95
AFA Pau Casals, Rubí 2008-2009 GRADUAT D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA (GES) ÀMBIT DE LES CIÈNCIES SOCIALS NIVELL I HISTÒRIA I Josep-Manel Alarcó [email protected] http://groups.google.com/group/afapaucasals/

HISTÒRIA I

Embed Size (px)

DESCRIPTION

DOSSIER prehistòria, història antiga, medieval i moderna.

Citation preview

Page 1: HISTÒRIA I

AFA Pau Casals, Rubí 2008-2009

GRADUAT D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA (GES) ÀMBIT DE LES CIÈNCIES SOCIALS

NIVELL I

HISTÒRIA I

Josep-Manel Alarcó [email protected]

http://groups.google.com/group/afapaucasals/

Page 2: HISTÒRIA I

1

Unitat Didàctica

1. LES PRIMERES PERSONES

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 3: HISTÒRIA I

2

1. Els orígens remots

C

ronologia

fruites,

Els primers éssers humans van aparèixer a la Terra fa més de dos milions d’anys. Durant molt de temps es van alimentar de la caça, de la pesca i de la recol·lecció de plantes i arrels. Fa poc més de 9.000 anys, és a dir, cap el 7.000 aC, descobriren

l’agricultura i la ramaderia. En fa 5.000 formaren les primeres civilitzacions amb grans ciutats, com ara la de l’antic Egipte.

Si tot el temps que va des de l’aparició dels primers éssers humans fins avui fos un any, 363,5 dies correspondrien al Paleolític, un dia i mig a l’època de la societat agrària, només 45 minuts a l’època de la societat industrial, i 5 minuts a la vida d’una persona que visqués 70 anys

E l temps de la prehistòria

La Prehistòria comprèn des dels orígens dels éssers humans fins a l’aparició de l’agricultura i de les primeres civilitzacions urbanes (cap el 3.000 aC).

D’acord amb el material predominant en els estris que s’han trobat, en la Prehistòria s’han diferenciat una Edat de Pedra i una dels Metalls. La primera se sol dividir, al seu torn, en dos llargs períodes: un de molt antic i llar anomenat Paleolític (que vol dir pedra vella) i un altre de més curt anomenat Neolític (que significa pedra nova).

Aquestes denominacions fan referència al material principal de què estaven fetes les primeres eines i la manera de treballar-les.

Al Paleolític les eines de pedra (destral, puntes de fletxes, punxons, etc.) s’elaboraven colpejant la pedra amb una altra pedra. Per això eren tosques i mai no quedaven llises. Mentre es va fer servir aquesta tècnica, les persones vivien únicament de la caça, la pesca i la recol·lecció.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 4: HISTÒRIA I

3

Al Neolític, en canvi, les eines de pedra s’allisaven, i per això solen aparèixer polides. Aquesta nova tècnica correspon al període en què els humans obtenien una bona part dels aliments de la ramaderia i de l’agricultura.

Per a la investigació de la Prehistòria no es disposa de fonts primàries escrites, cal basar-se en les fonts primàries materials que proporciona la recerca arqueològica i en les fonts secundàries amb què les persones que estudien aquest període comuniquen els resultats de llurs recerques.

Jaciment d’Atapuerca

El 1997, la difusió de l’estudi sobre els descobriments de restes fòssils trobades al jaciment d’Atapuerca revolucionà el camp de la investigació del procés de hominització, a l’afirmar que fa uns 780.000 anys ja existien a Europa uns éssers del gènere Homo (que van rebre la denominació genèrica d’Homo antecessor) els quals, àdhuc, podrien ser la clau de la posterior evolució vers l’home actual (l’Homo sapiens).

L ’arqueologia L’arqueologia és la ciència que utilitza com a fonts qualsevol mena de restes materials que han deixat les persones d’altres èpoques, i que obté per mitjà de les

excavacions.

A partir d’aquestes fonts materials es pot imaginar com eren físicament aquestes persones, on vivien, què menjaven, com enterraven llurs morts, i fins i tot es pot arribar a reconstruir el paisatge geogràfic natural en què van desenvolupar-se (saber, per exemple, quina vegetació i quina fauna hi havia).

L’arqueologia empra actualment tècniques molt avançades que permeten “llegir” les pedres, els ossos i els fòssils gairebé com si es tractés d’un llibre.

Hi ha aspectes de les formes de vida prehistòriques que són difícils de conèixer basant-se únicament en les restes materials trobades. Per això es recorre també a l’estudi comparatiu

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 5: HISTÒRIA I

4

de pobles actuals que viuen, o que vivien fins fa molt poc temps, d’una manera semblant a la de la Prehistòria.

La ciència que descriu i explica la manera de viure dels pobles primitius actuals s’anomena antropologia.

Les fonts provinents de l’antropologia poden ser força útils per acabar de reconstruir el passat prehistòric.

ACTIVITATS

Destral tallada de sílex del Paleolític Destrals polides del Neolític

1. Aquestes fonts són primàries o secundàries? Per què?

2. Què il·lustren aquestes imatges, del que s’ha dit en el text?

3. Quina diferència hi ha entre aquestes dues destrals? Per a que et sembla que servien?

Història I – Josep-Manel Alarcó

4. De què devia viure una societat que utilitzava la destral com a eina principal?

Page 6: HISTÒRIA I

5

ACTIVITATS

Per als pigmeus, la caça és necessària per viure. La caça és una activitat dels homes, mentre que les dones recullen la resta dels aliments: fruita, verdura i tota mena de productes vegetals. Els pigmeus estan perfectament adaptat a l’ambient de la selva. Són experts en tot allò que hi viu. D’herbes i arrels en treuen medicaments. L’organització social primitiva devia ser molt semblant a la dels pigmeus actuals. Són nòmades o seminòmades. Viuen sempre en bandes, en grups d’una trentena de persones que van a caçar plegades. De tant en tant alguns grups es reuneixen per a celebracions de festes. No existeixen caps, jerarquies ni lleis. Hi ha igualtat entre homes i dones.

1. Què vol dir nòmada? 2. De quins aspectes de la Prehistòria pot informar aquesta font sobre els

pigmeus? 3. Digues quins elements de la font et semblen propis de la vida en la

Prehistòria. Els consideraries del Paleolític o del Neolític? Per què?

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 7: HISTÒRIA I

6

Línia d’evolució humana

Els paleoantropòlegs continuen debatent la possible línia d’evolució humana. Els que defenen la idea de que el Homo sapiens evolucionà de forma gradual a tot el món, sense estendre les seves activitats a altres espècies diferents, recolzen el 'model multiregional'. Els que defenen la tesi d’un origen únic o 'central', postulen que l’evolució humana es va donar en poblacions aïllades que es desenvoluparen de forma diferenciada a les distintes parts del món, fins que l’espècie Homo sapiens demostrà majors èxits que les anteriors estenent-se per tot la Terra.

2. El paleolític

P

eríode climàtic Émc

s el període geològic anomenat Era Quaternària o Plistocè que va començar fa uns 2 ilions d’anys y va acabar fa uns deu mil. Es caracteritza per l’alternança d’èpoques de

lima polar o glaciacions i etapes de clima temperat fred-plujós o interglacials, situats en el temps de manera distinta d’acord amb les diferents parts del planeta. Quant a Europa central i occidental, aquests períodes van ser:

a) Plistocé inferior (2.000.000-700.000 anys aC); b) Plistocè mig (700.000-180.000 anys aC); i c) Plistocè superior (180.000-10.000 anys aC)

F

òssils humans Eh

l gran problema consisteix en fer la separació entre les restes prehumanes i les umanes.

Arbre genealògic de l’espècie humana

S

S

PROSIMIS PRIMITIU

PROSIMI

His

ANTROPOIDES

MONOS

tòria I – Jos

HOMINOIDES

S

ANTROPOMORFS

ep-Manel Alarcó

HOMÍNID

HOMO SAPIENS

Page 8: HISTÒRIA I

7

Només es consideren clarament antecedents de l’actual persona les restes d’HOMÍNIDS, les més antigues de les quals tenen aproximadament 4 milions d’anys i HUMANES les restes de l’HOMO SAPIENS, les més velles de les quals tenen uns 100.000 anys.

D

iferències entre els homínids i l’homo sapiens i la resta de les branques de l’evolució, des dels prosimis primitius

a) caminen en postura erecta, caminen sobre les extremitats inferiors, deixant lliures les superiors;

b) la capacitat craniana és més gran; i c) estan dotats de reflexió, característica constatable a partir dels instruments i objectes

que acompanyen els fòssils humans trobats. Així es defineix la capacitat de pensar a partir de la capacitat d’enterrar els morts en una postura determinada; el fer un gravat o una pintura amb finalitats màgiques, etc.

E

volució

600a) Australopithecus (4.000.000-500.000 anys aC). Capacitat craniana de

cm3, molt limitada considerant-se, per tant, un simi superior. De postura bípeda no erecta, té una capacitat de reflexió a partir de la fabricació d’instruments grans, treballats toscament i sense especialització.

Esquerra: esquelet femení d'Australopìthecus afarensis ("Lucy") . Dreta: comparació de Lucy amb l’esquelet d’una dona actual

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 9: HISTÒRIA I

8

Lucy és un bon exemple d’una femella de la seva espècie. De molt petita alçada (al voltant de 105 cm i 27 kg de pes), el cap de Lucy tindria un aspecte superficialment semblant a un ximpanzè i, encara que caminava dreta, les seves cames eren curtes comparades amb els braços. Els mascles eren substàncialment més grans, amb 135 cm d’altura i 45 kg de pes. El considerat com a tret més definitori dels humans (Homo sapiens ) però, el cervell, no sembla haver tingut gaire importància en les primeres passes cap a l'hominització, ja que la capacitat cranial de l'afarensis era força pobre, de 400 a 500 cc.

b) Homo habilis (Olduvai, Tanzània, 1.800.000 anys aC) Capacitat craniana de 700 cm3. Postura bípeda no erecta però amb mans. La seva capacitat de reflexió es detecta a partir de la fabricació d’instruments més ben fets i petits. Hi ha qui el considera apart de la cadena evolutiva perquè només s’ha trobat en un lloc;

c) Homo erectus (1.000.000-500.000 anys aC) Capacitat craniana de 1.000 cm3 amb postura bípeda i erecta i d’estatura similar a la persona actual. En són exemples l’home de Java i l’homo de Pekín.

Australopithecus africanus (noi de Taung trobat el 1924) i reconstrucció

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 10: HISTÒRIA I

9

Louis Leakey con un Homo habilis

L’agost de 1960, el doctor Leakey, paleoantropòleg britànic-keniata, descobrí, al congost d’ Olduvai (nord de Tanzània, Àfrica) el crani que es mostra a la dreta al costa del d’un ximpanzé. Més tard Leakey l’identificà com pertanyent a un Homo habilis, que havia estat capaç de fabricar útils o eines. Avui, malgrat que la majoria dels antropòlegs estan d’acord amb que aquest espècimen en efecte usà certs instruments, no hi ha acord sobre si el fòssil trobat per Leakey hauria d’anomenar-se Homo habilis o Australopithecus habilis. Les comparacions entre el fòssil de Leakey i els del gènere Australopithecus semblen indicar que l’Homo habilis certament fou més avançat. No obstant, molts antropòlegs creuen que per comparació amb els éssers humans actuals, l’ Homo habilis està lluny de poder ser considerat dins del gènere Homo.

Es creu que l’homo erectus feia fogueres i podria haver fet forns simples amb pedres calentes

d) Homo sapiens neanderthalensis (100.000-30.000 anys aC) Capacitat craniana de 1.450 cm3, el crani presenta però encara diferències morfològiques molt marcades respecte el de l’actual persona: front inclinat, arcs superciliars sortits, mentó recte, etc.). És d’estatura inferior a l’erectus i a la del sapiens sapiens. Per aquest motiu, de vegades s’exclou de la cadena evolutiva. La seva capacitat de reflexió ve a partir de la fabricació d’instruments més petits i per l’inici d’una certa

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 11: HISTÒRIA I

10

especialització i el fet de que enterra els morts. L’exemple més notable és l’home Neanderthal; i e) Homo sapiens sapiens (40.000 aC fins ara) Capacitat craniana de 1.500 cm3, el crani és igual a l’actual, l’estatura i morfologia general també. La capacitat de reflexió es detecta a partir de la fabricació d’instruments molt perfectes i especialitzats, té rituals i cerimònies entorn la mort més complexes, fa art amb finalitats màgiques. Els exemples més preclars són l’home de Cromagnon, l’home de Grimaldi i l’home de Chan.

I nstruments Les primeres matèries més emprades són l’os i sobretot la pedra, que solia ser de sílex i que era tallada a base de donar-li cops amb una altra pedra o objecte

Aquests instruments de pedra tallada han donat nom al Paleolític que vol dir pedra antiga i

que es divideix en tres etapes: 1ª) Paleolític inferior. Es dona durant el Plistocè inferior i mig, els instruments són els de les cultures dels palets, de les destrals i la clactoniana que usa la tècnica dels resquills. Totes són desenvolupades per homínids; 2ª) Paleolític mig. Destaca la cultura mosteriana (50.000-33.000 aC) que usa també la tècnica dels resquills, malgrat que més perfeccionada, de manera que s’obtenen instruments més petits i diversificats. La

desenvolupa l’homo sapiens neanderthalensis; i 3ª) Paleolític superior. S’hi donen diverses cultures:

• Aurinyaciana (30.000-26.000 aC); • Gravetiana (25.000-20.000 aC); • Solutriana (25.000-20.000 aC), té com a instrument més característic les puntes de

fletxa en forma de fulla de llorer; i • Magdaleniana (15.000-10.000 aC), es caracteritza per una gran especialització i

per l’abundància de peces d’os i de banya. Totes aquestes cultures són desenvolupades ja per l’homo sapiens sapiens.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 12: HISTÒRIA I

11

E

conomia paleolítica Ldd

’activitat fonamental era la recerca d’aliments per mitjà la caça, la pesca i la recol·lecció e plantes, fruites i arrels. Tots els membres de la tribu havien de col·laborar a partir ’una incipient divisió del treball:

a) Els homes joves sortien a caçar; b) Les dones joves tenien cura dels infants, la recol·lecció de plantes i la casera de petits

animals; c) Els nens ajudaven les dones joves; i d) La gent gran potser feia el mateix que els infants.

Era una economia depredarora puix la persona no reposa o reemplaça allò que agafa de la natura. Aquesta forma de vida forçava al nomadisme; quan una àrea s’havia depredat o esgotat, calia marxar cap una altra, tot dins, però, d’un mateix territori tribal. En aquest no hi havia poblats estables, atès que segons el període climàtic, la tribu podia viure a l’aire lliure o refugiant-se del fred a les coves naturals.

D

emografia, sòcioeconomia i cultura Lg

de diferèn

’alimentació era escassa i produïa una forta mortalitat i una vida molt dura. Els rups eren petits. La inexistència d’excedents econòmics generava la inexistència cies socials, fent innecessària una estructura d’Estat (comunisme primitiu) per

governar les tribus. Només a partir del paleolític superior l’existència de bastons de comandament assenyala la presència d’un cap de tribu. L’esmentada duresa per la subsistència deixava poc temps per a l’oci; per això, l’evolució sobre el terreny dels coneixements, descobriments o invents va ser molt lenta. Les creences paleolítiques eren màgiques i es relacionaven amb els temes de la caça, la fecunditat i la mort. Se celebraven mitjançant rituals i cerimònies, dels quals, l’art n’era element integrant.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 13: HISTÒRIA I

12

ACTIVITATS 1. Situa al mapa els jaciments següents:

• Cova de l'Aragó • Abric Romaní • Cova de l'Arbreda

2. Cerca informació del clima, vegetació i fauna de la zona pirinenca de tot el període paleolític i compara'l amb l'actual.

3. Cerca informació sobre les glaciacions. Es donen a tota la Terra al mateix moment? Tenen els mateixos noms a Europa i Amèrica? Quina relació pots establir entre l'època de glaciació i les teories de poblament del continent americà?

4. Quan, segons l'estat actual dels nostres coneixements, va iniciar-se el poblament del continent americà?

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 14: HISTÒRIA I

13

5. Emplena la taula amb la informació que se't demana.

Cultures Fòssil humà Anys Jaciments Activitats

Paleolític inferior

Paleolític mitjà

Paleolític superior

6. Com definiries què és una tècnica lítica?

Història I – Josep-Manel Alarcó

7. Creus que els nostres avantpassats treballaven la pedra o altres primeres matèries seguint un pla determinat?

Page 15: HISTÒRIA I

14

3. El mesolític

D

e fa aproximadament 10.000 anys, a l’acabar la Glaciació de Würm i començar el període climàtic actual; l’holocè. Van augmentar les temperatures, disminuint les pluges, cosa que va incidir significativament en la fauna i en la flora, sobretot a la

mediterrània, on els grups van veure enormement dificultada llur supervivència, fins l’extrem que alguns van extingir-se. Desapareix la caça i la recol·lecció indiscriminada com a conseqüència de l’observació dels cicles naturals, provocant:

a) El seminomadisme, ja no hi ha tants trasllats com abans puix ja no és tan fàcil aconseguir aliments i els coneixements adquirits permeten fer durar més aquests; i

b) L’acumulació de coneixements prepararà el camí vers el descobriment de l’agricultura i la ramaderia, la revolució neolítica que es produirà en alguns llocs abans que d’altres, per això es pot establir el principi del mesolític , però no la fi.

4. El neolític: els orígens de l’agricultura

L

a revolució neolítica al Pròxim Orient Era

s pot definir la revolució neolítica com el descobriment de l’agricultura i la maderia. L’origen a Europa va venir de l’àrea del Pròxim Orient, on s’han trobat

diferents jaciments que permeten establir distintes fases.

F

ases del neolític:

a) Preneolític (9è-8è mil·lenni aC) • Instruments de caça, per segar, guardar i moldre cereals.

• Es dedueix la persistència de la recol·lecció.

b) Primer neolític (7è mil·lenni aC) • Instruments de caça, recol·lecció i agrícoles (aixades). També restes de cereals i

animals domèstics. • Poblats reconstruïts vàries vegades, petits i desordenats. • Poc domini de l’agricultura i la ramaderia, complementades amb la caça.

c) Neolític assentat o avançat (6è mil·lenni aC) • Poblats més grans i ordenats amb carrers i places. • Instruments de ceràmica i coure. • Domini de l’agricultura i la ramaderia, els poblats creixen per la millora de l’alimentació i la conseqüent disminució de la mortalitat. També hi ha més oci per fer nous descobriments com l’esmentada ceràmica i la metal·lúrgia.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 16: HISTÒRIA I

15

D

ifusió del neolítc Ap

partir del Pròxim Orient es va difondre a altres llocs del món. S’identifica a artir de tres indicis:

1r instruments agrícoles; 2n restes de poblats estables; i 3r ceràmica.

D

ireccions de difusió de la revolució neolítica a) A través de la Mediterrània vers el S d’Europa; b) Planures d’Euràsia, Europa central i N de la Xina; i

c) Cap el S de l’Índia i S de la Xina.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 17: HISTÒRIA I

16

ACTIVITATS

1. Explica per a què servia aquest estri.

2. Encara es fa servir modernament la falç?

L

es formes de vida al Neolític Ql’

esdevenir s

uan es va començar a practicar agricultura, els grups humans van edentaris. Ben aviat es van veure

obligats a construir poblats fixos on vivien tot l’any per controlar el creixement dels conreus i guardar-hi els ramats a les nits. Per treballar al camp es necessitaven eines més econtinuà tallant la pedra, però se’n va perfeccioutilitzades en aquell període van ser la falç, la des En el Neolític també van aparèixer per primer cop A mesura que augmentava la producció agrícderivaven (teixits, ceràmiques, llavors, eines, etc. L’acumulació de productes sobrants es coneix co L’excedent va fer que les comunitats intercanvd’altres comunitats. D’aquesta manera, i com a cva sorgir la primera forma de comerç: el troc o ialtres entre diversos poblats.

Història I – Josep-M

Reproducció d’una falç

specialitzades que no pas al Paleolític. Es nar la tècnica: ja es polia. Les eines més tral i l’aixada.

la ceràmica i el teixit.

ola i ramadera, els productes que se’n ) es van anar acumulant.

m a excedent.

iessin allò que els sobrava per productes onseqüència de l’expansió de l’agricultura, ntercanvi directe d’uns productes per uns

anel Alarcó

Page 18: HISTÒRIA I

17

ACTIVITATS

La Venus de Gavà reconstruïda a partir de les peces trobades

Apareix la Venus neolítica de Gavà Fins ara, a l’Europa occidental hi havia ben poques representacions de figures humanes, en volum o relleu, del període del Neolític. A partir d’ara, la Venus de Gavà passa a formar part del reduït i selecte grup de les representacions naturalistes d’una dona prenyada, una dona que es presenta amb les mans recolzades sobre el ventre i entronitzada o asseguda. Aquest tipus de divinitats simbolitzaven la fertilitat de la terra, un

símbol habitual en comunitats agrícoles com les de fa gairebé 6.000 anys. Les característiques de la peça permeten endevinar-hi una valor simbòlic i religiós. A partir d’aquí, els especialistes s’arrisquen a afirmar, amb totes les prevencions que fa al cas, l’existència, entre societats del Neolític mitjà de l’occident europeu, d’unes pràctiques religioses centrades en el culte a la deessa mare o de la fertilitat.

1. Resumeix les idees principals d’aquest text. 2. La Venus de Gavà, és una font primària o secundària? Per què? 3. A partir de la informació que proporciona aquest text, quines dades

sobre la vida del Neolític pots deduir d’aquesta troballa? Pensa sobre quin d’aquests aspectes informa: econòmic, social, cultural, religiós o polític.

4. Quines són les característiques més importants del Neolític pel que fa als aspectes que s’acaben d’esmentar?

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 19: HISTÒRIA I

18

5. L’Edat dels Metalls

E ls metalls s’utilitzaven cap el 4rt mil·lenni aC al Pròxim Orient. Alhora que hi havia un bon domini de l’agricultura i el coneixement de la navegació va permetre la difució de la metal·lúrgia. En aquest moment al Pròxim Orient ja hi havia

veritables ciutats i s’havia inventat l’escriptura. Així doncs, s’havia entrat en la Història mitjançant l´ús de l’escriptura i s’havia fet la revolució urbana.

P eríodes de l’Edat dels Metalls 1. Edat del coure (3r mil·lenni aC)

• S’aprén a treballar aquest metall. • Es construeixen monuments megalítics, tipus: -menhirs -dolmens -alineacions (Carnac) -cromlechs (Stonehenge) -coves artificials (Menga)

2. Edat del bronze (2n mil·lenni aC) El bronze és un aliatge de coure i estany. Aquest darrer és el que venien a cercar els comerciants del Próxim Orient a Occident, a més dels tradicionals or i argent. Cultures: • El Argar (Almeria). • Dels túmuls (Europa central).

3. Edat del ferro (1300-500 aC)

• Cultura dels pobles dels camps d’urnes (forma d’enterrament diferent).

• S’instal·len a Europa occidental, difonen llur principal coneixement: la metal·lúrgia del ferro.

• Centres: -Hallstatt (Àustria) -La Tène (Suïssa)

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 20: HISTÒRIA I

19

Unitat Didàctica

2. GRÈCIA I ROMA

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 21: HISTÒRIA I

20

1. Grècia

E

volució de la polis grega

L

a polis arcaica Ép

característi

s la que es deriva de la invasió dels dolia. Se situa entre els s. VIII i VII aC, eríode durant el qual les polis (ciutat-estat) gregues tenien les següents ques:

a) El comerç pràcticament havia desaparegut i la gent vivia de la ramaderia i de

l’agricultura, que a Grècia és de secà i molt pobre, degut a que el terreny és molt pedregós i no hi ha grans planures;

b) Les polis eren dominades pel grup dels aristoi, descendents dels doris, que s’havien quedat totes les terres. Eren una minoria, però com que ells eren els més rics i els únics que tenien armes, s’imposaven sobre els demés (oligarquia);

c) Petits propietaris, jornalers, parcers i esclaus constituïen la resta de la societat, sotmesos als aristoi i vivint en el límit de la subsistència;

d) L’emigració va ser l’opció triada per grups importants de pagesos, front a la manca d’espectatives de tot aquell que no era aristoi. Així comença la colonització grega de la Mediterrània. Se cercava un lloc on hi hagués terres per conrear i prop de la costa (per poder mantenir contacte amb la seva metròpoli –“polis mare”-) i allà fundaven una colònia. Els contactes amb les metròpolis van anar creant unes rutes comercials cada cop més actives.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 22: HISTÒRIA I

21

L

a crisi de la polis arcaica Vg

(cereals) p

a succeir en el s. VII aC, quan hi havia un gran descontentament a les polis regues perquè els aristoi havien fet substituir els productes d’autoconsum er productes comercials (oli i vi). Això feia que els aliments fossin escassos i cars

i que molts pagesos entressin en un procés d’endeutament que els duia a ser esclaus. A les ciutats havia sorgit un nou grup social: el del rics comerciants, que no eren aristoi, i que n’estaven tips del poder d’aquests. Es van unir als pagesos i a moltes polis hi va haver revoltes que van acabar amb l’oligarquia dels aristoi. A molts llocs, el poder va recaure en els tirans, que solien ser personatges molt populars (sovint algun dels cabdills de la revolta antiaristoi) que governaven, en principi, a favor del poble, però sense cap sistema democràtic establert. Tot sovint van acabar governant i fent el que volien en benefici propi.

L

a polis clàssica: Atenes Dhq

urant el període clàssic (s. V aC) a Grècia hi havia dos tipus de polis: les que avien fet el procés descrit i s’organitzaven democràticament com Atenes i les ue eren governades encara oligàrquicament per una minoria com Esparta.

• Economia. L’activitat agrícola era molt important però el que donava riquesa a la ciutat

era el comerç. Durant aquest moment, Atenes era la ciutat comercialment més remarcable de la Mediterrània oriental.

• Política. El tret més característic de l’Atenes clàssica era la seva organització

democràtica del poder. Aquest s’estructurava de la següent manera:

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 23: HISTÒRIA I

22

a) Totes les decisions importants

les prenien els ciutadans reunits en assemblees (ekklesia). No tots tenien la categoria de ciutadà; només ho eren els homes lliures majors d’edat i no estrangers (nascuts a Atenes, de mare i pare atenesos). En quedaven exclosos doncs les dones i els esclaus. De fet, només 1/10 part de la població es considerava ciutadana. A més, d’ordinari, només acudien a les reunions els ciutadans rics que tenien esclaus que treballaven per a ells. Els pobres que s’ocupaven directament de llur economia, només podien anar ocasionalment a les reunions de l’ekklesia. Fer política era, en realitat, un privilegi dels poderosos. Així doncs, la paraula democràcia (govern del poble) no es corresponia exactament al concepte actual, tot i que era participativa i no representativa com ara;

b) Hi havia un organisme anomenat boulé (consell) que preparava les reunions de

l’ekklesia: debatia els temes, elaborava informes, presentava propostes, etc. D’aquesta manera, les reunions de l’ekklesia podien ser més àgils i operatives. La boulé estava formada per 500 ciutadans que hi accediren per torn;

c) Anualment l’ekklesia elegia els arconts que eren com una mena de ministres, cadascun

encarregat d’un tema concret (la guerra, el culte, els déus, l’economia, etc.). Els arconts eren els encarregats de dur a termeallò que l’ekklesia havia decidit. Els grecs, per tal d’evitar la possibilitat que algú acaparés massa poder, limitaven el poder, limitaven el nombre de vegades que una mateixa persona podia sortir elegida;

d) La justícia també era a mans de l’ekklesia: els tribunals estaven formats per un total de

6.000 ciutadans que hi accediren per sorteig. Hi havia altres polis gregues que tenien característiques similars i una organització política també democràtica com la descrita.

L

a polis clàssica: Esparta Ec

ls espartans vivien quasi exclusivament de l’agricultura. No van desenvolupar un omerç d’importància.

Tenien un sistema de valors diferent al de la polis com Atenes: no donaven tanta importància a la cultura, i en canvi, valoraven molt més tot allò relacionat amb la guerra (la

Història I – Josep-Manel Alarcó

Lloc on era l’ekklesia atenenca

Page 24: HISTÒRIA I

23

força física, el sacrifici, l’habilitat amb les armes, etc.). En l’educació dels nens i joves tot això tenia molt més significat que no pas la cultura. Políticament, els espartans, s’organitzaven de la següent manera:

a) les decisions importants també les prenia una assemblea (apella), que era encara molt més restringida que l’ekklesia atenenca. Només en formaven part els “soldats en armes”; és a dir, els homes joves que tenien suficient riquesa com per posseir armes i temps per entrenar-se militarment (la minoria rica);

b) quan els homes de l’apella es feien grans i ja no podien anar a la guerra, passaven a

formar part de la gerousia, una mena de consell al qual acudien els homes de l’apella i que era molt respectat; i

c) els membres de l’apella elegien també una mena de ministres que a Esparta

s’anomenaven efors. Com que en aquest model d’organització política una minoria s’imposa a la majoria, s’ha de dir que continua essent oligàrquic. Com en el cas atenenc, també aquest model espartà se’l troba a altre polis. ACTIVITATS

1. Escriu sobre les diferències entre el sistema democràtic participatiu i el representatiu.

2. Cerca i anota un llistat de ciutats gregues sota la influència del model atenenc o democràtic; i un altre segons el model espartà o oligàrquic.

L a crisi de la polis clàssica Es produeix en el s. IV aC, quan es comencen a notar les conseqüències de dues guerres desenvolupades al llarg del segle anterior:

Les guerres mèdiques, on s’hi van enfrontar perses contra grecs (units a la Lliga de Delos) entre el 490 i el 449 aC, guanyant els darrers; i Leònides

El cap espartà Leònides és famós per la seva heroica mort a les Termòpiles a l’intentar evitar la invasió persa de Grècia. Amb un exèrcit de 300 espartans i amb altres 1.100 grecs, aturà un exèrcit persa de milers de soldats en un estret pas muntanyós. Leònides i els seus homes lluitaren amb valentia fins que tots ells caigueren morts.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 25: HISTÒRIA I

24

Les Guerres del Peloponès (431-404 aC), van combatre Esparta i els seus aliats contra Atenes i els seus. Van guanyar els espartans. Les conseqüències de tot un segle de guerres van ser molt greus. Destrosses als camps i ruïna de moltes famílies pageses mentre els homes eren a la guerra, donat-se l’emigració de força camperolat vers la ciutat a la recerca de millors oportunitats.

E ls Estats hel·lenístics

L’any 338 aC Filip de Macedònia, aprofitant la crisi evident de l’Hèl·lade, la va conquerir.

Entre el 334 i el 327 aC, el seu fill Alexandre, educat per Aristòtil i gran amant de la cultura grega, va conquerir un gran imperi (Egipte, Àsia Menor, Síria, Mesopotàmia, Iran), amb intenció de difondre-la. Alexandre el Gran va morir el 323 aC, mol jove i sense descendència, i des d’aquesta data fins el 280 aC aproximadament, els generals d’Alexandre es van enfrontar, discutint-se el títol de successor. Finalment, l’imperi d’Alexandre es va dividir en tres grans Estats (Macedònia, Síria i Egipte), anomenats hel·lenístics i que posteriorment es van anar subdividint. Els reis d’aquests Estats van intentar atreure població grega als nous territoris conquerits. Molts grecs, empentats per la situació de crisi que hi havia a l’Hèl·lade van anar a instal·lar-se. Així, es va produir una barreja entre les cultures “orientals” i les de cultura grega. El resultat va ser el que s’anomena cultura hel·lenística.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 26: HISTÒRIA I

25

ACTIVITATS Font A Sóc de Sidó, terra rica en bronze, filla d’Aribes, un home molt ric. Però un dia, venint del camp, uns pirates em van dur aquí per mar, i em van vendre al senyor de la casa per un bon preu.

Homer, Odissea

Font B Des d’un punt de vista econòmic observo que és impossible viure amb comoditat o, fins i tot, simplement viure, si no es té allò necessari. I ja que cap activitat que tingui una finalitat concreta no pot fer-se sense instruments, l’economia necessita els esclaus per assolir els seus objectius.

Aristòtil

Font C Entre les eines n’hi ha d’animades. L’esclau és un objecte de propietat animada. Si les naus avancessin soles, si l’arc toqués sol la cítara..., als amos no els caldrien esclaus. Resulta evident que per naturalesa hi ha gent que és l ure i h ha gent esc ava Ex ste x una li i l . i imena d’esclau en virtut d’una llei segons la qual qui és vençut en la guerra pertany al vencedor.

Aristòtil, Política

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 27: HISTÒRIA I

26

Font D Sorprèn que es deixi viure amb luxe els esclaus d’Atenes. Alguns tenen fins i tot un nivell de v da magnífic Però tot a xò és e resu tat d’un cà cu . En un pa s amb un gran poder nava el i . i l l l l í l, nostre interès ens obliga a tractar bé els esclaus si volem cobrar les rendes que ens proporcionen amb els seu treball.

Pseude-Xenofont

1. Quin tractament reben els esclaus grecs en aquestes fonts de l’època? Comenta-ho.

2. Les fonts, són primàries o secundàries? 3. Quin va ser l’origen de l’esclavatge a Grècia? 4. Quin tipus de feina et sembla que feien els esclaus? 5. Creus que els ciutadans grecs s’haurien pogut dedicar a la política i a

altres activitats culturals i artístiques si no haguessin tingut esclaus? Per què?

6. Què et sembla que devien pensar els esclaus grecs quan comparaven les seves activitats amb les que feien els seus amos? Explica-ho breument.

2. Roma

L

a primitiva ciutat de Roma Rd

oma està situada a la comarca anomenada dels Set Turos, en el darrer punt abans e la desmbocadura del Tíber, per on encara es pot travessar.

Aquest fet dóna a aquesta zona una importància estratègica especial, tant pel que fa la guerra com el comerç i les comunicacions. No és estrany doncs que diversos pobles estiguessin interessats en dominar-la. Al s. VIII aC hi van arribar els llatins, poble d’origen indoeuropeu. S’hi van instal·lar en petits poblets, els habitants dels quals eren gent molt humil que es dedicava fonamentalment a la ramaderia. El 616 aC hi van arribar els etruscs que dominaven ja altres territoris de la península itàlica. Van fundar la ciutat de Roma i organitzaren un govern monàrquic. Van posar en conreu les terres del voltant i van fer de Roma una urbs pròspera que va acabar dominant tots els poblets i terres de la regió: el Laci.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 28: HISTÒRIA I

27

ACTIVITATS ...i el rei va manar que els bessons (Ròmul i Rem, fills del déu Mart i de la verge Rea Sílvia) fossin precipitats al corrent del riu Tíber. Abandonats dins del bressol en un toll del riu, l’escàs cabal d’aigua els va dipositar en un lloc eixut. Una lloba assedegada va baixar de les muntanyes que hi ha a la vora, atreta pels plors infantils: ella, ajupint-se, va oferir les mamelles als infants. Un pastor que es deia Fàustul ho va veure i els va agafar i els va dur a la seva cabana perquè la seva dona, Larència, els criés. Anys més tard, a Ròmul i a Rem els va venir el desig de fundar una ciutat a l’indret on havien estat abandonats i criats. Traçada la muralla, segons la tradició més divulgada, Rem la va saltar per insultar el seu germà, ja que es disputaven qui havia de ser el rei de la ciutat: per això Ròmul el va matar. Va dir: “Així acabarà, a partir d’ara, qualsevol altre que salti les meves muralles”. D’aquesta manera Ròmul va obtenir tot el poder: la ciutat acabada de fundar es va dir segons el n om del seu fundador.

Tit Livi (historiador romà) Els orígens de Roma (adaptació)

1. Aquesta font és primària o secundària?

2. Quin és l’origen del nom de

Roma segons Tit Livi? 3. Explica el tema de l’escultura a

partir de la font escrita.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 29: HISTÒRIA I

28

L a República Em

l 509 aC els llatins es van revoltar contra el domini etrusc i van substituir la onarquia per la república.

L

a República oligàrquica Fm

Roma (gen

ins aproximadament el s. III aC el poder va estar monopolitzat per un grup inoritari: el dels patricis. Considerats membres de les famílies més antigues de s), eren com una mena d’aristocràcia. A més eren els més rics, bàsicament

perquè posseïen terres. La resta de la societat la conformaven els plebeus, en general més pobres que els patricis, i els esclaus. Els plebeus durant tot el període de la República oligàrquica van lluitar per tal d’aconseguir participar en els organismes del poder polític. Inicialment van aconseguir ben poca cosa (tribú de la plebs: representant dels plebeus al Senat), però mica en mica van penetrar progressivament en el sistema, fins que cap el s. III aC, hom pot considerar, amb matisos, que la República ja no és oligàrquica sinó democràtica.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 30: HISTÒRIA I

Història I – Josep-Manel Alarcó

29

L a República democràtica Dse

urant aquest període els organismes polítics que feien funcionar l’Estat eren els güents:

a) Els comicis, reunions dels ciutadans on es decidia tot el que afectava a la ciutat. Les condicions eren les mateixes que a Grècia però, la particularitat respecte a la democràcia grega, estava en que els ciutadans participaven i votaven en els comicis plegats en grups que variaven segons el tema que es tractés. Per a la major part dels casos els grups eren les centúries. No tots els grups tenien el mateix nombre de participants, generalment els dels patricis tenien menys que els dels plebeus. Cada grup emetia un vot, independentment del nombre de persones que el formaven.

b) Les magistratures, eren l’equivalent als arconts d’Atenes; és a dir, una mena de

ministres encarregats cadascun d’un tema i elegits pels ciutadans en els comicis. Hi havia, per exemple dos cònsols, màxim poder civil i militar; el pretor, encarregat de la justícia; el qüestor, de les finances; el censor, del cens; i el tribú de la plebs, una mena de síndic de greuges; i

c) El Senat, format pels paterfamília de les gens i, més endavant. També per alguns

antics magistrats cridats pels senadors. Era com una mena de consell i s’encarregava tanmateix dels afers de política exterior.

L

es conquestes Ed

un gran im

ls primers enfrontaments dels romans amb els altres pobles, van ser lluites efensives o per aconseguir terres de conreu. No hi havia voluntat prèvia de crear

peri. Aquesta va anar sorgint mica en mica com a conseqüència dels èxits inicials. Fases

a) S. IV-III aC: conquesta de la Península Itàlica, atorgant la ciutadania romana a tots els seus habitants;

b) s. III-II aC en el context de les guerres púniques contra els cartaginesos, els

romans van conquerir tots els territoris costaners d ela Mediterrània occidental, des d’on, més endavant , van penetrar cap a l’interior; i

c) s. II-I aC, lluitant contra els estats hel·lenístics, els romans van conquerir la

Mediterrània oriental.

Page 31: HISTÒRIA I

30

Conseqüències

a) La classe senatorial romana (les famílies amb representació al Senat, la gent més poderosa i influent) es va quedar terres i mines al territoris conquerits, organitzant el comerç i enriquint-se notablement;

b) Per a la gent humil (la major part dels pebleus), la situació fou força diferent:

• La majoria que eren pagesos que havien format part de l’exèrcit,

freqüentment quan tornaven trobaven la família endeutada i amb greus dificultats econòmiques.

• A més, a la Península Itàlica, arribaven grans quantitats de productes agrícoles a bon preu, amb els quals no podien competir els pagesos romans.

• Molts d’aquests van optar per marxar a les ciutats. • Com que allà no trobaven feina i la massa d’indigents anava augmentant, les

autoritats organitzaren el panem et cirquensis, l’Estat s’encarregava de la distribució d’aliments i de l’organització d’espectacles gratuïts per a aquesta gent.

• A més, es va generalitzar el costum que els polítics tinguessin una clientela; és a dir, un grup de persones a les quals se’ls pagava el vot; i

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 32: HISTÒRIA I

31

c) Aquesta situació de crisi econòmica i social i de corrupció política va esdevenir molt crispada i els van produir nombroses revoltes com la dels germans Grac de pagesos a la d’Espartac, d’esclaus.

En aquesta situació, les autoritats de la República van optar per deixar entrar en el poder els militars per tal de que posessin ordre a la situació. Paral·lelament a l’existència i funcionament de la República, van sorgir els triumvirats o govern de tres generals. El primer va estar format per Juli Cèsar, personatge molt popular per les seves victòries militars, va personalitzar molt el poder i els republicans, veient perillar tot el sistema polític vigent, el van assassinar.

Fou un dels polítics i líders militars més influents en el establiment del vast Imperi romà. Els seu triomf en la guerra civilen el governador absolut de Roma, malgrat que va morir assassinaels seus opositors.

El segon triumvirat va estar format per Octavi, Lèpid i Mimportant dels tres i poc a poc i evitant l’enfrontamimposant el seu poder personal per sobre de les instituabolir el Senat però s’atorgà el dret a vet sobre les seves d Finalment, no obstant, l’any 27 aC, Octavi es va proclaqual cosa desapareixia la República i Roma passava a ser

Comercia

Durant lade las bovenda deL’art romactivitat baixrelleula ciutatapreciar a

L ’imperi romà Ose

ctavi August, i a partir d’ell, tots els emperadogüents característiques:

Història I – Josep-Manel Alar

Caius Julius Cèsar

, que va tenir lloc el 48 aC., el convertí t, víctima de les cuites polítiques entre

arc Antoni. Octavi va ser el més ent amb els republicans, va anar cions republicanes; així, no es va ecisions.

mar prínceps imperator, amb la políticament un imperi.

nt romà

República i l’Imperi romans, moltes tigues arribaren a especialitzar-se en la determinats productes manufacturats.

à representà en ocasions aquesta comercial, com mostra aquest

conservat a la Galeria dels Uffizi, en italiana de Florència, on es pot un venedor de coixins.

rs, tenia un poder absolut, amb les

Page 33: HISTÒRIA I

32

a) Totes els institucions polítiques tenien un caràcter purament consultiu; b) L’emperador era el cap suprem de l’exercit; i c) Tenia caràcter diví.

Octavi August va basar el bon funcionament de l’imperi en tres aspectes importants: 1r L’exèrcit, en va dur a terme una important reorganització, convertint-lo en eficaç i disciplinat, garantia de pau i de seguretat dins l’imperi; 2n L’administració, també va ser profusament reestructurada, va acabar amb gran part de la corrupció i va crear un cos de funcionaris competent arreu de l’imperi; i 3r Les obres públiques, va convertir en responsabilitat de l’Estat la construcció de vies, ponts, aqüeductes, teatres, etc. i llur manteniment. Tot això era enormement car de mantenir, per això els habitants de l’imperi, sobretot aquells que no tenien la ciutadania romana, pagaven molts impostos. L’Estat tenia, a més, una altra font d’ingressos important: les guerres amb llurs botins i el producte de la venda de presoners com a esclaus. August

August, el primer governant de Roma després de que es convertís en un imperi. Restaurà l’ordre civil, la pau i la prosperitat en una ciutat que havia patit amb l’assassinat de Juli Cèsar varies dècades de guerres civils. Nascut Caius Octavi i adoptat per Cèsar, va rebre del Senat el nom d’August, que significa ‘consagrat’, després de venjar la mort de Cèsar i consolidar el seu poder. Més tard va rebre el títol d’imperator, del què ‘en deriva la paraula ‘emperador’.

L ’expansió imperial Sota els successors d'August, la monarquia tendí a consolidar-se,

centralitzar-se i burocratitzar-se; les aparences republicanes desaparegueren l'una rere l'altra, i el règim perdurà prop de cinc segles, fins al seu ensorrament. Territorialment, l'Imperi comprenia, al final del s I aC, gairebé tot el món aleshores conegut, repartit, a l'Orient, l'Occident i el nord d'Àfrica, sense comptar-hi Itàlia, en 17 províncies; aquest nombre s'elevà, durant els dos primers segles, fins a 44, com a resultat de les noves conquestes o del desmembrament de les províncies més antigues. Cal dir que l'Imperi, especialment durant el s II, assegurà a les províncies, gràcies a una sana administració, un ordre i una prosperitat que no havien conegut abans.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 34: HISTÒRIA I

33

L

’Alt Imperi Hre

o Baix Im

om sol distingir en l'Imperi dos grans períodes: el "principat" o Alt Imperi, spectuós, fins a un cert punt, envers les institucions republicanes, i el "dominat"

peri, de caràcter militarista i absolutista, a partir de Dioclecià. El s III, que els separa, és un segle incert, de transició. El primer període és una alternança d'esplendors i de misèries. Comença amb l'etapa, oberta per Juli Cèsar, dels "dotze cèsars" (27 aC — 96 dC), pertanyents, tret d'un incís, a dues dinasties, la julioclàudia (27 aC — 68 dC) i la flàvia (69-96). August (27 aC — 14 dC), restaurador de la religió i creador d'una societat jerarquitzada i d'un nou exèrcit, bé que emprengué una campanya contra els parts i llançà les seves legions fins a l'Elba, maldà, primer de tot, per assegurar les fronteres. Els seus successors en la dinastia julioclàudia (Tiberi, Calígula, Claudi, Neró) continuaren les guerres a Germània i a l'Orient contra els parts i enriquiren l'Imperi amb Britània, però deshonraren, en conjunt, el poder amb tota mena de crueltats i d'infàmies. Llur dinastia fou amenaçada per l'oposició militar: és l'any terrible (68-69) dels tres emperadors (Galba, Otó, Vitel·li). Hi posà fi la dinastia flàvia, encapçalada per Vespasià (69-79), un governant insigne, que redreçà l'economia i fomentà la presència dels provincians en l'exèrcit, però es veié obligat a moure guerra als germànics, els dacis i els jueus. El seu fill Tit, que havia destruït el Temple de Jerusalem (70), el succeí (79-81): inaugurà el Colosseu (80) i es convertí en "delícies del gènere humà", segons Suetoni, però el seu germà i successor, Domicià (81-96), desencadenà novament el terror i fou assassinat. De tota manera, semblava assegurat el

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 35: HISTÒRIA I

34

règim. Més encara, l'Imperi atenyé el seu apogeu amb l'anomenat segle dels Antonins, el "segle més feliç" de l'Imperi, segons Tàcit. Un bon nombre de monuments romans pertany a aquest període. Si sota la dinastia julioclàudia triomfava encara l'aristocràcia romana i sota la flàvia la petita burgesia itàlica, sota els Antonins (96-192) prevalgué l'element itàlic provincialitzat. l'imperi autoritari fou reemplaçat per l'Imperi liberal. Els Antonins no foren pròpiament una dinastia, perquè només entre els dos últims hi ha un lligam de parentiu, però s'assemblen en la capacitat de garantir la continuïtat del poder mitjançant l'adopció o "associació" a l'Imperi.

El Fòrum

El Fòrum de l’antiga Roma fou originàriament una secció oberta de la ciutat per a assemblees públiques. Amb posterioritat, es construïren temples i comerços en ell, i finalment es convertí en seu de govern. A la dreta de la plataforma per als oradors (centre) pot observar-se l’arco de

Septimi Sever. El temple de la Concòrdia apareix a la part posterior.

E l Baix Imperi Tot i el seu curt regnat, Nerva (96-98), el primer representant del nou període, governà d'acord amb el senat i reeixí a restituir la calma als esperits. Tres mesos

abans de morir, resolgué la successió associant al tron un descendent de colons romans establerts a Itàlica (Hispània), Trajà (98-117), que els romans del seu temps i dels temps successius tingueren pel millor dels emperadors; administrador escrupolós i primer emperador provincià, acabà l'evolució que, a partir de Cèsar, conspirava a integrar els provincians dins l'estat romà: des d'ell, un 40% dels senadors procedien de les províncies durant el s II, i llur nombre augmentà al s III. L'Imperi es provincialitzà. Això corresponia al moment de la màxima extensió de l'Imperi, gràcies a les campanyes del Danubi, a la reducció de Dàcia (Romania) a província (que lliurà a Roma l'or dels Carpats) i a la conquesta de l'Aràbia Pètria, d'Armènia i de Mesopotàmia.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 36: HISTÒRIA I

35

Bust de l’emperador Trajà

Trajà fou emperador de Roma entre el 98 i el 117 dC, i expandí l’Imperi per Europa central i Mesopotàmia gràcies a les seves victòries militars. Emprengué importants projectes d’enginyeria civil (construí camins, canals i ports). També instituí reformes socials per reconstruir les ciutats i reduir la pobresa.

ACTIVITATS

1. Consulta en una enciclopèdia i elabora una breu biografia de l’emperador Trajà.

2. Indica quins territoris va conquerir.

3. Mira de trobar el nom d’altres personatges tant del món de la política

com de les ciències, la filosofia o les arts nascuts a Hispània.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 37: HISTÒRIA I

36

El seu successor, Adrià (117-138), també oriünd d'Itàlica, pacífic i viatjador, sensible als particularismes provincians i als usatges hel·lènics, pogué limitar-se a assegurar les fronteres de l'Imperi amb línies fortificades (el limes), mentre abandonava una part de les conquestes de Trajà (Armènia, Mesopotàmia). El seguiren els regnats tranquils d'Antoni Pius (138-161) i de Marc Aureli (161-180). Aquest últim, malgrat la seva formació estoica, fou un feble home d'estat que es veié constret a plantar cara a una revolta dels exèrcits de l'Orient i a guerrejar sobre el Danubi. La sort novament es trencà. El seu fill i successor, Còmmode (180-192), fou un Hèrcules de circ que morí escanyat. Començava la llarga crisi (192-284) del s III, durant el qual l'Imperi es trobà a la mercè de la soldadesca. Ara els pretorians de Roma, ara els legionaris de les fronteres, deposaven i suprimien l'emperador per reemplaçar-lo amb el comandant que els venia de grat. Es tracta, doncs, d'un Imperi militarista. Sovint hi havia diversos emperadors alhora; eren rars els de vella soca romana. L'Imperi s'afeblí i sovintejaren les invasions, difícils ja de reprimir. Després dels efímers regnats de Pèrtinax i de Didi Julià (193), s'imposà la dinastia dels Severs (193-235), amb l'africà Septimi Sever (193-211), bon administrador i vencedor dels parts, el seu fill i successor, Caracal·la (211-217), continuà la seva acció contra els vestigis del passat romà i atorgà la ciutadania a tots els habitants lliures de l'Imperi: el 80% dels ciutadans eren descendents d'esclaus. Passat el breu regnat de Macrí (217-218), l'exèrcit entronitzà un cosí de Caracal·la, Heliogàbal (218-222), un semita amb prou feines romanitzat, monstre de disbauxes; un altre cosí de Caracal·la, Alexandre Sever (222-235), tot i la seva dolcesa de caràcter i la seva recta administració, posà fi al destí imperial dels Severs. S'obrí aleshores una etapa d'anarquia militar i de perills exteriors, que durà 35 anys (235-270). Alguns emperadors (Maximí I, Gordià I, Gordià II, Pupiè, Balbí, Gordià III, Filip l'Àrab, Deci, Trebonià Gal, Emilià), que regnaren del 235 al 253, no passen de simples noms o de fantasmes.

L

a crisi del segle III Ec

n el s. III l’imperi va entrar en una crisis irreversible que el duria a la seva aiguda a llarg termini. Les causes van ser:

a) Econòmiques, cap a finals del s. I, l’imperi va atura la seva expansió territorial, fent disminuir molt les guerres i, és clar, els botins, amb dues conseqüències importants:

• L’escassetat i conseqüent augment de preu dels esclaus; i • L’augment d’impostos que l’Estat va decidir per compensar la devallada

d’ingressos.

Tot plegat va produir una gravíssima inflació; i

b) Les invasions o entrada dels germànics dins l’imperi, aprofitant-se de la situació de crisi que també afectava l’exèrcit romà. A més, patien la pressió a l’est dels huns.

Aquest conjunt de coses va provocar una situació molt greu i complicada. La crisi econòmica era molt greu i el nivell d’inseguretat molt alt. Els emperadors no podien, ni de bon tros, controlar la situació i cada cop eren més freqüents els moviments de contestació de llur autoritat.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 38: HISTÒRIA I

37

L’emperador Teodosi a la seva mort, el 394, va dividir l’imperi en dues meitats: l’oriental i l’occidental, per tal de facilitar el control de la situació. Paral·lelament, en el terreny econòmic també es van produir canvis importants:

a) Molta gent de la ciutat va deixar els negocis i va amarar al camp a viure de la terra, fugint de la inseguretat urbana i cercant un mode de vida més estable. Es produeix, en conseqüència, un progressiu abandonament de les ciutats que se’n diu procés de ruralització; i

b) l’escassetat d’esclaus va fer que s’anés imposant l’alternativa dels arrendataris o

masovers. Aquests dos nous elements apunten ja el naixement del feudalisme.

Constantí I el Gran

Constantí fou el primer emperador romà que es convertí al cristianisme. Durant el seu regnat es concedí la llibertat de culte als cristians, abans perseguits. Lliurà grans propietats i altres obsequis a l’Església cristiana. Establí la capital, Constantinoble (en l’actualitat Istanbul) en les províncies orientals. Aquesta passà a ser més tard la capital de l’Imperi bizantí.

Insula romana

Els habitatges romans solien respondre a tres tipologies: la domus o estatge unifamiliar, la villa o casa de camp de les classes més acomodades i, finalment, la insula o casa de veïns, pròpia de les grans ciutats com Roma, un dels models es pot apreciar en aquesta il·lustració.

ACTIVITATS

1. Elabora un fris cronològic i situa-hi les dates fonamentals de la civilització romana que han sortit en l’explicació.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 39: HISTÒRIA I

38

2. Esmenta les diferències que trobis entre la República i l’Imperi. 3. Cerca informació i descriu amb il·lustracions el model d’habitatge del

domus i de la villa.

Història I – Josep-Manel Alarcó

4. De la llista de déus grecs i romans que tens més endavant, elegeix 5 i enuncia llurs atribucions principals i cerca alguna imatge.

Page 40: HISTÒRIA I

39

Unitat Didàctica

3. L’EDAT MITJANA

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 41: HISTÒRIA I

40

1. Europa i la Mediterrània cap a l’any 800

Al segle IX, després de la caiguda de l’Imperi romà (476), de les diverses onades invasores dels pobles germànics (s. V – VIII), i de l’expansió de l’islam, la situació al voltant de la Mediterrània era la següent:

1. L’Imperi bizantí havia quedat reduït a la zona oriental; 2. Tot el nord d’Àfrica i la península Ibèrica es trobaven sota control musulmà; 3. L’oest d’Europa havia estat ocupat per diversos pobles germànics, entre els quals

destacaven els francs, que havien fundat un imperi amb Carlemany, que no obstant desaparegué a la mort d’aquest (814); i

4. Al centre d’Europa hi vivien els pobles eslaus que creaven diversos regnes.

L

a decadència europea Dd

islàmic i b

es de la caiguda de l’Imperi romà, l’Europa occidental havia entrat en una etapa e decadència. La nova situació contrastava força amb l’esplendor dels imperis izantí. Aquesta etapa de retrocés, però, va començar a canviar pels volts de l’any

1000.

D

ivisió de l’Edat Mitjana Ld

’Alta Edat Mitjana comprèn des dels s. V fins a mitjan s. XIII; la seva enominació procedeix de la paraula alemanya alt, que vol dir “vell”.

El període que va del s. XI al XIII es va caracteritzar per un cert progrés: l’Europa occidental experimentà tres tipus d’expansió:

• una demogràfica (augment de població); • una econòmica (augment de terres conreades i de la productivitat); i • una cultural (floriment de l’arquitectura romànica i gòtica).

ACTIVITATS

1. Explica amb paraules teves què vol dir decadència. 2. Per què es diu que el període que va del s. V al X és un temps de

retrocés o decadència? 3. Quines reaccions et sembla que pot provocar el fet de viure en una

situació social insegura? 4. Quants segles inclou el període conegut com Alta Edat Mitjana? I el de

la Baixa Edat Mitjana?

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 42: HISTÒRIA I

41

D

emografia a l’Alta Edat Mitjana L

• Un

es invasions i la progressiva decadència de l’Europa occidental va comportar: • Una disminució de naixements; i

augment de la mortalitat. Es calcula que la mitjana anual de naixements era d’unes 40 persones per cada 1000 habitants. Però, la mitjana de morts també era de 40 a més per 1000, cada any. Per aquesta raó, la població no podia augmentar. La majoria de les persones que superaven els primers anys de vida no solien viure més de 40 o 45 anys.

C

auses de la mortalitat

• Gu

• Epidèmies de malalties infeccioses (pesta, malària, tuberculosi...); • Períodes de fam; i

erres i altres violències. La mortalitat afectava sobretot les dones que emmalaltien sovint, com a conseqüència dels parts o de la duresa del treball en el camp. Per això hi havia més homes que dones. Molts es quedaven solters i era freqüent es fessin monjos.

C

anvi de tendència Cp

ap a l’any 1000 aquesta situació va començar a canviar i es produí un augment rogressiu de la població, tant a les ciutats com al camp.

Els motius d’aquesta expansió foren:

1. les invasions s’havien acabat i per tant, disminuí força el factor d’inseguretat, tot i que alguns pobles del nord d’Europa, com ara els víkings i els normands, continuaven assolant les terres més septentrionals del continent;

2. es van estendre els conreus a costa de la tala de boscos, cosa que va fer que la producció augmentés considerablement;

3. es van introduir millores tècniques en l’agricultura, com ara el molí d’aigua, l’arada i altres estris de ferro, la rotació de conreus, etc.; i

4. es van recuperar, lentament, el comerç i l’artesania a les ciutats, les quals van començar a créixer amb barris construïts fora de les muralles.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 43: HISTÒRIA I

42

ACTIVITATS

Evolució de la població europea a l’Edat Mitjana Milions d’habitants Anys 68 200 28 700 40 1000 45 1050 48 1100 49 1150 60 1200 70 1250 75 1300

1. D’aquesta font, com pots deduir que el període de les invasions és una època de decadència?

2. Quan comença a augmentar la població a Europa? 3. Per què no augmentava la població a Europa occidental, abans del l’any

1000? 4. Per què la població de l’Alta Edat Mitjana va començar a augmentar pels

volts de l’any 1000? 5. Explica que s’entén per una fam. 6. Les dones, ¿creus que havien de tenir gaires fills si volien que

sobrevisqués algun? Quines conseqüències podia tenir aquest fet per a la salut femenina?

7. A les esglésies medievals es pregava sovint perquè déu alliberés els humans del “flagell de la pesta, la fam i la guerra”. Per quina raó et sembla que ho feia això, la gent? Quina relació creus que poden tenir aquests fets amb l’augment o la disminució del nombre de persones, en aquella època?

8. Explica amb les teves paraules què és un molí d’aigua i la rotació de conreus. Per què creus que van ser millores?

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 44: HISTÒRIA I

43

2. Grups socials

E

l clergat Ae

formaven u

partir de la caiguda de l’Imperi romà, l’únic lligam d’unitat a Europa occidental ra la religió cristiana. D’acord amb aquesta creença, totes les persones batejades na gran assemblea: l’Església, que era regida pel bisbe de Roma (el papa).

L’Església disposava d’una doble xarxa formada pels:

• bisbats, a les ciutats; i • monestirs, que aplegaven comunitats d’homes o de dones (monjos i monges), sota

l’autoritat d’un abat o abadessa, d’acord amb unes normes que constituïen la regla. La més important d’aquestes regles era la de sant Benet (s. VI).

Tots els membres d’aquestes comunitats religioses complien el mateix horari. La feina dels monjos podia ser manual (al camp) o bé intel·lectual (a la biblioteca on es dedicaven a copiar o escriure llibres).

El centre de l’edifici del monestir era un pati quadrat (el claustre), al voltant del qual s’organitzaven totes les dependències: l’església (on els monjos pregaven set cops al dia), la sala capitular (lloc de reunió), el menjador, la cuina i l’accés als dormitoris. També hi havia una infermeria i altres dependències (celler, hostatgeria per als pelegrins, estables, etc.).

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 45: HISTÒRIA I

44

DOCUMENT : EL MONESTIR MEDIEVAL

Està format per: 1. El Dormitori dels Monjos 2. La Sala capitular: és la sala on es llegeixen els capítols de Sant Benet que regeixen la vida dels monjos cistercencs. 3. L'Escriptorium: és la estança on els monjos copiaven els llibres. 4. El Refetor: és el menjador dotat d'una tarima per al lector. N'hi ha dos normalment un per als monjos i l'altre per als conversos. 5. La Cuina 6. El Celler 7. El Dormitori de conversos 8. El Claustre: és el pati interior del monestir amb zona verda i normalment amb un templet. 9. L'Església 10. El Cor * La infermeria * L'Hospital de Pobres

Història I – Josep-Manel Alarcó

* L'Hostatgeria

Page 46: HISTÒRIA I

45

L

a noblesa E

Dins de la

stava constituïda majoritàriament pels amos de les terres.

noblesa hi havia diversos rangs:

• Magnats, els més importants: ducs, marquesos, comtes. Eren propietaris de grans extensions de terres;

• Noblesa de segon rang: vescomtes, barons, varvassors... Senyorejaven extensions de terres més petites dins dels dominis dels magnats, o bé n’administraven un castell; i

• Cavallers, posseïen un cavall i un arnès (arnès, armadura, etc.). Vivien amb un noble de rang superior i en constituïen la guàrdia personal (l’host).

Els nobles vivien desvagats en els castells i la seva principal ocupació era la caça. Sovint, a partir de la primavera, feien la guerra contra altres nobles o s’entretenien en violents tornejos. Els castells alt medievals es limitaven a una torre encerclada per una muralla. Al principi aquests castells eren de fusta, però de mica en mica es van anar construint en pedra.

DOCUMENT: EL CASTELL

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 47: HISTÒRIA I

46

El castell medieval era una fortalesa i un habitatge alhora. El senyor feudal vivia amb la seva família i els seus servents. Els soldats defensaven el castell i les terres del senyor feudal. El lloc de construcció d'un castell es triava tenint en compte una situació dominant del terreny, per controlar els camins i les terres del seu voltant. Les construccions que formaven part del castell anaven creixent amb els anys, ja que s'afegien noves parts (torres, muralles, ...) segons les necessitats del senyor feudal i el seu poder.

Els primers castells, castells de mota i pati, eren construccions de fusta envoltades d'una palisada. La mota era la part més alta, on vivien el propietari, la seva família i els seus soldats. El pati era el lloc on es protegien les gents dels voltants en temps de guerra. Una rasa envoltava tota la construcció. Posteriorment es van ampliar i construir de nous amb grans blocs de pedra.

Parts d'un castell Les torres i les muralles servien per defensar-se dels atacs exteriors. A les torres hi havia les estances i magatzems, estaven rematades per merlets. La porta caladissa era l'única entrada al castell. Estava protegida per un raseta, fet amb fusta massissa i barres de ferro, que es pujava amb l'ajut de torns de fusta que tibaven les politges. Al voltant del castell hi havia una rasa per tal de detenir als enemics, era el fossat. Moltes vegades s'aprofitava per criar peixos que es

menjaven. El pont llevadís comunicava el castell amb l'exterior permetia creuar el fossat.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 48: HISTÒRIA I

47

E

l braç reial: els qui treballen Ld

a pagesia constituïa la major part de la població. Els camperols treballaven urament la terra des que sortia el sol fins a la posta, i la seva vida era monòtona.

La majoria dels conreus eren de secà (blat, ordi, sègol i civada) i llegums (mongetes, cigrons, llenties). Aquests productes constituïen la base de l’alimentació. També es cultivaven la vinya i l’olivera, juntament amb alguns arbres fruiters (nogueres, pomeres, cirerers, magraners, figueres...). A la vora dels rierols o dels recs hi havia petites parcel·les d’horta on es conreaven alls, cebes, cols i altres hortalisses. La ramaderia era un bon complement de l’agricultura. Els bens, a més, proporcionaven llana, primera matèria per elaborar vestits. La feina de filar era realitzada sobretot per les dones. Per les imatges de l’època es pot deduir que les dones també tenien cura de la casa i que compartien amb els homes algunes d eles feines dures del camp.

D

ivisió de la pagesia

sens

• pagesos aloers, que posseïen un alou o parcel·la, eren lliures; • pagesos de remença i els serfs, lligats a la terra i no la podien abandonar

e permís del senyor, o si no pagaven una quantitat determinada de diners (la remença); i

• esclaus, tot i que cada vegada hi havia menys. Els pagesos vivien molt miserablement, en cabanes d’una sola habitació que sovint compartien amb el bestiar.

E conomia d’autosuficiència Tant la pagesia com el clergat i la noblesa vivien pràcticament del que es produïa al seu entorn, ja que el comerç a penes existia.

DOCUMENT: LA CASA

La vida al camp: les cases de pagès La gent que vivia al camp, la gran majoria de la població, ho feien en construccions molt diferents als castells. Les cases tenien una estructura semblant a una cabana que estava feta amb troncs i branques d'arbres. Les parets de les cases eren murs de pedres poc treballades. Les cases es construïen al peu d'una roca que feia de paret de fons. En aquestes construccions vivia la família i també s'utilitzaven per guardar el bestiar. A prop hi

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 49: HISTÒRIA I

48

havia generalment un rierol o una font. El prat o els camps de conreu envoltaven la casa. Podien tenir un corral i un petit hort que servien per cobrir les necessitats bàsiques d'alimentació. ACTIVITATS

1. Qui constituïa el grup social del clergat? 2. Quina diferència hi ha entre un monjo i un capellà de parròquia? 3. Quina diferència hi ha entre l’Església i una església? 4. Quins rangs hi havia entre els nobles? D’on ve el nom de cavaller? 5. Quins eren els conreus principals de l’Edat Mitjana?

3. El feudalisme L’organització de la societat a l’Alta Edat Mitjana rep el nom de feudalisme (de la paraula feu, que vol dir “territori”). El feudalisme es fonamentava en dos tipus de relacions socials: la que s’establia entre noble i la que mantenien tots els nobles, del rang que fossin, amb la pagesia.

L

es relacions entre els nobles Ld

zones o dis

es monarquies sorgides arran de les invasions germàniques no van ser capaces e mantenir la pau i la seguretat. Els reis van encarregar l’administració d’àmplies trictes (comtats o marques) a diversos delegats (comtes o marquesos), que vivien

dels impostos que els pagaven els pagesos de la zona que administraven. L’actual comarca d’Osona, per exemple, al s. IX era un comtat. Els comtes i els marquesos, al seu torn, no podien administrar tot un comtat (de vegades en tenien més d’un). Per això donaven part del territori del comtat a una altra persona (un familiar o un amic, que rebia el títol de vescomte o baró), la qual havia de jurar fidelitat; és a dir, ajuda militar i consell sempre que li fos demanat.

E

l pacte Ed

protegir-lo

l comte (el senyor) oferia una terra (investidura) a perpetuïtat a un altre noble e rang inferior perquè en visqués i l’administrés; a més, es comprometia a sempre que en tingués necessitat.

Qui rebia la terra (vassall) es comprometia a ser fidel al seu senyor (li feia homenatge) i prestar-li ajut militar i consell sempre que l’hi demanés. Aquesta relació entre nobles es consagrava en una cerimònia. El senyor agafava entre les seves mans les del vassall, que s’agenollava davant seu (com a símbol de l’homenatge, de reconèixer-lo com a senyor).

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 50: HISTÒRIA I

49

A continuació el vassall jurava fidelitat al senyor. Finalment, el senyor li assenyalava una direcció amb una vara o li donava un saquet de terra (símbol de la investidura o donació de terres.) Cada noble, senyor o vassall, tenia els seus cavallers i vivia a costa dels pagesos del districte del qual tenia el domini.

L

es relacions dels nobles amb la pagesia Ti

ots els nobles, fins i tot els bisbes i els abats dels monestirs, vivien dels impostos els serveis de la pagesia.

Els pagesos vivien en viles i masos dins de la propietat d’un senyor, que s’anomenava senyoria. Les terres de conreu es dividien en dos grans blocs: la reserva senyorial i les tinences. Constituïen la reserva senyorial les terres del senyor que els pagesos havien de treballar gratuïtament (obligació que s’anomenava jova). Tots els rendiments d’aquestes terres anaven als graners del noble. Les tinences, en canvi, eren terres que el senyor cedia als pagesos, els quals, però, li havien de pagar anualment un cens (quantitat fixa, en diners o en espècies). També havien de pagar les anomenades banalitats per poder usar el molí o el forn del senyor. La pagesia, a més, estava obligada a prestar serveis de franc al castell del senyor, i fins i tot seguir-lo a peu amb els estris del camp com a única arma si anava a la guerra. Els pagesos que no eren lliures (els serfs) estaven adscrits a la terra i no la podien abandonar. Una altra potestat dels senyor era jutjar les malifetes i els delictes que es cometien dins la senyoria que administrava. ACTIVITATS 1. Un pagès, podia ser vassall? Per què? 2. Què devia un vassall al seu senyor? ¿li havia de pagar alguna cosa per

explotar la terra que li donava?

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 51: HISTÒRIA I

50

ACTIVITATS

Guifré II de Cerdanya rebent un jurament de fidelitat, miniatura del Liber feudorum ceritaniae .

Eimeric de Conit retent homenatge a Jaume Marc, senyor d'Eramprunyà .

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 52: HISTÒRIA I

51

Miniatura del foli 85 amb una escena de jurament feudal. Liber feudorum maior .

1. Identifica en aquestes tres fonts primàries l’homenatge, el jurament de fidelitat i la investidura. A què comprometia cada un d’aquests actes?

2. Quin dels moments d’aquest cerimonial feudal està representat en les imatges.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 53: HISTÒRIA I

3. Quines de les fotografies següents creus que fan referència al pacte de vassallatge?

vassallatge no

vassallatge

vassallatge no

vassallatge

vassallatge no

vassallatge

vassallatge no

vassallatge

Història I – Josep-Manel Alarcó

52

4. Els orígens de Catalunya Davant les invasions del s. VIII, molts pobladors hispànics es refugiaren a les valls dels Pirineus i de la Serralada Cantàbrica. Quan, a causa de l’excés de població, la vida en els indrets muntanyosos esmentats comença a fer-se difícil, aquests pobladors comencen a baixar cap el pla per ocupar terres de conreu i pastura que eren a mans dels musulmans. Com a conseqüència d’aquest procés d’ocupació, van anar sorgint diferents regnes (Lleó, Castella, Navarra, Aragó) i un seguit de comtat: els comtats catalans.

L

a formació de la Catalunya Vella (s. VIII-IX) Cc

francès, oc

ap el 714 els exèrcits musulmans van arribar a l’Ebre i van creuar les terres atalanes. Després van travessar els Pirineus i van entrar a l’actual territori upat aleshores pels francs, els quals van aconseguir aturar-los, el 732, prop d’on

hi ha ara la ciutat de Poitiers. Els sarraïns, doncs, al s. VIII, havien ocupat ja tota la península Ibèrica i una part del territori franc. Cap a finals de segle, els francs van decidir protegir-se dels musulmans. Per això van projectar una zona de frontera o marca al sud dels Pirineus. Amb aquesta intenció, van travessar la serralada pirinenca i van ocupar Girona (785) i Barcelona (801).

Page 54: HISTÒRIA I

Història I – Josep-Manel Alarcó

53

L a marca hispànica DL

d’aquesta

es del s. IX els francs van establir la frontera en la línia formada pel riu lobregat, el Cardener i les muntanyes del Montsec. El territori situat al nord línia és conegut amb el nom de Catalunya Vella, per diferenciar-lo del de la

resta de la Catalunya actual (l’anomenada Catalunya Nova), que va continuar sota dominació sarraïna fins el s. XII. El rei dels francs, Carlemany (768-814) va cedir els territoris conquerits a uns comte del país, és a dir, nobles descendents dels visigots, els quals com a contrapartida van prometre fidelitat al rei franc i esdevingueren vassalls seus.

T

aula cronològica de la formació de Catalunya a

700 75nys 0 800 850 900 950 1000 1050 1100 1150 1200

ocupació comtats Almansur formació de la islàmica hereditaris saqueja Corona d’Aragó de Catalunya sense el Barcelona (1137) (715-718) permís del (985) Ramon Berenguer IV ocupació rei franc (1131-1162) de Girona (897) pels francs (785) Guifré conquesta conquesta el Pelós de Tortosa victòria de Barcelona (878-897) (1148) dels francs pels francs. sobre els Formació de Borrell II islàmics la Catalunya (947-992). conquesta a Poitiers Vella Independència de Lleida. (732) (801) de Catalunya Formació de la Catalunya Nova (1149)

G

uifré el Pelós (878-897) i els seus successors Ac

va deixar en

l s. IX, el comte català Guifré va convertir-se en senyor de bona part dels omtats (Cerdanya, Urgell, Barcelona, Girona i Besalú). En el seu testament els herència als seus fills, sense demanar autorització al rei dels francs. Els comtes

que el van succeir van seguir el seu exemple. Durant el s. X es van intensificar els atacs islàmics de Còrdova contra terres cristianes. El 985 un exèrcit musulmà a les ordres del poderós cabdill àrab al-Mansur va atacar la ciutat de Barcelona.

Page 55: HISTÒRIA I

54

Davant d’aquest fet, el comte Borrell II va demanar ajut militar al rei franc, que era el seu senyor. Aquest, però, no hi va acudir. A causa d’aquesta negativa, el lligam que s’havia establert entre els rei dels francs i els comtes catalans es va trencar. A partir d’aquell moment els comtes van prescindir de llur senyor feudal i no li van renovar mai més el vassallatge. Per això hom pot afirmar que al final del s. X, la Catalunya Vella esdevingué independent.

L

a Catalunya Nova i la Corona d’Aragó El’

Catalunya:

l 1137 el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV es va casar amb Peronella, única filla del rei d’Aragó. Anys després va conquerir definitivament els sud de el 1148 ocupà Tortosa i el 1149 Lleida.

Amb el matrimoni de Ramon Berenguer IV i Peronella, el regne d’Aragó i els comtats catalans es van unir i van formar l’anomenada Corona d’Aragó o Corona catalano-aragonesa. Cada un dels territoris va mantenir llur independència, però ambdós van compartir l’autoritat del mateix comte-rei. Els futurs comtes de Barcelona passarien a tenir els títols de reis d’Aragó i comtes de Barcelona. ACTIVITATS

1. Elabora un mapa dels regnes hispànics al s. IX, identificant el que s’explica en el text sobre la formació de diferents regnes i comtats a les terres hispàniques.

2. Elabora un mapa dels comtats catalans al s. IX, identificant els noms dels comtats que constituïen la Catalunya Vella i assenyalant les terres que formaven part de l’anomenada Catalunya Nova.

3. Qui va conquerir les terres de la Catalunya Vella? 4. Per què va ser important el comte Guifré el Pelós? De quin rei era

vassall? 5. Consulta una enciclopèdia i resumeix els fets més rellevants de la vida

de Guifré el Pelós. 6. La mort de Guifré el Pelós va donar origen a una famosa llegenda

referida a un dels símbols de Catalunya: quina? 7. De qui es van independitzar els comtats catalans el s. X? 8. Explica com s’arribà a la independència dels comtats catalans en temps

de Borrell II.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 56: HISTÒRIA I

55

5. La ciutat medieval A l’Edat Mitjana, la majoria de la gent vivia al camp i treballava de pagès. Amb tot, ls ciutats medievals van ser importants per llur activitat econòmica i cultural. Entre els s. V i X les antigues ciutats romanes havien quedat reduïdes a petits nuclis fortificats que no superaven el 3000 habitants. Però a partir de l’any 1000, les velles ciutats van començar a créixer i se’n van crear de noves.

E

l creixement de les ciutat medievals (s. X-XIV): els burgs Cc

produir mi

om a conseqüència de la revifalla del comerç i de l’augment de la població, les iutats d’Europa occidental van començar a créixer. Aquest creixement es va tjançant la construcció de nous barris fora de les primeres muralles: aquest barris

s’anomenaven burgs. Al final del s. XIII aquests burgs ja havien doblat l’espai dels nuclis antics de les ciutats i va caldre construir noves muralles al seu voltant. I com que la població continuava creixent, al s. XIV encara es van haver de bastir noves línies de muralles, algunes de les quals es mantindrien fins gairebé la revolució industrial. També van sorgir ciutats noves: a redós d’un castell (Montblanc) o d’un monestir (Breda, Amer), o bé de nova planta, com ara Aigüesmortes, Sangüesa (Navarra), Briviesca (Castella), etc.

M

orfologia de la ciutat medieval ET

l plànol de la ciutat medieval era diferent segons el seu emplaçament. anmateix, es poden establir alguns trets comuns:

• les muralles, que dibuixaven el contorn de la ciutat;

• el mercat, de primer situar fora del

recinte de la muralla romana i més tard a la plaça, sovint el centre de la vila medieval;

• l'església (catedral si a la ciutat hi residia un bisbe), construïda generalment a la vora del mercat;

• el castell, la fortalesa o el monestir, a la part més alta; i

• la casa de la vila, edifici destinat a l’Administració de la ciutat.

Aa

Restes de la muralla d'origen medieval de la ciutatde Balaguer (la Noguera)

l voltant d’aquests punts bàsics es dibuixava un laberint de carrers estrets sense cap ordre parent: eren els barris de la menestralia i els mercaders, les cases dels quals es barrejaven

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 57: HISTÒRIA I

56

amb les residencials i els palaus de les famílies més riques. També hi solia haver, dins d’alguns d’aquests barris, hospitals, convents i esglésies.

Els carrers, tot i ser estrets i irregulars, eren plens de vida. Durant el dia les cases dels menestrals i els mercaders eren obertes al carrer i els productes es venien directament als vianants. Les cases, els palaus i els convents tenien també horts i patis interiors. No hi mancava doncs, l’espai, encara que avui dia els nuclis antics de les ciutats ho facin pensar.

L

’aturada del creixement (s. XIV)

d’epi

Durant el s. XIV el creixement de les ciutats es va aturar com a conseqüència d’un seguit dèmies que van assolar Europa. La més

coneguda va ser l’anomenada Pesta Negra (1347), però n’hi va haver d’altres. A tot plegat s’hi van

afegir i les caresties d’aliments. A Catalunya, les epidèmies –iniciades el 1333- van coincidir amb altres desastres naturals, com ara les plagues de llagosta i els terratrèmols. Es calcula que Europa va perdre en pocs mesos un terç de la població. Les epidèmies van afectar tant el camp com la ciutat, on els estralls van ser encara més forts com a conseqüència de la manca d’higiene pública: no hi havia clavegueres, per exemple, i les deixalles i aigües brutes s llençaven al mig del carrer. Per aquesta raó se sol parlar de la crisi de la Baixa Edat Mitjana (s. XIV i XV) per remarcar el contrast amb l’expansió dels segles anteriors (els de l’Alta Edat Mitjana).

Història I – Josep-Manel Alarcó

Pas cobert del carre de la Civaderia, al nucli antic de Montblanc

Page 58: HISTÒRIA I

57

ACTIVITATS

Evolució de la població a Europa Anys 1250 1300 1350 1400 1450

Milions habitants

68 74 52 45 60

Evolució de la població a Catalunya

Anys 1300 1365 1378 1479 habitants 570.000 500.000 400.000 250.000

1. Què t’indiquen aquestes xifres sobre l’evolució demogràfica? 2. Quin element d’aquesta font et permet entendre l’aturada en el

creixement de les ciutats?

ACTIVITATS

1. Per què van créixer les ciutats a l’Alta Edat Mitjana? 2. Quins elements defineixen la ciutat medieval? 3. Dibuixa un plànol inventat d’una ciutat medieval on apareguin els

elements principals i els barris. 4. Per quines raons es va interrompre el creixement de les ciutats, al s.

XIV? 5. Si la proporció de morts d’aquest any a la població on vius fos la mateixa

que la de 1347 a Europa, quanta gent moriria? Quins problemes s’hi plantejarien?

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 59: HISTÒRIA I

58

6. Els grups socials de la ciutat Al conjunt de les persones que vivien a la ciutat se’ls va anomenar burgesos perquè eren els habitants dels burgs.

G

rups socials urbans:

fina• ciutadans honrats o prohoms. Els més rics eren els mercaders, que

nçaven el gran comerç (especialment el marítim), i els banquers. No solien superar el 5% dels habitants. També eren coneguts com a mà major.

• mà mitjana, composta per altres mercaders no tan rics, pels drapers (dedicats al comerç de teixits a l’engrós), els notaris i els artesans d’oficis importants. No eren més nombrosos que els prohoms.

• Poble menut. La immensa majoria d ela població urbana. Gent d’estrats socials molt diversos. Hi havia els menestrals o mà menor, que eren els qui practicaven un ofici; llurs tallers s’establien al mateix carrer al qual, a la llarga, donarien nom (carrer dels Boters, de la Tapineria, etc.)

E

l gremi Ca

ada taller era regit per un mestre que tenia sota les seves ordres oficials i prenents.

Els artesans de la ciutat s’agrupaven per oficis, i els de cada ofici formaven un gremi. D’aquesta manera controlaven la qualitat dels productes que feien i fixaven els preus de la venda. Cada gremi tenia un local on es reunien els seus membres, i un sant patró al qual s’encomanaven.

Per obtenir la categoria de mestre calia passar un examen en el qual l’aspirant havia de demostrar la seva habilitat presentant una “obra mestra”.

A

ltres grups del poble menut Atr

desc

més dels menestrals, dins del poble menut hi havia els petits botiguers, els eballadors no especialitzats (com ara els macips de ribera, que carregaven i arregaven els vaixells) i els marginats (esclaus i captaires, principalment).

E

l call Ad

call era pr

moltes ciutat hi havia un barri especial: el call. Era el barri dels jueus, que es edicaven a activitats financeres (préstec de diners amb interès) i comercials. El otegit per muralles dins de la ciutat, i es regia per institucions pròpies.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 60: HISTÒRIA I

59

ACTIVITATS

El barri de la Ribera de Barcelona

1. Busca en aquest plànol tres carrers que tinguin noms d’oficis. 2. Esbrina, consultant una enciclopèdia, en què consistien els oficis

corresponents als carrers que has trobat. ACTIVITATS

1. Enumera tres grups socials principals de la ciutat medieval. 2. Quan una persona ha realitzat una feina de creació ben feta, es diu que

ha fet una “obra mestra”. Quina relació té aquesta expressió amb l’examen que calia superar per ser admès en un gremi?

3. Què és un call?

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 61: HISTÒRIA I

60

7. L’expansió territorial i comercial catalana (segles XIII-XV) A Catalunya, l’expansió demogràfica i el creixement de les ciutats medievals van anar lligats a dos processos històrics simultanis i molt importants: la conquesta de territoris islàmics i l’augment de l’activitat comercial a la Mediterrania.

L

’expansió territorial Lfo

en el regn

’inici de l’expansió territorial catalanoaragonesa ra de les fronteres de la Catalunya Nova se situa

at de Jaume I (1213-1276). El seu avi, Alfons I (1162-1196) havia recuperat les terres de Terol, i els seu pare, Pere I (1196-1213) havia fracassat en l’expansió cap a Occitània. La primera conquesta dirigida per Jaume I va ser la de Mallorca (1229). Les Balears van se repoblades amb catalans procedents de la Selva i de l’Empordà. La segona conquesta territorial va ser València (1232-1245). La part interior del nou regne va ser repoblada amcostaneres amb catalans de les terres de ponent.

ACTIVITATS DOCUMENT: GENEALOGIA DE LA MONARQUIA CATALAN Ramon Berenguer IV, _____________________

Comte de Barcelona (1131-1162)

Alfons I (1162-1196)

Pere I (1196-1213)

Jaume I (1213-1276)

Pere II (1276-1285)

Alfons II (1285-1291) _______________________Jaum

Història I – Josep-Manel Alarcó

Jaume I

b aragonesos i les zones

OARAGONESA

Peronella reina d’Aragó (1137-1162)

e II (1291-1327)

Page 62: HISTÒRIA I

61

1. Per què Alfons I és rei si el seu pare, Ramon Berenguer IV, era només

comte? En temps de Pere II el casal de Barcelona va incorporar l’illa de Sicília. Més endavant, ja en temps de Jaume II es van incorporar a la Corona el territori d’Alacant i l’illa de Sardenya (1323). Gairebé un segle més tard, el rei Alfons IV (1416-1458) va conquerir el regne de Nàpols que comprenia quasi la meitat de la península Itàlica.

L

’expansió comercial La

banda, enll

es grans rutes del comerç marítim medieval europeu van ser les que s’establiren la Mediterrània i a la mar del Nord. Les rutes terrestres més importants. D’altra açaven les ciutats mediterrànies amb les del nord d’Europa a través dels Alps.

Dins d’aquest panorama, a mesura que s’estenia el poder polític i territorial de la Corona, els mercaders catalans aconseguien ser els primers en el comerç, a la Mediterrània. ACTIVITATS DOCUMENT: LES QUATRE RUTES DEL COMERÇ CATALÀ Ruta 1. Unia les illes Balears, Sardenya, Nàpols i Venècia. Els mercaders catalans n’importaven cereals, cotó i plata (de Sardenya), i hi exportaven draps, armes, cuirs treballats i diversos productes dels camp, sobretot oli i safrà.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 63: HISTÒRIA I

62

Ruta 2. Era la ruta que arribava fins a l’est de la Mediterrània (Bizanci, Beirut, Tir, Alexandria). Els mercaders catalans hi compraven sedes, espècies, cotó i lli. Aquest productes es revenien al nord d’Europa o es duien directament a Catalunya. Hi exportaven draps, metalls, fruits secs i oli. Ruta 3. Era la ruta del nord d’Àfrica que unia els ports catalans amb ciutats com ara Tunis, Bugia i Tànger. N’importaven sobretot esclaus i or, i exportaven teixits, metalls i oli. Ruta 4. Era la ruta atlàntica o de Flandes, que arribava a Bruges. Hi exportaven safrà, espècies i alumini i n’importaven metalls, pells fines i teixits.

1. Fes una llista dels productes que s’importaven a Catalunya en aquell temps i una altre dels que s’exportaven.

Aquesta expansió comercial va estimular la introducció d’algunes millores, com ara la utilització de la moneda, la modernització dels vaixells, la construcció de ports i llotges i la generalització dels contractes escrits. Catalunya tenia representants comercials (consolats) a gairebé totes les ciutats que voregen la Mediterrània. ACTIVITATS

1. Elabora un esquema de l’expansió territorial catalana durant l’Edat Mitjana.

2. Tria un rei de la genealogia catalanoaragonesa, consulta una enciclopèdia o un diccionari d’història, i resumeix els fets més importants succeïts durant el seu regnat.

3. Quines eren les rutes més importants del comerç català a l’Edat Mitjana.

8. El poder i les institucions Bona part de les ciutats medievals van independitzar-se dels senyors feudals i van passar a dependre directament de la monarquia. Els reis afavorien les ciutats amb privilegis, ja que una gran part del seu poder depenia dels impostos dels ciutadans. Un d’aquest privilegi consistia a deixar que les ciutats s’autogovernessin amb institucions pròpies. Era també a les ciutats on es reunien institucions com ara les Corts. A Barcelona, a més, s’hi va establir la Generalitat.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 64: HISTÒRIA I

Història I – Josep-Manel Alarcó

63

E l govern de la ciutat L

• el b

es ciutats que depenien d ela monarquia eren governades per dos funcionaris: • el veguer, de qui depenien els afers judicials; i

atlle, que tenia a càrrec seu els afers administratius i econòmics. Durant el segle III Jaume I va establir que Barcelona fos governada també per cinc consellers. Aquest sistema de govern va ser un model per a les altres ciutats de Catalunya. El nombre de consellers –anomenats també paers o jurats en algunes ciutats- no era el mateix a tot arreu. Jaume I també va ser el creador del Consell de Cent de Barcelona. Era una assemblea de cent persones nomenada per cinc consellers, juntament amb el veguer i el batlle, que tenia per finalitat aconsellar el bon govern de la ciutat. El Consell es renovava cada any, el dia de santa Llúcia (13 de desembre). Una de les seves funcions era també el nomenament d’una comissió de dotze persones que havia d’elegir els cinc consellers anuals.

E

l govern de Catalunya Ala

endavant r

Catalunya, el poder el posseïa el rei, que era el senyor de tots els nobles, tant ics com eclesiàstics. Per això, des de sempre, el comte de Barcelona, i més ei d’Aragó, es reunia amb alguns representants de la noblesa per demanar

consell. Amb el creixement de les ciutats, a aquestes reunions –que es van anomenar Corts- hi van començar a assistir també representants dels burgesos. Les Corts, doncs, estaven integrades per tres estaments, anomenats braços:

• braç militar, la noblesa; • braç eclesiàstic, l’Església; i • braç reial, els burgesos de les ciutats.

La primera reunió de les Corts Catalanes es va celebrar durant el regnat de Pere II Les reunions, convocades sempre pel rei, començaven amb un discurs del monarca on demanava sovint l’aprovació dels impostos (proposició reial). Prosseguien amb l’exposició dels greuges dels braços (queixes sobre abusos de poder de funcionaris reials o sobre altres aspectes). Després es procedia a la discussió per braços, i finalment, s’arribava a acords: a canvi dels impostos s’obtenien del rei lleis favorables per a la ciutadania.

L a Generalitat A partir del s. XIV, a fi d’assegurar la recaptació dels impostos i el compliment dels acords, les Corts elegien un grup permanent de diputats (quatre per cada

Page 65: HISTÒRIA I

64

estament). Aquest grup es va dir Diputació del General de Catalunya o de la Generalitat. La paraula general no és, en aquest ca un càrrec militar: vol dir “tot el conjunt”. Aquest grup de 12 diputats es va constituir per primer cop l’any 1359. El primer president de la Generalitat va ser Berenguer de Cruïlles. Amb el temps la Generalitat va agafar més poder polític i va arribar a constituir la institució de govern de Catalunya. A diferència del Parlament de Catalunya i de la Generalitat actuals, aquestes institucions medievals no eren democràtiques, ja que només representaven un grup molt petit de persones. La pagesia –la immensa majoria de la població- no hi tenia cap representant. ACTIVITATS

1. Com es governaven les ciutats medievals? 2. Que era els Consell de Cent? Qui l’elegia? 3. Com es deien els tres estaments que integraven les Corts? 4. Explica breument, amb paraules teves, com se celebrava una reunió de

Corts. 5. Com va néixer la Generalitat de Catalunya? Com es deia el primer

president? 9 . Els conflictes La crisi de la Baixa Edat Mitjana, provocada, entre altres causes, per la Pesta Negra, va originar molts conflictes socials a tot Europa.

A

l camp AC

guerra de r

l camp, els aldarulls més importants van enfrontar pagesos i senyors. A atalunya, a tall d’exemple, aquesta mena d’enfrontament era conegut com emences; començà a mitjan s. XIV i durà més de cent anys, i va fer que la crisi

fos encara més greu que a altres indrets d’Europa.

A

les ciutats Eb

ls conflictes socials solien esclatar, en èpoques de fam i carestia, entre els grups enestants i el poble menut.

Davant les epidèmies, la gent a l’Edat Mitjana, reaccionava igual que en altres moments històrics, buscant-ne una explicació irracional i donant-ne la culpa a les minories ètniques o marginades.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 66: HISTÒRIA I

Història I – Josep-Manel Alarcó

65

E ls progroms jueus AP

contra e

Catalunya, per exemple, el 1391 els jueus van ser acusats d’haver provocat la esta negra enverinant les aigües. Els ànims es va encendre, va créixer l’aversió ls jueus -pràcticament desconeguda fins aleshores a Catalunya- i els calls de

diverses ciutats (Girona, Barcelona, Lleida) va ser assaltats. A Barcelona més de 300 jueus van morir per negar-se a abjurar de la seva fe, i més de 3000 van ser batejats a la força. DOCUMENT: EL PROBLEMA JUEU Els jueus vivien junts en barris concrets. Al segle XIII els van obligar a diferenciar-se dels altres pel vestit: s’hi havia de col·locar una insígnia ben visible. Durant molt de temps hi hagué coexistència, sense gaire agressivitat. Aquesta agressivitat va aparèixer quan es va començar a esgotar l’expansió econòmica; i es va començar a dir que les comunitats jueves, especialitzades en el comerç dels diners i dels préstec amb interès, bevien la sang del poble. Perquè, tal com avui passa amb el problema de la sida, totes les epidèmies, i la Pesta Negra en particular, es van considerar com a càstig del pecat. En plena desesperació es buscaven culpables i víctimes: van ser els jueus i els leprosos. Es va dir que havien enverinat els pous. Es va desencadenar, doncs, la violència contra unes persones que semblaven els instruments d’un Déu venjatiu que flagel·lava les seves criatures amb aquesta malaltia. Georges Duby, Año 1000, año 2000 (Adaptació) ACTIVITATS

1. Amb quin nom es coneix el conflicte més important entre pagesos i senyors, a Catalunya a la Baixa Edat Mitjana?

2. Com se solia reaccionar davant d’una epidèmia a la Baixa Edat Mitjana? 3. Quin any van ser atacats els calls de les ciutats catalanes? Quines

conseqüències van tenir aquests atacs per als jueus? 4. Saps en quines altres èpoques han estat perseguits els jueus pel fet de

ser-ho?

Page 67: HISTÒRIA I

66

Unitat Didàctica

4. L’EDAT MODERNA

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 68: HISTÒRIA I

67

1. Els canvis en la concepció de l’espai

L

’Edat Moderna C(1

orrespons al temps que s’escola a Europa entre el descobriment d’Amèrica 492) i la Revolució Francesa (1789).

Durant aquest període, la història, entre altres fets, enregistra tres fenòmens cabdals des de la perspectiva europea:

• un considerable avenç en el camp teòric de les idees científiques; • una manera diferent de veure les coses en el món cultural (una nova

actitud humana); i • l’ampliació de l’espai geogràfic conegut.

A venços científics: l’heliocentrisme Posats a triar dins els avenços científics de l’època, potser el més representatiu és constituït per les teories que van capgirar la visió dels sistema solar i del lloc que

hi ocupa la Terra. Efectivament, durant l’Edat Mitjana, la visió de l’Univers es va caracteritzar pel geocentrisme; és a dir, per la teoria segons la qual la Terra estava situada en el centre de l’Univers i tots els astres giraven al seu entorn. Aquesta idea, deguda a Ptolemeu –filòsof i astrònom grec-, es mantingué durant tota l’època medieval. Durant el s. XVI pràcticament tothom, tant en el món islàmic com en el cristià, encara creia que les coses eren així.

El capgirament efectiu deles idees de Ptolemeu l’havia de dur a terme un capellà polonès: Nicolau Copèrnic (1473-1543). Copèrnic arribà a la conclusió que el Sol és el centre de l’Univers i que la Terra té un moviment de rotació diürn i un de translació anual al voltant del Sol. Aquesta teoria, anomenada heliocèntrica, contenia una enorme càrrega revolucionària, no solament perquè proposava una nova concepció de l’Univers oposada al geocentrisme medieval, sinó perquè reconeixia que la tradició antiga i la Bíblia, pel que fa al coneixement científic, no eren autoritats indiscutibles. A més, establia que el treball de la

ciència no se centrava, doncs, en la fidelitat al passat sinó a l’estudi dels fets a partir de l’observació i en la formulació de lleis capaces d’explicar aquests fets. Per això es pot dir que, a partir del s. XVI, es posen les bases de la revolució científica.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 69: HISTÒRIA I

68

Els treballs de Tycho Barhe, Johannes Kepler i Galileu Galilei fixaren definitivament la nova concepció copernicana. Mentre Kepler arribava a la conclusió que les òrbites eren elíptiques i no circulars, el 1609 Galileu construïa el primer telescopi i començava l’observació augmentada de l’espai. A aquest savi es deu precisament la veritable difusió de la teoria copernicana. Per la seva defensa d’aquesta teoria, Galileu tingué conflictes amb la Inquisició, un tribunal que vetllava per la puresa de les idees religioses. El caràcter revolucionari de la nova concepció heliocèntrica queda demostrat ben clarament pel fet que Galilei va haver d’abjurar dels seus “errors” a fi d’evitar el turment i la morts a la foguera. Amb Galileu Galilei nasqué la ciència moderna, una nova manera de veure el món basada en l’observació intel·ligent de la natura, el mètode experimental i la formulació de les teories físiques d’acord amb els fets reals.

ACTIVITATS

1. Resumeix amb les teves paraules les concepcions del sistema solar de Copèrnic i de Kepler.

2. Quines diferències hi havia entre la versió medieval del sistema solar i la que s’enceta a l’Edat Moderna.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 70: HISTÒRIA I

69

2. El Renaixement: un canvi d’actitud humana S’anomena Renaixement el moment cultural i artístic que va dominar Itàlia durant el s. XV i la resta d’Europa al llarg de bona part del XVI. Aquesta fase artístico-cultural es va caracteritzar bàsicament, per una actitud centrada en la persona humana. La raó del seu nom és deguda al fet que els anomenats humanistes –filòsofs i literats- i els artistes –arquitectes, escultors i pintors- van cercar en les obres literàries i artístiques del món greco-romà la font de llurs inspiracions. Van fer “re-néixer”, doncs, l’esperit de l’època antiga, caracteritzat també per la mateixa actitud humana. Històricament hom pot considerar el Renaixement com el període que marca el trànsit de l’època medieval a l’època moderna. Aquesta darrera època reacciona contra l’Edat Mitjana, la llarga etapa precedent, els valors de la qual són criticats i substituïts a poc a poc per uns de nous. Es passa del teocentrisme medieval a l’antropocentrisme renaixentista. L’actitud humana del Renaixement és antropocèntrica perquè gairebé tot gira al voltant de la persona humana i de la confiança en la seva felicitat a través de l’art i del coneixement. Amb tot, bona part d’aquesta actitud no tindrà continuïtat durant el s. XVII. La descoberta de la impremta per Gutenberg a mitjan s. XV va contribuir notòriament a l’extensió dels nous coneixements i de les noves actituds de l’època.

La impremta: un invent cabdal

El Judici Final Universal, del retaule de Sant Salvador d’Albatèrrec (Segrià)

El naixement de Venus, del pintor florentí Sandro Botticelli

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 71: HISTÒRIA I

70

3. L’ampliació de l’espai geogràfic conegut Al final del s. XV el món conegut pels europeus era molt reduït. Durant l’Edat Moderna es van produir nous coneixements geogràfics i va variar, en conseqüència, la consciència sobre com era realment el planeta. Efectivament, els europeus no solament van entrar en contacte amb un nou continent, Amèrica, sinó que van conèixer una bona part de la costa d’Àfrica, arribaren fins als límits orientals d’Àsia i van fer la primera volta al món. Aquest descobriments van se portats a terme, en primer lloc, per portuguesos i castellans i posteriorment, per altres pobles europeus de la costa atlàntica: francesos, anglesos i holandesos.

C

auses dels descobriments geogràfics

créi

• considerable augment de la població europea al llarg del s. XV, la qual, tal com era característica abans de la Revolució Industrial, no podia

xer gaire a causa de la impossibilitat d’augmentar els rendiment de la terra. Trobar un lloc on situar l’excedent de població podia ser doncs, una solució al seu creixement;

• el comerç de les espècies. El més important de l’època medieval, es feia amb l’Orient: la Xina, el Japó i l’Índia. Les espècies s’usaven per donar sabors variats als menjars, d’altres s’empraven per a la medicina i per tenyir la roba. Malgrat les dificultats –bandolers, peatges...-, era un comerç rendible i molts mercaders, sobretot italians, en vivien. Aquest sistema comercial podria haver continuat durant molts anys, però es produí un fet que ho capgirà tot. El 1453 va culminar l’expansió dels turcs amb l’ocupació de Constantinoble i va quedar tallat el camí comercial cap a l’Orient;

• canvis mentals sobre la forma de la Terra. Ja a l’època antiga els grecs Eratòstenes i Ptolemeu havien defensat que el planeta era rodó i no pla com podia semblar a primera vista. Fins i tot van arribar a calcular el radi de la Terra. Durant l’Edat Mitjana, però, això es va oblidar i la teoria de la Terra plana va ser la dominant. Durant el Renaixement, les teories de Ptolemeu es van revifar gràcies a Toscanelli. Si la Terra era rodona s’obria la possibilitat d’anar cap a Orient, cap a la terra de les espècies, per l’oest, tot travessant l’Atlàntic;

• canvis en les mentalitats: el viatge de Marco Polo a la Xina i al Japó en el s. XIII atreu la curiositat dels europeus i va intensificar l’afany d’aventures;

• el desig de convertir infidels, present en les idees i sentiments de moltes persones de l’època; i

• avenços científics i tècnics. Els vaixells es van perfeccionar. Les naus i les caravel·les, més estables, altes i ràpides, van substituir galeres i coques medievals. Apareixen nous instruments de precisió i orientació com ara la brúixola –procedent de la Xina- l’astrolabi i el quadrant, juntament amb els progressos de la cartografia.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 72: HISTÒRIA I

71

Els regnes de la península Ibèrica, Portugal i la monarquia dels Reis Catòlics –Isabel de Castella i Ferran d’Aragó- van ser els promotors de les primeres expedicions. Anys a venir les monarquies de l’època van impulsar també expedicions, perquè així podien obtenir ingressos elevats derivats del tràfic comercial i de l’explotació econòmica dels territoris conquerits.

ACTIVITATS

1. Explica quins factors contribuïren a fer possible la descoberta d’Amèrica pels europeus.

2. Classifica aquests factor en econòmics, socials, polítics, ideològics i tècnics.

P ortugal: capdavanter en les expedicions Eb

Enric de

ls portuguesos, gràcies a llur proximitat a l’Àfrica i a l’Atlàntic, can esforçar-se en aviat per arribar a Orient seguint la ruta que duia al sud d’Àfrica. L’infant Portugal, anomenat “el Navegant”, va crear l’Escola Naval de Sagres, on

estudiaven mariners i cartògrafs, i afavorí diverses expedicions marítimes per les costes africanes. Així, ja el 1432 els portuguesos havien descobert les illes Açores i Madeira.

Portugal es convertí d’aquesta manera, en un país cosmopolita on molts mercaders flamencs, genovesos i fins i tot catalans, s’havien afincat. Aquests personatges impulsaven els reis a buscar llocs per comerciar. Quan van descobrir mines d’or al golf de Guinea, iniciaren la política dels secret. Intentant que els països mediterranis no s’assabentessin, anaven voltant Àfrica per trobar un lloc on, girant cap a l’est, arribessin a l’Índia per poder comerciar, sense intermediaris, amb els proveïdors d’espècies.

El 1847 Bartolomeu Dias arriba al cap d’Àfrica del Sud, que el rei anomenà de Bona Esperança perquè obria una esperança d’arribar al país de les espècies. Aquestes primeres empreses van incloure l’establiment de factories comercials. D’elles, Portugal n’obtenia or, esclaus i vori. Pocs anys després, el 1498 el portuguès Vasco de Gama va arribar a l’Índia vorejant Àfrica. Per fi quedava oberta una ruta alternativa a la Mediterrània, i els portuguesos fundaven factories comercials a les costes de l’Índia.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 73: HISTÒRIA I

72

Ruta portuguesa a les Índies

ACTIVITATS

1. Per què et sembla que a les illes Açores i Madeira es parla portuguès? Busca-les en un mapa.

2. Quin factor geogràfic et sembla que pot explicar que Portugal sigui capdavantera en els exploracions?

3. Busca en un mapa de Portugal la ciutat de Sagres.

E

l descobriment del Nou Món Qa

uan Portugal ja havia assolit la punta més meridional d’Àfrica, les possessions tlàntiques de Castella s’havien limitat al descobriment de les illes Canàries.

Durant aquest temps, un navegant d’origen desconegut, Cristòfor Colom, tenia la convicció que la Terra era rodona i un terç més petita del que en realitat és. Per això va presentar al rei Joan de Portugal el seu projecte de navegar cap a l’oest per intentar arribar a les Índies. Portugal no obstant, estava intentant tot el contrari, arribar-hi per l’est. Davant la negativa portuguesa, Colom es va adreçar als Reis Catòlics el 1486, i el 1492 fou acceptada la seva empresa.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 74: HISTÒRIA I

73

El dia 3 d’agost de 1492 Colom, amb els germans Pinzón, va sortir dels port de Palos amb tres naus i es va dirigir a les Canàries, on va fer escala. Va continuar tot seguit la travessia de l’Atlàntic fins a arribar a l’illa Guanahaní, a l’arxipèlag de les Bahames, el 12 d’octubre. Després de recórrer Cuba i Haití, va torna a la Península, on fou rebut pels Reis Catòlics a Barcelona. Colom va fer tres viatges més. El segon, iniciat el 25 de setembre de 1493, el va fer amb 17 vaixells i gairebé 15.000 tripulants. Va posar peu per primer cop a les illes de Montserrat, Dominica i Puerto Rico. La tercera anada a Amèrica fou el 1498 i el va dur a l’illa de Trinidad i la costa de Veneçuela. El darrer viatge, ple de problemes a causa de les tempestes i les rivalitats entre els colonitzadors, el va fer del 1501 al 1504. Colom va morir el 1506 convençut que havia trobat un nou camí cap a les Índies, però decebut perquè no hi havia espècies i ignorant que havia topat amb un nou continent. A la tornada del primer viatge, els Reis Catòlics demanaren al papa el reconeixement de la sobirania sobre les terres descobertes. Això va obrir un conflicte amb Portugal que es va resoldre amb el Tractat de Tordesillas (1494), en el qual s’establí una lìnia de demarcació al meridià 46. Les terres situades a l’est d’aquest meridià estarien sota la sobirania portuguesa, i les situades a l’oest quedarien sota la castellana.

Mapa del Tractat de Tordesillas

• gris fosc: hemisperi per a Castella • gris clar: hemisferi per a Portugal

Història I – Josep-Manel Alarcó

• en blanc: línia de demarcació del Tractat

Page 75: HISTÒRIA I

74

DOCUMENT: ELS VIATGES DE COLOM

1r viatge (1492-1493)

2n viatge (1493-1496)

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 76: HISTÒRIA I

75

3r viatge (1498-1500)

4t viatge ( 1502-1504) Coincidint amb els dos darrers viatges de Colom, i durant els anys següents, se'n van realitzar molts altres, que van rebre el nom de viatges menors, per distingir-los dels colombins: • Es van recórrer les costes americanes de la península de la Florida fins al estuari del riu de

la Plata. • El descobriment decisiu per demostrar que les Índies no eren no d'Àsia el va realitzar

Vasco Núñez de Balboa, que va travessar a peu l'istme de Panamà i ve descobrir el que ell anomenà mar del Sud 1513 i que posteriorment serà l'Oceà Pacífic. S'havia dons demostrat que, per arribar a l'Àsia, calia continuar navegant cap a l'oest per aquest nou oceà.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 77: HISTÒRIA I

Història I – Josep-Manel Alarcó

76

L a primera volta al món: la terra és rodona Mse

de Sevilla

entre que Portugal ja ha arribar a l'Índia per la ruta africana, Castella continua la va trajectòria cap l'oest. L'agost de 1519, una expedició de cinc vaixells va sortir comandada per un portuguès, Fernao de Magalhaes. Fins al riu de la Plata van

navegar per aigües conegudes. Després, tot fou difícil i perillós: el descobriment de l'estret de Magallanes, la travessa de l'oceà Pacífic, l'arribada a un arxipèlag (Filipines), on Magalhaes va morir, l'enfrontament amb els portuguesos a les Moluques, i el retorn vorejant la costa de l'Àfrica.

Després de tres anys de navegació només va retornar a San Lucas de Barrameda una de les

b 18 dels 239 homes de l'expedició, comandats pel basc Juan atge va demostrar que la Terra era rodona i es podia circumnavegar.

A cinc naus, tan sols amSebastián Elcano. El vi

ltres exploracions i conquestes

Veracruz, es v

• La conquesta de Mèxic va ser realitzada entre els anys 1519-1521 per Hernán Cortés. Va sortir de Cuba i, després de desembarcar a la costa mexicana, on va fundar la ciutat de

a guanyar l'amistat d'algunes tribus enemigues dels asteques i va arribar a la capital , Tenochtitlàn, on va fer presoner a l'emperador Moctezuma. Després de la batalla d'Otumba, els espanyols van reconquerir la capital i van dominar tot l'Imperi Asteca.

• L'expansió espanyola va continuar amb la conquesta de Guatemala i d'Hondures. En Aquest territori es va crear el Virregnat de Nova Espanya l'any 1535 i des d'allí l'expansió es va dirigir cap Amèrica del Nord.

• L'Imperi del Inques, que comprenia Equador, Perú i part de Bolívia, va ser conquerit entre el 1527-1532 per Francisco de Pizarro, que va aprofitar les disputes entre els inques i va fer presoner a Atahualpa, a qui finalment va matar. Després es

Page 78: HISTÒRIA I

77

va apoderar de Cuzco, capital de l'Imperi i va fundar la ciutat de Lima que va ser la capital del Virregnat del Perú.

• Xile va ser conquerit per Pedro de Valdivia, després de cruels lluites amb els araucans. També van quedar sotmeses Nova Granada, Equador i les terres altes colombianes, d'on van sortir les expedicions cap al riu Amazones.

• Pedro de Mendoza va conquistar les terres del Rio de la Plata (1535) i fundar la ciutat de Buenos Aires.

• Van explorar el Pacífic, on van descobrir nombroses illes. López de Legazpi va conquerir les filipines i fundar la ciutat de Manila el 1571.

L 'impacte dels descobriments i l'expansió europea Lim

de la pobla

a recuperació econòmica de la segona meitat del s. XV va experimentar un gran puls renovador amb els descobriments geogràfics. Sota l'estímul del creixement ció europea i de la demanda colonial, la producció agrària i manufacturera van

augmentar considerablement. Però va ser sobretot en el terreny comercial i financer on l'economia va realitzar la seva expansió més notòria.

L

'explotació econòmica de les noves terres

apermet

) La colonització portuguesa. L'escàs potencial demogràfic portuguès no va re l'ocupació efectiva i l'explotació dels territoris descoberts i es va limitar a

l'establiment de factories comercials a les costes d'Àfrica, de les Índies orientals i de les illes de les Espècies, des de les quals realitzava els seus intercanvis comercials. Tan sols a les costes brasileres els portuguesos van controlar la producció de canya de sucre mitjançant la utilització d'esclaus negres procedents del golf de Guinea, però tampoc allà es van endinsar a l'interior del continent. Aquesta absència de control portuguès sobre la producció d'espècies va facilitar l'avenç d'Holanda, que al final del segle XVI acaparava una bona part dels mercats portuguesos.

b) La colonització castellana. Va tenir un caràcter força diferent, després d'un primera fase en les Antilles i al no trobar or i espècies, van avançar cap l'interior del continent amb la seva conquesta i per assegurar-se el domini sobre una població sotmesa des de feia segles es van limitar a substituir les velles classes dirigents.

Un cop esgotat el període de depredació que proporcionaven el pillatge i el botí de guerra, va caldre organitzar la producció de les noves terres conquerides. Els indis no van ser esclaus, però la nova classe dominant va trobar formes que respectant l'indi teòricament, permetien l'obtenció de mà d'obra abundant i barata.

Les dues formes més usades per l'aprofitament del treball indígena eren:

1ª) L'encomienda, la Corona encomanava un nombre d'indis a un encomendero, que a canvi de protecció i instrucció religiosa, els podia exigir el pagament de tributs i la prestació de treballs, el més normal era a les plantacions de sucre, cacau, tabac, anyil ...

2ª) La mita, molt utilitzada en el treball miner per l'explotació de les mines d'or i plata que a mitjans del segle XVI van ser descobertes a Potosí (Perú) i Zacatecas (Nueva España).

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 79: HISTÒRIA I

78

Obligava a les comunitats indígenes a subministrar un determinat nombre de treballadors durant períodes limitats de temps i amb un salari que era molt baix, inferior al dels

.

C treballadors lliures

onseqüències dels descobriments

1.Lpob

• Demogràfiques

'emigració a les colònies, que absorbiria en endavant l'excedent de lació europea.

2.El mestissatge racial, especialment visible a Iberoamèrica.

El tràfic d'esclaus negres.

3. L'intercanvi continental d'endèmies, que va contribuir al descens de població indígena.

• Econòmiques

1.L'Atlàntic va reemplaçar a la Mediterrània. La incorporació d'Amèrica als circuits econòmics europeus va produir el desplaçament de l'activitat comercial des de la Mediterrània cap a l'Atlàntic, i va provocar la crisis dels ports mediterranis i l'expansió d'altres com Sevilla, Lisboa, Londres o Anvers. Europa entrava així en el que s'ha nomenat l'era atlàntica.

2. Els metalls preciosos van arribar a Espanya. La mineria de l'or i de la plata era un dels gran recursos americans. Els metalls preciosos que van arribar d'Amèrica van servir per alleujar la necessitat de mitjans de pagament a Europa i van fomentar la tendència de les nacions a l'atresorament d'or, que va provocar, com a conseqüència, una pujada general dels preus.

La importació d'or i de plata, a través de Sevilla, va estimular l'economia espanyola. Entre els seus efectes negatius s'ha de citar la cobdícia desencadenada entre els països europeus, que van promoure l'actuació de pirates i filibusters al carib contra els ports i els galions espanyols.

3.El transvasament de productes entre les dues riberes de l'Atlàntic va ser molt intens. La ramaderia americana, basada gairebé exclusivament en l'explotació de la llama, es va transformar totalment amb la importació de les espècies conegudes a Europa. El blat, el cafè, la canya de sucre, l'olivera i el cànem, entre d'altres, van ser implantats al nou continent. D'altra banda, a Europa es va produir una profunda transformació agrícola amb la implantació del blat de moro i la patata.

• Culturals

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 80: HISTÒRIA I

79

1.Els europeus va implantar la seva cultura. Els valor propis dels pobles europeus, la llengua, la religió, l'art, el sentit del dret i la manera de concebre el món, van ser portats a les noves terres descobertes.

L'enginyeria i les noves tècniques de navegació es van desenvolupar davant del ràpid creixement del viatges entre Europa i les terres descobertes.

2.La geografia va experimentar un gran desenvolupament. A mitjans del s. XVI, La humanitat disposava d'un coneixement del món bastant complert i real; gairebé només quedaven fora d'aquest coneixement les regions polars i l'interior d'Austràlia i d'Àfrica.

4. Economia i societat

D

emografia: el pes de Catalunya dins la península Ibèrica Em

desenvolup

n els s. XVI i XVII, tant pel que fa a l’economia com als transports resultava olt més important, més que potser no pas ara, el nombre de persones. El ament tècnic no s’havia modificat gaire des de les èpoques més antigues i

gairebé tota la producció es devia a la força individual. En definitiva: qui tenia més població produïa més i tenia més soldats per imposar la seva voluntat. Aquesta és una de les raons de l’hegemonia de Castella respecta de Catalunya. A més, Catalunya sortia debilitada dels dos segles anteriors: les pestes i les guerres civils havien l’afectat molt. A tot plegat cal afegir-hi que el comerç exterior –base en aquesta època del desenvolupament econòmic de les ciutats- se centrava a l’Atlàntic i no pas a la Mediterrània, com havia passat a l’Edat Mitjana. El port de Sevilla, que tenia el monopoli del comerç amb Amèrica, va experimentar un gran desenvolupament, mentre que Barcelona es va mantenir en un estat d’atonia estable o a la baixa.

El port de Sevilla al segle XVI (oli atribuït a Sánchez Coello)

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 81: HISTÒRIA I

80

ACTIVITATS

Demografia de la Corona d’Aragó (segle XVI) habitants % (del total ibèric)

València 450.000 5,5 Catalunya 400.000 5,0 Aragó 350.000 4,4 Balears 135.000 1,7

La península Ibèrica el 1591 (població estimada) País Castella Corona

d’Aragó Nafarroa Euskadi Canàries

Milers d’habitants

6.000 1.335 100 150 20

1. Analitzant els dos quadres estadístics anteriors, explica una causa de l’escàs pes de la Corona d’Aragó dins de la monarquia hispànica durant l’Edat Moderna.

2. Enumera, a banda de la demogràfica, dues causes de la decadència de la Corona D’Aragó durant l’Edat Moderna. Què vol dir “estat d’atonia”?

E

uropa: els escenaris Ea

l continent, en iniciar-se l’Edat Moderna, havia començat a consolidar i a fermar alguns dels estat i de les nacions que han arribat fins avui.

En el vessant atlàntic cal destacar els dominis de la monarquia hispànica, que englobava diversos regnes a més d’exercir la sobirania sobre l’illa de Sardenya, Nàpols, el Milanesat, el Franc Comtat i els Països Baixos. En la Mediterrània cal tenir presents els diversos estats de la península Itàlica, entre els quals destacava la República de Venècia i els Estats de l’Església. A l’extrem oriental es dreçava l’imperi turc, que amenaçà al llar de tot el s. XVI el centre d’Europa.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 82: HISTÒRIA I

81

Al nord de l’Imperi alemany cal dmés dinàmiques durant l’Edat Modafectar especialment la monarquia h

E

uropa: economia i societaDle

seguit auto

urant l’Edat Moderna l’es persones estaven mal màticament d’un augme

d’aliments, la debilitat física augNaixien molts infants cada any, unmolts abans de complir l’any de vid La medicina de l’època no tenia recurar amb cauteritzacions algunesinexistent i els remeis que es donav A l’Edat Moderna, a més, especiahaver moltes guerres. Els soldats eperquè no hi havia casernes. Sovinhomes de l’època tenien molta poenemics. La guerra exhauria les eaugmentava la fam i la debilitat gencollites provocaven també dilatats cereals s’apujaven molt de preu i aquestes fases la mortaldat superavbaixava perquè moria més gent que

His

Els regnes hispànics durant el regnat de Carles V

estacar els Països Baixos, una de les zones comercials erna i un dels escenaris de la violència bèl·lica que va ispànica.

t sperança de vida era molt curta: 33 anys. La majoria de alimentades. Qualsevol augment de població no anava nt de la producció agrària, amb la qual cosa, per manca mentava. Qualsevol epidèmia delmava la població. s 40 per cada 1000 de mitjana. Però, també en morien a o abans de fer els canvis de la pubertat.

sposta a les malalties: es reduïa a purgar, fer sagnies o ferides. La producció farmacèutica era pràcticament en eren més producte de la superstició que d’altra cosa.

lment durant el s. XVII i a la zona d’Alemanya, hi va ren mercenaris i s’allotjaven a les cases que trobaven t hi cometien molts abusos, talment que les dones i els r, tant si eren soldats del mateix monarca com si eren xistències i les reserves dels pagesos i de les ciutat i eral. Les sequeres, les gelades i les malvestats sobre les períodes de fam en els quals el blat, escàs, i d’altres

no estaven a l’abast de la majoria de les persones. En a molt la taxa del 40 o/oo. Aleshores el nombre de vius no pas naixia.

tòria I – Josep-Manel Alarcó

Page 83: HISTÒRIA I

82

L

’economia Lfe

evoluciona

a immensa majoria dels habitants europeus dels s. XVI i XVII vivien de les ines del camp. Les eines –l’arada, l’aixada, etc.- i la tècnica de conreu havien t molt poc de l’època medieval ençà, i els rendiment obtinguts, en conseqüència,

eren mediocres, sobretot si es té en compte la gran quantitat de persones que s’hi dedicaven. La majoria dels pagesos no eren pas lliures ja que els pobles i es terres del volant tenien amo: el senyor o noble. Aquest, a més de propietari, sovint tenia també tenia competències com a jutge, cosa que, lògicament, desemparava els pagesos si havien de pledejar contra ell. Els pagesos, entre altres serveis, havien de pagar la quarta part del que guanyaven al senyor. A més, també havien de pagar, amb el fruit del seu esforç, el delme al rector de la parròquia i els impostos reials. Entre els pagesos n’hi havia de més benestants –més aviat pocs- i d’altres de molt pobres. La majoria no tenien terres i s’havien de llogar com a treballadors ocasionals als altres pagesos. Eren els qui resistien pitjor les crisis de males collites. Hi havia nobles que vivien al camp, però la majoria residien a les ciutats.

L

es ciutats Lm

les muralle

es ciutats durant l’Edat Moderna no van canviar pas gaire respecte l’època edieval. La seva fesomia, en general, es va transformar només en el disseny de s i, en alguns casos, en al construcció d’una plaça central.

Les guerres que van assolar Europa al llarg del s. XVII van modernitzar la tècnica militar de l’artilleria, cosa que va deixar les muralles medievals molt més vulnerables. D’aquí la nova tècnica dels baluards. La forma que pren la ciutat, doncs, testimonia la presència de conflictes violents. Les ciutats eren, abans que res, un mercat on la pagesia anava a vendre llurs productes i on obtenia, al seu torn, eines, bótes, vestits i d’altres objectes de consum que eren manufacturats pels artesans. A les ciutats que tenien port o bones comunicacions fluvials, el comerç internacional, especialment amb Amèrica, hi tenia una presència especial. A la ciutat hi vivia, a més dels artesans i els mercaders i persones d’altres professions terciàries (jutges, advocats, metges, notaris, etc.), la majoria dels nobles, fet que motivava l’existència d’un nombrós servei domèstic (lacais, dames de companyia, minyones, cuiners, majordoms...).

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 84: HISTÒRIA I

83

ACTIVITATS

1. Enumera els trets fonamentals de la ciutat moderna. 2. Assenyala la continuïtats i els canvis respecte de la ciutat medieval.

L a crisi del segle XVII Efo

amb un au

s va caracteritzar precisament per la inflació. Aquesta va ser deguda, namentalment, a l’augment de la població del s. XVI, que no es va correspondre

gment de la producció i especialment, a l’arribada de grans quantitats d’or i de plata procedents d’Amèrica, en especial al darrer terç del s. XVI. La crisi del s. XVII no solament va ser econòmica sinó que va abastar tots els terrenys humans. Per això es parla d’una crisi social. 5. Política

E l dret de manar: la sobirania Lso

a raó o font principal i primera del dret a manar es coneix amb el nom de birania, paraula que vol dir precisament “allò que està per damunt de tot”.

A l’Edat Moderna a gairebé tot Europa, el dret de manar, la sobirania, no procedia de les eleccions sinó de la creença en la voluntat de déu. Els reis –els qui manaven més- creien i feien creure que representaven déu a la Terra. Per això es diu que durant l’Edat Moderna la sobirania era de dret diví. Els reis s’anomenaven també sobirans i els símbol dels seu poder era la corona, que estava per damunt de tot. El càrrec de rei se’l passaven, ordinàriament, de pares a fills. Per aquesta raó es diu que la monarquia era hereditària i el càrrec de rei o sobirà, com una mena de patrimoni o propietat personal.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 85: HISTÒRIA I

84

Genealogia simplificada dels reis hispànics

Àustries majors:

Carles I (V) (1516-1556)

Felip II (1556-1598)

Àustries menors Felip III (1598-1621)

Felip IV (1621-1665)

Carles III (1665-1700)

Els reis que can exercir la sobirania a Catalunya durant l’Edat Moderna van pertànyer a la dinastia o casa dels Habsburg, també anomenada casa d’Àustria. Carles II, l’últim rei de la dinastia, va morir sense successió directa ACTIVITATS

1. Confecciona un fris cronològic de la genealogia dels monarques hispànics segons la informació del quadre.

2. Quin mana més, avui, a la teva població? I a la comunitat autònoma? I a Espanya?

3. Per què et sembla que és legítim que manin? 4. Què manté igual a la monarquia espanyola avui? Què és diferent?

L

’estat i les seves institucions Ee

funcionaris

ncara que el rei encarnava l’origen del poder, resulta evident que no podia pas xercir-lo sol. Per a això existien les institucions, que administraven, i els civils i militars, que duien a la pràctica el poder.

El conjunt de persones i institucions que administraven el poder en un terriotri es coneix amb el nom d’”estat”. Durant l’Edat Moderna els estats de les nacions fortes –Castella, França, Anglaterra...- van tendir a consolidar-se i a expansionar-se a costa, manta de vegades, d’altres nacions més febles.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 86: HISTÒRIA I

Història I – Josep-Manel Alarcó

85

L es corts Ec

regne o de

l poder del rei per fer lleis, tanmateix, era compartit a la pràctica per assemblees ompostes per nobles eclesiàstics i mercaders de les ciutats principals del seu ls estats que el formaven. Aquestes assemblees tenien diversos noms: Cortes a

Castella, Estats Generals a França, Dieta a l’Imperi alemany, Parlament a Anglaterra o Corts a Catalunya. En les seves reunions sempre convocades pels monarques, decidien els impostos que els reis demanaven, i aprovaven lleis. Catalunya, durant l’Edat Moderna, a més de ser una nació com ara, tenia també un estat propi. La seva principal institució era la Generalitat.

Façana del Palau de la Generalitat, desl segle XVI, obra de Pere Blai

ACTIVITATS

1. Què és l’estat? De quins elements es compon? 2. Quina diferència hi ha entre estat i nació?

E

l govern de Catalunya Da

heretar del

urant l’Edat Moderna, una branca de la dinastia austríaca dels Habsburg, va plegar sota la seva corona diversos estats. Carles I (1516-1556), per exemple, va s seus antecessors el Regne de Castella, la Corona d’Aragó, els Països Baixos, el

ducat de Luxemburg i el Franc Comtat, amés de l’arxiducat d’Àustria. A tot plegat va incorporar-hi poc després el Milanesat i el càrrec d’emperador d’Alemanya. El seu fill Felip II (1556-1598), no va ser emperador d’Alemanya ni arxiduc d’Àustria, però va incorporar a la seva herència el Regne de Portugal.

Page 87: HISTÒRIA I

86

Possessions hispàniques en temps de Felip II

Tan Carles I com Felip II i llurs successors van ser reis de la Corona d’Aragó. Aquesta era una confederació d’estats. Per això els reis havien de jurar les Constitucions abans de ser acceptats com a sobirans. Com que els reis no podien ser presents a tots els seus estats, hi anomenaven un representant seu. A Catalunya, aquest va ser el lloctinent o virrei. En la pràctica, però, el virrei a Catalunya, tot i que tenia atribucions militars i administratives, es va limitar sobretot a funcions d’ordre públic, ja que el govern efectiu del país va recaure en institucions pròpies. Les tensions entre els virreis, ordinàriament castellans, i les institucions catalanes foren sovint motiu de conflicte. ACTIVITATS

1. Qui era el representant del rei a Catalunya? 2. Per què el rei havia de jurar les Constitucions de Catalunya abans de ser

acceptat com a sobirà.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 88: HISTÒRIA I

87

L

es Corts i la Generalitat Lc

’organisme encarregat de fer les lleis i aprovar els impostos eren els Corts, onvocades i presidides pel rei.

En aquestes reunions, que no tenien un lloc fix, només hi assistien nobles, propietaris de terres, alts càrrecs del l’Església -bisbes i abats- i representants dels mercaders d’algunes ciutats. La pagesia n’estava exclosa. És per aquesta raó que les corts representaven només l’oligarquia, els interessos econòmics d’uns quants, que solien ser els més poderosos. Entre reunió i reunió de les Corts es mantenia un petit grup de diputats que s’encarregava de gestionar els impostos aprovats: la Generalitat. Durant l’Edat Moderna, les monarquies van tendir a fer-se absolutes; és a dir, a no compartir el poder amb cap altra institució. Això va fer que les Corts Catalanes, tot i haver-se de reunir un cop cada tres anys, es reunissin molt poques vegades, en part perquè solien negar als reis els ajuts econòmics que demanaven. Així per exemple, Carles I va reunir les Corts 6 vegades; Felip II, una; Felip IV, una, i Carles II, cap. Això va fer que al llarg de l’Edat Moderna, la Generalitat augmentés els seu poder en no ser controlada per ningú. El poder de la Generalitat, constituïda per sis persones, li venia dela seva capacitat de gestió dels impostos, mentre que la debilitat del virrei procedia precisament de l’escassetat de diners que obtenia per la via de l’impost de les terres que eren propietat del rei. ACTIVITATS

1. Pots explicar què és la Generalitat de Catalunya avui? Qui és el seu president? De quina institució ha rebut directament el càrrec?

2. Busca en un diccionari d’història de Catalunya o en una enciclopèdia la veu “Corts de Catalunya” i resumeix-ne el funcionament.

3. En el text s’afirma que les Corts “representaven només l’oligarquia”. Explica amb les teves pròpies paraules què vol dir aquesta afirmació.

4. Per què es pot dir que les Corts de l’Edat Moderna no eren democràtiques?

5. Què vol dir que una monarquia era absoluta?

L

’administració de justícia E

n els s. XVI i XVII l’administració de justícia no estava unificada.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 89: HISTÒRIA I

88

A Catalunya, certament, existia la Reial Audiència per administrar justícia en nom del rei. Aquesta institució, d’origen medieval, es va estructurar definitivament l’any 1599. Era presidida pel virrei o lloctinent general i tenia dues seccions: una per als afers civils i una altra per als assumptes criminals. Tanmateix no tenia jurisdicció sobre tots els territoris. Sobre una part de les terres hi tenien jurisdicció els nobles, els quals tenien llurs propis tribunals i presons. Fins i tot arribaven a condemnar a mort. En altres terres, hi tenien el dret de jutjar alguns alts eclesiàstics. Només una part del territori, l’anomenat de jurisdicció reial, el tribunals del rei hi impartien justícia.

Les jurisdiccions a Catalunya durant l’Edat Moderna Reial

Eclesiàstica 28% 25%

Senyorial 47% ACTIVITATS

1. Qui són avui els encarregats de fer justícia? Tothom és igual davant la llei?

2. Explica què vol dir aquest refrany de s. XVII: “En procés amb el senyor,

el pagès mai no té raó”.

C

oncepte d’Antic Règim Ao

propietaris

quest sistema de poder, justificat per la voluntat de déu, amb institucions ligàrquiques (no democràtiques) i amb una justícia fragmentada i a mans dels de terres, és el que és coneix en la història com a Antic Règim.

L

’absolutisme monàrquic Ae

la seva aut

l llarg de l’Edat Moderna, en especial durant la crisi del s. XVII, les monarquies uropees van tendir a l’absolutisme. Duent a les últimes conseqüències la idea que oritat venia de déu, no els va ser difícil arribar a la conclusió que res no podia

oposar-se a les seves idees encara que fossin equivocades. D’altra banda, els nombrosos conflictes del s. XVII i la crisi econòmica van ajudar a crear l’ambient social adequat. Sembla que les persones accepten millor l’autoritat en circumstàncies d’inseguretat. Per poder tenir un poder absolut calia, a més, tenir una base social de poder. Els monarques absoluts la van trobar en la burgesia mercantil de les ciutats i en determinats sectors de la noblesa.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 90: HISTÒRIA I

89

Conjuntament amb tot plegat van enfortir els mecanismes de l’estat. El Regne de França ca ser el lloc on més va triomfar les idees absolutistes a partir del regnat de Lluís XVI, el “Rei Sol”. Les mesures més rellevants de l’absolutisme van consistir a augmentar l’exèrcit, controlar el govern local mitjançant delegats reials, imposar una sola llengua –la del monarca- i controlar la difusió de les idees a través de la censura. ACTIVITATS

1. Enumera les causes de l’absolutisme monàrquic i classifica-les en social, ideològiques, econòmiques i psicològiques.

2. Posa un exemple, encara que sigui imaginari, que expliqui la frase: “Sembla que les persones accepten millor l’autoritat en circumstàncies d’inseguretat”.

E

ls conflictes. Causes Dd

contra els

urant l’Edat Moderna a Europa, els conflictes més greus van néixer, entre ’altres, de causes econòmiques –com, per exemple, les revoltes de la pagesia nobles per les diferències de nivell de vida i l’espoliació que en feien-,

psicològiques –l’agressivitat humana, la inseguretat, la por...-, ideològiques –maneres intolerants de pensar diferent- i d’afany de poder o polítiques –posseir nous territoris, imposar la pròpia voluntat, posseir més-. A tot plegat cal afegir-hi les intencions dels personatges en el poder (causa intencional). A tot això, en l’anàlisi de les causes d’un conflicte, cal afegir-hi el temps en què aquestes es produeixen: si els motius d’un conflicte són recents, es parla de causes immediates; i si aquests són remots, es diu que es tracta de causes llunyanes. Potser la causa que més es va esmentar durant l’Edat Moderna per part dels dirigents va ser la de caràcter religiós. Efectivament, durant el s. XVI la unitat religiosa cristiana es va trencar a causa de l’anomenada reforma protestant. Un frare, Martí Luter, va reformar l’Església d’Alemanya i es va separar de Roma. A ell el van seguir altres reformadors com Joan Calví a Suïssa i el rei Enric VIII a Anglaterra. El cas és que França, durant el s. XVI, va patir vuit guerres civils entre catòlics i hugonots (nom dels protestants francesos). En el segle següent, l’anomenada guerra dels Trenta Anys (1618-1648), realitzada sobre el territori alemany, també va tenir caire religiós. Les causes d’aquest conflictes, però, no eren solament de caire religiós, s’hi troben barrejats motius econòmics, psicològics i de lluita pel poder territorial.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 91: HISTÒRIA I

90

ACTIVITATS

1. Quantes causes es poden trobar en l’origen d’un conflicte? 2. Enumera alguns conflictes que coneguis. Quines causes et sembla que els

originen? 3. Localitza algun conflicte actual. Descriu en què consisteix i formula’t

preguntes sobre les seves causes. Pots usar com a font articles o notícies de diaris i revistes.

A

nàlisi d’un conflicte: la guerra dels Segadors (1640-1652)

Causes. L’anomenada guerra dels Trenta Anys (1618-1648) va enfrontar diversos estats europeus, entre els quals les monarquies hispànica i francesa, en conflicte d’ençà de la declaració de guerra feta per Richelieu el 1635. Com a conseqüència , la frontera amb Catalunya passà a ser teatre d’operacions militars. El rei Felip IV, per mitjà del seu primer ministre el comte-duc d’Olivars, envià l’exèrcit a Catalunya i exigí una lleva de 6.000 catalans a més dels naturals allotjaments dels soldats. Entre els anys 1635 i 1640, la guerra es localitzà al voltant del castell de Salses, al Rosselló. També es té notícies d’enfrontaments constants entre pagesos i soldats per la qüestió dels allotjaments. Alguns van ser molt violents, com ara els que tingueren lloc a Santa Coloma de Farners i a Riudarenes, poblacions que foren saquejades i arrasades pels terços. L’any 1640, l’anunci que les tropes passarien l’hivern a Catalunya i que aquesta pagaria les despeses mentre durés el conflicte, va contribuir a crear un ambient popular contra la guerra. El Corpus de Sang. El 7 de juny, diada del Corpus, uns 500 segadors van entrar a la ciutat de Barcelona per llogar-se a treballar. Un incident amb un agutzil va encendre els ànims i els pagesos es van amotinar: van matar el virrei i diversos personatges vinculats al monarca foren perseguits. Pau Claris, president de la Generalitat, assumí tot el poder i va buscar el suport de la monarquia francesa: el 1641 el rei Lluís XIII de França fou nomenat comte de Barcelona.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 92: HISTÒRIA I

91

Corpus de Sang d’Antoni Estruch La guerra entrava en una altra fase: l’ofensiva castellana. El 1641, les tropes de Felip IV s’apoderaven de Tarragona i el 1644 de Lleida. Les esperances posades en els francesos, que havien ocupat Perpinyà el 1642, aviat s’esvaïren, car els problemes d’allotjament es reproduïren i per l’autoritat prepotent de llur virrei. Fi de la guerra. Barcelona va ser assetjada durant més d’un any i fou ocupada l’octubre de 1652. Felip IV jurà les Constitucions de Catalunya però es reservà el dret de proposar candidats a l’elecció dels càrrecs de la Generalitat i del Consell de Cent. La mutilació de Catalunya. La guerra entre França i la monarquia hispànica continuà fins el 1659 en què es va signar la Pau dels Pirineus que cedia el Rosselló, el Capcir, el Vallespir, el Conflent i part de la Cerdanya al Regne de França. ACTIVITATS

1. Resumeix els fets principals de la guerra dels Segadors en un fris cronològic.

2. Classifica les causes de la guerra dels Segadors en pròximes i llunyanes i també en polítiques, psicològiques i econòmiques.

Història I – Josep-Manel Alarcó

Page 93: HISTÒRIA I

92

ACTIVITATS CATALUNYA, COMTAT GRAN Catalunya, comtat gran, qui t'ha vist tan rica i plena! Ara el rei nostre senyor declarada ens té la guerra. Segueu arran, segueu arran, que la palla va cara, segueu arran. El comte duc d'Olivars temps ha que li burxa l'orella, ara és hora, nostre rei, ara és hora que fem guerra. Contra tots els catalans, ja veieu quina n'han feta!, passaren viles i llocs fins al lloc de Riudarenes. Ja n'han cremada una església que Santa Coloma es deia, cremant albes i casulles, cremant calzes i patenes. Del pa que no n'era blanc deien que era massa negre i en donaven als cavalls tot per desolar la terra. Al davant dels seus parents deshonraven les donzelles i mataven els seus pares si de mal donaven queixa. Ja en daren part al virrei, del mal que aquells soldats feien. -Llicència els he donat jo. Molta més se'n poden prendre. se s'ha avalotat la terra. En sentir-ne tot això se s'ha avalotat la terra. En sentir-ne tot això Ja entraren a Barcelona cent persones forasteres amb el nom de segadors, perquè n'era temps de sega.

De tres guardes que n'hi ha, ja n'han morta la primera, anaren a la presó a dar llibertat als presos. Tragueren als diputats i els jutges de l'audiència, i mataren el virrei al fugir-ne a la galera. El bisbe els va beneir amb la mà dreta i l'esquerra. -On és vostre capità? Quina és vostra bandera? Ja van treure el bon Jesús tot cobert amb un vel negre. Ja van treure el bon Jesús, tot cobert amb un vel negre. -Aquí és nostre capità, aquesta és nostra bander A les armes catalans, que el rei ens declara guerra Segueu arran, segueu arran, que la palla va cara, segueu arran.

Història I – Josep-Manel Alarcó

La lletra de l’himne nacional català es basa en un romanç històric que es pot datar pels volts de 1640, al començament de la guerra dels Segadors. Es basa en fets històrics identificables. Es tracta, doncs, d’una font primària.

Page 94: HISTÒRIA I

1. Fes una relació de les queixes pageses que s’evoquen al llarg d’aquest

romanç. 2. Què vol dir que “el rei Nostre Senyor declarada ens té la guerra”? Aquin

episodi històric es refereix? 3. A quina circumstància històrica es refereix el romanç quan diu que “el gran

comte d’Olivar sempre li burxa l’orella”? 4. Què va passar el 1640 a Riudarenes i a Santa Coloma de Farners? 5. Quina circumstància històrica evoquen els fets que s’esmenten des de “el

pa que no era blanc” fins a “deshonraven les donzelles”? Quina importància va tenir com a causa de la guerra dels Segadors?

6. A qui representa el virrei? Per què li atribueixen la frase de “llicència els he donat jo, molta més se’n poden prendre”?

7. Qui era el virrei mort a l’entrant de la galera?

E

l darrer conflicte modern: la Guerra de Successió AA

monarquia

començaments del segle XVIII, va morir sense successió el rei Carles II. quest fet va ser l'origen d'un conflicte internacional al voltant de la successió a la hispànica. El rei, en el testament, havia designat Felip d'Anjou com a successor,

i aquest va jurar les constitucions catalanes. Però, tot i això, entre la burgesia i la baixa noblesa de Catalunya predominaven les simpaties per un altre candidat, l'arxiduc Carles d'Àustria. Els austriacistes catalans van signar un pacte d'ajut militar amb Anglaterra i, poc més tard, van proclamar l'arxiduc Carles, rei. Des d'aquest moment, la guerra internacional, a la península, es va convertir en guerra civil. La superioritat militar dels felipistes, i el fet que Carles d'Àustria heretés la corona de l'imperi austríac, van conduir les potències europees a signar el Tractat d'Utrecht (1713). Aquest tractat posava fi a la guerra de Successió espanyola i confirmava Felip d'Anjou com a rei d'Espanya. A Barcelona, 5.500 homes dirigits pel conseller en cap Rafael de Casanova van resistir fins que, l'11 de setembre de 1714, es va produir l'assalt final felipista a la ciutat. La Guerra de successió va significar l'ocupació de Catalunya per les tropes francocastellanes i, alhora, la desaparició de totes les institucions catalanes, que s'havien anat configurant des de l'alta Edat Mitjana.

Page 95: HISTÒRIA I

96

ÍNDEX

Unitat Didàctica1. LES PRIMERES PERSONES 1

Història I – Josep-Manel Alarcó

1. Els orígens remots 2 2. El paleolític 6 3. El mesolític 14 4. El neolític: els orígens de l’agricultura 18 5. L’Edat dels Metalls 19 Unitat Didàctica 2. GRÈCIA I ROMA 19 1. Grècia 20 2. Roma 26 Unitat Didàctica 3. L’EDAT MITJANA 39 1. Europa i la Mediterrània cap a l’any 800 40 2. Grups socials 43 3. El feudalisme 48 4. Els orígens de Catalunya 52 5. La ciutat medieval 55 6. Els grups socials de la ciutat 58 7. L’expansió territorial i comercial catalana (segles XIII-XV) 60 8. El poder i les institucions 62 9 . Els conflictes 64 Unitat Didàctica 4. L’EDAT MODERNA 66 1. Els canvis en la concepció de l’espai 67 2. El Renaixement: un canvi d’actitud humana 69 3. L’ampliació de l’espai geogràfic conegut 70 4. Economia i societat 79 5. Política 83