1

LA FIRA DE L’ALL-I-PEBRE

Temps era temps que als nostres pobles naixien fires

del llibre per tot arreu, semblava una pandèmia que s’estenia com una taca d’oli.

La gènesi d’estes fires era lenta, però inexorable. Tu

estaves festejant per una plaça i de sobte... fira del llibre! Esperaves l’autobús i... fira del llibre a la vorera d’enfront! Anaves d’excursió a eixe poblet del qual t’havien parlat tan bé per la seua tranquil·litat i la bellesa de les seues xiques i... fira del llibre que et muntaven!

Això era així, no estic fabulant res; i d’un parell de

fires del llibre que aleshores hi havia al nostre país, en els dos caps i casals que tenim: València i Torrent, varen vore la llum tal ingent quantitat de fires, que omplia de goig i esperança els nostres regidors i alcaldes, els indígenes d’estos curiosos ecosistemes com eren els llibrers, escriptors i editors i alguns lectors, una curiosa espècie en extinció que solien pul·lular entre caseta i caseta carregant material per al seu abjecte vici de llegir.

Evidentment, cap poble que es preciara de modern

no podia deixar de tindre la seua corresponent fira del llibre, o la seua setmana de les lletres o almenys un dia del llibre, on exposar les novetats i posar a l’abast del aborígens estos singulars artefactes de fulles blanques plens de formiguetes en línies, que tan ben llueixen a les prestatgeries dels menjadors de les cases, al costat de la televisió i envoltats pels “souvenirs” dels viatges fets. Com

2

a hores d’ara seria impensable que en qualsevol poble faltara un poliesportiu amb la seua corresponent piscina coberta, o antigament una església a la plaça com cal.

La creació voluntariosa d’estes fires solia eixir del

cap d’un dels polítics de torn que solia estar enganxat en tal nefand vici de la lectura, i com que en aquells llunyans temps la pàtina de la lletra impresa semblava que donava llustre als polítics que fins i tot compraven llibres, la posada en marxa era inevitable.

Així una vegada que la idea brollava com d’un

sortidor de font il·luminada de plaça major, de vegades de l’alcalde o d’un dels regidors de cultura o d’educació, o fins i tot del regidor menys sospitós com és el que ara desvetllaré; la continuació lògica era la posada em marxa de la mateixa, però és topetava amb el primer impediment, com que encara no havien brotat com a bolets les “Cases de Cultura” (solien fer-se a continuació de la creació de les fires del llibre i abans de les “cases de la dona o dels majors”) tampoc hi existia el hui indispensables assessors i animadors cultural dels ajuntaments, que naixien espontàniament quan la “Casa de Cultura” estava acabada.

Afortunadament ja hi eren a quasi tots els pobles uns

cubículs estranys plens de paperots i altres elements que satisfan els lectors, habitats per un altre curiós especimen aparellat als llibres: els bibliotecaris; estes veritables coves, ja que nomenar-les biblioteques seria d’un optimisme desbordant, fon la matriu de les que ara coneixem com a tal, i este sorprenent personatge era, i és, el que regentava amb minsos recursos eixes veritables coves plenes de saviesa. Per cert l’engreixament de les biblioteques fon paral·lel a la creació de les fires a partir d’eixos prodigiosos dies.

3

Doncs, gràcies a la voluntarietat d’estes aleshores

joveníssimes persones que solien dur cabells llargs, com era costum a l’època (recordes Ramon?), i als seus contactes, que bastien els editors, venedors de crèdit (quina novel·la hi ha pendent amb estos professionals ja quasi desapareguts!), llibrers locals i altra fauna llibreresca, la fira del llibre era finalment inaugurada, i mireu si li donaven importància que inclús acompanyant les autoritats locals civils, no les militars ni eclesiàstiques ja que els temps eren altres, venien Consellers i de vegades el Molt Honorable President de la Generalitat, que devien tindre l’errònia creença que els llibres vesteixen més que altres regals fets per “amiguitos del alma”, i també per escriptors, per grans escriptors dels que figuren als llibres d’història de la literatura hui en dia.

I que té a vore tot el que he dit amb l’all-i-pebre? Ara

vos ho contaré: una vegada inaugurada la fira i en la voluntat de la seua permanença en el temps, com les fires més antigues ja nomenades, i abans que finalitzara, era costum de convidar els firaires a un dinar o sopar on arrancar la promesa que a l’any vinent tornarien, puc donar fe de pantagruèlics àpats en restaurants i mesons, o en altres llocs sempre amb la promesa que no faltaria mai les especialitats locals com les botifarretes amb oli (altra fira a glossar), embotits, cacera, pernils i tota mena d’aliments que ara no vénen al cas, però sí que es podreu fer una idea.

I evidentment quin fon el menjar que ens

obsequiaren a la primera Fira de Catarroja al llunyà any de 1983 o 1984 a la festivitat de sant Miquel? Un all-i-pebre!, però no qualsevol all-i-pebre, crec que ha sigut el millor que he tastat en la meua vida, i no podeu imaginar-vos la

4

quantitat d’all-i-pebres que m’he fet en el quasi mig segle que duc en este món.

El cuinà el cunyat de l’impulsor d’esta fira, Domingo,

regidor d’urbanisme, sí d’urbanisme, excel·lent regidor i millor persona, fon en un baret de la plaça del mercat, seu d’una penya valencianista d’un jugador local del València club de futbol. No tinc paraules per a descriure eixe all-i-pebre, com que no sóc escriptor, ho puc dir: inenarrable!

Sols he d’assenyalar que Núria, la meua dona, estant

embarassada del Sento, el meu fill, es menjà més de dos plats i Guillem, un venedor de Plaza & Janés dissortadament ja desaparegut, no feia més que cridar-li, ves espai que vas a cremar-li els peuets al xiquet! entre les rialles de tots els presents.

I acabe reiterant la promesa que li vaig fer a

Domingo: mentre hi haja all-i-pebre tornarem a la Fira del llibre de Catarroja.

Bon Profit, i per altres edicions, ja contaré més coses

de l’all-i-pebre i dels “all-i-pebres” d’altres fires.

Sento Beguer Miquel, el Vedat de Torrent

a 18 de setembre de 2009 vespra de l’all-i-pebre