Diccionari

de la

diversitat

La ciutat de la diferència

Fundació Baruch Spinoza (1996) Recopilació: MANUEL VILLAR PUJOL

2

3

Babel (mite de la torre de): Segons el relat que el llibre de la Gènesi fa de la construcció de la ciutat i de la torre de Babel, Déu va voler impedir que els humans es fessin tan poderosos com ell. Amb aquesta finalitat, va multiplicar les seves llengües i les va fer inintel·ligibles, de manera que la convivència i la cooperació entre tots fossin impossibles. Incapacitats per produir una societat, els mortals es van dispersar arreu del planeta, i, en la seva diàspora, van carregar amb la condemna de la incomunicació. Calidoscopi (la ciutat com a): La condició intranquil·la dels segments ètnics i corporatius que la composen és el que converteix la ciutat en un teixit immens de camps identitaris poc o malament definits, ambigus, que s´interseccionen amb altres i que, al final, acaben per fer literalment impossible qualsevol mena de majoria cultural clara. Cal percebre la urbs com un calidoscopi, on cada moviment de l´observador suscita una configuració inèdita dels fragments existents. En efecte, un dels aspectes que caracteritzen la diversificació cultural actuals és que no està constituïda per compartiments estancs, on un grup humà pot sobreviure aïllat de tots els altres. És cert que això mai no havia estat així, i un intercanvi a diferents graus havia fet que, en tot moment i a tot arreu, els grups humans diferenciats sempre mantinguessin unes relacions d´intersecció que feien impossible parlar de les cultures humanes com a entitats incomunicades entre si. Però mai no s´havia produït una acceleració de les interrelacions culturals com la que viuen les ciutats actuals, on les fronteres es multipliquen, però són tan làbils i bellugadisses que és completament impossible no traspassar-

les contínuament. Categoria immigrant (la seva funció social): Cal subratllar que molts dels conflictes que es fan passar per "ètnics" o "racials" són, de fet, el resultat de la competència que es produeix en el si de les classes més desafavorides en moments de crisi econòmica. ... els conflictes interètnics poden ser les formes que adopta la lluita entre comunitats marginades i empobrides, en competència per uns recursos escassos (...) Això ens permet entendre la funció classificadora que, en última instància, compleix la categoria "immigrant" en les societats modernitzades. En primer lloc, identifica "immigrant" amb "pobre". En efecte, el qualificatiu "immigrant" no s´aplica, segons la lògica, a tots aquells que han abandonat un territori per anar a viure en un altre, sinó tan sols als qui ho han fet en condicions precàries i per ocupar els llocs inferiors del sistema social que els acull. La tasca fonamental de l´espai taxonòmic dels anomenats "immigrants" consistiria, doncs, a tallar els sectors subalterns de la societat en dues parts, a dividir-los en "autòctons" i "estranys". A més, els "immigrants", un cop classificats en aquest compartiment, podrien ser, també, segmentats verticalment en funció de l´ordre d´arribada. En síntesi, podríem dir que l´immigrant compleix una doble funció, sempre relacionada amb el grau d´estrangeritat que l´afecta. D´una banda, és relegat als segments inferiors i més vulnerables dels sistema d´estratificació social, a mercè de les exigències més despietades del mercat de treball i gairebé sense drets. D´altra, li atribueixen

4

el rol de boc- emissari, sempre exposat a rebre culpabilitzacions de tota mena. Ciutat i diversitat: Dins el marc de les metròpolis veiem com es barregen o s´interseccionen tota mena de contingents ètnics, ideològics i religiosos. Hi ha molts exemples d´aquesta circulació d´ingredients culturals que es difonen per pol·linització a les societats occidentals (…) Entre els protagonistes del mosaic cultural de les nostres ciutats trobem, en un lloc destacat, els que han vingut a instal·lar-s’hi arrossegats pel moviments migratoris que han fet créixer i prosperar les ciutats i que han alimentat els cosmopolitisme que les caracteritza. (…) Referir-se a la ciutat en termes d´”interculturalitat” o de “mestissatge cultural” és, per tant, incórrer en una certa redundància, ja que una ciutat només es pot reconèixer culturalment com a amuntegament de llegats, testimonis, trànsits, presències …, un sistema immens de nusos que tenen els que han vingut a confluir en l´espai ciutadà. Cultura (accepció metafísica): ... l´ús habitual d´aquest terme apunta als trets que fa servir un grup humà per argumentar la seva diferència respecte d´aquells amb els quals es relaciona. (Aquesta definició) deriva del romanticisme alemany, que la va utilitzar per designar l´"esperit" d´un poble determinat. Aquesta accepció provenia de les conviccions que les nacions estaven dotades d´una ànima col·lectiva, és a dir, d´una idiosincràsia genuïna, com a conseqüència de la seva història. Aquest concepte entén que les cultures són

totalitats tancades, que contenen la cosmovisió i el tarannà d´un grup ètnic. Segons aquesta concepció, la cultura seria tot allò irrepetible, propi i exclusiu que hi ha en un grup humà. Les cultures serien, així doncs, incomparables, ja que una part fonamental dels seus continguts no es podria traduir a altres llenguatge culturals. A més, aquesta noció de cultura presumeix una identificació absoluta entre una visió del món determinada, el sistema de les relacions socials i a l´ordre polític de l´Estat. Aquesta confusió entre el demos i l´ethnos és el que trobem darrere la fundació de molts Estats moderns, i implica un rebuig de tot el que pugui enterbolit la homogeneïtat cultural del país. La visió de la nacionalitat cultural com un tot coherent i immòbil, amb uns continguts espirituals inefables, és als fonaments de tots els nacionalismes essencialistes i primordialistes. (...) La idea romàntica de la cultura com a contingut substantiu de qualsevol identitat implica, doncs, una reducció a la unitat, de la diversitat humana del territori sobre el qual s´imposa. Cultura (com a sistema de codis): La cultura també es pot entendre com el sistema de codis que permeten als humans relacionar-se entre ells i amb el món. D´acord amb això, parlar de diversitat cultural seria una redundància, ja que, per als humans, la diferenciació és sempre una funció de la cultura. Així, serien culturals les diferències conductuals i ideacionals, però també d´altres que podrien semblar purament físiques i naturals, en la mesura que han estat tractades culturalment com a significatives. Si en diem diferències

culturals és, doncs, per seguir una certa convenció, perquè, en realitat, sols

5

existeixen les diferències que la cultura ha codificat prèviament com a tals. Cultura (com a sistema de vida pròpiament humà): .. una altra interpretació considera que la cultura és el conglomerat de tecnologies materials o simbòliques, originals o prestades que, en un moment determinat, es poden registrar en el si d´un grup humà. Per bé que trobem expressions culturals rudimentàries entre alguns mamífers, es pot establir que la cultura és el que separa els éssers humans dels animals, i consisteix en tot allò que pot ser après, i, per tant, inclou l´estil de vida total, format per elements que poden ser adquirits socialment. Diferenciació (tendència a la): Com s´explica aquesta tendència a la diferenciació cultural, si li neguem la base objectiva que pretén tenir i la reduïm a una argamassa arbitrària de marcatges, que no són la causa sinó la conseqüència de la segregació operada? En primer lloc, hi ha la necessitat, pròpia de qualsevol individu, de formar amb d´altres una comunitat més restringida que les grans concentracions humanes d´un Estat o, fins i tot, d´una gran ciutat. Es tracta, aquí, del requeriment que té l´individu de pertànyer a un col·lectiu d´iguals, o bé, de sentir la certesa que, en certa manera, no acaba mai en ell mateix. Aquesta necessitat de constituir un nosaltres s´aguditza quan les interconnexions i els frecs amb altres grups es fan més freqüents, més intensos i en el marc d´uns territoris cada vegada més reduïts, de manera que la voluntat de diferenciar-se, contràriament al que

pensem sovint, no prové d´un excés d´aïllament, sinó del que es viu com un excés de contacte entre els grups. En aquestes circumstàncies, la dialèctica del nosaltres-ells exigeix l´acceleració dels processos de selecció o d´invenció dels símbols que fonamenten les autodefinicions, i ho fa amb una finalitat: assegurar un mínim de segmentació, que mantingui a ratlla la tendència que les societats urbanes experimenten envers una hibridació excessiva dels seus components. Diferencialisme absolut: El neoracisme es presenta moltes vegades com a defensor dels drets dels pobles a mantenir la seva "identitat cultural". En nom d´aquesta identitat, pot propugnar l´aïllament dels grups ètnics, per evitar que es malmeti la seva pretesa autenticitat. En aquest casos, el diferencialisme absolut acaba esdevenint una forma subtil de justificació de les polítiques d´exclusió, fins i tot "pel propi bé" dels exclosos, que, d´aquesta manera, es veuen teòricament beneficiats amb la protecció del seu patrimoni cultural. Aquest pretès respectes de les diferències culturals es produeix, en aquests casos, sota la forma d´una política de reserves, com hem vist en el "reconeixement" de les minories indígenes que han fet molts països americans. (...) Podríem dir que, en la mesura que considera les cultures com a entitats incommensurables, el diferencialisme

absolut confirma l´axioma racista segons el qual les diferències humanes -biològiques o culturals- són irrevocables. Discrimació: La discriminació es produeix quan un grup humà és sotmès a un tracte diferenciat, que l´impedeix accedir a certs àmbits o que el deixa participar-hi en

6

condicions desavantatjoses. La discriminació és el mecanisme encarregat d´assegurar que la inferioritat moral atribuïda a una comunitat tingui una correspondència en el pla de les relacions socials. Pot tenir diverses expressions: menys salari per fer una mateixa feina, menys oportunitat de trobar un lloc de treball o un habitatge dignes, més dificultats de moviment dins del sistema social, obstacles en la promoció professional, una orientació escolar tendenciosa i restrictiva, etc. Dret a la diferència-dret a la igualtat: La societat actual està formada per humanitats diferenciades, que el desenvolupament econòmic i demogràfic ha portat a viure en marcs geogràfics cada vegada més restringits. No hem de dubtar que els problemes del futur, encara més que els del present, tindran molta relació amb aquesta situació on la tendència a l’homogeneïtzació cultural es compensarà per una intensificació creixent dels processos de diferenciació cultural. Per encarar aquest problemes i tenir a ratlla les tendències a la intolerància i l’exclusió, caldrà fer realitat dos principis fonamentals, aparentment antagònics, però que de fet, es necessiten l´un a l´altre. D´una banda, el dret a la diferència, és a dir, el dret dels grups humans de mantenir-se units als altres per allò mateix que els separa. De l´altra, el dret a la igualtat, és a dir el dret d´aquells que s´han vist acceptats tal com són, a ser indiferenciables en la lluita per la justícia. Només el respecte d´aquest dret a la igualtat i a la diferencia pot evitar l´adveniment d´un món on tot i tots acabin per semblar-se als que demostrin ser, no els més savis, sinó tan sols els més forts. De la nostra capacitat de construir

una ciutat sense estigmes ni estrangers dependrà que es restableixi al nostre voltant la polifonia humana, lluny de les selves i els deserts on una vegada ens va semblar veure-la morir. Drets individuals-drets col·lectius: Partim de la premissa que qualsevol persona, privada del seu marc comunitari, perd aspectes fonamentals de la seva identitat personal, i això implica que la plena realització d´un individu en el si de la societat exigeix respecte i protecció per part del seu entorn, del qual depèn, en última instància, la seva pròpia integritat moral. El problema sorgeix quan un sistema legal com el democrático-liberal, que regeix els països modernitzats, només reconeix com a titulars dels drets els individus, i opera una homogeneïtzació que iguala les particularitats amb la noció abstracta de ciutadà. Les col·lectivitats no tenen drets com a tals; en la mesura que les seves institucions familiars, religioses, econòmiques, polítiques, etc., només tenen existència legal –o, eventualment, il·legal- en relació als subjectes concrets que les representen i segueixen les seves normatives especifiques. La solució, segons plantegen alguns teòrics del multiculturalisme radical, consistiria a dotar les minories d´un reconeixement legal que atorgui drets i obligacions com a tals. Drets humans i multiculturalitat: El marc mínim d´homogeneïtat que convé respectar és aquell que defineix la declaració universal dels drets humans. Dit d´una altra manera, la diversitat cultural no pot ser acceptada si vulnera, per exemple, el principi que tots els sers humans neixen lliures i iguals en drets. Certament, tenen raó els qui sostenen que els drets humans només són la

7

projecció dels principis de la cultura europea, incompatible -total o parcialment- amb la immensa majoria de tradicions culturals conegudes. Aquest pecat original de l´etnocentrisme que va inspirar l´elaboració dels drets humans podria mitigar-se si acceptéssim la seva condició no immutable, sinó fruit d´unes circumstàncies històriques concretes, que els va fer necessaris com a instruments de coincidència. En aquest cas, la vocació universal d´alguns principis ètics seria producte de la seva acceptabilitat; després que haguessin estat convenientment argumentats i discutits, és a dir, que caldria renunciar-ne a l´assumpció acrítica, i entendre que són millorables i poden ser objecte de renegociacions constants. Exclusió de l´altre: L´exclusió que alguns éssers humans. més poderosos o simplement més nombrosos, imposen als altres, no és un fenomen nou. Tanmateix, les relacions entre els diversos conjunts socials han estat sovint marcades per la convicció que alguns d´aquests conjunts era intrínsecament indesitjable i mereixia una desqualificació global, i això, moltes vegades, n´ha implicat la marginació, l´empaitament, la inhabilitació, la persecució i, en els casos més extrems, l´extermini físic. Al llarg de diversos segles, un nombre incalculable d´individus han estat prejutjats, estigmatitzats, encalçats o castigats no pel que havien fet, sinó pel que eren. Estigmatització: L´estigmatització és un fenomen on un grup humà minoritari és acusat per la majoria i/o per l´Estat de ser culpable de les desgràcies que afecten o podrien afectar la societat. Al darrere hi ha la idea que l´expulsió, l´enclaustrament, la desactivació o

l´eliminació física del grup comportarà una millora en les condicions de vida de la societat. (...) La característica fonamental de l´objecte d´estigmatització -que el diferencia d´altres formes d´exclusió, com el racisme o la xenofòbia- és que l´extrema perillositat atribuïda als enemics socials contrasta amb la seva invisibilitat. La dificultat d´identificar els agents d´un grup demonitzat fa que les seves activitats perverses produeixin més inquietud. Això implica que el càstig s´aplica, sovint, sense haver de demostrar que el sospitós pertanyia realment a l´associació antisocial, fins i tot, sense demostrar efectivament que aquesta associació, com en el cas de la bruixeria, existeixi realment. Per a la mentalitat estigmatitzadora, però, tot això és indiferent. Amb la convicció que el grup secret i maligne actua per destruir l´ordre social n´hi ha prou per desencadenar la persecució, i només pel simple fet que algú sigui identificat com sospitós, n´hi ha prou perquè rebi el repudi o el càstig previst per als hipotètics conspiradors satànics. Ètnia: Un grup humà que es considera diferent dels altres i vol conservar la seva diferència. En qualsevol cas, ètnia -del grec ethnos- vol dir, simplement poble. Els bosnians, els zulus, els catalans, els vietnamites, els tuareg, els francesos i els argentins són, per posar uns exemples, ètnies o grups ètnics. Algunes comunitats que es diferencien només pel gènere de vida, la moralitat, el pentinat i el vestuari reuneixen tots els atributs del que l´antropologia estudia com a ètnies, de manera que ens podem referir, com ho hem fet, a les formes de diversificació cultural que han nascut a la ciutat com si es tractessin de noves etnicitats.

8

Ètnic: Vulgarment, però, el terme ètnia és utilitzat exclusivament per designar grups, productes i conductes que no siguin occidentals. El qualificatiu "ètnic" implica, en la imaginació social majoritària, alguna cosa inferior. Hi ha molts exemples de l´ús discriminatori del mot "ètnia", i sempre des de la perspectiva d´"ells ètnics, nosaltres normals". Així, un criteri força estrany estableix, per exemple, que el cuscús és un menjar "ètnic", però no pas la favada, o que un restaurant sene-gambià o peruà són "ètnics", però un fast-

food o una pizzeria no. Etnodiversitat (principi de): Les ciutats industrials es caracteritzen per la seva condició heterogenètica, és a dir, per ser conseqüència d´uns processos basats en la pluralitat i la fragmentació. La diversificació en els marcs urbans no sols és possible, sinó que és estructuralment necessària, ja que la diferenciació i l´especialització són requisits per garantir l´avenç de qualsevol societat complexa. Així, l´etnodiversitat desplaça a l´àmbit de la cooperació social el mateix principi de la biodiversitat, és a dir, que les espècies animals i vegetals només poden reeixir gràcies a un procés de diferenciació que les adapti avantatjosament a condicions ambientals externes, establint relacions d´interdependència amb les altres formes de vida coexistents. Igualment, els avenços de la humanitat han estat sempre conseqüència del nombre i de la diversitat de cultures capaces d´elaborar estratègies comunes. El progrés difícilment podria ser conseqüència de la “monocultura”, sinó que exigeix la cooperació entre grups humans amb qualitats i capacitats diferenciades.

Homogeneïtat com a condició de la diferenciació: No percebem coses diferenciades entre si, sinó que percebem la relació entre les coses, després de sotmetre-les a una diferenciació prèvia. Sense diferencia no hi ha informació. Les coses indiferenciades no poden ser objecte de percepció sensorial, i, per tant tampoc no poden ser processades per l´enteniment, pensades. El funcionament de la natura, de les societats i de l’intel·lecte humà només pot ser holístic, és a dir, fonamentat en la interacció entre les parts i les fases prèvies prèviament diferenciades. Necessitem la diferencia per relacionar-nos entre nosaltres, però també amb el món. Ara bé, la diferencia no nega una certa homogeneïtat: n´és la condició. El món adopta una multitud de formes, però sempre és el món. És cert que no pot existir percepció ni pensament sense diferencia, però la diferencia tampoc podria existir si no es retallés sobre una unitat, una totalitat que integra la globalitat de maneres d´existir, que generalment anomenem natura, univers, o, simplement, vida. Heterofília: ... l´heterofília o la xenofília (Lévinas) consisteix en una crida a favor del dret a la diferència cultural. Aquesta diferència cultural mai no s´ha de veure com una substància incommovible, sinó com el resultat -i no la causa- de les exigències que la societat i el pensament imposen a la realitat. Perquè uns éssers humans facin societat amb altres cal que, prèviament, uns puguin aportar alguna cosa que els altres no tinguin i, alhora, precisament perquè el món no pot ser viscut ni pensat com una superfície indeterminada i amorfa, és indispensable que es produeixi un

9

contrast. Aquesta actitud no es limita a considerar que el pluralisme cultural és enriquidor, sinó que pren consciència de la seva inevitabilitat, com a requisit perquè es realitzin amb eficàcia les funcions de les societat urbanes actuals, i, en un pla més profund i estratègic encara, perquè la intel·ligència pugui exercir la seva acció ordenadora sobre l´experiència. Identitat: … els grups i els individus interioritzen –i, alhora, miren d´evidenciar-ho-, un conjunt de trets que els permeten considerar-se diferents: la seva identitat. Aquestes proclamacions recurrents sobre la identitat contrasten amb la fragilitat freqüent de tot el que la suporta i la fa possible. En efecte, un grup humà no es diferencia dels altres perquè tingui uns trets culturals particulars, sinó que adopta uns trets culturals singulars perquè ha optat, prèviament, per diferenciar-se. Les cultures diferents no produeixen la diversitat, sinó que els mecanismes de diversificació provoquen la recerca d´uns marcatges que donin contingut a l´exigència de diferenciació d´un grup humà. A partir d´aquí, el contingut d´aquesta diferenciació és arbitrari, i utilitza materials disponibles –o, senzillament, inventats (Hobsbawn)- que acaben per oferir l´efecte òptic d´una substància compacta i acabada. Es tracta d´un miratge identitari, però, capaç d´invocar tota mena de coartades històriques, religioses, econòmiques, mitològiques, vindicatives, lingüístiques, etc. Aquesta necessitat –al final, sempre satisfeta, sigui com sigui- de trobar les marques que demostrin la identificació grupal, pot seguir diferents criteris, amb l´ús d´uns materials identitaris disponibles que en altres circumstàncies poden ser

irrellevants. Per als quebequesos o per als catalans, la llengua és un tret d´identitat innegociable, però no ho és tant pels frisons holandesos o pels suïssos italoparlants. A Irlanda, Escòcia, Bretanya o al País Basc, la pèrdua gairebé efectiva de la llengua original no ha impedit l´aparició d´un moviment independentista que utilitza majoritàriament la llengua de la nació que consideren opressora. (…) Identitats (gènesi de les): La identitat ètnica no es forma amb la possessió compartida d´un trets objectius, sinó per una dinàmica d´interrelacions i correlacions, dins la qual, en darrera instància, només la consciència subjectiva de ser diferent és un element insubstituïble. Tot i que aquesta consciència no correspon amb cap contingut, sinó amb un conjunt d´ il·lusions, sancionades socialment com a veritats inqüestionables, en la mesura que es legitimen per l´autoritat dels avantpassats o de la història. No és que no hi hagi diferències "objectives" entre grups humans diferenciats, sinó que aquestes diferències han resultat significatives per alimentar la dicotomia nosaltres-ells. En síntesi, només hi ha grups ètnics o identitaris en situacions de contrast amb altres comunitats (Barth) i com a resultat adaptatiu de la seva immersió en circumstàncies ecològiques, polítiques o socioeconòmiques concretes (Glazer). Territori conceptual de perfils imprecisos, el camp de les identitats només pot ser, per tant, un centre buit, on tenen lloc una sèrie ininterrompuda de juncions i disjuncions, un nus incert entre instàncies, cadascuna irreal i introbable pel seu cantó. La identitat es produeix, així doncs, en un pla purament relacional. No és, doncs, un contingut, sinó una

10

forma. la identitat és indispensable, tothom necessita tenir-ne. Present, però, un inconvenient greu: en si mateixa, no existeix. I precisament perquè resulten de la interrelació entre grups humans autoidentificats, les cultures no poden ser -com sovint es pretén- totalitats que puguin viure en quietud. Sotmeses a sotracs i inestabilitats de tota mena, les identitats modifiquen la seva naturalesa, canvien d´aspecte i de l´estratègia tantes vegades com calgui. La seva evolució sofreix oscil·lacions sovint caòtiques i impredictibles. En definitiva, les identitats no sols han de negociar constantment les relacions que mantenen, sinó que són aquestes relacions. No són la base d´un contrast, sinó que en són el fruit. Immigrant: El que anomenem immigrant és una figura efímera, destinada a ser digerida per un ordre urbà que la necessita com a aliment fonamental i com a garantia de renovació i continuïtat. És evident que si l´anomenat immigrant ha anat a la ciutat, no ho ha fet només per les condicions de vida que sofria al seu país d´origen, no per fenòmens associats a l´explosió demogràfica, sinó, sobretot, per exigències del mercat de treball dels països desenvolupats –sobretot en períodes d´expansió econòmica- d´una mà d´obra barata, disposada a ocupar llocs laborals que els seus habitants no accepten . Dit d´una altra manera, si l´immigrant hi ha acudit és perquè hi ha estat convocat. Per tant, té dret a la ciutat. Integració: Davant del fracàs de les polítiques d´assimilació obligada dels

diferents dins la majoria, s´imposen altres polítiques, que es plantegen prioritàriament la creació d´espais d´integració. Aquests espais d´integració impliquen l´acceptació de les normes de la comunitat receptora, però amb el mateix dret i les mateixes possibilitats que tenen els membres de reinterpretar i renovar aquestes normes. La idea d´integració estableix que, tot i que hi ha diferents estils de pensar i de fer, no n´hi ha cap que pugui reclamar l´exclusivitat de l´espai públic, si bé es reconeix la necessitat d´arribar a uns acords per resoldre els afers comuns. Es tracta de la construcció de formes institucionals mínimes, però suficients per assegurar l´exercici pacífic de la convivència, en la mesura que es pot articular la pluralitat al seu voltant. Integració econòmica: Si reconeixem que la major part de conflictes entre comunitats no són deguts als seus trets identitaris com podria semblar per la il·lusió d´autonomia dels fets culturals, sinó a uns interessos incompatibles, la diversitat cultural apareix com una Font de conflictes molt més relativa del que sovint pensem. (…) … atès que un gran percentatge de conflictes que es presenten com a ètnics, racials, religiosos o interculturals són, de fet, conseqüència de situacions d´injustícia o de pobresa, podem concloure que una millora general de les condicions de vida de les persones –habitatge, treball, sanitat, educació- facilitarà la comunicació i l´intercanvi entre grups humans. (…) Està clar que, per fer recular el racisme, la xenofòbia i les tendències socials a l´estigmatització de minories, el primer pas ha de consistir a denunciar els interessos que, sovint, utilitzen la distinció

11

cultural, religiosa o fenotípica com a coartada. (…) En aquest sentit, és urgent distingir amb claredat entre les diferències culturals, que cal respectar i que actuen en un eix horitzontal, i unes desigualtats socials, que, estructurades verticalment, condemnen amplis segments de la població a sofrir unes carències inacceptables. Aquí, el combat per la mútua acceptació dels diferents es confon amb aquell altre que reclama la reducció –i, si és possible, l´eliminació total- de la injustícia, la misèria i l´explotació. La integració cultural és impossible –òbviament- sense un mínim d´integració econòmica, és a dir, d´una reducció de les asimetries que imposa el sistema capitalista, que tendeix massa sovint a l´abús per obtenir les seves fites. Llindars de la tolerància: Als conflictes derivats de la coexistència quotidiana, s´hi afegeixen qüestions d´índole moral, relatives a la definició del bé i del mal, de definir quins són els "llindars de la tolerància", i de si és possible o no acceptar acríticament i absolutament els costums de tothom. Alguns d´aquests afers poden afectar l´àmbit de la legalitat, en la mesura que determinats aspectes del patrimoni moral, que una minoria considera bàsics per al manteniment de la seva integritat identitària, poden vulnerar la Constitució d´un país, els seus codis legals o, fins i tot, la mateixa Carta dels Drets Humans. (...) L´aparició de reaccions de resistència o la clandestinització de les pràctiques prohibides (poligàmia, repudi unilateral de l´esposa, l´ús del xador o vel, l´amputació del clítoris ...) són sovint, en aquests casos, les conseqüències

previsibles. D´altra banda, és difícil que ens trobem en condicions morals d´instar un grup a respectar els drets humans si no el permetem beneficiar-se´n. Un ple reconeixement dels drets civils dels immigrants seria un argument fonamental per a l´eliminació d´aquestes altres pràctiques culturals, inacceptables en una societat democràtica. Marginació: La marginació implica que un individu o un grup humà és expulsat i suplantat, o bé se li nega l´accés a les activitats i funcions més determinants de la vida social. Aquesta forma d´eliminació consisteix, pràcticament, a "esborrar" una persona dels aspectes més estratègics de l´existència col·lectiva. Els individus marginats no ocupen, com passa amb les dones, amb la classe treballadora o amb les minories ètniques més pobres, un lloc subaltern en l´ordre social. No es veuen explotats o discriminats. Es pot dir, més aviat, que els marginats no existeixen socialment, en la mesura que han estat arraconats i que el lloc que ocupaven en la societat ha estat ocupat per una altra persona. Mecanismes de diferenciació: Els ciutadans no només tenen la diversitat cultural al seu voltant, sinó també dins d´ells mateixos. Viuen submergits en la diferencia, alhora que es deixen posseir per aquesta diferencia. Ara per ara, hi ha uns principis d´adscripció que, per molts, tenen un valor superior a l´estrictament étnica. La inclusió en un gènere sexual, en una generació o en una classe social en poden ser exemples. Els cognoms fan que cadascú sigui parent; el lloc de naixement, el fan paisà, el barri n viu, veí; l´edat, coetani. Els gustos musicals o literaris, l´estil vestimentari, les aficions esportives …, cadascun d´aquest elements instal·la

12

cada individu en el si d´un conglomerat , es poden reconèixer i sentir lligats per sentiments, orígens, orientacions o experiències comunes. (…) Gràcies a tots aquests mecanismes de diferenciació, si apliquéssim una plantilla sobre la massa dels ciutadans de qualsevol ciutat, que els classifiqués amb els criteris per establir qualsevol nosaltres –gènere, classe social, edat, gustos, interessos, etnicitat, ideologia, credo, signe zodiacal, aficions, lligams familiars, barri on viu, lloc de naixement, inclinacions sexuals- el resultat oferiria un seguit de configuracions polimòrfiques que, dibuixades com els mapes polítics, produirien, en funció de cada opció identitària triada, una extensa gamma de coloracions i de contorns no coincidents. Microclimes culturals: Els microclimes culturals que els immigrants tendeixen a crear allò on s´estableixen, i on es reorganitzen els elements més o menys distorsionats de la seva tradició d´origen, no són un inconvenient per a la urbanització dels nouvinguts, sinó que, un cop aconsegueixen compatibilitzar la nova distribució de papers que els afecta amb la seva manera de fer, sovint esdevenen instruments d´adaptació. En un pla psicològic, els sentiments de diferenciació permeten estratègicament que les persones i els grups puguin neutralitzar les tendències desestructuradores pròpies de les societats urbano-industrials. En el pla sociològic, el manteniment –i fins i tot l´enduriment- d´una certa fidelitat a unes formes determinades se sociabilitat i a unes pautes culturals que els immigrants s´emporten allò on van i que poden

formular de moltes maneres- els permet controlar millor les noves situacions socials a les quals han d´adaptar-se. D´altra banda, mantenir conductes culturals singularitzades ha estat essencial perquè els immigrants hagin aconseguit enfrontar-se als quadres d´explotació i marginació que tan sovint han hagut de sofrir. Així, els mecanismes de reconeixement mutu, entre els immigrants d´una mateixa procedència, sempre els ha donat la possibilitat d´activar una xarxa d´ajuda mútua i de solidaritat molt útil.

Nacionalisme essencialista: El racisme cultural o ètnic apareix associat al nacionalisme primordialista, és a dir, el nacionalisme que pressuposa l´existència d´un tarannà particular i inconfusible dels qui considera inclosos en la nació. Mentre que les formes obertes i integradores del nacionalisme han estat inseparables dels corrents històrics més progressistes, i, sovint, n´han constituït l´eix vertebrador, el nacionalisme essencialista, certament, es considera autoritzat a establir qui i què ha de ser homologat com a "nacional", i, per contra, qui o què ha de ser considerat aliè, incompatible i, en conseqüència, exclòs. Històricament, ha estat freqüent un procés on certes formes de nacionalisme essencialista desembocaven en moviments populistes i feixistes, però, en l´actualitat, se situa amb eficàcia a la base de les polítiques conservadores a Europa, per advertir del pretès perill que representen els immigrants, sense haver de recórrer als tòpics desprestigiats del racisme clàssic. (...) D´acord amb el fonamentalisme cultural (Stolcke) qui aspiri a ser considerat "un dels nostres" s´ha de sotmetre al motllo unificador dels qui es consideren dipositaris d´una "cultura nacional"

13

metafísica -la Kulturnation romàntica-, d´una situació prístina que, segons el nou racisme diferencial, existia "abans" de l´arribada dels forasters, i que, ara, es troba amenaçada per la presència contaminant d´aquest forasters. Neoracisme: El neoracisme es presenta moltes vegades com a defensor dels drets dels pobles a mantenir la seva "identitat cultural". En nom d´aquesta identitat, pot propugnar l´aïllament dels grups ètnics, per evitar que es malmeti la seva pretesa autenticitat. En aquests casos, el diferencialisme absolut acaba esdevenint una forma subtil de justificació de polítiques d´exclusió, fins i tot "pel propi bé dels exclosos", que, d´aquesta manera, es veuen teòricament beneficiats amb la protecció del seu patrimoni cultural. Aquest pretès respecte de les diferències culturals es produeix, en aquests casos, sota la forma d´una política de reserves, com hem vist en el "reconeixement" de les minories indígenes que han fet molts països americans. Nòmades urbans: L´urbanita no es pot limitar, en la seva vida diària, a una única xarxa de fidelitats, o a una adscripció personal exclusiva. Com a resultat d´aquesta pluridentitat, obligat a moure´s constantment entre els diversos termes de la seva existència social, l´individu urbà és una mena de nòmada en moviment perpetu, que ha de passar el temps fent transbords i correspondències entre els components d´un mosaic d´universos petits que es toquen o es penetren mútuament. Pràctiques socials d´exclusió: És el supòsit que el grup humà marginat o agredit és el causant del tracte que mereix. Quan s´esgrimeixen raons econòmiques,

demogràfiques, ecològiques, d´ordre públic, o, fins i tot, higièniques, per convertir l´altre en un motiu d´alarma, s´estableix que, d´alguna manera, l´altre és la font dels problemes que suscita, incloent-hi el conflictes on ell és el principal perjudicat: expulsions, agressions, etc. És com si, per dir-ho així, "ell ho hagués volgut". En aquests casos, no es vol reconèixer que no és el grup culpabilitzat qui genera la situació de la qual és víctima, sinó que, sovint, la diferenciació que manifesta és conseqüència de la pròpia marginació que l´afecta. Prejudicis: L´exclusió no sempre reclama factors objectivables per ser exercida, com ara els llocs ocupats en la estructura econòmica general, o altres expressions de la interrelació entre grups que comparteixen un mateix espai físic, sinó que s´alimenta d´un sistema de representació que assigna a cada comunitat uns trets diferencials negatius, deixant de banda l´experiència real que s´hagi produït arrel del contacte entre aquests grups. Aleshores resulta pertinent parlar del prejudici com la forma més elemental i primera de la lògica de l´exclusió. El prejudici no necessita alimentar-se amb cap conflicte econòmic, polític o social. Treballa amb materials purament imaginaris: reputacions que mai no es verifiquen, amenaces per espantar els nens, cançons, llegendes o mites. L´enjudiciament a priori no només pot prescindir de l´enfrontament real, sinó que també pot ser completament indiferent a l´absència física del prejutjat. Els prejudicis contra els gitanos, per exemple, poden existir sense que cap gitano hagi fet acte de presència; d´igual manera que, a Espanya, durant el

14

franquisme, la prevenció contra els protestants, els maçons o els comunistes només els exigia una presència purament virtual. (...) Com a conseqüència del prejudici, la relació no s´estableix tant amb un grup determinat, sinó amb les idees i actituds que se li atribueixen, gràcies a una tasca prèvia, sobre l´individu que prejutja, realitzada per l´aparell educatiu, la família, l´ambient social, el folklore -dels contes infantils a les pel·lícules- o els mitjans de comunicació. Així doncs, la interrelació no s´estableix amb els jueus o amb els negres, sinó amb les representacions de les quals són objecte en el si d´un imaginari social hegemònic, que els destina un lloc i un perfil predeterminats i immòbils. (...) D´aquesta manera, el que facin aquests subjectes en la realitat difícilment servirà per desmentir els atributs estandaritzats que els han estat prèviament assignats. Al contrari, no es desaprofitarà la mínima ocasió que els fets puguin oferir per confirmar les suposicions sobre les qualitats negatius que els prejudicis atribueixen a cada col·lectiu. Racisme biològic: La classificació dels humans per “races” implica una distorsió, que consisteix a agrupar els individus en funció dels aspectes físics superficials. Aquests trets que s´utilitzen per definir les races –color de la pell, volum dels llavis o del nas, estatura i massa corporal, quantitat de pèl al cap, a la cara i al cos, plecs epicàntics, etc.- es poden heretar per separat, la qual cosa dóna lloc a un nombre molt elevat de combinacions diferents. D´altra banda, si els individus es classifiquessin a partir dels trets genètics invisibles i no pels visibles, ens trobaríem,

per exemple, que la preeminència del grup sanguini 0 agruparia als escocesos, els habitants de l´Àfrica Central i els aborígens australians, uns grups de població que presenten una freqüència del 70-80 % pel que fa en aquest caràcter hematològic. (…) Per dir-ho de la manera més clara: el terme raça té la funció d´imposar una unitat biològico-moral purament imaginària a un vast conjunt d´individus i societats sense cap relació real. Racisme cultural: Actualment, existeixen noves fonts racionalitzadores per a la desigualtat i la dominació que no s´inspiren en raons genètiques, sinó en la presumpció que certs trets temperamentals -positius o negatius- són una part inseparable de la indiosincràcia d´un grup humà i permeten una jerarquització social. El racisme cultural dóna per fet que una certa identitat col·lectiva implica unes característiques innates, de les quals els membres individuals són portadors hereditaris, i que formen part d´un programa similar al genètic. En la seva expressió més trivial, aquesta és la noció que invita, per exemple, a creure que els gitanos porten el ball "a la sang", o els negres el sentit del ritme, o a afirmar que els italians són apassionats, els francesos romàntics, els alemanys cap quadrats o els mexicans mandrosos. Es pot recórrer a les ciències socials per reforçar la il·lusió del que Caro Baroja va anomenar "el mite del caràcter nacional" ... Racisme institucional: La situació d´empaitament que pateixen els treballadors immigrants, convertits en una figura sotmesa constantment a la sospita, no correspon a grups de fanàtics incontrolats. (...)

15

La il·lusió promoguda mediàticament, segons la qual és possible circumscriure el problema del racisme a l´actuació dels grups extremistes, té un efecte de distracció. El racisme localitzat permet exculpar els governs, les institucions, les majories socials i els mateixos mitjans de comunicació de tota responsabilitat. Això és així en la mesura que els conflictes racistes són imaginats com resultat d´una disputa entre segments igualment perifèrics de la societat: d´una banda, la minoria d´exaltats ultradetants -que permeten creure que hi ha racistes de debò i que són ells- i, de l´altra, els mateixos agredits -els immigrats, -, que veuen aguditzada la condició de conflictius que els atribueixen. D´aquesta manera, s´escamoteja el fet que l´autèntica arrel del problema dels immigrants consisteix gaire´bé sempre en actuacions governamentals, sancionades per les majories polítiques i per la premsa. El cas més escandalós és el de les lleis d´estrangeria, que, en desmentir la pretesa igualtat de la declaració universal dels drets de l´home, estableixen una divisió brutal entre els ciutadans "nacionals", que tenen tota mena de prerrogatives legals, i els "estrangers", a qui els neguen pràcticament tots els drets. (...) Els mateixos Estats que tant parlen de la condició universal dels drets humans no tenen cap escrúpol a l´hora de vulnerar-lo, i de negar a una part important de la seva població el dret a l´equitat davant la llei. Raça: La noció de raça ha estat desqualificada científicament des de fa temps, però això no impedeix que alguns encara la facin servir per al·ludir a les subdivisions de l´espècie humana. L´estructura de les poblacions humanes és

extremadament complexa i presenta un nombre immens de variacions entre regions, ja que ha estat sempre sotmesa a moviments migratoris continus. Cap comunitat humana ha pogut mantenir-se prou temps totalment aïllada d´intercanvis genètics per poder produir una "raça" pura, que hauria exigit vint o trenta generacions dedicades a pràctiques d´endogàmia reproductiva. A més, els encreuaments entre persones genèticament diferents, fins i tot radicalment diferents, ha demostrat àmpliament els seus avantatges en termes demogràfics i sanitaris. Una raça genèticament pura només podria ser resultat d´una especialització inimaginables entre els éssers humans, capaç de programar encreuaments sistemàtics entre parents consanguinis, i que es traduiria en un descens de la fecunditat i en malformacions dels descendents. (...) Les tècniques ramaderes destinades a la cria selectiva de toros, de porcs o de cavalls segueixen aquest mateix procediment, que promou la il·lusió d´uns animals de "pura sang". Segregació: La segregació manté a distancia un grup prèviament inferioritzat, apartat en un espai que li assigna. La segregació, com a exclusió a l´accés i a l´ús de l´espai públic, imposa a un grup inferioritzat un territori per autorganitzar-s´hi, i li restringeix la mobilitat. L´enclaustrament d´una comunitat en un gueto és la forma més expeditiva de segregació espacial, i l´exacerbació més absoluta dóna lloc al camp de concentració o al camp de refugiats. Societat multicultural i mínims legals comuns: Aquesta voluntat d´inserció no pot defugir l´evidència incontestable que és impossible una harmonització total de

16

tots els valors morals i estils de vida que concorren a la ciutat. Aquesta visió idíl·lica del multiculturalisme que sovint es difon és una utopia irrealitzable i ens hem de fer a la idea que sempre existir+a un cert llindar de conflictivitat en la convivència entre grups que s´autosingularitzen. Tanmateix, això no implica que sigui impossible buscar i finalment trobar fórmules d´arbitratge entre uns grups amb sistemes de valors morals diferents i fins i tot incompatibles. Tots els grups copresents han de prendre consciència que la vida en societat només és possible en la mesura que hi hagi una mínima homogeneïtat a l´hora d´organitzar la convivència. Resulta inevitable que el grup ètnic o cultural majoritari estableixi la vertebració de l´heterogeneïtat al seu voltant, seguint el que els teòrics canadencs del multiculturalisme anomenen main stream o corrent principal. Això no ha de ser necessàriament problemàtic, si la majoria no intenta excloure ni assimilar per la força les minories amb les quals conviu. Hi ha diversos àmbits on la coincidència integradora resulta, per sort, indefugible. Ara per ara, el mercat i l´esfera econòmica són marcs unitaris que ningú no pot defugir, per més que es consideri diferent. El dret dels grups minoritaris que allò que considera el se patrimoni cultural sigui no sols respectat, sinó també estimulat, no és incompatible amb un espai escolar integrat, on els nens i els joves són formats amb els valors que fan possible la convivència col·lectiva. En una societat multicultural, coexisteixen moltes llengües, però és evident que no totes es poden utilitzar en igualtat de condicions i cal que la majoria estableixi una o dues llengües franques que per metin les relacions amb l´Administració i garanteixin que ningú no serà exclòs de

l´intercanvi generalitzat d´informació. Un Estat modern ha de fer entendre, finalment, que l´obediència a les lleis és innegociable per fer possible la convivència ordenada, i això obligarà a restringir certs aspectes particulars de cada grup. Universalisme i particularisme:L´universalisme no pot ser sinònim d´uniformització, sinó l´expressió d´una condició humana que només pot ser coneguda a través de les seves versions. El particular no és el contrari de l´universal, sinó el seu requisit, l´únic lloc on pot existir de debò. Visibilitat: Totes les adscripcions ètniques que coincideixen a la ciutat, ja siguin “tradicionals” o noves, adopten estratègies de visibilització. Així qualsevol grup humà amb una certa consciencia de la seva particularitat necessita espectacularitzar-se, és a dir posar en escena periòdicament o permanentment el que creu que el distingeix. El caire multicolor de l´experiència cosmopolita és el resultat d´aquesta afirmació de la voluntat de diferenciar-se dels grups humans que comparteixen l´espai urbà. Algunes comunitats exhibeixen permanentment els signes de la seva condició diferenciada. En alguns casos, perquè la seva singularitat ja té un suport fenotípic que contrasta amb el de la majoria –negres, orientals, amerindis, etc.- En altres casos, són els trets del vestuari els que reben l´encàrrec de marcar la distancia perceptiva amb els altres: vestits exòtics d´immigrants asiàtics, àrabs o negro-africans, uniformes professionals, senyals confessionals –kipes jueves, turbants sikhs, xadors i vels

17

musulmans, crucifix i medalles catòliques …- (…) Davant d´aquestes senyalitzacions activades permanentment, altres identitats col·lectives prefereixen escenificacions publiques cícliques o periòdiques (desfilades, processons, rues, etc.) Xenofòbia (alterofòbia):La xenofòbia defineix les actituds que provoquen que un grup humà sigui acuitat o objecte d´un tracte humiliant per la seva condició aliena a una determinada comunitat o país. Un terme anàleg al de xenofòbia és alterofòbia o refús a l´altre (San Román). El rebuig pot ser exercit per ciutadans ordinaris, però també per la pròpia Administració, mitjançant lleis especials que permeten perseguir i deportar persones només pel fet de ser considerades estrangeres. Per extensió, la xenofòbia també s´aplica contra aquells que, sense ser estrangers, són simplement rars, estranys, és a dir, aquells als quals, com als que vénen de fora, els atribueixen un principi denegatori -la condició d´estranyesa-, que percep com una qualitat de l´altre el que, en realitat, és un atribut que li assignem des de fora. Fundació Baruch Spinoza, La ciutat de la

diferència, Catàleg Exposició. Centre de

Cultura Contemporània de Barcelona, 1996.

18