Curs de gramàtica llatina UOC

Curs de gramàtica llatinaEsperança Borrell i VidalMònica Miró i Vinaixa

PID_00152662

© FUOC • PID_00152662 2 Curs de gramàtica llatina

© FUOC • PID_00152662 Curs de gramàtica llatina

Índex

1. Unitat I ................................................................................................. 71.1. Evolució històrica de la llengua llatina .......................................... 7

1.2. Nocions de prosòdia i pronunciació del llatí ................................. 9

1.2.1. Les vocals ............................................................................. 10

1.2.2. L’accentuació ....................................................................... 11

1.2.3. Les consonants .................................................................... 12

1.3. El llatí, llengua flexional ................................................................. 13

1.3.1. Gènere ................................................................................. 13

1.3.2. Nombre ................................................................................ 14

1.3.3. Cas i declinació ................................................................... 14

1.4. Característiques generals del verb llatí ........................................... 15

2. Unitat II ............................................................................................... 182.1. Morfologia nominal ....................................................................... 18

2.1.1. Primera declinació (temes en -a) ......................................... 18

2.1.2. Segona declinació (temes en -o / -e) .................................... 19

2.1.3. L’adjectiu ............................................................................. 23

2.1.4. Adjectius de la primera i segona declinacions .................... 24

2.2. Morfologia verbal: tema de present de la veu activa (I) ................. 26

2.2.1. Present d’indicatiu (veu activa) ........................................... 27

2.2.2. Pretèrit imperfet d’indicatiu (veu activa) ............................ 27

2.2.3. Conjugació del verb sum (I): tema de present

(mode indicatiu) .................................................................. 28

2.3. Sintaxi ............................................................................................. 29

2.3.1. L’ordre de paraules en la frase llatina ................................. 29

2.3.2. La concordança ................................................................... 31

2.3.3. Sintaxi de sum .................................................................... 34

3. Unitat III ............................................................................................. 363.1. Morfologia nominal ....................................................................... 36

3.1.1. Tercera declinació ............................................................... 36

3.1.2. Tercera declinació (I): temes en consonant ........................ 37

3.2. Morfologia verbal: tema de present de la veu activa (II) ................ 41

3.2.1. Futur imperfet d’indicatiu (veu activa) ............................... 41

3.2.2. Present de subjuntiu (veu activa) ........................................ 42

3.2.3. Pretèrit imperfet de subjuntiu (veu activa) ......................... 43

3.2.4. L’imperatiu .......................................................................... 43

3.2.5. Conjugació del verb sum (II): tema de present

(modes subjuntiu i imperatiu) ............................................ 45

3.3. Sintaxi ............................................................................................. 46

3.3.1. Sintaxi dels casos (I): nominatiu, vocatiu i acusatiu

sense preposició .................................................................. 46


3.3.2. Concepte d’oració ............................................................... 51

3.3.3. L’oració simple .................................................................... 51

4. Unitat IV .............................................................................................. 534.1. Morfologia nominal ....................................................................... 53

4.1.1. Tercera declinació (II): temes en -i ...................................... 53

4.2. Morfologia verbal: tema de perfet de la veu activa ........................ 55

4.2.1. Pretèrit perfet d’indicatiu (veu activa) ................................ 56

4.2.2. Pretèrit plusquamperfet d’indicatiu (veu activa) ................ 56

4.2.3. Futur perfet d’indicatiu (veu activa) ................................... 57

4.2.4. Pretèrit perfet de subjuntiu (veu activa) ............................. 58

4.2.5. Pretèrit plusquamperfet de subjuntiu (veu activa) ............. 58

4.2.6. Conjugació del verb sum (III): tema de perfet

(modes indicatiu i subjuntiu) ............................................. 59

4.3. Sintaxi ............................................................................................. 60

4.3.1. Sintaxi dels casos (II): genitiu i datiu .................................. 60

4.3.2. Metodologia de l’anàlisi sintàctica i de la traducció ........... 65

4.3.3. La coordinació d’elements dins l’oració ............................. 68

4.3.4. L’oració composta (I): la coordinació ................................. 69

5. Unitat V ............................................................................................... 725.1. Morfologia nominal ....................................................................... 72

5.1.1. Adjectius de la tercera declinació ........................................ 72

5.1.2. Graus de l’adjectiu ............................................................... 74

5.2. Morfologia verbal: tema de present de la veu passiva .................... 79

5.2.1. Present d’indicatiu (veu passiva) ......................................... 80

5.2.2. Pretèrit imperfet d’indicatiu (veu passiva) .......................... 81

5.2.3. Futur imperfet d’indicatiu (veu passiva) ............................. 81

5.2.4. Present de subjuntiu (veu passiva) ...................................... 82

5.2.5. Pretèrit imperfet de subjuntiu (veu passiva) ....................... 82

5.3. Sintaxi ............................................................................................. 83

5.3.1. Sintaxi dels casos (III): ablatiu ............................................. 83

5.3.2. Els complements de lloc ...................................................... 87

5.3.3. Les preposicions .................................................................. 90

6. Unitat VI .............................................................................................. 926.1. Morfologia nominal ....................................................................... 92

6.1.1. Quarta declinació (temes en -u) .......................................... 92

6.1.2. Cinquena declinació (temes en -e) ...................................... 93

6.2. Morfologia verbal: formes nominals (I) ......................................... 94

6.2.1. El supí .................................................................................. 95

6.2.2. Els participis ....................................................................... 96

6.3. Sintaxi ............................................................................................. 99

6.3.1. Sintaxi del supí .................................................................... 99

6.3.2. Sintaxi del participi ............................................................. 100


7. Unitat VII ............................................................................................ 1057.1. Morfologia pronominal .................................................................. 105

7.1.1. Els adjectius-pronoms demostratius ................................... 105

7.1.2. Els pronoms relatius ............................................................ 109

7.2. Morfologia verbal: tema de perfet de la veu passiva ...................... 111

7.2.1. Pretèrit perfet d’indicatiu (veu passiva) .............................. 111

7.2.2. Pretèrit plusquamperfet d’indicatiu (veu passiva) .............. 113

7.2.3. Futur perfet d’indicatiu (veu passiva) ................................. 113

7.2.4. Pretèrit perfet de subjuntiu (veu passiva) ........................... 113

7.2.5. Pretèrit plusquamperfet de subjuntiu (veu passiva) ........... 114

7.3. Sintaxi ............................................................................................. 114

7.3.1. L’oració composta (II): la subordinació .............................. 114

7.3.2. Oracions subordinades de relatiu ........................................ 115

8. Unitat VIII ........................................................................................... 1188.1. Morfologia pronominal .................................................................. 118

8.1.1. Els pronoms personals ........................................................ 118

8.1.2. El pronom reflexiu de tercera persona ................................ 119

8.1.3. Els adjectius-pronoms possessius ........................................ 120

8.2. Morfologia verbal: formes nominals (II) ........................................ 122

8.2.1. L’infinitiu ............................................................................ 122

8.2.2. El gerundi ............................................................................ 125

8.2.3. Conjugació del verb sum (IV): formes nominals ................ 126

8.3. Sintaxi ............................................................................................. 126

8.3.1. Sintaxi de l’infinitiu ............................................................ 126

8.3.2. Sintaxi del gerundi .............................................................. 130

9. Unitat IX .............................................................................................. 1329.1. Morfologia pronominal .................................................................. 132

9.1.1. Els adjectius-pronoms indefinits ......................................... 132

9.1.2. Els adjectius-pronoms interrogatius .................................... 135

9.2. Morfologia verbal ........................................................................... 136

9.2.1. Els verbs deponents i semideponents ................................. 136

9.3. Sintaxi ............................................................................................. 138

9.3.1. Oracions interrogatives directes .......................................... 138

9.3.2. Oracions subordinades substantives ................................... 139

10. Unitat X .............................................................................................. 14410.1. Morfologia pronominal ............................................................... 144

10.1.1.Els numerals ........................................................................ 144

10.2. Morfologia verbal ........................................................................ 150

10.2.1. Verbs compostos de sum ................................................. 150

10.3. Sintaxi: oracions subordinades adverbials (I) .............................. 152

10.3.1. Concepte d’oració subordinada adverbial ...................... 152

10.3.2. Oracions subordinades adverbials temporals ................. 152

10.3.3. Oracions subordinades adverbials modals ...................... 155

10.3.4. Oracions subordinades adverbials comparatives ............ 156


11. Unitat XI ............................................................................................ 15711.1. Els adverbis .................................................................................. 157

11.2. Morfologia verbal ........................................................................ 158

11.2.1. Verbs irregulars ............................................................... 158

11.2.2. Verbs defectius ................................................................ 165

11.3. Sintaxi: oracions subordinades adverbials (II) ............................ 166

11.3.1. Oracions subordinades adverbials consecutives ............. 166

11.3.2. Oracions subordinades adverbials finals ........................ 167

11.3.3. Oracions subordinades adverbials causals ...................... 168

12. Unitat XII ........................................................................................... 17012.1. La interjecció i l’exclamació ........................................................ 170

12.2. Morfologia verbal: la veu perifràstica .......................................... 170

12.2.1. Perifràstica activa ............................................................ 170

12.2.2. Perifràstica passiva .......................................................... 171

12.2.3. Valors de la perifràstica ................................................... 171

12.3. Sintaxi: oracions subordinades adverbials (III) ........................... 172

12.3.1. Oracions subordinades adverbials condicionals ............. 172

12.3.2. Oracions subordinades adverbials concessives ............... 173

Glossari ...................................................................................................... 175

Bibliografia .............................................................................................. 184


1. Unitat I

1.1. Evolució històrica de la llengua llatina

El llatí és una llengua del tronc indoeuropeu geogràficament situada en els

seus orígens a la regió del Latium, una petita zona de la península Itàlica que

té com a epicentre Roma. Els testimonis més antics conservats de la llengua

llatina són de caràcter epigràfic i remunten al segle VI aC. El llatí, com a llen-

gua indoeuropea, està emparentada amb moltes altres que, a partir del segon

mil·lenni abans de Crist –i potser fins i tot abans–, s’anaren implantant a Eu-

ropa i a altres regions veïnes.

A poc a poc, i a partir d’aquest petit nucli que hem esmentat, el llatí anà este-

nent la seva àrea d’influència a mesura que Roma conqueria territoris. La sort

de la llengua llatina quedà així definitivament vinculada a la política expan-

sionista i imperialista dels homes que la parlaven. Al segle III aC aquests homes

ja havien conquerit tota la península Itàlica. Entre els segles III i I aC, els ro-

mans ocuparen i conqueriren Hispània, la Gàl·lia, el nord d’Àfrica i els regnes

hel·lenístics. Al segle I dC I’Imperi Romà havia sotmès tots els pobles de la Me-

diterrània i a tots havia portat el llatí. Durant els segles I i II dC l’Imperi assolí

l’expansió màxima amb l’annexió de l’actual Gran Bretanya, dels pobles situ-

ats al sud del Rin i del Danubi, i, finalment, amb l’ocupació de la Dàcia, acon-

seguida sota el regnat de Trajà.

El Laci primitiu (Latinum antiquum)

Indoeuropeu

A partir d’una família de llen-gües que comprèn la major part de les d’Europa i també l’indoirànic i altres llengües d’Àsia, el mètode comparatiu, confegit per alguns gramàtics de l’Alemanya del segle XIX, ar-ribà a postular una abstracció lingüística que es coneix amb el nom d’indoeuropeu.


L’habilitat política romana aconseguí que els diversos pobles sotmesos aban-

donessin, progressivament, els seus costums; així, canviaren llengua i creences

per una civilització que es mostrava més avantatjosa i que es trobava en una

situació de domini.

L’extensió de l’Imperi Romà

Les llengües autòctones van desaparèixer a mesura que els nadius assimilaven el

llatí parlat per soldats i funcionaris que s’havien desplaçat a les zones ocupades.

Aquest llatí popular, anomenat tradicionalment vulgar, en contacte amb les di-

verses llengües parlades abans de la conquesta (substrats), i amb la incorporació

d’elements lèxics de les invasions posteriors (superstrats) i de les llengües en con-

tacte (adstrats), al cap d’uns quants segles donà com a resultat les diverses llen-

gües romàniques encara parlades avui dia: el català, el castellà, el

galaicoportuguès, l’italià, el francès, l’occità, el retoromànic, el romanès i el sard.

L’extensió en el temps de la llengua llatina fou gairebé tan impressionant –o pot-

ser més– que la seva extensió en l’espai. Ja hem assenyalat que els testimonis més

antics escrits en llatí daten del segle VI aC i són de caràcter epigràfic. Des d’alesho-

res ençà, un gran nombre d’epígrafs, de llegendes de monedes, de grafits i, sobre-

tot, d’obres literàries constitueix la millor prova de la vitalitat constant i sense

treva de la llengua llatina, que ni tan sols la caiguda de l’Imperi d’Occident no po-

gué aturar. Hom pot parlar, per tant, d’una continuïtat que va del llatí tardà al llatí

humanístic, passant pel llatí medieval. Sigui com sigui, la llengua llatina fou du-

rant segles vehicle de transmissió de tot un bagatge cultural, que els romans van

traspassar als que havien de ser els seus hereus. Amb l’expansió de les llengües ro-

màniques, aquesta cultura ha traspassat també els oceans.

L’empremta de la cultura llatina

La influència de la llengua i cultura llatines es fa palesa en tots els camps de la civilitzacióoccidental: el dret, la literatura, les institucions, l’arquitectura, l’estètica,-entre d’altres.En les llengües romàniques, el llatí no solament constitueix la base patrimonial més im-

Llatí vulgar

Hom anomena llatí vulgar la modalitat de la llengua llatina d’ús habitual parlada pel poble on es troba l’origen de les llen-gües romàniques.

Substrat, adstrat i superstrat

Hom dóna el nom de substrat lingüístic al conjunt de trets fo-nètics, gramaticals, lèxics, etc., característics d’una llengua, ja desapareguda, que hom pot detectar a través d’una altra que, per causa de conquesta o colonització, assolí a partir d’un determinat moment un paper preponderant.Definim adstrat com la llengua que determina una influència parcial sobre una altra llengua veïna.S’anomena superstrat la llen-gua que n’influencia una altra després de sobreposar-s’hi per raó de conquesta, migració, re-lacions comercials, etc.


portant des del punt de vista quantitatiu i qualitatiu, sinó també la font principal per ala creació de nous termes. L’empremta del món romà arriba fins i tot a àmbits geogràficsi culturals que n’estan allunyats. Així, per exemple, l’anglès i l’alemany, llengües deltronc anglosaxó, presenten un cabal lèxic llatí tan important que algú que en descone-gués l’origen podria pensar que són part de les llengües romàniques, és a dir, d’aquellesderivades directament del llatí.

1.2. Nocions de prosòdia i pronunciació del llatí

Malgrat que el nostre coneixement del llatí es basa en la llengua escrita, no

s’ha d’oblidar que els romans parlaven llatí, la pronúncia del qual coneixem

tant per testimonis directes com per testimonis indirectes.

Les observacions del gramàtics llatins mateixos, la presència en algunes fonts

de jocs de paraules, la mateixa evolució ortogràfica dels mots, els manlleus, i

l’ús correcte del mètode contrastiu i comparatiu són, entre d’altres, fonts d’un

valor incalculable a l’hora de saber com era el llatí parlat. Cal tenir present,

però, que les fronteres entre el llatí literari i llatí parlat no sempre són ben de-

finides. En efecte, la llengua literària presenta sovint usos i construccions pro-

pis de la llengua parlada. a

L’alfabet llatí té el seu origen en una adaptació d’una variant de l’alfabet grec

emprada a les colònies de la Magna Grècia. Era constituït en època republicana

Etapes evolutives de la llengua llatina

Cronologia Denominació Trets principals Personalitats destacades

s. VI aC - s. III aC Llatí arcaic preliterariCreació d’un alfabet llatí i primers testimonis epigràfics.

s. III aC - 87 aC Llatí arcaic literari Aparició dels primers testimonis literaris.

Plaute, Terenci, Enni, Cató i Livi Andrònic.

87 aC - 14 dC Llatí clàssic Purisme i rigor normatiu.

Lucreci, Catul, Cèsar, Sal·lusti, Ciceró, Horaci i Virgili.

14 dC - 117 dC Llatí postclàssicArtifici i barroquisme, regust arcaïtzant i recerca de la varietat.

Ovidi, Livi, Plini el Vell, Tàcit, Sèneca, Marcial, Petroni, Plini el Jove i Quintilià.

117 dC - s. VII dC Llatí tardà

Erudició pagana, creació de la literatura cristiana i del seu cos doctrinal, i primeres versions de la Bíblia.

Apuleu, Gel·li, Ammià Marcel·lí, Símmac, Ausoni, Ambròs, Prudenci, Agustí, Jeroni, Tertul·lià i Isidor de Sevilla.

s. VIII - s. XIII Llatí medieval

Llatí, encara llengua viva, amb grans concessions, però, a les llengües vernacles.

Eugeni de Toledo, Venanci Fortunat, Beda, Alcuí, Teodulf d’Orleans, Ramon Llull i Dante.

s. XIV - s. XVI Llatí humanistaRetorn al purisme i a l’academicisme clàssics.

Boccaccio, Petrarca, Bernat Metge, Garcilaso de la Vega,

Joan Boscà, Joan Lluís Vives i Ausiàs March.

Prosòdia

És l’estudi de les normes que permeten de pronunciar correc-tament una llengua, especial-ment pel que fa als seus aspectes accentuals i quantitatius.

Alfabet cursiu sobre teula. Pamplona,Museu de Navarra.


per vint-i-una lletres (A, B, C, D, E, F, G, H, I, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, V, X).

Al final d’aquest període s’hi afegiren dos signes més d’origen grec (Y, Z), que

s’empraren sobretot per a transcriure paraules estrangeres.

1.2.1. Les vocals

El conjunt de sons vocàlics forma un sistema anomenat sistema vocàlic. Pel

que fa al llatí, era constituït per tres vocals pròpiament dites (a, e, o) i dues

semivocals (i, u).

Nota bene

Rep el nom de semivocal aquell so que pot actuar bé com a nucli de síl·laba, és a dir, com avocal, bé com a consonant en contacte amb una vocal. En llatí hi ha dues semivocals: i, u.Així, per exemple, i, u funcionen com a vocals en la paraula amicus (> cat. amic), mentre quea iam (> cat. ja) i a uacca (> cat. vaca) funcionen, respectivament, com a consonants.

Des del punt de vista prosòdic, la característica distintiva del sistema vocàlic lla-

tí és la quantitat. a

Totes les vocals, fins i tot les semivocals quan actuaven com a nucli de síl·laba,

podien tenir en llatí dues realitzacions possibles: una, com a vocal llarga; l’al-

tra, com a breu. La quantitat llarga s’assenyala convencionalment amb una

ratlleta horitzontal col·locada damunt de la vocal (a#, e#, I #, o #, u #); la quantitat

breu s’indica amb (( (a(, e(, I (, o (, u(). La dificultat per a nosaltres de diferenciar la

quantitat ha fet que els diccionaris llatins donin generalment la quantitat llar-

ga de les vocals.

aEn el sistema vocàlic llatí cal prendre també en consideració tres diftongs: ae,

oe i au. En paraules d’origen grec i en algunes partícules, eu podia ser conside-

rat, excepcionalment, diftong. En relació amb la quantitat, els diftongs eren

llargs, fet lògic si hom té present que un diftong és constituït per dos elements

vocàlics. a

La quantitat vocàlica permet de classificar les síl·labes en els tipus següents:

1) Síl·labes llargues per naturalesa: el nucli de síl·laba era o bé una vocal llar-

ga o bé un diftong, per exemple: se#-cu#-rus ‘segur’, po #e#-na ‘pena’.

2) Síl·labes llargues per posició: el nucli de síl·laba era una vocal breu però,

en trobar-se seguida de dues o més consonants, era considerada llarga. Per

Nota

Sota la rúbrica nota bene, ex-pressió llatina que significa ‘anota-ho bé’, trobareu infor-macions que, malgrat el seu caràcter complementari, són aclariments de les explicacions a què van referides.

El temps invertit en la pronúncia d’un so vocàlic rep el nom de quan-

titat. Un so vocàlic pot tenir quantitat llarga o quantitat breu. Com

a convenció, s’accepta que una vocal llarga necessita aproximadament

el doble de temps que una vocal breu a l’hora de pronunciar-se.

La informació dels diccionaris

Alguns diccionaris, com per exemple el Diccionari llatí-català de l’Enciclopèdia Catala-na, a més d’indicar la quantitat llarga de les vocals, donen també la quantitat breu.

Sobre l’evolució dels diftongs llatins, vegeu el subapartat “La diftongació” dins “Del llatí al català: característiques fonètiques (III)”. També ho trobareu al web de l’assignatura.


exemple, en la forma ca(-pi-o ‘jo agafo’ la a és breu per naturalesa, però en la

forma ca#p-tus ‘agafat’ té quantitat llarga perquè va seguida de dues conso-

nants.

Nota bene

Tota regla té les seves excepcions. Així, des del punt de vista prosòdic, una síl·laba cons-tituïda per una vocal seguida de dues consonants que formen un grup d’oclusiva més lí-quida (bl, br, pl, pr, dl, dr, tl, tr, gl, gr, cl, cr) podrà ser considerada llarga o breu segonsconvingui al context quantitatiu en què es trobi.

3) Síl·labes breus per naturalesa: el nucli de síl·laba era una vocal breu, per

exemple fa(cI (o ‘jo faig’, mI (hI ( ‘mi’, a(nI (mal ‘animal’.

1.2.2. L’accentuació

En llatí, l’accent no tenia valor fonològic. Per tal com les paraules només po-

dien ser planes o esdrúixoles, l’accent s’emprava únicament per a delimitar el

final dels mots. Per exemple, ádmone bis significa ‘adverteix dues vegades’; en

canvi, admonébis vol dir ‘tu advertiràs’.

L’accent, com la quantitat, no es grafiava mai.

Les normes bàsiques d’accentuació en llatí són tres:

1) Només els monosíl·labs (sic ‘així’; iam ‘ja’) i alguns bisíl·labs resultat d’apò-

cope (illu#ce > illúc ‘allí’) són paraules agudes. Així, hom sol dir que en llatí no

hi ha pròpiament paraules agudes.

2) Les paraules de dues síl·labes compleixen la llei del bisil·labisme segons la

qual totes són planes: uó-tum ‘vot’; tó-tus ‘tot’.

3) Les paraules de tres o més síl·labes actuen segons la llei de la penúltima,

que estipula el següent:

a) Quan la penúltima síl·laba era de quantitat llarga, el mot era considerat

pla des del punt de vista accentual. Per exemple, cap-tI #ê-uus ‘captiu’; of-fi-cI #ê-na

‘taller’; pa-ra-dI #ê-sus ‘jardí’, ‘paradís’.

La quantitat servia en llatí per a diferenciar semànticament i morfolò-

gicament. Per exemple: el nominatiu singular nauI (s ‘nau’ s’oposava

quantitativament a l’acusatiu plural nauI #s ‘les naus’. De vegades, la di-

ferència rau només en la semàntica. Així, per exemple, a(nus ‘dona vella’

s’oposava semànticament a a#nus ‘anell’.

Nota

En els exemples proposats, hom ha assenyalat gràficament l’accent amb una finalitat es-trictament didàctica.


Memento

Com ha estat assenyalat, una vocal seguida de dues consonants es considera per normallarga. Cal tenir en compte, però, que, quan les dues consonants implicades formaven ungrup d’oclusiva més líquida (bl, br, pl, pr, dl, dr, tl, tr, gl, gr, cl, cr), la paraula podia ser con-siderada plana o esdrúixola, segons convingués.

b) Quan la penúltima síl·laba era de quantitat breu, el mot era considerat es-

drúixol des del punt de vista accentual. Per exemple, mé-dI (-cus ‘metge’;

ex-trá-ne (-us ‘estrany’.

a

De tot el que s’ha dit fins ara se’n dedueix que l’accent no tenia una posició

fixa sinó que aquesta variava no solament segons el nombre de síl·labes, sinó

també segons la quantitat de la penúltima. Per exemple, ámat ‘estima’, cúrat

‘té cura’, com a bisíl·labs, són mots plans, però amaêê#mus ‘estimem’, curaêê#mus

‘tenim cura’, com a trisíl·labs, són plans només perquè la penúltima síl·laba

és llarga; d’altra banda, amába(mus ‘estimàvem’, curába(mus ‘teníem cura’ són

mots tetrasíl·labs i esdrúixols perquè la penúltima síl·laba és breu. a

1.2.3. Les consonants

El conjunt de sons consonàntics formen un sistema anomenat sistema con-

sonàntic. Pel que fa al llatí, des del punt de vista fonològic, presenta, en sentit

estricte, la classificació següent:

Observacions

Des del punt de vista de la pronúncia, les diferències en relació amb el català es redueixen als casossegüents:

– L’oclusiva velar sorda c es pronunciava sempre [k]. Així, en llatí, celeritas s’ha de llegir ‘ke-leritas’ (cat. celeritat); circus, ‘kirkus’ (cat. circ); consilium, ‘konsilium’ (cat. consell); curia, ‘ku-ria’ (cat. cúria).

– L’oclusiva velar sonora g es pronunciava sempre [g]. Així, en llatí, generosus s’ha de llegir ‘gue-nerosus’ (cat. generós); Gallaecia, ‘Gal·laekia’ (cat. Galícia); gigantes, ‘guigantes’ (cat. gegants);gula, ‘gula’ (cat. gula).

– Les labiovelars gu / qu, que, com a tals, van sempre seguides de vocal, formen, des del puntde vista prosòdic, una sola síl·laba en què cal llegir els tres elements. Per exemple, unguis, ‘un-güis’ (cat. ungla); unguentarius, ‘ungüentarius’ (cat. perfumista); quattuor, ‘quattuor’ (cat. qua-tre); frequentes, ‘freqüentes’ (cat. freqüents).

– Pel que fa a la r, aquesta sonava en llatí, en qualsevol posició, com la r de la paraula or. La difi-cultat per a nosaltres de reproduir aquesta pronúncia a principi de paraula i en la geminació fatolerable en aquests casos una lectura com a vibrant múltiple.

– Les geminades, força freqüents en llatí, no presenten cap signe especial, però, en qualsevolcas, caldrà tenir present aquesta geminació a l’hora de llegir: parallelus, ‘paral·lelus’ (cat. pa-ral·lel); mamma, ‘mam·ma’ (cat. mamella); missile, ‘mis·sile’ (cat. projectil), ferrum, ‘fer·rum’ (cat.ferro), etc.

Nota

Sota la rúbrica memento, ex-pressió llatina que significa ‘re-corda’, trobareu, com és lògic, referències a aspectes tractats anteriorment.

Sobre l’evolució de l’accent en el pas del llatí al català vegeu el subapartat “L’accentuació” dins “Del llatí al català: característiques fonètiques (I)”. També ho trobareu al web de l’assignatura.

oclusives

labials: b, p

dentals: d, t

velars: g, c

labiovelars: gu, qu

fricatives f, s, h

sonants l, m, n, r

Lectures recomanades

Sobre l’alfabet llatí, la seva pronúncia, la classificació dels sons i l’accentuació, trobareu més informació en els estudis següents: – J. Molina Yévenes (1993).

Iniciación a la fonética, fonología y morfología latinas. Barcelona: PUB, pàgines 11-25.

– L.R. Palmer (1988). Introducción al latín (2a. ed., traducció de l’edició anglesa de 1954). Barcelona: Ariel, pàgines 211-233.

– P. Quetglas (1985). Elementos básicos de filología y lingüística latinas. Barcelona: Teide, pàgines 147-156.


Observacions particulars

– La influència de la llengua grega va provocar la incorporació a la llengua llatina d’un caballèxic considerable. D’aquesta manera entraren a formar part del sistema consonàntic llatíles grafies ph, ch i th que, respectivament, es pronunciaven [p], [k] i [t]: phalanga, ‘palan-ga’ (cat. palanca), chaos, ‘kaos’ (cat. caos); theatrum, ‘teatrum’ (cat. teatre).

Ara bé, la combinació ph molt aviat s’associà al so de la f, similar al de la lletra grega fi. Peraquest motiu, és usual la pronúncia fricativa: phantasma, ‘fantasma’ (cat. fantasma); pha-selus, ‘faselus’ (cat. fesol).

– La z, que, en l’alfabet grec, reflectia la combinació [ds], s’utilitzava en llatí solament enmanlleus i va conservar el so originari només en els cenacles cultes. Així, per exemple, zelus,‘dselus’ (cat. zel); zona, ‘dsona’ (cat. zona).

1.3. El llatí, llengua flexional

El sistema gramatical de la llengua llatina era constituït per dos grans blocs ben

diferenciats des del punt de vista morfològic. D’una banda, un grup flexional

format per substantius, adjectius, pronoms i verbs; de l’altra, un grup no flexio-

nal que comprenia adverbis, preposicions, conjuncions i interjeccions. a

1.3.1. Gènere

El gènere gramatical d’una paraula llatina pot ser masculí (populus ‘poble’), o

femení (puella ‘nena’) o neutre (templum ‘temple’). a

Aquells mots que designen éssers animats biològicament masculins o feme-

nins conserven el seu gènere natural. Així, per exemple, filius ‘fill’, pater ‘pare’

i ceruus ‘cérvol’ són paraules de gènere masculí; al seu torn, filia ‘filla’, mater

‘mare’ i cerua ‘cérvola’ són femenines.

Gènere natural i gènere gramatical

El gènere natural es basa en la diferenciació sexual dels éssers animats (mascle i femella);pel que fa al grup dels inanimats, és a dir, dels termes que no són ni mascle ni femella,val a dir que el llatí li assignava el gènere neutre.

El gènere gramatical, en canvi, es fonamenta en les propietats merament formals de lesparaules. Les llengües indoeuropees, entre les quals es troba el llatí, solen classificar elsmots en tres gèneres gramaticals: masculí, femení i neutre.

Les abreviatures dels gèneres

La informació sobre el gènere dels substantius la trobareu en el diccionari amb les abre-viatures usuals (m = masculí; f = femení; n = neutre).

Lectura complementària

Isidor de Sevilla, a Etimologies 1, 4, ofereix una visió personal de les lletres llatines. Aquest capítol pot ser una lectura opcional interessant.

El so de z

El so africat sonor de la z encatalà s’explica a partir d’una evolució tardana d’aquesta consonant.

Lexema

Rep el nom de lexema aquella unitat lèxica semànticament significativa.

A diferència del català i de la majoria de llengües romàniques, el llatí es

caracteritza pel fet de ser una llengua flexional, cosa que significa que

se serveix habitualment d’unes terminacions concretes afegides als le-

xemes per a indicar les diverses relacions de dependència que els mots

estableixen dins la frase.

La paraula neutre

La paraula neutre, derivada del pronom indefinit llatí neuter, significa etimològicament ‘ni una cosa ni l’altra’.


1.3.2. Nombre

La immensa majoria de les paraules llatines tenen nombre singular i plural.

Excepcionalment hi ha paraules como unus ‘u’, els noms propis de persona, la

majoria dels noms de ciutat, etc., que solen tenir només singular.

Sota la denominació pluralia tantum ‘només plural’ s’agrupen altres paraules

que presenten únicament aquest nombre, per exemple Syracusae (f) ‘Siracusa’

(literalment ‘les <ciutats> Siracuses’); Penates (m) ‘Penats’; castra (n) ‘campa-

ment’; exta (n) ‘entranyes’.

Algunes paraules assoleixen un significat diferent segons si es troben en sin-

gular o en plural. Així, per exemple, littera, en singular, significa ‘lletra’, però

litterae, en plural, pot significar ‘carta’, i fins i tot ‘literatura’.

Una consulta intel·ligent del diccionari permetrà d’esbrinar el significat cor-

recte de cada mot.

1.3.3. Cas i declinació

Abreviatures dels casos llatins

Les abreviatures més usuals dels noms dels casos són:N / Nom per al nominatiuV / Voc per al vocatiuAc / Acus per a l’acusatiuG / Gen per al genitiuD / Dat per al datiuAb / Abl per a l’ablatiu

Sota el nom de declinació s’agrupen els sis casos, tant del singular com del plu-

ral, en què podem trobar un nom, un adjectiu o un pronom.

En les llengües flexionals rep el nom de cas qualsevol de les diverses for-

mes que pot revestir un nom, pronom o adjectiu segons quin sigui el

seu paper dins l’oració (subjecte, complement directe, indirecte, cir-

cumstancial, etc.).

En llatí hi havia sis casos: nominatiu, vocatiu, acusatiu, genitiu, datiu i

ablatiu.

No sis casos, sinó vuit

En indoeuropeu, a més dels ca-sos ja esmentats, n’hi havia com a mínim dos més: l’instrumental i el locatiu. El primer assenyalava el mitjà emprat per a la realitza-ció d’una acció. El segon indica-va la ubicació. El singular d’algunes declinacions llatines conserva restes de locatiu.

En termes generals es pot dir que la funció de subjecte l’expressa el nomi-

natiu; la d’objecte directe, l’acusatiu; la de complement del nom, el ge-

nitiu; la d’objecte indirecte, el datiu, i la de complement circumstancial,

l’ablatiu i l’acusatiu acompanyats o no de preposició. Pel que fa al vocatiu,

cal assenyalar que no realitzava una funció específica dins la frase, car es

tractava d’un element sintàcticament independent.


En llatí hi havia cinc declinacions, cadascuna d’aquestes amb unes caracterís-

tiques pròpies. De les cinc declinacions, les tres primeres són les que presenten

un nombre més gran de mots. a

Per a diferenciar des d’un punt de vista formal les cinc declinacions, des d’antic

hom dóna per a cada substantiu un enunciat concret constituït pel nominatiu

i el genitiu del singular, tal com reflecteixen els lèxics i diccionaris. a

El que caracteritza, però, des de fora, cadascuna de les declinacions i el que per-

met, per tant, de distingir-les és la terminació de genitiu singular. Així, el de la

primera declinació acaba en -ae (ros-ae, agicol-ae); el de la segona, en -i (domin-i,

pin-i, bell-i); el de la tercera, en -is (actor-is, noct-is, carmin-is); el de la quarta, en

-us (magistrat-us, man-us, corn-us), i el de la cinquena, en -ei (di-ei, r-ei). a

1.4. Característiques generals del verb llatí

La flexió verbal rep el nom de conjugació. Cada verb, en ser flexionat, s’orga-

nitza en un paradigma concret, el qual es correspon sovint amb el d’altres

verbs que presenten una coincidència en la seva flexió; d’aquí neix un criteri

que diferencia conjugacions distintes. a

En la flexió del verb llatí es distingeixen dues veus (activa i passiva). Així

mateix, hi ha tres modes personals (indicatiu, subjuntiu, imperatiu), i qua-

tre formes nominals (infinitiu, gerundi, supí, participi). Les diferents noci-

ons temporals referides al present, al passat i al futur, amb les matisacions

que es veuran més endavant, es troben tant en els modes personals com en

les formes nominals.

Paradigma

Se sol anomenar paradigma el conjunt de formes que servei-xen de model als diversos tipus de flexió nominal (declinació) i verbal (conjugació).

En llatí hi ha quatre conjugacions. Es distingeixen per l’última lletra del le-

xema o arrel, que és -a- (ama-) en la primera conjugació; -e- (habe-) en la

segona; una consonant (reg-) o una -u- (instru-) en la tercera, i una -i- (audi-

) en la quarta. Dins la tercera conjugació, s’inclou, encara, un grup de verbs

classificats sota la denominació de conjugació mixta que presenten en algu-

nes formes una -i- inserida entre el lexema i la terminació verbal, com s’es-

devé a cap-i-o (cap- és el lexema, -i- la vocal inserida i -o la terminació

verbal).

Per a trobar un verb en el diccionari...

... cal recórrer a la primera perso-na del present d’indicatiu (amo, habeo, etc.). El diccionari dóna també l’enunciat, encara que de forma reduïda: la primera perso-na del singular del present, del pretèrit perfet d’indicatiu, i l’acu-satiu de supí. Alguns diccionaris, com el de l’Enciclopèdia Catala-na, donen solament la primera persona del present en aquells verbs que es conjuguen exacta-ment com amo (1a.) i audio (4a.). En tots, però, trobarem, a més, la conjugació a la qual per-tany cada verb i si és transitiu o intransitiu.

L’enunciat complet d’un verb en llatí té cinc formes que són les següents:

• Primera i segona persones del singular del present d’indicatiu

• Present d’infinitiu

• Primera persona del singular del pretèrit perfet d’indicatiu

• L’acusatiu de supí


aLa distinció entre les quatre conjugacions és palesa a partir de l’infinitiu de

present; en aquest sentit, cal tenir en compte el caràcter distintiu de la quan-

titat de la penúltima síl·laba per a poder diferenciar els infinitius de la segona

i de la tercera conjugacions.

Les diferents categories verbals (persones, temps, modes i veus) s’expressen en

llatí mitjançant uns morfemes específics que s’uneixen al lexema o arrel. a

Com s’esdevé també en les llengües romàniques, el llatí presenta generalment

tres persones verbals en singular i plural respectivament (1a. = jo / nosaltres;

2a.-= tu / vosaltres; i 3a. = aquella o aquelles de què es parla i també allò de què

es parla).

Conjugacions

1a amo, amas, ama #re, amaui, amatum ‘estimar’

2a habeo, habes, habe #re, habui, habitum ‘tenir’

3a rego, regis, rege (re, rexi, rectum ‘governar’

3a mixta cap-i-o, capis, cape (re, cepi, captum ‘agafar’

4a audio, audis, audI #re, audiui, auditum ‘sentir’

Vegeu el subapartat 1.2.2. “L’accentuació” dins “Nocions de prosòdia i pronunciació del llatí”.

La flexió verbal va desenvolupar un sistema intern en què s’agruparen

els temps. Tal com es presenta en l’època literària, la conjugació del

verb en llatí és el resultat, doncs, de l’ordenació gramatical de les formes

verbals estructurades segons tres temes:

1) Al voltant de les dues primeres persones del singular del present d’in-

dicatiu i de l’infinitiu de present es conjuguen els temps de l’anomenat

tema de present (infectum). Aquests temps són en els modes personals

el present, el pretèrit imperfet i el futur imperfet d’indicatiu, de la veu

activa i passiva; el present i el pretèrit imperfet de subjuntiu actius i pas-

sius; i l’imperatiu. En les formes nominals del verb, el present d’infinitiu

i participi, i el gerundi actius. Per a la passiva, l’infinitiu de present i fu-

tur i el participi de futur.

2) Al voltant de la primera persona del singular del pretèrit perfet d’in-

dicatiu s’agrupen els temps de l’anomenat tema de perfet (perfectum)

que són, en la veu activa, el pretèrit perfet, plusquamperfet i futur perfet

d’indicatiu; el pretèrit perfet i plusquamperfet de subjuntiu, i, en les for-

mes nominals, l’infinitiu de perfet.

3) Al voltant del supí s’agrupen les formes de l’anomenat tema de supí,

que són el supí mateix, el participi de futur i l’infinitiu de futur actius,

a més del participi de perfet passiu i tots els temps que es formen amb

aquest.


Les desinències personals són, per a tots els temps de la veu activa, tret del

pretèrit perfet i de l’imperatiu, les següents:

Nota bene

La primera persona del present d’indicatiu sempre acaba en -o en el verbs predicatius; ladesinència -m es troba en el present del verb copulatiu sum, i en aquells temps en què elmorfema temporal o bé és vocàlic o bé acaba en vocal.

D’altra banda, la desinència personal de tercera persona és -t, tant per al singular com peral plural. La diferència de nombre està en la presència d’una -n- com a morfema de plural.

Les desinències personals de la veu passiva per als temps del tema de present

són les següents:

Activa

Singular

1a. -o / -m

2a. -s

3a. -t

Plural

1a. -mus

2a. -tis

3a. -nt

Passiva

Singular

1a. -r

2a. -ris / -re

3a. -tur

Plural

1a. -mur

2a. -mini

3a. -ntur

Entre el lexema o arrel i les desinències personals es poden trobar els ele-

ments següents:

1) Una vocal d’unió (anomenada també temàtica). Les vocals temàtiques

són, en llatí, d’una banda -i- / -e- (< -e-); de l’altra, -u- (< -o-). Per exemple,

la -u- que es troba en la forma leg-u-nt (en què leg- és el lexema, -u- la vocal

temàtica, -nt la desinència) o la -i- que es troba en la forma leg-i-s (en què

leg- és el lexema, -i- la vocal temàtica, -s la desinència personal).

2) Un morfema temporal-modal. Per exemple, -ba- en la forma ama-ba-

mus (en què ama- és el lexema, -ba- caracteritza el pretèrit imperfet d’in-

dicatiu, -mus és la desinència personal).

3) Un morfema temporal-modal i una vocal d’unió o temàtica. Per

exemple, -b- i -u- en la forma ama-b-u-nt (en què ama- és el lexema, -b-

caracteritza el futur imperfet d’indicatiu, -u- és la vocal d’unió, -nt la

desinència personal).


2. Unitat II

2.1. Morfologia nominal

2.1.1. Primera declinació (temes en -a)

La gran majoria de substantius d’aquesta declinació són de gènere femení. N’hi

ha també un grup força reduït de gènere masculí: noms propis d’home (Agrippa,

Caligula, Catilina, Galba, Pansa), i de rius (Garumna ‘Garona’, Mosella ‘Mosel·la’),

noms d’oficis tradicionalment masculins (agricola, nauta, poeta, scriba), i noms

acabats en -cola i -gena (incola, indigena, i el mateix agricola esmentat abans). a

Observació

– Hom pot observar la coincidència d’algunes formes. Ara bé, l’anàlisi del context en què laforma es troba permetrà distingir clarament el cas.

Hi ha coincidència entre les formes següents:

– Nominatiu i vocatiu del singular i del plural respectivament.

Tema i terminació

S’entén per tema l’última lletra del radical o lexema. El conjunt format per tema i desinència s’anomena terminació.

Els substantius flexionats per aquesta declinació presenten un radical o

lexema acabat en -a, darrere el qual s’afegeixen les desinències pròpies

de cada cas.

Singular

Cas Terminació Exemples

N -a( rosa uia

V -a ( rosa uia

Ac -a(-m rosam uiam

G -ae (< -a-i) rosae uiae

D -ae (< -a-i) rosae uiae

Ab -a# (< -a-d) rosa uia

Plural


N -ae (< -a-i) rosae uiae

V -ae (< -a-i) rosae uiae

Ac -a (-s rosas uias

G -a (-rum rosarum uiarum

D -I #s (< -a-is) rosis uiis

Ab -I #s (< -a-is) rosis uiis


– Aparentment nominatiu, vocatiu i ablatiu del singular són iguals. Cal, però, fixar-se enla casella de les terminacions i observar l’oposició quantitativa. Atès que la quantitat ge-neralment no ve assenyalada en els textos, l’anàlisi adequada de l’estructura oracionalpermetrà de distingir, sense marge d’error, el cas concret.

a– Datiu i ablatiu plural.

– Genitiu i datiu del singular coincideixen amb el nominatiu i vocatiu del plural. Com hemdit, el context oracional permetrà de diferenciar el cas concret.


a– Hi ha restes de locatiu en els noms propis de ciutat. La desinència que caracteritza el locatiusingular és -i que, unida al tema -a-, passà a -ae. Per exemple Roma-i > Romae ‘a Roma’(Romae sum ‘sóc a Roma’); Lutetia-i-> Lutetiae ‘a París’ (Lutetiae habito ‘visc a París’).

– En les conegudes expressions pater familias i mater familias la forma familias és genitiu sin-gular. La terminació en -as s’explica per l’existència d’una desinència de genitiu inusual enla llengua literària.

– La coincidència de formes entre el datiu i ablatiu del plural de la primera i segona declinacionsva fer que alguns substantius com dea, filia, liberta i d’altres que tenien un paral·lel masculí enels temes en -o (segona declinació) presentessin una terminació de datiu i ablatiu plural en -abus, per a evitar confusions amb els masculins corresponents. Així, per exemple, el datiu iablatiu plural de dea, filia i liberta era deabus, filiabus i libertabus. No obstant això, val a dir queles formes en -abus són poc emprades en els textos literaris.

a– Alguns substantius de tema en -a es flexionen solament en plural (pluralia tantum).Aquests, lògicament, s’enuncien en plural: Athenae Athenarum ‘Atenes’; Emporiae Emporia-rum ‘Empúries’; gingiuae gingiuarum ‘genives’; palpebrae palpebrarum ‘parpelles’.

– Alguns mots tenen significats diferents segons si es troben en singular o en plural: copiacopiae ‘abundància’ / copiae copiarum ‘tropes’ (la riquesa d’un poble es mesurava per lamagnitud del seu exèrcit); littera litterae ‘lletra’ / litterae litterarum ‘carta’, ‘lletra’ i també‘literatura’ (la relació significativa entre el singular i el plural és fàcilment deduïble). El dic-cionari sempre relaciona aquests canvis de significat.

2.1.2. Segona declinació (temes en -o / -e)

Si el femení era el gènere més habitual dels substantius de la primera declina-

ció, el masculí és el gènere per excel·lència de la segona: hortus ‘jardí’, puer

‘nen’, uir ‘home’. Hi ha, però, un grup reduït de noms de gènere femení (noms

d’arbre, topònims, i algun altre): pinus ‘pi’, fagus ‘faig’, Aegyptus ‘Egipte’, humus

‘terra’, i un grup força nombrós de substantius de gènere neutre: bellum ‘guer-

ra’, gaudium ‘goig’, ‘alegria’.

Els masculins i femenins tenen la mateixa flexió; els neutres, en canvi, presen-

ten terminacions pròpies per a alguns casos. a

Sobre la quantitat, vegeu el subapartat 1.2.1 “Les vocals”.

Vegeu el subapartat 1.3.3. “Cas i declinació”.

Pater familias

El concepte de pater i mater fa-milias és de tipus jurídic i fa re-ferència al cap de la unitat familiar incloent-hi tant el pa-rentiu directe (pares i fills), com els parents pròxims (on-cles, cosins, nebots, etc.) i els esclaus.

Per a la flexió dels temes en -o, vegeu el subapartat 2.1.2. “Segona declinació (temes en -o / e)”.


lexema acabat en -o que alterna, en el vocatiu, amb -e. Per això, es co-

neixen com a temes en -o-/--e, però, de manera simplificada, com a te-

mes en -o.

Paral·lelament al que ha estat assenyalat per als temes en -a, darrere el

lexema s’afegien les desinències pròpies de cada cas.


1) Masculins i femenins

a) Nominatiu en -us

Observacions

– Els noms acabats en -us d’aquesta declinació són els únics que presenten en singular unvocatiu, acabat en -e, plenament diferenciat del nominatiu.

– Els noms que presenten un nominatiu acabat en -ius (com ara filius, Fabius, etc.) fan normal-ment el vocatiu del singular en -i (excepcionalment en -e). Pel que fa al genitiu singular i al no-minatiu i vocatiu plural d’aquests substantius sovint es troba la forma contracta en una sola -i.

Observació particular

– Hi ha restes de locatiu en els noms propis de ciutat i en el substantiu humus ‘terra’. La desinèn-cia que caracteritza aquest cas és -i que, unida al tema -o-, donà com a resultat -I #. Per exempleCorintho-i > CorinthI # ‘a Corint’ (Corinthi sum ‘sóc a Corint’); humo-i > humI # ‘a terra’ (puer iacethumi ‘el nen jeu a terra’).

Particularitats de flexió

– El substantiu deus dei ‘déu’ té una flexió peculiar com a conseqüència d’una sèrie decanvis fonètics. De totes les formes en destacarem tan sols que, en singular, nominatiu

Un bon nombre de substantius de gènere masculí i tots els substantius

de gènere femení presenten un nominatiu del singular acabat en -us.

L’evolució fonètica d’aquesta terminació generà la presència, en un

grup relativament petit, d’un nominatiu acabat en -er. La paraula uir i

els seus compostos constitueixen els únics exemples de nominatius aca-

bats en -ir, resultat també de l’evolució de la terminació -us.

Singular


N -u (-s (< -o-s) dominus

V -e( / -I # domine

Ac -u (-m (< -o-m) dominum

G -I # domini

D -o# domino

Ab -o# domino

Plural


N -I # (< -o-i) domini

V -I # (< -o-i) domini

Ac -o# -s dominos

G -o#-rum dominorum

D -I #s (< -o-is) dominis

Ab -I #s (< -o-is) dominis


i vocatiu coincideixen; que, en plural, nominatiu i vocatiu poden ser dei, dii, di; que elgenitiu plural pot ser deorum, deum; i que el datiu i l’ablatiu també del plural fan deis,diis, dis.

– Alguns noms d’arbre com laurus o populus comparteixen flexió amb la quarta declina-ció. Això mateix s’esdevé amb el substantiu domus que, a més, presenta, un locatiudomi força freqüent.

– Algunes paraules presenten de vegades un genitiu plural en -um en comptes de la ter-minació -orum. La desinència -um es pot explicar de formes diferents, però és presenten expressions i paraules força antigues (pro deum fidem! ‘en nom dels déus!’, en quèdeum és genitiu plural; nummum facultas ‘la disponibilitat de diners’, en què nummumhi és per nummorum) i en mots de més de tres síl·labes (consanguineum mensae ‘les tau-les dels parents de sang’, en què consanguineum és també genitiu plural). En aquestsúltims exemples la raó sembla que és purament eufònica.

b) Nominatius en -er, -ir

Sota la denominació de nominatius en -er hom troba un grup de substantius de

gènere masculí que ha patit una sèrie de canvis fonètics, com a conseqüència

dels quals ha quedat emmascarat un antic nominatiu en -us.

Dins d’aquest grup podem distingir dos tipus:

• Un primer tipus és representat pel substantiu puer com a resultat del procés

següent:

El nominatiu *puero-s va reduir la -o- del tema i va donar *puer-s; el grup -

rs va patir una assimilació; per tant, *puer-s es va transformar en *puerr i,

posteriorment, se simplificà el grup -rr en -r, per la qual cosa s’arribà a la

forma de nominatiu puer.

Pel que fa a la flexió, no pateix cap més incidència.

De manera paral·lela va evolucionar la paraula uir, únic exemple de nomi-

natiu en -ir. Cal no oblidar que el substantiu uir va servir com a base d’al-

guns compostos com ara duo-uir ‘duumvir’ (membre d’una comissió o

col·legi de dues persones), trium-uir ‘triumvir’ (membre d’una comissió o

col·legi de tres persones), se-uir ‘sevir’ (membre d’un col·legi de sis perso-

nes), etc.

• Un segon tipus és representat pel substantiu ager com a resultat del procés

següent:

El nominatiu *agro-s va reduir la -o- del tema i va donar *agrs; atesa la dificul-

tat de pronunciar aquest grup consonàntic, es desenvolupà una vocal de su-

port davant de -r-; així s’obtingué la forma *agers > *agers; posteriorment, el

grup -rs es va assimilar i donà com a resultat final ager. La vocal de suport és

present tan sols en el nominatiu i vocatiu del singular, perquè facilitava la pro-

núncia del grup consonàntic producte de l’evolució que acabem d’explicar.

Eufonia

És l’efecte acústic que resulta de la combinació harmònica d’uns sons determinats en un mot o enunciat.

Assimilació

És el procés pel qual dos sons diferents aproximen el seu punt d’articulació fins a arribar a igualar-se.


2) Neutres

Singular

Cas Exemples

N puer uir ager

V puer uir ager

Ac puerum uirum agrum

G pueri uiri agri

D puero uiro agro

Ab puero uiro agro

Plural

Cas Exemples

N pueri uiri agri

V pueri uiri agri

Ac pueros uiros agros

G puerorum uirorum agrorum

D pueris uiris agris

Ab pueris uiris agris

La característica principal dels neutres és el fet que nominatiu, vocatiu

i acusatiu comparteixen la mateixa terminació: en singular acabada en

-um i, en plural, en -a.

El fet de presentar un nominatiu singular acabat en -um converteix

aquests substantius en transparents pel que fa al gènere.

La terminació en -a del neutre plural és comuna amb la tercera i quarta

declinacions.

La resta dels casos, és a dir, el genitiu, datiu i ablatiu, tant del singular

com del plural, tenen les mateixes terminacions que els masculins i fe-

menins de tema en -o.

Singular


N

-u (-m (< -o-m) bellumV

Ac

G -I # belli

D -o# bello

Ab -o# bello


Observacions

– En alguns noms de ciutat de gènere neutre hi ha restes de locatiu. Recordeu que la desi-nència que caracteritza aquest cas és -i que, unida al tema -o-, donà com a resultat -I #. Perexemple Tarento-i > Tarent-I (de Tarentum Tarenti) ‘a Tarent’ (Tarenti sum ‘sóc a Tarent’).

– Alguns noms masculins acabats en -us, com locus ‘lloc’, iocus ‘broma’, tenen dos plu-rals, l’un masculí, l’altre neutre. La diferència de gènere comporta variació del signifi-cat. Així, loci (plural masculí de locus) significa ‘llocs’, però loca (plural neutre) vol dir‘comarca’; ioci (plural masculí de iocus) significa ‘jocs’, però ioca (plural neutre) vol dir‘passatemps’.

– Hi ha tres substantius de gènere neutre acabats en -us. Aquests mots són pelagus ‘pè-lag’, ‘mar’, uirus ‘verí’ i uulgus ‘gent’, ‘el vulgar’ (> cast. vulgo). El mot uulgus no té plu-ral.

2.1.3. L’adjectiu

La gramàtica tradicional defineix l’adjectiu com el mot que s’uneix al subs-

tantiu per a expressar generalment la qualitat o la determinació. Des del

punt de vista sintàctic, un adjectiu pot funcionar com a atribut (el llibre és

interessant; fa bon temps) o com a predicatiu (va viure feliè; el veig tran-

quil). Un adjectiu es pot emprar com a nom i aleshores hom l’anomena ad-

jectiu substantivat (els blaugrana van guanyar per 3-0; els britànics estan

queixosos de la seva monarquia).

Pel que fa a la seva declinació, es poden dividir en dos grans grups:

1) Adjectius de la primera i segona declinacions.

En els adjectius d’aquest primer grup el masculí i el neutre segueixen la segona

declinació; en canvi, el femení segueix la primera: clarus (m) clara (f) clarum

(n) ‘il·lustre’.

2) Adjectius de la tercera declinació.

Plural


N

-a( bellaV

Ac

G -o#-rum bellorum

D -I #s (< -o-is) bellis

Ab -I #s (< -o-is) bellis

En llatí, l’adjectiu ha de concordar amb el substantiu que acompanya

no solament en gènere i nombre, com en català, sinó també en cas; ai-

xí, de la mateixa manera que els substantius, els adjectius es declinen.


aTots tres gèneres segueixen la mateixa flexió. La tipologia completa i les for-

mes dels adjectius d’aquesta declinació s’estudiaran més endavant. A tall

d’exemple, però, hom pot esmentar celer (m) celeris (f) celere (n) ‘veloç’.

Des del punt de vista sintàctic l’adjectiu llatí pot actuar de la manera següent:

– com a atribut d’un substantiu, directament o a través del verb copulatiu

(clarus medicus ‘metge il·lustre’; medicus clarus est ‘el metge és il·lustre’);

– com a predicatiu (puer laetus currit ‘el nen corre content’);

– com un substantiu i, aleshores, es diu que està substantivat (Hispani ‘els

hispans’; boni ‘els bons’).

2.1.4. Adjectius de la primera i segona declinacions

Pel que fa a la forma masculina, de la mateixa manera que en els substan-

tius de la segona declinació trobàvem nominatius en -us (com dominus) i

nominatius en -er (com puer o ager), els adjectius podien acabar en -us o en

-er (clarus clara clarum ‘il·lustre’, miser misera miserum ‘desgraciat’ o sacer sa-

cra sacrum ‘sagrat’).

1) Tipus clarus clara clarum

Vegeu el subapartat 5.1.1. “Adjectius de la tercera declinació”.

Els adjectius s’enuncien generalment en llatí mitjançant el nominatiu

singular de cadascun dels gèneres.

En la tradició escolar...

... els adjectius de tres termina-cions reben el nom d’adjectius de la primera classe.

Els adjectius de la primera i segona declinacions presenten tres termi-

nacions, una per al masculí, una per al femení i una altra per al neutre.

Les terminacions corresponents a cada gènere es veuen reflectides en el

seu enunciat de la manera següent: clarus clara clarum (que, com s’ha

dit, són les formes corresponents al nominatiu singular dels tres gène-

res). Ja hem vist que els masculins i neutres es declinen com els substan-

tius de la segona declinació, mentre que els femenins es flexionen com

la primera.

Singular

Cas Masc. Fem. Neutre

N clarus clara clarum

V clare clara clarum

Ac clarum claram clarum


2) Tipus miser misera miserum

3) Tipus sacer sacra sacrum

Singular


G clari clarae clari

D claro clarae claro

Ab claro clara claro

Plural


N clari clarae clara

V clari clarae clara

Ac claros claras clara

G clarorum clararum clarorum

D claris claris claris

Ab claris claris claris

Singular


N miser misera miserum

V miser misera miserum

Ac miserum miseram miserum

G miseri miserae miseri

D misero miserae misero

Ab misero misera misero

Plural


N miseri miserae misera

V miseri miserae misera

Ac miseros miseras misera

G miserorum miserarum miserorum

D miseris miseris miseris

Ab miseris miseris miseris

Singular


N sacer sacra sacrum

V sacer sacra sacrum


2.2. Morfologia verbal: tema de present de la veu activa (I)

a

El tema de present de la primera conjugació acabava en -a- (per exemple ama-

); el de la segona en -e- (per exemple habe-); el de la tercera en consonant o -u-

(per exemple reg- o instru-); el de la tercera mixta alternava consonant / con-

sonant + -i- (per exemple cap- / cap-i-); i el de la quarta acabava sempre en -i-

(per exemple audi-).

Singular


Ac sacrum sacram sacrum

G sacri sacrae sacri

D sacro sacrae sacro

Ab sacro sacra sacro

Plural


N sacri sacrae sacra

V sacri sacrae sacra

Ac sacros sacras sacra

G sacrorum sacrarum sacrorum

D sacris sacris sacris

Ab sacris sacris sacris

Vegeu el subapartat 1.4 “Característiques generals del verb llatí”.

El tema de present es constituí al voltant de les dues primeres per-

sones del singular del present d’indicatiu i del present d’infinitiu. Per

aquest tema es conjugaren, en la veu activa, el present, el pretèrit im-

perfet i el futur imperfet d’indicatiu; el present i el pretèrit imperfet

de subjuntiu; l’imperatiu, els presents d’infinitiu i participi, i el ge-

rundi.

En llatí, una forma verbal pot ser constituïda pels elements se-

güents: lexema, vocal temàtica o d’unió, morfema temporal-mo-

dal i desinència personal. Ara bé, no totes les formes verbals havien

de tenir necessàriament tots aquests elements ni en aquest ordre.

Com es podrà veure, l’absència d’alguns d’aquests elements és preci-

sament allò que diferencia uns temps d’uns altres dins el sistema ver-

bal llatí.


2.2.1. Present d’indicatiu (veu activa)

El present d’indicatiu és el temps a partir del qual es forma el tema de present.

Aquest temps es caracteritza per l’absència de marques temporals, és a dir, en-

tre el lexema i les desinències personals no hi ha cap morfema temporal.

Observacions

– La desinència de primera persona en els verbs predicatius és sempre -o. En la primera conjuga-ció, la primera persona del present d’indicatiu no presenta vocal temàtica: amo (< am-o #) en-front de ama-s.

– En la primera i segona conjugacions l’arrel s’uneix directament a la desinència.

– En la tercera i tercera mixta entre el lexema i la desinència hi ha una vocal d’unió.

– En la tercera, tercera mixta i quarta conjugacions la tercera persona del plural presenta -u- com a vocal d’unió entre el lexema i la desinència -nt.

– La tercera conjugació mixta presenta com a particularitat, respecte a la tercera, el sufix -i-de la primera persona del singular i de la tercera del plural.

– En la quarta, l’arrel i la desinència s’uneixen directament, tret de la tercera persona del plu-ral, en què hi ha -u- com a vocal d’unió.

2.2.2. Pretèrit imperfet d’indicatiu (veu activa)

El pretèrit imperfet pertany al tema de present.

El morfema temporal-modal que caracteritza aquest temps és -ba-, al qual

s’afegeixen les desinències personals que, pel que fa a la primera persona del

singular, és -m perquè, entre altres raons, el morfema -ba- acaba en vocal.

El concepte tema en el verb

Observeu que sota la denomi-nació de tema s’entenen coses diferents segons vagi referit a la flexió nominal (substantius i adjectius) o a la verbal.

Nota

La negreta reflecteix la termi-nació verbal de cada forma.

Indicatiu

Present

Nombre Persona 1a. 2a. 3a. 3a. mixta 4a.

Singular

1a. am-o habe-o reg-o cap-i-o audi-o

2a. ama-s habe-s reg-i-s cap-i-s audi-s

3a. ama-t habe-t reg-i-t cap-i-t audi-t

Plural

1a. ama-mus habe-mus reg-i-mus cap-i-mus audi-mus

2a. ama-tis habe-tis reg-i-tis cap-i-tis audi-tis

3a. ama-nt habe-nt reg-u-nt cap-i-u-nt audi-u-nt

Traducció: ‘jo estimo’, ‘tu estimes’...

Indicatiu

Pretèrit imperfet


Singular

1a. ama-ba-m habe-ba-m reg-e-ba-m cap-i-e-ba-m audi-e-ba-m

2a. ama-ba-s habe-ba-s reg-e-ba-s cap-i-e-ba-s audi-e-ba-s

3a. ama-ba-t habe-ba-t reg-e-ba-t cap-i-e-ba-t audi-e-ba-t


Observacions

– En la primera i segona conjugacions el morfema temporal s’afegeix directament al temaverbal.

– En la tercera, tercera mixta i quarta conjugacions hi ha una vocal d’unió -e- entre el temai el morfema temporal -ba-.

2.2.3. Conjugació del verb sum (I): tema de present

(mode indicatiu)

El verb sum és el verb copulatiu llatí del qual deriva bona part del paradigma

de ser en català i en altres llengües romàniques. a

El verb sum presenta dos lexemes ben diferenciats:

1) Al voltant del lexema s- (per exemple, s-u-m, e-s, e-s-se) es configurà el tema

de present, per bé que es produïren alguns canvis fonètics.

2) Al voltant del lexema fu- (per exemple, fu-i) es formà el tema de perfet.

La tradició escolar considera que sum és un verb irregular. Val a dir, però,

que les irregularitats que presenta són aparents, causades pels canvis fonè-

tics que patí el lexema s- en contacte amb les desinències. Ara bé, aquestes

desinències són, de fet, les mateixes que en la resta de la conjugació verbal

llatina en veu activa. a

Indicatiu

Pretèrit imperfet


Plural

1a. ama-ba-mus habe-ba-mus reg-e-ba-mus cap-i-e-ba-mus audi-e-ba-mus

2a. ama-ba-tis habe-ba-tis reg-e-ba-tis cap-i-e-ba-tis audi-e-ba-tis

3a. ama-ba-nt habe-ba-nt reg-e-ba-nt cap-i-e-ba-nt audi-e-ba-nt

Traducció: ‘jo estimo’, ‘tu estimes’...

Nota

El guió llarg assenyala en l’enunciat d’un verb l’absència d’una forma verbal concreta.

L’enunciat complet és constituït solament per quatre formes, ja que no

té supí: sum, es, esse, fui, –.

Indicatiu

Present

Nombre Persona Present. Pretèritimperfet

Futurimperfet

Singular

1a. sum eram ero

2a. es eras eris

3a. est erat erit


Observacions

– Sum, sumus i sunt, primera persona del singular i plural i tercera persona del plural, respec-tivament, del present d’indicatiu, tenen com a vocal temàtica o > u entre el lexema i la des-inència.

– Es, est i estis, segona i tercera persona del singular i segona persona del plural, respectiva-ment, del present d’indicatiu presenten, d’una banda, es- com a lexema, amb el grau ple,i, de l’altra, absència de vocal temàtica entre el lexema i la desinència (es-s > es; es-t; es-tis).

– El morfema temporal-modal del pretèrit imperfet és -a-.

– El futur imperfet no presenta morfema temporal-modal. Cal observar que entre el lexemai les desinències personals hi ha una vocal temàtica.

– El pretèrit imperfet (eram, eras, erat...) i el futur imperfet (ero, eris, erit...) presenten alteracióde la -s- del lexema en -r-, en trobar-se en posició intervocàlica; aquest fenomen s’anomenarotacisme.

2.3. Sintaxi

2.3.1. L’ordre de paraules en la frase llatina

Hom entén per ordre de paraules la disposició habitual en què cada llengua

presenta els diferents sintagmes d’una frase. L’ordre de les paraules té unes ca-

racterístiques lògiques internes en cada llengua i aquestes característiques no

són universals. Així, la disposició dels sintagmes no és la mateixa en francès

que en català, malgrat que totes dues llengües deriven del llatí. També tenen

un ordre intern diferent l’anglès i l’alemany, encara que ambdues llengües

pertanyin al grup anglosaxó.

L’ordre és sempre un ordre sintàctic i en alguns casos permet de diferenciar

sintàcticament i semànticament el contingut d’una frase; així, per exemple,

frases del tipus L’Anna estima en Joan (Anna és el subjecte i Joan és l’objecte di-

recte) i En Joan estima l’Anna (Joan és el subjecte i Anna l’objecte directe) es di-

ferencien només per l’ordre convingut.

Indicatiu

Present

Nombre Persona Present. Pretèritimperfet

Futurimperfet

Plural

1a. sumus eramus erimus

2a. estis eratis eritis

3a. sunt erant erunt

Traducció: ‘jo sóc’, ‘tu ets’... ‘jo era’, ‘tu eres’… ‘jo seré’, ‘tu seràs’…

Grau vocàlic

S’anomena grau la presència de nucli vocàlic en una arrel; ai-xí, a s-u-m l’arrel, solament s-, es diu que està en grau zero (absència de vocal), però a es- el grau és e, dit també grau ple.

Rotacisme

S’anomena rotacisme la trans-formació en -r- de la -s- inter-vocàlica que, en llatí, va tenir lloc a les acaballes del segle IV aC. Aquest fenomen no és, pe-rò, exclusiu de la llengua llati-na. En català, per exemple, la paraula cirera remunta a un an-tic ciresa (compareu el castellà cereza i el francès cerise).

La riquesa morfològica de la llengua llatina permetia de situar els diferents

sintagmes en l’ordre que el parlant o l’escriptor preferís sense alterar-ne el

sentit. Aquesta mobilitat es coneix amb el nom d’hipèrbaton.


En conseqüència, ens limitarem a exposar l’ordre més habitual en llatí, d’una

banda dins la frase i, de l’altra, dins els grups de paraules o sintagmes.

a) Dins la frase.

El verb sol estar al final de la frase: Romani deos colunt ‘Els romans adoren els

déus’.

b) Dins un grup de paraules.

• L’adjectiu se sol situar al davant del nom, però es pot trobar també al darrere

sense que això hi afegeixi necessàriament cap significat especial: malus poeta

/ poeta malus ‘mal poeta’.

Hipèrbaton

És la lliure col·locació sintàctica dels elements de la frase sense que en resulti afectada la cor-recta comprensió del seu con-tingut. Un exemple podria ser De la casa la senyora en lloc de La senyora de la casa.

– Agricola aquam bibit: literalment ‘el pagès aigua beu’.

– Aquam agricola bibit ‘Aigua el pagès beu’.

– Bibit agricola aquam ‘Beu el pagès aigua’.

– Bibit aquam agricola ‘Beu aigua el pagès’.

– Aquam bibit agricola ‘Aigua beu el pagès’.

– Agricola bibit aquam ‘El pagès beu aigua’.

El fet que el llatí presenti una gran mobilitat en la col·locació dels ele-

ments, tant en l’interior dels sintagmes com en la frase, no vol dir que

no hi hagi normes, sinó que aquestes són força laxes. Les podríem resu-

mir en dues:

• La paraula determinant precedeix la paraula determinada. Així,

si hom parteix de la base que el verb és l’element principal de

l’oració i que tots els altres elements el complementen, és lògic

que el verb se situï al final de la frase i la resta dels sintagmes, al

davant.

– Agricola aquam bibit, frase que, literalment, diu ‘el pagès aigua beu’.

• La prelació expressiva. La primera i l’última posició en la frase es

consideraren, entre d’altres, els llocs més destacats i, per tant, en

aquestes posicions se situaren, sovint, els conceptes que l’autor volia

destacar; d’aquí que subjecte i verb obrin i tanquin generalment la

frase.

– Aquam agricola bibit, si hom vol destacar el concepte aquam ‘aigua’.

– Bibit agricola aquam, si hom vol destacar bibit, és a dir, ‘el fet de beure’.


• El complement del nom en genitiu es pot trobar al davant o al darrere del

nom que acompanya: domini uilla (literalment: ‘de l’amo la granja’, és a

dir, ‘la granja de l’amo’) / uilla domini (literalment: ‘la granja de l’amo’).

El fet que el nom acompanyat pel genitiu vagi regit per una preposició no fa

variar l’ordre: uenio ad domini uillam / uenio ad uillam domini ‘vinc a la gran-

ja de l’amo’.

• L’aposició se situa al darrere del nom que determina. Si l’aposició va acom-

panyada o bé d’un adjectiu o bé d’un genitiu sol anar entre comes:

– Equus Bucephalus ‘El cavall Bucèfal’.

– Labienus, legatus Romanus, strenue pugnat ‘Labiè, legat romà, lluita valero-

sament’.

– Catilina, inimicus populi Romani, Romae habitabat ‘Catilina, enemic del

poble romà, vivia a Roma’.

– Catilina, populi Romani inimicus, Romae habitabat ‘Catilina, del poble

romà enemic, vivia a Roma’.

2.3.2. La concordança

Hom anomena concordança la relació interna en el si d’una frase entre dues

o més paraules unides gramaticalment. Així, hi ha concordança entre un subs-

tantiu i un adjectiu (bon nen / bona nena), entre un substantiu i un substantiu

(el cantant Elton John), entre el pronom i el seu antecedent (la mestra va oferir

una poma al nen i aquest li va donar les gràcies), entre el subjecte i el verb (jo escric

/ tu llegeixes / En Mateu pensa).

Nota bene

L’observació de les regles de la concordança ajuda també a determinar la funció d’un sin-tagma dins la frase. Així, un sintagma com ara malus poeta ‘poeta dolent’ és constituït perun substantiu masculí, poeta, que formalment pot ser nominatiu, vocatiu o ablatiu sin-gular, però que, en establir relació gramatical interna amb l’adjectiu malus, solament espot trobar en nominatiu singular.

Hi ha relació de concordança en els casos següents: la concordança del verb i

la concordança del substantiu.

Mosaic que representa una uilla romana.Tunis, Museu del Bardo.

La major part de les característiques de la concordança en llatí són les

mateixes que en català. La principal diferència rau, sobretot, en el fet

que la llengua llatina té casos en la flexió nominal, casos que caldrà te-

nir ben presents a l’hora de fixar les normes de la concordança.


1) Concordança del verb

a) El verb concorda en nombre i persona amb el seu subjecte:

– Vergilius poeta Romanus est ‘Virgili és un poeta romà’, en què el verb est,

3a. persona del singular, concorda en nombre (singular) i persona (3a.)

amb el subjecte Vergilius (= ell), que és una 3a. persona gramatical en nom-

bre singular.

b) Si el verb du més d’un subjecte la concordança se sol fer en plural:

– Homerus et Vergilius fabulas antiquas narrant ‘Homer i Virgili conten lle-

gendes antigues’, en què el verb narrant, 3a. persona del plural, concorda

amb el subjecte semànticament perquè tant Homerus com Vergilius estan en

singular (en aquest cas, el plural del verb es justifica per la suma dels dos

singulars).

2) Concordança del substantiu

a) El substantiu i l’adjectiu que el qualifica han de concordar en gènere,

nombre i cas:

– Longam uitam ‘Llarga vida’ (uitam és l’acusatiu singular femení del subs-

tantiu uita; l’adjectiu longam és també acusatiu singular femení).

– Tranquilli fluuii ‘Rierols tranquils’ (fluuii és el nominatiu i vocatiu plural

masculí del substantiu fluuius; l’adjectiu tranquilli és també nominatiu i vo-

catiu plural masculí).

La concordança del substantiu amb l’adjectiu es compleix també quan aquest

actua com a atribut amb el verb copulatiu o com a complement predicatiu

d’un verb transitiu o intransitiu:

– Puer est bonus ac strenuus ‘El noi és bo i valent’, en què bonus ac strenuus

funcionen com a atribut o predicat nominal i concorden amb el subjecte

puer en gènere (masculí), nombre (singular) i cas (nominatiu).

– Puer laetus uiuit ‘El noi viu content’, en què laetus és el predicatiu del

subjecte puer, i hi concorda en gènere (masculí), nombre (singular) i cas

(nominatiu).

L’atribut i el predicatiu poden concordar semànticament amb el seu nucli,

quan aquest és integrat per més d’un element.

– Oppidi murus et porta magni sunt ‘El mur i la porta de la ciutat són grans’,

en què magni funciona com a atribut i concorda en cas (nominatiu) amb

Concordança semàntica

Aquesta concordança fou ano-menada pels romans mateixos constructio ad sensum ‘cons-trucció pel sentit’ i sota la de-nominació de concordança pel sentit sol aparèixer en les gra-màtiques llatines. Per exemple, Multitudo civium ad templum currunt ‘Una munió de ciuta-dans corren cap al temple’.

Atribut

Hom anomena atribut o predi-cat nominal aquell adjectiu o substantiu que atorga la quali-tat al nom subjecte a través del verb copulatiu.

Predicatiu

És aquell element –substantiu o adjectiu– que de-termina alhora el nom (el qual acompanya d’acord amb les normes de la concordança) i el verb de la seva oració.


els subjectes murus et porta. Pel que fa al gènere i al nombre concorda se-

mànticament: el masculí, com en català, inclou el femení, i el plural és el

resultat de la suma de dos singulars.

– Puer et puella laeti uiuunt ‘El noi i la noia viuen contents’, en què laeti és el

predicatiu del subjecte puer et puella, i hi concorda en cas (nominatiu), però

semànticament en gènere (el masculí inclou el femení) i nombre (el plural

és el resultat de la suma de singulars).

b) Un substantiu concorda amb un altre substantiu obligatòriament en cas.

Des del punt de vista sintàctic, quan un substantiu es relaciona gramatical-

ment amb un altre substantiu, el segon actua com a determinant del primer

de manera semblant a com ho fa un adjectiu. En aquesta situació, el substan-

tiu pot actuar o bé com a aposició, o bé com a atribut del verb copulatiu, o

bé com a complement predicatiu.

Nota bene

Sovint, a més de concordar en cas, els dos noms concorden també en gènere i nombre.

– Marcus Tullius amico Attico scribit ‘Marc Tul·li escriu al seu amic Àtic’, en què

Attico és l’aposició especificativa d’amico i hi concorda obligatòriament en

cas, però aquí també en gènere i nombre.

– Flumen Rhodanus ‘El riu Roine’, en què es pot observar una aposició espe-

cificativa amb una concordança mínima en cas (nominatiu) a la qual s’afe-

geix la del nombre (singular), però no la del gènere, perquè flumen és un

nom de gènere neutre i Rhodanus, en canvi, és masculí.

– Romani Mineruam, sapientiae deam, colunt ‘Els romans veneren Minerva,

deessa de la saviesa’, en què l’aposició explicativa, que concorda en cas

–i aquí també en gènere i nombre–, du un complement en genitiu.

– Populus Romanus Marcum tribunum creat ‘El poble romà nomena Marc tri-

bú‘, en què el substantiu tribunum, predicatiu de l’objecte directe Marcum, hi

concorda en cas, però aquí també en gènere i nombre.

L’atribut, el predicatiu i l’aposició poden concordar semànticament amb el seu

nucli, quan aquest és integrat per més d’un element.

– Homerus et Vergilius poetae antiqui sunt ‘Homer i Virgili són poetes antics’,

en què poetae antiqui concorda preceptivament en cas però també en gène-

re amb el subjecte, mentre que el nombre és conseqüència de la suma lògi-

ca de dos singulars.

– Aquila et aper ferae sunt ‘L’àguila i el senglar són bèsties ferotges’, en què

ferae concorda en cas, i semànticament també en nombre (la suma de sin-

Aposició

S’entén per aposició la combi-nació, sense nexe de cap tipus, de dos substantius que es tro-ben en el mateix cas. El segon actua restrictivament, és a dir, limita el significat del primer. L’aposició pot ser explicativa, si va acompanyada de comple-ments (sovint es trobarà entre comes), o bé especificativa, anomenada també determina-tiva, quan no duu comple-ments.

Testa de marbre de la deessa Minerva.


gulars); el gènere, però, és el que li correspon com a substantiu i, per tant,

no està relacionat ni amb aquila ni amb aper.

– Populus Romanus Marcum et Tiberium tribunos creat ‘El poble romà nomena

Marc i Tiberi tribuns’, en què tribunos és el predicatiu del complement di-

recte Marcum et Tiberium i hi concorda en cas (acusatiu); semànticament el

nombre plural reflecteix el conjunt de singulars; el gènere de tribunos és el

que li correspon com a substantiu i, per tant, no està condicionat, tot i co-

incidir-hi, pel gènere de l’objecte directe.

2.3.3. Sintaxi de sum

El verb sum té en llatí dues funcions sintàctiques. D’una banda, és un verb co-

pulatiu i, de l’altra, un verb d’existència.

1) Sum verb copulatiu

Com a copulatiu, sum posa en relació un subjecte amb el seu atribut situant-

lo en el temps. A diferència del que passa en un sintagma del tipus la casa gran,

la intervenció del verb copulatiu permet, per exemple, de situar aquests dos

elements en el passat (la casa era gran), en el present (la casa és gran), en el futur

(la casa serà gran) o en qualsevol altra actualització temporal que se’n derivi.

L’atribut o predicat nominal atorga una qualitat o una determinació al nom o

pronom a què va referit. Pot funcionar com a atribut un adjectiu (uinum bo-

num est ‘el vi és bo’ / ‘el vi està bo’), un substantiu (uinum Bacchi donum est

‘el vi és un regal de Bacus’) o un adverbi (bene est ‘està bé’; satis est respondere

‘respondre és suficientment’, és a dir, ‘respondre és suficient’).

aQuan en una oració copulativa tant subjecte com atribut són substantius,

hom interpreta sovint que el primer d’aquests actua com a subjecte i el segon

com a atribut (Neptunus deus est ‘Neptú és un déu’, en què Neptunus es consi-

dera subjecte i deus atribut, si bé la interpretació inversa és també possible: ‘un

déu és Neptú’). En aquests casos de doble interpretació és freqüent atorgar ca-

tegoria de subjecte al nom semànticament més restringit. a

2) Sum verb d’existència

Amb complements circumstancials o adverbis (de lloc, companyia, etc.) el

verb sum pot assenyalar existència i, aleshores, se’l considera un verb intran-

sitiu que es pot traduir per haver-hi, existir, ser o estar (en funció locativa).

– Roma in Italia est ‘Roma és a Itàlia’, és a dir, ‘Roma es troba a Itàlia’.

– Eramus in ludo ‘Érem a escola’.

Verb copulatiu

Rep aquest nom aquell verb que actua com a nexe entre un subjecte i un atribut sense afe-gir-hi cap noció significativa pròpiament dita, contrària-ment al que s’esdevé amb verbs com uideo ‘veure’, laudo ‘lloar’, facio ‘fer’, etc., que s’anomenen predicatius.

Sobre la concordança entre subjecte i atribut vegeu el subapartat 2.3.2.“La concordança”.

Mosaic amb la representació del déu Neptú.Tunis, Museu del Bardo.


– Multa simulacra in Graecia erant ‘A Grècia hi havia moltes estàtues’.

– Athenis ero anno proximo ‘Seré a Atenes l’any vinent’.

– Cum discipulis magister est ‘El mestre és amb els seus deixebles’.


3. Unitat III


3.1.1. Tercera declinació

Com ja hem vist que passava en la primera i segona declinació, darrere el le-

xema trobarem afegides les desinències corresponents a cada cas.

La tercera declinació comprèn noms de gènere masculí (hostis ‘enemic’, iudex

‘jutge’), femení (mulier ‘dona’, tempestas ‘tempesta’) i neutre (lac ‘llet’, limen

‘llindar’). Com en la segona declinació, masculins i femenins presenten una

flexió comuna, i els neutres adopten terminacions específiques per a alguns

casos.a

Les terminacions, és a dir, el conjunt format pel tema i la desinència, són:

Observacions

– Tal com es pot observar, alguns casos presenten dues terminacions diferents; això es deua raons diverses de caràcter morfològic que trobareu descrites a continuació.

– El nominatiu i el vocatiu del singular dels noms de gènere masculí o femení podienprendre com a desinència una -s (i aleshores s’anomenaven sigmàtics) o bé presentarel lexema tot sol, és a dir, sense afegir-hi cap morfema desinencial (i aleshores s’ano-menaven asigmàtics).

– L’existència de temes en consonant i de temes en -i explica la duplicació de terminacionsen l’acusatiu singular i plural (masc. / fem.), en el nominatiu, vocatiu i acusatiu plural (neu-tre), en l’ablatiu singular i en el genitiu plural (masc. / fem. i neutre).

Dins la tercera declinació s’inclouen substantius (i adjectius) que eren o

bé de tema en -i (hosti- ‘enemic’), o bé de tema en consonant (mulier-

‘dona’), així com un grup de paraules de difícil classificació flexional

(com ara el nom bos ‘bou’).

Singular Plural

Cas Masc. / fem. Neutre Cas Masc. / fem. Neutre

NØ /-s

Ø

N-e#s

-a( /-I (a( V V

Ac -e(-m / -I (m Ac -e#s / -I #s

G -I (s G -u(m / -I (u(m

D -I # D-I (bu(s

Ab -e ( / -I # Ab

Sigmàtic i asigmàtic

La lletra sigma, nom que rebia en grec el so [s], dóna origen als adjectius derivats sigmàtic i asigmàtic.


3.1.2. Tercera declinació (I): temes en consonant

Les terminacions pròpies dels temes en consonant són les següents:

Observacions

– El lexema d’una paraula de la tercera declinació, com ara pax pacis ‘pau’, s’obté fàcil-ment després d’haver tret la terminació -is del genitiu. En aquest cas, doncs, el lexemaés pac-. a

– El nominatiu masculí o femení pot ser sigmàtic o asigmàtic.

– L’acusatiu singular dels mots masculins i femenins té, com en la resta de declinacions, ladesinència -m. Atès que el lexema d’aquests temes acabava en consonant, es desenvolupàentre aquest i la desinència una -e- com a vocal de suport, amb l’objectiu de facilitar-ne lapronúncia. Per exemple, l’acusatiu singular femení legem és el resultat de la unió entre ellexema leg-, la vocal de suport -e- i la desinència -m.

– Nominatiu, vocatiu i acusatiu del singular neutre no tenen desinència i presenten, per tant,el lexema o arrel purs, tot i que, en algun cas, emmascarat per alteracions fonètiques queveurem més endavant. Així, per exemple, el lexema caput ‘cap’ és la forma del nominatiu,vocatiu i acusatiu singular.

– Nominatiu, vocatiu i acusatiu del plural neutre prenen la desinència -a, com la resta de neu-tres plurals de les altres declinacions.

– En algunes paraules, com ara princeps principis ‘príncep’, limen liminis ‘llindar’ o caput capitis‘cap’, hom pot constatar un canvi vocàlic en la penúltima síl·laba del genitiu respecte delnominatiu. Aquesta alteració, anomenada apofonia, té lloc en tots el casos excepte en elnominatiu i vocatiu del singular per als masculins i femenins i en el nominatiu, vocatiu iacusatiu del singular per als neutres.

Memento

L’apofonia és el canvi de timbre per debilitament d’una vocal breu àtona en síl·laba post-tònica, que evoluciona a -i- (príncep-is > príncipis; cáput-is > cáp-i-tis, etc.), excepte al cos-tat de -r, que ho fa a -e- (géneris, genitiu de genus).

Es consideren temes en consonant aquells lexemes l’última lletra

dels quals acaba en un so consonàntic. D’acord amb el sistema fono-

lògic llatí, els paradigmes podran ser en oclusiva labial (princeps prin-

cipis), dental (uirtus uirtutis), o velar (uox uocis), en sonant (consul

consulis, hiems hiemis, legio legionis, mulier mulieris, flumen fluminis) o en

sibilant (mos moris).

Singular Plural


NØ /-s

Ø

N

-e#s -a( V V

Ac -e(-m Ac

G -I (s G -u(m

D -I # D-I (bu(s

Ab -e ( Ab

La varietat de nominatius...

... d’aquesta declinació fa que el diccionari doni de vegades l’entrada del genitiu del singu-lar i remeti a la del nominatiu corresponent.


1) Temes en oclusiva

Els substantius que tenen el tema acabat en oclusiva poden ser de gènere mascu-

lí (princeps ‘príncep’), femení (uirtus ‘valor’, ‘virtut’) i neutre (caput ‘cap’). a

Segons quin sigui el punt d’articulació, hom pot distingir temes en oclusiva

labial, dental i velar, d’acord amb la classificació següent:

Nota bene

Les oclusives són conegudes també com a mudes. Una forma fàcil de recordar aquestaclassificació és el recurs mnemotècnic següent: saber que aquests sons es troben a lesparaules bodega i petaca, mots que, al seu torn, inclouen les oclusives sonores i sordesrespectivament.

En la fonètica llatina i grega el nom de velar és sinònim de gutural i palatal.

a) Masculins i femenins

Els masculins i femenins tenen com a característica comuna que el nominatiu

singular és sigmàtic. Així, princeps, uirtus, uox presenten el morfema -s com a

desinència per a aquest cas.

El contacte de la -s desinencial amb l’oclusiva del lexema va produir algunes

modificacions fonètiques i/o ortogràfiques que seran comentades una mica

més endavant, però que apareixen degudament reflectides en els exemples

que hom addueix a continuació.

Oclusives

Són aquells sons durant la pro-núncia dels quals es produeix una oclusió per contacte com-plet dels òrgans articuladors; amb aquest tancament té lloc una interrupció sobtada del corrent fònic que es precipita en forma de p, b, t, d, k, g.

Oclusives Sordes Sonores

labials [p] [b]

dentals [t] [d]

velars [k] [g]

Singular

Masc. / fem.

Cas TerminacióTema

Labial Dental Velar

N -s princeps uirtus (< uirtut-s) uox (< uoc-s)

V -s princeps uirtus (< uirtut-s) uox (< uoc-s)

Ac -e(m principem uirtutem uocem

G -I (s principis uirtutis uocis

D -I# principi uirtuti uoci

Ab -e( principe uirtute uoce


Observacions

a– Alguns mots de tema en oclusiva presenten apofonia.

– Les paraules de gènere masculí o femení el tema de les quals acaba en dental (d / t) hansofert assimilació en el nominatiu i vocatiu del singular; així, el nominatiu pes ‘peu’ és pro-ducte de l’evolució següent: *ped-s > *pes-s > pes. La forma plena del lexema, és a dir ped-, es conserva en la resta dels casos (Ac pedem; G pedis, etc.).

– El nominatiu i vocatiu singular dels temes en velar acaba en -x com a conseqüència gràficade la combinació de velar + -s.

– Les variacions fonètiques (uirtus uirtutis; miles militis) i ortogràfiques (uox uocis) aconsellen,abans de declinar qualsevol paraula, identificar, com ja hem assenyalat, el lexema, a partirde la forma del genitiu.

b) Neutres

Observacions

– Hi ha molt pocs substantius neutres de tema en oclusiva.

– Si el lexema acaba en dues consonants (lact-, cord-) redueixen l’última en nominatiu, vo-catiu i acusatiu del singular (lac, cor), però conserven la forma plena del lexema en la restade la flexió (genitiu lactis, cordis).

2) Temes en sonant

Els substantius de tema en sonant poden ser de gènere masculí (consul ‘còn-

sol’), femení (mulier ‘dona’) i neutre (flumen ‘riu’). a

Plural

Masc. / fem.

Cas TerminacióTema

Labial Dental Velar

N -e#s principes uirtutes uoces

V -e#s principes uirtutes uoces

Ac -e#s principes uirtutes uoces

G -u(m principum uirtutum uocum

D -I (bu(s principibus uirtutibus uocibus

Ab -I (bu(s principibus uirtutibus uocibus

Vegeu el subapartat “Tercera declinació (I): temes en consonant”.

Singular Plural

Neutre Neutre

Cas Terminació Exemple Cas Terminació Exemple

N Ø caput N -a( capita

V Ø caput V -a( capita

Ac Ø caput Ac -a( capita

G -I (s capitis G -u(m capitum

D -I# capiti D -I (bu(s capitibus

Ab -e( capite Ab -I (bu(s capitibus


Segons quin sigui el punt d’articulació, hom pot distingir temes en sonant la-

teral, nasal i vibrant, d’acord amb la classificació següent:

Observacions

– Excepte hiems hiemis ‘hivern’, que pren una -s com a desinència de nominatiu, la resta delsnoms de tema en sonant presenten un nominatiu asigmàtic.

– Els noms de tema en nasal (n) de gènere masculí o femení com, per exemple, homon-, le-gion-, leon- redueixen la sonant final en nominatiu i vocatiu (*homon > homo; *legion > le-gio; *leon > leo). Els neutres d’aquest mateix tema (flumen, lumen) conserven, però, la nasaln fins i tot en el nominatiu, vocatiu i acusatiu del singular.

– Els noms de lloc menor de tema en sonant conserven una resta de locatiu, com ara a laparaula Carthagini (de Carthago Carthaginis) que significa ‘a Cartago’.

3) Temes en sibilant

L’única consonant sibilant és la s. En posició intervocàlica aquesta -s- esde-

venia -r-, fenomen que rep el nom de rotacisme. Malgrat que en nominatiu

la -s estava a final de paraula i no havia de patir cap canvi, per analogia amb la

resta de la flexió alguns noms masculins i femenins podien presentar indife-

rentment una forma de nominatiu acabada en -s o en -r (dolos / dolor; honos

/ honor, etc.).

Sonants

Hom anomena sonants o lí-quids aquells sons no vocàlics que, a diferència dels oclusius, s’articulen només amb una lleu constricció, sense que l’aire trobi cap dificultat en la seva expulsió.

Un recurs mnemotècnic...

... consisteix a recordar la pa-raula limonero que inclou totes quatre sonants.

Sonants

lateral l

nasals labial m

dental n

vibrant r

Singular

Cas Masc. / fem. Neutre

N consul hiems legio mulier flumen

V consul hiems legio mulier flumen

Ac consulem hiemem legionem mulierem flumen

G consulis hiemis legionis mulieris fluminis

D consuli hiemi legioni mulieri flumini

Ab consule hieme legione muliere flumine

Plural


N consules hiemes legiones mulieres flumina

V consules hiemes legiones mulieres flumina

Ac consules hiemes legiones mulieres flumina

G consulum hiemum legionum mulierum fluminum

D consulibus hiemibus legionibus mulieribus fluminibus

Ab consulibus hiemibus legionibus mulieribus fluminibus

Termes d’Antoní a Cartago.

El nom sibilant

El so sibilant se sol anomenar també silbant o espirant. Aquests noms estan motivats pel fet que la pronúncia de la s anava acompanyada d’un xiu-let característic produït per la fricció de l’aire en passar entre els òrgans bucals.


aEls substantius poden ser de gènere masculí (mos ‘costum’), femení (flos ‘flor’)

i neutre (genus ‘origen’, ‘nissaga’). a

Observació

– El substantiu rus conserva el locatiu ruri, que significa ‘al camp’.

Substantius anòmals de tema en consonant

Alguns noms de la tercera declinació presenten un doble tema flexional. L’exemple mésrellevant l’ofereix el substantiu neutre iter itineris ‘viatge’, ‘camí’, que té un lexema iterper al nominatiu, vocatiu i acusatiu del singular, i un altre lexema itiner- per a la resta delscasos del singular i tot el plural. Aquesta situació rep el nom de politematisme. Té unescaracterístiques similars a les d’iter la paraula iecur ‘fetge’ que, en alguns casos de la sevaflexió, pren el lexema iecinor- o ieciner-.

Un altre exemple de politematisme és el substantiu neutre uas ‘recipient’, que, en singu-lar, es declina per la tercera com a tema en consonant (uas uasis), però en plural ho fa perla segona com a tema en -o /-e (uasa uasorum).

Antics temes en -u

Algunes paraules de difícil ubicació en el paradigma flexional es van assimilar morfolò-gicament a la tercera declinació.

Els substantius bos bouis ‘bou’, ‘vaca’; sus suis ‘porc’, ‘truja’ i grus gruis ‘grua’, antics temesen -u, s’adaptaren als temes en consonant de la tercera.

Tant bos com sus presenten formes especials de flexió que apareixen convenientment re-flectides en el diccionari, sovint al final del lema.

3.2. Morfologia verbal: tema de present de la veu activa (II)

3.2.1. Futur imperfet d’indicatiu (veu activa)

El futur imperfet, temps que pertany al tema de present, té, en oposició als al-

tres temps, una riquesa morfològica notable, en presentar, segons la conjuga-

ció, una formació distinta.

Així, els verbs de la primera i la segona conjugacions caracteritzen aquest

temps mitjançant un morfema temporal-modal -b-, situat entre el tema de pre-

sent i les desinències personals.

Els verbs de la tercera, de la tercera mixta i de la quarta conjugacions for-

men aquest temps afegint al tema de present el morfema temporal-modal -a-

/-e- seguit de les desinències personals.

Per a la definició de rotacisme vegeu el subapartat “Conjugació del verb sum (I): tema de present (mode indicatiu)”.

Singular Plural


N mos corpus N mores corpora

V mos corpus V mores corpora

Ac morem corpus Ac mores corpora

G moris corporis G morum corporum

D mori corpori D moribus corporibus

Ab more corpore Ab moribus corporibus


Observacions

– En els verbs de la primera i segona conjugacions, la vocal que serveix d’unió entre el morfematemporal-modal -b- i la desinència personal varia de la mateixa manera que ho fa en el presentd’indicatiu de la tercera conjugació.

– En aquestes mateixes conjugacions, en acabar el morfema temporal-modal en consonant s’adopta -o com a desinència per a la primera persona del singular.

– En els verbs de la tercera, tercera mixta i quarta conjugacions, el morfema temporal-modal-a- de la primera persona del singular serveix d’oposició amb la resta de les persones verbals.

– En aquestes mateixes conjugacions, en acabar el morfema temporal-modal en vocals’adopta -m com a desinència per a la primera persona del singular.

3.2.2. Present de subjuntiu (veu activa)

Aquest temps, que pertany al tema de present, es forma mitjançant el morfe-

ma temporal-modal -a-/-e-.

Els verbs de la primera conjugació afegeixen al lexema atemàtic (am-) el mor-

fema -e- seguit de les desinències. La resta de conjugacions pren el morfema -a-.

Observacions

– El present de subjuntiu oposa la primera conjugació, que pren -e- com a morfema en totesles seves persones, a la resta de conjugacions, que prenen -a- també en totes les persones.

Indicatiu

Futur imperfet


Singular

1a. ama-b-o habe-b-o reg-a-m cap-i-a-m audi-a-m

2a. ama-b-i-s habe-b-i-s reg-e-s cap-i-e-s audi-e-s

3a. ama-b-i-t habe-b-i-t reg-e-t cap-i-e-t audi-e-t

Plural

1a. ama-b-i-mus habe-b-i-mus reg-e-mus cap-i-e-mus audi-e-mus

2a. ama-b-i-tis habe-b-i-tis reg-e-tis cap-i-e-tis audi-e-tis

3a. ama-b-u-nt habe-b-u-nt reg-e-nt cap-i-e-nt audi-e-nt

Traducció: ‘jo estimaré’, ‘tu estimaràs’…

Subjuntiu

Present


Singular

1a. am-e-m habe-a-m reg-a-m cap-i-a-m audi-a-m

2a. am-e-s habe-a-s reg-a-s cap-i-a-s audi-a-s

3a. am-e-t habe-a-t reg-a-t cap-i-a-t audi-a-t

Plural

1a. am-e-mus habe-a-mus reg-a-mus cap-i-a-mus audi-a-mus

2a. am-e-tis habe-a-tis reg-a-tis cap-i-a-tis audi-a-tis

3a. am-e-nt habe-a-nt reg-a-nt cap-i-a-nt audi-a-nt

Traducció: ‘jo estimi’, ‘tu estimis’…


– A primer cop d’ull hom pot observar també una certa coincidència entre el futur imperfetd’indicatiu i el present de subjuntiu de la tercera, tercera mixta i quarta conjugacions.Aquesta coincidència no és casual, car tots dos temps tenien un origen comú.

3.2.3. Pretèrit imperfet de subjuntiu (veu activa)

El pretèrit imperfet de subjuntiu, temps del tema de present, es forma afegint-

hi el morfema temporal-modal -re- seguit de les desinències personals.

Observacions

– Les conjugacions que presenten el tema acabat en consonant, és a dir, la tercera i terceramixta, hi afegeixen una vocal d’unió abans del morfema temporal-modal.

– La tercera conjugació mixta es comporta, pel que fa a aquest temps, com un verb prò-piament de la tercera, perquè no presenta el sufix -i- que es troba, per exemple, en elpresent cap-i-o.

Nota bene

El morfema temporal-modal característic del pretèrit imperfet de subjuntiu -re- procedeixde -se-, que, en trobar-se la -s- en posició intervocàlica, patí rotacisme.

3.2.4. L’imperatiu

L’imperatiu és un mode personal que serveix per a donar una ordre. En català,

només la segona persona del singular té una forma específica. Per a la resta de

les persones, el present de subjuntiu actua com a supletiu. En canvi, l’impera-

tiu llatí tenia desinències personals característiques per a la segona i tercera

persones del singular i del plural.

El fet que les ordres puguin referir-se al present immediat o al futur originà en

llatí la presència d’un imperatiu present i d’un imperatiu futur. Semàntica-

ment els imperatius són sempre actius (no tindria sentit dir, per exemple, si-

gues estimat).

Subjuntiu

Pretèrit imperfet


Singular

1a. ama-re-m habe-re-m reg-e-re-m cap-e-re-m audi-re-m

2a. ama-re-s habe-re-s reg-e-re-s cap-e-re-s audi-re-s

3a. ama-re-t habe-re-t reg-e-re-t cap-e-re-t audi-re-t

Plural

1a. ama-re-mus habe-re-mus reg-e-re-mus cap-e-re-mus audi-re-mus

2a. ama-re-tis habe-re-tis reg-e-re-tis cap-e-re-tis audi-re-tis

3a. ama-re-nt habe-re-nt reg-e-re-nt cap-e-re-nt audi-re-nt

Traducció: ‘jo estimés’, ‘tu estimessis’…

Advertiment

Recordeu que el subjuntiu no té mai futur.


Les terminacions generals de l’imperatiu, que s’afegeixen al tema de present,

són les següents:

1) Present d’imperatiu (veu activa)

Té només segona persona del singular i del plural. La segona persona del sin-

gular no té desinència personal. La segona persona del plural afegeix la desi-

nència personal -te al tema de present.

Observacions

– El present i el futur d’imperatiu no presenten cap forma de primera persona, ni en singularni en plural.

– La tercera conjugació i la tercera mixta prenen, després del tema, una vocal de suport -e en la segona persona del singular, que es transforma en -i- en la segona del plural.

– L’imperatiu de la tercera mixta és igual que el de la tercera conjugació.

– Alguns presents d’imperatiu de la tercera conjugació i de la tercera mixta tenen una for-mació atemàtica, és a dir, no presenten la vocal de suport -e. És el cas de dic, duc i fac, se-gones persones d’imperatiu dels verbs dico ‘dir’, duco ‘dur’ i facio ‘fer’.

L’imperatiu en la fraseologia llatina

L’imperatiu, sobretot la segona persona del singular, és present en moltes sentències i lo-cucions llatines, algunes d’aquestes emprades encara avui dia en registres molt diversos.És el cas, per exemple, de carpe diem ‘aprofita el moment’, caue canem ‘vigila el gos’, diuideet impera ‘divideix i venç’, festina lente ‘afanya’t lentament’ (compareu-lo amb el castellàvísteme despacio, que tengo prisa), nosce te ipsum ‘coneix-te a tu mateix’, ora et labora ‘pregai treballa’, ora pro nobis ‘prega per nosaltres’, aue, salue ‘hola’, uale ‘adéu’.

Imperatiu

Nombre Persona Present. Futur

Singular2a. Ø / -e -to / -i-to

3a. — -to / -i-to

Plural

2a. -te / -i-te -tote / -i-tote

3a. — -nto / -(i)-u-nto

Imperatiu

Present


Singular

1a. — — — — —

2a. ama habe reg-e cap-e audi

3a. — — — — —

Plural

1a. — — — — —

2a. ama-te habe-te reg-i-te cap-i-te audi-te

3a. — — — — —

Traducció: ‘estima tu’, ‘estimeu vosaltres’.


2) Futur d’imperatiu (veu activa)

Té només segona i tercera persona del singular i del plural.

Es forma afegint al tema de present les desinències -to per al singular i -tote,

-nto per a la segona i tercera persones del plural, respectivament.

Observacions

– El futur d’imperatiu, com el present, no té cap forma de primera persona, ni en singular nien plural.

– La tercera conjugació i la tercera mixta presenten com a vocal d’unió -i- en la segona itercera persones del singular i també en la segona del plural; en la tercera persona del plu-ral, aquesta vocal és -u-.

– La quarta conjugació presenta també la vocal d’unió -u- davant de la desinència personalde tercera persona del plural, tal com passa en el present de l’indicatiu.

– Sovint en llatí s’emprava en comptes del mode imperatiu el mode subjuntiu, de manerasemblant al que succeeix en català quan hom utilitza Que ho facis! en lloc de Fes-ho!.

3.2.5. Conjugació del verb sum (II): tema de present

(modes subjuntiu i imperatiu)

aSubjuntiu i imperatiu són, juntament amb l’indicatiu, els modes personals del

verb sum. Les formes del tema de present d’aquests dos modes tenen com a ca-

racterística que presenten com a arrel s- (grau zero) o bé es- (grau ple).

Com s’esdevé amb tots els verbs llatins, el mode subjuntiu de sum no té formes

de futur. a:

Imperatiu

Futur


Singular

1a. — — — — —

2a. ama-to habe-to reg-i-to cap-i-to audi-to

3a. ama-to habe-to reg-i-to cap-i-to audi-to

Plural

1a. — — — — —

2a. ama-tote habe-tote reg-i-tote cap-i-tote audi-tote

3a. ama-nto habe-nto reg-u-nto cap-i-u-nto audi-u-nto

Traducció: ‘estima tu’, ‘estimi ell’…

Vegeu el subapartat “Conjugació del verb sum (I): tema de present (mode indicatiu)”.

Subjuntiu

Nombre Persona Present. Pretèrit imperfet

Singular

1a. sim essem

2a. sis esses

3a. sit esset


Observacions

– El present de subjuntiu reflecteix la presència d’un antic mode, anomenat optatiu, que serviaper a expressar essencialment el desig. El tret morfològic característic d’aquest mode era la -i-,situada entre l’arrel i la desinència personal.

– L’imperfet de subjuntiu té com a característica temporal-modal el morfema -se- que, enunir-se al tema es-, dóna lloc a la forma esse-.

Nota bene

El pretèrit imperfet de subjuntiu del verb sum presentava el mateix morfema temporal-modal que la resta de verbs llatins: -se-. En el cas concret de sum aquest morfema esconservà sense cap modificació. En la resta de verbs, però, la -s- del morfema, en trobar-se en posició intervocàlica, patí rotacisme. Compareu essem amb amarem (< *ama-se-m).

3.3. Sintaxi

3.3.1. Sintaxi dels casos (I): nominatiu, vocatiu i acusatiu

sense preposició

Les característiques morfològiques dels casos llatins que hem començat a estudiar

són la base sobre la qual reposen les funcions que els mots poden exercir en el si

de la frase. En determinar les funcions dels casos obtindrem l’estructura oracional

i, per tant, estarem en condicions d’interpretar-ne el sentit. a

En aquest apartat iniciarem l’estudi de la sintaxi casual i, concretament, veu-

rem quines funcions desenvolupen en llatí el nominatiu, el vocatiu, i l’acu-

satiu sense preposició, respectivament.

Cas recte i cas oblic

La tradició gramatical ha agrupat els casos llatins en dos blocs: el cas recte i els casosoblics. Hom anomena cas recte el nominatiu. La resta de casos reben el nom d’oblics. La

Subjuntiu

Nombre Persona Present. Pretèrit imperfet

Plural

1a. simus essemus

2a. sitis essetis

3a. sint essent

Traducció: ‘jo sigui’, ‘tu siguis’...‘jo fos’, ‘tu fossis’...

Imperatiu

Nombre Persona Present. Futur

Singular2a. es esto

3a. — esto

Plural2a. este estote

3a. — sunto

Traducció: ‘sigues tu’, ‘sigueu vosaltres’.‘sigues tu’, ‘sigui ell’...


denominació cas recte i casos oblics té l’origen en una concepció que atorga la preeminèn-cia al nominatiu i considera la resta de casos “desviacions” a partir d’aquest.

En les gramàtiques històriques de les llengües modernes se sol anomenar també cas rectel’acusatiu objecte directe.

1) El nominatiu

El nominatiu és el cas del subjecte d’un verb en forma personal. Els elements

que acompanyaven el subjecte i que es trobaven en el mateix nivell sintàctic

es construïen també en nominatiu: l’adjectiu, l’aposició i el predicatiu.

Així, doncs, les funcions fonamentals del nominatiu en llatí són les següents:

a) Subjecte d’una frase el verb de la qual es troba en forma personal:

– Legatus litteras Caesaris legit ‘L’ambaixador llegeix la carta de Cèsar’.

– Pueri in uia sunt ‘Els nois són al carrer’.

– Apollo et Diana fratres sunt ‘Apol·lo i Diana són germans’.

– Olim Aegyptii mortuos condiebant ‘En altre temps, els egipcis embalsamaven

els morts’.

– Nos miserae sumus ‘Nosaltres som desgraciades’.

Nota bene

Si el subjecte lògic del verb és el pronom personal en primera o segona persona se solometre en llatí: Calamo scribo ‘Escric amb el càlam’, en què el verb scribo en primera per-sona del singular no du subjecte gramatical perquè la desinència personal era suficienten llatí. Quan es volia posar un èmfasi especial en el pronom personal subjecte, apareixiade forma explícita: ego laboro, tu uacas ‘jo treballo, tu no fas res’.

aMemento

El verb concorda generalment amb el subjecte en nombre i persona.

ab) Atribut o predicat nominal d’un verb copulatiu en mode personal:

– Romanae matronae lanificae erant ‘Les mestresses romanes eren filadores’.

– Hiberus fluuius Hispanus est ‘El riu Ebre és hispà’.

– Aulus et Gnaeus lenones sunt ‘Aulus i Gneu són alcavots’.

c) Aposició del subjecte d’un verb en forma personal:

a– Flumen Rhodanus per Galliam fluit ‘El riu Roine flueix per la Gàl·lia’, en què

Rhodanus és l’aposició del subjecte flumen.

El nom del cas nominatiu

El nom nominatiuus casus ‘cas nominatiu’ és una traducció li-teral de la denominació que re-bia aquest cas en grec. El motiu d’aquest nom rau en el fet que era la forma emprada per a designar qualsevol noció (persona, animal o cosa i, fins i tot, conceptes abstractes).

Vegeu el subapartat “La concordança”.

Vegeu els subapartats “La concordança” i “Sintaxi de sum”.

Vegeu el subapartat “La concordança”.


– Romani Mineruam, sapientiae deam, colunt ‘Els romans veneren Minerva,

deessa de la saviesa’.

d) Complement predicatiu del subjecte:

Com hem vist, el complement predicatiu del subjecte determina simultània-

ment el subjecte i el verb d’una oració. Així, una frase del tipus aquell xicot va

despullat pel carrer té com a predicatiu l’adjectiu despullat, el qual complementa

tant el subjecte aquell xicot com el verb va. Des del punt de vista semàntic el

predicatiu hi afegeix, per tant, un matís adverbial (temporal, modal, causal,

etc.). En l’exemple anterior el predicatiu despullat té matís modal.

– Aquae limpidae fluunt ‘Les aigües corren transparents’, en què limpidae és

l’adjectiu predicatiu que complementa tant el subjecte aquae com el verb

fluunt.

2) El vocatiu

El vocatiu té com a funcions pròpies adreçar-se a algú o bé reclamar-ne l’aten-

ció. Des del punt de vista sintàctic no estableix, per tant, relacions gramaticals

internes amb la resta de constituents de la frase. Més aviat forma part del con-

text en què, en un acte de comunicació, se situen l’emissor i el receptor del

missatge.

Des del punt de vista morfològic, solament aquelles paraules que es flexionen

per la segona declinació (i encara no pas totes) tenen desinències específiques

per a caracteritzar aquest cas. La resta de les declinacions presenten un sincre-

tisme entre nominatiu i vocatiu.

– Eho! bone amice! ‘Ep! bon amic!’, en què bone amice, en ser de la segona

declinació, presenta la desinència pròpia i diferenciada del cas vocatiu.

– Aue, Caesar ‘Salut, Cèsar’, en què Caesar actua com a vocatiu malgrat no

presentar una terminació casual específica.

3) L’acusatiu sense preposició

El concepte (persona, cosa o abstracció) afectat de manera més directa per l’ac-

ció d’un verb se sol expressar en llatí en cas acusatiu.

L’acusatiu sense preposició pot tenir dos usos sintàctics força diferents entre ells:

a) Acusatiu objecte directe

És un ús gramatical vinculat a la noció de verb transitiu. En efecte, l’acusatiu

funciona com a objecte directe quan recull l’acció expressada pel verb, de la

El nom del cas vocatiu

El nom uocatiuus casus ‘cas vo-catiu’ és una traducció literal de la denominació que rebia aquest cas en grec. El motiu d’aquest nom rau en el fet que era la forma emprada per cri-dar o invocar un individu, una persona o cosa personificada.

El vocatiu: un cas?

La inclusió del vocatiu en el sis-tema de casos remunta a la gramàtica grega antiga. Ara bé, avui dia hom posa en dub-te la seva naturalesa com a cas.

El nom del cas acusatiu

El nom acusatiuus casus ‘cas acusatiu’ és una mala traducció de la denominació que rebia aquest cas en grec. La traduc-ció literal hauria estat causa-tiuus casus ‘el cas de la causa’.


mateixa manera que, en la frase en Pere esbronca en Pau, l’acció d’esbroncar re-

cau sense intermediaris sobre l’objecte directe en Pau.

Verbs transitius i intransitius

La distinció entre verbs transitius i intransitius és delicada, i molts gramàtics s’estimenmés parlar d’usos transitius o intransitius dels verbs que no pas de verbs transitius o in-transitius per naturalesa. En efecte, les nocions de transitivitat i intransitivitat varien nosolament d’una llengua a l’altra, sinó també tenint en compte els usos diferents d’un verben una mateixa llengua. Cal, doncs, fixar-se en aquests usos que sempre apareixen reflec-tits en els lemes dels diccionaris. a

– Mala consilia non audio ‘No escolto mals consells’, en què mala consilia és

l’objecte directe del verb transitiu audio.

– Valerius nuptias fugit ‘En Valeri defuig el matrimoni’, en què nuptias és

l’objecte directe del verb transitiu fugit.

– Mater filii mortem dolet ‘La mare plora la mort del fill’, en què mortem és

l’objecte directe del verb transitiu dolet.

– Hostes res frumentaria deficit ‘El blat manca als enemics’, en què hostes és

l’objecte directe del verb transitiu deficit. Observeu que, en català, el verb

mancar és, en aquest context, intransitiu.

– Cicero Clodium perniciosum ciuem aestimabat ‘Ciceró considerava Clodi

un ciutadà perniciós’, en què perniciosum ciuem va en acusatiu perquè és el

predicatiu de l’objecte directe Clodium.

– Romani oppidum Saguntum oppugnant ‘Els romans assetgen la ciutat de

Sagunt’, en què Saguntum és acusatiu perquè funciona com a aposició del

complement directe oppidum.

Acusatiu intern i acusatiu extern

El contingut semàntic de l’objecte directe pot estar relacionat o no amb el significat del verb.Hom parla d’acusatiu intern quan hi ha coincidència semàntica entre el verb i el seu objec-te. És el cas de les expressions viure la vida, cantar una cançó o cursar un curs. Si el significatde l’acusatiu és independent del sentit del verb, hom parla, en termes generals, d’acusatiuextern, com s’esdevé per exemple en les frases menar cabres o educar els nens.

– Vitam uiuite ‘Viviu la vida’, en què uitam és un acusatiu intern emparentat etimològi-cament amb el verb uiuo.

– Stadium currit ‘Corre un estadi’, és a dir, ‘corre una cursa d’un estadi (= 185 m)’, enquè stadium és un acusatiu intern equivalent a cursum.

– Pastor capellas agit ‘El pastor mena les cabretes’, en què capellas és un acusatiu externcompletament independent de la noció expressada pel verb agit.

– Miles uulnus inimico infligit ‘El soldat etzibà una ferida a l’enemic’, en què uulnus ésl’acusatiu extern del verb infligit.

Alguns verbs, com ara doceo ‘ensenyar’, posco ‘demanar’, rogo ‘pregar’ o postulo

‘exigir’ admeten en llatí dos acusatius, sovint de persona i de cosa respectiva-

ment. Hom anomena aquesta estructura doble acusatiu. Es tracta, en realitat,

Advertiment

L’aposició i el predicatiu d’un acusatiu han d’observar les re-gles de la concordança.


de dos complements directes, l’un extern a l’acció verbal i l’altre implícit en la

mateixa acció.

Així, en una frase com Catilina iuuentutem mala facinora edocebat ‘Catilina

ensenyava males accions a la joventut’, mala facinora és el complement directe

de cosa (acusatiu intern) i iuuentutem el complement directe de persona (acu-

satiu extern).

b) Acusatiu complement de direcció

Un altre ús de l’acusatiu sense preposició és l’anomenat acusatiu latiu o de

direcció, que recull la noció de moviment o proximitat derivada d’alguns

verbs.

– Caesar legatos Romam mittit ‘Cèsar envia missatgers a Roma’, en què Ro-

mam és un acusatiu latiu que funciona com a complement direccional del

verb de moviment mittit. Observeu el valor diferent de legatos i Romam en

aquesta frase.

– Fabius rus reuertit ‘En Fabi torna al camp’, en què rus és un acusatiu de di-

recció que complementa el verb de moviment reuertit.

L’acusatiu que indica ‘lloc cap a on’ només va sense preposició amb noms de

ciutats i illes petites i amb els substantius domus ‘casa’ i rus ‘camp’. a

Altres funcions de l’acusatiu

Segons quina sigui la relació semàntica que l’acusatiu estableix amb el verb de la seva ora-ció, hom pot distingir aquests altres valors:

• Acusatiu d’extensió

L’acusatiu d’extensió aporta al verb una noció quantitativa referida a l’espai (acusatiud’extensió en l’espai) o al temps (acusatiu d’extensió en el temps).

– Decem pedes ambulat ‘Passeja deu peus’, en què decem pedes serveix per a afegir-hi unanoció quantitativa referida a l’espai (un peu = 29,6 cm).

– Triennium regnat ‘Regna un trienni’, és a dir, ‘regna durant tres anys’, en què l’acusa-tiu triennium afegeix al verb regnat una noció durativa referida al temps.

• Acusatiu adverbial

L’origen de l’acusatiu adverbial es troba en un acusatiu intern acompanyat d’un adjectiude determinació quantitativa: pater multa dicta dicit ‘el pare diu moltes dites (= paraules)’;dominus multum uinum bibit ‘l’amo beu molt vi’. El fet que coincidís essencialment el con-tingut semàntic del substantiu objecte directe amb l’acció del verb va fer més rellevant lamatisació aportada per l’adjectiu i innecessària la informació del substantiu; de resultesd’aquest fet, l’adjectiu es fossilitzà, es passà a construir en solitari, i actuà en la pràcticacom un adverbi.

Aquest tipus de construcció s’estengué en llatí a altres paraules com ara pronoms en gè-nere neutre i fins i tot adjectius sense noció quantitativa.

– Multum peccat ‘S’equivoca molt’, en què multum és un acusatiu adverbial fossilitzat apartir de l’expressió multa peccata peccat ‘comet molts errors’.

Latiu

És el valor que assoleix l’acusa-tiu quan expressa el lloc al qual es dirigeix l’acció del verb.


– Obsequio plurima uincit amor ‘Amb la complaença l’amor venç nombroses dificultats’,en què, de fet, l’acusatiu complement del verb podria ser plurima proelia ‘nombrososcombats’. Seria el mateix dir obsequio plurimum uincit amor. Un altre exemple en quèes pot veure aquest ús adverbial de l’acusatiu és la frase maritus mulierem plurimumamat ‘el marit estima moltíssim la seva muller’.

– Aeternum latrat ‘Borda eternament’, és a dir, ‘borda sempre’, en què aeternum és unacusatiu adverbial que formaria part d’un sintagma del tipus aeternum tempus, és a dir,‘un temps infinit’.

3.3.2. Concepte d’oració

Tradicionalment hom anomena oració, frase o proposició aquell conjunt de

mots, de naturalesa diversa, que, en relacionar-se sintàcticament, ofereixen

una unitat significativa completa. El tipus més freqüent d’oració és aquella

que estableix un lligam sintàctic i semàntic entre el subjecte (o sintagma no-

minal) i el predicat (o sintagma verbal). a

A partir de la definició tradicional d’oració hom pot establir una classificació

en oracions simples (constituïdes al voltant d’un sol verb) i compostes (forma-

des per diversos verbs).

3.3.3. L’oració simple

Rep el nom d’oració simple aquella estructura sintàctica que s’agrupa al voltant

d’un predicat nominal o verbal. a

– Puer cum amicis ludet ‘El noi juga amb els seus amics’, en què al voltant de

l’acció verbal ludet s’estructura el nominatiu subjecte puer i el complement

circumstancial cum amicis.

Les oracions simples es poden classificar o bé segons la seva estructura o bé te-

nint present la intenció de qui les formula.

a) Des del punt de vista estructural l’oració simple pot ser dels tipus següents:

– afirmativa, si el seu enunciat és compatible amb l’adverbi sí: puer ludet ‘El

noi juga’ (= ‘sí, juga’);

– negativa, si el seu enunciat és compatible amb l’adverbi no: puer non ludet

‘El noi no juga’ (= ‘no, no juga’);

– nominal, si no té verb: nemo propheta in patria ‘Ningú profeta a la seva pà-

tria’, és a dir, ‘Ningú no és profeta a la seva pàtria’;

– copulativa, si té com a nucli el verb sum: Quintia formosa est ‘Quíntia és

maca’;

Oració

Definir què és una oració ha es-tat cavall de batalla de lingüis-tes i gramàtics. Mentre la gramàtica clàssica considerava solament oració aquella unitat construïda al voltant d’un verb, més modernament hom ha in-clòs també sota aquesta deno-minació elements de natura no verbal (com ara les interjecci-ons i les exclamacions).


– predicativa, si té com a nucli un verb no copulatiu. Al seu torn, es classi-

fiquen en:

• transitiva, si du objecte directe: puer matrem uidet ‘El noi veu la mare’;

• intransitiva, si no du objecte directe: puer currit ‘El noi corre’;

• activa, si l’acció verbal és executada pel subjecte: puer matrem uidet ‘El noi

veu la mare’;

• passiva, si l’acció verbal no és executada pel subjecte: mater uidetur a puero

‘La mare és vista pel noi’;

b) Des del punt de vista semàntic l’oració simple es classifica segons quina si-

gui la implicació en l’enunciat d’aquell qui la formula. Així, l’enunciat es pot

formular de manera objectiva (oració simple enunciativa), o bé de manera

subjectiva (oració simple afectiva o expressiva):

– enunciativa, anomenada també asseverativa o assertiva, és aquella en què

el parlant es limita a fer l’exposició objectiva d’un fet. El verb es troba en

indicatiu: pueri ambulant ‘Els nens passegen’;

– afectiva, anomenada també expressiva, és aquella en què la intenció del

parlant es manifesta en l’enunciat. D’acord amb la intencionalitat, hom

pot distingir entre les següents:

• interrogativa, si l’enunciat manifesta l’interès per una qüestió. El verb ge-

neralment va en indicatiu: quid dicis? ‘Què dius?’;

• exclamativa, si l’enunciat manifesta sorpresa, emoció, pena, en relació

amb una qüestió objectiva o subjectiva. El verb pot anar en indicatiu o en

subjuntiu: ut illi efferuntur laetitia! ‘Com es deixen endur per l’alegria!’; tu

ut umquam te corrigas! ‘Com mai no et corregeixes!’. També les oracions ex-

clamatives poden ser nominals: quae dona pulcherrima! ‘Quins regals més

macos!’;

• desiderativa, anomenada també optativa, és aquella que expressa el desig

per l’acompliment d’un fet. El verb es troba en subjuntiu o és una perífrasi

desiderativa: di te ament! ‘Que els déus t’estimin!’ (és a dir, ‘desitjo que els

déus t’estimin’);

• jussiva, anomenada també imperativa i exhortativa, és aquella que expressa

una ordre. El verb va en subjuntiu o en imperatiu: anathema sit! ‘Que hi

hagi excomunió!’; caue canem! ‘Vigila el gos!’.

Transitiu i intransitiu

Qualsevol oració transitiva es-devé intransitiva si no du explí-cit el complement directe:– Puer litteras scribit ‘El noi es-

criu una carta’;– Puer scribit ‘El noi escriu’.

Mosaic de l’atri d’una vil·la romana on esllegeix Caue canem! (‘Vigila el gos!‘).


4. Unitat IV


4.1.1. Tercera declinació (II): temes en -i

Un grup de paraules que, en un principi, presentaven un lexema acabat en -e

n’adaptà la flexió al paradigma morfològic que proporcionaven els temes en -i.

És el cas de substantius del tipus nubes (< nube-s) ‘núvol’, clades (< clade-s) ‘der-

rota’, caedes (< caede-s) ‘matança’.

Les terminacions pròpies dels temes en -i són les següents:

Els temes en -i formen un grup de característiques morfològiques pròpi-

es dins la tercera declinació. Els noms poden ser de gènere masculí (ci-

uis ‘ciutadà’), femení (nauis ‘nau’) o neutre (mare ‘mar’).

Singular Plural


N-s

-e ( / -a(l / -a(r

N-e#s

-I (a( V V

Ac -I (m Ac -I #s

G -I (s G -I (u(m

D-I#

D-I (bu(s

Ab Ab

Mot parisíl·lab

És aquell que presenta en el nominatiu singular el mateix nombre de síl·labes que en el genitiu singular.

Mot imparisíl·lab

És aquell que presenta en el nominatiu singular un nombre diferent de síl·labes que en el genitiu singular. No obstant ai-xò, els substantius d’aquest grup (urbs, arx) s’anomenen falsos imparisíl·labs perquè són resultat de l’evolució fonètica d’uns antics parisíl·labs.

Per a poder distingir les paraules de tema en -i de les de tema en con-

sonant serà útil tenir present que pertanyen als temes en -i aquells noms

que es puguin incloure dins un d’aquests apartats:

1) Noms de gènere masculí o femení el nominatiu singular dels quals

acaba en -is o en -es i que, a més, tenen el mateix nombre de síl·labes en

nominatiu i genitiu. Tipus ciuis ciuis ‘ciutadà’; caedes caedis ‘matança’.

2) Noms de gènere masculí o femení el nominatiu singular dels quals

acaba en -s o -x i que, davant la terminació de genitiu singular, tenen

dues consonants. Tipus urbs urb-is ‘urbs’, ‘ciutat’; arx arc-is ‘ciutadella’.

3) Noms de gènere neutre el nominatiu singular dels quals acaba en -

e, -al o -ar. Tipus mare maris ‘mar’; animal animalis ‘animal’; exemplar

exemplaris ‘exemplar’.


Per a facilitar l’estudi dels temes en -i oferim diversos models segons la tipolo-

gia que acabem d’establir:

Observacions

– El nominatiu dels substantius masculins i femenins dels temes en -i és sigmàtic, és a dir,pren com a desinència morfològica -s.

– El nombre majoritari de substantius de tema en consonant i la tendència homogeneïtza-dora de la llengua va provocar, entre altres raons, que l’acusatiu dels temes en -i acabéssovint en -em en singular i en -es en plural, i que l’ablatiu del singular pogués ser tambéen -e.

– L’acusatiu del singular en -im és poc freqüent i solament es troba en aquelles paraules elnominatiu de les quals acaba en -is.


– Alguns substantius de tema en -i prenien la terminació -um en lloc de -ium per al genitiuplural. És el cas de canis canis ‘gos’ que feia canum; de uates uatis ‘endeví’ que feia uatum.

– Un altre grup de paraules, com per exemple apis apis ‘abella’, mensis mensis ‘mes’, sedessedis ‘seu’, podia fer el genitiu plural tant en -ium com en -um.

– Des del punt de vista flexional el substantiu uis uis ‘força’ presenta la declinació següent:

• Singular: N uis; Ac uim; Ab ui. La resta dels casos del singular és pràcticamentinusitada.

• Plural: N V Ac uires; G uirium; D Ab uiribus.

– El nom del déu Júpiter era pròpiament, en llatí, Iouis Iouis. El fet que el nominatiu i el vocatiudel singular s’utilitzessin, sovint, en les invocacions o pregàries adreçades al déu, acompa-nyats de l’epítet pater provocà la fusió o crasi del sintagma Iouis pater en Iuppiter. D’aquíque ben aviat la forma Iuppiter passà a funcionar com a nominatiu i vocatiu del singular.Pel que fa a la resta dels casos, va mantenir la flexió que li era pròpia (Ac Iouem; G Iouis; DIoui i Ab Ioue).

Singular


Nturris nubes urbs

mareV

Ac turrim nubem urbem

G turris nubis urbis maris

D turri nubi urbi mari

Ab turri nube urbi / urbe mari

Plural


Nturres nubes urbes

mariaV

Ac turris nubes urbis / urbes

G turrium nubium urbium marium

Dturribus nubibus urbibus maribus

Ab


Nota bene

Són també temes en -i alguns noms que, per la seva peculiar evolució, no encaixen en latipologia establerta:

a) Els noms cos cotis ‘pedra d’esmolar’, dos dotis ‘dot’, lis litis ‘litigi’. Aquests tres substan-tius acabaven originàriament en -tis i van seguir aquesta evolució: -tis > -ts > -ss > -s.

b) Quatre substantius el nominatiu dels quals acabava en -er: imber imbris ‘pluja’, linterlintris ‘barca’, uenter uentris ‘ventre’, uter utris ‘odre’, ‘bot’. Aquests quatre substantiusacabaven originàriament en -ris i van seguir aquesta evolució: -ris > -rs > -ers > -ers > -err > -er.

4.2. Morfologia verbal: tema de perfet de la veu activa

a

Hom pot distingir quatre formacions de tema de perfet:

– perfets acabats en -ui (amaui, deleui, habui, audiui);

– perfets acabats en -i (legi, ueni, uidi); hi afegeixen com a característica

l’allargament de la vocal del lexema;

– perfets acabats en -si (mansi, rexi < *reg-si);

– perfets reduplicats (dedi del verb do; peperi del verb pario).

En llatí, tots els temps del tema de perfet de la veu activa són sintètics, a dife-

rència del català, en què poden ser analítics (he arribat, havia estimat, hauré fet)

o sintètics (arribí, estimà, féu, etc.). a

Evolució dels mots acabats en -er

Aquest procés és comparable amb el que van seguir alguns substantius de la segona decli-nació, com ara ager agri –vegeu el subapartat “Segona declinació (temes en -o / -e)”.

Vegeu el subapartat “Característiques generals del verb llatí”.

El tema de perfet es constituí al voltant de la primera persona del sin-

gular del pretèrit perfet d’indicatiu. Per aquest tema es conjugaren en la

veu activa el pretèrit perfet, el pretèrit plusquamperfet i el futur perfet

d’indicatiu; el pretèrit perfet i el pretèrit plusquamperfet de subjuntiu, i

l’infinitiu de perfet.

Cada verb té el seu propi tema de perfet amb independència de quina

sigui la conjugació a la qual pertanyi.

Per a saber el lexema específic de perfet d’un verb qualsevol hom ha

d’acudir a la primera persona del singular del pretèrit perfet d’indi-

catiu de la veu activa. Allò que resta en treure’n la desinència perso-

nal -i és el tema de perfet pròpiament dit. Així, d’un verb com amo,

el pretèrit perfet és amaui i, en conseqüència, el tema de perfet és

amau-.


4.2.1. Pretèrit perfet d’indicatiu (veu activa)

Aquest temps es construeix afegint al tema de perfet les terminacions perso-

nals que són pròpies i característiques només d’aquest temps:

Observacions

– La terminació en -ere (amau-ere, habu-ere, rex-ere, cep-ere, audiu-ere) de la tercera personadel plural és poc freqüent.

– A l’hora de traduir una forma del pretèrit perfet d’indicatiu llatí al català cal tenir en compteel context. En efecte, aquest temps pot equivaler al pretèrit perfet simple, al pretèrit perfetperifràstic i al pretèrit indefinit. Per exemple, una frase com Caesar in Galliam uenit es pottraduir, segons el context, per ‘Cèsar arribà a la Gàl·lia’, ‘C. va arribar a la Gàl·lia’ o ‘C. haarribat a la Gàl·lia’.


– Els perfets acabats en -iui poden presentar també la forma -ii, amb absència de la semivocal enposició intervocàlica. Per exemple, petiui / petii; audiui / audii, etc.

– En el pretèrit perfet, es troben també en llatí les formes atemàtiques -sti, -stis, i -runt(per exemple, amasti, delesti; amastis, delestis i amarunt, delerunt) paral·lelament a lesformes temàtiques -uisti, -uistis i -uerunt de la segona persona del singular i de la segonai tercera del plural (per exemple, amauisti, deleuisti; amauistis, deleuistis i amauerunt,deleuerunt); compareu les formes castellanes amaste, amasteis i amaron. Val a dir, però,que aquestes formes atemàtiques eren particularment freqüents en els verbs de la pri-mera conjugació.

4.2.2. Pretèrit plusquamperfet d’indicatiu (veu activa)

El pretèrit plusquamperfet pertany al tema de perfet.

El morfema temporal-modal que caracteritza aquest temps és -era-, al qual

s’afegeixen les desinències personals comunes a la resta de la flexió verbal: -m,

-s, -t, -mus, -tis, -nt.

Memento

Cal tenir present que, per formar aquest temps, s’ha de partir necessàriament del tema deperfet.

Indicatiu

Pretèrit perfet

Nombre Persona Terminacions 1a. 2a. 3a. 3a. mixta 4a.

Singular

1a. -i amau-i habu-i rex-i cep-i audiu-i

2a. -isti amau-isti habu-isti rex-isti cep-isti audiu-isti

3a. -it amau-it habu-it rex-it cep-it audiu-it

Plural

1a. -imus amau-imus habu-imus rex-imus cep-imus audiu-imus

2a. -istis amau-istis habu-istis rex-istis cep-istis audiu-istis

3a. -erunt / amau-erunt / habu-erunt / rex-erunt / cep-erunt / audiu-erunt /

Traducció: ‘jo estimí’, ‘jo vaig estimar’ o ‘jo he estimat’; ‘tu estimares’, ‘tu vas estimar’ o ‘tu has estimat’...


Observació

– En el pretèrit plusquamperfet, les formes temàtiques del tipus amaueram i deleueram con-viuen amb les atemàtiques del tipus amaram i deleram.

4.2.3. Futur perfet d’indicatiu (veu activa)

El futur perfet pertany al tema de perfet. El morfema temporal-modal que ca-

racteritza aquest temps és -er-. Atès l’origen d’aquest temps (un antic optatiu)

s’hi afegia després del morfema temporal una -i-, excepte en la primera perso-

na del singular. A continuació, venien les desinències personals que, pel que

fa a la primera persona del singular, era -o, perquè, entre altres raons, el mor-

fema temporal-modal -er- acabava en consonant.

Memento

Cal tenir present que, per a formar aquest temps, s’ha de partir necessàriament del temade perfet.

Observació

– El futur perfet coincideix en la seva flexió amb el pretèrit perfet de subjuntiu tret de la pri-mera persona del singular.

Indicatiu

Pretèrit plusquamperfet


Singular

1a. amau-era-m habu-era-m rex-era-m cep-era-m audiu-era-m

2a. amau-era-s habu-era-s rex-era-s cep-era-s audiu-era-s

3a. amau-era-t habu-era-t rex-era-t cep-era-t audiu-era-t

Plural

1a. amau-era-mus habu-era-mus rex-era-mus cep-era-mus audiu-era-mus

2a. amau-era-tis habu-era-tis rex-era-tis cep-era-tis audiu-era-tis

3a. amau-era-nt habu-era-nt rex-era-nt cep-era-nt audiu-era-nt

Traducció: ‘jo havia estimat’, ‘tu havies estimat’...

Indicatiu

Futur perfet


Singular

1a. amau-er-o habu-er-o rex-er-o cep-er-o audiu-er-o

2a. amau-eri-s habu-eri-s rex-eri-s cep-eri-s audiu-eri-s

3a. amau-eri-t habu-eri-t rex-eri-t cep-eri-t audiu-eri-t

Plural

1a. amau-eri-mus habu-eri-mus rex-eri-mus cep-eri-mus audiu-eri-mus

2a. amau-eri-tis habu-eri-tis rex-eri-tis cep-eri-tis audiu-eri-tis

3a. amau-eri-nt habu-eri-nt rex-eri-nt cep-eri-nt audiu-eri-nt

Traducció: ‘jo hauré estimat’, ‘tu hauràs estimat’...


4.2.4. Pretèrit perfet de subjuntiu (veu activa)

El pretèrit perfet de subjuntiu pertany al tema de perfet.

El morfema temporal-modal que caracteritza aquest temps és -er-. Atès l’origen

d’aquest temps (un antic optatiu), s’hi afegia després del morfema temporal

una -i- en totes les persones, seguida de les desinències personals que, pel que

fa a la primera persona del singular, era -m, entre altres raons perquè el mor-

fema resultant -eri- acabava en vocal.

Memento


Observació

– Les semblances entre el futur perfet d’indicatiu i el pretèrit perfet de subjuntiu s’expli-quen pel fet de compartir un mateix origen. És important tenir present que el pretèritperfet de subjuntiu és igual al futur perfet d’indicatiu, tret de la primera persona del sin-gular.

4.2.5. Pretèrit plusquamperfet de subjuntiu (veu activa)

El pretèrit plusquamperfet de subjuntiu pertany al tema de perfet.

El morfema temporal-modal que caracteritza aquest temps és -isse-, al qual

s’afegeixen les desinències personals.

Memento


Subjuntiu

Pretèrit perfet


Singular

1a. amau-eri-m habu-eri-m rex-eri-m cep-eri-m audiu-eri-m

2a. amau-eri-s habu-eri-s rex-eri-s cep-eri-s audiu-eri-s

3a. amau-eri-t habu-eri-t rex-eri-t cep-eri-t audiu-eri-t

Plural

1a. amau-eri-mus habu-eri-mus rex-eri-mus cep-eri-mus audiu-eri-mus

2a. amau-eri-tis habu-eri-tis rex-eri-tis cep-eri-tis audiu-eri-tis

3a. amau-eri-nt habu-eri-nt rex-eri-nt cep-eri-nt audiu-eri-nt

Traducció: ‘jo hagi estimat’, ‘tu hagis estimat’...

Subjuntiu



Singular

1a. amau-isse-m habu-isse-m rex-isse-m cep-isse-m audiu-isse-m

2a. amau-isse-s habu-isse-s rex-isse-s cep-isse-s audiu-isse-s

3a. amau-isse-t habu-isse-t rex-isse-t cep-isse-t audiu-isse-t


Observació

– En el pretèrit plusquamperfet de subjuntiu, les formes temàtiques del tipus amauissem con-viuen amb les atemàtiques del tipus amassem (compareu el castellà amase).

4.2.6. Conjugació del verb sum (III): tema de perfet

(modes indicatiu i subjuntiu)

El tema de perfet del verb sum és fu-. A aquest tema s’hi afegeixen, en el pre-

tèrit perfet, les desinències personals exclusives d’aquest temps, i, en la res-

ta de temps, els morfemes temporals-modals i les desinències personals

generals.

Pervivència del tema de perfet de sum

Les formes del tema de perfet del verb sum (fui, fueram, etc.) es conserven en el castellà,amb poques variacions, en el paradigma del verb copulatiu ser, però també com a partintegrant del verb intransitiu ir.

En llatí el verb eo, is, ire, i(u)i, itum (cat. anar, cast. ir) era un verb que, a més de tenir poccos fonètic, presentava anomalies dins la seva conjugació. Tot això va originar que en laparla quotidiana sovint aquest verb fos substituït per d’altres, com ara ambulare > cat.anar, que presentaven un paradigma regular. Des del punt de vista semàntic el tema deperfet del verb eo va patir en el llatí vulgar d’època tardana, en algunes zones, la compe-tència del tema de perfet de sum acompanyat d’un acusatiu de naturalesa lativa; així, fuiad ecclesiam, literalment ‘he estat davant l’església’, es va interpretar com ‘he anat a l’es-glésia’ i d’aquí la seva adscripció al paradigma del verb eo.

Subjuntiu



Plural

1a. amau-isse-mus habu-isse-mus rex-isse-mus cep-isse-mus audiu-isse-mus

2a. amau-isse-tis habu-isse-tis rex-isse-tis cep-isse-tis audiu-isse-tis

3a. amau-isse-nt habu-isse-nt rex-isse-nt cep-isse-nt audiu-isse-nt

Traducció: ‘jo hagués estimat’, ‘tu haguessis estimat’...

Indicatiu

Nombre Persona Pretèritperfet

Pretèritplusquamperfet

Futurperfet

Singular

1a. fu-i fu-era-m fu-ero

2a. fu-isti fu-era-s fu-eri-s

3a. fu-it fu-era-t fu-eri-t

Plural

1a. fu-imus fu-era-mus fu-eri-mus

2a. fu-istis fu-era-tis fu-eri-tis

3a. fu-erunt / fu-ere fu-era-nt fu-eri-nt

Traducció: ‘jo fui’, ‘jo vaig ser’ o ‘jo he estat’; ‘tu fores’, ‘tu vas ser’ o ‘tu has estat’... ‘jo havia estat’, ‘tu havies estat’… ‘jo hauré estat’, ‘tu hauràs estat’…


4.3. Sintaxi

4.3.1. Sintaxi dels casos (II): genitiu i datiu

1) Genitiu

Des del punt vista sintàctic, el genitiu pot establir relació de dependència amb

categories gramaticals molt diferents. Així, un genitiu pot complementar, en

llatí, un nom (regis domus ‘casa del rei’), un adjectiu (pecuniae auidus ‘delerós

de diners’), un pronom (aliquid boni ‘quelcom de bo’), un verb (amici memini

‘em recordo de l’amic’) i fins i tot algun adverbi (satis prudentiae ‘bastant de

prudència’).

a) Genitiu complement del nom

El paper del genitiu com a complement del nom predominà, en llatí, sobre

tots els altres. Aquest genitiu vinculat sintàcticament al substantiu se sol ano-

menar genitiu adnominal.

El genitiu adnominal s’anomena explicatiu (o apositiu) quan determina, qua-

lifica o precisa el substantiu que acompanya; però, quan depèn de substantius

que tenen noció quantitativa, s’anomena partitiu.

– Virtus amicitiae ‘El valor de l’amistat’, en què amicitiae és un genitiu ex-

plicatiu que precisa el substantiu uirtus concretant-ne el sentit general.

– Arbor oliuae ‘L’arbre de l’oliva’, és a dir, ‘l’olivera’, en què oliuae serveix per

a determinar el nom genèric arbor.

– Multitudo mulierum ‘Una multitud de dones’, en què mulierum és un geni-

tiu partitiu que indica el conjunt del qual es fa una referència quantitativa

mitjançant el substantiu multitudo.

Subjuntiu

Nombre Persona Pretèrit perfet Pretèrit plusquamperfet

Singular

1a. fu-eri-m fu-isse-m

2a. fu-eri-s fu-isse-s

3a. fu-eri-t fu-isse-t

Plural

1a. fu-eri-mus fu-isse-mus

2a. fu-eri-tis fu-isse-tis

3a. fu-eri-nt fu-isse-nt

Traducció: ‘jo hagi estat’, ‘tu hagis estat’...‘jo hagués estat’, ‘tu haguessis estat’…

El nom del cas genitiu

El nom genetiuus casus ‘cas ge-nitiu’ és una adaptació de la denominació que rebia aquest cas en grec. Una traducció lite-ral hauria estat generalis casus ‘cas general’, que hauria reflec-tit millor les funcions àmplies pròpies d’aquest cas.


Altres valors del genitiu adnominal

Segons el tipus de relació semàntica que s’estableix entre el genitiu i el nom del qual de-pèn, la gramàtica atribueix noms diferents a aquest genitiu: genitiu possessiu (patris do-mus ‘la casa del pare’), genitiu de qualitat (magnae audaciae uir ‘home de gran audàcia’),genitiu objectiu (deorum cultus ‘el culte dels déus’, és a dir, ‘el culte als déus’), genitiu sub-jectiu (gladiatorum pugna ‘la lluita dels gladiadors’), etc.

b) Genitiu complement del verb

El genitiu complement de verbs se sol anomenar adverbal. Acostuma a acom-

panyar verbs que en llatí tenien una accepció partitiva: verbs de memòria o

oblit (el record o l’oblit sovint no és total), verbs judicials (el judici o la sen-

tència s’executa en referència a una part), verbs impersonals que indiquen

sentiment i verbs d’abundància i privació, els quals comporten una noció

quantitativa.

– Meministi patris ‘Et recordes del teu pare’, en què patris és un genitiu par-

titiu que complementa el verb de memòria meministi. Se sol emprar el ge-

nitiu partitiu quan el record és parcial. Generalment, si el record és total

s’empra l’acusatiu (Sullam memini ‘em recordo de Sul·la’) o l’ablatiu (de

umbella memento ‘recorda’t de l’ombrel·la’).

– Iudices reum proditionis accusauerant ‘Els jutges havien acusat el reu de tra-

ïció’, en què proditionis és el genitiu que indica la imputació del delicte.

D’aquí ve que, de vegades, aquest genitiu rebi el nom de genitiu de delicte.

– Me uitae taedet ‘Estic cansat de la vida’, en què taedet, verb impersonal de

sentiment, és especificat pel genitiu uitae.

– Conuiuium uicinorum cottidie compleo ‘Cada dia omplo el banquet de ve-

ïns’, és a dir, ‘amb veïns’, en què uicinorum es relaciona amb el verb d’abun-

dància compleo.

Construcció de sum amb genitiu

El verb sum es pot construir amb un genitiu explicatiu amb valor qualitatiu o possessiu.Aquesta estructura se sol traduir per les locucions ser propi de o ser de tal manera.

– Clementia principis est ‘La clemència és pròpia del príncep’.

c) Genitiu complement de l’adjectiu

El genitiu que acompanya adjectius pot ser explicatiu o partitiu. Els adjectius

de què depèn solen ser derivats d’una idea verbal o d’una noció que li és se-

mànticament afí: cupidus ‘desitjós’ (cf. cupio), auidus ‘àvid’ (cf. aueo), memor ‘re-

cordador’ (cf. memini), plenus ‘ple’ (cf. pleo), studiosus ‘afeccionat’ (cf. studeo),

egens ‘mancat’ (cf. egeo).

– Antiquitatis studiosus ‘Afeccionat a l’antiguitat’.

Paret d’un vas de terra sigillataamb escenes de lluites de gladiadors.

Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.


– Fastidiosus Latinarum litterarum ‘Avorrit de les lletres llatines’.

– Consilii memor ‘Recordador del consell’, en què l’adjectiu memor és un de-

rivat del verb memini, que també es construeix amb un genitiu partitiu.

d) Genitiu complement del pronom

Un pronom pot ser matisat per un genitiu, generalment amb valor partitiu.

Això s’esdevé sobretot amb pronoms indefinits quantitatius.

– Nihil noui sub sole ‘Res de nou sota el sol’, en què noui és el genitiu partitiu

que modifica el pronom indefinit nihil.

– Mortalium nemo est felix ‘Cap dels mortals no és feliç’, en què nemo és ma-

tisat pel genitiu partitiu mortalium.

e) Genitiu complement de l’adverbi

El genitiu pot dependre també d’adverbis quantificadors o de noció locativa.

– Vbi terrarum sumus? ‘On de les terres som?’, és a dir, ‘a quin lloc som?’.

– Non parum humanitatis ‘No poc d’humanitat’, és a dir, ‘força humanitat’.

– Temporis satis ‘Prou de temps’, és a dir, ‘temps suficient’.

2) Datiu

El datiu era el cas que indicava la persona o la cosa que resultava afectada pel

concepte verbal o nominal amb què guardava relació. D’aquí ve que el datiu

assenyali generalment una idea d’atribució, d’interès o de finalitat. A partir

d’aquests valors la gramàtica tradicional fa la distinció entre el següent:

a) El datiu objecte indirecte

Assenyalava la persona o cosa sobre la qual requeia l’acció del verb. El datiu podia

ser el primer complement verbal, quan depenia de verbs intransitius (quaestori

persuadet consul ‘el cònsol persuadeix el qüestor’), o bé el segon, amb verbs tran-

sitius (senatus duci signa dedit ‘el senat va atorgar els estendards al general’).

Memento

Recordeu que les nocions de transitivitat i intransitivitat no són coincidents en totes lesllengües.

– Cedant arma togae ‘Que les armes cedeixin a la toga’, és a dir, ‘que el poder

militar cedeixi davant el poder civil’ (el verb intransitiu cedant té com a

únic complement verbal el datiu togae).

El nom del cas datiu

El nom datiuus casus ‘cas datiu’ és una traducció literal de la denominació que rebia aquest cas en grec. El motiu d’aquest nom rau en el fet que era la for-ma emprada per a recollir el destinatari de l’acció expressa-da pels verbs del tipus donar, adreçar o atribuir.


– Litterae dignitati ac gloriae fauent ‘Les lletres afavoreixen l’honor i la glòria’.

– Populus Romanus praetori prouinciam iussit ‘El poble romà encomanà la

província al pretor’, en què el verb transitiu iussit du com a primer com-

plement l’acusatiu prouinciam i com a segon complement, el datiu prae-

tori.

– Lupi capellis timorem faciunt ‘Els llops causen temor a les cabretes’.

Els verbs compostos amb preposició poden portar un datiu com a comple-

ment. Això és especialment freqüent amb els preverbis ad-, ante-, in-, ob-,

prae-, pro-, i sub-, entre d’altres.

– Nero uoluptatibus semper oboediebat ‘Neró obeïa sempre els plaers’, és a dir,

‘Neró era esclau dels plaers’, en què uoluptatibus està en datiu per influència

del preverbi ob-.

– Caesar Labienum legioni praeposuit ‘Cèsar va posar Labiè al capdavant de la

legió’, en què legioni està en datiu per influència del preverbi prae-.

– Accedit dictis pater ‘El pare accedí a les seves paraules’, en què dictis està en

datiu per influència del preverbi ac- (< ad-cedo).

– Caesar Gallos auctoritati populi Romani submisit ‘Cèsar va sotmetre els gals

a l’autoritat del poble romà’, en què auctoritati està en datiu per influència

del preverbi sub-.

Nota bene

Alguns substantius, derivats de verbs que regeixen datiu, es poden construir també ambaquest cas. Per exemple: obtemperantia legibus ‘l’obediència de la llei’, fides imperatori ‘laconfiança en el general’.

b) El datiu d’interès

Assenyala la persona o la cosa personalitzada que es veu beneficiada o per-

judicada com a conseqüència derivada de l’acció verbal. Semànticament,

hom pot establir una distinció entre el datiu de dany i el de profit. Sovint

és difícil, però, establir diferències entre el datiu d’interès i el datiu objecte

indirecte.

– Cicero saluti patriae consulebat ‘Ciceró vetllava per la salvació de la pàtria’,

en què saluti és un datiu d’interès amb noció de profit i és la conseqüència

que es deriva de la noció de vetllar.

– Lupus est homo homini ‘L’home és un llop per a l’home’, en què homini és

un datiu d’interès amb noció de dany.

El preverbi

En els verbs compostos, el pre-fix es coneix també amb el nom de preverbi.


– Viro Phoebi chorus adsurrexit omnis ‘Tot el cor de Febus s’alçà per a l’home’,

és a dir, ‘tot el cor de Febus s’alçà en senyal de respecte’, en què uiro és un

datiu d’interès que recull una noció de profit.

– Irae hostibus populi Romani adsurgunt ‘Les ires s’alcen per als enemics del

poble romà’, és a dir, ‘la ira s’alça contra els enemics del poble romà’, en

què hostibus és un datiu d’interès que recull una noció de dany.

Amb el verb sum el datiu d’interès referit a persones s’anomena datiu posses-

siu i és objecte d’una traducció especial que queda recollida en l’esquema que

segueix:

Llatí: subjecte + forma de sum + datiu possessiu

Català: subjecte + forma de tenir + objecte directe

Per exemple, la frase febris fuit puero significa literalment ‘la febre fou en per-

judici del nen’; ara bé, en català es prefereix interpretar ‘el nen tingué febre’.

En aquest exemple concret hom pot observar que el datiu puero, com a datiu

d’interès, està connotat negativament.

Els adjectius que assenyalen una idea d’afinitat, igualtat, semblança i amistat

o una noció d’utilitat i profit, i tots els seus contraris, es poden construir també

amb un complement en datiu que s’interpreta com a datiu d’interès.

– Ciuitati amicus ‘Amic per a la ciutat’, és a dir, ‘amic de la ciutat’.

– Deo par ‘Igual a un déu’.

– Prudentia hominibus utilis ‘La prudència, útil per als homes’.

c) El datiu de finalitat

Assenyala el punt últim de l’acció verbal i depèn sovint de verbs que expressen

moviment. Es pot combinar amb un datiu d’interès i aleshores origina una es-

tructura que s’anomena de doble datiu.

– Auaritia effrenata ruinae mittit ‘L’avarícia desenfrenada porta a la ruïna’.

– Pompeius legionem castris praesidio duxit ‘Pompeu va dur una legió per a

de-fensa en interès del campament’, és a dir, ‘Pompeu va dur una legió

per a defensa del campament’, en què hi ha una construcció de doble

datiu constituïda per praesidio com a datiu de finalitat i castris com a da-

tiu d’interès. Orfeu amb lira. Tunis, Museu del Bardo.


Sum amb doble datiu

El verb sum es construeix de vegades amb una estructura de doble datiu, el primer delsquals expressa interès (i es refereix sovint a persones) i el segon finalitat (i es refereix so-vint a coses o conceptes abstractes). Aquesta estructura se sol traduir segons aquestes fór-mules: servir de + datiu de finalitat a + datiu d’interès; ser motiu de + datiu de finalitatper a + datiu d’interès, etc.

– Auxilia exercitui praesidio fuerunt ‘Les tropes auxilars van servir d’ajut a l’exèrcit’.

– Musica praesentibus delectationi est ‘La música és motiu de delectació per al públic’.

4.3.2. Metodologia de l’anàlisi sintàctica i de la traducció

D’acord amb el que ha estat assenyalat, oferirem tot seguit una descripció de-

tallada dels passos que cal seguir per a entendre correctament un text i confe-

gir-ne una traducció. a

1) Llegir atentament el text

Una primera lectura de la totalitat del text pot permetre, si més no, de va-

lorar el grau de dificultat lèxica, gramatical, l’ordre de les paraules... Una

segona lectura haurà de tenir en compte la puntuació i, a partir d’aquesta,

establir unitats gramaticals complexes separades per signes com ara el

punt, el punt i coma, els dos punts, o les marques d’interrogació i d’admi-

ració.

Nox erat obscura et in caelo pallida luna fulgebat, tamen senex Anchises per noctis

tenebras nitida hostium arma uidet.

Des d’antic, hom ha considerat que la finalitat principal de l’aprenen-

tatge d’una llengua és la seva comprensió global, en totes les seves ma-

nifestacions. Si considerem, però, que el nostre coneixement del llatí

parteix substancialment de l’accés a un corpus textual tancat, enten-

drem que l’estudi de la llengua llatina s’ha de fonamentar en la correcta

interpretació d’aquests textos. Per a assolir-la és imprescindible un bon

domini de les estructures gramaticals, el qual facilitarà el procés de

translació que permet de passar de la llengua d’origen a la llengua de

destinació, en aquest cas, del llatí al català. El fet que el llatí no sigui en

l’actualitat una llengua parlada converteix la traducció en el mitjà més

adient per a valorar el grau de comprensió que se n’ha assolit.

Així, doncs, la dificultat afegida que suposa l’absència d’oralitat obliga,

encara amb més motiu que en qualsevol altra llengua, a actuar de ma-

nera rigorosa sobre el corpus textual i a adquirir una metodologia de

l’anàlisi sintàctica que no pot sinó recolzar-se en un coneixement sòlid

de les estructures morfològiques, sense deixar de banda l’adquisició pro-

gressiva del lèxic.


2) Identificar els verbs en forma personal

La segona lectura del text ha de permetre la identificació de les formes verbals

conjugades al voltant de les quals s’estructuren les oracions. L’observació de

l’ordre de les paraules i de la puntuació són els elements clau per a reconèixer

els límits i tipus d’oracions de què consta cada període.



3) Identificar les oracions

Un cop localitzats els verbs i els límits oracionals, hom estarà en condicions

d’identificar la naturalesa de cada oració i la jerarquia sintàctica que establei-

xen entre elles (oració principal, oració coordinada, oració subordinada).

Per a buscar l’arquitectura del text, és a dir, la disposició de les oracions i el

grau de dependència d’unes envers les altres, caldrà veure els elements relaci-

onants o articuladors: conjuncions o nexes de coordinació; conjuncions, ad-

verbis o locucions de subordinació; pronoms relatius, etc.

Fet això, s’obté una primera estructura del text a partir de la qual s’ha de poder

identificar els constituents concrets de cada oració.

[ Nox erat obscura ] et [ in caelo pallida luna fulgebat ], [ tamen senex Anchises

per noctis tenebras nitida hostium arma uidet ].

Aquest període és format per tres oracions principals. Les dues primeres estan

unides per coordinació sindètica copulativa mitjançant la conjunció et. La se-

gona i la tercera s’uneixen per coordinació sindètica adversativa amb l’adverbi

o conjunció tamen.

4) Identificar els constituents de cada oració

Establerta una primera classificació oracional, s’efectuarà l’anàlisi dels ele-

ments de què consta cadascuna de les oracions i hom haurà de veure la relació

de dependència que cada constituent estableix amb el verb de la seva oració i/

o amb els altres constituents de la frase.

[ Nox erat obscura ] et [ in caelo pallida luna fulgebat ], [ tamen senex Anchises

per noctis tenebras nitida hostium arma uidet ].

Primera oració: – Nox (Subjecte)

– erat (Verb copulatiu que concorda amb el subjecte en nom-

bre i persona)

– obscura (Atribut que concorda amb el subjecte en gènere,

nombre i cas)


Segona oració: – in caelo (Complement Circumstancial de Lloc en ablatiu,

regit per la preposició in)

– pallida luna (Subjecte en què l’adjectiu pallida concorda

en gènere, nombre i cas amb el substantiu luna)

– fulgebat (Verb intransitiu que concorda amb el subjecte

en nombre i persona)

Tercera oració: – senex Anchises (Subjecte, en què l’adjectiu senex concorda

en gènere, nombre i cas amb el substantiu Anchises)

– per tenebras noctis (Complement Circumstancial de Lloc,

en què per és una preposició que regeix l’acusatiu tene-

bras, nucli del complement que és matisat pel genitiu

explicatiu possessiu noctis)

– nitida arma hostium (Objecte Directe, en què arma és el nu-

cli; nitida, un adjectiu que concorda en gènere, nombre i

cas amb el substantiu arma i hostium un genitiu explicatiu

que determina el nom arma)

– uidet (Verb transitiu que concorda amb el subjecte en

nombre i persona)

5) Confegir una traducció

Després d’haver analitzat acuradament el text, és el moment d’assajar-ne la

traducció. Atès que de ben segur hom haurà consultat prèviament en un dic-

cionari aquelles paraules morfològicament poc transparents, hom pot suposar

que, arribat en aquest punt, hom haurà adquirit consciència del sentit general

dels diferents períodes examinats. Per això, en un primer moment, es pot op-

tar per una interpretació “ingènua”, és a dir, al peu de la lletra. Traduir, tan-

mateix, no significa només transliterar, per la qual cosa sovint esdevindrà

necessària una segona versió més acurada que reflecteixi el sentit i la força del

text original, adequant-lo, però, a les estructures i les maneres de dir específi-

ques de la llengua pròpia.



La traducció “ingènua” o literal fóra:

‘La nit era fosca i en el cel pàl·lida la lluna brillava; tanmateix, el vell Anquises

per de la nit les tenebres brillants dels enemics les armes veu’.

Una traducció més acurada podria ser la següent:

‘La nit era fosca i, en el cel, la lluna brillava pàl·lida; tot i així, l’ancià Anquises

veu, per la fosca de la nit, les armes resplendents de l’enemic’.

Traduttore, traditore

Els italians han fet famosa la dita Traduttore, traditore. Mal-grat tot, una traducció ha de maldar per ser clara, entenedo-ra, precisa i concisa, respectuo-sa amb el text original però amb vida pròpia. Malfiem-nos d’aquelles traduccions que ni nosaltres mateixos no som ca-paços d’entendre. No hem d’oblidar que els romans, en parlar, emetien missatges lò-gics i coherents.

Lectura recomanada

V. García Yebra (1989). Teoría y práctica de la traducción. Madrid: Gredos, especialment pàgines 33-34.


4.3.3. La coordinació d’elements dins l’oració

En una relació de coordinació, cadascun dels elements s’anomena coordinat.

Cal tenir present que dos elements d’un mateix sintagma o dos sintagmes co-

ordinats han de ser de característiques iguals o equivalents:

– Mars et Venus ‘Mart i Venus’, en què la conjunció copulativa et uneix dos

sintagmes iguals.

– Cicero Romae ac Athenis philosophiam didicit ‘Ciceró va aprendre filosofia a

Roma i a Atenes’, en què la conjunció copulativa ac uneix el locatiu Romae

i l’ablatiu de lloc Athenis, dos sintagmes sintàcticament equivalents.

Les principals conjuncions coordinatives es classifiquen segons la tipologia se-

güent:

aNo totes les conjuncions recollides en aquest quadre poden unir elements o

sintagmes. Algunes, com ara namque o autem, solen unir oracions. Pel que fa a

la col·locació d’aquests nexes dins l’oració, el més habitual és que es trobin si-

tuats entre els elements que uneixen (arbor humilis nec frondosa ‘un arbre de

poca alçada i no pas ufanós’) o al davant de cadascun dels elements (et milites

et duces et arma poetae canunt ‘els poetes canten els soldats, els generals i les

armes’). Les conjuncions -que i -ue són enclítiques.

Terra marique = terra et mari

Dos o més elements que fan la mateixa funció sintàctica dins una oració

poden estar relacionats entre ells de dues maneres: la primera, per juxtapo-

sició, és a dir, sense la presència de cap nexe d’unió entre ells (estudiem lla-

tí, literatura, geografia: una mica de tot); la segona, per coordinació, és a dir,

mitjançant un nexe o conjunció que els uneix (estudiem llatí i literatura i

geografia i un munt de coses més).

Conjuncions de coordinació

Nom Conjuncions Traducció habitual

Copulativesafirmatives et, -que, ac, atque i

negatives nec, neque ni, i no

Adversatives sed, at, autem, uerum, uero però

Disjuntivesafirmatives aut, uel, -ue, siue, seu o

negatives neue, neu o no, ni

Causals nam, namque, enim, etenim car

Consecutives ergo, igitur, itaque per tant; així, doncs

Vegeu “L’oració composta (I): la coordinació”.

Element enclític

Anomenem element enclític aquell mot o partícula feble que es lliga amb el mot prece-dent formant amb ell una uni-tat fonètica.


En l’expressió terra marique ‘per terra i per mar’ la conjunció copulativa -que

rep el nom d’enclítica perquè s’uneix al substantiu mari. En ser l’enclítica una

paraula àtona, s’afegia al darrere d’un altre mot amb el qual formava una uni-

tat fonètica. Des del punt de vista sintàctic una expressió com terra marique és

equivalent a terra et mari perquè l’enclítica serveix d’unió entre els dos ele-

ments.

De la mateixa manera, una expressió del tipus senatus populusque Romanus és

sintàcticament i semànticament el mateix que senatus et populus Romanus ‘el

senat i el poble romà’.

4.3.4. L’oració composta (I): la coordinació

Rep el nom d’oració composta aquella frase que té més d’un predicat (nomi-

nal o verbal). a

Veurem en aquest apartat les oracions que es relacionen per coordinació.

En una relació de coordinació, cadascun dels elements s’anomena coordinat.

En el cas de les oracions, la primera d’una sèrie rep el nom de principal pel fet

que se situa al capdavant. a

Una coordinació es pot efectuar ja sia per l’acumulació d’elements sense cap

nexe que els uneixi, ja sia a través d’un nexe que els serveixi d’unió. En el pri-

mer cas, hom parla de coordinació asindètica o juxtaposició. En el segon, de co-

ordinació sindètica.

1) Coordinació asindètica

S’anomena també juxtaposició o coordinació paratàctica i és la forma més antiga

d’unió entre oracions.

Els elements d’una coordinació asindètica es col·loquen els uns al costat dels

altres, com passa, per exemple, en el període sintàctic crida, brama, s’esglaia,

s’esvalota. Els elements que formen part d’una coordinació asindètica reben el

nom de juxtaposats.

Des d’un punt de vista jeràrquic, dues o més oracions es poden relacio-

nar entre elles per coordinació (ell riu; ella plora / ell riu, però ella plora) o

per subordinació (mentre ell riu, ella plora). En el primer cas, les oracions

tenen el mateix grau jeràrquic. En el segon, una oració anomenada prin-

cipal és matisada per una o més oracions que en depenen sintàctica-

ment i semàntica.

Etimologia de principal

L’adjectiu principal deriva del llatí principalem, mot derivat, al seu torn, de princeps, que sig-nifica ‘capdavanter’.


– Veni, uidi, uici ‘Vaig arribar, vaig veure, vaig vèncer’.

– Abiit, excessit, euasit, erupit ‘Se n’anà, marxà, fugí, es precipità’.

2) Coordinació sindètica

S’anomena també coordinació amb nexe o conjuncional i suposa la presència

d’un lligam gramatical (conjunció, adverbi, locució, etc.) que uneixi els ele-

ments d’una sèrie, com passa, per exemple, en el període sintàctic menja i ca-

lla, però no ploris. Els elements que formen part d’una coordinació sindètica

reben el nom de coordinats.

La classificació de les oracions coordinades sindètiques es fa segons la relació

semàntica establerta pel nexe d’unió. Així, doncs, en virtut de la naturalesa del

lligam gramatical entre elements, hom pot distingir oracions coordinades co-

pulatives, disjuntives, adversatives, il·latives causals o explicatives i il·latives

consecutives, anomenades també conclusives:

a) Coordinació copulativa

La unió copulativa d’oracions es pot establir mitjançant les conjuncions se-

güents: et, l’enclítica -que, ac i atque. Totes aquestes tenen el mateix valor i sig-

nificat que el nexe català i. Les conjuncions copulatives poden ser també de

caràcter negatiu: nec ‘ni’ i neque ‘i no’. S’hi pot incloure la locució adverbial de

caire restrictiu ne... quidem ‘ni tan sols’.

– Odi et amo ‘Odio i estimo’.

– Vivamus atque amemus ‘Visquem i estimem’.

– Nec uolo nec possum ‘Ni vull ni puc’.

– Amicus firmus restat neque demutat animum ‘L’amic resta fidel i no canvia

el seu parer’.

En llatí és freqüent l’ús de la copulativa davant de cadascun dels elements co-

ordinats. En aquests casos, pel que fa a la traducció es pot optar per l’elimina-

ció de totes les conjuncions llevat de l’última, o bé per servir-se d’expressions

del tipus no sols... sinó també; no solament... sinó; d’una banda... de l’altra, etc.

– Eodem uerbo et uocat et imperat ‘Amb la mateixa paraula crida i mana’ o bé

‘amb la mateixa paraula no solament crida sinó també mana’.

– Metuoque et timeo ‘No només tinc por, sinó que tinc pànic’.

b) Coordinació disjuntiva

Veni, uidi, uici

Juxtaposició que significa ‘vaig arribar, vaig veure, vaig vèn-cer’ i que, segons conta Sueto-ni (Vida de Cèsar 37, 4), eren les paraules que hom podia lle-gir en un estendard triomfal de Juli Cèsar.


La unió disjuntiva d’oracions es pot establir mitjançant les conjuncions se-

güents: aut, uel, l’enclítica -ue, siue i seu. Totes tenen el significat de o, o bé.

Les conjuncions disjuntives poden ser també de caràcter negatiu: neue ‘o no’,

neu ‘ni’.

– Bellum gerit aut pacem facit ‘Fa la guerra o demana la pau’.

– Respondit uel interrogat ‘Respon o pregunta’.

– Aut taceo aut omnia dico ‘O callo o ho dic tot’.

c) Coordinació adversativa

La unió adversativa d’oracions es pot establir mitjançant les conjuncions se-

güents: sed, at, autem, uerum, uero. Totes tenen el significat de però, mentre que,

en canvi.

– Hic habitauit meus auunculus, uerum emigrauit iam diu ‘Aquí va viure el meu

oncle, però se’n va anar ja fa temps’.

– Cicero patriam strenue defendit, sed Roma ingrata fuit ‘Ciceró defensà valero-

sament la pàtria, però Roma no va ser agraïda’.

d) Coordinació il·lativa causal o explicativa

La unió il·lativa causal o explicativa d’oracions es pot establir mitjançant les

conjuncions següents: nam, namque, enim, etenim. Totes tenen el significat de

car, certament, en efecte, doncs bé.

– Hostes bellum non faciebant; nam Romani auxilia comparauerant ‘Els enemics

no feien la guerra, car els romans havien aplegat tropes auxiliars’.

– Vivamus et amemus, cras enim moriemur ‘Visquem i estimem, car demà mo-

rirem’, en què les dues primeres oracions són coordinades copulatives amb

la conjunció et i la tercera és una coordinada causal o explicativa amb la

conjunció enim.

e) Coordinació il·lativa consecutiva o conclusiva

La unió il·lativa consecutiva d’oracions es pot establir mitjançant les conjun-

cions següents: ergo, igitur, itaque. Totes tenen el significat de per tant, per això,

en conseqüència, o sigui que, així, doncs.

– Cogito, ergo sum ‘Penso, per tant existeixo’.

– Iuris principia uidebimus. Igitur nunc dicam... ‘Veurem els principis del dret.

Així, doncs, ara explicaré...’.


5. Unitat V


5.1.1. Adjectius de la tercera declinació

Els adjectius de la tercera declinació s’agrupen segons la tipologia que pre-

senta el seu enunciat. Com passava amb els substantius d’aquesta declina-

ció, la flexió dels adjectius reflecteix la divisió entre temes en consonant i

temes en -i.

1) Adjectius de tres terminacions

Com el seu nom indica, presenten tres formes diferents en el seu enunciat:

una per al masculí, l’altra per al femení i la tercera per al neutre. Val a dir, però,

que entre el gènere masculí i femení l’única diferència rau en el nominatiu sin-

gular. Per la seva banda, la flexió del neutre presenta les mateixes característi-

ques que la resta de paraules neutres.

Des del punt de vista morfològic, es flexionen d’acord amb els temes en -i. a

Singular


Nceler celeris

celereV

Ac celerem

G celeris

D celeri

Ab celeri / celere

Plural


Nceleres

celeriaV

Ac celeris / celeres

G celerium

Dceleribus

Ab


2) Adjectius de dues terminacions

Tenen com a característica el fet que el masculí i el femení coincideixen ple-

nament en tots els casos. La flexió del neutre presenta les mateixes caracterís-

tiques que la resta de paraules neutres. Se’n poden distingir dos tipus:

a) Adjectius de tema en -i

Presenten un nominatiu singular acabat en -is per al masculí i el femení i en -

e per al neutre. És el cas de nobilis (m / f) nobile (n) ‘noble’, ‘famós’. Així es diu,

per exemple, nobilis philosophus ‘un filòsof famós’, nobilis praetura ‘una pretura

il·lustre’ i facinus nobile ‘un escàndol sonat’.

b) Adjectius de tema en consonant

aPresenten un nominatiu acabat en -ior per al masculí i el femení i en -ius per

al neutre.

3) Adjectius d’una terminació

Tenen com a característica el fet de presentar una única terminació de nomi-

natiu singular per a tots tres gèneres. És el cas d’ingens ‘ingent’, audax ‘audaè’,

par ‘igual’ o uetus ‘vell’. Així l’adjectiu ingens assenyala una qualitat que pot ser

atribuïda a un substantiu masculí (ingens clamor ‘una cridòria enorme’), a un


... els adjectius de dues termi-nacions reben el nom d’adjec-tius de la segona classe.

Enunciat dels adjectius de tema en -i

En l’enunciat dels adjectius de dues terminacions el diccionari no fa referència als gèneres. L’observació d’aquest detall impedirà confusions amb els substantius, les quals, però, no s’han de produir en cap cas si hom ha assimilat la flexió i enunciat dels substantius.

Singular

Cas Masc. / Fem. Neutre

Nnobilis

nobileV

Ac nobilem

G nobilis

D nobili

Ab nobili / nobile

Plural


Nnobiles

nobiliaV

Ac nobilis / nobiles

G nobilium

Dnobilibus

Ab

Aquests adjectius s’estudiaran en el subapartat “Graus de l’adjectiu”.


... els adjectius d’una termina-ció reben també el nom d’ad-jectius de la segona classe.


femení (ingens pecunia ‘una fortuna ingent’) o a un neutre (ingens pondus ‘un

pes enorme’).

Cal observar que els adjectius d’una sola terminació necessiten el genitiu sin-

gular per a poder formar l’enunciat. La majoria d’aquests adjectius es flexio-

nen com a temes en -i. a

Observació

– Els adjectius d’una terminació es flexionen com a temes en -i llevat dels que segueixen quesón de tema en consonant: caelebs caelibis ‘solter’; compos compotis ‘posseïdor’; deses de-sidis ‘ociós’; diues diuitis ‘ric’; particeps participis ‘partícip’, ‘participant’; pauper pauperis ‘po-bre’; princeps principis ‘primer’; pubes puberis ‘jove’; sospes sospitis ‘sa i estalvi’; superstessuperstitis ‘supervivent’; uetus ueteris ‘vell’.

Memento

Nominatiu, vocatiu i acusatiu neutres són sempre iguals. Recordeu que aquest fet és es-pecialment important en els adjectius d’una terminació.

5.1.2. Graus de l’adjectiu

L’adjectiu té tres graus de significació: el positiu, que indica la qualitat en el seu

estat natural, és a dir, sense cap matisació (clarus poeta ‘poeta il·lustre’); el com-

paratiu, que expressa la qualitat atribuïda a un substantiu posada en relació

amb la mateixa qualitat atribuïda a un altre substantiu (poeta tam clarus quam

Catullus ‘un poeta tan il·lustre com Catul’); el superlatiu, que assenyala la qua-

litat en la seva expressió més alta (Vergilius, poeta clarissimus ‘Virgili, el poeta

més il·lustre’). a

Singular


Ningens

V

Ac ingentem ingens

G ingentis

D ingenti

Ab ingenti / ingente

Plural


Ningentes

ingentiaV

Ac ingentis / ingentes

G ingentium

D ingentibus

Ab

Grau

Rep aquest nom la diferent in-tensitat significativa que expe-rimenten els adjectius qualificatius o determinatius.


1) Grau comparatiu

Amb el grau comparatiu s’estableix una relació d’inferioritat, d’igualtat o de

superioritat entre dos elements o individus. El comparatiu d’igualtat i el d’in-

ferioritat són sempre analítics, és a dir, es formen a partir d’adverbis que ma-

tisen l’adjectiu en grau positiu. En canvi, el comparatiu de superioritat pot

tenir una formació analítica o sintètica. En aquest darrer cas, el lexema de l’ad-

jectiu es modifica mitjançant un sufix específic.

a) Comparatiu d’inferioritat

Es formava mitjançant la correlació adverbial minus... quam ‘menys...

que’. Entre el primer element de la comparació i el segon hi havia concor-

dança de cas.

Per exemple:

Cicada minus laboriosa quam formica est.

1r. element 2n. element

‘La cigala és menys treballadora que la formiga’.

Cicada, el primer element de la comparació, està en el mateix cas que formica,

el segon element o terme de comparació.

b) Comparatiu d’igualtat

Es formava mitjançant la correlació adverbial tam... quam ‘tan... com’. El pri-

mer i el segon element de la comparació concordaven en cas.

– Romanae matronae tam laboriosae quam formicae sunt ‘Les mestresses roma-

nes són tan treballadores com les formigues’

c) Comparatiu de superioritat

El comparatiu de superioritat es podia formar en llatí de dues maneres; l’una,

la més freqüent, sintètica (mitjançant un sufix); l’altra, analítica (mitjançant

la correlació adverbial magis... quam i, menys sovint, plus... quam, que sig-

nifiquen ‘més... que’).

• Comparatius sintètics

La majoria dels adjectius formaven el comparatiu de superioritat de manera

sintètica, és a dir, mitjançant un sufix afegit al lexema de l’adjectiu. Aquest su-

fix era -ior per al masculí i femení, i -ius per al neutre. Així, de l’adjectiu clarus


clara clarum (lexema clar-) el comparatiu era clar-ior per al masculí i el femení,

i clar-ius per al neutre.

Els adjectius comparatius formats d’aquesta manera eren temes en consonant

sibilant de la tercera declinació que presentaven dues terminacions en nomi-

natiu singular. a

Un exemple de la seva flexió és el següent:

Observació

– Els adjectius acabats en -dicus, -ficus i -uolus formaven el comparatiu mitjançant el sufix-entior -entius: maledicentior maledicentius (maledicus, -a, -um ‘maldient’, ‘calumniador’);maleficentior maleficentius (maleficus, -a, -um ‘malèfic’); beneuolentior beneuolentius (bene-uolus, -a, -um ‘benèvol’).

El segon terme d’aquest comparatiu es podia construir de dues maneres dife-

rents:

– En ablatiu sense preposició: Tua consilia luce clariora sunt ‘Els teus consells

són més clars respecte de la llum’, és a dir, ‘són més clars que la llum’.

– Precedit de l’adverbi quam i flexionat en el mateix cas que el primer ter-

me: Tua consilia clariora quam lux sunt ‘Els teus consells són més clars que

la llum’, en què tua consilia, primer element de la comparació, concorda en

cas amb el substantiu lux, segon terme.

No tots els comparatius duen segon terme. Els comparatius sintètics poden no

portar-lo explícit; en aquest cas es posa en relleu el grau d’intensitat de la qua-

Singular


Nclarior

clariusV

Ac clariorem

G clarioris

D clariori

Ab clariore

Plural


N

clariores clarioraV

Ac

G clariorum

Dclarioribus

Ab


litat en relació amb la pròpia concepció que hom té de la qualitat. Aquests

comparatius s’anomenen intensius, ponderatius o absoluts: uir clarior, lite-

ralment ‘home més il·lustre’, però, segons el context, ‘home força il·lustre’ o

‘home prou il·lustre’. En aquestes traduccions els adverbis força, bastant o prou

recullen la noció ponderativa del comparatiu sense segon terme.

Comparació entre dues qualitats

Si el que es compara no són dues coses o persones sinó dues qualitats atribuïbles a unamateixa cosa o persona, els dos adjectius objecte de comparació van en grau comparatiu,i aquesta és una característica pròpia i peculiar de la llengua llatina que no comparteixenni el català ni el castellà. Exemple: Alexander fortior quam sapientior fuit, literalment‘Alexandre fou més fort que més savi’, en què fortior i sapientior, en comparatiu per la raóque s’acaba de dir, concorden lògicament també en cas.

La comparació entre dues qualitats es pot trobar també expressada en grau positiu, peròla relació entre ambdues qualitats s’estableix mitjançant la correlació adverbial magis...quam. Així, fóra possible trobar també Alexander magis fortis quam sapiens fuit que literal-ment vol dir ‘Alexandre fou més fort que savi’. D’aquest segon tipus és sens dubte d’onderiven les construccions del català i castellà.

• Comparatius analítics

Tal com passava en els comparatius d’inferioritat i d’igualtat es formava també

en llatí un comparatiu de superioritat amb la correlació adverbial ma-

gis...-quam ‘més... que’. Inicialment, aquesta construcció era específica per als

adjectius que en grau positiu acabaven en -eus (com idoneus), en -ius (com

pius), o en -uus (com uacuus). La tendència regularitzadora de la llengua va fer

que els comparatius analítics amb magis substituïssin de mica en mica els sin-

tètics en -ior, -ius, com palesen les llengües romàniques.

2) Grau superlatiu

Amb el grau superlatiu s’atribuïa una qualitat en la seva màxima expressió.

Aquest grau és morfològicament sintètic i es formava afegint al lexema el sufix

-issimus / -errimus / -illimus. Els adjectius en grau superlatiu es flexionaven

igual que clarus clara clarum, és a dir, el masculí per la segona, el neutre per la

segona neutre, i el femení per la primera. L’enunciat complet ha d’incloure

sempre els tres gèneres. Així, per exemple, clarissimus clarissima clarissimum

‘il·lustríssim’, ‘molt il·lustre’. a

Els sufixos específics del superlatiu llatí es distribuïen de la manera següent:

– Els adjectius acabats en -ilis prenien el sufix -illimus; així facilis (lexema fa-

cil-) feia facillimus.

– Els adjectius acabats en -er prenien el sufix -errimus; així miser feia miserri-

mus; el superlatiu de l’adjectiu acer acris acre era acerrimus.

– La resta dels adjectius prenia -issimus; així altus (lexema alt-) feia altissimus;

fortis (lexema fort-) feia fortissimus. La tendència del llatí va ser emprar el

En els adjectius acabats en -er...

... cal partir de la forma del no-minatiu singular masculí per a poder formar el superlatiu.


sufix -issimus com a única marca de superlatiu, com palesen les llengües ro-

màniques (cf. cat. facilíssim, que ha canviat el sufix respecte del normatiu

facillimus).

Observacions

– Els adjectius acabats en -dicus, -ficus i -uolus formaven el superlatiu amb -entissimus -entissima-entissimum.

– Els adjectius acabats en -ius, -eus, -uus, -ntus, com pius, idoneus, uacuus, cruentus, i d’altres,com terrestris, rarament formaven el superlatiu en -issimus, com seria d’esperar, i preferienemprar un superlatiu analític mitjançant adverbis com ara bene, maxime, multum, ualde: uirbene pius ‘un home ben pietós’, és a dir, ‘un home molt pietós’; locus maxime idoneus ‘unlloc summament idoni’; magister maxime egregius ‘un mestre especialment honorable’, etc.

– Alguns adjectius havien format des de molt antic el superlatiu amb el sufix -(i)mus. Són, pertant, antics superlatius intimus ‘el més interior’, infimus ‘el més baix’, primus ‘el primer’ = ‘elque és al davant d’una fila’, summus ‘el més alt’, supremus ‘el més elevat’, ultimus ‘el més llu-nyà’ = ‘l’últim’, etc.

– Hi ha alguns adjectius que o bé formaven el comparatiu i el superlatiu amb lexemes dife-rents o bé han patit canvis fonètics tan acusats que el seu origen ha quedat emmascarat.Aquests adjectius, alguns conservats en les llengües romàniques, són els següents:

Des del punt de vista sintàctic, l’atribució d’un adjectiu en grau superlatiu es

pot fer de dues maneres:

– De manera independent i, aleshores, s’anomena superlatiu absolut o bé

elatiu. Exemple: En Pere és altíssim / En Pere és molt alt.

Nota bene

El superlatiu absolut del tipus nobilissimus philosophus ‘el filòsof més famós’ pot estar re-forçat per adverbis com ara bene, longe, maxime, ualde i, fins i tot, quam. La traducciód’aquests adverbis és sovint difícil, però es pot resoldre amb matisacions del tipus especi-alment, de llarg, mai vist, de la història, etc.: maxime stultissimus uir ‘l’home més estúpiddel món’; ludi quam amplissimi ‘els jocs més grans de la història’; uir longe eloquentissimus‘un home de llarg el més eloqüent’.

– En relació amb un conjunt i, aleshores, s’anomena superlatiu relatiu.

Exemple: En Pere és el més alt de la classe.

Positiu Comparatiu Superlatiu

bonus bona bonum

‘bo’

melior melius

‘millor’

optimus optima optimum

‘òptim’

malus mala malum

‘dolent’

peior peius

‘pitjor’

pessimus pessima pessimum

‘pèssim’

magnus magna magnum

‘gran’

maior maius

‘major’, ‘més gran’

maximus maxima maximum

‘màxim’, ‘el més gran’

paruus parua paruum

‘petit’

minor minus

‘menor’, ‘més petit’

minimus minima minimum

‘mínim’, ‘el més petit’

multi multae multa

‘molts’

plures plura

‘més’

plurimi plurimae plurima

‘els més’

unus una unum

‘un’

prior prius

‘primer (de dos)’

primus prima primum

‘primer (de molts)’


El superlatiu relatiu du sempre segon terme, generalment expressat en geni-

tiu del plural, però també del singular en el cas de col·lectius del tipus multi-

tudo ‘multitud’, ciuitas ‘ciutat’, etc.

Exemples:

– Omnium mulierum pulcherrima fuit Helena ‘Helena fou la més bella de to-

tes le dones’.

– Deorum Romanorum Iuppiter maximus fuit ‘Júpiter fou el més gran dels

déus romans’.

– Sunt ciuitatis margaritae pulcherrimae ‘Són les perles més belles de la ciutat’.

Nota bene

El segon terme d’un superlatiu relatiu es pot trobar també construït, a més d’altres possi-bilitats, amb ex + ablatiu, o amb inter + acusatiu: ex Macedonia nobilissimus imperator ‘Elgeneral més famós de Macedònia’; Cato honestissimus uir inter Romanos aestimatur ‘Catóés considerat l’home més honest entre els romans’.

5.2. Morfologia verbal: tema de present de la veu passiva

En aquest tema, es tractaran els temps de la veu passiva que pertanyen al tema

de present. a

Els temps del tema de present de la veu passiva són, en indicatiu i subjuntiu,

els mateixos que la veu activa. L’única diferència rau en el fet semàntic que la

veu passiva no pot tenir imperatiu.

Ús de la veu passiva

La veu passiva era molt emprada en llatí. De vegades, mantenir-la en la traducció pot re-sultar feixuc i, aleshores, hom pot alleugerir el resultat amb una transformació a la veuactiva o bé, en català, amb una perífrasi del tipus ‘quedar / restar / deixar + participi’. Encastellà es prefereix l’anomenada passiva reflexa. Per exemple, una frase com porta a seruaclauditur, literalment ‘la porta és tancada per l’esclava’, es pot traduir en català per ‘l’es-clava tanca la porta’. L’oració a duce legiones instructae sunt es pot traduir per ‘el general

A diferència del català, en què tots els temps de la veu passiva tenen una

formació analítica, el llatí presenta dues formacions diferents: una de

sintètica per als temps del tema de present i una d’analítica per als

temps del tema de perfet.

En la formació sintètica, la marca de passiva la trobem en la presència

de les desinències personals específiques d’aquesta veu. En l’analítica,

els temps es formen amb l’auxiliar sum i el participi del verb que es con-

juga, de manera similar a com passa sempre en català en la veu passiva.

Imperatiu dels verbs deponents

Els únics verbs que presenten un imperatiu de forma passiva però de significat actiu són els anomenats deponents (aquests verbs s’estudiaran en el suba-partat “Els verbs deponents i semideponents”.


va deixar les legions disposades en ordre de batalla’. Una forma impersonal com traditures pot traduir en castellà per se cuenta i en català per l’impersonal hom explica.

La diferència principal entre els temps del tema de present de la veu activa i

els corresponents temps de la passiva rau en les desinències personals.

Les desinències personals de la veu passiva per als temps del tema de present

són les següents:

Observació

– La segona persona del singular dels temps del tema de present de la veu passiva té dues desi-nències possibles, una en -ris i l’altra en -re. La forma en -ris és, de lluny, la més emprada.

5.2.1. Present d’indicatiu (veu passiva)

El present d’indicatiu en veu passiva, com passava en la veu activa, no té morfema

temporal-modal i es forma, per tant, afegint al lexema només les desinències per-

sonals corresponents a la passiva, excepte en la tercera conjugació i tercera mixta,

en les quals entre el tema i la desinència s’inclou, a més, una vocal d’unió.

Observacions

– En la primera persona del singular, la desinència -r de veu passiva s’afegeix a la terminacióen -o de veu activa.

– En la tercera conjugació i tercera mixta, la segona persona del singular presenta una vo-cal de recolzament -e- enfront de la vocal -i- que apareix en la veu activa.

Passiva

Singular

1a. -r

2a. -ris / -re

3a. -tur

Plural

1a. -mur

2a. -mini

3a. -ntur

Indicatiu

Present


Singular

1a. amo-r habeo-r rego-r cap-i-o-r audio-r

2a. ama-ris / -re habe-ris / -re reg-e-ris / -re cap-e-ris / -re audi-ris / -re

3a. ama-tur habe-tur reg-i-tur cap-i-tur audi-tur

Plural

1a. ama-mur habe-mur reg-i-mur cap-i-mur audi-mur

2a. ama-mini habe-mini reg-i-mini cap-i-mini audi-mini

3a. ama-ntur habe-ntur reg-u-ntur cap-i-u-ntur audi-u-ntur

Traducció: ‘jo sóc estimat’, ‘tu ets estimat’...


5.2.2. Pretèrit imperfet d’indicatiu (veu passiva)

El pretèrit imperfet d’indicatiu, temps del tema de present, es forma mitjan-

çant el morfema temporal-modal -ba-, al qual s’afegeixen les desinències per-

sonals passives.

5.2.3. Futur imperfet d’indicatiu (veu passiva)

El futur imperfet, temps que pertany al tema de present, té, tal com succeïa en

la veu activa, una riquesa morfològica notable, en presentar, segons la conju-

gació, una formació distinta.

Així, els verbs de la primera i la segona conjugacions caracteritzen aquest

temps amb el morfema temporal-modal -b- i la vocal de suport preceptiva, si-

tuats entre el tema de present i les desinències personals de la veu passiva.

Els verbs de la tercera, de la tercera mixta i de la quarta conjugacions for-

men aquest temps afegint al tema de present el morfema temporal-modal -a-

-/--e- seguit de les desinències personals passives.

Indicatiu

Pretèrit imperfet


Singular

1a. ama-ba-r habe-ba-r reg-e-ba-r cap-i-e-ba-r audi-e-ba-r

2a. ama-ba-ris / -re habe-ba-ris / -re reg-e-ba-ris / -re cap-i-e-ba-ris / -re audi-e-ba-ris / -re

3a. ama-ba-tur habe-ba-tur reg-e-ba-tur cap-i-e-ba-tur audi-e-ba-tur

Plural

1a. ama-ba-mur habe-ba-mur reg-e-ba-mur cap-i-e-ba-mur audi-e-ba-mur

2a. ama-ba-mini habe-ba-mini reg-e-ba-mini cap-i-e-ba-mini audi-e-ba-mini

3a. ama-ba-ntur habe-ba-ntur reg-e-ba-ntur cap-i-e-ba-ntur audi-e-ba-ntur

Traducció: ‘jo era estimat’, ‘tu eres estimat’...

Indicatiu

Futur imperfet


Singular

1a. ama-bo-r habe-bo-r reg-a-r cap-i-a-r audi-a-r

2a. ama-be-ris / -re habe-be-ris / -re reg-e-ris / -re cap-i-e-ris / -re audi-e-ris / -re

3a. ama-bi-tur habe-bi-tur reg-e-tur cap-i-e-tur audi-e-tur

Plural

1a. ama-bi-mur habe-bi-mur reg-e-mur cap-i-e-mur audi-e-mur

2a. ama-bi-mini habe-bi-mini reg-e-mini cap-i-e-mini audi-e-mini

3a. ama-bu-ntur habe-bu-ntur reg-e-ntur cap-i-e-ntur audi-e-ntur

Traducció: ‘jo seré estimat’, ‘tu seràs estimat’...


Observacions

– En els verbs de la primera i segona conjugacions, la vocal d’unió situada entre el morfematemporal-modal -b- i la desinència personal varia de la mateixa manera que ho fa en el pre-sent d’indicatiu de la tercera conjugació, llevat de la segona persona del singular, en quèla vocal -i- ha evolucionat a -e- en tenir una -r al costat.

– En els verbs de la tercera, tercera mixta i quarta conjugacions, el morfema temporal-modal-a- de la primera persona del singular serveix d’oposició amb la resta de les persones verbals.

5.2.4. Present de subjuntiu (veu passiva)

El present de subjuntiu, temps que pertany al tema de present, es forma mit-

jançant el morfema temporal-modal -a-/-e-.

Els verbs de la primera conjugació afegeixen al lexema atemàtic (am-) el mor-

fema -e- seguit de les desinències personals. La resta de conjugacions afegei-

xen, en canvi, el morfema -a- al lexema.

Observacions

– El present de subjuntiu de la primera conjugació és l’únic temps dels verbs d’aquesta con-jugació que no presenta el lexema acabat en -a-.

– El present de subjuntiu oposa la primera conjugació que pren -e- en totes les seves perso-nes a la resta de les conjugacions, que prenen -a- també en totes les seves persones.

– A primer cop d’ull, hom pot observar també una certa coincidència entre el futur imperfetd’indicatiu i el present de subjuntiu de la tercera, tercera mixta i quarta conjugacions.Aquesta coincidència no és casual, car els dos temps tenien un origen comú.

5.2.5. Pretèrit imperfet de subjuntiu (veu passiva)

El pretèrit imperfet de subjuntiu, temps que pertany al tema de present, es for-

ma afegint al lexema el morfema temporal-modal -re- seguit de les desinències

personals de la veu passiva.

En la tercera conjugació i a la tercera mixta hi ha una vocal d’unió entre el

lexema i el morfema temporal.

Subjuntiu

Present


Singular

1a. am-e-r habe-a-r reg-a-r cap-i-a-r audi-a-r

2a. am-e-ris / -re habe-a-ris / -re reg-a-ris / -re cap-i-a-ris / -re audi-a-ris / -re

3a. am-e-tur habe-a-tur reg-a-tur cap-i-a-tur audi-a-tur

Plural

1a. am-e-mur habe-a-mur reg-a-mur cap-i-a-mur audi-a-mur

2a. am-e-mini habe-a-mini reg-a-mini cap-i-a-mini audi-a-mini

3a. am-e-ntur habe-a-ntur reg-a-ntur cap-i-a-ntur audi-a-ntur

Traducció: ‘jo sigui estimat’, ‘tu siguis estimat’...


Observació

– En aquest temps la tercera conjugació mixta es comporta clarament com un verb de latercera. Aquest fet, que no és l’únic, l’acosta més a la tercera que a la quarta conjugació,malgrat el que podria fer pensar la -i- inserida entre el lexema i la terminació que trobemen alguns temps.

5.3. Sintaxi

5.3.1. Sintaxi dels casos (III): ablatiu

Originàriament, en llatí, l’ablatiu era de naturalesa separativa, és a dir, servia

per a indicar l’origen, procedència o punt de partida de l’acció verbal. Per un

procés de sincretisme, l’ablatiu llatí assumí també dos altres valors que, en in-

doeuropeu, expressaven els casos instrumental i locatiu, respectivament.

D’aquesta manera, l’ablatiu llatí podia assenyalar, d’una banda, l’origen (abla-

tiu separatiu), i, de l’altra, l’instrument (ablatiu instrumental) o la noció situ-

acional (ablatiu locatiu).

Memento

La llengua llatina conserva restes de cas locatiu, tant en alguns noms propis de lloc me-nor de la primera, segona i tercera declinacions, com en els noms comuns domus, rus ihumus.

1) Ablatiu separatiu

La noció separativa és el valor originari del cas ablatiu. Assenyala, en sentit real

o figurat, el punt de partença, l’allunyament, la procedència, l’origen, etc.

Aquest ablatiu de naturalesa separativa podia reforçar el seu valor mitjançant

preposicions. Les més usuals eren ab, ex, de.

Podem trobar un ablatiu separatiu acompanyant verbs, noms abstractes d’ar-

rel verbal, adjectius i algun adverbi.

Subjuntiu

Pretèrit imperfet


Singular

1a. ama-re-r habe-re-r reg-e-re-r cap-e-re-r audi-re-r

2a. ama-re-ris / -re habe-re-ris / -re reg-e-re-ris / -re cap-e-re-ris / -re audi-re-ris / -re

3a. ama-re-tur habe-re-tur reg-e-re-tur cap-e-re-tur audi-re-tur

Plural

1a. ama-re-mur habe-re-mur reg-e-re-mur cap-e-re-mur audi-re-mur

2a. ama-re-mini habe-re-mini reg-e-re-mini cap-e-re-mini audi-re-mini

3a. ama-re-ntur habe-re-ntur reg-e-re-ntur cap-e-re-ntur audi-re-ntur

Traducció: ‘jo fos estimat’, ‘tu fossis estimat’...

Advertiment

En les taules recapitulatòries hom podrà observar les formes de la tercera conjugació mixta que són pròpiament de la ter-cera i aquelles que coincidei-xen concretament amb la quarta.

El nom del cas ablatiu

El nom ablatiuus casus ‘cas ablatiu’ és una denominació original dels gramàtics llatins per a referir-se a un cas que no existia en grec. Etimològica-ment és un derivat del supí ablatum (del verb aufero ‘por-tar lluny’, ‘apartar-se’). El ter-me ablatiuus reflectia molt bé la noció separativa que era la pròpia d’aquest cas.


Segons quina sigui la noció semàntica de l’element del qual depèn l’ablatiu se-

paratiu, aquest rep denominacions diferents:

a) Ablatiu separatiu pròpiament dit, si depèn de verbs que signifiquen ‘allu-

nyar(-se)’, ‘expulsar’, ‘privar’, ‘estar mancat de’, ‘discrepar’, etc.

– Romani hostes suis finibus prohibuerunt ‘Els romans mantingueren els ene-

mics lluny de les seves fronteres’. Aquest mateix complement podria apa-

rèixer precedit de la preposició a / ab.

b) Ablatiu de procedència o punt de partida, si indica el lloc on comença el

moviment i respon a la pregunta des d’on?.

a– Hostes Roma fugerunt ‘Els enemics fugiren de Roma’ / Ex Hispania fugerunt

‘Fugiren d’Hispània’, en què la diferència entre tots dos exemples rau en la

utilització preceptiva de la preposició en alguns casos que es veuran més

endavant.

c) Ablatiu d’origen, si depèn de paraules o expressions que signifiquin ‘néi-

xer’, ‘ser fill de’, ‘ser oriünd de’, etc.

– Deus animum ex sua mente genuit ‘Déu creà l’impuls vital a partir de la seva

pròpia intel·ligència’.

– Seneca Corduba oriundus fuit ‘Sèneca fou natural de Còrdova’, en què

l’ablatiu Corduba depèn de l’adjectiu oriundus.

d) Ablatiu agent, si indica la persona o ésser animat de qui prové l’acció en

una frase passiva. Va sempre acompanyat de la preposició a / ab.

– Arbor a puero agitatur ‘L’arbre és sacsejat pel nen’, en què a puero indica el

punt de partida de l’acció verbal.

Altres usos de l’ablatiu separatiu

a• Ablatiu comparatiu

El complement segon terme d’un comparatiu sintètic (com ara maior, rudior, etc.) tambées podia expressar mitjançant un ablatiu separatiu.

– Dulcior melle es ‘A partir de la mel, tu ets més dolç’, és a dir, ‘ets més dolç que la mel’,en què l’ablatiu melle assenyala el punt de partença respecte del qual s’estableix lacomparació.

• Ablatiu de matèria

De vegades, aquest ablatiu assenyala el material de què s’obté un producte.

– Faber simulacrum ex auro fecit ‘L’artesà va fer l’estàtua d’or’, en què ex auro és un abla-tiu separatiu que indica la matèria a partir de la qual es realitza l’acció verbal.

• Ablatiu temporal

Vegeu el subapartat “Els complements de lloc”.

Vegeu el subapartat “Graus de l’adjectiu”.


L’ablatiu separatiu també podia assenyalar el moment a partir del qual tenia lloc una acció.

– A pueritia infirmus fuit ‘Fou feble des de la infantesa’.

2) Ablatiu instrumental

Expressa tot allò que serveix com a instrument real o metafòric de l’acció ver-

bal, o bé com a element que s’hi associa.

Les diferents denominacions que es poden aplicar a l’ablatiu instrumental en

funció de l’accepció semàntica són les següents:

a) Ablatiu instrumental pròpiament dit

– Alunt furfuribus sues ‘Els porcs s’alimenten amb pellofes’, és a dir, ‘de pe-

llofes’.

b) Ablatiu de companyia o sociatiu. Va sempre acompanyat de les preposici-

ons cum o sine.

– Cum Amphitruone decessit ‘Se n’anà amb Amfitrió’.

– Caesar sine pedestribus copiis Lutetiam petiuit ‘Cèsar es dirigí a Lutècia sen-

se tropes d’infanteria’.

c) Ablatiu agent d’un verb passiu si es tracta d’un inanimat

– Apollinis tempora lauri corona ornantur ‘Els polsos d’Apol·lo són adornats

per una corona de llorer’.

d) Ablatiu de causa o causal

– Fame pereo ‘Moro amb fam’, és a dir, ‘moro per causa de la fam’, o sigui,

‘moro de fam’.

e) Ablatiu prosecutiu

a– Viator Romam porta Capena intrauit ‘El viatger entrà a Roma per la porta

Capena’.

f) Ablatiu de mode o modal. Pot anar amb preposició o sense.

– Cum febri Romam redeo ‘Torno a Roma amb febre’.

g) Ablatiu de qualitat o qualitatiu. Va generalment sense preposició.

– Galli egregia uirtute fuerunt ‘Els gals foren d’un valor extraordinari’.

– Cum tremulis membris anus ‘Una vella amb membres tremolosos’, és a dir,

‘una vella de cames tremoloses’.

Vegeu el subapartat “Els complements de lloc”.


Nota bene

Les denominacions que la gramàtica tradicional atribueix a l’ablatiu instrumental sónencara més nombroses: ablatiu de les circumstàncies concomitants, ablatiu de preu, ablatiude limitació, ablatiu de relació, ablatiu de quantitat, ablatiu duratiu, etc. Més enllà de totesaquestes subdivisions, cal tenir present quina és la idea fonamental expressada per l’abla-tiu instrumental-sociatiu en llatí i cal, sobretot, adonar-se que la denominació que elsgramàtics puguin atorgar a un ablatiu instrumental es fa en virtut del context semàntico d’altres criteris externs, com ara l’ús d’una preposició concreta.

D’altra banda, no sempre les delimitacions entre un i altre ús són tan clares; sovint fins itot no ho són tampoc en el marc de les grans subdivisions. Així l’anomenat ablatiu dematèria es troba a cavall entre l’ablatiu separatiu i l’ablatiu instrumental. Per exemple, acandelabrum ex gemmis (‘canelobre de pedres precioses’), la preposició ex acompanya unablatiu de naturalesa separativa, però, si no hi fos (candelabrum gemmis ‘canelobre ambpedres precioses’), la idea instrumental prevaldria. Compareu, en català, fer una esculturade fang i fer una escultura amb fang.

3) Ablatiu locatiu

aExpressa una noció situacional exacta o precisa, en l’espai o en el temps.

a) Ablatiu locatiu en l’espai. Pot anar acompanyat de preposició.

– Seneca balineis se examinauit ‘Sèneca se suïcidà en el seu bany’.

– In Etruria Tusci habitabant ‘Els etruscs vivien a Etrúria’.

b) Ablatiu locatiu en el temps. Indica el moment o la durada exactes o preci-

sos en què té lloc l’acció verbal.

– Veniet mense proximo ‘Arribarà el mes vinent’.

– In illo tempore homines beati erant ‘En aquell temps els homes eren feliços’.

L’expressió de l’agent

Recordeu que en una oració passiva el subjecte lògic de la frase (és a dir, aquell que, enrealitat, du a terme l’acció verbal) s’anomena complement agent. En llatí aquest agent s’ex-pressa en ablatiu i, en algun cas concret, en datiu.

L’ablatiu agent anava acompanyat de la preposició a / ab si l’acció era realitzada per unapersona o cosa personificada (la presència de la preposició emfasitza la naturalesa sepa-rativa d’aquest ablatiu). En canvi, s’emprava l’ablatiu tot sol si l’acció era duta a termeper un inanimat o un concepte assimilable a una cosa (es tractava, en aquest cas, d’unablatiu instrumental).

– Numantia a Romanis oppugnabatur ‘Numància era assetjada pels romans’.

– Caput insidiatoris face praecidetur ‘El cap del traïdor serà tallat amb una destral’ però si,en comptes de l’instrument de l’acció, hom en vol assenyalar l’autor material, troba-rem l’ablatiu amb preposició: caput insidiatoris ab hostibus ostenditur ‘El cap del traïdorés mostrat pels enemics’.

Si el verb de l’oració està en perifràstica passiva, aleshores el complement agent s’ex-pressa mitjançant un datiu d’interès que es coneix amb el nom de datiu agent. En elsregistres poètics aquest ús del datiu es troba també amb alguns temps de la veu passiva.

– Tibi bonum faciendum est ‘Per tu el bé ha de ser fet’, és a dir, ‘has de fer el bé’.

– Mihi consilium iam diu captum est ‘La decisió ha estat presa per mi ja fa temps’.

Trobareu una descripció més detallada de l’ablatiu locatiu en l’espai en el subapartat “Els complements de lloc”.


5.3.2. Els complements de lloc

Prossecució

En gramàtica, rep aquest nom l’expressió del lloc per on es va o per on es passa.

Reben el nom de complements de lloc aquells sintagmes que ajuden a situar

en l’espai i de vegades en el temps una noció verbal (som a casa; vaig a clas-

se; véns de la universitat?; passo pel mercat; a la tercera va la vençuda).

En els exemples adduïts hom pot distingir quatre nocions principals:

1) La situació

Assenyala la localització precisa i respon a la pregunta on?, que en llatí

s’expressa amb l’adverbi ubi. D’aquí ve que aquest tipus de complement

de lloc es conegui amb el nom de complement de lloc ubi o, senzillament,

locus ubi.

2) La direcció

Assenyala la trajectòria de l’acció verbal i respon a la pregunta a on?, cap

a on?, que en llatí s’expressa amb l’adverbi quo. D’aquí ve que aquest

tipus de complement de lloc es conegui amb el nom de complement de

lloc quo o, senzillament, locus quo.

3) La procedència

Assenyala el punt de partida de l’acció verbal i respon a la pregunta des

d’on?, que en llatí s’expressa amb l’adverbi unde. D’aquí ve que aquest

tipus de complement de lloc es conegui amb el nom de complement de

lloc unde o, senzillament, locus unde.

4) La prossecució

Assenyala el lloc de pas o de trànsit, i respon a la pregunta per on?, que

en llatí s’expressa amb l’adverbi qua. D’aquí ve que aquest tipus de

complement de lloc es conegui amb el nom de complement de lloc qua o,

senzillament, locus qua.


1) Els complements de lloc ubi

De manera general, el locus ubi s’expressa en ablatiu, sense preposició o amb

la preposició in. Un grup molt reduït de paraules indicaven el lloc ubi amb el

cas locatiu.

La casuística que recullen les gramàtiques és descriptiva d’una situació lingüís-

tica que tanmateix no sempre es complia sistemàticament.

a) In + ablatiu. Els noms de “lloc major” (països, regions, continents...) i els

noms comuns es formulaven amb in + ablatiu.

– In Africa multi crocodili sunt ‘A l’Àfrica, hi ha molts cocodrils’.

– In uino, ueritas ‘En el vi, <hi ha> la veritat’.

b) Ablatiu sense preposició. Els noms de “lloc menor” (ciutats, pobles, illes...)

que no tenen restes de locatiu es construïen amb ablatiu sol.

– Syracusis Verres praetor fuit ‘Verres fou pretor a Siracusa’.

– Tarracone ciues Augustum imperatorem colebant ‘A Tarragona els ciutadans

veneraven l’emperador August’.

c) Locatiu. Els noms de “lloc menor” de la 1a. o 2a. declinació que presen-

taven restes de locatiu en singular, així com també algun de la tercera i els

noms comuns rus, humus i domus se servien d’aquest cas per a expressar el

locus ubi.

– Romae consules creantur quotannis ‘A Roma es nomenaven cònsols anual-

ment’.

– Carthagini habitabat regina Dido ‘La reina Dido vivia a Cartago’.

– Domi remanent ‘Es queden a casa’.

Memento

Recordeu que el locatiu és un cas indoeuropeu pràcticament desaparegut en llatí queindicava el lloc on alguna cosa era i el temps en què alguna cosa passava. Si bé enestadis arcaics de la llengua el locatiu va tenir una vigència considerable, el cas abla-tiu, en un procés de sincretisme, va acabar per absorbir-ne els usos, tret de les formeslocatives que s’assenyalen en aquest apartat i que perviuen com a restes d’aquest casindoeuropeu.

2) Els complements de lloc quo

El locus quo s’expressa sempre en acusatiu, sense preposició o amb la preposi-

ció in o ad.

Moneda de Tarragona amb la representaciód’August i la seva estàtua de culte.

Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.




a) In / ad + acusatiu. Els noms de “lloc major” (països, regions, continents...) i

els noms comuns es formulaven o bé amb in + acusatiu (sobretot quan hom

volia indicar moviment o direcció cap a l’interior d’un lloc), o bé amb ad +

acusatiu (generalment si hom volia assenyalar un moviment d’aproximació).

– Potatores quotidie in tabernam intrant ‘Els borratxos entren cada dia a la ta-

verna’.

– Marcus Antonius in Africam exercitum duxit ‘Marc Antoni va conduir l’exèr-

cit a l’Àfrica’.

– Cerui ad riuum uenerunt ‘Els cérvols anaren cap al riu’, és a dir, ‘s’acostaren

al riu’.

b) Acusatiu sense preposició. Els noms de “lloc menor” i els noms comuns rus

i domus expressaven la direcció mitjançant l’acusatiu sol.

– Milites domum incolumes redierunt ‘Els soldats tornaren a casa sans i estalvis’.

– Caesar peruenit Narbonem atque inde Massiliam ‘Cèsar va arribar a Narbo-

na i, d’allí, a Marsella’, és a dir, ‘Cèsar va anar a Narbona i, des d’allí, es di-

rigí a Marsella’.

3) Els complements de lloc unde

El locus unde s’expressa sempre en ablatiu, amb preposició o bé sense. Les pre-

posicions més emprades són de (sobretot si l’acció es fa des de dalt d’un lloc),

e / ex (especialment si l’acció es fa des de dins un lloc), a-/-ab (generalment si

l’acció es fa des de les proximitats d’un lloc).



a) E / ex; a / ab; de + ablatiu. Els noms de “lloc major” i els noms comuns asse-

nyalaven la procedència mitjançant un ablatiu acompanyat d’alguna de les

preposicions esmentades.

– Guttae de tecto cadunt ‘Cauen gotes del sostre’.

– Amphorae oleariae ex Baetica saepe ueniebant ‘Les àmfores d’oli arribaven

sovint de la Bètica’.

– A porta Esquilina consulem uidemus ‘Des de la porta Esquilina, veiem el

cònsol’.


b) Ablatiu sense preposició. Els noms de “lloc menor” o els noms comuns rus

i domus assenyalaven la procedència mitjançant l’ablatiu sol.

– Caesar Tarracone decessit ‘Cèsar se n’anà de Tarragona’.

– Ex urbe Roma peruenimus Capuam, Capua Brundisium ‘Des de la ciutat de

Roma vam arribar a Càpua, des de Càpua a Bríndisi’.

4) Els complements de lloc qua

El locus qua s’expressa en acusatiu amb la preposició per o en ablatiu sol.

a) Per + acusatiu. Els noms propis (ciutats, regions, continents...) i els noms co-

muns es formulaven amb per i acusatiu.

– Pater per urbem totam filium quaesiuit ‘El pare va buscar el fill per tota la

ciutat’.

b) Ablatiu sense preposició. Els noms comuns rus, domus i els substantius uia,

iter, porta, pons, és a dir, el que podríem considerar mitjans de pas o de co-

municació, expressen aquests complements de lloc en ablatiu sense preposi-

ció. Hom anomena aquest ablatiu prossecutiu.

– Viator Romam porta Capena intrauit ‘El viatger entrà a Roma per la porta

Capena’.

– Matrona cum filia uia Sacra ambulabat ‘La mestressa passejava per la Via Sa-

cra amb la seva filla’.

– Caesaris aduentu, hostes terra marique fugerunt ‘Amb l’arribada de Cèsar, els

enemics fugiren per terra i per mar’.

5.3.3. Les preposicions

La preposició és un mot invariable que estableix una vinculació grama-

tical i semàntica entre dues paraules, l’una de les quals és complement

de l’altra. La paraula afectada per la preposició delimita el tipus de lli-

gam. El conjunt format per la preposició i el seu nucli rep el nom de sin-

tagma preposicional o complement preposicional.

En llatí, els únics casos que han desenvolupat un ús preposicional són

l’acusatiu i l’ablatiu. La majoria de les preposicions són específiques d’un

cas concret. Així, es diu que una preposició regeix un cas determinat. La re-

lació gramatical entre la preposició i el seu règim s’anomena recció.


La preposició, com indica el seu nom, va situada generalment al davant del

seu règim. De vegades, però, es pot trobar també en altres emplaçaments,

com ara al darrere del seu règim o bé intercalada entre els elements del seu

sintagma:

– Britanni in castris hostium aduentum expectabant ‘Els britans esperaven al

campament l’arribada dels enemics’, en què in està situat al davant del seu

règim castris.

– Tecum cenabo ‘Soparé amb tu’, en què cum és una preposició enclítica que

s’uneix al pronom te.

– Imperium Romanum multas ob causas creuit ‘L’imperi romà va créixer per

moltes raons’, en què la preposició ob s’intercala entre l’adjectiu multas i el

substantiu causas, que constitueixen juntament el sintagma preposicional.

Memento

Recordeu que entre la preposició i el seu règim es pot intercalar un genitiu complementdel nom: per hostium fines ‘a través de les fronteres dels enemics’.

1) Preposicions d’acusatiu

En llatí, les preposicions que regeixen acusatiu són ad, aduersus, ante, apud, cir-

ca, circum, cis, citra, contra, erga, extra, infra, inter, intra, iuxta, ob, penes, per, post,

praeter, prope, propter, secundum, supra, trans, uersum, uersus, ultra.

2) Preposicions d’ablatiu

En llatí, les preposicions que regeixen ablatiu són a (ab, abs), coram, cum, de,

e (ex), palam, prae, pro, sine.

3) Preposicions d’acusatiu i ablatiu

En llatí, les preposicions que regeixen acusatiu i ablatiu són in, sub, super.

Aclariment

Els usos concrets i el significat de les preposicions llatines apareixen convenientment re-collits en els diccionaris.


6. Unitat VI


6.1.1. Quarta declinació (temes en -u)

Els substantius d’aquesta declinació són majoritàriament de gènere masculí

(senatus ‘senat’). Hi ha un grup molt reduït de femenins (porticus ‘pòrtic’) i

neutres (genu ‘genoll’). a

En relació amb la primera, segona i tercera declinacions, el nombre de paraules

dels temes en -u és sensiblement petit. El poc cabal lèxic de la quarta es posa

també de manifest en el fet que no intervingué en la formació d’adjectius.

Les terminacions dels temes en -u són:

1) Masculins i femenins


lexema acabat en -u, darrere el qual s’afegeixen les desinències pròpies

de cada cas.

Singular Plural


N-u(s

Ø

N-u# #s

-u(a( V V

Ac -u(m Ac -u# #s

G -u(s G -u(u(m

D -u( I # > -u# # D-u(bu(s / -I(bu(s

Ab -u# # Ab

Cas Singular Plural

N manus manus

V manus manus

Ac manum manus

G manus manuum

D manui / manu manibus

Ab manu manibus


2) Neutres

Observacions

– El nominatiu de la quarta declinació per als substantius masculins i femenins és sempre sig-màtic.

– La terminació del datiu singular en -ui es troba de vegades evolucionada a -u.

– Les terminacions del datiu i l’ablatiu plural en -ubus s’utilitzen tan sols en aquelles paraulesque pateixen competència formal per a aquests dos casos amb la tercera declinació. Perexemple, arx arcis ‘ciutadella’ fa el datiu i ablatiu plural arcibus i, per tant, arcus arcus ‘arc’havia de fer arcubus, per a evitar l’homofonia.

Nota bene

aAlgunes paraules de la quarta declinació compartien flexió amb la segona: és el cas delsubstantiu domus ‘casa’ (que, recordeu, té un locatiu domi) i d’alguns noms d’arbre, com,per exemple, laurus ‘llorer’, populus ‘pollancre’, quercus ‘alzina’, etc.

aEn ser la quarta i la cinquena declinacions les últimes a constituir-se, algunes paraulesque originàriament eren temes en -u (com, per exemple, grus) s’incorporaren als temesen consonant de la tercera declinació.

6.1.2. Cinquena declinació (temes en -e)

Els substantius d’aquesta declinació són de gènere femení (res ‘cosa’). El subs-

tantiu dies constitueix una excepció pel fet que pot ser masculí i femení. El seu

compost meridies és, però, sempre masculí.

En la cinquena declinació, com passava en la primera, no hi havia neutres.

En relació amb la primera, segona i tercera declinacions, el nombre de paraules

dels temes en -e és sensiblement petit. El poc cabal lèxic de la cinquena es posa

també de manifest en el fet que, com la quarta, no intervingué en la formació

d’adjectius.

Cas Singular Plural

N cornu cornua

V cornu cornua

Ac cornu cornua

G cornus cornuum

D cornui / cornu cornibus

Ab cornu cornibus

Vegeu el subapartat “Segona declinació (temes en -o / -e)”.

Vegeu el subapartat “Tercera declinació (I): temes en consonant”.


lexema acabat en-e, darrere el qual s’afegeixen les desinències pròpies

de cada cas.


Excepte dies i res, que presenten la flexió completa, la resta de substantius

d’aquesta declinació són defectius (generalment es flexionen en singular i o bé

no tenen plural o bé solament es declinen en el nominatiu, el vocatiu i l’acu-

satiu d’aquest nombre).

Les terminacions, és a dir, el conjunt format pel tema i la desinència, dels te-

mes en -e són les següents:

Nota bene

aEn ser la cinquena declinació l’última a constituir-se, algunes paraules que originària-ment eren temes en -e (com, per exemple, nubes) s’incorporaren als temes en -i de la ter-cera declinació. Aquesta cronologia tardana explica també el fet que algunes paraulespresentin un doblet amb la primera declinació o amb la tercera. Així, per exemple, luxurialuxuriae i luxuries luxuriei o plebs plebis i plebes plebei.

6.2. Morfologia verbal: formes nominals (I)

Algunes formes del sistema nominal (noms i adjectius) compartien lexema i

camp semàntic amb alguns verbs (compareu, en català, els lexemes de retorn

i retornar; arribada i arribar; estima, estimació i estimar). Aquest fet en va facilitar

la incorporació al sistema verbal, sense que abandonessin, però, del tot, la na-

turalesa nominal. El procés segons el qual uns noms determinats van passar a

formar part del sistema verbal és molt complex i encara avui dia és objecte de

controvèrsia.

Singular Plural

Cas Exemple Cas Exemple

N-es

N-es

V V

Ac -em Ac -es

G -ei G -erum

D -ei D-ebus

Ab -e Ab

Singular Plural

Cas Exemple Cas Exemple

N res N res

V res V res

Ac rem Ac res

G rei G rerum

D rei D rebus

Ab re Ab rebus

Vegeu el subapartat “Tercera declinació (II): temes en -i ”.


6.2.1. El supí

L’acusatiu de supí, forma que ocupa la cinquena posició en l’enunciat d’un

verb llatí en veu activa, sol acabar en -tum o en -sum (amatum, supí d’amo;

mansum, supí de maneo).

La forma concreta de supí és independent de la conjugació a la qual pertany

el verb; així: domitum, habitum i petitum són supins de domo (1a.), habeo (2a.) i

peto (3a.), respectivament; amatum i stratum d’amo (1a.) i sterno (3a.); mansum

i laesum de maneo (2a.) i laedo (3a.).

Val a dir, però, que no tots els verbs tenen supí (fugio, timeo, metuo, etc. són

verbs, per exemple, que no presenten aquesta forma nominal).

El tema pròpiament dit de supí acaba en -t(u)- / -s(u)- i, a partir d’aquest, es for-

maren, en la veu activa, el participi de futur i l’infinitiu de futur, i, en la veu

passiva, el participi de perfet i l’infinitiu de perfet.

Nota bene

aHi ha una forma de datiu acabada en -ui que solament apareix quan el supí depèn d’unadjectiu.

La tendència dels substantius de la quarta declinació a fer de la -u una terminació únicava ser aparentment el motiu pel qual l’antic datiu en -ui del supí s’interpretés sovint comun ablatiu en -u.

L’ús extraordinàriament restringit del supí explica que no hi hagi restes

d’aquesta forma en les llengües romàniques.

En llatí, hom coneix com a formes nominals l’infinitiu, el gerundi, el supí

i el participi. Les tres primeres són substantius verbals; l’última, el parti-

cipi, és un adjectiu verbal. Totes pertanyien originàriament al sistema

nominal, però, en incorporar-se a la conjugació del verb, van assolir ca-

racterístiques morfològiques pròpies d’aquest: el temps i la veu.

El supí era inicialment un substantiu de tema en -u, que va adscriure a

la conjugació només dues formes: l’acusatiu i el datiu-ablatiu del sin-

gular.

Supí

Cas 1a. 2a. 3a. 3a. mixta 4a.

Ac amatu-m habitu-m rectu-m captu-m auditu-m

D-Ab amatu habitu rectu captu auditu

Vegeu el subapartat “Sintaxi del supí”.


6.2.2. Els participis

El llatí té dos participis per a la veu activa (present i futur) i dos per a la veu

passiva (perfet i futur). a

No tots els verbs presenten les formes corresponents de tots els participis. Així,

els verbs que no tenien tema de present o tema de supí eren mancats dels par-

ticipis que es derivaven d’aquests temes. Per exemple, el verb timeo, en no te-

nir tema de supí, no podia formar ni el participi de futur actiu ni el de perfet

passiu.

1) Participi de present (veu activa)

És una forma nominal que pertany al tema de present al qual s’afegia el mor-

fema temporal -nt- i les terminacions pròpies d’un adjectiu d’una sola termi-

nació de la tercera declinació de tema en -i.

La traducció d’un participi de present com ara amans està relacionada amb la

funció que, com a adjectiu, desenvolupa en la frase. Les traduccions més habituals

són, però, el present de gerundi (‘estimant’) o una oració de relatiu amb el

verb en present o pretèrit imperfet (‘que / qui estima’, ‘que / qui estimava’).

Observació

– A la primera i segona conjugacions el morfema temporal s’uneix directament al lexema,però la tercera, tercera mixta i quarta conjugacions insereixen la vocal d’unió -e- davantdel morfema -nt-.

Pervivència del participi de present

El participi de present es troba en algunes expressions tècniques formulades en llatí, comara delirium tremens, homo sapiens, i últimament, fins i tot, puer ludens o puer uidens.

El sufix -nt, característic del participi de present, s’ha conservat en català en un nombremolt important de paraules, com per exemple amant, rellevant, estudiant, (lluna) minvant,(quart) creixent, afluent, docent, president, regent, remitent, tinent, transeünt, etc.

També es troba aquest participi en locucions llatines d’ús habitual com ara nemine discre-pante ‘sense ningú que discrepi’, uolens nolens ‘volent i no volent’, etc.

El participi és un adjectiu verbal, el nom del qual fa referència al fet que

participa, d’una banda, de les característiques morfològiques del siste-

ma nominal (cas, gènere i nombre) i, de l’altra, d’alguns trets propis del

sistema verbal (veu i temps).

Participi

Present


N ama-ns habe-ns reg-e-ns cap-i-e-ns audi-e-ns

G ama-ntis habe-ntis reg-e-ntis cap-i-e-ntis audi-e-ntis


2) Participi de futur (veu activa)

És una forma nominal que pertany al tema de supí, al qual s’afegia el morfe-

ma temporal -ur- i les terminacions -us, -a, -um, pròpies d’un adjectiu del ti-

pus clarus clara clarum. Per exemple, amaturus és el participi de futur actiu del

verb amo, perquè és el resultat de la combinació entre el tema de supí (amat-),

el morfema -ur- i la terminació de nominatiu masculí singular -us.

La traducció d’un participi de futur com ara amaturus està relacionada amb la

funció que, com a adjectiu, desenvolupa en la frase. Les traduccions, però, més

habituals són el present de gerundi de la veu perifràstica (‘havent d’esti-

mar’), o una oració de relatiu amb el verb en futur (‘que / qui estimarà’), en

condicional (‘que / qui estimaria’) o en perifràstica (‘que / qui ha d’estimar’).

Pervivència del participi de futur actiu

El participi de futur actiu s’ha conservat en un gran nombre de substantius, com, perexemple, en la mateixa paraula futur. Generalment aquests substantius procedeixen del’acusatiu plural neutre que, en acabar en -a, fou assimilat als femenins. Alguns exemplessón: aventura, escriptura, factura, fractura, lectura, ruptura, o el cultisme nasciturus.

3) Participi de perfet (veu passiva)

És una forma nominal que pertany al tema de supí, al qual s’afegien les ter-

minacions -us,--a, -um pròpies dels adjectius del tipus clarus clara clarum.

Per exemple, amatus és el participi de perfet passiu del verb amo, perquè és el

resultat de la combinació entre el tema de supí (amat-) i la terminació de no-

minatiu masculí singular -us.

La traducció d’un participi de perfet com ara amatus està relacionada amb la

funció que, com a adjectiu, desenvolupa en la frase. Les traduccions, però, més

Participi

Futur

Cas Gènere 1a. 2a. 3a. 3a. mixta 4a.

N

Masc. amat-urus habit-urus rect-urus capt-urus audit-urus

Fem. amat-ura habit-ura rect-ura capt-ura audit-ura

Neutre amat-urum habit-urum rect-urum capt-urum audit-urum

El terme nasciturus

La forma nasciturus, tecnicisme emprat en el llenguatge jurídic per a designar l’òvul engen-drat, és el participi de futur del verb néixer en llatí.

Participi

Perfet


N

Masc. amat-us habit-us rect-us capt-us audit-us

Fem. amat-a habit-a rect-a capt-a audit-a

Neutre amat-um habit-um rect-um capt-um audit-um


habituals són el corresponent participi de perfet català (‘estimat’), el passat

de gerundi (‘havent estat estimat’) o una oració de relatiu amb el verb en pre-

tèrit perfet (‘que / qui fou estimat’), indefinit (‘que / qui ha estat estimat’) o

plusquamperfet (‘que / qui havia estat estimat’).

Pervivència del participi de perfet

A més de l’evolució natural del participi de perfet, aquest es troba també conservat en lesllengües romàniques, en forma de cultisme, en expressions del tipus aurea dicta, ab intes-tato, post data, post scriptum, desideratum i desiderata, ultimatum, corpore insepulto, lato sen-su, ipso facto, peccata minuta, etc.

4) Participi de futur (veu passiva)

És una forma nominal que pertany al tema de present, al qual s’afegien el

morfema temporal -nd- i les terminacions -us, -a, um pròpies dels adjectius

del tipus clarus clara clarum.

La traducció d’un participi de futur passiu com ara amandus està relacionada

amb la funció que, com a adjectiu, desenvolupa en la frase. Les traduccions,

però, més habituals són el corresponent gerundi perifràstic català (‘havent

d’ésser estimat’) o una oració de relatiu amb el verb en futur (‘que / qui serà

estimat’), en condicional (‘que / qui seria estimat’) o en perifràstica (‘que / qui

ha d’ésser estimat’).

Observacions

– En la primera i segona conjugacions el morfema temporal s’uneix directament al lexema,però la tercera, tercera mixta i quarta conjugacions insereixen la vocal d’unió -e- davantdel morfema -nd-.

– El participi de futur passiu, anomenat també gerundiu, no s’ha de confondre amb elgerundi, substantiu verbal de gènere neutre i veu activa, que s’estudiarà més endavant.

Pervivència del participi de futur passiu

S’han conservat restes d’aquest participi en un bon nombre de paraules, ja sigui com acultismes (memorandum ‘el que cal recordar’, referendum ‘el que cal consultar’, addendumi addenda ‘la cosa’ o ’les coses que cal afegir’, corrigenda ‘les coses que cal corregir’, emmen-danda ‘les coses que cal esmenar’), ja sigui com a lèxic patrimonial (agenda ‘les coses quecal dur a terme’, llegenda ‘les coses que cal llegir’, hisenda < facienda ‘les coses que cal fer’,miranda ‘les coses que causen sorpresa’).

S’han conservat també formes de participi de futur en expressions i locucions llatinesd’ús força habitual, com ara mutatis mutandis ‘canviades les coses que cal que siguin can-viades’.

Participi

Futur


N

Masc. ama-nd-us habe-nd-us reg-e-nd-us cap-i-e-nd-us audi-e-nd-us

Fem. ama-nd-a habe-nd-a reg-e-nd-a cap-i-e-nd-a audi-e-nd-a

Neutre ama-nd-um habe-nd-um reg-e-nd-um cap-i-e-nd-um audi-e-nd-um


6.3. Sintaxi

6.3.1. Sintaxi del supí

L’actuació sintàctica del supí està directament relacionada amb la morfologia

que presenta: un acusatiu singular acabat en -um i un datiu-ablatiu singular

acabat en--u.

La incidència sintàctica d’aquesta forma nominal és, per tant, molt reduïda en

llatí. a

1) Acusatiu de supí

Depèn de verbs de moviment i assenyala la destinació o finalitat de l’acció ver-

bal. Rarament du complements i, si ho fa, sol ser un objecte directe.

– Puerulus mature cubitum ibat ‘El nen anava a dormir aviat’.

– Legati uenerunt auxilium postulatum ‘Els ambaixadors van venir a demanar

auxili’, en què l’acusatiu de supí postulatum depèn del verb de moviment

uenerunt i porta com a complement directe auxilium.

Expressions habituals amb acusatiu de supí

Són expressions relativament habituals de supí en -um les següents: praedatum ire ‘anar arecollir el botí’, cubitum ire ‘anar-se’n a dormir’, pabulatum mittere ‘enviar a pasturar’, sa-lutatum ire ‘anar a saludar’, filiam nuptum collocare ‘lliurar una filla en matrimoni’.

Nota bene

aLes formes verbals del tipus amatum iri són formades per l’infinitiu de present passiu delverb eo més l’acusatiu de supí. Literalment la traducció d’una forma d’aquest tipus fóra‘ser anat a estimar’.

2) Datiu-ablatiu de supí

El datiu-ablatiu de supí depèn generalment d’adjectius del tipus facilis ‘fàcil’,

difficilis ‘difícil’, utilis ‘útil’, horribilis ‘horrible’, mirabilis ‘admirable’, entre

d’altres.

– Prodigium horribile uisu erat ‘El prodigi era espantós de veure’.

Nota bene

Emprat amb adjectius, el supí pot presentar també la forma -ui: facile dictui ‘fàcil de dir’conviu amb facile dictu.

De vegades, aquest supí pot acompanyar també els substantius fas ‘lícit’, nefas

‘il·lícit’, i opus ‘necessari’, així com també el verb pudet:

– Opus factu ‘<És> necessari de fer’.

Vegeu el subapartat “L’infinitiu”.

Datiu-ablatiu de supí

Les formes més habituals del datiu-ablatiu de supí són auditu ‘d’escoltar’, cognitu ‘de conèixer’, dictu ‘de dir’, factu ‘de fer’, intellectu ‘d’entendre’, inuentu ‘de trobar’, memoratu ‘de recordar’, uisu ‘de veure’.


6.3.2. Sintaxi del participi

El participi, en ser un adjectiu verbal, té des del punt de vista sintàctic les ca-

racterístiques pròpies de l’adjectiu i també del verb.

Com correspon a la seva naturalesa adjectiva, el participi assoleix dins la fra-

se les mateixes funcions que un adjectiu, és a dir, actua atributivament o pre-

dicativament en relació amb un substantiu, un nom propi o un pronom, amb

el qual concorda en gènere, nombre i cas. D’altra banda, també es pot subs-

tantivar.

Com correspon a la seva naturalesa verbal, el participi pot portar tot tipus de

complements (objecte directe, indirecte, complements circumstancials); així,

si és un participi actiu transitiu, podrà dur complement directe; si és, però, un

participi passiu, podrà dur ablatiu agent.

– Venerunt legati pacem petentes ‘Van arribar ambaixadors demanant la pau’,

en què pacem és l’objecte directe del participi petentes, que es troba en no-

minatiu perquè concorda amb legati, el subjecte de l’oració.

– Morini, spe praedae adducti, in Caesaris castra impetum faciunt ‘Els mòrins,

atiats per l’esperança de botí, fan una escomesa contra el campament de

Cèsar’, en què spe és l’ablatiu agent del participi adducti, que es troba en no-

minatiu perquè concorda amb el subjecte Morini.

Pel que fa a la noció de temps expressada pel participi (present, perfet i futur),

cal tenir present que aquesta és sempre relativa, és a dir, no es defineix per ella

mateixa, sinó en relació amb el verb personal de la frase en la qual es troba.

Des d’aquest punt de vista, la relació temporal relativa que estableix el parti-

cipi amb el verb principal és la següent: simultaneïtat si és un participi de pre-

sent; anterioritat si és un participi de perfet, i posterioritat o possibilitat si és

un participi de futur. a

1) Participi concertat

Graus de significació del participi

Des del punt de vista morfolò-gic, els participis, com a adjec-tius, poden tenir graus de significació; així trobem coni-unx amans en grau positiu; uxor amantior en grau compa-ratiu; mater amantissima en grau superlatiu.

La gramàtica tradicional ha diferenciat en l’anàlisi sintàctica del parti-

cipi dos tipus de construccions, anomenades respectivament de parti-

cipi concertat i de participi absolut.

La denominació de participi concertat fa referència a la seva concor-

dança en gènere, nombre i cas amb un substantiu, un nom propi o un

pronom que actua com a nucli del sintagma.


– Vlixes errans per omnia maria nauigauit ‘Ulisses errant navegà per tots els

mars’, en què el participi errans va en nominatiu perquè acompanya el sub-

jecte de l’oració Vlixes.

– Denique Vlixem errantem Ithacam fatum duxit ‘Finalment el destí conduí

Ulisses errant fins a Ítaca’, en què el participi errantem és acusatiu perquè

acompanya l’objecte directe de l’oració Vlixem.

– Vlixis errantis traiectus acerbissimus fuit ‘El periple d’Ulisses errant fou du-

ríssim’, en què el participi errantis és genitiu perquè acompanya Vlixis, ge-

nitiu subjectiu del substantiu d’arrel verbal traiectus.

– Neptunus Vlixi erranti innumeros casus inflixit, ‘Neptú va ocasionar nom-

broses desgràcies a Ulisses errant’, en què el participi erranti està en datiu

perquè acompanya Vlixi.

– Cum Vlixe erranti multi Graeci Troiam reliquerunt ‘Molts grecs abandonaren

Troia amb Ulisses errant’, en què el participi erranti va en ablatiu perquè

concorda amb Vlixe.

En els exemples analitzats fins ara hom observa que el participi adopta el cas

que correspon a la funció sintàctica del seu nucli. Ara bé, el participi assoleix

també dins l’oració les mateixes funcions que un adjectiu, és a dir, pot actuar

com a:

a) Atribut, si el participi determina solament el nucli del seu sintagma:

– Aqua feruens ‘Aigua bullint’, és a dir, ‘aigua bullent’.

– Rex aequus ac sapiens ‘Rei just i que sap’, és a dir, ‘rei just i savi’, en què el

valor atributiu del participi es posa en relleu pel fet mateix d’anar unit co-

pulativament amb l’adjectiu aequus.

b) Predicatiu, si el participi, a més de determinar el nucli del seu sintagma,

atorga també al verb de la frase una noció adverbial (temporal, modal, causal,

final, condicional, etc.):

– Hostes proelio superati se in castra receperunt ‘Els enemics, vençuts en la ba-

talla, es retiraren al campament’, en què el participi de perfet superati, a més

de determinar el subjecte hostes, atribueix al verb receperunt una noció tem-

poral i causal. El participi de perfet assenyala anterioritat respecte del verb

personal.

– Rex flens ac deos hominesque contestans prouinciam reliquit ‘El rei abandonà

la província plorant i posant per testimoni els déus i els homes’, en què

flens i contestans, participis de present, determinen, d’una banda, el subjec-


te rex i, de l’altra, el verb reliquit, al qual atorguen una noció modal però

també temporal, en la mesura que l’acció del participi i la del verb són si-

multànies.

– Hannibal mare inferum petit oppugnaturus Neapolim ‘Anníbal, que havia

d’atacar Nàpols, es va dirigir al mar d’abaix (= Tirrè)’, és a dir, ‘Anníbal es va

dirigir al mar Tirrè per a atacar Nàpols’, en què el participi de futur oppugnatu-

rus determina el subjecte Hannibal i el verb petit i li atorga un valor final. El

participi de futur assenyala posterioritat respecte de l’acció del verb principal.

Observació

Un participi de futur passiu pot assolir un valor final en els casos següents:

• Ad + un substantiu en acusatiu + participi de futur passiu en acusatiu. Aquesta cons-trucció sol dependre de verbs o expressions que indiquen moviment:

– Ad omnia cognoscenda exploratores praemittit Labienus ‘Labiè envià per endavant explora-dors per a totes les coses que havien de ser esbrinades’, és a dir, ‘per esbrinar-ho tot’.

• Substantiu en genitiu + participi de futur passiu en genitiu + causa / gratia:

– Caesar nauium parandarum causa constitit ‘Cèsar es deturà per causa de les naus que ha-vien de ser reparades’, és a dir, ‘per a reparar les naus’.

• Substantiu en datiu + participi de futur passiu en datiu:

– Dies erat legitimus habendis comitiis ‘Era un dia adequat per als comicis que havien de sertinguts’, és a dir, ‘era un dia adequat per a celebrar els comicis’.

c) Substantiu

Els participis, com els adjectius no verbals, són susceptibles de substantivar-se.

Així passa per exemple amb damnati (participi de perfet de damno) ‘els condem-

nats’, uicti (participi de perfet de uinco) ‘els vençuts’, audentes (participi de present

de audeo) ‘els valents’, errantes (participi de present d’erro) ‘els rodamons’.

– Medici aegrotantes curant ‘Els metges guareixen els qui estan malalts’, és a

dir, ‘els malalts’.

– Non possumus praeterita mutare ‘No podem canviar les coses que han pas-

sat’, és a dir, ‘el passat’.

2) Participi absolut o ablatiu absolut

Un participi de present o de perfet en cas ablatiu i en concordança amb un

substantiu o pronom forma una estructura sintàctica coneguda amb el nom

de participi absolut o ablatiu absolut:

– Re cognita ‘Coneguda la situació’.

Aquesta estructura era originàriament un ablatiu instrumental que tendí a gra-

maticalitzar-se i a assolir una certa independència sintàctica.


Memento

Recordeu que el participi, des del punt de vista temporal, té sempre un valor relatiu. Enel cas de les estructures d’ablatiu absolut, convé de tenir en compte que, lògicament, elparticipi de present assenyalava una relació de simultaneïtat respecte al verb principal,mentre que el participi de perfet indicava una relació d’anterioritat.

Pel que fa al valor semàntic de les construccions d’ablatiu absolut, hom els

atribueix generalment un sentit temporal o temporal-causal, tot i que no es

poden descartar altres sentits com ara el condicional o el concessiu:

– Cognito aduentu Caesaris Ariouistus legatos mittit ‘Coneguda l’arribada de

Cèsar, Ariovist envia ambaixadors’, en què el participi de perfet cognito té

valor temporal i assenyala l’anterioritat respecte a l’acció de mittit.

– Quieta Gallia Caesar in Italiam ad conuentus agendos incedit ‘Apaivagada la

Gàl·lia, Cèsar marxa cap a Itàlia per convocar les assemblees’, en què el par-

ticipi quieta assenyala l’anterioritat respecte a l’acció d’incedit, però, en re-

lació amb el context, té un valor temporal (‘un cop apaivagada la Gàl·lia...’)

i també causal (‘atès que la Gàl·lia havia estat apaivagada...’).

– Consentientibus omnibus magistratibus senatores rempublicam restituerunt

‘Consentint-ho tots els magistrats, els senadors restituïren la república’, és

a dir, ‘els senadors restituïren la república amb el consentiment de tots els

magistrats’, en què el participi de present consentientibus assenyala simul-

taneïtat respecte a l’acció de passat que expressa restituerunt.

– M. Cicerone (et) C. Antonio consulibus, Catilinae coniuratio comperitur ‘So-

ta el consolat de Marc Ciceró i de Gai Antoni es descobreix la conspiració

de Catilina’. L’esment dels dos cònsols servia per a situar aquest esdeveni-

ment l’any 63 aC.

Observació

Tradicionalment es considera també un ablatiu absolut aquell sintagma format per un nompropi en cas ablatiu (i, de vegades, fins i tot un pronom) i un substantiu o adjectiu que hi con-corda. És el cas d’una expressió del tipus Cicerone consule.

– Cicerone consule coniuratio Catilinae comperitur ‘Amb Ciceró com a cònsol es descobreix laconspiració de Catilina’.

En aquesta frase, hom troba en el seu context el sintagma en ablatiu Cicerone consule. Ciceroneés un ablatiu de naturalesa instrumental que estableix una relació temporal-causal amb el verbcomperitur (‘es descobreix la conspiració gràcies a Ciceró, el cònsol’ o ‘durant el consolat deCiceró’). Consule, per la seva banda, és susceptible de ser interpretat com a aposició (‘Ciceró,el cònsol’) o com a predicatiu (‘Ciceró, com a cònsol’). Aquesta estructura, per raons semàn-tiques, ha estat equiparada a un participi absolut (ablatiu absolut).

La construcció del tipus Cicerone consule és especialment freqüent com a sistema de datació,car els anys s’identificaven mitjançant el nom dels cònsols en funcions, atès que aquests erennomenats només per al període d’un any.

Nota bene

El fet que una expressió del tipus Cicerone consule es pugui traduir com ‘essent cònsol Ci-ceró’ explica que la gramàtica tradicional hi hagi vist una frase nominal en què caldriasobreentendre el verb sum. Tanmateix, aquesta és una interpretació purament semàntica


feta només des de la perspectiva de les llengües romàniques, car el llatí no tenia participide present del verb sum i, per tant, mai no podria sobreentendre una forma inexistent.

– Me sene id factum accidit ‘Essent jo vell, succeí aquest fet’, en què me sene

assoleix en relació amb el context un valor clarament temporal.


7. Unitat VII

7.1. Morfologia pronominal

Els pronoms són un tipus de paraules que permeten de designar una persona

o cosa sense emprar-ne el nom (comú o propi). El nom representat pel pronom

figura sempre en el context global de la frase, bé de manera explícita, bé de

manera implícita, i rep el nom d’antecedent.

Des del punt de vista gramatical els pronoms són una classe extensa de paraules

amb característiques morfològiques i sintàctiques pròpies, tot i que pot passar que

alguns d’aquests pronoms comparteixin també trets amb els substantius i els ad-

jectius.

Les funcions semàntiques dels pronoms són tres: díctica, quan dirigeix l’aten-

ció sobre un objecte present (vull això i allò); anafòrica, quan substitueix un

nom esmentat explícitament o implícita (he donat al pare un regal que li ha

agradat molt); catafòrica, quan s’anticipa al seu antecedent (aquest és en Pere).

Les funcions sintàctiques dels pronoms són semblants a les dels substantius

(actuen com a subjecte, objecte directe, etc.), a les dels adjectius (poden actuar

atributivament, predicativament i substantivament) i a les dels adverbis (actu-

en com a modificadors, sobretot, del verb).

El conjunt de pronoms d’una llengua rep el nom de sistema pronominal.

7.1.1. Els adjectius-pronoms demostratius

Significat de la paraula pronom

La paraula pronom prové del terme llatí pronomen, que sig-nifica, literalment, ‘en lloc del nom’.

El sistema pronominal llatí era format pels pronoms personals, refle-

xiu de tercera persona, possessius, demostratius, relatius, indefinits

i interrogatius.

Des del punt de vista flexional hom pot distingir entre pronoms decli-

nables i no declinables. A més, el llatí creà també nombrosos adverbis

pronominals.

En llatí hi ha sis adjectius-pronoms demostratius que, des del punt de vista

semàntic, es classifiquen en: díctics (hic haec hoc ‘aquest’; iste ista istud

‘aqueix’; ille illa illud ‘aquell’); d’identitat (ipse ipsa ipsum ‘ell mateix’;

idem eadem idem ‘el mateix’) i anafòrics (is ea id ‘aquest’ / ‘aquell’ / ‘el’).


La flexió dels demostratius es caracteritza principalment pel fet que el genitiu

del singular pren la terminació -ius per a masculí, femení i neutre; i que el

datiu del singular presenta la terminació -i per a tots tres gèneres.

Altres característiques són el nominatiu singular masculí acabat en -e en tres

dels sis adjectius pronominals (iste, ille, ipse), i el nominatiu i acusatiu singu-

lar neutre que, tret d’ipse, acaben en -d (hod-ce > hoc, istud, illud, id, id-dem >

idem).

La resta de flexió coincideix en gran part amb la dels adjectius del tipus clarus-

clara clarum.

Comparteixen amb la resta dels pronoms el fet de no presentar un vocatiu

morfològicament diferenciat. Per a la interpel·lació s’emprava el nominatiu

(anomenat per aquesta raó nominatiu exclamatiu), de manera semblant a l’ús

concret del català Aquest! / Aquell!

Com ja hem assenyalat, els demostratius es poden dividir en tres grups: díc-

tics, anàforics i d’identitat.

1) Demostratius díctics, anomenats també demostratius personals o circumper-

sonals per la relació que poden establir amb les persones verbals.

Aquests demostratius són hic haec hoc (‘aquest, aquesta, això’), que indica

tot allò relatiu a la persona que parla; iste ista istud (‘aqueix, aqueixa, açò’),

que indica tot allò relatiu a la persona a la qual es parla; ille illa illud (‘aquell,

aquella, allò’), que indica tot allò relatiu a la persona de la qual es parla.

Observacions

– Aquest demostratiu és l’únic que presenta formes acabades en -c (< -ce), restes d’una anti-ga partícula díctica que es conserva en l’adverbi ecce ‘vet aquí’.

Els adjectius-pronoms demostratius presenten una flexió amb caracte-

rístiques morfològiques pròpies i morfemes diferenciats per a cada gè-

nere en la majoria dels casos.

Adjectius-pronoms demostratius

S’anomenen demostratius aquells adjectius o pronoms que serveixen no solament per a assenyalar un individu o cosa en relació amb qui parla (fun-ció díctica), sinó també per a fer al·lusió a algú o a alguna cosa ja esmentada, bé explíci-tament, bé implícitament, en el context ampli de la frase (funció anafòrica).

Singular Plural

Cas Masc. Fem. Neutre Cas Masc. Fem. Neutre

N hic haechoc

N hi haehaec

Ac hunc hanc Ac hos has

G huius G horum harum horum

D huic Dhis

Ab hoc hac hoc Ab


– Pel que fa al plural, val a dir que, tret del nominatiu i l’acusatiu neutres, aquest demostratiues flexiona exactament igual que clarus clara clarum i que, en singular, l’acusatiu masculí ifemení (hum-c > hunc / ham-c > hanc) i l’ablatiu en tots tres gèneres es formen també pre-nent com a base aquest tipus d’adjectiu.

Altres usos del demostratiu ille

La manca d’un pronom personal específic de tercera persona va provocar que el demos-tratiu ille, és a dir, la persona de qui es parla, actués sovint com a subjecte d’un verb enforma personal, de manera paral·lela a ego i tu.

El demostratiu ille ha donat lloc al pronom personal de tercera persona i a l’article deter-minat en la majoria de les llengües romàniques.

2) Demostratiu anafòric, anomenat també demostratiu gramatical. Aquest ad-

jectiu pronominal era is ea id ‘aquest’ / ‘aquell’ / ‘el’ i s’utilitzava generalment

per a indicar una persona o objecte ja esmentats.

Des del punt de vista sintàctic cal destacar que aquest pronom feia sovint d’an-

tecedent del relatiu.

Observacions

– En relació amb els altres demostratius cal destacar, com a tret característic d’aquest adjec-tiu pronominal, la presència del morfema -s en el nominatiu singular masculí.

Singular Plural


N iste istaistud

N isti istaeista

Ac istum istam Ac istos istas

G istius G istorum istarum istorum

D isti Distis

Ab isto ista isto Ab

Singular Plural


N ille illaillud

N illi illaeilla

Ac illum illam Ac illos illas

G illius G illorum illarum illorum

D illi Dillis

Ab illo illa illo Ab

Singular Plural


N is eaid

N ei / ii / i eaeea

Ac eum eam Ac eos illas

G eius G eorum earum eorum

D ei Deiis / iis / is

Ab eo ea eo Ab


– La forma ei del nominatiu masculí plural i la forma eis del datiu i ablatiu plural es podenpresentar assimilades (ii, iis respectivament) o contretes (i, is respectivament).

Altres usos del demostratiu is

La manca d’un pronom personal específic de tercera persona va donar lloc al fet quel’anafòric is pogués actuar, de vegades, com a subjecte d’un verb en forma personal, demanera paral·lela a ego i tu. Fixeu-vos en la sèrie ego amo, tu amas, is amat.

3) Demostratius d’identitat. En llatí hi havia dos adjectius pronominals que

assenyalaven la identitat de manera diferent: ipse ipsa ipsum ‘mateix’ (deter-

minatiu emfàtic) i idem eadem idem ‘el mateix < de sempre, d’abans, esmen-

tat >’ (anafòric d’identitat):

a) Demostratiu determinatiu d’identitat

Observacions

– Aquest demostratiu és l’únic que té una forma neutra acabada en -m per al nominatiu i acu-satiu del singular.

– Des del punt de vista sintàctic, i també semàntic, aquest adjectiu pronominal podia matisar lestres persones verbals (ego ipse, tu ipsa, ille ipse). Fàcilment assolia valor emfàtic i aleshores espot traduir per ‘(ell) mateix’, ‘(jo) en persona’ o fins i tot per l’adverbi personalment.

Pervivència del demostratiu ipse

El demostratiu determinatiu d’identitat ipse ipsa ipsum va donar lloc a l’article salat delcatalà baleàric: es nin (ipse puer), sa nina (ipsa puella).

b) Demostratiu anafòric d’identitat

Observacions

– L’adjectiu pronominal idem eadem idem és un compost del demostratiu anafòric is ea id i lapartícula identificativa indeclinable -dem. En conseqüència, aquest compost flexiona no-més el primer element.

Singular Plural


N ipse ipsaipsum

N ipsi ipsaeipsa

Ac ipsum ipsam Ac ipsos ipsas

G ipsius G ipsorum ipsarum ipsorum

D ipsi Dipsis

Ab ipso ipsa ipso Ab

Singular Plural


N idem eademidem

N eidem / iidem / idem eaedemeadem

Ac eundem eandem Ac eosdem easdem

G eiusdem G eorundem earundem eorundem

D eidem Deisdem / iisdem / isdem

Ab eodem eadem eodem Ab


– La forma eidem del nominatiu masculí plural i la forma eisdem del datiu i ablatiu plural espoden presentar assimilades (iidem, iisdem) o contretes (idem, isdem).

– No s’ha de confondre ipse i idem. El primer, com s’ha vist, és determinatiu i serveix sovintper a oposar dues realitats; el segon, en canvi, no estableix cap oposició sinó que es limitaa identificar un element ja esmentat.

Nota bene

El nominatiu singular masculí idem és el resultat de l’evolució de la forma *is-dem, quepatí un procés d’assimilació i simplificació posterior.

El nominatiu i acusatiu singular neutre idem és el resultat de la simplificació de la forma*id-dem.

L’acusatiu singular masculí i femení eun-dem ean-dem i el genitiu plural eorun-dem earun-dempresenten -n- davant la partícula -dem, com a conseqüència d’un procés d’assimilació delpunt d’articulació; així: -md- > -nd-.

7.1.2. Els pronoms relatius

1) Qui quae quod (relatiu pròpiament dit)

La declinació del pronom relatiu és força heterogènia no solament perquè pre-

senta característiques flexionals pròpies de la seva naturalesa com a pronom

sinó també perquè combina formes de tema en -o i en -i amb formes de tema

en -a.

La flexió d’aquest relatiu, que té generalment un ús pronominal, es caracterit-

za principalment pel fet que el nominatiu i acusatiu del singular neutre aca-

ben en -d; que el genitiu del singular pren la terminació -ius per a masculí,

femení i neutre; i que el datiu del singular presenta la terminació -i per a tots

tres gèneres.

Pronoms relatius

Són aquells que funcionen al-hora com a pronoms i com a nexes de subordinació. El rela-tiu, com a nexe, forma part de l’oració subordinada. Com a pronom, actua anafòricament, és a dir, estableix un lligam amb un element (implícit o ex-plícit) de l’oració principal. Aquest element rep el nom d’antecedent. Així, en la frase La roba que duus és maca, el pronom relatiu que introdueix una oració subordinada i re-presenta anafòricament l’ante-cedent la roba.

En llatí, gairebé tots els relatius són elements flexionals i, des del punt de

vista semàntic, es classifiquen en quatre grups: relatiu pròpiament dit

(qui-quae-quod ‘el qual’); quantitatius (quantus-quanta-quantum ‘quant’);

qualitatiu (qualis quale ‘com qui’); i indefinits (quicumque-quaecumque

quodcumque o quisquis-quidquid ‘qualsevol que’).

Els pronoms relatius presenten una flexió amb característiques morfo-

lògiques pròpies i morfemes diferenciats per a cada gènere en la majoria

dels casos. Com s’esdevé amb la resta de pronoms, el relatiu no presenta

vocatiu.

Advertiment

L’alternança ortogràfica (qu- / cu-) distingeix el genitiu i el datiu del singular de la resta dels casos.

Singular Plural


N qui quaequod

N qui quaequae

Ac quem quam Ac quos quas


Pervivència de la forma quorum

Una pervivència exacta del relatiu, si bé de tradició moderna, es troba en la forma quo-rum, emprada per a designar el nombre mínim de membres presents en una assembleaen relació amb el total. Malgrat que la traducció literal fóra ‘dels quals’, a la pràctica actuacom un substantiu sinònim de l’expressió presència suficient: No hi va haver quòrum.

2) Quantus / quot (relatius quantitatius)

Aquests relatius poden actuar com a adjectius i com a pronoms. Des del punt

de vista de la flexió hom pot distingir entre un adjectiu-pronom declinable

quantus-quanta-quantum ‘quant’ (flexionat com clarus clara clarum) i un ad-

jectiu-pronom indeclinable, però de nombre plural, quot ‘quants’, que sol

funcionar com a nominatiu o acusatiu i, en algun cas, com a ablatiu.

3) Qualis (relatiu qualitatiu)

Aquest relatiu pot actuar també com a adjectiu i com a pronom. Qualis quale

‘com qui’ és un adjectiu de dues terminacions, que es flexiona com un adjectiu

de tema en -i del tipus nobilis nobile.

En llatí aquest adjectiu pronominal generà el compost qualiscumque, qualita-

tiu indefinit o de generalització format per qualis i les partícules enclítiques in-

declinables -cum i -que. En conseqüència, només es flexionava el primer

element del compost.

4) Quicumque / quisquis (relatius indefinits)

Reben també el nom de relatius de generalització. Poden actuar com a adjectius

i com a pronoms, i són sempre compostos a partir del relatiu indefinit qui /

quis.

L’indefinit quicumque-quaecumque-quodcumque ‘qualsevol que’ / ‘tots

aquells que’ és el més emprat i és format pel relatiu pròpiament dit qui i les

partícules enclítiques indeclinables -cum i -que. En conseqüència, només es fle-

xionava el primer element del compost.

L’indefinit quisquis-quidquid ‘qualsevol que’ / ‘tots aquells que’ és un compost

format per la duplicació de quis, per la qual cosa declinava tots dos elements. Val

a dir, però, que només s’emprava en les formes quisquis (nominatiu singular mas-

culí i femení), quidquid (nominatiu i acusatiu singular neutre) i quoquo (ablatiu

singular masculí i neutre).

Singular Plural


G cuius G quorum quarum quorum

D cui Dquibus

Ab quo qua quo Ab


7.2. Morfologia verbal: tema de perfet de la veu passiva

Els temps personals del tema de perfet de la veu passiva són els pretèrits perfet

i plusquamperfet i el futur perfet d’indicatiu; els pretèrits perfet i plusquam-

perfet de subjuntiu.

aVal a dir que, des del punt de vista estrictament morfològic, aquests temps per-

tanyen al tema de supí, atès que es formen amb el participi de perfet, que en

deriva.

Aquests temps es formen de manera analítica, és a dir, amb el participi de per-

fet passiu del verb conjugat i la forma corresponent del verb sum, que actua

com a auxiliar. L’ordre dels constituents d’aquests temps analítics és indife-

rent. Així, hom pot trobar amatus est, est amatus o, fins i tot, els elements po-

den aparèixer allunyats per la intercalació d’un o més sintagmes.

Memento

El participi de perfet passiu presenta morfemes diferenciats per al masculí, el femení iel neutre, respectivament, i per al singular i el plural.

El participi del verb conjugat es troba sempre en nominatiu singular o plural

del masculí, femení o neutre, pel fet que havia de concordar amb el gènere i

el nombre del subjecte de l’oració. Els exemples que segueixen són il·lustratius

del que hom acaba d’assenyalar:

– Legatus missus est ‘El legat ha estat enviat’.

– Legio missa est ‘La legió ha estat enviada’.

– Signum missum est ‘L’estendard ha estat enviat’.

– Legati missi sunt ‘Els ambaixadors han estat enviats’.

– Epistulae missae sunt ‘Les cartes han estat enviades’.

– Auxilia missa sunt ‘Les tropes auxiliars han estat enviades’.

7.2.1. Pretèrit perfet d’indicatiu (veu passiva)

El pretèrit perfet d’indicatiu de la veu passiva es forma amb el participi de per-

fet del verb conjugat i el present d’indicatiu del verb sum:

Vegeu el subapartat “Els participis”.

Nombre Persona Primera conjugació

Singular

1a.

amatus amata amatum

sum

2a. es

3a. est


Nota bene

En llatí, el pretèrit perfet de la veu passiva es podia formar també amb les formes de l’au-xiliar fui, fuisti, fuit...


Plural

1a.

amati amatae amata

sumus

2a. estis

3a. sunt

Nombre Persona Segona conjugació

Singular

1a.

habitus habita habitum

sum

2a. es

3a. est

Plural

1a.

habiti habitae habita

sumus

2a. estis

3a. sunt

Nombre Persona Tercera conjugació

Singular

1a.

rectus recta rectum

sum

2a. es

3a. est

Plural

1a.

recti rectae recta

sumus

2a. estis

3a. sunt

Nombre Persona Tercera conjugació mixta

Singular

1a.

captus capta captum

sum

2a. es

3a. est

Plural

1a.

capti captae capta

sumus

2a. estis

3a. sunt

Nombre Persona Quarta conjugació

Singular

1a.

auditus audita auditum

sum

2a. es

3a. est

Plural

1a.

auditi auditae audita

sumus

2a. estis

3a. sunt

Traducció: ‘jo fui estimat’, ‘jo vaig ser estimat’ o ‘jo he estat estimat’; ‘tu fores estimat’, ‘tu vas ser estimat’ o ‘tu has estat estimat’...


7.2.2. Pretèrit plusquamperfet d’indicatiu (veu passiva)

El pretèrit plusquamperfet d’indicatiu de la veu passiva es forma amb el participi

de perfet del verb conjugat i el pretèrit imperfet d’indicatiu del verb sum:

aNota bene

De manera paral·lela al que s’ha dit, es podia emprar el plusquamperfet d’indicatiu delverb sum en lloc del pretèrit imperfet.

7.2.3. Futur perfet d’indicatiu (veu passiva)

El futur perfet de la veu passiva es forma amb el participi de perfet del verb

conjugat i el futur imperfet del verb sum:

Nota bene

aDe manera paral·lela al que s’ha dit, es podia emprar el futur perfet del verb sum en llocdel futur imperfet.

7.2.4. Pretèrit perfet de subjuntiu (veu passiva)

El pretèrit perfet de subjuntiu de la veu passiva es forma amb el participi de

perfet del verb conjugat i el present de subjuntiu del verb sum:

Advertiment

A partir d’ara, es recollirà no-més el paradigma de la prime-ra conjugació, perquè la resta dels paradigmes presenten com a únic canvi el participi de perfet.


Singular

1a.

amatus amata amatum

eram

2a. eras

3a. erat

Plural

1a.

amati amatae amata

eramus

2a. eratis

3a. erant

Traducció: ‘jo havia estat estimat’, ‘tu havies estat estimat’...

Vegeu el subapartat “Pretèrit perfet d’indicatiu (veu passiva)”.


Singular

1a.

amatus amata amatum

ero

2a. eris

3a. erit

Plural

1a.

amati amatae amata

erimus

2a. eritis

3a. erunt

Traducció: ‘jo hauré estat estimat’, ‘tu hauràs estat estimat’...



Singular

1a.

amatus amata amatum

sim

2a. sis

3a. sit


Nota bene

aDe manera paral·lela al que s’ha dit, es podia emprar el pretèrit perfet de subjuntiu delverb sum en lloc del present de subjuntiu.

7.2.5. Pretèrit plusquamperfet de subjuntiu (veu passiva)

El pretèrit plusquamperfet de subjuntiu de la veu passiva es forma amb el par-

ticipi de perfet del verb conjugat i l’imperfet de subjuntiu del verb sum:

Nota bene

aDe manera paral·lela al que s’ha dit, es podia emprar el pretèrit plusquamperfet de sub-juntiu del verb sum en lloc de l’imperfet de subjuntiu.

7.3. Sintaxi

7.3.1. L’oració composta (II): la subordinació

Les oracions subordinades es classifiquen en tres tipus segons quina sigui la re-

lació que estableixen amb l’oració principal: substantives o completives,

quan actuen com ho faria un substantiu (Desitjo que arribis = desitjo la teva ar-

ribada); adjectives, quan fan la funció d’un adjectiu mitjançant una oració de

relatiu (L’home que xerra massa és doblement insuportable = l’home molt xerraire

és doblement insuportable), i adverbials o circumstancials, quan es comporten


Plural

1a.

amati amatae amata

simus

2a. sitis

3a. sint

Traducció: ‘jo hagi estat estimat’, ‘tu hagis estat estimat’...



Singular

1a.

amatus amata amatum

essem

2a. esses

3a. esset

Plural

1a.

amati amatae amata

essemus

2a. essetis

3a. essent

Traducció: ‘jo hagués estat estimat’, ‘tu haguessis estat estimat’...


Des d’un punt de vista jeràrquic, dues o més oracions es relacionen per

subordinació quan una oració anomenada principal és matisada per una

o més oracions que en depenen sintàcticament i semànticament.


com un adverbi o complement circumstancial (Quan surti el sol, desperta’m =

desperta’m a trenc d’alba).

7.3.2. Oracions subordinades de relatiu

La ubicació de l’oració de relatiu en la frase composta no és fixa. Així es pot

trobar situada en els llocs següents:

– Després de l’antecedent, ja sigui inserida dins l’oració principal (milites qui

fugiunt ignaui sunt ‘els soldats que fugen són covards’), ja sigui després de

tota l’oració principal (ignaui sunt milites qui fugiunt ‘covards són els soldats

que fugen’) o relativament allunyada d’aquest (duas uias occupauit quae ad

portum ferebant ‘va ocupar els dos camins que conduïen al port’).

– Davant de l’antecedent, el qual, aleshores, rep el nom de conseqüent (qui

proximi Oceano fuerunt, hi insulis sese occultauerunt ‘els qui es trobaven

propers a l’oceà, aquests s’amagaren a les illes’).

Les oracions de relatiu poden portar introductors de diferent natura morfològica:

– el relatiu: qui;

– el relatiu qualitatiu: qualis;

– els relatius quantitatius: quantus, quot;

– els relatius indefinits: quisquis, quicumque;

– els adverbis relatius: ubi, unde, quo, qua.

Alguns d’aquests pronoms es poden presentar com a correlatius amb talis,

tantus, tot.

Segons si l’element que les introdueix és un pronom o un adverbi, les oracions de

relatiu es poden classificar en relatives pronominals i relatives adverbials.

Són subordinades de relatiu aquelles oracions que fan, respecte a un

element de la seva oració principal, les mateixes funcions que realitzaria

un adjectiu qualificatiu o determinatiu. L’element a partir del qual es

desenvolupa l’oració de relatiu rep el nom d’antecedent. Així, en la frase,

el lladre que fugia s’amagà darrere una tàpia, el pronom relatiu que té com

a antecedent el lladre.

Com s’esdevé amb els adjectius, les oracions de relatiu poden funcionar

atributivament (el lladre que fugia s’amagà darrere una tàpia = el lladre fu-

gitiu...), predicativament (el lladre que fugia s’amagà darrere una tàpia = el

lladre, quan fugia...) o substantivament (qui fuig d’estudi sol ser culpable =

el fugitiu sol ser culpable).

Base de la columna d’Antoní Piusamb escenes militars. Museus Vaticans.


1) Oracions de relatiu pronominals

Anaven introduïdes per un pronom relatiu, generalment qui quae quod, el qual

concordava en gènere i nombre amb el seu antecedent. El cas del relatiu depe-

nia, lògicament, de la funció que desenvolupava en el si de la seva oració. De

vegades, l’antecedent era implícit en el context (contemnimus qui fugit ‘menys-

preem qui fuig’, és a dir, ‘menyspreem l’individu que fuig’).

Nota bene

Quan l’antecedent d’una oració de relatiu hauria de ser el demostratiu anafòric is ea-idaquest podia no ser explícit.

– Non caret is, qui non desiderat ‘No està privat de res aquell qui res no desitja’, en quèis és l’antecedent explícit del relatiu qui.

– Deum colit qui nouit ‘Venera Déu (aquell) qui el coneix’, en què l’antecedent de qui ésimplícit. L’oració del relatiu es pot considerar en aquest cas substantivada.

Les oracions relatives pronominals solien portar el verb en mode indicatiu:

– Qui ouum furatus erit, bouem furabitur ‘Qui haurà robat un ou, robarà un

bou’, és a dir, ‘qui roba un ou, roba un bou’.

Quan el verb d’una oració de relatiu estava en un temps del mode subjuntiu

assolia un valor predicatiu, és a dir, adverbial (final, causal, condicional, con-

cessiu, consecutiu, modal, etc.):

– Caesar legatos misit, qui pacem peterent ‘Cèsar envià legats, els quals dema-

nessin la pau’, és a dir, ‘Cèsar envià legats perquè demanessin la pau’, en

què l’oració de relatiu assoleix valor final.

– Secutae sunt continuos dies complures tempestates, quae hostem a pugna pro-

hiberent ‘Arribaren sense interrupció moltes pluges que mantingueren

l’enemic apartat de la lluita’, és a dir, ‘va ploure de tal manera que...’, en

què l’oració de relatiu assoleix valor consecutiu.

Relatiu d’enllaç

Rebia també el nom de relatiu de coordinació. És aquella forma del pronom relatiu que, pelfet d’encapçalar una frase després de puntuació forta (és a dir, després de punt, dos punts,punt i coma, etc.), perdia el seu paper subordinant i assolia un èmfasi retòric especialequivalent a un demostratiu. Per això, en aquests casos el relatiu se sol traduir per un de-mostratiu:

– Prima nocte e castris Heluetiorum egressi ad Rhenum finisque Germanorum contenderunt.Quod ubi resciit,… ‘A primera hora de la nit, sortint del campament dels helvecis,van arribar al Rin i a les fronteres dels germànics. La qual cosa, quan la va saber,…’.

2) Oracions de relatiu adverbials locatives

Anaven introduïdes per un adverbi relatiu de naturalesa local i, per aquest mo-

tiu, reben també el nom d’oracions de relatiu adverbials locatives. Els adver-

bis relatius més freqüents, lògicament invariables, eren en llatí ubi, quo, unde i


qua, que assenyalaven respectivament ‘lloc on’, ‘lloc cap a on’, ‘lloc d’on’ i

‘lloc per on’.

L’antecedent explícit o implícit d’aquestes oracions podia ser un adverbi pro-

nominal (hic, ibi, eodem, …) o un sintagma.

Aquestes oracions duien generalment el verb en mode indicatiu:

– Ex Gallia uenio ubi homines bracati sunt ‘Torno de la Gàl·lia, on els homes

duen pantalons’, en què ubi és l’adverbi relatiu que, en aquest cas, té com

a antecedent el sintagma ex Gallia.

– Consul, quo intenderat, peruenit ‘El cònsol arribà on es dirigia’, és a dir, ‘ar-

ribà allà on es dirigia’, car l’antecedent de l’adverbi relatiu quo és implícit.


8. Unitat VIII


8.1.1. Els pronoms personals

La manca d’un pronom personal específic per a la tercera persona se suplia en

llatí mitjançant un pronom demostratiu. a

aEls pronoms personals es caracteritzen, d’una banda, pel seu politematisme

(singular i plural pertanyen a lexemes ben distints); de l’altra, perquè presen-

ten una flexió específica.

Aquests pronoms no tenen un vocatiu morfològicament diferenciat. Per a la

interpel·lació s’emprava el nominatiu (anomenat per aquesta raó nominatiu

exclamatiu), de manera semblant a l’ús concret del català Jo! / Tu!

Pronoms personals

Reben aquest nom aquelles pa-raules que són emprades per a designar les persones del dis-curs o persones verbals. Així, jo, tu, ell... poden reflectir no solament els individus conside-rats socialment com a perso-nes, sinó també els animals i les coses personificades: el gat diu a la rata: “jo, avui, et menjaré” (jo / et, pronoms personals de primera i segona persona res-pectivament, van referits a ani-mals); ‘mirallet, em diràs tu la veritat... ?’ (en què tu va referit a mirallet).

En llatí, hi ha solament pronoms personals de primera i segona perso-

na, dels quals deriven els corresponents pronoms personals de les llen-

gües romàniques, concretament, pel que fa al català, jo / nosaltres i tu /

vosaltres.

Vegeu el subapartat “Els adjectius-pronoms demostratius”.

1a. persona 1a. persona

Cas Singular Cas Plural

N ego N nos

Ac me Ac nos

G mei G nos

D mihi D nostrum / nostri

Ab me Ab nobis

2a. persona 2a. persona

Cas Singular Cas Plural

N tu N uos

Ac te Ac uos

G tui G uestrum / uestri

D tibi D uobis

Ab te Ab uobis


Observacions

– En el pronom de 1a persona el nominatiu ego s’oposa morfològicament a tota la resta dela flexió.

– L’ablatiu singular i plural d’aquests pronoms pot aparèixer amb la preposició -cum en po-sició enclítica per a assenyalar companyia: mecum ‘amb mi’; tecum ‘amb tu’; nobiscum ‘ambnosaltres’; uobiscum ‘amb vosaltres’.

Nota bene

El doblet morfològic del genitiu del plural d’aquests pronoms té la seva correspondènciasintàctica en el fet que la forma acabada en -um se solia emprar com a genitiu partitiu(unus uestrum ‘un de vosaltres’), mentre que la forma acabada en -i reflectia els altres usosdel genitiu (contemptio nostri ‘el menyspreu de nosaltres’). Malgrat tot, hom observa enels textos la tendència a generalitzar l’ús dels genitius en -um.

Els nominatius ego i tu com a subjecte són poc usats en llatí; de fet, solament apareixenen aquells casos en què o bé es vol posar tot l’èmfasi en la persona del subjecte, o bé esvol posar en relleu l’oposició entre persones: ego pugno (‘jo lluito’ en lloc de pugno ‘lluito’perquè la terminació -o del verb ja és prou clara pel que fa a la persona verbal, però lapresència del pronom posa en relleu la importància de la participació de l’individu enqüestió); tu me amas (‘tu m’estimes’ en lloc de me amas ‘m’estimes’, en què la presènciade tu es deu a l’oposició amb me).

Les formes dels pronoms personals es podien reforçar de maneres diferents:

• Amb les partícules emfàtiques enclítiques, la més freqüent de les quals era -met; així,egomet, memet, nosmet, uosmet. La traducció d’aquesta partícula seria quelcom sem-blant a ‘en persona’, ‘precisament’, però la realitat és que generalment no es tradueix.

• Amb la repetició de la forma; així, meme, tete.

a• Amb la partícula quidem que sol anar amb el nominatiu ego.

• Amb el demostratiu ipse.

8.1.2. El pronom reflexiu de tercera persona

El reflexiu llatí presenta una flexió molt reduïda:

– No té nominatiu, com cal esperar d’un pronom reflexiu, atès que no pot

actuar com a subjecte d’un verb en forma personal.

– Les formes del singular són emprades també com a plurals (cf. l’ús de es / se

en català o se en castellà). La diferenciació del nombre és, però, sempre

possible si hom para atenció en el nombre de la forma verbal o, més ra-

rament, en el context. Així, per exemple, Brutus se interfecit ‘Brutus es va

matar’ (‘a si mateix’), en què se és singular perquè reprodueix el subjecte

i el verb està en singular i Numantini se interfecerunt ‘els numantins es van

matar’, en plural perquè reprodueix el subjecte i el verb està en plural.

Pervivència de les formes mecum, tecum

L’evolució natural dels sintag-mes mecum i tecum es troba en castellà antic sota les formes migo, tigo, respectivament. Aquestes formes van patir, al seu torn, la hipercaracteritza-ció del prefix con- (> conmigo, contigo), que reflecteix la pèr-dua de la noció semàntica soci-ativa de l’element -go.


Pronom reflexiu

Hom coneix amb aquesta de-nominació aquell pronom que reprodueix el subjecte del verb en les funcions d’objecte direc-te, indirecte, circumstancial o complement del nom.

L’únic pronom reflexiu pròpiament dit que hi ha en llatí és se. Com a

pronom reflexiu solament pot anar referit al subjecte de l’oració.


Observació

– L’ablatiu d’aquest pronom pot aparèixer amb la preposició -cum en posició enclítica, per aassenyalar companyia: secum ‘amb ell’.

Nota bene

Les formes del pronom reflexiu es podien reforçar de maneres diferents:

• Amb les partícules emfàtiques enclítiques, la més freqüent de les quals era -met; així,semet. La traducció d’aquesta partícula seria quelcom semblant a ‘en persona’, ‘preci-sament’, però la realitat és que generalment no es tradueix.

• Amb la repetició de la forma; així, sese. Aquest procediment era força habitual.

• Amb el demostratiu ipse, respectant la concordança.

aLa reciprocitat d’una acció s’expressava mitjançant inter se. Per exemple, inter se interfecerunt‘es van matar els uns als altres’.

8.1.3. Els adjectius-pronoms possessius

Els adjectius-pronoms possessius es formen amb els mateixos lexemes dels

pronoms personals, amb els quals es troben estretament vinculats també des

del punt de vista semàntic. Com en català, el llatí diferenciava entre posses-

sius d’un sol posseïdor meus mea meum ‘meu’, tuus tua tuum ‘teu’, i pos-

sessius per a posseïdors diversos noster nostra nostrum ‘nostre’, uester

uestra uestrum ‘vostre’.

Per la seva banda, el llatí desenvolupà també un adjectiu-pronom possessiu de

naturalesa reflexiva a partir del pronom reflexiu de tercera persona se que,

com passa avui en català amb el possessiu de tercera persona, no establia cap

diferència morfològica ni, per tant, semàntica entre un sol posseïdor i més

d’un posseïdor: suus sua suum ‘seu’.

Reflexiu de 3a. persona

Cas Singular / plural

N ––

Ac se

G sui

D sibi

Ab se

Pervivència de la forma secum

L’evolució natural del sintagma secum es troba en castellà antic sota la forma sigo. Aquesta for-ma va patir, al seu torn, la hi-percaracterització del prefix con- (> consigo), que reflecteix la pèrdua de la noció semànti-ca sociativa de l’element -go.


Adjectius-pronoms possessius

Un sol posseïdor Posseïdors diversos

Possessius personals

Primera persona meus mea meum noster nostra nostrum

Segona persona tuus tua tuum uester uestra uestrum

Possessiu reflexiu Tercera persona suus sua suum


1) Adjectius-pronoms possessius de primera i segona persona

Des del punt de vista morfològic, aquests adjectius pronominals es flexio-

nen de la mateixa manera que els adjectius de la primera i segona declina-

cions; l’única peculiaritat rau en la forma mi, vocatiu singular masculí de

meus.

Des del punt de vista sintàctic cal assenyalar el següent:

– Els adjectius possessius en llatí només s’usen quan hi pot haver dubte

sobre la identitat del posseïdor o posseïdors; quan aquesta identitat és

prou evident a partir del context, per exemple quan el posseïdor és el

subjecte de l’oració, aleshores els possessius no solen expressar-se: filiae

pecuniam dedi ‘he donat diners a la filla’, és a dir, ‘he donat diners a la

meva filla’.

– En la seva funció adjectiva, els possessius poden ser emprats atributiva-

ment, predicativament o substantivament: appella meo me nomine ‘cri-

da’m pel meu nom’ (ús atributiu); Catilinae facinora mea non assumam

‘no assumiré com a meus els crims de Catilina’ (ús predicatiu); nostri

maiorum mores memorant ‘els nostres recorden les tradicions dels avant-

passats’ (en què nostri es troba substantivat).

Nota bene

De la mateixa manera que els pronoms personals, els possessius de vegades es reforcen amb sufixos com -met o -pte. Així, hom pot trobar meomet, meapte, tuismet, tuopte, tuapte, etc.

2) Adjectiu-pronom possessiu reflexiu de tercera persona

L’adjectiu pronominal suus sua suum s’usa generalment referit al subjecte de

l’oració i, com passava amb els altres possessius, hom observa la tendència

a emprar-lo solament o bé quan es volia evitar l’ambigüitat, o bé quan es

volia donar èmfasi. Així, la frase parentes suos filios amant ‘els pares estimen

els seus fills’ tindria exactament el mateix sentit si no hi hagués el possessiu

suos; però en la frase Caesar suis expensis stipendia persoluit ‘Cèsar va pagar

la soldada amb els seus propis diners’, el possessiu-reflexiu suis posa èmfasi,

tot especificant la persona que va pagar els soldats.

Nota bene

aEn llatí no hi havia un possessiu de tercera persona; per tant, quan el posseïdor no era elsubjecte de l’oració, normalment s’emprava per a expressar-lo el genitiu del pronom de-mostratiu is ea id. Així, en lloc del possessiu, s’emprava el genitiu singular eius = ‘d’ell’,‘d’ella’, si es tractava d’un sol posseïdor, o el genitiu plural eorum = ‘d’ells’ / earum =‘d’elles’, si es tractava de més d’un posseïdor.

L’adjectiu possessiu reflexiu de tercera persona també pot aparèixer reforçat pels sufixos-met i -pte, com ara a suamet, suopte, etc.



8.2. Morfologia verbal: formes nominals (II)

8.2.1. L’infinitiu

Els temps de l’infinitiu en llatí són present, perfet i futur per a la veu activa i

passiva, respectivament. a

1) Infinitiu de present (veu activa)

És una forma nominal que pertany al tema de present, al qual s’afegia el mor-

fema temporal -re.

En la primera, segona i quarta conjugacions, el morfema temporal s’unia di-

rectament al lexema.

En la tercera i tercera mixta, entre el lexema i el morfema temporal s’inseria

la vocal d’unió -e-.

aMemento

L’infinitiu de present és un dels elements diferenciadors de les conjugacions.

La traducció d’un infinitiu de present com ara amare està relacionada amb

la funció que desenvolupa en la frase. Les traduccions, però, més habituals

són l’infinitiu de present (‘estimar’) o una oració completiva introduïda

per la conjunció que amb el verb en present o pretèrit imperfet d’indicatiu

o subjuntiu.

Origen del morfema -re

El morfema temporal -re prové d’un antic sufix nominal -s- més una vocal temàtica. Elmorfema que en resultà (-se) patí rotacisme.

2) Infinitiu de perfet (veu activa)

És l’única forma nominal que pertany al tema de perfet, al qual s’afegia el

morfema temporal -isse.

Infinitiu

Rep aquest nom la forma no personal que, en les llengües modernes, designa concreta-ment el verb que es conjuga. Des del punt de vista gramati-cal, és un substantiu verbal que du a terme funcions pròpies d’un substantiu (subjecte, ob-jecte directe i aposició), però també presenta els usos i cons-truccions inherents a un verb.

L’infinitiu llatí era originàriament un substantiu de gènere neutre que,

en adscriure’s a la conjugació, assolí del verb la veu (activa o passiva) i

la noció temporal (present, perfet, futur).

Vegeu el subapartat “Característiques generals del verb llatí”.

Infinitiu present

1a. 2a. 3a. 3a. mixta 4a.

ama-re habe-re reg-e-re cap-e-re audi-re


La traducció d’un infinitiu de perfet com ara amauisse està relacionada amb

la funció que desenvolupa en la frase. Les traduccions, però, més habituals són

l’infinitiu de perfet (‘haver estimat’) o una oració completiva introduïda per

la conjunció que amb el verb en pretèrit perfet, indefinit o plusquamperfet

d’indicatiu o pretèrit perfet o plusquamperfet de subjuntiu.

Origen del morfema -isse

El morfema temporal -isse és el resultat de la combinació de dos elements: d’una banda,un morfema de noció perfectiva (*-is-) i, de l’altra, el morfema nominal -se.

3) Infinitiu de futur (veu activa)

aÉs una forma nominal analítica que pertany al tema de supí. Es componia

amb el participi de futur actiu i l’infinitiu del verb sum, esse, que actuava

com a auxiliar.

L’ordre dels constituents d’aquest temps analític és indiferent. Així, hom pot

trobar amaturum esse, esse amaturum o, fins i tot, els elements poden aparèixer

allunyats per la intercalació d’un o més sintagmes.

La traducció d’un infinitiu de futur actiu com ara amaturum esse està relacio-

nada amb la funció que desenvolupa en la frase. Les traduccions, però, més ha-

bituals són l’infinitiu present de la veu perifràstica (‘haver d’estimar’) o una

oració completiva introduïda per la conjunció que amb el verb en futur d’in-

dicatiu, condicional o en veu perifràstica.

4) Infinitiu de present (veu passiva)

És una forma nominal que pertany al tema de present.

En la primera, segona i quarta conjugacions, el morfema temporal -ri s’unia

directament al tema de present.

Infinitiu perfet


amau-isse habu-isse rex-isse cep-isse audiu-isse

Per a la formació del participi de futur actiu vegeu el subapartat “Els participis”.

Enunciat dels infinitius analítics

L’enunciat de l’infinitiu de fu-tur actiu se sol fer en acusatiu per raons sintàctiques que hom veurà en l’apartat corres-ponent a la sintaxi de l’infinitiu.

Infinitiu futur

Singular

Masc. amaturum

Fem. amaturam esse

Neutre amaturum

Plural

Masc. amaturos

Fem. amaturas esse

Neutre amatura

Advertiment

A partir d’ara, es recollirà no-més el paradigma de la prime-ra conjugació dels temps analítics, perquè la resta dels paradigmes presenten com a únic canvi el participi del verb conjugat.


En la tercera i tercera mixta, s’afegia al tema de present solament la termi-

nació -i.

La traducció d’un infinitiu de present passiu com ara amari està relacionada

amb la funció que desenvolupa en la frase. Les traduccions, però, més habitu-

als són l’infinitiu de present passiu (‘ser estimat’) o una oració completiva

introduïda per la conjunció que amb el verb en present o pretèrit imperfet

d’indicatiu o subjuntiu de la veu passiva.

5) Infinitiu de perfet (veu passiva)

aÉs una forma nominal analítica que pertany al tema de supí. Es componia

amb el participi de perfet passiu i l’infinitiu del verb sum, esse, que actuava

com a auxiliar.


trobar amatum esse, esse amatum o, fins i tot, els elements poden aparèixer allu-

nyats per la intercalació d’un o més sintagmes.

La traducció d’un infinitiu de perfet passiu com ara amatum esse està relacio-

nada amb la funció que desenvolupa en la frase. Les traduccions, però, més ha-

bituals són l’infinitiu de perfet de la veu passiva (‘haver estat estimat’) o una

oració completiva introduïda per la conjunció que amb el verb en pretèrit

perfet, indefinit o plusquamperfet d’indicatiu o pretèrit perfet o plusquamper-

fet de subjuntiu de la veu passiva.

6) Infinitiu de futur (veu passiva)

aÉs una forma nominal analítica que pertany al tema de present. Es componia

amb el participi de futur passiu i l’infinitiu del verb sum, esse, que actuava

com a auxiliar.

Infinitiu present


ama-ri habe-ri reg-i cap-i audi-ri

Per a la formació del participi de perfet passiu vegeu el subapartat “Els participis”.

Infinitiu perfet

Singular

Masc. amatum

Fem. amatam esse

Neutre amatum

Plural

Masc. amatos

Fem. amatas esse

Neutre amata

Per a la formació del participi de futur passiu vegeu el subapartat “Els participis”.



trobar amandum esse, esse amandum o, fins i tot, els elements poden aparèixer

allu-nyats per la intercalació d’un o més sintagmes.

La traducció d’un infinitiu de futur passiu com ara amandum esse està relaci-

onada amb la funció que desenvolupa en la frase. Les traduccions, però, més

habituals són l’infinitiu perifràstic passiu (‘haver de ser estimat’) o una ora-

ció completiva introduïda per la conjunció que amb el verb en futur d’indi-

catiu, condicional, o en veu perifràstica passiva.

Nota bene

La gramàtica tradicional considera també amatum iri com a infinitiu de futur passiu.Aquesta expressió estava formada per l’acusatiu de supí més l’infinitiu de present passiuiri (del verb eo ‘jo vaig’). La traducció literal d’una forma com amatum iri seria ‘ser anat aestimar’, expressió que semànticament és equiparable a la noció ‘haver de ser estimat’ re-collida per l’infinitiu de futur passiu amandum esse.

8.2.2. El gerundi

El gerundi és una forma nominal que pertany al tema de present, al qual s’afe-

gia el morfema -nd- i les terminacions d’un substantiu neutre de la segona de-

clinació.

En la primera i segona conjugacions el morfema s’unia directament al lexe-

ma. En la tercera, tercera mixta i quarta entre el lexema i el morfema s’inse-

ria la vocal d’unió -e-.

Des del punt de vista flexional, el gerundi servia com a supletiu de l’infinitiu,

és a dir, en completava la declinació.

Infinitiu futur

Singular

Masc. amandum

Fem. amandam esse

Neutre amandum

Plural

Masc. amandos

Fem. amandas esse

Neutre amanda

Gerundi

Rep aquest nom una forma no personal del verb que en llatí actuava com a supletiu de l’in-finitiu i presentava una varietat de formes i funcions força més àmplia que el gerundi de les llengües romàniques. El gerun-di català prové de la confluèn-cia formal del gerundi llatí i del participi de present llatí.

En llatí, el gerundi és un substantiu verbal de gènere neutre que es fle-

xionava solament en singular i només en els casos acusatiu, genitiu, da-

tiu i ablatiu. Aquesta forma nominal, en adscriure’s a la conjugació,

assolí del verb la veu (activa). Des del punt de vista sintàctic s’emprava

en aquelles funcions que l’infinitiu no podia exercir (per exemple, com

a complement del nom, complement preposicional, etc.).


La traducció d’un gerundi es fa mitjançant l’infinitiu acompanyat d’una pre-

posició. No obstant això, l’ablatiu del gerundi tenia en llatí les mateixes carac-

terístiques semàntiques que el gerundi en català. Per això, el gerundi llatí en

cas ablatiu admet, a més, com a traducció, el gerundi català.

8.2.3. Conjugació del verb sum (IV): formes nominals

Pel que fa a les formes nominals, el verb sum té solament infinitiu (present,

perfet i futur) i participi de futur.

Els temps no personals d’aquest verb reflecteixen, com passava en la resta de

la seva conjugació, el politematisme propi del verb sum.

A partir del tema de present es forma l’infinitiu de present; a partir del tema

de perfet, l’infinitiu de perfet.

Tot i que sum no presenta una formació pròpia de supí, té, en canvi, un parti-

cipi de futur vinculat etimològicament al lexema formatiu del tema de perfet.

8.3. Sintaxi

8.3.1. Sintaxi de l’infinitiu

Advertiment

El gerundi, substantiu verbal de gènere neutre de la veu activa, no s’ha de confondre amb el participi de futur passiu (anome-nat també gerundiu), adjectiu verbal de la veu passiva.

Gerundi


Ac ama-nd-um habe-nd-um reg-e-nd-um cap-i-e-nd-um audi-e-nd-um

G ama-nd-i habe-nd-i reg-e-nd-i cap-i-e-nd-i audi-e-nd-i

D ama-nd-o habe-nd-o reg-e-nd-o cap-i-e-nd-o audi-e-nd-o

Ab ama-nd-o habe-nd-o reg-e-nd-o cap-i-e-nd-o audi-e-nd-o

Fore

La forma nominal fore coexis-teix amb l’infinitiu analític futu-rum futuram futurum esse.

Forma nominal Present Perfet Futur

Infinitiu

esse fuisse futurum

futuram esse

futurum

fore

Participi — — futurus futura futurum

La sintaxi de l’infinitiu reflecteix la doble naturalesa d’aquesta forma

nominal. Així, fa les funcions pròpies del substantiu (subjecte, objecte

directe i aposició) però també presenta els usos i construccions inhe-

rents a un verb.


Pel que fa a la noció de temps expressada per l’infinitiu (present, perfet i fu-

tur), cal tenir present que aquesta és sempre relativa, és a dir, no es defineix

per ella mateixa sinó en relació amb el verb personal de la frase en la qual es

troba.

Des d’aquest punt de vista, la relació temporal relativa que estableix l’infinitiu

amb el verb principal és la següent: de simultaneïtat si és un infinitiu de pre-

sent; d’anterioritat si és un infinitiu de perfet, i de posterioritat o eventuali-

tat si és un infinitiu de futur. a

La naturalesa substantiva i verbal de l’infinitiu donà lloc a les construccions

sintàctiques que hom veurà a continuació.

1) Infinitiu en funció substantiva sense complements

Quan l’infinitiu equivalia estrictament a un substantiu es comportava com a

indeclinable neutre, no duia complements adverbals (ni objecte directe, ni in-

directe, ni circumstancials) i aleshores podia fer les funcions de subjecte, ob-

jecte directe, aposició o atribut. Es tracta, en realitat, d’un infinitiu

substantivat, de tipus semblant al català el deure, el menjar, el berenar, etc., en

què la substantivació és més evident per la presència de l’article.

– Lex est, non poena perire ‘Morir és llei, no un càstig’, en què perire funciona

com a subjecte del verb est.

– Studere possum ‘Em puc afanyar’, en què studere fa de complement directe

del verb possum.

– Viuere militare est ‘Viure és lluitar’, en què uiuere fa de subjecte i militare

és l’atribut.

2) Infinitiu en funció substantiva amb complements adverbals

L’infinitiu en funció nominal pot ser matisat amb els complements propis

d’un verb.

– Tempori cedere sapientis est ‘Rendir-se al temps és propi del savi’, en què ce-

dere funciona com a subjecte del verb est i du com a complement el datiu

d’interès tempori.

– Haec res magna uidetur, habere imbecillitatem hominis, securitatem dei ‘Això

es mostra com a cosa important: tenir la debilitat pròpia d’un home i la im-

pertorbabilitat pròpia d’un déu’, en què habere, que funciona com a aposi-

ció explicativa d’haec res, subjecte de uidetur, du, a més, dos complements

directes juxtaposats.

Advertiment

La tradició gramatical ha con-vingut a denominar infinitiu concertat l’infinitiu en funció substantiva, tant si du comple-ments com si no en porta. Aquesta denominació es basa en el fet que el subjecte de l’ac-ció expressada per l’infinitiu i el subjecte de l’acció expressada pel verb en forma personal són coincidents. Val a dir, però, que aquesta terminologia no té cap fonament científic.


– Cuncta docere desiderat magister ‘El professor desitja ensenyar-ho tot’, en

què docere és l’objecte directe del verb desiderat i porta com a complement

directe cuncta.

a

3) Infinitiu amb acusatiu subjecte

L’infinitiu en funció verbal actua com un verb amb un subjecte específic, for-

mant una estructura equivalent a una oració subordinada substantiva o com-

pletiva.

Aquesta estructura té el seu origen en aquells verbs que es construïen amb un

acusatiu de persona i un de cosa (per exemple, discipulos linguam Latinam ma-

gister docet).

L’acusatiu de cosa, en alguns verbs, s’expressava mitjançant un infinitiu (iubeo

milites uenire, ‘ordeno als soldats venir’). En aquests casos, l’acció de l’infinitiu

i l’acusatiu de persona estaven íntimament relacionats, per la qual cosa una

frase com iubeo milites uenire es podia interpretar ‘ordeno que els soldats vin-

guin’. De manera progressiva, l’acusatiu de persona formà bloc amb l’infinitiu

i es deslligà del verb en forma personal, fins a arribar a casos en els quals no hi

podia haver cap relació directa entre l’acusatiu i el verb en forma personal. Per

exemple, en la frase dixit patrem uenire ‘va dir que el pare venia’, l’acusatiu pa-

trem només es pot relacionar sintàcticament i semànticament amb uenire

(compareu aquesta frase amb patri uerum dixit ‘va dir la veritat al pare’, en què

patri sí que es relaciona amb el verb dixit).

Fins a quin punt infinitiu i acusatiu estaven relacionats, ho palesen clarament

les formes analítiques de l’infinitiu, en les quals l’element participial que

s’uneix a l’auxiliar esse concorda amb l’acusatiu en gènere, nombre i cas.

Aquest és el motiu pel qual l’enunciat morfològic d’aquestes formes es fa en

acusatiu (dels tres gèneres i dels dos nombres). La concordança es pot observar

en la sèrie següent:

– Legatus dixit consulem creatum esse ‘L’ambaixador va dir que el cònsol ha-

via estat nomenat’.

– Paterfamilias nuntiauit puellam in matrimonium ductam esse ‘El cap de famí-

lia va anunciar que la noia havia estat lliurada en matrimoni’.

– Dux proelium perfectum esse militibus clamabat ‘El general cridava als sol-

dats que el combat s’havia acabat’.

La concordança s’establiria també en el cas que el subjecte de l’infinitiu fos plural.

L’infinitiu amb acusatiu subjecte pot funcionar, lògicament, com a subjecte,

objecte directe o aposició, segons el tipus d’element del qual depèn. a

Advertiment

La tradició gramatical ha con-vingut a denominar infinitiu no concertat l’infinitiu amb acusa-tiu subjecte. Aquesta denomi-nació es basa en el fet que el subjecte de l’acció expressada per l’infinitiu i el subjecte de l’acció expressada pel verb en forma personal no són formal-ment coincidents. Val a dir, pe-rò, que aquesta apreciació pot ser certa des del punt de vista sintàctic, però no sempre des del punt de vista semàntic.

Vegeu el subapartat “Sintaxi dels casos (I): nominatiu, vocatiu i acusatiu sense preposició”.


Els verbs que es poden complementar mitjançant un infinitiu amb acusatiu

solen ser verbs declaratius o de llengua (com ara aio ‘dir’, dico ‘dir’, nuntio

‘anunciar’, affirmo ‘afirmar’, narro ‘narrar’, respondo ‘respondre’, scribo ‘es-

criure’, nego ‘negar’, etc.), verbs d’enteniment, opinió o percepció (com ara

puto ‘pensar’, credo ‘creure’, iudico ‘jutjar’, ‘considerar’, scio ‘saber’, intellego

‘entendre’, ‘considerar’, sentio ‘adonar-se’, uideo ‘veure’, audio ‘escoltar’,

etc.), verbs d’afecte (com ara gaudeo ‘alegrar-se’, doleo ‘doldre’s’, etc.), verbs

de voluntat (com ara uolo ‘voler’, nolo ‘no voler’, malo ‘preferir’, cupio ‘de-

sitjar’, iubeo ‘manar’, statuo ‘decidir’, etc.) o expressions impersonals (com

ara constat ‘és sabut’, apparet ‘és evident’, oportet ‘convé’, etc.).

– Aristoteles ait homines ingeniosos melancholicos esse ‘Aristòtil diu que els

homes intel·ligents són atrabiliaris’, en què homines ingeniosos melancholicos

esse és una construcció d’infinitiu en funció verbal que actua com a objecte

directe del verb de llengua ait. L’infinitiu porta un subjecte, homines inge-

niosos, expressat en cas acusatiu. En tractar-se d’un infinitiu de present in-

dica simultaneïtat respecte a l’acció del verb principal, tal com posa de

manifest la traducció.

– Nuntiatum est a legatis fracto animo fugisse Antonium ‘Fou anunciat pels

legats que Marc Antoni havia fugit amb l’ànim abatut’, en què fracto ani-

mo fugisse Antonium és una construcció d’infinitiu que fa de subjecte del

verb de llengua en veu passiva nuntiatum est. L’infinitiu fugisse porta com

a subjecte propi en cas acusatiu Antonium i, a més, un ablatiu modal,

fracto animo. En ser fugisse infinitiu de perfet assenyala anterioritat res-

pecte a l’acció del verb principal, tal com queda reflectit en la traducció.

Observeu que el verb principal nuntiatum est apareix en gènere neutre

perquè concorda amb el gènere de l’infinitiu, que, com s’ha dit abans,

era considerat un neutre.

– Scripsisti te ad me uenturam esse ‘Vas escriure que em vindries a veure’, en

què te ad me uenturam esse és una construcció d’infinitiu que fa de comple-

ment directe del verb de llengua scripsisti. L’infinitiu uenturam esse porta

com a subjecte propi en cas acusatiu te, i, a més, un complement circums-

tancial de lloc que indica direcció ad me. En ser uenturam esse infinitiu de

futur assenyala posterioritat respecte a l’acció del verb principal, tal com

queda reflectit en la traducció. Observeu, a més, la concordança en gènere,

nombre i cas que s’estableix entre la forma analítica de l’infinitiu uenturam

esse i el subjecte te (pronom personal que té un referent femení). Des del

punt de vista semàntic, el subjecte del verb scripsisti i el de l’infinitiu uen-

turam esse és el mateix, si bé des del punt de vista estrictament sintàctic no

és així.

A continuació oferim un quadre esquemàtic amb les possibles traduccions de

l’infinitiu tant en funció nominal com verbal.


8.3.2. Sintaxi del gerundi

En fer l’exposició de la morfologia del gerundi, hem assenyalat que actuava

com a supletiu de l’infinitiu, és a dir, com a complement del seu paradigma

verbal.

També des del punt de vista sintàctic, infinitiu i gerundi formaven un tàndem,

en el qual l’infinitiu actuava com a subjecte, objecte directe o aposició, i el ge-

rundi exercia la resta de les funcions, tal com posa de manifest la sèrie següent:

– Fugere pudor est ‘Fugir és una vergonya’, en què fugere és un infinitiu que

funciona com a subjecte de l’expressió de caràcter impersonal pudor est.

– Fugere non possum ‘No puc fugir’, en què fugere és l’infinitiu que funciona

com a objecte directe del verb possum. En aquest cas, fugere equival, per

tant, a un acusatiu sense preposició.

– Nostri non habebant spatium temporis ad fugiendum ‘Els nostres (soldats) no

tenien prou espai de temps per a fugir’, en què fugiendum és un gerundi en

acusatiu regit per la preposició ad que funciona com a complement de fi-

nalitat de l’expressió non habebant spatium. És, per tant, un acusatiu amb

preposició i l’ús de la preposició marca precisament la diferència amb l’in-

finitiu objecte directe.

Tipus d’infinitiu Temps Possibilitats de traducció

Infinitiu en funció substantiva

Present (= simultaneïtat) Ex. amare

Infinitiu de present ‘estimar’

Infinitiu amb acusatiu subjecte

verb personal + eum amare

Infinitiu de present (amb verbs de percepció, voluntat, causatius)

Oració completiva introduïda per que i amb el verb en present o pretèrit imperfet d’indicatiu o subjuntiu

‘estimar’

‘que ell estima’‘que ell estimava’‘que ell estimi’‘que ell estimés’


Perfet

(= anterioritat)

Ex. amauisse

Infinitiu de perfet ‘haver estimat’


verb personal +

eum amauisse

Oració completiva introduïda per que i amb el verb en pretèrit perfet, pretèrit indefinit, o pretèrit plusquamperfet d’indicatiu o subjuntiu

‘que ell estimà’‘que ell ha estimat’‘que ell havia estimat’‘que ell hagi estimat’‘que ell hagués estimat’


Futur (= posterioritat / eventualitat)

Ex. amaturum esse

Infinitiu present de la veu perifràstica ‘haver d’estimar’


verb personal +

eum amaturum esse

Oració completiva introduïda per que i amb el verb en futur d’indicatiu,condicional o en veu perifràstica

‘que ell estimarà’‘que ell estimaria’‘que ell ha d’estimar’

Advertiment

El gerundi, com a substantiu verbal de la veu activa, pot dur tot tipus de complements: mili-tes parati erant ad pacem peten-dum ‘els soldats estaven disposats a demanar la pau’, en què pacem és l’objecte di-recte de petendum.

Traducció del gerundi

Acusatiu: preposició + infinitiuGenitiu: de + infinitiuDatiu: per (a) + infinitiuAblatiu: preposició + infinitiu / gerundi.


– Nostris erat magna cupiditas fugiendi ‘Per als nostres hi havia un gran desig

de fugir’, és a dir, ‘els nostres tenien un gran desig de fugir’, en què fugiendi

és un gerundi en cas genitiu que funciona com a genitiu objectiu del subs-

tantiu d’arrel verbal cupiditas.

– Fuit nostris tempus idoneum fugiendo ‘Fou un moment idoni per als nostres

per a fugir’, és a dir, ‘els nostres van trobar el moment oportú per a fugir’,

en què fugiendo és un gerundi en datiu que depèn de l’adjectiu idoneum.

– Terra marique fugiendo incolumes nostri Romam peruenerunt ‘Fugint per terra

i mar, els nostres arribaren sans i estalvis a Roma’, en què fugiendo és un ge-

rundi en ablatiu que depèn del verb peruenerunt.

Observació

Un gerundi pot assolir semànticament valor final en els casos següents:

• Ad + acusatiu de gerundi:

– Serui parati erant ad dimicandum ‘Els esclaus estaven preparats per a lluitar’.

• Genitiu de gerundi + causa / gratia:

– Arma uenandi causa ceperunt ‘Van agafar les armes amb motiu de caçar’, és a dir, ‘per ca-çar’.

• Datiu de gerundi:

– Fuit nostris tempus idoneum fugiendo ‘Fou un moment idoni per als nostres per a fugir’.


9. Unitat IX


9.1.1. Els adjectius-pronoms indefinits

En l’estudi dels indefinits llatins farem una classificació de tipus morfològic no

exhaustiva.

1) Quis qua quid ‘algú’, ‘algun’, ‘quelcom’

Observació

– Les formes qui quae i quod del singular i qua del plural solen ser emprades en funció adjectiva.

Compostos de quis

En aquests compostos, quis pot ser el primer element de la composició (quis-que) o bé elsegon (ali-quis). En qualsevol cas, quis és sempre l’element flexional, mentre que la restadel compost roman invariable.

– Quisque quaeque quidque o quodque ‘cadascú’, ‘cada u’, ‘cada cosa’. És format pelpronom quis quae quid / quod i la partícula invariable -que.

Pronoms indefinits

Reben aquest nom aquells pro-noms que tenen com a carac-terística semàntica el fet de fer esment de persones o coses sense identificar-les, ja sigui perquè no interessa o no con-vé, ja sigui perquè aquesta operació no és possible.

El llatí presentava un gran nombre d’adjectius pronominals indefi-

nits. Un bon nombre d’aquests tenia una flexió amb característiques

morfològiques pròpies i morfemes diferenciats per a cada gènere en

la majoria dels casos. Hi havia, però, també un nombre reduït d’inde-

finits indeclinables.

L’enunciat de quis

En els diccionaris hom acostu-ma a donar l’enunciat complet d’aquest adjectiu pronominal: quis / qui, qua / quae, quid / quod, si bé aquest es pot des-glossar, per una banda, en quis qua quid (formes emprades generalment com a pronoms) i, per altra banda, en qui quae quod (formes emprades gene-ralment com a adjectius).

Aquest adjectiu-pronom està emparentat etimològicament amb el pro-

nom relatiu qui quae quod, amb el qual coincideix en la flexió tret d’al-

gunes formes del nominatiu singular i del neutre plural.

En llatí l’indefinit quis generà un nombre considerable de compostos:

quidam, quisquam, aliquis, etc.

Singular Plural


N quis / qui qua / quaequid / quod

N qui quaequae / qua

Ac quem quam Ac quos quas

G cuius G quorum quarum quorum

D cui Dquibus

Ab quo qua quo Ab


– Quidam quaedam quiddam o quoddam ‘un’, ‘un cert’. És constituït per l’indefinitquis quae quid i la partícula -dam. Es declina com quis quae quid amb les següents di-ferències: en el nominatiu singular masculí es produeix una assimilació quisdam >quidam; en l’acusatiu singular masculí i femení i en el genitiu plural dels tres gèneres,la -m final de quem, quam, quorum, quarum s’assimila a -n- davant de la consonant -d-:quendam, quandam, quorundam, quarundam.

– Quisquam quaequam quicquam o quidquam ‘algú’, ‘quelcom’. La forma quicquam ésel resultat de l’assimilació de -d- davant -quam. El segon element del pronom, -quam, és, naturalment, invariable.

– Quiuis quaeuis quiduis o quoduis ‘qualsevol’. Es declina només el primer element; -uis és un element invariable d’origen verbal (compareu vol a qual-se-vol).

– Quilibet quaelibet quidlibet o quodlibet ’qualsevol’. Es declina només el primer ele-ment; -libet és un element invariable d’origen verbal (compareu aquest pronom ambl’explicació adduïda per a quiuis).

– Aliquis aliqua aliquid o aliquod ‘algú’, ‘quelcom’. És l’únic pronom en què quis és elsegon element. El nominatiu singular femení i el nominatiu i acusatiu plural neutressón sempre aliqua.

2) Alter altera alterum ‘un altre’

En llatí, alter és sempre ‘l’altre’ d’un grup integrat per només dos elements,

persones o coses. Aquest indefinit també pot formar part d’una correlació amb

si mateix i aleshores significa ‘l’un... l’altre’: Alter remus aquas, alter radat hare-

nas ‘Que un rem toqui l’aigua i l’altre la sorra’.

És un adjectiu-pronom que presenta una flexió amb característiques morfològi-

ques pròpies i morfemes diferenciats per a cada gènere en la majoria dels casos. La

flexió d’aquest indefinit es caracteritza, però, pel fet que el genitiu del singular

pren la terminació -ius per a masculí, femení i neutre, i que el datiu del singular

presenta la terminació -i per a tots tres gèneres. La resta de la flexió es declina com

els adjectius de tres terminacions del tipus miser misera miserum.

Indefinits referits a dos elements

Hi ha també d’altres indefinits en què els elements presos en consideració són dos.Aquests tenen com a característica un genitiu singular en -ius i un datiu singular en -i perals tres gèneres, tret propi de la flexió pronominal. Per a la resta de la flexió, es declinencom els adjectius del tipus sacer sacra sacrum. Aquests pronoms són els següents:

– Vter utra utrum ‘un dels dos’. Aquest adjectiu pronominal origina dos compostos, und’afirmatiu i un altre de negatiu que s’enuncien tot seguit.

– Vterque utraque utrumque ‘cada un dels dos’, ‘ambdós’. L’element flexiu és el primer.La partícula -que és invariable.

Singular Plural


N alter alteraalterum

N alteri alteraealtera

Ac alterum alteram Ac alteros alteras

G alterius G alterorum alterarum alterorum

D alteri Dalteris

Ab altero altera altero Ab


– Neuter neutra neutrum ‘cap dels dos’. Aquest pronom és compost per la partícula in-variable ne- seguida de l’element flexiu uter.

3) Alius alia aliud ‘altre’, ‘un altre’

És un adjectiu-pronom amb una gran dosi d’indeterminació car s’utilitza per a

contraposar dos o més elements, persones o coses sense precisar-ne cap aspecte.

Alius es pot usar també en correlació amb si mateix i aleshores significa ‘l’un...

l’altre’ o ‘els uns... els altres’: Alii laborant, alii spectant, alii dormiunt ‘els uns tre-

ballen, uns altres miren i uns altres dormen’.

Presenta una flexió amb característiques morfològiques pròpies i morfemes di-

ferenciats per a cada gènere en la majoria dels casos. La flexió d’aquest indefinit

es caracteritza, però, pel fet que el nominatiu i acusatiu singular neutre pre-

senten la terminació -d; que el genitiu del singular pren la terminació -ius per

a masculí, femení i neutre, i que el datiu del singular presenta la terminació -i

per a tots tres gèneres. La resta de la flexió es declina com els adjectius de tres

terminacions del tipus clarus clara clarum.

Es declinen bàsicament com alius els indefinits unus una unum (‘un’, ‘un sol’);

solus sola solum (‘sol’); totus tota totum (‘tot sencer’); nullus nulla nullum (‘cap’)

i ullus ulla ullum (‘cap’), emprat només en frases negatives.

4) Adjectius-pronoms amb flexió totalment adjectiva

Alguns adjectius-pronoms indefinits no presenten les terminacions -ius, -i per

al genitiu i datiu del singular respectivament. La seva flexió segueix o bé els

adjectius de dues terminacions del tipus nobilis nobile o bé els adjectius de tres

terminacions del tipus clarus clara clarum. Aquests adjectius-pronoms són: om-

nis omne ‘tot’; multus multa multum ‘molt’.

5) Pronoms indefinits negatius

En llatí només hi havia tres pronoms indefinits pròpiament dits que tenien

significació negativa: nemo, nihil i nihilum.

a) Nemo ‘ningú’

Advertiment

En lloc del genitiu singular alius, s’utilitza sovint la forma corresponent d’alter (alterius), per a evitar la confusió amb el nominatiu singular masculí.

Singular Plural


N alius aliaaliud

N alii aliaealia

Ac alium aliam Ac alios alias

G alius G aliorum aliarum aliorum

D alii Daliis

Ab alio alia alio Ab

L’adjectiu-pronom tot

Emparentat etimològicament amb l’adjectiu-pronom totus tota totum hi havia en llatí un indefinit quantitatiu indecli-nable tot, que sovint actuava correlativament amb quot: tot capita, quot sententiae ‘tants caps, tantes opinions’, és a dir, ‘tants caps, tants barrets’.


Aquest pronom no té, lògicament, nombre plural. Es flexiona com un subs-

tantiu de la tercera declinació de tema en consonant i els casos més emprats

són el nominatiu, l’acusatiu i el datiu.

b) Nihil ‘res’

És un pronom indefinit indeclinable que sol fer les funcions de subjecte i ob-

jecte directe. Per a la resta de funcions s’emprava supletivament el sintagma

nulla res ‘cap cosa’ (G nullius rei, D nulli rei, Ab nulla re).

c) Nihilum ‘res’

Nihilum nihili és un substantiu pronominal neutre que es flexionava només en

singular i era poc emprat. Es conserva encara avui dia en l’expressió llatina ex

nihilo ‘del no-res’.

9.1.2. Els adjectius-pronoms interrogatius

1) Quis quid ‘qui?’, ‘què?’

És el pronom interrogatiu pròpiament dit. Pel que fa a la flexió, es comporta com

un adjectiu de dues terminacions, amb la característica que el nominatiu i acu-

satiu singular neutre acaben en -d; que el genitiu del singular presenta -ius

per a tots els gèneres, i que el datiu del singular acaba en -i també en tots els

gèneres.

La forma quis serveix tant per al masculí com per al femení, car, en preguntar

de manera indefinida ‘qui?’, el referent (i, en conseqüència, la resposta) tant

pot ser de naturalesa masculina com femenina.

Cas Singular

N nemo

Ac neminem

G neminis

D nemini

Ab nemine

Pronoms interrogatius

Reben aquest nom aquells pro-noms que serveixen per a in-quirir, és a dir, per a formular directament o indirectament una pregunta.

Els interrogatius etimològicament comparteixen origen amb els rela-

tius i amb alguns indefinits. De fet, l’homonímia entre alguns inde-

finits i alguns interrogatius convertia l’entonació en l’únic tret que

els diferenciava.

Cal assenyalar, d’altra banda, que els interrogatius tenen també un ús

exclamatiu. En aquests casos, la diferència rau lògicament també en

l’entonació.


2) Quis (qui) quae quid (quod) ‘quin?’, ‘quina?’

És l’adjectiu interrogatiu pròpiament dit i es declina de la mateixa manera que

el seu homònim, l’indefinit quis.

Compostos de quis

De la mateixa manera que l’indefinit quis havia generat compostos, l’interrogatiu homò-nim va donar lloc a la formació d’interrogatius compostos. En aquestes formacions quis po-dia ser el primer element de la composició (quis-nam) o bé el segon (ec-quis; num-quis). Enqualsevol cas, quis és sempre l’element flexional, mentre que la resta del compost romaninvariable.

3) Interrogatius amb flexió totalment adjectiva

Alguns adjectius pronominals interrogatius no presenten les terminacions -

ius, -i per al genitiu i datiu del singular respectivament. La seva flexió segueix

o bé els adjectius de dues terminacions del tipus nobilis nobile o bé els adjectius

de tres terminacions del tipus clarus clara clarum. Aquests adjectius pronomi-

nals són: qualis quale ‘quina mena de?’ (interrogatiu qualitatiu); quantus quan-

ta quantum ‘quant de gran?’ (interrogatiu quantitatiu).

9.2. Morfologia verbal

9.2.1. Els verbs deponents i semideponents

1) Verbs deponents

L’anomenada veu mitjana

El verb indoeuropeu, a més de la veu activa i passiva, tenia una tercera veu anomenadamitjana. Aquesta veu, conservada en grec, que compartia gran part del paradigma flexio-nal amb la veu passiva, s’anà debilitant cada cop més. Una resta d’aquesta veu mitjana latrobem en llatí en els verbs deponents.

Els verbs deponents són els únics que s’enuncien en passiva. L’enunciat com-

plet d’un verb deponent té quatre formes que són primera i segona persones

del singular del present d’indicatiu, present d’infinitiu i primera persona del

singular del pretèrit perfet d’indicatiu.

A continuació, esmentarem un exemple d’un verb deponent de cada una de

les conjugacions.

Els deponents són verbs que tenen forma passiva i significat actiu, és a

dir, són passius morfològicament però actius semànticament. Hi ha

verbs deponents en totes les conjugacions.


Els verbs deponents són els únics que tenen un imperatiu de forma passiva,

que pertany al tema de present i té les terminacions següents:

Per exemple, d’un verb deponent de la primera conjugació com admiror els im-

peratius serien:

El participi de perfet dels verbs deponents és passiu en la forma i actiu en el

significat, fet que el converteix en un participi de perfet actiu, del qual no dis-

posen la resta dels verbs: admiratus ‘havent-se sorprès’, secutus ‘havent seguit’,

etc. D’altra banda, el participi de perfet sovint té sentit de present, de manera

que una forma com admiratus pot significar ‘havent-se sorprès’ o bé, expres-

sant simultaneïtat, ‘sorprenent-se’.

Els verbs deponents, a més de la seva conjugació en passiva, presenten cinc

formes nominals actives: l’infinitiu de futur, els participis de present i futur,

el supí i el gerundi. D’aquesta manera, per exemple, el verb admiror té un in-

finitiu de futur admiraturum esse, un participi de present admirans admiran-

tis, un participi de futur admiraturus admiratura admiraturum, un supí

Advertiment

El tema de supí no s’esmenta en l’enunciat d’un verb depo-nent perquè es pot deduir de la quarta forma de l’enunciat. Ara bé, el Diccionari llatí-català d’Enciclopèdia Catalana enun-cia els verbs deponents només amb la primera persona del present d’indicatiu i el participi del perfet en nominatiu mas-culí singular.

Conjugació Enunciat

1a. admiror, admiraris / admirare, admirari, admiratus sum

2a. reor, reris / rere, reri, ratus sum

3a. sequor, sequeris / sequere, sequi, secutus sum

3a. mixta morior, moreris / morere, mori, mortuus sum

4a. orior, oriris / orire, oriri, ortus sum

Imperatiu

Nombre Persona Present Futur

Singular2a. -re -tor

3a. — -tor

Plural2a. -mini —

3a. — -ntor

Imperatiu


Singular

1a. — —

2a. admira-re admira-tor

3a. — admira-tor

Plural

1a. — —

2a. admira-mini —

3a. — admira-ntor

Traducció: ‘sorprèn-te tu’, ‘sorpreneu-vos vosaltres’.‘sorprèn-te tu’...


admiratum i la flexió completa del gerundi admirandum. La traducció d’aques-

tes formes es farà, evidentment, en activa.

2) Verbs semideponents

Els més freqüents són els quatre següents: audeo, audes, audere, ausus sum ‘go-

sar’; gaudeo, gaudes, gaudere, gauisus sum ‘alegrar-se’; fido, fidis, fidere, fisus sum

‘confiar’ i soleo, soles, solere, solitus sum ‘soler’.

Memento

L’enunciat d’un verb semideponent es fa paral·lelament al dels verbs deponents. Pareuatenció també en la manera com apareixen en els diferents diccionaris de llatí.

9.3. Sintaxi

9.3.1. Oracions interrogatives directes

aLes oracions interrogatives es classifiquen en interrogatives directes (si cons-

titueixen un període sintàctic independent) i interrogatives indirectes (si són

subordinades substantives).

Des del punt de vista semàntic i sintàctic, una oració interrogativa pot ser

total (quan pregunta sobre la globalitat de l’enunciat i la resposta és un sí

o un no) i parcial (quan es pregunta només per un constituent de l’oració).

D’altra banda, dues o més oracions interrogatives es poden encadenar disjun-

tivament i originar així una interrogació doble. En conseqüència, una sola in-

terrogativa s’anomena simple.

Nota bene

La construcció de l’oració exclamativa té les mateixes característiques que la interroga-tiva.

Els verbs semideponents són un grup reduït de verbs que tenen for-

ma i significat actius en els temps del tema de present i forma passiva

i significat actiu en els temps del tema de perfet. Per tant, són depo-

nents tan sols pel que fa al tema de perfet; d’aquí el nom de semide-

ponents.

Rep el nom d’oració interrogativa aquella proposició amb què és formu-

lada una pregunta. L’oració interrogativa du com a marca inherent una

entonació específica que pot anar també acompanyada per la presència

d’un element interrogatiu.

Les oracions subordinades substantives interrogatives indirectes s’estudiaran en el subapartat “Oracions subordinades substantives”.


La interrogativa directa reprodueix textualment un període interrogatiu. Es

tracta d’una oració independent o principal que expressa literalment una pre-

gunta. La qüestió pot ser formulada només per la simple entonació, o bé es pot

introduir per un adverbi o un pronom o un adjectiu interrogatiu.

a) Les interrogatives totals poden no presentar cap element introductor o bé

anar introduïdes pels adverbis -ne, num i nonne:

– Hoc credis? ‘Ho creus?’, en què la interrogació rau solament en l’entonació.

– Estne frater tuus intus? ‘Potser és dins el teu germà?’, és a dir, ‘és dins el teu

germà?’.

– Num insanis? ‘És que estàs boig?’.

– Nonne hoc manifestum est? ‘És que això no és evident?’.

b) Les interrogatives parcials van introduïdes sempre per un adverbi, adjectiu

o pronom interrogatiu:

– Vnde uenis? ‘D’on véns?’.

– Quo uadis? ‘On vas?’.

– Quid dicis? ‘Què dius?’.

c) En les interrogatives dobles o disjuntives (és a dir, aquelles en què es fan

dues o més preguntes que s’exclouen entre elles), la primera qüestió podia

anar sense cap partícula interrogativa o bé introduïda per utrum o -ne. La sego-

na qüestió s’introduïa per an-o, si la resposta era negativa, per annon.

– Verum id an falsum est? ‘És veritat això o mentida?’.

– Vtrum id uerum an falsum est? ‘És veritat això o mentida?’.

– Verumne id est an falsum? ‘És veritat això o mentida?’.

– Isne est quem quaero, annon? ‘Aquest és aquell qui busco o no?’.

9.3.2. Oracions subordinades substantives

Són subordinades substantives o completives aquelles oracions que fan,

respecte de la seva oració principal, les mateixes funcions que realitzaria un

substantiu o una forma pronominal del tipus això o allò. Així, doncs, les ora-

cions substantives poden actuar com a subjecte (Fóra meravellós que tots els

homes fossin feliços = això fóra meravellós), objecte directe (Voldria que tots

els homes fossin feliços = voldria això) i aposició (M’interessa només una cosa:

que tots els homes siguin feliços = m’interessa només una cosa: això).


En termes generals, les oracions subordinades substantives depenen de verbs

d’enteniment, voluntat, llengua, afecte o d’expressions i verbs impersonals. Des

del punt de vista de l’element introductor, hom pot distingir entre substantives

conjuncionals (introduïdes per les conjuncions ut, ne, quod, quominus, quin) i

substantives interrogatives indirectes (introduïdes per un pronom, adjectiu

o adverbi interrogatiu).

1) Oracions subordinades substantives conjuncionals

• Vt / ne

Com a completives, les conjuncions ut, afirmativa, i ne, negativa, es construï-

en sempre amb el verb en subjuntiu. Depenien generalment de verbs que in-

dicaven demanda, prec, exhortació, obligació, decisió, esforç, etc. i també de

verbs o expressions de caràcter impersonal.

Les subordinades introduïdes per aquestes conjuncions es poden equiparar a

un substantiu en funció de subjecte (oracions completives subjectives), objec-

te directe (oracions completives objectives) i aposició (oracions completives

apositives o explicatives).a

– Accidit ut una nocte omnes imagines delerentur ‘Succeí que en una sola nit

totes les estàtues foren destruïdes’, en què ut introdueix una subordinada

substantiva que actua com a subjecte del verb impersonal accidit.

– Atticus inquit a principio ut de republica silerent ‘De bon començament, Àtic

va dir que no parlessin del govern’, en què l’oració introduïda per ut fun-

ciona com a objecte directe del verb de llengua inquit.

– Peto et oro ne religiones iocum faciatis ‘Demano i suplico que no feu escarni

de les religions’, en què l’oració introduïda per ne funciona com a objecte

directe dels verbs peto i oro.

– Hoc te primum rogo, ne demittas animum ‘Abans que tot et demano això:

que no abaixis la guàrdia’, en què l’oració introduïda per ne funciona com

a aposició del pronom demostratiu hoc.

Vt i ne amb verbs de temor

Quan en l’oració principal hi ha un verb que assenyala temor o prohibició, l’oració su-bordinada substantiva negativa, encapçalada per ne, admet una traducció afirmativa:

– Timeo ne uenias ‘Tinc por que vinguis’ (originàriament timeo i ne uenias eren oracionsindependents juxtaposades i, per tant, la seva traducció literal hauria de ser ‘tinc por!Tant de bo que no vinguis!’. En esdevenir l’oració introduïda per ne subordinada del’oració de timeo, és susceptible d’interpretar-se, en aquest context, com a afirmativa:‘tinc por que vinguis’).

De la mateixa manera, una oració subordinada substantiva afirmativa, introduïda per ut,es pot traduir de manera negativa:

Vt

Aquesta conjunció era originà-riament un adverbi modal for-ça permeable des del punt de vista semàntic, fet que provocà que esdevingués una de les conjuncions subordinants més emprades en llatí. La concreció del valor que assolia depenia bàsicament de l’element al qual se subordinava.

Altres formes de negació

En comptes d’emprar la con-junció ne, menys sovint una oració subordinada substanti-va negativa podia ser introduï-da per les combinacions ut-ne i ut non.


– Timeo ut uenias ‘Tinc por que no vinguis’ (originàriament timeo i ut uenias eren oraci-ons independents juxtaposades i, per tant, la seva traducció literal hauria de ser ‘tincpor! Tant de bo que vinguis!’. En esdevenir l’oració introduïda per ut subordinada del’oració de timeo, és susceptible d’interpretar-se, en aquest context, com a negativa:‘tinc por que no vinguis’).

• Quod

Com a completiva, la conjunció quod es construïa generalment amb el verb en

indicatiu. De vegades, el verb podia estar en subjuntiu, sobretot quan recollia

una noció subjectiva. Depenia de verbs d’afecte o sentiment, d’expressions de

preterició com ara deixar de banda, passar per alt i ometre, o de verbs imperso-

nals del tipus succeir, esdevenir, etc.

Les subordinades introduïdes per quod es poden equiparar a un substantiu

amb funció de subjecte (oracions completives subjectives), objecte directe

(oracions completives objectives) i aposició (oracions completives apositi-

ves o explicatives).a

– Accidit quod peroportune Romam uenisti ‘Succeí que vas arribar a Roma en

el millor moment’, en què quod introdueix una oració subordinada subs-

tantiva que actua com a subjecte del verb impersonal accidit.

– Praetereo quod uitia emoliunt mores ‘Passo per alt que els vicis relaxen els

costums’, en què quod introdueix una oració subordinada substantiva amb

funció d’objecte directe del verb de preterició praetereo.

– Hoc praestamus feris, quod colloquimur inter nos ‘Superem les feres en això:

en el fet que parlem entre nosaltres’, en què quod introdueix una oració su-

bordinada substantiva que funciona com a aposició del pronom demostra-

tiu hoc.

• Quominus

Com a completiva, la conjunció quominus es construïa sempre amb el verb en

subjuntiu. Depenia de frases negatives i de sentit negatiu, el nucli verbal de

les quals expressava una noció vinculada a la idea d’impediment o prohibició,

i d’aquí l’ús del mode subjuntiu.

Les subordinades introduïdes per quominus es poden equiparar a un substantiu

amb funció de subjecte (oracions completives subjectives), objecte directe

(oracions completives objectives) i aposició (oracions completives apositives o

explicatives).a

– Quominus Marcus Antonius mihi inimicissimus sit, non recusabo ‘No negaré

que considero Marc Antoni el meu enemic més gran’, en què l’oració de

quominus fa la funció d’objecte directe del verb principal recusabo.

Quod

Aquesta conjunció estava em-parentada etimològicament amb el pronom relatiu i el seu ús va anar en augment en llatí.

Quominus

Aquesta conjunció era consti-tuïda per la forma quo del pro-nom relatiu i l’adverbi negatiu minus. Etimològicament signi-fica, doncs, ‘per la qual cosa no’, és a dir, ‘que no’.


– Naues uento tenebantur quominus in eundem portum non uenire possent ‘Les

naus eren retingudes pel vent’, és a dir, ‘que no podien arribar al mateix

port’, en què l’oració de quominus actua com a explicativa de tota l’oració

principal.

• Quin

Com a partícula subordinant, introdueix oracions completives que depenen

d’oracions negatives, els verbs de les quals expressen dubte o prohibició, im-

pediment i altres idees semblants. El mode d’aquestes oracions subordinades

és sempre el subjuntiu.

Les subordinades introduïdes per quin es poden equiparar a un substantiu amb

funció de subjecte (oracions completives subjectives), objecte directe (oraci-

ons completives objectives) i aposició (oracions completives apositives o ex-

plicatives).a

– Non dubito quin Homerus poeta fuerit ‘No dubto que Homer ha estat un po-

eta’, en què la conjunció quin introdueix una oració subordinada substan-

tiva que fa de complement directe de dubito, verb de dubte.

– Non dubium est quin uerum dicant ‘No hi ha dubte que diuen la veritat’, en

què la conjunció quin introdueix una oració subordinada substantiva que

funciona com a subjecte de l’oració principal.

– Senatus hoc non impedit, quin exercitus pugnaret ‘El senat no va impedir ai-

xò, que l’exèrcit lluités’, en què la conjunció quin introdueix una subordi-

nada substantiva que funciona com a explicativa del demostratiu hoc,

complement directe del verb principal impedit.

2) Oracions subordinades substantives interrogatives indirectes

La interrogativa indirecta recull una pregunta de manera no literal, en de-

pendència sintàctica d’un verb o expressió que assenyala interès, dubte, igno-

rància, etc. Són, per tant, oracions subordinades de naturalesa completiva o

substantiva.

Es construeixen amb el verb en mode subjuntiu.

Els elements introductors d’aquestes oracions són els mateixos que en les in-

ter-rogatives directes, és a dir, adverbis, pronoms o adjectius.

a) Les interrogatives indirectes totals anaven introduïdes pels adverbis -ne,

an, num i nonne:

– Videamus rectene iudicaueris ‘Mirem si has jutjat correctament’.

Quin

Etimològicament era una partí-cula interrogativa formada per un antic ablatiu qui i l’adverbi negatiu ne. Significava, doncs, ‘com no?’, ‘per què no?’. En perdre l’entonació interrogati-va es convertí en una conjun-ció subordinant amb el significat ‘que no’.

Retrat d’Homer.


– Haud scio an aliter sentias ‘Ignoro si tens un altre parer’.

– Dic num uenerit ‘Digues si ha vingut’.

– Quaero a te, nonne parentes ames ‘Et pregunto si no estimes els teus pares’.

b) Les interrogatives indirectes parcials anaven introduïdes per un adverbi,

pronom o adjectiu interrogatiu:

– Dux interrogauit, cur legati ad se uenissent ‘El general preguntà per què els

ambaixadors havien vingut a la seva presència’.

– Nescio quid agatis ‘No sé què feu’.

c) En les interrogatives indirectes dobles o disjuntives (és a dir, aquelles en

què es fan dues o més preguntes que s’exclouen entre elles), la primera qüestió

podia anar sense cap partícula interrogativa o bé introduïda per utrum o -ne.

La segona qüestió s’introduïa per an-o bé -ne i, si la resposta era negativa, per

necne.

– Albus aterne sis ignoro ‘Ignoro si ets blanc o negre’.

– Multum interest, utrum ciuis sis an peregrinus ‘Hi ha molta diferència entre

si ets ciutadà o estranger’.

– Nescio lugeamne an rideam ‘No sé si plorar o riure’.

– Pater interrogauit filium uelletne secum in castra proficisci necne ‘El pare pre-

guntà al fill si volia anar amb ell al campament o no’.


10. Unitat X


10.1.1. Els numerals

Les xifres romanes

La notació de les quantitats en llatí es feia mitjançant les anomenades xifres romanes.L’origen d’aquestes xifres es troba en les lletres de l’alfabet grec, fet que no ha de sorpren-dre perquè des d’antic els pobles han emprat el seu alfabet també per a les notacions decaràcter quantitatiu.

La unitat es representava amb un traç vertical que lògicament s’associà a la lletra i majús-cula, és a dir, I.

La desena (10) es grafiava mitjançant la lletra grega khi: X. La meitat de la desena, és adir, cinc, es representava amb la divisió horitzontal de la mateixa lletra; el símbol resul-tant (v) s’associà fàcilment a la lletra V de l’alfabet llatí.

La cinquentena (50) es representava amb la lletra grega psi (C), que grafiada amb un traçràpid s’interpretà com una ela majúscula: L.

La centena es grafiava amb la lletra grega theta (Q) però la seva forma arrodonida i el fetque el seu nom en llatí, centum, comencés amb la velar sorda van provocar la seva subs-titució per una C.

Els milers (en llatí mille, milia) es representaven amb la lletra grega fi (), però, igual quesucceí amb la centena, fou substituïda per una ema majúscula: M.

La meitat de mil, és a dir, cinc-cents, es representava també amb la lletra grega fi peròdividida per la meitat en sentit vertical; el símbol resultant s’associà a la lletra D i d’aquíel seu valor.

Observacions sobre la grafia dels numerals

– La tendència del llatí era expressar les quantitats numèriques per un procediment acu-mulatiu. Així, quatre es grafiava generalment amb quatre pals (IIII), és a dir, reflectintl’addició. Un altre procediment, menys emprat en la notació numèrica, era grafiar qua-tre representant-lo segons una resta, és a dir, IV.

– El procediment additiu, però, es podia aplicar a qualsevol xifra, car aquesta es podiarepetir les vegades que hom volgués. Per exemple, sis-cents es podia grafiar tantCCCCCC com amb la representació abreviada DC. La norma que diu que una xifra ro-mana només es pot repetir tres vegades és pròpia del càlcul aritmètic, que, per econo-mia, prefereix la representació abreviada del tipus IV o DC.

Els numerals

Són adjectius pronominals que determinen la quantitat en re-lació amb un concepte explícit o implícit en el context global de la frase: en Fèlix té tres anys, en què tres determina un con-cepte explícit; van venir tots dos, en què dos es refereix ana-fòricament a un concepte im-plícit en el context.

Els numerals constitueixen en llatí un sistema de característiques mor-

fològiques pròpies, format per les sèries següents:

• adjectius numerals cardinals: unus ‘un’, duo ‘dos’, etc.;

• adjectius numerals ordinals: primus ‘primer’, secundus ‘segon’, etc.;

• adjectius distributius: singuli ‘un a cada un’, bini ‘dos a cadascú’, etc.;

• adjectius multiplicatius: simplex ‘simple’, duplex ‘doble’, etc.;

• adverbis numerals: semel ‘una vegada’, bis ‘dues vegades’, etc.


Xifres Cardinals Ordinals Distributius Adverbis

1 I unus, -a, -um primus, -a, -um singuli, -ae, -a semel

2 II duo, duae, duo secundus, -a, -um bini, -ae, -a bis

3 III tres, tria tertius, -a, -um terni, -ae, -a / ter

trini, -ae, -a

4 IIII / IV quattuor quartus, -a, -um quaterni, -ae, -a quater

5 V quinque quintus, -a, -um quini, -ae, -a quinquies

6 VI sex sextus, -a, -um seni, -ae, -a sexies

7 VII septem septimus, -a, -um septeni, -ae, -a septies

8 VIII octo octauus, -a, -um octoni, -ae, -a octies

9 VIIII / IX nouem nonus, -a, -um noueni, -ae, -a nouies

10 X decem decimus, -a, -um deni, -ae, -a decies

11 XI undecim undecimus, -a, -um undeni, -ae, -a undecies

12 XII duodecim duodecimus, -a, -um duodeni, -ae, -a duodecies

13 XIII tredecim tertius decimus, -a, -um terni deni, -ae, -a ter decies

14 XIIII / XIV quattuordecim quartus decimus, -a, -um quaterni deni, -ae, -a quater decies

15 XV quindecim quintus decimus, -a, -um quini deni, -ae, -a quinquies decies

16 XVI sedecim sextus decimus, -a, -um seni deni, -ae, -a sexies decies /

sedecies

17 XVII septendecim septimus decimus, -a, -um septeni deni, -ae, -a septies decies

18 XVIII duodeuiginti duodeuicesimus, -a, -um duodeuiceni, -ae, -a octies decies

19 XVIIII / XIX undeuiginti undeuicesimus, -a, -um undeuiceni, -ae, -a undeuicies /

nouies decies

20 XX uiginti uicesimus, -a, -um uiceni, -ae, -a uicies

21 XXI unus et uiginti / unus et uicesimus / singuli et uiceni / semel et uicies /

uiginti unus uicesimus primus, -a, -um uiceni singuli, -ae, -a uicies semel

28 XXVIII duodetriginta duodetricesimus, -a, -um duodetriceni, -ae, -a duodetricies

29 XXVIIII / XXIX undetriginta undetricesimus, -a, -um undetriceni, -ae, -a undetricies

30 XXX triginta tricesimus, -a, -um triceni, -ae, -a tricies

40 XXXX / XL quadraginta quadragesimus, -a, -um quadrageni, -ae, -a quadragies

50 L quinquaginta quinquagesimus, -a, -um quinquageni, -ae, -a quinquagies

60 LX sexaginta sexagesimus, -a, -um sexageni, -ae, -a sexagies

70 LXX septuaginta septuagesimus, -a, -um septuageni, -ae, -a septuagies

80 LXXX octoginta octogesimus, -a, -um octogeni, -ae, -a octogies

90 LXXXX / XC nonaginta nonagesimus, -a, -um nonageni, -ae, -a nonagies

100 C centum centesimus, -a, -um centeni, -ae, -a centies

200 CC ducenti, -ae, -a ducentesimus, -a, -um duceni, -ae, -a ducenties

300 CCC trecenti, -ae, -a trecentesimus, -a, -um treceni, -ae, -a trecenties

400 CCCC / CD quadringenti, -ae, -a quadringentesimus, -a, -um quadringeni, -ae, -a quadringenties

500 D / I quingenti, -ae, -a quingentesimus, -a, -um quingeni, -ae, -a quingenties

600 DC sescenti, -ae, -a sescentesimus, -a, -um sesceni, -ae, -a sescenties

700 DCC septingenti, -ae, -a septingentesimus, -a, -um septingeni, -ae, -a septingenties

800 DCCC octingenti, -ae, -a octingentesimus, -a, -um octingeni, -ae, -a octingenties

900 DCCCC / CM nongenti, -ae, -a nongentesimus, -a, -um nongeni, -ae, -a nongenties

1.000 M / C I mille millesimus, -a, -um singula milia milies

2.000 MM /II ì duo milia bis millesimus, -a, -um bina milia bis milies

10.000 CCI / Xì decem milia decies millesimus, -a, -um dena milia decies milies

100.000 CCCI MM / Cì centum milia centies millesimus, -a, -um centena milia centies milies

200.000 CCCII ducenta milia ducenties millesimus, -a, -um ducena milia ducenties milies

1.000.000 CCCCI decies centena milia decies centies millesimus, -a, -um decies centena milia decies centies milies

C

C

CC

CCC

CCC

CCCC


1) Els cardinals

Els numerals cardinals representen el concepte numèric absolut, és a dir, fan

al·lusió als nombres enters. Poden ser simples o compostos. Són simples els

deu primers, centum, mille i milia. La resta són compostos.

Des del punt de vista de la flexió, els cardinals poden ser declinables o indecli-

nables. Són declinables els tres primers, les centenes a partir de dos-cents i els

milers. La resta no es flexiona, és a dir, són formes indeclinables.

a) Cardinals flexius

• Les tres primeres unitats presenten els paradigmes següents:

– unus una unum ‘un’

Aquest numeral es flexionava només, com és lògic, en singular. El genitiu del

singular presentava la terminació -ius per a masculí, femení i neutre. El datiu

del singular acabava en -i per a tots tres gèneres. En la resta dels casos es de-

clinava com un adjectiu de tres terminacions del tipus clarus clara clarum.

Memento

Unus una unum podia presentar una flexió completa quan actuava com a adjectiu prono-minal indefinit amb el sentit d’‘un’.

– duo duae duo ‘dos’

Aquest numeral és una resta d’un antic nombre indoeuropeu que es coneix

amb el nom de dual i que servia per a referir-se a parelles. La característica mor-

fològica d’aquest nombre dual era una -o-.


N unus una unum

Ac unum unam unum

G unius

D uni

Ab uno una uno

Un altre dual

Una altra resta de nombre dual en llatí és l’adjectiu pronominal indefinit ambo ambae ambo, que significa ‘ambdós’, ‘amb-dues’, i es flexiona igual que el quantitatiu duo.


N duo duaeduo

Ac duo / duos duas

G duorum duarum duorum

Dduobus duabus duobus

Ab


Observació

L’acusatiu singular masculí d’aquest adjectiu pronominal era originàriament duo. La formacióduos és cronològicament posterior i paral·lela al femení duas.

– tres tria ‘tres’

Aquest cardinal es flexiona només en plural com un adjectiu de dues termina-

cions de tema en -i de la tercera declinació, segons el model nobilis nobile.

• Les centenes, tret de centum que és indeclinable, es flexionen com a adjectius

de la primera i segona declinacions, òbviament en plural. Per exemple, ducen-

ti ducentae ducenta (200).

• Mille ‘mil’ és un substantiu pronominal neutre indeclinable. Per a expressar

els milers s’emprava el substantiu pronominal neutre milia ‘miler’, de tema

en -i, que presentava la flexió següent:

b) Cardinals indeclinables

A partir de quattuor ‘quatre’ fins a centum ‘cent’ els cardinals no presenten flexió.

Són numerals simples quattuor, quinque, sex, septem, octo, nouem i decem.

Són compostos la resta. Pel que fa als compostos, cal destacar els aspectes

següents:

• Els cardinals que van d’undecim ‘onze’ fins a septendecim ‘disset’ són sintè-

tics i presenten com a ordre de composició unitat + desena. Així, undecim

és el resultat de la unió entre un- i decem; en soldar-se els dos elements del

compost, el numeral esdevingué esdrúixol i, en conseqüència, l’última

síl·laba patí apofonia.


Ntres tria

Ac

G trium

Dtribus

Ab

Cas Neutre

Nmilia

Ac

G milium

Dmilibus

Ab

Els cardinals en català

En català els cardinals que van d’onze a setze són etimològica-ment dependents del llatí i, per tant, presenten la mateixa es-tructura, per bé que emmasca-rada per l’evolució fonètica natural.


• Els nombres divuit i dinou s’expressen en llatí mitjançant una resta. El nom-

bre divuit és duodeuiginti i el nombre dinou, undeuiginti; ambdós presenten

com a elements comuns la partícula -de- que indica sostracció, i uiginti que

és el nom del nombre vint. El primer element duo- / un- són les unitats que

cal restar a la desena vint per a obtenir, respectivament, divuit i dinou.

Aquest procediment sostractiu s’estén a les dues últimes unitats de cada de-

sena (28, 29, 38, 39, etc.).

Nota bene

Tant duo ‘dos’ com uiginti ‘vint’ (literalment ‘dues vegades deu’) són restes del nombre dual.

• Les xifres constituïdes per una desena més una unitat, des de 21 fins a 97,

s’expressen de dues maneres:

– nom de la unitat + et + nom de la desena (unus et uiginti = 21);

– nom de la desena + (et) + nom de la unitat (uiginti unus / uiginti et unus = 21).

Els noms de les desenes, a partir de trenta, tenen en comú el sufix -ginta.

• Les xifres constituïdes per centenes, desenes i unitats, des de 101 fins a 997,

s’expressen de la manera següent:

– nom de la centena + nom de la desena + (et) + nom de la unitat (centum uiginti

unus / centum uiginti et unus = 121).

• Les xifres constituïdes per milers, centenes, desenes i unitats a partir de

1001 s’expressen de la manera següent:

– mille + nom de la centena + nom de la desena + (et) + nom de la unitat (mille

centum uiginti unus / mille centum uiginti et unus = 1.121).

– unitat + milia + nom de la centena + nom de la desena + (et) + nom de la unitat

(duo milia centum uiginti unus / duo milia centum uiginti et unus = 2.121).

El plural de mille, és a dir, milia, és, com s’ha vist, un substantiu declinable.

Quan és determinat per un nom, aquest va en genitiu (partitiu). Observeu la

diferència: mil soldats es pot dir mille militum i també mille milites, però dos mil

soldats s’ha de dir duo milia militum (‘dos milers de soldats’).

2) Els ordinals

Els ordinals són adjectius numerals que determinen el lloc que algú o alguna

cosa ocupa en una sèrie o successió.

Es flexionen de la mateixa manera que els adjectius del tipus clarus clara clarum.


Quan la sèrie presa en consideració és només formada per dos elements, en

lloc dels adjectius numerals ordinals s’empra el comparatiu prior ‘el primer de

dos’ i l’indefinit alter ‘l’altre de dos’.

• En les xifres complexes (per exemple, 21è., 121è., etc.) l’ordre dels elements

constitutius és el mateix que ha estat explicat en l’apartat corresponent

als cardinals. Només cal tenir present que s’emprarà, lògicament, la sèrie or-

dinal.

• Les xifres ordinals constituïdes per desena més unitat s’expressen mitjan-

çant una resta quan la unitat és la vuitena o la novena. Per exemple: 18è.

es diu duodeuicesimus; 19è., undeuicesimus; 28è., duodetricesimus, etc.

• Amb els ordinals, s’expressava en llatí la data, l’edat i sovint també la du-

rada d’un període.

3) Els distributius

S’anomenen distributius els numerals que atribueixen una mateixa quantitat a

diferents persones o coses. Responen, per tant, a la pregunta quants a cadascú?.

Es flexionen en plural com un adjectiu del tipus clarus clara clarum.

– Patronus clientibus binos sestertios dedit ‘El patró donà dos sestercis a cada

client’, en què la traducció pretén de recollir la noció distributiva que en

llatí expressa el numeral.

Els distributius eren d’ús obligatori amb els pluralia tantum. Així, per dir dos

campaments els romans deien bina castra i no duo castra.

4) Els multiplicatius

Expressen el nombre exacte de vegades que un nombre en conté un altre.

La sèrie dels multiplicatius en llatí és doble:

• Un grup té com a característica el sufix -plec- que, unit al lexema, dóna lloc

a adjectius del tipus simplex (< *sim-plec-s), duplex, triplex, etc., que es decli-

nen com felix felicis.

La sèrie no s’ha conservat sencera. Els més freqüents són simplex simplicis ‘sim-

ple’, duplex duplicis ‘doble’, i triplex triplicis ‘triple’.

• Un altre grup es forma amb la terminació -plus que dóna lloc a adjectius del

tipus simplus simpla simplum, flexionats com clarus clara clarum.

Els distributius en català

La sèrie distributiva va ser subs-tituïda ja en llatí per la sèrie cardinal. No obstant això, resta en català un distributiu pròpia-ment dit en la paraula sengles (<-singulos). També el mot bi-nari i paraules del tipus desena, dotzena, etc. es relacionen eti-mològicament amb els distri-butius.

Els multiplicatius en català

El mot català ximple és resultat de l’evolució del multiplicatiu simplex.El multiplicatiu duplex (‘doble’) és avui dia força emprat en l’àmbit immobiliari per a asse-nyalar un pis repartit en dues plantes i no dos pisos units, com seria d’esperar si hagués conservat el significat primer. Això mateix s’esdevé amb tri-plex, tot i que és lògicament menys freqüent. Tot plegat de-mostra que la redistribució de les sèries numerals en romànic va patir canvis.


5) Els adverbis numerals

Serveixen per a expressar quantes vegades es repeteix una acció. Lògicament,

en tractar-se d’adverbis, són invariables.

S’empren, juntament amb els adjectius distributius, en les multiplicacions: si

bis bina quot essent didicisset ‘si hagués après quant fan dos per dos’.


10.2.1. Verbs compostos de sum

Els verbs compostos de sum deriven de la seva noció d’existència. Des del

punt de vista morfològic la flexió d’aquests compostos no varia substanci-

alment respecte del simple. Tots tenen com a característica comuna el fet

de no tenir supí. Per aquest motiu presenten només quatre formes en el seu

enunciat.

1) Possum, potes, posse, potui, – ‘poder’

El verb possum, el més freqüent dels compostos de sum, ho és solament pel que

fa al tema de present. En aquest tema el preverbi pot- s’uneix a la forma cor-

responent del verb sum. Aquest preverbi pot- conservava la -t- en contacte amb

les formes de sum que començaven per vocal (per exemple pot-es); en canvi, la

-t- del preverbi pot- s’assimilava a -s- en contacte amb les formes de sum que

començaven per -s- (per exemple, *pot-sum > pos-sum).

Per al tema de perfet, s’emprava, en canvi, un tema potu-, al qual s’afegien els

morfemes temporals i les desinències personals corresponents, com succeeix

en qualsevol altre verb.

Memento

En els verbs compostos el prefix es coneix també amb el nom de preverbi.

Formes personals del tema de present

Indicatiu Subjuntiu

Nombre Persona Present Pretèrit imperfet Futur imperfet Present Pretèrit imperfet

Singular

1a. possum poteram potero possim possem

2a. potes poteras poteris possis posses

3a. potest poterat poterit possit posset

Plural

1a. possumus poteramus poterimus possimus possemus

2a. potestis poteratis poteritis possitis possetis

3a. possunt poterant poterunt possint possent


Observacions

– L’infinitiu de present posse és anòmal des del punt de vista formatiu (hauria d’haver estat**potesse).

– En la formació del pretèrit imperfet de subjuntiu, possem, posses, posset... va interferir l’in-finitiu de present posse.

– El verb possum no té imperatiu ni supí i, en conseqüència, no origina cap forma del tema desupí.

– De vegades hom considera que l’adjectiu potens potentis ‘poderós’ és supletiu del participide present del verb possum.

2) Altres compostos de sum

La resta de compostos de sum ho són en tots els temes i, com passava amb sum,

cap d’aquests compostos no presenta formació específica de supí.

• Prosum, prodes, prodesse, profui, – ‘ser beneficiós’

Era constituït pel preverbi prod- i el verb sum.

El preverbi prod- conservava la -d- a contacte amb les formes de sum que co-

mençaven per vocal. Per exemple prod-es.

El preverbi prod- assimilava la -d- a -s- a contacte amb les formes de sum que

començaven per -s-. Per exemple *prod-sum > *pros-sum > prosum.

El preverbi prod- assimilava la -d- a -f- a contacte amb les formes de sum que

començaven per -f-. Per exemple *prod-fui > *prof-fui > profui.

• Absum, abes, abesse, afui, – ‘estar absent’

El preverbi ab- assimilava la -b- a -f- a contacte amb les formes de sum que co-

mençaven per -f-. Per exemple ab-fui > *af-fui > afui.

Formes personals del tema de perfet

Indicatiu Subjuntiu

Nombre Persona Pretèrit perfet Pretèrit plusquamperfet Futur perfet Pretèrit perfet Pretèrit

plusquamperfet

Singular

1a. potui potueram potuero potuerim potuissem

2a. potuisti potueras potueris potueris potuisses

3a. potuit potuerat potuerit potuerit potuisset

Plural

1a. potuimus potueramus potuerimus potuerimus potuissemus

2a. potuistis potueratis potueritis potueritis potuissetis

3a. potuerunt / potuere potuerant potuerint potuerint potuissent

Formes nominals

Infinitiu

Present Perfet

posse potuisse


• Adsum, ades, adesse, adfui, – ‘ser present’

El preverbi era ad-, que no patia modificacions en contacte amb sum.

• Desum, dees, deesse, defui, – ‘faltar’, ‘mancar’

El preverbi de- en contacte amb les formes de sum que començaven per vocal

es podia reduir a d-. Per exemple, de-est > dest.

• Intersum, interes, interesse, interfui, – ‘interposar-se’, ‘ser present’

El preverbi era inter-, que no patia modificacions en contacte amb sum.

• Praesum, praees, praeesse, praefui, – ‘ser al capdavant de’, ‘comandar’

El preverbi era prae-, que no patia modificacions en contacte amb sum.

• Supersum, superes, superesse, superfui, – ‘restar’, ‘sobrar’

El preverbi era super-, que no patia modificacions en contacte amb sum.

10.3. Sintaxi: oracions subordinades adverbials (I)

10.3.1. Concepte d’oració subordinada adverbial

Les oracions subordinades adverbials es classifiquen en temporals, modals,

comparatives, consecutives, finals, causals, condicionals i concessives.

Nota bene

El llatí presentava una gran riquesa de nexes subordinatius que la sintaxi vulgar d’èpocatardana va simplificar de manera més que notable. Així, es generalitzà l’ús de la conjun-ció ut i, sobretot, de quod (cf. la polivalència de la conjunció que en català).

10.3.2. Oracions subordinades adverbials temporals

Les oracions subordinades adverbials temporals són aquelles que indiquen

el moment en què té lloc la seva oració principal. Exerceixen, per tant, la ma-

teixa funció que un adverbi de temps.

Són subordinades adverbials o circumstancials aquelles oracions que

fan, respecte de la seva oració principal, les mateixes funcions que rea-

litzaria un adverbi o un complement circumstancial (Van actuar com ha-

víem previst = van actuar així. Quan de sobte arribà la Clara, s’acabaren els

xiu-xius = amb l’arribada sobtada de la Clara s’acabaren els xiu-xius).


Segons quina sigui la conjunció introductora i el matís de la temporalitat, el

verb d’aquestes oracions es pot trobar en mode indicatiu o en subjuntiu. Des

del punt de vista semàntic poden assenyalar, en relació amb la principal, un

valor temporal relatiu de simultaneïtat, anterioritat, posterioritat, reitera-

ció o duració.

Les conjuncions introductores d’adverbials temporals més emprades en llatí

són cum, ut, ubi, postquam i antequam.

1) cum + indicatiu = ‘quan’: assenyalava simultaneïtat. Era la conjunció temporal

més usual i genèrica. Podia formar correlació amb l’adverbi tum ‘aleshores’ i apa-

rèixer també en combinació amb adverbis del tipus primum, semel ‘tan aviat com’.

– Cum Caesar in Galliam uenit, alterius factionis principes erant Haedui ‘Quan

Cèsar arribà a la Gàl·lia, els edus eren els cabdills d’una de les faccions’.

– Cum pugnabant maxime, ego tum fugiebam maxime ‘Quan més lluitaven,

jo, aleshores, més fugia’, és a dir, ‘com més lluitaven,...’.

– Cum primum in Galliam reuertit, exercitui praefuit ‘Tan aviat com va tornar

a la Gàl·lia, es posà al capdavant de l’exèrcit’.

2) cum + subjuntiu (imperfet o plusquamperfet) tenia un valor temporal-causal.

Hom l’anomena cum històric o narratiu, construcció molt habitual en llatí i

que nosaltres podem traduir de diverses maneres:

– Cum ciuitas armis ius suum exequi coneretur, Orgetorix mortuus est ‘Quan la

ciutat intentava aconseguir el seu dret amb les armes, Orgetòrix va morir’.

– Ad fontem ceruus, cum bibisset, restitit ‘En haver begut, el cérvol es quedà

vora la font’.

– Caesari, cum id nuntiatum esset, maturat ab urbe proficisci ‘Atès que això

fou anunciat a Cèsar, aquest s’afanya a anar-se’n de la ciutat’.

Advertiment

Antigament, ‘cum + subjuntiu’ es traduïa també en la forma ‘com + subjuntiu’, ‘com no els poguessin persuadir’, ara con-siderada una forma arcaica.

Una frase amb cum històric com ara his cum sua sponte persuadere non

possent, legatos ad Dummorigem Haeduum mittunt es pot traduir mitjan-

çant:

a) Un gerundi simple o compost: ‘no podent persuadir-los pel seu

compte, envien ambaixadors a l’edu Dúmnorix’.

b) ‘En + infinitiu’: ‘en no poder persuadir-los...’.

c) Una conjunció introductora d’oracions adverbials adient al con-

text: puix que / quan / atès que / des que: ‘atès que no els podien persu-

adir...’.


3) ut + indicatiu = ‘quan’: assenyalava simultaneïtat. Juntament amb cum, era

la conjunció temporal més usual i genèrica. Es podia combinar amb adverbis

del tipus primum, semel ‘tan aviat com’.

– Vt Pompeius perorauit, surrexit Clodius ‘Quan Pompeu va acabar de parlar,

Clodi s’aixecà’.

– Vt primum ex pueris excessit Archias, celeriter antecellere omnibus coepit ‘Tan

bon punt Àrquies sortí de la infantesa, ràpidament començà a excel·lir so-

bre tothom’.

4) ubi + indicatiu = ‘quan’: assenyalava simultaneïtat. Té el seu origen en l’ad-

verbi relatiu ubi, com demostra el fet que, de vegades, la traducció més adient

sigui ‘en el moment en què’. Es podia combinar amb adverbis com ara primum

o semel.

– Vbi patrem uidi, uim lacrimarum profudi ‘Quan vaig veure el meu pare, vaig

vessar un doll de llàgrimes’.

– Vbi primum hoc nuntiatum est, dux ad castra legiones exposuit ‘Tan bon

punt això fou anunciat, el general va desplegar les legions davant el cam-

pament’.

5) simul + indicatiu = ‘al mateix temps que’: assenyalava simultaneïtat. Molt so-

vint es combinava amb altres conjuncions i adverbis: simul ac, simul atque, simul

et, simul ac primum, etc., i, aleshores, signifiquen ‘tan bon punt’, ‘així que’.

– Simul intonuit, fugiunt amici ‘Així que començà a tronar, els amics fugiren’.

– Oppidani, simul atque signa nostra uiderunt, portas aperuerunt ‘Els habitants

de la ciutadella, tan bon punt van veure els nostres estendards, van obrir

les portes’.

6) postquam + indicatiu = ‘després que’: recollia la idea de posterioritat expres-

sada per l’oració principal.

– Postquam natus sum, numquam huc penetraui pedem ‘Des que he nascut,

mai no hi he posat els peus’.

7) priusquam / antequam + subjuntiu / indicatiu = ‘abans que’: recollia la

idea d’anterioritat expressada per l’oració principal. Aquestes conjuncions, re-

sultat de la combinació dels adverbis prius / ante i quam, es poden trobar es-

crites amb els dos elements del compost per separat.

– Antequam de republica dicam, exponam uobis breuiter meum consilium

‘Abans de parlar sobre la nació, us exposaré breument el meu parer’.


8) dum / donec + indicatiu / subjuntiu = ‘mentre’ (duració o simultaneïtat),

‘fins que’ (punt final).

– Dum redeo, pasce capellas ‘Mentre torno, pastura les cabretes’.

– Donec gratus eram tibi, Persarum uiui rege beatior ‘Mentre jo t’agradava, vaig

viure més feliç que el rei dels perses’, és a dir, ‘vaig ser l’home més feliç del

món’.

– Nunc Scaeuola paulum requiescet, dum se calor frangat ‘Ara Escèvola descan-

sarà una mica, fins que la calor es trenqui’, és a dir, ‘fins que passi la calor’.

Memento

Una relació temporal es podia establir en llatí mitjançant un adverbi o estructures sintàc-tiques diverses amb matisos semàntics també diferents:

aa) Un acusatiu d’extensió en el temps

b) Un ablatiu temporal

c) Un sintagma preposicional

d) Un participi amb valor predicatiu

e) Un ablatiu absolut

10.3.3. Oracions subordinades adverbials modals

Les oracions subordinades adverbials modals expressen la manera com es re-

alitza l’acció del verb principal.

Es construïen generalment amb el verb en mode indicatiu. Podien establir

una correlació en l’oració principal mitjançant adverbis modals del tipus sic,

ita ‘així’. La conjunció introductora més habitual era ut ‘com’. Altres conjun-

cions derivades eren sicut, uelut.

– Vt hominis decus est ingenium, sic ingenii lumen est eloquentia ‘Com l’enginy

és qualitat de l’home, així l’eloqüència és la llum de l’enginy’.

– Haec sunt, sicut praedico ‘Aquestes coses són tal com dic’.

– Ita me di ament ut te amo ‘Que els déus m’estimin així com jo t’estimo’.

Memento

aUna relació modal es podia establir en llatí mitjançant un adverbi o estructures sintàcti-ques diverses amb matisos semàntics també diferents:

a) Un ablatiu instrumental-modal

b) Un sintagma preposicional

c) Un participi amb valor predicatiu

Vegeu els subapartats següents de l’assignatura Llengua llatina I:a)“Sintaxi de casos (I): nominatiu, vocatiu i acusatiu sense preposició”.b)“Sintaxi de casos (III): ablatiu”.c)“Les preposicions”.d)“Sintaxi del participi”.e)“Sintaxi del participi”.

Vegeu els subapartats següents de l’assignatura Llengua llatina I:a)“Sintaxi de casos (III): ablatiu”.b)“Les preposicions”.c)“Sintaxi del participi”.d)“Sintaxi del participi”.e)“Sintaxi del gerundi”.


d) Un ablatiu absolut

e) Un gerundi en cas ablatiu

10.3.4. Oracions subordinades adverbials comparatives

Les oracions comparatives expressen mitjançant una comparació el grau

d’allò enunciat en l’oració principal. Es constitueixen per tant en segon terme

de comparació de la proposició principal o d’un membre d’aquesta. Pot també

presentar la gradació de superioritat, inferioritat o igualtat que es dóna en l’ad-

jectiu comparatiu.

Es construïen amb el verb en mode indicatiu i, de vegades, subjuntiu, segons

que hi hagués només una idea de comparació, o que, a més, s’hi inclogués una

suposició.

La conjunció considerada com a pròpiament comparativa era quam (‘que’,

‘com’), en correlació amb els adverbis magis, minus i tam. El poc cos fònic i se-

màntic de quam explica que, sovint, es lexicalitzés en combinació amb altres

adverbis o conjuncions. Així s’esdevé, per exemple, amb tamquam o quasi

(<-quam si). En aquests casos, l’oració subordinada assolia el valor comparatiu

condicional que es reflecteix en la traducció com si.

– Peiores morimur, quam nascimur ‘Morim pitjors que naixem’.

– Tam ego homo sum, quam tu es ‘Sóc tan home com tu’.

– Minus quam aequum erat, feci ‘Vaig fer menys del que era just’.

– Audi atque attende, tamquam si tua res agatur ‘Escolta i para atenció, com

si fos cosa teva’.


11. Unitat XI

11.1. Els adverbis

En llatí, els adverbis són formes fossilitzades que remunten morfològicament

als elements següents:

1) Substantius, com ara l’adverbi partim ‘en part’ (antic acusatiu de la paraula

pars).

2) Adjectius, com ara l’adverbi longe ‘de llarg’ (derivat de longus).

3) Pronoms, com ara l’adverbi illic ‘allí’ (derivat de l’adjectiu-pronom demos-

tratiu ille).

4) Verbs, com ara uidelicet ‘evidentment’ (derivat de uidere licet; compareu

aquesta formació amb l’expressió ‘val a dir’).

Des del punt de vista semàntic, els adverbis es poden classificar en els tipus

següents:

1) Adverbis de mode. Responen a la pregunta com?. La majoria deriven d’ad-

jectius. Solen acabar en -e (longe ‘de llarg’, bene ‘bé’, facile ‘fàcilment’, forte ‘ca-

sualment’, etc.), en -o (subito ‘de sobte’, cito ‘ràpidament’, fortuito ‘fortuïtament’

‘casualment’, etc.), en -ter (acriter ‘durament’, fortiter ‘fortament’, celeriter ‘ràpi-

dament’, uiolenter ‘violentament’, etc.).

2) Adverbis de quantitat. Responen a la pregunta quant? o aproximadament

quant?. Per exemple, magis ‘més’, minus ‘menys’, satis ‘bastant’, circiter ‘apro-

ximadament’, fere ‘gairebé’, uix ‘amb prou feines’, etc.

3) Adverbis de lloc. Responen a la pregunta on?, cap a on?, des d’on? o per on?.

Per exemple, ubi ‘on’, hic ‘aquí’, ibi ‘allí’, intro ‘dintre’, infra ‘a sota’, supra ‘a

sobre’, procul ‘lluny’; quo ‘cap a on’, huc ‘cap aquí’, foras ‘cap a fora’; unde ‘des

d’on’, hinc ‘des d’aquí’, inde ‘d’allà’; qua ‘per on’, hac ‘per aquí’, etc.

L’adverbi és una categoria gramatical indeclinable que es relaciona amb

el verb, amb l’adjectiu i amb si mateix. Des del punt de vista morfològic,

els adverbis remunten a orígens molt diversos. Des del punt de vista se-

màntic, assenyalen mode, lloc, temps, quantitat, afirmació, negació,

etc.


4) Adverbis de temps. Responen a la pregunta quan?, en quin moment?. Per exem-

ple, heri ‘ahir’, hodie ‘avui’, nunc ‘ara’, cras ‘demà’, diu ‘de dia’, noctu ‘de nit’, olim

‘en altre temps’, tunc ‘aleshores’, semper ‘sempre’, numquam ‘mai’, etc.

5) Adverbis afirmatius i negatius. Certe ‘certament’, recte ‘correcte’, ita ‘així’,

sic ‘així’ pertanyen a la sèrie afirmativa. Non, haud i ne ‘no’ pertanyen a la sèrie

negativa.

6) Adverbis interrogatius i exclamatius. Serveixen per a preguntar, com s’ha

vist, els adverbis an, -ne, nonne i num. L’adverbi exclamatiu pròpiament dit és

quam ‘com’, ‘que’.

Els adverbis derivats d’adjectius presenten també graus:

a) Grau comparatiu. Es forma amb el sufix -ius unit al lexema. Així, de l’ad-

verbi longe el comparatiu de superioritat és longius. Els adverbis acabats en -ter

eliminen aquest sufix en formar el comparatiu. Així, el comparatiu d’acriter és

acrius i el de fortiter, fortius.

ab) Grau superlatiu. Es forma amb el sufixos -issime, -errime, -illime afegits al le-

xema, segons les mateixes normes explicades en la gradació adjectival. Així, el

grau superlatiu de l’adverbi fortiter és fortissime; de misere, miserrime i de facile,

facillime.

Des del punt de vista sintàctic, un adverbi en llatí podia portar complements,

com passa, per exemple, amb satis prudentiae ‘bastant de prudència’, és a dir,

‘força prudència’, en què l’adverbi satis és matisat per un genitiu partitiu.


11.2.1. Verbs irregulars

S’anomenen verbs irregulars aquells que no reprodueixen exactament els para-

digmes verbals del tipus amo, habeo, rego, capio i audio.

En llatí, hi ha pocs verbs irregulars, per bé que es tracta de verbs molt emprats.

La irregularitat d’aquests verbs o bé rau en el seu politematisme o bé és conse-

qüència de les alteracions fonètiques que han patit algunes formacions.

Les divergències respecte als paradigmes normatius afecten únicament els

temps del tema de present.

1) Fero, fers, ferre, tuli, latum ‘portar’, ‘dur’

Fero, verb de la tercera conjugació, presentava, d’una banda, politematisme

(fero-/-tuli-/-latum) i, de l’altra, restes d’una antiga flexió atemàtica, que no in-

seria vocal d’unió entre el lexema i la terminació.

Vegeu el subapartat “Graus de l’adjectiu” de l’assignatura Llengua llatina I.


Les restes de l’antiga formació atemàtica en el tema de present es troben tan

sols en algunes persones del present d’indicatiu actiu i passiu; en tot el pretèrit

imperfet de subjuntiu actiu i passiu; en el present i futur d’imperatiu actiu, i

en l’infinitiu de present actiu i passiu.

Ni els temps del tema de perfet ni les formes derivades del tema de supí no pre-

sentaven irregularitats morfològiques.

Nota

La negreta reflecteix les formes atemàtiques, és a dir, sense vo-cal d’unió.

Activa

Indicatiu

Nombre Persona Present Pretèrit imperfet Futur imperfet

Singular

1a. fer-o fer-e-ba-m fer-a-m

2a. fer-s fer-e-ba-s fer-e-s

3a. fer-t fer-e-ba-t fer-e-t

Plural

1a. fer-i-mus fer-e-ba-mus fer-e-mus

2a. fer-tis fer-e-ba-tis fer-e-tis

3a. fer-u-nt fer-e-ba-nt fer-e-nt

Passiva

Indicatiu


Singular

1a. fero-r fer-e-ba-r fer-a-r

2a. fer-ris / fer-re fer-e-ba-ris / -re fer-e-ris / -re

3a. fer-tur fer-e-ba-tur fer-e-tur

Plural

1a. fer-i-mur fer-e-ba-mur fer-e-mur

2a. fer-i-mini fer-e-ba-mini fer-e-mini

3a. fer-u-ntur fer-e-ba-ntur fer-e-ntur

Activa

Subjuntiu

Nombre Persona Present Pretèrit imperfet

Singular

1a. fer-a-m fer-re-m

2a. fer-a-s fer-re-s

3a. fer-a-t fer-re-t

Plural

1a. fer-a-mus fer-re-mus

2a. fer-a-tis fer-re-tis

3a. fer-a-nt fer-re-nt

Passiva

Subjuntiu


Singular

1a. fer-a-r fer-re-r

2a. fer-a-ris / -re fer-re-ris / fer-re-re

3a. fer-a-tur fer-re-tur


2) Eo, is, ire, i(u)i, itum ‘anar’

Les anomalies que presentava aquest verb des del punt de vista formal s’expli-

quen per alteracions fonètiques. El lexema del verb eo era sempre i-, però es

transformava en e- quan anava seguit de vocal. En contacte amb una conso-

Passiva

Subjuntiu


Plural

1a. fer-a-mur fer-re-mur

2a. fer-a-mini fer-re-mini

3a. fer-a-ntur fer-re-ntur

Imperatiu


Singular

1a. — —

2a. fer fer-to

3a. — fer-to

Plural

1a. — —

2a. fer-te fer-tote

3a. — fer-u-nto

Infinitiu

Veu Persona Perfet Futur

Activa fer-re tulisse

laturum

laturam esse

laturum

Passiva fer-ri

latum ferendum

latam esse ferendam esse

latum ferendum

latum iri

Participi

Veu Persona Perfet Futur

Activaferens

—ferentis

Passiva — latus lata latum ferendus ferenda ferendum

Gerundi

Ac ferendum

G ferendi

D ferendo

Ab ferendo


nant es mantenia la forma del lexema originari. Compareu eo (< *i-o) amb is,

ire, iui, itum.

Ni els temps del tema de perfet ni les formes derivades del tema de supí no pre-

sentaven irregularitats morfològiques.

El tema de perfet, però, podia patir alguna petita diferència fonètica. Així, les

formes d’aquest tema que tenien una -u- intervocàlica convivien amb formes

que no la presentaven: iui / ii / i; iuisti / iisti / isti; iuisset / iisset / isset; iuisse /

iisse / isse. Quan coincidien dues i- seguides, la forma resultant podia, doncs,

contreure’s: ii > i; iisti > isti.

Nota bene

Eo té tres formes de tercera persona del singular en veu passiva que s’usen amb un sentitimpersonal: itur (3a pers. sing. del present d’indicatiu), ibatur (3a pers. sing. del pretèrit im-perfet d’indicatiu) i itum est (3a pers. sing. del pretèrit perfet d’indicatiu). Presenta, a més,un infinitiu de present passiu, iri, que, com s’ha dit, només s’usa, acompanyant el supí,per a formar una perífrasi equivalent a un infinitiu de futur passiu.

Eo es combinava fàcilment amb preverbis i donava lloc a compostos del tipus

abeo ‘anar-se’n’, adeo ‘acudir’, circumeo ‘anar al voltant’, exeo ‘sortir’, pereo ‘pe-

rir’, transeo ‘travessar’, etc.

Advertiment

El futur imperfet prenia el mor-fema temporal-modal -b-, com passava amb els verbs de la pri-mera i segona conjugacions.

Activa

Indicatiu


Singular

1a. e-o i-ba-m i-b-o

2a. i-s i-ba-s i-b-i-s

3a. i-t i-ba-t i-b-i-t

Plural

1a. i-mus i-ba-mus i-b-i-mus

2a. i-tis i-ba-tis i-b-i-tis

3a. e-u-nt i-ba-nt i-b-u-nt

Activa

Subjuntiu


Singular

1a. e-a-m i-re-m

2a. e-a-s i-re-s

3a. e-a-t i-re-t

Plural

1a. e-a-mus i-re-mus

2a. e-a-tis i-re-tis

3a. e-a-nt i-re-nt


3) Fio, fis, fieri, factus sum ‘esdevenir’, ‘succeir’, ‘ser fet’

Malgrat el que l’enunciat podria donar a entendre, fio no es pot considerar, en

sentit estricte, un verb irregular des del punt de vista morfològic.

A primer cop d’ull, aquest enunciat reflecteix un politematisme que es repar-

teix en unes formes del tema de present (actives tret de fieri), formades amb el

lexema fi-, i unes formes del tema de perfet (passives), relacionades amb el le-

xema fac- (del verb facio). De fet, fio i facio es complementaven semànticament

i morfològicament perquè, d’una banda, fio, en la noció d’esdevenir, podia

equiparar-se a ser fet, i, de l’altra, era un verb defectiu que necessitava suplir la

mancança d’un tema de perfet.

Així, doncs, el verb fio es conjugava només en el tema de present de la veu ac-

tiva, tret de l’infinitiu de present que, com hem dit, tenia forma passiva. A par-

tir de la noció passiva ser fet (sinònima d’esdevenir), el tema de present es podia

emprar com a passiva de facio i, per tant, actuava supletivament. A la vegada,

Imperatiu


Singular

1a. — —

2a. i i-to

3a. — i-to

Plural

1a. — —

2a. i-te i-tote

3a. — e-u-nto

Infinitiu

Veu Present Perfet Futur

Activa i-re i(u)-isse

iturum

ituram esse

iturum

Advertiment

El nominatiu iens és l’única for-ma d’aquest verb que manté la i- davant vocal.

Participi

Veu Present Futur

Activa iens euntis iturus itura iturum

Gerundi

Ac eundum

G eundi

D eundo

Ab eundo


fio, en estar mancat de tema de perfet, emprava, com hem dit, supletivament,

el tema de perfet de facio en veu passiva, amb el qual presentava coincidència

semàntica a partir de la noció ja esmentada.

4) Volo, uis, uelle, uolui, – ‘voler’

Nolo, non uis, nolle, nolui, – ‘no voler’

Malo, mauis, malle, malui, – ‘voler més’, ‘preferir’

Aquests tres verbs formen un grup conegut com a verbs volitius. Es tracta d’un

verb simple uolo ‘voler’, que, acompanyat de l’adverbi de negació non, donà

lloc al verb negatiu nolo (< non uolo ‘no voler’), i, amb l’adverbi magis, originà

el compost malo (<-magis uolo ‘voler més’, ‘preferir’).

Les irregularitats morfològiques de uolo, nolo i malo afecten només el tema de

present, en què, a més, la seva flexió no abraça totes les formes del paradigma.

Així, només nolo presentava imperatiu, i solament uolo i nolo tenien participi de

present.

El tema de perfet és, com correspon, totalment regular. Cap dels tres verbs vo-

litius no té tema de supí.

Advertiment

Hom podria considerar el verb fio com un deponent a la inver-sa: actiu morfològi-cament (tret de l’infinitiu fieri) i passiu semànticament.

Indicatiu


Singular

1a. fio fiebam fiam

2a. fis fiebas fies

3a. fit fiebat fiet

Plural

1a. fimus fiebamus fiemus

2a. fitis fiebatis fietis

3a. fiunt fiebant fient

Subjuntiu


Singular

1a. fiam fierem

2a. fias fieres

3a. fiat fieret

Plural

1a. fiamus fieremus

2a. fiatis fieretis

3a. fiant fierent

Advertiment

L’infinitiu de present fieri és l’única forma passiva del tema de present.

Infinitiu

Present fieri


Indicatiu

Nombre Persona Present

Singular

1a. uolo nolo malo

2a. uis non uis mauis

3a. uult non uult mauult

Plural

1a. uolumus nolumus malumus

2a. uultis non uultis mauultis

3a. uolunt nolunt malunt

Nombre Persona Pretèrit imperfet

Singular

1a. uolebam nolebam malebam

2a. uolebas nolebas malebas

3a. uolebat nolebat malebat

Plural

1a. uolebamus nolebamus malebamus

2a. uolebatis nolebatis malebatis

3a. uolebant nolebant malebant

Nombre Persona Futur imperfet

Singular

1a. uolam nolam malam

2a. uoles noles males

3a. uolet nolet malet

Plural

1a. uolemus nolemus malemus

2a. uoletis noletis maletis

3a. uolent nolent malent

Subjuntiu

Nombre Persona Present

Singular

1a. uelim nolim malim

2a. uelis nolis malis

3a. uelit nolit malit

Plural

1a. uelimus nolimus malimus

2a. uelitis nolitis malitis

3a. uelint nolint malint

Nombre Persona Pretèrit imperfet

Singular

1a. uellem nollem mallem

2a. uelles nolles malles

3a. uellet nollet mallet

Plural

1a. uellemus nollemus mallemus

2a. uelletis nolletis malletis

3a. uellent nollent mallent


11.2.2. Verbs defectius

Reben el nom de defectius aquells verbs que no presenten el paradigma com-

plet. Com a conseqüència d’això, la flexió dels verbs defectius esdevé força he-

terogènia.

1) Verbs que es conjuguen només en determinades formes de diferents

temps i modes

a) For, faris / fare, fari, fatus sum ‘parlar’. S’utilitzen generalment la tercera

persona del singular del present d’indicatiu i del futur imperfet (fatur, fabitur),

el pretèrit perfet d’indicatiu (fatus sum, fatus es ...), la segona persona del singu-

lar de l’imperatiu de present (fare), l’infinitiu de present (fari), el genitiu, datiu

i ablatiu del gerundi (fandi fando), el participi de present (fans fantis), el parti-

cipi de perfet (fatus fata fatum) i el supí (fatu).

b) Aio ‘dir’. Es troba generalment en present (aio, ais, ait, aiunt) i en pretèrit

imperfet d’indicatiu (aiebam, aiebas ...).

c) Inquam ‘dir’. Presenta formes de present (inquam, inquis, inquit, inquiunt),

pretèrit imperfet d’indicatiu (inquiebat), futur imperfet (inquies, inquiet) i pretèrit

perfet d’indicatiu (inquisti, inquit).

d) Queo, quire, qui(u)i, quitum ‘poder’

Nequeo, nequis, nequire, nequi(u)i, nequitum ‘no poder’

Es conjuguen com a compostos d’eo, is, ire, i(u)i, itum. S’usen, principalment,

les formes següents del verb queo: el present d’indicatiu (queo), el futur imper-

Imperatiu


Singular

1a. — —

2a. noli nolito

3a. — nolito

Plural

1a. — —

2a. nolite nolitote

3a. — nolunto

Infinitiu

Present

uelle nolle malle

Participi

Present

uolens uolentis nolens nolentis


fet (quibo), el present de subjuntiu (queam) i l’infinitiu de present (quire). Del

verb nequeo es troben documentats el present d’indicatiu (nequeo, nequis, ne-

quit, nequimus, nequitis, nequeunt), el futur imperfet (nequibo), el present de

subjuntiu (nequeam), el participi de present (nequiens nequeuntis) i l’infinitiu de

present (nequire).

2) Verbs que s’utilitzen només en el tema de perfet

a) Coepi, coepisse, coeptum ‘començar’. Normalment té significat passat; en

els temps de present sol ser substituït per incipio.

b) Memini, meminisse ‘recordar’

Odi, odisse, osum ‘odiar’

Tenen forma de perfet, però, segons el context, poden tenir el significat d’un

temps del tema de present. Així, el seu futur perfet té el sentit d’un futur im-

perfet, el plusquamperfet, el sentit d’un imperfet i el pretèrit perfet, el sentit

d’un present.

Nota bene

Recordeu que l’imperatiu d’aquest verb és la forma memento.

3) Verbs impersonals

Són aquells que no poden tenir un subjecte mitjançant un nominatiu grama-

tical. S’utilitzen només en tercera persona del singular i en infinitiu. Es poden

dividir en tres grups:

a) Verbs que signifiquen ‘és convenient’, ‘és útil’, ‘és necessari’: decet ‘és conveni-

ent’, dedecet ‘no està bé’, libet ‘plau’, licet ‘és permès’, oportet ‘cal’, refert ‘importa’.

b) Verbs d’afecte: miseret ‘tenir compassió’, paenitet ‘penedir-se’, piget ‘saber

greu’, pudet ‘avergonyir-se’ i taedet ‘avorrir-se’. Es construeixen generalment

amb un acusatiu de persona i un genitiu de cosa. Per exemple: me pudet generis

humani ‘sento vergonya del gènere humà’.

c) Verbs que expressen fenòmens meteorològics: fulget ‘llampegar’, fulminat ‘llam-

par’, gelat ‘gelar’, lucescit ‘clarejar’, ningit ‘nevar’, pluit ‘ploure’, tonat ‘tronar’.

11.3. Sintaxi: oracions subordinades adverbials (II)

11.3.1. Oracions subordinades adverbials consecutives

Les oracions subordinades adverbials consecutives són aquelles que indi-

quen el resultat d’allò que s’expressa en l’oració principal.


En llatí, el verb d’aquestes oracions es construïa sempre en mode subjuntiu.

La conjunció introductora d’adverbials consecutives en llatí era ut ‘que’, ‘de

manera que’ o la seva negació ut non ‘que no’, ‘de manera que no’. Aquest nexe

introductori es podia emprar tot sol o, més sovint, en correlació amb els ad-

verbis sic, ita, adeo, tam o els pronoms talis, tantus, is, hic, adverbis i pronoms

que aleshores es poden traduir per així, de tal manera, fins a tal punt, etc.

– Iurabat ut quiuis posset credere ‘Jurava de manera que qualsevol el podia

creure’.

– Spero me sic uiuere, ut nemini iocus sim ‘Espero viure de tal manera que no

sigui la riota de ningú’.

– Ea condicione nati sumus, ut nihil quod homini accidere possit recusare debea-

mus ‘Hem nascut de tal manera que no hem de rebutjar res que pugui suc-

ceir a una persona’.

Memento

aUna relació consecutiva es podia establir també en llatí mitjançant un adverbi o una ora-ció de relatiu amb el verb en subjuntiu.

11.3.2. Oracions subordinades adverbials finals

Les oracions subordinades adverbials finals són aquelles que recullen la in-

tenció o la finalitat expressada per l’acció del verb principal.

En llatí, el verb d’aquestes oracions es troba sempre en mode subjuntiu.

Les conjuncions introductores d’adverbials finals en llatí eren ut en sentit afir-

matiu (‘perquè / per (a) + infinitiu’) i ne en sentit negatiu ( ‘perquè no / per (a) no

+ infinitiu’).

– Caesar exercitum traducit ut reliquas copias Heluetiorum consequi posset ‘Cèsar

trasllada l’exèrcit per poder encalçar les tropes restants dels helvecis’.

– Caesar pontem rescindi iubet, ne hostes flumen transire possent ‘Cèsar mana

tallar el pont, perquè els enemics no puguin passar el riu’.

Quo + subjuntiu

Amb ‘quo + subjuntiu’ s’expressava també en llatí una noció final, especialment quan hihavia en el context un adjectiu o un adverbi en grau comparatiu.

Etimològicament quo era un relatiu en ablatiu que actuava com a segon terme de la com-paració:

– Exempla dicam quo melius intellegas ‘Et posaré uns exemples perquè ho entenguis mi-llor’.

Vegeu el subapartat “Oracions subordinades de relatiu” de l’assignatura Llengua llatina I.


Memento

Una relació final es podia establir en llatí mitjançant una locució adverbial o estructuressintàctiques diverses amb matisos semàntics també diferents:

aa) Un datiu de finalitat

b) Un sintagma preposicional amb ‘ad + acusatiu’ depenent de verbs de moviment

c) Un supí en acusatiu depenent de verbs de moviment

d) Un participi de futur actiu i passiu en funció predicativa

e) Un participi de futur passiu acompanyant un nom en acusatiu regit per la prepo-sició ad

f) Un participi de futur passiu acompanyant un nom en genitiu seguit de causa / gratia

g) Un gerundi en acusatiu acompanyat de la preposició ad i depenent de verbs de movi-ment

h) Un gerundi en genitiu seguit de causa / gratia

i) Un gerundi en cas datiu

j) Una oració de relatiu amb el verb en subjuntiu

11.3.3. Oracions subordinades adverbials causals

Les oracions subordinades adverbials causals són aquelles que indiquen la

raó o el motiu d’allò que s’afirma o s’assenyala en l’oració principal.

En llatí, el verb d’aquestes oracions es troba en mode indicatiu o subjuntiu

segons la naturalesa de la causa adduïda (objectiva, subjectiva, falsa).

Les conjuncions introductores d’adverbials causals més freqüents en llatí eren

quod, quia i quoniam ‘perquè’, ‘atès que’. Aquestes conjuncions es podien com-

binar correlativament amb un element de l’oració principal (adverbi o sintag-

ma) del tipus eo, idcirco, propter hanc causam, propterea, ob eam rem, etc.,

elements que aleshores es poden traduir amb expressions com ara per això, per

aquest motiu, per aquesta raó.

– Miserum te iudico quod numquam fuisti miser ‘Et considero infeliç perquè

mai no has estat infeliç’.

– Nemo patriam quia magna est amat, sed quia sua ‘Ningú no estima la pàtria

perquè és gran, sinó perquè és seva’.

– Irascor quoniam es moratus heri ‘Estic enutjat perquè ahir et feres esperar’.

– Quoniam ipse pro se dicere non posset, uerba fecit frater eius ‘Com que ell ma-

teix no es podia defensar, va parlar el seu germà’, en què la presència del

subjuntiu assenyala que la causa és un pretext suposat o al·legat.

Vegeu els subapartats següents de l’assignatura Llengua llatina I:a)“Sintaxi de casos (II): genitiu i datiu”.b)“Les preposicions”.c)“Sintaxi del supí”.d)“Sintaxi del participi”.e)“Sintaxi del participi”.f)“Sintaxi del participi”.g)“Sintaxi del gerundi”.h)“Sintaxi del gerundi”.i)“Sintaxi del gerundi”.j)“Oracions subordinades de relatiu”.


Memento

Una relació causal es podia establir en llatí mitjançant un adverbi o estructures sintàcti-ques diverses amb matisos semàntics també diferents:

aa) Un ablatiu instrumental-causal

b) Un sintagma preposicional

c) Un participi de futur passiu acompanyant un nom en genitiu seguit de causa / gratia(construcció altrament coneguda com a gir final)

d) Un participi amb valor predicatiu

e) Un ablatiu absolut

f) Un genitiu de gerundi seguit de causa / gratia (construcció altrament coneguda com agir final)

g) Una oració de relatiu amb el verb en subjuntiu

Vegeu els subapartats següents de l’assignatura Llengua llatina I:a)“Sintaxi de casos (III): ablatiu”.b)“Les preposicions”.c)“Sintaxi del participi”.d)“Sintaxi del participi”.e)“Sintaxi del participi”.f)“Sintaxi del gerundi”.g)“Oracions subordinades de relatiu”.


12. Unitat XII

12.1. La interjecció i l’exclamació

La interjecció és una partícula sense valor gramatical que s’utilitza per a ex-

pressar l’estat anímic de la persona que parla. Pertany a l’esfera del llenguatge

afectiu i presenta generalment una estructura fònica elemental.

Des del punt de vista etimològic, hom pot establir una classificació entre inter-

jeccions d’origen grec (bombax! ‘diantre!’, ‘ostres!’; ei! eia! heia! ‘bravo!’; euhoe!

‘evoé!’; io! ‘visca!’) i interjeccions llatines (heus! ‘ep!’, ‘apa!’; o! ‘oh!’; uae! ‘ai las!’).

Des del punt de vista morfològic, hom pot diferenciar entre interjeccions

onomatopeiques (ah! aha! en! hui! eho!) i paraules lexicalitzades emprades per

a exclamar-se però que originàriament eren adverbis (pro!), noms de divinitats

(ecastor! pollux! mehercle!) i fins i tot imperatius (age! uale!).

A més de les interjeccions, hi havia en llatí altres formes d’expressar l’exclamació:

1) Un vocatiu sol o acompanyat d’interjecció: mi fili! ‘fill meu!’; o domine! ‘oh

senyor!’. El vocatiu és el cas específic de funció apel·lativa o fàtica. Tanmateix,

en llatí, qualsevol cas podia ser emprat com a exclamació, però sempre tenint

en compte el context. Per exemple, o uitam miseram! ‘quin fàstic de vida!’, en

què l’exclamació es troba en cas acusatiu.

2) Un subjuntiu exclamatiu-jussiu: eamus! ‘som-hi!’.

3) Una oració exclamativa, sovint amb la partícula adverbial quam: quam stul-

tus es! ‘que burro que ets!’; simia quam similis nobis! ‘com s’assembla a nosal-

tres, la mona!’.

4) Un infinitiu exclamatiu: ne fore stultum! ‘no siguis talòs!’.

12.2. Morfologia verbal: la veu perifràstica

Des del punt de vista morfològic, en llatí s’anomena perífrasi verbal aquella

forma analítica els components de la qual són un participi de futur (actiu o

passiu) i el verb sum, que actua com a auxiliar.

12.2.1. Perifràstica activa

Es forma amb el participi de futur actiu més el verb sum que, en conjugar-se,

li atorga persona, temps i mode.


Així, el present d’indicatiu de la veu perifràstica activa de la primera conjuga-

ció és com segueix:

De manera paral·lela es formen tots els altres temps.

12.2.2. Perifràstica passiva

Es forma amb el participi de futur passiu més el verb sum que, en conjugar-

se, li atorga persona, temps i mode.

Així, el present d’indicatiu de la veu perifràstica passiva de la primera conju-

gació és com segueix:

De manera paral·lela es formen tots els altres temps.

12.2.3. Valors de la perifràstica

Des del punt de vista semàntic, la veu perifràstica pot tenir diversos valors; els

més freqüents són l’obligatorietat, la possibilitat, la intencionalitat i la immi-

nència, com queda palès en els exemples següents:

– Bellum scripturus sum quod populus Romanus cum Iugurtha gessit ‘Em dispo-

so a escriure la guerra que el poble romà va fer amb Iugurta’, en què la pe-

rifràstica assenyala imminència.


Singular

1a.

amaturus amatura amaturum

sum

2a. es

3a. est

Plural

1a.

amaturi amaturae amatura

sumus

2a. estis

3a. sunt


Singular

1a.

amandus amanda amandum

sum

2a. es

3a. est

Plural

1a.

amandi amandae amanda

sumus

2a. estis

3a. sunt


– Si pace frui uolumus, bellum gerendum est ‘Si volem fruir de la pau, cal fer la

guerra’, en què la perifràstica assenyala necessitat.

– Delenda est Carthago ‘Cartago ha de ser destruïda’, en què indica l’obligació.

El complement agent de la perifràstica passiva s’expressa amb un datiu d’interès:

– Tibi haec cura suscipienda, tibi haec opera sumenda est ‘Aquesta responsa-

bilitat ha de ser asumida per tu, aquesta tasca ha de ser duta a terme per tu’.

12.3. Sintaxi: oracions subordinades adverbials (III)

12.3.1. Oracions subordinades adverbials condicionals

Les oracions subordinades adverbials condicionals són aquelles que expres-

sen el requisit indispensable perquè s’acompleixi l’enunciat de la principal.

La frase que resulta de la unió d’una oració principal i una oració subordinada

condicional s’anomena període hipotètic. L’oració subordinada rep el nom de

pròtasi i expressa el requisit; la principal enuncia el resultat o conseqüència i

rep el nom d’apòdosi.a

El mode verbal de les oracions condicionals variava segons el tipus de condició.

Si la condició era real el verb es formulava en indicatiu; si la condició era pos-

sible o eventual, el verb anava en present o perfet de subjuntiu segons si ex-

pressava simultaneïtat o anterioritat respecte de la principal; si la condició era

irreal, s’emprava el pretèrit imperfet o plusquamperfet de subjuntiu segons si

l’acció era simultània o anterior a l’expressada pel verb principal.a

Les conjuncions introductores d’adverbials condicionals en llatí eren si en les

oracions afirmatives; nisi en les restrictives o negatives, i si non en les negatives.

– Si di sunt, est diuinatio ‘Si hi ha déus, hi ha endevinació’, en què la condició

és real i s’expressa, per tant, en indicatiu.

– Ego a philosopho, si afferat eloquentiam, non asperner ‘Jo, del filòsof, si tin-

gués eloqüència, no en sentiria menyspreu’, en què la condició és eventual

i, per tant, s’expressa, en aquest cas, en present de subjuntiu, atès que hi ha

una relació de simultaneïtat entre l’oració principal i la subordinada.

– Diuitias nego bonum esse: nam si essent, bonos facerent ‘Nego que les riqueses

siguin una cosa bona; car, si ho fossin, ens farien bons’, en què la condició

és irreal i, per tant, s’expressa, en aquest cas, en què imperfet de subjuntiu,

atès que hi ha una relació de simultaneïtat entre l’oració principal i la su-

bordinada.


– Si occidisset, recte fecisset: sed non occidit ‘Si l’hagués mort, hauria obrat san-

tament: però no l’ha mort’, en què el període hipotètic expressa una irrea-

litat situada en el passat i d’aquí que trobem tant en la pròtasi com en

l’apòdosi un plusquamperfet de subjuntiu.

– Ad te dedisset litteras, nisi eum aegrum reliquissem ‘Ell t’hauria escrit, si no

fos que l’he deixat malalt’, en què el període hipotètic restrictiu introduït

per nisi expressa una irrealitat situada en el passat i d’aquí que trobem tant

a la pròtasi com a l’apòdosi un plusquamperfet de subjuntiu.

Memento

Una relació hipotètica es podia establir en llatí mitjançant una locució adverbial o estruc-tures sintàctiques diverses amb matisos semàntics també diferents:

aa) Un participi en funció predicativa

b) Un ablatiu absolut

c) Una oració de relatiu amb el verb en subjuntiu

12.3.2. Oracions subordinades adverbials concessives

Les oracions subordinades adverbials concessives són aquelles que expres-

sen una objecció o dificultat per a l’acompliment de l’enunciat de l’oració

principal; aquest obstacle, però, no n’impedeix la realització.

El verb d’aquestes oracions es construïa en indicatiu o en subjuntiu, so-

vint segons la conjunció introductora i el tipus d’objecció expressada per

l’adverbial.

Les conjuncions introductores de subordinades concessives més freqüents en

llatí eren quamquam, quamuis, etsi, tametsi, licet, cum, i, de vegades, ut, que po-

dem traduir per encara que, per bé que, tot i que, malgrat que. Aquestes conjun-

cions es podien combinar correlativament amb elements de l’oració principal

de tipus adverbial, com ara tamen, attamen, nihilominus, etc.

– Mihi quidem Scipio, quamquam est subito ereptus, uiuit semper semperque ui-

uet ‘Pel que fa a mi, Escipió, per bé que em fou de sobte arrebassat, sempre

és viu i sempre viurà’.

– Illa, quamuis ridicula essent, mihi tamen risum non mouerunt ‘Aquelles co-

ses, encara que fossin ridícules, a mi tanmateix no em van fer riure’.

– Mane, etsi properas ‘Atura’t, encara que tinguis pressa’.

– Socrates, cum facile posset educi e custodia, noluit ‘Sòcrates, encara que podia

ser tret fàcilment de la presó, no ho va voler’.

Vegeu els subapartats següents de l’assignatura Llengua llatina I:a)“Sintaxi del participi”.b)“Sintaxi del participi”.c)“Oracions subordinades de relatiu”.

Retrat de Sòcrates.


Memento

Una relació concessiva es podia establir en llatí mitjançant una locució adverbial o es-tructures sintàctiques diverses amb matisos semàntics també diferents:

aa) Un ablatiu modal

b) Un participi en funció predicativa

c) Un ablatiu absolut

d) Una oració de relatiu amb el verb en subjuntiu

Vegeu els subapartats següents de l’assignatura Llengua llatina I:a)“Sintaxi de casos (III): ablatiu”.b)“Sintaxi del participi”.c)“Sintaxi del participi”.d)“Oracions subordinades de relatiu”.


Glossari

absolut (participi o ablatiu)Construcció sintàctica formada per un participi, generalment de passat o de present, en casablatiu, que concorda amb un substantiu, adjectiu o pronom.

activa (veu)Categoria gramatical del verb que expressa que el subjecte és exterior al procés.

adnominal Aplicat a una forma gramatical, indica que aquesta forma depèn d’un nom.

adstrat Llengua que determina una influència parcial sobre una altra llengua o sobre un dialecte veïns.

adverbalAplicat a una forma gramatical, indica que aquesta forma depèn d’un verb.

afèresiPèrdua d’un fonema o d’una síl·laba en posició inicial de paraula.

africat (so)Aquell que resulta de la combinació d’una oclusiva i una fricativa articulades en el mateixpunt.

al·lòtropQualsevol de dos o més mots d’una llengua que tenen la mateixa base etimològica. Homl’anomena també doblet.

anafòric (pronom)Aquell que es refereix a un element esmentat de manera implícita o explícita en el contextgramatical.

analítica (forma)Aquella que assumeix característiques morfològiques mitjançant l’ús d’un element auxiliar(verb, adverbi, etc.).

analogiaTerme emprat per a designar les alteracions que pateixen alguns mots per tal d’acomodar-sea un model fonètic o morfològic més normal o abundós a la llengua.

anaptixiVegeu epèntesi.

antecedentPrimer dels termes d’una correlació gramatical. En sentit més concret, element a què els pronomsi, en especial, els relatius van referits i amb el qual concorden mínimament en gènere i nombre.

antropònimNom propi de persona.

apòcopePèrdua d’una o més síl·labes o sons àtons situats en posició final de mot.

apòdosiNom que rep l’oració principal d’un període hipotètic condicional. Vegeu també pròtasi.

apofoniaCanvi de timbre d’una vocal breu àtona en síl·laba posttònica.

aposicióSubstantiu que es juxtaposa a un altre tot fent-li d’adjunt explicatiu.

arcaic (llatí)Des d’un punt de vista cronològic, fase de la llengua llatina que s’estén convencionalmentdes de l’aparició dels primers documents (literaris o no) fins a Ciceró o, més concretament,fins al final de la guerra social (87 aC).

arrelAnomenada també rel o lexema, és allò que s’obté d’una paraula quan s’han eliminat tots elsmorfemes o totes les desinències flexionals.


asigmàtic (nominatiu)Aquell que no presenta -s desinencial.

asíndetonJuxtaposició d’elements sense cap lligam o nexe d’unió gramatical.

assibilacióVegeu palatalització.

assimilacióProcés mitjançant el qual dos sons diferents aproximen el seu punt d’articulació fins arribara igualar-se totalment o parcialment.

atemàtica (forma)Aquella en la qual el sufix flexional s’uneix directament a l’arrel o al tema, sense morfematemàtic.

atributiu (adjectiu)Aquell que simplement afegeix una qualitat al nom que acompanya.

aurea dictaSentències o dites considerades proverbials.

auxiliar (verb)En llatí, aquell que serveix per a formar els temps compostos en la conjugació passiva, i tam-bé les perífrasis verbals. Actua com a morfema i està pràcticament mancat de significació.

betacisme Nom que rep la confusió ortograficofonètica de la labial sonora (b) amb la semivocal velar(u) que es produí en llatí ja al principi del segle I dC.

cacofoniaEfecte acústic desagradable que resulta de la combinació d’uns sons determinats en un moto enunciat.

casForma que un nom, adjectiu o pronom adopta per a exercir una funció gramatical en la frasemitjançant la flexió. El cas, en llatí, és el resultat de la combinació d’un lexema i d’una ter-minació concreta relacionada amb la seva funció sintàctica. La flexió de la llengua llatina tésis casos: nominatiu, vocatiu, acusatiu, genitiu, datiu i ablatiu.

catafòric (referent)Aquell referent gramatical que es recull per un pronom situat al seu davant.

causatiuVerb el subjecte del qual no realitza l’acció, sinó que obliga un altre a fer-la.

clàssic (llatí)Modalitat de la llengua llatina que, en sentit estricte, s’estén des de Ciceró (87 aC) fins al finalde la República (30 aC). Sovint, però, es considera encara època clàssica tot el Principat d’Au-gust, és a dir, fins al 14 dC. L’afany de purisme i el rigor de les normes mateixes fan d’aquestamodalitat una llengua pulcra, severa, concisa i d’un cert aparat.

comparatiuGrau de significació de l’adjectiu que consisteix a confrontar la qualitat que presenta un ob-jecte o persona amb la mateixa qualitat presentada per un altre objecte o persona.

conjugació Ordenació en paradigmes de les diverses formes a què dóna origen la flexió d’un verb.

consonificacióNom que rep el fenomen segons el qual una vocal velar o palatal esdevé consonant.

contraccióFenomen en virtut del qual dues o més vocals seguides que no formen originàriament dif-tong es redueixen a una sola vocal.

copulatiu (verb)Aquell que serveix de nexe entre el subjecte i l’atribut, sense que afegeixi res al significat del’oració.


corpusConjunt finit de material lingüístic. Aplicat al llatí, testimonis escrits que es conserven.

correlació gramaticalRelació mútua que s’estableix entre dos termes de la frase, de manera que la presència d’unexigeix la de l’altre.

crasiFusió de la vocal final d’un mot amb la vocal inicial del mot següent.

cristià (llatí)Modalitat de la llengua llatina nascuda entre les primeres comunitats cristianes com a regis-tre especial i caracteritzada sobretot per una renovació lèxica i semàntica respecte del llatíclàssic.

cultismeMot manllevat del vocabulari d’una llengua clàssica que no ha sofert l’evolució característicad’un mot hereditari o patrimonial, sinó, a tot estirar, alguna lleu adaptació.

declinableParaula o forma que té flexió nominal o pronominal.

declinacióOrdenació en paradigmes de les diverses formes a què dóna origen la flexió casual d’una pa-raula. En llatí, la declinació és el conjunt dels sis casos en què podem trobar una paraula fle-xional, tant en singular com en plural.

defectiuAquell element la conjugació o declinació del qual no disposa de totes les formes que hi haordinàriament en el paradigma morfològic a què correspon.

deponent (verb)Aquell que té forma passiva i significació activa. Rep el nom de semideponent aquell verb quenomés és deponent en els temps del tema de perfet.

desinènciaElement flexional que s’afegeix al tema de la declinació o de la conjugació.

diatòpica (variant)Rep aquest nom la modalitat del llatí que obeeix a criteris geogràfics.

dícticVegeu dixi.

diftongComplex fonètic resultat de la unió en una mateixa síl·laba d’una vocal i una semivocal (enllatí hi havia tres diftongs: ai, oi i au. Els dos primers evolucionaren a ae i oe respecti-vament,que mantingueren la naturalesa de diftongs).

directa (interrogativa)Aquella oració que reprodueix textualment un període interrogatiu.

dissimilacióFenomen pel qual dos sons iguals o semblants tendeixen a diferenciar-se totalment o parci-alment.

distintiu (tret)Element fònic que permet exercir una funció diferenciadora.

dixiFunció que alguns elements lingüístics tenen en l’enunciat i que consisteix a fer referèn-cia, mitjançant marques de persona, de temps i d’espai, a la situació comunicativa con-creta en què els parlants es troben. En llatí, els pronoms demostratius personals sónelements díctics. També ho és la partícula enclítica -ce que trobem en alguns adverbiscom ecce o illic (< *illice).

dobletVegeu al·lòtrop.

dualNombre gramatical que expressa la noció de parella.


eclesiàstic (llatí)Modalitat del llatí emprada per l’Església.

enclític (element)Mot o partícula feble que es lliga amb el mot precedent i forma amb ell una unitat fonètica.

epèntesiNom que rep la inserció, a l’interior d’un mot, d’un fonema consonàntic o vocàlic no etimo-lògic. Quan l’afegitó és una vocal se sol anomenar anaptixi.

epigrafiaCiència que té per objecte l’estudi de les inscripcions.

etimologiaCiència que estudia l’evolució fonètica, morfològica i semàntica dels mots d’una llenguaamb la finalitat d’arribar a restituir-ne l’ètim o forma originària.

eufemismeMot o locució d’expressió suau, atenuada, emprat en lloc d’un o d’uns de durs, inconveni-ents o desplaents.

eufoniaEfecte acústic que resulta de la combinació harmònica d’uns sons determinats en un mot oenunciat.

flexióVariació de què són susceptibles algunes paraules, en les anomenades llengües flexionals, pera expressar les seves diferents funcions i les relacions de dependència, recció, concordança,etc. mitjançant l’afixació de desinències.

flexional (llengua)Aquella que, per a assenyalar les relacions sintàctiques, empra el mecanisme de la flexió, ésa dir, afegeix als lexemes unes terminacions concretes.

fonèticaBranca de la lingüística que s’ocupa de l’estudi dels sons articulats.

fonologiaBranca de la lingüística que estudia el valor funcional dels sons en les llengües i llurs altera-cions sistemàtiques.

fossilitzacióVegeu gramaticalització.

fricatitzacióVegeu palatalització.

fricativa (consonant)Aquella que es produeix per la fricció de l’aire en passar entre dos òrgans bucals acostats finsa formar una obertura molt estreta.

geminada (consonant)Aquella que es pronuncia en dos moments successius de tensió, entre els quals hi ha una disten-sió que serveix de límit sil·làbic. Així passa, per exemple, en el català col·locar o en el llatí collocare.

gerundiSubstantiu verbal de gènere neutre i significat actiu, que actuava en llatí com a supletiu del’infinitiu.

gerundiuAdjectiu verbal que rep també el nom de participi de futur passiu.

gramatical (gènere)Aquell que es basa en les propietats merament formals de la paraula. Pot ser masculí, femeníi neutre.

gramatical (nominatiu / subjecte)Aquell element que funciona com a subjecte sense estar implicat directament en la realitza-ció de l’acció verbal. El concepte s’oposa al de subjecte lògic, que és el veritable realitzador del’acció. A la construcció El llibre és llegit pels estudiants, el subjecte gramatical és llibre però elsubjecte lògic és els estudiants.


gramaticalitzacióProcés mitjançant el qual una paraula queda buida de contingut significatiu i es converteixen un simple instrument gramatical.

grauVegeu ple (grau) i zero (grau).

grau de l’adjectiu i de l’adverbiVariació d’intensitat significativa que experimenten els adjectius qualificatius o determina-tius i alguns adverbis. Hom distingeix tres graus: positiu, comparatiu i superlatiu.

hiatConcurrència de dues vocals successives que no formen diftong.

hipèrbatonLliure col·locació sintàctica dels elements de la frase sense que en resulti afectada la correctacomprensió del contingut.

hipotaxiTerme emprat sovint com a sinònim de subordinació.

homonímiaIgualtat entre els significants de dues o més paraules que tenen diferents significats.

humanista (llatí)Modalitat de la llengua llatina emprada durant el Renaixement i que pretenia reinstaurar elpurisme clàssic enfront del llatí medieval.

imparisíl·lab (mot)Aquell que presenta en el nominatiu singular menys síl·labes que en la resta de la seva flexió.

impersonal (verb)En llatí, aquell que no duu un nominatiu gramatical com a subjecte i que es conjuga sola-ment en la tercera persona del singular.

indeclinableAdjectiu, substantiu o pronom que no presenta flexió.

indirecta (interrogativa)Interrogació reproduïda de manera no literal, sinó dins un altre context de frase al qual sesubordina.

indoeuropeuAbstracció lingüística, fruit de la investigació comparatista, obtinguda a partir d’una famíliade llengües que comprèn la major part de les d’Europa (romàniques, germàniques, eslaves,grec, etc.), juntament amb l’indoirànic i altres llengües d’Àsia.

infinitiuSubstantiu verbal.

instrumentalCas de l’indoeuropeu que indica el mitjà o l’instrument amb què s’executa l’acció. En llatí,per sincretisme, es fusionà amb l’ablatiu.

intransitiu (verb)Aquell que generalment no admet complement directe.

iodFonema de caràcter semiconsonàntic o semivocàlic palatal, responsable de molts dels canvisque han afectat el vocalisme i el consonantisme del llatí, del català i d’altres llengües.

jussiva (forma / oració)Aquella que expressa una ordre o un comandament.

labiovelarDit de l’articulació feta pels llavis, el postdors de la llengua i el vel del paladar. Les consonantslabiovelars són qu-, gu-.

latiuValor que assoleix l’acusatiu quan expressa el lloc al qual es dirigeix l’acció del verb.


lexemaArrel o rel d’una paraula.

locatiuCas indoeuropeu que expressa la noció situacional en l’espai o en el temps. En llatí, per sin-cretisme, es fusionà amb l’ablatiu, per bé que se’n conservaren algunes restes.

macarrònic (llatí)Modalitat de la llengua llatina que pren el nom de l’estil emprat pel poeta del segle XVI T. Folengo a les seves Maccheronee. Pejorativament, llatí poc ortodox, paròdia del llatí clàssicque barreja mots llatins i mots vulgars llatinitzats.

manlleuElement lexical (mot) o tret estructural que passa a formar part del vocabulari o de la gramà-tica dels parlants d’una llengua per influència d’una altra amb la qual hi ha o hi ha hagutcontacte.

medieval (llatí)Des d’un punt de vista cronològic, fase de la llengua llatina que va de l’època carolíngia alRenaixement. En general, fa referència a la llengua literària, però també s’anomena llatí me-dieval el llatí dels documents i les obres científiques de l’edat mitjana, sovint redactats ambgrans concessions a les llengües vernacles. El llatí medieval és una llengua de cultura, però,ben al contrari del que s’esdevé amb el llatí humanista, continua essent una llengua viva, pertal com no és sotmesa a cap norma fixa i els escriptors la manegen com a cosa pròpia.

metàtesiAlteració de l’ordre dels sons en interior de la paraula.

mitjana (veu)Aquella categoria gramatical del verb en la qual el procés es verifica en el subjecte o en unàmbit que s’hi relaciona estretament.

monoftongacióReducció d’un diftong o d’un triftong a una sola vocal.

morfema temporal-modalElement lingüístic que, unit al lexema, li atribueix temps i mode.

morfologiaPart de la gramàtica que s’ocupa de l’estructura interna dels mots.

natural (gènere)Aquell que es basa en la diferenciació sexual. Pot ser masculí o femení.

nombreCategoria morfològica que en algunes llengües marca els substantius, els pronoms, els adjec-tius i els verbs com a entitats úniques o plurals mitjançant determinats trets formals. En llatí,hi havia nombre singular i plural, a més d’alguna resta de dual.

oclusiva (consonant)Aquella en què el canal bucal roman momentàniament tancat. Les oclusives, conegudes tam-bé amb el nom de mudes, es divideixen segons el punt d’articulació en labials, dentals i velars(en llatí anomenades també guturals o palatals).

optatiuMode del verb indoeuropeu que expressava el desig. En llatí, aquest mode es va fondre se-mànticament i, en alguns casos, morfològicament amb el subjuntiu.

oracióNom que rep la unitat més petita de significació completa i autònoma, que sol relacionar iconcordar un subjecte amb un predicat. La combinació d’oracions dóna lloc al període sin-tàctic, format per una proposició principal i un conjunt d’oracions coordinades i/o subordi-nades.

palatalitzacióProcés pel qual una consonant o un grup consonàntic no palatal canvia el seu punt d’articu-lació i el situa en el paladar dur, per la qual cosa es transforma en un so palatal.

paradigmaConjunt de formes que serveixen de model en els diferents tipus de flexió nominal (declina-ció) i verbal (conjugació).


paragògica (vocal)Addició d’una vocal de suport al final d’un mot acabat en consonant.

parataxiTerme emprat sovint com a sinònim de coordinació asindètica, és a dir, realitzada sense nexe.

parcial (interrogativa)Aquella que afecta només un constituent de l’oració.

parisíl·lab (mot)Aquell que presenta el mateix nombre de síl·labes en tot el singular.

participiAdjectiu verbal.

passiva (veu)Aquella categoria gramatical del verb que expressa que el subjecte és el receptor d’un procésexecutat per un altre element.

patrimonial (mot)Paraula del vocabulari d’una llengua que deriva directament, i per tradició o evolució popu-lar, del mot de la seva llengua mare.

penúltima (llei de la)Llei que determina la posició de l’accent en llatí segons la quantitat de la penúltima síl·labad’un mot. Quan la penúltima síl·laba era llarga, la paraula era plana; quan la penúltima síl·la-ba era breu, la paraula era esdrúixola.

perifràstica (forma o veu)En llatí, aquella en què s’uneix un verb auxiliar al participi de futur (actiu o passiu).

ple (grau)Presència de nucli vocàlic en una arrel o síl·laba.

pluralia tantum Qualificatiu que s’aplica a les paraules que només tenen plural.

politematismeTerme que s’aplica a aquelles paraules que presenten diferents arrels (sum/fui) o temes (ego/me/nos).

popular (llatí)Vegeu vulgar (llatí).

positiuGrau de significació de l’adjectiu que consisteix a presentar la qualitat sense cap matís d’in-tensitat.

postclàssic (llatí)Modalitat de la llengua llatina que convencionalment s’estén de manera general des de lainstauració de l’Imperi (30 aC) fins a Adrià (117 dC). Sovint, però, i en un sentit més estricte,es consideren postclàssics només els escriptors que entren en escena a partir de l’època flàvia.

posttònica (posició)Aquella vocal o síl·laba àtona que segueix immediatament l’accent del mot.

predicatiu (adjectiu o substantiu)Aquell que determina no solament el nom al qual acompanya, sinó també el verb de l’oració enquè aquest es troba, en relació amb el qual expressa un matís adverbial (temporal, modal, etc.).

predicatiu (verb)Aquell que té càrrega semàntica, contràriament al verb copulatiu, que n’està mancat.

prefixAfix que s’afegeix a una paraula davant l’arrel.

pretònica (posició)Aquella vocal o síl·laba àtona que precedeix immediatament l’accent del mot.

preverbiNom que rep el prefix en els verbs compostos.


productiuEs diu de qualsevol element lingüístic que serveix per a formar un gran nombre de derivats.

prosòdiaEn la gramàtica tradicional, conjunt de normes que permeten la pronunciació correcta d’unallengua, sobretot pel que fa a l’accentuació i a la quantitat.

prossecucióEn gramàtica, rep aquest nom l’expressió del lloc per on es va o per on es passa.

pròtasiNom que rep l’oració subordinada d’un període hipotètic. Vegeu també apòdosi.

pròtesiAddició d’una vocal no etimològica a l’inici d’un mot. Hom parla també de vocal prostètica.

quantitatTemps que s’inverteix en la pronúncia d’un so vocàlic.

reccióEs diu generalment de la relació que estableix la preposició amb el nom que acompanya, oel verb amb el seu complement. La paraula depenent s’anomena regida, mentre que aquellade què depèn rep el nom de regent.

renaixentista (llatí)Vegeu humanista (llatí).

romàniques (llengües)Anomenades també neollatines, són aquelles que deriven del llatí vulgar.

rotacismeTransformació en -r- de la -s- intervocàlica, que, en llatí, va tenir lloc a les acaballes del segle IV aC.

semàntic (canvi)Aquell que afecta els usos en què s’aplica un mot, ja sigui per ampliació o restricció del seusentit, ja sigui per modificació total d’aquest.

semànticaBranca de la lingüística que s’ocupa del significat de les paraules.

semicultismeMot manllevat d’una llengua clàssica que ha sofert part del procés evolutiu característic delsmots patrimonials o hereditaris, però sense arribar a completar-lo.

semideponentVegeu deponent.

semivocalSo intermedi entre vocal i consonant, que, en conseqüència, pot actuar bé com a nucli desíl·laba, bé, al costat d’una vocal, com a consonant.

sibilantConsonant en què el so fricatiu o africat va acompanyat d’un xiulet característic.

sigmàtic (nominatiu)Aquell caracteritzat per la presència de -s.

síncopeElisió d’un so vocàlic a l’interior d’un mot, fet que provoca la pèrdua d’una síl·laba.

sincretismeTendència a fondre o combinar elements ètnics, lingüístics o gramaticals de procedència di-ferent.

sintaxiPart de la gramàtica que s’ocupa de les relacions que les paraules estableixen dins la frase, o,d’una manera més general, de les establertes entre diferents frases.

sintètica (forma)Aquella que assumeix característiques morfològiques mitjançant l’adjunció de desinènciespròpies, és a dir, mitjançant la flexió.


sistema consonànticConjunt de sons consonàntics d’una llengua.

sistema vocàlicConjunt de sons vocàlics d’una llengua.

sonantSo no vocàlic que, en algunes llengües, pot ser centre de síl·laba. Les consonants sonants són l,m, n i r.

sonoritzacióProcés pel qual una consonant sorda esdevé sonora.

substratNom que rep el conjunt de trets fonètics, gramaticals, lèxics, etc., característics d’una llen-gua, ja desapareguda, que hom pot detectar per mitjà d’una altra que, per causa de conquestao colonització, assolí a partir d’un moment determinat un paper preponderant.

superlatiuGrau de significació de l’adjectiu que consisteix a expressar la qualitat en la intensitat méselevada, ja sigui de manera relativa relativa (superlatiu relatiu), ja sigui de manera absoluta (su-perlatiu absolut o elatiu).

superstratEn sentit estricte, canvis induïts en una llengua per la influència d’una altra llengua que s’hiha sobreposat per raó de conquesta, migració, relacions comercials, etc.

supíSubstantiu verbal.

supletiva (forma)Aquella que serveix per a cobrir-ne una altra que manca en una sèrie morfològica.

tardà (llatí)Fase cronològica de la llengua llatina que va des del segle III dC fins al moment en què el llatíja no pot ésser considerat com una llengua parlada (dins el segle VII) o, potser, fins a l’aparicióde la consciència del fet que el llatí i la llengua parlada constitueixen dues entitats lingüísti-ques ben diferenciades (vers l’any 800).

temaÚltima lletra del radical que permet la inserció immediata dels elements de flexió.

tempsMoment en què transcorre l’acció verbal. Hom distingeix tres nocions principals (present, passato futur) al voltant de les quals es matisen valors aspectuals diferents. Només el mode indicatiu il’imperatiu expressen el temps amb valor absolut, és a dir, indiquen una noció temporal amb re-ferència exclusiva al subjecte. En el subjuntiu i les formes nominals, la noció temporal té valorrelatiu, és a dir, va referida a un altre temps implícit o explícit en el context gramatical.

terminacióConjunt format pel tema i la desinència.

topònimNom propi de lloc.

total (interrogativa)Aquella que afecta la globalitat de l’oració.

transitiu (verb)Aquell que generalment admet complement directe.

vocal d’unióAquella que s’insereix de vegades entre el lexema o arrel d’una forma verbal i les seves desi-nències personals. Hom l’anomena també vocal temàtica.

vulgar (llatí)Modalitat de la llengua llatina usual, corrent, parlada pel poble (en oposició al llatí literari),on cal buscar l’origen de les llengües romàniques.

VulgataVersió llatina de la Bíblia adoptada, no sense resistències, per l’Església llatina al segle V dC ioficialitzada pel concili de Trento. Llevat d’alguns llibres, la versió és de sant Jeroni, a par-tirdel text hebreu.


zero (grau)Absència de nucli vocàlic en una arrel o síl·laba.

Bibliografia

Badia, A.M. (1994). Gramàtica històrica catalana (3a ed.). València: Tres i quatre.Manual tradicional per a l’estudi de l’evolució lingüística del català.

Bayet, J. (1996). Literatura latina (3a ed., traducció del francès de J.I. Ciruelo). Barcelona: Ariel.

Bickel, E. (1987). Historia de la literatura romana (traducció de l’alemany de J.M. Díaz Re-gañón). Madrid: Gredos.

Bieler, L. (1992). Historia de la literatura romana (traducció de l’alemany de M. Sánchez Gil).Madrid: Gredos.

Diversos autors. (1996). Diccionario ilustrado Vox latino-español, español-latino (20a ed.).Barcelona: Bibliograf.Diccionari d’ús habitual en castellà.

Diversos autors. (1997). Llatí, llengua i cultura. Barcelona: Ediuoc.

Escolà, J.M. (1997). Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques. Barcelona: Edicions 62.

Mayer, M. (2001) (dir.). Diccionari il·lustrat VOX llatí-català, català-llatí. Barcelona: Spes.

Seva, A. (1995) (dir.). Diccionari llatí-català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.Element d’ús molt recomanable per a la traducció dels textos que es proposen.

Seva, A. (1997) (dir.). Diccionari bàsic llatí-català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.Versió abreujada de l’anterior.

Valentí Fiol, E. (1999). Gramática de la lengua latina: morfología y nociones de sintaxis (10a ed.). Barcelona: Bosch. N’hi ha també traducció catalana Valentí i Fiol, E. (1995). Gramàtica llatina: morfologia i no-cions de sintaxi. Barcelona: Curial.Promptuari elemental de gramàtica llatina i algunes nocions de sintaxi.

Valentí Fiol, E. (1999). Sintaxis latina (20a ed.). Barcelona: Bosch. N’hi ha una traducció catalana Valentí i Fiol, E. (1992). Sintaxi llatina (3a ed.). Barcelona: Cu-rial, que cal, però, utilitzar amb molta cura, car conté errors importants i, a més, han estat elimi-nats els exercicis, per la qual cosa resulta menys útil que l’edició castellana.Ampliació de l’anterior; la presentació teòrica de les estructures sintàctiques de la llengua llatinaes completa, en l’edició castellana, amb un bon nombre d’exercicis de traducció i retroversió.

Bibliografia complementària

Grandgent, C.H. (1991). Introducción al latín vulgar (5a ed., traducció de l’anglès). Madrid: CSIC.

Herman, J. (1997). El latín vulgar (traducció del francès). Barcelona: Ariel.

Meillet, A. (1980). Historia de la lengua latina (2a ed., traducció del francès). Reus: Avesta.

Molina Yévenes, J. (1993). Iniciación a la fonética, fonología y morfología latinas. Barcelona:PUB.

Nadal, J.M.; Prats, M. (1997). Història de la llengua catalana 1. Dels inicis al segle xv, Bar-celona: Edicions 62.

Palmer, L.R. (1988). Introducción al latín (2a ed., traducció de l’anglès). Barcelona: Ariel.

Quetglas, P. (1985). Elementos básicos de filología y lingüística latinas. Barcelona: Teide.

Stolz, F.; Debrunner, A. (1961). Historia de la lengua latina (traducció de l’alemany). Mèxic:UTEHA.

Väänänen, V. (1995). Introducción al latín vulgar (3a ed., traducció del francès). Madrid: Gredos.

Villar, F. (1996). Los indoeuropeos y los orígenes de Europa. Lenguaje e historia (2a ed. augmen-tada). Madrid: Gredos.

Documents

Curs de gramàtica llatina UOC