QUADERN DE FORMULACIÓ I NOMENCLATURA INORGÀNICA I ORGÀNICA

QUADERN DE FORMULACIÓ I NOMENCLATURA INORGÀNICA I

ORGÀNICA

OPTATIVA FÍSICA-QUÍMICA 4t ESO

Curs 2012/2013 Nom: _____________________________

Formulació i nomenclatura inorgànica i orgànica - 1 -

1.- ÍNDEX.

1.- Índex ..........................................................................................................................1

2.- Formulació i nomenclatura inorgànica ...............................................................2

Esquema general dels compostos inorgànics ..............................................3

Valències dels elements més importants ....................................................5

3.- Formulació i nomenclatura orgànica ................................................................65

Esquema general dels compostos orgànics ...............................................66

Ordre de preferència dels grups funcionals ..........................................116

1.- ÍNDEX


Òxid de Calci o calç viva

2.- FORMULACIÓ i

NOMENCLATURA

INORGÀNICA


1.- SUBSTÀNCIES SIMPLES.

2.- COMPOSTOS BINARIS.

ÒXIDS BÀSICS

2.1.1.- METALL PERÒXIDS

SUPERÒXIDS

2.1.- OXIGEN OZÒNIDS

2.1.2.- NO METALL ÒXIDS ÀCIDS

2.2.1.- METALL HIDRURS METÀL.LICS

2.2.- HIDROGEN 2.2.2.- NO METALL HALURS D’HIDROGEN

2.2.3.- SEMIMETALL HIDRURS VOLÀTILS

2.3.1.- METALL+NO METALL SALS NEUTRES

2.3.- SALS

2.3.2.- NO METALL+NO METALL SALS VOLÀTILS

ESQUEMA GENERAL DELS COMPOSTOS INORGÀNICS


3.- COMPOSTOS TERNARIS.

3.1.- ÀCIDS OXOÀCIS: ÒXIDS ÀCIDS + AIGUA

3.2.- HIDRÒXIDS (Bases): ÒXIDS BÀSICS + AIGUA

3.3.- IONS: CATIONS i ANIONS

3.4.- SALS NEUTRES (OXISALS)

4.- COMPOSTOS QUATERNARIS.

4.1.- SALS ÀCIDES

4.2.- SALS BÀSIQUES

4.3.- SALS DOBLES

5.- SALS HIDRATADES.

6.- COMPOSTOS DE COORDINACIÓ.


I II III IV V VI VII VIII

H

1

He

Li

1

Be

2

B

3

C

2,4

N

1,2,3

,4,5

O

2

F

1

Ne

Na

1

Mg

2

Al

3

Si

4

P

1,3,5

S

2,4,

6

Cl

1,3,5

,7

Ar

K

1

Ca

2

Sc

3

Ti

2,3,

4

V

2,3,

4,5

Cr

2,3,

4,6

Mn

2,3,

4,6,

7

Fe

2,3

Co

2,3

Ni

2,3

Cu

1,2

Zn

2

Ga

3

Ge

2,4

As

3,5

Se

2,4,

6

Br

1,3,5

,7

Kr

Rb

1

Sr

2

Pd

2,4

Ag

1

Cd

2

In

3

Sn

2,4

Sb

3,5

Te

2,4,

6

I

1,3,5

,7,

Xe

Cs

1

Ba

2

La Pt

2,4

Au

1,3

Hg

1,2

Tl

1,3

Pb

2,4

Bi

3,5

Po

2.4

At

1,3,5

,7

Rn

Fr

1

Ra

2

Ac

Per a formular compostos binaris ens és molt útil el concepte de valència. En

canvi quan volem formular compostos que tenen tres o més elements ens

resulta molt interessant el concepte de nombre d’oxidació.

VALÈNCIES DELS ELEMENTS MÉS IMPORTANTS.


Definició de valència d’un element: és el nombre d’àtoms d’hidrogen que es

combinen amb un àtom d’aquest element. La valència és un nombre positiu.

Definició de nombre d’oxidació d’un element: és el nombre d’electrons que

un àtom d’aquest element utilitza per formar enllaços covalents o iònics amb

àtoms d’altres elements. També es pot definir com la càrrega que tindria

l’àtom d’aquest element si els electrons de cada enllaç s’assignessin a l’àtom

més electronegatiu.

En els compostos iònics el nombre d’oxidació de cada ió, també anomenat

electrovalència, és igual a la seva càrrega.

El nombre d’oxidació pot ser positiu o negatiu. Per calcular-lo, es considera

la càrrega que s’ha d’assignar als àtoms d’un element en un compost,

suposant que tots els enllaços són iònics. Molts enllaços no són iònics, i

només per comoditat es suposen iònics. Per assignar-lo a un element cal

considerar la seva electropositivitat o la seva electronegativitat respecte

als elements amb els quals està combinat.

El càlcul és més senzill si es tenen en compte aquestes regles:

- El nombre d’oxidació de qualsevol element lliure és zero ( Cu, Fe, Cl2, ...)

- El nombre d’oxidació del F és sempre – 1.

- El nombre d’oxidació de l’O és – 2, exceptuant en els peròxids que és – 1.


- El nombre d’oxidació en els metalls alcalins és +1, en els alcalinoterris +2

i el de l’Al és +3.

- Un element combinat amb un altre més electropositiu té el nombre

d’oxidació negatiu, i si està combinat amb un element més electronegatiu

el té positiu. Així el de l’H serà – 1 o +1 segons amb qui es combini.

- En un compost neutre sempre es compleix que la suma algebraica dels

productes dels subíndexs de cada element pels corresponents nombres

d’oxidació és zero. En un ió poliatòmic ha de ser igual a la seva càrrega.

Cal tenir present els nombres d’oxidació del Crom, Manganès i Nitrogen:

- Actuen com un metall: Cr (2,3) ; Mn (2,3,4) ; N (1,2,4)

- Actuen com un no metall: Cr (6) ; Mn (4,6,7) ; N (1,3,5)


1.- SUBSTÀNCIES SIMPLES.

Els àtoms d’un mateix element es poden unir per formar les substàncies

simples o elementals. Cada element té un nom que l’identifica, i que figura a

les taules periòdiques.

La molècula dels gasos nobles és monoatòmica i se’ls representa pel seu

símbol: He, Ne, Ar, Kr, Xe, Rn. S’anomenen heli, argó ...

La molècula de certs elements no-metàl·lics està constituïda per dos àtoms:

H2, N2, O2, F2, Cl2, Br2 i I2. Es poden anomenar com a hidrogen o dihidrogen,

per tant, caldrà diferenciar la molècula d’hidrogen, H2, de l’àtom d’hidrogen,

H.

Hi ha substàncies simples en les quals s’uneixen un elevat

nombre d’àtoms formant una gran xarxa cristal·lina. Això passa

en els metalls i en altres elements com el C, el Si o el Ge.

Aquestes substàncies es representen simplement amb el símbol

de l’element: Fe, Na, Cu, Ag, Zn, Si, Hg, Pb, ... i s’anomenen ferro, sodi ...

Molts elements no metàl·lics tenen capacitat per formar enllaços

covalents, i en conseqüència poden unir-se per donar diferents

tipus de molècules o cristalls. Cada una d’aquestes estructures

constitueixen un estat o forma al·lotròpica de l’element en

qüestió. Elements que presenten estats al·lotròpics d’estructura

coneguda són: C(diamant) , C(grafit) , S8 (octasofre), O2 (dioxigen o

oxigen), O3 (trioxigen o ozó) i P4 (tetrafòsfor o fòsfor blanc).

1.- SUBSTÀNCIES SIMPLES


2.- COMPOSTOS BINARIS.

2.1.- COMBINACIONS BINÀRIES DE L’OXIGEN.

L’oxigen es combina amb tots els elements químics, excepte els gasos

nobles. En tots aquests compostos actua amb nombre d’oxidació –2 ( O2- ),

excepte en els peròxids que actua amb –1 ( O22- )

Fórmula general: A2Oa

Què vol dir?

A: símbol de l’element que es combina amb l’oxigen.

O: símbol de l’oxigen.

2: valència de l’oxigen.

a: valència de l’element que es combina amb l’oxigen.

2.1.1.- ÒXIDS BÀSICS: OXIGEN + METALL

Fórmula Nom. Sistemàtica Nom. d’Stock Nom. Tradicional

Li2O Monòxid de diliti Òxid de liti Òxid de liti

Na2O Monòxid de disodi Òxid de sodi Òxid de sodi

K2O

2.- COMPOSTOS BINARIS


Rb2O

Cs2O

Fr2O

BeO

MgO

CaO

SrO

BaO (Mono)òxid de bari Òxid de bari Òxid de bari

RaO

FeO (Mono)òxid de ferro Òxid de ferro (II) Òxid ferrós

Fe2O3 Triòxid de diferro Òxid de ferro (III) Òxid fèrric

ZnO Òxid de zinc Òxid de zinc

CrO Òxid de crom Òxid de crom (II) Òxid cromós

Cr2O3 Triòxid de dicrom Òxid de crom (III) Òxid cròmic


MnO Òxid de manganès Òxid de manganès (II) Òxid manganós

Mn2O3 Triòxid de dimanganès Òxid de manganès (III) Òxidmangànic

MnO2 Diòxid de manganès Òxid de manganès (IV) Biòxid demanganès

CoO

Co2O3

NiO

Ni2O3

PdO

PdO2

PtO

PtO2

Cu2O

CuO

Ag2O


Au2O

Au2O3

HgO

Hg2O

Al2O3

B2O3

SnO

SnO2

PbO

PbO2

N2O Òxid de dinitrogen Òxid de nitrogen (I) Òxid hiponitrós

NO Òxid de nitrogen Òxid de nitrogen (II) Òxid nítrós

NO2* Diòxid de nitrogen Òxid de nitrogen (IV) Òxid nítric

* Aquest òxid correspon a la relació estequiomètrica més senzilla de l’òxid de nitrogen (IV).


PERÒXIDS

El grup característic és el O22 – . Per anomenar aquests compostos es posa

el prefixa per, davant del nom de l’òxid.

Fórmula Nom. Sistemàtica Nom. Stock

Li2O2 Diòxid de diliti Peròxid de liti

Na2O2

K2O2

BeO2

MgO2

CaO2

SrO2

BaO2

RaO2

H2O2 Diòxid de dihidrogen Peròxid d’hidrogen o aigua oxigenada

CuO2 Diòxid de coure Peròxid de coure (II)


HIPERÒXIDS O SUPERÒXIDS

El grup característic és el O2–.

Fórmula Nom

LiO2 Hiperòxid o superòxid de liti

NaO2

KO2

RbO2

CsO2

FrO2

BeO4

MgO4

CaO4

SrO4

BaO4


OZÒNIDS

El grup característic és el O3 –.

Fórmula Nom

LiO3 Ozònid de liti

NaO3

KO3

RbO3

CsO3

FrO3

BeO6

MgO6

CaO6

SrO6

BaO6


2.1.2.- ÒXIDS ÀCIDS: OXIGEN + NO METALL


F2O Òxid de difluor Òxid de fluor Òxid fluoric

Cl2O Òxid de diclor Òxid de clor (I) Òxid hipoclorós

Cl2O3 Triòxid de diclor Òxid de clor (III) Òxid clorós

Cl2O5 Òxid clòric

Cl2O7 Òxid perclòric

Br2O

Br2O3

Br2O5

Br2O7

I2O

I2O3

I2O5


I2O7

SO

SO2

SO3

SeO

SeO2

SeO3

TeO

TeO2

TeO3

N2O Òxid hiponitrós

N2O3 Òxid nitrós

N2O5 Òxid nítric


P2O3

P2O5

As2O3

As2O5

Sb2O3

Sb2O5

CO

CO2

SiO2

CrO3 Òxid cròmic

MnO2 Òxid manganós

MnO3 Òxid mangànic

Mn2O7 Òxid permangànic


2.2.- COMBINACIONS BINÀRIES DE L’HIDROGEN.

L’hidrogen només té un electró, per tant sempre actua amb valència 1. El

nombre d’oxidació serà negatiu o positiu segons es combini amb un element

menys o més electronegatiu que ell.

Fórmula general: HxX ó XHx

Què vol dir ?

H: símbol de l’hidrogen.

X: símbol de l’element que es combina amb l’hidrogen.

x: valència de l’element que es combina amb l’hidrogen.

2.2.1.- HIDRURS METÀL.LICS: HIDROGEN + METALL

Fórmula Nom. Sistemàtica Nom. d’Stock

LiH

NaH

KH

RbH

CsH


BeH2

MgH2

CaH2

SrH2

BaH2

RaH2

CrH2

CrH3

MnH2

MnH3

FeH2

FeH3

CoH2

CoH3


NiH2

NiH3

PtH2

PtH4 Tetrahidrur de platí Hidrur de platí (IV)

CuH

CuH2

AgH

AuH

AuH3

ZnH2

CdH2

HgH

HgH2

AlH3


SnH2

SnH4

PbH2

PbH4

2.2.2.- HALURS D’HIDROGEN: HIDROGEN + NO METALL

Fórmula Nom. Sistemàtica en dissolució aquosa

HF Fluorur d’hidrogen Àcid fluorhídric HF(aq)

HCl

HBr

HI

H2S

H2Se

H2Te


2.2.3.- HIDRURS VOLÀTILS: HIDROGEN + SEMIMETALL

Fórmula Nom. Sistemàtica Nom comú

BH3 Trihidrur de bor borà

B2H6 Hexahidrur de dibor diborà

CH4

SiH4

GeH4 germà

PbH4 plumbà

NH3 Trihidrur de nitrogen amoníac

N2H4 hidrazina

PH3

AsH3

SbH3

BiH3


Busca informació, sobretot pel que fa referència a les seves aplicacions,

dels següents compostos: àcid fluorhídric, àcid clorhídric i amoníac.

Àcid fluorhídric

Àcid clorhídric

Amoníac


2.3.- SALS.

2.3.1.- SALS NEUTRES: NO METALLS + METALLS


LiF Fluorur de liti Fluorur de liti Fluorur de liti

NaF

KF

RbF

BeF2

MgF2

CaF2

SrF2

BaF2

CrF2 Difluorur de crom Fluorur de crom (II) Fluorur cromós

CrF3 Trifluorur de crom Fluorur de crom (III) Fluorur cròmic


MnF2

MnF3

FeF2

FeF3

CoF2

CoF3

NiF2

NiF3

CuF

CuF2

AgF

AuF

AuF3

ZnF2


CdF2

BF3

AlF3

SnF2

SnF4

PbF2

PbF4

LiCl

NaCl

KCl

RbCl

BeCl2

MgCl2

CaCl2


SrCl2

BaCl2

CrCl2 Diclorur de crom Clorur de crom (II) Clorur cromós

CrCl3 Triclorur de crom Clorur de crom (III) Clorur cròmic

MnCl2

MnCl3

FeCl2

FeCl3

CoCl2

CoCl3

NiCl2

NiCl3

CuCl

CuCl2


AgCl

AuCl

AuCl3

ZnCl2

CdCl2

BCl3

AlCl3

SnCl2

SnCl4

PbCl2

PbCl4

Li2S

Na2S

K2S


Rb2S

BeS

MgS

CaS

SrS

BaS

CrS

Cr2S3

MnS

Mn2S3

FeS

Fe2S3

CoS

Co2S3


NiS

Ni2S3

Cu2S

CuS

Ag2S

Au2S

Au2S3

ZnS

Hg2S

HgS

B2S3

Al2S3

SnS

SnS2



dels següents compostos: clorur de sodi, clorur de calci i bromur de plata.

Clorur de sodi

Clorur de calci

Bromur de plata


2.3.2.- SALS VOLÀTILS: NO METALL + NO METALL


CF4 Tetrafluorur de carboni Fluorur de carboni (IV) Fluorur carbònic

SiF4

PF3 Fluorur fosforós

PF5 Fluorur fosfòric

AsF3

AsF5

SbF3

SbF5

CCl4

SiCl4

PCl3 Clorur fosforós

PCl5 Clorur fosfòric


AsCl3

AsCl5

SbCl3

SbCl5

CS2

SiS2

Sr3N2 dinitrur de triestronci nitrur d’estronci

Hg3N2 dinitrur de trimercuri nitrur de mercuri (II)

Si3N4 tetranitrur de trisilici nitrur de silici

SiC carbur de silici carbur de silici

Al4C3 tricarbur de tetraalumini carbur d’alumini


3.- COMPOSTOS TERNARIS.

3.1.- ÀCIDS OXOÀCIDS.

Són àcids que s’obtenen afegint aigua a l’òxid (anhídrid) corresponent.

La fórmula general és: HxXyOz

Cl, Br, I, N

Cl2O + H2O = H2Cl2O2 = HClO À. hipoclorós o À. oxoclorat (I) d’hidrogen

Cl2O3 + H2O = H2Cl2O4 = HClO2 À. clorós o À. dioxoclorat (III) d’hidrogen

Cl2O5 + H2O = H2Cl2O6 = HClO3 À. clòric o À. trioxoclorat (V) d’hidrogen

Cl2O7 + H2O = H2Cl2O8 = HClO4

Br2O + H2O =

Br2O3 + H2O =

Br2O5 + H2O =

Br2O7 + H2O =

À. perclòric o À. tetraoxoclorat (VII) d’hidrogen

3.- COMPOSTOS TERNARIS


I2O + H2O =

I2O3 + H2O =

I2O5 + H2O =

I2O7 + H2O =

- No es coneix l’àcid iodós ni cap derivat seu.

N2O + H2O =

N2O3 + H2O =

N2O5 + H2O =

- L’àcid hiponitrós es presenta com a H2N2O2

S, Se, Te, C

À. hiposulfurós

À. sulfurós

À. sulfúric

- L’àcid sulfúric és molt emprat a les indústries i als laboratoris. Tant és així que el grau

d’industrialització d’un país es pot mesurar per la quantitat de sulfúric que consumeix.


SeO + H2O =

SeO2 + H2O =

SeO3 + H2O =

TeO + H2O =

TeO2 + H2O =

TeO3 + H2O =

Àcid trioxocarbonat (IV) d’hidrogen

Mn

MnO2 + H2O = H2MnO3 À. manganós o

MnO3 + H2O = H2MnO4 À. mangànic o

Mn2O7 + H2O = HMnO4 À. permangànic o

Cr

CrO3 + H2O = H2CrO4 À. cròmic o


PREFIXES IMPORTANTS

- Meta, Piro, Orto

Meta: expressa que s’ha afegit una molècula d’aigua.

Piro: expressa que s’han afegit dos molècules d’aigua.

Orto: expressa que s’han afegit tres molècules d’aigua o la màxima quantitat

d’aigua que pot adquirir l’òxid. Aquest es pot suprimir en la nomenclatura.

P, As, Sb

Àcid metafosforós

Àcid pirofosforós

Àcid ortofosforós o fosforós

Àcid metafosfòric

Àcid pirofosfòric

Àcid ortofosfòric o fosfòric


As2O3 + H2O =

As2O3 + 2 H2O =

As2O3 + 3 H2O =

As2O5 + H2O =

As2O5 + 2 H2O =

As2O5 + 3 H2O =

Sb2O3 + H2O =

Sb2O3 + 2 H2O =

Sb2O3 + 3 H2O =

Sb2O5 + H2O =

Sb2O5 + 2 H2O =

Sb2O5 + 3 H2O =


B

Àcid metabòric

Àcid pirobòric

Àcid ortobòric o bòric

Si

SiO2 + H2O

SiO2 + 2 H2O = H4SiO4 Àcid ortosilícic o silícic.

En aquest cas el prefixa orto- ens indica el nombre màxim d’aigües amb les

quals es pot combinar el diòxid de silici.


- Di, Tri, Tetra, ...

Fan referència al grau de polimerització dels àcids respectius. Com a norma

general es perd una molècula d’aigua menys que el número que indica el grau

de polimerització de l’àcid.

Àcid disulfúric 2 H2SO4 – H2O = H2S2O7

Àcid disulfurós

Àcid trifosfòric

Àcid difosfòric

Àcid difosforós

Àcid dicròmic

Excepció: 4 H3BO3 - 5 H2O = H2B4O7 Àcid tetrabòric


ALTRES ÀCIDS MÉS COMPLEXES.

Peroxoàcids

S’obtenen substituint un grup oxo, O2 – , de l’àcid corresponent, pel grup

peroxo, O22 – .

Exemple:

HNO3 HNO4

Àcid nítric Àcid peroxonítric

Altres peroxoàcids:

Àcid peroxocarbònic

Àcid peroxosulfúric

Àcid peroxofosfòric

Àcid peroxodisulfúric


Tioàcids

S’obtenen a partir dels oxoàcids corresponents, substituint àtoms d’oxigen

per àtoms de sofre.

Exemple:

H2SO4 H2S2O3

Àcid sulfúric Àcid tiosulfúric o À. trioxotiosulfat (VI) d’hidrogen

Altres tioàcids:

Àcid tiosulfurós

Àcid tiofosfòric



dels següents compostos: àcid sulfúric, àcid nítric i àcid fosfòric.

Àcid sulfúric

Àcid nítric

Àcid fosfòric


3.2.- HIDRÒXIDS.

Es caracteritzen per tenir el grup hidròxid, OH –, amb nombre d’oxidació

–1, unit a un metall. Aquests compostos s’anomenen hidròxids o bases pel

caràcter bàsic de les seves dissolucions aquoses.

Fórmula Nom. Sistemàtica Nom. d’Stock

LiOH Hidròxid de liti

NaOH

KOH

RbOH

Be(OH)2

Mg(OH)2

Ca(OH)2

Sr(OH)2

Ra(OH)2

Ba(OH)2


Cr(OH)2 Dihidròxid de crom Hidròxid de crom (II)

Cr(OH)3 Hidròxid de crom (III)

Mn(OH)2

Mn(OH)3

Fe(OH)2

Fe(OH)3

Co(OH)2

Co(OH)3

Ni(OH)2

Ni(OH)3

Pt(OH)2

Pt(OH)4

AgOH

CuOH


Cu(OH)2

AuOH

Au(OH)3

Zn(OH)2

Cd(OH)2

HgOH

Hg(OH)2

Al(OH)3


3.3.- IONS: CATIONS i ANIONS.

Un ió és una espècie química amb càrrega elèctrica, positiva o negativa. Els

ions carregats positivament s’anomenen cations i els carregats

negativament anions.

Les càrregues positives indiquen que tenen un defecte d’electrons respecte

el seu estat neutre. Les càrregues negatives indiquen que tenen un excés

d’electrons respecte el seu estat neutre.

Exemples:

Na ( 1s2 2s2 2p6 3s1 ) – 1 e – Na+ (1s2 2s2 2p6 )

Cl (1s2 2s2 2p6 3s2 3p5 ) + 1 e – Cl – (1s2 2s2 2p6 3s2 3p6 )

CATIONS

Li + ió liti

Na +

K +

Rb +

Cs +

Be 2+


Mg 2+

Ca 2+

Sr 2+

Ba 2+

Ra 2+

Fe 2+ ió ferro (II) ió ferrós

Fe 3+ ió ferro (III) ió fèrric

Ni 2+

Ni 3+

La paraula catió es fa servir exclusivament quan l’element que forma l’ió

positiu és un no-metall.

Br + catió brom (I) I + catió iode (I)

Cations poliatòmics.

H3O + ió hidroni o ió oxoni NH4 + ió amoni


ANIONS

Anions monoatòmics.

F – ió fluorur

Cl –

Br –

I –

S 2 –

Se 2 –

Te 2 –

Anions poliatòmics.

Es poden considerar com a constituents de molècules que han perdut un o

més ions hidrogen.

OH – ió hidròxid

CN – ió cianur ( prové de l’àcid cianhídric HCN )

HS – ió hidrogensulfur


HSe –

HTe –

ClO – ió hipoclorit o ió oxoclorat (I)

ClO2 – ió clorit o ió dioxoclorat (III)

ClO3 – ió clorat o ió trioxoclorat (V)

ClO4 - ió perclorat o ió tetraoxoclorat (VII)

NO –

NO2 –

NO3 –

SO2 2 – ió hiposulfit o ió dioxosulfat (II)

SO3 2 – ió sulfit o ió trioxosulfat (IV)

SO4 2 – ió sulfat o ió tetraoxosulfat (VI)


HSO2 – ió hidrogenhiposulfit o ió hidrogendioxosulfat (II)

HSO3 – ió hidrogensulfit o ió hidrogentrioxosulfat (IV)

HSO4 – ió hidrogensulfat o ió hidrogentetraoxosulfat (VI)

PO4 3 –

HPO4 2 –

H2PO4 –


3.4.- SALS NEUTRES o OXISALS.

Són compostos constituïts per un no-metall, oxigen i un metall. S’obtenen

per neutralització d’un hidròxid sobre un àcid oxoàcid. La reacció que té lloc

és:

ÀCID OXOÀCID + HIDRÒXID SAL NEUTRA + AIGUA

La neutralització completa de l’àcid per la base comporta la substitució de

tots els ions hidrogen de l’àcid pel catió de l’hidròxid, formant-se també,

aigua.

Així es poden considerar com a compostos binaris formats per un catió ( que

prové de la base ) i un anió ( que prové de l’àcid ).

Exemple:

K2SO4 Aquesta sal està formada per :

K + ió potassi

SO4 2 – ió sulfat o ió tetraoxosulfat (VI)

El seu nom és: Sulfat de potassi

Tetraoxosulfat (VI) de potassi


Altres sals:

FePO4

CaSO3

Fe2(CO3)3

KNO2


KMnO4

K2MnO4

Trioxocarbonat (IV) de ferro (III)

Nitrit de coure (II)


Dicromat de sodi

Perclorat de potassi

Sulfat de magnesi

Nitrit d’amoni


4.- COMPOSTOS QUATERNARIS.

4.1.- SALS ÀCIDES.

S’originen quan en una reacció de neutralització hi ha un excés d’un àcid

polipròtid (amb més d’un hidrogen substituïble) respecte de l’hidròxid.

Les sals àcides provenen de la substitució parcial dels ions hidrogen d’un

àcid oxoàcid per cations.

Exemple:

KHSO4 Aquesta sal està formada per :

K + ió potassi

HSO4 – ió hidrogensulfat o ió hidrogentetraoxosulfat (VI)

El seu nom és: Hidrogensulfat de potassi

Hidrogentetraoxosulfat (VI) de potassi

Altres sals:

NaHSO4

4.- COMPOSTOS QUATERNARIS


K2HPO4

Ca(HSO3)2

NaHCO3

Dihidrogenfosfat de ferro (III)


Hidrogentrioxocarbonat (IV) de magnesi

Hidrogensulfit de crom (III)

Hidrogenseleniat de coure (II)

Hidrogensulfit de bari


4.2.- SALS BÀSIQUES

S’originen quan en una reacció de neutralització hi ha un excés d’hidròxid

respecte de l’àcid. Contenen algun grup OH–.

Exemples:

Mg(OH)NO3 Hidroxitrioxonitrat (V) de magnesi

Ca(OH)Cl Hidroxiclorur de calci

Al(OH)SO4 Hidroxitetraoxosulfat (VI) d’alumini

Al(OH)2ClO4 Dihidroxitetraoxoclorat (VII) d’alumini

Pb(OH)2SO4

Pb(OH)NO2


4.3.- SALS DOBLES

Exemples:

KNaSO4 Tetraoxosulfat (VI) de potassi i sodi

MgKCl3 Triclorur de magnesi i potassi

RbNa3S2 Disulfur de rubidi i trisodi

AlBrCO3 Bromur trioxocarbonat (V) dalumini

PbClPO4 Clorur tetraoxofosfat (V) de plom (IV)

PbCO3SO4 Trioxocarbonat (IV) tetraoxosulfat (VI) de plom (IV)

LiNaSO3

CaClO3NO2


5.- SALS HIDRATADES.

Moltes vegades ens trobem que els ions que formen els cristalls de les sals

estan envoltats de molècules d’aigua. En aquests casos es diu que la sal està

hidratada.

S’anomenen afegint al nom de la sal les paraules: monohidratat, dihidratat,

trihidratat, ...

Exemples:

CoCl2 · 6 H2O Clorur de cobalt (II) hexahidratat

Co(NO3)2 · 6 H2O Nitrat de coblat (II) hexahidratat

CaCl2 · 6 H2O Clorur de calci hexahidratat

Altres sals hidratades:

Na2CO3 · 10 H2O

BF3 · 2 H2O

CuSO4 · 5 H2O

5.- SALS HIDRATADES


6.- COMPOSTOS DE COORDINACIÓ.

Un complex o compost de coordinació és una espècie química constituïda per

un àtom central o ió central, generalment d’un metall de transició, envoltat

d’ions o de molècules anomenades lligands. L’àtom o ió central és acceptador

d’electrons ( àcid de Lewis ), i té orbitals buits a la seva capa de valència.

Els lligands són donadors d’electrons ( base de Lewis ); tenen doblets

electrònics sense compartir. Els lligands s’uneixen a l’àtom central

mitjançant un enllaç covalent coordinat o datiu. El grup format per l’àtom o

ió central i els lligands constitueixen una unitat, que, en general, està molt

escassament ionitzada. L’àtom o els àtoms dels lligands que s’uneixen

directament a l’àtom central s’anomenen àtoms coordinadors, i el nombre

total d’àtoms coordinadors s’anomena índex o nombre de coordinació de

l’àtom o ió central. El nombre de coordinació varia d’un element a un altre, el

més corrent és 6 , 4 i 2. La càrrega elèctrica global d’un complex depèn de

la càrrega de l’àtom central i dels lligands. Un complex pot ser catiònic,

aniònic o neutre. Els lligands poden ser neutres o aniònics.

Lligands neutres Lligands aniònics

H2O aqua H– hidruro F– fluoro

NH3 ammina NO2– nitro Cl– cloro

CO carbonil HSO3–hidrogensulfito Br– bromo

NO nitrosil SCN– tiocianato I– yodo

OH– hidroxo O2– oxo

O22– peroxo CN– ciano

6.- COMPOSTOS DE COORDINACIÓ


Per anomenar els complexos s’indica, en primer lloc, el nom dels lligands

ordenats alfabèticament, seguit del nom de l’àtom central si el complex és

catiònic o neutre, o seguit del nom de l’àtom central afegint-hi la terminació

–at si el complex és aniònic. En tots dos casos s’indica l’estat d’oxidació de

l’àtom central entre parèntesi.

Exemples:

[Ag(NH3)2]+ ió diamminaargent (I) [Cr(H2O)6]6+ ió hexaaquacrom (III)

[Ni(CO)4] ió tetracarbonilníquel (0) [Fe(CN)6]4– ió hexacianoferrat (II)

[Cu(CN)2]– ió dicianocuprat (I) [Ag(CN)2]– ió dicianoargentat (I)

[AuH4]– ió tetrahidruraurat (III)

Les sals d’anions o cations complexos es formulen de forma similar a les sals

comunes.

Exemples:

[Ag(NH3)2]Cl clorur de diamminaargent (I)

[Cr(H2O)6]2(SO4)3 sulfat de hexaaquacrom (III)

K4[Fe(CN)6] hexacianoferrat (II) de potassi


Espiramicina

3.- FORMULACIÓ i

NOMENCLATURA

ORGÀNICA


1.- HIDROCARBURS

1.1.- ALCANS O HIDROCARBURS SATURATS.

1.2.- ALQUENS O HIDROCARBURS ETILÈNICS.

1.3.- ALQUINS O HIDROCARBURS ACETILÈNICS.

1.4.- HIDROCARBURS CÍCLICS.

1.5.- HIDROCARBURS AROMÀTICS.

1.6.- DERIVATS HALOGENATS DELS HIDROCARBURS.

2.- COMPOSTOS OXIGENATS

2.1.- ALCOHOLS I FENOLS.

2.2.- ÉTERS.

2.3.- ALDEHIDS I CETONES.

2.4.- ÀCIDS CARBOXÍLICS.

2.5.- ESTERS.

3.- COMPOSTOS NITROGENATS

3.1.- AMINES.

3.2.- AMIDES.

3.3.- NITRILS.

ESQUEMA GENERAL DELS COMPOSTOS ORGÀNICS


1.- HIDROCARBURS.

Són compostos formats per àtoms de C i H. Formen cadenes amb enllaços

covalents: C–C i C–H. Els enllaços entre àtoms de carboni poden ser senzills,

dobles o triples, segons comparteixin un, dos o tres parells d’electrons.

Exemples: Età CH3 – CH3

Etè CH2 = CH2

Etí CH ≡ CH

Escriu les fórmules desenvolupades d’aquests compostos:

N’hi ha que perden la geometria tetraèdrica i n’adopten una altra. Quina?

1.- HIDROCARBURS


Podem classificar els hidrocarburs segons els enllaços entre els àtoms de

carboni:

- Si tots els enllaços són C – C els hidrocarburs s’anomenen alcans,

hidrocarburs saturats o parafines.

- Si les molècules contenen un o més dobles enllaços C = C, els

hidrocarburs s’anomenen alquens, hidrocarburs etilènics o olefines.

- Si les molècules contenen un o més triples enllaços C ≡ C, els

hidrocarburs s’anomenen alquins o hidrocarburs acetilènics.

També els podem classificar segons la presència o no d’insaturacions (dobles

i triples enllaços carboni-carboni):

- Els alcans s’anomenen hidrocarburs saturats.

- Els alquens i els alquins s’anomenen hidrocarburs insaturats.

Una altra classificació dels hidrocarburs és segons la cadena que formen:

- Cadena oberta: Lineal o Ramificada.

- Cadena tancada formant Cicles.

Una classificació poc utilitzada és la dels hidrocarburs alifàtics i aromàtics.


1.1.- ALCANS o HIDROCARBURS SATURATS.

Són hidrocarburs que presenten enllaços senzills entre els àtoms de

carboni.

1.1.1.- Alcans de cadena lineal.

La fórmula general és: CnH2n+2 , essent n el nombre d’àtoms de carboni de la

molècula.

S’anomenen amb el prefix indicatiu del nombre d’àtoms de carboni i el sufix

–à.

Nom Fórmula Fórmula Fórmula

molecular semidesenvolupada desenvolupada o

estructural

Metà CH4

Età C2H6 CH3 – CH3

Propà C3H8 CH3 – CH2 – CH3

Butà C4H10 CH3 – CH2 – CH2 – CH3

Pentà C5H12 CH3 – CH2 – CH2 – CH2 – CH3

Hexà


Heptà

Octà

Nonà

Decà

Undecà

Dodecà

Tridecà

Tetradecà

Pentadecà

Estufa d’exterior de gas PROPÀ, vaques com a font d’emissió de gas METÀ i bombones de gas BUTÀ.


1.1.2.- Alcans de cadena ramificada.

a) Cadena principal i radicals.

A excepció del metà, età i propà, a partir d’una determinada fórmula

molecular és possible escriure dos o més fórmules desenvolupades.

Exemple:

Pentà ( C5H12 ) 1) CH3 –CH2 – CH2 – CH2 – CH3 → hidrocarbur de

cadena lineal

2) CH3 – CH2 – CH – CH3

CH3

hidrocarburs de

3) CH3 cadena ramificada

CH.3 – C – C H3

CH3

Aquests tres hidrocarburs són isòmers de cadena, tenen propietats físiques

i químiques diferents, per tant s’han de diferenciar i s’han d’anomenar

diferent. Així el 2 es considera constituït per una cadena principal de

quatre àtoms i un substitut o una ramificació: el grup CH3. En el 3, la cadena

principal té tres àtoms de carboni i dos substituts ( dos grups CH3 ).

El nom genèric d’aquests substituts o ramificacions és: radicals o grups

alquil. Un radical alquílic és el resultat d’eliminar un àtom d’H d’un

hidrocarbur saturat, de manera que, a l’àtom de carboni corresponent, hi

queda un electró desaparellat.


Per anomenar els radicals només cal canviar l’acabament –à del nom de

l’hidrocarbur del qual prové pel sufix –il.

Exemples:

CH4 metà •••• CH3 metil

CH3 – CH3 età •••• CH2 – CH3 etil

En els radicals alquílics de tres àtoms de carboni, o més, caldrà indicar

l’àtom de carboni del radical per mitjà d’un nombre, o bé anomenar-lo amb

un nom particular. Dit d’una altra manera, es posarà el nombre més baix al

carboni que ha perdut l’hidrogen.

CH3 – CH2 – CH3 propà •••• C H2 – CH2 – CH3 propil

C H3 – CH – CH3 isopropil

•

CH3 – CH2 – CH2 – CH3 butà •••• CH2 – CH2 – CH2 – CH3 butil

isobutil o 2-metilpropil

sec-butil

terc-butil

2,2-dimetilbutil


b) Nomenclatura dels hidrocarburs ramificats.

La cadena principal és la més llarga possible, amb el màxim nombre d’àtoms

de carboni.

En aquest exemple cal triar la cadena més llarga. Un error molt freqüent és

pensar que la cadena més llarga és la lineal, que té nou àtoms de carboni.

Però si ens hi fixem més veurem que la cadena més llarga està formada per

dotze àtoms de carboni.

CH2 – CH3

1 2 3 4 5 6 7 8 9

CH3 – CH2 – CH2 – CH2 – CH – CH2 – CH – CH2 – CH3

(1) (2) (3) (4) (5) (6) (7)

CH2 – CH2 – CH2 – CH2 - CH3

(8) (9) (10) (11) (12)

Un cop triada la cadena més llarga es numera de manera que els àtoms de

carboni amb radicals tinguin els localitzadors més baixos.

En aquest exemple tinc dos possibilitats, començar a numerar per l’esquerra

o per la dreta.

CH2 – CH3

12 11 10 9 8 5 6

CH3 – CH2 – CH2 – CH2 – CH – CH2 – CH – CH2 – CH3

(1) (2) (3) (4) (5) (6) (7)5 4 3 2 1

CH2 – CH2 – CH2 – CH2 – CH3

(8) (9) (10) (11) (12)


Si començo per l’esquerra trobo els radicals en els carbonis 5 i 7, si

començo per la dreta els trobo en 6 i 8. La numeració correcta serà la que

comença per l’esquerra.

Si quan numerem la cadena principal, començant per qualsevol dels seus

extrems, els radicals estan en els mateixos localitzadors, s’assigna el

número més baix a la primera cadena lateral (radical) que s’anomena.

En aquest exemple si comencem per l’esquerra trobo: 3-etil, 6-metil i 9-

metil. Si començo per la dreta trobo: 3-metil, 6-metil i 9-etil. Tinc els

mateixos localitzadors: 3, 6 i 9. La numeració correcta és per l’esquerra ja

que assigna el localitzador més baix a l’etil que és el radical que s’anomena

primer.

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11

CH3 – CH2 – CH – CH2 – CH2 – CH – CH2 – CH2 – CH – CH2 – CH3

(11) (10) (9) (8) (7) (6) (5) (4) (3) (2) (1)

CH2 – CH3 CH3 CH3

Si trobem diferents cadenes amb el mateix nombre d’àtoms de carboni,

triarem com a principal la que tingui més nombre de cadenes laterals o

ramificacions.

Tria la cadena principal d’aquest exemple:

CH3

CH3 – CH – CH2 – CH – CH2 – CH – CH2 – CH2 – CH – CH2 – CH3

CH3 CH3 CH2 – CH – CH2 – CH – CH3

CH3 CH3


Quan s’anomena l’hidrocarbur s’ordenen alfabèticament els radicals,

precedits del número que indica el carboni de la cadena principal al qual

estan units. Després es posa el nom de l’hidrocarbur que constitueix la

cadena principal.

Si algun radical es repeteix, s’utilitzen els prefixes: di, tri, tetra,..

Els números es separen per comes i els números de les lletres per un guió.

En aquest exemple hi ha un error molt freqüent: el nom del compost no és

correcte. La cadena més llarga és d’11 carbonis i no 10. Cal anar molt en

compte. Així el nom correcte és: 3,6,8-trimetilundecà.

CH3 – CH – CH2 – CH2 – CH – CH2 – CH – CH2 – CH2 – CH3

CH2 – CH3 CH3 CH3

2-etil-5,7-dimetildecà

En els radicals senzills ( no ramificats ) no es tenen en compte els prefixes

di, tri, tetra,... per l’ordre alfabètic. Quan hi ha radicals complexes (

ramificats ) sí que es tenen en compte.

Exemples:

CH3 CH3

CH3 – CH2 – CH2 – CH – CH – CH2 – CH – CH2 – CH3

CH2 – CH3

5-etil-3,6-dimetilnonà

No fem servir el di per ordenar alfabèticament els radicals ja que són

senzills.


CH2 – CH3

CH3 – CH2 – CH – CH – CH – CH2 – CH – CH2 – CH3

CH3 CH – CH3

CH – CH3

CH3

5-(1,2-dimetilpropil)-4-etil-3-metilnonà

Fem servir el di per ordenar alfabèticament ja que tenim un radical

ramificat.

Escriu el nom dels següents compostos:

CH3

CH3 – CH2 – CH2 – CH – CH – CH – CH3

CH3 CH2 – CH2 – CH3

CH3

CH3 – CH2 – C – CH2 – CH – CH2 – CH3

CH3 CH2 – CH2 – CH3

CH3 – CH2 – CH – CH2 – CH – CH2 – CH3

CH2 – CH – CH2 – CH3


1.2.- ALQUENS o HIDROCARBURS ETILÈNICS.

Són hidrocarburs que presenten un o més dobles enllaços entre els àtoms

de carboni.

1.2.1.- Alquens amb un doble enllaç.

La fórmula general és: CnH2n

S’anomenen segons les normes següents:

Es tria la cadena més llarga que contingui el doble enllaç i es substitueix el

sufix –à per –è.

Es numera la cadena a partir de l’extrem més pròxim al doble enllaç.

El localitzador del doble enllaç és el més baix dels dos números que

corresponen als dos àtoms de carboni units pel doble enllaç.

Exemple: CH3 – CH = CH – CH2 – CH3 2-pentè

Si tenim radicals, s’agafa com a cadena principal la més llarga de les que

contenen el doble enllaç.

La numeració es fa de manera que el localitzador més baix possible

correspongui al doble enllaç.

Els radicals s’anomenen com en els alcans.



CH2 – CH3

CH3 – CH = CH – CH – CH – CH3 CH3 – CH = C – CH – CH3

CH3 CH3 CH3

CH3 CH3

CH3 – CH = CH – CH – CH – C – CH3 CH3 – CH = CH – CH2 – CH2 – CH3

CH2 – CH3 CH3

CH3 CH2 – CH3

CH2 = CH – CH – CH – CH2 – CH – CH3 CH3 – CH = CH – CH2 – CH3

CH3

CH3

CH3 – CH2 – CH – CH = CH – CH – CH3 CH3 - CH2 – CH = CH – CH2 – CH3

CH3


1.2.2.- Alquens amb més d’un doble enllaç.

Quan un hidrocarbur conté més d’un doble enllaç s’utilitzen els acabaments:

-adiè, atriè, atetraè,...en comptes de –è.

Es numera la cadena assignant als carbonis amb els dobles enllaços els

localitzadors més baixos.

Exemple:

1 2 3 4 5 6 7

CH3 – CH = CH – CH = CH – CH – CH3 (7) (6) (5) (4) (3) (2) (1)

2,4-heptadiè

Si tenim radicals s’anomenen com en els alcans, triant com a cadena

principal de l’hidrocarbur la que tingui més dobles enllaços, encara que no

sigui la més llarga.

Exemple:

CH3 – CH = C = C – C = CH2

CH3 CH2 – CH3

2-etil-3-metil-1,3,4-hexatriè

En aquest exemple la cadena d’àtoms de carboni més llarga és una de 7, però

només conté dos dobles enllaços. Per tant, no és la cadena principal ja que

n’hi ha una de més curta però amb tres dobles enllaços.


1.2.3.- Radicals univalents derivats dels alquens lineals.

S’obtenen a partir dels alquens que perden un àtom d’hidrogen d’un carboni

terminal.

El carboni que ha perdut l’hidrogen rep el número 1 quan es fa la numeració.

S’anomenen posant el prefix numeral abans del corresponent acabament –

enil.

Exemples:

CH2 = CH · 1-etenil o vinil

CH3 – CH = CH · 1-propenil

CH3 – CH = CH – CH2 · 2-butenil

CH3 – CH = CH – CH = CH · 1,3-pentadienil


1.3.- ALQUINS o HIDROCARBURS ACETILÈNICS.

Són hidrocarburs que presenten triples enllaços entre els àtoms de carboni.

1.3.1.- Alquins amb un triple enllaç.

La fórmula general és: CnH2n-2

S’anomenen d’acord amb les següents normes:

Es tria la cadena més llarga de l’hidrocarbur que contingui el triple enllaç.

Es numera a partir de l’extrem més pròxim al triple enllaç.

La posició del triple enllaç s’indica mitjançant un localitzador, que serà el

més baix dels dos nombres assignats als dos àtoms units per aquest.

S’utilitza el sufix –í.

Exemple: CH3 – C ≡ C – CH2 – CH3 2-pentí

Si hi ha radicals s’agafa com a cadena principal la més llarga que contingui el

triple enllaç. S’anomenen com en els alcans.


Exemple:

CH3 – CH – CH2 – CH2 – C ≡ C – CH3

CH2 – CH3

6-metil-2-octí

Cal anar en compte amb aquest exemple ja que molts alumnes agafen com a

cadena principal la lineal i escriuen: 6-etil-2-heptí

1.3.2.- Alquins amb més d’un triple enllaç.

S’utilitzen els acabaments –adií, -atrií, -atetraí, ... per indicar el nombre de

triples enllaços

.

Exemple: CH ≡ C – C ≡ C – C ≡ CH 1,3,5-hexatrií

S’agafa com a cadena principal la que tingui més triples enllaços, encara que

no sigui la més llarga.

Els radicals s’anomenen com en els alcans.


En aquest exemple podem tenir una cadena de deu àtoms de carboni. Però

no és la principal perquè només conté dos triples enllaços i existeix una

cadena més curta però amb tres triples enllaços.

8 7 6 5 4 3 2 1

CH3 – C ≡ C – C ≡ C – CH – C ≡ CH

CH2 – CH2 – CH2 – CH3

3-butil-1,4,6-octatrií

1.3.3.- Radicals univalents derivats dels alquins lineals.

S’obtenen a partir dels alquins. Aquests perden un hidrogen d’un carboni

terminal.

S’assigna el nombre 1, al carboni que ha perdut l’hidrogen.

S’anomenen posant el prefix numeral abans del corresponent acabament

–inil.

Exemples:

CH ≡ C · etinil CH3 – C ≡ C · 1-propinil

CH ≡ C – CH2 · 2-propinil CH ≡ C – C ≡ C · 1,3-butadiinil

Si els radicals tenen dobles i triples enllaços s’anomenen primer els dobles i

després els triples enllaços.


Exemples:

CH3 – CH = CH – C ≡ C – CH = CH · 1,5-heptadien-3-inil

CH2 = CH – C ≡ C · 3-buten-1-inil

1.3.4.- Hidrocarburs no saturats amb dobles i triples enllaços.

Són hidrocarburs que contenen un o més dobles enllaços i un o més triples

enllaços.

S’ anomenen primer els dobles enllaços i després els triples enllaços.

a) Cadena lineal.

La numeració de la cadena és la que assigna els localitzadors més baixos a

les insaturacions, prescindint de si són dobles o triples enllaços.

Exemple: CH ≡ C – CH2 – CH = CH – C ≡ CH 3-hepten-1,6-dií


Si començant per ambdós costats la numeració coincideix, es dóna

preferència als dobles enllaços.

Exemple: CH2 = CH – C ≡ CH 1-buten-3-í

En aquest exemple si començo a numerar per l’esquerra em surt un doble

enllaç en el carboni 1 i un triple enllaç en el carboni 3. Si començo per la

dreta em surt un triple enllaç en el carboni 1 i un doble enllaç en el carboni

3. Els localitzadors són els mateixos, 1 i 3. S’agafa com a correcte la que

assigna 1 al doble enllaç.

b) De cadena no lineal.

Es tria com a cadena principal la que tingui més insaturacions encara que no

sigui la més llarga.

Si tenim cadenes amb el mateix nombre de dobles i triples enllaços, s’agafa

la més llarga.

Si en tenim cadenes amb el mateix nombre d’àtoms de carboni, s’agafa la

que té més dobles enllaços.


Com s’anomenen?

CH2 – CH2 – CH3

CH ≡ C – C = C – CH = CH2

CH2 – CH3

CH3

CH – CH2 – CH3

CH2 = CH – C ≡ C – CH – C = CH – CH3

CH = CH2

CH3

CH2 = CH – CH2 – CH –CH = CH – CH – CH2 – CH3

C ≡ C – CH3


1.4.- HIDROCARBURS CÍCLICS.

Són hidrocarburs de cadena tancada. Segons tinguin o no insaturacions els

classificarem amb:

- Hidrocarburs monocíclics saturats: Cicloalcans.

- Hidrocarburs monocíclics no saturats: Cicloalquens o Cicloalquins.

1.4.1.- Hidrocarburs monocíclics saturats.

S’anomenen posant el prefix ciclo- davant del nom de l’alcà de cadena

oberta d’igual nombre d’àtoms de carboni.

Exemples:

ciclopropà ciclobutà ciclopentà ciclohexà

Dibuixa la forma desenvolupada dels compostos anteriors:


1.4.2.- Radicals univalents del cicloalcans.

Escriu la fórmula dels següents radicals:

Ciclopropil

Ciclobutil

1.4.3.- Cicloalcans amb radicals.

S’assignen els localitzadors més baixos al conjunt dels radicals.

Escriu la fórmula dels següents compostos:

1-etil-2-metilciclohexà 1-metil-4-(1-metiletil)-ciclohexà


1.4.4.- Hidrocarburs monocíclics no saturats.

Són hidrocarburs cíclics amb un o més dobles enllaços i amb un o més triple

enllaços.

S’assignen els localitzadors més baixos a les insaturacions, prescindint de si

són dobles o triples enllaços.

En cas d’igualtat s’assignen els localitzadors més baixos als dobles enllaços.

S’anomenen posant el prefix ciclo- i l’acabament –è ò –í.


Ciclobutè 1,3-ciclohexadiè 1,3,5-ciclooctatrií

Ciclohexí 1,3-ciclohexadien-5-í


1.5.- HIDROCARBURS AROMÀTICS.

Són compostos cíclics que guarden una certa relació amb el benzè (C6H6).

Reben aquest nom perquè la majoria d’ells tenen olors fortes i penetrants.

Actualment el terme aromàtic expressa que el compost és més estable del

que s’espera, és a dir, menys reactiu. Els radicals derivats dels hidrocarburs

aromàtics s’anomenen radicals aril.

El benzè és la base d’aquests compostos. La seva fórmula s’expressa:

Les estructures ressonants o messomèriques són:

I l’híbrid de ressonància:

August Friedrich KEKULÈ (1829-1896) va dedicar moltes hores

d’investigació a l’enllaç químic i a l’estructura molecular. Estava capficat a

determinar l’estructura del benzè ja que les anàlisis donaven uns resultats

molt estranys, impossibles. Segons es diu va tenir el somni d’una serp que es

mossegava la cua, i d’aquest en va treure la idea de l’estructura del benzè.

Aquest alemany és un dels fundadors de la química orgànica ja que entre

altres coses va descobrir la tetravalència del carboni.


Quan hi ha dos radicals, la seva posició relativa s’indica mitjançant:

1,2 ORTO (o)

1,3 META (m)

1,4 PARA (p)


1-etil-2-metilbenzè 1-etil-3-metilbenzè 1-etil-4-metilbenzè

orto-etilmetilbenzè meta-etilmetilbenzè para-etilmetilbenzè

o-etilmetilbenzè m-etilmetilbenzè p-etilmetilbenzè

Si hi ha tres o més radicals, es numera de tal manera que als radicals se’ls

assigni els localitzadors més baixos, en conjunt. S’anomenen per ordre

alfabètic.


2-etil-1,4-dimetilbenzè 1,2,3-trimetilbenzè


El benzè quan actua de radical s’anomena fenil ( C6H5 – ).

Derivats del benzè.

Toluè Fenol Vinil benzè o estirè

Àcid benzoic Nitrobenzè Anilina

Àcid benzesulfònic À. p-anilinsulfònic À. m-nitrosulfònic

o-cresol m-cresol p-xilè


Trinitrofenol o àcid pícric Trinitrotoluè o TNT

Naftalè Antracè Fenantrè


1.6.- DERIVATS HALOGENATS DELS HIDROCARBURS.

Són hidrocarburs que contenen àtoms d’halògens. S’anomenen posant el nom

de l’halogen davant del nom de l’hidrocarbur corresponent.

Exemples:

CH3 – CH2 – CH2 – CH2Cl 1 – clorobutà

ClCH2 – CH2Cl 1,2 – dicloroetà

Si existeixen dobles i triples enllaços, es numera la cadena de manera que

els localitzadors més baixos corresponguin a les insaturacions.

Exemples:

CH3 – CH = CH – CH – CH = CH2 3-cloro-1,4-hexadiè

Cl

CH3 – CH2 – CH – CH = CH – CHBr2 1,1-dibromo-4-metil-2-hexè

CH3

CH3 – CH – CH – C ≡ CH 3,4-dicloro-1-pentí

Cl Cl


Quan s’anomenen els derivats halogenats de cadena ramificada, els halògens

es consideren radicals i per tant s’ordenen alfabèticament.

Derivats halogenats importants:

CH3Cl clorometà o CLOROMETIL

CH2Cl2 DICLOROMETÀ

CHCl3 triclorometà o CLOROFORM

CCl2F2 diclorodifluorometà o FREÓ

Investiga la importància del cloroform i del freò.


2.- COMPOSTOS OXIGENATS.

Són compostos formats per C, H i O. Estudiarem les funcions oxigenades

següents:

- Alcohols i Fenols

- Èters

- Aldehids i Cetones

- Àcids

- Èsters

2.1.- ALCOHOLS i FENOLS.

2.1.1.- ALCOHOLS.

El grup funcional s’anomena grup hidroxil: – OH.

Es poden considerar com derivats dels hidrocarburs als quals s’ha substituït

un H per un grup hidroxil.

La fórmula general és: R – OH on R és una cadena d’àtoms de carboni.

2.1.1.1.- Alcohols amb un sol grup funcional.

Aquests alcohols poden ser primaris, secundaris o terciaris, segons estigui

unit el grup hidroxil a un carboni primari, secundari o terciari.

S’anomenen afegint l’acabament –ol al nom de l’hidrocarbur del qual prové.

S’assigna el localitzador més baix al C amb el grup hidroxil.

2.- COMPOSTOS OXIGENATS


Exemples:

CH3 – CH2OH etanol o alcohol etílic

CH3 – CH2 – CH2OH 1-propanol

CH3 – CH2 – CH2 – CHOH – CH2 – CH3 3-hexanol

CH3 – CH – CH3 2-propanol

OH

CH3 – CH – CH2 – CH – CH2 – CHOH – CH2 – CH3 5-etil-7-metil-3-octanol

CH3 CH2 – C H3

CH3 – CH2 – CH = CH – CH2 – CH2OH 3-hexen-1-ol

CH ≡ C – CH2 – CH2OH 3-butin-1-ol

HOCH2 – CH = CH – C ≡ CH 2-penten-4-in-1-ol

La funció alcohol té preferència sobre les insaturacions i radicals.


2.1.1.2.- Alcohols amb varis grups funcionals.

Per anomenar un polialcohol utilitzarem els prefixes di-, tri-, tetra-,... per

indicar el nombre de grups hidroxil.

Exemples:

CH2OH – CH2OH etadiol o glicol

HOCH2 – CH2 – CHOH – CH3 1,3-butadiol

CH3 – CH = C – CH2OH 2-etil-2-buten-1-ol

CH2 – CH3

HOCH2 – CH = C – CH2 – CH2 – CH = C – CH3 3,7-dimetil-2,6-octadien-1-ol

CH3 CH3

HOCH2 – CHOH – CH2OH propatriol o glicerina

2.1.1.3.- Quan l’alcohol actua de radical.

Quan el grup hidroxil no és la funció principal s’anomena hidroxi.


2.1.2.- FENOLS.

S’obtenen substituint un o més àtoms d’H per – OH en el benzè.

S’anomenen afegint l’acabament –ol al nom de l’hidrocarbur aromàtic del qual

deriva.

Si hi ha varis grups hidroxil, cal assignar els localitzadors més baixos als C

que els continguin.


1,2,3-trifenol 4-metil-1,2-difenol 5-etil-1,3-difenol

p-difenol o-clorofenol m-iodofenol


2.2.- ÈTERS.

Els èters estan formats per un àtom d’oxigen unit a dos radicals procedents

d’hidrocarburs.

Les possibles fórmules són: R – O – R’

Ar – O – R

Ar – O – Ar

S’anomenen escrivint en ordre alfabètic els radicals units a l’oxigen i

després s’acaba amb la paraula èter.

Exemple: CH3 – O – CH2 – CH3 etil metil èter

També es poden anomenar escrivint el nom del radical més senzill, acabat en

–oxi, seguit del nom de l’hidrocarbur del qual deriva el radical més complexe.

Exemple: CH3 – O – CH2 – CH3 metoxietà


Dietil èter o èter

Metoxibenzè

Etoxibenzè

Etoxibutà


2.3.- ALDEHIDS i CETONES.

Ambdós es caracteritzen per tenir el grup carbonil: C = O.

Les fórmules generals corresponents són:

R

Aldehids C = O

H

R

Cetones C = O

R’

2.3.1.- ALDEHIDS

S’anomenen afegint al nom de l’hidrocarbur del qual provenen l’acabament –

al o –dial segons el grup carbonil ocupi un o els dos extrems de la cadena.


Etanal o acetaldehid

Propadial


Metanal o formaldehid

4-pentenal

4-metil-2-hepten-5-inal

El grup carbonil té preferència sobre els radicals, les insaturacions i els

alcohols. Per tant es comença a numerar per l’extrem que conté el grup

carbonil. Només en el cas de tenir-ne dos es tenen en compte els criteris

sobre alcohols, insaturacions i radicals per decidir per on es comença a

numerar la cadena.

Exemple: CHO – CH = CH – CH – CH3 4-metil-2-pentenal

CH3


2-etil-4-metilpentanal

3-fenilpropanal

2,5-dimetil-2-heptendial


2,3-dihidroxipropanal

2-hidroxibutanal

2,4-dihidroxibutanal

3-hidroxi-2-metibutanal

Quan el grup aldehid no és la funció principal s’anomena formil.

Exemple: CHO – CH2 – CH – CH2 CHO 3-formilpentandial

CHO


2.3.2.- CETONES

S’anomenen a partir de l’hidrocarbur del qual deriven afegint l’acabament –

ona e indicant la posició del grup carbonil mitjançant localitzadors.

Quan el grup cetona no és la funció principal s’anomena –oxo.

Els aldehids tenen preferència sobre les cetones.


Propanona o acetona

butanona

2-pentanona

2,4,6-decatriona

2-oxobutadial


2-metil-3-oxopentanal

5-hidroxi-2-pentanona

2,2-difluoro-5-metil-4-oxoheptanal

2-etil-3-hidroxi-6-oxo-4-propiloctanal

2,2-dicloro-3-pentanona

2-oxo-4-hexenal

5-hexen-3-ona


2.4.- ÀCIDS CARBOXÍLICS.

Es caracteritzen per tenir el grup carboxil: – COOH S’anomenen afegint

l’acabament –oic al nom de l’hidrocarbur del qual provenen. Davant s’hi posa

la paraula àcid.

Exemples:

HCOOH Àcid metanoic o àcid fòrmic

CH3 – COOH Àcid etanoic o àcid acètic

CH3 – CH2 – COOH Àcid propanoic

Hi ha àcids amb dos grups carboxílics.

Exemples:

HO2C – CH2 – CH2 – COOH Àcid butandioic

Els àcids carboxílics poden ser compostos ramificats i tenir dobles i triples

enllaços.

Exemples:

CH3 – CH – CH2 – COOH Àcid 3-metilbutanoic

CH3

CH2 = CH – COOH Àcid propenoic

CH3 – CH = CH – COOH Àcid 2-butenoic



HOOC – CH = CH – COOH

CH3 – C ≡ C – CH2 – COOH

CH3 – CH = CH – CH – C ≡ C – COOH

CH2 – CH3

Si la funció àcid no és la funció principal s’anomena carboxi.

Exemple:

HOOC – CH2 – CH – CH2 – CH2 – COOH Àcid 3-carboxihexandioic

COOH

La funció àcid és més important que totes les estudiades fins ara. Si en un

compost hi ha una funció àcid, les altres funcions actuen com a radicals.


À. 3-oxopentanoic

À. 3-hidroxi-4-oxopentanoic

À. 2-carboxipentandioic

À. formilpropanoic


Busca i escriu la fórmula dels àcids carboxílics i dicarboxílics més senzills:

À. metanoic o fórmic

À. etanoic o acètic

À. propanoic o propiònic

À. butanoic o butíric

À. pentanoic o valeriànic

À. etandioic o oxàlic

À. propandioic o malònic

À. butandioic o succínic

À. pentandioic o glutàric


2.5.- ÈSTERS.

La seva fórmula general és: R – COO – R’ on R i R’ són cadenes d’àtoms de

carboni. R’ és el substitut de l’H de l’àcid corresponent.

S’anomenen substituint l’acabament –oic de l’àcid corresponent per –at.

Exemples:

CH3 – COO – CH3 Etanoat de metil

CH3 – COO – CH2 – CH3 Etanoat d’etil

CH3 – CH2 – COO – CH2 – CH3 Propanoat d’etil


Etanoat de butil

Metanoat d’etil

Benzoat d’etil

Etanoat de fenil


Si hi ha radicals al C del grup carbonil se li assigna el localitzador més baix.

Exemple:

CH3

CH3 – CH – COO – CH2 – CH3 2-metilpropanoat d’etil (3) (2) (1)


2,3-dicloropentanoat de metil

3-hidroxi-2-metilbutanoat d’etil

2,2-dibromopentanoat de potassi

Si un èster no és la funció principal s’anomena alcoxicarbonil.


3.- COMPOSTOS NITROGENATS.

Són compostos formats per àtoms de C, H i N, i algunes vegades O.

3.1.- AMINES.

S’obtenen al substituir un, dos o tres àtoms d’H de l’amoníac per cadenes

d’àtoms de carboni: R.

Les poden classificar en: Amines primàries: R – NH2

Amines secundàries: R2 – NH

Amines terciàries: R3 – N

Les amines primàries s’anomenen afegint el sufix amina al nom de

l’hidrocarbur del qual prové o al nom del radical unit a l’àtom de N.

Exemples:

CH3 – NH2 metilamina metaamina

CH3 – CH2 – NH2 etilamina etaamina

C6H5 – NH2 fenilamina o anilina benzeamina

CH3 – CH – CH2 – C H3 2-butaamina 1-metilpropilamina

NH2

Per les amines secundàries i terciàries si algun radical es repeteix

s’utilitzen els prefixes di-, tri-, tetra-,...

3.- COMPOSTOS NITROGENATS


Exemples:

CH3 – CH2

NH dietilamina

CH3 – CH2

CH3 – N – CH2 – CH3 etilmetilpropilamina

CH2 – CH2 – CH3

Quan el grup amina no és la funció principal s’anomena amino.

Exemple:

CH3 – CH – CH2 – COOH Àcid 3-aminobutanoic

NH2


3.2.- AMIDES.

Són compostos nitrogenats, en els quals el N està unit a un o més grups

carbonils. Són derivats dels àcids carboxílics per substitució del grup – OH

pel grup – NH2.

S’anomenen a partir de l’àcid del qual provenen, substituint l’acabament –oic

per l’acabament –amida.

Exemples:

R – COOH R – CO – NH2

Àcid Amida

CH3 – COOH CH3 – CO – NH2

À. acètic Acetamida

C6H5 – COOH C6H5 – CO – NH2

À. benzoic Benzeamida

Si hi ha radicals el C del grup carbonil se li assigna el localitzador més baix.

Exemple:

CH3

CH3 – CH – CO – NH2 2-metilpropaamida (3) (2) (1)


Els àcids carboxílics poden formar diamides.

Exemple:

H2N – CO – CH2 – CH2 – CO – NH2 butadiamida

NH2

C = O Urea ( diamida de l’àcid carbònic )

NH2

Quan el grup amida no és la funció principal s’anomena carbamoïl.

Exemple:

CH3 – CH – CH2 – COOH Àcid 3-carbamoïlbutanoic

CONH2


3.3.- NITRILS.

Són compostos orgànics que tenen el grup funcional – C ≡≡≡≡ N.

La fórmula general és: R – CN

S’anomenen afegint el sufix nitril al nom de l’hidrocarbur del qual prové. El

C del grup funcional porta el localitzador més baix.

Exemples:

CH3 – C ≡ N etanitril

CH3

CH3 – CH – CH2 – C ≡ N 3-metilbutanitril (4) (3) (2) (1)

Es poden considerar com a derivats de l’àcid cianhídric. Per aquest motiu

també s’anomenen cianurs. S’obtenen al substituir l’H de l’àcid per una

cadena d’àtoms de carboni.

S’anomenen afegint al nom del radical que substitueix a l’H la paraula

cianur.

Exemples:

CH3 – CH2 – CH2 – C ≡ N butanitril o cianur de propil

CH3 – CH2 – CH2 – CH2 – CH2 – C ≡ N hexanitril o cianur de pentil


1.- Àcids carboxílics

R – COOH

2.- Èsters

R – COO – R’

3.- Amides

R – CO – NH2

4.- Nitrils

R – CN

5.- Aldehids

R – CHO

6.- Cetones

R – CO – R’

7.- Alcohols

R – OH

8.- Fenols

9.- Amines

R – NH2

10.- Èters

R – O – R’

ORDRE DE PREFÈRENCIA DELS GRUPS FUNCIONALS

Documents

QUADERN DE FORMULACIÓ I NOMENCLATURA INORGÀNICA I ORGÀNICA