16
Entrevista Marina Subirats 16 4 Miquel de Palol ‘The Big Bang Theory’ ‘Navegar en plena crisi’ 14 Poesia L’Estellés de Jordi Llavina 12 3 Lluís Llort ‘El senyor dels marges’ Art Preparats per a l’Any Brossa? 2 Rafael Vallbona Suplement setmanal de llibres i art Dijous, 19 d’abril del 2012 S S a a l l e e s s R R o o d d o o r r e e d d a a Maria Bohigas i Montserrat Casals ens acosten dues de les figures més importants de la literatura catalana moderna A.S.R. 164927-1051025®

Joan Sales i Mercè Rodoreda

  • Upload
    gvime

  • View
    71

  • Download
    8

Embed Size (px)

Citation preview

Page 1: Joan Sales i Mercè Rodoreda

EntrevistaMarinaSubirats

16

4 Miquel de Palol‘The Big BangTheory’

‘Navegar enplena crisi’

14

PoesiaL’Estellésde JordiLlavina

12

3 Lluís Llort

‘El senyor delsmarges’

ArtPreparatsper a l’AnyBrossa?

2 Rafael Vallbona

Suplement setmanal de l l ibres i art Dijous, 19 d ’abri l de l 2012

SSaalleessRRooddoorreeddaa

Maria Bohigas i Montserrat Casals ens acosten dues de lesfigures més importants de la literatura catalana moderna

A.S.R.

164927-1051025®

Page 2: Joan Sales i Mercè Rodoreda

edito

rial em volgut dedicar aquest

suplement d’abans de SantJordi a dues de les figures mésimportants de la cultura

catalana del segle XX, l’editor inovel·lista Joan Sales –de qui escelebra el centenari del seunaixement– i Mercè Rodoreda–cinquanta anys de l’emblemàticaLa plaça del Diamant, que va sereditada per Sales al Club delsNovel·listes després de serrebutjada pel jurat del premi SantJordi del 1960.

Els col·laboradors que hem triatno són circumstancials sinó quehan mantingut la lectura obertadels dos titans que es perpetuencom a clàssics moderns de lesnostres lletres. D’una banda,Montserrat Casals, que ha estat laprincipal biògrafa de l’obra rodorediana.De l’altra, Maria Bohigas, néta de Sales iresponsable del Club Editor, actualmentaliada amb Edicions 1984. Bohigasrecupera dues cartes de la

Hcorrespondència entre Sales i Rodoreda itambé ens ha ofert fotografies, algunesde les quals són inèdites. En unsmoments molt complicats per a la

supervivència del país, personatges comSales i Rodoreda van demostrar que espodia jugar a la contra i, alhora, crear unaliteratura que no sé si hem estat capaçosde superar després de tants i tants anys

d’una normalització que sempre ha tingutpals a les rodes –o que no s’ha fet ambprou decisió, cal dir-ho.

Rodoreda i Sales encarnen l’esperit dela resistència, però també la qualitatd’una literatura que no parlava devaguetats sinó que tenia coses a dir,i sabia com dir-les. Ara, tot i laqualitat dels joves valors i del’incomprensible ostracisme degent de talent com Jordi Coca,Robert Saladrigas, Isidre Grau ialtres, quan parlo amb gentimplicada ens preguntem per quèdeterminats editors s’hanpreocupat tant de fer llibressuposadament comercials mentreoblidaven la rereguarda poderosa,els valors de fons. No s’aconseguiràcap meta amb una literaturaefímera i superficial. El que quedarà

seran els llibres de Sales, Rodoreda, BlaiBonet i els altres poetes. Tenim joves itenim futur, però cal invertir en el recanvigeneracional i no deixar de banda la gentque ens ha ensenyat. És possible? ❋

Literatura a reivindicar

Joan Sales amb Mercè Rodoreda a la torreta del Coll

DAVID CASTILLO coordinador

19 D’ABRIL DEL 20122

a vida a les muntanyes del Rif ha estatsempre dura. Però als anys quaranta,amb el territori sotmès a la brutalitat del’exèrcit espanyol, la misèria de la terra

eixorca, les malalties i l’analfabetisme, la vidaera una transició constant de crueltats que in-cloïen presons, fam, violència i odi. Així va serl’existència del jove Mohamed Xukri i, malgrattot, mai no es va apartar de la seva gent: els dè-bils, els sotmesos a tota mena d’injustícies, elsperdedors.

L’havia descobert Paul Bowles, i alguns ha-víem llegit ja El pa de cada dia (Bromera), pri-mera obra de la seva trilogia narrativa, profun-dament dura, descarnada i carregada de passat-ges autobiogràfics, quan el vam conèixer perso-nalment una tarda a la llibreria Laie. Ens va sor-prendre la seva afabilitat i modèstia, i vam en-tendre aviat que, només amb una extraordinà-ria sensibilitat, es podien relatar escenes tanbrutals d’una manera tan senzilla i eficaç. La his-tòria verídica d’un fill que fa una fel·lació al seupare perquè així no es torni a casar i ell pugui he-retar tots els béns a Amor i malediccions (Bro-mera), llibre que tanca la trilogia, n’és un exem-ple. El preu que els integristes islàmics havien

Lposat al seu coll és l’altra cara de la convulsa rea-litat del Magrib.

Però a Mohamed Xukri el va matar la vida.L’alcohol, la grifa i el patiment van poder mésque la seva literatura. No va deixar ni esposa, nifills ni altre llegat que la prosa més impressio-nant de la literatura africana moderna. Llegir elstres volums (El temps dels errors, també a Bro-mera, és el segon) de la seva curta però brillantobra és una manera vàlida d’entendre els con-flictes al Sàhara i al Sahel: són el producte detanta injustícia. “Totes les persones tenen unadignitat que ha de ser respectada, encara que nohagin tingut cap oportunitat a la vida”, afirmavaXukri. Quantes vegades Espanya, França i la res-ta de potències colonials no han menystingutaquesta simple màxima? Per què ens sorpre-nem ara hipòcritament amb el que està passanta l’Azawat si només és un resultat, tardà i foca-litzat, de la secular arrogància occidental?

Des de la seva infantesa de murri fins que esconverteix en escriptor, l’obra de MohamedXukri ens posa a tots en evidència; sense decla-racions ideològiques, sense retòrica política,sense fatus protagonismes mediàtics; des delmarge. Allà ell era un senyor. ❋

MOTELBARSTOW

El senyor dels margesRAFAEL VALLBONA

SENYORRUC GUILLEM CIFRÉ

Page 3: Joan Sales i Mercè Rodoreda

19 D’ABRIL DEL 2012 3ARAQUEHIPENSO

alten quatre dies perSant Jordi. El millormoment de l’any pera les editorials. I per

al mercat de la rosa (és clarque la resta de l’any tambéés ple de capullos, sobretoten el món de la política i del’empresa; i sí, també ho sónels quatre que trenquenaparadors i que afavoreixenque es parli d’ells, esdevenirel gran problema que cal re-soldre, i que no es plantiprou cara a una reforma la-boral que es pixa damunt elstreballadors i a unes mesu-res econòmiques que, uncop més, discriminen Cata-lunya). Ara és convenient unpunt i a part, és cert.

S’espera que les xifres devendes de llibres siguin simi-lars a les de l’any passat, és a dir,que no baixin però que tampoc pu-gin, estroncant la línia ascendent ha-bitual dels Sant Jordi previs a la crisi.La llàstima és que els altres 364dies, com en tants i tants sectors, lasensació és d’estar, ja no amb l’ai-gua al coll, més aviat sota l’aigua iaguantant la respiració. I a veure quèpassa. El fort onatge no afecta si es-tem submergits tres o quatre me-tres. La llàstima és que no es potrespirar i cal treure el cap. Agafar ai-re i... cap avall.

Els darrers mesos han nascut al-gunes editorials [llegiu el reportatgeque publicarà diumenge a la seccióde Cultura Valèria Gaillard] que, comels peixos, sempre neixen petites i, si

F

neden amb una certa gràcia, són en-golides per una de més gran i aques-ta per una altra i així fins que es re-troben dins la panxa de Planeta.

I han nascut noves editorials per-què en plena tempesta sempre hi haqui aprofita per inventar el para-llamps o per idear com reciclar l’ai-gua de la pluja, amb una barreja devalentia i d’inconsciència, de creureque tot passarà i que hi haurà ampo-lles d’aire per a tots els nàufrags.

Hi ha editorials amb una trajectò-ria mitjana o fins i tot llarga que hoestan passant molt malament, fins al’extrem de plantejar-se tancar. Lesque poden acomiaden personal(com a tot arreu, per dolorós que si-gui), i en general publiquen menys,

cosa que té un regust terapèutic nonecessàriament negatiu. Sigui comsigui, però, cal intentar emergir uncop més, agafar aire un cop més, feralguna cosa més, aguantar més.

L’editorial Moll ja té més de 78anys i va ser fundada per Francescde B. Moll i mossèn Antoni M. Alco-ver. El seu gerent actual, Antoni Moll,fa unes setmanes que ha posat enmarxa una iniciativa imaginativa permirar de flotar, encara que siguiabraçats a una fusta petita i primeta,i recuperar el rumb per varar al moll(disculpeu el joc de paraules fàcil),calmós i arrecerat.

Quan fa uns mesos l’editorial ma-llorquina va fer públics els greus pro-blemes econòmics que patia “es va

alçar una ona [aquest copla imatge marítima ésd’ells, que consti] espontà-nia de solidaritat que ensva commoure profunda-ment i ens va refermar enel nostre propòsit de nodefallir i donar continuïtata l’empresa”. Què es podiafer? “Crear el Cercled’Amics de l’Editorial Moll,que estarà format per totsels qui estiguin disposats apagar una quota, fixadaper cadascú d’acord ambles seves conveniències.” A què dóna dret, la quo-ta? “A adquirir els llibresdel nostre fons –o d’altresfons que puguin estar in-closos a la nostra pàginawww.editorialmoll.cat– perl’import total aportat, amb

un 5% de descompte sobre el PVP.”Una iniciativa transparent, i sense in-termediaris, que podrien adoptar al-tres editorials. Si creus en la cultura,a canvi de l’aportació que et convin-gui podràs tenir un descompte i, so-bretot, ajudaràs a passar el mal mo-ment, en aquest cas, a una editorialen terra (lingüísticament) hostil. Ca-da cop més hostil.

Quan estàs a punt d’ofegar-te, unsol braç és difícil que et salvi. I si éshipotecari, abans no te n’adonis, t’es-tarà empenyent cap al fons. En canvi,unes quantes mans i molts dits ésprobable que sí que et puguin ajudara nedar fins a la platja. I prendre el solque, un dia o altre, ha de tornar.

Bon Sant Jordi! ❋

Navegar en plena crisi

Cal buscar maneres de sortir vius del naufragi econòmic actual MASSIMO PERCOSSI / EFE

LLUÍS LLORT

Tot i que els dar-rers mesos hanaparegut algunesnoves editorials,el panorama noés gaire encorat-jador. El mercatestà posant lescoses realmentdifícils a alguneseditorials que ca-da cop són més atocar del penya-segat. Cadascunabusca la manerade flotar, reduintcostos (acomia-dant personal ipublicant menys)i promocionantels seus títols.L’editorial Moll deMallorca ha fet unpas més i proposauna mena de mi-cromecenatge

1410

85-1

0536

40w

Page 4: Joan Sales i Mercè Rodoreda

19 D’ABRIL DEL 20124

sigui, la teoria del Big Bang, és el tí-tol d’una sèrie d’èxit a la televisiód’aquí i ja fa temps que a la nord-americana d’on prové. Pels no ini-

ciats direm breument que es tracta de les pe-ripècies quotidianes de quatre joves científicsque treballen a una universitat californianad’elit i comparteixen pis de dos en dos: dos an-glosaxons cristians (o potser agnòstics), unjueu i un hindú. El contrapunt és la cambrerarossa veïna de replà i ocasionalment amistan-çada amb un d’ells, i el quid de la sèrie és cons-tatar en clau humorística com uns individussuperdotats i brillants en les seves matèriessón veritables lluços en la brega de la vida quo-tidiana.

La cosa podria ser –en tenim exemples adojo– una altra exhibició del ressentimentamb què els mediocres intenten venjar-se delsque destaquen. Recordem quin tracte ha dis-pensat el país als habitants de la població ambmés èxit i amb la renda per càpita més alta dela regió, Lepe, i a un dels per desgràcia pocsministres intel·ligents i cultes que han passatpel govern espanyol, Fernando Morán. Peròno, The Big Bang Theory no és un penós capí-tol més del he he he, sinó una intel·ligent, di-vertida i instructiva paròdia del món delscientífics, del qual, qui no en sàpiga res ni li in-teressi, riurà sense més complicacions, peròqui a més n’hagi llegit quatre coses hi reconei-xerà, textuals o per extensió, cuites de Rus-sell, Wittgenstein, Von Neumann, Turing,Feynman, Ramanujan –matemàtic hindú delqual el Dr. Koothrappali de la sèrie és avatar–,Einstein…

Sheldon Cooper està clarament inspirat enGödel, però els seus estrambòtics processosmentals no són res davant de la sofisticació ila desmesura dels que en la vida real hi ha do-cumentats a càrrec de l’original, que ara mal-auradament no tinc prou espai per relatar-los.

OEl principi elemental de la sèrie mostra que

la lògica estricta de la ciència no serveix per lavida quotidiana, i hi topa contínuament enforma de contrasentits. A més de divertidapels absurds hilarants, la qüestió de fons ésapassionant, i ha generat obres de pensamentprofund. Penso en el Calígula de Camus: sil’emperador és un déu, no pot equivocar-se nifer res d’inconvenient, qualsevol decisió sevaés una benedicció, i la implacabilitat del seupensament no té traves per ser duta a la pràc-tica; per l’individu vulgar i per la lògica de laconvivència, és un monstre. N’hi ha versionsmenys sanguinàries: la confrontació de vi-sions del món entre els savis i Penny, la veïnano instruïda, és la mateixa que entre Don Qui-xot i Sancho.

Una de les qüestions centrals del pensa-ment actual és la natura intrínseca de la in-tel·ligència, i fins a quin punt, tal com ara laconsiderem la majoria dels humans, és unatribut humà, o bé és un ens en si. La intel·li-gència artificial és un dels grans reptes de laciència actual, i tot procés especulatiu al seuvoltant ha de considerar el fet de la intel·ligèn-cia genèricament no humana, hagi estat o nofabricat per l’home l’emissor. El Test de Tu-ring intenta establir les regles per dilucidar siun raonament prové d’un humà o d’una mà-quina a través de preguntes-trampa, que noafecten la capacitat intel·lectual en si –unamàquina ja ha guanyat al millor escaquista delmón–, sinó les irregularitats lògiques que cap-ten només els humans, i mai una màquina.

El caràcter grotesc dels personatgesd’aquesta excel·lent i recomanable sèrie ésjustament la implacabilitat racional que elsaproxima a les màquines, i l’ensenyança ésque la irracionalitat, l’impuls sentimental,l’absurd, l’inexplicable en termes lògics, sóntan humans i necessaris per la vida com el ri-gor de la lògica ho és pel coneixement. ❋

DISSOCIACIONS

‘The Big Bang Theory’Els quatre científics i la cambrera que protagonitzen la sèrie nord-americana de televisió

MIQUEL DE PALOL

El mot mutant d’avui no té res a veure amb l’estanquera gegantina quepresideix la madrilenya plaça de Colón. Me’l vaig sentir dir a Cubelles lasetmana passada, quan hi vaig anar amb el programa Divendres a la re-cerca de paraules en ruta. Per als cubellencs, un banderot és algú quesempre tomba pertot. He de reconèixer que hi encaixo. El terme no el re-cullen els diccionaris generals, però l’Alcover-Moll el situa a l’àrea d’in-fluència del Camp de Tarragona i en diu: “Persona ociosa que va d’unabanda a l’altra xerrant inútilment.” Una definició prou descriptiva que po-saria al meu escut d’armes si fos possible esborrar-ne l’adjectiu i l’adver-bi. El vers de Guimerà que la il·lustra, però, contradiu qualsevol lecturapositiva: “Ja no viuries banderot y mal feyner.” Quan a Cubelles et diuenque ets un banderot ho fan en un to que l’acosta a bandarrot, entès coma derivat de bandarra (brètol, prostitut), però el cert és que deriva de ban-dera. Banderins, banderons i banderetes es mouen molt segons com bu-fa el vent, de manera que no paren mai quiets i aquesta és l’analogia quedonà peu al terme. Pronunciat en un to de retret, més aviat sembla queet clavin un d’aquells bastons amb punta de ferro que van guarnits ambbanderetes de paper de gust dubtós. És a dir, una banderilla. ❋

MOTACIONS

Banderot?MÀRIUS SERRA

DEPORTADA

Tribut de sorra ifulles a Martí PolAutors: ÀlexCarmona i MariaDolça ManubensEditorial:MediterràniaPàgines: 125Preu: 24,50 euros

Llibre amb fotos i els catorze poemesde Miquel Martí i Pol triats per al tributque li fan catorze formacions. Prologatper Lluís Llach, inclou un CD musical.

Un hortper ser feliçAutor: MarcEstévezEditorial: AraLlibresPàgines: 215Preu: 20 eurosL’autor ens ofereix

una guia amb exemples pas a pas i moltgràfics de com podem plantar, el queens vingui més de gust, al camp, al jardío fins i tot al balcó d’un pis de ciutat.

Amb Déu o senseAutors: FrancescTorralba i VicençVillatoroEditorial:FragmentaPàgines: 350Preu: 22 eurosFrancesc Torralba

es considera “cristià escèptic” i VicençVillatoro “agnòstic admirador de lesreligions”. Vint cartes de cada autor perdialogar sobre Déu i tot el seu entorn.

VideshipotecadesAutors: Ada Colaui Adrià AlemanyEditorial: AnglePàgines: 192Preu: 16,50 eurosEl subtítol d’aquestassaig d’actualitat

és De la bombolla immobiliària al dret al’habitatge. Els dos autors sónfundadors del moviment Plataformad’Afectats per la Hipoteca (PAH).

Les horesllunyanesAutora: Kate MortonTraducció: Mercè GuitartEditorial: SumaPàgines: 633Preu: 21 euros

L’autora d’El jardí oblidat ens ofereixuna novel·la que ens remet a Dickens,les germanes Brontë o Jane Austen, através d’un trencaclosques emocional.

La senyoraAvinyóAutora: FrancescaAliernEditorial:CossetàniaPàgines: 255Preu: 18,30 eurosAquesta novel·la

ens presenta el quadre d’una societatrural que comença a accedir a la culturai abandona la superstició. La trama télloc entre principi i mitjan segle XX.

Page 5: Joan Sales i Mercè Rodoreda

19 D’ABRIL DEL 2012 5

119225-1053835V

Page 6: Joan Sales i Mercè Rodoreda

A més depublicar ‘Laplaça delDiamant’, el1962 va serun any moltproductiu pera Joan Salesper altresaspecteseditorials

s possible que en la vidad’un escriptor el tempscompti per partida doble:el de la vida, feta de més o

menys costums, i el temps talcom el treballen les paraules. Éspossible que fos aquesta duali-tat, intangible per a la pràcticatotalitat dels lectors, el queaproximés Joan Sales i MercèRodoreda. En tot cas, aquest1962, que veu néixer el seu lli-gam i la seva mútua simpatia,és possible que no sigui un anyqualsevol. Voregen la cinquan-tena, aquella edat en què, en pa-raules de Flaubert, la força delcor es barreja amb l’experiènciade la vida. Comencen a veure elsbons resultats de tot allò quehan començat fa molt de tempsen la penúria. En mans del Clubdels Novel·listes, ella acaricia lavictòria de veure publicada Laplaça del Diamant i li semblaque a partir d’ara li seran dona-des totes les oportunitats que lihavien fallat fins ara. “Aprofitaaquest moment dolç per escriu-re”, li ha dit el seu company, Ar-mand Obiols. I així serà. Per alJoan Sales escriptor tambéaquest és un moment excepcio-nal. En el seu cas, perquè les cir-cumstàncies polítiques l’obli-guen a aparcar per un llarg mo-ment la seva activitat d’editor.

L’any ha començat amb certanormalitat, amb un programade publicacions en cartera quees veu ràpidament atrapat perla censura: dels sis llibres pre-vistos i fins anunciats als subs-criptors del Club, quatre no veu-ran la llum fins força més enda-vant. La maligna i arbitrària au-toritat considera que “no proce-de su publicación”. Al cap del’any només haurà pogut treure,a més de la novel·la de Rodore-da, dues traduccions: El Gue-pard, de Lampedusa, en versióde Llorenç Villalonga i, ben bé aúltima hora, La quarta vigília,de Johan Falkberget, en versióde Joan Fuster. A EdicionesAriel, on Joan Sales treballa gai-rebé en permanència, també lespersistents prohibicions enca-llen la seva feina amb la Histò-ria dels Catalans.

Textos excepcionalsDe manera que la notorietat deJoan Sales, el 1962, l’hem debuscar en altres registres de laseva múltiple activitat i, de ma-nera especial, en la traducció iedició de textos que podem dir-ne excepcionals. En primer lloc,és al començament d’aquestany que Vergara li publica la tra-ducció castellana de MadameBovary. En rep moltes felicita-cions, sobretot perquè a JoanSales no se l’espera escrivint –otraduint– en castellà. No és laprimera vegada que publica en

É

Reportatge Montserrat Casals i Couturier

aquest idioma, però aquest cop,per la seva magnitud, per la se-va vàlua, el llibre és destacable.Inclou, d’altra banda, un pròlegon, a més d’un gran coneixedorde l’obra de Gustave Flaubert,Sales confessa ser-ne un pro-fund admirador.

Per al Club –fa aproximada-ment un any que hi treballa ensolitari ja que el seu soci, XavierBenguerel, és a Xile, molt ocu-pat amb la bona marxa del seulaboratori farmacèutic i ambl’intent de vendre-se’l– preparal’adaptació i traducció de la no-vel·la Tibal lo garrel, de Loís De-lluc. La primer part de l’escrip-tor occità l’ha fet pensar en elLazarillo de Tormes però la se-gona no li ha agradat gaire per-què “degenerava cap a la novel-la rosa”. Tot i així, ha decidit in-cloure’l al Club dels Novel·listesdesprés d’una planera i ràpidanegociació amb Delluc, que liadmet totes les importants va-riacions proposades. Li fa il·lu-sió publicar-lo l’any següent, co-incidint amb el 750 aniversaride la Batalla de Muret.

Sales inclou al volum un llargpròleg que és una introducció al’actualitat de l’occitanisme i, almateix temps, una declaraciódels seus principis sobre la his-tòria i sobre la llengua aplica-bles en terra pròpia: “Per nosal-tres El Garrell [així va titular-seel llibre en català] no és de capmanera una novel·la estrange-ra. Per més que les desventuresens hagin anat separant a partirdel desastre de Muret, occitansi catalans som germans encara.Loís Delluc és un dels nostres”,escriu Sales. La recuperació in-certa de l’occità i de l’occitanis-me li permet de llançar una du-ra advertència contra “la hiper-tròfia d’una llengua que renun-cia a ser plenament usual i esreclou en la condició d’estricta-ment literària”, cosa que de re-

top fa també deplorable, “a lacurta o a la llarga”, “fins aquestalimitada ambició”.

En un exercici de respectuo-sa denúncia de Frederic Mis-tral, Sales gosa treure a la llumpública, per primera vegada, elsseus postulats a favor d’unallengua desacomplexada en-front dels puristes de tota me-na. Pot atrevir-se a parlar de“casa seva”, de Catalunya, con-tornejant l’arbitrarietat censo-ra i referint-se a la llarga histò-ria comuna que lliga aquest paísals gascons. Un primer mani-fest Joan Sales, “per qui hi sàpi-ga reflexionar”, com li agradavade dir.

Triomf literariPerò sens dubte el que li donavala força de l’atreviment era elseu triomf literari a l’altra ban-da dels Pirineus. Gallimard aca-ba de publicar Gloire incertai-ne, en traducció de BernardLesfargues. A França la novel·la–força ampliada– no va tenirl’èxit de vendes que s’esperavaperò tots els comentaris, excep-

ció feta d’algun exabrupte d’ul-tradreta d’algun diari belga, vanser fortament elogiosos. No esva vendre bé per una raó bensenzilla d’entendre: als france-sos no els temptava, aquell1962, una novel·la que parlavade la Guerra Civil espanyola –ai-xí es va anunciar– quan ells totjust acabaven de sortir de la se-va, amb Algèria.

No acaben aquí les coses bo-nes d’aquest 1962. Amb el se-gell editorial d’Ariel, Sales publi-ca per primera vegada una edi-ció completa de la poesia deJoan Salvat-Papasseit. Amb untiratge molt limitat (116 exem-plars), el volum és il·lustrat perJosep Guinovart i inclou textosde Tomàs Garcés, de Joan Fus-ter i una nota sobre la trans-cripció dels textos de Joan Sa-les. “Ja et vaig dir que per unamena de rebequeria d’en Gar-cés (ens va amenaçar amb reti-rar la biografia) sortiran escru-polosament reproduïdes totesles carallades de llenguatge–com lo stylo, etc.– que tan fàcilhauria estat corregir discreta-

Mercè Rodoreda a la plaça del Diamant, a Gràcia

un

an

y q

ual

sevo

l?19 D’ABRIL DEL 20126

Page 7: Joan Sales i Mercè Rodoreda

L’editor i escriptor Joan Sales en una imatge gairebé de joventut; a la dreta la casa del Coll, a Barcelona, on va viure Joan Sales ARXIU FAMILIAR JOAN SALES

ment. Què hi farem. Alia bellagerunt, tu infelix Cathaloniafot-te!”, ironitzava Sales a JoanFuster.

Per reblar el clau, han donatel premi de la Crítica a Bearn,de Villalonga. Amb un detallmaligne, assenyala Sales: “Lamajoria dels crítics que li han

donat el premi no han publicatcap comentari del llibre” a capdels diaris pels quals treballen.“Ens deixen publicar llibres, pe-rò intenten per tots els mitjansde fer del nostre esforç un es-forç inútil, silenciant-lo.” Per-què el problema del moment–un moment molt més llarg que

aquest excepcional 1962– “noés tant que ens persegueixin fí-sicament, la persecució és méssournoise, no volen convertir-nos en «màrtirs» sinó en manià-tics, obscurs personatges desco-neguts, fracassats i d’aquestamanera permanents descon-tents, ressentits.”

Petites notes més o menysalienes per acabar l’any: l’Insti-tut d’Estudis Catalans acceptal’ús de la paraula romesco. “LaSecció Filològica ha decidit (ésnotícia fresca) admetre el motromesco. Així hem sabut totsque aquest mot no estava ad-mès!”, comenta Sales. La vigília

de Nadal rep un nou acte deprocesamiento per causa de“manifestación separatista”que el deixarà sense passaportuna colla d’anys. I això malgratel nomenament, el juliol, del fla-mant i liberal nou ministre d’In-formación y Turismo, ManuelFraga Iribarne. ❋

19 D’ABRIL DEL 2012 7

134455-1053718C

Page 8: Joan Sales i Mercè Rodoreda

JOAN SALESReportatge Maria Bohigas

quest 2012 fa cinquan-ta anys que es va publi-car per primera vegadaLa plaça del Diamant. I

també en fa cinquanta que es vapublicar la primera versió sensecensura d’Incerta glòria, aFrança, en la traducció de Ber-nard Lesfargues. En francès lava llegir Rodoreda, pocs mesosdesprés que Sales li hagués edi-tat La plaça del Diamant. Laimpressió que es van causarl’un a l’altra en llegir-se ha que-dat recollida en les dues cartesque reproduïm, extretes del vo-lum Cartes completes (1960-1983). Qui conegui l’epistolarisencer sap una cosa important inecessària per acabar de com-prendre la força d’aquestes de-claracions d’amor: i és que erenfetes des d’una gran solitud.

Germanes, diu Rodoredaparlant d’aquestes dues novel-les. Germanes nascudes de laguerra i que no són de cap ma-nera novel·les de guerra, ni sim-plement novel·les sobre la guer-ra. La plaça del Diamant no éspas la narració dels grans esde-veniments col·lectius percebutsper una de tantes, ni Incertaglòria és la gran novel·la sobrela Guerra Civil vista des de labanda dels vençuts. És una his-tòria d’amor!, clamava Rodore-da; és l’intent de copsar en al-guns moments de la vida la setde glòria de què estem assede-gats, estampava Sales al co-mençament del seu llibre.

Qui sap si els elogis no diuenmés de qui els fa que no pas dequi els rep: aquest “precipici del’absurd existencial” que Colo-meta voreja sempre sense cau-re-hi mai, quants afanys d’ex-pressar-lo no revela per part deSales? Aquest “personatge degran classe” que és el temps,quants anhels de contenir-lo norevela per part de Rodoreda?

“És amb vergonya que con-fesso no haver-me curat mai nide la meva joventut ni de la me-va guerra. Les duc, les durésempre a la sang com una infec-ció!”, diu Cruells, el soldat d’In-certa glòria esdevingut capellà,vint anys després; “Enyorol’una i l’altra amb una recançatan culpable com invencible…

A

Us oferim unfragment dedues cartesimportants,encreuadesentre Sales iRodoreda,contextualit-zades perMariaBohigas

aquella olor de joventut i deguerra, de boscos que cremen id’herba xopa de pluja, aquellavida errant, aquelles nits sotales estrelles quan ens adormíemamb una pau tan estranya; totés despreocupació en la incerti-tud, incerta glòria del cor i de laguerra quan tenim vint anys i laguerra i el cor són nous i plensd’esperança!” I Natàlia li respona les darreres pàgines de La pla-ça del Diamant: “… i, amb elsbraços davant de la cara per sal-var-me de no sabia què, vaig ferun crit d’infern. Un crit que de-via fer molts anys que duia adintre, i amb aquell crit, tanample que li havia costat de pas-sar-me pel coll, em va sortir dela boca una mica de cosa de nores, com un escarabat de sali-va… i aquella mica de cosa de nores que havia viscut tant detemps tancada a dintre era lameva joventut que fugia amb uncrit que no sabia ben bé quèera… abandonament?”

Una gran solitud, la malaltiadel temps i aquesta cosa que ténom, aquesta germandat, sí:l’energia, la força viva que bate-ga en cada paraula de les obresmestres.

“Barcelona, 16 maig 1961Sra. Mercè RodoredaGINEBRADistingida amiga:Arribo al despatx mort de

son, per culpa de vostè. M’hepassat la nit en blanc llegint laseva novel·la, sense poder dei-xar-la. Feia molt de temps que

cap llibre no m’havia tret el sond’aquesta manera.

Trobo aquesta novel·la sim-plement formidable. Malgratque la vaig començar sota la im-pressió favorable dels elogis queme n’havien fet en Joan Fuster ien Joan Triadú, la meva sorpre-sa anava creixent de pàgina enpàgina, en un crescendo que noes deturà fins al punt final delllibre. […] Aquesta novel·la és laseva obra mestra, amb una dife-rència –a parer meu– tan granrespecte a tota la seva obra an-terior, que és com si amb aques-ta obra comencés de debò la se-va carrera literària, la definiti-va; la seva obra anterior, a lallum d’aquesta, fa l’efecte depreparació per a arribar aaquesta. Aquesta té, del principial capdavall, aquell alè inimita-ble de cosa inspirada; la paraulainspiració està molt desacredi-tada, i amb certa raó, per l’abúsque n’han fet certs escriptorsdolents que es proclamen inspi-rats; però en realitat no n’hi had’altra per expressar un cert fe-nomen misteriós de la creacióliterària. La inspiració de debòno té generalment res a veureamb la facilitat, sinó tot al con-trari, de vegades és una suadade sang; no s’hi arriba més queamb un esforç suprem, com alcim d’una muntanya gairebé in-accessible. Vostè hi ha arribat

amb aquesta obra.La Colometa és una d’aques-

tes figures inoblidables que,creades pel talent d’un escrip-tor, passen a tenir una estranyavida com si haguessin existit itots les haguéssim conegudes.Els altres caràcters de la novel-la no són tan acusats, però totstenen fesomia, a tots semblaque els vegis. L’ambient –la me-nestralia de Gràcia– evocatamb rara intensitat; les peculia-ritats que el fan viure, que li do-nen realitat, com per exempledetalls del dialecte social, delsmodos propis de la menestralia,dels seus gustos en matèria demobiliari, festes, etc., de les se-ves idees en matèria de moral,religió, medicina, política, estanrecollides amb sagacitat i són ri-quíssimes. I per damunt de totaixò, que ja seria moltíssim, hiha el tema de fons, que a penessi es diu, a penes si s’insinua,però el lector el va veient i sen-tint, indecís entre posar-se aplorar o a riure: la Colometa vo-reja sempre el precipici de l’ab-surd existencial, i per una espe-cial gràcia divina no s’hi acabad’estimbar mai. La vida de laColometa no és absurda tot ique ho podria ser tant, perquèla Colometa és bona –i la bondatés el gran misteri, el veritablegran misteri que ens envolta,ens redimeix, ens salva–. El seucuriós amor pel seu segon maritve d’això, d’aquella bondat queno es diu mai i que sempre hiés… En fi, l’anàlisi d’aquesta no-vel·la no s’acabaria mai, perquè

Postal enviada per Sales aRodoreda en què, amb ironia,subratlla “Estampe typique

espagnole” i, a la foto, es veuentres burrets palplantats

L’energiabategaen cadaparaula deles obresmestres

Germanes,diuRodoredaparlant deles duesnovel·les

19 D’ABRIL DEL 20128

Page 9: Joan Sales i Mercè Rodoreda

“These thingsare life”

en realitat aquesta obra no té ri-bes ni fons, com la vida.”

“Ginebra, 6 gener 1963Estimat amic Sales:Acabo de llegir Incerta glò-

ria. És una novel·la que s’ha dellegir, almenys, dues vegades.La primera lectura ha equival-gut, i potser ho dic d’una mane-ra massa gràfica, “a un cop depuny al ventre”. És una senyoranovel·la: plena, brillant, rica amés no poder. Tan diferent de laliteratura trista i falsa que es faa casa nostra... Encara no m’herefet d’aquesta lectura. Les des-cripcions de paisatges, moltessón impressionants, d’altresinefables, totes tan vives quesembla que no pugui ésser. Hiha dues dones en Incerta glòriaque fan venir ganes de treure’sel barret. Tant l’una com l’altra;i tan diferents l’una de l’altra.Les escenes de guerra són de lesmillors que he llegit. Els perso-natges importants –els tres–,amb tantes facetes. Soleràs. Elcapellà, meravellós, difícil, per-què si no s’és un escriptor ambgruix, un personatge com el delcapellà pot fer caure en el més

risible dels ridículs. I com a per-sonatge de gran classe: eltemps. No havia llegit res feiatemps de tan punyent com latornada de Lluís. Aquests vintanys que han passat i que hanpassat “en sec”, vull dir que nos’explica res del que Lluís i laTrini han fet, o molt vagament,fan veure més el que aquestsdos personatges han viscut queno pas que si ho haguéssiu ex-plicat en deu capítols. M’ha dei-xat tant d’amarg i de trist a laboca... I la troballa reial del can-vi físic de Trini: que amb elsanys s’ha fet bonica. És real-ment molt trist que Incerta glò-ria s’hagi hagut de publicar tanmutilada a Barna. I ha d’ésseruna pena per a vós. A més a mésem sembla que s’ha donat pocaimportància a Incerta glòria. Iencara una altra cosa: ni un solcrític de La plaça no ha tingutl’encert d’agermanar-la amb In-certa glòria. En comptes de par-lar de Musil i de Sterne i de laveu de Proust, s’hauria hagut deparlar de Joan Sales. Perquèaquestes dues novel·les són lesdues úniques novel·les a Catalu-nya, que donen l’època. [...]” ❋

19 D’ABRIL DEL 2012 984

9393

-105

3699

w

Page 10: Joan Sales i Mercè Rodoreda

19 D’ABRIL DEL 201210Novel·la Jordi Capdevila

Crít

ique

sEls derrotatsde totesles guerres

a dos anys, Antoni Vives vasorprendre tothom amb laseva primera novel·la, Elsomni de Farringdon Road,

un relat global sobre la Guerra Civilque tenia com a protagonistes lesBrigades Internacionals i que va serreconeguda per milers de lectors iel premi Crexells. Un gran clam detolerància, altruisme i amor narratamb una bona dosi d’enveges, odis,venjances, assassinats i escenes deguerra.

L’acollida que va tenir aquest re-trat ampli, nítid i profund del con-flicte bèl·lic va animar Vives a re-crear què va passar després del seuacabament. Una mena de reflexiósobre els primers anys de la post-guerra amb la intenció d’aprofundiren “les grandeses i les misèries, lespatologies i les possibilitats del mo-ment actual”, segons ha declarat.Un objectiu prou atractiu per l’au-tor si tenim en compte que és ti-nent d’alcalde de l’Ajuntament deBarcelona per CiU i historiadord’ofici. El resultat d’aquesta neces-sitat de gratar en els temps mésobscurs del nostre passat és Lesbanderes de l’1 d’abril, que acabade publicar La Magrana.

Una altra novel·la global, peròamb escenaris i protagonistes moltdiferents, alguns de reals, altresd’imaginaris, i amb la mateixa at-mosfera de misteri, il·lusions, pati-

Fments, enveges i traïcions que en lanovel·la anterior. I amb venjancesde la més baixa estofa, l’actitud mésestesa en totes les postguerres.

El relat s’inicia el mateix dia queacaba el conflicte amb l’entradadels franquistes a Chinchón, unaciutat del voltant de Madrid i la dar-rera de tot l’Estat a ser conquerida.Aquesta ciutat castellana comparti-rà escenari amb la mateixa capitald’Espanya, a més de Tarragona iBarcelona. També hi haurà incur-sions al setge alemany a Leningrad,protagonitzades per membres de laDivisión Azul. Precisament la no-vel·la es clou el mateix dia de l’arri-bada dels supervivents d’aquestestropes a Barcelona el 1954.

Els tres protagonistesDe Chinchón en sortiran els tresprotagonistes claus de la novel·la iprou ben caracteritzats. Hi ha Mi-sericòrdia, viuda i mare d’una nena,que, sense seguir banderes ni con-signes de cap mena, ha estat proucrítica amb els poders fàctics de laciutat per rebre el sobrenom de la

Pasionaria de Chinchón. També hiha Jesús, alferes de l’exèrcit victo-riós i apassionat falangista. I Julián,cap de la família amb més poder delpoble, que passa comptes sense es-crúpols pels patiments de la famíliaen temps de la República i la guer-ra, a més de copar prebendes políti-ques i enriquir-se encara amb me-nys pudor.

Un estol de personatges secun-daris compartiran espais de vidaamb aquests protagonistes. Algunsprou ben creats, com Caroline, quejuga a fer de cortesana dels guanya-dors de la guerra, i la mare de Ju-lián, la comendadora doña Asun-ción Rodríguez de Zúñiga, que re-flecteix la figura del matriarcataristocràtic castellà de l’època. D’al-tres protagonistes són ben reals,com el policia torturador Creix il’arquebisbe de Barcelona GregorioModrego.

Però tan important com els esce-naris i els protagonistes és el ritmetrepidant en què es desenvolupa lanovel·la i l’atmosfera que es crea.L’aire triomfal que es respira a

Chinchón el dia de l’entrada delsfranquistes és ben diferent del quees viu en els primers casos de cor-rupció a gran escala que inicien elsguanyadors l’endemà mateix deltriomf. La satisfacció de la victòriadels que creien en els seus idealscontrasta amb l’afany depredadordels que l’aprofiten en benefici pro-pi. No té res a veure l’ambient enra-rit, repressor i solidari de la presófemenina de Tarragona amb el lu-xe, les prebendes i les venjancesdels nous amos del poder a Chin-chón i a Barcelona. També contras-ta l’atmosfera glacial que viuen elspresoners de la División Azul ambla ingenuïtat ambiental dels que espensaven frenar l’anticatalanismefranquista amb esdevenimentscom el Congrés Eucarístic de Bar-celona.

No era entre bons i dolentsTants encreuaments d’ambients ipersonatges complexos, tant en elbàndol guanyador com en el perde-dor, són suficients per entreveureen el relat que aquesta guerra, tancruenta i bestial, no era entre bons idolents, ni un conflicte ètnic, nitampoc només de classes socials.Era una guerra per defensar valorsideològics i també religiosos, debanderes, com explicita el títol delllibre. Consegüentment, brutal denecessitat.

Novel·la Carlos Zanón

Xahrazad es jugava la vidaahrazad es jugava la vida. Hofeia cada una de les mil i unanits. O sigui que no era una

dona que només tingués facilitat perexplicar històries, per relacionar per-sones i mites, per redireccionar l’he-rència rebuda. Xahrazad és un per-sonatge literari que ens diu que no-més són relats. Que sense històriesrebudes i enviades no són gaire mésque un lleó o un arbre. Però hi ha unaspecte de Xahrazad essencial. Lanoia es jugava la vida. I ho feia a ca-da conte.

Téa Obreht va néixer a Belgrad el1985 però viu als EUA des dels 12anys. Amb La dona del tigre es vaconvertir en la guanyadora més jovedel Premi Orange. La crítica l’ha va-lorat entusiàsticament en trobar-sedavant d’una narradora amb un alèclàssic que beu més de les fonts de

X la narrativa del vell continent que del’espasmòdica televisiva amb quèescriuen els seus companys del paísd’adopció.

L’argument es desenvolupa en unpaís balcànic postconflicte bèl·lic. Elseu avi estimat mor en un poblet onningú sap què hi feia –i en el qualnomés hi viuen els mutilats de l’últi-ma guerra–. Aquest fet genera l’ex-plosió i la implosió de records, fanta-sies i motivacions vitals i narrativesde Natalia, una jove metgessa, comho era l’avi. Natalia, heroïna new age,anava cap a un orfenat per vacunar-hi nens. Per complir els rituals i elcomiat, Natalia viatjava al poble perrecuperar els objectes personals deldifunt i per descobrir per què va mo-rir allà. Un dels tapissos que verte-bren el relat és la història d’un tigreque fuig del zoo aprofitant els bom-

bardejos. Té un destí: trobar la sevabenefactora i protegir-se mútua-ment. Un home que no es pot morirmai i altres històries mítiques i al·le-gòriques que compten al seu favor. Isabem molt del món anglosaxó i gai-rebé res de tots els altres. Els res-sorts narratius són els de tota la vi-da. La mort i el record. La narraciócom a vincle amb l’eternitat. Mites,fantasies, flux oral que conforma lapersonalitat d’un ésser humà, unafamília, una comunitat, un país.

Obreht és bona narrantTe la pots imaginar, de nena, ambulls com plats sentint les històries dela iaia a la cuina o de la mà de l’aviquan la duia al zoo a veure els tigres.Escriptora com una fuita d’aigua uncop va trobar el seu mitjà d’explicar:l’escriptura. Com donar sortida a la

seva infància, la mítica familiar. Técapacitat innata, pot ser eficaç i poè-tica alhora. També té olfacte per sa-ber quan sí i quan tallar i amalgamarles cent històries que com petitsafluents de la narració riu acompa-nyen i complementen.

El dubte a estones és saber si amés d’això ens podrà donar algunacosa més. Perquè La dona del tigreés la seva herència i es nota. Perquèa estones Téa Obreht sembla unaXahrazad que sabés perfectamentque no es juga la vida. I aleshores ésquan penses que si la cosa no és avida i mort, el llibre és una bonaaposta però no el García Márquezde Cien años de soledad amb qui sela compara, per exemple. Allà, elXahrazad de Macondo deixava clarque era un joc mortal, escriure. Ambtot, bona tria. ❋

Page 11: Joan Sales i Mercè Rodoreda

19 D’ABRIL DEL 2012 11

l desembre del 1941 els diputats d’Esquerra Re-publicana de Catalunya a les Corts espanyoles,Jaume Aiguader, Joan Casanelles, Pere Ferrer,

Joan Lluhí, Josep Mascort i Josep Tomàs i Piera, sol·li-citen a la presidència de la institució republicana quees reuneixi la Comissió Permanent de la cambra perreprendre l’activitat política de la República des deMèxic, atesa la impossibilitat de fer-ho des d’Europa acausa dels totalitarismes latents.

Aquest és el punt de partida de la història d’Es-querra Republicana de Catalunya a l’exili mexicà, onva arribar la major part d’exiliats catalans –es calculaque uns 4.000– després de fer escala a França entreel 1939 i el 1941.

El 1980, amb les eleccions al Parlament de Catalu-nya, Heribert Barrera es converteix en el president dela cambra succeint Francesc Farreras i Duran, quen’havia estat elegit el 1954 a l’exili i que renuncià a larenovació del càrrec. La celebració de les eleccions i laTransició democràtica suposen la cloenda de la diàs-pora catalana. Entremig, i durant quaranta anys, ERCsobreviu amb tenacitat per mantenir la flama de la ca-talanitat, com en deixa constància aquest diccionaribiogràfic impulsat per la Fundació Josep Irla en col·la-boració amb l’Instituto Nacional de Antropología eHistoria de Mèxic per pre-servar la documentaciódel partit generada en ter-res mexicanes.

Esquerra a Mèxic 1941-1980 el formen un total de274 fitxes biogràfiques demilitants, de les quals 14són de dones, i que vénenprecedides d’una breu his-tòria del partit a Mèxic, acàrrec de Josep Vall, com-plementada amb els llis-tats dels presidents delpartit i dels diversos consells directius. Alguns delsprotagonistes són molt coneguts i els trobem habi-tualment en el relat de l’exili perquè formaren part del’elit política i intel·lectual, però n’hi ha molts d’altresd’anònims. Entre la militància republicana trobem elsgermans Jaume i Artemi Aiguader o els Escofet de Vi-lanova i la Geltrú. Dalmau Costa, un dels puntals del fi-nançament del partit, ens remet al restaurant Embas-sadeurs, propietat seva. Agustí Cabruja, Màrius Cal-vet, Josep Maria Francès o Josep Navarro i Costabellaens transporten al món del periodisme d’abans de laguerra, mentre que Josep Maria Poblet i Artur Bladéesdevenen els responsables de fixar l’exili mexicà enl’imaginari català a través de les seves memòries iobres testimonials. Tots ells formaven una gran famí-lia que tenia el punt de trobada a l’Orfeó Català.

Una part de la memòria històricaAquest és un llibre que contribueix a la recuperaciód’una part de la memòria històrica del país des de lamilitància política a ERC. Alhora dota els estudiosos iinteressats en el període d’una eina per aprofundir enla història de l’esquerra nacional catalana, al mateixtemps que és un bon complement al Diccionari delscatalans d’Amèrica (1992) dirigit per Albert Manent.Com sempre passa amb aquest tipus d’obres, hi hafitxes que es poden revisar i ampliar però el resultat fi-nal compensa amb escreix. ❋

E

HistòriaEsquerra‘mexicana’de Catalunya

Jaume Ferrer i Puig

Esquerra a Mèxic1941-1980 Coordinació: Josep Vall Editorial: Fundació Josep IrlaPàgines: 320

Les banderesde l’1 d’abrilAutor: Antoni VivesEditorial: La MagranaBarcelona, 2012Pàgines: 527Preu: 25 euros

Amb un missatge ben explícit:els que la van guanyar únicamentper uns ideals van ser derrotats peroportunistes sense escrúpols. Il’Església catòlica, que també es vaconsiderar vencedora, va utilitzarels seus estols de màrtirs en el con-flicte per defensar posicions anti-cristianes. I amb una gran derrota-da: la dignitat humana, centre de laconvivència social. Una narració ri-ca i planera, que es llegeix amb fru-

ïció, amb un estol de protagonistesi una trama complexa i ben lligada.Però per arrodonir el relat caldriahaver afinat més en aspectes pot-ser secundaris però que distorsio-nen una mica el conjunt. Tanta vi-sió polièdrica de la vida en untemps convuls fa perdre a vegadesel fil de les històries i també delconjunt del relat. I en certs passat-ges, hi ha una exageració excessivadels tòpics incrustats, tant de l’es-

panyolisme més cavernícola comdel catalanisme resistent. Pel quefa al llenguatge, sobta trobar algu-nes expressions, reflexions i frasesfetes ben catalanes en els diàlegsentre personatges ben castellans.

Són minúcies que no enfosquei-xen gaire una novel·la que enri-queix, i molt, el coneixement d’undels períodes més obscurs de lanostra història i que té moltes con-nexions amb la situació actual. ❋

El polític AntoniVives ha escrituna segonanovel·laambientada al’entorn de laGuerra CivilJUANMA RAMOS

La dona del tigreAutora: Téa ObrehtTraducció: Ferran RàfolsEditorial: AngleBarcelona, 2012Pàgines: 416Preu: 19,90 euros

Il·lustració per auna de lesedicions de lanovel·la

Page 12: Joan Sales i Mercè Rodoreda

19 D’ABRIL DEL 201212

’australiana Kate Morton escapbussa en un univers deli-beradament femení a l’hora

d’explicar les històries de tres donesd’una mateixa família: femení pel gè-nere a què pertanyen les protagonis-tes, femení per les característiquesamb què les guarneix i les fa evolu-cionar i femení per la mena d’ele-ments en què es basa a l’hora de feravançar la narració. Aquesta presade decisió de l’autora condiciona demanera implacable el producte lite-rari que ofereix i, de manera conse-güent, el públic objectiu a quès’adreça.

Pel que fa a les protagonistesprincipals, El jardí oblidat té com areferents la Cassandra, una dona jo-

L

El jardí oblidatAutora: Kate MortonTraducció: Ainara MuntEditorial:Suma de LetrasBarcelona, 2011Pàgines: 545Preu: 21 euros

ve que ha perdut l’home i el fill en unaccident; la seva àvia, la Nell, quese’n va fer càrrec quan la Cassandraencara era una nena i que ha patittota la seva vida les conseqüènciesde saber que va ser adoptada, i l’Eli-za, una dona que viu a comença-ments del segle XX i que està rela-cionada amb el passat de les altresdues dones. Al seu torn, l’Eliza tam-bé és òrfena i titular d’una vida nogaire engrescadora per a la cons-trucció de la qual Kate Morton nodubta a recórrer als estereotips es-tablerts per Charles Dickens senseque, aparentment, li caigui la cara devergonya.

L’omnipresència de personatgessecundaris –la Julia, la Robyn, la Ro-

se, la Mary, la Ruby, l’Adeline...– ac-centua fins al límit la tonalitat feme-nina de la novel·la, que posa en jocbona part de la resta de recursosnarratius que es poden trobar ambfacilitat en les obres de les empera-drius de la novel·la rosa com ara lesanglosaxones Danielle Steel, NoraRoberts i Barbara Cartland i l’astu-riana Corín Tellado, entre d’altres.Bona part de les dones que aparei-xen a El jardí oblidat tenen la corres-ponent dosi de penúria personal enel seu currículum en un notable ex-ercici d’estimulació de l’empatia dela possible lectora.

Així, les referències als príncepsblaus, als jardins romàntics –en elsentit toia de l’expressió–, a les flors

i el seu llenguatge actuen com acrosses d’una narració que té méstendència a mirar-se al melic que nopas a avançar amb pas ferm.

Presència desdibuixadaL’element masculí, com acostuma apassar en la novel·la rosa, apareix demanera desdibuixada perquè la sevaexistència només la justifica la ne-cessitat que hi tingui presència: nocal que aporti gaire cosa més queuns clixés que guarneixin el discursprincipal. És, aquest, un recurs queté tan dret com qualsevol altre a for-mar part d’un exercici literari, espe-cialment si la cosa té un caràctermarcadament comercial. Com és elcas d’El jardí oblidat. ❋

Amanida rosaNovel·la Òscar Montferrer

es del 1998 Jordi Julià ha anat al-ternant la poesia i l’assaig literariamb resultats brillants, que l’acre-

diten com una de les personalitats mésdestacades del panorama actual. Com ateòric i crític ha anat aprofundint en unasèrie de temes des de quatre perspectivesdiferents: monografies sobre autors con-crets (Gabriel Ferrater); monografies so-bre temes concrets (els lligams entre poe-sia i art); estudis de conjunt de certs perío-des històrics (la Generació de la Caigudadel Mur); i reculls de treballs puntuals so-bre la lectura i la interpretació de textos.

Ara Jordi Julià acaba de publicar un as-saig ambiciós, Poètica de l’exili. L’elegiacontemporània en la lírica catalana depostguerra, on subtilment ha barrejat lesquatre perspectives que fins ara eren mésaviat exclusives. El nou llibre centra la se-va atenció en Carles Riba, Màrius Torres,Pere Quart, J.V. Foix i Josep Carner, d’unamanera monogràfica i successiva. El llibrevol definir i resseguir un subgènere de lapoesia moderna, l’elegia. El llibre dibuixael perfil d’una època, la postguerra. I, decap a cap, el llibre és, en definitiva, una lli-çó magistral sobre la lectura i la interpre-tació de poesia.

Poètica de l’exili és un llibre que té mol-tes virtuts. Només podré destacar-ne al-guna. Per començar, s’ha de citar el temageneral del llibre, que mai havia estat trac-tat amb aquesta magnitud i profunditat. Després, hauríem de parlar de la inclusiód’un tema paral·lel que gairebé mai estracta seriosament: l’exili interior. Tambéhem de destacar el ventall amplíssim d’ei-nes auxiliars que l’autor posa en funciona-ment, eines com ara la filosofia, la història,

D

la psicologia o l’estètica. I posa en circula-ció autoritats crítiques de gran actualitatcom Starobinski i Derrida. La recreaciódel context històric general i el context lite-rari de cada autor és esplèndida.

Però el millor del llibre es troba, indub-tablement, en el tractament a curta dis-tància dels cinc poetes i/o els seus corres-ponents poemaris que el nostre autor lle-geix a fons. Julià ha estat capaç d’oferir-nos noves i estimulants lectures de Riba,Torres, Oliver, Foix i Carner. Els textosdels cinc autors queden totalment refres-cats. Julià també ha estat capaç d’exercird’excel·lent textualista per resseguir els di-

ferents estadis del procés de creació decada text i revelar-nos, de passada, tantles fonts d’inspiració alienes com els lli-gams intertextuals amb altres poemes delmateix autor. En aquesta part del llibreapareixen moltes novetats documentalsque marcaran un abans i un després. Ju-lià no deixa res per verd en el camp deltext, el pretext i el paratext.

El llibre només té algunes deficiències. La més ostentosa és la falta d’Agustí Bar-tra. No es pot estudiar ni l’exili, ni l’elegia ala lírica catalana sense tenir en compte Ec-ce Homo, de Bartra. Bartra és tan impres-cindible i indiscutible com els altres cinc

autors estudiats. Després, en la introduc-ció general no queda prou ben definidal’aportació de la modernitat a l’hora de re-definir i reconduir l’impuls elegíac de lapoesia. I, paral·lelament, es concedeixmassa importància a la contribució delsromàntics a la creació de l’elegia moder-na. Certament, els romàntics van posar-hiles primeres pedres, però van ser poetescom ara Brecht, Auden, Brodsky o Miloszque van acabar de fer la feina. També ésuna pena que Jordi Julià no fes extensiu elseu estudi a certes formes elegíaques enprosa com els memorials de Bladé i Des-umvila. ❋

Assaig D. Sam Abrams

No morir-se d’enyorança

El poeta i assagista literari Jordi Julià acaba de publicar ‘Poètica de l’exili’ ORIOL DURAN

Poètica de l’exiliAutor: Jordi JuliàEditorial: LleonardMuntanerPalma, 2011Pàgines: 266Preu: 23 euros

Page 13: Joan Sales i Mercè Rodoreda

19 D’ABRIL DEL 2012 13

etlla, de Jordi Llavina (Gelida,1968) és un volum deliciós: pesa125 grams, fa 1.302 versos i és el

número 150 de la col·lecció de poesia del’editorial 3 i 4. Aquestes són les magni-tuds d’una obra amb què Jordi Llavina hacapturat une tranche de vie, com diuen elsfrancesos. Vetlla està dividit en tres parts,cadascuna amb un tractament mètric di-ferenciat: octosíl·labs, alexandrins i deca-síl·labs. Un narrador hi discorre de vers envers sobre una experiència traumàtica dejoventut, la pèrdua d’una amiga (de la qualno sabem si va morir o simplement des-aparèixer) que li va deixar un llibre ambuna dedicatòria torbadora: “Jo no hi seré, itu em vetllaràs.” Aquesta és l’anècdotanuclear que Jordi Llavina va pelant, per ca-pes, per anar-nos revelant el gruix de totauna vida. El narrador fa esment d’un verbque va espigolar d’una traducció del rus: elverb butxaquejar. “Un verb que a mi emsembla que glossa / el que estic fent ambels meus versos.”

Visions i reflexions moralsEl poema de Llavina, digressiu, fa replecs ibutxaques, on s’acumulen en cascada tro-balles, visions, reflexions morals. Les but-xaques d’uns texans seran també el motiude discòrdia més important entre els dospersonatges principals d’aquesta novel·laen vers, i dic novel·la perquè aquí el poetas’embruta les mans amb el fang de la vida.La discursivitat d’aquest butxaquejar, elritme de l’octosíl·lab, ens evoquen aquellaveu digressiva del Poema inacabat, de Ga-briel Ferrater (1.334 versos), que tambéadvertia que seria “digressiu i cursiu, /anacolútic i al·lusiu”. Aquí l’ombra de Fer-rater no pesa, Llavina ja ha metabolitzatles lectures i omple el seu poema “de genti de coses / i d’afectes” amb les sevespròpies vivències. Encara més, l’octosíl·labl’ajuda a cenyir el discurs, a evitar les cros-ses retòriques, a no caure en la temptacióde la frase excelsa o de la metàfora: “Mirade no abusar de l’ala metafòrica /–m’aconsellava un mestre–; prevén-tedels versets / d’estricte viatjant de la casaMajòrica: / perles de fantasia i falsos colla-

V

rets.” La constricció d’explicar una històriacenyint-se a la mètrica ha estat higiènica.La sintaxi al servei de la musicalitat, tot ique Llavina també és plenament cons-cient dels perills del ritme: “La mà va ràpi-da i jo corro / el risc de fer literatura.”

Vetlla és aquí un terme polisèmic quepot incloure molts sentits. El narrador estàcondemnat a vetllar, intranquil, una amigamorta/desapareguda. Té també el sentitde vigília, del dia anterior a l’entrada almón lúcid dels adults. I ens remet també al’estat de ser conscient i no dormir, l’in-

somni que sovint ens dóna una terribleclarividència. D’aquesta llarga vetlla d’anysen queda, al capdavall, la perspectiva del’adult capaç de sentir encara en l’estreba-da del record la passió viscuda entre dosjoves adolescents i de lamentar “l’estèrilexcés de transcendència / (que) solemposar en les coses quan som joves”. So-bre aquesta llarga vetlla hi plana tambél’ombra del fracàs, personal i col·lectiu. Larenúncia a salvar el país. L’agonia col·lecti-va és comparada a un naufragi en què ensofeguem per moments: “Escric / ¿per sal-

var què? No pas els mots, / per descomp-tat (també la llengua / glopeja aigua sala-da i cada / vegada n’escup menys.”

Jordi Llavina ha obtingut amb Vetlla elpremi Vicent Andrés Estellés de poesia,dins de la darrera nit dels Octubre valen-cians, i l’editorial 3 i 4 també ha guanyatun premi publicant aquest poema. Som ala vigília de Sant Jordi, les novetats méscridaneres de la diada passaran com unaaplanadora sobre aquest llibre. Però laproesa de Llavina, 1.302 versos en 125grams, és avui difícil d’igualar. ❋

Poesia Bernat Puigtobella

Sense falsos collarets

Jordi Llavina ha obtingut el premi Vicent Andrés Estellés per ‘Vetlla’ QUIM PUIG

VetllaAutor: Jordi LlavinaPremi VicentAndrés EstellésEditorial: 3 i 4València, 2012Pàgines: 89Preu: 12 euros

1299

24-1

0539

68®

Page 14: Joan Sales i Mercè Rodoreda

19 D’ABRIL DEL 201214

Fotògraf oblidat. Catalunya ha obli-dat sovint aquells artistes que han treba-llat fora del país. Alguns han obtingut unreconeixement tardà o han estat redes-coberts pòstumament, com el cas del fo-tògraf Josep Maria Cañellas, establert aParís a principi del segle XX, i Josep Ale-many, que visqué als EUA i que AdelinaMoya presentà a Caixaforum el 2004.

Fotògraf internacional. La Sala Dal-mau de Barcelona presenta una trente-na de fotografies de Josep Alemany (Bla-

nes, 1895 - Provincetown,1951), con-temporani d’Alfred Stieglitz, Man Ray iEdward Weston, que després de dedicar-se a l’ensenyament de llengües a la Uni-versitat de Siracusa i al Carnegie Institu-te of Technology de Pittsburg, s’establídefinitivament en aquesta ciutat alsanys 30, quan era la seu de la Photograp-hic Society of America. Home culte,d’ideologia nacionalista i republicana,mantingué contactes amb Eugeni d’Ors,Francesc Cambó i Josep Pijoan i col·labo-rà a La Veu de Catalunya. Coneixedor

de l’avantguarda internacional als EUAdels anys 20 i 30, les seves fotografies re-flecteixen una mirada moderna, de pi-cats i contrapicats, fragments de paisat-ge que esdevenen abstracció, aïllamentd’objectes dins els paràmetres del sur-realisme. Des de fa uns anys, és freqüentveure fotografies d’Alemany a Paris Pho-to o en galeries comercials.

La fotografia al MNAC. El mandatpolític de situar la fotografia catalana alMNAC des d’un punt de vista patrimo-

nial i nacional és el millor que podia pas-sar. Ara bé, caldrà marcar criteris i serjust amb la contribució dels nostres crea-dors. La generació de fotògrafs dels anys70 ha de ser rescatada; cap museu l’hapres com a patrimoni seriós. El discursdins d’aquest museu pel que fa al segleXX arrossega la mirada d’una burgesiaque encara defensa els seus símbols declasse sota la pàtina del temps. Des dels70 l’art ha trencat aquestes barreres i noes pot seguir defensant un discurs artís-tic des d’un únic punt de vista. ❋

ART&CO

Triomfar pòstumamentPILAR PARCERISAS

Preparats per a l’Any Brossa?

’any que ve es compliranels 15 anys de la mort deJoan Brossa. En la situa-ció econòmica actual, en

què ja no es respecten ni les ne-cessitats culturals més bàsiques,és impossible esperar una mogu-da tipus Any Miró, per posar unexemple d’excel·lència, aquestaparaula que tant agrada fer servirals nostres polítics. Però no hi haexcuses que valguin i els cerclesculturals del país haurien d’exigiralguna mena de celebració espe-cial. És el mínim. Paga la pena ru-miar-ho bé aquests dies, dies degresca brossiana assegurada enel marc del 9è festival BarriBros-sa, organitzat per La Seca EspaiBrossa, amb un deliciós progra-ma d’espectacles gratuïts (fins al27 d’abril).

Em consta que el Museu d’ArtContemporani de Barcelona(Macba) té previst, la temporadavinent, impregnar la seva col·lec-ció permanent de rauxa creativabrossiana. Em diuen que, a més,pensa fer-la entrar en diàleg ambalgunes figures centrals del dis-curs del museu, com ara ÖyvindFahlström, Marcel Broodthaers iDieter Roth, i també amb l’uni-vers artístic de Tàpies. Un cara acara Brossa-Tàpies, dos vells co-neguts de Dau al Set –per cert,Brossa va ser un dels pocs mem-bres del grup que no es van bara-llar amb Tàpies–, pinta molt bé.

Del Macba n’esperem moltd’ara en endavant per liderar laprojecció local, nacional i interna-cional de l’obra de Brossa. I ésque des del gener el museu de laplaça dels Àngels custodia la se-va col·lecció d’obres d’art, el seuarxiu i la seva biblioteca, per vo-

L

ARTISTADES

luntat de la Fundació Joan Bros-sa i de l’Ajuntament de Barcelo-na. Entre manuscrits, poemes vi-suals, guions de cinema, pecesescèniques, llibres d’artista, car-tells, traduccions, instal·lacions,obres plàstiques, jocs de màgia,joguines, documents i altres ob-jectes que fugen de qualsevolclassificació, sumen 60.000 pe-ces. Doncs, vinga, a treure rendi-ment d’aquest conjunt patrimo-nial tan ric, en gran part encarapendent de catalogar.

Com que el que passarà l’anyvinent no ho sap ningú i per moltbones intencions que hi hagi elperill de les retallades ho pot es-patllar tot a última hora, és prefe-

rible no somiar tan enllà. I, si al fi-nal tot queda en poca cosa, sem-pre tindrem un molt bon consol:

recentment, ha vist la llum la pri-mera edició d’un llibre inèdit depoemes visuals de Brossa des dela seva mort, Els etcèteres. Unanotícia extraordinària, i més si esté en compte que l’ha editat unainstitució francesa, el Centre In-ternationale de Poésie Marseille,amb un ajut de la Institució de lesLletres Catalanes (s’ha publicatuna versió en francès i una en ca-talà). És la primera vegada queBrossa s’edita a França.

Els etcèteres és un dels 44 lli-bres que conformen el cicle delsPoemes habitables (poca broma:un corpus de 800 poemes), queBrossa va enginyar-se el 1970, elseu any més prolífic. Com ens

explica en un text curt, preciós imolt didàctic Marc Audí per in-troduir l’edició, Brossa va fer lesseves primeres incursions en elterreny de la poesia visual experi-mental a principi dels anys qua-ranta, tot i que no és fins a finalsdels cinquanta quan passen a te-nir una categoria preeminent enla seva obra poètica. És a partirde llavors que Brossa els gestaen sèries d’una vintena, a la ma-nera d’una suite. Als anys seixan-ta, Brossa va arribar a fer 33 sui-tes de poesia visual amb gran di-versitat de materials i tècniques(collages, assemblages, retallats iescriptures manuscrites) però,com bé diu Audí, sempre fidel auna «sobrietat corprenedora».

Els etcèteres és el vintè llibredel cicle dels Poemes habitables iintegra una sèrie numerada de28 poemes visuals. El codi bros-sià, tan obert de mires i polièdricque és resistent a les interpreta-cions domesticades, supura lesseves essències violentes i corro-sives des del primer fins al darrerpoema. La iniciàtica lletra A, elsjocs de màgia i il·lusió... s’enca-valquen amb la mirada crítica i ir-reverent d’un geni que no enfa-ristola els tributs al seu país i quedesinhibeix l’estètica a favor de lalluita contra el franquisme.

L’edició del Centre de PoésieMarseille també inclou una agudareflexió de Glòria Bordons sobrela raó de ser teatralitzadora del’obra de Brossa, que s’alça comuna arma de destrucció massivacontra la vulgaritat. Tothom quivulgui consultar el manuscrit delllibre només ha de trucar a la por-ta del Centre d’Estudis i Docu-mentació del Macba. ❋

Un dels poemes d’Els Etcèteres’

Joan Brossa, amb el galerista Joan de Muga, a la inauguració de la galeria Dau al Set, 1974 MARTÍ GASULL

MARIA PALAU

Page 15: Joan Sales i Mercè Rodoreda

19 D’ABRIL DEL 2012 15DECARAALAGALERIA

Didactisme aplicat

na de les coses quevan motivar Carles Mo-negal a obrir una salad’art contemporani a

Tremp, població on va néixerl’any 1958, va ser el desig de di-dactisme. Ensenyar als seusconciutadans el sentit de l’artcontemporani.

Va marxar de la seva ciutatquan només tenia vuit anys. Hova fer amb tota la família, peròquan va tornar, molt temps des-prés, sabia que no seria fàcil tirarendavant el seu projecte. “Séque treballo per al futur; ho faigperquè els néts dels que ara novénen a la galeria no tinguin pord’entrar en una sala d’art.” Ésconscient que hi ha un gran camíper recórrer, però ja n’ha fet untram. “Quan em vaig instal·lar ala granja de la sogra era cons-cient que aquí l’art contemporanitan sols volia dir més color verd omés de blau; crec que amb lesexposicions que programem po-drem donar a la gent moltes mésvisions que l’ajudaran a entendreen què consisteix l’art del nostretemps.”

De moment, no li ha anat deltot malament. Creada el Nadaldel 2000, la galeria Quiosc Galle-ry (passeig del Pare Manyanet,34, Tremp, Pallars Jussà) acabade reinaugurar-se en un nou es-pai més gran on Monegal ha po-gut encabir en una àmplia reboti-ga la nina del seus ulls: unapremsa de litografia de pedra deles que ja en queden poques.Aquesta és una de les claus delmanteniment de la galeria: convi-da artistes a realitzar una sèriede litografies que són distribu-ïdes, en part, als socis clients de

U

la galeria. I no són artistes quals-sevol els que hi han col·laborat.Pel seu taller, situat abans alsafores de Tremp, han passat ar-tistes com ara Tom Carr, ModestAlmirall, Colomba Amstutz, Al-

ban Allegro, David Ribas, ToruMatsuoka, Ivan Baillard, Luz Gal-deano, Anet Duncan, Guillem Ci-fré, Georg Massanés i Jo Milne.També hi han exposat Junki Sa-kai, Gabriele Fettolini, Jaume

Amigó i Gonzalo Elvira. Ara hi ex-posa el fotògraf suís Alain de Ka-bermatten. A més de pintura,gravat, escultura, fotografia i jo-ieria contemporània, a QuioscGallery també s’hi ha exposat ce-

ràmica, com la que va presentarAnne-Chantal Pitteloud.

Obrir una galeria al Pallars potsemblar una excentricitat, peròels tòpics sempre es trenquen.Fa poc em confessava un artistaque havia venut diverses pecesen una exposició a Quiosc Galle-ry. Quan va traslladar la mateixamostra a una sala barcelonina novan poder enganxar ni un puntetvermell.

Aquesta empenta que té lagaleria també es deu a la natura-lesa del seu propietari. Com lamajoria de persones que es dedi-quen a aquest ofici, porta a dinsun col·leccionista o un artista. Ototes dues coses juntes.

Carles Monegal, en els seusanys a Barcelona, optava per lafotografia, disciplina que encarapractica. Contacta amb el mónartístic. Coneix Daniel Argimón itambé els suïssos Gabriele Fetto-lini i Antoine Martin, que li obrenels ulls a la litografia. A la Llotjapren contacte amb Anna Come-llas i es capbussa en la litografia.

“Tothom parla de litografies,quan poques obres del ques’anomena obra gràfica ho són.A la tècnica de la litografia cadapeça és original perquè totes sóndiferents. És una tècnica difícil,però apassionant”, diu Monegal.

La part de col·leccionista li vedel pare, que era metge d’ofici.“Era compulsiu, fins i tot haviacompetit per talles gòtiques ambFrederic Marès.” Els diumengesal matí acompanyava el pare a laSala Parés mentre es cruspia unxuixo de crema. Aquestes entra-nyables passejades també vaninfluir en el seu destí com a gale-rista. ❋

Miró o Picasso? Miró.Un segle de la història de l’art? El XX.Un poeta? Walt Whitman.Un músic? John Cage.Una obra d’art estimada? Qualsevol de l’escolaflamenca.Una obra que mai es vendria? Una de Rauschenberg.

Una ciutat que representa l’art? Qualsevol ciutatsuïssa.L’art ha d’estar subvencionat? No, s’han de buscaraltres vies.Per què la gent ha de comprar art? Perquè és unade les gran emocions de la vida.Com seria el món sense art? Estàtic i erràtic.

“L’art és una gran emoció de la vida”Carles Monegal, a la sala d’art Quiosc Gallery, a Tremp. JORDI PERÓ

JAUME VIDAL

170298-1053327C

Page 16: Joan Sales i Mercè Rodoreda

UNTROSDECONVERSAAMB

A.C. Quins són els prejudicisque queden eliminats quan unanalitza la societat barceloninadels últims trenta anys?

M.S. S’ha anat instaurant laidea neoliberal que la societat estàfeta d’individus i ja no hi ha classes.L’Enquesta de la Regió Metropoli-tana de Barcelona, de la qual s’hanfet cinc edicions entre el 1985 i el2006, és una eina molt poderosaper trencar amb aquesta idea i de-mostra que la gent té uns recursosi unes oportunitats ben diferentssegons el grup social on neix.

A.C. Si avui féssim una novaenquesta, això canviaria?

M.S. Les desigualtats encaraserien més accentuades.

A.C. El que ha desaparegutés la burgesia catalana...

M.S. Això és un fenomen mun-dial. Hi ha una nova forma de bur-gesia que ja no és la de l’etapa an-terior. Ara són gestors que vand’una banda a l’altra del món i quegairebé són anònims. Ja no són fa-mílies sinó individus.

A.C. I amb els professionals,què està passant?

M.S. É una classe molt interes-sant. Si els comparem amb la clas-

se treballadora, tenen més recur-sos polítics i culturals, i més capa-citat d’explicar-se. És de la classed’on han sortit els polítics en elsdarrers anys i fins al 2006 ha vis-cut bastant bé. Tradicionalment haestat una classe progressista, peròara no sabem cap a on es decanta-rà. Els seus fills viuen a casa fins als35 anys i tenen un nivell d’estudisalt, han viatjat, han estat molt cui-dats, i les expectatives del seugrup social no s’estan acomplintperquè l’entrada al mercat laboralels és molt difícil. Aquest gran xocno se sap si es traduirà a fer pinyacontra la classe treballadora o hi

haurà una resposta en contra de laclasse que s’endú el pastís.

A.C. I qui se l’endú?

M.S. La classe corporativa queha aconseguit els recursos finan-cers i és un poder supranacional.Han arribat a convèncer la pobla-ció que donar milions als bancs i li-quidar els drets als treballadors ésel millor per a la crisi.

A.C. I amb aquest panorama,com veus la democràcia?

M.S. Cada cop més amenaça-

da. Les desigualtats augmenten ies trenca el pacte que tothom repuna part raonable d’acord amb elsseus mèrits. Això només es potsostenir per la força. Estem enaquest camí. El consens és cadacop més feble. Els governs no sónconscients de les conseqüènciesde les retallades.

A.C. I estem idiotitzats perl’oci.

M.S. En el passat, per a lesclasses altes, treballar estava malvist. Ara tenir temps és no ser nin-gú. Quin és l’oci dels pobres? Ve-uen la tele i llegeixen les revistesdel cor. És una manera de viureemocions a través dels altres.

A.C. I el Barça?

M.S. És un fenomen interes-santíssim. Les guerres reals pas-sen lluny de nosaltres i ens cal unescenari de lluita. És magnífic queaquest es creï en el camp simbòlic.Que hi gastin tot el que vulguinperquè comparat amb la guerra...

A.C. Sí, què passa amb laguerra?

M.S. Ara tenim una guerra eco-nòmica. No cal envair un país, peròGrècia ha estat saquejada. Ha co-mençat a disminuir l’esperança devida per primer cop en 60 anys. ❋

Marina SubiratsLa sociòlogapublica aL’Avenç l’as-saig Barcelona:de la necessi-tat a la lliber-tat. Les classessocials al tom-bant del segleXXI, una einasorgida del’Enquesta dela Regió Metro-politana deBarcelona, en-carregada perles institucionspúbliques ambun objectiu bà-sic: conèixe’nsmillor i aparcarprejudicis. Entemps de crisi,una receptaimprescindible

FOTO: JOSEP LOSADA

ADA CASTELLS

Contra Cultura

169983-1053087V