Aula de Formació d'Adults de Sant Sadurní d'Anoia

Treballs del grup d'Informàtica Inicial Tarda

Remei Puyo Viladoms

Escola adults sant Sadurní d'Anoia

Quin esgotament!Estic preocupada, no sé si podré fer la feina que m'han encarregat. Feina, he dit! Feinada, perquè per escriure un text amb 900 paraules i que ocupi tot un foli necessito més d'una setmana. Què dic setmana! Un mes, i si molt m'apures, més d'un mes, un any.

El problema no està només en l'extensió que ha d'ocupar, sinó amb els suggeriments que ens han fet: res d'utilitzar la lletra del 20, res de deixar massa espai entre files i encara menys de plagiar un text. Sembla que no ens coneguin, nosaltres no faríem mai una cosa així...

Per altra banda, ha de tenir una bona presentació, amb vores i imatges, a poder ser. Ja puc començar a pensar com es fa això. Em sembla que és format-pàgina-vores.

Estic decidida a intentar-ho, només em cal seure davant l'ordinador i ja em sortirà alguna cosa. Amb l'esquena recta i la distància i la llum adequades, obro l'ordinador i faig clic a inici-programes-open office-open writer, i vet aquí que ja tinc el full en blanc! Jo, que generalment ho veig tot negra, tinc fins i tot la ment en blanc.

Llavors intento recordar quines eines he de tenir en compte a l'hora de fer una bona feina: he de tenir cura de l'ortografia i la gramàtica, fer servir el diccionari, justificar el text i utilitzar la previsualització de pàgina per comprovar que tingui una bona presentació.

No sembla que hagi de ser tan difícil. Em miro el paper i penso: renoi, que n'és de blanc, amb lo maco que seria que ja estiguessin les 900 paraules escrites, corregides i passades al llapis!

Si arriba el dia 1 d'abril i aquest full continua així de blanc, estaré perduda, serà un desastre i començaré a pensar que el Nil, el meu fill que està a Batxillerat, te raó quan diu que amb el pas que vaig acabarà la carrera universitària i jo encara estaré fent aquest curs d'informàtica a l'escola d'adults de Sant Sadurní .

I si li demano el dilluns al Josep Lluís que em doni una idea? És clar que, com em digui que parli de la crisi financera, jo només podré explicar la crisi que hi ha a la butxaca de casa meva. I si em proposa parlar de l'estatut i del finançament, jo només em podré referir al cop d'estat que impera a casa segons els meus fills. I no cal dir que si em proposa parlar d'algun viatge, no podré anar més enllà dels Pirineus.

No sé què fer, potser seria millor que trobés el tema jo soleta. Continuo asseguda davant l'ordinador quan de sobte s'obre la porta de l'habitació i entra el Nil.

- Què estàs fent mirant un full en blanc? –em diu el Nil.

- Estic esperant que em vingui la inspiració per poder escriure una història que ocupi un full sencer –li responc.

- Sí home, això es impossible per tu! –em diu.

- Home, moltes gràcies –li contesto mig enfadada.

- Vols que t'ajudi, mama?

- No, no cal, ja ho faré sola. (Torno a sentir la porta i entra el Pol que està estudiant per l'examen que té demà a la universitat)

- Podríeu baixar la veu? I tu Nil, que no tens feina? –ens diu amb veu amenaçadora

- No, em vol ajudar a fer aquest escrit perquè diu que no me'n sortiré –li responc.

- Doncs fes el que tu sempre ens dius: “pluja d'idees” –m'aconsella el Pol.

- Ja ho intento, però la pluja és escassa i seria necessària una tempesta –em queixo.

Al teu cap no sé si hi ha tempesta, però com no desapareixem cauran llamps i trons. (Marxen de l'habitació i jo continuo mirant el full en blanc, esperant no sé què).

No em vull posar nerviosa, a més, encara queden uns dies per anar provant sort. I si no en tinc, sempre podré donar una mala excusa que aclareixi el motiu pel qual no he pogut escriure un text de només 900 paraules. De totes maneres, no crec que tot sigui qüestió de sort. També s'han de tenir ganes, temps i una mica d'imaginació.

De sobte, se m'acut que podria escriure tot el que està passant. Potser em quedaré parada i arribaré a les 800 paraules. Faig un petit guió, utilitzo les eines i els recursos de què disposo i començo.

Al cap d'una estona decideixo comptar una per una les paraules escrites. Em seria més fàcil si sabés quin és el botonet que he de prémer perquè les compti l'ordinador.

Me'n surten més o menys 750. Tinc el cap que em bull, la cadira ja no em sembla tan còmode i les lletres sembla que ballin per la pantalla. Potser ja ha arribat l'hora d'anar a dormir i de donar la feina per enllestida. Vaig a fitxer-anomeno i desa-El meu ordinador-disc extraible-remei-els meus documents. Poso el títol i tanco el meu portàtil.

Remei Puyo Viladoms

Vacacions de verano.

Maria Josep Cantero Escudero.

Escola de adults de Sant sadurní d'Anoia. Curs de informàtica.

Vacaciones de verano.

Salida desde San sadurni d’anoia hasta Munera (Albacete):

Salimos alas 10:00 de la mañana de Sant sadurni d’anoia cogimos la autopista dirección Valencia, todo iba bien no había trafico, pero al llegar ala altura de Villafranca del Penedes, empezaba haber cola, y resulta que había un accidente, estuvimos una hora parados, y al final empezamos a movernos otra vez, al llegar ala área de servicio del Penedes paramos a tomarnos un café y a descansar un rato.

Estuvimos una hora descansando, y volvimos a empezar el viaje, por la autopista.

Antes de llegar al peaje de tarragona, ya empezaba haber cola, por culpa del peaje, y la gente se empezaban a poner nerviosos, y tocaban el pito de los coches, y al cabo de estar una hora parados, empezamos a circular de nuevo, y decidimos de salirnos de la autopista y seguir un rato por la carretera, a si por lo menos veíamos mas paisajes y las niñas se distraían un rato, y haber si así no encontrábamos tanto transito, a lo primero todo iba muy bien, pero empezaba haber muchos camiones, y decidimos parar en el primer pueblo que encontrásemos, y eso que todavía nos faltaba mucho para llegar al destino.

Estuvimos paseando por el pueblo que se llama Cambris. Y entonces dijimos, vamos a continuar con el viaje que todavía nos falta mucho para llegar a Munera, y fuimos un rato más por carretera, y luego cogimos otra vez la autopista porque ya teníamos ganas de llegar al destino para descansar, e íbamos muy tranquilos porque no había casi transito y se iba muy bien.

Ya eran las dos del medio día, y decidimos parar a comer en la primera área de servicio que encontrásemos, que se llama Benicarlo, estuvimos comiendo, y las niñas después de

comer estuvieron jugando que había juegos, y alas tres dijimos de continuar con el viaje, pero como ellas estaban muy bien jugando dijeron de quedarnos un rato mas, y les dijimos que no porque si no llegaríamos por la noche a casa de los abuelos, y tendríamos que hacer noche en la calle porque estarían todos acostados, y entonces

dijeron de continuar con el viaje y empezamos de nuevo con el viaje, la autopista estaba tranquila porque había pocos coches.

Íbamos tranquilos por la autopista cuando las niñas nos empezaron a decir que hacia olor a quemado, y nosotros les contestamos que eso era alguien que le había pegado fuego al bosque, pero resulta que al lado de la autopista no había ningún bosque, y eso que mi marido y yo nos quedamos mirando para el capo del coche y salía humo, y había un puente, y estaba ancho y paramos para mirar lo que pasaba, y es que el radiador del coche, no sabemos porque había perdido toda el agua, porque nosotros siempre que vamos hacer viajes muy largos llevamos el coche al mecánico para que le hagan una revisión, y todo estaba bien, y estuvimos buscando en el coche haber si teníamos agua para ponerle, encontramos unas botellas, pero tuvimos que esperarnos un rato hasta que se enfriase el coche porque el marcador de la temperatura estaba al rojo vivo, y dicen que si esta así el coche no se puede parar, porque entonces se puede romper el motor del coche, tuvimos que esperar, por lo menos una hora, le pusimos el agua, y seguimos con el viaje, pero teníamos que encontrar una área de servicio para poder comprar mas agua porque le habíamos puesto toda la que teníamos, y la verdad es que no nos fiábamos de ir sin agua por si nos pasaba otra vez lo mismo, y al cabo de un rato encontramos un área de servicio, y compramos unas cuantas botellas de agua, y las niñas estuvieron bebiendo agua porque las pobres se asustaron haber que salía humo por el capo del coche, y continuamos de nuevo, pero al llegar a Castellón de la plana, empezó otra vez a salir humo, y mi marido llamo por teléfono al mecánico para explicarle lo que pasaba, y este le dijo que el coche así no podía circular, pero cuando mi marido le dijo donde estábamos, nos dijo que teníamos que llamar al seguro del coche para que fuera la grúa, a buscar el coche, llamamos ala grúa y tardo un rato en venir, el chico de la grúa , se estuvo mirando el coche, y nos dijo de llevar el coche a un taller haber que decía el mecánico, y mi marido se fue con la grúa, y a por nosotras vino un taxi, y fuimos al taller y nos dijeron que el coche lo tenia que llevar la grúa a nuestro taller, y el coche lo tuvimos que dejar allí.

Entonces miramos en el seguro del coche, y allí ponía que si se nos estropeaba el nuestro, si nos hacia falta utilizar el coche la compañía nos tenia que dejar un coche, y llamamos ala compañía y nos dijeron que, y el taller donde tuvimos que dejar nuestro coche, estaba en Castellón, y el taxis que nos llevo a nosotras nos acompaño a donde nos dijo la

compañía del seguro, para alquilar un coche que no lo pagaban ellos, y nos dejaron un coche al cabo de esperar dos horas, pero bueno lo importante es que ya podíamos continuar con nuestro viaje, nos pusimos en marcha y ya todo fue bien, eso si llegamos muy tarde a nuestro destino, pero al final llegamos.

Aunque las vacaciones tuvieron que ser cortas porque no podíamos estar muchos días con el coche que nos habían dejado, pero que se va hacer, si la cosa no fue como nosotros queríamos, pero tuvimos vacaciones y una historia que explicar, esto es todo.

FIN

Autora: Maria Josep Cantero.

hafsa yamani laroussi

escola d'adults de sant sadurni d'anoia

Datos personales

Hafsa Yamani Laroussi

avda sant llorenç 2 piso 4 nº2 Saint sadurni d'anoia, Barcelona

nacida el 19/04/1988

Teléfono 689275630

E-mail Hafsitta.hyl@hotmail.com

Formación académica:

Nivel bachillerato

Informática:

Open Office.org, exel, Internet

Idiomas:

Castellano: Nivel alto

Árabe: nivel alto

Francés:nivel básico

Ingles:nivel básico

Experiencia laboral:

trabajaba en empresa de telefónica durante 2 años

Otros datos:permiso de conducir B

aficiones:

viajar, practicar deporte, leer.

Un dia de relax

MAGDALENA MALLOFRÉ JANÉ

CURS D'INFORMÀTICA

Un dia de relax a les deusEl diumenge vam anar a passar el dia a San Quinti que era la fira,

que vol dir que estaven els carres plens de paradetes de fireta que

venien: pastissos, torrons, ametlles arrapinyades, menjars fets per

a les noies que es cuiden de la parroquià i tots els diners que

recullen són per la església.

També les botigues del poble posen les paradetes al carrer com

les carnisseries, cansaladeries, fruiteries, pastisseries i també

venen roba.

També i han una colla de gent que cuinen amb diferents cassoles,

car gols, gambes al ajillo, fideuà i arrós. I la gent van a buscar

amb la carmanyola el menjar que els hi ve més de gust.

Les botigues que tenen el poble, tothom participa amb lo que pot.

Aquest any, l'ajuntament va dir a la gent del poble, si volien vestir-

se d'època, com si fossin pagesos que venien de camp; i tothom va

esta d'acord. Va ser molt bonic i divertit, perquè també passaven

uns trabucaires amb uns canons i disparaven de broma, però feien

molt soroll i feien veure que afusella vent a la gent.

Després vam anar a les deus que hi ha un restaurant on tu t'has de

cuinar carn i escarxofes a la brasa, et fas tu el foc que ja tens apunt

i ells et porten les amanides, les begudes, les postres i el cafè.

Com anàvem molta colla, ens ho vam passa molt bé, després ja

portàvem regal i vam fer el amic indivisible, que vam repartir amb

gran alegria i festeja'n cada regal amb molta festa.

Al acabar, vam anar a veure les coves de les deus que son plenes

de llacs, de estelectites i estalagmites.

Les coves van ser un gran descobriment, dons allà sortia un gran

doll de aigua però mai

s'havien imaginat que

aquell turó fos vuit per dintre i

amb unes coves tan boniques.

Quan la gent entraven,

trencaven les puntetes de les

estalactites, fins que van explicar

que tardaven mols anys per

fer-se; llavors la gent vam anar

entenent que allò era molt

important. Les van anar arreglant, fent un camí , il·luminant als llacs

i posant noms a les roques, com el barbut, les roques de

Montserrat, al llac de les fades i altres. Era una experiència

meravellosa entrar i veurà les grutes de les deus, llavors l

ajuntament va decidir que aquella aigua que anava cap al llac i

després cap a la riera es podia aprofitar, van analitzar i al veurà que

era potable i van fer 23 fons que dallaven totes. Quan ho van

inaugurar van fer una gran festa. Van anar tots a l' ajuntament amb

pes i al mossèn a beneir-les i després van fer sardanes, va ser una

festa molt maca.

Allà al costat van fer un “xiringuito” i la gent, les famílies i el jovent

anaven a passar les tardes del diumenges i els dies de festa allà.

Feien berenades o menja una encaixada de bacallà, metres feien

petar la xerrada amb als seus amics i veien als seus fills vella

mentes la gramola no parava de tuca cançons de moda o sardanes

Eran un temps molt bonic, arcana que no i avia ni teles ni t'ans

coxes ,la gent venia em autocars i als deixava a la carretera i

anaven a peu fins a les deus que i a uns 15 minuts ,pro era una

excursió que venia molta gent a veure-ho

També era un poble que venien molt estiuejants, que passavant tot

el estiu al poble ,

anaven a banyar-se al

llarg de les deus o al

pèlag del fregaire o a

resclosa que era un tros

mes avall

Era uns altres tems

Ara el “xiringuito”a

desaparegut en vingut als coxes,les piscines les corredisses ,als

grans viatges tot a canviat la gent ja no dona tanta importància a la

natura i les fons es van asseca perquè estan embussades pro ara

han tornat a refer les grutes han obert mes passadissos, perquè

diuen que te de tindre entrada i sortida perquè no passes res i que

tingui sortida de emergència

també han posat cordes als arbres (titoles)i als nens i no tan nens

van un arbre al altre i passant ve, es un altra forma de divertir-se

m'entres als pares i els avis estan prepara'n el dinar i le escalivada

,

Ja tornem a esta allà on estàvem ja que jo me deixat anar amb als

meus records de la infantesa ,ja que als baix explica i vam acaba

el dia mira'n als pel ecs ,les fons ,i les grutes i vam tornar cap a

casa i em ganes de poder tornar al any que ve

maig -2009

LA VIDA DE LA TIETA

Neus Centelles

Sant Sadurní D'ANOIA

Escola D'adults

Curs Iniciació a la informàtica

A La Meva Tieta

La meva tieta va néixer de una família pagesa del Anoia, estava formada per un avi, un pare, una mare i tres fills, ella era la tercera dels fills. Era d’un poble al costat de Piera,concretament del poble anomenat Can Bou.

El seu avi es deia Joan, el pare es deia Josep, la mare Maria, el germà gran Josep, el segon Antoni i ella que era la petita es deia Àngela, encara que tothom li deia “ Angeleta” i així es com sempre li em dit.

Quant tènia quatre anys, la seva mare es va morir, llavors les seves tietes es varen fer càrrec de la situació i varen ajudar en el que bonament podien, però el mes fort anava a càrrec de la nena, perquè les tietes vivien lluny, i només podien de tant en tant anar a veure'ls.

Els anys varen anar passant mes o menys be, fins que un altre desgràcia els va sobtar va ser la mort del avi, la tieta tenia llavors catorze anys.

Uns anys mes tard, va esclatar la gerra i ella sola es va quedar, dons el germà gran a la gerra tingué que anar, el segon també va marxar i al poc temps el pare va morir i ella amb setze anys es va trobar sola. Que faré va pensar ! a casa de

les tietes va anar i allà es va estar fins que la gerra es va acabar.

Els dies i els mesos passaven i els germans no tornaven. Llavors es va posar a buscar feina, pregunta per aquí, pregunta per allà, fins que feina va trobar. Com que no tenia on anar a servir en una casa de minyona es va col·locar

La casa en deien Can Bonastre (terme de Piera) era una casa senyoral, de feina no en faltava, la mestressa era una gran persona, li va ensenyar a cuinar i fer les feines pròpies d’una dona. Tan aviat donava menjar a les bèsties com fregava o rentava.

Per sort la festa ( festa major) va arribar i un gran ball es va organitzar. Totes les noies van anar a l’envelat, un ball per aquí i un per allà totes van gaudir. Un noi ella va veure que li va agradar, però ell no si va acostar.

A l’endemà per l’era passejant el va veure i ella si va acostar, i li va dir; ahir no em vas demanar per ballar!, ell li contesta, es que no en se de ballar, però si vols un passeig podem donar i ella va acceptar.

Aquell noi es deia Joan i era el segon fill d’una família de set

germans; era fill de Sant Quinti de Mediona, un poble del Penedès, el seu pare es deia Josep, la mare Neus; el primer germà es deia Jaume, el segon era ell i com em dit es deia Joan, el tercer Frederic, el quart era una noia es deia Rosa, el cinquè era el meu pare Josep, la sisena una noia de nom Mercè, i el setè un noi de nom Ramon.

La meva tieta entra a la família, al casar-se, es queda a la casa per” jove”, de mica en mica els cunyats es van casant i arriba

el dia que es queden sols, tenen un fill, es diu Emili.

Passa el temps el fill es fa gran i ells també, desprès de molt treballar i quant poden gaudir la vida li dona un cop dur.

Ara la meva tieta està sola el marit i el fill son morts, ella es gran te vuitanta i set anys i es pregunta, perquè tan lluitar?

Ella te una gran sort te uns nebots que l’estimen perquè es una gran dona que ha estimat i se fet estimar.

Aquesta es l’historia de una persona que va entrar a la meva família (abans de néixer ió), es la meva tieta!. A la que respecto, estimo i sento una gran admiració pel seu caràcter bondadós i la seva manera de beure la vida, a pesar de tot el que ha passat.

20/05/09

NEUS CENTELLES

Apunts de informàtica

Pepi Martin

Curs de iniciació a la informàtica

Escola de adults de Sant Sadurní d'Anoia

LA FLAMA.

Crema un ciri al Montserrat ,una flama ha la muntanya ,que il·lumini el teu camí en busca de felicitat . Si et sentissis defallí gira els ulls vers l’amuntanya ja que el foc que l’a inflamat resta viu dintre del COR.

Pepi.

Historia i origen

La Muntanya de Montserrat presenta unes característiques tan sorprenents que ha esdevingut un dels símbols de Catalunya. Tot i que en el líric himne del Virolai s'afirma que: "Amb serra d'or, els angelets serraren eixos turons...", l'explicació científica sobre la gènesi del massís montserratí és força diferent, i, en darrer terme, fa responsables del sorprenent modelat de la Serra als agents atmosfèrics.

En primer lloc, cal parlar d'un gran golf marí d'aigües no gaire fondes, existent fa cosa d'uns 50 milions d'anys, situat on es troba ara la Depressió Central Catalana, i al qual desguassaven impetuosos rius procedents dels vessants d'un massís catalano- balear desaparegut, que aportaven grans masses de còdols. Els còdols s'anaren barrejant amb materials més pastosos i varen formar una massa que, quan aquest massís catalano- balear desaparegué i els terrenys circumdants al gran golf s'enrolaren enmig de cataclismes geològics, el relleu de Montserrat anà emergint del fons del mar amb una gran brusquedat de formes -posem-hi, ara fa deu milions d'anys- i els seus relleus quedaren a la mercè de vents, pluges i glaçades fins convertir-los en aquesta espectacular escenografia que ara admirem. Ajudaria a això, és clar, la duresa dels materials

emergits, formats pels característics conglomerats (còdols, sorres i un duríssim ciment calcari), que els científics anomenen pudingues i que, popularment, es coneix per "pinyoles".

D'altra banda, el fet que aquestes pudingues siguin molt més resistents a l'erosió que els materials veïns (argiles, gresos, esquists...) justifica també, amb els moviments tectònics, els singulars relleus de la muntanya. El cim de Sant Jeroni (1.236 m), ofereix un extraordinari panorama des dels Pirineus al mar (fins i tot els dies de visibilitat excepcional es veu Mallorca) i, separat d'aquest pel coll de Migdia, els Ecos, amb 1.220 m. En realitat, aquest coll de Migdia, al centre del qual s'alça la punxeguda Talaia, divideix la serra en dues parts gairebé iguals: l'oriental, amb la zona de Santa Magdalena i les serres de Santa Maria, la zona de Sant Salvador i els Flautats, incloent, al principi, el popular monòlit del Cavall Bernat; l'altra, l'occidental, la zona dels Ecos, els Frares Encantats i la filigranada zona de les Agulles, incloent el característic coll de Port. Malgrat la seva evident unitat geogràfica i les seves singulars característiques geològiques i geomòrfiques el massís de Montserrat pertany a la Serralada Prelitoral Catalana, que s'estén entre les depressions Central i Prelitoral de Catalunya.

Per

MERCÈ TORRENTS MATA

Aula de Formació d'Adults de Sant Sadurní d'Anoia

LES MEVES EXPERIENCIES

Des de petita ja tenia inquietuds per els idiomes i per els viatges.

Deuria tenir uns dotze anys, quan em van fer una foto uns senyors anglesos que havien vingut a veure les nostres caves, i jo els hi vaig donar la meva adreça perquè me la enviessin a casa; i llavors ja va començar una bona amistat, eren en Harry i la Muriel.

A aquests turistes els hi deuria fer gracia, dons no tenien fills i jo vaig començar a enviar-lis cartes i ells em contestaven, però innocent de mi, feia una carta amb espanyol, després agafava el diccionari d'anglès i ho traduïa paraula per paraula i els hi enviava. Alguna vegada els hi havia dit disbarats.

M'enviaven segells, dons a aquella època jo els col·leccionava. Havien vingut a casa meva a visitarnos i volien que jo hi anés a passar unes vacances amb ells, però a casa no volien ni en broma deixar-m'hi anar.

M'enviaven regals, inclús una vegada em varen enviar diners per comprar-me una bicicleta, però el meu pare que era xòfer i veia tots els perills, no me la va deixar comprar i a canvi vaig tenir la meva guitarra dons també m'agradava la música i aprenia a tocar el piano i la guitarra.

El cas es que jo no vaig anar mai a Anglaterra, però el meu fill si, i gracies a ella va puguer anar a estudiar tot un estiu a Oxford i el meu marit i jo vàrem anar a veure la Muriel a casa seva uns dies mentre el nostre fill estava allà.

Va ser una experiència molt maca i uns bons records que mai no oblidarem, ara penso que ens veu des del cel, dons d'allò ja fa catorze anys i llavors en tenia vuitanta; encara que no hi veia, vivia sola i anava amb bicicleta. Ja fa temps que no ens escriu; el seu marit ja feia anys que era mort.

Ara que hi après una mica del seu idioma, em fa il·lusió dedicar-li això:

My friend is Muriel. She lives in Oxford in a beautiful house , she has got four bedroom, one big dining room, the hall, the kitchen, the bathroom and the garden, there are much plants and a pet, a dog. She is old and she's got blonde hair and is nice. Muriel likes listening to music. At five o'clok have tea. His husband is dead. They haven't got children.

I love Muriel. I'm Mercè. Kiss.

També tenim una forta amistat amb uns amics belgues.

Tot va començar a un càmping , a on anàvem a passar l’estiu i el nostre fill Gerard que tenia dos anys i voltava sol per el càmping amb bicicleta de tres rodes, marxava amb ametlles i tornava amb caramels, al final vàrem descobrir que les canviava amb un matrimoni i quan els vàrem anar a saludar ens assabentarem que ell era radioaficionat com nosaltres.

El següent any ens retrobàrem al mateix càmping, però al arribar els van avisar de que tornessin a casa dons a la mare d'ella l’havien d’operar d'urgència, per lo que ens vàrem oferir d’agafar els seus dos fills i que es quedessin a casa nostra i al cap d’uns dies els tornaríem a Sint Niklaas d’on son. Així ho vàrem fer i va ésser el principi d’una gran amistat

La mare tenia un càncer i quan la van operar li van donar dos mesos de vida, d’això fa uns trenta anys, ella va canviar de metge, va anar a un famós naturista de Bruges que encara la visita ara. I com que diuen que la fe mou muntanyes, cada any venia a casa dos o tres cops per anar a visitar la nostre Moreneta a Montserrat i al ser a Espanya menjava coses que li eren prohibides i deia que eren “patates” o “peix” de Montserrat i li aprofitaven més que be.

Això si, fins que va puguer, anàvem a pujar la muntanya a peu des de Collbató fins al monestir, com una promesa per estar bé. Ara hem d'anar-hi nosaltres a veure-la dons té vertigen, les cames no li rutllen massa i ja té vuitanta-dos anys.

Nosaltres, amb els dos nostres fills, hem anat molts anys a passar les nostres vacances a casa seva . Quan els nens eren mes petits, al·lucinaven, dons havíem recorregut tots els parcs infantils mes famosos de Bèlgica i d'Holanda.

Una vegada varem anar amb uns amics que tenien un globo i ens hi van portar, es una

experiència meravellosa, estar a dalt del cel volant sense sentir cap soroll, bé, no es pot descriure s'ha de viure; a mi em va agradar mes que anar amb avioneta.

Hem estat per tot el país que es una preciositat, i també com que hi anàvem amb cotxe, ens havíem parat a fer turisme per França i per Luxemburg i per Alemanya.

Ara, l'últim cop que hi hem estat ens hem emportat el nostre net de 10 anys i ha conegut el net de la nostre amiga que son iguals d'edat, i qui sap fins a on arribaran ...

Això trobo que ens enriqueix molt, dons coneixem els seus amics, quan som a casa seva uns venen, d'altres anem a casa d'ells, et., no sabem els seu idioma però per sort sabem una mica de francès i ens entenem perfectament.

De lo que me'n penedeixo es de no saber el flamenc, dons com que ella va anar a l'escola a aprendre l'espanyol i nosaltres li parlem així, ha tingut mes sort per practicar. Això es la meva assignatura pendent, dons quan acabi d'aprendre l'anglès em posaré amb les classes de flamenc.

Tenim una casa a Bèlgica a on podem anar sempre, es la casa dels nostres amics, i ells venen a la nostra.

Estic molt contenta d'aquestes experiències, trobo que he tingut molta sort amb aquest aspecte, dons l'amistat es lo principal que podem tenir i gaudir.

Mercè Torrents, a 28 de març del 2009.

Roses i tulipes

Neus Centelles

Sant Sadurní d'Anoia

Escola d'Adults

UNA FLOR

Nom Comú: tulipa

Família: Liliaceae

La Tulipa, es una bonica espècie de 15 cm de alçada, originària de Europa central, es igualment atractiva tant si es cultiva en torretes o al jardí. Al florir en les últimes setmanes de la primavera, cada tall produeix fins a cinc o sis flors ricament de colors: blanques, grogues a la superfícies internes i verdes grogoses al exterior.

Ala primavera i al estiu son l’època de floració i el seu creixement. Las Tulipes el que necessiten es una posició solellada. La terra te que estar molt poc humida no es te que saturar d’aigua, perquè les llavors es poden podrir.

Planti els bols al setembre en una terra porosa.

Col·loqui les llavors en forats de 15 cm de profunditat de manera que quedin ben tapats, la terra te que estar molt poc humida fins que comencin a creixé, desprès reguli mes sovint perquè es conservi humit.

Per conservar la seva propagació teniu que dividir en varis grups els bols procurant que no es trenquin.

Rosa Comun

Una Flor

Nom comú: Rosa, de la família Rosacease

El cultiu de la Rosa esta tan escampat Que no fa falta descriure-les, existeix una gran varietat de Roses: Roses antigues, moderns arbustos de Roses, Roses trepadores, Roses rastreges i Roses en miniatura. Es aquest últim grup, el de les Roses en miniatura, el més apropiat per cultivar en tines i finestres del pati o de la terrassa.

EL origen de la Rosa en miniatura està en la Rosa chimensis, una Rosa Xina que també es coneix com R. Mutabilis. La majoria de miniatures deriven de la espècie R.c. mínima, també

coneguda com R. rouleti, o de encreuaments fets entre els Roses híbrides de té i Floribùndes, de les que les miniatures han heretat moltes qualitats. Floreixen principalment entre juny i juliol, encara que a vegades també ó fan a finals d’estiu.

A part de les miniatures, exigeixen numeressis classes de Roses que poden cultivaries en tines.

La poda es fa, a la primavera o a la tardor, per confegir unes plantes saludables i en molta floració.

En les plantes grans talleu els brots anteriors a dos o tres dits del punt de la seva última flor.

La poda anual proporcionarà una planta que desflorarà un creixement fort, sa i flors grans.

Jamila chokri

Escola d'adults De sain sadurnit d'anoia

Barcelona

soc de marruk a ena al mipaes amtres nens ona adeu nora teresansotra asdeu Dikra tedus ans otru asdeu same teunan amteresansotra asdeu Dikra tedus ans otru asdeu same teunan amosnat amcoha dague alarmirea totalaellos nenes plorabanmul porke estaban mocansat conrebem arcunaguasolenira mos parado paradiscansa edspres amosmenjat

conamosmenjat la nora nobolpoja al cotha eplorabamol porgue buljoca la Dikra bol durme el sami tamben boldormi el camenomoarc totala net coan amos rebat

LOS PERROS

Montse Riambau

En los anteriores capítulos hemos hablado de los perros de caza y los perros de pastor, dos categorías de perros de caza y los perros de pastor, dos categorías de perros cuya utilización ha ofrecido, desde tiempo, resultados muy positivos. No hay que olvidar, sin embargo, que la custodia del rebaño y la ayuda en la caza no constituyen las dos únicas actividades desarrolladas por nuestro fiel amigo al servicio del hombre, sino que generalmente se dedica a los fines más variados, que abarcan desde la custodia atenta de nuestros bienes a la defensa personal, desde la custodia atenta de nuestros bienes a la defensa personal,desde las operaciones de salvamento al arrastre de trineos, desde los servicios prestados al ejército a las actividades como policía; dentro de este amplio campo de utilización, hay ciertas razas que sobresalen por naturaleza sobre las demás en virtud de unas determinadas cualidades: de las principales de entre ellas haremos una breve descripción.

El perro guardián- es, por lo general, un animal muy dotado, tanto intelectual como físicamente, ya que son cualidades indispensables para que pueda desempeñar con diligencia la difícil labor que se encomienda .

Entre todos, el alano o gran danés es indudablemente el más represente este aspecto, tanto por su talla superior a la de cualquier otro perro, como por su sentido de la disciplina y su valor. Se trata de un animal de sólida complexión y, al mismo tiempo, elegante y esbelto. De su poderosa corpulencia emana como una impresión de fuerza y de agilidad, que contribuye a hacer todavía más majestuoso su porte. El pelo es siempre corto y liso, y puede tener diversas coloraciones: leonado, arlequín, atigrado, negro. El carácter del gran danés suele ser tranquilo y reposado, especialmente con los niños. Esto no es válido, naturalmente, con los extraños, pero dada su utilidad como perro guardián este rasgo no constituye un defecto

Bull terrier- criado antiguamente para la lucha contra los toros, se ha convertido en la actualidad en auténtico perro de compañía, que sabe hacerse valer también como guardián y ser apto para la defensa personal, perdiendo con ello las características esenciales de la raza .

Perro labrador-- características generales se parece bastante al perro de Saint-Hubert, del cual además parecen derivar, por vía más o menos indirecta, todas las razas de sabuesos actualmente conocidas. El sabueso de jura es un perro de estatura mediana bastante ágil rápido emprendedor; originario de la región de Suiza cuyo nombre ha adoptado. Galgo ruso Barzoi entre todas las variedades de galgos está el galgo Barzoi, que tal vez sea el más famoso aunque no el más difundido. y de formas elegantes y esbelto El perro pastor, al igual que el perro de caza, tiene unos orígenes que se remontan a épocas muy antiguas. Es muy probable, además, que el mismo animal desarrollase la doble actividad de cazador y de guardián; sólo más tarde, cuando la humanidad comenzó a organizarse de forma más compleja, se llegaría a una diferenciación propiamente dicha , tanto en su aspecto como en sus actitudes.

Los primeros perros, como se ha dicho ya, tenían que presentar necesariamente varios puntos de semejanza con sus próximos parientes, es decir, con el lobo y el chacal. En la actualidad, acaso por el tardío interés que estos animales han suscitado entre los aficionados a los perros, siguen siendo los perros de pastor los que indudablemente conservan más puras las características originarias de su especie. Aparte de esto, no hay que olvidar tampoco que los perros de pastor han venido colaborando con el hombre en unas de las actividades más difíciles y de mayor responsabilidad, función que desarrollan de forma excepcional, por el interés la fidelidad, abnegación e inteligencia que demuestran: conjunto de dotes y los sitúa indudablemente en el primer puesto entre todos los perros y que se manifiesta en una impresión general de inteligencia que raya en lo humano. Por demás, incluso en la práctica, el perro de pastor está ya ocupando en todas partes aquella función de prioridad con respecto a

sus congéneres que le corresponde por derecho, ya que puede afirmarse que su utilización no conoce límites, ¿Quién no ha oído hablar de las admirables proezas del espléndido animal que es el pastor alemán, sea cual sea la función a que le destine, como guardián atento, valiente defensor, policía e incluso como animal de salvamiento ? ¿O del admirable ardor, de la extraordinaria inteligencia del pastor belga? ¿o la de la elegancia y amabilidad de este afectuoso perro de compañía que es el collie? Ejemplos todos ellos que ilustran amplia mente las extraordinarias cualidades de estos animales, hasta el punto de presentarlos casi como participantes de nuestra misma humanidad. Las razas en que se subdividen los perros de pastor son bastante numerosas; nosotros, por razones de espacio, deberemos limitarnos a recordar sólo algunas de entre las las más conocidas.

Los perros de pastor más conocidos y numerosos suelen ser en su mayoría procedentes de las extensas

llanuras del Norte de Europa.

En Francia son dos las razas de perro pastor particularmente difundidas: el pastor de Brie y el pastor de Beauce.

El perro de pastor de Brie es un fiel compañero, atento fiel, valiente a toda prueba.

El perro pastor de Beauce, el más antiguo de los perros de pastor franceses, del que al parecer desciende el propio pastor de Brie, es un animal de estatura bastante alta muy robusto y resistente, de complexión esbelta bastante inteligente y fácil de enseñar,