Exposició PFC

Em dic Marc Nebot i presentaré el meu projecte final de carrera titulat: Can Ricart Musical.

Edison va dir que en el procés creatiu per realitzar un projecte com podria ser aquest fa falta un

1% d'inspiració i un 99% de transpiració.

Bé, després de tota la transpiració que m'ha suposat aquest projecte m'agradaria aportar amb

aquesta presentació tanta inspiració com pugui i és per això que volia començar citant uns

versos de Miquel Martí i Pol que ens ajudaran a contextualitzar.

No cal que us preocupeu: hi ha lloc per a tots.

La fàbrica és un ventre enorme -garantit, altrament, per anys i panys-

que dirigeix tot allò que es presenta lentament, potser sí, i amb rebombori,

però amb una eficàcia indubtable; som innombrables a testificar-ho.

El motiu pel qual he decidit començar amb aquest fragment del poema "La fàbrica" és que pel

meu projecte vaig triar

l'entorn del conjunt

industrial de Can Ricart al

Poblenou i aquests versos

expressen tot allò que té la

fàbrica que permet que un

espai concebut per la

transpiració esdevingui un

lloc per la inspiració. Tot i

que ja sabem que aquests

dos conceptes van lligats.

1% d'inspiració i 99% de

transpiració

El primer que vaig començar a fer, abans fins i tot d'estudiar els diferents sistemes de rehabilitar

i ampliar espais industrials, va ser aquesta maqueta urbanística.

Tenim per costum en els nostres projectes d'explicar l'urbanisme en 2 dimensions però la ciutat

té un volum, té unes textures i jo, personalment, estic força enamorat de les textures de

Barcelona. M'agradava la idea de poder llegir l'entorn en el que s'inseria el meu projecte amb el

tacte.

Can Ricart se situa en un punt molt especial de la ciutat. Entre l'eix fabril de Pere IV, l'eixample

de Cerdà, l'eixample poblenoví i els edificis del 22@... enmig d'aquesta amalgama es troba Can

Ricart. A nivell viari és també un punt especial i així ho he volgut representar perquè es troba en

el centre del triangle format per Gran Via, Diagonal i Pere IV. A més, en aquest punt hi ha una

excepció en la regla de viaris transversals en que 1 cada tres illes és d'una categoria superior i

creua la Gran Via. En aquest punt tenim Bac de Roda, Bilbao i a més a més tenim Espronceda.

Can Ricart és un complex industrial de mitjans del segle XIX (1852 a 1888) ideat per Josep Oriol

i Bernadet i en el que posteriorment hi va participar Josep Fontseré i Mestres (autor del parc de

la ciutadella). Per la seva dimensió, antiguitat i estil es pot considerar que és l'element industrial

de major interés patrimonial del Poblenou (també conegut en el seu moment com el

Manchester Català).

Inicialment aquest recinte va ser una fàbrica de teixits capdavantera amb un sistema molt

original de conductes soterrats que pemetia funcionar totes les màquines amb una sola caldera

i una sola xemeneia, però amb la crisi del tèxtil va convertir-se en un espai compartit per

diferents empreses i tallers.

Amb la requalificació urbanística del 22@ i el conseqüent augment del valor del sòl sobre el que

es troba el recinte, el propietari, el marqués Federico Ricart, va rescindir el contracte de les 43

empreses. En aquest moment va començar la lluita ciutadana, primer per a conservar el lloc de

treball i després per tractar que l'ús destinat fos pels veïns.

Per a mi té molta lírica tot això perquè jo vaig començar la carrera amb l'esclat d'aquest conflicte

i l'he anat vivint com a veí del Poblenou tots aquest anys i és per això que em costa saber si vaig

triar el programa pel lloc o el lloc pel programa perquè quan vaig començar a pensar en el que

volia fer pel meu PFC la trobada entre lloc i programa van sorgir com si un no pogués anar

deslligat de l'altre.

Tinc un grup de música i feia temps que venia pensant en els espais de creació artística que están

apareixent i sentia que als músics ens feia falta un lloc semblant. El major problema que tenim

els músics és que tenim un procés creatiu que requereix unes condicions espaials molt concretes

i es fa difícil concebre espais de comunicació on la privadesa és tan important. Al mateix recinte,

Hangar, la única entitat que va sobreviure al desallotjament de Can Ricart, hi pots trobar pintors

i escultors en un mateix espai tacant els terres i les parets de pintura i omplint-lo tot de ferralla

però el cas dels músics és molt diferent. Em disposo aexplicar-vos com ho he fet:

Vaig decidir treballar sobre 5 naus situades a l'extrem nord del recinte i vaig distribuir el

programa de la forma següent: escola, estudi de gravació, sala de concerts, bar musical, botiga

de música i bucs d'assaig. Aquest programa tracta d'abastar tots els moments de la vida del

músic amb diferents intensitat de relació entre músics i amb els consumidors de música.

Ara per ara, els llocs que existeixen per assajar són, en els millors dels casos espais més o menys

acondicionats on els musics arriben, assagen i marxen. En algun lloc hi ha un petit foier de

dimensions reduïdes amb un sofà i una màquina de begudes i en contades ocasions apareix un

bar lligat a la recepció.

Els reptes programàtics als que m'he enfrontat han estat crear espais completament privats

lligats a espais de relació, potenciar el diàleg entre persones que es troben en moments

diferents de la seva carrera musical i provocar situacions que permetin fer arribar al públic l'obra

d'aquests artistes. Així tenim els bucs d'assaig com la part més introspectiva, l'estudi de gravació

on es posen en contacte músic i tècnic, l'escola, la botiga i els espais comuns, com a llocs de

relació entre músics i la sala de concerts, el bar i l'àrea del merchandaising com a llocs de relació

amb el públic.

Per fer-ho, he volgut plantejar una

estratègia d'ocupació del lloc que es

basa en una premissa molt simple.

Cal ocupar Can Ricart el més

ràpidament possible per evitar que el

deteriorament converteixi en runes

les naus que no van aconseguir

destruir amb les excavadores i els

incendis. Per això plantejo 5 fases en

que es començaria per ocupar la nau

existent i aniria creixent cap a fora.

Una de les primeres accions serien la

reutilització de l'espai que abans

ocupaven les naus de la "Iberica

d'indústries Químiques" per fer horts

urbans pels veïns de Can Ricart. Una

manera d'oferir un ús com a primera

excusa per portar activitat a l'interior

del recinte i començar les obres de

neteja i rehabilitació.

Aquesta rehabilitació consisteix

primordialment en la restitució dels murs de fàbrica que estiguin fets malbé i la renovació de les

cobertes d'uralita.

He procurat recuperar els elements compositius que contaminen tot el conjunt com són la

motllura i els arcs a la façana i he tapiat la resta d'obertures en planta baixa.

L'únic punt singular que he modificat en façana és l'accés de l'escola de música que l'entenc com

el cor del projecte. En aquest punt provoco un gest a la façana que acompanya l'entrada i permet

detectar el punt d'accés en una visió sesgada (que és la que tindrà el visitant). Aquest fet també

ve reforçat amb l'especejament del paviment.

A l'interior he buscat alliberar al màxim els espais de qualsevol tipus de compartimentació. per

oferir una lectura completa de l'arquitectura.

ESCOLA

L'escola s'estructura en 3 parts. Un espai comú que actua de recepció i lloc de trobada entre

alumnes i els pares dels alumnes, les aules de teoria i les aules de pràctica.

SALA DE CONCERTS I BAR

La sala de concerts funciona lligada al bar, que li fa també de filtre d'entrada.

BOTIGA DE MÚSICA

La botiga és una de les dues ampliacions

del conjunt nord de Can Ricart. Les

ampliacions amb contenidors

prefabricats no neix només d'un

plantejament d'estalvi econòmic sinó que

també radica en la intenció d'ocupar

l'espai de forma inmediata i pretesament

efímera. Crec que és un sistema prou

flexible com per esdevenir quelcom

permanent si les circumstàncies ho

permeten i alhora permet un ràpid

muntatge i desmuntatge.

L'espai de la botiga antigament estava ocupat per una nau de grans dimensions que constrenyia

l'espai públic i ara ha deixat al descobert el mur de la mitgera. Amb aquest element vull

reconstruir l'edificació amb una construcció molt més lleugera i desmuntable que actua com a

façana viva del conjunt.

BUCS D'ASSAIG

Per últim, la gran ampliació del projecte és la dels bucs d'assaig que s'instal·larien en el solar

situat a l'extrem nord, donant façana al carrer Perú. Aquest conjunt actua de filtre d'entrada a

tot el conjunt industrial i he volgut crear un porxo i un rebedor de manera que sentis, just en el

moment d'accedir al recinte que has deixat enrere una ciutat per entrar en una altra.

CONCLUSIÓ

Per acabar volia reproduir una cita de Mies van der Rohe que m'agrada molt i que m'ha ajudat

a prendremoltes de les decisions que han donat forma a aquest projecte:

L'arquitectura és la voluntat de l'època traduïda a espai.

La voluntat de la època traduïda a l'espai, aquest és l'1% d'aquest 99