LES LITERATURES EN L’ANTIGUITAT

1.1. Els poemes homèrics. Argument i característiques.

1.2. El teatre grec: la tragèdia

1.3. Els grans poetes llatins: Virgili, Horaci, Ovidi.

1.4. La Bíblia i la seua repercussió literària

Lectura : Sòfocles, Edip Rei. Ed. La Magrana

El mite en la formació dels poemes homèrics

Molts personatges de la mitologia grega continuen actualment formant part de la nostra cultura: sovint han inspirat i encara inspiren obres d’art o literàries, donen nom a planetes i constel·lacions, i fins i tot serveixen per anomenar certs fenòmens psíquics -complex d’Èdip, narcisisme-, apareixen a pel·lícules d’acció o donen nom a alguns equips esportius com l’Hèrcules d’Alacant o l’Aris de Tessalònica.

Origen dels mites grecsL’home no comprenia la causa de molts fenòmens naturals i també socials i, com que no els podia justificar per l’experiència quotidiana, va recórrer a explicacions fabuloses, mítiques. Així entenem que els déus encarnen les forces naturals, tan misterioses per a l’home i de les quals depén: la pluja, el llamp, el sol, els estels, el mar, la fecunditat, la mort. N’hi van sorgir llegendes sobre l’origen del món i de les plantes i els animals, sobre el naixement de les tècniques, les arts i les institucions socials, polítiques i religioses. Els mites, doncs, van lligats amb la religió, ja que l’existència de déus obliga l’home a adorar-los i honorar-los perquè l’afavorisquen i no se li posen en contra. Uns altres mites tenen, en canvi, un sentit històric: narren esdeveniments, accions dels homes que van ocórrer suposadament en un passat llunyà i que han estat transmesos per la tradició oral a través dels segles. Encara que moltes vegades la investigació històrica actual hi ha trobat un fons real, la tradició oral els ha embolcallat amb d’altres fets completament fantàstics i sobrenaturals, com la intervenció dels déus. Un tercer tipus de mites tenen una finalitat simplement lúdica, tan sols pretenen divertir amb una imaginativa abundància d’elements meravellosos com ara monstres, transformacions, escenaris rics i exòtics, i múltiples aventures fins arribar a un final feliç.

Les tres classes de mite es poden definir de la mateixa manera: un relat tradicional que explica l’actuació d’uns personatges extraordinaris -déus i herois- en un temps llunyà. Els mites pertanyen a una comunitat, normalment un poble, i donen la seua versió del món, de la vida i de la societat. Tots els mites d’una determinada comunitat formen un conjunt que presenta una certa lògica, una sèrie definida de personatges i una relació mútua dels uns amb els altres. Els grecs, doncs, com tots els pobles, van desenvolupar un ampli conjunt de mites, que constitueix la mitologia grega. El que lliga entre si aquests mites és el temps i els personatges comuns. Cal tenir en compte, però, que el mateix terme de mitologia vol dir també ‘ciència que estudia els mites’.

Els mites grecs se situen tots a l’època prehistòrica, abans de l’aparició de l’escriptura (segle VIII a.C.), sobretot al període minoic i micènic (2000-1200 a.C.). Els grecs d’èpoques posteriors consideraven aquest temps més gloriós que no el seu, perquè pensaven que els déus tenien un tracte directe i freqüent amb els herois i els homes.

LES FONTS DE LA MITOLOGIA: AUTORS GRECS I LLATINS

Malgrat desaparèixer de les creences, primer de la majoria dels intel·lectuals i després també de les classes populars, els déus i els herois van continuar vivint en la literatura i les arts i aquest ha estat el principal mitjà de transmissió fins a nosaltres.

Des de ben aviat els grecs van crear imatges dels déus per adorar-los -escultures per a temples- o simplement buscaven en els mites escenes per decorar petits objectes de ceràmica o cases i grans edificis -escultures, pintures, mosaics.

La transmissió dels mites es realitza en el poble oralment dels més vells als més joves. Tanmateix en tota societat hi ha uns especialistes dedicats a conservar els mites, ja siga en l’escriptura o en la memòria. Sovint són els sacerdots, perquè la mitologia està estretament lligada a la religió, però a la Grècia antiga els principals dipositaris de la tradició mítica eren els poetes professionals, que cantaven les narracions fabuloses rebudes dels seus mestres. La transmetien pel mitjà oral i això feia que, al contrari que les mitologies escrites en llibres sagrats, s’anaren alterant inconscientment els relats i que es crearen versions diferents d’un mateix mite segons un lloc o un altre, ja que el poeta tendia a satisfer el seu públic.

Al segle VIII a. C. va començar a utilitzar-se l’alfabet i un d’aquests poetes, anomenat Homer per la tradició, va posar per escrit un capítol de la guerra de Troia a la Ilíada, la primera obra de la literatura grega i europea conservada. Per tant la literatura va nàixer de la mitologia i durant els segles següents els mites van continuar sent transmesos, ara de forma escrita, pels poetes. Aquests hi van trobar per a la poesia i la tragèdia gregues una font inesgotable de temes i personatges i els van usar amb originalitat i amb molta llibertat, ja que cada poeta tracta el mite de manera diferent, sense por a modificar-lo per expressar les seues pròpies idees respecte als temes que interessen a la seua època o que són universals.

POESIA ÈPICA: HOMER

Es pot definir una epopeia o obra èpica com una composició poètica en versos regulars de caràcter narratiu, que celebra personatges i accions heroics extrets de la història o de la llegenda.

La Ilíada és l'obra més antiga que es conserva de la literatura grega i, per tant, de la literatura occidental. És encara l'obra d'una època primitiva, però ja s'hi troba, en aquesta i a l'Odissea, algunes de les constants del pensament grec posterior, principalment (també així en la tradició juevo-cristiana) un primerenc humanisme, puix que ja són presents la idea de comprendre el món en termes humans i la idea que el sofriment és el destí de l'home i que aquest l'ha d'acceptar. Al contrari que d'altres mitologies, l'homèrica està centrada en els herois més que en els déus, que, per altra banda, apareixen completament antropomòrfics. Homer era considerat pels mateixos grecs com l'educador de Grècia, i la seua influència no solament es va deixar sentir al llarg de tota l'antiguitat clàssica sinó que també s'ha perllongat a l'edat moderna.

ELS POEMES HOMÈRICS DINS L'ÈPICA ORAL

Actualment, gràcies a la comparació amb altres èpiques encara vives a començament de segle, s'ha arribat a la conclusió que els poemes homèrics no són simplement l'obra d'un autor sinó que són també el resultat final d'una llarga tradició de poesia oral, tal com demostra el seu sistema de composició, anomenat dicció formular. En efecte, les dues terceres parts dels versos homèrics són fórmules, grups fixos de paraules, d'un determinat valor mètric i d'extensió variable -poden ser part d'un vers, un vers sencer o conjunts de versos-, que el poeta té en el seu repertori i que utilitza quan li convé. La majoria de fórmules es componen d'un nom amb un epítet i s'han de combinar amb una altra fórmula on hi haja, per exemple, un verb. Per això els epítets són tan abundants i repetits. A més,

com que no es col·loquen pel seu significat sinó per l'espai que cal omplir, no sempre són coherents amb el context.

Els aedes eren els qui feien i transmetien la poesia tradicional èpica. Es tractava de cantors professionals que anaven d'un lloc a un altre, llogats per cantar a les festes que se celebraven als palaus o a les places dels pobles. Acompanyant-se d'un instrument de corda, cantaven les gestes dels antics guerrers i faules mitològiques. Sobre unes línies generals de l'argument, recreaven els seus versos cada vegada de manera més o menys diferent, tot combinant la improvisació amb la memòria, ja que manejaven un cabdal èpic conegut i el sistema de fórmules, que els permetia construir els versos mecànicament. Per tant la vàlua del poeta no responia a l’originalitat sinó a la seua destresa per escollir la fórmula més encertada en cada cas i per presentar organitzadament el material tradicional. El tema que triaven d’entre tot el material tradicional i el tractament que li donaven en cada ocasió depenien de l'estat d'ànim del poeta o del públic a qui es dirigia. L'aede tenia una certa llibertat per triar una versió de les diverses que existien, per abreujar o allargar algunes parts o fins i tot per innovar en la tradició.

ELS RAPSODES

Al segle VII a.C. la poesia èpica va deixar de ser cantada per aedes i va passar a ser recitada per rapsodes amb acompanyament musical. A més els rapsodes es diferenciaven dels seus predecessors perquè s'aprenien textos ja escrits de memòria, encara que de vegades hi introduïen certes modificacions. La Ilíada i l'Odissea eren els poemes més recitats a les competicions de rapsodes que tenien lloc durant els festivals de cada ciutat. Se'n podia recitar un o més episodis o un poema sencer. En aquest darrer cas la recitació fàcilment s'allargava durant tres dies.

Els poemes homèrics van ser segurament compostos per escrit, i per tant deuen pertànyer al moment de transició en què l'èpica passa del cant i la improvisació dels aedes a la recitació dels rapsodes, que utilitzaven un text escrit per memoritzar-ho. De tota manera les tècniques que hi són emprades devien molt encara a la poesia oral que recull. Així es poden explicar les incoherències i altres defectes que s'hi han observat. En efecte, al seu caràcter pròxim a l'oralitat es poden atribuir les contradiccions de l'argument i els defectes de composició, errors fàcils de cometre per un aede acostumat a improvisar i a servir-se de diverses versions.

La llengua d'Homer no correspon al grec que s'hagués parlat enlloc ni en cap època determinada sinó que és una barreja artificial d'elements procedents de diversos dialectes i diferents èpoques. La parla del poeta és sens dubte jònica, però manté moltes formacions artificials, molts eolismes i arcaismes perquè les formes jòniques que els haurien pogut substituir tenien un valor mètric diferent. Per tant la llengua homèrica s'ha format al llarg de moltes generacions d'aedes que parlaven diversos dialectes i que han anat acumulant nombrosos recursos per respectar el metre dels seus versos. Es dóna fins i tot el cas que el poeta fa servir mots arcaics per a ell amb un significat equivocat. El món descrit per Homer tampoc no reflecteix una època concreta, sinó que recull elements de segles i orígens diferents.

De fet, alguns motius pertanyents a la Ilíada i a l'Odissea -per exemple la figura d'Aquil·les- provenen de la tradició indoeuropea, mentre que d'altres, com la baixada d'Odisseu (Ulisses) als inferns, procedeixen del Pròxim Orient i es remunten a la civilització sumèria (Mesopotàmia). Uns i altres tindrien, doncs, l'origen al tercer mil·leni a.C.

La Ilíada i l'Odissea són obres de dos poetes diferents, tal com suggereixen les diferències de pensament, de cultura material i de context sociopolític que semblen indicar una redacció posterior per a l'Odissea.

Tots dos poemes van ser redactats per un mateix autor. Les divergències entre l'un i l'altre són degudes o bé a la temàtica i als escenaris diferents o bé al fet que la Ilíada és una obra més primerenca mentre que l'Odissea va ser composta a la vellesa.

Sobre l'autor o autors de la Ilíada i l'Odissea les úniques dades són les que es poden extreure dels mateixos poemes:

Procedeix de la Jònia, ja que el dialecte predominant és el jònic. Va compondre la Ilíada poc abans del 700 a.C., si tenim en compte dos factors.

Primerament els elements culturals més tardans que presenta són de finals del s. VIII a.C. En segon lloc, la complexitat de l’estructura i la llargària fan pensar que l'autor la va escriure, o almenys dictar, i l'alfabet va ser introduït a Grècia també cap a les darreries del segle VIII a.C.

LA ILÍADA

El poema homèric de la Ilíada reuneix tot un seguit de material èpic sobre la guerra de Troia al voltant d'un episodi concret: la funesta ira d'Aquil·les, el principal heroi de l'exèrcit grec. Al novè any de la guerra de Troia, Aquil·les, enfurismat perquè Agamèmnon li ha pres l'esclava que era la seua part del botí, es retira del combat i demana a sa mare Tetis que influesca en Zeus perquè els aqueus -tal com són anomenats els grecs- siguen en endavant derrotats pels troians. Així espera aconseguir que Agamèmnon i els altres grecs li supliquen que torne a la lluita. Aquest pla es va complint amb tant d'èxit que Agamèmnon li ofereix donar-li l'esclava i, a més, una forta compensació. Tanmateix Aquil·les no en té prou per deposar la seua còlera i els troians, comandats pel valerós Hèctor, segueixen vencent fins a arribar al campament i a les naus dels aqueus. Llavors Pàtrocle, el company més estimat d'Aquil·les, no resisteix veure els sofriments dels grecs i decideix combatre al seu costat. Aquil·les no solament li ho permet sinó que fins i tot li deixa les seues pròpies armes. Això fa creure un i altre bàndol que Aquil·les ha tornat a la guerra i ajuda Pàtrocle a abatre molts enemics, fins que s'enfronta amb Hèctor i mor a les seues mans (cant XVI). Quan Aquil·les se n'assabenta, la seua còlera d'abans és substituïda pel dolor i l'ànsia de venjança, malgrat que Tetis li ha advertit que ell perirà tot seguit de la mort d'Hèctor. Així i tot, Aquil·les accepta l'oferta de reconciliació d'Agamèmnon i es llança de nou al combat amb l'objectiu d'acabar amb Hèctor. Després de fer una gran matança d'enemics, troba Hèctor, que en un primer moment fuig corrent al voltant de Troia. Aquil·les el persegueix fins que l'altre li planta cara. Finalment Hèctor mor d'un cop de la seua llança (cant XXII), però Aquil·les no en té prou i arrossega diverses vegades el cadàver de l'odiat enemic a l'entorn de Troia. A més es nega a retornar el cos i no és sinó forçat pels déus que el lliura al vell Príam, pare d'Hèctor i rei de Troia, a canvi d'un fort rescat quan aquest va de nit al campament aqueu. Allà ploren junts Aquil·les i Príam, solidaris en la dissort humana. El poema s'acaba amb els funerals d'Hèctor.

El poeta fa que aquest episodi represente el total de la guerra per mitjà d'algunes escenes. Així, als primers cants, la presentació dels contingents grecs o el duel de Paris i Menelau per Hèlena, durant el qual, a més, Hèlena, des de les muralles, identifica a Príam diversos cabdills grecs, són fets que tindrien sentit a l'inici de la guerra i no al cap de nou anys de setge. Igualment, al cant XXII, la mort d'Hèctor, el principal defensor de Troia, simbolitza la caiguda de la ciutat.

El fet de centrar-se en la ira d'Aquil·les dóna unitat al poema. Certament, que Aquil·les es retire del combat permet que les gestes d'altres herois grecs com Diomedes, Àiax, Agamèmnon, Menelau o Odisseu queden successivament en primer pla. Però aquests diversos episodis resten lligats amb l'acció principal i els uns amb els altres per mitjà de la

tècnica de la preparació i la predicció dels esdeveniments posteriors. Així, per exemple, la derrota dels grecs s'anuncia ja al primer cant, tot i que no es produeix fins al VIII.

L'ODISSEA

El poema homèric de l'Odissea té una organització interna força més complicada que la de la Ilíada: mentre que l'argument de la Ilíada és lineal, l'Odissea presenta la narració en diverses trames. El protagonista és Odisseu (Ulisses), que, després de lluitar a Troia, pateix moltes vicissituds abans de tornar a la seua pàtria.

Cants I-IV: donen a conèixer els efectes que els vint anys d'absència d'Odisseu tenen a la seua illa, Ítaca. El casal d'Odisseu està ocupat per un grup de nobles itaquesos que s'hi han instal·lat i que en consumeixen els queviures en banquets continus, tot esperant que Penèlope, la muller d'Odisseu, es decidisca a casar-se amb algun d'ells. El fill d'Odisseu, Telèmac, exhortat per Atena, marxa a buscar notícies del seu pare.

Cants IV-VIII: Odisseu, retingut durant set anys a l'illa de la nimfa Calipso, és deixat lliure per ordre de Zeus i se'n va amb una balsa. Però naufraga i arriba a les costes dels feacis, on el troba la princesa Nausica. El seu pare, el rei Alcínous, l'acull al seu palau.

Cants IX-XII: Odisseu narra a la cort d'Alcínous les seues desventures des que va partir de Troia. Entre altres explica com es van escapar del ciclop Polifem, que els havia tancat a la seua cova, deixant-lo cec del seu únic ull. Això, però, provoca la ira de Posidó, el pare del ciclop, que no permetrà tornar l'heroi a Ítaca més que sense els seus homes i al cap de deu anys. En el camí escaparà dels encanteris de la màgica Circe, baixarà als inferns i defugirà l'encís de les sirenes fins a arribar a l'illa de Calipso.

Cants XIII-XXIV: l'acció es concentra a Ítaca. Allà Odisseu és deixat pels feacis i allà, més endavant, Telèmac retorna del seu viatge. Per no ser reconegut, Odisseu és convertit en captaire per Atena i així arriba al seu casal, on és maltractat pels pretendents. Penèlope, rendint-se, proposa llavors una prova per escollir un nou marit: es casarà amb aquell que aconseguisca tensar l'arc d'Odisseu i travessar amb una fletxa una sèrie d'anelles de destral. Cap dels pretendents hi reïx, però, en canvi, Odisseu sí que ho aconsegueix. Tot seguit es dóna a conèixer i, amb l'ajut de Telèmac, mata tots els pretendents.

L'ESTIL D'HOMER

Alguns dels trets literaris més característics dels poemes homèrics, la Ilíada i l'Odissea, són:

La claredat es deu a l'origen oral dels poemes. En efecte, els aedes havien de presentar l'acció de manera senzilla i directa perquè el seus oients la poguessen anar seguint.

La tècnica dilatòria dóna suspens a la narració. Consisteix a anunciar allò que ha de passar i intercalar tot seguit episodis que en retarden el compliment. Així, a la Ilíada, la derrota dels grecs, decidida per Zeus al cant I, no es produeix fins al VIII.

Els símils també provoquen demora en l'acció alhora que serveixen per acostar-la al públic, ja que el poeta estableix comparacions amb personatges o fets més pròxims al seu auditori. És per això que els motius són extrets fonamentalment de la vida quotidiana o de la naturalesa. Un dels més freqüents és el que compara un heroi en lluita amb un lleó. Sovint el símil adquireix vida pròpia i s'allarga més enllà

del paral·lelisme amb la cosa descrita. Una altra funció dels símils és introduir varietat a la poesia i d'aquí que n'hi haja més a la Ilíada que no a l'Odissea, on els escenaris són molt més variats.

POESIA DIDÀCTICA: HESÍODE

Hesíode va viure a Beòcia durant la segona meitat del s. VIII a.C. El que se sap de la seua vida és el que ell mateix explica en els seus poemes: a més de poeta era un pagès que treballava la terra i cuidava el bestiar amb les seues mans. Dos són els poemes que se sap amb certesa que va escriure: la Teogonia i els Treballs i dies, tots dos de gènere didàctic i escrits en hexàmetres.

Teogonia: després d'un proemi en què narra com les Muses se li apareixen i li donen el do de la poesia, explica l'origen del món i de les diverses generacions dels déus des de les primeres divinitats naturals o monstruoses fins a les antropomòrfiques, els déus Olímpics, en la qual finalment Zeus instaura la justícia; després continua amb el naixement dels herois

Treballs i dies: se centra en l'home, en especial en la seua relació amb Zeus i la necessitat de treball i justícia. El punt de partida són els advertiments que adreça al seu germà Perses perquè abandone el camí injust i treballe, ja que ha guanyat injustament, amb la complicitat dels nobles, el plet que els enfrontava tots dos per la repartició de l'herència del pare. Per exemplificar-ho recorre a mites i faules com la de Prometeu i Pandora o la de les Edats. Inclou també un calendari agrícola per ensenyar les feines del camp i una col·lecció de consells morals.

Homer i Hesíode tenen característiques comunes: la mètrica en hexàmetres, l'ús dels mateixos fórmules i epítets i del mateix llenguatge poètic. Però alhora són fonamentalment diferents en el contingut. Mentre que els protagonistes d'Homer són els herois aristocràtics, Hesíode se centra dels problemes del poble treballador, perjudicat sovint pels nobles. D'aquí la importància de reclamar la justícia garantida per Zeus enfront del poder arbitrari dels nobles i de la moral del treball i de l'ajut mutu entre els pagesos. En molts aspectes com els mites, els consells o el calendari agrari es poden observar influències orientals.

EL GÈNERE LÍRIC

La lírica moderna s'entén per aquella poesia amb la qual l'autor expressa els seus propis sentiments. Aquesta definició, però, no serveix per descriure tota la lírica de l'antiguitat. És difícil donar una definició de la lírica antiga, ja que inclou diferents tipus de poesia. Es pot dir que la lírica és poesia adreçada per un jo a un tu, en el qual es vol influir.

La majoria de les vegades la lírica tenia acompanyament musical: es cantava acompanyada de la lira -d'aquí el nom- o de flauta doble. En públic -en festivals o altres manifestacions- o en privat -sobretot en els banquets. Mentre que l'èpica està composta sempre amb el mateix tipus de vers, la lírica presenta estructures mètriques diferents, de manera que es poden establir diversos subgèneres de poesia lírica grega segons la mètrica i altres trets com el tema, la manera de ser interpretada, l'acompanyament musical, el dialecte...:

lírica coral: era cantada per un cor (amb solista o sense) i acompanyada de dansa.

oda: cantada per una sola persona, generalment en l'àmbit privat.

iambe: molts cops tenia una intenció satírica o sexual.

elegia: sovint eren composicions amb intenció moral o política o cants funeraris.

Moltes composicions líriques tenen una estructura en tres parts: proemi, centre -constituït sovint per un mite- i epíleg. Els mites apareixen generalment no pas en forma narrativa sinó sota la forma d'al·lusions.

Igual que l'èpica la lírica també prové d'una tradició oral i és tan antiga com ella, però els primers testimonis escrits són una mica posteriors, de finals del segle VIII a.C. Des d'aleshores fins al segle V a.C. es desenvolupa la lírica grega arcaica. Pocs textos de la lírica arcaica han arribat per la via de transmissió habitual de la literatura antiga, els còdexs o manuscrits medievals, sinó que molt sovint es coneixen els poemes o els fragments de poemes pels papirs recuperats al desert d'Egipte des del segle passat fins a l'actualitat.

POETES LÍRICS ARCAICS

Els temes més freqüents són la guerra i la política i cançons de banquet (el vi i l'amor). Els autors pertanyen a l'aristocràcia. Entre els segles VII i el VI a. C. sobresurten Arquíloc (Paros s. VII a. C.) -defensa el tòpic grec d'estimar els amics i odiar i fer mal als enemics- i Alceu (Lesbos, s. VII/600 aC), que es va dedicar sobretot a la política, tema de la majoria de les seues composicions -una de les seues imatges, la nau que representa l'Estat, esdevindrà un tòpic utilitzat per escriptors posteriors. Es conserva un vers seu dedicat a Safo.

De la mateixa època és Safo, nascuda probablement a Lesbos vers el 630 a.C.: aristòcrata que es va quedar aviat vídua. La gran majoria dels seus textos conservats es refereixen a la seua família -a la seua filla per exemple- o a un grup de xiques que formaven el cercle de Safo. No se sap exactament què era aquest grup: podien ser joves nobles que eren educades per Safo o una mena d'associació religiosa que rendien culte a Afrodita i a altres divinitats. El que es desprèn dels poemes que hi dedica és que hi havia relacions amoroses entre elles, relacions que es trenquen quan la jove marxa del cercle per casar-se. De fet, moltes d'aquestes composicions són els comiats que dedicava Safo a les xiques que es casaven. Altres, en canvi, canten a amors amb homes o són epitalamis.

Posteriorment, entre els segles VI i V aC, els poetes, malgrat que continuen sent aristòcrates, es troben al servei de tirans. Aquest és el cas d'Anacreont i Simònides, un dels primers a cultivar els epinicis, odes que celebraven els vencedors de competicions atlètiques. El més important és Píndar. D'ell han restat sobretot els epinicis. Els epinicis de Píndar s'agrupen segons els jocs que ha guanyat el vencedor: odes Olímpiques (Olímpia), odes Pítiques (Delfos), odes Nemees (Nèmea) i odes Ístmiques (Corint). El punt de partida és la victòria de l'atleta, després sol seguir l'elogi a la ciutat on es realitzaven els jocs, explicant algun mite relacionat amb ella, l'elogi del vencedor, dels seus avantpassats, de la seua ciutat, i s'inclouen també sentències morals. Del llenguatge poètic de Píndar destaca el seu ús de la metàfora i del símil.

POESIA HEL·LENÍSTICA

A partir de finals del segle IV a.C. les conquestes d'Alexandre Magne expandeix l'hel·lenitat per tot el Mediterrani oriental i el grec esdevé la llengua de comunicació internacional. La literatura grega participa també d'aquesta expansió i es llegeix i es conrea en estats governats per dinasties gregues com els Ptolemeus d'Egipte. Els reis d'Egipte van crear a la seua nova capital, Alexandria, el Museu, un centre cultural amb la biblioteca més gran de l'antiguitat, on científics i literats estudiaven i escrivien. Un dels poetes alexandrins més importants va ser Cal·límac (s. III a.C.). La poesia hel·lenística es caracteritza per una preocupació primordial per la forma i la tècnica i pel gust per l'erudició i per l'aprofundiment psicològic.

Teòcrit és un altre dels poetes hel·lenísitcs.

TEÒCRIT I LA POESIA BUCÒLICA

Teòcrit, poeta grec nascut Sicília, va viure al segle III a.C. De la seua illa natal va emigrar a Alexandria, on va trobar el suport del rei d'Egipte Ptolemeu II Filadelf. Els seus poemes són anomenats Idil·lis i inclouen molts gèneres poètics diversos, des de breus poemes èpics (epil·lis) fins a poemes elogiosos als governants o poemes amorosos. Els més nombrosos són, però, els poemes bucòlics, subgènere líric que va crear. El subgènere bucòlic o pastoril es caracteritza per descriure breus escenes dialogades situades en plena natura, generalment protagonitzades per pastors. Tant la natura com la vida dels pastors hi solen aparéixer idealitzades i la música i l'amor hi tenen un paper cabdal. Sovint els pastors celebren entre ells competicions poètiques i musicals. El paisatge apareix moltes vegades sota forma de locus amoenus (Eneida, VI, 638: loca amoena), la descripció d'un racó natural de bellesa ideal: arbres, prat, l'aigua provinent d'una font o un rierol i flors, brisa i animals amables.

1.2. El teatre grec: la tragèdia

ELS FESTIVALS TEATRALS. Els orígens del teatre

El teatre, tant la tragèdia com la comèdia, els seus dos gèneres principals, va nàixer a Atenes entre el s. VI i al V a. C. com a acte del culte al déu Dionís. Per tant, en els seus orígens, les obres dramàtiques es representaven solament durant dos dels festivals que els atenesos dedicaven anualment a Dionís: les Lenees (gener) i les Grans Dionísies (març). L'espai on es representaven era el Teatre de Dionís, construït en un vessant del turó de l'Acròpolis. Les representacions prenien la forma de competicions. El caràcter religiós del teatre es mostrava sacrificant a Dionís un porquet a l'altar de l'orquestra i donant al sacerdot de Dionís el lloc d'honor.

L'EDIFICI DEL TEATRE

Al començament els teatres eren de fusta. Però a partir del s. IV a. C. van començar a construir els teatres de pedra, que, tanmateix, van continuar sent a l'aire lliure. Així el Teatre de Dionís d'Atenes, amb una capacitat d'uns 14.000 espectadors, va ser edificat vers el 330 a. C. en el mateix lloc on durant dos-cents anys ja s'havien estat fent representacions dramàtiques. Es trobava situat en el vessant sud de l'Acròpolis, dins el santuari de Dionís. Al costat del teatre s'hi alçava un senzill temple dedicat al déu.

El teatre grec es divideix en tres parts ben diferenciades:

les construccions de l'escenari: el prosceni, la plataforma on els actors representaven el seu paper, i al darrera la scaena (skene), un edifici que podia representar un palau, una cabana o una tenda, segons els decorats de la part davantera, i que també servia de vestidors per als actors i de magatzem.

l'orquestra (orchestra), un espai circular on cantava i ballava el cor, amb l'altar de Dionís al mig;

el koilon o graderia, on seien els espectadors: les grades, en forma d'un cercle truncat que envoltava l'orquestra excepte per la part de l'escenari, recolzaven esglaonadament en la falda d'una muntanya.

A cada costat, entre les grades i l'escenari hi havia els accessos per on el cor entrava a l'orquestra, anomenats pàrodes (parodoi).

LES GRANS DIONÍSIES

Preparació

Un dels nou arconts s'encarregava de preparar el certamen dramàtic. Les seues responsabilitats principals eren:

designar els coregs (choregoi), ciutadans rics que pagaven, com a impost, les despeses d'una representació (el salari del cor, dels actors i de l'autor),

seleccionar els dramaturgs (poietai) participants al concurs d'entre tots els qui havien sol·licitat un cor. Els poetes escollits no solament escrivien l'obra sinó que també la dirigien, en feien la coreografia, en componien la música i, als inicis, fins i tot hi actuaven.

escollir els actors principals (protagonistai), que feien el primer paper de l'obra i manaven els actors secundaris.

En acabat, es feien dos sortejos per aparellar els coregs amb els poetes i els poetes amb els protagonistes.

Programa

1. El primer dia es feia una processó, se sacrificava un bou i se celebrava un certamen d'odes,

2. El segon dia es dedicava a la representació d'una comèdia per cadascun dels autors que hi concursaven,

3. Durant els tres dies següents es representaven les tragèdies de tres autors. Cada dia era dedicat a un autor, que oferia tres tragèdies -que componien una trilogia- i un drama satíric -obra de caire burlesc per relaxar el públic després de la tensió de les tragèdies. Aquestes quatre peces formaven la tetralogia.

4. L'últim dia de les festes el jurat donava el primer i segon premis dels dos gèneres (tragèdia i comèdia) en tres categories (poeta, protagonista i coreg). El trofeu consistia en una corona d'heura.

5. L'endemà de l'últim dia del festival el poble avaluava en el mateix teatre la gestió de l'arcont organitzador del concurs i es votava un elogi o una reprensió.

LA REPRESENTACIÓ

Tant en la tragèdia com en la comèdia tenien i s’hi alternaven parts cantades i parts dialogades. Les parts cantades anaven a càrrec del cor, un personatge col·lectiu -per exemple un cor de vells, de mariners, de dones o d'esclaves-, que al mateix temps que cantava dansava a l'orquestra. El nombre de coreutes o membres del cor era de 15 a la tragèdia i 24 a la comèdia, i estaven a les ordres del corifeu o cap del cor. El corifeu també podia expressar el sentiment del cor en el diàleg amb els personatges.

Els actors eren un màxim de tres. Això vol dir que no hi podia haver més de tres personatges parlant a les parts dialogades i que cada actor havia de representar diversos papers dins la mateixa obra. Els actors, igual que els coreutes, eren exclusivament homes, fins i tot quan representaven personatges femenins, però aquesta incongruència quedava dissimulada pel fet que els uns i els altres duien màscares. Les màscares i els vestits indicaven al públic els papers -qui era el rei o qui el missatger. La màscara impedia veure l'expressió de la cara i, per tant, l'actor expressava els sentiments del personatge amb gestos exagerats o verbalment.

Tant el cor i els actors com el públic que assistia al teatre eren ciutadans. El teatre, per tant, era considerat un fet cívic de gran importància, en la preparació del qual participava el poble i el destinatari del qual era el mateix poble. Per això als primers temps l'entrada era lliure i l'Estat fins i tot donava un ajut econòmic perquè els qui tenien pocs recursos pogueren assistir-hi sense perdre un dia de sou. Més endavant s'havia de pagar una entrada. Les sessions duraven tota la jornada, fins a la posta de sol. El públic doncs es portava menjar i en el mateix teatre els venedors ambulants oferien les seues mercaderies. L'ambient devia ser força bulliciós, perquè es xiulava, s'aplaudia i es picava de peus. La graderia es dividia en sectors: la primera fila era reservada als sacerdots, als magistrats i als ciutadans distingits. Actualment es discuteix si les dones hi podien assistir. En tot cas, si ho feien, no devien ser gaire ben vistes i seien a les grades més altes.

LA TRAGÈDIA

La tragèdia és un gènere dramàtic en el qual el protagonista de l'obra, un heroi o heroïna d'especial grandesa moral, s'enfronta al seu propi destí i rep un aprenentatge a través del seu sofriment.

La tragèdia grega clàssica no és de tema original, és a dir, el dramaturg no inventa, no idea, l'argument de la seua obra sinó que, pren els seus temes de la Ilíada i dels cicles llegendaris coneguts per tots els grecs - ja que eren temes de la mitologia popular - la tragèdia grega ens mostra el conflicte personal dels herois en el seu moment més dramàtic, per exemple: no se'ns relatarà la història d'Èdip de Tebas, sinó que se'ns presentarà el moment més dramàtic, el punt àlgid de la tragèdia del tebà.

Excepte els Perses d'Èsquil, totes les altres tragèdies conservades (32) tenen arguments procedents de la mitologia. D'aquesta manera els dramaturgs, que havien d'escriure cada any tres tragèdies i un drama satíric si volien participar en el concurs anual, no es veien obligats a inventar nous arguments. Això feia que el grans trets de l'argument foren ja coneguts pel públic i que molt sovint diversos tràgics partiren d'un mateix mite. L'important era, doncs, la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite, de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors.

A través del mite la tragèdia posava en qüestió la concepció que tenia la societat grega de la moral i de la concepció de l'home. Dos conceptes són essencials en la tragèdia: el sofriment (páthos) i el conflicte (agon).

El sofriment sobre el qual reflexiona la tragèdia és el de l'heroi, un home excepcional que mereix el triomf, però a qui el destí aboca a la ruïna.

El conflicte enfronta l'heroi amb un o més personatges al llarg de l'obra defensant idees oposades.

L'objectiu de la tragèdia era l'aprenentatge i la catarsi (purificació de les emocions per mitjà de la pietat i el temor que provoca) dels espectadors.

Estructuralment la tragèdia comença amb el pròleg, recitat pels actors que informa els espectadors de la situació, seguit pel pàrode, el cant amb el qual entra el cor. A continuació s'alternen de tres a cinc vegades els cants del cor (estàsims) amb els diàlegs dels actors (episodis). L'última escena és l'èxode. El cor tràgic sofreix al costat de l'heroi, però no pren partit per cap de les dues idees enfrontades, sinó que més aviat pretén actuar de mitjancer.

Actors

Els actors de la tragèdia eren contractats i pagats per l'Estat i assignats als poetes tràgics, probablement per sorteig. A mitjan segle V, eren necessaris tres actors per la representació d’una tragèdia. El protagonista tenia el paper del personatge més important en l’obra mentre que els altres dos actors assumien els papers menors.

Com que a les dones no se'ls permetia participar en produccions dramàtiques, els actors masculins van haver d’interpretar els papers femenins. El joc dels múltiples rols, tant masculins com femenins, va ser possible gràcies a la utilització de màscares. Les màscares amb variacions subtils també ajudaven a l'audiència a identificar el sexe, l'edat i el rang social dels personatges.

El cor

La primera funció d'un cor tràgic era de cantar un cant d'entrada anomenat Parode mentre marxaven a l'orquestra. El cant d'entrada va prendre el seu nom de les dues rampes (parodoi) a banda i banda de l'orquestra.

El cor, a més, és l'element enllaç entre els diferents episodis, es distingeixen entre ells gràcies a les entrades i a les eixides del cor que els tanca i obri. El cor tenia aquelles funcions de pregària i invocació, d'oració i de participació de la cerimònia religiosa, per la qual cosa es veu clar el seu tint religiós i cultural. Però a més, servia com narrador de la història, contava allò que estava succeint i que no veien els espectadors, presagiava els fets futurs i/o explicava i contava els passats.

Els membres del cor, a diferència dels actors, no eren professionals que tenien un talent per al cant i el ball i eren entrenats pel poeta en la preparació per a la representació. El nombre estàndard dels membres d'un cor era de dotze, però va augmentar fins a quinze amb Sòfocles. El cor, com els actors, duien vestits i màscares.

El corifeu moltes vegades (el corifeu és el dirigent del cor) i el cor d'altres tantes, realitzava la funció de "comentador" de l'acció, i donava les claus i les conseqüències de les accions dels personatges, gairebé com la veu de l'experiència o de la consciència. En ocasions era més aviat un element d'enllaç entre l'acció i l'espectador.

Estructura

En l'estructura de la tragèdia grega es distingeixen les següents parts:

Pròleg

De forma monologada generalment, o dialogada i alguns casos, en el pròleg es

conten els antecedents de la història que es representarà i en quin punt aquesta

comença a relatar-se, a més de situar-nos i anticipar-nos la història.

Pàrodos

És el cant inicial del cor que deu el seu nom a l'escalinata per la qual el cor pujava

des de l'orquestra a l'escena.

Episodis

En l’actualitat serien els actes. Estaven separats uns dels altres per cants del cor

anomenats estàsims.

Èxode

És l'últim dels episodis que consisteix en l’eixida del cor després de la seua última

intervenció

Aquesta és l'estructura d'una tragèdia típica (algunes tragèdies tenen un nombre major o menor d’episodis i d’estàsims):

Pròleg Pàrodos Primer episodi estàsim Segon Episodi segon estàsim Tercer Episodi tercer estàsim Quart episodi Quart estàsim Èxode

El moment de màxim esplendor de la tragèdia grega és al s. V a. C.., quan viuen i competeixen entre si el tres grans tràgics, Èsquil, Sòfocles i Eurípides, tots tres atenesos i els únics que ens han deixat senceres algunes de les seues obres. Després, del s. IV a. C. en endavant la tragèdia entra en decadència. No sorgeixen nous autors de la mateixa categoria i es tendeix a repetir la representació dels grans tràgics del s. V a. C.

ÈSQUIL

Èsquil (Eleusis, 525-456 a. C.) va escriure unes 90 obres, de les quals es conserven completes només set tragèdies:

Perses: és l'única tragèdia d'argument no mitològic, sinó extret de la història contemporània. L'acció se situa a la cort del rei persa Xerxes quan rep la notícia de la derrota de la flota persa pels grecs a Salamina (480 a. C..).

Orestia: és l'única trilogia que ens ha arribat sencera. Les tres tragèdies que la componen estan basades en el mite de la mort d'Agamèmnon i la venjança d'Orestes:

Agamèmnon: el comandant de l'expedició grega contra Troia, el rei Agamèmnon, torna a Argos després de destruir Troia, i és assassinat per la seua esposa,

Clitemnestra, i el seu amant Egist.

Coèfores: per ordre del déu Apol·lo el fill d'Agamèmnon, Orestes, ajudat per la seua germana Electra, venja el pare matant la seua pròpia mare.

Eumènides: les Fúries, divinitats de la venjança i dels remordiments, persegueixen Orestes, que cerca refugi a Atenes, on la deessa Atena funda el tribunal de l'Areòpag per jutjar-lo. Finalment Orestes és absolt.

Les altres obres són Suplicants, Prometeu encadenat i Set contra Tebes.

Característiques generals:

Com hem pogut veure a l'Orestia, Èsquil sovint tracta la falta (religiosa) i el seu càstig a través de successives generacions d'una mateixa família.

Per a Èsquil l'home ha d'arribar al coneixement a través del sofriment (páthei máthos).

En el teatre d'Èsquil un tema central és la hybris (desmesura), que es produeix quan un home vol anar més enllà de la seua condició humana i del seu destí i que comporta el càstig dels déus, la seua ruïna.

SÒFOCLES

Sòfocles (Colonos, 497-406 a. C.) va escriure 123 obres, de les quals queden set tragèdies i un drama satíric (Rastrejadors). Les més famoses són les obres del cicle de Tebes, sobre el mite d'Èdip i els seus fills:

Èdip rei: Èdip, esdevingut rei de Tebes després de desxifrar l'enigma de l'Esfinx i casar-se amb Iocasta, ha d'esbrinar qui va matar el seu antecessor, Laios, si vol alliberar Tebes d'una pesta enviada pels déus. Al final descobreix amb horror no solament que l'assassí és ell mateix, sinó que Laios Iocasta són els seus propis pares, que el van abandonar acabat de nàixer per evitar el compliment de l'oracle segons el qual mataria el seu pare i es casaria amb la seua mare. En saber la veritat, Iocasta se suïcida i Èdip es trau els ulls.

Èdip a Colonos: Èdip és un vell captaire cec, que, guiat per les seues filles Antígona i Ismene, arriba a l'Àtica, on un oracle li ha anunciat que se salvarà. El cor de vells el vol expulsar, però el rei d'Atenes, Teseu, el deixa quedar-se. Aleshores Èdip mor en pau.

Antígona: Els fills d'Èdip havien de regnar Tebes alternativament, però Etèocles, quan li arriba el torn de deixar el govern al seu germà Polinices, no li’l cedeix. Polinices llavors ataca Tebes i els dos germans es maten l'un a l'altre en el combat. El seu oncle, Creont, es converteix en el nou governant, i la primera disposició que pren és deixar insepultes les despulles de Polinices, perquè ha atacat la ciutat. Tanmateix la seua germana, Antígona, l'enterra. El càstig de Creont és sepultar-la viva. Però la mort d'Antígona provoca la ruïna del mateix Creont.

Les altres tragèdies de Sòfocles són Àiax, Filoctetes, Dones de Traquis i Electra -aquesta darrera, igual que les Coèfores d'Èsquil, centrada en la venjança d'Orestes i Electra contra la seua mare.

Característiques generals:

Sòfocles introdueix grans innovacions en el teatre atenès: abandona la unitat temàtica de la trilogia, augmenta el nombre d'actors de dos a tres, amb la qual cosa dóna més importància al diàleg

Sòfocles defensa una democràcia basada en el respecte de la religió i els déus tradicionals, enfront dels corrents filosòfics racionalistes que desvinculaven l'Estat de la religió. Aquest enfrontament entre les lleis humanes i les divines és clar en Antígona, on la protagonista enterra el seu germà contra les ordres del governant.

En el teatre sofocli hi ha una contraposició entre les accions humanes i les decisions dels déus. L'heroi, per exemple Èdip, obté la seua grandesa intentant lluitar contra el destí imposat per la divinitat, encara que cada pas que fa per allunyar-se'n i seguir el camí que ell mateix s'ha marcat l'acosta inexorablement al seu destí, a través del sofriment (ironia sofòclia).

EURÍPIDES

D'Eurípides (Atenes, c. 485-406 a. C.) es conserven 19 obres. Mentre va viure Eurípides ni va gaudir de l'acceptació del públic ni va guanyar gaires concursos tràgics, sinó que el seu teatre va aconseguir l'èxit després de mort, superant en representacions Èsquil i Sòfocles. D'entre les seues tragèdies destaquen:

Medea: Quan els Argonautes arriben a la Còlquida, Medea s'enamora del seu cap, Jàson i els ajuda amb els seus poders màgics a recuperar el velló d'or, traint el seu pare, el rei, i el seu poble i matant el seu propi germà. Després fuig amb els grecs i es casa amb Jàson. L'obra comença quan, vivint tots dos a Corint amb els seus fills, Jàson vol separar-se'n per casar-se amb la filla del rei. Però Medea es venja de Jàson matant amb màgia la seua promesa i els seus propis fills. Tot seguit fuig de Corint.

Hipòlit: Fedra, casada amb Teseu, rei d'Atenes, s'enamora del seu fillastre Hipòlit. Sense cap altra esperança que la mort, explica el seu secret a la dida. Quan la dida insinua a Hipòlit l'amor de Fedra, el jove el refusa indignat. Llavors Fedra, espantada perquè Hipòlit la delate a Teseu i despietada pel seu rebuig, es penja després d'escrire una nota on acusa Hipòlit de voler-la seduir. Teseu desterra el fill, el qual mor en un accident en eixir d'Atenes.

ELS POETES LLATINS

Virgili (70 -19 aC)

1. Publi Virgili Maró va nàixer prop de Màntua l´any 70 aC. Pertanyia a una família modesta, era tímid de caràcter i va romandre solter. Des de la seua Màntua natal va anar a estudiar a Cremona i més tard arribà a Roma, on va conèixer Mecenas, protector influent de les arts i amic d´August. Quan ja havia escrit les Bucòliques, un conjunt de poemes en què els protagonistes són pastors que, sovint en forma dialogada, es plantegen qüestions socials, polítiques o amoroses que el preocupaven, i les Geòrgiques, un poema didàctic dedicat a cantar l´agricultura i altres feines del camp, August li va demanar de celebrar els orígens de Roma i la seua nissaga, la gens Júlia. Dedicà onze anys de la seua vida a aquesta tasca en el seu gran poema l’Eneida. Tanmateix, Virgili no estava satisfet de l’obra i va decidir fer un viatge a Grècia i a l´Àsia Menor per conèixer millor els escenaris del poema. Després d´una visita a Mègara es va sentir malalt i, en arribar a Atenes, August el va convèncer de tornar junts a Itàlia. Va arribar a Brindísium, a la regió de Calàbria, on morí l´any 19 aC. Abans de morir reclamava insistentment que l’Eneida fos cremada, perquè estava

inacabada, però August va exigir que la “seua” obra fos publicada sense retocar res, respectant els versos incomplets.

2. L´Eneida

És un poema en dotze cants, escrit en hexàmetres, i considerat una de les obres èpiques cabdals de la història de la literatura universal, juntament amb la Ilíada i l´Odissea d´Homer i la Divina Comèdia de Dante. Es pot dividir en dues parts ben diferenciades d´acord amb la temàtica: la primera (llibres I-VI) s’inspira en les aventures marines d´Odisseu (o Ulisses); la segona (llibres VII-XII), contràriament, s´inspira en les lluites prèvies entre troians i grecs que eren l´argument de la Ilíada.

En els llibres I-VI Virgili explica l’arribada d’Eneas, fugitiu de Troia, a les costes de Cartago, després d’un periple per la Mediterrània que el porta fins a Sicília, on mor Anquises (el seu pare). Per voluntat de Juno, enemiga dels troians, les naus són empeses fins a les costes d´Àfrica i allí és acollit per la reina Dido, que li fa explicar els seus records del dia de la caiguda de la ciutat, entre els quals Eneas rememora el famós passatge del cavall de fusta (llibre II). Dido se n´enamora i convenç Eneas de quedar-se a Cartago durant un any. Ell, però, alertat per Júpiter que ha de continuar la peregrinació per fundar una nova pàtria, l´abandona i l´empeny al suïcidi (llibre IV). Camí d´Itàlia, les naus troianes tornen a desembarcar a Sicília i, posteriorment, a Cumes, on Eneas visita els inferns acompanyat per la Sibil·la, una endevina del futur. Aquí troba, entre altres morts, Dido i Anquises, el qual li mostra tota una sèrie de personatges que el succeiran anys a venir, entre els quals hi ha Cèsar i August. Aquest és el moment culminant del poema, ja que Virgili posa en relació els dos cabdills esmentats amb l´existència d´un pla sobrenatural que atorga legitimitat a tota la història de Roma i, en conseqüència, a les accions futures d ´August i dels seus descendents (llibre VI).

En els llibres VII-XII, l´argument principal són les lluites dels nouvinguts, ajudats per alguns indígenes com el rei Llatí, contra la resta, encapçalats per Turn. El motiu cabdal és l´oferiment de Llatí a Eneas de la mà de la seua filla Lavínia, la qual estava promesa a Turn. Júpiter repta Juno, contrària als troians, i Venus, mare d´Eneas, que no prenguen part en la lluita. Després de diverses escenes heroiques i múltiples combats duals, Eneas venç i mata Turn en una lluita singular, escena amb la qual acaba el poema.

La tradició explica que August, després de la seua campanya a Hispània contra els càntabres, va reclamar a Virgili algun fragment del poema, que tot Roma estava esperant ansiosa. Virgili va llegir davant d´ell i de la germana Octàvia tres cants, entre els quals hi havia el VI. Octàvia, en sentir el fragment en què l´autor, per boca d´Anquises, esmenta Marcel, el seu fill malaguanyat destinat a ser el successor d ´August si no hagués mort feia molt poc, es desmaià d´emoció.

L’Eneida ha passat a formar part del cànon d´obres del món antic, gràcies a la importància que ha tingut en la història de la cultura i de l´educació occidental, importància només comparable a les obres d´autors que ningú no gosaria excloure del cànon universal com són ara Homer, Dante, Petrarca, Cervantes, Shakespeare, Goethe o Dostoievski.

Horaci (65 aC – 8 dC)

Vida i Obres

El poeta Quint Horaci Flac va nàixer l´any 65 aC a Venúsia, al sud d´Itàlia, i va morir l´any 8 dC.

Passà la primera infància en un ambient rural i, als set anys, el seu pare el va acompanyar a Roma per estudiar. Quan en tenia vint, va marxar a Atenes per estudiar filosofia i per perfeccionar els seus coneixements, cosa que era molt habitual en aquell temps. Mentre era a Grècia, es va enrolar en l´exèrcit de Brutus, un dels assassins de Cèsar, i, després de la desfeta de Brutus, tornà a Roma. Aleshores Horaci va esdevenir secretari del fisc i, sense cap mena de problema econòmic, es va dedicar a escriure. L´any 38 a C Virgili el va presentar a Mecenes, la qual cosa li va permetre d´accedir a formar part del cercle d´intel·lectuals propers a August.

Les seues obres primerenques van ser les Sàtires i els Èpodes. Les primeres són divuit poemes escrits en hexàmetres en què l´autor ens ofereix retalls de la seua vida i critica els vicis de la societat del seu temps, personalitzant-los en contemporanis de poca significació. En època d´August no era possible la sàtira política dirigida a personatges influents. Els Èpodes, inspirats en la lírica grega, són disset poemes també de to satíric, però que no estan escrits en hexàmetres i que tenen un caire més líric; d´aquí que Horaci els agrupés en un altre conjunt. El blanc dels atacs continuen sent personatges gairebé anònims que esdevenen models de vicis i de caràcters reprovables –una bruixa, un nou ric, un mal poeta, etc-. A continuació va escriure un seguit de poemes agrupats en tres llibres que anomenà Carmina, i que la tradicció ens ha llegat com a odes. El coneixement que tenia de la literatura grega el va encoratjar a adaptar al llatí els principals versos i estrofes que havien utilitzat els poetes lírics grecs, com Safo, Alceu i Anacreont. Precisament en aquest fet mètric rau la singularitat principal d´aquestes composicions i un dels mèrits importants de la poesia horaciana en general. Els arguments que hi tracta són molt variats i van des de temes històrics –com la celebració de la victòria d´August sobre Antoni i Cleòpatra a Àccium-, fins a la seua filosofia de la vida –cants a l´amor, a l´amistat, a la bona vida.

En acabar aquestes Odes, va compondre dos llibres d´Epístoles en hexàmetres. Són cartes que tenen un destinatari real, però clarament convencional, ja que no és altre que el públic lector. En aquestes composicions Horaci continua reflexionant sobre la manera de viure feliç. A més, hi introdueix un nou argument, la reflexió sobre la composició poètica, tema que tractarà extensament en una obra de maduresa, l’Epístola adreçada als Pisons o Art Poètica, en la qual exposa la seua concepció de l´obra d´art com un tot unitari.

Ja en la vellesa tornà a escriure un llibre d’Odes, el quart, en el qual el tema amorós cedeix terreny a l´exaltació de la dinastia regnant, o siga August i la seva família. Per últim, l´emperador li va encarregar la composició d´un poema per celebrar i agrair als déus l´entrada en una nova època marcada per la pau. Aquest Carmen saeculare va ser interpretat per un cor infantil de nens i nenes l´any 17 aC.

2. Els temes de la seua poesia

L´obra d´Horaci és una barreja de lirisme i de filosofia. Ens trobem, en efecte, davant del poeta llatí més líric, en el sentit que és el que es refereix més i més variadament a si mateix; alhora, la seua poesia traspua sempre un alliçonament moral entre l’epicureisme –doctrina filosòfica que exalça l´amistat com a via per obtenir el plaer i la felicitat, el fi humà suprem-, i l’estoïcisme –doctrina filosòfica que defensa la inexorabilitat del futur i, per tant, la necessitat de conformar-se amb la vida que a un li ha tocat viure-. Tot i que la seua influència no ha estat, ni en l´antiguitat ni posteriorment, tan gran com la de Virgili o la d´Ovidi, Horaci ens ha llegat alguns dels tòpics més recurrents de la literatura occidental, tots lligats a la seua forma de veure la vida (literàriament, un tòpic és aquella expressió o argument encunyats per un escriptor a propòsit d´una idea, que han fet fortuna i han estat adoptats per la posteritat per suggerir la mateixa idea):

1.L´elogi i la idealització de la tranquil·litat de la vida del camp, en contraposició a la vida atabalada de la ciutat. En els medis literaris aquest tòpic es coneix amb el nom de beatus ille.

2.L´elogi de la moderació i l´austeritat o tòpic de l´aurea mediocritas.

3.L´elogi de la senzillesa, que alhora comporta la lloança dels plaers frugals de la vida: el beure, l´amor, el menjar, el descans.

4.L´al·lusió a la fugacitat del temps i a la presència de la mort que ens iguala a tots i ens hauria d´allunyar de les ambicions desmesurades.

5.Com a conseqüència immediata del tòpic anterior, davant de la inexorabilitat de la mort cal aprofitar cadascun dels moments que ens regala la vida. És el tòpic del carpe diem.

6.La immortalitat de l´artista. L´escriptor és conscient que, gràcies a la gran qualitat de la seua obra, esdevindrà un poeta immortal

L’elegia i la poesia didàctica

Ovidi (43 aC – 17 dC)

1. Vida

Ovidi va nàixer en una època de pau absoluta, fet que explica el caràcter circumstancial i alegre de les seues primeres poesies. Rebutjà dedicar-se a la política i esmerçà el temps en la literatura. Va entrar a formar part del cercle literari de Marc Valeri Messala, cercle que, a diferència del de Mecenes, estava allunyat de la sensibilitat i dels objectius polítics d´August. En la seva biografia hi ha un fet que va tenir conseqüències profundes en la seua obra literària. L´any 8 dC, en compliment d´una sentència dictada per August, es va haver d´exiliar de Roma a Tomis, ciutat inhòspita situada a la riba de la mar Negra. Sembla que les dues causes de l´exili van ser un “error” i un “poema”, que els estudiosos han volgut identificar amb L´art amatòria (Ars amandi). És molt probable, en efecte, que l´argument d´aquesta obra –exalçant l´amor lliure i les arts de seducció- molestés molt August, el qual s´havia proposat promocionar el matrimoni amb la promulgació de lleis molt estrictes. Pel que fa a l´error, només se sap amb certesa que va ser, tal com Ovidi mateix diu en un dels seus poemes, “alguna cosa que ell mateix va veure”, però que no s´ha pogut identificar. Alguns pensen que va ser un afer relacionat amb una conspiració sobre la successió d´August o bé relacionat amb els amors adúlters de Júlia, la filla de l´emperador. Els cas és que cap dels intents d´Ovidi per ser perdonat i per poder tornar a Roma no van tenir èxit, ni davant d´August ni davant de Tiberi, el seu successor, per la qual cosa va morir a Tomis l´any 17 dC.

2. Obra

La majoria d´obres d´Ovidi pertanyen al gènere literari de l´elegia. Els poemes elegíacs, breus i intensos, tractaven gairebé sempre temes relacionats amb l´amor, tot i que des del segle XVI fins avui, el mot elegia s´ha usat per designar composicions poètiques en què s´expressen sentiments de pena, d´enyor, de lamentació, etc. Les obres d´Ovidi es poden dividir en tres grans grups, segons l´època i la temàtica tractada:

Primera època (últim quart del segle I aC):

Les Heroides, que són un recull imaginari de 21 cartes escrites en versos elegíacs per heroïnes mitològiques al seu marit o amant que es trobava absent. El poeta, a més, hi afegí tres cartes adreçades per herois a les seves amants com a resposta de les seues anteriors. Mitjançant personatges i situacions tan variats, Ovidi es permet de fer un repàs per tots els sentiments amorosos que pot sentir una dona i fer palés el principal tema de la seua poesia: l´amor.

Els amors (Amores) són un conjunt d´elegies sobre les situacions més habituals que es donen en una relació amorosa –les primeres aproximacions, la dificultat d´accés a l´estimada, els regals, la gelosia, la infidelitat conjugal, els competidors, la reconciliació, etc.-, encarnades generalment en els amors del poeta envers Corinna, un nom probablement imaginari amb què l´autor vol representar els principals trets de la condició femenina.

L´art amatòria (Ars amandi) és un tractat didàctic distribuït en tres llibres escrits en versos elegíacs. En els dos primers Ovidi, a partir d´una concepció tècnica de l´amor, explica als homes les diferents maneres d ´aconseguir l’estimació d’una dona. En el tercer dóna consells a les dones per tal d´agradar als homes, tenint cura del seu cos, dissimulant-ne els defectes i fent gala de la seua cultura.

Els cosmètics per a la cara (Cosmetica) és una obra menor en la línia de l´últim llibre de l´Art amatòria, en la qual l´autor ofereix una llista de receptes de bellesa per a les dones.

Els remeis a l´amor (Remedia amoris) és una mena de contrapunt a l´Art amatòria, en el sentit que Ovidi dóna consells als xics a les xiques sobre la manera de com alliberar-se dels mals d´amor fins a eliminar definitivament la passió amorosa. Aquests en són alguns exemples: procurar oblidar, defugir la gelosia, evitar els llocs on s´ha viscut l´amor, no llegir les cartes de l´altre...

Segona època (de l´any 1 aC fins el 8 dC)

LES METAMORFOSIS

Les Metamorfosis (Metamorphosis) d'Ovidi és un extens poema d'uns 12.000 hexàmetres dividits en 15 llibres que recullen 250 mites i llegendes grecs i romans amb la característica comuna de la transformació de personatges i éssers en animals, plantes, constel·lacions, en un seguit continu presentat en ordre pretesament cronològic des de la creació de l'univers fins a la divinització de Juli Cèsar. Així doncs consisteix en una mena d'història mítica del món, que, després de començar amb un pròleg dedicat a la creació i el diluvi (primers episodis del llibre I), es divideix en tres parts: primer els protagonistes són divinitats, després hi ha narracions sobre herois i heroïnes i finalment les figures que els antics consideraven històriques tot arrencant de la guerra de Troia. Dóna unitat a l'obra la presència constant del canvi, l'ordenació temporal i la continuïtat entre episodis proporcionada per una àmplia gamma de recursos de transició molt enginyosos. El més freqüent d'aquests és la concatenació de personatges. Per exemple en el primer llibre passa de les formacions naturals d'animals a l'aparició de Pitó i tot seguit de la seua mort a mans d'Apol·lo al mite d'Apol·lo i Dafne.

Els trets de les Metamorfosis fan difícil encasellar-les en un gènere concret. De tota manera és una obra pròxima a l'èpica si tenim en compte característiques com la mètrica, el caràcter narratiu, la seua llargària i molts dels temes i personatges, típicament èpics. Tanmateix, a diferència de l'epopeia tradicional, li manca un protagonista i una unitat de narració. Es podria considerar un tipus especial d'èpica, èpica de les emocions, especialment de l'amor, al qual Ovidi dóna molta importància en els mites que conta. En realitat no pertany de manera absoluta a cap gènere, sinó

que presenta una gran diversitat d'estils, perquè cada episodi és tractat amb l'estil que el poeta creu més adient. És didàctica al començament, quan descriu el naixement del món, amb evidents influències filosòfiques, esdevé èpic quan relata la ira de Júpiter i el diluvi, pren un to entre elegíac i bucòlic en el mite d'Apol·lo i Dafne, mentre que la narració dels amors de Júpiter i Io té molts elements de comicitat. Altres passatges són tràgics o himnes. Així doncs, a les Metamorfosis la varietat i el canvi són incessants, fent honor al seu títol i al seu tema: canvien els personatges, els escenaris, els arguments, el tractament...

L'originalitat de les Metamorfosis rau en el fet que l'autor no va seguir un model determinat. Tot i així el precedent més pròxim són els epyllia, breus composicions èpiques que de vegades s'aplegaven en reculls. Alguns poetes hel·lenístics com Nicandre de Colofó, Parteni de Nicea van escriure justament col·leccions anomenades Metamorfosis. Tanmateix Ovidi va més enllà, ja que ambiciona fer una obra comparable a les grans epopeies, però diferent. Les influències que mostra són múltiples: des d'Homer i Hesíode a la poesia coetània llatina, passant per la poesia alexandrina i la tragèdia grega i llatina

Les Metamorfosis, una obra que no pretenia segurament res més que ser un pur divertiment però que ateny un gran nivell literari, van obtenir un enorme èxit, no solament a la seua època sinó també posteriorment, fins a arribar a l'Edat Mitjana, el Renaixement i el Barroc com a repertori de gairebé tots els mites greco-romans, ja que permetia el coneixement de la mitologia grega quan no s'hi podia accedir directament. En literatura van ser molt imitades. Així el poeta valencià Roís de Corella (s. XV) les pren com a model per a les seues faules mitològiques. També s'hi inspiren molts altres escriptors com Boccaccio, Bernat Metge, Ausiàs March, Lope de Vega i Shakespeare, pintors com Rubens i Picasso, escultors com Bernini, músics...

Els fastos (Fasti) és un poema inacabat escrit en versos elegíacs que explica l´origen i la successió de festes religioses que conformaven el calendari romà. El relat segueix un ordre cronològic estricte per mesos i, dins de cada mes, per dies. Ovidi, però, només va escriure la part corresponent als mesos de gener a juny, a causa de l´exili, que li va impedir acabar l´obra.

Obres d´exili

L´última època de la seua producció literària coincidí amb els anys d´exili i conté una sèrie d´obres de temàtica totalment diferent. L´amor i la religió van deixar pas a poemes planyívols i suplicants adreçats a amics i coneguts perquè intentaren entendrir el cor d´August, i després el de Tiberi, amb la intenció de poder tornar a Roma.

Les Tristes (Tristia) són poemes elegíacs en què l´autor insinua enigmàticament les causes del seu exili; recorda entristit i enyorat el seu comiat de Roma i les dificultats del viatge a l´exili; es queixa de les incomoditats i de la incultura de la regió que l´acull, etc.

Les Pòntiques (Ponticae o Ex Ponto) són poemes que prenen el títol del Pontus Euxinus, nom que els romans donaven a la mar Negra. És una obra molt similar a l´anterior en què Ovidi s´adreça a diferents amics que té a Roma per tal que intercedisquen davant l´emperador perquè el deixe tornar, i amb la intenció que el mantinguen informat dels esdeveniments de la capital.

Durant aquest període també va escriure Les helièutiques, un poema sobre la fauna marina i la pesca a la mar Negra, i Contra Ibis, un text d´acusació contra un antic amic anònim que havia volgut apoderar-se de tota la seua fortuna aprofitant-ne l´exili.

ELS LLIBRES DE LA BÍBLIA

Introducció

La bíblia no és un llibre, sinó una col.lecció d’escrits, tal com indica el seu nom: és el plural del mot grec biblion, que significa “llibres”. Tal com la coneixem nosaltres està formada per 73 llibres, 46 dels quals corresponen al que s’anomena Antic Testament (la bíblia jueva), i 27 al Nou Testament, que parla de Jesús i de les primeres comunitats cristianes. La redacció de la bíblia es va començar uns mil anys abans de Crist i es va acabar en el s.I o II de l’era cristiana. Molts dels relats bíblics tenen el seu origen en algun esdeveniment especialment significatiu per al poble hebreu, el qual li donà una interpretació a la llum de les seues creences i transmeté aquesta interpretació oralment amb la finalitat de comunicar un ensenyament religiós. Per això la bíblia no s’ha considerat un llibre d’història o un llibre científic, ja que la intenció dels autors no era altra que la de transmetre aquest missatge religiós. Així doncs, l’Església no considera la bíblia simplement com un conjunt de documents històrics referits als seus orígens, sinó que l’acull com a Paraula de Déu que s’adreça a ella, i al món sencer, en el temps present. Entre els rècords de la bíblia hi ha el de ser el primer llibre que es va imprimir (Gutenberg, 1456), el de ser el llibre més traduït (publicada fins ara en 1800 llengües) i de ser el llibre més difós.  

Antic Testament

Llibres històrics:Llibres sapiencials:

Llibres profètics: Profetes menors

Pentateuc Job Isaïes Oseas

    Gènesis Salms Jeremies Joel

    Èxode Proverbis Lamentacions

Amós

    Levític Eclesiastès Baruc Abdies

    Nombres Cantar dels cantars

Ezequiel Jonàs

    Deuteronomi Llibre de la saviesa

Daniel Miqueas

Josué Eclesiàstic   Naúm

Jutges     Habacuc

Rut     Sofonies

Samuel I     Ageo

Samuel II     Zacaries

Reis I     Malaquies

Reis II      

Cròniques I      

Cròniques II      

Esdras      

Nehemies      

Tobias      

Judit      

Ester      

Macabeus I      

Macabeus II      

Nou Testament

Evangelis

Cartes de Sant Pau

Cartes pastorals

Cartes catòliques

Mateu Romans 1 Timoteu Jaume

Marc 1. Corintis 2 Timoteu 1 Pere

Lluc 2. Corintis Tito 2 Pere

Joan Gàlates Filemó 1 Joan

  Efesis Hebreus 2 Joan

Fets dels apòstols

Filipenses   3 Joan

  Colosenses   Judes

 1 Tesalonicenses

   

 2 Tesalonicenses

  Apocalipsis

 

 La Bíblia i la seua repercussió literària

La Bíblia és el llibre més important de la cultura occidental, ja que conté el seu nucli moral, de sensibilitat, de visió del món i de concepció de la vida.

Influeix en la literatura i l’art universals.

La Bíblia es considera un llibre de llibres. Es divideix en l’Antic Testament, escrit principalment en hebreu, i el Nou Testament, escrit en grec.

Des del segle XIII aC fins al segle X aC la Bíblia es va transmetre oralment. Es començà a escriure al segle X aC i hi van participar diversos autors de diferents èpoques i estils. L'Antic testament s’acabà d'escriure al segle I aC.

Exemples de llibres de la Bíblia que han tingut una gran influència en la literatura occidental:

Gènesi: Primer llibre del Pentateuc i de tota la Bíblia, explica la creació de l’Univers per part de Déu com un triomf de l’ordre davant del caos. Joan Roís de Corella (Història de Josef, fill del gran patriarca Jacob és una gran amplificació dels capítols del Gènesi que narren els fet de Josep); Dant Alighieri (Divina Comèdia), John Milton (El paradís perdut i El paradís retrobat)

Càntic dels Càntics: Llibre de l'Antic Testament conservat entre els escrits sapiencials i que havia estat atribuït a Salomó. L'obra tingué gran influència en la literatura religiosa posterior, especialment a la mística. Consisteix en una col·lecció de poemes breus que canten l'amor humà a través del diàleg alternat entre l'estimat i l'estimada, que aspiren a la mútua possessió i a la plenitud de llur amor. Ramon Llull (Llibre d'amic e amat); Sant Joan de la Creu (Cántico espiritual), Santa Teresa de Jesús (Sobre los Cantares) Jacint Verdaguer (Idil·lis i cants místics)

Llibre de Job: Llibre sapiencial en què, amb un diàleg poètic (una aposta entre Déu i Satanàs sobre la fermesa de la fe de Job), es planteja el problema de conciliar la justícia de Déu i el mal arbitrari del món. Job, sense tenir cap culpa, perd els béns, la família i la salut , però no la fe. Ausiàs March (Cant espiritual) Josep Carner (Nabí), Salvador Espriu (La pell de brau).

Un capítol a banda mereix, d'entre els autors contemporanis, el premi Nobel José Saramago, qui utilitza els personatges bíblics per a negar l'existència de Déu, en obres com ara L'Evangeli segons Jesucrist o la més recent Caín.