hi afegeix la gràcia de detalls descrip-tius i espurnes d’un capbussament enels aspectes menuts de la quotidiani-tat.

A banda de les generoses mostresque s’ofereixen en els dos llibres aca-bats d’esmentar (Paisatge amb poetes iParadís amb poetes), pel que fa a la feinade Maria Àngels Anglada com a torsi-many i traductora, cal recordar, nova-ment, l’estudi i divulgació de l’antolo-gia de poetesses hel·lenístiques, Les ger-manes de Safo, i la traducció i edició delsEpigrames de Melèagre, poeta hel·le-nístic del segle I, d’obra acolorida, ale-gre, sensual i directa. Totes dues obresens menen per la singularitat de la vidaamorosa a l’antiga Grècia que simulta-nejava sense conflictes les relacionshomosexuals i les heterosexuals. Aques-ta insistència a voler donar notícia dela vida quotidiana de l’antiguitat gre-co-llatina ha donat un darrer volum detenacitat didàctica en l’antologia Retallsde la vida a Grècia i a Roma. Maria Àn-gels Anglada ha remenat el fons de lapròpia experiència lectora, ha triat elstextos més adients des d’una perspec-tiva pedagògica i els ha presentat, fal-cats per una nota introductòria, a lacuriositat del lector: Pal·ladi, Plini elJove, Ovidi, Horaci i Plaute formenel quintet dels autors llatins, mentreque alguns epigramistes de «L’Antolo-gia Palatina», Herodes, Xenofont, Li-

8

sias i Homer s’afileren en l’equip delsgrecs. El conjunt floreix amb la diver-sitat plural de cada dia, i els retalls ape-dacen la realitat de l’amor i de les ma-lalties, els plets i les feines del camp, lagastronomia i els lleures estovats quefan més passadora l’existència.

Finalment com a poeta, Maria Àn-gels Anglada és autora dels dos títolsesmentats, Díptics (1972) i Kyparíssia(1980), que, amb Carmina cum fragmen-tis, conformen un conjunt poètic aple-gat en el volum Columnes d’hores (1965-1990) (1990). Posteriorment ha publi-cat Arietta (1996). Es tracta d’una poe-sia que no s’allunya gens de les coor-denades que s’han assenyalat fins aracom a característiques de la seva lite-ratura: l’essencialitat musical, el diàlegentre les arts i el cor obert a la profun-ditat clàssica que l’amara. La cinquan-tena escassa dels seus poemes són unsíntesi clara dels interessos estètics iliteraris de l’autora: alguna peça reivin-dicativa, evocacions del món clàssic,poemes de contingut crític, homenat-ges a autors cabdals de la literatura ca-talana, variacions sobre temes grecs ipoemes escrits a la manera dels apò-crifs... Una poesia, fet i fet, comple-mentària del seu món narratiu i assa-gístic. El lector que signa aquest paper,devot declarat de l’obra de Maria Àn-gels Anglada, té la impressió que, en elseu cas i vist el conjunt, el sentit líricmés autèntic s’ha anat desplaçant de lapoesia a la narrativa.

Isidor Cònsul

9

Amb la seva filla Núria. 1955

Amb les seves filles. Novembre de 1959

PRÒLEG A KYPARÍSSIA

La poesia de la Maria Àngels Angladaposseeix una constant que despunta prouclarament a Díptic (1972) i es consolidade forma definitiva al volum que avui,amic lector, encetes. Ens referim a la sín-tesi harmònica que l’autora ha sabut as-solir entre una concepció «militant» dela poesia, entesa com a estri de desvet-llament col·lectiu, i una visió «estetit-zant» del poema, entès, amb paraules deMallarmé, com a «fórmula d’encanta-ment». És, al capdavall, la dialèctica en-tre fons-forma, elements que sovint homha volgut presentar com a antagònics o,si més no, mútuament excloents. A casanostra les dues tendències s’han mani-festat, respectivament, en dos correntsque s’emmarquen en sengles períodeshistòricament ben diferents. Dins l’òp-tica «estetitzant» trobarem dos pilars delNoucentisme: Josep Carner, en els seusprimers reculls, i, d’una manera especi-al, Jaume Bofill i Mates («Guerau deLiost»). Dins l’òptica «militant» situa-rem els components de l’anomenat«realisme històric»: Salvador Espriu,Joan Oliver («Pere Quart») i, parcial-ment, Gabriel Ferrater, entre altres.

Tanmateix, els poemes de la MariaÀngels Anglada es nodreixen de totes duesfonts, en una simbiosi justa i equilibrada.Aquesta confluència de l’«estètica» ambl’«ètica» s’hi realitza mitjançant la pre-sència simultània dels leitmotive que con-figuren la clau de volta de tot el conjunt:les referències al món clàssic (Grècia) iles al·lusions a una situació política i so-cial ben determinada (Catalunya sota elfranquisme). Les primeres són penyorad’un rigor formal evident i indefectible.Les segones lleven al conjunt tota la càr-rega d’intel·lectualisme llibresc o conven-cionalisme preciosista en què caiguerenalguns dels nostres noucentistes.

Si cerquéssim uns antecedents aaquest punt dolç d’equilibri harmònic,

tal com l’assoleix l’autora, hauríemde remuntar-nos al darrer Carner –el deNabí (1941)– o al Riba de les Elegies deBierville (1943) i de les traduccions deKavafis, no publicades fins el 1962, onla potència evocativa del mot ressonasolemne en la sòlida volta de cada estro-fa, de cada vers. Més enllà, en la cruïllade la nostra primera represa col·lectiva,trobaríem una altra referència, per moltdiverses raons fonamental en l’actitudartística de la Maria Àngels: mossènCinto Verdaguer, l’home que renovà lallengua encimbellant-la a les fites quenomés els nostres clàssics del Segle d’Orhavien abastat; l’home que esdevingué,amb aquesta única eina, símbol indiscu-tit d’una Renaixença que va ultrapassaraviat l’àmbit estrictament literari percristal·litzar en un vigorós redreçamentpolític. Com Verdaguer, la nostra autoraés conscient de la força del mot, que tan-mateix portem en vas de terrissa. Cal,doncs, servar-lo per a la funció més altai més noble, car el poeta és en tempsd’aridesa i desert el torsimany, el pro-feta que amb la paraula manté encesal’esperança col·lectiva. No pot, per tant,trivialitzar-la: «Enfonsa al pou del pen-sament / la imatge-alosa. Mai no donis /a cada rosa aletejant / camí i finestra ambels teus llavis.»

La paraula és alè en la mort, guspiraen la nit, saó dins la terra. Així doncs,«Serva-la intacta per al vers, / on niaràsense amenaces / en un exili compartit /més llarg que el teu, dolça germana». Carvindrà el dia en què brostaran «uns motsen la teranyina de les reixes / com unaflor salvada de la neu.»

Atenint-nos als leitmotive que esmen-tàvem més amunt –el món hel·lènic i lasituació política del país– podem englo-bar gairebé tot el conjunt del present cor-pus poètic. Pel que fa al primer bloc,malgrat que la referència a la situaciósociopolítica del nostre país hi apareixmatisada a redós dels símbols i mites

clàssics, tot amb tot, el paral·lelisme es faevident. Així ho podem constatar en te-mes com els de Cassandra i Epidauros.El primer ens evoca la filla de Príam, reide Troia, a la qual Apol·lo concedí el dode profecia. Aquest, tanmateix, veient-sedesdenyat per la noia, la condemna a noésser mai més creguda de ningú. La tra-gèdia es descabdella quan Cassandra pre-diu la imminent destrucció de la ciutat,sense que les seves paraules trobin capressò en els seus conciutadans. És, endefinitiva, la tragèdia del poeta a qui haestat segrestada la paraula i que assisteix,impotent, a l’espoliació del seu poble:«fins que aprenguis a dur somriure dòcil/ damunt del rostre, amb els llavis ja muts,/ colgat el foc sota plorosa cendra.»

El tema d’Epidauros ens evoca la in-dependència grega del domini dels turcs,car fou en aquesta ciutat de l’Argòlidaon fou signada el 1822.

El segon bloc –referit d’una maneradirecta a la situació del nostre país alsdarrers anys del franquisme– conté elspoemes més combatius i, alhora, mésdelicats. Temes sovint reiterats com«neu», «nit», «silenci» troben el seu con-trapunt en altres de ben significats com«flor», «alba», «primavera». El poema Etdeixaré, si vols, la veu, adreçat a un jovemilitant empresonat, ateny una intensacàrrega emotiva i és, tal vegada, el quemés traspua el compromís de la poetes-sa, el lligam indissoluble entre la paraulai el gest vehement, vital que l’ha infosa:«Amb trencadissos crits d’ocell / lluitoamb les aigües remoroses. / Et deixaré, sivols, la veu / desavesada ja de roses.»

Podríem distingir encara dos darrersnuclis temàtics, bé que d’extensió re-duïda: l’un –estretament empeltat al blocanterior– fóra el referit a l’infant com aconcreció de la innocència sofrent;l’altre, integrat pels tres últims poemes,se situa en un nou context de reivindi-cació: la salvaguarda del patrimoni comúcontra l’acció destructora de l’«home-

10

botxí». Poemes com Els aiguamolls i Lesfonts denoten una exquisida elaboracióformal, fruit d’una poderosa fertilitatimaginativa: «Quan s’adormia la tardaacotxada per l’aigua i les fulles / i l’ar-gent remorós de les albes semblava unadéu / amb recança deixàvem les nimfesals verds santuaris / al país dels infants,on les fonts eren clares / i descalços pet-jàvem els còdols dels rius resplendents.»

Hi ha, finalment, dos trets que ex-cel·leixen en intentar una síntesi valora-tiva dels aspectes formals presents enaquest recull. D’una banda, l’extraordi-nària plasticitat i força evocativa de lesimatges, modelades amb profusa rique-sa de lèxic. De l’altra, l’eufònica ductili-tat dels versos, sovint elaborats amb unarigorosa aplicació de la mètrica clàssica,com és ara en el poema Quan el nostrepoble es retrobarà, on apareix, a l’igual delsversos suara esmentats, el ritme anapès-tic: «Vell jardí tant de temps emmuratentre tanques, / a milers dels penjollsd’unes noves, vermelles cireres / drin-garan tot just nades i sé que les mans /que s’hi allarguin mai més no seran de-cebudes.»

Els poemes de la Maria Àngels An-glada penetren l’esperit i el pensament,com la pluja fina assaona la llavor, carel llenguatge amb què ens parla és tandepurat com assequible, tan amarat delirisme com de sinceritat, tan ple de ten-dresa com de vigoria.

Endinsat en la lectura d’aquests ver-sos, hom, sentint-se fortament inter-pel·lat, es revé d’aquella sentència dePere Quart: «La poesia és, per damuntde tot, un art d’intel·ligència que es no-dreix de paraules intel·ligibles». Aques-ta màxima, tan adient al present recullde la nostra amiga, és, al cap i a la fi, elmillor elogi que hom pot adreçar a l’obrad’un poeta, servidor del poble.

Jordi PlaFigueres, primavera de 1979

11

Amb les sevesalumnes de

les Escolàpies

Velsatret.Abril de 1972

ELS CAMINS DEL MAR

Hem vist que solament Ovidi gosa,partint del tòpic homèric dels «caminsdel mar», anar més enllà i parlar dels«camins de l’aire» (o, potser millor,«d’aire»): quis crederet unquan / aeriashominem carpere posse uias? («qui hauriacregut mai que l’home pogués recór-rer els camins d’aire»; fa referència aDèdal). També hem vist que en aixòsolament havia estat seguit per l’Arxi-poeta, al segle XII: feror ego uelut sinenauta nauis, / ut per uias aeris vaga ferturauis. L’Arxipoeta era, doncs, ben sen-sible a l’encant poètic de les «senderesde l’aire» (o «d’aire») ovidianes.

Jo no he pogut trobar res semblanten la poesia catalana. Però ara, juliolde 1994, descobreixo un poema deMaria Àngels Anglada, dedicat al lleórosa de Serrabona, que comença així:«Puc veure l’oreneta al seu reialmegràcil / petita vela fosca, camins sensedeixant.»

Així, els «camins del mar», hi sónal·ludits mitjançant dos mots: la «vela»i el «deixant». I l’al·lusió servei per fer-nos veure per contrast que els caminsdel segon vers són d’una altra natura-lesa que els de la terra, que el cami-nant pot seguir, i els del mar, sobre elsquals la barca fa un deixant. Vull diramb tot això que la nostra poeta no facom Ovidi, que parla simplement dels«camins d’aire»; ella ens parla de totsdos assenyalant-ne les diferències, cosaque equival a assenyalar-ne les semblan-ces. Hi ha encara una altra cosa remar-cable: les aposicions a distància: pucveure l’oreneta (que és una vela fosca) al seureialme gràcil (que són els camins sense dei-xant). O potser millor: l’oreneta és unvela, però el seu reialme (no són elscamins del mar) són els camins que essolquen sense deixant. Jo no voldriatreure mèrits a la nostra amiga, peròem sembla que aquestes coses no po-den ésser dites, com ella les diu, sensela intervenció d’un déu.

Joan BastardasEpíleg a Arietta, Columna, 1996

EL VIOLÍ DE DANIEL

És possible escriure encara sobreAuschwitz després de més de cinquan-ta anys? És possible explicar l’horrorperò també la grandesa de l’ésser humàsense haver estat als camps de concen-tració, sense ser jueus? Sí, és possible.I, en el cas d’aquesta novel·la, es tractad’un gest ètic, d’un esdeveniment del’escriptura, d’una emoció compartidaen la lectura al nivell més alt, senseefectes especials ni trucs sensaciona-listes.

Maria Àngels Anglada, catalana,nascuda el 1930, era poetessa ja cone-guda quan féu el seu debut en la nar-rativa el 1978. El violí d’Auschwitz és de1994 i l’edició italiana acaba de serpublicada per Editori Riuniti.

És una novel·la breu, intensa, sen-se superfluïtats: la història d’un luthierjueu que construeix un instrument«com un Stradivarius» per al co-mandant del camp de concentració.Una feina feta en condicions infrahu-manes, però és la passió pel seu ofici,l’amor pels materials, per aquell ob-jecte que de mica en mica va agafantforma i s’anima fins a la primera exe-cució allò que dóna sentit a la vida deljove Daniel, potser per salvar-la. Per-què, certament, en els camps –si po-

12

dies escapar de les cambres de gas–mories a causa de la fam, de la malal-tia, de l’exhauriment, però també acausa de la privació de la pròpia uni-citat, o sigui d’allò que fa l’ésser humà,de la possibilitat de ser identificat ide poder dir «jo», tal com ja ens haexplicat Primo Levi. I de detalls sig-nificatius, d’episodis narrats amb màlleugera, n’és ple aquest llibre d’An-glada.

Aquell violí fet a Auschwitz és unamena de talismà, un objecte màgic quesegueix els seus propis camins per ar-ribar fins al present i consentir a totsaquells que han sobreviscut, a la fi, unacte de pietas envers si mateixos i derecomposició de la memòria, ja que node les vides. Perquè allò que uneix elsesdeveniments, el passat al present,els sotmesos i els salvats, és un fil tenaçque queda escondit fins i tot quan nose’l busca. I la Shoah queda com l’es-deveniment central d’aquest segle nonomés perquè és el més tràgic i insen-sat, sinó perquè s’hi entrell iguenmoltes de les preguntes encara senseresposta en aquesta fi de mil·lenni: compreservar la unicitat preciosa de totésser humà en la seva diferència, comestabl ir la relació envers l ’Altre,com definir i vèncer la natura –la ba-nalitat?– del Mal.

Anna Maria Crispino(Trad. Carme Arenas)

Leggendaie, agost 1997

13

Signant el llibre Les Closes a la llibrerisa Laie, 1979

Amb Josep Tarradellas el dia del lliurament del premi Josep Plaper l’obra Les Closes. 6 de gener de 1979

A Sant Quirze de Colera, 1982

UN VIOLÍ PER RESISTIR

Petit, senzill, colpidor. D’una es-criptora catalana, una paràbolasobre la dignitat humana.

És una història senzilla i colpidora,un llibre petit i preciós, pertanyent, perdir-ho d’alguna manera, a la mateixafamília de L’amic retrobat de FredUhlman. El violí d’Auschwitz la primeraobra de l’escriptora catalana MariaÀngels Anglada que és traduïda a l’ita-lià (Editori Riuniti, 126 pàgines,15.000 lires), explica la història d’unviolí, construït per sort i quasi de ma-nera màgica en el camp d’exterminid’un luthier del ghetto de Cracòvia denom Daniel: un instrument tan bonici perfecte que aconsegueix de salvar-lila vida enmig de l’horror dels dies, delsmesos, dels anys de reclusió. Aquellviolí, encarregat a Daniel per un delsseus botxins alemanys, tornarà a sonartambé després de la guerra, i sobretottornarà a mans del seu artífex, com asenyal de garantia, una altra vegada, dela seva indòmita individualitat, del seuésser persona fins i tot en l’infern del’esclavatge i de la degradació.

Tot això, en el llibre, hi és senzilla-ment «narrat», de manera mai no sen-tenciosa, i en canvi amb una senzillesa

cristal·lina, amb una passió intensa,amb una viva, commovedora humani-tat. El resultat és esfereïdor, si tenimen compte que l’autora –una poetessai narradora de 67 anys enamorada dela poesia italiana, la qual afirma haverfet el primer contacte amb Auschwitz iel seu llegat atroç per a la humanitat através de Quasimodo– no és jueva i noté cap experiència, ni tan sols familiar,dels lager. Tot és inventat, doncs. Mal-grat això, la seva narració aconsegueixde ser versemblant del tot, i d’altrabanda, és escandit per il·luminatsfragments de documentació secreta deles SS; i en certs moments (per exem-ple quan afronta el tema lacerant de laconsciència turmentada dels supervi-vents, però amb una atenció menuda iprecisa envers la manualitat i els seusprodigis) recorda obsessions i essen-cials jocs conceptuals que ja relatàPrimo Levi. El violí d’Auschwitz, en defi-nitiva, es recomana com a text d’unasensibilitat aguda sobre el tema del’Holocaust. Un text molt apte per alectors joves.

(Informació suplementària. Potseraviat tindrem ocasió de veure’l en ver-sió cinematogràfica. Els drets ja hanestat adquirits per una productora im-portant i, pel que fa al guió, sona elnom del cèlebre escriptor Manuel Váz-quez Montalbán).

Francesco Durante(Trad. Carme Arenas)

Il Corriere de la Sera, 20-V-1997

ENTREVISTA

Amb El violí d’Auschwitz, Maria ÀngelsAnglada introdueix el lector en l’infernd’un camp d’extermini, però no li negala possibilitat de reconèixer la dignitathumana en la figura d’un luthier. L’es-criptora, sense que, tal com ella mateixareconeix, hagués sortit d’Auschwitz, vaescriure Quadern d’Aram, amb el qual res-cata d’un cert oblit el genocidi que vanpatir els armenis a la dècada dels anys deusense que encara ara Turquia ho hagireconegut. Ara, després d’haver-se acos-tat a l’horror, la filòloga clàssica necessitaretornar cap als seus grecs.

D’El violí d’Auschwitz, Jorge Semprúnha comentat que, entre les escrites pelsque no han aportat un testimoni com asupervivents, és la narració sobre elscamps nazis que traspua més veritat. Ac-tualment, l’autor de La escritura o la vidatreballa en el guió de la pel·lícula queadaptarà aquesta novel·la de Maria Àn-gels Anglada després d’haver-ho provat faun parell d’anys sense poder escriure res,potser perquè se li reobrien les feridesde supervivent. A l’escriptora, sense te-nir memòria directa d’aquell horror, tam-bé li costa desempallegar-se’n. La lecturasovintejada dels clàssics –i en una refle-xió pública recent sobre com Narrar l’hor-ror va citar Tucídides, en relació amb laguerra del Peloponès, i Flavi Josep, coma testimoni del setge dels romans alsjueus– li fa present que l’horror no ésnou –tal com el fet de narrar-lo–, men-tre que un horror encara viu va motivar-la, com si sentís un imperatiu moral, aescriure contra la barbàrie com una for-ma de lluita contra l’oblit. Així, Angladaexplica que la guerra de Bòsnia va dur-laa escriure sobre Auschwitz perquè hi veiade nou desplegades les ales de la barbà-rie. Encara amb el pensament a Ausch-witz, la barbàrie nazi va dur-la al genocidique van patir els armenis l’any 1915

14

–assassinats pels turcs: passats per les ar-mes, cremats de viu en viu, extenuats perla fam en caminades pels desert, negatsa la mar Negra–, tenint present, a més,que Hitler potser s’hi va inspirar. MariaÀngels Anglada reconeix que el fet quehagi assumit el repte de narrar l’horrortambé té a veure amb el cantautorRaimon, el qual, en una entrevista televi-siva, li va comentar que el mal no sortiamai personalitzat en la seva obra literària.

–Aleshores vaig pensar que escriuriauna novel·la on sortiria el mal. Però ha-ver assumit aquest repte té un preu; nopuc oblidar Auschwitz. Sempre dic queadmiro els actors no tant perquè es po-sen dins la pell d’un personatge, sinó per-què saben sortir-ne. Jo, d’Auschwitz, non’he sortit del tot.

–Quan una persona s’acosta a l’horror, ésdifícil que no l’afecti profundament, que no licapgiri la vida.

–Certament. A més, un cop publicatEl violí d’Auschwitz, he tingut contacte ambalgun supervivent i amb vídues de super-vivents. I també m’ha arribat molta mésinformació després d’escriure el llibre. Enaquest cas, millor després que abans per-què, si tens massa informació, costa pair-la i tens problemes per escriure. Pel quefa al llibre sobre els armenis, també emcosta sortir-ne, però m’hi he capficatmenys que amb El violí d’Auschwitz. En elmeu pensament, Quadern d’Aram era unanovel·la diferent, una novel·la per a jo-ves. En va sortir una altra cosa, però al-guna cosa d’aventura (Aram com a mari-ner i pescador de corall) hi és present. Amés, els personatges no pateixen direc-tament l’horror, aconsegueixen fugir-ne.Però, bé, tot i això ara necessito fer algu-na cosa ben diferent d’aquests meus dosúltims llibres. Tornaré als meus grecs. Demoment, però, hi continuo posada de pleamb els armenis arran de la traducció deDaniel Varudjan (el poeta assassinat pelsturcs que inspira el personatge de Vahé,el pare de l’Aram de la meva novel·la) que

15

Amb Joan Fustera Figueres

l’any 1983

Escriptors empordanesos. Figueres, 1986

seves ficcions sobre hipotètics manuscrits –dia-ris, cartes i altres papers personals– trobats otransmesos. Com si desplegués una estratègiaper concedir més autenticitat a la ficció.

–Sí, hi ha alguna cosa de tot això. Entot cas, hi ha una barreja de realitat i deficció. El genocidi armeni és un fet, lahistòria dels meus personatges és fictícia,però podria haver-ne passat realment al-guna com aquesta. Els Kontós existeixen,viuen a Cadaqués i he vist el carnet lliurata l’avi per la societat mútua de l’esglésiagrega de Marsella.

–Un escriptor pot reconèixer que ensopegaamb persones, objectes, lectures que el duen aescriure, com si li resultés ineludible, sobre undeterminat tema?

–Com si alguna cosa t’hi portés, no?A vegades, hi ha casualitats que t’hi fanpensar. Fins i tot quan ja estàs escrivint.Així, mentre escrivia Quadern d’Aram, vaigllegir a Le Monde que s’estava remodelantel barri de Marsella on es van instal·larmolts d’armenis, on viurien el meu Arami la seva mare. És com si alguna cosa esti-gués a l’aire que t’hi empenyés encaramés. Ja abans d’escriure aquest llibre,mentre m’ho estava rumiant, el meu gen-dre va trobar en una fira del llibre de vellla traducció castellana, publicada l’any 20amb el títol Las atrocidades de Armenia. Elexterminio de una nación, de l’anomenatInforme Bryce, on es recullen multitud detestimoniatges sobre el genocidi, el qualaleshores no s’anomenava així perquè elmot es va usar a partir del judici de Nu-remberg.

–No li fa la impressió que, a diferències delsjueus, posem com a cas significatiu, el genocididels armenis està massa oblidat, com si no se lireconegués ni el seu patiment ni els seus drets?

–Per diversos motius, el poble armeniha estat doblement vençut. Encara l’any1987, una resolució del Parlament Euro-peu exigia que Turquia reconegués el ge-nocidi comès contra els armenis, però noho ha fet i tampoc no s’han posat en pràc-tica les sancions previstes en el cas que

no ho fes. I és que Turquia, atesa la sevasituació geopolítica, té patent de cors. Defet, els incompliments dels turcs vénende lluny.

–Reprenent el tema de com narrar l’horror,em fa la impressió que evita recrear-se en ell.

–És que cal evitar-ho perquè, si no esfa així, hi ha el perill de caure en una menade sadisme literari i fins i tot de perdre elrespecte per les vícitmes. I un dissortatés una cosa sagrada. La qüestió és que noés gens fàcil narrar l’horror. Tinc presentel que planteja Jorge Semprún a La escri-tura o la vida: s’ha de fer l’esforç d’expli-car-ho (i no limitar-se a dir que l’horrorés inexplicable), però s’ha de contextua-litzar i elaborar, cal que aparegui l’art pertal de vèncer el mateix horror.

–Adorno, és ben coneguda la seva sentèn-cia, va afirmar que, després d’Auschwitz, ni lapoesia ni l’art eren possibles, mentre que emsembla que vostè és dels que creuen que la poe-sia i la moral són més necessàries que mai. Defet, en aquestes seves dues novel·les, la barbàriesempre té el seu contrapunt amb la presència del’amistat o la creació de bellesa. Com si no vol-gués oblidar el pitjor de la condició humana,tenint present alhora el millor d’ella.

–Però és que aquesta actitud l’he tro-bada en els testimonis. No és només des-prés d’Auschwitz, sinó que en els campsse sentia més que mai la necessitat de lapoesia i de la moral. Llegeixes Agustí Bar-tra, en relació amb la seva experiència enun camp de refugiats al sud de França, iparlar de l’amistat, la poesia, la bellesad’una branca d’ametller. Semprún tambéreconeix la força que li aporten la poesiade René Char i les actituds solidàries dinsdel camp. I si a El violí d’Auschwitz hi ha unluthier que s’esforça a fer el millor delsviolins possibles (perquè del seu treballno només depèn la seva vida i la del seuamic violinista, sinó la recuperació d’unadignitat que li és negada), no puc deixarde tenir present que als camps es canta-ven cançons i que Olivier Messiaen, l’ano-menat músic dels ocells, va compondre

estic fent junt amb la meva amiga MariaOhannesian, una armènia de l’Argentina(on, després de la invasió dels turcs, tam-bé s’hi van desplaçar moltes famílies) quefa temps que viu a Catalunya.

–Serà una contribució a la difusiód’una literatura que aquí, a Catalunya, esconeix molt poc, no?

–És una llàstima perquè és una litera-tura importantíssima, sobretot pel que faa la poesia. És cert que aquí es coneixenpoc els grans poetes armenis (no hi hahagut traduccions, s’hi ha mostrat pocinterès), mentre que a França, i també aItàlia, hi ha moltes traduccions, així comllibres molt bons sobre art armeni. Hi hainfluït, és clar, que hi ha colònies impor-tants d’armenis. França va acollir-ne moltsdesprés de la persecució i matança del’any 1915.

–Quan va descobrir els poetes armenis i ambquina impressió?

–El meu primer contacte amb la poe-sia armènia va ser pels volts de l’any 1970,quan vaig llegir uns poemes de RanNazarian traduïts al català per AlfonsMaseras i publicats en una revista dels anysvint. Aleshores, encara no escrivia ficció.Vaig publicar un article a Canigó i tambévaig pensar en escriure un conte amb untítol horrorós: És massa tard, Ran. Amb eltemps, el poeta que m’ha mogut més aescriure sobre el genocidi patit pels ar-menis no és Nazarian, sinó Varudjan, unadescoberta més recent i encara més im-portant.

–Al primer capítol de Quadern d’Aram,la veu narradora es planteja si la històriad’Aram, el seu amic grec Iorgos i la seva mareMaryk, la va començar a entreveure quan vaconèixer els versos de Ran Nazarian. Responque encara no i hi afegeix una nova pregunta:Quan Konstantinos Kontós junior em va ense-nyar, a Roses, el carnet del seu avi, el corallergrec de Cadaqués? A més del carnet, explica quehi havia una gruixuda llibreta manuscrita ambuns caràcters que no entenia gens: el quadernd’Aram, és clar. Té com un gust a construir les

16

en un d’ells el Quartet per a la fi dels temps.Potser no tindríem dret a la poesia, l’art ila bellesa, si els que van patir als campsnazis hi haguessin renunciat, però la ne-cessitaven i la buscaven.

–Parlem de la poesia i la moral quan a ve-gades és la poesia, és a dir, la moral.

–Precisament, pel que fa a l’actituddels escriptors francesos en relació ambl’ocupació nazi, destaca el fet que, a dife-rència de bona part dels prosistes, elspoetes (com ara Louis Aragon, René Char,Paul Éluard) van sentir que el hitlerismeamenaçava de mort la seva escriptura. Bé,la seva escriptura i la vida. La bellesa potfer-te més sensible al que vol destruir lavida. Però, és clar, això no és pas exclusiudels poetes. Davant el nazisme, no cal dirque hi va haver moltes persones amb ac-tituds de gran noblesa, dignitat i heroïci-tat. A la mateixa Alemanya, hi va haverresistència al nazisme. És clar que tambéhi ha gent bona al món. Hi ha una forçadel bé. No hem d’oblidar els justos. La tra-dició jueva diu que n’hi ha un nombre,de justos, que aguanten el món i que si esmor l’últim, s’acabarà la humanitat. Hemde pensar que mai no s’acabaran, quesempre hi haurà persones disposades aposar en perill la seva vida per ajudar elsaltres quan són perseguits. I això, és clar,no només en relació als jueus. Ells no hanestat els únics perseguits.,

–Cal esperar que cada poble tingui els seusjustos, aquells que entenen que no només im-porta la vida dels seus, sinó que l’assassinat sem-pre és a la humanitat de la qual formen part.

–I sempre és bo recordar que hi són.A Quadern d’Aram he volgut tenir presentque els grecs van ajudar molt els arme-nis. Però és que també hi va haver turcsque van ajudar els armenis. Fins i tot vahaver districtes en què el governadorva negar-se a complir les ordres per a l’ex-termini.

Imma MerinoPresència, 8 al 14 de març de 1998

17

Les quatre generacions. Vilamacolum, agost de 1990

Amb el Cor Cabriol, a Vic, el dia de l’estrena de Les veus misteriosesdel compositor Josep Baucells. Vic, Nadal de 1991

Fira del Llibre Feminista. Durant una lectura de poemes ambMontserrat Abelló, 1990

BIBLIOGRAFIA

Poesia

– DípticVic: Ed. Sala, 1972

– KyparíssiaBarcelona: La Magrana, 1981

– Columnes d’horesBarcelona: Columna, 1990

– AriettaBarcelona: Columna, 1996

Prosa

– Les ClosesBarcelona: Destino, 1979

– No em dic LauraBarcelona: Destino,1981

– Viola d’amoreBarcelona: Destino, 1983

– Sandàlies d’escumaBarcelona: Destino, 1985

– El bosc de vidreBarcelona: Destino, 1986

– ArtemísiaBarcelona: Columna, 1989

– La daurada parmèliaBarcelona: Columna, 1991

– L’agent del reiBarcelona: Destino, 1993

– El violí d’AuschwitzBarcelona: Columna, 1994

– Quadern d’AramBarcelona: Columna, 1997

Assaig

– Memòries d’un pagès del segle XVIIIBarcelona: Curial,1978

– Paisatge amb poetesBarcelona: Destino, 1988

– Paradís amb poetesBarcelona: Destino,1993

– Relats de mitologia I. Els déusBarcelona: Destino, 1996

– Relats de mitologia II. Els heroisBarcelona: Destino, 1996

– Retalls de la vida a Grècia i a RomaBarcelona: Empúries, 1997

18

Traduccions de M. Àngels Anglada

– Les germanes de SafoBarcelona: [Edhasa, 1983]La Magrana, 1997

– Epigrames, Melèagre de GadaraBarcelona: Columna,1993

Obra traduïda a l’italià– Il Violino di Auschwitz

Editori Riuniti, 1997

Obra traduïda al gallec– O violín de Auschwitz

Xerais, 1996.

Obra traduïda a l’espanyol

– ArtemisiaJuventud, 1995

– El Bosque de Cristal:una historia de BernatBarcelona: Destino, 1987

– Los CercadosBarcelona: Destino, 1986

– El violín de AuschwitzMadrid: Alfaguara, 1997

19

Amb Joan Bastardas i Lluïsa, a Micenes l’any 1992

Amb Enriqueta i Antònia a Rethimmon, Creta, l’any 1991

DUES PLANES

He estimat el Montseny sense ametistes,

la plana adusta en els seus llargs hiverns,

els vels espessos d’imprecisa boira.

Conec el ressò clar de les campanes

als vells carrers de la ciutat dels sants,

la plaça on van penjar en Bac de Roda.

Camí dels vents, he estimat l’altra plana

els vols de les gavines als sembrats,

les aigües, com nosaltres, indecises.

Somrient, l’alabastre de les verges

dins els seus temples de color de temps.

El mar, que va ser un dia camí nostre.

ELS INNOCENTS

Els innocents d’avui també moren a l’Àsia.

Ja fa temps que el rei bíblic ha canviat de nom

i es posa tantes màscares sumptuoses i benignes

que no el reconeixem i els que el seu secret saben

es cuirassen darrera d’encarcarats somriures.

Els innocents d’avui tenen galtes xuclades,

ventres inflats i cames que semblen branques seques

dels arbres a l’hivern. Els seus ulls a tots miren

amb tan vella tristesa com si ja coneguessin

que amb un esguard distret els enterrem d’oblit.

Només, i vanament, en llargues nits travessen

insomnis de poetes que voldrien cridar

perquè els verms menjaran la poca carn que resta

als ossos innocents, i no roseguen l’or.

Columnes d’horesColumna Edicions. Barcelona, 1990

Columnes d’horesColumna Edicions. Barcelona, 1990

20

DUES PLANES

ELS AIGUAMOLLS

Al Grup de Defensa dels Aiguamolls de l’Empordà

Envaireu aquest recer vivent

que ja de lluny enyoren tantes ales?

No trobarà més l’aigua nodridora

i els verds amagatalls l’ocell del Nord?

Àlics rosats, amics coll-verds, adéu,

adéu, xic corriol i fredeluga,

princesa acolorida de l’hivern.

Murs de ciment, deixalles, només pols

seran els nius on bategà la vida.

Però quan haurà mort l’últim ocell,

lassat del vol, a frec d’aigua alterada,

quan escates d’argent no tindrà el mar

no espereu respirar; ja, lentament,

l’home-botxí comença l’agonia.

Columnes d’horesColumna Edicions. Barcelona, 1990

21

«Les Closes» Vilamacolum. Amb les dues nétes grans. Estiu de 1992

Amb M. DolorsRibot al Jardíde Can Viader.

Parets del’Empordà,

1993

AIGUAMOLLS 1985

No han destruït aquest recer vivent

que ja de lluny enyoren tantes ales.

Aquí retroba l’aigua nodridora

i els verds amagatalls l’ocell del nord.

Àlics rosats, amics coll-verds, torneu,

torneu, xic corriol i fredeluga,

princesa acolorida de l’hivern.

Murs de ciment i ferro han reculat

davant dels nius tots bategants de vida

com un somriure clar, repòs d’ocells

cansats del vol, a frec de les onades

i el sol que hi riu, i escates d’or i argent.

Hem aturat la mort en llarg combat

–una treva signada amb aire i ales.

ANTÍGONA

Anant a Delfos, la sagrada, atura’t

en el camí: florides de records

t’esperaran les pedres, el teu somni.

¿No sents com entre el blat l’aire es commou

i síl·labes ardides resplendeixen

contra el tirà que canvia de nom?

Els mots d’una ombra, com espases, tallen

el temps, el vell tapís de sang i d’or.

Entre els fils esquinçats, la noia altiva

les lleis dels déus escolta i el seu cor,

els ossos blancs del seu germà somriuen

i es torna a cloure el temps com una flor.

Columnes d’horesColumna Edicions. Barcelona, 1990

Columnes d’horesColumna Edicions. Barcelona, 1990

22

ARIETTA

A la meva néta Núria

(Adagio molto, semplice e cantabile)

Només tres notes:

amor, temps-mort, bellesa.

Natural i cantabile, escriu Ludwig

a qui pugui seguir-lo amb mans alades.

Els mots són més feixucs

i són lents els meus dits.

Potser un fresseig de fulles mig daurades

puc, mentre caminem, fer-vos sentir

a l’alba o al capvespre.

El vol i l’arabesc de l’arietta

guardem per l’alta nit. La seda fosca

amagarà les ferides suaus,

profundes, de la seva resplendor.

AriettaColumna Edicions. Barcelona, 1996

23

Homenatge a Anna Bertrana, amb Isabel Segura i Carme Riera, 1994

Jerusalem, 1995

GENER A LLANÇÀ

Recorda aquell diumenge de gener, ran del mar,

ja florit de mimoses resplendents, amb els arços

plens d’estrelles rosades

i el corb marí eixugant-se al sol, ales esteses.

Cridadissa d’infants, al jardí, i una branca

d’ametller. L’escalfor

dels tions a la llar quan el capvespre allarga

les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.

El dia que ha nascut i crescut amb el sol

com un infant feliç, raïm madur al migdia,

adult ha esdevingut en la tarda encalmada

i sense espasmes ha mort lentament

per no entristir-nos, rere les muntanyes.

LA TREVA

Qui em tornarà la llum del meu esguard–

tanta claror que esborra capvespres?

Era tan fràgil, volia oblidar-ho,

amor, el pont que petjàvem, tan fràgil

Per al teu cor el ritme de la sang.

Cada matí, com una papallona,

resplendia amb dos glavis de claror:

la llum acostumada, i la més tendra

i vulnerable de trobar-nos junts

un dia més per estimar. La treva

onze dies durà.

–diuen: onze anys.

24

AriettaColumna Edicions. Barcelona, 1996

AriettaColumna Edicions. Barcelona, 1996

DES DE LLANÇÀ

Ara em miro les veles sobre el mirall del mar

com un ressò més lent del vol de les gavines.

S’ha mort la marinada i quietud de xiprers

espera sense cap recança el llarg capvespre.

Amb interval diners, molt més tard, els dos fars

amb batuta de llum marcaran el silenci

i qui sap si aleshores envejarem la mar

nosaltres, els vivents entre clarors incertes.

25

AriettaColumna Edicions. Barcelona, 1996

Súnion, 1996

Amb el seu nétOriol.

Març de 1995

SENYAL DE PERILL

Convidar les poetes és cosa perillosa.

Dic les poetes, no els joglars del rei.

No treuen cap colom de dintre d’un copalta,

però potser dards de flama del seu fatigat cor

o d’una nit insomne.

No us fieu, per sota

les fràgils aparences tenim un cor salvatge

i estranys senyors servim

–ja ho escriví Ausiàs March:

l’amor, el clar país, una cançó d’alosa...

Convidar les poetes és, doncs, cosa arriscada.

Tisores de mots tallen les heures de l’oblit

que encerclen una llengua, un bosc amenaçat

o els ulls espaordits dels meus infants de Bòsnia.

SARAJEVO

Fins aquí la mà de Virgili

FRANCESC PARCERISAS

També a mi em guiava la mà de Virgili–

la pietat la música dels mots.

Vaig visitar amb ell el regne d’ombres

lleugeres, dels espectres sense llum.

Ara el ferro roent de Sarajevo

m’ha esborrat el rastre de la seva mà.

Són pesants les ombres, pàl·lids els espectres

d’infants estriats amb claror de sang.

A la rereguarda llunyana, impotent

sé perquè no trobo la mà del poeta,

sé que amb totes dues s’ha de tapar el rostre

–els ulls escruixits, els llavis ben closos.

Febrer de 1994

26

AriettaColumna Edicions. Barcelona, 1996

AriettaColumna Edicions. Barcelona, 1996

II-DESPRÉS DE MARATÓ

Qui mai ho hauria dit?

Aquell soldat amb la vista entelada,

brut de suor i de pols, les sandàlies

fetes bocins, era l’invicte nunci

de la gesta més clara, radiant.

Si no haguéssim sentit dels seus llavis tallats

el mot sagrat «vencérem»

potser li hauríem allargat un òbol

com a un obscur captaire foraster.

Perquè no ens recordem gaire sovint

de les humils i ferides disfresses

que els déus trien, o els àngels.

27

AriettaColumna Edicions. Barcelona, 1996

1996, Cicle Escriptores: conversa a l’entorn de l’obra de Montserrat Abelló,organitzat pel comitè d’Escriptores del PEN Club (d’esquerra a dreta, M. Mercè Marçal,

Vinyet Panyella, M. Àngels Anglada, Montserrat, Teresa Pàmies i Neus Aguado)

El dia del casament de la seva filla amb Josep, acompanyada del seu marit

III-EL TEU PAS

Escolto encara el teu pas malsegur

quan pujaves l’escala de les Closes.

Era un herald opac d’aquella resplendor

dels teus bellíssims ulls,

de la claror daurada dels teus ulls

–una música plena, lluminosa

després d’incerts afinaments.

LÀPIDA I AFRODITA

Petita flor de marbre,

Afrodita de Rodes,

com una alba et recordo

cisellada de llum.

No pas un déu ni el rar atzar pregon

de la perla marina et va crear:

mans humanes llegeixo al teu cos nu

i als llargs cabells que onegen.

Molt a prop, a la vella sinagoga

veig els noms en el marbre:

Modiano, Rosanes, i Levy

i Soriano...

Tampoc no hi hagué atzar

ni l’innocent meltemi:

mans humanes

us van empènyer, infants, mares i nois

en flor i astorats avis

–Modianos, Rosanes, i Levys

i Sorianos–

des del mar blau de Rodes, lluny, molt lluny,

fins al forn encès a Auschwitz

Vilamacolum, 18 de juliol de 1996

28

AriettaColumna Edicions. Barcelona, 1996 Inèdit

EPIGRAMA A L’ANTIGA

PER A UNA TOMBA D’ALGÈRIA

Que lleu sigui la sorra a Fàtima i Hadigua,

germanes degollades damunt la terra eixuta

amb nadons també occits aferrats als pits tendres

abans que els folls mudessin en sang la dolça llet.

Ni el pare ni els marits ni la mare amorosa

els bastiren la tomba, vora seu tots segats.

2 de febrer de 1998

29

Inèdit

Explicant contes a la néta i els nebots. Vic, 1996