DORRESMENTP E R Q U È L A C U L T U R A A L L I B E R A E L S P O B L E S

Nº 16 HIVERN 2013

CRI S

I

EditorialEren temps de foscor. Temps de fred i vent glaçat. Re-

botits, ens bellugàvem lentament al sofà de casa. Les no-tícies ens parlaven de conflictes llunyans on personescom nosaltres morien de fam, de set, de por. Xiquets ambulls desmesurats i panxes unflades com globus, intenta-ven moure’ns cap a la misericòrdia i la llàstima. Maresamb els seus fills morts als braços ens escandalitzen i ensprovoquen una compassió confortable de llar encesa itaula parada.

Ens ha tocat ser espectadors de desgràcies llunyanes iexòtiques d’enfrontaments salvatges, de suïcidis religio-sos, d’immoralitats econòmiques perpetrades per tecnò-crates amb vestits d’Armani i cors negres com corbs.

Temps sagnants on els diners són més valuosos queles persones. On la riquesa d’uns és la mort i la misèriadels altres. I sense poder evitar-ho ens quedem allí, elsulls paralitzats per esgarrifoses imatges emeses des desatèl·lits enviats a l’espai per potències que gasten mésdiners en aquests llançaments que en donar solucions alsproblemes quotidians de gent que ha de prostituir-se, as-sassinar o robar per poder mantenir-se viva un dia més .I preguem a Déu perquè açò s’acabe, preguem a tots elsdéus que facen les paus entre ells i ens deixen a nosaltresen pau. Per què els seus ministres deixen de beneir elscanons, les bales, les bombes, les porres que ens maten,que ens mutilen, que ens arranquen els fills, els germans,els pares, els amics, els amants, que esmicolen i massa-cren tot allò pel que hem lluitat, tot allò que hem cons-truït, tot allò que hem estimat.

Són temps de foscor. I la foscor s’acosta lentament iamenaça envoltar-nos. La misèria s’apropa al teu carrer,al teu poble, al teu veïnat que lluita per no perdre la casaconstruïda, els estalvis confiats als bancs de tota la vida ique ara pareixen haver oblidat el teu nom, el teu esforç.Les desgràcies són cada dia més properes, més conegu-des, més dolgudes. La maquinària funciona sense com-passió, sense sentiment, freda com el vent que asseca elscors d’amics i companys sense feina, sense futur, senseesperança. I quan els trobes pel carrer apartes la mirada ipenses: “A mi no em passarà el mateix. No cal començara menejar-se.”

No saps que, això mateix, ho pensaven ells fa nomésuns quants mesos.

Manolo Valls

Pàgina - 2 -

Dorresment

Editorial....................................................Pàgina 02L’honradesa i la cobdícia ..........................Pàgina 03Gent amb veu pròpia ...............................Pàgina 05Els braços de gitano salats .......................Pàgina 06La perversitat del celibat..........................Pàgina 07Europa, la gran estafa ..............................Pàgina 09Un regal enverinat ...................................Pàgina 10Un llibre per a repensar el País ................Pàgina 12Quan jo era menut...................................Pàgina 21Pregunta-li a la blogosfera .......................Pàgina 26Humanitats ..............................................Pàgina 27Capsots i botxins ......................................Pàgina 29Trobada d’associcacions...........................Pàgina 31El rei i el president del Congrés................Pàgina 33La Juan Bau una experiencia curta pero intensa(1972).......................................................Pàgina 34Quí era Juan Bau ......................................Pàgina 37Gaudir del dols.........................................Pàgina 38Presentació del llibre Llengua i emoció ...Pàgina 39Esmenant Machado .................................Pàgina 41Un altra manera de vida ..........................Pàgina 42Gojos de Sant Antoni ...............................Pàgina 43

També podeu consultar la revista a: Quatretonda Digital: www.quatretondadigital.es

Col· laboradorsManolo Valls

Josep Miquel BaussetMaria SentandreuCasimir RomeroSal∙lus HerreroToni Cucarella

Miquel SentandreuVicent Soler

Maria Benavent BenaventPep Estornell

Josep Oltra i BenaventHilari Prats

Rafael Benavent (benavent)Enriqueta Benavent

R. BenaventAda GonzálezJoan Olivares

Xavi Naval (Revisió)

M a q u e t a c i ó

C o o r d i n a c i ó

Manolo Valls

Sumari

Rafael BenaventMiquel Sentandreu

Edita: Col∙lectiu Cultural Dorresment

Lʼhonradesa i la cobdíciaEl diccionari defineix l’honradesa com l’actitud d’a-

quells que no fan actes deslleials, ni furts ni enganys!

És l’honradesa en el treball, el que vaig trobat en elsbons fisioterapeutes que em van ajudar en la recuperacióde la meua fractura d’húmer. No cal dir que és altíssimel grau de satisfacció i la millora que experimentem enles nostres lesions, gràcies als excel·lents infermers, quesempre diuen la veritat: la recuperació és llarga i dolo-rosa. Mai no ens van enganyar, dient-nos que seria unacosa curta, fàcil i sense dolor. No van anar amb mentides,ni amb enganys! Perquè aquests fisioterapeutes fan de laveritat i de l’honestedat la seua manera de treballar!! Iperquè segueixen al peu de la lletra la recomanació quefeia Sant Pau als cristians de Colosses: “En qualsevol tre-ball, poseu-hi tota l’ànima” (Col 3::23)

Però en la nostra societat, i d’una manera especial enel món de l’economia, no sempre és l’honradesa allò queguia les operacions financeres! Moltes voltes és l’avaríciao la cobdícia, enteses com un afany exagerat pels diners,allò que fan immorals les transaccions econòmiques. D’a-vars tots n’hem conegut, com el cas de l’Harpagon deMolière, o el senyor Scooge de Dickens, que no sopavaper no gastar! O el Dòmine Cabra de Quevedo, que dor-mia d’un cantó per no gastar els llençols!!

A més, el cobdiciós no té altra dèria que enriquir-semés i més, a costa dels diners dels altres. Hui en dia, la

cobdícia dels grans especuladors ha aconseguit pensionsexagerades i immorals, com el cas de Richard S. Fuld queva cobrar 4,3 milions de dòlars, després d’haver portar ala bancarrota Lehman Brothers, o James C. Caine amb17,1 milions, per haver fet el mateix a Bearn Sterns.

I les nostres entitats financeres, alguna d’elles amb di-rectius, el més “baratet” dels quals cobrava més de100.000 euros a l’any? Davant del desastre d’alguna d’a-questes entitats, només fa unes setmanes tots deien queestaven la mar de bé! I ja hem vist com ha acabat tot,degut a la cobdícia d’uns i d’altres!

Enmig d’aquesta crisi que ens ofega, es van retallantmés i més els serveis i els salaris públics per quadrar elscomptes i perquè diuen que les arques estan buides. Peròaixò no és del tot veritat, perquè hi ha diners per salvaruna entitat financera, però no per als dependents, els pen-sionistes o les escoles!! Tot sembla indicar que els 10.000milions retallats en ensenyament i en sanitat, deuen haveranat a parar al pou sense fons d’alguna d’aquestes entitatsfinanceres, que va donar un crèdit a l’equip que l’any pas-sat volia la décima. Uns diners que eren per poder pagarun jugador de la lliga, que pel seu comportament al campde joc, no és cap model per als nostres jóvens! I aquestcrèdit, que s’haurà d’amortitzar amb diners públics, ser-virà per pagar entre tots el fitxatge de Cristiano Ronaldo!!Per a escarni dels aficionats del València, el Gandia, elVila-real o el Barça!!

Honradesa i ètica en el treball, és el que es demana atothom! Algú s’imagina que l’Òscar m’haguera fet la re-cuperació de la cama, quan la fractura la tenia al braç? O

Dorresment

Pàgina - 3 -

que un fuster fera una porta 20 cm més gran de com hau-ria de ser?

Exigim honestedat i honradesa en el seu treball als in-fermers, als fusters, als llauradors... Però els directiusd’algunes entitats financeres (amb uns sous que un llau-rador, per a obtindre’ls, hauria de treballar 200 anys!) espoden permetre jugar amb els nostres diners! I damunt,aquests diners que haurem de pagar, seran per al fitxatgede Ronaldo!!

I és que la cobdícia porta els hòmens a la ruïna! Fafalta recordar, com ens diu Sant Pau, que “l’arrel de totsels mals, és l’afany de diners”? (1Tm 6:9-10)

Com va dir el P. Abat Josep Mª Soler en l’homilia dela festa de l’Ascensió, “Cada dia podem constatar lamanca d’honestedat i d’ètica que hi ha hagut en moltsàmbits i la crisi profunda de valors que hi ha a la based’aquests comportaments”. Per això el P. Abat Josep Mªdemanava una política a favor de la persona, ja que desde l’Evangeli, “els cristians sabem que és possible unaaltra manera de fer. Amb la paraula i la vida, hem de sertestimonis de justícia i de veritat, de respecte, de sobrie-tat, de responsabilitat”. I és que com deia el papa SantLleó el Gran, l’avarícia és una planta de la qual “proce-deix la llavor de tots els mals”.

També l’arquebisbe de València deia que amb “les re-tallades hi haurà més pobres”. I fent-se ressò de la Doc-trina Social de l’Església, el bisbe Osoro afirmava que“l’economia ha de recolzar-se en una ètica que faça pos-sible el desenrotllament humà”, per recuperar “la civilit-zació de l’amor, basada en la solidaritat, la caritat i lajustícia”. I, evidentment, cal entendre la caritat, no nomésen donar almoina, sinó sobretot en l’estimació i l’afectepels qui més malament ho estan passant.

Com ha dit també l’escriptora Susanna Tamaro,“hi hauna falta de valors i d’espiritualitat. Perquè la crisi quevivim, no és només una crisi econòmica. És també unacrisi ètica”. Per això, continua Susanna Tamaro, “és mésimportant l’educació i la formació dels jóvens, que com-prar l’últim model de mòbil”.

Un personatge molt més pròxim a la joventut com ésl’actor i cantant Fran Perea, deia també en una entrevista:“és de no estar bé del cap, que els diners dels impostoses donen als bancs”.

Per tal de millorar el món (i els mestres tenen una gran

responsabilitat en la formació dels estudiants) els nostresjóvens han de fer de l’ètica i de l’Evangeli un valor fona-mental en les seues vides, per recobrar així la cultura del’esforç i la sobrietat, la solidaritat i la sol·licitud pels al-tres. Si no, amb el temps tindrem molts Cristianos. O di-rectius com els de Bankia que, a més de cobrar uns sousexagerats, han portat aquesta entitat financera a la ruïna.Perquè el futur de la nostra societat no està en guanyardiners (independentment de com es guanyen!) i en pos-seir més i més, sinó en descobrir en l’altre, un germà i ensaber compartir allò que som i allò que tenim.

Josep Miquel Bausset

Monjo de Montserrat

Dorresment

Pàgina - 4 -

Gent amb veu pròpiaHi ha gent que t’anima a seguir endavant, que és una

injecció de moral, que entén les teues idees encara quesiguen estranyes o poc habituals. Hi ha gent que està ensintonia amb tu, que et permet establir un vincle afectiuespecial. Hi ha gent que prompte es converteix en unamic o una amiga, gent que et fa somriure, que et dónaalegria i ganes de viure, que t’ofereix esperança de vida,que et fa passar una estona feliç. Hi ha gent que t’atraucom si fóra un imant, que et resulta agradable, que ettransmet interés, que sap escoltar-te al mateix temps quecomparteix amb tu fragments de la seua vida. Hi ha gentamb la qual estableixes una mena de filosofia de vidacompartida, uns interessos semblants, unes actituds de-terminades, unes aficions comunes. Hi ha gent que saptraure el millor de tu mateix, que et dóna ganes de fercoses, de moure el cul, de començar a caminar cap enda-vant sense por. Hi ha gent que et dóna confiança i sap ar-ribar al teu interior amb les paraules.

Què hi ha més gratificant que un amic vertader? Peròés tan difícil trobar a una persona així, tan especial, tantransparent, tan compatible amb tu mateix. De vegadesno ens atrevim a buscar i ens conformem amb allò quetenim al nostre voltant. Per què deixem de vegades queens tallen les ales? No ho deuríem permetre. Cadascú téuna essència al seu interior i aquesta ha de fluir per a sen-tir la felicitat i la plenitud. Si la nostra essència no fluïx ies queda emmagatzemada en un racó de la ment o del cor,llavors comença a envair-nos l’ombra del desencant.

Per això hauríem de ser valents i buscar a eixes per-sones que estimulen la nostra essència, que ens animen aser com som, que ens accepten amb les nostres virtuts iles nostres limitacions. Tanmateix de vegades trobem aeixa persona i tenim por de descobrir aquelles emocionstan intenses que ens fan sentir bé. De vegades estem tanacostumats a deixar-nos empentar per les circumstànciesque no ens atrevim a encetar una nova possibilitat. Hi haque tenir valor per a obrir portes en lloc de tancar-les. Perquè ens costa tant donar-nos una segona oportunitat? Siallò que tenim al davant ens agrada, per què posem el fre?Cal deixar-se anar, explorar noves sensacions, obrir lament a les experiències positives que ens ajudaran a ferles paus amb aquell altre jo que també viu al nostre cap.

Perquè hi ha un diàleg constant dins la nostra ment,un bombardeig de missatges conscients i inconscients quefins i tot ens maregen una mica. Sovint es produeix unball d’idees contradictòries que ens fan dubtar i no ensdeixen pensar amb claredat. Hi ha dos personatges queparlen dins el nostre cap: el positiu i el negatiu. És allòque diuen de què tenim un àngel i un dimoni que lluitenentre si per dominar les nostres accions. Però dins d’eixecaos de pensaments tenim l’opció d’elegir. Podem fer-licas al personatge negatiu que ens posa entrebancs i ex-cuses i que ens transmet missatges desesperançadors. Opodem fer-li cas al personatge positiu que ens anima alluitar, que ens motiva, que ens transmet missatges d’op-timisme i que ens condueix cap a la senda de l’esperança.

No obstant això, de vegades se’ns dispara el pilot au-tomàtic, és a dir ens deixem empentar per la nostra ten-

Dorresment

Pàgina - 5 -

dència i ens deixem dominar pels instints. Aleshores calutilitzar la raó i estirar els ramals del pensament. Quansentim que tot al nostre voltant se’ns escapa de les manscal parar, respirar i qüestionar-se allò que estem pensant.Perquè les idees condicionen les emocions i sols si can-viem la idea podrem canviar aquella emoció negativa peruna altra més positiva. Pensar és la clau per a sentir i elssentiments retroalimenten els nostres pensaments. Pertant, pensar en positiu ens ajudarà a sentir emocions més

agradables. Canvia els teus pensaments i poc a poc et tro-baràs millor amb tu mateix i amb el teu entorn. Gaudeixde les oportunitats que t’ofereix la vida i no tingues porde viure cada instant com si fora l’últim. Sigues valent,escolta els teus pensaments fins que trobes la teua pròpiaveu i aleshores sentiràs que hi ha un món ple d’oportuni-tats al teu abast.

Maria Sentandreu

Els braços de gitano salatsEls braç de gitano salat és un del plats més obli-

dats a la nostra comarca. Sort que vaig aprendre dema mare. No l’he vist, llevat de ma casa, en cap res-taurant de la vall. Sí que l’he vist, en canvi, al Priorati al Maestrat.Com pot ser que aquest plat tan festiu iimaginatiu s`haja, pràcticament, perdut?

El podeu fer amb carn picada (vedella, porc, po-llastre..) o amb peix (lluç, gambeta pelada..). Elmenys complicat seria el de tonyineta ja que no fafalta fregir-la.

Per a decorar-lo podeu fer-ho amb olives negres,farcides, ou bollit a rodanxes, tomaca, tires de pi-mentó torrat...

INGREDIENTS:1 Kg. de creïlles.1/2 Kg. de carn picada.4 alls ( un per a l’allioli i els altres per al fregitó).Oli d’oliva (per a l’ allioli, per a fregir i per a

pastar la creïlla).1 pebrera roja.1/2 Kg. de tomaques madures.Decoració: unes olives negres, tres ous bollits,

una tomaca a rodanxes.Sal, pebre negre, orenga.

A LA FAENA!

Bollim les creïlles sense pelar. Escorreguem l’ai-gua. Una volta refredades les pelem i amb una for-queta o amb els dits fem una pasta. Barregem ambun gotet d’oli d’oliva, salem i repastem.

A banda, en una paella fem el farcit: en oli calent

daurem tres alls laminats, a continuació afegim lapebrera roja trossejada i al cap de dos minuts la carnpicada i la tomaca. Acabem de fregir-ho tot i afegimla sal i les espècies. Ja tenim el farcit preparat, araprepararem l’embolcall.

Sobre un drap net o un film escampem la creïllarepastada fent un rectangle d’un pam de llargada perun d’amplada. Escampem el farcit a sobre deixantlliure dos ditets a les vores. Ho enrollem tot sobre simateix i ho posem en una font.

Decorem repartint per damunt l’allioli que hemfet, les olives i les rodanxes de tomaca i les rodanxesd’ou bollit.

SALUT I BON PROFIT!!!

Casimir Romero

Dorresment

D t

Pàgina - 6 -

La perversitat del celibatUn papir del segle IV, que ha trobat la professora de

Harward (Boston) Karen King, esmenta a un Jesucristcasat, és a dir fa referència a una relació conjugal delJesús històric, en el que s’ha denominat “L’evangeli dela dona de Jesús” que és una còpia d’un text problable-ment escrit al segle II. La cita textual on Jesús parla de laseua esposa és: “I Jesús els va dir: la meua dona”. El dià-leg continua amb la discusió de si Maria mereix ser partde la comunitat, al que Jesús respón: “Ella pot ser la meuadeixebla també”, asegura King, i amb aquest petit desco-briment es desmuntarien les patranyes homòfobes i mas-clistes que ha muntat als darrers segles l’Església catòlicaper excloure les dones de l’Església i consagrar l’anti-cristiana discriminació per raó de sexe en contra del mis-satge central del cristianisme i en contra dels dretshumans.

Un paperet molt petit, d’apenes 9,65 centímetre d’altper 19,3 d’ample reforça la idea que els primers cristiansconversos creien que Jesús estava casat; la tradició cris-tiana “sempre ha dit que Jesús no ho estava a pesar de noexistir evidències que donen suport a aquesta afirmació”,explica l’experta en història de les religions.

Es tracta d’un paperet escrit en copte que pot soscavar

les teories patriarcals de l’Església que han exclós lesdones i les han marginades de les esferes del poder ecle-siàstic, com si foren ciutadans de segona i inferiors pelfet de ser dones, quan el cristianisme de l’evangeli deJesús afirma tot el contrari, que ja no hi ha distinció entrehome i dona, entre religiós i ateu, entre jueu o d’una altranació, perquè tots són igual; en canvi, l’Església, amb unaperversitat immensa, distorsiona el missatge de Jesús, elcapgira i el fa servir per crear un club masclista, homòfobi misògin, contrari a les dones. Fins ara l’Església catòlicas’han recolzat en els textos de la Bíblia, retorçant els motsi forçant el seu sentit per a intrepretar i “legimitar”, her-menèuticament, l’exclusió de les dones, en contra delsentit de l’evangeli; i tanmateix, ara, amb aquest papir,ho tenen una mica més difícil i a partir d’aquest paperet“insignificant”, en aparença, se’ls demunten encara mésles mentides i patranyes inversemblants que s’han inven-tariat per justificar allò injustificable, perquè ni s’acostaa la lletra ni a l’esperit de l’evangeli, convertir l’odi a lasexualitat, l’exaltació de la castedat, el celibat obligatori,la castració i la fòbia al sexe i a les dones, com a doctrinacristiana, de manera dogmàtica, falsària i font de múlti-ples perversitats.

Perquè qualsevol persona que reflexione un segonarriba a la conclusió que la repressió de la sexualitat alcatolicisme és allò que causa, directament, les perver-sions de molts clergues que arriben a la pederàstia, alsabusos sexuals i a pràctiques sexuals clandestines, horri-bles i vergonyoses, que s’han denunciat als Estats Units,a Irlanda, Holanda i Alemanya; perquè és la repressió se-xual, imbècils, allò que fabrica els pederastes al si del’Església catòlica. La perversitat de l’Església no té nom,és com si el nom de Ghandi o de Martin Luther King esfera servir per legitimar la lluita contra la independènciao el racisme, en indicar que ells volien l’esclavatge de lesdones, la discriminació dels indis i dels negres, delshomes i de tots els pobles davant el patriarcat, el racisme il’imperialisme.

A altres països i estats, el papa actual, Ratzinger,Benet XVI, ha demanat excuses, s’ha mostrar “vertade-rament” penedit pels abusos dels sacerdots, però, encanvi, a les Espanyes, la Conferència Episcopal que pre-sideix el cardenal Rouco, no ha reaccionat quan hi hahagut denuncies abundants, i inclús moltes condemnesjudicials; ni es demana perdó, perquè els jerarques espa-

Dorresment

Pàgina - 7 -

nyols declaren que el reconeixement dels pecats de l’Es-glésia seria “aprofitat pels enemics de l’Església” per aseguir desprestigiant-la; el valencià Antonio Cañizares,excardenal primat de Toledo i actual president per a laCongregació per al Culte al Vaticà, fa dos anys, preguntatpels casos de pederàstia al si de l’Església va declarar“Ens ataquen perquè no es parle de Déu, pitjor és l’avor-tament”. Com explicava Juan G. Bedoya, a un article el23 de setembre, no és veritat el mite que indica que a l’es-tat espanyol no hi hauria tants casos de pederàstia i abu-sos sexuals com a Irlanda o als Estats Units o aAlemanya, perquè a l’estat espanyol va prosperar el prin-cipal focus de pederàstia dels darrers 50 anys, als semi-naris dels “Legionarios de Cristo”, on el fundadorMarcial Maciel, es beneficiava els seus seminaristes ambla complicitat de l’anterior papa Wojtyla, anomenat JoanPau II; moltes de les seues víctimes d’abusos sexualsforen els seus alumnes del seminari d’Ontaneda (Cantà-bria), sotmesos també a vexacions per banda d’altres cler-gues o superiors que els maltractaven i els feien servircom a carn per a satisfer els seus apetits sexuals enco-berts, ocults i clandestins; a Espanya els casos de pede-ràstia, en general, s’han tapat, se’ls ha canviat deparròquia als sacerdots denunciats, se’ls ha protegit iamagat o se’ls ha mantigut en el càrrec fins al seu ingrésa la presó, com passà a Còrdova amb José Domingo ReyGodoy, excapellà de Peñaroya, condemnat per abusar desis xiquetes. A pesar del secretisme de la jerarquia de l’es-glésia, hi ha alguns capellans a la presó per aquests afers,el mateix jerarca Rouco, a Madrid, ha estat obligat apagar una indemnització de 30.000 euros per responsa-bilitat civil rere la condemna de Rafael Sanz Nieto a dosanys de càrcer per abusar d’alguns dels seus acòlits.

Mentre l’Església catòlica mantinga el celibat obli-gatori i la castració, inhumana i anticristiana, de la sexua-litat, hi haura més casos de pederàstia, d’abusos sexualsi de perversions, perquè la repressió sexual causa aques-tes conductes malaltisses i “antinaturals”; a pesar del cla-morós silenci i encobriment a Espanya, la xacra delsabusos sexuals s’estén com una taca d’oli a l’Església iqüestiona el celibat i l’exaltació de la puresa sexual i del’antisexualitat que només duu a provocar disbarats entreuns sacerdots incapaços de seguir aquestes normes inhu-manes, sàdiques, cruels i sobretot, contràries als drets hu-mans i al missatge de Jesús que els imposen, un Jesús quedefensava a les dones, com sabia sor Isabel de Villena alsegle XVI i acaronava hòmens i dones, Maria de Magdalai Joan entre d’altres; un Jesús que, pel que fa al sexe, nos’abstenia i gaudia com bonament podia, sense fer-li mala ningú perquè celebrava la joia de la sexualitat sense hi-

pocresies ni fariseismes, que porten als abusos i a generarpersonalitats psicòtiques, neuròtiques i desequilibradesper voler reprimir allò que no es pot reprimir del tot is’han de canalitzar mitjançant les relacions sexuals i elsafectes lliurement escollits, i no vexats ni imposats en lafoscor de les sagristies o als armaris dels confessonaris.

Acabe amb una cita del llibre Inquisitio d’AlfredBosch que tracta de l’últim condemnat per la Inquisicióespanyola, el valencià d’origen català, Gaetà Ripoll, mes-tre de Russafa, penjat a la forca el 1826 per no acceptarla doctrina catòlica que li volien imposar amb amenacesde mort: en un moment d’aquesta explèndida novel·lasobre la València del segle XIX, hi ha una conversa entreun amic del mestre Ripio i un frare salesià. En tractarsobre el celibat, el mestre li diu al frare: “Quin Déu mésestrany (…) que crea la natura i després prohibeix l’actemés natural; un Déu que castiga l’amor entre les seuescriatures, un Déu que priva als sacerdots, els seus servi-dors més fidels, d’estimar a les criaturas més belles”. Elque val per a la llibertat sexual, val per a la llibertat delspobles, el dret a decidir de els dones o dels pobles i eldret a l’autodeterminació. Tanmateix, l’Església catòlica,com deia el cardenal de Milà, Carlo Maria Martini, mortel 2012, sembla que estiga més de dos-cents retardadadels temps actuals. S’hauria de posar el rellotge a l’hora,perquè 200 anys és molt temps de retard. És impossibleestar ubicada al segle XVIII o XIX –quan l’Esglésianomés lluitava per arrosegar els privilegis medievals delsemperadors, monarques i prínceps– i atendre les alegriesi els patiments de la gent dels pobles i de les ciutats dehui dia. És incompatible i, al meu parer, anticristià. Per-què, de nou, sembla que l’Església d’ara, com la delstemps passat, només busca els privilegis i les prebendesdel poder. Per a servir els més poderosos de la Terra. I norecorde si era Jesús que deia que no es podien servir dossenyors a la vegada. A Cèsar el que és del Cèsar i a Déuel que és de Déu... I tanmateix sembla que Cesar i Deúsiguen el mateix. I això ens escandalitza perquè és fer justel contrari del que diu l’Evangeli. Això em sembla.

Sal·lus Herrero

Dorresment

Pàgina - 8 -

Europa, la gran estafaHi va haver un temps en què feia goig voler ser euro-

peu. Era quan no formàvem part de les institucions polí-tiques i econòmiques europees. Europa era llavors aquellnord enllà espriuà, on deien que la gent és neta i noble,culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

Tanmateix, d'europeus ja n'érem. No formàvempart de la novella estructura política i econòmica, no vo-tàvem la composició del seu Parlament. Però érem –som!– europeus en la mesura que constituïm una tradiciócultural que, segons que diuen, té els fonaments en laGrècia antiga. La mateixa Grècia a la que avui Europa,per la decisió de les seues institucions polítiques i finan-ceres, ha condemnat a malviure en la misèria més incle-ment.

Quan s'ampliava aquesta Europa que ara ordena elsseus estat membres d'obeir-la a tall d'espasa, no faltarenveus crítiques que advertien del caràcter purament mer-cantilista del projecte europeu. Tot l'èmfasi es posava aconstituir l'Europa de l'euro, un gran mercat de lliure in-tercanvi de diners, mercaderies i persones. Un megamer-cat. Un Gran Negoci. No posava l'interès, doncs, en unprojecte de convivència democràtica, socialment avançat,culturalment plural i cohesionat. No anaven gens desen-caminades aquells veus crítiques.

El càncer de la crisi s'ha escampat pels països delsud europeu en dolorosa metàstasi. De sobte, hem sabutde l'existència d'institucions europees que, en teoria, te-nien una funció de control i no controlaven res. Europaera una casa de putes sense ama: els polítics gastaven apólvora de reis i els bancs donaven crèdits barat a agarrar.Europa era Xauxa. Nosaltres, gastàvem i triomfàvem ipensàvem que havíem entrat al Paradís. Però en realitatérem a l'avantsala de l'Infern.

Quan la crisi va començar a fer notar el seus efec-tes, les institucions europees, al dictat dels principalsbancs –sobretot alemanys–, es posaren a donar ordres.Però contra les persones. Contra el benestar de les perso-nes. Contra els drets de les persones. Contra la salut i lavida de les persones. Les institucions europees, que ha-vien actuat en els anys precedents amb desídia, incom-petència i aquiescència davant la corrupció política ifinancera, ara els venien les presses i les correres per ac-tuar: recordaven que manaven. I començaren a emetre in-formes i exigències als estats més tocats per la crisi. Caliasalvar l'Europa econòmica, l'única Europa que els inte-ressa. La salven a costa de destruir l'Europa Social i De-mocràtica.

Avui Europa fa bandera del nou esclavisme: enslleva drets socials i laborals que havien costat molts se-gles i moltes vides d'aconseguir. Tots els serveis públicshan entrat en un procès de brutal privatització: l'ensenya-ment, la salut, l'atenció a persones majors i discapacita-des... Ens apugen els impostos, ens fan repagar lesmedecines i l'atenció mèdica, la justícia, les taxes univer-sitàries... Ens allunyen de la igualdat d'oportunitats. Ensretallen el salari i ara cobrem sous de misèria, i ens allar-

Dorresment

Pàgina - 9 -

guen la vida laboral fins a extrems inhumans. I als jóvensels han robat el futur.

Europa es regeix per les lleis del negoci, pel poderdels diners. S'ha convertit en un megaestat sense valorssocials, sense valors culturals, sense valors humans.

Les persones que anhelem viure en una societat de-mocràtica, socialment justa, on tothom tinga les mateixesoportunitats, ja no podem creure en Europa com aquelladeclaració espriuana, si avui Europa s'assembla més a un

camp d'esclaus que no a una societat lliure i democràtica.

Jo renegue d'aquesta Europa. D'aquesta Europadels esclavistes, dels mercaders de persones, dels inver-sors sense escrúpols, dels polítics corruptes, dels ban-quers insaciables: l'Europa de l'avaríca, de la cobdícia.Aquesta Europa immoral i inclement que no té valors de-mocràtics, només negocis.

Toni Cucarella

Un regal enverinatAl Bernat el van obsequiar, al treball, amb un telèfon

mòbil.

Al Bernat aquest aparellet de llumenetes i tecles di-minutes, de musicalitat sintètica i sons estridents, que re-trucava i tremolava a qualsevol hora, no li feia gens degoig. Li resultava impertinent, indiscret, un aparell estú-pid que trucava a deshora, al lloc i en el moment més in-oportú.

No cregues que al Bernat no li agrada la tecnologia.

El Bernat s’hi defén una cosa bé amb la seua televisiód’última generació. Fins i tot fa ús diari de l’ordinador,es mou acceptablement amb els programes de l’office97i navega lleuger per l’internet.

Però l’aparell que retruca i tremola a la butxaca, molta prop de cor o de les parts sensibles, al Bernat li pareixdetestable. Al Bernat li agrada tindre amistats i algunamic, però no és gens partidari de fer botifarres grosses.El Bernat es nega també a establir cap conversa telefònicade llarga durada, i no li agrada dur damunt aquesta ratetaelectrònica que mossega sovint l’orella, somou la pell iet fot la tranquil·litat de l’ànima.

Li digueren a l’empresa que “obligat no és”, però queera convenient, per a l’empresa i per a l’usuari, dur-losempre engegat. A primeries el Bernat no hi posà cap ob-jecció. Ignorava l’esclavatge que se’n podia derivar dedur l’aparellet sempre damunt.

La primera setmana no li trucaren gaire. La segonanomés unes poques cridades. A la tercera ja no hi haguécap dia que no li cridaren des de l’empresa, des de casa,els amics i algun atrevit volent-li vendre tota mena deproductes. Fins i tot li varen dir que li havia tocat unviatge a les illes Maldives, també li oferiren de premi unapartament en multipropietat a Torrevella, i una televisióde 29 polzades, i que només calia anar a fer acte de pre-sència al lloc i hora convinguda.

En tindre un mes l’aparell al seu damunt, els fills delBernat l’alliçonaven de com calia utilitzar-lo i li recrimi-naven que no responia als missatges escrits. Uns i altresli donaven lliçons magistrals sobre ús i abús de l’aparellomnipresent de caire diví.

Dorresment

Pàgina - 10 -

Al dos mesos el Bernat sabia enviar i rebre missatges,guardar números a l’agenda, canviar de melodia, assignaruna música diferent a les cridades més habituals, i milximpleries més.

Al Bernat el telefonet li mossegava com una grapapinçada. El “malparit” trucava sovint, quan li donava lagana, en qualsevol moment del dia i la nit. I la sintoniapunxeguda de morro fi li arriba a l’ànima i el Bernat viviapendent de les piulades de la caixeta màgica. Cada mo-ment s’ho deixava tot per atendre a les despòtiques tru-cades que mai eren urgents, ni necessàries, ni treien captrellat. Fins i tot va haver de deixar corrents alguna tascainexcusable per atendre una cridada insistent d’algun ve-nedor de banalitats.

L’aparell d’uns pocs grams, sempre allotjat a la but-xaca dreta dels pantalons, li pesava com una llosa.

El divendres, en acabar la jornada, després de dinar,es va deixar caure al sofà, per relaxar-se una mica mentreveia un documental del Serengueti. Amb una certa pru-dència el Bernat s’havia tret el telèfon i l’havia deixat da-munt la tauleta. I va caure a dintre d’un somni dolç queel feia surar en l’aire, amb la companyia del paisatge, elsanimals del Serengueti i la veu agradosa de la dona quecomentava les imatges del documental.

De sobte, l’aparell va començar a retrucar l’odiadamelodia sintètica i en una mil·lèsima de segon el Bernatva baixar del cel a la realitat quotidiana del telèfon infer-nal. Se li va posar el cor a 140. Amb els ulls redons es vaposar en peus. El soroll sintètic retrucava incessant, in-sensible a les irritacions que provocava. Al Bernat li so-nava a dintre del cap com una cosa que reconeixiapròxima i punyent, però per un instant etern, no encertavaa entendre el que passava. Mirà al seu voltant, però ben

bé no sabia on es trobava. El menjador de casa, el de sem-pre, li resultava familiar, però no l’acabava del reconéi-xer. El Bernat no sabia on es trobava, ni què feia, ni quèera aquella melodia sintètica que retrucava de seguit, liocupava tot el cervell i no el deixava pensar. No sabia siera matí o vesprada, ni qui era ell mateix, ni tan sols sabiasi existia, o només era el mal somni d’algú altre que dor-mia al sofà, mentre que feia com qui mira un documentaldel Serengueti.

L’aparell no parava de retrucar i la mirada extraviadadel Bernat es desvià cap a la tauleta. El Bernat no sabiaon miraven el seus ulls ni per què. En veure el telèfon mi-núscul que bramava i tremolava amb movimentets espas-mòdics a la taula, el Bernat tot d’un cop ho va tindre clar.Agafà l’aparell, el va prémer fort amb les dues mans, iamb les dents serrades, amb tota la força que pogué trauredel cos i l’ànima, el llençà contra el paviment. I petà forta terra.

Rebentà en 22 trossets que van eixir escopetejats entotes direccions per davall de taules i cadires. Encara pa-reixia que retrucaven, i tremolaven, i tenen vida pròpia,però de seguida es féu un silenci a ran de terra. El Bernatva mirar els trossets de l’aparell fatídic i comprovà quecap d’ells xisclava ja, ni tremolava gens.

Abatut i guanyador, es va deixar caure de nou al sofà.A l’ombra del Serengueti, embolcallat per la veu dolçade la comentarista, va reprendre el son i per primera ve-gada en dos mesos tornà a sentir-se lliure i es trobà feliç.

Miquel Sentandreu

Dorresment

Pàgina - 11 -

Un llibre per a repensar el País

Fa pocs mesos es va publicar un llibre, el del professorde la Universitat de València Josep Vicent Boira, Valen-cia, la tormenta perfecta1, que mereix un comentari tran-quil perquè incita a repensar el País Valencià o, almenys,incita a obrir un debat al respecte. Més encara, de la màdel llibre, amb el qual no necessàriament s’ha d’estar d’a-cord en tot ni tan sols en part, m’agradaria compartir unareflexió amb els amics i les amigues de la revista Dor-resment de Quatretonda.

La tesi de fons és la següent: La narrativa fusteriana–les aportacions de Joan Fuster sobre el fet valencià– jaha donat de si tot el que podia donar en termes de moder-nització de la idea del “nosaltres” i l’alternativa –l’anti-fusteriana– s’ha estampat contra la crisi, contra la crisidel model socioeconòmic valencià. Cal una nova narra-ció que no faça, però, tabula rasa de res, sinó que recullatot el millor de les anteriors.

L’autor del llibre ha arribat a aquesta convicció haventpensat i escrit abans molt sobre el país dels valencians.Aparentment, tot plegat pot semblar un producte més dela “tercera via” (una línia de pensament del valencia-nisme molt crítica amb els “excessos” fusterians), peròno és així, perquè les aportacions que recull d’una i l’altra

no són ni de lluny simètriques. El que fa és sumar, barre-jar i traure trellat de tot plegat a partir del munt de pre-ocupacions que inunden l’autor en uns moments en quèel descrèdit dels valencians és creixent a ulls d’ells ma-teixos i de l’entorn espanyol i europeu.

La intenció de l’autor, però, es ben inequívoca: volcontribuir a recuperar un poc de dignitat dels valencianscom a poble quan una part de l’opinió pública els ha posata caldo. Tracta de reinvidicar l’orgull de la valencianitat,però sense amagar res del que s’ha de saber del que estàpassant. Dit d’una altra manera, malda per evitar la “pa-lermització” (de Palerm, capital de la màfia siciliana) dela imatge de València. I ausades que ho fa –amb passió idocumentació, si més no– al llarg de les 221 pàgines deltext. Ho vol fer, però, sense cap afany dogmàtic, provo-cador o anatemitzador, emfasitza.

Més aviat tracta d’esbrinar què està passant i per quèi també pensar en les possibles eixides de la cruïlla en laque es troben els valencians. Això sí, amb voluntat de dià-leg i de cerca compartida. Tot tenint en compte el granabisme que, des de la transició, s’ha obert al sí de la so-cietat valenciana.

No debades el llibre comença amb tres cites de con-trast. Una de Juan Pujol, un polític murcià que haviacol·laborat amb la dictadura primoriverista, que, als anystrenta, reivindica un tracte millor a la societat valencianade poca alçada: ”se contenta [la societat valenciana] conque se le haga justícia”. Una altra d’Ernest Lluch, de1980, on assenyala, però, la solvència de la mateixa so-cietat mig segle desprès: “una societat industrial relativa-ment avançada”. Finalment, un referent en les xarxessocials, de fa pocs mesos, en què només es parla de “cri-sis, corrupción y despilfarro”.

La narrativa fusteriana

És per tot el que hem anat dient que el professor Boiraret homenatge en primer lloc al llibre de Joan Fuster, Nos-altres els valencians, en el seu 50 aniversari, en la midaque introduí una narrativa pròpia als valencians com apoble. Una narrativa nova, molt potent, que permetia queels valencians arribaren, anys més tard, a l’estat de lesautonomies amb veu pròpia i no com una de les autono-mies artificials nascudes del “café para todos”.

Dorresment

Pàgina - 12 -

Però, i aquest és un important matís, planteja que eldiscurs del valencianisme polític no parteix de zero el1962 –com podria fer pensar llegint Fuster–, sinó quevenia de molt abans. Com a mínim, de seixanta anysabans, quan la històrica conferència de Faustí Barberà aLo Rat Penat, de 1902, en què defensava l’existènciad’una personalitat col·lectiva valenciana basada en unstrets històrics i culturals distintius.

En aquest sentit, valora el valencianisme de preguerrai, si més no, el gran pacte ortogràfic de les Normes deCastelló, que havien sancionat la unitat de la llengua ca-talano/valenciana, el 1932. Com també la també històricaconferència de Romà Perpinyà Grau, del mateix any, enquè evidenciava els “interessos col·lectius de Catalunyai València.”

Fa bé l’autor de palesar aquestes evidències, però pot-ser caldria entendre que Fuster, malgrat les aparences, novolia partir de zero. Almenys, a la recensió que va fer ala revista barcelonina Destino (1971) de la tesi doctorald’Alfons Cucó centrada en el valencianisme polític d’a-bans del 36, deia que potser la història del valencianismeno és la història del País, però que sense la història delvalencianisme era difícil entendre la història del País.

O quan, també per exemple, amb Ernest Lluch, reco-manen al redactor d’aquestes ratlles que la seua tesi doc-toral se centre en el dinamisme socioeconòmic valenciàdurant la conjuntura extraordinària de la Primera GuerraMundial i postguerra immediata (1914-1923), perquè hipodria trobar moltes claus socioeconòmiques del present.Del “present” dels anys setanta, quan s’havia de redactarla tesi.

La narrativa hegemònica i la “tempesta perfecta”

Pel que fa a l’altra narració, l’antifusteriana, consoli-dada en la seua hegemonia durant el llarg govern del PP,ha topat, com déiem adés, amb la crisi del seu propimodel socioeconòmic. Una crisi que ha esdevingut –o ge-nerat– una autèntica “tempesta perfecta”.

Una tempesta que fins i tot ha fet que els valencianshagen canviat en poc de temps la idea sobre ells matei-xos: de l’esperança de ser o arribar a ser el “millor demón mundial”, com sovint predicaven els seus gover-nants, a l’Untergang, a l’enfonsament, d’on l’eixida noés fàcil. Amb una profunda sensació de desolació i on hidomina una pregunta, tot parafrasejant en Vargas Llosa:

en qué momento se jodió Perú?

La tesi de l’autor és que el País s’ha dedicat, com hapassat en altres casos, a les coses urgents –“hem fet mol-tes coses, som molt treballadors”–, però deixant de costatles coses importants, sense decidir-se ni a ésser ni a estar.És a dir, ni a ser una societat cohesionada, ni a estar comuna societat conscient i vigilant.

Això és veritat, però també ho és que la dreta gover-nant ha volgut que les coses anaren, més o menys, per onhan anat. Òbviament, sense preveure les conseqüènciescatastròfiques que han tingut, fins i tot per a ella mateixa.Perquè, fet i fet, quan l’autor qualifica de “tempesta per-fecta” la situació actual i esmenta els sis factors que hihan convergit, seria bo de saber quins eren buscats i quinsno.

Perquè fa difícil de trobar-ne algun de no buscat o, al-menys, algun on la dreta valenciana haja tingut actitudsfermes en contra: la falta de responsabilitat i de previsiódels governants; l’obsolescència del model econòmic; unsistema de finançament injust i negatiu; la submissió dela societat civil al poder polític; la corrupció i la malver-sació de diners públics; i una profunda falta de cohesióde la societat valenciana per parar el colp de tot l’anterior.

Dorresment

Pàgina - 13 -

Anem a pams. Quan s’afimava, per exemple, que “laculpa de tot és de Zapatero i/o dels catalans”, no s’estavadeixant de banda cap mena de responsabilitats? Quan, desdel mandat del president Zaplana es va obligar a patro-nals, caixes d’estalvi o mitjans de comunicació a seguirles directrius de “Palau” o quan es practicava un cliente-lisme polític ferotge fins a l’últim racó de la societat, noera buscar la submissió? Quan Fabra, Brugal, Gürtel,Emarsa, Nóos, Calatrava..., no era buscant també una viade finançament del partit?

Quan es deia que l’important era “ofrenar noves glò-ries a Espanya” i que la resta era secundari, no era tractard’impedir una autèntica cohesió de la societat valen-ciana? Quan la reivindicació d’un finançament just depe-nia de qui governara a Madrid, no era una merainstrumentació política sense més alçada? Fins i tot, quans’ignoraven els estralls que la globalització estava fentsobre el model productiu au-tòcton, no era perquè hi ha-vien grups econòmicsinteressats en aquesta igno-rància?

Això dit, hem de reconèi-xer que l’autor fa un exercicid’exploració sistemàtica ianàlisi de les causes i conse-qüències de la “tempesta per-fecta” que té pocs precedentsen la literatura. Concreta-ment, en fa un de ben deciditdels tres factors que, en un es-forç de síntesi, entén que ex-pliquen en bona part aquesta“tempesta perfecta”: la cor-rupció i malversació, la fallida del model productiu i eldeficient finançament.

La corrupció i malversació

Del primer dels factors, és a dir, de la corrupció, lamalversació, la supèrbia i l’orgull, així com la cobdícia,no veu que siga una causa de la situació actual sinó mésbé una conseqüència. Sense negligir, això sí, que la cor-rupció haja estat sistèmica, haja estat pertot arreu.

Per què una conseqüència? Perquè hi ha epifenòmensque l’autor subratlla una vegada i altra, és a dir, que hi hafenòmens accessoris que acompanyen el fenomen prin-cipal: en aquest cas el fenomen principal és el model de

creixement econòmic i la corrupció està lligada a aquestmodel. Un model caracteritzat per l’excessiva dependèn-cia del sector de la construcció, la baixa productivitat, ladestrucció del medi ambient, la política “virtual” de gransevents. I a la seua fallida: l’esclat de la bombolla immo-biliària i la desubicació de l’economia valenciana en l’ir-reversible procés de globalització.

Per exemple, l’ús polític de les caixes no fou per pro-moure inversions “productives” econòmicament o socialsinó per fer-ho en inversions de dubtosa rendibilitat so-cial, i/o econòmica. El professor Jordi Palafox deia, citaràl’autor, que s’hi havia donat una pèrdua de trellat en elsgestors de les caixes davant els guanys fàcils enmig de labombolla financera (la “nova economia immobiliària”),però també una gran complicitat dels responsables polí-tics.

És veritat que la bombollaimmobiliària valenciana fousimilar a la de la resta de lacosta mediterrània i la de Ma-drid. Però ací va tindre espe-cial incidència perquè es vautilitzar de bell antuvi la fi-gura del PAI (Pla d’ActuacióIntegral), de la llei urbanísticavalenciana de 1994, que faci-litava la urbanització de qual-sevol espai, mitjançant lafigura de l’Agent Urbanitza-dor. Per a Eugenio Burriel,catedràtic de Geografia i con-seller socialista del ram quanl’aprovació de la llei a lesCorts Valencianes, el pro-

blema, però, no ha estat en la llei, sinó en la política ur-banística desenvolupada amb ella pels governs de ladreta.

La fallida del model productiu

Però, cóm hem arribat a aquesta fallida econòmica aterres valencianes? Per què s’ha demostrat ineficaç elmodel econòmic? Aquestes preguntes no són menors per-què la història econòmica valenciana havia estat una his-tòria d’èxit fins fa quatre dies. Segons l’autor, en centsanys, hi ha hagut quatre revolucions: l’agrària; després,la industrial; recentment, la terciària; i durant tot el temps,l’alfabetitzadora. Aquesta darrera és ben important per-què, a principis del segle XX, la societat valenciana era

Dorresment

Pàgina - 14 -

pràcticament analfabeta i, cap al 1960, ja s’havia fet unapas de gegant perquè la mitjana d’alfabets era similar al’espanyola.

I és que els seixanta no són només els anys del des-pertar fusterià sinó també els de la diversificació produc-tiva valenciana, mitjançant la industrialització iterciarització, que permetrà una senda de creixement sos-tinguda per molt de temps, amb taxes de creixement su-periors a l’espanyola en totes les fases alcistes. I unaplena incorporació a l’economia europea, una vegada su-perada l’etapa del monoconreu exportador de la taronja.

Sens dubte, en aquesta etapa hi va comptar molt elcanvi qualitatiu de la preponderant cultura de comerciantagrari – que ja era molt “moderna” en els seus contextoshistòrics, si més no a la d’emprenedor, una cultura quedemana major complexitat en la gestió empresarial.

Es modernitzava social i econòmicament, en tot cas,a la manera “fusteriana”, dirà Boira. És interessantaquesta adjectivització de la modernització que fa l’autorperquè significa que pondera molt el paper de pensadorsocial de Fuster. Una ponderació que paga la pena sub-ratllar quan la vesant “nacionalitària” de Fuster ha tapattradicionalment aquesta altra.

En contrast, per posar una data a l’inici de la decadèn-cia valenciana, de l’Untergang, l’autor assenyala mitjansdels vuitanta, 1985 més concretament, quan Espanyaentra en la UE i Joan Fuster a la Universitat de València.En aquell moment tot semblava possible, afegeix. Nosabem per què l’autor assenyala aquesta data com l’inicide la decadència en tant que les xifres objectives –perexemple les de la renta per càpita relativa– posposarienla data en deu anys. Però de decadència, malauradament,n’hi ha hagut.

De fet, des de la segona meitat dels noranta, s’imposauna nova cultura, la de l’especulador, a l’abric del boomimmobiliari, la cultura del guany fàcil i immediat. Aixòsuposa un abandonament dels elements que caracteritza-ven l’economia valenciana des de feia tres dècades i, par-ticularment, l’ensorrament de la indústria que, en nomésdotze anys, perdrà relativament 14 punts en termes dePIB. Els serveis vinculats al turisme i, sobretot, la cons-trucció absorbiran els recursos disponibles.

Però com que són activitats de baixa productivitat, totplegat suposa una pèrdua del nivell de renda en termesrelatius respecte de la mitjana espanyola. I una indecorosa

situació davant la crisi, que es patirà amb major gravetatque a les economies veïnes, com ben bé s’està compro-vant a hores d’ara (el nivell d’atur, per exemple, és trespunts per damunt de l’espanyol). Per això, el professorBoira dirà que, en un moment del procés de globalitzaciói de creixement de la importància de l’economia del co-neixement, caldrà demanar responsabilitats als gover-nants per haver optat pel que havien optat.

El més greu de tot, afegirà, és que tal vegada els ins-truments que la dreta governant va utilitzar, observatsaïlladament, no foren tan dolents. Però sí que ho foren fi-nalment perquè es feien desconnectats d’una necessàriaestratègia regional i global de canvi econòmic. Es refereixals grans events i els edificis espectaculars com l’Ameri-ca’s Cup, Fòrmula 1, la vinguda del Papa, la Ciutat deles Arts i les Ciències, la Ciudad de la Luz, etc.

En realitat, han esdevingut això que els anglosaxonsanomenen “white elephants”, “regals” d’algú (en aquestcas no són ni regals perquè els paguem els mateixos con-tribuents valencians) que et vol malament perquè sem-blen valuosos però que encara són més costosos demantindre. A més, han esdevingut els símbols d’un modeleconòmic que ha fet que la crisi haja estat més dura a ter-res valencianes. No podem estar més d’acord amb el pro-

Dorresment

Pàgina - 15-

fessor Boira.

Així doncs, els grans pecats de la classe dirigent va-lenciana han estat no només la corrupció sinó també i,sobretot, la falta de previsió de la afectació de la globa-lització sobre l’economia valenciana, l’assumpció d’unrisc suïcida amb els “white elephants”, la complicitat ambels especuladors i, tot plegat, l’opacitat de la seua política.Això és el que ha permès la corrupció i no a l’inrevés.

El deficient finançament

Del tercer factor explicatiu de la “tempesta perfecta”,el deficient finançament, Boira ens recorda que la cosave de lluny. Almenys, tenim informació des dels anys 20.En 1928, per exemple, Flores de Lemus deia sobre les fi-nances públiques valencianes: “...si no gozaran de rentas[diferencials] de privilegio, ya las habríamos aplastadodesde hace mucho tiempo...Porque todo lo humano tieneun límite”. Pocs anys més tard, el 1933, el xativenc Carlos

Sarthou, un personatge de la dreta local bastant respectat,parlava d’un dèficit fiscal de la província de València del22% del que aportava. Miquel Ferrer, des de l’exili(1959) parlava d’un dèficit del 32% de la contribució “re-gional”.

En les darreries del franquisme, el 1974, l’economistaRomà Perpinyà Grau va assenyalar que continuava el dè-

ficit fiscal. En 1975, ho deia el professor Ros Hombra-vella. En el mateix any, ho corroboraven amb xifres JJ.Pérez Tortajada, Joaquim Mafé i Vicent Soler, en un tre-ball encarregat per Ernest Lluch. Doncs, malgrat tot, l’e-conomia valenciana funcionava i es posava al dia.

Una “deficiència” històrica que analistes com RafaelBeneyto subratllen que no s’ha esmenat amb el retorn del’autogovern el 1978, i d’altres, com la professora NúriaBosch (2012), sostenen que el problema no es deu tant alque es gasta com que els ingressos són insuficients. Engran part, a causa del sistemàtic saldo negatiu de la ba-lança fiscal. L’únic cas, per cert, de comunitat autònomaamb un nivell de renda per càpita inferior a la mitjana,caldria afegir-hi.

En els darrers temps, però, allò nou és que el mal fi-nançament s’ha barrejat amb una política de despesa ir-responsable, com ja assenyalava el professor VictorFuentes el 2004. Vejam.

El deute de la Generalitat era a finals d’any 2011 el19,9% del PIB, una xifra certament preocupant, lligadaal finançament deficient. Però és que la Generalitat haanat fixant les depeses pressupostàries sobre incompli-ments sistemàtics dels quadres macroeconòmics pel quefa als ingressos. És a dir, es fixaven un nivell de despesestot sabent que els ingressos ordinaris no arribarien i que,per tant, generarien un increment inclement del deute i,per tant, dels costos financers d’aquest, dels interessosque se n’haurien de pagar. Uns costos que tindrien, tenen,un alt cost d’oportunitat, de tot allò que no es podrà ferper haver de pagar eixos interessos. Concretament, des-peses prioritàries en la lògica social –centres de salut, es-coles o ajuda a la dependència- o productiva –polítiquesindustrials i d’innovació o infraestructures productives,com millorar la xarxa ferroviària de rodalies.

És a dir, malbaratament de recursos i insuficiència fi-nancera, totes dues coses alhora. Per tant, conclourà Boiraamb gran dosis de sensatesa, la imprescindible reivindi-cació d’una regeneració ètica en la política valenciana had’anar acompanyada d’una reivindicació d’un sistema definançament més just, si més no.

Geografia i Història per a construir el País

La formació acadèmica de l’autor –un prestigiós geò-graf– el porta a reflexionar sobre el paper del territori al’hora d’identificar el país dels valencians. Cita Metter-nich i al mateix Stalin per parafrasejar-los i preguntar-se

Dorresment

Pàgina - 16 -

“si València és allò que no és Catalunya ni Castella”, queno és el cas.

Busca resposta en viatges i viatgers del passat. Per ex-emple, en el botànic Cavanilles, a les darreries del XVIII,que es queda estrictament amb la identitat territorial. Enel patriarca de la Renaixeça valenciana Teodor Llorente,on hi veu territori però també pell identitària, com méstard ho fa Fuster. Tot i que tant Llorente com Fuster co-incideixen en l’acceptació d’un marc nacional superiorper als valencians, la diferència entre ells és substancialen tant que, per al primer, aquest marc nacional és Espa-nya i per a Joan Fuster són els Països Catalans.

I encara rescata la figura de Tomàs Trènor, primerMarquès del Túria, com a impulsor de l’Exposició Re-gional de 1909, perquè valora que aportà molt a la con-formació d’allò que era valencià, quan no hi havia res. Osí? Perquè, què o qui havia preservat, per exemple, méso menys, el mapa de l’antic Regne de València durant lesnombroses mapificacions administratives en el segleXIX, quan es dibuixà fins i tot la divisió provincial? Lamemòria història, contestarà ell mateix, perquè la geo-grafia jugava “en contra”: som un País amb moltes mun-tanyes que compliquen la vertebració. Per tant, per aBoira, “fer país”, necessita òbviament una dimensió geo-gràfica, però també, i sobretot, una dimensió històrica.

Una dimensió històrica plena de contrastos, si més no.El autor mateix afirma contundentment que el País vapassar molt ràpidament, quan és creat per Jaume I, de seruna realitat etnocultural (una llengua, uns determinats im-migrants...) a una realitat territorial (la gent que viu dinsles fronteres de l’antic Regne). I afegeix: eixa és la nostraforça però també la nostra feblesa: no és un país irreal,però sí un país fet a trossos poc connectats.

Per a acabar contrastant, a criteri d’aquest comenta-rista, una afirmació de Joan Francesc Mira al seu llibreSobre la nació dels valencians2. Segons Boira, des delsegle XIII els valencians han tingut un mapa, però no téclar que hagen tingut una societat cohesionada. SegonsJoan Francesc Mira, la llengua i les institucions regníco-les actuaren com a potents factors de cohesió i d’identi-ficació pròpia en aquell melting pot d’immigrants que eral’antic Regne de València.

Potser aquest contrast de criteris no ho seria tant si in-troduïm en l’anàlisi la valoració de les peripècies histò-riques d’aquell Regne. És a dir, de la dificultosa històriad’aquell Regne que no va permetre donar recorregut su-

ficient a la funció cohesionadora i identificadora de lallengua i les institucions.

En el que tots dos sí que coincideixen plenament ésque el present valencià, malgrat la història llunyana, seriadiferent si s’haguera treballat més decididament per co-hesionar el País en els trenta anys últims de democràcia.Fins i tot, afegirà Boira, amb una tasca d’aquesta mena,els casos de corrupció, de malbaratament i de maltracteal propi país no hagueren sigut tan abundants.

Joan Fuster intentà implementar aquesta cohesió iidentificació, diu, però les peces de què disposava erendefectuoses: va voler territorialitzar allò que no era car-tografiable, com ara els dubtes, els orgulls, les incerteses,els temors, la inseguretat, fins i tot les ignoràncies delsvalencians. Fou poc pacient i poc pedagògic. Encara queBoira no li ho reprotxa perquè no era la seua obligació.

Aquesta línia de pensament li permet reflexionarsobre el present en afirmar que, per al segle XXI, hauremd’aprendre a saber que, dins d’un territori, han de con-viure múltiples identitats. I que l’acció col·lectiva no hade coincidir amb una cultura, una identitat o, fins i tot,amb un determinat territori. Que sobre determinats temes,fins i tot, poden funcionar millor mapes d’altra magnitudcom l’Arc Mediterrani.

Dorresment

Pàgina - 17 -

Espanya, catalans i madrilenys

Mai millor dit això de l’Arc Mediterrani quan, en plesegle XXI, no hi ha hagut acord entre els governs catalài valencià sobre múltiples assumptes d’interès comú.Quan ha costat tant de fer un front comú institucional perreivindicar el “corredor mediterrani”.

Quan, desprès de molt de temps de fer seguiment del’hostilitat del govern valencià envers Catalunya, els em-presaris i les empreses comencen a establir estratègies co-munes amb els seus homòlegs catalans. Quan el presidentdel lobby empresarial valencià més important, l’Associa-ció Valenciana d’Empresaris (AVE), Vicente Boluda, de-mana el mateix que els catalans, el Pacte Fiscal, iassegura que “catalans i valencians tenen molt interessosen comú”. I quan s’ha acabat d’establir un autèntic “eixfinancer mediterrani” amb la compra de la CAM pel Bancde Sabadell i el Banc de València per Caixabank.

I quan, per a acabar-ho d’adobar, la fusió de Bancaixaamb Caja Madrid en Bankia –una peça clau de l’Eje dela Prosperidad dissenyat per Esperanza Aguirre, Fran-cisco Camps i Jaume Matas– ha estat el desencadenantd’una crisi financera sistèmica. Pensem que aquest Eje–de Madrid, València i Balears– fou ideat per aquests per-sonatges com a alternativa geoestratègica a l’Eix o Arcdel Mediterrani.

Però, quan de mapes d’altra magnitud parlem, hi hauns capítols al llibre que són especialment suggerents.Per exemple, aquells en què l’autor constata que poc queEspanya sap dels valencians i cóm els tòpics han embol-callat sempre aquest baix coneixement i que, en tot cas,això no és cosa d’ara. Fa cent anys ja corrien tòpics sobreels valencians, producte d’aquest desconeixement. Tottractant-los amb certa displicència: vigorosos, però su-perficials; impetuosos però limitats: sorollisme. Hi farepàs de personatges com Unamuno o Valle Inclán perdemostrar-ho.

Actualment, la idea preponderant és que la societatvalenciana cobeja el pitjor del que hi ha a la societat es-panyola. De fet, un estudi del 2011, assegura que la Co-munitat Valenciana té un índex de confiança delsespanyols molt baix i un de desconfiança molt alt. És adir, la “lleialtat” valenciana cap a Espanya, el “Per a ofre-nar noves glòries”, el sentiment d’espanyolitat que s’hiviu no és ni de lluny recompensat sinó amb un alt graude suspicàcia de la resta d’Espanya.

Si especifiquem per comunitats autònomes, per als ca-talans, els indicadors de confiança en els valencians en-cara són pitjors que la mitjana. Per contrast, prenguemnota, els valencians confien, segons l’enquesta esmen-tada, sobretot en els catalans. Tan interessant com aixòés constatar que eixa desconfiança també es dóna en elsmadrilenys, tot i l’esforç de les autoritats valencianes delsdarrers temps en establir prioritats estratègiques amb ellscom l’esmentat Eje de la Prosperidad.

La política i els polítics

Arribats ací, podem entendre que la manca de cohesiósocial i ciutadana –per les clivelles internes de la societatvalenciana– explica, entre altres coses, la feble influènciaen política exterior, particularment en l’àmbit estatal. Unamanca de cohesió conreada per determinades minoriessocials poderoses que pensaven traure’n profit.

Fins ara, afegiríem. Perquè la mateixa gent que, aprincipis de la transició, optaren per clivellar aquest cossocial, per obrir-hi un abisme, ara estan pagant també elcost de la feblesa com a país a l’hora de demanar allò quecreuen que caldria tindre. I això té noms i cognoms en ladreta política autòctona a la qual només li ha interessatmanipular el tema identitari, fent una involució políticaque no connecta ni amb el seu precedent històric de laDreta Regional Valenciana dels anys trenta.

Dorresment

Pàgina - 18 -

L’autor recorda, per exemple, com Ignasi Villalonga,des de la Dreta Regional Valenciana, deia que les trescoses que esperava de l’Estatut d’Autonomia eren: la co-hesió interna del país, l’equiparació del valencià amb elcastellà i la sobirania financera. I es pregunta, quin diri-gent del PP actual podria subscriure aquestes paraules?

Però, i en això tornem a coincidir amb el professorBoira, no podem desresponsabilitzar en aquest assumptea l’esquerra. Perquè, quan va governar, no va saber ovoler elaborar un “relat autonòmic” potent. Perquè vaabandonar el relat identitari fusterià –per por a majorsproblemes- i no el va substituir per cap altre. I el relat al-ternatiu de l’esquerra era a l’abast quan governà i, parti-cularment, quan va passar a l’oposició perquè, moltd’hora, les promeses regeneradores de la dreta van sercom “bufar en caldo gelat”.

No hem de defugir, però, una pregunta incòmoda perdifícil. Davant el desori de governança del PP que ha duta la “tempesta perfecta”, per què continua guanyant ladreta al País Valencià? Per què el seu discurs “valencià”ha estat el més i millor entès per la ciutadania?

Josep Vicent Boira utilitza respostes d’alguns politò-legs prestigiosos. Per exemple, els de Jordi Muñoz quesosté que el domini de la dreta es construeix sobre unconglomerat divers i fins i tot contradictori. És un vot

tranversal, socialment i geogràficament parlant. De fet,el votant mitjà del PP s’autoubica a l’esquerra del partit.

Així doncs, deu ser una cosa més profunda on entrenelements emocionals, la capacitat d’elaborar un relatsobre la realitat valenciana i, fins fa poc, la percepció quetenia millor capacitat per gestionar l’economia. També ladebilitat orgànica i intel·lectual del PSPV, el domini po-pular dels mitjans de comunicació i la xarxa clientelar.Però cap d’ells és l’explicació principal. És tot a l’hora,és un tot molt complex.

També utilitza els arguments de l’alacantí Manuel Al-caraz el qual ho barreja tot això i assenyala a més que elPP ha sabut respondre a una nova etapa, caracteritzadapel fenomen de la globalització (!), mentre que l’esquerrano n’ha tingut cap, de resposta. Una resposta basada entres principis: la construcció massiva, el turisme de mas-ses i l’eventisme keynesià. Aprofita el sentiment regiona-lista local per a donar resposta a les incerteses queprovoca la globalització, tot recolzant-se en la lògica delsistema econòmic, l’imaginari col·lectiu i les formesd’acció política des de les institucions. En suma, va mun-tar una narració amb lògica i molt fàcil d’entendre, ambla Ciutat de les Arts i les Ciències com a buc insígnia.

Ara bé, el col·lapse econòmic i social al que ha portataquest relat pot significar la gota que vessa el got del seupropi col·lapse polític i electoral. O, almenys, això és elque pensa el professor Boira. No vol dir, matisa, que des-aparega la dreta valenciana i el seu discurs antifusterià,però presumeix que els hi serà molt necessari una pro-funda reformulació.

Malgrat tot, esperança d’eixir ben parats de la cru-ïlla

Però, malgrat tot, malgrat la “tempesta perfecta” des-encadenada, l’autor valora la gran adaptabilitat dels va-lencians als canvis i, per tant, que hom hauria de pensaren positiu. Aquesta esperança de l’autor es fonamenta enel fet que els valencians són una societat treballadora, ge-neralment honesta i, potser, això sí, una miqueta ingènua.Perquè no seria la primera vegada, recorda l’autor, que,desprès d’un Untergang, d’un afonament col·lectiu, hi hahagut una resposta contundent. I en això, no s’equivocapas.

El professor Boira escriu, en tancar el llibre, que ésdifícil de preveure, però, la reacció dels valencians i lesvalencianes a hores d’ara davant la fallida de l’actual

Dorresment

Pàgina - 19 -

model socioeconòmic. Però el que caldrà fer, en tot cas,és reajustar moltes coses per a adaptar-se a un període demodèstia, treball i esforç. I que la primera pregunta quecal fer és si els valencians volen continuar sent-ho.

D’entrada, si la resposta és positiva, s’ha de solucionaruna paradoxa dramàtica, al parer del professor Boira.Quan els valencians no tenien política (anys 70 i 80), te-nien país. Eren temps, els anys del tardofranquisme i l’i-nici de la transició, quan hi havia un discurs i unespràctiques de la modernitat molt decidides. Ara hi ha po-lítica i quasi no queda país. Però, la crisi, la cruïlla actualgenerarà, sens dubte, noves oportunitats. Noves oportu-nitats a partir d’una nova conceptualització de la identitatvalenciana, però també noves polítiques econòmiques.

Una nova resubjectivització de la identitat col·lectiva–una nova manera de sentir-se valencians- que, com elterritori, deurà de ser relacional, compartida i plural. Onel territori haurà de jugar un paper nou, com el que jugàals primers segles d’existència del Regne. On s’hi com-bata, en primer lloc, el descrèdit de la societat valencianaen explicar la contribució modernitzadora dels valenciansa Espanya i a Europa. Tot comprometent-se a construiruna escala de valors que prime la cohesió social, la dig-nitat humana i l’ètica. Tot apostant decididament per unacultura sòlida i per la llengua pròpia com a instrument decohesió social i d’integració per als nou vinguts.

I en polítiques econòmiques, el que cal és recuperarl’aposta per l’equilibri econòmic entre sectors i per l’e-ducació (després de tan intens recorregut), conrear la cul-tura creadora i d’emprenedorisme, obrir nous horitzonseconòmics i intensificar l’europeisme. En suma, fer deltreball l’eina bàsica de construcció del País.

Això vol dir promoure un pla d’obertura a l’exterior,començant pel Corredor Mediterrani, dibuixar un pla de

xoc per millorar el capital humà, reivindicar ara mateixun millor sistema de finançament, recolzar noves activi-tats productives basades en la tradició manufacturera, re-construir un conglomerat financer propi, promoure unareordenació territorial pensant en les properes genera-cions i, last but no least, implementar un paraigüa comúdels interessos empresarials.

En suma, un llibre amb moltes reflexions i molta es-tima per una realitat que sembla que s’escola per entreels dits de la generació actual. Preocupat per un descrèditde la societat valenciana que acceleraria, de no posar-nefre, aquest escolament. Per tot plegat, un llibre que buscadecididament una nova narrativa del fet valencià que ser-visca de punt d’inflexió en aquest decurs històric. Queinvita, en definitiva, als valencians a la cerca d’un redre-çament cívic i nacional, potser ara més necessari que mai.O, almenys, que invita al debat sobre el que som i el quevolem ser.

Vicent Soler, catedràtic d’Economia Aplicada dela Universitat de València

1 Boira, J.V. (2012): Valencia, la tormenta perfecta,RBA, Barcelona, 221 pàgs. Una primera versió de l’arti-cle que llegiu està en curs de publicació a la revista Re-cerques com a recensió del llibre.

2 Mira, JF. (1997): Sobre la nació dels valencians,Tres i Quatre, València.

Dorresment

Pàgina - 20 -

Quan jo era menutQuan jo era menut, al meu poble, Benigànim, els xi-

quets feien harca, es barallaven llençant-se pedres a moltadistància, els uns als altres; llençant-se pedres al cap. Pe-dres xicotetes i pedres més grosses. Per a fer-se malura,per a ferir-se. Per a matar-se. Més tard he pensat queaquell destarifo tribal de barallar-se llençant-se pedres alcap, potser només era una manera de continuar la guerracivil que s’havia acabat, “oficialment”. Però que no s’a-cabà del tot fins a la mort del dictador. I inclús desprésencara ens preguntem, quan acaben les guerres?

Era com una continuïtat de la guerra per altres mitjans.És a dir perllongar-la a la postguerra, en el que l’escriptorde Gandia, Josep Piera, ha escrit a la seua novel·la ano-menant-la “La puta postguerra”. Recomane les novel·lesde Piera, com les de Joan Olivares d’Otos (Pana negra,Pell de pruna, Dies de verema i encara no he llegit peròm’han parlat molt bé d’Ultratge), són històries de la nos-tra Vall d’Albaida, o les Toni Cucarella de Xàtiva, Quinalenta agonia la dels atmetlers perduts, que és un home-natge a la Xàtiva perifèrica i marginal, o L’útima paraula,sobre la fi del franquisme, la seua primera novel·la quecomprí a un quiosc de Girona, al costat del riu Onya oHeretaras la terra... Perquè aquestes novel·les ens ser-veixen per mostrar-nos la nostra realitat més propera imés punyent. I recobrar-la i entendre-la millor en el nos-tre valencià, el català de tots, que deia Enric Valor. Unaltre dels nostres grans rondallistes i novel·listes del seglepassat. La nostra llengua i cultura, que el franquisme i elsseus hereus voldrien aniquilar. I arrancar-nos la llenguade les genives, per trossejar-la i fer-la a micotetes, com

quan les dones feien botifarres amb la sang del porc.Llençar-la al gossos perquè se la menjaren, com ferenamb les despulles de Gaetà Ripoll, acusat d’heretge perla Inquisició, quan després de mort ordenaren llençar-loa la vora del riu Túria. Perquè se’l menjaren els gossos iels corbs. No tenia dret ni a ser recordat. I tanmateix, elrecordem. Molt més que als seus botxins que s’han perduten la grisor de les seues maldats a l’època de la dècadaominosa, quan el rei Ferran Setè, el traïdor, abolí la Cons-titució de Cadis, la de la Pepa (tot i que a nosaltres, els“liberals”, no ens reconeixien ni el dret a tenir llengua ipaís, però els altres, els reaccionaris, encara eren molt pit-jor), i la gent cridava pels carrers de València i de Madrid:Vivan las cadenas. Vergonyós, ultrajant! Indigne!

Jo, –com la majoria dels xiquets de Benigànim–, per-tanyia a una o dos o tres bandes de bandarres, barallant-se llençant-se pedres al cap dels altres i arriscant-se quete’n llençaren a la teua pròpia testa. No cal dir que allòm’espantava. Sobretot quan a algú li obrien el cap i pa-reixia que veies el cervell que se n’eixia. I la sang tan es-candalosa. I els plors. Una vegada vaig haver de veureque li obrien el cap al meu germà petitet. I pensava queel món s’acabava. Tot se’m féu fosc.

M’esglaiava que ens barallàvem xiquets del mateixpoble, perquè em semblava una salvatjada injustificablei atroç, que posava en perill la pròpia vida i la delsaltres. Inútilment. Absurdament. Sense cap justificació,més que la burrera. Com començava allò, no ho recordeperquè quan anava era massa xicotet. No sé les regles, enquè consistia, qui iniciava la baralla, com s’organitzavaaquell tiberi, que ens feia tornar al temps de les cavernesprohistòriques. No ho recorde perquè molt prompte deixíd’anar a fer cap bestiesa d’aquest tipus. Preferia quedar-me llegint tebeos o llibres. O amb les nines. O fer teatreamb altres xiquets i xiquetes al terrat de casa. Crec que apartir dels sis anys ja no torní a fer malures d’aquestes.Als sis anys era quan ens deien que començàvem a tenirenteniment. Llavors deixí del tot d’anar a fer harca i a ferl’haca. Si em semblava espantós barallar-se entre els delmateix carrer o poble, el súmnum de l’esbalaïment emsemblava anar a barallar-se amb els del poble del costat.Si no els coneixem de res, què ens han fet per anar a llen-çar-los pedres?

No sé si tindria quatre o cinc anys, em digueren que

Dorresment

Pàgina - 21 -

calia anar a llençar-se pedres “contra els de Quatretonda”,com qui està a les històries d’Obelix i Asterix, defensantels poblats francesos contra els romans. O al revés. Emvaig quedar esbalaït, quan m’ho varen dir. Al remat, ar-rosegat pels qui em deien “covard”, i “marieta” aní, perprimera i última vegada. No recorde si fou al barranc deQuatretonda, que els de Quatretonda diuen de Benigà-nim o prop del camí Torrella, pel Carrascar, prop de lafont del Xicot o és la font de Torrella? No ho recorde, hanpassat tants anys. El que sé és que a partir de llavors vaigdecidir que jo no volia formar part d’aquell món misera-ble de llençadors de pedres al cap d’altres per a trencar-los el cervell. Ni contra els de Quatretonda ni contra capaltre ésser humà, fóra d’on fóra. Allò era una imbecilitatabsoluta. Tribal. Bestial. No tornaria a anar a llençar pe-dres contra ningú i comencí a odiar les guerres, les armes,els militars i els exèrcits, fins ara. I a estar en contra delsserveis militars i dels ministres de la guerra, encara quees disfressen de “defensa”, per a enriquir-se, organitzantguerres entre diferents pobles del món. El que mésels convé als fabricants i traficants d’armes és enfrontarels pobles. Uns pobles contra altres pobles. Així ells fanels diners a cabassos. I se’ls emporten als bancs de Suïssaper a deixar als més pobres en la més absoluta misèria.

El professor Manuel Sanchis Guarner té un llibre queparla de les rivalitats entre els pobles valencians, Els po-bles valencians parlen uns d’altres. El que no sé si s’hau-ria de dir “els pobles valencians malparlen els uns delsaltres” perquè, des d’infant, com si visquerem a l’Àfricaper a reafirmar la meua indentitat beniganera m’haviencontat històries dels hòmens “prehistòrics” del poble quevolien treure la lluna de l’abeurador d’animals que hihavia a la Plaça del Reial, on hi és l’església de la BeataAgnés. Per això es deien “ganxuts”. I els de Quatretonda“cuquellos” perquè havien pujat al campanar un burroamb una corda lligada al coll i quan s’estava ofegant lagent, des de baix, cridava, ja llepa, ja llepa... M’haviencontat altres “històries”, “identitàries” en el pitjor sentitde la paraula, per enemistar-me amb els futurs amics iamigues de Quatretonda, dient-me que tot els estius, perles festes de Sant Pere, els de Quatretonda soltaven elsbous pel carrer, i que el que més els alegrava era que elbou atacara a algú de Benigànim. Inclús, exagerant lanota, deien que si l’atacat pel bou era ganxut li amollavenmés la corda perquè el bou l’agafara o no el deixaven quees refugiara a la barreres... Amb aquestes contarelles i al-tres motius relacionats amb la protecció animal, compren-dran vostés que jo no haja anat mai a cap correbou, ni aQuatretonda, ni a Benigànim, ni enlloc. I menys encara a

cap correguda de bous. No suporte veure com maten acap animal. Ni que d’això en facen una festa. Em bull lasang de veure sang. Potser perquè em recorda al meu ger-manet rajant sang pel cap després que li pegaren amb unapedra al cap. I li veia el cervell blanc. Potser només erenels óssos. Però jo pensí que era el cervell que li eixia i liregalimava entre els pèls de la testa oberta. Com si fosun meló d’Alger trencat amb una pedra.

A pesar de les històries i anècdotes tractant d’enemis-tar-me amb Quatretonda amb tota la mala intenció (o“sense” amb candorositat diabòlica), no ho aconse-guiren... Comencí a conéixer gent de Quatretonda, benprompte, tan agradable o més que la gent de Benigànimo d’altres pobles. I, llavors, amb molta més consciència“nacional”, –de la nostra valencianitat o catalanitat–, queal meu poble, sempre massa espanyolista. Per a mi Qua-tretonda representava una mica la meua Catalunya so-miada i desitjava. I Benigànim simbolitzava l’Espanyafranquista que jo volia deixar arrere del tot. Ara penseque al País Valencià, des que guanyà la dreta, fa ja massaanys, s’ha intentat atiar l’anticatalanisme i un espanyo-lisme tronat que va en contra de les nostra llengua, cul-tura, interessos de país, etc. I em recorda als intentsd’enfrontar-me amb Quatretonda, de representar-me alsde Quatretonda com els meus enemics a batre. Per molt

Dorresment

Pàgina - 22 -

que amb estúpides històries ho intentaren, no ho aconse-guiren. Em vaig donar compte que allà, a Quatretonda,ni durant la guerra ni després de la guerra havia mortningú. I Benigànim havia sigut una carnisseria. No teniacap dubte que la gent de Quatretonda havia sigutmolt més “intel·ligent” i pacífica que la del meu poble,que havien sabut fer política sense arribar a l’extrem dematar-se, els d’un bàndol i els de l’altre, que tenien mésinterés per l’estudi, per la llengua, per la cultura i pel PaísValencià. Tot i que he de matisar, que ara, al segle XXI, aBenigànim, comença a haver-hi més gent jove interessadaper la llengua, la cultura i el País Valencià. Al voltant delgrup cultural “El Ganxo”. I jovent que gràcies ala estudispren consciència de la nostra realitat valenciana ( i cata-lana).

Només començar l’adolescència vaig conèixer a l’Ins-titut de Xàtiva a Rafel Benavent Vidal i al seu germàEnric, ara bisbe de València. Ens férem molts amics, aRafel en aquella època li agradava molt Antonio Ma-chado i recitava pels patis de l’Institut de Xàtiva els poe-mes de “Campos de Castilla” de memòria; també ensagradava a Rafel, a Enric i a mi Monserrat Roig, MercèRodoreda, Vicent Andrés Estellés, Isa Tròlec, Joan Fuster,Joanot Martorell, Jaume Roig, Sor Isabel de Villena... Idescobrírem que el nostre País era el País Valencià, queens havien amagat durant la dictadura, que la nostra llen-gua, –dis-li valencià o català–, era la mateixa que es parlaa Tarragona, a Lleida, a Barcelona, Girona o Palma. Defet, quan al COU (Curs d’Orientació Universitària)

Rafel se’n va eixir del Seminari, jo hi vaig entrar. I l’Enrices fa convertir en el meu millor amic de tots els temps.Ell i jo decidírem portar, -a través del catedràtic de filo-logia catalana, Antoni Ferrando Francés, de Benicolet-,al professor Sanchis Guarner a la Facultat de Teologia deValència. Perquè ens fera una conferència sobre els tempsde la II República, la Guerra in-Civil i el diccionari Ba-cavà (Balear-Català-Valencià), que ajuda a confeccionaramb Mossén Alcover i Francesc Moll. Allò (que vingueraa fer una xerrada a la Facultat de Teologia, al carrer Tri-nitaris de València, i altres “conflictes”, posem percas, per voler misses en valencià) fou prou motiu perquèel rector, ara bisbe d’Alcalá de Henares em despatxaradel Seminari de València. Sense contemplacions. Abansde fer-me fora, em va fer passar al seu despatx per comu-nicar-m’ho i entre altres motius em va retraure que ha-víem escrit un article a la premsa valenciana demanantque l’Església (tan poc valenciana), defensara la unitatde la llengua, deixara d’atiar l’odi contra Catalunya ide fer anticatalanisme i antivalencianisme... Aquell escritl’havíem redactat entre Enric Benavent Vidal i jo mateix.

No obstant això, quan el llavors rector del Seminaride Valencià, ara bisbe d’Alcalá, nascut a Cocentaina, JuanAntonio Reig Pla, em preguntà -com un vulgar inquisidorde l’excel·lent novel·la Inquisitio d’Alfred Bosch– quihavia fet aquell escrit, li vaig respondre que només l’ha-via fet jo. I que l’Enric Benavent no en sabia res ni del’escrit ni del súrsum corda. Aleshores, jo pensava que siEnric arribava a bisbe –llavors quasi ningú dels seus com-panys dubtava que arribaria molt lluny, jeràrquicamentparlant– faria tot el que poguera per recuperar el valenciàa l’Església Valenciana. Per normalitzar la llengua a totsels àmbits, amb els mateixos drets o més que elcastellà. Pel que em diuen, els que estan més ficats a dinsde l’Església, lamentablement, no és així. Perquè inclúsli han dut un muntó de firmes, milers, a favor de la litúr-gia i el catecisme en la nostra llengua i ho ha desat als ca-laixos foscos del Palau Arquebisbal. No sé del tot si aixòés cert, i no ho vull afirmar categòricament per a no ca-lumniar-lo. Però, si ho és, aixó és molt trist. Perquè des-prés de quasi tres segles de bisbes forasters, castellans icontràris a la llengua dels valencians, no és just que quanarriba un bisbe que pertany al “poble valencià”, nascut aQuatretonda, (o que hauria de pertànyer al poble en elsentit que deia el poeta Estellés), faça igual o molt sem-blant al que feien els jerarques forasters i antivalenciansdes del rei Felip V el Borbó, que va cremar Xàtiva, va as-sassinar els maulets, va derogar els nostres Furs, va im-posar les lleis i la llengua de Castella, des de llavors fins

Dorresment

Pàgina - 23 -

ara. Amb l’ajuda de l’arquebisbe Mayoral, que va prohi-bir el valencià a tots els actes de l’església, inclús en elregistre baptismal, amb l’amenaça de sancionar i casti-gar els capellans que no obeiren disciplinadament lesseues ordres castellanes.

Perquè jo, –després de 33 anys– em pregunte si hohaguera sabut que passava això, –si haguera tingut capa-citats adivinatòries– potser haguera dit la veritat perquèaquell rector inquisitorial ens haguera expulsat als dosdel seminari: a l’Enric i a mi. Aquell bisbe d’Alcalá ésel que es va fer famós per un sermó a TVE contra homò-

fob contra els homosexuals, un Divendres Sant del 2012.Que mentre estava sentint-lo –pensava– rient per sota delnas, però si aquest mateix senyor bisbe, Reig Pla, quanera rector del Seminari em tocava les cuixes sense dema-nar-me permís, i malparlava contra les dones amb unamisogínia terrorífica i grollera dient que eren totes lesdones unes putes. I jo li preguntí, ta mare també? I em varespondre: menys sa mare i la Verge Maria... I es notavamolt que aquell bisbe de Cocentaina, odiava a mort el ca-talà de València, de Mallorca i de Barcelona. Amb odífastigós, ple d’obscurantisme, rancúnia i d’indocta bar-bàrie. Per cert, la novel·la Inquisitio, narra la història del’assassinat a mans de la inquisició a la València del segleXIX, el 1826 de Gaetà Ripoll –que he esmentat abanssense explicar qui era– mestre de Russafacondemnat perquè no acceptava les normes i les oracionsde l’Església catòlica, era deista i pensava que no haviade castigar ni adoctrinar els seus alumnes en una religióque li havia començat a ser del tot aliena. Una altra bar-bàrie l’assassinat de Gaetà Ripoll. Com la barbàrie del’anticatalanisme que impulsa la Generalitat Valenciana,inclús amb el servilisme d’ofrenar noves glòries a Espa-nya, sempre al servei de Madrid i en contra de Catalunya.Quan observe com s’atia l’odi contra Catalunya, amb laque no només som veins sinó que ens uneix llengua, cul-tura, nació, etc. me’n recorde de quan era xicotet –enplena dictadura– i intentaven fer-me que odiara Quatre-

tonda. No ho van aconseguir. Al contrari, vaig acabar es-timant més el poble del costat que el meu propi poble.M’agradaria que als “valencianos”, acastellanats, que in-tenten que els valencians odien Catalunya els isca tambéel tir per la culata. I que augmenten els lligams entre Ca-talunya, el País Valencià i les Illes. I la Catalunya nord. Il’Alguer. I la Franja de Ponent.

Potser el bisbe Enric Benavent fa tan poc pel valencià–com diuen els que esperaven molt més– perquèpensa que promoure el català de valència és un tema “de-licat”. Potser perquè pensa que si impulsa el valencià, es

limita en el seu ascens dins de la jerarquia espanyola, tanreaccionària i anticatalana, que quan mirem cap enrere, elcardenal Vicent Enrique Tarancón, sembla un “revolucio-nari” i un home valent que va defendre la unitat de la llen-gua catalana a la Real Academia de la Lengua Española.Potser perquè no el “deixen” o ell pensa que no el deixen,la realitat és que el valencià és menyspreat, arraconat,perseguit, en general, a la majoria d’esglésies dels nostrespobles. Com si la missió de l’església a la Terra fos cru-cificar el valencià i fer-lo desaparèixer de la capa delcel. Sense anar més lluny, a Benigànim, des de fa segles,l’església està hipercastellanitzada, com si estiguérem aBurgos, a Valladolid, a Logroño o a Pamplona. El valen-cià als frares agustins que dirigeixen l’església de Beni-gànim els importa una bleda. I, pel que sembla, també ala majoria de la jerarquia eclesiàstica del País Valencià,com va denunciar Joan Fuster al seu interessantíssim lli-bre, del tot recomanable, Nosaltres, els valencians. Defet, fa uns mesos, em digueren, que uns cristians de laVall d’Albaida, encapçalats per l’altre catedràtic de filo-logia catalana de la Vall d’Albaida, Emili Casanova Her-rero, portaren el plec de les signatures pregant que esferen misses en valencià. I em deien: “el teu amic Enric,ens va agafar –rient-se, burlant-se– els papers i els vaposar dins d’un calaix de l’armari del palau arquebisbal,no ens ha fet ni cas. D’allà no els ha tret i no sabem si elstreurà...

Dorresment

Pàgina - 24 -

Caldrà demanar-li a l’església que isca de l’armari,vull dir, que traga el valencià dels armaris. Perquè unallengua tancada a l’armari, durant tant de temps, no potsinò podrir-se... Per humanitat, per cristianisme, per ca-ritat, que l’església traga el valencià de l’armari de l’ex-termini i es pose al costat del professorat, els sindicats,els partits polítics democràtics, els bibiotecaris, els de lesassociacions culturals, els de les plataformes en defensa

de la llengua, a defendre el valencià, el català de tot, comuna llengua digna. Igual o més digna que el castellà. Ambels mateixos drets. O més. Perquè és la nostra. Perquèsi no la defensem nosaltres, parlant-la a tot arreu, qui ladefensarà? Sanchis Guarner ens advertia que una llenguano desapareix perquè els nou vinguts no la parlen, sinóperquè els que la saben parlar, deixen de fer-ho. Hi ha unllibre, d’uns amics psicòlegs, Ferran Suay i Gemma San-ginés que ajuda a la gent que no té clar que ha de parlarsempre en valencià, sense complexes, encara que vaja aValència o a Madrid o a Brussel·les, sobretot si està alsparlaments. Aquest llibre es diu: “Per sortir de l’armarilingüístic”. I convé llegir-lo perquè molta gent del meupoble, només posa els peus a València, si li parlen en cas-tellà, i sovint sense que li parlen, es posa a parlar en cas-tellà, per si de cas. Perquè l’han ensinistrada pensant queaixò –passar-se a la llengua dels castellans– és de “bonaeducació”. I parlar en la pròpia llengua és ser un mal edu-cat? Puix si això és de ser un maleducat, que mal educatsque ho són els espanyols, els francesos, els anglesos oalemans que sempre parlen en la seua pròpia llengua. Jonomés vull ser com els altres, tenir els mateixos drets, lli-bertats i reconeixement. Ni més ni menys. Iguals. Jotambé vull ser un “mal educat”, en aquest sentit, de poderparlar sempre en la meua llengua, sense límits, a tots elsàmbits, sense restriccions de cap tipus. Com ells. Comels altres. Però no menys. Perquè, quin tipus de democrà-cia és la que després de 35 anys de “democràcia” encarano ens deixen expressar-nos en la nostra pròpia llenguaal parlament espanyol? On hi és la llibertat d’expressió?On hi és la llibertat a seques? O només poden ser lliuresels espanyols de matriu castellana, els castellans, però noels bascos, ni els gallecs, ni els catalans, malorquins o va-lencians?

Sal•lus Herrero

Dorresment

Pàgina - 25 -

Pegunta-li a la blogosferaAvui tot el món pot tindre un blog, no importa si eres

persona física o jurídica, gran o menut, tan sols has detindre alguna cosa que contar-li al món. Quan algú obriun blog, s’enfronta a eixe sentiment que té el paper enblanc, i ara què pose? Com podré mantindre-lo? De quèescriuré? Es pot tindre una bona idea, però el blog neces-sita temps i una certa continuïtat; no es pot escriure unespoques setmanes i deixar-ho estar, però si tenim paciènciai som constants al final aconseguirem tindre la nostra prò-pia comunitat virtual.

Quan obrim un blog no podem esperar respostes nimoltes visites, som nous en el ciberespai, i el nostre textes perd entre la informació de la web, tan sols és un grad’arena en el gran desert que és Internet. El més impor-tant és triar un nom d’acord amb la temàtica que tracta-rem, però com segurament eixe nom ja estarà triat, lanostra imaginació i creativitat han de treballar conjunta-ment per a tractar de ser innovadors i originals. La temà-tica que tractem també ha de ser fonamental, el blog hade tractar d’allò que ens agrade, no importa el què, segurque trobarem algú que ens llija. De fet com més especia-listes siguem en la matèria, més probabilitats tindrem queel nostre públic interactue amb nosaltres, ja que la matèriaserà més difícil de trobar.

Tampoc cal tractar amb profunditat cap tema, podemtan sols obrir una finestra al món, publicar pensaments oreflexions, experiències, o simplement traslladar el lectora un món de fantasia, o per què no, tot a la vegada. Eixeés el secret de la blogosfera, que no hi ha regles escrites,pots fer el que vullgues sempre des de la perspectiva delrespecte i el bon gust.

Però... què passa si volem estar a l’altre costat? Doncsque podem trobar informació de qualsevol tipus, no im-porta que puga ser estranya, segur que hi ha algú que,amb la mateixa inquietud i de manera desinteressada, s’hadecidit a escriure sobre el tema i oferir-nos solucions, opi-nions o simplement informació d’allò que busquem. Éscom si a l’altre costat de la pantalla hi haguera algú ambels mateixos gustos que nosaltres i que, des de l’anonimati la generositat, ens convida a una interacció, que li de-diquem uns minuts del nostre temps, a detindre’ns a laseua bitàcola. Teniu algun dubte... doncs pregunteu-li-loa la blogosfera.

Maria Benavent Benavent

Dorresment

Pàgina - 26 -

Dorresment

Pàgina -27 -

H u m a n i t a t sInversemblant? Entenc que us semble. Però tinc la

certesa de reconèixer el lloc on vaig ser gestat. I amb l’e-xactitud d’un GPS. Un sisè sentit em condueix al bosc onun matí primaveral es pot dir va començar la meua vida...

Un bell racó veí del mar on els dies que bufa el llevantli demana prestades les humitats a la seua veïna. Ell, quanel capritxós vent canvia de direcció, li regala el seuaaroma de timó guarnit amb tocs intermitents de romaní.Precisament ací, on abans hi havia un preciós pi, situe elmeu compte arrere. Era un matí fresc, nítid. Les fullesagulla es divertien punxant la brisa primaveral mentre enalgunes taques d’ombra encara brillava l’herba esguitadaper la rosada, les cridaneres papallones les esquivavenhàbilment. Aliens a tot, els meus progenitors s’aplicavenconscienciosament a concloure amb satisfacció el seuobjectiu. Tanmateix, unes veus exigents anaven a deixar-los mal sabor de boca i desbaratar-los el dia. Un escamotde vint ordenades persones s’esforçaven fora mida per aaconseguir, ajudats de pancartes , que els meus paress’abstingueren. Done fe que no ho van aconseguir, mésaviat es van guanyar una dura contestació iniciada ambaquest comentari:

- Ja estan ací els salvadors del món. Una altra sessióa donar-nos la vara amb la seua campanya de contenció!Que es claven en un convent, cony!- es queixava contun-dentment el que anava a ser un dels meus pares.

Però l’objectiu ja s’havia complit. I com tot procésque s’aprecie de ser-ho, la meua gestació va anar rodada.Vuitmesí, a Madrid i sense incubadora. M’agradaria dir-vos que semblava haver nascut per a ser una benedicció,o que vaig ser el nounat de més pes, o el més... però no,aquella vesprada vam venir al món molts i tots molt sem-blants, encara que evidentment ningú igual. Açò sí, coin-cidim tots en què vam ser criatures molt desitjades perles nostres famílies.

Als pocs mesos de nàixer em vaig traslladar a Valèn-cia. La meua infància sigué curta i monòtona. Vaig ro-mandre força temps en aquella habitació decorada ambtan mal gust. Sempre recordaré d’aquesta etapa l’aromaa llima artificial que desprenia l’ambientador del comodí.Passejava poques vegades i sempre ben abrigallat. Lestendes repletes i el mercat avalotador em despertaven

cada matí de passeig. Precisament en el lloc de verduresva començar la meua primera aventura.

- Senyora, senyora- van cridar insistentment a la meuapassejadora. Era una anciana que amb prou faenes acon-seguia mantenir la seua estabilitat ajudant-se d’un brillantbastó amb empunyadura d’ivori a la qual el temps des-cobria les seues intimitats.

- Em diu al meu- va contestar ella.

- Sí a vostè . És seu?

La propietat qüestionada era jo. M’havien perdut!Tanta estima, tanta veneració totes les nits i tot just co-mençar m’extraviaven. Aquests sentiments contradictorisvan generar una indignació que amb els dies es va con-vertir en menyspreu per les persones.

El mal temps, supose, va impedir els passejos. Vaigpassar molt de temps, tal vegada massa, sense eixir de lacasa ambientada amb aroma a llima. A partir d’aquellmoment vaig saber que seria un fidel abonat a la inesta-bilitat familiar.

Dorresment

Pàgina -28 -

Aquell radiant matí de l’incipient hivern va arribar ell.D’ell diríem que és un senyor des del bressol. Ben vestiti millor calçat. Alt, amb una veu persuasiva que feia l’e-fecte d’ estar per sobre del bé i del mal. Venia a per mi.El senyor de vestit impecable i sabates brillants va con-sultar el seu rellotge, comprovà que era vesprada. Va ac-celerar el meu acolliment amb discreció i dissimulantsense destresa el benèvol interès que mostrava per mi ,em va oferir la seua mà suau sense deixar d’acaronar-me.

- Va a vore com no es penedirà – els indicava amb lamà que no em subjectava.

- Vostè també es porta un bon regal. No es pot quei-xar.

M’havien intercanviat! Què poca vergonya. La meuaindignació amb el temps es va anar adobant mostrantcerta indiferència al canvi de domicili.

Abans d’eixir al carrer es va ajustar la bufanda negrai vaig ser feliçment acomodat en el meu nou habitacle.Amb el toc elegant que li caracteritzava es va dirigir alseu cotxe. De nou va mirar el rellotge. Supose que arri-baria tard a la cita. La seua destinació, un petit hostal si-tuat en un antic barri de la capital mediterrània. Abansd’obrir la porta una exuberant jove bruna va obrir la seuapetita bossa, va traure d’ell un espill i es va acostar a laporta donant-se els últims retocs. Es van besar apassio-nadament .

El rellotge del senyor de sabates brillants indicava quehavia de marxar i em va lliurar directament a l’ocasionalacompanyant. Vaig ser acollit amb satisfacció . Abansd’eixir, la primera nit em va fer una besada dient ”eresun sol”. Recorde que s’obsessionava per pintar-se i agra-dava freqüentar la nit. En aquella llar vaig perdre l’apre-hensió a les olors, per a aconseguir sentir-me a gust ambl’aroma a perfum.

No vaig comprendre mai aqueixa espècie de consignaforjada entre els meus pares adoptius que malgrat sersempre volgut i anhelat es desferen prompte de mi. Totaçò em provocava una sensació de solitud i estranyesa.Em tractava de convèncer que arribaria la felicitat.

El so del timbre era el senyal del final de l’ estada enaquella llar.

- Bona vesprada portem la llavadora. On la vol?- Lipreguntava un jove d’aspecte descurat i braços tatuatsamb molt mal gust.

- Per fi. Em van dir les quatre i ja són les sis. Com lallavadora també treballe tan lenta anem bé- va respondreirònica.

Efectivament, si us ho havíeu imaginat ho heu encer-tar, em canviaven per un electrodomèstic.

En sentir-me entre els braços mal tatuats del jove defatxa rebel , de mirada provocadora, em vaig sentir ma-lament. Vaig ser arreplegat sense cura. Incòmode, viatjanten la seua furgoneta de repartiment fins que va arribar lanit. En el lavabo del disc pub vaig ser flexionat de cap apeus i vaig sentir recórrer una pols blanca per tot el meucos. Era passat als seus amics. tots m’analitzaven ambel seu nas, com si foren gossos . Després d’aquesta ter-rible experiència em vaig sentir brut. Aquella nit com-prenguí que la paraula respecte no existeix per a alguns.

A l’alba , em va col·locar en un lloc molt fosc i novaig eixir fins que va passar llarg temps. La humitat d’a-quella nit m’ afectava. Anava perdent salut en la mateixamesura que era oblidat de tant en tant.

Més llars i més del mateix, estima però tracte distant.En una ocasió em trobava en una administració de loteria.Hi vaig presenciar un atracament sent protagonista coma ostatge I allí la destinació va marcar la màxima noto-rietat de la meua curta vida. La televisió, els diaris parla-ven de mi però amb la mateixa caducitat dels noticiarisvaig deixar de ser protagonista. Tot va ser efímer.

I de nou la rutina del canvi. Una intensa odissea aca-baria, coses de la destinació, dins d’una llavadora. Undesgraciat accident que no vaig a rememorar, va fer que

Dorresment

Pàgina - 29 -

empal·lidira dins d’aquest electrodomèstic, no podia re-sistir el gir del tambor que em submergia una vegada iuna altra amb una cadència assassina.

Supose que a hores d’ara del relat intuireu que no sócun ser normal, ni tan sols presente una identitat humana.Efectivament us explica la història un bitllet de cinquantaeuros. Després del succés de la rentada estava inservible.Em van canviar per un altre nou. Em trituraren i vaig ser

convertir en abonament. No exagere res si us dic que ales hores d’ara, amb la reencarnació, tinc el pressenti-ment serà la fase més feliç de la meua existència.

És un matí fresc, nítida. Les fulles agulla es divertei-xen punxant la brisa primaveral mentre en algunes taquesd’ombra encara brilla l’herba esguitada per la rosada, lesvistoses papallones les esquiven hàbilment.

Pep Estornell

Capsots i botxinsD’entrada, aquest títol, pot dir ben poca cosa si no es

tenen gaires coneixements del món dels ocells, i fins i tot

pot sobtar a aquells que, coneixent aquestes dues espè-

cies, no acaben de trobar-hi una relació clara. Per comen-

çar cal dir que tant el capsot com el botxí pertanyen a la

família ornitològica dels lànids, la qual es completa a les

nostres terres amb dues espècies més, per bé que més

rares, conegudes popularment amb el nom de trenca i es-

corxador. Però anem a pams i no a vares. El botxí és a

casa nostra un ocell sedentari, encara que és a la tardor i

a l’hivern quan fa de més bon trobar als conreus i als llocs

oberts amb una vegetació aclarida. Llavors se’l pot veure

parat dalt d’una rama vigilant el seu territori mentre ata-

ülla alguna possible presa. Però si alguna cosa fa ben par-

ticular aquest ocell és el costum que té de clavar els

animalets que captura en les espines i furganyons de di-

ferents arbres i arbustos. Ratolins, musaranyes i moixons

queden penjats de manera implacable conformant un es-

cenari que més que el resultat de la conducta d’un ocell,

sembla algun estrany ritual en el qual algú ha fet justícia

clavant-los-hi un a un amb tota la paciència del món, en

una mena de càstig que es completa amb el fet de ser ex-

posats a la mirada de tothom. De segur que els primers

humans que van observar la cruenta mort d’unes bèsties

aparentment inofensives, van quedar ben bocabadats en

comprovar que el responsable de tota aquella carnisseria

era un ocell no gaire gros i cuallarg, vestit amb un plo-

matge combinat de gris i negre, i proveït d’un bec ganxut

i unes urpes que recordaven més les d’un gran rapinyaire

que no pas les d’un moixó de la seua mida. La visió cam-

perola de l’executor despietat degué fer que a partir d’a-

quell moment aquest ocell fóra conegut amb el nom de

botxí. La cosa deu haver anat més o menys així, en el cas

del botxí com en el de molts d’altres animals en el capte-

niment dels quals l’home ha vist reflectit repetidament el

bé i el mal, tots els seus vicis i totes les seues virtuts. Ja

ho ha dit ben encertadament l’amic Josep Cuello: “Du-rant segles i més segles la natura, les herbes i les bèstiesforen la televisió del personal. I la premsa del cor. I lagroga també, si feia al cas. Dels posats i abillamentsn’extreien conseqüències que els servien per dibuixar ca-ràcters en el que no són sinó morfologies o comporta-ments animals, i a partir d’aquelles conductes en deduïenensenyaments d’ordre moral. Una visió antropocèntricade la natura, en una paraula.”

Dorresment

Pàgina - 30 -

En el cas del botxí la nostra cultura popular s’ha en-

carregat d’atribuir tota mena d’intencionalitats al seu cap-

teniment biològic. Segons es pot llegir a l’Alcover-Moll

a les comarques del Vallés, el Penedés i el Pla de l’Urgell

entre d’altres, hi ha la creença que aquest ocell té el mal

instint de turmentar – o si voleu, botxinejar – els anima-

lets que pot agafar, i ell canta mentre els animalets sofrei-

xen. També explica que a la Cerdanya es creu que té el

costum d’entrar en els nius d’altres ocells i matar els pe-

tits que hi troba, rompre els ous i posar-se a habitar en el

niu despullat. I a la Vall d’Albaida la tradició oral diu que

tots els divendres fan una mort. Per acabar d’arredonir el

mal temperament que se li atribueix popularment cal afe-

gir que a més de ser un gran caçador, és un bon imitador

de les veus d’altres ocells. D’aquesta manera, quan hi ha

un estol de moixons alimentant-se, el botxí empra el pa-

rany de xisclar estrafent el senyal que tenen aquests per

a indicar que no hi ha cap perill. Aquesta falsa

tranquil·litat és aprofitada per acostar-s’hi a poc a poc i

capturar la presa.

El capsot per la seua banda, també anomenat capser i

capsigrany, és un ocell estival, que arriba a les nostres ter-

res a partir de l’abril des dels quarters d’hivernada a l’À-

frica. Es diferencia del botxí per la mida més petita i pel

plomatge, caracteritzat pel color castany del capell i del

bescoll. Des d’antic els llauradors s’han fixat en aquest

moixó, del qual diuen que sol fer el niu en la bessa dels

ceps de vinya. Fins i tot hi ha la planta coneguda amb el

nom d’herba o brossa capsotera, que segons la tradició

és la que empra l’animal a l’hora de fer el niu. Però és el

seu capteniment carnisser, que el fa enastar les preses a

les espines dels arbusts, el que ha fet que el pagés l’haja

emparentat molt encertadament amb el botxí, fins al punt

que aquest últim és conegut en alguns llocs amb el nom

de capsot botxí o capsot d’hivern. I és precisament a

l’hora de relacionar tots dos ocells on la interpretació po-

pular arriba a filar més prim. Així hi ha qui creu que el

botxí és el caganiu del capsot. “El caganiu del capsot esfa botxí “ em deia, amb aquestes mateixes paraules, un

llaurador en una conversa, i així és com també em con-

tava l’amic Daniel Durà que li ho van explicar una ve-

gada. De manera que el caganiu del capsot, el més petit i

esquifit de la niuada, després d’haver marxat els pares i

els germans de retorn a l’Àfrica per a fer la hivernada, es

queda a les nostres terres, suposadament, per la impossi-

bilitat d’emprendre un viatge tan llarg. Llavors, ací, se-

gueix creixent fins a esdevenir un botxí. En escoltar

aquestes creences sorprén molt comprovar com, popular-

ment, no hi ha cap problema en transgredir per complet

els límits que imposa el concepte biològic d’espècie ani-

mal, allò que la ciència ha determinat, per mitjà de l’es-

tudi de la natura, que és una entitat reproductora aïllada

de la resta. La cultura popular en aquest cas ha arribat a

fer allò que a la natura és impossible, que un animal es

convertesca de sobte en un altre, bé que parent, tot i sa-

bent que són diferents. De tota manera, com en totes les

creences que l’home ha creat al llarg dels temps cal cer-

car, d’entre tot allò fantasiós, el punt de partida més acos-

tat a la realitat. Després de la reproducció els capsots

adults són els primers en iniciar la tornada postnupcial,

cosa que s’esdevé sobretot durant la segona quinzena d’a-

gost. Els joves per la seua banda romanen més temps a

casa nostra i no marxen fins a finals de setembre, moment

en el qual es produeix un augment en el nombre de bot-

xins per l’arribada d’individus centreuropeus. Tot això

pot explicar ben bé l’origen de tan curiosa creença encara

que per a molts camperols, per a tots aquells que mante-

nen ben viva la nostra cultura rural, cada any, sense cap

mena de dubte, els caganius dels capsots seguiran fent-

se botxins.

Josep Oltra i Benavent

Trobada dʼassociacionsEl passat 29 de setembre va tenir lloc a Quatretonda

una trobada d’associacions de discapacitats. La jornada,que va presentar una gran afluència d’associacions i decol·laboradors, va estar plena d’activitats i va discórreren un ambient festiu a la vegada que reivindicatiu.

La vesprada nit del dia 28 semblava que a Quatre-tonda s’acabara el món: pluja, vent i fred. De ben segurque Eduard Benavent i Loli Laguna, els veritables ar-tífexs d’aquesta trobada, feien el cor ben fort perquè nose n’anara en orris el treball de tant de temps. Però el 29va eixir un dia fresquet i assolellat: ideal. A les 9 del matívan començar a arribar al Centre Social del poble l’e-norme quantitat de col·laboradors que respongueren a lacrida dels organitzadors. I és que Quatretonda ja està ha-bituada a col·laborar —recent resta encara la SetmanaCultural— i a associacions ben complidores que semprehi participen també cal afegir veïns a títol individual, al-guns habituals i altres més nous. I eixa és la primera cosaque caldria destacar: la gran quantitat de col·laboradors icol·laboradores.

I si aquella quantitat va ser gran també ho va ser lad’associacions de discapacitats que es va aplegar. A les10 del matí els Amics del Buscarró ja eren a les entradesdel poble per tal de guiar cotxes i autobusos fins el CentreSocial —cosa gens fàcil per cert perquè és en un amaga-tall—. Allí, el Col·lectiu Cultural Dorresment i lesames de casa amb un bon grapat de col·laboradores,s’havien fet càrrec de tots els aspectes de la benvingudai d’oferir un deliciós xocolate calentet amb coca de llanda—boníssima per cert—. A poc a poc van anar arribant elsgrups fins les 11.15h. A eixa hora la Banda Infantil deLa Nova dirigida per Miguel Miñana va fer les delíciesde tots els assistents de ben segur sorpresos per la qualitatinterpretativa d’un xiquets i xiquetes tan menuts.

En acabar, la comitiva es va dirigir a l’ermita de SantJosep on Rafael Benavent, cronista oficial de Quatre-tonda, va explicar tot allò que l’envolta: des de tots i ca-dascun dels detalls ornamentals de la façana fins al’estructura interna i les advocacions que guarda. Algunveí es va estranyar que no s’obriren les portes de l’ermita.El motiu és ben clar: en no estar habilitada l’entrada pera cadires de rodes, molts no hagueren pogut accedir altemple. I precisament l’esperit de la trobada és el contrari:anar tots junts, rebutjar la marginació i fer que prenguem

consciència de les dificultats contra les quals s’enfrontencada dia molta gent amb discapacitat.

Per temes d’horari va haver de ser anul·lada la visitaa l’Almàssera del Tio Domingo on segur el grup ha-guera gaudit de les explicacions de Gustavo Margarit,nét de la persona que porta el nom i guia professional.Un motiu més per tornar-nos a visitar.

Pel carrer Nou amunt el grup va arribar a l’esglésiaparroquial dels Sants Joans tot travessant l’animació delmercat setmanal. L’accés va ser possible gràcies a unesrampes instal·lades per l’Ajuntament de Quatretondafetes per a l’ocasió pel col·laborador Lluís Chasán, fus-ter local. A dintre, els esperava l’historiador Fede Oriola,que d’una manera molt amena els va descriure tots els as-pectes més interessants del temple. Travessant de nou l’e-bullició del mercat i de la plaça del Campanar es vaagafar el carrer Xàtiva rumb a la següent destinació.

No va ser gens senzill el desplaçament en les següentsdos visites: moure’s i creuar la carretera dues vegades im-plicava un perill potencial. De nou els Amics del Bus-carró i la policia local van treballar de valent perquè totsucceïra sense cap incident. Per si de cas també, AdaGonzález, metgessa col·laboradora, no va deixar d’a-

Dorresment

Pàgina - 31 -

companyar el grup ni un sol moment.

Ja a la Cooperativa Vinícola de Quatretonda, JoséMaría Benavent, enòleg, va explicar tot el procés d’ela-boració del vi a la vegada que mostrava les diferents ins-tal·lacions, tant les exteriors com les interiors, i entre ellesla més recent: l’embotelladora. Una degustació de vi,mistela i oli va donar bona prova de la qualitat dels nos-tres productes. Immediatament al costat de la Cooperativas’hi troba la Casa de la Mel de Silverio on Lolín va ex-

plicar com es fa este deliciós menjar i posteriorment vaoferir degustacions a tots els visitants.

Acabada la visita, la comitiva, incloent l’alcalde i elsdos regidors que van fer tot el recorregut també en cadirade rodes, i és que un dels objectius de la jornada és quela corporació municipal esbrine totes les possibles defi-ciències respecte a l’accessibilitat i prenga consciència,es va dirigir al Centre Social on Vicent Bixquert haviapreparat dinar per a més de 200 persones, entre visitantsi col·laboradors. El dinar va acabar amb el lliurament depresents a les associacions participants i a les col·labora-dores. Els detalls van ser donats per la Cooperativa Viní-

cola de Quatretonda i per l’Ajuntament de la Pobla delDuc.

Posteriorment i per finalitzar la jornada, va tenir llocl’actuació del Grup de Danses Populars de Quatre-tonda. La seua directora Elvira Canet va explicar a totsels presents cadascun dels tres balls que es van interpretari que van acabar, com no podia ser d’altra manera, ambla dansà, el més nostre dels balls que va ser interpretatper tots, des del més major fins al més jove dels compo-nents del grup.

En aquest punt va acabar la trobada. Una jornada re-pleta d’activitats en la qual la gran quantitat de visitantsvan poder descobrir el nostre poble acompanyats en totmoment del gran nombre de col·laboradors amb qui vanpassar un dia feliç i amb harmonia. Una jornada tambéreivindicativa que va treure a la llum les deficiències i lesdificultats, que per culpa d’estes, han de salvar cada diales persones discapacitades. Tots en som ara una micamés conscients. Creiem que la sensació va ser molt satis-factòria, que guardarem un bon record i que ho rememo-rarem cada vegada que veiem les imatges enregistradespel col·laborador Fabián Vidal. Tot això ens ha d’alegrari encoratjar per al futur. Sobretot a tots els col·laboradorsi col·laboradores, a l’Associació de Minusvàlids d’On-tinyent (AMO), organitzadora de l’acte, i especialmenta Eduard i Loli, sense el quals, este dia tan especial nohaguera existit.

Hilari Prats

PD: S’ha intentat que aparegueren tots els col·labora-dors i col·laboradores a nivell col·lectiu o individual. De-manem les més sinceres disculpes si per oblit algú noapareix a l’article.

Dorresment

Pàgina - 32 -

El rei i el president del CongrésEl discurs que el rei va fer el 24 de desembre va ser

traduït a les quatre llengües de l’Estat. He notat la grandiferència que hi ha del text en valencià i els textos enbasc, gallec i castellà, cosa que demostra que són llengüesdistintes.

Però a l’hora de comparar el text del rei de les versionsvalenciana i catalana, he trobat (en la primera pàgina deldiscurs) que d’un total de 309 paraules, només 13 són di-ferents: este i aquest, tots i tothom, eixida i sortida, exa-gere i exagero, hui i avui, patix i pateix, seua i seva, pensei penso, jóvens i joves, alcen i lleven, este i aquest, hui iavui i assegure i asseguri.

Torne a dir-ho: d’un total de 309 paraules que hi haen la primera pàgina del discurs, només 13 són diferentsen el text en valencià i en el català! Ja m’imagine la dife-rència de llengües que hi ha entre el valencià i el català,quan comparteixen el 96% de les paraules! Quan duesllengües com el valencià o el gallec, el basc o el castellàtenen la majoria de paraules diferents, demostrem quesón llengües diferents! Però quan “dues” llengües com elvalencià i el català tenen el 96% de les paraules iguals,¿són llengües diferents?

No sé si l’alcaldessa de València, el Sr. González Ponso el Sr. Font de Mora que neguen sistemàticament la uni-tat de la llengua que parlem a Maó, Vinaròs, Lleida, Elx,l’Alcúdia, Manresa, Borriana, Ciutadella, Quatretonda,Vic o Alcoi, protestaran a la casa reial per haver fet dostextos “diferents”, però amb un 96% de paraules idènti-ques i amb expressions com assolit, altres, termini, ga-

rantir o vosaltres.

O si la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo RatPenat, denunciaran també la casa reial, per no traduir eldiscurs del rei amb les normes que utilitzen aquestes duesentitats!!

O bé, com demostren totes les universitats del món,finalment el PP reconeixerà que encara que hi haja pa-raules diferents (com n’hi ha també entre el castellà deMàlaga i el de Bogotà), allò que parlem a Verdú, Vila-real, Manacor, Benicolet, Santpedor i Sueca, és la ma-teixa llengua.

M’agradaria que les versions “valenciana” i “cata-lana” del discurs del rei, servira perquè, comparant elsdos textos, s’acabara per sempre una postura irracional,que nega allò que és obvi! De fet, quan un valencià deBorriana i un català de Gironella comencen a parlar, s’en-tenen perfectament. Amb distints accents (com el castellàde Salamanca i el de Mèxic) però s’entenen!! I no és pelmiracle de Pentecostès! No sé si deu ser perquè el rei,amb el seu discurs, ha fet el miracle d’escriure “dues”versions en “dues” llengües “diferents”, però amb el 96%de les paraules iguals!!

Per això crec que les versions valenciana i catalanadel discurs del rei, que entenem sense necessitat de tra-duccions ni de diccionari valencià-català, demostren launitat de la llengua.

Un altre cas que demostra la unitat de la llengua, ha

Dorresment

Pàgina - 33 -

Dorresment

Pàgina - 34 -

estat la felicitació que el president del Congrés del Dipu-tats va enviar amb motiu del Nadal: Feliz Navidad y AñoNuevo, Zorionak eta Urte Berrion, Bon Nadal i Feliç AnyNou i Bo Nadal e Ano Novo. Quina diferència hi ha entreel text valencià i el català? Bon Nadal i Feliç Any Nouestà escrit en valencià o en català?

Ara resultarà que el text del rei i la felicitació de Nadaldel president del Congrés, demostraran que valencians icatalans compartim la mateixa llengua, una llengua quel’exconseller Font de Mora s’obstinava a no reconéixer,no respectant les diverses sentències judicials del Tribu-nal Constitucional, del Suprem i del Superior de JustíciaValencià, que validaven la unitat lingüística i la legalitat

de la denominació català!

Ara només falta que també l’Església, d’una vegada,aposte per la nostra llengua a la litúrgia. Per què l’Esglé-sia valenciana continua arraconant la nostra llengua a lasagristia? Per què el valencià no s’utilitza a la litúrgia ials seminaris? ¿Com s’explica que després d’anys i anyd’haver-se aprovat l’Estatut i la Llei d’Ús i Ensenyamentdel Valencià, la gran majoria de les nostres parròquiescontinuen marginant la llengua de Sant Vicent Ferrer i deSor Isabel de Villena?

Josep Miquel BaussetMonjo de Montserrat

La Juan Bau, una experiènciacurta però intensa (1972)

Fa no res com aquell que diu parlàvem d’uns jovesque bregaren les festes del 72, Patronals i de Sant Pere,encara que si bé les de bous corresponien als festers, mi-llor dit als empresaris del 71, una extraordinària calamitatproduïda per una intensa pedra salvatge, com no podiaser d’altra manera, que arramblaria els primers dies dejuny la collita i les plantes de la pràctica totalitat delterme, unit a un altre fet menor, si cap, com el de l’avan-çament en la crida a quintes (val a dir que alguns jovesdel 72, s’incorporaren a files amb els del 71), va fer quealguns dels seus components s’acollaren als de la quintaanterior per traure endavant “els bous de la Pedregà.” Ésa dir, i per aclarir aquest embull, que alguns festers del1972, aquell any i excepcionalment, foren primer empre-saris, després festers, i de nou empresaris del 73, ja quanels tocava. Ara, i des de fa molts anys, és així, primer em-presaris i després festers, tot el mateix any, abans era al’inrevés, de manera que empresaris i festers d’un anyeren de quintes diferents.

Ara, no és de les quintes ni de l’organització dels fes-ters que volia parlar-los sinó de com un grup de jovescol·laborarien, per les circumstàncies apuntades adés,amb altres per traure aquells bous del 1972, i una de lescauses, que no l’única però sí important, era que teniengarantia, diners, no debades estaven treballant –literal-ment- tot l’any, ja som en el mes de juny, mentre que els

empresaris depenien de la quota que volguera aportar lagent i, tot i que “Salvauret” cantara allò de que els quar-tondins aportaven, “per a les falles res, per a les festespoc i, per a bous tot,” la situació, ja ho hem dit, era extre-madament fosca i complicada amb la visita de la pedra.

I aquesta clara disposició monetària dels festers del

Dorresment

Pàgina - 35 -

72 tenia un fonament, destacat per a l’època, com és elde l’obertura i funcionament d’una discoteca, un lloc deball tancat, principalment per a joves, com només existiaa les ciutats i pobles més grans i a d’altres zones més tu-rístiques, clar; abans d’allò el que s’estilava eren les pistesde ball, moltes vegades, si no sempre, en llocs oberts. Ladiscoteques en general representaven els nous temps, erael Maig francés, contrari al “decoro i la decencia” i se-gons alguns, el final o el principi d’una nova etapa…Nous temps que als pobles arribaven més a poc a poc.

Certament no podem parlar, no podem pensar queaquell local fóra una discoteca a l’ús tal com ens imagi-nem una sala d’aquestes, relacionada amb una empresa,un negoci comercial i a uns empresaris que busquentraure uns beneficis a la seua inversió de manera perma-nent i continuada. Ací només trobem la filosofia dels fes-ters, d’uns joves engrescadors i manifassers que unavegada acabades les festes del 71 és posen a pilotar lesseues del 72 i, com se’n diu, a traure diners i, d’algunamanera i de forma espontània sorgí la idea de muntar unlocal de ball permanent perquè, recordem-ho, i fins no famolt encara, els festers amb aquesta finalitat de traure re-cursos, eren qui organitzaven les orquestres de Carnes-toltes i de Pasqua –allà on podien, i en locals diversos- a

més dels balls de Festes.

Així que amb la intenció d’arreplegar “per al poble”és pel que tindrem la primera discoteca de Quatretonda,aleshores per ací només se’n coneixia a l’Olleria i de pocde temps la de Benigànim, on s’hi traslladaren per veurecom funcionava la cosa. De fet, el local on s’hi muntariaera l’almacén d’Enrique Bateta al Darrerecases, un llocque ja tenien llogat d’abans els festers només per reunir-se i fer els seus sopars, i d’ací i de que unes coses en por-ten d’altres isqué la idea. De fet, en principi, no s’hicobrava entrada, diguem-ne que barat a consumició s’hiaccedia, però, com els joves porten joves i la gent cridagent acabaren per posar entrades i l’èxit, que ho puc bendir per experiència, va ser molt gran, més que altres ne-gocis semblants oberts ja per empresaris de l’oci. S’ocu-paven entre tots de tot, encara que s’hi recorda moltposats en la cosa de maniobrar els discos a Vicent de Se-guret i de porter a Alfredo Manquet.

Allò era La Discoteca, on com de normal a l’època to-caven, vaja no tocaven que posaven discos, música deball solt i de ball agarrat. Els més joves, crec recordar,tampoc em feu massa cas en açò perquè aleshores d’anysen portava estrenats quinze, ballàvem vora la barra, queno seria molt gran tampoc, on hi havia una mica més dellum i on per motius mecànics i de funcionament tenienl’intercanviador de discos i el servei de begudes i refres-cos, que tampoc és que fóra massa fosca! D’altres gave-lles de festers posteriors, amb la mateixa filosofia iseguint el camí obert per aquestos emprenedors, ferenball de discoteca al mateix cine Avenida, al carrer de Be-nigànim o la Piscina, almenys que ara recordem.

Si parlem de la seua descripció, ja ho hem dit, és trac-tava d’un magatzem, però és que aleshores els almacenseren d’allò més modern i apropiats per als més diversosactes i celebracions, com més antigament les cases i elscorrals foren, el lloc de les convencions socials o fami-liars. Allí ballaven envoltats d’unes parets vestides de ra-jola, quatre tubs fluorescents d’aquells moderns de llumblanca, que evidentment no eren els que ambientaven elball, ja que per a l’ocasió s’havien col·locat una sèrie deperetes d’aquelles de colorets penjades dels diversos pi-lars, i d’aquella birla o borla omnipresent i reflectant quegiravoltava fent llumenetes de colors i penjada del sostreal bell mig de la sala oblideu-vos-en, no n’hi havia, lesbombetes de coloraines s’encenien i s’apagaven de laseua claueta quan començava o s’acabava i punt.

Dorresment

Pàgina - 36 -

Amb els aparells de música de lloguer, havien paratuna barra, com ja hem dit, un poc més il·luminada i ador-nada amb una espècie de decoració Kitsch a base d’unabicicleta que allí damunt hi penjava, unes portes que se-paraven del corral, el sol de ciment cru, un paravent quefeia de xicotet rebedor separant la porta d’entrada de lasala de ball pròpiament dita, i alguna decoració a base decartells d’artistes i grups de moda, destacant, entre tots,un gran pòster de Juan Bau, perquè, i no ho hem dit en-cara, però aquella discoteca era i s’anomenava la JUANBAU, un dels cantants valencians de moda aleshores.

Lògicament aquella activitat tenia data de caducitatcom en tenien els festers, però sembla que acabà mésprompte del que tocava amb l’arribada de l’estiu i la calor,algun problema puntual i de veïnat, a més d’alguna de-núncia, que també en pagaren, ja que no tenien cap per-mís ni paper, per tal com ells feien ball com venien loteriao posaven l’orquestra de Pasqua, no debades aquella ac-tivitat regular, de totes les setmanes, podia afectar i de fetafectava altres activitats d’oci. No obstant això, altresfesters seguiren el mateix camí en un temps aquell en quèen altres pobles com aquest posaren en funcionament jales discoteques més de caire “empresarial i permanent”

que ací només coneixeríem, ja amb el nom de la Jaguar,a les darreries dels setanta.

Però d’aquest fenomen de la Juan Bau tenim encarabona i complida informació a través d’un poema de cir-cumstàncies, no debades són uns versos satírics i pu-nyents que expliquen les circumstàncies per què haguéde passar en la seua curta però intensa vida la Juan Bau.Un poema arreplegat gràcies a la memòria i deferènciade Vicente Salvador Oltra, Remigio que també ens ha con-tat allò que ací hem dit. Aquests versos, tan del gust de lapoesia popular valenciana, són collita seua i de Rafel, elde la Caixa. Diu així (si algun estrofa o vers hem trabucat,lògicament, és culpa nostra):

LA JUAN BAUMontàrem un localetque pareixia discoteca,en el entraor estrethi penjà una bicicleta.Un mostraor de maderaper a fer-te un combinat,i si el fees dos copetesagarraes humitatDonàrem molta faena

Dorresment

Pàgina - 37 -

a les pobres autoritats,i al final per la calorno quedàrem ni dos gatsPer la paret dos llumetesper vore en qui ballaes,posaes a baix cabàsi prou mal empindongaes.I en una nit de comboiens férem un bon sopar.Posàrem els aparatosper a poder sols ballar.

Era quina hora de la niti ningú tenia son,I eixí una veïnaque ens digué més que un porc.I esta cançó que cantemno té mala intenció,els festers són uns bons xicsi coneixen la raó.

benavent

Vaig nàixer a Aldaia (València) el 24 de desembre de1948. Des de menut em vaig sentir atret per la música,en una família on l'art era una tradició. Amb nou anysvaig deixar l'escola, del matí, per assistir a la nocturna iem vaig dedicar al treball, ajudant al meu pare, en el seutaller d'artesà. Quan tenia al voltant de quinze anys, al-ternava el treball pel matí en el taller amb la meva prin-cipal afició: la música. Dedicava les vesprades a assajaramb uns nois , de la meva edat, amb els quals vaig formarun grup : Els Pikens. Per aquell temps tocàvem músicad'Elvis Presley, Tom Jones, Engelbert Humperdink, etc.Molt de moda al començament dels anys seixanta.

La vida musical dels Pikens va durar tres anys. Jo to-cava la guitarra solista i també cantava. Per cert, m'esfor-çava per aparentar domini de l'anglés, amb unapronunciació macarrònica, com feien molts altres intèr-prets novells de la meva generació a Espanya perquè,cantar en la llengua de Shakespeare, semblava obligat enple domini del pop britànic.

De Els Pikens vaig saltar a un grup més compacte iveterà: Modificació, gràcies a Enrique Ginés, carismàtici benvolgut locutor valencià, descobridor de no pocs so-listes, grups, festivals i programes radiofònics musicals.

Modificació actuava, molt, en unes sessions matinalsque es donaven, els diumenges, a València, en la SocietatCoral El Micalet. Vam ser teloners d'una actuació delgrup Lone Star, de grat record. El seu líder i cantant,Pedro Gené, es va interessar pel meu grup, arribant a pro-duir-nos un disc que gravem a la fi dels anys seixanta,amb un parell de cançons que van sonar, molt, per l'àreade València. Una era de Gené: "Llegará el dia que mequerrás" i l'altra nostra: "Anelíe"

Els meus companys de Modificació veien la músicacom un entreteniment, però jo em vaig adonar que voliaser un cantant professional, com Miguel Ríos, Luis Gar-dey, Tito Mora i tants altres que venien triomfant en elsseixanta.

Durant una actuació a Cullera en la qual compartimcartell amb els consagrats Relámpagos, el factótum delconjunt, Pablo Herrero em va dir: "A tu t'agradaria ferunes proves a Madrid?". No ho vaig dubtar un segon. Alspocs dies d'aquella invitació, em trobava a la capital d'Es-panya fent les proves en l'estudi de Pablo Herrero, quetenia una productora anomenada Mecenes. Les provesvan ser òptimes. Signem un contracte i en 1971 apareixiael meu primer senzill. Llavors el meu representant artís-tic, el ja desaparegut Daniel Gascó, em va batejar comJuan Bau. El de "Bau" era pel meu segon nom: Bautista,cosa que se'm va fer estrany, al principi, perquè a la mevacasa tots em deien “Juanjo”. Que, dit sigua de pas, tam-poc s'explicava molt bé perquè no em deien José.

I amb Juan Bau em vaig quedar per sempre...

Qui era Juan Bau?

Dorresment

Pàgina - 38 -

Gaud i r de l do l çPastís de poma amb ametlles

Ingredients

½ kg de pomes

100 g d’ametla molta

150 g de mantega

150 g de sucre

50 g de farina

2 ous

1 culleradeta de postres de llevat en pols (Royal)

canella i sucre mesclat

PREPARACIÓ

Mescla els ous, sucre, mantega, farina, ametla molta

i el llevat en pols, fins a obtindre una massa homogènia.

Ratlla les pomes per la part més gran del ratllador. Posa

en un motle desmuntable la meitat de la massa, damunt

la poma ratllada amb un pols de sucre i canella i per

sobre la resta de la massa.

Posar al forn a 180º de 30 a 45 minuts (punxar amb

un furgadents per vore si ix net). Espolsar sucre de piló

per damunt.

CONSELLS

Si voleu es pot posar oli i mantega a parts iguals.

Bon profit, i gaudiu del dolç.E. Benavent

Pastís de poma (sense ou)

Ingredients (per a 6 persones)

25 cl de llet20 g de mantega150 g de farina1 sobre de llevat5 cullerades soperes de sucre4 – 6 pomes

Foneu la mantega al microones.

En un recipient, barregeu la farina, el llevat i el sucre.Feu un forat al centre i vesseu, a poc a poc, la barreja dellet i mantega fosa. Per aconseguir una massa homogènia,utilitzeu una batedora, la massa resultant hauria de serprou líquida.

Peleu les pomes i buideu-ne el cor. Talleu-les en lles-ques fines o bé en trossets xicotets.

Poseu paper de cocció dins un motlle d’uns 26 cm dediàmetre (del qual en podreu prescindir en cas d’emprarun motlle de silicona). Si volguéssiu caramel•litzar el pas-tís, poseu una cullerada de sucre i unes gotes d’aigua. Re-partiu primer els trossos de poma i llavors la massa.

Poseu-lo en un forn prèviament escalfat a 200º durant25 minuts. Comproveu amb cura la cocció perquè no es-tiga massa fet i es resseque.

Desemmotlleu un cop estiga fred.

Dorresment

Pàgina - 39 -

Presen tac i ó de l l l i b re :L l engua i emoc ió

Llengua i emoció aplega les ponències de les jornadessobre dignificació lingüística convocades a Fraga (Franjade Ponent) el març de 2010 i de 2011 per l'Institut d'Es-tudis del Baix Cinca. Del llibre se n'han encarregat coma editors Àngel Velasco, de Carlet, filòleg i activista cul-tural, sobretot persona activa en favor de la dignificacióde la llengua, i Quim Gibert, present en aquesta taula coma coautor del llibre, al qual presentaré amb detall méstard, quan els passe el torn de paraula, a ell i a Jordi Bil-beny, que també ens acompanya en aquesta presentació.

Els catalanoparlants patim un secular conflicte lin-güístic, que no té res a veure amb la discutible bondat d'a-queixa falsedat que alguns polítics i intel•lectuals delrègim anomenen "bilingüisme". Un concepte, el de "bi-lingüisme", que la sociolingüística descriu de manera di-ferent de com ens la vénen aquests personatges, fins i totcontraposadament. El "bilingüisme" ha estat un embutque ens han clavat als catalanoparlants: «Por justo dere-cho de conquista, he juzgado por conveniente reducirtodos mis reinos a las leyes de Castilla, tan loables yplausibles en todo el universo». Amèn. Si visiteu leszones sota administració valenciana històricament deparla castellana, o les que han estat assimilades per l'es-panyolitat (castellanitzades), us adonareu que aquests

castellanoparlants no són, en absolut, "bilingües". Nosal-tres, en canvi, sí que ho som: «Por justo derecho de con-quista». O tots moros o tots cristians, hauríem de exigir,genuïnament. O siga, la mateixa llei per a tots.

És des de del bilingüsime, o des del trilingüisme queara està de moda, que ens ataca el supremacisme lingüís-tic espanyol. Espanya s'ha construït des de la imposició,des de la voluntat d'extermini. Espanya no és un projectede convivència, no admet la pluralitat. És un projecte na-cionalista homogeneïtzador, aniquilador de la pluralitatlingüística i cultural. España Una. Aquest supremacismeel defensen partits polítics, en major o menor mesura: elsneofranquistes del PP, la nova Falange Española d'UPyDi Ciudadanos, fins i tot una bona part de l'anomenada es-querra espanyola, i a l'Estat francès, com més d'esquerres,més francesos a tota ultrança, més supremacistes. L'Im-perio i la Grandeur es fonamenten en la mateixa convic-ció de superioritat, d'intolerància.

Aquest supremacisme lingüístic, que és genuïna ex-pressió dels nacionalismes espanyol i francès, té gran si-militud amb els supremacismes racials. El nazismepredicava la superioitat de la raça ària, i l'apartheid deSud-àfrica o el segregacionisme dels Estats Units d'Amè-rica la superioritat de la la raça blanca sobre les de color.Aquests supremacismes, racials i lingüístics, s'arroguenel dret d'imposar als altres la seua arbitrària condició desuperioritat; s'arroguen un dret il•legítim de decidir sobrela vida i les condicions de vida de les persones i les llen-gües que, des de la seua concepció de superioritat, racialo lingüística, consideren inferiors.

Tanmateix, bona part de nosaltres, catalanoparlants,hem assumit aquesta situació d'inferioritat imposada comsi fóra la cosa més natural de món. Com si haguérem nas-cut baldats. Ens condueixen cap a un camp d'exterminilingüístic i no som capaços d'adonar-nos-en. Més i tot,n'hi ha molts que hi corren alegres i convençuts. Unacursa vergonyant per demostrar qui arriba més promptea la meta de l'autoodi, de la dimissió i submissió absolu-tes.

Per als qui som conscients d'aquest intent d'exterminii ens hi resistim, per als qui estimem la nostra cultura, la

Dorresment

Pàgina - 40 -

nostra forma ser ser, i d'entendre i explicar el món, perals qui ens sentim vinculats emotivament a la llengua prò-pia del nostre país, perquè l'hem rebuda dels nostresavantpassats o perquè hem decidit fer-la nostra, ens calenarguments per a desmentir les mentides del suprema-cisme lingüístic. Ens calen arguments de tota mena. Elllibre que presentem, Llengua i emoció, té aquesta fina-litat: aportar arguments.

“Set mirades sobre el goig de ser”, diu el subtítol delllibre:

–La mirada psicològica de Quin Gibert: “De què par-lem quan parlem de llengua i emoció?”

–La mirada poètica de Josep Borell i Figuera: “Llen-gua i creativitat.”

–La mirada literària de Matthew Tree: “Vulnerabilitat,llengua i literatura, i emoció.”

–La mirada sociolingüística d'Eva Monrós: “Treballarper la llengua: un esforç agradable.”

–La mirada semiòtica de Rosa Calafat: “Llengua iemoció en l'imaginari col•lectiu.”

–La mirada històrica de Jordi Bilbeny: “Llengua, in-justícia i veritat.”

–La mirada filosòfica de Josep Maria Terricabras:“Com es transmet l'amor per la llengua.”

Els arguments d'aquest llibre no només ens aportenraons per defensar-nos de la iniquitat, de la mentida in-sistent, dels nostres agressors, més aïnes ens mostren lesnocions bàsiques de l'autoestima: que «la llengua creavincles afectius» (Quim Gibert), que hem de defensar elcatalà perquè és la nostra llengua.

Sanchis Guarner deia en un dels seu llibres que nosal-tres no som, afortunadament, una raça. Som una culturaque es transmet a través de la llengua, i en conseqüènciaqualsevol persona, quan l'assumeix com a pròpia, hajanascut o no entre nosaltres, passa a ser part activa de lanostra cultura, com a receptor i com a transmissor.

Del llibre que presentem, de la «mirada poètica» deJosep Borrell, destaque un paràgraf que diu: «La llenguaés l'expressió i el receptacle de la memòria personal icol•lectiva. Memòria de classe social, de família, de lanació [...] La nostra llengua és el catalitzador més impor-tant, juntament amb la memòria col•lectiva i l'incons-cient, de la identitat col•lectiva...» Si no som conscientsde valor humà que té la llengua que parlem, que hem he-retat, difícilment podrem ser concients del desastre humàque suposa la seua desaparició; difícilment podrem de-fensar-la de l'extermini. Llibres com Llengua i emocióens ajuden a fonamentar i consolidar una consciència lin-güística necessària, sense la qual serem, tard o prompte,un poble mort, extint. Ens cal aquesta consciència lin-güística per no ser còmplices, actius o passius, del nostrepropi extermini.

Acabe. El supremacisme lingüístic és tossut i radicalen la seua missió per exterminar la nostra llengua. De bonprincipi, malda per reduir-la al «reducte folclòric», se-gons que va advertir Joan Fuster. I compta sovint amb lacol•laboració dels nostres, per submissió, claudicació, co-moditat, o només per finejar i bufar en caldo gelat. Perplantar-los cara ens haurem d'armar convenientment.Armar-nos d'arguments, que és com els pobles intel•li-gents i democràtics combaten la barbàrie dels intolerants,aquesta barbàrie del supremacisme lingüístic, espanyol ifrancès, germà del supremacisme racial del nazisme i del'apartheid, puix que la seua finalitat és imposar-se sobreels altres i, si els convé, exterminar-los.

Toni Cucarella

Esmenant MachadoTinc un amic que, dins d’una coversa, en ser preguntat

per una persona “Que tu, de quin partit eres?”, varespondre :“ Jo vull ser cristià”. “D’això no en parlemara”, va contestar un tant molest. I el va deixar: Tots dosconcebien una manera distinta “d’arreglar” els pro-blemes socials actuals.

A part d’altres consideracions que es puguen fer alrespecte, no sé si aquesta anècdota, en part filosòfica,podria servir-nos de vegades, políticament parlant, un pocd´orientació. Perquè en realitat ningú som (propietat) decap partit. I ens pot resultar molest que ens formulen unapregunta així. És obvi que tots tenim les nostresorientacions i preferències al respecte. I uns militen, altress’afilien, altres només són simpatitzants d’alguna opciópolítica determinada, etc. Inclús, de vegades, ni això.Però en realitat ningú pot reclamar-nos a fons perdut,acríticament, la nostra adhesió o pertinença a ultrança acap partit. Si no tenim clar aquest criteri de llibertat, i quecap d’ells pot esgotar i donar compliment vertader alsnostres anhels més justos i profunds de configuraciósocial, com a persones, en cas d’adonar-nos que ens hemequivocat, que hem ficat la pota en la nostra elecció,potser ens resulte tan afrontós haver-la de traure,manifestament, que preferim abans que ens la serren. I ésque, implicar-nos en segons què, pot generar en nosaltrescerts lligams, complicitats i dependències que després esfan difícils de trencar. Com sol passar. I a totes bandes.

Fa un temps vaig llegir d’una dona: “ Cap partit políticpot estar per damunt del bé del meu poble”. Ella ésestrangera.

Amb la que ens está caient fa anys damunt delsvalencians, en cap indret civilitzat i democràtic del móns’expliquen com és possible la realitat que vivim. Comhem arribat? I continuar donant el nostre suport al mateixpartit de govern, aixopluc de tants polítics-banquers-empresaris corruptes i amorals que ens han portat fins onsom. Pel que es veu, potser més d´un prefereix que liserren la pota abans d’haver-la de traure. Que això esdóna! I com a simple votant, víctima menystinguda iescanyada pels mateixos que ha votat. Quina pena!

De moment el que està clar és que els qui ens hangovernat fins ara, tant dretes com esquerres, d´obediènciacega, servil i messella a Madrid, a Espanya, ens hanassassinat tant políticament com econòmica. I com apoble. Quan despertarem?

Per això considere oportú, estimat Machado, a casanostra, no ser confosos. I presentar-te, amb tot el respetei admiració que ens mereixes, aquesta esmena a unaimpactant asseveració teua:“Valencianito que vienes almundo, te guarde Dios: Cualquiera de las dos Españasha de helarte el corazón” .

I ÉS QUE...

SI ELS VALENCIANS FÓREM NEGRESVOTARÍEM AL KU-KLUX-KLAN.

R. Benavent

Dorresment

Pàgina - 41 -

Dorresment

Pàgina - 42 -

Una altra manera de vida

Aquest matí, passant la consulta, m’han fet un regal

molt especial, m´han regalat un clauer, el qual portava

gravat per un costat l’escut de Quatretonda i per l´altre

costat “50 aniversari 1962-2012”...

Fa anys que visc a Quatretonda i tot i no haver passat

els meus anys d’infància i joventut ací en el poble avui

una persona m’ha regalat un clauer de quintos i m’ha

emocionat.

Viure en el poble, alçar-me , poder anar passejant pels

els carrers, arribar a la consulta caminant, saludar a la

gent, veure i sentir com viuen les seues gents és un plaer

que no té nom, un plaer i una sensació molt especial.

No sóc d’aquí; però com diria l’anunci “he trobat el meu

poble”. Quan una naix i creix en la ciutat entre sorolls,

trafic, cotxes, presses, perills i altres desvaris… escoltar

en silenci les veus i les rialles dels xiquets i xiquetes pels

carrers mentres juguen, veure’ns tots junts caminant cap

al col·legi… em permet construir la idea que és possible

una altra manera de vida més saludable.

És saludable viure al poble i és més saludable caminar

i fer exercici regularment a l’aire lliure pels seus camins;

és saludable viure sense estrés amb la tranquil·litat que

ofereix el camp; i és molt saludable menjar aliments

frescs i rics en vitamines... aliments baixos en greixos,

reduir les quantitats de sucres … però sempre sense obli-

dar de gaudir de les xicotetes coses i d’eixos moments

tan especials i tan xicotets que ens oferix la vida en un

poble com el nostre. No puc deixar de fer constància que

tot això és saludable i sobretot més educable. Gran pa-

raula: educable.

Els nostres xiquets i xiquetes són el nostre present

i sobretot el nostre futur, per això hem de tenir cura

d’ells , ensenyar-los i educar-los. Una frase que sempre

dic és: som el que mengem. Però a més som el que ens

eduquen i el que ens eduquem, el que sentim, el que

vivim i com ho vivim, som un cúmul d’experiències en-

voltades en cadascuna de les persones que ens trobem al

camí.

Hui , Quatretonda m’ha emocionat. Gràcies.

Ada González.

Par

e no

stre

san

t Ant

oni,

un a

ny m

és e

n vo

stre

hon

or,

el c

arre

r vo

s fa

rà f

esta

amb

gran

goi

g i d

evoc

ió.

Tin

dreu

fog

uere

s i m

isse

s,i c

ompl

ida

proc

essó

,vi

sita

de

gats

i go

ssos

,po

tser

d’a

lgun

ruc

i to

t.N

o pa

tiu

per

este

s co

ses,

sent

im ta

nt la

trad

ició

que

ans

ens

llev

àvem

el w

ifi

que

ens

obl

idàv

em d

e vó

s.P

erò

si n

o en

s vé

ieu

riur

e,no

vos

est

rany

e ta

mpo

c,fa

tem

ps q

ue u

na g

ran

tris

tesa

se’n

s ha

apo

dera

t del

cor

:le

s fà

briq

ues

esta

n bu

ides

,el

s ba

ncal

s se

mbl

en e

rmot

s,no

hi h

a qu

i tro

be f

aena

i e

ls jó

vens

se’

n va

n pe

l món

:el

pob

le s

e’ns

va

qued

ant

com

una

cor

fa s

ense

ou,

i aqu

ells

que

enc

ara

agua

nten

han

hagu

t d’a

lçar

el r

ajol

,i e

ls e

stal

vis

que

teni

en

se’l

s pa

pen

a po

c a

poc.

La

cosa

pin

ta m

olt l

letj

ai d

iuen

que

va

a pi

tjor

.P

er a

pos

tres

mol

ts p

olít

ics,

quan

ja e

ls h

em d

onat

el v

ot,

es d

ediq

uen

a fe

r el

llon

guis

,i d

e fo

rmen

t, ni

un

brot

.L

a cu

lpa

sem

pre

és d

e l’

altr

e:“q

ue b

ona

pers

ona

sóc!

”,qu

atre

col

ps e

nmig

del

pit

,i a

pre

ndre

la c

omun

ió,

i si p

asse

n fa

m e

ls p

obre

s,qu

e ca

pten

pel

s ca

rrer

ons.

Mad

rid

està

ple

de

llad

res,

Bar

celo

na, r

obad

ors,

però

qui

s’e

ndú

la p

alm

a,di

uen

les

tele

visi

ons,

no é

s M

adri

d ni

Bar

celo

na,

és V

alèn

cia:

qui

n ho

nor!

No

ens

conf

orm

em a

mb

circ

uits

,ci

utat

s fa

ntas

mes

i io

ts,

terr

es m

ítiq

ues

i pai

s,ae

ropo

rts

sens

e av

ions

,fi

ns i

tot d

iu q

ue h

an f

urta

tel

s ga

llet

s pa

l ter

cer

món

Què

vos

par

eix

sant

Ant

oni?

H

eu v

ist e

sgar

ro m

és g

ros?

Ja s

abem

que

no

és g

ens

fàci

lS

argi

r es

te p

anta

ló,

però

enc

â qu

e no

més

fór

aun

ped

acet

p’a

l gen

oll..

.en

guan

y no

pod

ríeu

dar

-mos

més

san

ta b

ened

icci

ó.

San

t Ant

oni g

ira

el c

ap,

mir

a al

cel

i al

ça e

l bas

tó,

i esc

lata

am

b to

ta s

a ve

u:“P

aren

vos

tés

aten

ció,

min

istr

es, b

anqu

ers

i am

os,

dipu

tats

i se

nado

rs,

gent

de

corb

ata

i jaq

ueta

,i t

ota

la c

ort d

el p

orc:

Que

no

està

ja b

é la

cos

a?Q

ue n

o te

nen

com

pass

ióde

vor

e co

m u

ns n

o m

enge

n

i alt

res

s’om

plin

el s

arró

?Q

ue e

ls q

ue e

s qu

eden

sen

se c

asa

es ll

ance

n de

s de

l bal

có,

men

tre

els

llad

res

de g

uant

bla

ncha

bite

n en

gra

ns m

ansi

ons?

Un

que

per

allí

pas

sava

,de

l gre

mi d

els

roba

dors

,‒n

o n’

he v

ist a

mb

més

gra

n ba

rra‒

s’ex

cusa

sen

se p

udor

:qu

e no

que

da m

és r

emei

que

ajus

tar

el p

ress

upos

t,re

tall

ar e

n de

pend

ènci

a,sa

nita

t i e

duca

ció,

i que

no

ving

uen

quei

xant

-se

perq

uè l

a cu

lpa

és d

e to

ts:

“est

os p

obre

s ca

nalo

bres

se’l

s ga

stav

en a

bon

dó,

es p

ensa

ven

que

eren

ric

si e

ren

més

pob

res

que

un g

os.”

I sa

nt A

nton

i con

test

aam

b to

ta l’

educ

ació

:“e

ls q

ue e

n es

te c

arre

r vi

uen,

i mol

ts m

és q

ue e

n co

nec

jo,

no e

ls h

e vi

st q

ue b

alaf

iare

nel

s ga

llet

s ni

els

torr

ons”

“Pot

ser

ells

no

s’ho

gas

tare

n‒l

i con

test

a un

sen

ador

,qu

e pe

r la

seu

a pa

pada

devi

a ha

ver

sopa

t mol

t‒,

però

Esp

anya

ho

nece

ssit

ape

r fe

r fr

ont a

la q

üest

ió:

el d

eute

am

b el

s al

eman

ys...

els

inte

ress

os i

els

bons

...

“I q

ui é

s E

span

ya?”

‒de

man

ael

san

t de

dalt

del

bal

có.

“Esp

anya

és

la m

are

pàtr

ia”

‒li c

onte

sta

aque

ll s

enyo

r,ei

xuga

nt-s

e la

pap

ada

amb

la p

unta

del

moc

ador

.

I re

plic

a sa

nt A

nton

i, m

iran

t-se

’l d

e re

filó

:“d

oncs

és

la p

rim

era

mar

e,qu

e ti

nga

notí

cia

jo,

que

alim

enta

fer

iste

lai a

l cad

ell l

i lle

va e

l mos

.S

enyo

rs p

olít

ics

dece

nts,

que

tam

bé e

n de

u ha

ver,

no?,

deix

en-s

e es

tar

de p

àtri

es,

de b

ancs

, de

prim

es i

bons

,i v

egen

si s

ón c

apaç

osde

trob

ar-l

i sol

ució

a l’

autè

ntic

a tr

agèd

ia:

la g

ran

deso

cupa

ció.

I el

s ge

ndre

s de

cas

a bé

,i a

mic

s de

l del

gra

n bi

got,

que

torn

en lo

que

han

rob

ati e

ls ta

nque

n en

la p

resó

.I

vost

és q

ue ta

nt p

redi

quen

,pr

edic

aran

am

b ra

ósi

es

reta

llen

els

sal

aris

diet

es i

jubi

laci

ons.

La

salu

t, no

me

la to

quen

,ni

tam

poc

l’ed

ucac

ió.

Mir

en d

e sa

lvar

per

sone

san

s qu

e ba

ncs

de r

obad

ors” Joan

Oli

vare

s

GO

JO

S

DE

S

AN

TA

NT

ON

IDorresment

Pàgina - 43 -

DorresmentDorresment

Pàgina - 44 -