Oct

ubre

200

5 -

Any

X -

Núm

ero

46

Els criteris de Joan XXIIIDe tant en tant va bé mirar una mica enrere. L’11 d’octubre de 1962, el papa Joan

XXIII, en el discurs amb el qual inaugurà el concili Vaticà II, parlant dels problemes del món i de l’Església, deia: “En l’exercici quotidià del nostre ministeri apostòlic sovint ens arriben, ofenent les nostres oïdes, les insinuacions d’alguns que, encara que inflamats d’un zel religiós, manquen de ponderació justa i de judici prudent en la seva manera de mirar les coses. En la situació actual de la societat, no saben veure més que ruïnes i calamitats, i van dient que la nostra època, comparada amb els segles passats, ha empitjorat profundament (...). Ens sembla necessari de dir que dissentim plenament d’aquests profetes de calamitats, que sempre anuncien catàstrofes, com si la fi del món fos imminent”. I a continuació, referint-se a com afrontar les coses que l’Església considera que no són com cal, afegia: “L’Església pensa que no és precisament condemnant, sinó mostrant millor el valor de la seva doctrina, com cal respondre a les necessitats del nostre temps”.

Tota una actitud davant la vida, sens dubte. I no només aplicable a la manera d’actuar i funcionar de l’Església, sinó a la societat civil, a la vida política, a tot. Similar, certament, a la que tan bé va saber expressar, per exemple, el bisbe Pere Casadàliga en la recent entrevista que li va fer Mònica Terribas a la televisió.

Ens hauria agradat haver vist aquest mateix to, per exemple, en les reaccions episcopals davant l’aprovació del matrimoni homosexual. I ens agradaria que aquest to també ressonés en les valoracions que des de Roma mateix es fan sobre la situació de l’Església en el món occidental, amb el seu relativisme i la seva absència de Déu. I sortint de l’àmbit eclesial: ens agradaria, per exemple, que aquests criteris fossin els que guiessin les discussions que ara vindran sobre l’estatut de Catalunya...

Això, és clar, comporta no creure’s el centre del món, anar amb pau per la vida, voler escoltar, tenir ganes d’entendre l’altre, tenir bona voluntat, estimar la concòrdia més que la confrontació, ser capaç d’aprendre dels que pensen diferent. I ser capaç de confiar en Déu.

Ara sembla que tot això no es porta gaire, però són actituds evangèliques bàsiques i, també, actituds cíviques i democràtiques bàsiques.

2

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. O d’ingressar els 10 € de la subscripció al compte de la Caixa número 2100.0554.91.0200094798 i enviar-nos la butlleta i el comprovant.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l‛AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Ofi cina Control Compte o llibreta

L’AGULLABUTLLETÍ DE REFLEXIÓ I DIÀLEG

Any X. Número 46Octubre 2005

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Jaume Botey,

Joaquim M. Cervera, Salva Clarós, Kitty Guirao,

Tere Jorge, Josep Lligadas, Josep Pascual,

Mercè Solé.

Coordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè Solé

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Imprimeix: Multitext, S.L.

D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les

Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaC/e:

soletey@terra.esTelèfon:

93.308.37.37(Josep Pascual)

SumariVeure, mirar

03 Refl exions amb el Katrina de fons. J. Pascual

04 Serenitat estatutària. M. Solé

La palmera i la font05 Quan la mort és a prop. J.Nosàs

06 Una parella amiga. E. Ortega i A. Rubio

07 Unes vacances diferents. T. Jorge

08 Només homes. M. Loire

09 Ecumenisme o diàleg interreligiós. J. Lligadas

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)10 Sardines sorpresa. T. Jorge

10 Seguretat. S.Clarós

Avui parlem amb...12 Montserrat Coll i els afers religiosos de la Generalitat. J. Lligadas

14 Puntades

16 Per airejar el cervell

Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari sumari

Continueu essent orelles, ulls, cor i boca, per l’amor de Déu, sigueu un mitjà de comunicació. Comuniqueu vida, comuniqueu esperança.

Pere Casaldàliga

En aquest número hi ha quatre referències, quatre, a en Pere Casaldàliga. Ens repetim. Però hi ha coses que no cansen, oi?

3

Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... .

Se’m fa difícil parlar de la catàstrofe. Tinc algunes impressions rebudes per la ràdio, la TV i la premsa. Molta gent ha opinat i de vegades m’ha fet l’efecte que els faltava tenir en compte més aspectes. Per això el que ve a continuació són refl exions que em faig, que no tenen cap més pretensió que pensar, mantenir-me despert: més o menys encertades.

Si aquí a Barcelona i rodalia ens passava un fet semblant que comportés tantes destrosses i l’evacuació massiva de la població, què passaria? Quina capacitat de reacció hi hauria? Segurament la reacció del nostre entorn administratiu (local, nacional, estatal, de la Unió Europea ) seria diferent, però quan penso en el model de societat cap al qual bona part dels poders fàctics econòmics ens volen portar...!

S’ha parlat de Kioto, però també llegeixes que hi ha registrats en el segle XIX huracans més devastadors.

S’ha parlat de racisme, però és clar que és un problema fonamentalment de rics i de pobres, en una societat que fomenta l’individualisme (qui té mitjans es pot espavilar), en què la seguretat sembla que te la puguis guanyar amb les armes que hi ha a l’abast. Però estic convençut que aquí també en conjunt en sortirien més ben parats els qui comptessin amb més mitjans.

Sembla clar que la catàstrofe ha estat molt més greu per culpa de la destinació dels diners dels pressupostos: les despeses d’una guerra treuen diners d’obra pública. Sempre he tingut el convenciment que, allà i aquí, hi ha una desproporció entre el que s’inverteix en la SEGURETAT ofi cial (militar i d’ordre públic) i les polítiques que afavoreixen i ASSEGUREN el benestar de la majoria de la població, el bé comú: ensenyament, serveis socials, vellesa, infància, sanitat, drogoaddiccions, presons...

És evident que les administracions no van saber reaccionar amb rapidesa. Preveien un desastre, però aquell no. La falta de reacció ha estat gravíssima

REFLEXIONS AMB EL KATRINA DE FONSJosep Pascual

i és una mostra de terrible irresponsabilitat dels diversos governs: al servei de qui estan?

La mentalitat reduccionista d’impostos a l’estil del govern americà s’estén. Els polítics necessiten que els marquem contínuament, que els exigim honradesa: és en benefi ci de tots. Els l’hem d’exigir, l’honradesa i la seriositat, per després poder-los defensar a l’hora de fer uns pressupostos més socials, redistribuint més bé el que hi ha i defensant augments d’impostos o més impostos si cal.

Aquests fets em fan valorar les societats o els sectors de societat que afavoreixen l’esperit col·lectiu, el sentit col·lectiu, que afavoreixen xarxes i lligams entre persones. La possessió de riquesa material genera desconfi ança, pors (i més quan és present entre la desigualtat i la injustícia); la riquesa de llaços humans genera confi ança i seguretat.

A Amèrica també s’ha vist la bona voluntat i la generositat de moltíssims ciutadans a títol individual, compadits dels seus veïns: posen en evidència la mala estructuració de la societat que passa com la més poderosa de la Terra.

I la pregunta podria ser: cap a quina mena de societat anem, tots plegats?

4

Deu ser molt políticament incorrecte, però el cert és que el dia de l’acord de l’Estatut més aviat vaig tenir un primer sentiment de ràbia. Després ja he estat capaç de refer-me i de brindar amb xampany unes quantes vegades, però sí que m’he sentit estafada per l’espectacle donat a tort i dret durant un munt de mesos.

Certament el procés de tot plegat m’ha fet sentir avergonyida d’una àmplia part de la classe política. Per a la gent que creiem en un projecte polític, sigui el que sigui, i que hi anem treballant, de vegades costa molt fer pedagogia de les coses, mostrar-nos esperançats, argumentar que la política té a veure amb el benestar de les persones, que no tothom és corrupte ni posa els seus interessos de partit per damunt dels generals. Però amb el procés seguit, ple d’estirabots, d’interferències, de deslleialtats, de personalisme, de desqualificacions, mirant a la galeria, mirant a Madrid, i utilitzant el nom de Catalunya amb interessos clarament partidistes, a mi m’han agafat ganes de declarar-me apàtrida i de fugir corrents. De fet no ha estat gaire diferent de quan, com a cristiana, m’he sentit tantes vegades impotent davant les actituds de la jerarquia. Cosa que no és precisament un consol.

Les aigües de fora de Catalunya estan remogudes. Remogudes pel PP i per aquesta funesta mania de desconfiança endèmica envers “la perifèria”. Però penso que això ha estat utilitzat i peixat també pels polítics catalans més nacionalistes

SERENITAT ESTATUTÀRIAMercè Solé

com una forma de justificar postures que a mi de vegades em semblen de menyspreu i d’una poca solidaritat envers la gent d’Espanya mal dissimulada. Perquè jo almenys no vull privilegis, sinó una millor manera d’organitzar-nos que permeti atendre millor les necessitats individuals i col·lectives. De Catalunya i d’Espanya, i si fos possible, del món sencer, encara que això signifiqués pagar molt i rebre relativament poc.

Jo, quan penso en la gent de l’estat, no penso en els líders polítics, o els tertulians. Penso en la gent que conec, de la qual em sento propera, que potser no sempre té prou informació per entendre determinades situacions. I crec que la gent de bona voluntat, treballadora com nosaltres, és mereixedora d’un altre tracte polític, perquè tots plegats volem una millora de la qualitat de vida de la gent més fumuda. En altres paraules, el sentit de classe pot aportar un cert sentit comú.

Em sembla que la frivolitat amb què es parla pot crear fractures entre la gent. Si la defensa d’un bon autogovern per a Catalunya és una cosa capaç d’assolir 120 vots sobre 135, és que hi ha força unitat sobre el tema i per tant no entenc que de cara enfora s’escenifiquin esquinçaments que després no es pensen dur a terme. Em sembla més eloqüent una unitat madura que una batalla campal. Els polítics han estat capaços -menys el PP, per bledes- d’arribar a un acord, però haguessin pogut fer-ho dialogant de veritat i amb menys diaris ni globus sonda

pel mig. Perquè les suposades “victòries” d’un Artur Mas, per exemple, poden haver tingut un car peatge en la credibilitat, tant del sistema polític com de la percepció de Catalunya per part de tots plegats.

L’estatut pot ser un molt bon avanç, però no resol tots els problemes que ens agradaria resoldre a nivell global. Ens queixem amb raó que ens el dinamiten ja a priori des de fora. Però per defensar-lo cal utilitzar estratègies diferents de les usades en la seva elaboració i diferents de les que fan servir els qui només busquen la crispació: estratègies serenes, fermes, pedagògiques… Que facin veure que un bon estatut per a Catalunya és també una millora per a tots. I que la Constitució no és una mena de dogma infalible, sinó un marc ja superat per la pròpia realitat i que per tant caldrà eixamplar en benefici de tots, no només dels catalans.

En fi. Se’ns presenta un exercici difícil. Perquè el debat a Catalunya ha estat només un aperitiu del que ens espera. Però és l’obligació dels polítics actuar amb ètica professional.

5

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Ara fa gairebé tres mesos, la mare ingresava a l´hospital. Hi havia anat perquè tenia unes difi cultats a l’hora de parlar i hi havia determinats moviments (com girar la clau a dins del pany) que ja no podia fer. Va entrar per la porta d’urgències pel seu propi peu, acompanyada del pare.

Li van fer unes primeres proves, i el primer diagnostic deia: “hematoma parietal esquerre” (vessament cerebral).

Els metges ens van dir que calia fer més proves per tal de determinar què era el que li havia provocat aquest hematoma.

Es va decidir el seu ingrés a l’hospital. Durant tot un mes (de fi nals de juny a fi nals de juliol) les proves s’anaven succeint, i el seu estat de salut anava empitjorant. Els metges deien que aquest hematoma podia estar provocat per una infl amació o una tumoració, però el seu diagnòstic trigava a arribar i la nostra angoixa anava creixent, mentre la mare anava perdent facultats a poc a poc, tot i que rebia una forta medicació que la mantenia dins d’una certa estabilitat.

La pregunta que fèiem cada dia era: “Se sap d’on li ve?”. “No, encara no n´estem segurs”, ens responien els metges.”

Dos dies abans del diagnòstic defi nitiu, la mare plorava desconsolada, perquè deia que no se’n sortiria, i que li amagàvem alguna informació. De fet només li amagàvem les nostres pors i les nostres sospites. Calia esperar! (que segurament no vol dir tenir

QUAN LA MORT ÉS A PROPJordi Nosàs

esperança). Al dia següent, la mare li preguntava al metge: “Escolti doctor, pot ser càncer? “Sí , li responia el metge, pot ser càncer”.

La resposta defi nitiva dels metges estava a punt d’arribar. La mare tenia un tumor cerebral primari que creixia ràpidament. “No hi podem fer res, ens van dir, li queden de dos a tres mesos de vida”.

Aquest escrit el faig quan estem a punt d’esgotar els dos mesos, i els pronòstics es confi rmen. La seva vida es va apagant, com una espelma a punt de consumir tota la cera. La mort és a prop, inevitable, implacable, inajornable, immisericorde, sense data i sense hora, però a prop. La mare no entén per què li toca a ella, si es trobava bé, si li

anaven les coses bé. “Que he fet jo? Ai, Senyor, quines coses!”

No hi ha explicació. Passa cada dia, per què no ens havia de passar a nosaltres?

Pero la mort fa por, fa mandra, ens angoixa, ens entristeix, ens fa rebels.

Sí, ens fa rebels perquè no ens volem morir! Tenim la sensació d’abandó, estem sols i no trobem consol.

Busquem respostes, però no les trobem. Obro, a l’atzar, la Bíblia que hem va regalar un bon amic, sense buscar res concret. Algú em va dir un dia que podia ser interessant, obrir la Bíblia a l’atzar, i mirar de trobar-hi sentit, a la pàgina que surti. Ho faig, i trobo el vuitè poema de Job: “Tant de bo que jo sabés on trobar Déu”, diu entre altres coses. “...Però si vaig a llevant, no hi és; a ponent, no l´hi veig. Si es mou pel nord, no me n´adono; s’amaga cap al sud i no l’albiro”.

“Tant de bo que jo sabés on trobar Déu”.

... Ara, el que intento és que la meva mare visqui al màxim de bé aquest fi nal. És l’únic i el millor que puc fer.

Jordi Nosàs i Martín és fi ll d’Antònia Martín García i arquitecte

6

Ahir vàrem anar de casament. Es casava una parella amiga i tota la família, nosaltres dos i la Núria i la Laia, les nostres filles, hi estàvem convidats.

Com moltes altres vegades ha estat un moment d’alegria celebrar l’amor de dues persones amigues; com moltes altres vegades, ha estat motiu de record i renovació del compromís que nosaltres dos vàrem fer en el nostre casament. A diferència d’altres ocasions, però, celebràvem l’amor de dues dones, el seu compromís de vida en comú, i, a més, participàvem de l’exercici d’un dret pel qual molts i moltes han lluitat: la igualtat davant la llei de tots els ciutadans i ciutadanes, heterosexuals o homosexuals, i el seu dret a contraure matrimoni civil.

Mirant enrere uns quants anys, ens trobem a la porta de l’escola esperant la nostra filla gran; com nosaltres altres mares i pares amb els quals intercanviem algunes paraules de cortesia. No triguem a adonar-nos que en Miquel té dues mares, fet que ens confirma la Núria amb molta naturalitat. En un primer moment es barregen la sorpresa i la curiositat, de mica en mica, es va desplegant la amistat entre dues parelles amb un munt de coses en comú.

Ens uneixen primer de tot els nostres fills i filles, el Miquel, la Núria, la Marlèn, la Laia i el Josep. Ens uneix també un estil de vida proper; el desig de transmetre a la nostra canalla, amb la nostra vida i en el dia a dia, valors com el respecte, la solidaritat, el compromís amb el món que ens

UNA PARELLA AMIGAEsther Ortega i Antonio Rubio

envolta... Ens uneix també la fe en Jesucrist, una fe compromesa i arrelada a la nostra història personal i col·lectiva, una fe que ens empeny a lluitar per una societat més justa i igualitària.

Què ha suposat per a la nostra família aquesta relació?

Aquest fet ha estat per a nosaltres l’obertura envers una realitat desconeguda. L’existència de famílies homoparentals -on les figures parentals són d’un mateix sexe- no és ara ja per a nosaltres una qüestió sobre la qual ens posicionem únicament des del raciocini, o des de la nostra història personal i educacional. Les famílies homoparentals, l’amor entre persones del mateix sexe, té noms i cognoms, té cares conegudes i estimades, es concreta en una experiència personal de trobada i amistat entre parelles, entre famílies.

Per a les nostres filles ha estat una experiència molt menys significativa que per a nosaltres. Nosaltres hem fet un procés personal i de parella en el qual ens hem anat resituant, ja que partíem d’alguns prejudicis i recels fruit de la nostra educació; elles viuen aquesta amistat des de la normalitat. És una realitat minoritària, però vàlida i propera, una mostra més de la diversitat que les envolta: famílies amb dues mares, companys adoptats, amics i amigues vinguts d’altres països, nens i nenes que han viscut la separació dels seus pares, infants amb discapacitats que lluiten cada dia per ser

un més a la classe... realitats minoritàries però presents a les seves vides i a les nostres. Realitats que s’ofereixen com un repte per a tots i totes, en el compromís quotidià i tossut que com a cristians i gent d’esquerres sentim com a propi, el compromís de construir dia dia una societat més inclusiva, més rica i més igualitària.

M’atreviria a dir que les nostres amigues són gent d’Església. Ho són malgrat tot. Ho són malgrat que una part dels seus germans en Crist les rebutgi i les condemni, les compadeixi o les ignori; ho són perquè totes i tots els creients som Poble de Déu que fa camí en la Història, de la mà de Jesús, impulsat per l’alè de l’Esperit.

Estem convençuts que Déu, Mare i Pare, beneeix el seu amor, com el nostre.

Però cal, a més a més, “de tejas para abajo”, que els cristians i cristianes de base des de cada comunitat anem fent passos individuals i col·lectius envers el reconeixement d’aquesta dimensió de l’amor humà, de l’amor cristià.

Esther Ortega és mestra i Antonio Rubio és transportista

7

Aquest estiu ha fet deu anys que va començar la nostra aventura. Ara en diem “Colònies familiars”, però aquell primer any va sorgir com una proposta de tres famílies, ja amb criatures petites, i alguns amics, que ens unia, a banda de l’amistat, un entorn, la Cerdanya i una casa (a Pedra) on havíem passat molts estius de campaments, trobades, i la nostra vivència de fe (dins els moviments de joves primer i d’adults després).

Simplement era una manera de passar uns dies d’estiu sense cap pretensió més i en aquell moment sense plantejar-nos cap tipus de continuïtat. Era un plan puntual per a un estiu concret. La casa estava una mica atrotinada i ens havíem de cuinar nosaltres, però, com diria el Petit Príncep, “era la nostra rosa”. L’experiència va ser bona i l’any següent hi vàrem tornar, implicats ja amb el projecte de la casa, que s’havia fet tota nova i funcionava ja com a casa de colònies. Érem uns quants més, teníem més temps lliure

UNES VACANCES DIFERENTSTere Jorge

(no ens havíem de fer el dinar) i vàrem començar a programar activitats: excursions, vetllades per la nit, debats a les tardes, passejades... Això ja demanava una certa organització. I així, any rere any, s’hi anaven afegint noves persones (famílies i solters). Alguns venien només uns dies, altres han vingut algun any i la majoria hem anat formant un grup estable, però mai tancat. El límit sempre ens l’ha posat les possibilitats de la casa (60 places) i això era un repte d’organització i de convivència. Alguns de nosaltres diem que és “un petit miracle”.

En aquests deu anys, hem fet tots plegats un exercici de respecte i tolerància que ha facilitat molt i molt la continuïtat d’aquesta experiència. Els nens s’han anat fent grans i han format les seves colles. És curiós perque esperen amb delit que arribi la setmana de “Pedra” i mai no han tingut un problema “gros” entre ells (potser, perquè els pares teníem molt clar que els problemes entre nens, ells

els arreglen en cinc minuts, mentre que si els grans ens hi fi quem poden durar cinc anys) Continuem programant les activitats i seguim un planning totalment consensuat (això sí, som bastant assemblearis). Potser el que ve per primera vegada s’emporta dues impressions: per una banda que anem a toc de xiulet (de campana en el nostre cas) i això pot alterar el ritme vital de cadascú i, per altra banda, que és un espai totalment acollidor i privilegiat per compartir experiències, sensacions, opinions amb respecte.

Cada nova persona o família que s’ha afegit a la Colònia ens ha aportat noves possibilitats, depenent de les habilitats de cadascú (tallers per als nens, explicacontes, tertúlies per als grans, etc…). Tothom té talents que aportar. Penso que és important aquest ventall d’activitats que planifi quem perquè és una de les claus que fa que la gent s’ho passi bé i disfruti, i no sigui només una

8

setmana de “panxing” total, que acaba sent avorrit.

Cada any triem un fil conductor de la Colònia que intentem lligar des de la presentació del dia i que compartim a la pregària del vespre. Intentem que cada dia tingui un lema que ens ajudi a la convivència i la reflexió de grans i petits i que tindrem present mentre fem les activitats del dia:

excursió a peu o en bicicleta, visites turístiques, tallers, debats-tertúlies, etc…).

En aquests deu anys ha passat molta vida, hem crescut tots d’edat i d’experiència. Hem passat moments personals difícils i altres més feliços (les famílies han anat augmentant). Hem intentat adaptar-nos a les diferents sensibilitats i interesos de la gent. Hem hagut de canviar

de casa, ara fa tres anys, perquè Pedra, la casa de la Cerdanya, va deixar de funcionar com a casa de Colònies. Però com deia algú a la celebració d’aquests deu anys, l’important no són les pedres, som les persones. I l’esperit, el “petit miracle” que són aquestes “vacances diferents” un xic agosarades, anirà on anem les persones que formem la Colònia.

Juny de l’any 2005. Diumenge al vespre. Celebració de l’Eucaristia en una parròquia de Mataró de la qual no diré el nom. El capellà predica sobre l’amor de Déu que s’ha manifestat als homes al llarg de tota la història de la salvació. Parla de la mort de Jesucrist per nosaltres com a expressió definitiva d’aquest amor i explica que Jesús continua present avui entre nosaltres per mitjà dels sagraments. Uns sagraments que són administrats pels sacerdots, i per això cal que del poble cristià sorgeixin sacerdots, homes i dones compromesos que... El capellà s’atura horroritzat. S’ha adonat del gravíssim lapsus que acaba de patir i al cap d’un moment rectifica: “PERDÓ, NOMÉS HOMES”. I continua el seu sermó com si res no hagués passat.

Però ha passat molt. Moltíssim. Ha passat que amb aquestes paraules, i sobretot amb el to amb el qual les ha pronunciades, ha estat com si m’hagués donat una bufetada a la cara. Per un moment, he sentit l’impuls espontani d’aixecar-me i marxar, no sense abans dir-li a aquell capellà, allà al mig, que a mi, com a dona i com a creient, les seves paraules m’han ferit profundament. Que són insultants.

Ara em penedeixo de no haver-ho fet. Perquè, tot i ser molt conscient que el motiu que em va portar a celebrar l’Eucaristia era molt més important que aquell capellà, la veritat és que em vaig passar la resta de la celebració mastegant la ràbia i la indignació que em varen produir aquelles paraules. Com és que sóc encara aquí, aguantant

NOMÉS HOMESMarta Loire

aquest capellà i tota la resta d’homes (altres capellans, bisbes, cardenals, el propi Papa mentre

no es demostri el contrari) que com ell em neguen la dignitat, la meva i la de totes les dones del món?... Com és que els cristians que creiem en la igualtat, la fraternitat, la justícia i la solidaritat som tan idiotes d’estar aguantant encara aquesta vergonya i tantes d’altres que avui representen veritables contra testimoniatges del missatge evangèlic?...

Què hi fem, encara, dins d’aquesta Església?

Em responc a mi mateixa: continuar intentant ser fidel a l’evangeli de Jesucrist, continuar intentant compartir la fe i la vida amb els companys i companyes de camí a la feina, a l’escola, a la parròquia, al moviment, al barri, al sindicat...; continuar intentant convèncer els qui em diuen “com és que encara formes part d’això” que “això” no és només “això” i que aquests homes potser tenen segrestada la veu de l’Església però jo també sóc Església ... De vegades, però, costa molt no caure en la temptació de pensar i de dir “ja us ho fareu”.

Marta Loire és tècnica de joventut de l’ajuntament de Mataró

9

Estem en època de força diàleg interreligiós i de poc ecumenisme. I és una llàstima, perquè totes dues coses són importants, totes dues s’han de promoure, i a més no s’han de confondre.

I un cop dita aquesta tesi inicial, m’explico. La paraula oikós, en grec, vol dir casa. I el derivat oikumene vol dir el conjunt de les cases, o sigui, en definitiva, el món on hi ha gent, el món habitat. D’oikumene en surt la paraula ecumènic, que vol dir universal. I, quan fa no gaire més d’un segle, diversos grups cristians van iniciar el moviment d’acostament entre les diverses Esglésies cristianes separades, amb l’objectiu d’aconseguir-ne algun dia la unitat, van posar-li el nom d’ecumenisme. O sigui que ecumenisme, que etimològicament vol dir universalitat, és la paraula que s’utilitza per parlar del moviment que busca la unitat de totes les Esglésies cristianes, superant les ruptures que al llarg dels segles s’han anat produint. Un moviment que va viure el seu màxim esplendor en els anys del Concili Vaticà II, quan semblava que aquesta unitat era realment possible. Ara, en canvi, i sobretot arran de la progressiva centralització i del paper tan preponderant i directiu del Vaticà dintre el catolicisme, l’ecumenisme viu hores més aviat baixes.

El diàleg interreligiós és una cosa més recent. És la voluntat que les diferents religions puguin conèixer-se millor, puguin aprendre les unes de les altres, puguin resar juntes, puguin fer algunes altres coses en comú, puguin ser factor d’entesa i no de divisió i, menys encara, de confrontació i violència. El papa Joan Pau II ha estat un gran promotor d’aquest diàleg, amb les seves trobades amb líders religiosos de tota mena, individuals i col.lectives. I aquest diàleg ha anat creixent també a nivell de base, sobretot arran de la presència cada cop més gran, en les nostres societats, de gent de religions diverses, a causa dels fenòmens immigratoris cada cop més en augment.

I anem ara al que dèiem al començament. I és que la novetat i els valors que es descobreixen en el diàleg interreligiós, potser estan fent oblidar el valor de l’ecumenisme entès en el seu sentit estricte, que és el de treballar per la unitat de les Esglésies cristianes.

El diàleg interreligiós no pretén cap unitat entre les diferents religions: pretén trobar-se, conèixer-se, intercanviar i, diguem-ho també, estimar-se. Però ser musulmà és ser musulmà, i ser cristià és ser cristià, i no crec que hi guanyéssim res intentant crear una mena de religió única mundial, que tindria molts números per ser una cosa sense gaire substància.

En canvi, l’ecumenisme té uns objectius molt clars i importants, que no caldria oblidar. No té sentit, que la gent que creiem en Jesucrist i en el seu Evangeli formem Esglésies diferents, de manera que la riquesa de la nostra fe, viscuda a tants llocs i de tantes maneres, no pugui ser compartida tots junts. I ja dic, sembla que això s’oblidi. Resulta menys compromès i més fàcil col.locar la relació entre catòlics, protestants i ortodoxos com una peça més del diàleg interreligiós, i oblidar-se de l’objectiu de recuperar la unitat que es va trencar fa segles.

No hauria de ser així. Els responsables de les Esglésies tenen el deure de treballar per aquest objectiu, veure quines diferències tenen, veure per quins camins es poden superar... amb totes les capacitats de fer-se concessions mútues que calgui. I la

gent de la base, cal que continuem trobant-nos amb cristians d’altres confessions, pregant junts, llegint la Paraula de Déu junts, compartint tots els espais de fe i de celebració que calgui, per recuperar aquella unitat sense la qual la comunitat de seguidors de Jesús perd una de les seves senyes d’identitat bàsiques.

ECUMENISME, O DIÀLEG INTERRELIGIÓS?Josep Lligadas

10

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)

SEGURETATSalva Clarós

Ara es parla de “seguretat” en comptes de vigilància o espionatge, conceptes avui desaconsellables per tronats, que en democràcia farien grinyolar notòriament el discurs i el tòpic de la “llibertat”. Ens agrada més, doncs, posar l’èmfasi en el dret democràtic a la “seguretat”, és a dir, a estar segurs i protegits contra amenaces externes. Tot i així no podem evitar sentir-nos vigilats pel cada vegada més nombrós col·lectiu de gent uniformada que hi ha per tot arreu. I tampoc no podem deixar de sentir-nos espiats per enginys captadors d’imatges, instal·lats ara fi ns i tot pels carrers, això quan no assaltats via internet en el propi domicili per programes intrusos que no paren de furgar les entranyes del nostre PC. Amb tot, no paren les denúncies d’inseguretat ciutadana, i la gent demana més i més protecció contra les bretolades i contra potencials i desconegudes amenaces. Com quedem, doncs? volem que ens vigilin o no?

Ens sentim insegurs davant d’allò que desconeixem. I cada vegada desconeixem més el nostre entorn proper. Mirem amb hostilitat la colla de joves o d’adolescents que freqüenta el portal de casa perquè no sabem que son fi lls dels nostres veïns. Desconfi em quan truquen a la porta perquè no ens han presentat mai el carter del barri. Ens malfi em de la caixera del supermercat i li fem repassar el compte perquè es nova, la canvien cada dos per tres. I alhora, una càmera vigila les prestatgeries perquè no es fi en de nosaltres, no ens coneixen. Recelem dels nouvinguts musulmans que han obert una botiga a sota de casa on abans hi havia el colmado de tota la vida. Aquell home sí que era bona persona, però es va jubilar. Llàstima, el coneixíem bé a ell i a la parella de gats negres que jeien sota el taulell. Fins i tot ens fi ava si no portàvem prou diners. Quina mala sort, avui han canviat l’empleat de la Caixa d’Estalvis. En el seu lloc, una noieta jove m’ha lliurat una targeta tot dient-me quasi a cau d’orella que és la meva agent personal de banca. No sé ben bé què vol de mi... Sort que el metge del “seguro” és el de sempre.

La recepta per no tenir por no és vigilar més, sinó conèixer més l’entorn i fer-lo propi. Un consell, doncs, és eixamplar les relacions tant com es pugui i crear una veritable xarxa social de proximitat. No deleguem la vigilància en agents uniformats sinó assumim-la com una responsabilitat personal.

SARDINES SORPRESATere Jorge

Us heu parat mai a pensar com i per què l’home per primera vegada es va atrevir a enfrontar-se a la immensitat del mar per treure aquella mena de éssers llefi scosos, plens de punxes per fora i per dins i incorporar-los a la seva alimentació? Ben cert que devien tenir molta gana. Gràcies a aquesta imperiosa necessitat dels nostres avantpassats, avui nosaltres disfrutem dels regals del mar. Diuen els antropòlegs que els països que mengen carn són de naturalesa més guerrera que els que s’alimenten de peix i vegetals i que això de viure de cara al mar dóna una amplitud d’esperit i de cap que els d’interior no tenen. Em sap greu per totes aquelles comunitats de l’estat que no poden disfrutar del mar i potser per això quasi sempre estan en peu de guerra.

Pel plat d’avui utilitzarem un peix molt popular: la sardina, però dedicat especialment a aquells que, del peix, els hi sobren les espines.

Ingredients: Sardines (heu de calcular quantes unitats voleu per persona, tenint en compte que necessiteu dues sardines per a cada unitat); patates (per mig quilo de sardina, quatre patates grosses); un rovell d’ou; alls; ceba; una llauna de tonyina; una llauna d’anxoves.

Preparació: Bullirem les patates per fer un puré. Mentre les patates estan bullint haurem de preparar les sardines de la següent manera: treure’n el cap i les tripes i obrir-les per treure-li completament l’espina del mig (si us teniu guanyada la peixatera potser us ho fa; de tota manera, no és complicat). Netegem bé les sardines, les escorrem i salpebrem al gust.

Per fer el puré afegirem a les patates el rovell d’ou, la tonyina esmicolada, les anxoves tallades petites i l’all i la ceba en cru però passat per la batedora (us podeu ajudar d’una mica de patata per triturar-ho). Ho barregem tot per fer el puré.

Finalment disposem la meitat de les sardines obertes, amb la banda carnosa cap amunt i distribuim el puré per sobre tapant amb una altra sardina (la part carnosa tocant al puré). És com fer uns llibrets. Quan tenim les parelles muntades, les passem per farina, generosament, perque quedin ben tancades i les fregim.

Com sempre us dic, la imaginació és una de les bases de la cuina. Aquí us he proposat una manera de fer el puré del farciment, però vosaltres, amb la base de les patates, en podeu provar d’altres.

11

Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb...Avui parlem amb...

- Com vas venir-hi a parar, aquí?

- Jo coneixia en Josep Lluís Carod-Rovira des de molt de temps, de quan ell era seminarista de Tarragona. I m’imagino que arran del Concili, amb les xerrades que vaig anar fent per tot Catalunya explicant-ne la versió diguem-ne “no ofi cial”, ell va veure més com era i com pensava i després, a l’hora de buscar algú per a aquest càrrec, va creure que jo ho podia fer bé.

- En què consisteix la teva feina?

- Hi ha qui pensa que la meva feina consisteix a fi car-me en el que fan les religions i intentar

que facin tal cosa o tal altra. I no. La feina que tinc encarregada és la relació entre el govern i les entitats religioses: rebre i escoltar les peticions de les religions, representació en actes, estudis sobre el tema, vetllar pels drets de llibertat

MONTSERRAT COLL I ELS AFERS RELIGIOSOS

DE LA GENERALITATJosep Lligadas

Montserrat Coll i Calaf va néixer a Rodonyà,

a l’Alt Camp, el 27 de novembre de 1951, i

des del 2 de gener del 2004 és Directora General

d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya.

Abans, però, ha estat professora de fi losofi a en

instituts de Tarragona, Vic i Vilanova i la Geltrú,

i en els darrers anys abans d’entrar en el

seu càrrec actual, era professora de fi losofi a de

la religió a l’Institut de Ciències Religioses de Tarragona. Alhora que

feia tot això, intervenia en diverses activitats

eclesials, la principal de les quals va ser, sens dubte, la participació

en el Concili Provincial Tarraconense, el concili

català, on va agafar bona fama de persona incisiva

i crítica, defensant les posicions d’una Església

progressista i oberta. I ara està, certament, molt contenta de la seva feina:

“Una oportunitat única que m’ha donat la vida, de conèixer moltíssimes

coses, i moltíssimes persones”.

religiosa, aplicar i vetllar perquè s’apliquin les lleis que hi hagi...

- Què et resulta més agradable, de tot el que fas?

- En general és molt agradable tractar amb les entitats religioses, perquè són molt agraïdes, i especialment les minoritàries. És molt gratifi cant comprovar com aquestes minories agraeixen el reconeixement sde la seva existència. Per exemple, vaig demanar al president Maragall que s’invitessin per Sant Jordi representants de totes les tradicions religioses, i vaig veure com agraïen aquest gest. O el fet d’anar a un acte al qual et conviden, que també ho agraeixen molt.

- I què és el més difícil?

- Que hi ha molta feina, que falta molt per fer, per avançar.

- Què és el que falta per fer?

- Hi ha tota una colla de coses que amb l’augment de la pluralitat s’han de revisar. Per exemple,

el tema de l’assistència religiosa als hospitals. Ha de ser plural, adaptada a la realitat que hi ha: musulmans, ortodoxos, protestants... A les presons això està ja en marxa, ja ens hem posat d’acord amb totes les religions i amb el departament de

Hi ha una colla de coses que amb l’augment de la pluralitat s’ha de revisar. Per exemple, el tema de l’assistència religiosa als hospitals. Ha de ser plural, adaptada a la realitat que hi ha: musulmans, ortodoxos, protestants...

12

Justícia. Però amb els hospitals ara ens hi estem posant, i volem que d’aquí en surti una guia de recomanacions sobre el tema.

Després hi ha la qüestió dels locals de culte. Els ajuntaments

ens demanen que donem criteris, per exemple sobre les llicències d’aquests locals. Aquí és més difícil, perquè les situacions són força diferents. Però també hem començat a treballar-hi. O sobre els cementiris, perquè hi ha religions que demanen poder enterrar d’unes determinades maneres.

O sobre els uniformes: en les professions que cal portar uniforme, s’ha de permetre que un home sikh porti turbant o una dona musulmana porti vel?

- I sobre aquest darrer tema, quina és la resposta?

- No ho sé, ens ho estem plantejant...

- En tots aquests temes que planteges, hi ha de fons el fet que la religió majoritària és la catòlica. Què comporta, aquest fet?

- La majoria catòlica té resolts molts d’aquests temes. Té signats acords per a l’assistència religiosa a les presons o als hospitals, o per a la conservació del patrimoni. I a nivell d’estat té l’aportació a través de la declaració de la renda... Per tant, amb la majoria catòlica, en aquest sentit que dèiem, no hi ha gran cosa que calgui fer.

Més aviat, el que cal fer és que entenguin que la laïcitat és una cosa bona. Que entenguin que la laïcitat és l’espai comú de

respecte per a tothom... Aquí hi ha la feina a fer, aquí!

- Oi que es va plantejar que aquesta direcció general es digués “d’Afers Religiosos i Laïcitat”?

- Sí que es va plantejar. Però no ho vam fer perquè vaig constatar que la paraula “laïcitat” feia molta por a les religions, que és amb qui jo m’havia d’entendre bàsicament. De tal manera que una persona d’una religió no

cristiana, després de la primera entrevista, em va dir: “Gràcies a Déu que en aquest càrrec hi ha posat una catòlica!”. Perquè tenia por que el govern pretengués anar contra les religions...

- Què és, per a tu, la laïcitat?

- La laïcitat catalana no és la laïcitat francesa, no volem prohibir els símbols religiosos que portin les persones, per exemple. Hem treballat per fer sinònims “laïcitat” i “respecte a la pluralitat”, en tant que la laïcitat és el marc que permet aquest respecte.

La laïcitat és la separació entre poder polític i creences religioses o altres: el govern no és catòlic, ni musulmà, ni ateu; cap creença religiosa no ha de pretendre estendre’s a través del govern; el govern no ha d’entrar a l’interior de les fes.

Des de la laïcitat, distingim allò que és públic d’allò que és privat. És públic allò que interessa i afecta tothom (sanitat, escoles, transports...); és privat allò que no és compartit per tothom, com les fes, cosa que no vol dir que no tingui una presència i un pes o projecció social.

Des de la laïcitat, seria ideal que les fes s’autofinancessin. Per això, la nostra laïcitat és més un ideal que un fet real, ja que l’Església Catòlica té un tracte de privilegi per part de l’Estat, per acords entre la Santa Seu i l’Estat espanyol. De manera que ens trobem dos tipus de confessions religioses o bé de grups dins les confessions religioses: els que voldrien els mateixos privilegis que l’Església Catòlica, i els que voldrien que s’acabessin tota mena de privilegis per part de l’Estat.

- I entre aquestes dues posicions, quina és la teva?

- Que s’haurien d’acabar tots els privilegis. I això no vol dir que no rebessin diners per determinades activitats que fan: una entitat com Càritas, o un centre de rehabilitació per a drogoaddictes que depengui d’una confessió religiosa, mereixen tanta ajuda com qualsevol altra entitat que faci aquesta feina. Però són ajudes per les activitats, no com a institucions religioses.

- I tot això, com lliga amb la teva fe cristiana?

- Lliga perfectament. No hi ha incompatibilitats, sinó tot el contrari. Hi ha qui m’ha dit: “Com deus patir, haver de treballar amb un govern d’esquerres!”. I no, precisament és al revés.

Ens trobem dos tipus de grups dins les confessions religioses: els que voldrien els mateixos privilegis que l’Església Catòlica, i els que voldrien que s’acabessin tota mena de privilegis per part de l’estat.

La laïcitat és la separació entre poder polític i creences religioses: el govern no és catòlic, ni musulmà, ni ateu; cap creença religiosa no ha de pretendre estendre’s a través del govern; el govern no ha d’entrar a l’interior de les fes.

13

Els nostres objectius de govern per a aquest període 2004-2007 són impulsar des de la laïcitat la convivència, el respecte dels drets de llibertat religiosa i el diàleg interreligiós. Doncs per a mi, fer això, i alhora vetllar perquè aquests drets de llibertat religiosa no importunin els qui no professen cap religió (per exemple, entre les recomanacions que farem als hospitals hi ha la de que els agents de pastoral no passin indiscriminadament per les habitacions, sinó que hi hagi un full en què en ingressar es pugui demanar si es vol assistència religiosa, i després es pugui demanar també en qualsevol altre moment)... fer això, dic, per a mi està molt d’acord amb l’Evangeli.

Però també he de dir que això jo m’ho prenc bàsicament com una feina. Algú em va dir: “Ara sí que podràs fer un gran servei a l’Església!”. I no. El primer que ha de fer un cristià en la seva feina és ser un bon professional, i ja està. I això és el que jo intento. Fer la feina tan bé com es pugui, amb coherència, amb dedicació... O almenys intentar-ho.

- I amb tot això, quan per exemple a Viladecans, que és el meu poble, els veïns d’un barri no volen una mesquita, què fa la Directora General?

- Anar a veure com està la cosa... A Viladecans hi vaig anar fa uns mesos, i vaig veure que l’actuació de l’ajuntament era molt correcta. Deien: aquí tot és legal, aquesta gent hi té dret, i per tant se’ls dóna permís. Em va semblar perfecte, perquè això és el que s’ha de fer. I els veïns ja s’aniran calmant...

- Tornem a l’Església catòlica. Tu, què n’esperaries?

- Esperaria que no tingui por. Ni del reconeixement envers les altres religions (perquè m’ha semblat veure una certa por en determinats moments), ni de la laïcitat, que no va contra ningú. Que fos evangèlica, coherent amb l’Evangeli, que volgués

renunciar a certs privilegis, i que continuÏ fent la bona tasca que fa a favor de la societat, que això també s’ha de dir. Perquè l’Església catòlica i les confessions religioses fan grans aportacions a la societat en temes de benestar social, de solidaritat, de justícia, a favor de la pau... i les fan no en abstracte, sinó ben concretes en el dia a

dia.

I també esperaria que continués ben arrelada al país, com ho ha fet sempre, que continuï estimant la realitat nacional catalana.

- Abans parlaves de diàleg interreligiós. Què caldria fer en aquest camp?

- Nosaltres creiem que no és el govern qui ha de promoure aquest diàleg. El diàleg interreligiós han de fer-lo les religions. Però sí que creiem que el diàleg interreligiós pot fer un bé i pot afavorir tota la societat. I per això hi donem suport amb subvencions, amb presència institucional... També diria que el diàleg interreligiós més important és el que s’està fent per les bases de les diverses confessions religioses, que no surt als diaris ni a les fotos. Com el que s’està fent a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona, o a la del Remei de Vic, o al convent de Santa Clara de Manresa. I més que diàleg és acolliment de persones, resar junts... és més una actitud que no pas grans discursos.

- Parlen del fonamentalisme islàmic. En tenim molt, aquí?

- Hi ha musulmans més fonamentalistes, i n’hi ha de més oberts. Però també tenim fonamentalisme catòlic, i d’altres religions...

- Però els fonamentalistes catòlics no posen bombes.

- El fonamentalisme no és sinònim de violència ni de terrorisme. Cal separar els temes. El terrorisme islamista és una utilització de la religió, certament, però no s’ha de confondre amb la religió ni amb el fonamentalisme religiós.

L’Església catòlica i les confessions religioses fan grans aportacions a la societat en temes de benestar social, de solidaritat, de justícia, a favor de la pau... i les fan no en abstracte, sinó ben concretes en el dia a dia.

El diàleg interreligiós més important és el que s’està fen per les bases de les diverses confessions religioses, que no surt als diaris ni a les fotos. Més que diàleg és acolliment de persones, resar junts... és més una actitud que no pas grans discursos

El fonamentalisme no és sinònim de violència ni de terrorisme. Cal separar els temes. El terrorisme islamista és una utilització de la religió, certament, però no s’ha de confondre amb la religió ni amb el fonamentalisme religiós.

14

Puntades PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES

- Però el fet és que aquest terrorisme s’arrela en la religió musulmana.

- No, la utilitza. Les causes d’aquest terrorisme són complexes, però jo diria que són bàsicament econòmiques. I mentre no s’actuï sobre les causes, serà un perill. El que és clar és que no són causes religioses; perquè és evident que els primers perjudicats són els mateixos musulmans. Els afecta molt, i jo he vist la seva reacció radicalment contrària davant el fet terrorista.

- Acabem. La teva fe cristiana, ara, què et signifi ca? Per què et

serveix?

- Signifi ca el mateix de sempre, serveix pel mateix de sempre: per viure. Per saber distingir el que és important del que no ho és, per saber relativitzar el que és relatiu...

En aquests moments, però, he de dir que visc la fe sense manifestar públicament que la professo, perquè no voldria que això fos un obstacle per a la relació que tinc amb totes les tendències i religions. En aquest sentit, he renunciat a les xerrades o taules rodones en què participava com a catòlica... Crec que ara el meu testimoni ha de ser d’aquesta

manera. Cosa que no vol dir, evidentment, que me n’amagui, de ser creient, perquè prou que tothom ho sap. Però no en faig manifestació pública. Aquesta entrevista per a L’Agulla, de fet és una excepció.

I com que no hi ha ningú metafísicament verge, ni objectiu, ni neutre, sinó que cadascú té la seva creença o la seva opció, sí que puc dir que ara recorro molt a la senzillesa i a la saviesa de l’Evangeli, i constato amb goig que Jesucrist és més ampli que l’Església, tant la jeràrquica com la de base; Jesucrist és patrimoni de la humanitat.

L A COPE: COM ÉS POSSIBLE? He de dir que el primer sentiment que em produeix veure com la COPE, l’emissora que és propietat (en té més del 70 per cent del capital)

de la Conferència Episcopal Espanyola, destil.la a totes hores una ideologia tan impresentable i tan antievangèlica, no és la indignació, sinó la incredulitat. No puc entendre com els bisbes tinguin una emissora destinada a escampar als quatre vents la mentida, la insinuació malèvola, la burla, la falta de respecte, la insídia, la incitació a l’enfrontament, la negativa sistemàtica a donar cap legitimitat a les posicions socials i polítiques diferents de la pròpia. No puc entendre com els bisbes tenen una emissora destinada a promocionar les posicions de l’extrema dreta pura i dura; les posicions, m’atreveixo a dir, que van ser el caldo de cultiu de la guerra de 1936.

Ara, els bisbes catalans han dit que “faran gestions” per posar fre als “comentaris ofensius i desqualifi cadors” que es fan des de l’emissora, amb l’objectiu de “corregir aquesta manera de procedir i afavorir un clima mediàtic de convivència i respecte entre els ciutadans”. Ja està bé que ho facin, evidentment, però em sembla que aquestes paraules són massa fl uixes per a la gravetat del problema. Ara, amb tot el debat de l’Estatut, s’han destacat els atacs que l’emissora fa a Catalunya i a tot el que vingui de Catalunya. Però és molt més. A mi em van impressionar molt veure com es burlaven per exemple de la Pilar Manjón, associant

la seva pertinença a Comissions Obreres amb les simpaties amb ETA, i titllant de falses i hipòcrites les seves llàgrimes quan va declarar en el Congrés dels Diputats en la comissió sobre els atemptats de l’11-M. O sigui que per “corregir aquesta manera de procedir” l’únic que es pot fer és canviar de cap a peus els criteris actuals de l’emissora i fer-la funcionar amb uns criteris radicalment diferents.

El capellà Bernardo Herranz, vicesecretari per a Afers Econòmics de la Conferència Episcopal Espanyola, és qui té la darrera paraula a l’emissora. A mi em faria molta vergonya, com a cristià, estar al capdavant d’un mitjà de comunicació així. Però es veu que com que l’emissora dóna força diners que ajuden a fi nançar l’Església, i a més hi ha alguns espais de refl exió religiosa, doncs tot queda justifi cat. Que baix que hem caigut! Josep Lligadas

SOS, CAN RICART. Resulta xocant veure com a Catalunya va creixent la consciència per la protecció dels béns culturals llegats de la industrialització (es rehabiliten velles colònies tèxtils a la

riba del Ter i del Llobregat, i també es musealitzen les mines de Sant Corneli i les de Bellmunt de Priorat, amb l’ajut de les administracions) mentre que a Barcelona, concretament a Sant Martí de

15

Provençals, que fou la més gran concentració industrial de la península, estan a punt d’enderrocar Can Ricart, el darrer i únic conjunt fabril de mitjans del segle XIX encara dempeus al Poblenou.

Incomprensiblement, la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat no ha iniciat cap expedient per a la seva protecció, tot i la demanda de grups de ciutadans i de diversos intel·lectuals.

L’oblit o el menysteniment cap a les restes arqueològiques llegades per la industrialització en el cor de la metròpoli de Barcelona, constitueix una falsificació de la nostra memòria històrica. La causa del diferent tractament entre les fàbriques del Berguedà i les de Barcelona no és segurament perquè l’arquitectura de Cal Rosal, per posar un exemple, sigui millor que la de Can Ricart, sinó perquè la pressió i l’especulació immobiliària a Barcelona s’ha convertit en un fatal condicionant per a la cultura. Salva Clarós

U NA CIUTAT MUTILADA. Conec un ajuntament que s’ha negat a publicar un calendari de la convivència, que recollia aspectes culturals de la ciutat (l’origen de les

festes majors, per exemple), explicacions bàsiques de les festes religioses dels grups majoritaris al lloc, i finalment aquelles qüestions bàsiques comunes a tothom i recollides per les Nacions Unides: la pau, el medi ambient, els col·lectius més vulnerables... que ens fan més cívics i més solidaris. El motiu de la negativa? El calendari conté elements religiosos que formen part de la vida privada la difusió dels quals no pot ser finançada amb diner públic. La negativa ha romàs igual quan s’ha intentat negociar una reducció d’aquests elements religiosos. No se’n vol cap ni un, amb l’argument que és impossible reflectir la totalitat de religions de la totalitat d’habitants.

Em sap greu que una dimensió tan important de la persona quedi mutilada. Òbviament comparteixo el concepte de laïcitat expresat a l’entrevista de la Montserrat Coll. Però justament en l’aiguabarreig de prejudicis que vivim em sembla interessant poder objectivar algunes coses, sobretot envers les persones nouvingudes i procedents d’altres cultures: saber l’origen del Nadal o per què es fa festa a la ciutat tal i tal dies, o conèixer què se celebra al Ramadà em sembla que no fa mal a ningú i que ajuda a una millor comprensió mútua. També em sembla que la cultura i la història de la ciutat queda malmesa. Agradi o no, la Festa Major té un origen religiós, que és bo saber encara que avui no sigui compartit per la majoria. I en els

termes de majories o minories, no entenc perquè es troba normal subvencionar amb diner públic actes esportius o culturals que, com tot a la vida, són patrimoni o gust d’una part de la població, i en canvi la missa de festa major, per exemple, no surt ni tan sols al programa. Ni les entitats vinculades a confessions religioses però amb finalitats socials, com Càritas, són reconegudes amb els mateixos drets i deures que la resta.

Ai, rondinaria més si no fos perquè amb la tardor calenta que anuncien alguns bisbes, la cosa encara serà més complicada de defensar. Que Nostre Senyor hi faci més que nosaltres! Mercè Solé

L ES PARAULES DE PERE CASALDÀLIGA. Heus aquí una transcripció d’algunes de les paraules expressades per Pere Casaldàliga a l’entrevista que li va fer Mònica

Terribas. Si algú se la va perdre, pot veure-la novament a través de la web de TV3 (TV3 a la carta). Es pot veure gratuïtament en baixa qualitat o, pagant, en una bona resolució.

“La mort és la gran arribada (tots som vius o ressuscitats, però hem de passar per la mort). No em fa por la mort, pròpiament, però no deixa de ser una sorpresa, és una mica caure en un abisme, però si tens fe, en el fons d’aquest abisme hi són els braços de Déu i ell t’arreplega. Ell és l’esperança”.

“Tots podem canviar el món. Primer, amb el cor. Després amb la consciència. Després, amb gestos solidaris comunitaris. Participant, em sembla que seria avui una de les paraules sagrades. Que totes i cada una de les persones es fessin el deure de consciència de participar: en una entitat, en una ONG, en una associació, tant si són al primer món com si són al tercer món. I ésser honestos a casa, al treball. Aquell que no és totalment honest en el seu cada dia no pot arreglar el món. De vegades, sembla que no es pugui fer res, però jo sempre puc canviar el meu cor, puc canviar la meva consciència. Tots podem fer. No hi ha ningú incapaç, inútil en aquest món”.

“De desànim, no n’he sentit, però sí ganes de sentir-ne. Però després veus els pobres. Poso com a exemple aquestes santes dones, carregades de fills, apretats a casa, continuen treballant, resant i fent festa, amb sentit d’esperança i de superació. Són una lliçó per a nosaltres que som una mica més programàtics. Al nostre Primer Món hi ha molta manca de sentit, perquè s’ha buscat tenir-ho tot, però no tenir-se. El consumisme està consumint les persones”. Mercè Solé

16

EL R

ETAL

LPer airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Aquell que no és totalment honest en el seu dia a dia no pot arreglar el món.

Pere Casaldàliga

El Cafè de la Granota. Jesús Moncada. Edicions La Magrana (Butxaca). Barcelona, 200316

Aquest estiu he passat unes bones estones llegint els contes d’aquest llibre. Un plaer de llengua, de fi nor, d’ironia. Un petit món, el d’aquella Mequinensa d’un temps, que refl ecteix trets humans ben universals. La lectura volia ser un acte de record, d’agraïment, d’homenatge a Jesús Moncada arran de la seva mort. El regal me’l va fer ell. Gràcies. Josep Pascual

De Montgarri a Les, de cap a cap de la Vall d’Aran.

La Vall d’Aran dóna per molt. I com que dóna per molt, aquí voldria destacar un parell de llocs peculiars, un a cada cap de la Vall, que val la pena de veure si un va per aquells verals.

El primer, el santuari de Montgarri. Es troba a la banda del Pallars, més amunt del Pla de Beret, i s’hi arriba en cotxe per una pista forestal en força bon estat o també, naturalment, a peu pels agradables i esportius camins de la contrada. Prop d’allà neixen la Garona, que va cap a l’Atlàntic, i la Noguera Pallaresa, que va cap al Mediterrani. El santuari no és en si cap gran monument, sinó una església de molta tradició, amb una Mare de Déu venerada de ben antic pels pastors, i que encara celebra unes concorregudes festes el 2 de juliol i el 15 d’agost. S’hi poden veure les restes de l’antic alberg de pelegrins, i es pot, també, quedar-se a dinar al restaurant que hi ha al costat. Però el que

a mi em va fer més gràcia va ser llegir, penjada a la paret (i en venda a la botiga de records) la carta que allà va escriure mossèn Cinto Verdaguer el 15 d’agost de 1883, adreçada a mossèn Jaume Collell i després recollida en el seu llibre Excursions i viatges. Són un parell de magnífi ques pàgines en què el poeta descriu, amb ulls i precisió de bon antropòleg, la baixada dels pastors al santuari, amb els diversos vestits segons les procedències, la manera de venerar la Mare de Déu, la manera de passar la nit, els actes religiosos... Una joia.

I en segon lloc, Les. Es troba ja tocant a França, en un paisatge pla i pacífi c. Aquí del que es tracta és d’anar a veure l’Haro, en una placeta vora l’església. L’Haro és un tronc d’avet d’uns 12 metres d’alçada, que cada any per Sant Pere es planta al mig de la plaça, després d’haver obert amb tascons de fusta tota la seva part superior. L’Haro està plantat tot l’any fi ns que la nit de Sant Joan de l’any següent, després de ser beneït pel rector, és cremat i al voltant seu se celebra una gran festa de

foc i dansa; a més, antigament la cendra s’escampava pels camps per assegurar-ne bones collites. És, òbviament, un ritu pagà de fecundació de la terra. Però té gràcia que, en comptes d’intentar fer-lo desaparèixer, el cristianisme optés per beneir-lo. Un bon símbol de com cal prendre’s les pràctiques i costums de la gent, si no fan mal a ningú... Josep Lligadas