53
Recital de Poesia Sant Jordi 2010 Apol·lo vs. Dionís (Clarobscurs) Dijous, 22 d´abril a les 20´30 a la Sala d´Actes de l ´Escola

Recital de Poesia Sant Jordi 2010

Embed Size (px)

Citation preview

Page 1: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

Recital de Poesia Sant Jordi 2010

Apol·lo vs. Dionís

(Clarobscurs)

Dijous, 22 d´abril a les 20´30 a la Sala d´Actes de l´Escola

Page 2: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

INTRODUCCIÓ D´APOL·LO

Sóc Apol·lo, fill de Zeus i Leto, els qui saben de mi exalcen la meva bellesa, no en va sóc protector de les arts. Gaudir dels plaers de la vida ha estat per a mi una conseqüència natural de la meva naturalesa, però, malgrat això, sempre m’estima’t més mantenir-me distant, aparentar que res no m’importava. El Sol, bon company dels meus viatges, m’ha ensenyat que allò que és públic, allò que manifestes massa obertament, es pot girar en contra teu. Per això, cerco la privacitat i dissimulo tant com puc. M’agrada mostrar-me esquiu, fer-me l’interessat i, després, quan menys s’ho esperen, abraonar-me sobre la meva pressa i satisfer les meves necessitats. L'harmonia presideix la meva vida i evito tant com puc els excessos i el descontrol. La raó, que domina sobre el cos, fa de mi un ésser invencible. No dubteu que, seguint les meves petjades, trobareu la porta oberta a l'autèntica felicitat.

Page 3: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

1. BELLESA

Bella sóc, oh mortals, com un somni de pedra,I el meu pit, on tots es fereixen per torn,Va nèixer per inspirar al poeta un amorEtern i silenciós igual que la materia.

Jo regno en el blau, esfinx incompresa;Uneixo a la blancor del cigne un cor nivi;Detesto el moviment que desplaça les línies,I mai he plorat i mai he rigut.

Els poetes, davant dels meus gestos altius,Que semblen copiats de nobles monuments,Consumiran els seus dies en austers estudis,

Doncs, per fascinar aquests amants mansuets,Tinc purs miralls que abelleixen les coses ;Els meus ulls, grans ulls de fulgors eterns !

Charles Baudelaire

Page 4: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

2. Apol·lo

Marmóreo, altivo, refulgente y bello,corona de su rostro la dulzura,cayendo en torno de su frente puraen ondulados rizos el cabello.Al enlazar mis brazos a su cuelloy al estrechar su espléndida hermosura,anhelante de dicha y de venturala blanca frente con mis labios sello.Contra su pecho inmóvil, apretada,adoré su belleza indiferente,y al quererla animar desesperada,llevada por mi amante desvarío,dejé mil besos de ternura ardienteallí apagados sobre el mármol frío.

Juana Borrero

Page 5: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

3. CAPVESPRE El crepuscle ha envaïta poc a poc la badiai l'ha omplerta d'unallum màgica, quasi divina.El mar s'ha condormiti les barques es troben comsomortes després del tràngol del migdia.Un vol de gavines juganeresens evoca el cant dels amants.Els perfils de Pení i es Bufadorssón ombres xinesesque ens recorden l'embruixdels misteris de la nit.Hora de capvespre vora mar.Hora de calma i de repòs,d'aixoplugar-se dins nostrei retrobar tot allò que hem perdut pel camí,sota un sol xafogós de migdia.

Quima Jaume

Page 6: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

4.

Todo lo veo en actitudde espera.¿Por qué esa mansedumbrede las cosas,la manera que tienende parecer que esperan?Recógete en silencio,aunque todo se agiteen torno a ti,igual que si esperaras.

José Corredor- Matheos

Page 7: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

5. AUTOCONTROL

Lo no entendible invade los distritosmás vulnerables de la luz, se filtrapor los flancos porosos del insomnio,desanuda la sed

y allípropaga sus perplejidades, dejaen los distritos últimos de la imaginacióncomo un rastro del códigoindescifrable de los sueños.

Está fuera de mí lo que conozco.Lo que desconozco es quien yo soy.

J.M. Caballero Bonald

Page 8: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

6.

Hi ha una paraula a la qual ens aproximem amb les paraules però a la qual mai no arribem. Aquesta és l'única paraula. Hi ha un color al qual ens aproximem amb els colors però al qual mai no accedim. Aquest és l'únic color. Hi ha un silenci al qual ens aproximem amb els silencis però al qual mai no pervenim. Aquest és l'únic silenci. La resta són reflexos d'un reflex, ombra d'ombres.

Lluís Solà

Page 9: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

7. THE LAKE ISLE OF INNISFREE

  

I will arise and go now, and go to Inisfree,and a small cabin build there, of clay and wattles made:Nine bean-rows will I have there, a hive for the honey-bee,and live alone in the bee-loud glade. And I shall have some peace there, for peace comes dropping slow,dropping from the veils of the morning to where the cricket sings;There midnight's all a glimmer, and noon a purple glow,and evening full of the linnet's wings. I will arise and go now, for always night and dayI hear lake water lapping with low sounds by the shore;While I stand on the roadway, or on the pavements grey,I hear it in the deep heart's core.

William Butler Yeats

L’illa del llac d’Innisfree Ara m’aixecaré i aniré a Innisfree.M’hi faré una cabana de canyes i de fang:nou rengs de mongeteres i un rusc per les abelles;m’hi estaré sol, sentint brunzir l’eixam. Hi tindré un xic de pau, que a poc a poc degota des del vel de l’aurora fins on canten els grills;on la nit lluu i tremola i el migdia és de porprai al vespre hi aletegen els ocells. M’aixeco i me n’hi vaig, car sempre, nit i dia,sento el soroll de l’aigua del llac besant la riba.Mentre estic al carrer o a la vorera grisa,la sento ben endins al fons del cor.

Page 10: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

8. A UNA ESTÀTUA EN UN JARDÍ

Només per tu l’íntim calfredde les flors mig obertes, l’airefragant d’aquell indretque centra, pàl·lid, el teu aire.

Ara et lloa el més pur alèd’una jove naturalesa,i cada mà ja no sap quèposseir sinó la nuesa.

Però no mai gosa tocarmés que la teva llunyaniaque entre verdors, alta, somnia,i et miren d’una mica enllà

Joan Vinyoli

Page 11: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

9. SI VE L'INSTANT QUE VEUS QUE DEFALLEIXO

Si ve l'instant que veus que defalleixo-sóc feble al capdavall; ho saps com jo-no em deixis desistir.Recorda'm els projectes no acomplerts,retreu-me les paraulesamb què vaig comprometre'mper tu i per mi,fes-me, si cal, memòria del lloci dels objectes que ens acompanyaven.Només tu pots parlar-me'n sense pori ens redreçarem junts altra vegada.

Miquel Martí i Pol

Page 12: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

10. CALMA

No se sent ni una onadaa la platja deserta:que dorm el mar diriesals braços de la terra.

Dionisios Solomós

Page 13: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

11. INTELIGENCIA

Veo tu inteligencia cuando pasas las hojasde un libro, y un destello te ilumina;cuando frunces los labios para atrapar la idea,mariposa en la punta de un florete.Cuando te hago observar la línea de los cuerposde Prud’hon, de Guérin y de Bronzino,y entiendes que hay en ti la misma gloria.Cuando sin vacilar me tomas la cabezapara llevarme hasta el lugar exacto,y después de ascender y de tensartecomo se abraza al viento una cometa,de subir y bajar y bajar y subiry subir y bajar por la montaña rusa,das un salto redondo en la noria del airey tomas tierra, ardiendo las mejillas,abres los ojos y me dices “¡Hola!”,con un gesto tranquilo de la mano.

Guillermo Carnero

Page 14: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

12.-

He obert els ulls, i tu, ànima meva, solitària en la nit, penetres el cor obscur del remotíssim llac. Lleu. Suaument. Com penetra el cos el vast llençol del mar, i com l'humà s'endinsa a la balma humida de l'amor. Fóra per mi, dolcíssim, el teu cant, més que l'oblit i la son. La matinada s'endinsa, intensa, en el jardí. Guiada per l'única veu possible, veritable, de l'amor. La veu que emmiralla un cos en altre cos, i el desig de l'un en la intenció de l'altre, i l'ardència del mot en el de la carícia. Així lliures el cant a l'oculta presència, es conjura l'esment més profund de la nit. Tot és u. Tot la mateixa cosa, penses. Només és l'aparença canviant. La nit és la mateixa i ho és també l'instant somort on reneix l'esment dels noms, l'esment de la paraula i de la llum. L'esment d'un vell aire suspès entre les aigües. És sols un lleu instant. Un buit en el passeig. La claror vacil•lant dels fanals al migdia, la impotència de la llum davant la claredat. És només l'aparença canviant, dius. El moviment del cos i de les aigües. L'aigua del riu Neckar davallant. No importa l'indret en què tu reposis, tant se val la nit i el jorn i la mirada fosca. Perquè més enllà del soroll i el curs dels astres, de la successió de llum i de tenebra; més enllà de la veu submergida en els llibres, i de les veus malversades i l'oblit,

Page 15: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

resta l'espai immòbil, el silenci. El perfecte aveniment del so i del desig en el sol i únic gest possible de l'amant.

Antoni Marí

INTRODUCCIÓ DE DIONÍS

Page 16: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

Sóc Dionís, fill de Zeus i Sèmele, el meu món és el de la passió, la nit m´empara amb la seva capa de disbauxa i alegría. Tothom que m´acompanya ho sap i per això em tenen pel millor company de festes i saraus. Res no em fa por ni a res dic que no. En aquesta vida grisa que a tants toca viure jo m´he decidit per l´excés i l´estat d´embriaguesa del vi i els plaers. No m´amago ni faig cabal del que diuen o pensen de mi, em deixo portar per l´instint, que és el millor conceller quan gaudir de la vida és del que es tracta. Si la raó em mena a fer alguna cosa, r+apidament giro cua i faig exactament el contrari, només així es pot experimentar el que vol dir realment viure. La meva mare era mortal i potser per això visc subjecte als sentits, que ens lliguen meravellosament a la terra, a la realitat. Cap dels déus que habiten l´Olimp pot saber què és, de veritat, sentir-se part de la natura i deixar-se emportar per ella. Jo ho he après i a això m´aplico amb voluptuositat i dedicació totals. Si em voleu seguir no us en penedireu, amb mi coneixereu la felicitat autèntica i l´alegria constant!

13. HYMNE À LA BEAUTÉ

Page 17: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

Viens-tu du ciel profond ou sors-tu de l’abîme,Ô Beauté? ton regard, infernal et divin,verse confusément le bienfait et le crime,et l’on peut pour cela te comparer au vin.

Tu contiens dans ton oeil le couchant et l’aurore;tu répands des parfums comme un soir orageux;tes baisers sont un philtre et ta bouche une amphorequi font le héros lâche et l’enfant courageux.

Sors-tu du gouffre noir ou descends-tu des astres?Le Destin charmé suit tes jupons comme un chien;tu sèmes au hasard la joie et les desastres,et tu gouvernes tout et ne réponds de rien.

Tu marches sur des morts, Beauté, dont tu te moques;des tes bijoux l’Horreur n’est pas le moins charmant,et le Meurtre, parmi tes plus chères breloques,sur ton ventre orgueilleux danse amoureusement.

L’éphémère ébloui vole vers toi, chandelle,crépite, flambe et dit: Bénissons ce flambeau!L’amoureux pantelant incliné sur sa bellea l’air d’un moribond caressant son tombeau.

Que tu viennes du ciel ou de l’enfer, qu’importe,Ô Beauté! monstre énorme, effrayant, ingénu!Si to oeil, ton souris, ton pied, m’ouvrent la ported’un Infini que j’aime et n’ai jamais connu?

De Satan ou de Dieu, qu’importe? Ange ou Sirène,qu’importe, si tu rends, -fée aux yeux de velours,rythme, parfum, lueur, ô mon unique reine!-L’univers moins hideux et les instants moins lourds?

Charles Baudelaire

¿Vienes del hondo cielo o surges del abismo,Belleza? Tu mirada infernal y divina

Page 18: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

confusamente vierte el crimen y el favor,por eso se te puede comparar con el vino.

Contienes en tus ojos el ocaso y la aurora,y derramas perfumes cual tarde bochornosa;son tus besos un filtro y tu boca es un ánforaque acobardan al héroe y al niño valeroso,

¿Sales de negra sima o bajas de los astros?Como un perro, el Destino sigue ciego tus faldas;vas sembrando al azar desventuras y dicha,y todo lo gobiernas y de nada respondes.

Caminas sobre muertos, Beldad, de ellos te burlas;el Horror no es la menos hermosa de tus joyas,y el Crimen, entre todos tus dijes más queridos,danza con complacencia en tu vientre orgulloso.

La falena ofuscada vuela hacia ti, candela,crepita, estalla y dice: ¡Bendigamos la llama!El amante jadeando junto a su bella damasemeja un moribundo que acaricia su tumba.

¿Qué importa que tú vengas del cielo o del infierno,Belleza, monstruo enorme, ingenuo, pavoroso,si tu mirar, tu risa, tu pie, me abren la puertade un ansiado Infinito que nunca conocí?

De Satán o de Dios, ¿qué importa? Ángel, Sirena,¿qué importa si tú vuelves –hada de ojos de raso,fulgor, ritmo, perfume, ¡oh mi única reina!-menos horrible el mundo, menos grave el instante?

14. DIONÍS

Page 19: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

Quan la llum de l’aurora entra, a lloure,pel balcó amb porticons esbatanats,lentament s’esvaneix,en el meu cos, la nit dels desigs: la requestade Dionís, insaciable, amb àgilcorredissa de sàtirs. Puc comprendre,obscurament encara, el sentit de la vida:la claredat que no s’avéamb el caos nocturn, la serena raócontra el bull delitós, seminal, de l’instint-Dionís, foll, per camins de tenebra.

Jordi Pàmias

15. LABIOS BELLOS, ÁMBAR SUAVE

Page 20: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

Con sólo verte una vez te otorgué un nombre,para ti levanté una bella historia humana.Una casa entre árboles y amor a medianoche,un deseo y un libro, las rosas del placery la desidia. Imaginé tu cuerpotan dulce en el estío, bañado entre lasviñas, un beso fugitivo y aquel esperano te vayas aún, aún es temprano.Té llegué a ver totalmente a mi lado.El aire oreaba tu cabello, y fue sólopasar, apenas un minuto y ya dejarte.Todo un amor, jazmín de un solo instante.Mas es grato saber que nos tuvo un deseo,y que no hubo futuro ni presente ni pasado.

Luis Antonio de Villena

16. EL JOVEN A SUS JUICIOSOS CONSEJEROS

Page 21: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

¿Pretendéis que me apacigüe? ¿Que domineeste amor ardiente y gozoso, este impulsohacia la verdad suprema? ¿Que cantemi canto del cisne al borde del sepulcrodonde os complacéis en encerrarnos vivos?¡Perdonadme!, mas no obstante el poderoso impulso que lo arrastrael oleaje surgente de la vidahierve impaciente en su angosto lechohasta el día en que descansar en su mar natal.

La viña desdeña los frescos valles,los afortunados jardines de la Hesperiasólo dan frutos de oro bajo el ardor del relámpagoque penetra como flecha el corazón de la tierra.¿Por qué moderar el fuego de mi almaque se abrasa bajo el yugo de esta edad de bronce?¿Por qué, débiles corazones, querer sacarmemi elemento de fuego, a mí que sólo puedo vivir en el combate?

La vida no está dedicada a la muerte,ni al letargo el dios que nos inflama.El sublime genio que nos llega del Éterno nació para el yugo.Baja hacia nosotros, se sumerge, se bañaen el torrente del siglo; y dichosa, la náyadearrastra por un momento al nadador,que muy pronto emerge, su cabeza ceñida de luces.

¡Renunciad al placer de rebajar lo grande!¡No habléis de vuestra felicidad!¡No plantéis el cedro en vuestros potes de arcilla!¡No toméis al Espíritu por vuestro siervo!¡No intentéis detener los corceles del soly dejad que las estrellas prosigan su trayecto!¡Y a mí, no me aconsejéis que me someta,no pretendáis que sirva a los esclavos!

Y si no podéis soportar la hermosura,

Page 22: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

hacedle una guerra abierta, eficaz.Antaño se clavaba en la cruz al inspirado,hoy lo asesinan con juiciosos e insinuantes consejos.¡Cuántos habéis logrado someteral imperio de la necesidad! ¡Cuántas vecesretuvisteis al arriesgado juerguista en la playacuando iba a embarcarse lleno de esperanzapara las iluminadas orillas del Oriente!

Es inútil: esta época estéril no me retendrá.Mi siglo es para mí un azote.Yo aspiro a los campos verdes de la viday al cielo del entusiasmo.Enterrad, oh muertos, a vuestros muertos,celebrad la labor del hombre, e insultadme.Pero en mi madura, tal como mi corazón lo quiere,la bella, la vida Naturaleza.

Friedrich Hölderlin

17. EL CORTEJO DE DIONISO

Page 23: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

El artesano Damón (el más hábilcon que cuenta el Peloponeso) en mármol de Parosesculpe el cortejode Dioniso. A la cabeza el dioscon su majestuosa gloria, todo fuerza en su marcha.Detrás, el Desenfreno. Y junto al Desenfrenoescancia la Embriaguez vino a los Sátirosde un ánfora con guirnaldas de hiedra.A su lado, el delicado Vino Dulce,,con los ojos medio cerrados, somnoliento.Y, más al fondo, vienen las cantarinasMelodía, Armonía y la Fiesta que empuñando la venerable antorcha del cortejono deja que se apague jamás. Y la Ceremonia, con supremadignidad.Esto hace Damón. Y, aparte de esto,a ratos ocupa el pensamientoen la retribución del reyde Siracusa: tres talentos, una bonita cantidad.Cuando le lleguen, junto con el dinero que ya tiene,como hombre con recursos vivirá ya a lo grande,y podrá ser político –¡qué dicha!-¡él en la asamblea, él en el ágora!

Konstantinos Kavafis

18. SOTA EL MEU LLAVI EL SEU

Page 24: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa, la seda dels seus rulls com el pecat més dolç -i l'espatlla ben nua ben blanca

l'ombra corba incitant de l'esguard:

encara un altre bes un altre un altre

-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!

Joan Salvat Papasseit

19. CREDO QUIA ABSURDUM

Page 25: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

Si no inspirara vértigo su hondura,si no infundiese al alma aventureraun frío sideral,

si no nos adeudaralos insólitos dracmas de los sueños,si no hubiese negado nuestro nombre,no habría para quéni para tanto.

Esta desobedienciapara con la cordura, este imprudenteamor desventurado es nuestra gloria.

Si no fuese a perder, no habría triunfo.Cualquier pasión se impone en su arrebato,cualquier enfermedad llega a ser íntima.

Alteza incomprensible,tu púrpura es oscura.No hemos llegado aquí para entenderte.

Bailo sobre las brasas, porque es triste.Porque es tarde y ocaso, estoy de enhorabuena.Me he dejado ir de mí, porque no hay fondo.Porque es inútil, canto.Porque es absurdo, creo.

Carlos Marzal

Page 26: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

20. GOIG

Que rigui tot, núvols, ocells,el vent dels arbres,el fum, que rigui la rialla,riu tu, cor meu!

Riu, riu terra feixuga i freda,motlle de llum,seca fulla que el vent s'enduu,goig que comença.

Albert Ràfols- Casamada (in memoriam)

Page 27: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

21. PASIÓN DE CLANDESTINO

De aquellas arduas clandestinidadestenazmente debidasa causas nobles y amorosos lances,sólo te queda un sedimentoentre feliz y melancólico, la sensaciónde haber perdido algo inencontrable,un decoro, una fe y algún temor:eso que fue sin dudael rango más preciado de tu vida.

Vertiginosos días de leccionesdifíciles, de secretos quehaceres y nocturnidades,de coartadas sensibles a la luz que te valieroncárcel, exilio, represaliasy algo como un empecinado acopio de certezasque afloró andando el tiempo en lastres varios.

De grado compartías encomiendasque la pasión hacía más audaces,aquella candorosa convicciónde estar fogosamente prestigiandolas noches, los sigilos, los empeñosheroicos, los prohibitivos usos del amor,mientras la dignidad gestaba su literaturay en dulces aficiones te acogías.

No has vivido emoción igual que aquella.Nada ha sido lo mismo desde entoncesy aún eres el recuerdo de ese hermosooficio pasional de clandestino.

Nunca fue en vano tan magnánimoaprendizaje de la vida.La historia de después te importa menos.

J.M. Caballero Bonald

Page 28: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

22.

Company, mosseguem la vida!Que l´amor ens ragi als llavis:Farem un pacte de sangquan lluna plena s´ablami!

Farem un pacte de sang,una conjura de ràbiaque ens faci estalvis del senyque ens té la soga filada!

Company, mosseguem la vidasota la lluna granada.

Maria Mercè Marçal

Page 29: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

23. SERENIDAD

Serenidad, tú para el muerto,que yo estoy vivo y pido lucha.Otros habrá que te deseen:ésos no saben lo que buscan.Si se durmieran nuestras almas,si las tuviéramos maduraspara mirar inconmovibles,para aceptar sin amargura,para no ver la vida en tornoapasionadamente nunca,duros y fríos, como piedraque sopla el viento y no la muda…

Almas claras. Ojos despiertos.Oídos llenos de la músicadel dolor. Los dedos felices,aunque los hieran las agudasespinas. Todo el sabor agriode la vida, en la lengua.

“Nuncapodrás mojar tu pie en el ríoen que ayer lo mojaste. Buscala eternidad, vive en la altacontemplación de su figura”.

Palabrería de los librosde la que deja el alma turbia.Serenidad que se nos vendepor librarnos de la tortura,por llenarnos de sueño el almay rodeárnosla de bruma.Serenidad, tú para el muerto.El hombre es hombre, y no le asustasaber que el viento que hoy le cantano volverá a cantarle nunca.Serenidad, no te me entreguesni te des nunca,

Page 30: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

aunque te pida de rodillasque me libertes de mi angustia.Será que vivo sin saberloo que deserto de la lucha.Tú no me escuches, no me eleveshasta tu cumbre de luz única.

Palabrería de los librosde la que deja el alma turbia.Yo también me hago un poco libro,me duermo el alma…

Luz difusa.La madrugada se desgajaagria y azul, como una fruta.Cantan los pinos a lo lejos.Un niño llora. Las desnudasmujeres y hombres silenciosossalen despacio de las últimassombras. Los pájaros me esperan.Se alzan las olas. (Me preguntanpor qué.) Campanas… (Ayer niebla,hoy claro sol y luego lluvia…)¿Por qué? Las hojas se estremecen…

Voy inundándome de música.

José Hierro

Page 31: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

24. UNA NIT

L’habitació era pobra i vulgar,oculta dalt d’una taverna sospitosa.Per la finestra vèiem el carreróbrut i estret. De baix estantpujaven les veus d’uns quants treballadorsque jugaven a cartes i reien.

I allí, sobre el llit miserable i humil,vaig posseir el cos de l’amor, els llavisvoluptuosos i rojos de l’embriagament,rojos d’un embriagament tan gran, que ara,mentre escric, després de tants anys!,en la meva casa solitària,ara jo m’embriago de nou.

Konstantinos Kavafis

Page 32: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

25. PACTO

Jamás se me hubiera ocurrido unir sus nombres pertenecientes dos ámbitos incomunicables. Fueron mis amigos hace mucho tiempo en dos épocas, dos lugares, dos mundos aparte. En su momento cada uno me dio su afecto y ayuda. No volvimos a vernos pero nunca los olvidó mi gratitud.

Me estremece saber hoy que han muerto frente al mar en un pacto suicida. Todos censuran su adulterio y condenan su egoísmo al no pensar en sus cónyuges ni en sus hijos, dañados para siempre por este acto supremo. No puedo aprobar a los suicidas ni tampoco sumarme a la condena. Mi cobardía provoca la hostilidad de uno y otro bando.

En el mundo del desamor ellos se amaron. Ya no eran jóvenes ni hermosos pero no podían vivir separados. Su decisión nos afrenta porque demuestra la inestabilidad de todo y la naturaleza atroz de la pasión.

José Emilio Pacheco

Page 33: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

26. ELOGIO DE LA DESOBEDIENCIA

Mientras nos lo prohíbenjuguemos, sí, con fuego.Un himno a los que vivencomo una brasa el juego.

En la ocasión primerahuye del lento hielo y arrójate a la hoguera.

Atizarán el fuego mientras bramasy escupirán al fuego.Mas tu sentido sólo está en las llamas.Para ellos la razón, para ti el juego.

En la ocasión primeradevuélveles su frío y arrópate en la hoguera.

Únicamente vive lo que arde.Alabado sea el fuego.

Abrásate de amor, juega tu juego.Que el amor te preserve y que el fuego te guarde.

Y en la ocasión primerabesa humilde las llamas horribles de la hoguera.

Félix Grande

Page 34: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

27. EXCÉS DE LA PRIMAVERA

Encara l’ocellÉs bell,I encara l’amor,Amor.Els amants s’estimen massa.Ai, primavera que passa!La rosa en esclat-pecat-Espines no duu,Per tu.Les flors es vesteixen d’àngel.(Breu és l’avís de l’arcàngel).Les roses dels cels-estels-Duen un fibló :Dolor.L’aigua del riu és plata.(Lluna, sirena d’escata).El cel fa un atur-atzur-I resta suspés,Malmés.Tinc un sol cor i no es cansa.(D’amagat l’hivern s’atansa).La mà s’ha marcitAl pit,Per voler abastarL’enllà.La noira ja no és esquerpa.(El seu cos és nafra oberta).Ai, amor, amor,L’amor!Ai l’amor, l’amor,Amor!Estima’m d’una vegada!(La ni és una estimada).Encara l’ocellÉs bell,

Page 35: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

I encara l’amor,Amor.Els amants s’estimen massa.Ai, primavera que passa!

Josep Palau i Fabre

Page 36: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

28. NOCHE DEL TACTO

En la noche del tacto brota un río de sedaque se remansa y ciñe a su cauce redondo,pleno de densidad y curvatura,y duerme complacido como jardín concluso.

No fluye murmurando la amenaza del tiemponi se pierde en arena sin orillas:crece en profundidad, gana en firmezaal adensar las lindes del reposo.

Con el silencio de la noche vieneel don de la ceguera prodigiosa,tensión hacia otra luz sin semejanzaque redime las yemas de mis dedos:

mirada más certera y vencedoradueña de su tranquila certidumbre,imagen material con su perfil de sangre,su privilegio de calor erguido,

sin el temible gozo de la vistaque aplaza la tersura de los labiosy tiende en la distancia geometrías de aroma,una abstracción de pulcritud y aire.

Así, en la oscuridad transfigurada,a través de mis manos encendidasveo un país colmado de dulzuray rico de los dones de la tierra:

declives ascendidos y suaves─mansión de la delicia y el olfato─en curva y contracurva geminadascuya cima se engruesa o desvanece

asintiendo al imán de la espesuracálida, estremecida en sabor rojo,crucería de anhelos corporales

Page 37: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

líquidos en el sueño y en el labio.

Bosquecillo de sombra iluminadapor la oquedad candente de su cauce,fronda de azul sosiegoen cuyas aguas caigo recobrado.

Guillermo Carnero

Page 38: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

29. DESIGS

Com cossos bells de morts que no han envellit i els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida, amb roses per capçal i llessamins als peus- així semblen talment els desigs que han passat sense que els satisfessin; sense una sola nit de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.

Konstantinos Kavafis

Page 39: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

30. EL ARQUITRABE

Andamios para las ideas

Uno vive entre gentes pomposas. Hay quien habladel arquitrabe y sus problemas lo mismo que si fuera primo suyo─muy cercano, además.

Pues bien, parece ser que el arquitrabeestá en peligro grave. Nadie sabemuy bien por qué es así, pero lo dicen.Hay quien viene diciéndolo desde hace veinte años.

Hay quien habla, también, del enemigo:inaprensibles seresestán en todas partes, se insinúanigual que el polvo en las habitaciones.

Y hay quien levanta andamiospara que no se caiga: gente atenta.(Curioso, que en inglés scaffold signifiquea la vez andamio y cadalso)

Uno sale a la calley besa a una muchacha o compra un libro,se pasea, feliz. Y le fulminan:Pero, ¿cómo se atreve?

¡El arquitrabe…!

Jaime Gil de Biedma

Page 40: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

31.

A la primavera, els codonyersregats pels correntsdels rius –on hi ha un jardí de les Vergesno trepitjat- i els raïmscreixent sota dels pàmpols ombrívolsfloreixen; mes per a mi, l’amorno té cap temps de descans,sinó que, com el traci Bòreas encès pel llamp,precipitant-se de casa de Ciprisamb abrusadores follies, obscur, intrèpid,poderosament, des dels fons (agita)els meus sentits.

Íbic

Page 41: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

32. NOCHES DEL MES DE JUNIO

Alguna vez recuerdociertas noches de junio de aquel año,casi borrosas, de mi adolescencia(era en mil novecientos me parececuarenta y nueve)

porque en ese messentía siempre una inquietud, una angustia pequeñalo mismo que el calor que empezaba,

nada másque la especial sonoridad del airey una disposición vagamente afectiva.

Eran las noches incurablesy la calentura.

Las altas horas de estudiante soloy el libro intempestivojunto al balcón abierto de par en par ( la callerecién regada desaparecíaabajo, entre el follaje iluminado)sin un alma que llevar a la boca.

Cuántas veces me acuerdode vosotras, lejanasnoches del mes de junio, cuántas vecesme saltaron las lágrimas, las lágrimaspor ser más que un hombre, cuanto quisemorir

o soñé con venderme al diablo,que nunca me escuchó.

Pero tambiénla vida nos sujeta porque precisamenteno es como la esperábamos.

Jaime Gil de Biedma

Page 42: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

33.

Més enllà de nosaltres ens besàrem,lentament, voraçment, com si la bocacerqués una altra boca dins la bocai les mans altres mans dins de les mans.Més enllà de nosaltres ens besàrem,cap als boscos profunds, cap a les covesurgents, cap els carbons, cap els granitrs,endins dels ulls de feres esglaiades,a l'alè dels lleons, als brucs florits,als mars de plom i als cavalls blancs que udolen,als ganivets de la pedra, als coltellsdel vent, a la maragda despullada,a la ginesta incandescent, als solsmultiplicats a les argiles aspres,aigües enllà, estels i nits enllà,més enllà de nosaltres ens besàrem,més enllà del tu, més enllà del jo,més enllà del no-res i del vivent,més enllà de nosaltres ens besàrem.

Lluís Solà

Page 43: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

DIÀLEG ENTRE APOL·LO I DIONÍS

Apol·lo: Ja has vist, Dionís, els meus paisatges harmoniosos, la serenitat i bellesa que s’obté quan, abandonant l’excés, es gaudeix del plaer que dóna l’intel·ligència de les bones maneres. No hi ha dubte que en això consisteix la felicitat: en controlar els instints primaris i no satisfer les baixes passions, no arrossegar-se pel fang a fi d’obtenir allò que es vol aconseguir tal com veiem que fan alguns... Què en penses, estimat?

Dionís: M’avorreixo...

Apol·lo: Com dius?

Dionís: Doncs això, que m’avorreixo. M’avorreix tanta perfecció, tanta serenitat... A mi el que em sedueix, i ja has vist que en això tampoc estic sol, és el deixar-se anar, mostrar tota la força dels sentiments i fer-ne bandera. No em van les bones maneres ni les actituds estudiades.... Festa i diversió, viure és això, Apol·lo, no en tinguis cap dubte.... Tot i que...

Apol·lo: Què?

Dionís: Doncs que he de confessar-te que he trobat bellesa en el món que tan bé has exposat...

Apol·lo: També jo, no creguis, he vist en els teus poemes coses que m’han resultat atractives...

Dionís: Com passa sovint, potser en el punt mig cal trobar la clau de totes les coses...

Apol·lo: Potser sí, amic meu, potser sí, però serà millor meditar una mica més la qüestió, no et sembla?

Dionís: Som-hi doncs!

Page 44: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

34. FADOS

Un eco de mascar cristales rotos,un vestigio en la boca de cenizas,el rapto de las lágrimas atónitas,tan sin porqué,

mientras se incendia el alma.

Así de intraducible es la tristeza,la patria de las patrias que olvidamos,la religión de la melancolía.Camino de una ascesis de catástrofe,nos conduce tirano el sentimiento,y de nuestra entereza nos desnuda.

Hasta que de improviso, en un milagroque no consiente nunca en explicarse,la pira del dolor ya no nos quema,crepita en aflicción nuestro consueloy emerge entre las llamas, inviolado,un fanático duende de alegría.

Carlos Marzal

Page 45: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

35.

Y así, entre la invención y el sentimientosin saber dónde el uno acaba y empieza el otro,que no todo es puro juego, sino algoque te duele o consuela,y así, entre inventar y sentirse va la vida, sin sentirla.

José Antonio Muñoz Rojas (in memoriam)

Page 46: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

36.

Sosegar el espírituentre el pavor y el gozode vivir.Y que el mismo sosiegosea el signo gozosode que el pavor empieza.

José Corredor- Matheos

Page 47: Recital de Poesia Sant Jordi 2010

37. APOL·LO VS. DIONÍS

Seria tan senzill arraconar projectes, desmuntar quimeres i viure, només viure,de l´aire de tants records i derrotes.La raó ens porta al desencant,la passió a la bogeria de creure´ns invencibles.I així transitem a cegues pel món,amb la meitat de tot en una maletai la meitat de res a les alforges del destí

Carles Cervelló