Sortir a collJúlia Otero a El Periódico, (28 de juny del 2013)

L'últim fenomen viral sobre el periodisme a internet és la crònica d'un poca-solta anomenat NarayanPargaien, pel que sembla un prestigiós reporter de la televisió índia. En les últimes inundacions,brutals en la magnitud, com tot el que passa en un país com aquell, no va tenir cap més pensada quepujar a coll d'una víctima de les inundacions. Probablement, el pla que més bé mostrava lacatàstrofe i la seva capacitat devastadora era més alt que el que li proporcionava la seva estatura;així que es va enfilar a l'esquena d'un damnificat amb el compromís que el càmera que el filmavaobviés la tarima humana que li servia de suport.

El tal Pargaien deu ser una bona peça, perquè el seu company càmera decidís trair-lo, obrir el pla ique tothom veiés la seva indignitat. Observant com l'aigua arribava a més de mitja cama, éspossible que els televidents indis tinguessin raó quan van arribar a la conclusió que el reporter ho vafer per no mullar-se els peus.

La història és tota una metàfora dels temps que viu el periodisme, i no només a l'Índia. Està demoda enfilar-se a sobre de qui convingui per garantir-se les garrofes. Aquesta setmana, perexemple, va començar amb coneguts tertulians enfilats a l'esquena d'estudiants sense recursos, ambl'aigua més que a mitja cama, al coll. Desenes de milers no podran seguir a Espanya a la universitatper la nova política de beques de l'inefable Wert. Però a ells no els va importar enfilar-se sobre elsofegats estudiants per dir-los dropos i consentits. Una col·lega va escriure fins i tot al seu blog quealgunes estudiants fan servir els diners de les beques per «posar-se tetes». Després, l'endemà, quanel ministre va mostrar signes de rectificació, la patuleia de tertulians i columnistes es va treure lapols de la solapa com aquell qui res.

La neutralitat

Eduardo Galeano, l'escriptor uruguaià, sol dir que en aquests temps no hi ha neutralitat possible, os'és indignat o indigne. En el periodisme, també. Els que ens dediquem a aquest ofici («el recordocom una noble professió», va dir Joseph Pulitzer) també mengem cada dia, tenim hipoteques ifamílies per mantenir, així que és tan indecent com humà que acceptem el que és inacceptable. Lapostura més honesta, almenys, és confessar als lectors, oients o televidents que no som herois i quetraguem com el que més.

El meu company d'aquestes pàgines Ferran Monegal va escriure fa un parell de dies un d'aquestsimprescindibles exercicis d'informació comparada: la notícia de la condemna de Berlusconi es vaexplicar amb altaveu a les cadenes que no tenen lligams amb l'exprimer ministre delinqüent, i en lesque el tenen com a patró, amb sordina.

L'inoblidable general Gutiérrez Mellado em va explicar l'acudit del sergent chusquero que desprésd'observar que només un dels soldats es mantenia seriós, s'hi va acostar i li va preguntar cabrejat perquè no reia. El soldat va respondre: «És que jo no sóc del seu regiment, senyor». Així estem elsperiodistes: fets uns soldats de regiment.

1. Resumeix el contingut de l'article.2. Explica el significat de les següents paraules i expressions: «garantir-se les garrofes », «enfilats,«inefable», «patuleia» i «sordina». 3. Interpreta el significat que aporta l'expressió «És que jo no sóc del seu regiment, senyor».4. Què opines sobre el periodisme actual? (20 línies màxim).