Embed Size (px)
Citation preview
La filosofia del RenaixementLa filosofia del Renaixement
Raül Guas Departament de Filosofia
Ateneu Instructiu
La tornada al món clàssic i la revolució científicaLa tornada al món clàssic i la revolució científica
Marc històric i culturalMarc històric i cultural
Per molts historiadors, el Renaixement comença l'any l'any 14531453 amb la caiguda de Constantinoble caiguda de Constantinoble sota el poder dels turcs. Aquest fet va provocar la fugida de molts sa-vis grecs a Itàlia, on van promoure l'antiga cultura gre-coromana a través de la fundació d'escoles i acadèmi-es.
Amb tot, les ciutats italianesciutats italianes ja havien experimentat uns canvis socials i culturals durant el segles XIV i XVsegles XIV i XV, que anticipaven el trànsit de l'època medieval a la moderna.
Aquesta transformació comportava canvis socials, polícanvis socials, polí--tics, culturals i religiosostics, culturals i religiosos. Necessàriament, tot aquests canvis van lligats a la filosofia renaixentista.
Marc històric i cultural: la políticaMarc històric i cultural: la políticaApareixen els grans estats nacionalsgrans estats nacionals, governats per mo-narquies que s'alien mitjançant matrimonis, com França, Anglaterra o Espanya. Aquest estats ja tenen unes adminis-tracions públiques complexes i exèrcits poderosos.
Alemanya i ItàliaAlemanya i Itàlia, no obstant, van quedar dividides en petits regnes i repúbliques, en conflicte constant.
El món renaixentista presente múltiples tensions polítiques tensions polítiques dins dels estats i entre els estats. La política internacional, política internacional, la diplomàcia i les intriguesla diplomàcia i les intrigues marquen la relacions entre les diferents monarquies i amb el poder religiós.En aquest context, apareixen les noves teories polítiquesnoves teories polítiques de MaquiaveMaquiavel i Thomas MoreThomas More.
Marc històric i cultural: la religióMarc històric i cultural: la religióUna característica fonamental és la desunió religiosa desunió religiosa que va provocar Martí LuterMartí Luter l'any 1517 al publicar les seves 95 tesis on critica els abusos i ensenyaments de l'Església. Inicia així la Reforma protestantReforma protestant. Aquesta reforma provoca la debilitat del Papat i la di-visió d'Europa entre protestant i catòlics.
Si la posició luterana va ser majoritària a Alemanya, els països nòrdics, Suïssa,..., Calví Calví va radicalitzar els seus posicionaments i va obtenir molt de suport a França, Escòcia o els Països Baixos. Per altra ban-da, Enric VIII va trencar l'obediència al Papa perquè es va negar a divorciar-lo i va fundar l'anglicanisme.anglicanisme.
Els catòlics van perseguir la reformaperseguir la reforma en els països dominats per monarquies catòliques i el Concili de Concili de TrentoTrento va proclamar la revitalització de la fe catòlica i la disciplina eclesiàstica.
Marc històric i cultural: la societatMarc històric i cultural: la societatUn tret distintiu de la societat renaixentista és l'exaltació dels valors indivalors indi--vidualsviduals. Si l'home medieval només tenia sentit insert en una comunitat ci-vil, eclesial, gremial,..., el nou home modern és desenvolupa com indivi-dualitat i persegueix la seva pròpia realització, el seu èxit personal èxit personal, no col·lectiu.
El luteranisme considerava la salvació com un fet individual,la salvació com un fet individual, resultat de la relació directa entre Déu i l'individu, sense intermediaris. No deixa de ser un reflex de la mentalitat de l'època.
Una nova classe social, vinculada als negocis i l'èxit professional, la burgesiala burgesia, irromp amb força a les ciutats italianes i participarà directament dels canvis de la seva època.
L'educació'educació esdevé un signe identificatiu de l'home amb èxit personal i el diferència de les classes populars.
Marc històric i cultural: la culturaVa ser època de grans descobriments geogràficsgrans descobriments geogràfics, com l'arribada a Amè-rica de Colon el 1492. Va influir la caiguda de Constantinoble i el trenca-ment de la ruta comercial amb Orient. Això va ajudar a replantejar-se les replantejar-se les idees sobre el mónidees sobre el món que es tenien fins a les hores.
Això va anar lligat a les millores de la navegació i l'invent de nous instru-ments com la brúixola i la millora de la cartografia.
Tot plegat va fer canviar la mentalitat de l'homecanviar la mentalitat de l'home i va millorar la pròpia imatge d'aquest. Un optimismeoptimisme vinculat a la creença que la raóla raó és allò que possibilita la superioritat de la cultura europea, inunda el pensament renaixentista.
Les Universitats es van revitalitzar i una nova cièncianova ciència va anar configurant-se a partirde disposar nous instruments de mesuramesurai observaciói observació i el desenvolupament de les matemàtiquesmatemàtiques.
Marc històric i cultural: la cultura(2)Marc històric i cultural: la cultura(2)L'HumanismeHumanisme va ser un moviment de recuperació de les arts i les lletres clàssiques. No es tractava només d'imitar-les sinó d'utilitzar-les com a base de la renovació de la societat i cultura europees.
Van recuperar el coneixement de les llengües grega i llatina, per poder poder llegir directament els autors grecoromansllegir directament els autors grecoromans, sense acudir a les traduccions i interpretacions medievals. Sobretot, els humanistes es van preocupar pels temes vinculats a l'ésser humà'ésser humà.
Aquest nou pensament va tenir una àmplia difusió gràcies a la invencióde la impremta impremta. Alguns humanistes van ser molt coneguts a la seva èpocacom Erasme de RotterdamErasme de Rotterdam..
Marc històric i cultural: l'artMarc històric i cultural: l'art
A Itàlia va sorgir l'art renaixentistaart renaixentista que va prendre com a model l'art clàssic. Les ciutats ciutats italianesitalianes, especialment Florència, van serels centres artístics del segle XV.segle XV.
Durant el segle XVIDurant el segle XVI aquest estil va arribar a la plenitud sobretot a RomaRoma a l'ombra del Vaticà i va tenir una gran difusió per a tot Europa.Europa. Alguns paï-sos com Alemanya, Espanya, Flandes o França van esdevenir també cen-tres artístics de primer ordre.
Noms com Petrarca, Botticelli, Massaccio, Donatello, Rafael Sancio, Mi-quel Àngel, Leonardo da Vinci, Bruneleschi, etc. són models del nou artista models del nou artista renaixentista,renaixentista, artistes complerts i multidisciplinarscomplerts i multidisciplinars, basats en l'aprenentat-ge i la tècnica, barrejada amb una genialitat artística. Deixen de ser anò-nims i viuen i treballen a l'ombra dels grans mecenesmecenes de l'època.
Humanisme Recuperació de la cultura clàssica
AntropocentrismeRacionalisme
Nous aparells i instruments:Brúixola, telescopi,impremta...Observació i experimentació
Nova Ciència
Filosofia Renaixentista
La recuperació dels autors clàssicsLa recuperació dels autors clàssics
La recuperació del pensament clàssics ja s'havia produït a l'edat Mitjana, però va ser durant el Renaixement que l'arribada de savis grecs que dominaven el grec i llatí clàssics a Itàlia va permetre l'estudi filològic dels textos originals. Apa-reixen escoles seguint els models clàssics.
PLATONISMEPLATONISME
Cosimo de Mèdici creà l'Acadèmia platònica de Florència per recuperar el veritable pensament de Plató.
Les preocupacions principals són la inquietud per la bellesa de la realitat i la comprensió de l'univers com una cosa harmònica, interpretable a través de les matemàtiques. La reflexió sobre la singularitat col·loca l'ésser humà per so-bre de la resta d'éssers i li confereix una especial dignitat.
Autors principals Giorgios Gemisthos Plethon, Marsili Ficino, Nicolau de Cusa i Pico della Mirandola.
ARISTOTELISMEARISTOTELISME
A la Universitat de Pàdua es recupera l'obra d'Aristòtil, tot i que va ser una tasca complexa a causa de les múltiples versions i comentaris que sobre els seus textos havien fet els escolàstics.
Els aristotèlics renaixentistes es centraren en la filosofia de la natura i deixaren de banda els aspectes més metafísics, amb la intenció de co-mençar una investigació descriptiva i empírica de la natura.
El principal representant és Pietro Pomponazzi (1462-1525).
ALTRES ESCOLES CLÀSSIQUESALTRES ESCOLES CLÀSSIQUES
Al mateix temps també es recuperen els textos de les escoles hel·lenís-tiques, com el estoïcisme - sobretot L.B. Alberti (1404-1472) -, de l'epicure-isme - amb la figura de Lorenzo Valla(1407-1457) i l'escepticisme -com el cas de Francisco Sànchez (1551-1623) i, especialment, Michel de Mon-taigne (1533-1592).
L'ESCOLÀSTICA RENAIXENTISTAL'ESCOLÀSTICA RENAIXENTISTA
L'Escolàstica medieval va perdurà,però va haver d'adaptar-se als nous temps. Va ser present a les Universitats catòliques de París, Salamanca, Coïmbra, Roma o Al-calà.
Bàsicament es van preocupar per les qüestions metafísiques. Van seguir la filoso-fia tomista.
Els representants més significatius van ser Francisco de Vitoria i Francisco Suá-rez.
L'HUMANISMEL'HUMANISME
Els humanistes van impulsar la recuperació de la cultura clàssica per afavorir l'e-ducació i com a camí de renovació de la societat. Van ser crítics amb el paper que havia tingut l'església i el poder. Van destacar el paper de la lògica, l'estètica, les emocions,... oblidades en la filosofia escolàstica medieval.
Els humanistes van ser pensadors de fortes conviccions cristianes, però també crí-tics amb el funcionament de la jerarquia religiosa, la seva moralitat i costums. Van ser defensors de la llibertat i la racionalitat, però van rebutjar la reforma de Luter.
Els humanistes més significatius van ser Erasme de Rotterdam i Joan Lluís Vives.
FILÒSOFS DE LA NATURAFILÒSOFS DE LA NATURA Nicolau de Cusa Nicolau de Cusa (1401-1464) marca la transició entre el medievalisme filosòfic i la moderni-tat. Influenciat pels trets neoplatònics, va començar la seva indagació reflexionant sobre Déu. Nicolau de Cusa parteix d'una idea per la qual entén que tot el creat, inclòs l'home, són imatge de Déu. Tot és manifestació d'un únic model, però no és una còpia, sinó un signe d'aquest És-ser Suprem. En Déu no hi ha contradicció entre contraris. Déu és tot al mateix temps, una qua-litat i la seva contrària. La lògica humana no es pot aplicar a Déu. Així, l'home no pot conèixer Déu a partir de la creació? La resposta és no, cap de les qualitats de Déu són aplicables al és-sers creats, als éssers finits Ni les distincions ni les oposicions que apliquem a les coses fini-tes es poden aplicar a Déu que és tot al mateix temps i és una única cosa. Així no podem conèixer l'invisible a través del visible, l'infinit a través del finit. Per una banda, aquí està la ig-norància humana. Però també és cert que parcialment si podem saber què no és Déu: no és fi-nitud, no és imperfecció, no és limitació. El reconeixement d'aquestes veritats parcials fan de la nostra ignorància, una docta ignorància. Nicolau pensa que l'Univers és com una imatge de l'infinit Absolut, de Déu, ja que l'univers per a ell és infinit temporal i espacialment. És una infinitud reduïda, diferent a la de Déu. No són la mateixa cosa. Però la concepció d'un univers indeterminat i infinit anticipa la idea moderna de naturalesa.
També va considerar que las matemàtiques eren un model de saber filosòfic. Conceptes ma-temàtics contradictoris en el pla finit, s'identifiquen en el infinit. Una circumferència sembla oposada a un polígon regular, però si aquest té infinitud de costats s'identifica amb la circum-ferència. O de la unitat es dedueixen tots els números naturals, és a dir la multiplicitat.
FILÒSOFS DE LA NATURA(2)FILÒSOFS DE LA NATURA(2)
Giordano BrunoGiordano Bruno (1545-1600) va morir executat per la Inquisició acusat d'heretgia per mantenir-se fidel a les seves idees.
És el principal representant del corrent naturalista que va influir poderosament en la nova ciència moderna, tot i que s'aparta d'aquesta per la seva predilecció per la deducció i especulació, més que no per la vessant pràctica.
Va defensar una concepció de la natura com un sistema infinit i autosuficient, dotat de vida pròpia, en constant moviment, inesgotable, com un organisme, en la qual la Terra no ocupa una posició privilegiada, contrastant amb la posició oficial de l'església a l'època. Va donar suport a les tesis de Copèrnic.
Bruno concebia un univers infinit, un i immòbil, on existien múltiples sistemes solars que sorgeixen i desapareixen en un incessable moviment, animat per l'ànima del món.
Bruno va mantenir posicions panteistes, ja que va defensar que l'Univers era causat, però que la seva causa també infinita, era ell mateix, ja que no és possible concebre dues realitats infinites.
FILÒSOFS DE LA POLÍTICAFILÒSOFS DE LA POLÍTICA Els canvis polítics i socials no van escapar a la preocupació filosòfica durant el Re-naixement. Si bé els autors de caire escolàstics es van centrar en la justificació del po-der, els humanistes van innovar en l'àmbit de la teoria política. Filòsofs, però també po-lítics en actiu, Maquiavel i Thomas More representen dues maneres de fer política. Ma-quiavel representa el realisme polític; More inicia el gènere de les utopies.
Maquiavel, Maquiavel, autor de El Príncep, va defensar la separació entre moral i política. I va investigar els mecanismes que expliquen el funcionament real de la política a partir del que observava a la seva experiència com a polític.
Davant l'ideal del rei sant medieval, exemple de virtuts cristianes, l'anàlisi de Maquia-vel proposa un príncep fort que mantingui la seva autoritat amb fermesa i que no esti-
gui condicionat per la moral i el cristianisme en la seva ac-ció política. Les consideracions morals posen en inferioritat al polític en la lluita amb altres poders. Cal preservar da-vant de tot l'Estat, pel davant dels individus i les seves creences. Així qualsevol mitjà que persegueixi aquest fi es-tarà justificat en l'ordre polític, sempre que persegueixi el bé de l'estat. Això no suposa que rebutgi en general les normes morals, si no el que diu és que una persona ho-nesta i bona mai tindrà èxit polític. En tot cas, aquest arri-barà a partir de l'autoritat i el por dels súbdits al governant i l'hàbil utilització de l'estratègia i la diplomàcia o la violència amb els altres estats.
FILÒSOFS DE LA POLÍTICA(2)FILÒSOFS DE LA POLÍTICA(2) Per MaquiavelMaquiavel, l'única forma de crear un estat fort és que estigui unit. Una monarquia autoritària és necessària per la creació o per a l'enfortiment de l'Estat. Amb tot, ell defen-sa que el millor sistema polític és la república d'inspiració romana. Si la llei es respecta i el poble participa a la vida política, l'estat és més estable i més fort que si governa un príncep de caràcter hereditari i autoritari. Es promou el bé general i la llibertat. La qüestió és que moltes vegades no hi ha les condicions necessàries perquè la república sigui pos-sible.
Thomas More, Thomas More, en canvi representa un corrent utòpic dins de la filosofia política del Re-naixement. Però altres autors també van fer obres que, recuperant el gènere platònic obert per la República, descriuen una societat ideal: Utopia de Thomas More, Ciutat del Sol de Tommaso Campanella i la Nova Atlàntida de Francis Bacon.
Fent una crítica a la societat anglesa del seu temps, More exposa una societat ideal perfectament organitzada. Enfront d'una societat moguda pel benefici individual, proposa l'abolició de la propietat privada i una distribució de la propietat col·lectiva segons les ne-cessitats, la reducció de la jornada laboral a sis hores diàries per poder dedicar temps d'oci a activitats formatives i el cultiu de la intel·ligència. Volia estendre l'educació a tota la població. More considerava que en una societat amb propietat privada tot es mesurava en relació als diners i així era impossible la justícia i la prosperitat social.
En el terreny ètic, defensava un hedonisme a la manera d'Epicur, gaudint d'una vida as-senyada plena de satisfaccions naturals. Va denunciar les persecucions religioses i va defensar la tolerància. També defensa una forma democràtica de govern de caràcter electiva. Socialment, no distingia classes socials i pensava que el nucli de la societat està format per la família.
LA NOVA CIÈNCIALA NOVA CIÈNCIA
Fins al Renaixement havia predominat la concepció aristotèlica de l'univers. Es fonamen-tava en la distinció qualitativa entre el món sublunar i el món supralunar i en la posició cen-tral i immòbil de la Terra. Però des d'antic s'havien trobat discordances entre la teoria i les observacions, accentuades al Renaixement per la necessitat de fer mapes del cel precisos per guiar la navegació i el nou esperit crític humanista. A més les noves idees sobre l'uni-vers desordenat i infinit va xocar amb els postulats oficials de l'església, que davant les críti-ques reformadores que rebien des de molts sectors, va optar per perseguir tota opinió con-trària als seus postulats.
La antiga física d'AristòtilLa antiga física d'Aristòtil era Especulativa, Finalista i Teòrica Especulativa, Finalista i Teòrica.
La nova ciència La nova ciència és Experimental, No finalista i Teoricopràctica.Experimental, No finalista i Teoricopràctica.
PRECEDENTS DE LA NOVA CIÈNCIAPRECEDENTS DE LA NOVA CIÈNCIA
Escola d'Oxford. Escola d'Oxford. Autors com Roger Bacon i Guillem d'Occam havien insistit en la im-portància de les matemàtiques, l'observació i l'experimentació.
Escola de París. Escola de París. Autors com Jean Buridan, Albert de Saxònia i Nicolau d'Oresme van
anticipar conceptes com el d'inèrcia i gravetat, contraris a la física aristotèlica.
Les filosofies de la natura renaixentistes.Les filosofies de la natura renaixentistes. Nicolau de Cusa i Giordano Bruno havien plantejat conceptes d'univers infinits i indeterminats.
LA NOVA CIÈNCIA (2)LA NOVA CIÈNCIA (2)
Aquesta nova mentalitat no parteix de zero, sinó és la superació de dos models ja exis-tents: l'organicista i el màgic.
Davant d'aquests models, apareix l'explicació mecanicista, que permet aplicar les matei-xes lleis a a tots els dominis de la realitat física, bo i constituint un model d'interpretació úni-ca per a tot l'univers.
La concepció mecanicista interpreta que l'univers és com un gran mecanisme, semblant a un rellotge, en què tot el que passa aten a unes regularitats que cal copsar i expressar ma-temàticament: les lleis.
No podem obviar que aquesta transformació va lligada al canvi de la concepció geocèntri-ca de l'univers, que havien defensat Aristòtil i Ptolomeu, a la nova concepció heliocèntrica proposada per Copèrnic.
Nicolau CopèrnicNicolau Copèrnic (1473-1543) va proposar l'heliocentrisme: per explicar els moviments dels astres era més fàcil establir una nova hipòtesi, que el sol era el centre del sistema i la Terra es movia al seu voltant. S'obtenia una explicació més completa, senzilla i millor dels moviments celestes. (pàg. 147 del llibre)
LA NOVA CIÈNCIA (3)LA NOVA CIÈNCIA (3)
Nicolau CopèrnicNicolau Copèrnic va rebre moltes crítiques. Per una banda, xocava amb passatges bíblics i contradiu les teories aristotèliques. En segon lloc, el lloc de privilegi de l'home com a centre de la creació, quedava relegat a un lloc secundari respecte a l'univers i semblava poc digne per l'home. En tercer lloc, semblava contrària a l'experiència quotidiana, ja que la percepció humana observava el moviment del sort i no les conseqüències que semblaven derivar-se de la nova teoria ( trajectòries obliqües dels cossos que cauen, resistència del vent,...)
Amb tot, la màxima dificultat del model heliocèntric era que no disposava de confirmació experimental, tot i que tenia prou atractiu per suscitar noves investigacions.
Francis BaconFrancis Bacon (1561-1626) tot i no ser un científic va influir en la nova ciència al afirmar que són els prejudicis que ens impedeixen acceptar allò que ens mostra la natura. Per una altra banda, va establir una relació entre ciència i utilitat. (pàg. 147 del llibre).
Johannes KeplerJohannes Kepler (1571-1630) va acceptar les teories de Copèrnic. Va aconseguir de for-mular les tres cèlebres lleis que enuncien el moviment dels planetes. Però, sobretot, posa de manifest el canvi de mentalitat metodològica. Fent servir el mètode assaig-error, va con-trastar els diferents càlculs amb l'observació empírica. En aquest sentit, va influir en la nova ciència impulsant el control de les teories per mitjà de l'observació empírica i el contrast amb les dades, a més de ressaltar la importància dels models matemàtics a l'hora d'explicar els fets científics. (pàg. 148 del llibre)
LA NOVA CIÈNCIA (4)LA NOVA CIÈNCIA (4)
Galileu Galilei Galileu Galilei (1564-1642) va col·locar les bases de la nova física a la qual Newton va donar un segle després la seva forma més coneguda. La disponibilitat del telescopi li va permetre fer observacions astronòmiques molt importants que reforçaven la validesa del nou model copernicà com a forma descriptiva de la realitat i no només com un simple artifici matemàtic per facilitar els càlculs, com pretenia l'Església i els defensors de l'aristotelisme (pàgs. 148-149 del llibre).
Però sobretot cal remarcar la preocupació epistemològica i metodològica que fa sobre l'observació i els nous instruments que la milloren. Seguint a Kepler, defensa que l'univers està escrit en llenguatge matemàtic, sense el qual no podem comprendre l'univers. I també afirma que l'experiència ha d'exercir el seu arbitratge sobre les teories. Ara bé, també re-marca la importància de la teoria que explica les diferents observacions que es poden fer. Arriba a afirmar que només la llum del raonament dóna ple sentit a les observacions. Teoria i experiència van directament unides en qualsevol acció de coneixement en general i cientí-fic en particular.
Però aquesta darrera tesi portarà una nova qüestió: la certesa del coneixement és apor-tada a la ciència per les construccions de la raó o per les dades empíriques de l'experièn-cia? Aquí neix la polèmica entre els racionalistes i empiristes que ocuparen el debat filosòfic durant el segles XVII i XVIII.
MICHEL EYQUEM conegut com MONTAIGNE (1533-1592)MICHEL EYQUEM conegut com MONTAIGNE (1533-1592) La filosofia de MONTAIGNEMONTAIGNE representa el contrapunt escèptic a l'optimisme de l'hu-manisme en les capacitats de la raó per assolir la veritat.
La lectura dels autors escèptics antics li van influir de forma molt notòria.
Comença el seu anàlisi fent una descripció de la naturalesa humana, amb les seves grandeses i misèries. I afirma que la condició humana és la solitud i el desemparament. La ciència ha acabat amb la certesa de l'univers aristotèlic i ha abandonat l'home en un lloc que no és centre del món, sense referències clares i abandonat a la seva sort amb un pobres instruments: una raó feble i uns sentits enganyosos.
El seu escepticisme no cau en el conformisme de la suspensió del judici com en els autors antics, sinó en una actitud de cautela intel·lectual i de tolerància. Sense certeses absolutes, el savi ha de dubtar de tot, expressió d'una saviesa a la manera de la docta ignorància.
Per Montaigne, no hi ha proposicions certes i indubtables; els sentits són enganyosos i subjectius. Ens mostren una realitat sempre canviant. I la raó no aconsegueix arribar a principis fixos i immutables. La raó és que la realitat és fluctuant, inestable, fugissera. El coneixement invariable i permanent no és possible.
MICHEL EYQUEM conegut com MONTAIGNE (1533-1592)MICHEL EYQUEM conegut com MONTAIGNE (1533-1592)
El relativisme de Montaigne no afecta només el coneixement sinó tota la realitat, les lleis, els gustos, les creences, la moral, ... no tenim criteris universals. Només el prejudici fa que rebutgem aquelles pràctiques diferents o llunyanes a la nostra tradició social o cul-tural. Davant d'això cal actuar amb prudència i tolerància respecte a les opinions i creen-ces alienes.
El programa filosòfic de Descartes partirà d'aquí justament. DescartesDescartes no pot acceptar aquesta paràlisi del progrés i del coneixement. Cercarà la certesa de les proposicions in-dubtables. Però per a què la certesa sigui possible, cal superar les dificultats que exposa Montaigne en la seva profunda reflexió. Aquí neix el seu “ dubte metòdic”.
