Quan el visitant acostumat a l’observació de lanatura arriba per primera vegada a Eivissa, lasensació que rep en contemplar la zona humidade ses Feixes és de perplexitat. Les zoneshumides a prop de les àrees urbanes han anatdesapareixent de mica en mica a tot Europa.L’expansió urbanística, l’abandonament de lespràctiques agrícoles, els canvis climàtics i tantsd’altres factors han esborrat gairebé tots elsexemples d’aquests rics ecosistemes pròxims alsassentaments humans.

Però a ses Feixes la història és encara viva. És certque el seu estat ja no és el que va tenir en èpoquespassades, que la seua extensió ha anat minvant i

que les agressions que ha sofert haurien fetdesaparèixer elmés ben plantat. Afortunadament,però, per alguna sorprenent raó (la natura és devegades tossuda), les particulars condicionshistòriques s’han entestat a fer-nos arribar, i ambpossibilitats de recuperació, aquest autèntic fòssilnatural.

Les zones humides, siguin del caràcter quesiguin, a més de valuoses potenciadores de labiodiversitat, són un testimoni excepcional pera l’estudi de la vida i dels paisatges del passat.

La ciutat i la seua àreadʼinfluència.Al Plano de la Plazay el Puerto de Ibiza,de Juan Ballester(1740), hi figuren,entre dʼaltres, les zonesdʼhorta i de prat.

Espanya. Ministeride Defensa.Arxiu Cartogràfici dʼEstudis Geogràficsdel CentreGeogràfic de lʼExèrcit.Font: Arxiu dʼImatgei So MunicipaldʼEivissa (AISME)

DESCOBRINT ELS PAISATGES DEL PASSATRIKER YLL . FRANCESC BURJACHS . ISABEL EXPÓSITO

19

Obrint un capítol de la història

Des dʼaquestes pàgines volem ajudar a descobrir els orígens de ses Feixes, el quan i el com. També quina ha set la influència deles diferents civilitzacions durant la seua permanència a lʼilla. Però hi ha alguna cosa més, lʼestudi dʼaquesta zona no es justificaper si mateixa, el compromís en la seua conservació i continuïtat és indestriable de la recerca científica que ens permet realitzar.Entre les runes amuntegades, els abocadors incontrolats, la pressió immobiliària, la degradació del paisatge i lʼabandonament delpatrimoni, aquest treball ens ha de permetre entendre millor la nostra història per a què, acte seguit i amb la consolidació prèviadel gran potencial que representen ses Feixes, puguem bastir el seu futur.

18

Els mètodes d’investigació actuals ofereixendiferents mecanismes de recuperació delstestimonis enterrats. Per al present estudi,donades les condicions de ses Feixes, l’extensiói el tipus de recerca, es va optar per uninstrumental senzill, portàtil però mecanitzat,que servís per entrar a qualsevol lloc i arribar finsa les fondàries que es preveien assolir. Estractava de recuperar tota la columna desediments i, amb les restes que contenen,esbrinar l’evolució dels territoris queoriginarien ses Feixes, des dels seus inicis fins al’actualitat.

Són moltes les restes susceptibles de seranalitzades en un treball paleoambiental. De fet,cada una d’elles aporta una informaciódiferenciada i específica. Podem estudiar lespetites restes fossilitzades de molts organismes,les restes de cargols i copinyes, els diferents tipusde sediments i components inorgànics, les restesmacroscòpiques de plantes, llavors i moltes altrescoses.

Per al present treball l’objectiu fonamentalés l’estudi dels grans de pol·len contingutsen les seqüències de sediments. Aquestsmicroorganismes, responsables de la reproduccióde les plantes amb flor, són un indicador deprimer ordre i així s’han fet servir des de fa moltsanys en tots els treballs de reconstrucció del mediambient del passat. Les seues característiques elsdonen una elevada resistència, i el seu estudi ideterminació és possible després demilers, fins itot, milions d’anys.

Cada gra de pol·len és propi d’una única espècievegetal i això ens permet saber quines eren lesespècies existents en cada moment, la seuaimportància o les transformacions que ha patit lavegetació. Aquestes transformacions responen,indirectament, als canvis en el clima i a lesdiferents intervencions dels grups humans en elmedi, dos factors fonamentals en la configuraciói transformació del paisatge.

Prat de ses Monges.Sondeig i extracciódel testimoniamb els sediments.

Foto: Marià Marí

21DESCOBRINT ELS PAISATGES DEL PASSAT

Les condicions del sòl, sedimentàries, químiquesi d’altres tipus, permeten la conservació de tot unconjunt d’organismes i restes que ens podenexplicar les condicions ambientals que s’hananant succeint al llarg del temps.

Malauradament, els exemples de zones humidesque resten encara als nostres litorals i que enspermeten recuperar les dades paleoambientalscontingudes en aquestsmagatzems d’informació,són escassíssims; i, els que no han set alterats perl’acció humana, gairebé nuls. La investigaciósobre les oscil·lacions que han sofert el paisatge iel clima als territoris litorals i prelitorals, enparticular a les illes, ha significat, així des desempre, una assignatura pendent.

Des dels anys vuitanta, alguns investigadorsvaren descobrir la importància de les zoneshumides, com a font d’informació paleoecològicaper als territoris mediterranis, davant elparadigma imperant de l’estudi de les muntanyesi dels països septentrionals on els dipòsits sónmolt més abundants. Així, s’ha pogutdocumentar l’evolució ambiental de lesGimnèsies durant els últims milers d’anys. Peròel cas de les veïnes Mallorca i Menorca no ésextrapolable a d’altres territoris. En elsecosistemes mediterranis els condicionantsambientals són molt diversos i el paisatge esfarceix de discontinuïtats i particularitats, comun gran puzle natural.

Ara tocava ja descobrir alguns interrogants de lesPitiüses, alguns dels capítols del llibre de la nostrahistòria que fins ara havien romàs tancats. Enaquestes illes, donada la seua reduïda extensió ila gran xericitat entre d’altres factors, les zoneshumides es poden comptar amb els dits d’unamà.Però cap d’elles (sense oblidar les de ses Salinesd’Eivissa, o les de s’Estany Pudent i l’estanyolde s’Espalmador a Formentera), tenen lasingularitat, importància i potencialitat de sesFeixes. És aquí on, forçosament, havia decomençar aquesta recerca.

20

Recuperant testimonisenterrats al prat de Vila.

Foto: Marià Marí

paisatge durant els darrers 7.000 anys, leszones així denominades no han tengut sempre lesmateixes característiques geomorfològiques nifisiogràfiques.De fet, durant els primersmil·lennisde l’Holocè, eren aiguamolls o planes ques’inundaven durant les crescudes mediterràniesdels rierols i, al llarg de la seua història, han soferttambé la influència marina en diferents formes iintensitats.

Però tornem als sediments, les “pàgines del llibre”on hi ha escrit, en llenguatge “encriptat”, els fetsque s’han anat succeint en el temps. Aquesta tascaés, doncs, desxifrar el que ens volen dir, cosa queaconseguim analitzant-los.

Llavors, desdel puntde vistapalinològic, cal tractarprèviament aquests sediments al laboratori. Allí, se

sotmeten a una sèrie de processos fisicoquímics i,finalment, sen’obtéunpetit residuorgànic.Ésdinsd’aquest residu on hi ha els pòl·lens que, amb l’ajutd’un microscopi, proporcionen la informació queserveix per interpretar els paisatges antics.

Testimonis recuperats.

Fotos: PSM1, IsabelExpósito (font: IPHES)i, a baix, Marià Marí

23DESCOBRINT ELS PAISATGES DEL PASSAT

Ubicació dels sondeigsrealitzats al pla de Vila.

Mapa: José F. Soriano

22

El prat de Vila,autèntic pulmó verd

per a la ciutatjuntament amb el prat

de ses Monges (2005).

Foto: Xavier Durán

Metodologia i resultatsEls resultats que a continuació es presentenprovenen de dos dels cinc sondeigs realitzats a sesFeixes, un al prat de sesMonges (PSM1) i l’altre alprat de Vila (TP1). Un “sondeig” consisteix aextreure del subsòl un testimoni de terres(sediments) que s’ha anat acumulant al llarg delssegles, ja que cal tenir present que el paisatge, talcomel veiemactualment, és el productede totaunasèrie de fets naturals i d’ordenacions del territoriquehaanat fent l’home.Elpaisatge,per tant,mai ésestàtic, sempreés enconstant canvimalgrat quearal’home s’entesti a bloquejar-lo, a fixar-lo. Basticitar la desconnexió actual de sesFeixes ambel seuentorn físic i natural (obstrucció de la xarxa detorrents i delspuntsd’evacuacióde les seues aigüesa la badia, aïllament i destrucció de la franja litoral idunar, entre d’altres).

Cal remarcar, però, que tot i que durant el presentcapítol s’utilitzen els topònims ses Feixes, prat deVila i prat de ses Monges per a la ubicació,diferenciació i cronologia de les variacions del

D’altra banda, per saber en quinmoment concretse situen les coses, cal datar aquests sediments.El mètode més habitual és el del carboni-14(14C), que ens situa en el temps qualsevol tipusdematèria orgànica.D’aquestamanera, amb unesquantes datacions al llarg del sondeig, podemextrapolar l’edat de lesmostres analitzades i sabera quin paisatge històric corresponen, bé siguinatural omodificat per l’home (conreus, pastures,mineria i urbanisme, entre d’altres).

Els resultats de la recerca es resumeixen en el quees coneix com a diagrama palinològic (vegeu pàgs.26 i 27). Per a la seua lectura, a l’eix verticalcomençant per l’esquerra hi ha una escalacentimètrica de fondària, és a dir, fins allí on vaarribar lamàquinade sondeigqueaplega sedimentsdels darrers 7.000 anys. Després, hi ha una escalade l’edat extrapolada a partir de les datacions del14C.Cal recordar que l’edat és del calendari, peròreculant cap enrere des de l’actualitat, que per

convenció internacional és l’any 1950. Acontinuació vénen, un al costat de l’altre, els arbresi les plantes més representatives (pins, alzines,roures…) que s’han determinat a partir delspòl·lens. Entremig hi ha una columna acumulativaal 100 % formada pels arbres (AP) i els arbusts iherbes (NAP). En darrer terme, a la dreta deldiagrama, figurauna columna amb la cronologia deles fases historicoculturals que ha conegut l’illa.

Quèhi hem trobat?Les aportacions de les seqüències estudiadesindiquen que a Eivissa, a diferència del que hasucceït a Mallorca i Menorca, el pi és l’arbre mésimportant des de fa 7.000 anys. La posiciógeogràfica meridional de l’illa fa que esreprodueixi el mateix esquema del llevantpeninsular on aquest arbre és, també, el méssignificatiu. En aquest aspecte cal remarcar que,tot i les discrepàncies entre botànics (la majoriapensava que en aquests indrets les pinedes havienestat afavorides per l’home en els darrers segles),els estudis paleobotànics demostren que aquí hanset des de sempremés importants que els alzinars.

Malgrat que amb l’anàlisi palinològica no es potsaber amb exactitud de quina espècie de pi es

tracta, ja que la morfologia dels seus pòl·lenss’assemblamassa entre les distintes espècies, s’hade pensar que es tracta del pi blanc (Pinushalepensis). Altres espècies que climàticament hipodrien ser, com ara el pi pinyoner (P. pinea) i elpi marítim (P. pinaster), no es veuen afavoridespels sòls calcaris insulars.

Respecte alsQuercus s’ha determinat, per primeravegada, l’existència de comunitats tant de tipusperennifolis (alzines i coscoll) com, en menormesura, caducifolis (roures).Aquestes comunitats,en contra de l’opinió majoritària que elsconsiderava, excepte en el cas del coscoll, com aelements introduïts en la vegetació d’Eivissa iFormentera, conformavenunapartmolt importantdel paisatge vegetal pitiús durant quasi tot l’Holocè(període d’uns 10.000 anys de durada en el qualencara ens trobam), és a dir, fins a època moltrecent.Ara es pot afirmar quenonomés les alzineshi han set sempre, sinó que també hi eren elsroures. Roures quehemd’entendre comels que hiha sota clima mediterrani, del tipus de fulla petita(Q. faginea) i el cerrioide (Q. cerrioides) entred’altres. D’altra banda, és poc probable que hihagués sureres (Q. suber), ja que prefereixen sòlsàcids, distints dels que aquí predominen.

Una vegada fetel tractamentde les mostres,a les preparacionsmicroscòpiquespodem veurediversitat dʼorganismesque sʼhan conservatals sediments.

A les fotografies,dʼesquerra a dretai de dalt a baix,grans de pol·lendʼarbre, en aquestcas de lʼavellaner(Corylus avellana);grans de pol·lendʼherba, com aquestsde Plantago crassifoliatrobats al testimoniPSM1; palinofàcies,en aquest casrestes algalsde Pseudoschizaeai Spirogyra; restesdʼorganismes marins,com ara foraminífersi, finalment, quistde dinoflagel·lat.

Fotos: FrancescBurjachs.Font: palinoteca IPHES

25DESCOBRINT ELS PAISATGES DEL PASSAT

Diferents aspectes del treball al laboratori.De dalt a baix, obertura i mostreig dʼun testimoni

i tractament dʼunes mostres.A la dreta, observació dʼuna preparació.

Font: IPHES/Arqueoline, S.L.

24

Crida l’atenció, a les zones baixes humides ons’acumulava aigua dolça i al costat de fonts id’algun rierol que mantenia una capa freàtica alllarg de tot l’any, la presència d’avellaners i deverns (Alnus sp.).De fet, aquests arbres havien setimportants al paisatge en èpoques força reculades,entre fa 4.000 i 7.000 anys, quan el clima eramoltmés humit. Després del darrer òptim climàtic (apartir de fa uns 4.000 anys), un menor règim depluges i sobretot l’augment exponencial del’impacte humà al llarg de la història han fet queaquests arbres nopoguessin sobreviure, extingint-se probablement fa uns 600 anys.

La savina (Juniperus phoenicea) i el ginebre(J. oxycedrus) són arbres, d’aparença arbustiva,“tot terreny”, que més o menys sempre han setpresents al paisatge. Aquests prenen mésimportància quan els pins reculen, superant-losen la colonització d’espais oberts.

Respecte als arbusts que s’han determinatdurant les anàlisis es pot parlar dels brucs (Erica

spp.), tractant-se probablement del cepell (E.multiflora) i del bruc (E. arborea), encara queaquest darrer només suporta els sòlsdescarbonatats i, per tant, hi devia ser enquantitats molt menors. D’altra banda, lesestepes (Cistus spp.) varen ser més abundantsals prats de la vila d’Eivissa fins ques’estructuraren ses Feixes. Quant a la mata(Pistacia lentiscus) i les bufalagues (Thymelaeaspp.), aquestes estaven més ben representadesdurant l’òptim climàtic, després varen serarraconades, entre d’altres, per l’espinalera(Rhamnus lycioides), arbust més adaptat a lasequera.

Un altre apartat el constitueixen les plantes quepotencialment podien ser cultivades, entenent laseua presència en estat silvestre quan són citadesamb anterioritat a la colonització humana. Enaquesta situació, s’hi poden integrar les oliveres(Olea europaea), que mai no han set gaireimportants al paisatge illenc, fet pel qual no es potpensar en grans produccions d’oli.

Els grans de pol·lentenen una significaciódestacadaals testimonis.Alguns (vegeu lesfotografies, dʼesquerraa dreta i de dalt a baix),no es troben ja a Eivissai probablement la seuaminsa presència siguideguda a un transporteòlic llunyà. És el casdʼaquest gra de carpí(Carpinus) del testimoniTP1. Gra de pidel testimoni PSM1.La presència dʼarbustsés contínua durant totala seqüència vegetal:vegeu gra dʼestepablanca (Cistus albidus)procedent dela palinoteca i ginestaborda (Ephedra fragilis)del testimoni TP1.

Fotos: FrancescBurjachs.Font: palinoteca IPHES

27DESCOBRINT ELS PAISATGES DEL PASSAT

A esquerra i dreta,diagrames palinològics

amb els principalstàxons localitzats als

testimonis PSM1 i TP1.És fàcil visualitzar

lʼevolució de cada planta(quan apareix, quan ha

set més important,com competeixen

les unes amb les altres,quan desapareixen…).

Diagrames:Francesc Burjachs.

Font: IPHES

26

Més de set mil·lennis enrere, el clima de la terras’havia suavitzat d’ençà la darrera glaciació (lesgrans extensions de gel s’havien retirat cap als polsi muntanya amunt) i la vegetació temperada tornaa ocupar grans extensions d’Europa. No sabemexactament com devien ser les condicionsambientals a Eivissa durant els períodes freds dela darrera glaciació, encara que als territoris sotala influència del Mare Nostrum el clima no haviaset tan dur, ni la vegetació tan adaptada alfred com als territoris més continentals iseptentrionals. A laMediterrània, els canvis varenser molt diversos, depenent de les condicions decada lloc, i durant l’Holocè s’han anat conformantels paisatges actuals. Arreu del món, aprofitant lapujada de les aigües de la mar i la crescuda delsrius, es varen formar nous deltes, planes al·luvialsi aiguamolls litorals, omplint-se així de vidaaquests paisatges litorals.

D’aquesta manera, l’actual paratge de ses Feixeses va començar a formar fa uns 7.500 anys, doncsabans era terra ferma insular. Efectivament, lapujada de la mar iniciada fa 18.000 anys es vaestabilitzar ara en fa uns 8.000 anys, deixant lalínia de costa més o menys com la coneixem al’actualitat. Des d’aquell moment la zona s’habeneficiat d’un rebliment d’uns 7 metres; és adir, que la línia de costa anava variant a mesuraque els rierols hi aportaven sediments. Aquestsfets, però, no han fet canviar la condició de zonahumida que ens ha arribat fins avui dia, malgraten determinats moments històrics s’hagimodificat per a la seua utilització com a zones deconreus o pastures. Pel que fa a l’evolució iestabilització d’aquesta línia de costa, els estudisdels testimonis recuperats no aporten fins almoment resultats conclusius, però el conjunt dedades obtengudes assenyalen que la cosa va anaraixí, de manera que contradiuen les anteriorshipòtesis al respecte.

Vista generalde la badiades del molídel puig dʼen Valls.

Foto: Narcís Puget.Font: Arxiu dʼimatge i so,Consell dʼEivissa

29DESCOBRINT ELS PAISATGES DEL PASSAT

També, des d’època musulmana els cereals vanagafant importància, sense que puguem saber, através dels pòl·lens, quines eren les espècies ovarietats que es cultivaven a excepció del sègol(Secale), del qual tenim constància entre l’èpocabizantina i la musulmana.

La diversitat de conreus devia ser àmplia, doncss’ha constatat la presència i probable conreu delcànem (cf. Cannabis), tan necessari per fercordes, sobretot per a vaixells. També s’hantrobat pòl·lens de la família de les crucíferes i deles lleguminoses, que tant poden pertànyer aplantes silvestres com conreades, però que

podrien haver set produïts per les cols, pinya decol, bròquil, raves, naps, per les mates de faves,pèsols, ciurons, veces, guixes i més tard,després de la conquesta d’Amèrica, per lesmongeteres.

Finalment, a les anàlisis s’han retrobat plantespròpies dels aiguamolls. Unes que aguanten mésla salinitat, com ara soses, salicòrnies(Chenopodiaceae) i els donzellsmarins (Artemisiaspp.). També, altres que volen aigua més dolçacom els plantatges (Plantago spp.,P. crassifolia),les ciperàcies i els joncs (Cyperaceae, Juncaceae)i lesbalques i/obovesbordes(Typha/Sparganium).

El raïm (Vitis vinifera),malgrat dispersar poc

els seus pòl·lens,va prenent

importància desdʼèpoca musulmana.

A la fotografia,pagesos recollint raïm

al Pla de Vila.

Foto: Narcís Puget(1898/1904).

COPYRIGHT ©PATRIMONIO NACIONAL.

Font: Arxiu dʼImatgei So Municipal

dʼEivissa (AISME)

28

Unamirada al passat

A esquerra i dreta,diagrames

de palinofàciesdels testimonis

PSM1 i TP1.Aquests organismes

(algues, fongs,zoorestes,

microcarbons…)són molt bons

indicadorsde les condicions

localsi de les activitats

antròpiques.

Diagrames:Francesc Burjachs.

Font: IPHES

31DESCOBRINT ELS PAISATGES DEL PASSAT

Ses Feixes ha passat, al llarg de lʼHolocè, perdistints moments de disponibilitat hídrica i defuncionament, depenent dels diferents momentsclimàtics, de les condicions geomorfològiques, delʼevolució de la línia de costa o de les intervencionshumanes de diferent signe i magnitud. La seuacondició de zona humida ha set sempre present.Sondeig al prat de ses Monges. Foto: Marià Marí

30

A la fotografia,treballs al camp.

Foto: Narcís Puget.Font: Arxiu dʼimatge i so,

Consell dʼEivissa

De manera detallada podem dir que durant lafase més antiga, entre fa 7.500 i 6.200 anysaproximadament, el medi era força salabrós comho demostra la presència significativa d’alguesdinoflagel·lades marines i de soses (vegeudiagrames); és a dir, que hi havia una importantinfluència de l’onatgemarí. En aquestmoment sesedimentaven uns llims grisos, que van passantdes del color fosc, a la base, a un gris clar a la partsuperior, sempre amb abundància de restesmalacològiques (cargols, copinyes…) que esveuen a ull nu.

Ara sabem que el pi(actualment prou estès)ha tengut pocaimportànciaa Mallorca i Menorcaal llarg de la històriaholocènica,mentre quea les Pitiüsesha set lʼarbre méssignificatiu.

Fotos: Marià Marí

33DESCOBRINT ELS PAISATGES DEL PASSAT

La pineda era durant aquesta primera etapa laformació més estesa, però es trobaven tambéalzinars mixtos amb alguns ullastres i falsosaladerns; i, encara, reductes importants devegetació més humida, climàticament típicad’aquest moment, com són els avellaners. Fet ifet, l’extensió arbrada a Eivissa serà cada vegadamés important, especialment per l’increment deles pinedes fins a l’èpocamusulmana, quan la seuadavallada és dràstica.

Després, entre 6.200 i 4.100 anysaproximadament abans d’ara, s’inicia una fase quecontinua sent salabrosa, encara que en menysproporció, ja que disminueixen relativament elsdinoflagel·lats i les soses, al temps que augmentenles algues d’aigua dolça (Gloeotrichia) i lahepàticaRiccia (vegeu diagrames de palinofàcies,pàgs. 30 i 31). És en aquest moment quans’observa lamàxima extensió d’arbres caducifolis(vegeu diagrama pol·línic de PSM1), és a dir, queun major règim de pluges va provocar ladulcificació de l’aigua. Durant aquesta fase sesedimenten unes sorretes llimoses de color grisque es van tornant més grolleres cap a la partsuperior. En aquest tram no hi ha tantaabundància de closques de copinyes i cargols.

Al prat de sesMonges aquesta fase ésmolt similara nivell de paisatge a l’anterior, encara ques’observa una disminució notable dels avellaners,que degueren quedar reduïts a llocs moltdelimitats. A nivell local, els prats de gramíniesvan perdent part de la seua extensió i augmentenles comunitats i espècies higròfiles i hidròfilescom els creixenars, les balques i boves, elsvolantins, les ciperàcies i els joncs, el que implicauna major presència d’aigua dolça.

A continuació, entre fa 4.100 anys i mitjansegle IV dC, les condicions globals, també ases Feixes, són una mica més seques, la qualcosa provoca la disminució d’arbres i arbustos,una major presència de pins a nivell general iuna reducció de les àrees inundades.

32

La vegetació potencialde les illes Balears té

l'estructura dels boscostermo-mediterranis secs

o subhumits.Tot i així, cal tenir

en compte quelʼevolució de les biotes

de les Gimnèsiesi de les Pitiüses durantels darrers 8.000 anys

ha set força diferent.

Als diagrames, evoluciógeneral dels arbres

i arbustos en conjunt(AP), de les herbes

(NAP) i dels pinsi Quercus per separat

als testimonis estudiats.La trama en blaucorrespon a una

exageraciódel percentatge real,

a fi de visualitzar millorels valors baixos.

Diagrama: Riker Yll,Francesc Burjachs.

Font: IPHES

La prolongada i intensa intervenció humana enels últimsmil·lennis a les illes Balears, encara quemenor a Eivissa, és certament un elementdeterminant per a l’existència d’una vegetació queno reflecteix sempre el potencial real del clima idel substrat, fet que origina nombrososinterrogants sobre l’origen del paisatge actual.

La interpretació dels canvis produïts al paisatgevegetal al llarg de l’Holocè ve condicionada, enpart, per la quantificació d’aquestes influènciesantròpica i climàtica. Lamentablement, noexisteixen mètodes que ens proporcionen unainformació definitiva, encara que sí es podenavaluar certs paràmetres.

La vegetació durant l’Holocè antic a les Balearspresenta, com ja s’ha esmentat, una composicióflorística difícilment comparable a qualsevolformació actual. La colonització humanapreneolítica no queda reflectida de capmanera enels diagrames pol·línics. A les Balears no haquedat demostrada ni una gran obertura de lescomunitats vegetals ni la presència d’espèciesconreades en els diagrames pol·línics duranttemps neolítics. D’altra banda, l’apogeu delperíode talaiòtic a les Gimnèsies i les distintescolonitzacions humanes posteriors, sí quedenreflectides a les seqüències pol·líniques.

A les seqüències de Mallorca i Menorca, d’ençàuns 2.500 anys, es detecta una progressivadisminució d’espècies arbòries a favor de

35DESCOBRINT ELS PAISATGES DEL PASSAT

Mentrestant, al prat de Vila es van establintcondicions favorables als aiguamolls i és cadavegada més extensa la superfície de pratinundada. L’entorn, en general, està menysarbrat que a la zona oriental de ses Feixes, il’únic tàxon llenyós que es troba, a més delspins, és el Quercus de tipus perennifoli, que apoc a poc va disminuint.

Durant aquesta època, que va des d’inicis del’edat del bronze, passant per la colonitzaciópúnica i fins a la fi de l’Imperi Romàd’Occident, l’aiguamoll es dolcifica més. És elmoment en què dominen les algues cianofíciesd’aigua dolça Gloeotrichia i, pràcticament, nohi ha algues dinoflagel·lades ni foraminífers; és

a dir, que l’onatge no és tan habitual.Tanmateix, el règim de pluges degué canviar,passant a ser més irregular i torrencial, ja que ala base d’aquesta fase s’observa un pic dePseudoschizaea que indica aportacions desediments per part dels rierols. També, enaquest ordre de coses, lesGloeotrichia indiquenestanyols efímers, que és on proliferen aquestesalgues. És en aquest moment que comencen adavallar els arbres en general i el pi augmenta.Els sediments continuen sent llims sorrencsgrisosos, però ara amb menys malacofauna iamb força restes vegetals.

La següent fase de rebliment s’estén entre elssegles IV i XIII dC; és a dir, l’època en què l’illaés sota la dominació dels vàndals, bizantins imusulmans fins a l’arribada dels cristians. Ladiferència d’aquesta fase amb l’anterior és queara disminueixen les alguesGloeotrichia i passaa dominar el ‘tipus 303’, una altra probableresta algal, al mateix temps que augmenten elsfongs (vegeu diagrames de palinofàcies, pàgs.30 i 31). De fet, els sediments també canvien,passant de les sorretes grises d’abans a llimsmarronosos que es van tornant més foscos fins aser negres (torba), cada vegada amb mésmatèria orgànica. Malgrat les evidències deconreu detectades, hom no diria que lespràctiques agrícoles foren molt intenses enaquests indrets. D’una banda, es veu unaevoluciómolt natural dels aiguamolls, i de l’altra,tampoc no s’observa cap gran impacte sobre lavegetació natural de l’illa (vegeu diagramespol·línics, pàgs. 26 i 27).

A la vegetació del prat de ses Monges s’observaen aquest període una disminució dels arbresmesòfils i una expansió de les pinedes, mentreque al prat de Vila, aquesta tendència més secaes defineix des d’una mica abans per l’augmentdels prats secs i una colonització importantde la zona per les comunitats halòfiles, baixant,a poc a poc, els nivells d’inundació delsaiguamolls.

34

L’acció humana a ses Feixes Des del finalde lʼèpoca romanaes detecta el conreude cereals que arribenal seu moment mésrellevant en èpocamusulmana. És tambéa partir dʼaquestperíode quan es donenels valors més alts,encara que noconstants, dʼolivera.

A la fotografia, el campi la badia de Vila.

Foto: Alfons GarcíaPrats.Font: Arxiu dʼImatgei So MunicipaldʼEivissa (AISME)

Evolució de la vegetaciósalina i dels espais

inundats, amb espèciesdulciaqüícoles, on sʼaprecia

la disminució relativade la influència marina

a partir de fa 4.000 anys.Durant els períodespúnic al prat de Vila

i entre el musulmài el cristià al prat

de ses Monges, les zonesdulciaqüícoles guanyen

terreny, fins que al darrersegle es produeix

lʼexpansió dels pratssalins produïda

per lʼabandonamentde ses Feixes

i la sobreexplotaciódels aqüífers.

Diagrama: Riker Yll,Francesc Burjachs.

Font: IPHES

salicornars, canyissars, zones inundades… finsque fa uns 2.000 anys les condicionsclimàtiques canvien, l’aportació hídrica baixa iuna gran part de la zona és ocupada per pratshalòfils. Amb aquesta situació és fàcil entendreper què les activitats agrícoles de certaimportància no es desenvolupen en aquestazona fins fa només un parell de segles. Al pratde ses Monges, en canvi, es troben provesd’aquesta activitat des del moment de lacolonització púnica.

D’altra banda, s’ha de considerar la manca deresolució a la part superior dels testimonisrecuperats. Efectivament, la constant remociófruit dels conreus, els abocaments continus i

d’altresmodificacions superficials dels sedimentsimpedeixen, demoment, tenir una reconstrucciómés detallada dels conreus i de l’aprofitament ialteració del medi per part de les comunitatscamperoles durant aquests darrers segles.

Llavors, encara que al prat de Vila no es puguicertificar de manera rotunda l’existència deconreus cerealístics o d’altre tipus (com d’algunsarbres fruiters), és evident que l’obertura de lavegetació en els últims 2.000 anys potrespondre, a més de motius de caire climàtic, aun interès per deixar lliures zones de pasturesper als ramats o desenvolupar alguna activitat queno deixa proves pol·líniques, com és el cas decerts tipus d’horta.

37DESCOBRINT ELS PAISATGES DEL PASSAT

l’olivera, la mata i els brucs. Aquesta obertura delpaisatge culmina ara fa devers 2.000 anys, quanl’acció antròpica és evident tal com ho demostral’augment de la vinya, els cereals i, fins i tot,l’aparició de la noguera. A ses Feixes l’únic quepodemdir és que a partir de la colonització púnicas’observa als diagrames un potencial conreu decereals, lleguminoses i crucíferes, però demaneramolt escadussera.

A Eivissa, per primera vegada, es pot disposar deseqüències pol·líniques que ens permetenesbrinar la intensitat i la cronologia de l’accióhumana sobre el paisatge. Els resultats a les duesseqüències estudiades a ses Feixes ha setdiferencial, tant parlant des d’una òptica

pròpiament natural, com des del punt de vista delseu aprofitament pels diferents grups humans queles han ocupat.

A la zona d’aiguamolls del prat de Vila ladinàmica establerta ha anat sempre lligada a lesoscil·lacions del clima i, fonamentalment, al’aportació de sediments per part dels rierols itorrents que hi aboquen les seues aigües.Aquests torrents són també els causantsd’avingudes, sequeres i inundacions que esveuen al llarg de tota la seqüència sedimentàriade TP1 i que la converteixen en una zona de graninestabilitat. Aquesta dinàmica ha condicionatmolt l’extensió i la importància de les diferentscomunitats que l’ocupaven: prats secs i humits,

Ses Feixes als inicisdel segle XX.

Foto: Narcís Puget.Font: Arxiu dʼimatgei so, Consell dʼEivissa

36

secs i de les zones inundades no és més que elresultat del condicionament de les feixes i de laseua explotació agrícola.

Als inicis de la darrera fase, documentada en elsegle XVII, és quan es conforma el paisatge actualde ses Feixes. En aquest cas les anàlisis nomésdetecten un augment de restes de fongs, però elssediments són totalment diferents i no tenen resa veure amb els dels aiguamolls. Es tracta d’unaaportació antròpica de fins a mig metre de terresque tenen a la base, als dos sondeigs realitzats,un llit de pedres.

Durant aquests últims segles, la reducció delsaiguamolls originals ha set molt important. Ajutjar pels resultats, fa la impressió que una partdel prat de Vila resta com a prat natural,probablement perquè els rierols es deviendesbordar periòdicament i els temporalsmarítimsfeien que entràs aigua salabrosa fins aquest indret;mentre que el de ses Monges s’ordena en el queconeixem com a feixes. A nivell més general, elsúnics arbres que conformen el paisatge demaneraimportant són els pins i les alzines, i només elsprimers, juntament amb les oliveres, arribaranfins als nostres dies.

A la ribera nord,on avui es trobael passeig marítim,hi havia una franjadʼaiguamollsanomenada es Prat.

Les obres dʼampliaciódel port i lesconstruccions turistico-residencials la varendestruir completament.

Foto: Col·leccióRAYMAR.Data aproximada,1965

39DESCOBRINT ELS PAISATGES DEL PASSAT

Tanmateix, la intensitat de l’explotació i lesespècies conreades han anat variant durant elstres darrers mil·lenis. De moltes de les espècies:tant de fruiters, com d’horta, com de cereals noen tenim proves directes, encara que sí diferentstestimonis historiogràfics.

Des de mitjan segle IV, aproximadament, i finsal segle XVII, es pot parlar ja d’un impacteantròpic sobre el medi, ja que malgrat elssediments són els típics dels aiguamolls, lesanàlisis han detectat un gran canvi. Arapràcticament no hi ha algues i passen a dominarles restes de fongs, al mateix tempsPseudoschizaea augmenta els seus valors(probables desbordaments dels rierols). Fa laimpressió que hi ha un primer condicionamentd’aquest indret, que altera la seua dinàmicanatural i que coincideix amb una certa davalladadels boscos a l’illa. Tanmateix, no hi ha unaprofitament agrícola continuat a la zona, jaque cap al segle XV es tornen a formar torbes,moment que devia ser utilitzada com apastures.

D’altra banda, al prat de ses Monges, malgrat larelativa estabilitat durant els primers 6.000 anysde funcionament, s’observa en aquesta darrerafase un clar trencament amb les condicionsanteriors. En aquests moments, cap a l’any 1230de la nostra era, segons les datacionsradiocarbòniques, es produeix algun fet quecanvia el paisatge de manera important. Els pinspateixen un fort descens i els alzinars i lesrouredes recuperen part de la seua antigaimportància. Els prats secs i les comunitatshalòfiles s’estenen demanera considerable, peròaixò no provoca una disminució de lescomunitats higròfiles i hidròfiles, més aviat alcontrari: creixenars, ciperàcies, joncs i bovesobtenen els nivells més alts de presència en totala seqüència.

Amb els citats indicadors, aquesta aparentcontradicció no pot explicar-se per causes

climàtiques; s’ha de buscar, d’una banda, enuna obertura del paisatge que deixa espaislliures als prats i, de l’altra, a una majoraportació d’aigua dolça. Els fets dibuixen unesàrees ben delimitades i amb unescaracterístiques ben definides. Si tenim encompte que el moment en què comença asucceir tot això coincideix de formaabsolutament precisa amb l’entrada delscristians, tot s’entén molt millor. Darrera delnou paisatge hi ha les tales per a l’aprofitamentde la fusta i per deixar pastures lliures per albestiar, i la importància i convivència dels prats

38

La màxima presència i diversitat de conreus esdóna quan al prat de sesMonges les feixes estan japlenament configurades i estructurades. Aquestatasca podria començar en èpocamusulmana, peròés durant la dominació cristiana, a partir de laconquesta de l’illa el 1235, quan arriba al seumàxim esplendor.

Tanmateix, fa 2.500 anys les lleguminoses jatenien una certa importància al prat de sesMonges i, excepte en el moment de transicióentre la colonització púnica i l’establiment romà,la seua presència és continuada.

El cas de la vinya és especialment interessant, defet s’ha parlat molt sobre la seua importància,origen i conreu local en totes les culturesmediterrànies, des de finals de la prehistòria finsa l’actualitat. A ses Feixes, veiem com s’intensificael seu conreu amb l’arribada dels musulmans(llegiu el capítolL’edatMitjana. El naixement deses Feixes, de Josep M. López Garí & RicardMarlasca).

Mostra dʼalguns delstipus de figues que

produeixen les figuereseivissenques amb elsseus noms populars.

Font: Neus Prats

40

Evolució dels conreus.

Diagrama: Riker Yll,Francesc Burjachs.

Font: IPHES