LL aa ssaalluutt ii lleess mmaallaall tt iieess iinnffeecccciioosseess.. MM aatteerr iiaallss ppeerr aa llaa iinntteerr ccuull ttuurr aall ii ttaatt ..

Jordi Pons Fernández

2

ÍNDEX 1. Introducció:..................................................................................................... 3

1.1. Supòsits científics .................................................................................... 3 1.2 Interès del tema en la formació integral de l'alumnat................................ 4 1.3 Orientacions per un enfocament intercultural ........................................... 6

2. Proposta per a tota l'Educació Bàsica .......................................................... 12 3. Proposta didàctica........................................................................................ 14 4. Orientacions per cicles o cursos................................................................... 16 5. Materials, recursos i bibliografia ................................................................... 17 6. Recursos i bibliografia .................................................................................. 32 Annex 1. Informacions sobre la salut i les malalties infeccioses ..................... 34 Annex 2 Interculturalitat i multiculturalitat ........................................................ 54

3

1. Introducció:

1.1. Supòsits científics A continuació s'exposa un resum dels supòsits científics relacionats amb la salut i les

malalties infeccioses. Tanmateix, en l'Annex 1 del final d'aquest treball, es poden

consultar informacions actualitzades i ampliades referents als temes claus anteriors,

així com una sèrie de reflexions filosòfiques sobre els supòsits científics occidentals. A

banda, en l'apartat de recursos i bibliografia es poden trobar manuals on es descriuen

els conceptes principals relacionats amb la salut i les malalties infeccioses. Cal dir que

altres cultures, i actualment alguns sectors de la nostra, usen pràctiques mèdiques

distintes, allunyades del mètode científic però que sovint donen satisfacció als malalts,

per raons que no estan prou clares. Avaluar la seva efectivitat queda fora dels

objectius d'aquest escrit.

a) Les malalties poden ser classificades segons siguin o no d'origen infecciós. Encara

que actualment sabem que la diferència no és tan nítida com semblava.

b) Les malalties infeccioses, comparativament, són més prevalents fora de la UE.

c) Les malalties infeccioses les causen microorganismes, per tant invisibles a ull nu.

Els microorganismes i les malalties que alguns poden causar, són coneguts a occident

a partir dels descobriments dels darrers segles. D'entrada tot aquest marc teòric és

difícilment comprensible des d'altres societats sense aquesta tradició científica i on

s'han donat altres explicacions als contagis.

d) Les malalties infeccioses són les úniques que es poden realment curar si

aconseguim eliminar el microorganisme causant. Les malalties que anomenaríem

'degeneratives' són les més freqüents a la UE. Es poden arribar a controlar però com

que sovint estan causades per defectes en el nostre material genètic, no tenen,

actualment un guariment definitiu. Pensis en el cas dels nivells inadequats de

colesterol, alteracions de la pressió arterial, etc. La comprensió de les malalties

mentals és clarament insuficient.

e) La lluita directa contra les malalties infeccioses es basa, especialment, en la

vacunació i els antibiòtics (antibacterians). Els antivirals estan, en comparació, poc

desenvolupats. Altres medicaments contra agents infecciosos eucariotes són

comparativament menys importants a la UE.

f) Els antibiòtics s'usen a la UE per controlar les malalties causades per bacteris. L'ús

inadequat dels antibiòtics és contraproduent per a tots ja que causa mecanismes de

4

resistència. Això obliga a desenvolupar sempre nous medicaments. Fora de la UE, en

general, les soques bacterianes són més sensibles als antibiòtics.

g) La millor manera de controlar les malalties d'origen víric es la vacunació.

h) La vacunació està ben implementada a la UE però, tot i els avenços aconseguits, no

ho està encara a la resta del planeta. Cal destacar que el nombre de vides que es

poden salvar dedicant esforços i pressupostos de salut a la vacunació són molt

superiors als que s'obtenen quan la infecció ja s'ha produït. Cal que tots els infants es

vacunin. No totes les vacunes són igualment eficaces ni segures. La forma

d'administrar-les també varia. Malalties víriques com la SIDA que no tenen vacuna a

hores d'ara són especialment problemàtiques. La vacunació contra la grip pandèmica

A (H1N1), que a posteriori s'ha demostrat poc necessària, crea un mal precedent per a

vacunar-se en la població. Malgrat algunes veus discordants, entenem que els

beneficis de la vacunació són molt més grans que els seus inconvenients.

i) Els protozous paràsits es troben sovint en forma de quists o ous en aigües afectades

per contaminació fecal. Aquests agents infecciosos causen actualment pocs

problemes a Europa, però molts a altres zones del planeta.

h) El cas de la malària o paludisme, causada per un protozou a través dels mosquits,

provoca al món pobre la mort d'un infant cada 30 segons.

Les qüestions científiques clau del tema considerem que són les següents:

- La salut i la malaltia.

- Les infeccions.

- Els microorganismes.

- Els virus, la seva evolució, variabilitat i adaptació dels virus amb els

organismes parasitats. La teràpia amb virus i el problema de l'elaboració de

medicaments antivirals

- Els bacteris i arqueobacteris.

- Els protozous.

- Els prions.

- Les vacunes.

1.2 Interès del tema en la formació integral de l'alumnat

Educar no és sols la suma estricta dels currículum de cada area. Una educació integral

de l'alumnat comporta moltes altres coses, més difícilment avaluables però igualment

importants, sigui l'educació per a la pau, la tolerància, l'educació intercultural o el

5

respecte entre homes i dones. Volem preparar els nostres alumnes per a l'exercici

responsable de la seva llibertat. Òbviament és necessari en un tema com el triat, la

salut i les malalties infeccioses, el suport dels pares a banda del que doni professorat.

El tema triat és sens dubte un dels grans objectius actuals de l'educació, especialment

la científica, ben coneguda per tots els docents i forma part de qualsevol currículum

modern.

Malgrat els avenços en aquest sentit, els temes relacionats amb la salut havien estar

relativament poc remarcats a l’escola tradicional. Potser perquè es consideraven més

propis de la vida quotidiana, la gran absent de l'ensenyament en moltes ocasions. Ara

entenem que l'escola ha de preparar per ser un membre actiu en la cultura on es viu -

no sols com a preparació per a estudis posteriors- i per tant ens cal reivindicar

aquestes temàtiques, ja que estan relacionat amb les Competències Bàsiques i

recollides en el Currículum Oficial. A l'ensenyament obligatori totes les matèries han de

ajudar a assolir les competències bàsiques que necessiten els futurs ciutadans. Una

mirada atenta i imaginativa pot comprovar que actualment els punts de contacte del

tema de la salut i les malalties infeccioses amb els objectius del Currículum, tant de

primària com de secundària són ben nombrosos.

L’educació per a la salut és, per tant, una part importantíssima d’una educació

integral, d'una educació que sigui capaç de preparar adults autònoms des de tots els

punts de vista. Això inclou el respecte de la llibertat i la dignitat dels altres, un tema

essencial en relació als contagis i les mesures de prevenció. Conèixer-lo ajuda en el

desenvolupament adequat del cos i d'una vida saludable, exercitant la curiositat, els

raonaments lògics, la observació i la creativitat. Tanmateix, també ho farà en aspectes

d'emotivitat i sensibilitat, cosa que els hi donarà més autonomia personal per a

acomplir els seus projectes en el marc d'una societat plural. I, en qualsevol cas, una

educació integral no pot oblidar incidir en el respecte de les regles ètiques en els

temes de salut en una societat democràtica. Ens ha de permetre orientar l’acció

escolar cap al ple desenvolupament de la persona i el reforçament dels drets humans i

les llibertats fonamentals.

Més concretament, conèixer la relació entre les malalties i les seves causes és un

objectiu importantíssim en la formació integral de qualsevol futur ciutadà. Cal que, amb

el pas pel sistema educatiu, els hi quedin integrades unes actituds adequades per a

garantir la seva salut i la dels seus conciutadans. No es un tema trivial ja que moltes

vides hi estan en joc, fins i tot a casa nostra, encara que no en siguem, o no ens

6

agradi, ser-ne conscients. La situació és especialment preocupant en els països on les

condicions sanitàries són fràgils; sovint aquest països són els llocs de on provenen les

famílies d’una part de l’alumnat. Els hàbits de la higiene, una expressió que encara

que tingui una connotació antiquada segueix vigent, han de ser assolits quan abans

millor, essent la institució escolar, desprès de la família, una de les responsables

principals de la seva implementació.

Es desitjable que aquesta educació es faci i es manifesti en i des de totes les àrees.

D'aquesta manera formarà part a continuació del background de les decisions que

l’alumnat prendrà en el futur en altres àmbits no escolars. Un adult autònom ha de tenir

una conducta responsable per evitar la transmissió de les malalties infeccioses. Entre

aquestes, les malalties de transmissió sexual són, probablement, les més preocupants

a l'Europa actual. Les vacunacions formen part d'aquesta educació. Algunes malalties

que estaven controlades rebroten i ho podrien fer amb més virulència. Es fonamental

que s'obtingui una 'formació integral' en aquest temes, és a dir, que l'efecte de

l'escolaritat no es limiti a un vernís acadèmic, sinó que formi part definitivament de la

conducta de l'alumnat quan sigui adult.

En conclusió, si pretenem una educació integral de l’alumnat no es pot obviar

l’educació per a la salut ni, concretament la seva relació amb les malalties infeccioses.

Essent tot això gairebé “obligatori” és important dedicar un esforç a garantir que no

oblidi la sensibilitat intercultural.

1.3 Orientacions per un enfocament intercultural

Un marc teòric acadèmic sobre el tema el trobareu al document de Xavier Besalú que

hi ha en la mateixa pagina web on està aquest document. També en el annex 2 del

present document trobareu un altre de més personal escrit per un professor de

ciències. Com es pot veure allà hi ha un fort debat ideològic i pràctic sobre com s'ha

d'educar a tota la població d'un país amb un percentatge rellevant de nouvinguts.

1.3.1 Orientacions pràctiques

() Cal que l'organització del centre sigui compatible amb l'educació per

interculturalitzar. Res molt "especial" o prioritari, sinó coses de l'estil del que es fa per

l'educació per a la pau o l'educació no sexista. Un centre que funcioni bé no ha de

plantejar-se grans canvis organitzatius per aquesta qüestió.

() A l'aula convindria poder mesclar quan calgui l'alumnat de distinta procedència per

enriquir així el treball en grup i afavorir la interacció.

() No cal pensar en fer moltes coses noves. El currículum oficial no es modifica, ni

s'amplia. No hi ha més continguts, més annexos, noves metodologies o nous

7

laboratoris ni més feina pel professorat. No es disposa de temps sobrer a cap àrea per

a interculturalitzar. Un bon professional actual, que aconsegueixi educar i que

aprenguin els seus alumnes, hauria de complir sense massa esforços nous amb

aquesta nova sensibilitat educativa.

() És en el disseny de les activitats (però no sols allà) on podem incidir millor, retocant-

les, si cal, per incloure nous aspectes conceptuals, nous exemples, ampliar

sensibilitats. Aquestes activitats serveixen als objectius generals, per a tots, i no han

de ser objectius a banda pels nouvinguts.

() Una educació que pugui aconseguir els aprenentatges dels nouvinguts és pot

considerar un indicador de qualitat per a tots

() Els bons materials actuals per aprendre ciències, encara que no es dissenyessin

amb la intenció d'interculturalitzar, solen ser ben compatibles. No es tracta de fer un

nou currículum a banda, ni per la pau, ni pels drets humans, però sí integrar-los tant en

les activitats com en el background que inspira les intervencions, les respostes

quotidianes a classe dels professors o les accions tutorials que duu a terme el

professorat.

() Els materials per ensenyar ciències ja creats pensant en divulgar i reflexionar els

problemes contemporanis són ben adequats per a interculturalitzar les activitats. Així,

l'enfocament anomenat CTS (ciència tecnologia i societat), ja té publicats molts

materials que poden ser adequats, tan per primària com per secundària.

() Si de vegades les activitats que es fan a l’aula exemplifiquen les situacions problema

en contextos d'altres països, millor.

() Convé mostrar en les activitats unes aplicacions del que ensenyem que tinguin

utilitat per a tota la humanitat, remarcant valors com salut o solidaritat. Si, a més,

poden provenir d'aportacions científiques o tecnològiques d'altres cultures millor

encara. Si es busca es poden trobar aportacions d'altres cultures al desenvolupament

de la ciència,

() Si les activitats estan relacionats amb la vida quotidiana dels nois i noies de distintes

societats difícilment es poden trobar altres de més engrescadors.

() Convé mostrar a l’alumnat exemples de pràctiques quotidianes per afavorir la salut i

dificultar els contagis, sigui en països més pobres o no. Les raons de mostrar aquesta

mena d’exemples a l’alumnat no haurien de ser per tractar-se de " ser interculturalment

8

correctes", sinó que cal tenir en compte que mostrar diverses maneres de controlar les

malalties ajuda a reforçar la comprensió profunda del món on vivim.

() Si es té clar el que NO s'ha de fer, el que és excloent, el que no és científic,

universal,... interculturalitzar el que ensenyem gairebé surt sol.

() És més recomanable incloure els continguts conceptuals que aporten altres

societats –quan aquests existeixen- en el currículum que ensenyem a traves de les

activitats, més que no en forma de "més explicacions teòriques", per no fer-les encara

més extenses.

( ) Algunes activitats han de dur a reflexionar sobre ètica i valors universals i solidaris,

comuns a totes les societats.

() Incloure en les activitats relats amb contingut emocional augmenta la motivació i

implicació que produeixen en l'alumnat.

() Reescriure activitats que ja ens funcionen, fent retocs amb sensibilitat intercultural

() El professorat pot aportar no només els seus coneixements acadèmics, sinó també

els seus coneixements i sabers locals. A uns anys vista -no pas ara- haurà professorat

català d'origen cultural ben diferent.

() Dissenyar activitats amb vocació inclusiva en els seus detalls, que no excloguin

ningú.

() Propiciar que en les activitats no s'oblidin les diferents concepcions del món natural -

els preconceptes, les idees prèvies- que té l'alumnat, procurant ampliar-les amb les

dels nouvinguts, si és que les coneixem.

() Si considerem que interculturalitzar només es limita a usar els continguts

conceptuals d'arreu del planeta estem fent una simplificació excessiva que duu a un

canvi molt pobre a l'aula. Nomes en alguns casos concrets trobarem "sabers" paral·lels

adequats per a tots el temes que ensenyem als currículums de les escoles occidentals.

La interculturalització del que ensenyem no hauria d'acabar aquí.

() Cal implicar l'alumnat en els aprenentatges amb l'ajut d'un professorat que els

acompanyi, tant per a la instrucció com en l'aspecte d’aprofundir en una formació

integral.

() Cal promoure conflictes cognitius a partir del quals es provoca l’activitat mental dels

alumnes, amb activitats que tinguin sentit per als alumnes de qualsevol cultura familiar.

9

() Cal analitzar i reflexionar sobre el procés seguit en la resolució de les tasques

proposades, cosa que ajudarà a avaluar el que s'ha anat aprenent. Si s'acaba

comprenent que hom s'ha equivocat es una bona oportunitat de reconstruir el

concepte i d'interaccionar amb els companys, especialment important pels alumnes

nouvinguts.

() Cal preparar els recursos personals de l'alumnat per afrontar els reptes de la vida

real, promovent la iniciativa i l’autonomia. L'ajuda anirà ajustada al nivell de

l'autonomia i els coneixements de cada alumne.

() Reconstruir les normes relacionades amb cada tema que es treballi, per exemple les

normes de la higiene.

() Realitzar petites investigacions de laboratori i de recerca d'informació, individualment

i en grup.

() Es poden trobar elements culturals que siguin prou universals i per tant transferibles.

Com que les necessitats bàsiques dels humans són semblants (vestit, alimentació,

reproducció..), es poden buscar situacions problema interculturals, com ara poder

beure una aigua que estigui en condicions. Aquestes necessitats universals en

qualsevol cultura fan que moltes activitats i problemes quotidians tinguin, malgrat les

aparences, molt en comú amb els nostres. En aquest context intercultural no és pas

"eurocèntric" aplicar els coneixements de ciència occidentals en situacions problema

d’altres societats.

() De cara als alumnes nacionals, les "situacions problema", sobre la salut o qualsevol

altre temàtica científica emmarcada en altres contextos culturals, els hi ofereixen

noves oportunitats per a construir i generalitzar els conceptes i coneixements nous. Els

coneixements que es vagin embastant usant històries, vivències, tradicions o

teoritzacions d'altres societats eixamplen la base del coneixement, afavoreixen que

sigui fruit d'una generalització més universal.

() Es pot demanar a l'alumnat durant l'avaluació inicial que escrigui/expliqui com es fa,

com es resol, el que estem estudiant. Com es considera allò en la seva cultura familiar,

tot explicant que per nosaltres es enriquidor.. no podem pretendre que els professors

siguin erudits en les tradicions de tots els pobles del planeta.

() Evitar l'autoexigència de presentar sabers 'científics' alternatius per a cada tema del

currículum. Malauradament, els sabers alternatius ben demostrats són ben escassos

10

en l'àrea de ciències. Interculturalitzar el currículum de ciències no es presentar la

ciència d'altres societats. Això pot no ser correcte per altres àrees.

() No té sentit fer unitats didàctiques afegides per tractar els temes interculturals. Ja es

prou llarg el currículum que s'ensenya. Tampoc és realista convertir cada unitat

didàctica en un compendi d'erudició antropològica dels sabers d'altres societats. Es

una tasca impossible i, encara que disposéssim de tota aquesta informació, no es pot

encabir en la programació d'un curs sense que es desplaci l'acompliment d'altres

objectius igualment importants.

() Tot i això, seria desitjable la existència d'un 'banc d’informació’ d'aportacions d'altres

societats a la ciència i d’altres sabers alternatius, estructurat com el nostre currículum

per tal de facilitar la seva consulta al professorat.

() Aprofitar els continguts d'arreu del món que ens convenen per dissenyar les

activitats per aprendre, siguin o no els propis de la cultura dels alumnes de l'aula. Si no

ens aporten el que volem per a l'educació no ens són adequats. Igual que dedicar

gaire temps ensenyar a dividir amb la numeració romana seria ben absurd, cal tenir el

mateix criteri amb molts sabers d'altres societats i de la nostra. Els continguts i

activitats es seleccionen, no hi caben tots.

() Les situacions problemes exòtiques poden ésser motivadores per a tots, amb uns

entorns naturals i socials distints i sorprenents. Posar situacions de persones

concretes, siguin o no de ficció, ajudaran a igualment a implicar-se.

() Si haguéssim d'ensenyar les ciències occidentals a persones cultes ja formades en

altres societats distintes de la nostra probablement seria ben difícil. Però en general

els alumnes nouvinguts poc saben de la visió de la cultura dels pares sobre la natura,

etc. "Interculturalitzar” els adults seria, en general, més difícil.

() Seria desitjable que en la formació inicial del professorat s'adquirís uns

coneixements de les societats en contacte, coneixements que li servirien, per exemple

per valorar la utilitats dels distints llibres de text disponibles i diagnosticar les

necessitats educatives d'alumnat d'altres països quan sigui necessari.

() Usar tota la bona pedagogia que ja disposem és una bona idea. Seria llarg i

innecessari explicar aquí les bondats de treballar amb centres d'interès, de motivar, de

promoure el treball cooperatiu, etc. Tota la bona pràctica d'ensenyar i aprendre

s'apropa molt al que es necessita en un context intercultural.

11

() Malgrat que no hi ha una “pedagogia intercultural” sí que hi ha formes

organitzatives, recursos, materials i sobretot activitats, més adequats que d’altres per

incloure a tot l'alumnat. Sense dubtar es pot dir que, si no es demostra el contrari, tota

la bona pedagogia és utilitzable amb els nois i noies d'arreu.

() Finalment la tasca de "interculturalitzar" el que ensenyem hauria de quedar com una

de les moltes parts ocultes del currículum.

() Molts dels consells no cal donar-los ja que són sabuts.

Aquestes orientacions impregnen les activitats esbossades en l'apartat de materials.

12

2. Proposta per a tota l'Educació Bàsica

En primer lloc cal emmarcar el tema de les malalties i la salut en l'àmbit de les

competències bàsiques, és a dir les que hauria de tenir qualsevol ciutadà per poder

desenvolupar-se amb dignitat i autonomia. És indiscutible que des d'aquest punt de

vista el tema triat es adient. Posteriorment caldrà, per aquest tema o per qualsevol

altre, reflexionar i assenyalar de quina manera, amb quins criteris, entraria la qüestió

de la interculturalitat. Des del nostre punt de vista es faria primordialment en la

selecció de les activitats. Pensem que el tema està tan relacionat amb la vida

quotidiana dels nois i noies de qualsevol cultura que difícilment es podrien trobar altres

de més engrescadors. La relació entre la salut i les malalties infeccioses és un clàssic

en els currículums moderns de l'àrea CCNN que pot relacionar molts continguts de

l'àrea de ciències amb les societats d'origen, amb força importància al llarg de tota

l'escolaritat, primària i secundària.

La qüestió clau del tema es podria considerar la higiene en la vida quotidiana però cal

ampliar-la amb l'assoliment d`uns hàbits saludables. Es important que s'entengui que

són les infeccions i els seus causants, els microorganismes. Entre aquests, els virus,

els bacteris i els protozous com a principals. Però sabent de l'existència dels prions,

coneguts per malalties com les de les anomenades "vaques boges". Les vacunes

mereixen una atenció especial. Són la millor eina per prevenir les epidèmies i la única

contra moltes malalties víriques contra les que no tenim medicaments eficaços un cop

desenvolupades.

El currículum ha d'ajudar els nens a convertir-se en membres de la societat,

proporcionant-los-hi uns coneixements científics bàsics. Ha d'animar l'alumnat a

desenvolupar un estima per la contribució de la ciència i la tecnologia a la societat. El

desenvolupament dels coneixements científics, i els processos d'exploració científica

representen el treball acumulat de moltes societats i d'alguns grups humans al llarg

dels segles. El currículum de ciències, com tota l'educació intercultural, té a veure amb

el foment de la curiositat natural dels nens i nenes, encoratjant la investigació

autònoma i l'acció creativa. La capacitat analítica i de pensament, que es poden

aprendre a través de la participació en un procés d'investigació científica, seran

després transferibles, en certa mesura, a l'anàlisi del món social, i així poden contribuir

a la competència intercultural dels alumnes.

13

En qualsevol nivell educatiu, fer un ensenyament de qualitat, es basa en centres ben

estructurats i coordinats, on es faci bé tot el que ja s'havia de fer bé abans de l'arribada

dels nouvinguts. Per "interculturalitzar" entenem el fet de propiciar un currículum de

CCNN on no siguin oblidades les diferents concepcions del món natural que té

l'alumnat, sinó que s'utilitzin per aprendre millor, tot plantejant noves situacions

problema, sovint més motivadores per a tothom, que ajudin a construir els

coneixements a tots.

Per a tota l'escolaritat, l’educació intercultural, en ser educació, té un vessant molt

relacionat amb els valors. Però els valors no "s'ensenyen" fàcilment. Una oportunitat

de construir aquests valors des de l'àrea de CCNN la tenim quan es treballen temes

rellevants, actuals i controvertits (Besalú , 2007). Aquest temes no falten en l'àrea de

ciències.

14

3. Proposta didàctica

Convé que, independentment del nivell educatiu, les activitats relacionades amb la

salut i les malalties estiguin relacionades amb un context real, que porti a discussions

conceptuals, a la reflexió, a l’anàlisi amb diàleg i l'intercanvi d'opinions i preguntes que

portaran a les explicacions i argumentacions del professorat o dels altres alumnes.

Aquesta interacció entre alumnes és fonamental. Caldrà explicar fenòmens a partir de

les informacions generades en situacions i suports diversos, generalitzant més que no

entrant en detalls, posant en relació els conceptes i estructures que ja estaven

disponibles a partir dels aprenentatges anteriors.

Una activitat típica pot començar amb una reflexió sobre una situació quotidiana en

una altra cultura, o en la nostra. Potser un context relacionat amb una malaltia o amb

un estil de vida que ajudi a mantenir la salut. Cal buscar la reflexió i el debat, es pot

introduir als alumnes en el pensament científic a partir del sistema de generar

possibles explicacions que es puguin comprovar per a donar resposta als problemes

quotidians. Aquesta mena de reflexions són molt adequades si volem que els alumnes

ampliïn la seva visió del que és la ciència, la seva universalitat i per a què serveix.

Caldrà també fomentar la comunicació del que s'aprèn, del que es descobreix, del que

es suposa, del que es descarta. Pensis que en la major part de societats del planeta la

transmissió del saber sovint no té cap pretensió d'universalitat de fer-la per a tothom

sinó que es exclusivament vertical, de l'adult a l'iniciat, i en moltes ocasions, només en

forma oral. Els debats en grup per aprendre no són gens habituals.

Per altra banda, la construcció d'aquest coneixements per part de l'alumnat està molt

condicionada per la concepció prèvia del món natural que tenen. Sovint hi ha notables

diferències segons quina sigui la seva cultura d'origen. Un millor coneixement de la

qüestió per part del professorat europeu és desitjable per a poder educar millor.

Deixarem pels experts valorar si és la sort qui ha volgut que les opcions escolars que

són mes apropiades per aprendre ciència -el CTS, la resolució de situacions problema,

etc- siguin també les més adients per als altres alumnes estrangers. .

Una bona activitat per a tots els alumnes es pot haver pensat sense saber res de

interculturalitat? Pensem que sí. Si una activitat es correcta per facilitar els

aprenentatges a l'alumnat nacional només caldrà assegurar-se que no exclou en

termes interculturals per a poder-la usar amb qualsevol alumne. Com no podria ser

15

d'altra manera, caldrà que la didàctica usada atengui la diversitat afavorint la

comunicació entre les persones.

Una tasca important del professorat de CCNN serà preparar els contextos, les

situacions problema en les que els l'alumnat reflexioni sobre la salut i les malalties

16

4. Orientacions per cicles o cursos

Orientar aquí per als cicles i cursos sobre l'educació per a la salut és tan vast que

escriurem només algunes generalitats que ja es recullen en el currículum oficial. Els

aspectes més relacionats amb la interculturalitat estan ja descrits a l'apartat de les

orientacions i no es repetiran aquí.

Als nens i nenes de l’educació primària caldrà enfocar els aprenentatges en la direcció

augmentar la seva autonomia en relació a la salut. Els seus hàbits, com els dels

adults, han de sustentar-se, en la mesura del possible, en uns coneixements de la

realitat i de l’origen de les malalties. Les malalties infeccioses són més fàcils de

prevenir que les degeneratives. A més, uns hàbits incorrectes poden posar en risc la

salut dels altres. Per tot això es posa tant èmfasi en la prevenció de les malalties

infeccioses i en la importància de la higiene.

En quan a l'etapa d'educació secundària, l’educació per a la salut és una qüestió prou

transversal com per cimentar àrees aparentment separades i donar a l’educació que

s’imparteix als centres una coherència que superi el marc de una suma de classes

impartides pels especialistes de cada àrea. La idea general segueix essent protegir la

salut individual i col·lectiva com a elements clau de la qualitat de vida de les persones,

inculcant les dimensions individual i col·lectives de la salut, amb actituds de

responsabilitat i respecte envers les altres persones i envers un mateix.

17

5. Materials, recursos i bibliografia

Una forma de preparar activitats amb perfil intercultural per a la classe podria ser

mostrar als alumnes dues maneres de resoldre la mateixa situació que ens planteja la

natura en diferents societats i deixar que siguin ells mateixos qui vagin indicant les

semblances i diferències.

Si es fa individualment les reflexions en gran grup posteriors acabarien l’activitat, i el

professor hauria de clarificar el concepte profund que hi ha darrere de totes dues

solucions. Altres cops, ens hem de limitar a trobar aplicacions per altres societats del

que estem estudiant

MATERIALS

A continuació hi ha exemples d'activitats de diferents dificultats que ens semblen

adients per al treball intercultural, en el ben entès que només pretenen ser

inspiradores. Molt a grans trets, si no es retoquen podrien usar-se per al final de

primària o per a l'ESO. Totes poden ser adaptades respectant la sensibilitat

intercultural que les inspira. El mateix es pot fer amb totes les bones activitats que ja

usem habitualment.

Proposem que vagin en un context explicatiu, on serà adequat introduir d'entrada tot

allò estrictament necessari per a l'aprenentatge de qüestions conceptuals o

procedimentals de l'àrea, però també introduir els elements motivadors i les

informacions que afavoreixin el debat i l'aprenentatge de valors. Notis que una

complerta explicació del problema que tractem a l'activitat, ja introdueix en forma

contextualitzada aspectes "teòrics" i pot alleugerir l'ús dels llibres i dossiers.

Sovint reflecteixen la injusta realitat a traves de les imatges triades: pobresa i

marginació, rols homes i dones, etc. Hem preferit que sigui el professorat qui faci notar

la divisió del treball en funció del gènere o enceti les discussions sobre la pobresa en

lloc de maquillar unes imatges convertint-les en políticament correctes.

Com és previsible, les informacions que posem aquí abans de cada activitat són a tall

d'exemple i no poden ser del nivell adient per a tota l'escolaritat. Això es pot corregir,

en part, augmentant l'ajut que dona l'enunciat o retocant les preguntes que es fan

després. Noteu que l'objectiu de les activitats no es la interculturalitat, sinó els

objectius previstos en el currículum nacional. La qüestió intercultural, com fan els

temes anomenats transversals, impregna, tenyeix, el currículum, però no ha de

augmentar-lo. No calen unitats didàctiques específiques per a la interculturalitat. La

18

resta d'activitats que complementarien aquests exemples no tenen perquè fer sortir

qüestions interculturals. En canvi si que cal que sempre ho respectin plenament.

Els models de les activitats no són exhaustius, es poden dissenyar d'altres. Per

exemple e treball al laboratori, interpretació de taules i gràfics, lectura de textos llargs

de caire científic o periodístic, anàlisi d'imatges, elaboració d'hipòtesi i argumentacions

de caire científic, dilemes morals, jocs de rol... en resum: les activitats que millor ens

funcionin en la nostra pràctica docent.

Exemple 1.- (Prendre aigua en condicions)

La qüestió problema és doble:

1.- La mortalitat més alta dels infants als països pobres i

2.- el perquè l'aigua es bull i/o es fa el te (o similars) arreu del món.

Continguts conceptuals treballats: esterilització.

Les ampliacions possibles són moltes: temps d'ebullició, espores resistents, cloració,

ozonització..

Exemple d'enunciat per als alumnes:

En l'aigua viuen, de forma natural, molts éssers vius. Encara que no siguin visibles a

ull nu estan allà. La major part són inofensius, però alguns poden causar greus

malalties i fins i tot la mort, sobretot als infants.

A molts llocs del planeta l'aigua disponible no és potable. Moltes societats han anat

desenvolupant estratègies que milloren la supervivència. Penseu que la meitat o més

dels infants que morien fa cent anys a Europa ho feien a causa de les malalties

transmeses per aigua. Pregunteu als vostres avis.

http://www.pasaporte3.com/africa/viajes

http://foroanime.com/foros-de-

anime/tradiciones

19

www.cocinaorientalgurumasala.blogspot.c

om

La preparació del te o altres begudes similars a molts llocs del planeta es fa amb aigua

bullida. Així es garanteix que no hi ha microorganismes patògens. Es un excel·lent

costum per a la salut que la majoria dels pobles coneixen perfectament. A les fotos

Mauritània, Japó, Nepal i a Anglaterra preparant el te.

Pregunta tipus: Per què tantes societats han adoptat begudes bullides com per

exemple el te?

20

Exemple 2.- (Una vida més llarga evitant les malal ties infeccioses)

La qüestió problema és que vegin la diferència en la esperança de vida als països rics

i pobres causada per la disminució de les malalties infeccioses a Europa.

Continguts conceptuals treballats: molt diversos i distintes àrees.

Ampliacions possibles: per exemple de cadascuna de les malalties que surten.

Exemple d'enunciat per als alumnes:

Malgrat que tots els éssers humans neixen, viuen i moren, les seves vides i la seva

durada són ben diferents als països rics i pobres.

L’esperança de vida de les persones varia força segons les condicions de la vida en

cada país. Als països pobres la vida és més curta i es pateixen més malalties

infeccioses.

www.col.ops-oms.org/ Promocion/vejez/agingDoc.htm

A grans trets les causes de mort als països rics són, en un país europeu actual, les

següents:

Malalties cardiovasculars (infarts, embòlies, colesterol...) ........... 38 %

Càncers ........................................................................................ 31 %

Altres malalties no infeccioses.......................................................12 %

Accidents (laborals, cotxe..) ..........................................................11 %

Malalties infeccioses ...................................................................... 5 %

Alcoholisme .................................................................................... 2 %

Diverses...........................................................................................1 %

-----------

100 %

En canvi, als països pobres hi ha molts morts per infeccions i menys per les malalties

degeneratives que afecten tant als països rics: càncer, les de l’aparell circulatori, els

càncers i els accidents.

Pregunta 2.1.- La estadística mostra que la mortalitat per càncer al tercer món és

menor. Busca-hi dues explicacions. Com les comprovaries? Són excloents?

Pregunta 2.2.- Si l’esperança de vida als països pobres augmentés en vint anys, les

proporcions actuals de causes de mort es mantindrien? Perquè?

21

Pregunta 2.3.- Ningú ha pogut triar on ha nascut. No és just que segons on neixis

moris abans. Que podríem fer per millorar aquestes dades ?

Exemple 3. (La importància d'unes mans netes)

Amb les mans manipulem els aliments i molts objectes que després acaben entrant en

contacte amb zones poc protegides del nostre cos per on poden entrar els microbis.

Unes mans brutes en contenen molts i totes les societats han anat seleccionant

sistemes per protegir-se d'aquest problema. Per conèixer els microbis de les mans els

farem créixer fins que formin colònies visibles de microorganismes segons la brutícia

de les nostres mans. Aquesta experiència es ja un clàssic, essent fàcil de fer amb

plaques de Petri on creixeran els microbis i que es poden comprar ja preparades. Fet

això, farem reflexionar sobre els hàbits higiènics de diferents societats que, malgrat

que en general no coneixen la vida microscòpica ni els agents infecciosos, tenen

pautes de conducta que tendeixen a preservar la salut.

Exemple d'enunciat per als alumnes:

Els microbis que causen moltes de les malalties humanes són molt petits i cal veure'ls

amb microscopis. Però quan hi ha molts microbis amuntegats arriben formar colònies i

fer-se visibles. Ara veurem si a les mans portem microbis.

Les plaques rodones de sota (plaques de Petri) estan estèrils abans de tocar-les amb

les mans, sense cap microbi. Estan preparades amb aliments per detectar el

creixement dels microbis que hi puguin arribar.

Una placa de Petri que està sense microbis a l'esquerra.......

Però un cop has esternudat a dins aniran creixent en un parell de dies les colònies dels

microbis (dreta)

mogiglass.com.br

22

A l'esquerra posem les mans sense rentar en

un placa de Petri.... Deixem passar dos dies.

Que són les 4 marques blanques que han

crescut? Perquè n'hi ha quatre?

A l'esquerra repetim l'experiment amb les

mans ben esbandides, sense sabó

Observes alguna diferència. Quina pot ser la

causa?

A l'esquerra repetim l'experiment amb les

mans rentant amb sabó durant vint segons

Observes alguna diferència. Quina pot ser la

causa?

Per últim si desinfectem la ma com si fóssim

cirurgians ens queda la placa e Petri neta de

colònies en els llocs assenyalats amb

retolador.

Com ho interpretes?

www.alimentosyseguridad.com

www.laboderm.fr

El personal sanitari neteja les mans

escrupolosament quan ha de manipular ferides,

com als quiròfans. Perquè?

23

http://www.elishams.org/Projets-d-editions.html brigitt.travelblog.fr

Moltes societats usen només la ma dreta per menjar i per saludar, de forma bastant

estricta. L'esquerra es pot usar així per altres coses.

Que n'opines d'aquest costum?

www.webislam.com

Rentar-se les mans és un bon costum que es practica arreu on hi

ha aigua. Fins i tot on no hi ha aigua els habitants del desert es

renten les mans amb sorra.

Exemple 4.- Com conservar el peix quan es pesca mol t?

La qüestió problema és que vegin que hi ha sistemes comuns arreu del planeta per

protegir els aliments del creixement dels microorganismes.

Continguts conceptuals treballats: conservació aliments, salat. Aigua i vida

inseparables.

Ampliacions possibles: bacteris, pressió osmòtica, cèl·lules

Exemple d'enunciat per als alumnes:

La vida dels pobles pescadors alterna moments de bona pesca amb altres de manca

de peix. Per tant han hagut de trobar sistemes de conservar el peix en bon estat,

sense que els microorganismes hi creixin i el facin malbé. El fumat i el salat són dues

formes de fer-ho ja que deixen els aliments amb molt poca aigua i els microorganismes

no hi poden créixer. Fer fumats té moltes similituds.

24

www. taringa.net

www.nocturnabsas.com.ar/forum/turismo/

307821-...

http://blogs.laverdad.es/Libroscocina/categ

ory/

Les quatre fotos mostren l'extracció de sal a Djibouti (Àfrica), el transport de la sal pel

Sàhara i assecat de peix amb sal a Senegal. En blanc i negre, el salat manual de

sardines a Santoña (Espanya) el 1932. La sal encara és cara fora d'Europa i fins i tot

és a l'origen de la paraula salari.

Pregunta 4.1.- Perquè hi ha un comerç tradicional de la sal des de fa tants anys? En

què es pot utilitzar tanta sal?

25

www.benfumat.com blogs.ccrtvi.com

A molts llocs del món s'asseca el peix a base de fumar-lo. A la foto estan dessecant,

eliminant l'aigua, del peix a base de fumar-lo. Exemples a l'Àfrica, a Catalunya i

Moscou. Quina relació té això amb els microbis i la conservació dels aliments?

Pregunta 4.2.- Raonar perquè a la cuina de casa mai es floreix o que mai es podreix

la sal.

Pregunta 4.3.- Té alguna relació amb el fet que la sal s'estova amb la humitat?.

Exemple 5.- (Melmelades i confitures: protecció con tra els microbis)

Com la sal, la sacarosa pura deshidrata radicalment els éssers vius i no hi poden viure.

Això, unit a l'esterilització pel calor, mantén la confitura protegida dels bacteris i fongs

durant un temps.

Exemple d'enunciat per als alumnes:

La fabricació de melmelades permet conservar grans quantitats de fruits que han

madurat simultàniament i que no es poden consumir tots de cop. Convé poder

conservar-los sense que es podreixin a causa dels microorganismes.

lacocinadesilbi.blogspot.c

om

juntoshuanuco.blogspot.c

om

bratwurstandbaobabs.blogs

pot.com

Fotos: fabricació de melmelades en societats distintes

Ampliació: Agricultura, química, pressió osmòtica, ...

Pregunta: has vist algun cop la sucrera de casa teva amb floridures? Es conserva

més la fruita fresca o la melmelada? Per què?

Exemple 5. (Pous millor que rius? Aigua potable)

Situació problema: podríem imaginar una població que té un riuet però malgat això

volen fer un pou.

26

Raonar perquè els pous, en general, ofereixen una aigua de més qualitat que la dels

rius

Ampliació: geologia, filtració, palanques, pressió atmosfèrica.

http://www.treehugger.com

logement-durable-afrique.info

bbc.co.uk

http://via-sahel-toulouse.over-blog.com/

Preguntes:

5.1.- Ordena i justifica el risc de contagis per l'aigua en les quatre fotos

5.2.- Molts pous africans proporcionen l'aigua per abeurar el bestiar. Com ho faries

sense posar en risc la qualitat de l'aigua?

Exemple 6. Epidèmia, quarantena, aïllament

Vegeu l'apartat de fonamentació teòrica per a les vacunes

Situació problema: es podria aprofitar alguna de recent en relació a la grip A. Un

creuer de luxe al que no permeten atracar al moll.

27

Situació problema: un brot de febre groga a un país africà que tanca les fronteres i sols

podrà sortir qui estigui vacunat. Que pot passar si a les fronteres no es controlen els

documents de vacunació.

Ampliació: les vacunes, la responsabilitat vers els altres

Exemple d'enunciat per als alumnes:

Hi ha malalties molt perilloses que s'escampen amb facilitat. A les imatges un mosquit

Aedes aegypti és el responsable d'infectar amb el microbi d ela febre groga quan pica

a un malalt i després a una persona sana no vacunada.

Si la població està vacunada la febre groga, o altres malalties, no s'escampen.

www.lefigaro.fr.sciences

lookfordiagnosis.com

http://www.newsluxe.com/

www.kardamoon.blogspot.com

Pregunta 6.1.- Una epidèmia de febre groga en països tropicals és terrible però poc

freqüent. Llavors tothom vol fugir però cal presentar el carnet de vacunacions

actualitzat per poder sortir del país. Raona perquè és així i opina sobre la qüestió.

Pregunta 6.2 .- Redacta com convenceries a la població de la necessitat de vacunar-

se i a qui es posa en risc en cas de no fer-ho.

Pregunta 6.3.- Alguna vegada en un creuer de luxe com el de la foto, provinent d'unes

vacances en països exòtics, es detecta que algun passatger pateix alguna malaltia

28

infecciosa contra la que la majoria no estan vacunats. Informa't sobre que és una

quarantena i quina relació hi té.

Pregunta 6.4.- Les dones i homes de la foto de la dreta van vestits de forma inusual.

Raona perquè s'han vestit així i que han estat fent probablement en la casa del

darrera.

Exemple 7 Inundacions i epidèmies

Situació problema: manca d'aigua potable.

Causa: destrucció o contaminació de la xarxa de distribució habitual. Mescla de aigües

negres, plenes de microorganismes, amb tota l'aigua que inunda arreu. Hi ha zones on

el còlera o el tifus són endèmics. La femta dels malalts conté microbis i poden

contaminar grans quantitats d'aigua.

ravelpod.com

nation.co.ke

Pregunta 7.1.- Quan hi ha fortes inundacions sol haver epidèmies de malalties com el

còlera. Informat sobre el còlera i com es contagia aquest microbi.

Pregunta 7.2.- Perquè l'aigua que ocupa els carrer està contaminada?

Pregunta 7.3.- Perquè no hi ha aigua potable a les aixetes després de les

inundacions?

Exemple 8 (Els antibiòtics)

Exemple d'enunciat extens per als alumnes:

A tots ens han receptat alguna vegada antibiòtics, aquells medicaments que ens fan

prendre a intervals de vàries hores quan estem malalts.

Sovint els antibiòtics venen dels fongs (floridures), que per exemple van inventar la

penicil·lina, l’antibiòtic més conegut. Ho van fer molt abans que nosaltres, per

defensar-se dels bacteris. La humanitat ha usat els antibiòtics arreu del planeta, sovint

sense ser-ne gaire conscient, ja que els productes per defensar-se dels bacteris estan

29

presents en molts llocs, no sols a les píndoles dels medicaments on estan molt més

concentrats i purificats.

Com que les cèl·lules dels bacteris són distintes de les de la resta d’éssers vius, els

antibiòtics són tòxics per a ells i poc o gens per a nosaltres.

Segons l'eficàcia d'un antibiòtic enfront de diversos microorganismes, diem que tenen

un espectre d'acció més o menys ampli. Les malalties causades per bacteris es poden

controlar amb antibiòtics, però no les causades per virus (grip, constipat, SIDA...). El

consum dels antibiòtics destrueix la flora intestinal –els necessaris bacteris que tenim

al budells -, per això és recomanable prendre iogurt. Si no es fa ens poden créixer

bacteris patògens més fàcilment.

Cada cop hi ha més malalts de malalties bacterianes que ja no es curen amb els

antibiòtics habituals, un problema gravíssim per controlar malalties com la tuberculosi.

Per sort fora d'Europa els bacteris no solen ser resistents. Els primers bacteris

resistents apareixen per una mutació que els hi permet digerir l’antibiòtic. Llavors quan

els humans prenem només una mica d’antibiòtic, eliminem els “bacteris germans”

competidors del bacteri mutant. Hem afavorit la selecció del bacteris resistents

eliminant els altres. Per això –i per la nostra salut- hem de prendre els antibiòtics tots

els dies que estava previst, encara que ja ens trobem bé, ja que de no fer-ho així

haurem seleccionat els més resistents que s’escamparan sense competència

Alexander Fleming trobà el

1924 el primer antibiòtic, la

penicil·lina, fabricada per

una floridura

La taca banca circular és una

floridura que mata els

bacteris al seu voltant, (la

línia blanquinosa són

colònies de bacteris).

Els alls tenen activitat

antibiòtica

http://www.aforavila.com/

agricultura/getFitxer.do?id

=4

Pregunta 8.1.- Les infeccions agafades en un hospital són difícils de curar. Perquè?

Pregunta 8.2.- Llegiu i comenteu amb el professor/a el prospecte d’un antibiòtic

Pregunta 8.3.- Per què no és bo abusar dels antibiòtics?

30

Pregunta 8.4.- Sempre que ens trobem amb febre ens pot alleujar un antibiòtic? Per

què?

Exemple 9. (Vacunes)

Vegeu l'apartat de fonamentació teòrica per a les vacunes

Activitat a desenvolupar, si és possible, en grup amb reflexions dirigides al final per a

resumir allò après..

Exemple d'enunciat per als alumnes

Fa 300 anys els turcs ja usaven els fluids corporals de persones infectades i els

aplicaven als seus propis fills per a protegir-los del contagi, però poca documentació

en tenim. Vuitanta anys més tard a Europa es sabia que les persones es tornen

immunes a la verola 'perillosa' després d'haver sobreviscut a la verola de les vaques

que es relativament inofensiva. Encuriosit amb aquest fet, en 1796 el metge rural

anglès Edward Jenner va aconseguir immunitzar éssers humans, concretament al seu

propi fill. Quan va estar prou segur, Jenner injectà al nen la verola 'perillosa' i no va

desenvolupar els símptomes de la malaltia.

Pregunta 9.1.- Quines semblances hi ha en els dos sistemes? I quines diferències?

Pregunta 9.2.- Per que es recorda molt més el cas de Jenner?

Hi ha vacunes que es poden

administrar per boca, però altres cal

injectar-les

Exemple 10 Vacunes (II)

Vegeu també l'apartat de fonamentació teòrica per a les vacunes

Exemple d'enunciat explicatiu per als alumnes

Al món desenvolupat els antibiòtics han permès lluitar amb èxit contra les infeccions

causades pels bacteris, però contra les malalties causades per virus la millor defensa

és la vacunació, una mesura preventiva.

Una vacuna estimula la formació d'anticossos (les anomenades popularment

defenses), aconseguint així una immunització específica i duradora contra diverses

infeccions. Les vacunes s’elaboren amb gèrmens morts. El nostre sistema immunitari

els reconeix i prepara anticossos per si els troba de nou.

31

Les vacunes polivalents protegeixen contra més d'un germen, com la vacuna

tetravalent, que ho fa contra la diftèria, el tètan, la tosferina i la poliomielitis. Tota la

població ha de rebre aquestes vacunes obligatòries. No fer ho és un risc per a aquella

persona i insolidari per als altres. Quan viatgem a altres països hem d’informar-nos de

les vacunes necessàries.

Al 2010 no hi ha encara vacunes contra la SIDA ni el refredat comú degut a la rapidesa

amb que aquests virus es modifiquen

Pregunta 10.1.- Busca el teu carnet de salut. Descriu la informació que hi trobes.

Quina utilitat té?

Pregunta 10.2.- Després de vacunar-nos en ocasions tenim febre. Per què pot ser?

Pregunta 10.3.- Sense la vacuna contra la febre groga no pots entrar a molts països

tropicals. Esbrina per què.

Pregunta 10.4.- Si un dia vols matricular una filla teva al parvulari et demanaran que

estigui al dia de les vacunacions. A qui beneficia això?

Pregunta 10.5.- Les vacunes aspiren a eradicar malalties del món. Consulta i discuteix

el cas de la verola i el de la poliomielitis.

32

6. Recursos i bibliografia

A l'època d'Internet la tria raonada d'unes poques referències és més difícil que posar

una llarga llista. Sobre els aspectes de la fonamentació teòrica els manuals de Biologia

de Batxillerat solen ser suficients, podent ampliar-se fàcilment a Internet. Per exemple:

A Internet:

** http://en.wikipedia.org..... La popular wikipedia, en diferents llengües, català i

castella incloses. L'anglesa és la que recomanem en oferir més garanties existeix

també en castellà [http://es.wikipedia.org ] i en català [http://ca.wikipedia.org/ ]. S'hi

troben tots els conceptes claus del tema estudiat

** http://www.oei.es/salactsi/acevedo19.htm ... inclou les referències per a una dotzena

de projectes CTS. En destaquem SATIS, SAE, i ITS el BSCS.

** http://www.hygiene-educ.com/sp/home.htm ..., amb informació i fitxes d'activitats

que podran ser retocades.

** http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/dir438/doc33615.html...

http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/salutimalaltia/index.html ..ofereixen

recursos i enllaços relacionats

** http://www.ltn.net/T/Idioma/Catal%C3%A0/Medicina_i_salut/

Relacionat amb la salut en sentit ampli, medicina tradicional, l'alternativa, farmàcia,

salut mental etc

** Molts materials CTS esmentats es troben traduïts pel Col·legi de llicenciats

http://www.cdl.cat/

** http://www.enciclopedia.cat/ ... La Enciclopèdia catalana té molta informació

disponible on-line de temes de salut

** La veterana Enciclopèdia de medicina i salut. (Barcelona: Enciclopèdia Catalana,

1990) sovint està disponible als centres d'ensenyament i encara es una bona

referència en la majoria de qüestions, a banda d'estar molt ben il·lustrada. El

http://www.medic.cat/ posa a l'abast molta informació en català

** http://www.sexejoves.gencat.cat/ics_webjove/its.html ...Web dedicada per a la

sexualitat que inclou la prevenció de les Infeccions de transmissió sexual

33

** http://www.saludalia.com/saludaliaNuevo/buscador.htm... Web amb força informació,

malgrat a publicitat

***************************

Sobre les qüestions interculturals recomanaríem dues publicacions

Xavier Besalú, 2002, Diversidad cultural y educación, Síntesis, Madrid

Xavier Besalú, 2007, Immigració, interculturalitat i educació IV Jornada de Docents

I una selecció de pàgines web d'aquesta temàtica en sentit ampli

http://science.nsta.org/enewsletter/2004-02/tst0303_64.pdf

“Science Motivation in the Multicultural Classroom”

http://www.wmich.edu/slcsp/SLCSP148/slcsp148.pdf

“Defining ‘Science’ In a Multicultural World: Implications for Science Education”

http://www.wv-hsta.org/mced/activities/default.htm

Amb moltes activitats

http://www.ouhk.edu.hk/~rcwww/misc/jegede.htm

Implicacions en l'ensenyament de la ciència per l'alumnat nouvingut

http://www.ed.psu.edu/educ/multicultural-programs

http://www.africa.upenn.edu/K-12/African_Science.html

Resources for teaching about African in Science. Includes examples in various

34

Annex 1. Informacions sobre la salut i les malalties infeccioses

La salut i la malaltia

La malaltia es defineix sovint en contrast amb la salut. No obstant això, la salut cal

considerar-la com l'estat ideal de benestar òptim, i la malaltia no és l'única causa

possible d'una salut deficient. La salut inclou la capacitat d'adaptar-se a les canviants

condicions internes i externes. Les transicions entre "salut" i "malaltia" s'han difuminat

en bona part amb les abundants malalties no infeccioses que patim els occidentals.

Cal dir que la "malaltia" o la salut d'una persona depèn en gran mesura de la cultura i

època. Així, l'obesitat en el Renaixement era vista com una cosa positiva, com a certes

societats africanes actuals, però pels europeus ara és considerada generalment com

patològica.

Algunes malalties son causades per microorganismes patògens, que causen les

infeccions. Altres malalties són clarament congènites i degudes a certs canvis genètics

moleculars. Altres vegades són degeneratives. No sempre son conegudes les causes

de les malalties, la seva etiologia.

De vegades coneixem la taxa d'incidència de determinades malalties, sense la seva

causa. Els factors que correlacionen s'anomenen factors de risc. Un exemple clàssic

d'això, és la correlació estadística positiva entre l'augment de la pressió arterial i

l'aparició de malalties cardiovasculars.

Les causes de les malalties es poden dividir en factors interns i externs. Els factors

interns inclouen el procés general d'envelliment, les malalties genètiques i la

susceptibilitat heretada i els trastorns mentals. Els factors externs són les relacions

socials, l'estrès, la dieta, les condicions ambientals i els microorganismes patògens.

La malaltia pot acabar amb la curació, la remissió, una recaiguda o la mort. De

vegades es d'evolució temporal aguda (sobtada aparició - com la infecció per grip),

subaguda (inici gradual - com l'hepatitis B), crònica (llarg curs - com l'esclerosi

múltiple), crònica recurrent (bronquitis "crònica") i fulminant com la sèpsia.

Infecció

El terme infecció, conegut col·loquialment com "contagi", es refereix a la invasió,activa

o passiva, i la propagació d'agents patògens en un hoste, per exemple el cos humà.

35

Els distints símptomes associats amb una infecció caracteritzen cada malaltia

infecciosa.

Les infeccions es produeixen quan els agents patògens com bacteris, virus, fongs,

protozous, els paràsits o els prions envaeixen l'organisme, proliferen i generalment

arriben a desencadenar una reacció de les defenses de l'organisme (el sistema

immune), excepte en el cas dels prions. De vegades la infecció pot venir dels bacteris

i fongs que viuen normalment a la pell i les membranes mucoses sense penetrar-hi,

cosa que no passa quan la pell o les mucoses estan danyades; o bé en cas de

deficiència immune, com la SIDA. Les infeccions amb alta i ràpida taxa de mortalitat

són degudes a que l'agent que causa la malaltia encara no s'ha adaptat a la seva

víctima, que en realitat hauria de viure suficient per propagar la malaltia. Per a la

majoria d'infeccions cal que arribi a una dosi infecciosa mínima que entri en el cos

humà.

Els problemes que causen les infeccions depenen del tipus de patogen, de la manera

com es transfereix, la concentració de patògens i la resistència del sistema immunitari

de la persona infectada. Tanmateix els bacteris són generalment menys persistents en

el cos humà mentre els quists dels protozous ho són més. Els molt joves, la gent gran

i els malalts són més fràgils. Algunes persones infectades emmalalteixen i moren. Els

malalts poden contagiar i estendre la malaltia mitjançant les secrecions o el contacte

directe amb les mucoses de l'infectat.

El primer contacte d'un organisme amb un agent de la malaltia provoca la infecció

primària. Però després d'aquesta infecció inicial pot haver infeccions per altres agents.

Són infeccions addicionals, que poden crear una gran varietat de símptomes i que

poden acabar amb un sistema immune que ja té problemes i complicar el tractament.

A banda, els medicaments que es trien i la forma d'usar-los poden fer-ho més

complicat.

Un altre cas són les reinfeccions pel mateix patogen, amb probables problemes en el

tractament basat en una medicació per a la qual ja hi ha resistències. Les infeccions

nosocomials són les adquirides en ambients hospitalaris, on hi ha un espectre ampli

d'agents patògens supervivents a molts tractaments, doncs per tant mostren una alta

resistència als antibiòtics comuns. Les infeccions iatrogèniques es provoquen en les

intervenció mèdiques per l'ús de catèters i intubacions amb deficient esterilització.

Sovint afecten al propi personal mèdic per puncions accidentals.

36

Mentre que la infecció horitzontal és una transmissió de patògens d'un hoste a un altre

de la mateixa generació, la infecció -o transmissió- vertical és cap als seus

descendents. En aquest cas pot ser prenatal o transplacentària, que és quan la

transmissió de la malaltia es produeix abans del naixement (intrauterí) o bé a través de

la placenta (placentària). La infecció perinatal consisteix en la transmissió de la

malaltia durant el part, mentre que en la infecció postnatal, la transmissió de la malaltia

és després del naixement, per exemple amb la llet materna.

Amb la prevalença real i mediàtica de la SIDA convé destacar l'anomenada infecció

oportunista. Es dóna ja que els agents patògens troben l'avantatge de

l'immunodeficiència produïda pels danys causats pel VIH al sistema immunitari del

malalt. El pacient podrà patir infeccions poc usuals en la gent sana. Per aquesta raó

s'ha produït un rebrot a Europa de malalties que ja estaven bastant controlades, com

ara la tuberculosi.

Els microorganismes

Un microorganisme és un ésser viu que no es pot veure a ull nu, sinó que cal

visualitzar-lo amb el microscopi. La ciència que estudia els microorganismes és la

microbiologia. Els prions, els agents infecciosos de la malaltia de les "vaques boges"

no són microorganismes i per tant els descriurem a banda.

La majoria del microorganismes són unicel·lulars, encara que en alguns casos es tracti

d'organismes compostos per cèl·lules multinucleades, o fins i tot pluricel·lulars. Nomes

una petita part són patògens. Exemples de microorganismes són els bacteris (per

exemple, presents en la producció de llet fermentada amb bacteris d'àcid làctic), molts

fongs (per exemple, els llevats per a la fermentació del pa o la cervesa, les algues

microscòpiques i els protozous (per exemple, el Paramecium o el paràsit de la malària

Plasmodium.

Entre els microorganismes es troben organismes unicel·lulars procariotes, com els

bacteris, i altres eucariotes, com els protozous, una part de les algues i els fongs.

També hi ha organismes de mida ultramicroscòpica, com els virus. Tot i això,

depenent de la definició dels éssers vius, els virus es poden excloure, atès que no

tenen metabolisme, que és una propietat característica en la definició dels éssers vius.

37

Dels microorganismes patògens els més problemàtics són els que viuen en l'aigua, per

la seva ràpida difusió, que causarà els contagis. Sovint s'annexen a substàncies

col·loïdals o a sòlids en suspensió. Dels tres tipus que poden ser patògens (virus,

bacteris, protozous) els dos primers es poden trobar tant en les aigües subterrànies

com en les aigües superficials, mentre els protozous són propis només de les aigües

superficials.

Els virus

Els virus són agents infecciosos que no estan formats per cèl·lules. Es tracta d'uns

paràsits que tenen una forma vida estrictament intracel·lular, ja que no tenen capacitat

de reproduir-se sols. Envaeixen les cèl·lules dels organismes vius, des dels bacteris

als humans passant per tota la diversitat de la vida. Però els virus en sí no es

consideren éssers vius, ja que en són una mena de simplificació radical. Típicament

contenen informació genètica, en forma de ADN o de ARN, i algunes proteïnes que

utilitzen per a la seva propagació i difusió. Amb tanta simplicitat estructural, no tenen

cap mena de metabolisme propi i per tant depenen del metabolisme de la cèl·lula que

estan parasitant.

Els virus infecten les cèl·lules dels eucariotes (plantes, fongs i tots els animals inclosos

els humans) i dels procariotes (bacteris i arqueobacteris). Els virus que utilitzen els

procariotes com amfitrions, s'anomenen bacteriòfags.

Fins a finals del segle XIX els virus no foren una entitat biològica diferenciada. Per

contra, les descripcions de les malalties que causen ja eren freqüents, així com els

primers tractaments. Per exemple, la ràbia, causada per un virus, era coneguda a

Mesopotàmia mil anys abans de Crist, existint instruccions escrites sobre el que l'amo

ha de fer amb un gos rabiós. O en representacions de jeroglífics egipcis, que

probablement mostren les conseqüències de la infecció de la poliomielitis, causada

també per virus.

La història del descobriment tan tardà dels virus, està condicionada per la seva mida

petitíssima. Es va deduir clarament que alguna cosa que infectava les plantes

travessava els filtres més petits disponibles. Com que aquest filtres evitaven, en canvi,

el pas dels bacteris es va deduir que havien de tenir una mida molt menor.

Els virus estan formats per un àcid nucleic (ADN o ARN) que envairà les cèl·lules de

l'hoste. L'àcid nucleic conté la informació per a la seva reproducció. Els virus no tenen

38

metabolisme propi, perquè no tenen estructura cel·lular. Sense citoplasma, tampoc

poden tenir els mitocondris i ribosomes necessaris per produir energia i proteïnes.

Sense tot això no es poden tampoc reproduir. En essència, un virus és un àcid nucleic

amb la informació per controlar el metabolisme d'una cèl·lula hoste, en especial per a

copiar l'àcid nucleic viral i preparar noves partícules virals, també anomenades virions.

La fabricació de nous virus per tant, només pot tenir lloc dins de la cèl·lula hoste.

La mida dels virus sol estar entre 15-400 nm. Per fer-se una idea, són uns deu cops

mes menuts que un bacteri típic i aproximadament unes cent vegades menor que una

cèl·lula eucariota com les humanes. Alguns virus estan embolcallats per una

membrana, coneguda com l'embolcall viral. A banda dels àcids nucleics, ja sigui àcids

desoxiribonucleic (ADN) o àcid ribonucleic (ARN), els virus consisteixen en una

coberta de proteïna anomenada càpsida, que és el seu recobriment extern. Tenen

diverses subunitats de proteïna distinta per a cada virus.

La càpsida no només protegeix el material genètic del virus, sinó que li permet

determinar si una cèl·lula és apta per la seva infecció: si és compatible, ja que els virus

solen ser força específics i no poden infectar les cèl·lules d'espècies que no estiguin

força emparentades entre sí, per manca d'aquest reconeixement. La càpsida comença

la infecció adherint-se a la membrana cel·lular i obrint-la, per tal d'injectar el material

genètic del virus a l'interior de la cèl·lula. Després de la infecció, tard o d'hora comença

a replicar-se a sí mateix, usant la infraestructura de la cèl·lula infectada. Llavors, les

parts de la càpsida són sintetitzades d'acord amb en material genètic del virus, però

usant els mecanismes de biosíntesi de proteïnes de la cèl·lula hoste. La forma dels

virus pot ser ben diversa, per exemple helicoïdal, en forma de icosàedre, etc. Alguns

virus, quan surten de l'interior de la cèl·lula, s'enduen amb si part de la membrana

cel·lular.

Degut a que un virus per sí sol no és capaç pot reproduir-se necessita les cèl·lules

hoste. El cicle de reproducció dels virus comença quan s'uneix a una cèl·lula hoste

(adsorció). Llavors el seu material genètic, l'àcid nucleic, s'injecta a la cèl·lula. A

continuació, un cop perdut l'embolcall, el material genètic del virus, es copia en la

cèl·lula hoste, que comença a produir les proteïnes de superfície del virus. Finalment

les peces del virus s'organitzen, se'n formen de nous i s'alliberen, ja sigui perquè la

membrana de la cèl·lula es dissol per lisi cel·lular o bé és secretat. Si arrosseguen en

sortir parts de la membrana cel·lular formaran l'embolcall viral. Una altra opció és la

instal·lació, la gravació, del genoma del virus al genoma de l'hoste, cosa que fa que

39

pugui patir la mateixa malaltia vírica diversos cops, com ens passa als humans amb

alguns virus dels refredats. Els mitjans de difusió de les epidèmies de malalties

víriques són diversos.

Evolució i variabilitat dels virus

A causa dels estudis filogenètics és ben sabut que els virus ja podien haver infectat als

primers avantpassats dels mamífers i han anat evolucionat amb ells. Hi ha virus

específics que parasiten cada espècie, inclosa la humana. Quan de tant en tant

passen a infectar una espècie nova els efectes són imprevisibles i ben segur

perjudicials pel propi virus si maten a l'hoste. Els genomes vírics també estan

sotmesos a mutacions puntuals. Atès que els virus tenen, en contrast amb les cèl·lules

eucariotes, pocs o cap mecanisme de reparació del material genètic, aquests errors no

es corregeixen. Això els hi permet tenir més variabilitat i per tant possibilitats

d'evolució. De vegades els canvis genètics en els virus com el de la grip han provocat

epidèmies força agressives

Adaptació dels virus amb els organismes parasitats.

La relació entre virus i organisme parasitat evoluciona sovint cap a un equilibri en que

l'organisme no destrueixi al virus, ni el virus al seu hoste amb les conseqüències de la

infecció. Aquest ajust mutu converteix al seu hoste en un reservori de la malaltia. Els

danys excessius al seu hoste és un efecte ben negatiu, ja que en depèn per a la seva

reproducció. I trobar una altra espècie adequada com a hoste no és immediat. Si un

virus està ben adaptat a la seva cèl·lula hoste. En el cas que el mamífer amfitrió no

aconsegueixi desenvolupar anticossos que matin el virus, aquest disposarà de molt

més temps per a la seva pròpia reproducció. Les infeccions cròniques són les més

efectives.

Els virus que s'han adaptat des de fa molt temps als éssers humans no solen causar la

mort. En serien exemples el virus del papil·loma humà, el virus de l'herpes simple i tots

els virus del refredat. Per contra els que encara no estan adaptats a l'espècie humana

són sovint letals, com el virus de Marburg, el virus Ebola i el Virus d'Immunodeficiència

Humana causant de la SIDA

La teràpia amb virus

Actualment els virus s'investiguen -i fins i tot s'utilitzen- per curar malalties. Aquesta

investigació es centra en dues àrees: en primer lloc, la lluita contra el càncer, i la

segona, per tractar de matar amb virus als bacteris resistents als antibiòtics. Ambdues

40

són empreses ben delicades i on el marge d'error que separa pel pacient l'èxit i la

curació de la catàstrofe i la mort és petit.

El principi bàsic de la teràpia per combatre el càncer és usar un virus que reconegui

les cèl·lules tumorals. Un cop infectades les cèl·lules tumorals la multiplicació dels

virus s'accelera i fins ara (2010) les proves realitzades semblen esperançadores. El

principi usat en la lluita contra els bacteris resistents és la mateixa, excepte que ara és

un virus bacteriòfag el que s'utilitza per identificar y destruir els bacteris triats.

Un tercer tipus d'utilitat distinta de curar malalties declarades és la teràpia gènica. Els

pioners utilitzaven sobretot els retrovirus per injectar els fragments d'ADN en les

cèl·lules del cos del pacient. Aquesta era la part positiva, però com que els retrovirus

tenen la propietat d'incorporar el seu propi material genètic, poden activar diversos

gens no desitjats en el pacient o fins i tot destruir-ne gens importants. Per això els

investigadors estan utilitzant per a la transferència d'ADN els adenovirus, ja que

aquests virus no integren el seu propi material genètic en el genoma de la cèl·lula

hoste. No obstant això, hi ha el risc que augmentin els adenovirus presents en la

cèl·lula i acabin infectant en qualsevol moment els teixits sans del voltant.

Problema de l'elaboració de medicaments antivirals

Un virus no és un ser viu i, per tant, no se'l pot "matar" de la mateixa manera. A banda

de la prevenció que ens permet l'ús de vacunes, fins ara només és possible fer front a

una infecció viral declarada evitant la replicació del virus pels medicaments anomenats

antivirals, els quals tenen encara força per a millorar.

La multiplicació del virus té lloc dins de les cèl·lules i porta acoblada molts dels

mecanismes bioquímics principals de les cèl·lules. Les estratègies dels medicaments

antivirals poden anar a impedir la penetració dels virions en les cèl·lules hoste, o bé

interferir en el metabolisme cel·lular en detriment de la replicació del virus. La recerca

de drogues compatibles amb el metabolisme corporal normal, però que eviti la

replicació viral en les cèl·lules, és ben difícil. Atès que en aquestes condicions és molt

difícil trobar l'equilibri, els medicaments antivirals desenvolupats s'associen sovint amb

greus riscos d'efectes secundaris. L'ús d'aquests és, ara per ara, la recerca d'un

compromís, entre els beneficis esperats i els efectes indesitjats. Per acabar de

complicar el panorama, el desenvolupament de resistències per part dels virus fa

perdre eficàcia a fàrmacs que eren ben útils, de manera que el seu cicle de vida útil

d'aquest medicaments por ser curt. Una forma de lluitar contra infeccions víriques com

41

la SIDA és l'ús de còctels de medicaments que aconsegueixen una gran efectivitat,

encara que no puguin eliminar el virus d'arreu del sistema immune.

Els bacteris

Els bacteris són microorganismes formats per única cèl·lula sense nucli, són

procariotes. El seu ADN no està embolcallat per una doble membrana sinó que està

lliure en el citoplasma. Els bacteris van ser observades per primera vegada per Antoni

van Leeuwenhoek en la saliva humana. El 1676 es van descriure en els informes de la

Royal Society de Londres. Malgrat que han passat més de 300 anys es dedueix que

sols en coneixem sols una ínfima part dels existents. Això fa que es facin descobertes

contínues.

Arqueobacteris

Entre els bacteris hi ha dos tipus molt distints, els bacteris "normals" o eubacteris i per

altra banda els arqueobacteris, que són tant diferents que es considera que, comptant

els eucariotes, són un tercer tipus d'éssers vius. Van ser comptats amb anterioritat

entre els bacteris, però difereixen d'ells de diverses maneres. Per exemple els

diferents components dels sistemes de transcripció i traducció del material genètic,

l'estabilitat de la seva membrana i les estructures de la paret cel·lular.

Són supervivents d'altres èpoques i, en general, ocupen hàbitats extrems amb pocs o

cap competidor. Per exemple, n'hi ha de termòfils, que viuen amb un òptim de

temperatura > 80 ° C i són molt estables davant de la calor. S'han trobat en les

xemeneies termals a les grans profunditats de l'oceà. Uns altres arqueobacteris

formen metà (un potent gas d'efecte hivernacle) i es troben en pantans, en el rumen de

l'espècie bovina, en els camps d'arròs, i en els digestors anaeròbics de les plantes de

tractament d'aigües residuals. Un altre grup d'arqueobacteris són els halòfils, que

viuen en ambients amb concentració de sal molt altes i s'adapten perfectament a

aquestes condicions.

Estructura

Els bacteris més coneguts (els eubacteris) tenen una paret cel·lular, tots tenen un

citoplasma amb membrana citoplasmàtica i ribosomes. L'ADN està present en forma

d'un cromosoma bacterià que està lliure en el citoplasma, encara que algunes vegades

n'hi ha dos cromosomes. Sovint es troba en el citoplasma un altre ADN en forma de

molècules més petites, anomenat plasmidi, que es reprodueix independentment del

cromosoma bacterià i pot ser enviat a altres bacteris.

42

Si prenem com exemple ja ben conegut el genoma del bacteri intestinal Escherichia

coli, el seu genoma consta de prop de 4,7 milions de parells de bases, de la qual la

seqüència es coneix totalment. Malgrat la mida de l'ordre de 0,001 mm del bacteri, la

molècula del seu ADN és enome, d'aproximadament 1,4 mm de llarg, i només 2nm

d'ample, contenint al voltant de 4.400 gens. Es troba molt ordenat en una zona

anomenada nucleoide.

En tots les bacteris estan sempre presents: la membrana citoplasmàtica, el citoplasma,

el nucleoide i els ribosomes bacterians. Molts altres elements estructurals són

opcionals, com els que permeten fer la fotosíntesi. Pel que fa a la paret cel·lular està

present en la gran majoria dels bacteris, permetent distingir dues composicions

distintes: els bacteris Gram-negatius i els bacteris Gram-positius, classificació que

tenen força importància de cara a la seva sensibilitat als antibiòtics.

Els bacteris tenen una gran importància per a l'ecologia del planeta ja que intervenen

en tots els cicles biogeoquímics. Molts bacteris del sòl actuen com descomponedors i

fent que els nutrients estiguin disponibles per a les plantes. Sense ells la vida al

planeta no seria possible. Un gran grup de bacteris coneguts com cianobacteris fan

una part important de la fotosíntesi als oceans i aigües dolces, de manera que són la

base alimentària de molts ecosistemes. Altres bacteris són simbionts, com els que

viuen en els intestins de molts organismes, com nosaltres mateixos, i estan implicats

en la digestió i altres processos fisiològics. Escherichia coli o els bifidobacteris en són

representants. La pell de les persones sanes està colonitzada per bacteris inofensius

que formen la flora de la pell. La nostra boca i dents, així com totes les cavitats del

nostre cos, tenen també una rica flora bacteriana.

Alguns bacteris són patògens per als éssers humans i tenen una gran importància

mèdica. Causen infeccions, sèpsia o infecció de la sang i la inflamació d'òrgans com el

cas de la pneumònia. Per lluitar preventivament contra els bacteris patògens, a banda

de la higiene ordinària, hi ha dos mètodes generals. El primer és l'esterilització, que es

fa amb l'ajuda d'equips mèdics i estris com l'autoclau. El segon sistema és la

desinfecció, un procediment per reduir el nombre de bacteris en la pell o en objectes.

Contra una infecció bacteriana ja declarada els antibiòtics són un mitjà eficaç. Per

exemple, amb la penicil·lina, un producte obtingut dels fongs Penicillium. La penicil·lina

és un antibiòtic que interfereix en la síntesi de la paret cel·lular bacteriana, per la qual

cosa només és efectiu contra els bacteris que en tenen. No obstant això, molts

43

antibiòtics amb el pas del temps, i sovint pel seu mal ús, s'han tornat ineficaços contra

certs bacteris. Per tant cal realitzar proves en els laboratoris microbiològics -

antibiogrames- per conèixer quins són els més indicats en una infecció. De vegades el

tractament amb antibiòtics elimina no només els patògens causants de les malalties,

sinó també bacteris mutualistes o simbionts que són beneficiosos. Això pot ser tan

pronunciat que les petites quantitats de certes espècies de bacteris com Clostridium,

uns bacteris que poden viuen a l'intestí humà, i que són naturalment resistents a molts

antibiòtics, en eliminar els bacteris mutualistes originals, poden arribar a colonitzar la

part superior de l'intestí i causar diarrea severa. El cos humà està ple de bacteris. En

la boca el nombre de bacteris supera la població humana del planeta. A la pell humana

les quantitats són també molt grans, distribuïdes de manera molt diferent segons les

zones del cos: les més humides tenen mes bacteris, fins a milers de milions per

centímetre quadrat. S'alimenten dels deu mil milions escates de la pell que es perden

diàriament. En total són uns 10^14 bacteris -deu cops més que cèl·lules pròpies-, amb

un mínim de 400 espècies diferents, incloent els bacteris del tracte digestiu,

especialment de l'intestí gros.

Els bacteris patògens són responsables de força malalties humanes. Se'n poden

distingir tres tipus: patògens obligats, accidentals o oportunistes.

Els bacteris patògens obligats no poden sobreviure fora del seu hoste. Entre els

bacteris patògens obligats hi ha Corynebacterium diphtheriae, que causa la diftèria, el

Treponema pallidum que és l'agent de la sífilis, Mycobacterium que causa la

tuberculosi, Mycobacterium leprae, per a la lepra, Neisseria gonorrhoeae per a la

gonorrea.

Un patogen accidental en la naturalesa pot infectar a éssers humans en certes

condicions. Per exemple, Clostridium tetani viu fora del cos humà, però causa el

tètanus per la introducció a traves d'una ferida. Vibrio cholerae causa el còlera pel

consum d'aigua contaminada. Un patogen oportunista és el que infecta les persones

debilitades o afectades per una altra malaltia. Per exemple, alguns bacteris com

Pseudomonas aeruginosa, o bé espècies de la flora normal, com els estafilococs de la

pell (aureus) es poden tornar patògens oportunistes en determinades condicions.

Trobem aquest tipus d'infecció oportunista sovint en els hospitals.

Tenim nombrosos mecanismes de defensa que ofereixen protecció al cos davant les

infeccions dels bacteris patògens. Una bona dieta i l'estil de vida saludable són la

primera mesura de protecció. La pell i les membranes mucoses formen una primera

44

línia de defensa contra la penetració d'agents patògens. Els bacteris de la flora normal

de la pell i epitelis també són com una barrera protectora. Si malgrat tot un

microorganisme ha penetrat en la primera línia de defensa, es trobarà amb cèl·lules

especialitzades mobilitzades contra la invasió, els fagòcits, transportats fora del vasos

gràcies a la inflamació, una reacció inespecífica defensiva. Un segon sistema de

defensa que és molt eficient és el sistema immune específic, que és capaç de

reconèixer antígens transportats o secretats pels bacteris i de desenvolupar anticossos

i cèl·lules específics contra aquests antígens.

Els protozous

Els protozous inclouen els organismes heteròtrofs, unicel·lulars que no tenen paret

cel·lular, però que a diferència dels bacteris, tenen nucli i, per tant, són eucariotes. De

les aproximadament 40.000 espècies de protozous al voltant de 8.000 són paràsits,

dels quals uns 70 parasiten els éssers humans. Només al voltant d'unes 40 de les

infeccions causades per protozous poden causar una malaltia.

Les formes d'infecció dels humans a causa dels protozous són diverses. Alguns

protozous són absorbits a través d'aliments contaminats i sovint afecten exclusivament

als intestins. Altres són transmesos per insectes que en fan de vectors en els països

tropicals. Les cèl·lules infectades queden inicialment en la sang, encara que des d'allà

podran arribar als òrgans on s'instal·laran de forma més difícil d'eliminar, el fetge per

exemple. Altres, com Trichomonas vaginalis s'encomanen generalment -no sempre-

per contacte sexual i ataquen les cèl·lules de la mucosa de les vies urinàries i, de

vegades l'intestí.

Per al diagnòstic de les malalties que causen, en alguns cassos cal fer verificacions

amb anticossos, que per la seva especificitat seran una bona orientació, com els que

hi ha per a Toxoplasma gondii que serveixen per a confirmar la toxoplasmosi, una

malaltia relativament freqüent que pot causar dany al fetus si la infecció passa per

primera vegada durant l'embaràs. La majoria dels protozous, però, pot ser identificat

amb una mostra provinent de la zona cos afectada, (siguin excrements, sang o

secrecions vaginals) observats al microscopi. També hi ha mètodes de detecció

immunològica que són complicats similars als usats en moltes malalties virals i

infeccions bacterianes.

Per a la prevenció es recomanen les mesures d'higiene i, en climes tropicals, evitar

les picades d'insectes utilitzant mosquiteres i repel·lents de mosquits.

45

Les teràpies apropiades per a molts protozous sovint usen productes químics d'origen

natural o no per combatre el Plasmodium, el protozou causant de la malària o

paludisme.

Degut als aliments o a les aigües contaminats, en zones tropicals són freqüents els

contagis per Cryptosporidium, Giardia lamblia, Balantidium coli, Entamoeba histolytica,

Microsporidis,

La infecció es fa a traves d'organismes, generalment insectes, que en fan de vectors.

Per exemple protozous com Leishmania, Tripanosomes o Plasmodium

Entre les infeccions indirectament causades pels animals domèstics hi ha la

Toxoplasmosi, mentre que per contacte sexual el més conegut són els Trichomonas

vaginalis

Els prions

A rel de la famosa malaltia de les vaques boges aquest agents infecciosos han estat

força estudiats. Un prió no és un ésser viu. Estrictament és una proteïna patògena

d'origen natural que ha adoptat una forma, un plegament, que fa que es comporti en

les cèl·lules de forma molt danyina. A diferència dels agents infecciosos convencionals

com ara virus, bacteris o paràsits, no té ni àcids nucleics (ADN i ARN) per a causar les

infeccions. Aquest terme va ser introduït per primera vegada el 1982 pel premi Nobel

Stanley Prusiner i és un acrònim de angles que indica que sols es proteïna infecciosa.

Els prions dels mamífers són els agents responsables de les encefalopaties

espongiformes transmissibles (EET). Entre les EET més coneguts en els éssers

humans hi ha les diferents formes de la malaltia de Creutzfeldt-Jakob, mentre que en

els animals, "la tremolor" o Scrapie de les ovelles i cabres, l'encefalopatia

espongiforme bovina (EEB), felina, del visó, etc. Totes aquestes malalties es

caracteritzen per la degeneració del sistema nerviós central (cervell i medul·la espinal)

a causa de la propagació o multiplicació dels prions en l'hoste infectat. S'observa el

cervell cada cop amb més danys per mort neuronal, cosa que dóna al cervell una

aparença esponjosa, d'aquí el nom d' espongiforme. És típica l'acumulació una

proteïna del nostre cos, la PrPc, que adopta una conformació anormal i llavors

s'anomena PrPSc

Malgrat que eliminar els prions no és gens senzill (no es poden 'matar' en no tenir la

complexitat del metabolisme d'un bacteri) el contagi és difícil. Es deu a l'ús

46

d'instrumental quirúrgic contaminat i, en alguns cassos, pel consum de teixit nerviós

d'animals portadors, que s'han de detectar i eliminar.

Una vacuna és difícil preparació -en aquests moments, any 2010- a causa de la

presència de la mateixa proteïna normal en el cos. Un grup suïs ha modificat els gens

dels seus ratolins fins aconseguir que les seves cèl·lules B produeixen anticossos

capaços de diferenciar una PrP SC un PRP-c-normal. Tanmateix, no existeix encara

cap vacuna o sèrum.

Les vacunes

Una vacuna permet activar el sistema immune d'un organisme determinat contra un

grup d'agents patògens. Aquest invent ha permès salvar un nombre incalculable de

vides humanes, sobretot de nens i nenes, ajudant a limitar les epidèmies.

Generalment la vacuna consisteix en inocular en l'organisme sa proteïnes o fragments

d'ADN del microorganisme, o bé els microorganismes morts o atenuats. La vacuna

condueix llavors a la formació d'anticossos i cèl·lules especialitzades anomenades T-

helper, que donen una protecció contra la malaltia que pot durar un temps variable, de

vegades fins a tota la vida, segons el patogen.

Hi ha alguns indicis per pensar que en la zona de l'Índia i la Xina actuals s'usaven fins i

tot l'any 200 aC. En qualsevol cas, sabem segur que a orient el seu ús era un fet

abans que a Europa. Lady Mary Wortley Montagu el 1718 (per tant molt abans de

l'europeu Jenner el 1796) va informar que els turcs usaven els fluids corporals de

persones infectades i els aplicaven als seus propis fills. Uns anys més tard a Europa

es sabia que les persones es tornen immunes a la verola 'perillosa' després d'haver

sobreviscut a la verola de les vaques que es relativament inofensiva. Encuriosit amb

aquest fet, en 1796 el metge rural anglès Edward Jenner va fer les seves clàssiques

aportacions a la vacunació, que es va aconseguir immunitzar éssers humans,

concretament al seu propi fill i va comprovar que malgrat el mateix Jenner li injectà al

nen la verola 'perillosa', no va desenvolupar els símptomes de la malaltia.

Les vacunes poden contenir éssers vius o no. Les vacunes vives contenen

microorganismes debilitats o atenuats, virus o bacteris generalment, que poden

multiplicar-se i provocar encara una resposta immune, però no produeixen la malaltia.

Una vacuna viva atenuada sol ser molt més eficaç que una vacuna inactivada. En

casos rars pot succeir que el patogen muti i recuperi la capacitat de produir la malaltia,

com ha passat en alguna ocasió amb la vacuna oral contra la poliomielitis, o la vacuna

47

contra la febre groga. Aquests cassos, molt rars, lògicament creen una forta alarma

social i a algunes persones els fa perdre de vista la utilitat de les vacunes per a la

immensa majoria. El risc zero no existeix en cap medicament, esport, indústria etc. Cal

això, sí, uns criteris molt i molt estrictes i valorar quins grups mereixen la pena ser

vacunats.

Les vacunes mortes contenen virus o bacteris inactivats, morts, o els seus

components, incloent toxines com la del tètanus i la diftèria. Aquests continguts de les

vacunes mortes no es poden reproduir en el cos humà, però també provoquen la

resposta immune i per tant serveixen per vacunar. Exemples en són les vacunes

contra la grip, el còlera, la pesta bubònica o l'hepatitis A. A tall d'exemple, les vacunes

inactivades contra els virus es preparen, simplificadament, destruint-ne la superfície

amb detergents forts, cosa que l'inactiva i permet usar per a la vacuna -manipulant,

potser- alguna proteïna del virus que sigui una mica immunògena.

Les vacunes vives són més eficients que les mortes, ja que aquelles només indueixen

immunitat humoral (causada per anticossos circulants en els líquids corporals) i fins i

tot permeten una resposta immune cel·lular de per vida. No obstant això, les vacunes

vives presenten una mica de risc, estadísticament molt petit, d'una reversió en els

patògens, el que desencadena una forma (generalment més feble) de la malaltia

contra la qual originalment es pretenia protegir. A banda, les autoritats sanitàries fan

recomanacions sobre les edats en que es pot començar a usar-ne i generalment no

s'usen durant l'embaràs. Les vacunes posteriors a la lactància solen estar disponibles

sense restriccions. Les vacunes vives de vegades cal administrar-les en vàries dosis,

que cal separar en el temps. Tot això és innecessari en les vacunes mortes o les

seves combinacions.

En els darrers anys s'investiga una nova forma de la vacunació, que es basa en l'ADN

de l'agent patogen. Aquest ADN viral o bacterià s'insereix en l'organisme hoste,

s'expressa i llavors desencadena una resposta immune. Però cal molta investigació

per garantir-ne la màxima seguretat possible i conèixer els possibles efectes

secundaris de cada vacuna

La vacunació ha estat contestada per alguns sectors de la població, fins i tot per algun

metge. En la nostra opinió els arguments per deixar de vacunar la població o donar un

caire voluntari a la vacunació no són prou fonamentats i suposarien per a la població

sense vacunar un risc d'epidèmia difícil d'avaluar.

48

Reflexions sobre els supòsits científics

Les reflexions que exposarem a continuació no tenen pretensió d'exhaustivitat, sinó

que són una selecció, feta amb el criteri d'afavorir la reflexió sobre el que s'anomena

'interculturalitat del currículum'.

Els supòsits científics exposats més amunt, per parlar sense complexes, pretenen ser

de validesa universal per mantenir la salut del cos humà, independentment de la

cultura. És a dir, malgrat les diferències en les societats d'origen, la biologia de la salut

humana, en basar-se en un genoma que compartim tota la humanitat, permet dibuixar

unes necessitats comunes, que, això sí, es poden garantir de diferents formes, segons

el context cultural on ens situem.

La causa/causes de les malalties, la seva etiologia, epistemològicament és complexa i

no s'ha entès a occident fins al segle XX. Hi interaccionen les condicions del medi

ambient on vivim les persones, l'agent infecciós i les nostres característiques com a

hostes dels agents infecciosos. Si n'hi ha, clar, ja que no totes les alteracions de la

nostra salut són causades per infeccions, per microorganismes.

El nostre alumnat probablement no hagi reflexionat sobre quina es la causa de les

malalties que afligeixen la humanitat. És un fet objectiu a occident l'existència dels

microorganismes i la seva participació en les malalties infeccioses. Recordar com ho

hem descobert els occidentals ajuda a tenir més empatia amb els nois i noies d'altres

societats, però també amb els que han crescut aquí.

Ja des dels temps d'Hipòcrates als metges se'ls ensenyava a començar les històries

clíniques preguntant al pacient tres coses: a) Què li passa? B) Des de quan? C) A

què ho atribueix? Així es convida al pacient a donar informacions que puguin ser

rellevants per entendre els seus mals. Antigament la tercera pregunta podia ser

contestada en base a explicacions de tipus malefici. En l'actualitat segueix usant-se

molt en contextos extraeuropeus, fins i tot entre part del seu personal mèdic, i en la

població immigrant actual.

La comprensió de la causa de les malalties infeccioses no va ser un camí fàcil, tot i

que els contagis apuntaven a algun mecanisme invisible de propagació. Si no es

coneixen els organismes que estan fora de l'abast de la nostra mirada, si són invisibles

abans de l'ús dels microscopis, llavors la explicació més simple és que alguna altra

49

cosa invisible passa/influeix dels uns als altres: esperits, maleficis, maraboutages,

sorcelleries... qualsevol cosa immaterial, tan invisible com els microorganismes.

A l'Europa del segle XVII Leeuwenhoek, un comerciant de teles holandès que volia

observar la trama dels teixits a gran augment, es va dedicar a produir uns lents

excepcionals i inigualades durant dos-cents anys. També les va usar per observar el

món del seu entorn i així va anar descobrint el fins aleshores invisible món microbià,

un món ple "d'animàlculs" com en va dir ell, absolutament sorprenent en la seva

època. D'aquesta manera totes les classes principals de microorganismes unicel·lulars

que avui coneixem (protozous, algues, llevats i bacteris) van ser descrites per primera

vegada per Leeuwenhoek. Fins i tot va establir que alguns d'aquests "animàlculs"

podien viure sense "aire".

Les observacions de Leeuwenhoek van xocar amb la teoria de la generació

espontània, en aquell temps en vigor. Va demostrar que els corcs, les puces i els

musclos no sorgien espontàniament a partir dels grans de blat o de la sorra, sinó que

es desenvolupaven a partir d'ous diminuts. Va descriure el cicle vital de les formigues

mostrant que les larves procedeixen d'ous. Descobrí microorganismes en les aigües

estancades, a la tosca dental, publicant dibuixos on s'esquematitzaven cocs, bacils i

espirils. També va examinar plantes i teixits musculars. Però com que va mantenir en

secret l'art de construir les seves lents no es van poder realitzar noves observacions

de bacteris fins que es va desenvolupar el microscopi compost al segle XIX. Ell

observava amb una única lent, això sí, de gran qualitat.

Malgrat la seva genialitat no va relacionar els 'animàlculs' amb les malalties. Va caler

esperar gairebé dos-cents anys, fins a Louis Pasteur.

Pasteur va demostrar la correlació que existeix entre els bacteris i determinades

malalties, amb un impacte decisiu per a la història de la medicina i la humanitat. Va

centrar els seus esforços en aclarir el paper exercit pels bacteris en l'aparició d'una

malaltia, relacionant diferents malalties amb determinats microbis. La teoria microbiana

de les infeccions, segons la qual cada malaltia era causada per un microbi específic,

va ser ràpidament acceptada pels professionals de la medicina.

I com sempre sol passar quan apareix una bona idea o un gran descobriment, s'intentà

usar-la per interpretar tot el possible la realitat, sovint fins que ja es demostra que hi ha

aspectes de la realitat que s'hi resisteixen. Ara sabem que hi ha malalties no

50

infeccioses. Però en aquells anys els professionals de la medicina van discutir

llargament si la causa d'una malaltia era un únic factor (com ara un microbi) o si més

aviat era el resultat d'un conjunt de factors que actuaven simultàniament. Al segle XIX

aquests dos punts de vista els van representar respectivament Pasteur i Claude

Bernard.

Claude Bernard va posar èmfasi en els factors ambientals, externs i interns, i va

defensar la idea de la malaltia produïda per una pèrdua de l'equilibri intern

(l'homeòstasi) cosa que suposava, en general, la concurrència d'un gran nombre de

factors.

Evidentment que els dos tenien raó, especialment si ens permetem triar malalties

distintes, algunes són clarament infeccioses i altres clarament un desequilibri. Però els

que van guanyar la discussió en la comunitat científica van ser Pasteur i els seus

seguidors. La responsabilitat dels microorganismes en les malalties es convertiria en

la clau per a la seva interpretació i tractament.

En aquesta línia, el concepte mèdic d'etiologia d'una malaltia el va formular el metge

Robert Koch, que va proposar una sèrie de postulats que havien de permetre

demostrar sense cap dubte si un microbi determinat causava una malaltia específica.

L'enfocament donà un bon fruit en la comprensió de les malalties infeccioses, les

vacunacions, etc, però no era l'òptim per entendre altres trastorns no infecciosos com

ara la diabetis etc.

En qualsevol cas, el concepte de vida saludable i el de malaltia, varien en el temps i

en l’espai, i fins i tot en un mateix moment històric pot haver visions diferents. A l’hora

de tenir cura de la salut o de la malaltia, hi ha formes diferents de com tractar-la o de

tenir-ne cura, de vegades amb la mateixa efectivitat.

La medicina va seguir camins ben distints en altres llocs del planeta. Malgrat l'aparent

diversitat de pràctiques mèdiques, les primeres civilitzacions i moltes societats

contemporànies van basar la seva pràctica mèdica en dos pilars aparentment oposats:

el primer, un empirisme de caràcter pragmàtic, aplicat fonamentalment a l'ús d'herbes

i/o remeis obtinguts de la natura. El segon, una medicina mig màgica i religiosa, per

intentar comprendre allò que els era l'inexplicable. Aquestes dues concepcions, que

semblen excloents, conviuen en la major part de pràctiques mèdiques, ja que sense la

primera no produirien millores en la salut física dels pacients i sense la segona no hi

51

ha un marc per orientar-se en el món, cosa que repèl a l'enteniment humà. De manera

que concepcions culturals que ens poden semblar fantasioses i sense fonament no

desautoritzen necessariament la bona medicina empírica que l'acompanya.

Els enfocaments mèdics orientals deriven majoritàriament de la idea del kharma.

Partint d'aquesta concepció seran, per tant, deterministes i fatalistes, com quan la vida

passada condiciona la salut de la vida actual, però a la pràctica acaben donant un cert

marge de responsabilitat als individus en la salut de la seva vida actual . També

s'emfatitza la conducta de i envers els malalts. Però sobretot, es tracta de corregir els

danys i els símptomes de les malalties, amb l'ús de les herbes, la màgia en sentit ampli

o l'acupuntura, per posar tres exemples. En canvi poc es va avançar en conèixer les

causes de les malalties. Notis que aquesta és la mateixa crítica que actualment es fa

des de les "medicines alternatives" contra la "medicina oficial", dient que a occident es

recepta sense anar a les causes. Aquest escenari és degut a la manca de

coneixements del cos humà per la gairebé absència d'autòpsies i d'instruments

d'amplificació de la nostra visió, que impediren a altres societats descobrir l'estructura

del cos humà. La ignorància del món microscòpic sumada a la manca d'aquests

coneixements, i sense el que anomenem 'mètode científic' ha dut aquelles pràctiques

de la medicina per camins ben distints de les occidentals.

La medicina xinesa va quedar ancorada sense arribar al nivell de ciència tècnica

malgrat la seva llarga tradició i el seu amplíssim cos de coneixements, que fa dos mil

anys eren millors que en el model grecoromà clàssic. El motiu més probable de

l'estancament és la seva manca d'una explicació natural (el que seria el logos dels

grecs) deslligada dels models cosmològics (els mites), que seguiren impregnant el cos

humà. La nostra concepció de la malaltia com una alteració de mecanismes naturals,

la fa susceptible de ser investigada, diagnosticada i tractada, a diferència del model

màgico-teològic determinista en que no es possible. A la Xina es va prescindir del

mètode científic i de les autòpsies, mal vistes en la tradició xinesa, que així es va anar

inventant una anatomia fantàstica de meridians i punts de curació que no tenen cap

existència objectiva, encara que puguin tenir utilitat en la medicina.

Els resultats obtinguts per la medicina d'altres societats tenen aspectes ben positius

quan encerten els principis actius de les plantes usades, i quan redueixen el sofriment

pel tracte generalment més humà i proper als malalts. L'ús tradicional de les plantes

medicinals és sovint la font d'inspiració per als moderns medicaments. El seu ús

adequat és una bona opció també per als pobres, que no poden accedir a la sanitat en

52

països on la cobertura sanitària universal i gratuïta no existeix en no tenir recursos

l'administració pública. En el nostre entorn, malgrat la gratuïtat de la sanitat, molta gent

segueix preferint aquestes pràctiques.

El debat sobre els models de la malaltia es deu a la qüestió de quina és la diferència

patològica objectiva entre normal i anormal, ja que sovint reflecteix les opinions de

l'entorn social sobre la malaltia. La malaltia s'havia lligat als mals esperits, un concepte

de la malaltia encara molt usat en la màgia i l'animisme contemporani. No és

d'estranyar que mags, sacerdots i metges, fossin oficis en part superposats. Per curar

la malaltia, s'havia de dominar l'esperit maligne que la provocava. Avui encara és

comú sentir referir-se a les malalties com un càstig, essent un criteri que conserven

algunes religions. Busquen la causa en els esperits i no en les lleis físiques que

regeixen el món, pretenent curar els mals del món amb oracions, invocacions, miracles

i encanteris. Coses que solucionarien, amb més efectivitat, amb la medicina.

En les societats tradicionals, sovint es considerava, i encara es considera, que, qui

està malalt, és perquè ha pecat, i, en conseqüència, un ésser impur, a qui només

l'aigua o el foc podrien purificar. Aquesta tendència a veure un càstig diví en la manca

de salut, fa que es busqui el remei més en la pregària que en la ciència. L'ús del

baptisme es converteix en ritual purificador, de significat espiritual, on l'aigua renta els

pecats, que, suposadament, hereta el nadó dels seus avantpassats. Tant dels ritus

purificadors de l'aigua, com en els del foc, podem deduir que, històricament, l'origen

d'aquestes cerimònies es perd en la nit dels temps. Les societats tradicionals sovint

solen considerar el malalt com un «impur», especialment davant processos patològics

que els són incomprensibles, usant explicacions immaterials, com a causa d'aquests.

Sense poder 'culpar' als microorganismes, els malalts ho són perquè han transgredit

algun tabú, patint per això el «càstig» corresponent, en forma de malaltia. És un fet

que les quarantenes segueixen essent necessàries si la població no està vacunada,

però l'exclusió dels malalts és especialment injusta quan es fonamenta en

arbitrarietats. Malalties tan poc contagioses com la lepra o la SIDA han provocat

exclusions a Europa similars a les dels anomenats pobles "primitius".

Els avenços en el camp de la biologia del segle XIX es van acompanyar del

desenvolupament de la tecnologia mèdica, amb nous instruments de diagnòstic com el

estetoscopi o els aparells per prendre la pressió sanguínia. La tecnologia quirúrgica es

va tornar més sofisticada i amb l'ajut dels antibiòtics desenvolupat al S XX es van fer

importants progressos. Actualment, la millora en el coneixement de les causes de les

53

malalties permet investigar l'aplicació de millors tractaments, tot i que hi ha un conjunt

de malalties i trastorns, com les malalties mentals o l'estrès, que tenen una prevalença

més alta en la nostra forma de vida occidental que en societats que tenen una pràctica

mèdica que considerem poc científica. El nostre enfocament cientifista en aquest

casos no sembla el més adient i sovint la població catalana busca alternatives en

altres pràctiques mèdiques. Molts països de la UE han reconegut com especialitats

mèdiques pràctiques acientífiques com la homeopatia i altres que, en canvi, poden

donar una bona satisfacció als pacients, cosa que hauria de fer reflexionar

profundament als responsables de la sanitat occidental.

54

Annex 2 Interculturalitat i multiculturalitat

En el web on estan penjats aquests materials hi ha una introducció al tema feta pel Dr

Xavier Besalú, expert en el tema.

Tot i això, malgrat que l'autor d'aquest text és biòleg, no pas un expert en aquest tema,

se m'ha fet del tot necessari entendre la polèmica per situar-me i poder proposar unes

orientacions coherents. Després de tantes hores de treballar-hi, la meva opinió de

professor no especialista pot tenir la virtut d'estar a menys distància dels altres

professors. Per això l'exposo a continuació

************************************

El debat generat sobre com s'ha d'educar a tota la població d'un país amb un

percentatge rellevant de nouvinguts és ben palès a totes les societats occidentals. Hi

ha una considerable varietat de societats d'origen entre l'alumnat a les escoles

catalanes i també a la mateixa societat. L'alumnat a l'aula de ciències és ben distint

del de fa 20 anys, quan estaven més 'triats' acadèmicament. Fins i tot de l'alumnat de

fa 10 anys, quan els nouvinguts extracomunitaris eren pocs i el debat intercultural

actual gairebé ni es plantejava.

L'anomenada "educació intercultural", la pretensió de "interculturalizar" tant el

currículum com la pràctica escolar a les societats occidentals, no és una mera

adaptació cuita corrents a la diversitat cultural com a fet consumat de les societats que

hem rebut forts moviments migratoris. Tot plegat l'educació intercultural forma part

d'un procés més ampli i profund, que implica reflexionar, redefinir i reimaginar el model

de societat de la tradició europea, així com de les relacions que s'articulen entre l'Estat

i la societat al món europeu contemporani.

L'educació intercultural, o més ben dit, la problemàtica i el debat, van sorgir en les

societats que s'autodefineixen com "països d'immigració". Pensis en Amèrica del Nord,

Oceania i, cada cop més, Europa. Després dels models multiculturals, que no duien

fàcilment a la integració, l'educació intercultural pretén ser una aproximació diferencial

per a l'educació de les minories immigrades amb la resta de població. Hi ha una certa

urgència de desenvolupar una educació intercultural, no a partir de les necessitats

identitàries de les minories, sinó a partir de la incapacitat manifesta de les societats

majoritàries de fer front als nous desafiaments: l'heterogeneïtat de l'alumnat i la

creixent complexitat social/cultural de societats que cada cop són més diverses i

heterogènies. En aquest sentit, mentre que als Estats Units i el Regne Unit es va tendir

cap a una educació enfocada cap a les minories, a l'Europa continental s'està optant

55

per fer una educació per a tots, que de forma transversal fomenti les competències

interculturals tant de les minories com de la majoria de l'alumnat nacional. Els

fracassos educatius i de cohesió social en el cas de dedicar als nouvinguts una

educació 'especial' (o als indígenes i minories ètniques en altres països) va forçar a

assajar noves estratègies. Una d'elles, no ens enganyem, podia haver estat 'no fer

res' d'especial. Altres cops la vaguetat conceptual, la importació i el mimetisme de

"solucions" no han pogut evitar situacions de baixa cohesió social. Models que

semblen molt respectuosos amb l'individu aïllat, en altres contextos ja han resultat ser

molt difícils de organitzar i gestionar, contraproduents o clarament nocius per a les

oportunitats dels nouvinguts en la societat d'acollida que pretén "interculturalizar"o

"integrar". A Catalunya en aquests moments es parlen dotzenes de llengües,

pertanyents a un nombre similar de societats distintes de la nostra. Té sentit

l'ensenyament en clau multicultural? Creiem que no.

En aquest moments a Europa sembla que s'aposta majoritàriament per una "educació

intercultural per a tots". No circumscrita als nouvinguts ni als centres en que en són

majoria. Les modes fugisseres, la incertesa sobre les conseqüències a llarg termini del

que fem o deixem de fer avui, es sumen a la confusió que pot crear la terminologia

usada. Conceptes com multiculturalitat i interculturalitat no signifiquen el mateix a

diferents països. Poden inspirar estratègies curriculars fins i tot divergents... i sobretot

confuses si no es consensua el seu significat i es cuida que se'n faci un ús coherent en

tots els redactats d'àmbit docent. (Atenció al fet que en alguns contextos anglosaxons

l'ús de multicultural no és el nostre ). Per dir-ho ràpidament, en el nostre model

educatiu s'aposta pel que a Europa anomemem interculturalitat, no per la

multiculturalitat. Veiem el perquè.

Els experts consideren la coexistència de membres de diferents cultures en les grans

ciutats d'Europa i Amèrica del Nord, com ara els xinesos, l'origen de les societats

multiculturals, amb barris diferenciats, fragments culturals d'aquells països juxtaposats

barri a barri. En certa mesura a l'estil dels antics calls jueus, on viuen agrupats els

membres de cada cultura. Però que hi hagi moltes cultures a tocar en un territori reduït

no significa, que es barregin o es relacionin entre si. La multiculturalitat conserva la

identitat pròpia de cada cultura però no produeix necessàriament diàleg i a la llarga no

duu a la cohesió social. Els fills dels nouvinguts segueixen vivint en la cultura d'origen

de la seva família, no en la del país d'acollida. Es creen "ciutats" amb circuïts

paral·lels, que contenen els seus restaurants, videoclubs, llocs de lleure, culte, etc, etc.

56

Un diàleg entre cultures només pot ser efectiu sobre la base que les diverses cultures

es relacionen i comparteixen valors. La multiculturalitat es mostra insuficient i els

nouvinguts no arriben a integrar-se amb els autòctons

L'educació interculturalitat, tal com l'entenem a Europa, busca la cohesió social en la

societat d'acollida (generalment occidental), no un veïnatge de cultures a les mateixes

ciutats o pobles. Una integració respectuosa que integri les cultures d'origen, sense

l'assimilació forçosa que oblidaria la cultura familiar. Diguem que intenta buscar tots els

avantatges. Per dur-la endavant cal acceptar i aprendre de les cultures minoritàries

preparant l'alumnat del país d'acollida. S'aprofiten les diferències per aprendre altres

formes de veure el món. Això pot millorar el rendiment acadèmic de tots, però

especialment el dels nouvinguts. La interculturalitat té diferents nivells, pot ser més

superficial o episòdica (quan es limita a compartir aspectes formals com les modes o la

música) o, en canvi, arribar a ser més profunda, com en el cas de matrimonis o

parelles mixtes entre diverses comunitats culturals.

Acadèmicament es solen donar als docents orientacions de caire massa general per a

impartir una educació intercultural. Són ben sensates però també ja ben sabudes:

cultivar actituds positives, millorar l'autoconcepte, la convivència i cooperació entre

l'alumnat i potenciar la igualtat d'oportunitats acadèmiques. En realitat no hi ha gaire

novetats a causa de l'interculturalitat. I això és bo. Com es veurà, als bons

professionals no els suposa cap gran canvi en la seva manera de treballar, sinó que

cal centrar-se, principalment, en els ajustos en els continguts de les activitats del

currículum.

Si apostem pel model d'interculturalitat és aconsellable que a l'àrea de Ciències

Naturals, com la resta de les àrees del currículum, el que s'ensenya no estigui limitat

als paràmetres de la nostra cultura sinó enriquit amb el diàleg i les aportacions de les

altres. Això no s'ha de veure com una feina afegida, com un currículum encara més

ampli -com si no fossin ja prou d'extensos els currículums del nostre país- sinó com

una ampliació de la nostra perspectiva a l'hora de triar el què s'ensenya, de

seleccionar-ne els continguts, i, sobretot, triar les activitats, que poden ser més

variades i motivadores. El temps que el professorat té disponible per ensenyar cada

part del currículum de ciències no augmenta. La interculturalització ha de tenyir el que

s'ensenya, en cap cas ésser un annex o un apèndix de curiositats ètniques. El

tractament a fer està relacionat, inspirat, amb el que es van anomenar "eixos

transversals": educar per a la pau, la salut, etc, que no es fan des de una única unitat

didàctica sinó que impregnen tot el currículum escolar.

57

Segons Besalú (2002), el primer dels principis d’educació intercultural, és que "es

tracta d’una formació per a tots, nacionals i estrangers, perquè tots hem d’aprendre a

viure junts en societats plurals". Aquesta educació intercultural hauria de garantir una

actitud realista respecte a la diversitat cultural, amb un context que permeti el diàleg,

potenciant les identitats culturals elaborades per cada persona. L'educació intercultural

no serà, per tant, una modalitat especial d'educació pròpia de centres escolars que

escolaritzen aquest tipus d'alumne, sinó una qualitat desitjable i una necessitat de tots

els centres escolars.

L'educació intercultural necessita una actitud de comunicació entre les persones. De

fet és la continuació (o el mateix) de l'educació en la diversitat, o inclusiva, o com

s'hagi anomenat segons el moment històric. No es necessiten uns nous continguts,

coneixements, fins i tot ni noves metodologies, etc, sinó que el punt essencial és la

'sensibilitat', el ampliar la perspectiva quan prenem decisions sobre el què ensenyem.

Tenyir la nostra actitud amb un caràcter més universal parant atenció en no caure en

l'eurocentrisme ni en un relativisme de tipus "tot val" o bé "totes les cultures saben molt

sobre l'herència biològica"... ja que són plantejaments mancats de rigor.

Interculturalitzar el que ensenyem té diferents utilitats. La més òbvia és afavorir la

cohesió social, un aspecte que és compartit amb totes les àrees. Però en l'àrea de

CCNN aquest enfocament intercultural, a més, pot ajudar a millorar els aprenentatges,

no sols dels alumnes provinents d'altres societats sinó dels autòctons, ja que

eixamplen la base del coneixement, fent que sigui resultat d'unes generalitzacions més

universals.

D'altra banda cal no oblidar una de les poques coses realment clares que sabem sobre

el procés d'aprendre: que al professorat li cal aprofitar, basar-se, partir, del que

l'alumnat sap, però també cal tenir presents aspectes que l'alumne no és conscient

que sap, com ara els seus preconceptes científics. Alguns preconceptes són tan

estesos que es pot suposar que són universals, per la facilitat amb que interpreten el

món i la dificultat d'arribar a una formulació alternativa més adequada. El cas de la

nutrició dels vegetals seria paradigmàtic, ja que les condicions de possibilitat

d'entendre la seva nutrició (fabricar els seus aliments a partir d'un gas invisible, aigua i

llum) necessiten un desenvolupament previ de la química, raó per la qual la idea prèvia

que les plantes s'alimenten del terra està tan i tan estesa.

En canvi, altres preconceptes, i aquí falta encara investigació, poden ser distints

segons l'alumnat visqui o vingui d'una cultura iberoamericana, magribina,

subsahariana o xinesa. En la comprensió del medi natural dels pobles del planeta hi ha

58

diferències i cal construir nous els coneixements científics de l'alumnat, a partir

d'aquesta realitat. Fins a un cert punt, aquesta diversitat, pot ser enriquidora.

Probablement el professorat de ciències que ja hagi integrat a la seva pràctica docent

la qüestió dels preconceptes de l'alumnat sobre el món natural tingui una situació

propícia per al repte de la interculturalització del currículum de ciències que s'ensenya.

L'actitud que hauria de tenir desenvolupada -en comparació al d'altres àrees- sembla

que li hauria de facilitar relaxar el seus esquemes mentals el suficient per poder

entendre que ara es tracta, en bona part, d'un alumnat amb uns referents mentals

distints dels nostres, no sols respecte de la natura, sinó de tota la cultura, una família,

una història, tradicions, actituds,... distintes, que no podem obviar per educar. Ni tan

sols per instruir.

El currículum són les moltes coses que ensenyem a les escoles per a ser membre de

la nostra cultura, amb el clàssic "què, quan i com" ho fem. Interculturalitzar-lo pot fer-

se incidint en qualsevol d'aquestes coses. En general serà mes fàcil trobar continguts

conceptuals creats en altres societats per a l'ensenyament primari que en l'ESO i el

Batxillerat, ja que els continguts són més bàsics i per tant més universals.

L'aula i el temps que dediquem a l'ensenyament de les ciències és un espai de

transmissió i reconstrucció parcial del saber científic acumulat. Una mena

d'enciclopèdia ordenada del nostre coneixement de la natura. Però cal parar atenció a

que un currículum triat i ordenat només amb un criteri epistemològic, a l'estil de les

assignatures universitàries, no ajuda a afavorir la interculturalitat. L'àrea de ciències

pretén també ajudar l'alumnat a comprendre la realitat, a construir petits coneixements

científics, i permetre transformar la realitat. Aquests altres aspectes no sols donen

més possibilitats a l'alumnat nouvingut sinó que també es desitjable per a l'alumnat

europeu en oferir altres habilitats. La sort, o una mena de comú denominador dels

éssers humans, fa que un ensenyament ben pensat per a ser aprofitat per a l'alumnat

nouvingut sigui profitós per a tots.

Es podria interculturalitzar l'electrònica? Es por treballar aquesta part del curriculum

amb aquesta sensibilitat intercultural? Creiem que sí, a traves de les activitats

proposades als alumnes, on destacarien les aplicacions fetes en altres països

extraeuropeus, com India o Xina. Però cal fer algunes acotacions prèvies; que serviran

per destacar que tot el curriculum es pot treballar amb aquesta sensibilitat si

renunciem a trobar 'sabers alternatius'.

59

Si l'electrònica només ha aparegut a Europa es pot tractar aquesta part del currículum

en forma 'intercultural'?. En una primera aproximació, pot pensar-se que els aspectes

del currículum de l'àrea de ciències on es veu més clar el camí d'interculturalitzar són

pocs per manca d'aportacions de les altres societats humanes. És a dir, si ens referim

només a interculturalitzar els continguts conceptuals, ens cal que les altres societats

se n'hagin ocupat. Totes les societats tenen música, art, llengües parlades...però no

tenen "sabers" paral·lels per a tot el que ensenyem a les escoles occidentals,

especialment en el cas de les ciències o la tecnologia.

Tota la discussió anterior es podria traslladar al tema del genoma humà, per exemple,

on malgrat que l'origen d ela genètica moderna és clarament occidental, el seu

desenvolupament es fa a molts països asiàtics..

Trobar temes universals només sol passar en les coses bàsiques per als éssers

humans, com les operacions matemàtiques senzilles amb els números naturals o les

qüestions que condicionen la supervivència, com el menjar, malalties etc. Aquestes

qüestions, per posar uns pocs exemples, han estat abordades per totes les societats.

La resta no ho han estat, i potser no es cap anomalia. La major part de les 6500

llengües del planeta no s'escriuen, només hi ha algun sistema d'escriptura en unes

2.300 llengües, per continents el 80% de les llengües africanes no s'escriuen i la

meitat de les llengües del món estan en perill d'extinció.

És un fet que sobre la mecànica hi ha més alternatives conceptuals en altres societats

que sobre l'electrònica. Sobre els aliments més que sobre la genètica, etc.

Senzillament perquè la mecànica ha estat un coneixement molt mes aplicat i

conceptualment més fàcil d'assolir que no pas el del món de l'electrònica que

necessita prèviament d'uns coneixements sobre la electricitat que, senzillament, no

existeixen. O bé, com que els coneixements de l'estructura del cos humà i la seva

fisiologia en altres societats és, per dir-ho suaument, feble i fantasiosa, no es pot usar

per instruir a l'alumnat, per molt que es vulgui tenir una sensibilitat intercultural.

Aquest plantejament no seria satisfactori ja que no es poden integrar al currículum

coneixements clarament erronis.

Quan podem remarcar les aportacions al desenvolupament de cada saber en general i

de la ciència en particular, en concret en el tema de la salut i les malalties serà millor,

segons les persones que hi han treballat plenament, que no quedin com uns annexos

curiosos a les lliçons sinó plenament integrats en elles. Cal trobar enfocaments,

orientacions, que funcionin de forma més general, no nomes si podem mostrar uns

sabers alternatius. Significaria que sols en algunes matèries com la música i les arts

60

podem educar per a tots? En absolut, aquesta restricció és fruit de pensar erròniament

que el que pot ajudar a integrar-se es mostrar coneixements “curiosos” provinents

d'altres cultures. Això està bé, convé fer-ho, però no és probablement el que ajudarà

més als alumnes nouvinguts. Pel professorat, a més, significaria anar recollint erudició

enciclopèdica de com es fa cada cosa en cada una cultura (però no serviria per als

alumnes d'una altra),... i esdevé una tasca impossible. Aquest enfocament seria un

vernís en l'educació molt car de temps.

L'electrònica, o qualsevol altre part del currículum, la podem treballar amb sensibilitat

intercultural sempre que no en busquem una electrònica alternativa, que es inexistent,

sinó que treballem a traves de les activitats les seves aplicacions per tot el planeta, els

científics contemporanis d'altres països, etc.

Tota la qüestió de integrar en el currículum a les altres societats, les altres visions del

món, porta un problema delicat al darrera. Un problema filosòfic profund com és el de

la universalitat dels sabers occidentals, i en el nostre cas de la ciència. El problema es

complicaria especialment si es volgués donar una resposta que sigui vàlida per a totes

les àrees. Probablement estarem d'acord en que l'art, la música o les llengües són

ben diverses i totes poden ser vàlides. Els sabers musicals que es transmeten en les

escoles occidentals no són "millors" que els dels asiàtics o els africans, que en tenen

un valor paral·lel. Les matemàtiques, però especialment la lògica està en l'altre

extrem. No hi ha lògica alternativa: el resultat d'un algorisme ha de ser el mateix arreu

del món i la lògica té un sol resultat. El que sí que trobem en les matemàtiques són les

múltiples maneres d'arribar al mateix resultat que han inventat les diferents societats.

Diferents camins ben raonats porten a la mateixa conclusió matemàtica. Això és

enriquidor per a l'ensenyament.

Però si passem de les matemàtiques a la ciència les coses ja no són tan fàcils. No hi

ha hagut diferents sistemes culturals capaços de descobrir l'estructura cel·lular de la

vida, les lleis de l'herència, dels moviments dels cossos o l'estructura dels àtoms.

L'actitud "científica", hereva del logos grec, no es dóna en moltes altres societats d'on

prové el nostre alumnat.

L'essencial de la ciència occidental és el seu mètode, el mètode científic, no els seus

objectes d'estudi. Si el que estudiem es pot posar a prova per demostrar la seva

possible falsedat, estem fent ciència. Podem dir que ara tenim un model millor que cap

altra civilització anterior contemporània sobre l'estructura de la matèria i el món físic,

no per raons teòriques discutibles, sinó per com ho demostren fets incontestables: la

tecnologia nuclear, els viatges a l'espai o la creació de noves molècules per part dels

61

químics. També en el camp de les ciències de la vida tenim un coneixement sobre

l'estructura dels éssers vius i el seu funcionament gens fantasiosa i que es valida

contínuament, per exemple amb l'enginyeria genètica. L'existència de virus o prions no

es un artefacte cultural sinó que tenen una existència objectiva i demostrable, que pot

ser posada en situació experimental i refutar-se si fos el cas. La medicina, però, no és

una ciència com la física o la biologia, sinó una aplicació pràctica dels coneixements

del cos humà i altres éssers vius. Els metges són tecnòlegs, no científics, i la medicina

està impregnada de tradicions culturals. Per tot això és raonable dir que hi ha una

gradació en la universalitat dels sabers, segons tinguin com objectes d'estudi objectes

reals o les construccions culturals. Dit això, les aportacions d'altres societats a la

biologia són modestes. Tot i això l'enfocament occidental de la salut mostra les seves

limitacions quan parlem de les condicions de vida, ja que la salut té a veure amb

aspectes que no són solament científics. Fins i tot les solucions d’algunes malalties

comunes al món occidental, no passen sempre per l'ús del mètode científic, sinó per

'pràctiques mèdiques' que posen l'accent en altres aspectes del tracte amb el pacient.

Molts occidentals han trobat millora en les seves dolències en teràpies sense fonament

científic.

El plantejament científic, elaborant i refutant hipòtesi, aïllant variables és tan poc

intuïtiu i tan nou en la història de la humanitat que rarament s'aconsegueix que els

adults occidentals raonin científicament. No ens ha d'estranyar, doncs, que l'alumnat

nouvingut hi tingui dificultats. En teoria hauria moltes maneres "d'anar fent ciència",

però que haurien de conduir al mateix descobriment de la realitat del món físic, químic

i biològic. Però per les raons que sigui, la història no ha funcionat així. En canvi podem

trobar altres formes pràctiques de resoldre els problemes que nosaltres resolem amb

un apropament científic. Generalment són empíriques i poden ser ben útils malgrat el

context màgic - com a mínim no científic- des de on es formulen. Probablement les

trobem en funcionament per una mena de mecanisme de selecció cultural que ja n'ha

eliminat les que duien a les epidèmies i a la desaparició dels grups.

Cal un nou currículum intercultural? I un nou currículum per a la educació per a la

pau? Pel medi ambient? I un nou currículum per atendre la sensibilitat de gènere?

Evidentment que cap administració educativa ha d'anar publicant una nova part

comuna del currículum segons la darrera sensibilitat social. Atendre totes aquestes

necessitats no és diferent de educar adequadament, per exemple, pensant en la

qüestió del "gènere". Per educar en forma no sexista no cal que surti el tema

obertament a totes les activitats... però sí que cal garantir, com a mínim, que no es

diguin disbarats sexistes. En el cas de les diferències culturals probablement cal fer el

62

mateix. No cal que surti per tot arreu la qüestió, però si que aquesta sensibilitat

impedeixi que als centres i a les activitats hi hagi obstacles pels nois i noies d'altres

societats. El que ha d'oferir un "nou currículum" per la pau o per la seguretat vial o

contra les drogues són exemples de com integrar aquesta sensibilitat, i sobretot com

no violentar-la mai. Encara que en principi intentem sempre dir les coses en positiu

podria seria més senzill un 'decàleg' de prohibicions podria ser ben clar.

A continuació s’exposarà com, a banda de les aportacions conceptuals d'altres

societats en aspectes concrets de la ciència, hi ha moltes altres possibilitat de fer

'interculturalitat' en l'educació, i són un camí que dóna més joc.