SANT JORDI A LES ESCOLES 2012

Llibre dels nens i les nenes del Cicle Superior

XIII JOCS FLORALS BADALONA SUD

Pla educatiu d’entorn

Badalona Sud 2012

CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS

Llar d’infants Ralet-ralet Escola Baldomer Solà Escola Josep Boada

I.Eugeni D’Ors CC Lestonnac

CC Mare de Déu de l’Assumpció CC Santíssima Trinitat

Escola Maregassa CFA Sant Roc

Escola Oficial d’Idiomes Centre de Normalització lingüística

AMPA’s

ORGANITZA Comissió de dinamització de la lectura

COL·LABORACIÓ Consorci Badalona Sud

CENTRE TITOL AUTOR/A CURS

Escola Baldomer Solà

Amèrica Carmen Véliz 5è

Escola Baldomer Solà

La pena d’Àfrica Talía Catorceno 5è

Escola Baldomer Solà

El Castell encantat Eduardo Torres 6è

Escola Baldomer Solà

El pou

de les mil meravelles Fareeha Nasr 6è

Escola Josep Boada El viatge al centre de la terra Juan José Santiago 5è

Escola Josep Boada Un món màgic Abigail Santiago 5è

Escola Josep Boada Un misteri de fantasmes Suhab 6è

Escola Josep Boada Quan jo vaig venir a

Catalunya Huzaifa Nasís 6è

Escola M. D. Assumpció

La lluna desapareguda Sandra Garcia 5è

Escola M. D. Assumpció

La motxilla màgica Maria Jordana 5è

Escola M. D. Assumpció

La mostra d’amor Miguel Ángel Laguna 6è

Escola M. D. Assumpció

Història d’un regal de Nadal Enric-Guillem Duran 6è

Escola S. Trinitat Quines flors!! Núria Pérez 5è

Escola S. Trinitat Ocell de gàbia Hèctor Gómez 6è

Escola S. Trinitat Segons, minuts i hores Aida Collado 6è

Escola Josep Boada The stewardess and the

vampire Abigail Santiago 5è

El jurat atorga la FLOR NATURAL a : Aida Collado

Pel seu treball: “Segons, minuts i hores”

El jurat atorga l’ENGLANTINA D’OR a :

Hèctor Gómez

Pel seu treball: “Ocell de gàbia”

El jurat atorga la VIOLA D’OR I ARGENT a : Huzaifa Nasís

Pel seu treball: “Quan jo vaig venir a Catalunya”

El jurat atorga la VIOLA D’OR I ARGENT a :

Abigail Santiago Pel seu treball: “The stewardess and the vampire”

ESCOLA BALDOMER SOLÀ Carmen Véliz 5è A

AMÈRICA Amèrica és el meu continent.

T’estimo perquè hi ha tota la meva gent .

Si jo pogués,

Tornaria a estar amb meva àvia

que m’estima i és la millor.

No té cap comparació.

Amèrica és un lloc que tothom ha vist.

I no només m’agrada a mi.

Jo estimo Amèrica

perquè no és ni bona ni dolenta,

és com estar a la fresca.

Jo hi vaig néixer

i també créixer

amb la gent que m’estima.

Puc anar a qualsevol país,

però cap serà igual d’humil,

perquè allà puc viure i ésser feliç.

ESCOLA BALDOMER SOLÀ Talía Catorceno 5è B

LA PENA D’ÀFRICA

A L’Àfrica hi ha molta pena

i jo no vull pas ni pobresa ni riquesa.

Jo vull que estiguem en pau.

L’ Àfrica és un continent pobret,

però si nosaltres volem,

ho millorarem.

Degut a que es mereixen pau i felicitat

perquè n’ hi hagi amistat.

Jo tinc per Àfrica autèntica passió,

que és la font de la meva inspiració.

Allà, a l’ Àfrica, els nens i les nenes tenen gana i set

i nosaltres volem que els ajudi UNICEF.

ESCOLA BALDOMER SOLÀ Eduardo Torres 6è A

EL CASTELL ENCANTAT

Hi havia una vegada tres nens que es deien Pau, Adrià i Joan. Els nens

eren molt amics i hi anaven junts a l’escola.

Un dia, la mestra els va dir que havien de fer un reportatge. En Pau,

l’Adrià i en Joan van decidir fer-ho d’un castell abandonat que hi havia a

la seva ciutat. Van escoltar que, feia molt de temps, vivia un rei molt

malvat que atemoria a tot el seu poble. Aquest rei, un mati, va aparèixer

mort al seu llit, però ningú va saber el perquè. Aquell assassinat mai

havia estat resolt.

La mestra els va donar una càmera i els tres nens van marxar cap al

castell per investigar el crim. Tenien de temps tota la setmana per

entregar el reportatge. Van haver de pujar una muntanya molt alta per

arribar al castell. Van caminar més de dues hores fins arribar.

Quan van arribar van veure que la porta estava tancada, però com que

estava construïda amb una fusta molt vella la van trencar i van poder

accedir dins el castell. Els nens van entrar i van poder observar com la

porta trencada es va arreglar per sí sola i es van tancar.

Els amics van posar en funcionament la càmera de vídeo i van començar

a caminar per dins la casa del rei malvat. Estaven baixant unes escales,

quan aquestes es van transformar en un tobogan i van caure cap avall.

Els nens es van atemorir molt, però van decidir

continuar la seva visita. Sabien que traurien molt

bona nota en el treball. Van marxar cap a

l’habitació on va morir el rei. Quan van entrar, van

veure un quadre molt, però que molt estrany. En

aquest es veia la imatge d’un rei morint dins el seu

llit.

De sobte, va sortir un fantasma terrorífic. Era el fantasma que va matar

al rei, perquè aquest es portava molt malament amb el seu poble.

Els tres amics van sortir corrents de l’habitació. Volien fugir del castell

perquè tenien molta por, però

no podien perquè la porta no

s’obria. Van donar molt cops i,

finalment, la porta va cedir.

Van anar fins la porta de

l’escola i van prometre que això

que havien vist no ho contarien

a ningú. Van esborrar les seves

gravacions i van decidir fer un

altre reportatge.

Mai van oblidar de les seves

memòries aquell dia.

I conte contat, conte acabat.

ESCOLA BALDOMER SOLÀ Fareeha Nasr 6è B EL POU DE LES MIL MERAVELLES

En un poble molt llunyà, hi havia un castell molt gran on vivia un rei amb la

seva filla, la princesa Clara. La Clara estava enamorada d’en Marcel, però

el jove no era ric com la noia. El rei no volia que la seva filla es casés amb

aquest noi, ja que volia un príncep adinerat. Tanmateix, els dos nois volien

estar junts i casar-se.

Cada nit, a la llum de la lluna, la Clara i en Marcel es veien al pou del

castell i parlaven durant hores.

Una nit, un guàrdia del rei, va veure en Marcel i, confonent-lo amb un

lladre, el va disparar una fletxa al coll. El noi va caure dins del pou.

- Noooo!!!!!!!!!!!!- va cridar la Clara i va començar a plorar.

Va passar molt de temps, però la Clara seguia, cada nit, visitant el pou.

- Torna Marcel, torna si us plau – demanava la Clara.

Van continuar passant els anys i la noia es va fer molt i molt gran. Una nit,

va decidir que es tiraria al pou, tornaria amb en Marcel i estarien junts per

sempre. Així, va tancar els ulls i es va llençar. Al contrari del que es

pensava, al caure no va veure foscor. Va percebre una llum tant forta que

quasi l’encega. Quan va

arribar al fons del pou no va

sentir cap dolor. Semblava

que havia caigut sobre d’un

núvol. Va obrir els ulls i va

veure el paradís: arbres

plens de pomes i fruites,

cases molts grans, rius

cristal·lins, ocells cantant i

parelles d’enamorats. Tot el que veia era preciós i les persones

que observava estaven molt contentes i felices.

Va observar una casa amb una porta on posava “Cal Marcel”. La Clara es

va emocionar molt i va obrir-la. Va entrar dins la casa i va veure en Marcel

dinant. La princesa va anar corrents cap a ell i es van abraçar. Després

d’abraçar-se, la noia es va mirar en un mirall que hi havia al saló i va

observar que tornava a ser jove. Quina sorpresa!

En Marcel li va explicar que els enamorats amb un amor injust, quan

morien, anaven a parar a aquell paradís i estaven junts per tota l’eternitat.

Tots dos van ser feliços i van menjar anissos.

ESCOLA JOSEP BOADA Juan José Santiago 5è EL VIATGE AL CENTRE DE LA TERRA

A la nostra època, en una gran ciutat vivia un nen que es deia Pau. Pau era

molt divertit i simpàtic i era molt bon amic amb dels seus amics i molt bon

company.

Pau era un gran aficionat a Juli Verne i li agradaven molt els seus llibres. Ell

volia protagonitzar una d’aquelles aventures, però no podia perquè no eren

reals.

Pau no es va rendir i va a començar a fer una maquina perforadora. Havia

pensat en fer un gran forat a la Terra per a poder arribar al centre. Ell sempre

havia somiat que algun dia podria arribar al centre de la terra com explicava

Juli Verne en una de les seves novel·les.

Quan estava construint la màquina van arribar alguns dels seus amics i li van

ajudar. Quan ja estava gairebé acabada va arribar un home molt empipat i els

va dir que de cap manera podien foradar la Terra. Pau i els seus amics van

quedar molt decebuts.

Uns dies després va aparèixer

un científic molt important i va

discutir amb l‘home sobre el

tema de foradar la Terra i el va

convèncer de que la idea d’en

Pau era bona.

Així els nois van començar a fer

el gran forat amb la seva

màquina i van començar el seu

viatge.

Quan van arribar es van trobar animals molt estranys, i el clima no era tan

ardent com deien, al contrari, hi havia una temperatura molt agradable. El

paisatge era molt bonic, molt més bonic que el de la superfície on vivim

nosaltres.

Després de fer el viatge de tornada cap a casa els van explicar tota l’aventura

als pares i als altres amics.

Pau i els seus amics es van fer grans; van tenir fills i néts i sempre els

explicaven aquesta història que els nens escoltaven bocabadats...

I conte contat, aquest conte s’ha acabat.

ESCOLA JOSEP BOADA Abigail Santiago 5è UN MÓN MÀGIC

Hi havia un vegada una nena anomenada Sofia. Era agradable i molt

imaginativa.

Un dia que era a casa seva estava molt trista i avorrida... No tenia amics

perquè vivia en un poble abandonat. El cas es que va decidir anar a fer un

volt i passejar una estona. De cop i volta va començar a córrer i córrer per tal

d’allunyar-se del seu poble i comprovar si podia trobar algú .Va córrer tant

que va arribar a un món màgic!!!

Sofia estava sorpresa. Mentre passejava es va trobar amb un astronauta molt

estrany i li va dir:

-Hola, qui ets tu?

- Sóc l’astronauta Mikel Colins- va contestar-Vols venir amb mi a l’espai?- li va

preguntar l’home .

-Val- va contestar la nena.

Van agafar la nau i se’n van anar a l’espai. Van veure tots els planetes, els

estels...Tot era molt bonic. Sofia estava al·lucinant.

Quan van regressar, la nena va continuar el seu passeig i... es va topar amb

una sirena!!!I li va dir:

- Hola, qui ets tu?

-Sóc la sirena Lluna; vols venir amb mi al mar?

-Val- va contestar la nena.

Quan ja eren al mar, de sobtat a la Sofia li va sortir una cua de sirena!!! Va

veure molts tipus de peixos, corals, sirenes...

La nena estava impressionada.

Sofia va seguir el seu camí. I va veure una casa i un jardí de xocolata. Va

anar corrent a menjar-s’ho tot; no sabia per on començar.

Després de tant passeig i diversió la nena estava cansada i va decidir tornar a

casa. Quan va explicar tot als seus pares la van prendre per boja.

Va ser el millor passeig i el millor dia de tota la seva vida. Així va decidir que

sempre que es sentís sola, trista i avorrida aniria a “fer un volt” i a passejar

una estona.

ESCOLA JOSEP BOADA Suhab 6è UN MISTERI DE FANTASMAS

Hi havia una vegada, en una escola molt vella, uns nens que sempre

passaven per allà. Un dia van entrar i van escoltar uns sorolls molt

estranys que deien:

— Buuuu!

Llavors van cridar i van aparèixer deu fantasmes que volien venjar-

se per les seves reflexions i càstigs a l’escola. Quan els fantasmes van

sortir, els nens se’n van anar corrents. L’endemà va córrer la notícia per

tota la ciutat. Ho van escoltar els millors “caçafantasmes” però en entrar a

l’escola també van tenir molta por i no van poder amb ells. Un bon dia uns

nens de deu anys van escoltar el que havia passat. Eren cinc nens que

s’anomenaven Laia, Erik, Àngel, Fèlix i l’ultima i no pitjor, la Vanessa! Bé,

també tenien una mascota: un hàmster. Aquell hàmster es deia Erika. Es

van reunir tots plegats i van dir:

— Aquesta és la nostra oportunitat!

I van agafar telèfons, material d’espionatge, etc... Llavors es van

dirigir cap a l’escola, van començar a buscar pistes, van trobar una porta

que no s’obria, intentaren forçar-la i van despertar els fantasmes.

Aleshores van dirigir-se cap a ells i van impedir que els ataquessin: van

treure una màquina esprai que servia per eliminar els fantasmes, ho van

ruixar però no va funcionar i es van amagar. Ells no s’havien què fer i van

seguir buscant fins que es van separar i van trobar cinc fantasmes i l’altre

grup cinc més. Va dir un fantasma:

— Morireu!

— Per què? —va contestar la Laia.

— Pels nostres càstigs i reflexions.

— Per què no ho havíeu dit? —digué la Vanessa

— Perquè volem que experimenteu el nostre patiment —van dir els

fantasmes entre enfadats i tristos.

Els nens ho van entendre de seguida i els van donar la solució:

— Nosaltres tenim un encanteri, espera un moment... —diu l’Eric.

S’ho pensen molt bé i recorden quina era la poció:

— Creieu en el vostre cor, i penseu que sou persones de carn i

ossos.

En aquell moment es van convertir en persones. Formaven un grup

de setze nois i noies. Llavors la Vanessa va dir:

— Tots per un i un per tots!

I van acabar sent amics. Tot un misteri per resoldre, resoldre’l amb el

cor.

(Si vols resoldre un problema ho has de fer amb el cor. És més important

tenir bons amics que tenir moltíssims que són molt problemàtics. Pot

haver-hi un moment en què estiguis sol, però saps que hi ha gent al teu

costat: els teus pares i amics. Pensa en ells i de ben segur que tindràs

bons records).

El fantasma de ploma

ESCOLA JOSEP BOADA Huzaifa Nasís 6è

QUAN JO VAIG VENIR A CATALUNYA

Quan vaig arribar aquí, el 3 de setembre del 2010, estava molt content perquè

tenia ganes de visitar Catalunya i també perquè trobaria el meu pare. Però, a la

vegada, estava trist perquè allà, a Mardan, la meva ciutat del Pakistan, havia

deixat els meus amics.

El primer dia aquí vaig anar al locutori que té el meu pare, i ell em va ensenyar

una mica de castellà per poder parlar amb la gent que arribava al locutori i per

entendre’m amb les persones de les botigues on havia d’anar a comprar.

Al cap de dues setmanes, vaig anar a l’escola i vaig conèixer els companys i

companyes de la meva classe. Em van preguntar com em deia i després em

van dir què havia de fer al pati. Ells em parlaven però jo no entenia què em

deien. Jo parlo anglès, urdú i pushto, però no sabia català i molt poquet de

castellà.

Aquell dia algunes mestres que sabien anglès em van parlar en aquesta llengua

i em van ensenyar una mica de català. Més tard, a poc a poc, vaig aprendre a

parlar en català a l’aula d’acollida de l’escola i també a la classe

Després vaig fer alguns amics,espanyols i pakistanesos, i vaig jugar amb ells.

Per aprendre més català vaig anar a classes a l’Ateneu de Sant Roc, on

segueixo anant-hi .

Vaig acabar cinquè el curs passat. A final de curs van anar al Tibidabo i amb els

de l’Ateneu vaig anar de colònies .

Per les vacances vaig jugar molt, vaig fer els deures de l’escola i treballava al

locutori del meu pare per ajudar-lo.

Ara faig sisè curs i em va molt bé.

Jo estic content a Catalunya, però encara recordo la meva família de Pakistan

que s’ha quedat allà i tinc ganes d’anar a veure’ls.

ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ Sandra García 5è LA LLUNA DESAPAREGUDA Hi havia una vegada una nena que es deia Joana.

Un dia,quan se’n va anar a dormir,es va abocar en la finestra i va veure que

no estava la lluna. La Joana estava molt preocupada

perquè cada dia,quan ella s’anava a dormir li deia adéu i quan tenia por de

l’obscuritat ,la lluna la protegia i la Joana se sentia més

segura, eren molt amigues.

Aquella nit no va poder dormir perquè tenia por de l’obscuritat i la lluna no

estava per protegir-la. Al matí següent la Joana es va tornar boja buscant-la,

va buscar-la al mercat, al parc, a l’escola...I res,no la va trobar.També la va

buscar per casa seva i tampoc estava, ja no sabia què fer per trobar la lluna.

Quan va anar a l’escola, la lliçó del dia era la meteorologia. Li van explicar

que quan estava el sol i les persones no el veiem és perquè

els núvols el tapen, també van dir que passa el mateix amb la lluna.

Quan va sortir de l’escola, ja sabia perquè no estava la lluna, perquè els

núvols la tapaven, a més, aquell dia estava ennuvolat.

Quan va arribar a casa ja no estava ennuvolat, i a la nit va sortir la lluna i la

Joana va poder dormir bé i tot va tornar a la normalitat.I...conte contat,conte

acabat.

ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ Maria Jordana Curs: 5è LA MOTXILLA MÀGICA Hi havia una vegada una nena i un home, que era el seu avi, que vivien a un poble de

la Vall Fosca al Pallars Jussà, que es deia Aguiró.

La nena sempre portava les coses de marca, perquè tant ella com el seu avi tenien un

secret. El secret era que a casa tenien una motxilla màgica que funcionava de la

següent manera: Deies el nom de la cosa que volies i, automàticament, sortia de la

motxilla màgica. L’avi li va dir que no ho digués a ningú.

Un dia assolellat, van arribar uns aliens de Mart i ho van sentir tot. Ells es van dedicar

a explicar a tota la gent del poble, que la nena i l’avi tenien una motxilla màgica.

Llavors tothom es va presentar davant de la seva casa i van començar a cridar:

“VOLEM LA MOTXILLA, VOLEM LA MOTXILLA”.

L’avi i la nena, els hi van donar la motxilla i la van obrir per veure si, veritablement, era

màgica. I van veure que no era màgica amb la gent forastera.

Després de que els veïns se n’anessin, l’avi i la nena es van alegrar moltíssim al

comprovar que la motxilla era màgica només amb ells. Llavors, des d’aquell moment

van continuar la seva vida normal.

Els aliens no se’n van anar, sinó que es van fer molt amics de l’avi i de la nena. Tots

s’ho passaven molt bé jugant junts. I no només jugant... sinó també aprenent la llengua

dels aliens, és a dir, el marcià.

Quan ja la nena i l’avi van ser uns experts parlant el marcià, van decidir marxar cap a

Mart, el planeta vermell. Al arribar, els familiars dels aliens es van alegrar molt de que

haguessin retornat, de veure els terrícoles en el seu planeta i es van sorprendre

moltíssim de lo bé que parlaven el marcià.

A Mart van continuar fent classes d’aprenentatge de la llengua i de la seva cultura.

Algunes de les paraules que varen aprendre són: “euroe” i “tocute”. “Euroe” significa

hola i “tocute”, adéu.

ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ

Miguel Ángel Laguna 6è

LA MOSTRA D’AMOR Vet aquí una vegada un noi i una noia que es deien Laura i Manel. Tots

dos s’estimaven molt. El problema és que es veien només en el col·legi

ja que la mare de la Laura no volia que sortís amb nois (els dos tenien

15 anys).

La Laura insistia molt en que la deixés anar amb altres nois i la mare

deia:

- No! Concentra’t més en les estudis!

Un dia, quan la mare de la noia anava de compres li va passar una

cosa terrible. Sabeu el què? Doncs que un cotxe la va atropellar.

El Manel es va assabentar del que va passar i va anar corrent al

hospital a ajudar a la mare de la Laura en tot el que fos possible.

Quan tot va passar i la mare de la Laura es va recuperar, va caure en

tot el que el Manel li havia ajudat i com agraïment va deixar anar a la

Laura amb nois. Però la Laura només volia anar amb el Manel perquè

l’estimava molt. Anys després van arribar a casar-se i van formar una

família.

I patatín, patatan, aquest conte s’ha acabat.

ESCOLA MARE DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ

Enric-Guillem Duran 6è HISTÒRIA D’UN REGAL DE NADAL Hola, jo sóc un regal de Nadal, concretament una bicicleta i us explicaré

la història del meu naixement.

Jo era un tros de metall sense vida, però, al llarg del temps, em van

donar forma i després em van posar accessoris com: rodes, frens, una

cistella, pedals, adorns al manillar i dues petites rodes a la part de

darrera.

Tot i així, jo encara no tenia vida. Em van enviar molt lluny en un viatge

de sis dies i cinc nits. El sisè dia vam baixar del vaixell, em van portar en

un camió fins arribar a una botiga molt gran, més que casa teva. Em van

portar a passar unes proves i em van ficar en un aparador, allà vaig estar

molt de temps. Les altres joguines anaven marxant, fins que, a poc a

poc, em vaig quedar sola. Un dia, uns senyors una mica desesperats

van entrar i van dir:

- Que teniu alguna bicicleta?

El botiguer va dir:

- Només una, espero que serveixi.

Els senyors van dir:

- Sí, la de l’aparador serà perfecte.

Vaig passar dies ficada en un armari, embolicada amb un paper molt

bonic i un llaç. Una nit, em van posar al costat d’un gran arbre i, al matí,

la sorpresa per a mi va ser que un nen petit, va desembolicar-me i, quan

em va veure, es va posar content, molt content, va ser així com va

néixer. Vaig cobrar vida al costat del meu amic.

ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT Núria Pérez 5è

QUINES FLORS

Hi ha molts tipus de flors

Que fan molt bona olor

Flors ben diferents

Que agraden a la gent.

Hi ha clavells de molts colors,

I no en parlem dels gira-sols!

Però la més bonica és la rosa,

Que és la més amorosa.

Incita tothom que la veu

A donar-li l’ amor seu.

Amors de flors!

Flors de colors!

Amor de persones!

De persones bones!

ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT Hèctor Gómez 6è OCELL DE GÀBIA Em dic Groc, els meus pares em van posar aquest nom pel meu color de

plomes. Vivia al bosc amb els meus pares i la meva germana, envoltat d’

alts arbres des d’ on podia contemplar magnífics paisatges. Amb la meva

germana em passava tot el dia jugant al niu, al migdia ens portaven el

menjar i, una altra vegada a jugar. A la nit dormíem amb l’ escalfor dels

nostres pares. Quan ens van ensenyar a volar ens divertíem molt més, fent

carreres per l’immens bosc, fent acrobàcies en l’aire, tot era molt divertit.

Un dia que jo dormia plàcidament vaig escoltar que algú avançava amb

passes fortes, no li vaig donar importància i vaig continuar dormint.

Quan em vaig despertar em vaig veure en una caixa, no molt més gran que

jo, sense saber on anava. Algú em transportava en una furgoneta.

Vaig sortir del bosc cap a la ciutat, amb altíssims edificis, més que qualsevol

arbre del bosc. La furgoneta es va aturar. Estava molt espantat perquè no

sabia què en farien de mi. Van obrir la porta i em van portar a una altra

gàbia, no molt més gran que la caixa. Al meu voltant hi havia animals de tot

tipus, amagats o descansant a l’ombra. Em vaig fixar que als costats de la

gàbia hi havia uns forats que sortien cap en fora, on hi havia coses

desconegudes per a mi. Em vaig acostar i ho vaig tastar, era fastigós però

mengívol, no tenia res a veure amb les fruites del bosc i l’aigua cristal·lina

del riu, però què se li podia fer?.

Allà passo els dies, no puc volar perquè em trobo la gàbia al segon que

inicio el vol, no puc parlar amb ningú ja que estic sol a la gàbia.

Quan cau la nit somio amb la meva família, però quan em desperto el somni

es converteix en la crua realitat, que és ser ocell de gàbia per sempre més.

Davant meu només una porta de filferro em separa de la llibertat...

ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT Aida Collado 6 è SEGONS, MINUTS I HORES Algun cop has pensat quants minuts durarà la teva vida? Segur que no.

Hola, em dic Clàudia. No sóc molt bona en matemàtiques però em diverteix

jugar amb els números. Quantes coses ens diuen si ens aturem a pensar-

los...

A mi m’ encanten els números! Mira, a gimnàstica sempre correm uns

2.500 segons. En un any d’escola hi estem un total de 64.800 minuts, xifra

que equival a 1.080 hores.

El meu avi té 60 anys, però només ha estat despert 40. Això vol dir que ha

passat 4.631.120.000 segons dormint. Heu sentit bé? Un terç de la seva

vida vivint entre somnis!!.

Jo sempre somio coses boniques, però, de vegades, algun malson m’ha

hagut d’interrompre algun moment engrescador.

A l’escola m’avorreixo molt fent classe, això sí,

m’ encanten les festes, com ara el carnaval o la festa de

l’escola.

Ara mateix estic escrivint una història per al concurs de Sant Jordi, la meva

història explica quants segons, minuts i hores duren les coses. Espero que

qui la llegeixi la trobi interessant.

El temps és molt important, ja que en un any només tenim 231.556.000

segons per fer totes les coses, les que ens agraden i les que no, encara que

també són necessàries.

Potser algun dia tu també comptaràs el temps que durarà tota la teva vida.

Això sí, jo ja t’aviso que mai acabaràs de comptar quants segons minuts i

hores viuràs.....

Qui ho sap??

ESCOLA JOSEP BOADA Abigail Santiago 5è

THE STEWARDESS AND THE VAMPIRE

Once upon a time there was a girl who works as a stewardess, she lived in

the U.S.A., she was 25 years and her name was Marta. One day she had a

flight to Spain. When she finally arrived at the airport one boy asked her for

help:

How can I arrive to the train station?

Straight and right.

Thank you.

Marta was in loved with that boy, he was very handsome!

The next week they arrived to the airport with the same train, they spoke and

have a dinner together...