1

Literatura catalana i castellana

contemporànies

Blanca de Uña Martín Universitat de Barcelona

(2012-2013)

2

3

Literatura Catalana

Poesia

4

5

J.V.Foix (1893-1987) Sol i de dol (1947) Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, em veig sovint per fosques solituds, En prats ignots i munts de llicorella I gorgs pregons que m'aturen, astuts. I dic: On só? Per quina terra vella, -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll? Vers quina meravella D'astre ignorat m'adreç passos retuts? Sol, sóc etern. M'és present el paisatge De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany: Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany O en tuc de neu, jo retrob el paratge On ja vaguí, i, de Déu, el parany Per heure'm tot. O del diable engany. � � � Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles Del temps antic, i a l'acost de la fosca, Sota un llorer i al peu de la font tosca, De remembrar, cellut, setge i batalles. De matí em plau, amb fèrries tenalles I claus de tub, cercar la peça llosca A l'embragat, o al coixinet que embosca L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles. I enfilar colls, seguir per valls ombroses, Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell! Em plau, també, l'ombra suau d'un tell, L'antic museu, les madones borroses, I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell: M'exalta el nou i m'enamora el vell.

On he deixat les claus ... (1953) ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR A Joana Givanel És quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata, Hi ha un pany de mar al revolt I un tros de cel escarlata, Un ocell fa un giravolt I treu branques una mata, El casalot del pirata És un ample gira-sol. Es quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era, Em vesteixo d'home antic I empaito la masovera, I entre pineda i garric Planto la meva bandera; Amb una agulla saquera Mato el monstre que no dic. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era. És quan dormo que hi veig clar Foll d'una dolça metzina, Amb perles a cada mà Visc al cor d'una petxina, Só la font del comellar I el jaç de la salvatgina, -O la lluna que s'afina En morir carena enllà. Es quan dormo que hi veig clar Foll d'una dolça metzina.

darrer comunicat (1970) DARRER COMUNICAT A Joan Prats Vallès A Mercè Ros Soler Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les camies. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca, les dar-reres cigales i els primers grills vesprejants. Sentia, llunyans, el batec sec i ritmat de les barques del bou que tombaven el cap de la Selva, camí del port, el monòton brogit dels motors que empenyen els vehicles per les carreteres perquè l'home arribi a Enlloc aviat, i la fressa del mar que mancava. Mirava com naixien els estels i com passen les noies amb aires de festa, sense draps ni lligats, com un infant que acaba de venir. Un que conec, del Pòsit -el qui boga amb més delit quan el motor s'enfarritja-, em va donar, sense fer-hi comentari, i amb estranyesa de tots dos, un paper que algú volia que em passés. Diu: Ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula. Els han passats per la mola dels màrtirs, els han penjats a la forca més alta, els han lapidats a les barricades, els han guillotinats al pla de l'alçament, els han assassinats a l'altra cantonada, els han posats sota la roda d'un vehicle, els han estripats com un bou a l'escorxador, n'han donat la sang a beure al feram, n'han polvorit-zats els ossos per adobar els erms, els han desvirginats a les redaccions dels diaris, els han vomitats els novel.lastres i els poetas-tres, els n'han llevat la pell, l'han assecada i l'han feta tibant per als timbals de guerra. Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l'estel de l'alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gle-ves girades, no proveu pas de dir-ho: us escurçaran la llengua. NO M'OMPLIS MÉS DE FLORS: JA NO T'ESTIMO Que tu plantis papers per façanes i portes, al peu del campanar, als vidres de l'escola, als bancs de la capella de les monges, al portaló de l'hort de l'Oriola, a les estacions del tren de Valldoreix, a les parades del mercat de fruita, a la sortida del funicular, damunt les cartelleres del cinema, a la sala de ball, a la torratxa de la Casa del llamp, a l'escrivania de la rectoria, sota els fanals del passeig, a la mateixa porta de l'alcova... Que ho escriguis en lletra rodona, o en pal sec, o bé a la romana, en caràcters d'im-premta forastera, en elzeverià, en lletra molt ampla, o en cursiva... Amb carbó dur i gruixut, amb guixos exaltats o amb mangra de color de sang donada... Què hi puc fer jo, Francesca, què haig de dir, si amb els ulls aclucats ja sé què escrius: No m'omplis més de flors: ja no t'estimo.

6

Onze Nadals i un Cap d'Any (1960) HO SAP TOTHOM, I ÉS PROFECIA Ho sap tothom, i és profecia. La meva mare ho va dir un dia Quan m'acotxava amb blats lleugers; Enllà del somni ho repetia L'aigua dels astres mitjancers I els vidres balbs d'una establia Tota d'arrels, al fosc d'un prat: A cal fuster hi ha novetat. Els nois que ronden per les cales Hi cullen plomes per les ales I algues de sol, i amb veu d'albat, Criden per l'ull de les escales Que a cal fuster hi ha novetat. Els qui ballaven per les sales Surten i guaiten, des del moll, Un estel nou que passa el coll. El coraller ho sap pel pirata Que amaga els tints en bucs d'escata Quan crema l'arbre dels escrits; Al capità d'una fragata Li ho diu la rosa de les nits. L'or i l'escuma d'una mata Clamen, somnàmbuls, pel serrat: A cal fuster hi ha novetat. El plor dels rics salpa pels aires, I les rialles dels captaires Solquen els glaços del teulat. Un pastor ho conta als vinyataires: A cal fuster hi ha novetat. El roc dels cims escampa flaires, I al Port mateix, amb roig roent, Pinten, pallards, l'Ajuntament. El jutge crema paperassa La fe que bull no té captura

I no es fa el Pa sense el Llevat: A cal fuster hi ha novetat. Dels anys revolts, a un cap de plaça, I el mestre d'aixa riu tot sol. El fum dels recs ja no escridassa I els pescadors faran un bol, Tot és silenci al ras de raça Quan els ho diu l'autoritat: A cal fuster hi ha novetat. Els de la Vall i els de Colera Salten contents, a llur manera, I els de la Selva s'han mudat; Amb flors de fenc calquen a l'era: A cal fuster hi ha novetat. De Pau i Palau-saverdera Porten les mels de llur cinglera I omplen els dolls de vi moscat. Els de Banyuls i els de Portvendres Entren amb llanes de mars tendres I un raig de mots de bon copsar Pels qui, entre vents, saben comprendre's. Els traginers de Perpinyà, Amb sang barrada en drap de cendres, Clamen dels dalts del pic nevat: A cal fuster hi ha novetat. Res no s'acaba i tot comença. Vénen mecànics de remença Amb olis nous de llibertat; Una Veu canta en recompensa: Que a cal fuster hi ha novetat. Des d'Alacant a la Provença Qui mor no mor, si el son és clar Quan neix la llum en el quintar. La gent s'agleva en la nit dura, Tots anuncien la ventura, Les Illes porten el saïm, I els de l'Urgell, farina pura: Qui res no té, clarors dels cim.

7

JOAN OLIVER (1899-1986) Bestiari (1936)

ASE No capten tes orelles el reny injust, l’ordre abusiva. Meselles han esdevingut tes anques de tantes vergassades gratuïtes. Practiques la doctrina de l’esforç mínim. Només el deure estricte! No ets servil com el gos, ni complaent com el cavall. Ni ensuperbit esclau com l’home que et fustiga. ZEBRA Pel desert corre la brama que no et saps treure el pijama. VACA SUÏSSA Quan jo m’embranco en una causa justa com En Tell sóc adusta i arrogant: prou, s’ha acabat! Aneu al botavant vós i galleda i tamboret de fusta! La meva sang no peix la noia flaca ni s’amistança amb el cafè pudent. Vós no sou qui per grapejar una vaca, ni un àngel que baixés expressament. Encara us resta la indefensa cabra, que sempre ha tingut ànima d’esclau. A mi em muny ni qui s’acosti amb sabre! Tinc banyes i escometo com un brau. Doncs, ja hoi sabeu! He pres el determini, l’he bramulat per comes i fondals, i no espereu que me’n desencamini la llepolia d’un manat d’alfals. Que jo mateixa, si nok fos tan llega, en lletra clara contaria el fet. Temps era temps hi hagué una vaca cega: jo sóc la vaca de la mala llet!

TIGRE CAPTIU ¿Les fuetades t’han ratllat la pell, o potser l’ombra de la reixa? Saló de tardor (1947) CORRANDES D'EXILI Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re ... Si la lluna feia el ple també el féu la nostra pena. L'estimada m'acompanya de pell bruna i aire greu (com una Mare de Déu que han trobat a la muntanya.) Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna, que l'esguerra, abans de passar la ratlla, m'ajec i beso la terra i l'acarono amb l'espatlla. A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida: l'altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida. Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d'enyorança ans d'enyorança viuré. En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. "Com el Vallès no hi ha res". Que els pins cenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol; i a la platja un tenderol que batega com una ala. Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita que la somio completa.

8

Circumstàncies (1968)

ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA Al sempre admirat Salvador Espriu, si cal, amb disculpes.

Oh, que avingut estic amb la meva petita, esclava, poc sortosa terra i com em recaria d'allunyar-me'n, sud avall, ] on sembla que la gent és bruta i pobra, accidiosa, inculta, resignada, insolvent! Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien fotent-se'n: "Com qui s'agrada de la lletja, així el lluç que pica un ham sense esquer", mentre jo, encara prop, pensaria en les velles fretures i confiances d'aquest meu tossut poble. I, ja tot sospesat, recularia per a restar aquí fins a la mort. Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase i estimo a més amb un irrevocable amor aquesta meva -i nostra- bastant neta, envejada, bonica pàtria.

Vacances pagades (1960) LLETANIA Per als infants / mentides. Per als amors / mentides. Per als amics / mentides. Per als clients / mentides. Mentides plenes o primes, fermes o tendres -juraments, besades-; vives -com fresca sang-; sàvies, agraïdes. Guatlles i bòfies. Mitges mentides. I mentides històriques que avui pengem als mentiders besavis. Mentides literàries --a cada vers dues mentides. Mentides metafísiques --l’ésser i el temps, redéu! Mentides tècniques, científiques: xifres que es tornen màquines i màquines que menten com llegendes folles. I mentides de fe, que són la trista gran misericòrdia del cel per als sofrents i els mísers de la terra; altes mentides fabuloses que un dia, no sé com, diu que seran certeses, (Gràcies, Senyor, per endavant, acompte sense garanties, per si així fos. Amén, amén, Senyor! Oïu el clam, Senyor? Perquè la mort, quan ens remata, menti!)

TIRALLONGA DELS MONOSÍL.LABS (frag-ments) Déu I tu, què vols? Jo Doncs, jo sols vull -ei, si pot ser-: Un poc de fam i un xic de pa. Un poc de fred i un poc de foc. Un xic de son i un poc de llit. Un xic de set i un poc de vi i un poc de llet. I un poc de pau. [...] I un poc de sol i un poc de sal. I un poc de cel. Un xic de bé i un xic de mal. Un poc de mel i un poc de fel. I un poc de nit i un xic de por,

i un poc de pit i un xic de cor i un poc de crit. I un xic de llum i un xic de so: un poc de llamp i un xic de tro. Un poc de goig i un xic de bes [...] I un poc de joc -tres reis, dos nous. I un poc de groc i un xic de verd I un xic de blau. Un poc de tren i un poc de nau; i un xic de rem. [...] I un poc de veu -i un poc de vot. I un poc de cant. I un xic de vers.

I un xic de ball. I d'art. I d'or. Un poc de peix. I un poc de greix. I un xic de feix. I un poc de gruix. I un poc de carn i un poc de sang; i un poc de pèl. I un poc de fang i un xic de pols. [...] I un xic de font. I un xic de riu i un poc de rec i un poc de pont. I un poc de gorg. I un poc de mar i un xic de port. [...] I a més, què vull? Un xic de seny. I un poc de temps. I un xic de món. I un poc de sort.

9

SALVADOR ESPRIU (1913-1985) Cementiri de Sinera (1946) Quina petita pàtria encercla el cementiri! Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials. No estimo res més, excepte l'ombra viatgera d'un núvol. El lent record dels dies que són passats per sempre. Els meus ulls ja no saben sinó contemplar dies i sols perduts. Com sento rodar velles tartanes pels rials de Sinera! Al meu record arriben olors de mar vetllada per clars estius. Perdura en els meus dits la rosa que vaig collir. I als llavis, oratge, foc, paraules esdevingudes cendra. Les cançons d'Ariadna (1949) INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment. Homenatge a Salvat-Papasseit Ara digueu: "La ginesta floreix, arreu als camps hi ha vermell de roselles. Amb nova falç comencem a segar el blat madur i, amb ell, les males herbes." Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l'alba ens ha trigat, com és llarg d'esperar un alçament de llum en la tenebra! Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra. Vàrem mirar ben al lluny del desert, davallàvem al fons del nostre somni. Cisternes seques esdevenen cims pujats per esglaons de lentes hores. Ara digueu: "Nosaltres escoltem les veus del vent per l'alta mar d'espigues." Ara digueu: "Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble."

El caminant i el mur (1954) ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que se'n va del seu indret", mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria. DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ Cansat de tants de versos que no fan companyia -els admirables versos de savis excel.lents-, i de mirar com passa l'emperador tot nu, i del gran plany del vent, aquest vell adversari, i de l'excés de mi, sense missatge, ara us diré, amb paraules ben clares, amb crit elemental, lluny d'artifici, que vull només parar-me en el camí, ja decantat amic de l'última injustícia, i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort, damunt la bona terra.

10

La pell de brau (1960) Diversos són els homes i diverses les parles, i han convingut molts noms a un sol amor. La vella i fràgil plata esdevé tarda parada en la claror damunt els camps. La terra, amb paranys de mil fines orelles, ha captivat els ocells de les cançons de l'aire. Sí, comprèn-la i fes-la teva, també, des de les oliveres, l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent: "Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor." No convé que diguem el nom del qui ens pensa enllà de la nostra por. Si topem a les palpentes amb aquest estrany cec, on sinó en el buit i en el no-res fonamentarem la nostra vida? Provarem d'alçar en la sorra el palau perillós dels nostres somnis i aprendrem aquesta lliçó humil al llarg de tot el temps del cansament, car sols així som lliures de combatre per l'última victòria damunt l'esglai. Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures. Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures. I cridi la veu de tot el poble: "Amén." A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l'aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps. Que Sepharad visqui eternament en l'ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat.

11

JOAN BROSSA (1919- 1998) Em va fer Joan Brossa (1950) PASSA UN OBRER Passa un obrer amb el paquet del dinar. Hi ha un pobre assegut a terra. Dos industrials prenen cafè i reflexionen sobre el comerç. L'Estat és una gran paraula. UN HOME ESTERNUDAUn home esternuda. Passa un cotxe. Un botiguer tira la porta de ferro avall. Passa una dona amb una garrafa plena d’aigua. Me’n vaig a dormir. Això és tot. Catalunya i selva (1953-1954) NOCTURNÀLIA A Pepa Pura contra la nit la meva mà, Riquesa i força em tiraré a l'espatlla; Busco la calma en el que puc pensar I on recomença el plany traço una ratlla. L'home i el seu misteri em sol bastar, El sobre que copejo no m'espatlla; Però la suma escapa al seny humà, I el tro em fa trontollar i el llamp em ratlla. Però no dic que senti el meu error: -Omple't d'arrels, oh terra desatesa! Dialogant entorn del teu amor, El que retinc, ho perdo amb avidesa: Ni de morir com penso sento horror, Ni de pensar com moro em ve tristesa. Festa (1955) HIMENEU El matrimoni està determinat Per l’amor purament I simplement, I aquesta és la gran prova que imposem Al nostre amor. Ni per curiositat, amb orgull Ho declaro, No hem visitat cap església, Però sí que ens parem en silenci Davant aquests vells arbres. El respecte al nostre amor Fa abstenir-nos de tot El que sigui un negoci O un segell o un afront. Ens aturem a l’entrada del bosc; Ell acompanya, digne, la pregària. Ens inclinem en entrar-hi; Res no ens destorba el pas.

Cant (1954) TU Si eres una onada, series el meu joc favorit. Si m’estimaves sempre, series la plenitud. Si eres una manera de parlar, series el diàleg. Si ploraves inquieta, et buscaria i no et trobaria. Si eres una posta de sol, series la més bella de totes.] Si eres un arbre, series un cedre. Si ostentaves colors, series blanca i vermella. Si eres la neu, passaries enllà. Si eres una substància, series el bàlsam. Si eres substituïda, series la fusta d’una columna. Si jo era un vaixell, et duria al bell davant de la proa.] Si no eres una noia, series una rosa boscana. Si eres un estel invisible, series el mutu amor. Si em circumdaves suaument i et dissolies, series el serení de la nit que mulla els arbres. Si defallies, series un escut romput. Si eres una flor, mai no t’apagaries. Si llampeguejaves, series talment una pedra encastada] del color del flux del mar. Si et veia en qualsevol indret, t’assenyalaria a tu. Si eres indiferent, series el crepuscle. Si em miraves distretament, series la meva esperança.] La teva presència em sembla la forma més plaent de la mateixa harmonia.] Si la música s’omplia de tu, brollaria un acord greu i planyívol.] Si eres un trèvol, series la clau de l’aurora. Si eres la suavitat, series el pes de l’aigua. Si eres la tristesa, series els dies i el temps. Si eres un desig, series passió desplomada. Si eres la lluna, series una ala. Si eres un rellotge, series un cercle profund. Si eres l’espai, en series meitat i centre. Si no eres un estel favorable, series una roca que defensa un territori.] Si t’amagaves de mi per sempre més, series la nit circumdant.] Si eres un camí, series la riba del mar. Si eres un jardí, series un astre de flors. Si eres un paisatge, series un bosc que respira. Si eres un anell, series irrompible per sempre més. Si eres ombra densa, series un camí entre els astres diàfans.] Si eres una tarda, series un dia. Si eres un any, series un segle. Si eres un soroll, series el soroll d’unes passes que ressonen sentides en secret. Si eres un pedestal, series una illa blavenca. Si el món era romput a trossos, series el seu silenci. Si inclinaves més el front, el cor dringaria clar. Si sospires, el temps que passa esdevé dolç. Si t’enfiles pel cel, en la meditació et trobo. Si eres una boleta, series una sola gota d’aigua. Vius en el sentit de la flama, no en el de la cendra. Si eres un nombre, series una quantitat inacabable. Si mudaves de forma, series una muntanya obscura i agradable.] Si eres l’oratge, dormiries damunt una cua de colors.] Si et coneixia la pluja, cauria al lloc que tu indicaries.] Si intentaves de salvar algú, l’ompliries d’espigues. Si eres una paret, t’escudarien els arbres. Si queia la llum, series la copa de cada dia. Cobriries la joventut, si eres la matinada. Si passava la tardor, tu series la primavera imminent.] Si eres un color, series l’alegria del sol en un bancal d’herba.] Si eres una veu, tindries el color d’un perfum. Si eres un perfum, tindries la veu del color que et duria.] Si eres un vidre, apagaries els sospirs. Si eres un desert , onejaries sense cap límit. Si eres una paraula, series estimar-se. Si eres un ídol, jo prepararia la teva adoració als santuaris.] Si eres tèbia claror, et voltaries de ramats. Si eres una gota de sang, il.luminaries. Si el món de vida era tot solitud i caos, ja estaries destinada a manifestar-te.] Si el món era una boirosa caverna, en tu convergirien infinituds.] Tu ets el més bell reflex de la Imatge primordial Que enllà dels temps es multiplica inexpressable.

Ens besem com dos pans sota la gran arbreda, I així el sol senzill declara Que som marit i muller.

12

Poemes civils (1960) Naixença Infància Adolescència Joventut Virilitat Edat madura Vellesa Mort I Cau de poemes (1960) "D'ACORD! ¿PERÒ ÉS LA COMMEMORA-CIÓ..." D'acord! ¿Però és la commemoració del naixement de qui? De Khristna? De Miltra? D'Osirapis? De Bacus? O d'Agni? O d'Adonis? Etcètera. Tots aquests déus, dóna la casualitat que també van néixer pel solstici d'hivern i van ressuscitar per l'equinocci de primavera. Els ulls i les orelles del poeta (1961) POEMA A tu, qui siguis, t’invito a trobar les coses amb la transcendental bellesa, com jo les trobo, i tindràs el poema. Setembre de 1961 El saltamartí (1963) POEMA La boira ha tapat el sol. Us proposo aquest poema. Vós mateix en sou el lliure i necessari intèrpret. SALTAMARTÍ A Lluís Solà Ninot que porta un pes a la base i que, desviat de la seva posició vertical, es torna a posar dret. El poble.

Sonets del vaitot (1965-1966) SONET A FRÈGOLI A Frederic Roda Entra per una porta i a l'instant surt mudat de vestit per l'altra porta; si abans era el marit ara és l'amant i, de bigoti i barba, ja no en porta. Després, en pocs moments, ha aparegut sota l'aspecte d'ogres i sirenes i transformat en una multitud de personatges de totes les menes. I aquí la idea vèdica ve a tomb per referi-te a Frègoli, si penses a sol batent en l'Ésser que tots som i que esdevé l'arrel de les parences. Si bé els papers aumenten sota el sol, els còmics, al revés, són un de sol. Cent per tant (1967) ESPAÑA No existeix censura: el que existeix és un Servei d'Informació Bibliogràfica] per evitar possibles perjudicis econòmics als editors. No hi ha gent que es mor de gana: hi ha persones que sofreixen insuficiències tròfiques degudes a insuficiències alimentàries. No hi ha lluita de classes: hi ha tensions socials polaritzades entorn de desiguals repartiments de la Renda Nacional. No hi ha oposició episcopal: no es tracta de treure el bisbe sinó de modificar les estructures jeràrquiques que no són conscients de l'engatjament amb les línes postconciliars. No hi ha partits polítics: hi ha articulació de contrastots de parers. No hi ha puja de preus: hi ha revisió de tarifes. No hi ha dret a la vaga: hi ha una manera d'exterioritzar el conflicte directe. No hi ha epidèmia de còlera: hi ha brots de diarrees estivals. No es parla d'amnistia, sinó de condemna de sancions. Etcètera.

13

Poemes públics (1969-1975) “NO ES TRACTA DE TEXTOS ON JA HI HA HAGUT...” No es tracta de textos on ja hi ha hagut una intenció poètica; m’interessen textos neutres, funcionals, que jo puc convertir en poètics pel fet d’haver-los triats. "Elegia al Che" (1971) ELEGIA AL CHE AB D F G IJKL MNOPQR STUVWX YZ La memòria encesa (1998) EPÍLEG Conec la utilitat de la inutilitat. I tinc la riquesa de no voler ser ric.

14

JOAN VINYOLI (1914-1984) Les hores retrobades (1951) DESTINS Uns han tingut la copa de la vida arran dels llavis i han begut a pler, felicitat i somnis han sentit a dins la sang com un brunzit d'abelles, i màgiques paraules han parlat en altes nits i conjurat aurores a no tornar; feliços navegant cor insondable endins i sense platges. Altres, però, la festa de la vida, només l'han pressentida des de lluny, com una olor feixuga de magnòlies obrint-se en un jardí, però llur cap dorm fatigat sobre l'espatlla trista i ploren sense llàgrimes els ulls, i el cor els bat amb dolorós anhel, solitari i profund en la nit fosca. VIDA MÉS ALTA Vares tenir la copa de la vida arran de llavis i bevent mories; perdut el vi, secreta la ferida, sofrint, plorant, més altament vivies. TAN SOLS UNA MEMÒRIA Què som? Tan sols una memòria d'allò que hem posseït i vàrem perdre, canvi constant i resignat adéu al temps que fuig amb pas irreparable. I sempre caminem en l'insegur, fins quan l'amor ens dicta pensaments d'eternitat i passa d'una boca a l'altra en besos l'ànima exaltada. Llavors mateix, la festa de la vida com nau il•luminada es va allunyant, plena de músiques que ja no són per a nosaltres, i la badia s'enfosqueix on, tristos, alcem adéus, com un infant que mira l'estel perdut en el suburbi gris. És aleshores que entre foscos núvols, plens de presagi, vora el vell domàs crepuscular, on ja comença un vent de desesper, amb crit inacabable, com de biaix, misteriosament, fulgura el sol de la melancolia. Una cançó de l'ànima, llavors, puja innocent i sembra, pietosa, d'estels benignes la profunda nit del terrenal misteri sense fons. I màgiques figures i sentits es van entreteixint davant dels ulls, i cauen, ja fets música, en el cor, que així coneix i estima el seu misteri.

Tot és ara i res (1970) TOT ÉS ARA I RES El que jo sóc és un concupiscent, però no perdo, mal que ho sembli, del tot la mesura: els crepitars d’agost vora la mar, la llum meridiana, les pluges de setembre, els coures octubrers, les gleves roges dessagnant-se com entranyes, els arbres enteranyinats on les aranyes aguaiten l’insecte amb ulls vermells fins que l’atrapen i el devo-ren, les branques negres fent crec-crec amb pes de neu als hiverns, m’estrenyen fort, em fan caure, contemplativament. És un dir� Pregunto si no és un gran consol dir la paraula “pluges” i fer que plogui tot un llarg matí d’abril, on a recer d’una ala de plom prenyada de tempesta puja en espira el cant d’un rossinyol afemellat, des del fullam espès que esquinça i omple de memòries els racons emborlats de dàlies. Quin jardí? Quina era sola? Quins pallers? Quin rec? L’arbre ja sec s’embeu d’aquestes aigües filtrades dels orígens, el fullatge caduc revé ple de molts ulls d'abril i la verdor puja compacta de l'ancestral subsòl de pedra tosca. Crits que jo m'invento, que ningú no sent; els morts flueixen hiperbòlics. Tot és ara i res. Encara les paraules (1973) TOT SÓN PREGUNTES Tot són preguntes que mai no tenen resposta. Tocat no sé per quina absurda mà se sent un violí: l’arquet fa mal, d’això no n’hi ha dubte. Passem el dia en una vella taverna on la gent beu, on jo mateix bec per allunyar molts àrids pensaments que no tenen, però, cap mena d’importància. Es poden fer moltíssimes coses, que no són res, partint d’aquest principi: tot és ara i res.

15

MATINADA MORADA AMB FÀBRIQUES Morir, dormir, no sé com agafar el nou dia, fred monyó morat, jo inapetent, amb la pipa que em penja de la boca de pescador rendit. Cal molt coratge per enfrontar-se amb una fràgil hora naixent; de totes, la primera, la més difícil, que ja després anem acostumant-nos a l’ofici de màquina: serrem el dia a trossos, cada sec tauló surt polit de la serra; l’agafem, ens el posem a l’espatlla, per molt ample que sigui, tant com per a suportar la feixuguesa de qui després ens passa pel damunt. Vent d’aram (1976) APLEC He vist anar i he vist tornar, de lluny, aplecs de gent -estendards i cridòria- pels flancs de la muntanya. Berenaven, bevien, ballaven excitats. Més tard els homes han cobert les noies esbojarrades, d’anques d’euga, mentre el cel es feia roig. Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre la closca del cervell, no miris rajoles amb ocells ni vidres decorats, no masteguis el pa de la paraula. Uneix-te a tots. Inventa’t l’alegria. PISCINA No pas tots els matins, ni que sigui diumenge, podem obrir-nos a la vida, saber tot d’una que no és tan sols frustració, treball, sinó llis trampolí des d’on, erecte, salta el cos i cau en la piscina oblonga d’on sembla que no pugui sortir mai. En surt, però, somrient, regalimant, lluminós, i s’abandona a prendre el sol.

Ara que és tard (1975) ARA QUE ÉS TARD Du musst dein Leben ändern. Rilke. Cobrí l’ocell les muntanyes del mar i les planúries de la terra, veié la llaura, la sembra i la collita, i els homes aücant els cavalls desbocats. Van cremar les fogueres tota la nit espurnejant sense pluges apaivagadores. El foc s’havia estès fins a la casa que ja flamejava, i es va formar un filera d’homes que es passaven galledes plenes d’aigua dels pous antics] de l’un a l’altre en cadena i la llancen al foc per matar-lo, però el foc se les beu a desenes i cents. El poble tot allí. Ploren les dones, que ja del blat no en queda res i cremen les palleres. Els cavalls nocturns a l’era en cendres batien les garbes que sols eren en els ulls esbatanats dels qui ja tot ho havien perdut. -Ple d’una cadència segura, corriol que porta al cor mateix de la realitat, he de tornar a la llei dels poemes antics i no deixar-me endur pels mots imprecisos. Recordes el ferrador com avivava el foc amb el vent de la manxa, com ferrava les mules, els cavalls, les eugues, la flaire de cremat de les peüngles? Insistència reiterativa en el foc. * * * Pel clar principi d’aquest poema plana un gran ocell que al cim d’un pic vaig veure a tocar, majestuosament volant, allunyar-se fent cercles. La resta records i paraules. Provo de saltar de nen per sobre les fogueres mig apagades. Posa-hi ara un groc de palla flairosa. Sobretot no oblidis un blau intens al fons sobre el qual es retallin muntanyes de perfil esquerp de pedra dura, que la pissarra es desfà -grisalla de pensaments, de somnis. Aboca’t a la nit. Escolta els ocells, mira el dia com neix. Torna a veure les coses en els ulls d’un infant. Torna a llegir en els llibres ara que és tard. Has de fer una altra vida.

16

Llibre d’amic (1977) III Vares venir fins on jo dormia i em vas despertar, i em vas convidar a tenir set, una gran set per a la qual et vas fer copa on jo pogués beure. XV Hoste meu, dorms a la galeria; canten ocells però no et desperten: tu sempre vetlles i veus la pluja verda, l’alba roja, la fruita d’or, el falcó reial. Tu ets el pastor que vaga solitari, de nit. M’he desullat de tant mirar-te, m’has emboirat de solitud. Ombres, feresa, vent, són la teva parla. Volen orelles en sentir-la, la penya es torna riu. De genolls he caigut, flectat segueixo invisibles passos: no he d’assolir-te mai. Ressono tot com el buc ple d’abelles.

Cants d’abelone (1979, editat el 1987) CANT D’ABELONE (de Rainer Maria Rilke; traducció de J. Vinyoli) Tu a qui no faig confident que ploro al llit, de nit, sol, tu que em fatigues dolçament bressant-me com un bressol; tu que no em dius del teu vetllar per causa meva, què et sembla de suportar aquesta set sense treva que ens magnifica, sense deixar-la calmar? Car mira els enamorats com es menteixen així que volen dir-se veritats. Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura. tu et transformes en tot: ets allò que murmura o bé un perfum que rera seu res no deixés. Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses. No et retingueren mai: per això és que hi reposes i et tinc per sempre més. . . . . . . . . . . . . . . . . . . …I què faré de mi si ja no sé com expandir-me? Com aniria més enllà d’on sóc? I què m’espera que no sigui vent efímer que passa? Per això visc en desenfrè quiet parlant del foc o de la pedra o dels núvols. L’arbre de sang es ramifica, diuen, a les entranyes, que aquest fruit és bo. Per a quin fruit a mi van escollir-me, que moro de sentir-me’l i no poder-lo dar? Tot és per ser donat i no t’ho vol ningú, cor meu, potser les pedres mudes o bé la matinada. Cor, no et precipitis a voler més, no et tanquis per molt que faci mal. Estima sense voler ser correspost. Posa’t a prova: calla i escolta l’indiscriminat so de la vida. Sol, cada batec es correspon potser amb alguna cosa.

17

Cercles (1980) HE DIT UNA CANÇÓ He aturat el vol de les estrelles, incoercible, cec, per ja no perdre’m més en el fosc, he dit una cançó, baixa la veu, perquè es faci, de nit, ardent i gran entre el fullar dels arbres. He suplantat els somnis. A hores petites (1981) AUTORETRAT A SEIXANTA-CINC ANYS Mira’m la cara encesa de sàtir vell. Quina vinosa color de vida molt viscuda, ja no recuperable. Vasos buits. Cullo, però, raïm amb una falsa voracitat i m’embriago de vi dels anys. I tentinejo, palpo parets de fosca, no tocant ja mai el cos de préssec de cap dona, car ja no estic enamorat. Malaguanyat temps de la vida, aquest, tan sols per patollar-hi.]

Domini màgic (1984) JOC M’he tornat una bola de billar de vori que rodola empesa sempre pel tac sinistre i dolorosament, topant contra les bandes del rectangle, és repel•lida amb seca violència, sense parar. No puc ja més, retira’m del feltre verd, jugador empedreït, deixa’m sentir com van caient les hores, com cessen el soroll i el moviment, com, inactiu, el vori es fa de cera, que fondrà, al capdavall, la mà del foc. Passeig d’aniversari (1984) VIII Un altre hivern i cada cop més àrid: al fons de l’avinguda, el pomerar s’ha tornat una taca de silenci lilós que ja no esquinça cap lladruc, planura enllà, i es va apagant de pressa. Adéu!, adéu! Embriagat de flaires de fum de llenya al bosc i de resines, encenc la salamandra dels records, que tira bé: m’enterboleixo, veig per clivelles al mur naixença d’albes antigues que no van arribar a ser ple dia mai, tot l’enderroc dels anys, allà i aquí, trossos de marbre, focs, vells arbres secs. I en moltes vies mortes trens aturats. Sóc una golfa plena de mals endreços, però cap soroll ningú no sentirà quan la devasti la màquina del temps. Que un dia algú va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota i amb tanta llum que vaig quedar-me cec, però vident d’alguna cosa certa, certíssima: estel fix mirant-me fit en la foscor. D’ençà d’aquell excés totes les coses se’m canvien sempre en altres de millors, insòlites: si rocs, en diamants; si didals, en campanes tocant a festa; si agulles de cosir, en parallamps d’acer; si cavallets de fira, en constel•lacions. I, doncs, és falsa tota queixa que digui, tot gemec que faci, tot ploricó: que el que, però, perdura ho funden els poetes. Tant és així que l’àrid hivern amb què s’obria aquest poema ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny feliç, afirmatiu, il•limitat, i tot el blat es torna pa de vida.

18

GABRIEL FERRATER (1922-1972) Da nuces pueris (1960) EL MUTILAT Jo sé que no l'estimes. No ho diguis a ningú. Tots tres, si tu ens ajudes, guardarem el secret. Que ningú més no vegi allò que hem vist tu i jo. De la gent i les coses que us han estat amics, ell se n'amagarà. No tornarà al cafè que és fet per a esperar-te. Vindran mesos amb erra: serà lluny de les taules de marbre, on us servien les ostres i el vi blanc. En els dies de pluja no mirarà l'asfalt on us havíeu vist quan no es trobaven taxis i havíeu d'anar a peu. No obrirà més els llibres que li han parlat de tu: ignorarà què diuen quan no parlen de tu. I sobretot, hi pots comptar, ni a tu ni a mi no ens farà saber on para. S'anirà confinant dins de terres llunyanes. Caminarà per boscos foscos. No el sobtarà l'atzagaia de llum de la nostra memòria. I quan sigui tan lluny que mig el creguem mort, podrem recordar i dir que no te l'estimaves. No ens farà cap angúnia de veure com li manques. Serà com un espectre sense vida ni pena. Com la foto macabra d'un Guele Cassée, que orna un aparador i no ens fa cap efecte. Però ara, no ho diguem: no trasbalsem la gent mostrant-los la ferida sagnant i purulenta. Donem-li temps i oblit. Callem, fins que ningú, ni jo mateix, no el pugui confondre encara amb mi.

ELS JOCS Viure en un barri extrem, ens indueix a passejar inquiets, com si volguéssim trobar un racó de certitud, algun sentit més ferm que l'envà de cantell i el munt de bigues menjat per la crosta de pols i pluja vella, i la botiga dels gelats, amb les nenes que patinen pel davant, i són sis per un parell de patins estridents. M'arribo fins al club de tenis Barcelona, que és un club de rics, i vaig mirant els cotxes que s'arrengleren a la porta, plens de la voluntat bona d'ésser cotxes de rics: com si diguéssim, de tenir una certa ànima. Hi ha un MG d'esport, del nou model disminuït queno fa gaire vaig llegir que ha estat fet per une certaine couche d'acheteurs qui trouvent les modèles existants trop chers: i vol dir els rics barcelonins, suposo. Vaig vorejant la tanca. En un cantó hi ha un court mal disposat, on es confinen els nens principiants, i sempre els cauen pilotes fora. Surt el nen, tot ros (i blanc immaculat, car en el joc no hi posa prou convicció). S'esvera quan veu a fora uns garrofers dramàtics i uns nens molt bruts que juguen al futbol tan malament com ell al tenis: més vivament, això sí. Coneix la por i de la porta estant, busca amb els ulls la pilota, i no deixa el seu recer fins que l'ha vista. La plega, i se'n torna corrents, mort de vergonya si ensopega i s'alça el crit golut de la canalla que aguaitava una taca de l'albat. Segueixo passejant, i ara sé on vaig. Hi ha un altre camp de joc, al pati d'una fàbrica de productes farmacèutics. Aquí juguen al bàsquet, al capvespre. Homes i dones, junts, van allargant el dia tant com poden, sota els flocs de grisor eixuta que s'atapeeix. No pilotegen de per riure. Riuen però juguen al bàsquet, i s'entrenen pel joc d'equip, provant posicions al camp, i variant-les i lligant-les. M'agrada de fixar-me en el treball d'una noia. Massa alta. Du un mallot de ratlles fines, grogues i vermelles. No és gaire bona tirant al cistell: té sort si la pilota se li adorm a l'anella de ferro, i els instants s'allarguen. Si cau dins, vençuda, la noia llança un crit i una rialla: té la veu aspra, com els grans ocells. Però combina bé, i té un bon amic pel joc: qui millor juga de tots ells. Rep la pilota de la noia, i no la juga: ella de sobte arrenca a córrer i rep la bola desmarcada i, justa, la torna i, just, ell tira suaument. Jo, com que sóc un doctrinari, ple d'odis intel.lectuals, no sé deixar que no vulguin dir res quan es distreuen, cansats d'empaquetar o d'escriure a màquina. Si ara me'ls miro i sento simpatia per ells, vull creure que ells em fan sentit dins el joc dels sentits que a mi em distreuen per bé que els tinc mol mal lligats. Vull creure que els moviments precisos d'aquests cossos fan un bon precedent, no sé de què.

19

A TRAVÉS DELS TEMPERAMENTS Uns pins massa sensibles es revinclen deixant sentir com se saben patètics mentre compleixen aquest deure líric d'expressió del vent, que arriba net. Les arrels cruixen sordes, i les branques exulten de dolor, per proclamar que és greu que bufi l'esperit. El vent, quan surt del bosc, va tot podrit de queixes. A L'INREVÉS Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja frenètica d'agost, els peus d'un noi caragolats al fil del trampolí, l'agut salt de llebrer que fa l'aroma dels lilàs a l'abril, la paciència de l'aranya que escriu la seva fam, el cos amb quatre cames i dos caps en un solar gris de crepuscle, el peix llisquent com un arquet de violí, el blau i l'or de les nenes en bici, la set dramàtica del gos, el tall dels fars de camió en la matinada pútrida del mercat, els braços fins. Diré el que em fuig. No diré res de mi. CAMBRA DE LA TARDOR La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l'aire. Mira, s'obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se'ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d'olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se'n van de pressa. Digues, te'n recordaràs d'aquesta cambra? "Me l'estimo molt. Aquelles veus d'obrers - Què son?" Paletes: manca una casa a la mançana. "Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany". Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l'estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Menja't una cama (1962) LA VIDA FURTIVA Segurament serà com ara. Estaré despert, aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador que surt d'un pou, em pujarà des del silenci de tota la casa, brusc, el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar el bufeteig de portes de metall, i els passos del replà, i endevinaré l'instant que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre. Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut, que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot. Teoria dels cossos (1966) ÍDOLS Aleshores, quan jèiem abraçats davant la finestra oberta al pendís d'oliveres (dues llavors nues dins un fruit que l'estiu ha badat violent, i que s'omple d'aire) no teníem records. Érem el record que tenim ara. Érem aquesta imatge. Els ídols de nosaltres, per a la submisa fe de després. Les dones i els dies (1968) ANIVERSARI Ja l'any quaranta dels meus anys jeu fosc a dues carboneres, ribotat. El munt d'encenalls se l'han partit la marmanyera memòria, la mentidera, i l'oblit, el drapaire mut. L'una en farà curtes fogueres, l'altre, caliu d'inquietud.

20

V. ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993) Horacianes. (1963-1970)

res no m'agrada tant com enramar-me d'oli cru el pimentó torrat, tallat en tires. cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els produc-tes de la terra. m'agrada molt el pimentó torrat, mes no massa torrat, que el desgracia, sinó amb aquella carn mollar que té en llevar-li la crosta socarrada. l'expose dins el plat en tongades incitants, l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal i suque molt de pa, com fan els pobres, en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.] després, en un pessic del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament, eucarísticament, me'l mire en l'aire. de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme. cloc els ulls i me'l fot. LXV Has dit que era malícia, o bé procacitat, allò que bé podria enaltir-me davant els déus. seguint el fil que duies ¿quina cosa millor pot fer un home que tenir a la seua casa llits per a les parelles que els necessiten i veure-les després complagudes, confoses, i no errants, com a gossos famèlics pels solars? suetoni, mesquí. ¿i tu has gosat escriure la història dels cèsars? tens els ulls de l'eunuc o la mestressa desdentada que entra la safa a l'habitació.

LVIII pare, us recorde molt. em dúieu de la mà, m'amostràveu el món, la vivacitat dels carrers. tot tenia el seu nom, no hi havia cap cosa que no tingués un nom i vós sabíeu tots els noms. açò què és, pare. això es diu una destral i serveix per a fer llenya. i com dieu fer llenya. és que es fa, la llenya. vull dir que la destral serveix per a tallar les rames ocioses dels arbres. ah. açò es diu un riu és el tíber. ben agafat a la barana contemplàveu el riu, però no el véieu. véieu venir probablement l’eneida. això es diu un rajol i allò una cadernera. ho déieu pel seu nom com si ho diguéssíu tot. jo no entenia res, però m'agradava escoltar-vos, aquella seguretat amb què em déieu: açò és. no em vaig recordar de vós a grècia. jo era un jove insolent que s'ho veia tot fet. ara, conforme arribe a l'edat que teníeu, torne als carrers aquells, acaricie uns noms, uns noms petits com pedretes de riu, polits per l'ús, refàs un vell camí familiar, us recorde, us evoque, us necessite cada dia més, la vostra callada companyia mentre escric. ara podríem raonar els dos. però això no és possible i tot està ben fet pels déus, àdhuc aquesta meua soledat, aquest desvaliment malgrat els premis, pare.

21

LXII t'has demorat moltíssim referint que el meu pare fou pescater. escolta, fill de puta, si em pensaves fer dany anaves ben errat. no has tingut la delicadesa que tingué el canonge riber,] que ho va dir tot i tot ho va comprendre. el meu pare fou llibert, i és de veres. va exercir de pescater. i és de veres.] i qui fou el teu pare? pots tu orientar-m'hi? ni la teua mare sabria dir-t'ho, enfeinada sempre a la màrfega] La nit (1953-1956) CANÇÓ DE BRESSOL Ai, mumare meva, quin fretet que tenc� J. Vidal Alcover Jo tinc una Mort petita, meua i ben meua només. Com jo la nodresc a ella, ell em nodreix igualment. Jo tinc una Mort petita que trau els peus dels bolquers. Només tinc la meua Mort i no necessite res. Jo tinc una Mort petita i és, d’allò meu, el més meu. Molt més meua que la vida, amb mi va i amb mi se’n ve. És la meua ama, i és l’ama del corral i del carrer de la llimera i la parra i la flor del taronger. Octubre,1953.

ARA, SENYOR, NOMÉS ARA, SI EM FOS Ara, Senyor, només ara, si em fos possible, ací, parlaríem d’açò, d’allò, tots dos, asseguts i tranquils, perquè ara sent el desig de parlar amb un amic i he pensat, no sé com, en Vós. No sé si açò és irreverent, però és, Senyor, el que sent, el que pense, i sé que a Vós no us sembla massa mal. D’amic a amic, sempre es parla més clar. No he contestat a totes vostres cartes, però no fou mai per manca d’amor. Si he d’ésser franc, us diré que ja em dóna un no sé què contar sempre el mateix: que açò, que això, que allò, la poca sort Sou bon amic i no us fatiga oir-me, però és que a mi sí que em fatiga dir-ho A més a més, de vegades, un pensa que amb els consells no es resolen les coses. Car un, llavors, el que vol és eixir, però no mai que li diguen que no ho torne a fer, ni que allò li són mèrits i que algun jorn patirà encara més. Car un, Senyor, és així, de vegades, i Vós deveu de saber-ho prou bé I bé, Senyor: avui estrenem any. Ens posarem un any nou sobre els muscles que farà joc amb açò o amb allò que hom no coneix en la seua existència. Però anirem una mica encollits els que estrenem poques vegades roba A més a més, aleshores un pensa que l’any aquest ja l’ha vestit un altre -està runós en el coll i en els colzes-, com si hi hagués quelcom rar en les mides un no pogués bellugar-se dins d’ell (jo ja he dut anys vells, rebutjats per altres, i sé prou bé el que passa llavors) I bé, Senyor: mercés per aquest any, tantes mercés com dies l’hem de dur. El portarem el millor que podrem; però si no el poguéssem lluir Penseu,Senyor, que el mal no està en nosaltres. Cau més enllà del nostre gust: als ossos.

22

Les nits que van fent la nit (Obra Completa 1) 1972 AVUI , QUE FARIA SIS MESOS Ara,que és ben de nit, filla meua, voldria netejar-me bé els ulls, ja saps, amb aigua i sal, rentar-me ben bé els ulls i llavar-me les mans, refregant-les després en un rastell ben aspre, filla meua, i posar-me darrerament a escriure’t, així, senzillament, com qui es menja una poma, com qui es rasca un genoll, com qui xiula al capvespre,] tot així , filla meua, ací, en aquest racó de la casa, la casa en silenci, la casa sense tu, filla meua.Ja no sé què et vull dir, jo no sé si et vull dir quelcom, jo no sé res, jo només sé que vull parlar amb tu, romandre així, tota la nit, tota la vida, tota la nit, aquesta nit sense tu, filla meua, oh quina nit més gran, ja saps: la nit dels hòmens. I ací estic, i t’escric paraules i paraules, vaig fent ratlles, paraules, coses i coses, coses, no sé ben bé què son. Altres vegades tinc el desig d’agafar un paper i esgarrar-lo, sense adonar-me’n massa, pensant en tu, com si et veiés, filla meua, en qualsevulla banda, mentrestant van caent papers, trossos menuts de paper, no sé, coses. Ara faria això, trencaria papers, trencaria paraules, cada vegada fent els trossos més menuts, més petits, petitíssims, oh i més petits encara, deixant-los caure al sòl, per damunt dels taulells, i així una hora i una altra , tota la nit així, tota la vida, tota la nit. Tota la Nit

El gran foc dels garbons (Obra completa 1) 1972

40 Com que ell era, d’ofici, mariner i passava setmanes, si no mesos, per la mar, i pel poble es comentava que s’embarcava perque no volia estar prop de la dona, en retornar-hi, des del portet a casa, perpetraven excessos efusius, palpant-se, a mossos, fent ostentació dominical més de l’enteniment que de l’amor, i ja en casa ella obria la finestra sobre la plaça i celebraven còpules enramades de crits, d’arraps, de besos. Per la finestra, els qui ho dubtaven, veien la feroç harmonia cojugal. Hamburg (1974)

Tant com el cor m'has omplert el cervell i amb altres ulls que no pas aquests ulls per sempre et veig, te'm representes, ets. Amor, amor, em pots deixar, anar-te'n: sempre et tindré en el moment millor, car he sabut, per l'amor, assumir-te, i ja ets en mi més que no en realitat, i tu esdevens una còpia sols: per uns mitjans o un procés que jo ignore, l'original és en mi per a sempre.

Antibes (1976) he estimat molt una illa ella volia ésser lliure i no es volia casar alegre i graciosa com una palmera teuladins de la plaça de sant eulari adéu adéu adéu me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa trenes de les dolces filles dels déus recorde molt les vostres sines l'os ocult i tan dolç de les vostres anques en arribar la nit la mar tapa les illes i després els besa en silenci el front

Llibre de les meravelles (1976) ELS AMANTS La carn vol carn (Ausias March) No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peço d'una orella. El nostre amor es un amor brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs

23

PROPIETATS DE LA PENA Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetllar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l'home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl.labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d'antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se'n riguen, potser et delaten; tot això son banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res sino s'és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament.

24

NARCÍS COMADIRA (1942) Album de família (1980) DIES DE GOIG Deixa que tot s'esborri i a l'alba dels desficis (quan tot es fa visible i gràcils ens retornen els corriols del bosc vora el riuet on les maduixes tempten la dent sagaç), coronats de xuclamel i pèsols d'olor i vidalbes, dansem lliures del tot de nosaltres mateixos. Oblidats, som déus. En quarantena (1990) ABISME ¿Per on vagueu, que el món és un abisme, ulls verdsdenit, turment d'aquest desordre de records fonedissos? PREC Llum blava del matí, rebota pels cristalls obscurs del dens fullatge. Ritma aquest foll desori dels insectes florals per la immensa bignònia. Concerta el seu esforç mentre afinen els coures de la trompeteria. Que, com el sol que s'alça, ell i nosaltres fem, desperts, el llarg trajecte. L'instint i l'intel•lecte ajusta'ns i mesura l'incendi del migdia. Perquè, forts, puguem vèncer la migdiada tèrbola i els dubtes del capvespre. I quan la nit arribi i es desfacin les coses que el dia ha fet corpòries, serena confiança del teu retorn ens prengui a mi i aqui jo estimo.

Enigma (1985) FALCONERIA Ara sóc un falcó i sobre la mà m'aferro del meu senyor. Respiro l'aire net del matí i l'olor del vellut i les martes, la suor dels cavalls, el fenc petjat, els vapors que pugen de la terra. Herbes i flors menudes, tapís gemat que veuré des de dalt, quan en cercles, magnificent, observi els meus dominis, la prada, els arbrissons, el rierol, la llebre esmunyedissa. I els cavalls, els gossos i el senyor, amb els seus cavallers i el falconer major, patges i servidors, tots iguals de petits, repartits sobre el prat... Ara el senyor m'ha dit: vull una llebre grossa, flairosa de llentiscle (el meu senyor és poeta), mentre m'acaronava el plomatge amb el dit. Jo em sento emperador, enfilat a la mà del senyor, amb la meva caputxa de cuir plena de cintes. Hi ha moviment, xivarri, renills i piafar, i els mossos de canilla que deslliguen i aquissen els gos-sos.] Ja s'acosta el moment, el senyor m'amanyaga, vol una llebre grossa, flairosa de llentiscle (jo també sóc poeta). El cor em bat amb força. I ara, en aquests moments, jo sóc l'amo i senyor del món i de la gent. Tots a dins del meu cercle, pendents de mi, esperant com em perdo i retorno, com el meu vol es va cenyint, calcula, veu la llebre temorenca. Els ulls són com sagetes, les urpes s'aguditzen i un vertigen dolcíssim m'aclapara. Cel i terra són u, arbres i núvols, l'herba i la pell esquerpa de la llebre. No veig res, una força se m'endú cap avall, cap al pou del no-res, i baixo com un llamp. Per quina voluntat em regeixo? ¿Quina és la força obscura que se m'endú, quins fils mouen les meves ales, quin foc pot escalfar tant la sang del meu cos? Ara, a les urpes, ja hi tinc la llebre morta, olorosa de terra i de llentiscle. Tot s'ha acabat, ja s'ha ensorrat l'imperi. El falconer major em deixarà esquinçar un tros de fetge càlid... Riurà el senyor amb els seus amics, després, i amb el meu caputxot tot ple de cintes, em sentiré ridícul. Allò que fa oblidar-nos, dura sempre tan poc!

25

AQUEST NADAL On trobaré, aquest Nadal, el pessebre, si tot el món s'ha emboirat i els meus ulls ja no llegeixen la lletra dels mapes? Què et portaré, aquest Nadal, si se'm menja la sequedat les obagues del cor i no m'hi creix ja més molsa ni grèvol? Com cantaré, aquest Nadal, si se'm trenca la poca veu que tenia, i les mans, sobre el teclat, impotents, se'm garroten? Quan et veuré, aquest Nadal, per plorar-te tots els projectes d'amor indecisos que tinc pendents, entre enganys, a la taula? Respon-me tu l'on i el què, el com i el quan, Nen que ets camí, primavera i musica. Mira't aquest desolat cocodril que vol posar sentiment a les llàgrimes. QUARANTENA (...) vaguem pel temps ja ho veus i no sabem on comencem i on acabem planetes errants d'aquesta nit tan sòlida i ens donem a la carn el sexe és com un gra de sorra enmig dels engranatges dentats del nostre temps però només els fa alterar una mica una lleugera breu vacil•lació i tornen al seu pes sense memòria la carn la sang vísceres corruptibles com empenyen per fer-se seu el temps sempre inventen històries diverses descobreixen cossos ardents com torxes cossos per aferrar-se a la carn a la sang a la víscera tendra i estableixen programes detallats d'atac i de conquesta estudien la tàctica segura es llencen de cop a l'abraçada delerosos de veure's carn i sang altre cop cobejada pels reflexos ficticis les ombres del mirall no podem viure aquí en aquest desolat espai sense memòria inventem-nos històries diverses tu i jo i el nostre amor per exemple que és com una caseta això ja t'ho he dit l'única cosa que dura és l'esvanir-se hi ha un temps que ha de venir una massa de dies indistints encara una matèria contínua i hem de saber arrencar-los del seu bloc i donar-los la forma que té un dia una cara de dia uns ulls de dia (...)

Usdefruit (1995) THE WAY WE WERE ¿Què hauràs estat tu per mi quan et pensi, posem d'aquí a deu anys i ja els teus trenta comencin a pesar-te? Jo, ben perdut al fons del pou dels meus cinquanta-tres, ¿recordaré aquest maig, el juny, el juliol, amb tendresa magnànima, amb sentit de l'humor, amb una mica d'orgull, sense ni un punt de sentimentalisme? La matèria lleu dels nostres somnis és la mateixa amb què hem estat pastats, deia en Billy, en anglès, i cito de memòria. Però jo no vul creure que tu siguis un d'aquests films incolors que després, per explicar-los, hem de recompondre i falsegem. No. Tu, vull que siguis real i per això fugaç; ja ho sé que és trist. La melodia d'aquesta primavera me la durà insistent el vent adust de la meva tardor, quan, entre fulles roges -antigues monedes d'aram-, vulgui convèncer la meva solitud que es pot comprar l'amor, ai, ni que sigui amb poesia o amb intel•ligència. És tan possible que li faci cas. Tu, en el punt dolç del teu vigor adult, ja en el trencant de les passions tèrboles, ¿com em recordaràs? No m'humilio per demanar-te una ombra de tendresa. L'olor de sang potser estarà esmolant les teves dents per la cruel cacera. La vida de la jungla et serà dura si vols un lloc dins de la vella tribu. Ara, però, no vullfer conjectures. D'aquests mesos que jo t'he estimat tant i dels que vénen -potser t'estimaré encara més i més-, ¿no en quedarà sinó pols de record i algun poema? Per tu i per mi, quan arribin les boires al confort carcomprat, que sapiguem comprendre'ns tal com érem, res més, això demano. EL TEMPS Tot el país cobert, bromes al nord, als fondals. Alguna ullada de sol a muntanya, al migdia. Pluges al litoral. Al cor, com sempre, maregassa. INSOMNI Blancaoblidada, repassa els seus silencis la lluna urbana.

26

PIGRAMA Ara sóc un llimac i em passejo per la teva terrassa. Com que fa un dia humit, t'estàs dins i t'observo darrera els vidres. Et prens un nescafè i llegeixes. De ras de terra estant, com et veig, ets un gegant adust, d'ulls de fera i de gestos desmanyotats, maldestres. Jo em moc pausadament per camins que em desbrosso i el meu pas consirós deixa un rastre de bava. De cop, tu el veus i em veus. Sents un fàstic profund que se't posa als llavis despectius de menyspreu. T'aixeques, surts i, amb un cop de peu ràpid, vols esclafar-me (és un gest visceral d'orgull impenitent: al teu món solitari on ets déu -el déu del prejudici-, no hi vols cap animal autònom que voli o s'arrossegui. Només vols males còpies de tu, mimètics, perpetus adolescents de goma). El teu gest rabiüt no ha previst, però, que el terra és moll i rellisca. Posem que caus d'esquena, que petes de clatell -un mal cop- i t'hi quedes. Ara ja tant d'orgull és només matèria congriant el no-res: cucs i podrimener. A la teva memòria, amb bava transparent que algú veurà de plata, i no pas sense amor, el llimaquet que em vols li fa aquest epigrama.

27

MIQUEL MARTÍ POL (1929) Paraules al vent (1954)

ALTRA ARMA JA NO ESPERO Altra arma ja no espero que la mort, per alçar-me contra antigues llegendes, contra els vents i la pluja. Vertical meravella de la mort que ens alzina i ens fa tan poderosos. Restem anys en la fosca, reposant en cadires d'una fusta tan dura que ens deformen els ossos, escoltant com trontollen pels camins les tartanes, i els renecs dels que topen amb els arbres i cauen i ningú no els consola. Restem anys isolant-nos sota l'ombra tranquil•la dels para-sols de moda, aprenent la doctrina d'odiar sense ofendre la més fina etiqueta. Restem anys traient branques d'inútils prejudicis i florint en paraules que són boira de segles. I la mort ens neteja d'aquest llot, i destria l'aigua clara, i l'aixeca i en fa pluja fecunda. I un jorn tot serà pluja (jo, tu, ells, tots nosaltres) dominant el paisatge.

Vint-i-set poemes en tres temps (1972)

Mireu-me bé: sóc l'altre. Coix de dos peus, sorrut i solitari. No vinc d'enlloc i escric per sobreviure. Desfaig camins perquè no sé dreceres. Reprenc costums. Si ara pogués, jauria pels marges clars amb noies de pell fosca. Però he crescut i algú m'ha omplert de vidres tota la sang. Mireu-me bé: coixejo. No tinc sinó la veu que em representa. Adollo mots i els mots em purifiquen. Emergiré de mi mateix el dia que un vent terral m'eixugui els ulls. Són altes les espases de foc d'aquesta lluita que em serva dret contra la por i el somni. Mireu-me bé; mireu-me bé: sóc l'altre. Estimada Marta (1978)

Mira'm els ulls que cap fosca no venç. Vinc d'un estiu amb massa pluges, però duc foc a l'arrel de les ungles i no tinc cap sangtraït pels racons de la pell del record. Per l'abril farà anys del desgavell: set anys, cosits amb una agulla d'or a la sorra del temps, platges enllà perquè la mar els renti i el sol i el vent en facin diademes. Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc, la cambra closa, els grans silencis; de tot això só ric, i de més coses, però no em tempta la fredor del vidre i sobrevisc, aigües damunt del somni, tenaç com sempre. Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn

28

Quadern de vacances (1975) METAMORFOSI - I De tant en tant la mort i jo som u: mengem el pa de la mateixa llesca, bevem el vi de la mateixa copa i compartim amicalment les hores sense dir res, llegint el mateix llibre. De tant en tant la mort, la meva mort, se'm fa present quan sóc tot sol a casa. Aleshores parlem tranquil•lament del que passa pel món i de les noies que ja no puc haver. Tranquil•lament parlem la mort i jo d'aquestes coses. De tant en tant -només de tant en tant- és la mort la que escriu els meus poemes i me'ls llegeix, mentre jo faig de mort i l'escolto en silenci, que és tal com vull que escolti la mort quan jo llegeixo. De tant en tant la mort i jo som u; la meva mort i jo som u, i el temps s'esfulla lentament i el compartim, la mort i jo, sense fer escarafalls, dignament, que diríem per entendre'ns. Després les coses tornen al seu lloc i cadascú reprén la seva via. L'àmbit de tots els àmbits (1980) [5] ¿Qui sinó tots -i cadascú per torna- podem crear des d'aquests límits d'ara l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin, l'espai de vent on tota veu ressoni? Públicament ens compromet la vida; públicament i amb tota llei d'indicis. Serem allò que vulguem ser. Debades fugim del foc si el foc ens justifica. Primer llibre de Bloomsbury (1982) 7 I si algú fuig de si mateix, ¿què troba sinó incertesa i malfiances? L'arrel de l'home és en l'home, i l'exalta; qui el n'arrencarà sense negar-lo? Marees i viatges ens allunyen d'aquell nucli pregon i torbador en què la vida, generosa, esclata. Tota paraula és llum i tota llum creixença. Girem els ulls cap on la pedra i l'aigua confonen llur duresa.

Debades plou en algun lloc remot. Tot és suau, i aquests instants que passo configurant records que no he viscut són uns instants d'intimitat extrema densament plens de tot allò que vull; moments de vida il.limitada i clara. Debades plou. També debades xisclen els falciots ran de finestra, i s'omple molt lentament el càntir de la tarda. A voltes cau una cortina espessa damunt de tot, i tot esdevé estèril. No és el silenci i és més que el silenci. Floten els mots en una mar immòbil, tota la cambra és un parany i esclaten, inútilment, angoixes i projectes. Res no distreu d'aquests instants terribles com tancar els ulls i imaginar una noia de cos propici al joc, a la baralla. Des de les hores mortes, talaiot, m'omplo la pell de dibuixos obscens i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós et ressegueixo sines i malucs, el ventre lleu i el sexe ardent i obscur amb la punta dels dits extasiats. Ets una sola i moltes. Complaent i complaguda alhora rodolem per un pendent insòlit. Cada gest perfà l'extrema intimitat del joc desmesurat i estricte. Marta, els mots que ens diem sense dir-los no són pas escuma sinó aigua, i el desig és un vast horitzó. Si tanco els ulls te'm fas present i esclaten els colors. L'arbre de llum tan densa dels sentits poblat de nou de fulles i d'ocells. FA UN HIVERN INDECÍS QUE ES DILUEIX... Fa un hivern indecís que es dilueix en franges de grisor darrera els vidres. Se t'esllavissa el temps i no saps com parar l'ensulsiada; tant d'eixut et sorprèn i t'espanta. Giravoltes entorn d'un eix falsat i et cansen els sotracs i t'ennuega l'absurda i exaltada vehemència d'uns mots que els anys han buidat de sentit. Reposa. Que t'aculli aquest hivern allargassat i greu, i tal vegada per ell retrobaràs la lucidesa de qui, retut després de fer l'amor, se sent el cor que batega amb més força.

29

Llibre d'absències (1984)

LLETRA A DOLORS Em costa imaginar-te absent per sempre. Tants de records de tu se m'acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te. No vull parlar-te amb veu melangiosa, la teva mort no em crema les entranyes, ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure; em dol saber que no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia; però d'aquest dolor en trec la força per escriure aquests mots i recordar-te. Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer sabent que tu creixes amb mi: projectes, il.lusions, desigs, prenen volada per tu i amb tu, per molt distants que et siguin, i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los. Te'm fas present en les petites coses i és en elles que et penso i que t'evoco, segur com mai que l'única esperança de sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vida i acréixer l'esperança i la bellesa. Tu ja no hi ets i floriran les roses, maduraran els blats i el vent tal volta desvetllarà secretes melodies; tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre entre el record de tu, que m'acompanyes, i aquell esforç, que prou que coneixes, de persistir quan res no ens és propici. Des d'aquests mots molt tendrament et penso mentre la tarda suaument declina. Tots els colors proclamen vida nova i jo la visc, i en tu se'm representa sorprenentment vibrant i harmoniosa. No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-se absent per sempre.

Temps d'interluni (1990) EL SENYAL Canviaria aquesta quietud per un neguit estimulant i ardent que m'encengués els ulls. Tranquil•lament miraria aleshores per l'ample finestral el vol calmós dels gavians que travessen la tarda. Tens novament i amb les mans inquietes contemplaria el declinar del jorn i esperaria confiadament el senyal que m'exalta.

Suite de Parlavà (1991) 9 No parlo de claror per dir la llum, sinó de l'olivera i el desmai que flanquegen la porta de la casa, ni parlo de l'amor per dir l'amor, sinó d'una discreta melangia. Tot és debades, l'horitzó i la nit, l'esclat i el vent, la ruta i la temença. No parlo de la mar per dir la mar, només parlo de mi, cansat, adust, però, en secret, colpidorament tendre. TANCARÉ EL MAIG A FORA, AMB PLUGES LENTES... Tancaré el maig a fora, amb pluges lentes com vels que algú calmosament agita i embolquen els records per preservar-los dels rigors de l'estiu. Lluny, els amics parlen de mi en veu baixa i fan esment de qualsevol fotesa que ens apropa. Veig els rostres tranquils i els ulls encesos i escolto la remor de la conversa com un ressò del que jo escric. Així trancorren moltes tardes, i no em sento ni lluny de res ni sol. Una tendresa massa suau, potser, fa tremolar tan subtilment les fulles dels geranis que fins tancant els ulls en puc percebre la fonda esgarrifança. Ah, fer etern aquest instant tal vegada seria temptar els déus, però el cor, calmat, no vol trencat l'embruix d'aquest silenci, viu com la deu més secreta de la vida.

30

PERE GIMFERRER (1945) Els Miralls (1970) PARANYS Poetry is the subject of the poem Wallace Stevens

I

Diuen que Apollinaire escrivia aplegant fragments de converses que sentia als cafès de Montmartre: perspectives cubistes, ] com els retalls de diari de Juan Gris, paranys quan el fons és ms ntid que la figura central, a primer terme, una mica estrafeta, ben bé reduïda a angles i espirals -els colors són més vius als finestrals el capvespre: un dring a la cabana de la infància -d'això parlava Hölderlin i eren salons: preceptor, domassos vermells, el mirall venecià] Wozu Dichter in drftiger Zeit, i Goethe escriuria a Schiller que aquell noi amic seu encara que una mica tmid i amb la natural manca d'experiència] (tot, en el to de la lletra, fa veure el benèvol menyspreu del vell davant la poesia d'un jove: ell ja n'havia fet, de ver-sos, i -li semblava-molt més serens, o millors, o, si més no, amb aquell classicisme que en garantiria la perpetuïtat), perquè l'art clàssic es mantindrà sempre: Hölderlin, als darrers anys, a la seva mare, li escrivia molt respectuosament, amb les fórmules apreses de petit, i nomé li demanava uns calçotets, un parell de mitjons mal cosits, coses petites i òbvies com les de Rimbaud a Abissínia, o a l'hospital -Que je suis donc devenu malheureux! i els poetes acaben així ferits, anul.lats, morts-vius, i per això en diem poetes. Així? La crucifixió d'alguns no és potser més que un signe, ] i és l'equilibri d'altres la grandesa i la mort. i la fosforescència de Yeats (Bizanci, com un gong al crepuscle) el preu que es paga per aquell que tenia el nom a l'aigua escrit. Perquè algun preu cal pagar, podeu estar-ne certs: Eurídice encara és morta damunt els commutadors elèctrics i la blavor d'una sala tèbia com la caixa d'un piano de caoba. El món d'Orfeu és el de darrera els miralls: la caiguda d'Orfeu, com el retorn d'Eurídice dels inferns, les bicicletes, els nois que venien de jugar al tennis i mastegaven chewing gum, rosses esquenes, cossos daurats -delicats-, les noietes de mitjons vermells i ulls blaus d'Adriàtic que bevien gin amb taronja, les que es banyaven nues a les novel.les de Pavese i en dèiem noies topolino. (el topolino, no sé si l'heu conegut: era un cotxe de moda, o freqüent, als happy forties), però ara ja sóc més vell, per bé que dir vell sigui inexac- te, però el color del gin amb taronja où sont où sont the dreams that money can buy? II Aquest poema és un seguit de paranys: per al lector i per al corrector de proves i per a l'editor de poesia. És a dir, que ni a mi no m'han dit allò que hi ha darrera els paranys, perquè fóra com dir-me el dibuix del tapís, i això ja ens ha ensenyat Henry James que no és possible.

31

Foc obert (1970) COM UN POEMA Amb els cabells et vull despentinada La foscor t'esbatana una tempesta d'or Pintaré de vermell les bastides del sostre El teu nom és la sorra i són els meus ulls closos El teu nom són les aigües i és un cavall que dorm És la túnica xopa de sang d'un déu mort Despullada a la plaça et veig com el crepuscle Com un cavall lligat a una barra de ferro Els botiguers fan oli amb sang dels esparvers Duen fanals i vénen de tornada amb l'animal ferit lligat a quatre bigues Com els ulls del crepuscle l'esparver a les finestres Els focs s'aparionen El bosc és a l'aguait Les fulles duen or la claror de les pomes Braços i peus i mans lligades al teu cos Els avencs les cingleres L'or és un lleopard La crinera és un llamp Las espases tan fines com gavines El meu amor beurà ales més dolces establies Si pronunciava el seu nom es faria fosc a les torres Minva la lluna i el meu amor navega Crema amb els boscos de tardor i beu sang de bruixes] Com una clariana d'aigües verdes Com l'eina de batre el foc Com l'espill Com unes estisores retallant la claredat El meu amor és un cos nu i només un en puc parlar en termes de llum i de blancor]

Foc cec (1973) ART POÈTICA Alguna cosa més que el do de síntesi: veure en la llum el trànsit de la llum. Mirall, espai, aparicions (1981) LLUM DE VELINTÒNIA Present en la claror suspesa, aquest jardí és l'estança del temps. Brolla de la tenebra el fonament del cel deshabitat, puixances, pulsions que germinen i esclaten en la flora de l'aire. És invisible el temps com la llum del jardí: és visible el jardí darrera els vidres, no la imatge del jardí en la llum successiva de temporalitat. Però és visible un altre jardí: no un lloc real que fou, tampoc un lloc que existeix en la ment, no la successió dels temps en un sol lloc, sinó la permanència d'un temps intemporal. Alzinat des d'un fons invisible, el jardí fa visible la llum. Si la veu anomena la claror d'aquest arbre, si al reixat unes mans ingressen en la llum d'un lloc levitatori, si trepitgem el centre d'un remolí instantani, som, sense llum ni temps, en la invisibilitat. La paraula d'un home fa visible el real: en la llum, podrem veure com a jardí el jardí. A Vicente Aleixandre

El vendaval (1989) GENER Cisalles a l'aire metàl•lic, l'estiu convex en una bala de coto glaçat: ventades. MADRIGAL Amor, amb el poder terrible d'una rosa la teva pell tibant m'ha saquejat els ulls, i és massa clar] aquest color de veles en un mar llis. Dolcesa, la tan cruel docesa violeta que les natges defensen, com el niu de la llum! Perquè una rosa té el poder de la seda: tacte mortal, estius cruixidors, amb el gruix d'un teixit esquinçant-se, la claror estavellada a les cornises i el cel, finestra enllà, tan fosc com una aigüera. De part de vespre, l'home] amb ulleres fumades, a la cuina de gas, grapeja els estris d'Auschiwitz, les tenalles alquímiques,] les ampolles de calç. Amor, l'home amb guants foscos] no arrasarà el color de petxina d'un ventre, la sentor de ginebre i olives de la pell, no arrasarà la llum d'una rosa immortal que la semença esfulla amb un bec tendre. I ara veig la garsa reial, plegant-se d'ales a l'habitació,

la garsa que, amb la llum que capitula, és plomatge i escalf, i és com el cel: només claror marina i, després, un record d'haver viscut amb tu.

32

La llum (1991) Mascarada (1996) ANIVERSARI És l'any que en faig quaranta-cinc. Un cop de puny de gemmes fredes. Del que vaig ser, només en tinc aquest murmurejar de sedes. Com púgils pàl•lids en un ring, esllavissades les monedes amb què barata el cel de zinc un blau esvaït d'illes Medes. Perdedores a l'ull, anyades, amb crits de guatlles i de fades, al bosc intempestiu d'ahir! Rauca, la claredat despulla l'ànima verda de la fulla: la mort afina unor en mi.

(...) Anàvem tots dos desesmats sota la lluna dels alfanges Anàvem tots dos desarmats al Vert-Galant palau de molsa Anàvem tots dos com la nit com el riu que s'encega als ponts Rue de la Harpe un sol clavell potser una sola galania Era l'orquestra de París la llum prisada a l'aire rosa el que no tornarem a viure Llum dels arbres despentinats Rue de la Harpe el cel tenia el cos blavejant d'una dona Rue de la Harpe tot el cel tenia la llum del teu cos

33

Literatura Catalana

Contes

34

35

MOZZARELLA I GORGONZOLA

de Víctor Mora

Duia una passada de massa.

Resulta que s'havia enrotllat amb uns que portaven merda de la bona, merda afgana que havien dut de França, en un doble fons, al dipòsit de la benzina del quatre-quatre del Ianpol, i res, tu, com una seda, deia en Toni, i això que el desgraciat del Ianpol va i ens para la Volante, quan ja arribàvem a les Valls, i ¿no me li obren una cartera que por-tava? Però no van veure res, tu, amb els papers que hi duia, i això que al fons hi havia quatre porros que semblaven titoles, tu, de grossos. Ianpol, fantasma, que ets un fantasma. Quesquecé? Quesquecé? Calla, fantasma, el cap que t'aguanta.

Resulta que s'havia enrotllat amb el Toni i el Ianpol i amb unes ties que es van lligar a la discoteca del Park Hotel. Van anar a parar tots a la Cortinada, a la borda d'en Toni, i hi. havien estat de conya, tu, de conya, porro per qui, polvo per lla, escoltant el Lurred, el Gatobarbieri i etcètera, va ser massa. I ara, només ara, es recordava que feia tres dies que no anava per casa, i si no hi havia anat la ianqui, doncs el Nen no hauria menjat, tu, fixa-t'hi. I de la ian-qui, no se'n fiava gaire: Daun-iu, derti-dogl No-biguin! No-biguin! No se l'estimava, el Nen, tan catxondo que era. Deia que tenia puces. El teu pare deu tenir puces, xorra, més que xorra. Que iurfader! No et fot.

El pis feia pudor de podrit. Nen! Nen!, va cridar en obrir la porta. Però el Nen no va venir corrent, com feia. Estava ajagut a la cuina, davant del plat, un plat superllepat. No es va moure.

Nen, Nen... Hòstia, Nen...! Hòstia, no fotis!, li passava la mà per la panxa, molt inflada. De què? De vent? Hòstia, Nen! Va agafar un mosqueig de massa.

En baixar al carrer es va trobar amb la ianqui que acabava d'arribar amb el seu Mini, i estava feta un nyap de maletes i esquís. Vinc de Vaqueiraberet, oboi, jastuonderful! Desgraciada! Amb unes pistes de massa aquí mateix, i se'n va a l'Anapurna, la tia. No li va dir res del Nen. Ammm... ¿Qué ocurrir a ti que tener ojos rojos? Nada, tia, no ocurrir res a mi. Que estic passat. Que duc una passada de massa.

Feia gairebé deu dies que no anava pel Tropic. No havia anat a cap lloc on pogués ésser la Meritxell. No volia tornar-la a veure. Havia agafat un mosqueig de massa amb ella perquè la última-noche-que-pasé-contigo van anar al Mustan, amb el Pat, el Hamfri i la Kei, i se'ls va enrotllar un argentí, segons va dir, tirant cap a l'Elmutberger, però en més mascle. I l'argentí, en comptes d'enrotllar-se amb la Kei (i no va ser perquè la tia no se li posés bé de seguida, que vinga beure del seu daiquiri i altres conyetes) va i se m'enrotlla amb la Meritxell, el xorra. Ell no va dir res perquè, que no ho havien enraonat cinquanta vegades? Quan a tu et vingui bé i a mi em vingui bé, doncs és que ens ve bé, tu. Però res d'emmerdar-se, que surten arrugues. Ell no va dir res, no, però ben bé que comptava que, en acabar-se la nit, ella vindria a casa seva: s'esqueia que el pare de la Meritxell se n'havia anat a Barcelona i si tornava o no tornava la nena, no serien pas les tietes i la padrina les que s'esperarien fins a les tantes de la matinada per saber-ho. I era tota una nit, tota una nit per estar junts, tu! O sigui que ell comptava que ella vindria a casa seva i per això va aguantar santament el rotllo de l'argentí sobre el Quartetosedron, i fins mig es va mosquejar pensant què cony faria amb el Nen, quan anessin a casa, perquè des que el tenia, cada vegada que es posava al llit amb una tia el Nen s'enfilava, com si hagués volgut participar-hi, el catxondo. Nen! Baixa, Nen! Però era inútil. I si el tancaves a la cuina, o al vàter, agafava un mosqueig de massa i no hi havia manera de concentrar-se, amb el fill de puta de gos plorant sense parar, flipadíssim l'home. Si no hagués estat un caganer...!

O sigui que ell fins i tot havia pensat en això i quan ja se n'anaven tots del Mustan, la tia va i l'agafa a part i li diu, escolta, tio, si no t'importa, aquesta nit no vinc amb tu, que me'n vaig amb l'argentí, oi que t'és igual? Ell, què podia dir-hi? És clar que m'és igual, tia, que tingueu un bon rotllo, tu, i gutvibréixons! Apa, txau, gent! Primer vas pensar, i què?, que no li he fet el mateix, jo, amb la ianqui, dos cops? (I per què te'n vas amb la ianqui? Doncs, mira, tia, les coses com siguin, que jo el que tinc aquí, ho tinc aquí: perquè carda millor que tu.) La tia sempre ho havia en-caixat. A veure si ara no ho sabria encaixar ell...! Era veritat que la ianqui ho feia més complet que la Meritxell. Però la ianqui tenia un mal rotllo, pobra tia; t'hi posessis com t'hi posessis i fessis els numerets que volguessis, res, no li passava el corrent. Tia, tu hauries de provar-ho amb una altra tia, li deia ell. Creu-me, que conec ties que tenien el mateix mal rotllo i han acabat de conya, amb una tia. El que et passa a tu és que no et vols escórrer amb un tio, perquè no li vols donar aquesta satisféixon pel rotllo feminista que arrossegues, creu-me. Però, amb una tia ja ho veuries...!

36

Matxista? Matxista, jo? De què, però de què...? Ammm... Donuorri, donuorri abaut mi. ¿Es que tú no pasártelo bien? Com si s'ho pogués passar malament amb el buterflaiflic, el silquensuirl, i tot el que sabia, la tia: una enciclopèdia! Com s'ho havia de passar malament? Però resulta que, a ell, allò que li agradava de debò, era quan sense tant rotllo se li posaven a cridar, se li tornaven boges i li calia dir ep, tia, que hi ha veïns, tu, para la hai-fi. I això, no ho feia la ian-qui. Això ho feien molt poques i, com cap (i mira que n'havia tingudes de ties, panxa enlaire!), la Meritxell. I seguit seguit que es disparava: era com jugar al milió amb cada vegada més llums encesos: li deixava el papitu esqueixat, això sí. Que el tens que sembla un túrmix, tia! La tia reia, reia quantitat, sacsejant els cabells castanys i arrissats, en-senyant unes dents més boniques i més blanques que les del Nen. Ja estàs nocau, Gorgonzola? Espera, Motzarela, espera! Calia deixar-la nocau com fos. Acabava amb una flipamenta de llengua de massa.

A veure si ara no ho sabré encaixar jo!, s'havia dit aquella nit. I després de l'Apa, txau, gent! va pujar al Folsvaguen, va obrir les dues finestrelles, perquè pudia a porro que era massa (i a veure si el parava un bòfia, que, últimament, controlaven quantitat i no era estrany perquè hi havia la tira de fantasmes, que deia en Toni, de xorres, que deia ell, que fumaven a tort i a dret, com si la cosa anés per lliure), i després de ventilar una mica i de comprovar que, al cendrer, no hi quedava cap burilla, va arrencar i anà cap a casa: Homsuithom. Posà un casset dels Pinfloi per acompanyar-se una mica, per veure si evitava la flipada que ja es veia venir. No volia, no, que li entrés la pàl·lida, Però el van començar a sobtar imatges de la Meritxell nua, la cara que feia quan li venia, sobretot; va sentir el seu nom repetit entre sospirs; va sentir els gemecs, els crits, tot el xou. Notava a les orelles el frec de les cuixes de la Meritxell, les sentia agitar-se com quan li feia pessigolles amb els bigotis, per la cara interior, abans de passar a taula. Per acabar-ho d'adobar, no tenia merda. No hi vaig, a casa!, decidí. Va anar cap al Sangrilà i va fer allò tan clàssic: un uisqui so-bre l'altre uisqui. Un lloparro i un gat siamès dormien junts de cara al caliu de la xemeneia i, al tocadiscos, la Do-nasumer es desfeia en loftulofbeibis. Quin mal rotllo. Flipava quantitat. Va pagar i se'n va anar. Va córrer per la carre-tera glaçada, desitjant que el Folsvaguen, que anava sense pneumàtics de claus, ofcors, aixequés per sempre el vol en una corba. Però, com de costum, conduïa de conya: pisa a fondo, Esterlin, que deia el Toni. Desitjos inconcrets. Desit-jos inconcrets d'haver-se pres un airixcofi, d'haver-se quedat, una mica més, a prop del lloparro i del siamès, de cara al foc... Masoca, que sóc un masoca! Nevava una mica i xiulava el torb, i es va alegrar de no haver de passar el port cap a França, a aquelles hores. A prop de la desviació d'Engolàsters, una guineu rogenca va travessar, de sobte, i era com si tingués la calavera buida i, en comptes d'ulls, dues llumetes d'arbre de Nadal.

En arribar a casa, aquella nit, es va distreure una mica fent el menjar al Nen, catxondo, que ets un catxondo, vine aquí, catxondo, fora la llengua, catxondo, que ja m'he rentat la cara, avui. De totes passades, el Nen va voler dor-mir amb ell. El deixà fer, per una vegada. Qui no aconseguia dormir era ell. S'estava acabant la temporada, a les Valls, malgrat la neu que queia. Arribava el moment de deixar de treballar a les pistes de Soldeu, d'Arinsal, del Grau Roig, com a monitor, servidor de telesquí, macarró o el que fos. Aquesta vegada tenia enciam per passar un parell de mesos, per aguantar fins que trobés feina en alguna platja espanyola, de guardar patins o fins i tot de cambrer, si arribava el cas. Això, si no li sortia un pla per anar a l'Àfrica del Nord, de «camell». I si realment no hi havia més remei, sempre podia tornar a Eivissa, a vendre penjolls comprats al Sepu. No solia preocupar-lo, allò de trobar feines que li perme-tessin passar-s'ho bé i lligar quan en tenia ganes, viure sense convertir-se en un rutinari desgraciat de cabells curts, coll i corbata, com l'Eduardet. No solia preocupar-se'n, però, ja veus, aquella nit li va picar per aquí, i per enrotllar-se pen-sant cada vegada més en si mateix, cosa que el mosquejava de massa. Fins i tot va sortir la mama! ¿I quan tinguis qua-ranta anys encara faràs el mateix?, li havia preguntat, la darrera vegada que la va veure, a la botiga d'olis i sabons. Mama, mama, no et queixis, que ja tens l'Eduardet, que t'ha sortit ben normal. La mama va dir Ai, nen, nen! Quan ja quasi se n'anava va entrar l'Eduardet que anà recte cap a la rebotiga, sense mirar-se'l, com si no hagués existit. Li deia el hipi, i només es preocupava de saber si la mama li havia donat diners del calaix de la botiga. A més, mama, encara em falten catorze anys per tenir-ne quaranta, havia respost. ¿Que em pots donar alguna pela? Sí, però que et rentis els cabells, nen, que vas com un gitano, que quan es volen dur els cabells llargs, s'han de rentar sovint. Sí, mama, és que quan els tinc bruts em faig una cua, me l'agafo amb una gometa, però, mira, és que se m'ha trencat la gometa, que no en tindries pas alguna, de gometa? No, nen, vols que li demani a l'Eduardet? No, mama, no vull res, de l'Eduardet. Ai, nen... Mama, jo, el que tinc aquí, ho tinc aquí. Dels catorze anys que faltaven, ja n'havien passats dos, ja veus.

Em masoquejo de massa. Va, nano, talla el rotllo i fes com el Nen: dorm, fill, dorm, s'havia dit. Però a la fi de tot aquell masoqueig va sorgir la Meritxell, el seu cos arquejat, la cara que feia quan la tenia asseguda al damunt: amb els cabells tapant-li els ulls, només li veia una mica de nas, els llavis entreoberts, les dents més boniques i més blan-ques que les del Nen, la llengua sortint-li, burleta; les bufes li tremolaven amb el vaivé. No, si acabaré malament de

37

tant pensar en aquesta desgraciada. La va veure com aquella tarda, quan van pujar a la muntanya (ella volia ensenyar-li la vall de Satúria) amb el Bahira que li havia regalat el seu pare, en complir vint anys. La tia es va mosquejar: en tota la immensa muntanya hi havia un altre cotxe, aturat en un revolt de la carretera, lluny, lluny. Es massa, les Valls ja no són el que eren, va dir, no hi ha manera d'estar sols. Però es va treure la samarreta de la Iuniversitiovohaio i, després, els blugins i, després, les calcetes. Només li van quedar posades les sabates de Miquimaus. Que no ens veu ningú, tio, que aquí encara es poden fer aquestes coses! Es rebolcava per l'herba verda i les grandalles grogues, es deixava anar, rostos avall, Uauuuuu! Uauuuuu! Es parava de tant en tant, cul enlaire, i ensorrava la cara entre l’herba fresca i bri-llant, ensumant la terra humida com si hagués estat el Nen. Es tombava de sobte, bufes enlaire, amb la cara bruta de terra i mirant el cel. Xavi, Xavi, me'l voldria empassar, és massa! ¿Amb núvols i tot, tia? Amb núvols i tot, fins i tot amb aquell que sembla una titola. Obria les cuixes.

Els cabells, plens de brossa, li tapaven quasi els ulls, mentre feia aplicadament un porro. Ell també es va que-dar conill. Es van anar passant el porro fins que ell va dir, au, té, tia, que no m'agrada el cartró de Malboro. Es van quedar quiets uns minuts mentre un núvol passava sota el sol, i ell va començar a fer-li pessigolles als mugrons amb uns pètals de grandalla. Van acabar enrotllant-se quantitat. Les bufes li feien gust d'herba aixafada.

Havien acabat, i estaven de massa, ajaguts al sol, quan ella, sense més ni més, es va flipar quantitat. Què et passa, tia? És que ploro perquè és massa. Què? Tot, tot. I plorava i reia alhora. És massa, tu. Però què tens? Què pen-ses...? Res, no, res. No penso res, jo, no vull pensar, Xavi, el meu rotllo és sentir, només sentir... Ell ja sabia que en tenia també un altre, de rotllo. Un mal rotllo. La Meritxell estava més que tipa d'haver de viure amb la seva família, d'haver de tornar a casa, cada nit, a dormir, d'haver d'estar, cada matí, als magatzems del seu pare venent discos, arti-cles d'esport, transistors, cassets, a tots els xorres que venien a les Valls, sobretot cada cap de setmana. Va, Meritxell, talla el rotllo, tia, que ja t'ho he dit cinquanta vegades: toca el dos, vés-te'n, a Barcelona falta gent, sigues valenta i fot el camp: ja viuràs, si es viu amb no res, si es pot aprendre a passar de quasi tot, és l'única manera de ser lliure, tia. No volia dir-li (o sí que volia dir-li-ho?) que se n'anessin junts. Perquè ja estava: l'emmerdament. I no, tu, no, que surten arrugues. I ella tampoc no ho hauria volgut (o sí que ho hauria volgut?) És massa, Xavi, tu ets com jo, li va dir, em dius el que m'agrada, el que sento, el contrari del que em deia en Lluís, saps, en Lluís? Sí, sí, el Semifredo. Me li es-calfava el cap de mala manera, el Semifredo. Me la volia polititzar. En Lluís em deia que no sé res de la vida, que és molt fotuda, la vida, que jo començo per on altres, per arribar al mateix lloc, són capaços d'assassinar, que tinc tots els trumfos a la mà i no és qüestió de cagar-la; que li trauré, al meu pare, tot el que jo vulgui, un pis, una botiga, un negoci per a mi sola, la llibertat, amb la mateixa facilitat amb què li he tret el Bahira. Que tingui paciència, que esperi una mica, que tingui paciència. Que sigui considerada, a més, que no me n'adono, diu, del valor que té que hi hagi unes persones que m'estimen sense condicions, que estan pendents de mi... Que només cal que tingui paciència i sàpiga esperar una mica, que haig de pensar, calcular, negociar. Però tu ets com jo, Xavi, és, massa. Es clar, tia, és clar que sóc com tu. Ja li vaig dir, a en Lluís, quan li vaig explicar que estava passant quantitat d'ell, que ja no tornaria a cardar amb ell: és massa, Lluís, és massa, necessito algú com jo, algú jove, jove, jove, o em moriré, i ja sé que et deixaré flipat, Lluís, però no ho puc evitar, estic a punt de rebentar, a punt de rebentar. És clar que sí, tia, i tant! Joventut vol joventut, hòstia, no hi tenies res a fer amb el Semifredo, ni ell amb tu. Què vols que faci un paio de quasi cinquanta anys amb una tia com tu? Ja m'explicaràs! Semifredo i, fins i tot, Tutifredo, ja veus, si m'ho fan dir. Joventut vol jo-ventut. És llei de vida, que diu la meva mare. Pensa, dona, pensa, em deia en Lluís. I jo no estic per aquest rotllo: no vull pensar, només sentir, sentir! Doncs ja veuràs l'hòstia que et fotràs, deia ell. I mira, si realment no vaig voler conti-nuar amb ell va ser també per això, perquè em va semblar que ho estava desitjant que me la fotés, una bona hòstia. Que ho estava desitjant per recollir-ne, després, els trossets, per poder-me consentir molt, nya, nya, nya, per poder continuar essent el meu pare, nya, nya, nya, que és el seu rotllo, el que li agrada quantitat. Però, a veure, tia, ¿tu no et vas enrotllar amb ell perquè et recordava el teu pare? A que sí? Es clar que sí, tia, mira ben bé, a dins teu... Tu l'esti-mes molt, el teu pare... Li tens por, et fot, però l'estimes. És inútil, és la vida, tia, què hi farem! I si li vaig dir que no volia anar més amb ell va ser, també, perquè sempre volia tenir raó, últimament, perquè s'adonava que jo ja no seguia el seu rotllo, que passava d'ell cada vegada més, i quan s'escorria, serrava les dents i em deia au, té, té...! Com si em volgués dir que ja que no et convenço parlant, doncs et castigo: té, té...! I jo ja n'estic prou, de castigada, ja en tinc prou, jo, amb un pare, em posa cega una cosa així, és massa. El Semifredo no volia acceptar que ella passava quantitat d'ell, volia retenir-la com fos; els desgraciats sempre ho fan, això. Si em deixes, Meritxell, sóc capaç de passar la fron-tera i, au, que m'enganxin els socials i em facin el que vulguin, totes les tortures que t'he explicat. És això, el que vols? Es això?, la xantatjava, el fill de puta. Mira, Lluís, fes el que vulguis i jo també faré el que vulgui: passo de tot. Així es parla, -tia, vas fer bé, fas com jo, que el que tinc aquí, ho tinc aquí. Ja veus que no ha passat la frontera. Continua es-

38

perant l'amnistia, tan tranquil. Quin xorra! Què havia de passar la frontera...! Però, encara plores? Va, va, no t'enrotllis, charlesboller, que ara farem un altre porro, el faig jo. No, no, el faig jo. Que el faig jo! Deixa-me'l, cony! Tu guanyes, tia.

Aquella nit, pensant en tot allò, em vaig matar a palles. El Nen gemegava en somnis. I ell també havia acabat per adormir-se, quan ja quasi es feia de dia, amb el record d'aquell gust, al fons de la gola, aquell gust d'herba aixafada de les bufes de la Meritxell.

Feia quasi deu dies que no anava pel Tropic, que evitava fins i tot passar per davant dels magatzems del pare de la Meritxell, per no trobar-se-la. Però gairebé sense adonar-se'n, es posà a caminar cap al lloc on s'havien vist tantes vegades. Hi havia, a les parets, pintades d'un grup clandestí que havia donat senyals de vida poc temps abans: dema-naven més drets per als residents estrangers, sobretot per als 18.000 espanyols que hi posen el coll, un dia i un altre, a les Valls. Es veia molta A dins d'un cercle. El rotllo de l'anarquisme: interessant, parlar-ne algun, dia amb algú que sabés ben bé de què anava. En travessar l'avinguda va veure el Hamfri. El va saludar amb una mà i el Hamfri va fer una cosa molt estranya: va fer com que no el veia, no et fot, i va entrar als Pirinés, més que de pressa. Anava passat, o què? Va continuar fins al Tropic.

Era incrèdibol, a aquelles hores... El Tropic era tancat!

Hi havia un ambient estrany... Què cony passava?

Ara li calia confessar-se que li hauria agradat retrobar-la. Li hauria dit, com si res, què hi ha, tia? Has sopat? Li hauria proposat d'anar a la pitzeria del Papa. El Papa era un tipus molt catxondo i ja els coneixia els gustos: una pitza amb molta motzarela per a la sinyorina; i per postres, gorgonzola per al sinyor. Ja ho has sentit, Motzarela, li deia ell. Sí, Gorgonzola, sí. Estàs collonuda amb aquesta granota. blanca que t'has comprat, sembles d'una gasolinera psi-codèlica. Oi, que és massa? Es de Currej. Tant de gust, Motzarela. El gust és meu, Gorgonzola. Què fas amb aquest tros de pitza? El guardo per al Nen, ¿que et penses que no li agrada...? Sí, li hauria proposat anar a la pitzeria del Pa-pa... Una altra grappa, Motzarela? Una altra grappa, Gorgonzola. Però... On cony trobar-la? S'estava fent de nit i bufa-va un torb de massa. Es va aixecar el coll de l'anorac. No era pas prou tard perquè pogués ser a la discoteca del Park Hotel. Potser era al Topela. -Una vegada hi vaig treballar de pinxo, allí, s'hi veu cada número...!

Era incrèdibol, a aquelles hores: el Topela era tancat!

Però, què cony passava?

En aquell moment, algú li va tocar l'esquena. La Laura. Què hi ha, tia? Huatsniupussicat? Feia temps que pro-vava de lligar-se'l, però ell despistava, Xavi, Xavi, tota sufocada, em pensava que eres amb els altres, Xavi! ¿Què vols dir, amb els altres? Però, que no ho saps? Què? No sé res. Han enganxat quantidubi de gent, la Salli, el Ricardet, la Helen, la Mabi, el Quico, quasi tots els que anaven pel Tropic i pel Topela, que els han tancat. Ah, això ho sabies! Bé, doncs, continuen enganxant gent... Per fumar, tu, per fumar... Es veu que primer van enganxar la Neli i li van dir, mi-ra, et deixarem anar i et pagarem quatre mil peles cada setmana, a condició que ens piquis per telèfon i ens diguis llocs on es compra i ven merda, noms de gent que fuma, tot. La Neli? Només la conec de vista. Doncs, ja veus, la Neli. I quan són allí i neguen que fumen, els diuen però si ho sabem tot, home, que no veus que ens ho ha dit la Neli? I és clar, tu, a la gent li entra la pàl·lida, flipen quantidubi. No et creguis, eh?, que jo estic amb un cul així, però per ara no han vingut. Qui més qui menys dels qui han enganxat també anava pel taller de cine i teatre independent, que ja saps que és una cosa que els fot por per política, van negres amb les pintades, no saben d'on surten, mira, ho lliguen tot, els va de conya poder dir subversiu i drogat, cul i merda... Però, i la gent, què hi diu? La gent, què hi diu? Pots comptar, perquè molts són fills de gent de pela d'aquí, però ja saps que, a la gent de pela d'aquí, els fa pànic que algú es mogui; perquè sempre tenen por que els tanquin la frontera, o que només permetin, com ja ha passat altres vegades, que la turistada espanyola entri amb tres mil peles per cap, que seria la ruïna, així que, mira, encara que els foti, perquè molts són els seus fills, doncs suposo que mentre s'acabi tota la conya subversiva possible i no perillin els negocis, doncs els va bé... Home, hi ha de tot, és clar, que també hi ha gent molt collonuda, però vaja... A més, és que no s'hi val, tio, és que els han posat la cosa d'això més bé, als bòfies, era massa! Molta gent fumava quantidubi a qualsevol hora i a qual-sevol lloc, i els bòfies diuen que fins i tot hi ha nens -de dotze i tretze anys emmerdats... I no paren, eh? Continuen enganxant gent. Escolta, Xavi, pots venir a casa, eh? Hi ha lloc, eh? I mira, potser no em vindran a buscar, a mi, per-què amb això que van operar la meva mare he estat quasi un mes a Barcelona i, per cert, saps que he perdut la feina? Bé, això és igual, ja en trobaré, perquè de dependentes sempre se’n necessiten, aquí... Doncs, què? Véns? És petit,

39

però ja ens arreglarem, Xavi. Gràcies, tia, gràcies, però no. Per ara, no. M'ho veia venir, m'ho veia venir tot això. Hi ha molts xorres, al món. Em posen cec, coses així. Tenia fred a la panxa, de sobte, i no era cosa del torb. Només faltava que l'enganxessin, a ell també, i el tornessin a Espanya! Burxant, burxant, veurien que tenia un passaport falsificat. Que mai no havia fet la mili... Laura, escolta, Laura, i la Meritxell?. Que també l'han enganxada? Ah! ¿Però, és que tampoc no saps què li ha passat, a la Meritxell?

El Semifredo era a l'hotel, escrivint a màquina. El deixaven cuinar a la cambra, sobre un llum d'esperit de vi (l'amo de l'hotel era un vell exiliat del temps de la guerra) i la cambra pudia a sofregit i, segons com, a all i julivert. El Semifredo tenia un pòster vermell, enganxat a la paret amb quatre xinxetes, on es veia un soldat rus agitant una gran bandera amb la falç i el martell sobre unes ruïnes fumejants. Hi havia quantitat de Ilibres, per terra, la tira.

Sí, que em va venir a veure, va dir el Semifredo. Em va explicar el que hi havia entre vosaltres dos (parles com a les pel·lícules espanyoles dolentes, tio). I em va dir que estava molt trista perquè tu ja no volies veure-la més, perquè se n'havia anat amb no sé qui, i tu, malgrat que li vas dir que estava bé, que es divertís molt, després ja no n'ha-vies volgut saber res. «Passaves quantitat», que diu ella... Com si allò que de veritat hi havia hagut entre vosaltres hagués estat el... rotllo tradicional. La Meritxell, quan em va venir a veure tenia els ulls molt vermells, però no de plo-rar, sinó de fumar contínuament... Emporrada de massa, vaja... Que vosaltres, tant fumar, tant fumar, amb moderació està bé, però és que no teniu fre i tant i tant és realment dolent i acaba tallant-te de la realitat... I això si no passes d'una cosa «tova» a una cosa «dura», que diuen que en Quico tenia un vertader laboratori a casa, i a sobre no sé quants testos amb plantes, que sort que no li ho van trobar, tot això, perquè el seu germà petit i la padrina ho van anar a tirar al riu, que diuen que fins i tot ja havia començat a injectar-se, ja ho veus... Bé, bé, ja... tallo el rotllo. No tinguis por, que no et faré la moral, home...

(Se l’imaginava, el Semifredo... En venir-lo a veure la Meritxell, devia abraçar-la, devia posar-se a besar-la com un boig, aquí, tan serè com el veus, amb els seus diccionaris, la màquina d'escriure i els seus rotllos moralistes... Sempre li escalfava el cap, a la Meritxell, li escalfava el cap amb l'imperialisme-ianqui-que-xucla-la-sang-dels-països-sud-americans, el-creixement-incontrolat-de-la-població-mundial, l'existència-d'armes-terrorífiquesque-posen-en-qüestió-que-la humanitat pugui continuar, li escalfava el cap amb la pol·lució i la destrucció-de-l'equilibri-ecològic... Me la volia polititzar...l Però, aquell dia, se l'imaginava caient de genolls davant d'ella en veure que no li responia. Devia abraçar-la com un desesperat, devia ensorrar el nas entre les seves cuixes, mentre ella li deia és inútil, és inútil, ja no podria amb tu, ja sé, ja sé que et deixo flipat, però ho has de comprendre, Lluís: passo quantitat de tu.

El Semifredo anava sense afaitar. Si s'hagués deixat la barba l'hauria tingut tan blanca com la de papà Noel. Li quedaven pocs cabells, que intentava pentinar-se com el Marlonbrando al Derniertango, pobre tio, i feia una panxa consideréibol, com per portar corsé. Tant de bo em mori abans d'arribar a ser com ell, ja veus.

Xavi, a mi em sembla que t'estima, que n’està molt de tu, però com que sou l'hòstia, doncs no ho vol dir, per-què m'ha dit també vint vegades que no es vol... emmerdar... que aquest... rotllo... no és per a ella, que el seu rotllo és ser lliure, lliure, i no pensar, només sentir... Bé, ja saps com es posa. I se l'ha fotuda. Se l'ha fotuda. La què? L’hòstia.

EI Semifredo va seure al llit i mirà fixament a la paret el pòster vermell. 8 de maig, 30 Aniversari de la Derro-ta del Feixisme. Se’l veia lamentéibol, el tio, en sabatilles. Va fer una espècie de sospir fort, es va fregar els ulls amb els dits i, au, muntanya amunt, muntanya amunt, dos o tres cops, com si estigués encostipat.

Però, com ha anat exactament, això de la Meritxell?

Xavi, jo només sé el que m'han dit... Fa dos dies es veu que va anar molt d'hora als magatzems del seu pare amb dos jerrycans de benzina. Sort que van veure el fum i les flames de seguida i que van cridar els bombers! La van trobar a l'altra vora, asseguda dins del Bagheera, mirant-s'ho tot mentre es fumava un porro. No feia més que riure, assenyalar els magatzems en flames i crídar: Uauuuuu! Uauuuuu!, ja saps, allò que fa ella. Diuen que el seu pare la va treure a empentes del cotxe, i sort que la hi van arrencar de les mans. Però, ja ho veus, l'ha fet venir a buscar per una ambulància, des de Barcelona. I em sembla que passarà temps abans que la deixin sortir d'aquesta clínica psiquiàtrica.

Tia, no facis aquesta cara de por, que no estàs pas veient l'estrangulador de Boston, hòstia. Ammm... ¿Tú no haberte largado? No, per què? Ellos venir a preguntar por tí. Ellos registrar tu cuarto, el mío... Buscar mierda... Ame-nazar can echar a tí de los Valles... Decir que si tú no presentarte inmediatamente, ellos volver a buscarte... Ammm.., ¿Qué hacer tú? Me'n vaig, tia, encara que sigui per la muntanya. ¿Tú querer que pegarte un tiro? En tot cas, no vull que m'emprenyin, tia. Ammm... Xavi, ¿tú haber visto qué pasar con el Nen?

40

Si hagués tingut temps, l'hauria enterrat en un lloc on, al Nen, li hagués agradat córrer i jugar. Però no tenia temps. Estava completament garratibat. El va posar dins d'una gran bossa de plàstic groc, dels Pirinés. Abans de fer la maleta, baixà per l'avinguda fins al pont. Tirà la bossa al riu. Adéu, catxondo.

Una sort de massa: no tenien el seu nom al control de la frontera, i el passaport li va servir una vegada més. Ja a Barcelona, li va costar quasi una setmana lligar-se una de les ties de la recepció i saber el lloc exacte de l'edifici on tenien la Meritxell (allí hi havia, sobretot, ties alcohòliques) i tots els detalls. Quan ho va saber, va triar una tarda de dia de visita, va pispar dues bates blanques i se n va anar passadís va, passadís ve, fins a la cambra on me la tenien. Va veure sortir un metge d'uns seixanta anys, amb cara de menjar massa, i una infermera nyicris, amb cara de cardar poc. A penés s'havien allunyat, entrà a la cambra.

La tia estava asseguda al llit, de cara a la paret. No es movia. Pssst! Pssst! Ep, tia!, va dir. Es tombà, obrí la boca i va fer: Uauuuuu! Calla, desgraciada, i posa't això, va. Es posà la bata, es posà les sabates de Miquimaus que tenia sota el llit. I ara, fora d'aquí... I a caminar amb molta calma, eh, tia, que si ens enganxen me la carregaré jo. És massa! Xavi, ets collonut, hòstia, Xavi! Uauuuuu! Calla, cony, el cap que t'aguanta, calla! A veure... A veure... Hi ha algú? No, podem sortir. Uauuuuu! Calla, tia, que em busques un mal rotllo, i tu, déu n'hi do.

El Folsvaguen estava aparcat molt a prop. A penes a dins, la tia es va posar a abraçar-me i a besar-me. Talla el rotllo, tia, que cal guillar d'aquí, a base de pisa a fondo, Esterlin. Arrencà, baixà per Ganduxer a tot drap. Va posar la casset del Sisa, amb el suc de taronja, el suc de taronja. Uauuuuu!, va fer la Meritxell: era la seva cançó, aleshores. Ell en preferia una del Pi de la essa: Fotem un clau. De tant en tant, però, la Meritxell es quedava tota parada, mirant al davant seu sense moure's, com quan estava asseguda, de cara a la paret. Què et passa, tia? Ep, desperta't! Són les pasti-lles, Xavi. Me'n donaven quantitat, de tots els colors. No tens un porret? Aquí no, espera que arribem a casa. Però, què has dit de "casa"? On? Un amic m'ha deixat la clau de la cambra del seu novio. Està fent la mili, el seu novio. Xavi, Xavi... És massa! Uauuuuu! Però, què fas? Deixa'm, dona, deixa'm! No el deixava estar. Li havia fotut mà, i vinga i vinga. Quan li va semblar, es va ajupir i ell la va sentir quasi en pla buterflaiflic, però per lliure. Eren en plena Via Augusta i encara era de dia. Tia, para, tia, que ens fotrem una hòstia de...

La veia rodolar per entre les herbes i les grandalles, la veia amb el cul enlaire, ensumant la terra com feia el Nen. Va estar a punt de dir-li: tu, saps que s'ha mort el Nen? Però l'hauria interrompuda i no tenia ganes d'interrompre-la, que passés el que passés! Amb una mà al volant i l'altra estrenyent-li el clatell, va passar un semàfor vermell, el carrer Balmes, pràcticament amb els ulls tancats, el cap enrera, la boca oberta, cridant des del fons de la gola Aaaaah-tia-aaaaaa, tia-aaaaaaahhhrrrg!...

Va parar en un altre semàfor i ella, aixecant-se, el va mirar, brillants els ulls entremaliats sota els cabells arris-sats, eixugant-se els llavis amb el revés de la mà, les dents més blanques i més boniques que les del Nen.

Gutvibréixons? Uauuuuu, tia. Hola, Gorgonzola. Hola, Motzarela.

Va pensar: no, si acabarem emmerdats! I per no flipar-se del tot, va canviar de rotllo:

Tia, saps que s'ha mort el Nen?

41

TERESETA-QUE-BAIXAVA-LES-ESCALES

de Salvador Espriu

I

«No s'hi val, no s'hi val encara, tu clisses. Has d'aclucar els ulls i t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l'Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d'altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s'hi val, que ella filustra, Teresa, filla, ja t'ho he dit, t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t'has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m'heu entès? Pel carrer de la Torre sí, tornem-hi. Pel rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que comptem de nou? Hem comptat abans, Teresa. No t'hi conformes? Com perdem el temps! Es farà fosc, amorraran les barques, i no haurem començat a jugar. Que la "Panxita" us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El pare va anar més lluny, a Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut, que sem-blava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies d'arribada, fra Josep d'Alpens, que era a la trona, el va saludar, de per riure, com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre. Au, juguem o no juguem? Sembla que la vostra sigui l'única fra-gata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xiribí, xiribí, mancà. Tu, altra vegada. Tereseta, fort. Escampem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos, nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé, que ajudi a vigilar-lo. No et queixis, Tereseta, que no pares sola. Au, a la fi. Ei, d'esquena! Si el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà gairebé impossible d'atansar-nos a la recto-ria. Qui xiscla "fet"? No, Teresa, no, nosaltres no ens havíem encara amagat. No baixis les escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-soltta s'ha escridassat abans d'hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada? Quines poques ganes de jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t'ho aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego.»

II

«No les havies vistes? Noi, d'on surts, si varen tornar ahir! Aquesta vegada ha estat un senyor viatge de tres

mesos, per la Bàltica i després, per terra, és clar, per Alemanya, Suïssa, Milà, Venècia i Florència. Varen deixar la "Panxita" a Dantzic. És estrany, no havien d'anar a Itàlia, perquè el viatge era solament per mar, un viatge comercial. Devien persuadir el capità de convertir-lo en un passeig de plaer, en una volta romàntica. El pare els concedeix tot el que li demanen. Avui estan radiants, conten i no acaben. Han dut muntanyes d'objectes magnífics: cristalleries de Tri-este, porcellanes procedents de Capodimonte, marbres, sedes, medalles. A Fiésole es varen trobar amb Vicenç de Pas-tor, o ell es va fer trobadís, perquè estima Teresa. Sospito que no ha tornat massa triomfador, està capcot i es nega a la confidència. Sí, són unes noies molt boniques, i Teresa ho és més que Júlia, que no? No m'hi avinc, Teresa és més bonica. Sobretot d'ençà del retorn, li endevino una lluïssor als ulls, una llum recollida i llunyana, una alegria amagada i manifesta alhora. Júlia és més fina, però també és més esborradissa i està delicada. La mare morí tísica, i això va ser un cop per al capità. Aquest i el disgust del fill, malaguanyat noi. Crec que ara és a la Trinitat, enmig de negres i de purrialla blanca. Es va casar amb una criolla, potser fins i tot una mestissa, tenen una criatura escarransida, una nena geperuda, i em penso que la passen magra. Ja s'atansen. Mira com baixen les escales de l'església, ni freguen els gra-ons. Teresa és esplèndida, tu queda't amb Júlia. Ja te'n pots riure, ja, però semblen unes duquesses, i aquesta tarda, al ball de l'enramada, seran les reines.»

III

«No saludis Teresa, no la saludis, no veu ningú. Com ha canviat, ella que era tan alegre! És que són molts cops, l'un rera l’altre. Júlia es va morir, després d'una lenta agonia i d'haver lluitat mesos llargs, amb coratge, contra la mort. El dia mateix que es morí, la "Panxita" va encallar a les boques del Roine. No, no va ser una pèrdua econòmica considerable, perquè en Vallalta és ric, però estimava tant la seva fragata! D’ençà del naufragi, no s’ha embarcat més, ha avorrit el navegar. Es passa els dies a la "Pietat", la seva horta, enmig d'arbres i de llibres, contemplant la mar de lluny. Aquest home, tan fort abans, ara és un vell vacil· lant, decrèpit. Ja no conta les seves aventures marines, perd la memòria. Quin home que va ser! Diuen que arribà a assistir, de brivall, a l'expedició d'en Barceló contra Alger, la passada centúria, encara que els comptes potser no surten, i ha estat després pertot arreu, a Ilo-Ilo, a Mèxic, a les Ni-cobar, a Terranova, a Odessa, però ara el capità ja no desitja sinó morir en la calma de les seves arbredes, i la filla té cura d'ell. Sí, Teresa és una dona potser de quaranta anys, potser de més, i Vicenç de Pastor encara espera una paraula dels seus llavis, però Teresa no estima ningú. No la saludis, és inútil, no et veurà, baixa d'esma les escales.»

42

IV

«Fixa't com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d'un ritme igual i

segur, d'una escola i d'un estil que s'han perdut. Sí, la Teresa és molt vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-titiu, al soldat plantat, a saltar i parar. I ara això és ben lluny. Aleshores el poble se'ns apareixia com si fos més gran, immens, d'un color més ric, amb un altre caràcter. Les nostres corregudes sempre descobrien un nou racó amagat. Cada tarda esperàvem al sorral l'amorra-da de les barques i, de tant en tant, el retorn d'algun veler de les remotes mars d'Amèrica o de la Xina. El meu pare també va ser pilot i anà fins a Rússia, a través d'aigües gelades, vorejant niells de glaç. Arribava després vestit amb pells, igual que un ós, i a l'església escandalitzava amb el seu luxe. Tot va passar. Algun dia, al capvespre, ens enfon-sàvem pels canyars dels rials, amb l'esgarrifança d'una aventura prohibida. Avancàvem gairebé a les palpentes, i ens voltava com el pressentiment d'un miracle. Hi havia potser una teranyina de boira al Remei i una gropada de bruixes al fons, damunt la Muntala. I contàvem, en tornar, a les nostres àvies l'incident d'una topada amb algun fantasma. Tot passà. Vàrem anar creixent, i jo em vaig casar. La Teresa i la seva germana Júlia, morta, tísica, de fa molts anys, varen viatjar amb el capità Vallalta, en la "Panxita". Més tard la fragata va naufragar, i al cap de poc, la Júlia i el vell es va-ren morir. I ara, ja ho veus, la Teresa passa pel meu costat sense mirar-me, amb la neboda geperuda al darrera, com una ombra de gos, passa fregant-me i ni em mira, i la meva família ve d'una estirp almenys tan clara com la d'ella, i jo li he de donar tractament, com una menestrala. Tot canvià. La Teresa és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que també, tan petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia l'imaginava com dintre un núvol, sense límits. Carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, carrer de la Torre. La Teresa baixava rabent els graons de l’església, i fixa't ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama.»

V «Tu diràs, la caixa de la "Fragata" vols que no sigui de fusta bona? Fuig, la neboda és ganyona, anem, però no

escatimaria un cèntim en un detall de tant supòsit. Al cap i a la fi duien la mateixa sang, i no s'exposarà a les estisores de les llengües. Mira, de criada, o pitjor, a senyora i majora: els camins de la vida. El senyor Vicenç de Pastor, que encorbat! Sembla un axioma. Desenganya't, és tan vell i es queda tan sol, i diuen que sempre la va estimar, vés a sa-ber. Sí, una gentada, aquest espectacle no es veu sovint, cada dia no moren "Fragates". Uf, molt rica, calcula-li per un cap baix dues-centes mil unces i et quedes potser curta. La picossada, sencera per a la gepes. Ai, no, filla, no, no no em fa peça. Déu m'ha fet ben dreta i igual, i amb salut. Ho prefereixo. Per deixar-ho! Fixa't com la ronden, ahir l'allu-nyaven quasi a fuetades, i avui fixa't com la llepen. Totes hi són: la botirona Bòtil, la Coixa Fita, la Caterina, La Nar-cisa Mus. Les tres últimes varen amortallar la vella, perquè la Paulina, la neboda, no en va ser capaç, i ara passen el platet, les males pues. Saps el que em va contar la Narcisa? Ve't aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d'un home dintre una capseta, el retrat d'un jove alt i fort. I, espera, tenia un nom a sota, un nom estrany, com de gavatx. I ningú no va sospitar mai res, com que viatjà tant! I ella, tan dura, tan orgullo-sa. No saludava la padrina, la meva padrina, Déu l'hagi perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat juntes, de petites. I ja ho veus: un, d'amagatotis. Anem, però, és un suposar, el cas és que potser no va fer mai res de mal. Quie-tud, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja t'ho deia. Els del baiard suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l'esberlaran daltabaix de les escales.

(Salvador Espriu. "Tereseta-que-baixava-les-escales", dins Narracions)

43

L'AMOR de Quim Monzó L'arxivera és una dona alta, guapa, amb trets facials grans. i vius. És intel· ligent, divertida, i té alló que. la gent en diu caràcter. El futbolista és un home alt, guapo, amb trets facials grans i vius. És intel· ligent, divertit, i té alló que la gent en diu caràcter.

L'arxivera tracta amb menyspreu el futbol·lista. S'hi mostra eixuta, displicent. De tant en tant, quan ell li truca (és sempre ell qui li truca; ella mai no li truca a ell), encara que no tingui res a fer li diu que aquell dia no li va bé que es vegin. Fa veure que té altres amants, perquè el futbolista no es cregui amb cap dret. De vegades hi ha rumiat (tam-poc no gaire, no fos que s'adonés que actua de manera equivocada) i ha arribat a la conclusió que el tracta amb menyspreu perquè en el fons l'estima molt i li fa por que, si no el tractés amb menyspreu, cauria en la trampa i s'ena-moraria d'ell tant com ell está enamorat d'ella. Cada vegada que l'arxivera decideix que es fiquin al llit, el futbolista es posa tan content que no acaba de creure-s'ho i plora d'alegria, com amb cap altra dona. ¿Per qué? No ho sap, però creu que el menyspreu amb què l'arxivera el tracta no ho és tot. No és, de cap manera, el factor decisori. Sap que en el fons ella l'estima, i sap que si fa veure que és dura és per no caure en la trampa, per no enamorar-se d'ell tant com ell está enamorat d'ella.

El futbolista voldria que l'arxivera el tractés sense desdeny o, com a mínim, amb menys. Perquè així veuria, per una banda, que aquesta no és l’única mena de relació possible entre tots dos i, per l'altra, que no ha de tenir cap por d'enamorar-se d'ell. Perquè ell estimaria la tendresa de l'arxivera, aquesta tendresa que ara li fa por mostrar.

De vegades el futbolista va amb altres dones. Perquè li sembla haver arribat al límit, perquè decideix que ja no suporta més que el tracti com un gerro, que gairebé ni el miri, que s'hi raspalli i després l'ignori.

Peró sempre hi torna. No és que les altres no li interessin prou. Ben al contrari: són noies espléndides, in-tel· igents, guapes i considerades. Però cap no li dóna el gust que li dóna ella.

Un dia (una tarda, mentre l'arxivera fuma i observa com ell es desvesteix), el futbolista agafa coratge i li parla. Li diu que no hauria de ser tan eixuta, tan esquerpa, que ell l'estima tant que no li ha de fer por mostrar-se tal com és. Que no s'aprofitará de cap feblesa d'ella. Que si és tendra (i ell ho sap, que ho és, i sap que fa veure que no) ell encara l'estimará més. Irada, li diu que qui s'ha pensat que és, per dir-li què ha de fer i què no ha de fer; el fa ajeure i li bufe-teja la cara. Aquella tarda, el futbolista disfruta més que mai.

Peró, un altre dia que queden, de manera inopinada ella no és tan malcarada com d'habitud. El futbolista se'n sorprèn. Potser s'ho ha rumiat i, sense dir-li res, ha començat a fer-li cas. L'endemá és fins i tot tendra. El futbolista se n'alegra molt. Per fi ha entès que no havia de tenir por. Que mostrar-se tal com en el fons és no li ha de dur cap mal. Són al llit. El futbolista está tan emocionat que es trasbalsa amb cada gest, amb cada carícia. Troba un plaer especial en cada moixaina. És tanta la tendresa que no té ganes ni de cardar: abraçant-se i dient-se que s'estimen (ella l'hi diu, ara, tothora) ja en tenen prou. L'arxivera no el torna a tractar mai més amb menyspreu. Está tan enamorada del futbolista que l'hi diu al matí, a la tarda, a la nit. Li regala camises, llibres. Se li dóna sempre que vol. És ella qui li truca, com més va més, per veure's cada dia. I un vespre li proposa d'anar a viure plegats. El futbolista l'observa fredament, amb la mirada vidriosa. Fins no fa gaire hauria donat el braç dret perquè li proposés el que li acaba de proposar.

Quim Monzó. El perquè de tot plegat. (1993)

44

PER QUÈ LES BUSQUES DELS RELLOTGES GIREN EN EL SENTIT DE LES BUSQUES DELS RELLOTGES?

de Quim Monzó L'home blau s'està al cafè, fent anar la cullereta dins d'una tassa de poniol. Se li acosta un home magenta, amb aspecte neguitós.

― He de parlar amb vostè. ¿Puc seure? ― Segui. ― No sé per on començar. ― Pel començament. ― El mes passat vaig seduir la seva dona. ― ¿La meva dona? ― Sí.

L’home blau triga quatre segons a contestar.

― ¿Per què m’ho ve a explicar? ― Perquè des d’aleshores no visc. ― ¿Per què? ¿L’estima tant que vol viure amb ella? ¿Ella no l’estima i això el neguiteja? No. ― ¿És el remordiment, potser? ― No. El que passa és que no em deixa viure. Em truca de dia i de nit. I si no contesto ve a casa.

I si no hi sóc em busca pertot. Em ve a veure a la feina, diu que no pot viure sense mi.

― ¿I? ― He perdut la tranquil· litat. Des que la vaig conèixer no me l’he pogut treure del damunt ni un sol dia. ¿Vostè

no s’ha adonat de res? ― ¿Quan la va conèixer? ― Fa un mes i mig. Vostè era a Roma.

Efectivament, l’home blau va ser a Roma fa un mes i mig. ― ¿Com ho sap, vostè, que jo era a Roma? ― ¿Que no em creu? M’ho va dir ella, quan la vaig conèixer. La vaig conèixer en un curset d’informàtica.

Efectivament, la dona va fer un curset d’informàtica aprofitant que l’home blau era a Roma.

― ¡Què vol, doncs?- diu el blau. ― Que m’ajudí a sortir-me’n. No és que no m’agradi, la seva dona. És extraordinària, intel·ligent, sensual.

¿Què li he de dir? Però... ― És molt absorbent. ― ¿Oi que sí?- diu, content, l’home magenta, veient que l’home blau el comprèn. - Té ganes de treure-se-la del

damunt. ― Sí, francament. ― No el deixa tranquil ni un moment, ¿oi? Si el veu tot sol, fumant, prenent la fresca, llegint el diari, estudiant,

mirant el programa de televisió que més li agrada, el que sigui, immediatament se li estira al damunt i co-mença a fer-li magarrufes.

― A més, si no estàs del tot per ella es pensa que fa nosa i es posa d’aquella manera que es posa. Per això, tot i que sé que no hi tinc cap dret, vull demanar-li un favor: parli amb ella, munti-li una escena de gelosia, ame-naci-la. El que sigui. Qualsevol cosa perquè no ens vegem mai més.

― ¿De debò vol treure-se-la del damunt?

45

― Sí, sisplau. ― Res més fàcil. Faci com jo. Deixi de defugir-la, no s’amagui, sigui amable, tendre, considerat. Estigui més

per ella que no pas ella per vostè. Truqui-li, digui-li que l’estima com mai no ha estimat. Prometi-li que li dedicarà la vida sencera. Casi-s’hi.

Quim Monzó, El perquè de tot plegat (1993)

46

Semblava de seda (Mercé Rodoreda) Un dia de vent, a darreries del mes de setembre de no recordo quin any, vaig entrar per primera vegada al cementiri de l’herba, no perquè i tingués ningú enterrat, sinó per sentir la pau que respiren els cementiris, i, sobretot, per fugir del vent que amb les seves ales se m’enduia les faldilles i m’omplia els ulls de pols. Al mort que jo estimava, cada dia veia la seva cara a la paret, no podia fer-li gens de companya. Els seus germans l’havien volgut enterrar al poble per-què hi tenien un nínxol, i el poble era lluny; s’havia d’agafar el tren per anar-hi, jo no tenia prou diners per comprar el bitllet, i cada dia en tindria menys perquè se’m cansava la vista; només podia treballar a les tardes i vindria un mo-ment en què no podria anar més per les cases a cosir. Al cementiri no hi havia tanta pols com al carrer però les ales del vent ho feien tremolar tot. De no sé quin nínxol es va despenjar una corona amb les flors encara fresques i un ram petit que rodolava se’m va aturar als peus. Em passe-java entre tombes amb figures al damunt. N’hi havia una que semblava una caseta: rodona, amb teulada, coberta d’heura i voltada d’unes atzavares tan velles que feien por. La vaig deixar endarrera i, perquè pensava una cosa, em vaig aturar al mig d’un camí dels més arrecerats. Sense que l’hagués sentida venir, una ventada com un gran cop d’ala, m’hauria tirat a terra si no hagués estat a temps d’agafar-me a la soca d’un arbre. La ventada, com si se’n ri-gués, va passar alçant fulles i xiulant. La cosa en què pensava aturada al mig del camí, era que la terra, encara que tingui colors diferents, a tot arreu del món és terra, i si tota la terra és igual, la del cementiri on m’havia ficat era la mateixa que la del cementeri on dormia el meu pobre mort. Aquest descobriment va consolidar-me. Em vaig apartar de l’arbre, una olivera de les més retortes, decantada i martiritzada per les ales de tots els vents, a tocar d’una tomba molt senzilla que de seguida em va agradar perquè el sol i les serenes li havien rosegat la pedra i semblava abandona-da. La vaig tocar per fer-me-la meva. En l’escletxa entre la llosa plana i la que s’alçava al darrera amb el nom de la persona morta, hi havia una mata d’herba que feia floretes grogues, tan lluents, que semblaven de porcellana. Al meu pobre mort li haurien agradat. No me les vaig poder treure més del pensament: les veia en cada clapa de sol, en la bufanda groga d’una noia, en les ratlles d’or de les banderes... I ho vaig explicar a la cara de la part que així que s’apagava el llum sortia d’una taca de color de fel: de primer els ulls i la boca. El front i les galtes, tot el que era de carn, trigava una mica més. I s’estava allí, mig esborrada, sense fer nosa, sense fer-me venir ganes de fugir ni de cri-dar. De vegades plorava. Tota la cara es desfeia en una ganyota i de l’ull dret sortia una llàgrima que brillava i tremo-lava una estona fins que es desenganxava i relliscava per la galta. Però l’endemà, de dia, a la paret no s’hi veia res. “No ens agraden les visites que fan servir aquesta santa casa per venir-hi a dinar. Que sigui l’última vegada!” A l’enterramorts no l’havia vist mai i potser ja feia més d’una setmana des del dia del vent, que m’havia avesat a anar cada dia al cementiri: però ell es veu que s’havia adonat de seguida de mi, perquè jo només havia menjat un boci de pa amb xocolata un parell de vegades, asseguda a la tomba, per no perdre temps anant a casa a dinar. Me’l vaig mirar com si no l’hagués sentit i se’n va anar rondinant, menut i arruga, empenyent un caretó ple de fulles. No em va fer cap gràcia. Vaig posar els brots de l’herba d’una mena de manera que les floretes grogues tapessin les lletres de la pedra; si hagués pogut les hauria esborrades perquè no em deixaven creure el que jo volia creure: que el mort que jo estimava, el meu, estava enterrat allí. De tant en tant hi duia una flor: de vegades grossa, de vegades petita. El jardiner de la cantonada ja em coneixia i me l’embolicava amb paper de plata perquè fes més bonic sense que jo li ho hagués demanat mai. M’ajupia, deixava la flor ben posada, i anava a mirar-la des de l’olivera, amb un braç al voltant de la soca. Resava. No es pot dir ben bé que resés perquè mai no he pogut dir una oració sencera; una mosca volant em distreu. O qualsevol altra cosa, encara que no es bellugui. Alguna vegada pensava com devia ser, quan anava pels carrers vestit i respirant, aquell mort que hi havia allí dins i que no coneixia. O bé parlava amb Jesús que, de seguida que el vaig veure a les estampes, vaig estimar. Mentre que pensar en l’Esperit Sant sempre m’havia fet riure, perquè, què li vols demanar a una bestiola? “Jesús meu, ajuda’m a poder comprar la flor i fes que l’enterramorts no em reny...” I de vegades, en comptes de parlar amb el noi ros i dolç que havia anat pel món descalç mentre el seu pare feia armariets i calaixeres, glatia per saber quina mena de blau devia tenir el cel que era lluny, i a la nit, tot mirant la cara a la paret que em mirava, n’agafava un tros i l’estenia damunt meu. S’acostava el dia dels difunts i una setmana abans vaig deixar d’anar al cementiri perquè semblava un molí. Estava ple de famílies que netejaven les seves tombes i els seus nínxols i duien rams de crisantems i de lliris als seus pobrets estimats. Trobava a faltar tant l’anar-hi, que no vivia: Com si m’haguessin ficat dins d’un pou i s’hagués acabat la claror. Somiava l’herba, les punxes de color de ferro d’aquelles atzavares, el passeig amb el rengle de xiprers a cada banda. Quan vaig decidir de tornar-hi, tenia ales als peus. A l’entrada del camí vaig aturar-me en sec i la flor que duia em va caure a terra. No coneixia la meva tomba. Algú havia resseguit les lletres amb una pintura esquitxada d’or, que

47

no era ni negra ni grisa, i a l’escletxa no hi havia l’herba; unes quantes fulles grogues s’anaven assecant damunt de la pedra. En vaig agafar tres. Amb les fulles a dintre de la mà, sense saber què fer-ne, em vaig acostar a l’olivera mig d’esma, i plora que plora fins que es va fer fosc. Em recava d’anar-me’n com si en el moment de marxar hagués de passar alguna desgràcia, però els ulls em coïen massa i tenia fred. Abans de posar-me a caminar vaig mirar al meu voltant: tot era dolç i lleuger, però a mi cada cama em pesava una rova. I mentre em deia, amb angúnia, que potser l’enterramorts ja hauria tancat el portal, vaig sentir soroll d’ales damunt dels xiprers com si un gran ocellot s’hagués enganxat les potes en un parany de branques i volgués i no pogués fugir. I el vent es va aixecar. Vaig dormir malament: em feien nosa els llençols, els braços, la cara de la paret; em feia nosa tot. A l’hora de llevar-me estava més cansada que quan m’havia ficat al llit, però ben decidida a no deixar-me espantar; a l’escletxa entre les lloses hi plantaria una altra herba amb floretes grogues. Hi havia camins pel cementiri que no havia seguit mai i que en devien estar plens. I quan l’herba seria alta, li faria tapar les lletres que les pluges s’encarregarien d’anar despin-tant. M’esperava una sorpresa: damunt de la tomba hi havia un ram de flors, joves com el matí, totes de color de rosa. Em vaig abraçar a l’olivera, respirant de pressa, perquè em faltava aire als pulmons. I amb calma, el cel, que estava serè, es va ennuvolar i quan va començar a ploure, vigilant que l’enterramorts no em veiés, vaig agafar el ram com si fos un niu d’escurçons i el vaig entaforar a dintre d’un matoll. No assossegava; anava al cementiri a hores diferents per veure si podia trobar-hi la persona que havia dut les flors i m’havia arrencat l’herba. I quan ja estava a punt de creure que no havia existit mai i que de tot en tenia la culpa l’enterramorts, una dotzena de crisantems blancs lligats amb una cinta lluent deixats damunt de la llosa em va fer posar malalta. Mig agenollada per terra, tota contra de l’olivera, m’aguantava els sanglots i em bevia les llàgrimes. Jo només podia dur una flor. No sé les hores que devien passar, però em vaig adonar que era molt tard perquè el cel semblava una gola de llop i davant d’aquella gola de llop, ¿una ombra, una gran ala estesa? Es movia una mica, però tan barrejada amb la fosca que vaig acabar per dir-me que els sentits m’enganyaven, que el que veia no era veritat, perquè d’ençà que vivia desesperada pensant només que m’havien pres la tomba, no havia vist més la cara a la paret. No hi devia haver estat ni una sola nit. La cara no era a la paret, sinó en el meu pensament. El meu pobret mort no es recordava de mi; no podia. Era jo, que em recordava d’ell. Per animar-me una mica vaig dir gairebé en veu alta: “És un somni.” I l’ala també, i jo també dintre d’aquell somni, tot era fals... Damunt mateix del meu cap un esbatec d’ales ben de debò, me’l va fer arronsar entre les espatlles; i una ventada em va escabellar. “Estic tancada a dintre del ce-mentiri.” Sense saber on posava els peus, vaig arrencar a córrer pels camins que amb prou feines veia, pensant sense parar que anava de dret a petar-me les dents. El portal estava tancat. Esglaiada d’haver de passar la nit amb els morts, entre soroll d’ales i ombres, amb ratxades de vent sortides de no sé on que feien gemegar les branques, vaig alçar els ulls al cel demanant clemència, i mentre el mirava, les frontisses van grinyolar. Algú que jo no veia havia obert el portal. “Gràcies, Jesús meu.” Tota la nit vaig estar turmentant-me rumiant si havia de tornar al cementiri o no. Per acabar-ho d’adobar, a la matina-da se’m va aparèixer el carro de les ànimes. Volava cap a la lluna i les ànimes que havien estat dolentes queien dalta-baix en el moment de voler-s’hi enfilar i les que havien estat bones de seguida pasturaven pels prats del cel i per una ala que tenien a un costat del front menjaven l’herba dels feliços a cremadent. Al matí estava mig malalta; anava per casa d’esma, sense saber què fer, sense saber què buscava ni què volia, amb el fil de la memòria embolicat i perdut. Em vaig quedar sense sopa per dinar: cremada. Sense poder aguantar més aquella guerra amb la vida, a l’hora de la basarda vaig sortir. Tot, dintre meu, em duia on no volia anar. Caminava de pressa carrers amunt. Una vegada que vaig respirar endintre, els forats del nas se’m van omplir de pudor de quitrà. Tot estava quiet, tant, que per això devia adonar-me que em seguien. No se sentia remor de passos, però algú em seguia, oh si. Eren set criatures, totes, si fa no fa, de la mateixa mida; amb els ulls tancats i la cara de cera. Si hagués estirat un braç endarrera n’hauria pogut tocar una. La de més a la vora era jo quan tenia set anys: duia el davantal amb butxaques i les mitges de llana negres. Da-vant del cementiri, voltada de silenci, vaig tornar a respirar endintre i després enfora, amb l’esperit i amb el cor cal-mats. Es veia llum en una finestra de la casa de l’enterramorts i mig portal ja estava tancat. Escorreguda, fent-me tan petita com vaig poder, em vaig ficar a dins del cementiri i en comptes de tirar a la dreta vaig tirar cap a l’esquerra: hauria de fer una gran volta i passar pel racó on hi havia la pila de les corones podrides, però així no hauria de travessar el pas-seig dels xiprers; l’enterramorts m’hauria pogut veure i no vull ni pensar què m’hauria dit. A la vora de la tomba, vaig aturar-me. Les criatures s’havien fos, i un moment, aquella gran soledat em va fer mal. No es movia ni un bri d’herba ni una trista fulla. Tot era un tendre que no tenia prou ulls per mirar. A l’últim, amb els braços estirats enda-vant, vaig dir baixet a ningú que tot era meu: el jardí dels morts de paret a paret i ben endins, fins a les arrels més

48

fondes, i aquell cel trabucat, que no se sap on comença i encara menys on acaba, amb un tall de lluna que el tacava de groc a la banda del mar. No es veia ni rastre dels crisantems, però a terra, ben encastada a la pedra, una cosa negra, llarga i estreta com el meu braç, brillava una mica: era una ploma. No gosava tocar-la, tot i que me’n moria de ganes, perquè trobava curiós, i m’espantava que fos tan grossa. Quina ala o quina cua d’ocell havia pogut aguantar una plo-ma com aquella? Sense respirar vaig ajupir-me i vinga mirar-la fins que no em vaig poder aguantar més i li vaig pas-sar un dit per sobre unes quantes vegades: semblava de seda. “Que preciosa que seràs dins d’un gerro”, vaig dir-li. I quan anava a agafar-la per endur-me-la a casa, un espetec d’ales junt amb una gran ventada em va rebotre contra de l’olivera. I tot va canviar. L’àngel era allí, negre i alt damunt de la tomba. Les branques, les fulles, el cel amb tres estrelles ja eren d’un altre món. L’àngel, de tan quiet, no semblava de debò; fins que es va decantar cap a un costat, a punt de caure, i molt dolçament, per abaltir-me?, va començar a gronxar-se d’una banda a l’altra, d’una banda a l’altra, d’una banda a l’altra... quan ja em pensava que no acabaria mai més de fer allò, com un gemec va fugir amunt foradant l’aire per deixar-se caure a terra vaporós. Així que el vaig tenir a tres pams, cames ajudeu-me! Corria esperi-tada esquivant tombes, ensopegant amb matolls, aguantant-me les ganes de xisclar. Convençuda que l’àngel m’havia perdut, vaig aturar-me amb les mans damunt del cor, perquè no em fugís. Jesús meu! El tenia al davant, més alt que la nit, tot ell fet de núvol, amb les ales que li tremolaven, grosses com veles. Jo el mirava i ell em mirava i vam passar una estona llarga, oh! Que llarga, mirant-nos encantats. Sense deixar de mirar-lo vaig estirar un braç i d’un cop d’ala me’l va fer enretirar. “Vés-te’n!” vaig sentir que deia amb ràbia una veu que ja no vaig saber si era la meva. I altra vegada vaig estirar el braç. Cop d’ala! Com si acabés de tornar-me boja em vaig posar a cridar: “Vés-te’n, vés-te’n, vés-te’n!” A la tercera vegada que vaig estirar el braç vaig topar amb una atzavara. De pressa i no sé com em vaig arrupir al darrera, segura que l’àngel no m’havia vist. El tros de lluna que ja era al mig del cel escopia foc pels cos-tats. M’arrossegava per terra com un cuc, damunt dels colzes, damunt del ventre, enganxant-me pertot arreu, esquinçant-me la roba amb no sé quines espines, amb ganes de quedar-me a dormir per sempre damunt de fulles que cruixien, sense saber on aniria a parar ni si podria sortir del cementiri. Després de moltes voltes vaig arribar als xiprers; una olor amarga de flor de mandariner calenta de sol, d’on devia venir?, em marejava; i amb els ulls tancats per matar l’àngel, i apartant branquillons que m’esgarrinxaven, em vaig quedar al peu del xiprer que tenia més a la vora. El braç dels cops em feia mal, em sortia sang d’un tall que una punta d’atzavara m’havia fet a la galta. A l’altra banda del camí, quiet com la mort i voltat de celístia, l’àngel em vigilava. I ja no em vaig moure. El cansament va ser més fort que la por. * * * Era mitjanit o somiava que era mitjanit? El meu pobret mort plorava lluny perquè jo no me’n recordava, però una veu, darrera d’un sol de color de gruix que semblava la lluna, deia que el meu mort era l’àngel, que a dintre de al tomba no hi havia res: ni ossos ni record de persona quieta. No calia que comprés cap més flor, ni petita ni grossa, ni m’havia d’empassar més llàgrimes; només havia de riure fins l’hora en què jo també seria àngel... i jo tenia ganes de cridar perquè em sentís la veu amagada, que no m’agradaven les ales, que no m’agradaven les plomes, que no volia ser àngel... i no podia cridar. La veu va manar-me que mirés. Una boira baixa que s’anava estenent pel cementiri com si fos un llençol de tots els ajaguts amb una mà damunt de l’altra m’omplia de benestar. Venien olors diferents, de mel i d’herba que només creix a la claror de les estrelles i jo ja no estava a la vora del xiprer, sinó en una plaça petita voltada de tombes. L’àngel, amb les ales estirades per terra, seia en un banc de fusta com si m’hi esperés des del néi-xer, i recordo que vaig pensar: “Si deixa arrossegar les ales de qualsevol manera se li desenganxaran plomes i des-prés les perdrà pels cementiris”. La boira, cada vegada més blanca i més espessa, em gelava les cames i anava enda-vant. No la boira, jo. Lliscava endavant per un pendís fet de gebre. Sense voler m’anava acostant a l’àngel que no deixava de mirar-me i quan em va tenir a la vora es me alçar tot d’una peça amb el cap tocant la lluna i l’olor d’herba es tornava olor de terra negra i bona que m’anava colgant, d’aquella uqe ja hi pots plantar el que vulguis que tot s’hi fa. Per entre tombes i fulles mortes se sentia remor d’aigua i es veia brillar un fil de no sé què, i l’àngel obria i obria les ales i quan em va tenir ben arran, quan vaig sentir la seva dolçor que es barrejava amb la meva... no podré enten-dre mai per què vaig necessitar tant de sentir-me protegida. L’àngel, que devia endevinar-ho, em va embolcar amb les seves ales, sense estrènyer, i jo, més morta que viva, les vaig tocar per trobar la seda i em vaig quedar allí dins per sempre. Com si no fos enlloc. Empresonada...

49

50

51

52

53

54

55

El Quadern gris 7 de juny [1918] AUTORETRAT VERÍDIC PROMÈS A LA SENYORA LOLA S... i no enviat per excés del sentit del ridícul.

Alçada: 1 metre 74. Acceptant la classificació de Retzius, el meu crani tendeix notòriament a la braquicefàlla. Sóc un cap curt i afegiré que soc un cap gros. El meu cap està abundantment poblat de cabells. M'hauria estat absolu-tament indiferent no tenir-ne, però estic predestinat, segons una profecia formulada per un perruquer del carrer de Cavallers a la meva mare, quan jo era petit, a tenir cabells tota la vida. Fins a la mort, doncs, tindré cabells, I això haurà estat, per als meus progenitors, principalment un pretext d'orgull i de satisfacció positiu. És poca cosa, si voleu, però sempre val més d'acontentar-se amb el que hom té. No tinc pas un front espaiós, enorme, fugitiu, suggeridor (hi-potètic) d'una poderosa intel·ligència, segons els tòpics de la novel·lística. Tinc un front normal, dret i vertical al pla de la terra. Els meus cabells no són pas completament rossos ni acusadament negres. Són un entremig. D'aquest front, tot baixant, se'n desprèn un nas que en altre temps fou molt correcte, finament dibuixat de cartílags. La forma del nas, me la vaig, però, destruir jo mateix, en una població de la costa de llevant on anàvem a estiuejar, un any per la festa major, jugant a l'arbre de la cucanya. Vaig arrabassar el trofeu del cap del pal, vaig guanyar el primer premi (un parell de pollastres) després d''haver passat fent equilibris estrambòtics per la corba enseuada i relliscosa de l'arbre llarguís-sim. En trobar-m'hi al capdavall, vaig engrapar la bandera amb tan mala fortuna que vaig topar, de cara, amb el pal de la juguesca. Fou un terrible cop, paorosament sec. Em retiraren de l'aigua més mort que viu, sense coneixement, rega-limant sang del nas i de la boca –el color de la sang és escandalós--, la cara tumefacta, morada, inflada monstruosa-ment. Fractura dels ossos del nas, capolament dels cartílags. Tres setmanes al llit. –I d'aquests pollastres, què en farem? –deia la família.

Dels poquíssims premis que he obtingut en el curs de la vida, aquest ha estat un dels més tristos. De llavors ençà, el meu nas, una mica aixafat d'un cantó, ha perdut la seva correcció inicial i no presenta el menor interès.

Sota les celles poblades i les pestanyes desproveïdes de llargada, de corba romàntica i de caient fascinador, els

ulls, petits, tancats dins d'una incisió d'escletxa de guardiola, tenen una certa vivacitat, molta mobilitat, i son –segons m'han dit– molt impressionables, tant a la visió exterior com als reflexos interns. Són uns ulls sense educació i sense hipocresia, que em traeixen, sembla, a cada moment. Aquest defecte dels meus ulls és característic de les meves facci-ons, extremament mòbils –d'una mobilitat tan acusada que sempre que a algun amic dibuixant m'ha volgut fer un retrat de cara ho ha hagut de deixar córrer ràpidament. És trist no poder disposar d'unes faccions estàtiques, fixes i aca-dèmiques, d'un mecanisme facial impassible. Perquè, de què serveixen unes faccions així? ¿Què signifiquen? No crec pas que siguin un símptoma de sensibilitat important –com el front ample no és un símptoma d'intel· ligència segura, diguin el que diguin els novel· listes. Amb una cara tan mòbil, val més no moure's de casa, abstenir-se de tot contacte amb la gent. Si no podeu dissimular els sentiments que els altres us provoquen –si no podeu dissimular les decepcions de les senyoretes-, val més retirar-se a la Tebaida de la misantropia. Crec que és un bon consell per a totes les persones que tenen la desgràcia de tenir unes faccions com les meves. D'altra banda, no podria pas dir de quin color tinc els ulls exactament. Són potser massa petits per a veure'ls clars. De vegades em semblen d'un negre gris amb un puntet brillant susceptible de donar un esclat viu.

Tinc la cara notòriament plana i els pòmuls amples i sortits. Això féu dir a alguns amics de Barcelona –i Màrius Aguilar ho escriví més tard en un diari– que jo semblo un rus del Mediterrani. L'observació em féu molta gràcia i vaig prendre peu en la comparació per a elaborar genealogia fantasista de la meva família. Segons aquest pe-digree, descendeixo d'una gent de raça eslava, per no dir mongòlica, que fou capturada el segle xvi per una nau alge-riana i alliberada davant d'aquestes platges per una fusta cristiana. Desembarcats batejats que foren, els meus avant-passats trobaren que, en aquest apis, s'hi estava tan bé que s'hi establiren definitivament. Alguns amics –i enemics– meus han arribat a inventar tants de detalls i a carregar la genealogia de tantes noticies entre absurdes i versemblants, que de vegades em sembla que quan en parlen s'arriben a creure el que diuen.

De tota manera, no tinc pas la pedanteria de considerar-me un home absolutament «llatí». El meu cognom pa-

tern –Pla– és categòricament romà. Quan Xènius veié escrites per primera vegada en un paper imprès les dues parau-les: Josep Pla, digué que el nom gravitava cap a terra, que tocava de peus a terra, d'una manera concreta i indiscutible.

56

Però i aquest Casadevall que porto de part de mare, què significa? Aquest cognom, a Barcelona, a Girona, a l'Em-pordà, és considerat una mica hebraic; sensiblement israelita. En les llistes de persones cremades de viu en viu a Cas-telló d'Empúries a l'Edat Mitjana en successius pogroms contra el call jueu, el cognom Casadevall s'hi troba reitera-dament. De tota manera, el nom té potser mes puresa que l'aiguabarreig de la sang, perquè no sembla pas que jo pre-senti, físicament, les tres característiques més típiques de l'hebreu. Els jueus, tant els sefardites com els asquenasites, tenen els ulls tristos del gos pidolaire i vergasseiat; més que el nas corbat i aquilí tenen el nas tou i aixafat de la base, amb tendència a cobrir-se de petites gotes de líquid cutani; finalment, el seu clatell no és dibuixat, sinó espès. Ara bé: jo no tinc ni els ulls tristos, ni el nas humit, ni el clatell espès. Tinc els ulls vius –i de vegades vivíssims, com vostè, Lola, ha pogut constatar-; el nas sec; el clatell lineal i dibuixat com una melodia ben construïda. Aquestes constata-cions són irrebatibles.

És un fet cert, d'altra banda, que l'ascendència paterna de la part de la mare ha tingut

per al comerç una tendència i habilitat que l'objectivitat m'obliga a declarar que jo mai no he sentit. Sóc un individu absolutament negat per al comerç, un ser anticomercial declarat i precís. Així, podria molt ben ésser que el cognom fos jueu i la raça una mica barrejada. Sos-pito que sóc un jueu més de nom que de fets. El que, en tot cas, no podría negar, em sembla, és que des del punt de vista dels principis de l'obra de Steward Austin Chamberlain, la lectu-ra de la qual dec a Alexandre Plana, i als dogmes dels puristes de l'arianisme, sóc un home de la claveguera del Mediterrani típic. No em sap pas greu. Un excés de ros, el ros blanc, em fatiga una mica.

Tinc la boca grossa, els llavis molsuts notòriament i una dentadura excel·lent. Les orelles, normals i molt poc

separades del crani. Maxil·lar fort –encara que sense cap exageració de volenterisme hipotètic. La relació que pugui tenir el maxil·lar amb la voluntat de la persona que el presenta és un altre tòpic gratuït de la novel·lística. Una piga situada sota el pòmul esquerre –una piga notòriament meridional i escandalosa– contribueix a la mobilitat de les me-ves faccions... i ja tornem a ésser en el que dèiem fa un moment. Sí; la mobilitat de les meves accions ha estat i és una de les obsessions de la meva vida. Estic parlant de mi, senyora, com si parlés d'una persona totalment deslligada de la meva existència –com si es tractés d'un personatge de novel· la. És una autentica desgràcia tenir unes es faccions tan comprometedores. La volumetria de la meva cara pot passar de la serietat més reflexiva a l'esponjament mes entendrit i pueril, de la indiferència més glacial a l'angoixa mes viva, amb una rapidesa estranyíssima. Alxí, les meves faccions conspiren en tot moment contra l'estabilitat dels meus sentiments, fan suposar a la gent que em tracta que el meu sis-tema d'afeccions i tendències no té seguretat ni una base fixa. Em consideren un home voleiadís i fugisser, superficial, enigmàtic, insegur i errívol. D'ací ha sortit a teoria de la meva frivolitat cínica. Altres es malfien de mi. No arribo a inspirar confiança a la gent. Em consideren un home doble o triple, d'una discreció absolutament relativa. Estic segur que moltes persones no s'han acostat al meu petit cercle –insignificant, certament– i altres han fet tots els possibles per mantenir-me fora del seu, perquè s'han malfiat de mi. I tot això perquè tinc unes faccions tan plàstiques, aquesta escandalosa piga sota el pòmul esquerre i una cara tan mòbil, canviant i diversa –que jo, en tot cas, no he escollit! Si jo hagués pogut triar la meva fesomia, m'hauria decidit per les isobàriques enravenades, rígides i immutables dels estaquirots anglesos. Senyora, tot això és molt trist, però jo què hi puc fer? Tinc les faccions que m'han donat, que en definitiva puc tenir –i qui té les faccions que pot no crec que estigui obligat a més. [...]

[El Quadern gris]

57

L'adjectivació

Els primers anys de la meva estada a París, vaig ser un fidel concurrent a la biblioteca de Santa Genoveva (rue Souf-flot, plaça del Panthéon). En les seves taules, vaig llegir la cèlebre enquesta de M. Huret, redactor literari de «Le Figa-ro», el qual demanà als escriptors del seu temps, que foren els naturalistes o realistes (Flaubert, els Goncourt, de Mau-passant, Alphonse Daudet, Zola, etc.) com s'ho feien per a escriure. Aquest important grup d'escriptors tingué grans èxits en la venda dels seus llibres. Tingueren una popularitat considerable. En el curs de la seva vida, el qui potser en tingué menys fou Zola; aquest segle és el qui n'ha tingut més. Al meu entendre, el qui té més possibilitats de pervivèn-cia és Guy de Maupassant. Huret li preguntà: –I vós, com us ho feu per escriure?

–M'assec a una taula, davant un paper blanc, tinc una ploma i un tinter i sense haver pensat ni meditar res em poso, arribat el moment, a escriure. I surt el que surt, naturalment.

Aquesta resposta, a París, fou considerada una collonada, des del primer moment. A mi també m'ho sembla, molts anys després. En literatura, en l'expressió literària, no es pot fer res sense haver-ho pensat prèviament, sense haver-ho observat, meditat, sense haver-li donat la volta, per tots cantons. Quan anava a Santa Genoveva devia tenir vint-i-dos anys i ja ho veia d'aquesta manera. En literatura hi ha un problema bàsic, molt difícil: el de l'adjectivació. Adjectivar els substantius, posar darrera un substantiu l'adjectiu que li correspon, no es pot fer a la babalà, a si l'encerto l'endevi-no, frívolament. S'ha d'haver observat i meditat prèviament. Vós voleu posar un adjectiu darrera una cosa qualsevol: un vas, una ampolla, un moble, una porta, una casa, un cel, un arbre, una senyora o un senyor, un llibre, una església, un foc, un espàrrec o un bolet... L'adjectiu ha de ser, en primer lloc, intel·ligible i clar i després, si és possible, precís. ¿És factible de fer-ho sense haver observat les coses prèviament? De vegades l'adjectiu apareix de seguida; de vega-des, amb molta més calma; sovint mai. En les coses de la vida he estat sempre molt tolerant: en l'adjectivació no ho seria mai. L'adjectiu no pot ser mai excessivament vulgar –en aquest punt el llenguatge del poble és l'origen de molts errors– ni pot ser excessivament erudit i difícil de comprendre. Ha de ser precís i si és possible graciós. Aquest és el gran problema de la literatura, al meu entendre: l'adjectivació. En poesia i en prosa. La contestació de Maupassant és una broma absurda –la contestació d'un escriptor que considera la pregunta innecessària.

S'ha d'escriure amb llibertat, amb gust, amb plaer, però amb la màxima observació possible. [Notes del capvesprol] És gairebé segur que la feina més difícil de l'ofici d'escriure és l'adjectivació.

L'article d'una frase és immutable: el masculí, el femení, el neutre. El substantiu, potser encara més. Però des-prés, si del que es tracta és de formular algun paper literari, la frase s'ha d'adjectivar. Adjectivar és complicat i difícil. Implica moltes coses: observació, memòria, coneixements, paciència... si del que es tracta és de combatre el galimati-es.

Avui, he anat a veure el metge. A l'acabament de la visita, el facultatiu s'enravenà visiblement i em digué:

–Vostè, senyor Pla, fuma massa! No crec que li vagi gaire bé.

–És possible. És absolutament cert que vostè té tota la raó. Fumo des de l'adolescència. Ha estat una de les coses més permanents de la meva vida.

–Fuma cigars o cigarrets?

–Anys enrera, en el curs d'una llarga temporada, vaig fumar cigars de fulla brasilera. Eren els que costaven menys. Els cigars de l'Havana no m'han estat mai assequibles. El meu amic Eugeni Xammar solia dir, resplendent: «Partagás y nada más». No he arribat mai a personalitzar aquest dogma tan cèlebre. En general, he fumat cigarrets.

58

–No se n'ha cansat?

–Per ara, no senyor. Fumo per diverses raons: almenys per dues: primer, per passar l'estona, vull dir per desviar-me, encara que poc, del terrible tedi de la vida. I després, fumo perquè m'ajuda a trampejar la formulació del meu ofici...

–Fuma cigarrets fets o els fa vostè mateix?

–No he fumat mai cigarrets anglesos o americans, ni francesos, ni italians ni els que ara es venen en aquest país.

–Així vostè fuma els productes de la vella Tabacalera, S.A.

–Si senyor: els cigarrillos selectos al cuadrado de la Tabacalera. N'hi ha divuit a cada paquet. Els cigarrets personals, me'ls faig jo mateix. Si alguna persona immediata acaba els seus, n'hi ofereixo.

–I què li dura un paquet d'aquests que diu que fuma?

–Tres dies...

–Vol dir?

–Si senyor! Genèricament parlant em dura tres dies...

–Digui, digui...

–Hi ha un altre aspecte de la qüestió que potser a vostè l'interessarà. Jo fumo aquests cigarrets perquè m'ajuden a l'ofi-ci que faig. El meu ofici és escriure en l'aspecte més perillós: en diaris i revistes. Per escriure, això és, per descriure, s'ha d'adjectivar, cosa que no és pas fàcil. La manera arcaica que jo tinc d'adjectivar troba en la meva manera arxi- arcaica que tinc de fer els cigarrets una ajuda considerable...

–Vostè, com tots els recalcitrants fumadors que he conegut, busca arguments per a continuar fumant...

–Com vulgui... A mi, el fumar em serveix. Ho comprendrà de seguida. Tinc davant una ampolla determinada. És fos-ca, però no és negra. De quin color és? Es una ampolla normal: té un cos cilíndric i un broc a dalt per a posar-hi un tap i tapar-la. A dins, hi té un líquid... Tot aquest conjunt s'ha de descriure: s'ha d–adjectivar. S'han de posar darrera el substantiu (en aquest cas l'ampolla) uns adjectius. Adjectivar vol dir, simplement, fer entrar, amb la màxima intensitat, l'objecte en el pensament del lector. Adjectivar vol un cert temps. No és pas fàcil. Necessita observació, una certa imaginació i sovint prou paciència. És a dir, encara: adjectivar significa obtenir algun resultat concret.

–El que diu és clar...

–Almenys he fet els possibles perquè ho sigui. Li estic molt agraït. Ara mirarem que la segona part d'aquesta explica-ció sigui tan clara com la primera. Primer de tot parteixo, per la meitat, un cigarret del paquet a que férem al· lusió. Sempre tinc preparat un paper dels petits paquets de paper que a l'estanc em venen. Anys enrera utilitzava el paper Job, que era rossellonès i no era pas dolent. Aquest paper, que tenia un nom tan bíblic i tan prodigiós (el llibre de Job, com aquell qui no diu res), ha desaparegut. Ara fumo l–Smoking. Em segueix?

–Sí senyor, perfectament...

–Amb la meitat del cigarret trencat de la Tabacalera, faig el meu personal cigarret, utilitzant el paper nou i tresc que li acabo de dir. Tot això, ho faig utilitzant intervals de temps, a poc a poc, sense pressa...

–De manera que, d'un paquet que conté divuit cigarrets, en fa trenta-sis...

59

–Exactament.

–I, per tant, si un paquet li dura tres dies, el fet vol dir que vostè fuma dotze cigarrets el dia...

–Prescindeixi de la numeració. De vegades en fumo tretze o catorze i de vegades deu o onze. Tot depèn...

–Depèn de què?

–Vostè, que és un cientificista, m'ho hauria d'explicar. Jo no sé res. Tinc la sort de ser com tothom. Voldria saber la causa del que fem, d'això, d'allò, del de més enllà. Jo no en sé res. Només recordo l'excel·lent judici de Heler quan diu que el cos humà està malalt de l'esperit que conté. El professor Sciacca, de Gènova, afirma que l–home és un desequi-librat. És exactíssim. El que fem o el que no fem, quina causa té? De què depèn? A vostè, que és cientificista, li passa com a mi, que sóc l'home més vulgar del món: no sabem res.

Aquestes innocents paraules produïren en el facultatiu un mutisme complet. Vaig dir de seguida:

–Tornem a la qüestió dels cigarrets. Ja tinc el cigarret fet amb el paper fresc. Després l'encenc. Al cap d'una estona s–apaga. Aspiro, aspiro, i resulta que s'ha apagat Al cap d'una estona, el torno a encendre, i al cap d'una altra estona, apagat. El torno a encendre. Aquestes estones són espais de temps llargs o curts –més aviat llargs que curts. Ara bé: són aquestes intermitències que m'ajuden a adjectivar. Això no vol pas dir que ho encerti. No podria negar, en tot cas, que de vegades arriba amb gran rapidesa, per intuïció, un adjectiu que és considerat exacte. En general surten mitjani-es, cosa que no vol pas dir que no surtin ximpleries autèntiques. El que només li voldria dir és que el fumar m'ajuda a tenir espais de temps per trobar adjectius. És tot el que li volia dir. Res més.

El metge em mira amb una rialleta convencional, no gaire intel· ligible, i em diu:

–De tota manera, vostè fuma massa. S'hauria de moderar. No en tingui el menor dubte.

–D'acord. És el que faré. Em serà més aviat difícil de desprendre–m totalment d'aquest hàbit. Però no tingui cap preo-cupació: fumaré menys. Estigui bonet...

Ara, és clar, quedava en peu la realitat del meu ofici. La meva absurda manera de fumar m'havia ajudat en les penes i fatigues de l'adjectivació. Havia trobat una manera d'adjectivar favorable a crear-me espais de temps, que m'havien ajudat. El lector de vegades creu que una adjectivació passable és una conseqüència de la rapidesa, del llam-pec mental. Ho deia fa un moment: elimino l'adjectivació intuïtiva, que, de vegades, poc, es produeix. Més aviat crec que es produeix per lentitud, per observació, per paciència, per allò que alguns amics meus en diuen la pèrdua de temps. Els grans escriptors són els que adjectiven millor. No tinc prou coneixements de l'idioma anglès per conèixer bé l–adjectivació de Shakespeare, que pel poc que en conec és prodigiosament poètica i exacta. Dante és igual. Sem-pre ho encerten, a una alçada mental elevadíssima.

També és personalment molt útil tenir presents les pròpies possibilitats. És inútil: no es poden depassar. No s'han d'augmentar les causes d'oblit. La intel· ligibilitat indispensable. És poc, evidentment, però n'hi ha més. Sempre he estat partidari de l'adjectivació real –realista. Si l'home que hom té davant és alt i prim, s'ha d'establir el fet. Si la persona que tenim davant té els ulls negres i brillants, no es pot dir que té els ulls blaus i amb un punt de borrositat. El que els propis ulls veuen s'ha d'establir. No tots els escriptors ho creuen així. Es pensen que tindran molts més lectors si entren en l'adjectivació demencial i en la bogeria. Hi ha crítics per tot: els que exalten l'avantguarda, com altres la reraguarda. Ara, escriure no té res a veure ni amb l'avantguarda ni amb la reraguarda. Escriure vol dir descriure, amb la màxima intel·ligibilitat possible. Jo crec que aquesta manera és la més difícil i complicada. Altres creuen que és al revés. Que tothom faci el que li sembli. I res més. Ja en tenim prou amb el que tenim davant. La realitat és prodigiosa, difícil, immensa.

60

Hi ha escriptors que adjectiven per comparació. És un procediment fàcil. Diuen que aquell home és un gall en garbera, matinal i cridaner, i que aquella senyoreta és una nimfa d'una font grega. Tot és fals. Els homes i les dones són limitats, en general limitadíssims. I no hi ha res més. La fruita estival [...] EN AQUEST MOMENT DE L'ANY, COINCIDEIXEN les dues fruites que, al meu entendre, s'emporten la palma en aquest temps –per sabor, s'entén. Són el préssec i el raïm moscatell. Si entràvem a detallar les característiques de les espècies que en formen part, potser passaríem els límits d'aquest escrit. És evident que hi ha varietats de raïms que no són moscats, que són riquíssims. Per altra part, els préssecs de secà groguencs, són els millors que hi ha, com les millors pomes són, potser, les del ciri. El meló navega enmig d'aquests esculls i niells, sense que es pugui dir clara-ment on va, en una posició d'inferioritat, al meu entendre, per més bo que sigui. La síndria és insulsa, aigua pura te-nyida, mediocre, d'una populatxeria sense ambició: pura enganyifa. Ho repeteixo: és aigua convertida en teixits vege-tals sense consistència. És una fruita que sembla feta expressa per ésser menjada per persones d'una boca fenomenal i d'una voracitat sense límit: una fruita quantitativa a l'escala dels personatges de Rabelais, tan gegantins. Aquests úl-tims anys, el meló ha fet molts progressos. S'ha posat de moda i la gent distingida se'l menja amb pernil. Quina carrera ha fet el meló, Déu meu! Ha arribat gairebé a director general, per no dir a sots-secretari. Hi ha qui el menja al principi del repàs, amb pernil, generalment dolç i mal tallat. El pernil, quan és tallat ben fi, no necessita cap acompanyament, a part el pa de barra i una bona ampolla de vi. Altres el mengen al capdavall del repàs, seguint el sistema antic. El cert és que avui és molt difícil de sostreure-se'n per poc que hom surti del propi domicili. És, de tota evidència, infinitament millor que la síndria, però sempre carbasseja una mica –diguem-ho francament. De carbassa, en mengen a tot Amèri-ca: aquesta olor, no l'he poguda mai resistir. No vull pas negar que, intrínsecament, ha millorat amb l'adopció de varie-tats estrangeres com el Cantaloup, per exemple. Al meu modest entendre, les qualitats que s'atribueixen al meló pro-venen del fet que és una fruita fàcil, les qualitats completes de la qual es donen rarament. És el mateix que succeeix amb les pel· lícules: el millor meló és el que menjarem demà, com la millor pel·lícula és la que veurem quan hi torna-rem. Les coses fàcils tenen sovint molt d'encant; però, sovint, les que no ho són tant les superen.

[ De "La fruita estival", dins El que hem menjat, 1972 ]

61

62

63

64

65

Jaume Cabre

66

67

68

69

70

71

72

Textos de llengua catalana

73

74

RASPALL

El dia que el “Turc” -un cadell de gos- es va menjar el barret del senyor Sala, la senyora Sala va decidir que allò ja ultrapassava tota mesura canina, que només una paciència de sant podia haver tolerat que les coses arribessin fins allí. Per tant, reunida que fou la família i demanat el parer de cadascú, hom acordà que la noia casada del jardiner es faria càrrec del “Turc” i el tindria a casa seva.

El nen Sala va tenir un disgust de mort. Li semblava que no trobaria la manera de portar més endavant la seva vida, que sense el gos tota cosa era fada i sense objecte. Passat el moment de les llàgrimes, el problema que se li va presentar era el de donar un destí honorable a la quantitat d’afecte que l’absència del “Turc” deixava vacant. Va pro-var de mirar-se amb uns altres ulls el canari de la seva tia, però podien fer-se tan poques combinacions realment diver-tides amb l’ocell que va veure de seguida que no passarien mai d’una superficial coneixença.

Aleshores imaginà que el llum de peu de la biblioteca era un fidel soldat que no tenia altra feina que servir-lo. Això li va donar la il·lusió, durant dues hores curtes, d’haver resolt el seu cas, però va comprovar que li quedava enca-ra una terrible quantitat d’estimació perduda per tots els racons de la seva ànima. Provà d’establir una companyonia duradora amb una pilota de roba, amb un manyoc de cordill que, com a cordill, era únic en el seu tipus i, successiva-ment, amb una baldufa americana, una herba nova del jardí i una canya llarga que havia estat l’enveja de totes les se-ves amistats. I va adonar-se que tot el coratge que havia posat en joc per tal de superar la situació no li servia de res, que la diferència entre totes aquelles coses i un gos era tan gran que no era possible jugar a oblidar-la. Aleshores, va arribar al convenciment que li calia trobar un substitut de gos, quelcom que, sense que la memòria del “Turc” en patís, pogués fer-ne semblança.

Va recórrer la casa de dalt a baix, regirà tots els armaris i tots els calaixos i, finalment, en un racó de les golfes va trobar un gran raspall passat de moda, definitivament bandejat de les necessitats de la família. Aclucant els ulls, va passar-li la mà plana per damunt del pèl, i és ben de debò que va fer-li l’efecte que acariciava el llom d’un gos. Per ésser una primera prova va resultar tan bona, que el nen Sala va creure que no li calia cercar més. Va lligar-lo amb un tros de cordill i al cap de cinc minuts escassos estava ben lluny de creure que arrossegava un raspall, sinó que tenia el convenciment que “Raspall”, un gos de raça estranya, el seguia amunt i avall de casa seva.

Al vespre, una mica cansat per la capacitat de seguiment del seu nou amic, el nen va anar-se’n a dormir, i abans de ficar-se al llit lligà “Raspall” a la pota d’una cadira. Però encara no s’havia acotxat que ja un entendriment obligador el feia pensar en la manyaguesa de “Raspall” i en la seva docilitat per adaptar-se a qualsevol mena de joc. Va fer-li una mica de mal el pensament que hauria de passar tota la nit fermat, dormint damunt la fredor de les rajoles, i, seguint un impuls indomable, saltà del llit d’una revolada, alliberà “Raspall” de la seva lligadura i se l’emportà a dormir amb ell.

I mireu si passen coses extraordinàries a vegades, que molt abans d’adormir-se el nen va adonar-se que el ras-

pall irradiava calor de vida, que es premia contra el seu cos cercant una carícia. Això, naturalment, li va semblar molt seriós, perquè una cosa és que hom jugui a convertir un raspall en un gos i una altra cosa ben diferent és que la trans-formació es produeixi de bo de veres. Va alçar-se, oencengué el llum i comprovà esbalaït que el raspall, sense perdre gens ni mica la forma de raspall, es movia com un gos. Va saltar donant algunes voltes prop del nen i després va po-sar-se de panxa enlaire, per tal que l’amanyaguessin. Qualsevol que tingui notícia d’aquest prodigi es preguntarà que d’on podia treure potes per caminar i panxa per mostrar un raspall que seguís tenint forma de raspall. Però, vençuda la principal dificultat de donar-li vida, aquest detall està tan desproveït d’importància que ni val la pena d’amoïnar-s’hi. El nen va considerar-ho així i tot seguit va tenir el desig d’anar a despertar els seus pares i explicar-los el meravellós esdeveniment. Però, assenyat com era, i coneixedor dels miraments que un fill ha de tenir amb els seus pares, va deci-dir esperar a l’endemà.

Queda ben entès, és clar, que no va poder dormir en tota la nit, i de bon matí, quan va sentir que la seva mare ja feinejava, va anar-la a trobar amb “Raspall” sota el braç.

- Mireu, mare –va dir-li-. He trobat un raspall que en realitat és un gos. Es belluga, coneix la meva veu i porta puces.

La mare se’l va mirar sense deixar la feina i li respongué:

- No siguis beneit i llença aquesta andròmina. Ja ets gran i hauries de tenir més seny.

75

El nen es va sentir ofès i va pensar una vegada més en l’aire de suficiència que tenen la gent gran i la seva manera absurda de viure. No digué res més, s’emportà “Raspall” a la seva habitació i pensà que, si no el volien creure, tot això que es perdrien. A l’hora de dinar la mare explicà, fent-ne burla, la descoberta del nen, i el pare va riure com si es tractés de la bajana-da més gran de la terra. El nen no va replicar, perquè ja sabia que la justícia sempre s’obre camí, i esperava que, tard o d’hora, tothom podria comprovar que hi ha coses que no fan riure tant com sembla.

I mireu si anava poc errat que a la nit següent va despertar-lo un clapit de “Raspall”. Va desvetllar-se i sentí soroll de baralla a la biblioteca i la veu del seu pare demanant auxili. “Raspall” furgava la porta i tenia un rar neguit; el nen obrí, baixà les escales de puntetes i va veure el seu pare barallant-se amb un lladre que el dominava i estava a punt de badar-li el cap amb un ferro de la xemeneia.

- Busca’l, “Raspall”, mossega’l!

“Raspall” va córrer com el vent, s’abraonà damunt del lladre i va mossegar-li la canyella. I el lladre es va que-dar tan sorprès per l’agressió d’aquella mena de cosa, que va rendir-se de seguida i fou lliurat a la policia lligat de peus i mans.

Poc després, la mare afirmava amb llàgrimes als ulls que mai més no dubtaria de la paraula del seu fill, i el pa-

re, passant la mà pel llom de “Raspall”, deia: - Li farem una caseta al jardí, amb tot el confort de les darreres descobertes. Damunt la porta, hi farem

pintar unes lletres que diguin: “No és segur que ho sigui, però mereixeria ésser-ho”

CALDERS, Pere, Cròniques de la veritat oculta, Barcelona, Ed.62, 1978

76

GIRONA

Molts dies, en comptes d’anar a estudi, m’aturava enmig del Pont de Pedra sobre l’Onyar i (...) hi restava hores i més hores, recolzat a la barana, mirant, mirant, bevent vida, embadalint-me, consolant-me.

Des d’allí un hom veu les cases de Girona estendre’s a banda i banda del riu, tot malgirbades, desi-guals i tosques, formant un conjunt virolat com una munió de captaires vestits amb robes apedaçades amb tota mena de parracs. (...). Han crescut sense art ni regla, seguint les sinuositats del riu i adoptant amb fran-quesa, a la vista de tothom, l’actitud més convenient per llançar a l’aigua llurs immundícies. (...) El pintor i el poeta s’hi encanten. Hi ha riquesa de color, hi ha exuberància de vida, hi ha quelcom de l’instint diví que ha presidit la formació del niu de les orenetes. I, amb tot el seu aspecte de captaires miserables, aquelles ca-ses tenen una ànima jovençana i alegre, que reïx de llurs finestres i balcons al primer raig de sol. La llum hi troba milers de vidres on emmirallar les seves onades d’or; el vent hi troba cortines de totes formes per jugar a banderetes.

Allí, en aquelles balconeres rústegues, refilen joiosament els canaris al primer llustre de l’aurora; allí, damunt d’aquells terrats i teulades, sobrecapçats de gabiasses desiguals, s’alcen esplèndids vols de coloms, que es destaquen sobre el cel blau com garlandes de flors blanques, coronant la majestat del sol ixent. I, en entrar més i més el dia, les finestres es van obrint i els balcons es van poblant. Aquí una veïna estén al sol la roba multicolor de la seva bugada; ací una altra, desitjosa de treballar a l’aire lliure, ve a estintolar a la ba-rana d’un terradet el seu tauló de planxar(...); més enllà, sobre un relleix ple de testos, apareix una regadora, que ruixa, i un braç i una mà que es belluguen, i aleshores reparareu a l’entorn de finestres esquifides i ròne-gues un enfilall esplèndid de verdor i de roses i clavells, que riuen, riuen benaventuradament; i d’un balcó a l’altre van i vénen converses; i tot es mou, i xerroteja, i canta; i els vailets que pesquen amb canya des d’un pis, les comares que es barallen de finestra a finestra, tirant-se de lluny ridícules arpades, que s’emporta el vent rioler, i fins i tot el menestral, que tal volta surt amb cara de pomes agres a la seva petita galeria i, aguantant-se la trinxa dels descordats pantalons, es fica precipitadament dins un gabinet, del qual tothom endevina la servitud (...) .

L’Onyar reflecteix aqueixos moviments i coloraines, multiplicant-los i prismatitzant-los dins sa vi-

bradora correntia (...); i, per damunt del barri carnestolenc, la Girona solemnial ostenta sense desentonament les seves dues notes més artístiques i severes. Sí, per damunt d’aquella cimbellada grotesca de balcons, gale-ries, relleixos, teulades, torratxes i gabiam, la grandiosa catedral es mostra de cos sencer amb la seva silueta de tarasca decapitada, i, una mica més lluny, el campanar de Sant Feliu s’aixeca com un xiprer gegantí, tot místic, tot somiador, parlant de la inspiració melangiosa dels segles passats.

Joaquim RUYRA, La parada.

77

REDACCIÓ

Què vaig fer diumenge. - Diumenge va ser un dia que va fer molt de sol, i vaig anar a passejar amb el papà i la mamà. La mamà duia un vestit beix, amb una “rebeca” de color blanc os, i el papà un pul•lòver blau RAF i uns panta-lons grisos i una camisa blanca, oberta. Jo duia un jersei de coll tancat, blau com el pul•lòver del papà, però més clar, i una jaqueta marró, i uns pantalons també marrons, una mica més clars que la jaqueta, i unes vambes vermelles. La mamà duia unes sabates clares i el papà unes de negres. Vam passejar al matí, i vam anar a esmorzar a les granges Balmoral. Vam menjar un suís i una ensaïmada farcida, a mig matí, i jo vaig demanar croissants. Després vam veure les flors, i n’hi havia de roges i grogues i blanques i roses, i fins i tot blaves, que el papà va dir que eren tenyides, i herbes verdes, i violetes, i ocells grossos i petits, i el papà va comprar el diari en un quiosc. També vam mirar apara-dors, i el papà li va dir a la mamà que s’afanyés, una vegada que ens estàvem molta estona davant d’un aparador amb jerseis. I després vam asseure’ns en un banc verd, en una plaça, i hi havia una senyora gran, amb els cabells blancs i les galtes molt vermelles, com tomàquets, que donava veces als coloms, i em recordava la iaia, i el papà llegia el diari tota l’estona i jo vaig dir-li que em deixés mirar els dibuixos i em va deixar mig diari i em va dir que no el fes malbé. Després, quan ja pujàvem cap a casa, la mamà, perquè el papà tota l’estona llegia el diari, li va dir que ja n’estava tipa, i li va dir que sempre el llegia i que ja n’estava tipa: que el llegia a casa, esmorzant, dinant, al carrer, caminant o en un bar, o quan passejàvem. I el papà no va dir res i va continuar llegint, i la mamà el va insultar i després era com si li sabés greu, i em va besar i després, mentre la mare era a la cuina preparant l’arròs, el papà em va dir no li’n facis cas. Per dinar vam menjar arròs amb suc, que no m’agrada, i carn amb pebrots fregits. Els pebrots fregits m’agraden molt, però la carn no, que és molt crua, que la mamà diu que així és més bona, però a mi no m’agrada. M’agrada més la carn que em donen al col•legi, ben cremadeta. Del col•legi no me n’agraden els primers plats, mai. En canvi, a casa em donen vi amb gasosa. Al col•legi no. Després, a la tarda, van venir els tiets, amb el cosinet, i els tiets es van posar a parlar a la sala, amb els papàs, i a prendre cafè, i el cosinet i jo vam anar a jugar al jardí, i hi vam jugar a màdelmans i amb un futbolí i a pilota, i amb el camió de bombers, i a guerres d’astronautes, i el cosí es va posar molt tonto perquè perdia, i a mi és que em molesta molt, el cosinet, que no sap perdre, i vaig haver de pegar-li una bufa, i es va posar a plorar molt i molt fort i va venir la mamà i la tieta i el tiet, i la mamà va dir què ha passat, i abans que jo li contestés el cosinet va dir m’ha pegat, i la mamà em va donar una bufetada, i jo també em vaig posar a plorar i vam tornar tots a la sala i la mamà m’agafava la mà i el papà llegia el diari i fumava un puro que li havia portat el tiet, i la mamà va dir-li els nens són al jardí, matant-se, i tu aquí tan tranquil, repapat. La tieta va dir que no tenia importància, però la mamà va dir-li que sempre passava el mateix, que de vegades se n’atipava. Després els tiets van marxar, i quan marxaven el cosí em va fer llengotes i jo també li’n vaig fer a ell, i el papà va engegar el televisor, que feien futbol, i la mamà va dir que canviés de canal, que al segon hi feien una pel•lícula, i el papà va dir que no, que estava mirant el partit i que no.

Després jo vaig anar al jardí, a veure la nina que hi tinc enterrada al costat de l’arbre, i la vaig treure i la vaig

acariciar i la vaig renyar perquè no s’havia rentat les mans per dinar i després la vaig tornar a enterrar, i vaig anar a la cuina, i la mamà hi plorava i li vaig dir que no plorés. Després, vaig asseure’m al sofà, al costat del papà, i vaig mirar una estona de partit, però després m’avorria i vaig mirar-me el papà, que era com si tampoc no se’l mirés, el partit, i com si fos en un altre lloc o pensés molt. Van fer anuncis, a la televisió, que és el que més m’agrada, i després la se-gona part del partit, i jo vaig anar a veure la mamà, que preparava el sopar, i després vam sopar i van fer una pel•lícula de dibuixos animats i les notícies i una pel•lícula antiga, d’una actriu que no sé com es diu, que era rossa i molt maca i amb molta meta. Però aquí em van fer anar a dormir perquè era tard i vaig pujar les escales i me’n vaig anar al llit, i des del llit sentia la pel•lícula i sentia com es barallaven els papàs i discutien, però amb el soroll del televisor no podia sentir ben bé què deien. Després es barallaven a crits i jo vaig baixar del llit per acostar-me a la porta i entendre què deien, però com que tot era a les fosques no m’hi veia bé, només hi havia la llum de la lluna que entrava per la finestra que dóna al jardí, i com que no m’hi veia bé, vaig entrebancar-me i vaig haver de tornar al llit, amb por que vindrien a veure què havia estat aquell soroll, però no van venir. Jo sentia que continuaven discutint. Ara ho sentia millor perquè es veu que havien apagat el televisor, i el papà li deia a la mamà que no l’emprenyés i la insultava i li deia que no tenia ambicions, i la mamà també l’insultava i li deia que se n’anés de casa, i deia el nom d’una dona i la insultava, i després vaig sentir que es trencava alguna cosa de vidre i després vaig sentir els crits més forts, i eren tan forts que no s’entenien, i després vaig sentir un gran crit, molt gros, i després ja no vaig sentir res més. Després vaig sentir molta fressa, però petita, com si arrosseguessin un mòdul del tresillo. Vaig sentir que es tancava la porta del jardí i aleshores

78

vaig tornar a sortir del llit i vaig sentir soroll a fora i vaig mirar per la finestra, i sentia fred als peus, perquè anava descalç, i a fora era fosc i no s’hi veia gens, i em va semblar que el papà cavava al costat de l’arbre i vaig tenir por que hi descobrís la nina i em castigués i vaig tornar al llit i em vaig tapar ben bé, tot, fins i tot la cara, amagada sota els llençols i tot a les fosques i els ulls ben tancats. Vaig sentir que deixaven de cavar i després unes passes que pujaven les escales i jo em vaig fer l’adormit, i vaig sentir que s’obria la porta del quarto i vaig pensar que devien estar mirant-me, però jo no vaig veure qui em mirava, perquè feia l’adormit i no ho vaig veure. Després van tancar la porta i vaig adormir-me i l’endemà, ahir, el papà va dir-me que la mamà se n’havia anat de casa i després van venir senyors a de-manar-me coses i jo no vaig saber què dir-los i tota l’estona plorava i em van portar a viure a casa dels tiets, i el cosi-net sempre em pega, però això ja no va ser el diumenge. Quim Monzó

Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury

79

M’HA AGAFAT FORT

El de literatura té raó quan assegura que descriure no és tan senzill com sembla, sobretot quan afecta els sen-timents. En aquests casos només se'n surten satisfactòriament els escriptors que dominen plenament l'ofici.

Quan escoltava aquesta afirmació pensava que era una manera de fer interessant la feina d'escriptor. Al cap i a la fi, el de literatura dedica el seu temps lliure a escriure contes. I no ho fa malament, però pel meu gust els seus argu-ments són massa recargolats, d'una complicació que no té cap justificació, si no és la voluntat d'allunyar-se del lector normal i corrent, com ara jo. El dia que li vaig comentar què em semblava la seva obra em va contestar –mentre em perdonava la vida amb l'expressió distant dels seus ulls– que els seus contes tenien moltes lectures i jo vaig pensar que no li calia tenir àvia, perquè ell solet sabia convertir les crítiques en elogis. Ja se sap que la gent de lletres té un rei al cos. Són una colla de vanitosos que viuen de contemplar-se el melic i que pretenen que tots els mirem, també. Es pen-sen que allò que els passa pel magí pot tenir algun interès per a algú més que per a les seves respectives marones, que acostumen a ser les úniques que troben meravelloses les coses que fan o pensen els seus fillets. La meva marona no és cap excepció: sóc el noi més bufó i més intel•ligent del planeta. Tothom –i jo m'incloc en aquest tothom– sap que no és veritat, però ella s'ho creu, i el fet de tenir un fill i una filla més –els més bufons i els més intel•ligents, és clar– no li suposa cap contradicció. Som únics i tots tres som perfectes.

Però avui he descobert que el de literatura té més raó que un sant, perquè vull descriure la noia que estimo i el que sento per ella i no sé com fer-ho. 'Molt sovint les paraules s'escapen. Semblen peixos que vulguis atrapar amb les mans', afirma el de literatura mentre pentina amb la mirada tota la classe per veure si ens cau la bava davant tanta eru-dició. Avui veig que té raó. Fa estona que estic davant de l'ordinador intentant descriure-la, i la pantalla és una peixera plena de peixets que fugen, que s'escapen quan intento encalçar-los.

Jordi –em dic– anem a pams. Tanca els ulls i esforça't a recordar-la. No és tan difícil, aquest exercici, perquè et sembla que en vas ple, de la seva imatge, de la seva olor, de la textura dels seus cabells, de la música de les seves paraules, del gust dels seus llavis, perquè us heu besat. Un petó, només. Un petó i el món ja no és el que era. Un petó senzill i la vida té el regust del pa acabat de coure, de la mantega endolcida amb melmelada de prunes.

(Jaume CELA, del llibre M'ha agafat fort)

80

L’ESCANYAPOBRES

Era altot i ossut, però magre i cappetit. També tenia negres els cabells, sempre .................................., i eren també negres ..................................dels seus ulls, fredes i .................................. mentre escoltava, guspirejants o dolces quan la seva paraula ho requeria. Gairebé barbamec, tenia, això no obstant, gruixudes celles, unides sobre el seu nas llarguet i .................................. Però el que més caracteritzava aquella figura era la boca, tirada endavant com la del furó, amb els seus llavis tan prims i cenyits a l’os, que no podia badar-los sense fer l’efecte que ensenyava les dents per mossegar. Disposava així mateix en contra d’ell d’una oposició, evident al primer cop d’ull, entre els seus movi-ments reposats i el seu temperament nerviós. En veure’l tan .................................. i encongit, hom pressentia ..................................i pensava: «Quan traurà les ungles? Quan em botarà al damunt?» I, això no obstant, mai no les treia, mai no es barallava ni s’enardia,, ningú no li havia vist perdre aquell pas de gat emperesit ni els seus costums metòdics de sempre.

(...) I realment la seva manera de viure era miserable i misteriosa alhora. No tenia ni una mala criada, ni un mosso per a les feines més grolleres de la seva indústria. Ell mateix ajudava a carregar i descarregar ..................................i de farina que entraven al magatzem; ell mateix escombrava amb una mala granera el boll de l’enrajolat, passava la rasadora a les mesures i omplia o buidava la sitja. Espitregat i afanyós quan convenia, treballava fins a ..................................; i, si havia d’eixir de casa, tancava la porta i s’enduia la clau a la butxaca.

Tota la seva habitació era l’estreta i fosca .................................. que hi havia al fons del magatzem, aclarida només per un .................................. esquifit i romàtic, ple de trastos vells, olles fumades i una ratera en la qual cada dia acabaven llur existència un parell de rates com conills. Cada dissabte, a la tarda, omplia de fum aquell celobert. Els veïns .................................. que, llavors, bullia una calderada de farinetes, que l’endemà les .................................. en set plats de terrissa i que en consumia un cada vespre.

Narcís Oller, L’escanyapobres

81

EL QUADERN GRIS

8 de març de 1918 – Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet,

el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama–, el veig pura-ment a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.

A l'hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic

deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu: – Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nervio-sa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Tenir fills en for-ma d'incògnita, de nebulosa, ha d'ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic sabo-rosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me'n serveixo més, la fredor augmenta d'una manera visible. Vint-i-un anys!

La família! Cosa curiosa i complicada...

A mitja tarda es posa a ploure –una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d'aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana –com la del mar a l'hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d'un blanc de gasa –lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l'aigua que cau l'allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!

Veure caure la pluja, a la fi, m'ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d'estudiar, de repassar els llibres de text, per treure'm de sobre aquesta pesada carrera d'advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d'aquesta classe de llibres la curiositat se'm tanca amb pany i clau.

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré –just per passar l'estona, a la bona de Déu– el que se m'anirà presentant. La meva mare és una senyora molt neta minada per l'obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d'estripar papers, de cremar velles andròmines, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers se salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal...

Josep Pla, El quadern gris, Barcelona, Destino, 1990

82

CEREZO ROSA

Haver-me quedat de rodríguez està a punt de costar-me el matrimoni. M´hi he quedat mig per obligació, mig perquè em venia de gust ser lluny de la família per assaborir unes cotes de llibertat que no tenia d’ençà que em vaig casar.

El meu soci i jo estem preparant una ambiciosa reestructuració d’Informàtica Aplicada, l’empresa que vam

fundar fa tres anys i que creix com una planta silvestre. Jo m’he fet càrrec de la gerència i em passo tot el dia al des-patx.

Al despatx hi passo el dia, però les nits són meves. Per primera vegada m’he deixat dur per l’atreviment i

l’instint, he prescindit del què diran, he trencat els convencionalismes en què he viscut fins ara i m’he decidit a jugar fort. Ara mateix estic vivint una experiència extraordinària: m’he enamorat d’un home.

Ell, com jo, és casat i, com jo, s’ha quedat de rodríguez. També és la primera vegada que ha engegat els preju-

dicis a rodar. És un amor d’estiu amb totes les de la llei: ardorós com la canícula, fresc com un gelat d’avellana. Davant de la perspectiva d’un estiu sense nens i sense obligacions domèstiques, jo em feia un programa men-

tal basat en l’anarquia i en la insubmissió. Anar per casa amb els peus nus, mirar els programes de televisió que em vinguessin de gust sense que ningú hi posés objeccions, estirar-me al sofà fumant i fumant sense parar, dormir ocupant tot el llit de matrimoni. I la malèvola intenció de recuperar el temps perdut. Clar i ras: ballar i lligar.

La veritat és que el meu matrimoni sempre ha rutllat bé, tenim la sort d’exercir professions compatibles amb

l’educació dels fills. A mi l’empresa m’absorbeix més hores de les que voldria ―a vegades passo dies sencers en què només veig els nens quan dormen―, però els mestres tenen un horari més curt i sobretot unes vacances generoses que els permeten dedicar-se als fills, cobren poc, però tenen moltes hores lliures. Nosaltres, doncs, ens compenetrem per-fectament, cadascú aporta allò que té: qui fa diners aporta diners i qui té temps aporta temps.

Ara els tinc tots al càmping, a la rulot. Vam començar amb una tenda canadenca, després en vam tenir una de

dues habitacionetes, més tard en vam comprar una que plegada pesava setanta-cinc quilos i quan Informàtica Aplica-da va començar a rajar una mica vam canviar la tenda per una senyora rulot. I espero desempallegar-me’n aviat, ja estic fent números per comprar-nos una casa al Port de la Selva, perquè la veritat és que odio el càmping i els mos-quits. Afortunadament només hi vaig els caps de setmana.

Faig més o menys la vida que havia previst. Menjo fora de casa o bé compro congelats, perquè la cuina no és

el meu fort, tot i que si haig d’ajudar m’arremango sense manies i si convé rento els plats o faig truites. Aprofito aquests dies per fer les truites ben crues, com a mi m’agraden. L’única cosa que no he aconseguit, probablement a causa de la meva formació, és tenir la casa de cap per avall. Tot i que odio aquestes feines, no puc viure en una casa desendreçada i menys encara marxar sense tenir el llit fet, la roba al seu lloc i el terra fregat. Però sí que he ballat i he lligat.

Els primers dies de rodríguez vaig flaquejar, en un moment de fluixedat anímica vaig estar a punt de confessar

la depressió a la meva secretària, però el seny em va aturar a temps. Mai no he volgut tenir amb ella cap relació que no fos estrictament professional, les intimitats i les febleses es paguen una hora o una altra.

Per combatre el tedi i el desconcert dels primers dies vaig trucar a la Teresa i la vaig convidar a sopar. Com

que és una bona amiga, li vaig explicar confidencialment el contrast entre els meus projectes de rebel·lió i l’enyorament que sentia de la família. Em va animar de paraula i d’obra, em va dur a ballar fins a la matinada. L’orquestra va interpretar moltes peces, però una em va tocar especialment la fibra sensible: «Cerezo rosa».

83

«Cerezo rosa». Un mambo, una trompeta que arrenca mig adormida fins que troba la velocitat de creuer i na-vega amb una cadència tropical flanquejada de trombons. «Cerezo rosa» és el record d’un amor de joventut, la primera vegada que recordo haver ballat amb consciència del contacte físic. Va ser durant la festa major del poble on estiueja-va. Les faccions s’han esborrat, però la música encara em fa sentir el mateix estremiment. «Cirerer rosa, pomera blan-ca» és el títol sencer.

L’endemà mateix vaig trobar el meu cirerer rosa. En un d’aquests locals refrigerats del centre de Barcelona

que al migdia es pobla de corbates i de camises de màniga curta. Qui dina sol busca la companyia del diari, d’un llibre, d’un informe tècnic, qualsevol cosa que entretingui la vista i l’enteniment.

El primer dia vam compartir taula. El segon, vam parlar animadament. El tercer, ja ens esperàvem i vam anar

al cine al vespre. El quart vam anar a ballar i vam acabar al llit, al seu. És més jove i més alt que jo. Ros, ulls blaus, bigoti ben retallat i una veu gruixuda ben timbrada. Té les mans

rasposes. Ens veiem en plegar de la feina i parlem de les nostres coses. Ell, com jo, és apassionat de la informàtica i té

una capacitat admirable per explicar de forma planera conceptes difícils. Hem passat moltes hores parlant de software i de les novetats que ens sorprenen dia a dia.

Anem a sopar i a prendre copes a llocs reservats, lluny de mirades indiscretes. Ens desplacem sempre amb la

moto d’ell, una Norton de museu ―té encant, però jo em quedo amb la meva Kawasaki―. Després recalem a casa meva o a casa d’ell on, com a bons rodríguez, parlem dels fills, de l’escola, ens expliquem amb bon humor anècdotes conjugals. Comentem viatges, ens ensenyem fotografies i ens fem sentir mútuament les músiques preferides mentre reguem les plantes.

La nostra relació ha arribat al clímax aquest cap de setmana. Amb excuses poc clares vaig telefonar al càm-

ping i vaig dir que el divendres no hi pujaria. Vaig notar estranyesa i mal humor a l’altra banda del fil telefònic. Ja sé que els fills m’esperen per fer una excursió al Pirineu. Conec perfectament el programa: hores de cotxe, baixar a tocar la primera vaca que se’ns posi a l’abast, filmar en vídeo els nens tocant la vaca, espantar les mosques que vénen de la vaca,mirar de no trepitjar les femtes de la vaca, I no despendre’m de l’Autan per res del món, la meva guerra contra els mosquits és una croada en legítima defensa. Odio el Pirineu.

Ens hem escapat a un hotel de luxe de la costa. Ens hem lliurat sense reserves, com si mai a la vida haguéssim

fruït del sexe. Tot ha estat nou, fresc, sibarític, amb el punt d’excitació irracional de l’amor clandestí quan esclata. Em sentia jove, una veu interior em deia: endavant les atxes, que l’estiu és la vida.

Mentre tornava, amb la identitat protegida pel casc de motorista, he sentit enyorament dels nens. Ara sé que això s’acaba. Haurà estat un amor fugisser que ens deixarà un bell record, un regust que paladeja-

rem en secret tota la vida. Ell serà per sempre més el meu cirerer rosa; jo, la pomera blanca. Si mai torno a sentir aquest mambo, rememoraré aquests dies deliciosos, pensaré en ell i les seves mans rasposes.

Sé que s’acaba perquè tots dos estem espantats de nosaltres mateixos i tenim por d’anar massa lluny. No ens

ho diem, però som conscients que el cicle natural d’aquesta aventura s’acosta a la fi. Som uns rodríguez vulgars, con-vencionals, la nostra capacitat de subversió és modesta, ja l’hem cremada tota, en el fons ja ens està bé la vida tal com la tenim encarrilada.

Ramon Solsona, Quadern de vacances

84

POMPEU FABRA

D'entrada, semblava un senyor d'una normalitat absoluta, un senyor de mitja estatura, flac, ossat, rigorosament afaitat, d'ulls blavissos però intensos, d'una presència modesta però real, vestit de gris, que alternava amb el blau marí quan es mudava, d'un acolliment amable però caut i circumspecte, d'una total simplicitat, desproveït de gesticulació, silenciós, pausat, lent, en fi, un senyor que fumava la pipa amb el millor tabac ros que podia obtenir.

Llavors vivia a Badalona. Els dies feiners venia a Barcelona amb el tramvia. Dedicava una determinada quantitat d'hores a les seves obligacions. L'Institut, les lliçons, etc., i cap al tard es deixava caure a l'Ateneu. De vegades pujava a la biblioteca un moment per veure un llibre o per escriure -un torterol de fum fidel i mandrós darrera l'orella- un d'aquells curtíssims prodigiosos papers que publicava en un diari del matí (amb gran èxit) titulats genèricament «Converses filològiques». Després baixava a la penya i s'asseia amb l'evident satisfacció de l'home una mica fatigat que pot reposar una estona. Com que ja era tard, la tertúlia no solia pas ser nombrosa. Fins els desvagats purs havien desaparegut, perquè aquesta és l'hora del dia que aquesta curiosa classe de persones tenen una o altra cosa a fer. Quedàvem alguns periodistes que, com que treballàvem a la nit, teníem les tardes lliures. Com que jo era un d'aquests, vaig poder parlar amb Fabra moltes hores, mentre davant d'una cervesa, fumant una pipa, esperava l'hora de tornar a agafar el tramvia.

Al cap d'unes quantes vegades de parlar-hi, us adonàveu d'una cosa: de l'atracció que Fabra tenia. No era pas que entre Fabra i el seu interlocutor es trenqués cap forma de glaç. No. La relació es mantenia sempre igual, com el primer dia: circumspecta, cauta, una mica distant.

Era simplement que, a mesura que l'anàveu tractant, us sentíeu, al seu costat, cada vegada més bé. (...) Jo els asseguro que en aquella Barcelona del temps de què parlo, plena d'infatigables tabalots, de tristos frenètics, d'improvi-sats sense pes, trobar un home com Fabra, un home que no parlava mai del que no sabia, feia un gran efecte. En aquest punt, la seva figura era tan singular, que a mesura que el diàleg anava durant arribàveu a tenir la percepció que Fabra us estalviaria absolutament que us arribés de la seva part un qualsevol estirabot impensat o una qualsevol ximpleria. En aquest sentit, el seu tracte era deliciós com una convalescència. Era tranquil· litzador, segur, positiu. I era, encara, un contacte a través del qual sempre s'aprenia. Tot el que deia no solament suscitava curiositat, sinó interès.

Essent un home tan normal i corrent, és de tota obvietat que les seves reaccions es presentaven d'una o altra manera segons les de l'interlocutor. No el vaig veure mai interessat a fingir. No tenia pas tendència a interrogar ningú: més aviat esperava que l'interroguessin. Llavors passava del seu aire absent, la mirada dispersa, amb tendència a mirar sempre més enllà que més ençà, un o altre joc mental a aclarir sempre present en les seves faccions, a escoltar el que se li deia. Vet aquí una altra virtut de Fabra: saber escoltar i saber escoltar bé. La practicava posant-se en una actitud atenta però una mica defensiva, amb una certa reserva, com si hagués de comptar necessàriament amb la producció de la inevitable atzagaiada. Per mica mica, però, que l'atzagaiada es fes esperar, Fabra es tranquil·litzava, s'animava, pa-rava l'orella amb un inici de brillantor als ulls, dibuixava un petit somriure con si s'anés meravellant de la sorpresa. Si tot s'acabava bé, les faccions se li estergien de satisfacció i es creaven les condicions d'un interès que de la part de Fabra difícilment s'afebliria. Sovint, però, malgrat les esperances inicials, es produïa l'inevitable. Llavors, després d'un moment en què no sabia què fer dels braços, de mirar un instant amb els ulls atònits, tornava a la mirada absent i allu-nyada i, després d'haver carregat i encès la pipa, s'esborrava dins del fum perfumat de mel i figues seques del tabac anglès. (...)

La sensació de sopluig segur i agradable que donava el seu tracte era més o menys apreciat per la gent. Per a les persones situades -com jo mateix- en el desordre i la confusió, aquesta era la primera projecció positiva que la seva presència -per contrast- irradiava. Les persones més construïdes no eren pas susceptibles de sentir-ho amb la mateixa

85

intensitat. Ja es comprèn. De tota manera, quan Fabra parlava dels problemes de la llengua la reacció d'uns i altres era la mateixa: hom sentia la meravellosa delícia d'aprendre d'un bon mestre. No fa pas gaires dies que el professor Vicens Vives em descrivia una constatació que en aquests últims anys ha pogut fer: la vivíssima, inalterable fidelitat que per Pompeu Fabra guarden tots els seus deixebles. Tots, compreneu? -em deia Vicens-. No he constatat ni una discrepàn-cia, ni un sol contraopinant, en la llista. No m'estranya gens. Fabra era un mestre exigent, però al seu costat s'hi estava bé. La seva radiant claredat, la seva tendència a la difícil simplificació, el seu ordre de construcció, feien, en el pensa-ment receptor, un gran bé.

Hi havia encara un altre element que contribuïa a acostar-lo a la gent: la seva persona física. Malgrat la sonsò-nia irònica dels seus comentaris, Fabra tenia una presència simpatiquíssima. Fabra feia cara de bona persona, d'home net, simple, correcte, i el torrat fresc de la seva pell, els ulls directes i plens de vida, reforçaven aquesta primera im-pressió.

Josep Pla, Homenots

86

INVASIÓ DE SENGLARS

Els senglars s'estan fent els amos de la comarca. I les coses no pinten bé. Perquè els senglars, que són un piló, ja s'han atipat de viure al bosc. Al bosc tot són misèries, no hi ha llum elèctrica ni aiga corrent, el bosc és un incoveni-ent i dingú hi vol viure. Els senglars són espavilats i ja baixen fins als sembrats per veure què poden collir. D'aquí passaran a les cases de pagès a remenar el rebost i obrir l'armari cantoner per veure què tal estan aquelles galetes i com n'és de bo el vi dolç. A les cases de pagès es trobaran amb els seus cosins, els porcs. I el més segur és que els senglars decideixin alliberar els cosins. Serà com Espartac però amb més astúcia i no tant de manaia amunt i avall. Porcs i sen-glars es faran els amos de la comarca. Dictaran les seves lleis i no és descartable que tanquin algun pagès o algun tu-rista a la cort. Després baixaran fins a Banyoles i el drama estarà servit. Podrà la policia local contenir els milers de porcs i senglars que baixaran pertot arreu? On seran les colles senglaneres i la resta de caçadors? Tenen bon arma-ment, els nostres mossos? Tot estarà perdut, però encara la cosa pot ser més greu quan la tropa de porcs i senglars desbocats arribin a Can Mià i desfermin els porcs vietnamites. Els porcs vietnamites, acostumats a la guerra de guerri-lles del seu país, seran els cabdills de l'operació contra Girona. Pobra Capital de províncies! Quaranta o cinquanta mil guerrers entusiasmats i motivats assaltaran les seves fràgils muralles. I no hi haurà Álvarez de Castro que ho pugui evitar. Ocupat el Govern Civil, Correus i Can Vidal, els tres llocs estratègics de Girona, els porcs llegiran un ban que només entendran ells. En Zapatero farà unes declaracions optimistes, com sempre, que seran l'avantsala de la tragèdia. En Montilla, per no dir, no dirà re. Lentament els porcs dominaran els països catalans i pactaran amb l'Islam una Ali-ança Tàctica per apoderar-se de la civilització occidental. Recordem que els moros no mengen porc i això pels porcs sempre és una garantia. Xisca de Gardi serà il· legalitzada. El món viurà una convulsió terrible. La resistència es reu-nirà a Can Batlle per matar el porc i menjar algun greixot escadusser. La gent serà reclosa en granges i haurà de men-jar pinso per força. El món, doncs, tal i com l'entenem no durarà pas més de dos o tres telenotícies. Els senglars que vam veure anit a la tele són el primer senyal. En vindran més. Com que això s'acaba, i com que han dictat sentència contra Xisca de Gardi, deixeu-me anar a la nevera a buscar una mica de xoriço. Pel que pugui ser. Ens trobaran a casa amb un fuet a la mà disposats a defensar els últims pams de civilització.

Bloc Xisca de Gardi (Banyoles)

Enviat per Comitè Orriols

87

LA FRESCORETA

Heus aquí la frescoreta. Les pluges han rentat polidament el cel, que sembla més pregon; la llum del sol ara és

finament argentada. Les acàcies, la copa de les quals encara és verda, comencen, però, de mostrar en llur tofa algunes fulles seques, llàgrimes d’un or molt dolç. Hem anat a parlar sobre aquest tema sensacional: la primera exquisida es-garrifança, amb alguns coneguts, per deure periodístic, i ens plau de traspassar llurs dites als nostres amables lectors: Parer d’una casada jove — ...? — És el temps més deliciós de l’any: el de comprar-se pells. Les “pells” vesteixen. Són l’única cosa que vesteix, fora de l’escot. A més, enguany, la moda de les pells és tan perfecta, que podrem fer accionats i posats meravellosos amb cos, braços i flancs. Quan ve la primavera, poden donar-se les pells per una almosta de diamants, però quan ve la fres-coreta poden donar-nos tots els diamants per una gran penjarella peluda, damunt la qual les espatlles, el coll, la faç, s’inunden divinament del tint rosa de la felicitat. D’un col.legial — ...? — Ara, a tornar a estudi! Anar en rengle, explicant mentides boniques de l’estiu als altres nois; veient les botigues totes plenes de coses noves i portant uns llibres nous, que encara fan una olor tota crua. Menjarem castanyes i, petant la guardiola, comprarem un ganivetet per fer tallades al pupitre de la classe nova. D’un pollanc — ...? — Vaig quedant-me calb; però ningú no pot negar-me que continuo tan ben plantat com sempre. La frescoreta m’inspira idees ascètiques, en les quals sóc més sincer que no pas el xiprer, perquè jo em despullo de tot abillament i de tota murmuració. A més, ara que hi ha aquests nuvolets prims i llargs, moltes vegades puc fer-hi una creu perfecta, en reflectir-me damunt l’aiguadís que tinc als meus peus. D’uns rovellons — ...? — Per ara no ens podem queixar d’aquest temps. Descolgats de la molsa, al so d’una riallada, hem estat precipitats dins una cistella; hem baixat precipitadament, per dreceres, d’una muntanya moradenca. Hem perdut d’albir els pins, per on salta l’esquirol. Ens han tapat amb un drap blanc. Hem passat temps, temps, i, finalment, després de molts xiu-lets i olor de fum i volves de carbó que ens ofenien, sembla que hem arribat en algun indret: una dona frescassa ens traginava; un home tot pelut amb una gorra del govern ha alçat el drap blanc. Ens han deixat passar. Hem arribat en una casa. La dona frescassa ha exclamat: “Rovellons, rovellons!”. Ens ha mostrat, rogencs, terrosos i encara embrinats de molsa, a un manyà, a un carter, a un forner i a una portera. Hem tingut un èxit extraordinari. Després ens han pujat escales amunt. La dona frescassa ens ha deixat en una bella cambra amb rajoles de València, aigüera i escudeller. (...) Després ens ha rentat: la impressió és una mica sobtada, però hem quedat com una patena. Ara, aquesta dona extraor-dinària agafa un ganivet tot ample. Quan anava a servir-se’n, no sabem contra quin invisible enemic, han entrat uns nens que semblaven fills de la dona frescassa, i s’han posat a cridar: “Rovellons, rovellons!” I el més petit ha fet: “Ma-re, deixeu.me’n guardar un per al pessebre!”.

CARNER, Josep, dins La creació d’Eva i altres contes, Barcelona, Laia, 1980, pp. 57-61

88

VICIS DOMÈSTICS

Just a sobre meu, en un d’aquells llocs incòmodes on per posar quatre flors t’has d’enfilar en una escala i resar

per no caure més que el difunt, hi reposa un empresari que ja s’ha mort dues vegades. Un mal dia, mentre esmorzava a l’habitació d’un hotel, li va caure la torrada als peus quan va llegir al diari la seva pròpia esquela, Coincidia tot. El nom, els cognoms, l’edat, els familiars més propers, el càrrec a la feina...Coincidia tot perquè, senzillament, era ell. Va telefonar a casa, però, com que no paraven de comunicar, va decidir vestir-se i tornar. La secretària, encara dins els llençols, no entenia tot aquell esverament.

Taxi, aeroport, avió i cap a l’església directament. La cerimònia ja havia començat i ell havia decidit quedar-se cap enrere. Per discreció, per acolloniment, però també per veure qui plorava més, qui estava compungit de debò o qui, de banc, a banc, ho aprofitava per explicar els acudits de moda entre rialles mal dissimulades. El sermó del cape-llà li havia semblat fred i excessivament professional. A més, li va fotre molt que cada vegada que el mossèn havia de pronunciar el nom del difunt –per dir-ho d’alguna manera–, hagués de mirar el paperet que tenia damunt l’altar, ama-gat rere l’espelma.

Així que van donar el permís per marxar “en pau” i amb el gori-gori de fons, es va afanyar a sortir de l’església abans que ningú i es va palplantar a la portalada. No tant perquè li donessin el seu propi condol sinó perquè la gent s’adonés, amb un ensurt considerable, que el mort era viu. Un a un els anava explicant que l’esquela devia haver estat una broma de mal gust d’algun dels treballadors que havia acomiadat en l’última regulació d’empresa i que, molt agraït d’haver assistit al seu funeral, però que ell continuava en forma. A mesura que la gent es trobava cara a cara amb el difunt i encaixaven la mà del ressuscitat, els desmais se succeïen al peu de l’escala. Desfet l’embolic i revifats tots els assistents, cadascú va tornar cap a casa seva. L’empresari, però, trasbalsat per tot aquell malson surrea-lista, va travessar el carrer sense mirar i sense saber que era l’hora que cada dia passava l’autobús. L’endemà, malgrat l’esquela del diari, ningú no havia anat a l’enterrament. Cadascú a casa seva devia pensar que en l’última regulació d’empresa havien fet bé d’acomiadar uns treballadors tan malparits i tan pesats a l’hora de la venjança.

Avui dia, al cementiri tampoc no el ve a plorar ningú. Només de tant en tant hi passa la secretària, que no ac-cepta que sigui mort, per si li vol dictar alguna carta.

BOSCH, Xavier, Vicis domèstics. Barcelona, La Magrana, 1998, pp.80-81

89

UNA CARTA

1. Senyor metge: no s’estranyi que li expliqui per escrit el que em passa. No s’estranyi que firmi amb un nom que no és el meu. Encara que faig mal fet de dir-li que no se n’estranyi, perquè si no li digués que el nom amb què firmo no és el meu, vostè no s’ho pensaria: però he de dir-li, i no sé ben bé per què, que no és el meu. Sóc vergonyosa de mena i la gent em fa por. D’un parell d’anys ençà visc esverada com una gallina. Potser si rumia amb calma endevinarà qui sóc però jo, si és que el meu mal no té cura, més m’estimaria que no rumiés, que no ho endevinés. Ara, que, si ho endevina, jo, sempre, davant de la gent — perquè si vostè ho endevina aviat ho sabrà tothom—, sempre negaré. I vés, busca.

2. Em costa d'escriure, perquè la feina del camp no lliga amb el paper i la ploma, però el que em passa ho porto tan endins i em fa tornar tan boja que per força podré explicar-me amb lletres. Si el meu mal no té remei, con-testi'm també per escrit. Farà el favor de deixar la carta en un forat que hi ha a la soca de l'olivera de la dreta del camí que va a la masia de la seva filla gran. Si li sembla que em pot curar, vindré a veure'l. No he parlat del meu mal amb ningú: vostè serà la primera persona que en tindrà coneixement.

3. No em recordo d'haver tingut mai cap malaltia: he estat i sóc forta com un cavall: em puc llevar a trenc de dia i treballar fins a caiguda de nit. No, ara no: abans. Fa dos anys. De dos anys ençà tot ha canviat. La cosa va començar quan va morir el meu marit. Però aleshores no vaig adonar-me'n.

4. Vostè coneix tan bé com jo aquestes matinades de darreries d'estiu, encara rosses i no adormides: tot just quie-tes. Els blats ja no es gronxen perquè els han segats i les roselles qui sap on paren. Una matinada així el meu marit va dir que volia menjar figues per esmorzar. Feia cosa d'una setmana que ens havíem barallat per culpa d'interessos i jo encara li tenia rancúnia. Vaig a collir figues, va dir. La figuera ja tenia pàmpols grocs i les fi-gues, de coll de dama, eren dolces com la mel: sobretot les que estaven una mica picades d’ocells. Jo el mira-va des de la finestra de la cuina tot preparant la calderada per a les gallines i mentre ell anava a buscar l’escala al porxo, vaig pensar: així et rebentessis.

5. Abans d’entrar al porxo va deixar el cistell a terra. En sortir el va agafar amb una mà; amb l’altra aguantava

l’escala i l’anava arrossegant. Se li veia, que es començava a fer vell. No puc dir-li en què se li veia. Potser perquè amb prou feines si alçava els peus de terra quan caminava, com si els genolls no li fessin bé el joc… , potser perquè ajupia el cap i el clatell se li anava fent molsut…, no ho sé. Potser perquè gairebé sempre estava emmurriat. Es va enfilar a l’escala a poc a poc; el cistell li brandava penjat al braç, i una vegada se li va en-trebancar amb un dels barrots.

6. (…) Aquella matinada, per sobre de la figuera i per entre les fulles de la figuera, el cel era de color malva.

Vaig pensar: les figues deuen ser fresques. I em vaig esgarrifar tota, perquè em van recórrer unes pessigolles per l’espinada com aranyes. I quan vaig deixar de mirar aquell bé de Déu de dia que començava, vaig veure el meu marit a dalt de tot de la figuera, com un ocellot, i vaig pensar: està fent el boig, tan amunt… La branca va fer crec! I el meu marit, el cistell i unes quantes figues, tot per terra. El mosso i el noi gran el van anar a collir i el van estirar al llit: ja era mort. El metge (el que hi havia abans de vostè, que era molt bona persona) em va dir unes quantes paraules de consol i a més a més va venir a l’enterrament.

7. Afiguri’s, viuda, amb els nois encara tendres i tanta terra que no es pot abandonar… Ja hi estava avesada, no

es pensi. El meu marit era un pobre home. Ets tu, la que portes els pantalons, em deia el meu noi gran. Jo, la que duia els pantalons? Per força, senyor metge, no pas per gust. I sort en vam tenir, tots plegats. El meu home era un tou que només cridava quan no tenia raó, i no en tenia mai. El més serè sempre és el que mana. I el que guanya. Jo el deixava cridar. Mentre ell cridava, jo pensava en el que s’havia de fer, i manava. Crida, crida, quan hauràs cridat una bona estona ja no et recordaràs per què cridaves i cridaràs només per anar-te sentint la veu. No li passa, a vostè, que quan discuteix amb la seva senyora, si és que discuteixen alguna vegada, tant

90

ella com vostè acaben sense saber per què discuteixen i aleshores estan enfadats per una mena de coses que no tenen res a veure amb les coses amb què havien començat la baralla?

8. (…) Me n’han passades de tots colors, només n’hi explico unes quantes. Si les hi hagués d’explicar totes, no

acabaria mai. El meu gran martiri és que no goso pensar, que visc sempre amb l’ai al cor. Em voldria lligar el pensament amb un cordill i estrènyer fort i escanyar-lo, o trobar algú, com és ara vostè, que em cregués i vol-gués o pogués curar-me. He barrinat molt, de dia i de nit. I això fa moltes hores, sense parar. I estic esparvera-da perquè després de tant de rumiar he arribat, em sembla, a conèixer el meu mal. Em penso que sóc bruixa.

MERCÈ RODOREDA La meva Cristina i altres contes

Ed. 62, Barcelona 1976

91

EL REPTE D’ENSENYAR A PENSAR

En primer lloc, els alumnes no saben redactar, no saben expressar ni comprendre el pensament complex. És un

greu dèficit que afecta la majoria de llengües. En la seva arrel hi ha un problema derivat de l’actual model de societat: que no deixem que els nens s’avorreixin. La lectura reflexiva, feta en un cert aïllament, demana un esforç que bastants nens d’abans feien i pocs d’ara fan. I només la lectura reflexiva crea les estructures lingüístiques que permeten expres-sar un pensament complex.

L’escenari infantil ha deixat de ser un espai de silenci i tedi, prou monòton perquè valgués la pena fer el nota-

ble esforç de llegir. La lectura era llavors una droga que, com totes, demanava anar augmentant-ne la dosi –la riquesa i profunditat dels textos— per aconseguir els mateixos efectes. L’escenari infantil actual és un espai ple de sorolls i d’imatges, un guirigall en què se succeeixen morts, persecucions i baralles. I ho és a partir del moment que els nens (els nens més que les nenes) són xuclats per les pantalles d’ordinadors, vídeoconsoles i televisors.

Fins als 7-8 anys els pares, els actius i responsables, controlen més o menys els inputs, i el món pot ser un pa-radís carrincló de teletubis. A partir d’aquesta edat, els inputs els controlen les grans mutinacionals i els seus agressius equips de màrqueting. L’intent dels pares més conscients d’impedir-ho xoca amb una sufocant pressió social o amb la pròpia por, prou justificada, de convertir els seus fills en extraterrestres.

El mal que es fa als nens no prové tant d’uns continguts més que qüestionables com del mateix fet de tenir-los

hipnotitzats. És a dir, de donar-los mitjans per escapar de l’avorriment i, per consegüent, de l’esforç de construir i crear un món seu, una retòrica i una mítica segregades per les seves neurones. El mal que se’ls fa no és tant que vegin violència o sexe com que el que se’ls presenta és un producte que competeix amb d’altres per captar i guanyar la seva atenció, l’atenció d’algú que no vol esforçar-se. Un producte que, per tant, sovint triomfa i s’imposa perquè està més especiat i és més fàcil de consumir. Una mena de fast food de l’entreteniment audiovisual.

Si la droga de la lectura demana més i més complexitat, la de l’entreteniment audiovisual, quan cap adult no força el nen a reflexionar-hi, pot acabar demanant més violència, cruesa i espectacularitat, perquè, mentre que el petit lector té espai per pensar i créixer amb la lectura, el petit espectador, en estat de semihipnosi, és vulnerable a tota me-na de manipulacions.

I, sobretot, perquè l’escriptor és, en general, un artesà responsable que controla la seva obra, mentre que els dissenyadors d’audiovisuals estan al servei d’una indústria que s’hi juga massa diners per permetre’ls gaire marge de llibertat.

Com en tot, és clar, hi ha excepcions: llibres que poden ser nocius i manga amb una altíssima qualitat artística.

El mal és que, en el moment que el nen té accés a l’ordinador, el filtre dels adults es bat en retirada davant una tecno-logia, uns continguts i un llenguatge que els desconcerten i evidencien la fractura intergeneracional.

Esperar que aquests nens, als 10-12 anys, comencin a devorar literatura, és somniar truites. I esperar que des-prés siguin capaços d’expressar, parlant o per escrit, un pensament complex i coherent és com ficar una sabata dins una gàbia i esperar que canti.

PLA NUALART, Albert, Això del català. Barcelona, Columna, 2010.

92

1. Ens han pres les paraules ARTICLES

En quin moment vam deixar que se’ns escapés el llenguatge? Fa de mal dir, però, fa anys que anem en direc-ció contrària a la vella consigna de recuperar el nom de cada cosa. Devia ser quan es va començar a dir allò de: estudi-es o dissenyes? La gent que encara treballava no anava a la feina, sinó que feia tasques. Els viatjants van perdre el bonic nom del seu ofici per dir-se comercials. Els periodistes es van convertir en la gent dels mitjans —després de descobrir que en deien medis—. Es van acabar els mestres i van aparèixer els educadors; anomenant mòduls prefabri-cats a les barraques, semblen voler fer-les més confortables; de les assignatures se’n diuen crèdits i dels exàmens, controls, perquè tampoc no hi ha carbasses sinó simplement fracàs escolar. Ja no es fa propaganda del que es vol ven-dre —siguin àpats, joies, vestits de gala, obres d’art o peces de teatre—, sinó que ens ofereixen propostes. Ningú no posa un negoci, sinó que crea un espai. Conèixer món és descobrir la diversitat i passar uns dies a pagès s’ha convertit en turisme rural. Tots els espectacles són interactius i lúdics, encara que això es redueixi a avorrir-se i a haver d’aplaudir al final... Hi ha una competència entre tots plegats per buscar l’eufemisme més incomprensible i alhora el sinònim més abstracte per designar les realitats de cada dia. Ara, a Barcelona, com que hi ha problemes de trànsit, faran la setmana de la mobilitat sostenible i tot arreglat.

Manuel Castaño, El punt, 6-IX-04 2. L'Anglada i jo

Vam néixer al mateix carrer de Vic, tu set anys abans que jo. Eres el pinxo del barri, el que va fumar abans que ningú, el que anava més espitregat, el que perseguia les nenes, el que era al mig de totes les baralles. El mateix milhomes d'ara.

Als anys 70, Can Grapes era un pub mític de Taradell. Els que érem nens sentíem explicar mil històries del que passava allà dins. Per això, amb 11 o 12 anys, ens passàvem tardes senceres fent guàrdia a la porta. Quan l'obrien, ens escolàvem per entre les cames dels grans i ens hi estàvem un minut amb els ulls esbatanats per impregnar-nos d'aquell ambient, fins que l'amo ens agafava de l'orella i ens feia fora. Tu ni et fixaves en aquells nens, però jo recordo haver-t'hi vist unes quantes vegades i en unes quantes trifulgues.

No et vaig retrobar fins a deu anys més tard, quan jo ja treballava de periodista a El 9 Nou i tu eres el líder de Fuerza Nueva. El rei de la ultradreta vigatana, que cada dos per tres es passejava per la ciutat amb una relíquia com Blas Piñar i organitzava viatges nostàlgics al Valle de los Caídos. Et vaig entrevistar l'any 1989 i em vas dir que sí, que amb Franco vivíem millor. Es va acabar Fuerza Nueva i després va venir una cosa que es deia Adelante España, més tard el Frente Nacional i també Dios-Patria-Justicia, sempre en la marginalitat, sempre buscant brega amb el pri-mer que se t'encarés. El Blas Piñar es va fer gran i tu ho vas provar amb el Ruiz Mateos. També vas anar a les seves llistes electorals i també ens el vas fer venir a Vic. Misèria i companyia, una altra vegada. Continuaves buscant un espai al món i vas arribar a anar de número 2 a la candidatura del Partit Popular de Vic. Per provar que no quedi.

Fins que amb la immigració vas pensar: "Aquesta és la meva". Per això, quan ara proclames que els de fora han de respectar els nostres costums i les nostres tradicions, me'n recordo de com les respectava el teu estimat Franco. Quan et sento dir que la immigració és una amenaça per a la identitat de Catalunya, penso: però des de quan et preo-cupa a tu la identitat de Catalunya? Els immigrants te la porten fluixa. No hi ha cap ideologia darrere teu. Només aquell milhomes que ja eres de jove.

Ah, i no estic d'acord que primer els de casa. Vam néixer al mateix carrer, i a davant teu hi faria passar molta gent. És igual on hagin nascut.

Si vols destacar i no tens talent, has d'anar a contracorrent. Com tu tota la vida. Finalment t'has fet un nom, ai-xò és veritat. Però t'has quedat sense la teva gran promesa: ser alcalde de Vic el 2011. A Catalunya has crescut: ja tens el 0,7% del total de regidors. Per si algú encara no sap els seus orígens i el seu currículum com a polític i com a no polític. ALBERT OM, ARA, 28/05/2011

93

LA BOIRA

La boira! Va caient, espessa, grisa, negra; abriga la plana tardoral i adormida en la nit. La boira protectora guarda la ciutat estesa al cor del Pla, mentre que els pobles de la rodalia, més elevats de nivell, veuen lluir els estels i un començ de lluna.

Però la boira, amb les seves flonjors humides, preserva la ciutat d’influències estranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti recollida en ella mateixa i no se li escapin els bons ni els mals pensaments. Els campanars, malgrat l’aparent deler d’alliberar-se, regalimen oprimits dins la boira subtil com els somriures dels habitants de Comarquinal. Les imatges que s’estan a les façanes de les parròquies, amb palmes, ceptres, escapularis i llibres de pedra picada, sembla que s’ajupin sota el pes de les túniques xopes d’humitat.

El silenci i el repòs suren a la superfície de Comarquinal, per bé que els comaratges diürns de les bones senyo-res és de nits quan solen bescanviar-se per boca de marits i fills, al casino, al cafè o en d’altres indrets de més mal concretar. Avui, el comentari màxim ha estat dedicat a l’arribada de la nova mestressa de Muntanyola. Al Casino dels senyors, a la Falç, al Cercle de Sant Lluís (les tres societats distingides), ja han estat anomenats, peça a peça, els de-talls del vestuari íntim de la barcelonina. Els pronòstics més suculents i arriscats han estat dirigits a en Tomàs entre glop i glop de cafè i fum, mentre les boles entretopen damunt la verdor calenta del billar i els cops de nusos de dits assenyalen el moment d’escapçar el tuti subhastat.

A dins les alcoves amargues algun marit, quan torna, encara evoca la il· lusió de les sedes acolorides, les mit-ges impalpables i les turgències de la forastera, tot contemplant amb ulls ensonyats el posat de la muller adormida.

Passen les hores lentes dalt del campanar del seminari, de les Mosteles, de la Casa de la Ciutat i de Santa Ma-ria. La foscor esdevé lívida, amb aflotonaments de boira esponjada. Enllà de Comarquinal, el sol ja posa un voraviu del seu or més tendre a les carenes del Collat Negre. La neu dels Pirineus es torna rosada. Els ocells pugen en cerca de la tebior del sol, com si volguessin fugir dels trets del caçador, negre, que fangueja pels sembrats amb els gossos de flanc panteixant.

La ciutat es desvetlla. Ja de bon matí que el sol pugna amb la boira, fins que, potser a les deu o a les onze, guanya la partida, clivella la massa de vapors emperesits. Un raig, pàl· lid, llisca de biaix entre un porticó mal clos al dormitori dels senyors Muntanyola, topa amb un mirall i es desvia fins que s’atura al coixí dels nuvis...

Una claror de cendra enteranyina el Pla; la boira s’immobilitza, aïlla cada casa, cada individu. Fins sembla que la gravetat de les campanes s’encongeixi, que s’enrogalli, sense aire net per a dilatar els anells ondulants del so. És un d’aquells dies sense cel ni distàncies, tan característics de Comarquinal, en què la ciutat sembla que es reculli, s’endormisqui. L’eixordadissa dels telers a les fàbriques i el brunzit de les altres indústries hi desdiuen; el retruny dels camions profana la quietud dels carrers.

MIQUEL LLOR, Laura a la ciutat dels sants, Proa, Barcelona, 1931

94

LLENGUATGE SEXISTA Bill Phillips, director de la Secció d’Anglès de la Universitat de Barcelona, defensa en aquest text la «necessitat» de mantenir els doblets masculí + femení (o a l’inrevés) en el llenguatge, per evitar al màxim el sexisme, i assegura que l’anomenat «principi d’economia lingüística» és un invent que encara ningú no ha demostrat on és escrit. A continua-ció, publiquem també l’article del periodista Joan Busquet en contra dels doblets, que ha provocat aquesta resposta de Phillips. Prou de “catalans i catalanes” per Joan Busquet

Que la societat discrimina les dones és cosa sabuda. I també ho és que el llenguatge reflecteix aquesta discri-minació. Però la lluita –necessària– per la igualtat dels sexes no ha de servir de pretext per a artificis lingüístics que vulneren les regles de la gramàtica i de la sintaxi i, fins i tot, les del sentit comú. Una d'aquestes piruetes, la més estesa i potser la més grollera, consisteix en l'oposició al masculí genèric i la defensa de l'escrupolosa minuciositat en l'apare-llament que preconitzen amb entossudiment alguns dirigents polítics i socials: «els pares i les mares», «els nens i les nenes», «els socis i les sòcies», «els consellers i les conselleres», «els bascos i les basques».

El masculí genèric és el resultat d'un llarg procés que parteix de la desaparició del gènere neutre del llatí i l'adaptació de les declinacions d'aquest idioma, que han donat paraules com ara geni, que no té femení i que s'aplica indistintament a homes i dones, i altres com estrella, autoritat i víctima, que són del gènere femení, encara que les podem fer servir per referir-nos a Saura i a Montilla.

Per més que s'hi entestin els seus detractors, l'ús de la forma genèrica no és un intent de perpetuar la discrimi-nació de la dona, sinó un tret inherent a l'ADN de la llengua. I no exclou els éssers de sexe femení. L'afirmació que «els homes prehistòrics vivien en coves» no nega l'existència de dones a la Prehistòria, de la mateixa manera que la queixa per «la invasió de gats» que pateixen els veïns d'alguns descampats inclou naturalment les gates.

El masculí genèric ha perdurat i perdurarà perquè respon al principi de l'economia lingüística, que porta els humans a fer el que calgui per aconseguir la màxima comunicació amb el mínim esforç. Vulnerar aquest principi ens obligaria, com adverteix amb sorna l'escriptor Javier Marías, a convertir la frase «el gos és el millor amic de l'home» en un circumloqui extravagant i ridícul: «La gossa i el gos són la i el millor amiga i amic de la dona i l'home.»

El que no perdurarà són els desdoblaments lingüístics, i no només perquè atempten contra la norma que ens permet expressar amb el mínim de paraules el màxim d'idees, sinó perquè, a més, són font de problemes semàntics. Per exemple, la bestiesa recurrent «ciutadans i ciutadanes» i «catalans i catalanes», que aquests dies hem sentit fins a l'extenuació al Parlament, du inevitablement a plantejar-se la possibilitat que hi hagi dues menes de ciutadania, la masculina i la femenina, és a dir, una de primera i una altra de segona categoria. I si anunciem que tal persona i tal altra són «traductor i traductora, respectivament, dels poemes de Kavafis», suggerim, de fet, que entre els traductors i les traductores hi ha diferències de comportament que es deuen únicament a raons de sexe. Ho vulguem o no, aquest és el resultat de la duplicació del nom classificador.

Els instigadors d'aquestes copulacions tan estrafolàries promouen, a més, com una mena de remei contra la fa-tiga, l'ús de formes ambivalents com docents (en lloc del masculí mestres), ciutadania (per ciutadans) i descendència (com a substitutiu de fills). Però els substantius de doble gènere gairebé mai supleixen de manera adequada el masculí genèric: persones o éssers humans poden substituir amb propietat el terme homes, però els socis no són l'associació, ni els ambaixadors la diplomàcia, ni els adolescents l'adolescència, ni els telefonistes la centraleta, per més que la Secre-taria de Política Lingüística de la Generalitat i altres organismes sobtadament addictes al feminisme d'estar per casa s'entestin en el contrari. Qualsevol dona amb sentit comú mare de tres nens i una nena, per exemple, dirà a la seva parella: «Portem els nens a la platja», sense distingir entre els fills i la filla, excepte que vulgui separar-los expressa-ment. I no farà mai una proposta tan extravagant com aquesta: «Aprofitem el bon temps per portar la descendència al

parc.»

95

Al capdavall, el problema del sexisme no rau en el llenguatge, sinó en la societat: les discriminacions lingüís-tiques no són més que el reflex de les desigualtats socials, incloses les que pateixen les dones. La frase «tres policies van detenir els atracadors» ens farà imaginar tres homes d'uniforme emmanillant altres homes, però no per l'ús del genèric policia –que, per cert, és un mot femení–, sinó pel fet que la majoria dels policies (i dels atracadors) són ho-mes. I si parlem dels «obrers de la construcció» difícilment pensarem en dones, però no per l'exclusió del femení obre-res, sinó perquè l'ofici de la construcció és gairebé exclusivament masculí. En canvi, si diem que «la majoria dels diputats van aplaudir Maragall» ningú es pensarà que parlem, encara que les diputades siguin minoria, d'un hemicicle sense dones. El llenguatge no canvia la realitat, sinó que és la realitat la que modifica el llenguatge. Sense presidentes, bomberes, notàries, capitanes i cancelleres no s'hauria ampliat amb aquestes i altres veus femenines el registre acadèmic dels noms d'oficis i professions tradicionalment masculins.

Així doncs, que els dirigents polítics prenguin mesures efectives que condueixin a l'equivalència dels sexes i deixin de marejar-nos, de manera tan obstinada com inútil, amb estratagemes i martingales lingüístiques.

Joan Busquet és periodista El Periódico, 25 novembre 2006

El masculí genèric i l'economia lingüística per Bill Phillips

Afortunadament, el llenguatge que utilitza la gent sempre té més força que el llenguatge prescrit. Si volem canviar el sexisme inherent a la nostra parla, cap norma lingüística ens ho impedirà. Les lleis de la llengua no són inal-terables, sinó sistemes de classificació i regulació que esdevenen, molt sovint, controls socials, professionals i morals. Segons Joan Busquet, autor de l'article «Prou de “catalans i catalanes”» (publicat el 25 de novembre a El Periódico), «el masculí genèric és el resultat d'un llarg procés que té com a punt de partida la desaparició del gènere neutre del llatí». Té raó, però no hi ha cap motiu per pensar que hem de continuar amb una pràctica només pel seu origen postlla-tí. El masculí genèric ha perdurat perquè la nostra societat ha estat –i és– profundament patriarcal. Quantes presidentes ha tingut la Generalitat? Quantes rectores, les universitats catalanes? Quantes posicions de poder i influència ocupen les dones en comparació amb els homes?

Tampoc perdura el masculí genèric a causa d'un hipotètic principi d'economia lingüística. Aquest principi no existeix. Al contrari, els llenguatges utilitzen el principi de la redundància, i és imprescindible que sigui així. La re-dundància fa que el missatge d'una locució sigui repetit i reforçat segons el vocabulari, la sintaxi, l'entonació i el con-text en què es formula. Si hi hagués només un factor lingüístic per determinar el sentit d'un missatge, seria gairebé inevitable un malentès. A més, els llenguatges no existeixen principalment per intercanviar informació. Aquesta és una part important de la seva funció, sí, però no la més important. El llenguatge s'utilitza, sobretot, per motius afectius. Dir «hola» i «bon dia» és una manera de reafirmar les nostres relacions amb l'entorn. Les converses habituals sobre l'esport, els famosos o la família serveixen per reforçar el nostre sentit de comunitat, per passar l'estona. Amb aquest tipus de comunicació, l'economia lingüística no és prioritària. L'ús del masculí genèric també pot confondre. Una mare amb tres fills i una filla dirà a la seva parella: «Portem els nens a la platja.» No obstant, això no podria suggerir també que deixaran la nena a casa? I si tenen tres filles i un fill? Si volem un substantiu genèric, no seria més lògic «portar les nenes a la platja»? Tot i que algú diria: «I el nen?» El problema del sexisme radica en la societat, però no es pot

separar l'un de l'altra.

Busquet sosté que «no és el llenguatge el que canvia la realitat, sinó la realitat el que modifica el llenguatge». Però el llenguatge forma part de la realitat, que no és un concepte abstracte; consisteix en moltes coses, i sense el con-junt d'aquestes coses no és realitat. Estic d'acord que la repetició de «catalans i catalanes» no és elegant, però prescin-dir de la meitat de la població encara ho és menys. Les persones són més importants que les paraules, i amb el temps confio que trobarem fórmules per descriure més bé la societat. Mentrestant, continuaré parlant de «ciutadanes i ciuta-dans». Bill Phillips, Universitat de Barcelona El Periódico, 30 desembre 2006

96

TERESETA-QUE-BAIXAVA-LES-ESCALES

SALVADOR ESPRIU Ariadna al laberint grotesc Barcelona, 1935

I

"No s'hi val, no s'hi val encara, tu clisses. Has d'aclucar els ulls i t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l'església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carre-guem, no ens aconseguirem mai, i d'altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s'hi val, que ella filustra. Teresa, filla, ja t'ho he dit, t'has de posar d'esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t'has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m'heu entès? Pel carrer de la Torre, sí, tornem-hi. Pel rial no, que la sorra en-trebanca. Demanes que comptem de nou? Hem comptat abans, Teresa. No t'hi conformes? Com perdem el temps! Es farà fosc, amorraran les barques, i no haurem començat a jugar. Que la 'Panxita' us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El pare va anar més lluny, a Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut, que semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies d'arribada, fra Josep d'Alpens, que era a la trona, el va saludar, de per riure, com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre. Au, juguem o no juguem? Sembla que la vostra sigui l'única fragata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xiribí, xiribí, man-cà. Tu, altra vegada, Tereseta, fort. Escampem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos, nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé, que ajudi a vigilar-lo. No et queixis, Teresa, que no pares sola. Au, a la fi. Ei, d'esquena! Si el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà gairebé impossible d'atansar-nos a la rectoria. Qui xiscla 'fet'? No, Teresa, nosaltres no ens havíem encara amagat. No baixis les escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-solta s'ha escridassat abans d'hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada? Quines poques ganes de jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t'ho aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrere, plego."

II

"No les havies vistes? Noi, d'on surts, si varen tornar ahir! Aquesta vegada ha estat un senyor viatge de tres mesos, per la Bàltica i després, per terra, és clar, per Alemanya, Suïssa, Milà, Venècia i Florència. Varen deixar la 'Panxita' a Dantzic. És estrany, no havien d'anar a Itàlia, perquè el viatge era solament per mar, un viatge comercial. Devien per-suadir el capità de convertir-lo en un passeig de plaer, en una volta romàntica. El pare els concedeix tot el que li de-manen. Avui estan radiants, conten i no acaben. Han dut muntanyes d'objectes magnífics: cristalleries de Trieste, por-cellanes procedents de Capodimonte, marbres, sedes, medalles. A Fiésole es varen trobar amb Vicenç de Pastor, o ell es va fer el trobadís, perquè estima Teresa. Sospito que no ha tornat gaire triomfador, està capcot i es nega a la confi-dència. Sí, són unes noies molt boniques, i Teresa ho és més que Júlia, que no? No m'hi avinc, Teresa és més bonica. Sobretot d'ençà del retorn, li endevino una lluïssor als ulls, una llum recollida i llunyana, una alegria amagada i mani-festa alhora. Júlia és més fina, però també és més esborradissa i està delicada. La mare morí tísica, i això va ser un cop per al capità. Aquest i el disgust del fill, malaguanyat noi. Crec que ara és a la Trinitat, enmig de negres i de purrialla blanca. Es va casar amb una criolla, potser fins i tot una mestissa, tenen una criatura escarransida, una nena geperuda, i em penso que la passen magra. Ja s'atansen. Mira com baixen les escales de l'església, ni freguen els graons. Teresa és esplèndida, tu queda't amb Júlia. Ja te'n pots riure, ja, però semblen unes duquesses, i aquesta tarda, al ball de l'en-ramada, seran les reines."

97

III

"No saludis Teresa, no la saludis, no veu ningú. Com ha canviat, ella que era tan alegre! És que són molts cops, l'un rere l'altre. Júlia es va morir després d'una lenta agonia i d'haver lluitat mesos llargs, amb coratge, contra la mort. El dia mateix que es morí, la 'Panxita' va encallar a les boques del Roina. No, no va ser una pèrdua econòmica considera-ble, perquè en Vallalta és ric, però estimava tant la seva fragata! D'ençà del naufragi, no s'ha embarcat més, ha avorrit el navegar. Es passa els dies a la 'Pietat', la seva horta, enmig d'arbres i de llibres, contemplant la mar de lluny. Aquest home, tan fort abans, ara és un vell vacil·lant, decrèpit. Ja no conta les seves aventures marines, perd la memòria. Quin home que va ser! diuen que arribà a assistir, de brivall, a l'expedició d'en Barceló contra Alger, la passada centúria, encara que els comptes potser no surten, i ha estat després pertot arreu, a Ilo-Ilo, a Mèxic, a Terranova, a Odessa, però ara el capità ja no desitja sinó morir en la calma de les seves arbredes, i la filla té cura d'ell. Sí, Teresa és una dona potser de quaranta anys, potser de més, i Vicenç de Pastor encara espera una paraula dels seus llavis, però Teresa no estima ningú. No la saludis, és inútil, no et veurà, baixa d'esma les escales."

IV "Fixa't com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, compassat i lleuger alhora, d'un ritme igual i segur, d'una escola i un estil que s'han perdut. Sí, la Teresa és molt vella, ja ho saps, té els meus anys. Que si ho puc recordar? Vàrem jugar tantes vegades juntes, en aquesta placeta, a cuit, a marro-titiu, al soldat plantat, a saltar i parar. I ara això és ben lluny. Aleshores el poble se'ns apareixia com si fos més gran, immens, d'un color més ric, amb un altre caràcter. Les nostres corregudes sempre descobrien un racó amagat. Cada tarda esperàvem al sorral l'amorrada de les barques i, de tant en tant, el retorn d'algun veler de les remotes mars d'Amèrica o de la Xina. El meu pare també va ser pilot i anà fins a Rússia, a través d'aigües gelades, vorejant niells de glaç. Arribava després vestit amb pells, igual que un ós, i a l'església escandalitzava el seu luxe. Tot va passar. Algun dia, al capvespre, ens enfonsàvem pels canyars dels rials, amb l'esgarrifança d'una aventura prohibida. Avançàvem gairebé a les palpentes, i ens voltava com el pressentiment d'un miracle. Hi havia potser una teranyina de boira al Remei i una gropada de bruixes al fons, damunt la Muntala. I contàvem, en tornar, a les nostres àvies, l'incident d'una topada amb algun fantasma. Tot passà. Vàrem anar creixent, i jo em vaig casar. La Teresa i la seva germana Júlia, morta, tísica, de fa molts anys, varen viatjar amb el capità Vallalta, en la 'Panxita'. Més tard. la fragata va naufragar , i al cap de poc, la Júlia i el vell es varen morir. I ara, ja ho veus, la Teresa passa pel meu costat sense mirar-me, amb la neboda geperuda al darrere, com una ombra de gos, passa fregant-me i ni em mira, i la meva família ve d'una estirp almenys tan clara com la d'ella, i jo li he de donar tractament, com una menestrala. Tot canvià. La Teresa és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, i a ella de segur que tam-bé, tan petit, tan buit i rònec! I en altre temps la nostra fantasia l'imaginava com dintre un núvol, sense límits. Carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, carrer de la Torre. La Teresa baixava rabent els graons de l'església, i fixa't ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama."

V

"Tu diràs, la caixa de la ‘Fragata' vols que no sigui de fusta bona? Fuig, la neboda és ganyona, anem, però no escati-maria un cèntim en un detall de tant supòsit. Al cap i a la fi duien la mateixa sang, i no s'exposarà a les estisores de les llengües. Mira, de criada, o pitjor, a senyora i majora: els camins de la vida. El senyor Vicenç de Pastor, que encorbat! Sembla un axioma. Desenganya't, és tan vell i es queda tan sol, i diuen que sempre la va estimar, vés a saber! Sí, una gentada, aquest espectacle no es veu sovint, cada dia no moren 'Fragates'. Uf, molt rica, calcula-li pel cap baix unes dues-centes mil unces i et quedes potser curta. La picossada, sencera per a la gepes. Ai, no, filla, no, no em fa peça. Déu m'ha fet ben dreta i igual, i amb salut. Ho prefereixo. Per deixar-ho! Fixa't com la ronden, ahir l'allunyaven quasi a fuetades, i avui fixa't com la llepen. Totes hi són: la botirona Bòtil, la Coixa Fita, la Caterina, la Narcisa Mus. Les tres últimes varen amortallar la vella, perquè la Paulina, la neboda, no en va ser capaç, i ara passen el platet, les males pues. Saps el que em va contar, la Narcisa? Ve't aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d'un home dintre una capseta, el retrat d'un jove alt i fort. I, espera, tenia un nom a sota, un nom estrany, com de gavatx. I ningú no va sospitar mai res, com que viatjà tant! I ella, tan dura, tan orgullosa. No saludava la padrina, la meva padrina, Déu l'hagi perdonada, perquè era pobra, i això que havien jugat juntes, de petites. I ja ho veus, un, d'amagatotis. Anem, però, és un suposar, el cas és que potser no va fer mai res de mal. Quietud, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, és cara, ja t'ho deia. Els del baiard suen, fan angúnia, mira com suen. Vejam si l'esberlaran daltabaix de les escales."