EDITORIALEl 5 de desembre es va celebrar el Dia Internacional del Vo-luntariat pel Desenvolupament Econòmic i Social, instauratel 1985 per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Enparaules del seu Secretari General, Ban Ki-moon, el volun-tariat “és una font fonamental de fortalesa, resistència, so-lidaritat i cohesió social a les comunitats. Pot contribuir alcanvi social positiu mijançant el foment de societats inclu-sives en les que es respectin la diversitat, la igualtat i laparticipació de tothom. Aquestes contribucions són vitalsper als tres pilars de la tasca de les Nacions Unides: la pro-moció de la pau i la seguretat, el foment del desenvolupa-ment i la protecció dels drets i la dignitats dels éssers hu-mans. Hem de reconèixer el poder del voluntariat per pro-moure la pau i el desenvolupament en el món, i retrehomenatge als milions de ciutadans de tot el món que totsels dies, mitjançant activitats petites i grans, ofereixen elseu temps, la seva intel·ligència, la seva solidaritat i la se-va creativitat per ajudar a garantir un futur millor i més sos-tenible”.

A Catalunya també se celebra aquesta jornada i, des de fa15 anys, la Generalitat de Catalunya ho fa lliurant els Pre-mis de Voluntariat. Enguany Punt de Referència ha obtin-gut aquest guardó, en la modalitat d’àmbit local, que reco-neix la tasca particular de tots i totes els que fem possibleel nostre projecte. Felicitats!

SUMARI

01 EDITORIAL

ÚLTIMES NOTÍCIES02 Premi Voluntariat

2007 i Premi Obra Social Caixa de Sabadell al Projecte Referents

03 El Pas, el segon pis assistit de Punt

03 Acaba el grup A5. Un any més d’Acull

PUNTS DE TROBADA

04 Trobada General de Voluntaris / Inauguració Local

06 Mostra d’Entitats de la Mercè 2007

07 Saïd Naciri al Teatre Lliure

DESÉ ANIVERSARI08 Diàleg de Referència

13 LES VEUS DELS PROGRAMES

19 HEM PARTICIPAT

20 HEM ASSISTIT A

21 MITJANS DE COMUNICACIÓ

22 L’APUNT DE L’Apunt

23 SUPORTS

BUTLLETÍ DEL’ASSOCIACIÓPUNT DEREFERÈNCIA

Edita: Associació Punt de Referència - Sant Antoni Abat, 10 - 08001 Barcelonainfo@puntdereferencia.org - T 93 329 74 27 / 93 329 74 28

desembre 2007L’Apunt13

L’Apunt_1302

PUNT DE REFERÈNCIA REP EL PREMI VOLUNTARIAT 2007

El 14 de desembre es va celebrar la 15aedició dels PREMIS VOLUNTARIATconvocats pel Departament de Gover-nació i Administracions Públiques de laGeneralitat de Catalunya.

Aquests premis es van crear per reco-nèixer i distingir a aquelles entitats queamb el seu treball voluntari contribuei-xen a millorar la societat i el seu entorn.De totes les entitats presentades, Puntde Referència va ser premiada dins dela modalitat “Premi de l’àmbit local/co-marcal”.

És un premi a la trajectòria de l’entitatque ens ajudarà a seguint fent la nostratasca el millor possible. És també, unreconeixement al col·lectiu de joves ex-tutelats que, en definitiva, és la nostraraó de ser. Però és, especialment, unadistinció a totes les persones voluntà-ries que heu fet possible el nostre dia adia.

GRÀCIES!

ÚLTIMES NOTÍCIES

Punt de Referència també haestat una de les entitats premi-ades pel projecte “REFERENTS”en la 34ena edició de Premis del’Obra Social Caixa Sabadell enl’àmbit de Programes Socials.

L’acte d’atorgament dels premis vatenir lloc el dia 29 d’octubre de 2007,a l’Atrium de Viladecans, amb la inter-venció de l’Il·lm. Sr. Carles RuizNovella, Alcalde de Viladecans, i el Sr.Lluís Brunet, President de CaixaSabadell.

En l’acte, presentat per la periodistaSra. Glòria Serra, es va fer una pre-sentació de totes les entitats premia-des. El president de Punt de Referèn-cia, Juanjo Ortega, i un membre del’equip de gestió, la Gemma Rovira,vam recollir el premi en representacióde l’entitat.

Durant l’acte de lliurament vam podergaudir de l’espectacle Malaje a càrrecde la companyia Al Badulake, un es-pectacle de circ contemporani, teatrei flamenc innovador i creatiu.

L’Apunt_1303

El nou pis assistit de Punt UN GRAN PASTeresa Rodríguez, tècnica de programes de Punt de Referència

“El Pas” és el nou pis assistit de Punt de Referència, fa temps que teníem aquestnou projecte en ment, que ja hem fet realitat. Volem agrair la col·laboració detothom: de la propietària del pis, una persona propera a l’associació, dels membresde Punt que heu respost a la crida que vam fer per aconseguir mobles i paramentde la llar. D’altra banda, la Fundació Roviralta ens ha concedit un ajut econòmic perposar en marxa el projecte.

Aquest pis es suma al que ja té l’Associació, “El Trampolí”, que funciona des del2003. Actualment hi conviuen tres joves, immersos en el seu procés d’emancipació,que afronten els reptes del dia a dia amb les pròpies eines i les que des de l’Asso-ciació els podem oferir.

“El Pas” està pensat amb el mateix objectiu: potenciar l’autonomia d’aquests joves.L’educadora, mitjançant el vincle establert amb els joves, treballa molts aspectes delquotidià, des del seguiment dels tràmits legals, de l’estalvi o les visites mèdiques,fins als sentiments provocats per la llunyania respecte de la família o el senzill fetd’estar en els moments importants per a ells. L’estada al pis és d’entre sis mesos iun any, durant els quals els joves van adquirint unes capacitats que els serviran pera enfrontar-se a la realitat.

Fa uns mesos que vaig començar com a educadora del pis i ja he pogut participard’alguns moments especialment importants pels joves. El fet de viure amb ells èxits i desil·lusions són experiències que m’ajuden a situar-me en el seu entorn i aentendre millor la manera que tenen d’encarar les situacions.

Acaba el grup A5. UN ANY MÉS D’ACULL

Recentment hem acabat les reunions del cinquè grup del programa Acull. En aquest any, hem donat l’oportunitat a dos joves i dos nuclis acollidors de conèixer-se i conviure. Les valoracions que s’han fet dels dos acolliments han estat molt posi-tives, tant per part de les famílies, com pels joves i també per l’equip tècnic.

Un cop més, les frases més repetides entre els acollidors han estat «quan t’hi poses, t’adones que és molt més fàcil del que t’imaginaves» o «hi ha un abans i un després d’aquesta experiència en la teva vida». Els joves han vist superades lesseves espectatives, després d’haver après moltes coses que els seran útils per tirarendevant i d’haver conegut a persones que ja són com una part de la seva família.

Des de Punt volem agrair a l’Ander, la Mireia, en Mostafa, en Hamza i la Mònica queens hagin demostrat, altre cop, que la convivència no és només quelcom inevitablei necessari, sinó també una experiència molt enriquidora i satisfactoria.

Així que ja ho sabeu… Si encara no ho heu provat, us animem a unir-vos al grupde famílies A6 que tot just ha començat la formació. Val la pena!!

L’Apunt_1304

Trobada general de voluntarisInauguració del nou local

Recordeu? El dia 20 de setembre ens trobàvem tots al nou local de Punt de Refe-rència per celebrar la Trobada General de Voluntaris que, com cada any, va incloureuna posada al dia de la gestió i les novetats de l’entitat. També, com cada any,volem agrair-vos la vostra assistència i participació.

Acabada la Trobada, va seguir la festa i ens vam aplegar al terrat del local, junta-ment amb tots el amics, simpatitzants, col·laboradors i gent propera a Punt deReferència. Tot i acabar a una hora molt prudencial, la revetlla de Punt va ser un èxit d’assistència i una de les primeres activitats en les que vam poder gaudir de lapresència dels joves de Punt. Podem dir que va ser una autèntica festa de la diver-sitat! Aquí en teniu un petit recull fotogràfic, amb moltes cares conegudes...

PUNTS DE TROBADA

Reis Masllorens, representant del Grup UNESCO del CEIP Joan Pelegrí, que dedica a Punt de Referència la seva campanya solidaria d’enguany. Al seu costat, Juanjo Ortega, President de Punt de Referència, i els voluntaris de l’Associació CristinaDantart, Anna Trabal, Jordi Canelles, Josep Maria Andrés, Roser Gallart i Ada Sala.

Alguns membres del grup de referents G8, de l’any passat,Maria Àngels Prats,Irene Casas, Luz Garcia i Enric Cassú.

Les petites tertúliescom aquesta del

Jesús Tamayo,la Gloria Insensé i la Miriam Vinuesa

van ser la tònica al terrat de Sant Antoni la nit de la inauguració.

L’Apunt_1305

Així d’engalanat estava el terrat i així d’animada la festa aquella nitmemorable.

Un altre grup molt animat,el de la Débora Magre i la Teresa Rodríguez amb l’Ibrahim, l’Arafat Khayi,el Ridwan Benmoula i un amic.

Més en petit comité,el Juanjo Ortega i el Noufal El Harrak.

No hi va haver cares aburrides en aquella festa, però les de la Yanina Sarango i l’Ibrahim El Kabouri eren de les més somrients.

La inauguració del nou local va tornar a reunir vells amics de l’associació com

en Josep Maria Andrés, en Toni Pons,la Yolanda Villanueva i la Roser Gallart.

Una amistat de les que duren,la de Patrícia Rovira i Papa Ibrahima Sall.

L’Helena Migueiz estava així de contenta al costat de la Madiha Fakhara i en Yassin El Rihane.

L’Apunt_1306

Mostra d’Associacions de la Mercè 2007

Al setembre, un any més, Punt de Referència va muntar parada a la Mostra d’Asso-ciacions de la Mercè. Aquesta vegada el stand de Punt va ser més petit que en anysanteriors i vam tenir uns veïns d’allò més insòlits, com l’Associació Progat, però comsempre vam estar molt ben acompanyats pels joves i voluntaris que, durant els tresdies de la Mostra, van acostar-se a saludar i donar suport als membres de l’equip quemuntàvem guàrdia a la paradeta. Una vegada més la Mostra d’Associacions de laMercè va permetre no només agradables retrobaments sinó també una oportunitatd’or per fer nous contactes i engrescar a la gent a participar als programes de Punt.

Helena Migueiz, Comunicació; Gemma Rovira, Gestió, Teresa i Isidre.Teresa Rodríguez, tècnica de Programes, acompanyada per Mohamed

L’Arbi, Ibrahim El Kabouri, Raju Dey i l’Isidre Carbonell, membre de l’equip

tècnic i de la junta.

Mercè Garet, tècnica de Programes; la Gemma i la Teresa, en Tarek i l’Isidre d’esquenes amb d’altres simpatitzants i col·laboradors de l’entitat com en Jordi Canelles.

En Tarek Karroumi en MamadouYallumba tambévan venir a donarsuport a Punt.

L’Apunt_1307

Després d’una gira d’un mes per moltes ciutatsfranceses i europees, el 27 d’octubre l’estrella de l’hu-mor marroquí Saïd Naciri va actuar per primera vega-da al Teatre Lliure de Barcelona, en un espectacle denoranta minuts en àrab del carrer i francès amb tra-ducció simultània.

Saïd ja havia viatjat dues vegades a la capital catalanaamb el seu espectacle, contractat per un banc i uneslínies aèries marroquines, però aquesta vegada hatingut molt d’èxit perquè ha actuat en un teatre català, públic i conegut.

Com a marroquí amazic penso que l’actuació de Naciri va ser tot un èxit, perquèSaïd és una còpia moderna dels narradors de Jamaa Al Fna de Marràqueix, i utilitzaun humor intel·ligent i un estil particular que fan que la gent plori de tant riure, so-bretot quan va comparar els amazics del Marroc amb els catalans. També quan vacriticar que l’actriu Touria Jabran sigui ministre malgrat que no tingui ni la se-cundària, però em va sorprendre que gaire bé tots els diaris catalans i marroquinsvan coincidir a dir que Saïd s’ha alegrat que la nova ministre sigui aquesta actriu.

Jo vaig anar a veure aquesta actuació amb una amiga espanyola que entén i parlaperfectament l’àrab, però en molts moments jo plorava de riure i, en canvi, ella esquedava mirant-nos i jo llegia en la seva cara una expressió com si digués “de quèriuen aquests bojos?”. Al final de l’espectacle em va dir que, “malgrat i no tenir labarrera de l’idioma va haver-hi moltes coses que no entenia, especialment pel quefa al sentit de l’humor magribí”.

Això em fa pensar que és molt difícil entendre l’humor d’un poble si no tens refe-rents de la seva cultura popular i no coneixes la seva realitat de primera mà, perquèencara que puguis entendre les paraules mai arribaràs a entendre el sentit del quediuen aquestes paraules.

A mi em va sorprendre que hi hagués més espectadors catalans que marroquins ala sala principal: ho vaig notar mirant on es donaven les maquinetes de traducció.Per a mi, això reflecteix que aquí i ara hi ha molt interès, almenys en una part de lapoblació autòctona, en apropar-se a la realitat cultural magribina i això és un bonsímptoma per nosaltres, perquè segur que no la troben tan dolenta com pensaven.Vol dir que hi ha gent que davant el desconeixement opta per la via del coneixemento, com a mínim, “té curiositat” per descobrir una cultura que cada vegada guanyamés espai i presència als carrers de Catalunya.

Desprès de l’espectacle i gràcies a la sots-directora del teatre vaig poder parlar per-sonalment, acompanyat d’uns sis joves gairebé tots de la meva edat, amb l’hu-morista en presència del vicecònsol del Marroc a Barcelona.

La iniciativa del Teatre LliureJALAL EL AAMRI

Abaix a l’esquerra, Jalal El Aamri, autor de l’articleamb Tarek Karroum, Rachid Atti, Hamza Jouilila i Mònica Arus de Punt.

L’Apunt_1308

L’estrella de la comèdia marroquina ensva proposar una idea que em va agradarmoltíssim: que féssim un grup de teatre iell ens anirà enviant obres de teatre desde Casablanca. I ens hi va insistir dient,“aquesta gent us vol ajudar i us ajudarà”(es referia als responsables del Teatre Lliure) i el vice-cònsol va expressar tambéel seu suport a la idea de Naciri.

El que no us puc assegurar és si això ho diuen i estan preparats per tirar-ho en da-vant o només són, com diem nosaltres els amazics, “les promeses del voltant de lasafata del té”, que vol dir que “les diuen i no les fan, o potser no se’n recorden detot el que han dit”. Però esperem que no sigui així.

Per una altra part, em va saber molt de greu perquè Naciri ens va comentar que vapassar molta vergonya a França, perquè al final de la seva actuació els marroquins,o els que volen empitjorar més la fama del marroquins, van destrossar cadires de lasala del teatre; ens va dir que està orgullós de la nostra actitud positiva.

Us recordo que Saïd Naciri, després d’acomiadar-se de Barcelona i d’Europa, pre-sentarà el seu espectacle també a Egipte i a Tunísia.

Per acabar, aprofito aquesta ocasió per donar les gràcies a la gent que em va donarl’oportunitat d’escriure aquest senzill article i a tots els que col·laboren de prop ode lluny amb Punt de Referència. I també vull agrair a la Mònica la seva atenció,sense oblidar donar les gràcies a tots els que treballem per canviar la mala imatgetradicional del marroquins (amazics, saharauis i àrabs) o dels magribins en general.

Arrel d’aquesta experiència, ha sorgit la proposta per part d’algunsjoves que van assistir-hi de crear un grup de teatre. Des de l’entitat hem

recolzat la idea i estem donant-hi tant suport com podem.

La idea és poder crear un grup de teatre conformat per gent de diferents nacionalitats, ambdiferents experiències vitals i representar obres de teatre de diversos països, en català, pera donar a conèixer altres maneres de viure, de pensar i, alhora, acostar la cultura catalanaa les persones nou vingudes.

Busquem nois i noies de 18 a 35 anys que vulguin formar part d’aquesta incipient compa-nyia amateur. Si hi estàs interessat, trucan’s al 93 329 74 28.

“100% Marocain” és un espectacle delirant sobre lasituació actual del Marroc.

L’Apunt_1309

Us volem recordar que els actes com-memoratius del desè aniversari de Puntde Referència no han fet més quecomençar. Pel primer trimestre de 2008,cap allà finals de febrer o principi demarç, estem organitzant una trobadalúdico-festiva que inclourà dinar (a pocque el temps ho permeti serà a l’aire lliure) i una retrospectiva fotogràficadel què han estat aquests deu anysd’existència de Punt. Segur que tots hitrobareu cares conegudes! Us recor-dem, també, que encara esteu a tempsd’apuntar-vos a les comissions ques’estan organitzant per, o bé ajudar amuntar el dinar, o bé col·laborar en elmuntatge de l’exposició fotogràfica. Elsinteressats, envieu un missatge pel Yahoo Groups de Punt o truqueu-nos altel. 93 329 74 27 per apuntar-vos!!!

Pels qui el dia 11 de desembre no vaupoder assitir al tercer Diàleg de Refe-rència organitzat per Punt en el marcdel Desé Aniversari de l’entitat, aquí enteniu un resum. El ponent de la xerrada,titulada La Realitat dels adolescents im-migrants no acompanyats, va serM’hamed Abdelouhaed Allaoui, for-mador en matèria de Immigració i De-senvolupament Local.

Diàleg de referènciaLa realitat dels adolescents immigrants no acompanyats

Conèixer les cultures no és conèixerles persones, amb aquesta afirmacióM’hamed Abdelohuaed Allaoui vaencetar la seva xerrada sobre la reali-tat dels adolescents immigrants noacompanyats organitzada per l’Asso-ciació Punt de Referència al nouTeatre Raval de Barcelona. “Jomateix, que ja porto mitja vida aquí,no sé d’on sóc: ni a Marroc sóc deltot marroquí ni a Catalunya sóc deltot català, ni d’aquí ni d’allà”. Conci-liar les dues vides és molt difícil, hoés fins hi tot per un adult, imagineu-vos per un adolescent.

De la seva experiència com educador,M’hamed Abdelouhaed destaca unaprenentatge, el de treballar ambmenors i/o adolescents immigrantsamb la dificultat que suposa no tenir elsreferents familiars ni de context percontrastar la informació que et donen.“Als educadors o voluntaris que els femde suport ens falta tota aquesta altra in-formació de context. Aquests joves,com tots els adolescents, a vegades esfan les seves fantasies i això és el quet’expliquen”, cal no perdre-ho de vista,recorda aquest formador en matèria deimmigració, quan escoltem el seu relatde les coses.

Quan es parla d’efecte crida, vadestacar M’hamed Abdelohuaed en unmoment de la seva exposició, s’ha dedir que els mateixos immigrants en són

DESÈ ANIVERSARI

L’Apunt_1310

còmplices i que hi juguen un paper moltimportant, més que els mitjans de co-municació o les suposades polítiquesde portes obertes. “Cap emigrant expli-ca la seva realitat a la seva gent. No hofan els adults, menys encara els menorsi joves. Ells són els que més enlluernatsvenen per la imatge d’èxit d’ amics iconeguts”. I tot i que és veritat que hi haalgun èxit, sempre és al preu de moltd’esforç i això quasi mai es diu. “Moltsdels que conviviu amb aquests joves jaho sabeu: van bojos per fotografiar-seal costat d’una moto o d’algun cotxeper enviar la foto a casa, per comprar-se les bambes de 100 euros, perquètotes aquestes coses són les que creenaquesta imatge d’èxit de la que par-làvem. I ja els hi pots anar dient tot elque la seva família podria fer a Marrocamb aquests 100 euros!”. Per molt queens pugui alegrar el fet que aquestsnois es comportin com els d’aquí, hemde saber que en algun moment els to-carà fer el retorn als seus orígens. Lesvisites a la família suposen, com vaapuntar Abdelouahed, una cura contrala febre consumista de la seva societatd’acollida: “només es valora l’euro quantornes al dirham”.

Pel que fa al paper que juga, a la distàn-cia, la família d’origen, Abdelouhaedconsidera que, en la majoria dels casos,és una influència molt positiva. “El mis-satge de les famílies acostuma a sergairebé sempre molt educador, del ti-pus no deixis la feina o fes cas del queet diuen, i és bo comptar amb això.Però tampoc hem d’oblidar que la so-cietat del sud del Marroc és molt tradi-cionals i carrega a la persona ambmoltes responsabilitats des de ben pe-tita”. Fins i tot la decisió de migrar o nomigrar és, en última instància, del jove,com si ja fos un home adult quan totjust ahir encara era un nen. D’aquí laimportància del primer viatge, delprimer retorn. “Vist des d’aquí potsorprendre que, a la que el joveaconsegueix la documentació ofirma el contracte de treball, encomptes de posar-s’hi en serionomés pensi en tornar a casa.És molt important per aquestsjoves tornar a casa i demostrarals seus que la seva decisió, laseva marxa, ha valgut la pena”.

L’Apunt_1311

El Sud del Marroc, d’on venen moltsd’aquests menors immigrants no acom-panyats, ha canviat molt. “Acabo d’ar-ribar d’allà, jo sóc bereber, d’un poblede l’Atlas i cada vegada que hi vaig emsorprenc més. Jo, quan era petit, gaire-bé ni sortia del meu poble i ara tenim aquests joves que s’embarquen en viat-ges increïbles sense que ningú s’hoacabi d’explicar, ni tampoc els expertsamb qui fa pocs dies em vaig reunir enun seminari a Tetuan. En aquest semi-nari es va argumentar que, des de quela dona marroquina s’ha incorporat almercat de treball, no hi ha ningú que esfaci càrrec del nucli familiar”. Els canvisen el sistema educatiu marroquí tambéhi poden tenir alguna cosa a veure. “AMarroc també hem tingut les nostresLOE i les nostres LOGSE i ara tothomdesconfia del sistema educatiu. Tot ique a Marroc l’ensenyament es gratuït,no sé si ho sabeu, fins hi tot l’universi-tari”. L’emigració ve de la pobresa, s’a-costuma a dir, però Abdelohuaed vavoler subratllar que, normalment, elsmés pobres no són els que migren: “elque fa falta és molta personalitat, moltde coratge i molta empenta per prendreaquesta decisió”.

Conciliar les dues vides és moltcomplicat i en la temptativa espot caure fàcilment en la radi-calització recorda Abdelohuaed.“Aquests joves no han tinguttemps de créixer allà, de formar-se com a persones en la sevapròpia societat, i ho han de feraquí, en una societat que no ésla seva. Gairebé no ha tingut tempsd’assumir la seva pròpia societat, la se-va cultura, els seus costums, i ja n’hand’assumir uns altres”. La integració deljove en la societat d’acollida no ha designificar la desintegració de la seva so-cietat d’origen. Precisament, per pord’això, molts d’aquests joves s’agafena les seves senyals d’identitat com unferro roent. “Ni que sigui a l’illa de Pere-jil, com em deia un col·lega meu: si volscrear polèmica amb un d’aquests nois,treu el tema de Perejil... Tot i que nosàpiguen ni on cau al mapa”. Inte-gració, per a M’hamed Abdelohuaed,vol dir ajudar-los a fer aquest balanç i aque el mateix jove vagi destriant lescoses que li semblen positives i nega-tives d’aquí i d’allà... “Si vols pujar l’au-toestima d’un nen marroquí a l’escola,demana-li que escrigui qualsevol cosa ala pissarra en àrab i que pugui sorpren-dre als seus companys amb la seva destresa per escriure de dreta a esquer-ra, per exemple”.

Contra els malentesos que la diferènciade contextos culturals pugui provocaren la relació dels joves immigrants noacompanyants amb els seus educadorso en les relacions d’acompanyamentvoluntàries, M’hamed recomana con-fiança, fer treballar la relació d’igual a

igual, però també molt sentit comú iclaredat en els límits. “Per molta intimi-tat que aconseguim amb el jove hem depreservar sempre els espais formals,com educadors, com a pares o com areferents adults, sinó podem acabarpresoners dels secrets de família i con-vertir-nos en guardadors de confidèn-cies que nos ens fan cap bé a nosaltresni a ells. Si hi ha un problema, algunacosa que no va bé, cal abordar-la i par-lar-ne obertament”. En els casos delsmenors i adolescents marroquins duescoses juguen a favor de la preservaciód’aquests espais de formalitat: l’alt sen-tit de la justícia i de l’obediència ques’han emportat a la maleta de casa.

Per tancar la seva intervenció i en res-posta a una pregunta llançada des delpúblic Abdelohuaed va fer una breureferència a les polítiques d’acollida.“Ja no ens podem excusar més en lasuposada novetat del fenomen de laImmigració a Catalunya o a Espanyaperquè fa més de 20 anys que som unpaís de destí per a molta gent de fora. I no només cal treballar en les polítiquesd’acollida aquí sinó també en el paísd’origen”. M’hamed Abdelouhaed éspresident de la Associació Amazan, quetreballa per a la Promoció Socioculturali el Desenvolupament i que està ende-gant polítiques d’acollida a pobles del’Atlas. “D’algun d’aquests pobles po-den marxar fins a 80 persones cada anycap aquí. Només per reagrupament fa-miliar cada any arriben a Espanya unes86.000 persones”. Per a totes elles, lamajoria dones i nens, és molt més fàciladquirir les eines i les nocions bàsiquesper moure’s en la seva societat d’a-collida abans de marxar de casa.

L’Apunt_1312

L’Apunt_1313

Se acercaba el verano y todo apuntabaa que esta vez tocaba por fin un viaje alvecino país de Marruecos. Imagino quemuchos habréis estado por allí, peropara Susana y para mi era la primeravez. Íbamos con una variada serie decomentarios previos, que si ir con mu-cho cuidado, que si os va a encantar,que si no bebáis zumo de naranja en laplaza de Marrakech… En fin, lo típicocuando le dices a tu gente que te vas aun país extranjero, nada nuevo y a ve-ces demasiada “precaución”. Los quehabéis sido mochileros sabéis a qué merefiero. Al final todo se resuelve aplican-do las tres “S”: sentido del humor, sen-tido de la orientación y sentido común.

Hacía unos meses que habíamos perdi-do el contacto con Mubarak, el jovenbereber que habíamos conocido y “re-ferenciado” a partir de nuestro volunta-riado en la asociación “Punt de Refe-rència” y, cómo no, creíamos que ir a supaís era una muy buena excusa paravolver a retomar el contacto. Así fue.Mubarak se había ido de Barcelona aCastellón, al parecer le brindaron la po-sibilidad de poder currar en el complejode Marina d’Or, sí, sí, en ese que anun-cia la del corazón en la tele. Su tío o al-gún conocido le había ofrecido el curroy él se lanzó de nuevo a su particularaventura.

La experiencia con Mubarak había sidodifícil en sus inicios y más suave con-forme fuimos acomodándonos uno alotro. Recuerdo desesperarme cuando

quedábamos para tomar algo y la con-versación no fluía, no sabía como en-contrar algo que nos permitiera fluir y laverdad es que me imagino que él sesentía igual porque las diferencias cul-turales son muchas, la diferencia deedad también y la realidad de cada unoseguramente tampoco contribuyó aque esa relación fluyera en los términosque a mí me hubiera gustado… Pero,“caminante no hay camino se hace ca-mino al andar”...

Entre nosotros cada vez había másmargen, el sabía que yo estaba porquele llamaba cada semana, cada quincedías sin falta, aunque fuera sólo paradecirnos ¿Qué tal? ¿Todo bien? ¿El cu-rro?… Esas preguntas que, cíclicamen-te, se repetían. Pero, en definitiva, lascosas no se pueden forzar, surgen o nosurgen, según la química ¿No?

La mutua afición (cuando no obsesión)por el FC Barcelona fue nuestro link de-finitivamente. Ahí sí que tuvimos com-plicidad y espacios para compartir. Dehecho, vimos casi todos los partidos dela Liga de Campeones, que el Barçaacabó ganando… En fin, de película, ycon Mubarak, yo tomando cervecitas yel sus Fantas ¡¡¡como buen bereber!!!.Incluso llegó a venir a casa de unos co-

LES VEUS DELS PROGRAMES

Visitando a los amigosSUSANA Y RUBEN

L’Apunt_1314

legas y me imagino que debería aluci-nar, pienso ahora, después de haberconocido a su gente y el lugar de don-de viene. Porque de eso queríamos ha-blar, de la maravillosa experiencia deperdernos por el sudeste de Marruecos,cerquita de la frontera con Algeria, yacabar encontrando por fin el pueblo,después de una pista de 9 Km. (rollo4x4 y nosotros con el Ibiza matrículaBarcelona).

El pueblo se llama Tamarghoute y la zo-na turística más cercana y popular esZagora, una de las puertas al desiertodel Sahara, junto con Merzuga. Para lle-gar tuvimos que coger una de esas ca-rreteras secundarias donde “sólo pue-de pasar uno” y, por lo general, siemprese aparta el que no conoce el lugar, co-mo no podía ser de otra forma. Una vezcerca, un paisano marroquí, que traba-ja y vive en Bilbao, nos acompañó a lacasa de los Mubarak: “¡Que no hace fal-ta tío! ¡Que sí, hombre, que estáis en miregión y es lo mínimo que podemos ha-cer!” En fin, que el tipo todavía nos lla-ma hoy preguntándome cómo estamosmi compañera y yo ¡Fantástico! Y ahíestaban los 7 hermanos de Mubarak ysus padres, tíos, primos, vecinos….Medio pueblo esperando a los “col-gaos” de Barcelona, que según Muba-rak eran sus amigos de España.

Mubarak es el mayor de todos sus her-manos varones, tiene 5 hermanos y 2hermanas, una de ellas recién casadacon 18 años. La verdad es que todos

tienen los rasgos muy marcados y yono hacía más que ver pequeños Muba-raks por todas partes. Comimos, nosenseñaron sus tierras, el pozo que ha-bía hecho el padre con ayuda de Muba-rak entre otros, saboreamos dátiles re-cién recogidos por el hermano “araña”,que trepó por la palmera en segundos,riendo con cierta picardía. Y lo mejor esque no puedes ir de paso a un sitiodonde te esperan como en Marruecosy, como es de rigor, nos quedamos adormir y a compartir al menos un díacon ellos.

“¿Veis las estrellas, esto en Barcelonano lo tenéis verdad?” Eso nos pregun-taba la hermana pequeña de Mubarak,mientras cenábamos un tajine con me-

L’Apunt_1315

dio pueblo en el tejado de la vivienda delos Mubarak. “Así es –pensé por dentro–, pero no sólo no vemos las es-trellas sino que cada vez se ve menostoda esta hospitalidad, amabilidad yhumildad que vosotros estáis mostran-do a unos extraños”. Risas, comida, pa-labras en francés, inglés, español, ára-be y bereber hasta que, finalmente, to-dos cogieron unas mantas y sepusieron a dormir repartidos por el teja-do, la calle y demás lugares frescos dela casa… Así pueden haber sido mu-chas noches de Mubarak en su pueblo.

Después de despedirnos, con la emo-ción todavía a flor de piel, nos miramoscon Susana e imaginamos que ahí esta-ba Mubarak con esa tímida risa callada,despidiéndose de nosotros para des-pués correr detrás de sus hermanos,entre palmeras, riendo, con los suyos.

Si después de esto no somos capacesde comprender lo duro que puede lle-gar a ser para un chaval de 16 años te-ner que emigrar a otro lugar para bus-carse la vida él y su familia, no sólo novemos las estrellas sino que no somoscapaces de tener un mínimo de huma-nidad. Gracias a “Punt de Referència”,y a la gente que trabajan y se esfuerzanpor ayudarnos a sacar ese lado solida-rio que todos y todas tenemos.

Episodi I

En Tarek canviava de torn a la feina ca-da 3 setmanes i un d’aquests tornsl’obligava a estar a dos quarts de cinc ala cruïlla Aragó-Passeig de Gràcia, on elrecollia l’autocar que el portava a lacasa Seat de Martorell.

Un dia, a plena nit, ens desperta (de fetnomés ho va aconseguir amb la mevamuller) dient que s’havia adormit i queera molt tard. Jo no me’n vaig ni adonar.La Maria Pilar es vesteix de pressa ijunts se’n van a buscar el nostre au-tomòbil, a un aparcament situat a 50metres de casa, per poder acompanyaren Tarek fins on l’esperava l’autocar.Quan surten al carrer, ell s’adona ques’ha descuidat no sé si la indumentàriade treball o quina altra cosa, baixa rà-pidament del cotxe i se’n torna correntscap a casa... Amb tanta mala sort que,en aquell moment, passava una pa-trulla de mossos d’esquadra, la qualòbviament, en veure un magrebí sortircorrents d’un vehicle, van actuar d’im-mediat, tot veient potser la possibilitatd’un ascens en el seu currículum pro-fessional.

La no menys immediata reacció de laPilar va tornar la cosa a la difícil norma-litat. Els dos se’n van tornar cap a casai jo, a la fi, em vaig despertar i em vaigincorporar a l’expedició per intentarl’impossible, encalsar l’autocar a l’es-mentada cruïlla. Intent condemnat alfracàs, malgrat travessar unes quantes

La policia ni descansani deixa descansarMARIA PILAR HUMET I JAUME COMELLAS

L’Apunt_1316

cantonades amb semàfor vermell, a lamanera dels grans policies i detectiusdel cinema i la literatura especialitzada,jugant-nos la multa de la nostra vida isort que encara no existia el carnet perpunts.

Tot seguit, ja ens veus cap a Martorell,sense rumiar-nos-ho ni un instant. Quanenfilàvem el carrer Urgell camí de la Diagonal, en Tarek mira el rellotge is’adona que anem una hora avançats ique, per tant, no cal fer l’excursió.Girem cua i, amb tot el temps del món,el noi arriba a Aragó-Passeig de Gràciamés aviat que mai per agafar l’autocar.Happy end després d’una aventuretaque tardarem temps a oblidar .... I que,tanmateix es fa molt feliç rememorar detant en tant.

Episodi II

L’estada d’en Tarek va coincidir ambl’època del Ramadà i ell va voler viure lafesta, crec que és de cloenda, a casa.Ell mateix amb un seu cosí que, percert, cuinava molt millor que ell, vapreparar el cus-cus i totes les mengespròpies de la festa, i va convidar a unsquatre o cinc amics, tots ells personesencantadores. I ja ens tens a tots, ambels nostres fills ja grandets també, cele-brant l’àpat en un clima d’una càrregaentranyable extraordinària.

Tanmateix no tot va ser tant feliç. A l’ho-ra d’encendre els cigars, per no mo-

lestar-nos i atès que el nostre estatgeno tenia galeria oberta, els tabaquersvan optar per sortir educadament alcarrer per respectar les nostres sensi-bles vísceres respiratòries. Era unvespre de tardor i les portes de fora, defusta massissa, estaven tancades. Elmoviment de rostres bruns, entrant isortint, potser també una mica enjogas-sadament, va alarmar a algun veí es-pantadís, i ja tens la policia -crec quemunicipal-, a casa nostra, a veure quèpassava.

Per sort, també passava per allà un delsnostres fills i tot va quedar en no res...Bé, en no res, no; amb la imatge de recels i de sospita permanent, ambaquest tic de racisme que, ens agradiacceptar-ho o no, resta subjacent en elnostre cos social. Amb tot, finalmentaquell sopar i tot el que el va envolcallarens resulta tan inoblidable com la facè-cia de la percaça de l’autocar de laSEAT.

L’Apunt_1317

Quan era petit, era un noi ale-gre que anava a l’escola i teniatotes les coses que volia.

Els meus pares ens estimavenmolt a la meva germana i a mi.Un dia van anar de viatge a Sud Àfricai és allí que van tenir un accident decotxe .

Era molt difícil d’entendre que haviaperdut els meus pares, però, amb eltemps vaig arribar a acceptar-ho.

Dos anys després vaig sortir de l’esco-la perquè no podia seguir estudiant perproblemes econòmics, perquè viviaamb la meva àvia i la meva germana.

La meva àvia volia pagar-me l’escola,però no li ho vaig deixar fer perquèsempre vaig ser un noi responsable, iper això també vaig marxar de casa ime’n vaig anar a viure amb un amicmeu a casa dels seus pares.

Un dia, estava parlant amb un altre amic meu, el seu pare és pescador, i livaig comentar que volia sortir del meupaís a buscar-me la vida, perquè allí eramolt difícil trobar feina i jo no m’enteniabé amb els meus oncles.

Un temps després el meu amic em vaavisar que el seu pare tenia una barca ique aniria a Espanya i jo li vaig dir quehi volia anar, però que no tenia diners iell em va dir que m’ajudaria.

Al cap d’un mes, el meu amicem va trucar i em va proposarque, a canvi de carregar lesmercaderies dins la barca,em podia embarcar.

A la nit va arribar la resta de la gent ivam marxar cap a Espanya. Jo nom’havia acomiadat ni de la meva ger-mana ni de la meva àvia. Era el tres demaig del 2006.

En aquesta barca només hi havia des-coneguts, i els primers cinc dies ho vaigpassar molt malament perquè nomésdormia, menjava i vomitava. Desprésvaig començar a mirar el mar, a veure sipodia veure terra o muntanyes, però resde res: només veia els taurons quepassejaven pel nostre costat i elsdofins. Vaig fer-me la idea d’acon-seguir-ho o morir, que només ens pas-sa una vegada a la vida.

Al cap de deu dies, de matinada, vamullar una muntanya al mig del mar. Totsens vam tornar bojos d’alegria i jonomés volia posar-me a nedar, perquèera tan al·lucinant que no m’importavaque quedessin molts quilòmetres perarribar a la costa .

Un viatge increïblePAPA IBRAHIMA

L’Apunt_1318

Després d’unes quantes hores vam ar-ribar a una illa de les Canàries que esdiu Tenerife. Era el dia del meu aniver-sari: en feia 17.

Aquella nit la vaig passar a la comis-saria de policia i, al matí, vaig anar a uncentre d’acollida. Me’n vaig adonar quehavia arribat a un país on les coses erenmolt diferents de tot el que jo coneixia.No entenia el castellà i per això m’eramolt difícil comunicar-me amb els edu-cadors i la gent de Tenerife .

Però, a poc a poc, vaig començar a en-tendre el castellà i em vaig començar arelacionar amb altres nois del centre. Alcap de dues setmanes em van canviarde centre i en aquest només hi haviaafricans sub-saharians de diferents països, i era molt complicat enten-dre’ns.

Un mes després vaig començar a feramics dins i fora del centre, vaigconèixer moltes persones blanquesperquè vaig començar a parlar i enten-dre el castellà.

Després de tres mesos a Tenerife emvan traslladar a Barcelona, una ciutatmolt diferent (més gran, més perillosa iamb una altra llengua: el català). Vaighaver de començar de nou, en un altrecentre on tot eren marroquins, exceptetres companys i jo.

Ara estic en un pis del Pla, que m’hapermès tenir la tranquil·litat de trobar-

me en un espai com a casa i m’ha aju-dat a practicar l’idioma, gestionar elspapers per poder treballar, relacionar-me amb gent. A través de la gent del pisem van proposar posar-me en contacteamb Punt de Referència, una cosa quevaloro molt perquè crec que és impor-tant tenir gent que t’escolti i tambéperquè penso que l’educació no nomésdepèn dels teus pares, sinó també de lagent diferent que et trobes arreu. Ac-tualment estic treballant per unaconeguda empresa d’ordinadors i tirantendavant una nova vida.

L’Apunt_1319

HEM PARTICIPAT:

L’experiència internacional de Punt de Referència Els dies 26, 27 i 28 del passat mes d’octubrePunt de Referència va viatjar a Munich per aparticipar de la reunió programada pels responsables de la xarxa eurpea ENCYMO(European Network of Children and YoungMentoring Organisations).

L’ objectiu era definir un programa per difondre arreu d’Europa les experiències de“Mentoring” i “Befriending” que duem a terme més d’un centenar d’organitzacionsen els nostres respectius països. Alhora, es vol arribar a establir un conjunt de bonespràctiques que puguin ser recollides en un manual i que serveixin de pauta per apromoure relacions de suport similars a les que promovem des de la nostra entitat.

La trobada va reunir a un total de tretze participants, responsables d’associacionsd’Alemanya, França, Anglaterra, Estònia i Bulgària. Punt de Referència era la únicaassociació catalana i espanyola de la reunió ja que, fins al moment, cap altra or-ganització de Mentoring de l’Estat s’ha incorporat a la xarxa europea.

En els dos dies d’intens treball es van acordar un bon nombre d’ objectius (relatius,principalment, a la difusió i promoció de relacions de “Mentoring” arreu d’Europa) itot un seguit d’accions per a dur a terme des d’ara fins al 2010. Entre aquestes ac-cions hi ha previstes diverses visites d’ intercanvi entre les organitzacions dels dife-rents països i tres trobades generals de treball, a més d’una presentació dels mate-rials resultants a Bruseles a finals del 2010, amb el suport de la Unió Europea.

Per dur a terme aquesta visita preparatòria, l’ associació va comptar amb el recolza-ment econòmic del Programa Europeu d’Aprenentatge a Llarg Termini (Grundtvig),del qual esperem seguir rebent suport per tal de continuar participant en aquest pro-jecte europeu de gran impacte. Us n’informarem puntualment.

JORNADES DE SOS RACISME SOBRE MENORS IMMIGRANTS A DONOSTIA

El passat mes de novembre SOS Racisme de Guipúzcoa i Mugak (Centre d’Estudis i Documentació sobre racisme y xenofòbia de SOS Racisme/SOS Arrazakeria) vaconvidar Punt de Referència a participar en unes jornades sobre menors immigrantsno acompanyats. L’objectiu d’aquestes jornades era donar a conèixer i analitzar lasituació d’aquests joves a Euskadi, a més d’oferir exemples de bones pràctiques enel treball amb aquest col·lectiu.

La proposta de Punt de Referència va ser una de les experiències consideradescom a bona pràctica i vam ser convidats a participar en una taula rodona explicantels nostres projectes d’acompanyament. La xerrada va tenir molt bona acollida en-tre els oients i els organitzadors, i l’intercanvi amb les associacions basques que tre-ballen amb joves immigrants va ser molt interessant.

L’Apunt_1320

HEM ASSISTIT:

A l’Espai d’Educadors organitzat per la Federació d’Entitats ambProjectes Projectes Assistits (15 d’octubre).

Al Primer Congrés Internacional d’Acollida a les Persones NouVingudes organitzat per la Secretaria per a la Immigració de laGeneralitat de Catalunya amb el suport del Ministeri de Treball iAfers Socials i la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona, l’Ins-titut Europeu de la Mediterrània (IEMed) i Fundació CIDOB (24,25i 26 d’octubre).

A les Jornades de Reflexió sobre la Infància i l’Adolescènciaorganitzat per l’Institut de Formació de la Fundació Pere Tarrès il’Obra Social Caixa Sabadell (octubre-novembre 2007)

A les V Jornades d’Educació en Valors organitzades conjunta-ment per Senderi, la Universitat de Vic i la Fundació Jaume Bofill,que van tenir lloc a la Facultat d’Educació de la Universitat de Vic.Punt de Referència va participar com a entitat convidada presen-tant un powerpoint del programa Acull. En aquestes jornades esva debatre el paper de l’entorn educatiu en la construcció de ciu-tadania (10 de novembre 2007).

A la Jornada per a la Inclusió Social i la Lluita contra la Pobresaorganitzada al Palau del Parlament de Ctalunya dins del marc delDia Internacional per l’Eradicació de la Pobresa (17 de desembre).

PREMSA ESCRITA

REVISTA:Consumer-EroskiDATA DE PUBLICACIÓ:18/07/2007ARTICLE:Entrevista a Mercè Garet, psicòloga i responsable del Programa Referentsde Punt de Referència

DIARI:El PaísDATA DE PUBLICACIÓ:10/08/07ARTICLE:Reportatge Emancipados a la Fuerza

REVISTA:Toc-TocDATA DE PUBLICACIÓ: Número de setembre de 2007ARTICLE:Una Experiència Familiar Única

REVISTA:Món Jove BCNDATA DE PUBLICACIÓ: Número 5. Tardor 2007ARTICLE:Punt de Referència. Acompanyamentde joves extutelats

DIARI: Periódico LatinoDATA DE PUBLICACIÓ:26/10/07ARTICLE:Un Punto de Apoyo para Jóvenes Extutelados

REVISTA:Mujer HoyDATA DE PUBLICACIÓ:27/10/2007ARTICLE:Tutelados por Papá Estado

RÀDIO

EMISORA:Ràdio Sant FeliuDATA D’EMISSIÓ:19/10/2007PROGRAMA:Magazine “Calle 18”

EMISORA:Ràdio GràciaDATA D’EMISSIÓ:22/10/2007PROGRAMA:L’hora solidaria

EMISORA:Catalunya RàdioDATA D’EMISSIÓ:26/12/07PROGRAMA:Eduquem les Criatures

WEBSEstem registrats com a entitats col·la-boradores a les webs de ProuRacisme(www.prouracisme.org) i CanalSolidari(www.canalsolidario.org) en les que, pe-riòdicament, publiquem convocatòries inotes de premsa de les activitats dePunt de Referència.

L’Apunt_1321

PRESÈNCIA ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Durant aquest darrer trimestre de 2007 hem anat sortint a les pàgines de la premsa,també a les ones radiofòni-ques i en alguns butlletins electrònics.

Mercè Garet i Helena Migueiz dePunt, amb la Ma Mercè Prats,

que va explicar la seva experiènciacom a referent, amb el conductor

d’Hora Solidària, Enric Castellà.

La Bet Bàrbara i la seva filla,la Mariona Bota, explicant

la seva experiència d’Acull.

Madiha Fakhara explica la seva experiència personali el seu pas per Punt de Referència.

PRESÈNCIA ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ

L’Apunt_130

Un himne per no guanyar(Lluís Llach)

Un himne per no guanyarper no vèncer mai fent la guerraque malmena tota raó que ens pugui fer lluitar.Deixa’m doncs cantaraquest himne per no guanyar.Només som si vosaltres sou vida,sols tenim si podem compartir-la.Que de res no ens valla vida en la mort,la pau en la por.Deixeu-me així doncs cantar.

Un himne que sigui un precpels infants que han de perdonar-nosi salvar-nos. Per les dones que ens han d’infantarun futur de pauun demà on no calgui guanyar.No som res si no som amb vosaltres,que no som si no sou amb nosaltres.Hem d’aprendre l’espaidifícil i fràgil del nostre conviureon puguem tots cantarun himne per no guanyar.

Un himne que sigui un canton es mesclin totes les llengües,que ens permeten el so màgic del mot estimar.Deixa’m doncs cantaraquest himne per no guanyar.Diferents en la pell i en la parla,ens féu rics quan no sou com nosaltres.Ens donem lo divers,compartim lo distinti volem l’univers per conviure un destí.Un himne per dir ben alt:No ens cal ni volem guanyar.

L’Apunt_1322

L’APUNT DE L’Apunt

ENTITATS QUE ENS DONEN SUPORT

L’Apunt_1323

Durant el 2007, PUNT DE REFERÈNCIA ha pogut ferpossible el seu treball gràcies al finançament atorgat perles entitats que detallem a continuació:

BUTLLETÍ DEL’ASSOCIACIÓPUNT DEREFERÈNCIA

L’Apunt

Menys paper = sostenibilitat + estalviSi voleu rebre L’Apunt en versió digital, envieu-nos un correu ainfo@puntdereferencia.org amb el text “Inscripció a L’Apunt digital”

L’Associació Punt de Referència no comparteix necessàriamentles opinions expressades pels autors dels articles publicats en aquest butlletí.

Sou lliures de copiar i distribuir els continguts d’aquesta publicació sempre que en citeu els autors i l’Associació Punt de Referència.Els continguts d’aquesta publicació estan subjectesa la llicència de reconeixement de Creative Commons.http://creativecommons.org/license/by/2.5/es/