1

LA RESTAURACIÓ I LA SEUA CRISI (1875-1923)(I)El període que coneguem com la Restauració, acull la restauració de la dinastia borbònica en

la monarquia espanyola i compren: El regnat d’Alfons XII (29 desembre 1874-25 novembre 1885) El regnat d’Alfons XIII, si bé en dues fases: La Regència de Ma Cristina (25 novembre - 17 maig 1902) El regnat d'Alfons XIII (17 maig 1902-14 d’abril de 1931)

Introducció: del final de la República al retorn dels Borbó (1874)Pavía va dissoldre les Corts i Serrano va governar durant quasi un any, paradoxalment amb

l’ajuda del partit alfonsí i de l’exèrcit, cosa que afavorí el que la República adquirira un marcatcaire presidencialista, conservador i, en certs aspectes, dictatorial. Açò no és d'estranyar, ja quedurant el període es va revitalitzar la guerra carlina (atacs a Terol i Conca), es va dominar elcantó de Cartagena, es va reprimir al moviment obrer i es va prohibir l’associació obrera.

Què havia succeït per a què en 6 anys es consumira tot un procés històric?

Per a Fontana, el problema cal abordar-lo observant que els hòmens què van encapçalar e1procés revolucionari estaven lligats als ferrocarrils, que davant de la crisi que va esclatar, no vanveure un altra eixida que “recórrer a formulacions i actituds d’aparença revolucionària per aaconseguir el suport popular i evitar un nou fracàs, no pretenien gran cosa més que l’obtenciódel poder i la realització de xicotetes mesures de reforma política i econòmica”, quan els ressortsdel poder van començar a anar-se’n de les seues mans, no van dubtar a fer marxa enrere, això sí,consolidant tot allò que havien aconseguit i pel que havien lluitat.

Mentrestant els alfonsins preparaven la tornada dels Borbó,mitjançant la publicació del Manifest de Sandhurst (1 de desembrede 1874)(Text 1, dels TC), en el que el futur monarca prometia ungovern constitucional i l’absència de represàlies.

El 29 de desembre, el general Martínez Campos feia unpronunciament a Sagunt en favor de la Restauració borbònica.L’adhesió de diversos generals va ser immediata, però no plena;Primo de Rivera, capità general de Madrid romania junt al Govern;però el dia 30 seria ell qui presentaria l’ultimàtum al president delgovern en funcions, Sagasta, que, d’acord amb Serrano, cediria elpoder.

L’endemà es formava un Ministeri-Regència, presidit perAntonio Cánovas del Castillo, mentre que Serrano creuava elsPirineus i s’exiliava.

Bases del sistema de la RestauracióEl regnat d’Alfons XII i la Regència de Mª Cristina

El govern de Cánovas va preparar el retorn i la restauració del monarca (9 gener 1875),plantejant-se les bases per a la convocatòria d'unes eleccions a Corts constituents i l'elaboraciód'una nova Constitució (1876) que, inspirada en el model britànic, havia de replegar la ideabàsica del liberalisme doctrinari: la sobirania resideix en les Corts amb el Rei.

Que l'elecció a Corts (gener 1876) es fera per sufragi universal, estava motivat per 2 fets:- evitar mals majors, és a dir, no deixar possibilitat a que es qüestionara la legitimitat del rei- aprofitar que els líders republicans estaven a l’exili o no es presentarien com a tals (Castelar)A/ Bases polítiques del sistema de la Restauracióa.1/ Constitució de 1876 (Text 4, pàg. 194): La nova Constitució, elaborada per una

comissió de notables, creada a l’efecte amb membres de les antigues Corts prenia com a base, -contra l’opinió dels més moderats-, de la Constitució de 1869, encara que amb canvis importants:

2

- Sobirania compartida: Corts amb e1 Rei.- Declaració de drets semblant a la de 1869, però amb importants retallades i concedint al’executiu el poder de rescindir-los si les circumstàncies ho requeriren (Ex: Aboliciómatrimoni civil-1876, Llei d’impremta-1879, etc.).

- Catolicisme com a religió oficial de l’Estat però amb tolerància d’altres cultes (Text 2, delsTC). Arran del Decret Orovio (1875-76)(Text 3, pàg 208), -fortament limitador de lallibertat de càtedra a les universitats-, va aparèixer una alternativa educativa de basekrausista1 la Institució Lliure d’Ensenyament (1876).

- Monarquia anterior i superior a la Constitució (Constitució Interna: els articles corres-ponents a la Monarquia es van imposar al text constitucional sense ser discutits en Corts). Elmonarca té poders executius, dirigeix l’exèrcit, sanciona i promulga les lleis; nomena i cessaals ministres, convoca i dissol les Corts. (Text 3, dels TC)

- La iniciativa legislativa correspon al Rei i a les dues cambres, i totes aquestes institucionstenen dret de veto.

1. Krausisme: Model filosòfic i educatiu patrocinat per J. Sanz del Rio, N. Salmerón i altres, inspirat en el filòsof K.C.F.Krause (1781-1832). Els ideals d'aquesta institució, -lligats al panteisme de Spinoza-, estaven posats en una Europatolerant i progressista, advocaven per la llibertat de càtedra i la descentralització administrativa, i pretenien unaeducació integral, orientada a la formació d'una ètica superior.

a.2/ Model bipartidista: Encara que no estava establert en la Constitució, Cánovas, vapreparar la formació de 2 partits oficialistes o dinàstics que garantiren la estabilitat política i social,-a partir de la alternança en el poder-, establint-se a l’efecte un torn pacífic2. (Text 4, dels TC)

Partit Lliberal Conservador (presidit per Cánovas i recolzat en l’aristocràcia i terratinents).Partit Lliberal Fusionista (1880) (presidit per P.M. Sagasta i recolzat en la burgesia urbana i

industrial) i que substituïa al vell Partit Constitucional.

2. Torn pacífic: Es diu així al sistema d’alternança en el govern pactat per Cánovas i Sagasta, -Pacte del Pardo, 1885-,pel qual, si el partit governant tenia problemes, el rei nomenava al Cap de Govern al del partit “opositor”, queconvocava noves eleccions per a tindre la majoria a les Corts.

En aquest model, els dos partits tindrien pràcticament garantit el poder, -encara que també hihauria altres partits polítics competint a les eleccions-, donades les particularitats del sistemaelectoral: sufragi censatari, (fins a 1890), i caciquisme i manipulació electoral (encasellat), quepotenciava tant l’abstenció con el frau (perolada, compra de vots, votació de morts, etc.).(Texts 12 i13, pàgs. 196 i 197; Texts 11, 14 i 15, dels TC i gràfics, quadres, texts i caricatures adjunts i deltema 12)

3

4

“L'escena passa al despatx del Ministre deGovernació. El Ministre no es troba sol;l'acompanya un oficial de la seua confiança.Aquest destí, en temps d'eleccions, ve a ser unaaltra de les metamorfosis del comissionat deprocediments coercitius. Té davant seu un granestat en paper ratllat bristol, i d'acord amb el cap,l'oficial hi va fent diferents signes al marge i a lescaselles d'observacions. (...)- Doncs, bé, ja tenim convenientment a punt els

tres-cents quaranta-nou districtes?- SÍ, senyor, tots, encara que jo desconfie del cap

polític de...- No tinga por, tots són bons, i com que saben el

que s'hi juguen, ja s'espavilaran. Però jo no vullguanyar a tots els districtes; cal deixar-ne algunsper a l'oposició, perquè si no hi ha clarobscur a laCambra, tot s'ho emportarà el diable i morirem deplètora, que no seria la primera vegada (...).

- Quants diputats d’oposició voldria vosté quevingueren al Congrés?

- Dotze o catorze dels menys coneguts i tres o qua-tre notabilitats d’aquestes l’elecció de les quals no espot combatre sense fer infracció de llei.- Doncs en aquest cas, al districte de..., cal deixar

que triomfe el candidat de l’oposició. (Flores, Antonio*: «La Sociedad de 1850». Alianza Editorial, Madrid, 1968) (*Periodista del s.XIX)

Només, a partir de l’arribada al poder dels liberals (1881)(Text 5, dels TC) i l’ampliació de la lleid’associació política, coincident amb l’establiment el Sufragi Universal als municipis, (1882),apareixerà un nombrós grup d’oposició parlamentària, -especialment a partir de 1886-; peròs’agreujarà el caciquisme, la manipulació electoral, -especialment a les àrees rurals-, i l’abstenció(entorn al 80%). Paper destacat hi jugaven el funcionaris que, adscrits als partits oficials, cessavenquan queia el govern i tornaven quan aquest tornava a governar, apareixent la figura del «cessant».(Text 16, dels TC)

La renascuda oposició, -durant aquesta primera etapa de la Restauració-, es va anarreestructurant en el temps i estaria limitada essencialment a:

Carlins, que tornarien a presentar-se a eleccions el 1876, -ja acabada la 3ª Guerra carlina-.Republicans i el grups del moviment obrer3. Les dos tendències del partit republicà

patiren successives reestructuracions:

Federals (de F. Pi i Margall) perduraren, o donaren pas i s’integraren en moviments:- Unitaris (cas del Partit Republicà Progressista o d’Unió Republicana)- Nacionalistes: a Catalunya (Valentí Almirall), a Euskadi i a Galícia (Segundo Moreno

Barcia)(Text 6, dels TC), les seues obres obriren les portes del nacionalisme. Unitaris evolucionarien o es dissoldrien en diversos grups: - Partit Republicà Progressista (1880-95)(Fco. Ruíz-Zorrilla i Nicolás Salmerón)- Partit Republicà Centralista (1887-98) i Unió Republicana (1903-11)(N. Salmerón) - Partit Republicà Radical (1908)(Alejandro Lerroux) - Partit Demòcrata Possibilista (1879-90)(Emilio Castelar-), que acabaren incorporant-se

al Partit Lliberal a partir de 1891. (Com s’intuïa al Text 5, dels TC) Marxistes: Partit Democràtic Socialista Obrer Espanyol (1879), després PSOE

(Pablo Iglesias), legalitzat el 1881, amb la legalització de partits del govern de Sagasta.

Però cal que no ens equivoquem, no pensem que la via política va ser l’única seguida durantaquesta etapa de la Restauració. Si bé la majoria dels militars havien optat per seguir el modelpolític establert en el sistema, -allunyant-se de les opcions a l’esquerra-, de tant en tant hi haguerensublevacions i pronunciaments com el del general Villacampa (19-9-1886), que acabaren fortamentreprimits i amb els seus líders empresonats, quan no morts.

3. Moviment obrer: (Veure “Dossier”) La major part no participaren directament en política (Text 11, dels TC), però, -enel cas dels marxistes (PSOE i UGT)-, recolzaren a partits republicans, presentant, fins i tot, candidats en les seues files apartir de 1905. (Text 5, pàg 199 i text 6, pàg. 200)

5

B/ Problemàtica política, social i econòmica de la RestauracióLa Restauració va haver de fer front als múltiples problemes, -uns heretats del Sexenni i altres

de nous-, amb els propis plantejaments:b.1/ La pacificació

La necessitat de tornar la pau al país va fer que el nou govern afrontara la 3ª GuerraCarlina manant grans contingents al País Basc i al nord de Catalunya per a acabar amb laresistència; cosa que es va aconseguir al febrer de 1876, -en part per la defecció del seu cap,el general Cabrera-, forçant l’eixida a l’exili de Carles VII. (Text 12 i 13, dels TC)

Semblant va ser la solució per a la Guerra de Cuba, on Martínez Campos vaaconseguir, després de 2 anys de lluita, la firma del Conveni i Pau de Zanjón (1878), queposava fi a les hostilitats amb promeses d’acabar amb la manca de representació a les Corts,de modificar el centralisme administratiu i econòmic i d’abordar la solució a l’esclavitud aCuba, -aquesta última concedida en 1880, però sols aplicada parcialment a partir de 1889-.De fet, l'incompliment d'aquestes promeses desencadenà la Guerra Chiquita (1879-80), queremataria el general Polavieja.

b.2/ La política socialEls conflictes durant el Sexenni i la repressió de Serrano havien deixat exhaust al

moviment obrer. L’aparició de la Comissió de Reformes Socials (1883), -organisme nou ipoc útil-, dirigit per Segismundo Moret, evidenciava que la qüestió social seguia vigent perla penosa situació dels treballadors: treball entre 12 i 14 hores diàries, manca de protecciófront a malalties o acomiadaments, manca de protecció de dones i xiquets en el món laboral,etc. Solament va ser destacable la millora de la situació amb l’establiment del descansdominical.

Caldria esperar al canvi de segle per a trobar les primeres mesures socials importants:Llei de protecció del treball de dones i xiquets (1900) i Llei accidents laborals (1901).

No obstant això, la recomposició de les associacions obreres va començar encaradurant el regnat d’Alfons XII (veure dossier sobre moviment obrer), afavorida en part perl’ampliació dels drets d’opinió, expressió i reunió (1882) o els d‘associació (1887): Associacionisme obrer cristià (antecedent del seu sindicalisme): Va sorgir el 1865,

quan el Pare-jesuïta Antoni Vicent Dolz va fundar a Manresa un Cercle Catòlicd’Obrers, institució que es difondria posteriorment a Alcoi (1872) i després a altresnuclis de la península. La incidència de l’Encíclica "Rerum Novarum" de Lleó XIII(maig de 1891) i d’aquests Cercles en el moviment obrer, es va deixar sentir en 1892,quan es van fundar les Caixes Rurals, especialment a Catalunya (Manresa) i PaísValencià (València, Xixona, Alcoi) principi del posterior sindicalisme catòlic, de graninfluència en el període posterior, afavorit sovint per empresaris nobles o burgesos (Ex:Marqués de Comillas o Azcárraga).

Anarquisme: La prohibició i dissolució de La Federació (FRE), el 1881, va afavorir elpas a l’acció directa dels anarquistes. La creació de la nova FTRE (Federació deTreballadors de la Regió Espanyola), fundada en setembre a Barcelona, mostràl’adopció del pistolerisme i la vaga revolucionària, de tradició bakuninista, entre elsjornalers d’Andalusia i els treballadors industrials urbans, com es va reflectir amb laviolència antisenyorial de la Mà Negra (acabada amb la detenció i execució dellauradors, -inculpats sense proves-, a Jérez de la Frontera, 1882-1883). El Congrés deValència (1888) va veure la desaparició de la FTRE, el lloc de la qual va ser ocupattemporalment per l’OARE (Organització Anarquista de la Regió Espanyola), lligadaa l’acció directa. Però el comunisme o col·lectivisme llibertari, lligat a la doctrina deKropotkin, començà a establir-se en molts llocs afavorint, a partir dels anys 90, unmodel més pròxim al sindicalisme, amb reivindicacions laborals, com la demanda de 8hores de treball, a través de vagues o manifestacions com les del 1 de maig. Ells foren elcontrapunt que prova la diversitat de models pròpia de l’anarquisme.

6

Sindicalisme socialista: La UGT va nàixer a Barcelona, quan les lleis ho permeteren(1888), amb un nucli inicial lligat als fundadors del PSOE i a la II Internacional. Peròel seu creixement va ser lent fins la 1ª Guerra Mundial.

Afiliats a la UGT

ANY Nº SECCIONS AFILIATS ANY Nº SECCIONS AFILIATS

1890 36 3896 1902 251 40087

1892 97 8014 1907 225 30066

1899 65 15264 1911 328 77749

1900 126 26088 1914 398 119344Font: Walter L. Bernecker: España entre tradición y modernidad. Ed. Siglo XXI, Madrid, 2009.

Però la situació de misèria de la majoria de la població espanyola va ser una constantdurant tot el període. (Text 12, pàg. 207)

b.3/ El problema econòmicLa Restauració prosseguiria la política lliurecanvista establerta en per l’Aranzel

Figuerola de 1869. No obstant això, els canvis succeïts en l’economia europea per la crisi desuperproducció de finals de segle i l’entrada massiva de cereals procedents dels païsosd’Europa Oriental, Austràlia i Amèrica, molt més barats, van acabar amb les exportacions decereals espanyols. Raó per la qual, els interessos de la burgesia agrària i industrial vancoincidir per primera vegada, formant-se un front antilliurecanvista, en 1886. Comconseqüència d’això, en 1891 es van establir uns aranzels proteccionistes, que vanperdurar fins a 1914, i què van potenciar una política autàrquica basada en eldesenrotllament d’un mercat interior integrat.

b.4/ La centralitzacióDavant de la problemàtica sorgida durant la República entorn al cantonalisme, el nou

govern va introduir novament mesures de tipus centralista: uniformització administrativa (supressió de tota diferenciació i autonomia de les

administracions). supressió dels furs d’Euskadi i Navarra (manteniment de concerts econòmics)(Text 2, pàg.

198) i del dret civil català. unificació jurídica (Llei d’Enjudiciament Criminal-1882, Codi Penal-1884, Codi Civil-

1890, Codi de Comerç-1885).

b.5/ El problema regionalista o nacionalista a Catalunya, Euskadi i altres indretsLa política centralista de la Restauració, -continuadora de la duta a terme per la

dictadura de Serrano-, va haver d’enfrontar-se al renàixer federalista català, propiciat peldesenrotllament econòmic i cultural d’aquesta nacionalitat, perfectament reflectit) en elmoviment de la Renaixença (1830-1890).

La fugaç i limitada restauració de la Diputació General de Catalunya (1874) pelscarlins, amb Rafael Tristany, Comte d’Avinyó, com a President i el seu jurament dels Fursantics a Olot, serien la versió ultramuntana d’aquest renàixer polític i cultural.

Així, ja en 1880 i 1883 es van fer diversos congressos catalanistes, propiciats pelfederalista Valentí Almirall, -que havia fundat el Diari Català (1879)-, en els que es van ferpatents les necessitats següents: defensa dels valors espirituals i materials de Catalunya necessitat de crear partits exclusivament catalans necessitat de manteniment/restabliment del “Dret civil català” desenrotllament lingüístic i cultural: Renaixença (1859-1892)

Com a conseqüència d’això es promourien organitzacions i activitats que ressaltaren elsvalors i importància política, econòmica i cultural de Catalunya:

7

- 1885: Centre Català (Text 7, dels TC)- 1888: Exposició Internacional de Barcelona

Jocs Florals (presidits per la Regent)Però també es promouria la formació d’agrupacions polítiques de caire burgés i

conservador (Prat de la Riba, Durán i Ventosa, etc.): - 1887: Lliga de Catalunya- 1891: Unió Catalanista Aquest moviment catalanista replegaria el seu ideari a les Bases de Manresa (1892)

(Text 4, pàg. 202), i es consolidaria, a pesar de certs plantejaments, amb la fundació de laLliga Regionalista (1901). (Text 8, dels TC)

D’altra banda, a Euskadi, la derrota carlista de 1876 va obrir noves perspectivesculturals i polítiques, amb un marcat caràcter conservador i nacionalista, per influència deSabino Arana, escriptor que va fundar periòdics (Bizkaitarra,1893), associacions(Euskeldun Batzzokija,1894) o grups polítics (Bizkai-Buru-Batzar,1895), antecedent delPNB, que prompte assegurarien la presència en la vida polític basca i espanyola.(Texts 6 i 7,pàg. 203)

De menor transcendència, fins a la IIª República, serien els moviments regionalistes ofederalistes sorgits a altres territoris: Galicia: Aglutinats entorn al moviment cultural del Rexurdimento a partir de 1863

(Rosalía de Castro, Manuel Condal o Emilia Pardo Bazán, etc.). La 1ª República vaaccentuar la divisió entre els federalistes (Segundo Moreno Barcia), amb el projecte deConstitució galaica (1887), i els més conservadors (Valentín Lamas, Alfredo Brañas,Manuel M. Muguia) que plantejaren, des de una perspectiva regionalista, la lluita políticacontra el centralisme i el caciquisme: Associació Regionalista Gallega (1891) Lliga Gallega (1897) (Text 9, dels TC)

País Valencià: Aglutinats entorn al moviment cultural de la Renaixença (Teodor Llorente,Constantí Llombart, Fèlix Pizcueta o Faustí Barberà). El seu component era essencialmentconservador i regionalista i es va centrar en un valencianisme cultural, que imitava el deCatalunya: Lo Rat Penat, Jocs Florals, etc. (Text 10, dels TC)Sols a partir de la creació de València Nova (1904) i amb l’Assemblea regionalistavalenciana (1907), s’obrí pas el valencianisme polític posterior.

Andalusia: No assoliria importància fins la segona dècada del s XX.

b.6/ El “ desastre del 98” L’any 1898, ha passat a la història com l’any en què es va produir la crisi més

profunda de l’Espanya contemporània, ja que els seus flocs s’estendran al llarg de tot elsegle.

L’origen de la crisi va ser a primera vista la Guerra de Cuba (1895-98), i altresguerres colonials (Filipines, 1896-98), i la consegüent pèrdua de les colònies americanes(Cuba i Puerto Rico) i asiàtiques (Filipines i Guam).

La Guerra de Cuba va sorgir amb el crit de Baire (“Viva Cuba libre”), llançat per JoséMartí, fundador del Partit Revolucionari Cubà, que, amb ajuda de vells revolucionaris comA. Maceo, reclamava la independència per que Espanya no havia afrontat lesreivindicacions anteriors: descentralització política i administrativa, representació a Corts ifinal real de l’esclavitud (el final parcial acordat el 1889, no la va resoldre).

La llei de reforma de l’administració i la hisenda de Cuba (1892), el ampli i fracassatprojecte de reforma de A. Maura (1893) i la reforma administrativa per a Cuba de Cánovas (-Maura-)(1897) o les concessions de Sagasta, -front a l’estratègia de Valeriano Weyler(camps de concentració, terror, etc.)-, a través del nou cap militar, -Ramón Blanco-:autonomia, autogovern, drets de ciutadania i sufragi universal masculí, no fructificaren,esgotant-se la via pacífica per a acabar amb el conflicte. (Text 12, dels TC)

8

La causa cal buscar-la en el xoc dels interessos comercials cubans i estatunidencs,favorables al lliure comerç amb EEUU, amb el monopoli colonial espanyol: lesproduccions de l’illa (sucre, tabac, cacau, cafè, etc.) eixien cap al món carregats amb unsaranzels duaners proteccionistes, -inclosos els EEUU, màxim consumidor d’alguns d’ells-, al’igual que les mercaderies dels EEUU que arribaven a l’illa també gravades d’aranzels,mentre que els productes espanyols (calçat, teixits, farina de forment, etc.), entraven a l’illalliures de tot impost.

Les diferents fases de la guerra van concloure amb l’entrada en guerra de EE.UU.(Textos 1 i 2, pàg. 204 i 4 i 5, pàg. 205), el triomf del qual va decantar el conflicte cap a laindependència de Cuba i la cessió, als EEUU, de Filipines, Guam i les Marianes. (Text13, dels TC)

Les causes de la crisi que va esclatar a partir d’aquest moment són diverses,encara que molt sovint se l’ha titllada més de “crisi moral”, -pels efectes psicològics que vatindre sobre la societat-, que de crisi econòmica, però va reflectir-se també en altres crisis:política, social i, inclús, internacional. (Texts 20 i 21, dels TC i textos 11 i 12, pàg. 207)

b.6.1. Crisi internacionalLes aliances polítiques continentals buscaren revitalitzar el paper del país al món i, al

llarg del període, bascularen entre una posició més germanòfila i una altra més a partidàriade aliances amb els britànics.

Però el més important esdeveniment i, en gran manera el causant de la crisi, va ser 1alluita per mantindre les darreres colònies. Aquesta lluita és fruit de la convergència dedos factors: l’independentisme de les classes criolles colonials i la política imperialista queprimava, tant a l’Europa com als EEUU d’aquests moments, com a alternativa a la crisieconòmica.

Les insurreccions de Cuba i Puerto Rico es van saldar amb un acord amb EEUU, en elque es van establir unes indemnitzacions per la pèrdua territorial, mentre que la deFilipines va acabar amb la victòria dels revoltats, després de rebre l’ajuda d’EEUU.

La conclusió d’aquesta guerra colonial es va establir en la Pau de Paris, en la qual esconsolidava la independència d’aquestes colònies i Espanya quedava relegada a l’últim llocen la carrera imperialista.

A finals d’aquest període noves empreses colonialistes obririen pas a una colonització aÀfrica (Riu Muni, -futura Guinea Equatorial-, i el protectorat del Rif), que sovint aportarenmés problemes que beneficis.

b.6.2. Crisi econòmicaSi bé el seu pes com a crisi econòmica va ser menor del que calia esperar, -no més

enllà de 1905-, hem d’assenyalar que, als problemes d’exportació a Europa, per causa delproteccionisme, es van afegir els procedents de la pèrdua de les colònies, tant per la pèrdua deles exportacions (productes tèxtils), com per la pèrdua de les importacions (sucre, tabac icafé), com a conseqüència d’això, el país s’enfrontaria amb una política de reajustamenteconòmic per a combatre:

- el dèficit pressupostari (despeses de guerra)

9

- caiguda o depreciació de la pesseta4

Per a fer front a aquests problemes, el govern va adoptar les mesures següents:- 1899: nova llei pressupostària (reducció dels pressupostos de guerra, marina i culte)

i reducció de l’emissió de moneda (menys diners en circulació).- 1901: prohibició d’encunyament de plata.

Però el que realment va salvar l’economia del país va ser: repatriació de capitals colonials (1892-1902: 1.000 milions de pts.). indemnitzacions americanes per Puerto Rico i Filipines (20 milions de $). increment de les "inversions estrangeres” (1910: 1000 milions de pts. en

ferrocarrils, elèctriques, gas, mines).

4. Pesseta: Moneda que va substituir al ral de billó com a moneda de referència a Espanya a principis del Sexenni (19-10-1868) i va perdurar fins 2002.

b.6.3. Crisi social La problemàtica social va començar a ser més evident a finals de segle. La divisió

social entre burgesia i proletariat s'accentuava , més encara, per la connivència entre el poderpolític i l'econòmic, que tornava a ser tan explicita o més que en l'època isabelina. (Text 5,pàg 235 i Text 22, dels TC)

L’assassinat de Cánovas (1897), seria una prova d'eixa conflictivitat i una mostra de laforça de l’anarquisme. Però, encara que aquest fet va accentuar la crisi social, -per lasubsegüent repressió-, serien els esdeveniments bèl·lics el que més l’agreujaren, ja que lesclasses populars no sols van ser les que van nodrir a l’exèrcit, sinó que també les que vansuportar les conseqüències de la baixada de salaris i l’augment dels preus després de laguerra.

Així, mentre que a Madrid el salari mitjà diari de 17 oficis era, en 1905 de 3,5 pts.(memòria de la Direcció general de agricultura, indústria i comerç), la situació al camp erapitjor en referència a l’increment de preus: (Observa els quadre 5, pàg 227 i el posterior, aixícom els Textos 23 i 24, dels TC)

Béns Preu en Pts. Diferencia depercentatge (%)1900 1908

Vaca, kg. 2,00 2,60 30Cansalada, í�dem 1,75 2,20 25,5Sardines, í�dem 0,85 1,05 23,5Bacalla� , í�dem 1,10 1,60 45,4Arrò� s, í�dem 0,70 0,75 7,1Cigròns, í�dem 1,05 1,20 19Fesòls, í�dem 0,75 0,75 0Creí�lles, í�dem 0,15 0,20 33,3Verdura, í�dem 0,23 0,30 30,4Oli, litre 1,20 1,65 35,5Llet, litre 0,50 0,70 40Ous (els cent) 9,25 9,50 2,7Carbò� vegetal, kg. 0,20 0,19 -5Lluç, í�dem 2,65 1,75 -33,9Pa, í�dem 0,50 0,40 -20Vi (arròva ò ròva) 7,00 5,00 -28,5Vestit de hòme 12,50 14,00 12Vestit de dòna 5,25 6,75 28,5Bòtes 10,00 15,00 50Sabates 7,00 10,00 42,8

(Tuñon de Lara, M.: «La España del s. XIX.» Ed Laia. Barcelona, 1982)

Com a conseqüència de tot açò, el nou segle no començaria mostrant grans diferènciesrespecte a l’anterior (Text 1 i gràfics pàg. 234), però si es va forjar en un ambient de marcatdescontent i conflictivitat social, que es va reflectir en una onada de vagues tant rurals comurbanes:

10

1902: 10.000 metal·lúrgics a Barcelona 1903: 15.000 miners a Bilbao 1902-03: 30.000 jornalers a Arenys de Munt (El Maresme, Barcelona)

La Restauració: reformisme o regeneracionisme?El regnat d’Alfons XIII fins a la crisi de 1917 (1902-1917)

En 1902, Alfons XIII va arribar a la majoria d’edat. El noumonarca va mostrar gran interés per jugar un paper actiu en lavida política del país, independent del governamental; paper quees faria evident al llarg del seu regnat. (Text 2, pàg. 238)

El país que va trobar Alfons XIII, mostrava símptomes defallida econòmica i afonament moral després de la greu crisi del98. D’altra banda, políticament, es trobava en un període derecomposició ja que, entre 1897 i 1905, van morir els principalslíders de la Restauració (A. Cánovas, 1897 i Fco. Silvela, 1905;E. Castelar, 1899; P.M. Sagasta, 1903 i S. Moret, 1913), que vanser rellevats per una nova generació: Antonio Maura en el PartitConservador i José Canalejas en el Liberal que van imprimir unnou caràcter regeneracionista a la vida política del país.

Solament a partir de la 1ª Guerra Mundial, l’economiamostraria símptomes de recuperació, a causa de les exportacions,i la demografia se situaria en un període de creixement.

No obstant això, 2 fenòmens van a radicalitzar-se icomençaren a transformar negativament la vida política i socialdel país: el moviment obrer i el nacionalisme. (Text 25, dels TC) Alfons XIII

a) El regeneracionismeLa crisi del 98 havia afonat al país en un profund pessimisme, al què es va unir la falta de

confiança en les institucions parlamentàries. Com a conseqüència d’això, va eixir a la llum unanova corrent intel·lectual i política que pretenia la revitalització i modernització del país en tots elsseus aspectes: el regeneracionisme.

Però hem de distingir el veritable regeneracionisme, -defensat per intel·lectuals i oposiciórepublicana-, d’allò que podem anomenar el «regeneracionisme oficial», que intentaren portaravant des del govern, -tant els partits del sistema o com els seus dissidents-, a través d’unesreformes que evitaren l’inici i triomf de processos revolucionaris.

Dos eren els nuclis fonamentals d’actuació en els que desenrotllà la seua activitat aquestcorrent de pensament:a.1 Educació i cultura: La necessitat d’abandonar les estructures culturals i educatives del s.XIX i

adaptar-les a la modernitat europea, tal com ja havia suggerit el krausisme, es va fer palpable enels escrits dels pensadors del 98 (Costa, Pérez Galdós, Baroja, Unamuno, Valle-Inclán, Azorín,etc.) i en el desenrotllament de la Institució Lliure d’Ensenyament, que jugaria un paperfonamental en la formació de les noves elits culturals del país. (Text 4, pàg. 209)

a.2 Estructura socioeconòmica: La necessitat modernització de les estructures socioeconòmiquespartia d’un canvi profund com el plantejat per Joaquín Costa en la seua feroç lluita contra lesoligarquies: “rebost i escola”, era la seua màxima (Text 12, pàg. 207). Aquesta necessitat va sercompartida per alguns polítics que van propiciar la descentralització administrativa i la neteja deljoc polític, així com per les Cambres de Comerç que van modernitzar les estructures comercials.

b) El problema políticEls partits, que des de 1885 havien establert el torn governamental per a garantir l’estabilitat

política, van començar a trencar el pacte tàcit per a mantindre el monopoli del poder. La causad’aquesta ruptura cal buscar-la tant en la divisió interna dels partits (mort dels lídersfundacionals), com en l’abstencionisme electoral a principi de segle (30-40%).

11

Anteriorment el govern només canviava quan, després d’una crisi, el rei cridava a governar alpartit de l’oposició, però, en gran manera, va ser la política anticaciquil de Maura la que vapropiciar una reacció contra aquest sistema des d’una posició situada entre el reformisme i elregeneracionisme.

Hem de destacar dos plantejaments governamentals reformistes en aquesta etapa:b.1 El maurisme: L’estil ètic que Maura, -conservador, però procedent del Partit Lliberal-, va

intentar imprimir a la vida política del país, es va fer enfortint la base popular de la dreta amb laformació d’un bloc de dretes ("Revolució des de dalt"). Aquesta nova ètica el va portar a intentareliminar el caciquisme a través de diverses lleis: Llei Electoral (1907), amb la implantació del vot obligatori i propaganda en favor de la

necessitat de votar Llei de Colonització Interior Llei de Reforma de l’Administració Local (modificada i aprovada posteriorment per

Canalejas)No obstant això, es va trobar tant amb l’oposició obrera, -a pesar de preocupar-se dels

problemes obrers amb actuacions concretes: creació del Institut Nacional de Previsió, Llei deVaga (1908), -per considerar els obrers que les mesures eren insuficients, així com per la Llei deRepressió del Terrorisme i per l’inici de la Guerra del Marroc-; el que afavorí la formació d’unbloc d’esquerra contra ell. A partir de 1909 amb la crisi provocada per la Setmana Tràgica,Maura es trobarà amb una oposició interna encapçalada per Eduardo Dato i Juan de la Cierva.

b.2 El govern de Canalejas: Després de la crisi de 1909, provocada per la Setmana Tràgica, elmonarca va oferir el govern a José Canalejas, -liberal-, que, en certa manera, va continuar lapolítica de Maura, encara que aprofundint en alguns aspectes:

- Va intentar imposar el joc net en el Parlament.- Va resoldre la crisi eclesiàstica de 1911, amb un ordenament que, no trencant amb el

Concordat, limitava l’entrada de noves ordes religioses. (Text 7, pàg.241)- Va propiciar una major descentralització administrativa en la línia de la Llei d’Admi-

nistració Local, posant els fonaments de la futura Mancomunitat de Catalunya.- Es va enfrontar clarament a les vagues de 1911-12 (causa del seu assassinat?).- Va promulgar una llei de recluta i reemplaçament que establia els servei militar obligatori

i va continuar l’ocupació del Marroc enfront de França i les tribus rifenyes. El seu assassinat per un anarquista, en 1912, va propiciar la crisi interna del seu partit, tant per

la falta d’un líder carismàtic, com per la seua divisió durant la 1ª Guerra Mundial entregermanòfils i francòfils.

Aquesta divisió interna va tindre un reflex important en la manca d’estabilitat governamentalen sis anys (1911-17) hi hagueren 13 crisis totals i 30 parcials, amb governs d’escassa duració,dirigits per personatges com Eduardo Dato, Álvaro Figueroa (Comte de Romanones) o ManuelGarcía Prieto, que sovint facilitaren el fraccionament dels partits dinàstics (ex.: Maura abandonàel Partit Conservador). (Quadre 3, pàg. 244)

c) El problema socialAl llarg del segle, el país havia vist créixer la població assalariada, tant al camp com a la

ciutat, i una sèrie de problemes conseqüència de la misèria en la que vivia majoritàriament. No és gens estrany que la conflictivitat anara creixent en un moment en què la crisi atacava

les economies més dèbils. (Texts 26 i 27, dels TC)Els governs de principis de segle van intentar abordar els problemes més urgents, així el 1903,

Silvela va crear l’Institut de Reformes Socials (IRS)5, però la seua iniciativa no sempre es va veurecoronada amb l’èxit:c.1 La situació en el camp: Espanya era un país eminentment rural, en el qual, no obstant això,

només una minoria de terratinents posseïa la major part de les terres. Dos milions de llauradorseren assalariats sense terra i un milió eren xicotets propietaris, les terres a penes si del qual erensuficients per a auto abastir-se. (Text 11, pàg. 237 i quadre següent)

12

Per a fer front a esta situació es va intentar estendre el regadiu amb plans hidràulics (1902,1916, 1919), que no obstant això van fracassar tant pels errors en la programació, com per faltade capitals i l’oposició d’alguns terratinents.

c.2 La situació obrera: E1 proletariat urbà estava afectat per una dinàmica terrible: salaris baixos iinsegurs, àmplia jornada laboral (-a pesar d’haver-se reduït a 11h a l’estiu i 9 hores a l’hivern-),falta de seguretat davant d’accidents, malalties, vellesa, etc. A pesar que en 1908 es creara l’INP(Institut Nacional de Previsió), per iniciativa governamental per a solucionar alguna d’aquestessituacions, només va pal·liar un poc la situació i, com a conseqüència d’això, va créixer laconflictivitat (vagues, sabotatges, pistolerisme) i la sindicació:

CNT (fundada en 1910): 1919 (+700.000 afiliats) (Text 2, pàg. 247) UGT: - 1910 (10.000 afiliats)

- 1913 (150.000 afiliats)- 1921 (240.000 afiliats)

Sindicats Cristians: 1920 (20.000 afiliats).

5. Institut de Reformes Socials: Va ser un intent del govern per afrontar els conflictes socials. Sense entrar en detallsobre les dificultats que van comportar la creació de l’Institut de Reformes Socials en 1903, si és convenient destacar queja, des dels seus inicis, es va fer patent que la pretesa participació d’obrers i patrons (i també l’estructuradescentralitzada) xocaven, amb una tradició obrera i empresarial que preferia la confrontació a la negociació, a lesmediacions i a la busca de consens, -per estar poc acostumats al diàleg-, en el marc d’un Estat centralista i d'estructuracaciquil. En aquest context, va ser clau i indispensable per a la constitució de l’IRS i el seu posterior funcionament iestructura, la personalitat reformadora del seu president, Gumersindo Azcárate.

c.3 La Setmana Tràgica: L’esdeveniment més dramàtic d’aquest període, -exemple de la fortaconflictivitat social-, va ser, la Setmana Tràgica de Barcelona (26-31 juliol de 1909). L’inici delconflicte va ser la crida a files de reservistes per a embarcar-los cap al Marroc, -on la rebel·lió deles cabiles contra el protectorat havia esclatat provocant la matança del Barranc del Llop-.

Es vaproduir unfortdescontent popular que va ser capitalitzat per anarquistes i lerrouxistes (que van desaparèixer quan

13

va començar la repressió). Ells havien convocat una vaga general, que es va caracteritzar pel seumarcat radicalisme demagògic, anticlerical i antimaurista. Els obrers, van sembrar el terror entre laburgesia, el clero i la policia que, incapaç de detindre'l, va acudir al govern perquè intervingueral’exèrcit. La repressió va ser duríssima i, inclús es va condemnar Ferrer i Guàrdia, anarquista que vafundar l’Escola Moderna, però al que es va atribuir que havia incentivat els esdeveniments, a travésd’una contribució econòmica a determinats grups de pistolers (-en estudis recents s’ha comprovatque si ho va fer-). (Text 2, pàg. 240)

El malestar provocat per aquesta execució, (-que va ser considerada injusta-), va precipitar lacaiguda de Maura davant de l’aliança dels liberals i del bloc esquerrà.

d) El problema regionalistaQuan en 1892 es van formular les Bases de Manresa, s’estaven establint les bases del

nacionalisme català, encara que amb marcats tints conservadors: regionalisme foralista i autonomiapolítica. (Text 28, dels TC)

La seua primera manifestació explícita va ser la fundació de la Lliga Regionalista (1901),liderada per F. Prat de la Riba i F. Cambó, basant-se en els interessos dels industrials del Fomentdel Treball i la burgesia catalanista de "La Veu de Catalunya", les idees de la qual, conservadores,giraven entorn de la lluita contra la ineficàcia de l’administració i contra el caciquisme. Per a aixòpropugnaven la descentralització i la consecució d’una autonomia regional.

La composició inicial de la Lliga acollia a la burgesia catalanista de tendència conservadora ia la progressista, però no va aconseguir atraure al moviment obrer que, identificant catalanisme aburgesia, es sentirà atret pel lerrouxisme xicotet burgés, demagògic i espanyolista.

Entre 1904-06 es va imposar el sector conservador de Prat de la Riba, que en el seu llibre: "Lanacionalitat catalana”, va assentar les bases d’un "regionalisme ben entès" que encaminava alpartit cap a l’intervencionisme en la política estatal, defensant els interessos de la burgesiaindustrial.

Per a portar a cap aquesta política , es van establir 2 models d’actuació política: Catalunya endins: Aquesta idea política, pretenia aconseguir l’hegemonia de la Lliga a

Catalunya, per mitjà de l’eliminació del caciquisme i l’obtenció dels governs municipals iprovincials. Així, es durà a terme una política reformista que fera eficaç a aquestesinstitucions i possibilitara la formació de la “Mancomunitat de Catalunya”. Per a això, vanformar en 1906 la "Solidaritat Catalana"6, el fracàs de la qual, a partir de 1909, va portar ala Lliga a pactar amb les oligarquies locals per a obtindre el poder. La pressió de la Lliga vaaconseguir que en octubre de 1912 s‘aprovara el projecte de Mancomunitat de Catalunya,constituïda oficialment en abril de 1914, presidida per Prat de la Riba. Amb això s’allunyavadefinitivament de la burgesia progressista i del proletariat. (Text 2, pàg. 244)

Catalunya enfora: Aquesta política, pretenia la imposició a Madrid dels criteriseconòmics dels industrials catalans. Per a això es va fer imprescindible l’obtenció d’unanombrosa representació parlamentària, que encapçalada per Cambó, aconseguira l’idealpratià d' "hegemonia catalana en l’estat espanyol". La 1ª Guerra Mundial, impulsà aquestobjectiu industrialista i el pacte amb el govern. Però aquest pacte va perjudicar la Lliga quanen 1917 es va posar al costat del govern, del que formava part, i en contra del proletariat.

Aquest pacte amb el govern afavoriria la seua definitiva separació del catalanisme d’esquerresque, a partir de grups com Estat Català (F. Macià, 1922) i el Partit Republicà Català (Marcel·líDomingo i Lluís Companys, 1917), acabaria formant-se la futura ERC (1931).

6. Solidaritat Catalana: Va ser el primer gran moviment unitari català que va sorgir l'any 1906. Aquest moviment va unirmomentàniament diversos grups polítics nacionalistes catalans, carlins i republicans, que tenien en comú el seucatalanisme, des de llurs respectives posicions polítiques. Va néixer com a resposta als fets del Cu-Cut i a la Llei dejurisdiccions7 i havia de servir per negociar amb força la transformació de l'estat centralista i aconseguir l'hegemoniapolítica de la burgesia catalana. El seu dirigent era Enric Prat de la Riba, fundador de l'Institut d'Estudis Catalans (juny del1907) i creador de la Mancomunitat de Catalunya (6 d'abril de 1914). Les eleccions del 21 de juliol de 1907 es vancelebrar després d'una violenta campanya electoral que va acabar amb un atemptat lerrouxista a Hostafrancs(Barcelona) contra Francesc Cambó (Lliga Regionalista) i Nicolau Salmerón (Unió Republicana). Al dia de les eleccions, laSolidaritat va triomfar arreu de Catalunya i en total va guanyar amb el 67% dels vots i 41 escons dels 44 que s'elegien.

14

Després del triomf del partit a les eleccions provincials i generals del 1907, Enric Prat de la Riba es va convertir enpresident de la Diputació de Barcelona.

7. Llei de jurisdiccions: La Llei de Jurisdiccions aprovada pel Congrés el 23 de Març de 1906, fou sancionada pel ReiAlfons XIII (1886-1941). Aquesta llei acabava la ingerència de la societat civil en els afers militars, accentuada a partir dela crisi colonial de 1898. El nou pes adquirit pels militars va culminar en l’assalt del "Cu-cut" i la "Veu de Catalunya" aBarcelona (1906). La llei posava sota jurisdicció militar els delictes contra els símbols de l’Estat Espanyol i incloïa lesinjúries escrites o de paraula. Moltes persones varen interpretar la llei com un atac a Catalunya. La llei de Jurisdiccionsva durar fins el 17 d'abril de 1931 quan el govern va derogar aquesta llei per un Decret, posteriorment les Corts vanconvertir-ho en llei. (Dibuix 5, pàg. 239)

La crisi del sistema de la Restauració (1917-1923)El regnat d’Alfons XIII: de la crisi de 1917 a la Dictadura de Primo de Rivera

(1917-1923)

a. La crisi de 1917 L’eufòria econòmica deguda a la guerra es va atenuar en 1917: la carestia de la vida, l’inici de

la Revolució Russa del 17, els enriquiments escandalosos i el xoc entre “aliadòfils” i “germanòfils”van acabar d’excitar tant als membres de la burgesia, com als del proletariat, obligant-los a definir-se. L’agitació es va posar a l’ordre del dia, movent tot tipus de forces:

a.1 Moviments militars: Els oficials d’infanteria van constituir al maig unes “Juntes d’Unió iDefensa” contra el favoritisme respecte els oficials africanistes, cosa molt visible en un exèrcitamb una oficialitat sobredimensionada. Condemnades primer per García Prieto, i desprésacceptades per Dato, es van presentar com a exemple “a tots aquells que senten la necessitatd’estar ben governats”. Suboficials i funcionaris de Correus van formar també les seues«juntes».

a.2 Moviments polítics: Per afrontar la situació es va posar en marxa un acord: regionalistes,reformistes, radicals i socialistes reclamaven la convocatòria d’unes Corts, en les que el governno estava segur de tindre majoria. A Barcelona, el 19 juliol de 1917, es va celebrar una reunióil·legal d’uns huitanta diputats de l’oposició (Assemblea de Parlamentaris), convocats pelsdiputats catalans, que va demanar una Constituent, i que acabà sent dissolta. “Simple qüestió deguàrdia civil”, va dir el govern de Dato, que mesurava malament la gravetat de la crisi. (Text 6,pàg. 246)

a.3 Moviments socials: A finals de juliol, donada la creixent força dels sindicats, l’agitació socialva reemplaçar a l’agitació política. (Text 4, pàg. 248)

Va haver-hi vagues a València, Alcoi, Santiago i Bilbao. Es van formar “juntes”, fins i totentre els guàrdies de Seguretat. El 13 d’agost la vaga va ser general. El 15 d’agost lesmetralladores disparaven i mataven en Quatre Camins (barri popular de Madrid).

A Catalunya i en la regió minera del nord es lliuraren verdaderes batalles. Però el governdominava la situació. Es va detindre els caps socialistes (Saborit, Anguiano, Besteiro, LargoCaballero), mentre que altres polítics aconseguien fugir (Lerroux, Macià). Maura i el generalPrimo de Rivera es manifestaren contra la debilitat governamental. El règim duraria cinc anysencara, però la confusió augmentava dia a dia.

b. L’època dels disturbis (1917-1923) Pierre Vilar, ha descrit l’època com un “període de confusions”:

b.1 Confusió política: El permanent “vals dels ministeris”del període anterior, va portar a assajarun govern de concentració (1918) amb Maura, Romanones i Cambó, que acabà fracassant.Maura s’orientà cap a la intransigència anticatalana.Cambó tornà a l’oposició amb un famós discurs: “Monarquia? República? Catalunya!”, quereplantejava de forma aguda la qüestió regional, acabant demanant l’autonomia (Text 7, pàg.247)La suspensió de garanties constitucionals es posà a l’ordre del dia. (Veure quadre posterior)

b.2 Confusió social: La carestia de la vida agità als xicotets funcionaris i la Revolució Russa atiàles esperances de les masses famolenques i explotades. (Veure quadre posterior)

15

En 1919, amb el final de la 1a Guerra Mundial, la crisi de la indústria va esclatar. No obstantaixò, va ser l’Espanya agrària qui s’exaltà en primer lloc: 1918-1921 s’anomenà a Andalusia «eltrienni bolxevic»; els llauradors pintaven inscripcions de “Visca Lenin” en les parets dels masos.Els jornalers aspiraven apassionadament al repartiment agrari; el que suposava una mancad’educació comunista en els dirigents. (Text 6, pàg. 249).

Quan el partit socialista es va escindir en 1921, i va aparèixer el PCE, només el País Bascindustrial pareixia temptat pel comunisme.

Però el gran focus d’atracció revolucionària era encara el sindicalisme “apolític” anarquista.El Congrés de la CNT a Sabadell (1919) representava a tres-cents mil afiliats. La vaga de “LaCanadenca”, companyia d’electricitat catalana, -febrer de 1919-, representà l’apogeu d’eixesindicat, on destacaren caps com Salvador Seguí (“el Noi del Sucre”) i Àngel Pestanya. El governdebatia amb ells i admetia la jornada de huit hores.(Text 7 i 8, pàg. 249)

La patronal era més combativa i acabaria llançant un lock-out , -tancament empresarial-, elque propicià que l’any 1921 confluïren 2 fenòmens que iniciarien el final de la Restauració:

Va entrar en joc el terrorisme durant els sis primers mesos i va afectar, sobretot, aCatalunya, Saragossa i Bilbao. Al juny, la repressió s’encarnava, a Barcelona, en elgeneral Martínez Anido i el policia Arlegui, que oposaven pistoler a pistoler i “sindicatlliure” (de la patronal) a “sindicat únic” (CNT). Es va mobilitzar inclús un Sometentcívic i s’aplicava la “llei de fugues”, que consistia a provocar o simular una evasió iexecutar el pres. Ja havia estat assassinat l’advocat laboralista i cofundador del PRC,Francesc Layret (novembre 1920), i, més tard, el propi Salvador Seguí (març 1923).L’opinió publica es va indignar i Martínez Anido va ser destituït a l’octubre de 1922. Peròdavant d’un reviscolament dels atemptats, les “forces vives” catalanes del comerç i de laindústria, manifesten la seua adhesió al capità general de la regió, Primo de Rivera. Acòsuposava en la pràctica el reagrupament dels “partits de l’orde”. (Veure biografia d’unanarquista al final de tema: anarcoefemérides)

El problema marroquí renaixia en aquests moments i exigia solució. Els políticsespanyols consideraven al Marroc com un lloc on es satisfeien les ambicions personalsdels militars i els interessos financers dels polítics. Només de mala gana consentiensacrificis per eixa causa. El Rif s’havia revoltat davant l’explotació del colonialisme. El 20de juliol de 1921, el general Silvestre, assetjat en Annual per les tropes rifenyesd’Abd-el-Krim, va trobar la mort amb tot el seu Estat Major i els supervivents esrefugiaren al Mont Arruit on foren massacrats. Al “Desastre d’Annual” van havercatorze mil baixes entre morts i presoners. (Text 4, pàg. 251)

De 1921 a 1923, el general Berenguer va demanar, incessantment, reforços i crèdit per a unapenosa reconquista. Els ministres, el rei (acusat d’haver influït secretament sobre el cap militar) i les“juntes” s’atribuïen mútuament les responsabilitats. L’informe que tancava la investigació,

16

“Expedient Picasso”, va veure prohibida la seua publicació. Els més diversos polítics van protestar:Maura, Cambó, el socialista Prieto, i el propi general Miguel Primo de Rivera, que va fer en elSenat una inesperada declaració en favor de l’abandó del Marroc.

Primo de Rivera, traslladat de Castella a Catalunya, es va preparar, aprofitant els disturbissocials, per a assumir un nou paper que. El 13 de setembre de 1923, comptant amb el suport de lesclasses dirigents i de les guarnicions, es va proclamar cap d’un “directori militar” acceptat pel rei.Ningú es va llançar a defendre un parlamentarisme desacreditat, ni un últim intent de Govern liberal(García Prieto).

Aquesta actitud afavoriria la creença errònia en la passivitat constant del poble espanyoldavant de les iniciatives de pronunciament.

Armando Ródenas: El 21 d'abril de 1921 mor a Barcelona(Catalunya) l'anarcosindicalista Francisco Armando RódenasVillalba. Havia nascut cap al 1888. Afiliat al Sindicat Únic de laConfederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, destacàen la seva tasca en el Comitè Pro Presos. Era cosí delsgermans Ródenas Domínguez (Libertad, Progreso i Volney),que formaven un grup d'acció i de defensa confederal. El 16de febrer de 1921 patí un atemptat al carrer barceloní deRocafort, cantonada amb el de Sepúlveda, a mans de pistolersdel Sindicat Lliure. Ferit de gravetat amb quatre trets al cos,Armando Ródenas va morir dos mesos després, el 21 d'abrilde 1921 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) on haviaestat ingressat. Encara que les autoritats van dir que ell tambéformava part del grup d'acció dels seus cosins, la veritat ésque sempre s'havia mantingut al marge i fou assassinat pelsimple fet de pertànyer a aquesta destacada famíliaanarcosindicalista. (Replegat a Anarcoefemèrides.Balearweb.net)

Texts complementaris (TC)1. Manifest de Sandhurst, Alfons XII, 1 de desembre del 1874"Quants m'han escrit mostren igual convicció que només el restabliment de la monarquia

constitucional pot posar terme a l'opressió, a les incerteses i a les cruels pertorbacions queexperimenta Espanya. (...)

Per virtut de l'espontània i solemne abdicació de la meua augusta mare, tan generosa cominfortunada, sóc únic representant jo del dret monàrquic d'Espanya. (...) Afortunadament lamonarquia hereditària i constitucional posseeix en els seus principis la necessària flexibilitat iquantes condicions d'encert fan falta perquè els problemes que porte el seu restabliment amb sisiguen resolts de conformitat amb els vots i la convivència de la Nació.

No cal esperar que decidisca jo cap cosa de pla i arbitràriament (...) Siga la que siga la meuapròpia sort ni deixaré de ser bon espanyol ni, corn tots els meus avantpassats, bon catòlic, ni com ahome del meu segle, veritablement liberal.

Seu, afect.Alfons de Borbó. Nork-Town, (Sandhurst)"

2. Cánovas i la qüestió religiosa"Durant molt de temps he desitjat jo i desitge en el fons hui encara el manteniment de la unitat

religiosa. He cregut sempre que és un gran bé per a un país, i sobretot si aquest país està ja moltdividit per altres causes, el no tindre almenys sinó una sola fe i un sol culte religiós. Però, en canvi,senyors, fa ja molt de temps ja també professe l'opinió sincera que el temps de tota repressió, que eltemps de tota persecució material ha passat per sempre.

Jo no defense, doncs, fa molt temps i jo no defensaré ja mai la intolerància religiosa (...). I examinant la qüestió ara davall el seu aspecte social i polític (...), jo no tem afirmar que no

havent més religió que la catòlica-a Espanya, l'Estat ha de protegir i fer-ho eficaçment, encara queper mitjans liberals i legítims, el culte catòlic (...).

17

Perquè si deixem caure, perir la religió única que ací existeix, quin vincle moral, quin llaçmoral voleu que tinga amb els seus semblants aquest àtom individual que us he descrit, aquestproletari legislador que abans us he dibuixat, aquest personatge antieconomista que no comprènd'allò sinó el desig de posseir-lo.? (...),

Enmig que crec que el socialisme és fill legítim i inevitable del sufragi. Tota societat l'elementpolític de la qual siga el sufragi i universal, i que arribe a assolir-se i guanyar la trista victòria del'ateisme, o si més no la indiferència religiosa en general, pel mateix que tendeix més al socialisme,estaríeu lluny de la república i d'una veritable democràcia, i necessita com a indispensable correctiula monarquia."

(Cánovas del Castillo, Antonio: Discurs pronunciat el 8 d'abril del 1869 en la sessió deles Corts Constituents sobre el projecte de Constitució)

3. Cánovas defensa el model de Constitució interna"La Constitució vigent no és una Constitució democràtica, gràcies a Déu. (...) La teoria de la

Constitució vigent, la teoria del partit conservador, la que jo creia que era la vostra teoria, es redueixa que la sobirania resideix actualment en la Corona amb les Corts.

(...) el senyor Castelar va tractar d'explicar el seu pensament dient que a Anglaterra elParlament proposava Ministres a la Corona. Això és veritat, tot i que la Corona, que té un dretindeterminat de dissolució, pot, quan ho troba convenient, allí com a tot arreu, dificultar d'unamanera extrema aquesta designació, amb la qual cosa en tot cas no és el Parlament qui té l'últimaparaula, sinó que la té el cos electoral que és una cosa molt diferent. La doctrina de la supremaciadel Parlament sobre la Corona és una doctrina completament anàrquica; la doctrina de la influènciadirecta del cos electoral una vegada i una altra consultat sobre les resolucions de la Corona pot eruna doctrina perfectament constitucional.(...)

Si hi haguera al nostre país un cos electoral capaç de formar candidatures per als Ministeris,un cos electoral independent que derrotara els Ministres mentre ho són i que canviara les majories iles minories, encara podria discutir-se aquesta doctrina, tot i que sempre posant-li límits moltestrets. Però som a un país en què no n'hi ha res d'això, en què igual que vosaltres teniu aquestamajoria qualsevol que s'encarregara del govern la tindria; i a un país d'aquesta classe, parlard'imposar el Parlament Ministres a la Corona, és anàrquic i revolucionari. (Gran remors.)"

(Cánovas del Castillo, Antonio: Discurs al Congrés dels Diputats 7 de febrer del 1888)

4. Cánovas nega el «torn de partits»«Per on em tocava a mi donar o cedir el poder? Això li corresponia únicament a la Reina

Regent, com a cap del poder executiu i com a reina constitucional. Ni jo he donat ni cedit el poder,ni podia donar-lo ni podia cedir-lo. No són aquestes més que frases irregulars, i en el fonsirrespectuoses, contra les quals tot bon monàrquic ha de protestar enèrgicament. Però hi ha més queaixò; és que jo tampoc no he deixat el poder l'he perdut, sí, m'ho ha arrancat la mort, de la mateixamanera que va arrancar d'aquest món el rei infeliç. Des del moment en que el rei va expirar, jo noera res, absolutament res més que un ciutadà del meu país. Què és un ministre constitucional sinódipositari passatger de la confiança del Rei? Quina autoritat té el ministre constitucional sinóaquella que constantment, immediatament; li està restant la confiança del Rei? Indubtablement elministre constitucional no pot existir un sol minut després d'expirar el Rei que el va nomenar.»

(Cánovas del Castillo, Antonio: Diari de Sessions, 1890)

5. Opinió d'Emilio Castelar sobre Sagasta i el partit liberal “Hem entrat en un nou període polític. El Ministeri presidit per Cánovas havia fet rellevants

serveis, acabant la guerra civil a Espanya i a Cuba. Però no havia sabut coronar l'ordre assolit pelssacrificis de tots, amb la llibertat de tots. I la nació, malgrat les seues desgracies històriques,respecta els principis liberals. I he de dir al senyor Sagasta que els aplica amb sinceritat i amb eldesig de no espantar-se dels inconvenients que comporten. Ha penjat la Llei d'impremta al MuseuArqueològic de les lleis inútils; ha obert la Universitat a totes les idees i a totes les escoles; hadeixat un ampli dret de reunió que utilitza la democràcia com li plau i ha entrat en un període tal dellibertats pràctiques i tangibles que no podem envejar res als pobles més liberals de la terra.

18

Nosaltres, si sabem mantenir la pau pública i l'ordre regular als carrers i al camp, no res, peròabsolutament no res podem témer ja per les nostres llibertats. També es veritat que per a tot aixòcalia canviar la complexió revolucionària de la democràcia espanyola en complexió pacífica i legal.A aquesta obra m'he consagrat des del 1874 (...)”.

(Castelar, Emilio: Discursos parlamentarios. 1881)6. Manifest dels republicans federals el 1881 "Benvolguts coreligionaris: Vosaltres, com jo, esteu sempre disposats a coalitzar-nos amb tots

els demòcrates per a reivindicar els perduts drets, la qual cosa ni vosaltres ni jo volem, sónvergonyants transaccions de principis. (...) Homes de la revolució de Setembre són hui ministres deN’Alfons. (...) Van prendre de sobte per bandera la Constitució del 1869 i la van abandonar desprésper la del 1876, negant els principis.

Nosa1tres, sobradament ho sabeu, vam proclamar amb tots els demòcrates, l'autonomia del'individu... demanem la llibertat de reunió, la d'associació, la de premsa, la de càtedra, la detribuna..., les religions totes, gaudir dels mateixos drets..., la llibertat de cultes, l'abolició deljurament, el matrimoni civil...

Volem autònom el municipi, en tot el que no afecte la vida a la nació, ...autònoma laprovíncia. A cada municipi i província li correspon triar lliurement el seu govern. vetlar perquè nose n'altere l'ordre, armar les forces que necessite, establir els seus jurats, imposar i recaptar els seustributs...

Volem l'autonomia de la nació... però no pot barrejar-se en la vida d'altres nacions, ni en lavida interior de les províncies i dels municipis.

...Corregim i ampliem el dogma democràtic, doncs és veritablement contradictori declararanteriors i superiors a l'Estat els drets de l'individu i deixar a la mercè de l'Estat els del municipi i laprovíncia."

(Madrid, 28 de gener del 1881)

7. Memorial de Greuges, en defensa dels interessos de Catalunya “Allò que desitgem, senyor, és que a Espanya s'implante un sistema regional adequat (...) i

semblant a algun dels quals se seguixen en els gloriosíssims imperis d'Àustria-Hongria i Alemanya,i al Regne Unit, sistemes ja seguits a Espanya en els dies de la nostra grandesa. Ho desitgem no solsper a Catalunya, sinó per a totes les províncies d'Espanya. (...) Es va arrabassar el nostre sistemaadministratiu, no podem usar la nostra llengua (...) Hui s'intenta amb interés destruir, o com menysadulterar el nostre dret civil. (...) A força de treballs i privacions immenses, els nostres industrialshan creat una indústria espanyola que en quaranta anys ha progressat i aconseguit un altíssim nivell.Esta indústria ve sent atacada d'arrel d'uns anys a esta part i, últimament ho ha sigut i ho és a causadel tractat amb França i el projecte de modus vivendi amb Anglaterra. (...) No és cap de les citadesl'única causa de l'assumpte de què ens ocupem, dels colps funestos que ha patit la nostra indústria.En ells influïx, l'enemistat que s'ha aconseguit despertar contra les nostres regions, l'activitatindustrial de les quals trenca la somnolenta monotonia de la generalitat del país, que satisfà lesseues escassíssimes necessitats mitjançant una rudimentària agricultura. Els que exploten la políticaes figuren que obtindrien més comoditats proveint-se de l'estranger, i a aquesta idea egoistasacrifiquen els interessos de la producció del país. L'ideal de molts d'ells és una Espanyaexclusivament agrícola, dominada per un centre que siga l'únic punt brillant de la nació. (...) tristesdevindre el que per aquest camí es prepara Espanya!”

(Presentat al rei el 20 de maig de 1885, en la Llotja de Barcelona)

8. Duran i Bas contra el neocentralisme«Va accentuant-se ací la creença que dins de breus anys patirà Espanya un desmembrament;

aquest perill comença a mirar-se com natural i, el que és més trist, amb indiferència. Es reconeixque Catalunya podrà ser absorbida per França, però el més alarmant del fet és que la contestació quese li dóna als que fan tal advertiment és la següent: pitjor governats que per la gent de Madrid no hopodem estar. Vostè, coneixent ara aquests fets, apreciarà si en el seu pròxim discurs li convéapoderar-se d’alguna de les afirmacions del general Polavieja que més entusiasme han produït ací, a

19

Saragossa i alguns altre punts, i si li convé com jo crec, ser explícit, tant per a inspirar confiança enles classes neutres com per a calmar l'excitació dels regionalistes de Catalunya, País Basc i Galícia,els més perillosos per la seua proximitat a França i a Portugal.»

(Carta de M. Duran i Bas a Francisco Silvela. 5 de gener del 1899)

9. Manifest de la Lliga Gallega«No naix hui la Lliga Gallega de Santiago, constituïda des que l'autoritat va aprovar els seus

estatuts al juliol del 1898... les circumstàncies per les quals llavors i després va travessar Espanya,no eren o oportunes per a manifestar en alta veu el nostre pensament.

(...) Tristíssims i vergonyosos successos, que han llaurat la ruïna de l'Estat espanyol (...)desitgem la supressió dels governs civils, diputacions provincials i altres funcionaris i centres (...) idemanem per a Galícia (...) una Diputació regional, a la qual correspondrà atendre i resoldre, ambindependència del poder central, els assumptes peculiars a la xicoteta pàtria.

Volem també la desaparició dels ajuntaments rurals, odiosos albergs del caciquisme (...) En els nostres assumptes administratius i judicials volem que es tramiten i resolguen en totes

les instàncies, dins del territori gallec (...) Reclamem (...) un sistema tributari i prefixar mitjançant concerts amb l'Estat, un contingent

anual.» (Santiago, 24 de juny de 1899)

10. Sorgiment del valencianisme polític"Ensenyant la nostra història, estimulant el nostre art, impulsant la nostra ciència, despertant

l'esperit d'associació i fent renàixer l'amor col·lectiu a la nostra raça i anirà reavivant i purificant lanostra llengua, anirà preparant el retorn dels valencians al valencià; anirà determinant laconcentració regional i concentrant i donant to i fermesa persistents a aquesta aspiració que, per unabanda, a plantar cara a l’absorció i assimilació castellana i per una altra es declararà en condicionsd'exigir, per al nostre antic Regne, el dret de governar-se i arrelar en el nostre territori tots aquellsassumptes que són de la seua total i pròpia incumbència."

Barberà, Faustí: «De regionalisme i valencianisme. Discurs vell i comentaris nous.»València, 1910

(Cucó, Alfons: «El valencianisme polític (1874-1939)». Ed. Ariel, Barcelona, 1977)

11. La manipulació electoral"Que les nostres majories parlamentàries no representen l'opinió de la majoria del país, no

crec que necessita demostració alguna. A la vista està. Que s'acabe l'encasellat; calle el telègraf delMinisteri de la Governació; suprimisca's la influència oficial; romanga neutral el Govern; deixe deser el Governador de cada província el factor de les eleccions al seu territori; oblide rica de cridarels alcaldes al seu despatx; suspenga's, encara que, només siga per una vegada, el costum deprocessar els ajuntaments; abandone's els candidats addictes a les seues pròpies forces (...);persguisquen-se com a criminals (...) les tupinades1, actes en blanc, resurrecció de morts que voten,i envie's a presidi qui vulga que delinquisca en matèria de sufragi (...); practique’s, en fi, el principidel règim com ell exigeix ser practicat, segons moral i sinceritat, i després es veurà quines majoriesobtenen els governs a l'ús."

(Morote, Luís: «La moral de la derrota». 1900. Madrid, Biblioteca Nueva, 1997)

1. Tupinada: Sinònim de «perolada», és a dir, forma de manipulació electoral caracteritzada per l’alteració del resultat de les urnes, bé afegint vots o canviant-los per altres.

12. Reforma d'Antonio Maura del 1893 per al govern i administració civilde les illes de Cuba i Puerto Rico

"Tres lustres han passat des que la pau va ser avantatjosament restablida, i poc menys des quel’emancipació dels esclaus va normalitzar la vida social; superats els tremends estralls de la guerra il'esclavitud, la prosperitat general, hui en vies de floriment, corona i premia el singular i sorprenentesforç del poble cubà; una sèrie de reformes que es podrien notar precipitades si no les justificara el

20

feliç èxit, va mudar en un curt espai de temps el dret i els costums polítics, i quant tot allí reviu, esregenera, s'assenta i pobla d'esperances l'avenir, seguix sent l'administració pública la constantocasió de queixes i amargs retrets, auxiliar involuntari dels quals no desisteixen encarad'emmetzinar amb el desamor de la mare pàtria el cor dels seus ciutadans."

13.Tractat de pau entre Espanya i els Estats Units «Sa Majestat la Reina Regent d'Espanya, en nom del seu August Fill N'Alfons XIII, i els

Estats Units d'Amèrica, (...), han convingut en els següents articles:Art. I.- Espanya renuncia a tot dret de sobirania i propietat sobre Cuba. En atenció que aquesta illa,

quan siga evacuada per Espanya, va a ser ocupada per Estats Units (...) Art. II.- Espanya cedeix als Estats Units l'illa de Puerto Rico i les altres, que estan ara davall la seua

sobirania a les Índies Occidentals, i l’illa de Guam a l’arxipèlag de les Mariannes oLadrones.

Art. III.- Espanya cedeix als Estats Units l'arxipèlag conegut per les Illes-Filipines (...) Els EstatsUnits pagaran a Espanya la suma de vint milions de dòlars.

Art. VI.- Espanya en ser signat el present Tractat, posarà en llibertat tots els presoners de guerra itots els detinguts o presos per delictes polítics, a conseqüència de les insurreccions a Cuba ia Filipines i de la guerra amb els Estats Units.

Art. VII.- Espanya i els Estats Units d' Amèrica renuncien mútuament pel present Tractat, a totareclamació d’indemnització nacional o privada.

Art. IX.- Els súbdits espanyols naturals de la Península, residents al territori a la sobirania del qualEspanya renúncia o cedeix pel present Tractat, podran romandre en aquest territori omarxar-s'hi, conservant, en un o altre cas, tots els seus drets de propietat.

Art. XVII.- El present Tractat serà ratificat per Sa Majestat la Reina Regent d'Espanya; i pelpresident dels Estats Units. (...)Fet per duplicat a París, a 10 de desembre del 1898.Signat: Eugenio Montero Ríos / William R. Day

14. El caciquisme per a Galdós"Els dos partits, que s'han concordat per a alternar pacíficament en el poder, són dos manades

d'homes que no aspiren més que a pasturar en el pressupost (...) No escometran ni el problemareligiós, ni l'econòmic, ni l'educatiu; no faran més que burocràcia pura, caciquisme, estèril treball derecomanacions, favors als amigots, legislar sense cap eficàcia pràctica, i avant amb els fanalets."

(Segis, personatge de B. Pérez Galdós: Episodios Nacionales, nº. 46, «Cànovas». Madrid,Alianza Editorial, 1980)

15. Un balanç de la Restauració «En general, el caciquisme va ser el preu que aquells polítics van estar disposats a pagar a

canvi de veure's lliures del colpisme de partit i del cabdillisme (...) però va portar a unaneutralització ideològica dificultant la reforma econòmica-social, que va ser allò que va costarl'antídot de fusions per a desmuntar coalicions i bloquejar contrarevolucions . El protagonisme de laCorona com a àrbitre imparcial del poder va tancar el camí de la democràcia, però va acabar ambl'exclusivisme partidista. En altre pla d'abstracció, les classes altes, van pagar en gestors arribistes alcapdavant d'una administració feble i ineficient, el preu del respecte, en nivells de coerciócomparativament reduïts, a l'ordre públic i econòmic-social establit. I amb això últim van comprarles classes mitjanes una certa mobilitat social en l'aparell administratiu i, les obreres, la llibertat deformar partits i sindicats que gestionaren els seus interessos.

La Restauració va ser, doncs, una forma d'organitzar un sistema polític en llibertat ques'estableix a canvi de sacrificar eficiència»

(Varela Ortega, José: «Los amigos políticos». Alianza Editorial, Madrid, 1967)

16. La figura del cessant a «Fortunata y Jacinta» "De vegades explorava el miserable cessant la seua consciència i se sorprenia de no trobar-hi

cap cosa en què fundar terminantment la seua filiació política. Perquè idees fixes... Déu les donara:

21

havia llegit molt poc i nodria el seu enteniment d'allò que als cafès escoltava i que els periodistesdeien. No sabia fixament si era liberal o no, i amb la major desimboltura del món cridava doctrinaria qualsevol, sense saber què significava la paraula. Tant prompte sentia en el seu esperit, sensesaber perquè ni perquè no, frenètic entusiasme pels drets de l'home; tant prompte se li inundaval'ànima de goig escoltant dir que el Govern anava a donar molta estacada i passar-se els tals dretspel nassos."

(Pérez Galdós, Benito: «Fortunata y Jacinta». Obras Completas, Ed.Aguilar, vol. V,Madrid, 1968)

17. L’organització del proletariat espanyol a partir de la 1ª Internacional «Hem arribat a coneixement que el 'Congrés de La Haia' havia estat preparat per endavant pel

Consell General. La resolució que obliga els internacionalistes a constituir-se en partit polític, declarant que el

primer deure del proletariat és la conquesta del poder polític, és contrària a l'ampla base del'Associació Internacional de Treballadors ...

Fixar aquest concepte com a primer deure de la classe obrera equival a negar tots lesconsiderants que precedeixen i serveixen de fonament als Estatuts Generals de la Internacional i ésseparar-la del camí que per a assolir la seua emancipació ha de seguir, que consisteix a tendir adestruir tots els poders, no a conquistar-los...

L'obrer només podrà emancipar-se de l'opressió secular substituint l'Estat absorbent idesmoralitzador per la lliure federació de tots els grups de productors fundada sobre la solidaritat.

Per a arribar a aquesta fi cal l'organització per a la resistència mitjançant la vaga... quefortifica i prepara els treballadors per a la gran lluita revolucionària i definitiva que, destruint totprivilegi i tota distinció de classe, li donarà a l'obrer el dret de gaudir del producte íntegre del seutreball...»

(Lorenzo, Anselmo: El Proletariado Militante. 2 vols., publicats el 1901 i 1923).

18. La tercera guerra carlina en Miguel de Unamuno"Va arribar el Nadal. Plorava Josefa Ignacia, tristíssim... el seu germà el cura, per a animar-la

parlava del triomf que havien assolit les armes carlistes a Urnieta el dia de la Concepció, i delpronunciament a Sagunt de l'exèrcit liberal en pro d'Alfonsito, el fill de la reina destronada per larevolució setembrina. Parlava exasperat, com tots els entusiastes, que hi haguera ja un rei enfrontd'altre rei: igualant-se així les armes; un rei que s'atrauria la gent d'ordre i de diners; un rei quehauria de ser ensenya viva per a l'Exèrcit.

Tronava el cura contra aquell manifest, que deia el nou rei que no deixaria de ser bonespanyol i bon catòlic, com tots els seus avantpassats, i veritablement liberal, com el seu segle.

- Bé li ha contestat el seu cosí, el nostre En Carles «La legitimitat sóc jo!»- El seu cosí? -va dir Pedro Antonio-. Llavors tot quedarà en la família...- Quina bogeria! Proclamar-lo ara, que és quan estem més puixants... i vindre a declarar-secatòlic-liberal...; Catòlic liberal! ... Contra aquestes, contra aquests ha llançat el Papa lesseues més enèrgiques condemnes..." (Unamuno, Miguel de: «Paz en la guerra»(1897). Alianza Ed., Madrid,1988)

19. Acta de la Conferència de Loredan el 1897 «[...] Les tradicions venerades (...) es resumeixen en aquestes tres: la unitat catòlica, que és la

tradició en l'ordre religiós i social; la Monarquia tradicional fonamental en l'ordre polític, i lallibertat furista i regional, que és la tradició democràtica del nostre poble. (...)

La monarquia ha de ser tradicional perquè s'emancipe de totes les ambicions... [que] fan queel rei constitucional es reduïsca a un emblema costós i a una ficció del poder sense activitatseficaces, i sempre sotmés a oligarquies inspirades en l'interés mesquí de les parcialitats polítiques.

(...) Les Corts van ser, i han de ser, una institució, sostinguda per les grans forces (...) Triatslliurement els seus procuradors per cada classe... s'assegura la representació equitativa de totes lesforces, per a no caure davall la tirania del nombre inconscient. (...) Així estaran representats: el

22

clergat; ...els intel·lectuals; els materials (agricultura, ...comerç); exèrcit i armada... sense oblidar lanoblesa.

Enfront del centralisme burocràtic i despòtic que del paganisme va prendre la revolució per aesclavitzar els pobles, s'alcen com aurora de llibertat els nostres antics furs, organitzant elregionalisme tradicional."

Conferència carlista de Loredan. Venècia, 1897.(Artola, Miguel: «Partidos y programas políticos (1808-1936)». Vol II, Alianza Editorial,

Madrid, 1991)

20. Manifest del General Polavieja "El meu benvolgut amic: Note amb gust que no a tots els espanyols falta, en aquestes hores tan tristes per a la nostra

Pàtria, allò que s'anomena la dignitat de l'infortuni, i que al darrere de les classes socials (...) palpita,plena d'anhels de millora i d'esmena, una Espanya que no es resigna a morir.

És impossible seguir així: els organismes que dirigixen són impotents per a la reconstituciódesitjada per tots. Persistir en no rectificar el nostre sistema polític, seria condemnar-nos a unapostració vergonyosa, i després de d'ella a una mort segura.

Cap organisme públic respon bé als fins que ha de complir. En l'ensenyament, en la justícia,en l'administració, en tot, s’imposen-se transformacions radicals,... Cal elevar la cultura del paísconvertint l'ensenyament de batxillers i doctors en educació d'hòmens formats per a les lluites de lavida i de ciutadans útils a la seua Pàtria. Cal organitzar els Tribunals (...) Cal restaurar la Hisendafundant-la en pràctiques de sinceritat. I cal sobretot, que purificar la nostra administració, imposardes del més alt al màxim davall les idees del deure i de la responsabilitat, i destruir sense compassiói sense descans eixe afrontós caciquisme del qual em repugna parlar (...)

Necessitat imperiosa és que la vida econòmica del país es torne sense les traves d'unacentralització que alça entre nosaltres ja alarmants protestes. Ha d'estar cec aquell que no veja quequasi totes les regions d'Espanya, en particular les que s'avantatgen per la seua cultura, la seualaboriositat i la seua riquesa, mirant potser més als efectes que les causes, li atribuïxen a la seuaíndole i a l'organització del poder central dels dolents resultats de la política seguida fins ací.

De vosté afectíssim, Camilo G. de Polavieja. Madrid, 10 de setembre de 1898.

21. Alguns plantejaments regeneracionistes "Tant idealistes són els generals, oficials i paisans que van créixer a costa de les despeses de

la guerra, que hi van es especular? [...] Van pecar d'idealistes? Van ser sí, tots ells, murris1 plens del'utilitarisme més segur i més lògic, que és l'egoista. Gent sense ideal, gent pràctica [...]. Elsculpables de tals malifetes van ser homes que van perdre el seny llegint el romancer del Cid...?Malgrat l'absurd de la idea, així sembren entendre-ho la multitud de polítics, arbitristes, periodistes,rendistes i botiguers que demanen a veu en coll que ens deixem de mirar les estrelles i atenguem laterra; que tanquem universitats i obriguem escoles d'arts i oficis i granges models; que suprimimdoctors i fem industrials."

(Alas, Leopoldo - «Clarín»: Artículo «La Publicidad». Recogido por Lissorgues, Yvan:«La producción periodística de Leopoldo Alas, (Clarín). Índices». Université de Toulouse-Le Mirail, 1981).

1. Murri: Brivall, truà, astut, rufià [pillo, pícaro].-----------

"...aquella època del 98 era profundament lírica (...) Els seus escriptors eren tristos (... ) No esdiga; com sol, que la tristesa provenia de la consideració del desastre colonial.·Ens entristia eldesastre. Però no era, no, la causa política, sinó psicològica. Emanava, a no dubtar-ho, delreplegament sobre si mateixos d’aquests escriptors. Replegament que obligava el cansament janaixent d'una societat -la societat de la Restauració- que arribava al seu final, per ventura tràgicfinal."

(L'opinió d’Azorín sobre l’època del 98. En Laín Entralgo, Pedro: «La generación delnoventa y ocho». Espasa-Calpe, Austral, nº 784, Madrid, 1967)

23

22. La connivència entre política i economia.“En el segle XIX no estava clara la separació entre l'administració pública i l'empresa

privada1. Molts prohoms d'aquells governs de la Restauració, uns conservadors (Cánovas), altresliberals (Sagasta, Castelar, Canalejas, Romanones), eren, al propi temps, assessors d'empresesbeneficiades amb sucosos contractes estatals o es sentaven en els consells d'administraciód'empreses privades amb interessos estatals (ferrocarrils, mines, bancs...), una pràctica que noméses limitaria en 1923, quan el dictador Primo de Rivera va promulgar una llei contra «els guanys dela carrera política» que assenyalava una nombrosa llista d'incompatibilitats2.”

1. La Llei d'Administració i Comptabilitat data de 1911, governant Canalejas.

2. El Reial Decret de 12 d'octubre de 1923. Entre tant polític que es lucrava de la seua posició, va haver-hi honrosesexcepcions, entre elles Antonio Maura, de servidors públics que «creien que la moralitat privada i la moralitat públicaeren la mateixa, i tenien eixa combinació de talent polític i austeritat moral que és marca dels grans estadistes del segleXIX» (Carr, 1966, p. 477). Dec la citació a Ricardo de la Cierva. També és cert que els polítics es defenen, en especial elsque deixen bufets d'advocats prestigiosos, en els que guanyen més diners, per a dedicar-se a la política.(Eslava Galán, Juan: «Avaricia. Los pecados capitales en la Història de España.»

Círculo de Lectores / Ed. Planeta, Barcelona, 2015)

23. Fam i misèria a les mines "Ben coneguda us és l'angoixant situació en què es troben els nostres germans de les mines.

Després d'una jornada de treball bàrbara, com no es coneix en cap altre país, tasca que aniquilaràpidament l'organisme més robust; després de percebre per tal excés de treball un salari risible pelmesquí, se'ls imposa l'obligació d'abastir-se en determinades tendes i d'allotjar-se en barracotsnauseabunds, que exploten els representants dels amos de les mines i no són admesos als treballs sino s'avenen amb aquestes infames condicions.

Mines de Matamoros. Propietari: Rivas A les casernes d'aquestes mines no hi ha m'espai de llit a llit que l'absolutament precís per a

passar un home de perfil. Dormen en cada llit dos obrers i, en ocasions, tres. Hi ha també màrfeguesseguides i s'hi fiquen tots els homes que poden, pegats uns amb altres. Els que exploten aquestescasernes s’anomenen Ciriaco Sáez, Tomés Allende, Pablo Medina i Julián Echevarría, i tenen al seucàrrec, el que menys, 150 obrers, tenint-ne alguns més de 200.

No cal dir que la condició indispensable per a obtindre treball en aquestes mines, és lad'allotjar-se a les casernes i consumir els gèneres que s’hi exposen.

El propietari d'aquestes casernes, el senyor Emilio Santurtun, gran amigatxo del diputat perBilbao.

El senyor Padrò, proveïdor d'aquestes casernes, li abona al senyor Santurtun el 18 per 100 del'import dels gèneres venuts".

(Aparegut al periòdic socialista «La lucha de clases», Bilbao, maig de 1896)

24. L'Institut de Reformes Socials: Informe sobre la crisi d'Andalusia "Començant per la situació dels bracers, i partint de la base del seu estat general i l'escassetat

dels seus jorna1s, (...) entén la Comissió que la situació i la de les famílies és tan desesperada, quede no apurar-se a donar-los l'aliment de què manquen periran un gran nombre d'individus. Segonsdades que li han estat facilitats per l'Institut Geogràfic; la població de les quatre províncies deCadis, Còrdova, Màlaga i Sevilla tendeix a 2 milions, dels quals estan dedicats a l’agricultura429.000. Si d'aquestes xifres es descompten els residents a les capitals, on els recursos abunden il'ocupació és més fàcil, i dels d’aquelles localitats en què les collites s'han salvat, s'arribarà a uns200.000 per a qui és indispensable el socors.

Tenint en compte que tota cuina econòmica que prepare mil racions pot donar una racióabundant, composta d'un litre de minestra1 i un quart de pa, per 20 cèntims (...) aquestes 200.000persones, socorregudes durant noranta dies, s'arriba a la xifra de.3,6 milions de pessetes (...) i comque aquest pla es funda sobre una participació de la caritat privada en quantitat semblant a la qualhaja de subministrar el Govern, amb un crèdit de 2 milions de pessetes n’hi haurà prou...

Combinant aquest auxili amb el jornal proporcionat en les obres públiques, entenem que lavida i la salut de la classe obrera quedarà assegurada fins els treballs de tardor."

24

Butlletí de l'Institut de Reformes Socials, nº 12, juny de 1905 (Citat per García Nieto, Mª C; Donézar, J. M.; Puerta, Luís L.: «Bases documentales de laEspaña Contemporánea». Vol. VI, Guadiana de Publicaciones, Madrid, 1972)

25. Autonomia i centralisme polític als inicis del segle XX"No hi valen equívocs. Realitzarem l'ideal, però mai no anirem a cap cosa que se semble a

repartir la sobirania d'Espanya, ni fer concessions autonòmiques; en totes les províncies seguiran elsgovernadors representant el poder executiu i sent la mirada que vigile, la veu que mane i el braç queexecute".

(Discurs d’Eduardo Dato, ministre de la Governació, abril 1900)

26. Situació de les capes mitjanes a l’Espanya de principis del segle XX"La veritat és que no resulta envejable l'existència dels treballadors, com també és cert que la

vida dels anomenats "burgesos", en la seua majoria, no és molt més acceptable ...Els subalterns deles oficines tenen un jornal que no arriba als 11 rals (menys de tres pessetes), amb l'obligació devestir decentment i són més pobres i desgraciats que la major part dels obrers de Barcelona... Calafegir-hi l'enorme quantitat d'aspirants a places de baix sou, tretes a oposició, per les qualscompeteixen metges, advocats, doctors i llicenciats en Ciències, que per a viure s'han prestat amatar com botxins. Considere’s la sort infeliç dels mestres d'última classe, amb sous irrisoris, quede vegades han d'eixir a demanar almoina, com van veure els carrers de Màlaga, o a treballar depeons, com s'ha vist en algunes carreteres... "

(Fernández Bremón, José: «Crónica General de 1902». En la Ilustración Española eIberoamericana, Madrid, 1902)

27. La terra i la qüestió social en Joaquín Costa"El poble gemega en la mateixa servitud que abans, la llibertat no ha penetrat en la seua llar,

la seua mísera sort no ha canviat en gens ni mica, no siga per a empitjorar, (...) el règim liberal hafet fallida.

I sabeu per què? Perquè eixa llibertat no es van cuidar més que d'escriure-la en la "Gaseta",creient que a això es reduïa tot; perquè no es van cuidar, d’afermar-la donant-li cos i arrel al cervelli en l'estómac; al cervell, millorant i universalitzant la instrucció, a l'estómac, promovent unatransformació profunda de l'agricultura, que la faça produir doble que al present i disminuïsca elpreu de les subsistències, i, mitjançant la difusió de la propietat territorial, elevant els bracers a lacondició de terratinents.

Es van acontentar amb l'ombra, oblidant la vertadera substància de la llibertat i la seuavertadera garantia, que es troben en l'escola i en el rebost; i el fracàs era inevitable. No van veureque la llibertat sense cigrons no és llibertat. No van veure que per damunt de totes les Constitucionsi de tots els drets individuals i de totes les urnes electorals, aquell que té la clau de l'estómac té laclau de la consciència, i, per tant, que el que té l'estómac dependent de rebosts alienes no pot anaron vol; no pot pensar com vol; no pot el dia de les eleccions votar a qui vol; no van reflexionar queel que no sap és com el que no veu, i el que no veu ha d'anar conduït per un pigall (...)"

(Costa, Joaquín: “La tierra y la cuestión social”. Biblioteca Costa, Madrid, 1912)

28. Centralisme i autonomisme "La idea d'una Catalunya diferent venia guanyant adeptes des que la llengua catalana

abandonara el reducte d'allò popular fins a transformar-se en un idioma culte manejat pelsintel·lectuals i la burgesia... Nodrits per la lírica patriòtica de mossèn Verdaguer molts catalans vanaprendre a gaudir de les glòries del seu passat, que els arxius de la Corona d'Aragó il·luminaven.Els industrials desitjosos de col·locar les seues teles a Espanya sencera, portaven anys en barallesamb el govern central per a aconseguir un aranzel proteccionista i havien anat creant un sentimentcorporatiu d'agreujats: Madrid buròcrata s'enriquia a costa de l'esforç de Barcelona i no garantial'estabilitat social tan necessària a la indústria".

(García de Cortazar, Fdo. y González Vesga, J.M.: «Breve Historia de España». AlianzaEd., Madrid, 2004)