Llibre dels fets Conquestes de Mallorca i Eivissa i submissió de Menorca

Introducció i edició a cura de Gabriel Ensenyat Pujol

© de la introducció: Gabriel Ensenyat Pujol, 2005 © d’aquesta edició: Hora Nova, S.A., 2005

Introducció

Amb la conquesta de Mallorca la Corona Catalanoaragonesa inicià un procés

d’expansió, que en terminologia actual podem qualificar d’«imperialista», que la conduí

a ser una de les potències de la Mediterrània durant els darrers segles de l’Edat Mitjana.

L’empresa illenca tengué com a corolari el relat cronístic que en féu el seu principal

impulsor, el rei Jaume I, que sempre considerà aquesta conquesta una mica com la perla

de la corona. També significà, a tenor del mateix Llibre dels fets i de molts altres

testimonis documentals, la devastació de la societat que la patí, condemnada a una mort

sobtada i violenta.

I. El Llibre dels Fets

1. La tradició cronística llatina anterior a Catalunya

Amb el Llibre dels fets s’enceta una producció cronística en català d’alt nivell que

tendrà com a exponent les anomenades «Quatre grans cròniques» per la historiografia

romàntica. Es tracta de les obres redactades o signades per Jaume I, Bernat Desclot,

Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, a més d’altres escrits menors. Ara bé, aquesta

emergent activitat historicoliterària no sorgí del no-res, i no es pot explicar sense

l’existència d’uns precedents anteriors. Els textos d’aquest tipus són nombrosos i els

podem agrupar de la següent manera:

– Precedents arcaics: els relats, referències, notícies breus, etc. que contenen els

preàmbuls dels documents posteriors a la presa de Barcelona per al-Mansur (985),

alguns dels quals constitueixen veritables petits assajos historiogràfics. Llur objectiu era

de caràcter jurídic: restituir l’ordre legal (títols de propietat, antics litigis, deutes, morts

ab intestato, terres abandonades, captius per redimir...) destruït arran de l’atac; per això

els fets s’emmarquen històricament.

– Les cronologies reials, conservades en gran nombre, que comencen a aparèixer a la

segona meitat del segle XI amb una finalitat essencialment pràctica: són compendis

destinats a acompanyar les col·leccions legislatives o documentals i a secundar els

escrivans en la datació i lectura de les actes.

– Els reculls annalístics (impròpiament anomenats cronicons). El més antic conegut és

el Chronicon alterum rivipullense. Molts pertanyen al cercle de Ripoll, atesa la

importància cultural d’aquest centre, esdevingut panteó comtal. Una segona família són

els barcinonensis, cronicons barcelonins, que redueixen molt l’àmbit cronològic (menor

perspectiva històrica) i proposen una visió més «secularitzada» de la història catalana,

amb els comtes com a protagonistes.

– Les Gesta comitum barcinonensium, primera crònica nacional, escrita entre 1162-

1184. Ja té un to «patriòtic», antifranc i d’afirmació de la sobirania catalana. Proven

d’interpretar els fets, cosa que no feien els annals i els cronicons anteriors.

Paralel·lament a aquesta producció erudita, cal apuntar la possibilitat de l’existència de

textos de caire més «popular», que no ens han pervingut i que foren un solc que es

desplegà en les cròniques catalanes posteriors.

Un aspecte fonamental de totes aquestes obres és la ideologia que traspuen. En tots els

textos hom cerca les arrels del món català en l’imperi carolingi, a diferència de la

historiografia castellana, que recull directament l’herència de les cròniques

llatinovisigòtiques. La conquesta de Barcelona per part de Carlemany el 801 hi és

evocada de bona gana: la pàtria fou alliberada. Però, un cop aconseguit això, hom pretén

desvincular els comtats respecte de la reialesa franca. En aquest sentit la data de 985 és

clau a l’hora d’iniciar una nova etapa: quan ressorgeix el perill, l’alliberador falla (el

985 els francs no ajudaren a fer front a la invasió musulmana, que hagueren de suportar

els comtes amb els seus propis mitjans). Els fets, els conduïren a repensar les seves

relacions amb la monarquia franca i a articular un projecte territorial i «nacional» propi.

2. Les Quatre grans cròniques. Consideracions generals

Abans de parlar de les grans cròniques dels segles XIII-XIV hem d’indicar que sabem que

varen existir altres cròniques però que s’han perdut i que, en algun cas, foren utilitzades

per alguns dels «grans» cronistes. Cal remarcar que una bona part es refereixen a

episodis de la història de les Balears. Aquestes altres cròniques són:

– Una relació de l’expedició/agressió pisanocatalana contra Mallorca (Mayûrqa) i

Eivissa (Yâbisa) el 1113-1115, potser escrita vers 1174-84, conservada en un fragment

resumit de Desclot, i en un altre text independent, amb algunes variants.

– Una crònica que serví de model a Desclot per a la narració de la conquesta de

Mallorca, escrita molt poc temps després de la campanya.

– El «Llibre que es féu de la presó de Mallorca» i altres que esmenta Ramon Muntaner.

– Alguns llibres sobre la infància de Pere el Gran, fill de Jaume I.

– Una crònica de la conquesta de Menorca (1287), que es troba inserida en la de Pere

Miquel Carbonell, autor del segle XV.

Ja centrant-nos en les «Quatre grans cròniques», val a dir, en primer lloc, que, en la

lectura que hom n’ha fet, sovint s’hi ha cercat un missatge polític i patriòtic. La causa és

simple. L’entorpiment de la cultura i l’erudició catalanes provocat pel franquisme i les

seves seqüeles ha tengut com a conseqüència que fins pràcticament l’última dècada del

segle XX no s’hagi pogut dur a terme la revisió a fons que calia de molts aspectes de la

tradició literària del país. Per això, ens trobam a hores d’ara tot just a l’inici d’una

represa, amb l’aparició d’una bibliografia crítica que permet, finalment, d’anar situant al

lloc que li correspon la produïda abans de 1939. Un bon exemple en són precisament les

cròniques medievals, estudiades els anys 20 i 30 del segle XX des del prisma d’un

nacionalisme fervorós i excloent (els «quatre evangelis de la nació catalana», segons

Àngel Guimerà), amb òbvies conseqüències per a les valoracions estrictament crítiques.

En segon lloc, si les comparam amb les cròniques monacals abans citades, les

diferències són evidents. A part de la llengua usada, aquelles (escrites en llatí), amb

pretensions d’erudició, resulten poc circumstanciades en la narració dels episodis i

redactades en un llenguatge gris i monòton, sense gràcia ni vivacitat. En canvi, les

catalanes tenen un aire popular, un llenguatge ric i expressiu, relaten de manera viva i

minuciosa els fets (amb continus diàlegs, parlaments i comentaris) i amb un estil

personal, que denota les intencions de l’autor. A més, són autobiogràfiques, excepte el

cas de Desclot, i —fet insòlit en tot l’Europa medieval— n’hi ha dues que són d’autoria

reial. A l’Edat Mitjana disposam de nombrosos cronistes a les corts, reials i senyorials, i

de casos de monarques que foren veritables promotors de cròniques, com Alfons X el

Savi, però mai no en trobarem cap que signi amb el seu nom una crònica. Més endavant

parlarem de la participació de Jaume I en la redacció del seu llibre i ja veurem que, igual

que ocorre amb la crònica de Pere el Cerimoniós, els veritables redactors en foren

alguns dels membres de l’entorn del monarca. Però en tots dos casos la participació del

rei fou ben directa i activa i el fet de presentar-se’n com l’autor, a més de ser insòlit, així

ho testimonia.

D’altra banda, ultra el seu valor cronístic i historiogràfic, la importància de les

cròniques per a la història de la literatura catalana medieval és ben clara: podríem dir

que en certa manera omplen i supleixen el buit de prosa novel·lada entre el Blaquerna

de Ramon Llull i el Tirant lo Blanc, és a dir des de finals del segle XIII fins a la meitat

del XV. Fins i tot moltes vegades superen la novel·lística, tant en realisme com pel seu

art narratiu.

Per acabar, cal indicar que la lectura de les cròniques a través d’edicions filològiques

presenta fins i tot per als especialistes dificultats morfològiques, sintàctiques i de lèxic

evidents. Sovint la sintaxi, desgavellada, no es deixa llegir i el lèxic és desconegut. A

més, hi ha les dificultats de la grafia (si llegim l’original) i les seves «rareses». Com és

obvi, la solució per afrontar tot això no pot ser altra que paciència i bibliografia, pel que

fa als estudiosos, i de posar a l’abast textos actualitzats i de divulgació, de cara al públic

erudit.

3. El Llibre dels fets: descripció i aspectes generals

Al Llibre dels fets podem establir tres grans blocs, a més de l’exposició d’altres fets

destacats de caràcter més puntual. Els tres grans blocs són: a) els capítols inicials, fins a

la conquesta de Mallorca; b) la conquesta balear; i c) la conquesta del País Valencià i

altres fets menors.

Respecte de la part inicial, semblen interessants els capítols dedicats al matrimoni, ja

una mica rocambolesc, dels avis de Jaume I, Eudòxia, filla de l’emperador bizantí

Manuel Commeno, i Guillem de Montpeller (cc. 2-4), a l’engendrament i nom del

monarca i l’atemptat patit (c. 5), a son pare (c. 6) i sa mare (c. 7) i a la desfeta occitana

traduïda en la batalla de Muret, exposada breument i en un to més tost condemnatori

vers l’exèrcit de son pare (cc. 8-9).

Pel que fa a la part referent a la conquesta de Mallorca, en parlarem a l’apartat II. Quant

a la conquesta de València, cal remarcar que després de l’«oblit» del monarca en parlar

del fracàs a Peníscola (1225), on les seves tropes no pogueren ocupar el castell, explica

les campanyes, iniciades amb l’empresa aragonesa de 1232 contra Morella, capitanejada

per don Blasc d’Alagó, i la resposta immediata catalana, traduïda en la conquesta de

Borriana (1233). Aquestes conquestes a vegades —no sempre, però— es feien de

manera separada, atesos els interessos diferents de catalans i aragonesos pel control del

regne. És interessant, per això, veure reflectida al llibre aquesta pugna, amb expressions

tan il·lustratives com la que fa referència a l’actitud dels nobles d’Aragó quan reberen la

notícia de la capitulació feta per la ciutat al rei (1238), sense la seva participació, per la

qual cosa els feudals d’Aragó «perderen les colors així com si hom los hagués ferits

endret del cor» (c. 281). També paga la pena llegir les pàgines dedicades a la revolta

posterior d’al-Azraq (l’«Alaçrac» del llibre reial), el cabdill musulmà que mantingué

encesa la torxa de la resistència contra els invasors al llarg de tota la seva vida.

Igualment, determinades expressions, a primera vista poc acurades, són el reflex de

situacions imprecises, com quan el rei escriu que «havem tres o quatre regnes» (c. 396):

no és que Jaume I no sabés quants regnes tenia sinó que el fet que Catalunya no ho fos,

en estricte rigor jurídic, dóna lloc a aquestes ambigüitats.

Quant al conjunt del text, aquest és acaparat pels fets militars, que a vegades sembla que

constitueixen tota la vida del rei, com per exemple al c. 494 quan diu: «anàvem pel camí

—amb Alfons el Savi, gendre seu— parlant de sos feits e dels nostres». És un llibre

èpic, però el rei en fa una selecció, de les gestes, «per ço que el llibre no s’hagués molt a

allongar» i així només va triar «coses que foren grans e bones» (c. 270).

Però, per damunt de tot, és una obra religiosa. Les gestes provenen de la inspiració

divina: «altres reis tan bons o mellors que nós» no reberen mai la gràcia de Déu de fer

tantes conquestes; al c. 52, quan la tempesta fa perillar l’empresa mallorquina, el rei

prega a Déu perquè «tan bon feit» no es pugui perdre «car no el perdria jo tan solament,

mas vós lo perdríets majorment» (no deixa de ser interessant aquesta mena

d’amonestació que fa el rei a Déu). La seva voluntat la presenta coincidint sempre amb

la divina: per exemple, quan uns senyors rebels no fan cas del que ell els manava, dient-

li que «seria açò que Déu volria», Jaume I els respon: «Açò vol Déus que nós vos deïm»

(c. 459). Aquesta mateixa concepció d’un Déu d’acord amb la voluntat del rei la tornam

a trobar al c. 48, en el parlament que fa en iniciar-se les corts de Barcelona, i en els cc.

56-57. És per això que el monarca sempre tenia algun capellà a mà per «si algun pecat

havíem oblidat» (c. 224). Quan ajuda desinteressadament Castella contra els moros ho

fa, segons diu: «La primera cosa per Déu, la segona per salvar Espanya...» (c. 392) —

«Espanya», val a dir, entesa en sentit geogràfic, la Hispania romana, que aleshores

incloïa regnes independents: les corones d’Aragó, Castella, Navarra i Portugal. De fet,

el rei no s’està d’afirmar que el seu peculiar engendrament i el posterior naixement

«sembla obra de Déu» (c. 5).

Pel que fa a la devoció personal, Jaume I sempre comença la jornada oint missa, i ho

remarca tant que no era una rutina; en deixa molta prova. Ara bé, no té la set habitual de

miracles de l’època. Només explica dues meravelles sobrenaturals i la primera —la

intervenció de sant Jordi en la presa de Madina Mayûrqa—, de forma breu i no eufòrica:

quan els moros mallorquins declaren haver vist al davant «un cavaller blanc, ab armes

blanques», el monarca afegeix que pensà «que fos sent Jordi, car en estòries trobam que

en altres batalles l’han vist de crestians e de sarraïns moltes vegades» (c. 84). No és

aventurat pensar que el rei no volia que ningú li restàs protagonisme en el desenllaç dels

fets, per molt sant que fos.

Aquestes ingerències divines en la política de Jaume I vénen determinades o

complementades, fins a un cert punt, per la presència continuada de manifestacions

litúrgiques i de rituals que demostren la gran importància de la religió en el món o en

l’àmbit de Jaume I. Així, trobam misses (cc. 50, 63, 156, 183...), actes fundacionals sota

advocacions marianes (cc. 105, 237...), etc. D’ací que hom s’adreci al rei amb mots de

sant Jaume: «fe sens obres morta és». Aitals obres són evidentment les conquestes, les

batalles, les victòries, a les quals atorga un sentit de croada.

Una tal relació entre la voluntat divina i els fets de Jaume I s’insereix dins una ideologia

general de lluita contra l’infidel (croades a Palestina, a la Península Ibèrica) i fins i tot

contra l’heretge (croada antialbigesa a Occitània). Però hi ha elements propis, originals.

Per exemple, el contrast que s’estableix entre les esmentades referències a fets

religiosos i la certa ingenuïtat que podem percebre en la concepció de Jaume I sobre el

Més Enllà, com quan proposa al confessor una mena de «pacte de convalidació» sobre

el seu pecat de tenir amistançada Berenguera Alfonso (c. 426).

No obstant aquesta relació entre Déu i el rei, hi ha un parell d’ocasions en què la

voluntat de tots dos no és la mateixa, com en el cas de la croada a Terra Santa, que

fracassa perquè —segons el rei— Déu els envià una maltempsada ja que no volia que el

projecte anàs endavant (cc. 484-489).

Així, doncs, a través del seu text el rei posa en pràctica una teoria religiosa i política

específica, el providencialisme, que es manifesta a través d’uns fets concrets. Això

portarà a la circumstància que Jaume I sigui identificat amb Crist (c. 389, especialment

on un frare navarrès profetitza l’expulsió total dels musulmans de la Península). Amb

aquests elements, la intencionalitat del rei se’ns demostra ben òbvia: el seu Llibre és una

mena de testament adreçat als seus descendents. El Llibre explica les accions del rei, i

Déu les avala, les confirma i les justifica... Elements que també trobarem, intensificats,

en les altres tres cròniques.

En consonància amb aquesta intencionalitat del rei Jaume en concret, hi ha una qüestió

d’interès. Es tracta del joc de perspectives que es dóna quant al tractament de l’enemic

en funció dels interessos que la Corona d’Aragó tengui. Així, l’enemic musulmà, que és

covard, traïdor i hostil a Mallorca (on no hi hagué pactes, com veurem) i, per tant, es

mereix el pitjor tractament, és mereixedor, en canvi, d’un cert respecte, pactista, en el

context de la conquesta del regne de València. Hi ha clares raons econòmiques i

polítiques que ho avalen: al País Valencià no calia —no s’havia de fer— massacrar ni

espaordir la població, s’havien d’evitar les baixes i les fugides indiscriminades perquè,

si no, no hi hauria població suficient per treballar la terra i treure profit de la conquesta;

no calia temptar la sort —segons el que li ve a dir la reina Violant al monarca quan li

aconsella que pacti amb els moros de València capital— i possibilitar que els

musulmans cridassin reforços... Tanmateix, quan convé, els enemics cristians (França,

Castella, Venècia i, sobretot, Gènova) seran mereixedors dels pitjors càstigs.

De tota manera, el Llibre dels fets no conté a penes cap informació sobre l’Islam, la seva

fe, les tradicions, la seva història (tant la general com la concreta dels territoris insulars i

valencians), etc. Els musulmans hi apareixen simplement perquè són l’enemic a batre:

aquest n’és l’únic mèrit, l’única raó de ser.

Una altra de les característiques de l’obra és la intimitat. Una mostra habitualment

adduïda en tal sentit és el fragment dedicat al conegut episodi de l’oreneta que va niar

damunt la tenda reial, al setge de Borriana (c. 215), per la qual cosa el monarca no

volgué que fos desmuntada. Cal remarcar que es tracta d’una anècdota amb vàlua

d’exemple del caràcter del rei, que acull tots els seus súbdits i que, per tant, també ha de

tenir una lectura política. Tot i així, segons sabem des de no fa gaire anys, aquest

episodi té un paral·lel en un text àrab anterior, del qual sembla provenir, bé directament

o bé, com és més probable, a través de l’oralitat.

Respecte de la moral sexual del rei, tan comentada, cal preguntar-se si va ser tan

dissoluta com sempre s’ha dit. En tot cas, era la pròpia de la noblesa i Jaume I va tenir

unes amistançades «oficials», amb les quals a vegades signà tractats, com el conegut

tractat de concubinatge amb la comtessa Aurembiaix d’Urgell. És un pacte, més que

insòlit, inaudit a l’Europa medieval, en el qual el rei es compromet a legitimar el fill que

poguessin tenir fruit de les seves relacions. Algú ha suggerit que el complex de

Casanova que sembla perseguir-lo era a causa del primerenc matrimoni amb una dona,

Elionor de Castella, més gran, amb qui «no podíem fer ço que els hòmens han a fer ab

sa muller, car no havíem l’edat» (c. 19). A més cal tenir en compte la bona planta que

feia el rei, alt, ros, corpulent, de belles faiçons, descrita per Bernat Desclot en un

paràgraf molt citat de la seva crònica, i que encara es feia notar en plena vellesa del

monarca, com quan assistí al concili de Lió i el comentari de la gent que havia sortit a

veure’l era que «el rei no és tan vell com hom desia que encora poria doner a un turc

una gran lancea» (c. 535).

De tota manera el seu comportament és en aquesta qüestió molt diferent del de son pare,

al qual censura: parla de la manera com alguns nobles del Llenguadoc se salvaven de

llurs obligacions feudals oferint-li «llurs mullers, e llurs filles, e llurs parentes les pus

belles que podien trobar»; com que sabien que en Pere «era hom de femnes, tolien-li

[llevaven-li] son bo propòsit e feïen-lo mudar en ço que ells volien», i acaba explicant

que son pare la nit anterior a Muret «havia jagut ab una dona» i que s’havia fatigat tant

que «a l’Evangeli [de la missa de l’endemà al matí, prèvia a la batalla] no poc estar en

peus, ans s’assec en son seti mentre es deïa» (c. 8-9). Però, ultra aquests retrets, En

Jaume també adorava son pare, «lo pus franc rei que anc fos en Espanya, e el pus cortès

e el pus avinent», el qual afirma que tenia tantes virtuts que fer-ne la llista allargaria

massa el llibre (c. 6).

4. Autoria

La primera de les qüestions concretes que cal considerar sobre el Llibre dels fets és la de

l’autoria. Una tradició crítica (amb Martí de Riquer al capdavant, que després canvià el

parer) negava la possibilitat que un rei medieval redactàs una crònica, sobretot en

primera persona (amb un ús permanent del «plurale maiestatis», el nós) i hi donàs

cabuda a fets secundaris, col·loquials i, àdhuc, íntims. Emperò les diverses aportacions

que ha fet la crítica a favor de la paternitat règia al llarg del segle XX (J. Massó Torrents,

Ll. Nicolau d’Olwer, F. Soldevila, M. de Riquer, R. I. Burns, S. Asperti) fan que a hores

d’ara hom l’accepti amb l’única oposició, entre els crítics, de J. Riera i Sans. Aquest

últim estudiós intenta de mostrar que la cultura eclesiàstica del Llibre dels fets impedeix

d’atribuir-ne la redacció al monarca. La seva argumentació, a partir de les dotze

citacions bíbliques del Llibre (nou en llatí), és que el redactor coneixia molt bé la Bíblia,

que a vegades cita de memòria (i per això comet alguna errada concreta) i en altres

ocasions incorre voluntàriament en anomalies greus (per exemple, quan cita una frase

de l’Ars amandi d’Ovidi com a Escriptura) per tal d’adequar els seus coneixements als

del rei, per qui parla. Sobre qui fou aquest eclesiàstic redactor de l’obra dóna nous

arguments a favor de Jaume Sarroca (de qui parlarem tot seguit), a partir de les

semblances entre els textos del Llibre dels fets, sobretot el pròleg, i altres textos

documentals redactats per aquell quan era canceller reial i notari.

En canvi, la resta dels estudiosos actualment es manifesten a favor de l’autoria reial, en

un grau, això sí, que no sempre és coincident. Que intervengueren altres personatges al

llarg de l’elaboració de l’obra és clar. En aquest sentit, la participació més destacada

seria la de l’esmentat Jaume Sarroca, a qui abans (Manuel de Montoliu, Miret i Sans) i

fins a Riera, hom en feia l’autor. Joan Ainaud, a més, formulà la hipòtesi que aquest

eclesiàstic era fill natural del mateix rei En Jaume. Josep Trenchs, per contra, amb nova

documentació arxivística, el considerà d’origen lleidatà, fill d’un Pere Sarroca, que

degué néixer devers 1210. En qualsevol cas, la idea més acceptada avui dia és que el rei

va dictar l’obra a uns col·laboradors, que li donaren forma, sempre sota la seva atenta

supervisió directa. Per això, el Llibre es presenta estructurat en seqüències narratives

independents, cada una de les quals correspon a una mena de relat, com de tertúlia.

D’entre aquestes opinions favorables a la paternitat règia i més en contraposició a la de

J. Riera cal remarcar la de Robert I. Burns. A partir de l’estudi de l’espiritualitat del rei,

Burns arriba a la conclusió que aquest és l’autor de l’obra, ja que, malgrat els ornaments

eclesiàstics i bíblics, l’espiritualitat i la teologia bàsica que traspua són llegues i

primitives i a vegades no passen de ser un paganisme batejat, impropi de l’eclesiàstic

culte propugnat per Riera. Així mateix, la imatge de pecador que no es penedeix que

dóna el llibre del rei tampoc no l’hauria presentada un clergue.

Altrament, en la narració dels fets trobam diverses errades quant a l’associació d’alguns

episodis i llur cronologia, on podem percebre diversos «lapsus memorístics» del

monarca quan dictava les seves aventures. La més important és la confusió que fa entre

el segon (1231) i el tercer (1232) viatge del rei a l’illa quant a la firma del tractat de

vassallatge de Menorca, que el Llibre dels fets assigna al tercer viatge (cc. 117-123)

quan, per contra, a través de documentació històrica sabem que tengué lloc arran del

segon (cc. 111-113). També confon la vinguda a l’illa de Pere de Portugal, que fou el

1232, arran del tercer viatge, i no en el segon, com diu.

D’altra banda, Jaume I no escrigué cap altre llibre i, certament, no és l’autor del Libre

de saviesa del rei Don Jaime I, que hom li atribuí, però possiblement participà en la

composició de molts poemes que més tard foren prosificats al Llibre dels fets.

5. Etapes de redacció

El Llibre dels fets no fou escrit d’una sola tongada. Pel que fa a les etapes,

tradicionalment s’havia plantejat la redacció de l’obra en dos moments diferents:

– Una primera entorn de la meitat dels anys 40 del segle XIII (possiblement a Xàtiva el

1244), que comprendria els capítols 2-327, els quals abasten els prolegòmens (els pares,

infantesa, etc.) i les conquestes de Mallorca i gran part de la de València. Fins i tot s’hi

poden afegir els capítols 328-360, en els quals parla de la revolta d’al-Azraq, i que

allargarien la redacció fins a 1252. S’ha parlat de Bernat Vidal com un dels possibles

redactors: és un personatge relativament conegut en el món de l’arxivística, a qui el rei

encomanà diverses gestions.

– Una segona a València i Barcelona, entre 1270-1274, que comprendria la resta (els

capítols 361-546). Després de la mort del rei (1276), potser a la vista de la versió llatina

de Marsili (que comentarem a l’epígraf 9 d’aquest capítol), hom l’hauria revisada, li

hauria posat el títol i afegit el pròleg i els 20 capítols finals, fins a arribar a la versió

definitiva —la que ens ha arribat— feta el 1343 per Celestí Destorrents.

Tot i així, als últims anys, com hem indicat al punt anterior, hom ha proposat que la

redacció es féu a través de successius relats orals, cosa que trastoca la idea de les dues

etapes definides suara esmentades.

6. Tipus d’obra

Una altra qüestió a comentar és el tipus de «crònica» de què es tracta. Tant Josep Maria

Pujol com Stefano Asperti, en els últims anys, han demostrat que no es tracta

pròpiament d’una crònica. Són seqüències narratives independents, amb salts entre l’una

i l’altra. Només hi són remarcats els fets més memorables i àdhuc d’altres, igualment

importants però no victoriosos (fracàs a Peníscola, pèrdua d’Occitània, tractat de

Corbell...), hi són oblidats. Per això, la denominació de crònica no és gaire correcta.

Asperti n’assenyala, en aquest sentit, les següents característiques:

– Jaume I no és un historiador capaç de presentar una visió de conjunt dels fets i

remarcar-ne els aspectes sobresortints dels esdeveniments: dedica un espai

desproporcionat a episodis secundaris concrets i no és un literat professional capaç de

mantenir una línia expositiva.

– La denominació de «crònica» és insuficient: és individual i irreductible als esquemes

corrents.

– Nombrosos aspectes de la vida familiar (matrimoni, naixement dels fills...) no hi són

recordats, ni la política ni l’administració de l’estat. Si bé no és una autobiografia, sí que

és una narració dels fets esdevinguts en la vida de l’autor, partint de la pròpia figura.

7. Prosificacions

Un altre aspecte que cal destacar al Llibre dels fets i que resulta força atractiu per al

lector culte és el de les prosificacions de fragments de cançons de gesta. A partir de la

dècada de 1920 diversos estudiosos (Manuel de Montoliu, Ferran Soldevila, Miquel

Coll, fins a Riquer) feren un veritable esforç per tal de descobrir les restes de

versificació —ritme, assonàncies, rimes internes...— conservades en aquesta i les dues

següents cròniques, les de Desclot i Muntaner (l’única que no en conté és la del

Cerimoniós), que, a més, haurien contribuït a eliminar la sequedat narrativa de les

cròniques anteriors. Podem partir de la possibilitat de l’existència de textos avui

desconeguts (el Llibre de la Presó de Mallorques o el Llibre de la Conquesta de

València, citats per Muntaner) i, d’ací, tractar la qüestió de les fonts utilitzades pel rei

—a més de la seva pròpia memòria i del seu propi punt de vista dels esdeveniments

viscuts. De fet, hi ha nombrosos indicis de poesia èpica a Catalunya, de la qual no ens

han pervingut textos com a França (set) o a Castella (un: el Cantar de Mío Cid), potser

perquè no s’imposà la moda de llegir-los sinó que es continuaren recitant. En realitat, el

Llibre dels fets també estava pensat per ser exposat oralment, no per a la lectura, segons

llegim al c. 9: «És per tal que sàpien aquells que oiran aquest llibre...». D’altra banda,

Jaume I mateix degué promoure poemes trobadorescs que lloassin les seves glòries.

Això ens pot induir a pensar en l’aprofitament de cançons de gesta prosificades,

almenys als 91 cc. en què Soldevila n’assenyala.

Ara bé, d’antuvi cal advertir el lector dels problemes que presenta una reconstrucció

com la que proposa Soldevila. Tot i que aquest estudiós degué actuar amb molta cura, el

procediment —a grans trets equivalent als utilitzats en cada cas per Milà i Fontanals o

per Menéndez Pidal— és contrari als principis de rigorositat de la moderna crítica

textual. Tota fixació textual s’ha de basar en el contrast de textos i, si és que no hi ha

varia lectio, sols s’ha de basar en el que hom té, no reconstruir ni esmenar sense tenir

més elements de judici.

8. Estil i tècnica

Pel que fa a l’estil i la tècnica del Llibre dels fets —que sovint resulta malagradosa al

lector, a causa dels motius que tot seguit indicam— hem de remarcar que es tracta d’una

prosa poc elaborada, tendent a la parataxi, que no s’està de repetir clàusules, fórmules

elocutives i elements, que tendeix a contemporitzar amb el receptor, i que, en definitiva,

es presenta connectada més amb els models orals que no amb els estrictament literaris-

escrits. Hi trobam un desajustament entre el model de sintaxi de la prosa culta, d’origen

llatí, i la parahipotaxi medieval (predomini de la coordinació sobre la subordinació). Hi

ha moltes digressions que allarguen els paràgrafs fins a dificultar-ne extraordinàriament

la comprensió, cosa que fa impossible fer-ne una lectura oral. A més, en els llargs

paràgrafs, sovint hi trobam incorreccions i desgavells sintàctics (indici, d’altra banda,

d’espontaneïtat), fet que contrasta amb la prosa de Llull, d’impecable perfecció i

harmonia. Aquests trets lingüístics han permès les discussions sobre l’autoria, les

prosificacions i la transmissió.

Pel que fa a la llengua, hem de remarcar el llenguatge popular i casolà amb què a

vegades ens trobam. També cal destacar, a més de les formes que podríem considerar

pròpies de la formació lingüística del rei (nat a Montpeller i criat en un ambient —el de

Simó de Montfort— occità —occitanismes— i després, amb els Templers de Montsó —

aragonesismes—), els fragments en què Jaume I fa referència o imita o transcriu les

diverses llengües amb què va estar en contacte (el francès, cc. 199, 298 i 535; l’àrab, c.

60; el castellà, c. 495; l’aragonès de l’infant en Pere, c. 520) i que contribueixen a

accentuar el verisme, el realisme, de l’obra.

9. La versió de Marsili

Per acabar el comentari sobre el text de Jaume I, ens hem de referir a la traducció llatina

feta pel dominicà Pere Marsili, a instàncies de Jaume II de la Corona Catalanoaragonesa

el 1314, del Llibre dels fets: és el Liber gestorum Jacobi primi. Aquesta versió, l’hem

de remarcar ací per diversos motius. En primer lloc perquè s’ha plantejat la possibilitat

que fra Marsili fos originari del regne de Mallorca. Tot i que a hores d’ara no es pot

precisar amb exactitud el seu lloc de procedència, cal dir que si no era mallorquí

almenys residí molts anys a l’illa, ja que la descriu de manera minuciosa, sense errades,

i amb moltes notes geogràfiques, naturals i humanes. Marsili es documenta entre 1303

—aleshores era al convent dels predicadors de Mallorca— i 1316, en aquesta ocasió

localitzat a Tarragona. Destacà com a ambaixador reial en diverses missions, una de les

quals (1309), davant el papa Climent V, li valgué un correctiu papal, ja que segons

relata el cronista aragonès Jerónimo Zurita, la intervenció de Marsili «fue de muy poco

efecto, porque desmandándose a decir palabras desacatadas, el Papa le mandó prender y

remitir a su general, para que le castigase». I, en efecte, entre d’altres mesures que li

imposà el general de l’orde, Eimeric de Piacenza, fou desterrat a Perpinyà, tot i que per

breu temps, ja que Jaume II de la Corona Catalanoaragonesa s’interessà per l’afer i

intercedí per ell.

Cal remarcar la polèmica que ha existit a l’entorn de la primacia del text llatí sobre el

català en relació a la versió final del Llibre dels fets. El 1313 Pere Marsili acabà la

redacció llatina de la crònica de Jaume I. Com que d’aquesta última fins a 1343 no

apareix el primer manuscrit català, s’originà la qüestió tan debatuda de la prioritat d’una

o altra redacció. La diferència fonamental entre ambdós textos és que mentre que el

Llibre dels fets narra en primera persona, Marsili ho fa en tercera. Però, a més a més, hi

ha altres variants al text marsilià, com són que l’autor hi insereix afegits (a vegades

només complementaris, en d’altres ocasions capítols nous), suprimeix anècdotes, deixa

de banda explicacions o redueix el text i fa esmenes. Tot plegat enriqueix la versió

catalana.

La consideració actual és que Marsili probablement va traduir al llatí un text català previ

i similar a la redacció definitiva de l’obra de Jaume I, al qual, com acabam de dir,

enriquí i esmenà en diversos passatges. En definitiva, que el Llibre dels fets, en la seva

versió original, fou la pauta de la versió llatina.

Una pregunta òbvia és quins motius impulsaren aquesta versió llatina, tothora que ja

n’hi havia una en català (i que, per tant, se suposa que era més a l’abast del públic). No

es tractava però de reduir el nombre de possibles lectors sinó precisament d’ampliar-lo

(ja que, com sabem, a l’Edat Mitjana el llatí era la llengua europea de comunicació), i, a

més, fer possible que el text de Jaume I arribàs a unes determinades persones. En aquest

sentit, la traducció al llatí degué obeir sobretot a tres factors. En primer lloc, prestigiar la

crònica de Jaume I i, també, qui n’auspicià la traducció, Jaume II. En segon lloc,

afalagar l’orde de Predicadors (una part de les ampliacions de Marsili van en aquest

sentit). I, potser com a motiu fonamental, estimular l’ajut papal en la lluita contra

l’Islam peninsular, en la qual tan implicat estava aleshores el rei de la Corona

Catalanoaragonesa, mentre que el papa Climent V —com bé sabia Marsili— era

partidari de la croada contra Terra Santa. En aquest sentit, la redacció llatina ampliava el

nombre de lectors de la crònica catalana, la universalitzava i la feia arribar a un públic

eclesiàstic, sobretot la cúria romana i el papa (que, com també coneixia a la perfecció

Marsili, entenia el català però no era capaç de llegir-lo). D’aquesta manera, la pretensió

de Marsili sembla que és la d’establir un paral·lelisme entre el que féu Jaume I i el que

podria fer Jaume II, aconseguint el suport papal i l’ajut econòmic necessari per a

l’empresa de Granada.

Per acabar, la part corresponent a la conquesta de Mallorca del text marsilià fou traduïda

més tard (no sabem si per Marsili mateix o per una altra persona) del llatí al català, per

encàrrec del rei Sanç de Mallorca (1311-1324). Com que el relat de la conquesta extret

d’aquesta versió catalana de la crònica de Marsili era la font històrica en què es basaven

els predicadors del sermó de la conquesta, peça oratòria obligada en la Festa de

l’Estendard, varen circular còpies de l’esmentat text en mans de particulars, a vegades

sense que a la documentació aparegui el nom de l’autor, i que veim reflectides com el

llibre «en pla» de la conquesta de Mallorques, el llibre «de la Presa de Mallorques», etc.

10. Les altres cròniques

La segona de les grans cròniques catalanes, seguint un fil cronològic, és la de Bernat

Desclot. Fou redactada entre 1283 i 1288 per un autor la personalitat del qual a hores

d’ara és gairebé desconeguda. Probablement devia tractar-se de Bernat Escrivà,

personatge important de la cúria de Pere el Gran. El cronista dedica una gran atenció a

la conquesta catalana de Sicília i a l’enfrontament obert amb França que se’n derivà. Per

això no s’estén gaire en el temps anterior al regnat de Pere el Gran, veritable

protagonista de la Crònica, tret de quan fa referència a la conquesta de Mallorca, on

aporta molta informació diferent al Llibre dels fets, cosa que cal remarcar especialment

ja que el lector interessat (a més de l’estudiós) pot acarar i complementar una crònica

amb l’altra: malgrat que totes dues parlen d’uns mateixos fets, a vegades esmenten

episodis concrets diferents o bé una exposa amb molt més detall que l’altra determinats

fets puntuals. En concret, els capítols dedicats a la conquesta de Mallorca són els 14-57,

extensió que supera de molt, per exemple, els que assigna a la conquesta de València.

Pel que fa a la campanya illenca, podem remarcar en el relat de Desclot els prolegòmens

de l’empresa, amb les captures de naus sarraïnes per part de catalans a Eivissa, la

resposta del walí illenc Abu Yahya, la reclamació de Jaume I, el consell dels mercaders

cristians establerts a Mallorca al walí musulmà en el sentit que el rei catalanoaragonès

era poc poderós i l’afirmació de Jaume I que prendria Abu Yahya per la barba, en

aglapir-lo (c. 14). Un cop iniciada la campanya, podem remarcar diversos episodis, com

el dels presoners cristians col·locats sobre la murada, per tal d’exposar-los a l’impacte

de les pedres llançades pels fonèvols dels assatjants i la resposta del rei consistent a tirar

dins la ciutat, amb trabucs, els caps dels sarraïns morts (c. 40); la cava que enfonsà un

tros de mur i l’arribada d’un fill del rei de Mallorca (c. 41); la captura d’aquest i el

balanç final que fa Desclot de la batalla: 5 cristians morts, d’una banda, i 50.000

musulmans, de l’altra (c. 42), exemple paradigmàtic de les prevencions amb què sempre

hem d’acollir les xifres que proporcionen les cròniques, habitualment exagerades i

tendencioses.

També ens trobam amb referències errònies que cal indicar, com l’atribució de la

campanya pisanocatalana de 1114-1115 contra Mallorca als genovesos (c. 29); altres de

discutides, com la mort del trobador Huguet de Mataplana a Mallorca (c. 37), quan

sembla que ho féu a Muret, i, finalment, altres referències en la línia de la divergència

d’interessos amb els aragonesos, que volien dur a terme abans la conquesta de València

que la de Mallorca (c. 30).

Pel que fa a la Crònica de Ramon Muntaner, aquesta és molt més remarcable en general

i, en concret, literàriament. L’autor és prou conegut, com a persona de confiança dels

diferents monarques de la nissaga catalana que serví, els reis de les corones d’Aragó,

Mallorca i Sicília. La redacció de l’obra fou iniciada el 1325 i devers 1328 ja estava

enllestida. La part més famosa del text és la que fa referència a l’expedició dels

almogàvers en terres orientals, en la qual el mateix Muntaner prengué part com a capità

i tresorer, a més de dirigir la resistència de Gal·lípoli. Val a dir que el relat d’aquests fets

contribuí decisivament a crear el «mite» almogàver.

Pel que fa a la part corresponent a la conquesta de Mallorca, ja hi dedica menys atenció

que els seus predecessors. Tot i així val la pena comentar la visió que dóna de

determinats episodis, com ara: la llegenda de l’engendrament de Jaume I (cc. 3-5), que

és la més desenvolupada; la notícia que Jaume I prengué efectivament Abu Yahya per la

barba (c. 7), la referència, molt citada, a les grans franqueses i llibertats de la Mallorca

cristiana, «poblada tota de catalans» (c. 8), que ha estat a la base d’una gran polèmica

historiogràfica, als últims trenta anys, sobre l’existència o no de feudalisme a l’illa; una

altra referència sobre el poblament català de Múrcia i al «bell catalananesc» que s’hi

parlava (c. 17); la notícia sobre la celebració de la festa de l’Estendard a Mallorca (c.

28); la «traïció» de l’almoixerif de Menorca (c. 51), que justificaria la conquesta

d’Alfons el Liberal, etc.

També són dignes d’esment els capítols on Muntaner exposa la protecció que donà al

nadó futur Jaume III (cc. 266-269) i tots els seus esforços per presentar la unitat de les

terres catalanes, espargits al llarg de tot el llibre.

Finalment, la Crònica de Pere el Cerimoniós tanca el cicle cronístic començat amb el

Llibre dels fets. Fou escrita entre 1375 i 1383, amb la intervenció d’alguns

col·laboradors ben coneguts, ja que treballaven a la Cancelleria Reial: Arnau de

Torrelles, Bernat Descoll, principalment, i Bernat Ramon Descavall, ajudant de

l’anterior. El monarca català degué fer redactar la seva crònica inspirat en la del

Conqueridor, la qual ell mateix afirma que tenia com a llibre de capçalera: «aquest

digmenge, a l’hora de prim so, nós encara no érem gitats e llegíem lo llibre o Crònica

del senyor rei En Jacme, tresavi nostre, e vénc un correu dels prohòmens de Berga».

Això no obstant, la participació activa del Cerimoniós confereix a l’escrit nombrosos

trets personals que ens revelen la individualitat del rei i el seu tarannà, així com els seus

intents per rehabilitar la monarquia feudal i alhora la seva pròpia persona: calia

justificar la seva política en el marc d’una crisi feudal de gran abast que havia tengut en

la reincorporació de la Corona de Mallorca un dels exponents més remarcables. De fet,

tot el tercer capítol, dels sis de què consta l’obra, és dedicat íntegrament a exposar tot el

conflicte amb Jaume III.

II. La conquesta de Mallorca

1. L’empresa conqueridora i els seus efectes

La conquesta catalana de les Illes Orientals d’al-Andalus cal emmarcar-la en el context

del moment, caracteritzat per una doble circumstància: l’expansió de la Corona d’Aragó

vers les terres andalusines peninsulars i insulars més properes —l’arxipèlag balear i el

País Valencià— i la desfeta del poder almohade.

Durant els segles anteriors, fins al XIII, els interessos catalans es dirigien de manera

predominant cap al nord dels Pirineus, on al llarg del temps la família comtal de

Barcelona havia teixit tot un sistema d’aliances i de relacions feudals i de parentiu amb

els comtes occitans. Aquesta orientació ultrapirinenca tenia un caràcter pacífic, en

contrast amb els altres regnes cristians de la península, els quals duien a terme un procés

d’expansió militar agressiu vers al-Andalus, i es concretà mitjançant múltiples

matrimonis entre els comtes de Barcelona i grans senyores occitanes. Precisament el

darrer d’aquests matrimonis de caràcter «polític» fou el dels progenitors de Jaume I: son

pare, el comte-rei Pere, es casà amb Maria, senyora de Montpeller, amb la qual cosa

aquesta ciutat —molt pròspera en aquell moment—, juntament amb altres nuclis

dependents, s’incorporaren a la Corona.

El somni de configurar una mena de gran entitat territorial catalanooccitana s’acabà

arran de l’ocupació francesa del País d’Oc. Amb el pretext d’eliminar l’«heretgia» (és

més correcte dir la fe) dels càtars o dels albigesos, que s’havia estès sobretot pel

Llenguadoc al llarg del segle XII, els francesos ocuparen el país occità, expulsant-ne els

seus legítims senyors i integraren el territori al regne de França. La intervenció de Pere

el Catòlic en suport dels seus vassalls occitans acabà amb la derrota de Muret (1213),

que marca l’inici de la fi de la influència catalana sobre les terres d’Occitània.

Una vegada desapareguda qualsevol possibilitat d’expansió cap al nord, Jaume I canvià

el rumb de la política catalanoaragonesa, que a partir d’aleshores s’orientà cap a al-

Andalus. La conjuntura del moment era favorable, ja que el poder peninsular dels

almohades es trobava en plena descomposició d’ençà de la victòria cristiana a la famosa

batalla de Las Navas de Tolosa (1212). De fet, el mateix any de la conquesta de

Mallorca el poder almohade es pot donar per extingit: l’abjuració feta el 1229 per al-

Ma’mûn de la doctrina del mahdî Ibn Tûmart provocà la immediata fragmentació del

que fins aleshores s’havia considerat «Imperi almohade». A conseqüència del període

de debilitat política que s’inicià al Califat, territoris que hi estaven vinculats se

n’escindiren i donaren lloc a tres nous soldanats independents: el dels Hafsis de Tunis,

el dels ‘Abd al-Wâdis de Tremecèn i el dels nazarís de Granada. Aital circumstància fou

aprofitada per tots els regnes peninsulars. Mentre Jaume I ocupà el territori balear i,

després, el País Valencià (1232-1245), Castella i Lleó feren el mateix amb una bona part

de les terres andalusines properes, que absorbiren (Extremadura, Còrdova, Jaén, Sevilla

i, més tard, Múrcia), i Portugal continuà la seva expansió per les zones del sud, a través

de l’Algarve.

Si bé les anomenades Illes Orientals d’al-Andalus ja feia temps que estaven en el punt

de mira català, amb temptatives i projectes d’atac que fins i tot es remuntaven al segle

anterior, no fou fins l’any 1228 que la idea d’ocupar aquest «regne dins en la mar» es

traduí en veritables iniciatives en tal sentit. El pretext que sempre calia trobar per

justificar aquesta mena d’accions vengué motivat per diverses accions corsàries entre

naus catalanes i mallorquines, que provocà la decisió reial d’intervenir. Del fet concret,

no ens en parla el Llibre dels fets sinó que la informació que en tenim ens la

proporciona la crònica de Bernat Desclot, com hem indicat al seu lloc. El que sí que ja

ens explica el text reial és el famós banquet que oferí a casa seva al final de 1228 el

mercader tarragoní Pere Martell, al qual foren presents el rei i els grans magnats feudals

que s’havien de comprometre en l’empresa. Al llarg d’aquesta reunió suposadament

hom convencé el monarca perquè s’engrescàs en la conquella —tot i que ja en devia

estar, de convençut— i el mateix amfitrió, que coneixia bé les illes per mor dels seus

negocis, en féu una descripció-lloança, a més de valorar els grans avantatges que tendria

per a la corona el control d’aquell territori insular, que acabaren per convèncer els qui

encara estaven indecisos, si és que n’hi havia.

A partir d’aquest moment la campanya ja es pot donar per iniciada. El 20 de desembre

les Corts de Catalunya atorgaren tot el suport a l’empresa (homes, armes, bísties, diners,

naus...) de manera que els preparatius pogueren començar des de principi d’any nou. Els

participants, a més, signaren paus i treves, a fi que les freqüents baralles entre feudals no

enterbolissin el desenvolupament dels fets, i convenis entre ells per tal de repartir-se els

guanys un cop acabada la conquesta. Durant els mesos següents l’activitat preparatòria

de la invasió degué ser frenètica, tot i que, sobre la qüestió, en tenim poques dades.

Una vegada enllestits els preparatius, dia 5 de setembre de 1229 la flota reial salpà dels

ports de Salou, Cambrils i Tarragona. La intenció inicial dels invasors era desembarcar

a Pollença, ja que sembla que Jaume I havia aconseguit el suport del cap musulmà

d’aquella contrada, Ibn Abbâd (el Ben Abet dels textos catalans). El fet, que no té res

d’estrany, s’explica a causa de les dissidències internes que sacsejaven Mayûrqa. Els

almohades havien ocupat l’illa només un quart de segle abans, el 1203. L’ocupació

s’emmarca en el procés d’enfrontament iniciat al segle anterior (i que encara continuà

durant una bona part del XIII al nord d’Àfrica), en el qual almoràvits i almohades

sostingueren una lluita aferrissada i en extrem cruenta. Per això, en arribar el rei En

Jaume a l’illa encara eren ben perceptibles els ecos d’aqueix conflicte i coneixem

l’existència d’importants lluites internes a Mayûrqa. En aquest context, doncs, no ens ha

de sobtar veure com determinades faccions islàmiques mayurquines feren costat a la

conquesta cristiana.

El cas és, però, que una forta tempesta obligà els expedicionaris a recalar a l’altre

extrem de l’illa i les naus fondejaren entre la Dragonera i la contrada que el Llibre dels

fets ja anomena la Palomera, és a dir, davant l’actual Sant Elm. Allà el rei rebé la visita

d’un cert Alí, que es dirigí nedant cap a les naus, el qual li oferí informació sobre les

defenses islàmiques... abans de desaparèixer per sempre més del relat i de la

documentació.

A partir d’ací, el gruix de les naus es dirigí a Santa Ponça i la Porrassa, on aconseguiren

desembarcar. Al coll de sa Batalla tengué lloc la primera topada entre les forces del rei

En Jaume i les del walí, resolta amb èxit per les tropes reials. D’aquesta manera els

invasors pogueren avançar fins prop de la madina, on tengueren una altra batussa amb

els musulmans que s’havien reunit a Portopí. La nova victòria de l’exèrcit

catalanoaragonès obligà els mayurquins a refugiar-se dins la ciutat, iniciant-se així el

setge de Madina Mayûrqa, que es convertí en la clau de volta de la campanya, com solia

ser freqüent en aquests casos, on la sort de les empreses es decidia entorn de les ciutats.

Cal remarcar que entre les víctimes dels primers combats, no gaire nombroses segons

sembla, hi havia dos importants magnats feudals, Guillem i Ramon de Montcada, oncle

i nebot respectivament, senyors de Bearn. La notícia féu brollar les llàgrimes al rei, com

confessa al Llibre dels fets. Una creu prop de Palmanova, alçada per iniciativa de

l’arxiduc Lluís Salvador, indica el lloc on segons la tradició moriren els dos familiars,

tot i que la seva ubicació actual —fruit d’una reforma viària de 1975— no és gaire

adient, situada entre la carretera vella de Palmanova i la moderna autopista.

Per cert que l’escenari de la primera batalla sembla simbolitzar el desinterès i la poca

cura envers la memòria històrica i la conservació del patrimoni cultural que avui dia

trobam tan arrelats a Mallorca —i sobretot entre una bona part dels governants. El 1929,

arran de la commemoració del setè centenari de la conquesta, s’edificà una capella —a

partir d’un projecte de mossèn Alcover— entorn d’una pedra que, d’acord amb la

tradició, s’havia fet servir com a improvisat altar després del desembarc. És

l’anomenada Capella de la Pedra Sagrada, situada al costat de la carretera Palma–

Andratx, al km. 15, entre Palmanova i Santa Ponça. El lloc és, doncs, simbòlic, en

qualsevol sentit (testimoni de l’origen d’un poble i alhora de la massacre d’un altre) i,

per tant, en qualsevol país normal seria considerat com a tal, protegit i respectat. En el

cas que ens ocupa, però, sembla compendiar tots els mals que a hores d’ara afecten

l’illa. Darrere la capella observam el puig del Rei, horriblement mutilat per una gravera

que s’ha menjat una bona part de la muntanya, cosa que produeix un enorme impacte

visual, paisatgístic i mediambiental. Davant, tenim una depuradora que sempre s’ha fet

notar. Just al costat, hi ha un negoci amb una estètica far-west i un nom tan poc nostrat

com «Alabama». Al fons, des de la capelleta, es veu el desastre urbanístic de Magaluf,

amb les seves moles benidormianes dels anys seixanta. I, de retruc, la recent

perllongació de l’autopista fa passar el nou vial a frec de la mateixa capella.

Retornant als fets bèl·lics val a dir que, a més del relat cronístic, en disposam de

diverses mostres artístiques. Es tracta dels murals del palau Aguilar, del carrer de

Montcada de Barcelona, avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya, que corresponen

exactament a episodis de la conquesta de Mallorca. És el cas de l’escena que presenta

Guillem II de Montcada, vescomte de Bearn, lluitant a cavall en la batalla on morí (12

de setembre de 1229) i que trobam narrada amb detall a la crònica de Bernat Desclot. O

en la que es veu Guillem de Mediona, que segons l’alt testimoni del rei En Jaume tenia

fama de ser el cavaller que millor junyia de tot Catalunya, i que al mural apareix en

plena lluita amb un enemic. En aquest combat resultà ferit però, comminat pel rei,

retornà al camp de batalla.

El setge durà tres mesos. Rere les murades construïdes un segle abans, la resistència

dels autòctons fou aferrissada. Tot i que hi hagué alguna temptativa negociadora,

encapçalada per Nunó Sanç, la contesa es va resoldre manu militari. L’absènsia de

pactes és una de les característiques més importants de tot el procés, circumstància que

no és l’habitual ja que normalment les campanyes es resolien després que vencedors i

vençuts signassin acords en virtut dels quals aquests, després de l’entrega del lloc

corresponent, conservaven un drets, més o menys respectats pels guanyadors. Així es va

dur a terme, per exemple, tota la conquesta de Balansiya/València. Però el cas illenc és

diferent i cal demanar-se’n les raons.

La primera qüestió que hem de remarcar és que sota una narració més o menys asèptica

com la que acabam d’exposar sovint s’ha dissimulat el fet que la campanya constituí un

terrible bany de sang i sembla que de manera volguda, amb la intenció d’espantar,

d’espaordir els «moros» illencs perquè, en cas de sobreviure, se n’anassin. La presència

d’una nombrosa població musulmana amb drets, derivada de possibles pactes, era una

cosa que no desitjaven els invasors. D’ací que rebutjassin ofertes de rendició totalment

avantatjoses per a ells: estratègicament no interessava arribar a cap acord, calia imposar

la política del linxament. Potser perquè confiaven a omplir amb certa facilitat el buit

demogràfic que deixarien els musulmans. Tampoc no devia interessar gaire mantenir

una població islàmica compacta en una illa petita, situada molt a prop del nord d’Àfrica

i de l’al-Andalus peninsular, que podria fer-la indefensable en cas d’intents de

reconquesta musulmana. Tot plegat explica com així ací es dugué a terme un autèntic

procés substitutori de la població anterior, reemplaçada per una colonització feudal de

què parlarem més endavant.

La resistència de Madina Mayûrqa fou definitivament esclafada el darrer dia de l’any,

quan les tropes reials entraren a través d’una bretxa oberta en una de les portes de la

madina, l’antiga porta de Bab-al-Kôfol. Es tracta de l’actual confluència entre les

avingudes del Comte de Sallent i Joan March i el carrer de Sant Miquel. Aquesta porta,

enderrocada fa cent anys (un altre trist i en aquest cas antic exemple de manca de

sensibilitat envers el patrimoni, combinat amb interessos urbanístics i especulatius), fou

coneguda a partir d’aquell moment amb diverses denominacions: la porta de l’Esvaïdor,

de la Conquesta (per una qüestió òbvia), la porta Pintada (ja que s’hi pintaren unes creus

vermelles, que es poden contemplar a la famosa taula gòtica de Sant Jordi, obra de Pere

Niçard amb la col·laboració de Rafel Mòger) o la porta de Santa Margalida (per la

proximitat de l’església i convent d’aquest nom).

Una vegada a dins, es produí una matança generalitzada i indiscriminada entre la inerme

població vençuda, tal com consignen el mateix Llibre dels fets («E moriren dels sarraïns

més de mil cinc-cents... sí que negú no en volien retenir a presó (...). [Els musulmans]

anaren-se amagar per les cases, cascú com mills podia: e no s’amagaren tan bé que vint

mília no n’hi morissen a l’entrar»), la crònica de Bernat Desclot («E viuren tants

sarraïns morts per cases, e per carreres, e per horts e per cortals, que gran feredat era lo

veer») i altres textos cronístics, de procedència cristiana o musulmana: Desclot mateix

parla de 50.000 morts, al-Makhzûmî de 24.000. Deixant de banda les exageracions

numèriques dels cronistes medievals, el fet inqüestionable és la magnitud de la tragèdia,

fruit de la voluntat d’exterminar els vençuts, d’acabar amb ells. Tal assassinat col·lectiu

no té gaire parangó en les altres conquestes peninsulars i es pot comparar, per exposar-

ne un cas semblat, amb el perpetrat pels croats de la primera croada quan entraren a

Jerusalem (1099). Fins i tot el destí del wâlî Abû Yahyâ és incert i segons els cronistes

musulmans morí ignominiosament torturat i maltractat, massacrat com el seu poble.

A partir d’aquest moment l’actuació dels conqueridors consistí bàsicament a extreure el

màxim profit possible de la seva participació en la campanya. La rapinya practicada pels

guanyadors fins i tot els féu oblidar momentàniament les ànsies de sang, cosa que

permeté la fugida, per l’altre cantó de la ciutat, dels moros supervivents cap a l’interior

de l’illa. El repartiment del botí provocà conflictes entre els feudals, amb diversos

episodis de violència entre els senyors i les mateixes tropes, als quals hagué de posar fi

la intervenció del monarca. Mentrestant una pesta motivada pel gran nombre de

cadàvers que romanien sense enterrar féu estralls entre els ocupants i n’ocasionà la mort

de molts, inclosos un bon grapat de caps de fila, entre ells el comte d’Empúries.

Mentre s’esdevenia tot això els musulmans fugitius es replegaren cap a les muntanyes i

començaren a organitzar-hi la resistència. A la part del Llevant illenc l’oposició

l’encapçalà un antic adversari d’Abû Yahyâ, Ibn Sayrî, que morí en la lluita durant el

1230. A la serra de Tramuntana el cabdill resistent fou Su’aib (el Xuaip del Llibre dels

fets), que negocià la rendició amb el rei el 1231, mentre que d’altres musulmans

continuaren la lluita fins a 1232. Arran del viatge que va fer Jaume I el 1231 per pactar

amb Su’aib, també aconseguí la submissió dels musulmans de Manûrqa, que acceptaren

la seva sobirania i es comprometeren a entregar un tribut anual a la corona. El tractat se

signà a Capdepera entre el rei i una delegació de notables menorquins.

Mentrestant es feren les passes adients per reorganitzar l’espai ocupat i la nova societat;

en una paraula, per convertir Mayûrqa en Mallorca. La promulgació de la Carta de

Franquesa i el repartiment dels territoris obtinguts per la força en foren les

manifestacions més importants, alhora que també es posaven els fonaments per a

l’organització eclesiàstica del nou territori cristià.

Finalment, amb Mallorca conquerida i Manûrqa sotmesa, el procés d’ocupació de

l’espai insular es va cloure amb la conquesta de Yâbisa. Ací l’empresa fou el resultat

d’una coalició entre l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, d’una banda, i

Nunó Sanç i l’infant Pere de Portugal, de l’altra. La campanya es dugué a terme el 1235

i va ser, segons el text reial, una empresa fàcil, tot i que altres obres musulmanes, en

concret el Kitab Raw al-Qartas, parlen d’una forta resistència, tanmateix improbable. El

cas és que el 8 d’agost de 1235 Yâbisa es convertia en Eivissa i la sort de la població

autòctona, encara mal coneguda, sembla que va ser semblant a la de Mallorca, és a dir,

la mort, l’esclavització o la fugida: la desaparició, en definitiva. Tot esperant la

conquesta definitiva de Manûrqa (que semblava clar que s’havia de produir tard o

d’hora, atès el nou context politicoestratègic), esdevinguda el 1287, es posava punt

final, de manera traumàtica, a punta de ganivet, a una etapa de la història illenca.

És clar que hi hagué musulmans que sobrevisqueren a tot això, però el seu nombre

(mil?, dos mil?, deu mil?...) mai no el coneixerem, ja que les fonts arxivístiques no se’n

fan ressò. Es tracta d’una població documentalment no quantificable. El que resulta ben

clar és que el futur d’aquests supervivents tampoc no fou gaire esperançador.

Esclavitzats massivament, els anteriors grups tribals i clànics es desferen; pares, fills,

germans i parents foren separats, venuts individualment com esclaus; els vincles

familiars i afectius es diluïren enmig de la neteja ètnica, de manera que les possibilitats

de reproducció esdevingueren gairebé nul·les. Passades un parell de generacions d’ençà

de la conquesta la població autòctona mallorquina d’abans de 1229 havia minvat fins a

les portes de l’extinció. També, val dir-ho, en el procés hi tengueren a veure les

conversions que hi va haver entre els vençuts. Són els baptizati o batiats que sovintegen

a la documentació: antics islamites que amb l’esperança de millorar les seves condicions

de vida, ni que fos mínimament, assoliren la religió del poder. Així, doncs, els indígenes

que no s’extingiren arran de la conquesta, amb els pas del temps ho feren com a tals,

sotmesos a un procés d’aculturació absolut. Minoritzats demogràficament, els seus trets

identitaris es dissolgueren, com la seva llengua, l’àrab, que aviat deixaren de parlar. De

fet, malgrat l’existència posterior de pactes amb els moros que resistiren a l’interior de

Mallorca fins a 1232 (d’acord amb els quals aquests havien de romandre a l’illa), la

presència de musulmans lliures és escassa a les fonts arxivístiques. La substitució

cultural completà i clogué victoriosament el procés de desestructuració i anihilació de la

societat islàmica anterior.

Així, doncs, si l’extinció no fou absoluta, del cent per cent, sí que va ser suficientment

generalitzada (aclaparadorament generalitzada, cal dir) perquè avui dia resulti

insostenible la tesi vigent fins fa poques dècades —i que molts encara manegen com si

fos un dogma de fe— que havia plantejat la idea d’una continuïtat ancestral dels

mallorquins (i dels baleàrics i pitiüsos en conjunt) al llarg del temps. Segons la visió

tradicional, certament amable i complaent, la població illenca que arriba fins a mitjan

segle XX —els últims cinquanta anys són una altra història— es fonamentava ni més ni

menys que en els antics talaiòtics sotmesos a diverses aportacions culturals

(romanització, presència escadussera de vàndals i bizantins, arabització,

cristianització...), barrejades amb petites onades migratòries, sempre assimilables, que

no afectarien la seva essència ancestral. Aquest mestissatge cultural i una mica ètnic

semblava, per tant, la característica fonamental del nostre poble.

Els estudis fets els últims trenta anys, tant pel seu volum quantitatiu (uns pocs i, en

general, deficients treballs anteriors havien donat lloc al mite) com sobretot qualitatiu

(per una historiografia professional i ben formada, que ha canviat la sotana i/o els

prejudicis de casta per la preparació universitària i el mètode rigorós de treball) han

eliminat per sempre més la idea del mestissatge. Tanmateix el fet ja era conegut de ben

antic. N’esmentarem com exemple dos fragments fins ara mai no citats, un de medieval

i l’altre més modern, del segle XIX. El 1375 Lluís d’Anjou, germà del rei de França, a

qui havien anat a parar els drets sobre la Corona de Mallorca després de la mort de

l’infant Jaume (IV), fill de Jaume III, féu redactar una exposició històrica sobre els seus

drets. L’escrit, en llatí, constitueix un veritable relat cronístic breu a partir de 1229. En

parlar dels efectes de la conquesta afirma que «et est sciendum quod dictus dominus

Jacobus dictum regnum de novo et gente christiana penitus populavit, clericis, laicis,

nobilibus et innobilibus» [Com és sabut el rei En Jaume va fer poblar el regne de bell

nou amb gent cristiana, clergues i laics, nobles i no nobles]. Mai no deixa de sorprendre

que allò que hom ja tenia clar fa sis-cents anys després hagi estat objecte

d’interpretacions mancades de fonament.

L’altre text és fruit de la ploma d’un dels viatgers-escriptors que passaren per les

Balears, l’austríac Moritz Willkomm, que va recórrer les nostres illes el 1873. En les

seves observacions es va fer ressò de la barreja de pobles que conformen el substrat

illenc; tanmateix, però, afirma que el component derivat de la postconquesta és

aclaparador —i, de retruc, fa una exposició clara sobre la unitat de la llengua i les terres

catalanes: «Els actuals habitants de les Balears i Pitiüses són, així doncs, una barreja

racial, probablement formada, en part, pels descendents de les diverses nacions que

conqueriren successivament aquelles illes que dominaren i, en la seva gran majoria,

pels descendents dels primers conqueridors cristians. Els illencs es diferencien, per

aquesta raó, molt especialment dels castellans, i fins i tot mostren una certa aversió

contra ells. Molta més coincidència manifesten amb els valencians i catalans, amb la

llengua dels quals té la seva un estret parentiu, per quan com el català, valencià i

provençal no és més que una branca del llemosí, separada per la part que li toca, en els

dialectes mallorquí, menorquí i eivissenc.»

La conquesta del segle XIII significà per tant un tall considerable dins la història de les

Balears, a totes les illes. A Menorca, que fou l’última que romangué sota poder

musulmà, gairebé tots els antics pobladors islàmics foren venuts a fora com esclaus.

Fins i tot sabem que alguns dels qui pogueren pagar la redempció i sortir de l’illa no

arribaren massa lluny: foren llançats al mar pel patró que se’ls emportava. La

substitució d’aquells «altres mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs» per

una nova població establerta a l’arxipèlag a partir del segle XIII, en un procés llarg que

dura fins a mitjan segle XIV, quan els estralls de la pesta negra (que en el conjunt

europeu acabà, segons les zones, amb el 20-60% de la població) posaren fi als grans

processos migratoris, és la característica més important i transcendent derivada de la

conquesta catalana.

Aquest últim aspecte —un procés de colonització que s’allarga fins a 1348— paga la

pena que sigui remarcat ja que, un altre cop, els estudis tradicionals sobre allò que en

deien la «repoblació» eren a casa nostra molt insuficients i parcials, puix que reduïen el

fenomen colonitzador a una cosa del segle XIII, que es diluïa a mesura que passaven els

anys fins a desaparèixer algunes dècades després de l’ocupació. Estudis recents (dels

últims dotze anys a tot estirar) i altres encara en curs deixen ben clar, amb una base

documental sòlida i extraordinària, fins ara mai no manejada per ningú, que fins més de

cent anys després de la conquesta encara arribaven nous pobladors i que el nombre

d’aquests colons no era precisament testimonial: hom pot parlar, per al període comprès

entre 1300-1350, d’una autèntica allau colonitzadora.

La pregunta òbvia, un cop que hem arribat a aquest punt, és d’on procedien els

nouvinguts. De bell nou cal replantejar la qüestió ateses dues circumstàncies: les

interferències de caràcter polític i ideològic que s’hi han escolat i els treballs dels

darrers anys. De fet, la idea tradicional d’una colonització dirigida per grans senyors

feudals catalans i amb un clar predomini de colons originaris de Catalunya semblava

irrefutable, davant totes les evidències, fins que als últims temps un prestigiós

historiador esdevingut tendenciós a partir de l’arribada de la democràcia, quan s’adonà

que el passat històric podia ser una eina de reivindicació política, seguit d’una petita

colla de pseudohistoriadors (un periodista tronat, qualque senyor d’orella alta, uns

quants nobles arruïnats, alguns botifarres estampillats i una tropeta d’estufats que mai

no han trepitjat un arxiu) han dedicat panys i mànigues a minimitzar el component

català de la colonització illenca. No és ací el lloc per entrar en un debat sense to ni so i

que tanmateix parteix d’una premissa equivocada, ja que la història explica però no

implica i, per tant, la gent té dret a ser el que vulgui, el que honestament desitgi ser ara

(amb el benentès que la seva concepció identitària sigui constitucional, que si no...). El

que ningú no té dret és a manipular i servir-se de la història en funció de determinats

posicionaments ideològics i de les seves fòbies particulars.

Quant als estudis recents, aquests es caracteritzen pel fet d’utilitzar mostres prou

àmplies i diversificades que permeten esbrinar amb suficients garanties la procedència

del gruix dels pobladors. A més, per primera vegada, hom ha contrastat la documentació

dels arxius illencs amb els de Catalunya, aspecte fonamental en aquesta mena de recerca

i que obre perspectives insospitades. Això ens permet començar a parlar amb certesa de

la qüestió i deixar de banda conclusions errònies amb pretensió de ser representatives i

globalment vàlides. És el cas, per posar-ne un exemple, d’un treball publicat el 1990

que utilitzava com a única font, a l’hora de parlar d’aquestes coses, el capbreu de Nunyo

Sanç de la ciutat, referit a un espai molt curt de temps (1232-34) i a un barri sobretot

marítim i que per les seves característiques reunia una població diversificada i volandera

(mercaders, mariners...). El resultat només donava una majoria «simple» de pobladors

d’origen català —tanmateix si al grup de catalans hi incloem els rosellonesos, com

pertoca, la majoria esdevé «absoluta»—, amb un percentatge de no catalans

suficientment ampli com per tornar a parlar de «pluralidad de procedencias geográficas»

i de «diversidad de orígenes» dels nous pobladors, entre els quals fins i tot no faltaven

els gallecs —en venguéren un parell— atesa la seva «proverbial vocación migratoria»

(proverbial o forçada?).

En definitiva, rere manipulacions i tòpics, ens trobam davant el fantasma del

mestissatge que retorna, ara derivat de la postconquesta. L’autor d’aquest estudi

evidentment sabia que la font emprada no era representativa del conjunt (per això,

segurament, la utilitzà), perquè ho havia dit ell mateix... només quatre anys abans!: «en

todo caso la clasificación, aunque significativa, no es extrapolable ni a otras zonas

urbanas ni al proceso repoblatorio de las áreas rurales de Mallorca». [La cursiva és del

mateix autor. Qui signa aquesta introducció no ha canviat ni una coma enlloc, ni ha tret

cap frase de context]. I no es tracta d’una contradicció aïllada o involuntària. L’insigne

historiador de qui parl, fa trenta anys, afirmava que «el predominio de los repobladores

catalanes [a Mallorca] fue absoluto», d’on deduïa, lògicament, la «sustancial

catalanidad» de l’illa. També, a l’hora d’exemplificar un «fondo cultural» comú,

al·ludia al fet que «Ramon Llull se definía ‘català de Mallorca’, y Anselm Turmeda, ‘de

nació catalana, nascut a la ciutat de Mallorca’». Recentment (cal dir-ho?) ha afirmat que

«el propio Ramon Llull se identificaba simplemente como Ramon Llull sin otras

connotaciones [...] No consta que [...] se definiera en alguna ocasión, según se reitera,

como ‘català de Mallorques’». I podríem seguir... Crec, per tant, que sobren els

comentaris.

Per què aquestes retractacions autodesqualificatòries, que per força han de deixar

perplex el lector? I per què el recurs a les mangarrufes? És clar que només hi pot haver

un motiu: la intenció de descatalanitzar la colonització per motivacions polítiques

actuals (és allò de «com que no m’agrada el passat, el canviaré al meu gust»). La poca

rigorositat a l’hora d’utilitzar una mostra tan reduïda en el cas abans esmentat esdevé

una miqueta de polissonada si tenim en compte que a Mallorca el volum documental de

què disposam per estudiar la qüestió és enorme, en termes absoluts potser superior a

qualsevol altre lloc de l’estat i de gran part d’Europa, cosa ben sabuda per qualsevol

medievalista illenc. A més, en aquest treball, i això sí que és certament increïble, els

pobladors rossellonesos es converteixen en «francesos», els de la Franja, aleshores tots

catalanoparlants, en «aragonesos», ensems amb altres disbarats semblants. En

circumstàncies diferents parlaríem d’ignorància superlativa de qui escriu ximpleries

d’aquesta mena però com que no és el cas ací hem de parlar d’ignorància ideològica i

deliberada, volguda. I això per part d’una persona que temps enrere (ai las!) es queixava

de l’existència entre determinats estudiosos del passat de «cierto anacronismo

psicológico al apreciar aquella época en función de la actualidad». Per cert, que aquest

pseudodebat entre «pobladors catalans» i «no catalans» en la colonització de Mallorca,

tan present des de fa temps al País Valencià amb idèntiques i perverses intencions, ens

recorda cada cop més la peripatètica divisió actual entre «nacionalistes» i «no

nacionalistes» creada per determinats cercles polítics i els mitjans d’opinió

ultranacionalistes espanyols.

Els estudis que s’estan fent, alguns encara en curs d’elaboració i que conec gràcies a la

gentilesa dels autors, donen per al període 1229-1348 uns resultats abassegadors per a

qui vulgui fer lectures polítiques del passat: un 60% d’habitants de la ciutat de Mallorca

de segur origen català —i un nombre indeterminat de probable— i, pel que fa a la part

forana, majories del 80-90%, que en determinats pobles freguen el 100%. A més, a

mesura que passava el temps la tendència evolucionà vers una intensificació del

percentatge de pobladors catalans: entre 1300-1350 a penes arriben colons d’altres

indrets i, en canvi, els que vénen de Catalunya constitueixen una veritable allau. I

encara cal afegir que la marxa d’aquests emigrants no significava que trencassin de

forma immediata amb la zona d’origen (fins i tot hi ha documentat el cas d’algun

emigrant que volia ser enterrat al seu lloc originari), amb la qual cosa el vincles entre les

terres i les persones de Catalunya i el regne de Mallorca es refermaven.

Tot i que a l’hora d’esbrinar-ne l’origen hem d’anar en compte amb el mètode

d’identificació toponomàstic i conèixer-ne els límits, per tal de no cometre abusos,

només cal dir que uns 150 llinatges mallorquins corresponen a topònims catalans

(Alcover, Manresa, Vic, Balaguer, Terrassa, Reus, Martorell, Massanet, etc. o, dels

cognoms avui extingits, Garraf, Girona, Tortosa, Peralada, Monistrol...). El nombre i la

quantitat són tan grans que no admeten cap discussió. És per això que els mateixos

cristians lliures del regne mallorquí adoptaren el gentilici «català» per diferenciar-se

dels qui tenien un altre origen (indígenes, esclaus lliberts, jueus i conversos) i també

d’aquesta manera eren coneguts fora de l’illa. La base catalana de la colonització, que

Ramon Muntaner ja va exposar sense embuts («[Jaume I] poblà la dita ciutat e illa... tota

de catalans»), a la llum de les aportacions que es fan, és doncs més inqüestionable que

mai; almenys mai no havia estat tan ben documentada... precisament quan n’hi ha que la

qüestionen. Paradoxes de la vida.

Per cert que al País València, a major escala, ocorre el mateix: mentre que treballs

recents, metodològicament impecables, han quantificat el predomini dels pobladors

d’origen català, contribuint a definir l’àmbit lingüístic del català i l’aragonès a la

València medieval, el govern autonòmic d’allà ha incrementat (i de quina manera!) els

esforços per descatalanitzar el país i, sovint amb el suport de Madrid, fomentar el

secessionisme lingüístic. I això sense que cap institució espanyola competent, tipus Real

Academia de la Historia o la Real Academia de la Lengua, alci la més mínima veu de

protesta. En fi, deixem-ho córrer.

Però, retornant a les nostres illes, als nostàlgics del mestissatge sempre els quedarà el

conhort que a partir del segle XIV sí que n’hi ha un de ben cert i inqüestionable, de

mestissatge: el derivat d’una doble presència: a) la dels nombrosíssims esclaus

importats, de tota mena (musulmans, cristians orientals, eslaus, negres, etc.), que

després d’assolir la llibertat i sovint cristianitzar-se decidien quedar a l’illa i amb el

temps es fonien amb la resta de la població; i, b) la dels jueus conversos, certament

nombrosos per a un territori tan petit, els quals, molt a pesar seu, tanta polseguera han

fet aixecar a Mallorca al llarg del temps. Sens dubte que la sang dels colons catalans de

l’Edat Mitjana es va barrejar amb la d’altres grups més o menys ètnics, però certament

poc, amb comptagotes, amb la dels indígenes anteriors a 1229. Els mallorquins que hem

arribat al segle XXI no som només descendents d’aquells pagesos i menestrals, d’aquells

mercaders i ciutadans, establerts a l’illa arran de la conquesta. Però ho som a partir de

l’arribada més o menys voluntària d’aquella gent, inclosos els jueus amb qui coexistiren

durant dos-cents anys fins eliminar-los/absorbir-los per la força, i de la vinguda forçada

dels seus esclaus. I no com a fruit d’un substrat ancestral, originat en la boira del temps,

que a través del mestissatge hauria aconseguit sobreviure, victoriós, fins als nostres dies.

Però això ja són figues d’un altre paner i que ultrapassen la matèria tractada.

2. Algunes qüestions d’interès lingüístic

A més de ser un text amb intencionalitat històrica i literària, el Llibre dels fets conté un

notori interès per a la història de la llengua. Seria massa llarg i prolix desenvolupar in

extenso aquests aspectes però n’hi ha dos que, per al lector illenc, potser sobresurten

part damunt els altres a l’hora de valorar la qüestió lingüística. Es tracta de la llengua

que, a tenor de l’obra, veiem que feien servir els indígenes insulars i d’algunes mostres

de l’ús de l’article anomenat salat que podem observar al text.

Pel que fa al primer aspecte, a la pregunta de quina era la llengua parlada pels illencs en

el moment de la conquesta, la resposta és incontrovertible: només l’àrab. Al llarg de tota

l’obra no trobam ni un sol testimoni referit a una possible llengua anterior a l’àrab que

hagués perdurat fins a 1229.

Tot just al contrari, amb una simple ullada observam que la llengua era un impediment

per a la comunicació entre autòctons i nouvinguts, per la qual cosa les referències a

l’àrab (algaravia), a diàlegs on els mayurquins parlen àrab i a la presència de traductors

(trujanma) és constant. Vegem-ne alguns exemples:

Al capítol 60, quan ens explica la mort a mans dels conqueridors d’un sarraí que no es

volgué retre, el Llibre dels fets ens diu el següent: «e él volch-se levar, e mès mà a la

espaa. E en tant, nós fom sobre él, e anch no·s vol retre tro que mori, ans con hom li

deya: —Ren-te—, él deya —Le mulex—, que vol dir: ‘No senyor’».

Als capítols 74, 76 i 79, l’obra ens exposa alguns intents negociadors entre els dos

bàndols. Hi llegim: «E enviam-hi don Nuno ab deu cavallers seus, e un jueu de

Saragossa qui sabia algaravia per trujanman, e havia nom don Bahihel» (cap. 74). «E

parlaren lo rey tan solament, ab II de sos veyls, e Don Nuno e l’alfaquim qui anava per

trujanma» (cap. 76). «E quan lo rey de Maylorques los veé espaordir, féu conseyl

general e dix-los en sa algaravia» (cap. 79).

Al capítol 85 ens trobam amb una altra escena en la qual el wâlî parla als seus: «Ab tant

fo vengut lo rey de Maylorques cavalcan en I caval blanc, e él havia nom Xec

Abohehie; e crida los seus: —Roddo!— que vol tan dir c(hom): —Estar—.»

Al capítol 86 el monarca remarca la presència d’«un sarraí qui sabia nostre llatí», és a

dir, d’un àrab que sabia català.

Al capítol 87 observam el contrari, un català que fa de traductor: «E faem-li dir en

algaravia a un d’aquells dos hòmens de Tortosa.»

Al capítol 118, quan el llibre fa referència a l’arribada dels catalans a Menorca per tal

d’iniciar les negociacions amb els musulmans de l’illa, afirma que aquests portaven la

corresponent «carta de creença» (document acreditatiu que donava fe de la personalitat

dels portadors) redactada en àrab: «E faem-los fer carta en algaravia de creença a un

alfaquin nostre de Saragossa per nom don Salamó, germà de don Bahiel.» I, entre la

comitiva enviada, no hi falta de bell nou el traductor (cap. 119): «E les galees posaren

les popes en terra, e éls hagren enviats per almetrachs, e per astores e per coxins, e que

siguessen e·s aplegassen. E exiren tots III de les galees, e I jueu que nós lo havíem liurat

per trujanma.»

El mateix ocorre en parlar de la conquesta de València, on aquesta mena de referències

es multipliquen. En tot cas, i malgrat evidències tan clares (i moltes més en altres llocs)

cal ser prudent. La qüestió de la llengua està oberta a matisos molt diversos com perquè

hi afiquin cullerada persones sense cap preparació i amb l’única voluntat de confondre i

manipular l’opinió pública, amb una determinada intencionalitat política. A hores d’ara

fins i tot no podem assegurar que en el moment de la integració de les illes dins l’espai

andalusí la romanització (i, per tant, la llatinització lingüística) fos un fet absolut, clos,

acabat al cent per cent. Encara que sembli molt poc probable, no hem de descartar

totalment que entre determinats estrats de la població existís alguna mena de parla

prerromana (és a dir, talaiòtica) que desafiant el pas del temps hagués arribat al segle X,

almenys entre parlants bilingües. La romanització, com sabem, fou més feble a l’interior

de l’illa i el període que va dels segles V-X, amb unes illes força desamparades i

«aïllades», no facilitava l’assimilació al llatí. De fet, en altres llocs ocupats pels

musulmans, sobretot al nord d’Àfrica, es passà directament d’una llengua antiga a

l’àrab. En tot cas, l’existència d’una llengua llatina anterior, habitualment considerada

«romanç», no sembla haver-se mantingut fins al segle XIII i, si ho féu, va ser entre grups

tan residuals i minoritaris —i, de bell nou, bilingües— que no n’ha quedat rastre.

Altrament, segur que el Llibre dels fets (o qualsevol altre text de característiques

semblants) se n’hauria fet ressò.

Així mateix en moltes ocasions s’ha vinculat l’existència del romanç amb la presència

de cristians. Segons aquest plantejament la població cristiana parlaria la llengua romanç,

és a dir, si hi ha cristians (els habitualment anomenats «mossàrabs», terme inexistent en

català antic) hi ha romanç. Això ha fet que alguns s’hagin dedicat, ací i sobretot a

València, a cercar «mossàrabs» fins baix de les pedres (amb molt poca fortuna, val a

dir-ho, si descomptam la imaginació gratuïta o la manipulació flagrant de textos).

Deixant de banda que això no té perquè ser així —llengua i religió no estan obligades a

anar de la mà—, el cas és que a Mallorca, en arribar el rei En Jaume, de cristians,

tampoc no n’hi ha ni rastre. Un exemple: en entrar dins la ciutat el monarca féu dir la

primera missa dins una mesquita consagrada (al lloc on sembla que a continuació

s’edificà l’actual església de Sant Miquel) per capellans de la seva comitiva. O sigui,

que no hi havia esglésies ni capellans autòctons... El mateix ocorre a les altres illes i la

presència de topònims derivats del mot àrab kanîsa (que té el significat d’església

cristiana), com ses Canessies a Menorca, només ens indica que en temps passats hi

havia hagut esglésies, cosa que ningú no dubta, però no que encara n’hi hagués al segle

XIII. Succeeix una cosa idèntica amb la forma «Mesquida», tan freqüent a Mallorca

(com a llinatge, nom de llogarets, muntanyes, finques grans i petites, horts, casals

senyorials, cales, accidents geogràfics, etc.). Tanta perduració no significa que després

de la conquesta l’illa romangués plena de mesquites, amb els seus fidels corresponents, i

que tot plegat —edificis i creents— hagin arribat fins a l’actualitat. Tot just al contrari!

Uns i altres desaparegueren durant els anys posteriors a la conquesta i aviat no en quedà

ni rastre... tret de les formes toponomàstiques, indicatives que en temps anteriors (en

aquest cas, fa vuit-cents anys), Mayûrqa, Manûrqa i Yâbisa estigueren poblades de

fidels musulmans que bastiren els seus llocs de culte arreu de les illes.

Quant a l’ús de l’anomenat article salat, la modalitat lingüística estelar de la parla (no

tota, però) de les Balears, que per a una part de l’opinió poc culta o volgudament

ignorant i malintencionada és una mena d’endemisme lingüístic insular justificatiu

d’actituds esbiaixades sobre la llengua dels illencs, és conegut pels entesos que en

temps antics era ben vigent a les terres catalanes (i encara en queden mostres en

determinats llocs de l’Empordà). El que ocorre és que la seva desaparició progressiva a

les terres continentals, a partir del segle XII, coincideix amb els primers escrits coneguts

en llengua catalana, de manera que les mostres no són moltes (perquè no tenim gaires

textos de quan el seu ús estava força estès) però suficients —de fet, més de les que

sembla— per tenir-ne una prova diàfana. El trobam en documentació diversa escrita en

català arcaic, com capbreus, textos feudals (homenatges, plets, querelles), etc. i fins i tot

en textos en llatí, on l’escrivent empra la forma «ipse» (la que ha donat lloc a l’article

salat) en lloc d’«ille» (la de l’article literari, normatiu), senyal inequívoc que ell usava el

salat en la seva parla quotidiana. I a mesura que s’escorcollen nous textos se’n

documenta l’ús col·loquial en èpoques ja tardanes: a la ciutat de Barcelona, al final del

segle XIV, encara era ben viu. També hem de remarcar —perquè se sol ignorar— que el

salat és propi de diversos parlars occitans. Per això és interessant de constatar que en el

Llibre dels fets encara en trobam algunes reminiscències, de la presència d’aquest

article. Vegem-ne les mostres:

– Al capítol 63, en referir-se a la missa prèvia a la sortida de les naus cap a Mallorca, el

rei diu que «nós e tota la major partida havíem combregat ans que entràssen en sa mar».

Cal comentar que, a més, en aquest cas el veiem en una situació que avui no es dóna, ja

que, com ocorre amb molts altres mots i expressions, els catalanoparlants de les Balears

empren l’article literari per acompanyar la paraula mar: «la mar», diu tothom.

– Al mateix capítol, quan el rei ha de sortir a corre-cuita a aturar les tropes de peu que

pel seu compte havien marxat, sense la cavalleria, a l’encontre dels musulmans, llegim

que l’acompanyà en Rocafort, el qual sense tenir el seu cavall a mà «trobà una egua e

cavalcà-hi en es dors».

– Al capítol 73, en parlar d’estratègies d’atac, el monarca ordenà als qui li plantejaren

de fer caves i enginys bèl·lics «que començassen sa obra».

3. L’altra versió dels fets: el testimoni dels vençuts

No volem acabar la present introducció sense contraposar el punt de vista optimista i

autocomplaent que transmet el rei En Jaume al llarg de la seva obra amb l’opinió dels

qui patiren la conquesta. D’entre els vençuts només ens ha arribat un testimoni

presencial, el d’Ibn Amira al-Makhzûmî, que pogué sobreviure als fets i fugir cap a

València, d’on era nadiu. Allà tornà a assistir, alguns anys més tard, a la conquesta

catalanoaragonesa, i va escriure textos plens de dol sobre els seus efectes. El fet, però,

és que massa sovint el relat dels episodis lligats a allò que s’ha anomenat impròpiament

la Reconquista s’ha enfocat a partir del testimoni únic dels vencedors, cosa que significa

que els musulmans han romàs silents i exclosos, condemnats a l’oblit per una

historiografia espanyola i amb forta vocació espanyolista que, ací i allà, els considerava

poc més que uns enemics i uns intrusos destorbadors del «normal» desenvolupament

històric de la «pàtria» (cristianisme, «unitat nacional»...). De fet, les glorias i les

esencias patrias només estaven reservades per als cristians i, entre aquests, bàsicament

per als de la corona de Castella.

És per això que ara volem aportar tres punts de vista diametralment oposats al del rei En

Jaume en valorar la conquesta de Mallorca. Tots tres són posteriors als fets —el relat

d’al-Makhzûmî s’atura just abans de l’atac català— i escrits per autors no relacionats

amb l’illa. El primer pertany a un notable historiador musulmà medieval, al-Himyari, el

qual, en referir-se a la conquesta mayurquina, ens diu: «El tirà de Barcelona... va infligir

als mallorquins aitals proves, lluites i setges com no havien suportat mai. Prengué l’illa

per la força. Féu empresonar el walí Abu Yahya i el torturà de la manera més cruel fins

a la mort. La idolatria s’ensenyorí de l’illa l’any 627.»

El fragment, com veiem, constitueix una mostra excel·lent de l’altre punt de vista. La

visió que podien tenir els àrabs respecte de Jaqmu al-Barxaluni era ben oposada a la que

ens ha arribat sobre el gloriós Jaume I. El destí del wâlî és en consonància amb els fets

esdevinguts. Els cristians són qualificats d’idòlatres ja que, segons l’opinió dels

musulmans, la fe cristiana basada en un Déu format per tres persones (el misteri de la

Santíssima Trinitat, en definitiva) condueix al politeisme. I l’any de la conquesta, el

627, correspon evidentment al calendari musulmà.

El segon text conegut és d’Ibn Abí Zara i es limita a consignar el fet de la conquesta —

seguint un altre cop, com és obvi, el còmput temporal àrab—, tot inserint-hi un plany i

una súplica. Diu així: «I el dilluns 23 de safar fou la gran desgràcia de Mayûrqa. Allah

la torni a l’Islam.»

Finalment, al-Maqqari ens ha deixat una visió prototípica dels sentiments que degueren

experimentar els musulmans illencs respecte dels invasors. És la següent: «[A Mayurqa]

hi han nascut ‘ulemes’, eminents i il·lustres guerrers que han defensat valentment el país

contra els cristians que [...] com una guarda de llops afamagats, es varen llençar sobre la

seva presa».

És la visió dels qui es veren desposseïts de tot per la conquesta: de les terres, els béns, la

religió, la llengua i, part damunt tot, de la llibertat i, per a molts, de la vida mateixa.

III. La nostra edició

La versió que oferim a continuació correspon als capítols 47–126 del Llibre dels fets,

que contenen el relat de les conquestes de Mayûrqa i Yâbisa i la submissió de Manûrqa.

Atesa la dificultat de comprensió que presenta el llibre per al lector no especialitzat, en

presentam una adaptació, amb un text modernitzat des del punt de vista lingüístic, que

el fa assequible a tothom capaç de llegir en català. Per posar-lo a l’abast ens hem basat

en l’excel·lent edició actualitzada d’Antoni Ferrando i Vicent Josep Escartí: Llibre dels

fets de Jaume I, Catarroja–Barcelona, Editorial Afers, 1995. En concret, el fragment

cronístic aquí reproduït pertoca a les pàgines 63-113 d’aquesta edició. Agraïm molt als

autors i a l’editorial la llicència que ens han donat per a fer-ne aquest ús. Els únics

canvis que hi hem introduït, a part d’alguna altra qüestió molt puntual, fan referència als

sistemes d’accentuació i de conjugació dels verbs fets servir pels curadors de l’edició,

que ací hem baratat d’acord amb el sistema propi del català de Mallorca, el més familiar

per als lectors illencs.

IV. Esquema cronològic

1208 Naixement de Jaume I.

1213 Batalla de Muret. Mort de Pere el Catòlic. Jaume I, ostatge de Simó de Montfort.

1225 Setge fracassat de Peníscola per part de Jaume I. No se’n parla al Llibre dels fets.

1227-30 Ocupació d’Extremadura.

1228 Vinculació del comtat d’Urgell a la Corona d’Aragó.

1228-29 Sisena croada a Terra Santa, comandada per Frederic II Hohenstaufen.

Reconquesta —efímera— de Jerusalem.

1229 Tractat de Meaux-París: derrota política de Raimon VII, comte de Tolosa. Derrota

definitiva dels comtats occitans davant les forces croades franceses. S’inicia la «guerra

dels castells» a Occitània: el país és ocupat de manera progressiva però ferma pels

francesos.

1229-32 Conquesta de Mallorca.

1230 Unió definitiva de Castella i Lleó: Corona de Castella, amb Ferran III el Sant.

1231 Tractat de Capdepera entre Jaume I i els musulmans de Menorca.

1232 Comença la conquesta del País València: Aragó conquereix Morella i Ares del

Maestre, concretament don Blasc d’Alagó.

1233 Resposta catalana: ocupació de Borriana.

1235 Conquesta d’Eivissa.

1236 Ocupació de Còrdova.

1238 Jaume I conquereix la ciutat de València.

1244 Caiguda del castell càtar de Montsegur.

Tractat d’Almizra: fites de les conquestes de les corones d’Aragó i Castella. Establiment

de la línia Biar-Busot com a fita sud de l’expansió de la Corona d’Aragó.

1248-54 Setena croada a Terra Santa, comandada per Lluís IX de França: fracàs.

1248-59 Revolta a València d’al-Azraq.

1252-84 Regnat a Castella d’Alfons X el Savi.

1258 Tractat de Corbell: Catalunya perd definitivament els seus drets sobre Occitània.

1262 Rebel·lions mudèjars a Andalusia i Múrcia.

1266 Jaume I conquereix Múrcia.

1269 Jaume I organitza una croada a Palestina —que no reeixirà.

Sublevació nobiliària a la Corona de Castella.

1276 Mort de Jaume I. Creació de la Corona de Mallorca: Jaume II, rei.

Bibliografia

Sobre el Llibre dels fets

AINAUD, J. «Jaume Sarroca i Jaume I», Estudis Romànics, X (1962).

ASPERTI, STEFANO: «El rei i la història. Propostes per a una nova lectura del “Llibre dels

feyts” de Jaume I», Randa, 1985, p. 5-24.

ASPERTI, STEFANO: «La qüestió de les prosificacions en les cròniques medievals

catalanes», Actes del IX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, 1,

1993, p. 85-137.

BADIA I MARGARIT, A. M. Coherència i arbitrarietat de la substitució lingüística dins la

«Crònica» de Jaume I, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1987.

BELENGUER, ERNEST: Jaume I a través de la història, 2 vols., València: Tres i Quatre,

1984.

BRUGUERA, JORDI: «Notes al vocabulari de la crònica de Jaume I», Actes del Quart

Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Barcelona: PAM, 1977, p.

83-115.

BRUGUERA, JORDI: «Vocabulari militar de la crònica de Jaume I», Estudis de Llengua i

Literatura Catalanes, I (1980), p. 39-64.

BRUGUERA, JORDI: «El vocabulari religiós de la Crònica de Jaume I», Estudis de

Llengua i Literatura Catalanes, XXI (1990), p. 25-36.

BURNS, ROBERT I. Jaume I i els valencians del segle XIII, València: Tres i Quatre, 1981.

MARTÍNEZ DE SAN PEDRO, M. D. (ed.): La crónica latina de Jaime I, Almeria: 1984.

RIERA I SANS, JAUME: «La personalitat eclesiàstica del redactor del Llibre dels fets», X

Congreso de la Historia de Aragón, Comunicacions, 3-4-5, Saragossa: 1976, p. 575-

589.

RODRÍGUEZ-GARCÍA, JOSÉ MARÍA: «Palabras y acciones en el Llibre dels fets del rei En

Jaume», La Corónica, 25/1 (1996), p. 106-127.

SASTRE MOLL, JAUME; GOMILA HUGUET, JAUME: Menorca dins les quatre grans

cròniques catalanes, Menorca: Edicions Nura, 1985.

TRECHS ODENA: «Jaume Sarroca y la escribanía de Jaime I», X Congreso de la Historia

de la Corona de Aragón, Comunicaciones, 3-4-5, Saragossa: 1976, p. 607-621.

Sobre la conquesta de Mallorca i les Pitiüses

BARCELÓ, MIQUEL: «Expedicions militars i projectes d’atac contra les Illes Orientals

d’al-Àndalus», dins Sobre Mayurqa, Palma: Quaderns de ca la Gran Cristiana / 2, 1984,

p. 59-75.

CATEURA BENNÀSSER, PAU: Mallorca en el segle XIII, Palma: El Tall editorial (Conèixer

Mallorca, núm. 6), 1997.

COMPANY PONS, JORDI: «Conquista cristiana», dins Historia de Mallorca, coordinada

por J. Mascaró Pasarius, tom II, Palma: 1975, p. 1-89.

ENSENYAT PUJOL, GABRIEL: «Repartiment de Mallorca», dins Gran Enciclopèdia de

Mallorca, 14 (1995), p. 254-256.

MARÍ CARDONA, JOAN: La conquista catalana de 1235, Eivissa: Institut d’Estudis

Eivissencs, 1976.

MAS FORNERS, ANTONI: «El procés repoblador a Mallorca durant la primera meitat del

segle XIV. Una aproximació al seu estudi», Bolletí de la Societat Arqueològica

Lul·liana, 50 (1994), p. 167-198.

MAS FORNERS, ANTONI: «Ideologia, topònims i llinatges», Mayurqa, 26 (2000), p. 123-

143.

MAS FORNERS, ANTONI: «De nationes seu linguae a cuius regio, eius lingua. Les

denominacions gentilícies de la llengua de Mallorca durant l’edat Mitjana», Homenatge

a Guillem Rosselló Bordoy, vol. II, Palma: 2002, p. 585-606.

MAS FORNERS, ANTONI: Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant

els segles XIV i XV, Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2005.

MAS, ANTONI; SOTO, RICARD: «Un regne dins la mar. El procés migratori català i

l’extinció de la població indígena a Mallorca», L’Avenç, 290 (abril, 2004), p. 35-39.

PARPAL I MARQUÈS, COSME: La conquesta de Menorca, en 1287, per Alfons el Liberal,

Barcelona: Dalmau, 1964.

RIBAS DE PINA, MIQUEL: La conquista de Mallorca pel rei en Jaume I, Mallorca:

Editorial Moll (Biblioteca «Les Illes d’Or», núm. 5), 1934.

ROSSELLÓ BORDOY, G. «Notes sobre la conquesta de Mallorca (1229-1232): el

testimoni dels vençuts», Mayurqa, 22, vol. II (1989), p. 541-549.

SANTAMARÍA ARÁNDEZ, ÁLVARO: «Determinantes de la conquista de Baleares»,

Mayurqa, 8 (1972), p. 65-133.

SANTAMARÍA ARÁNDEZ, ÁLVARO: «La expansión político-militar de la Corona de

Aragón bajo la dirección de Jaime I: Baleares», X Congreso de Historia de la Corona

de Aragón, Saragossa: 1976, p. 93-146.

SOLDEVILA I TEMPORAL, XAVIER: «Emigració baixempordanesa a les illes Balears a

l’edat mitjana (El cas de la plana del Baix Ter, 1290-1348)», Bolletí de la Societat

Arqueològica Lul·liana, 57 (2001), p. 303-312.

SOTO I COMPANY, RICARD: «El primer tràfic esclavista a Mallorca», L’Avenç, 35

(febrer, 1981), p. 136-141.

SOTO, RICARD: «La situació dels andalusins (musulmans i batejats) a Mallorca després

de la conquesta catalana de 1230», Mélanges de la Casa de Velázquez, 30 (1994), p.

167-206.

Llibre dels fets Conquestes de Mallorca i Eivissa i submissió de Menorca

47. [DE COM EL REI, ESTANT A TARRAGONA, CONCEBÉ EL PROJECTE DE CONQUISTAR

MALLORCA]

I, mig any després, nós estiguérem a Tarragona. I nostre Senyor volgué que, sense que

hi haguéssim convocat cort, hi fossin amb nós la majoria dels nobles de Catalunya. I

aquests eren els seus noms: don Nuno Sanxes, qui era fill del comte don Sanxo, el qual

fou fill del comte de Barcelona; en Guillem de Montcada, el comte d’Empúries, en

Ramon de Montcada, en Guerau de Cervelló, en Ramon Alemany, en Guillem de

Claramunt i en Berenguer de Santa Eugènia, senyor de Torroella.

I en Pere Martell, ciutadà de Barcelona, que entenia molt de les coses de la mar, ens va

convidar a nós i a tots aquells nobles que eren allà amb nós. I quan acabàvem de menjar,

es posaren a parlar entre ells. I preguntàrem quina terra era Mallorca i com és de gran el

seu regne. I ho preguntaren a en Pere Martell, perquè era còmit de galeres. I en Pere

Martell els digué que els en parlaria, perquè ja hi havia estat una o dues vegades, i que a

ell li semblava que l’illa de Mallorca tenia fins a tres-centes milles, de contorn; i que

Menorca estava cap a la part de Sardenya, en direcció a aquella illa que era a la part de

gregal, i que Eivissa estava cap a la part de garbí. I digué que Mallorca era cap de les

altres illes, i que aquelles feien allò que el senyor de Mallorca els manava; i, encara, que

hi havia una altra illa habitada per sarraïns, que s’anomenava Formentera, i que estava

prop d’Eivissa, i que entre Eivissa i Formentera hi havia un braç de mar d’una milla.

I, en acabar de menjar, venguéren-nos al davant i ens digueren:

—Senyor, nosaltres hem preguntat a en Pere Martell una cosa que creiem que us plaurà,

sobre una illa que té per nom Mallorca. I en aquesta illa hi ha rei, i sota aquest regne hi

ha altres illes: Menorca i Eivissa, i aquestes estan sotmeses al rei de Mallorca. I el que

Déu vol, ningú no ho pot desviar ni impedir; i us ha de complaure, i ho tendrem per bo,

que vós conquisteu aquella illa, per dues raons: la primera, perquè vós i nós en valdrem

més; la segona, que serà cosa que meravellarà a les gents que sentiran parlar d’aquesta

conquesta, ja que prendreu terra i regne dins la mar, allà on Déu el volgué formar.

I nós escoltàrem les seves paraules i ens agradaren molt. I els responguérem: Estam

molt contents d’aquesta idea vostra, i, pel que ens toca fer a nós, no quedarà sense

acomplir-se.

I en aquell mateix lloc, immediatament acordàrem celebrar corts generals a Barcelona, i

que fos cort general, amb l’assistència de l’arquebisbe de Tarragona, els bisbes, abats i

rics-homes que hem dit més amunt, i amb els ciutadans de Catalunya; i que, el dia

assenyalat, fossin a Barcelona amb nós.

48. [DEL PARLAMENT QUE FÉU EL REI A LES CORTS DE BARCELONA]

I aquell dia en què havíem de celebrar les corts, fórem a Barcelona, nós, l’arquebisbe i

els bisbes, i els rics-homes també. I quan, l’endemà, es reuniren les corts, tots foren al

nostre palau antic, el qual havia fet bastir el comte de Barcelona.

I amb això, quan tots es trobaren davant nós, començàrem el nostre parlament d’aquesta

manera:

—Illumina cor meum, Domine, et verba mea de Spiritu Sancto, i pregam a nostre senyor

Déu i a la verge santa Maria, mare seva, que nós puguem dir algunes paraules que

siguin a honor nostra, i dels qui les escoltareu, i que siguin agradables a Déu i a la seva

mare, santa Maria. Perquè nós volem parlar de bones obres, i les bones obres provenen i

són d’Ell; i aquestes paraules que nós us direm, ho seran. I vulgui Déu que nós les

puguem dur a bon terme. És cosa ben certa que el nostre naixement s’esdevingué per

virtut de Déu, ja que el nostre pare i la nostra mare no es volien bé, i fou ben bé per

voluntat de Déu que nasquéssim en aquest món. I si us diguéssim les condicions i els

prodigis que es conjuminaren al nostre naixement, grans serien, però deixarem de

parlar-ne perquè ja ho hem fet a l’inici del llibre. A més, bé coneixem per cert que sabeu

que nós som vostre senyor natural, i que som fill únic, sense que el nostre pare ens hagi

deixat cap germà ni cap germana nascuts de la nostra mare, i que venguérem entre

vosaltres molt jove, d’edat de sis anys i mig, i que trobàrem Aragó i Catalunya

pertorbats, perquè els uns anaven contra els altres i no estaven d’acord en res, ja que allò

que els uns volien no ho volien els altres; i teníeu mala fama pel món per les coses que

havien passat. I aquest mal nós no el podríem remeiar sinó de dues maneres: la primera,

per la voluntat de Déu, que ens guia en els nostres afers, i la segona, perquè vosaltres i

nós puguem començar tals coses que siguin agradables a Déu, i que la cosa sigui tan

important i tan bona que la mala fama que teniu vosaltres sigui esborrada, ja que la

claror de les bones obres desfà la foscúria. Així que nós us pregam insistentment, per

dues raons, és dir, per Déu i per la senyoria que nós tenim sobre vosaltres, que ens

doneu consell i ajuda en tres coses: la primera, que puguem posar en pau la nostra terra;

la segona, que nós puguem servir nostre Senyor en aquest viatge que volem fer al regne

de Mallorca i les altres illes que li pertanyen; i la tercera, que trobem com podrem

acomplir aquesta acció a honor de Déu.

I, dit això, posàrem fi a les nostres paraules.

49. [DELS PARLAMENTS PROFERITS PELS TRES BRAÇOS DE LES CORTS, I DEL CONSELL

SECRET QUE REUNÍ EL REI EN JAUME]

I s’alçà n’Aspàreg, l’arquebisbe de Tarragona, perquè els rics-homes li pregaren que

parlàs primer de tots; i ens respongué d’aquesta manera:

—Senyor, bé sabem que vós heu vengut jove entre nosaltres, i que necessitau el nostre

consell en tot el que vós heu proposat aquí. I nosaltres ens posarem d’acord i us

respondrem de tal manera que serà a honor de Déu i de vós i de nosaltres.

I en Guillem de Montcada respongué pels nobles i per ell, i digué que molt agraïa a

nostre Senyor el bon propòsit que ell ens havia donat, però, ja que la cosa era important

i de gran noblesa, no podien respondre sense reunir-se en consell:

—Però, podem dir davant de tots que la resposta serà tal que pertocarà a vós d’acceptar-

la i a nosaltres d’haver-la donat.

I prengueren la paraula els de les ciutats. I en Berenguer Girard, que era de Barcelona,

respongué per ells, i s’alçà i digué:

—Nostre Senyor, qui és senyor de vós i de nós, us ha donat la voluntat de fer aquest bon

parlament, i vulgui Déu que puguem respondre de tal manera que vós pugueu complir la

vostra voluntat a honor de Déu i de vós. I nosaltres prendrem una decisió d’acord amb

els altres, i us respondrem.

I digué l’arquebisbe:

—La clerecia es reunirà per una banda, i els rics-homes per una altra, i els ciutadans

prendran el seu acord entre ells. I a tots els semblà bé. I d’aquesta manera aquell dia

s’alçaren les corts, i ells es posaren d’acord; i al tercer dia ens respongueren.

65

I, mentrestant, ens reunírem en consell secret, a part; i hi prengueren part els rics-homes,

i parlaren amb nós abans que l’arquebisbe i els bisbes. I el comte d’Empúries es posà

dret i digué:

—Senyor, jo us diré açò abans de la resposta que us han de donar els vostres nobles: si

hi ha homes al món que tenguin mala fama, nosaltres, en canvi, la tenim bona, és a dir,

la solíem tenir bona; i vós sou vingut entre nosaltres com a nostre senyor natural, i cal

que feu obres com aquesta amb la nostra ajuda per tal que recobrem el bon nom que

hem perdut. I el recobrarem si vós, amb ajuda nostra, preniu un regne de sarraïns que

estigui mar endins, i ens llevarem tota la mala fama que tenim, i serà la millor empresa

que els cristians hagin portat a cap de cent anys ençà. I val més que nós morim, però que

recobrem el bon nom que solíem tenir i la noblesa que solia tenir els nostre llinatge i

nosaltres, que viure en aquesta mala fama en què estam. Per la qual cosa us dic que, al

meu parer, i per damunt de tot, s’hauria d’acomplir aquest fet.

I tots estigueren d’acord amb les paraules que havia dit el comte d’Empúries. I cadascú,

així com podien, argumentaven a favor de l’acompliment del fet.

I aquella vesprada es decidí que, al matí, hi haguessin corts generals, i que els nobles

respondrien en primer lloc, per tal d’incitar la clerecia i els ciutadans. I enviàrem a dir,

pels rics-homes, a l’arquebisbe, als abats i als bisbes, que fossin davant nós al matí, per

a donar-nos la resposta.

50. [DEL PARLAMENT D’EN GUILLEM DE MONTCADA]

I quan fou matí i s’hagueren celebrat les misses matinals, tots venguéren a les corts, i

donaren la paraula a en Guillem de Montcada, i li digueren que ho exposàs segons ells

havien acordat. I ell s’alçà i digué:

—Senyor, és veritat que Déu us féu per a regir-nos, i a nosaltres ens féu per a servir-vos

bé i lleialment; i no us serviríem així si no enaltíssim tant com ens fos possible el vostre

bon nom i la vostra honor, perquè la vostra bona fama és honor per a nosaltres i el

vostre bé ens beneficia. Així, doncs, és raonable que si aquests dos béns s’acorden,

nosaltres els hàgim de voler. I semblantment, que aquest fet de què ens heu parlat, de

conquerir el regne de Mallorca, que està mar endins, us serà de més glòria que si en

conqueríeu tres en terra; i per la vostra honra devem, senyor, treballar per damunt de

qualsevol altra cosa del món. Per això, respecte als tres consells que ens heu demanat,

que pacifiqueu la vostra terra, i que nosaltres us ajudem de manera que açò es pugui

complir a honor vostra i nostra, us diem, primerament, que feu pau i treves per tot

Catalunya, i que aquells que hi voldran prendre part els anoteu per escrit. I don Nuno,

que es troba aquí, el qual és nét del comte de Barcelona, prendrà part en aquesta pau

junt amb nosaltres, i per dues raons. La una, pel bon parentesc que té amb vós, i, l’altra,

per les bones obres que vós voleu fer. I si hi hagués algú de Catalunya que no hi volgués

acudir, nosaltres l’hi farem participar, tant si vol com si no. I, a més, volem que

prengueu el bovatge sobre els nostres homes, i us l’atorgam en donació, encara que ja

una altra vegada l’heu pres pel vostre dret —tal com és costum dels reis, que el puguin

prendre una vegada—; però, en aquesta ocasió, us el donam per gràcia i per amor,

perquè vós porteu a bon terme les vostres empreses. I us don paraula que jo i el meu

llinatge us hi servirem amb quatre-cents cavalls armats, fins que Déu us haja donat l’illa

de Mallorca, amb les senyories de les altres illes que hi estan entorn, Menorca i Eivissa.

I no ens separarem de vós fins que la conquesta sigui acomplida. I don Nuno i els altres

diran, cadascú per ell, l’ajuda que us donaran. I us pregam que, ja que nós fem aquestes

tres coses per vós, ens doneu part en la conquesta que vós fareu amb nosaltres, tant en

les coses mobles com en les immobles. Perquè us hi servirem bé, i volem tenir-hi part

per tal que sempre es recordi el servei que nosaltres us farem.

I amb això posà fi a les seves paraules.

51. [DELS PARLAMENTS DE DON NUNO SANXES I EL COMTE D’EMPÚRIES]

I s’alçà don Nuno Sanxes, fill del comte don Sanxo i nét del comte de Barcelona, i

digué:

—Senyor, el parlament que en Guillem de Montcada us ha fet és molt bo, i diu molt a

favor d’ell i del seu llinatge. Jo, però, us vull respondre per mi. Nostre Senyor, qui us

creà, volgué que vós fóssiu el nostre senyor i el nostre rei, i com ell ho volgué, bé ha de

complaure’ns, i a mi principalment, a causa del parentesc que tenc amb vós i per la

senyoria que vós teniu sobre mi: que, si vós obteniu fama i glòria, la meva part hi tendré

jo, perquè Déu ha volgut que jo fos del vostre llinatge; i l’obra és bona, perquè és obra

de Déu, i qui amb Déu fa les seves accions, no les pot fer malament. Quant a les paus i

les treves, us les atorg per mi i per la terra que el vostre pare em donà, és a dir, Rosselló,

Conflent i Cerdanya, i que jo tendré mentre visqui; i també us concedesc que hi pugueu

fer bovatge. I, a més de tot això, aniré amb vós amb cent cavallers armats pel meu

compte; i vós haureu de donar-me part de la terra i dels béns mobles per aquells de

cavall i de peu que jo portaré, i també per les naus i galeres armades per mi; i us serviré

en aquella terra fins que Déu us la faci guanyar.

I quan don Nuno hagué acabat el seu parlament, s’alçà el comte d’Empúries i digué:

—Senyor, aquest fet que vós voleu emprendre ningú no el podria lloar prou, que en ell

mateix es mostra l’excel·lència que té, perquè pot reportar-nos un gran bé. I us promet

que hi aniré amb seixanta cavallers amb cavalls armats. I tot i que Déu m’hagi fet comte

d’Empúries, aprov allò que ha dit en Guillem de Montcada, que és l’home millor del

nostre llinatge, i el més noble, perquè és senyor de Bearn i de Montcada —senyoria que

posseeix en nom vostre—, i de Castellví, que és alou seu. I en el compte que ell ha fet

dels quatre-cents cavallers, pos els meus seixanta, que tot el nostre llinatge vós els hi

portarà; i d’aquella part que ha estat promesa a ell i als altres, donau-me’n a mi, pels

homes de cavall i de peu que hi duré, perquè tots els cavallers que nós i els altres hi

tendrem, tots hi aniran amb cavalls armats.

52. [DEL PARLAMENT DE N’ASPÀREG, ARQUEBISBE DE TARRAGONA]

I després d’això s’alçà l’arquebisbe de Tarragona, i digué:

—Uiderunt occuli mei salutare tuum. Aquesta frase és de Simeon, quan rebé el nostre

Senyor en els seus braços, que digué: «Els meus ulls han vist la teua salut», i els meus

ulls, igualment, veuen la vostra. I jo hi afegesc açò, encara que l’Escriptura no ho digui:

perquè, veient la vostra salut, veiem la nostra. I això és la vostra salut: quan vós

començàreu a aplicar la vostra voluntat en bones obres. I això és la nostra salut: quan

vós guanyàreu en anomenada, en honra i en valor, perquè si el vostre valor i la vostra

fama fan obres de Déu, els tenim per valor i per fama nostres; i aquest pensament que

vós i aquests nobles que són amb vós aquí heu fet i voleu emprendre, és a honor de Déu

i de tota la cort celestial, i a profit vostre i dels vostres homes, que en reben i en rebran

en aquest món, i en l’altre, que no té fi. I així, vulgui nostre Senyor, qui ha reunit

aquestes corts, que sigui a servei seu i a profit de vós i de tots els nobles que aquí es

troben; que cada un dels vostres nobles us fa tal oferiment que cal que els ho deveu

agrair molt. I quan Déu us doni aquest regne que vós, i ells ensems amb vós, teniu el

desig de conquerir, vós feu-los-hi bé, i partiu les terres i els béns mobles amb els que en

això us voldran ajudar i servir. I us dic açò, tant per mi com per l’església de Tarragona:

jo mai no he intervengut en fets d’armes, i tenc ja tanta edat que no podria prendre part

en els atacs; però, quant als meus béns i als meus homes, vos don poder perquè us en

serviu com faríeu amb els vostres. I si algun bisbe o abat us hi vol servir o hi vol anar

personalment, ens satisfarà molt, i els en donam llicència de part de Déu i de part nostra,

perquè en una empresa tan bona com aquesta tothom us hi deu ajudar, de paraula i per

obra. I que Déu, qui vengué a la terra per salvar-nos, us deixi acabar aquest fet i els

altres, segons la vostra i la nostra voluntat.

53. [DELS PARLAMENTS DELS BISBES DE BARCELONA I DE GIRONA]

I, doncs, s’alçà el bisbe de Barcelona, per nom en Berenguer de Palou, i digué:

—De vós es pot dir la semblança que el Pare envià a nostre senyor Jesucrist, fill de Déu,

qui era anomenat excelsis. Perquè hi era nostre Senyor, fill de Déu, i Moisès, Elies i sant

Pere. I digué sant Pere: «Bé convindria que féssim aquí tres llocs de tabernacle: el

primer per nostre senyor Jesucrist, l’altre per Moisès, i per Elies l’altre». I a l’instant

vengué del cel un gran tro i tots caigueren en terra; després, s’alçaren plens d’espant. I

vengué un núvol del cel i baixà cap a ells, i digué: «Ecce Filius meus dilectus qui in

corde meo placuit». I una comparança com aquesta es pot fer de vós, qui sou fill de

nostre Senyor, perquè voleu perseguir els enemics de la fe i de la creu. I jo tenc

confiança en Ell que, per aquest bon propòsit que teniu, posseireu el regne celestial. I jo

us oferesc, en nom meu i de l’església de Barcelona, cent cavallers o més, sufragats per

mi, fins que Déu us concedesqui de conquerir les illes de Mallorca; i em donareu una

part, pels homes que jo hi duré, tant pels mariners com pels cavallers.

I després d’això, digué el bisbe de Girona:

—A nostre Senyor agraesc jo la bona voluntat que Déu ha donat a vós i a la vostra cort,

i podria parlar molt en lloança d’aquesta bona obra, si hi volgués parlar; però el nostre

arquebisbe, el bisbe de Barcelona, en Guillem de Montcada, don Nuno i el comte

d’Empúries n’han dit tant que ja hi és tot el que jo volia dir. Però us faig oferiment, per

mi i per l’església de Girona, d’anar amb vós amb trenta cavallers; i vós em donareu la

meva part, segons en doneu als altres.

54. [D’ALTRES PARLAMENTS FETS PER MEMBRES DELS BRAÇOS ECLESIÀSTIC I REIAL]

I s’alçà l’abat de Sant Feliu de Guíxols, i digué que aniria amb nós amb cinc cavallers

ben equipats. I després s’alçà el prebost de Tarragona, i digué:

—Jo no tenc tants cavallers com ells, però us seguiré acompanyat de quatre cavallers i

amb una galera armada.

I, en acabar aquests parlaments, s’alçà en Pere Grony, i digué:

—Senyor, tots els ciutadans de Barcelona agraïm a Déu la bona voluntat que us ha

donat, i confiam en nostre Senyor que vós la complireu conforme al vostre desig. I us

oferim, primerament, les nostres persones, i les naus i les embarcacions que són a

Barcelona, per fer servei a vós en aquesta host gloriosa, a honor de Déu. I ho farem de

tal manera que, del servei que ara us farem, ens en restareu agraït per sempre.

I no hi volem contar res més de les ciutats, perquè allí només n’hi havia la de Barcelona,

i Tarragona i Tortosa s’havien adherit al parlament que feren els prohomes de

Barcelona.

55. [DE COM ES DISSOLGUEREN LES CORTS I ES REUNÍ L’ESTOL A SALOU]

Mentrestant, escoltats els parlaments, digueren que els féssim un document, segons el

qual es faria el repartiment de les terres i dels béns mobles que nós guanyàssim amb

ells. I la forma del document fou aquesta: que segons els cavallers, els homes armats, les

naus, les galeres, els vaixells i l’armament que aniria en elles, nós, quan nostre Senyor

ens hagués concedit la victòria, els en donaríem una part, tant d’acord amb el nombre

d’homes que anirien amb nós, a peu i a cavall, com d’acord amb els guarniments que

durien. I aquesta part seria deduïda del guany que es fes, per qualsevol concepte, en

aquell viatge, fins que la host hagués tornat. I els prometérem, en nom de Déu i nostre,

de complir-los-ho sense engany, mentre ells ens servissin bé i lleialment i no hi

declarassin més homes dels que s’hi embarcarien.

I així fou el començament de la travessia que férem cap a Mallorca. I hi assenyalàrem

dia, que a mitjan maig havien de ser tots a Salou. I, amb això, es dissolgueren les corts i

cadascú s’ocupà de preparar-se. I s’havia pres jurament a tots els nobles, per què el

primer dia de maig tots estiguessin a Salou, amb tot el seu aparellament, per embarcar-

se cap a Mallorca, i que no hi faltassin.

I, aquell dia assenyalat, nós hi fórem, i estiguérem aquí fins a començaments de

setembre, ordenant la travessia i esperant naus i vaixells i galeres que ens arribaven; i

esperàvem tant de temps perquè volíem que l’esquadra hi estigués completa. I una part

de les naus se situà a Cambrils, i la major part, en la qual érem nós, estava en el port de

Salou i en la platja, i la resta de les naus a Tarragona, perquè eren naus d’aquell lloc. I

componien l’esquadra vint-i-cinc naus completes, devuit tarides i dotze galeres, i, entre

buces i galiots, cent. I així foren cent cinquanta vaixells grans, sense comptar-hi les

barques menudes.

56. [DE COM SALPÀ L’ESTOL DE SALOU I HOM DIVISÀ MALLORCA]

I abans de salpar ordenàrem de quina manera havia d’anar l’esquadra. Primerament, la

nau d’en Nicolau Bovet, en la qual anava en Guillem de Montcada, havia de servir de

guia, i havia de portar un faró de llanterna; i la nau d’en Carròs havia de tenir la

rereguarda i portaria un altre faró de llanterna. I les galeres havien d’anar al voltant de

l’estol, de manera que, si cap galera venia, es trobàs amb les nostres.

I salpàrem dimecres, al matí, de Salou, amb oratge de terra, perquè, després de la llarga

estada que havíem fet, qualsevol vent era bo mentre que ens pogués fer salpar de terra

ferma. I quan els de Tarragona i de Cambrils veieren que les naus salpaven de Salou,

prengueren vela. I era bell de veure-ho, per als qui es quedaven en terra i per a nós,

perquè tota la mar semblava blanca, a causa de les veles, de tan gran com era

l’esquadra.

I nós salpàrem en la darreria de l’estol, en la galera de Montpeller; i férem embarcar ben

bé mil homes que volien anar amb nós en barques, per tal que cap no hi passàs. I quan

nós haguérem navegat fins a vint milles de mar, el vent canvià en llebeig; i venguéren

davant nostre els còmits de galera, per consell dels nauxers, i digueren:

—Senyor, som súbdits vostres i estam obligats a guardar els vostres membres i el vostre

cos, i a donar-vos bon consell en tot allò que entenem nosaltres. I afegiren:

—Aquest temporal de llebeig que tenim no ens és favorable a nosaltres ni a les vostres

naus, sinó que us és tan contrari que no podreu prendre terra en cap lloc de l’illa de

Mallorca. I nosaltres us aconsellam de donar la volta i de tornar a terra, que Déu us

donarà, en breu, temps que us permeti de travessar.

I nós, quan haguérem oït aquelles paraules i el seu consell, els diguérem que allò no ho

faríem per res, perquè molts n’hi havia que, estant ja en les seves naus, pel mal que els

havia fet la mar, havien fugit i no havien gosat d’embarcar-se amb nós, i que si

tornàvem a terra ens deixarien, si no eren homes de valor:

—I nós anam en aquest viatge en fe de Déu i per causa dels qui no hi creuen; i anam

contra ells per dos motius: per convertir-los o per destruir-los, i per tornar aquell regne a

la fe de nostre Senyor. I com anam en nom de Déu, tenim confiança que Ell ens guiarà.

I després d’això, quan els còmits de galera veieren que aquesta era la nostra voluntat,

ens digueren que ells hi farien el que podrien, i que la mateixa fe que hi teníem ens

guiaria.

I vengué l’hora de vespres. I, prop del primer son, aconseguírem la nau d’en Guillem de

Montcada, que portava la guia. I eixírem a la llanterna i els saludàrem, i els preguntàrem

quina nau era aquella; i ells ens preguntaren a nosaltres quina era la nostra galera. I els

de la galera respongueren que era la galera del rei, i ells digueren que fóssim benvingut

cent mil vegades, i digueren que la seva nau era la d’en Guillem de Montcada. Però les

veles ens separaren. I, així com havíem estat els darrers a salpar de Salou, al primer son

ens trobàrem els primers de tots els altres; i anàrem tota aquella nit amb vent de llebeig.

I anàrem a l’orça tant com hi poguérem anar, nós i els altres. I així com anàrem de nit

davant l’estol, no giràrem ni calàrem, i deixàrem anar la galera tan de pressa com podia

anar. I quan fou hora nona i vespres, la mar s’embraví pel vent, i féu tan mala mar que,

en la tercera part de la galera, de part de proa, quan venien les grans onades de la mar,

l’aigua hi passava pel damunt.

I, quan haguérem passat aquesta mala mar, prop del vespre, abans que el sol es pongués,

cessà el vent; i, així que cessà el vent, veiérem l’illa de Mallorca, i distingírem la

Palomera, Sóller i Almeruig.

57. [DE COM CALÀ L’ESTOL DEL REI PROP DE LA COSTA, I DE LA MALA MAR QUE HI

SOBREVINGUÉ]

I després digueren que, com ja divisàvem l’illa, convendria que féssim calar, si volíem,

que si no ens veurien des de terra. I nós diguérem que ens semblava bé, i férem calar. I

quan ho haguérem fet, la mar s’abonançà, i ens digueren que farien encendre una

llanterna, però tenien por que la veiessin les guardes de Mallorca. I nós els diguérem

que podien fer una cosa: que posassin a la part de l’illa una tela gruixuda, i que situassin

la llanterna prop d’allà, de manera que el drap cobrís la llanterna del cantó de la

muntanya, i així la veurien les nostres naus. I ens digueren que els semblava bé, i ho

férem. I mentre estàvem així, veiérem llanternes en les naus i en algunes galeres; i

comprenguérem que ens havien vist i que l’estol venia.

I quan fou prop del primer son, ens arribaren dues galeres, i els preguntàrem per l’estol.

I ens digueren que tota l’esquadra venia tan de pressa com podia. I quan fou mitjanit, en

veiérem, entre naus, galeres i tarides, trenta o quaranta. I feia bella lluna, i ens vengué

oreig de la part de garbí; i nós els diguérem que amb aquell oreig podríem anar a

Pollença, tal com havia estat acordat, perquè l’estol havia d’arribar-hi. I hissàrem la vela

i, així mateix, ho feren els qui ens podien veure, que eren en aquell mateix lloc de la

mar on nós ens trobàvem.

I mentre nós navegàvem amb aquella bona mar i amb aquell bon temps que teníem,

s’acostà un núvol contra vent, a la part de Provença; i digué un mariner de la galera,

anomenat en Berenguer Gairan, que era còmit:

—No m’agrada aquell núvol que veig del cantó del vent de Provença.

I manà que els mariners estiguessin alerta, els uns a la puja, els altres a l’orça de popa, i

els altres a l’orça de proa. I, quan hagué posat en ordre la seva galera i ja hi estaven

preparats, vengué una ventada sobre una part de la vela; i, en venir el vent, el còmit

cridà:

—Cala! Cala!

I les naus i els vaixells que anaven entorn nostre, es trobaren en gran treball i en grans

dificultats per poder calar. I tothom cridava, perquè el vent els havia vengut

repentinament, malgrat que el núvol era de bon aspecte. I nós i tots els altres calàrem,

perquè feia mala mar, i aquest vent de la part de Provença responia al vent de llebeig

que havia fet. I totes les naus, les galeres i els vaixells que ens envoltaven, i tot l’estol,

es posaren a arbre sec. I a causa d’aquell vent de Provença, es mogué mala mar; i ningú,

en la galera on nós érem, parlava ni deia res, i tots estaven quiets; i els vaixells anaven

rodant.

I nós, quan ens adonarem del perill, ens prengué un gran descoratjament, però ens

adreçàrem a nostre Senyor i a la seva Mare i férem aquesta oració:

—Senyor Déu, bé sabem que ens has fet rei de la terra i dels béns que el nostre pare

tenia per la teva gràcia, i mai no hem començat cap fet gran ni perillós fins a la present

avinentesa. I encara que hàgim sentit la vostra ajuda des del nostre naixement, i ens heu

donat honra contra els nostres mals homes que s’enfrontaven amb nós, ara, Senyor,

creador meu, ajudeu-me, si us plau, en aquest perill tan gran, de manera que no es pugui

perdre aquest fet tan important que he començat, perquè no el perdria jo sol, sinó que

Vós el perdríeu més que ningú; que jo he emprés aquest viatge per exalçar la fe que Vós

ens heu donat, i per sotmetre i destruir els qui no creuen en Vós. Per tant, Déu veritable

i poderós, només Vós em podeu guardar d’aquest perill, i podeu dur a compliment la

voluntat que tenc de servir-vos. I us hauríeu de recordar que ningú que us haja demanat

mercè no ha deixat de trobar-la en Vós, i més aquells qui tenen el desig de servir-vos i

suporten adversitats per Vós; i jo som d’aquests. També, Senyor, pensau en tota la gent

que va amb mi per servir-vos. I a vós, Mare de Déu, que sou pont i pas de pecadors, us

preg, per les set alegries i pels set dolors que rebéreu del vostre estimat Fill, que us

recordeu de pregar per mi al vostre car Fill que ens salvi, a mi i als qui van amb mi,

d’aquesta dificultat i d’aquest perill en què ens trobam.

58. [DE COM DESEMBARCÀ L’ESTOL DEL REI A LA DRAGONERA]

I, feta aquesta oració, ens vengué un pensament: que encara que era acordat pels nobles

barons i pels qui entenien en coses de la mar que havíem d’arribar a Pollença, nós

volíem preguntar si en aquella galera on anàvem hi havia ningú que hagués estat a

Mallorca i a l’illa. I, quan ho haguérem preguntat, en Berenguer Gairan, còmit de la

galera, ens respongué que ell havia estat en el país. I li preguntàrem quins ports hi havia

prop de la ciutat, a la part que mira a Catalunya. I ens digué que hi havia un puig

allunyat de la ciutat a tres llegues per terra, i a vint milles per mar, que tenia per nom la

Dragonera i no s’ajuntava amb la terra ferma de Mallorca, en el qual hi havia un pou

d’aigua dolça, perquè una vegada que ell hi va ser, els seus mariners en tragueren aigua,

i que prop de terra hi havia un puget separat de terra ferma, que s’anomenava Pantaleu; i

de la terra a aquell puget hi havia un tret de ballesta. I nós li diguérem:

—Doncs, per què hem de cercar un altre lloc per atracar, sinó aquest, si hi tenim aigua

dolça, i hi tenim bon port, i els cavalls podran refer-se a despit dels sarraïns? I aquí

podrà venir tot el nostre estol i, d’allà estant, podrem decidir a quina part convé d’anar.

I els diguérem que hissassin vela amb el vent de Provença, que amb aquell vent hi

podrien entrar. I férem vela, i diguérem a la galera que comunicàs a les naus que ho

fessin, com nosaltres, i ens seguissin al port de la Palomera. I tots hissaren les veles en

veure que nosaltres ho fèiem.

I vegeu quina és la virtut de Déu: que amb aquell vent amb què nosaltres navegàvem

cap a Mallorca, no poguérem arribar a Pollença, tal com havíem decidit; i allò que ens

pensàvem que era una contrarietat, acabà per ser-nos d’ajuda, perquè fins i tot els

vaixells que eren dolents d’orces, amb aquell vent, tots arribaren a la Palomera, on nós

érem, i cap vaixell ni barca no s’hi perdé, ni en mancà cap. I entràrem el primer

divendres de setembre al port de la Palomera, i el dissabte a la nit teníem amb nós tots

els nostres vaixells.

59. [DE COM SALPÀ L’ESTOL DES DE LA DRAGONERA I ARRIBÀ A L’ILLA DE MALLORCA]

I el dissabte, enviàrem a cercar els nostres nobles, és dir, don Nuno, el comte

d’Empúries, en Guillem de Montcada i els altres que eren en la host; i hi convocàrem,

dels còmits de les naus, els qui eren de major autoritat. I prenguérem aquesta decisió:

enviar don Nuno en una galera que era seva, i en Ramon de Montcada en la galera de

Tortosa, i que anassin vorejant, com aquell qui va a Mallorca, i que atracassin allà on els

semblàs que l’estol podria atracar. I trobaren un lloc que tenia per nom Santa Ponça, i

els semblà que era un bon lloc per atracar, perquè hi havia un puig prop de la mar i, amb

cinc-cents homes que hi poguéssim fer pujar, no hauríem de tenir por de perdre’l abans

que l’estol hi hagués arribat. I, així, fou decidit que aquell diumenge arribassin a aquell

puig del Pantaleu.

I després d’açò, el diumenge, cap a l’hora de migdia, un sarraí que es deia Alí, de la

Palomera, vengué nedant vers nós, i ens explicà coses sobre l’illa, el rei i la ciutat.

I nós manàrem que, quan fos mitjanit, les galeres i les tarides llevassin les àncores, però

que, quan les llevassin, ningú no cridàs «aiós», sinó que, a imitació d’aiós, hom colpejàs

amb una fusta la proa de les tarides i de les galeres, en llevar l’àncora ; perquè hi havia

bon port i només calia que s’hi tengués una àncora. I es feia això perquè, davant nostre,

a la vora de la mar, hi havia uns cinc mil sarraïns, i n’hi havia uns dos-cents a cavall, i ja

tenien parades les seves tendes.

I, quan fou mitjanit, hauríeu dit que en tota la nostra esquadra no parlava ningú. I

cadascuna de les dotze galeres anava remolcant la seva tarida, i anaven traient les

tarides del port en silenci i a poc a poc. I els sarraïns ho sentiren i s’avalotaren. I els

nostres que treien les tarides, deixaren de remar i es quedaren en silenci, escoltant; però,

anaven traient les tarides a poc a poc. I un poc després, els sarraïns es posaren a cridar

durant una estona i a grans crits; i comprenguérem que ens havien sentit de totes totes. I

ells cridaren, i nosaltres, en posar-nos a navegar, cridàrem:

—Amb bona ventura!

I els sarraïns se n’anaren per terra ferma, a peu i a cavall. I pensàrem on aniríem a

prendre terra; i les nostres dotze galeres i les dotze tarides s’afanyaren tant que arribaren

a terra abans que ells.

60. [DEL PRIMER ENFRONTAMENT DE LA HOST DEL REI AMB ELS SARRAÏNS DE

MALLORCA]

I els qui eixiren a terra, foren aquests: don Nuno, don Ramon de Montcada, el mestre

del Temple, en Bernat de Santa Eugènia i en Gilabert de Cruïlles. I abans que ells

arribassin a aquell puig que era prop de la mar amb uns set-cents peons cristians —i els

nostres de cavall podien ser uns cent cinquanta—, els sarraïns s’arrengleraren davant

d’ells, i n’eren uns cinc mil homes a peu i dos-cents a cavall.

I vengué en Ramon de Montcada i digué que aniria a observar-los. I se n’anà tot sol, i

digué:

—Que no véngui ningú amb mi.

I, quan arribà prop d’ells, cridà els nostres; i quan hi hagueren anat, digué:

—Ataquem-los, que no són res!

I ell fou el primer que els atacà. I quan els cristians foren tan a prop dels moros com

quatre hastes de llança a la llarga, els moros giraren el cap i fugiren; i ells s’afanyaren a

perseguir-los, de manera que en moriren més de mil cinc-cents sarraïns, perquè no en

volien agafar cap de presoner. I, quan hagueren fet açò, se’n tornaren a la vora de la

mar.

I nós eixírem de la mar, i trobàrem el nostre cavall ensellat i els cavallers d’Aragó, que

havien desembarcat d’una tarida nostra, i diguérem:

—Ens sap greu no haver estat presents en la primera batalla que hom ha vençut a

Mallorca. Hi ha cavallers que vulguin anar amb nós?

I uns vint-i-cinc que estaven a punt anaren amb nós. I eixírem trotant i al galop cap allà

on s’havia esdevingut la batalla. I veiérem dalt d’una serra de tres-cents a quatre-cents

peons de sarraïns. Però ells també ens veieren, i davallaren d’aquella serra per pujar a

una altra que hi havia. I digué un cavaller dels d’Ahé, que són originaris de Taüst:

—Senyor, si els voleu aconseguir, afanyem-nos.

I ens donàrem pressa; i al primer enfrontament en matàrem quatre o cinc. I, mentrestant,

anaven venint els nostres, i mataven i enderrocaven moros allà on els trobaven.

I nós, amb tres cavallers que anaven amb nós, ens topàrem amb un cavaller que anava a

peu; i tenia abraçat el seu escut, i la seva llança en la mà i cenyida la seva espasa; i

portava el seu elm saragossà al cap, i vestia un perpunt. I li diguérem que es rendís, i ell

es girà cap a nós, amb la seva llançassa dreta, i de cap manera no ens volgué parlar. I

nós diguérem:

—Barons, els nostres cavalls són molt valuosos en aquesta terra, i cadascú no en té sinó

un, i val més un cavall que vint sarraïns. Jo us ensenyaré com l’heu de matar: posem-

nos tots al seu voltant, i, quan ell dreçarà la llança a l’un, que un altre véngui i el

feresqui per les espatles, i el tombarem a terra i d’aquesta manera no podrà fer mal a

ningú.

I mentre nós ens disposàvem a fer-ho, vengué don Pero Llobera, i anà contra el sarraí, i

el sarraí, que el veié venir, li dreçà la llança, i li donà tal colp al pit del cavall, amb la

llança, que li clavà ben bé mitja braçada; però ell li va donar un colp amb el pit del

cavall i el va tombar. Ell es volgué alçar, i posà mà a l’espasa. I, doncs, nós arremetérem

contra ell, però de cap manera no es volgué rendir, fins que morí; sinó que, quan algú li

deia: «Rendeix-te», ell deia: «Le muleix», que vol dir «no senyor». I en moriren ben bé

altres vuitanta. I ens en tornàrem a la host.

61. [DELS PREPARATIUS QUE HOM FÉU PER PASSAR LA PRIMERA NIT A MALLORCA]

I, quan nós entràrem en la host, era prop de la posta del sol, i en Guillem de Montcada i

en Ramon de Montcada, amb els cavallers que es trobaven amb ells, eixiren a rebre’ns. I

nós descavalcàrem i caminàrem cap a ells. I en Guillem de Montcada va somriure, i nós

ens alegràrem, perquè teníem por que no ens renyàs; i pensàrem que la cosa no aniria

tan malament com ens temíem. I en Ramon de Montcada ens digué:

—Què heu fet? Voleu matar-vos a vós i a nosaltres? Que si per ventura vós us perdíeu

—i ara heu estat en risc de perdre-us —, la host i tota la resta estaríem perduts i aquest

fet tan bo després ja no el faria ningú del món.

I digué en Guillem de Montcada:

—En Ramon, el rei ha comés un disbarat; però bona consideració hem de tenir-li en fets

d’armes i en tot bon acte, ja que s’ha enrabiat perquè no ha pogut ser a la batalla. Però,

senyor —ens digué a nós—, corregiu-vos-en, que en vós està la nostra vida i la nostra

mort. I consolau-vos pensant que, com ja teniu els peus en aquesta terra, rei sou de

Mallorca; i si moríeu, moriríeu com el millor home del món; i encara que estiguéssiu

malalt al llit, aquesta terra podeu tenir per vostra, que vostra és.

I digué en Ramon de Montcada:

—Senyor, ara necessitam prendre un acord per guardar-vos bé aquesta nit, que és la nit

més perillosa que passarem en aquesta terra, perquè si no ens afanyam a fortificar-nos

abans que vénguin a enfrontar-se a nosaltres, tot aquest fet serà destruït.

I diguérem nós:

—Parlau vosaltres, que en sabeu més que no jo, que nós farem allò que direu. I

digueren:

—Doncs, senyor, convé que feu armar cent cavalls aquesta nit, i que les talaies estiguin

lluny, per tal que la host es pugui armar abans que ells estiguin amb nosaltres.

I nós diguérem que molt bé ho deia.

I nós encara no havíem menjat, i diguérem que quan acabaríem de menjar enviaríem

missatge als rics-homes, dient-los que cadascú fes armar la tercera part de la seva

companyia, i que enviassin peons a fora per tal que escoltassin i, si sentien alguna cosa,

ens ho fessin saber a nós. I en haver menjat, enviàrem els nostres porters a cadascun

dels rics-homes, però no n’hi pogueren enviar cap, de tan cansades com estaven les

companyies, ells i els cavalls, a causa del desembarcament i de la batalla que havien

tengut. I nós, que ens pensàvem que els hi enviarien, ens adormírem.

I les nostres naus, amb uns tres-cents cavallers que hi eren dins —i els cavalls també—,

es trobaven al cap de la Porrassa i, al vespre, veieren la host del rei de Mallorca, que

havia eixit a la serra del port de Portopí. I don Ladró, un ric-home d’Aragó que era amb

nós, acordà, amb els cavallers de la nau, d’enviar-nos per mar una barca, per fer-nos

saber que el rei de Mallorca, amb la seva host, era a la serra del port de Portopí, i que hi

havien parat tendes, per la qual cosa calia que estiguéssim a punt. I aquest missatge

arribà a nós a mitjanit, que era la nit del dimarts al dimecres. I nós ho enviàrem a dir a

en Guillem de Montcada, a don Nuno i als rics-homes de la host; però, amb tot i això,

no ens alçàrem fins a l’alba. I a l’alba, ens alçàrem tots i oírem la missa en la nostra

tenda. I el bisbe de Barcelona féu aquest sermó.

62. [DEL SERMÓ QUE PRONUNCIÀ EL BISBE DE BARCELONA]

—Barons, ara no és hora de fer un llarg sermó, que l’ocasió no ens ho permet, perquè

aquest fet en què el rei, nostre senyor, i nosaltres ens trobam, és obra de Déu, i no obra

nostra. I heu de fer-vos aquest compte: aquells qui en aquest fet trobaran la mort, serà en

nom de nostre Senyor i rebran el paradís, on tendran glòria perdurable per sempre; i els

qui visquin, tendran honor i renom en la seva vida, i bona fi en la mort. Per tant, barons,

aconsolau-vos en nom de Déu, perquè el rei, nostre senyor, i nosaltres i vosaltres, volem

destruir aquells qui reneguen la fe i el nom de Jesucrist. I cal que tothom pensi que Déu

i la seva Mare no se separaran avui de nosaltres, sinó que ens donaran la victòria; per la

qual cosa, heu de tenir bon coratge per vèncer-ho tot, perquè la batalla ha de ser avui. I

reconfortau-vos bé, i alegrau-vos, que anam amb senyor bo i legítim, i Déu, que està per

damunt d’ell i de nosaltres, ens ajudarà.

I amb això va posar fi a les seves paraules.

63. [DE L’INICI DEL COMBAT A LA SERRA DE PORTOPÍ]

I, acabada la missa, en Guillem de Montcada combregà, que nós i la major part ho

havíem fet abans d’entrar en la mar; i, agenollat, plorant i caient-li les llàgrimes per la

cara, rebé el seu Creador. Després d’això, acordaren qui tendria la davantera. I digué en

Guillem de Montcada:

—Tengueu-la vós, en Nuno.

I digué en Nuno:

—No, tengueu-la vós, avui.

I digué en Ramon de Montcada:

—En Nuno, prou sabem que ho dieu i ho feu per temor de rebre males ferides en la

batalla, que hem d’acampar a la Porrassa.

I digué en Guillem de Montcada:

—Sigui com ell vol. Tant se’ns en dóna!

I en Guillem i en Ramon de Montcada ja havien decidit entre ells que no s’aturarien fins

a trobar-se en la batalla dels sarraïns.

Mentrestant vengué un home nostre i digué:

—Mirau que tots els peons se’n van i fugen de la host! I estaven a punt d’anar-se’n. I

nós pujàrem a un rocí, i en Rocafort, que anava amb nós, trobà una egua i li pujà al dors,

perquè no hi tenia el seu cavall, que encara era en la nau. I nós manàrem que ens

traguessin el nostre cavall a fora; i quan ens trobàrem amb els nostres servents, que eren

entre quatre i cinc mil homes, els diguérem:

—Traïdors! Com podeu anar-vos-en? Si us troben sense cavallers, us mataran a tots.

Ells comprengueren que teníem raó i s’aturaren, i digueren:

—El rei diu la veritat, que anam com si fóssim bojos!

I els entretenguérem fins que hagueren arribat en Guillem de Montcada, en Ramon, el

comte d’Empúries, i els del seu llinatge. I els diguérem:

—Ací teniu els servents; us els he aturat, que ja se n’anaven.

I ells digueren:

—Heu fet molt bé.

I els els lliuràrem, i se n’anaren amb ells.

I poc després que se n’hagueren anat, nós sentírem una gran remor, i diguérem a un

troter que anàs a don Nuno i que li digués que s’afanyàs, que sentíem un gran brogit i

teníem molta por que els nostres no haguessin topat amb els sarraïns. Però el troter no

tornava, i, en veure que massa tardaven, diguérem:

—En Rocafort, anau-hi vós i donau-vos pressa, i digau a don Nuno que en mala hora

veiem avui el seu retard, que per ventura podríem rebre tant de mal que no ens ho

valdria el seu dinar, i que no cal que la davantera i la rereguarda estiguin tan separades

que l’una no vegi l’altra.

I ell digué:

—Vós estau tot sol ací, i per res no em separaria de vós.

I, parlant amb ell, dèiem:

—Santa Maria! I com tarden tant don Nuno i els cavallers? Certament, mal ho fan!

I, mentre estàvem dient aquestes paraules, sentírem els colps i els crits, i diguérem:

—Ah, Santa Maria! Ajuda tu els nostres, que sembla que s’han trobat.

I vengué llavors don Nuno, i amb ell Bertran de Naya, Llop Ximenes de Llucià, don

Pero Pomar i tota la seua companyia, i en Dalmau i en Jaspert de Barberà. I ens

digueren:

—Com estau ací?

I nós diguérem:

—Estam ací per causa dels peons que he fet aturar. Ara em sembla que s’han trobat amb

els sarraïns. I, per l’amor de Déu, afanyem-nos!

I digué en Bertran de Naya:

—Teniu el gonió de cos?

I nós diguérem:

—No.

—Senyor —digué ell—, doncs preniu aquest.

I descavalcàrem i ens vestírem el seu, i el nostre perpunt, i ja teníem la nostra capellina

lligada al cap.

I enviàrem missatge a don Pero Cornell, a don Eiximèn d’Urrea i a n’Oliver, dient-los

que procurassin anar de pressa, que hi havia batalla.

64. [DE LA CONTINUACIÓ DE LA BATALLA DE PORTOPÍ]

I nós, en aquell lloc on s’havien topat, trobàrem un cavaller i li diguérem:

—Com ha estat això? Què han fet els nostres?

I digué:

—El comte d’Empúries i els del Temple han anat a atacar els de les tendes, i en Guillem

de Montcada i en Ramon han anat a envestir els de la mà esquerra. I diguérem nós:

—I no en sabeu res més?

—Sí, que els cristians han vençut tres vegades els sarraïns, i que els sarraïns han vençut

els cristians tres vegades.

I després li diguérem:

—On són?

I ell digué:

—En aquesta serra.

I trobàrem en Guillem de Mediona —del qual deien que en tot Catalunya ningú no

junyia millor que ell, i era bon cavaller—, que se n’eixia de la batalla, i li diguérem:

—En Guillem de Mediona, com és que eixiu de la batalla?

I ell digué:

—Perquè estic ferit.

I nós ens pensàvem que estava ferit d’algun colp mortal que li haguessin donat en el

cos. I li diguérem:

—I de què estau ferit?

—Estic ferit d’una pedrada que m’han pegat damunt de la boca.

—Aguantau! —diguérem nós.

I el subjectàrem per les regnes i li diguérem:

—Tornau a la batalla, que un bon cavaller ha de reaccionar per un colp com aquest, i no

eixir-se’n de la batalla.

I, al cap d’una estona de mirar-lo, ja no el tornàrem a veure més.

I, quan haguérem pujat dalt de la serra, no hi havia amb nós més de dotze cavallers, la

senyera de don Nuno, que la duia Rotlan Laí, i sire Guilleumes, fill del rei de Navarra; i

podien ser entre tots fins a setanta cavallers, i passaren davant de nosaltres. I dalt de la

serra on estaven els sarraïns, hi havia una gran companyia d’homes a peu, i hi havia una

senyera vermella i blanca meitadada al llarg, i un cap d’home, o de fusta, al ferro. I

diguérem a don Nuno:

—Don Nuno, pugem cap a aquesta companyia que va per ací, que estan vençuts, que

tots van desordenats, i quan una companyia va així, si algú els ataca, són perduts.

I ell, don Pero Pomar i Rui Ximenis de Llucià em prengueren per les regnes i em

digueren:

—Avui ens fareu morir a tots, i el vostre ímpetu ens matarà!

I ens frenaven el cavall; i nós els diguérem:

—No cal que ho feu, que no sóc lleó ni lleopard i, si tant ho desitjau, m’aturaré. Però,

Déu vulgui que no lamentem aquest aturar!

65. [DE LA VICTÒRIA A PORTOPÍ]

I, mentre, vengué en Jaspert de Barberà, i digué a don Nuno que anàs endavant. I ell

digué:

—Ho faré.

I nós diguérem:

—Si en Jaspert hi va, jo hi aniré.

—Com, vós? —digué don Nuno—. És que ja us han fet, aquí, lleó d’armes? Bé podeu

veure que en trobareu de tan bons o de millors que vós.

I abans que en Jaspert de Barberà es trobàs amb aquells setanta cavallers, els moros es

posaren a cridar i, tirant pedres, es feren un poc avant. I la senyera de don Nuno i els qui

eren amb ella, giraren la cara. I, fent aquell bell gest, davallaren ben bé un tret de pedra,

esperonant els cavalls cap a nosaltres. I alguns cridaren:

—Vergonya, cavallers, vergonya!

Però, els sarraïns no els seguiren, i els nostres s’aturaren. I, mentrestant, arribà la nostra

senyera i la nostra mainada, amb uns cent cavallers, o més, que la guardaven; i

digueren:

—Ací teniu la senyera del rei.

I nosaltres davallàrem puig avall, i ens ajuntàrem amb la gent de la senyera, i pujàrem

allà dalt tots junts. I els sarraïns fugiren. I trobàrem uns dos mil sarraïns que anaven a

peu davant nostre, i fugien; però no els podíem aconseguir, de tan cansat com estava el

nostre cavall, i jo i els altres cavallers.

I, quan la batalla hagué estat guanyada i pujàrem, don Nuno s’acostà a nós i digué:

—Bon dia hem tengut vós i nosaltres, que tot és nostre, perquè heu guanyat aquesta

batalla.

66. [DE COM S’ASSABENTÀ EL REI DE LA MORT DELS MONTCADA]

I diguérem a don Nuno:

—Anau a la vila, que el rei de Mallorca és a la muntanya i no hi podrà arribar tan prest

com nosaltres. I el podeu veure enmig d’aquella colla, que va vestit de blanc; i així

l’impedirem tornar a la vila.

I, quan nós començàvem a davallar puig avall i a anar al pla, camí de la vila, vengué a

nós en Ramon Alemany i digué:

—Senyor, què voleu fer?

I nós diguérem:

—Volem anar a la vila i tallar el pas al rei, que la host no hi pugui entrar.

—Ah, senyor, fareu allò que cap rei no ha fet mai, en haver vençut una batalla, si no hi

passau la nit, on heu vençut, per saber què heu perdut i què heu guanyat!

I nós li diguérem:

—Heu de saber, en Ramon Alemany, que val més això.

I davallàrem costa avall i ens n’anàrem, pas a pas, al camí que va a la vila. I, quan

haguérem cavalcat una milla, vengué a nós el bisbe de Barcelona i digué:

—Senyor, per l’amor de Déu, no aneu tan de pressa.

—Per què no, bisbe, si així és millor?

I digué ell:

—Vull parlar-vos.

I ens n’eixírem del camí, i llavors digué:

—Ah, senyor! Heu perdut més que no pensau, que en Guillem de Montcada i en Ramon

són morts.

—Com, morts? —diguérem nós.

I ens posàrem a plorar. I després diguérem al bisbe:

—No plorem, que ara no és hora de plorar, sinó llevem-los del camp, que ja són morts.

—Això farem —digué ell.

—I vós esperau-nos, que ho farem —diguérem nós.

67. [DEL NOU CAMPAMENT QUE FÉU LA HOST DEL REI]

I ens n’anàrem a poc a poc fins a la serra de Portopí, i veiérem Mallorca, i ens semblà la

vila més bella que mai haguéssim vist, jo i aquells qui amb nós eren. I amb això

trobàrem don Pelegrí d’Atrosillo, i li preguntàrem si hi havia aigua prop on poguéssim

acampar aquella nit. I digué que sí, que ell havia vist entrar un vell amb uns vint homes

a cavall, i havien abeurat les bèsties, i com ells només n’eren quatre, no els havien gosat

atacar. I seguírem avant i trobàrem aquell corrent d’aigua, i allà acampàrem de nit. I

diguérem a don Nuno:

—Per la fe que dec a Déu, gran fam tenc, que avui no he menjat. I digué ell:

—Senyor, n’Oliver ha parat la seva tenda i ha preparat menjar, i allà podreu menjar.

—Anem, doncs —diguérem nós—, on vós vulgueu.

I hi anàrem i menjàrem.

I, en haver menjat, hom es posà a mirar les estrelles al cel. I digué don Nuno:

—Senyor, bo seria, si ja heu menjat, que anàssiu a veure don Guillem de Montcada i

don Ramon.

I nós diguérem que bé ho deia, i hi anàrem. I prenguérem antorxes i candeles, i el

trobàrem que estava estirat sobre matalassos i tenia damunt seu un cobertor. I ens hi

estiguérem plorant una estona, i després, de la mateixa manera, sobre en Ramon.

I, quan haguérem fet açò, ens en tornàrem a la tenda de n’Oliver, i dormírem tota la nit,

fins que fou de dia. I, quan es féu de matí, digueren:

—Canviem de lloc!

I nós diguérem que reforçaríem el campament; i ens vestírem el nostre gonió i el nostre

perpunt, i posàrem els aragonesos a una part i els catalans a l’altra, amb la sèquia de per

mig. I férem el campament tan estret, que no semblava que hi acampàssim més de cent

cavallers, tant era així que les cordes estaven entrelligades de l’una a l’altra, de manera

que, durant vuit dies, no es podia caminar per la host.

68. [DEL SOTERRAR D’EN GUILLEM I EN RAMON DE MONTCADA]

I quan fou matí i es trobà assegurat el campament, els bisbes i els nobles es reuniren i

venguéren a la nostra tenda. I digué el bisbe de Barcelona, en Berenguer de Palou:

—Senyor, convendria soterrar aquests cossos que són morts.

I diguérem nós:

—Està bé. Quan voleu que els soterrem?

I ells digueren:

—Ara, o al matí, o quan haurem menjat.

I diguérem nós:

—Més valdrà que ho fem al matí, quan ningú no ho vegi, ni ho vegin els sarraïns.

I els nobles digueren que teníem raó. I al sol post, nós demanàrem draps amples i llargs,

i els férem posar a la part de la vila, perquè no veiessin les candeles, quan hom els

soterraria. I, quan arribà el moment de soterrar-los, ens posàrem a plorar, a doldre’ns i a

cridar. I nós els diguérem, després, que callassin i que escoltassin el que nós els volíem

dir, i els parlàrem d’aquesta manera:

—Barons, aquests rics-homes són morts en servei de Déu i en servei nostre, i si nós els

podíem redimir, que de la mort els poguéssim tornar a la vida, i Déu ens fes tanta de

gràcia, en donaríem tant de la nostra terra que semblaria una bogeria a aquells qui oïrien

quant en donaríem. Però, com Déu ens ha dut aquí, a nós i a vosaltres, en tan gran servei

seu, no cal que ningú faci dol ni plori. I malgrat que la pena sigui gran, no ho

manifestem. I us man, per la senyoria que tenc damunt de vosaltres, que ningú no plori

ni es dolgui perquè nós ens convertirem en senyor vostre, i aquell bé que ells tenien el

deure de fer-vos, nós us el farem. I si ningú perd cavall o alguna altra cosa, nós hi

posarem remei i cobrirem les vostres necessitats; així que no notareu l’absència dels

vostres senyors, ni ho advertireu en res, perquè tendrem bon compte de vosaltres. I el

dol que vosaltres faríeu, seria a descoratjament de la host, i a vosaltres no seria de cap

profit. Així que us man, sota pena de perdre el meu empar, que ningú no plori. Però,

sabeu quin ha de ser el vostre plor? Que nós amb vosaltres, i vosaltres amb nós, fem

pagar cara la seva mort i servim nostre Senyor en allò per què hi hem vengut, i que el

seu nom hi sigui santificat per sempre.

I, dites aquestes paraules, s’absteniren de plorar, i els soterraren.

69. [DEL COMENÇAMENT DEL SETGE DE LA CIUTAT DE MALLORCA]

I amb això, l’endemà al matí, convocàrem el nostre consell, amb els bisbes i amb els

nobles de la host, perquè hom fes descarregar els vaixells que eren en la mar. I hi havia

un trabuquet i un almajanec. I els sarraïns, en veure que nosaltres dúiem la fusta de la

mar, s’afanyaren a parar dos trabuquets i algarrades.

I els còmits i els nauxers de les quatre o cinc naus de Marsella venguéren a nós i ens

digueren:

—Senyor, nosaltres hi hem vengut per servir Déu i a vós, i us proposam, en nom dels

homes de Marsella que som aquí, de fer-vos un trabuquet, a les nostres depeses, de les

antenes i del llenyam de les naus, a honor de Déu i vostra.

I nós dreçàrem els nostres trabuquets i el fonèvol abans que els sarraïns haguessin dreçat

els seus. I les màquines de guerra, quan estigueren parades, foren, entre les de fora i les

de dins, dos trabuquets nostres, un fonèvol i un manganell turquès. I els sarraïns feren

dos trabuquets i catorze algarrades. I una d’aquestes algarrades, la millor que ningú mai

no havia vist, ben bé travessava cinc o sis tendes, i entrava dins de la host; i un dels

trabuquets que nosaltres duguérem per mar tirava més lluny que cap dels seus.

I els nostres començaren a tirar als de la vila, i ells s’afanyaren tant com podien. I en

Jaspert de Barberà digué que ell ensenyaria a fer un mantell que aniria fins a la vora del

vall, a pesar de les màquines i de les ballestes de dins. I va fer un mantell que anava

damunt de rodes, i les cledes eren de tres dobles, i era de fusta bona i forta per dins. I

anava damunt de rodes, i el començà prop dels trabuquets i, a mesura que avançava,

anaven fent, amb pals forcats i enfonsats, una espècie de casa coberta amb cledes i amb

branques per damunt, i, sobre les branques, terra. De tal manera que, si cap pedra de les

algarrades hi colpejava, no hi fes mal. I el comte d’Empúries féu un mantell i, acostant-

lo vora del vall, hi posà gent d’armes i cavadors perquè entrassin sota terra i anassin a

eixir al fons del vall. I nós en férem un altre amb els de la nostra companyia, d’aquella

mateixa manera. I així començàrem a fer les nostres caves. I quan s’iniciaren aquestes

tres caves, la d’en Jaspert anava sobre terra, i les altres per sota. I la host estigué molt

alegre, perquè es veia que allò anava bé.

I mai ningú no havia vist una host que complís tan bé allò que predicava un frare

dominicà que es deia frare Miquel, el qual era en la host i era lector en teologia; i el seu

company es deia frare Berenguer de Castellbisbal. I, quan ell, que tenia permís dels

bisbes, donava l’absolució, tothom duia qualsevol cosa que se’ls manàs, tant si era fusta

com pedra; i els cavallers no esperaven que ho duguessin els homes de peu, sinó que ho

feien ells i, si calia, davant seu, en les selles, duien a cavall les pedres per als fonèvols. I

així mateix, lliuraven els homes de les seves cases per al servei dels trabuquets i, en

fustes que ells havien lligat amb cordes, duien les pedres per als trabuquets, al coll. I

quan nós els manàvem que, amb els cavalls armats, anassin a vetlar de nit les màquines

de guerra, o que anassin de dia a guardar els cavadors, o que anassin a fer qualsevol

altra cosa necessària a la host, si es manava que n’hi anassin cinquanta, n’hi anaven

cent.

I perquè aquells qui escolten aquest llibre sàpiguen com allò que es féu a Mallorca fou

un fet d’armes ben singular, us en contarem ara mateix un detall: que per l’espai de tres

setmanes, cap home de peu, mariner o no, no gosà dormir amb nós en la host, sinó que

solament ho férem nós, els cavallers i els escuders que ens servien; i els altres homes de

peu i els mariners venien de bon matí, quan eixien dels vaixells, on dormien de nit. I el

prebost de Tarragona era un d’aquests. I tot el dia estaven amb nós, i al vespre se

retiraven a la mar. I férem vallejar la nostra host amb una tanca i amb valls; i hi havia

dues portes, de manera que ningú no en podia eixir sinó per manament nostre.

70. [DE LA CAPTURA I MORT DEL MORO INFANTIL·LÀ]

I mentre nós estàvem així, tornaren els nostres, que s’havien endinsat en l’illa. I un

sarraí de l’illa, anomenat Infantil·là, reuní tots els de la muntanya, que eren ben bé cinc

mil, amb més de cent homes a cavall, i anà a un puig fort que estava sobre la font de

Mallorca, i allà parà les seves tendes; i n’hi havia ben bé de trenta a trenta-cinc o

quaranta. I féu eixir els sarraïns amb aixades, i desvià l’aigua de la font que anava a la

vila, fent-la anar per un torrent avall, de tal manera que nosaltres perdérem aquella aigua

i no la poguérem fer servir.

I comprenguérem que això no podria suportar-ho la host; i acordàrem que hi anassin un

cap o dos, amb tres-cents cavallers, i que els combatessin i recobrassin l’aigua. I

diguérem a don Nuno que hi anàs, i ell es preparà, i el férem cap de la companyia. I

anaren amb ell, entre cavallers seus i altres que li foren lliurats, uns tres-cents cavallers.

I els sarraïns intentaren defensar aquell puig, però els nostres anaren contra ells, i els

venceren dalt del puig, i atraparen Infantil·là, que era el seu cap, i el mataren, i n’hi

moriren amb ell més de cinc-cents. I els altres fugiren a la muntanya i ells prengueren

les seves tendes i saquejaren el campament; i ens dugueren a la host el cap d’Infantil·là,

i nós el férem posar en la fona de l’almajanec, i el férem llançar dins la vila. I ells ens

tornaren l’aigua cap a la host; i aquella nit, com cal, tenint en compte el gran

inconvenient que havíem superat, la host estigué alegre.

71. [DE COM SE SOTMETÉ UNA PART DE L’ILLA DE MALLORCA AL REI EN JAUME]

I, després d’això, un sarraí de l’illa, anomenat Ben Abet, ens envià missatge per un

sarraí que portà una carta seva, dient que ell vendria a nós, i que faria que la gent d’una

partida de l’illa, de les dotze que n’hi havia, ens duguessin a la host queviures i tot allò

que poguessin; i que certament creia que, si nós actuàvem bé amb ell, faria que ens

ajudassin tots els altres sarraïns. I nós ho explicàrem als nobles de la host, i tots

digueren que era bo que es fes. I després ens digué el sarraí que enviàssim cavallers a un

lloc que estava només a una llegua de la host i que era de fàcil accés, que ell eixiria

emparat per la nostra paraula i faria els seus tractes amb nós, i que ens serviria de bona

fe i sense engany, i nós coneixeríem el gran servei que ell ens faria.

I nós hi enviàrem vint cavallers, i el trobaren en aquell lloc. I vengué amb el seu present,

i dugué unes vint bèsties carregades de civada, cabrits, gallines i raïms; i els raïms, en

dur-los en sacs, ni es trencaven ni es feien malbé. I repartírem aquell present que ell

dugué, entre els nobles de la host. I això ho féu aquell àngel que Déu ens envià; i quan

dic àngel vull dir el sarraí, que tan bo fou amb nosaltres que per àngel el prenguérem, i

per això el comparam amb un àngel.

I ens demanà un penó nostre, perquè, si els seus missatgers venien a la host, els nostres

no els fessin mal. I l’hi donàrem de bon grat. I més tard ens envià missatges dient que

altres dues o tres partides volien seguir el seu exemple, i que no deixaria passar cap

setmana sense enviar a la host provisió de civada, farina, gallines, cabrits i raïms, de

manera que la host se’n refrescaria i n’estaria contenta. I així, al cap de quinze dies,

totes les partides de Mallorca que hi havia des de la ciutat fins a les parts del cantó de

Menorca les tenguérem al nostre servei; i ens servien obedientment. I nós confiàvem en

ell, perquè ens semblava ben sincer.

I després vengué a veure’ns i ens demanà dos batles cristians que tenguessin en nom

nostre aquelles partides i, amb consell d’ell, nomenàrem els dos batles d’aquelles terres

que ens havia posat sota el nostre manament. I férem batles en Berenguer Durfort, de

Barcelona, i en Jaques Sans, que eren de la nostra casa i eren homes que ho sabien fer

bé.

72. [DE LES PARTIDES DE MALLORCA I DE L’EMPEMTA DE LA HOST SOBRE LA CIUTAT DE

MALLORCA]

I per tal que aquells qui veuran aquest llibre sàpiguen quantes partides hi ha a Mallorca,

diem que en són quinze. La primera és Andraig, i després Santa Ponça, Bunyola, Sóller,

Almeruig i Pollença; aquestes es troben a les muntanyes més grans de Mallorca, que

miren cap a Catalunya. I les partides que es troben al pla són aquestes: Montuïri,

Canarossa, Inca, Petra, Muro, Felanitx, on és el castell de Santueri, Manacor i Artà. I en

el terme de la ciutat hi ha quinze mercats; però en temps dels sarraïns n’hi havia només

dotze.

I s’afanyaren a continuar les caves per tres bandes, l’una cap amunt i les altres cap avall,

fins que entrassin al vall. I els nostres anaren a les caves i els altres les defensaren; i dels

nostres, els uns eixien per les caves i els altres pel damunt, fins que els foragitaren del

vall més d’una vegada. I els cavadors, armats i amb pics, anaren fins a les torres, i

començaren a cavar, malgrat els sarraïns, que no ho podien impedir. I primerament

descalçaren els fonaments d’una torre; i quan aquella torre fou descalçada, calaren foc

als fonaments, fins que la torre s’obrí. I quan els sarraïns veieren que la cosa anava

malament, davallaren de la torre. I després, d’aquella mateixa manera, n’enderrocàrem

tres d’un colp.

I abans que haguéssim enderrocat la primera, digué el prebost de Tarragona:

—Senyor, voleu que facem una bona jugada?

—Sí —diguérem nós.

—Jo —digué ell— faré posar una gúmena al peu de la torre, i els homes estiraran per la

part de la cava cap avall i, així, quan serà cavada la torre, li falliran els fonaments i se’n

vendrà avall.

I, tal com fou decidit, es féu. I, en enderrocar-se, caigueren tres sarraïns i els de les

caves eixiren i els entraren dins.

73. [DE COM LA HOST DEL REI EN JAUME REBUTJÀ DOS CONTRATACS DELS MOROS DE LA

CIUTAT DE MALLORCA]

I després venguéren a veure’ns dos homes de Lleida, dits en Proet i en Joan Rixó, i un

altre company, i digueren:

—Senyor, si vós ens feu donar ajuda, nosaltres arrasarem el vall, i hi podran entrar

cavalls armats.

I nós diguérem:

—I estau segurs de poder-ho fer?

—Sí —respongueren ells—, amb la voluntat de Déu i si vós ens feu guardar.

I nós diguérem que ens semblava molt bé i que els ho agraíem, i que començassin allò,

que nós els donaríem qui els guardàs. I començaren a anivellar el vall d’aquesta manera:

que posaven al vall un llit de llenya i un altre de terra. I durant quinze dies d’estar fent

allò, els sarraïns no ho pogueren impedir, de tan a prop com tenien els de la host.

I un diumenge, ens vestírem bé i ens preparàrem. I, mentre fèiem els nostres afers i ja

s’havia preparat el nostre menjar, estàvem mirant com tiraven les màquines de guerra, al

costat del bisbe de Barcelona, en Carròs i altres cavallers, i veiérem fumejar el vall per

raó d’una cava que els sarraïns havien fet per baix, en direcció a les provisions. I, quan

nós ho veiérem, ens dolgué mortalment, perquè pensàrem que perdríem tota la despesa

que havíem fet, tot i el temps que hi havíem invertit. I ens sabé molt greu veure com es

perdia tot en tant poc de temps, ja que confiàvem que per aquest fet seria guanyada la

vila. I, mentre tots callaven, nós reflexionàrem, i Déu ens donà la idea d’inundar d’aigua

el vall d’aquesta manera: que féssim armar cent homes amb escuts i amb llances i amb

els seus aparells i que anassin amb aixades; i que, per tal que els sarraïns no els veiessin,

que anassin per la part més alta i que llançassin l’aigua allà on estaven les provisions, i

que la terra s’hi inundàs, i així s’apagaria el foc. I tal com fou pensat, es féu. I després

els moros no ho tornaren a intentar.

Però venguéren, més tard, a les caves que nosaltres fèiem sota terra, i ells en varen fer

una altra en sentit contrari a una de les nostres, i la feren tan baixa que es trobaren amb

els nostres a la cava. I els sarraïns feren eixir els nostres de la cava. I ens vengué un

missatge dient-ho, i que l’havien ocupada. I hi enviàrem una ballesta de torn, i ferí de tal

manera a dos sarraïns escudats que eren els primers de la cava, que ambdós els va matar

d’un sol colp, malgrat els escuts. I quan els de dins veieren aquest colp, abandonaren la

cava; i d’aquesta manera feren les caves sota terra, arran del vall.

74. [DE COM ELS DE LA CIUTAT DE MALLORCA TEMPTAREN DE PACTAR AMB EL REI EN

JAUME]

I, després d’això, els sarraïns comprengueren que no ho podien impedir, i ens enviaren

un missatge dient que, si els trametíem missatgers, volien parlar-los; i demanaven que

aquests fossin persones de les quals nós ens fiàssim. I acordàrem amb els bisbes i amb

els nobles que eren en la host que, com ells volien parlar amb nós, ningú no els ho devia

impedir, sinó que era bo que algú hi anàs. I hi enviàrem don Nuno amb deu cavallers

seus i un jueu de Saragossa, que es deia don Bahiel i sabia algaravia, per intèrpret.

I quan ells hi foren, els sarraïns preguntaren a don Nuno què volia i si els volia dir res. I

digué don Nuno:

—Jo no he vengut aquí per açò, sinó que vosaltres enviàreu missatge al meu senyor, el

rei, dient que us enviàs un missatger en el qual ell tengués molta confiança, i em trià a

mi, perquè, a més, som parent seu. I per això i per honor vostra m’ha enviat; i per sentir

què li voleu dir vosaltres.

I el rei de Mallorca li respongué, i li digué que se’n tornàs, que ell no li volia dir res; i

don Nuno se’n vengué.

I immediatament manàrem convocar tot el nostre consell, els bisbes i els nobles. I don

Nuno, abans de començar a parlar, es posà a riure; i nós li preguntàrem per què reia. I

ell digué que bona raó tenia, perquè el rei de Mallorca no li havia dit res, sinó que

només li havia preguntat què volia.

—I jo li he dit que m’estranyava molt que un home tan savi com és ell us hagués enviat

missatge dient-vos que vós li enviàssiu un home en què vós tenguésseu molta confiança,

i que després ell em preguntàs què li volia dir. I li hem respost que ell ens ho hauria de

dir, ja que ell havia enviat per nós, i no li diríem res si ell no ens deia per què ho havia

fet.

I tot el nostre consell digué:

—Temps vendrà que ell parlarà de bon grat.

I després d’això ens separàrem.

75. [COM EL REI VEDÀ A DON PERO CORNELL QUE PACTÀS AMB UN CRISTIÀ RENEGAT]

I al cap d’una estona que ells se n’havien anat, don Pero Cornell, que havia assistit al

consell, ens digué:

—Gil d’Alagó, que s’anomena Mahomet, m’ha enviat a dir dues vegades que vol parlar

amb mi, i, si vós ho voleu, jo li parlaré, que potser ens vol revelar alguna cosa important

que serà a profit vostre.

I nós diguérem que ens semblava bé, i ell hi anà. I l’endemà d’haver vengut, de bon

matí, ens digué tot el que li havia dit Gil d’Alagó, el qual, primerament, havia estat

cristià i cavaller, i després s’havia fet sarraí. I li havia dit que ell faria que el rei de

Mallorca i tots els sarraïns i els vells de l’illa i de la terra, ens pagassin totes les

despeses que nós i els rics-homes havíem fet per al passatge, i que ens deixarien

embarcar salvament i segurament; i que això ens ho garantirien de manera que nós

n’estaríem ben segurs.

I, quan nós haguérem oït el que deia, li diguérem:

—Don Pero Cornell, ens estranya molt que vós escolteu aquests tractes d’aquell sarraí,

perquè nós hem promés a Déu, per la fe que ens ha encomanat i donat, que, encara que

algú ens donàs tant d’argent com cabria des d’aquella muntanya fins a la host, nós no ho

acceptaríem; i tampoc no poden fer amb nós cap tracte sobre Mallorca, si nós no prenem

la vila i el regne, ja que mai no passaríem a Catalunya si primer no posseíem Mallorca. I

us manam, si no voleu perdre la nostra amistat, que no parleu mai més amb nós

d’aqueix pacte.

76. [DE COM EL REI DE MALLORCA PROPOSÀ AL REI EN JAUME DONAR-LI DINERS PERQUÈ

ABANDONÀS LA CONQUISTA]

I, més tard, el rei de Mallorca ens envià altra vegada missatge dient que li enviàssim don

Nuno i parlaria amb ell. I nós l’hi enviàrem. I eixí el rei de Mallorca per la porta de

Portopí, i féu parar una tenda i sitials perquè hi seguessin ell i don Nuno. I don Nuno

anà a ell. I tota la host cessà de combatre mentre tengueren lloc aquells parlaments, i no

feien mal als de dins, ni els de dins atacaven els de fora. I quan estigueren l’un prop de

l’altre, el rei de Mallorca i don Nuno davallaren i anaren cap a la tenda. I solament

parlaren el rei i dos dels seus vells, don Nuno i l’alfaquí que hi havia anat per intèrpret. I

els cavallers que havien anat amb don Nuno eren fora, amb alguns sarraïns que es

trobaven amb ells.

I don Nuno digué al rei de Mallorca que digués per què havia enviat per ell. I ell li digué

que per aquesta raó:

—Perquè, jo pens que no he fet cap dany al vostre rei; i m’estranya que ell estigui tan

indignat contra mi que em vulgui prendre el regne, que és allò que Déu m’ha donat.

Així que jo li pregaria, i a vosaltres us demanaria que li ho aconsellàssiu, que no em

volgués prendre la meva terra; i que si ell ha fet cap despesa, o vosaltres que heu vengut

ací, jo i la gent de la terra us ho pagarem. I si us n’anau, en pau i en bé, ell i tots els qui

heu vengut aquí amb ell, ningú no us farà altra cosa sinó plaer i amor. I com tan gran

cabal hauríem de pagar-vos, nós i la gent de la terra, ho faríem dintre cinc dies. I a més,

per la mercè de Déu, nós tenim aquí prou d’armes i de menjar, i de totes les coses

necessàries per a la defensa d’una ciutat. I per tal que cregueu millor el que us he dit,

que el vostre senyor, el rei, enviï dos homes o tres de la seva confiança, i pel meu cap us

assegur que podran venir i tornar-se’n segurs i intactes, i els ensenyarem els queviures i

les armes. I si no és així com ho diem, que no ens accepti els tractes de què li parlam. I

heu de saber que no ens importa massa que hàgiu enderrocat les torres que ens

enfonsàreu, perquè no tenim por que per aquí hom pugui entrar en la ciutat.

77. [DE COM DON NUNO JUSTIFICÀ L’ACCIÓ DEL REI EN JAUME]

I, oïdes aquestes paraules, don Nuno li respongué, i li digué:

—En això que dieu, que no heu fet cap gran ofensa al nostre rei, us hem de dir que sí

que ho féreu, en prendre una tarida del seu regne amb gran quantitat de mercaderies que

duien els mercaders. I ell, llavors, us en trameté missatge i us intercedí amb molta amor

per un home de la seva casa que es deia Jaques, i vós li responguéreu amb molta

insolència i duresa, i li preguntàreu que qui era el rei que demanava la tarida, i ell us

respongué que era fill del qui vencé la host en la batalla d’Úbeda. I vós us indignàreu i

us irritàreu contra ell, i li diguéreu que, si no hagués estat perquè era missatger, li hauria

costat car d’haver pronunciat aquelles paraules. I ell us respongué que havia vengut

assegurat per vós i que podíeu fer d’ell el que us semblàs, i que bé calia que sabéssiu el

nom del seu senyor, que tots els homes del món el sabien, i saben com és poderós i

venerat entre els cristians, per la qual cosa no us havia de ser indiferent desconèixer el

seu nom. I per això us he dit aquestes paraules, per la mala resposta que vós li donàreu.

I respecte a l’altra qüestió, us responem que nostre senyor el rei és jove, que només té

vint-i-un anys, i aquesta és la primera gran cosa que ha iniciat, i heu de saber que té el

desig, i és la seva voluntat, de no anar-se’n d’aquí, per res del món, fins que tengui el

regne i la terra de Mallorca. I, encara que nós li ho aconsellàssim, sabem certament que

ell no en faria cas. Però d’altres coses podeu parlar; i parlau-ne, que això que heu dit

fins ara, no és negociable, que ni ell ho faria ni nosaltres li ho aconsellaríem.

78. [DE COM EL REI DE MALLORCA PROPOSÀ UN PACTE DE RENDICIÓ, I DEL CONSELL QUE

SE CELEBRÀ EN LA HOST DELS CRISTIANS]

I, després d’això, digué el rei de Mallorca:

—Ja que aquestes paraules que us hem dit no voleu seguir, jo faré açò: li donaré cinc

besants per cada cap d’home, de dona o d’infant; i abandonarem la vila, si ell ens dóna

part de les naus i dels vaixells que té, per anar-nos-en a Berberia; i els qui vulguin

romandre, que hi romanguin.

Així que don Nuno, escoltades les paraules que el rei havia dit, vengué a nós molt

alegre. I no ho sabia ningú, sinó ell i l’alfaquí, i ens digué a l’orella que ens diria bones

noves. I nós diguérem que enviaríem a cercar els bisbes i els nobles, per tal que hi fossin

presents quan ell parlaria, i que, com s’havien de fer públiques, més valia que ho digués

davant de tots. I li semblà bé, i nós els enviàrem a cercar. Però, mentre ells venien, ens

contà tot el fet. I quan ells venguéren digué que havia parlat amb el rei de Mallorca i

que ell li havia respost; però que aquestes eren, en resum, les seues paraules: que ell

rendiria la vila, i que donaria cinc besants per cada persona que estigués en la vila, i que

ho hauria satisfet dintre cinc dies, i que nós el féssim passar a Berberia, a ell i al seu

llinatge i tota la seva casa, homes i dones, i que aquelles naus o vaixells en els quals ells

farien la travessia, que els deixassin a terra, que ells en tendrien prou amb que hom els

fes això.

I el comte d’Empúries, que estava en la host, no volgué prendre part en cap dels consells

que nós convocàrem amb els nostres rics-homes; sinó que era en una cava, i deia que

mai més no n’eixiria fins que la vila fos presa; i per això no poguérem comptar amb ell

en aquell consell. I hi havien quedat, dels parents d’en Guillem de Montcada, en Ramon

Alemany i en Guerau de Cervelló, fill d’en Guillem de Cervelló i nebot d’en Ramon

Alemany, i en Guillem de Claramunt, el bisbe de Barcelona, que prenia part en el

consell, el bisbe de Girona, el prebost de Tarragona i l’abat de Sant Feliu; i tots digueren

al bisbe de Barcelona que donàs el seu parer.

I respongué el bisbe, i digué que gran dany havien pres en aquella illa, de tants nobles i

tan bons com hi eren morts, i que qui els pogués venjar servint a Déu, la venjança seria

bona; però que els rics-homes i els cavallers entenien més en qüestió d’armes que no ell,

perquè ells hi estaven acostumats; i que ells hi diguessin, i que diguessin a don Nuno

que hi donàs el seu parer.

I don Nuno parlà d’aquesta manera:

—Barons, tots hem vengut aquí per servir a Déu i a nostre senyor el rei, que és aquí; i hi

venguérem per prendre Mallorca. I em sembla que si nostre senyor el rei accepta els

tractes que li proposa el rei de Mallorca, complirà allò perquè hi vengué. I jo no hi vull

dir res més, ja que som el portador del missatge, però vosaltres donau-hi el vostre parer.

I començà a parlar en Ramon Alemany, i digué:

—Vós, senyor, venguéreu aquí, i nosaltres amb vós, per servir a Déu, i heu perdut aquí,

morts en servei vostre, vassalls tan bons com cap rei no en tenia; i Déu us ha donat

ocasió de poder-los venjar, i, venjant-los, tendreu tota la terra. I a més, el rei de

Mallorca té tant de seny i coneix tan bé la terra de Mallorca que, si passa a Berberia,

amb el que ell podria dir i amb el coneixement que té, duria tanta gent de sarraïns a

aquesta terra, que així com vós l’heu guanyat amb l’ajuda de Déu i de nosaltres, encara

ens la podria llevar. Per la qual cosa vós no us hi podeu aturar. I, ja que en teniu

oportunitat, venjau-vos d’ells, i guanyareu la terra, i després no us caldrà tenir por de

Berberia.

I en Guerau de Cervelló i en Guillem de Claramunt digueren tots a una veu:

—Senyor, per Déu us pregam que recordeu en Guillem de Montcada, que tant us amava

i us servia, i en Ramon, i els altres rics-homes que amb ells han mort en el camp.

79. [DE LA RESPOSTA DELS CRISTIANS, I DEL CONSELL REUNIT PEL REI DE MALLORCA]

I, després d’haver escoltat el seu consell, nós els diguérem:

—Respecte a la mort dels rics-homes, no hi podem posar ja cap remei, perquè allò que

Déu vol complir, cal acceptar-ho. I, a més, com que la nostra intenció, en venir a

aquesta terra, era de conquerir-la i de servir a Déu, i nostre Senyor ha volgut dur a bon

terme la nostra voluntat, i amb aqueix tracte s’acompliria la conquesta de la terra i

guanyaríem grans riqueses, ens sembla que nós hauríem d’acceptar aquest pacte. Perquè

aquells qui ja són morts, en tenir la glòria de Déu, tenen més terra que nós. Tot i amb

això, el consell que jo hi don, el don a part del consell que vós em doneu.

I tot aquell llinatge, i els bisbes, a una veu, digueren que valia més que hom prengués la

vila per força que no acceptar aquell pacte. I enviàrem missatge al rei de Mallorca dient-

li que fes el que pogués, i que nós faríem el que podríem. I, quan aquells parlaments

foren acabats i els sarraïns saberen la decisió que els comunicàrem, s’alarmaren.

I, en veure el rei de Mallorca com s’hi espantaven, convocà consell general i els digué

en la seva algaravia:

—Barons, bé sabeu vosaltres que aquesta terra ha tengut Miramamolí durant més de

cent anys, i volgué que jo fos senyor de vosaltres, i l’ha tengut a pesar dels cristians, que

mai no han gosat, fins ara, atacar aquesta terra; i aquí tenim les nostres mullers i les

nostres filles i els nostres parents. I ells ara ens diuen que els deixem la terra, i de tal

manera que esdevindrem els seus captius. I encara ens diuen una cosa pitjor, a part del

captiveri: que ens guardaran les nostres mullers i guardaran el que en treguin, i, una

vegada estiguin en poder seu, les forçaran i en faran tot el que voldran. I jo, que he

vengut aquí entre vosaltres, m’estimaria més haver perdut el cap que acceptar contra la

nostra llei una cosa tan cruel. Però vull saber què us en sembla a vosaltres, i que me’n

digueu el vostre parer.

I tot el poble cridà a una sola veu, i digueren que més s’estimaven morir que patir una

vergonya tan gran com seria aquesta. I digué el rei:

—Doncs, ja que jo us veig en tan bona disposició, preparem-nos a defensar-nos bé, de

tal manera que un home valgui per dos.

I, després d’això, se separaren i tornaren al mur, i cada sarraí valia més que dos no en

valien abans.

80. [DE COM ELS CONSELLERS DEL REI EN JAUME SE’N PENEDIREN D’HAVER REFUSAT EL

PACTE PROPOSAT PEL REI DE MALLORCA]

I més endavant, al cap de pocs dies, nós diguérem a don Nuno:

—Don Nuno, em sembla que els nostres rics-homes no voldrien haver donat el consell

que l’altre dia donaren; que ara voldrien acceptar els tractes, encara que de primer no ho

volien.

I diguérem als qui havien donat consell sobre el pacte:

—Què us sembla? No hauria valgut més que haguéssim acceptat aquell pacte que ens

proposaren, que no ara, que es defensen bé?

I callaren, i s’avergonyiren d’allò que havien dit.

I, quan fou vespre, el bisbe de Barcelona i en Ramon Alemany, dos dels qui havien

aconsellat allò, venguéren a nós i ens digueren:

—Per què no feu reprendre els tractes de què l’altre dia parlàvem? I nós els diguérem:

—No hauria valgut més que aleshores hi haguéssiu accedit que no dir-me ara que jo ho

faci? I us dic que no em semblaria ben fet, perquè si ara els iniciàvem, seria mostra de

debilitat. Tanmateix, si ells ens feren parlamentar altra vegada sobre aquell pacte que

l’altre dia ens proposaven, us semblaria bé que ho acceptàssim?

I digueren que hi estaven d’acord i que farien acceptar-ho a aquells qui no ho volien. I

diguérem:

—Si ells ens envien missatge ara, com que us sembla bé, ho farem, ja que ho

acceptarem amb la vostra conformitat.

I tot seguit ens n’anàrem. Però nostre Senyor, que dirigeix els qui segueixen el seu camí,

no volgué que es fes d’aquella manera que ens havien proposat els sarraïns i hi va donar

un remei millor. I el consell fou aquest: que, així com els sarraïns s’havien encoratjat

pel parlament del rei de Mallorca, Déu volgué que els cristians també s’enfortissin i que

els sarraïns s’anassin afeblint. Però, a pesar que es continuaren les caves, a la fi totes

s’hagueren d’abandonar, fora d’aquella que anava sobre terra; i en aquella ens

esforçàrem tant, que es pogué acabar, a desgrat d’ells.

81. [DELS DARRERS PREPARATIUS PER A L’ASSALT DE LA CIUTAT DE MALLORCA]

Mentrestant, quatre dies abans d’envair la ciutat, nós, els nobles i els bisbes acordàrem

convocar un consell general, i que en aquell consell tothom juràs sobre els sants

Evangelis i sobre la creu de Déu que, en entrar a Mallorca, quan fos assaltada, cap ric-

home, cavaller ni home de peu, se’n tornàs enrere, en dirigir-se a la ciutat, i que no

s’aturàs mentre no hagués rebut un cop mortal; i si rebia ferida mortal i al seu voltant hi

havia cap parent seu o cap home de la host, que el traguessin i el deixassin en un lloc

arrecerat, i que seguissin endavant; i que s’entràs a la vila per força, sense girar el cap ni

el cos, i que fos tengut per traïdor qui ho fes d’altra manera, com aquells qui maten el

seu senyor. I en aquell jurament nós volguérem jurar així com juraven ells, i els nobles

ens impediren que ho féssim; però els diguérem que nós ho consideràvem de la mateixa

manera que si ho haguéssim jurat. I, quan aquest jurament hagué estat fet, els bisbes i

els nobles es reuniren a part amb nós, i un de la nostra companyia, del qual no recordam

el nom, ens parlà d’aquesta manera:

—Senyors, si no fem una cosa, no haurem fet res, perquè si els sarraïns de l’illa

trenquen els pactes que han fet amb nostre senyor el rei, i per ventura n’entren a la ciutat

mil o dos mil, o tres, o quatre o cinc mil, no seria tan fàcil de prendre Mallorca, ja que

ells tenen prou menjar, i, si es reforçassin amb més gent, defensarien bé la ciutat. Per la

qual cosa jo aconsellaria que estiguéssim prop de la ciutat, per tal que ningú no hi

pogués entrar.

I tots digueren a una veu que el consell que donava era bo, i que calia acceptar-lo.

82. [DE COM SEGUIREN ELS PREPARATIUS PER A L’ASSALT DE LA CIUTAT DE MALLORCA]

I l’endemà els batles que nós havíem enviat a les partides de Mallorca, en Jaques i en

Berenguer Durfort, venguéren d’allà, perquè no gosaven quedar-hi per por que els

sarraïns no els fessin mal. I, quan els veiérem venir, digueren els uns als altres:

—Encara sembla ara millor el consell que no ho era en principi.

I decidírem establir tres guaites. Una guaita era a les màquines de guerra i a les cledes;

l’altra era davant de la porta de Barbelec, que està prop del castell que nós donàrem

després al Temple; la tercera era davant de la porta de Portopí. I cada guaita era de cent

cavalls armats.

I aquell temps era entre Nadal i Cap d’any, i feia un fred tan gran que les guaites, quan

eren fora i havien caminat una llegua o dues, se’n tornaven a les tendes i a les barraques,

pel fred que tenien, i trametien escortes a veure si podien venir a la host. I nós, de nit,

enviàrem missatge allà on havíem posat les guardes per veure si hi eren, i ens digueren

que no hi eren. I nós ens alçàrem de nit, i els reprenguérem pel mal que havien fet, i n’hi

posàrem de fresc, de la gent dels rics-homes i de la nostra mainada.

I això durà cinc dies. I els tres darrers dies, d’aquells cinc, no dormírem ni de nit ni de

dia, perquè tothom ens cridava perquè els donàssim consells sobre tot el que calia fer,

tant respecte a les caves, com respecte al pas per on s’havia d’entrar a la vila, de manera

que ningú en la host no volia fer res que valgués dotze diners si a nós no ens ho

consultava. I nós empràrem, dels mercaders que estaven en la host, seixanta mil lliures,

a pagar-les quan haguéssim pres la vila, per tal de poder fer tot allò necessari al profit de

la host, perquè la vila estava a punt de ser presa. I vetlàrem tres dies i tres nits, que quan

estàvem a punt d’adormir-nos venien missatges de part dels qui necessitaven el nostre

consell, i quan ens volíem adormir no ho podíem fer, que teníem el son tan lleuger que,

quan algú s’acostava a la tenda, de seguida ho sentíem.

83. [DEL CONSELL QUE DONÀ LLOP XEMENIS DE LLUCIÀ AL REI EN JAUME]

Mentrestant arribà la nit anterior a la vespra de Cap d’any, i fou decidit en la host que, a

la matinada, oïdes les misses, rebéssim tots el cos de Jesucrist, i que tothom es preparàs

com per combatre. I aquella nit, després del primer son, Llop Xemenis de Llucià vengué

al llit i ens cridà, i ens digué:

—Senyor, jo vénc de les caves, i he manat a dos escuders meus que entrassin a la vila, i

hi han entrat, i han vist que molta gent és morta per les places, i que de la cinquena fins

a la sisena torre no hi havia vetlant cap sarraí.

I ens aconsellà que manàssim que la host s’armàs, perquè prendríem la vila, ja que no hi

havia qui la defensàs, que mil, o més de mil, hi podrien entrar sense que ni tan sols se

n’adonassin.

—Ah, don vell! Aquest consell em donaríeu, que hom entri a la ciutat de nit, i amb nit

fosca? De dia, els homes no s’avergonyeixen de ferir amb les armes. I voleu que els

ordeni que entrin de nit, quan l’u no pot reconèixer l’altre? Si una vegada entren els de

la host a la vila i els n’expulsen, després, mai més no prendríem Mallorca!

I ell comprengué que allò que dèiem era veritat, i ens ho va reconèixer.

84. [DE COM ENTRÀ LA HOST CRISTIANA A LA CIUTAT DE MALLORCA]

I quan vengué l’alba, començàrem a oir les misses i rebérem el cos de Jesucrist. I, oïdes

les misses i rebut els cos de Jesucrist, diguérem que tothom s’armàs, cadascú amb les

armes que havia de portar. I eixírem tots davant la vila, a la plaça que hi havia entre

nosaltres i ells. I això ja era en l’hora en què el dia es va fent clar.

I nós ens acostàrem als homes de peu, que eren davant dels cavallers, i els diguérem:

—Via, barons! Començau a caminar en nom de nostre senyor Déu!

I per aquestes paraules ningú no es va moure, encara que bé les havien sentides tots, tant

els cavallers com els altres. I quan nós veiérem que ells no es movien, ens vengué una

gran angoixa, perquè ells no complien el nostre manament. I ens aclamàrem a la Mare

de Déu, i diguérem:

—Ah, Mare de Déu Senyor! Nós venguérem aquí perquè el sacrifici del vostre Fill hi

fos celebrat: pregau-li que no rebem aquesta deshonra, jo i els qui em serveixen a mi en

nom vostre i del vostre estimat Fill!

I els cridàrem altra vegada:

—Via, barons, en nom de Déu! De què dubtau?

I ho diguérem tres vegades. I, després d’això, els nostres es posaren a caminar pas a pas.

I, quan tots es posaren a caminar, els cavallers i els servents, i s’anaren acostant al vall

on hi havia el pas, tota la host començà a cridar:

—Santa Maria! Santa Maria!

I aquesta invocació no s’apartava de la seva boca, que quan l’havien dita la tornaven a

repetir i, com més la deien, més forts eren els crits. I la digueren ben bé trenta vegades o

més; i, quan els cavalls armats començaren a entrar, callaren.

I, quan s’obrí el pas per on havien d’entrar els cavalls armats, ja hi havia allà dins uns

cinc-cents homes de peu. I el rei de Mallorca, amb tota la gent de sarraïns de la ciutat, ja

havien vengut tots al pas; i atacaren de tal manera als de peu que hi havien entrat que, si

no hi haguessin arribat els cavalls armats, tots haurien estat morts.

I segons que ens contaren els sarraïns, primer veieren entrar a cavall un cavaller blanc

amb armes blanques; i la nostra creença és que fos Sant Jordi, perquè en històries

trobam escrit que en altres batalles de cristians i de sarraïns se l’ha vist moltes vegades.

I el primer que hi entrà, dels cavallers, fou Joan Martines d’Eslava, que era de la nostra

mainada, i després en Bernat de Gurp, i, prop d’en Bernat de Gurp, un cavaller que

anava amb sire Guilleumes, que s’anomenava Soïrot —i aquest nom li havíem posat per

burla—; i després d’aquests tres, don Ferran Peris de Pina. I els altres no els recordam,

però cadascú d’ells entrava tan ràpidament com podia. I n’hi havia en la host cent, o

més, que si haguessin pogut entrar primer, haurien fet allò que el primer féu.

85. [D’UN EPISODI DE LA LLUITA]

I el rei de Mallorca, Xec Abohehie, vengué cavalcant un cavall blanc, i cridà als seus:

«Roddo!», que vol dir: «Aturau-vos!». I dels cristians de peu n’hi havia ben bé vint o

trenta que tenien els escuts abraçats, i també hi havia servents mesclats amb ells; i a

l’altre cantó estaven els sarraïns amb les adargues. I tant els de l’una banda com els de

l’altra havien tret les espases, però no gosaven atacar-se. I, quan entraren els cavallers

amb els cavalls guarnits, els anaren a ferir. I tanta era la multitud dels sarraïns, que els

pararen les llances, i els cavalls s’encabritaren, perquè no podien passar a causa de

l’espessor de les llances, de tal manera que hagueren de donar la volta. I mentrestant,

donada la volta, recularen un poc, i els cavalls anaren entrant fins que n’hi hagué uns

quaranta o cinquanta. I els cavallers i els homes de peu que duien escut estaven tan a

prop dels sarraïns que amb les espases podien ferir-se, de tal manera que ningú no

gosava traure el braç, per por que de l’altra banda alguna espasa el ferís en la mà. I, un

poc després, quan els cavallers ja foren ben bé quaranta o cinquanta, amb els cavalls

armats, cridaren tots a una veu:

—Ajuda’ns, Santa Maria, mare de nostre Senyor!

I cridàvem:

—Vergonya, cavallers!

I els envestírem i els férem fugir.

86. [DE COM ELS SARRAÏNS COMENÇAREN A ABANDONAR LA CIUTAT DE MALLORCA]

I, quan els sarraïns de la vila veieren que la ciutat era envaïda, n’eixiren, entre homes i

dones, ben bé trenta mil, per dues portes, per la del Berbelet i per la de Portopí; i se

n’anaren a la muntanya. I eren tantes les riqueses i el guany que els cavallers i els homes

de peu trobaven per la ciutat, que no es preocupaven dels qui fugien. I el darrer sarraí

que se n’anà d’aquell lloc fou el rei de Mallorca. I els altres sarraïns, quan veieren que

els cavallers amb cavalls armats i els homes de peu havien desfet aquell lloc, anaren a

amagar-se per les cases, cadascú com millor podia. Però no aconseguiren amagar-se tan

fàcilment que no en morissin vint mil en entrar; de manera que, quan nós fórem a la

porta de l’Almudaina, n’hi trobàrem uns tres-cents morts; que, quan havien intentat

entrar a l’Almudaina, els altres els havien tancat la porta i, en arribar els nostres, els

cristians, els mataren. I, quan nós hi aplegàrem, no es defensaren, sinó que un sarraí que

sabia el nostre llatí ens digué que els donàssim homes que els guardassin de morir, i que

rendirien l’Almudaina.

87. [DE COM EL REI EN JAUME FÉU PRES EL REI DE MALLORCA, I DE COM OCUPÀ

L’ALMUDAINA]

I mentre nós estàvem parlant d’això, venguéren dos homes de Tortosa i ens digueren

que volien parlar amb nós d’un afer que ens seria molt profitós. I nós ens retiràrem a

una part i els escoltàrem; i digueren que si els concedíem una mercè, ells ens donarien el

rei de Mallorca. I nós els preguntàrem què en demanaven; i ells digueren que en volien

unes dues mil lliures. I nós els contestàrem que en demanaven massa, perquè com el rei

es trobava a la vila, nós al capdavall el prendríem. Però, no obstant això, per tal de no

perjudicar-los, els en donaríem mil lliures. I ells digueren que hi estaven d’acord.

I deixàrem un ric-home en lloc nostre, i manàrem que ningú no combatés l’Almudaina

fins que nós haguéssim tornat. I férem cridar don Nuno i li diguérem que havíem trobat

el rei de Mallorca, i que se’n vengués amb nós. I ell digué que li plaïa molt, i hi anàrem.

I ens dugueren a la casa on ell estava, i nós i don Nuno descavalcàrem, armats tal com

anàvem, i entràrem a la casa. I tres eixortiquins el defensaven amb les seues atzagaies. I,

quan fórem prop d’ell, s’alçà. I anava vestit amb la seva capa blanca, però duia un gonió

sota la capa, i, a sota, un guardacòs de xapsir blanc. I li férem dir en algaravia, per un

d’aquells homes de Tortosa, que li deixaríem dos cavallers i homes nostres, i que ja no

tengués por de morir, perquè estava en poder nostre. I hi deixàrem alguns homes nostres

per a impedir que no el tocassin.

I nós tornàrem a la porta de l’Almudaina, i els diguérem que ens donassin ostatge i que

eixissin al mur vell a parlar amb nós. I ens tragueren el fill del rei de Mallorca, que

podia tenir fins a tretze anys, i digueren que aquest era l’ostatge que ens donaven; i que

ens obririen la porta, però que vigilàssim bé qui hi deixaríem entrar. I hi férem entrar

dos frares dominicans, per tal que guardassin les cambres del rei i el tresor, i deu

cavallers amb ells, bons i assenyats, perquè amb els seus escuders ajudassin a guardar i

vigilar l’Almudaina, perquè nós estàvem massa cansat i volíem reposar, que el sol ja era

post.

88. [DELS PRIMERS DIES DESPRÉS D’HAVER ENTRAT A LA CIUTAT]

I al matí, nós revisàrem les nostres coses, per posar-hi ordre. I vegeu com ho arreglà

nostre Senyor, que tots els de la host trobaven tant què prendre que no els calia lluitar

entre ells, i cadascú es pensava ser més ric que l’altre. I don Ladró, un ric-home que

estava amb nós, ens convidà, i ens digué que un home seu l’havia vengut a veure i li

havia dit que tenia una bona casa, i que havia preparat de menjar una bona vaca, i que

allí podríem dormir. I nós li diguérem que li ho agraíem molt, i que hi aniríem. I quan

fou matí cap home de casa nostra tornà a nós, ni després, per l’espai de vuit dies; perquè

cadascú tenia allò que havia pres, i li agradava tant, que ningú no volia tornar a nós.

89. [DE COM ELS NOBLES VOLGUEREN SUBHASTAR EL BOTÍ]

I, presa la vila, es reuniren els bisbes i els rics-homes, i digueren que volien parlar amb

nós. I digueren que calia fer subhasta dels moros i de la roba que hi havia, i de totes les

coses. I nós els diguérem que no ens semblava bé, per aquesta raó: que si fèiem la

subhasta, estaríem molt de temps; i que convenia més que, aprofitant la por que els

sarraïns tenien aleshores, conqueríssim les muntanyes, i que es repartís el botí. I ells

preguntaren:

—I com repartirem el botí?

I nós diguérem que per quadrelles:

—I si repartim aviat els sarraïns i el botí, la gent n’estarà contenta. I cal que ho facem en

vuit dies, i després anirem contra els sarraïns que estan a fora, i els conquerirem. I

reservarem els havers per a les galeres. I això és el millor que nós podem fer.

I en Nuno, en Bernat de Santa Eugènia, el bisbe de Barcelona i el sagristà, volien fer

subhasta de totes totes. I tots ells n’estaven d’acord per tal com es pensaven enganyar

tots els altres amb la seva astúcia, creient que, com que hi entenien més que els de la

host, aquests no s’adonarien del seu propòsit. I els diguérem:

—Ens sembla que aquesta subhasta no serà tal, sinó engany. I nós tenim por que els

sarraïns no es facin forts, perquè després no els podrem conquerir tan fàcilment. Així

que valdria més que els conqueríssim ara que tenen por, que no després, quan s’hauran

refet.

I ells digueren que per què insistíem a dir que això valia més. I nós diguérem:

—Déu ho permeti, doncs. Però nós tenim por que no ens n’hàgim de penedir.

90. [DEL PRIMER AVALOT QUE ES MOGUÉ PER CAUSA DE LA SUBHASTA DEL BOTÍ]

I començàrem a fer la subhasta, que s’inicià a Carnestoltes i durà fins a Pasqua. I, quan

acabàrem de fer-la, els cavallers i el poble es pensaven que hom els en donaria part, i

cadascú s’esperava una part, ja que no havien volgut satisfer les pagues. I els cavallers

s’avingueren amb el poble, i tots deien per la vila:

—Mal està, mal està!

I amb això, s’avalotaren, i cridaren a una veu:

—Anem a saquejar la casa de Gil d’Alagó.

I hi anaren, i la saquejaren.

I, quan nós haguérem eixit a fora per anar a ells, ja l’havien saquejada; i els diguérem:

—Qui us ha manat a vosaltres saquejar la casa de ningú, estant nós aquí, sense haver-

nos-en presentat cap queixa?

I ells respongueren a això:

—Senyor, cadascú de nosaltres mereix tenir part en les coses que han estat preses, així

com els altres que en tenen; i nosaltres no en tenim la part nostra, i ens morim de fam,

aquí, i ens en voldríem tornar a les nostres terres. I per aquesta raó la gent fa el que fa.

—Barons —diguérem nós—, heu fet mal, i us en penedireu. I no ho torneu a fer, que

heu de saber que no ho aguantaria; i seria pitjor si nós n’havíem de fer un gran

escarment, que a vosaltres us doldria molt el mal que rebríeu i nós sentiríem molt el mal

que hauríem de fer.

91. [DEL SEGON AVALOT I DE COM EL REI EN JAUME PACIFICÀ EL POBLE]

I, al cap de dos dies, ells es revoltaren una altra vegada, i es posaren a cridar:

—Anem a la casa del prebost de Tarragona!

I se n’anaren a la casa del prebost de Tarragona, i li saquejaren tota la casa i tot el botí

que hi havia, i, llevat de dues bèsties en les quals ell cavalcava, que es trobaven en el

nostre alberg, no li deixaren res més.

I, amb això, els rics-homes i els bisbes venguéren a la nostra presència, i els diguérem:

—Barons, açò no es pot consentir, que si els ho anam aguantant, no n’hi haurà cap de

vosaltres a qui no donin mort o no li saquegin el que té. Però nós us indicarem la solució

que cal prendre: que, en la primera acció que empreguin, estiguem preparats per armar-

nos i armar els nostres cavalls, i que anem a la plaça, que no hi ha barrera ni cadena, i

d’aquells que trobem que facin mal, en penjarem vint. I, si no en trobam d’aquells,

prenguem dels primers que trobem, i pengem-los, per tal que s’escalivin. I, si no fem

açò, tots estarem en gran perill. I la nostra part, que nós tenim a l’Almudaina, la

transportarem al Temple. I nós en persona, la protegirem fins allà, perquè ens la

guardin.

I, després d’això, parlàrem amb el poble de la vila i els diguérem:

—Barons, vosaltres heu començat a fer la cosa més insòlita que mai no s’hagi vist, en

saquejar cases, i, majorment, d’aquells qui no us han fet ofensa alguna, ni poca ni molta.

I us faig saber que, d’aquí en endavant, no us serà tolerat, sinó que en farem penjar tants

pels carrers que la vila us pudirà. I tant jo com els rics-homes que aquí són, volem que

us sigui donada part, tant de l’haver com de les terres.

I, quan oïren aquestes bones paraules que jo els deia, s’aquietaren i deixaren la malesa

que havien començat. Però no asseguràrem als bisbes ni al prebost que poguessin

arriscar-se a eixir de l’Almudaina per tot aquell dia, fins que el poble fos calmat, perquè

els havíem dit que faríem els comptes i després els donaríem la seva part. I a la nit, quan

el poble fou aquietat, cadascú se n’anà a casa seva.

92. [DE LA MORT PER MALALTIA D’ALGUNS NOBLES]

I, passada la Pasqua, don Nuno armà una nau i dues galeres per anar com a corsari a les

parts de Berberia. I en l’espai de temps en què ell armà la nau, en Guillem de Claramunt

es posà malalt, i, vuit dies després d’haver-li començat la malaltia, morí. I en soterrar-lo,

en Ramon Alemany i don Garcia Peres de Meitats, que era d’Aragó i era home de bon

llinatge i de la nostra mainada, caigueren malalts, i al cap de vuit dies tots dos moriren.

I, després de morir aquests dos, en Guerau de Cervelló, fill d’en Guillem de Cervelló,

germà gran d’en Ramon Alemany, es posà malalt, i al cap de vuit dies morí. I el comte

d’Empúries, quan veié la mort d’aquests tres, digué que tots els qui eren del llinatge de

Montcada hi haurien de morir, i de seguida caigué malalt, i només estigué malalt vuit

dies, i al cap d’aquells vuit dies, morí. I aquests quatre nobles i grans homes de

Catalunya, moriren en l’espai d’un mes.

I nós, en veure que aquesta mortaldat havia afectat homes tan importants de la host, ho

sentírem molt. I don Pero Cornell ens féu saber que aniria a Aragó, i ens digué que, si

nós li fèiem donar cent mil sous, hi tornaria amb cent cinquanta cavallers, és a dir, cent

pels diners i cinquanta per la honor que tenia en nom nostre. I nós els hi donàrem, i el

férem anar a Aragó.

93. [DE LA PRIMERA CAVALCADA CONTRA ELS MOROS DE LA MUNTANYA]

I acordàrem amb don Nuno, que havia quedat amb nós, i amb el bisbe de Barcelona, que

com els cavallers en Guillem i en Ramon de Montcada, i aquells rics-homes que més

amunt he dit, havien mort, calia enviar cartes a don Ató de Foces i a don Rodrigo

Liçana, els quals eren a Aragó, dient-los que venguéssin a servir-nos per la honor que

tenien en nom nostre. I així ho férem, i ells ens trameteren cartes dient que hi vendrien

de bon grat.

I, mentre aquells es preparaven per venir, acordàrem de fer una cavalcada; que els

sarraïns havien pujat a la muntanya de Sóller, d’Almeruig i de Baialbaar, i ocupaven

totes aquestes muntanyes i les defensaven contra els cristians, que només hi podien fer

mal fins a Pollença. I eixírem de la vila i ens n’anàrem per una vall que té per nom

Bunyola, amb els cavallers i homes de peu que nós poguérem trobar, perquè la major

part se n’havien anat, els uns a Catalunya i els altres a Aragó. I amb els que poguérem

reunir, començàrem a fer aquella cavalcada. I deixàrem de banda un castell que hi ha en

aquella muntanya, que té per nom Alaró i és el castell més fort de la part dreta del regne

de Mallorca.

I, quan nós fórem dalt de la muntanya, el qui era cap de la davantera nostra ens envià a

dir que els peons no volien acampar en el lloc on ell els havia manat, sinó que se

n’anaven cap a Inca. I nós deixàrem la nostra rereguarda a en Guillem de Montcada, fill

d’en Ramon de Montcada, i anàrem a cercar-los, pensant que els trobaríem i que els

faríem quedar-s’hi. I, quan nós fórem allà, els veiérem al peu de la costa, que ja se

n’anaven a una alqueria anomenada Inca. I en veure allò, no gosàrem abandonar la

companyia que portàvem. I sentírem a dir que els moros havien assaltat la companyia i

n’havien pres dues o tres bèsties. I tornàrem corrent a la rereguarda, amb tres cavallers

que eren amb nós. I, quan nós hi arribàrem, la rereguarda nostra ja havia carregat i els

havia fet pujar per una costa suau que hi havia, i ja havia recuperat les bèsties.

94. [DE L’OCUPACIÓ D’INCA]

I, quan nós arribàrem, trobàrem els nostres que havien tornat al camí, i veiérem uns sis-

cents sarraïns, o més, que estaven en un puig, observant-los, per veure si els podrien fer

mal. I per això havien atacat la companyia, quan se n’havia anat la davantera. I

nosaltres, tots junts, ens n’anàrem a aquell lloc on havíem d’acampar i allí acordàrem

què calia fer. I en Guillem de Montcada, fill d’en Ramon, don Nuno i don Pero Cornell,

que ja havia tornat, i altres cavallers que entenien en fets d’armes, ens digueren que no

seria prudent que acampàssim tan prop de les seves forces, perquè ells n’eren ben bé

tres mil, i nosaltres no podíem comptar amb les atzembles, la major part dels queviures i

dels homes de peu, que tots se n’havien anat, i que no seria bo quedar-se en aquell lloc.

Així que acordàrem anar-nos-en aquella nit a Inca. I posàrem les nostres atzembles

davant d’aquelles que ens havien restat. I quan veiérem que eren avall, al peu de la

costa, davallàrem a poc a poc. I, en tota aquella rereguarda, no n’hi havia ni quaranta

cavallers. I, quan els sarraïns veieren que ens canviàvem de lloc, no gosaren venir

contra nosaltres. I ens n’anàrem a acampar a Inca, que és l’alqueria més gran que hi ha a

Mallorca. I després tornàrem a la vila.

95. [DE COM HUG DE FULLALQUER, MESTRE DE L’HOSPITAL, ARRIBÀ A MALLORCA I

DEMANÀ UNA PART PER AL SEU ORDE]

I, quan tornàrem a Mallorca, vengué el mestre de l’Hospital, n’Hug de Fullalquer; i

venguéren amb ell frares seus i fins a quinze cavallers. I vengué a nós, amb els quinze

cavallers, quan sentí a dir que Mallorca era presa, perquè no havien estat en la

conquesta de Mallorca. I a Hug de Fullalquer nós l’havíem fet mestre de la nostra terra,

que ens ho havia pregat el mestre major d’Ultramar, i era un home que nós estimàvem

molt, i ell també a nós.

I, en arribar, digué que volia parlar amb nós, solament en companyia dels seus frares. I

ens pregà amb molta insistència que, per l’amor que li teníem i per la fe que ell tenia en

nós, nós volguéssim que l’Hospital tengués part en aquella illa, i que ho tractàssim amb

els bisbes i amb els rics-homes; que per sempre més estaria deshonrat l’Hospital, si no

prenia part en aquell fet tan bo com havia estat la conquesta de Mallorca:

—I que Déu us hagi permès de prendre-la a vós, que sou el nostre senyor, i l’Hospital

no hi tengui cap part! La gent dirà, a partir d’ara: «Ni l’Hospital ni el mestre

intervengueren en un fet tan gran com el de Mallorca», el qual Déu us ha permès de

portar a bon terme. I nosaltres restaríem morts i avergonyits per sempre més.

I nós els responguérem que bé sabia ell que sempre l’havíem amat i honrat, a ell i a

l’Hospital, i que faríem allò que ells ens demanaven, de bona voluntat i de bon grat, i

que ens complaïa molt. Però la dificultat més gran que hi trobàvem era aquesta: que la

terra i els havers ja eren repartits, i que n’hi havia molts, d’aquells qui havien pres la

seva part, que se n’havien anat; que d’altra manera ens hauria estat fàcil de fer:

—Però, malgrat tot, no us mancarà la meva ajuda, de manera que vosaltres us n’anireu

de la meva presència satisfets.

96. [DE COM EL REI EN JAUME ARBITRÀ UNA SOLUCIÓ PER PODER LLIURAR TERRES I BÉNS

A L’ORDE DE L’HOSPITAL]

I ens reunírem amb el bisbe de Barcelona, amb don Nuno i amb en Guillem de

Montcada, i amb els qui nós poguérem trobar dels qui eren a la terra, i els vaig pregar

amb molta insistència que donàssim al mestre una part del que havíem guanyat.

Però els vaig trobar molt mal disposats a fer-ho, perquè deien que com podia ser això,

que després d’haver estat tot repartit, se’ls en donàs part; i que no era cosa que es

pogués fer, més encara perquè els rics-homes no hi eren, que se n’havien anat.

I nós els diguérem:

—Barons, nós hi sabem una solució. I, com hi ha solució, ens sembla encertat retenir el

mestre i l’Hospital.

I ells preguntaren quina era, aquella solució. I nós diguérem:

—Nós tenim la meitat de la terra; i de la nostra part li donarem una alqueria bona i

honrada. I anem a veure en Ramon d’Empúries, que sap les vostres parts. Vosaltres, en

canvi, no podríeu donar cap alqueria sense que no s’hagués de prendre a un o altre; però

si prenguem terres segons les parts que vosaltres heu pres, amb aqueixes terres i

l’alqueria que nós li donarem, tendrà ben complida la seva part. I us hauria de plaure,

perquè a un home com és aquest i a un orde com aquest, no és bo de tenir-los enutjats,

sinó que cal complir la seva voluntat. I, pel que respecta a nós, no ens fa res.

I amb això que els diguérem, els convencérem perquè acceptassin la nostra voluntat, i

digueren que ho farien, ja que tant ho desitjàvem.

97. [DEL LLIURAMENT D’UNA ALQUERIA, TERRES, I BÉNS AL MESTRE DE L’HOSPITAL]

I els rics-homes ens digueren que donàssim la resposta en nom de tots, i enviàrem a

cercar el mestre. I, quan ell vengué, li diguérem:

—Mestre, vós heu vengut ací per servir a Déu, primerament, i després a nós, en aquesta

conquesta que hem fet. Ara, heu de saber que nós i els rics-homes tenim la intenció i la

voluntat de fer allò que ens heu demanat, però la dificultat que nós hi trobam és aquesta:

que les parts ja estan fetes, i la major part dels qui han pres la terra se n’han anat; però,

això no obstant, no deixarem de donar-vos la part corresponent a trenta cavallers, i us ho

farem anotar en el llibre, com als altres. I nós us donarem una alqueria de les nostres,

bona i honrada; però, com que els altres no us poden donar cap alqueria, us donaran una

part de les terres que posseeixen, segons la part que hi tenen, tan gran que us bastarà per

a repartir-ne a trenta cavallers. I us fem gran honor, perquè us donam la mateixa part

que al Temple, que hi intervengué.

I el mestre i els frares que hi eren presents s’alçaren i ens volgueren besar la mà; però

nós no la donàrem a besar a ell, encara que sí als altres frares. I després digueren:

—Senyor, ja que tanta de gràcia heu feta al mestre i a l’Hospital, us pregam que ens

doneu part dels béns mobles i cases on ens puguem estar.

I nós ens giràrem cap als rics-homes, i els diguérem, rient:

—Què us sembla, a vosaltres, d’això que el mestre i els altres frares ens demanen?

—Senyor —digueren ells—, això no es podrà fer, que aquells qui ja tenen els seus

diners i el seu botí, no ho tornaran. Respecte a les cases, és bo que les fem cercar, o bé

algun lloc on les puguen construir.

I diguérem nós:

—I, si algú us donàs solució a tot això, que no us costàs res, l’acceptaríeu? I tots

digueren que els semblava bé.

—Donem-los, doncs, l’edifici de la drassana, que ja hi té construïdes les parets, i allà

podran fer bones cases; i dels béns mobles, donem-los quatre galeres que són aquí, com

a bé moble, les quals trobàrem que havien estat del rei de Mallorca. I així tendran part

de tot.

I el mestre i els frares estigueren molt contents i ens besaren les mans, i els frares ens les

besaren plorant. I això plagué al bisbe i als rics-homes, per la bona ocasió que els

n’oferíem.

98. [DE COM EL REI S’ABSTENGUÉ D’ATACAR ELS MOROS DE LA MUNTANYA]

I en Nuno, el bisbe de Barcelona i don Eiximèn d’Urrea encara eren amb nós en l’illa,

quan eixírem per entrar a la muntanya contra els sarraïns. I, quan arribàrem a Inca, el

mestre de l’Hospital hi vengué; i enviàrem a cercar els rics-homes, per tal que

acordàssim com ho havíem de fer i com no, amb els guies que ens conduïen i que

coneixien els camins del territori. I el consell de don Nuno, de n’Eiximèn d’Urrea i del

mestre de l’Hospital fou que, com érem tan poca gent en la companyia, no semblava

oportú que nós entràssim en la muntanya, perquè ben bé hi havia tres mil moros armats

que estaven en aquelles muntanyes de Sóller, d’Almeruig i de Bonalbaar, on nós devíem

entrar. I el seu cap era Xuaip, que era natural de Xurert, i hi tenia amb ell vint o trenta

homes a cavall. I ens aconsellaren que no hi entràssim, que ens posaríem en gran perill

de perdre’ns a nós i a la nostra companyia. I comprenguérem que donaven bon consell i

el seguírem, però ens dolgué molt no poder dur a terme aquell projecte.

99. [DE COM EL REI I LA HOST S’ASSABENTAREN DE L’EXISTÈNCIA D’UNS SARRAÏNS

REFUGIATS EN UNES COVES DE LA MUNTANYA]

I, després d’anar-se’n ells i de tornar al seu allotjament, férem cridar els guies, perquè

venguéssin a la nostra presència. I hi venguéren, i parlàrem amb ells privadament; i no

hi hagué altra persona sinó nós i ells. I els diguérem:

—Us manam, per la fidelitat que ens deveu, que digueu la veritat en allò que us

preguntarem: Cap de vosaltres sap si hi ha sarraïns en altre lloc de l’illa de Mallorca,

fora d’aquesta serra? I ens sembla que aquesta serra que nós veiem des d’ací és molt

alta, i voldríem saber si n’hi ha cap, de vosaltres, que hi hagi estat.

I digué un d’ells:

—Jo hi he estat en una cavalcada, no fa més de vuit dies, i estiguérem a punt

d’apresonar sarraïns en una cova, en aquella serra que vós veieu. I, quan nosaltres ens

pensàvem apresonar-los, eixiren ben bé seixanta sarraïns amb armes per tal de protegir-

los l’entrada, i ells entraren dins la cova.

I, quan nós oírem aquestes paraules, ens plagueren molt; i immediatament enviàrem a

cercar don Nuno, el mestre del Temple, i don Eiximèn d’Urrea i cavallers entesos en

armes que eren amb nós en la cavalcada, i els diguérem:

—Hem trobat una solució, si no volem tornar tan malauradament a Mallorca; perquè, si

diuen que nós hem vengut per atacar aquesta muntanya i no hem fet res, hi tornarem

amb deshonor.

I ens preguntaren quina solució havíem trobat. I nós diguérem:

—Ací hi ha un guia que ens proporcionarà una bona cavalcada de sarraïns, i no fa vuit

dies que els hi deixà; i estan en aquesta part de la muntanya que jo us mostraré, i és la

muntanya de la serra d’Artana.

I digueren:

—Déu ens ajudi, que bo és que la facem!

I vengué el guia i ens contà com els hi havia trobat.

100. [DEL COMENÇAMENT DE L’ATAC ALS SARRAÏNS DE LES COVES]

I prenguérem l’acord que, de bon matí, féssim plegar les nostres tendes i la nostra roba,

i que ens n’anàssim cap allà, i que designàssim corredors que els impedissin el pas i que

no poguessin eixir-se’n fins que nós hi arribàssim. I, tal com fou decidit, es complí. I

nós arribàrem a l’hora de vespres, i venguéren els nostres corredors i ens digueren:

—No us cal buscar-los molt, que han tengut torneig amb nosaltres, i aquí els teniu.

I, de seguida, els sarraïns adreçaren les seves alimares cap a la muntanya on hi havia la

major part dels sarraïns.

I les nostres atzembles estaven cansades per la calor que feia, així que acampàrem a la

vora d’un riu que era allà baix, al peu de la costa.

I acordàrem que, quan fos l’alba, ens prepararíem nosaltres i els nostres cavalls. I els qui

anàvem amb cavalls guarnits podíem ser fins a trenta-cinc. I fou acordat que els servents

anassin a combatre la roca, i que nosaltres pujàssim per un collet sobre la roca, per tal

d’impedir-los d’eixir d’allà dins, i que, mentrestant, acordaríem què podíem fer. I així es

féu.

I els nostres els combatien per l’entrada de la cova. I la muntanya era tan pendent i tan

alta, que acabava en punta, i la roca eixia fora; i enmig d’aquella roca havien estat fetes

les coves, de manera que cap pedra que vengués de dalt no podia fer mal a les coves on

els moros es trobaven, però es podien tirar pedres a algunes de les barraques que ells

havien fet. I quan els nostres els combatien i ells volien eixir a impedir l’atac, algunes

de les pedres que els nostres els tiraven els feien dany. I això durà una gran estona; que

prou que ho sabia, qui veia com es combatien.

101. [DE COM EL REI I DON NUNO DECIDIREN BAIXAR A MENJAR]

I, amb això, digué don Nuno:

—Senyor, per què estam aquí, vós i nosaltres? Que no serveix de res tot el que nosaltres

fem; perquè les pedres que els llançam no els poden fer mal, i tampoc des de baix no

se’ls pot inquietar. I ja és ben bé migdia, i fóra bo que en davallàssiu, que dia és de

dejuni, i menjaríeu; i després prendríeu un acord respecte a com ho haurem de fer.

I nós diguérem a don Nuno:

—Feu allò que us cal, no us acaloreu i no us preocupeu tant, que, en bona fe, els

tendrem!

I digué el mestre de l’Hospital:

—Don Nuno, ens sembla bé que el rei us digui la veritat i que us doni bones raons, però

podeu fer-ho així: anau a menjar el rei i vós i, en haver menjat, enviau ací companyia, i

acordarem com ho hem de fer.

I diguérem nós:

—Molt bé ho diu el mestre.

I nós i don Nuno seguírem el consell que ell ens havia donat, i en davallàrem.

102. [DE COM ES FEREN ELS TRACTES DE RENDICIÓ DELS SARRAÏNS DE LES COVES]

I, mentre nós menjàvem, el mestre féu cadena de les seves bèsties, i lligà l’una amb

l’altra; i amb una corda bona féu baixar un home, i al capdamunt de la cadena féu

encendre foc amb llenya seca en un calderó; i deixaren anar aquest home suaument i a

poc a poc amb aquell foc encès. I, quan veié que era davant de les barraques, en calà foc

a una; i com feia molt de vent, s’encengueren l’una després de l’altra, amb què se’n

cremaren unes vint. I nós quan veiérem aquell foc, mentre menjàvem, tenguérem una

gran alegria.

I el mestre els féu dir que es rendissin, perquè, si no ho feien, tots eren morts. I ells

digueren que farien aquest tracte: que des del matí de l’endemà, que era el dia de sant

Llàtzer, de quaresma, fins a vuit dies, si els de la muntanya no els havien socorregut,

que ens n’anàssim, que ells es rendirien, però no com a captius. I que rendirien la

fortificació i tot allò que hi havia. I el mestre vengué a la nostra presència a dir-nos

aquest tracte, i ens digué abans que nós li responguéssim:

—No l’accepteu si no es rendeixen a vós com a captius; que s’ofeguin i morts són, els

vilans.

I tots acordàrem que això es fes d’aquella manera. I el mestre tornà allà dalt, i

concediren que es rendirien a nós com a captius, si els de la muntanya no els havien

socorregut al cap de vuit dies.

I el dia que feia vuit era Diumenge de Rams, i pel tracte ens donaren per ostatges els

fills dels deu homes millors que eren a les coves. I nós reposàrem aquí esperant aquell

dia, però en l’endemig, llevat dos dies que ens durà un poc de pa que teníem, el darrer

dia, nós i don Nuno passàrem, ben bé amb cent homes que menjaven amb nosaltres,

amb set pans. I els de la host no tenien pa, sinó que anaven a cercar forment en les

alqueries dels sarraïns, i el torraven i en menjaven.

I ens venguéren a demanar si podien menjar carn, i nós els donàrem llicència que en

poguessin menjar.

103. [DE COM ES RENDIREN AL REI ELS SARRAÏNS DE LES COVES]

I don Pero Maça féu una cavalcada amb cavallers i amb homes de la host, i amb

almogàvers. I trobaren una cova on hi havia sarraïns, i ens envià missatge dient-nos que

li trametéssim ballestes, sagetes i pics. I ho vàrem fer. I els combateren durant dos dies,

i en tragueren cinc-cents sarraïns.

I quan arribà el Diumenge de Rams, en eixir el sol, enviàrem missatge als sarraïns de les

coves dient-los que ens complissin el tracte que ens havien fet. I digueren que encara no

era hora de tèrcia, i que l’havíem d’esperar. I nós els diguérem que tenien raó, però que

es preparassin a baixar. I ells es disposaren i recolliren la roba de vestir, i ens deixaren

allà dalt molt de forment i d’ordi. I passada l’hora de mitja tèrcia començaren a davallar,

i n’eixiren mil cinc-cents. I prenguérem dos mil sarraïns, que ocupaven ben bé una

llegua de la roca; i la cavalcada havia pres unes deu mil vaques i trenta mil ovelles. I,

així, entràrem alegrement i satisfets a la ciutat de Mallorca.

104. [DE L’INTENT DE DON ATÓ DE FOCES I DE DON RODRIGO DE LIÇANA PER PASSAR A

MALLORCA]

I arribà missatge d’Aragó, dient que don Ató de Foces i don Rodrigo Liçana venien a

nós; i ens alegràrem molt de la seva vinguda, per raó de la gran fretura de gent que

teníem. I don Rodrigo Liçana féu noliejar una tarida d’aquelles que havien estat en la

travessia de Mallorca i altres dos vaixells per tal que li duguessin queviures. I la tarida

era bona per a dur els cavalls, i les altres embarcacions portaven els seus queviures. I

arribà a Pollença; i vengué amb trenta cavallers ben preparats de tot allò que els calia,

d’armes i de queviures.

I don Ató de Foces llogà una coca de les de Baiona; i quan foren en la mar, la coca feia

molta d’aigua, de tal manera que per dos o tres llocs en treien l’aigua amb calderes

menudes i hagueren de calafatar amb estopa allò que podien, de manera que bé

haguessin volgut arribar a terra en el primer lloc on haguessin pogut desembarcar, tant

si era Catalunya com si era Mallorca. I la coca en què venien don Ató de Foces i don

Blasco Maça, amb les companyies de cavallers que venien amb ells, hagué de tornar-

se’n, per causa del temporal, a Tarragona, perquè l’oratge els hi dugué. I pensaven que

allí moririen tots junts, perquè la coca feia molta aigua i era vella, així que, amb prou

feines, en pogueren traure la roba i els cavalls; i, quan ho hagueren tret, la coca s’obrí i

es trencà tota sobre la mar.

105. [DEL COMIAT DEL REI ABANS D’ANAR-SE’N A CATALUNYA]

I, després d’haver estat tot aquell estiu a Mallorca, vengué a nós en Bernat de Santa

Eugènia, senyor de Torroella, i li pregàrem, ja que nós havíem estat a Mallorca molt de

temps, des que havia estat presa, i ens en volíem anar a Catalunya, que ell ocupàs el

nostre lloc a Mallorca, i que manaríem als cavallers i a tots els altres homes que fessin

per ell així com farien per nós. I ell ens digué que ho faria, però que ens pregava, per tal

que la gent veiés que ell era estimat per nós, que li donàssim Pals, un castell que està

prop de Torroella i de Palafrugell, mentre visqués, i així la gent comprendria que nós

l’amàvem. I nós li ho concedírem; i ell s’estimava més l’amor que li mostràvem que no

la donació, perquè aquell lloc no valia molt de renda. I, quan haguérem fet açò, li férem

un document on reconeixíem que nós li pagaríem tot el que ell gastàs en les necessitats

de Mallorca. I convocàrem consell general, és a dir, de tots els cavallers i de tots els

pobladors que eren a Mallorca, i els parlàrem d’aquesta manera:

—Barons, nós havem estat ací catorze mesos, i en cap circumstància no hem volgut

separar-nos de vosaltres. Però ara és a l’entrada d’hivern, i ens sembla que la terra no ha

de témer res, per la mercè de Déu; i ens en volem anar, perquè major ajuda us podríem

donar des d’allà que no estant aquí amb vosaltres, tant d’enviar-vos companyies

suficients perquè l’illa es pugui defensar, com de venir nós en persona, si us calgués. I

heu de creure en bona fe que no hi haurà cap moment, del dia o de la nit, en el qual la

part més principal del nostre pensament no es trobi amb vosaltres. I ja que Déu ens ha

fet tanta de gràcia que ens ha donat un regne dins de la mar, cosa que mai no pogué

aconseguir cap rei d’Espanya, i com nós hem edificat ací una església dedicada a nostra

dona Santa Maria, i tantes d’altres com n’hi haurà, heu de saber que no us desempararé,

sinó que per la meva ajuda o en persona, sovint i a cada moment ens veureu i ens

tendreu entre vosaltres.

I ens posàrem a plorar, i ells s’acomiadaren. I, quan haguérem estat una estona nós i

ells, no podent parlar pel dolor que sentíem, els diguérem que els deixaríem per cap en

Bernat de Santa Eugènia, i que fessin per ell així com farien per nós; i que, si cap notícia

ens arribava, de qualsevol part, referent a si algun estol els vengués a atacar, d’immediat

hi acudiríem personalment.

106. [DEL RETORN DEL REI EN JAUME A CATALUNYA, I DE LA NOTÍCIA DE LA MORT DEL

REI DE LLEÓ]

I, després d’això, nós ens n’anàrem, i ells hagueren de comportar la nostra partida, que

millor era per a ells que per a nós. I hi havia dues galeres: l’una que era d’en Ramon de

Canet, i l’altra que era de Tarragona. I deixàrem els cavalls i les armes a aquells que hi

quedaven i les necessitaven. I ens n’anàrem a la Palomera, i ens embarcàrem en les

galeres: nós en la de Ramon de Canet, que era una de les millors galeres que hi havia en

tot el món, i una part dels qui anaven amb nós en l’altra. I el dia dels sants Simó i Judes

ens férem a la mar, i hi estiguérem tot aquell dia, la nit i un altre dia. I al tercer dia, a

mitjanit, arribàrem, amb molt bona mar, a la Porrassa, que és entre Tamarit i Tarragona.

I aquí trobàrem en Ramon de Plegamans, i ens va saludar i ens besà la mà; i en saludar-

nos es posà a plorar de la molta alegria que tengué en veure’ns. I ell coneixia els pactes

que hi havia entre nós i el rei de Lleó, el qual ens havia de donar el seu regne, i la seva

filla per muller; i ens digué que el rei de Lleó havia mort. I nós li preguntàrem si ho

sabia de cert. I ell digué que a Barcelona havien arribat homes de Castella que ho

contaven.

I, quan nós oírem aquelles paraules, ens sabé molt greu, però, encara que ens dolia molt,

ens aconsolàrem, perquè més valia, a honra nostra, la conquesta que nós havíem fet

prenent Mallorca, que no el guany que hauríem fet posseint aquell regne. I, si Déu no ho

volia, no ens devíem ficar en allò que ell no volia. I dormírem aquí fins que fou de dia.

107. [DE L’ARRIBADA DEL REI A TARRAGONA, I L’ANADA A ARAGÓ]

I, quan fou dia clar, ens embarcàrem a les galeres, i entràrem a força de rems al port que

hi ha a la platja de Tarragona. I la gent de la vila, homes i dones, ens reberen alegrement

i amb senyeres. I, quan nós haguérem menjat i haguérem tret de les galeres tot el botí

que tenien els nostres homes i els mariners, s’alçà vent de llebeig. I el féu tan fort que en

aquelles galeres que estaven amarrades davant del port —davant l’església de Sant

Miquel que manà construir l’arquebisbe n’Aspàreg— i on havien quedat tres homes en

cadascuna, quatre d’ells en moriren i se’n salvaren els altres dos. I en això ens mostrà

nostre Senyor gran miracle.

I, després d’estar a Tarragona, ens n’anàrem a Montblanc i a Lleida, i a Aragó. I tothom,

per allà on passàvem, ens rebia amb processons i alegrement, com mai ningú no havia

rebut el seu senyor; i nós donàvem gràcies a Déu per tot el bé que ens havia fet.

108. [DE LES NOVES QUE ARRIBAREN, DIENT QUE EL REI DE TUNIS VOLIA RECONQUERIR

MALLORCA, I DE LES DISPOSICIONS REIALS]

I, havent passat aquell hivern a Aragó, ens en tornàrem a Catalunya. I, mentre érem a

Barcelona, ens arribaren notícies que deien que el rei de Tunis volia passar a Mallorca i

s’hi preparava, i que es prenien les naus dels pisans i dels genovesos i de tots els

cristians i, també, les mateixes persones. I sobre açò demanàrem consell als nobles que

eren amb nós i als prohoms de Barcelona, per veure com respondríem davant d’aquelles

noves que ens havien arribat. I ells digueren que fóra bo que coneguéssim la cosa amb

més certesa que no la sabíem, perquè de terres llunyanes es conten moltes novetats que

no són vertaderes.

I per raó d’uns plets que en Guillem de Montcada tenia amb homes de Vic, haguérem

d’anar allà. I, quan feia un dia que érem a Vic i era prop d’hora de mitja tèrcia, arribà,

després de caminar tota la nit, un missatge que ens envià en Ramon de Plegamans, i ens

digué que havien arribat notícies certes a Barcelona que deien que el rei de Tunis ja

devia ser a Mallorca. I, quan oírem aquestes paraules, ens donàrem tanta pressa com ens

fou possible, per temor que no ens en vengués cap desgràcia; i dinàrem molt poca cosa i

no férem més que cavalcar, i a hora de vespres arribàrem a Barcelona. I, com que

havíem fet una gran jornada, aquella nit reposàrem.

I, quan vengué el matí, cavalcàrem cap a la vora de la mar per saber noves. I veiérem

venir una nau de vela, i els esperàrem ; i ells, com tenien bon temps, arribaren ben aviat.

I era un vaixell que era de Mallorca, i un home d’aquell vaixell eixí primer que els altres

en una barca; i li demanàrem quines notícies portava de Mallorca. I ell arribà a la nostra

presència tot descolorit, i digué:

—Senyor, creiem que ja hi deu ser el rei de Tunis.

I nós diguérem:

—Males noves portau! Però nós tenim confiança en Déu que hi serem abans que ell.

I, el dia que havíem decidit, arribàrem a Tarragona; i sobre el que ens havien aconsellat

a Barcelona, diguérem nós:

—No ens sembla que aquest sigui bon consell per a nós ni per a la terra. Perquè la

millor cosa que s’ha fet, des de fa cent anys, ha volgut nostre Senyor que la féssim nós

en prendre Mallorca; i si Déu ens l’ha donada, no la perdrem per peresa ni per covardia,

sinó que volem anar-hi a ajudar. Així que aquesta és la nostra decisió: assenyalarem dia

a aquells qui foren amb nós a la conquesta de Mallorca, i enviarem cartes a Aragó, dient

que, aquells qui tenen honor en nom nostre i els qui són de la nostra mainada, ens

vénguin a ajudar amb tot allò que tenguin i puguin aconseguir; i, al cap de tres

setmanes, que es reunesquin amb nós al port de Salou. Perquè, més ens valdria de rebre

mort estant a Mallorca, que si nós la perdíem per culpa nostra. I heu de saber que no la

perdrem, i, si de cas és així, Déu i els homes coneixeran que no ha estat per negligència

nostra.

I d’aquella mateixa manera com ho diguérem de paraula, ho complírem de fet.

109. [DE COM L’ARQUEBISBE DE TARRAGONA I EL CONFESSOR DE POBLET INTENTAREN

DETENIR L’ANADA DEL REI A MALLORCA]

I aquell dia, i fins i tot abans d’aquell dia, fórem a Tarragona. I havíem noliejat naus i

tarides, i una galera en què nós estàvem per saber noves de si els sarraïns eren a

Mallorca. I les naus i tarides foren preparades per a tres-cents cavallers, i en venguéren

dos-cents cinquanta; i amb cinquanta que en trobàrem en la terra, fórem tres-cents

cavallers allà. I abans que féssim la travessia, ens vengué l’arquebisbe de Tarragona,

que era del llinatge de la Barca i era parent nostre, i en Guillem de Cervera, que era el

confessor que teníem a Poblet, i ens pregaren per Déu i per la fidelitat que ells ens

tenien i pel consell que ens solien donar, que no arriscàssim la nostra persona, sinó que

hi enviàssim els cavallers que s’havien reunit allà per la travessia, i que don Nuno fos

cap d’ells. I es posaren a plorar tan fort com podien, però en cap moment nós no

tenguérem compassió del seu plor. I els responguérem que aquella era una travessia a la

qual per res del món deixaríem de prendre part. I s’esforçaren molt a abraçar-nos, per tal

de retenir-nos, però nós els esquivàrem, i ens separàrem d’ells i anàrem a Salou. I

havíem bescanviat la terra de Mallorca amb l’infant don Pedro de Portugal, i li havíem

enviat a dir, una vegada o dues, que s’afanyàs a anar a socórrer l’illa de Mallorca. I ell

ens donà bona resposta, però mai no va posar res en obra.

110. [DE L’ARRIBADA DE L’INFANT DON PEDRO DE PORTUGAL PER TAL DE PASSAR A

MALLORCA]

I sobre la mitjanit, quan nós fèiem llevar l’àncora a la galera i als altres vaixells per

passar a l’esmentada terra, vengué don Nuno a la vora de la mar, i cridaren en veu alta:

—Oh, de la galera!

Respongueren:

—Què?

I digueren:

—Don Nuno us diu i us prega que l’espereu un poc, que aquí es troba l’infant de

Portugal, que vol parlar amb vós.

I nós volíem salpar; però després pensàrem que, ja que havia vengut, el devíem veure,

que per ell no deixaríem de salpar. I el veiérem, que vengué en una barca, amb don

Nuno; i pujà a la galera i li preguntàrem què volia. I digué l’infant que hi havia vengut

per passar a Mallorca.

—I quants cavallers teniu amb vós, aquí?

I digué:

—Bé n’hi ha quatre o cinc, i els altres vénen.

I li diguérem:

—Déu m’ajudi, però si no veniu ben preparat per passar! Tanmateix, ací teniu les

nostres naus i les tarides que salparan aquest matí; i, si us voleu embarcar, entrau en

bona hora, que nosaltres no deixarem d’anar-hi, perquè, de totes maneres, el rei de

Tunis i la seva host són a Mallorca.

I ell digué que es quedaria en la galera amb un cavaller i amb un escuder, i que don

Nuno manàs als altres que passassin. I fàcilment els podien passar, que llevat dels quatre

cavallers que venien amb ell, no n’hi havia més ni en venien més. I don Nuno eixí de la

galera i ell es quedà amb nós.

111. [DE L’ARRIBADA DEL REI EN JAUME A SÓLLER]

I férem llevar l’àncora, i hom posà mà als rems, i eixírem fora, al pèlag. I tant anàvem

amb vela com amb rems, així que, al segon dia, a l’hora de migdia, arribàrem a Sóller; i

hi trobàrem una naveta de genovesos, i, quan ens veieren entrar, tengueren una por

immensa; però després, quan veieren la nostra senyera, comprengueren que la galera era

nostra, i, lliures de temor, es deixaren caure en la barca. I de seguida venguéren a la

nostra presència, i els preguntàrem:

—Barons, i quines notícies portau de Mallorca?

I ells digueren:

—Bones.

I els preguntàrem si hi havia arribat l’estol del rei de Tunis, i digueren que no hi havia

cap sarraí foraster, a l’illa. I nós estiguérem molt content de les bones noves que ens

havien contat. I ens dugueren gallines. I enviàrem dos homes de la nau a Mallorca, per

fer-los saber que nós érem a Sóller. I ens eixiren a rebre amb gran alegria, i ens portaren

ben bé cinquanta bèsties ensellades perquè entràssim a la vila de Mallorca.

112. [DE L’ARRIBADA DEL REI A LA CIUTAT DE MALLORCA, I DE LES DISPOSICIONS QUE ES

FEREN PER A LA DEFENSA DE L’ILLA]

I nós entràrem a la vila, i la galera entrà, a força de rems, al port de la vila. I aquells que

nós hi havíem deixat ens digueren que bé semblava que prou ens recordàvem d’ells i de

l’honor que Déu ens havia fet en conquerir aquell regne, i no es podien estar de plorar,

de l’alegria que sentien per la nostra vinguda. I, després de tres dies d’arribar nós a

Mallorca, venguéren les nostres naus i les nostres tarides amb els cavallers, que

arribaren bé i tranquil·lament, sense cap mal.

I acordàrem què havíem de fer si els sarraïns venien; i decidírem d’establir les nostres

talaies, perquè abans que ells arribassin ho sabéssim nós de la vila estant. I nós els

diguérem que els ensenyaríem una manera en què els podríem vèncer: que, a la part on

ells dreçarien les veles, ni nosaltres, els cavallers, ni aquells qui eren bons per a les

batalles no ens acostàssim a la mar, i que ens posàssim a l’aguait en la drecera per on

ells havien de passar, i que als altres els donàssim homes a cavall, dels qui no tenguessin

cavalls armats, i que amb ells anassin fins a dos mil homes de peu. I aquests simularien

que els impedien de desembarcar a terra i, quan una gran part d’ells n’hagués eixit, que

començassin a fugir en direcció a la nostra emboscada:

—I així es pensaran que només hi ha aquells de cavall i aquells de peu.

I en passar per la nostra emboscada, llavors, els donaríem assalt amb els cavalls armats i

amb els homes que ens haurien restat, a més d’aquells dos mil; i que els dos mil i els

altres a cavall que els haurien dut a l’emboscada tornassin a nós, i que fins a la mar no

es fes altra cosa sinó atacar-los. I quan els de les naus veiessin que els primers serien

morts i vençuts, no gosarien prendre terra pel mal que haurien rebut els seus.

I ben bé per l’espai de quinze dies tengueren talaies per tota l’illa, perquè ens fessin

senyals amb llums si veien venir l’estol del rei de Tunis.

113. [DE LA CONQUESTA DE LES MUNTANYES DE L’ILLA DE MALLORCA]

I al cap de quinze dies sabérem que ni el rei de Tunis ni aquell estol no vindrien contra

la terra de Mallorca. I aleshores emprenguérem la conquesta de les muntanyes i dels

castells que ells tenien, anomenats Oloró, Pollença i Santueri. I els sarraïns podien ser

ben bé tres mil homes d’armes, i dels altres n’hi havia ben bé quinze mil, entre dones i

infants. I aquell que havien fet cap i senyor, que es deia Xuaip i havia estat de Xiver,

ens féu parlar tractes respecte a tots els sarraïns de les muntanyes i dels castells, que si

nós li teníem mercé i li féiem bé, de manera que, ell pogués viure honorablement, ell

ens rendiria els castells i les muntanyes. I com aquest tracte era bo per a nós i per a tots

els cristians que aquí habitaven i hi habitarien, i com l’illa no podia estar segura mentre

hi hagués una guerra tan gran, els nobles que eren allà amb nós, els cavallers i tots els

altres, acordaren acceptar aquell pacte.

I les condicions eren aquestes: que nós heretàssem a ell i als altres quatre que eren del

seu llinatge, i que els donàssem cavalls i armes, i a cadascú un rocí, o mul o mula, que

fos bo; i que els sarraïns poblassen la terra, els que volguessen viure amb nosaltres, i

que d’aquells que no volien obeir-lo ni incloure’s en el pacte, que en féssem allò que

volguéssem. I açò fou escrit en documents i s’acomplí tal com havia estat decidit. Però,

encara restaren uns dos mil sarraïns en les muntanyes que no es volgueren rendir a la

nostra mercé.

114. [DE LA TORNADA DEL REI A CATALUNYA, I DE LA CONTINUACIÓ DE LA GUERRA A LES

MUNTANYES DE MALLORCA]

I quan estiguérem segurs que aquell estol no vendria, ens en tornàrem i hi deixàrem en

Bernat de Santa Eugènia i don Pero Maça, que era senyor de Sant Garrén i era de la

nostra mainada, i de dotze a quinze companyies de cavallers i escuders que volgueren

quedar-hi, amb don Pero Maça. I nós ens n’anàrem a Catalunya, i ells començaren a fer

guerra amb els de la muntanya; i aquella guerra durà tot l’hivern, fins a maig. I els

sarraïns tenien tan bones fortificacions en les muntanyes, que no els podien fer mal en

les persones. Però només podien collir els blats en alguns llocs poc productius, que no

els podien bastar, de forma que arribaren a una tan gran necessitat, que es menjaven les

herbes per les muntanyes, a manera de bèsties.

I en Bernat de Santa Eugènia i don Pero Maça acordaren d’enviar gent a les muntanyes,

i que es rendissin a ells; i els ho enviaren a dir amb cartes i per un sarraí que els portava.

I els sarraïns respongueren, per carta, que mai no es rendirien a ells, sinó al rei que havia

guanyat la terra. I quan en Bernat de Santa Eugènia i don Pero Maça i els cavallers de la

terra veieren açò, decidiren que ells dos venguéssin a la nostra presència, i que hi

anàssim, perquè així conquistaríem tota la terra.

115. [DE COM EL REI FOU REQUERIT PER PASSAR A MALLORCA]

I venguéren a nós, a Barcelona, i digueren que volien parlar-nos, per donar-nos bones

notícies. I els diguérem que fossin benvinguts, i que els escoltaríem i rebríem les seves

bones noves. I ens digueren que pensàssim d’anar a Mallorca, perquè es rendirien

només amb la nostra presència, ja que així ho havien convingut amb ells. I nós els

diguérem que fossin benvinguts, que bones notícies duien, i que hi aniríem. I els qui

venien d’allà acordaren que no calia que hi anassin cavallers ni altres homes, sinó la

nostra persona i alguns homes que ens servissin; perquè amb la nostra persona i amb

aquells qui estaven allà, ells en tenien tant per conquerir les muntanyes com si hi hagués

mil cavallers. I digué en Bernat de Santa Eugènia:

—Senyor, manau armar dues o tres galeres, i pujau-hi, que nosaltres anirem amb vós. I,

en veure-us els sarraïns, es rendiran a vós.

116. [DE L’ARRIBADA DEL REI EN JAUME A MALLORCA PER TERCERA VEGADA]

I, tal com ell ho digué, férem armar tres galeres, entre Barcelona i Tarragona; i al cap de

quinze dies foren amb nós a Salou. I feia una nit fosca i torbada, però salpàrem, a pesar

dels mariners. I, quan haguérem navegat deu milles amb un poc d’oreig que teníem, ens

vengué una bella nit i una mar bona i una bella lluna; de manera que en Berenguer

Sesposes digué que Déu ens estimava tant que en galotxes hauríem pogut passar la mar:

—Que nosaltres pensàvem que tendríem mal temps i el teniu tal com demanen galeres

armades, i sembla que Déu ho faci per vós.

I nós li diguérem que servíem tal senyor que no pensàvem equivocar-nos en cap cosa

que féssim en nom d’ell, i que li ho agraíem tant com podíem i sabíem.

I al tercer dia, de bon matí, entre l’eixida del sol i l’hora de tèrcia, arribàrem a Portopí, i

hissàrem les nostres senyeres en cadascuna de les galeres, i fent sonar les nostres

trompes entràrem al port de la ciutat de Mallorca.

117. [DE COM EN RAMON DE SERRA ACONSELLÀ AL REI DE CONQUERIR MENORCA]

I, quan els de la ciutat ens veieren venir, conegueren que érem nós, i que aquells que ells

havien enviat havien aconseguit el propòsit del seu missatge. I tots junts, homes, dones i

infants, eixiren al port amb molta alegria i amb molt gran plaer perquè nós veníem; i

també els del Temple i de l’Hospital, amb els cavallers que eren a la ciutat.

I, quan haguérem arribat al nostre alberg, a l’Almudaina, ens digué en Ramon de Serra,

el jove —que així l’anomenàvem perquè hi havia un altre Ramon de Serra, comanador

de Montsó—, el qual llavors era comanador dels frares del Temple en l’illa:

—Senyor, voldria parlar-vos en privat.

I nós l’escoltàrem, i digué:

—Voleu fer un bon fet d’armes? Si enviau a Menorca les galeres, armades tal com han

vengut, i els feu saber que vós heu vengut a Mallorca, ells tendran por. I feu-los saber

que, si es volen rendir a vós, ho acceptareu, i que molt us doldria la seua mort, cosa que

vós no voleu, si ells no la volen. I com tendran molta por, jo crec que es rendiran a vós,

amb què guanyareu bon profit i honor.

I nós cridàrem en Bernat de Santa Eugènia, don Assalit de Gudar i don Pero Maça, i els

comentàrem el consell que ens havia donat el comanador, en presència d’ell. I tots

digueren que n’estaven d’acord, i que convenia fer allò que havia dit el comanador.

118. [DE COM EL REI ENVIÀ MISSATGERS A MENORCA PER ACONSEGUIR LA SEVA

SUBMISSIÓ]

I manàrem a en Bernat de Santa Eugènia, a don Assalit de Gudar i al comanador, que

era qui ho havia aconsellat, que cadascú d’ells hi anassen en una de les galeres i que els

diguessin que nós havíem vengut amb la nostra host i que no volíem la seva mort; i que

ja havien vist i oït què els havia esdevingut als de Mallorca que no s’havien volgut

rendir a nós, en prendre’ls. I que, si ells es volien retre a nós i fer amb nós com feien

amb el rei de Mallorca, els acceptaríem. I que si s’estimaven més la mort i la presó que

venir a la nostra mercè, no els podríem lliurar, que haurien de passar per allò.

I per un alfaquí nostre de Saragossa, anomenat don Salomó, germà de don Bahïhel, els

férem fer carta de creença, en algaravia, per tal que es fiassin d’aquells tres que els

dirien el missatge en nom nostre. I encara els diguérem que nós ens acostaríem al cap de

Pera, des del qual hi ha, anant a Menorca, fins a trenta milles de mar; i que quan

sabríem la seva decisió allí ens trobarien.

119. [DE L’ARRIBADA DELS MISSATGERS A CIUTADELLA]

I férem navegar les galeres amb els missatgers de nit; i l’endemà arribaren a Menorca,

entre hora nona i vespres. I l’alcaid i tots els vells i el poble de la terra eixiren contra les

galeres al port de Ciutadella, i preguntaren:

—De qui són les galeres?

I digueren que del rei d’Aragó, de Mallorca i de Catalunya, i que eren missatgers seus

que anaven cap a ells. I els sarraïns, quan oïren això, feren que tots els altres sarraïns

deixassin les armes i les posassin a terra. I els digueren que fossin benvinguts i que

desembarcassin segurs i estalvis sobre la garantia dels seus caps, i que els tractarien amb

plaer, honor i amistat.

I les galeres posaren les popes en terra. I ells havien enviat a cercar almatracs, estores i

coixins, per tal que seguessin i es reunissin. I tots tres eixiren de les galeres, amb un

jueu que nós els havíem donat per intèrpret. I l’alcaid, el seu germà i l’almoixerif —el

qual nós, després, férem rais de Menorca, que era natural de Sevilla—, i tots els vells,

escoltaren amb gran atenció i amb gran acatament la carta i el missatge que nós els

havíem enviat, i digueren que prendrien acord.

120. [DE L’ESTRATÈGIA QUE FÉU EL REI, QUE ROMANIA AL CAP DE PERA]

I acordaren pregar-los que esperassin fins l’endemà, perquè havien de fer venir els altres

vells de l’illa que no es trobaven en aquell lloc, per tal que poguessin prendre una

decisió comptant amb el seu consell. I en Berenguer, don Assalit i el comanador

respongueren que, si ells ho desitjaven, ho farien. I immediatament els convidaren a

entrar, si volien, a la vila de Ciutadella, que ells els farien gran honor per amor al senyor

rei de qui eren súbdits. I ells els digueren que no hi entrarien fins que els fos donada la

resposta, que no els havia estat manat per nós. I ells digueren que fos com ells

volguessin. I al cap de poca estona els feren portar deu vaques, cent moltons i dues-

centes gallines, i tant de pa i de vi com en volgueren; i estigueren amb ells fins hora de

vespres per distraure’ls. I al vespre, quan els sarraïns entraren en la vila, els nostres

missatgers se n’entraren a les galeres.

I aquell dia, a l’hora de vespres, nós estiguérem al cap de la Pera, des d’on es veu

Menorca. I mirau quina gran host de rei portàvem, que només hi havia amb nós sis

cavallers i quatre cavalls, un escut i cinc escuders que ens servien, deu homes de

criassó, i els troters! I quan començava a fer-se fosc, abans de menjar, férem foc, i

diguérem als nostres que venguéssin tots amb nós, i calàrem foc a més de tres-cents

llocs per les mates, d’ací i d’allà, perquè semblàs que allà estava acampada una gran

host. I quan els sarraïns veieren açò, per dos vells enviaren a preguntar als nostres

missatgers què eren aquells focs que hi havia al cap de Pera. I els nostres digueren que

allò era que el rei es trobava allà, amb les seves hosts; perquè així els n’havíem advertit:

—I vol oir en breu la vostra resposta en un sentit o en altre.

I quan els sarraïns sentiren açò, tengueren gran por entre ells. I, quan vengué el matí, els

digueren que esperassin un poc, que en breu tendrien la resposta. I ells digueren que ho

farien.

121. [DE LA RENDICIÓ DE L’ILLA DE MENORCA]

I, quan vengué el matí, i els sarraïns hagueren fet la seva oració, l’alcaid, el seu germà,

l’almoixerif, els vells i uns tres-cents moros, dels millors homes de l’illa, eixiren i

digueren que agraïen molt a Déu i a nós el bon missatge que els enviàvem, que bé

comprenien que no es podien defensar per molt temps de nós; i que farien escriure,

d’acord amb nós, el pacte que ells farien. I els tractes foren aquests: que deien que l’illa

era molt pobra i que en aquella illa no tenien lloc on poguessin fer sementer que bastàs a

la desena part de la gent que hi havia; però que ens tendrien per senyor seu, i que allò

que ells tendrien ho partirien amb nós, perquè era just que el senyor rebés una part del

que tenien els seus homes. I així, que ens donarien cada any tres mil quarters de forment

i cent vaques i cinc-cents caps de bestiar, entre cabres i ovelles; i que nós els féssim un

document per garantir-los que els guardaríem i els defendríem com a homes i vassalls

nostres; que aquest pacte el complirien a nós i als nostres per sempre.

I digueren els nostres missatgers que encara haurien de fer una altra cosa, és a dir, que

calia que ens donassin potestat sobre Ciutadella i el puig on està el castell més gran de

l’illa, i que, si hi havia altres fortaleses, que ens en donassin la potestat sobre totes. I ells

hi consentiren per força i a desgrat, però finalment es posaren d’acord i digueren que, si

nós ho volíem, ho farien; perquè havien sentit a dir que nós érem bon senyor per a la

nostra gent, i que ells tenien esperança que així ho seríem amb ells.

I en aquest pacte, això és, en fer els documents i fer-lo jurar sobre l’Alcorà a tots els

homes majors i millors de l’illa, hi estigueren tres dies per acabar-ho. I don Assalit féu

escriure als documents que cada any ens donassin dos quintars de mantega, i dos-cents

bessants i barques per a transportar bestiar.

I, mentre estiguérem al cap de Pera, esperant sempre les galeres amb els missatgers que

nós havíem enviat, férem cada dia aquells focs que havíem fet la primera nit.

122. [DE COM EL REI REBÉ ELS REPRESENTANTS DE MENORCA]

I al cap de quatre dies, de bon matí, quan hagué eixit el sol i haguérem oït la nostra

missa, ens vengué un missatge dient que les galeres havien arribat. I ens enviaren a dir

els nostres missatgers que disposàssim bé la casa on nós estàvem. I la férem embellir i

enjoncar bé amb molt de fenoll, perquè no teníem altra classe de jonc; i posàrem

cobertors nostres i dels que es trobaven amb nós per les parets de la casa, en la part on

ells s’havien de ficar, i ens vestírem els millors vestits que teníem, nós i aquells qui ens

acompanyaven.

I aquests foren els missatges que venguéren de Menorca: el germà de l’alcaid,

l’almoixerif i cinc vells dels més honrats de l’illa. I nós els enviàrem cavalls i altres

cavalcadures, per tal que elles hi venguéssin. I, quan foren davant nostre, ens saludaren

amb gran reverència i s’agenollaren, i digueren que ens saludaven de part de l’alcaid

cent mil vegades, com a senyor en qui ell tenia tota la seva esperança. I nós els

responguérem que Déu els donàs bona ventura i que la seva vinguda ens agradava molt.

I perquè els de la host no ens destorbassin ni fessin pressió en les converses que nós

havíem de tenir amb ells, ens n’anàrem a un altre lloc, per tal de poder parlar millor amb

ells. I ells donaren moltes gràcies a Déu i a nós per les paraules que nós els diguérem.

123. [DE L’ACCEPTACIÓ DELS PACTES PER PART DEL REI]

I els missatgers començaren a exposar el seu missatge i la seva resposta. I ens

preguntaren si ens plaïen els documents que havien pactat amb ells. I nós diguérem als

nostres:

—Bé hem d’estar agraïts a nostre Senyor, perquè ens dóna allò que nós no tenim, sense

pecat i a gran honra nostra. L’únic acord que hi ha és que acceptem el que vosaltres heu

fet i que agraïm al nostre Senyor la mercè que ens fa.

I els diguérem que ens agradava el pacte que els nostres havien fet amb ells; i férem els

nostres documents amb el segell nostre, concedint-los que fossin nostres i dels nostres

per sempre més, si ells ens feien sempre aquell tribut a nós i als nostres.

124. [DEL QUE ACONSEGUÍ EL REI EN AQUEST TERCER VIATGE A L’ILLA DE MALLORCA, I

DEL SEU RETORN A CATALUNYA]

I, després d’haver fet aquest pacte amb ells, n’hem obtengut altre tant o més que

aleshores, perquè ells, quan els ho demanam convenientment, ens donen tot allò que hi

volem. I cada any rebem d’ells, sense que els ho demanem, coses ben bones.

Dels sarraïns de l’illa que s’havien alçat a la muntanya, en captivàrem per fer-ne el que

volguéssim, i en donàrem a qui en volia, perquè els fessin habitar en el territori com a

captius. I aquests dos fets duguérem a terme, en aquest viatge fet només amb tres

galeres, perquè així ho volgué aquell Senyor que ens havia creat.

I després ens en tornàrem a Catalunya i a Aragó; i des d’aleshores, per la gràcia de Déu,

l’illa de Mallorca no ha necessitat la nostra ajuda, sinó que Déu l’ha feta prosperar de

manera que val el doble que no valia en temps dels sarraïns.

125. [DELS PREPARATIUS DE LA CONQUESTA D’EIVISSA]

I, després de dos anys, el sagristà de Girona, Guillem de Montgrí, que havia estat elegit

arquebisbe de Tarragona, vengué amb en Bernat de Santa Eugènia i el seu germà a

Alcanyís; i nós estiguérem molt content de la seua elecció. I, quan es trobà davant

nostre, ens pregà que ens fos grata la seva vinguda, i ens digué que si nós li volíem

donar Eivissa, ell la conqueriria, amb el seu llinatge. I que, com nós no la posseíem i

teníem altres coses per fer, bé havíem de voler que ell la conquerís, per tal que hom

digués que l’arquebisbe de Tarragona havia conquerit Eivissa; i que ell la tendria per

nós. I nós prenguérem el nostre acord i, com compreníem que ens feia honor, conquerint

la terra i posseint-la en nom nostre, hi accedírem.

I ell es preparà, amb el seu llinatge, i disposà les coses necessàries a la seva travessia, i

féu fer un trabuquet i un fonèvol. I quan l’infant de Portugal i don Nuno veieren açò,

s’entrevistaren amb l’arquebisbe i li digueren que ells anirien per ajudar-lo, i que els

donàs la part corresponent als homes de cavall i de peu que ells durien en ajuda seva. I

l’arquebisbe hi accedí, i tots formaren part d’aquella companyia.

126. [DE LA CONQUESTA D’EIVISSA]

I passaren a Eivissa, i desembarcaren sense que els de l’illa se’ls oposassin. I anaren,

amb els cavalls armats, amb les naus i amb els vaixells, al port d’Eivissa, i allà

acamparen i li donaren combat. I, quan hagueren situat les màquines de guerra, el

fonèvol i el trabuquet, tiraren al castell i a la vila; i hi havia tres murs, l’un sobre de

l’altre; i el fonèvol, que no tirava tan lluny, tirava a la vila, i el trabuquet al castell. I

quan veieren que el mur de la vila s’enderrocava pels trets del fonèvol, començaren a

cavar. I quan els de la host veieren que era hora de combatre’ls, primerament els

assetjaren amb batalles menudes; i, quan veieren que era hora de donar-los combat,

s’armà tota la host, i prengueren tot el primer tancat de la vila. I, quan els sarraïns

veieren que l’havien perduda, es varen desanimar i parlaren tractes dient que es

rendirien.

I Joan Xico, que era de Lleida, fou el primer home que entrà en el tancat del mur de la

vila. I així guanyaren, d’aquesta manera, la vila i el castell, i el trabuquet no hi arribà a

tirar deu pedres. I després que Eivissa fou presa, moltes vegades hi anaren galeres de

sarraïns, però, per la gràcia de Déu, cada vegada hi reberen més mal que no en pogueren

fer.

Índex

Introducció I. El Llibre dels Fets

1. La tradició cronística llatina anterior a Catalunya

2. Les Quatre grans cròniques. Consideracions generals

3. El Llibre dels fets: descripció i aspectes generals

4. Autoria

5. Etapes de redacció

6. Tipus d’obra

7. Prosificacions

8. Estil i tècnica

9. La versió de Marsili

10. Les altres cròniques

II. La conquesta de Mallorca

1. L’empresa conqueridora i els seus efectes

2. Algunes qüestions d’interès lingüístic

3. L’altra versió dels fets: el testimoni dels vençuts

III. La nostra edició

IV. Esquema cronològic

Bibliografia

Sobre el Llibre dels fets

Sobre la conquesta de Mallorca i les Pitiüses

Llibre dels fets: Conquestes de Mallorca i Eivissa i submissió de Menorca