Espaisomnis

pels

Espaisomnis

pels

Nosaltres no venim d’un silenci antic i molt llarg, sinó del brogit que, entre crits i imatges, ens ha silenciat les paraules.Venim d’una escola que mai no ens ha ensenyat a conjugar el “nosaltres”.I, tanmateix, ens hem reconegut i estem somiant juntes.Venim de les frases aferrades al potser, demà, allà. Però ens hem afirmat en l’aquí i l’ara.Venim del “meu”, el “teu”, el “seu”. Però hem comprès que compartir és ampliar horitzons i guanyar matisos.Venim d’una escola que ens ha ensenyat a resseguir i a pintar sense passar-nos de la ratlla. Però hem après que transformar és, precisament, passar-se de la ratlla.Venim d’un món que classifica les persones comptant-ne els diners. Però nosaltres hem posat les persones com a unitat de mesura.Venim dels contes de l’home del sac, de reis i de princeses. Però viatjant, hem conegut en Robin Hood, en Peter Pan i el Zoo d’en Pitus.Venim d’un món de consum, d’usar i llençar. Però nosaltres volem arrelar com els arbres i créixer ben amunt.Venim dels somnis de les lluitadores i lluitadors, dels que van resistir darrera les barricades,dels que no van callar davant del pacte del règim, dels que van dir que un altre món no només és possible, sinó que és necessari.

I hem après que només s’aprèn caminant i que caminar ja és vèncer.

Venim de les teixidores que van aturar les empreses per guanyar millors condicions laborals.

Venim dels igualadins que el 1936 van col.lectivitzar les fàbri-ques i van començar a construir una societat on les persones esti-guéssim per damunt dels mercats.

Venim de les joves precàries que un maig de fa pocs anys van acampar a la plaça de l’Ajunta-

nosaltres no venim d’un silenci

Venim de molt lluny i anem més lluny encara

ment i, indignades, van advertir al poder que “si no ens deixeu somniar, no us deixarem dor-mir”.

I, de la indignació, hem passat a l’acció: construir un punt de trobada a Igualada i l’Anoia on començar a assajar noves formes de democràcia, teixir xarxes de suport mutu i crear espais pel comú.

El juliol de 2013 la premsa igua-ladina publicava per sorpresa que uns joves havien “okupat” les antigues piscines del Casal, un espai abandonat que la ma-joria de ciutadans se’l sentia molt seu.

El Casal era un punt de trobada impulsat per mossèn Còdol i finançat a partir de donacions particulars. Era, doncs, un espai de la ciutat i dels seus ciutadans, per molt que la seva titularitat legal fos del Bisbat de Vic.

Arribà la febre del totxo i allà on hi havien crescut oliveres, hi creixien grues altes. I el Casal era, sens cap mena de dubte, un

dels solars més suculents de la ciutat per especular. I és que se’n treu molt més rendiment econò-mic venent pisos que no pas aco-llint entitats, ensenyant a nedar a la canalla o sent un espai de trobada per la ciutat.

Però arribà “la crisi” i estron-cà els projectes urbanístics del Casal. L’espai quedà abandonat, a l’espera de “temps millors” per convertir aquell solar en un bon grapat de beneficis econòmics.

El que ningú s’esperava fou que el Casal -per sorpresa de tots- es convertís de nou en el què havia sigut: un espai comú de la ciuta-dania.

Venim de molt lluny i anem més lluny encara

Venim per quedar-nos

Vivim temps de crisis. Cri-si econòmica, crisi social i, també, una crisi del sistema de democràcia representa-

tiva. La ciutadania està farta de delegar el seu dret a decidir a uns grups molt petits de poder que, des de l’opacitat i l’ombra, de cop ens decideixen coses bàsiques que afecten les nostres vides.

Per nosaltres participar no és només votar cada 4 anys. Nosal-tres venim d’aquells i aquelles que entenen la participació com a mo-viment social pel canvi.

S’ha passat de la indignació, cada vegada més estesa, a l’acció: la ocupació d’un espai sota con-trol institucional, que portava anys abandonat perquè no gene-rava benefici. Malgrat el desgast que suposa un intent de desallot-

jament, amb un any i pocs mesos s’ha construït un punt de troba-da a Igualada i a l’Anoia on es fa possible començar a assajar noves formes de participació, de demo-cràcia, on s’hi han teixit xarxes de suport i d’ajuda mútua. L’espai ha esdevingut un niu de projecte so-cials i d’empoderament personal.

Ens definim com a col·lectiu heterogeni, com a espai transfor-

mador, d’interacció i de canvi d’ac-tituds, ja que ens qüestionem les relacions de poder que configuren els processos socials existents i sa-bem que és necessari fer-ho. Cal sacsejar l’estructura institucional morosa, avorrida i rutinària per vincular-se a la vida real de les comunitats, les persones i els seus problemes.

Ja estem fartes de ser especta-dores de les nostres vides, execu-tant allò que ens diuen. Entenem que la ciutadania ha de ser qui construeixi i posi les institucions al seu servei i no al revés. És per això que des de l’Espai pels Som-nis treballem per aprofundir en una societat més democràtica, re-forçar el teixit social i crear unes relacions personals més humanes i solidàries.

Venim a participar, venim a transformar

treballem per aprofundir en una societat més democràtica, reforçar el teixit social i crear unes relacions personals més humanes i solidàries

Joves de 0 a 101 anys

els avis pugen i s’interessen de què parlen els joves; els joves baixen i juguen amb els nens; i algú de la PAH passa a fer una partida de dòmino amb la gent gran

L’Espai pels Somnis va néixer fruit de la reivindicació d’espais juvenils. Tanmateix les pròpies dinàmiques del Casal han fet que aquest esdevingui un espai intergeneracional. Des de nens i nenes fins a gent gran participen activament en les entitats, en les activitats i en el propi funciona-ment del Casal.

Davant d’un sistema social i econòmic que ens vol segmen-tar i dividir per edats, pel nos-tre lloc d’origen, per les creences religioses, pels nostres gustos, pel gènere, per la orientació se-xual… creiem que l’evolució del Casal cap a un espai més obert, ha sigut molt enriquidora.

Molts dies podeu trobar ca-nalla jugant al mateix moment que un grup d’avis fa la partida de dòmino, a la sala del mig els de la PAH parlen de com aturar un desnonament i, al pis de dalt, diversos joves fan un taller per trencar amb els estereotips de gènere. I, el què és més impor-tant, és que tots aquests grups es relacionen entre si: els avis

pugen i s’interessen de què par-len els joves, els joves baixen i juguen amb els nens i algú de la PAH passa a fer una partida de dòmino amb la gent gran.

A banda de l’edat, també estem molt contents que l’Espai pels Somnis sigui un Casal obert, plu-ral i heterogeni que aculli propos-tes de tots els àmbits. Ens agrada que vinguin entitats perquè ne-cessiten espais grans per fer acti-vitats, gent que està preparant la decoració del carrer o un acte de la festa major, que vinguin Caus i esplais de fora de la comarca a fer-hi excursions, que ens propo-sin tallers de matèries diverses. Una diversitat d’opcions que om-ple el Casal de mil i un colors.

Aquesta és la gran riquesa que estem creant el Casal: teixir xarxes entre persones de moltes edats, orígens i trajectòries dife-rents. I n’estem molt contentes.

el nosaltresArran és l’organització juvenil de l’Esquerra Independentista que aposta per la Independència po-lítica i econòmica i la reunificació delsPaïsos Catalans, la consecu-ció del Socialisme i la superació del patriarcat des d’una perspec-tiva feminista. També consideren

com a pròpies la lluita ecologista i en defensa del territori, la lluita per un habitatge i treball dignes, la lluita antifeixista, l’antiracisme, la solidaritat internacionalista i la defensa d’una educació pública i popular.

arran

El Sindicat d’Estudiants dels Paï-sos Catalans (SEPC) som l’organit-zació estudiantil de l’Esquerra In-dependentista. Lluitem per a una nova educació des d’una òptica d’esquerres. Per a conduir aques-ta transformació ens basem en els nostres 5 eixos de reivindicació: ensenyament públic, popular, ca-

talà, feminista i de qualitat. Així doncs, pretenem ser l’eina d’au-toorganització i de reivindicació de totes les estudiants d’Igualada. L’Espai pels Somnis és el nostre lloc de trobada habitual on hi fem les assembles i ens permet coordi-nar-nos amb diferents organitza-cions.

SEPC

A Unitat Contra el Racisme i el Fei-xisme ens preocupa l’augment de les idees racistes i de l’extrema dreta a Europa, a l’Estat espanyol i a Ca-talunya. Amb el rerefons de la crisi, els grups feixistes aprofiten la deses-peració de la gent per vendre falses

“solucions”, basades en la xenofòbia i en la por. Per tot això declarem el nostre compromís a treballar per la creació d’un moviment ampli, plu-ral i unitari, de mobilització, per aturar els feixistes del nostre temps i les idees racistes que difonen.

Ucfr

La Coral va crear-se el setembre del 2014 des de la iniciativa de tres joves. Buscaven un lloc per tal de formar una coral hetero-gènia, on cada cantaire tingués veu i vot en la tria de les can-çons. I així va ser. Després de quasi dos mesos de funciona-ment hi ha una trentena de can-taires de totes les edats. Assagen un cop per setmana i paguen un euro per assaig per la feina que està fent la seva directora. És una de les activitats més nom-broses que acull el Casal creada des de zero.

Des dels seus inicis a l’Espai s’han dut a terme nombrosos tallers i xerrades organitzades per col·lec-tius o persones individuals que han treballat per acostar al casal a tota la gent d’Igualada i de les rodalies. Des de tallers de pho-toshop, percussió corporal, yoga, taller de formació de gènere, in-formàtica, presentacions de lli-bres, teatre, etc. Actualment cada dimarts es duu a terme un taller relacionat amb el món audiovisu-al però que anirà canviant al llarg de l’any segons les propostes i in-quietuds que ena arribin al casal.

CORAL tallers

La Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH) som una associa-ció totalment gratuïta (com tots els recursos que proporcionem), que agrupa a persones amb dificultats per pagar la hipoteca, que es troben en procés d’execució hipotecària i persones solidàries amb aquesta

problemàtica. Som un col·lectiu obert, autònom i autogestionat, constituït per persones que volen compartir la seva realitat i lluitar en comú pels seus drets socials. Ens reunim a l’Espai pels Somnis on teixim complicitats amb altres col·lectius de lluita social.

pah

El Procés Constituent d’Iguala-da-Anoia és un grup territorial del Procés Constituent Nacional. L’objectiu del grup és encetar un procés constituent fonamentat en deu punts que cobreixen sobre-tot els aspectes més socials, com l’educació, sanitat, feminisme, jus-tícia i altres. Un procés des de baix

a dalt i totalment participatiu on les persones esdevinguin subjectes polítics. A Igualada el PC ha col-laborat en moltes activitats, entre elles el MultiReferèndum i la cre-ació de l’UCFR. Moltes d’aquestes activitats s’han gestat a l’Espai dels Somnis on, en moltes ocasions, ens hem reunit.

PROCÉS CONSTITUENT

L’assemblea local de la CUP a Igua-lada és un espai de treball centrat en les qüestions municipals des d’una perspectiva de transformació social. Sense deixar de banda altres qüestions d’abast nacional, aposta per generar un corrent crític amb

les mancances de l’actual model de gestió municipal i en aportar alter-natives basades en la justícia social, tot tractant de recollir i enfortir les mobilitzacions i demandes d’altres moviments i col·lectius transfor-madors de la ciutat i d’arreu.

CUP

Cada tercer divendres de mes al vespre, ParanoiAccions ens porta cinema de qualitat al Ca-sal. ParanoiAccions ens trans-porta al temps en què el Rex i l’Astòria eren els llocs de cinema de la ciutat.

Degut a la necessitat que la ca-nalla tingui un espai on jugar mentre els grans estan fent as-semblea, es va decidir crear aquest espai on disposen de tota mena de jocs i entreteniments.

Si et fa falta i t’agrada, per a tu. I si tens coses que ja no vols, por-ta-les. L’objectiu d’aquest espai és potenciar l’intercanvi de roba i així contribuir a cobrir necessitats fomentant la reutilització.

També tenim una petita biblio-teca, una barra i cuina, acollim exposicions, i estem preparant un hort. Així que si tens un pro-jecte al cap o la teva entitat ne-cessita un espai...

Cinema

ludoteca pah

BOTIGA GRATUÏTA

a l’Espai pels Somnis hi ha lloc per tothom!

un any i mig de...

Igualada, ple o buit?Al llarg dels darrers 30 anys i fins l’any 2008, hem viscut un període de pronunciada expansió urbana. Les dinàmiques de creixement eren dominades per l’extensió de la urbanització cap a perifèries cada cop més llunyanes, mentre que els centres de les ciutats eren transformats o abandonats selectivament.Per exemple, en el litoral espanyol, i només pel que fa als primers 500 metres de franja costanera, el ritme de transformació va ser, entre 1987 i 2005, de 2 hectàrees diàries, segons Greenpeace. També el ritme de consum de sòl a la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB) era de 3 hectàrees al dia. Més concretament, si l’any 1972 la RMB tenia urba-nitzades 21.482 ha, l’any 1992 ja eren 45.036 ha (en un període en que la població metropolitana no creixia). Es diu, que des dels anys 1970s i fins ara s’ha consumit més sòl que en els 2.000 anys anteriors, des dels temps de Roma.

I així arribem a l’any 2008, quan amb la crisi tot queda aturat. L’esclat de la bom-bolla immobiliària tanca un cicle de transformacions urbanes i paralitza les capacitats de millora urbana de les ciutats o de creació de nous d’equipaments i es-pais cívics. Es tracta també d’una crisi de l’urbanisme de plusvàlua que ja no per-met inversions. A la mateixa ciutat d’Igualada podem fer un petit tour i admirar diferents estructu-res de formigó sense acabar, solars, edificis d’habitatges nous buits, o edificis d’antics d’equipaments també “abandonats”. En un treball justament sobre aquests buits urbans per a Sabadell, Urbanporosi, s’han comptabilitzat fins a 74 hectàrees sense ús a l’interior de la ciutat.

No deixa de ser sorprenent que en un moment en que tothom s’omple la boca d’eficiència no es parli també d’eficiència territorial. Tenir buits urbans no és eficient. I amb això arribem a la recent ocupació de les antigues piscines Casals, amb l’Espai pels Somnis.Efectivament, les piscines també han viscut el seu particular esclat de la bombolla. I és que en una part d’aquest equipament es preveia aixe-car una promoció d’habitatges, que es venia discretament sobre plànol. No s’han arribat a construir a causa de la frenada de la demanda en plena crisi immobiliària, fet que ha deixat aquest fragment urbà cen-tral buit d’ús possiblement a l’espera de temps millors. I és que la crisi de l’urbanisme de plusvàlua ha deixat en stand-by la pro-ducció tradicional de ciutat, però alhora ha obert noves oportunitats per a que els ciutadans puguin tornar a assumir un paper protagonista en

No deixa de ser sorprenent que en un moment en que tothom s’omple la boca d’eficiència no es parli també d’eficiència territorial. Tenir buits urbans no és eficient. I amb això arribem a la recent ocupació de les antigues piscines Casals, amb l’Espai pels Somnis.

l’any 2008, amb la crisi tot queda aturat. L’esclat de la bombolla immobiliària tanca un cicle de transformacions urbanes i paralitza les capacitats de millora urbana de les ciutats o de creació de nous d’equipaments i espais cívics. Es tracta també d’una crisi de l’urbanisme de plusvàlua que ja no permet inversions.

article publicat per alfons recio a anoiadiari.cat el mes de setembre de 2013

aquesta producció de ciutat. Existeixen exemples en altres ciutats, com el cas de l’antic recinte industrial de Can Bat-lló al barri de Sants de Barcelona, on fa uns pocs anys s’havia de desenvolupar un projecte amb habitatges i equipa-ments i que l’esclat de la bombolla va deixar aturat. Avui dia els veïns han transformat aquest antic espai de Can Batlló en un equipament polifuncional autogestionat, donant solució a anti-gues reclamacions per part del veïnat del barri, mancat d’equipaments. Cal dir que abans de la cessió d’aquest espai per part de l’ajuntament, Can Batlló va haver de ser ocupat. Les piscines casals eren un equipament que va funcionar fins al 2007 i després de 6 anys buides, un grup de veïns l’ha ocupat per a tornar a posar en ús l’espai. Aquesta acció per si mateixa ja és tot un acte de crítica contra la ineficiència de tenir buits urbans dins de la ciutat.Es tracta d’un exemple igualadí en que la ciutadania es posa a “fer ciutat” intentant retornar un equipament per a l’ús col·lectiu fruit d’unes necessitats reals. Perquè no hi ha més garantia de que un equipament respondrà a les necessitats reals de la ciutadania, que el fet de que sigui la mateixa ciutadania qui el posi en funcionament, com el cas de Can Batlló. En aquest sentit, l’Espai pels somnis pot ser llegit com un intent de trencar amb la lògica imperant durant les darreres dècades de construir per destruir i per a tornar a cons-truir, ja que es tracta d’aprofitar el que ja existeix. Però també, com que la ciutat a més de volums físics (la urbs), és sobretot ciutadans (la civitas), l’Espai pels somnis significa també un projecte de ciu-tadania, de com la recuperació d’un espai permet dur a terme un projecte col·lectiu en el que resoldre necessitats ciutadanes, d’espais per a la reflexió, la formació, l’intercanvi, l’oci, la creació col·lectiva i l’assumpció de les responsabilitats que representa la gestió d’un equipament. Perquè els ciutadans també poden gestionar. Fer ciu-tat i fer ciutadania. Finalment, cal afegir que donat el context creixent en que els veïns d’un territori endeguen processos per a reaprofitar espais buits per usos col·lectius (horts, biblioteques, etc.), les reflexions urbanes es-tan portant ja a la creació de noves eines per a la gestió de la ciutat, com la custòdia urbana, que permet trobar marcs d’acord entre la propietat, els veïns i l’administració.

Les piscines casals eren un equipament que va funcionar fins al 2007 i després de 6 anys buides, un grup de veïns l’ha ocupat per a tornar a posar en ús l’espai. Aquesta acció per si mateixa ja és tot un acte de crítica contra la ineficiència de tenir buits urbans dins de la ciutat.

un any i mig de...

més sacsejades

article publicat per laia claramunt a anoiadiari.cat el mes de març de 2014

L’ocupació del Casal Interparroquial per un col·lectiu de joves ha com-portat una sacsejada ben agradable per aquelles qui creiem que una ciutat sense conflicte no pot existir. Què voleu que us digui... però a Igualada i el conjunt de la conca hi ha fortes desigualtats, hi ha fortes problemàtiques, però hi regna una manca de protesta i iniciativa social que lluny de fer-la atractiva l’assimila a aquell tipus de persones amb les que és impossible enfadar-t’hi perquè tampoc hi trobaries tema de conversa.El panorama polític institucional és certament depriment. Potser és que com que no hi ha calés tampoc hi ha grans projectes, que sempre són fruit de controvèrsies entre partidaris i detractors. Però també és cert que vivim instal·lats en un dels moments històrics que major mi-sèria i frustració causa entre importants capes de la població. Malgrat això, partits, entitats i mitjans fan com si res passés, com si seguíssim instal·lats en l’arcàdia de ciutat mitjana desconflictivitzada què els anys de creixement ens van fer creure possible fins l’eternitat.És per això, com deia, que a mi m’agrada que uns joves hagin decidit prendre la iniciativa i forçar la situació en algun sentit. Que l’ajunta-ment no ens fot ni cas i no tenen ni idea de què oferir als joves? Doncs ens organitzem i actuem. Sí, ens organitzem, remarco, perquè el co-mentarista mitjà dels mitjans digitals de la comarca es pensa que això d’ocupar un espai es fa amb un Don Simón en una mà i fotent una coça a la porta mentre fots calada de porro amb l’altra. I no, senyors, no és això. Una ocupació política com la que ha sacsejat Igualada és un acte premeditat, debatut, estudiat i ben organitzat. Assumint riscos col·lectivament. Per a molts no seran herois nacionals perquè no són emprenedors empresarials, ja ho sabem. Però sí que han emprès una iniciativa sociopolítica invertint-hi hores, creativitat i jugant-se-la pel que creuen legítim i desitjable.Tot i haver superat la primera data de desallotjament, no se sap com es desenvoluparà el cas. Potser en unes setmanes la propietat torni a recau-re en mans de les parròquies d’Igualada i puguin iniciar aquestes obres de rehabilitació que amb tanta vehemència estan proclamant que tenen previst començar. Llavors, un cop el projecte d’aquests joves continuï vet-a-saber on, podrem constatar què hi havia de cert en totes aquestes promeses miraculoses que han arrencat amb la seva acció. La rehabilita-ció del Casal Interparroquial a càrrec de l’església; la creació d’un Casal d’Entitats cogestionat que l’Ajuntament diu voler impulsar; i l’articulació d’un enèsim Consell de Joves sota l’aixopluc dels tècnics de joventut en nòmina al Consell Comarcal.Confiem que el múscul de la memòria ens ajudi a fiscalitzar aquestes promeses d’aquí un temps. De moment, però, cal reconèixer que la desobediència i la perseverança d’aquest jovent ha aconseguit trencar amb la inoperància d’Església i Administració en qüestions d’espais socials i polítiques de joventut. Tan de bo poguéssim dir el mateix d’al-tres àmbits tant o més mancats d’una bona sacsejada com aquesta.

Una ocupació política com la que ha sacsejat Igualada és un acte premeditat, debatut, estudiat i ben organitzat. Assumint riscos col·lectivament. Per a molts no seran herois nacionals perquè no són emprenedors empresarials, ja ho sabem. Però sí que han emprès una iniciativa sociopolítica invertint-hi hores, creativitat i jugant-se-la pel que creuen legítim i desitjable.

facebook.com/casaldejovesigualadapasseig verdaguer 65 ·