HABITATGE‐ESPAI‐VIURE 

VIURE‐HABITATGE‐ESPAI 

ESPAI‐VIURE‐HABITATGE 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

HABITATGE‐ESPAI‐VIURE 

VIURE‐HABITATGE‐ESPAI 

ESPAI‐VIURE‐HABITATGE 

 

 

 

Treball realitzat per Josep Thió durant el curs 2011‐2012 com a part  de l’assignatura 

Projectes VII, del programa d’estudis d’Arquitectura.  

Escola Politècnica Superior. Universitat de Girona. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Definir:  Assenyalar  els  límits  d’una  cosa,  fixar, 

determinar.  Explicar  una  cosa  pels  seus  atributs, 

donar‐ne una idea exacta. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ÍNDEX   1 

 

HABITAR   3 

HABITATGE   4 

HABITACIÓ   6 

LA NECESSITAT CREA LA FUNCIÓ  10 

LES QUALITATS DE L’ARQUITECTURA  16 

L’ENCAIX DE L’ARQUITECTURA  18 

 

1 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

2 

HABITAR 

Concepte: Noció general que  resulta d’una  concepció de  la ment. Representació 

abstracta i general d’un objecte. 

Reflexionar:  Tornar  sobre  una  cosa  pensada,  considerant‐la  detingudament, 

aprofundint‐la. 

Què  és  habitar?  o  què  és  un  habitatge?  Tothom  en  pot  tenir  una  idea 

similar, però com a tots els conceptes, quan s’intenta fer una descripció  i 

enumerar  els  principals  atributs,  es  fa  difícil  trobar  models  certs  que 

serveixin d’exemple i que alhora no excloguin els matisos que admeten els 

mots. 

La primera pregunta es podria  resoldre  amb un  senzill  ‐Habitar: usar un 

habitatge.‐ Molt cert i alhora molt vague. Potser ens seria més útil una de 

les acceptacions del mot viure. Viure: Residir, estar‐se, en un lloc, amb algú.  

I  és  que  potser  el  fet  d’habitar  és  tant  indestriable  del  de  viure 

(pràcticament  tothom alhora que viu, habita) que en podríem dir que és 

l’aspecte de viure desenvolupat en relació a un espai anomenat habitatge. 

Enumerar els trets característics del que som ens pot ajudar a definir què 

és  viure.  L’home  és  un  animal  (mamífer),  amb  unes  necessitats 

fisiològiques  a  satisfer;  gregari,  al  que  li  agrada  viure  en  comunitat; 

cultural, aspecte que li permet dominar diferents tècniques i eines, que fan 

menys feixuga  l’existència, com ara el  llenguatge, que permet comunicar‐

se,  raonar,  establir  convencions  i  transmetre‐les,  etc.  Tots  aquests 

aspectes  defineixen  com  vivim,  estan  relacionats  amb  el  fet  de  viure,  i 

alhora  també  amb  el  fet d’habitar  i de  tot  el que  suposa habitar.  És un 

qüestió d’àmbit, habitar és  la part de  la vida que es desenvolupa a  l’espai 

que comunament anomenem casa. 

 

3 

HABITATGE 

Disseny:  Representació  gràfica  i  càlcul  de  les  dimensions  d’un  objecte  a  fi  de 

definir‐lo unívocament i fer‐ne possible la construcció. 

Objecte: Allò que és o pot ser conegut pels sentits o per l’enteniment. 

Estri:  Qualsevol  dels  arreus,  les  eines  i  tots  els  altres  objectes,  especialment 

manuals, que hi ha en una casa o que hom porta sobre seu  i que serveixen per a 

fer un treball, prestar un servei determinat, etc. 

Espai:  (vital)  Superfície  necessària  perquè  un  grup,  un  poble,  etc,  puguin  viure 

d’acord amb llurs necessitats bàsiques. 

Experiència: Coneixença d’una cosa adquirida per l’ús. Coneixença de les coses, de 

la realitat, adquirida vivint.  

L’habitatge és un objecte, dels molts que hem ideat gràcies a la cultura i la 

tècnica, que ens permet fer més confortable la nostra relació amb l’entorn. 

Des d’aquest punt de vista,  fa el mateix paper que  la  roba, els estris,  les 

eines, els vehicles o les màquines en general. És un objecte dissenyat que, 

a  diferència  de  la majoria  dels  “gadgets”  que  utilitzem  quotidianament, 

aquest  l’usem bàsicament pel  seu  interior.  Fet que  fa que hagi de  tenir 

certa mida i que no puguem portar amb nosaltres. 

Així  doncs,  l’habitatge,  l’objecte  que  anomenem  habitatge,  delimita  un 

espai a recés de la intempèrie que destinem a desenvolupar totes aquelles 

activitats pròpies de  l’ésser humà en un àmbit més o menys privat. És un 

espai que ens refugia, separa, i fins i tot aïlla, de l’entorn.  

Alhora  el  fet  de  viure  està  relacionat  amb  experimentar:  emocions, 

sensacions, totes elles en relació amb l’entorn i el coneixement. En aquest 

aspecte  l’àmbit  domèstic,  les  qualitats  de  l’espai,  el marc  que  proposa 

l’arquitectura, pot ajudar, afavorir o dificultar aquesta experiència que és 

viure.  

4 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

5 

HABITACIÓ 

Habitació:  Cadascuna  de  les  peces  en  què  hom  divideix  una  casa  per  ésser 

habitada. 

Casa: Nom genèric de tot edifici destinat a servir d’habitació humana. Edifici o part 

d’un edifici (pis, apartament, etc) en què hom habita amb els seus.  

Complement: Allò que cal afegir a una cosa perquè sigui completa. 

Moble: Cadascun dels objectes mòbils, pràctics o de guarniment, que constitueixen 

l’equip estable dels interiors dels edificis i que en complementen la utilitat. 

Però què defineix un habitatge? Quins elements el configuren?  

Es cert que hi ha elements comuns a l’habitatge relacionats amb els usos i 

amb  les  activitats,  que  han  anat  configurant  espais  especialitzats  amb 

mobles que els  complementen. Dormitori,  lavabo,  cuina, menjador,  sala, 

etc. Però  si  canviem un  llit de  lloc o una  taula  i unes  cadires  aquell  lloc 

especialitzat a canviat de lloc i per tant és el moble que el defineix l’ús que 

se’n fa de cada espai i no a la inversa, són els sanitaris, cuina, llits, taules i 

cadires el que defineixen  l’espai. Però pot haver‐hi un  llit a  la  sala?  I un 

sofà a la cuina? 

I,  quantes  habitacions  té  un  habitatge?  Si  només  en  té  una  és menys 

habitatge  que  una  que  en  té  cinc?  És millor  una  sala‐menjador  que  un 

menjador i una sala separats? Pot un habitatge no tenir cuina?  

La mida  tampoc  sembla definir  l’habitatge, encara que podem  intuir que 

l’habitació és l’element mínim d’una casa, la seva mínima unitat, no sabem 

quantes  habitacions  ha  de  tenir  una  casa,  però  sabem  que  una  sola 

habitació pot ser un habitatge.   

I què hi ha d’haver en una habitació per a que la considerem habitatge? O 

què defineix comunament una habitació? Podríem estar d’acord que un  

6 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

7 

element  com  la  porta  és  definitiu,  però  ens  vindrien  al  cap  habitacions 

sense porta,  i  fins  i  tot cases  sense porta…  I el mateix ens podria passar 

amb qualsevol element que analitzem, cap d’ells no és indispensable per a 

conformar una habitació. 

Això  ens  porta  a  afirmar  que  no  hi  ha  cap  element  que  defineixi  què 

composa un habitatge.  

Potser  l’únic  que  defineix  l’habitatge  és  el  fet  d’ésser  habitat,  d’estat 

pensat per a ser habitat, el fet d’haver d’acollir les activitats d’habitar, les 

accions dels seus habitants, i és a partir de les necessitats de l’habitant que 

podem definir què és un habitatge. El que el defineix no és  l’espai, ni el 

moble, el que el defineix són les activitats. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

8 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

9 

LA NECESSITAT CREA LA FUNCIÓ 

Habitant: Cadascuna de  les persones que habiten en una casa, un poble, un país, 

etc. Cadascun dels animals que habiten en un lloc determinat. 

Activitat: Ocupacions, tasques, d’una persona o una entitat. 

Funció: Acció especial, pròpia o normal d’un òrgan o d’un aparell d’un animal o 

d’una planta. Acció pròpia d’una màquina. 

Quines són doncs les activitats que defineixen el que és un habitatge? 

Termes com dormitori o cuina arriben fins als nostres dies provinents de la 

cultura  clàssica.  Els  romans  més  poderosos  van  assajar  per  primera 

vegada,  fa  uns  dos  mil  anys,  la  casa  unifamiliar  moderna,  amb  una 

tipologia  clara:  divisió  d’espais  segons  funció  o  activitat.  I  si  bé  no  hem 

d’oblidar que aquesta domus romana és  la d’una casa de senyors rics, és 

cert que per a molts segueix  representant una mena de paradigma de  la 

casa ideal. 

Abans  d’aquesta  cultura,  per  les mostres  terres  i  encara  avui  en  dia  en 

moltes  regions  subdesenvolupades,  el model de més  èxit  era  el de  casa 

d’una o dues peces. Una, la principal, tenia un fogueró al seu centre i era la 

que  concentrava  totes  les  activitats  domèstiques,  i  una  altra  que  es 

destinava a dormir. Si n’hi havia alguna més es feia servir de magatzem de 

gra  i  aliments.  Així,  també  en  aquest  cas,  la  divisió  d’espais  s’anava 

imposant. 

D’aquest model de casa amb  fogueró  també ens n’han arribat mots com 

ara hall, que té el seu origen en  les cabanes de pedra  i fusta,  i que servia 

per  identificar  aquest  espai  central  de  la  casa,  al  voltant  de  la  foguera. 

Aquest tipus de peça, però, no ha tingut tanta sort amb el pas del temps, i 

aquell gran royal hall que era  la peça central de qualsevol castell, va anar 

quedant relegat a un espai públic de cortesia que es va anar empetitint a 

favor de la recent nascuda living room, més pràctica, manejable i 

10 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

11 

domèstica, que  tant de  furor ha    fet  fins als nostres dies  com a estança 

principal i representativa de la llar. 

D’aquest repàs en podem extreure dues conclusions: que la casa tendeix a 

presentar diferents espais i que si tens diners pots tenir una casa més gran. 

Més seriosament el que queda clar és que estança neix d’una necessitat, 

cada espai es crea per dotar cada activitat d’un entorn.  

La  cultura  i  l’economia  han  portat  l’habitatge modern  a  tenir  una  gran 

especialització  dels  espais.  Però  això  no  significa  necessàriament  que 

aquesta divisió comporti una millor qualitat de vida. Es pot ser  infeliç en 

una  mansió  luxosa  i  molt  feliç  en  un  refugi  de  muntanya,  o  també  a 

l’inrevés. És a dir que l’edifici pot crear un contorn agradable o no, fins i tot 

pot afavorir estats d’ànims, però no deixa de ser un marc, un decorat on 

els habitants representen les seves pròpies vides. 

Tornant  a  les  activitats,  el que  tothom més o menys desitja  és  tenir un 

espai propi,  còmode  i  confortable; però per molt que  algú  s’encaparri  a 

dissenyar  els  espais  adequats  per  a  les  diferents  activitats  que  es 

desenvolupen en un habitatge, els seus habitants en responen sovint amb 

conductes  sorprenents,  amb  usos  inesperats  i  aparentment mancats  de 

lògica. 

Tothom  en  coneix  algun  exemple:  la  senyora  que mira  la  televisió  a  la 

cuina  perquè  allí  pot mirar  la  seva  sèrie  preferida,  o  hi  llegeix  el  diari 

perquè s’hi està més recollit, o hi fa mitja perquè hi ha més escalfor i hi té 

el  seu  balancí  preferit,  que  ella  al  sofà  no  hi  està  tant  còmoda.  O 

l’estudiant que prefereix  la  taula del menjador  a  la de  la  seva habitació 

perquè és més grossa , o se’n va a les golfes perquè hi està més tranquil i 

hi ha més silenci, o a  la habitació de convidats, que hi ha més  llum  i a  la 

tarda i entra un solet que fa goig. O el nen que se’n va al lavabo a llegir els 

seus contes preferits amb  tranquil∙litat. O  la parella de recent casats que 

fan els àpats a la tauleta de centre de donat el sofà, que allí poden mirar la  

12 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

13 

tele  mentre  mengen  ben  enganxadets.  O  l’àvia  que  cus  davant  la 

balconera, en comptes de fer‐ho al cosidor, ja que hi ha més llum i també 

pot  anar mirant  per  la  finestra  a  veure  qui  passa  pel  carrer.  O  aquells 

coneguts  que  es  van  arreglar  una  casa  de  pagès  enorme  i  fan  vida  a  la 

cuina, davant la llar de foc. O aquells que directament s’estan tot el dia al 

carrer, al  passeig, al bar o al casal, on hi estan més a gust. 

Més  o  menys  tothom  busca  confort  amb  graus  i  qualitats  diferents. 

L’arquitectura  pot  intentar  dotar  cada  espai  del  màxim  de  qualitat 

possible, però no deixa que al final només pot fer la proposta, disposar els 

espais,  les obertures, els graus de confort, però serà  l’usuari,  l’habitant el 

que farà viu l’espai, qui el dotarà de contingut i de sentit. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

14 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

15 

LES QUALITATS DE L’ARQUITECTURA 

Si deixem a banda l’aspecte exterior d’un edifici, on la composició juga un 

paper determinant i on l’anàlisi s’ha de fer en relació a l’entorn, al paisatge 

o a la imatge de la ciutat; Si posem l’atenció al que succeeix al seu interior, 

l’arquitectura  és  un  joc  de  volums  superfícies  i  llum;  o  més  ben  dit, 

l’arquitectura és  la percepció d’aquestes superfícies  regades de  llum  i de 

les condicions que genera l’envolupant. 

Per a fer‐ho l’arquitectura compta amb els plans, que configuren un espai, 

un volum negatiu d’allò construït, que comprimeix o expandeix, que recull 

o amplia; amb els materials, que proporcionen textures que reflecteixen la 

llum de diferents maneres,  tactes que donen diferents graus de calidesa; 

amb  la  llum natural o artificial, que permet  veure, que  crea atmosferes, 

que  ressalta  o  amaga,  que  reprodueix  el  cicle  natural  de  dia  i  nit;  amb 

l’escalfor o la frescor que ens proporciona allò que ens manca a l’exterior. 

També  compta  amb  la  qualitat  organitzativa,  com  conferir  als  espais  de 

mides adequades; o dotar‐los amb espais de transició a l’exterior, bé sigui 

el  carrer,  bé  espais  semi  exteriors;  o  amb  espais  de  pas  entesos  com  a 

espais amb una qualitat més perenne, menys  fixe, però mai com a espai 

sobrer o directament poc útil. 

I a més d’aquesta amalgama d’espais també compta amb elements mòbils 

com portes i finestres que poden regular els graus d’aïllament de l’espai, o 

d’altres  com  altells,  escalons,  ampits,  regruixos,  sostres  o  mobles  que 

sense marcar fronteres clares poden ajudar a establir àmbits més o menys 

precisos dins un espai continu. 

Amb  tot aquest  repertori d’elements  l’arquitectura ha de generar espais 

que  col∙laborin  i  no  coerceixin  l’usuari,  l’habitant  d’aquest marc  on  es 

desenvolupa una experiència vital.  

 

16 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

17 

L’ENCAIX DE L’ARQUITECTURA 

Quan  passem  a  una  escala més  gran  l’arquitectura  és  edifici,  i  té  una 

volumetria  inevitable, evident. Una escala que  la situa a nivell d’element 

paisatgístic,  amb  totes  les  conseqüències  que  això  té  a  nivell  visual  i 

cultural. 

També  en  aquest  aspecte  la  història  té  un  pes  específic  determinant. A 

casa nostra  tant  l’arquitectura popular, que es desenvolupa  sense gaires 

pretensions  estètiques  però  amb  una  gran  integració  material  amb 

l’entorn; com el  llegat històric de  les arquitectures cultes, que suposen el 

gruix  de  la  iconografia  de  viles  i  ciutats,  configuren  el  nostre  imaginari 

cultural més bàsic. Per altra banda hi ha l’arquitectura moderna, basada en 

un  nou  començament,  en  una  tàbula  rasa,  que mirada  amb  una  òptica 

històrica, és tant jove que encara ningú sap si ha arribat a establir patrons 

vàlids o si el patró és precisament la manca d’aquests. 

Jove però que ha  coincidit  amb  el major  creixement històric  de  tots  els 

temps,  configurant una  realitat paisatgista  sovint desconcertant  i  faltada 

de la necessària decantació del temps. 

 

 

 

 

 

 

 

 

18 

            

            

19 

Això porta a un difícil encaix exterior dels edificis en un entorn que sovint 

se’ns mostra com a caòtic, capriciós o directament incomprensible. Aquest 

fet unit a la manca de referents clars normalitzables com els que proveïa el 

classicisme o  les acadèmies porta a una situació de confusió assimilable a 

la que es deuria produir durant el barroc, o la que produeix la construcció 

seriada,  sovint  de  mal  gust  quan  no  realment  trista,  ens  porta  a  un 

astorament del que només es pot sortir amb cert èxit amb l’estudi d’obres 

de les que suposem o sospitem l’encert i el mestratge. 

Aquest estudi  i coneixement és  l’únic antídot contra el gest buit  i gratuït, 

contra el mimetisme des ubicat, contra la repetició d’errors passats. 

Cal  un  aprenentatge,  amb  dosis  d’assaig    i  error,  amb  immersió 

intel∙lectual,  amb  reflexió  i  replantejaments  constants  que  permetin 

encarar el disseny d’espais, volums, marcs vitals, paisatges, amb un esperit 

no acomodatiu, crític i autocrític, exigent, compromès i amb valors. 

 

 

 

20 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

21 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

…d’estar per casa. Portar  la casa a sobre. Ésser molt de casa. Tirar  la casa per  la 

finestra.  Casa  de  banys,  casa  de  barrets,  de  putes  o  de maturrangues,  casa  de 

beneficència, de misericòrdia o de  caritat,  casa de boigs, de  folls o d’innocents, 

casa de  correcció  (presó),  casa de  cultura,  casa barata,  casa de pagès,  casa de 

veïns, casa mortuòria, casa d’hostes…