L’evolució històrica dels serveis impropis a la Diputació · L’evolució històrica dels serveis impropis a la Diputació L’evolució històrica dels serveis impropis a la

L’evolució històrica dels serveisimpropis a la DiputacióL’evolució històrica dels serveisimpropis a la Diputació

Miquel de Moragas: «El futur d’una cultura ila seva llengua depèn de la sintonia entre lapolítica cultural i la de comunicació»

El repte de la innovació per a les ciutats mitjanes

Revista de la Diputació de Barcelona | 168 | Febrer-Març 2011

www.diba.cat

MaquetaDB168_1:MaquetaDB 151.qxd 03/03/2011 12:35 Página 1

2 | Diputació de Barcelona

03 | Editorial El passat i el futur

04 | A fonsL’evolució històrica dels serveis impropis a la Diputació

10 | En xarxaRadiografia de vint anys de l’Àrea de Salut Pública i Consum

14 | MunicipisEl dret de vot de les persones immigrants, una realitat a les eleccions municipals

18 | A debatCaldria que l’alcalde s’escollís per votació directe?

20 | L’entrevistaMiquel de Moragas: «El futur d’una cultura i la seva llenguadepèn de la sintonia entre la política cultural i la de comunicació»

24 | Ciutadania L’esport, motor econòmic de la província de Barcelona

28 | Innovació localEl repte de la innovació per a les ciutats mitjanes

34 | Bones pràctiques

39 | Llibres i webs

Fotografia de portada: Servei de Premsa

SUMARI

04

10

14

2024

Direcció: Carme Pérez. Coordinació: Eva Viñals Redacció: Estrella Barrero, Susana Burgos, Alberto García, José Iglesias, Enric Monné, Ethel Paricio, CarlesSabater, Glòria Santamaria, Eva Viñals. Col·laboracions: Vanda Knowles, Ricardo Méndez Gutiérrez del Valle, Xavier Triadó. Fotografia: Judit Contreras, Òs-car Ferrer, Óscar Giralt, Ingram Publishing, Joan Roca de Viñals, Carles Romaní. Maquetació: Alberto García. Assessorament lingüístic i producció edi-torial: Direcció de Comunicació. Consell editorial: Anna Berruezo, Antònia Bisbal, Xavi Casinos, Juan Echániz, Marina Espinosa, Cristina Gómez, EmilianoJiménez, Manel Martínez, Carme Pérez, Carles Segura, Eva Viñals. Projecte gràfic: Eumogràfic. Impressió: SA DE LITOGRAFÍA. ISSN: 1133-2328 / DL: B-1069-1992Servei de Premsa. Diputació de Barcelona: Rambla de Catalunya, 126, planta 2a. 08008 Barcelona / [email protected] / www.diba.cat / Publicació bi-mestral / Distribució gratuïta. Els articles de col·laboració que publica el DB expressen l’opinió dels seus autors, la qual no ha de ser necessàriament compartida pels responsables de la revista.

28


EDITORIAL

Diputació de Barcelona | 3

Aquest número de la revista DB és l’últim d’aquest mandat.L’últim abans de les properes eleccions municipals, que secelebraran el 22 de maig.

És una bona ocasió, doncs, per fer repàs d’algun dels as-pectes de la feina diària de la Diputació de Barcelona i delsajuntaments. En la secció A fons es tracta el tema dels ser-veis impropis de la Diputació, que clarament s’han reduït, jaque a principis del anys noranta suposaven més d’un 30%del pressupost de la corporació, mentre que en el vigent sig-nifiquen poc més del 3%. Es tracta del conjunt de serveisque, per història i per herència, les diputacions han prestatdurant molt temps tot i que són competència d’alguna altraAdministració. Després d’anys de negociacions i de pactes,s’ha aconseguit resituar-los, i això ha permès posar a la dis-posició dels ajuntaments els recursos econòmics que s’hidestinaven.

La història també és present en la secció En xarxa, en què esrevisen els vint anys del Servei de Salut Pública de la Dipu-

tació i l’evolució de les actuacions i les peticions dels muni-cipis en aquest àmbit. També té voluntat d’anàlisi Miquel deMoragas, catedràtic de Comunicació del Departament deMitjans, Comunicació i Cultura de la Universitat Autònoma deBarcelona (UAB), que explica l’estat de la comunicació a Ca-talunya, amb especial atenció als mitjans de proximitat i a lairrupció d’Internet i de la TDT.

També en relació amb les imminents eleccions municipals,aprofitem per abordar-les des de dos vessants: d’una banda,en la secció Municipis es tracta el tema del vot dels immi-grants als ajuntaments, dret que poden exercir gràcies alsacords de reciprocitat d’Espanya amb els seus països d’ori-gen; de l’altra, es parla de l’elecció directa dels alcaldes,qüestió que hem plantejat a quatre alcaldes de la provínciaperquè n’opinin.

En definitiva, en aquest DB es parla del passat que ens haportat fins a l’actualitat, i del futur que continuarà portant laDiputació de Barcelona a estar al servei dels ajuntaments. ■

Foto

: Eur

opea

n C

omm

unity

, 201

1

El passat i el futur



L’evolució històrica dels serveis impropis a la Diputació

A FONS

Foto

: Ser

vei d

e P

rem

sa



A principis dels anys noranta, aquests serveis impropis s’emportaven més del 32% del pressupost de la Diputació

Per la seva trajectòria històrica, la Diputació deBarcelona ha prestat durant molts anys serveis queeren competència d’altres administracions. A causade la suplència realitzada per la institució al llargde molts decennis, i de l’herència acumulada desde l’etapa de la Mancomunitat, en el marc de lescompetències atribuïdes a les diputacions en la Lleide bases de règim local, del 1985, el volum de ser-veis impropis acumulats va arribar a ser molt sig-nificatiu. Des de principis dels anys noranta, la Di-putació comença a treballar en la resituació delsseus serveis impropis, però és en el mandat 2003-2007 quan estableix clarament, com a objectiu, lafinalització del seu traspàs, en el benentès queaquests recursos podran ser aleshores invertits enl’ajuda als municipis.

És sobretot en aquell mandat quan es va arribar a acordsde traspàs de bona part dels serveis que venia prestant laDiputació i que no pertanyien a la seva pròpia esfera com-petencial local, tot i que des de l’any 1981 ja es venientraspassant diferents serveis impropis, com el Servei Car-togràfic. Acords que es van fer bàsicament amb la Gene-ralitat de Catalunya, que és l’Administració competent enla majoria dels serveis impropis gestionats per la Diputa-ció de Barcelona. Aquest procés ha suposat també l’eli-minació de tots els conflictes jurisdiccionals amb la Ge-neralitat. Concretament, al juny del 2004, l’aleshorespresident de la Diputació, Celestino Corbacho, i els con-sellers d’Economia i Finances i de Governació i Adminis-tracions Públiques de la Generalitat van signar un conveniinstitucional en què s’acordava desistir dels recursos con-tenciosos administratius que restaven oberts i l’inici delprocés de resituació dels serveis de competència au-tonòmica que finançava o prestava la Diputació de Bar-celona. «Aquell moment va marcar un punt d’inflexió il’obertura d’una nova etapa de diàleg i consens insti-tucional», explica el diputat d’Hisenda i Recursos Internsde la Diputació, Rafael Roig.

La cronologiaA principis dels anys noranta, aquests serveis impropiss’emportaven més del 32% del pressupost de la Diputació.I quins eren aquests serveis impropis? Hi havia serveis enels quals, o bé es participava amb alguna aportació econò-mica, o bé es prestava directament el servei. Eren serveis desanitat i psiquiatria, serveis socials, d’educació, de cultura ixarxa de carreteres. Concretament, hi havia entitats com laCasa de Maternitat i l’Institut de Bioquímica Clínica.

De fet, el 1987, es va fer un llistat d’aquests anomenatsserveis impropis. A banda dels ja esmentats, hi havia, en-



tre d’altres, serveis de l’àmbit sanitari com l’assistènciahospitalària en psiquiatria, la clínica mental, l’assistènciaprimària en psiquiatria, l’hospitalització de dia, la reinser-ció de malalts mentals, l’escola Emili Mira i López, els ser-veis centrals de psiquiatria, les residències d’infància i jo-ventut, els centres de vellesa, les residènciespsicopedagògiques, l’atenció a les drogodependències il’administració de Llars Mundet. També hi havia serveiseducatius com l’F.P. de Llars Mundet, la residència RamonLlull, l’Escola de Teixits de Punt de Canet, l’EGB de LlarsMundet, l’Escola del Treball, escoles d’educació especiali d’enginyeria, i la formació i capacitació agrària. A la llistatambé hi havia el Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries, els Mossos d’Esquadra i bombers.

El 1992, aquests serveis impropis corresponien al 32% delpressupost global de la Diputació. En el període 1992-1995, es va traspassar a la Generalitat alguns quilòmetresde la xarxa bàsica de carreteres, la Biblioteca Nacional deCatalunya i el Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empú-ries. També cal destacar la constitució del Consorci Cor-poració Sanitària, al qual es va adscriure la Casa de Ma-ternitat i l’Institut de Bioquímica Clínica, fet que vapermetre situar aquestes dues institucions en un espai degestió molt més adient a les seves activitats, el grup Hos-pital Clínic, en el qual també participa la Diputació de Bar-celona.

En aquesta negociació entre la Diputació de Barcelona ila Generalitat en què no s’havia arribat a un acord global,només havia estat possible, doncs, la concreció del primerbloc que calia traspassar: sanitat, serveis socials, ensen-

Foto

: Eur

opea

n C

omm

unity

, 201

1



yament, museus i carreteres. I un acord en relació amb elsconcerts en assistència psiquiàtrica. «La manca d’acords’explica per la confrontació de dos principis, ambdóslegítims: l’interès del Govern de la Generalitat d’assu-mir serveis amb la corresponent dotació pressupostà-ria i l’interès de la Diputació de Barcelona d’alliberarels recursos fins ara esmerçats en aquests serveis enbenefici de l’acció local», recorda Rafael Roig.

La feina va continuar aleshores per traspassar altres ser-veis impropis: per exemple, convenis amb les universitatscatalanes per delimitar possibles traspassos en matèriesd’ensenyament i l’elaboració d’un pla d’acció per afrontarel període transitori de resituació d’aquests serveis.Aquest pla havia de preveure el grau d’implicació de l’es-tructura universitària pública, dels ajuntaments i dels con-sells comarcals en el futur, en part dels serveis impropis,així com també la redacció dels respectius plans d’ajus-tament de serveis que, en el termini de tres mesos, hau-rien de ser estudiats i aprovats per la Comissió de Segui-ment del Pla de Transició, creat a tal fi. Aquests plansd’ajustament de cadascun dels serveis recollien el ritme iles etapes de l’ajustament de què havia de ser objecte i,prèvia la seva aprovació, es van consultar els interlocu-tors socials afectats, d’acord amb el que es té en compteen l’acord marc aprovat per la mateixa Diputació de Bar-celona.

«El que quedava clar era que la Diputació volia resituaraquests serveis impropis però fent-ho d’una maneraordenada i sempre amb dos principis bàsics: no dis-minuir la qualitat dels serveis a traspassar i mantenir

Foto

: Ser

vei d

e P

rem

sa



Els orígens: de la Mancomunitat a la Diputació

La Diputació de Barcelona és hereva de la que es va cons-tituir l'any 1836, com a resultat de la divisió d'Espanya enprovíncies prevista a la Constitució de Cadis del 1812. lni-cialment va exercir competències en matèria d'obres pú-bliques, ensenyament secundari, beneficència i funcions in-termèdies entre els municipis i l'Estat.

La presidència d'Enric Prat de la Riba va fer ressorgir la Di-putació amb un ambiciós projecte de creació d'infraes-tructures bàsiques. A l'abril del 1914 va ser elegit presidentde la Mancomunitat de Catalunya, càrrec que va exercir si-multàniament amb el de president de la Diputació de Bar-celona fins a l'agost del 1917, data de la seva mort.

Com a diputat provincial, Prat de la Riba va preparar la pri-mera assemblea de diputacions provincials d'Espanya, enla qual es va mostrar partidari d'articular les funcions de lesdiputacions en unitats administratives regionals, i va pos-tular la unificació administrativa de les terres de l'antic Prin-cipat de Catalunya. Va anar a l'estranger per estudiar l'or-ganització dels cossos de policia i la seva aplicació aBarcelona.

Com a president, va influir perquè en el projecte d'admi-nistració local que elaborava el govern de Maura hi fossinprevistes les mancomunitats de diputacions i de municipis,objectiu que no es va aconseguir fins al govern de Canale-jas. Assolit l'objectiu, amb el consens de les altres tres di-putacions catalanes, es va formar la Mancomunitat de Ca-talunya, de la qual fou elegit president. Amb les facultatsde què disposava com a president d'ambdues institucions,es va iniciar una tasca cabdal per modernitzar Catalunya iposar les bases per aconseguir una autonomia.

La Mancomunitat va fer en deu anys una tasca de moder-nització del país. Aquesta institució va dur a terme una im-portant feina de creació d'infraestructures de camins i ports,obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència o sa-nitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els ren-

diments agrícoles i forestals introduint millores tecnològi-ques, de serveis i educatives. Així mateix, va potenciar elsensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria ca-talana.

La Mancomunitat va crear o consolidar un conjunt d'insti-tucions culturals i científiques amb la finalitat de donar a lallengua i la cultura catalanes un prestigi cada vegada mésgran. Entre aquestes institucions, es troben l'Institut d'Es-tudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Indus-trial, l'Escola Superior de Belles Arts, l'Escola Superiord'Alts Estudis Comercials o l'Escola del Treball. Prat de laRiba va crear, també, l'Escola d'Administració Local, d'onhavia de sorgir un cos de funcionaris catalans.

La Mancomunitat va ser suprimida per la dictadura de Primode Rivera el 1924. La dictadura del general Primo de Riverava paralitzar l'expansió cultural i creativa engegada enaquests anys. La Diputació es va fer càrrec d’una gran partdels serveis creats per la Mancomunitat.

L'any 1931, en restablir-se la Generalitat de Catalunya, vadesaparèixer la Diputació, i no va ser fins al gener del 1939,al final de la Guerra Civil, quan es va crear la Comissió Ges-tora, sotmesa a l'autoritat de la dictadura i tutelada pels go-vernadors civils. L'any 1949 es va tornar a establir la Dipu-tació com a tal, però sempre sota l’autoritat governativa iamb atribucions molt minses. Aquesta situació es va allar-gar fins al final de la dictadura.

Amb les primeres eleccions democràtiques, la Diputació varenéixer com a entitat supramunicipal, amb diputats elegitsentre els regidors i alcaldes de cada districte electoral, iamb uns objectius clars de cooperació estreta amb els ajun-taments formant una àmplia Xarxa de Municipis. La Cons-titució del 1978 reconeix l'autonomia de l'Administració lo-cal (els ajuntaments i les diputacions) i és en aquest contextque la Diputació de Barcelona exerceix la seva missió mit-jançant la cooperació amb els municipis. ■ E. V.



els drets del personal afectat», apunta el diputat d’Hi-senda i Recursos Interns.

El protocol del 2005Al desembre del 2005 es va signar un protocol entre la Di-putació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya mit-jançant el qual es definien els serveis que havien de serobjecte de resituació, entre els quals hi havia l’atenció psi-quiàtrica i l’atenció residencial a persones amb disminu-ció psíquica, els serveis assistencials Torribera, el centrede formació Flor de Maig, l’Escola de Viticultura i Enolo-gia Mercè Rosell i Domènech, l’Institut Paleontològic, l’-Hospital Clínic i el Consorci de Gestió-Corporació Sa-nitària i la xarxa de carreteres.

Els anys següents es van anar signant convenis i acordsper anar traspassant més serveis impropis. El 2007 su-posaven el 12,40% del pressupost i el 2010, el 5,74%. Fi-nalment, el 2011 els serveis impropis suposen només el3,20% del pressupost global de la Diputació. ■ Eva Viñals

La resituació dels serveis impropis ha estat un dels ob-jectius de la Diputació en els darrers anys. La creació deles comunitats autònomes va provocar una sèrie de mo-dificacions en el règim competencial de les diputacions,que es van anar introduint en els nous textos legals fetsal llarg dels anys 80 i 90 del segle XX a les Corts espan-yoles i al Parlament de Catalunya, modificacions que vandeterminar que una part dels serveis que les diputacionsprestaven tradicionalment deixessin de ser-ne com-petència i es convertissin, per tant, en «serveis impropis».

En el cas de la Diputació, els serveis impropis represen-taven un volum superior al de la resta de diputacions ca-talanes, a causa del dinamisme i dels serveis assumitsdes de la Mancomunitat de Catalunya i que han conver-tit la Diputació en una institució de suplència en la pres-tació de serveis que normalment no li correspondria as-sumir. Com és lògic, aquests serveis han comportat per ala Diputació unes obligacions financeres que han hipote-cat recursos que haurien hagut de destinar-se a les polí-tiques de suport als governs locals, que són la seva raóde ser com a govern intermedi. Actualment hem avançatmolt en la resituació dels «serveis impropis», que a granstrets s’ha pogut enllestir definitivament. Ho hem fet esta-blint uns criteris respectuosos i atents a tothom, mirantde garantir la bona prestació dels serveis i l’atenció delsusuaris, i alhora afavorint la posició dels treballadors en elsperíodes de transició, fins al punt que hem assumit la nos-tra coresponsabilitat, i per això ens hem fet càrrec d’unapart de les retribucions que els corresponen. En definitiva,hem optat per la via de l’acord i del pacte, actuant ambgrans dosis de responsabilitat, per tal de resoldre els con-tenciosos —alguns força llargs— que sobre determinatsserveis teníem amb la Generalitat. Així, amb concertaciói amb consens, hem pogut transferir una bona part delsserveis impropis, que han reduït dràsticament el pes en elnostre pressupost, passant del 32% al començament dels90 al poc més del 3% de l’últim pressupost. D’aquestamanera, els traspassos de competències han suposat unprogressiu alliberament de recursos que ara poden serdestinats, en un moment prou exigent com és el de la crisi,a incrementar el suport que donem als ajuntaments. ■

Els serveis impropis

Antoni FoguéPresident


EN XARXA Radiografia de vint anys de l’Àrea de Salut Pública i Consum


Foto

: Ing

ram

Pub

lishi

ng

El 14 de març se celebra el 20è aniversari de la posada en marxa, l’1 de gener de 1991,de l’Àrea de Salut Pública i Consum de la Diputació amb una trobada molt especial que,amb el títol «Diputació i municipis de Barcelona: vint anys treballant per la salut pú-blica», tracta de reunir tots els que van treballar-hi i treballen al departament, i comptaa més amb la intervenció destacada de tècnics, electes i especialistes de l’àmbit. Latransformació de l’antiga Àrea de Sanitat amb la creació del Servei de Salut Pública iConsum i dues gerències (una per a l’Hospital Casa de Maternitat i l’altra per a la Clí-nica Mental, substituint el Servei de Sanitat i el Servei de Psiquiatria) va ser aprovadaen el plenari del 19 de desembre anterior en un marc caracteritzat pel dinamisme le-gislatiu d’aquells anys, amb les lleis de règim local del 1985 al 1987, les sectorials re-ferides al sistema sanitari, com la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya de 1990 i,des d’octubre del 2009, la Llei de salut pública, i per la reformulació conceptual queva desembocar en la jornada «La salut pública: marc de referència per als ens locals»celebrada el 22 d’octubre.


En aquest sentit, Joan Carles Mas, di-putat durant quatre mandats, (1983-1999), explica com fins aquell moment laresponsabilitat havia estat l’atenció sa-nitària, al voltant de la salut mental, laMaternitat i l’Hospital Clínic. El motiu del’aparició de l’Àrea és que aquestes lleisvan identificar que la salut pública erauna responsabilitat compartida pelsajuntaments amb altres administracions,a Catalunya amb l’autonòmica, donantbase legal per atendre la nova demandasocial. «L’atenció de la salut té un ves-sant individual, atès en l’àmbit delshospitals o ambulatoris, una gran de-manda de serveis col·lectius, el con-trol dels aliments, les aigües, l’aire. Itot el seu desplegament. Això és elque es diu salut pública. Lamentable-ment a Espanya havia estat desatesaexcepte a Barcelona, on l’Ajuntament,seguidor dels conceptes higienistesde l’època de Cerdà, havia desplegatja polítiques de salut pública.»

A partir de 1979, altres municipis granstambé entenien que no només hi haviala necessitat de l’atenció mèdica. Esplantegen desenvolupar polítiques desalut pública. Comprenen el clavegue-ram no sols des d’una perspectiva es-trictament urbanística o les aigües po-tables des d’una òptica de servei. A laDiputació, pren cos al 1991 la voluntatque l’assistència vagi passant a la Ge-neralitat i poder dedicar els esforços alsuport als ajuntaments. Identificar i de-senvolupar polítiques: en primer lloc do-tar d’instruments d’informació i pro-posta d’activitats els ajuntaments. Es vadesenvolupar l’enquesta de salut. Vapermetre conèixer els recursos per po-der planificar actuacions estratègiques i

plans d’acció. Un problema que es vadetectar era la qualitat de les aigües. Al-tres exemples de programa van ser laqualitat de la manipulació dels alimentsals mercats, la zoonosi o la salubritat deplatges. A més de diferenciar el que éspromoció i protecció de la salut, a ve-gades també van trobar resistènciesd’alguns afectats a les campanyesd’inspecció o les mesures de correcció,no massa ben enteses al principi. «Tot ique desprès els propis implicats en-tenien la bondat i l’oportunitat d’ofe-rir un millor servei als seus clients».

Pel que fa a l’estructura institucional, esva progressar molt amb la integració dela Casa de Maternitat a l’Hospital Clínic.«I la mateixa evolució del Clínic, po-sant les bases per transformar-se enel gran hospital de referència mundialque avui és. També poder ubicar lagestió psiquiàtrica i l’atenció de la sa-lut mental en l’àmbit de la Generali-tat. I la potenciació de l’Institut deBioquímica Clínica». Per últim, l’exdi-putat destaca que «el concepte hacanviat totalment en aquest anys. Als80 no estava ben identificada la sevaincidència sobre la salut. Malaurada-ment sembla que hem d’aprendrecol·lectivament a partir d’una desgrà-cia, com l’oli de colza. Ens vam ferconscients que hi havia productesd’alimentació que podien fer molt demal a la salut». Des d’una valoració enquè no es tenien en compte els proble-mes de la salut pública fins a una cons-cienciació que eren importants hi ha ha-gut una gran evolució, incorporant desde les vacunes o el control d’aigües, a lasida, els brots epidèmics... «A la vegadahan aparegut elements creatius, com

comprendre que un bon aliment de-termina una salut i una qualitat devida millors. Així, també vam iniciarcampanyes de promoció de l’alimentsa, la dieta escolar... Tot aquest des-plegament va fer evolucionar la valo-ració de la Diputació, en el terrenypolític, en la relació amb els ajunta-ments, es va reconèixer-la com unaadministració que fa feina ben feta.»

La seva successora durant dos mandats(1999-2007), Margarida Dordella, refe-reix que el pas següent va ser analitzarquines eren les competències que teniael món municipal i compartir-ho amb elsregidors de salut pública que comença-ven. A més, amb el nou govern de la Ge-neralitat la salut pública va entrar a l’a-genda política i amb la creació del’Agència de Salut Pública de Catalunyas’estableixen les bases d’un diàleg en-tre administracions, gràcies al qual es vaentendre que si la població canvia d’es-til de vida repercuteix en la salut, i aixòredueix la despesa sanitària. «Ens vaajudar a posar en marxa nous pro-grames de suport al món municipal.La salut pública havia estat conside-rada històricament la germana pobradel sistema de salut, amb regidoriespoc dotades, amb desconeixementde les competències i moltes dificul-tats econòmiques. No tots els ajunta-ments eren conscients del que haviende fer. Per exemple, tota l’actuacióvers les mascotes, a la qual es va do-nar tot un altre aire.» Es va saber es-coltar davant la pressió social, «deto-nant perquè iniciéssim una línia detreball diferent perquè la ciutadaniaens la demanava, no podíem dedicar-nos només a recollir i sacrificar ani-


«La salut pública ha d’estar en la base de totes les polítiques. La importància que té treballar en salut pública per evitar tenirdespeses en altres àmbits es torna molt rellevant»



mals, sinó que havíem d’intervenir al’inici del problema, el cens, la identi-ficació, la responsabilitat dels amos,el civisme, tot el que comporta con-viure a les urbs animals i persones».

Dordella sosté que també s’ha contribuïta fer que la consciència de la responsa-bilitat pròpia en la salut pública i perso-nal vagi calant dins la ciutadania. «Lafeina dels ens locals ha estat fona-mental. A part de fer tasques que elssón pròpies per a la protecció de lasalut, com la vigilància dels menja-dors col·lectius, camp on s’ha avançatforça perquè s’ha fet molta feina,quant a protocols a seguir o inspec-cions, quant a autocontrol perquè elsmateixos gestors es consciencessin,o en matèria d’instal·lacions esporti-ves, també tenen programes de pro-moció de la salut engegats per la Di-putació. I el resultat és que laciutadania va prenent consciènciaque, per tenir una qualitat de vida mi-llor han de desenvolupar estils de vidasaludable i com depèn la salut d’allòque es menja, de fer exercici...».

La tercera fase de l’Àrea s’ha desenvo-lupat durant el mandat de Dolores Gó-mez (2008-2011), en el qual el nombrede regidories relacionades ha crescut enun 5%. «Des de la Diputació també haestat clau. És veritat que partíem d’untreball excel·lent i ser referents. Quanningú parlava de salut pública, la Di-putació ja oferia serveis als ajunta-

ments. La importància que ha presper a la Generalitat ha permès mésproximitat i la signatura del conveniamb el Departament. I col·laboracionstan interessants com el conveni ambl’Agència Catalana de l’Aigua. Perquèhi ha grans desigualtats entre munici-pis. Gràcies a aquest acord la majoriadels que tenien dificultats, molts depetits, les han pogut superar. A mésestem participant en els governs te-rritorials de salut, la cogovernança dela qual tant es parla, fonamental, jaque som una institució per essènciapropera als municipis. També és certque en aquest mandat hem tingut me-diàticament una visualització mésgran dins i fora de la pròpia Diputació.Els temes de salut pública han obtin-gut una importància que valoremmolt, encara que esperàvem més enmatèria de pressupostos. L’Àrea estàdonant servei a gairebé el 100% delsmunicipis, en temes molt diversos.Per tant, si fem menció al principi, queno és una frase feta sinó una realitat,que la salut política ha d’estar en labase de totes les polítiques, la im-portància que té treballar en la salutpública per evitar tenir despeses enaltres àmbits es torna molt rellevant».

«També es va posar com a objectiuseparar salut pública i consum, per-què dóna més força a tots dos ser-veis, i es va aconseguir», assegura Gó-mez. «I innovem constantment: enshem acostat a altres administracions

i institucions, com universitats, ambl’objectiu de la Diputació de donar su-port als municipis perquè aquests fa-cin bé la seva tasca. Sempre posocom a exemple l’aigua perquè és moltimportant que tots els municipis do-nin un bon servei. I veure que estàveminiciant aquesta tasca de posar al seuservei uns recursos perquè aquest bétan preuat arribés en bon estat crecque ha estat una de les experiènciesmés significatives de la nostra feina.Precisament perquè ningú parla desalut pública fins que no passa algunacosa greu hem d’estar preparats ihem de treballar dia a dia: el que es-tem fent evita aquestes desgràcies iserveix per mantenir una bona salut ala ciutadania».

«El principi és aquest: «parlar de salutpública és parlar del fet que en totesles polítiques s’ha de tenir en comptela salut de les persones». Si construïmun habitatge i no hi ha accessibilitat,hi haurà persones que no podran sor-tir al carrer o tenir contacte amb lagent. Si hi ha un parc on no hi ha bo-nes condicions i la sorra no es con-trola, pot transmetre malalties a lescriatures que hi juguen. A mi m’agra-daria que a la majoria d’ajuntaments,quan es parlés d’un projecte en con-cret, d’urbanisme, de neteja, tingues-sin en compte aquest vessant de lasalut pública, que té molt a veure ambel projecte final que es té de ciutada-nia.» ■ José Iglesias Etxezarreta

Foto

graf

ies:

Ósc

ar G

iralt

D’esquerra a dreta: Joan Carles Mas, MargaridaDordella, Dolores Gómez



1990 • Plenari de la Corporació. 19 de de-sembre: Nou organigrama de l’Àrea de Sa-nitat. Es creen el Servei de Salut Pública iConsum i dues gerències: una per a l’Hos-pital Casa de Maternitat i l’altra per a la Clí-nica Mental, que substitueixen el Servei deSanitat i el Servei de Psiquiatria vigents finsaleshores. 1991 • 1 de gener: Posada en marxa delnou Servei de Salut Pública i Consum. • Programes i campanyes de zoonosi, sa-lubritat pública, control sanitari d’alimentsi begudes, laboratoris de salut pública, pro-moció i educació per a la salut, epidemio-logia i planificació de la salut. • Subven-cions a 97 municipis i 1 mancomunitat i a10 entitats socials. 1992 •Campanyes: «Aprèn al sol», «Elshomes també», «Consells per a un estiusa» i «Fem fora el fum». 1993 • Campanya sobre cens i identifi-cació de mascotes a 130 ajuntaments. • Campanyes de prevenció del tabaquismeen equipaments propis i en ajuntaments. 1994 • Convenis de col·laboració ambels ajuntaments, que recullen tot el suporttècnic, jurídic i econòmic dels programesde promoció i de protecció de la salut. 1995 • Especialització entre els progra-mes de promoció de la salut i els de pro-tecció de la salut. • Comissió Tècnica deSeguretat Alimentària (tècnics de 14 ajun-taments). • Exposició «Què pinta la sida?». 1996 • Inici del programa «Higiene i se-guretat a les platges». 25 municipis del li-toral i representants de Creu Roja. • Pro-grama «Salut a l’escola». • Exposicionsitinerants de sexualitat. 1997 •Programa pilot de vigilància de laqualitat de les aigües de consum. 23 mu-nicipis. • Programa de control d’animalsperidomèstics: coloms i ciutat. 16 munici-pis. 1998 •125 adhesions a la xarxa de con-trol de la potabilitat d’aigües de consum. • Nova exposició: «Joves i sexualitat». 1999 • Formació en nous temes: anorè-xia i bulímia, aspectes de gènere i salut. • 11 torres de control a municipis de costa.2000 • Unificació dels convenis parcialsamb ajuntaments en un sol conveni marc. 2001 • Xarxa de Centres Locals d’A-

tenció als Animals de Companyia (12), i delPrograma per a la instauració de colòniescontrolades de gats en àmbits urbans. 2002 • Formació per a professionals enimmigració i promoció de la salut. • Col·laboració amb la FMC per a l’elabo-ració de protocols sobre la legionel·la. 2003 • Manual d’accessibilitat i Pro-grama d’higiene i seguretat a les platges, ipresentació a les seus dels gremis de fle-quers i de pastissers de les respectivesguies de pràctiques correctes d’higiene. • Col·laboració amb el Departament deMedi Ambient en el disseny del RegistreGeneral d’Animals de Companyia. 2004 • Exposició «Cuida’t les dents». • Estudi «La despesa dels ajuntaments deCatalunya en salut pública», guia Autocon-trol en mercats municipals, i portalwww.diba.es/gosgat per la Xarxa delsCAAD. • Conveni de col·laboració per alcontrol de la plaga emergent del mosquittigre. 2005 • Exposició «Tinença responsabledels animals». • Creació del Centre de Do-cumentació en Salut Pública. • Elaboracióde protocols d’autocontrol i gestió dels ser-veis d’aigües municipals, i inici, a mésd’una fase pilot, a 18 municipis. 2006 • Conveni entre el Departamentde Salut, el Servei Català de la Salut, la Di-putació, el Consell Comarcal del Maresmei 13 ajuntaments per al desenvolupamentde la prova pilot de l’Agència de Proteccióde la Salut de Catalunya (APSCAT). • Par-ticipació, en representació de la FMC, en elGrup de Treball de Coordinació Interadmi-nistrativa de l’APSCAT, i en l’elaboració delPla de seguretat alimentària de Catalunya.• Noves exposicions «Municipi sense fum»i «Treu-li suc a la sexualitat... una visió po-sitiva i saludable de la sexualitat». • Con-veni amb l’Acadèmia de Ciències Mèdiquesi de la Salut de Catalunya i de Balears pera la capacitació de professionals. 2007 • Seminaris per a nous càrrecselectes locals, amb 60 regidors. • Publica-ció Manual bàsic de gestió dels riscos pera la salut. Autocontrol en el servei de sub-ministrament d’aigua. • Jornada «La qua-litat de les intervencions de les adminis-tracions locals en seguretat alimentària».

100 municipis. • Estudi sobre la mortalitatevitable a Catalunya en àrees petites. • EIbutlletí electrònic diari Premsa i Salut. 2008 • Es creen dos serveis específics, elde Salut Pública i el de Suport a les Políti-ques de Consum. • Jornades trimestralssobre alimentació saludable, mosquit tigrei salut, element clau en totes les polítiquesi estratègies de participació ciutadana. 47municipis. • Línia de promoció de la salutmental: prospecció de necessitats als mu-nicipis i definició d’un programa a curt imtjà termini. • Jornada «Les alertes ali-mentàries i les administracions locals». 60municipis. • Col·laboració amb el ConsellComarcal del Baix Llobregat en un projectepilot de lluita contra el mosquit tigre. 2009 • Més espais de formació i debatper a electes sobre «Les polítiques comu-nitàries en l'àmbit de la salut pública» (aBrussel·les); «La comunicació. Estratègiesper millorar les habilitats personals»;«Promoció de la salut mental. El paperdels municipis», i «La Llei de barris. Unaplataforma per fer salut». 80 assistents de44 municipis. • Incorporació a la Taula pera la Millora Urbana, amb set àrees de laCorporació. • «Programa de menjadorsescolars i promoció de l’alimentació salu-dable», amb APSCAT. 2010 • Traspàs dels centres assisten-cials Emili Mira a la Generalitat. • Espaisde formació i debat per a electes. Sobre«La curta distància: pocs segons perconvèncer. La importància de la comuni-cació en salut pública», i «Seguretat i sa-lubritat a les platges 2010». 57 assistents.• Banc de Bones Pràctiques dels GovernLocals en l’àmbit de la promoció de la sa-lut. Avaluació de 31 pràctiques i inclusió de9 de significatives i 7 bones pràctiques. • Impuls del Cercle de Comparació Inter-municipal en Seguretat Alimentària, ambla col·laboració del Servei de Programació.Aquest primer any hi participen 14 munici-pis. • Realització dels informes de salut lo-cal dels 8 municipis en la fase pilot. • Jor-nada «Salut, esport i qualitat de vida». Ambl’Àrea d’Esports. 100 assistents. 2011 • Taula per a la millora urbana«Àmbit d’intercanvi tècnic: Entorn urbà isalut». ■ J. I.

Alguns dels fets rellevants que s’han produït durant aquests vint anys



MUNICIPIS El dret de vot de les persones immigrants, una realitat a les eleccions municipals

El proper 22 de maig se celebren eleccions municipals a Cata-lunya i a la resta d’Espanya. És la novena convocatòria des del1979, però per a moltes persones immigrants de l’Equador, Bolí-via, Colòmbia, Perú, Xile, Paraguai, Nova Zelanda, Islàndia, No-ruega i Cap Verd serà la primera vegada que podran exercir eldret a vot. Una possibilitat que també tenen els ciutadans delspaïsos de la Unió Europea. Una realitat que permet donar unpas més cap «al reconeixement de la plena participació políticadels ciutadans i ciutadanes immigrants», tal com s’afirma enels objectius del Pla estratègic de ciutadania i integració 2007-2010, impulsat pel govern espanyol.

Foto

graf

ies:

Ósc

ar G

iralt



Prop de 66.000 persones a Catalunya han formalitzat la seva inscripció al cens electoral,requisit indispensable per exercir el vot

Actualment, més de 338.000 ciutadans i ciutadanes de 35nacionalitats estrangeres podran votar a les properes elec-cions municipals a Catalunya, el 6,1% de la població cridadaa les urnes, segons dades de la Secretaria per a la Immigra-ció. Però la realitat és que 9.315 dels 70.694 estrangers defora de la Unió Europea (el 13%) i 56.316 de 268.165 de paï-sos de la UE (el 21%) han formalitzat, segons xifres facilita-des per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la seva ins-cripció en el cens electoral, requisit indispensable per poderexercir el dret a vot en els propers comicis. Cal recordar queel termini per inscriure’s en el cens electoral va finalitzar elpassat 25 de gener, després d’una pròrroga de deu dies, jaque inicialment s’havia fixat en el 15 de gener. En l’àmbit es-panyol, s’ha registrat una proporció similar: dels 350.000 es-trangers no comunitaris, han fet la inscripció en el cens elec-toral un total de 45.554.

I és que per tal de poder exercir el vot, els estrangers tant dela UE com dels països anteriorment citats han de complir unasèrie de requisits. Per als de la UE, ser majors de divuit anysi estar inscrits en el padró municipal d’habitants; a més, esrequereix haver manifestat prèviament la voluntat d’exerciraquest dret, que ha estat possible realitzar en els ajuntamentsde manera continuada des de l’any 2006. Així, encara que elsciutadans de la UE estiguin empadronats en el seu municipi,han de manifestar la seva voluntat d’exercir el vot. I per alsciutadans d’Equador, Bolívia, Colòmbia, Perú, Xile, Paraguai,Nova Zelanda, Islàndia, Noruega i Cap Verd, a més dels re-quisits anteriors, han de disposar de l’autorització de re-sidència a l’Estat espanyol i haver residit legalment i senseinterrupcions al seu territori durant els darrers cinc anys (tresen el cas dels nacionals de Noruega).

Per tal de facilitar aquest tràmit, l’Oficina del Cens Electoralva enviar més d’un milió de comunicacions a les personesamb dret a vot, en concret 350.135 de fora de la UE i 757.495de la UE. I és que a escala espanyola, els immigrants ambdret a vot en les municipals representen prop d’un milió i mig,segons l’INE.

El reconeixement del dret de vot dels estrangersPerò aquesta participació de les persones immigrants en leseleccions municipals espanyoles no és fruit d’un sol dia, sinó

que ha necessitat un llarg procés legal i jurídic. L’any 1992,es va signar a Maastrich el Tractat de la Unió Europea, pelqual, entre d’altres, es modificava el Tractat constitutiu de laComunitat Econòmica Europea. L’article 8.B d’aquest pres-criuria, després de l’aprovació del Tractat de Maastrich, que«tot ciutadà de la Unió Europea que resideixi en un estatmembre del qual no sigui nacional, tindrà dret a ser elec-tor i elegible en les eleccions municipals de l’estat mem-bre en què es resideixi...». Un article que, per tant, entravaen contradicció amb l’estipulat, fins aleshores, en l’article13.2 de la Constitució espanyola, que feia referència a l’atri-bució del dret de sufragi en eleccions municipals als ciuta-dans de la Unió Europea que no fossin nacionals espanyols.

Uns fets que van provocar la primera i única reforma consti-tucional, que es va publicar al BOE el 28 d’agost de 1992.D’aquesta manera, es va afegir en aquest article l’expressió«i passiu», referida a l’exercici del dret de sufragi dels es-trangers en les eleccions municipals, i l’article va quedar ambel redactat següent: «Només els espanyols seran titularsdels drets reconeguts en l’article 23 (Els ciutadans tenenel dret a participar en els afers públics, directament o permitjà de representants lliurement elegits en eleccions pe-riòdiques per sufragi universal i tenen també el dret d’ac-cedir en condicions d’igualtat a les funcions i als càrrecspúblics, amb els requisits que les lleis assenyalin) llevatd’allò que, amb criteris de reciprocitat, fos establert pertractat o per llei per al dret de sufragi actiu i passiu en leseleccions municipals».

Aquesta extensió de drets es va ampliar el 1990, quan Es-panya i Noruega van subscriure un acord per al reconeixe-ment del dret de votar en les eleccions municipals als no-ruecs a Espanya i viceversa. Després, s’han anat afegintaltres països com Equador, Bolívia, Colòmbia, Perú, Bolívia,Xile, Paraguai, Nova Zelanda, Islàndia o Cap Verd.

Sobre la participació pública dels immigrants, també hi fa re-ferència l’article 6 de la Llei orgànica sobre drets i llibertatsdels estrangers a Espanya i la seva integració social, que se-gons el redactat conforme a la Llei orgànica 2/2009 especi-fica que «els estrangers residents a Espanya podran sertitulars del dret de sufragi en les eleccions municipals,



en els termes establerts en la Constitució, en els tractatsinternacionals, en el seu cas, i en la llei». Així mateix, con-tinua aquest article, en el seu punt 4, «els poders públics fa-cilitaran l’exercici del dret de sufragi dels estrangers enels seus processos electorals democràtics del país d’o-rigen».

I pel que fa a l’àmbit català, també posen èmfasi en la parti-cipació política de les persones nouvingudes tant el Pactenacional per a la immigració com la Llei d'acollida de les per-sones immigrades i les retornades a Catalunya.

D’aquesta manera, molts ajuntaments de la província de Bar-celona i altres institucions públiques van iniciar a finals d’anycampanyes informatives per fer arribar informació sobre qui,com, quan i on es podien inscriure els immigrants per poderparticipar en les properes eleccions. Així, per exemple, la Di-putació de Barcelona, a través de l’Àrea d’Igualtat i Ciutada-nia, va posar en marxa la campanya «Al teu municipi, vota»al servei dels 311 ajuntaments de la província de Barcelona(vegeu quadre pàgina 17), i el Departament d'Acció Social iCiutadania, a través de la Secretaria per a la Immigració, vapromoure una campanya informativa per Internet orientadaa facilitar la inscripció de les persones estrangeres, amb ellema «Ets estranger? Ja saps què has de fer poder votar?Passa-ho!».

A la Unió Europea, la qüestió sobre la possibilitat de vot deles persones immigrants ja va ser propugnada pel Conselld’Europa fa uns trenta anys. Així, països com Bèlgica, elsPaïsos Baixos i Alemanya van posar en pràctica a principis

dels anys setanta experiències consultives locals. Suècia vaser el primer país a reconèixer, l’any 1975, el dret de vot ac-tiu i passiu per als estrangers, seguida de Dinamarca (1981)i els Països Baixos (1985). Per la seva banda, el Regne Unitreconeix el dret de vot als originaris de la Commonwealth.Tal com s’ha citat anteriorment, a partir del 1992, el Tractatde Maastrich reconeix els drets polítics locals als ciutadansde la UE i es modifiquen les constitucions dels estats mem-bres. Posteriorment, la Comissió Europea i el Parlament Eu-ropeu han fet diverses recomanacions de reconeixement deldret del vot local a les persones estrangeres amb residènciaestable.

I és que tots aquests tractats internacionals, lleis, disposi-cions, o recomanacions ens porten lentament però de ma-nera progressiva cap a un únic destí: apropar el concepted’immigració al de ciutadania plena. Tal com diu el Pacte na-cional per a la immigració, signat al desembre de 2008, «elprimer repte que planteja la importància del fet migratoriés la incorporació d’aquesta nova població a la ciutada-nia plena, a la participació en tots els àmbits de la so-cietat que l’acull i en l’assoliment de la igualtat de dretsi deures» o el Pla estratègic de ciutadania i integració 2007-2010, «el principi de ciutadania implica avançar en el re-coneixement de la participació cívica, econòmica, sociali cultural de la població immigrada». Un repte que, per ara,ja poden realitzar 338.000 ciutadans i ciutadanes de 35 na-cionalitats estrangeres en les properes eleccions a Catalunya,un milió i mig, al global de l’Estat. La tasca pel ple reconei-xement del dret de vot de tots els immigrants continua el seucamí. ■ Susana Burgos



La Diputació de Barcelona, a través de l'Àrea d'Igualtat iCiutadania, va impulsar, a finals de 2010, al servei delsajuntaments, la campanya «Al teu municipi, vota» per in-formar els ciutadans estrangers extracomunitaris dels paï-sos que han signat convenis de reciprocitat amb Espanyadels requisits i els procediments previs a exercir el dret avot en les properes eleccions municipals.

En concret, en el marc d'aquesta campanya, la Diputacióva editar 50.000 tríptics informatius bilingües català-cas-tellà, que es van posar al servei dels ajuntaments de laprovíncia de Barcelona. També, es va posar a disposició

dels ajuntaments l'edició digital d'aquest document, aixícom una versió català-anglès, només digital.

Aquesta campanya es va emmarcar en l'objectiu central dela Diputació: treballar amb i per als ajuntaments.

A més, responia a un altre dels objectius de l'Àrea d'Igual-tat i Ciutadania de la Diputació: oferir a la ciutadania totala informació necessària per tal que pugui exercir tant elsseus drets com els seus deures amb igualtat d'oportuni-tats, i capacitar-la per al seu lliure desenvolupament en lasocietat. ■ S. B.

«Al teu municipi, vota»

Equador, Bolívia, Colòmbia, Perú, Xile, Paraguai, Nova Zelanda, Islàndia, Noruega i Cap Verd tenen signats convenis de reciprocitat amb l’Estat espanyol


El proper 22 de maig hi ha eleccions municipals. Ensorgiran els alcaldes que durant els propers quatreanys hauran de gestionar i administrar els seus mu-nicipis enmig de la crisi i amb l’esperança d’una rà-pida recuperació. Aquests alcaldes encara no podenser escollits directament pels seus conciutadans, sinóque es vota una llista, de la qual surten els regidorsque, reunits en ple constitutiu, escullen l’alcalde. Peròja fa temps que hi ha veus que demanen una votaciódirecta per escollir alcalde.

Clar i català: sóc partidari de les llistes obertes. Faríem ungran favor a la nostra societat si els polítics fóssim capaçosde posar-nos d’acord per canviar el sistema d’elecció de can-didats. Tornaríem la il·lusió per la política i faríem un gran gestde democràcia en deixar en mans dels ciutadans i ciutada-nes la decisió de triar qui ha de tirar el país o les ciutats en-davant.

Ha de disminuir la capacitat d’influència que tenen els par-tits polítics sobre les institucions. Hem de fugir de les dinà-miques partidistes i de les actituds sectàries per aconseguirun rendiment òptim de l’engranatge polític i de la vida insti-tucional.

L’alcalde ha de ser triat lliurement pels ciutadans. Si ha fetmèrits per liderar una ciutat, ja rebrà l’oportú reconeixementa les urnes i si ha decebut, els votants l’apartaran de la pri-mera línia. Però no només això, un alcalde, i no els partitspolítics, ha de poder triar lliurement les persones que l’a-companyen a la llista per fer més eficient la seva gestió. ■


Caldria que l’alcalde s’escollís per votació directa?

Josep M. Vila d’AbadalAlcalde de Vic

A DEBAT


Ara mateix, l’alcalde no s’escull de manera directa. Els ciu-tadans voten unes llistes que elaboren els partits o agrupa-cions i, segons els vots que es reben, surten nomenats regi-dors que, en el ple de constitució del nou ajuntament,escullen entre tots els regidors qui serà el proper alcalde.

Crec que, a diferència del sistema actual, l’alcalde s’hauriade poder escollir de manera directa i a dues voltes, és a dir,que els ciutadans triessin directament el nom de qui volenque sigui alcalde i que els més votats passessin a una segonavotació per veure qui té més vots i, en conseqüència, qui ésl’alcalde.

A més, i en contra del que passa també ara, l’alcalde hauriade tenir una limitació de dos mandats. ■

L’elecció directa dels alcaldes tindria certs avantatges, éscert; es potenciaria el seu lideratge i es posaria fi a les mo-cions de censura a mig mandat, però també inconvenients.Jo no sóc de les que penso, en cap cas, que la democrà-cia representativa en què es fonamenta el sistema políticcatalà tingui menys qualitat democràtica, al contrari: lesmajories són més sòlides que en el sistema presidencia-lista.

Crec en el treball en equip més que no pas en els liderat-ges unipersonals, i em sento còmoda en l’actual sistema.I més tenint en compte que als municipis petits es pot dirque els ciutadans ja voten la persona, més que no pas lessigles del partit pel qual es presenten.

Tot i això, penso que seria bo que es fes seriosamentaquest debat, i el marc per fer-ho és el debat de la novaLlei electoral que el nostre Parlament hauria d’iniciar aviat.Serà l’oportunitat per acordar com podem aproximar la ciu-tadania i els polítics, i si arribem a la conclusió que els al-caldes s’han d’escollir de manera directa –la Constitucióespanyola no ho impedeix– i que hem de posar fi a les llis-tes tancades i passar a un model de llistes obertes o nobloquejades perquè els ciutadans recuperin la confiançaen els polítics, no dubtaré ni un segon a donar-hi suport. ■


Marijó Aubarell i CruzAlcaldessa del Bruc

Ivan ArcasAlcalde de Molins de Rei

L’elecció directa de l’alcalde no em sembla la fórmula mésencertada de votació perquè dóna lloc a personalismes. Encerta manera, afavoreix que es presentin com a alcaldablesles persones que tenen més recursos econòmics per fer unacampanya electoral, els que tenen una millor posició social,o els més coneguts, i això es pot traduir en un accés desi-gual a la política, contradient un dels principis de la de-mocràcia. A més, no imagino un alcalde liderant una institu-ció com és l’ajuntament tot sol, sense el seu equip al darrere,que doni suport a la seva acció de govern. Una elecció di-recta acabaria conduint la ciutat cap al presidencialisme. Pre-fereixo les polítiques i el treball d’equip. ■

Carmen CarmonaAlcaldessa de Cerdanyoladel Vallès



Miquel de Moragas i Spà, catedràtic de Comunicaciódel Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura dela Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i presidentde l’Associació Espanyola d’Investigació de la Comu-nicació (AE-IC). Ha estat fundador i primer director delCentre d’Estudis Olímpics de la UAB (1989-2009) i fun-dador i primer director de l’Institut de la Comunicacióde la UAB (1997-2009). És director de l’Informe de lacomunicació a Catalunya.

L’ENTREVISTA Miquel de Moragas: «El futur d’una cultura i la seva llenguadepèn de la sintonia entre la política cultural i la de comunicació»

Foto

graf

ies:

Ósc

ar G

iralt



Fou degà de la Facultat de Ciències de la Informacióde la UAB (1978-1980 i 1982-1984) i vicerector d’In-vestigació de la UAB (1985-1989). És investigadorprincipal del Grup Internacional d’Estudis sobre Co-municació i Cultura, reconegut per la Generalitat deCatalunya com a grup consolidat de recerca, en elmarc del Pla de recerca i innovació 2009-2013. Lesseves línies d’especialització són: teories de la co-municació; estructura i polítiques de comunicació, icomunicació, esport i olimpisme.

A grans trets, quin és l’estat de salut de la comunicacióa Catalunya?Hi ha un factor fonamental i emergent que és la irrupció d’In-

ternet sobre el sistema mediàtic. Això comença fa unsquinze anys, quan parlem dels primers webs. Ha estat unprocés molt ràpid i ara és un factor central que travessa totsels mitjans. Per tant, ara els mitjans s’estan resituant.

Llavors, l’eclosió d’Internet com a mitjà de comunicaciói l’arribada de la TDT, com ha influït en el panorama co-municatiu català?En relació amb Catalunya és un gran moviment que crec vaa favor de la presència i l’ús de la llengua catalana en el sis-tema de comunicació i a favor de la creació d’espais de co-municació d’àmbit local. Tot i que es manté una situació dedomini quantitatiu de la influència dels mitjans d’àmbit es-tatal, també ens trobem amb bona salut en tots els àmbits

del sistema comunicatiu en català. Segurament els puntsmés dèbils són la premsa i el cinema (aquest extremada-ment dèbil), però quant a Internet és bastant satisfactori.

O sigui que potser la gran beneficiada és la llengua...A la ràdio i la televisió és on hi ha major presència del ca-talà. En tota la implantació de la TDT, la televisió autonòmicai la de proximitat han aguantat i mantingut el seu espai.

I un dels grans perjudicats, els mitjans de proximitat...Amb la implantació de la TDT, el panorama local ha patit uncert retrocés, s’ha reforçat l’àmbit comarcal però s’ha des-protegit l’àmbit local administratiu propi. Hi ha eleccions de-mocràtiques per a l’espai que delimiten les televisions? No.El que hi ha són eleccions municipals. Així, la corres-pondència entre l’àmbit electoral i el de comunicació s’hade mantenir, i l’evolució de la TDT no ha afavorit aquestprocés. Però en canvi, el que és estrictament local s’ha vistprotegit per altres media: revistes, ràdio, però encara s’hade reforçar més amb l’ús d’Internet. Jo ara estic defensant

recuperar l’àmbit comunicatiu local. I és que hi havia co-municació local que no era de proximitat.

Una era digital que ha de veure’s millorada gràcies aunes bones infraestructures...És necessari que els serveis de banda ampla tinguin unabast universal. Segons dades del Baròmetre de la Comu-nicació i la Cultura, l’ús d’Internet en els darrers trenta diesdóna com a resultat el 64,9%. I qui va veure Internet ahir, el47%. Són uns nivells molt alts de penetració. Això ens fapensar que en el futur hi haurà dues maneres de consultarInternet: una, usuaris directes; però també població que notindrà accés a Internet directament, però que ho tindrà in-directament per mitjà d’un jove, d’un fill, d’un company...

«Amb la implantació de la TDT, el panorama local ha patitun cert retrocés, s’ha reforçat l’àmbit comarcal però s’ha

desprotegit l’àmbit local administratiu propi»



Aquesta penetració arribarà a pràcticament la totalitat de lapoblació. Això és una eina que aplicada a la comunicaciólocal és molt important.

Especialment, arribarà a les generacions més joves...És segur que la generació més jove tendeix a construir-seespais propis i horaris propis. Internet afavoreix això, es-pais de comunicació per a col·lectius. Però es comple-mentarà amb espais més nacionals. No hi ha una tendèn-cia a suprimir el que s’anomena espai global. Tots sónespais globals i locals, per tant, una societat com la cata-lana es troba afavorida pel procés tecnològic.

Creu que la TDT és una tecnologia de trànsit?Sí, però que crea hegemonia i capacitat comunicativa. Té itindrà un llegat, un valor. A Catalunya, les televisions localshan tingut herències. La TDT està configurant espais. Lapolítica pública ha de protegir espais.

El futur més proper per on passa?En els pròxims anys hi haurà la multiplicació d’usos de lesanomenades multipantalles: iPad, telefonia mòbil... que hangenerat unes enormes expectatives. Però no ens engan-yem, les televisions generalistes també mantenen la seva in-fluència.

Vostè opina que el català el perdrem sense una políticaunificada de la cultura, la indústria cultural i les indús-tries de la comunicació...La política cultural avui, al segle XXI, no es pot desvincularde la política de comunicació. Hi ha una convergència en-tre les dues polítiques. El futur d’una cultura i de la sevallengua depèn de la sintonia entre la política cultural i la decomunicació. Hi ha un altre factor: la política educativa.Hem de digitalitzar la cultura catalana. La producció de co-neixement, d’espectacle, d’art, d’educació, tota la produc-ció de continguts s’ha de fer tenint en compte el nou eco-sistema de la comunicació digital, és a dir, pensar laproducció en termes de reutilització. Hem d’introduir en lacultura de la producció de coneixement el fet que es pugui

enregistrar, acumular i recuperar en el moment que tu vul-guis. Introduir processos de lògica de la potència que té ladigitalització en tot el nostre comportament productiu. Elsprimers que ho han entès són els clubs de futbol.

Som un país en el qual l’índex de notorietat internacional esexcepcionalment alt. Som singulars i això fa que el nivell desingularitat de la cultura catalana sigui molt elevat. Cata-lunya té elements d’identificació a escala mundial, comGaudí. Hem de fer polítiques de promoció. En aquest con-text, la tecnologia té unes grans possibilitats en el que diemla cultura globalitzada, no és una sola i única cultura sinóque és una cultura de singularitats.

Creu que això pot estar en perill?Això em fa molta por. Una política recentralitzadora que s’a-consegueixi imposar tallaria les ales a tot això. Seria un re-trocés en tots els aspectes. La cultura no és una mala des-pesa: és un element bàsic del progrés econòmic d’unasocietat. Si a Catalunya se li retalla la singularitat perd unpotencial econòmic que sens dubte té. A més, uns dels in-gressos és el turisme que ven espai, lloc i símbols. No potsdesvirtuar aquest espai simbòlic. Un procés autonòmic d’in-volució seria fatal... però no crec que pugui passar.

La producció de continguts viu un moment que podríemdir bo. És cert?La presència avui de l’ús del català a la premsa en la po-blació és del 25 per cent... això no vol dir que no hi hagimoviments molt interessants. La Vanguardia i El Periódicoestan molt ben consolidats. I a les comarques, els mitjansde proximitat mantenen una bona salut, fins i tot en premsa.Dit això, què hem de fer? Estem en un moment de trànsitpel que fa a les polítiques públiques de comunicació quehan de ser revitalitzades. És un moment vital per revitalit-zar el sistema públic de comunicació.

Així, què ha de fer la política?Parteixo del punt següent: el sistema públic de comunica-ció a l’era digital és un servei bàsic per a la salut democrà-

«En els pròxims anys hi haurà la multiplicació d’usos deles anomenades multipantalles: iPad, telefonia mòbil...

que han generat unes enormes expectatives»



tica i per al progrés cultural i fins i tot per al progrés econò-mic d’una població. Els polítics han d’entendre que l’únicamanera de donar vigor al sistema públic és no controlar-loni governamentalment ni partitocràticament. És un deureque s’ha de construir. Per aconseguir això s’ha de fer unesforç per part de tothom: la societat civil, les organitza-cions, els partits polítics... i ara per ara és una assignaturapendent. I s’ha de respondre a les demandes del nou sis-tema. Tota la història del servei públic fins ara ha estat moltenfocada al sector audiovisual, i això ara s’ha de revisar.Sense deixar de banda el sistema audiovisual, hem de te-nir en compte l’esclat d’Internet per incloure’l en la políticainformativa. El polític ha d’adaptar-se a les noves coorde-nades de l’era digital...

Estem molt lluny, ens equivocaríem moltíssim si no acon-seguíssim en el període 2011-2015 que es convertís en unperíode fonamental per al nostre sistema polític, cultural,econòmic amb la contribució del sistema comunicatiu. Perexemple, com ha de ser el servei públic a l’era digital en lagestió de l’accés al servei públic i gratuït d’Internet?Podríem caure en l’error de mantenir el suport públic en elsmedia audiovisuals i deixar el sector d’Internet a l’àmbit del’evolució del mercat. La corporació catalana de mitjans au-diovisuals (CCMA) ha fet passos molt adequats per ser unsistema de ràdio, televisió i Internet i ens indica la direccióque s’ha de seguir i també ens marca el camí que ha de se-guir l’àmbit local.

I què han de fer els investigadors com vostè?Afortunadament, Catalunya té una massa crítica de treballde recerca per entendre quin és el panorama comunicatiua casa nostra. La prospectiva de cap a on va el sistema hoanem descobrint amb els investigadors i les universitats.Jo, personalment, ara recupero el meu temps d’investiga-dor. Ara publico Interpretant la comunicació, que és un lli-bre que recull la història de la recerca en la comunicaciódes de la Segona Guerra Mundial fins al dia d’avui. Estic ru-miant de començar un altre llibre sobre Barcelona, comu-nicació i ciutat... ■ Alberto García



CIUTADANIAL’esport, motor econòmic de la província de Barcelona

Foto

graf

ies:

Àre

a d

’Esp

orts



L’esport i l’economia han estat dos àmbits que, tra-dicionalment, no s’han vist com a complementaris ifins i tot podríem dir que han discorregut, en gene-ral, d’esquena l’un a l’altre. No obstant això, ja l’any1993 amb la publicació del Llibre blanc sobre el crei-xement, la competitivitat i l’ocupació, que va elabo-rar el president de la Comissió Europea, Jacques De-lors, es reconeixia el paper que desenvolupava, i quepodia desenvolupar encara més en el futur l’esportcom a generador d’activitat econòmica i, en con-seqüència, com a jaciment d’ocupació.

Al nostre país, l’inici d’aquest plantejament va coincidir ambtres factors que van contribuir a fer més evident aquestarelació entre esport i desenvolupament econòmic. En primerlloc, l’impacte de la celebració dels Jocs Olímpics del 1992a Barcelona; en segon lloc, l’augment de l’interès per lesnoves modalitats de turisme d’aventura i esportiu; i en ter-cer lloc, la professionalització i millora de la gestió dels equi-paments i les activitats esportives, la configuració de crè-dits de síntesi en l’ensenyament secundari i la proliferacióde màsters en l’àmbit universitari. A més, l’extensió de lesactivitats extraescolars i la proliferació d’esdeveniments es-portius populars posen en evidència la relació entre esporti desenvolupament econòmic.

Així, la Diputació de Barcelona va entendre la necessitatd’abordar l’esport des del punt de vista de l’aportació quefa a la creació de riquesa i de llocs de treball al nostre país,constatant que cal estudiar i tractar l’esport com un sectoreconòmic més; fins i tot, en determinats territoris, com unsector econòmic potent i amb bones perspectives de crei-xement.

A finals de l’any passat es va presentar «L'informe sobre elpes econòmic de l'esport a Catalunya», un estudi elaboratper la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona.Aquest treball conclou que, al nostre país, l'esport aportael 2,1% del PIB de l'economia catalana i se situa per davantde les indústries tèxtils, la fabricació de vehicles de motoro les activitats informàtiques.

En aquest context, «som cada cop més conscients quel’interès social de l’esport té importants repercussionsen les nostres economies, a més de la seva evident fun-ció social i de promoció d’hàbits saludables. Més enllàde les grans xifres que mou el futbol professional o al-tres grans esdeveniments d’abast internacional, no po-dem ignorar l’efecte que l’esport té en les economiesdels nostres municipis», explica el diputat d’Esports de laDiputació, Josep Monràs.

Així, les àrees d’Esports i de Desenvolupament Econòmicde la Diputació van establir una col·laboració «lògica, ne-cessària i amb perspectives d’anar aprofundint-se», re-marca el diputat de Desenvolupament Econòmic, Teo Ro-mero, de la qual neix un aplicatiu informàtic que permet alsens locals calcular la dimensió econòmica i el nivell d’ocu-pació que genera l’esport en el seu territori.

Un aplicatiu al servei dels ajuntamentsAquesta eina de càlcul vol ser un instrument útil a tots elsens locals, sigui quina sigui la seva dimensió. «Als que jaconeixen el seu mapa de recursos i agents econòmics vin-

La Diputació de Barcelona ha desenvolupatuna eina informàtica que permet als ens localscalcular el pes econòmic de l'esport


culats a l'esport, els servirà per poder mesurar el seu pesreal en l'activitat econòmica i l'impacte d'altres sectorsvinculats», explica el tècnic d’Esports de la Diputació, Ra-mon Boixadera. A més aquesta informació permet tenirmés arguments per sol·licitar recursos per al sector i dis-senyar polítiques de suport.

«L'aplicació és un producte únic, que permet als enslocals, conèixer el volum de recursos econòmics i ni-vell d'ocupació que l'esport, considerat en senti ampli,mou en el seu territori i així valoritzar-lo com a sectoreconòmic disposant, a més, d'informació significativaper definir actuacions d'impuls al sector», explicaGemma Cortada, la cap de la Subsecció de Sectors Pro-ductius de l’Àrea de Desenvolupament Econòmic de la Di-putació de Barcelona.

Es tracta d'una eina informàtica desenvolupada en Accessque consta de diversos formularis d'introducció de dades(un de dades generals i un altre per cada dimensió defi-nida) i dels informes de resultats (un per dimensió més l'in-forme resum).

Les dimensions s'han definit en funció de la realitat locali amb l'objectiu d'oferir un mapa des d'un punt de vistaampli de tots els recursos relacionats amb l'esport exis-tents en un territori determinat (instal·lacions, entitats iclubs, empreses de producció de béns i serveis, activitatturística, educativa, de salut, inversions...).

El passat mes de juny es va iniciar una prova pilot a tresmunicipis de la província, Terrassa, Olost i Vilanova delCamí (un de més de 20.000 habitants, un de menys de5.000 i un d’entre 5.000 i 20.000).

Actualment, tots els ajuntaments que ho sol·licitin podendisposar d’aquest aplicatiu informàtic, que «com totes lesaplicacions informàtiques té un procés d’aprenen-tatge. Un cop superada aquesta fase, l’entorn de tre-




ball és d’allò més fàcil i intuïtiu. S’ha de remarcar quela part més complicada de l’eina és la recollida de lainformació necessària per poder introduir-la dins d’a-questa. Tot i que no és directament imputable a l’eina,l’afecta sensiblement», explica el tècnic de Gestió Es-portiva de l’Ajuntament de Terrassa, Òscar Ortiga.

Un cop estigui del tot en marxa, l’ús de l’aplicatiu supo-sarà un pas més en la gestió esportiva municipal, ja quedonarà coneixement concret del pes econòmic que su-posa l’esport al municipi. «Seran dades que tècnics i cà-rrecs electes podran tenir com a base concreta per al’orientació o reconducció de les seves polítiques i ac-tuacions envers el món esportiu», explica la tècnicad’Esports de l’Ajuntament de Vilanova del Camí, Núria Fà-bregas.

A més, «l'aplicatiu ens serveix a la vegada per ordenarla informació municipal, per fer la recerca de les dadesno existents o que manquen i així analitzar amb clare-dat tota la informació. No hem d’oblidar però que s'hade revisar de manera periòdica i afegir els canvis quehi puguin haver al municipi, sinó l’eina pot perdre va-lor», remarca Sara Sucarrats de l’Ajuntament d’Olost.

Així, per a aquells que no tenen clar quin és el mapa derecursos existents en el seu territori, l’aplicatiu pot ser unprimer pas per identificar quins i quants són els equipa-ments, les entitats i les empreses del sector i a partir d'a-quí plantejar-se l'obtenció de dades necessàries per po-der conèixer la dimensió econòmica de l'esport en la sevademarcació, tant pel que fa als recursos econòmics quemou o a les persones que ocupa, com al nombre d’em-preses vinculades pel fet de ser-ne proveïdores. Com aningú se li escapa, avui en dia, disposar d’informació ésclau per defensar un determinat sector, reclamar més re-cursos si es demostra que el seu pes en l’economia ésimportant i proposar polítiques d’impuls específiques. ■

Estrella Barrero

En l’economia d'un país desenvolupat, les activitats de ser-veis i l'esport esdevenen rellevants per a la generació deriquesa del país. La millora de la productivitat necessita dela mesura d'aquesta activitat. És, per tant, important l'es-timació de l'impacte econòmic.

La seva estimació pretén identificar l'efecte sobre la pro-ducció, la renda i l'ocupació associada a les despeses quees realitzen amb motiu de l'activitat esportiva en sentit am-pli. En el càlcul s'utilitza la metodologia input-output, quepermet quantificar l'augment de la demanda dels sectors(impactes directes), així com els efectes que això produeixen altres sectors que necessiten satisfer una producciómés gran (impactes indirectes).

El sector esportiu és fortament transversal. Hi trobem mésde trenta subsectors que contribueixen al seu dinamismeeconòmic. Des de la confecció de roba d'esport fins a lafabricació —o reparació— d'embarcacions d'esbarjo, pas-sant per la pràctica individual, la competició o l'especta-cle. Un estudi d'aquest tipus permet quantificar l'efectemultiplicador que produeix l'esport, mitjançant diversosactors que remuneren al personal, al capital, i que gene-ren noves rendes que afavoreixen un augment del consum.

De manera semblant a l'esforç per mesurar l'impacteeconòmic del sector turístic als anys seixanta i posteriors,ja ha arribat el moment de poder recollir informació del sec-tor esportiu. Les primeres dades han xifrat el seu pes alvoltant del 2,1% del producte interior brut. Serà a partird'ara que l'aplicatiu desenvolupat per mesurar la dimensióeconòmica de l'esport en l’àmbit local permetrà obtenirdades més concretes, i mitjançant aquestes mesurar mésacuradament l'impacte econòmic de l'esport. ■

• Punt de vista

L’esport, factor de gran dinamismeeconòmic

Xavier TriadóProfessor titular d'Organització d'Empreses UB



El repte de la innovació per a les ciutats mitjanes

INNOVACIÓLOCAL

Foto

: Arx

iu



«Les ciutats són el símbol de l'experiència humanacol·lectiva, el mitjà portador del saber, el brou de cul-tiu de les idees.» (Luis Rojas Marcos: La ciudad y susdesafíos).

Ciutats, coneixement i innovació localLes ciutats europees s'enfronten avui al doble repte quesuposa la seva inserció en un marc de competència crei-xent, reflex de la globalització, juntament amb els efectesdel procés d'integració, que afavoreix tendències con-centradores i nous contrastos interregionals i interurbans,plantejant l'exigència d'estratègies que promoguin unamajor cohesió territorial. En l'última dècada són nombro-sos els documents de la Comissió Europea que insistei-xen en la importància d'avançar en la construcció de sis-temes urbans més equilibrats, policèntrics i sostenibles,però també de ciutats on es realitzi un esforç més grand'innovació i connexió a xarxes de cooperació transeuro-pees, capaç d'inserir-les de manera positiva en la socie-tat del coneixement, en coherència amb l'objectiu definiten l'Estratègia de Lisboa (2000).

Es cobra, així, consciència de la importància que, en uncontext fluid com l'actual, adquireix la capacitat local perdefinir i aplicar noves respostes que millorin la competiti-vitat de les economies urbanes, elevin la qualitat de vidai la sostenibilitat, o promoguin una governança més inte-ractiva. Es tracta de substituir pràctiques ineficients i aten-dre noves demandes aportant solucions intel·ligents, res-ponsables i compromeses amb una millora deldesenvolupament en les seves múltiples dimensions. D'a-questa manera, enfront de visions de la innovació que li-miten la seva atenció als aspectes tecnològics, preocu-pades abans de res per la millora competitiva de lesempreses i la inserció de les ciutats en els mercats mun-dials, és també important considerar la capacitat d'inno-vació social, destinada a assolir millores en la gestió delsassumptes urbans, un aprofundiment en la democràcia

participativa i una satisfacció més efectiva de les neces-sitats dels ciutadans.

En aquesta matèria, l'atenció es va dirigir tradicionalmentcap a les grans aglomeracions metropolitanes, en dispo-sar de la major quantitat de recursos públics i privats perpromoure el coneixement i la innovació, així com una ca-pacitat superior per atreure talents i inversió vers activitatsintensives de coneixement. Han sorgit, així, nombrosesdenominacions (ciutats del coneixement, de l'aprenen-tatge, creatives, intel·ligents, cognitives, etc.) que identi-fiquen les noves claus del desenvolupament urbà, queproposen sovint indicadors que permeten fer un bench-marking comparatiu entre aquestes i defineixen estratè-gies per a la seva promoció. No obstant això, en els últimstemps també es presta una atenció creixent a determina-des ciutats de mida mitjana que han estat capaces de ge-nerar respostes proactives davant dels reptes actuals i dedefinir un projecte de futur en el qual la innovació està pre-sent, tant en el procés seguit per a la seva definició comen algunes de les actuacions plantejades.

Des d’aquesta perspectiva, pot proposar-se una interpre-tació sobre el que cal entendre avui per ciutat innovadora,aplicable a àrees urbanes de mida diversa i en contextosregionals també heterogenis, però on el discurs i l'acciólocals s'orienten en la direcció que pretén reflectir l'es-quema de la figura 1.

El primer tret característic és l'aplicació d'una estratègiaconscient orientada a produir i transferir un recurs es-tratègic com és el coneixement, acumulat en la seva po-blació, les seves empreses, les seves institucions públi-ques i les seves organitzacions socials, que s'intentaampliar i activar per al desenvolupament local. Per fer-hoés necessari promoure processos d'aprenentatge, tant in-dividual, a través d'una millora en el nivell formatiu de lapoblació, com col·lectiu, mitjançant el treball conjunt i in-teractiu que afavoreix la transmissió de coneixement tà-cit, difícil de codificar, per assolir així el que alguns deno-minen una intel·ligència compartida. Al mateix temps, estracta de construir un ambient institucional que afavoreixi

Les ciutats europees s'enfronten avui al doblerepte que suposa la seva inserció en un marcde competència creixent



la generació de respostes creatives en la gestió dels múl-tiples assumptes que afronta la ciutat. Per impulsar-ho,l'organització més eficaç suposa la construcció de múlti-ples xarxes locals, tant formalitzades com de caràcter in-formal, capaces de fer valer el que Granovetter va deno-minar com la força dels vincles febles entre actors ambcaracterístiques, estratègies i interessos diferents, peròcompromesos en el desenvolupament de la ciutat, encaraque sense oblidar una incorporació creixent a xarxes ex-ternes, cada vegada més importants en el marc de la glo-balització. El resultat serà l'aparició de processos d'inno-vació, no solament en àmbits d'especial importància compuguin ser el científic, el tecnològic o l'empresarial, sinótambé en el pla de la societat i les institucions locals.

Com a resultat del que s’ha dit anteriorment, les ciutatsmitjanes on tenen lloc aquest tipus de processos solen

presentar millores tangibles en alguns dels indicadors as-sociats a la noció de desenvolupament (econòmics, so-cials, ambientals, de participació), però també una inser-ció més favorable que d’altres en la societat delconeixement. Això comporta una elevada dotació de ca-pital humà o talent, atret per la presència d'activitats cre-atives i ocupacions qualificades, així com per la diversitati qualitat de l'entorn i les amenitats urbanes, juntamentamb institucions educatives, culturals i relacionades ambla R + D + i. Com a suport del que s’acaba de dir, es con-sidera també indispensable una bona connectivitat recol-zada en el desenvolupament de les tecnologies de la in-formació i la comunicació, així com la densificació de lesinfraestructures digitals, base per a la creació de diferentstipus de comunitats virtuals. Però, tal com va plantejar elprograma Smart Communities —sorgit a Califòrnia el1996—, la constitució de ciutats i territoris on residents,

Foto

: Agb

ar

Figura 1. Ciutats innovadores: components i resultats.

CIUTAT INNOVADORA

Competitivitat Bienestar socialeconòmica i cohesió

Sostenibilitat Governançaambiental participativa

Inserció en la societat del coneixement

Recurs CONEIXEMENT

Organització XARXA

Estratègia CREATIVITAT

Procés APRENENTATGE

Resultat INNOVACIÓ

Económica Social

Font: Elaboració pròpia.



organitzacions i institucions governamentals estiguin mésinterconnectats mitjançant un ús intens de les TIC no hade ser una finalitat en si mateixa, sinó que ha d'orientar-se a promoure el desenvolupament econòmic, generar no-ves ocupacions, assolir una Administració més eficaç i ele-var els estàndards de qualitat de vida.

La construcció de ciutats innovadores: significat delsgoverns locals Són ja nombrosos els estudis que proposen una interpre-tació de les claus locals que poden justificar les trajectò-ries innovadores de determinades ciutats, o els obstaclesque les frenen en d’altres. Malgrat la diversitat d'expe-riències –que exclouen l'existència d'una única via i posende manifest la influència de les herències locals i de l'en-torn regional–, semblen confirmar-se certes lògiques co-munes.

El primer tret destacable és la decisió i l'esforç per pro-moure estratègies locals de resposta a partir del debat i laconcertació entre múltiples individus i organitzacions, pú-

bliques i privades, a fi de definir un projecte de ciutat ca-paç d'adequar-se de manera flexible als canvis de l'en-torn i identificar les principals accions destinades a arri-bar-hi. Al mateix temps, tota ciutat disposa d’una sèrie derecursos específics, construïts amb el temps, que supo-sen altres formes de capital (físic, humà, productiu, socialo patrimonial) amb què sustentar processos d'innovaciódestinats a impulsar el desenvolupament urbà, quan elsactors locals porten a terme la seva mobilització i valorit-zació.

De la mateixa manera, enfront de ciutats que Florida qua-lifica com a presoneres del seu passat per la permanèn-cia de certa esclerosi institucional, les més innovadoreses caracteritzen per construir un altre tipus de marc en elqual valors, regles i normes implícites no desanimen la ini-ciativa i el risc. Però a més han estat capaços d'organit-zar coalicions o fòrums estables de cooperació, basats enuna confiança necessària, amb densos fluxos de relacionsentre actors locals interessats no sols a promoure un crei-xement més gran, sinó també un millor desenvolupament

Figura 2. Estratègies de promoció de la innovació a ciutats mitjanes.

RECURSOS PER A LA INNOVACIÓ

ESPAIS PER A LA INNOVACIÓ

Assessorament a emprenedors i pimes

Formació especialitzada iadaptada a la demanda

empresarial local

Serveis avançats i infraestructures

per a la innovació

Articulació del sistema regional/local d’innovació

Pertinença a xarxes de ciutats sobre innovació

ESTRATÈGIES DE PRO-MOCIÓ DE LA INNOVACIÓ

Promoció de hubs d’innovació enprojectes de regeneració urbana

Promoció de parcs científics i tecnològics de 3a generació



Una visió forta de ciutat, lideratge creatiu i qualitat de vida sónessencials per a les ciutats d'èxit. Aquesta va ser una de lesconclusions de la conferència d’Eurocities 2010, que va te-nir lloc a Saragossa del 3 al 5 de novembre. Aquests factorsajuden a crear «l'ecosistema» de la ciutat, on les idees i la in-novació poden florir, proveint de certesa a llarg termini, com-promís polític i entorns atractius per incitar i mantenir els ta-lents creatius que necessitem. De manera particularmentcrucial a l'hora d'afrontar retallades pressupostàries severes,també ajudarà a atreure la inversió que es necessita dels sec-tors privat i financer. Aquestes conclusions reflecteixen unconcepte clau de la nova Unió per la Innovació: amb vista aassegurar que Europa pot atreure —i retenir— el talent alta-ment qualificat, necessitem esmolar el nostre avantatge com-petitiu i la nostra força innovadora.

Les nostres ciutats són el nostre avantatge competitiu. Aixòestà clar que no resulta una novetat per a elles. Moltes ja vanal capdavant: reforçant el seu perfil internacional, proveintd’informació senzilla i a mida per als nouvinguts anant mésenllà de la informació i el branding. Què marcarà la diferèn-cia per a les famílies que estiguin triant on residir? Un centrede la ciutat atractiu i amb vida, més i millors espais verds, ca-ses eficients en termes energètics, bon transport públic, es-pais públics acollidors i vibrants, escoles eficients. En altresparaules, una qualitat de vida que permeti a la gent treballaron vol viure. El nostre model urbà europeu és un dels factorsd'atracció més importants d'Europa. Però aquesta és nomésuna de les raons per les quals la Unió per la Innovació ne-cessita les ciutats. Està clar que, amb el 70% de la poblaciód'Europa —que suposa el 85% del PIB i el 80% del nostreconsum energètic—, les ciutats han d'estar en el cor de la vi-sió d'Europa per a un creixement sostenible i inclusiu. LaUnió per la Innovació, tal com s'ha proposat, ha recorregut

una mica del camí per al reconeixement. Com a centres del'activitat econòmica, de la innovació i dels mercats, les ciu-tats són els territoris on podem fer que es trobin les parts del'oferta i de la demanda, o, com planteja la Comissió, «desde la investigació abstracta a la resposta del mercat». Lesciutats ofereixen «laboratoris vivents» per a la innovació so-cial, pública i de mercat que responen a reptes concrets, si-guin econòmics, socials o mediambientals, i fins i tot els tresjunts. Noves solucions integrades poden ser concebudes iposades en pràctica a barris de la ciutat abans d'aplicar-losa escala de territoris complets. Treballant en xarxa per inter-canviar i aprendre, aquestes ciutats podrien també, perexemple, estimular una provisió pública conjunta. Estimularla innovació tracta sovint sobre el procés, les associacions il’execució, i pot tenir més èxit si ve de baix cap amunt i s'o-rienta a l'usuari. En aquest sentit, els governs de les ciutatspoden exercir un rol de mestre «de cerimònies» en el si d'à-rees metropolitanes o regions més àmplies, coordinant grupsd'usuaris, grups d'interès, universitats, negocis locals i or-ganitzacions del Tercer Sector. La Unió per la Innovació su-bratlla la necessitat d'un lideratge polític decidit. Un lideratgefort i creatiu en l’àmbit local, modelant energies entorn d'unavisió compartida, que marqui la diferència i proveeixi de l'a-vantatge competitiu que permet als territoris sobresortir.

L'anunci de ciutats intel·ligents i de mobilitat intel·ligent coma potencials partenariats d'innovació és molt prometedor i laimplicació primerenca de les ciutats en el desenvolupamenti la conducció d'aquestes idees serà crucial. Fer arrelaraquestes associacions d'innovació a les nostres ciutats pro-met un doble impacte: no només és crucial quan els pres-supostos s'ajusten al màxim al centre on l'efecte pot ser mésgran, sinó que també serà una inversió intel·ligent en la qua-litat dels llocs on el talent creatiu del futur vol viure. ■

• Punt de vista

Per què la Unió per la Innovació necessita les ciutats

Vanda KnowlesDirectora de Política, EUROCITIES



de la ciutat i una bona connexió al món de les xarxes.L'objectiu final serà consolidar un veritable sistema locald'innovació, un ambient en el qual les organitzacions de-dicades a la producció i transmissió d'informació i conei-xement, una part significativa de les empreses locals i elsgoverns de proximitat (locals, autonòmics) estableixin co-dis i llenguatges comuns en l'intercanvi de coneixementtàcit i s'impliquin en projectes destinats a renovar i millo-rar tant la realitat com la imatge urbana.

És indubtable que les competències i els recursos de quèdisposen les administracions locals per impulsar una efec-tiva política d'innovació són limitats. Però l'impuls d'es-tratègies creatives —capaces d'augmentar la taxa d'in-novació local— també ha d'entendre's avui com a partintegrant del bon govern de les ciutats, amb experiènciesinteressants en aquesta direcció.

Així, en la pràctica totalitat de casos d'èxit investigats finsal present, la capacitat de lideratge mostrada pels governslocals resulta essencial, tant per desencadenar i gestionarels processos d'innovació com per servir de catalitzadorsd’aquests, en teixir vincles entre els restants actors pre-sents en la ciutat i amb interessos sovint no coincidents.Segons els estudis duts a terme per a les ciutats britàniquesper la Work Foundation, aquesta capacitat de lideratge, jun-tament amb la inversió en formació especialitzada i adap-tada a les específiques necessitats locals; la recerca d'unaidentitat urbana que ajudi a atreure empreses, treballadorsqualificats, visitants i estudiants, així com la col·laboracióamb altres ciutats per treballar en projectes comuns, seraninstruments del que qualifiquen com a soft policy.

Són encara més nombroses les polítiques destinades apromoure la innovació urbana en el terreny econòmic (hardpolicies), encara que la mateixa necessitat d'adaptació ales potencialitats i debilitats locals no permet definir un

catàleg adequat a la gran varietat de situacions possible.No obstant això, la figura 2 recull algunes de les més efec-tives entre les portades a terme des dels governs locals. Estan, en primer lloc, les destinades a augmentar lesexistències de recursos disponibles per a la innovació,que inclou des de l'assessorament a nous emprenedors iel suport tècnic a les pimes fins a la recerca d'una milloradequació entre l'oferta i les demandes formatives locals,o la promoció d'equipaments (incubadores, centres d'em-preses, laboratoris, centres tecnològics…) i infraestructu-res digitals d'alta capacitat. A aquestes els acompanyenles adreçades a generar espais atractius per a la implan-tació d'institucions universitàries i lligades a la R + D + i,juntament amb clústers intensius en coneixement, entreels quals la novetat principal de l'última dècada és la crei-xent atenció prestada als sectors culturals i creatius. Men-tre en uns casos es tracta d'actuacions integrades en pro-jectes de renovació d'àrees urbanes obsoletes perimplantar els anomenats hubs d'innovació —que sovintreutilitzen antics immobles—, en d’altres es tracta de pro-moure noves àrees d'activitat, assimilables al ja tradicio-nal concepte de parcs científics i tecnològics, que ara esrenova. Finalment, estan les accions destinades a reforçarel teixit de col·laboracions que sustenta sovint la innova-ció, ja es tracti de xarxes internes o externes.

Fa uns anys, la UNESCO afirmava que «la reflexió sobreles societats del coneixement i la seva edificació per-met replantejar-se el concepte mateix de desenvolu-pament». En aquesta perspectiva, la innovació local re-força avui el seu valor estratègic i les ciutats mitjanesresulten un laboratori especialment adequat per com-prendre millor els factors que la impulsen, els seus prin-cipals efectes i les polítiques més adequades per a la sevapromoció. ■ Ricardo Méndez Gutiérrez del Valle,Institutd'Economia, Geografia i Demografia CSIC



BONES PRÀCTIQUES «Llegim junts»

per llegir tota la vida

Foto

graf

ies:

Car

les

Rom

aní

Les dues llegidores de la residència Horitzó (esquerra) amb part del seu «públic».



Cada dimarts, a les cinc de la tarda els avis i lesàvies de la residència Horitzó, al centre de Bada-lona, esperen delerosos que comenci la «biblioteca».Així és com anomenen familiarment l’activitat delectura setmanal en veu alta que ofereix la Biblio-teca Can Casacuberta, membre de la Xarxa de Bi-blioteques Municipals de la Diputació de Barcelona,a diverses llars de gent gran i a un centre de disca-pacitats físics i psíquics de la ciutat. Es tracta delprojecte «Llegim junts», que s’ha fet mereixedor defigurar en el Banc de Bones Pràctiques que impul-sen la mateixa Diputació i la Fundació Carles Pi iSunyer d’estudis autonòmics i locals, i que consti-tueix un nou pas endavant per treure els llibres dela prestatgeria de la sala de lectura i portar-los allàon hi ha la gent.

És sabut que des de fa ja més d’un decenni, gràcies al com-promís conjunt dels ajuntaments i de la Diputació de Bar-celona, les biblioteques municipals no són estàtiques: dosbons exemples són els bibliobusos, que porten els llibresals municipis més petits, o les biblioplatges i bibliopiscines,que apropen la lectura als espais d’estiueig. Amb una ini-ciativa com «Llegim junts», però, es conjuga la mobilitatamb l’atenció a dos col·lectius que, precisament a causade les seves limitacions a l’hora de desplaçar-se, han que-dat exclosos durant molts anys d’aquest servei públic es-sencial. La població ingressada en residències geriàtriqueso en centres per a disminuïts físics i psíquics es caracteritza,a més, per tenir sovint dificultats importants a l’hora de lle-

gir de manera autònoma, cosa que fa insuficient el tradi-cional préstec domiciliari.

Tenint això en compte, la Biblioteca Can Casacuberta vaaprofitar el seu tancament per obres d’ampliació, al febrerdel 2007, per dissenyar el projecte «Llegim junts», sorgitd’una posada en comú de possibles activitats comple-mentàries. Per donar una resposta a realitats del món con-temporani com són l’augment de l’esperança de vida, elsproblemes de salut que se’n deriven i l’atenció a col·lectiusamb necessitats especials, es va recórrer a una pràctica tantradicional com la lectura col·lectiva en veu alta. Aquest hà-bit va perllongar-se fins ben entrat el segle XIX, quan l’alfa-betització obligatòria va generalitzar la lectura silenciosaque va convertir el que fins aleshores era un plaer social enun gaudi individual.

Una altra manera de llegirLa directora de Can Casacuberta i cap de zona del Barce-lonès nord, Imma Casals, recorda que «la idea inicial vaproposar-la M. Creu Martín, tècnica auxiliar de la bi-blioteca, que ja havia tingut experiències professionalssimilars, i que continua coordinant-ho. Vam fer unaprospecció pel districte on està ubicada la biblioteca,per conèixer quants centres de gent gran hi havia, i pa-ral·lelament vam buscar voluntaris entre les personesque en algun moment ens haguessin comunicat la sevapredisposició a participar i col·laborar en activitats dela biblioteca».

La resposta positiva dels gestors de la Llar d’Avis VicençBosch, la primera en què es va pensar per la seva proximi-tat a la biblioteca, i l’existència d’un voluntariat suficient vanengrescar a tirar endavant la idea. Només calia triar obressusceptibles de ser llegides a aquests nous usuaris, tascaque va dur a terme la persona responsable del projecte apartir del fons de lectura fàcil de què disposa Can Casacu-

Can Casacuberta ofereix el carnet d’usuari als residents interessats i els duu documents en préstec



berta, encara que, un cop en funcionament, també s’hanseguit les peticions i els suggeriments dels receptors.

El resultat de la prova pilot va aconsellar d’ampliar-ne l’a-bast, coincidint amb l’oferiment de nou voluntariat: «Unavegada vam veure que funcionava, vam posar el pro-jecte sobre el paper i vam presentar-lo a l’Ajuntamentde Badalona i la Diputació de Barcelona», explica la di-rectora de Can Casacuberta. Les noves propostes de cen-tres geriàtrics van vincular-se a barris on hi hagués una bi-blioteca de referència, «tot i que el servei el dóna lacentral urbana perquè és la que té més personal i ca-pacitat, és un projecte de ciutat», matisa Imma Casals.Actualment la cobertura del «Llegim junts» arriba a set llarsd’avis (amb els seus diferents formats de residències, cen-tres de dia i pisos tutelats) i un centre de disminuïts físics ipsíquics, atesos per tretze voluntàries i un voluntari de per-fils molt diversos: «des de gent jubilada, fins a mestres-ses de casa i persones que treballen i busquen un foratper dedicar-s’hi», comenta M. Creu Martín. «Cada re-sidència és un món», continua, «depèn de l’estat de sa-lut, però també del dia que tinguin. Ens hem d’adaptar,però en tots els casos tot el que els arriba de l’exteriorels motiva molt.» Com a valor afegit, la biblioteca ofereixel carnet d’usuari als residents que n’estiguin interessats itambé els duu documents mitjançant el servei de préstec adomicili, en el cas que no puguin accedir-hi físicament. «Elsfa molt contents», prossegueix Martín, «que una institu-ció com la biblioteca hagi pensat en ells, que els portitot tipus de documents en préstec. El fet de tenir el car-net els fa sentir membres de la comunitat, integrats.»

El cas de Can Casacuberta és singular però no aïllat, re-marca la seva directora: «Hi ha altres biblioteques que es-tan duent a terme projectes de clubs de lectura fàcil i delectura compartida en hospitals de dia, per exemple.Això és degut a la proliferació de materials específics,que són aptes per a molts públics. Són llibres específicsper a persones amb dificultats de comprensió (estran-gers, joves amb problemes d’aprenentatge, malaltsmentals, discapacitats físics i psíquics) que adapten tex-tos clàssics o que ja s’han concebut per a aquest ús».

Col·lectius diversos i agraïts A pesar del seu nom, «Llegim junts» no es limita a la lectura,sinó que és una autèntica activitat social, altament gratifi-cant per a persones que sovint han perdut els seus refe-rents habituals, que dóna peu al col·loqui i a un exercici derecuperació de la trajectòria personal dels participants.«Enguany hem introduït la tertúlia sobre temes d’actua-litat», apunta M. Creu Martín, «però també treballem ac-tivitats de memòria a partir dels textos, i treballs ma-nuals. Les cuidadores ens comenten que és moltprofitós. Per exemple, els avis que estan en centres dedia, quan tornen a casa seva, expliquen als familiars dequè han parlat a l’activitat de “biblioteca”.»

Aquesta bona pràctica té una durada de pràcticament totl’any —només s’atura a l’estiu— i la seva freqüència acos-tuma a ser setmanal o quinzenal, depenent de la residèn-cia. «Sabem quan comencem, però no quan acabem. Hiha dies que estan nerviosos i de seguida volen plegar,però de vegades no volen que marxis», afirma la tècnica.

La directora de Can Casacuberta, Imma Casals (esquerra), i la tècnica coordinadora del projecte «Llegim junts», M. Creu Martín (dreta), a les instal·lacions de la biblioteca



«En el cas dels malalts mentals», afegeix, «és necessarique ens assessorin prèviament per saber el tipus d’in-capacitat que pateixen i què se’ls pot oferir. Normal-ment, el seu nivell és d’infants de cinc anys. Els malaltsfísics, en canvi, tenen un nivell més alt.» La directora deCan Casacuberta precisa que «als malalts físics i psíquics,com que el seu centre té planificades activitats a l’ex-terior, se’ls porta de visita a la biblioteca. Tenen molt in-terès per venir».

Un voluntariat motivat que en garanteix la continuïtatÀngels Rodríguez fa prop d’un any que participa com a vo-luntària a la residència d’avis Horitzó. Isabel Canelles, encanvi, forma part de la iniciativa quasi des dels seus inicisi actualment llegeix a tres centres de gent gran. La inquie-tud cultural d’aquestes dues badalonines, usuàries habi-tuals de la biblioteca i de les activitats que programa, les vadur a conèixer «Llegim junts» i no van dubtar a implicar-s’hi.

A partir de les propostes de la coordinadora de l’activitat, lesvoluntàries fan la seva tria personal: a la sessió del 9 de fe-brer, per exemple, Àngels Rodríguez s’ha decantat per dostextos breus, «una carta d’un nen adreçada a un avi i untext de Pep Mita, que és de Badalona». Isabel Canelles harecorregut a un text que li és molt proper, familiar: «Els lle-giré un text inèdit del meu home, que és escriptor, sobrela llegenda del mariner de Sant Pau».

Totes dues, lectores de tota la vida, coincideixen en la satis-facció que els proporciona dedicar part del seu temps lliurea aquesta tasca social i cultural. «Sempre m’ha agradat lle-gir en veu alta, però he estat molt vergonyosa. Jo els dicque són ells qui em fan un favor, deixant-me que els lle-geixi», confessa Isabel. «És un intercanvi amb el qual es-tem molt satisfetes», valora Àngels. L’enriquiment personal,doncs, no és només per als avis i malalts a qui es llegeix, sinótambé per als seus llegidors. ■ Enric Monné i Camps

Cap cost econòmic, alt valor social

Segons el Manifest de la UNESCO de la Biblioteca Pública(1994), els seus serveis «es fonamenten en la igualtatd'accés per a tothom, sense tenir en compte l'edat, laraça, el sexe, la religió, la nacionalitat o la classe social.Cal oferir serveis i materials específics a aquells usua-ris que, per alguna raó, no poden utilitzar els serveis imaterials habituals, com és el cas de minories lingüísti-ques, persones amb discapacitats o gent hospitalitzadao empresonada». I rebla la declaració instant a «establirserveis externs per a aquelles persones que no podenanar a la biblioteca».

El projecte «Llegim junts» s’empara en aquest manifest i hiaporta el valor afegit de la implicació del voluntariat. Aquestabona pràctica no tan sols és beneficiosa perquè contribueixa la cohesió social, sinó per l’absència de cost econòmic, perla qual cosa el contagi a altres biblioteques de la Xarxanomés depèn del fet que es conegui i congregui prou vo-luntaris al seu voltant. Amb aquest objectiu, a proposta de

la Diputació de Barcelona, a través l’Àrea de Cultura, «Lle-gim junts» va presentar-se a les sessions d’hivern i d’estiudel 2010 de l’Escola de la Biblioteca Pública. ■ E. M. C..



INDICADORS MUNICIPALS Seguretat alimentària

El Servei de Salut Pública i el Servei de Programació vanengegar el 2010 un Cercle de Comparació Intermunicipalde Seguretat Alimentària, en el qual van participar catorzemunicipis de la província de Barcelona, amb la finalitat de:● Mesurar, comparar i avaluar resultats, mitjançant uns

indicadors comuns consensuats.● Formar un grup de treball per intercanviar experiències. ● Impulsar la millora dels serveis a través de la comparació

entre municipis (benchmarking). El quadre resum següent mostra els indicadors consen-

suats en l’àmbit de seguretat alimentària, així com el valormitjà dels municipis participants de l’exercici 2009. Els in-dicadors s’han classificat en quatre dimensions de meta, is’han agrupat segons els objectius genèrics de seguretatalimentària. Per a més informació: www.diba.cat/salutpublica/seguretatalimentaria/cercles.asp● www.diba.cat/menugovernlocal/cci.asp■ Àrea de Salut Pública i Consum – Servei de Salut Pú[email protected] ■ Àrea d’Hisenda i Recursos Interns –Servei de Programació [email protected]



WEBS LLIBRES

Observatori de polítiques educatives locals: Informe 2010Àrea d'Educació. Diputació de Barcelona.Col·lecció Documents de Treball. Sèrie Educació núm.7. Pàgines: 147. PVP: 5 euros

L'informe inclou un conjunt d'articles que aborden di-ferents temes d'interès prioritari per al conjunt d'ad-ministracions locals: el desenvolupament reglamen-tari de la Llei d'educació i el paper que atorga alsajuntaments, les zones educatives com a espais decorresponsabilitat, les polítiques d'acompanyament al'escolaritat, l'equitat en l'accés als serveis educatiusi l'adequació de la formació professional amb les ne-cessitats de qualificació de mercat de treball.

El llibre estudia la incidència del FEIL a partir d’una anà-lisis a tres nivells: Espanya, Catalunya i província de Bar-celona. En un CD adjunt s’analitza l'impacte en cadas-cuna de les comunitats autònomes. En tots els casoss'estudia la seva distribució territorial, els trams de po-blació, l'impacte sobre els pressupostos municipals, elmercat de treball i la despesa generada en els municipis.

Nous projectes a la xarxa

L’Oficina d’Assistència en AdministracióElectrònica de la Diputació de Barcelona de-senvolupa projectes de renovació i actualitzacióde webs institucionals. Durant el primer trimes-tre del 2011 s’han publicat els relatius a Fígols,Berga i Castell de l’Areny.

Aquests projectes tenen en comú tres aspectes:la seva vocació de servei a la ciutadania, uneseines de manteniment de continguts a l’abastde les possibilitats dels ens locals i una atencióespecial a l’accessibilitat i la usabilitat.

ESCAPA’T El romànic a Sant Cugat

Un recorregut per l’important llegat romànic del Vallès Occidental ens permetrà fer un salt en eltemps. En cada poblet i ciutat trobem esglésies i ermites que ens retornen a l’època medieval. Dos delsvestigis més destacats són el claustre del Monestir de Sant Cugat, que es troba al mig d’un gran conjuntmonumental que abraça diverses èpoques, i l’antic Monestir de Sant Llorenç del Munt, que corona el cim

de la Mola al bell mig del parc natural, on trobem una església romànica característica d’aquest art delvoltant del s. XI.

Monestir de Sant Cugat del Vallès (Oficina de Turisme)www.santcugat.cat / www.museu.santcugat.cat 936 759 952

Museu de Sant Cugat > www.museu.santcugat.cat 936 557 082 (reserves) / 936 759 951 (museu)

www.castelldelareny.cat

www.ajberga.cat

www.figols.cat

Anàlisi de l'impacte del Fons Estatal d'InversióLocal: Espanya, Catalunya i província de BarcelonaDiputació de Barcelona. Observatori Econòmic LocalCol·lecció Estudis. Sèrie Govern Local, núm. 16. Pàgines:280 PVP: 10 euros

Podeu adquirir aquestes publicacions a la Llibreria de la Diputació <www.diba.cat/llibreria>


Les polítiques d’igualtat, un camí de progrés als nostres pobles i ciutats.

Gràcies a l'esforç conjunt d'homes i dones, avancem

cap a la igualtat. Queda molt per recórrer, però des dels

nostres pobles i ciutats, des dels ajuntaments, impulsem

serveis i recursos per aconseguir la igualtat real entre

dones i homes.

www.diba.cat/dones

8 de març. Dia Internacional de la Dona

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

Anunci DB.pdf 1 03/03/11 13:49