1

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

2n DE BATXILLERAT

FILOSOFIA MODERNA:

DESCARTES i LOCKE

IES Maria Aurèlia Capmany. Departament de Ciències Socials.

Seminari de Filosofia.

2

I Déu digué a Adam: no t'he donat ni cap faç, ni cap lloc que sigui

pròpiament teu, ni tampoc cap do que et sigui particular, oh Adam! Amb

la finalitat que de la teva faç, el teu lloc i els teus dons siguis tu qui els

desitgi, els conquereixi i així els posseeixis per tu mateix. La Naturalesa

tanca altres espècies dins d'unes lleis per mi establertes. Però tu, a qui res

no limita, pel teu propi arbitri, a les mans del qual jo t'he deixat, et

defineixes a tu mateix. Et vaig posar al mig del món per tal que poguessis

contemplar millor el que el món conté. No t'he fet ni celestial, ni terrestre,

ni mortal, ni immortal, amb la finalitat que tu mateix, lliurement, a la

manera d'un bon pintor o d'un hàbil escultor, decideixis la teva pròpia

forma final.

Giovanni Picco della Mirandola;

Oració per la dignitat dels homes (1486).

1- Introducció

Entenem per Filosofia Moderna el conjunt d'obres filosòfiques que es produeixen en el

període que s'inicia amb el Renaixement, a partir del segle XV, i que finalitza amb la

Revolució Francesa (1789).

Aquest període el podem caracteritzar des dels següents punts de vista:

1- Històric, polític i econòmic: Podríem dir que l'època moderna és el període que,

econòmicament parlant, s'inicia amb la crisi del feudalisme i culmina amb el

desenvolupament del capitalisme. Així, ja des del segle XII, a Europa es va iniciar el

desplaçament de la població rural cap a les ciutats, apareixent així la nova classe social, la

burgesia , que anirà acumulant un poder econòmic que, ja al segle XV, la portarà cap al

poder polític, si més no a Itàlia1.

1 Hem de recordar que fins al segle XIX no es produeix la unificació Italiana i que és a les ciutats italianes on les grans famílies burgeses (com els Médici, de Florència, i els Bòrgia, procedents de València però instal·lats a Roma) assoliran el poder polític i fins i tot religiós ja que utilitzaran aquest poder per a instal·lar a membres d'aquestes com a Suprem Pontífex (Papa).

3

Les monarquies europees aprofitaran l'ascens econòmic de la burgesia per establir-ne

aliances (préstecs, en podríem dir) mitjançant les quals l'antiga noblesa feudal es rendirà

davant el poder del rei. Així s'inicien les anomenades monarquies autoritàries que, cap al

segle XVII, evolucionaran cap a les monarquies absolutes és a dir, els reis utilitzaran els

diners de la burgesia per tal d'esclafar a la noblesa i assolir el màxim poder polític; però el

preu serà la progressiva ascensió de la burgesia que, a finals del segle XVII, a Anglaterra, i

a partir de finals del XVIII a l'Europa continental, lluitarà obertament pel poder polític que els

permeti la implantació del nou sistema econòmic: el capitalisme .

Així, determinats esdeveniments històrics que es produeixen a aquesta època

(descobriment d'Amèrica, obertura de rutes comercials cap a l'Extrem Orient...) s'han de

valorar en tant que contribueixen a aquesta ascensió econòmica de la burgesia, que es

produeix a la vegada que els monarques europeus s'arruïnen en l'intent d'establir un poder

suprem mitjançant les diferents guerres que assolen l'Europa moderna2.

2- Cultural : l'època moderna s'obre, com ja hem dit, amb el Renaixement . Farem un

esquema de les principals característiques d'aquesta etapa, tot i que, en tractar-se d'un

fenomen molt complex, qualsevol resum és per força insuficient:

- Consciència històrica: Els autors renaixentistes es caracteritzaran per dur a

terme una nova lectura de la història europea en tant que consideren que la seva és una

nova època. Així, són els renaixentistes els promotors de la interpretació segons la qual

l'Època Antiga (Grècia i Roma) és un període lluminós que va ser interromput per la foscor

de l'Edat Mitjana (un altre nom renaixentista) i que, a partir del Renaixement ressorgirà

(com el nom indica) la llum i es tornarà a la glòria antiga. Així, a partir d'aquest tòpic

històric3, els renaixentistes no realitzaran les seves aportacions intel·lectuals de forma

ingènua i espontània, sinó amb la intenció de contribuir a la nova era, de forma que

qualsevol nova forma cultural es justificarà com un retorn a la puresa dels inicis: així, la

Reforma Religiosa cercarà la puresa dels inicis del Cristianisme, però també autors com

Giordano Bruno preconitzaran el retorn a la puresa de la religió antiga, per oposició a la

perversitat del cristianisme. Fent un pas més enllà, trobarem que, a partir de la segona

2 Enumerem només algunes de les més significatives: les guerres contra l'Imperi Otomà (del XVI al XVIII) per impedir la seva expansió al centre d'Europa i al Mediterrani; les diferents i múltiples guerres que enfronten les dinasties d'Augsburg (Àustria i Espanya, en la mesura que es pugui parlar d'Espanya abans del segle XVIII) amb les dinasties franceses dels Valois i després dels Borbons; les guerres de religió (sobretot la devastadora guerra dels 30 anys) que enfronten als monarques catòlics amb els protestants ... 3 Es tracta d'un tòpic que ha calat a fons a la nostra cultura (hereva directa del Renaixement), però que és en molts sentits excessivament simplista: ni l'Antiguitat és tan lluminosa, ja que la llum només afectava a les classes dirigents (recordem l'esclavisme), ni l'Edat Mitjana és tan fosca com els renaixentistes pretenien, entre d'altres coses, per accentuar el contrast amb la pròpia època. D'altra banda, aquest tòpic comportarà errors com ara la consideració del primer període medieval com "millor", en tant que més proper a l'antiguitat i així, per extensió, es considera superior l'estil Romànic (per Roma) al Gòtic, considerat bàrbar (got).

4

meitat del segle XVI (quan el Renaixement comença a decaure) alguns autors insisteixen

en deixar de banda la tradició medieval (que es considera errònia) però no com un retorn al

passat sinó amb la pretensió de començar de nou.

- Humanisme: Aquesta peculiaritat, que tots els autors del Renaixement reclamen

com a pròpia, es concreta en diferents àmbits. Per una banda la reivindicació del saber

humanístic de l'antiguitat clàssica (per oposició a la teologia, que havia monopolitzat el

saber medieval) i això implicarà l'impuls de l'estudi de les humanitats: es recuperen les

llengües clàssiques (primer el llatí i després el grec) i es prenen com a model davant el llatí

"corrupte" medieval, s'estimula l'estudi de la història, de la geografia, la política ... D'altra

banda, i com a conseqüència, es considera a l'home com a element central de la naturalesa

de forma que s'inicia una tradició d'estudis antropològics en els que l'ésser humà és

important per si mateix, no per les seves atribucions com a representant de Déu a la Terra.

Aquest humanisme generarà teories de caràcter neoplatònic, com les de Ficino o Pico della

Mirandola, que sostenen que l'univers és un sistema harmònic i jerarquitzat en el qual

l'home ocupa un paper central en tant que la seva raó el dota de la capacitat de

coneixement; o bé d'influència aristotèlica naturalista4 com les teories de Pomponazzi en les

quals es defugirà el dualisme platònic pel que fa a l'home i es considerarà l'ànima humana

com la forma5 del cos i, per tant, com quelcom d'inseparable d'aquest. Al marge d'altres

conseqüències, ens interessa comprendre aquest humanisme en tant que possibilitarà les

visions subjectivistes característiques de la filosofia moderna a partir de Descartes.

- La crisi religiosa: Una de les maneres més errònies i repetides de caracteritzar el

Renaixement consisteix en afirmar que l'home ocupa el lloc que Déu havia tingut al

pensament medieval; és cert que l'humanisme és característic del Renaixement i que

s'abandona la teologia com a tema exclusiu de la filosofia, però no és cert que el

Renaixement sigui una època de despreocupació per la religió. De fet, el Renaixement

coincideix amb la l'eclosió de la crisi més important que ha patit el cristianisme al llarg de la

seva història: la Reforma Luterana . Fer aquí una exposició acurada d'aquest fenomen

excedeix del tot l'objectiu d'aquest dossier, en farem per tant un breu resum. Al llarg de la

Baixa Edat Mitjana s'havien produït diferents moviments de denúncia pel que fa a la pèrdua

de puresa de l'església, en tant que aquesta s'anava enriquint progressivament i

abandonava, per tant, la pobresa preceptiva que es predica als evangelis. A partir del segle

4 Fem servir el terme "naturalista" per distingir aquest aristotelisme renaixentista del medieval que, basant-se en l'obra de Tomàs d'Aquino (1225-1274) havia utilitzat a Aristòtil per sistematitzar el cristianisme. Òbviament, a aquest aristotelisme tomista prima el cristianisme de forma que si una tesi aristotèlica entra en contradicció oberta amb el dogma cristià és reinterpretada o simplement ignorada; és el cas, per exemple, de la tesi aristotèlica que nega la immortalitat de l'ànima (veure la pàgina 33 del dossier de Filosofia Antiga). 5 Per al concepte de "forma" veure pàgina 28 i següents del dossier de Filosofia Antiga.

5

XV, aquests moviments religiosos de protesta contra la hipocresia de l'Església6 troben un

recolzament polític en els prínceps alemanys, que es volen desfer de l'autoritat de

l'Emperador (Carles V), i en el rei d'Anglaterra (Henry VIII) que es proclama cap de

l'Església Anglicana tot concentrant poder polític i religiós. Així es generarà una crisi que

trencarà la unitat religiosa a l'Europa occidental7 de forma que aquesta es dividirà en

territoris catòlics i protestants.

El protestantisme reclamarà el retorn a la puresa evangèlica dels inicis del cristianisme, la

qual cosa implica: crítica a l'enriquiment de l'església, crítica al politeisme catòlic (adoració a

la Mare de Déu i a tota la cort de sants), crítica al mercantilisme religiós (no podem comprar

la voluntat de Déu amb accions ni pregàries) i concepció de la fe personal com a única

possible aproximació a Déu.

- La Revolució Científica: Els viatges, els nous descobriments, les deficiències

manifestes dels sistemes científics sostinguts per les autoritats religioses, la crisi religiosa i,

fonamentalment, la convicció, plenament humanista, que l'home té la capacitat del

coneixement com a facultat natural i, per tant, independent de qüestions religioses van

produir el fenomen cultural de més transcendència històrica del Renaixement: la Revolució

Científica.

Entenem per "Revolució Científica" aquell període de la història en el que es produeix un

canvi de paradigma científic. La història de la ciència es pot caracteritzar, en termes

generals, per la formació d'un paradigma (teoria mare a partir de la qual s'interpreten els

fenòmens naturals) i l'evolució de la teoria (els descobriments científics s'interpreten en

funció de la teoria paradigmàtica). Quan els fenòmens naturals no poden ser interpretats

salvant la coherència amb la teoria paradigmàtica, es produeix un canvi de paradigma o

revolució científica.

Al Renaixement es va iniciar un canvi de paradigma científic. Fins al moment s'interpreta la

naturalesa des del paradigma aristotèlic: l'univers és esfèric i limitat, dividit en dues grans

regions (sublunar i supralunar) a les quals en regeixen lleis de caràcter diferent, és a dir,

podem obtenir un coneixement qualitatiu (estudiem les causes, la composició dels objectes,

les seves qualitats) del món sublunar i quantitatiu (matemàtic, exacte) del món supralunar.

Aquesta divisió té també una implicació de caràcter moral: el món sublunar és la seu del

6 Hem de pensar que els "papes" de les famílies Bòrgia i Mèdici, tot predicant que el seu regne no és d'aquest món, basteixen exèrcits per ampliar el seu poder polític a Itàlia i demanen almoines per construir la Basílica de Sant Pere del Vaticà, un autèntic palau el luxe del qual fa pensar que l'afirmació evangèlica "és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu" (Evangeli segons Sant Mateu 19-24) era interpretada com una peculiar ironia sense valor dogmàtic. 7 No oblidem que, com a conseqüència de la divisió de l'Imperi Romà al segle IV, l'església de l'Imperi Oriental no obeeix a Roma sinó a Constantinopla; és a dir, l'orient cristià no és catòlic sinó ortodox.

6

moviments violents i de tot l'irracional, mentre que la superioritat del món supralunar es

manifesta en la seva racionalitat, harmonia i absència de violència8.

La revolució científica es va desenvolupar en les següents línies:

- La metodologia: Tots els científics de l'època van incidir en la necessitat de fer servir un

nou mètode per tal de dotar de rigor a la investigació científica, ja que, la ciència medieval

havia arribat al límit de l'aplicació del mètode deductiu: acceptats uns principis, se'n

dedueixen les conseqüències. Aquests principis, però, havien esdevingut dogmes

inamovibles i, per tant, no es donava una explicació acceptable als fenòmens que no havien

estat previstos per aquests principis. Així, s'afirmava que la Terra era el centre de l'univers

ja que així se'n dedueix de diferents afirmacions bíbliques; si les noves observacions ens

porten cap a una afirmació contradictòria amb el principi bíblic, senzillament és negada o

atribuïda a errors en l'observació.

Els principals autors preocupats pel mètode científic (Francis Bacon, Galileu Galilei i René

Descartes) coincidiran en la necessitat de partir de zero en la investigació científica i en

reclamar la independència de la ciència respecte a principis religiosos. Al marge de Bacon,

els altres dos autors van coincidir en la necessitat de fugir de l'error utilitzant en la

investigació científica només aquelles dades que podem considerar objectives i, per tant,

s'iniciarà la tendència científica a la matematització de la realitat per tal d'objectivar-la.

Finalment, en la concepció que realment ha tingut transcendència històrica, la de Galileu

Galilei, tota afirmació científica ha de passar per la prova de la experimentació per tal de ser

considerada com a acceptada.

- La mecànica: Diferents problemes, derivats de la necessitat de calcular la trajectòria dels

projectils, van demostrar la insuficiència de la teoria aristotèlica per donar una explicació

satisfactòria d'aquest tipus de problema, ja que aquesta teoria definia els moviments dels

objectes a partir de la seva naturalesa, és a dir, de la seva constitució. Finalment, també

aquí serà Galileu Galilei qui faci l'aportació crucial a la solució del problema tot considerant

el moviment no com a quelcom lligat a la naturalesa de l'objecte, sinó com un estat de

l'objecte i, per tant, com a quelcom que és sempre provocat per un o més agents externs i,

per finalitzar, com a quelcom de matematitzable i, per tant, racionalitzable.

Amb altres paraules Galileu (i també Descartes, Leibniz i, fonamentalment, Newton) va

aplicar les matemàtiques al món sublunar i, per tant, en va suposar la seva racionalitat,

8 En aquesta consideració (entre d'altres) de la diferent qualitat moral de les dues regions de l'univers es fonamenta l'astrologia, és a dir, la creença en la influència dels astres sobre el destí dels esdeveniments de la Terra. Òbviament, aquesta influència només és coherent amb la hipòtesi de la superioritat d'una regió respecte de l'altra i, un cop la ciència ha demostrat que l'esmentada hipòtesi no es correspon amb la realitat, l'astrologia deixa de ser una creença acceptable per passar a ser una mera superstició només sostinguda per la ignorància.

7

obrint així el camí a la consideració de la Terra com a una part igualment digna que la resta

de l'univers de l'estudi científic.

- L'astronomia: En termes generals els canvis a l'astronomia s'inicien amb la formulació

per part de Copèrnic de la hipòtesi heliocentrista, és a dir, per l'afirmació que és el Sol i no

la Terra el cos que es troba al centre de l'Univers. Aquesta hipòtesi, que amb el temps s'ha

demostrat també com a incorrecta, va provocar un debat tan intens que va fer que es

multipliquessin les observacions i les formulacions teòriques ( no sempre científiques) fins a

l'extrem que tot i la seva relativa importància9, són pocs els autors que no fan alguna

aportació a la nova astronomia.

És, però, Johannes Kepler l'autor que va fer les aportacions més interessants tot

demostrant que les òrbites dels planetes al voltant del Sol són el·líptiques, no circulars, i

que la velocitat d'aquest planeta és inversament proporcional a la seva distància respecte al

Sol. En altres termes, Kepler no només va demostrar que al mon supralunar també hi ha

moviments irregulars i no circulars, sinó que a més, i malgrat aquesta irregularitat, en va

donar una explicació matemàtica.

Podem dir que, Kepler per una banda i Galileu per l'altra, van trencar completament amb el

paradigma aristotèlic i van obrir la possibilitat teòrica de donar una explicació unitària de tot

l'Univers. Aquesta explicació unitària la va donar Newton, ja al segle XVIII, amb la

formulació de la teoria de la gravitació universal, és a dir, una sola teoria, fonamentada en

uns mateixos principis aplicable a tot l'Univers. Podem dir que la teoria newtoniana

constitueix el nou paradigma a partir del qual evolucionen les ciències (no només la Física)

al llarg dels segles XVIII i XIX.

Des de la consciència que no hem fet aquí una exposició completa de les principals

característiques del pensament desenvolupat al voltant del Renaixement, ja que deixem de

banda el pensament polític, considerem que ja tenim les claus per comprendre els dos

autors de la filosofia moderna que ens toca estudiar: René Descartes i John Locke .

9 Tot i la importància que la tradició ha donat a la revolució astronòmica, no podem obviar que, a excepció de l'establiment del calendari, són poques les conseqüències per a la vida quotidiana que té el fet d'afirmar que la Terra es mou o no ... si les comparem amb les derivades de la revolució en l'àmbit de la mecànica.

8

2- René Descartes

René Descartes (Le Haye 1596- Estocolm 1650) és considerat com el pare de la Filosofia

Moderna, com el pare del Racionalisme ... però molt probablement la seva importància està

sobredimensionada per elements de caràcter no gaire rigorós10 des d'un punt de vista

històric: no es pot dir que es tracti del primer filòsof modern, ja que a Itàlia trobem autors

renaixentistes molt anteriors; tampoc no és el primer, ni el més important, autor de la

Revolució Científica ja que, tot i les seves aportacions, Galileu o Kepler, contemporanis

seus, fan aportacions molt més importants; pel que fa al Racionalisme en podem dubtar si

Galileu no és el veritable pare d'aquest corrent i, sense cap mena de dubte, Leibniz és

l'autor que el desenvolupa de forma més completa ... Per tant, què va fer Descartes per ser

considerat com un filòsof de primera línia?

Podríem dir que Descartes és (com Galileu o Bacon) un filòsof més modern que els

renaixentistes, en el sentit que el seu plantejament suposa un nou començament més

radical que el que plantegen autors que, per definició, volien un retorn a la glòria de

l'antiguitat (sigui per via platònica o aristotèlica); és a dir, tot i que Descartes rep moltes

influències dels autors de l'antiguitat, té la voluntat de separar-se d'ells per construir una

filosofia radicalment nova.

Pel que fa a Galileu, Bacon o Kepler, que poden ser considerats com a autors tan moderns

com el mateix Descartes, no tenen la visió sistemàtica que aquest tenia: Descartes va

elaborar un sistema filosòfic complet, mentre que els altres autors van elaborar teories

aïllades (de gran valor) però que no constitueixen una visió global de la realitat.

D'altra banda en la obra de Descartes trobem elements d'una modernitat inqüestionable:

preocupació per la difusió de la seva obra, escriu en francès per afany de divulgació (més

propi del segle XVIII que no del XVII) i, per sobre de qualsevol altre qüestió, la introducció

del concepte de "Jo" com a base de la resta del seu pensament, constitueix una novetat

que serà model per la filosofia posterior.

10 Ens referim al nacionalisme francès: Descartes és el primer filòsof que escriu en francès i aquesta circumstància (com s'esdevé a qualsevol cultura, no podem oblidar el grau de papanateria que s'assoleix sempre amb tots els pares de totes les pàtries) fa que, a França, se'l consideri com una figura cabdal fins a l'extrem que es van sobrevalorar les seves aportacions a moltes disciplines; per exemple, al segle XVIII, va costar força la introducció de la física newtoniana (molt superior) en substitució de la cartesiana (carregada d'errors).

9

2.1 El racionalisme.

No parlem aquí d'influències o antecedents ja que no sembla que Descartes sigui seguidor

de cap filòsof anterior. En tot cas, és obvi que coneix la filosofia d'Aristòtil (com qualsevol

que hagués rebut una mínima educació a l'època) ja que utilitza la seva terminologia i que

havia llegit amb profit a Agustí d'Hipona11, però no podem definir, amb rigor, a Descartes

com un autor aristotèlic o agustinià.

Ara bé, si mirem els esdeveniments filosòfics de la mateixa època de Descartes sí que

trobem elements que ens permeten comprendre el seu pensament. Tal i com ja hem dit,

Descartes és un dels autors que contribueixen a la Revolució Científica12 i, per tant, les

seves motivacions estan definides per la preocupació pel desenvolupament de la ciència.

D'aquesta manera podem comprendre la seva preocupació pel mètode científic, però també

ens ha d'ajudar a comprendre la inserció de Descartes (ja sigui com a pare o com a fill

predilecte) en el corrent filosòfic de més importància a aquesta època: el Racionalisme .

A Descartes (i també a Galileu o a Kepler) trobem l'element que defineix aquest corrent: la

confiança absoluta en la raó humana per tal de conèixer la naturalesa. De fet, es tracta de

quelcom que va més enllà: la confiança en que l'estructura de la raó humana és coincident

amb l'estructura interna de la naturalesa.

Podríem dir que els grecs ja eren racionalistes, però hauríem de copsar una diferència: els

grecs potser eren racionalistes però ho eren de forma ingènua, ja que si creien que la raó

és la clau per comprendre la naturalesa, sovint es trobaven que els fenòmens naturals

s'entestaven a comportar-se de forma irracional i això els portava o bé a negar que la

naturalesa fos com la coneixíem a través dels sentits, o bé a diferenciar regions de la

realitat en les que la racionalitat era més o menys present.

11 Agustí d'Hipona (354-430) és un dels pares del cristianisme (és considerat com a sant a aquesta religió), pel que fa a la seva fonamentació filosòfica ja que va incorporar tot d'elements de caràcter neoplatònic que van dotar a la creença religiosa d'una estructura filosòfica força sòlida. Fonamentalment hem de tenir en compte que el procés de coneixement dels dogmes de la fe es produeix, per a Agustí, en un procés d'introspecció força similar a l'autoconeixement socràtic i que serà utilitzat amb profit per Descartes en la seva descripció del coneixement de les idees innates. 12 Per exemple: Newton fa servir la mateixa definició del concepte de "inèrcia" que havia enunciat Descartes.

10

Dit d'una altra manera, potser Plató i Aristòtil eren racionalistes però ho eren per confiança,

no per constatació. Però a l'època de Descartes, per exemple, Galileu ha definit

matemàticament moviments que es produeixen a la regió del Cosmos que suposadament

és irracional, i Kepler està definint matemàticament moviments irregulars ... és a dir,

Descartes i els seus contemporanis confien en la raó com a capacitat per a descriure la

realitat, però és que tenen a motius força fonamentats per tenir aquesta confiança, si més

no pel que fa a l'àmbit científic13.

Un dels elements que exemplifica la confiança en la raó és el fet que es considerin les

matemàtiques com a model de racionalitat aplicable a tots els àmbits del saber. Així, ja que

s'ha demostrat suficientment com la Física s'ha beneficiat d'aquesta matematització, els

científics s'esforçaran (i continuen esforçant-se) en l'extensió del model matemàtic a l'estudi

de tots els àmbits de la Naturalesa però no només això: Descartes, quan ens explica que

està cercant un mètode aplicable no només a la investigació científica sinó a tots els

problemes humans, afirmarà que pren la geometria com a model; de la mateixa manera,

Spinoza, un altre filòsof racionalista, titularà una de les seves obres Ètica demostrada

segons l'ordre geomètric i Leibniz s'esforçarà per demostrar que tots els fets (inclosa la

història humana) són tan necessaris com una demostració matemàtica.

2.2 Obres i objectius.

En molts sentits Descartes és hereu del Renaixement i, en certa mesura, encarna l'ideal del

savi renaixentista: estudia dret, però publica obres que abarquen des de la medecina fins a

l'òptica, fa aportacions a les matemàtiques, l'anatomia i, fins i tot, la geologia. I és que, de

fet, Descartes creu que un dels mals de la ciència de la seva època és la seva fragmentació

ja que, si és cert que només hi ha un món, explicable per una sola raó, no té sentit que es

cerquin lleis diferents per als diferents àmbits de la naturalesa. Per aquest motiu, va

projectar la publicació d'una obra global coherent amb aquest ideal: El tractat del Món .

Si hem de fer cas de la seva correspondència, ja tenia l'obra llesta per la publicació quan,

l'any 1633, li arriba la notícia del procés en què la Inquisició va condemnar una obra de

Galileu Galilei14 i, per tant, situant sota sospita qualsevol teoria que s'apropés a les tesis de

Galileu. De fet, els plantejaments físics de Descartes coincidien en gran mesura amb els de

Galileu i, per tant, eren susceptibles de ser també condemnats. Descartes va decidir no

13 Hem de ser conscients que potser l'àmbit de la investigació científica és esperançador pel que fa a la raó humana, però potser és una excepció a l'època de Descartes, ja que la seva vida va coincidir en gran mesura amb la Guerra dels Trenta Anys, que no es va caracteritzar per la seva racionalitat. 14 L'obra condemnada és el Diàleg sobre els dos màxims sistemes del Món, en la que Galileu comparava les teories copernicanes amb les ptolemàiques (sistema astronòmic geocentrista acceptat com a vàlid per l'església catòlica) mostrant la superioritat del model heliocentrista. La Inquisició vetllava per la integritat de la fe catòlica amb especial cruesa a partir de la Reforma Luterana, tot i que hem de fer notar que les seves condemnes (per motius científics) es dirigien a les obres, no als autors.

11

córrer aquest risc i va reelaborar la seva obra, de forma que va publicar només aquells

fragments de l'obra que no li generessin problemes amb la Inquisició.

Així sorgeix una de les principals obres de Descartes: Discurs del mètode (1637), reflexió

autobiogràfica en la que s'introdueixen els principals elements del seu pensament filosòfic.

De fet, en gran mesura, aquesta obra ens proporcionarà el fil conductor per a l'exposició del

seu pensament .

Altres obres importants, en les que aprofundeix en els temes tractats a l'anterior són:

Meditacions Metafísiques (1641) Principis de filosofia (1644) i Les passions de l'ànima

(1649).

Tal com dèiem, seguirem el fil del Discurs del mètode i, per tant, primer tractarem la

qüestió del coneixement per veure com, a partir d'aquí, Descartes exposa la seva

concepció general sobre la realitat i, finalment, la seva antropologia.

2.3 El coneixement.

Tal i com dèiem anteriorment, Descartes considerava que l'origen dels problemes de la

ciència de la seva època consisteix en considerar que s'ha de fer servir un tipus de raó

diferent en funció de l'objecte a estudiar. La raó, però, és una facultat única i, per tant, no té

sentit aquesta divisió.

A partir d'aquest raonament, Descartes inicia una investigació sobre la raó i arriba a la

conclusió que es tracta d'una eina completament eficaç, compartida per tota la humanitat i

que ens hauria d'ajudar sempre a distingir allò que és vertader del fals. L'origen dels errors

deu estar, per tant, en un ús inadequat de la raó.

Per tal d'identificar en quin punt de l'ús de la raó es cometen els errors, Descartes analitza

les capacitats intel·lectuals humanes i arriba ala conclusió que són dues: la intuïció i la

deducció .

- La intuïció es defineix com una mera activitat simple de la ment, que es produeix quan

captem intel·lectualment quelcom de forma clara i distinta. La intuïció capta els conceptes a

la llum de la raó, de forma que constitueixen, per al subjecte que els ha captat,

coneixements evidents dels quals no pot dubtar.

- La deducció és l'operació per la qual nosaltres entenem tot allò que es conclou

necessàriament d'altres coses que ja coneixem amb certesa.

12

Per tant, el procés del coneixement intel·lectual s'inicia amb la "il·luminació" de determinats

continguts conceptuals, a partir dels quals extrèiem conclusions. Per tant, els errors es

podem originar tant en el fet de considerar com a vertader allò que és fals (una mala

intuïció) com en el procés d'extracció de conclusions.

Per tal d'evitar aquests errors Descartes proposa un mètode que consta de les següents

regles:

1- Regla de l'evidència: no admetre mai com a vertadera cap intuïció que no s'aparegui a

la raó de manera clara i distinta. És a dir, no admetre com a vertadera cap idea sobre la

qual es pugui plantejar qualsevol dubte raonable.

2- Regla de l'anàlisi: dividir sempre totes les dificultats en tantes parts com sigui possible,

per tal que es puguin resoldre des dels elements més senzills.

3- Regla de la síntesi: conduir ordenadament el pensament i resoldre els problemes des

dels seu elements més senzills fins als més complexes.

4- Regla de l'enumeració: revisar de nou tots els raonaments i fer enumeracions tan

completes com sigui possible, amb l'objectiu que tinguem la seguretat absoluta de no haver

oblidat cap element.

A partir d'aquí, de l'únic que s'ha de preocupar Descartes és de trobar un principi sòlid, que

compleixi amb les exigències expressades a la primera regla, i deduir la resta dels

coneixements.

Per tant, tot aplicant la primera regla del mètode, Descartes inicia el procés conegut com a

"dubte metòdic", és a dir, sotmetre tots els coneixements admesos fins el moment a la

prova del dubte, per tal de trobar aquell coneixement clar i distint del qual deduir la resta.

Descartes inicia aquest procés examinant el coneixement que tenim sobre el món originat

en els sentits i arriba a la conclusió que podem dubtar d'aquest coneixement en tant que és

fàcil recordar moments en els que els sentits ens han enganyat; com que no és bo confiar

en aquell que alguna vegada ens ha enganyat, Descartes decideix dubtar del coneixement

que ens aporten els sentits.

Però Descartes encara va més enllà: no només podem dubtar del coneixement que els

sentits ens aporten sobre les coses, sinó que també podem posar en dubte la mateixa

existència de les coses ja que moltes vegades hem somiat coses que crèiem existents tot i

no ser-ho. Ja que

13

quan somiem podem creure que estem desperts ... com podem afirmar amb certesa que tot

allò que coneixem quan creiem estar desperts, no ho estem, de fet, somiant ? La

impossibilitat, segons Descartes, de distingir la vigília del somni constitueix un dubte

raonable que fa que no podem considerar com a vertader cap coneixement aportat pels

sentits.

Ara bé, sembla que, tant si som desperts com si no, les veritats matemàtiques són

inqüestionables ja que ningú pot somiar quelcom com un triangle de dos costats. Però hem

de considerar que l'evidència que semblen posseir les matemàtiques es deu a la confiança

en la pròpia raó: no puc dubtar racionalment que l'enunciat "2+2=4" sigui vertader, però és

que el que em proporciona l'evidència és el funcionament de la meva raó i ... com estic tan

segur que la meva raó funciona correctament? La resposta a aquesta qüestió (tinguem en

compte l'època) sembla obvia: Déu, ésser perfecte en la seva bondat, és el responsable de

la nostra creació i, per tant, hem de confiar que haurà creat una raó que funciona

correctament ...

Aquest raonament seria acceptable potser en un altre context però no hem d'oblidar que

Descartes ha afirmat que serà implacable en el dubte metòdic; per tant afirma que no hi ha

cap motiu per pensar que és un Déu bondadós l'origen de la meva raó i no un geni maligne

que, per la seva pròpia malignitat, gaudeixi contemplant els errors que cometo quan crec

raonar correctament.

La hipòtesi del geni maligne porta a Descartes a incloure no només les veritats

matemàtiques, sinó també tots els coneixements fruit de l'activitat racional, en el conjunt de

coneixements rebutjables en tant que se'n pot plantejar un dubte raonable.

Ara sembla que Descartes ens ha portat fins a un carreró sense cap altra sortida que no

sigui l'escepticisme, ja que ha plantejat dubtes raonables sobre les dues fonts de

coneixement possibles. Però resol el problema amb una pirueta conceptual que ha passat a

la història (i no només a la història de les idees): dubto de la veracitat d'allò que veig i d'allò

que penso; allò que penso és susceptible de dubtes en tant que no puc saber si allò que

penso és vertader però, en tant que dubto, no puc dubtar que estic pensant. M'equivoqui o

no en el contingut del meu pensament, estic segur que existeix l'acte del pensament i, si

existeix l'acció de pensar necessàriament existeix el subjecte d'aquesta acció , és a dir:

ja que hi ha pensament, ha d'haver-hi algú que pensi o, tal i com ha passat a la història,

penso, per tant existeixo .

Per tant ens trobem aquí amb el principi indubtable que estàvem cercant: no puc dubtar de

la meva pròpia existència ja que no puc dubtar de l'acció del pensament. Per tant, ja hem

14

trobat una cosa, el "Jo " o, tal i com ho expressa Descartes, la "res cogitans " (literalment:

cosa que pensa) i a partir d'ella haurem de construir l'edifici del nostre pensament.

Abans però de continuar amb el pensament de Descartes tal i com ell el formula, resulta

necessari fer una reflexió sobre el concepte de "Jo " al que tot just hem arribat. I és que hem

assistit a la formulació d'un concepte cabdal per a la consideració històrica de Descartes

com a pare de la filosofia moderna: tot l'edifici del coneixement té el seu fonament en el

"Jo ".

Res no està clar, excepte que jo existeixo. Per tant, la realitat ja no és la realitat per si

mateixa sinó que és la realitat tal i com jo la conec. Fins a Descartes un filòsof podia

explicar com era la realitat i derivar-ne una teoria del coneixement; a partir de Descartes es

produeix un gir que fa impossible que ningú no pensi la realitat com a quelcom independent

del meu coneixement. Dit d'una altra manera: amb Descartes iniciem l'era del subjectivisme

i, per tant, ja no podem sostenir la possibilitat d'un coneixement absolutament objectiu de la

realitat externa.

Ja que Descartes ha trobat aquesta primera evidència en la definició del Jo com a cosa que

pensa, continua el seu camí tot analitzant els continguts del seu pensament i arriba a la

conclusió que el pensament no recau directament sobre les coses, sinó que el pensament

pensa idees, ja que en principi encara no ha arribat a l'evidència sobre l'existència del món

exterior.

Descartes classifica les idees en tres classes en funció del seu origen:

- Idees adventícies: Són aquelles que aparentment provenen de la nostra

experiència externa15 i per tant, són imatges d'objectes.

- Idees factícies: Són aquelles que apareixen per l'activitat de la raó tot combinant

diferents idees adventícies, així poden ser imatges d'objectes imaginaris (Descartes utilitza

l'exemple del centaure).

- Idees innates: Es tracta d'aquelles idees amb les que he nascut i que no

procedeixen de l'experiència ni de la meva activitat mental. La idea d'infinit, de la pròpia

existència en són exemples.

Ara bé, Descartes diu que no podem confiar en les idees adventícies ja que encara no hem

resolt que puguem confiar en els nostres sentits, ni tampoc en les factícies, ja que no tenim

15 Diem "aparentment" ja que encara no s'ha demostrat aquesta experiència exterior.

15

l'evidència que ens permeti confiar en el funcionament de la raó ... per tant no hi ha altre

camí

que confiar en les idees innates, que s'imposen per elles mateixes de forma evident, com el

cas de la idea del jo, sense que sigui possible dubtar d'elles.

Per tant, el camí que tria Descartes per al coneixement és el de les idees innates, és a dir

els continguts que la ment descobreix dins d'ella mateixa, sense intervenció dels sentits ni

de la imaginació16.

Veurem, a continuació com configura Descartes la seva concepció de la realitat a partir de

l'estudi de les idees innates.

2.4 La realitat.

La primera part de la teoria de la realitat de Descartes ja la coneixem: la res cogitans, és a

dir la substància que pensa. Ara bé, no es pot conformar amb aquesta sola substància, per

tant necessita demostrar que el món exterior existeix, però no ho pot fer sense demostrar

prèviament que podem confiar en la nostra raó, cosa que no pot fer si no demostra la

falsedat de la hipòtesi del geni maligne.

És a dir, Descartes creu que és necessari demostrar l'existència d'un Déu bondadós que

actuï com a garantia del bon funcionament de la raó17. Per tant estudiarem primer les tesis

cartesianes sobre Déu, el Món i finalitzarem amb l'exposició de la concepció de l'home que

se n'extreu.

A- L'existència de Déu:

Descartes comença per analitzar la idea de Déu, tot definint-la de la següent manera:

La idea de Déu és la d'una substància infinita, eterna, immutable, independent,

omniscient, omnipotent, per la qual jo mateix i totes les coses que existeixen han

estat creades i produïdes.18

16 L'alumne sagaç ja haurà identificat la influència del vell Sòcrates, "Coneix-te a tu mateix", que ha arribat a Descartes per la via de la influència neoplatònica sobre Agustí d'Hipona, que descriu il·luminació sobre els continguts de la fe cristiana com un autoconeixement, molt similar al descrit per Descartes. 17 D'altra banda, Descartes té un interès molt comprensible en deixar clar que la seva visió del món no entra en contradicció amb les tesis de l'Església catòlica. 18 Meditacions metafísiques; meditació tercera.

16

Aquesta definició implica que la idea de Déu no és una idea adventícia, ja que no tenim cap

experiència sensorial sobre un ésser d'aquestes característiques, ni tampoc una idea

factícia ja que, per exemple, amb la suma de diferents idees de finitud no puc obtenir la

idea d'una substància infinita. Per tant, aquest ha de ser necessàriament una idea innata.

A partir del moment que Descartes assumeix que la idea de Déu és innata, haurà de

demostrar que només el propi Déu és el causant de la presència d'aquesta idea a la meva

ment, en primer lloc per què d'aquesta manera hauria demostrat que Déu existeix i, en

segon lloc, per què ho hauria demostrat al marge de l'existència del món, que encara està

pendent de demostració.

Descartes utilitza dues argumentacions diferents per a la seva demostració de l'existència

de Déu; totes dues coincideixen, òbviament, en el punt de partida que no pot ser altre que

l'existència del jo.

Argumentació basada en el principi de causalitat: aquest principi afirma que tota

causa produeix un efecte i que tot efecte és produït per una causa. Descartes afegeix que,

com a mínim, ha d'haver tanta realitat en la causa com en la causa com en l'efecte. Ara bé,

si hem admès que la idea de Déu és la idea d'una substància infinita no és possible que la

causa d'aquesta idea sigui un ésser finit. Per tant, la causa de la idea d'una substància

infinita ha de ser necessàriament una substància infinita, és a dir, l'única causa possible de

la idea de Déu és el mateix Déu, per tant, Déu existeix.

Argument ontològic 19: aquest argument parteix de la definició de Déu com a ésser

summament perfecte i, per tant, entre les seves perfeccions s'inclou l'existència. Si Déu

només existís a la meva ment, però no a la realitat, seria una limitació de les seves

perfeccions, per la qual cosa, dir que Déu és l'ésser summament perfecte, però que no

existeix realment, és caure en una contradicció lògica. Per tant, Déu existeix.

Així doncs, ja tenim demostrada l'existència d'una nova substància: la res divina .

B- El món físic:

Per tal de demostrar l'existència de la realitat externa, Descartes examina les idees

adventícies que tenim a la nostra ment, ja que aquestes idees són les que ens parlen d'un

món exterior. Descartes ens presenta el següent argument:

19 Aquesta argumentació és una versió que Descartes fa de la demostració de l'existència de Déu que Anselm de Canterbury havia exposat al segle XI.

17

No puc dubtar que hi ha en mi una facultat passiva de sentir, és a dir de rebre i reconèixer

les idees de les coses sensibles. Si aquestes idees se m'han presentat molts cops sense

que jo faci res i , fins i tot, en contra dels meus desitjos, llavors han de trobar-se en alguna

substància diferent de mi. Aquesta substància podria ser Déu o bé les coses corpòries

descrites per aquestes idees.

Ara bé, si Déu m'ha donat la inclinació a creure que les idees s'originen en les coses

corporals, no hi ha cap motiu per pensar que Déu em vulgui enganyar per la qual cosa és

evident que les idees sobre la quantitat, la longitud, l'amplada, la profunditat, el pes, el

moviment etc. són originades per coses reals que, efectivament, tenen aquestes propietats.

Això vol dir que existeix un món exterior poblat per objectes que tenen les propietats abans

esmentades, però que no necessàriament tenen totes les propietats sobre les que ens

informen els sentits. De fet, Descartes continua considerant que hi ha motius per pensar

que la informació aportada pels sentits pot ser considerada com a confusa i, en aquest

sentit, considera que propietats com els colors, les olors, el gust etc. són dubtoses.

De fet Descartes està aplicant aquí un criteri que Galileu Galilei ja havia expressat: d'allò

que ens diuen els sentits ens podem refiar d'aquelles propietats que són clares a la raó, de

fet, aquelles que són matematitzable (la quantitat, la longitud, l'amplada, la profunditat, el

pes, el moviment ...), però hem de posar en dubte (i no fer-les servir a la investigació

científica) aquelles que són confuses ja que no són quantificables matemàticament.

Així doncs, ja que l'extensió és la propietat més clara de totes les que presenten el objectes

del món exterior, Descartes anomena res extensa a aquesta última substància que

conforma la realitat.

Exposarem a continuació les principals peculiaritats de la concepció que Descartes té del

món exterior. De fet, considera la naturalesa com una gegantina màquina construïda per

Déu, semblant a les màquines dels artesans, però diferent en tant que els engranatges dels

cossos naturals no són visibles. Aquesta maquinària inclou les plantes, els animals i els

cossos humans, que només són simples mecanismes que es mouen per l'acció del

moviment, sotmès a determinades lleis físiques20, que Déu els va imprimir en el moment de

la creació.

C- L'ésser humà:

Veurem ara quina concepció antropològica i moral té Descartes, en consonància amb la

seva concepció de la realitat.

20 Llei de la inèrcia, llei del moviment en línia recta i llei de la conservació del moviment. Com ja sabem, Newton va conservar la llei de la inèrcia tal i com la va formular Descartes.

18

De fet repeteix la formula del dualisme platònic ja que afirma que l'ésser humà és la unió de

dues substàncies: la res cogitans (identificada amb l'ànima) i la res extensa (el cos).

Aquesta unió és problemàtica des del punt de vista de l'evidència, ja que Descartes afirma

que té consciència del seu pensament, però no s'identifica amb el seu cos, de forma que

podria derivar-se la conclusió que l'ànima i el cos no tenen gaire relació.

Tot i això, Descartes s'esforça a afirmar que existeix una relació similar a la que s'estableix

entre una nau i el seu pilot; és a dir, l'ànima decideix i el cos, com a màquina, executa les

ordres de l'ànima. Tanmateix, el cos, als quals pertanyen els sentits, informa a l'ànima

sobre la realitat exterior. Sembla ser que amb la mort es produeix la separació d'aquestes

dues substàncies.

Pel que fa a l'explicació de la unió entre cos i ànima, Descartes recorre a l'anomenada

glàndula pineal (de fet, una completa invenció de Descartes), a través de la qual es

produeix la necessària comunicació, ja sigui d'informació, ja sigui de les ordres emeses per

l'ànima.

Hem de concloure que Descartes no sabia com resoldre de forma més convincent el

problema de la connexió entre les dues substàncies, problema que van heretar (i resoldre

igual de malament) la resta dels racionalistes.

Pel que fa a la qüestió moral la trobem tractada al mateix Discurs del mètode: quan

Descartes inicia el seu procés de recerca de coneixements vertaders, s'adona que haurà de

viure encara que no tingui un coneixement clar i distint referit a la manera correcta de viure.

És a dir, pel que fa a la conducta, no pot esperar a actuar quan sàpiga de forma absoluta

quina és la millor manera d'actuar; per tant haurà de marcar-se unes normes de conducta

que, tot i no ser resultat de l'aplicació estricta del mètode, prendrà com a provisionals

(d'aquí el nom de "moral provisional") per tal de conviure amb els altres fins que trobi unes

regles definitives. En tant que Descartes no va revisar aquestes normes de conducta, tot i

que ell les consideri com a provisionals, nosaltres les considerarem com la seva teoria

ètica.

Descartes proposa tres regles per a la seva moral provisional:

1- Obeir les lleis i els costums del meu país : respectar la religió en la que hom ha estat

educat i tenir sempre en compte les opinions més moderades. És a dir, que Descartes està

proposant una moral d'adaptació.

19

2- Ser tan ferm i decidit com pugui en les meves accio ns : un cop assumida una decisió,

hom s'ha d'obligar a seguir-la malgrat els dubtes.

3- Sempre vèncer-me a mi mateix més aviat que a la for tuna : acceptar que tot allò que

s'esdevé en contra dels nostres desitjos és inevitable i, per tant, sempre serà millor adaptar

els meus desitjos a allò que és possible i no al contrari (podem observar aquí la influència

de l'estoïcisme a Descartes).

Com veiem, Descartes no fa una aportació a la teoria ètica a l'alçada de la resta de la seva

obra, però hem de tenir en compte que l'ètica serà un dels punts febles de la filosofia

racionalista: podem parlar de bé o de mal en un món on tot el que s'esdevé ho fa de forma

inevitable? Òbviament, l'única ètica coherent amb el mecanicisme sembla que és

l'acceptació de l'inevitable.

20

3- John Locke

El pensament de John Locke (Wrington 1632- Oates 1704) té un doble interès per a la

història de la filosofia:

D’una banda constitueix la primera formulació de l’empirisme modern, és a dir, de la

primera alternativa a la teoria del coneixement racionalista imperant a la segona meitat del

segle XVII i, per tant, el paradigma a partir del qual es pensa el problema del coneixement a

partir del segle XVIII, i que genera tota una línia de pensament britànic (de la que serà

continuador Stuart Mill, entre d’altres) així com el primer pas cap al pensament crític de

Hume i Kant (que, de forma indirecta, es troben a la base del pensament de Nietzsche).

D’altra banda, podem afirmar que el pensament polític de Locke és la base del liberalisme.

El liberalisme, ens agradi o no, és l’esquema a partir (o en contra) del qual pensem la

política als darrers dos segles: la crítica a l’absolutisme, la necessitat de limitar el poder de

l’estat en benefici de la llibertat individual, l’aconfessionalitat de l’estat (per afavorir la

tolerància religiosa), la defensa del dret a la propietat, la divisió de poders... són els temes

sobre els que opinem quan parlem de política. Fins i tot, encara que el nostre

posicionament polític sigui contrari al liberalisme, és contra el liberalisme que pensem i, per

tant, és el liberalisme el paradigma del qual partim.

Si sintetitzem les dues vessants del pensament de Locke, podem comprendre la influència

que exerceix al pensament de les generacions immediatament posteriors: el pensament de

la Il·lustració lluita contra el dogmatisme, que en l’àmbit de la teoria del coneixement

s’identifica amb l’innatisme racionalista i la tradició escolàstica i, en l’àmbit polític, amb les

teories que justifiquen el dret diví de la monarquia. Locke representa una resposta unitària

aquestes dues inquietuds i, per fer-ho encara més del gust Il·lustrat, amb un llenguatge

lliure dels tecnicismes llatins de l’escolàstica o del gust pel barroc propi del racionalisme.

Pel que fa a les influències que rep Locke en el seu pensament, hem de pensar que va

estudiar a Òxford, on predomina l’escolàstica d’origen aristotèlic i, per tant, hem de pensar

que l’arrel del seu pensament es troba en la reacció antiaristotèlica renaixentista (que és,

de fet, també l’origen del racionalisme) i en un cert pre-empirisme al pensament de Francis

Bacon i Thomas Hobbes. D’altra banda, quan Locke viatja per França, entra en contacte

amb el racionalisme d’origen cartesià, que també condicionarà el seu pensament.

La seva filosofia política està fortament condicionada per la situació política del moment:

Locke participa de les intrigues polítiques que culminaran amb la revolució de 1688 (a partir

de la qual la monarquia anglesa veurà limitat el seu poder pel parlament) i, per tant, farà tot

el possible per justificar teòricament aquest posicionament i reaccionarà tant contra els

21

autors que defensen el dret diví del monarca (Robert Filmer) com contra la justificació de

l’absolutisme que havia fet Hobbes.

Dividirem, per tant, l’exposició del pensament de Locke en dos blocs: la teoria del

coneixement i la teoria política.

A- Teoria del coneixement:

La teoria del coneixement de Locke es troba exposada a l’Assaig sobre l’enteniment

humà (1690), obra que va anar elaborant al llarg de tota la seva vida, la va sotmetre a

múltiples revisions i, fins i tot, va publicar un resum dos anys abans. Es tracta d’una obra en

la que analitza de forma sistemàtica i exhaustiva els límits del nostre enteniment, tant pel

que fa als tipus de coneixement que es poden assolir, com pel que fa a l’origen i la certesa

d’aquests coneixements. D’aquesta manera Locke posa les bases de l’empirisme modern ,

que podríem definir com el pensament afirma que l’origen de tots els nostres

coneixements és l’experiència i, per tant, no exist eix cap idea innata .

Seguirem l’estructura d’aquesta obra.

A.1: La crítica de l’innatisme:

Per innatisme s’entén, en termes generals, l’afirmació de que en l’ésser humà existeixen

des del seu naixement, determinades idees o principis (de coneixement o morals) que es

troben, per tant, a la naturalesa humana abans de qualsevol experiència.

A l’època de Locke trobem dues variants d’aquest innatisme:

- Als cercles intel·lectuals de Cambridge se sostenia un innatisme d’origen

platònic21que sostenia el caràcter innat de les veritats religioses i morals.

- A l’Europa continental s’estava estenent la teoria sobre les idees innates de

Descartes, que apunta cap a un innatisme estructural, és a dir, no només de

contingut sinó també pel que fa a la forma en què es produeix el pensament.22

La crítica de Locke es centra en demostrar la falsedat de l’afirmació segons la qual existeix

un consens universal segons el qual tots els éssers humans estan d’acord en determinats

principis cognitius i morals (la idea de Déu, el principi de no contradicció, el principi de

causalitat, els principis morals) i, per tant, aquests principis són innats.

L’argumentació de Locke es basarà en apel·lar a l’experiència per anar mostrant que no

21 Ara mateix, l’alumne sagaç, està recuperant els seus apunts de Plató i mirant-se la teoria de la reminiscència. 22 De fet, aquest innatisme estructural es desenvoluparà al pensament de Hume i, posteriorment, Kant.

22

existeix aquest consens universal:

Comencem per la idea de Déu: Locke afirma que hi ha pobles que no tenen aquesta idea i,

en aquells en què existeix, hi ha concepcions completament diferents, moltes d’elles

disparatades i ridícules, respecte del que és la divinitat, la qual cosa no podria ser si fos

innata.

Si analitzem els principis especulatius (identitat, no contradicció...) ens trobem que els nens,

els idiotes23 o aquells que no els han pogut aprendre, no tenen aquests principis. Locke

afirma que es poden trobar tribus americanes en les que no es coneixen aquests principis.

Per tant, no poden ser innats.

Pel que fa a l’àmbit de la moralitat, l’argumentació de Locke és similar: és prou clar que els

principis morals són menys clars que els especulatius (la definició de justícia no és tan clara

com el principi de no contradicció), tanmateix és prou clar que no tothom està d’acord en els

seus principis morals o que, si bé és possible una certa unanimitat pel que fa a determinats

principis morals, és evident que no tots els homes viuen segons aquests principis. Es podria

al·legar que una persona pot tenir un principi però actuar de manera diferent, però Locke

contesta “sempre he pensat que les accions dels homes són les millors intèrprets dels seus

pensaments”24.

D’altra banda, els principis morals necessiten i poden ser provats, és a dir, davant de

qualsevol principi moral, per exemple, “hom s’ha de comportar amb els altres com voldria

que els altres es comportessin amb un mateix” pot requerir una argumentació sobre la seva

validesa, cosa que no seria necessària en cas que fos innat.

Si observem la conducta humana, només podem observar una disparitat que entra en

contradicció amb l’existència de principis innats. Com a molt es poden observar unes certes

tendències naturals cap a determinades formes de comportament, però no són suficients

per pensar en l’innatisme. De fet, afirma Locke que de vegades fins i tot podem pensar que

aquests principis morals, innats o no, ni tan sols existeixen:

“Només cal observar a un exèrcit entrant a sac a una ciutat per veure quina observança,

quin sentit de principis morals, o quina consciència es mostra per tots els excessos que es

cometen.”25

23 Locke es refereix, òbviament, a qualsevol tipus de deficient mental. 24 Assaig sobre l’enteniment humà, llibre I, capítol 2. 25 Assaig sobre l’enteniment humà, llibre I, capítol 3.

23

A.2 Origen i classificació de les idees:

Locke entén per idea, igual que Descartes, tot contingut mental, sigui el que sigui el tipus de

contingut del que parlem; la idea és “l’objecte de l’enteniment quan un home pensa”26. La

idea fa d’intermediari entre la cosa i la ment, representa a la cosa a la ment i, per tant,

l’objecte de la ment és la idea i no la cosa, si més no de forma directa.

Si no pot haver idees innates, i sembla innegable que posseïm continguts mentals als que

anomenem idees... d'on procedeixen tals idees? Només poden procedir de l'experiència

ens diu Locke. La ment és com un full en blanc sobre la qual l'experiència va gravant els

seus propis caràcters: tots els nostres coneixements procedeixen de manera directa o

indirecta de l'experiència.

Podem distingir dos tipus d'experiència. Una experiència "externa", que ens afecta per via

de la sensació, i una experiència "interna", que ho fa mitjançant la reflexió. La sensació i la

reflexió són, doncs, les dues formes d'experiència de les quals deriven totes les nostres

idees.

"Suposem, doncs, que la ment sigui, com es diu, un paper en blanc, net de qualsevol

inscripció, sense cap idea. Com arriba a tenir-les? D'on es fa la ment amb aquest prodigiós

cúmul, que l'activa i il·limitada imaginació de l'home ha pintat en ella, en una varietat

gairebé infinita? D'on treu tot aquest material de la raó i del coneixement? A això contesto

amb una sola paraula: de l'experiència; vet aquí el fonament de tot el nostre coneixement, i

d'allà és d'on en última instància es deriva. Les observacions que fem sobre els objectes

sensibles externs o sobre les operacions internes de la nostra ment, que percebem, i sobre

les quals reflexionem nosaltres mateixos, és el que proveeix al nostre enteniment de tots els

materials del pensar. Aquestes són les dues fonts del coneixement d'on dimanen totes les

idees que tenim o que puguem naturalment tenir. "27

La sensació és la principal font de les idees. Els sentits "transmeten a la ment", diu Locke,

diferents percepcions, segons la manera com els objectes els afecten (colors, olors,

moviment, figura, etc) produint-hi les idees corresponents. La reflexió, encara que no tan

desenvolupada i generalitzada com la sensació, ens permet tenir experiència de les nostres

activitats mentals (percepció, pensament, memòria, voluntat, etc) el que dóna lloc també a

la creació de les idees corresponents. Però a més, la combinació de la sensació i la reflexió

poden donar lloc a la creació de noves idees, com les d'existència, plaer i dolor, per

exemple.

26 Assaig sobre l’enteniment humà, Introducció. 27 Assaig sobre l’enteniment humà, II, cap. 1.

24

Les idees poden ser simples i complexes. Les idees simples són rebudes per la ment

directament de l'experiència (sensació o reflexió) de forma completament passiva, i poden

ser considerades els "àtoms de la percepció", a partir dels quals es constitueixen tots els

altres elements del coneixement. Les idees complexes, encara que deriven de l'experiència,

són formades per la ment en combinar idees simples, de manera que aquesta adquireix un

paper actiu en la producció de tals idees complexes (com les idees de bellesa, gratitud,

univers, etc). Les idees complexes pot ser de tres classes: de modes (propietats), de

substàncies (suport de les propietats) i de relacions. Però totes elles, per allunyades que

puguin semblar de les dades de l'experiència, són elaborades per la ment a partir de la

comparació i la combinació d'idees simples.

"Aquestes idees simples, els materials de tot el nostre coneixement, li són suggerides i

proporcionades a la ment per només aquestes dues vies a dalt esmentades, que són:

sensació i reflexió. Quan l'enteniment està proveït d'aquestes idees simples té el poder de

repetir-les, comparar-les i unir-les en una varietat gairebé infinita, de manera que pot formar

al seu gust noves idees complexes."28

Les idees dels modes de ser ("dic modes a aquestes idees complexes que, sigui quina

sigui la combinació, no continguin en si el supòsit que subsisteixin per si mateixes, sinó que

se les considera com a dependències o afeccions de les substàncies. Aquestes són les

idees significades per les paraules triangle, gratitud, assassinat, etc."29) es classifiquen, al

seu torn, en simples i compostes (o mixtes). Si combinem una idea amb si mateixa tenim

una idea complexa de manera simple com, per exemple, la idea de tres, que resulta de

combinar la idea d'1 tres vegades amb si mateixa. Però si combinem idees diferents

obtenim una idea complexa de mode mixt (o compost), com passa amb les idees de

bellesa, deure, hipocresia ... Les idees complexes poden correspondre amb la realitat o no,

ja que la ment pot combinar les idees arbitràriament, donant lloc a combinacions que no

necessàriament ha de correspondre amb alguna cosa real.

A.3 Qualitats primàries i secundàries:

Al capítol 8 de l’Assaig ... ("Algunes altres consideracions sobre les nostres idees simples"),

abans de parlar més àmpliament de les idees complexes, Locke es planteja el problema de

l’origen de les idees de privacions, és a dir, les idees sobre qualitats que els objectes no

tenen. Es tracta d’un problema ja que des d’una interpretació simplista de l’empirisme no

podríem dir que tinguem l’experiència corresponent al gust de l’aigua (diem que és insípida,

ja que no percebem cap gust).

Per tal de sortir d’aquest problema Locke proposa la distinció entre les idees i les qualitats,

primer, i posteriorment la distinció entre les qualitats primàries i les secundàries.

28 Assaig sobre l’enteniment humà, II, cap. 1. 29 Assaig sobre l’enteniment humà, II, cap. 1.

25

"Anomeno idea a tot el que la ment percep en si mateixa o és objecte immediat de

percepció, pensament o coneixement, i dic qualitat del subjecte en què radica una tal

capacitat a la capacitat de produir alguna idea en la nostra ment".30

Les idees són, doncs, sensacions o percepcions, mentre que les qualitats són "capacitats

de l'objecte" per produir en nosaltres alguna idea. Vegem l'exemple que utilitza Locke per

introduir-nos en aquesta distinció: "Així, una bola de neu té el poder de produir en nosaltres

les idees de blanc, fred i rodó; a aquests poders de produir en nosaltres aquestes idees, pel

que fa que estan a la bola de neu, els anomeno qualitats, i quan són sensacions o

percepcions en el nostre enteniment, les anomeno idees; de les quals idees, si algunes

vegades parlo com estant en les coses mateixes, vull que s'entengui que em refereixo a

aquestes qualitats en els objectes que produeixen aquestes idees en nosaltres "31.

Però podem distingir encara dos tipus de qualitats: les primàries i la secundàries. Les

primàries es defineixen pel fet de ser inseparables de l’objecte, encara que l’objecte pateixi

alteracions continua tenint les qualitats simples (o originals) de solidesa, extensió, forma i

mobilitat i produeixen a la nostra ment les corresponents idees. D’altra banda, les qualitats

secundàries en realitat no es troben als objectes sinó que es tracta del poder de produir en

nosaltres determinades sensacions per mitjà de les seves qualitats primàries; aquestes

sensacions són els colors, els sons, les olors i els gustos.

Locke considera, doncs, que les qualitats primàries reprodueixen una cosa que està en

l'objecte, mentre que les secundàries no, de manera que les primàries serien "objectives" i

les secundàries "subjectives", seguint la distinció adoptada ja anteriorment per Galileu i

Descartes, i que ja havia estat tinguda en consideració en l'antiguitat per Demòcrit

d'Abdera. Les idees de qualitats primàries, en representar una cosa que està en l'objecte,

són vàlides per a progressar en reconeixement objectiu, mentre que les qualitats

secundàries, al "no estar" en els objectes, no ho són, de manera que les inferències o

deduccions que puguem extreure d'elles no tenen valor cognoscitiu, valor objectiu.

A.4 La idea de substància i les idees de relacions:

Les idees de qualitats es presenten a la nostra ment formant grups en què solen aparèixer

qualitats primàries i secundàries associades a la mateixa experiència, amb petites

variacions, segons els moments, llocs i circumstàncies en què aquestes experiències es

produeixin. Com no podem concebre la manera en què aquestes idees puguin subsistir per

si mateixes, suposem existència d'alguna cosa, d'un substrat que els serveixi de suport, que

anomenem "substància".

30 Assaig sobre l’enteniment humà, II, cap. 8. 31 Assaig sobre l’enteniment humà, II, cap. 8.

26

Això no vol dir, però, que Locke consideri que la idea general de substància és un simple

producte de la imaginació i no tingui existència real. La idea general de substància és el

resultat d'una inferència, realitzada a partir de l'existència de qualitats que "necessiten" un

suport en el qual existir, suport que roman desconegut per a nosaltres, però l'existència i

realitat queda suficientment provada, segons Locke, amb aquesta inferència, encara que tal

idea de "substància" no sigui ni clara ni distinta.

Al costat de la idea general de substància trobem les idees de substàncies particulars, que

resulten de la combinació d'idees simples, mitjançant les quals ens referim a les coses

particulars com sent substàncies. Així, per exemple, la combinació d'idees simples (forma,

mida, color, etc) que trobem en l'experiència la designem amb nom ("arbre", "taula", ...) amb

el qual ens referim a tal combinació com a una "substància".

A més de les idees de modes i de substàncies, tenim idees de relacions, que resulten de

referir una cosa a una altra, o de comparar dues coses entre si, bé donant-li un nom a una

de les coses, o totes dues, (diferent del que té fora d'aquesta comparació), o a la idea

mateixa de la comparació establerta entre elles. La relació, però, no forma part de

l’existència "real" de les coses, és a dir que les idees de relacions són purament mentals.

Entre aquestes idees hi ha les idees de causalitat i identitat.

A.5. El coneixement. Nivells i tipus de coneixement :

L'anàlisi del coneixement

Hem vist, en parlar de l'origen i classificació de les idees, que les idees són continguts

mentals, encara que procedeixin o derivin de l'experiència. Sent el coneixement una

operació de l'enteniment, els objectes immediats sobre els quals ha de versar seran les

idees (continguts mentals) i no les coses. Així, el coneixement consistirà en certes

operacions que realitzem amb les idees, operacions que es refereixen a la capacitat que

tenim de percebre la connexió i l'acord o desacord entre elles. L'enteniment no pot accedir a

les coses, sinó només als seus propis continguts mentals, les idees El coneixement, doncs,

no pot consistir en l'acord o desacord entre les idees i les coses, com mantenia la

interpretació aristotèlica, sinó en l'acord o desacord de les idees, és a dir, entre els

continguts mentals als quals té accés.

Aquesta posició plantejarà seriosos problemes en relació amb el nostre coneixement de

l'existència de les coses, els objectes externs a la nostra ment, especialment pel que fa a

l'existència de Déu. Locke tractarà de superar aquesta dificultat distingint les diverses

27

maneres en què podem interpretar la noció d'acord o desacord entre les idees. Així, podem

parlar d’acord en quatre sentits.

1- Quan ens referim a la identitat d'una idea, de la qual d'una manera immediata

estem segurs i no confonem amb una altra, com passa quan estem segurs que la

idea de "blanc" no és la de "vermell".

2- Podem parlar també de l'acord o desacord que hi ha entre dues idees, com passa

en matemàtiques, on podem determinar la relació o absència de relació entre les

idees.

3- També podem interpretar l’acord com a coexistència d'una idea amb altres, com

passa quan ens referim a una substància particular, i estem segurs que una

característica d'aquesta substància (que és una idea complexa) acompanya

sempre a la resta de característiques amb les que forma la idea complexa de tal

substància.

4- Finalment tenim l'acord o desacord de la idea d'alguna cosa amb l'existència real

d'aquesta cosa, amb el que sembla acceptar la possibilitat de conèixer la relació no

només entre idees, sinó també entre les idees i les coses (el que exigiria

l'enteniment poder anar més enllà dels continguts mentals subministrats per

l'experiència, proposició que contradiu els seus propis principis empiristes).

Nivells o graus de coneixement

Descartes havia proposat l'existència de dos tipus de coneixement: el coneixement intuïtiu i

el coneixement deductiu. Inspirat en el model del coneixement matemàtic, a partir de la

intuïció d'idees clares i distintes (és a dir, de les que no podem dubtar) s'obre un procés

deductiu que ens pot portar al coneixement de tot el que és possible conèixer. Malgrat els

seus principis empiristes, Locke accepta aquesta classificació cartesiana, a la qual afegirà,

però, una tercera forma de coneixement sensible de l'existència individual.

Locke distingeix, doncs, tres nivells o tipus de coneixement: el coneixement intuïtiu, el

coneixement demostratiu i el coneixement sensible.

El coneixement intuïtiu es dóna quan percebem l'acord o desacord de les idees de manera

immediata, a partir de la consideració de tals idees i sense cap procés mediador. El que

percebem per intuïció no està sotmès a cap mena de dubte i Locke considera que aquest

tipus de coneixement és el més clar i segur que pot arribar la ment humana. Com a

exemple més clar de coneixement intuïtiu ens proposa Locke el coneixement de la nostra

28

pròpia existència, que no necessita de cap prova ni pot ser objecte de demostració, seguint

clarament la posició cartesiana sobre el caràcter intuïtiu del coneixement del "jo".

El coneixement demostratiu és el que obtenim en establir l'acord o desacord entre dues

idees recorrent a altres que serveixen de mediadores al llarg d'un procés discursiu en el

qual cadascun dels seus passos és assimilat a la intuïció. El coneixement demostratiu seria,

doncs, una sèrie contínua d'intuïcions (com ho és el coneixement deductiu en Descartes) al

final de la qual estaríem en condicions de demostrar l'acord o desacord entre les idees en

qüestió, i es correspondria amb el model de coneixement matemàtic. Un coneixement

d'aquest tipus és el que tenim de l'existència de Déu ens diu Locke. Qualsevol demostració

ha de partir d'algunes certesa intuïtiva, en el cas de la demostració del existència de Déu

Locke partirà del coneixement intuïtiu de la nostra pròpia existència, recorrent a altres idees

intermèdies, que procedeixen també de la intuïció, que ens permeten demostrar la

necessitat de tal existència. Però l'exemple més clar de coneixement demostratiu és, sense

cap dubte, el coneixement matemàtic, en el qual podem observar el progrés deductiu a

partir d'un petit nombre de principis que es consideraven, en aquell moment, evidents i

indemostrables: els postulats o axiomes.

El coneixement sensible és el coneixement de les existències individuals, i és el que tenim

del Sol i altres coses, per exemple, quan estan presents a la sensació. No deixa de resultar

sorprenent que Locke afegís aquesta forma de coneixement a les dues anteriors, a les que

considera les dues úniques formes vàlides de coneixement ("al marge de les quals només

és possible tenir fe o opinió"). Més encara si considerem que el coneixement ha de versar

sobre idees, com s'ha dit anteriorment. El coneixement sensible, però, ens ofereix el

coneixement de coses, d'existències individuals, que estan més enllà de les nostres idees.

Com és possible verificar l'acord o desacord entre una idea (un contingut mental) i

l'existència del que suposem que causa aquesta idea (una mica extramental)? Seguint els

principis empiristes de Locke resultaria impossible verificar aquest acord o desacord, ja que

hauríem d'anar més enllà de les idees, de l'experiència. Locke es mostra convençut, però,

que les idees simples estan causades per coses que actuen sobre la ment per crear

aquestes idees, pel que han de posseir similitud o conformitat de les dues. I no és possible

trobar un altre argument com a justificació de que tenim un coneixement sensible sobre les

coses, sobre les existències particulars.

El problema s'agreuja si considerem les idees complexes, doncs en aquest cas hi ha una

clara elaboració mental de la concordança amb l'existència real "extramental" no podem

tenir ni tan sols tal convenciment, com passa en el cas de la substàncies particulars, de les

quals Locke ja ens havia dit que no podíem conèixer la seva essència real. No obstant això,

Locke considera que sí que cal un coneixement de la seva essència nominal, com hem vist

anteriorment, ja que la idea complexa de substància és un feix o agregat d'idees simples

que tenen, cadascuna d'elles, un correlat sensible a la realitat extramental , tornant així a

29

l'argumentació utilitzada amb les idees simples i retrobant la mateixa dificultat. En tot cas,

malgrat les dificultats, Locke es mostra convençut del existència real del món, de les

coses...

Les altres suposades formes de "coneixement" no passaran de ser una mera probabilitat,

és a dir, l'aparença de l'acord de les idees, sobre proves fal·libles, o seran englobades en

l'àmbit de la fe, és a dir, en el que no és coneixement.

B- Societat i política

El pensament polític de John Locke es troba desenvolupat a les Cartes sobre la

tolerància , (de 1689, 1690 i 1693), i als Tractats sobre el govern civil 32, de 1690. Les

primeres suposen una defensa de l’autonomia del govern civil respecte a l’església de

forma que cap Estat no pot imposar creences religioses i cap Església pot actuar sobre els

que no són membres seus33; a les segones Locke pretén posar les bases filosòfiques sobre

les que es legitima l’Estat. La motivació d’aquestes obres van més enllà de la mera

justificació de la revolució de 1688, ja que posen les bases del pensament liberal.

Fonamentalment ens centrarem en l’estudi del Segon tractat sobre el govern civil .

B.1 L'estat de naturalesa i la llei moral natural.

Locke, com molts altres autors de l’època, parteix d’un plantejament contractualista pel que

fa a l’origen de la societat: l’ésser humà ha viscut en un estat de naturalesa abans de la

fundació de la societat civil

L'estat de naturalesa es caracteritza per la llibertat i igualtat de tots els homes, en absència

d'una autoritat comuna: ”És, així mateix, un estat d'igualtat, on tot el poder i la jurisdicció

són recíprocs i ningú no té més que els altres; per tal com no hi ha res més evident que el

fet que criatures de la mateixa espècie i condició, nascudes promíscuament amb els

mateixos avantatges naturals i amb l'ús de les mateixes facultats, han de ser també iguals

entre si sense subordinació ni subjecció”34

Els homes s'han de mantenir en aquest estat fins que, per voluntat pròpia, esdevinguin

membres d'una societat política.

A diferència de Hobbes, per Locke l'estat de naturalesa no s'identifica amb l'estat de guerra.

Ben al contrari: l'estat de guerra constitueix una violació, una degeneració de l'estat de

32 Especialment al segon d’aquests tractats. El primer és una resposta polèmica a la teoria de Robert Filmer sobre el dret diví dels reis. 33Hem de pensar que es tracta d’un tema d’actualitat per a Locke: una gran part dels conflictes que es viuen a l’Anglaterra del XVII deriven dels esforços d’alguns monarques anglesos d’imposar una religió d’estat (l’església anglicana, de la que és cap el Rei) o del fet que el monarca sigui més o menys tolerant amb la població catòlica, puritana... 34 Segon Tractat sobre el Govern Civil. Cap. II, 4.

30

naturalesa, mitjançant la imposició de la força en absència de tot dret, una desvalorització

del que l'estat de naturalesa ha de ser.

De fet l’estat de guerra, tal i com el defineix Locke, apareix en el moment en que qualsevol

home atempta contra els drets naturals d’un altre home que, al seu torn, té el dret natural a

defensar-se. Aquests drets naturals inclouen la llibertat i la propietat i, per tant, no és només

en l’estar natural on es pot produir la guerra, sinó que en la societat civil també es pot

produir; la diferència radica en el fet que el la societat hi ha una llei a la que apel·lar per tal

d’impedir la violència o per reparar els danys causats però en cas que “la reparació sigui

denegada per una perversió manifesta de la justícia i una descarada tergiversació de les

lleis, és certament difícil d'imaginar altra cosa, per tal de protegir i indemnitzar contra la

violència i els ultratges, que un estat de guerra”35. És a dir, en cas que l’aplicació de la llei

sigui ineficaç, Locke sembla justificar la revolta contra el poder instituït de la mateixa

manera que considera la tirania com un equivalent de l’estat de guerra (i, per tant, una

situació contra la que és lícit defensar-se).

Però com sabem el que l'estat natural ha de ser? Perquè existeix una llei moral natural que

el regula, i tal llei pot ser descoberta per la raó. Aquesta llei és universalment obligatòria,

promulgada per la raó humana com a reflex de Déu i els seus drets ... Aquesta llei s'imposa

als homes en absència de tot Estat i legislació.

La llei moral natural proclama, a la vegada, l'existència d'uns drets naturals i els seus

deures corresponents: “L'estat de natura té una llei natural que el governa, la qual obliga

tothom. Aquesta llei, que és la raó, ensenya a tot el gènere humà que, essent tots iguals i

independents, ningú no ha d'atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions

d'un altre.”36

De fet Locke estableix que, en virtut d’aquesta llei natural, tot home té el dret i el deure no

només de castigar les infraccions de la llei (fins i tot amb la mort) sinó que pot executar

accions per tal de prevenir aquestes infraccions.

Davant la possible objecció pel que fa a la injustícia d’aquest estat, en el que un individu pot

actuar com a jutge de delictes dels quals ha estat víctima (amb la consegüent falta

d’objectivitat), Locke afirma que no és més injust que la monarquia absoluta, en la que el

destí de tota la població depèn de l’humor d’un sol individu.

B.2 El dret natural de propietat privada.

35 Segon Tractat sobre el Govern Civil. Cap. III,20. 36 Segon Tractat sobre el Govern Civil. Cap. II,6.

31

Ja que l'home té el dret i el deure a la pròpia conservació, té dret a posseir les coses

necessàries per a aquesta fi. Per això, per a Locke, el dret a la propietat privada és un

dret natural .

El títol de propietat és el treball. És cert que Déu no ha dividit la terra ni distribuït les seves

riqueses, sinó que aquesta pertany per igual a totes les criatures, però la raó ens ensenya

que l'existència de la propietat privada està d'acord amb la voluntat de Déu, ja que les

propietats obtingudes han de ser proporcionals al treball dedicat.

Segons aquesta interpretació, el treball constitueix tant la font d'apropiació de béns com el

seu límit, ja que només aquells bens sobre els quals l'home ha invertit el seu propi treball li

pertanyen. D'altra banda, Locke també admet el dret a heretar la propietat, basant-se en el

fet que la família és una "societat natural", en la qual els seus membres neixen amb el dret

a l'herència.

I, en virtut de la llei natural, Locke considera que atemptar contra la propietat és equivalent

a declarar la guerra i, per tant, qualsevol individu té dret a defensar les seves propietats fins

i tot matant al lladre.

B3 Els orígens de la societat política: el pacte.

Encara que els homes posseeixen (en l'estat de naturalesa) una llei natural, no se segueix

d'això que tots la respectin de fet, ni que respectin els drets de les altres. Per això, a l'ésser

humà li interessa, diu Locke, constituir una societat organitzada per a fer més efectiva la

preservació dels seus drets i llibertats, mitjançant un acord o pacte establert entre ells.

La constitució d'una societat civil suposa renunciar a certs drets, però comporta uns

beneficis que Locke resumeix en els següents termes:

1. Els homes disposen d'una llei escrita que defineix la llei natural, evitant controvèrsies

sobre ella ...

2. S'estableix un sistema judicial que gaudeix del reconeixement general i evita

arbitrarietats.

3. Es crea un poder capaç de castigar crims, i d'obligar a executar les sentències.

4. Es conserva la propietat privada.

32

La societat civil i el govern establert es basen, doncs, en fonaments racionals, és a dir, en el

consentiment. Les restriccions que la societat civil imposa a l'estat de naturalesa només es

poden justificar mitjançant el consentiment: ningú pot ser tret de l'estada de naturalesa i ser

sotmès al poder polititzi sense el seu propi consentiment, lliurement.

En l'origen de la societat civil i del govern ens trobem, doncs, amb un pacte, amb un

contracte, i en el pacte l'home renuncia als seus p oders legislatius i executius en

favor de la societat, però no renuncia a la seva ll ibertat, encara que la restringeix .

Aquesta renúncia als poders té per objecte, precisament, el gaudir amb més seguretat de la

seva llibertat.

B.4 Constitució i dissolució del govern. La divisió de poders.

Per a Hobbes el mateix acte del contracte generava simultàniament la societat civil i l'Estat.

Per Locke no és aquest, el cas: la relació entre el govern i els seus súbdits queda definida

com un mandat, és a dir, com l'encàrrec d'una tasca ... Així, mitjançant el pacte es

constitueix la societat civil i, posteriorment, el poble es constitueix en assemblea i tria un

govern al que confia una tasca. Tots dos moments constitutius estan clarament diferenciats.

A més, el poder de l'Estat no pot estar concentrat en els mateixos representants, que és el

que caracteritza l’absolutisme. Ben al contrari: la garantia que no es produeixi abús de

poder es troba en el fet que els diferents àmbits del poder polític es trobi en mans de

persones diferents. La divisió de poders s'estructura de la manera següent37:

• 1. El poder legislatiu constitueix el poder suprem en sentit estricte (Assemblea.), però no

és un poder absolut: ha de respondre de la confiança posada en ell i respectar la llei moral

natural ...

• 2. El poder executiu (govern) és l'encarregat de realitzar els mandats del legislatiu.

• 3. El poder federatiu encarregat de la seguretat de l'Estat i de les relacions amb l'exterior.

Un govern es dissoldrà sempre que es doni alguna de les següents situacions:

a) Dissolució per causes externes: que la societat que governa no pugui perdurar en ser

conquistat l'Estat per un Estat enemic.

b) Per causes internes:

- Sempre que el legislatiu sigui modificat arbitràriament o està sota un poder absolut

que li impedeixi actuar lliurement.

- Si el detentor del poder executiu és incapaç de posar les lleis en vigor.

- Si l'executiu o el legislatiu obren contràriament al mandat encomanat.

37 Com es veurà la divisió de poders que planteja Locke és diferent de la tendim a admetre com a vàlida a la majoria dels estats “democràtics” actuals. Per a Locke, el poder judicial seria un aspecte de l’executiu, en canvi nosaltres no considerem el federatiu més que com un aspecte de l’executiu. La divisió de poders que considerem adequada actualment deriva de la teoria que Montesquieu (1689-1755) va fer evolucionar a partir de la de Locke.

33

Quan un govern queda dissolt per qualsevol d'aquestes causes la revolta dels súbdits

queda justificada ...

C- TEXTOS:

"Suposem, doncs, que la ment sigui, com es diu, un paper en blanc, net de qualsevol

inscripció, sense cap idea. Com arriba a tenir-les? D'on es fa la ment amb aquest prodigiós

cúmul, que l'activa i il·limitada imaginació de l'home ha pintat en ella, en una varietat

gairebé infinita? D'on treu tot aquest material de la raó i del coneixement? A això contesto

amb una sola paraula: de l'experiència; vet aquí el fonament de tot el nostre coneixement, i

d'allà és d'on en última instància es deriva. Les observacions que fem sobre els objectes

sensibles externs o sobre les operacions internes de la nostra ment, que percebem, i sobre

les quals reflexionem nosaltres mateixos, és el que proveeix al nostre enteniment de tots els

materials del pensar. Aquestes són les dues fonts del coneixement d'on dimanen totes les

idees que tenim o que puguem naturalment tenir. "

Tractat sobre l’enteniment humà.

“Per a entendre correctament el poder polític i derivar-lo del seu origen, hem de considerar

en quin estat es troben els homes naturalment, i aquest és un estat de perfecta llibertat per

a ordenar llurs actes i disposar de llurs propietats i de les persones que creguin convenient,

dins dels límits de la llei natural, sense demanar permís ni dependre de la voluntat de cap

altre home.

És, així mateix, un estat d'igualtat, on tot el poder i la jurisdicció són recíprocs i ningú no té

més que els altres; per tal com no hi ha res més evident que el fet que criatures de la

mateixa espècie i condició, nascudes promíscuament amb els mateixos avantatges naturals

i amb l'ús de les mateixes facultats, han de ser també iguals entre si sense subordinació ni

subjecció, a menys que l'Amo i Senyor de totes, per declaració manifesta de la seva

voluntat, en situés unes per damunt de les altres o els conferís, per clar i evident decret, un

dret indiscutible de domini i de sobirania.”

Segon tractat del govern civil.

Pero si bé aquest és un estat de llibertat, no és tanmateix un estat de llicència; encara que

l'home hi tingui una llibertat incontrolable per a disposar de la seva persona i dels seus

bens, no en té en canvi per a destruir-se a si mateix o destruir qualsevol altra criatura que li

pertanyi, si no és que ho requereix un fi més noble que la seva mera conservació. L'estat de

natura té una llei natural que el governa, la qual obliga tothom. Aquesta llei, que és la raó,

ensenya a tot el genere humà que, essent tots iguals i independents, ningú no ha

d'atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d'un altre (...) I essent dotats

amb semblants facultats, i constituint tots una mateixa comunitat natural, ningú no pot

invocar cap mena de subordinació entre nosaltres que ens autoritzi a destruir-nos

34

mútuament, com si haguéssim estat creats per fer ús els uns dels altres, com fem amb les

criatures de rang inferior. Cadascú està destinat a defensar-se a si mateix, però no a

abandonar voluntàriament el lloc que ocupa; de la mateixa manera, doncs, que és

inqüestionable la seva pròpia protecció, cal que cadascú, tant com li sigui possible,

protegeixi la resta de la humanitat, i, si no és per fer justícia a un malfactor, no podrà

arrabassar ni danyar la vida ni res d'allò que tendeix a la protecció de la vida, la llibertat, la

salut, els membres o els bens d'un altre.

Segon tractat del govern civil.

No tinc cap dubte que, a aquesta estranya doctrina que tothom té poder executiu en l'estat

de la natura, hi haura qui m'hi objectarà que no és raónable que els homes siguin jutges en

llurs propies causes, perquè l'amor propi els farà parcials envers ells mateixos i els seus

amics i, en canvi, la mala consciència, la passio i l'afany de revenja els durien massa lluny

en castigar els altres, i per tant no se'n derivaria més que confusió i desordre. És per això,

sens dubte, que Déu ha designat un govern: per refrenar la parcialitat i la violència dels

homes. Admeto facilment que el govern civil és el remei apropiat per a les inconveniències

de l'estat de natura, les quals, certament, deuen ser molt greus atès que els homes poden

ser jutges en llurs pròpies causes, ja que és fàcil d'imaginar que, aquell qui ha estat prou

injust per a perjudicar un seu germà, difícilment serà prou just per a condemnar-se a si

mateix pel que ha fet. Però desitjaria que, aquells qui em fan aquesta objecció, recordessin

que els monarques absoluts no són més que homes, i que si el govern ha de ser el remei

per a aquests mals que són conseqüència necessària del fet que els homes siguin jutges

de llurs pròpies causes i, en conseqüència, I'estat de natura no és acceptable, em fessin

saber de quina mena és, i fins a quin punt és millor que l'estat de natura, aquell govern on

un home que governa una multitud té llibertat per a ser jutge en la seva propia causa, i pot

fer als seus súbdits tot allò que li plagui sense que ningú tingui la menor llibertat per a

qüestionar o controlar aquells qui executen els seus designis, i si cal que hom s'hi sotmeti

en tot allò que faci, ja sigui fruit de la raó, de l'error o de l'apassionament. És molt millor

l'estat de natura, on els homes no estan obligats a sotmetre's a la voluntat injusta d'altri; i

on, si aquell qui jutja ho fa erradament, en la seva pròpia causa o en qualsevol altra, n'és

responsable davant la resta del gènere humà.

Segon tractat del govern civil.