Fa molt de temps, entre unes ruïnes al final de l’Arenal, jugaven dues germanes de 8 i 9

anys. Com s’avorrien molt en sa casa, sempre que podien eixien de casa per a

jugar al carrer, però els seus pares sols les hi deixaven estar una estona.

-M’avorrisc– va dir una d’elles mentre sospirava gitada en el sofà.-No ets l’única- va dir l’altra.

-Mamà, podem eixir al carrer?La mare es va apropar a elles i les va mirar.

-Una altra vegada?-Per favor!- van dir les dues xiquetes a la

vegada.-D’acord, però d’açi a uns cinc minuts vos

vull ací.

Les xiquetes van eixir de casa i van començar a jugar com tots els dies. Passat els cinc minuts, van fer camí cap a casa, quan la

germana petita va vore una caixa de color daurat al mig del carrer. La xiqueta va mirar als costats per vore si hi havia algú a qui li

poguera haver caigut la caixa. Com no hi havia ningú, la xiqueta va agafar la caixa i es va apropar a la seua germana, la qual va

obrir la caixa. Dins hi havia un xicotet pardal de plomes roges i pic daurat.

Les xiquetes van parlar d’emportar-se el pardal a la seua

casa, però elles es van adonar que la seua

mare no els deixaria tindre cap animal a

casa, ja fóra gat, got, conill, granota… o en aquest cas, pardal.

Però les xiquetes s’havien encapritxat amb el pardal i van

decidir emportar-se el pardal sense

que la seua mare se n’adonara.

Les xiquetes van arribar a casa, i la major d’elles es va guardar la caixa daurada dins de la jaqueta perquèla mare no se n’adonara. I va donar resultat, la mare no se’n va adonar i les germanes van córrer dins de la seua habitació compartida. La germana major va traure la caixa daurada, i com que no tenien gàbi, van improvisar una caixa amb forats i van cridar el seu germà major.

Les germanes van demanar al seu germà que les ajudara a tenir cura del pardalet sense que la seua mare se n’adonara, a la qual cosa el seu germà va

dir que sí.

Al día següent i sense que la mare se n’adonara, les xiquetes van eixir al carrer amb el seu germà. Primer van comprar una gàbia i recipients per a posar el menjar i l’aigua al pardal. Desprès van anar a una tenda d’animals per a comprar un menjar que s’adaptara a les necessitats del pardal.- Espereu… - Va dir el dependent de la tenda. Dit això, va agafar el pardalet entre les seus mans i el va mirar sorprés.- Què passa? – Va preguntar el germà.El dependent va fer un gest al germà donant-li a entendre que necessitava una estona, quan, de sobte, va eixir de darrere del taulell, va abaixar les finestres i va tancar la tenda. Estic segur de que no sou conscients de com és de meravellos aquest pardal.-Un moment, a vore, el pardal és molt bonic, un dels més bonics que he vist mai, però d’això a ser meravellós.. – Va dir el germà.-No en sou conscients.. Aquest pardalet té uns poders molt -forts. – Va dir el dependent.

Automàticament el germans començaren a riure sense creure el que estaven escoltant. Els dependent va posar els ulls en blanc i va mirar els germans.- Qui es va trobar el pardal?La germana petita va alçar la mà entre rialles dels seus germans.-D’acord. – va dir el dependent. – Ara, agafa -una ploma del pardal i bufa-la pensant un desig.La xiqueta va mirar estranyada al dependent, el qual va continuar intentant que li fera cas. Després de molts intents, la xiqueta li va fer cas. De sobte, davant dels tres germans va apareixer una caixa com per art de màgia amb un llaç groc. El dependent va obrir la caixa.- Xiqueta llépola… - Va dir rient.I dit això, el dependent va traure de la caixa un gelat de magnituds immenses. La xiqueta menuda no donava credit al que els seus ulls contemplaven.- Era aixó el que havies desitjat? – Va preguntar el dependent.La xiqueta va assentir, i els seus germans la van mirar.-Us jure que és veritat.. Fa molt de temps que vull gelat, però la mamà no me’l compra.. I ha sigut aixó el que he desitgat! – Va dir la germana menuda molt contenta.

Després d’una estona, els germans van eixir de la tenda molt contents, pensant en tots els desigs que anaven a demanar a aquest pardal tan meravellós.-Jo demanré el cotxe que sempre he volgut. – Va dir el germà.- Jo, una videoconsola amb tots els jocs del món.. Mai m’avorriré! – Va dir la germana major.Mentres caminaven cap a casa, els germans van vore de lluny una xiqueta caminant sola. La xiqueta portava els cabells despentinants, les robes brutes i esgarradesi no portava sabates. Els germans es van apropar a la xiqueta, la qual plorava desconsoladament.

-Que et passa? – Va preguntar la germana menuda.-Fa uns dies que no trobe ma mare… I no séarribar a ma casa.-Per què no portes sabates? – Tornà a preguntar la germana.-Perquè un gos em va perseguir i jo vaig caure.. Les meues sabates es van quedar alli i m’he esgarrat la roba… - Va començar a plorar més fort.-No tens més familia? - Va preguntar el gemà major.-No, mon pare va morir l’any passat, a soles tinc ma mare, però no sé on està..La xiqueta menuda va agafar els seus germans i es separaren un poc de la xiqueta perquè no poguera escoltar-los.-Vull ajudar-la.-Nosaltres també, però com ho fem? – Preguntà la germana major.- I si… li donem el pardal? Si fem que ella el trobe com vaig fer jo podrà demanar desitjos, com trobar la seua mare..- Però jo vull desitjos! – Va cridar la germana major.- Però ella ho necessita més que nosaltres. – Va dir el germà.Els germans es van posar d’acord i van deixar la caixa amb el pardal davant de la xiqueta. Desprès van anar corrents a amagar-se perquè la xiqueta no els vera.La xiqueta va obrir la caixa, i sense dubtar-ho va acollir el pardal dins de les seus robes brutes i se’n va anar passejant amb ell.

Uns mesos després, van cridar

a la porta de la casa de la familia

Roselló. Una xiqueta i la seua

mare preguntaven per les menudes

de la casa, les quals van córrer a la

porta sense saber quines eren les

dones que les buscaven.

-Sé que ara no em reconeixeu.. – Va dir la xiqueta-. Però fa molt de temps vosaltres

vau fer que trobara un pardalet de

color roig… Vos sona?

Les xiquetes van somriure en recordar

la xiqueta, i encara ho van fer mes quan

van sospitar que la dona amb la qual es

trobava la xiqueta era la seua mare. L’havia trobada!

La xiqueta i la seua mare van quedar-se a menjar i es van posar al dia. Amb el pardalet la xiqueta no sols havia trobat la seua mare, sinó que també va fer que la seua mare trobara un treball, van comprar una casa i ara estaven molt felices amb una vida amb moltes facilitats i tot gràcies a les dues germanes.- Sense vosaltres mai podria haver trobat la meua mare, gràcies de veritat…- No has de donar-nos les gràcies. – Va dir la germana major.- Dóna el mateix. Com vull agrair-vos-ho, vos he portat això.La xiqueta lis va donar dues paquets que les germanes van obrir ràpidament.- No m’ho puc creure! – Va dir la germana major.Dins dels paquets hi havia dues videoconsoles dels colors favorits de cada una de les dues germanes i portaven una muntonada de jocs molt divertits amb els quals podrien jugar sempre que volgueren.-Gràcies! – Van dir.-De res. – Va dir la xiqueta rient.

Les xiquetes van estrenar les videoconsoles jugant amb la xiqueta i les mares es van fer molt bones amigues. - Les teus filles són molt bones xiquetes… - Va dir la mare de la xiqueta.- Es veu que la teua també ho és, perquè se n’ha recordat d’elles.- Tenim molta sort.- Ja ho crec.Les tres xiquetes es van fer molt amigues i sempre que podien quedaven per a jugar, o bé al carrer o bé amb les videoconsoles. També complien els desitjos de la gent que més ho necesitava amb l’ajuda del seu meravellós pardalet.

Les xiquetes van aprendre que, sempre que en aquesta vida

intentes ajudar els que més ho necessiten, la vida no et donarà l’esquena, i et recompensarà per les bones accions que faces, ja

siguen grans o petites.