59
FESTA LITERÀRIA de SANT JORDI 2014 IES SECRETARI COLOMA

Festa literària Sant Jordi 2014

Embed Size (px)

DESCRIPTION

Recull de textos premiats en la festa literària de Sant Jordi 2014 de l'IES Secretari Coloma

Citation preview

Page 1: Festa literària Sant Jordi 2014

FESTA

LITERÀRIA

de

SANT JORDI

2014

IES SECRETARI COLOMA

Page 2: Festa literària Sant Jordi 2014

2

Page 3: Festa literària Sant Jordi 2014

3

INDEX

LLENGUA CATALANA ...................................................................................................................... 7

Poesia catalana.............................................................................................................................. 8

1r premi poesia 2n cicle ............................................................................................................... 10

LA MEVA PLATJA ...................................................................................................................... 10

Marina Boullosa 1r d´ESO ..................................................................................................... 10

2n premi de poesia de 1r cicle ...................................................................................................... 11

AMB UNS ALTRES ULLS ............................................................................................................. 11

Martí Fanlo 1r d´ ESO .......................................................................................................... 11

1r premi poesia Batxillerat ........................................................................................................... 13

ESTIU DEL SEGLE XXI ................................................................................................................ 13

Pau Salvadó 2n batxillerat .................................................................................................... 13

Prosa catalana ............................................................................................................................. 14

1r premi de prosa 1r cicle d’ESO ................................................................................................... 15

CADA 30 SEGONS NEIX UNA ESTRELLA ................................................................................... 15

Raquel Malgrat 1r ESO ........................................................................................................ 15

1r premi de prosa 2n cicle d’ESO ................................................................................................. 18

LA CIUTAT OBLIDADA ............................................................................................................... 18

Sara Coll 3r d´ESO ................................................................................................................ 18

2n premi de prosa 2n cicle d’ESO ................................................................................................ 21

Torn de matí ............................................................................................................................ 21

Elena Martínez 4t ESO .......................................................................................................... 21

1r premi de prosa Batxillerat ........................................................................................................ 24

BANG! ...................................................................................................................................... 24

Pol Zanuy 2n batxillerat ....................................................................................................... 24

2n premi de prosa Batxillerat ...................................................................................................... 27

LA FLAMA ................................................................................................................................ 27

Gisela Soler 1r batxillerat ................................................................................................... 27

2n premi de prosa Batxillerat ....................................................................................................... 31

LA CORRUPCIÓ: UN MAL NO TAN LLUNYÀ ................................................................................ 31

Míriam Malgrat 2n batxillerat .............................................................................................. 31

Page 4: Festa literària Sant Jordi 2014

4

LLENGUA CASTELLANA ................................................................................................................. 34

Poesia castellana ......................................................................................................................... 35

1r premi poesia 1r cicle d’ESO .................................................................................................... 36

EL JOKER .................................................................................................................................. 36

Albert Malgrat González. 2n ESO .......................................................................................... 36

2n premi poesia castellana EX AEQUO 1r cicle d’ ESO ................................................................... 37

OLVIDO .................................................................................................................................... 37

Marina Liam Muñoz. 1r ESO ................................................................................................. 37

2n premi ex aequo 1r cicle d’ESO ................................................................................................. 38

POR CIERTO, ERES MI VIDA ...................................................................................................... 38

Laura Cao. 1r ESO ................................................................................................................. 38

1er premi poesía castellana Batxillerat ......................................................................................... 39

LA INSPIRACIÓN VUELVE AL VER LAS ESTRELLAS ....................................................................... 39

Pol Fanlo. 2n Batxillerat ........................................................................................................ 39

2n premi poesia castellana Batxillerat .......................................................................................... 41

ESPERANZAS DE TIERRA MUERTA ............................................................................................. 41

Pau Salvadó. 2n batxillerat ................................................................................................... 41

Prosa castellana ........................................................................................................................... 43

1r premi prosa castellana 1r cicle d’ESO ....................................................................................... 44

OTRO MUNDO ESRA POSIBLE ................................................................................................... 44

Marina Boullosa. 1r ESO ....................................................................................................... 44

2n premi prosa castellana 1r cicle d’ESO ...................................................................................... 47

ESCÁNDALO EN EL ZOOLÓGICO ................................................................................................ 47

César Aparicio.1r ESO ........................................................................................................... 47

1r premi EX AEQUO 2n cicle d’ESO ............................................................................................... 49

LA ÚLTIMA CARTA .................................................................................................................... 49

Anna Rotger 3R ESO ............................................................................................................. 49

1r premi prosa EX AEQUO 2n cicle d’ESO ..................................................................................... 51

EL AUTÓMATA ......................................................................................................................... 51

Sara Coll. 3r ESO ................................................................................................................... 51

SINFONÍA SINIESTRA ................................................................................................................ 54

Rocío de Grado. 3r ESO ........................................................................................................ 54

Page 5: Festa literària Sant Jordi 2014

5

1r premi prosa castellana Batxillerat ............................................................................................ 57

BLANCANIEVES......................................................................................................................... 57

Pol Zanuy. 2n Batxillerat ....................................................................................................... 57

TAULA

1Nu a la platja de Picini Autor: Marià Fortuny. Col.particular. ......................................................... 9

2 Bestiario. .AutorZosen ............................................................................................................... 12

3 Carrer de Mallorca . Autor: Kenichi Taniguchi. 2014 ................................................................. 13

4 Sistema Solar. Autor: Joan Romero............................................................................................ 16

5 Mural Hotel Hispania. Autor: Juan Cabrer.................................................................................. 26

6 Nit estelada. Autor Van Gogh. 1888 .......................................................................................... 40

7 21 fotos. Autor David Bestué 2014 ............................................................................................ 41

8 Bestiari. Autor: Josep Granyer ................................................................................................... 47

9 Autòmat de Meillard ................................................................................................................. 53

10 Missing.Autor: Hermann Nitsch .............................................................................................. 56

11 Snowhite. Ana Juan , Manolo Gordillo ..................................................................................... 58

Page 6: Festa literària Sant Jordi 2014

6

Page 7: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

7

LLENGUA CATALANA

Page 8: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

8

Poesia catalana

Page 9: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

9

1Nu a la platja de Picini Autor: Marià Fortuny. Col.particular.

Page 10: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

10

1r premi poesia 2n cicle

LA MEVA PLATJA

MARINA BOULLOSA 1R D´ESO

Els vostres blancs cossos de ciutat

s’estiraven a la sorra.

La platja, abans només meva,

era ara vostra.

Jo us mirava amb enveja.

Parlàveu de la vostra vida a la ciutat.

Despatxos, oficines, horaris.

Tot d'una, jo hi volia ser.

El poble em semblava ara petit i avorrit.

Més tard,

em penediria.

Massa tard ...

Calíope

Page 11: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

11

2n premi de poesia de 1r cicle

AMB UNS ALTRES ULLS

MARTÍ FANLO 1R D´ ESO

Imagina’t la vida d’un altre color,

amb uns altres ulls des d’on mirar,

i amb perspectives diferents,

per poder veure-ho tot més fàcil.

Si algú és capaç de fer-ho,

no tindrà muntanyes en el seu camí.

Sabrà apartar-se,

per veure per on pot passar.

A partir d’aquí, només veurà pedretes,

pedretes per on mirar per sobre,

i veure que el camí és molt llarg.

Qui sàpiga viure amb uns altres ulls,

amb diferents perspectives,

i amb un bon somriure,

tindrà un llarguíssim camí

Potser ple de pedretes,

potser amb alguna muntanya;

però si sap fer un pas enrere,

Page 12: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

12

i buscar la manera

de passar per sobre,

res ni ningú podrà evitar,

un gran somriure.

Nabo

2 Bestiario. .AutorZosen

Page 13: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

13

1r premi poesia Batxillerat

ESTIU DEL SEGLE XXI

PAU SALVADÓ 2N BATXILLERAT

Cau el sol com un mantell

sobre la suor de la ciutat.

Les factures de la llum s’inflen:

totes les cases tenen aire condicionat.

És estiu, què esperàveu?

Una oreneta agonitza sobre el braser d’una teulada.

La gavina se la mira.

La seva treva durava una setmana.

L’únic que viu és la cuca,

immune als insecticides i a tot allò que la pugui matar;

és estiu i els refranys no enganyen.

El mar demana a crits

un permís d’allunyament;

fart de rebre la merda de la gent.

Els gelats es desfan a la sorra.

Un peix s’empassa un cigarret. La sirena s’emborratxa,

ja no hi ha cap mariner que s’escolti les seves cançons:

ara hi ha hardcore i reggeton.

Els infants miren porno al canal 27,

mentre els pares s’adormen amb un xumet als llavis.

Misantrop

3 Carrer de Mallorca . Autor: Kenichi

Taniguchi. 2014

Page 14: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

14

Prosa catalana

Page 15: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

15

1r premi de prosa 1r cicle d’ESO

CADA 30 SEGONS NEIX UNA ESTRELLA

RAQUEL MALGRAT 1R ESO

Avui es l’aniversari de la Nyathera! Que contenta que està… li he dit que avui no treballarem, que

faríem el que ella volgués. Ella, després de pensar, m’ha dit tota decidida:

-Vull que anem per camins desconeguts molt i molt llunyans, cantant cançons alegres, fins a arribar a

un lloc, on passarem la resta del dia jugant!

Caminem, caminem… i arribem fins a un gran arbre, ens estirem a sota i descansem de la llarga

caminada. El Kimathi i la Nyathera es fiquen a jugar. Es fa molt fosc, i jo no els veig per enlloc, els

crido:

-Nyathera, Kimathi veniu aquí!

La Nyathera ve corrents i diu:

-Mami, m’ha picat un mosquit!

Jo no faig gaire cas al comentari i li dic:

- Vine i seu que vull mirar les estrelles que avui brillen més que mai.

Observem el cel tots junts. La Nyathera m’assenyala una estrella i em diu que és preciosa, i que

aquesta nit vol que li canti una cançó de les estrelles. La canto i ella em diu:

-És molt bonica, qui te la va ensenyar?

- Aquesta me la va ensenyar el vostre pare, ja fa molt de temps,és un cançó kenyana que…

On és? –Em talla la Nyathera decidida- On és el pare?

-Ell va morir quan eres molt petita, però et puc assegurar que t’estimava moltíssim.

Es queda pensativa i llavors em diu:

No ho entenc… per què se’n va anar?

Jo li dic que a tothom li passarà el mateix més aviat o més tard. Ella s’entristeix i diu que ella no el va

poder conèixer mai. Jo li dic:

Page 16: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

16

-Veus aquella estrella tan gran i brillant, aquell es el pare que ens està escoltant, ell està sempre amb

nosaltres, encara que a vegades no ens en

adonem.

Ella em somriu.

Quan em giro per donar-li les bones nits,

veig que ja s’ha dormit. Li dono un petó a

la galta i jo també m’adormo…

Els dies passen normals, com sempre,

però la Nyathara diu que no té gana, i

aquestes nits quasi no ha dormit… suposo

que no és res greu, però no puc evitar

que una petita espurna de

preocupació sorgeixi dins meu…

Estic preocupada, la Nyathera té estranys calfreds, i durant aquests dies, està tenint febre, i la

respiració la comença a tenir agitada, no sé què li passa, no puc fer res per parar-ho, sé que te alguna

estranya malaltia que jo desconec, no sé el que haig de fer, i això em desespera!

Aquests dos últims dies, la febre li ha anat augmentant progressivament.

Que bé… avui li ha baixat la febre, ha recuperat la seva temperatura normal, encara que està tenint

suors molt intenses.

Torna a estar malament, cada vegada pitjor… els mateixos símptomes dels altres dies calfreds, febre,

suor… ara es tornen a repetir, més intensament. No ho puc suportar, la miro, i ja no veig a la meva

petita de abans, ara veig una cara apagada, cansada de tot això, no parla, sols plora, i jo no tinc més

remei que plorar amb ella, perquè no puc fer res més. Avui el Kimathi m’ha vist al costat d’ella

plorant, i m’ha dit molt trist:

-Mami, que li passa a la Nyathera?

-Ai si ho sabés… no ho se carinyo, no ho sé… l’únic que sé és que la mort es vol emportar a la meva

petita, d’això n’estic segura, però no permetré que me la prengui, no ho permetré…

La Nyathera estava desperta i conscient, i ho havia escoltat tot. Es fica a plorar i em diu:

-Mami, és la mort? Que vol de mi? Digues-li que em deixi, digues-li que em deixi…

4 Sistema Solar. Autor: Joan Romero

Page 17: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

17

Jo ploro amargament amb ella i li dic:

-Ja li ho he dit, ja li ho he dit …

Al cap d’una estona, ella deixa de plorar i em diu:

-Mami, no passa res, te’n recordes que em vas dir que el pare era mort, però que sempre estava amb

nosaltres, encara que no el veiéssim?

-Si carinyo…

-Doncs quan em mori seguiré amb tu i amb el Kimathi, no hi ha perquè plorar…

No vaig fer cap comentari al respecte, però jo sabia que no seria el mateix quan ella ja no estigués,

perquè jo ja havia passat per aquell moment. Era ja de nit, ella ja no tenia forces per res, i jo sabia

que faltava poc perquè se’n anés. Ella hem va dir que tenia un última cosa que demanar-me, ja que

també era conscient de què s’estava morint, jo la vaig agafar fort de la mà i li vaig dir:

-El que vulguis!

Ella em va dir amb la veu cada vegada més apagada:

-Mami, canta’m tota la cançó que et va ensenyar el pare, tota sencera, un altre cop…

I així ho vaig fer, agafada de la seva mà, i li vaig cantar la cançó, i en cada paraula, la mirava, i veia

com els seus ulls, sempre tan brillants i alegres, s’anaven apagant, i apagant…jo plorava, però no em

vaig aturar en cap moment, fins a l’última estrofa, no vaig poder ni acabar la cançó… ella ja era

morta! Em vaig posar a plorar i a plorar, el Kimathi plorava amb mi, i miràvem els dos el cel , i llavors

la vaig veure, caminant agafada de la mà del seu pare cap al cel negre, cantant la última estrofa de la

cançó, disposada a ser una nova estrella més…

Ella va morir quan tan sols tenia 4 anys, quan la seva vida tot just acabava de començar. Un mosquit,

causant de la mort de fins un milió de persones a l’any. Cada 30 segons mor un nen per culpa de la

malària, i aquesta es la història d’un d’ells…

La, la, la

Page 18: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

18

1r premi de prosa 2n cicle d’ESO

LA CIUTAT OBLIDADA

SARA COLL 3R D´ESO

Quan la Maria es va despertar, es va trobar immersa en un paratge gairebé irreal. Un prat

verd, lluent, esquitxat de clavells vermells la rodejava des de tots els angles. El verd immens

s’estenia més enllà de l’horitzó, com si no tingués fi, i uns pardals eixerits li picotejaven el

vestit brut de fang i d’herba humida. Va aixecar el cap, observant el cel blau que reposava ben

amunt, net de núvols i boires. Sabia que allò no era la seva habitació de Londres però no

entenia on era ni com havia arribat a aquell lloc que semblava tret d’un somni plàcid. Els

minuts es feien hores sota el sol enlluernador i gotes de suor li regalimaven per la cara. Ben

entrada la nit obscura va advertir que l’herba fresca s’havia convertit en rajoles de pedra. Va

alçar la mirada i, amb gran sorpresa, va trobar-se a l’entrada del que semblava un poble o

potser una petita ciutat. D’entre les ombres, va aparèixer una silueta encaputxada. Tenia un

aparell a la ma que desprenia una llum tènue, amb el qual encenia els fanals de la vorera, un a

un. La Maria la va cridar i va córrer cap a ella, però la silueta va fugir veloçment. Ella la va

seguir, endinsant-se en la ciutat misteriosa. La va perseguir per carrerons foscos i places

fantasmagòriques. Les ombres de la ciutat formaven figures monstruoses a les façanes de les

cases, cares bramant d’odi la seguien i mans fosques esperaven a sortir del seu amagatall per

empassar-se-la. Va córrer tot el que va poder, fins que va perdre de vista el misteriós individu.

Es va aturar respirant amb dificultat, va seure a terra i va recolzar l’esquena a la paret d’una

casa recoberta d’heura. Es va quedar mirant l’ombra allargada d’un fanal fins que se li van

tancar els ulls. Un so estrepitós la va despertar de sobte, fent que s’incorporés en un segon. Al

seu costat hi havia un piano de cua destrossat del qual havien sortit disparades totes les tecles.

En va recollir una del terra i va mirar cap a les estrelles, sense entendre d’on havia caigut

aquell instrument. A mig metre de distància, un tocador de marbre es va esmicolar en mil

trossos i a l’altra vorera hi va caure un armari de fusta que es va fer miques davant dels seus

ulls. Es va posar a córrer mentre més objectes plovien del cel i xocaven violentament contra la

ciutat. Va haver d’esquivar mobles, nines velles, miralls trencats i cartes, moltes cartes que

volaven amb el vent pels carrers xocant amb arpes, penjolls, fotografies i quadres que se les

Page 19: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

19

emportaven i les destruïen en el fort impacte. Les cames se li movien soles, corrien i fugien

desesperades sense pausa, però no podria aguantar gaire estona més, notava com la força

l’abandonava. De sobte, una nena de cabells rossos va aparèixer de sota una estàtua grega i la

va agafar pel braç. En un primer moment, la Maria va cridar i es va voler alliberar, però la

petita la va estirar amb força i la va obligar a seguir-la. Semblava conèixer aquells carrers

inhòspits a la perfecció. La va guiar per racons foscos fins que van arribar a una catedral gòtica

que es mantenia impassible en mig del caos. Li va manar amb la mirada que hi entrés i la noia

es va afanyar a fer-li cas. Van pujar l’escala de cargol fins a arribar al campanar de dalt de tot.

Des de la seva posició es veia tota la ciutat que s’anava destrossant amb aquella pluja

terrorífica. Més enllà dels límits de la ciutat no es veia més que prat infinit. La Maria seia a la

vora del campanar, contemplant la destrucció. Es va girar cap a la nena, que no devia tenir més

de deu anys i la va interrogar amb la mirada. Ella va assentir i va començar:

- Benvinguda a la Ciutat Oblidada, Maria. Aquesta ciutat no és com qualsevol, i tampoc

ho són els seus habitants. Si has aparegut aquí és o bé perquè t’has perdut, o bé

perquè has sigut oblidada, com tot el que veus. Es podria dir que aquest és el lloc on va

a parar cada objecte, cada persona o animal que es va perdre o oblidar en el seu dia.

Ningú apareix aquí per casualitat ni per error. Ah, per cert em pots dir Primera. Com

hauràs suposat, no és el meu nom real. Ja no recordo com em deia. Tothom em diu així

perquè vaig ser la primera oblidada en arribar aquí. Sóc més vella del que semblo,

saps? – va deixar anar una rialla exagerada – Però la meva història no és important

ara–. es va fer un silenci incòmode.

- Què és tot això? – va preguntar la noia assenyalant una bicicleta que s’acabava de

precipitar contra una teulada de pissarra. La Primera va sospirar.

- Objectes perduts o oblidats, ja t’ho he dit abans-. La Maria va obrir la boca per

protestar però la nena la va tallar – Ara dorm. Aquí al campanar estaràs segura. Demà

et vindré a buscar. Anirem al Mar, d’acord? – Ella va fer que sí amb el cap tot i que no

entenia res. Els ulls se li tancaven sols i es va adormir malgrat els terrabastalls que

encara van trigar hores en cessar.

El matí següent, aquells carrers que només hores abans havien resultat tan tenebrosos i

solitaris, estaven il·luminats i plens de gent.

Page 20: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

20

- Nosaltres som els oblidats o perduts – li explicava la menuda – els habitants de la

ciutat. Aquí no treballem però sí que tenim una responsabilitat. Mira.

Homes i dones de totes les edats recollien les restes dels objectes que havien descendit

des del cel la nit passada i les carregaven en carros de metall o de fusta. Tothom es dirigia

a la mateixa direcció, cap a l’alba i elles els seguien. Per fi hi van arribar. Es trobaven just a

la vora d’un barranc. El cel havia agafat un to ambre i la Maria va haver de fer servir la ma

com a visera perquè el sol no l’encegués. El que va veure a continuació la va deixar

bocabadada: davant seu s’estenia un mar, com bé deien els oblidats. Però aquell mar no

contenia aigua. Tothom va anar abocant el contingut dels seus carros al Mar, una extensió

de quilòmetres i més quilòmetres conformada per tots els objectes perduts o oblidats que

havien caigut a la ciutat des de la seva creació, molts anys enrere.

- És la nostra deixalleria – va explicar la Primera – on hi tirem els somnis que la

gent va abandonar i mai no es va preocupar en buscar. Cada nit...plou, si és

que es pot dir així, i la nostra obligació com a ciutadans de la Ciutat Oblidada

és netejar els carrers cada matí i abocar les deixalles aquí-. la Primera va fer

una pausa - Maria, sé que no és fàcil d’entendre, però d’ara endavant seràs

una ciutadana més de la nostra ciutat secreta i algun dia seràs tu qui expliqui

tot això a una altre persona. El cas, Maria, és que aquest és el teu lloc. Ara i

per sempre-. Va fer mitja volta i es va allunyar, deixant la noia sola. Però pocs

segons després va tornar corrent i li va xiuxiuejar a cau d’orella - Ah, ja me

n’oblidava. A partir d’aquest moment et dius Mil quatre-cents trenta-

cinquena.

Alquimista

Page 21: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

21

2n premi de prosa 2n cicle d’ESO

Torn de matí

ELENA MARTÍNEZ 4T ESO

Page 22: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

22

Page 23: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

23

Page 24: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

24

1r premi de prosa Batxillerat

BANG!

POL ZANUY 2N BATXILLERAT

Puja a la roca amb dificultat. Es treu l’americana, s’afluixa la corbata i es descorda dos

botons de la camisa. Així millor. Respira fons i mira al seu voltant. Es troba una clariana del

bosc, a més de mitja hora del poble més proper. Al principi s’ha perdut, però de seguida ha

recordat el camí. Seu amb les cames penjant i treu una pistola de maletí. És pesant i freda.

S’estira i l’observa incrèdul. Poc s’imaginava fa tot just una setmana que pogués acabar

aquí.

Sortien d’un rutinari sopar de directiva. Bromes, rialles i puros. Una catifa vermella fins a

les limusines. De cop, crits. “Maleïts ecologistes” va murmurar algú darrere seu. La policia

estava atenta i de seguida els va arraconar. Abans que pogués arribar al cotxe, però, una

dona va burlar la seguretat i li va venir corrent. “Sou uns traïdors, ens esteu matant a

tots!”

Obre els ulls i la torna a mirar. Es retalla contra el blau del cel, amenaçadora i letal. “Sou

uns traïdors”. No es pot treure la maleïda frase del cap. “M’estàs matant”. De tant donar-hi

voltes, ha anat transformant-se i mutant fins a atacar-lo. “Ets un traïdor. Tu m’has matat”.

En un rampell de ràbia obre la boca i hi acomoda la pistola. La mossega amb força i un

sabor metàl·lic l’inunda. Amb el polze acaricia el gallet. Mira al seu voltant i a l’altra banda

de la roca s’hi veu a ell molts anys més jove.

Duu una samarreta verda. En blanc, una enginyosa frase ecologista clama consciència

mediambiental. “Qui mata un arbre ens mata a tots”. Els pantalons negres, curts i fins,

perfectes per suportar la xafogor del mes d’agost van amb consonància amb les sabates

fosques i preparades per endinsar-se fàcilment al bosc. I al seu costat, ella, preciosa com

sempre.

Estan estirats observant les llums del capvespre. Fa molts anys ja que la va portar aquí per

primer cop. Recorda que es van perdre i van arribar quan ja fosquejava, amb el cel tenyits

de tons ataronjats i rosats. Eren petits i encara no sabien entendre què era allò que els

atreia l’un a l’altre. Des de llavors, hi havien tornat molts cops. Al voltant d’aquesta roca

Page 25: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

25

argilosa que sempre els deixa la roba plena de terra havien anat creixent. Va ser aquí on es

va adonar que n’estava enamorat, i va ser també aquí on li havia donat el primer petó. Era

tradició obligada que cada dissabte d’agost hi vinguessin a veure morir el dia i aparèixer les

estrelles. Era la seva roca.

Vas ser damunt de la mateixa pedra porosa on, un calorós dissabte d’agost, va veure

aquella imatge que sempre l’ha perseguit.

Es va llevar i va trobar el llit buit. “Potser m’està preparant un esmorzar sorpresa. Seria

perfecte!”. Així que es va fer l’adormit una estona més. Estaven passant uns dies sols a la

casa de família d’ella. Els havia costat molt que els donessin permís, però estava valent la

pena. En veure que els minuts passaven i ella no apareixia es va llevar. “Què hi farem,

potser un altre dia tindré més sort”. No la va trobar a la cuina ni al menjador. Tampoc al

sofà. De sobte, va recordar la conversa del dia anterior. “Amor, què et passa? Et noto

distreta” “Res, res. Coses meves” “Segur?” “Sí, sí”. No se la va creure, però. Alguna idea li

rondava pel cap. Va passar la resta del dia preocupat. Qui sap on havia anat, i l’actitud del

dia anterior no el deixava estar tranquil. Al capvespre, com manava la tradició, va

encaminar-se cap a la roca. Se li feia estrany, després de tants dissabtes, anar-hi tot sol. Va

arribar a la clariana i va veure unes cames que penjaven de dalt de la roca. Eren les seves,

segur. Alleujat, es va acostar tot cridant-la. No recorda massa detalls més. Només el cos

estirat damunt la pedra marró, el cap penjant i el pot de pastilles caigut a terra.

Va ser un cop molt dur per a ell. Aquella nit la va passar al bosc. No podia tornar a casa. No

sense ella. L’endemà al matí va desfer el camí, va posar totes les seves coses a la motxilla,

va avisar a les autoritats corresponents i se’n va tornar cap a Barcelona. Les vacances

s’havien acabat.

Mai no va saber què l’havia dut a suïcidar-se. Per més que hi pensava no se li acudia res.

Amb els anys, però, una petita idea havia anat prenent força a la part més profunda de la

seva ment. Havia sigut culpa seva. No sabia ni com ni perquè, però se’n culpava.

Aquell setembre no va anar a la universitat i ningú se’n va sorprendre. Va passar la tardor

entre els llençols i el sofà, pensant en ella, recordant els millors moments i també els

pitjors. Durant anys ella ho havia sigut tot, i ara no li quedava res. Per quan va arribar

l’hivern ja ni pensava, tan sols es limitava a fer el mínim per no morir. La resta era superflu.

A principis de primavera, el seu pare li va trobar una feina de becari en una gran

multinacional petrolífera. En un altre temps hagués protestat molt “No penso treballar pel

diable!”, però ja no li quedaven ni forces ni ganes, així que hi va anar sense queixar-se.

Page 26: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

26

Durant vuit hores cada dia feia feines mecàniques i rutinàries. Va descobrir que li anava bé,

molt bé. Durant vuit hores cada dia no patia tant. Va començar a fer hores extra cada

tarda; no volia tornar a casa, on tenia massa temps i massa poc a fer. Aquell estiu va anar

cada dia a l’oficina, i gràcies a això va poder arribar a la tardor sense perdre el cap. Tot

aquest treball es va veure recompensat i, poc a poc i sense saber ben bé com, va anar

escalant en la jerarquia de l’empresa fins a arribar a la junta directiva. Feia tot just una

setmana que havia assistit al primer sopar com a tal.

No havia tornat mai allà, no n’havia sigut capaç. Però ho recorda tot perfectament. Com la

troba a faltar! Aquella ecologista havia despertat records que s’havia esforçat molt a

bloquejar. I ara ja no hi havia marxa enrere. Estirat on ella ho havia fet molts anys abans, es

permet un últim record.

Corren pel bosc. No li ha costat gens convèncer-la. “És una roca gegant de color vermell!”.

Fa estona que han sortit del poble i comença a fosquejar, però ara que hi són tan a prop no

faran mitja volta. Salta una arrel, aparta un esbarzer i ja hi son. Escalen la roca amb facilitat

i, quan ja són a dalt, sent un crit de sorpresa. La mira i veu que li assenyala cap amunt.

Espantat, aixeca el cap i queda captivat. Tot el cel està tenyit de taronges i roses; uns

quants núvols aquí i allà doten el quadre d’una profunditat preciosa. S’estiren en silenci i

no es mouen d’allà fins que tot és ple d’estrelles. Saben que els espera una bona bronca,

però ha valgut la pena.

BANG! El tret se sent clarament en el silenci i la calma del bosc. La bala surt a una velocitat

infernal del canó de la pistola, forada el paladar i travessa el cervell amb una gran facilitat.

Dècimes de segon més tard, surt i s’incrusta en l’argila.

Trenta anys més tard, jeu estirat una altra vegada al seu costat. El sol s’està ponent. El cel

s’omple de tons vermells i el dia acaba. Poc a poc, tímidament, van apareixent les estrelles.

L’última a treure el cap, com sempre, és la lluna, que ho inunda tot amb una llum blanca i

morta.

Kiddo

5 Mural Hotel Hispania. Autor: Juan Cabrer

Page 27: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

27

2n premi de prosa Batxillerat

LA FLAMA

GISELA SOLER 1R BATXILLERAT

Què passa quan descobreixes que la realitat és molt pitjor del que sempre t’han dit? Fins a

quin punt ens enganyen sobre la nostra situació? Quan deixaran de dir-nos que les coses

s’estan arreglant? Quan deixaran de pensar que som estúpids i ens creiem les seves

mentides?

Les preguntes em ballen dins del cap. Porto estona desperta, però encara no he obert els

ulls. No puc, me’ls noto inflats i adolorits. Em remoc dins del llit i sento punxades de dolor.

Venen de les costelles, crec que han rebut la pitjor part. Finalment obro els ulls i veig el

sostre blanc. Blanc... massa blanc pel meu gust, però així és com són els hospitals. Veient

que no puc incorporar-me ni moure’m escolto amb atenció, però no sento cap respiració a

part de la meva. Estic sola, millor. No vull veure els meus pares, no vull aguantar les seves

mirades de preocupació, de decepció, de retret. Potser els hi hauria d’haver fet cas, però si

ho hagués fet no sabria com són les coses en realitat, viuria en la mentida per sempre.

Em van deixar anar amb la condició de que em mantingués al mig de la gent i que em

retirés quan la situació es comencés a alterar. Però quan estàvem allà al mig l’ambient era

espectacular, tothom cridava cants unànimes de revolució. El Jordi em va agafar la mà, el

vaig mirar als ulls plens d’emoció, de desafiament, de rebel·lia.

- Jana, anem al davant!

No li podia dir que no, ho desitjava. La temptació d’arriscar-me, fer alguna cosa perillosa,

era massa gran. De cop ens trobàvem davant aguantant una pancarta, cridant consignes de

guerra. Em sentia valenta, diferent. Sentia que davant de tanta gent enfadada el govern no

podia només tancar els ulls i mirar cap a una altra banda. De sobte ens vam veure envoltats

de furgons i una barrera d’antidisturbis ens barrava el pas. Tot i així vam seguir avançant

fins a xocar contra els seus escuts. Seguíem cridant a les seves cares, desafiant-los. Els

meus ulls es van trobar amb els seus, un ulls negres on s’hi reflectien l’odi i la brutalitat.

Page 28: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

28

- Perquè ho vas fer?!

És el tercer cop que m’ho pregunta i segueix sense entendre-ho.

- Ja li he dit. La noia em desafiava amb la mirada. Vaig sentir que era el correcte, imposar-

me, no deixar que em desafies. Demostrar qui tenia el poder. – responc avorridament.

Estic cansat de repetir el mateix una vegada i una altra.

- Si seguim així no arribarem a enlloc – es queda callat mirant-me amb fàstic – expliquem-ho

tot, tot el que va passar.

Sospiro. No estic acostumat ha haver d’explicar el q em passa pel cap.

“Era un dia important, el meu primer dia com a antidisturbis, i em van col·locar a la

barrera, al davant de tot. Imposeu-vos! ens havien dit. I això fèiem. Ens manteníem rígids,

amb les cares sèries i tenses. Imposàvem. Però tots aquells estúpids que es creuen que

poden canviar les coses cridant pels carrers no s’acovardien. Un gran error per part seva.

Es van plantar davant nostre cridant, desafiant-nos, gran error. Ens manteníem quiets com

estàtues. Intentava mantenir la cara inexpressiva, però m’era difícil ja que sentia un odi

brutal cap a ells. Tenia ganes d’atemorir-los, estava impacient per entrar en acció. Vaig

xocar amb uns ulls que em miraven, ulls rebels, desafiants, uns ulls en flames. Era una noia.

La vaig mirar amb odi. Cap dels dos apartava la mirada de l’altre. Ells seguien pressionant

contra els nostres escuts. I vam començar a avançar donant cops, fent-los enrere. Quan un

de nosaltres va disparar la primera pilota de goma la multitud va començar a córrer. La

noia va mirar al seu voltant atemorida. Es disposava a córrer, però no la vaig deixar escapar

tan fàcilment. M’havia desafiat i havia de ser castigada per això, per desafiar l’autoritat.

Tenia ganes de fer mal, de pegar algú, de veure sang. I ella era el meu objectiu.”

Em moc un altre cop dins del llit sentint punxades per tot arreu. Recordo aquells ulls

negres i com em miraven. D’un moment a l’altre tot s’havia complicat. La gent corria, havia

perdut al Jordi, un cop a la cuixa em va fer caure al terra. Vaig mirar cap a dalt i vaig veure

els ulls negres. Una mà aguantant una porra va caure amb força cap al meu cos,

directament al meu estómac. Em vaig recargolar del dolor. Un altre cop, aquest a les

meves costelles, em va fer obrir la boca per cridar, però el dolor era tan gran que no sortia

Page 29: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

29

cap so de dins. Em vaig preparar pel següent impacte, però de cop, el cos que

acompanyava els ulls negres es va col·locar damunt meu, impedint que m’aixequés i els

cops de puny van començar a caure com roques, una allau de roques. Notava la cara

inflada i adolorida, em sortia sang del nas i del llavi. L’últim cop em va deixar mig

estabornida. Es va aixecar i em va donar puntades de peu a les costelles. 1, 2, cada puntada

anava acompanyada d’un crec de les meves costelles, 3, 4, no parava, 5, 6. Esperava la

setena, però no va arribar. De cop tot era calma. Sentia soroll i veus i algú cridava el meu

nom, però tot era molt llunyà. Se’m van tancar els ulls i ja no vaig sentir res més.

- I què vas fer? – em pregunta impacient.

“La tenia al terra desorientada i indefensa. Vaig enviar la porra amb força cap al seu

estómac i cap a les seves costelles. La sensació de control fluïa dins meu, m’omplia

d’adrenalina. La noia es recargolava de dolor i intentava cridar, però no podia. Sang, volia

veure sang. Em vaig llençar sobre seu i li vaig començar a clavar cops de puny a la cara.

Volia fer-li mal. Volia destrossar la seva cara bonica. Volia apagar la flama dels seus ulls. I

ningú podia impedir-m’ho. Em vaig aixecar i vaig recórrer als meus peus per destrossar-li

les costelles, per veure la seva cara de sofriment. Estava fora de mi, cec de poder, d’odi.

Quasi no vaig notar que dos braços forts m’arrossegaven lluny de la noia. Jo seguia donant

puntades a l’aire fins que em van estabornir.”

L’inspector em mira. Primer li veig la por a la cara, després em mira amb repugnància i

finalment es resigna. Sospira. Agafa el meu expedient, hi apunta alguna cosa, el tanca i

l’arxiva.

- Ves-te’n!

Tanco els ulls i torno a veure els ulls negres. Les llàgrimes pugnen per sortir. No! No vull plorar.

He de ser valenta. M’he d’alçar de nou i seguir lluitant. I em poden fer caure tants cops com

vulguin, però no em faran callar. Obro els ulls amb determinació. Estan calents, encesos. I noto

com dins meu creix la flama de la revolució.

Waticontailo

Page 30: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

30

Page 31: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

31

2n premi de prosa Batxillerat

LA CORRUPCIÓ: UN MAL NO TAN LLUNYÀ

MÍRIAM MALGRAT 2N BATXILLERAT

Què és la corrupció? En paraules de diccionari, és l’efecte de desviar de la rectitud, del deure.

Sovint, quan usem aquest terme , estem dins d’una conjuntura política; diem que els polítics,

els reis, el dictadors, la esglèsia com a institució, els governants han estat i són corruptes. La

corrupció, és una xacra que no cessa. Només cal fullejar pàgines d'un diari o llegir una mica

d’història, des de ben antic aquesta ha acompanyat i guiat a l’home. Sembla que, fins i tot, és

una tècnica evolutiva; la selecció natural ha afavorit a les persones corruptes més que les que

no ho han estat, fins al punt que encara avui en dia queden molts supervivents d’aquesta

mena de mutació tan degradant per a l’home. Forma, doncs, part de la nostra naturalesa? És

quelcom intrínsec, inherent a l’home? I és, donada la seva prevalència històrica, lícita,

acceptable?

L’home accepta conviure sota formes de corrupció sempre i quan aquestes no l’afectin

personalment, estem condicionats per una doble moral. Per què s’ha de preocupar un dels

mals aliens? Que se n’ocupi el repercutit, diríem des d’una postura egoista. Tot i així, quan ens

assabentem que un polític ha robat, diem indignats que quina vergonya, que no hi ha dret.

Critiquem també molt sovint la corrupció com la causa de molts desastres tals com la

desigualtat, les guerres o les crisis econòmiques, desastres dels que no hi ha hagut època

històrica ni continent que se n’hagi deslliurat.

Partim, per tant, de la premissa inatacable pel dubte que tota persona és conscient de

l’existència de la corrupció. Així doncs, veiem clarament la palla de l’ull de qui considerem

corrupte però no veiem la viga que hi ha en el nostre. A cas no som nosaltres corruptes? Sense

reflexionar gaire, podem veure que ho som i molt, des de nens fins a adults.

Un exemple proper als joves d’avui en dia seria copiar en un examen. Els exàmens formen

irremeiablement part de la vida de l’estudiant, des de l’escola fins a l’universitat. Preparem els

exàmens uns cops amb més ganes i il·lusió que altres, però la majoria dels cops sentim a les

poques hores abans de fer-los una mena de sensació d’angoixa, de nervis, d’inseguretat. M’ho

sabré bé? Em sortirà bé? I si em pregunten això que no m’ho sé gaire? Davant d’aquests

Page 32: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

32

pensaments que ens sorprenen i ens trauen la serenitat, apareix una bona sortida, una oferta

temptadora que ens tranquil·litza i ens dóna una certa seguretat. Per què no utilitzo una bona

xuleta? M’apunto a la calculadora les fórmules abrumadores de física, de mates o les obres

més importants de García Lorca al regle i qui se n’ha d’enterar? Total, encara que estic fent

trampes, no perjudico a ningú…així saltem moltes balles de les carreres d’obstacles

estudiantils, sovint sense cap tipus de sentiment de culpa. És, fins i tot, considerat de valent

tenia la gosadia de treure dissimuladament una xuleta evadint-se de la mirada del professors,

atrevir-se a llançar una mirada desesperada al company del costat en busca de socors en mig

d’un examen. El mateix es pot aplicar en la realització de treballs i deures de classe; molts

joves tenen la cortesia de copiar-se els exercicis d’algun desvalgut que s’ha deixat la llibreta al

calaix, o, fins i tot, del solucionari del llibre que vés a saber d’on han tret i, després, somriuen

amb orgull quan veuen que tenen tot l’exercici correcte.

Així també, no ens resulta una situació del tot desconeguda la d’anar pel carrer i veure un

bitllet al terra, o algun objecte que no ens aniria pas malament tenir, fer la vista grossa i no

entretenir-nos a indagar de qui pot ésser i ens ho apropiem sense més. Pensem simplement

que mira que bé, que avui estem de sort.

De la mateixa manera és també corrent, en un estadi ja més adult, presumir d’haver evadit

algun impost o, el que és bastant pitjor, pagar amb diner negre una factura o pagar la meitat

del preu d’un pis amb diner negre. Total, si jo en surto guanyant i el que em fa la factura

també, per què m’haig de sentir culpable? L’únic que surt perdent és l’Estat, i ja prou em

fastidia amb els impostos com perquè ara m’hagi d’estar per aquestes subtileses.

Hem vist sense exprimir-nos gaire el cervell que tots som, en fons, corruptes. Més val

reconeixer-ho amb elegant franquesa que continuar amagant una realitat tan evident.

Potser cal pensar que al costat dels actes de gran corrupció, dels grans robatoris, sempre hi ha

una corrupció insconscient, de la qual acabem tot essent responsables si acceptem la

il·legalitat en totes les seves manifestacions, des d’un examen copiat fins al robatori d’un banc;

encara que sigui a nivell de microcorrupció, amb actes aparentment inofensius. Amb les

paraules d’un home que ha pensat al respecte, Brioschi, “la microcorrupció sempre ha anat de

la mà de la macroscòpica”. Amb alguna cosa es comença; copiar en un examen o quedar-se un

bitllet de 5 euros del terra pot ser simplement el principi.

Page 33: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

33

Des del meu punt de vista, és despertant la nostra consciència adormida, posant-la de guàrdia

envers els nostres comportament corruptes, que podrem aspirar a millorar alguna cosa, potser

no a nivell de política d’un país però sí a nivell de microsocietat. És impossible que, amb una

consciència tan àmpliament tolerable i adormida en la gran majoria dels ciutadans puguem

aspirar a canviar quelcom a nivel polític. Si som corruptes a l’hora de quedar-nos una cosa tan

vulnerable com 5 euros o a l’hora de copiar en un examen dels tant que fem…com no ho

serem quan en comptes de 5 euros en siguin uns pocs milers? O quan qui estigui en joc no

siguem nosaltres, sinó tot un país al que potser no sentim cap tipus d’estima? És, al meu parer,

evident, que si no aprenem des de petits a ser unes persones honestes, sinceres, honrades,

mai no ho serem, i la nostra societat mai no surtirà de l’estadi de corrupta i degradant.

Per tal d’aconseguir aquesta actitut tan utòpica, podem inspirar-nos en alguns països que, tot i

que no se’n deslliurem totalment, són un bon exemple a seguir. Segons el rànquing de la

consultora “Transparency International”, destaquen com a pocs corruptes els escandinaus.

Això, segons diuen els experts, es deu sobretot es deuria a la influència de l'ètica luterana, que

no preveu la confessió dels pecats per aconseguir l'absolució i a la importancia que es dóna a

la bona educació, base imprescidible per al bon creixement dels bons valors humans.

Veiem, per tant, que la manca absoluta de corrupció és una utopia, més val que siguem

realistes, però és possible, almenys, acostar-s’hi bastant més. Tenim exemples i sabem què

hem de fer. Pot ser no seria mala idea començar a combatre la injustícia que tenim dins de

nosaltres mateixos, eliminar la nostra pròpia corrupció i després ja veurem si podem canviar

l’exterior, la que afecta a tota una col·lectivitat. Una casa només serà forta i estable si s’edifica

sobre terra ferm, mai si ho fa sobre sorra tova.

Lindt

Page 34: Festa literària Sant Jordi 2014

Llengua Catalana.

34

LLENGUA

CASTELLANA

Page 35: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua castellana.

35

Poesia castellana

Page 36: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua castellana.

36

1r premi poesia 1r cicle d’ESO

EL JOKER

ALBERT MALGRAT GONZÁLEZ. 2N ESO

Loco de reojo,

astuto como un pulpo,

rápido como el rayo,

sádico como un sicario.

Asesino por instinto,

maltratado por enfado,

listo por instinto y

un sueldo de lo más suelto.

Su deber es el poder,

su afición es el dolor,

su alegría es la injusticia

porque él es Joker.

Page 37: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua castellana.

37

2n premi poesia castellana EX AEQUO 1r cicle d’ ESO

OLVIDO

MARINA LIAM MUÑOZ. 1R ESO

Las horas pasan,

las palabras se olvidan

y los recuerdos se van.

Te alejas de mis brazos,

te vas de mis recuerdos

y mis poemas ya no son tuyos.

Mis piernas se duermen,

mis ojos se apagan

y mis manos se van.

El tiempo transcurre,

los años vuelan

pero mi corazón es tuyo.

Page 38: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua castellana.

38

2n premi ex aequo 1r cicle d’ESO

POR CIERTO, ERES MI VIDA

LAURA CAO. 1R ESO

Cuando me miras,

mi corazón se para.

¿Se apagará?

Tus ojos, color esmeralda,

me traspasan más allá de mi espalda.

Contigo me siento especial;

sin ti, nada es igual.

Creo que quieres dejarme.

Pero a mí, no debes culparme.

Lo siento. Ahora debo dejarte.

Me han puesto un pequeño parte…

No sé qué hacer con mis emociones,

No sé qué hacer con mis razones.

Cuando me miras,

mi corazón se para.

Se ha apagado.

Page 39: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua castellana

39

1er premi poesía castellana Batxillerat

LA INSPIRACIÓN VUELVE AL VER LAS ESTRELLAS

POL FANLO. 2N BATXILLERAT

Arrinconarse en un rincón del apagado jardín.

Una luz que tiembla con el frío de la noche.

Una cama que, en medio del suelo, reposa tranquila.

La soledad del sitio nos recoge en una tranquilidad de absoluto deseo.

La luz de la luna hace brillar mis sueños en una gran nube que duerme tranquila en

el tenue aire que respiramos.

Reposamos tranquilos encima de la cama.

Miramos las estrellas que nos miran tranquilas, y entonces, nos dejamos llevar por la

tinta que cubre el papel, dejando unas huellas de inspiración retratadas en frases y

frases y escribimos sin parar con la mano en el bolígrafo y el bolígrafo en la mano.

Y una espléndida sensación de calor cubre el frío de media noche.

El rincón sigue allí.

La llama de la vela era la luz que iluminaba una noche fría pero tranquila, una noche

de frío y de calor, una noche de alegrías pero sin sonrisas, una noche de miradas,

dirigidas a las estrellas que reposaban en el cielo y dentro de nuestros ojos, relajados.

Una noche con la brisa que viajaba por los cuerpos refugiados en una cama que en

Page 40: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua castellana

40

medio del suelo reposaba tranquila, en el apagado jardín de esa noche mágica.

6 Nit estelada. Autor Van Gogh. 1888

Page 41: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua castellana

41

2n premi poesia castellana Batxillerat

ESPERANZAS DE TIERRA MUERTA

PAU SALVADÓ. 2N BATXILLERAT

Picos curvados pegados a pequeñas cabezas negras,

oscuras grandes alas,

llenan la tierra de graznidos.

Tiemblan hasta los vientos que observan la escena infame.

El campo de los caídos

es el último escenario que queda

luego de una guerra

en que nadie gana sin ser ganado.

Las ovejas tristes pacen por el desierto,

mientras asombra el sol la tierra callada.

Los cuerpos, las carnes, se cuecen sobre la arena,

de las cuencas vacías brotan lágrimas de sangre saladas de

sudor.

Esclavitud. Agotamiento.

Entonces se gira y mira al cielo: sus ojos brillan, él no es ciego,

7 21 fotos. Autor David Bestué 2014

Page 42: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua castellana

42

y se levanta. Se levanta respondiendo a la llamada de una fuerza mayor,

de un llanto desarraigado

aunque soñador.

Sus pies descalzos pisan de nuevo el suelo del paraje yermo,

un paso seguido de otro, el siguiente menos torpe que el anterior,

como un niño que anda por primera vez.

Quizás cae, pero aún con las manos ensangrentadas

se recompone para seguir.

Ve las nubes por encima de las montañas

y sube, resbalando por las rocas afiladas.

Grita. Llora. Sonríe.

Superviviente. Un reducto de la humanidad que aún sigue en pie,

en la enormidad del abismo un punto insignificante.

Una rosa que nace de la sangre derramada.

Un poeta que reescribe un verso agonizante.

Page 43: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua Castellana

43

Prosa castellana

Page 44: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua Castellana

44

1r premi prosa castellana 1r cicle d’ESO

OTRO MUNDO ESRA POSIBLE

MARINA BOULLOSA. 1R ESO

La sinrazón más absoluta presidía aquel mundo.

Los mayores avances científicos y tecnológicos no habían logrado una

sociedad equilibrada. Al contrario, el desequilibrio era tal que la raza humana

había llegado a rozar su desaparición.

Lo productivo, lo productivo, lo productivo … desde que un niño venía al

mundo, ése era el mantra que le repetían una y otra vez.

Si alguna criatura manifestaba, pese a todo, inquietudes artísticas, literarias

o filosóficas, era poco a poco excluido de su círculo. Su propia familia lo

rechazaba por el peligro que suponía para la seguridad de todos ellos.

Generalmente el niño solía ceder y abandonaba rápidamente tales inquietudes.

No fue así con Pablo.

Pablo nació en lo que podemos llamar una familia “resistente”.

Este tipo de personas vivían al margen de la ley. En sus casas había libros

de literatura, poesía, filosofía, historia. Conservaban también CDs de música

clásica.

Cuando escuchaban rumores de que pronto se producirían registros, lo

Page 45: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua Castellana

45

escondían todo en un viejo cuartel abandonado, para más tarde recuperarlo de

nuevo.

Pablo nació, por tanto, en un ambiente muy distinto al que dominaba en su

época.

No mostraba ningún interés por la robótica, la ingeniería informática ni ninguna

otra de las disciplinas del instituto.

Los profesores llamaban constantemente a sus padres y les exponían una

situación durísima. Pablo era un inadaptado. No era un niño normal. Sería un

fracasado y la sociedad lo expulsaría.

María y Carlos, conscientes del peligro que corría su hijo, trataban de hacerle

comprender que debía mostrar más interés por las materias académicas, pero

Pablo seguía centrado en sus poesías y en sus literaturas.

Pasaron los años y aquella sociedad que aspiraba a la perfección, hacía aguas

por todas partes.

Los niños crecían y eran auténticos expertos tecnológicos pero eran seres muy

infelices.

Los gobernantes comenzaron a darse cuenta de este fenómeno, pues ellos

mismos y sus familias lo padecían.

No podían entenderlo. Si lo tenemos todo, decían. ¿Por qué no somos felices?

El hijo mayor del Presidente había ido a la Universidad con Pablo. Y decidió

hablar de él a su padre.

- ¿Cómo dices? ¡Un pobre diablo, hijo de “resistentes”! ¿esa es tu idea

para salvar nuestra sociedad?

- Sí papá, no perdemos nada por intentarlo. Estoy seguro de que él

puede obrar el milagro.

Page 46: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua Castellana

46

Dos semanas más tarde, el Presidente había citado a Pablo en su despacho.

Tanto Pablo como su familia pasaron todo este tiempo sin apenas dormir.

Pensaban que el final había llegado para ellos.

Pablo había entrado en el despacho dispuesto a asumir toda la

responsabilidad, eximiendo de cualquier culpa a su familia.

Después de escuchar atentamente al Presidente, estaba desconcertado.

Nadie le había delatado. El Presidente le ponía al frente de un nuevo Ministerio:

“El Ministerio de Cultura”.

Pablo gestionó a la perfección todo el presupuesto a su disposición.

No quedó ni una sola ciudad en todo el país donde no construyese una

biblioteca o un centro cultural.

Los programas académicos recogían asignaturas de las que generaciones

enteras ni siquiera habían oído hablar: latín, griego, literatura, historia.

Cada vez era más frecuente ver a personas leyendo en sitios tan dispares

como una playa, una cafetería, un parque, el metro.

Los ciudadanos comentaban sus lecturas y se hacían recomendaciones.

Surgieron clubs de lectura.

Las personas ya no estaban enclaustradas en sus casas frente al ordenador.

Poco a poco aquella soledad y aquella infelicidad que les dominaba

comenzaba a desaparecer.

Pablo fue distinguido con los más altos galardones, pero quienes lo conocían

decían que su mayor felicidad era ver a su pueblo en libertad.

Page 47: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua Castellana

47

2n premi prosa castellana 1r cicle d’ESO

ESCÁNDALO EN EL ZOOLÓGICO

CÉSAR APARICIO.1R ESO

Ayer, fui con mi amigo Jorge al zoológico; creo recordar, que compramos las entradas a las seis

y media. El zoo estaba a las afueras del parque de la Ciudadela; para llegar, cogimos el metro.

Cuando entramos, se veía a primera vista, que la gente no estaba contenta con el panorama.

Nos dimos cuenta enseguida, de que los animales dormían, pero no uno ni dos, si- no todos

ellos. Aquellos animales que siempre habían estado o comiendo o jugando, aquellos que la

gente fotografiaba, ahora dormían profundamente.

La gente, viendo aquello, se indignaba, pedía la devolución de sus pases y se quejaba a los

guardias de seguridad. Me crucé una mirada con mi amigo, llena de preocupación, teníamos

que hacer algo.

Después de unos minutos, decidimos preguntar a todos los guardias que pudiéramos, si sabían

alguna cosa relacionada sobre el tema que tanta expectación generaba.

Fuimos guardia por guardia, formulando la misma pregunta, pero ninguno tenía ni la más

remota idea de lo que pudiera estar

ocurriendo. Llegamos sin ánimos de

conseguir alguna frase o respuesta que nos

pudiera dar una base sobre la que poder

investigar a uno de los últimos guardias. Yo

no podía con mi alma, era ya tarde y nos

habíamos pasado más de tres horas

preguntando. Yo apenas escuché la

respuesta que nos dio aquel guardia, justo

lo contrario que mi amigo, que estaba

ansioso por descubrir aquella historia tan

intrigante, y prestó máxima atención.

Cuando acabó su hipotética respuesta, mi

8 Bestiari. Autor: Josep Granyer

Page 48: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua Castellana

48

amigo y yo, dimos una última vuelta por el parque. Yo, contemplaba perplejo, aquel paisaje

tan despoblado que no había visto jamás en un zoo. Después miré a Jorge, estaba muy

intranquilo, lo veía nervioso por algún motivo que desconocía, le pregunté la causa de aquella

intranquilidad, su respuesta me dejó asombrado, perplejo delante de aquel excelente

razonamiento, y es que aquel último guardia, nos había abierto las puertas de una

investigación, de un caso que ni yo mismo creía, aquel guardia al que yo no había prestado

atención anteriormente, nos había dicho que la comida, últimamente, no olía nada bien. De

acuerdo, no es la solución a todo, pero sí es un buen comienzo, ya que Jorge, que le

encantaban las ciencias naturales y todo lo relacionado con animales, dio una hipotética

repuesta. Su razonamiento era el siguiente: la comida olía mal, porque tenía una buena

cantidad de somnífero, los pobres animales, drogados por aquella substancia, dormían

plácidamente un buen rato, cada vez que probaban aquella comida. Mi amigo siguió

explicándome que si seguían tomando aquella comida mezclada con somnífero, al cabo de

cinco o seis días, su estabilidad mental acabaría alterándose, hasta el extremo de atacar a las

personas del zoo, y así, que este, acabara por clausurarse para un muy largo periodo de

tiempo.

Cuando salimos del zoo, nos sentamos en un banco para reflexionar sobre todo lo que había

sucedido. Estábamos a punto de irnos cada uno a su casa, cuando mi amigo se acordó que

tenía un kit de análisis químico. Era una idea estupenda la de traer ese kit, y así, poder analizar

la comida de los animales y, de esta manera, ver si había de verdad un somnífero en la comida

o no. Decidimos quedar el próximo día y traer el kit.

Cuando llegué a casa, eran aproximadamente las diez y media, no dije nada a nadie sobre lo

ocurrido, y como ya era tarde y tenia sueño, cené un poco y me fui enseguida a la cama.

Cuando estuve tumbado y arropado, no podía dormir, no podía pensar en otra cosa que no

fuera lo sucedido aquella misma tarde, pero al final conseguí conciliar el sueño.

Cuando me desperté, ya marcaban las once de la mañana en mi reloj de muñeca. ¡Había

quedado con Jorge a las once y cuarto! Era imposible llegar. Tenía que enviarle un mensaje a

mi amigo para decirle que me esperara.

Enseguida recibí la respuesta: -¿Qué dices del zoo?. Me di cuenta de lo que estaba ocurriendo.

Todo había sido un absurdo sueño. Un ridículo y absurdo sueño.

Page 49: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua Castellana

49

1r premi EX AEQUO 2n cicle d’ESO

LA ÚLTIMA CARTA

ANNA ROTGER 3R ESO

“Te prometo, que esta será la última carta que te escribiré. Juro, con todo mi ser, que

jamás volveré a escribirte. No me arriesgaré a intentar olvidarte, ya que hacerlo, podría

castigarme eternamente con tu recuerdo constante. Simplemente, dejaré que sea el viento

el que se lleve cada uno de los instantes a tu lado.

En mi mente, no sé cómo empezar a relatar nuestro final. Si alguna vez alguien me lo

preguntara, no podría decir un momento exacto. Simplemente le diría que cada vez que

algo empieza está destinado a acabar. Si te fijas, la primera sonrisa que compartimos, fue

una sonrisa menos que estábamos destinados a tener. La primera canción, sería aquella

que, en un tiempo indefinido, nos sería imposible de escuchar. No estoy segura de si para

ti, alguna vez te ha hecho recordar. Supongo que sería posible que yo fuera la única que

recordara, porque por desgracia, los recuerdos son lo único que no se aleja de mí. Tú

desapareciste demasiado deprisa y sin dar explicaciones, y yo me quedé sola, con tan sólo

memorias. Memorias son lo único que me queda. Quemé y destrocé toda prueba material

que contara nuestra breve historia, nuestro pequeño capítulo en la vida del otro. Lloré

hasta el punto en que mis lágrimas se volvieron fuego, y destrozaron mis mejillas. Me

quedé dormida infinitas noches, con mis ojos ardiendo, con pruebas físicas de mi dolor. Y

lo más irónico, es que poca gente lo notó. Tú jamás te inmutaste de lo mucho que cambié

desde ese momento. Ni tú ni nadie. Fuiste muy egoísta, dejándome creer que, tal vez, sí

que existían los finales felices. Pero, hace tiempo, una amiga me dijo que éstos no existen,

ya que si algo es realmente bueno, no debe terminar.

Me culpé demasiadas veces de falsos errores, pero tiempo después, me acordé de que

nada es un error, ya que cada decisión que tomas, cada vez que dices que sí o que no, cada

vez que decides qué ruta tomar, defines quien eres. Así que no quiero que pienses que te

culpo por lo que jamás tendremos. Pasé un largo tiempo culpándome a mí misma, con

unas ganas infinitas de disculparme por todas las veces que no di lo mejor de mí. Más

Page 50: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua Castellana

50

tarde, empecé a culparte a ti. A ti por todo el daño que me hice a mí misma, pensando

siempre en ti. Pero me acordé de que echar las culpas jamás te lleva a ningún sitio. Si yo

me llevara las culpas, ¿acaso volverías? Si tú aceptaras ser culpable, ¿me sentiría mejor?

No. Jamás. Y sinceramente, tampoco me gustaría que lo hicieras. ¿Por qué? Sencillamente

porque me he cansado de estar mal. Me he aburrido de llorar por tan sólo una canción. Me

he aburrido de dejar de sonreír por alguien como tú.

Así que sí, ésta es la última carta de las mil que te he escrito. Esta es la última vez que te

dejo mis sentimientos escritos en una nota de papel. Y la verdad es que todavía no

comprendo por qué sigo escribiéndote, cuando sé que nunca me vas a leer. Cuando soy

completamente consciente de que ninguna de mis palabras llegará al fondo de ti.

Y, como ésta es la definitiva, voy a agradecerte lo que hiciste cuando todavía estabas cerca

de mí. Quiero agradecer cada instante de felicidad a tu lado, cada broma, cada momento

que fue tan solo nuestro. Por todos los secretos que compartimos, tan sólo tú y yo, y que

nadie jamás llegó a imaginar. Quiero que sepas que me hiciste sentir muy afortunada, al

saber que alguna vez te llegué a importar. Darte las gracias por esas miradas que lo decían

todo, pero con nuestros labios siempre sellados.

Pero aún así, me despediré de la única forma que sé,

Te echaré de menos.”

Y con las manos temblando, con lágrimas dibujando mi rostro, quemé esta carta, junto a

todas las demás.

Page 51: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua Castellana

51

1r premi prosa EX AEQUO 2n cicle d’ESO

EL AUTÓMATA

SARA COLL. 3R ESO

Nacido el siglo pasado y de padres católicos, Connor fue siempre un niño solitario y sin

amigos. Era tan tímido que cuando la profesora le preguntaba en clase, se escondía debajo

de la mesa y rezaba en voz baja tal y como sus padres le habían enseñado. Esa era una de

las tantas razones por las cuales siempre fue objeto de burla de sus compañeros. Conoció a

su único amigo, si se puede decir así, en el puerto de Barcelona, una tarde fría de febrero.

Era un viejo y desdentado pescador que vivía en su andrajosa barca de madera y, aunque

no le llegaba el dinero ni para pan, era un hombre de saber que no dudaba en compartir

sus conocimientos con el chico. Así fue como, por su doceavo cumpleaños, el pescador le

regaló una caja de herramientas y le enseñó un par de cosas sobre construcción que había

aprendido en Alemania años atrás.

Empezaron a practicar ensamblando engranajes y serrando metal en un taller abandonado

del mismo puerto. Connor avanzaba a buen ritmo, se le daba bien, pero él quería más,

quería saberlo todo, poder hacer cualquier cosa con sus simples herramientas. El pescador

le alentaba a tener paciencia, recordándole que todo llegaría a su debido momento.

Continuaron trabajando en el taller durante cinco largos inviernos hasta que el pobre

anciano falleció mientras dormía. La mañana siguiente vinieron unos hombres trajeados a

llevárselo. No hubo funeral, simplemente desapareció como si jamás hubiera existido.

Connor continuó trabajando en el taller hasta que tuvo la edad suficiente para partir lejos y

avanzar con sus estudios. Tenía muchas esperanzas y ansiaba encontrar un buen empleo

en Alemania, Suiza o quizás Inglaterra. Pero su timidez y dificultad para relacionarse no le

brindaron ninguna oportunidad, así que finalmente se rindió y volvió a Barcelona para

trabajar por su cuenta. Compró una modesta casa de madera cerca del mar, desde donde

oía el cantar de las gaviotas y veía romper las olas. El señor Connor se sentía cada vez más

solo y triste y lo único que lograba sacarle una sonrisa eran sus herramientas, más

sofisticadas y nuevas, y sus miles de planos y diseños recubriendo las paredes y el techo.

Cada vez creaba aparatos y dispositivos más complejos pero aun no tenía suficiente. Le

Page 52: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua Castellana

52

faltaba algo y sabía que fuera lo que fuera aquello, era capaz de hacerlo. Pasaron

semanaseses incluso antes de que hallara la respuesta, eso que le había estado rondando

secretamente por la cabeza desde que conoció al viejo pescador: un amigo, un amigo

perfecto.Tras cuatro meses de total aislamiento y concentración, el suelo de la casa estaba

repleto de engranajes oxidados y muelles rotos. Connor sabía que su obra estaba casi

terminada, casi, solo faltaba encontrar un par de ojos. Aquella mañana de mayo salió a

comprar a la tienda de antigüedades. Aquél era un sitio singular y extraño, pero hermoso a

su manera. Del techo colgaban toda clase de instrumentos musicales, acordeones,

trompetas, violines… En las paredes y las estanterías se encontraban desde misteriosas

esculturas de porcelana hasta animales disecados o simples enciclopedias. La encargada

era una mujer joven de cabellos blancos y ojos de ese tono tan claro que solo los ciegos

poseen. Por lo que Connor tenía entendido, también era muda pues nunca había oído su

voz. Le preguntó dónde podría encontrar las piezas que le faltaban y la mujer le indicó con

una sonrisa un estante superior del rincón más oscuro y polvoriento del local. Al pie de una

pared cercana había una escalera gastada y poco fiable, pero el hombre decidió

arriesgarse. Al agarrarla, a punto estuvo de tirar una valiosa flauta de cristal parisina

fechada en 1839 que se tambaleaba en su soporte. Recolocó la escalera y la usó para

alcanzar las piezas deseadas que encontró con facilidad. Al salir de nuevo a la calle reparó

en las flores, había tantas… No comprendía cómo nunca había reparado en ellas. Mientras

pensaba en ello le pasó por la mente una idea descabellada. ¿Qué pasaría si su amigo fuera

una amiga? Retiró aquél pensamiento rápidamente. Debido a su timidez, apenas había

podido hablar con una chica de verdad, aparte de la ciega encargada del anticuario, claro

está. Al llegar a casa dejó la bolsa con sus nuevos chismes en la mesa y retiró las cortinas

blancas para que la luna iluminase a su amigo. Cogió la vieja grabadora de su bolsillo,

carraspeó para aclararse la voz y la encendió:

“Ya tengo todas las piezas, esta mañana he ido a la tienda de antigüedades y he

encontrado dos ojos de cristal que encajan a la perfección con el autómata. Uno es azul, el

otro negro. La cabeza de bronce ya tiene forma humanoide y debo admitir que el resultado

del torso ha sido satisfactorio: la jaula para aves que compré en el mercado el pasado abril

ha sido de mucha utilidad ya que todos los engranajes caben dentro. Resolví el problema

del corazón con un reloj de bolsillo que perteneció a una tal… Amalia de Valles, según dice

Page 53: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua Castellana

53

la inscripción frontal. Los ejes funcionan y parece que los cables del cerebro responden.

Ahora sólo queda darle cuerda, pero antes quiero hablar con él.”

Apagó el aparato y cogió un taburete poco

estable que colocó enfrente del autómata.

Practicó unas sencillas frases de cortesía y luego

le habló del pronóstico del tiempo, la temperatura

exterior y de otros temas intrascendentes.

Cuando se sintió un poco menos incómodo se

decidió y le puso los ojos a presión en las

cuencas vacías. Cogió vacilante la manivela de

hierro de la espalda de su amigo y comenzó a dar

cuerda cuidadosamente, pero al

ver que no reaccionaba empezó a coger ímpetu

hasta que el mecanismo de la espalda

hizo el ruido ensordecedor de metal

chocando contra metal. Se apartó con

cautela, se sentó en el taburete y esperó. Primero fueron minutos, después horas, pero él

le volvía a dar cuerda una y otra vez. Había aprendido a tener paciencia a lo largo de su

vida. Había aprendido a aceptar los fracasos y reír ante los fallos. Los ojos se le cerraban al

señor Connor, la luz de la luna iluminaba la estancia y hacía brillar los ojos sin vida del

autómata. Esos ojos fueron lo último que contempló antes de caer dormido y lo primero

que vio pocas horas antes de que el sol empezara a desfilar por el horizonte, pero esta vez

le miraban fijamente y llenos de curiosidad. Sonrió para sus adentros, el autómata

funcionaba. Tal vez la presencia de la máquina llenaría aquél vacío que el señor Connor

llevaba consigo desde niño. Tal vez no. Sin embargo, tuvo la certeza de que su vida

cambiaría para siempre cuando sintió unos fríos dedos metálicos posándose sobre su

hombro.

9 Autòmat de Meillard

Page 54: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua Castellana

54

2n. PREMI prosa castellana 2n cicle

SINFONÍA SINIESTRA

ROCÍO DE GRADO. 3R ESO

Viernes. 11:15. Localización desconocida.

Todos sabían que ocurría cada día a las once y cuarto. Todos sabían que la Bestia

saldría de su cueva y que acompañada de su manada, iría a por su Presa habitual.

La Bestia estaba colérica. Llevaba más de diez minutos -de su valioso tiempo-

intentando encontrar a su Presa preferida y no la hallaba en ninguna parte,

enfureciéndola más y más con cada segundo que pasaba, ya que había tenido un

día deplorable y necesitaba descargar toda su ira y frustraciones con alguien. Y si

no aparecía pronto, ese alguien lo lamentaría. Y mucho.

La Presa estaba aterrada. Sentía como si una gélida mano invisible y maligna le

hubiese agarrado sus entrañas y se las estuviera retorciendo, para aumentar su

angustia y dolor, como si los arañazos y las magulladuras que se vislumbraban en

su pálido cuerpo no fueran suficiente, como si el hecho de querer vivir un día en

paz fuese un deseo imposible, un delirio, una ilusión. Al sonar el timbre que

anunciaba la libertad de unos -o la tortura de otros- la Presa corrió aprisa hacia el

baño más cercano, encerrándose en un estrecho cubículo de paredes blancas,

intentando ocultarse, en vano, de las garras de la Bestia.

—La vi corriendo hacia el baño como si le fuera la vida en ello.— le dijo una de

Todos, con una mirada vacilante y una sonrisa nerviosa.

—Gracias por tu ayuda.—le contestó la Bestia con una sonrisa fingida esbozada en

Page 55: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua Castellana

55

su rostro.

Le divertía el comportamiento de Todos. Esos estúpidos realmente creían que no se

daba cuenta de las temerosas miradas que le dedicaban, los tensos silencios que se

producían cuando ella entraba en el aula y que no se daba cuenta de que el séquito

que la seguía únicamente lo hacía por no ser una de sus Presas.

“Idiotas” pensó.

Se dirigió con paso tranquilo hacia los baños de chicas. Sus pasos resonaban por los

pasillos vacíos del instituto, como el tic-tac de un reloj anunciando el funesto

destino de su pobre Presa. Se deleitaba en la hora de la cacería; amaba ver el terror

en sus ojos, el placer de oír los sollozos de sus víctimas cuando suplicaban para que

parara...era como una droga para ella, una droga a la que era adicta y que no

quería dejar. Cuando la tomaba se sentía poderosa e invencible, al contrario que en

su casa, donde sus padres le exigían que sacara mejores notas, donde sus padres

estarían discutiendo por su custodia y por la pensión, donde encontraría a un

hermano drogadicto, donde no podría escapar de los abusos de…Un sollozo

interrumpió sus pensamientos. Se acercó lentamente hacia el cubículo de donde

provenía el sonido, sonrió cínicamente y dijo con sorna:

—Así que estabas aquí.

Estaba atrapada.

El terror la envolvió sobremanera cuando percibió unos brazos que tiraban de ella

hacia delante y la estampaban contra el suelo. Sintió el rechinar de su mandíbula y

el temblor involuntario de sus músculos. Los latidos de su corazón aumentaron su

ritmo, como una alarma que indicaba el peligro que le aguardaba, una que

imploraba socorro, pero que no era escuchada. Sus ojos desorbitados

contemplaron aterrados a la Bestia que tenía encima suyo.

—Por favor—tartamudeó la Presa—, no me hagas daño.

La Bestia miró a la joven con una cruel y sádica sonrisa dibujada en el rostro, tan

sombría como su alma.

Page 56: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua Castellana

56

—¿De verdad creías que podrías escapar de mí?—dijo la Bestia con voz suave, casi

inaudible, mientras paseaba sus dedos por el rostro de su presa, como si fuera su

más preciada posesión.— Porque nunca podrás.

Y le propinó el primer golpe.

Los quejidos de la joven se mezclaron con el sonido sordo de los golpes que le

propinaba la Bestia, sin contagiar ningún sentimiento de pena o misericordia en

ella. Era como una melodía siniestra, trágica y lenta, que comenzó con un lento

murmullo de súplicas ahogadas y siguió con un rápido movimiento de garras, que

impactaron en huesos, creando un sonido hueco, anunciando el final. La Presa se

vio encerrada ante la condensada oscuridad de su mente y confusa por el total

desconocimiento de lo que le había acaecido; sus ojos se nublaron, era su fin. La

Presa ignoraba porque le había pasado eso a ella, cómo había llegado a esa

situación y por qué Dios la había condenado a ello, estuviera donde estuviera.

Rojo. Todo lo que podía ver la Bestia era rojo, rojo y rojo.

Las baldosas estaban cubiertas de pequeñas manchas de sangre, que caían en

forma de diminutas gotas de las manos de la Bestia. El silencio reinaba en la

estancia, y la Bestia estaba tranquila; su furia parecía haberse apaciguado,

reemplazándola un sentimiento confuso que le costaba describir, parecido a

cuando despiertas de un largo letargo. Apoyó sus manos en el lavabo y observó su

reflejo en el espejo, y no se encontró. Buscó la humanidad que había dentro de sí, y

sólo observó eso…una bestia. Una bestia que sonrió al espejo, se lavó las manos y

salió del baño; el timbre había sonado y no quería llegar tarde a clase.

10 Missing.Autor: Hermann Nitsch

Page 57: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua Castellana

57

1r premi prosa castellana Batxillerat

BLANCANIEVES

POL ZANUY. 2N BATXILLERAT

Como cada mañana, Blanca se ha levantado, se ha dado una ducha y se ha sentado

a desayunar con sus padres. Y, como siempre, la misma pregunta “¿Quién es la

mejor estudiante de todas?”, a lo que ha seguido una conocida y esperada

respuesta. “Tú, hija”.

Así es su vida, planificada y ordenada. Se dedica en cuerpo y alma a estudiar por la

mañana y ser la hija que todos los padres desean por la tarde. Lleva una existencia

tranquila y monótona. Es lo que tiene que hacer. Ya desde pequeña ha sabido que

terminaría la ESO, haría un bachillerato perfecto, estudiaría una carrera respetable

y encontraría un trabajo tranquilo y monótono.

Aún así, a veces mira otras chicas de su edad, con su vida caótica y extravagante, y

siente envidia. ¡Cuánto le gustaría hacer de vez en cuando alguna de sus locuras!

Por suerte, ha recibido una buena educación que le permite callar esa voz

rápidamente.

Nieves tiene delante suyo siete enanitos que la miran desafiantes. A su alrededor,

una muchedumbre aguarda expectante. No puede defraudarles, así que se

enfrenta a ellos y se encara al primero. Oye el zumbido de la gente murmurando.

Sabe que, cuando empiece con el primero, no podrá parar hasta terminar con el

último. Coge aire, espera unos segundos y, uno a uno, se bebe los siete chupitos.

Todos celebran su hazaña y ella grita “¿Quién es la más borracha de todas?”. Nadie

duda la respuesta.

Page 58: Festa literària Sant Jordi 2014

Lengua Castellana

58

Así es su vida, siempre de bar en bar, de fiesta continua. Ya de pequeña supo que lo

suyo no era estudiar; nunca consiguió que le gustase. Pasó los años como pudo

hasta que cumplió los dieciséis y encontró un trabajo de tarde en un supermercado

que a penas le basta para costearse las drogas que su caótica y exótica vida

requiere.

Cada mañana, cuando vuelve a casa a dormir hasta mediodía, se cruza con una

muchacha que va a estudiar. No sabe nada de ella y nunca lo reconocerá, pero a

veces siente un poco de envidia. Envidia de su vida aburridamente perfecta. Es

entonces cuando piensa que le gustaría haber terminado los estudios y haber

vivido una vida más tranquila y enderezada. Por suerte, cuando esto ocurre

siempre le ataca la resaca y no puede seguir pensando.

Pero cada día, antes de acostarse, Blanca y Nieves sueñan con el príncipe que las

vendrá a buscar y las llevará a su tierra, este mundo en el que intentan no pensar

demasiado para no arruinar esta vida que tanto les ha costado construirse.

11 Snowhite. Ana Juan , Manolo Gordillo

Page 59: Festa literària Sant Jordi 2014

59

CERCLES

Un altre cop vols agitar les aigües

del llac.

Està bé, però pensa

que no serveix de res tirar una sola pedra,

que has d'estar aquí des de la matinada

fins a la posta, des que neix la nit

fins al llevant

- tindràs la companyia

de les estrelles, podràs veure l'ocellassa

de la nit negra covant l'ou de la llum

del dia nou -

assajant sempre cercles,

per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla

- i mai potser n'estaràs segur -

que has assolit el cercle convincent.

.

Joan Vinyoli