MEDI MARÍ paisatge submergit - GEN-GOB · MEDI MARÍ, paisatge submergit 5 MEDI MAR¸ Paisatge submergit Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN-GOB Eivissa) C/ Major, 20. Can Llaudis

MEDI MARÍpaisatge submergit

MEDI MARÍ, paisatge submergit 3

AMB EL SUPORT DE :

COL·LABOREN :


MEDI MAR¸ Paisatge submergit

Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN-GOB Eivissa) C/ Major, 20. Can Llaudis. Dalt Vila

07800 Eivissa Tel. 971 390674 www.gengob.org

e-mail: [email protected]

Disseny i Maquetació: Óscar Moreta

Fotografia de coberta: Manu San Félix

Dibuixos: Roig – Francolí

Revisió lingüística: Carles Torres

Coordinació: Cristina Requena

AGRA˛MENTS

El Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN-GOB Eivissa) agraeix la col·laboració prestada per a l’elaboració d’aquest material educatiu a les següents entitats, institucions i persones: Fundación Biodiversidad, Fundació “SA NOSTRA” Caixa de Balears, Ajuntament de Formentera, Obra Cultural Balear de Formentera, PIME Formentera, Núria Valverde, Patrícia Arbona, Manu

San Félix i Vicent Guasch.


ÍNDEX

LA MEDITERRÀNIA Formentera, exemple mediterrani

REGIO BENTÒNICA

Comunitats de Formentera Pis supralitoral Pis mesolitoral Pis infralitoral Pis circalitoral

REGIÓ PELÀGICA

Plàncton Nècton

ESTACIONS

LA MAR AVUI

Ports esportius Pesca Navegació Contaminació Noves espècies

RESERVES MARINES

GLOSSARI I BIBLIOGRAFIA

9

11

17

27

1717

19

21

17

25


LA MEDITERRÀNIA Els trets actuals de la Mediterrània i la seua història geològica, durant la qual va estar tancada durant llargs períodes, li donen característiques biològiques i oceanogràfiques ben diferenciades de l’Atlàntic, tant pel seu clima com per les espècies que hi viuen i les comunitats i hàbitats que aquestes constitueixen.

La Mediterrània va començar a perfilar-se fa uns 20 milions d’anys, quan la deriva dels continents sobre la superfície de la Terra provocà la col·lisió d’Àfrica, Europa i Àsia. Posteriorment, aquesta patí diferents episodis de tancament i obertura a l’oceà i, conseqüentment, de buidat i ompliment del seu espai.

Finalment la Mediterrània que avui coneixem es definí, aproximadament, fa 5 milions d’anys, quan la formació de l’estret de Gibraltar la connectà permanentment amb l’Atlàntic. Des de llavors, aquest oceà ha renovat constantment les seues aigües, que entren a través d’aquest pas en superfície, a una velocitat d’uns 4km/h i en una capa d’aigua d’entre 75 i 300 m de profunditat.

Aquesta aigua oceànica circula dins la Mediterrània, s’evapora, es fa més salada, descendeix a major profunditat i torna a sortir a l’Atlàntic novament per l’estret. Amb aquest procés, la renovació de tota l’aigua mediterrània necessita uns 80 anys.

L’elevat grau d’aïllament de la Mediterrània respecte d’altres mars i oceans fa que aquesta tengui menys espècies i, per tant, els seus ecosistemes resultin més senzills però, tot i així, la diversitat d’éssers vius és gran i la presència d’espècies endèmiques és elevada.

La Mediterrània és també una mar pobre en nutrients (oligotròfica), el que fa possible l’extraordinària transparència de les seues aigües. Aquests nutrients són els compostos de naturalesa orgànica, inorgànica i ions, dels quals s’alimenten els productors primaris, convertint-los en matèria orgànica gràcies a la fotosíntesi. Així, l’aigua que entra des de l’Atlàntic, carregada d’aquests nutrients, va empobrint-se a mesura que circula dins la Mediterrània, alimentant els productors primaris, principalment plàncton

constituït per algues microscòpiques, l’anomenat fitoplàncton. Amb elles s’estableix la base de la cadena alimentària de què depenen tots els organismes marins.

La Mediterrània és també una mar pobre en nutrients (oligotròfica), el que fa possible l’extraordinària transparència de les seues aigües. Aquests nutrients són els compostos de naturalesa orgànica, inorgànica i ions, dels quals s’alimenten els productors primaris, convertint-los en matèria orgànica gràcies a la fotosíntesi. Així, l’aigua que entra des de l’Atlàntic, carregada d’aquests nutrients, va empobrint-se a mesura que circula dins la Mediterrània, alimentant els productors primaris, principalment plàncton constituït per algues microscòpiques, l’anomenat fitoplàncton. Amb elles s’estableix la base de la cadena alimentària de què depenen tots els organismes marins.

Per altra banda, les aigües dels fons són més riques en nutrients ja que a mesura que van morint els diferents organismes, les seues restes cauen a aigües més profundes establint-se així una pluja de matèria orgànica enriquidora dels fons. Aquesta matèria orgànica, però, és exportada cap a l’Atlàntic pels corrents en profunditat a través de l’estret de Gibraltar.

Malgrat l’escassesa de nutrients que disposa la Mediterrània, aquesta és rica en diversitat d’espècies i en presència d’ecosistemes madurs, com el coral·ligen i les praderies de posidònia. Aquesta diversitat i riquesa ve determinada per la varietat de condicions que presenta aquesta mar com, per exemple, l’àmplia gamma de temperatures que conté, essent les aigües del nord-oest molt més fredes que les de l’est, o l’àmplia escala vertical que la forma, des de zones costaneres de baixa profunditat fins a simes de més de 3.000 m.

Tampoc és una mar homogènia, sinó que està integrada per una sèrie de mars definides per la terra que les envolta i pel contorn dels sòls marins. Així, existeix una divisió principal entre la Mediterrània oriental i l’occidental que ve determinada per una serralada submarina entre Sicília i Tunísia, i aquesta divisió conté altres subdivisions internes.

La Mediterrània durant el Messinià, poc abans de definir-se com avui laconeixem (Agafat d’Attenborough). Font: Les Balears abans dels humans. SA NOSTRA-SHNB.

Posidònia, endemisme mediterrani. Foto: Manu San Félix


Per exemple, Formentera se situa dins la conca algerina o balear, dins l’espai emmarcat entre França, Algèria i Sardenya.

Formentera, exemple mediterrani Si bé és cert que les característiques del medi marí formenterer li confereixen un caràcter típicament mediterrani, constituint un bon exemple d’aquest ecosistema marí, també és cert que en ell és possible apreciar peculiaritats que el fan diferent i reconegut davant d’altres zones de la Mediterrània. Entre aquestes peculiaritats més característiques es troben:

Gran transparència de les seues aigües. Aquesta extraordinària transparència ve determinada per diferents factors i, a la vegada que possibilita visibilitats mitjanes d’entre 30 i 40 m de fondària, també delata una baixa productivitat biològica. L’escassesa de nutrients, l’absència d’aportacions fluvials al litoral, el reduït onatge, que facilita la decantació dels sediments en suspensió i les praderies de posidònia, són els factors determinants de la transparència de les aigües formentereres.

Caràcter termòfil. És una mar temperada però amb accentuada calidesa, el que afavoreix la presència i el desenvolupament de determinades espècies.

Caràcter insular. El fet de ser una illa de reduïdes dimensions i amb una morfologia molt concreta, condiciona, conjuntament amb la circulació de l’aigua, el desenvolupament de les comunitats marines. Aquest fet insular proporciona una gran varietat d’espècies, ambients i paisatges, ja que els diferents organismes poden instal·lar-se al llarg del litoral en les orientacions més adequades a les seues necessitats: nord, sud, est i oest.

Naturalesa del substrat en la costa i els fons. A Formentera dominen les grans extensions d’arenes, alternant-se amb zones rocoses.

Plataforma submarina. Aquesta presenta grans extensions de poca i moderada profunditat en suau pendent cap als fons, estenent-se al voltant de tota l’illa. És destacada l’escassa presència de parets rocoses verticals.

Situació geogràfica. Se situa relativament lluny de la costa continental, el que li dóna un cert caràcter pelàgic i fa possible la presència d’espècies habituals de mar obert i normalment allunyades de la costa continental, com les tortugues marines. En la seua posició també es veu directament influenciada per la corrent d’aigua atlàntica que entra per l’estret de Gibraltar, corrent renovadora i transportadora d’espècies des de temps immemorials. Actualment aquesta corrent continua desenvolupant la mateixa funció però, moltes d’aquestes noves espècies, transportades també per l’home, s’estan convertint en espècies invasores, alterant l’equilibri de l’ecosistema mediterrani i dibuixant un nou paisatge submarí.


REGIÓ BENTÒNICA Tots els organismes que viuen associats al fons de la mar s’anomenen organismes bentònics, els quals, juntament amb el medi físic que els envolta, constitueixen la regió bentònica o bentos, que assoleix totes les fondàries, des de la línia de l’aigua fins a les fosses abissals. Aquests organismes es contraposen als que viuen associats a la columna d’aigua constituint la regió pelàgica o pèlag.

Aquestes dues regions són interdependents, i una no es pot entendre sense l’altra. Moltes fases de vida d’organismes bentònics es produeixen a la columna d’aigua i, a la vegada, aquesta funciona com a medi de transport dels nutrients dels organismes filtradors, lligats als fons.

Els fons marins mediterranis estan poblats per diferents espècies animals i vegetals instal·lades allà on les condicions els són més favorables. D’aquesta forma, s’estableix una lluita entre els organimes per habitar uns espais físics determinats, donant lloc a què aquests espais puguin ser reconeguts en funció de les espècies que els habiten. Així, aquestes agrupacions d’espècies instal·lades en llocs concrets sota una sèrie de factors condicionants són les anomenades comunitats.

Aquests factors condicionants són la il·luminació, la temperatura, l’acció de l’onatge, el tipus de substrat, la pendent, la profunditat..., i la seua combinació és la que determina la instal·lació d’una determinada comunitat en un lloc concret. Així, les comunitats se situen en una sèrie d’etapes o pisos, en un fenomen anomenat zonació. Aquesta es desenvolupa sobre la plataforma continental, en cinturons paral·lels a la superfície, de la següent manera:

Pis supralitoral: zona permanentment emergida. Aquesta està sotmesa a una forta insolació i dessecació, ja que només rep els esquitxos i l’onatge dels forts temporals. Pis mesolitoral: zona sotmesa a una continua immersió i

emersió. Degut a l’absència de marees a Formentera aquest pis és poc important. Pis infralitoral: zona compresa des del pis mesolitoral

fins a la profunditat on es desenvolupen les fanerògames marines. A Formentera aquest pis és molt ample degut a l’excepcional transparència de les seues aigües, que possibilita el creixement de fanerògames a profunditats inusuals a la resta de la Mediterrània. Pis circalitoral: zona compresa des del límit inferior de

l’infralitoral fins a la profunditat on es desenvolupen les algues esciòfiles.

Els factors condicionants, determinants en l’assentament i diversitat de les comunitats, poden classificar-se en dos grups:

Condicions oceanogràfiques: il·luminació, onatge, temperatura.. Morfologia i naturalesa dels fons: tou, rocós, amb

pendent...

Els factors englobats dins la morfologia i naturalesa dels fons, són factors enriquidors en la diversitat d’ambients que, en el cas de Formentera és encara major, gràcies a la varietat d’orientacions de la costa.

Factors com el tipus de substrat, la seua orientació i inclinació, determinen l’exposició al sol, el grau d’il·luminació, permetent diferenciar comunitats que necessiten llum i comunitats que no. Entre les comunitats que necessiten llum es distingeixen dos tipus:

Comunitats fotòfiles: pròpies dels nivells menys profunds i ben il·luminats. Comunitats esciòfiles: pròpies dels nivells amb menys

intensitat lumínica.

Comunitats de Formentera Dins les diferents comunitats que es desenvolupen a la Mediterrània, a Formentera han assolit un major desenvolupament aquelles adaptades a les seues característiques, és a dir, aquelles amb afinitat pels fons plans, amb pendents suaus, ben il·luminats i on s’alternen els fons rocosos amb planures arenoses. Així, sobre aquest escenari, s’han desenvolupat grans i frondoses extensions de praderies de posidònia i d’algues fotòfiles, encara que també es troben altres comunitats, distribuïdes de la següent manera:

Pis supralitoral Constitueix la zona permanentment emergida i on es poden donar dues comunitats diferents segons la tipologia del substrat: arenós i rocós.

L’amplitud d’aquesta zona és molt variable, depenent de factors com la força de l’onatge i la inclinació i l’orientació

Plataforma continental


de la costa. Aquesta comunitat està formada per molt pocs individus, aquells adaptats a resistir llargs períodes de dessecació i temperatures extremes, forta insolació i sobtats canvis de salinitat.

Arenós On es dóna la comunitat de platja. És la més coneguda i de major importància econòmica per a Formentera. Aquesta actua com a transició entre el medi terrestre i el marí, fortament lligada a la comunitat dunar i a la de les praderies de posidònia, totes elles interdependents.

És una comunitat caracteritzada per la seua inestabilitat deguda a la tipologia del seu substrat i l’acció continua de l’onatge. Tot i així, a Formentera, gràcies a l’abundància de les praderies de fanerògames marines, es formen grans cúmuls de fulles mortes, on la dessecació és més lenta i permet la presència de certes espècies de fauna. Aquesta està formada per petits crustacis detritívors*, que s’alimenten d’aquestes restes vegetals i viuen entre elles o soterrades a l’arena.

Aquesta fauna és molt important ja que serveix d’aliment per algunes aus limícoles que recalen a l’illa durant els seus transcursos migratoris.

Rocós Aquest es caracteritza per la presència de líquens com el Verrucaria symbalana, que confereix el típic color negre que presenten algunes zones rocoses.

Entre la fauna es donen diverses espècies de mol·luscs gasteròpodes com el caragolí negre (Littorina neritoides), o crustacis. A la zona més en contacte amb la mar es troben crustacis sèssils*, molt característics, com les pagellides (Patella lusitanica) o l’aglà de mar (Chthamalus depressus), que pot cobrir importants extensions de roques a les quals dóna una textura rugosa.

També en aquesta zona es formen petites basses, anomenades cocons, on les condicions són extremadament dures, però en les que es poden instal·lar diferents organismes, normalment microscòpics, com diatomees*, protozous*, larves d’insectes....

Pis mesolitoral L’absència de marees a Formentera fa que aquest pis sigui quantitativament poc important, encara que sí es donen comunitats pròpies d’aquest pis en alguns punts de l’illa i dels illots. També podem trobar els dos tipus de substrat, arenós i rocós.

Arenós En les costes arenoses, aquesta zona és molt difícil de distingir o delimitar pel continu efecte de l’onatge. Tot i així, es podria parlar d’una comunitat formada per poliquets* errants i crustacis amfípodes que viuen entre els grans d’arena.

Rocós Degut a l’absència de marees, aquesta franja és bastant estreta, encara que a alguns punts es poden observar dues subzones diferenciades, una superior i l’altra inferior, més propera a la mar.

A la part superior, solapada amb la zona supralitoral, es donen organismes adaptats a resistir períodes de dessecació, com diferents espècies de cianobacteris* endolítics* i epilítics*, així com per cirrípedes* Chthamalus spp., que, fortament protegits, poden arribar a recobrir grans superfícies de roca.

La part inferior d’aquest pis és la primera zona on es donen algues. Aquesta comunitat algal es troba a alguns punts de s’Espardell i als voltants de Punta Rasa, amb bones representacions d’aquesta comunitat. Aquí es dóna una comunitat molt característica anomenada trottoir. Amb aquest nom es designen les cornises que forma l’alga calcària Lithophyllum spp., més freqüents a les costes del nord de la Mediterrània. En aquesta comunitat també es donen algues com Cystoseira spp., que pot arribar a caracteritzar grans zones degut als seus grans feixos de color marró.

Entre la fauna, apareixen moltes espècies ja descrites en el pis supralitoral com Littorina spp., i també cnidaris*, altres mol·luscs i crustacis.

Aquesta és una comunitat de marcat caràcter estacional, que durant l’hivern i principis de primavera presenta el seu màxim, quan les algues dominants tenen el seu major creixement i presència.

Posidònia a Cala Saona. Foto: Marià Marí

Sobre el substrat rocós es troben diferents mol·luscs. Foto: Marià Marí


Pis infralitoral Aquest pis roman permanentment submergit i presenta unes condicions ambientals més estables que els anteriors. El seu límit inferior ve determinat per la desaparició de les praderies de fanerògames marines, que en el cas de Formentera, degut a l’excepcional transparència de les seues aigües, pot arribar als 40 m de fondària.

Aquest pis és el que presenta una major diversitat específica, i on també podem trobar els dos tipus de substrat.

Arenós En aquest substrat destaquen, per la seua abundància i pel seu bon estat de conservació, les praderies de fanerògames marines.

Les fanerògames són plantes superiors ja que, a diferència de les algues, aquestes presenten arrels, tiges, fulles, flors i fruits amb llavors. D’aquestes plantes submarines, a Formentera es donen sobretot dues comunitats: la formada per Posidonia oceanica i la formada per Cymodocea nodosa. També, a les aigües menys fondes de l’Estany des Peix, es donen petits redols de Zostera noltii.

Comunitat de Posidonia oceanica Les plantes de posidònia no apareixen aïllades, sinó que es desenvolupen en praderies, més o menys compactes i frondoses, en funció del seu estat de conservació. Aquestes praderies constitueixen, sense cap dubte, la comunitat més important del litoral de Formentera i, també, de la resta de la Mediterrània occidental, on es troben en clara regressió. La seua importància radica en la gran extensió que ocupa i en l’elevada productivitat primària.

La gran diversitat d’espècies que alberguen aquestes praderies i la complexa organització tròfica* que les relaciona, fan d’aquesta comunitat una de les biocenosi* clímax de la Mediterrània.

Les praderies de posidònia que hi ha a Formentera són algunes de les millor conservades de tota la Mediterrània, gràcies a l’extraordinària transparència i calidesa de les aigües i a la presència de grans planures arenoses al voltant de l’illa.

La posidònia ha estructurat el seu creixement amb una sèrie de rizomes*, de creixement horitzontal i vertical, que s’estenen formant una xarxa, soterrada en la seua major part. Amb aquests tipus de creixement, la posidònia té la capacitat de recobrir amplies superfícies del fons i de crear unes estructures verticals anomenades esculls (les plantes creixen les unes damunt les altres). Així, les praderies s’eleven sobre el fons marí edificant vertaderes barreres, essent aquesta l’única espècie vegetal del planeta capaç d’originar escull submergits. La presència d’aquest tipus de formacions en la Mediterrània és una raresa, però als fons marins de Formentera es poden trobar nombrosos exemples d’aquests tipus d’estructures, alguns d’ells espectaculars. Els esculls contribueixen de manera molt important a protegir la línia de costa, ja que esmorteeixen el corrent i les onades procedents de mar obert.

Fruit de posidònia germinat. Foto: Marià Marí

Les praderies de posidònia alberguen una gran biodiversitat. Foto: Manu SanFélix

Els esculls de posidònia protegeixen la línia de la costa


La posidònia és molt sensible a les variacions de les condicions de l’aigua i només es pot desenvolupar a llocs nets i d’elevada qualitat ambiental. És, per tant, una comunitat molt sensible a qualsevol activitat humana que alteri les seues condicions d’òptim desenvolupament, deteriorant-se ràpidament. També presenta un creixement extremadament lent, fet que determina la seua fragilitat.

Les praderies de posidònia desenvolupen tota una sèrie de papers fonamentals en l’ecosistema marí:

Gràcies a la seua elevada capacitat de fotosíntesi, és l’ecosistema costaner més productiu de la Mediterrània, i exporta matèria orgànica cap a altres comunitats, tant del fons marí com de la platja.

Produeix gran quantitat d’oxigen, entre 10 i 14 litres/m2 al dia. Aquest és fonamental per als altres organismes.

Són refugi i hàbitat de nombroses espècies, constituint una comunitat d’elevada biodiversitat.

Són formadores i modeladores del perfil del litoral. Les praderies s’estenen paral·leles a la costa, protegint-la de l’acció erosiva de l’onatge (esculls). També mantenen l’equilibri sedimentari ja que retenen el sediment més

gruixut que transporta la mar, deixant arribar el més fi a la platja. Són també, per tant, fonamentals per mantenir la transparència de les aigües litorals.

Contribueixen a la formació de l’arena amb les restes dels organismes que viuen a les praderies, constituint l’arena denominada biògena*. Un 75% de l’arena de les platges de Balears són fragments i closques microscòpiques d’espècies vinculades a les praderies de posidònia.

Les fulles mortes quan cauen poden ser arrossegades als fons, constituint una important aportació de matèria orgànica, o poden ser expulsades a la costa, sobre les platges. En aquest cas actuen com a protectores de l’arena, cobrint-les amb una gruixuda capa que la protegeix dels temporals. També poden tenir una funció estructural, ja que es poden alternar capes de fulles i capes d’arena, també aportada per la mar, donant-se una successió d’estrats i formant un perfil de platja més consolidat i estable. Aquestes fulles també aporten nutrients a les plantes que viuen a les primeres línies dels cordons dunars.

És evident, per tant, que la posidònia té un paper fonamental en la formació i manteniment de les platges, així com en el manteniment de la transparència de les aigües litorals, dues de les senyes d’identitat de Formentera.

Comunitat de Cymodocea nodosa Existeix un altra fanerògama, encara que amb menor representació a les aigües de Formentera, es tracta de la Cymodocea nodosa, que origina petites praderies anomenades gespes. Aquesta planta és més petita i amb les fulles més estretes que la posidònia. Es desenvolupa sobre fons d’arenes fines o fangoses no exposades a un fort onatge, des dels 3 fins 25 m de fondària. Com en el cas de la posidònia, sobre les seues fulles també es desenvolupen altres organismes.

A Formentera es troba aquest tipus de comunitat a l’interior de l’Estany des Peix, es Banc o la badia de sa Torreta, a s’Espalmador.

Part de l’estructura d’un escull. Foto: Manu San Félix Gràcies a la posidònia les platges i aigües litorals de Formentera són punt dereferència arreu de la Mediterrània. Foto: Vicent Guasch


Rocós En el cas dels fons rocosos, aquest pis presenta una variada morfologia, permetent la fixació de gran quantitat d’organismes sèssils. L’orientació dels fons i, per tant, el grau d’il·luminació, és el factor determinant a l’hora d’establir les diferents comunitats.

Algues fotòfiles Aquesta comunitat està constituïda per les algues amb afinitat a la llum. Es desenvolupa sobre els fons rocosos, sobretot horitzontals i a poca profunditat, des de la superfície i fins als 20 o 25 m de fondària.

En aquesta comunitat destaquen les algues del gènere Cystoseira (C. Mediterranea, C. Stricta...), tan característiques dels fons de Formentera i de gran valor paisatgístic. Són algues feofícies* de talla mitjana, d’intensos colors que oscil·len entre el marró, el groc i el verd, i que es caracteritzen per tenir una presència estacional. Així, aquesta comunitat assoleix el seu màxim desenvolupament en els mesos freds i, amb l’arribada de la calor i l’escalfament de la capa superficial de l’aigua, desapareix per complet.

En aquesta comunitat també es troba una gran varietat de formes de vida com esponges, peixos, mol·luscs, crustacis, estrelles de mar, bogamarins..., essent una comunitat de gran importància per a la biodiversitat dels fons i indicadora del seu estat de conservació ja que és també molt sensible a la contaminació, la terbolesa de l’aigua i els desequilibris en les xarxes tròfiques, deguts principalment a la sobrepesca.

Dins aquesta comunitat cal destacar l’existència d’una fàcies* constituïda pel corall madreporari Cladocora cespitosa. Aquest es troba al vessant est de s’Espardell, a alguns punts des Banc i a punta Prima, formant colònies d’alt valor ecològic i biològic, d’entorn 1 m de diàmetre.

Aquest corall és molt comú a la Mediterrània i a la zona atlàntica propera a l’estret de Gibraltar. Se’l considera un endemisme mediterrani, essent l’únic corall d’aquesta mar capaç de construir esculls, fins l’arribada d’una nova espècie, introduïda en els darrers anys, l’Oculina patagonica.

Algues esciòfiles Aquesta comunitat, pròpia de nivells amb menor intensitat lumínica, es troba molt ben representada al llarg de gran part del litoral de Formentera, sobre parets rocoses i fins als 30 m de profunditat. Es troba, sobretot, en les zones orientades cap al nord, essent una de les millors representacions d’aquesta comunitat la situada entre la punta de la Gavina i punta Pedrera i a punta Rasa, entre els 10 i els 22 m de fondària.

Aquesta comunitat, emperò, està dominada per la presència d’animals (esponges, briozous* i altres invertebrats) que la caracteritzen per la seua gran varietat de colors. Aquesta diversitat cromàtica ve determinada per la presència de gran quantitat d’algues rodofícies* (vermelles) i d’organismes com esponges, anemones i briozous, els quals presenten coloracions vermelloses, ataronjades, liles, morades....

Els fons rocosos són d’un gran interès paisatgístic. Foto: Manu San Félix

Corall madreporari. Foto: Manu San Félix


Grutes submarines Aquesta comunitat constitueix un dels hàbitats submarins més atractius i singulars de la costa mediterrània. Aquestes són pròpies de les costes rocoses de parets calcàries o arenoses, a pocs metres de la superfície.

Gràcies a la naturalesa calcària de Formentera, la presència d’aquest tipus de comunitat és àmplia, amb un gran nombre de coves, grutes, túnels i extraploms marins, presents tant a Formentera (Punta de sa Gavina, es Banc, Punta Prima...) com als illots.

En aquest tipus d’ambient és fonamental el grau d’il·luminació, el principal factor a l’hora de determinar l’assentament de les comunitats a l’interior de les coves i grutes. Així, en aquestes zones és molt reduïda la presència d’algues, essent el grup faunístic el component dominant, amb un gran nombre d’espècies d’esponges (Chlatrina clathrus, Chondrosia reniformis...).

Aquesta és també una comunitat amb un elevat interès paisatgístic, degut a l’ample ventall cromàtic que presenten els seus habitants, cnidaris, poliquets, briozous, ascidis*, mol·luscs, crustacis, bogamarins, estrelles...

Pis circalitoral Els organismes vegetals no desapareixen de cop en fondària, sinó que ho fan progressivament, a la vegada que augmenten els animals i va minvant la llum.

En el pis circalitoral les condicions ambientals són molt estables, el que permet el desenvolupament de comunitats molt ben estructurades com el coral·ligen, que es pot desenvolupar sobre roca i sobre fons tous de la plataforma.

Coral·ligen El coral·ligen, juntament amb les praderies de posidònia, constitueix l’ecosistema més ric de la Mediterrània quant a nombre d’espècies.

Aquest és el resultat del creixement i lenta compactació d’algues calcificades (Mesophyllum lichenoides, Lithopyllum expansum) amb altres organismes, tant animals com vegetals, que viuen en suspensió als seus voltants. Les restes d’aquests organismes, juntament amb els esquelets de les algues, es van acumulant per sedimentació o es compacten i cimenten per processos químics.

Aquesta complexa estructura es produeix com a conseqüència de la competència per la llum dels diferents organismes bentònics, que van creixent de forma superposada.

El coral·ligen, si presenta una bona estructura, pot albergar una gran quantitat d’organismes: gorgònies*, esponges, briozous, poliquets... distribuïts en diferents estrats i cavitats de l’estructura.

En el cas de Formentera, existeixen poques zones on es desenvolupi aquesta comunitat, essent, probablement, el millor exemple les que es donen en la costa nord-oest de l’illa, entre els 40 i 50 m de profunditat.

Les zones amb menor intensitat lumínica estan dominades per la presènciad’animals. Foto: Manu San Félix

Ascidis. Foto: Manu San Félix


REGIÓ PELÀGICA Aquest medi està format per les espècies que viuen a les aigües lliures, no lligades al substrat. Entre aquests organismes es poden diferenciar:

El plàncton: organismes que suren a l’aigua lliure, inclosos els seus estats de desenvolupament (ous, larves), que no tenen la capacitat suficient per canviar de direcció o nedar contracorrent. El nècton: organismes que tenen capacitat per controlar

la seua ubicació. Aquests es poden desplaçar de manera activa i independentment a la trajectòria de les corrents.

Plàncton Dins aquest grup abunden els organismes microscòpics, i es divideixen en dos grups: el vegetal, anomenat fitoplàncton, i l’animal, anomenat zooplàncton.

El fitoplàncton, base de totes les cadenes tròfiques del medi marí, es troba en les capes superficials, on abunda la llum solar indispensable pel seu desenvolupament. Serveixen d’aliment al zooplàncton.

Molts dels animals que formen el zooplàncton no romanen tota la seua vida dins aquest grup, ja que són les larves de diferents espècies, com crancs o calamars, que en passar a la seua fase adulta adquireixen la capacitat de desplaçar-se a voluntat. També es troben dins aquest grup altres organismes no microscòpics com els borns.

Tots aquests organismes han hagut de desenvolupar diferents mecanismes per controlar la seua situació a la columna d’aigua. Així, alguns tenen la capacitat d’ascendir i descendir en diferents moments del dia, i altres s’han adaptat per aprofitar la força i direcció del vent.

Nècton Dins aquest grup es troben els peixos, els cefalòpodes, alguns crustacis, rèptils i mamífers. Molts d’ells són grans nedadors, com tonyines, dofins, espets... És un grup on són freqüents els animals de comportament gregari, que formen

grans moles, com a mecanisme de defensa davant els grans depredadors.

Entre els animals d’aquest grup es poden observar diferents tipus de comportament. Alguns d’ells, tant al llarg de la seua vida com només en una part del seu cicle vital, es relacionen amb el medi bentònic, com és el cas de moltes espècies de túnids que en determinada època de l’any s’aproximen a la costa. Gràcies a tota la xarxa de relacions tròfiques, en el moment que espècies com la tonyina s’apropen a la costa, tots els altres animals que depenen d’elles, per la seua alimentació, realitzen el mateix moviment. Per això, a finals de l’hivern i durant la primavera, as Freus de Formentera i Eivissa, es poden observar petits grups de dofí mular (Tursiops truncatus), cetaci que la resta de l’any és d’hàbitats més oceànics.

Altres animals nectònics, malgrat la seua capacitat natatòria, es deixen dur pels corrents marins en els seus desplaçament migratoris de milers de quilòmetres, amb la finalitat d’estalviar energia. Aquest és el cas de la tortuga babau (Caretta caretta) que, com els dofins, poden observar-se en aigües de Formentera.

La barqueta de St. Pere (Velella velella) aprofita el vent amb un apèndix enforma de “vela”. Foto: Marià Marí

Els peixos són animals nectònics. Foto: Manu San Félix


Les Pitiüses tenen una situació geogràfica privilegiada per a l’observació d’animals de comportament oceànic, ja que estan situades en la zona de pas de les rutes migratòries entre l’Atlàntic i la Mediterrània. Igualment, les illes són punt de referència per a les espècies que migren entre la conca occidental i l’oriental de la Mediterrània. Així, es Freus que separen Formentera d’Eivissa són un pas interessant en la ruta migratòria d’espècies com la tonyina (Tunnus thynnus), els espets (Sphyraena sphyraena), els peixos espasa (Xiphias gladius), les tortugues babaus i diverses espècies de dofins, com el dofí mular i el llistat (Stenella coeruleoalba).

Tortuga babau sobre una praderia de posidònia. Foto: Manu San Félix


ESTACIONS Com succeeix amb el paisatges terrestres, els paisatges submarins varien al llarg de l’any gràcies als canvis estacionals.

Les variacions que es produeixen sobre els diferents factors ambientals (intensitat de l’onatge, temperatura, duració i intensitat de la radiació solar...) fan que, tant les espècies animals com les vegetals adaptin els seus cicles vitals a aquestes variacions. D’aquesta forma, les transformacions del paisatge submarí vénen condicionades, com els paisatges terrestres, pels canvis d’aspecte de diferents espècies o per la presència o absència d’altres, segons l’estació de l’any.

L’hivern és l’estació on el paisatge submarí mostra la seua màxima bellesa. L’aigua arriba a la seua temperatura mínima, 13ºC, el que afavoreix l’aflorament d’aigües profundes, riques en nutrients, i dóna lloc a explosions de producció de plàncton.

En les praderies de posidònia broten les fulles noves, donant-los un aspecte renovat d’un verd intens, i les comunitats d’algues fotòfiles mostren la seua versió més frondosa. Durant aquesta estació diferents espècies com calamars, sèpies o llobarros busquen llocs arrecerats per reproduir-se.

A la primavera comença l’escalfament de l’aigua, que evoluciona en funció de la climatologia anual. Durant aquesta estació les praderies de posidònia presenten un aspecte més frondós i les seues fulles es recobreixen d’epífits*. També, si s’ha produït la floració de tardor a una praderia, es poden observar milers de llavors, amb forma d’oliva, surant a les aigües i a les costes.

És a la primavera quan arriben les tortugues marines, coincidint amb l’aparició de les marees de borns. La major part d’aquestes tortugues provenen de les colònies de Florida i es desplacen aprofitant la circulació de la corrent del Golf. Romanen un temps indeterminat entre Formentera i Àfrica, alimentant-se de borns i d’altres organismes planctònics abans d’iniciar el viatge de tornada. És en aquest moment la millor ocasió per poder observar-les durant els

dies de sol, quan romanen a la superfície per assolellar-se, ja que són rèptils i, per tant, animals de sang freda.

L’estiu és l’estació en què s’origina la termoclina estacional, és a dir, una capa superficial d’aigua més calenta i que adquireix una densitat diferent, empobrint-se i no renovant-se durant aquests mesos. Amb aquestes condicions es produeix una explosió poblacional de les algues tropicals invasores, competidores de les espècies autòctones que viuen sobre el fons, com les praderies de posidònia.

Durant aquesta estació es reprodueixen diversos organismes com les esponges, les estrelles o els roncadors.

A la tardor es produeix un canvi brusc en el paisatge submarí, el més brusc de tot l’any. Amb l’arribada dels primers temporals de tardor, l’onatge arranca les fulles mortes de les praderies i també les algues invasores que cobreixen els fons. Els temporals també desfan la termoclina, refredant l’aigua superficial i renovant-la. Les algues fotòfiles comencen a germinar de nou i en les praderies de posidònia s’inicia la floració, un dels episodis biològics més fascinants que poden observar-se en la Mediterrània. Praderia de posidònia durant l’hivern. Foto: Manu San Félix

Praderia de posidònia a l’estiu, amb les fulles recobertes d’epífits. Foto:Manu San Félix


Posidònia en flor. Foto: Manu San Félix


LA MAR AVUI Com ja s’ha mencionat, el medi marí de Formentera, típicament mediterrani, presenta unes peculiaritats que el diferencien i el configuren com a un dels millor conservats de la Mediterrània, amb ecosistemes madurs com les praderies de posidònia. Tot i així, aquest ecosistema comença a patir els efectes d’un model de desenvolupament que està mostrant-se, cada vegada més, insostenible.

Aquest model, instaurat a les Balears en les darreres dècades, està mostrant ja les seues conseqüències: consum abusiu de territori, destrucció d’espais naturals, excessiu consum i demanda d’aigua i energia, excessiva producció de residus, saturació d’infraestructures com carreteres, depuradores, dessaladores...

La conseqüència de tot això ha set la degradació del medi terrestre i litoral, en alguns casos de forma irreversible, el que ha provocat una forta demanda social reclamant la protecció dels recursos i espais naturals que encara es troben en un bon estat de conservació. Lentament, les administracions han anat assumint aquesta demanda i han aprovat diverses mesures que han incrementat la protecció del territori, oblidant completament les necessitats de protecció del medi marí.

El medi marí és fonamental en la realitat ambiental de les illes, condicionant les característiques de les comunitats biològiques i donant sentit a molts dels paisatges illencs. Tot i així, encara que les illes estiguin envoltades per la mar, es viu d’esquenes a ella, obviant que també està sent afectada pels impactes generats arran del model de desenvolupament econòmic de les illes. Aquests impactes, però, passen més fàcilment inadvertits a la majoria de la població, impedint que es desenvolupi un grau de consciència suficient sobre la degradació que s’està produint sobre el medi marí.

Alguns dels impactes més importants són:

Ports esportius Un dels impactes més greus per a la sostenibilitat del litoral és la construcció d’obstacles artificials, com els ports esportius o els passeigs marítims.

Els ports esportius destaquen per l’elevat impacte ambiental que generen, tant durant la seua construcció com durant el seu funcionament posterior. Entre aquests impactes destaquen:

Destrucció del sistema natural existent. Aquestes estructures ocupen zones marítimes i terrestres amb la construcció d’espigons, rampes, aparcaments, zones de serveis... el que pot afectar a espècies i comunitats d’alt interès, com la posidònia.

Contaminació i terbolesa de l’aigua. Els ports generen gran quantitat de materials en suspensió i altres elements que minven la transparència de l’aigua. També poden fer variar les seues condicions químiques,

afavorint la proliferació d’espècies invasores com la Caulerpa racemosa.

Alteració de corrents. Aquest és un dels efectes més dràstics d’aquest tipus d’estructures. Amb la modificació del règim de corrents marines litorals es modifica també el règim de transport de sediments, el que fa desaparèixer les platges.

Increment de navegació i fondeig.

Els passeigs marítims suposen la urbanització definitiva del front litoral, amb la creació o eixamplament de camins, col·locació d’un ferm (ciment, rajoles...) i la instal·lació de mobiliari urbà (fanals, bancs...).

La mar és sempre present al paisatge de l’illa. Foto: Marià Marí


Pesca Aquesta activitat té importants efectes en els ecosistemes marins, tant en relació a les espècies com a nivell d’ecosistema, i altera l’estructura i heterogeneïtat de l’hàbitat.

Un elevat nombre d’espècies de peixos marins de les Balears estan considerades com amenaçades, i es pot preveure l’increment d’aquest nombre en un futur si es continua amb l’actual ritme d’explotació.

Només una part dels peixos tenen interès pesquer, i els efectes de les captures només s’han estudiat en les espècies de major interès econòmic. Els resultats d’aquests estudis demostren que l’explotació és excessiva, situació que, probablement, es pot traslladar a la majoria de les altres espècies.

Però la pesca no només afecta a les espècies de les quals és objecte, sinó que també unes altres pateixen els seus efectes. Per exemple, prop del 40% de les captures de les xarxes d’arrossegament no té interès comercial, per la qual cosa aquests animals, morts o ferits, es tornen a la mar. També, moltes aus marines i cetacis moren atrapats en les xarxes, i centenars o milers de tortugues moren cada any per enviar-se els hams dels palangres.

Tot i així, és clara la diferencia entre els efectes que provoca la pesca professional i la recreativa així com, dins la pesca professional, les repercussions de la pesca industrial i la tradicional.

Actualment la pesca professional industrial, degut a les millores tècniques en les embarcacions i ormeigs, presenta unes capacitats de captura i uns ritmes de feina molt superiors a les capacitats de regeneració natural dels recursos pesquers. Aquesta situació repercuteix directament sobre els pescadors tradicionals, que no poden competir amb l’activitat que desenvolupa el sector industrial.

És també important la repercussió de la pesca recreativa sobre els recursos pesquers, ja que són cada vegada més les persones aficionades a aquesta activitat a totes les Balears. Els pescadors recreatius són de l’ordre de 100 vegades més que els professionals, capturant un 50% del que pesquen els professionals.

Navegació El sector nàutic ha experimentat un espectacular creixement els darrers anys. L’elevada presència d’embarcacions a les costes, sobretot durant l’estiu, entra en conflicte amb la conservació de les comunitats biològiques així com amb la pràctica d’altres activitats com el bany.

També el fondeig de l’elevat nombre d’embarcacions recreatives sobre les praderies de posidònia provoca greus problemes, ja que les àncores arranquen importants quantitats d’aquesta planta, fonamental a l’ecosistema marí de les illes.

La presència d’embarcacions, sobretot de motor, pot tenir efectes negatius sobre les poblacions d’algunes aus marines, especialment durant els mesos de nidificació.

Noves infrastructures al port de la Savina. Foto: Marià Marí

Milers de tortugues es veuen afectades cada any per l’activitat pesquera. Elseu estudi i protecció és fonamental. Foto: Manu San Félix

Vaixells de pesca al port de la Savina. Foto: Marià Marí


El trànsit continuat d’embarcacions pot generar problemes de terbolesa a l’aigua, afectant la seua qualitat i, per tant, moltes comunitats marines. En aquest mateix sentit intervé l’abocament d’aigües brutes des de les embarcacions, així com d’altres residus com plàstic, llaunes, botelles...

Contaminació Existeixen diferents tipus de contaminació a la mar, segons l’origen i la tipologia dels abocaments.

Les plantes depuradores realitzen el tractament de les aigües residuals, però aquest tractament no depura totalment l’aigua, deixant-li importants graus de contaminació. Posteriorment, la major part d’aquesta aigua tractada s’aboca directament a la mar a través d’emissaris, i la resta s’aboca a torrents o s’infiltra dins pous. Moltes vegades, a l’estiu, les depuradores superen el seu cabal màxim de tractament, provocant els coneguts abocaments d’aigua sense depurar, que es repeteixen any rere any.

També és probable que a diferents punts de les Balears existeixin encara abocaments d’aigües residuals sense tractar, provinents d’instal·lacions que no estan connectades a cap xarxa de depuració (restaurants, xalets, urbanitzacions...).

Uns altres episodis d’abocaments contaminants es produeixen en els ports. La majoria d’aquestes instal·lacions no disposen de sistemes adequats de recollida de substàncies com: dissolvents, olis, pintures, aigües residuals i de sentines..., pel que és habitual l’abocament d’aquests productes, altament contaminants.

En certes zones agrícoles, l’ús massiu de pesticides i fertilitzants sintètics pot arribar a afectar a la qualitat de les aigües litorals, a què arriben mitjançant les aigües de reg.

Les dessaladores i potabilitzadores generen aigües molt salines que s’aboquen directament a la mar, generant també greus problemes sobre les comunitats que es troben al lloc de l’abocament.

També es produeixen abocaments de residus sòlids, formats per fems domèstics i materials molt diversos. Aquest tipus de contaminació és la més visible.

Noves espècies La introducció d’espècies d’altres mars i oceans a la Mediterrània s’està convertint els darrers anys en un problema a les illes Balears, podent arribar a ser la causa de l’extinció d’algunes de les espècies pròpies de l’ecosistema mediterrani.

Moltes de les espècies nou vingudes presenten una velocitat de propagació molt elevada, i les conseqüències d’aquestes invasions, espectaculars en alguns casos, comencen a dibuixar uns nous paisatges submarins.

Fa poc més de deu anys que es començà a detectar la presència de noves espècies a la Mediterrània en general, i a les Pitiüses en particular. Aquestes espècies, tant animals com vegetals, estan sent portades per l’home i provenen de diverses zones de la Mediterrània, així com d’altres mars i oceans.

La sobtada instal·lació d’aquestes espècies invasores al medi marí de l’illa, ha provocat una lluita per l’espai entre les espècies autòctones i les nou vingudes, una lluita que, en molts casos, és molt desigual.

Lophocladia lallemandi Aquesta és l’espècie nou vinguda que més ràpidament s’ha desenvolupat als fons marins de Formentera, des de quasi la superfície fins als 30-35 m de fondària.

Es tracta d’una alga vermella, procedent de l’oceà Índic, que fou detectada per primera vegada el 1996, al nord d’Eivissa, i que, posteriorment, ha colonitzat tot el litoral de les Pitiüses.

Aquesta alga no presenta especialització en funció de la seua afinitat per la llum o l’ombra, així que creix en tot tipus d’ambients, recobrint els fons rocosos des dels 3-4 m fins els 25-30. Es desenvolupa creant un mant dens, d’entre 30 i 40 cm de gruix, que, literalment, ofega als altres organismes ja que creix sobre tot el que troba.

Aquest tipus de creixement està provocant una alarmant mortalitat d’espècies sèssils d’algues, esponges, briozous…, a més d’estar provocant la regressió d’espècies bentòniques vàgils* com estrelles de mar, bogamarins...

El trànsit d’embarcacions pot afectar negativament a les colònies d’ausmarines. Foto: Vicent Guasch

Lophocladia lallemandi. Foto: Manu San Félix


La Lophocladia lallemandi és una espècie tropical, d’aigües càlides, per la qual cosa es desenvolupa els mesos d’estiu, quan es forma la termoclina i l’aigua supera amb facilitat els 26ºC. Així, aquesta alga es va estenen i dominant els fons marins de Formentera i d’Eivissa durant els mesos de juny a novembre.

Quan arriba l’hivern i es refreda l’aigua, l’alga desapareix completament, ja que no pot suportar temperatures pròximes als 13ºC, apareixent de nou a la primavera, quan l’aigua torna a escalfar-se.

Per mor del seu sistema de creixement, la seua reproducció per espores i l’absència de depredadors (al seu lloc d’origen està regulada pels peixos herbívors), s’ha convertit en una invasora imparable.

La Lophocladia també creix sobre la posidònia, mostrant progressivament una major capacitat per recobrir les praderies, les quals acaba matant. Els espessos recobriments que desenvolupa aquesta alga impedeixen el pas de la llum durant el dia, el que imposibilita la realització de la fotosíntesi, i a la nit consumeixen l’oxigen, creant un ambient anòxic, molt dolent per a la posidònia, extremadament sensible als canvis de les condicions ambientals.

Però aquesta no és l’única espècie invasora apareguda als fons marins de Formentera. La Caulerpa racemosa, del mateix gènere que la coneguda Caulerpa taxifolia, “l’alga assassina”, va aparèixer inicialment en el port d’Eivissa des d’on va iniciar la seua expansió pels fons marins de les Pitiüses.

A més profunditat es troba una alga feofícea: l’Acinetospora spp. Aquesta alga, a diferència de les dues anteriors, no prové d’altres mars o oceans sinó que és mediterrània, però des de fa unes dècades es produeixen proliferacions massives en certs punts, com el Golf de Ligúria. Aquestes proliferacions, molt espectaculars, es donen pel recobriment absolut del fons, així com de la columna d’aigua, donant-li un aspecte filamentós i brut, motiu pel qual se l’anomenà “mare sporco” o mar brut.

No es coneix exactament el motiu de la proliferació d’aquestes algues, encara que pareix que està relacionada amb l’augment de la matèria orgànica a l’aigua (eutrofització), provocada per l’augment dels abocaments d’aigües sense depurar o insuficientment depurades, fet que ha augmentat considerablement en els darrers anys, tant a Eivissa com a Formentera.

Posidònia recoberta de Lophocladia lallemandi. Foto: Manu San Félix


RESERVES MARINES Davant l’actual situació del medi marí de Formentera, i de la Mediterrània en general, es fa més evident la necessitat de prendre mesures per aconseguir un increment substancial en els esforços dedicats a la conservació. En aquest sentit es fa necessari adoptar criteris de contenció enfront d’aquells nous projectes i activitats que puguin crear forts impactes ambientals, així com treballar per eliminar o limitar els impactes que generen les activitats actualment existents.

Amb l’objectiu de protegir el medi marí es crearen les reserves marines, o àrees marines protegides, extensions de medi marí on s’establiren una sèrie de mesures per a la seua protecció. El primer motiu per a la creació de les reserves marines fou la necessitat de regular la pesca i assegurar la continuïtat d’aquest recurs davant les noves capacitats extractives i l’augment de la demanda. D’aquesta forma, les reserves es constituïren com a eines de gestió pesquera, com a refugis de pesca, demostrant els seus beneficis directes als pescadors. Aquests vénen determinats per l’efecte de “rebost” que constitueixen les reserves, ja que ajuden en la recuperació d’espècies que puguin haver estat dràsticament reduïdes i a incrementar les poblacions, actuant així com a focus d’exportació d’individus cap a zones properes, contribuint a l’augment o conservació dels rendiments pesquers en aquestes zones.

Però les reserves marines han demostrat ser efectives, no només com a eina de gestió pesquera, sinó també com a eina per a la gestió d’ecosistemes marins i per a resoldre conflictes que permetin la utilització dels múltiples recursos que ofereix la mar.

La primera reserva marina de les Balears es creà l’any 1982 a la badia de Palma, però no fou fins l’any 1999 que s’ordenaren les activitats a desenvolupar a la zona i es començà a gestionar amb criteris conservacionistes. Aquest mateix any es crearen les reserves marines del Nord de Menorca i la dels Freus d’Eivissa i Formentera, ambdues amb la intenció de regular l’activitat pesquera de la zona.

La reserva des Freus té una extensió de 13.617 H marines, entre els caps de Punta de la Gavina (Formentera) i la Punta des Jondal (Eivissa), a ponent, i entre el sud de Punta Prima (Formentera) i la Punta de sa Mata (Eivissa), a llevant.

Aquesta reserva està dividida en 3 zones amb diferent grau de protecció, essent la més elevada la zona ubicada al llevant de l’illot de s’Espardell, zona de protecció especial o reserva integral, on està prohibida qualsevol extracció de recursos vius a excepció de les realitzades per motius científics, prèvia autorització de la Direcció General de Pesca, el fondeig d’embarcacions i el busseig.

A les altres zones estan regulades tant la pesca professional com la recreativa, així com el busseig esportiu. La pesca submarina i les competicions de qualsevol modalitat estan totalment prohibides dins la reserva.

Anfós. Foto: Manu San Félix

Delimitació de la reserva marina des Freus i del parc natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera.



GLOSSARI Ascídies: animals que en estat larval presenten cordó nerviós dorsal. Biocenosi: comunitat d’organismes mútuament condicionats que ocupen un territori definit. Biògena: que origina o pot originar la vida. Briozous: classe d’animals de dimensió petita, colonial, semblant externament a les molses. Cianobacteris: microorganismes d’organització semblant a la dels bacteris. Cirrípedes: subclasse de crustacis molt modificats externament, de cos recobert pel mantell i protegit per una closca. Cnidaris: grup d’animals constituït per nombroses cèl·lules interdependents agrupades en categories funcionals. Detrític: dit de les roques o sediments format, almenys, per un 50% de fragments. Detritívors: que s’alimenten de partícules de matèria orgànica morta. Diatomees: algues unicel·lulars reunides en colònies. Endolítics: organismes que viuen en fissures estretes, a l’interior de les roques. Epífits: dit de les plantes que viuen sobre altres plantes sense parasitar-les. Epilítics: que viuen aplicats directament sobre pedres o roques, com és el cas de molts líquens. Fàcies: aspecte general, especialment d’una planta. Feofícia: alga bentònica marina de cos pluricel·lular, a vegades de grans dimensions. Al seu cos no estan diferenciats les arrels, tiges o fulles, i no té veritables teixits. Són algues brunes. Gorgònies: de l’ordre dels cnidaris que agrupa diferents espècies, colonials, formades per un eix calcari on s’allotgen els pòlips. Poliquets: animals marins amb forma de cuc, de talla variable, de cos dividit en tres regions, respiració branquial i sistema nerviós ganglionar. Protozous: embrancament del regne animal que inclou espècies generalment. Rizomes: tiges subterrànies. Rodofícies: algues pluricel·lulars de cos no diferenciat filamentós o laminar, sovint d’estructura complexa i vermelloses. Sèssils: dit de les fulles o dels òrgans desproveïts de pecíol o de peduncle. Tròfica: que fa referència a la nutrició de teixits, òrgans i organismes. Vàgils: dit dels organismes errants que, formant part del bentos marí, es mou per sobre del substrat o prop seu.

BIBLIOGRAFIA Pastor, X. Coordinador. Greenpeace. El Mediterráneo. Editorial Círculo de Lectores. Barcelona, 1991.

Goñi Beltràn de Garizurieta, R.; Coll Montserrat, J. Les reserves marines de les Illes Balears. Quaderns de Pesca, 7. Conselleria d’Agricultura i Pesca. Dir. Gral. de Pesca. Fundació SA NOSTRA. Palma, 2003.

La mar, la gran oblidada. GOB Mallorca. Mallorca, 2002.

Formentera en les teues mans. GOB Formentera i GEN-GOB Eivissa. Eivissa, 2006.

El Parc Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera. El tresor ecològic de les Pitiüses. GEN-GOB Eivissa. Edicions Genial. Eivissa, 2003.

Ses Feixes, un aiguamoll humanitzat al peu de la ciutat. Quadern didàctic. GEN-GOB Eivissa. Eivissa, 2005.

Les quatre estacions de la Mediterrània. NEREO i Fundació “La Caixa”, Museu de la Ciència. Octubre i novembre de 1996. Girona.

Pesca recreativa a les Illes Balears 2004. Govern de les Illes Balears. Conselleria d’Agricultura i Pesca. Dir. Gral. de Pesca.

www.grec.net

Documents

MEDI MARÍ paisatge submergit - GEN-GOB · MEDI MARÍ, paisatge submergit 5 MEDI MAR¸ Paisatge submergit Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN-GOB Eivissa) C/ Major, 20. Can Llaudis