EL COMENTARI

DE TEXT

62

1. Figures retòriques i tòpics literaris

Els recursos estilístics o figures retòriques són aquells artificislingüístics que

usa l’autor per tal de fer més expressiu el seu missatge. E poden classificar

segons si afecten la fonètica, la sintaxi o el lèxic.

1.1. Figures fonètiques

Al·literació: repetició d’un fonema o fonemes semblants en un mot o en una

frase: Prou plou, però pel que plou, plou poc.

Onomatopeia: repetició d’un fonema o fonemes semblants que suggereixen

l’acció o l’objecte que signifiquen: Les serps són al sostre

Paronomàsia: joc de paraules en què s’oposen mots semblants fonèticament o

un mot amb diversos significats: Vinc del bosc i busco vesc i visc del vesc que busco al

bosc

D’altres recursos afecten a la supressió o addicció de fonemes, com pot ser

l’apòcope, la pròtesi o la síncopa.

1.2. Figures morfosintàctiques

Anàfora: Repetició d’un mateix mot o grup de mots al començament de dues o

més frases (o versos) per tal de reforçar el sentit: Doneu-me una llanterna:-On és el

cavall?/ Doneu-me carbons durs i guixos lluminosos,/ Doneu-me murs de nit a les ciutats

lunars.

Asíndeton i polisíndeton: Omissió dels nexes que uneixen paraules (Pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria) i repetició dels nexes que les uneixen (La nena salta i

balla i canta i gaudeix de l’estiu).

Epítet: Adjectiu que s’utilitza davant del nom i especifica una qualitat inherent

en el nom: Allà a la blanca neu, sota les lluents estrelles.

Hipèrbaton: Alteració de l’ordre gramatical usual de les paraules: De roses

damunt d’un llit.

Pleonasme: Consisteix a repetir una paraula o una idea per reforçar

l’expressió: i jo, aleshores, besaré ta galta; i la besada ens durà ens durà el joc d’anar.

1.3. Figures lexico-semàntiques

Antítesi: Relació entre dos significats que s’oposen entre sí: M’exalta el nou i

m’enamora el vell.

72

Apòstrofe: Parlament que l’autor o un personatge adreça a la natura o a un

element espiritual o bé al mateix lector: Desitjaria ta ciència, arbre.

Comparació: Posa en relació dues paraules que tenen certa semblança per

mitjà d’un nexe que les uneix: Les mans eren com de marbre.

Hipèrbole: Exageració evident que deforma la realitat: Les ganivetades de les

abelles van fer fugir l’ós.

Interrogació retòrica: Pregunta emfàtica que no espera resposta: Serà així la

mort? Serà així que, en el camí de la fosca, anirem a l’encontre de la llum?

Metàfora: Identifica, en sentit figurat, dues paraules: Les perles de la boca.

Metonímia: Designació el nom d’un contingut pel del continent o a l’inrevés:

M’he begut una ampolla.

Personificació: Atribució de qualitats humanes a éssers que no ho són: L’aigua

juga amb els còdols del riu. Quan l’ésser personificat parla, se’n diu prosopopeia.

Símbol: Representació d'un concepte per un altre amb el qual manté una

relació d'analogia merament convencional. Sovint, determinats símbols van

lligats a concrets àmbits culturals, com el colom i la pau, el verd i l’esperança…

Sinestèsia: Combinació de diverses impressions sensorials: Se’ns va morint la

llum, que era de color de mel, i ara és d’olor de poma.

1.4 Tòpics literaris

Els tòpics literaris de la tradició són el conjunt de motius temàtics que els

poetes cultes (i, en alguns casos, els anònims autors populars) utilitzen per

situar la seva obra en una tradició literària. Els tòpics més presents són:

Beatus ille: “Lloança a la vida al camp”. Tema de la poesia del Renaixement,

provinent del model llatí d'Horaci. És la valoració de la natura, en un ambient

bucòlic i pastoril, elevada a símbol de vida senzilla, natural i perfecta.

Carpe diem: “Aprofita el moment”. Tema de la literatura clàssica, reprès pels

poetes del Renaixement, que, després d'algunes reflexions sobre la fugacitat

de la vida, insten l'home a viure-la amb intensitat i plaer.

Locus amoenus: “Lloc paradisíac”. En la poesia del Renaixement, el

tractament estilitzat de la natura, com a lloc amè, decorat ideal d'origen clàssic,

poblat per nimfes i pastors, que, sovint, contrasta amb l'agitat esperit del poeta.

Ubi sunt: “On són? Què se n'ha fet?” És el lament de les coses del passat

perdudes amb el pas del temps. Està vinculat amb el tema de l'amor.

82

Tempus fugit: “El temps passa massa de pressa”. Es refereix, també, al pas

inexorable del temps amb el regust amarg dels records.

Puer senilis: “El jove és savi com un ancià i l'ancià té un esperit jove”. Es

refereix a un estat d'esperit de la joventut o de la vellesa.

Deux ex machina: “Déu sorgit de la màquina”. Es tracta d’una intervenció

providencial d’un personatge o de l’autor quan el desenvolupament de l’obra

no ho justifica per tal de resoldre situacions complicades.

Homo viator: “L’home que viatja”. L’home fa un camí en la seva vida en el que

aprèn i creix com a persona i del qual ja no pot retornar. Una variació és el “vita

flumen” en el que es veu la vida com un riu que segueix un camí sense retorn.

Fortuna mutabile: “La fortuna canvia”. Al·lusió al fet que, en la vida de

qualsevol persona es viuen moments de sort i moments de dissort.

Captatio benevolientae: “demanar bona predisposició dels lectors o de

l'auditori”. Es demana d'entrada disculpes per les possibles errades que pugui

haver-hi en el text o en la exposició, sovint es tracta d'un cas de falsa modèstia.

2. La poesia

2.1. Característiques del vers català:

El vers català es basa en el recompte sil·làbic i el ritme accentual. El recompte

sil·làbes es realitza des de la primer síl·laba fins al darrer accent, és a dir, la

darrera síl·laba tònica.

Si els versos tenen fins a vuit síl·labes s’anomenen d’art menor i s’identifiquen

amb lletres minúscules:

- Els versos monosíl·labs, bísíl·labs i trisíl·labs són molt estranys en

literatura catalana i només apareixen enmig de poemes.

- Els tetrasíl·labs eren emprats a l’edat mitjana i en el noucentisme.

- Els pentasíl·labs són poc corrents excepte en l’edat moderna.

- Els hexasíl·labs han estat emprats al llarg de la història tot i que mai de

manera molt freqüent.

- Els heptasíl·labs són característics de la poesia popular.

- Els octosíl·labs són clàssics ja des dels trobadors i de vegades s’han cesurat

en 4+4.

92

A partir de les nou síl·labes els versos es consideren d’art major, s’identifiquen

amb lletres majúscules i tenen cesura és la pausa interior que s’estableix ens

els versos d’art major i cada part que separa la cesura s’anomena hemistiqui:

- Els enneasíl·labs i endecasíl·labs no s’han emprat pràcticament mai en la

literatura catalana.

- Els decasíl·labs sobretot han estat emprats amb cesura 4+6 (típic de March i

els trobadors) i en alguns casos 6+4 (típic de la poesia èpica de Verdaguer).

Quan se cesuren 5+5 són d’influència castellana i si no tenen cesura, italiana.

- Els alexandrins han estat emprats ja des de Ramon Llull amb cesura 6+6.

Versos de més de 12 síl·labes són molt estranys en català.

2.2. El ritme del vers

Molts autors tenen en compte la successió de síl·labes àtones i tòniques, crant

petites unitats rítmiques dins de cada vers anomenades peus rítmics.

L’alternança entre síl·laba àtona i tònica s’anomena iambe: De dins el pit covard

els mots com un estol; entre tònica i àtona, troqueu: És quan dormo que hi veig clar;

entre tònica i dues àtones, dàctil: L’illa de l’últim adéu on es va inclinar el meu migdia;

entre àtona, tònica i àtona, amfíbrac: s’agita la pompa llanguent d’una immensa cortina;

finalment, entre dues àtones i una tònica, anapest: la sardana és la dansa més bella

de totes les danses que es fan i es desfan.

2.3. Fenòmens de contacte sil·làbic

Dues vocals contigües que no facin diftong formen un hiat: T’ho has pensat bé? La

sinalefa és la unió en una sola síl·laba mètrica de la vocal final d’una paraula i

la incial de la paraula següent: hi ha un nen. La dièresi consisteix a trencar un

diftong normatiu per aconseguir una síl·laba més: ve-ï-na. La sinèresi és la unió

forçada de dues vocals que no formen diftong normatiu: pa-ci-èn-cia. L’elisió és

la fusió de dues vocals neutres en una de sola: sempraixí.

2.4. La rima

La rima és la igualtat o somblança fònica (que no gràfica) que hi ha entre les

paraules finals del vers a partir de l’últim accent. S’ha de tenir en compte que

no compten per a la rima ni la post-tònica de les esdrúixoles (màqu(i)na), ni la

vocal feble dels hiats i diftongs (paciènc(i)a). Les i-u finals de paraules planes i

esdrúixoles es poden equiparar a e-o respectivament pel que fa la rima.

102

La rima pot ser consonant si és vocàlica i consonàntica o assonant si només

rimen vocals, de vegades es produeix la rima falsa quan es té en compte

només l’ortografia i no les vocals obertes i tancades, les r mudes...

La rima també pot ser masculina si és aguda o femenina si és plana o

esdrúixola; si s’enllacen totes dues s’anomena rima maridada.

Hi ha certes combinacions que es consideren una rima pobra, com poden ser

dos futurs (acabarà-portarà), un mot i el seu compost (tornar-retornar)... en

canvi, es considera una rima rica quan són mots homòfons (signe-cigne). Hi ha

rimes sorprenents (sonet-ABB), rimes amb mots no catalans (agafen-

ramen)...

De vegades pot haver una rima interna que tingui en compte el final dels

hemistiquis. Finalment, hi ha els versos blancs no tenen rima però conserven

el ritme, la cesura... i els versos lliures que no conserven res.

Hi ha diferents tipus de combinacions de rimes. Hi ha la rima monorrima

(AAAA), apariada (AABB), creuada (ABBA), encadenada (ABAB),

capcaudada (ABBA ACCA), en què cada estrofa comença amb l’última rima de

l’estrofa anterior, capencadenada (ABBA BCCB) en què cada estrofa comença

amb la rima d’enmig de l’anterior, unisonant (ABBA ABBA) en què totes les

estrofes tenen la mateixa rima, retronxa, en què es repeteixen un o dos versos

al final de cada estrofa.

2.5. Les estrofes i composicions

Una estrofa (cobla a l’edat mitjana) és una unitat mètrica de versos autònoma.

Si tots els versos de l’estrofa tenen el mateix nombre de síl·labes s’anomenen

versos isosíl·labs, si el nombre és desigual parelm de versos anisosíl·labs.

Hi ha estrofes amb un nombre fix de versos:

- L’apariat són dos versos que rimen, en poesia popular s’anomena rodolí; si

es de caràcter culte, dístic.

- El tercet són estrofes de tres versos, poden ser tercets encadenats (ABA

BCB CDC...) o tercines (tercets encadenats amb una última estofa de quatre

versos).

- El quartet són estrofes de quatre versos d’art major i la quarteta, d’art menor.

- El mateix passa amb les parelles quintet-quinteta i sextet-sexteta.

- Les estrofes de set i nou versos no han estat utilitzades i no tenen ni nom.

112

- L’octava o cobla és l’estrofa clàssica de la lírica medieval ja des dels

trobadors, generalment feta a partir de decasíl·labs cesurats a la quarta (4+6).

- La dècima s’ha emprat a partir del barroc i són deu versos d’art menor.

Altres estrofes tenen un nombre variable de versos: Les tirallongues

monorimes són sèries llargues de versos que rimen en consonant, si són

tirades d’apariats isosíl·labs s’anomenen noves rimades, si els apariats alternen

4 i 7/8 síl·labes, codolades, els romanços són tirallongues de versos de set

síl·labes en els que els parells rimen en assonant, les estances són

combinacions de versos d’art major i art menor en disposició lliure.

Les composicions són estrofes que representen una estructura mètricament

autònoma. La corranda és una quarteta de versos solts, la cançó

trobadoresca són 5 o 7 cobles més una tornada de quatre versos, el sonet

són catorze versos decasíl·labs italians (6+4) estructurats en dos quartets i dos

tercets, la sextina és d’origen trobadoresc i consta de sis sextets i un tercet a

mode de tornada, els goigs són sis o vuit estrofes de sis versos envoltades per

dues de quatre i els dos darrers versos es repeteixen a totes les estrofes,

l’haikú és d’origen japonès i introduït per les avantguardes, consta de tres

versos de 5-7-5 síl·labes, la tanka també és d’origen japonès i són cinc versos

de 5-7-5-7-7 síl·labes i l'estança és una composició que té el mateix tipus

d'estrofa, sigui quina sigui, durant tot el poema.

3. La narrativa

3.1. El narrador i el punt de vista

Segons la distància que prèn el narrador respecte els personatges i l’acció, pot

ser un narrador heterodiegètic, si es tracta d’un narrador extern, i un

narrador homodiegètic si es tracta d’un narrador intern.

Segons les seves atribucions, és a dir, el nivell de coneixement dels fets i

l’explicitat amb què informa de l’acció i els personatges es poden distingir set

tipus de narradors:

- Narrador omniscient absolut. Pressuposa l’existència d’una ment superior

situada fora de la trama i que sap el passat, present i futur dels personatges,

emet judicis de valor i coneix tots els secrets de la trama.

122

- Narrador omniscient neutral. Sap més que els personatges però no anticipa

dades futures ni emet judicis de valors i deixa més màniga ampla als

personatges per revel·lar el seu inconscient.

- Jo testimoni. És un narrador convertit en personatge de dins de la trama

creat per l’autor i que té una credibilitat total perquè narra sols allò que veu i

sap.

- Jo protagonista. Es tracta d’un narrador que recorda fets passats

protagonitzats per ell i per tant, molt subjectiu, ja que relata tot des del seu únic

punt de vista.

- Narrador omniscient limitat múltiple. Té un coneixement absolut de les

coses però ho aplica solament a la consciència d’uns quants personatges; fa

l’efecte que no hi ha intermediari perquè la història arriba directament a través

d’aquests personatges.

- Narrador omniscient limitat selectiu. En aquest cas el narrador opera des

d’un únic personatge i si n’hi ha més d’un, mai al mateix capítol. Fa l’efecte que

no hi ha ningú per damunt de la trama.

- Narrador objectiu. És extern a la narració i limitadíssim, ja que solament

explica el que veu com si es tractés d’una càmera, si no verbalitzen els

pensaments, els personatges són desconeguts per a ell. La tècnica es coneix

com the camera eye.

3.2. El discurs narratiu

L’estil directe són els fragments que procedeixen directament del personatge a

través del diàleg, el monòleg o les citacions. El diàleg és la reproducció directa

d’una conversa entre diversos personatges, que parlen per torns i del mateix

tema. El monòleg explica de manera fragmentària les impressions que els fets

deixen al subconscient del personatge; és un discurs retòric adreçat al propi

personatge, no té oients i no és verbalitzat.

L’estil indirecte és la reproducció conceptual o la paràfrasi del contingut d’un

discurs directe. La focalització (l’òptica visual) i la veu recauen en el narrador.

L’estil indirecte lliure consisteix en mostrar els pensaments i sentiments dels

personatges amb les seves paraules i estil però amb la veu del narrador. Està

més proper a la consciència del personatge que al seu inconscient.

132

3.3. El personatge

El personatge és una unitat mínima de significació, que es relaciona amb els

altres personatges, que té trets distintius que el fan únic i que no té sentit ni

abans ni després del text. És un fitxer buit que la novel·la s’encarrega d’omplir

a través de la prosopografia (retrat físic) i l’etopeia (retrat interior).

Es pot distingir entre personatge pla (que no evoluciona al llarg de la novel·la

en la seva manera d’actuar i pensar ja que està construït al voltant d’una idea o

qualitat) i personatge rodó (capaç de sorprendre pels seus canvis i reaccions

al llarg de l’obra).

El personatge tipus és un personatge complex capaç de reproduir les

característiques morals, socials i físiques d’una col·lectivitat. L’estereotip, en

canvi, representa un col·lectiu i està solament esbossat perquè el lector ja sap

com actua.

També es pot diferenciar entre personatge coetani i personatge històric, que

és l’unic cas on no hi ha un fitxer buit, sinó que la tradició ja l’ha constuït i no es

pot canviar (Jaume I és com és).

Finalment cal veure els sis papers del personatge actant:

- El subjecte (pot ser més d’un i és qui executa l’acció)

- L’objecte (la força que fa actuar el subjecte, pot ser una persona, una cosa, un

valor...)

- L’ajudant (les forces que se solidaritzen amb el subjecte), l’opositor (les forces

que se li oposen),

- El destinador (algú que pot exercir influència sobre el subjecte i pot determinar

la seva manera d’actuar)

- El destinatari (el beneficiari final de l’acció que impulsa el subjecte).

3.4. L’estructura

A l’hora de parlar de la història cal diferenciar entre trama (esquema narratiu a

través del qual el narrador ens fa percebre la ficció) i faula (reorganització de la

trama seguint un ordre temporal i causal cronològic). Per fer avançar la trama hi

ha dues tècniques bàsiques: el mostrar i el narrar.

El tema de l’obra és allò que dóna coherència a la narració, que dóna sentit a

les accions dels personatges i és l’aspecte central de l’argument de la novel·la.

El motiu narratiu es pot definir com el conjunt de microseqüències que

142

integren la trama (pot haver-hi molts) i que se subordinen al tema. El leitmotiv

és una situació que es repeteix d’una manera predominant a la narració i que fa

de motor als personatges per tal que actuin.

El plantejament de l’obra està format per les primeres seqüències d’una

narració. N’hi ha de diversos tipus: directe (explica les circumstàncies inicials

de l’obra), in media res (s’inicia cap a la meitat de la faula), in extrema res

(s’inicia al final de la faula) o pretrama (comença amb una seqüència que

explica circumstàncies externes a la trama). El nus és la part central de la

trama. La manera d’explicar els esdeveniments por ser lineal (ordre cronològic

lògic), en paral·lel (dues o més històries ocorren simultàniament a la trama) o

en anell (hi ha dos plans narratius que no es desenvolupen en paral·lel, sinó

que una trama dóna origen a altres). El desenllaç és la conclusió del conflicte.

Pot ser tancat o obert (segons si es resol definitivament el conflicte o es deixen

portes obertes), premonitori (el final de la trama se’ns anuncia directament o

indirecta abans del final) o exemplar (implica una moralitat implícita per part del

narrador).

L’espai engloba els marcs físics (aspectes variats com l’època, la localització,

la realitat...), socials (entorn on es mouen els personatges) i psicològics (espai

somiat o desitjat pel personatge) on es desenvolupa l’acció. Cal precisar si la

descripció que se’ns dóna és esquemàtica (la justa per donar pas a l’acció) o

exhaustiva (dóna detalls molt amplis).

El temps és tant el temps de l’aventura com el de l’escriptura (el marc de la

novl·la i el moment de creació). Cal diferenciar entre temps trama, que és el

temps del discurs narratiu que ocorre entre l’inici i el final, i temps faula, que

inclou les evocacions passades i futures que es realitzen, és a dir, les analepsis

(evocacions de fets esdevinguts abans de la trama) i les prolepsis

(premonicions d’esdeveniments futurs).

4. El teatre

4.1. Els codis de representació

La paraula està present a pràcticament totes les formes de representació

teatral. Cal estudiar la seva semàntica, fonètica, sintaxi i prosòdia per

comprendre bé el text.

152

L’entonació és la manera de pronunciar les frases i els matisos que poden

aportar.

La gestualitat (moviments corporals) i la mímica (gestos facials) són uns codis

amb molts signes i segueixen convencions culturals. N’hi ha de tres tipus:

indicatius, imitatius i expressius.

El moviment escènic és el conjnt de desplaçaments de l’actor per l’escenari.

Inclou els moviments respecte als decorats i els personatges, les maneres de

desplaçar-se i les entrades i sortides.

El maquillatge i la perruqueria són descendents de les màscares i tenen per

finalitat codificar i definir els personatges.

El vestuari marca la jerarquia dels personatges, situen la trama en una època

de la història i de l’any...

Els accesoris són de tres graus. Estan els funcionals (les cadires són per

seure), els espaials (una planta pot designar un jardí o bosc) i els simbòlics (la

part alta d’una escala pot designar puresa).

El decorat (objectes i mobiliari inclosos) té la funció d’imitar la realitat, però

també simbolitzar idees (un toc vermell en el mobiliari pot simbolitzar la luxúria).

La música ha estat present des del naixement del teatre i vol suggerir l’ambient

on es desenvolupa l’acció i fins i tot crear un espai.

Els efectes sonors poden ser naturals o artificials i poden expressar l’hora, el

temps, el lloc...

La il·luminació es fa servir per destacar elements, delimitar l’espai, simular

l’escenografia...

4.2. El text dramàtic i el paratext

El diàleg és la conversa entre dos o tres personatges que s’adrecen els

discursos els uns als altres i en la que hi ha un intercanvi d’informació mutu que

es desenvolupa en el temps de la ficció i en un espai específic. Segons la

funcionalitat pot ser un diàleg de situació (serveix per dibuixar el marc de

l’obra), d’acció (fa evolucionar la trama), informatiu (explica antecedents de la

història i aspectes que els personatges saben però no els espectadors) i

narratiu (narra el que passa entre bastidors o a un espai virtual). Segons la

relació entre personatges pot haver un diàleg afectiu (entre amics o

enamorats), conflictiu (hi ha confrontació dialèctica i genera conflictes i sol

162

haver una subordinació d’un personatge), confidencial (el confident, que sol ser

més baix que l’altre escolta callat el que li diu el personatge principal),

persuassiu o dissuassiu (per convéncer algú que faci o no faci una cosa) i el

discurs (davant un col·lectiu que compta com a una única veu).

El monòleg és el moment en què el personatge parla amb ell mateix o d’alguna

manera que no hi pugui haver reversibilitat. Segons la funcionalitat pot ser un

monòleg líric (moment on s’expliquen sentiments, reflexions... de veritat) o

tècnic (explicació de fets passats, d’espais diferents del teatral...). Segons el

destinatari, el normal és que s’adreci a un mateix i si és d’introspecció interior i

és un diàleg entre pulsions interiors s’anomena soliloqui, però també pot

dirigir-se a una instància superior (a qui es demana reconfortabilitat), a un

personatge absent/nadó/retrat/difunt (amb qui s’explora la relació mútua), un

objecte (amb caràcter simbòlic) o a l’espectador (de qui busca complicitat) i

llavors s’anomena apart.

El paratext és tot alò que envolta els diàles i els monòlegs. El primer element

és el títol (que pot donar pistes i unes connotacions determinades a l’obra) i

després els prolegòmens (prefaci amb la declaració d’intencions i la

dedicatòria) i el dramatis personae (llistat de personatges que intervenen, és

interessant veure l’ordre). La part més important del paratext és la didascàlia

(acotacions) que és el text que acompanya els parlaments de l’obra, sempre

escrita en un cos diferent o en cursiva i moltes vegades entre parèntesi. La

didascàlia són les indicacions tècniques que es convertiran en elements visuals

en la posada en escena. Determinen les condicions d’ús de la paraula d’una

obra de teatre i podríem dir que inclouen tres elements: les indicacions sobre

espai i decorats en el qual transcorre el diàleg, les instruccions sobre

entonació, gestualitat i moviments escènics dirigides als actors i la distribució

de l’obra en actes i escenes.

4.3. L’estructura

L’estructura d’una obra de teatre la marquen els actes, macroseqüències

coherents des del punt de vista textual i escènic, amb continuïtat temporal,

marcada per un tall visible i que sol evolucionar en harmonia amb l’acció

(plantejament, nus i desenllaç en els tres actes clàssics), i les escenes,

segments de l’acte marcats per l’entrada i sortida de personatges.

172

4.4. Personatges

La principal característica del teatre és la presència d’actors en escena, és a

dir, la presència de personatges. Sempre es caracteritzen indirectament, a

partir de diàlegs o dels mòbils que l’impulsen a actuar, ja que no hi ha cap

narrador omniscient (excepte en teatre experimental) que parli amb una veu en

off per parlar-nos dels personatges i de la trama.

4.5. Coordenades espai-temps

L’espai és molt important a l’hora de plantejar la posada en escena, ja que un

teatre pot tenir escenaris de molt tipus i pot estar preparat o no per tenir espais

verticals, superposats, si permet la interacció del públic, si són oberts i

permeten així intuir espais virtuals... Els teatres són rectangulars, així que la

utilització d’espais quadrats o circulars remeten normalment al terrenys del

somni, el desig...

El temps també cal tenir-lo present, ja que l’obra no pot durar tant com una

novel·la, s’ha d’adequar a un temps màxim que no té perquè ser el mateix del

text (el teatre clàssic feia durar les obres menys d’un dia, ara solen durar més).

5. Guió per al comentari de text

Un comentari de text explica els vincles interns i externs del text, és a dir,

relaciona el text amb sí mateix i amb el que l’envolta. Es tracta d’un comentari

analític i tracta en profunditat el text de què es parla.

5.1. Consells prèvis per fer un bon comentari d'un text

1 Llegir atentament el text i subratllar-ne el que sembli important, també es

poden fer anotacions al marge.

2 Construir un esquema de redacció, a base de relacionar qüestions generals

amb aspectes observats en el text.

3 Desenvolupar el guió de comentari.

4 En acabar el comentari, repassar idees, estructura i construcció del text i

l'ortografia.

5.2. Comentari literari d'un poema

1. Introducció (té com a molt cinc línies)

a) Definir el poema dins del poemari.

182

b) Gènere i moviment al qual pertany el poema.

c) Context de l'autor dins la societat i pensament del seu temps, només els

aspectes relacionats amb el text a comentar.

2. Anàlisi del tema

a) Fixació del nucli temàtic.

b) Desenvolupament del tema en l’argument.

3. Anàlisi de la forma i l’estructura

a) Mètrica (versos, síl·labes, rima, estrofes…).

c) Parts del poema (no tenen perquè coincidir amb les estrofes, es tracta de

parlar d’idees).

4. Anàlisi del contingut (Aquest és el punt més important i al que dediquem

més atenció)

a) Relació entre la paraula i el que la paraula expressa (per què tria unes

paraules i no unes altres, per què hi ha unes figures i no unes altres i quin

significat tenen). S’ha de parlar de:

- Tractament del jo i el tu poètic.

- Figures retòriques (essencial justificar-les, no serveix de res dir que hi ha una

metàfora sinó en treiem el significat).

- Llengua (ús de monosíl·labs, de sons sords o sonors, adjectivació rica…).

5. Relació amb altres textos

Es tracta de relacionar el text amb altres manifestacions literàries i culturals que

ens vinguin a la memòria en llegir-lo.

6. Conclusió

Es tracta de fer un petit resum del que hem dit aportant alguna cosa nova amb

una petita valoració transversal on veiem els límits i les virtuts i/o defectes del

text, res de m’agrada o no ho entenc o ho trobo difícil.

5.2. Comentari literari d'una narració

1. Introducció (té com a molt cinc línies)

a) Definir la narració dins de la novel·la.

b) Gènere i moviment al qual pertany la narració.

c) Context de l'autor dins la societat i pensament del seu temps, només els

aspectes relacionats amb el text a comentar.

2. Anàlisi del tema

192

a) Fixació del nucli temàtic.

b) Desenvolupament del tema en l’argument.

3. Anàlisi de la forma i l’estructura

a) Tipologia textual (narració, descripció…).

c) Parts de la narració (no tenen perquè coincidir amb els paràgrafs, es tracta

de parlar d’idees).

4. Anàlisi del contingut (Aquest és el punt més important i al que dediquem

més atenció)

a) Relació entre la paraula i el que la paraula expressa (per què tria unes

paraules i no unes altres, per què hi ha unes figures i no unes altres i quin

significat tenen). S’ha de parlar de:

- Caracterització dels personatges.

- Tipus de narrador i estil (omniscient, personatge…, directe, indirecte…).

- Figures retòriques (essencial justificar-les, no serveix de res dir que hi ha una

metàfora sinó en treiem el significat).

- Llengua (jocs de paraules, registre, adjectivació rica…).

5. Relació amb altres textos

Es tracta de relacionar el text amb altres manifestacions literàries i culturals que

ens vinguin a la memòria en llegir-lo.

6. Conclusió

Es tracta de fer un petit resum del que hem dit aportant alguna cosa nova amb

una petita valoració transversal on veiem els límits i les virtuts i/o defectes del

text, res de m’agrada o no ho entenc o ho trobo difícil.

5.2. Comentari literari d'una escena teatral

1. Introducció (té com a molt cinc línies)

a) Definir l’escena dins de l'obra.

b) Gènere i moviment al qual pertany l’escena.

c) Context de l'autor dins la societat i pensament del seu temps, sempre

relacionat amb el text a comentar.

2. Anàlisi del tema

a) Fixació del nucli temàtic.

b) Desenvolupament del tema en l’argument.

3. Anàlisi de la forma i l’estructura

202

a) Tipologia textual (narració, descripció…).

c) Parts de la narració (no tenen perquè coincidir amb els paràgrafs, es tracta

de parlar d’idees).

4. Anàlisi del contingut (Aquest és el punt més important i al que dediquem

més atenció)

a) Relació entre la paraula i el que la paraula expressa (per què tria unes

paraules i no unes altres, per què hi ha unes figures i no unes altres i quin

significat tenen). S’ha de parlar de:

- Caracterització dels personatges.

- Parlaments (diàleg, monòleg, agilitat, ritme…).

- Paratext (acotacions, veu en OFF, quantitat, tipus…).

- Figures retòriques (esencial justificar-les, no serveix de res dir que hi ha una

metàfora sinó en treiem el significat).

Llengua (jocs de paraules, registre dels personatges, sintaxi…).

5. Relació amb altres textos

Es tracta de relacionar el text amb altres manifestacions literàries i culturals que

ens vinguin a la memòria en llegir-lo.

6. Conclusió

Es tracta de fer un petit resum del que hem dit aportant alguna cosa nova amb

una petita valoració transversal on veiem els límits i les virtuts i/o defectes del

text, res de m’agrada o no ho entenc o ho trobo difícil.

212