Catalunya La Història La Història La Prehistòria

Catalunya La història

La història

La prehistòria.

La prehistòria de Catalunya, al costat de fenòmens comuns a la resta dels Països Catalans en presenta unsaltres d'específics, conseqüència de l'enllaç més directe amb Europa. Hom no coneix pràcticament res delpoblament del paleolític inferior. Del paleolític mitjà hi ha la troballa antropològica de l'home de Neandertal,la mandíbula de Banyoles, i diverses coves amb jaciment mosterià: a Capellades, l'abric de Romaní i l'estacióAgut; a Moià, la cova de les Teixoneres; a Reus, el jaciment de la bòbila Sugranyes. El paleolític superior ésrepresentat per indústries molt semblants a les de les terres de la banda septentrional dels Pirineus: aurinyacià,solutrià i magdalenià, conegudes sobretot a través del grup de coves de Serinyà, del Cau i la de les Goges deSant Julià de Ramis. L'epipaleolític o mesolític és significatiu sobretot a la cova del Filador de Margalef.Respecte a l'art paleolític, hom ha pogut identificar pintures de l'art rupestre dit dels pintors de les serres,l'exemple més important del qual, a Catalunya, és la balma del Cogul (Garrigues). Hom el pot datar de finalsdel paleolític o bé ja en ple epipaleolític. Com arreu, el neolític, amb l'entrada a l'economia agrícola i pastoral,representà una transformació important. El més antic, amb manifestacions similars arreu del litoralmediterrani occidental, és el que té com a manifestació més típica la ceràmica impresa, amb la variant ditacardial. Entre les troballes documentades destaca el grup de Montserrat (coves Gran i Freda), que sembla quefou sobretot de pastors (el conreu era secundari) i que visqué durant el quart mil·lenni. La colonitzacióagrícola de les planes i les terres baixes començà amb el segon neolític, identificat a través dels sepulcres defossa, el representant més meridional de tot un conjunt de civilitzacions germanes de l'Europa occidental(Chassey, Lagozza, Cortaillod). Poc abans del 2000 aC Catalunya entrà en la cultura megalítica, lligada alcomençament de l'ús del metall (coure). Els monuments megalítics sepulcrals (dòlmens, sepulcres decorredor, galeries cobertes, cistes) i els menhirs es troben sobretot a la meitat septentrional del territori. Undels elements d'aquest conjunt de megàlits i coves sepulcrals és el vas campaniforme, bé que probablementposterior a l'origen de la civilització megalítica catalana. Poc després de l'any 1000 aC trobem una grantransformació cultural a tot Catalunya amb un nou ritu funerari d'incineració (camps d'urnes), intensificaciódels conreus i la ramaderia, i inici de la utilizació del ferro.


La història

La colonització grega i la civilització ibèrica.

Durant el s VI aC els grecs començaren a navegar pel litoral català. Els foceus, que acabaven d'establir la basea Massalia (Marsella), fundaren, vers el 500 aC, Emporion (Empúries) i Rhode (Roses), les qualsesdevingueren dues de les ciutats gregues colonials establertes més cap a occident. Emporion i Rhodeencunyaren moneda, que fou la primera que circulà entre els indígenes, i que imitaren. La influència delsgrecs fou molt forta i va provocar, junt amb l'impacte del comerç dels fenicis al sud de la Península Ibèrica, lamajoria de les novetats que defineixen la cultura ibèrica, documentada a Catalunya almenys des del s V aC.Durant la segona guerra Púnica Anníbal travessà Catalunya per dirigir−se a Roma. La contraofensiva romanaprengué Empúries com a base de desembarcament d'un cos expedicionari (218 aC) que aconseguí d'expulsarels cartaginesos de la Península Ibèrica.


La història

1

La romanització.

Durant els primers temps del domini romà es produïren diverses revoltes indígenes, la més destacada de lesquals fou la dels ilergets i altres pobles veïns dirigits per Indíbil i Mandoni. El 195 aC Cató aconseguí eldomini definitiu de les tribus indígenes de Catalunya. Però la transformació profunda, la romanització, noarribà veritablement fins cap a la fi del s I aC. Decaigué la cultura indígena i s'anà imposant la manera deviure a l'estil romà: penetració del llatí, sistemes legislatius, moneda unificada encunyada a Roma, economiabasada en el sistema de la vil·la rústica, establiment de ciutats de nova fundació o transformació de lesantigues, xarxa de vies de comunicació, etc. Administrativament l'actual territori de Catalunya constituí elconvent jurídic tarraconense, dins la província dita primerament Citerior, i després Tarraconense. Tàrraco eraalhora capital de la província i del convent. Al s III es produí una crisi que somogué tot el món romà. ACatalunya fou particularment aguda a causa de les invasions dels francs i els alamans, invasions probablementunides a convulsions internes d'origen social. Les ciutats més importants foren poc o molt destruïdes, així comgran part de les cases de pagès, les vil·les.


La història

La dominació visigòtica.

El 415, Ataülf (casat amb Gal·la Placídia) i els seus visigots, establerts a la Gàl·lia des del 412, travessaren elsPirineus i s'assentaren a Barcelona, on Ataülf fou assassinat l'agost del mateix any. Fou doncs, una dominacióvisigòtica de curta durada, ja que el seu successor, Vàl·lia, elegit pel setembre, s'establí com a federat delsromans a Aquitània. Els visigots, sol·licitats pels romans per combatre contra els sueus, feren noves incursionsa la Península Ibèrica, on s'instal·laren permanentment (456) al nord del Tajo i a la conca del Duero; el 462Teodoric s'establí al Narbonès. Mentrestant es produí a la Tarraconense una revolta de camperols (bagaudes),els quals foren combatuts des del 441 per generals romans ajudats per un exèrcit federat sueu manat pel seurei Requiari. Durant l'expansió del regne visigòtic de Tolosa, sota el govern d'Euric, en 470−475, Heldefredprengué Tarragona, que se li havia oposat, i després, altres ciutats marítimes. Després de la caiguda de l'imperiRomà (476), la Tarraconense restà sota el govern d'Euric, rei ja per dret propi; en el seu temps es romanitzarenprobablement la Cerdanya i part del Conflent. Fou succeït per Alaric II, contra el qual es revoltà laTarraconense (496). En les lluites que posaren fi al regne de Tolosa, i que establiren l'anomenat intermediostrogot (531−567), Gesaleic, fill bastard d'Alaric, fugí a Barcelona, on fou derrotat per l'ostrogot Ibbas versel 509. Teodoric, rei ostrogot d'Itàlia, aconseguí de restablir la prefectura de les Gàl·lies i Arle i les províncieshispàniques foren posades sota la seva administració, convertint−se en regent de la monarquía visigoda, ennom del seu net Amalaric; paral·lelament el bisbe Cesari d'Arle impulsà la reunió de concilis a laTarraconense. Amalaric, ja rei dels visigots, fou atacat pels francs a Narbona, fugí per mar a Barcelona, on fouassassinat (531) pel franc Bessó. Teudis, d'origen ostrogot i antic general de Teodoric, proclamat aleshores reia Barcelona, mantingué aquí la capital, i tendí, sembla, a unificar socialment i políticament gots i romans.Mort Teudis (548), el seu successor Teudiscle traslladà la cort a Sevilla i fou traslladada poc després, el 554, aToledo per Atanagild, a la mort del qual (567) acabà l'intermedi ostrogot. En la divisió de la Hispàniavisigòtica establerta pel nou rei Liuva, que associà al seu germà Leovigild al govern, la Tarraconense restàsota el poder del primer fins a la seva mort (573). Aleshores, Leovigild esdevingué rei únic a Toledo; amb tot,fins a l'acció uniformista de Recesvint, el govern de la Hispània oriental restà en certa manera autònom. SiLeovigild havia intentat la unificació religiosa sota el signe de l'arrianisme, el 589 Recared es convertí alcatolicisme, seguit per la gran majoria dels visigots. El monaquisme havia prosperat des de la fi del s IV, imolt sovint els bisbes foren triats entre monjos. En el concili IV de Toledo (633) es manifestaren tendènciesuniformistes, que en el camp de la litúrgia prengueren com a base la litúrgia tarraconense, la qual s'havia anatplasmant en el període d'ascens cultural d'aquesta província des del començament del s VI fins a mitjan s VII.Poc temps després de l'elecció de Vamba com a rei, el seu general Pau s'apoderà de Narbona, on fou elegit«rei suprem de l'Orient»; fou reconegut pel Narbonès i la Tarraconense fins a l'Ebre, com a reacció contra

2

l'uniformisme de Recesvint. Vamba, però, ocupà Girona i Barcelona i reduí Pau (673) a Nimes. Els bisbes dela Tarraconense i del Narbonès no assistiren als concilis XI (675) i XII (681) de Toledo, al primer dels qualses palesà el fracàs de la unificació litúrgica i el retorn a la varietat, dins la qual les dues províncies esmentadesmantingueren una forta personalitat diferenciada, amb una notable unitat interior.


La història

La dominació islàmica i la conquesta carolíngia de la Catalunya Vella.

A la mort de Vítitza (710), el seu fill Àkhila, afrontat en la successió del tron a Roderic, es refugià a laHispània oriental, mentre Roderic governava la resta de la Península Ibèrica. Els partidaris d'Àkhilademanaren ajuda als sarraïns, que derrotaren Roderic i ocuparen els territoris que aquest dominava (711).Després de negociar−ho amb els àrabs, que li oferien el retorn de les seves propietats personals si elsentregava el regne, Àkhila abandonà la Hispània oriental, però els seus magnats no acceptaren el pacte inomenaren rei (713) Ardó, que es mantingué uns quants anys a la Tarraconense oriental i a Septimània.Tanmateix, el 725 Ànbasa completà l'ocupació àrab de Septimània, fet que posà fi al regne visigòtic, tot i quedurant un quant temps, sota el domini islàmic es mantingué la població cristiana amb els seus comtes, jutges ibisbes. Tanmateix, hi hagué una forta emigració entre els estaments dirigents, vers el nord o vers Provença iItàlia. Es produí, així mateix, una certa migració interior, amb una tendència a la ruralització i al desplaçamentvers les comarques muntanyenques. Vers el 731, el berber Munusa, probable valí de Septimània, es rebel·làcontra els àrabs de Còrdova, però fou sotmès a Llívia pel valí cordovès Àbd al−Ra¤mn ibn Àbd Allhal−0fiq§, el qual continuà l'ofensiva musulmana fins a la seva derrota a Poitiers (732) davant l'exèrcit franc deCarles Martell. Però l'acció reconqueridora de la dinastia carolíngia no arribà a ocupar Septimània, i amb ellael Rosselló, fins el 759. Catalunya restava, però, dins l'àmbit de domini àrab. Tanmateix, durant l'assembleade Paderborn (777) es presentà davant Carlemany el governador de Barcelona i Girona Ibn al−Àrab§, per talde demanar ajut, en canvi d'una certa submissió, per constituir−se independent alhora de Còrdova i deBagdad. Interessat, Carlemany penetrà a la Península Ibèrica amb dos exèrcits, un per Navarra, comandat perell mateix, i l'altre pel Portús o Panissars, al qual s'uní a Barcelona Sulaymn ibn al−Àrab§; aquests dosexèrcits, que coincidiren a Osca, davant la negativa del valí de Saragossa d'obrir−los les portes i després d'unperíode de negociacions, emprengueren la retirada, durant la qual sofriren la important desfeta de Roncesvalls.Malgrat la derrota, l'avanç franc continuà i hom creu que el 782 ja havien pres l'Alt Empordà. El 785 elshomes de Girona lliuraren la ciutat a Lluís el Piadós, des del 781 rei d'Aquitània. Poc abans del 789 l'Urgellethavia passat al domini franc i, juntament amb la Cerdanya i el Conflent, era sota la jurisdicció d'un comteBorrell, segurament hispanovisigot. A la fi del s VIII la frontera amb els àrabs devia arribar fins a la Tordera iel Montseny pel cantó del comtat de Girona, encomanat al comte Rostany, i fins al Congost, el nord del pla deBages i Coll de Nargó per la banda dels dominis de Borrell. La contínua penetració franca era, a més,afavorida per les dissensions entre les autoritats musulmanes de l'antiga Tarraconense. Així, Lluís el Piadósorganitzà (800) una campanya vers Barcelona que va fracasar. El 801, però, una assemblea reunida a Tolosadecidí una nova expedició a Barcelona i probablement també a Lleida i a Tortosa, per tal d'establir un territoriamb sòlides fronteres a l'Ebre i al Cinca. El setge de Barcelona durà tot l'estiu. Caiguda la ciutat, Lluísencomanà aquest comtat a Berà. La frontera degué restar fixada vers el riu Gaià. El 810 Carlemany signà unacord de pau proposat per al−akam i la frontera restà estabilitzada. Circumstàncies posteriors no li permeterengrans canvis durant tres segles, fet que determinà la diferenciació entre la Catalunya Vella, reconquerida a lafi del s VIII i començament del IX, i la Catalunya Nova, que ho seria principalment des de la fi del s XI fins amitjan s XII. Catalunya

La història

La història

3

La dominació islàmica i la conquesta carolíngia de la Catalunya Vella.

A la mort de Vítitza (710), el seu fill Àkhila, afrontat en la successió del tron a Roderic, es refugià a laHispània oriental, mentre Roderic governava la resta de la Península Ibèrica. Els partidaris d'Àkhilademanaren ajuda als sarraïns, que derrotaren Roderic i ocuparen els territoris que aquest dominava (711).Després de negociar−ho amb els àrabs, que li oferien el retorn de les seves propietats personals si elsentregava el regne, Àkhila abandonà la Hispània oriental, però els seus magnats no acceptaren el pacte inomenaren rei (713) Ardó, que es mantingué uns quants anys a la Tarraconense oriental i a Septimània.Tanmateix, el 725 Ànbasa completà l'ocupació àrab de Septimània, fet que posà fi al regne visigòtic, tot i quedurant un quant temps, sota el domini islàmic es mantingué la població cristiana amb els seus comtes, jutges ibisbes. Tanmateix, hi hagué una forta emigració entre els estaments dirigents, vers el nord o vers Provença iItàlia. Es produí, així mateix, una certa migració interior, amb una tendència a la ruralització i al desplaçamentvers les comarques muntanyenques. Vers el 731, el berber Munusa, probable valí de Septimània, es rebel·làcontra els àrabs de Còrdova, però fou sotmès a Llívia pel valí cordovès Àbd al−Ra¤mn ibn Àbd Allhal−0fiq§, el qual continuà l'ofensiva musulmana fins a la seva derrota a Poitiers (732) davant l'exèrcit franc deCarles Martell. Però l'acció reconqueridora de la dinastia carolíngia no arribà a ocupar Septimània, i amb ellael Rosselló, fins el 759. Catalunya restava, però, dins l'àmbit de domini àrab. Tanmateix, durant l'assembleade Paderborn (777) es presentà davant Carlemany el governador de Barcelona i Girona Ibn al−Àrab§, per talde demanar ajut, en canvi d'una certa submissió, per constituir−se independent alhora de Còrdova i deBagdad. Interessat, Carlemany penetrà a la Península Ibèrica amb dos exèrcits, un per Navarra, comandat perell mateix, i l'altre pel Portús o Panissars, al qual s'uní a Barcelona Sulaymn ibn al−Àrab§; aquests dosexèrcits, que coincidiren a Osca, davant la negativa del valí de Saragossa d'obrir−los les portes i després d'unperíode de negociacions, emprengueren la retirada, durant la qual sofriren la important desfeta de Roncesvalls.Malgrat la derrota, l'avanç franc continuà i hom creu que el 782 ja havien pres l'Alt Empordà. El 785 elshomes de Girona lliuraren la ciutat a Lluís el Piadós, des del 781 rei d'Aquitània. Poc abans del 789 l'Urgellethavia passat al domini franc i, juntament amb la Cerdanya i el Conflent, era sota la jurisdicció d'un comteBorrell, segurament hispanovisigot. A la fi del s VIII la frontera amb els àrabs devia arribar fins a la Tordera iel Montseny pel cantó del comtat de Girona, encomanat al comte Rostany, i fins al Congost, el nord del pla deBages i Coll de Nargó per la banda dels dominis de Borrell. La contínua penetració franca era, a més,afavorida per les dissensions entre les autoritats musulmanes de l'antiga Tarraconense. Així, Lluís el Piadósorganitzà (800) una campanya vers Barcelona que va fracasar. El 801, però, una assemblea reunida a Tolosadecidí una nova expedició a Barcelona i probablement també a Lleida i a Tortosa, per tal d'establir un territoriamb sòlides fronteres a l'Ebre i al Cinca. El setge de Barcelona durà tot l'estiu. Caiguda la ciutat, Lluísencomanà aquest comtat a Berà. La frontera degué restar fixada vers el riu Gaià. El 810 Carlemany signà unacord de pau proposat per al−akam i la frontera restà estabilitzada. Circumstàncies posteriors no li permeterengrans canvis durant tres segles, fet que determinà la diferenciació entre la Catalunya Vella, reconquerida a lafi del s VIII i començament del IX, i la Catalunya Nova, que ho seria principalment des de la fi del s XI fins amitjan s XII.


La història

Els inicis de la Catalunya comtal.

El territori català fou estructurat en comtats, que responien sovint a divisions administratives visigòtiques delbaix imperi, els quals eren regits per comtes amb funcions militars, polítiques i judicials. Per sota d'aquests hihavia els vescomtes, i en un nivell inferior, els vicaris o veguers, amb circumscripcions més reduïdes, i elsjutges, especialitzats en l'administració de la justícia. Al costat del comte, el bisbe, ultra la funció eclesiàstica,exercia el control dels funcionaris civils i assumia la protecció d'humils i desvalguts. En aquest temps a laCatalunya sota domini franc hi havia els bisbats de Barcelona, de Girona, d'Elna, d'Urgell, i d'Osona.Paral·lelament hi hagué un important moviment monàstic: a part d'algunes supervivències visigòtiques,

4

trobem noves fundacions com Banyoles i Amer al Gironès, Sant Pere d'Albanyà a l'Empordà, etc. Tots aquestsmonestirs estigueren sota la regla de sant Benet, d'acord amb la reforma de Benet d'Aniana, i tingueren, a partla funció espiritual i cultural, una important funció de colonització agrícola, amb la repoblació consegüent.Les comunitats d'homes lliures, tant urbanes com rurals, semblen existir, però apareixen mancades d'un estatutjurídic (les urbanes eren probablement representades pel bisbe). El 817 els comtats catalans foren separats endos grups diferents: Urgell−Cerdanya i Pallars−Ribagorça foren integrats amb Carcassona a la marca deTolosa, i tots els altres, amb Narbona, a la marca de Septimània. Berà de Barcelona acumulà el comtat deGirona a la mort d'Odiló, i Gaucelm, comte de Rosselló i marqués de Gòtia, el d'Empúries a la mortd'Ermenguer. El 820, esgotada la treva signada amb els musulmans el 817, s'oposaren a Aquisgrà, Berà,partidari de mantenir la pau amb els musulmans, i Gaucelm; decidida la guerra, Berà fou acusat de traïció i,després d'un combat judicial, fou desterrat a Rouen. Els comtats de Barcelona−Girona foren confiats al francRampó i a la seva mort (826) fou nomenat Bernat (anomenat després de Septimània), germà de Gaucelm.Durant el seu govern hagué de fer front a la revolta que menaren Aissó, partidari de Berà, i Guillemò, filld'aquest, que actuaren aliats amb els musulmans (826−827). Aquesta revolta fou la única expressió delpensament indígena sobre el domini franc. Bernat aprofità el prestigi obtingut amb la resistència i obtingué lainvestidura de diversos comtats de Septimània, de la qual fou anomenat ``duc'' o ``president de la MarcaHispànica'', i ocupà un lloc important dins l'imperi. Tanmateix, la seva aliança amb Pipí i Lluís el Germànicen una fracassada sedició d'aquests contra Lluís (831), féu que tant ell com Gaucelm foren desposseïts delsseus comtats. Els comtats catalans foren governats (832−835) per Berenguer de Tolosa, llevat deld'Urgell−Cerdanya, que ho fou per Galí Asnar a la mort del seu pare, i que el 833 s'apoderà dels comtats dePallars i de Ribagorça. El 834 aquests comtats passaren a Sunifred, que gaudí d'uns anys de relativa pau. El835 Bernat de Septimània havia recuperat la investidura dels comtats de Tolosa, Narbona, Girona i Barcelona,mentre que el comtat d'Empúries−Rosselló era des del 834 o 835 en mans de Sunyer I d'Empúries−Rosselló.Tanmateix, el 844, Bernat, desprès d'oposar−se a Carles el Calb, fou assetjat i pres per aquest a Tolosa, i fouexecutat. Sunifred rebé aleshores tots els dominis de Bernat (llevat de Tolosa, que no pogué ésser expugnada)i el títol de marquès. Bernat de Gòtia, el darrer franc que governà els comtats catalans, nomenat el 865,descurà l'administració i hom cometé abusos que donaren lloc a l'exposició de greuges que el bisbe deBarcelona Frodoí féu al rei Carles el 874.


La història

Origen i consolidació de les dinasties comtals catalanes.

Sembla probable que Sunifred i Sunyer d'Empúries−Rosselló morissin a la revolta de Guillem, fill de Bernatde Septimània (848). Aleshores els comtats de Barcelona, Girona, Narbona, Empúries i Rosselló quedaren enmans de Guillem (848−850), de dubtosa fidelitat als francs, mentre que els comtats d'Urgell−Cerdanya forenconfiats a Salomó. Un seguit de comtes de procedència franca, Aleran I (850−852), Odalric (852−858),Unifred (858−864) i finalment Bernat de Gòtia (865−878) succeïren Guillem. Mentrestant, altres comtats s'hianaren separant: el comtat d'Empúries, passà a Sunyer II vers el 862, i el de Girona, a Otger, almenys des del866. A la mort de Salomó (870) foren nomenats dos fills de Sunifred, Guifre i Miró; aquest nomenamentresponia a la nova política de Carles i de Lluís el Tartamut de confiar els comtats catalans a indígeneslegitimistes de lleialtat provada; alhora s'anava reforçant la tendència hereditària dels beneficis. Aixís'establiren definitivament als comtats catalans centrorientals els fundadors de les primeres dinasties comtalscatalanes, algunes de les quals subsistiren prop de sis segles. A l'elecció d'Odó, estrany al llinatge carolingi,com a rei dels francs (888), els comtes catalans, habitualment legitimistes, dubtaren a reconèixer−lo, i quan,anys després, Carles el Simple, de la dinastia carolíngia, fou empresonat, els comtes catalans ja no volguerenreconèixer Robert, germà d'Odó, ni Radulf de Borgonya, tot i els seus llargs anys de regnat. Aquesta situacióavesà sens dubte el país a la independència de fet, tot i reconèixer el nou rei carolingi Lluís d'Ultramar (936).Vers el 880 Guifre governava ja el comtat d'Urgell−Cerdanya, amb el Berguedà i la Vall de Ribes, iGirona−Besalú−Barcelona; Miró, sota una certa dependència de Guifre, el Conflent−Rosselló−Vallespir; i els

5

germans Sunyer i Dela, Empúries−Peralada; Guifre convertí uns comtats desarticulats en un país vertebrat icoherent, amb una frontera més fàcilment defensable al llarg de la divisòria d'aigües occidental del Llobregat iel Cardener fins a enllaçar amb les serres que limiten el nord de la Segarra i el pla d'Urgell. Es repoblaren ireorganitzaren les zones semidesertes del Solsonès, Berguedà, Osona, Bages i Ripollès. Vers el 880 es fundàRipoll i posteriorment altres monestirs com Sant Joan de les Abadesses. El bisbat de Vic fou restaurat el 887.La iniciativa de la repoblació, generalment del comte, sovint era també del bisbe o dels tinents de castell,ajudats per les comunitats de veïns o feligresos. Els repobladors procedien majoritàriament de la zonapirinenca, i el procediment fou l'aprisió. La pau amb els musulmans, que durava des del 856, fouinterrompuda en 883−884, i posteriorment el 897, quan Llop ibn Mu¤ammad de Lleida atacà el castell d'Aura,Guifre fou ferit de mort. A partir del 885 hi hagué el primer intent d'independització de les diòcesis catalanesde la jurisdicció de Narbona, quan el clergue cerdà Esclua, d'acord amb Ramon de Pallars−Ribagorça (quegovernava els comtats des del 872, de manera independent), creà el bisbat de Pallars i s'erigí ell mateixarquebisbe amb la tolerància de Guifre; però posteriorment deixà de recolzar−lo i fou excomunicat. Ramon dePallars−Ribagorça prosseguí el seu govern independent fins a la seva mort (920), quan els dos comtats sesepararen definitivament: Pallars gravità vers Catalunya, i Ribagorça, vers Aragó. A la mort de Guifre I elsseus comtats foren distribuïts entre els seus fills Guifre (Barcelona−Girona−Osona), Miró (Cerdanya i elsannexos de Berguedà i Conflent), Sunifred (Urgell, inclosa Andorra) i Sunyer (Besalú sota la tutela de GuifreII).


La història

La persistència de la pressió musulmana.

La persistència del perill musulmà, el retorn dels carolingis al tron de França, la necessitat d'obtenir lainvestidura d'Osona i Manresa (que Guifre havia ocupat), induïren Guifre II a reconèixer la sobirania deCarles el Simple, que els primers temps es mostrà interessat en el domini dels seus comtats meridionals, alsquals féu concessions generoses. Malgrat la seva actitud filocarolíngia, Guifre II tingué una personalitatdestacada en relació amb el sobirà i amb els comtes veïns. Es preocupà de la consolidació dels territoris demés enllà del Llobregat i prosseguí l'obra repobladora (Lluçà i Manlleu). A la seva mort (911) la frontera ambels musulmans seguia des del massís de Garraf per la divisòria de les conques de l'Anoia i del Cardener, d'unabanda, i del Gaià i del Segre per l'altra, travessava aquest per la Clua i seguia l'alineació muntanyosa des delBoumort a les serres d'Arbe i de Guara. El succeí el seu germà petit Sunyer; sembla que Miró de Cerdanyarebé en compensació Besalú i les valls de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses (913). L'economia d'aquestaèpoca romania a la muntanya, basada en l'intercanvi, però hi hagué ja entrades de moneda als nuclis urbans illocs fronterers. Sunyer ocupà probablement el Ripollès. En temps de Sunyer, i posteriors, hi hagué moltsovint la coincidència de la dignitat episcopal i l'abacial en una mateixa persona (l'exemple més destacat és eld'Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i Cuixà), fet que sembla respondre a una política de la Santa Seu d'elevarel nivell dels bisbes i fer−los més independents del poder temporal. Borrell (947−992), fill de Sunyer, governàels primers anys conjuntament amb el seu germà Miró, el qual sembla que administrava Barcelona i la sevarodalia, mentre que Borrell s'encarregava de la resta (especialment les relacions exteriors i els afers militars).Borrell retornà el Ripollès a Cerdanya, i s'incorporà Urgell a la mort del seu oncle Sunifred. A partir del 950hi hagué una virada important en la política exterior dels comtats catalans, d'acostament a Roma i a Còrdova,per tal de neutralitzar i equilibrar la influència franca. Es concertaren tractats de pau amb Còrdova, el quedonà pas a llargs anys d'estabilitat que permeteren d'avançar extraordinàriament la repoblació. Fou també unaèpoca de considerable brillantor cultural: recollida l'activitat científica de Còrdova i conservada la de l'èpocavisigòtica, a través de l'estada del monjo Gerbert, futur papa Silvestre II, a Vic (967−970), es difongué perEuropa l'ús de les xifres aràbigues i de l'astrolabi. Vers el 971, Borrell semblà sentir−se segur de la sevaposició independent i de l'amplitud territorial de la seva autoritat: fou anomenat ``duc de Gòtia'' i era destacatper damunt els altres comtes; segons el cronista ibn Hayyn, `èls barcelonins s'havien separat completamentdel regne dels francs''. De manera semblant actuaven Gausfred, comte d'Empúries−Rosselló, i Oliba Cabreta,

6

comte de Cerdanya−Besalú. Tanmateix, Almansor, en la seva política per a mantenir el predomini de Còrdovaa la Península Ibèrica, decidí −−sabedor que Borrell no depenia dels francs−− d'actuar contra ell: el 985 elderrotà i el 6 de juliol assaltà la ciutat de Barcelona, que fou saquejada i incendiada, i els seus habitants forenmorts o fets captius. El país restà empobrit per les destruccions, per la pèrdua d'habitants i pel terribledrenatge de moneda que representaren els rescats. Amb tot, l'obra reconstructora s'inicià tot seguit. Demoment, hom semblà reaccionar a favor d'una represa de la submissió als reis francs, però el canvi de dinastiaafavorí l'oblit definitiu de la sobirania franca per part dels comtes catalans. En dos anys (990−992) moriren elstres grans i vells comtes que havien governat tan llargament la Catalunya oriental en un prolongat temps depau i prosperitat. Oliba Cabreta fou succeït en indivís per la seva muller Ermengarda (que actuà al Vallespir) iels seus fills Bernat (Besalú), Guifre (Cerdanya−Conflent−Capcir) i Oliba (Berguedà−Ripollès). Gausfreddonà el Rosselló al seu fill Guislabert i Empúries al seu fill Hug. Borrell deixà Barcelona−Girona−Osona alseu fill Ramon Borrell i Urgell al seu fill Ermengol. Als comtats occidentals, Unifred (després anomenatBernat), casat amb Toda d'Aragó ja el 916, rebé com a dot Sobrarb i conquerí part de Ribagorça. Al seu costathi ha el seu germà Miró, que sembla governar la meitat oriental del comtat. Foren succeïts pels fills Ramon II(vers el 950) i Guillem (vers el 954); el primer fou succeït (després del 960) per la seva vídua Garsenda i elsseus quatre fills, que van governar tot Ribagorça a la mort de llur oncle Guillem. Vers el 1003 Toda restà solaal govern i poc després s'extingí la dinastia ribagorçana (1017); el comtat passà a Sanç el Major, rei deNavarra. Al Pallars, succeïren Ramon els seus fills Isarn i Llop; el segon es casà amb Goldregot, que governàdurant un cert temps i fou succeïda pels seus fills, Ramon, Borrell i Sunyer; heretaren el comtat aquest Sunyeri el seu nebot Ermengol (fill de Borrell), i després (1011) passà als fills de Sunyer, Ramon (que governà elPallars Jussà) i Guillem (Pallars Sobirà).


La història

El predomini del comtat barceloní.

Ramon Borrell actuà amb funcions sobiranes i encunyà moneda amb el seu nom: es casà (abans del 993) ambErmessenda, filla del comte de Carcassona, seguint la política matrimonial occitana del seu pare. Desprès dediverses incursions dels musulmans, els comtes Ramon Borrell i Ermengol d'Urgell pactaren la pau ambCòrdova. Però quan Sulaymn prengué aquí el poder, els comtes catalans Ramon Borrell, Ermengol i BernatTallaferro de Besalú, reunits a Barcelona (1009) decidiren de respondre a la petició d'ajuda del rival d'aquell,Mu¤ammad, i organitzaren una important expedició a Còrdova, que sortí el 1010 amb nou mil homes. Malgratles fortes pèrdues, l'anada i el saqueig de la ciutat donà als catalans una sensació de seguretat, i, d'altra banda,la gran quantitat de riqueses obtinguda (aviat seguida pel pagament regular de tributs musulmans) permetédefinitivament l'establiment d'una economia de base monetària. Les fronteres tornaren a expandir−se i forenfortificades. Ramon Borrell convingué el matrimoni del seu fill Berenguer Ramon amb la filla del comte deCastella Sanç Garcia, primera mostra de contacte entre castellans i barcelonins. A la mort de Ramon Borrell(1017) governaren en condomini Ermessenda i Berenguer Ramon I. A la seva majoria d'edat (1023) larepoblació i la reconquesta progressaren per la Segarra, l'alt Gaià i la Conca de Barberà. El comte dugué aterme una política de concòrdia entre els diversos comtats; el 1025 concedí la tinença lliure de llurs propietatsals possessors de terres franques del comtat de Barcelona, i els féu francs de tota jurisdicció que no fos la sevaen un document considerat tradicionalment l'origen de les llibertats barcelonines. L'obra de Berenguer Ramontingué el suport de la del gran abat−bisbe Oliba, el qual comptà entre els seus mèrits l'establiment, vers1021−22, i la confirmació, al sínode de Toluges del 1027, de la treva de Déu, implantada a la seva diòcesi deVic el 1033. A la mort del comte (1035) el comtat de Barcelona i el de Girona passaren al primogènit RamonBerenguer fins al Llobregat, i des del Llobregat fins a les terres musulmanes al seu fill Sanç, amb capital aOlèrdola; el comtat d'Osona passà a Guillem juntament amb la seva mare Guisla. En la minoria de RamonBerenguer tingué un paper destacat la seva àvia i tutora Ermessenda, vídua de Borrell. Els darrers anys de lavida de l'abat Oliba foren consagrats els nous edificis de Ripoll (1032), de Vic (1035) i de Cuixà (1038); sotala seva direcció Ripoll inicià el seu ascens cultural i els altres dos centres culminaren un progrés que havia

7

començat un parell de generacions abans. El 1049 Sanç renuncià els seus dominis de més enllà del Llobregat afavor del seu germà Ramon Berenguer. El 1054 Guillem renuncià a favor d'aquest el comtat d'Osona, i el1057 Ermessenda arribà a una avinença amb el seu nét, al qual, juntament amb Almodis, vengué els drets alscomtats de Barcelona, Girona i Osona. El 1064 s'organitzà (1064) una croada contra Barbastre, en la qualparticiparen també els aragonesos i que acabà amb la presa de la ciutat. Si bé es perdé poc després (1065), laconquesta de la Baixa Ribagorça restà consolidada. Especialment entre el 1058 i el 1072 els comtes feren unasèrie de compres d'heretats i de castells, a la vegada que hom començava a construir vaixells a Barcelona i anoliejar−ne de forasters. A més, l'estructura feudal s'anà travant més sòlidament, de tal manera, que lapreeminència del comtat de Barcelona sobre els altres comtats catalans s'accentuà. La promulgació delsUsatges ha estat datada tradicionalment del 1068; tot i que hom ha considerat que es tracta d'una redacció dediverses èpoques, el nucli inicial deu ésser realment del temps de Ramon Berenguer I i d'Almodis (1064 o1068). Poc temps abans de la seva mort (1076), Ramon Berenguer I s'interessà per la colonització de la Concade Barberà, l'Alt Camp i l'alt Gaià. Deixà els estats en indivís als seus fills Ramon Berenguer i BerenguerRamon. El seu co−govern estigué marcat per les discòrdies entre ambdós germans, per a les quals calgué fins itot la intervenció papal. Després d'una expedició poc fructífera de Ramon Berenguer II Cap d'Estopes aMúrcia, Barcelona, Urgell i Lleida, lluitaren contra Saragossa, cosa que féu allunyar el perill islàmic. A travésdel matrimoni de Ramon Berenguer II amb Mafalda, filla de Robert Guiscard, el casal de Barcelonas'enllaçava amb les cases normandes de Sicília i Calàbria, novament amb la de Tolosa, i amb la d'Anglaterra, id'aquesta manera entrava plenament en el joc de la política internacional. D'altra banda, l'experiència marineradels normands contribuí a l'ensinistrament de les naus barcelonines, com més anava més nombroses. Vers el1081, el Cid s'oferí a Barcelona per a col·laborar en una empresa dels catalans contra els musulmans, però noarribà a tenir lloc, i passà al servei del rei de Saragossa amb el qual atacà el rei de Lleida, que demanà ajudaals comtes de Barcelona i de Cerdanya. Acudí per Barcelona Berenguer Ramon II, el qual fou derrotat i fetpresoner amb molts dels seus (1082). Poc temps després Ramon Berenguer II Cap d'Estopes fou assassinat alpla de la Perxa de l'Astor. El seu fill, de pocs dies, Ramon Berenguer, no podia heretar el comtat fins a la mortdel seu oncle Berenguer Ramon. Tot i que aquest mantingué de moment la seva posició a Catalunya, la sevaautoritat fou aviat rebutjada als comtats de Carcassona i Rasès, fet que originà la seva pèrdua per al comtat deBarcelona. A partir del 1085 es palesà a Catalunya l'oposició a Berenguer Ramon II, acusat de la mort del seugermà. A partir del 1085, Berenguer Ramon intentà d'apoderar−se de València, enfrontat sempre amb lesforces del Cid. El 1090 fou fet presoner, juntament amb 5 000 homes. Alliberats en canvi d'un importantrescat, el comte arribà probablement a un acord i casà el seu nebot Ramon Berenguer III amb la filla del Cid.Renascuda l'antiga animadversió contra Berenguer Ramon II, fou sotmès a un combat judicial (1097), i apartir d'aquest moment Ramon Berenguer III governà sol. Abans d'aquests fets, el bisbe Berenguer de Vichavia demanat al papa (1089) el restabliment de la metròpoli de Tarragona, si hom volia mantenir laindependència eclesiàstica. El 1091 Urbà II lliurà la butlla de restabliment de la seu metropolitana tarragonina,a la qual foren assignades totes les diòcesis catalanes. Amb l'ocupació dels dominis del Cid (1102) pelsalmoràvits calgué abandonar tot intent d'expansió vers el sud i fou represa l'acció vers Lleida i vers Ribagorça.El 1105 Balaguer fou assetjada per Guerau II de Cabrera i Pero Ansúrez, avi i tutor d'Ermengol VI d'Urgell,els quals ocuparen la ciutat amb l'ajut del comte de Barcelona. Però Ramon Berenguer el 1107 hagué d'acudira un atac dels almoràvits i Pero Ansúrez pactà amb Alfons el Bataller d'Aragó, a qui el 1109 féu diversesconcessions, fet que marcà la penetració aragonesa vers Lleida. Vers el 1108 els barcelonins havien allunyat elperill almoràvit sense l'ajuda franca que havien arribat a demanar. El 1111 el comtat de Besalú, amb elVallespir, el Ripollès, la Fenolleda i el Perapertusès, passà per extinció de la dinastia pròpia a RamonBerenguer III de Barcelona. Aquest, casat en terceres núpcies amb Dolça, hereva del comtat de Provença idels vescomtats de Millau, Gavaldà i de part del de Carlat, rebé (1112) el títol de comte de Provença, queexercí plenament per cessió de tots els seus drets per part de Dolça el 1113. La unió amb Provença contribuíen gran manera a l'avenç cultural de Catalunya. Ramon Berenguer III prengué aquell mateix any la direcció del'empresa contra les Balears organitzada pels pisans. L'expedició sortí de Barcelona el juny del 1114 i, desprésde la presa de la Vila d'Eivissa, assetjaren i prengueren la ciutat de Mallorca (febrer del 1115) i culminarenl'acció amb l'assalt de l'Almudaina el març i el de la Suda el 3 d'abril. La conquesta de Saragossa per Alfons elBataller (1118) féu augmentar enormement el seu poder i canvià l'aspecte del veïnatge aragonès. Mentrestant(1117) Ramon Berenguer havia augmentat també notablement els seus territoris amb la incorporació del

8

comtat de Cerdanya, amb el Berguedà, el Conflent, el Capcir i el Donasà, per extinció de la dinastia cerdana.


La història

La conquesta de Tortosa i Lleida.

Paral·lelament a les tensions entre Ramon Berenguer III i Alfons el Bataller (els quals malgrat tot arribaren aun acord el 1126), el comte, a partir de 1119 havia apresat la repoblació de les Garrigues i del baix Segrià, enun intent de flanquejar Lleida pel sud. D'altra banda, per tal d'afavorir la lluita contra els musulmans, el comtehavia facilitat la introducció dels ordes militars, creats de poc, a Catalunya: els hospitalers i els templers. Apartir del 1129 el progrés vers el sud fou obtingut gràcies a l'acord entre l'arquebisbe Oleguer i el cavallernormand Roberd Bordet, que adquirí part dels drets rebuts delcomte el 1118. Durant el govern de RamonBerenguer III, i a causa de la minva dels ingressos en tributs exteriors (especialment de les pàriesmusulmanes), hagué de crear un sistema d'imposts interiors, potser un dels quals fou el bovatge, introduït el1118 a la Cerdanya i al Conflent, després que l'assemblea de pau i treva de Girona en fixès les condicions. Enassamblees com aquesta sembla que es donà un pas important vers la formació de les corts. Ramon BerenguerIII morí el 1131 i deixà els seus estats peninsulars i els drets a Carcassona i Rasès al seu fill gran, RamonBerenguer, i tot el de Provença, Rodés, Gavaldà i Carladès al fill segon, Berenguer Ramon. Els primers anysdel govern del nou comte foren marcats per la pressió d'Alfons el Bataller a les fronteres catalanes, però laderrota del rei aragonès a Fraga (1134) i la seva mort produïren una intensa i complicada crisi al regnearagonès en la qual Ramon Berenguer IV i els seus consellers actuaren amb una gran habilitat. A l'agost del1137 Ramir II el Monjo concedí la sobirania dels seus estats i la mà de la seva filla Peronella (que tenia dosanys) al comte barceloní i, tres mesos després, tots els drets i prerrogatives que encara havia retingut. El comtecontinuà la política d'expansió vers les terres musulmanes; després de diverses incursions, convingué amb elsgenovesos la conquesta de Tortosa. En l'expedició concorregueren, a més, templers i hospitalers, occitans,normands i anglesos, pisans i lorenesos. El papa concedí a l'empresa privilegis de croada; la ciutat es reté el 30de desembre de 1148, després d'un llarg setge. Bona part de la població musulmana restà al país dedicada al'agricultura i al treball menestral formant comunitats amb dirigents propis; foren els anomenats eixàrics. El1149 foren ocupades, el mateix dia, Lleida per les forces dels comtes de Barcelona i d'Urgell (amb l'ajut delcomte de Pallars Jussà i del bisbe de Roda) i Fraga (aquesta amb predomini de forces aragoneses), i poc tempsdesprés, Mequinensa. Ni Tortosa ni Lleida no foren annexades a cap comtat, i des d'aleshores RamonBerenguer IV fou anomenat marquès de Tortosa i duc de Lleida. El 1153 fou conquerida Siurana i la resta deles muntanyes de Prades, darrer refugi dels sarraïns a Catalunya. El 1151 Ramon Berenguer IV aconseguí deCastella, mitjançant el tractat de Tudellén, el reconeixement del dret de conquesta sobre València i Múrcia. Enaquestes dates i com a conseqüència de la intervenció i les relacions del comte a Occitània fou l'autoritzacióde la fundació de Poblet i la de Valldaura, antecessora de Santes Creus (1150). El comte morí l'estiu del 1162i fou succeït pel seu fill Alfons (I de Catalunya i II d'Aragó) en tots els seus estats a vuit anys i mig d'edat.


La història

Catalunya, centre d'una gran monarquia.

A la mort de Ramon Berenguer III de Provença (1166) els seus dominis revertiren a Alfons I. Aquest establí aProvença el seu germà Pere com a comte amb el nom de Ramon Berenguer, el qual renuncià el comtat deCerdanya a favor del germà petit, Sanç. Després Alfons tornà a Catalunya, on emprengué la conquesta de lesconques del Guadalop, el Matarranya i l'Algars. A la mort de Girard II de Rosselló, Alfons heretà (1172)aquest comtat, i la Vall d'Aran se li sotmeté voluntàriament. Pel tractat de Cazola (1179), renuncià a favor deCastella els drets a la conquesta de Múrcia en canvi de la plena sobirania sobre el Regne de València. Als

9

darrers anys de la vida d'Alfons s'inicià l'endèmica guerra del comtat d'Urgell, així com la qüestió d'Andorraen passar, per casament, els drets dels Castellbò als comtes de Foix, alhora que el comtat de Pallars Jussàs'incorporava a la corona per donació de la seva darrera comtessa Dolça de So (1192). Alfons fou succeït(1196) a Catalunya−Aragó per Pere I el Catòlic, mentre Provença, Millau, Gavaldà i Rodés i els drets sobreMontpeller passaven a Alfons. El regnat de Pere estigué marcat des del principi per l'heretgia càtara, estesa jaal nord de Catalunya en el regnat precedent. Obligat per Roma, ordenà (1198) la persecució dels heretgesmentre afavoria alhora llurs caps. La persecució a Occitània provocà l'emigració de burgesos i menestrals aCatalunya, fet que reforçà l'economia urbana en un moment que el moviment municipalista, afavorit pel rei,estructurava el govern de ciutats i viles. Tanmateix, la situació econòmica de la corona empitjorà i Pere haguéde crear un nou impost, el monedatge. El 1209 la comtessa vídua d'Urgell cedí vitalíciament el comtat al reiPere, per tal de protegir els drets de la seva filla Aurenbiaix, envers Guerau de Cabrera, que adduia drets sobreel comtat. Així mateix, els catalans tingueren un paper important en la resistència occitana a Simó deMontfort, i l'esforç econòmic que aquesta ajuda costà a Pere −−a qui havien anat retent homenatge els comtesoccitans en canvi de la seva protecció−− accentuà la crisi monetària. El rei també prestà suport a Alfons VIIIde Castella davant la pressió almohade, i fou decisiva la intervenció catalana a Las Navas de Tolosa (1212) ien la presa d'Úbeda. L'empitjorament del conflicte occità i el fracàs reiterat de Pere en intentar una soluciópacífica conduïren al desastre de Muret (1213), on el rei trobà la mort. Restava com a hereu el seu fill Jaume,infant de 5 anys, que, per designació papal, restà sota la regència del comte Sanç. A partir de les corts deMontsó de 1217 hom considerà que Jaume I iniciava el seu regnat, i per això li fou concedit l'impost delbovatge. L'any següent Sanç renuncià a la regència. D'altra banda, el 1219 es reprengué la guerra d'Urgell ambGuerau de Cabrera, després de l'acabament de les treves pactades a Montsó el 1217, fins a la pau de Terrer(1222), i a la vegada s'inicià una nova pugna feudal entre Guillem de Montcada i el comte Nunó, el qual acudía Jaume I. A l'assemblea de pau i treva de Tortosa del 1225, reunida per tal de pacificar el país, hom acordàuna expedició contra Peníscola amb caràcter de croada, que fracassà. El 1227, amb el pretext d'un atac derepresàlia dels musulmans mallorquins contra naus catalanes la tardor de l'any anterior, fou ja determinadal'empresa de la conquesta de Mallorca. Acabada victoriosament la campanya de Jaume I a l'Urgell, on obteníels seus drets sobre Lleida, el 1228 tingué lloc a Tarragona la reunió amb els magnats catalans per a prepararla cort general de Barcelona on s'organitzà l'expedició a Mallorca, que sortí de Salou, Tarragona i Cambrilspel setembre del 1229. La conquesta de Mallorca fou aviat completada amb les d'Eivissa i Formentera (1235).El 1236, un acord amb Ponç de Cabrera resolgué el conflicte d'Urgell. Jaume I decidí aleshores iniciar lacampanya que conduí a la conquesta de la ciutat de València el 1238. El 1241, a la mort sense successió deNunó, els comtats de Rosselló i de Cerdanya foren incorporats novament a la corona. La partició dels regnesfeta per Jaume I el 1243 entre els seus fills Alfons, Pere i Jaume provocà entre els catalans fortes protestes perla segregació de Lleida, que obligaren el rei a fixar (a Barcelona el 1244) els límits de Catalunya de Salses alCinca. Des del 1249 al 1258 fou establerta pel rei l'organització municipal de Barcelona, mentre (1251) elsUsatges esdevingueren l'únic text de dret català, el 1258 el rei posà en circulació la moneda de tern, queinaugurà un llarg període d'estabilitat monetària. El 1258, amb el tractat de Corbeil, amb Lluís IX de França,era fixada la frontera septentrional de Catalunya a les Corberes. A la mort de l'infant Alfons, el rei establí(1262) una definitiva partició dels regnes: Pere rebia Catalunya al sud de l'Albera i els regnes d'Aragó iValència, i Jaume, les Balears, els comtats de Rosselló i de Cerdanya i Montpeller. La revolta dels nobles,encapçalats per Ramon Folc V de Cardona, esclatà novament davant la convocatòria del rei per a l'ajuda a unaacció d'Alfons X contra Granada (1273); el 1274, el mateix comte d'Empúries i el vescomte de Cardona esdeseixiren del rei: Figueres fou cremada i destruïda. El rei intentà de reunir corts a Lleida, però no foupossible d'arribar a un acord. Els barons es rendiren finalment i, després de la revolta dels musulmans deValència, ja el 1276, tingué lloc a Barcelona el dramàtic episodi del perdó d'Hug V d'Empúries. El mateix1276 moria Jaume I. Mentre Rosselló i Cerdanya eren separats de Catalunya sota el govern de Jaume II deMallorca, Pere II de Catalunya−Aragó, retingut per la revolta dels musulmans valencians, s'enfrontà aviat ambels catalans en exigir−los l'impost del bovatge sense haver reunit corts ni jurat les constitucions. Laresistència, tant secular com eclesiàstica, fou superada a partir de l'acord amb els bisbes de Barcelona, de Vic id'Urgell després de la intervenció papal, favorable a Pere (1277−78). Aquesta fou la causa, juntament amb ladisputa per l'herència del comtat d'Urgell, d'un nou conflicte entre el rei i la noblesa catalana que esclatà elsanys 1277−1278 i 1780. Si bé participaren tots els membres més destacats de l'alta noblesa, els revoltats foren

10

vençuts. Així fou resolt definitivament l'estat de subversió quasi permanent d'una part important de la noblesacatalana, cosa que permeté la preparació d'empreses exteriors: expedicions al nord d'Àfrica, a Sicília i aCalàbria. El rei Pere, que no reconeixia com a rei el seu germà Jaume de Mallorca, arribà a un acord amb ell(a Perpinyà el 1279), pel qual Jaume rebia en feu honrat, sense cap servei, de Pere l'herència del seu pare.L'enfrontament amb Carles d'Anjou, ajudat pel papa, portà a l'excomunicació de Pere i a la proclamació deldesposseïment dels seus regnes el 1283. Aquesta situació obligà finalment el rei a reunir a Barcelona la cortde catalans (1283−84) en la qual concedí les constitucions, importants per a l'estabilització i el progrés delrègim representatiu, i, als barcelonins el Recognoverunt proceres, que perfeccionava el govern municipal. Elmateix 1284, en absència del rei, tingué lloc a Barcelona la revolta popular contra les autoritats reials, el bisbei l'oligarquia municipal, dirigida per Berenguer Oller, que fou dràsticament sufocada per Pere, en retornar a laciutat. Investit Carles de Valois, fill segon del rei de França, dels regnes de Pere el Gran per un legat papal, lesconnivències de Jaume de Mallorca amb els francesos motivaren una expedició de Pere a Perpinyà. Davant lapreparació per part de França d'una croada contra el rei català i de la imminent invasió del país a través delRosselló, Pere el Gran aplegà les seves forces al coll de Panissars. El mateix rei de França Felip l'Ardit dirigíel nombrós exèrcit que el 1285 entrà a l'Empordà i assetjà Girona. Encara que la ciutat fou evacuada finalmentpel setembre, la greu derrota infligida per Roger de Lloria a l'esquadra francesa davant Roses i la greu malaltiadel rei Felip provocaren la retirada francesa, però els croats foren desfets prop del coll de Panissars pelscatalans. El rei Pere organitzà, per tal de castigar la infidelitat del seu germà Jaume, una expedició perapoderar−se de Mallorca, que dirigí l'infant Alfons, i que conquerí la ciutat vuit dies després de la mort del rei(11 de novembre de 1285) a Vilafranca del Penedès. El nou rei Alfons II es trobava amb el gran problemainterior de la Unió aragonesa, però, tanmateix, comptava amb la fidelitat dels catalans. Menorca havia estatconquerida el 1287 i repoblada principalment per catalans. A la cort de Montsó del 1289 hom acordà que leslleis catalanes eren superiors a la voluntat reial, i hom creà un organisme delegat de les corts per recaptar eldonatiu votat al rei, que constituí l'embrió de la futura generalitat. Les negociacions amb França, iniciades el1286, acabaren en el tractat de Canfranc (1288); tanmateix, la solució final al conflicte creat per la investidurade Carles de Valois no sembla assolida fins als acords de Brinhòlas (1291). A mitjan 1289 s'havien trencat leshostilitats amb Castella a causa de la proclamació d'Alfons de la Cerda com a sobirà d'aquell regne pel reiAlfons, mentre al sud de Catalunya s'havia encès una veritable guerra civil entre els Entença i els Montcada.A mitjan 1291 el rei morí a Barcelona, i la corona catalano−aragonesa passà al seu germà Jaume, rei deSicília. Jaume II clogué la llarga època de lluita amb els angevins amb la pau d'Anagni (1295) i la deCaltabellotta (1302); per la primera era concertat el seu matrimoni amb Blanca d'Anjou i alçat l'entredit papalsobre Catalunya−Aragó; Jaume renuncià alhora a Sicília i a les Balears, les quals retornaren a Jaume II deMallorca, i el 1297 Bonifaci VIII investia Jaume II del regne de Còrsega i Sardenya. Entre el 1302 i el 1311 esdesenvolupà en terres de l'imperi Bizantí l'epopeia dels catalans contra turcs i grecs, que acabà ambl'establiment d'aquells en els ducats d'Atenes i Neopàtria. De 1296 a 1304 fou represa la lluita amb Castella,que finalitzà amb l'annexió al Regne de València d'una part del de Múrcia. Durant el seu regnat es consolidàl'habitud de crear organismes delegats de les corts (1292, 1300, 1323), es crearen òrgans d'inquisició contraels oficials reials i d'interpretació de les lleis (1300), fou establerta la reunió triennal de les corts i fou creatl'estudi general de Lleida (1300), que havia d'esdevenir el centre universitari de la monarquia. En extingir−seles dinasties comtals d'Urgell (1314) i d'Empúries (1322), Jaume II vinculà aquests comtats a la casa reial icreà (1324) el nou comtat de Prades per al menor dels seus fills. El 1311, la Vall d'Aran fou retornada a JaumeII per Sanç de Mallorca, que el mateix any havia succeït Jaume II de Mallorca; el 1321, aquest reté homenatgecom a vassall al rei Jaume, després d'una llarga època de tensions. La conquesta de Sardenya, ambparticipació catalana preponderant, dirigida per l'infant Alfons, tingué lloc en 1323−24. Tanmateix, en morirSanç de Mallorca sense fills (1324), Jaume II no reconegué inicialment el nebot d'aquell, Jaume III deMallorca, com a rei, i arribà a apoderar−se de Perpinyà (1325); el conflicte es resolgué dos anys després. Elmateix 1327 morí a Barcelona Jaume II, que fou succeït pel seu fill Alfons III, dit el Benigne. La protecciód'Elionor de Castella, segona muller del rei (1329), als seus fills, especialment la concessió d'extensos feus al'infant Ferran, l'enfrontà amb el primogènit Pere. Als darrers anys del regnat d'Alfons aparegueren lesprimeres manifestacions de les greus crisis cícliques de subsistències, seguides d'epidèmies, que haviend'assolar el país a la fi de l'edat mitjana. El 1336 Pere III substituï el difunt rei Alfons. Ben aviat es féu palèsl'antagonisme entre el nou rei i el seu cunyat Jaume III de Mallorca. El 1343 es realitzà un procés contra

11

Jaume que finalitzà amb l'atribució a Pere, per contumància, dels estats del rei de Mallorca, i poc tempsdesprés el rei ocupà les Balears. De retorn a Barcelona inicià la campanya de Rosselló i Cerdanya (juliol del1343), que finalitzà quan Jaume es rendí a Pere i li lliurà els seus comtats en canvi de la seva vida, la sevaintegritat personal i la seva llibertat de presó. Mentre les forces mercenàries franceses evacuaven el Rosselló,el rei Pere entrava a Perpinyà, on fou proclamada i jurada solemnement la unió del regne i els comtats a lacorona catalano−aragonesa. El 1347 fou ``l'any de la gran fam'', que precedí la pesta negra (maig i juny del1348), durant la qual morí la reina Elionor de Portugal. Del nou matrimoni amb Elionor de Sicília nasqué unfill mascle, Joan (1350), fet que posà fi al problema successori a la vegada que el problema de la Unió haviarestat definitivament resolt amb la batalla d'Épila (1348). L'aliança amb Venècia contra Gènova dugué a laimportant batalla naval de Constantinoble (1352). El mateix Pere hagué d'acudir a Sardenya a sufocar larevolta de l'illa atiada pels genovesos; ocupada la vila de l'Alguer després d'un llarg setge (1354), fourepoblada totalment de catalans. Al nou esforç que representà per al país la guerra dels Dos Peres ambCastella, s'afegiren noves fams i epidèmies, i un terrible flagell de llagostes assolà Catalunya el 1358. Unprimer cens molt incomplert (ordenat per les corts de Cervera el 1359 fa pensar que hi havia a Catalunya(inclosa Catalunya del Nord) vora 700 000 h, mentre que el cens de 1365 indica que hi havia una poblaciód'uns 522 000 h, el que suposa un despoblament d'un 25%. El despoblament, que s'accentuà en lesgeneracions següents, és la base de la decadència catalana i donà lloc a importants canvis socials, econòmics ihumans: la muntanya i el sector meridional perderen una gran part de la població i tornaren al bosc i a l'erm.El 1369, amb la batalla de Montiel, finalitzà la guerra dels Dos Peres, bé que la tensió continuà amb el nou reicastellà, Enric de Trastàmara. D'altra banda, la petita noblesa catalana s'enfrontà el 1370 a la gran noblesa iarribà a demanar una representació privativa a les corts, possiblement amb l'acord del rei, que cercava dedisminuir el pes dels nobles i els barons. El 1374 l'infant Jaume de Mallorca entrà a Catalunya, en un intent derecuperar els estats del seu pare i arribà fins a Barcelona. El continuat esforç bèl·lic féu que el rei demanésconstantment ajuda econòmica a les corts; però, per al país, delmat per les epidèmies, les fams i una quasiininterrompuda lluita de trenta anys, el sacrifici resultava incomportable. El cens del 1378 donà un resultat de78114 focs (uns 350000 habitants), un 25% menys que el del 1365. A l'Empordà tingué lloc una gran revolta(1384), motivada per l'enfrontament del rei amb el comte Joan d'Empúries, que finalitzà el 1385 ambl'ocupació de Castelló d'Empúries i la incorporació del comtat a la corona. El casament de Sibil·la de Fortiàamb el rei (1377) i la influència que tingué sobre aquest, provocaren grans tensions entre Pere i els seus fillsJoan i Martí, tensions que marcaren els darrers anys del regnat. Mort el rei a Barcelona (gener del 1387), lareina i els seus partidaris foren processats. El nou rei Joan reuní a Barcelona una assemblea de teòlegs quedictaminà a favor de Climent VII en la greu qüestió del Cisma d'Occident. El 1389 es produí una nova invasióal nord de Catalunya per part dels armanyaguesos manats pel germà del comte d'Armanyac, Bernat, quereivindicaven l'herència de Jaume de Mallorca, però forces catalanes els contingueren i derrotarenposteriorment. L'agost del 1391 i sota la influència dels assalts de les jueries andaluses i de València, esproduí també a Barcelona l'avalot del call, que derivà en una revolta de caire social. Joan I morí anant de caçaal bosc de Foixà (1396), deixant el país i la casa reial en una difícil situació econòmica, a la qual haviacontribuït la seva pèssima administració. Mentre el nou rei, Martí I l'Humà, es traslladava des de Sicília aprendre possessió dels seus nous regnes, hi hagué a Catalunya un intent d'invasió per part del comte Mateu deFoix, que al·legava drets a la successió. El rei intentà de sanejar el patrimoni reial, en part amb la concessió alsmunicipis d'una part de la seva jurisdicció en canvi d'importants sumes, i el 1401 fou fundada la taula de canvide Barcelona per tal de fer cara a la crisi financera. També el 1401 era fundat l'Estudi General de Medicina deBarcelona i eren posades les primeres pedres de l'Hospital de la Santa Creu. Durant el govern del rei Martícomençà a aguditzar−se el problema dels pagesos de remença, i això motivà una proposta reial que anticipavala solució del 1486. En la fase final del Cisma d'Occident es traslladà a Catalunya la cort papal d'Avinyó.L'expedició que aconseguí la pacificació de Sardenya amb la victòria de Sanluri (1409) fou preparada, en part,a Catalunya, però la mort de Martí el Jove, fill del rei, plantejà el problema successori, que no resolgué el noumatrimoni de Martí I amb Margarida de Prades el mateix any: el 1410 moria el rei sense descendènciamasculina legítima.


12

La història

El compromís de Casp i la nova dinastia dels Trastàmara.

El governador general de Catalunya convocà a Montblanc un parlament alhora que la generalitat designavadotze prohoms per a la direcció dels afers del país. El parlament designà dotze compromissaris (quatre perbraç) per a cercar un acord amb els parlaments dels regnes d'Aragó i de València per tal de resoldre el pletsuccessori, i es traslladà a Tortosa. A la reunió de Casp fou elegit rei (juny del 1412) Ferran d'Antequera(compromís de ). Tanmateix, la tensió entre Ferran d'Antequera i Jaume d'Urgell, que també havia pretés lasuccessió, anà augmentant, i aviat esclatà el conflicte armat a Aragó, que finalitzà amb la incorporació delcomtat d'Urgell i el vescomtat d'Àger a la corona. Mentrestant, les corts aplegades a Barcelona obtinguerenimportants concessions: la nul·litat de les disposicions reials contràries als usos o actes de cort, la conversió dela generalitat d'organisme financer en institució cabdal de Catalunya, l'anul·lació dels intents d'endegament delproblema dels remences; hi fou acordat també de fer una compilació i versió catalana dels Usatges iConstitucions de Catalunya, l'ús de la llengua catalana en els plets, etc. El 1415 el rei retirà definitivament laseva obediència a l'antipapa Benet XIII i un any més tard arribà a Barcelona. Morí el mateix any a Igualada ifou succeït pel primogènit Alfons. Les relacions entre el nou rei i els braços del Principat, especialment elnobiliari, no foren gens cordials: ja des de la primera cort de Barcelona (1416) es plantejaren els problemes del'extralimitació del poder reial, de la ingerència de castellans a la casa reial i a l'administració, delmanteniment de les lleis de la terra i de les reivindicacions dels remences. La generalitat en sortí reforçada enel seu poder. Aguditzada la crisi de l'economia catalana iniciada el 1420, la cort de Barcelona de 1431 nopogué resoldre els greus problemes (administració de la justícia, dificultats econòmiques, problema remença).La crisi econòmica fou l'origen de la tensió creada, ja a partir del 1425 en algunes ciutats, especialment aBarcelona, entre els ciutadans, d'una banda, i els mercaders i altres estaments inferiors, de l'altra, quedemanaven una major representació al govern municipal. A partir del 1433 i, sobretot, del 1438 es produïrengreus incidents a Barcelona, on ja des d'aleshores es formà el partit reivindicatiu anomenat, des de vers el1450, de la Busca, en oposició al de la classe dominant, anomenat la Biga. La política reial, favorableinicialment als nobles davant els remences i a la Biga davant la Busca, a partir del 1445 evolucionà vers unaactitud oposada. Finalment, si els buscaires moderats foren afavorits en les eleccions a consellers; la Buscaaconseguí també les seves aspiracions quant a la devaluació monetària i a la política proteccionista. MortAlfons IV a Nàpols el 1458, fou succeït pel seu germà, rei de Navarra, que ja exercia la lloctinència deCatalunya des del 1454, en la qual es guanyà l'animadversió de grans sectors de l'oposició del país.


La història

La guerra contra Joan II.

L'oposició a Joan II es concretà al voltant de la figura de Carles de Viana, fill del primer matrimoni del reiamb Blanca de Navarra. Sense autorització reial, el 1460 Carles desembarcà a Barcelona i fou rebutentusiàsticament per buscaires i bigaires. Joan II, que acceptà inicialment la situació, el cridà a Lleida i el féuempresonar (1460). La indignació produïda a Catalunya féu que el rei suspengués la cort, però la generalitat,d'acord amb el Consell barceloní, per tal de fer cara a la situació, creà el Consell del Principat, que convocàparlament per al 8 de gener de 1461. El parlament reclamà de Joan II la declaració de la primogeniturauniversal a favor de Carles; davant la negativa del rei, el Consell del Principat organitzà un exèrcit ques'apoderà de Fraga. El rei capitulà (febrer del 1461), posà en llibertat Carles i el 21 de juny signà la concòrdiade Vilafranca, que constituí un triomf de la visió constitucionalista i pactista dels catalans: Carles erareconegut com a primogènit i lloctinent perpetu, el rei no podria entrar lliurement al Principat, i homestructurava el poder a base d'un govern delegat. La mort de Carles a Barcelona el setembre del mateix 1461comprometé la concòrdia: efectivament, malgrat que aquesta preveia el seu germanastre Ferran com asuccessor en les mateixes condicions, l'infant no tenia aleshores encara 10 anys i era sota la tutela de la seva

13

mare Joana Enríquez, que aviat començà a intrigar amb elements de la Busca per tal de provocar l'anul·lacióde l'acord. El 1462 s'inicià la revolta dels remences dirigits per Francesc de Verntallat, amb l'esperança detrobar el suport reial. El Consell del Principat reclutà un exèrcit per sotmetre els remences, alhora que la reinaamb el seu fill Ferran es dirigien a Girona esperant de rebre−hi la protecció d'un exèrcit francès, d'acord ambel pacte (maig del 1462) d'ajuda militar de Lluís XI a Joan. L'exèrcit de la generalitat es dirigí a Girona, que liobrí les portes. Alhora, Joan II s'acostà a Barcelona, que assetjà fins a l'arribada per mar de les tropes delcomte de Pallars (octubre). La generalitat havia ofert el mes d'agost la corona a Enric IV de Castella, quel'acceptà i hi envià com a lloctinent Juan de Beaumont, però el seu regnat fou ineficaç i renuncià a la coronacatalana (juny del 1463), que fou oferta a l'infant Pere de Portugal, nét de Jaume d'Urgell. El nou rei, Pere IV,desembarcà a Barcelona el gener del 1464 i aconseguí de trencar el setge a què era sotmesa Cervera.Tanmateix, caigueren Lleida i altres poblacions i el seu exèrcit sofrí la greu derrota dels Prats de Rei (febrerdel 1465). Les operacions militars continuaren amb èxits alterns, però Pere morí a Granollers el 1466. Poctemps després Tortosa es retia a Joan II. L'elecció de Renat d'Anjou, comte de Provença, nét de Joan I, com arei, amb vista a afluixar els lligams de Lluís XI amb Joan II, comportà la vinguda de Joan, fill de Renat, com alloctinent seu amb importants reforços militars, amb els quals entrà solemnement a Barcelona. Dos mesosdesprés infligí una greu derrota a l'infant Ferran. A la mort de Joan (desembre del 1470), fou designatlloctinent el seu fill bastard Joan de Calàbria. Però la retirada de les tropes franceses (1471) tornà a inclinar labalança a favor de Joan II, i en aquesta siuació, exhaust el país, el bisbe de Girona Joan Margarit aconseguí defer tornar la seva ciutat a l'obediència de Joan II, seguida per la d'altres poblacions. Aquest dugué a terme duescampanyes simultànies, una contra l'Alt Empordà, i una altra contra la regió de Barcelona, ciutat que assetjà.El 16 d'octubre de 1472 foren acordades a Pedralbes les condicions de capitulació, jurades per Joan II, per lesquals hom permetia la sortida de Joan de Calàbria, era atorgat el perdó general, i el rei tornava a jurar lesconstitucions de Catalunya.


La història

La difícil recuperació després de la guerra civil.

La capitulació de Pedralbes (17 d'octubre de 1472) no posà fi, tanmateix, a les operacions militars: l'exèrcitfrancès ocupava els comtats de Rosselló i de Cerdanya. Joan II reaccionà manant una expedició a Perpinyà, onentrà l'1 de febrer de 1473. Tanmateix, i malgrat la pau de Perpinyà. que reconeixia els drets catalans sobre elterritori, Perpinyà fou represa pels francesos el març de 1475. Els comtats es mantingueren annexats a Françades d'aleshores i fins el tractat de Barcelona del 1493. Mentrestant, el període de les torbacions havia deixatgreus problemes socials, econòmics i jurídics, que els darrers anys del regnat de Joan II no poguerensolucionar. Per això, a la mort de Joan II (1479), el nou rei Ferran II (que des del 1474 era rei de Castella pelseu matrimoni amb Isabel, unint així les dues corones hispàniques) fou rebut per les corporacions i elsestaments catalans com un messies que havia de resoldre totes les qüestions pendents. Les corts de Barcelonade 1480−81, presidides pels reis, establiren diverses mesures per veure de redreçar la situació, entre les quals,la restitució de béns als qui els posseïen el 1462, la confirmació dels privilegis de Catalunya (constitució del'Observança), l'establliment de fortes mesures proteccionistes, o la restauració de la percepció de dretssenyorials als qui en tenien abans de 1455. Totes aquestes mesures, beneficiaren i reforçaren les classesprivilegiades i els productors urbans, però perjudicaren el poble, sobre tot la darrera d'elles, que desencadenàla segona guerra dels remences, i que no finalitzà sinó amb la sentència de Guadalupe, que suposava ladesaparició definitiva de l'adscripció forçada a la terra i la desaparició dels mals usos. Tanmateix, la crisieconòmica persistia: el camp havia estat devastat, el tràfic comercial era escàs i forta la penúria monetària;l'emigració es veié agreujada amb la fugida de conversos a conseqüència de la introducció de la inquisiciócastellana (1487) a Barcelona i, més tard (1492), per l'expulsió dels jueus, i originà una important sagniaeconòmica. Vers el 1492, i seguint la tònica de redreçament econòmic iniciada a Europa alguns anys enrera,l'economia catalana prengué un caire de redreçament: recuperació dels comtats de Rosselló i de Cerdanya,introducció de la insaculació a Barcelona (1493−98), seguida d'altres poblacions catalanes, que assegurava el

14

poder d'una oligarquia fixada; recuperació del comerç marítim mediterrani; estabilització dels preus gràcies ala reforma monetària del 1493 (creació del principat); arrencada de l'activitat industrial (sobretot drapera); lleuaugment demogràfic. Recuperació migrada, tanmateix, perquè de fet Catalunya retornà a l'economia local, iaixò precisament en el moment que Castella es llançava alhora a les rutes de Flandes, d'Itàlia, d'Àfrica i delNou Món, i acabava triomfalment la Reconquesta amb la presa de Granada (1492). També Barcelona haviaperdut la seva capitalitat política: Ferran II, monarca itinerant, institucionalitzà definitivament la lloctinènciade Catalunya, assessorada per la nova audiència reial, a la vegada que el nou consell reial, dit després Conselld'Aragó, esdevenia l'òrgan judicial i polític de tota la corona catalano−aragonesa.


La història

Catalunya dins l'Imperi.

A la mort de Ferran II (1516), el govern efectiu de la corona catalano−aragonesa passà al seu nét Carles I, queno jurà com a comte de Barcelona fins el 1519, a Barcelona, on havia anat a celebrar cort amb els catalans. Laseva estada a Barcelona coincidí amb la reunió del capítol del Toisó d'Or, i amb la seva elecció com aemperador, fets que donaren a la ciutat uns mesos de gran esplendor. Tanmateix, la presència de Carles, querestà a la ciutat fins el 1520, no aportà una solució als dos problemes aleshores més candents a Catalunya: ladefensa de la costa contra la pirateria i la lluita contra les bandositats nobiliàries que afectaven tota Catalunya.Aquestes aprofitaren, i per tant fomentaren, el descontentament popular latent, estimulat per l'exemple de lesGermanies al País Valencià i, després, a Mallorca, i desembocaren en aixecaments urbans locals contra abusossenyorials (Cambrils) i municipals a Barcelona, Lleida i Girona, principalment, que foren reprimitsràpidament. La fidelitat dels catalans a l'emperador fou de seguida donada com un fet. D'altra banda, lacol·laboració entre Catalunya i l'emperador esdevingué recíproca en la mesura que la Mediterrània fou uncentre d'operacions important a causa de les guerres amb França i amb els turcs: l'activitat de les drassanespersistí, intermitentment, segons les necessitats militars de la política imperial, independentment, però, de totainiciativa i interessos locals. A més, la progressiva vinculació a castellans del càrrec de lloctinent a partir de laregència del príncep Felip (1543), futur Felip II, dificultà l'entesa entre aquests i les autoritats catalanes.Catalunya tendí a replegar−se en ell mateix, i l'estancament polític general es veié reforçat per les mesurescontrareformistes. Però, tot i la pèrdua de la força política, el territori català experimentà econòmicament unprocés d'estabilització, si no un lleuger progrés. La població augmentà una mica; el tràfic comercial marítim,que no fou prou potent per burlar el monopoli castellà de les Índies, es veié compensat pel mercat castellà.Això explica l'evident increment gremial amb el conseqüent augment de producció, sobretot tèxtil. Al camp,la nova estructuració creada per la sentència de Guadalupe no havia resolt el problema de la petita noblesarural, dels pagesos pobres, jornalers, fadristerns o menestrals pobres, que, sobretot des dels anys 1530,cercaren una sortida en el bandolerisme.


La història

El redreçament econòmic del darrer terç del s XVI.

El darrer terç del s XVI, un nou tràfic féu possible la represa d'una part de l'antiga activitat comercial catalana,acompanyada d'un evident redreçament cultural. La pau creada a la Mediterrània després de la victòriacristiana de Lepant (1571) afavorí, al seu torn, la represa de la producció catalana, però s'extengué elbandolerisme. Vers el 1592 ja havia cristal·litzat la divisió de Catalunya en els dos grans bàndols de nyerros icadells (nyerro, cadell). Els intents d'invasió francesa al Rosselló (1597−98) acabaren, finalment, amb eltractat de Vervins (1598), que posava fi a la guerra amb França. Políticament, es refermà la resistència a lesingerències del poder central i a la pressió fiscal, i s'aguditzaren els conflictes de competència entre autoritats

15

reials i catalanes, sovint exterioritzat per simples qüestions de cerimonial. Igualment s'accentuà el sentimentanticastellà, sobretot a causa dels intents de reforma dels ordes religiosos. En definitiva, però, bé que el poderpolític s'encarnava cada vegada més a Castella, el retraïment de Catalunya de tota política econòmica i militarimperial la salvà de la gradual decadència econòmica castellana.


La història

La crisi de les relacions entre Catalunya i la cort.

Felip III jurà les constitucions a Barcelona el 22 de maig de 1599 i hi celebrà cort, de la qual obtingué elconsiderable donatiu d'1100 000 lliures en canvi de signar els capítols i les constitucions relacionats amb elfuncionament de la generalitat i l'organització municipal de Barcelona. En el curs del seu regnat no esdeixaren d'accentuar les tensions entre els catalans i la cort. En dos punts concrets (impostos i bandolerisme)les friccions es posaren en evidència. Una sèrie de factors feien suposar a la corona una Catalunya rica enhomes i diners, apta per a una dura política fiscal: la recuperació demogràfica, l'impuls de la produccióagrícola, l'increment de la indústria tèxtil rural, i l'estabilitat monetària des del 1617. L'altre punt de fricció, elbandolerisme, persistia com a notable factor d'inestabilitat de la societat rural catalana en la divisió entrenyerros i cadells, bandositats alimentades per una població pagesa pobra, i per una noblesa ruraleconòmicament feble. Les mesures persecutòries dels lloctinents havien donat resultats minsos i transgrediensovint les lleis i les constitucions catalanes. En general, els greuges que rebien les autoritats catalanes erenconstants: la provisió de dignitats de Catalunya en favor de no naturals de Catalunya era objecte de protesta el1612, les diferències entre monjos de la corona catalano−aragonesa i castellans sovintejaren i Felip III moriaen plena disputa entre la generalitat i el lloctinent duc d'Alcalá de los Gazules, un dels més rebutjats. Lesrelacions polítiques entre la generalitat i el Consell de Cent de Barcelona, d'una banda, i la monarquia, del'altra, s'enduriren durant el regnat de Felip IV (1621−65). La política imperial que la monarquia mantenia aEuropa imposava enormes despeses, però Castella es trobava exhausta, i l'afluència d'argent americà haviadisminuït sensiblement. El primer ministre del rei, comte−duc d'Olivares, era partidari d'un programa políticencaminat a obtenir dels regnes no castellans de la corona la màxima contribució en homes i en diners, i el rei,aconsellat per aquest, reuní a cort, a Barcelona, el 1626. La proposta reial de participació catalana en lesguerres exteriors hispàniques fou rebutjada amb arguments constitucionals, i els catalans es negaren aconcedir el quint, la unió d'armes (participació catalana en la formació d'un exèrcit reial únic i permanent) i eldret fiscal anomenat excusat. El rei, contrariat, abandonà Barcelona. El 1635, França declarà la guerra a FelipIV; un exèrcit reial fou enviat a la frontera franco−catalana i s'imposava la mobilització de la noblesa catalana(usatge Princeps namque) (1637), que aquesta rebutjà per anticonstitucional. L'establiment d'un exèrcitmercenari sobre el país provocà un fort malestar, molt accentuat entre els camperols, obligats a allotjar soldatsamb obligacions superiors a les del dictamen dels jurisconsults catalans (1630), a pagar imposts especials pera les despeses de guerra i a veure's sotmesos als reclutaments.


La història

La guerra dels Segadors.

La caiguda d'Òpol i Salses en mans dels francesos, accentuà la tensió entre la cort i Catalunya, essentpresident de la generalitat Pau Claris. Encara que la campanya del Rosselló acabà amb la recuperació deSalses (1640), el rei, temorós de nous atacs francesos, ordenà que l'exèrcit mercenari restés sobre el país, fetque produí greus incidents. Camperols revoltats contra els terços entraren a Barcelona (el 22 de maig) iposaren en llibertat el diputat Francesc de Tamarit, empresonat per l'autoritat reial, i el 7 de juny de 1640, diade Corpus, grups de segadors entraven de nou a la ciutat i s'originà un motí (el Corpus de Sang), possiblement

16

amb l'almenys tàcita complicitat de les classes populars urbanes. A partir del 7 de juny els esdeveniments esprecipitaren. El motí fou seguit d'una autèntica revolta social dirigida contra el règim senyorial català.Paral·lelament a l'aixecament popular, Pau Claris acordava (agost del 1640) una aliança político−militar ambFrança, amb l'adhesió de la burgesia urbana, descontenta per la pressió fiscal. El setembre de 1640 el rei FelipIV ja ocupava Tortosa, iniciant una duríssima repressió contra el baix poble revoltat. La intervenció militarfrancesa, però, permeté als catalans d'obtenir la victòria de Montjuïc (gener del 1641) contra les tropescastellanes. En el curs de la guerra les tropes franceses també provocaren greus conflictes i l'administraciópolítica francesa creada Catalunya no sempre respectà les constitucions. L'exèrcit de Felip IV dominà Tortosa,Tarragona i Lleida mentre França s'assegurava el Rosselló. Barcelona queia en mans de l'exèrcit de Felip IVcomandat per Joan d'Àustria (1652); hom posava fi al conflicte general i les autoritats catalanes restavennovament sota l'obediència de Felip. Catalunya acabava la guerra conservant les seves institucions i les sevesconstitucions, però el conflicte entre França i Felip IV es resolia amb l'annexió del Rosselló, el Conflent i partde la Cerdanya a França (tractat dels Pirineus). El 1660 França abolia totes les institucions i les constitucionscatalanes al Rosselló. Les corts catalanes mai no ratificaren l'alienació territorial.


La història

Catalunya després de la pau dels Pirineus.

Publicada la pau dels Pirineus a Barcelona (1660), els catalans sol·licitaren de Felip IV el ple restabliment dellurs constitucions però no assoliren que fos retirada de Barcelona la guarnició forastera. D'altra banda, alRosselló les constitucions foren aviat abolides, fet que produí conspiracions gairebé permanents per tal deprovocar el retorn dels comtats a llur unió amb Catalunya. Només la manca d'interès de la cort de Madridimpedí la veritable reincorporació. El govern de Carles II de Castella i de Catalunya−Aragó assenyalà elmoment més baix de la política castellana, coincident amb una profunda depressió econòmica, mentre que a laperifèria peninsular s'inicià una lenta recuperació. La desorientació del govern de la regent Marianna d'Àustriai aquesta inversió del pes específic del centre i de la perifèria foren la causa que, per primer cop, Catalunyamostrés una tendència a intervenir en la política espanyola, que es manifestà en l'ajut prestat a Joan Josepd'Àustria (1668−69), fill natural de Felip IV, en el seu primer intent d'aconseguir el poder.


La història

La recuperació de la fi del segle XVII.

El redreçament econòmic causat per l'autonomia monetària de Catalunya i l'estabilització s'inicià durant elregnat de Carles II i assolí una certa consistència vers el 1680. Aquesta recuperació econòmica es féu sentirtant en el terreny industrial com en el comercial i l'agrícola, i afectà no solament Barcelona sinó tot Catalunya.La població, delmada per la pesta de 1650−52, augmentà lentament durant la segona meitat del s XVII. Lesguerres contra França de 1683−84 i de 1689−97, amb la invasió francesa que comportà aquesta darrera (Lligad'Augsburg), i les revoltes de la ruralia catalana contra els allotjaments militars no deturaren aquest procésascendent de l'economia catalana. Aquests darrers anys, precisament, Catalunya se sentí força vinculada a ladinastia austríaca, especialment davant el problema successori que plantejà la mort de Carles II (1700), puixque la continuïtat de la monarquia plural dels Habsburg tenia com a alternativa la dinastia borbònica, detradició absolutista i vinculada a França, totalment perjudicial, per tant, en principi, als interessos polítics icomercials de Catalunya.


17

La història

El canvi de dinastia i la guerra de Successió.

Felip V cuità a visitar Catalunya i jurà totes les constitucions que li foren presentades, però a la pràctica esdesmentia aquesta actitud respectuosa. Amb la creació de la Gran Aliança de la Haia (1701), l'arxiduc Carlesd'Àustria fou proclamat a Viena (1703) com a hereu legítim de Carles II. Catalunya, atreta per la possibilitatde capgirar la seva incòmoda situació dins la monarquia de Felip V, s'adherí a la seva causa en signar el pactede Gènova. Quan poc temps després Carles desembarcà a Barcelona, fou proclamat rei amb el nom de CarlesIII (1705). Catalunya el secundà a la guerra de Successió. La proclamació de Carles com a emperador, enmorir el seu germà Josep I (1711), refredà l'interès de la Gran Aliança en la seva victòria; el rei, per tal decoronar−se emperador, abandonà Catalunya; dos anys més tard, aquesta fou lliurada a l'ocupació per l'exèrcitde Felip V. Aquest, després de vèncer l'obstinada resistència catalana, especialment a Barcelona (setge de1713−14) i a Cardona, abolí les constitucions de Catalunya.


La història

El decret de Nova Planta.

La conquesta armada de Catalunya permeté a Felip V de subjectar el país a una nova estructura de govern,fortament centralitzada, segons el model francès. Les ciutats rebels, especialment Barcelona, foren severamentcastigades. Foren abolides les institucions pròpies catalanes i substituïdes per organismes creats segonsmodels castellans o francesos. El 1716 fou publicat el text del decret, dit de Nova Planta (decrets de NovaPlanta), que regulava la nova situació de Catalunya.


La història

La instauració del règim borbònic.

L'acabament de la guerra de Successió representà la ruptura més radical en la història de Catalunya des de lainvasió sarraïna. El 1714 hi hagué una mutació de gairebé totes les institucions: el Consell de Cent fouextingit i la generalitat dissolta. El país fou desarmat, i els castells, enderrocats i hom inicià la repressió, quefou particularment dura amb els eclesiàstics. Les universitats foren suprimides i substituïdes per la de Cervera.El decret de Nova Planta (16 de gener de 1716) imposà al país un nou conjunt institucional, amb un capitàgeneral com a autoritat suprema, assistit per l'audiència reial, que conjuntament formaven el real acuerdo, i unsuperintendent general per a les finances que disposà de les rendes de la generalitat, provisionalment de lesimposicions municipals, dels béns segrestats per raons polítiques i de la nova contribució anomenada cadastre.La divisió en vegueries fou substituïda per la divisió en 12 corregiments (a més de la governació de la Valld'Aran). Per a l'aplicació del cadastre, que era alhora personal i sobre els béns, fou fet un cens en 1717−18 quedonà 400 000 habitants. El dret civil fou mantingut, però cap òrgan no fou previst per a la seva evolució. Acausa de la rigor de la repressió, el 1719, al moment de la guerra contra França i Anglaterra, sorgí una revoltaguerrillera, que es reproduí posteriorment.


La història

Les transformacions econòmiques i socials del segle XVIII.

18

La política proteccionista, iniciada en 1717−18, i la política monetària adoptada des del 1726 contribuïren amillorar la desastrosa situació econòmica. El tradicional mercat mediterrani fou substituït gradualment pelpeninsular, amb aspiracions vers el colonial; la indústria de la llana fou substituïda per la del cotó, la qualitat,per la quantitat. A la fi del seu regnat, Ferran VI (1758) autoritzà una Junta Particular de Comerç, que tinguéun paper important en l'obertura del comerç amb Amèrica i amb el Llevant mediterrani, en la millora del portde Barcelona i en la renovació de l'ensenyament tècnic. El 1760 els diputats de Barcelona a les corts reunidesper Carles III reclamaren les ``llibertats'' perdudes el 1714; sis anys després, coincidint amb el motí deSquillace, aparegueren pasquins subversius a Barcelona. La implantació de les quintes el 1773 produí unacommoció a tot el país, especialment a Barcelona, on l'oposició entre el poble i la tropa provocà morts i ferits.L'autorització de comerciar directament amb Amèrica concedida el 1778 als ports de Barcelona i dels Alfacsféu que, a la lenta capitalització que hom anava obtenint amb els avenços de l'agricultura, s'afegís la mésràpida acumulació dels capitals procedents del nou corrent comercial i que s'incrementessin les indústries,especialment la tèxtil. L'exportació beneficià també la indústria del cuir en general, la del vidre i la fabricaciód'aiguardents i d'armes, vestuari i guarniments per a l'exèrcit. La població fou avaluada, el 1787, en 814412habitants, més del doble que en 1717−18. L'escassetat de collites del 1788 general a bona part d'Europa donàlloc a un notable encariment del pa i d'altres queviures, cosa que provocà un greu avalot a Barcelona, conegutamb el nom de Rebomboris del Pa (28 de febrer i 1 de març de 1789), fortament reprimida per les autoritats (6execucions i 90 deportacions). Aquests fets revelen una activitat subversiva i, en part, anticlerical delsubproletariat barceloní, alhora que les classes dirigents tenien una certa influència de la Il·lustració.Altrament, al camp, tant els dirigents com el poble es mantingueren en una actitud més tradicional. Malgrataixò, ja des del 1765 el conflicte de la rabassa morta creà tensions entre propietaris i conreadors, tensions queaugmentaren des de la sentència del 1778, favorable als propietaris, i des del 1793 tingueren lloc actuacionscol·lectives dels rabassaires.


La història

De la Guerra Gran a la guerra del Francès.

La guerra declarada entre la Convenció i la monarquia borbònica d'Espanya tingué aviat com a escenari lesterres catalanes frontereres entre ambdós estats. Durant uns incidents contrarevolucionaris esdevinguts a l'abrildel 1793 a Sant Llorenç de Cerdans, els habitants d'aquesta vila demanaren l'ajuda del capità general deCatalunya Ricardos, acció que marcà l'inici de l'anomenada guerra Gran. En poc temps hom ocupà l'altVallespir, l'Alta Cerdanya, i el Conflent, però els francesos recuperaren la Cerdanya i ocuparen Puigcerdà.Aquestes campanyes tingueren un gran ressò popular, sobretot a Barcelona, i foren objecte d'una profusaliteratura patriòtica en català, en la qual apareix sovint el clar designi d'obtenir la recuperació del Rosselló i dela Cerdanya. L'exèrcit francès, sota el nou comandament del general Dugommier, inicià, a l'abril del 1794, unaofensiva i derrotà al Voló l'exèrcit espanyol. Ocupada tota la Cerdanya, la Jonquera i Sant Llorenç de laMuga, els francesos planejaren de convertir Catalunya en república o simplement annexar−la. Davant el perill,i a causa de la insuficiència de l'exèrcit, el nou capità general, comte de La Unión, restablí el sometent. Pelnovembre, però, el castell de Figueres es rendí sense resistir i Dugommier derrotà La Unión a la batalla deMont−roig. La gravetat de la situació féu que es proposés la celebració a Barcelona d'una assemblea dediputats de tots els corregiments, que organitzà un important exèrcit de miquelets per tal de dur a terme lacontraofensiva. Els francesos, tot i que s'apoderaren encara de Roses (febrer), foren derrotats a Pontós, alFluvià i a Puigcerdà. La pau fou signada a Basilea (juliol del 1795) i els francesos es retiraren al nord del'Albera. La guerra Gran, però, havia fet que Catalunya s'hagués hagut de valer per ella mateixa i hagués hagutde tornar a practicar l'ús de les armes. La nova aliança amb la França del Directori i la guerra amb Anglaterradonaren lloc, però, a una forta depressió econòmica. Però amb la pau del 1802 reprengué el desenvolupamentde la indústria, mentre noves càtedres (química, botànica, agricultura i mecànica) eren creades per la Junta deComerç. La política imperial de Napoleó motivà una nova entrada d'un exèrcit francès a Catalunya el 9 defebrer de 1808 sota el comandament del general Duhesme, que, arribat a Barcelona, ocupà per sorpresa la

19

Ciutadella i després Montjuïc. El castell de Figueres fou ocupat poques setmanes després. Proclamat JosepBonaparte rei d'Espanya a Madrid, per Catalunya s'estengué la insurrecció. Les forces que Duhesme envià perfer cara a la situació foren derrotades al Bruc (6 de juny) i novament a Martorell i al Bruc (13 i 14 de juny).L'arribada de Saint−Cyr amb el setè cos d'exèrcit napoleònic comportà l'ocupació de Roses i les derrotes deCardedeu i de Molins de Rei, i posteriorment la del pont de Goi, prop de Valls (febrer del 1809). Gironacaigué (fou ocupada pels francesos després d'un setge de 6 mesos i mig) el desembre del mateix 1809, iposteriorment Lleida, Tortosa i Tarragona. Després de la presa de Girona el general Augereau fou nomenatper Napoleó governador general de Catalunya, d'acord amb el decret que segregava la zona de l'esquerra del'Ebre de la corona de Josep I. Augereau, per tal d'atreure's els catalans, publicà una amnistia, repatrià elspresoners i declarà el català llengua oficial. Tanmateix la seva política no fou de l'agrat del govern central iaviat fou substituït per Mathieu, que donà un gir marcadament centralista a la seva política. El nou capitàgeneral Lacy millorà la situació militar, que donà un tomb amb les derrotes de Napoleó davant el generalanglès Wellington i l'esforç que comportà la seva campanya a Rússia. A les corts convocades per la JuntaSuprema de Cadis (setembre del 1810) assistiren 19 diputats catalans. Mentrestant, Napoleó annexà, de fet,Catalunya a França (gener del 1812) i el dividí en quatre departaments, establí el règim civil francès il'administració comuna. Les forces napoleòniques, però, s'anaren replegant durant el 1813, i el govern foureprès pels militars. Retornada per Napoleó la corona espanyola a Ferran VII, els francesos abandonaren elpaís el maig del mateix any. L'ocupació francesa, tanmateix, havia contribuït a la presa de consciènciacol·lectiva: n'és un exemple significatiu l'obra de Josep Pau Ballot, que redactà (el 30 d'agost de 1814) l'epílega la seva Gramàtica i apologia de la llengua catalana.


La història

La fi de l'antic règim.

Ferran VII, per Catalunya, retornà a la Península Ibèrica (22 de març de 1814). Pel maig abolia la Constitucióde Cadis i anul·lava les reformes liberals dutes a terme, instaurant de nou l'absolutisme de l'Antic Règim(1814−20). Aleshores, el liberalisme avançà per la via clandestina, en especial entre la burgesia, fabril icomercial, i entre els grups militars. Al camp, però, on predominava una clerecia tradicional, aparegué unmoviment absolutista, el reialista, alhora oposat al liberalisme i a la centralització. Després del pronunciamentde Riego que inicià el Trienni Liberal, les tropes liberals, manades per Espoz y Mina, no pogueren aturar elsCent Mil Fills de Sant Lluís (abril del 1823), que, enviats per les potències de la Santa Aliança, restablirenFerran VII en la totalitat dels seus drets com a monarca absolut. Barcelona fou l'última plaça a caure en mansdels francesos (novembre del 1823). Restablert per segona vegada l'absolutisme, el rei perseguí els liberals, almateix temps que feia front als reialistes descontents (els malcontents). Aquests es revoltaren al camp i el noucapità general, comte d'Espanya, s'encarregà de la seva repressió i de la persecució dels liberals, instaurant unveritable règim de terror (1827−32). Malalt el rei, i evolucionant el govern cap a formes moderades deliberalisme, s'inicià una política d'atansament als liberals i de vigilància dels voluntaris reialistes, que, des dela mort de Ferran VII, promogueren un nou aixecament, ara en nom del pretendent Carles. Els carlistesconstituïren la Junta Governadora del Principat, mentre, a les ciutats, burgesia, menestralia i proletariat esdecantaven cap al liberalisme.


La història

La revolució burgesa.

Els liberals catalans reberen malament l'Estatut Reial (abril del 1834), de Martínez de la Rosa, carta atorgada,a mig camí entre l'absolutisme i el constitucionalisme. Això i el creixement de la insurrecció carlina llançà el

20

proletariat urbà i la milícia nacional cap a una línia més radical (revolució de juliol de 1835), durant la qualforen cremats un bon nombre de convents. Poc temps després, els fets revolucionaris de Barcelona conduïrena la formació de la Junta Auxiliar Consultiva (10 d'agost de 1835), on predominaven els elements radicals delpartit progressista, i que es transformà en Junta Provisional Superior Governativa del Principat de Catalunya(9 de setembre de 1835), que actuà decisivament contra els carlins. Dissolta aquesta Junta, en arribar aCatalunya el nou capità general Espoz y Mina (21 d'octubre de 1835), hom fundà una Junta d'Armament percontinuar la lluita contra el carlisme. Mort Espoz y Mina, el substituí Ramon de Meer, que afavorídecisivament el partit moderat declarant l'estat de setge a Catalunya (4 de setembre de 1837), ocupantmilitarment Barcelona (14 d'octubre) i desarmant la milícia, de predomini progressista. Meer creà el ConsellSuperior Central de Catalunya (1 d'agost de 1837) per reduir els carlins, que des dels nuclis muntanyencs delsPirineus i del Maestrat amenaçaven seriosament les viles liberals. A la fi del 1839, els carlins havien deixatd'ésser un perill greu a Catalunya. A les eleccions de gener del 1840, els progressistes guanyaren a lesprovíncies de Girona, Lleida i Tarragona i a la ciutat de Barcelona (encara que no a la província). Pronunciatsels progressistes, i arribat el seu cap, Espartero, al poder, amb càrrec de regent, Catalunya visqué una etapad'aldarulls político−socials: l'època de les «bullangues». La classe obrera iniciava, aleshores, la seva etapaassociacionista. A Catalunya la revolució industrial s'havia iniciat als volts del 1832 amb l'aparició de lesprimeres fàbriques amb màquines de vapor, i es consolidava en la dècada dels quaranta, donant a Catalunyauna estructura social ben diferent de l'agrària que predominava a la resta d'Espanya. La burgesia industrial esconvertí en classe dominant i hagué de fer cara a les reivindicacions d'una classe obrera naixent. La indústriacotonera, base de la industrialització, era concentrada a la província de Barcelona. A partir del 1835 escomençà a difondre el socialisme utòpic, per mitjà del sector progressista i, després, democràtic. L'obrerisme,d'altra banda, visqué anys difícils, car només pogué actuar a la llum pública en les etapes de predomini delpartit progressista (1840−43 i 1854−56). Mentrestant, la burgesia industrial s'oposava a la tasca decentralització governativa i a la política lliurecanvista propugnada per Espartero. I el 1840 naixia el partitdemocràtic, que, prenent caràcter republicà, obtenia audiència en el món obrer i entre la petita burgesia. El 13de novembre de 1842 començà a Barcelona un aixecament contra Espartero. Hom organitzà la resistència atravès de juntes populars, suportades per elements del poble (la Patuleia. Tanmateix, Barcelona fou duramentbombardejada des de Montjuïc (3 de desembre) i ocupada per l'exèrcit. L'any següent, però, la revolta contraEspartero reprengué amb força i es barrejà amb l'aixecament Centralista, que s'esdevingué a Catalunya deforma simultànea a altres punts de l'estat espanyol. El moviment centralista (partidari de la creació d'una juntacentral represntant de les diferents juntes revolucionàries), era enemic del centralisme. Hom aconseguí de fercaure Espartero, l'enderrocament de les muralles de Barcelona i el restabliment de la milícia nacional. Però elnou govern madrileny dissolgué les juntes revolucionàries i desarmà els milicians: a Barcelona, aquestslluitaren contra els militars (setembre del 1843), en l'eixecament de la Jamànicia, i constituïren una JuntaSuprema que reclamava un govern democràtic. Finalment, a mitjan novembre, hom posava fi a la resistència.


La història

De la reacció moderada a la República.

Des del 1843 i fins a la Revolució del 1868, exceptuant el període 1854−56 (el Bienni Progressista), elsmoderats dominaren la política espanyola. El govern assajà de provincianitzar Catalunya, desenvolupant laxarxa administrativa centralista i arraconant el català. Aquesta política centralitzadora provocà eldescontentament popular, que cristal·litzà en la insurrecció 1846−48 (la guerra dels Matiners). Durant el breuperíode en què els progressistes estigueren al poder (a partir del juliol del 1854), a Catalunya es visqué unarebrotada del problema social (conflicte de les selfactines, vaga general del 1855). Tanmateix, bandejats elsprogressistes del poder, el juliol del 1856, l'obrerisme hagué de tornar a la clandestinitat. Hi hagué catalansque s'integraren a la política madrilenya o optaren per la via del ``pronunciamiento'', com Pi i Margall,Figuerola, Prim. Els intents per destronar la reina Isabel II donaren llur fruit al setembre del 1868. Esformaren a tot Catalunya juntes revolucionàries, moltes d'elles de predomini republicà. Tanmateix, amb un

21

acte de força, es constituí a Madrid un govern provisional que ordenà la desaparició de les juntesrevolucionàries i el desarmament de les milícies i els voluntaris. Amb les llibertats democràtiques garantidesen la constitució del 1869 (la primera amb sufragi universal), l'obrerisme es reconstituí mostrant−se favorableal repulicanisme federal fins que, a partir del congrés obrer de Barcelona del 1870, començà a difondre's elpensament anarcosindicalista, de base bakuninista. En aquest congrés es fundà la Primera Internacionalespanyola, partidària del socialisme col·lectivista, de l'apoliticisme i del sindicalisme. El federalisme esconvertí en el corrent ideològic dominant a Catalunya: propugnava la desaparició de l'estat centralista i lacreació d'una sèrie de regions federals que coincidien amb les antigues regions històriques de la PenínsulaIbèrica. Federals i obreristes refusaren la monarquia d'Amadeu I (1870−73), i una volta proclamada la PrimeraRepública (febrer del 1873) es disposaren a ampliar llurs principis. A Catalunya hom sol·licità en diversesocasions la proclamació de l'estat federal, l'Estat Català.


La història

La Restauració.

Quan el general Pavía dissolgué les corts republicanes, el gener del 1874, l'obrerisme retornà a laclandestinitat, mentre el federalisme perdia un bona part de les forces populars que li havien fet costat.Aquesta crisi del federalisme afavorí l'aparició de grups específicament catalanistes. Un ampli sector de lesclasses conservadores evolucionà cap al regionalisme; els sectors de la petita burgesia es consagraren a lareivindicació particularista: el 1882 es creava el Centre Català, del qual el 1887 se separà un grup socialmentmés moderat, dirigit per Guimerà, d'on sortiria la Lliga de Catalunya. A partir del 1890 tingueren lloc lesgrans manifestacions del primer de maig, organitzades per les societats obreres. Les reivindicacions bàsiquesde l'obrerisme (la jornada de 8 hores) no s'aconseguiren, i el 1893 començà una dura etapa de terrorisme(bombes del Liceu, etc), que portà la plana major obrerista al castell de Montjuïc, on tingué lloc un delsprocessos més ressonants de la història del treball. Una nova entitat, la Unió Catalanista, celebrà a Manresa elseu primer congrés, on hom aprovà unes bases, projecte de constitució per a Catalunya (1892). La rebrotadadel particularisme es generalitzà per tot el país i una bona part de la clerecia, abandonant el carlisme,s'integrava en el nou corrent. El Centre Nacional Català, fundat per Prat de la Riba amb els elementsdisconformes amb l'actitud excessivament platònica i apolítica de la Unió Catalanista, es fusionà amb unaentitat creada pels membres de les societats econòmiques (la Unió Regionalista) per constituir la LligaRegionalista (1901), que havia de dominar la vida política catalana fins a la Dictadura de Primo de Rivera. Elrenaixement de Catalunya alarmà algunes autoritats monàrquiques, en connivència amb les quals passà aCatalunya Alejandro Lerroux, que dirigí un moviment de base ciutadana oposat al catalanisme i a l'obrerismeanarcosindicalista. El 1905 es creà Solidaritat Catalana (àmplia coalició on figuraren tots els partits deCatalunya −−excepte el lerrouxista−−), que fou dirigida per la Lliga Regionalista. La Solidaritat obtingué, ales eleccions del 1907, un victòria esclatant, que no pogué aprofitar per les divisions internes en el seu si.


La història

La Mancomunitat.

L'oposició a la guerra del Marroc donà lloc a la Setmana Tràgica (1909), que provocà una virada de la Lligacap a posicions més conservadores. L'estancament de la vida política catalana fou superat per l'actuaciód'Enric Prat de la Riba, que proposà crear un organisme que representés, almenys administrativament, elconjunt de Catalunya. Prat de la Riba visità Canalejas (1911), aleshores cap del govern, per tal de lliurar−li lesbases de constitució d'aquest organisme, la Mancomunitat de Catalunya, que uniria totes quatre diputacionsprovincials. Canalejas féu lleialment costat al projecte a les corts, però circumstàncies adverses n'endarreriren

22

l'aprovació fins a la fi del 1913. El 1914 es constituí la Mancomunitat, amb Prat de la Riba com a president.Durant els anys 1914−17 la tasca de la Mancomunitat fou ingent: ensenyament, carreteres, xarxa telefònica,acció agrària i ramadera, adopció de les Normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans als escritsoficials, etc. Durant aquests anys la Lliga Regionalista dominà el terreny polític, especialment a partir deltriomf electoral del 1914.


La història

De la crisi social a la crisi constitucional.

Catalunya fou el nucli de la segona gran crisi de la monarquia constitucional (juny del 1917). L'encariment delcost de la vida, d'una banda, i, de l'altra, l'expansió industrial promoguda per la Primera Guerra Mundial, aixícom l'exemple de la revolució russa, estimularen un ràpid creixement dels sindicats obrers. Pel julioll'Assemblea de Parlamentaris reunida a Barcelona propugnà una reforma constitucional democràtica i unasolució autonomista al problema català. La UGT i la CNT secundaren aquest moviment amb una vaga generalrevolucionària que fou reprimida per l'exèrcit. La Lliga, després d'haver dirigit el moviment democràticburgès del 1917, pactà amb el règim que volia reformar, i Cambó fou ministre en un govern (1918) de coaliciómonàrquica, presidit per Antoni Maura. Acabada la Primera Guerra Mundial, i fracassada aquesta primeraparticipació ministerial, la Lliga presentà a les corts un projecte d'estatut d'autonomia que fou rebutjat per totsels caps de l'oligarquia política espanyola. A partir del febrer de 1919 començà un periode de vagues i atemptats sindicalistes, que provocà un moviment contraterrorista dels patrons, arribant−se a l'etapa més sagnantde les lluites socials a Barcelona. Durant la llarga repressió del governador Martínez Anido, que perseguí laCNT, Cambó tornà a ésser ministre (1921) d'un altre govern Maura de coalició. A l'acabament del 1920, lafallida del Banc de Barcelona consumà la reculada de la banca catalana davant la forana. La mancad'instruments financers propis per a fer el pas cap a la gran indústria fou un dels principals frens de l'expansiócapitalista catalana. La Mancomunitat de Catalunya no aconseguí del govern central un augment dels seusmigrats recursos, fet que no impedí el desenvolupament d'una important tasca educativa i cultural. Lacol·laboració de la Lliga amb l'oligarquia central produí, el 1922, l'escissió de la minoria d'Acció Catalana,dirigida per un estol d'intel·lectuals de prestigi, i el naixement del grup ultranacionalista d'Estat Català, deFrancesc Macià.


La història

La Dictadura.

La burgesia catalana posà les seves esperances en el cop d'estat del capità general de Catalunya, Miguel Primode Rivera, i hi arrossegà la Lliga Regionalista, confiant que la Dictadura faria net de l'agitació social iconcediria a Catalunya l'estatut d'autonomia que li havien negat els governs constitucionals. La Dictadura(setembre del 1923) restablí l'ordre públic i dissolgué la CNT. El doble terrorisme desaparegué. La UGT, moltfeble a Catalunya, fou tolerada. Les vagues promeses d'autonomia política foren oblidades pel cap del governen fer−se càrrec del poder. La Mancomunitat fou suprimida (1925), i la seva obra, alterada. Des del 1926 esproduí un fet nou en l'ordre político−social: la progressiva confluència de l'oposició obrera i de la catalanista,la direcció de la qual passà de la Lliga de Cambó i de Puig i Cadafalch −−partit cada cop més dretista−− alsgrups nacionalistes i republicans, disposats a dialogar i a negociar amb els anarco−sindicalistes. Caiguda laDictadura, la Lliga entrà per tercer cop en l'últim govern de coalició monárquica, mentre s'organitzaval'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), dirigida per Francesc Macià i Lluís Companys.


23

La història

La Generalitat.

Fou proclamada pacíficament la República Catalana a Barcelona, hores abans que el nou règim s'instaurés aMadrid. Invocant el compromís contret per republicans i socialistes amb els catalanistes en el pacte de SantSebastià (1930), el govern de Madrid convencé Macià que reduís la República Catalana a un govern regionalo Generalitat, fins que les corts constituents aprovessin un estatut d'autonomia. Tot i la part de tributs quel'estat cedí el 1932 a la Generalitat, ensems amb el traspàs dels serveis d'instrucció, obres públiques, treball,agricultura, justícia i ordre públic, el pressupost del nou govern autònom no permetia una política eficaç dereactivació i transformació econòmica, bé que possibilitava una reconstrucció eficient dels serveis públics isobretot l'escola. La poesia catalana i, en menor grau, la novel·la, tingueren una segona i més cosmopolitarenaixença; la publicació de llibres en català experimentà una forta embranzida. La República tingué la dissortd'ésser instaurada al mateix temps de la gran depressió econòmica mundial del 1929, i així quedà dificultadala realització del programa republicà de reforma social gradual alhora que s'excitava la impaciència de laclasse obrera. Això explica, en part, que els anarquistes més irreductibles s'emparessin del poder dins la CNTcatalana i que s'efectuessin tres intents d'insurrecció. Al novembre del 1933 les dretes assoliren a Espanya untriomf electoral que facilità la reacció d'empresaris i terratinents contra les moderades reformes de la primeraetapa republicana. Des d'aleshores, les relacions entre el govern de la Generalitat i el de la República esdeterioraren progressivament en seguir governant a Catalunya el centre−esquerra, mentre a Madrid governavala dreta. La feblesa del marxisme a Catalunya contrastava amb la seva força a d'altres nuclis industrialitzats del'estat i d'Europa. El caire burocràtic i centralista del socialisme espanyol havia contribuït al seu fracàs entreels obrers de Catalunya. La primera reforma social votada pel parlament català fou la llei de Contractes deConreu, que fixava el tipus de renda i garantia la l'accés de l'arrendatari a la propietat de la terra que conreava,però la Lliga va aconseguir que fos anul·lada. La sentència i els pressuposts jurídics en què recolzavaminimitzaven l'autonomia de Catalunya i reduïen el text de l'Estatut a paper mullat. Les negociacions vancontinuar però hom temia que a l'octubre següent aconseguís el poder la CEDA, partit centralista i moltconservador, dirigit per Gil Robles, que feia costat als propietaris agraris catalans més intransigents ipropugnava l'anul·lació de bona part de l'obra del primer bienni republicà. Això impulsà els partits obreristes iles centrals sindicals a superar llurs divisions i a signar el pacte de l' Aliança Obrera. Però només a Astúries esconstituí un veritable front obrer. A Catalunya el moviment era prou important per a pressionar damuntl'Esquerra governant a la Generalitat, alhora que li prestava, però, el seu suport enfront de les dretesespanyoles. Per primera vegada la causa de la igualtat social anava clarament lligada a la defensa del'autonomia catalana. Al principi de l'octubre del 1934 es produí l'alarma entre les esquerres davant l'entradade tres ministres de la CEDA en un govern presidit pel radical Lerroux. El 5 d'octubre hom declarà la vagageneral i Companys, president de la Generalitat, i el seu govern improvisaren, amb mitjans insuficients iinsegurs, un alçament, i proclamaren una república federal. La revolta fou fàcilment reprimida pel generalBatet, que empresonà el govern de la Generalitat. Des de l'octubre del 1934 fins al febrer del 1936, Catalunyafou privada del seu Estatut d'Autonomia. Les reformes del període 1931−33 foren violades, minimitzades oanul·lades sota el govern radical−cedista. La victòria del front popular a les eleccions (febrer del 1936) obrí unturbulent període pre−revolucionari a Madrid i a la meitat sud de l'estat. En comparació amb l'onada deterrorisme de dreta i d'esquerra que hom patia a Madrid i a altres llocs de l'estat, el clima social i polític catalàera relativament tranquil. La depressió econòmica, però, s'agreujava. Des del 1934 afectà no sols ja laconstrucció i la metal·lúrgia catalanes, sinó també el sector tèxtil, especialment el ram cotoner.


La història

La guerra civil de 1936−39.

El 17 de juliol de 1936 s'alçà l'exèrcit del Marroc, i el 18 ho feren també moltes altres guarnicions de l'estat

24

espanyol. El 19 es lluità a Barcelona, i les forces obreres venceren, amb l'ajut de la policia, les tropesaixecades. Les organitzacions obreres pujaren per primer cop al poder. La supremacia de la CNT i la FAI foutotal. Els anarco−sindicalistes renunciaren, però, a instaurar llur dictadura a Catalunya i crearen el ComitèCentral de Milícies Antifeixistes, amb participació dels dos partits marxistes i àdhuc de l'EsquerraRepublicana, encara que la CNT i la FAI hi predominaven. A la darreria del setembre del 1936 s'inicià elrestabliment de l'estructura estatal republicana, en acceptar els anarquistes de formar part del govern de laGeneralitat per tal d'institucionalitzar les conquestes proletàries. En canvi de llur incorporació a l'estructuraestatal, els anarquistes assoliren d'institucionalitzar la col·lectivització de les empreses industrials importants ila participació dels obrers en la gestió de les altres. Hom intentà d'organitzar, per primera vegada al món, unsistema socialista descentralitzat, evitant, però, la burocratització. El sistema restà deficient, a Catalunya, permanca de la prevista institució financera suprema. A la resta de l'Espanya republicana no es poguégeneralitzar la legislació col·lectivitzadora vigent a Catalunya. El 1937 les tensions polítiques foren mésprofundes a Catalunya que no a la resta de la zona republicana. El Partit Socialista Unificat de Catalunya−−resultat de la fusió dels diferents grups marxistes, amb excepció del POUM−− cresqué rapidíssimament; elmateix succeí amb la UGT, que el 1937 arribà a superar la CNT en el nombre d'afiliats. El descontentamentper l'augment del cost de la vida i pels retrocessos militars republicans contribuí a l'enfrontament sagnant delmaig del 1937, a Barcelona, entre les masses de la CNT, de la FAI i del POUM, d'un costat, i les forces de lapolicia estatal, el PSUC i l'ERC, de l'altra. El motí, desautoritzat pels caps cenetistes, cessà després de tresdies. Quan, poc després, el cap de govern, el socialista Largo Caballero, es negà a eliminar el POUM i alimitar el poder de la CNT, es trobà en minoria dins el seu consell, i hagué de dimitir juntament amb elsministres de la CNT. El nou govern Negrín obrí una etapa de predomini del PC a València i del PSUC aBarcelona. El POUM fou liquidat, i el seu líder, Andreu Nin, fou assassinat. El cost de la vida es quadruplicàentre el 1936 i el 1938, mentre els salaris només augmentaven dues vegades, com a terme mitjà. La guerra, defet, ja abans de la derrota republicana, ofegà gradualment la revolució. A l'abril del 1938, en una ofensiva, lestropes del general Franco ocuparen Lleida, arribaren al delta de l'Ebre i tallaren les comunicacions terrestresentre Barcelona i València. Des de l'octubre del 1937 el govern Negrín s'havia establert a Barcelona. Entre eljuliol i el novembre del 1938 es produí la batalla de l'Ebre, on restà desfet un gran contingent de l'exèrcitrepublicà. A la darreria del desembre començà un ràpida ofensiva motoritzada de les tropes del general Francosobre Catalunya, i a mitjan febrer del 1939 arribaren a la frontera francesa. Un decret del 1938 havia abolitl'Estatut d'Autonomia de Catalunya.


La història

La vida política sota el franquisme.

Tan bon punt les tropes franquistes ocuparen Catalunya començà una duríssima repressió en tots els sentits ique comportà milers d'execucions sumàries, empresonaments de republicans i nacionalistes en nombre difícilde precisar, i milers d'exiliats, preferentment a França i a l'Amèrica Llatina. L'afusellament del president LluísCompanys (1940) fou sens dubte el cas més notable d'aquesta repressió de primera hora. Les noves autoritats,amb la col·laboració d'un sector de la burgesia catalana, suprimiren per decret totes les institucions polítiques iculturals catalanes tant públiques com privades. L'ús de la llengua catalana fou estrictament prohibit i bandejatde l'ensenyament. Entre els exiliats aviat s'organitzaren nuclis de resistència, com per exemple el ConsellNacional de Catalunya (1939); d'altra banda es formaren guerrilles antifranquistes a les comarquespirinenques i a les ciutats principals. Les guerriles anaren minvant l'activitat, bé que aquesta s'allargà fins el1960 aproximadament. La Segona Guerra Mundial empitjorà molt la situació dels nombrosos exiliats catalansa l'estat francès i a l'Europa central, els quals hagueren de tornar a fugir, o foren empresonats en campsd'extermini nazis o s'allistaren a les forces de resistència aliades. A poc a poc a l'interior de Catalunyacomençaren a ressorgir cèl·lules d'antics partits i sindicats, en general molt dividits i fragmentats i, no caldir−ho, perseguits severament per la policia franquista. Tanmateix, la tibant situació sòcio−econòmica interiorpermeté èxits com la vaga dels tramvies del 1951. Mentrestant, alguns nuclis d'empresaris vinculats a l'antiga

25

Lliga Catalana maldaren per superar una situació caracteritzada per la desaparició de les organitzacionsespecíficament catalanes i llur assimilació a les estatals. Aquests febles intents no evitaren que tota l'economiacatalana es convertís ràpidament en subsidiària de l'espanyola i que ambdues es fonguessin. Aquest fet espalesà, per exemple, en la banca, que fou absorbida pels grans bancs estatals. Una altra vegada la recuperacióde Catalunya anà lligada fonamentalment a la cultura i a la llengua. La població resistí força bé els programesde castellanització radical, la repressió cultural i àdhuc l'arribada de noves masses d'immigrantscastellanoparlants. Solament els nuclis col·laboracionistes es castellanitzaren voluntàriament. Tanmateix, larecuperació cultural transcorregué sobretot al marge dels organismes públics o oficials. Hom féu cursetssemiclandestins d'iniciació i de perfeccionament de la llengua catalana. Cresqué el nombre de llibres en català,sobretot traduccions de clàssics universals. A partir dels anys cinquanta i especialment dels seixantanasqueren o reaparegueren diverses institucions culturals, com Òmnium Cultural (1961), que molt sovints'hagueren d'aixoplugar en centres i entitats catòlics per tal de poder resistir la repressió oficial . Els premisliteraris també fomentaren el conreu literari i aglutinaren els escriptors. El fenomen de la Nova Cançópopularitzà aquesta recuperació fins a convertir−se en una de les vies reivindicatives populars. Aquestredreçament fet a empentes i rodolons fou sistemàticament obstaculitzat per una implacable persecuciógovernamental, que reprimia tant les llibertats democràtiques com les expressions culturals catalanes. Els fetsdel Palau (1960) i l'afer Galinsoga (1959) palesaren el grau de la resistència nacionalista i la brutalitatrepressiva de les autoritats. La depressió econòmica dels anys quaranta i cinquanta donà pas a una expansióentre el 1960 i el 1973 a remolc de la prosperitat europea. El creixement anàrquic de l'economia es reflectí enl'estructura social (arribada de centenars de milers d'immigrants) i urbana de determinats sectors de Catalunya.Entre el 1962 i el 1964 hi hagué una revifalla dels sindicats clandestins, que rellançaren el moviment obrer; launió entre cristians i comunistes originà el naixement de Comissions Obreres a Catalunya (1964). A la dècadadels anys seixanta començaren a quallar alguns esforços unitaris entre les forces polítiques catalanes. Així, el1966 fou creat el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), protagonista dela Caputxinada. Pocs mesos després naixia la Taula Rodona, primer organisme unitari de les forces polítiques.A la fi del 1960 fou creada la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, i el 1970 sorgíl'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals, Professionals i Artistes de Catalunya. El 1971 nombrosos partitspolítics i forces socials i sindicals fundaren l'Assemblea de Catalunya, que el 1973 absorbí la Taula Rodona.El 1976 fou creada Coordinación Democrática, que connectava tots els organismes unitaris democràticsd'arreu de l'estat, compresos els catalans.


La història

De la transició a l'actualitat.

La mort del general Franco (novembre del 1975) permeté un tomb en el panorama polític català. Tot i que elprimer govern de la monarquia mantingué una actitud repressiva, la vida política saltà al carrer i féu palesa laprofunda crisi econòmica, política i social en què agonitzava el franquisme. Al desembre del 1975 onze partitscatalans formaren el Consell de Forces Polítiques de Catalunya. Jordi Pujol (CDC), en nom de tota l'oposiciócatalana, formà part de la Comissió dels Nou, d'àmbit estatal, que entaulà converses amb el president delgovern espanyol A.Suárez. Aquest intentava d'aigualir altra vegada les reivindicacions nacionalistes, mentreque el Consell i l'Assemblea exigien un poder polític i legislatiu com el que tenia Catalunya el 1932. El fracàsd'aquestes negociacions donà pas al president Josep Tarradellas per a crear al febrer del 1977 un òrganconsultiu i assolir el protagonisme de les negociacions amb Madrid, malgrat les reserves d'alguns partitsnacionalistes. Tot plegat permeté la reconquesta de noves parcel·les culturals i polítiques, que sovint encara esconfonien. L'aparició el 1976 del primer diari en català de la postguerra («Avui») assenyalà un dels momentsàlgids d'aquest moviment cultural. Al mateix temps, a les grans ciutats augmentà la sensibilització davant elsgreus problemes urbanístics, ecològics i de qualitat de la vida. Al llarg dels anys 1976−77 fou celebrat ambgran èxit el Congrés de Cultura Catalana que analitzà l'estat de la cultura catalana i absorbí l'Assemblead'Intel·lectuals. D'altra banda, pel juny del 1977 foren celebrades les primeres eleccions generals on

26

participaren els partits polítics recentment legalitzats (alguns, com ERC, no foren legalitzats fins més tard). ACatalunya obtingueren majoria els partits d'esquerra i els nacionalistes. Tots ells eren autonomistes, bé que engrau i estratègia diferents. La nova classe política dirigent de seguit defensà les aspiracions catalanes basadesen el programa de l'Assemblea de Catalunya. Una gegantina manifestació a Barcelona, l'11 de setembre de1977, subratllà el suport popular a aquest programa. A partir de les eleccions generals (1977) la lluita políticase centrà en la recuperació de la Generalitat com a institució de govern i de l'Estatut d'Autonomia deCatalunya. Diputats i senadors es constituïren en Assemblea de Parlamentaris que a través d'una comissiópermanent engegà les negociacions amb el govern central. Reconeguda finalment per tots la legitimitat delpresident Tarradellas, que no tornà a Barcelona fins l'octubre enmig de l'entusiasme popular, el govern decretàal setembre el restabliment de la Generalitat de Catalunya amb caràcter provisional fins a l'aprovació d'un nouEstatut i sota la presidència de Josep Tarradellas. Poc després començaren els traspassos de competències del'administració central a la pre−autonòmica. L'estiu del 1978 començaren a Sau els treballs per a redactar unprojecte d'estatut nou, diferent del del 1932. Aprovat per l'Assemblea de Parlamentaris, per les Corts Generalsi pel poble català en referèndum l'octubre del 1979, l'Estatut resultant, sensiblement retallat en comparació alprojecte de Sau, entrà en vigor al desembre del mateix any. Al març del 1980 foren celebrades les primereseleccions autonòmiques de la postguerra. Els nacionalistes de la coalició Convergència i Unió (CiU) assolirenla majoria relativa, però un pacte parlamentari entre CiU, CC−UCD i ERC donà suport a un governmonocolor de CiU presidit per Jordi Pujol. Les eleccions autonòmiques del 1984, del 1988 i del 1992 tornarena donar el primer lloc a CiU, aquest cop amb majoria absoluta. La pérdua de la majoria absoluta del PSOE enles eleccions generals del 1993 assenyalà l'inici d'un canvi de relació entre el govern central i el de Catalunya.El suport parlamentari a un PSOE desprestigiat que assegurés l'estabilitat necessària per a governar noméspodia procedir de CiU, per tal com els dos grans partits estatals de l'oposició havien optat per una estratègiad'erosió. CiU decidí, sense entrar en un govern de coalició, donar suport extern al PSOE. D'aquesta manera elgovern català obtenia una notable acceleració de traspassos de competències pendents (especialment eldesplegament de la policia autonòmica) i la cessió del 15% de l'IRPF. D'altra banda, Catalunya no fou aliena al'onada de presumptes casos de corrupció ocorreguts durant aquest període a tot l'estat. Així, el 1994 lesacusacions al conseller J.M.Culell en provocaren la dimissió, si bé desprès quedà demostrada la manca deproves, i el 1994 el financer Javier de la Rosa fou processat per frau. Les eleccions autonòmiques delnovembre del 1995 donaren un nou tombant a la situació política catalana per la pèrdua de majoria absoluta deCiU al Parlament. Jordi Pujol i CiU continuaren governant en solitari a l'espera de l'evolució posterior a leseleccions generals anticipades del març del 1996, per a establir pactes de govern. El PP guanyà les eleccions i,després de llargues negociacions, CiU donà suport al PP i a José María Aznar. Tot i que al setembre del 1996Aleix Vidal−Quadras deixà la presidència del PP català, A.Fernández Díaz, que el substituí, es mostrà moltcrític davant la possibilitat de reforma de la llei de Normalització Lingüística. Pel que fa al PSC, RaimonObiols abandonà el càrrec de primer secretari, que passà a mans de Narcís Serra. Iniciativa per Catalunya(formació que heredà el capital política del PSUC), patí una greu crisi interna que provocà la sortida delspartidaris d'una unitat ideològica i d'acció amb Izquierda Unida (l'antic soci electoral a nivell estatald'Iniciativa). Dins ERC augmentà la crisi interna, que desembocà a l'octubre del 1996 en la sortida d'ÀngelColom i Pilar Rahola, els quals crearen el Partit per la Independència (PI). En 1997, els governs català iespanyol arribaren a un acord per al traspàs de competències de l'INEM, segons el qual la Generalitat deCatalunya passava a controlar el seguiment dels desocupats i adquiria la responsabilitat de la formació i lessubvencions. El 30 de desembre del 1997, el Parlament de Catalunya aprobà la nova Llei de PolíticaLingüística que aportà canvis en sectors com el del món del dret, de l'etiquetatge o del cinema.

1

25

27

Documents

Catalunya La Història La Història La Prehistòria