Literatura - TEMA 1

Tema 1.1

Literatura oral i literatura escritaSi bé la paraula “literatura” fa pensar en creacions escrites amb “lletres”, no sempre

la literatura és o ha estat inicialment escrita, n’hi ha de transmissió oral com ara el teatre o la cançó, però també hi ha la poesia èpica tradicional —La Ilíada, el Nibelunglied, la Chanson de Roland o el Cantar del Cid—, que cal diferenciar de l’epopeia reflexa —L’Eneida, La Franciade de Ronsard i L’Araucana d’Alonso de Ercilla —, creació de poetes que imitaven els genuïns representants del gènere.

El gran problema de la literatura de tradició oral és el risc de perdre's. De fet, allò que ens ha arribat d'aquestes manifestacions literàries és el que va ser transcrit. Els textos conservats, doncs, són una part ínfima i sovint fragmentària de tot el que va existir. En la literatura grega, la distinció entre literatura oral i literatura escrita és fonamental i necessària. Així, els poemes homèrics són una de les manifestacions més antigues conservades de la tradició oral.

Els poemes homèricsLa Ilíada i L’Odissea són dos extensos poemes èpics datats devers l’any 750 a.C.,

escrits en hexàmetres i atribuïts a Homer, probablement un aede nascut a l’Àsia Menor i familiaritzat amb els ambients cortesans. Les hipòtesis més plausibles apunten que potser fou el cap d’una escola poètica a Quios, el qual recopilà material literari oral de diverses procedències i el va refondre en les composicions que coneixem. La tradició, per la seua banda, imagina que Homer fou un cantor cec que anava recitant els seus versos per les ciutats gregues. Segons aquesta mateixa tradició, que la moderna filologia accepta, Homer degué compondre la Ilíada en la seua joventut i l’Odissea ja entrat en la vellesa, la qual cosa explicaria les diferències de concepció entre una i altra obra.

L’origen llegendariLes tradicions mitològica i llegendària gregues formen el nucli de la tragèdia, de la

lírica i de l’èpica hel·lèniques. Els amors de Pàris i Helena1, el setge de Troia i el posterior retorn dels herois, com ara Ulisses, són només una part del fons llegendari sobre el qual se sustenta la prehistòria remota de Grècia2 i el punt de partida dels poemes homèrics.

Els poemes homèrics. Argument i característiques

1

1 Paris fou un príncep troià, fill de Príam i d'Hècuba. Abandonat per aquesta al mont Ida, uns pastors el recolliren i li donaren el nom d'Alexandre. Fou cridat per Hera, Atena i Afrodita —que es disputaven la primacia de la bellesa— per decidir quina era la més bonica. En un judici famós, el Judici de Paris, escollí Afrodita, la qual li prometé la possessió de la dona més bella del món. Arribat a Troia per a una competició, vencé els propis germans, fou reconegut per Cassandra i acollit, amb gran alegria, per Príam. Malgrat els presagis adversos, anà a Esparta i aconseguí de raptar Helena, la qual cosa motivà la de Troia.

2 A més dels amors de Paris i Helena, convé recordar el Cicle de Tebes, en el qual es basen les tragèdies d’Èdip i de la seua nissaga, els relats del Cicle d’Argos, pàtria d’Agamèmnon que desposseí Aquil·les de l’esclava Briseida, les aventures de Teseu que vencé el Minotaure, els 12 Treballs d’Hèrcules, etc.

La Ilíada

Consta de més de quinze mil hexàmetres, dividits en vint-i-quatre cants o llibres i té per tema la ira d'Aquil·les, el millor guerrer dels aqueus (grecs) i les seues conseqüències. Narra els esdeveniments ocorreguts durant 51 dies en el desè, i últim, any de la Guerra de Troia. Aquil·les, desposseït per Agamèmnon, cap de l'exèrcit aliat grec que assetja Troia, de l’esclava Briseida, guanyada per Aquil·les com a botí de guerra, aquest es retira a la tenda. La seua absència ocasiona desastres terribles als grecs, però ell no consent a reprendre les armes. Davant la impassibilitat d'Aquil·les en les desgràcies aquees, Pàtrocle, el seu millor amic, li demana les seves armes i permís per a participar en la batalla. Aquil·les, a contracor, li les concedeix. Pàtrocle, després de realitzar grans gestes bèl·liques, mor a mans Hèctor, fill gran de Príam —rei de Troia— i millor guerrer troià, el qual gosarà de vestir les armes d’Aquil·les. Mort el seu amic Pàtrocle, Aquil·les sent necessitat de revenja. Torna a la lluita, mata Hèctor i el cadàver del vençut és arrossegat davant les muralles de la ciutat. L'obra acaba amb els funerals d'aquest i de Pàtrocle.

Més que el relat minuciós de deu anys de guerra, la Ilíada sintetitza els fets bèl·lics en uns pocs dies i dóna el protagonisme al conflicte moral i a les passions humanes, la ira, el ressentiment, l’amor i l’orgull militar, per damunt de la veritat històrica.

L’Odissea

També el relat de l’Odissea condensa en quaranta dies la història de deu anys d’aventures i de navegacions d’Ulisses, un dels capitans grecs de la guerra de Troia que,


2

Reconstrucció dels viatges d’Ulisses

en acabar la contesa, s’embarca per tal de tornar a Ítaca, la seua illa, i és víctima d’innombrables desventures que retarden la seua tornada.

A l’Odissea, els esdeveniments no segueixen un ordre cronològic: hi ha accions simultànies en llocs molt allunyats entre si, com el retorn d’Ulisses i el viatge de Telèmac, el seu fill, que visita Pilos —on parla amb Nèstor— i Esparta on és rebut per Menelau i Helena, els quals l’informen que Ulisses ha estat retingut en una illa per la nimfa Calipso; i també hi ha una gran retrospecció quan Ulisses, en el banquet que li ofereix Alcínous, rei dels feacis i pare de la bella Nausica, narra les seues aventures anteriors fins que arriba al moment present.

El relat comença amb una invocació a la musa, el poeta vol cantar les navegacions d’Ulisses, rei d’Ítaca, des que va emprendre el camí de retorn, després de la conquista de Troia, fins a l’arribada a la seua pàtria.

Fa set anys que és retingut per Calipso i els déus decideixen que ha de tornar a Ítaca. Atenea va a Ítaca i fa que Telèmac emprenga, com hem dit més amunt, la cerca del seu pare mentre una colla de pretendents de Penèlope —esposa d’Ulisses— es mengen el seu patrimoni i esperen que aquesta prenga la decisió d’escollir-ne un com a marit. Mentrestant, Calipso proporciona a Ulisses tot el que necessita per a la partença i, després d’un dolç comiat, el deixa anar-se’n, tot i que li vaticina grans desgràcies. Ulisses és sorprès per una tempesta i naufraga a la vora de l’illa dels Feacis on és trobat per Nausica, filla del rei Alcínous qui el rep molt hospitalàriament. Durant el banquet de celebració, el rapsode Demòdoc recita la història del cavall de Troia, Ulisses es dóna a conèixer i conta els seus viatges i aventures: ja ha parlat dels amors amb Calipso, i conta després l’eixida de Troia, l’atac als cícons, la visita al país dels Lotòfags que s’alimenten del lotos, una planta que fa oblidar la pròpia identitat; l’encontre amb els ciclops on ocorre l’aventura amb Polifem, i l’aventura amb els lestrígons, gegants devoradors d’homes. Continua el relat amb l’arribada al regne de la fetillera Circe, que converteix en porcs alguns companys d’Ulisses, la baixada a l’Hades —l’infern— on Ulisses parla amb la seua mare i amb alguns herois de Troia, l’aventura amb les sirenes, el pas entre Escil·la i Caribdis i l’arribada a l’illa dels feacis on fou trobat per Nausica. Els mariners feacis porten finalment Ulisses a Ítaca on amb l’ajuda del pastor Eumeu i de Telèmac, ordeix un pla per a sorprendre els pretendents. Ulisses, disfressat de captaire, arriba al seu palau i només és reconegut pel seu vell gos Argos, que mor a l’instant, i més tard per la seua nodrissa Euriclea a qui ell imposa silenci. Els pretendents maltracten el captaire Ulisses i Penèlope diu que es casarà amb qui puga tesar l’arc d’Ulisses, cosa que només pot fer ell mateix i, un a un, mata tots els pretendents i és reconegut per Penèlope. Després visita el seu pare Laertes i torna la pau a Ítaca.

• Tenint en compte que el text d’Homer és datat al segle VIII aC. i relata fets ocorreguts devers l’any 1200 aC, cal suposar la base del relat homèric és un fons llegendari que va anar transformant els fets i els personatges històrics fins al punt que siguen difícilment identificables amb els protagonistes reals de la història.

• El món homèric és ideal i humà alhora. Els déus intervenen contínuament i decisivament en els esdeveniments. Les actuacions dels mortals són sempre supeditades a la voluntat dels déus.


3

• Els personatges homèrics de La Ilíada tenen la grandiositat dels semidéus mentre que els de l’Odissea es caracteritzen per la seua dimensió humana. Així, mentre Aquil·les és un model per a l’aristocràcia militar, Ulisses és l’home astut, prudent i vencedor en les adversitats.

• L’estil homeric es caracteritza per les descripcions minucioses, el llenguatge formulari, l’adopció de l’hexàmetre3, la presència dels dialectes grecs i els epítets amb què qualifica els personatges: Aquil·les és “el dels peus lleugers”, Hèctor “el del casc tremolant”, Helena “blanca de braços”, Atena “la d’ulls grisos” o “la d’ulls d’òliba”, Ulisses “l’astut” o la mar “d’ampla esquena”.


4

Hexàmetre: Vers usat en la poesia grega i romana, constituït per una sèrie de sis peus o compassos de dos temps: un de fort seguit d'un de feble. Els dos temps són quantitativament iguals; però, així com el primer ha d'ésser una síl·laba llarga, el feble pot ésser format d'una de llarga (espondeu) o de dues de breus (dàctil).

Tema 1.2

Els orígensEl teatre grec té el seu origen en el ditirambe, una dansa que els coristes executaven entorn

de l’altar de Dionís al ritme de càntics sobre temes divins i heroics. Cap al segle VI aC, el poeta i actor Tespis introdueix un nou personatge al ditirambe, un actor que dialoga amb el corifeu front al cor. D’aquesta forma poètica sorgeix el drama i posteriorment la tragèdia.

La tragèdiaLa tragèdia és una obra dramàtica, d’estil grandiós que representa un conflicte sense solució

entre personatges importants i generalment els aboca a la catàstrofe.

Els temes de la tragèdia grega són extrets de la tradició mitològica i llegendària, com ara els

cicles de Tebes, el d’Argos.

Els conflictes del cicle d’Argos1. Clitemnestra: Obligada a casar-se amb Agamemnon després que aquest hagués

matat Tàntal, marit de Clitemnestra, la qual cosa porta a una maledicció per al seu

llinatge. Ha d'impedir el sacrifici d'Ifigènia després que l'endeví Calcant informa que

la manca de vent a les naus d'Agamèmnon es deu a una maledicció d'Àrtemis (Diana)

a la qual aquest havia promès el sacrifici del millor fruit d'un determinat any, o siga

Ifigènia.

2. Agamèmnon: mata Tàntal i es casa amb Clitemnestra. Fa abandonar Filoctetes a

l'illa de Lemnos perquè la seua ferida fa una pudor insuportable. S'enfronta a

Aquil·les. En tornar de Troia, Clitemnestra, que no ha perdonat el sacrifici d'Ifigènia,

s'ha lliurat a Egist, els amants assassinen Agamèmnon.

3. Electra: Salva Orestes de la persecució d'Egist i l' ajuda a venjar la mort del seu

pare. Maten la seua mare Clitemnestra i el seu amant Egist.

4. Orestes: Amb el seu amic Pilades, rep l'encàrrec de venjar la mort del seu pare.

Aquests van a Argos i ell diposita uns rulls del seu cabell sobre la tomba

d'Agamèmnon, per la qual cosa la seua germana Electra el reconeix. Entre els tres

El teatre grec. La tragèdia

5

maten Egist i Clitemnestra. Orestes embogeix, víctima de les persecucions de les

erínies (fúries), encarregades de castigar els crims. Se n'allibera quan en un tribunal

d'Atenes, Atenea el perdona. Rep l'encàrrec d'Apol·lo d'anar a Tàuride a retrobar-se

amb la seua germana Ifigènia, hi va junt amb Pílades i tots tres fugen a l'Àtica,

s'estableix a l'Àrgòlida on es casa amb la seua cosina Hermíone.

Un oracle va pronosticar en néixer Èdip que aquest mataria son pare i es casaria amb sa mare, la qual cosa desencadenaria grans desgràcies.

Èdip: Per tal d'evitar el destí, l'infant va ser lligat pels peus en un cistell i va ser abandonat al mar o en un bosc a fi de deixar-lo morir. Va ser recollit pel rei Polibos, que

el va criar sense que ell conegués la seua veritable identitat. Fet home, va a Tebes on troba Lai, discuteixen i el mata. Més endavant, resol l'enigma de l'Esfinx i, com a premi,

es casa amb la reina Iocasta, la seua mare. S'ha acomplert el principi de l'oracle. En descobrir-se el parricidi i l'incest, Iocasta se suïcida i Èdip es treu els ulls.

Etèocles i Polinices: quan descobreixen l'incest, expulsen el seu pare de Tebes, el

qual vaticina que es mataran entre ells. Per tal d'evitar-ho, decideixen regnar alternativament un any cadascú, però Etèocles va incomplir el pacte i no va cedir el tron

al seu germà. Polinices es va refugiar al regne d'Adrast, que li va donar la seua filla Argia com a esposa, i el va ajudar a atacar Tebes en la campanya anomenada Els set contra Tebes. En la batalla, els dos germans lluiten i es maten entre ells. Antígona, va

acompanyar el seu pare quan fou expulsat. Mort aquest, torna a Tebes. Després de la batalla, Creont, el nou rei, ordena que Polinices, que ha lluitat contra la seua pàtria, no

reba sepultura; però Antígona, desobeint el manament reial, però obeint la llei divina, escampa un grapat de terra sobre el cadàver del germà i acompleix així el precepte religiós. Creont la condemna a morir tancada en una cova, on ella es penja. Hemon, el

seu cosí i enamorat, se suïcida en veure-la morta.

Altres personatges de tragèdia grega:

Hèrcules Fedra


6

Hipòlit Medea i els seus amors amb Jasó.

Els grans autors de la Tragèdia grega: Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

ÈsquilLluità a Marató (490 aC.) i Salamina (480 aC.). Autor i actor, triomfà a Atenes amb

Els perses i la trilogia tebana de la qual resta Els set contra Tebes. El 458 aC guanyà un concurs amb l'Orestíada, l'única trilogia completa que n'ha restat, basada en la tragèdia dels atrides després de la guerra de Troia. Èsquil fa de la justícia divina, a la qual l'home pietós ha d'adaptar-se, el nucli del seu pensament teològic. En el seu teatre, la fe, justificada pels mites antics, és sempre racionalitzada. Introduí en la representació dramàtica un segon actor i, seguint Sòfocles, un tercer. És considerat el pare de la tragèdia per la majestat espiritual de què impregna l'obra dramàtica, alhora que l'enlairava com a senyera d'un poble conscient de la seua situació preeminent en la història. Escriví unes 90 obres, de les quals destaquen, a més de les citades Prometeu encadenat i Les suplicants.

SòfoclesMembre d'una família rica i influent, la seua vida s'estén al llarg del segle anomenat

“de Pèricles” (s. V aC). Continuador d'Èsquil en una primera etapa de la qual no ens han arribat obres, a poc a poc anà conformant el seu estil que donà a la poesia tràgica grega la màxima perfecció formal. Conservem set obres senceres de Sòfocles: Àiax, Les dones de Traquis, Antígona, Èdip rei, Electra, Filòctetes i Èdip a Colonos. La tradició antiga atribueix a Sòfocles una sèrie d'innovacions: ja no organitza, com Èsquil, les seues tragèdies en forma de trilogies, sinó en forma d'obres aïllades. A poc a poc, anà concentrant l'acció dramàtica entorn d'una figura central que omple tota l'escena. A les primeres tragèdies el paper de l'heroi o de l'heroïna és complementat per una figura

dèbil, que, amb la seua manca de decisió, posa en relleu l'actitud heroica del protagonista (Àiax4). En els escrits de la maduresa tot és organitzat de manera que la tragèdia camina directament cap a la seua culminació, és el cas d'Èdip rei. En Sòfocles


7

4 Àiax és el personatge de la Ilíada que personifica la força física, considerat com el segon dels cabdills grecs després d'Aquil·les. Tractà d'aconseguir les armes d'Aquil·les durant els funerals d'aquest, però després d'una discussió amb Ulisses, no les va obtenir, la qual cosa el portà al suïcidi. Sòfocles analitza el procés irracional que el condueix a la mort.

hom assisteix a un plantejament absolut del xoc entre poder sobrehumans i l'home. Els dos recursos més destacables d'aquest autor són la ironia tràgica, és a dir una ambigüitat semàntica mitjançant la qual el personatge fa unes afirmacions que contenen la veritat o la declaració del seu proper desastre sense que ell en siga conscient, i l'etopeia, o siga la caracterització dels personatges mitjançant el diàleg.

EurípidesFou un bon coneixedor de la filosofia dels sofistes, de l'epopeia i d'Hesíode. Escriví

unes noranta obres de les quals se n'han conservat dinou. Intentà despertar el terror i la pietat entre el públic. El pròleg de les seues obres sol ésser una exposició de l'assumpte que hi tracta. En el desenllaç usa el recurs del deus ex machina5. És el dramaturg de les passions, de l'amor i de la gelosia, concebuts com a forces irresistibles. La seua obra, sense la grandiositat dels seus predecessors, és plena de tendresa, humanitat i antiheroisme. Alguns dels seus títols són: Alcestis, Medea, Hipòlit, Electra, Helena, Ifigènia a Aulida i Les Bacants.


8

5 Deus ex machina és una expressió procedent d'una traducció grega que significa “deu sorgit d'una màquina”. A les tragèdies antigues, una grua (machina) podia introduir una deïtat des de fora de l'escenari per a resoldre una situació. Actualment s'empra aquesta expressió per a referir-se a un element extern que soluciona una història sense tenir en compte la seua lògica interna.

Tema 1.3

IntroduccióLa història de la poesia llatina pot ser entesa com l'adaptació dels models grecs de

versificació als trets específics del geni del poble romà, pràctic i polític, en contraposició del grec, més imaginatiu i idealista. La forma dels versos de les comèdies de Plaute (205-184 aC), l'hexàmetre dactílic, procedeix de la tragèdia grega i posa les bases per a la poesia llatina posterior. I especialment de la considerada com la de l'època clàssica representada per Virgili, Horaci i Ovidi.

Per altra banda, la literatura llatina no és obra exclusiva dels romans, sinó de tota la península itàlica i dels pobles occidentals de l'imperi. El seu patrimoni s'enriquí, gràcies a les aportacions dels escriptors d'Itàlia, d'Àfrica, d'Hispània, de la Gàl·lia i del mateix món hel·lènic, amb un repertori de valors i d'accents que ja no tenen res a veure amb els propis de Grècia o de Roma.

Distingim, a grans trets, tres períodes en l'evolució de la literatura llatina: el primer abraça des de les primeres manifestacions fins a les guerres púniques (s II aC i primera meitat del s. I aC, aproximadament), i és una etapa de progrés i d'adaptació dels models

grecs; el segon, comprèn l'època de Ciceró (78-29 aC) i els temps de l'emperador August (del 29 aC al 14 dC), en el qual destaquen els poetes que estudiem en aquest apartat; i un tercer període que arriba fins a la caiguda de l'imperi d'Occident, i es caracteritza per la influència progressiva de nous ferments culturals i pel cristianisme, que han estat una contribució decisiva per a la formació de la cultura europea.

VirgiliBiografia

Nascut a Màntua l'any 70 a. C. Fill d'una família de llauradors, el seu pare es va preocupar molt per la seua educació i el va fer estudiar a Cremona, Milà, Nàpols i Roma, on va fer amistat amb el ric protector de les lletres Mecenes i el poeta Horaci.

Gens dotat per a l'oratòria, va viure aliè a les lluites pel poder, dedicat a l'estudi de la filosofia i al conreu de la poesia. Sempre va mostrar un aire rural, oposat als ambients urbans. Com a poeta va rebre la més alta consideració.

Obres

Les Bucòliques

Un incident familiar va propiciar la primera obra de Virgili: La recompensa en terres als soldats vencedors de la batalla de Filipos va originar l'expropiació de l'herència del poeta, que va poder recuperar gràcies a la intervenció de l'historiador Asini Polió, qui el va encoratjar a escriure aquesta obra i el va presentar a l'emperador August.

Les Bucòliques de Virgili imiten els Idil·lis de Teòcrit a través de la tècnica anomenada de contaminació, és a dir la barreja de diverses obres o situacions que podem trobar en el poeta grec.

Els grans poetes llatins: Virgili, Horaci i Ovidi

9

El llibre consta de deu parts, anomenades Èglogues, en què els protagonistes, pastors, dialoguen amb sensibilitat i gust sobre anècdotes de la vida al camp. Els ramats i la vida rústica actuen com a teló de fons de problemes i situacions diversos. Els personatges són en realitat poetes disfressats de rústics, que s'expressen amb preciosisme en els seus debats. Hi ha, per tant, un ambient mundà i subtil transferit artísticament de la ciutat al camp.

Altres característiques de l'obra:

• El paisatge és irreal i difícil d'identificar, relacionable amb la intencionalitat artística.

• El poeta se situa davant la natura amb un fons de sinceritat i de compenetració.

• El conjunt té una arquitectura perfecta i simètrica. Els temes de cada ègloga es relacionen segons s’indica al quadre de la dreta.

Les Geòrgiques

Poema escrit en hexàmetres a finals de l'any 28 i dividit en quatre llibres que tracten del conreu dels camps, dels arbres, dels animals i de les abelles. Hi ha contínues digressions com la dedicada als prodigis ocorreguts després de la mort de Cèsar, l'elogi a Itàlia, la narració de la faula mitològica d'Orfeu, etc.

A Roma, després de les lluites internes, hi ha pau i cal un ressorgiment econòmic. El ferro de les armes s'ha de transformar en arades, i entre les persones dirigents, entre elles Mecenes, es planteja una política agrària fecunda. Aquest anhel, és compartit per Virgili, que, a més d'adoctrinar sobre el conreu del camp, pretén infondre l'amor a la terra i al seu treball. El món irreal de les Bucòliques és transformat en el món real del treball a la terra i en un ideal de pau.

A més de la informació tècnica, basada en Hesíode i altres autors, preval la visió poètica, la transformació lírica del quefer quotidià.

L'Eneida

• Virgili va dedicar onze anys a la redacció d'aquest poema èpic, des de l'any 29 a. C. fins a la seua mort, l'any 19 a. C.

• L'autor pretenia donar a la seua pàtria una epopeia d'acord amb el moment històric de pau i prosperitat en què vivia.

• L'Eneida es basa en un fons llegendari i les tradicions que suposaven els romans com a descendents de l'antiga Troia, i Cèsar i August com a hereus directes de Venus i el seu fill Eneas.


10

Ègloga Relacionada amb

I IX

II VIII

III VII

IV VI

V X

Estructura de Les Bucòliques

• El propòsit inicial, fruit de les circumstàncies del moment, va acabar essent un encàrrec oficial de l'emperador.

L'Eneida es divideix en dotze llibres de versos hexàmetres. Els sis primers narren les navegacions d'Eneas i els seus, fugitius de Troia, cap a la terra promesa, Itàlia, per a crear una nova pàtria, on arriben després de passar per Cartago, futura rival de Roma, on Eneas té amors amb la reina Dido. Als sis darrers llibres, Enees arriba a Itàlia i obté la mà de Lavínia, filla del rei Llatí, i el seu regne després de nombroses guerres entre els pobles peninsulars i l'oposició del ferotge Turn, cabdill dels rútuls.

Influència d'Homer: La primera part de l'Eneida es basa en l'Odissea i la segona en la Ilíada. Hi ha, a més múltiples passatges, descripcions, situacions i recursos estilístics de procedència homèrica.

Els personatges de Virgili no tenen el caràcter fabulós dels homèrics, el poeta té una cultura llibresca i ha estudiat filosofia, la qual cosa dóna uns caràcters psicològics molt acurat i subtil.

Eneas, personatge secundari a la Ilíada, és ací “el pietós Eneas” fins i tot amb els seus enemics. També es mostra així amb el seu pare Anquises i amb el seu fill Ascani. Home lliurat a la seua magna empresa de fundar un nou regne, representa la virtus romana.

Dido s'enamora d'Eneas en escoltar la seua narració. Aquesta llegenda d'origen semític és independent del cicle Troià i dóna un origen mític a la rivalitat entre Roma i Cartago.

L'ideal patriòtic de l'Eneida va lligat a una simbologia històrica. Les aventures d'Eneas al nord d'Àfrica rememoren les campanyes de Roma contra Cartago, i les guerres que l'heroi sosté a Itàlia reflecteixen les civils que van conduir a la unitat política de la península. Dido recorda la contemporània Cleopatra que va retenir Marc Antoni a Egipte. Eneas és la imatge d'August, fa la guerra per un deure, no per necessitat temperamental, i només aspira a instaurar una pau regida per lleis justes, pel perdó als vençuts i la submissió dels superbs

Síntesi de l'Eneida:

Llibre I: Eneas fuig de Troia, destruïda pels grecs, junt amb el seu pare Anquises, el seu fill Ascani i uns quants guerrers, s'embarquen amb la intenció d'arribar a Itàlia. La deessa Venus, mare d'Eneas, protegeix els fugitius; però Juno, esposa de Júpiter, enemistada amb ells, aconsegueix que Èol, déu dels vents, desencadene una gran tempestat que fa naufragar els navegants davant les costes del nord d'Àfrica. Són acollits a Cartago per la reina fenícia Dido, fundadora del regne, la qual demana a Eneas que narre la seua història:

Llibre II: Eneas explica els darrers moments de Troia, la història del cavall, la mort del rei Príam i l'incendi de la ciutat.

Llibre III: Eneas continua contant l'aventura dels fugitius, els quals van a Delos i Creta, a les illes Estròfides on fugen de les harpies. Van a Caònia on el fill de Príam, casat amb Andròmaca, vídua d'Hèctor, els vaticina el que han de superar. Van a Sicília,


11

on han de fugir del ciclop Polifem i una tempestat els du a les costes del nord d'Àfrica. La navegació ha durat set anys.

Llibre IV: Dido, en escoltar el relat d'Eneas, s'enamora d'ell i arriben a consumar el seu amor, per la qual cosa Eneas oblida la seua missió. Però Mercuri, missatges de Júpiter, li la recorda, el troià decideix embarcar de nou i Dido se suïcida i el maleeix a ell i a tota la seua descendència.

Llibre V: Arriben a Sicília, commemoren l'aniversari d'Anquises i Juno provoca l'incendi de les naus, només en queden quinze d'aptes per a navegar. Salpen de Sicília.

Llibre VI: a Cumas (Campània, Itàlia), Eneas consulta la Sibil·la, que li confirma les vicissituds que han de passar fins arribar al Laci i li aconsella que visite l'Avern (l'infern). Ho fa i pot parlar amb els morts: Dido i Anquises, el qual li mostra els que encara no han nascut i faran la història de Roma: Silvi, fill d'Eneas i de Lavínia, Ròmul, Brutus, etc. fins arribar a Cèsar, Pompeu i August.

Llibre VII: Eneas i els seus arriben al Laci i el rei Llatí li ofereix la mà de la seua filla Lavínia, però la seua mare ja l'havia compromesa amb Turn, rei dels rútuls. Juno encén la guerra.

Llibre VIII: Enmig de les guerres, Venus fa que Vulcà fabrique per a Eneas una armadura en la quals els relleus de l'escut representen les futures glòries militars de Roma.

Llibre IX: Narració dels fets de guerra entre els quals, l'aventura nocturna d'Euríal i Nis, que moren en l'empresa.

Llibre X: A l'Olimp, Venus intercedeix per Eneas i Juno per turn. Júpiter s'hi manté neutral.

Llibre XI: A la terra, continuen els combats fins que el rei Llatí accepta que es resolga el conflicte mitjançant un combat entre Eneas i Turn:

Llibre XII: Després d'una batalla general pel trencament del pacte del combat, Eneas mata Turn.

HoraciVenúsia, Apúlia, 65 aC - Roma, 8 aC. Fill d'uns esclaus emancipats, nasqué lliure,

anà a escola a Roma, i després, a Atenes, acabà la seva formació, com solien fer només els fills de bones famílies. Allí féu de tribunus militum amb l'exèrcit de Brutus, però a la batalla de Filippos (42 aC) la seva inèpcia per a la guerra restà manifesta i tornà a la casa paterna, on les confiscacions havien fet minvar les propietats antigues. Escriví versos, emparat pel sou modest del càrrec oficial de scriba quaestorius. Als voltants de l'any 38 aC entrà dins el cercle artístic de Mecenes, per mitjà del seu comú amic Virgili, que els havia presentats. Anà guanyant importància dins aquest grup, fins al punt que el protector el recomanà a l'emperador August, de qui obtingué grans beneficis, i també la seva amistat. Això no obstant, refusà d'ésser secretari seu, cosa lògica si hom té en compte la seva inclinació vers l'epicureisme, defugidor de càrrecs polítics. Mantingué sempre, en canvi, la seva condició d'home prestigiós pel seu valor humà, intel·lectual i


12

poètic, en l'àmbit imperial i en el món literari romà. Escriví els Epodes (Epodoi, 40-31 aC), disset poemes de metre iàmbic, inspirats en l'obra d'Arquíloc i en la poesia grega hel·lenística i que, per llur contingut, abasten des dels poemes amorosos a les invectives més o menys serioses o a les referències polítiques, socials i literàries: les Sàtires (Saturae, dites també Sermones, com les Epistulae, ~37 aC), divuit poemes, en dos llibres, en hexàmetres d'una notable perfecció i d'amplíssims recursos estilístics. Per a escriure'ls, s'inspirà en Lucil·li, però el superà de molt. Tractà de les coses de la vida, amb abundoses referències autobiogràfiques: Odes (Carmina, 37-13 aC), en quatre llibres, els tres primers dels quals foren dedicats a Mecenes i el quart a P.Fabi Màxim. Inspirades en Safo, Alceu i la poesia hel·lenística, així com també en Píndar, emprà per primera vegada temes polítics en poesia no èpica. Incorporà a la lírica llatina metres variats i acuradíssims i, entremig de les Odes, compongué l'himne coral Carmen Saeculare per encàrrec d'August, destinat als ludi saeculares. També, ultra l'Art Poètica (Ad Pisones, 17 aC), redactà vint-i-tres Lletres (Epistulae, 23-20 aC), totes en hexàmetres, reproduint una ficció literària que permet, en la dedicatòria, de disfressar el destinatari. Una tal ficció comportà intencions didàctiques, acompanyades de temes variats i plens d'humor. (GREC)

OvidiSulmona, 20 de març de 43 aC - Tomis, 17 dC. De família de cavallers, pogué

lliurar-se intensament als estudis i féu un llarg viatge a Grècia per perfeccionar-se en la carrera jurídica; però aviat freqüentà la companyia d'Horaci, de Tibul i de Properci i, agilíssim observador i artista, esdevingué poeta mundà a la moda; freqüentà la cort d'August. El 8 dC fou relegat per ordre de l'emperador a Tomis (actual Constança, Romania), entre els getes (la llengua dels quals aprengué, fins a escriure-hi un panegíric en honor d'August), a la costa occidental de la mar Negra, on es mantingué durant deu anys en contacte amb Roma i implorà, endebades, l'amnistia. Entre les causes d'aquest exili hom ha pensat en la seva possible complicitat en els amors de Júlia, la filla d'August, en la immoralitat i irreligiositat d'una part de la seva obra, en una profanació del culte d'Isis, en la seva participació en una consulta d'endevinació a propòsit del successor d'August, en una indiscreció per esguard de l'emperadriu Lívia, amb la qual la seva tercera muller, Fàbia, mantenia relacions personals. Es tracta d'un secret inesbrinable: cal cercar la presència hostil de Lívia en el nucli del drama. L'obra del poeta el presenta com un home cultivat, enginyós, refinat, però faceciós, desimbolt i sovint superficial, apassionat pels costums del seu temps, familiaritzat amb la mitologia clàssica i la contística alexandrina, hàbil per a totes les subtileses de la retòrica i de l'ofici de poeta, dotat d'una facilitat atordidora per a la versificació. Pertanyen a la seva joventut (del 15 aC al 2 dC): una tragèdia, Medea, que s'ha perdut; els Amors (Amores),


13

recull de peces galants, que tingué un gran èxit, agrupades entorn del nom de Corinna, una dona potser inexistent, més aviat sintètica; les Heroides, aplec de quinze lletres fictícies d'enamorades mítiques i de sis més dels amants absents; l'Art amatòria (Ars amatoria), manual de la seducció, al qual el poeta afegí com a complement i palinòdia unes Receptes de bellesa (Medicamena faciei feminae) i uns Remeis a l'amor (Remedia amoris), que són pitjors que la malaltia. A través d'aquestes obres és fàcil de comprovar l'evolució de la societat romana, on la dona havia pres a poc a poc un relleu notable; però la dona d'Ovidi és gairebé sempre la cortesana. A la maduresa del poeta corresponen les Metamorfosis, obra mestra de la poesia narrativa universal, i els Fasts (Fasti), una mena de calendari nacional de les festes romanes, amb un cant per a cada mes; el poeta n'escriví només els sis primers. Les obres principals del seu exili són les Tristes (Tristia) i les Pòntiques (Epistulae ex Ponto), dos reculls d'elegies personals monòtones, de vegades aduladores, però aquí i allà punyents, adreçades a la seva família, als seus amics i al públic romà. Cal esmentar, encara, Ibis, una llarga invectiva contra un vell amic, i Halièutica, tractat sobre els peixos i la pesca, del qual hom ha conservat un fragment. Ovidi posseeix una llengua rica, matisada i pintoresca. Sembla que els versos li ragen sense adonar-se'n. Però no és un improvisador. Tot i els seus defectes, que es poden resumir en l'abús de divagacions i la irregularitat en la composició, és encara un clàssic per la seva fluïdesa i la seva netedat intel·lectual. Durant l'edat mitjana (especialment als ss XII i XIII) fou un personatge de llegenda i, més tard, un model per a les escoles i els humanistes. No pocs elements eròtics d'Ovidi s'uniren amb els conceptes feudals de la poesia trobadoresca. No és d'estranyar que el poeta fos una de les fonts per a l'anònim Facet o Llibre de la cortesia. Fou conegut i estudiat, de vegades indirectament, durant els segles d'esplendor de la literatura catalana, des de Bernat Metge i de l'autor de Curial e Güelfa, així com de Jordi de Sant Jordi i Ausiàs Marc, fins a Pere Serafí i Francesc Fontanella. Guillem Nicolau (s XIV) traduí les Heroides i Francesc Alegre (1494) les Metamorfosis (ja traduïdes anteriorment, segons diu ell mateix, per Francesc de Pinós). Roís de Corella es beneficià àmpliament del mitògraf en les seves narracions mitològiques. Gairebé tota l'obra d'Ovidi ha estat traduïda (Adela M.Trepat, Anna M.de Saavedra, Carme Boyé, Miquel Dolç, Jordi Pérez i Durà) dins la Fundació Bernat Metge. (GREC


14

Tema 1.4

La Bíblia

La Bíblia és un conjunt de llibres, molts dels quals són tinguts per inspirats, i consegüentment per normatius dius les religions jueva i cristiana. El nombre d'aquest llibres varia segons les diverses religions. El terme Bíblia és una forma plural del mot grec Βιβλιον, que significa “full escrit”. Els cristians divideixen la col·lecció bíblica en dues parts: Antic Testament i Nou Testament. La primera part conté escrits compostos abans de la vinguda de Crist; la segona conté escrits compostos durant el primer segle després de Crist. El mot Testament és convencional. La denominació Antic Testament significa l'aliança entre Jahvè i Israel, en contraposició a Nou Testament, és a dir l'aliança segellada per Crist.

Repercussió literària de la Biblia

George Steiner, jueu i mestre en literatura comparada, diu en Passió intacta: "la nostra identitat occidental i la riquesa de la nostra condició moral i intel·lectual" arrenca de l'herència de Jerusalem i d'Atenes, de la de la 'textualitat' hebrea i grega. Altres testimonis avalen la pertinença de la Bíblia al cànon literari d'Occident, al costat d'Homer, i del cànon grecollatí, de Shakespeare i dels cànons de les literatures nacional europees representats per March, Dante, Cervantes, Racine, Milton, Goethe o Dostoievski.

Però la Biblia és més aviat una obra oriental i forma també part del cànon de l'antic Orient semític. No és estrany per això que corrents molt significades de la Modernitat tendisquen a relegar la Bíblia al món judeocristià i semític, oposat al classicisme grec i a la raó il·lustrada. El cert és que Europa viu en un permanent debat sobre l'aportació de la Bíblia, del judaisme i del cristianisme a la consciència europea.

A la base de la qüestió i ha ha tradicional distinció entre ficció i veritat. Al llarg dels segles fins al Romanticisme, la Bíblia ha estat tinguda com a “veritat” front a la “ficció enganyosa” de la literatura pagana procedent de la tradició grecollatina. En qualsevol cas, la consideració de la Bíblia com a llibre religiós, per damunt del seu valor literari, ha desviat l'atenció sobre la seua immensa aportació a la cultura europea i occidental.

En aquest sentit, hem de considerar el tresor d'arquetipus, símbols, motius i temes que els escriptors de totes les èpoques han trobat en els llibres bíblics. Figures i personatges com Adam i Eva, Abraham, Moisès, David, Jesús de Natzaret, Maria, Judes i la Magdalena, entre molts altres, han donat lloc a recreacions literàries de capital importància. Per altra banda, els gèneres literaris bíblics, en particular els de la paràbola, el psalm o l'apocalipsi, han estat objecte d'imitacions més o menys afortunades en la literatura occidental.

La Bíblia. Llibres i repercussió

15

La llista d'autors europeus que al llarg dels temps s'han inspirat, d'una manera o altra, en els temes, els motius, els personatges o els gèneres bíblics seria interminable, baste citar noms i procedències tant diverses com San Juan de la Cruz, Salvador Espriu, José Saramago, John Milton, Brecht, Dante, Joyce, etc. per a adonar-se que la presència literària de la Bíblia és constant al llarg de la història. En conclusió, resulta impossible entendre plenament la literatura europea i occidental sense un coneixement dels textos bíblics més importants, al marge de les creences personals de cadascú.

Llibres de la BíbliaLlibres de la BíbliaLlibres de la Bíblia

Antic Testament Pentateuc GènesiÈxodeLevíticNombresDeuteronomi

Antic Testament

Llibres històrics JosuèJutgesRutSamuelReisCròniquesEsdres i NehemiesMacabeus

Antic Testament

Llibres poètics o sapiencials TòbitJuditEsterJobPsalmsProverbis EclesiastèsCàntic dels CànticsSaviesaEclesiàstic

Antic Testament

Profetes majors IsaïesJeremiesLamentacionsBarucEzequielDaniel


16


Profetes menors OseesJoelAmósAbdiesJonàsMiqueesNahumHabacucSofoniesAgeuZacariesMalaquies

Nou Testament Evangelis MateuMarcLlucJoan

Fets dels Apòstols

Epístoles de sant Pau Epístola als RomansI Epístola als Corintis II Epístola als CorintisEpístola als GàlatesEpístola als Efesisetc.


17


Epístoles Catòliques Epístola de sant Jaume I Epístola de sant Pere II Epistola de sant Pere I Epístola de sant Joan II Epístola de sant Joan III Epístola de sant Joan Epístola de sant Judes

Apocalipsi

Bibliografia:RIQUER, VALVERDE: Historia de la literatura universalFRENZEL, Elisabeth: Diccionario de argumentos de la literatura universal. Gredos Gran Enciclopèdia Catalana: http://www.enciclopedia.cat


18

http://www.enciclopedia.cat

http://www.enciclopedia.cat

HOMER: Odissea

Nausica VI, 84-102, 110-197

No anava sola: anaven amb ella les seues cambreres.

Quan arribaren al riu de bellíssim corrent, on hi haviabons llavadors per tot l’any, amb aigua abundant que corriatant que hi podrien rentar fins i tot la roba més bruta,van deslligar en aquell lloc mateix les mules del carroi les deixaren anar per la vora del riu ple de gorguesa pasturar una herba molt dolça. I elles traguerentota la roba del carro amb les mans i la van dur a l’aiguafosca. En els clots la batien ràpides, desafiant-se.Quan la tingueren rentada i ben neta de tota brutícia,varen estendre la roba a la vora del mar on les onessolen deixar més neta la grava i els còdols de platja.Elles, després de llavar-se i d’ungir-se amb oli d’oliva,van prendre el seu esmorzar a la vora del riu: esperavenque la calor dels rajos del sol eixugara la roba.En acabar l’agradable menjar, les esclaves i ella,ja sense vels al cap, començaren un joc de pilota:una dansa o joc dirigit per Nausica de braçosblancs. [...]

Però quan era ja l’hora d’emprendre el camí cap a casa,de replegar els vestits i junyir les mules al carro,una altra cosa pensà la deessa d’ulls grisos Atena:com despertar Ulisses per veure la noia bonica,que era qui havia de dur-lo a la gent i ciutat dels feacis.La princeseta llançà la pilota cap a una cambrera;no la tocà, i va caure enmig d’una gorga profunda.Totes cridaren molt fort, i així es despertà el gran Ulisses.Es va quedar assegut i per dins cavil·lava i pensava:“Pobre de mi! Quina terra d’homes mortals és aquesta?Qui sap si són prepotents i salvatges i sense justícia,o hospitalaris, piadosos, persones de bona consciència.M’ha arribat com un crit femení, una veu de donzelles,o de les nimfes que habiten als cims de muntanyes abruptes,als naixements dels rius, i també per les prades herboses.Qui sap, doncs, si he sentit la veu de persones humanes.Vinga, en tot cas jo mateix provaré de mirar i saber-ho”.

Textos complementaris

19

Dit això, el gran Ulisses va eixir de sota els arbustos,amb una mà robusta trencà una rama frondosa,i es va cobrir amb les fulles el cos i les parts masculines.Va avançar com lleó de muntanya segur de la seuaforça, batut per la pluja i el vent, amb uns ulls que li cremen,quan s’abalança enmig d’un ramat de bous i d’ovelleso a perseguir els cervos salvatges, o bé quan l’estómacfa que intente assaltar la rabera en la cleda barrada.Era així com Ulisses anava a mostrar-se a les jovesben arrissades, tot nu; i la necessitat l’empenyia.Se’ls va aparèixer horrible a la vista, enlletgit pel salobre,i elles van córrer d’ací cap allà per la platja i les ribes.Únicament s’hi quedà la filla d’Alcínous: Atenali infongué coratge i salvà els seus membres del pànic.Quieta, doncs, l’esperava de cara. I Ulisses dubtavasi, suplicant, abraçar els genolls d’una jove tan bella,o des d’on era, de lluny, demanar-li amb paraules melosesuna peça de roba, i després que el duguera a la vila.Va decidir, cavil·lant, que seria una idea més bonafer des de lluny la demanda parlant amb paraules meloses,no fóra cas que, abraçant-li els genolls, s’irritara la noia.I tot seguit li va dir, amb frases suaus, ben pensades:“Reina i senyora, als teus peus! Ets deessa o bé dona humana?Si ets un dels déus, dels qui ocupen el cel de planes extenses,jo t’acompare a Àrtemis, filla de Zeus: ets com ellaexactament, en l’alçada del cos, la figura i la cara.I si de cas ets un dels mortals, dels que habiten la terra,tres vegades feliços ton pare i ta mare honorable;tres vegades també els teus germans: per tu, i per la teuacausa, el cor se’ls escalfa de joia sempre que veuenun plançó com aquest quan fa el primer pas de dansa.Més feliç tanmateix, i de molt, superant tots els altres,qui, carregada amb regals del teu dot, se t’enduga a sa casa.Mai no he vist amb els ulls ningú que se’t puga parèixer,home o dona, i estic atordit només de mirar-te.Una vegada, al costat de l’altar d’Apol·lo, a Delos,sí que vaig veure alçar-se com tu una jove palmera(jo també he estat allí, i llavors molta gent em seguia,en un viatge que havia de ser de dolors i desgràcies):tal com, en veure aquell arbre, el vaig admirar moltes hores,ja que un tronc com el seu mai s’havia aixecat de la terra,ara, dona, et contemple a tu, i t’admire, i m’espantefins a tocar-te els genolls. I la meua dissort és ben dura:vaig escapa ahir de vint dies de fosca mar blava.Tot aquest temps, des de l’illa d’Ogígia, em portaren les ones,


20

vents violents i tempestes. I algun esperit m’ha dut arafins a aquest lloc, a patir encara més penes: no penseque han d’acabar-se abans que els déus me n’envien de noves.Tingues pietat, senyora! Després de tantes desgràciesets la primera a qui vinc, perquè jo no conec cap dels altreshomes que habiten aquesta ciutat i també aquesta terra.Mostra’m la vila, dóna’m un tros de drap per cobrir-me,un dels que feies servir per lligar els fardells de roba.I que, a tu, sempre et donen els déus tot allò que desitges.Que et concedesquen casa i marit, i una bona concòrdia:no hi ha cap cosa que siga més sòlida i més valuosaque quan la dona i l’home sostenen la casa i mantenensempre un mateix pensament. Això als enemics els molestamolt, els amics se n’alegren, i ells dos guanyaran bona fama.”LI va respondre al seu torn Nausica, de braços blanquíssims:“Ja que pareix, foraster, que no ets ni vulgar ni un estúpid,pensa que es Zeus olímpic qui assigna als homes fortuna,a cadascú tal com ell decideix, als plebeus com als nobles;i la que a tu t’ha donat, bé l’hauràs d’acceptar amb paciència.Ara, ja que has vingut a la nostra ciutat i a la nostraterra, no et faltaran ni vestits ni cap de les cosesque corresponen a un suplicant infeliç quan arriba.Jo et mostraré la ciutat, i et diré el nom d’aquest poble:terra i ciutat estan ocupades pel poble feaci.I quant a mi, sóc la filla d’Alcínous magnànim,el que ha rebut el poder i la força, atorgats pels feacis.”

Traducció: Joan Francesc Mira. Edicions Proa.

Virgili: L'Eneida

Era l'hora en què comença el primer son per als fatigats mortals i, per un regal dels déus, s'infiltra com el més gran plaer. Vet aquí que en somnis em sembla tenir davant els ulls Hèctor, afligidíssim, vessant abundoses llàgrimes, arrossegat per dos cavalls, com ho fou un dia6, negre de pols ensangonada, amb els peus inflats travessats per una corda. Ai de mi, com estava!, que diferent d'aquell Hèctor que tornà revestit amb les armes

d'Aquil·les7 o després de llançar les torxes frígies contra les naus dels dànaus! Ara duia


21

6 Aquil·les féu tres tombs a la ciutat de Troia arrossegant el cadàver d'Hèctor lligat pels peus.

7 Hèctor s'apropià les armes d'Aquil·les quan matà Pàtrocle, el seu amic, que les duia posades.

la barba esbullada, els cabells enganxats per la sang, i mostrava les nombroses ferides que rebé al voltat dels murs de la pàtria. A més, em semblà que jo mateix, vessant abundoses llàgrimes, cridava l'heroi i proferia aquestes tristes paraules: "Oh llum de Dardània, esperança segura deis teucres, ¿com és que has tardat tant?, ¿de quines regions véns, Hèctor enyorat? Quina alegria de veure't, abatuts com estem després de la mort de molts dels teus, després de penalitats de tota mena, tant de la ciutat com dels seus habitants! ¿Quin ultratge indigne ha enlletgit el teu rostre seré? ¿Per què he de veure aquestes ferides? Ell no diu res, ni tan sols presta atenció a les meves lamentacions inútils, sinó que exhalant pesadament un gemec des del més profund del pit, diu: “Ai, fuig, fill d'una deessa8, i salva't d'aquestes flames; l'enemic s'ha apoderat de les muralles; Troia s'ensorra des del capdamunt de tot: prou que hem fet per la pàtria i per Príam. Si Troia pogués ser defensada per mans humanes, jo ho hauria estat per les

meves. Troia et confia els objectes sagrats i els seus déus Penats;9 pren-los com a

companys del teu destí, i cerca'ls ues muralles, que fundaràs imponents, a la fi, després de recórrer la mar.” Així parla i amb les seves mans treu del fons del santuari la poderosa Vesta, les seves cintes sagrades i el seu foc perenne.

Mentrestant, la ciutat era una confusió de planys pertot arreu i, malgrat que la casa del meu pare Anquises quedava apartada i tapada per uns arbres, l'estrèpit es feia cada cop més clar, i l'horror de les armes ens queia al damunt. Em desvetllo del son, m'enfilo al cim de tot del terrat i m'aturo a escoltar amb les orelles ben dretes: talment com, quan les flames s'abaten sobre un camp de blat amb el furor dels Austres o quan un torrent, revingut per les aigües de la muntanya, arrasa els camps, arrasa els sembrats ufanosos i les llaurades dels bous, i arrossega els boscos rostos avall, el pastor resta atònit dalt d'una roca perquè li arriba el soroll però no en sap el motiu. Llavors, però, veig clara la prova, se'm fan evidents les insídies dels dànaus. L'espaiosa casa de Deífob ja cau en runes, coberta pel foc, ja crema la casa d'Ucalegont, que és a prop; les ones

llunyanes del Sigeu10 s'il·luminen amb l'incendi. S'alça la cridòria dels homes i el so de

les trompes. Perdut el seny, agafo les armes; no és gaire raonable agafar-les, però el cor em bull per aplegar un grapat de companys per a lluitar i córrer amb ells cap a la ciutadella; el furor i la ira em fan perdre el cap, i penso que és una cosa bella morir lluitant.

Virgili: L'Eneida. Llibre II, 269-318.


22

8 Eneas és fill d’Anquises i d’Afrodita.

9 Divinitats protectores de la família i de l’Estat.

10 Promontori, pròxim a Troia, que hi ha a l'entrada de l'Hel·lespont. Actualment, s'anomena estret dels Dardanels.

Ovidi: Art amatòriaPerò si t'has posat en el cor de conservar la teva amant, fes que et cregui meravellat

de la seva bellesa. Si porta un mantell de Tir11, lloaràs els mantells de Tir; si porta un

teixit de Cos12, pensa que el teixit de Cos li va. És tota daurada: que sigui per a tu més

preciosa que l'or; si ha escollit una tela pelfada13, aprova la pelfa que ha escollit. Si es

presenta vestida només amb túnica14, crida: “em calesfoc!”, però prega-la amb accent tímid que es capguardi del fred. Si una ratlla divideix el seu pentinat, elogia aquella ratlla; si cargola al foc la seva cabellera, cabells cargolats, així m'agradeu. Admira els seus braços, quan dansa, la seva veu, quan canta, i, quan haurà cessat, fes veure que te'n

dols. Els vostres acoblaments i allò que fa el teu goig, tot ho podràs reverir,15 i recorda

certs plaers de la nit. Encara que ella sigui més violenta que l'espantosa Medusa, esdevindrà dolça i dòcil per al seu amant. Guarda't només de semblar que, amb les teves paraules, simules els teus sentiments, i no desmenteixis el teu llenguatge amb l'expressió del teu rostre. Si està amagat, l'art és útil; si és descobert, fa enrojolar i destrueix justament la confiança per sempre.

(Llibre II. Trad. Jordi Pérez Durà. Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1977. Pàg. 83-84)

Presteu atenció a tots aquests detalls, perquè són útils. Apreneu a moure el cos amb el pas, que s'escau a una dona. Hi ha també en caminar una part d'encís no gens menyspreable: és el que atreu o fa fugir un home que no us coneix. Aquesta mou els malucs amb art, deixa flotar la túnica al grat del vent i porta superbiosament els peus

endavant; aquella, com la dona rubicunda d'un umbre16, camina separant les cames i fent grans gambades. Però, en això, com en moltes coses, hi ha d'haver també una mesura: d'aquestes maneres de caminar, l'última és rústega, l'altra més pretensiosa que no convé. En tots els casos, deixa al descobert, pel costat esquerre, perquè hom les vegi, l'extremitat de l'espatlla i la part superior del braç. Això és escaient sobretot a una pell blanca de neu; quan la veig, em vénen ganes d'omplir de petons sense treva la part que es veu de l'espatlla.


23

11 És a dir, de color vermell. Tir era la ciutat, de Fenícia, més famosa en l'art de tenyir en porpra. (N.T)

12 Illa del mar Egeu, enfront de Dòrida, famosa per les teles que produïa i per la porpra. (N.T)

13 Usada especialment per a fer mantells de viatge; fou introduïda a Roma en temps d'August. (N.T)

14 Com Ovidi veié Corinna.

15 Reverir: tractar amb reverència.

16 És sabut que els umbres tenien uns costums grollers (N.T.)

Les sirenes eren uns monstres marins, que amb la veu melodiosa aturaven els

vaixells per ràpids que voguessin. En sentir-les, el fill de Sísif17 estigué a punt de trencar

els lligams que fermaven el seu cos, mentre els seus companys s'havien tapat les orelles amb cera. Una veu melodiosa és un encant: que aprenguin a cantar les noies (a falta de bellesa, per a moltes la veu és una seducció) i repeteixin ara les cançons oïdes als

nostres teatres de marbre, adés les poesies cantades segons els ritmes del Nil18; les dones que seguiran els meus consells no han d'ignorar l'art de tenir el plectre a la mà dreta i la cítara a l'esquerra.

(Llibre III. Trad. Jordi Pérez Durà. Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1977. Pàg. 116)


24

17 Ulisses era fill de Laertes i d'Anticlea; però la seva mare havia estat violentada per Sísif. D'aquesta unió va néixer Ulisses. (N.T)

18 Les melopees (melodies) egípcies, de ritme llangorós, eren moda. (N.T)

Documents

Literatura - TEMA 1