Classificació postmoderna? Bloc 2

DSM-V: Una classificació postmoderna?

Bloc 2: Llenguatge, ciència, saber, poder

Jaume Autonell

Bloc 2

Llenguatge, ciència, saber, poder

L. Wittgenstein: Jocs de llenguatge

L. Wittgenstein:Jocs de llenguatge

El primer Wittgenstein en el Tractatus logico-philosophicus va caracteritzar la proposició com una figura pictòrica dels fets. El llenguatge seria com una espècie de mapa de la realitat.

El segon Wittgenstein diu que el significat de les paraules o les oracions esta conformat per el seu us. Lo fonamental del llenguatge es la manera d’usar-lo. Quan busquem el significat d’una paraula no el trobarem en un objecte al que representa sinó estudiant la diversitat de les seves funcions en els diferents contexts on es usada


Els jocs de llenguatge (JL) son maneres més simples d’usar els signes que les que fem servir en el nostre extraordinàriament complicat llenguatge natural. Els jocs de llenguatge son múltiples e innumerables. Son un“mini-llenguatge” circunscrit a determinades aplicacions. Un JL pot formar part d’un llenguatge més complicat o pot estar tancat en ell mateix.

Un joc de llenguatge podria ser comparable a un sistema de rodes engranades entre elles i amb la realitat (i amb altres JL)


Un JL posa de relleu la connexió entre la parla del llenguatge i les activitats no lingüístiques; es una totalitat formada per el llenguatge i les accions amb les que esta entreteixit. Un nom funciona com a nom només en el context d’un sistema d’activitats llingüístiques i no llingüístiques articulades. La parla del llenguatge es una activitat comunal, és part integrant d’una forma de vida en comunitat.

El llenguatge seria com una ciutat antiga: un laberint de carrerons i places, de cases velles i noves, i cases amb construccions afegides

en diverses èpoques; i això voltat de molts ravals amb carrers rectes i regulars i amb cases uniformes

Jocs de llenguatge: Alguns exemples

Wittgenstein posa alguns exemples de jocs de llenguatge al paràgref 23 de la primera part “d’Investigacions filosòfiques”.

- Ordenar i actuar segons les ordres- Descriure un objecte per l’aspecte o amidant-lo- Fabricar un objecte seguint una descripció (dibuix)- Informar d’un esdeveniment- Fer conjectures sobre l’esdeveniment- Establir i provar una hipòtesi- Exposar el resultats d’un experiment amb taules i diagrames- Inventar una història i llegirla- Fer teatre- Cantar corrandes- Endevinar enigmes- Fer un acudit; contarlo- Solucionar un exemple de càlcul aplicat- Traduir d’una llengua a una altra- Demanar, agrair, renegar, saludar, pregar

Jocs de llenguatge i comunitat

El aprenentatge dels jocs de llenguatge (JL) es produeix en l’entorn comunitari (complexa interacció d’activitats i interessos) dels conceptes (fluexen i fluctuen) on l’acord es fonamental. Acord no sobre opinions sino sobre pautes d’acció.

La significació té caràcter social amb possibilitats múltiples de conceptualizació; així la comprensió del llenguatge s’articula dins de la comunitat. Entre els diferents JL hi ha simil·lituts, “aires de família”

Comprendre un llenguatge es dominar una tècnica, conèixer les regles que regeixen els diferents usos amb els que es

parla el llenguatge i familiaritat amb el contexte.

Jocs de llenguatge, comunitats, formes de vida

El llenguatge es una trama integrada en formes de vida (accions, necessitats, interessos,...) i governada per regles.

El sistema de conviccions bàsiques i d’imatges del mon acordades per una comunitat pot canviar. Quan canvien els JL canvien els conceptes i amb aquests els significats de les paraules.

Podem inventar llenguatges com a instruments per propòsits concrets (ciència, ética,...)

Jocs de llenguatge, conceptes i aires de família

Els conceptes no remeten a una significació universal ni a una essència. Dos membres de l’extensió d’un concepte poden tenir molt en comú i altres poc en comú però pertànyer a la mateixa família (“aires de família”).El significat es el paper /funció de una paraula en un JLLes paraules son eines que operen en el mon. Comprendre un llenguatge es dominar una tècnica, conèixer les regles per les que es parla el llenguatge. Regles que regeixen diferents usos i suposen familiaritat amb el context.

Jocs de llenguatge: Escritura mesopotàmica, escritura cuneiforme

Font: Pubblicato in Arte e cultura, storia

http://www.funsci.com/fun3_it/scrittura/tav.htm

Wittgenstein: Jocs de llenguatgeBibliografia

- Kenny A. Wittgenstein. Alianza Universidad. 1995

- Wittgenstein L. Investigacions filosòfiques. Laia. 1983

- Wittgenstein L. Lecciones y conversaciones sobre estética, psicología y creencia religiosa. Paidós. 1996

TS Kuhn

Paradigmes, comunitats, valors

TS Kuhn: Paradigmes, comunitats, valors

A la primera edició de “La estructura de las revoluciones científicas” (ERC)(1962) Kuhn defineix els conceptes de paradigma, comunitat científica, ciència normal, crisi, ciència extraordinària i revolució científica de manera molt interrelacionada i en alguns casos circular.Ciència normal. Pràctiques basades en coneixements i realitzacions científiques que formen el fonament acceptat per la comunitat científica i la seva activitat produeix nous coneixements de forma acumulativa. Els científics es dediquen a solucionar enigmes o problemes que es poden resoldre en el si del paradigma. Ampliant i perfeccionant l’aplicació del aparell teòric-conceptual a l’experiència i polint i ajustant la base teòrica

Paradigma. Constel·lació d’acords de grup. Tots els usos (patró teòric / pràctic) compartits per un grup científic en una determinada època. Conjunt de supòsits compartits per una comunitat i que guien la seva recerca habitual.

Comunitat científica. Grup de científics que comparteixen un paradigma que determina les lleis, instruments i la selecció de problemes científics acceptats pel grup


Crisi. Suposa el qüestionament dels supòsits que guiaven la recerca i es comencen a discutir els fonaments científics acceptats fins ara. Abandó de la ciència normal i l’entrada en una fase de ciència extraordinària

Anomalia. Experiències que no encaixen en l’aparell teòric. Assimilació d’un fet nou inexplicable en un paradigma que no es pot resoldre afegint un nou coneixement. Descobriments que no poden acomodar se dins dels conceptes que son habituals en la tradició d’una disciplina científica Implica una crisi de paradigma més que una adició de nous coneixements


Ciència extraordinària o revolucionària. Proliferació de teories rivals per explicar les anomalies. Ciència normal es la basada en un paradigma i la ciència extraordinària és la transició d’un paradigma a un altre.

Revolució científica. Substitució d’un paradigma per un de nou basat en la reconstrucció del camp de coneixement amb canvis en el univers de discurs dels diferents conceptes i en la visió del mon dels científics

Incommensurabilitat. Els paradigmes nous i antics son intraduïbles entre si. No es pot demostrar la superiorat d’un paradigma sobre l’altre.

En el postscriptum de ERC (1969) i a Segons pensaments sobre paradigmes (1977) defineix amb més precisió els conceptes de paradigma i comunitat científica.

Comunitat científica. Practicants d’una mateixa especialitat científica.Paradigma (en el sentit usat en la primera edició de ERC) canvia el nom per el de matriu disciplinar i agafa una significació més precisa

Matriu disciplinar. Completa constel·lació de creences, valors, tècniques,... i tots els compromisos compartits per una comunitat científica. Una matriu disciplinar esta formada per: • Generalitzacions simbòliques ( vocabulari, símbols i expressions formals d’una disciplina científica), • Models. Representacions estructurades de determinats aspectes de la realitat en el marc de una teoria. Una teoria construeix models com aplicacions per interpretar les dades en el seu camp d’estudi• Paradigma. El concepte s’usarà a partir d’ara com a sinònim d’exemplar i fa referència

a realitzacions científiques universalment reconegudes que proporcionen models de problemes i solucions a una comunitat científica.

Aquests problemes i les seves solucions son considerats nuclears en les teories o subteories d’una disciplina científica. Els exemplars compartits per el grup de científics son la clau del acord d’una comunitat científica



Valors epistèmics

•Precisió. Acord demostrat amb experiments i observacionsexistents. Capacitat d’explicació i predicció. Concordança quantitativa i qualitativa

•Coherència. Interna, de la teoria i externa, amb el conjunt d’altres teories i coneixements científics•Amplitud. L’extensió de l’aplicació de les consecuències de la teoria va més enllà de l’esperada amb les observacions i subteories inicials•Simplicitat. Explicar i predir amb la mínima complexitat .•Fecunditat. Revelar fenòmens o relacions nous no observats abans amb altres teories o subteories


Valors no epistèmicsEn una nota a peu de pag.(capítol XIII de “La tensión esencial”) Kuhndiu que el entorn (ideològic, intel·lectual o econòmic) afectasistemàticament el sistema de valors dels grups de científics. Posa el exemple de determinats ambients nacionals per justificar per que es van produir determinades innovacions (romanticisme Alemany sobre el principi de conservació de l’energia o la revolució industrial a Anglaterra sobre el darwinisme).

Queda obert el tema de l’influència de valors econòmics.


Revolucions científiques. Conceptes clau:

• La taxonomia dels objectes d’un camp d’estudi esta derivada empíricament i es materialitza en el llenguatge científic, determinant un àmbit semàntic propi i una xarxa de significacions interrelacionades. •La comunicació entre partidaris de teories rivals es parcial. Distorsió del llenguatge científic que prèviament no era problemàtic. Investigadors de comunitats diferents recullen (registren) dades diferents davant el mateix estímul. Els fets depenen de la teoria•No es poden contrastar semànticament dues teories rivals. Son inconmensurables.•La transferència d’un investigador de una teoria T’ a una teoria rival T’’ es una conversió i no una elecció.•El progrés de les ciències es produeix per acumulació de coneixements en una mateixa teoria i per el canvi de teoria (elecció d’una nova teoria per la comunitat científica)


Revolucions científiques. Resum:

1 Holisme. Reestructuració global de la connexió dels termes observacionals i teòrics amb la realitat. Els canvis no son una acumulació de nous coneixements / descobriments sinó que afecten l’estructura global d’un conjunt de teories o subteories interrelacionades. La teoria científica es un tot i cada una de les seves parts adquireix significació en relació amb les altres2 Canvi de significat. Canvi de les categories taxonòmiques que son el requisit per les descripcions i generalitzacions científiques. Reajustament dels criteris rellevants per la categorització i en que els objectes son distribuïts entre les categories3 Canvi essencial en les pautes de les analogies, metàfores o models en la noció de lo que es semblant i que es diferent. Implica el canvi en l’ontologia dels objectes d’estudi d’una disciplina científica (1981)

El progrés de la ciència

Font: http://www.espirito.com.br/portal/artigos/diversos/ciencia/filosofia-da-ciencia-3.html

TS KuhnBibliografia

- Kuhn TS. La estructura de las revoluciones científicas. FCE. 1975

- Kuhn TS. Algo más sobre los paradigmas. Cap XII. A: La tensiónesencial. FCE. 1982.

- Kuhn TS. Objetividad, juicios de valor y elección de teoría. Cap XIII. A: La tensión esencial. FCE. 1982

- Kuhn TS. ¿Qué son las revoluciones científicas?. Altaia. 1994

M. Foucault

Arqueologia del saber, genealogia del poder

M. Foucault: Arqueologia del saber

A “Las palabras i las cosas” Foucault explica l’organització dels sabers a les diferents époques partir del concepte Epistème

Epistème = Conjunt de regles de la formació dels diferents sabers (llingüistica, matemàtiques, biologia,...), que en cada época mantenen isomorfismes entre si. Coordenades que mantenen una matriu comú entre els sabers d’una mateixa época. El canvi d’epistème implica un canvi en la formació conceptual dels objectes d’estudi científic i en la metodologia científica


Epistème renaixentista- El concepte bàsic es la semblança. Els signes estan incorporats a les coses, son la seva marca. Hi ha una mescla de les paraules amb les coses. Les descripcions barretjen lo observat, amb lo llegit, amb la faula i el mite.

Don Quijote es va enfrontar amb aquesta epistème

Representació renaixentista: “Les set arts

lliberals” S. Boticelli, 1484

Representació Renaixentista: “La placenta del univers”. H. Bosch,

cap a1505


Epistème clàssica- Separa les paraules i les coses que estaven juntes a la representació renaixentista. Les paraules denominen lo observat. Les coses tenen un llaç semàntic amb la seva significació. El sentit privilegiat es la vista. La figura de coneixement és la classificació, ressaltant identitats i diferències

Representació clássica: Caravaggio: L’inspiració de Sant Mateu, 1602

Representació clássica:Las Meninas, Velázquez, 1656


Epistème moderna- El llenguatge torna sobre l’interior de les coses en comptes de representar el seu exterior. L’estudi de la producció substitueix el del intercanvi i del dinerL’examen del organisme (estructura interna dels éssers vius) preval sobre l’establiment de caràcters taxonòmics (dominants en la representació clàssica). Emergeixen les ciències humanes (sociologia, psicologia, antropologia,...) en torn a la biologia, economia, i la lingüística

“Representació moderna: “Un parell de botes”. V. Van Gogh 1886

Representació moderna: E. Schiele “Sitzender Männerakt”, 1910

Representació moderna: M. van der Rohe Pavelló alemany. Exposició Universal.

Barcelona, 1929

Representació Moderna: “Tiempos Modernos”, Chaplin

Representació moderna: Marilyn llegint Ulises de Joyce

M. Foucault: Genealogia del poder

Camp discursiu = Jocs d’institucions en la regulació del discurs (científic, ideològic, filosòfic). Aquest joc entre institucions determina la Política General de la Veritat de cada societat

Genealogia del poder- Estudia el dispositiu d’interacció de pràctiques discursives i extradiscursives. L’imbricació de la Matriu jurídico –política amb la Matriu saber - poder


Genealogia.- forma de història que investiga la constitució de sabers, de dominis de coneixement, de discursos, de constitució d’objectes d’estudi científic a partir de la trama històrica on es contemplen les relacions de poder i d’interessos i desenvolupament d’estratègies juntament amb les instrumentals i metodològiques.

Els objectes científics es constitueixen a partir de xarxes històriques

La constitució dels objectes científics propis de les ciències humanes estan estretament lligats a als sabers de les ciències jurídiques i al desenvolupament de disciplines enfocades a la normativitat social


El poder no produeix ideologies sinó mecanismes de producció i catalogació del saber. No es purament repressiu, sinó que produeix lo real a través de la transformació dels subjectes (“ polítiques i estratègies de normalització”)

El poder es una xarxa productiva: produeix plaer, saber, discursos, i travessa tot el camp social .

No esta localitzat en el Estat, és una microfísica. No és una propietat és una estratègia.


La modificació de regles de formació d’enunciats que son acceptats com a vertaders científicament no és nomes un canvi de continguts (canviar una teoria per una altre), ni una alteració de la forma teòrica (canvi de paradigma) sinó un problema de regim, de política global de gestió dels enunciats científics.

No es un problema de quin es el poder que pesa des de el exterior sobre la ciència sinó dels efectes de poder que circulen entre els enunciats científics.


Estudiar els efectes de poder en els enunciats científics en els següents àmbits:

1 En la forma del discurs científic (fonamentació teòrica, metodologia, instrumentació, valors epistèmics) i en les institucions que el produeixen2 En la necessitat de veritat (coneixement científic i tècnic) tant per la producció econòmica com per el poder polític3 En la difusió i consum del saber científic (educació i informació)4 En el control , no exclusiu però si dominant, de la producció i distribució del coneixement per grans aparells institucionals, econòmics i polítics ( universitat, industria, mitjants de comunicació, fundacions,...)

Panòptic de Bentham

M. Foucault: Bibliografia

Foucault M. Las palabras y las cosas. Siglo XXI. 6ª ed. 1974

Foucault M. Arqueología del saber. Siglo XXI. 19º ed. 1999

Foucault M. Vigilar y castigar. Siglo XXI. 7ª ed. 1982

Foucault M. Microfísica del poder. Las ediciones de La Piqueta. 3ª ed. 1992.

Postmodernitat

PostmodernitatLyotard: Legitimació del saber científic

La ciència és un Joc de Llenguatge amb algunes característiques:

•És un llenguatge denotatiu on el criteri d’acceptació d’un enunciat és el seu valor de veritat•Es un JL aïllat dels altres. Dona lloc a l’exercici d’una professió (científics) i a l’aparició d’institucions (Societats científiques, Fundacions, Departaments universitaris,...)•La competència requerida és refereix nomes al enunciador (científic / investigador) que esta acceptat com a competent per la comunitat científica•Els enunciats son falsables, l’ informació que contenen sempre és refutable per argumentacions i proves

PosmodernitatLyotard: Legitimació del saber científic

En la modernitat hi ha hagut dos grans tradicions ( “metanarracions” segons Lyotard) que legitimaven la ciència:

A- El Idealisme Alemany. Legitima el saber científic restituint l’unitat de totes les ciències particulars com a moments en el devenir de l’Idea Absoluta, concebint una totalitat que inclou les ciències empíriques, les étiques i les espirituals. La filosofía especulativa es constitueix així com a saber dels sabers basant-se en un metaprincipi: la realització de la Vida (Fichte) o del Esperit (Dialèctica de Hegel). Aquesta visió va inspirar la creació de la Universitat alemanya moderna. En aquesta tradició s’inscriu el discurs hermenéutic

B- Filosofia de l’emancipació. La Ilustració. El saber es legitima per la seva contribució a l’emancipació de l’humanitat. Així, la funció del saber científic és fonamentar (circunscribint lo que es realitzable a partir del coneixement de la realitat) el saber pràctic per contribuir al progrés i la llibertat de l’humanitat. La reforma napoleònica del enseyament a França s’inspira en aquesta concepció . Aquesta tradició filosòfica l’ha continuat l’Escola de Francfort (darrerament J.Habermas)

PosmodernitatLyotard: Legitimació del saber científic

Durant el segle XX el Llenguatge Universal (metanarratives) es reemplaçat per pluralitat de sistemes formals (cada ciència determina conjunts d’enunciats denotatius específics i regles de formalització pròpies) que s’organitzen com Llenguatges Artificials:

A- Estructura formal de les teories i lleis científiques: símbols (vocabulari / terminòloga que conforma la semàntica)), enunciats formalment correctes (sintaxi), definició de les operacions que estan permeses (axiomàtica)

Requisits exigits a la Sintaxi d’un sistema formal-Consistència. Un enunciat i la seva no poden ser simultàniament veritat en el sistema. Un sistema no consistent respecte de la negació admetria paradoxes-Completut sintàctica. Dona resposta a totes les preguntes formulables en el seu llenguatge. Tots els problemes plantejats en un sistema formal son decidibles- Decidibilitat Procediment per determinar si una proposició pertany o no al sistema

B- Administració proves: Acceptació d’un enunciat científic a través de la constatació d’un fet accessible per l’observació i/o experimentació. L’administració de proves és un procediment basat en regles metodològiques i els mitjans tècnics disponibles


Amb el increment del creixement econòmic, les noves aportacions de la lògica i la lingüística i el rapidíssim desenvolupament de la técnica i les tecnologies determinen noves estratègies per a la legitimació del saber científic.

A- En l’àmbit de l’estructura formal de les ciències A.1 Per descriure els Llenguatges Artificials utilitzem el Llenguatge Natural que es universal però no consistent respecte a la negació (admet paradoxes) . A.2 El teorema de Gödel demostra que hi ha proposicions no demostrables ni refutables dins el sistema aritmètic. Això és generalitzable a altres sistemes formals lo que implica la incompletut i indecidibilitat en els formalismes.

B- En l’administració de proves. La fusió de les tècniques i les ciències en l’enorme aparell de les tecnociències fa que el criteri tècnic s'introdueixi massivament en el saber científic i implica que la performativitat passi a ser el criteri de legitimació del saber científic. La performativitat té com a referents l'eficàcia, l’optimització de les aplicacions dels resultats científics, l’operativitat técnica eficaç. En definitiva: el rendiment tecnològic i operatiu. La ciència es legitima, doncs, per la seva eficàcia /eficiència. Les tecnociències passen a ser forces productives directes. Es produeix l'unió de la técnica (les tecnociències) amb el benefici i la consegüent equació entre riquesa, eficiència i veritat. No hi ha riquesa sense técnica ni técnica sense riquesa.


• Inclusió en el si del mateix discurs científic de les regles que en defineixen la seva validesa, les metaprescripcions (pressupostos) que fonamenten la validesa dels enunciats científics. Aquestes metaprescripcions no es poden demostrar i son objecte de consens (revisable) entre els científics.

• Amb la mecànica quántica i la microfísica es produeix el canvi de la concepció determinista de les ciències per una de probabilista. La incertesa es consubstancial a la estructura i dinàmica de la matèria objecte d’estudi.

• Les teories científiques es configuren com estudi d’inestabilitats per exemple; la teoria dels fractals (B. Mandelbrot ) o la teoria de les catàstrofes (R. Thom). Les conseqüències que s’en deriven determinen un canvi en la naturalesa (i estatut) del saber científic: el treball científic es torna interdisciplinari, l’eina per la recerca son les bases de dades, es produeixen noves relacions de les institucions científiques amb la societat.

• El Joc de Llenguatge de la ciència es torna heteromòrfic, el consens ha de ser local (circumscrit a cada camp de d'investigació). El consens representa un estat de la discussió i no un fi en si mateix, la ciència és un sistema obert que permet jugades noves que és legitimen per el fet d’obrir pas a noves idees

PostmodernitatDerrida: Deconstrucció

Desfer, descomposar, des-sedimentar estructures filosòfiques, lingüístiques, socioinstitucionals, polítiques i culturals

Desestructurar, descomposar o dislocar les estructures de l’arquitectura conceptual d’un sistema o d’una seqüència històrica

Des-sedimentar o deconstituir els estrates de sentit que oculten la constitució genètica d’un procés de significació sota l’objectivitat constituïda


Es tracta de comprendre com estava construir un conjunt, estructura o sistema i reconstruir-lo. En tots els casos requereix una atenció constructiva per reconstruir lo deconstruït

La deconstrucció no és un mètode (en un sentit procedimental o tècnic), encara que en molts casos s’hagi utilitzat així . No és un mètode ni tampoc un objectiu. Sinó una manera de posar entre parèntesi els apriorismes conceptuals del saber i la tradició.


La deconstrucció ens posa en alerta davant la creença de que el mon és senzill i és pot conèixer amb certesa. Implica una dissolució radical de les veritats absolutes, una reflexió sense fi.

La deconstrucció s’ha utilitzat en els debats filosòfics però també en la teoria i història lideraria, en l’estètica, les ciències humanes, el psicoanàlisi, les ciències del llenguatge, la teoria de la traducció, l’anàlisi d’institucions, la reflexió política, la teologia i la cuina.

Representació postmoderna: “Sabates de pols de diamant”. A. Warhol,

Representació postmoderna: “Giorgione a Felanitx”. M. Barceló, 1984

Representació postmoderna:Ca’n Frank Gehry. Santa Mònica (California),

1971

Representació postmoderna: Sex Pistols “God save the Qeen”

Representació postmoderna: Toronto Marketing Events

Representació postmoderna: Ferrán Adriá a la Documenta. Kassel, 2007

Postmodernitat: Bibliografia

- Derrida J. La desconstrucción en las fronteras de la filosofía. Paidós. 1989

-Derrida J. La escritura y la diferencia. Anthropos. 2012

-Derrida J. Márgenes de la filosofía. Cátedra. 8ª ed. 2013

-Foster H. (Ed.). La Posmodernidad. Kairos. 7ª ed. 2008.

-Lyotard J.F. La condición posmoderna. Cátedra. 5ª ed. 1994.

- Lyotard J. F. La posmodernidad (explicada a los niños). Gedisa.1995

Annex 1: Ciència ateòrica?

Annex 1: Ciència ateòrica?• La ciència empírica no pretén descriure casos particulars sinó que

cerca principis generals que permetin l’explicació i la predicció. El coneixement científic ha de tenir abast empíric lo que implica establir criteris clars d’aplicació. Però també es important l’abast sistemàtic que suposa l' interrelació de significats entre els diferents conceptes científics.• Les teories empíriques estan constituïdes per: Vocabulari formal

(llenguatge o instruments formals en que és formula la teoria),Vocabulari observacional (enunciats dels fenòmens directament observables) i Vocabulari teòric (entitats, propietats i relacions no directament observables)

• Així es distingeixen tres classes d’enunciats:- Enunciats teòrics- Enunciats observacionals- Regles de correspondència: Connecten els enunciats

observacionals amb els teòrics

Annex 1: Ciència ateòrica?Els emipiristes lògics, els positivistes lògics i els neopositiviss es qüestionen la legitimitat semàntica dels termes teòrics i conclouen, clàssicament, que els termes teòrics no son substituïbles per definicions explícites a partir de termes observacionals. Tenen vida pròpia a partir de dos vies: a- La seva connexió amb altres termes teòrics i b- la connexió amb les regles de correspondènciaDos procediments que proposen eliminar els termes teòrics:A- Eliminabilitat de Ramsey: Postula que hi ha una teoria sense termes teòrics que té el mateix contingut de coneixement empíric que la que en té. Introduint determinades variables no teòriques en substitució dels termes teòrics aconsegueix eliminar els termes teòrics, però no elimina les entitats teòriques; nomes elimina les maneres usuals de nombrar les entitats teòriquesB- Eliminabilitat de Craig: Postula que una teoria que nomes utilitzi termes observacionals pot substituir una teoria empírica que contingui termes teòrics. Però això nomes és possible a posterioiri, un cop ja tenim la teoria original amb termes teòrics, per lo que la teoria observacional substituta no té cap valor heurístic o metodològic efectius. A més, aquesta teoria purament observacional consisteix sempre en un conjunt infinit, no simplificable, d’axiomes.


Respecte a les relacions teòric / observacional cal destacar tres problemes:

1º- Problema sobre l’estatut ontològic de las entitats teòriques i de les observacionals,

2 º- Problema semàntic en relació a la neutralitat teòrica dels termes observacionals,

3º- Problema metodològic de la suposada naturalesa observacional de la base empírica de les teories científiques

Annex 1: Ciència ateòrica?1º- Problema ontològic de la naturalesa de les entitats teòriques i sobre la distinció entre termes teòrics i observacionals .

Classicament es definia un terme com observacional si estava referit a un fet, cosa o relació directament observable.

Amb l’evolució de les tecnologies i tècniques d’observació (microscopi, accelerador de partícules,…) que involucren en la descripció l’us de termes considerats tradicionalment teòrics es va acceptant la gradació entre observable / teòric i que la relació entre enunciats observacionals i teòrics és fluida.

L’observació directa inclou conceptualització


2º- El problema semàntic de la neutralitat teòrica dels termes observacionals.

Tot informe observacional és una interpretació dels fets. Les teories es construeixen en base a observació de fets i a la vegada els hi donen significat i determinen el que son “fets” per els científics.

L' interpretació d’un enunciat observacional esta condiciona per la teoria i canvia quant canvia la teoria.

Els investigadors defensors de teories rivals pertanyen a mons experiencials diferents (Kuhn)

Annex 1: Ciència ateòrica?3º- Problema metodològic de la naturalesa observacional de la base empírica de contrastació, per el conjunt de les ciències i per cada teoria en particular

En les ciències contemporànies la base empírica (els fenòmens a explicar) per la contrastació d’hipòtesi teòriques quasi mai procedeix de l’observació directe, com pressuposaven els empiristes i els fenomenalistes, sinó que és resultat de l’aplicació d’instrumentació, molt cops altament complexa.

La conceptualització dels enunciats empírics deriva per una banda de les estructures cognitives comunes a tota l’espècie humana i per l’altre de conceptes de molt baix nivell teòric (Hempel els anomena preteòrics) i estan descrits en un vocabulari introduït en el context d’una teoria a la que anem a contrastar (el contingut teòric d’un concepte empíric és relatiu a una teoria i no a altres)

Els termes teòrics son prou independents del empírics, no denoten entitats observables sinó que provenen de l’elaboració sistemàtica de la teoria i els models teòrics, lo que permet la contrastació de les teories en base empírica sense que sigui un procés d’autojusficació

“Quadrat negre”. K. Malevich, 1923-29

Annex I: Ciència ateòrica?: Bibliografia

- Díez J.A., Moulines C.U. Fundamentos de filosofía de la ciencia. Ariel. 1997.

Annex II: Operacionalisme

Annex II: OperacionalismeUn dels problemes de les teories científiques es determinar com es definiran els termes teòrics quant han de tenir un significat empíric.L’operacionalisme, introduït per Brigman al 1928 , proposa que les definicions siguin les operacions de mesura o de tests que determinen l’obtenció de dades o magnituds. Defineix la significació com la correspondència d’un enunciat amb l’operació o conjunt d’operacions que determinen la dada o magnitud en qüestió. El concepte (terme teòric) és sinònim del corresponent conjunt d‘operacions.Es requereix una definició precisa d’operació

Annex II: Operacionalisme.Per K. Popper totes les mesures pressuposen teories. No hi ha operació que pugui ser descrita sense termes teòrics. Si el significat d’un terme (definit operacionalment) es veu ampliat per l’evolució de la ciència es necessitaria introduir una nova operació per definir-lo i així el concepte es modificaria. La definició a partir d’operacions no és vàlida en les teories científiques

Per C. G. Hempel, les construccions teòriques utilitzades en ciència s'introdueixen com a sistema, i no a partir de significats individuals, donant al sistema una interpretació experimental que dota de significat empíric a la construcció teòrica. Els conceptes son nodes d’una xarxa d’interrelacions sistemàtiques on els fils de connexió son les lleis i els principis. En aquesta concepció l’operacionalisme té aplicacions limitades, útils nomes en situacions molt circumscrites en contexts molt especificats

Annex II: OperacionalismePer els filòsofs de la ciència estructuralistes (Sneed, Stegmuller, Moulines,...) una teoria científica usualment es refereix a tot un conjunt de Subsistemes que son concebuts com a models de la teoria. a cada Subsistema es pot aplicar un mateix terme teòric. Per comprendre el significat d’un terme hem de considerar que els diferents Subsistemes estan interconnectats per regles específiques de la Teoria de tal manera que la definició i el mètode per amb quedeterminem el contingut empíric d’un terme mantingui una correspondència amb la determinació realitzada en els altres Subsistemes.

Per altra banda la significació d’un terme no dependrà nomes de la multiciplitat de subsistemes (models) on s’aplica sinó de la sevainterrelació amb altres termes bàsics de la teoria. Un terme no es potdefinir de manera aïllada i per tant la definició no pot dependre nomesd’un conjunt d’operacions que li donarien el contingut empíric

Annex II. Operacionalisme

Ja a l’any 1954 H. Marcuse identifica la filosofia operacionalistacom un dels vectors ,com una metonímia podríem dir, centrals de la racionalitat tecnològica que domina el discurs polític i ideològic en les societats industrials avançades o societats de consum, on queden excloses les legitimacions que no es basin en l’eficiència i en el desenvolupament de les tècniques i el augment de la producció i circulació de bens de consum.La societat unidimensional, diu Marcuse, clausura el discurs als valors que no es puguin referir com a eficàcia i productivitat.

Annex II: Operacionalisme

Conclusions:

A- Encara que Hempel en la conferencia a la Associació NorteamericanaDe Psicopatologia de 1959 (veure Bloc 1) havia senyalat la necessitat d’incloure criteris operacionals en les classificacions científiques, a mitjans dels anys 1960’ remarca les limitacions del operacionalisme i explica que les seva utilitat és molt limitada i aplicable nomes en situacions molt circumscrites i contexts curosament definits

B- La “Filosofia operacionalista” com a concepció global de la naturalesa i de la fonamentació de les teories científiques no té validesa

“Els constructors”. F. Leger. 1950

Annex II- Operacionalisme: Bibliografia

- Hempel C.G. Filosofía de la ciencia natural. Alianza Universidad. 1995

- Marcuse H. El hombre unidimensional. Seix Barral. 1971.

-Moulines C.U. Holismo contra operacionalismo. Cap II.3. A: Pluralidad y recursión. Alianza Universidad. 1991

- Popper K. Conjeturas y refutaciones.

Documents

Classificació postmoderna? Bloc 2