2

Festes

2012Majors

Picassent

Edita: Ajuntament de Picassent.

Presidenta: Conxa García i Ferrer.

Regidor Delegat: Jaume Sobrevela Forteza.

Direcció i coordinació tècnica: Julio Gómez Vivo i Eloina Hernández Doria.

Col·labora: Ana Sotorres Tudela.

Fotografies: Maru Serra, Isabel García, Gabinet de Premsa i Comunicació de l’Ajuntament de Picassent, Arxiu Municipal de Picassent.

Portada: Premis Picassent 2012, Daniel Gramage i Nereida Tarazona.

Nota: Des de l’edició del Llibre de Festes volem agrair la col·laboració desinteressada dels autors i autores dels textos que han participat en esta publicació. Per altra banda, l’edició no es responsabilitza ni s’identifica necessàriament amb el contingut exposat.

Disseny, Maquetació i Impressió: Servigraf Impressors S.L.L.

3

Festes

2012Majors

PicassentSumari

Salutacions

Col·laboracions

Programació Festes Majors 2012

Premis Picassent 2012 Cristòfor Aguado i Medina

Conxa García i FerrerAlcadessa de Picassent

Jaume Sobrevela Forteza Regidor de Cultura, Festes, Joventut i Participació Ciutadana

Francisco Javier Pérez i Chanzá President de la Confraria Verge de Vallivana

Cinquanta anys de ‘La Caprichosa’Mª José López Tronchoni

Comentari al text de la lletra de l’Himne de PicassentSalvador P. Silla Lerma

Religiositat i tradició a la processó de la Vallivana: El cas dels personatges bíblics i populars

Eloina Hernández Doria

Els anys 80 a Picassent: crònica d’un temps d’efervescència Vicent Tronchoni Simó

Premiats Premis Picassent 2012

Premi Narrativa Local

Premi Narrativa

Premi Poesia

L’Escola d’Adults de Picassent, una experiència formativa de 25 anysPep Albentosa Labuiga

50é aniversari de la Confraria ‘Verge de Vallivana’ Confraria Verge de Vallivana

Picassent estrena Carxofa municipal Gabinet de Premsa i Comunicació

5

7

9

13

19

27

33

43

47

51

55

61

62

68

74

4

Festes

2012Majors

Picassent

5

Festes

2012Majors

PicassentConxa García i FerrerAlcadessa de Picassent

Als picassentins i a les picassentines ens ha arribat l’hora de fer la festa a la nostra patrona la Mare de Déu de Vallivana i al Santíssim Crist de la Fe. Unes Festes Majors que per estes dates ja celebraven els nostres avantpassats i que en 2012, abocats a la dinàmica de les retallades, ens veiem, una vegada més, obligats a fer un ajust en el seu pressupost.

Però, no per això hem de vore disminuïdes les ganes per a celebrar-les com cal. I més encara, enguany, que hem optat per fer unes festes molt locals, ja que comptarem amb la participació de diversos col·lectius i persones del poble. És per això que aprofite estes línies per agrair la seua col·laboració.

Per altra banda, estem d’estrena, ja que “La Carxofa” passa a formar part del nostre patrimoni municipal. Per al meu equip de govern ha sigut sempre un objectiu prioritari la recuperació de les nostres tradicions, entre les quals destaca el Cant de la Carxofa. Fa dos anys fou recuperat el cant a la Mare de Déu, en 2011 reestrenàrem el cant al Crist i, enguany, una vegada recuperada definitivament esta tradició, podem dir que el monument ja és nostre. Tot, gràcies al treball de l’artista picassentí, José López, i a l’esforç que ha fet l’Ajuntament de Picassent.

Per altra banda, les campanes de la parròquia de Sant Cristòfor, en esta ocasió tocaran doblement a Festa, gràcies al procés de restauració a què han sigut sotmeses, el qual, ha incrementat la seua antiga magnificència. I a més a més, podem afegir dos ocasions més de celebració: els 25 anys dels Personatges Bíblics i la seua constitució com a associació, així com el 50 aniversari de la Confraria de la Vallivana. Açò confirma que el nostre teixit local està actiu, participatiu i forma una part imprescindible de la nostra consciència com a poble.

Així que, estimats veïns i veïnes, des d’ací vos encoratge a no perdre l’ànim, a pensar que tots junts amb fermesa i optimisme, podem revertir la situació delicada que se’ns planteja. Ara, desitge que disfruteu d’estos dies festius. Uns dies en els quals, de segur, trobarem un moment per valorar allò que realment és important, com és disfrutar i compartir el temps de festa amb la companyia d’aquells que estimem.

Bones Festes Majors!

6

Festes

2012Majors

Picassent

7

Festes

2012Majors

PicassentJaume Sobrevela Forteza Regidor de Cultura, Festes, Joventut i Participació Ciutadana

A la recerca d’una frase grandiloqüent teclege crisi a Google. Diuen els manuals que començar amb la cita d’un cèlebre pensador infon autoritat i envergadura a un senzill escrit com este.

ENTER, doncs.

Apareixen 574 milions de resultats.

Aclaparat per semblant tsunami, faig una ullada a la primera cinquantena llarga d’entrades. Em porten d’Edison a Einstein, de Churchill a Mandela, de Dickens a Lennon… Em fixe, especialment, en totes aquelles teories orientals que parlen de la crisi com a ocasió per al canvi positiu, com a terreny abonat per a les oportunitats. D’estes teories hi ha de tota classe, to i condició; però cap d’elles no toca de peus a terra tant com per a poder il·lustrar quina ha sigut la filosofia de la nostra gestió cultural durant este difícil últim any. Així que tanque el cercador, i escric sense embuts la paraula que per a mi resumix la reflexió personal que vullc transmetre-vos ací:

Poble.Imaginació.Cooperació.Amor.Solidaritat.Solidaritat per partida doble.Esforç.Nosaltres.Talent.

M’explicaré.

Fer de la necessitat virtut ha sigut la màxima que ha orientat durant tot l’any la nostra política cultural,

i de la mateixa manera esta pràctica ha guiat també la confecció de les nostres festes. La bona situació de la nostra economia municipal, potser ens convidaria a dissenyar tot un programa de costoses actuacions enlluernadorament televisives i glamuroses, però donada la delicada situació per la qual travessen molts dels nostres conciutadans, en un exercici de respecte i consideració cap a ells, no hem volgut fer-ho. El que sí que hem fet és adreçar la mirada als nostres carrers, a la nostra gent, retornant amb este simple gest a una realitat de vegades oblidada però innegable: Picassent és un poble de grans artistes amb un valuós potencial cívic que no ens podem permetre el luxe de perdre’ns, ni com a espectadors, ni com a comunitat.

Orgullosos i compromesos amb esta realitat, des d’esta Regidoria hem volgut apostar fort per l’autenticitat, per una oferta cultural que ens reconforte artística i emocionalment, i que alhora ens faça sentir dignificats en el nostre origen comú. Així, al llarg d’esta temporada, hem pogut gaudir de la reconeguda qualitat dels nostres artistes locals en nombrosos concerts, actes o exposicions; i desitge, sincerament, que este idil·li artístic picassentí es prolongue en la programació que vos hem preparat per a les festes de la Vallivana. Unes festes que enguany tindran el valor afegit de la imaginació, el talent, el compromís i la dignitat; valors que ens ajudaran a eixir d’este mal pas, retrobant-nos com a persones, i reforçant-nos com a ciutadans.

Sentim ara més que mai allò que és nostre.Sentim Picassent!

Bones festes a totes i a tots!

8

Festes

2012Majors

Picassent

Rector MOSÉN VICENT CARDONA PUIGPresident FRANCISCO JAVIER PEREZ CHANZAVicepresident 1 HILARIO CARBONELL MORENOVicepresident 2 FRANCISCO JOSE MARTORELL TRONCHONI Vicepresident 3 i Loteria ROBERTO MUÑOZ GONZALEZSecretari JORGE MARTORELL ALBERTVicesecretari CESAR MACHANCOSES LOPEZDel. Pàg Web JOSE HERNANDEZ DORIAvicedel. Pàg Web SALVADOR SILLA I LERMATresorer VICENTE POVEDA ALBERTVicetresorer CRISTOBAL TRONCHONI BELDAComptaor JOSE SORIA MARTORELLDel. Loteria JOSE OSCAR LOPEZ VILADel. Festejos RICARDO CRESPO GUAITADel. Festejos SALVADOR CERVERA AGUADODel. Act. Diverses JAVIER ALBERT CERDÁDel. Act. Diverses SALVADOR SILLA TRONCHONIDel. Act. Diverses CARLOS SANCHIS GARCIA

9

Festes

2012Majors

Picassent

Ja ha passat un any quan torne a escriure unes línies per al Llibre de festes de 2012. Com a president aprofite per recordar-vos que el passat dia 17 de novem-bre de 2011, la Confraria féu cinquanta anys que va ser aprovada per l’Arquebisbat de València l’advocació de la Mare de Déu de Vallivana.

Fou en 1961, quan mossén José Hernandis, rector de la Parròquia de Sant Cristòfor Màrtir de Picassent, va decidir constituir una Confraria, que tindria com a finali-tat fomentar entre els seus membres la més accentuada devoció, reverència i amor fidel a la Verge, amb el mante-niment de l’ermita, tot i enriquint els actes que en el seu honor se celebraren. Així es va dir a la primera reunió de la primera Junta Directiva un 22 de novembre de 1961.

Enguany, hem preparat uns actes encaminats a celebrar el cinquanta aniversari, com ha sigut una missa en commemoració a la seua fundació, un cicle de con-certs a l’interior de l’ermita durant el mes de maig amb la col·laboració de la Societat Artístico Musical Picassent, l’Schola Cantorum de Sant Cristòfor Màrtir, la Societat Musical L’Om i la coral d’amics de Cristòfor Aguado, i del molt il·lustre Ajuntament de Picassent. Una altra de les activitats on ha participat la confraria ha sigut en l’exposició sobre la religiositat popular i taula rodona, la col·locació dins de l’ermita d’una placa que recorda mossén Hernandis. A més a més, tindrem la presència de l’arquebisbe en la missa de campanya el proper 8 de setembre, i l’edició d’un llibre commemoratiu dels 50 anys de la Confraria i una exposició de fotografies de Jaume Serra i d’altres inèdites de la festa i de Picassent.

Enguany repetirem la romeria al Santíssim Crist de la Fe pels carrers del poble. Des d’ací aprofite per donar les gràcies a la Colla de Portadors i els Dimonis de la Da-lla, que organitzen i col·laboren per engrandir la rome-ria. Hem redissenyat el recorregut per a donar-li major esplendor i menys durada dels sectors sense repetir els carrers del dia 9. Itinerari: Ermita - C/ Gómez Ferrer (contra direcció) - Escultor Galarza - Cementeri - C/ Santísim Crist - Camí Devadillo - Pintor Segrelles - Av. del Sud - C/ dels Furs - Parròquia de la Miraculosa - Pl. Mercat - C/ Cervantes contra direcció - C/ Major (contra direcció) - C/ Nou (contra direcció)

- C/ Gómez Ferrer - Ermita (final). Esperem il·lusionats que

aquestes iniciatives siguen del gust del veïnat i, per tant,

la comprensió en alguns aspectes.

Pense, com digué la mare Teresa de Calcuta, que

“l’amor és un fruit que madura en totes les estacions i

que es troba a l’abast de totes les mans. Atresora cada

moment que vius i eixe tresor tindrà molt més valor si ho

comparteixes amb algú especial, que siga suficientment

important com per dedicar-li el teu temps.... Recorda que

el temps no espera per ningú. El temps és molt valuós per

no compartir-lo amb aquelles persones per les quals val

la pena lluitar”.

Hui no estaria ací, si no fóra per la vostra amistat,

gràcies per estar ací, per tot l’amor que em doneu.

Gràcies per ser una part del meu cor. Hi ha algunes

coses que no podràs recuperar mai, el temps quan ja ha

passat, una pedra quan l’hem tirada, una paraula quan

ja l’hem dita, una ocasió, després d’haver-la perduda, un

“et vull” per a un amic.

Sempre em sent feliç, saps per què? Perquè no es-

pere res de ningú (accepte el que em doneu), esperar

sempre em fa mal, els problemes no són sempre eterns,

sempre tenen solució (busca-la), l’única cosa que no es

resol és la mort, la vida sempre és curta, per això estima

i sigues feliç, somriu sempre, el meu consell és que viviu

intensament tots els moments, siguen grans o xicotets.

Recorda: abans de parlar, escolta; abans d’escriure, pen-

sa; abans de ferir, sent; abans de rendir-te, lluita i, sobre-

tot, abans de morir, viu i disfruta.

Desitge per a tots, de veritat, la pau i que disfru-

teu de tot allò que de veritat importa. Gràcies a tots els

que ens heu ajudat i espere que continueu formant part

de la nostra gran família Vallivanera. Només em queda

demanar-vos que tots junts exalcem com es mereixen la

Mare de Déu de Vallivana i el Santíssim Crist de la Fe. I

que puguem complir 50 anys més. Gràcies per la vostra

comprensió.

Francisco Javier Pérez i Chanzá President de la Confraria Verge de Vallivana

10

Festes

2012Majors

Picassent

Festes

2012Majors

Picassent

11

Festes

2012Majors

Picassent

12

Festes

2012Majors

Picassent

Foto aèria de la zona de La Caprichosa. En primer plànol, la finca d’Eugenio, el Catxolo. Enfront, el restaurant de La Caprichosa amb la piscina. La casa i la finca que hi ha a la dreta és la de Perfecto, el de la gasolinera. La primera caseta que està a l’esquerra de la Capri era la de Mariano, el Carrasco i l’altra, més a l’esquerra vora camí era d’un matrimoni de València, Pepe i Amparo. La primera caseta que està darrere de La Caprichosa era d’una família de Mislata (la tia Conxeta). La que està immediatament darrere és la de Pepiqueta i Juan Rollo i a la seua esquerra la caseta d’una família de Massanassa

13

Festes

2012Majors

Picassent

Ara fa cinquanta anys justos, segons resa l’escrip-tura (any 1962), un home, comprà una muntanya. El somni d’aquell home era que d’aquella muntanya havia d’eixir una finca de tarongers, per la qual cosa, alguns el tractaren de boig i altres, de visionari.

La cosa no era fàcil. Calia utilitzar molta dinami-ta per poder transformar aquella muntanya en una su-perfície plana on poder plantar els fruiters. Cal dir que després de molta pólvora, tractors de cadenes, cami-ons de terra roja, hores incomptables de feina, esforços quasi sobrehumans i moltes nits sense dormir, el somni d’aquell home es féu realitat, i la finca s’anomena “Mon-te Carmelo Masia La Caprichosa”. (El nom fou elegit per l’associació del nom de la seua dona, Carmen; per això, Carmelo, i capritxosa, perquè el lloc semblava un capritx de la naturalesa de tan bonic com era).

El que aquell home no sabia és que no sols havia fet una finca de quaranta fanecades de tarongers, sinó que d’allí també eixiria un restaurant, i un hotel amb pis-cina, que serviria per produir grans canvis, tant per a la gent del poble, com perquè Picassent fos molt més co-negut, no sols a la província de València, sinó més enllà.

La història va començar de la manera següent: quan els homes anaven a treballar al camp, ho feien per a tot el dia, portant-se com era costum, el menjar diari. Aleshores no hi havien tants vehicles com hi ha actual-ment i els que s’utilitzaven eren els animals de què dis-posaven, la bicicleta o algú, la motocicleta. Resultava ser que l’home visionari pujava tots els dies a treballar a la finca i a més tenia vehicle propi: una furgoneta que havia comprat a un representant de màquines de cosir de la marca Singer. Segur que encara hi ha alguna persona

Cinquanta anys de ‘La Caprichosa’Mª José López Tronchoni

Procés de dinamització per trencar roques. Les casetes que apareixen al fons a la dreta són les de Joaquin Quiles (esquerra) i la de Pepe Tronchoni (dreta)

Aplanant la terra

14

Festes

2012Majors

Picassentque recorda aquella furgoneta pintada de verd amb uns rombes de colors que l’envoltaven tota. Aleshores, tots els treballadors que es trobaven a les rodalies, a l’igual que algunes persones que tenien una caseta per la con-tornada, li demanaven a Eugenio (aquest és el nom de l’home visionari), que els portara les coses que els feien falta (com podia ser alguna beguda, queviures, etc.). Al cap d’un temps, per tal d’estalviar temps i viatges, i apro-fitant que la seua dona venia queviures en una parada del mercat, Eugenio va posar una xicoteta tenda d’aque-lles coses que la gent més utilitzava.

La tenda va créixer, i les persones acabaven anant a aquell lloc per tindre una ombra on poder fer un xicotet descans a les hores de menjar.

D’aquesta manera, i al temps que la finca anava prenent forma, la tendeta es va convertir en un “baret” amb ombratge, les seues taules i cadires, els refrescs i algunes coses més, i com que cada volta hi havia més feina i més coses a fer, Eugenio va decidir fer-se allí sa casa i traslladar la seua família per viure al lloc on s’havia arrelat.

I aquest va ser l’inici del que acabaria sent el res-taurant La Caprichosa, ja que com que la dona d’Eugenio feia menjars per a la seua família, hi havia treballadors que li demanaven si podia fer-los un plat de calent, més que res a l’hivern quan feia fred.

Paral·lelament, com que les persones tenien més serveis, hi havia més companyia, la carretera era més transitable, hi havia millor accés, i es va fer més fàcil la construcció, es feien més casetes per la zona que s’ana-ven agrupant. Al temps que proliferaven les casetes, la tenda es feia més gran i els productes que s’hi venien cada volta més nombrosos. Va ser així com es va iniciar el que desprès s’anomenaria la urbanització del Pinar.

Les famílies estiuejaven a les casetes i, a hores d’ara, La Caprichosa s’havia convertit en un restaurant que tenia una tenda gran.

Les dones (que a l’època eren les que estaven a la caseta amb els xiquets i les xiquetes per passar l’estiu mentres els homes anaven al treball) feien una llista amb els productes que necessitaven: la carn o el peix, les frui-tes, verdures, begudes, els xucladors per als bebés…, i Eugenio, amb aquelles notes, cadascuna amb el seu nom anava al mercat i feia les compres, comanda per coman-da, paquetet per paquetet, amb el nom i el preu corres-ponent, perquè després, organitzats per muntons segons el nom de la demandant, les dones arribaren i tingueren la compra preparada.

Aquesta feina es feia els dissabtes (era la compra grossa de la setmana) i la resta de la setmana, si mancava algun producte, podia comprar-se a la tenda on ja hi ha-via de tot. No cal dir que les pobres dones del poble quan anaven els dissabtes al mercat i veien Eugenio, s’espanta-ven i sabien que la cosa anava per a llarg. Per tal que això suposara el menor inconvenient per a elles, Eugenio bai-xava molt matí, per procurar que a l’hora que anaren les dones, ell estiguera ja acabant. Segur que moltes dones, quan lligen aquest testimoni, encara recordaran (sense molt de gust) aquella situació.

Es donava també la circumstància que Eugenio havia fet una piscina de dimensions olímpiques per em-magatzemar l’aigua i poder regar la finca. Evidentment, aquella era, aleshores, la més gran de les rodalies.

Aquesta piscina va servir perquè una gran part dels xiquets i xiquetes d’aquella generació aprengueren a nadar. A l’estiu s’organitzaven cursos de natació amb un monitor que venia de València per ensenyar a xiquets i xiquetes (i no tan xiquets) a nadar. Algunes persones d’entre quaranta i cinquanta cinc anys encara recordaran amb nostàlgia i altres amb por aquells cursets.

Tenda de La Caprichosa. A la dreta de la foto: Carmen, la fornera, dona d’Eugenio. Al mig: Mª José, filla de Eugenio, el “catxolo”

Banyistes a la piscina. La dona que està d’esquena en primer pla es renta els peus i cuida dels menuts. Al fons es pot veure part de les vistes que podien gaudir-se des de la piscina

15

Festes

2012Majors

PicassentCom que cada vegada hi havia més gent interes-

sada en els cursets, l’organització i les instal·lacions de la piscina van millorar considerablement. Es van construir dutxes, vestuaris per als usuaris de la piscina, una saleta amb una farmaciola i, fins i tot, es llogaven banyadors (cosa impensable avui en dia, però com que en aquell moment hi havia gent que no en tenia, era un cosa habi-tual). A més, del poble eixia un autobús que arreplegava els xiquets i les xiquetes, i les mares per pujar-los a La Ca-prichosa per assistir al curset de natació, de manera que podien anar, tant les persones que disposaven de vehicle, com aquelles que no tenien mitjà propi per anar-hi.

Com a anècdota sobre això que finalment va te-nir un bon desenllaç, cal contar que aquest autobús va sofrir un accident al pas a nivell que passa per la Font de l’Omet, quan va ser atropellat pel tren que va de Va-lència fins a Vilanova. Afortunadament, no van haver-hi desgràcies personals, i la cosa quedà en un gran esglai i l’autobús i els cursets continuaren com havien estat.

Aquest autobús sols pujava els dies d’entre setma-na per portar les persones que feien els cursets, de ma-nera que els diumenges i festius, aquells que no tenien

vehicle propi no podien pujar-hi. A hores d’ara, Eugenio baixava al poble per portar el personal que ajudava a les tasques pròpies del restaurant (com cuiners, cambrers…), per la qual cosa, algunes persones aprofitaven el viatge per pujar a “La Capri”. Pel temps, com que cada vegada el nombre de viatgers era més abundant, abans de co-mençar a fer les paelles, Eugenio feia un parell de viatges amb la seua furgoneta per pujar les famílies, i així des-prés podien passar el dia a La Caprichosa, cosa que feien bé portant-se el seu dinar de casa o bé demanant una paelleta. Resultava curiós veure tota la furgoneta plena de cadires perquè pogueren seure els viatgers. I, per des-comptat, al final del dia, es feien els mateixos viatges per tornar a casa la gent que havia gaudit d’un dia d’esplai.

Com ja s’ha dit, Eugenio vivia a La Caprichosa amb la seua família, i un dia va arribar un alemany que busca-va terra per fer inversions a la zona, atret pel bon clima i les inestimables vistes que podien gaudir-se des de dalt d’aquella finca. Aquell alemany anava acompanyat d’una dona francesa que acabà fent-se un xalet a la zona (que encara existeix avui). Necessitaven un lloc per poder dor-mir i allò li va donar a Eugenio la idea de fer algunes ha-bitacions per donar hostatge a qui ho necessitara. Així va ser com va decidir fer el que acabarien sent deu habitaci-ons (algunes amb un llit de matrimoni i una llitera i totes amb el seu endreç dins) que acabaren sent ocupades per famílies de València, dels pobles pròxims a Picassent que passaven l’estiu a “La Capri”, per persones que estaven de pas o tenien treballs temporals per la zona o inclús per estrangers que buscaven un lloc tranquil i pintoresc.

Algunes d’aquestes famílies solien vindre a l’estiu quan acabava l’escola. Deixaven allí les dones i els me-nuts, mentres els homes anaven a treballar (aleshores les dones no estaven tan incorporades al món laboral com avui en dia, i les que anaven a treballar deixaven els xi-quets amb algun altre familiar).

Refrescant-se a la piscina. Al fons, la farmaciola i els vestuaris. Després es construirien uns altres a la dreta

Vista de la finca de tarongers i del restaurant als anys setanta. Les persones que apareixen al fons son el hostes de La Caprichosa

Divertint-se. Al fons les mares vigilen els menuts

16

Festes

2012Majors

Picassent

Allí tenien pensió completa. Feien les cinc menja-des diàries corresponents. L’ambient era totalment fa-miliar, entre altres motius perquè era la mateixa família d’Eugenio qui regentava el negoci. Hi havia molta har-monia entre tots, eren com una gran família i, fins i tot, s’organitzaven jocs per als xiquets i les xiquetes, es feien festivals, concursos. Eugenio arreplegava a tots els me-nuts i els portava d’excursió a la Cova de l’Àguila, a la dels Moneders, o altres parts del terme on s’ho passaven d’allò mes bé. També, de vegades anaven adults a les excursions, sobretot, mares que acompanyaven Eugenio per cura dels menuts.

Podien donar-se situacions molt divertides, espe-cialment a la cova dels moneders, ja que aquells que la coneguen sabran que s’accedeix per un forat a ras de terra que sol estar ple d’aranyes. Quan havien d’entrar-hi, Eugenio anava primer per ajudar a la resta; no cal dir els crits que podien escoltar-se quan veien les aranyes els qui en tenien por. Imaginen l’escena: Eugenio està dret dins de la cova i de sobines a ell, amb els peus per davant baixa una persona, passadeta de pes, que no vol agafar-se a les parets de la cova per por a les aranyes, poden imaginar què li venia damunt al pobre Eugenio?, i també, poden imaginar-se les rialles que la situació provocava a la resta dels espectadors que la contemplaven? Algú hi havia que no reia tant, en saber que era el o la següent. A les nits, els dissabtes mentres els menuts jugaven al voltant, o bé després de gitar-los, els majors feien revetles a la piscina, on ballaven i es prenien una copa, gaudint de la frescor nocturna de l’estiu, i més d’un s’enamorava, amor d’un sol estiu, o amor que perdura pel temps.

També passaren a fer-se grans esdeveniments a “La Capri”, con ara un campionat nacional de Moto-Cross, grans sopars d’empreses de ràdio, de banca, de noces, batejos, comunions, concentracions d’equips de futbol, nits de cap d’any que eren espectaculars, ja que

hi van haver anys que anava una orquestra per amenitzar la nit. Segur que moltes persones recordaran les festes de Pasqua, perquè La Caprichosa era el lloc on anaven a menjar-se la mona, ja que en aquell moment quasi no quedaven altres llocs on poder anar-hi (la Font de l’Omet que era el lloc tradicional dels nostres pares, ja no tenia les condicions adients) i encara hi havia el costum de be-renar, les sabatilles pasqüeres, botar amb la corda... La gent pujava amb les seues famílies a passar la vesprada i envolar els catxerulos i menjar caragols i faves (que es feien de manera casolana al restaurant) amb el berenar. Hi havia altres que anaven a les casetes de camp i a La Caprichosa compraven la beguda i els aperitius per em-portar-s’ho al lloc de destí.

Hi va haver una activitat esportiva que arriba a ser emblemàtica: els campionats de frontó que s’organit-zaven al xalet de la família Espí que, aleshores, eren els únics que tenien un frontó. A l’estiu, entre tots els homes de la rodalia que sabien (o no) jugar al frontó, organit-zaven partides que podien durar un cap de setmana o inclús més d’un, perquè hi participava un munt de gent. Hi havia molta competitivitat, però sempre amb un gran respecte i companyonia entre els jugadors. En finalitzar, es lliuraven trofeus per als guanyadors i després sopaven tots amb bona harmonia.

La Caprichosa era el lloc on molta gent anava a fer-se el “cafenet” els diumenges d’hivern després de dinar, o a prendre un gelat els dies d’estiu, o el lloc on passar el dia amb la família i poder nedar i refrescar-se, o on poder fer-se una copa amb els amics...

La veritat és que La Caprichosa va arribar a ser un lloc de referència, un punt de retrobament entranyable en tota la contornada i en alguns punts de l’estranger. Perquè per La Caprichosa passaren també francesos, an-glesos, alemanys, portuguesos i, fins i tot, un xicot negre

Postal de La Caprichosa que podia comprar-se als establiments turístics (any 72)

Grup d’amics dinant al menjador de La Caprichosa. El dibuix que apareix a la foto el va pintar Pepe Tronchoni

17

Festes

2012Majors

Picassentde La Martinica francesa que causà un gran èxit a les festes dels bous de Picassent i que tingué una bona re-bolcada de la vaca de torn (segur que més d’una persona recorda aquell xicot de quasi dos metres d’alçada, negre i rapat, cosa que aleshores no era corrent, i que es va acli-matar ràpidament als costums del poble bevent cassalla, com calia).

Hi havien anglesos que venien expressament una vegada a l‘any per menjar-se una paella a les vuit de la nit i no tornaven fins l’any següent. També hi havien sud-americans i nord-americans. Avui, això ens pareix normal, però aleshores no ho era, ja que estem parlant dels anys seixanta cinc fins als setanta set. Tal volta, “La Capri” va ser un dels primers llocs on va començar el fenomen que avui coneixem com a “multiculturalitat” sense discrimi-nacions de cap tipus.

Fins i tot, com que en una ocasió, van fer un dinar dels treballadors d’una emissora de ràdio (concretament, Radio Peninsular) després van fer falques publicitàries de La Caprichosa, i també hi va haver un músic que va can-viar la lletra d’una coneguda cançó per adaptar-la a La Caprichosa. Recorden allò de: serà maravilloso/ llegar a La Caprichosa/ sin necesidad de tomar el barco o el avión/ solo caminando, en bicleta o auto stop?

Segur que La Caprichosa va fer feliç a molta gent i que se la recorda gratament, perquè la veritat va ser per molt de temps un referent de esplai, divertiment i bon menjar.

Les paelles que sempre eren cuinades per Eugenio (era capaç de cuinar fins vint paelles a l’hora perquè cui-nava, tant per al restaurant, con per a aquells que la de-manaven per endur-se-la a sa casa) es feren famoses, i és veritat que li costaven un esforç ímprobe, però tal volta per la dedicació amb què les feia, sempre eixien bones.

Cal reconéixer l’esforç, valor, tenacitat, dedicació i l’amor que un home va posar en un somni que va veu-re complit i va compartir amb tot un món de gent que, d’alguna manera, li va tornar molt del que ell, un dia ni podia sospitar.

Eugenio (dreta, amb barret) amb un grup de xiquets i les seves filles. A la dreta, pot vore’s el forat de la cova dels moneders, i a la esquerra d’Eugenio, es veu el xicot negre descrit al text

Al mig, Eugenio al paellero. A la dreta, Isabel i a la esquerra, Salvador que ajuda Eugenio en la feina

Eugenio fent les paelles

Anunci aparegut al Llibre de Festes de l’any 1969

18

Festes

2012Majors

Picassent

19

Festes

2012Majors

Picassent

La lletra de l’Himne de Picassent és una poesia de fra Josep Vicent de la Mare de Déu Guaita, de Picassent, més conegut al nostre poble com el pare o frare Guaita, de l’orde Carmelita.

Salvador Guaita Sanchis, que així fou ba-tejat, naix a Picassent el 9-1-1885 i mor el 20-6-1976.

La poesia que ens ocupa fou premiada en els Jocs Florals de la ciu-tat de València, al mes de juliol de 1952, a con-seqüència d’este premi, l’Ajuntament va adoptar com a himne oficial de la vila la dita lletra, i com que per a poder-se can-tar calia posar-li música,

l’Ajuntament convocà un concurs entre els músics lo-cals per a tal menester, una informació que va aparéixer en el diari Levante el 26 d’agost de 1952. La composi-ció elegida fou la d’Ernest Pastor Soler (Picassent 1917-1971), alferes subdirector de la banda de música de l’Exèrcit de l’Aire de base a Sant Xavier (Múrcia). L’him-ne fou estrenat dins de les Festes Patronals de 1952, dirigit pel mateix autor de la música, i causà extraor-dinària sensació, segons la crònica d’Amadeo Lerma al diari Levante.

La poesia és un “Cant al meu poble”, amb un lema en llatí, At-tedite ad petram (“Aten-gau a la cantera”); agafat del llibre del profeta Isaïes, capítol 51 versicle 1, i que diu açò: “Escolteu, vosal-tres, els que aneu darrere de la justícia, els que bus-queu el Senyor, mireu la roca de què fóreu tallats,

la cavitat de la que fóreu extrets”.

Entrant ja al comentari de text, inclòs el paràgraf del profeta Isaïes, el frare Guaita, pense que vol dir: “Pi-cassentins, ací teniu comprés el vostre el passat i la vostra història, no la busqueu en un altre lloc i conserveu-la, respectant-la”.

El primer vers, “Evocació de l’Iber, el teu nom bri-lla”, explica l’etimologia del nom del nostre poble, segons el frare Guaita, en l’aclariment que ell ens fa; “pen” o “pin”, en la llengua dels ibers significa pedra; casso en romà és igual a rompre; és a dir que Picassent seria el lloc on es romp o talla la pedra; I brilla en els marbres de la portada del palau de Dos Aigües d’Ignasi Vergara i Gimeno (València 1715-1776) que, amb 30 anys, en 1745, executà esta portada, “con 41 galeradas de gabarda, piedra alabastrina proce-dente de las canteras de Niñerola, feudo del señorío de Dos Aguas en Picassent” (Segons el llibre “El patrimoni artístic i històric dels Rabassa de Perellós i el palau de Dos Aigües”).

Comentari al text de la lletra de l’Himne de Picassent

Salvador P. Silla Lerma

Ernest Pastor Soler

El pare Guaita

20

Festes

2012Majors

PicassentEl segon vers

“Marbres teus be Roma a lloar” fa refe-rència a les estàtues del temple en l’antic Sagunt, on esta pedra és elogiada pels romans. També al lli-bre IV capítol III de la His-toria General de Valencia (1878-80) de Gaspar Escolano, pàg. 370 diu: “Hoy en día se cortan muy buenos mármoles en Picassent “.

“Conqueridor amb el Rei per Cent Pi-ques”, en este vers ens remeten a l’aclariment

que fa l’autor: “Com en cantar de gesta figura Picassent al front de la legió de les Cent Piques. Pres per consonància com Piques Cent, dotà de piques el Rei en Jaume a la Cen-túria que, segons tradició, isque d´esta part. És, no obstant, estació de poble primitiu, que porta eixe nom de temps immemorial, com el barranc de Picassent“. Com es veu, el frare Guaita, també manifesta com a etimologia del nostre poble, la teoria de ser o estar prop d’un gran barranc.

L’últim vers del primer quartet diu: “Front qui al moresc primer llançà”. En este vers i segons la nota d’aclariment de l’autor, que ens remet a Teodor Lloren-te Olivares, a Picassent va ser el primer lloc on s’executà l’expulsió dels moriscs, per la documentació contrastada com Los moriscos españoles y su expulsión, de Pascual Boronat (1901) i Historia General de Valencia (1878-80) de Gaspar Escolano i Juan B. Perales, apleguem a la con-clusió que així va ser.

El vers solt i entre signes d’admiració: “Glòria a Picassent de poble antic, exemplar! reafirma tot el

que s’ha dit en el primer quartet i que és l’ancestre més profund del nostre passat.

Ja entrem en el segon quartet: “La partida Terra-bona. /Du oli, del millor d´Espanya,/i raïm de fama que el mercat abona,/la Canya d’En Guaita, pioner que ens atanya”

L’asseveració sobre l’oli, ens la prova el botànic Ca-vanilles, quan parlant de Picassent diu: “. . .Terrabona donde hay buena porción de olivos. Estos tienen leña de sobra y poco abiertas las ramas principales, pese a todo fructifican, siendo el aceite de los mas sabrosos y estima-dos del Reino . . .”

Sobre el raïm, de nou és el botànic Cavanilles, qui ens aclarix açò, quan diu: “Las viñas perfectamente culti-vadas, ellas dan las sabrosísimas uvas de la calidad llama-da “Planta”, de que por espacio de dos meses entran en la capital muy cerca de cien arrobas al día”.

Alhora, l’erudit pamplonés Pasqual Madoz, sobre Picassent, entre altres qüestions diu: “las vides cultivadas con esmero dan las sabrosas uvas de “Planta”, de las que por espacio de dos meses entran en Valencia mas de 400 arrobas diarias.

Façana del Palau del Marqués de Dos Aigües

Premsa menuda de la mateixa almàssera

Vista panoràmica d’una vinya

Olivera centenària de Terrabona

21

Festes

2012Majors

PicassentA més a més, ens descobrix perquè eixe paratge del

nostre terme es diu Canyada de Guaita, és el nom de fa-mília de l’explorador que desmuntà la canya només en la seua eina i un parell de bous i que evidentment era família del frare Guaita, de la qual cosa mostra el seu orgull.

Passem al tercer quartet que és una lloança al po-ble i als seus personatges destacats o eminents: “Son Sants, Màrtir Joan i En Serra,/savis, Bartolí i Soler./Campen d’Arts i d’Atletisme en eixa terra,/que als Reis Moros i al Marques palau va fer”.

Qui són el màrtir Joan i En Serra?, doncs farem una breu biografia de cadascú, dient abans que el màrtir Joan és hui el beat Joan Martorell Soria, venerat en la par-ròquia de Sant Cristòfor, junt a la capella de la Mare de Déu del Roser. Amadeo Lerma a la re-vista “FESTES” del any 1960, el biografia del

següent mode : “En Picassent día 1 de septiembre de 1889, nació este humilde varón del hogar cristiano y pi-adoso que formaban el feliz matrimonio Juan y Maria, sus padres. Era el segundo fruto de los siete hijos de esta humilde y modesta familia. Fue bautizado en la iglesia parroquial de San Cristóbal Mártir del mismo Picassent el 5 del citado mes y año, imponiéndosele por nombre Juan Bautista.

Desde pequeño apuntaba dotes de piedad y muy joven fue admitido como sacristán de la iglesia de San Antonio Abad del barrio de Sagunto de Valencia, aneja al edificio de los padres salesianos, por lo que pronto sintió vocación y devoción a la orden de San Juan Bosco.

En 1913 inició su noviciado en Carabanchel Alto, emitiendo su profesión religiosa el 25 de agosto de 1914. Desplegó sus actividades pedagógicas en los co-legios de Vigo y La Coruña. El 26 de agosto de 1923 alcanzó la meta de sus aspiraciones al ser ordenado sa-cerdote. Poco después la obediencia le enviaba de nue-vo a Valencia, precisamente a la iglesia en donde en su juventud había sido sacristán, desempeñando su difícil misión los últimos diez años de su vida. Fue martirizado el 10 de agosto de 1936.

Ara hem de conéixer En Serra i d’un treballet pu-blicat en la revista FESTES de 1953 i firmat per Francis-co Agustí Zurriaga, cronista oficial de Picassent des del

27-2-1954, fins a la seua mort en el seu poble, Olocau, el 29-1-1966, extraiem el següent; copiant literalment i ortogràficament: EL TÍO XESINTO.

Mamprenem esta tasca de fer deseixir la persona-litat del Tío Xesinto sinse captendre res d´on poder esbri-nar aquells fets que assenyalaven una vida eixemplar . Ni sixquera podem asegurar la fita de lo seu naiximent ni de la seua mort. La crema del Registre Civil amb motiu de la guerra, manca esta posibilitat, peró desburgant per açí i per allá em pogut assabentarmos que naixqué per l´any 1845 i que morí el 3 de febrer de 1931.

Lo seu nom fon Jacinto Serra Guaita i era anome-nat per el tío Xesinto. Dir el tío Xesinto era anomenar la serietat, l´honrades, la bondat i a la fi totes aquelles qualitats que dignifiquen al ser humá. Sa casa fon escola de virtud i saber , malgrat no tindre titol de mestre. Allí amostrava a llegir i escriure i son molts els que depren-gueren les primeres lletres.

Fehia de jutje de pau en totes les questions que sortien en les families i era l´home bó que tots troba-ven sempre a punt per fer un favor. D´on naixia aquella confiança de tot un poble?. Puix d ´una conducta mai entortillá per baixes passions, ni roíns interesos. Feu a ses costes una Casa-Hospíssi pera refugi dels pobres vellets i malalts i qu´es conegut per l´hospitalet, a les afores del carrer del Ferrer.

I continuem analitzant el text: “Savis Bartolí i So-ler”; però qui estos dos personatges? Un concís aclari-ment de l’autor diu del pare Bartolí que era un eminent teòleg i matemàtic carmelita i de Soler no ens diu res; però afortunadament, Amadeo Lerma, Cronista Oficial des del 4-4-1966, després de Francesc Agusti Zurriaga, fins la seua mort en març de 1999; a la revista FESTES de 1955 ens mostra la personalitat del “PADRE BERTOLDO”.

El Padre Bertoldo del Sagrado Corazón de Jesús nació el día 4 de septiembre de 1867, si-endo bautizado con el nombre de Juan Vicente Soria Primo. Desde niño tuvo natural inclinación al estudio, manifestando-se en él una inteligencia clara e ingenio precoz, poco común en tan tier-na edad. Hijo de padres humildes (Jaime y Josefa) hubo de dedicarse, muy Pare Bertoldo

22

Festes

2012Majors

Picassentjoven, a los trabajos agricolas para ayudar a sus padres al sostenimiento de la casa con su jornal. Ello no fue obs-táculo para que, ayudado por un tío suyo, aprendiera la gramática latina en los ratos libres que le permitian sus obligados y necesarios trabajos.

Sintiendo vocación relgiosa y alentado por su mis-mo tío, ingresó en el convento de la Orden de Camelitas Descalzos, del Desierto de la Palmas, de Benícasim (Cas-tellón), donde tomó el santo hábito el día 5 de marzo de 1883, a los quince años de edad, profesando el 6 de marzo del siguiente año.

Estudió filosofía y teología, haciendo la profesión solemne el 13 de marzo de 1887 en que recibió las órde-nes sagradas. En Segovia fue ordenado sacerdote el 20 de diciembre de 1890.

Del año 1895 al 1897 fue profesor de teología en Valencia. Desde 1903 a 1915 fue profesor de filosofía y ciencias naturales, distinguiéndose especialmente en las matemáticas. Varios años fue Secretario y Procurador Provincial. De 1903 a 1906 fue segundo Definidor pro-vincial y desde 1906 a 1909, primer Definidor.

I, com deia, res ens diu del doctor Soler, així que preguntant per a obtindre informació oral i consultant documents puc estructurar la següent biografia:

Francesc Soler i Romaguera naix en 1854 i mor el 24-3-1922; als vint i quatre anys ingressà al Col·legi Major de la Presentació i Sant Tomás de Vilanova, a Va-lència. Doctor en teologia i catedràtic d’esta assignatura. El cardenal-arquebisbe de València, doctor Monescillo el nomenà rector de Benidoleig. Fou també rector de Bena-guasil, Santa Maria d´Alcoi, Sant Martí bisbe i Sant Anto-ni abat de València, per este motiu podem entendre que el beato Martorell exercira el càrrec de sagristà en esta parròquia del carrer de Sagunt a València.

En 1902 escriu la lletra del gojos a la Verge de Valli-vana, en 1904 sent rector de les parròquies de Sant Martí bisbe i Sant Antoni abad, escriu i publica en la Tipografia Moderna de M. Gimeno del carrer de les Avellanes, 11 de València una “NOVENA EN HONOR DE NUESTRA SEÑO-RA DE VALLIVANA. PATRONA DE PICASSENT”.

Ja en 1925, trobem que té dedicat un carrer al nos-tre poble, per a tancar esta breu biografia, direm que la casa familiar del doctor Soler és la casa número 10 de l’actual plaça de l’Ajuntament del nostre poble.

Per explicar i entendre el que el Pare Guaita ens vol dir en els dos últims versos, he d’aprofitar-me de la versió en castellà feta pel mateix autor, respecte al primer vers

diu “Triunfan artes y atletismo en esta tierra”. Pense, doncs, que quant a les arts es referix a l’època daurada de la Banda de Música de la Societat Artistico Musical dirigida pel mestre Ramón Ramírez Caldés i que, a més a més, vivien al nostre poble els escultors Enric Galarza Moreno i Josep Hidalgo Ejido, casats amb dones de Pi-cassent; pel que fa a l’atletisme i que jo conega, pot refe-rir-se a l’equip de galotxa, que per aquelles dates quedà campió comarcal i als equips de futbol de l’Acció Catòlica i després la S.R. Picassent, que per al poble tenien gran èxit i estima.

Per intentar aclarir el segon vers ens hem de re-metre a la pàgina 37 del llibre PICASSENT. APUNTES HIS-TÓRICOS, on en l’apartat, Etnografia - El Poble, Amadeo Lerma ens diu: “El poblat de Picassent es fundà, indub-tablement, a la vora del barranc i foren els seus primers carrers els que envolten l’església parroquial i el que fou el palau dels senyors marquesos de Dos Aigües, hui desa-paregut”, més avant ens diu, “Picassent dóna fe del pas dels sarraïns en la plaça Major, hui plaça de l’Ajuntament, en la qual hi havia un castell moro. Encara perduren al subsòl les restes de castell.

Per a millor comprensió de la situació d’estos edi-ficis incloc el plànol que apareix en l’esmentat llibre, de l’imaginari Picassent al voltant de 1818.

I apleguem a la quarta estrofa, ací amb molta ima-ginació galanteja els fills de Picassent, adornant-se i re-creant-se en lloances, quan diu: “Veus que ton fill fa rogle,/s’emporta l’aire a on du la guerra./Sembla a l’Om del seu poble,/ que, com un Atles, sosté la terra”.

Plànol imaginari de Picassent a l’any 1818

23

Festes

2012Majors

Picassent

La traducció que el pare Guaita fa al castellà ens ajuda a aclarir els dos primers versos, al dir “Sigue al picassentino el aura ambiente”. Aura, segons el famós diccionari de Maria Moliner, és: “Irradiación luminosa de caracter paranormal que algunas personas perci-ben alrededor de los cuerpos”, o, bé, Aureola: “Fama o admiración que rodea a una persona”. A més a més, sempre hem sentit dir expresions com, “aquell dia en la festa ferem rogle” o “Poc de rogle faran eixos”, és a dir que, fer rogle, es criar expectació en major o me-

nor grau. I continua la traducció “y doquier descuella”. Doquier ó doquiera, també el diccionari citat ens aclara, por todas partes, y descollar, ser una cosa superior o más notable que las otros entre las que está. Ací pense que l’autor, vol dir, que en qualsevol cosa o activitat els picassentins sempre destaquen. Més estima al seu poble no pot demostrar.

En els dos últims versos, l’autor compara els fills de Picassent amb el llegendari i famós Om, per la seua grandària i magnitud, i es pot interpretar esta assevera-ció, com si l’Om representara la força, la imaginació, la implicació, el treball, que segons ell, són virtuts que ens adornen a tots el picassentins; i que a causa de la copa tan redona que habitualment formen els oms, sembla l’esfera terrestre, que conté el mapa mundi, per tant, sosté la Terra.

La següent estrofa és més real, està més docu-mentada i no és gens imaginativa quan diu: “Passa el bell pont preciosa,/pedra del marbre del magas-sen./Rega Font tan famosa,/l’alta explanada de Picassent”.

L’om que dóna la benvinguda al nostre poble Presa del Clot de la Gramassà

Pont d’entrada a Picassent

Portada del llibre de festes de 1968

24

Festes

2012Majors

PicassentSens dubte per als picassentins de finals del se-

gle XIX, el pont de l’entrada al poble, a banda de ser

una millora importantíssima, tindria certa bellesa ar-

quitectònica.

Respecte a la pedra està clar que es torna a refe-

rir als marbres de Ninyerola, i als algeps i alabastres que

d’allí s’extreien, i quant a la Font que rega Picassent, su-

pose que fa referència a la Font de l’Omet, encara que

el cabdal d’esta era reforçat per les fonts de Ninyerola i

les de la Mata i la Marquesa, i que totes juntes, abastien

la séquia, que tenia el seu origen en l’assut del barranc

al paratge conegut com el “Clot de la Gramassa” i que

regava terres de Picassent i Alcàsser.

En el quartet que ara analitzarem, l’autor reprén

el tema principal, en este cas el lema. “Atengau a la

Cantera”, per anar acabant l’obra, i diu: “Atengau a la Cantera./Marbre és d´honor./Són ferms i nobles,/ nostres majors!

Este quartet és una exhortació, per a que els pi-

cassentins continuem demostrant i practicant allò que

ens han ensenyat els nostres majors, s´enten millor si de

nou recorrem a la versió castellana: “Demostrad Picas-sentinos/ virtud y honor/ de vuestra alcurnia/ noble ambición”.

Tot es comprén perfectament pel significat de la

paraula, Alcúrnia. “Condició de tindre ascendència no-

ble”. Vol dir ací, el frare Guaita, que els nostres majors,

han tingut per ambició molt noble i lloable que nosaltres,

els picassentins, demostraren ser sempre i en tota l’exten-

sió de les paraules, ‘persones de bé’.

Després del bis, “Evocació del Iber . . . .” i a l’igual

que en les composicions musicals ve el fort dels últims

compassos per acabar la peça, i diu: “Làuries prego-nen./Llires i banda./I el sagrat bronze./De Valliva-na./Din, din./Din, dan./Din. . . dan. . .

Per a entendre esta estrofa el pare Guaita ens acla-

rix que “làuries” és el que en castellà es diu “lauros”,

recordem que els antics esportistes grecs i romans eren

guardonats amb corones de llorer. I que ho podem aga-

far com que, totes estes glòries que establix la poesia

del nostre passat, han de ser pregonades amb tota classe

d’ostentació, amb música i celebrar-se amb festa com la

de la Vallivana i campanes.

Din, din. Din, dan. Din... dan...Foto: Juanjo Ferri

25

Festes

2012Majors

Picassent

26

Festes

2012Majors

Picassent

27

Festes

2012Majors

Picassent

El conjunt de tradicions, creences i llegendes popu-lars són les principals formes de manifestació que expres-sen la manera de ser d’un poble. Nascudes o arrelades, diferencien i enriqueixen la cultura i la història dels indi-vidus, que de manera individual o col·lectiva pertanyen a un municipi amb entitat i personalitat pròpies. A Picas-sent en tenim diverses manifestacions, com és el cas del Ball de Bastonots, els gegants i cabuts, les dansades, el vell i la vella..., entre altres.

El tema que ens ocupa en l’article present ve a definir una part molt important del nostre folklore, i és el cas dels personatges bíblics i populars de la processó de la Mare de Déu de Vallivana, que des de fa més de 25 anys apareixen i desfilen al llarg de l’itinerari processional. Des d’Adam i Eva fins als apòstols, vora 90 persones, tots veïnes i veïns de Picassent, acudeixen cada any a la cita amb la tradició.

Va ser l’any 1988, quan el rector de la parròquia de Sant Cristòfor Màrtir, mossén Jose Hernandis Montagut, mogut per l’entusiasme i la satisfacció, va decidir recupe-rar i refermar aquesta tradició atesa la celebració, en eixe mateix any, del 250 aniversari de la vinguda a Picassent, aclamació popular i construcció de l’Ermita de la Verge. Aquella vesprada del 8 de setembre de l’esmentat any, vora 50 personatges de l’antic i del nou testament vorien la llum pels carrers de Picassent. Amb la idea de no ha-ver de llogar els tratges cada any, el mossén va comprar centenars de metres de tela de colors diversos per con-feccionar-los. La modista picassentina, Enriqueta Ibáñez, va ser l’encarregada de coordinar la tasca de confecció dels diferents vestits. I per documentar-se dels atributs i

informació de cada personatge, la processó del Corpus de València va servir de guió.

Però, si ens remuntem al passat veiem que 1988 no seria el primer any en què els personatges bíblics i populars desfilarien en la processó. Anys enrere, la tra-dició popular ja ens parla de personatges com l’agüelo Colomet, els exploradors, Josué i el sol, els 12 apòstols, les esclaves, màrtirs i sants com Santa Llúcia, Sant Pau i Santa Bàrbara i els coneguts Cirialots, personatges que vestien una túnica blanca i portaven un gran ciri encés que els sobrepassava d’altura i que anaven situats als costats de les andes de la Verge. Les portades dels llibres de festes dels anys 1982 i 1984, il·lustrades per l’humo-rista picassentí, Juli Sanchis, Harca, queden com a pro-ves documentals que reflecteixen l’existència d’aquesta tradició anys abans del 1988.

Religiositat i tradició a la processó de la Vallivana: El cas dels personatges

bíblics i populars Eloina Hernández Doria

Portades Llibres de Festes anys 1982 i 1984

28

Festes

2012Majors

PicassentLes persones que eixien en la processó, amb els

vestits anomenats abans, ho feien cobrant un sou i a més a més, els vestits eren llogats. A poc a poc, la tradició va anar perdent-se i el 1988, la proposta del mossén no es va fer esperar: sense escatimar recursos, el poble no va dubtar a acceptar-la per dotar de la màxima grandiositat la processó en una expressió on s’uneixen sentiments re-ligiosos i, alhora, cívics, i que va convertir Picassent en un dels pocs pobles que mantenen aquesta tradició al llarg de la Comunitat Valenciana.

Relació de personatges bíblics i populars amb els atributs

Encapçalen el grup dos xiquets vestits d’Adam i Eva, primers pares creats per Déu que porten l’arbre del bé i del mal.

Noé conegut per “agüelo Colomet”, porta en la mà una xicoteta arca, amb la qual es va salvar del diluvi ell, la seua família i una parella d’animals de cada espècie.

Abraham, pare de la fe, i Isaac, amb el matoll de llenya per al sacrifici.

Jacob, amb els seus dotze fills, caps de les tribus d’Israel: Rubén, Simeó, Leví, Judá, Dan, Neftalí, Gad, Asser, Isacar, Zabuló, José i Benjamí.

Sifrà i Puà, parteres hebrees porten en les seues mans els fills de les mares jueves que salvaren perquè desobeïren el faraó.

Sèfora, filla de Jetró, i esposa de Moisès.

Moisès, amb les taules de la llei. És el llibertador del poble hebreu, i Míriam, germana de Moisès, que li va salvar la vida, deixant-lo quan era menut en un xicoteta cistella en el riu Nil.

Arca de l’Aliança, vuit sacerdots de l’antiga llei la porten a les mans. Allí estan les taules de la llei, el manà i la vara d’Aaró.

Els exploradors de la terra promesa represen-ten Gedeó i Caleb, el primer de la tribu de Manasés, home escollit per Déu per alliberar Israel del jou dels ma-dianites. El segon era company de Josué en l’exploració i reconeixement del país de Canaá. Els dos varen rebre el premi per entrar en la Terra promesa.

Josué conegut com el Sol. Va ser el cap de les tribus d’Israel, suc-cessor de Moisès, que va entrar en la Terra prome-sa i va lluitar amb l’ajuda de Déu per la conquesta de Jericó.

Samsó, jutge d’Is-rael i llibertador dels Filis-teus, estava dotat d’una força sobrenatural. Quan l’esperit de Déu el va im-pulsar, va portar a terme

grans trets. Saül, símbol de la justícia, rei d’Israel, va ar-mat amb escut i llança.

Bethsabé, mare del Rei Salomó, condemnada pel seu adulteri amb el rei David i salvada per Déu de la mort.

Salomó i la Reina de Saba, símbol de la saviesa, porta Salomó corona reial i un cedre a la mà esquerra. Va acompanyat de la reina de Saba amb els símbols reials.

Noemí, natural de Betlem, casada amb Elimelec, relacionada amb la genealogia de Crist. Va abandonar la ciutat per fam, on va tornar ja major, vídua i amb la seua

Adam i Eva

Sacerdots amb l’Arca de l’Aliança

Josué

29

Festes

2012Majors

Picassentnora, que va abandonar als déus Moabites i va decidir ser fidel al déu d’Israel.

Les matrones

Cèlia, símbol de la prudència, porta a les mans un pandero i evoca la prudència amb la qual va reconéixer el vot de son pare que la portava a la mort.

Jahel, considerada aliada d’Israel, va assassi-nar Sísara, el cruel opres-sor d’Israel, clavant-li un clau al front, portador del martell i el clau que va utilitzar.

Judith, símbol de la temprança, porta a la mà dreta un alfange de-sembeinat i a l’esquer-ra el sac amb el cap del superb cabdill Holòfer-nes, a qui va decapitar després de resistir-se a la seua seducció.

Ruth, símbol de la fortalesa, amb un grapat d’espigues. En quedar vídua va tornar a Betlem amb Noemí on va espigar els camps per guanyar-se el pa.

Dèbora, jutgessa d’Israel, amb espasa i es-cut, va inspirar el poble d’Israel perquè les forces contra Sísara i els seus aliats.

Rebeca, senzilla pastora amb calat i una cistella, es va casar amb Isaac i va donar a llum Ja-cob i Esaú.

Esther, reina de Pèrsia, gràcies a la seua valentia i encant per-

sonal, el rei Asuer va permetre als jueus defendre’s d’Aman.

Raquel, esposa de Jacob i mare de Josep i Benjamí, heroïna israelita amb un càntir a la mà dreta.

Abigail, valerosa hebrea amb una serp a les mans. El rei David la va prendre com a esposa per la seua pru-dència i enteniment.

Elí, summe sacer-dot que porta l’encenser per al sacrifici i Samuel, amb els pans de l’ofrena.

Joan, el Baptista, últim personatge de l’An-tic Testament i primer del nou, precursor del messi-es, va batejar Jesús al riu Jordà.

Santa Isabel, dona de Sacaries, que tot i ser estèril, va donar a llum el seu fill, Joan, el Baptista.

Salomé, filla d’Herodes Filip. Va aconseguir amb la seua bellesa que el seu padrastre, Herodes Antipes, li entregara el cap de Sant Joan, el Baptista, en una safata de plata.

Herodes Filip, fill d’Herodes el gran i Cleopatra, que va governar a Palestina, com a jutge.

Marta i Maria, germanes de Llàtzer, amigues de Jesús. Porten els perfums i les benes pròpies dels soterra-ments hebreus.

La Verònica, portadora de la santa faç de Jesucrist.

Cèlia

Ruth

Esther

Elí i Samuel

Marta i Maria

30

Festes

2012Majors

PicassentMaria, mare dels Zebedeus, mare de Santiago i

Joan.

Les tres Maries, seguidores de Jesús. El van acom-panyar en la seua predicació: Maria Magdalena, Maria de Cleofà, Maria, la mare de Marc, l’evangelista. Van estar també al peu de la creu. Duen símbols d’alguns dels miracles més coneguts de Jesús (pa i peixos, càntir d’ai-gua i una copa de vi).

Els apòstols

Pere, primer papa amb les claus del regne del cel.

Pau, apòstol dels gentils, porta una es-pasa amb la qual va ser decapitat.

Andrés, germà de Pere, porta una creu en forma de “x” on va ser clavat per morir per Crist.

Jaume el major, germà de Joan, porta els atributs de peregrí. Va ser el primer que va morir per Crist, decapitat.

Tomàs, qui va morir travessat per una llança.

Felip, amb una creu d’asta llarga, va pre-dicar en companyia de Joan. Va morir lapidat i crucificat.

Jaume el menor, familiar de Jesús, va morir ape-dregat i matxacat amb una maça.

Bartolomé, va predicar a Aràbia, amb un ganivet, d’acord amb el seu martiri.

Simó, va predicar a Mesopotàmia, on va ser martiritzat.

Judes Tadeu, pa-rent de Jesús, va escriu-re una epístola. Va morir màrtir a Edesa.

Maties, substitut de Judes Iscariot, va mo-rir decapitat.

Bernabé, company de Sant Pau en molts dels viatges apostòlics, va mo-

rir apedregrat.

Els quatre evangelistes

Mateu, porta un àngel que representa la genealogia humana de Crist, amb la qual co-mença l’evangeli.

Marc, porta en el llibre un cap de lleó per-què es va endinsar en el lloc habitual d’aquest animal.

Lluc, autor dels fets dels apòstols, repre-sentat per un llibre amb un cap de bou.

Les tres Maries

Andrés

Felip

Maties

Mateu i Marc

Lluc i Joan

31

Festes

2012Majors

PicassentJoan, porta un llibre amb una àguila, perquè el seu

evangeli s’eleva a la més alta contemplació. És el més teòleg dels evangelistes.

Tanca la desfilada Mosén Carbó. José Miguel Car-bó Ferrer, sacerdot de Morella, ciutat agermanada amb Picassent. L’any 1738 residia a Picassent i en març d’aquell any unes febres malignes causaren nombroses morts al poble. Ell va prestar la imatge que tenia a sa casa de la Verge de Vallivana perquè se celebrara un novenari en el seu honor. Prompte van desaparéixer aquelles febres i, en agraïment, el poble la va aclamar la seua patrona i va construir una ermita per venerar la seua imatge. Fa uns anys es va decidir incorporar aquest personatge al grup, atesa la seua importància històrica.

Aquest és el resultat d’una tradició que es man-té viva juntament amb altres pobles de la Comunitat: Morella, Albalat de la Ribera, Algemesí i la processó del Corpus de València, entre d’altres, se sumen a la llista. A hores d’ara, la desfilada dels personatges bíblics i po-pulars a la processó de la Vallivana de Picassent, n’és un bon exemple.

Nota: Al llarg d’estos 25 anys, han sigut moltes les persones que s’han interessat per formar part del grup de personatges que, enguany, s’ha constituït com a Associ-ació. Qualsevol persona que estiga interessada a formar-ne part, pot dirigir-se per correu electrònic:personatges.biblics@gmail.com

Grup de personatges bíblics i populars en l’any 1988

La Verònica

32

Festes

2012Majors

Picassent

33

Festes

2012Majors

Picassent

Si has nascut després dels 90 et serà difícil enten-dre que no sempre han existit els mòbils per comunicar-se, que no sempre hem disposat d’ordinadors (i tots els derivats: tablets, ipods, i-phones, discs durs, etc.) per a poder enregistrar música, dissenyar un fullet o ni tant sols, per a escriure i deixar gravat el que escrius.

Si tens menys de 20 o 25 anys, paraules com “ma-queta”, “fanzine”, “movida”, etc., et sonaran a pur ju-ràssic. Si t’agrada fer música et costarà pensar que, per a deixar constància del teu treball era imprescindible passar per un estudi de gravació (que es pagava a hores i costava una pasta) per a fer una maqueta (en realitat, una cinta de cassette, o siga...magnètica!) i passejar-te per totes les emissores perquè te la punxaren i a vore si amb un poquet de sort agradava i ho escoltava algun productor...

O, si el que volies era publicar, informar i comuni-car... Internet era encara ciència-ficció i el programa d’au-toedició i disseny més avançat que hi havia eren tisores, “pegamín”, revistes i fotocopiadora en blanc i negre... Amb tot això i molta imaginació et confeccionaves un fanzine, feies unes quantes còpies i a repartir-les!

Però, el que és realment important no són els mit-jans, sinó les intencions i objectius finals. Durant més de quatre dècades la repressió havia produït una sequera creativa, la clandestinitat havia forçat unes manifestaci-ons culturals magnífiques, però sempre amb uns objec-tius socials determinats i determinants. Així que després d’uns pocs anys d’incertesa i transició cultural, els nous aires de llibertat a principis dels 80 fan esclatar una eclo-sió d’expressions culturals multidisciplinars, creatives i obertes; un tot de colors trenca finalment la barrera grisa predominant.

L’explosió es produïx a Madrid, però l’ona expansi-va s’estén ràpidament per tot l’estat espanyol, adaptant-se i fent-se forta a cada territori. Durant la dècada dels 80 es registra els cens més gran de músics, poetes, pintors..., artistes per metre quadrat, i molts d’ells, bons.

Finalment, es perd la por a crear.

La resposta de les institucions

Perdudes o apagades o simplement marginades po-sicions més agressives i rebels socialment com el heavy o el punk, les noves propostes, tot i comptar amb un punt important de provocació, en uns pocs anys són assimilades

Els anys 80 a Picassent: crònica d’un temps d’efervescència

Vicent Tronchoni Simó

Alaska acompanyada d’uns artistes representatius de l’època

34

Festes

2012Majors

Picassentpels mitjans i televisions, convertint els seus primers líders en personatges fortament mediàtics. Encara ho són.

Els polítics, bé per convicció, bé per interés donen suport a moltes d’aquestes manifestacions culturals; les imatges del professor Tierno Galvan (aleshores, alcalde de Madrid) que saluda en un festival de rock i beneïx “la movida madrilenya” no deixaven dubtes al respecte.

En la seua proporció, les administracions, menudes o grans s’apunten a la corda de la modernitat. Concursos de Pop-Rock, de còmics, macroconcerts, exposicions, publica-cions... I alguns ajuntaments amb més visió política intenten fer autèntiques polítiques de joventut: fomentar un teixit associatiu juvenil, la participació dels joves en la vida soci-al, la integració en el món laboral, etc. Creació de Centres d’Informació Juvenil, Consells Locals de la Joventut, contra-ctació de tècnics de Joventut. La declaració de 1985 com a Any Internacional de la Joventut dóna una forta empenta.

Ací al poble

L’Oficina d’Informació Juvenil de Picassent (posterior-ment Centre d’Informació Juvenil o CIJ) es crea al novembre de 1984. El 85 compta amb pressupost propi i un animador juvenil contractat, i segons avancen els anys, augmenten el pressupost, les hores de dedicació de l’animador i els me-tres quadrats del local. Com remarcant el caràcter passat-ger de la joventut, passa per tres locals: s’inicia compartint local amb els psicòlegs en un pis del carrer Calvari, continua a l’Edifici Multiusos del carrer Carles Albors i, finalment, aconseguix un local propi al Centre ‘Les Palmeres’, al carrer de la Diputació. Posteriorment estarà durant molts anys a la Casa de Cultura fins que recentment s’ha obert ‘La Torta’, un local propi de la Joventut o Casa Jove.

El Consell Local

El Consell de la Joventut de Picassent va aprovar uns estatuts molt particulars, ja que no només admetia a representants d’associacions no formals, sinó també a tots els grups i col·lectius ocasionals; fins i tot, hi podien formar part joves no adscrits a cap grup, però amb ganes

de treballar, compartir i crear. Durant anys, un bon gra-pats de joves amb inquietuds artístiques, musicals, tea-trals, socials, ecologistes, polítiques, etc., desenvoluparen una intensa activitat social, juvenil i cultural a Picassent.

El consell mai va passar de la barrera municipal, a la Conselleria tombaren els estatuts en repetides ocasions. El Consell Local mai fou legal, o més bé, legalitzat. El Consell Local de Picassent fou un dels més actius i que va funcionar millor i durant més temps.

Els objectors

La Llei d’objecció de consciència s’aprova en el 84, però no és fins la primavera de 1988 que comencen a realitzar els primers objectors la PSS, i per una sèrie de rocambolesques casualitats, Picassent és un dels quatre primers municipis en acollir-los (els altres foren Vallado-lid, Vilanova i la Geltrú i Leganés). El primer objector a realitzar la prestació social és Kike López (el carnisser), i durant 18 mesos (durada inicial de la PSS) es converti-rà en ajudant al Centre d’Informació Juvenil, 18 mesos vertaderament fructífers i fecunds. Entre altres, es crea una emissora de ràdio municipal, en un inici Radio Inde-pendent de Picassent, actualment Radio l’Om; apareixen i creixen els grups de pop i rock, naix el fanzine “El Re-trete”, les setmanes de la joventut canvien de lloc i es consoliden..., però de tot això parlarem després.

Els primers dies, la premsa i la tele es feren ressò del tema, i Kike fou, involuntàriament, la persona més mediàtica del poble. Això i la guerra del Golf foren els de-tonants de l’allau de joves que objectaren. Als dos mesos va entrar un segon objector i després tres més fins que l’ajuntament rep més de 50 objectors que desenvolupen les seues tasques al CIJ, a la Casa de Cutura, ràdio muni-cipal, Biblioteca, Policia Local, Protecció Civil, etc.

En novembre de 1989 Picassent organitza unes Jornades sobre Objecció de Consciència a d’àmbit esta-

Actual instal·lació del centre jove La Torta

Butlletí Informatiu Municipal, març 1990

35

Festes

2012Majors

Picassenttal, amb assistència de tècnics i polítics d’altres municipis entitats col·laboradores i amb la ponència d’Antonio del Valle, redactor de la llei. Com a final de les Jornades, el divendres 23 a les 22’30 h, al soterrani de La Miraculosa es fa l’espectacle “Passe, pernocta” amb els actors Paco Vila, Xema Palanca, Xavi Sanchis (Xaxi) i Javi Villaplana i el grup de pop-rock picassentí Malafortuna. Un grandíssim i únic espectacle, de què no hi ha cap gravació.

La Ràdio

Des de l’inici a principis del 86 Ràdio Picassent can-via de nom, de lloc i de dial sovint. Naix com a Ràdio Independent de Picassent (Radio RIP). Estava instal·lada en una espècie de soterrani als locals del carrer Calvari. La “cripta” de la RIP era un lloc precari en tots els sentits: sense llum, equipament deficient, etc. L’emissora tenia una potència de 20 vats (l’actual és de 250 vats) i, a més a més, molestava els veïns, que ho feien saber.

Hi havia programes de tot tipus, sobretot musi-cals, però les virtuts de la RIP no eren les periodístiques, sinó la possibilitat de tenien els joves d’expressar lliure-ment les seues inquietuds i també com a punt de troba-da i viver d’experiències. D’entre els joves de l’emissora

es crearen grups de pop i rock, de teatre, escriptors, parelles i, fins i tot, empreses de serveis culturals que encara estan actives.

Les Setmanes de la Joventut

Una nit de finals de juny del 90, unes vint perso-nes hipnotitzades obeïxen les ordres del Fakir Kirman. El públic, entre escèptic i divertit, ho contempla mentre es pren un refresc o una copa. L’endemà al mercat no es parla d’una altra cosa. Era la setena Setmana de la Joven-tut, però farem un poc d’història.

Del 84 al 93 se celebren 10 Setmanes de la Joven-tut, normalment a finals de juny, just abans dels Bous. Les dues primeres s’organitzen des del Centre Juvenil, i es programa música, teatre, moda, cine, etc. Tot això amb un pressupost baixíssim i aprofitant els pocs locals que té Picassent en aquells moments.

Les setmanes progressen adequadament i a la ter-cera edició ja es compta amb un parell d’actes organitzats pel Consell de la Joventut en Ple i de bona repercussió veïnal. La nit del divendres el soterrani (l’underground li dèiem) de La Miraculosa es transforma en el Bar Bajos Fondos: un grup amb habilitats plàstiques decora el lo-cal, altres s’encarreguen de la barra, i de cambrers però també de les actuacions es fan càrrec el grup de teatre La Solitària, Pep Albentosa, Paco Ferrer, Arreu Teatre i tots aquells i aquelles que tingueren alguna cosa que mostrar. La nit del dissabte, en un pavelló de l’Ermita totalment envoltat de paper com si fos un regal, un grup de música creat expressament, més un grup de teatre-dansa (capi-tanejats per Arreu) i alguns perruquers i estilistes prota-gonitzen una acció (ara diríem instal·lació o performance) davant d’uns veïns que no entenen el que està passant.

Programa del “Passe Pernocta”

L’actual Ràdio l’Om, Emissora Municipal

La Solitària, amb els picassentins Xavi Sanchis i Xavi Villaplana

36

Festes

2012Majors

PicassentL’experiment del Bajos Fondos havia sigut un èxit, així

que la Quarta Setmana es munta tota ja a l’underground, i també la cinquena i la sisena. Cada any es muntava una decoració diferent i també exposicions diferents. De tot això s’encarregava un grup amb German Salom i Paqui Ga-llart al front. Hi hagueren exposicions col·lectives de joves de Picassent, individuals de Lídia Martínez, Eva Batalla, Alí-cia Renau, Pedro Gomez, Carmen Iborra, Roc Gimeno, etc.

El muntatge de taules, barres i infraestructures estava al carrer dels altres representants del Consell Lo-cal. I a l’escenari, a banda d’alguna projecció, audicions i grups locals, hi actuaren grups com La Cassola d’Alcoi, Pot de Plom, Jàcara, Antara, Carles Castillo, La Solitària, etc. El toc picant el donen Margot, La Kiwi Light i altres actuacions de cabaret.

El Consell creix i els espectadors també, de manera que per a la Setena Setmana es dóna un altre salt i el Ba-jos Fondos es trasllada a un local molt més gran i a més a l’aire lliure: l’antic Cine d’estiu El Jardin o també exdiscote-ca Picnic, però, per nostàlgia, continua dient-se Bar Bajos Fondos. L’organització, el bar, la decoració continua sent la mateixa, però l’augment d’espai i de pressupost fa que les actuacions augmenten, fins i tot les pel·lícules comencen a projectar-se en cine de veritat. Actuen el PTV, l’Om Teatre, Boni i Caroli, el Hot Circus, Conino Gurillo, la cupletista Esperanza Arguelles, el Fakir Kirman....I el nou espai fa que es puguen muntar també concerts dels grups de pop-rock locals: La Leyenda, Ana Araña el Cristal, Malafortuna, etc. Memorable el final de l’actuació d’Ana Araña el Cristal amb Paco destrossant la guitarra en directe.

I amb la incorporació al Consell de la Colla Excur-sionista (Tóbal Rua, Sonia i Haroldo, etc) es programen activitats de temps lliure com un matí de “ponting” des del pont de Picassent. La colla participa també amb la decoració del local.

Una fita important: com a remat de la Setena Set-mana de la Joventut, el 30 de juny del 90 al Camp de Fut-bol de l’Alter actua Loquillo y Los Trogloditas. L’entrada costava 1.000 pessetes i 700 en venda anticipada. Se’n varen vendre més de 5.000. Els anys següents actuarien també Celtas Cortos i Seguridad Social, amb Angel y las Guays com a particulars i inoblidables teloners.

El 1993, amb una crisi econòmica amenaçant (vos sona?) a tot l’estat comencen a baixar els macroconcerts i grans esdeveniments. La “movida” agonitza amb algu-nes personalitats de la modernitat ja consolidades i famo-ses, i a Picassent s’organitza la desena i última (d’aquella era, després han tornat) Setmana de la Joventut, ja sense gran concert de Rock.

Els Protagonistes

Si anaves a un concert d’algun grup o músic avant-guardista a València, Barcelona o qualsevol altre lloc, sempre et trobaves gent de Picassent, i molta penya.

Amb aquesta opinió han coincidit pràcticament tots els joves d’aleshores que he consultat. No sé si això serà cert i significatiu o només opinions de persones que formaven part activa dels esdeveniments i a altres pobles diran el mateix, però certament, l’activitat cultural i ge-neradora d’aquells anys a Picassent era realment gran i segurament, irrepetible.

Els i les joves de qui parlem, a banda dels seus es-tudis o treballs feien música, teatre, fanzin, ràdio; s’inter-canviaven idees, persones, guitarres i locals. Durant uns anys coincidiren i convisqueren a Picassent quatre grups de teatre, cinc de música, més totes les individualitats que pintaven, fotografiaven o escrivien en un poble de poc més de 15.000 habitants. És evident, doncs, que al-gun virus creatiu s’havia estés pel poble.

Els Músics

Grups de pop i rock, fins i tot, de jazz i, sobretot intents de grups hi hagueren molts, però amb certa con-tinuïtat i amb alguna gravació, en destaquen uns pocs:

La Leyenda, amb els germans Paco i Octavio Ro-meu, Achim i Bóbal. Una proposta seriosa amb bases de blues, rock i Rhythm and Blues. Duraren uns anys i la for-mació va anar introduint i variant els components.

Malafortuna, Tóbal, Toni, Paco i Salva, tots ells mú-sics i Salva el bateria, professional durant uns anys. Amb influències del pop i rock europeu dels 80 tenien una base rítmica potent. El seu gran èxit “Maldita Ley” era tota una declaració de principis. Part d’ells formen actu-alment el grup Mari Lamant.

El BIM informava sobre l’actuació de Loquillo. 1990

37

Festes

2012Majors

Picassent

Ana Araña el Cristral, amb Kike, Paco, Dani i Alber-to, amb influències de la onda més sinistra i el rock un-derground; fans de Joy Division, The Pixies i Corcovado, eren la formació més divertidament punky. La seua cançó “La Sra. Leonor” va triomfar en el circuit local.

Altres com La Puerta de Atras, Els Maripuri Exprés, Para Matar Música, Movidas Marianas o diverses formaci-ons de jazz (amb Javi Pata al cap) s’anaven alternant, amb components d’altres o formacions paral·leles, on també hi havien músics com Fernando Batalla, Salva Iborra, Jau-me Serra, Carlos Cariñena, Guarino, etc. Gran commoció va causar Para Matar Música en la seua primera actuació a Picassent, en el pavelló de l’Ermita i presentant-se com “Hola, somos Para Matar Música y somos ateos”

Els ‘Teatreros’

L’Om Teatre. Santiago Sánchez havia creat l’Om Teatre a finals dels 70 a la llum d’una falla d’igual nom. La qualitat i l’energia del grup i el seu director l’havien fet créixer fins que amb l’èxit de “Mort Accidental d’un Anar-quista” de Dario Fo (1983) i “BlancaRosa, sirena de la mar blava” (1984) donen pas a la professionalització, sent en l’actualitat un dels grups de teatre més importants del pa-norama escènic espanyol. I, a més a més, l’Om havia fet escola i del grup o dels tallers eixiren diverses companyies:

La Solitària. Xavi Sanchis i Xavi Villaplana mun-ten aquest duo d’una qualitat interpretativa i còmica excel·lents. “Dos per Tres Cinquanta-quatre” i “Res-sagats” foren els dos muntatges grans, però també participaren en el Passe Pernocta, el Bajos Fondos, inauguracions de Setmanes de la Joventut, etc. Actu-alment els dos viuen de treballs relacionats d’alguna manera amb el teatre.

Yorick. Possible-ment la companyia de teatre amb més histò-ria de Picassent. El nucli del grup va començar a funcionar al voltant dels anys 60, amb el nom de Associació Teatral de Picassent i dirigits per Diego Ramon i Lluch. Posteriorment serien Carlos Renau i Juan Ra-món i Lluch i finalment Sonia Renau qui es fa-ria càrrec de la direc-

ció del grup. Al 83 posen en escena Yerma i a partir del 86 adopten el nom de Yorick. Després vindrien els monòlegs de Dario Fo i Franca Rame , “Detrás de la Puerta”, “Los Pelópidas” i, fins i tot, “Rungholt” de Miguel Ruiz, escriptor local i membre de Yorick. Altres membres del grup foren Dafni Valor, Vicent “El Fisolo”, Marga Cuenca, etc.

Suc de Pinya. Escissió de Yoric amb Jose, Carmina, Pili, Jose, Nati, Àlvaro, Juan, etc., la part més jove de la companyia. Posteriorment, muntarien Arreu teatre i al-guns membres tornarien a Yorick.

Boget Teatre. Més irregulars, en el 81 munten “La Pancarta” i en el 84 “Si lo Se no Vengo”, creació pròpia de la companyia.

Una actuació de L’Om Imprebís

La companyia Yorick

Boget Teatre

Els membres del grup Malafortuna

38

Festes

2012Majors

Picassent

39

Festes

2012Majors

PicassentPerò a més durant aquests anys tant a les Festes

Majors com a La Miraculosa actuen els grups valencians que hi destaquen: PTV. “Hasta aquí llegó la Riada”, El Gran Fele, L’Horta teatre. I algunes actuacions especials: al 84 a les Festes Majors, l’Om organitza una macro ac-tuació per tot el poble, La Nit Profana i Pírica, amb col-laboracions de Boget Teatre, grups de cornetes i tambors, el grup Scout, Arreu Teatre, etc.

Els Artistes

Possiblement per la manca d’espais expositius les arts plàstiques no tingueren el mateix ressò que les es-cèniques o musicals. Paco Santana destacava ja com un dels artistes valencians més considerats. Altres com Eva Batalla, Alicia Renau, Paco López iniciaven encara els seus camins.

En la moda, Josep Lafont es va obrir pas en un món tan complicat, amb desfilades de les seues creacions a la discoteca Al Loro (Coolor).

Les Revistes

Un grup de joves intenta muntar una associació cultural, un col·lectiu amb una visió molt crítica sobre

la cultura i la societat. Es diuen inicialment Cercle Obert (figura geomètrica impossible). Però després, el grup de-cideix fer una entrada conjunta al Club Cultural de Picas-sent i reinventa la revista Raons, de la qual s’editen set números.

En altra ona, un grup vinculat a la RIP confecciona el fanzine “El Retrete”, del que s’editen 5 exemplars.

Els “Garitos”

A banda de l’ocasional Bajos Fondos, les discote-ques Coolor i Tebeo i bars com Karhu o Bolero progra-men concerts i, fins i tot, concursos de Rock.

A destacar Desnivel, mític pub dels 80 on escoltà-vem totes les novetats dels Pop nacional i internacional. També marcava les tendències de la moda juvenil.

Més Música

Qualsevol picassentí o picassentina que en 1987 era jove et dirà que va assistir a l’històric concert de Hé-roes del Silencio a Tebeo. La realitat és que assistiren 300 persones; mesos després omplirien estadis.

Però, Héroes no fóren els únics. A banda dels con-certs de les Setmanes de la Joventut, hi hagueren més concerts importants: Interterror i la Resistencia al pati de la Vallivana, Los Girasoules, Potato, Rockanborders, etc. I altra fita: Corcobado y Los Chatarreros presentaren un disc a Coolor en exclusiva i dos anys consecutius: el 92 i 93.

L’Ajuntament havia organitzat també altres esde-veniments musicals. El concurs de Pop-Rock el 84, 85 i 86 amb dos discos editats de Controversia i Opera Prima. I també La I Setmana de Jazz de Picassent, la primavera del 86.Un número de “Raons” amb dibuix d’Harca. 1994

Actuació de Corcobado a la discoteca Coolor. 1992

40

Festes

2012Majors

PicassentAltres joves

Santiago Sánchez en teatre, Paco Santana en pin-tura i il·lustració, Paco López en les falles, Josep Lafont en la moda són joves dels 80, ara adults, que han des-tacat i encara ho fan en les seues disciplines, però no estaven sols.

Francesc Josep Chinesta, amb 27 anys era recone-gut com a investigador a Espanya i Europa. En 1990 lle-gia la seua tesi amb la puntuació màxima.

Tobal Ibàñez, maniquí vivent. Amb 25 anys es va convertir en un dels més sol·licitats representants d’aquesta tendència artística que, nascuda a València, es va estendre als anys 80 per arreu del món. Tobal, ja desa-paregut, fou un dels més capdavanters.

Menció apart mereix el malmés Bernardo Corde-llat. Activista cultural més enllà de les nostres fronteres. L’introductor del punk i altres tendències posteriors a Pi-cassent va fundar i formar part del grup Extrema Cordia-lidad Homicida, però també va escriure narrativa i poesia a més de còmics i altres manifestacions culturals. Tot un referent tristament desaparegut.

Acabant...

A principis dels 80, Alaska cantava “quiero ser un bote de Colón y salir anunciado en la televisión”. En 2012 la seua vida és televisada en directe i seguida per un fum de seguidors. Potser un èxit, potser una assimilació/canibalització del sistema.

A partir dels 90 l’efervescència cultural començava a decaure per tot arreu, a Picassent també. Cert és que

alguns creadors i intèrprets es consolidaren i triomfaren com bé es mereixien, però també és cert que les exigèn-cies per a poder arribar al públic eren també més grans. Almodóvar era ja una estrella universal, però les seues pel·lícules perdien gràcia i espontaneïtat, tot i que gua-nyaven, i molt, en qualitat.

A Picassent el declivi es compensa amb una eta-pa d’inauguracions i consolidacions: Al 94 s’inaugura la Casa de Cultura que comença una programació cultu-ral estable de qualitat. Molt posteriorment s’inaugurarà també la Casa de la Joventut ‘La Torta’ i l’aulari musical (AUMA). A banda de la programació institucional, diver-ses associacions culturals la complementen amb les seues activitats. ‘Radio Picassent’ es consolida i millora en local, qualitat, equipament i professionals.

Però potser, les generacions que visquérem aquell colorista i desgavellat moment mirem enrere amb certa nostàlgia d’aquell temps on per trobar-se encara calia ei-xir al carrer i per a dir m’agrada calia fer més esforç que prémer una tecla.

És possible que això passe en totes les generacions, o que així hauria de passar.

És possible que no prestem al present l’atenció que es mereix.

NOTA DE L’AUTOR: Aquesta crònica informal no te caràcter històric ni exhaustiu. S’ha realitzat amb els records propis i els de molta altra gent, ja que hi ha molt poc de material d’arxiu. Així que les dates i les dades po-den estar parcialment o totalment trabucades. Demane disculpes per tot això.

La crònica pretén només traure a la llum moments i persones d’un temps interessant i divertit, un homenatge per a tots i totes els que hi participaren i deixaren part del seu saber, la seua obra o simplement, retalls de la seues vides. Va dedicada a elles i a ells.

Demane disculpes també per tots aquells actes i persones que no apareixen i haurien de fer-ho.

I agraïsc molt sincerament l’ajuda a tots els amics i amigues que amb material gràfic i, sobretot, amb les se-ues memòries han aportat claredat a aquest escrit. Gràci-es a Julio Gómez, Xaxi (inestimable ajuda conjunta amb Xavi Villaplana, Xema Palanca i Paco Vila), Sonia Renau, Paco Martorell, Dani Doria, Kike López, Paco Aguado, Toni Ponce, Joan Muñoz, Paco Romeu, Germán Sanchis i també, a Ana i Pura de l’Arxiu Municipal.

Tóbal Ibáñez

41

Festes

2012Majors

Picassent

42

Festes

2012Majors

Picassent

43

Festes

2012Majors

Picassent

Entenem com a formació de persones adultes el conjunt d’actuacions que tenen com a finalitat l’accés als béns culturals, formatius i als nivells educatius que per-meten als ciutadans millorar laboral, cultural, social i eco-nòmicament” (Llei 1/95 de Formació de Persones Adultes de la Generalitat Valenciana)

Començaren a Picassent les primeres iniciatives en matèria d’educació d’adults cap als anys 80. Aquestes pri-meres iniciatives tenien com a objectiu reduir el nombre de persones adultes sense cap tipus de titulació acadèmi-ca bàsica. Així s’inicien els grups nocturns de Graduat Es-colar en l’escola Mare de Déu de Vallivana, on professors del centre i d’altres contractats per l’Ajuntament de Pi-cassent atenien moltes persones que no havien obtingut aquest títol durant la seua escolarització.

Però la realitat socioeducativa, amb un percen-tatge de població analfabeta, sense estudis o de nivell inferior al graduat, feia necessari realitzar un canvi en la formació d’adults. Així, s’inicien els primers programes d’educació d’adults que estableixen tots els nivells de la formació, des de l’alfabetització fins el Graduat escolar. Aquests primers programes es posen en marxa per inicia-tiva de l’Ajuntament de Picassent i no és fins l’any 1986 quan la Conselleria d’Educació pren la iniciativa creant el Cercle d’EPA Picassent.

El curs 1986/1987 inicia les seues activitats l’Escola d’Adults de Picassent amb 220 alumnes i 5 professors, tres dependents de l’Ajuntament i dos de la Conselleria d’Educació. La seua nova ubicació serà el primer pis de

l’antiga “Escuela Nacional de Niños San Ignacio de Loyo-la”, situada a l’avinguda del Sud i comptaria amb 5 aules i un despatx.

Comença aquesta nova etapa que haurà d’atendre totes aquelles persones adultes que no tenen els conei-xements instrumentals bàsics (lectoescriptura i càlcul) per a defendre’s en una societat cada vegada més complexa. Naixen nous grups de formació reglada, Alfabetització, Neolectors, Educació de Base, Pregraduat i Graduat. I en aquest camí, aniran generant-se noves necessitats forma-tives que incidiran en l’àmbit de l’ensenyament no re-glat, així sorgiran grups d’educació formal, els cursets de valencià, anglés, FP1, etc., i també grups d’educació no formal, com els tallers de Costura, Pintura, Cuina, Ball, Tapissos. Alhora van realitzant-se d’altres activitats lúdi-ques i festives, Nadal, Carnestoltes, excursions, etc.

L’Escola d’Adults de Picassent, una experiència formativa de 25 anys

Pep Albentosa Labuiga

Primer equip de professors de l’Escola d’adults de Picassent

44

Festes

2012Majors

PicassentEntre 1988 i 1991 es produiran canvis importants

que aniran fent que l’escola vaja augmentant la seua oferta, tant de grups reglats com de cursos i tallers. En primer lloc, la Conselleria dotarà el centre amb un nou professor, per tant, el claustre ja estarà format per sis mestres. En segon lloc, en el curs 89/90, naixerà l’Associ-ació d’Alumnes, que haurà de dinamitzar i gestionar els tallers i les activitats lúdiques i festives que es realitzen a l’escola. I en tercer lloc, el curs 1990/1991, la Conselleria crea el centre públic EPA Picassent, que suposa un nou estatus legal, igual a qualsevol centre no universitari de la xarxa de centres públics de la Generalitat Valenciana.

L’Escola d’Adults de Picassent tingué durant els se-güents cursos un fort impuls que es manifestà en el crei-xement del nombre d’alumnes i l’augment de grups de formació reglada i no reglada.

En aquest primer trajecte que segueix el nostre centre, que abastaria uns 9 cursos escolars, arribem a 465 matrícules i ja parlem d’una escola plenament con-solidada.

Però, cap al curs 94-95 es produiran canvis im-portants que marcaran una nova etapa en la formació de persones adultes de la nostra Comunitat. Estarà en procés de desaparició l’antic Graduat Escolar i sorgirà el Graduat en Educació Secundària. Gener de 1995, amb l’aprovació de la Llei de Formació de Persones Adultes de la Comunitat Valenciana, serà un any crucial en el re-coneixement de la tasca que ja s’està realitzant en les escoles de tot el país.

Seran reconeguts tots els programes formatius que es realitzen a les escoles, i per primera vegada l’administra-ció autonòmica s’implicarà en aquesta etapa de la formació que sempre havia estat oblidada pel poder polític. També a partir del curs 94/95, l’Associació d’Alumnes contractarà els monitors de tallers i això suposarà una major integració d’aquests en l’escola i millorarà el seu funcionament.

Si observem l’evolució de la matrícula del centre, es posa de manifest que des de 2001 a 2011 la matrícula s’ha multiplicat per dos. Però, aquestes dades no estan recolzades per un augment dels recursos i aportacions de la Conselleria que faciliten la tasca diària. Per això, des de 2007, l’escola d’Adults de Picassent ha estat sol·licitant i reivindicant davant la Conselleria una sèrie de canvis que facilitarien el treball al nostre centre:

Autorització per a impartir el segon nivell del 2n Ci-cle (GES2), que permetria que el nostre alumnat poguera obtindre el Graduat en ESO avaluat al CFPA Picassent. En aquests moments només poden estar matriculats com a Preparació per a la Prova Lliure de Graduat en ESO.

El professorat de les matèries reglades roman es-tancat des de l’any 90, amb 6 professors, mentre els grups reglats han augmentat i també el nombre d’alum-nes per grup.

La major demanda del Graduat en ESO, la prepa-ració per a la prova de cicles formatius de grau superior i la prova d’accés a la Universitat per a majors de 25 anys, també fan necessària la dotació de més professorat.

Han passat 17 anys des de l’aprovació del la llei del 95. La nostra escola ha crescut moltíssim (933 matri-culats), tota la xarxa de centres d’adults de la comunitat també, però l’administració autonòmica no ha complert les expectatives que l’esmentada llei havia generat. Érem en el 1995 la comunitat que liderava el procés de con-solidació de l’ensenyament d’adults i ara, després de 17 anys, som la darrera. La famosa llei no s’ha desplegat plenament i ha sigut molt escassa la normativa de la Con-selleria per a posar-la en marxa. Des de 2004, no s’han dictat instruccions des de l’administració per regular els diferents canvis que van sorgint a les escoles després de l’aplicació de noves lleis d’ensenyament.

Entrega del Premi Sibil·la Mercer a l’Escola d’Adults en l’any 2000

45

Festes

2012Majors

PicassentMalgrat totes aquestes dificultats dels darrers cur-

sos escolars l’Escola ha anat creixent i oferint nous cur-sos i tallers, que mitjançant l’aportació de l’Associació d’Alumnes i l’Ajuntament de Picassent s’han pogut au-togestionar. En aquest quadre queda plasmada l’oferta formativa que actualment ofereix el CFPA de Picassent:

Programes A

Formació reglada

Programes B

Proves lliures

Programes C

Valencià

Programes E

Espanyol

Programes J

Altres

Alfabetització (2)

Neolectors (1)

Bàsica (2)

GES 1 (1)

GES 2 (1)

CFGS (2)

PAU ≥ 25

anys (2)

Valencià (5) Espanyol estrangers (2)

Anglés (4)

Alemany (1)

Informàtica (9)

Ball (6)

Ioga (4)

Tai-txí (4)

Pintura (2)

Patchwork (3)

Dansa Oriental (2)

*entre parèntesi el nombre de grups

Professors i monitors. Curs 2011-2012

Ara estem en un moment d’impàs en la formació de persones adultes. Hem fet molts esforços per moder-nitzar i introduir les noves tecnologies a les escoles, hem introduït nous programes, però des de fa uns anys no s’estan prenent iniciatives per part de la Conselleria per millorar aquest tram de l’ensenyament. I ara comencen a plantejar-se una nova llei de formació d’adults, que no-més preveu una educació compensatòria per atacar el fracàs escolar, amb preparació per a proves lliures, que no resolen el dèficit en formació que pateix la població adulta valenciana, que ofegada per una forta crisi té noves necessitats formati-ves relacionades amb la formació pro-fessional que afavorisquen la reinserció laboral en nous sectors de producció.

Bé, doncs, així estan les coses avui, des de 2009 s’han tancat algunes escoles d’adults, s’ha reduït les ajudes als ajuntaments que participen en les escoles (la majoria de les escoles són municipals), s’han anul·lat les xicotetes subvencions de la Conselleria a les as-sociacions d’alumnes, moltes baixes de professorat d’adults no es cobreixen i l’immobilisme que manifesta l’admi-nistració valenciana respecte de la for-mació d’adults no sembla portar bons

auguris. Per això hem d’estar a l’aguait, perquè hem aconseguit moltes millores als nostres centres que es podien vore truncades de la nit al matí, en un moment en què ningú no para atenció en aquestes coses i la crisi ho capitalitza tot. Hem d’exigir a l’Administració que actue per poder eixir d’aquest impàs en què ens trobem

immersos, no és possible evolucionar si no tenim clar cap on anem i ara el futur de la formació de persones adultes és incert.

Així i tot, des de la nostra Escola d’Adults de Pi-cassent continuarem treballant per aconseguir una escola cada dia més participativa i més integrada en les necessi-tats formatives de la població. Per això, continuarem tre-ballant els pròxim anys, per tal d’anar millorant allò que hem aconseguit en els nostres 25 anys d’història.

46

Festes

2012Majors

Picassent

47

Festes

2012Majors

Picassent

17 d’octubre de 1961, els estatuts de la recent constituïda confraria Verge de Vallivana arriben a l’Arque-bisbat de València. Al mes següent, el 22 de novembre, es constitueix i prenen possessió els càrrecs de la primera Junta Directiva, amb Fernando Parra com a president i mossén José Hernandis, com a director i artífex d’esta.

Hui, després de 50 anys, ho celebrem com cal, amb molt de treball i dedicació perquè continue viva i sapiguem mantindre eixa devoció a la nostra patrona, la Verge de Vallivana, juntament amb l’esforç de totes les juntes directives que han sabut cuidar i mantindre en molt bon estat l’ermita.

Expressar-ho amb paraules seria poc i no reflectiria realment tot eixe treball. Per això, la Confraria va pen-sar a organitzar una exposició fotogràfica que mostrara eixa dedicació en les distintes activitats i actes que s’han anat organitzant al llarg d’estos cinquanta anys com, per exemple, el manteniment de l’ermita. En els darrers anys s’ha fet un gran esforç per aconseguir que esta es-tiguera rehabilitada en quasi tots els seus aspectes amb motiu del cinquantenari de la Coronació l’any 2007. Prova d’això es mostra a l’exposició on podrem trobar imatges molt curioses, com el canvi del sòl al marbre actual, la neteja de les làmpades, la rehabilitació de la cripta o la restauració de la cúpula. També s’han anat in-corporant a les festes altres actes que hui ja tenim molt consolidats com és el cas del trasllat de la imatge de la Verge des de l’ermita fins la parròquia i que resulta ser un dels actes més emotius de les festes. Ja amb posteri-oritat a l’any 1993 es va implantar el trasllat del Crist de

50é aniversari de la Confraria ‘Verge de Vallivana’

Corfraria Verge de Vallivana

Obres de restauració al sòl i cúpula de l’Ermita

48

Festes

2012Majors

Picassentla Fe. Els més majors del poble potser recordaran que el Consell Agrari era qui organitzava la festa del Crist, amb la qual cosa la Confraria quedava un poc més al marge dels actes devocionals.

Hui per hui, la directiva assumeix que la festa i la devoció al Crist també passen per ser aspectes del seu àmbit i, per això, en un intent de fomentar la seua devo-ció l’any passat tingué lloc durant les festes una romeria que va despertar l’interés dels fidels i que enguany torna a fer-se amb la intenció d’acurtar el seu i que puga parti-cipar-hi la gent major.

La creació del grup de personatges bíblics, la Colla de Portadors, la web de la Confraria, la restauració de les andes i del camerino, són alguns exemples de les actua-cions més recents, fruït del treball i interés de les distintes directives que han tractat de millorar els aspectes que te-nen a vore amb les festes, la devoció i al manteniment de l’ermita sense descuidar la vessant espiritual.

D’esta forma fa uns anys es va encarregar una rè-plica més menuda de la imatge de la Mare de Déu amb l’objectiu de poder visitar les cases dels confrares malalts

o impedits, i de les persones majors que no tenen tanta facilitat per poder arribar a l’Ermita. Així estes persones poden tindre durant uns dies a casa la imatge de la Verge visitadora. L’experiència ha demostrat que són ja moltes les cases del poble que ha visitat i que continuarà visitant, i on aflora també un ambient entre el veïnat, ja que durant el temps que la imatge està a la casa, els parents i veïns vo-len també saludar i visitar tant la persona com la Verge, de forma que s’incrementa esta relació interpersonal. Totes aquelles persones que vullguen sol·licitar aquesta visita per a una persona major o malalta poden consultar a qualse-vol membre de la Junta Directiva el seu interés.

Alhora, i col·laborant amb la Pastoral de la Salut, s’organitza la missa de la Pasqua dels malalts, en què es rep el sagrament de la Unció, i es crea també entre les persones assistents un clima d’afecte, perquè moltes persones majors que des de fa temps no ixen de casa, es troben amb altres coneguts en les mateixes condicions, i s’alegren de trobar-se per uns moments amb gent que fa temps que no veuen. Potser no siguen unes actuacions amb resultats tant vistosos com les restauracions, però estan destinades a produir altres tipus de fruïts que la Confraria també deu procurar.

No és qüestió de fer menció de tots, per-què amb el temps hem procurat explicar les coses que s’han fet als llibres de festes, a les exposicions, celebracions i d’altres.

I enguany, dins de la celebració del cinquan-ta aniversari han sigut diversos i variats els actes que hem programat. Al

Membres de la Junta Directiva classificant les teules

Façana de l’Ermita

Missa de la Pasqua dels malalts

Concert a l’interior de l’Ermita

49

Festes

2012Majors

Picassentmes de maig es va celebrar un cicle de concerts a l’Er-mita, amb les actuacions de l’Orquestra Simfònica i Cor de la Societat l’Om, la Societat Artístico Musical, l’Schola Cantorum Sant Cristòfor Màrtir i la Coral de l’Associació d’Amics de Cristòfor Aguado. Des d’ací volem donar-los les gràcies a tots pels magnífics i emotius concerts oferits.

S’està preparant una publicació per recordar els 50 anys de la Confraria que estarà disponible en la taula muntada els dies de novena. Una publicació que se suma a les anteriors publicacions que ha llançat la Confraria com el Devocionario a Ntra. Sra. de Vallivana, el catà-leg de l’Exposició Al voltant de la Vallivana, el llibrets de Vallivana 83 i Vallivana 88, 250 Aniversari. Per això, des d’estes línies animem a visitar l’exposició fotogràfica que pretén recollir un punt de vista diferent de tots estos anys d’existència de la Confraria, tota una tasca que, de forma senzilla i de vegades callada, compleix de sobra amb un dels principals punts dels estatuts com és el manteniment de l’Ermita i el foment de la devoció a la nostra Patrona.

Des d’ací animem a tot el poble a continuar con-tribuint d’una manera o d’una altra amb estes tasques.

Volem agrair també a les anteriors juntes directives tot el que han fet dins de les seues possibilitats, a les juntes que vindran, encoratjar-los a no perdre de vista tots estos elements, així com treballar per anar enriquint si cal, cada vegada més, les festes i la devoció a la Mare de Déu. I a tots, finalment, perquè ens sentim part impor-tant del nostre patrimoni, de sentir-nos picassentins i fills de la Mare de Déu.

Bones festes!

Presidents de la Confraria dels darrers 50 anys

Visita de l’Arquebisbe Garcia-Gasco a Picassent

50

Festes

2012Majors

Picassent

Raúl Flores a les Festes Majors de 2011

51

Festes

2012Majors

Picassent

La comarca de l’Horta Sud és l’escenari privilegiat del Cant de la Carxofa. Pobles com Silla, Alaquàs, Aldaia, Catarroja i, també Picassent, conformen una manifestació popular i alhora simbòlica de la devoció religiosa a la comarca.

Va ser fa dos anys, concretament el 2010, quan la Regidoria de Festes de l’Ajuntament de Picassent va voler recuperar este Cant per incloure’l al seu programa de festes. Este fet tornava al poble una tradició ben arrelada als anys quaranta del segle xx que, a poc a poc, va anar perdent-se.

Enguany, l’Ajuntament de Picassent ha adquirit el compromís i ha fet un esforç per construir una carxofa pròpia que ha sigut realitzada per l’artista picassentí, José López Ibáñez, i que enriquix més si cal el nostre patrimoni municipal.

La carxofa, feta amb una estructura metàl·lica de ferro, compta amb unes dimensions de 4 metres d’alçària i 5 metres d’amplària.

Al taller de l’artista picassentí José López, al Polígon Industrial, s’afanyen els treballs per tindre a punt la Carxofa Municipal. Allí dins, la barreja del suro, el ferro, la pintura, entre altres elements, van prenent forma de carxofa mitjançant la creativitat i la imaginació.

Mentre José Sánchez Marco prepara el muntatge elèctric, els germans Clemente i José Mª Núñez Sarrió munten l’estructura metàl·lica i les mans de José López acaronen el suro donant-li forma a les fulles.

A continuació vos mostrem un recorregut gràfic del procés de construcció de la Carxofa de Picassent.

Picassent estrena Carxofa municipal Gabinet de Premsa i Comunicació

52

Festes

2012Majors

Picassent PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ DE LA CARXOFA DE PICASSENT

Maqueta fulla. Escala 1:10 Maqueta mecanisme Carxofa Motor reductor

Aplicació giratoria Detall de la base Base i tub Detall d’una fulla

Cable de comunicació Caixa del quadre elèctric

Interior del quadre elèctric Detall d’una fulla Detall interior d’una fulla Fulla sencera

Treballant el suro d’una fulla Soldant la plataforma del balcó Montant el quadre elèctric

53

Festes

2012Majors

Picassent

José Escorihuela a les Festes Majors de 2011

54

Festes

2012Majors

Picassent

Festes

2012Majors

Picassent

55

Festes

2012Majors

Picassent

PPrrroooggrrraaararrar mmaa ddee fffeeefeffef sstteeess

56

Festes

2012Majors

Picassent

31

1

2

Del 29 d’agost al 6 de setembre, a les 22 h, solemne novenari en honor a la nostra patrona, la Mare de Déu de Vallivana.

Divendres

20 h, a la Casa de Cultura, Lliurament dels Premis Picassent Cristòfor Aguado i Medina i inauguració de l’exposició “50 anys de la Confraria Verge de Vallivana”. A continuació, presentació de la restauració de les campanes de l’església de Sant Cristòfor.

22.30 h, a la Plaça de l’Ajuntament, cine d’estiu per a tots els públics: Ice Age 4.

24 h, a la Plaça d’Europa, Macrodisco.

Dissabte

19 h, al Poliesportiu, partida de pilota.

23 h, Romeria al Crist de la Fe (des de l’Ermita). L’Ajuntament de Picassent, amb la colla de portadors, els Dimonis de la Dalla i la Confraria de la Mare de Déu de Vallivana, organitzen esta romeria en la qual es portarà la imatge a distints punts del poble.

24 h, Plaça d’Europa, “Despeinaos” en concert. A continuació, Macrodisco.

Diumenge

10 h, al Poliesportiu i amb el Bici-Club, II Marxa BTT infantil Vila de Picassent.

12 h, a la Plaça d’Europa, Carreres de Joies (carreres a cavall).

18.30 h, a la Plaça de l’Ajuntament, Concurs de Carrosses.

La Cavalcada començarà a les 19.30 h (Per l’itinerari de costum).

57

Festes

2012Majors

Picassent

3

4

5

23 h, a la Plaça de l’Ajuntament,

Nit de circ. Acrobàcies, equilibrismes, màgia i molt més a càrrec de la companyia de Picassent ‘Infinit Produccions’ amb “Vol destinació a la realitat”.

Dilluns

De 17 a 21 h, a la Plaça de les Palmeretes, Parcs i atraccions infantils.

23 h, a la Plaça de l’Ajuntament,

Nit de música valenciana, amb Miquel Gil i el Grup Cultural Ball de Bastonots

Dimarts

De 17 a 21 h, al Parc Abril Martorell, Parcs i atraccions infantils.

22.30 h, a la Plaça de l’Ajuntament, IV Concurs de farolets, per a les xiquetes i xiquets de Picassent.

Primer premi: un viatge per a 3 persones a Port-Aventura. Segon premi: un viatge de cap de setmana. Les inscripcions es realitzaran a l’Ajuntament de Picassent des del 27 d’agost fins al 3 de setembre.

Dimecres

De 17 a 21 h, al Poliesportiu, Parcs i atraccions infantils.

19 h, al Poliesportiu, partida de frontenis.

20 h, al camp de futbol del Poliesportiu, Trofeu Vallivana: Picassent CF vs Llevant UE “B”.

23 h, a l’Ermita, Concert de l’Orquestra Simfònica de la Societat Musical l’OM amb la interpretació d’una selecció de peces de grans compositors espanyols i l’actuació del nostre veí i ballarí David Merino i Eva López.

58

Festes

2012Majors

Picassent

7

6

8

Dijous

18.30 h, a la Casa de Cultura,

II Concurs de Pilota Dolça. Premi: un viatge a Benidorm de cap de setmana per a dos persones. Les inscripcions es realitzaran a la Casa de Cultura, del 28 d’agost al 5 de setembre.

23 h, des de l’Ermita fins a la Plaça, correfocs a càrrec dels Dimonis de la Dalla de Picassent.

Divendres

20.30 h, Ofrena de Flors a la Mare de Déu de Vallivana, per l’itinerari habitual i amb la Banda de la Societat Artístico Musical Picassent.

23 h, a la Plaça de l’Ajuntament, Concert ‘Clàssics de sempre’, a càrrec de la Banda Simfònica de la Societat Artístico Musical Picassent. Entre altres s’interpretarà “El sitio de Zaragoza” i “1812” amb volteig de campanes recentment restaurades i focs d’artifici, a més del concert de trompa a càrrec del nostre veí i músic José Chanzá.

23.30 h, a la Plaça d’Europa, Orquestra Malvarrosa i Macrodisco.

Dissabte. Dia de la “Verge de Vallivana”

9 h, Missa de Campanya, amb l’actuació de la Coral d’Amics de Cristòfor Aguado i la banda de la Societat Artístico Musical Picassent. A continuació, trasllat de la imatge a la Parròquia.

14 h, a l’Ermita, “mascletà”.

59

Festes

2012Majors

Picassent

9

10

15

19 h, Missa i solemne processó per l’itinerari habitual. A l’arribada a l’Ermita, Cant de la Carxofa.

En acabar la processó i el Cant de la Carxofa, castell de focs artificials, a l’Ermita.

24 h, a la Plaça d’Europa, Gran Macrodisco.

Diumenge. Dia del Crist

9 h, Missa de Campanya. A continuació trasllat de la imatge a la Parròquia.

14 h, a l’Ermita, “mascletà”.

19 h, Missa i solemne processó per l’itinerari habitual. A l’arribada a l’Ermita, Cant de la Carxofa.

En acabar la processó i el Cant de la Carxofa, castell de focs artificials, a l’Ermita.

23 h, a la Plaça Amadeo Lerma, Fi de Festes amb l’espectacle musical: + 40, interpretat per alumnes de l’IES l’Om de Picassent.

Dilluns

de 18 a 21 h, Tradicional “coetà” a la plaça. Inscripcions en l’Associació Cultural “El Fugidor”.

Dissabte

A partir de les 17 h, a l’Ermita i amb el Club Triatló l’Horta Picassent, Duatló infantil i Gran Fons.

les festes

60

Festes

2012Majors

Picassent

Disseny: alquadrat

61

Festes

2012Majors

PicassentPREMI PORTADA DEL LLIBRE DE FESTES

Daniel Gramage (Patraix) i Nereida Tarazona (Picas-sent) coincidiren en la Universitat Politècnica de València l’any 2000 estudiant Enginyeria Tècnica Industrial. Daniel al remat es va convertir en tècnic superior en Imatge i ella, en dissenyadora gràfica. Tots dos, juntament amb una altra companya, Carolina, formen l’estudi Modos Disseny Gràfic. Des de l’any 2011, amb la seua marca ProtocoloZero, s’encarreguen de la imatge de tot tipus d’esdeveniments.

PREMI LOCAL DE NARRATIVA

Ramon J. Ortiz Sal-vador és picassentí, té 38 anys, casat i amb una fi-lla. Es defineix com a “es-criptor a temps lliure” i té una referència clara a l’hora de començar a es-criure en la figura d’Imma Burguet, professora de la nostra Escola d’Adults.

“Espere que gau-diu d’esta festa de cava-

llers i compte en mirar els pous, fonts i brolladors: la Jana pot estar a punt d’eixir”, amb estes paraules ens introdu-eix Ramon en el seu text. En gaudirem, de segur.

PREMI DE NARRATIVA

Jovi Lozano-Seser (Ondara, 1979) és pe-riodista i escriptor. La seua producció literària, iniciada a la dècada dels noranta, se centra prin-cipalment en la narrativa curta tal com demostren els nombrosos guardons rebuts des d’aleshores, una selecció dels quals

s’inclou en el volum recopilatori Sis Contes i una novel-la incerta. El 2010 guanyà el premi Soler i Estruch de Narrativa amb el recull de relats Efectes Secundaris i, a més, la seua obra ha estat adaptada al cinema (Cha-nel nº 5, d’Aarón García Sampedro). D’altra banda, és autor del bloc Calcetins desparellats. Amb Últimes existències ha estat distingit amb el Premi Ciutat de València 2011.

PREMI DE POESIA

Amparo I. Albert Martorell va nàixer a Pi-cassent. És llicenciada en Dret i té el Màster en Co-municació i Periodisme per la Universitat de Va-lència -Levante-EMV.

En l’any 1989 gua-nyà el Premi d’Estudis Locals amb el treball  “Els cines que estimàrem”. Li agrada la literatura, la música, el cinema i vore món.

PROJECTE SINGULAR D’INVESTIGACIÓ LOCAL: CULTURA ÀRAB A PICASSENT

“La primera vega-da que vaig buscar infor-mació de la nostra Torre de Espioca, al meu cin-qué any de carrera, em va sorprendre l’escassa documentació que en teníem. No comprenia com una obra tan vol-guda pel poble de Picas-sent era a la vegada tan desconeguda. Així que em vaig proposar apor-tar el que podia al nostre poble”.

Són les paraules de Jordi Gómez que ha basat la seua investigació en l’estudi, tant històric com arquitec-tònic, de la Torre d’Espioca. El seu treball té continuació, amb la qual cosa, Jordi aporta el seu correu electrònic per a qualsevol documentació que li puga ajudar a enriquir el seu estudi: Jordi.Espioca@hotmail.com.

62

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

Cavaller Millerol,Senyor de les Pedreres

1. La construcció de l’allotjament rural a la Serra anava desenvolupant-se amb més retard del que calia esperar. La pressió d’alguns col·lectius locals per preservar els jaciments trobats al terme municipal, havia dut el responsable polític d’urbanisme a establir un protocol especial per a les actuacions que es produïren als nuclis històrics del poble.

Per aquest motiu, les obres s’estaven endarrerint més del desitjable i els treballadors semblaven més aprenents d’arqueòlegs que obrers de la construcció. A un cantó, un grupet d’uns cinc obrers netejaven un gran llenç aparegut a pocs metres de fondària i que, segons deien els més majors, podia pertànyer a les restes d’una vella construcció medieval.

Va succeir que, a l’altra banda de l’excavació i als tres o quatre colps de pic, un dels operaris colpejà amb un gran tros de pedra blanquinosa, pareguda a una llosa de marbre. L’home s’alçà, es rascà el cap, li féu una llarga baratada la cigarreta i, amb gest de desaprovació, cridà l’atenció d’un dels arqueòlegs que hi havia més a prop:

- Mira mante, un nou tros de pedra. I aquesta sembla marbre. A veure si esta vegada trobeu alguna cosa interessant, perquè entre unes coses i altres no acabarem les obres mai.

El xic va fer-li un somriure i s’ajocà cap a la pedra de marbre, picant amb un xicotet piolet i netejant cada vegada amb un pinzell la troballa. L’obrer mirà el quefer del jove, es tornà a rascar el cap, féu una baratada la cigarreta i se n’anà cap a altra banda, on tornà a pegar unes quantes picades al terra, es va rascar el cap i féu una baratada la cigarreta...

Encara no havia passat llarga estona quan el jove, que encara netejava el marbre, es va fer cap enrere amb una forta exclamació que restrenyé per tota l’excavació. Tots els que allí treballaven deixaren els seus quefers i es quedaren mirant el xic. “Veniu, veniu ràpid, veniu”, cridava als seus companys, amb la veu entretallada i fatigosa. Els treballadors feren rotgle entre ells, maleint la seua sort, mentre els arqueòlegs s’arremolinaren al voltant de la troballa. Una vegada respost el xic, amb molta cura es tornà a ajocar cap a la pedra blanca i passà el pinzell per dalt de les restes que acabava de picar amb el piolet.

A la pedra de marbre havien sorgit uns relleus on destacava un gran escut amb una creu grega, tan carac-terística dels cavallers de l’orde dels templers.

Premi Local de Narrativa Ramón J. Ortiz Salvador

63

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

Dalt l’escut hi havia una combinació d’inscripcions semblants a símbols llatins i una gran mitja lluna travessada per una espasa, que semblava la marca del cànter. I una data. El grup d’arqueòlegs començà a traduir aquella llegenda, “a.d. MCXXXII”, l’any del Senyor de Mil Cent Trenta-dos.

2. Resten avançats els primers dies de la primavera quan el senyor del mas està a un punt de rebre la visita d’un vell amic. Aquest visitant és un ermità d’edat incomptable, que arriba al mas descalç i vestit amb un hàbit arrapat, molt nafrat i esparracat, i recitant versos populars de miracles i sants.

El senyor del mas, Godofrè, és un home conegut més enllà de terres d’Hispània, per cristians, jueus o musulmans. I no tant per la temprança a l’hora d’empunyar l’espasa, malgrat que també per la seua destresa amb el martell i l’escarpre. Dir que moltes esglésies, mesquites i palaus s’havien construït amb els cantells de les seues pedreres, potser fóra força exagerat, però de ben segur que nombroses construccions coneixien les meravelles que aquell home podia fer amb una pedra blanca semblant al marbre, anomenada alabastre.

Abans que el gran Roderic conquerira Balansiyà, s’havien alliberat alguns llocs de les rodalies i s’ha-via restablert la vida quotidiana a moltes viles, concedint els cavallers més destacats les possessions que aquests li demanaven en compensació pels serveis prestats.

Feia gairebé alguns anys, Godofrè havia lluitat amb molta valentia per guanyar la Ciutat de Toledo, a les ordres de Roderic. En aquelles batalles havia aconseguit alliberar el rei Alfons que, com deien les cròniques del moment, havia estat ferit per uns moros malintencionats, aquest havia demanat a Roderic que, concedira Godofrè la vila o alqueria de les rodalies de la ciutat de Balansiyà que estimara convenient. La ciutat i les hortes dels voltants van ser assetjades des de llavors fins que Roderic les conquerira.

I com que Godofrè sentia veritable passió per donar forma a les pedres o, com ell deia, traure el que hi havia a dintre, va demanar Roderic una antiga població que gaudia d’unes antigues pedreres de l’època romana, que encara estaven en funcionament. El poblat estava situat a unes quantes milles al sud-oest de les muralles de la ciutat.

El nostre cavaller va conèixer aquell paratge perquè el travessava en les lluites per guanyar les fortifi-cacions de Montserrat, Alumber, Aledúa, Espioca, Pigacén, Suhayla o Al-Qsar, entre molts altres llocs. La vila demanada fou la coneguda com a Millerola.

Millerola agrupava unes quantes cases d’almoràvits. A més a més de l’alqueria, semblant a una xicoteta fortificació, el lloc gaudia dels habitatges dels pobladors, alguns conreus de secà, com ara oliveres, vinyes o garroferars i pocs horts de regadius. Hi havia a prop un brollador d’aigües de molta qualitat que, gràcies a una sènia moguda per ases, nodrien aquelles terres. El nom esdevenia de les pedreres que es trobaven a prop, d’on s’extreien les pedres miliars que marcaven la distància de mil passos a les calçades.

La privilegiada posició del mas al mig d’un turó entre els conreus i les pedreres i l’orientació a llevant, havien esdevingut irresistibles per Godofrè. I és que no havia trobat un paisatge millor per poder veure l’eixida del sol dalt de les llomes, on el blau del cel es confon amb la Mediterrània.

Només arribar a l’alqueria Godofrè va mantenir una conversa amb l’aljama dels xecs: es mantindrien els drets dels habitants amb total llibertat de culte amb la condició de treballar per al senyor. Així és com va mantenir la mà d’obra especialitzada de moros cànters allí establerts i les seues famílies, pobladors d’aque-lles terres des de temps immemorials.

Prompte començà a revitalitzar-se l’economia del mas i les pedreres, amb la venda de pedres d’alabastre, d’algeps, calç i pedres tallades, que serviren de base de moltes construccions. També amb la talla d’imatges.

64

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

I per reconèixer tots aquells productes se’ls afegia l’empremta particular de Godofrè: una gran lletra “Ge” travessada pel mig per un escarpre.

3. L’arribada de l’ermità a terres de Millerola va omplir de goig Godofrè, que va poder recordar moltes anècdotes de conteses passades.

- Benvolgut amic, quina alegria tornar a veure’t. ¿Quines noves portes?, preguntà mentre abraçava el munt d’ossos en què s’havia convertit el seu amic després d’anys d’ascetisme.

- El món, Godofrè. El món com el coneixes està a un punt de canviar per a sempre, va respondre el vell ermità agafant les galtes de l’home amb ambdues mans, ben bé translúcides de tan fines com eren. Tenim moltes coses per parlar.

El pati central de l’alqueria estava obert a llevant. Al centre hi havia una bellíssima font de pedra esculpida, d’aigües fresques i cristal·lines i més avant, un gran om centenari, del qual deien que ja era així quan varen vindre els primers pobladors. Els dos amics varen seure a l’ombra de l’arbre, al voltant d’una taula d’alabastre delicadament tallada. Arribaven aromes de gesmilers i de roses, encara que també de romaní i de timó.

Una jove menudeta amb uns ulls grans i blaus com el cel els va omplir unes gerres d’hidromel, que els amics agraïren per la seua frescor. Una vegada servits, la jove d’ulls blaus va emprendre el camí de tornada cap a les cuines, girant la seua llarga cabellera negra i caminant pausadament, vinclant els malucs amb l’àmfora apostada a la cintura. Un somni.

En passar a prop de la font, la jove va esguitar amb la punta dels dits un xiquet que a la vora seia distret, immers en la lectura o inventant versos, jove a qui deien Baqassàn.

- Ves amb cautela, Baqassàn. ¡O la Jana et farà un encantament!, exclamà la xicona amb un somriure una mica dolent. El xic s’alçà d’un bot de vora de la font i mirà a dintre amb por. Per sort, només va veure reflectit el seu propi rostre. Les rialles de la moreneta es sentiren per tot el mas.

Pere, l’ermità, féu un glop d’hidromel i observà l’escena amb curiositat. En allunyar-se la jove, sospirà atarantat de tantes sensacions que creia ocultes al fons del seu cervell després de tants anys d’ascetisme i meditació. Va entendre de seguida perquè el seu amic trià aquelles terres. Mirant l’horitzó, no fou capaç de distingir on acabava el cel i començava la mediterrània.

Llargament raonarem el senyor i l’ermità. Godofrè havia rebut puntualment noves de les incursions cristianes a Balansiyà produïdes al llarg de l’hivern, i del setge a què s’havia sotmès la ciutat i els seus habitants. Aquesta guerra de desgast havia arribat fins al punt de desviar el riu i les sèquies que en fluïen per tal de negar les hortes que envoltaven la ciutat, forçar la caiguda del rei de Saraqusta i recuperar-la per al rei cristià. De fet, des de l’alqueria i les pedreres, es podien distingir perfectament les columnes de fum que eixien de la ciutat i del fangar de l’horta que el circumdava. La ciutat semblava una illa fantasmagòrica enmig d’un mar pudent. L’ermità confirmà que Roderic volia acabar les lluites abans de l’estiu, per poder recuperar les terres per als conreus de la collita de l’any vinent.

La conversa continuà bona estona, però va arribar el punt que Godofrè no va perdre l’oportunitat de preguntar a l’ermità pel motiu de la seua visita.

- Com ja sabràs, les campanyes militars que s’estan duent a terme en molts regnes hispànics només volen observar quina és la reacció del poble. Volen veure com reaccionen els habitants de cada regne que arravatem als moros, si opten per la conversió o per la lluita.

65

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

- Si, n’estic ben assabentat, respongué Godofrè. Allò ben cert és que mai hem tingut problemes de convivència amb els musulmans diferents dels quals tenim amb altres cristians. Son els maleïts seljúcides qui, amb constants agressions a l’Orient, ens fan posar-nos en guàrdia i que mirem els nostres veïns com a invasors a les seues pròpies terres.

- Ja fa uns anys que el pare Alexandre vos cridà perquè acudíreu a la demanda de l’auxili del rei d’Aragó. Allí es va generar un perillós precedent que ha agafat forma en la idea de restablir les rutes de peregrinació a les terres santes: Jerusalem, Roma i Santiago, continuà l’ermità. Ara és el pare Urbà qui vol fer una crida imminent per formar un gran exercit que, en nom del cristianisme, aconseguisca lliurar aquells llocs sagrats i...¡ampliar els regnes de Déu a la Terra!

- ¡Doncs eixa és l’excusa!, es capgirà Godofrè. ¡Agafar uns fets a l’altra banda del món per convertir les nostres terres en camp de proves de guerres alienes!

- No t’excites tant, amic, contestà Pere, l’ermità. De ben segur que aquesta no és la primera ni la darrera vegada que açò succeeix a Hispània.

De sobte, aquell blau cel de primavera començà a ennuvolar-se. Els amics observaren com el paisatge infinit s’enterbolia, presagi d’una turmenta imminent. Al poc de temps començaren a caure grans gotes, seguides sovint per una pluja intensa. Tant Godofrè com Pere, l’ermità s’alçaren de la taula per endinsar-se al mas. Des de l’ampla estància es veia fàcilment com la pluja augmentava el nivell de l’aigua dels camps negats per les tropes cristianes, agreujant el setge de la ciutat. Amb aquella foscor, Balansiyà, la gran ciutat emmurallada, semblava una illa negra enmig d’una mar de color fang, amb xicotets illots que formaven alguns tossals, els sostres de les alqueries més altes que sobreeixien ací i enllà, les copes d’alguns arbres i les torres de guaita que encara quedaven en peus. Els trons feien tremolar el mas i restrenyien les pedreres. Els llamps encegaven el homes que, resguardats de la pluja i gaudint de l’escalfor de la xemeneia, a través dels grans finestrals miraven en silenci l’horitzó. Potser esperaven que la fi del món acabara per arribar.

4. Es féu la nit i els amics varen seure a la taula que els havien parat a les cuines. Damunt hi havien disposats un parell de conills rostits i un gran pollastre cuinat amb ous, fets a la llar amb llenya de la serra, espines, xarxes i argelagues. Aquests menjars havien agafat el perfum d’un foc silvestre. També s’havien disposat formatges d’ovella i embotits curats de porc senglar. I olives xafades, tomates i pimentons sal-morrats amb sajolida, a banda de grans rosegons de pa acabat de coure. L’hidromel de la vesprada eren ara abundats xerres de fang plenes fins la boquera d’un vi negre extret de les vinyes dels voltants. Així assabori-en el voluptuós àgape a prop de la calor de la llar, mentre a l’exterior, la foscor tot ho engolia, enllumenada cada quant pels llamps, que persistien.

Acabat el sopar, gaudien dels dolços que les cuineres mores els havien preparat a base d’ametles, ous, sucre i mel quan es va sentir una avançada de cavalleria que s’apropava. Cinc cavallers baixaren de les ca-valcadures i un d’ells colpejà amb fortes punyades la gran porta de fusta. Els masovers varen obrir la porta amb molta por, tant per l’hora intempestiva com pels forts colps, dos trons enviats pel mateix dimoni. Els dos amics guardaren en silenci mentre s’apropaven a les cuines uns passos ferms i decidits. Els cinc cava-llers entraren a la cambra i, mentre quatre soldats prenien posició a dues bandes de la porta oberta, el capità s’apropà a la taula i es llevà l’elm que el cobria la cara.

- Amics, porte noves que he de fer-vos arribar en persona, digué el cavaller

- Veniu tot mullat, Roderic, respongué animat Godofrè. Permet als teus homes gaudir de la nostra llar i els nostres vins.

66

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

El cavaller va somriure i féu un senyal als soldats perquè s’acostaren a la llar i a les gerres que els oferien

les cuineres entre rialles i escoltetes.

Com que Roderic coneixia que l’ermità era a casa del cànter i donat que havia rebut importants notícies

de la Tolosa aquitana, va aprofitar la fosca nit de tempesta per deixar unes hores el setge de la ciutat i pujà

fins l’alqueria de les pedreres.

Parlaren llarga estona. El cavaller informà Godofrè de les campanyes dutes endavant contra els musulmans

i la imminent declaració de la guerra santa des de França, confirmant el que Pere, l’ermità ja li havia contat.

- El comte Hug de Payns reclama la teua presència aviat per encapçalar el primer contingent que haurà

de conquerir la ciutat de Constantinoble, els turcs seljúcides i restablir les rutes de pelegrinatge, esclatà

Roderic. Ara has de triar acabar els teus dies en un tossal perdut del regne tallant pedres o cavalcar cap a la

glòria comandant un gran destacament d’uns nous cavallers anomenats creuats, perquè duen com a emble-

ma una creu grega al pit.

- ¿Cavallers creuats?, preguntà Godofrè. Mirà els seus amics esperant que esclataren en rialles, però

prompte recordà que el dia d’innocents quedava encara lluny.

Com més anava assimilant la notícia, es trobava cada vegada més vell. Les dures batalles lliurades per

conquerir Toledo quedaven molt llunyanes en el temps. Les pedreres, les seues benvolgudes pedreres, amb

aquelles vistes des de Morbyter fins al Mondúver, Cullaira, les riberes del Xúquer i el Túria Blanc, l’Al-

bufera i les deveses i la mediterrània al fons, que es confonia a l’horitzó amb el cel, havien estat per al vell

cavaller una mena de retir espiritual. Feia ja temps que havia canviat les armes pel martell i l’escarpre.

Havia parat de ploure. Un llamp ací o enllà, els trons restrenyien cada vegada més lluny i més suaus,

deixant pas a tonades de grills, xitxarres i mussols.

- Tot el que em conteu sembla molt interessant, digué Godofrè. Potser aquesta siga la darrera oportunitat

d’empunyar l’espasa. Retirem-nos-en ara. Eixirem a trenc d’alba.

El cavaller havia vençut el cànter.

- Jo torne al front de batalla, ¡tinc una ciutat per conquerir!, digué Roderic, agafant l’elm de la taula.

- Doncs no tardes molt, amic, contestà Godofrè. Com més temps allargues el setge, més possibilitats

tindràs de conquerir...¡una ciutat buida!. Vaig a demanar que preparen la meua cavalcadura i queviures per

al llarg viatge que tenim al davant. Després, m’encomanaré a la nostra senyora perquè vetle i ens faça as-

sossegat el camí. ¡Déu ho vol!

El cavaller Roderic es va alçar de la taula i, amb un gran somriure, es va acomiadar de Pere i Godofrè.

¡Déu ho vol! , digué capgirant-se amb l’elm a la mà, i va eixir de l’estança tot seguit de la seua guàrdia, que

romania apostada a la porta.

Poc després d’aquell breu encontre al mas de les pedreres, Roderic va conquerir Balansiyà al cabdill

almoràvit.

5. Encara no havia aclarit el dia quan Godofrè i el religiós decidiren emprendre viatge. La forta tempesta

de la nit passada no va permetre que eixira el sol a trenc d’alba i a l’horitzó s’oferia una lúgubre imatge de

la ciutat assajada, on el gris del cel es reflectia als horts inundats i enfangats per les sèquies i el riu.

67

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

Pere, l’ermità, havia arribat al mas sense cavalcadura, hem de recordar que, malgrat el seu caràcter afable, era molt devot de les seues creences. Rebutjà amb amabilitat la brava egua que Godofrè li va oferir, i com que el cavaller volia arribar en aquesta vida i no en l’altra, obligà l’ermità que pujara a la seua caval-cadura.

El jove Baqassàn, aquell jove que escrivia poesies assegut a la vora de la font mentre guaitava de reüll per si s’apareixia la Jana, va quedar bocabadat en veure els dos homes dalt del cavall i, ràpidament, va fer un esbós amb una miqueta de carbó que duia a la butxaca. De seguit, anà cap al senyor per oferir-li-la. Aquest, en veure el dibuix, acaronà la galta del xic i li va dir:

- Xiquet, aquesta imatge vindrà sempre amb mi. Déu vullga que les teues capacitats siguen aviat reco-negudes. I, amb la mà al pit es va acomiadar. “¡Salam aleikum!”

I així eixiren del mas el cànter i l’ermità, baixant a poc a poc pel camí enfangat, acompanyats dels po-bladors que s’acomiadaven i pregaven pel bon viatge del senyor. “Ací va el cavaller Millerol, senyor de les pedreres”, cridaven. Els xiquets corrien darrere de la cavalcadura fins que es perderen camí de llevant.

Temps després es celebrà el Concili on es va decidir restablir les rutes a les terres santes. Godofrè, junt a altres cavallers, es posà al capdavant d’aquella missió que esdevindria després en la primera croada cris-tiana. Passaren anys fins que arribaren a les portes de Jerusalem. ¿Tornaria aquell cavaller alguna vegada a terres de Millerola?

6. Al cap i a la fi havia acabat de ploure. Malgrat que no tornà el sol i tot quedà ennuvolat i gris, les úl-times gotes havien netejat la gran llosa que restava a terra. L’arqueòleg i els seus companys observaren una vegada més el llenç. Banyats com estaven, l’emoció de la troballa els impermeabilitzava de qualsevol altra cosa que no foren les inscripcions del llenç. Dos genets dalt d’un cavall i uns caràcters llatins.

NON NOBIS DOMINE NON NOBIS SED NOMINE TUO DA GLORIAM

- No, nosaltres, Senyor. No, nosaltres. És el teu nom qui dóna la Glòria. ¡És impossible!, balbotejà l’ar-queòleg. O hi ha una errada a les dates, mil cent trenta-dos. Doncs, no; estan ben clares.

- ¿Què no vos n’adoneu?, cridà el jove. ¡Esta troballa canvia per complet la història tal com ens l’han contada! Sabíem que a la mort de Roderic la seua vídua abandonà València, i hi tornaren els almoràvits. Els cristians varen moure a Castella, fent foc a la ciutat i les rodalies. Esta construcció no tindria per què haver quedat exempta de la crema. ¡És una troballa incomprensible! Estes terres no varen tindre senyor cristià fins a després de la conquesta, passat l’any 1238 i...¡de ben segur que no va ser cap cavaller de l’ordre dels templers, ni menys encara, un croat!”

¿Qui hauria estat aquell cavaller de l’orde dels templers? ¿Seria el templer anònim del qual parlen els llibres?¿Quins camins havien conduït la seua vida per arribar a eixe lloc?¿Quines les seus batalles, les seues aventures? Amb aquesta troballa s’afegeixen incomptables incògnites, milers de nous interrogants... Potser algunes de les respostes es puguen trobar en una vella alqueria als peus d’unes antigues pedreres abandonades.

68

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

Yves“El millor vestit que pot dur una dona són els braços de l’home que l’estima.

Per a les que no tenen aquesta sort, hi sóc jo”

Yves Saint Laurent (1936-2008)

A les acaballes de la primavera, el seté districte parisenc encara atresora alguns encants que des del

finestral no se li antullen lletjos, carrinclons. Per això s’hi atansa, curiós, com si volguera llepar el vidre

de caramel que el separa de l’exterior. Fa prou mesos que no ix del seu palau al número 55 del bulevard

Babylone i sembla que des d’aleshores s’haja descavalcat no solament de la ciutat de la llum, sinó de la vida

en general. Una vida que ja no sap si li pertany o no, com moltes de les seues creacions, disseminades arreu

d’un món que alguna vegada va ser seu. No sap quant de temps fa de tot allò, però potser menys del que ara

aconsegueix calcular. L’ensonyament, en tot cas, no sol trair-lo: el món, en efecte, va ser seu.

El paisatge més enllà del vidre n’és testimoni. A l’altra cantonada, una dona passeja un yorkshire. De

camades parsimonioses, no podria assegurar si ella passeja el gos o a l’inrevés. L’abric que du, saturat de

sanefes daurades, el recorda perfectament. No fou una confecció fàcil. A principis dels huitanta hi havia

una certa temença respecte a les tonalitats i teixits barrocs. No hi havia en aquell moment la dictadura

dels dissenys hiperbòlics i barroers que després popularitzarien uns primerencs Dolce & Gabbana, tan

famolencs de fama fàcil com de purpurina. Superats els noranta, sembla que l’excés es regularitzà amb la

mateixa normalitat mitjançant la qual els texans esdevingueren en poques dècades una peça fonamental

dins del fons d’armari de qualsevol habitant del planeta. Abans de tot això, va existir un període en què

qualsevol innovació suposava una petita revolució. Sí. Com l’abric de la dona que és arrossegada pel seu

yorkshire. Hi havia el color or –un verí per a les botigues, tal com remugaven els seus assessors-, hi havia

també una concepció escarida del teixit -un abric tan curt era bo per a un home, però inadequat per a una

dama- i hi romania, sobretot, el deix trencador que mai no havia abandonat cap de les seues preuades obres.

Quan la dona supera el xamfrà, el gos, ressagat, s’acomiada de l’avinguda amb una succinta pixarrada sota

el darrer fanal. Potser és el punt i final d’una postal massa idíl·lica fins aleshores. Al capdavall, no pot estar-

se d’entrellucar més enllà de la cantonada, per si encara pot localitzar l’estela de l’abric. Dissortadament,

ja no hi és. Yves es mordica el llavi i constata la rapidesa amb què tot allò que s’estima se li escapa de les

Premi Narrativa Jovi Lozano-Seser

69

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

mans. Els vestits, els amants i, fins i tot, els miratges; com el de la dona fugissera, mai no li han pertangut.

En tot cas, hi havia una pertinença col·lectiva; opció que se li presenta ara prou més decebedora. Li hauria

agradat saber si el gos lluïa un collar amb les seues inicials. Mai no ho va autoritzar i, per contra, l’emblema

també ornamenta els collars de centenars de cadells com aquell, destinats a complementar per tot París la

vestimenta de les seues propietàries. Com si foren una extensió dels seus atributs. Un estatus prolongat i

mòbil. Una extremitat addicional, potser. Tant hi fa, els xinesos saben capturar a la perfecció la identitat

dels logos fins al punt de reinterpretar-los en un seguit de creacions destrellatades que imiten, sense solta ni

volta, l’essència d’alguna cosa que ja fa temps que va morir; d’èxit o de fracàs, però que va morir.

Què és una marca, al cap i a la fi? S’ho planteja abans que una colla de negres supere el pas per a vianants.

Un d’ells carrega un radiocasset antic als muscles en un intent per mirar enrere i no fer massa cas al present.

Altres llueixen suèters d’Ecko Unlimited, pantalons desllavassats de xandall i unes Nike policromades que

semblen fetes de suro, de tan toves. La seua imatge sembla un anacronisme. Un patchwork intergeneracional

que ningú no s’ha vist amb ànims de despedaçar i reformular de nou. Fins i tot la cultura del hip-hop ha

esdevingut reaccionària, mussita Yves, més alié que mai a les passes dels seus veïns, tan destarotades com

arbitràries. Tot i que desitja fer una ullada més a alguns dels complements que guarneixen els seus colls,

la puntualitat d’una fiblada li agullona el cervell. N’està avesat, al dolor, però cal dir que es fa prou més

insuportable si resta dempeus.

Amb prou feines torna al llit, el qual mai no arriba a estar fet entre la matinada i la nit que separa

els seus dies repetits, indestriables com els catàlegs tèxtils que emplenaven el seu vell taller, ja exhaurit

d’existències i, molt probablement, de projectes. Ara hi pensa i dedueix que malgrat la malaltia, podria haver

baixat alguna vegada. Tractar d’enjogassar-se un poc amb vells esbossos que tot i que no deien res es un

primer moment han acabat encomanant-se dins l’imaginari del pr• t-ˆ- porter fins a ser-ne part indivisible.

La moda, tal vegada, és com un virus. No com el germen que en aquests moments li corca el cervell, però

alguna cosa semblant. Una epidèmia, posats a dir. Al remat, no hi ha res que es contagie més de pressa

que una tendència. No n’entén, de fronteres, ni de geografies, ni tan sols de religions. Sols l’oprimeix, en

qualsevol cas, un enemic: la mort. I no és que ho sospite ara que sap que està a punt de creuar el llindar

de l’altre món a mercè d’un tumor astut, sinó que també ho repetí amb encert Walter Benjamin, a qui mai

no llegí amb massa entusiasme: la velocitat de la moda exorcisa la por a la mort. Un argument demolidor,

bàsicament si fa un repàs a la seua vida, desfullada ja de records i esperances. Potser té raó: temem la mort.

Yves, més que cap altre. Encara que esgotat pel sofriment, la tem. I les seues clientes, les seues estimades

amigues, potser el que més defugien a l’hora d’emprovar-se vestits i recreacions era precisament això: la

foscor d’allò desconegut. Perpetuar el fons d’armari, ampliar-ne les dimensions, és així un camí ben vàlid

cap a la salvació. Tot el que no és moda, doncs, no existeix. Viure la moda, per tant, és una de les estratègies

més fermes per tal d’allunyar-se del nostre propi final.

Aclofat entre les flassades, enyora un poc la finestra. Més que més, quan la intensitat de les fiblades

s’afebleix. Li agradaria tornar a aixecar-se per xafardejar l’aspecte del veïnatge, però l’equilibri és una

de les poques coses que ja no pot permetre’s. D’altra banda, els diners sempre li ho han permés tot, llevat

d’aquesta darrera excepcionalitat. No podem combatre el destí, li xiuxiuejà l’oncòleg en un moment de

complicitat. Menys encara quan la cefalàlgia li escalfa les neurones per congriar-li una altra envestida. És

precisament en el mateix instant de l’escomesa quan no li resulta massa dificultós privar-se del paisatge urbà.

70

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

Llavors, sols té esma per tancar els ulls i desitjar que no siga massa forta l’embranzida, sovint esmorteïda

pel degoteig terapèutic dels adhesius de morfina que pengen de la seua pell com garlandes.

Mentre supera el turment, la seua ment s’escapoleix cap a indrets que el càncer no serà capaç de

conquerir mai. Travessa nuvolades. Oceans. Serralades. Ràfegues d’aire li acaronen el rostre. Les aus de

pas li pentinen els cabells amb el bec. Els estels, sentinelles, l’enlluernen. I poc després, com si no se

n’haguera anat mai, retorna al seu jardí de Marràqueix, on tot resta intacte. Les fonts ragen amb harmonia.

L’heura trepitja els murs en el seu decurs vertical mentre els testos formen un mosaic de tonalitats infinites

que és reflectit per l’aigua, de la qual s’abeura una tortuga colossal, centenària. La piuladissa dels ocells

s’esmuny entre els capcirons dels arbres, tal com els rajos del sol, entretallats a través d’un fullam frondós

que entapissa el cel de verdor. Heus ací el paradís, sospira alhora que tracta de minimitzar l’agror de les

agullonades. No per voler superar-les, no obstant això, deixa de sofrir-les. El tempteig almenys li resulta

profitós. El jardí Majorelle ha passat a ser el seu talismà, un espai verge per on s’escola el seu esperit,

gairebé desdoblat. Sotmés a la regressió, els seus llavis mormolegen en silenci, sense arribar a pronunciar

res. Majorelle, esbossa suaument, amb un cert accent algerià que sempre l’ha acompanyat en la memòria

com una herència en vida, talment una empremta inesborrable…

-Bon dia. T’he portat un suc, o és que no vas a desdejunar hui tampoc?

Pierre el reclama a la porta de l’estança, mentre sosté una safata. El company, atordit, no gosa obrir

els ulls del tot. Un somni interromput –si més no, un altre deliri ocasional- és una desfeta més en la seua

previsió de quefers diaris.

-No m’agrada que em despertes quan viatge al Marroc –replica, seriós, des del capçal del llit-. M’has

pujat la medicació?

Pierre s’acosta per deixar la safata sobre la tauleta de nit. En seure sobre el matalàs, observa el rostre de

l’amant; com s’ha anat marcint amb el pas del temps, possiblement prou abans que el tumor li entelara els

seus dies agredolços, sempre infeliços malgrat els èxits i els reconeixements.

-No, no t’he portat les píndoles. Després les duré.

-D’acord –i li fa una mirada esbiaixada abans de tornar a aclucar els ulls, encara més minvats si cal sota

el vidre gros de les ulleres de pasta.

-Per què no et traus les ulleres al llit? No és incòmode?

Yves el mira aleshores amb una certa desídia. És conscient de l’enveja que el corprén en fitar els ulls del

company, prou més vívids que els seus. La salut és un dels pocs béns que no ha pogut assaborir mai en la

vida, fins i tot quan no hi havia malalties, ni entrebancs que li dificultaren el gaudi.

-…

-He d’entendre, doncs, que t’agrada dur-les, fins i tot, dormint.

Afable, el company s’adona que res no va a canviar el registre emprenyat que ha guiat sempre la seua

relació. De vegades pensa que el seu lligam, encara que perdurable, és un vincle podrit, tan pudent com

71

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

el caràcter d’Yves, amb o sense alcohol i drogues entremig. Sense més, el malalt respon als dubtes amb

ganyotes imperceptibles.

-…

-D’acord. No en parlem més –s’aixeca per apropar-se a la finestra, oberta de bat a bat-. Per què t’agrada

tant aquest finestral? No el cobreixes mai amb la cortina, ni tan sols de nit.

Yves es reincorpora subtilment, sense massa èmfasi, per guaitar el suc de la safata. Potser, se’l beurà

quan li vinga de gust. Pel matí, no té mai gana.

-Diguem que és una de les poques alegries que em queden, no creus? No m’abelleix engegar la televisió.

M’augmenta el mal de cap. El dilata.

-Sí, es cert –constata l’amant en abocar-se sobre els vidres, davant d’un París matiner que ja comença a

reviscolar.

La llum pàl·lida de l’exterior envaeix l’habitació des d’aquesta obertura. Pierre contempla des del batent

les mateixes escenes que delecten Yves en els moments més neguitosos. Hi ha un cel massa blanc per a

ser maig. Ja hi haurà dies assolellats, rumia. Després, sobre l’asfalt, hi ha xiquets que corrinyen entre els

semàfors per tornar a fer tard a l’escola. Dalt dels autobusos, els adolescents consulten amb avidesa els seus

telèfons d’última generació mentre els seus auriculars esbufeguen cançons en format mp3. Allà lluny, difós

en una corredissa que no el condueix enlloc, un executiu esquiva els bassals en el seu trajecte cap a l’estació

de metro.

-És curiós. Si t’hi fixes, gairebé tothom vesteix Zara o H&M. Comptat i debatut, no vaig fer mal en

invertir-hi. És el futur. Estrany o no, però és el futur.

Mentre sosté el suc, Yves qüestiona igualment l’argument de Pierre, encara pendent dels retrats humans

que el carrer projecta.

-Ben mirat, la moda assequible és més sostenible. L’estil perdurarà en peces aïllades i, sobretot, en

l’enginy d’aquells que les vesteixen. En un món sense recursos, la moda tampoc no pot abastar-ho tot.

-És cert, la veritat és que no t’ho planteges fins que no mires enrere i t’adones del que ha pagat la pena

o no. Pel que parlàvem de la retrospectiva, Catherine m’ha comentat que el Vogue americà està preparant

un reportatge sobre la teua carrera. La van telefonar, com a clienta i com a amiga. Sempre se centren en la

mateixa base de dades per confegir articles d’aquest tipus. DŽ ja vu.

-I?

-Bé, ja saps que Catherine t’adora. Em va dir poca cosa, però supose que se centraran en la vigència de la

gavardina i els pantalons per a dona. La consolidació de l’esmòquing femení. L’eternitat de la sahariana…

Yves l’escolta amb incredulitat abans de fer un primer glop. No li agrada massa el suc de préssec, però

és el menys àcid de tots els que hi ha al rebost.

72

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

-Sempre parlen de moda, quan la moda no m’ha agradat mai. És una bona anècdota.

-La línia entre moda i estil ja fa temps que resta difuminada. Les revistes i els trapatroles s’han encarregat

de barrejar-ho tot.

-I la indústria, no te n’oblides.

-Ho donava per descomptat, sens dubte -assevera Pierre, abans de tornar a seure sobre el flonjo llit-. Bé,

en tot cas, si et ve de gust escriure alguna cosa, dedicar-los unes paraules…

Yves glopeja amb parsimònia el suc, sense massa interés en el que, potser, va a proposar-se-li.

-De cap manera. No vaig a dir res més que ja no haja dit a les passarel·les. No sóc un titella ni un versaire.

La meua obra ja ha parlat prou per mi. No necessite testaments, ni signatures. Menys encara floritures que

solament entendrien quatre il·luminats.

Pierre somriu tot seguit, com si la previsibilitat de les reaccions del company foren ja marca de la casa.

Marca de la casa, sospira. Tres grans majúscules sobreposades les unes sobre les altres. YVS. Quanta

distinció resumida en un símbol. Quants anys de picabaralles. De crisis. Trencaments i reconciliacions.

Traïdoria. Pactes secrets. Mentides. Quanta complexitat i bellesa comprimides alhora en un sol logo. La

nostàlgia és també un verí, sospesa el gran soci i mantenidor de la firma davant les paraules de l’artista:

-No et contradiré. Tens tota la raó –i s’alça novament per dirigir-se cap a la porta.

-M’avorreix sobiranament el revisionisme. Això és tot. Que hi haja revivals de mi mateix i que jo els haja

de supervisar és el súmmum de la redundància. No hi faré més concessions. De cap manera.

-No t’amoïnes, Yves. T’entenc perfectament i coincidisc amb el teu criteri. No en parlem més.

-I tant que no, mon dieu!

-Bé, després et puge les píndoles. Vols més suc?

-No, gràcies.

-D’acord. Fins ara.

-Adéu.

En escoltar el carrisqueig final de la porta, ja closa, Yves enyora Pierre Bergé d’una manera inèdita.

Pertorbat pel dolor i cada vegada més absent de si mateix, moltes vegades dedueix que cada petit comiat

pot ser el definitiu. Dir-li que l’estima, però, seria una incongruència; el símptoma inequívoc de l’avanç

d’un mal imparable. De qualsevol manera, si no ha estat mai un home entendridor, ja no és moment de ser-

ho als 71 anys. Seria ridícul. En certa mesura, com els reportatges que giravolten sobre el seu legat, cada

dia més vulnerable als saquejos i a les interpretacions errònies. Arribats a tal punt, el dissenyador cavil·la

si ha pagat la pena l’esforç. Tota una vida dedicada a dignificar un projecte propi, incorruptible. Tota una

vida dedicada a vestir els cossos de les dones, sempre sinuosos i potencialment atractius. Realment els

73

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

calia, tanta elegància? Potser, en el camí, qui realment anà desfilant-se, en comptes dels teixits, era ell.

Trossets del seu talent, esmicolats en mil i un bocins que ara cusen l’aparença de tota una trajectòria. Què

en quedarà, una vegada el mite s’ensorre? És el que darrerament medita, mentre dubta entre una nova visita

al finestral o una altra becaina induïda.

Definitivament, no necessita més postals parisenques. Si cert és que el carrer moltes vegades traspua

modernitat, la realitat és que en moltes ocasions l’emanació es redueix a una mera vulgaritat. De gent que

vesteix malament, sempre n’hi haurà, lamenta. Si no fóra per ells, per contra, no destacarien les vestimentes

de prestigi i, filant més prim encara, els dissenys agosarats. De filar prim, al remat, ningú millor que ell

per parlar-ne. Són tants els retalls, les agulles i els patrons que l’han forjat, que no és un bon entreteniment

esplaiar-se en remembrances, menys encara laborals. A més a més, té son.

El suc li ha endolcit el paladar i en repassar-lo amb la llengua, ressuscita el regust d’un préssec

lleugerament tardà. A Marràqueix, al seu jardí, solia collir-ne de ben madurs en aquells estius invencibles

en què el capvespre destil·lava l’aroma de l’atzar en intenses bafarades. Si s’adorm, creu acaronar de nou el

tacte vellutat de la fruita, encara oscil·lant des de la branca de l’arbre com una tremoladora gota de rosada.

Fet i fet, l’enteniment se li fon en el perímetre de Majorelle, on de colp i volta se sent ubicat. Captivat per

la flaire de les buguenvíl·lees, decideix seure als graons de la font central. El doll, rodó i intens, atreu els

peixos cap a l’escuma de la superfície. Hi ha pau, quietud i també insectes enlaire. Si guaita el seu reflex

sobre l’aigua, ataülla igualment escenes passades que se solapen les unes amb les altres en una tirallonga

de vivències. Tot d’una, la seua vida desfila davant d’ell, encara que no li faça massa gràcia el concepte que

implica una paraula com desfilar, massa coneguda i experimentada, al capdavall.

Les imatges són tèrboles, però recognoscibles. Els seus vestits desfilen en ràfegues constants, com de

Polaroid. N’hi ha desenes, milers. De sobris, de frívols. Fins i tot amb lluentons. Alhora, Yves s’adona

que ja no és a París. Assegut a la font, se sent més eteri que mai. Tènue, lleu, el seu reflex es esfilagarsa,

a poc a poc, envers l’aigua en un gradual enfonsament. En efecte, és també la seua vida la que es desfà

inexorablement.

Ja esvaït, el jardí guanya en solitud tot el que perd de companyia. Majorelle perd l’alé del seu guardià

al temps que guanya el caliu del sol del capvespre. Els darrers rajos dauren les fulles dels arbres, ja òrfenes

per sempre, mentre l’eco d’un prec ressona distant entre el fullam i els testos. El to, gutural, és concís; la

74

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

Memòriarecobrada

Mem˜r ia rescatadabon vent

raïm i mort

les calmes de gener

el campet

in memoriam

José Agustín G.

Amic

memòria rescatada

Sola dosi

Mem˜r ia obligadacaos

vella, mala, madrastra Europa

memòria obligada

Nota del autor:Quan desprŽ s dÕ una forta baixada dÕ ˆni m retornem a la mem˜r ia ,cal recobrar-la

rescatar-la, obligar-la.

MEMÒRIA RESCATADA

I bullirˆ l a mar com cassola al fornA. March

Bon vent, barca novaI això passà.

A Dénia, partida Les Bovetes. Abril, 2012.

El vent rabiós de llebeig em recordà novament a tu.

La mar agitada, espessa, quasi negra, tenia la densitat de l’oli.

Un mariner major, cremat pel sol, arrugat, m’escodrinyava .

En passar pel meu costat mirant a terra, mig marmolant

amb ell mateix digué........ “bon vent, barca nova”.

Premi Poesia Amparo I. Albert Martorell

75

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

Ó ....Y el misterio del amor es m‡s grande

que el misterio de la muerteÓ . O. Wilde. Salomé

Ra• m i mortEl raïm és un fruit voluptuós i sexual.

El raïm blanc, quan madur i ben abonat, té olor a sexe suau.

El negre, quan poderós, em recorda un home jove amb cabells rulls, dominador.

El raïm és un fruit voluptuós i sexual. Només el menge a l’estiu.

Només el desitge a l’agost de cada any.

El raïm m’evoca la vida, el plaer, el desig

També la mort.

Les calmes de gener*Figueres, piteres

vinyes, oliveres

cactus, ficus

garroferes.

Troncs grossos, venosos, sarmentosos,

troncs com braços d’home fort arrugat pel sol i vell.

S’arrelen com garfis a la terra mediterrània.

Ens donen ombra fresca i relaxada.

Magranes agres, móres, llimoners.

Groc, verd, roig, marró.

El soroll monòton d’un parotet.

Silenci.

Són les calmes de gener

*A Dénia l’estiu retorna uns dies enmig de l’hivern.Es coneix com “les calmes de gener”

Pajareará tu alma colmeneraM. Hernández

El campetAhir vaig anar a agafar un grapadet de taronges tardanes al camp del Pla.

El cel estava claret, l’aire era de ponent.

Portava un barret de palla, dues o tres bosses, d’eixes del súper.

Clar, el caixó de taronja per a mi pesava massa.

De sobte, ja suada i esgotada,

un pardalet negret amb ulls violeta

cantà la cançó més tendra i harmoniosa .

Mai n’he escoltada d’altra, de semblant, al llarg de la vida meua.

No sé per què, ni com.

Jo sóc atea.

Sols sé que no va ser debades, que allí, d’alguna manera, estava mon pare.

76

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

Quid pro quo

In memoriamJo vaig conéixer tard un home de vora vuitanta anys.

Era grandot i justet, físicament estava un poc sordet i parlava malament.

Jo vaig conéixer tard un home vora els vuitanta anys,

que s’expressava amb sentències d’home de camp.

Opinava amb més raó del que passava al món que cap analista de debò.

Li agradava Gorvatxov.

S’emocionà quan li vam dir que el seu nom estava escrit en un trosset del mur de Berlín.

Jo vaig conèixer tard un home vora els vuitanta anys.

Sé que m’estimava, m’ho va fer saber.

Era ràpid, llest com ell sol.

Comedit, just, bo, mirat, solidari i familiar La seua sentència favorita......

poquet i bo..., quan parlava del treball allò que deia sovint

era que n’hi ha alguns que debades són cars.

No li agradava el romanç.

Una vegada davant d’uns amics estrangers es posà com un bouet afirmant que Picassent,

era el millor poble del mon per nàixer, viure i morir de relleu.

Jo vaig conèixer tard i malament un valencià, llaurador de vora vuitanta anys.

Jo l’estimava -ja ho crec- però no vaig saber o voler o poder fer-ho tan bé com ell.

Eixe home era el pare meu.

“Dum loquimur, fugerit invida aeta carpe diem, quan minimum credula postrero”. Oda a Leuconia. Horacio

.

JosŽ Agust’ n G.On queda allò d’un café, aigua en el rostre, consultar el plànol......?

Semblaves actiu i excitat,

després et tirares pel balcó.

Tu que li deies paraules animoses a Júlia, que l’exaltaves,

deies una cosa, en pensaves d’altra; feies la tercera.

Em vares trair

Tu, .... el temps, l’oblit. Tu em vas dir que el mal temps no tardaria a escampar,

que l’oblit frenaria les seues presses...

Tu deies unes coses, en feies d’altres

77

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

ÒQ ue la vida iba en seriouno lo empieza a comprender m‡s tarde.....Pero ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma:envejecer, morir, es el œ nico argumento de la obraÒ.Gil de Biedma

AmicI

Ens réiem molt divendres al vespre

parlant de sexe i alguna coseta més.

Política, cultura, música, cine, literatura.

Divendres nit la jugada es desenvolupava en un bar a València

que aleshores estava ben de moda.

Excitats, joves i bells, només volíem dispersar-nos per tot arreu.

A l’hora pactada, junts novament a casa.

II

Quan vares vindre a vore’m

t’acabaven de dir que estaves prou malaltet.

M’ho contares a la cuina del meu pis de Barcelona

amb la finestra oberta i retallada la teua silueta arreu d’un blau descomunal.

Tenies gana.

Et vaig donar una poma roja, la rentares, li feres un gran mos.

El sonor cruixit em porta a la memòria l’olor màgica del llunyà matí

En aquell precís instant -amb claredat- vaig saber que la vida per a tu

arrancava novament.

I així va ser. Fins avui.

Salut, amic.

Ò Only love can woundonly love can assist the woundÓ . Emily Dickinson(sols l´amor pot ferir., sols l´amor pot aliviar la ferida)

Mem˜r ia rescatadaHi havia una vegada un jove d’uns vint anys:

era extraordinari, culte, cinèfil, sensible, bell, elegant, refinat.

Es va fer major -vint- i-nou-,

encara era més bell i més culte, cinèfil, sensible,

amb l’afegit d’un pentinat “anys vint”

i el desenvolupament d’una gran cultura i sensibilitat literària i musical.

Cantava al cor del seu treball, vivia vora mar.

Viatjava, es nodria, experimentava cada dia.

Jo el vaig voler. Però tanta perfecció, amics, no us resulta sospitosa?

Que difícil lluitar dia dia per estar al nivell

quan un es confessa i se sent, a certa altura de la vida,

condescendent amb ell mateix.

78

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

Ò He cometido el peor de los pecados que un hombre puede cometer.No he sido feliz...... Ò . J.L. Borges

Sola dosi factum venenum

Us passa a vosaltres també?

Isc, entre, dine, sope,

em ric, plore -pero poc

em dutxe, menge, veig una pel·lícula

xarre amb amics, conduisc, vaig a treballar

torne del treball,

viatge, veig món.

I jo, senyors, per què no sóc ni una mica feliç?

Per què quan em gite allò que m’adorm, en calma, es pensar

amb el no-ésser , en no-res..

Ho deia el cònsol americà en Mèxic, baix l’angoixa del volcà, ple

de mescal: no es pot viure sense estimar.

I quan tinc l´amor, quan en tinc,

per què no sé retindre’l ?

Per què el deixe morir?

Per què m’em vaig abans que em tiren?

Mai tinc prou i passa el que passa:

la mida fa que la cosa siga bona o mala.

Per defecte, per excés, acabe perdent tot l’interés.

Sola dosi factum venenum.

Quan n’aprendré?

MEMÒRIA OBLIGADA

caosCrisi. No puc més.

Cèntim sanitari, copagament, taxa turística, reformes, presentació de beneficis,

pacte d’austeritat, comissió nacional del mercat de valors, deute subordinat,

accions, preferents, productes financers, socis rescatats, eurogrup, línia de crèdit, rescat total o

parcial, curt, medi, llarg termini.

PIB, IBEX, NASDAQ.

Dèficit, superàvit, prima de risc, abonament alemany

Diˆl eg, consens, responsabilitat?Jo vull anar-me’n a llogar hamaques i ombrel·les a Bahia.

I no necessitar roba per abrigar-me ningun dia.

79

Festes

2012Majors

Picassent

Premis Picassent 2012

Ò ....El largo invierno de nuestro descontento se vuelve verano con este sol de York...Ó .W. Shakespeare. RicardoIII

Vella, mala, madrastra Europa

Esdevenir ser llatí significava formar part de la més alta civilització d’aleshores,

ser un poble desenvolupat, creador de la vida occidental.

Ser grec, era tanmateix, participar del poble creador del pensament, la filosofía i l’art.

Pensar en Aristòtil i Sòcrates, amb Praxíteles i Eurípides …..amb la Callas i la Mercuri.

Per què aquesta humiliació al 2012 pels vàndals del nord?

Qui som ara els mediterranis?

Hem sigut avantguarda, amb llums, amb ombres.

Clar que tenim corrupció, màfia, camorra, omertà, tot adreçat amb el fumet espés del Vaticà.

Però també sang més roja que ningú, ganes, llum, mar i sol....,

oliveres verdes assomades a la mar........

I no deixarem al vent del nord remugar fins assolar-nos, fins exterminar-nos.

Hay que mirar la vida con ojos de ni–o. ...y pedir la luna. G. Lorca

mem˜r ia obligada

¡Ai dels cecs!

No gires el cap, no.

No dónes l’espatlla, no.

Encara no volent vore-ho, allí estan.

Somàlia, Haití, el corn d’Àfrica, Síria, el Sahel, Tunis, Egipte

Iraq, Pakistan.

Cadenes d’atemptats, presoners de guerra, malalts, desplaçats,

desastres, emergències, artefactes explosius a Bagdad.

Peregrins violentats, màrtirs de la revolució, guerrilles,

exèrcits, civils, rebels, paramilitars.......

No gires el cap, no.

No dónes l’espatlla, no.

Encara no volent vore-ho, allí estan.

La creu roja, la mitja lluna roja, la diplomàcia, els metges altruistes, els periodistes.

TambŽ la impunitat, la des’ dia internacional.Tu ho saps. I tant.

És memòria obligada.