Catalunya Cristiana...tret del pecat, i miren de descobrir en Déu no la causa del problema, sinó la seva resposta, la font de la solució. Els qui reaccionen així do-nen un fecund

CatalunyaCristiana Setmanari d’informació

i de cultura religiosaANY XXXIX | NÚM. 2061

2,90 € | 24 MARÇ 2019

Acompanyar serenament fins al final

EDITORIAL I EN PRIMER PLA (P. 3, 8-11)

L’atenció a les necessitats espirituals, clau per al «bon morir» P. 36-39

Pixabay

KIKE FIGAREDO, veu dels mutilats de Cambodja

Club més AmicsAssociació Amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel

ContacteTel. 934 092 700

[email protected]

GC 1478Organització tècnica

23 AL 30 DE JULIOL GRÈCIA (PARRÒQUIA DE CARDONA SANT PAU i la DESCOBERTA dels ORÍGENS de la CULTURA MEDITERRÀNIA)

JULIOL PERÚ (Cuzco i Machu Pichu)

SETEMBRE ETIÒPIA (TRIBUS DEL SUD)

OCTUBRE REGNES DE L’HIMÀLAIA: NEPAL I BUTAN

NOVEMBRE PORTUGAL TEMPLARI + FÀTIMA

NOVEMBRE NOVA YORK (LLUMS DE NADAL)

DESEMBRE PESSEBRES DELS ABRUÇOS

DESEMBRE CAP D’ANY A EGIPTE

DEL 9 AL 20 DE MAIGDEL 13 AL 24 D’OCTUBRE

JAPÓUn viatge de la tradició a la modernitat

DEL 9 AL 16 DE MAIG

Mesopotàmia Turca:Ruta per Terres Aramees

DEL 5 AL 18 D’AGOST

XINA ÈTNICA (LA RUTA DE SHANGRI-LA)

DEL 20 AL 24 DE MAIG

PELEGRINATGE A PAMPLONA-VALL DEL BAZTAN I SANTUARIS DEL PAÍS BASC

DEL 3 AL 10 DE JULIOL

LA RUTA DE NIDAROS Un viatge per terres de NORUEGA

DEL 7 AL 16 D’AGOST

CANADÀ

EDITORIAL 3CatalunyaCristiana24 MARÇ 2019

Sant Josep —a qui està dedicat aquest mes de març— és el patró de la bona mort perquè, segons una tradició que l’art ha transmès, morí acompanyat de Jesús i de Maria. La mort conscient és una experiència de solitud però és molt diferent morir en mans de les per-sones estimades, com sol esdevenir-se a l’Àfrica i en altres indrets del món, que en l’asèpsia de l’aïllament. La re-volució de la tendresa que promou el papa Francesc ha d’abastar des de la naixença fins a l’hora suprema.

L’Església —a través de les delega-cions de Pastoral de la Salut— fa anys que s’esforça per promoure una nova sensibilitat a l’entorn del malalt en si-tuació terminal i dels seus familiars per poder integrar, des de l’evangeli, aquesta realitat en la pròpia història personal. Això comporta reconèixer les pors, els estats emocionals i les diferents necessitats de les persones en aquests moments decisius; tenir en compte les necessitats espirituals dels malalts terminals perquè puguin ser ateses adequadament, de mane-ra natural; donar a conèixer les noves formes d’assistència integral i els drets dels malalts en situació terminal i pro-moure el voluntariat com una eina pas-toral. I, també, incorporar els temes so-bre el sofriment, la malaltia i la mort en

la catequesi tant d’infants i joves com d’adults. El fet que el sagrament de la Unció dels Malalts se celebri sovint de manera comunitària a les parròquies és una pedagogia altament realista.

Cal, però, que el voluntariat que acompanya els malalts terminals ha-gi rebut una formació específica. Se-gons Montserrat Esquerda, delegada de Pastoral de la Salut de Lleida, «hem de desaprendre molt (actituds, frases fetes...) per saber estar al costat del malalt d’una forma determinada». En aquest sentit, la Facultat de Filosofia de la URL i l’Institut Borja de Bioètica, amb el suport del Secretariat de Pastoral de la Salut de les diòcesis catalanes, ha creat el diploma d’Expert Universitari en Acompanyament al Procés de Ma-laltia, que es començarà a impartir el curs vinent.

En aquest número de Catalunya Cristiana dediquem el Primer Pla a rei-vindicar la necessitat de preparar-nos, professionals i voluntaris, davant de la germana mort corporal de la qual parla-va amb realisme sant Francesc d’Assís.

Acompanyar en l’hora suprema

SUMARI

Contingut

4 CatalunyaCristiana 24 MARÇ 2019

03 Editorial

05 La setmana

06 Opinió

08 En primer pla

12 Opinió

15 Vida eclesial

24 Reportatge

28 La veu dels pastors

30 Bíblia

32 Litúrgia

34 Espai lectors

36 Societat

40 Cultura

46 Agenda

47 Des del carrer

Dolor del Papa davant els abusos

Economia social

Descobrint la litúrgia cristiana

PÀGINA 18

PÀGINA 16 PÀGINA 20

22Entrevista a Mons. Ramaroson

40L’art de Durer

LA SETMANA

Zoom

L’efemèride de la setmana

La setmana en tuitsRAQUEL SANCHO @SANCHO_RAQUELComunitat de Sant’EgidioL’esperit de l’encontre d’Abu Dhabi arriba a Barcelona! «Fra-ternitat humana per a la pau i la convivència», un document per estudiar, compartir, madurar i so-bretot per viure, per una societat més humana i fraternal! Gràcies, Jaume Castro, Joan Hernández, Antoni Matabosch, Mohamed Halhoul

HELENA MALENO GARZÓN @HELENAMALENOPeriodista i investigadora especia-litzada en MigracionsSoc Helena Maleno, defensora de Drets Humans, i... la justícia marroquina ha arxivat la causa penal contra mi! Victòria per al #DretAlaVida

EDUARD BRUFAU

RICH RAHO @RICHRAHOCapellà de l’Institut St. Patrick a ChicagoL’oficial de més rang del Vati-cà mai condemnat per càrrecs d’abús, al Tribunal de Melbourne, el cardenal George Pell, 77, con-demnat a 6 anys de presó amb un període no condicional de 3 anys i 8 mesos. S’espera que apel·li contra el veredicte

JORDI RIERA ARAGAY @RIERAARAGAY ProfessorQuanta raó que tens, Laura Mor! Hi ha moltes dones amb grans capacitats que no se’ls deixen de-senvolupar plenament. Parlàvem a l’aula de #8M2019 i sortia indi-rectament el tema. Necessitem dones empoderades a l’Església!

5CatalunyaCristiana24 MARÇ 2019

30 de març del 1492: decret dels Reis Catòlics que expulsa els jueus dels seus regnes.

Escoltat a Ràdio EstelIGNASI MIRANDACoordinador d’informatius

Parròquia socialHa nascut un nou programa:

Més enllà de la parròquia, produït per Virgínia Espadalé i presentat per Joan Trias. S’emet, des del 9 de març, els dissabtes de 13 a 14 h. Tracta sobre la promoció de la caritat cristiana i la dimensió social de les parròquies, santuaris i altres esglésies que hi ha a Catalunya. L’objectiu és anar obrint als oients les portes d’aquests llocs perquè coneguin com s’organitzen, com funciona cada Consell Pastoral, quines realitats diverses acullen i com es relacionen amb el seu en-torn territorial, per mostrar que no són «només per anar a missa».

El Sant Esperit (catedral) i Sant Valentí de Terrassa, amb el seu rector Fidel Catalán, Santa An-na-Hospital de Campanya, amb la treballadora social Míriam San José, i Crist Rei de la Sagrera, a Barcelona, amb la col·laboradora seglar Teresa Botinas, van ser presents en la pri-mera edició. «El que defineix una parròquia és la comunitat cristiana, les persones que hi participen i s’hi fan properes», va dir Fidel Catalán. Botinas va comentar que «viure la fe en una comunitat parroquial té un gran valor».

A la remota població de Talgar, al Kazakhstan, es viu la gratuïtat de l’amor cristià. Fa vint anys el P. Guido Trezzani hi va obrir una casa d’acollida per a nens amb discapacitat, problemes familiars o bé orfes. Els acollits no són catòlics, sinó musulmans i cristians ortodoxos, i el mateix passa entre els treballadors del centre i els voluntaris. Un exemple humil i silenciós de l’amor de Crist, que es dona sense esperar res a canvi.

OPINIÓ6 CatalunyaCristiana 24 MARÇ 2019

PENSANT-HO MILLOR

La salutació i el somriure

Sense exageracions, amb naturalitat, ser amable i somriure és una necessitat d’avui i de sempre

El periodista i sacerdot Martín Descalzo explicava una anècdota d’un company de feina. Aquest amic seu tornava del despatx a casa. Quan va arribar a l’estació de metro va comprar, com sem-pre, un bitllet, però, quan anava a pagar, se’n va endur una sorpresa. La noia que l’atenia, amb un som-riure tímid, li va respondre: «Avui no ha de pagar res.» L’home es va sorprendre molt i va preguntar per què. «Perquè ahir va marxar sense agafar el canvi», li va respondre la noia des de l’altra banda del vidre.

Que potser en recordava la ca-ra? El coneixia? Res de tot això. La noia ni tan sols era la del dia abans; però una companya li havia dit al matí: «Quan arribi un senyor que sempre ens diu bona tarda, digue-li que avui no ha de pagar res.»

Així és de poc freqüent que, als llocs per on passa molta gent, es conservi el costum tan humà de la salutació.

Joseph Ratzinger explicava que, quan no era tan famós i ja vivia a Roma, un dia, meditant sobre la deshumanització a les ciutats, es va proposar saludar totes les perso-nes que es trobés pel carrer. Poca estona després de posar en pràcti-ca aquest propòsit, una persona es va aturar i li va dir: «Perdoni, però crec que es confon.»

Josep Pla distingia entre amics, coneguts i saludats. Li va faltar afe-gir-hi la categoria més abundant que podríem anomenar invisibles, entenent, com a tals, persones que és com si no les veiéssim.

Espero que aquestes disquisici-ons no s’entenguin com una crida a saludar tothom, perquè si no, lògicament, podrien pensar que patim algun trastorn. Amb tot, hi ha carrers que no són les Rambles, i voreres estretes on cal baixar a la calçada perquè passi l’altra perso-na. La simpatia té dos components necessaris: la salutació i el somriu-re. Fins i tot, es poden practicar en un ascensor. És una dada d’experi-ència: si un veí no et saluda, o no et torna la salutació, és antipàtic; si no somriu, senzillament és poc simpàtic.

En la celebració litúrgica de la missa, el Concili Vaticà II va resta-blir l’antic signe de donar-se la pau, com a expressió de la unitat entre tots els germans en la fe. No cal estrènyer gaire fort la mà de l’altre, com ho faria John Wayne, però tam-poc deixar-la fluixa, com saluda la reina d’Anglaterra.

Sense exageracions, amb na-turalitat, ser amable i somriure, suposant que siguin dues coses diferents, és una necessitat d’avui i de sempre.

ANTONI COLLPeriodista

OPINIÓ

SEBASTIÀ TALTAVULL ANGLADABisbe de Mallorca

UN NOU LLINDAR


Saber fer lectura creient del que passa

Convertir-nos al Senyor ens condueixa contemplar-lo enla seva manera d’enfrontar-se al mal, de vence’l, i d’interpretar-lo

Hi ha preguntes difícils de res-pondre. Neixen espontàniament del cor i, enmig del desconcert, busquen on trobar ressò. La qües-tió és aquesta: per què Déu per-met el mal i les desgràcies? Davant d’aquest enigma, n’hi ha que es tornen implacables i fan de Déu el responsable de tot, i veuen en la desgràcia un càstig.

D’altres, en canvi, observant l’ex-periència de Jesús, veuen que as-sumeix la nostra humanitat en tot, tret del pecat, i miren de descobrir en Déu no la causa del problema, sinó la seva resposta, la font de la solució. Els qui reaccionen així do-nen un fecund testimoni de fe, un exemple incomparable de la confi-ança que han posat en Déu.

Davant la dificultat de reaccio-nar en cristià, aquest és el gest de conversió que ens demana Jesús en el nostre itinerari quaresmal; i ho fa amb la contundència d’aquestes paraules: «Si no us convertiu, tots acabareu igual.» No és fàcil reacci-onar bé quan els ànims estan alte-rats i es busquen culpables costi el que costi. Un acte de violència, una catàstrofe natural o un accident sempre alteren la convivència hu-mana i resulta per a molts quelcom incomprensible. Els qui s’acosten a

Jesús exigint una resposta ni li ho posen fàcil, però ell mira d’ajudar tot fent-los veure que és possible un canvi d’actitud, és a dir, de voler i saber fer una lectura creient del que passa.

D’altra part, Jesús ens diu: «No judiqueu, i Déu no us judicarà. No condemneu, i Déu no us condem-narà» (Lc 6,37). No ens correspon de fer el dictamen definitiu sobre la realitat, sobre les persones i so-bre Déu. Sí que ens correspon de preguntar-nos davant de qualse-vol esdeveniment, sigui del signe que sigui, què vol dir-nos Déu a través d’ell. Aquesta és l’actitud del creient que Crist ens ensenya amb la finalitat de discernir, no una qüestió teòrica, sinó quina ha de ser la nostra actuació pràctica.

Aquesta forma d’actuar, fruit de la conversió a Ell, és el que re-alment interessa. Aleshores, ens adonem de la necessitat de la fe, de l’esperança i de la caritat, ja que, gràcies a aquestes virtuts, adquirim una altra manera de mi-rar la realitat, per negativa que sigui, i d’enfrontar-nos-hi. Con-vertir-nos al Senyor ens condueix a contemplar-lo en la seva manera d’enfrontar-se al mal, de vence’l, i d’interpretar-lo.

EN PRIMER PLA8 CatalunyaCristiana 24 MARÇ 2019

Espiritualitat balsàmica

JOAN ANDREU PARRA Fotos: Cathopic

L’empatia compassiva, una actitud que humanitza enfront de la tecnificació de la mort


Unes 700.000 persones a l’Es-tat espanyol (l’1,5% de la població) pateixen una o més malalties cròni-ques avançades o condicions que poden fer-les empitjorar (coinci-dència de dues o més malalties en persones grans, fragilitat, depen-dència), l’expectativa de vida de les quals és d’entre 2 i 3 anys i que cau-sen el 75% de les morts (300.000 a l’any). Aquests malalts han de carre-gar amb tota una simptomatologia, unes conseqüències emocionals i vitals i, alhora, provoquen un fort im-pacte en els seus cuidadors i en els sistemes d’atenció sanitària i social.

Malauradament, l’atenció pal·li-ativa —la cura especialitzada per tal d’alleujar el sofriment del malalt i acompanyar-lo— no està gene-ralitzada, i cobreix, segons les co-munitats autònomes, entre el 30% i el 70% de les necessitats òptimes [Catalunya és un exemple de bona praxi en aquest sentit]. Alguns ex-perts com Xavier Gómez-Batiste, di-rector del Centre col·laborador de Cures Pal·liatives de l’Organització Mundial de la Salut, es refereix a les cures pal·liatives com un dret hu-mà fonamental i mostra l’estranye-sa que estiguem parlant «del dret a

despenalitzar l’eutanàsia (que afec-taria una petita proporció de perso-nes si es fes bé l’atenció pal·liativa) sense garantir el dret fonamental a una bona atenció pal·liativa que afecta desenes de milers de perso-nes» (ABC Salud, 16/02/2019).

El mateix Gómez-Batiste des-taca que hi ha col·lectius que fan poc soroll i amb grans necessitats en aquest sentit, com les persones grans amb malalties avançades que viuen soles o que són ateses a resi-dències geriàtriques amb mitjans migrats. Més psicòlegs i treballa-dors socials als equips, incrementar i redistribuir els recursos actuals i que tots els professionals sanitaris comptin amb formació sobre com abordar el procés de final de vida, serien alguns dels requisits necessa-ris per atendre el dolor i el patiment davant d’una malaltia avançada.

Professionals sanitaris davant del patiment i la mort

«La limitació més important que tenim els professionals de la salut, sobretot els metges d’hospital —les infermeres o els metges de primària acompanyen millor la mort—, és que

EN PRIMER PLA

MARTA VIDAL «Els metges d’hospital vivim la mort com un fracàs i com unafrustració i això fa que moltes vegades ens n’allunyem»

Visita a una malalta en un hospital de Buenos Aires.

10 CatalunyaCristiana EN PRIMER PLA24 MARÇ 2019

a la facultat no ens preparen per abor-dar el patiment i atendre la mort de les persones, per tant, vivim la mort com un fracàs i com una frustració i això fa que moltes vegades ens n’allunyem», sosté Marta Vidal, metgessa especialista en medicina interna i pal·liatius a l’Hospital Sant Joan de Déu de Martorell.

De tots els anys que porta dedi-cant-se a les cures pal·liatives, Vidal valora l’enriquiment que li ha suposat «apropar-se a la persona en procés de final de vida que ens mostra aquest jo autèntic». I enumera tot un seguit d’aprenentatges, el primer dels quals és «que naixem i que morirem, per tant, ens hauríem de preparar més per a aquest procés de la mort que vindrà». Aquesta metgessa també s’ha adonat que «les persones som molt més que òr-gans que emmalalteixen. En primer lloc, els òrgans estan tots interconnectats i, a més, la persona té unes emocions i uns sentiments, unes relacions socials i un projecte de vida que a vegades la malaltia deixa estroncats».

Vidal admet que «als hospitals la mort passa de ser un fet transcendent a ser un acte tècnic» i ho qüestiona: «Rebem molta pressió per part dels familiars i dels mateixos companys. El pacient ha de morir totalment inconscient? Depèn. Primer avaluem què necessita i com vol morir. Se li ha de preguntar, i la con-versa, que és difícil, passa per acceptar que s’està morint.» Com a contraparti-da, creu que «la medicina es pot hu-manitzar molt més» i això passaria per «simplificar el fet de morir, que tendim a complicar tant els professionals com la societat» i pel treball en equip dels «molts agents que treballen en la cura d’una persona malalta».

Necessitats espirituals al final de la vida

«En una societat tan secularitzada podem viure molt tranquil·lament sense fer-nos la pregunta pel sentit, però en el moment en què entrem en contacte amb la mort d’un fill, amb la mort d’una persona jove, d’una persona gran no es-perada, amb la malaltia greu, amb el deteriorament cognitiu, l’espiritualitat està a flor de pell», assegura Montserrat Esquerda, metge pediatra i psicòloga i directora general de l’Institut Borja de Bioètica.

De fet, el filòsof i teòleg Francesc Tor-ralba va esbossar un quadre de necessi-tats espirituals: necessitat de sentit, de reconciliació, de reconeixement de la identitat, d’ordre, de veritat, de llibertat, d’arrelament, de pregar, simbòlico-ri-

tual, de soledat-silenci, d’acomplir el deure, de gratitud (revista Labor Hospitalaria, n. 271). Així doncs, un bon morir estaria relacionat amb el sentit de la vida i les creences de la persona (sigui o no religiosa), l’afec-tivitat (estimar i sentir-se estimat), la resolució del llegat que es deixa (di-versos aspectes pràctics que convé haver previst en el testament vital o en la tutoria legal) i la garantia d’una bona atenció. «Aquest procés des que la persona sap que la malaltia esdevé incurable i que li produirà la mort en un temps relativament breu, ella ha de decidir com vol viure aquest temps, perquè sigui el menys traumà-tic possible», observa Vidal. «El pati-ment no es pot medicalitzar ni tractar, cada persona l’ha de gestionar. El que sí que podem fer és acompanyar-lo com a professionals, familiars, amics o cuidadors de les persones malaltes», conclou Vidal.

Eines per acompanyar el patiment

Enric Benito, metge de la Soci-etat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL), fa servir el terme empatia compassiva com l’actitud necessària

MONTSERRAT ESQUERDA «Els aspectes espirituals, que sovint costen fer aflorar, en context de malaltia i mort estan presents i són terra d’Evangeli»

«En la Pastoral de la Salut se’t demanen moltes respostes i en tenim molt poques, la nostra resposta és l’acompanyament», assegura Montserrat Esquerda.

a l’hora d’apropar-se al malalt en pro-cés de final de vida: «Tinc empatia en tant que exploro i intento entendre què és el que et fa patir, què és el que t’amoïna. La compassió és posar-se en marxa per ajudar-te amb les eines que tinc al meu abast», detalla Vidal.

Aquesta actitud, segons Vidal, és la que cal a l’hora de donar una mala notícia, i és molt preferible a una situ-ació de mantenir un engany respecte la malaltia a un pacient. «La gran ma-joria de pacients sí que volen saber. La nostra funció és explorar fins a on volen saber i donar-los la informació que necessiten», anota Vidal. I és que la conspiració de silenci que a vega-des es produeix al voltant d’alguns malalts pot generar patiment afegit i, de fet, vulnera els drets del pacient: «Si explores amb coratge què és el que vol saber el pacient i l’hi expliques, el procés és molt més senzill, perquè treballem tots en la mateixa direcció i el treball és molt més planer i digne. I quan ets capaç de transmetre a les famílies la importància d’aquesta ve-ritat tolerable aleshores, fins i tot als familiars, els disminueix molt l’ansie-tat», assegura Vidal.

La Pastoral de la Salut, a la pràcti-ca, és una eina per saber acompanyar persones que estan patint. Montserrat

11CatalunyaCristiana24 MARÇ 2019EN PRIMER PLA

Filosofia, humanisme i teolo-gia són algunes de les disciplines per les quals transitarà el diploma d’Expert Universitari en Acompa-nyament al Procés de malaltia que s’adreça al públic en general i als agents de Pastoral de la Salut, en particular. El curs, que s’imparti-rà a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull amb la col·laboració de l’Institut Borja de Bioètica, començarà a partir del mes de febrer del 2020.

Montserrat Esquerda, una de les professores del curs i directora de l’Institut, explica el programa: «Hi ha una part més general, que ajuda a entendre el fet d’emmalal-tir, que guarda molta relació amb les societats en què vivim. Ens re-ferim a l’antropologia de la perso-na, la sociologia del que és la salut, la malaltia. Hi ha una altra part de

Capacitar-se per acompanyar malalts als hospitals

teologia pastoral, és a dir, quin és el missatge de Jesús en relació amb els malalts i tota la teologia de la salut.»

La bioètica i la seva deliberació també tenen un paper rellevant: «En aquests moments de la vida es concentren bona part de les de-cisions ètiques (fins on continuar, quan parar, quins deures i tracte tenim amb els malalts en els es-tadis de final de vida)», recorda Esquerda. «Qui faci aquest curs podrà entrar en un comitè d’èti-ca d’un hospital i dialogar amb la resta de professionals sanitaris.»

Finalment hi ha un mòdul d’ha-bilitats d’acompanyament i una part més pràctica al costat d’una persona que estigui en un servei religiós dels hospitals de Catalu-nya. Més informació al web filoso-fia.url.edu.

Esquerda, que també és delegada de Pastoral de la Salut del bisbat de Llei-da i forma part d’un grup d’acompa-nyament al dol a la diòcesi, recorda que aquesta pastoral va néixer fa uns 25 anys i que «ha fet un treball enorme generant textos i material, el problema és que no els hem sabut implementar».

La pediatra reclama més atenció per a aquesta pastoral ja que «al nos-tre món, en què els aspectes espi-rituals sovint costen de fer aflorar, en context de malaltia i mort estan presents i són terra d’Evangeli». Per això, posa l’accent en dues dinàmi-ques: la renovació del voluntariat i «la formació específica en malaltia, final de vida i dol».

Certament, fins ara, la Pastoral de la Salut ha comptat amb un tipus de voluntariat molt gran «que van a fer les visites als malalts als domicilis, a residències de gent gran, a sociosani-taris, no tant als hospitals» i que «es va formar fa molts anys i estava preparat pel que s’ha anat fent, però ens falta relleu», opina Esquerda. Els reptes, per tant, són «saber explicar molt més la necessitat d’aquesta pastoral» i «desaprendre molt (actituds, frases fetes...) per saber estar al costat del malalt d’una forma determinada».

En Marc té la impressió que cap d’ells és conscient que del que facin depèn que aquelles persones passin molts anys entre reixes

OPINIÓ12 CatalunyaCristiana 24 MARÇ 2019

A Montserrat, els escoltes hi tenen un centre d’espiritualitat: el MISC (Montserrat International Scout Center). El seu objectiu és ser una proposta per a joves del moviment escolta que vulguin aventurar-se en una experiència d’espiritualitat. A través d’una sèrie de materials didàctics, els partici-pants del MISC s’organitzen l’estada a Montserrat (on disposen d’un es-pai habilitat per passar-hi uns dies) i van seguint l’itinerari que hi ha en els quaderns diaris. Una de les acti-vitats que se’ls proposa és que pas-sin unes hores al monestir (ja sigui amb els monjos o amb nosaltres, les benetes). En el cas que optin per venir a Sant Benet, l’encarregada d’acollir-los soc jo. Els participants del MISC arriben a les 10, i, seguint el ritme de la comunitat, treballen

Acollint la gent del MISC

fins a la una, que és l’hora de la pre-gària del migdia; tot seguit, entren a dinar al refetor amb les monges (en silenci i escoltant la lectura); després, ajuden a rentar els plats i, abans de marxar, comparteixen, en una conversa tranquil·la amb mi, l’experiència que estan tenint al MISC.

El curiós d’aquesta iniciativa és la naturalitat amb què s’integren aquestes visites en el dia a dia de la nostra comunitat: fàcilment tro-

bem alguna tasca que puguin fer (ja sigui al taller de ceràmica o netejant el bosc); s’afegeixen, com un hoste més, a la pregària i, sense gaires di-ficultats, posem un plat més a taula a l’hora del dinar... Potser, la part que demana més dedicació extra és el compromís de compartir una estona amb una monja; però, com que aquesta part em toca a mi, he de reconèixer que més que un esforç és un goig fer aquest servei i m’ho passo d’allò més bé escoltant el que em comparteixen o explicant-los les meves «aventures monàstiques».

Posar en funcionament el MISC crec que va ser un gran encert, i des d’aquí animo tots els escoltes (que tinguin inquietuds i curiositat) a participar d’aquest programa i re-galar-se uns dies d’escolta profunda i d’interioritat. Val la pena fer-ho i si no, ja m’ho diran!

L’objectiu és ser una proposta per a joves del moviment escolta que vulguin aventurar-se en una experiència d’espiritualitat

Marc: «Vull ser jutge!»

Tinc un nebot, en Marc, que sem-pre ha estat un bon estudiant; és aplicat, voluntariós i una mica setci-ències, però no forma part d’aquells que a força de mirar papers i llibres es desentenen de tot: els estius fa de monitor d’un esplai i un dia a la setmana va a una residència a visitar un antic veí.

Fa un parell d’anys que va acabar Dret i aleshores va deixar ben parat a tothom dient que volia fer oposici-ons a judicatura. Tot i que a la família

no li feia gaire gràcia aquesta ines-perada vocació, els pares van ac-ceptar col·laborar econòmicament perquè es pogués preparar ja que el van veure il·lusionat i convençut.

Som-hi, doncs! Vinga estudiar co-dis legals, repeticions en veu alta dels carregosos temaris i un jutge prepa-rador que l’animava i li exigia alhora.

Els seus pares són catalanistes moderats però d’ençà de l’empreso-nament de persones a qui demanen molts anys de presó per haver ajudat que es pogués votar participen en manifestacions i col·laboren amb al-gunes entitats socials. En Marc s’ho mira una mica de lluny i no parla gai-re del tema. Com a jurista comenta que les lleis s’han de complir i que, potser, algunes d’aquestes perso-nes no van estar a l’alçada de les seves responsabilitats.

Ara ha començat el judici. L’ad-vocada de l’Estat sembla que s’acabi de despertar, quequeja i dubta. Està clar que no s’ha preparat el tema o que no hi ha per on agafar-lo, o totes dues coses alhora. El fiscal és agres-siu i reitera la mateixa pregunta que es respon a si mateix, utilitza un llen-guatge recargolat, i els magistrats, mentrestant, s’endormisquen. En Marc té la impressió que cap d’ells és conscient que del que facin de-pèn que aquelles persones passin molts anys entre reixes, més que si haguessin comès un assassinat.

En Marc diposita els llibres en una caixa, truca al preparador per dir-li que no cal que torni i, quan els pares arriben a casa els diu: «Ja no vull ser jutge», se’n va al llit i dorm tan bé com feia mesos que no ho feia.

PUNT DE VISTA

DES DEL MONESTIRMONTSERRAT UNTERLÖHNERMonja de Sant Benet de Montserrat

ÀNGEL MIRET SERRAAdvocat

13CatalunyaCristiana 24 MARÇ 2019OPINIÓ

SABER ESCOLTAR JOAN GUITERAS I VILANOVACanonge emèrit del Capítol Catedral de Barcelona / [email protected]

A PROPÒSIT DE...P-J YNARAJACapellà del Montanyà[email protected]

Perdura eternament el seu amor

El llibre dels Salms és estimat per l’Església. És de l’Antic Testament, però sempre n’ha fet ús. És, doncs, la pregària del cristià. Hi ha càntics que poden portar una càrrega vete-rotestamentària. Això vol dir que cal espavilar-se: els catòlics haurien de conèixer millor el primer Testament. Els salms, llegits des de la plenitud del Nou, tenen un rerefons històric. Les oracions d’un poble han nascut en la seva història social i personal.

Quan comencem la Quaresma falten quaranta dies per la Festa de les Festes: la Pasqua del Senyor. El lector assistirà a diverses predicaci-ons quaresmals: li donaran amables sorpreses en l’esperit. Els primers cristians llegien, amb gran fruïció, els textos que els preparaven pel baptisme de la nit pasqual.

Un salm deliciós que repassa les grans gestes de Déu, el 136 (135). Un himne pasqual, senzill i profund, amable i senzill. La primera part anuncia una meravella del Senyor; la segona replica: Perdura eterna-ment el seu amor.

L’oració convida a sentir-se esti-mat. Déu ens estima infinitament i, per això, com en forma de lletania, el poble va dient: «Perdura eterna-ment el seu amor.» Hom enalteix la grandesa, en primer pla, del Déu únic; sí, del que fa meravelles que no donen els déus inerts del paga-nisme. El nostre Déu és el Creador de tot, el que procurà la llibertat dels seus fills maltractats a Egipte, el que va partir en dos el mar Roig i conduí el poble elegit a la terra promesa...

L’amor de Déu perdura eterna-

ment amb el seu Fill fet home. Ell ens ha dut la salvació, s’ha compadit dels malalts i dels pobres, ha do-nat la vida a la creu, ha ressuscitat el tercer dia, ha pujat al cel on ens espera, el cel que és una promesa. I ens ha donat l’Església una, santa, catòlica i apostòlica, que ens reme-mora l’evangeli i el fa viu, fa present el Senyor per l’Eucaristia, refà els pecadors amb la penitència... El salm 135 prou val una Quaresma. «Perquè perdura eternament el seu amor.»

L’amor de Déu perdura eternament amb el seu Fill fet home

Infants

Recordo molt bé que els ger-mans maristes em van preparar per a la Primera Comunió. Una de les coses que ens van inculcar era no escandalitzar mai els infants. Allò de la pedra de molí al coll no ho he oblidat mai, tot i que no entenia de quina manera podia jo perjudicar un company. Sent seminarista, devia tenir uns 22 anys, un dia travessà-vem una gran plana i ens va cobrir una boira ben espessa. Jo anava amb dos nois d’uns 17 anys i vam decidir, per evitar el perill, asseu-re’ns i esperar que escampés. Vam començar a parlar sense cap propò-sit. Un d’ells va, de cop i volta, diu: «Els sacerdots són homes a qui no els agraden les dones i, com que els agraden els nens, es fan capellans i així, quan els confessen, se n’apro-fiten.» La meva sorpresa interior

va ser enorme, perquè no m’hauria imaginat mai aquesta idea. Afortuna-dament, aquests dos nois també es relacionaven amb un company del meu curs i se’m va ocórrer dir, o més aviat Déu em va inspirar: «No deus creure que l’Àngel s’ha fet sacerdot per això?» «No, ell, no.» «I jo, creus que ho faig per a això?» «No, tu, tam-poc.» (L’Àngel era un company.) Em vaig tranquil·litzar, però vaig desviar la conversa com vaig poder.

Van passar uns quants anys fins que vaig tenir coneixement que

aquesta inclinació existia. Un dia va venir un jove amic de feia anys i, gairebé sense saludar, em va dir indignat: «Pedro, has de saber que un noi prefereix rebre un cop de puny d’un sacerdot que una carí-cia.» Afortunadament, es va since-rar i l’experiència fortuïta que havia tingut se li va calmar parlant amb mi.

Avui aquest tema s’ha fet actu-alitat. Fa uns dies va concloure una reunió de bisbes amb el Papa, que van estudiar la qüestió, i suposo que molt bé. La pena del Papa ha de ser molt gran i, les decisions que ell i la resta hauran de prendre, gens satis-factòries. Però, he lamentat que no es digués, com a criteri comú i ini-cial, una sentència evangèlica que apuntés una cosa així: «Qui mira un infant i el desitja, ja ha “pedofilat” en el seu cor» (cf. Mt 5,28).

La pena del Papa ha de ser molt gran i, les decisions que ell i els bisbes hauran de prendre, gens satisfactòries

14 24 MARÇ 2019CatalunyaCristiana

Negant-ne la pràctica impedeixo la motivació. No som massa ingenus?

SIGNES D’AVUI LLUÍS SERRA [email protected] tema de fons

FINESTRA A LA VIDAVICTÒRIA MOLINS, s.t.j. [email protected] «Jo també tinc nafres,

com Tu…»

Les pràctiques quaresmals del dejuni i l’abstinència, l’almoina i la pregària no gaudeixen de bona premsa. Nuclis significatius de la societat les critiquen. Alguns cris-tians les consideren irrellevants. En el nostre context, el dejuni només està indicat dos dies a l’any: Dime-cres de Cendra i Divendres Sant. Els destinataris són els catòlics de 18 a 59 anys. L’abstinència de carn comprèn un ventall temporal de 14 anys en endavant per al Dimecres de Cendra i tots els divendres de Qua-resma. Avui molts creients ignoren aquesta norma, ironitzen dient que es pot deixar de menjar carn i con-cedir-se una bona mariscada o se n’obliden. La paraula almoina sona bé a mitges. Aportació econòmica o contribució evadeixen valoracions negatives que alguns s’entesten a

No feia ni una setmana que el Homeless Jesus, aquesta precio-sa escultura que el director Paco Arango ens ha regalat a l’Hospital de campanya de Santa Anna, estava situat al davant de la porta donant sentit a l’acollida que es fa als sen-sesostre, quan vaig tenir ocasió de ser testimoni d’una escena que em va quedar gravada a la ment i a la galeria fotogràfica del meu mòbil.

Protagonitzava l’escena un dels nostres amics que es passen gran part de la vida amb una llauna de cervesa a la mà, i fent-hi, de tant en tant, un glop que la gola li agra-eix, però no tant el seu fetge. Ara reia, ara parlava, ara tornava a riure i, de cop i volta, es va topar amb la imatge del Crist sensesostre, amb els peus sortint de la flassada que

vincular a l’almoina. La pregària, al marge dels marcs litúrgics gene-rals, no es considera gaire important per a alguns. Situar la Quaresma en l’itinerari cristià és indispensable. El seu sentit més profund apunta a la conversió personal, al canvi de men-talitat (metanoia). Com Jesús va dir a Pere: «Tu penses com els homes i no com Déu.» Mundanitat espiritual enfront d’evangeli. Una tasca quoti-diana, que no admet pausa ni oblit.

Dejuni i abstinència són pràcti-ques antiquades que, en els temps que vivim, tenen cap sentit? No ho

crec. Posseeixen una profunda actu-alitat. Vegetarians, vegans, etc., se n’abstenen. El dejuni al servei d’una dieta o de mantenir una línia està a l’ordre del dia. La novetat és una altra. No es critica el dejuni i l’abs-tinència, com a pràctiques, sinó la motivació religiosa del seu exercici. Es pot fer perquè les persones esti-guin més primes, per criteris nutrici-onistes determinats, com a expres-sió de protesta social… En aquests casos, no hi ha cap problema. Però fer-ho per motius religiosos, de fe… no. Aquest és el tema de fons. La negació de criteris transcendents. No cal atacar dogmes. N’hi ha prou de ridiculitzar unes pràctiques sen-zilles, vinculades en aquest cas, a activitats quotidianes. Negant-ne la pràctica n’impedeixo la motivació. No som massa ingenus?

el cobreix. El mira, li veu les nafres dels peus freds —el bronze i la tem-peratura ambiental— i es dirigeix a ell: «Mira —li diu tot ensenyant-li les mans plenes també d’unes ferides que potser s’ha fet en una de les seves caigudes— jo també tinc na-fres, com tu. Sí, estem igual, tu i jo.» I s’acosta més per asseure’s a la part del banc que queda buit.

Després, em mira i riu. Li acon-sello que potser millor que deixi la llauna per asseure’s amb Jesús. I sense deixar de riure, incomprensi-blement, em fa cas: llença la llauna a la paperera, s’arregla la dessuadora, s’apuja la caputxa, i es reclina sobre l’escultura acariciant els peus ferits de Jesús.

S’hi va quedar una estona, que jo vaig voler immortalitzar en les se-

qüències d’unes fotos que conservo amb emoció.

Una d’aquelles pregàries silen-cioses que mereixerien de Jesús paraules semblants a aquelles que va dir al de l’esquerra de la creu: «Estaràs amb mi al Regne.»

Els nostres pintors i escultors clàssics ens han deixat imatges bellíssimes de Jesús a la creu, vis-tosos passos de Setmana Santa... Però, aquest Jesús tan proper als nostres germans sensesostre, ens dona un gran consol!

Aquest Jesús tan proper als nostres germans sensesostre ens dona un gran consol

OPINIÓ

Vida eclesial

Aquesta setmana el Papa expressa el seu dolor pels abusos a menors, coneixem Trilogia del viatge de Núria Ferret, Càritas Sant Feliu presenta una nova empresa d’inserció i entrevistem el bisbe malgaix Mons. Ramaroson

1524 MARÇ 2019 CatalunyaCristiana

ESGLÉSIA A ROMA16 CatalunyaCristiana 24 MARÇ 2019

El Pontífex es reuneix amb el clergat de la diòcesi de Roma

Papa Francesc: «Déu purifica l’Església»

«No ens desanimem, Déu purifica l’Església, la seva núvia, sorpresa en flagrant adulteri i ens salva de la hipo-cresia», va dir el papa Francesc, a la ba-sílica de Sant Joan del Laterà, als rectors i sacerdots de la diòcesi de Roma amb motiu de la trobada tradicional al princi-pi de la Quaresma. «Tinc ganes de com-partir amb vosaltres el dolor i la tristesa insuportables que causen l’onada d’es-càndols en tot el cos eclesial dels quals ara van plens els diaris d’arreu del món.»

Sobre els escàndols d’abusos a me-nors, el Pontífex va expressar: «És evi-dent que el veritable sentit del que està succeint s’ha de buscar en l’esperit del mal, en l’enemic que actua amb la preten-sió de ser l’amo del món (…) Amb tot, el Senyor ens està convertint a tots a si ma-teix, ens està fent experimentar la prova perquè entenguem que sense Ell som pols, ens està salvant de la hipocresia, de l’espiritualitat de les aparences.»

Segons el Papa, «el pecat ens desfigu-ra i vivim amb dolor l’experiència humi-liant quan nosaltres mateixos o un dels nostres germans sacerdots o bisbes cau en l’abisme sense fons del vici, de la corrupció o, encara pitjor, del crim que destrueix la vida dels altres». Amb tot, el Papa va expressar confiança en el fu-tur, especialment en aquesta Quaresma, «temps de gràcia, perquè situem Déu al centre».

El Bisbe de Roma va recomanar al clergat romà dirigir-se a Déu «cara a cara», perquè «Ell coneix la nostra nuesa vergonyant, però no es cansa mai d’usar-nos per oferir reconcilia-ció als homes. Som pobres, pecadors i, amb tot, Déu ens porta a intercedir pels nostres germans i a distribuir amb les nostres mans, gens inno-cents, la salvació que regenera».

El Papa va demanar als sacerdots que mantinguin «un diàleg madur amb el Senyor» i que evitin «perso-nalismes». Per últim, els va animar a pregar davant de Déu pel seu poble, amb franquesa i valentia.

Visita al Marroc

El papa Francesc visitarà el Mar-roc el 30 i 31 de març, i hi celebrarà una missa per a 10.000 persones, ma-joritàriament migrants, en un com-plex esportiu als afores de Rabat. Els migrants formen la majoria dels aproximadament 30.000 catòlics al Marroc, procedeixen de nombroses nacionalitats i són molt joves. Fran-cesc visitarà el centre de Càritas a Rabat, dedicat fonamentalment a l’atenció dels migrants. El Papa també coneixerà un centre dirigit per les Filles de la Caritat, que acull malalts psiquiàtrics i serveis de guar-

AICACiutat del Vaticà

ESGLÉSIA A ROMA 17CatalunyaCristiana24 MARÇ 2019

deria rural. El papa Francesc serà rebut, a l’aeroport de Rabat, pel rei Mohamed VI, el qual tindrà amb ell unes deferènci-es excepcionals. El rebrà en audiència al Palau Reial i junts aniran a l’esplanada de la Torre Hassan, on es reuniran amb per-sonalitats de la societat civil marroqui-na, i hi pronunciaran sengles discursos. Després de fer una ofrena floral davant de les tombes dels reis anteriors, el rei l’acompanyarà a l’Institut d’Imams de la capital.

Un altre dels moments simbòlics serà el res de l’Àngelus a la catedral de Sant Pere de Rabat, el dia 31, un acte al qual han estat convidats representants de la resta de confessions cristianes del Marroc.

La visita tindrà una dimensió molt marcada de diàleg interreligiós i de fraternitat, però no hi haurà cap gest o apropament a la comunitat marroquina de conversos cristians. Segons el bisbe de Rabat, Mons. Cristóbal López, l’Església no està per exigir drets per als cristians marroquins, perquè aquesta reivindica-ció «ha de sortir de la societat marroqui-na», però subratlla: «Seríem feliços que el poble marroquí pogués gaudir de totes les llibertats, religiosa i de consciència.»

Al Marroc, els ciutadans només poden ser legalment musulmans o jueus; els conversos al cristianisme practiquen la seva fe en la clandestinitat i no tenen dret a temples, cementiris ni noms cristians.

ESGLÉSIA EN SORTIDA

El Papaimprovisa?

El Papa és un bon improvisador. En les seves actuacions pas-torals estudia, analitza i escriu el que vol transmetre segons la situació i el lloc que visita. En aquest sentit és un home ponderat, s’adapta a les cir-cumstàncies més diverses i es prepara acuradament.Però sovint, mentre llegeix, portat per la força abrusadora de l’Esperit que l’anima, s’alli-bera de la lletra escrita, i es deixa endur per l’amor que li brolla del cor. Després, si cal, torna al text fins que sent una altra glopada de llibertat interi-or. A vegades el plor d’un nen o un fet que succeeix, el fan deslligar del text escrit prèvia-ment. Fins i tot la reacció de les persones que té al davant pot animar-lo a alliberar-se del text i continuar compartint de cor a cor amb ells.Aquests parlaments solen ser els més colpidors, perquè no són només ben preparats, sinó que són profundament viscuts. Quan improvisa, ho fa amb uns gestos i signes ben personals. Un exemple molt bonic és el de Kènia, el 2015, quan parlava als joves dels perills del tribalisme. Improvisant va dir que es podia vèncer amb l’oïda, escoltant-se; amb el cor, estimant-se, i amb la mà, estenent-la per al diàleg. Finalment invità els assistents a estrènyer les mans als veïns, en senyal d’un amor que uneix.Beneïdes improvisacions!

JOSEP M. MASSANA

FRANCESC«Som pobres, pecadors i, tot i això, Déu ens porta a intercedir pels nostres germans»

El Papa, a la basílica de Sant Joan del Laterà.


A mesura que ens endinsem en el segle XXI a Occident el cris-tianisme és vist cada vegada més com una realitat estranya, aliena a la vida diària de la majoria de les persones. Com acostar el tresor de la fe de l’Església a la societat d’avui? Com fer possible que algú que no hagi sentit a parlar mai de Jesucrist se n’enamori?

Núria Ferret, col·laboradora d’aquest setmanari i verge consa-grada que es dedica a la Pastoral de la Salut, es va plantejar aquesta qüestió. Ella mateixa va fer un camí de descobriment inesperat de la fe cristiana i va pensar que seria bo fa-cilitar que altres persones pogues-sin fer aquest procés. El resultat és Trilogia del viatge (CPL), una obra en tres volums que combina un in-teressant relat de ficció amb tex-tos bíblics i comentaris teològics de personalitats cristianes de tots els temps. Els protagonistes de la narració són dos extraterrestres enviats a la terra amb la missió d’esbrinar què és exactament el cristianisme. Tots dos s’hi acaba-ran convertint.

Acostar-se a la litúrgia

Com explica l’autora, «m’havia tocat molt l’Evangelii gaudium del papa Francesc i vaig pensar com contribuir a la nova evangelització que ell ens proposa. Em va semblar que calia parlar de la litúrgia, per-què vista des de fora d’entrada no resulta fàcilment comprensible i té molts elements que són desco-neguts. Per això vaig pensar de fer un llibre per acostar la litúrgia a la gent. I per tal que fos amè i entene-dor vaig optar per inventar-me un

ESGLÉSIA A CATALUNYA

Barcelona

L’obra «Trilogia del viatge», de Núria Ferret, ens endinsa en el misteri de la Trinitat

Descobrir la litúrgia cristiana, un pelegrinatge sorprenentEDUARD BRUFAU

relat en el qual vaig anar col·locant tots els continguts litúrgics que m’interessava explicar».

La combinació de ficció i textos bíblics i de la tradició permeten més d’una lectura de l’obra: mentre que la part narrativa permet res-seguir l’evolució espiritual d’unes persones que es troben amb la fe, els textos van donant els contin-guts pròpiament litúrgics. Núria Ferret diu que «amb aquesta fi-nalitat vaig triar textos de Pares, sants, teòlegs i Papes. En la ges-tació de l’obra em va assessorar fra Valentí Serra, però a més, en el procés d’elaboració m’he sentit molt portada per Déu. Crec que Ell m’ha ajudat perquè per mi sola no ho hauria pogut fer».

D’entrada els tres volums de l’obra de Ferret criden l’atenció per la portada. És la mateixa a tots tres llibres: la coneguda i bellíssima Trinitat d’Andrei Rublev. Aquesta icona bizantina va ser triada per l’autora expressament, perquè constitueix el nucli de l’obra, la di-mensió trinitària del cristianisme: «L’eix conductor és la Trinitat per-què està íntimament relacionada amb la litúrgia. Quan participem de la celebració litúrgica pròpia-ment no fem altra cosa que donar glòria a Déu Pare, Fill i Esperit Sant. La litúrgia, per tant, és entrar en

NÚRIA FERRET«La litúrgia és entrar en comunió amb la Trinitat i poder tastar una miqueta de cel»

1924 MARÇ 2019 CatalunyaCristianaESGLÉSIA A CATALUNYA

anat acompanyant des de fa anys. A Lourdes hi vaig descobrir la caritat cap a les persones malaltes i la gran comu-nitat internacional de l’Església. I a la cova de Manresa, els exercicis de sant Ignasi, perquè poc després de la meva conversió de les primeres coses que em van proposar va ser fer els exercicis a la Cova. L’espiritualitat ignasiana m’ha ajudat a trobar-me amb Crist i fer un discerniment en la meva vida.» La basí-lica de la Sagrada Família de Barcelona també ha estat important per a Núria Ferret. Va poder assistir a la consagra-ció que en va fer el papa Benet XVI i en va descobrir el ric simbolisme amb el llibre d’Armand Puig La Sagrada Famí-lia segons Gaudí. L’obra va permetre a l’autora relacionar la basílica amb la Trinitat.

Però si hi ha una espiritualitat que ha marcat profundament l’autora, aquesta és, sens dubte, la francisca-na: «Sant Francesc d’Assís i el Crist de Sant Damià recorren tots tres lli-bres. El Crist de Sant Damià té molta importància per a mi perquè és una representació que no es queda amb la crucifixió, sinó que uneix mort i resurrecció; és a dir, ens presenta el misteri Pasqual complet. Pel que fa a la figura de sant Francesc m’atrau el fet que sigui un convers. La seva espiritualitat m’ha influït molt per tot el que té de simplicitat, de pobresa, d’alegria… En els llibres també cito el Papa actual, que va escollir el nom de Francesc i que ens recorda sovint la importància de la senzillesa cris-tiana.»

En la seva obra Núria Ferret tampoc no es deixa la figura fonamental de la Mare de Déu, que apareix al llarg dels tres llibres en estreta relació amb el Fill i, en el relat, amb els santuaris mari-ans com ara Montserrat i Lourdes. Així mateix hi fa aparèixer diversos sants, especialment el testimoni de màrtirs i conversos.

Un darrer aspecte que fa interes-sant la triple obra de Ferret és l’exis-tència a cada volum d’un índex temà-tic dels continguts litúrgics, cosa que dona una idea al lector de què pot trobar a cada llibre. El tercer i últim volum, a més, conté un índex general de tots tres per tal de poder-ne tenir encara una visió més completa. Tri-logia del viatge és una obra original que permet una aproximació amena i alhora rigorosa al nucli de la litúrgia cristiana, al Déu trinitari i a l’amor sal-vador de Jesucrist.

comunió amb la Trinitat i poder tastar una miqueta de cel. Cada volum com-pleta el mosaic de la Trinitat: el primer se centra en la mort i resurrecció del Fill; el segon, en el Pare misericordi-ós que ens acull i envia el seu Fill al món; i el tercer desenvolupa el misteri trinitari des de l’Esperit Sant i expli-ca la icona de Rublev.» Ferret valora molt les icones bizantines i concre-tament sent una gran estimació per aquesta obra mestra del segle XV: «És una obra molt simbòlica, on cada element ens vol dir alguna cosa, des dels colors fins a la posició dels tres àngels, passant per la taula… T’ajuda a introduir-te en la litúrgia perquè ens convida a asseure’ns a la taula eucarís-tica al voltant de la qual ja hi ha les tres persones de la Trinitat. És un resum perfecte!»

Recorregut per les diferents espiritualitats

En el tercer volum de Trilogia del viatge els protagonistes fan un pele-grinatge exterior que els ajuda a fer el respectiu viatge interior per desco-brir l’amor de Crist. Els santuaris pels quals passen són Montserrat, Lourdes i la Cova de Manresa, tres llocs impor-tants per a l’autora: «Montserrat és on vaig descobrir la bellesa de la litúrgia, un lloc de pau per trobar-te amb Déu. Montserrat i el món benedictí m’han

«TRILOGIA DEL VIATGE», de Núria Ferret

Viatge al cor de de la fe, CPL, 2016, 160 pàg.El cor del viatge, CPL, 2018, 219 pàg.Un viatge sempre nou, CPL, 2018, 204 pàg.

Mercè Solé

El dimecres 27 de febrer, Càritas diocesana de Sant Feliu de Llobre-gat va presentar oficialment la se-va nova empresa d’inserció, Brins d’Oportunitats. L’empresa, creada el 2018 com a part del programa d’inserció de l’entitat, va néixer per potenciar l’economia social i solidària, però sobretot per donar resposta a les dificultats que tenen moltes persones per trobar feina a l’actualitat.

Aquesta empresa, que amb no-més un any d’existència ja s’ha con-solidat i ha aconseguit una cartera de més de 25 clients, és una de les 60 que formen part del teixit de Càri-tas espanyola, de les quals 20 s’han creat els darrers dos anys. Gràcies a la seva tasca, milers de persones en situació de fragilitat poden treba-llar cada dia en empreses que tenen uns valors molt semblants als de la Doctrina Social de l’Església (DSE), i que fan prevaldre la persona i el fi social per damunt del capital.

Assolir el mercat laboral, el principal objectiu

Una de les persones encarrega-des de presentar la nova empresa a tots els assistents que van om-plir la seu del bisbat de Sant Feliu de Llobregat va ser Núria Núñez, consellera de Brins i responsable del Programa de Formació i Inser-ció laboral de Càritas diocesana de Sant Feliu. Com va explicar, el principal objectiu que es va marcar l’entitat des de la seva creació va ser el d’ajudar els seus treballadors a

20 CatalunyaCristiana 24 MARÇ 2019 ESGLÉSIA A CATALUNYA

poder accedir al mercat laboral: «Tot va començar fa cinc anys, amb el naixement d’un programa d’in-serció que oferia acompanyament i formació a les persones. Això va fer que tinguéssim gent competent i preparada, però tot i així no po-dien entrar al mercat». D’aquesta necessitat va néixer Brins d’Opor-tunitats, una empresa que des del primer moment es va centrar a mo-tivar a la gent perquè pogués fer el salt cap a les empreses ordinàries: «El que volem és que els nostres treballadors en marxin, que trobin feina en una empresa dins del mer-cat laboral», va explicar Núñez.

Per fer-ho, Brins d’Oportunitats té diverses eines, com per exemple els tècnics d’inserció i de producció, que acompanyen els treballadors i els marquen l’itinerari que han de seguir. Aquestes dues figures són les principals encarregades de motivar-los i de fer que recuperin

Sant Feliu de Llobregat

NÚRIA NÚÑEZ«El que volem és que els nostres treballadors en marxin, que trobin feina en una empresa dins del mercat laboral»

LLUÍS BARNÉS«Oferim uns sous i unes condicions dignes des del primer dia»

L’entitat presenta oficialment una nova empresa d’inserció a Sant Feliu de Llobregat, Brins d’Oportunitats

Càritas fa un pas més cap a l’economia social i solidària

MACIÀ GRAUSant Feliu de Llobregat

2124 MARÇ 2019 CatalunyaCristianaESGLÉSIA A CATALUNYA

Tradició i qualitat alservei de l’hostaleriades de 1880

Venda T 93 318 14 95 F 93 412 44 45 Roger de Llúria, 12-14 08010 Barcelona

Lloguer T 93 308 01 04 F 93 308 71 93 Pg. de la Verneda, 150 08030 Barcelona

www.casagay.com

amb ells perquè s’arribin a creure que estan capacitats per treballar en altres empreses.»

Un servei de qualitatUna de les principals caracte-

rístiques de Brins d’Oportunitats com a empresa que forma part de Càritas és que ofereix un servei de qualitat, tant als clients com als ma-teixos treballadors. Així ho va expli-car Lluís Barnés, gerent de Brins, durant l’acte de presentació: «Un valor que Càritas té molt assumit és el d’oferir serveis de qualitat. Per això oferim uns sous i unes condi-cions dignes des del primer dia».

Dins la gran varietat de serveis que ofereix l’empresa, Barnés en va destacar els de neteja, logística, transport i l’acompanyament de gent gran a domicili, tot i que va manifestar que preparen els tre-balladors per fer «qualsevol acti-vitat que generi llocs de treball». D’aquesta manera, com va exposar, l’empresa podrà seguir creixent en els anys següents i seguirà en el seu camí per fer xarxa i aconseguir un projecte sostenible en el temps.

En aquesta mateixa línia, Ramon Carbonell, director de Càritas dio-cesana de Sant Feliu de Llobregat, va aprofitar l’acte per explicar la importància que es continuïn cre-ant empreses com aquesta: «Brins és la resposta de Càritas per abor-dar la precarietat laboral. S’ha fet en benefici dels treballadors, de la cohesió social i per lluitar contra les desigualtats. El seu objectiu és fer créixer en autoestima les per-sones perquè tinguin els recursos i les eines per treballar.»

l’esperança, com va manifestar la mateixa Núñez: «Tenim persones amb poca formació, que no conei-xen gaire el mercat laboral i que tenen poca motivació. Els ajudem a adquirir hàbits laborals, i estem

22 CatalunyaCristiana 24 MARÇ 2019 ESGLÉSIA AL MÓN

Recentment ha estat a Barcelo-na el bisbe Benjamin Marc Ramaro-son, pastor de la diòcesi malgaixa de Diego Suárez. D’aquesta mane-ra, ha tornat la visita que li va fer l’es-tiu passat el cardenal Joan Josep Omella quan va anar a Madagascar a dirigir uns exercicis espirituals als preveres de la seva diòcesi. L’Esglé-sia a Madagascar és molt jove i tam-bé minoritària, però amb una gran empenta i compromesa amb un pa-ís pobre i amb greus problemes de corrupció i inestabilitat social.

Com és l’Església de Diego Suárez?

Som encara en un estadi de preevangelització, al principi de la proclamació de la Paraula de Déu. Això no perquè els missioners no hagin treballat, tot al contrari, han fet molt. Dono gràcies a Déu pels missioners laics, religiosos, sacer-dots que m’han precedit. Així i tot, hi ha encara molta feina a fer. No-més hi ha aproximadament entre un 10-11% de cristians catòlics a to-ta la diòcesi. La resta són encara de religió tradicional. És una Església jove, perquè la majoria dels bate-jats són encara joves (més del 55% de la població de la diòcesi té menys de vint anys).

Quines són les prioritats?Les prioritats són eclesials, edu-

catives i sanitàries. No es pot dur a terme un desenvolupament esta-ble sense una bona educació cate-quètica i humana. Per això la Confe-rència Episcopal ha posat en marxa

Mons. Benjamin Marc Ramaroson és arquebisbe de Diego Suárez

«Madagascar viu una situació de pobresa i qualsevol lloc és perifèria»

CRISTINA MIRANDAROSA MARÍA JANÉ CHUECA

«Som encara en un estadi de preevangelització, al principi de la proclamació de laParaula de Déu»

2324 MARÇ 2019 CatalunyaCristianaESGLÉSIA AL MÓN

de Madagascar. Ajudem la gent a assumir la seva part de responsa-bilitat: que els joves sàpiguen que el futur es construeix avui. El Papa, en el seu missatge a Panamà, els diu que siguin els testimonis de l’alegria de l’Evangeli. Que siguin influents, perquè amb la seva fe es pot canviar la situació. Nosaltres encoratgem els joves a ser una ge-neració de constructors d’un am-bient adaptat per al futur, per a les generacions futures.

Tenim riquesa, però a causa de la corrupció hem destruït el medi humà. Els diem que siguin recon-ciliadors, constructors d’un món nou i del desenvolupament humà integral. Com que hi ha moltes sectes, molta gent perd el punt de referència. Han de ser capaços de construir i proposar el punt de re-ferència clar, que és Jesús, que diu: jo soc el camí, la vida.

El 2018 va ser un any important per a l’Església malgaixa...

Va ser un any de gràcia per al país. Es va beatificar una figura molt important per a l’Església de Madagascar i per al món: el màrtir Lucien Botovasoa. I va ser creat cardenal Desiré Tsarahazana. Ell també és president de la Confe-rència Episcopal de Madagascar. Estem orgullosos de tenir un car-denal testimoni de l’Evangeli.

Quan visitarà el Papa el país?No sabem encara la data exacta

de la visita del Papa a Madagascar, però l’esperem amb molt d’anhel i preguem perquè ens reconforti en la fe, com Jesús va demanar a Pere que reconfortés els seus germans. Esperem que ens serveixi per viu-re la nostra fe cristiana, per seguir avançant, per ser testimonis de la misericòrdia de Déu i de l’Evangeli en el lloc on vivim, donada la situ-ació en què es troba Madagascar actualment, afrontant dificultats econòmiques, socials i polítiques.

el programa Educació a la vida i en l’amor, que inclou des de les bases de l’educació fins als estudis uni-versitaris. Els pares també hi tenen un paper molt important, ja que aquesta educació no es pot portar a terme si no és a partir d’una vida en família. Un altre punt important per a un desenvolupament integral és la justícia per aconseguir reduir la corrupció, i també la caritat i igualtat d’oportunitats per lluitar contra la pobresa.

L’Església també fa un treball im-portant a les perifèries...

El Papa ens recomana anar a la perifèria. La situació de Madagas-car és ja una situació de pobresa, i a qualsevol lloc on vagis és perifèria. L’Església intenta portar la bona notícia als pobres, i ho fa materi-alment i espiritualment, perquè la pobresa es manifesta en molts aspectes: espiritual, intel·lectual i material. La perifèria és gairebé constant. No és que haguem d’anar enlloc, és que ja vivim a la perifè-ria i l’Església intenta donar suport econòmic per fer-hi front. Per sort, l’Església és una gran família.

Què necessita el país?Falta transparència i justícia. El

que falta a Madagascar són homes honestos per tirin endavant el pa-ís: els veritables patriotes. N’hi ha que estimen molt el seu país, però falten patriotes que se sacrifiquin pel país i que busquin el bé suprem del país, que busquin el bé comú perquè el país progressi. Això és el que vol expressar la Conferèn-cia Episcopal. Al mateix temps, el poble, potser cansat de la pobresa, ja no es mou més. La Conferència Episcopal, doncs, intenta educar la població.

Tenir una població jove és una oportunitat?

La població de Madagascar és jove. El que intentem és dir-los que són l’avui de l’Església i del poble

24 CatalunyaCristiana 24 MARÇ 2019 MISSATGE PAPAL

«L’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli» (Rm 8,19)

Missatge del Sant Pare Francesc per a la Quaresma del 2019

2524 MARÇ 2019 CatalunyaCristianaMISSATGE PAPAL

Estimats germans i germanes,Cada any, a través de la Mare Es-

glésia, Déu «ens concedeix d’esperar, cada any, amb alegria i conversió de cor la celebració de la Pasqua, així [...] arribarem a ser plenament fills de Déu per una participació més assídua dels sagraments que ens han donat la vi-da» (Prefaci I de Quaresma). D’aquesta manera podem caminar, de Pasqua en Pasqua, cap a l’acompliment d’aquella salvació que ja hem rebut gràcies al misteri Pasqual de Crist: «Hem estat salvats, però només en esperança» (Rm 8,24). Aquest misteri de salvació, que ja obra en nosaltres durant la vi-da terrenal, és un procés dinàmic que ateny també la història i tota la creació. Sant Pau arriba a dir: «L’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament» (Rm 8,19). Des d’aquesta perspectiva voldria suggerir uns quants punts de reflexió, que acompanyen el nostre camí de conversió en la propera Qua-resma.

1. La redempció de la creació

La celebració del Tridu Pasqual de la passió, mort i resurrecció de Crist,

punt culminant de l’any litúrgic, ens crida ara i adés a viure un itinerari de preparació, consci-ents que ser conformes a Crist (cf. Rm 8,29) és un do inestima-ble de la misericòrdia de Déu.

Si l’home viu com a fill de Déu, si viu com a persona redimida, que es deixa endur per l’Esperit Sant (cf. Rm 8,14), i sap reconèi-xer i posar en pràctica la llei de Déu, començant per la que té inscrita al cor i la que està a la na-tura, beneficia també la creació, cooperant en la redempció. Per això, la creació —diu sant Pau— desitja ardentment que es mani-festin els fills de Déu, és a dir, que tots aquells que gaudeixen de la gràcia del misteri pasqual de Jesús gaudeixin plenament dels seus fruits, destinats a aconse-guir la maduració completa en la redempció del mateix cos humà. Quan la caritat de Crist transfi-gura la vida dels sants —esperit, ànima i cos—, aquests lloen Déu i, amb la pregària, la contempla-ció i l’art en fan partícips també a les criatures, com ho demostra de forma admirable el Càntic del

La creació —diu sant Pau— desitja ardentment que es manifestin els fills de Déu.

El fet que s’hagi trencat la comunió amb Déu també ha danyat la relació harmoniosa dels éssers humans amb l’ambient

Dim

itri Conejo Sanz


germà sol de sant Francesc d’Assís (cf. enc. Laudato Si, 87). Amb tot, en aquest món l’harmonia genera-da per la redempció està amena-çada, avui i sempre, per la força negativa del pecat i de la mort.

2. La força destructiva del pecat

Efectivament, quan no vivim com a fills de Déu, sovint tenim comportaments destructius cap al pròxim i les altres criatures —i també cap a nosaltres mateixos—, en considerar, més o menys cons-cientment, que podem emprar-los com ens plagui. Aleshores, domina la intemperància i això condueix a un estil de vida que viola els límits que la nostra condició humana i la naturalesa ens demanen que res-pectem, i s’esdevenen a continu-ació els desitjos incontrolats que al llibre de la Saviesa s’atribueixen als impius, és a dir, als qui no te-nen Déu com a punt de referència de les seves accions, ni una espe-rança per al futur (cf. 2,1-11). Si no anhelem contínuament la Pasqua, si no vivim en l’horitzó de la Resur-recció, està clar que la lògica del tot i ara, del tenir cada cop més acaba per imposar-se.

Com bé sabem, la causa de tot mal és el pecat, que des que va aparèixer entre els homes va inter-rompre la comunió amb Déu, amb els altres i amb la creació, a la qual estem vinculats abans de tot amb el nostre cos. El fet que s’hagi tren-cat la comunió amb Déu, també ha danyat la relació harmoniosa dels éssers humans amb l’ambient en què estan cridats a viure, de ma-nera que el jardí s’ha transformat en un desert (cf. Gn 3,17-18). Es tracta del pecat que porta l’home a considerar-se el déu de la crea-ció, a sentir-se’n l’amo absolut i a no emprar-la per al fi desitjat pel Creador, sinó per al seu propi in-terès, en detriment de les criatures i dels altres.

Quan s’abandona la llei de Déu, la llei de l’amor, acaba triomfant la llei del més fort per damunt del més dèbil. El pecat que nia en el cor de l’home (cf. Mc 7,20-23) —i que es manifesta com a avidesa, afany per un benestar desmesurat, desinterès pel bé dels altres i sovint també pel propi— condueix a l’ex-plotació de la creació, de les per-

sones i del medi ambient, segons la cobdícia insaciable que considera tot desig com un dret i que tard o d’hora acabarà per destruir fins i tot el qui viu sota domini seu.

3. La força regeneradora del penediment i del perdó

Per això, la creació té la irrefre-nable necessitat que es manifestin els fills de Déu, aquells que s’han convertit en una «nova creació»: «Els qui viuen en Crist són una crea-ció nova. El que era antic ha passat; ha començat un món nou» (2Co 5,17). En efecte, manifestant-se, també la creació pot «celebrar la Pasqua»: obrir-se al cel nou i la ter-ra nova (cf. Ap 21,1). I el camí cap a la Pasqua ens crida precisament a restaurar el nostre rostre i cor de cristians, mitjançant el penedi-ment, la conversió i el perdó, per poder viure tota la riquesa de la gràcia del misteri pasqual.

Aquesta «impaciència», aques-ta expectació de la creació trobarà acompliment quan es manifestin els fills de Déu, és a dir, quan els

L’harmonia generada per la redempció està amenaçada.

La Quaresma és una crida als cristians a encarnar més intensament i concreta el misteri pasqual en la seva vida personal, familiar i social

MISSATGE PAPAL

2724 MARÇ 2019 CatalunyaCristiana

cristians i tots els homes empren-guin amb decisió la «tasca» que suposa la conversió. Tota la crea-ció està cridada a sortir, juntament amb nosaltres, «de l’esclavatge de la corrupció per obtenir la llibertat i la glòria dels fills de Déu» (Rm 8,21). La Quaresma és signe sa-cramental d’aquesta conversió, és una crida als cristians a encar-nar més intensament i concreta el misteri pasqual en la vida perso-nal, familiar i social, en particular, mitjançant el dejuni, la pregària i l’almoina.

Dejunar, o sigui, aprendre a canviar l’actitud amb els altres i amb les criatures: de la temptació de «devorar-ho» tot, per saciar la nostra avidesa, a la capacitat de patir per amor, que pot sadollar el buit del nostre cor. Pregar per saber renunciar a la idolatria i l’au-tosuficiència del nostre jo, i decla-rar-nos necessitats del Senyor i la seva misericòrdia. Donar almoina per sortir de la niciesa de viure i acumular-ho tot per a nosaltres, creient que així ens assegurem un futur que no ens pertany. I tornar a trobar així l’alegria del projecte que Déu ha posat en la creació i en

el nostre cor, és a dir, estimar-lo, estimar els germans i tothom, i trobar en aquest amor la felicitat vertadera.

Estimats germans i germanes, la «Quaresma» del Fill de Déu va ser un entrar en el desert de la creació per fer que tornés a ser aquell jardí de la comunió amb Déu que era abans del pecat original (cf. Mc 1,12-13; Is 51,3). Que la nostra Quaresma suposi recórrer aquell mateix camí, per dur també l’esperança de Crist a la creació, que «serà alliberada de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu» (Rm 8,21). No deixem transcórrer en va aquest temps favorable. Demanem a Déu que ens ajudi a emprendre un camí de conversió veritable. Abandonem l’egoisme, la mirada fixa en nosal-tres mateixos, i adrecem-nos a la Pasqua de Jesús; fem-nos pròxims dels nostres germans i germanes que passen dificultats, compartim amb ells béns espirituals i materi-als. Així, acollint en la concreció de la nostra vida la victòria de Crist sobre el pecat i la mort, atraurem la seva força transformadora també sobre la creació.

MISSATGE PAPAL

JAUME PUJOL BALCELLSArquebisbe de Tarragona i Primat

ALS QUATRE VENTS La beatificació aquesta setmana del metge Marià Mullerat, màrtir al començament de la guerra civil, és un goig per a l’Església universal, particularment la de Tarragona, que veu com un dels seus fills, un laic pare de família, és glorificat públicament pel seu admirable testimoni de fe i humanitat.

Ja hem recordat que fins i tot en els seus últims moments, quan l’havien pujat al camió que el con-duïa al lloc de la seva execució, a la carretera de les Borges Blanques, es va preocupar que quedessin ate-sos tots els malalts que deixava a Arbeca.

Pressentia la mort per haver estat alcalde de la població i per la seva condició de catòlic practi-cant. Quan va veure com llençaven de casa seva les imatges religioses que tenia, va intuir que tornarien a buscar-lo. Va pensar a fugir a Sara-gossa, però en arribar a Lleida s’ho va repensar i se’n va tornar al poble pensant en els seus malalts i posant per damunt aquesta preocupació a la de la seva pròpia vida. Tota una lliçó de caritat, de sacrifici pels al-tres fins a la mort, seguint l’exemple de Jesucrist.

Al costat d’aquesta virtut m’agradaria destacar un altre traç fonamental de la seva vida de fe: la capacitat de perdonar. Ho va fer per anticipat. Quan els milicians van anar a casa per emportar-se’l les seves últimes paraules van ser per demanar a la seva esposa i fa-

miliars que els perdonessin com ell ho feia en aquell moment.

Arribat el tràngol de l’afusella-ment, va pronunciar aquelles pa-raules sublims de Jesús a la creu: «Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan», que va escoltar un testimoni dels fets. Marià Mullerat, que es confessava sovint, havia ex-perimentat el perdó de Déu en el sagrament de la penitència i això li va permetre imitar el Senyor en aquest dur tràngol.

Els teòlegs s’han preguntat al llarg dels segles si Déu no tenia al-tra manera de redimir la humanitat que mitjançant la passió dolorosa del seu Fill. Una resposta que s’ha donat és: en la seva omnipotència podia, però la humanitat necessi-tava que fos així per adonar-se que Déu és amor.

La frase evangèlica que «no hi ha amor més gran que donar la vida pels seus amics» es va complir en el metge la beatificació del qual acull la catedral de Tarragona. No és un exemple antic del santoral, una his-tòria que es desdibuixa en el temps i cobra elements llegendaris. La vida i la mort de Marià Mullerat gaudei-xen de nombrosos testimonis que viuen entre nosaltres, començant per les seves quatre filles.

Que el beat Mullerat sigui un exemple per a la comunitat cristi-ana. La caritat i el perdó són traços principals dels seguidors de Jesu-crist i garantia de la societat millor que tots anhelem.

28 CatalunyaCristiana 24 MARÇ 2019 LA VEU DELS PASTORS

Lliçons de Marià Mullerat

LA VEU DELS PASTORS 29CatalunyaCristiana24 MARÇ 2019

CARTA DOMINICAL JOAN JOSEPOMELLA OMELLACardenal arquebisbe de Barcelona

La fraternitat, camí de pau

el viatge del Summe Pontífex a Egipte.

«He acceptat venir aquí com un creient assedegat de pau, com un germà que busca la pau amb els germans», va assegurar el papa Francesc. I, de retorn a Roma, un dia després d’acabar aquest viat-ge als EAU, en la seva «catequesi» durant l’audiència general del di-mecres 6 de febrer, va dir: «Per pri-mera vegada, un Papa ha anat a la península aràbiga. I la Providència ha volgut que hagi estat un Papa que porta el nom de Francesc, 800 anys després de la visita de sant Francesc d’Assís al sultà al-Malik al-Kamil. He pensat sovint en sant Francesc durant aquest viatge: m’ajudava a portar l’Evangeli en el cor, l’amor de Jesucrist, mentre vivia els diversos moments de la visita.»

D’aquesta trobada per la frater-nitat han quedat moltes fotogra-fies i, sens dubte, moltes ganes de pau. Fem que aquestes ganes se’ns encomanin i condicionin les

«No hi ha alternativa: o cons-truïm un futur junts, o no hi haurà futur.» Va pronunciar aquesta frase el papa Francesc en el recent viatge que va fer a Abu Dhabi, als Emirats Àrabs Units (EAU), del 3 al 5 del pas-sat febrer. Ha estat un viatge his-tòric per molts aspectes, però em sembla, sobretot, que marcarà un estil en el camp de les relacions in-terreligioses i, més concretament, en les relacions entre l’islamisme i el cristianisme.

El Sant Pare va fer una crida a superar «sense vacil·lació, qualse-vol forma de violència que es pugui justificar en nom de la religió». Va fer aquesta crida durant aquesta trobada interreligiosa.

«Les religions, especialment, no poden renunciar a la feina de construir ponts entre els pobles i les cultures», va dir el Papa, després d’anunciar la firma d’un Document de Fraternitat Humana amb el gran imam de la Universitat d’Al Azhar, Ahmet al Tayeb, amb qui havia man-tingut una anterior trobada durant

nostres vides.«Portar l’Evangeli i l’amor a Je-

sucrist en el cor.» El Papa ens con-firma aquest objectiu dient que «el sentit de la vida a la terra és aquí, en la comunió amb ell i en l’amor pels altres». Aquestes paraules del Sant Pare ens recorden que el nos-tre Pla Pastoral Diocesà, durant tot aquest curs, ens proposa un ob-jectiu: «Des de la trobada amb la persona de Jesucrist, promoure la fraternitat.»

Germans, aquesta Quaresma ens convida a fer realitat aquest camí. Sens dubte, avui les nostres societats occidentals són cada ve-gada més multiculturals i multireli-gioses. També és cert que moltes persones tenen el desig de donar un sentit a les seves vides.

Recordeu la invitació que us vaig fer a l’inici de la Quaresma. Us convidava a treballar per la frater-nitat. Animem-nos tots a fer dejuni de lluites innecessàries entre ger-mans que ens omplen de rancor i ens deixen buits.

Per què calia que Jesús travessés per Samaria?

COMENTARI DE LA PARAULA

JOSEP RIUS-CAMPSTeòleg i biblista / [email protected]

PER A CONSULTES: [email protected]

IGNASI RICARTClaretià i biblista

L’escena de la Samaritana és re-lativament llarga; d’aquí que se’ns hagi proposat lle-gir-ne una versió abreujada. Jo he optat per una altra solució més adhe-rent al text. Resulta que en aquesta es-cena s’entrellacen dos temes que se sobreposen l’un a l’altre, sense inter-ferir-se mai: el dià-leg de Jesús amb la samaritana, d’una banda, i el frec a frec sostin-gut amb els seus deixebles, de l’al-tra. Si prescindim de les tres inser-cions relatives als deixebles, que foren introduïdes posteriorment pel mateix autor, el diàleg amb la samaritana flueix perfectament. En un principi, els deixebles no hi eren presents: «Calia que Jesús traves-sés per Samaria.» La recuperació de la tribu samaritana era una de les tasques més importants que el flamant Messies havia d’abordar: l’imperfet «calia» indica que la tri-bu més odiada pels jueus devia ser reintegrada, segons el designi diví, a l’Israel messiànic i que «Je-sús travessant per Samaria» era qui l’havia d’incorporar. La dona sama-ritana fruïa del pou de Jacob on sovint havia d’anar a pouar aigua. Jesús, assedegat per la caminada, li demana que li doni de beure. Ella s’hi nega, pel fet de ser ell jueu. Aleshores Jesús li ofereix una «ai-gua viva» que, qui en begui, «no tindrà set mai més... un brollador d’aigua que salta cap a una vida eterna». La samaritana li’n dema-

na, «a fi que no tingui més set ni hagi de venir aquí a pouar». Jesús, però, vol que ella reconegui la se-va situació, per haver-se prostituït amb «cinc marits» i que el que té ara no és «el seu marit», a qui ells pretenen adorar donant-li culte al mont Garizim. Jesús li revela que ja ha arribat l’hora «en què els ver-taders adoradors adoraran el Pare en esperit i veritat», sense tenir necessitat de llocs alts ni de tem-ples. Aquesta dita de Jesús ressona avui amb més força que mai: «El Pare cerca aquests que l’adorin en esperit i veritat», sense cap mena de repetidors que s’hi interfereixin, en contacte directe amb Jesús: «Jo Soc, el qui està parlant amb tu.»

CONSULTORI BÍBLIC

El papa Francesc s’ha inventat un nou pecat?«Quan administro el sagrament de la reconciliació, els fidels poques vegades s’acusen d’haver violat la natura, la terra i la cre-ació. Encara no som conscients d’aquesta mena de pecat...» Això és el que va dir el Papa en rebre els representants de l’Acadèmia Alfonsiana a càrrec dels redemp-toristes. Aquest orde religiós, fundat per sant Alfons de Liguori al segle XVIII, és conegut per la seva reflexió en el camp de la teologia moral. Igual que el seu fundador, incansable confessor, els redemptoristes treballen per identificar aquells aspectes del nostre comportament actual que no s’ajusten a la vida cristiana. Així, ¿s’inventen nous pecats? Certament no, però ens obren algunes línies de pensament. On volem anar amb el nostre com-portament envers el món? Com ha de ser la nostra preocupació per la vida humana i les perso-nes que pateixen, o la nostra relació amb els diners? El Papa, que havia impressionat persones creients i no creients quan va pu-blicar l’encíclica Laudato Si sobre l’ecologia integral, desperta les nostres consciències ensopides, ens recorda que som interdepen-dents. L’ésser humà ha de tenir cura de la creació, és senyor i no pas un dèspota que trinxa el nos-tre planeta, la nostra casa comu-na. Com diu el papa Francesc en aquesta encíclica, «inundeu-nos de pau, perquè visquem com a germans i germanes, sense fer mal a ningú» (n. 246).

BÍBLIA30 CatalunyaCristiana 24 MARÇ 2019

GLÒRIA MONÉS

31CatalunyaCristiana24 MARÇ 2019BÍBLIA

Ex 3,1-8a.10.13-15

Jo-soc m’envia a vosaltres

Lectura del llibre de l’Èxode:

En aquells dies, Moisès pastura-va el ramat del seu sogre Jetró, sa-cerdot madianita. Tot guiant el seu ramat desert enllà, arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu. L’àngel del Se-nyor se li aparegué en una flama en-mig de la bardissa. Va mirar, i s’ado-nà que la bardissa cremava però no es consumia. Moisès es va dir: «Dei-xa’m anar a veure aquesta visió ex-traordinària: què ho fa que no es cre-mi la bardissa.» El Senyor veié que s’acostava per mirar. Llavors Déu el cridà de la bardissa estant: «Moisès, Moisès.» Ell respongué: «Aquí em teniu.» Déu li digué: «No t’acostis aquí. Descalça’t, que el lloc on ets és terra sagrada.» I afegí: «Jo soc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.» Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu. Llavors el Senyor li digué: «He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors. Conec els seus sofriments. Baixaré, doncs, a alliberar-lo del poder dels egipcis i a fer-lo pujar d’aquell país cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel.» Moisès digué a Déu: «Quan aniré a trobar els isra-elites i els diré: “El Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres”, si ells em pregunten quin és el seu nom, què he de respondre?» Déu li contestà: «Jo soc el qui soc.» I afegí: «Respon

1Co 10,1-6.10-12

La vida del poble amb Moisès al desert va ser escrita peradvertir-nos a nosaltres

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint:

Germans, no vull que us passi per alt una lliçó de la història. Els nostres pares estaven tots emparats per aquell núvol, tots passaren el mar Roig i tots, en el núvol i en el mar, van rebre com un baptisme que els unia a Moisès. Tots es van alimentar amb el mateix menjar espiritual, tots van beure la mateixa beguda espiritual, ja que bevien d’una roca espiritual que els acompanyava, i aquesta ro-ca significava el Crist. Malgrat tot, la gran majoria no foren agradables a Déu, ja que quedaren estesos pel desert.

Tot això era un exemple per a nosaltres, perquè no desitgem allò que no és bo, com ells ho feren. No murmureu, com ho feren alguns d’ells, que van morir a mans de l’Ex-terminador. Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres, ja que els segles passats s’encaminaven cap als temps que vivim. Per tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure.

102

Beneeix el Senyor, ànima meva, del fons del cor beneeix el seu sant nom. Beneeix el Senyor, ànima meva, no t’oblidis dels seus favors. R. El Senyor és compassiu i benigne. Ell et perdona les culpes i et guareix de tota malaltia, rescata de la mort la teva vida i et sacia d’amor entranyable. R. El Senyor fa justícia als oprimits, sentencia a favor d’ells. Ha revelat a Moisès els seus camins, el seu estil d’obrar, als fills d’Israel. R. «El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor.» El seu amor als fidels és tan immens com la distància del cel a la terra. R.

Diumenge III de Quaresma

Lectura primera

Evangeli

Lectura segona

Salm responsorial

Lc 13,1-9

Si no us convertiu, tots acabareu malament

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc:

Per aquell temps, alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia

tiu, tots acabareu igual.» I els digué aquesta paràbola: «Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà. En veu-re això, digué al vinyater: “Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit en aquesta figuera i no n’hi trobo. Ta-lla-la d’una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?” Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar”.»

barrejat la sang d’ells amb la de les víctimes que oferien en sacrifici. Je-sús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asse-guro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquells divuit ho-mes que van morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us conver-

Vers abans de l’evangeli Mt 4,17

Convertiu-vos, diu el Senyor,que el Regne del cel és a prop

així als israelites: “Jo-soc m’envia a vosaltres”.» Déu digué encara a Moisès: «Digues això als israelites: “Jahvè (el qui és), el Déu dels vostres pares, Déu d’Abraham, Déu D’Isaac, Déu de Jacob, m’envia a vosaltres.”» Aquest serà el meu nom per sempre, amb aquest nom em tindran present totes les generacions.»

24. DIUMENGEDiumenge III de Quaresma, Morat. Lectures: Èxode 3,1-8a.13-15 / Salm 102 / 1 Corintis 10,1-6.10-12 / Lluc 13,1-9SANTORAL: Agapit, b.; Caterina de Suècia, rel.; Simó, mr.

25. DILLUNSAnunciació del Senyor (S), Blanc. Lectures: Isaïes 7,10-14;8,10 / Salm 39 / Hebreus 10,4-10 / Lluc 1,26-38SANTORAL: Dula, mr.; Humbert, ab.; Ireneu, b.

26. DIMARTSFèria, Morat. Lectures: Daniel 3,25.34-43 / Salm 24 / Mateu 18,21-35SANTORAL: Brauli, b.; Màxima, mr.

27. DIMECRESFèria, Morat. Lectures: Daniel 4,1.5-9 / Salm 147 / Mateu 5,17-19SANTORAL: Alexandre, mr.; Lídia, mr.; Rupert, b.

Calendari de la setmana

Lectures de la missa, santoral i altres celebracions(CICLE LITÚRGIC C; FERIAL I)

TEMPS DE QUARESMA

Març

28. DIJOUSFèria, Morat. Lectures: Jeremies 7,23-28 / Salm 94 / Lluc 11,14-23SANTORAL: Doroteu, ab.; Gontram, rei; Sixt III, p.

29. DIVENDRESFèria, Morat. Lectures: Osees 14,2-10 / Salm 80 / Marc 12,28b-34SANTORAL: Beatriu de Silva, rel.; Ciril, diaca i mr.; Eustaci, ab.

30. DISSABTEFèria, Morat. Lectures: Osees 6,1-16 / Salm 50 / Lluc 18,9-14SANTORAL: Joan Clímac, ab.; Quirí, mr.; Règul, b.

LITÚRGIA32 CatalunyaCristiana 24 MARÇ 2019

El Sant 24 MARÇ

Santa Caterina de Suècia

El poder corromp. Aquesta evidència tan consta-table en la nostra societat no és, tanmateix, un prin-cipi inevitable. L’home té la capacitat de triar entre alimentar el propi ego o entregar-se a la salvació que Déu li ofereix a través de l’amor. Santa Caterina de Suècia (1331 – 1381) va triar el segon camí.

Filla d’una altra santa i mística, Brígida de Suècia, Caterina pertanyia a la més alta aristocràcia del seu país. Des de ben petita va tenir una profunda vida espiritual i es va allunyar sempre de les conxorxes polítiques. La van casar quan només tenia 13 anys, i va aconseguir convèncer el seu marit de mantenir-se tots dos cèlibes. Més tard, va acompanyar la seva mare en molts pelegrinatges i en l’assistència als pobres i els malalts. Segons la tradició, en moments de perill l’aparició d’un cérvol misteriós li va salvar diverses vegades la vida. De gran santa Caterina es va retirar en un monestir fundat per la seva mare, del qual va acabar sent abadessa. Va ser canonitzada el 1484 per Innocenci VIII.

(SALTERI: SETMANA 3)

33CatalunyaCristiana24 MARÇ 2019LITÚRGIA

Un bosc cremat

Tantes notícies dels escàndols dels pastors de l’Església, tant de dolor de les víctimes i, també, el tracte sense mi-rament dels mitjans a l’Església, l’han deixada com un bosc cremat i amb una gran tristesa a l’ànima. El tema és recurrent fins al fàstic (ad fastidium).

Planyeu els preveres que es dedi-quen humilment i quotidianament a les parròquies. Imagineu-vos un dia qualsevol quan pel telenotícies han divulgat una vegada i una altra casos d’abusos: amb quin esperit pots anar a fer catequesi? Ens han criminalitzat i algú ens hauria d’ajudar. Els bisbes, amb el que donen de si, fan comunicats i els millors propòsits, però no tenen cura de la situació psicològica dels pre-veres, ni tampoc del dolor dels laics de les nostres parròquies. Els preveres que han de suportar i donar la cara per crims que no han comès. Almenys po-drien fer un comunicat de consol per als preveres i pel poble de Déu. Aquests crims execrables als fidels els són in-comprensibles, ho viuen amb dolor i amb un sensus ecclesiae que impressi-ona per una maduresa d’una fe arrelada de tota una vida.

Penso en els mossens joves: com podran anunciar l’Evangeli? Penso en les comunitats parroquials. On troba-ran la força? I el principi de l’esperança? Què farà créixer una floració nova en aquest bosc cremat, desolat? Només ens podem agenollar davant del Se-nyor i pregar, deixant que la litúrgia, com a acció de Crist, més que nostra, deixi anar totes les fonts de l’aigua i ho

amari tot, el cor, la vida, les existènci-es cristianes, les comunitats. Fora de l’Eucaristia no creix res en l’Església. Cal un temps de silenci que necessita la terra per renovar i fer-ne créixer les llavors. Enmig de la ciutat desolada, com la santa Sió de les Lamentacions, atrevim-nos a celebrar els Sants Miste-ris, siguem fidels a la roda de les Hores Santes i practiquem la justícia i l’amor als germans que porten en el seu rostre imprès la Faç del Senyor. I tot sempre en el secret del Pare, allà on no hi ha publicitat, ni mundanitat, ni discurs pastoral buit.

L’Eucaristia és sempre un aiguaneix on brolla la gràcia nova. Traieu el fang i deixeu que l’aigua corri, regui i faci germinar. La Quaresma comença amb cendra, però acaba amb flama viva, re-novada. És temps de deixar les paraules i fer el que diuen les paraules. És temps de deixar de dir que ens hem de con-vertir, i convertir-nos de veritat. Mirar el Senyor crucificat i mirar amb ell qui han estat víctimes. Sentir la vergonya com una gràcia, que diu el sant Pare, i donar-ho tot al Senyor. Ell en canvi ens dona l’alegria, una alegria nova, com diu l’himne de Laudes de Quaresma: Ve el dia, ve el vostre dia, en què tot reflorirà. Serà una obra de la gràcia, no nostra. Caldrà temps, molt temps, però retornarà l’alegria de la vida eclesial, nova, purificada.

RAFAEL SERRASacerdot de l’arquebisbatde Tarragona

EL CONSULTORI

PREGUNTES I RESPOSTES SOBRE DOCTRINA I MORALpel Dr. Joan Antoni Mateo

PER ENVIAR CONSULTES AL DR. MATEO:[email protected] Ap. de correus 121-25620 Tremp (Lleida).

ESPAI LECTORS34 CatalunyaCristiana 24 MARÇ 2019

ENRIC AYMERICH

El diumenge 24 de març, s’inauguren dos pisos sobre la rectoria de Santa Maria de Sants de Barcelona, dedicats a l’atenció dels joves amb dificul-tats, d’acord amb la deixa de Mn. Pere i que Càritas ha transformat i atendrà personalment. És com l’últim fruit de l’amor de Mn. Pere pels preferits de Jesús: els po-bres, els presos, els marginats..

Mn. Pere, que en vida ho havia donat tot, ara sols li restava la casa on havia compartit tantes experiències de família, però també i sobretot d’amitat i apos-tolat. Els seus amics parlen amb molt de goig de les eucaristies celebrades al voltant de l’altar de fusta, ple de signes. Més d’una vegada s’hi havien reunit 100 persones, amb una celebració austera, viscuda i des d’on Mn. Pere contagiava l’amor als mar-ginats.

El grup dels seus amics ha volgut deixar a la nova casa que s’ha edificat un petit cartell que diu «Aquí va néixer, va viure, va evangelitzar Mn. Pere Oliveras, amic dels pobres i marginats».

Així doncs el dia 24, a les 12 h, el Sr. cardenal amb motiu del

L’obra pòstuma de Mn. Pere Oliveras

Em confesso i… ja està?

Una persona que no és practicant em va objectar que els catòlics que ens con-fessem ho tenim molt fàcil amb la Con-fessió, perquè pequem, ens confessem, uns parenostres i unes avemaries i ja està tot oblidat i a tornar a pecar… Què li puc respondre? En part, crec que té raó.

És penós veure que algunes persones tenen una concepció dels sagraments que s’assembla més a una liquidació de gangues i de quincalla que als signes de salvació que va instituir Jesucrist. El sagrament de la Penitència és una cosa molt seriosa i del tot inintel·ligible sense un procés de veritable conversió a l’Evan-geli. Entendre la confessió com un me-canisme automàtic sense una implicació personal en el canvi de vida suposa no entendre res. A vostè i al seu interlocu-tor els recomano llegir el que ensenya el Catecisme de l’Església catòlica sobre la satifacció o compliment de la penitència com a actes necessaris del penitent:

«Molts pecats causen perjudici al pro-ïsme. Cal fer els possibles per reparar-lo (per exemple, restituir les coses robades, tornar la bona fama a qui ha estat calum-niat, compensar els danys). Això, ho exi-geix la simple justícia. Però, a més, el pe-cat fereix i debilita el mateix pecador, així com les seves relacions amb Déu i amb el proïsme. L’absolució lleva el pecat, però no posa pas remei a tots els desordres causats pel pecat. Ja alçat del pecat, el pecador encara ha de recuperar la plena salut espiritual. Per tant, ha de fer alguna cosa més per reparar els seus pecats: ha de “satisfer” d’una manera apropiada o “expiar” els seus pecats. Aquesta satis-facció s’anomena també “penitència”.

»La penitència que el confessor im-posa ha de tenir en compte la situació personal del penitent i ha de buscar el seu bé espiritual. Ha de correspondre tant com sigui possible a la gravetat i a la naturalesa dels pecats comesos. Pot consistir en la pregària, en una ofrena, en les obres de misericòrdia, en serveis al proïsme, en privacions voluntàries, sa-crificis i, sobretot, en l’acceptació pacient de la Creu que hem de portar.»

Una confessió sense voluntat de canvi de vida i reparació no serveix.

12è aniversari de la seva mort (va morir el 2 d’abril) celebra l’Euca-ristia a l’església de Santa Maria, amb la introducció d’un vídeo de records, especialment de la seva vida i obra. Després d’uns parlaments es fa la benedicció i dedicació de la casa, amb l’en-trega final d’un bombó, record i símbol de l’amor als marginats.

Hi ha una cosa que em va fra-par de Mn. Pere: la seva oració, fruit de l’amor a Jesucrist i als po-bres i marginats. Em va dir que feia 2 hores d’oració cada matí. S’aixecava a les 5 de la matinada i fins a les 7 que celebrava l’Eu-caristia. I és que era un home de Déu, d’oració i de forta contem-plació.

I pel que fa als pobres: els que sortien de la presó els acollia a casa. En va arribar a recollir fins a més de 40. Als passavolants i als pobres, els ajudava com podia i als marginats els buscava sempre una solució al seu problema.

Recordo encara que un dia amb tota confiança, com a sa-cerdot gran, em deia: «Acull-los, escolta’ls, estima’ls i fes tot el que puguis per ells, però no facis mai cas del que et diuen, i mai els do-nis diners.» Era, sens dubte fruit de la seva experiència.

35CatalunyaCristiana24 MARÇ 2019ESPAI LECTORS

Cartes

Podeu enviar les cartes a: [email protected]

Postals desd’Andalusia

ANTONIO GILSacerdot i periodista

Aquells seminaristesd’antanyLa festa de Sant Josep —diu-menge abans, diumenge des-prés— ens ha portat, de nou, la silueta dels vells seminaris i dels actuals seminaristes. Tot ha canviat. Molts d’aquests vells edificis dels seminaris dels anys cinquanta i seixan-ta han estat remodelats, i la imatge d’aquells seminaristes, amb la seva sotana, transitant en ternes, de passeig, per les ciutats i els seus voltants, ha passat a millor vida. Ara tot és diferent.Ningú no té vocació de semi-narista, sinó de sacerdot; com tampoc no existeix una voca-ció de promès, sinó de matri-moni. Els seminaristes d’avui no proliferen com abans, tot i que, de mica en mica, n’aug-menta el nombre. Les vocaci-ons a l’Església no han sorgit mai per generació espontània. Sempre ha estat Déu qui ha cri-dat i qui continua cridant, però compta que la seva crida tingui valoració, acollida i cultiu, en primer lloc, a les famílies. El Seminari Major de la diòcesi de Còrdova compta amb 38 se-minaristes, i el Menor, amb 15. No tot és pessimisme. El desig de Déu, la seva vocació, és que l’home entri en diàleg amb Ell. I en aquest diàleg es produiran descobriments nous i grans.Avui tot és diferent, però una bateria de preguntes voleien sobre els caps juvenils: «A què em sento cridat en la vida? Per què serveix o quin sentit té la feina o la tasca que faig?» La vocació és allò que atorga sos-teniment, estructura, horitzó i esperança.

Crítiques a l’Església

S’han desfermat les crítiques contra l’Església com a conseqüèn-cia de la conducta intolerable i in-comprensible d’alguns clergues, però es parla poc del que són la majoria, persones que han dedicat i dediquen tota la seva vida a apro-par els homes a Déu, precisament a través de l’Església a la qual ser-veixen amb fidelitat. Què sentiran aquests bons pastors davant tanta notícia que dona a entendre que tant d’escàndol ve d’una actuació habitual? Segur que com a cristians perdonen i continuen la seva tasca silenciosa en benefici del proïsme. Penso que hem d’intentar acabar amb tanta crítica injustament ge-neralitzada que li posa més difícil el desenvolupament de la seva tasca pastoral.

PILAR PEÑA SAIZBarcelona

Cada cosa al seu lloc

Dir Disney és dir fantasia, il·lu-sió, característiques pròpies de la infància tot i que no pocs adults som veritables fans d’aquesta em-presa tan especial pels nostres records de la infància. El món de Disney, com indica el nom dels seus parcs temàtics com Disney World, Disneyland, és un microunivers de fantasia.

No ve al cas, no cal que, en aquelles instal·lacions, s’hi duguin a terme esdeveniments i manifes-tacions que estan molt lluny de la il·lusió de la infància. No crec que Disney necessiti llogar les instal·la-cions per problemes econòmics. Llavors no barregem coses que poden confondre i desdibuixar el veritable sentit del món Disney. La celebració de l’Orgull Gay que està

anunciada aquest any a Disneyland París bé pot tenir lloc en qualsevol altre recinte, parc o avinguda de les ciutats. Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa.

LOURDES CAMPS CARMONABarcelona

La importància del patrimoni documental de l’Església

Les institucions vinculades a l’Església han generat molta do-cumentació, sovint fent tasques de substitució d’un Estat que va delegar algunes funcions com, per exemple, el control de la població, el registre de naixements, matrimo-nis i defuncions que, des del segle XVI, confeccionarien les parròqui-es; no serà fins al segle XIX quan es crearà el Registre Civil.

L’expedició de còpies va ser una font d’ingressos per als rectors. Els bisbats han tingut cura de la seva conservació i difusió a través dels arxius diocesans, però només el de Tarragona ha estat valent i ha digitalitzat els seus fons, a fi de preservar els originals i posar el seu contingut a l’abast d’investi-gadors i públic en general. El que ens preguntem molts, és: per què no fan el mateix la resta de bisbats catalans?

TOMÀS GILI PALAUTarragona

24 MARÇ 2019 SOCIETAT36 CatalunyaCristiana

Enrique Figaredo, més conegut com a Kike o «el bisbe de les cadires de rodes», és un bisbe singular. Ho és perquè no s’encarrega d’una diò-cesi, sinó d’una prefectura apostòli-ca, la de Battambang, a Cambodja. Però també perquè el seu pectoral (en forma de Crist mutilat) és testi-moni de la feina que fa des del 1985, quan va entrar en contacte amb els cambodjans víctimes de les mines sembrades durant la dictadura de Pol Pot i les guerres. Aquest jesuï-ta asturià de 59 anys, president de Càritas Cambodja, va participar a la basílica de la Sagrada Família en la missa d’inici de la Quaresma «Sent la Creu», el 10 de març passat.

De família asturiana benestant

i estudiant d’Econòmiques, ho va deixar tot, com sant Ignasi de Loio-la, per seguir la crida de Déu. Com va anar?

Vaig tenir una experiència de Déu molt bonica que em va can-viar la vida. Jo buscava Déu en la pregària. Als 16 anys, en un congrés de joves de Taizé vaig tenir la me-va petita il·luminació, en llenguatge

Enrique Figaredo, prefecte apostòlic de Battambang

«A Àsia l’Església marca la diferència»

CARME MUNTÉ

de sant Ignasi, «el meu petit Carde-ner». El Senyor em va dir: «No et tornis boig, Kike, si vols buscar el meu rostre el tens en la gent senzi-lla.» Vaig començar a interessar-me per la presència de Déu en els més pobres. Mentre estudiava la carrera d’Econòmiques a Madrid, treballa-va amb els jesuïtes al barri de la Ventilla.

Va arribar el moment de triar entre tots dos mons.

Durant uns exercicis espirituals a tercer de carrera, vaig veure molt clar que havia de dedicar-me als al-tres com a religiós. Vaig entrar al noviciat i vaig deixar la carrera. Els meus pares volien que acabés Eco-nòmiques, però la meva prioritat era seguir el Senyor en el món dels pobres. Va ser la primera vegada que vaig desobeir els meus pares. Això sí, més endavant vaig acabar la carrera i vaig poder mostrar-los el títol, que, cal dir-ho tot, m’ha servit molt al llarg de la meva trajectòria social i pastoral.

El 1985 entra en contacte amb els cambodjans mutilats. Primer al camp de refugiats de Tailàndia i després, el 1988, a Cambodja.

Detall del pectoral amb el Crist mutilat.

37CatalunyaCristiana24 MARÇ 2019SOCIETAT

a joves amb discapacitat?Ara l’estadística és de 5 acci-

dents a la setmana, però en temps de guerra i postguerra hi havia 30 accidents al dia. Tenim tres objec-tius pel que fa a la persona que ha patit un accident de mina: que senti que té valor, que pugui estudiar i construir-se un futur professional, i que s’integri socialment. Molts dels nois i noies que han estat al Centre Arrupe acaben treballant amb nosaltres o formant part del nostre voluntariat. És la família dels Arrupes.

Vostè va conèixer personal-ment el P. Pedro Arrupe, fundador del Servei Jesuïta a Refugiats. De fet, el considera el seu inspirador.

Era el pare general quan jo vaig entrar al noviciat. Abans d’anar al camp de refugiats de Tailàndia el vaig anar a veure a Roma. «Ara Déu vol que m’estigui en aquesta cadira de rodes», em va dir, «vagi i reem-placi-m’hi». Em va beneir i jo em vaig sentir el més ungit del món per anar als camps. A l’hora de posar un nom al centre de discapacitats, no en vaig tenir cap dubte. Arrupe ha passat a ser gairebé un cognom per als joves atesos. Per a ells sig-nifica salvació i canvi de vida, i per a mi també.

Porta 33 anys a Cambodja. Des-prés d’atendre la situació d’emer-gència humanitària amb què es va trobar, pot ara desenvolupar projectes a llarg termini?

Exactament. Més de 30.000 persones es beneficien dels dife-rents projectes. Ens dediquem so-bretot a l’educació. Repartim unes 200 beques universitàries. Donem suport i animem 24 escoles de pri-mària. Atenem més de 1.600 alum-nes en pobles remots del nord-est de Cambodja a través del projecte Outreach («arribar més enllà»). A l’estil del Far West, a mesura que els terrenys queden nets de mines, la gent s’hi mou per conquerir-los per obtenir-ne terres de cultiu. Un cop establerts, hi funden escoles. No-saltres els donem suport creant au-les millors, facilitant accés a l’aigua i proporcionant una paga més bona als professors. El nostre objectiu no és únicament ajudar els discapaci-tats, sinó també crear comunitat. Per això, ajudem en l’escolarització, però també en la salut i en la creació de riquesa. També hem posat en marxa un programa per proporci-onar educació especial a persones

Quan es troba cara a cara amb el mal i les seves conseqüències (no-més el genocidi khmer va deixar prop d’1,7 milions de morts), és més difícil creure en Déu?

El meu itinerari pel camp de re-fugiats ho descriu de forma gràfica. Per accedir-hi vaig haver de passar per cinc controls militars duríssims. Armats fins a les dents, els militars eren un reflex de la violència, la falta d’amistat i la ruptura amb la vida. És l’existència de la no-vida, l’opressió i el mal. Quan em vaig endinsar al camp de refugiats, però, vaig trobar tot el contrari: la vida. Pertot arreu hi havia nens, pobres i despullats, però alegres i vius. Em van brindar una acollida impressionant. Aquell contrast de vida i mort em va se-duir i em va entristir a parts iguals. Sents Déu, però també veus totes les forces del mal oprimint la vida de la gent senzilla.

La família dels Arrupes

Se’l coneix com el bisbe de les cadires de rodes, perquè n’ha re-partides unes 30.000. Quina és la tasca que fa el Centre Arrupe per

El bisbe Figaredo destaca la col·laboració ambl’Església budista.

«Per als joves discapacitats Arrupe significa salvació i canvi de vida»

«Com més invertim en educació mésevitarem les barbaritats que passen a la vida de la gent pobra»

CatalunyaCristiana SOCIETAT38 24 MARÇ 2019

amb diversitat funcional.L’educació permet allunyar nens

i joves dels perills que els sotgen?Els nens han de vèncer molts

obstacles, com llargs recorreguts que han de fer per arribar a l’esco-la. Els pares valoren mitjanament l’escolarització perquè hi ha moltes necessitats a casa. Quan la gent és pobra el primer és menjar. És molt fàcil que nens i nenes no acabin ni l’escola primària. Així mateix, molts pares van a treballar a la veïna Tai-làndia i els nens es queden sense cap suport, i amb moltes maldats al voltant: droga, prostitució, ex-plotació sexual i laboral, venda d’òrgans... Hi ha nenes treballant en restaurants, dotze hores diàries i set dies a la setmana, sense cobrar res. D’això a la prostitució hi ha una passa. Per això, com més invertim en educació més evitarem totes les barbaritats que passen a la vida de la gent pobra. Passen per falta de comunitat i de donar valor a la seva pròpia vida. Si ningú no els ajuda, el món del mercat se’ls emporta.

Minoria significativa

El 95% dels cambodjans són bu-distes. Com és l’experiència de ser minoria?

És una sort ser minoria i no te-nir rellevància social, perquè és un

estil de vida més humil i senzill. Et deixa molta llibertat per estar amb la gent i t’obliga a cooperar amb els altres. En aquest sentit, els budis-tes ens donen una lliçó. Són el 95% a Cambodja però ens reben i ens estimen com ningú. Ja m’agradaria que en els àmbits d’Occident l’Es-glésia catòlica rebés els no-catòlics amb la mateixa obertura, frescor i tolerància!

Què significa el continent asi-àtic per a la Companyia de Jesús i per a l’Església catòlica?

És un continent molt gran, on els catòlics som pocs, però signifi-catius des del punt de vista religi-ós i social. La gent valora el nostre carisma i interès pastoral per les persones pobres i la justícia soci-al. El papa Francesc veu que a Àsia l’Església pot construir alguna co-sa nova. Hi veu una inspiració molt bonica.

Quan parla de construir alguna cosa nova, a quin tipus d’Església es refereix?

Em refereixo a construir una Es-glésia més dinàmica, propera a la gent i present al món. A Occident, on tenim el pes institucional, és més difícil. En el context asiàtic es veu amb més facilitat perquè som més lliures i dinàmics. A Àsia, l’Es-glésia marca la diferència, mostra l’Evangeli d’una manera senzilla,

La gran família dels Arrupes.

«És una sort ser minoria i no tenir rellevància social, perquè és un estil de vida més humil i senzill»

«El procés pasqual té lloc cada dia. Cal veure’l en la vida de la gent»

39CatalunyaCristiana24 MARÇ 2019SOCIETAT

• COTXE, MOTO I CICLOMOTOR• PSICOTÈCNICS• LLICÈNCIA D’ARMES• LABORALS I ESCOLARS• NÀUTICA

CERTIFICATS MÈDICSCARNET DE CONDUIRNÀUTICA I ARMES

CENTRE MÈDIC PLAÇA MOLINADR. RAFAEL SOLANAS ANGLADA

LABORABLES De 10 a 13 h i de 16 a 20 hLes persones que es presentin amb un exemplar de Catalunya Cristiana tindran un descompte de 10 euroswww.centromedicoplazamolina.es

INFORMEU-VOS-EN:Tel. 932 188 826Mòbil: 639 474 741c/ Balmes, 281, entrl. 2n08006 Barcelona

El Crist mutilat

En un moment de l’entre-vista, realitzada a la comuni-tat jesuïta del carrer Casp de Barcelona, Kike Figaredo ens mostra la Creu de Cambodja, amb un Crist mutilat. Disse-nyada a partir d’una creu que va veure a la casa d’exercicis de Sant Ignasi de Rodízio (Colares, Portugal), Figaredo ens en destaca tres aspectes. El primer és que «el Senyor se solidaritza i dona suport a les persones amb discapaci-tat». El segon és la capacitat salvadora dels mateixos dis-capacitats. «El seu patiment completa els patiments del Senyor que ens salva.» El ter-cer aspecte ens recorda que el cos místic del Senyor està incomplet. «Falta molta gent que no coneix ni el cor del Se-nyor, ni la seva misericòrdia, ni la seva persona. Ens hem de comprometre a comple-tar el cos místic del Senyor.»

desenvolupant activitat social i cooperant amb altres organitzaci-ons. Soc rector de Sant Josep, a Tahen, on hem fundat una escola per al poble. Les terres les va do-nar el monestir budista, l’Església catòlica hi va construir els edificis i encoratgem els professors, mentre que qui els paga és el govern. Tenim un tripartit format pel govern, l’Es-glésia budista i l’Església catòlica. Treballem junts pel bé de tots.

El papa Francesc encara no ha visitat Cambodja. Quan ho farà?

Seria fantàstic que visités les nostres comunitats i ens encorat-gés en la tasca que fem. També que el poble cambodjà sentís que el Pa-pa l’estima, que s’hi interessa. Quan l’hi dic somriu, i em diu que cal que parli amb els que li organitzen l’agenda. Seria un viatge conjunt al Vietnam, Tailàndia i Cambodja. D’aquí a poc he de veure el nunci i l’hi comentaré.

Quins són els signes pasquals que experimenta al costat del po-ble cambodjà?

El procés pasqual té lloc cada dia. Cal veure’l en la vida de la gent.

Un jove entra en la mort i l’obscuri-tat el dia que té un accident, però quan arriba al Centre Arrupe experi-menta la guspira de la resurrecció. També el primer dia en què es posa unes cames ortopèdiques o apro-va la selectivitat... Som part de la resurrecció, no només de la des-trucció.

El Chen i el Borja resideixen al Centre Arrupe. Al dar-rere, la Creu de Cambodja. Van oferir el seu testimoni a la missa «Sent la Creu» de la Sagrada Família.

CatalunyaCristiana CULTURA40 24 MARÇ 2019

«Sant Eustaqui», 1501

Ara fa exactament 500 anys, el 1519, l’orde del Toisó d’Or, que aplegava tots els monarques i grans aristòcrates d’Europa, es trobava reunit a la cate-dral de Barcelona, convocat per Carles V. Cada cadira del cor va ser decorada per a l’ocasió amb el nom i l’heràldica d’aquell que l’ocupava, decoració que encara avui es conserva. En una de les sessions, va arribar la notícia de la mort de l’emperador d’Àustria, Maximilià, per la qual cosa Carles V heretava l’im-peri i es convertia en el monarca més poderós del moment.

Aquella era una època de transfor-mació: de l’antic món medieval a la novetat del Renaixement, del vell món del Mediterrani al nou món d’Amèri-ca i Àsia, de l’hegemonia catòlica a la confrontació amb el repte protestant… L’art no podia ser aliè a aquests canvis colossals i un dels grans pintors del moment, Durer, (1471 – 1528) en va ser un testimoni privilegiat: va estar al ser-vei dels emperadors Maximilià i Carles, va viatjar al focus cultural del moment, Itàlia, i com a alemany va viure molt de prop el cisma entre catòlics i luterans. Les seves obres palesen tots aquests canvis espirituals, polítics, artístics i culturals i una bona manera de fer-se’n càrrec és visitar l’exposició Durer, mes-tre del Renaixement.

Retrats de l’ànima humana

La mostra és singular en primer lloc perquè està instal·lada en tres espais diferents de Barcelona però molt pro-pers entre ells: la sala capitular de la ca-tedral, el Museu Diocesà i el Reial Cer-cle Artístic. D’aquesta manera es pretén crear vincles entre institucions diferents i entre l’àmbit cultural i l’eclesial. A més, l’exposició se centra no en les pintures, sinó exclusivament en els gravats de l’artista germànic, tots ells d’una quali-tat magnífica. La comissària de l’expo-sició, Helena Alonso, explica que «la im-portància de Durer radica, en bona part, en què va establir amb la seva obra els cànons estètics que després van mar-car les generacions futures d’artistes, ja fossin de la talla de Caravaggio o Subi-rachs, o artistes comuns tant d’Europa com del Nou Món».

Els gravats que s’exposen a Barce-lona són de temàtica variada, des de la iconografia cristiana més tradicional fins a retrats de personalitats o obres

Una exposició a Barcelona aplega 70 gravats d’aquest artista del Renaixement

L’art espiritual de Durer

EDUARD BRUFAUBarcelona

DURER, MESTRE DEL RENAIXEMENT

Sala capitular de la catedral de Barcelo-na, Museu Diocesà i Reial Cercle Artístic.Fins al 26 de maig

plenament simbòliques. En totes elles, però, Durer posa de manifest un domi-ni de la tècnica del gravat tan excel·lent que, en lloc de quedar-ne presoner, és capaç de posar-la al servei de l’expres-sió la grandesa i la misèria pròpies de la condició humana. Peces com ara Sant Eustaqui, El cavaller, la mort i el di-able, Malenconia o Gran carro triomfal de Maximilià I, revelen una sensibilitat espiritual que de seguida captiva la mi-rada de l’espectador. La mostra comp-ta amb la col·laboració del Museu casa Durer de Nuremberg i el Museu Fugger i Welser d’Augsburg, tots dos a Baviera (Alemanya), que són els que han cedit la majoria dels 70 gravats que es po-den visitar. L’exposició estarà oberta fins al dia 26 de maig.

vedo i Violeta López-Márquez, van arribar a la conclusió que eren d’una espècie nova, del gènere Asterina i se li posà el cognom (o sigui, la di-ferència específica) de vicentae, de-nominació que ja ha estat aprovada i també publicada a «Invertebrate Systematica».

S’ha mirat de trobar-ne més exemplars, però infructuosament. Es tracta d’exemplars molt fràgils. Es veu que tenen una densitat molt petita de llocs de vida, i no se sap encar a si es tracta d’una espècie importada no pròpia d’aquesta zona o bé si és aquí el seu lloc de vida natural. Per això els investigadors estan realitzant nous mostrejos al fons del Trabucador i en altres punts de l’aiguamoll del voltant que po-guessin tenir exemplars d’aquesta estrelleta de mar.

Cal afegir aquí la notícia de la tro-balla a les Canàries, del 2004, d’una altra estrelleta similar que s’ha ano-menat Asterina martinbarriosi. Els que recerquen noves espècies estan de festa. El que ara cal és vetllar per la seva conservació.

Trobar espècies vives descone-gudes és cosa poc freqüent. Són tantes ja les classificades des que Carl von Linné va iniciar la nomen-clatura binària donant dos noms llatins a tots els animals i plantes per precisar i evitar confusions! Certament és així, però és cert també que tot sovint ens trobem amb la necessitat de donar nom a animals o plantes que es van des-cobrint i que encara no en tenien. I avui us haig de dir que ben a prop nostre s’ha trobat una estrella de mar desconeguda o, millor dit, no classificada encara científicament.

Es tracta de l’equinoderm que se li ha posat per nom d’Asterina vicentae. Va ser a l’any 2007. Sota les aigües que envolten el Trabuca-dor (una barra de sorra d’uns 6 km que uneix el Delta de l’Ebre amb la Punta de la Banya) hi van apa-rèixer deu exemplars d’estrella de mar d’una mida que no depassava els 2 cm. El Consell Superior d’In-vestigacions Científiques (CSIC) s’interessà per la troballa i dos dels seus investigadors, Iván Ace-

CULTURA 41CatalunyaCristiana24 MARÇ 2019

FRANCESC NICOLAU Professor emèrit de la Facultat de Filosofia de Catalunya

ACTUALITATS CIENTÍFIQUES

Una nova estrella de mar ha sorgit al Delta de l’Ebre

L’«Asterina martinbarriosi», trobada a

les Canàries, força semblant a la trobada al

Delta de l’Ebre, de la qual no hi ha imatges.

CatalunyaCristiana CULTURA42 24 MARÇ 2019

El pèsol pertany a la família de les lleguminoses (llat., Pisum sativum; cast., guisante) i és una hortalissa que gaudeix d’un alt valor nutritiu. Hom el troba fresc, com a hortalis-sa de proximitat, entre els mesos de març i juny arreu dels mercats de casa nostra. Els estudiosos de la die-tètica han posat en relleu el peculiar i destacable valor nutritiu del pèsol, puix que combina les qualitats prò-pies dels llegums (proteïnes i hidrats de carboni) amb les qualitats de les verdures (vitamines i minerals). A més, els pèsols aporten molta fibra i són especialment rics en magnesi i potassi. La medicina natural reco-mana la ingesta de pèsols per millo-rar les afeccions cardíaques. El pèsol es conrea des de temps immemorial i els antics frares en deien «les perles verdes».

En la cuina pairal i conventual el pèsol hi té un gran paper, especial-ment quan són cuinats i combinats amb l’ou dur, la botifarra o amb el bacallà bullit o bé guisat a la cassola, ja que el pèsol, a més de ser particu-larment gustós, aporta molta fècula i força matèries nitrogenades fàcil-ment digeribles. La cocció dels pè-sols no pot superar el quart d’hora, ja que una cocció més llarga li faria perdre totes les seves vitamines, de manera que, menjar-los escaldats seria l’ideal.

En ocasió de la celebració a tau-la de les grans festes, si aquestes coincidien amb la temporada dels

pèsols, els frares menjaven una bo-na pesolada feta amb truitada d’ous (de gallina o d’oca). Els antics frares també apreciaven «la cassoleta de pèsols amb bolets», o aquell pla-tillo «de pèsols estofats i carxofes», el «guisat de lluç amb pèsols» i, sobretot, el celebrat plat pairal de «pèsols a la catalana», cuinats amb alls tendres i botifarra negra.

En la gastronomia catalana tenen un gran renom o prestigi la variant de pèsols verds, rodons i dolços, tra-dicionalment conreats a la comarca del Maresme, especialment a l’en-torn de les poblacions de Caldes d’Estrac, Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt. Tanmateix, els frares caput-xins apreciaven molt més la mena anomenada pèsol caputxí, que és molt saborós i dolcenc.

De les nombroses varietats, a més de les suara esmentades, cal destacar el pèsol garrofí (llat., Molle pisum) que té la bajoca o tavella molt aplanada i la llavor petita, que també se’n diuen tirabecs i que els frares caputxins en el seu argot conventual en deien catxaxos i els definiren ai-xí: «Espècie de pèsols molt suaus y tendres, que regularment se menjan ab la tavella.» D’aquesta variant de pèsols, els frares en solien posar a l’escudella per tal de potenciar-ne el gust. En alguns convents, especial-ment a Mallorca, del tirabec en deien pèsol de bullir. A l’article vinent us parlaré, si a Déu plau, de les propi-etats de les pomes camoses.

FRA VALENTÍ SERRA DE MANRESAArxiver dels caputxins

TRADICIONS REMEIERES

El pèsol i les seves propietats


SEBASTIÀ TALTAVULLGORETTI POMÉLos 7 dones del EspírituEditorial Claret, 2019, 66 pàg.

L’Esperit Sant ens ajuda en tot: des de fer possible la nostra rela-ció amb Déu fins a capacitar-nos per tractar d’una manera totalment nova els nostres germans.

Són els signes de vida que posa al nostre abast i ens obre el cor a una transparència que farà possible el testimoni tantes vegades anunci-at com a fonamental en l’Església.

RAFEL NADALEl fill de l’italiàColumna, 2019, 461 pàg.

En Mateu creix en una família trencada que no se sent seva. Des de petit lluita per deixar enrere els crits, les baralles i la misèria de la Mina, la casa més pobra de Caldes de Malavella. Aviat descobreix que els seus orígens s’amaguen darre-re d’un secret del qual ningú parla però que tothom coneix.

Premi Ramon Llull 2019, la no-vel·la és un viatge a la recerca de la pròpia identitat.

RODRIGO PALACIOSLa cámara del oroEdhasa, 2018, 307 pàg.

El secret més ben guardat de Ma-drid es troba enterrat a trenta-cinc metres de profunditat i amaga un immens tresor de noranta tones en lingots i mig milió de monedes d’or. Per arribar-hi cal baixar en dos ascen-sors, superar tres portes cuirassades i una fossa, a més d’un sistema de seguretat infranquejable. Una història trepidant, plena de suspens i d’emo-ció, on s’uneix el convuls Madrid del 1936 amb la corrupta ciutat actual.

MARC CAPDEVILAL’observador de núvolsAngle Editorial, 2019, 254 pàg.

L’adolescent Joan Carles Morel, Jeici, és directe i capriciós, mal-content amb tot, intransigent amb tothom, malparlat, individualista i alhora totalment insegur. No li in-teressen ni l’institut, ni la família, ni els amics. Per això, en un intent de sacsejar la seva vida, els seus pares l’envien a la decrèpita ciutat de Detroit. Obra guanyadora del XXVIII Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler 2018.

´

ESTANISLAU FIGUEROLA GUALSetmana Santa de ReusPassos, Rimes, Confraries2019, 121 pàg.

Llibre que recull, per primera vegada, en un sol volum, tots els misteris i Crucificats de la Setmana Santa de Reus. L’autor dedica una poesia o rima específica a cadas-cun d’ells. En total són 23 rimes, i la publicació s’il·lustra amb 27 fotografies. Inclou la relació de to-tes les congregacions i confraries locals, any de fundació, color de les vestes i informació relativa als diferents misteris.

JAMES HOLLISLa otra mitad del caminoDar sentido a la segunda parte de la vidaAurum Volatile, 2018, 300 pàg.

Què significa madurar? La pri-mera meitat de la nostra vida està marcada per la recerca del nostre lloc al món i l’adquisició de recur-sos, però, en la segona meitat, les prioritats canvien. L’autor ens repta a explorar els nostres anhels i pau-tes de comportament per poder continuar creixent; una invitació a descobrir-nos i ser més autèntics per trobar el sentit de la nostra vida.

AMB BON HUMOR

CULTURA44 CatalunyaCristiana 24 MARÇ 2019

Nominada a tres estatuetes, El blues de Beale Street es va alçar amb el premi, molt merescut, a l’Oscar a la millor actriu secundària.

La pel·lícula s’ambienta als nord-americans anys setanta. Una parella afroamericana: Tish (KiKi Layne), de 19 anys, i Fonny (Stephan James), de 22, s’assabenten que esperen un fill. Gairebé al mateix temps, ell és empresonat arbitràri-ament acusat de la violació d’una dona blanca.

A partir d’aquí la Tish i la seva família comencen una lluita contra rellotge per demostrar la innocèn-cia del Fonny enfront d’un sistema racista que falsejarà proves i dificul-tarà la solució del cas.

Lluny de ser una pel·lícula senti-mental i epidèrmica, Barry Jenkins ens regala un film molt bonic i profund. Des del primer moment, el to és pausat; els diàlegs, lents i profunds, queden subratllats per la fotografia dels primers plans que transmeten tota l’angoixa d’unes ànimes davant d’una situació irra-cional que no coneix misericòrdia. Tot es converteix en un vaivé terrible d’emocions contraposades.

El muntatge en paral·lel, que barreja escenes del passat amb moments del present i fins i tot del futur, implica l’espectador en el ter-rible drama que a poc a poc es dona a conèixer.

Enfront d’un incomprensible i in-humà sistema judicial, el Fonny i la Tish encarnen la puresa de l’amor, l’ànsia de fidelitat i de respecte per

l’altre. Les escenes de caràcter erò-tic estan tractades amb una finor encomiable. Poques vegades el cinema actual ha dibuixat la relació d’una parella jove amb tanta delica-desa i respecte.

La pel·lícula, d’altra banda, no culpa la mala sort per la desgràcia dels protagonistes. El racisme més baix està darrere de la perversió judicial. Al film apareixen fotogra-fies reals de la violència policial contra els negres; és l’odi racista que mostren aquestes imatges el que ocasiona la separació dels dos enamorats.

La lluita de la Tish per recuperar el seu estimat és, en definitiva, la noble disputa dels oprimits contra els opressors. En la tenacitat de la jove Tish s’entreveu la dignitat de la batalla pacífica pels drets civils i per la igualtat de tots. És la lluita de David contra Goliat.

El seu ritme calmós, gairebé contemplatiu, la seva música inspi-rada, la fotografia intimista i unes interpretacions més que inspirades fan d’aquesta pel·lícula una història d’amor molt bonica.

En l’escena final ressonen les paraules de sant Pau als Corintis «…l’amor no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta».

El blues de Beale Street es con-verteix per tot això en una pel·lícula estupenda, un al·legat, en definiti-va, de la força revolucionària de la tendresa.

La revolució de la tendresa

EL BLUES DE BEALE STREETDIRECCIÓ: Barry JenkinsINTÈRPRETS: Kiki Layne, Stephan James, Diego Luna, Pedro Pascal, Teyonah ParrisMÚSICA: Nicholas BritellGÈNERE: drama119 minutsEstats Units

CRÍTICA DE CINEMA

JOSAN MONTULLSalesià

RAUXACRÍTICA LITERÀRIA

EDUARD BRUFAU


El llibre de Ferran Sáez El cos de l’esperit, recentment publicat per la Fundació Joan Maragall, és una mos-tra més de la vitalitat del pensament de l’autor. I és també una mostra més de la inquietud amb què no només ell, sinó tota una generació de cristians, viu el problema de la continuïtat o de la transmissió del missatge cristià al conjunt de la cultura europea. Tenim ara raons sobrades per creure que la continuïtat històrica del cristianisme a la nostra societat no es produirà per pura inèrcia. Els mecanismes que haurien fet possible aquesta mena de transmissió són d’una fragilitat perfectament evidents. Molt ajusta-dament, l’autor destaca al llarg del llibre que la transmissió del cristia-nisme només es podrà produir si es respecten algunes condicions de possibilitat molt fonamentals. La co-municació de l’experiència religiosa no es transmet per telepatia d’una manera merament immaterial, sinó que necessita de vehicles tangibles, concrets, que es trobin enmig de la història i expressin la manera com una generació ha actualitzat un lle-gat que ve de lluny. Per això l’autor insisteix una vegada i una altra que difícilment el nostre món podrà com-prendre el cristianisme si no es té la capacitat de seguir elaborant obres de gran qualitat que reprenguin, de manera explícita o implícita, el mis-satge de l’espiritualitat cristiana. Dit breument: una de les tasques que te-nim davant nostre és la culturització del llegat cristià. També és important de destacar que la culturització del cristianisme no s’ha confondre me-rament amb un instrument de pro-pagació de la fe cristiana. La cultu-rització del cristianisme en realitat té molt poc a veure amb una iniciativa proselitista. La convicció de base és que transmetre una espiritualitat sig-nifica també transmetre una cultu-ra. I al revés: transmetre una cultura és també transmetre els nuclis més importants de l’experiència espiritual en la qual se sustenten els aspectes més substantius d’aquesta cultura. El títol del llibre (El cos de l’esperit) fa referència, doncs, a la necessitat que el cristianisme prengui cos en la cultura en la forma de produccions de gran fondària, capaces d’inter-pel·lar l’home d’avui i de posar-lo en contacte amb les grans qüestions espirituals humanes.

FERRAN SÁEZ MATEUEl cos de l’esperitViena Edicions / FJM, 2019, 182 pàg.

Un pelegrinatge real

Abans de la revolució tec-nològica de l’època contem-porània viatjar era un acte amb grans conseqüències per a qui l’emprenia. La persona tornava molt diferent de com n’havia sortit. Ulisses torna transfor-mat quan arriba a Ítaca al cap de vint anys i després d’haver lluitat a la guerra de Troia; Abraham, cridat per Déu, en-ceta un viatge de destinació desconeguda que el conver-tirà en el patriarca d’un poble totalment nou; i aquest mateix poble començarà al seu torn un llarg periple de quaranta anys per una terra inhòspita pel qual quedarà transfigurat; el pelegrinatge cristià, sobre-tot de la manera com es feia a l’antiguitat i l’edat mitjana, també acaba canviant l’ànima del pelegrí per fer-la més sem-blant a Crist. En tots aquests casos el viatge exterior és la causa —o segons com es miri, el reflex— d’un viatge interior; el moviment del món extern acaba sent la imatge del mo-viment del món intern.

Aquests viatges o peregri-nacions podien transformar l’ànima entre altres motius per-què duraven molt de temps, sovint mesos o fins i tot anys, i estaven plens de veritables perills. El pelegrí tenia ben assumit que durant el tra-jecte podia trobar-se amb la mort. Però ja fa molt que els mitjans de transport han reduït el temps a la mínima expres-sió, i els perills, aparentment, a simples incomoditats. Avui qualsevol pot viatjar a l’altra punta de món i veure un munt de coses sense que res d’ai-xò l’afecti profundament. Tot s’ha fet massa fàcil. Per això els nostres viatges tenen tant d’ir-real i fantasiós, mentre que els periples d’Ulisses o Abraham quan els llegim conserven una concreció quasi palpable.

IGNASI BOADAProfessor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna

La continuïtat històrica del cristianisme

Xavier Baró parla de L’expansió ter-ritorial de la monarquia hispànica al segle XVI a la Facultat de Geografia i Història de la UB (c/ Montalegre, 6 – Barcelona). Organitza: Fundació Joan Maragall, el CEHI i la UB.

ESGLÉSIA DE SANT GAIETÀEl divendres 29 de març, a les 18.00, concert de la International School of Brussels a favor de Manos Pro-videntes (c/ Consell de Cent, 293 – Barcelona).

ACCIÓ CATÒLICA OBRERAEl divendres 29 de març, a les 18.30, IV Jornada de Comunicació Sèries de televisió, una mirada cristiana amb Sonia Herrera, Maria-Jose Ma-sanet i Oriol Quintana (c/ Roger de Llúria, 13 – Barcelona).

VENEÇUELAEl divendres 29 de març, a les 21.00, a la parròquia dels Josepets de Grà-cia, el P. Osmin parla sobre el paper de l’Església a Veneçuela; el dissab-te 30, a les 10.00, a la parròquia de Sant Pau del Camp, explica el pro-jecte del Moviment Cultural Cristià a Veneçuela.

FRANCISCANSEl dissabte 30 de març, a les 11.00, diàleg San Francisco y Al-Kamil. El encuentro de los hijos de un mismo Dios amb Christian D. Fernández i Aliou Safiatou (c/ Santaló, 80 – Bar-celona).

ISCREBEl dilluns 1 d’abril, inici del curs on line Dissenyem la classe de Religió: les intel·ligències múltiples ([email protected]).

GRUPS DE DIÀLEGEl dilluns 25 de març, a les 21.00, diàleg amb Maria Bargalló Ecopar-ròquies: parròquies amb compromís ecològic (sala parroquial Mn. Joan Vinyeta de Vilafranca del Penedès).

AJUDA A L’ESGLÉSIA NECESSITADAEl dijous 28 de març, a les 19.00, a la catedral de Terrassa, presentació de l’informe sobre llibertat religiosa amb Mons. Josep Àngel Saiz.

FRATERNITATEl diumenge 24 de març, a les 18.30, xerrada de Mn. Joan Cabot Fraterni-tat: relació amb les parròquies veï-nes. Parròquia del Carme, c/ Bisbe Laguarda, 1 – Barcelona.

CATEDRAL DE TERRASSAEl dimecres 27 de març, a les 19.15, conferència de Mons. Salvador Cris-tau El carnet d’identitat del cristià.

CATEDRAL DE BARCELONAEl dimecres 27 de març, a les 19.30, conferència de Mons. Sergi Gordo Què espera de nosaltres el papa Francesc? Espera que conreem la «veritable alegria».

EXERCICIS ESPIRITUALSEl cap de setmana del 30 al 31 de març, exercicis bíblicoespirituals ¿Qué debo hacer? Pistas para el dis-cernimiento a la casa d’espiritualitat Betània de Cornellà. Inscripcions: tel. 652 078 868.

BASÍLICA DE LA CONCEPCIÓEl diumenge 31 de març, a les 19.00, conferència La santidad personal co-mo motor de la evangelización amb Javier Siegrist, rector de l’església del Sant Crist de la Misericòrdia de Boadilla del Monte. C/ Aragó, 299 – Barcelona.

TÓMBOLA MISSIONERAEl diumenge 24 de març, de 10.00 a 14.00 i de 18.00 a 20.00, tómbola Bí-blies per a la Xina a la parròquia Mare de Déu de la Medalla Miraculosa de Barcelona (c/ Consell de Cent, 114).

PARRÒQUIA DE SANT FERRANEl diumenge 24 de març, a les 13.30, visita guiada a l’exposició L’alegria de l’Evangeli (Gran Via de les Corts, 406 – Barcelona).

SANT PERE DE LES PUEL·LESEl diumenge 24 de març, a les 19.00, audició musical del cor Lerània; el dissabte 30, a les 10.00, La regla de sant Benet i la vida personal (c/ Anglí, 55 – Barcelona).

GEOPOLÍTICAEl dimecres 27 de març, a les 19.00,

AGENDA

Agenda Catalunya CristianaSUBSCRIPCIONS ANUALS EN CATALÀ O CASTELLÀCatalunya, resta de l’Estat espanyoli Andorra: 145 €Gibraltar i Portugal: 145 €Resta d’Europa: 222,99 €Amèrica i Àfrica: 254,19 €Àsia i Oceania: 325,43 €

Membre de l’APPECAssociació de Publicacions Periòdiques en Català

El setmanari rep l’ajut de la Generalitat de Catalunya

Director: Mn. Jaume Aymar i Ragolta

Redactors: Eduard Brufau, Miquel Àngel Codina, Macià Grau, Rosa M. Jané, Carme Munté, Joan Andreu Parra, Rosa Peraire

Lingüista: Montserrat Pibernat

Col·laboradors d’aquesta setmana: Pilarín Bayés, Ignasi Boada, Agustí Codinach, Antoni Coll, Joan Guiteras, Antonio Gil, Josep Maria Massana, Joan A. Mateo, Cristina Miranda, Ignasi Miranda, Àngel Miret, Victòria Molins, Glòria Monés, Josan Montull, Francesc Nicolau, Joan Pallarès-Personat, Quique, Ignasi Ricart, Josep Rius-Camps, Lluís Serra, Valentí Serra, Rafael Serra, Sebastià Taltavull, Montserrat Unterlöhner, P-J Ynaraja

Redacció, administració, publicitat i promoció: C/ Comtes de Bell-lloc, 67-69 - 08014 BARCELONA Tel. 934 092 810, Fax 934 092 775

a/e: [email protected] (Redacció)

a/e: [email protected] (Administració i subscripcions)

a/e: [email protected] (Publicitat)

Fundadors: Mn. Joan E. Jarque i Mn. Francesc Malgosa

Edita: Fundació Catalunya Cristiana per a l’evangelització i la cultura

Administració: Isabel Giralt (comptabilitat), Janet Duatis (subscripcions)

Autoedició i compaginació: Carlos Aguado

Impressió: Impressions Intercomarcals, SA Ctra. C-1.411, Km 34. Polígon industrial El Cementiri. Tel. 938 788 403. Fax 938 788 212 - 08272 SANT FRUITÓS DE BAGES - DLB 14.387/79


www.catalunyacristiana.cat

/catalunyacristiana

@catcrist

Barcelona

Quaresma

Terrassa

Sant Feliu de Llobregat

catalunya_cristiana

DES DEL CARRER 47CatalunyaCristiana24 MARÇ 2019

«A la Sagrada Escriptura, l’anunci penetra en la profunditat del cor i l’impregna d’alguna cosa positiva i transcendent, i ens im-pulsa a manifestar aquest missatge joiós.» Així ho afirma el professor colombià Bernardo Estrada, un dels conferenciants a les Jornades de Qüestions Pastorals de Castelldau-ra, dedicades aquest any a L’alegria de la santedat. Amb ell parlem sobre la Paraula de Déu i l’alegria.

On trobem la primera referència a l’alegria a la Bíblia?

Apareix al Gènesi, quan el Se-nyor dona a Sara la possibilitat de concebre un fill: Isaac. Sara convi-da la gent a alegrar-se amb ella per aquest esdeveniment tan merave-llós. Els patriarques i els profetes, quan sentien aquest contacte i aquest veïnatge amb Déu l’expres-sen amb un llenguatge que conté alegria. Potser els salms merei-xerien un capítol a part. El salmista agraeix de cor a Déu el que ha fet i vol festejar-lo, cridar d’alegria o saltar de joia.

En la Paraula de Déu també apa-reix el sentit de l’humor?

Sí! I força… sobretot als llibres sapiencials. Al llibre del Siràcida i dels Proverbis trobem algunes fra-ses plenes d’humor, l’aspecte jocós de la vida que forma part de la nos-tra existència. També és freqüent la ironia a la Bíblia, de vegades als salms es nota. Jesús mateix en oca-sions és irònic perquè té sentit de l’humor, té coneixement de Déu, del que és la humanitat, de com els és-sers humans corresponem a aquest amor de Déu.

Si pensem en l’alegria, de segui-da ens ve al cap l’evangeli de Lluc…

Té la paràbola bellíssima de l’ale-gria que és el fill pròdig, on no és una alegria individual sinó col·lectiva. Igualment passa quan el pastor tro-ba l’ovella o quan la dona troba el dracma. Les paràboles de l’alegria, que provenen de la misericòrdia i del perdó, potser són en Lluc les que destaquen més. Lluc és l’únic que fa servir el verb «saltar de joia» quan

gú no ens pot prendre l’alegria, ni el dolor, ni el patiment, perquè està arrelada en l’amor. La tristesa no ha format mai part de la vida cristia-na. El patiment i el dolor es poden portar amb un sentit sobrenatural, amb confiança en Déu, el que ens porta a transformar el rostre i l’ac-titud humana davant les dificultats.

Reconeixem en la Paraula de Déu la nostra font de joia?

És un esforç que hem de conti-nuar fent: aconseguir arribar a tenir un amor a la Paraula de Déu de tal manera que s’experimenti l’alegria de poder escoltar el Déu que ens parla.

ROSA MARÍA JANÉ CHUECA

«La tristesa no ha format mai part de la vida cristiana»

es refereix a Joan el Baptista i als cristians perseguits.

És possible l’alegria en el sofri-ment?

El Senyor, a l’última benaurança, diu: «Feliços quan us perseguiran, us insultaran. Alegreu-vos-en!» L’alegria no ve del dolor perquè cap cristià no busca el dolor per si mateix, seria absurd! Seria ma-soquisme! Els cristians no trobem cap plaer en el sofriment, el que sí que tenim és una alegria profunda que ens diu que ens estem unint als patiments de Crist, estem compar-tint amb Ell el misteri de la salvació. Aquest n’és el veritable sentit. Nin-

Bernardo Estrada, professor de Nou Testament a la Universitat Pontifícia de la Santa Creu

Documents

Catalunya Cristiana...tret del pecat, i miren de descobrir en Déu no la causa del problema, sinó la seva resposta, la font de la solució. Els qui reaccionen així do-nen un fecund