Església de tarragona

Núm. 298 Maig-Juny2017- Quinta època

V Centenari del naixement

de l’arquebisbe Antoni Agustín

(1517-2017)

SUMARI Església de tarragona

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Director: Santiago Grimau

Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez, Anna Robert

Secretaria: Montse Sabaté

Assessorament lingüístic:Montserrat Creus

Fotografia: Mitjans de Comunicació Socialde l’Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració, publicitat i subscripcions: c/ Pla de Palau, 2

CP: 43003 Tarragona

Telèfon: 977 233 412 (ext. 228)

a/e: publicacions@arqtgn.cat

web: www.esglesiadetarragona.cat

Subscripció anual:(6 números): 13,00 €

Subscripció anual Europa: (6 números): 30,00 €

Preu unitari: 2,50 €

Imprimeix: Impremta Barnola, S.L.-Guissona

Dipòsit legal: T-14-1988

Publicada amb la col·laboració

Els articles publicats a Església de tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors

Quinta èpocanúm. 298Maig-Juny 2017

05 El BlocEls polítics

Ceba o ameba? Espiritualitat imprescindible a l’escola!

06A fonsLa Bíblia i el món d’avui: una visió històrica,literària i cultural

09CulturaEntrevista a l’escriptor Antoni Puigvert

11/34NotíciaJornades de formació 2017:Pastoral de la salut i ecologia integral

Nou edifici per a la Formació Professionala l’Escola Joan XXIII

12 Tarragona missioneraXIV Trobada missionera de joves

14ConferènciaEpiscopal TarraconenseReunió n. 222

26EducacióSis-cents docents participen en elCongrés EduMindUp! a Tarragona

30La veu de CàritasEntrevista a Francesc Roig, director de Càritas Diocesana

32Cultura. AHATL’Arxiu Històric de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla

Mn. RamonMuntanyola

16 Centenari del seu naixement

20 V Centenari del seu naixement

L’entrevista

28 Quaderns de Pastoral

Foto portada AHAT «Antonii Augustini archiepiscopi Tarraconensis Opera omnia: quae multa adhibita diligentia colligi potuerunt ; Volumen primum»

Arquebisbe Antoni Agustín

3

Curs d’iconografia bizantina

A càrrec de Juan F. Echeniquedel 27 de juliol al 4 d’agost de 2017

Ulldemolins (Tarragona)

Per a més informació trucar al tel. 640606092 o 635355393 - Inscripcions fins el 15 de juliol de 20174

Edt

Cada vegada que els bisbes catalans fan un comunicat sobre la situació del país, es produeixen interpretacions interessades del que han dit, per molt que

mesurin les paraules. Això té a veure amb el funcionament habitual de la política, que és plena d’estratègia.

He trobat algunes cites, per descriure aquesta manera d’actuar. Per exemple, pel que fa a les promeses electorals, Jardiel Poncela va escriure: «Els polítics són com els cinemes de barri: primer et fan entrar i després et canvien el programa». I el

Conde de Romanones: «Quan dic mai, vol dir per ara, després ja ho veurem».

Sobre les negociacions entre ells, Bismark va dir: «La gent no dormiria tranquil·la si sabés com es fan les botifarres i les lleis».

En relació als atacs entre ells, algú va dir: «No hi ha necessitat que paguis per investigar el teu arbre genealògic; n’hi ha prou en què et posis en política i els teus oponents ho faran de franc».

Respecte a la desconfiança, Dong Larson: «En lloc de donar-los-hi la Clau de la Ciutat, hauríem de canviar el pany».

Tot i això, també és cert que la majoria de polítics són honrats i treballen pel bé comú, terreny en el que els cristians estan cridats a donar bon exemple.

Els polítics

Ceba o ameba? Espiritualitat imprescindible a l’escola!

Juanjo Fernández Consultor pedagògic, conferenciant i escriptor

Què és l’escola? No és una pregunta sense importància, i segons a qui ho preguntis pots obtenir respostes ben diverses: «Un camp de concentració, «Un club social», «Una bombolla paradisíaca», «Una ciutat sense llei»...

Jo vull creure que una escola ha de ser, sobretot, un espai humà. Per tant, un espai amb educadors que encarnen valors, on s’aprèn en comunitat, amb esforç, creativitat i alegria, on hi ha bones relacions i confiança, on es resolen els conflictes educativament, on els talents dels alumnes troben camins de desenvolupament. Mestres i alumnes d’aquesta escola humana han de fer una gran elecció: han de decidir si volen ser cebes o amebes. Cebes amb moltes capes, cebes que es poden preparar de moltes maneres (totes elles molt saboroses), cebes que, siguin com siguin a l’exterior, per dins sempre valen la pena. O amebes que només es mouen per impulsos primaris, per l’última moda del moment, tremendament fràgils.

Hem d’apostar decididament per la interioritat, la que es construeix amb els afectes, els ideals, les vocacions, el diàleg interior... Una interioritat que descobreixi l’espiritualitat dels alumnes i els posi en el camí de la transcendència, en la possibilitat de compartir el missatge d’amor i esperança de Nostre Senyor Jesús i el desig de construcció del Regne, on tots serem lliures i germans! Quina proposta tan joiosa per a les nostres escoles! Som-hi, «cebes»: esdevinguem persones que miren ben endins per mirar més enllà! Edt

Curs d’iconografia bizantina

A càrrec de Juan F. Echeniquedel 27 de juliol al 4 d’agost de 2017

Ulldemolins (Tarragona)

Per a més informació trucar al tel. 640606092 o 635355393 - Inscripcions fins el 15 de juliol de 2017

El BlocAntoni Coll Gilabert, periodista

55

a fons

La Bíblia i el món d’avui: una visió històrica, literària i cultural

Joan Ferrer Costa, biblista

Ens ha tocat viure en un món que tot sovint considera que Déu és una realitat supèrflua

o estranya. Per als creients en el Senyor Jesucrist ressuscitat és especialment significatiu i urgent obrir de nou a les persones d’avui l’accés a Déu a través de la seva Paraula.

L’Església es fonamenta en la Paraula de Déu. Per tant, l’escolta, la celebra i l’estudia. El pròleg de l’Evangeli segons Joan ens anuncia que «Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu» (Joan 1,1). Ens trobem davant d’un principi absolut en què se’ns revela la vida íntima de Déu mateix. Déu se’ns dóna a conèixer com a misteri d’amor infinit en què el Pare expressa la seva Paraula en l’Esperit Sant. En l’escolta-acollida de la Paraula divina s’aclareix definitivament l’enigma de la condició humana (Exhortació apostòlica postsinodal Verbum Domini del Sant Pare Benet XVI a l’episcopat, al clergat, a les persones consagrades i als fidels laics,

sobre la Paraula de Déu en la vida i en la missió de l’Església § 6).

El papa Benet remarca que l’Escriptura no es pot comprendre sense l’ajuda de l’Esperit Sant que l’ha inspirada i que l’ha feta sorgir en el cor de l’Església. És, doncs, la Tradició viva de l’Església la que ens fa comprendre de manera adequada la Sagrada Escriptura com a Paraula de Déu. Els pares antics de l’Església ho formularen de manera esplèndida: la Paraula de Déu es fa «carn» i el Verb esdevé «llibre». Així la Paraula de Déu se’ns dóna en la Sagrada Escriptura com a testimoni inspirat de la revelació que, amb la Tradició viva de l’Església, és la regla suprema de la fe.

En aquest context, la Verbum Domini —el darrer gran document eclesial sobre la Paraula de Déu— reconeix que el mètode d’anàlisi històric i filològic del text —juntament amb altres mètodes més recents— ha

6

estat enormement beneficiós per a la comprensió de l’Escriptura. Aquests mètodes són imprescindibles i van units al realisme de l’Encarnació: «La història de la Salvació no és una mitologia, sinó una història veritable, i per tant cal estudiar-la amb els mètodes de la investigació històrica seriosa» (VD § 32). Cal aprendre a endinsar-se en el secret de les llengües bíbliques i comprendre-les en l’estructura i en les formes d’expressar-se, però en el treball d’interpretació no hem d’oblidar mai que ens trobem davant la Paraula de Déu, de manera que la tasca d’interpretació no acaba quan s’han trobat les fonts del text, les formes en què s’expressa o els procediments literaris. És imprescindible que «aclareixin el significat del text bíblic com a Paraula actual de Déu» (Verbum Domini § 33).

La Constitució Dei Verbum del Concili Vaticà II ja va remarcar que per a captar el sentit que l’escriptor sagrat pretenia formular era fonamental (a) l’estudi dels gèneres literaris en què aquest s’expressava i la contextualització del text i (b) la interpretació en el mateix Esperit en què va ser escrit el text. Per a captar la dimensió divina de la Bíblia cal: (a) interpretar el text considerant la unitat de tota l’Escriptura —exegesi canònica—, (b) tenir present la Tradició viva de tota l’Església i (c) considerar l’analogia de la fe, segons la qual s’equilibren afirmacions que es poden trobar en tensió. Per tant, ens trobem davant l’exigència de treball a partir de dos àmbits metodològics: l’històric i el teològic.

Si el treball exegètic queda reduït al primer àmbit, l’Escriptura es converteix en un simple text del passat, que pot comunicar apreciacions morals i coneixements històrics i literaris, però que no arriba a assolir la dimensió teològica i queda reduït a la historiografia i a la història de la literatura antiga. Quan no hi ha una hermenèutica de la fe, aleshores actua una hermenèutica secularitzada que parteix de la convicció que Déu no apareix en la història humana. En aquesta

perspectiva, l’exegesi resta sols en l’àmbit històric i literari, mentre que la teologia treballa a partir d’una espiritualització del sentit de les Escriptures, que no respecta el caràcter històric de la revelació. L’equilibri és delicat perquè la fe no pot degenerar en fideisme, que porta a lectures fonamentalistes absolutament inacceptables.

Les persones del nostre món se senten perplexes davant les pàgines obscures de la Bíblia, plenes de violències que sovint són atribuïdes directament a la voluntat de Déu. Aquí cal tenir present que la revelació bíblica es troba pregonament arrelada en la història.

Cal estudiar, doncs, les llengües originals i els mètodes interpretatius adequats, però això cal fer-ho en el marc d’una pregona vida espiritual, perquè l’Escriptura sols es pot comprendre vivint-la (Verbum Domini § 47).

En realitat cada moment de la història ha formulat al text de les Sagrades Escriptures les seves pròpies inquietuds, de manera que s’ha establert un cercle hermenèutic virtuós de pregunta-resposta-nova

pregunta. El resultat són les múltiples obres que la història de l’art i de la cultura ha produït com a respostes-interpretacions a les diverses lectures que al llarg de la història han formulat al text sagrat.

La presència de la Bíblia en la història

de l’art i de les literatures occidentals és impressionant. En realitat no es pot entrar a cap gran museu d’Europa amb la pretensió d’entendre alguna cosa sense disposar d’uns mínims coneixements bíblics. La força de determinades representacions artístiques del text ha estat tan gran que ha passat a formar part de la història cultural d’Occident. Un sol exemple serà suficient per a il·lustrar el poder de les lectures artístiques del text sagrat. El quadre de Caravaggio (1571-1610) que es conserva a Santa Maria del Popolo de Roma representa la caiguda de Pau camí de Damasc, segons la narració de Lluc en el llibre dels Fets dels Apòstols, capítol 9.

7

El text diu això:

Saule, respirant encara amenaces i mort contra els deixebles del Senyor, anà a trobar el gran sacerdot i li demanà cartes adreçades a les sinagogues de Damasc per endur-se’n presos a Jerusalem els qui trobés adherits al Camí del Senyor, tant homes com dones. Quan Saule arribava prop de Damasc, de sobte l’envoltà una llum fulgurant que venia del cel. Va caure a terra i sentí una veu que li deia: «Saule, Saule, per què em

persegueixes?» Ell preguntà: «Qui ets, Senyor?» Li respongué: «Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. Aixeca’t, entra a la ciutat, i allà et diran el que has de fer.» Els homes que l’acompanyaven s’havien aturat, muts d’espant; sentien la veu, però no veien ningú. Quan Saule s’aixecà de terra, per més que obria els ulls, no veia res. Ells l’agafaren per la mà i el van portar fins a Damasc. Estigué tres dies sense veure-hi, i no menjava ni bevia (Actes 9,1-9).

Es el famós text conegut com «la caiguda del cavall.» Una lectura atenta del text, però, ens mostra que Lluc mai no parla de cavalls ni permet suposar que en el context n’hi hagués cap. La narració diu simplement que Pau va caure a terra i que, després de l’experiència del diàleg amb el Senyor Jesús ressuscitat, s’aixecà i continuà el camí cap a Damasc. D’altra banda, des del punt de vista històric, el fet més probable és que Pau mai no hagués viatjat muntat en un cavall pel simple fet que en el món antic els cavalls eren fonamentalment una arma de guerra, comparable, potser, als carros de combat moderns. La gent senzilla viatjava caminant o muntada en un animal humil com ara l’ase. «Caure del cavall» ha esdevingut gairebé una expressió proverbial en català per a parlar d’una persona que ha canviat la seva visió de la realitat o la seva manera de comportar-se. El cavall, però, ha estat una aportació de la lectura que els grans pintors van fer d’un text on l’animal no hi és. Es tracta d’un

procés d’apropiació cultural que interpreta el text: els grans senyors i els reis de l’època del Renaixement es desplaçaven efectivament muntats a cavall, de manera que era gairebé natural que el viatge de Pau a Damasc i la caiguda pel camí fos interpretada i pintada com una caiguda del cavall.

Conclusió

La Bíblia és el «gran codi» per a les cultures del món (Verbum Domini § 110). En la seva rica biblioteca hi ressona la Paraula de Déu i els homes i les dones de tots els temps. La comprensió de la Paraula s’ha enriquit al llarg dels segles, és un tresor sense fons de què hom pot treure —parafrasejant l’Evangeli segons Mateu 13,52— coses noves i coses velles, que ens ajuden a meditar el misteri que s’amaga dins d’aquesta Paraula de la qual depèn la nostra vida, tal com afirma el vell llibre del Deuteronomi 32,47. Edt

Pa p e r s p i n ta t s · Pi n t u re s · Ar t i c l e s n ete j a · Mo q u ete s · Ma te r i a l d e c o ra c i ó · B el l e s Ar t s

Av. Ramón y Cajal, 12 - Tel. 977 21 11 64 · Fax 977 92 06 24 padrell@comercialpadrell.com

.comercialpadrell.com

50anys

1963-2013

8

cultura

Antoni Puigvert, escriptor:

«Ens cal afrontar l’essència del cristianisme com a llavor de minoria creativa»

El periodista Antoni Puigvert i Romaguera (La Bisbal d’Empordà, 1954) és majoritàriament

conegut com a articulista d’opinió —signa els seus articles com Antoni Puigverd—. Llicenciat en Filologia hispànica és escriptor, poeta i col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació com La Vanguardia, El País o TV3, i revistes científiques i culturals. També ha rebut diversos premis literaris. Tot i que l’actualitat marca l’agenda dels seus articles, la religió acostuma a ser un tema habitual en les seves reflexions.

Aquest mes de març passat l’arxiprestat de Reus va convidar-lo a pronunciar una conferència sobre el cristianisme en la cultura contemporània, al Teatre Auditori Sala Santa Llúcia. Puigvert va compartir davant d’una gran afluència de públic algunes notes d’òptica cristiana sobre la cultura del nostre temps. El periodista gironí va apostar per una Església moderna i tradicional alhora, que sigui capaç de dialogar amb el món sense perdre la seva identitat. Segons Puigvert, actualment valors com el relativisme, el nihilisme —que nega tota creença—, l’anticlericalisme o l’hedonisme són els imperants a la nostra societat.

—Quin paper o presència té el cristianisme en la cultura contemporània?

El de l’amor, no hi veig cap altre. Estem en una societat molt diferent de la que havíem imaginat des del segle de les llums, des de la Il·lustració. Molt basada en

desitjos i estímuls constants que no donen sentit. Estem sotmesos a moltes pressions de molta mena on l’únic valor dominant és el de l’economia, el valor del diner i tot el que gira al voltant seu. Davant d’aquesta situació l’Església pot tenir diverses temptacions com restaurar el poder mundà perdut, convertir-se en una ideologia, en un pensament dur, contingut, tradicionalista... Però potser el camí més coherent amb la tradició evangèlica, que és la fundacional, és el d’acompanyar, com diu el papa Francesc, («ser un hospital de campanya») a tots aquells que tenen una necessitat, no només econòmica sinó també de sentit i companyia. I això no es fa recuperant la força perduda, la mundana, sinó convertint-se en allò que deia el papa Benet XVI, en minories creatives. Minories que defensen el valor de l’amor, del reconeixement de tots, de la sacralitat de la vida humana sense pretendre imposar-ho com una ideologia ni pretendre somniar en una societat en què l’Església estava vinculada al poder mundà.

—Si hagués de definir la situació del cristianisme a casa nostra, a Catalunya, quins serien els grans trets que destacaria?

La societat catalana, en concret, és una de les més descristianitzades d’Europa; per això vaig començar la conferència a Reus amb l’afirmació «Déu ha mort». El meu company de La Vanguardia, Enric Juliana, parla del concepte de catolicisme difús, d’una societat sense Déu que tendeix a ser molt anticlerical, cosa que és una paradoxa perquè ja no hi ha clericalisme. I tanmateix es presenta amb els trets i característiques de les religions d’abans però sense Déu, això sí. Es parla de la bondat, la solidaritat..., una apel·lació constant a una sèrie de virtuts públiques que sempre remeten a l’estat no a nivell personal. Es planteja

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn

9

amb uns termes ideològics però que tenen a veure amb la tradició catòlica que ha quedat escapçada però ha deixat aquest pòsit. Aquesta exhibició de bons sentiments la veiem sobretot en la xerrameca política o periodística.

—Davant d’aquesta situació què hi pot fer l’Església?

Des de la meva humil opinió crec que s’hauria d’intentar reagrupar els cristians al voltant de l’àgape perquè estan molt fragmentats. A més a més hem de sumar l’anticlericalisme ferotge que hi ha actualment i una societat descristianitzada i paganitzada i tan contenta d’ella mateixa que tot el dia es mira al mirall de la bondat... Són moltes les faccions o corrents que hi trobem i sovint entre elles competeixen d’una manera poc cristiana. Ens cal afrontar l’essència del cristianisme com a llavor de minoria creativa, millor dit minoria exemplar, sense oblidar per descomptat l’acompanyament espiritual més d’acord amb les necessitats actuals.

Em fa la sensació que l’Església continua fent com si encara no hagués passat res quan en realitat ha passat tot. I estem en aquest diagnòstic, per això començo les conferències sent tan dur, sempre amb un recurs retòric, una exageració però que té la funció de fer una crida a l’enorme dramatisme del moment. Persistir en formes de defensa de la fe que té a veure amb altres moments, restaurant el món antic on l’Església tenia un paper determinant i crucial per a la societat buscant una certa proximitat amb el poder cultural, o polític, no crec que sigui el punt exacte on ens trobem. És una mica el problema que va tenir l’Església als anys seixanta i setanta acompanyant el catalanisme i l’obrerisme i això el que va provocar va ser tenir les esglésies buides en detriment de l’impuls polític. Els ajuts de caràcter mundà són un mal camí. L’Església ja està fent accions molt bones i crec que ha de posar l’èmfasi en això abandonant qualsevol altra cosa. Edt

10

notícia

Jornades de formació 2017: Pastoral de la salut i ecologia integralLa Delegació diocesana de pastoral de la salut ha organitzat al llarg d’aquest curs dues jornades de formació a Tarragona i Reus

El dia 27 de maig va tenir lloc la Jornada diocesana de formació del curs a l’Hospital de Santa Tecla

de Tarragona amb el lema «La Paraula s’actualitza en nosaltres». En aquesta ocasió la formació va anar a càrrec de Mn. Joan Magí, biblista i capellà adscrit a la Parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona. L’acte va comptar amb l’assistència del Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol; de la delegada diocesana de pastoral de la salut, Sra. Mercè Guasch i del capellà de l’Hospital de Santa Tecla, Mn. Joan Aragonès.

Resseguint cites bíbliques i textos del Magisteri de l’Església com l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium (La joia de l’Evangeli) o la carta encíclica Laudato si (Lloat sigueu), Mn. Joan Magí va subratllar la importància de la missió de cada batejat i el seu compromís en l’evangelització. També va fer referència a l’opció preferencial de l’Església pels pobres i els més fràgils i el compromís que implica una veritable preocupació per la persona i el seu bé.

El mes de febrer, l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus acollia la Jornada diocesana de sobre el tema «Cuidar la terra, cuidar les persones». Presidida pel Sr. Arquebisbe va comptar amb l’assistència de la delegada diocesana i del director del centre hospitalari, Dr. Òscar Ros.

El delegat de pastoral de la salut del bisbat de Tortosa i coordinador d’aquest àmbit a nivell de les diòcesis amb seu a Catalunya, Mn. Joan Bajo Llauradó, va ser l’encarregat de conduir la formació. La primera part del matí va fer una reflexió a partir de la carta encíclica Laudato si’ del papa Francesc. «El Sant Pare ens anima, i aquest és l’objectiu de la Jornada d’avui, a ser “misericordiosos amb la nostra casa comú”, per a poder ser misericordiosos amb aquells que ens necessiten. Tots els homes i dones, independentment de les nostres creences, hem de valorar el món com un lloc on ho compartim tot entre tots i ser conscients de la devastació i empobriment dels recursos en moltes zones del planeta», va dir.

La segona part de la Jornada es va centrar en l’acompanyament pastoral de les persones grans des de la perspectiva del bon samarità. «Aquest és un manament del Senyor que ens interpel·la a cercar la manera de cuidar en un sentit més ampli, no només des de l’atenció al cos sinó de la persona en totes les seves dimensions», va explicar Mn. Bajo. En paraules del Sant Pare el ponent va afirmar que «no pot haver-hi una revolució de la nostra relació amb la naturalesa sense una renovació de la mateixa humanitat».

Jornada diocesana a Reus Jornada diocesana a Tarragona

Edt

Fotos: Mitjans de Comunicació ArqTgn 11

tarragona missionera

XIV Trobada missionera de joves«Només et falta una cosa...»

Adrià Fernández SánchezSeminarista de l’arxidiòcesi

El cap de setmana de sant Jordi tres joves de l’arquebisbat vam participar a la catorzena

trobada nacional de joves missioners que va tenir lloc a l’Escorial, Madrid. Ens hi va acompanyar la Blanca Serres, de l’equip de joves de la Delegació de Missions i que forma part del consell de joventut d’Obres Missionals Pontifícies, i Mn Joan Àguila, que va ser l’encarregat de dirigir la pregària de benvinguda el divendres, ja que és el compositor de l’himne del Domund 2016.

Els tres joves que vam participar-hi som Maria Melero, Magí Pallejà i jo mateix, Adrià Fernández. Tots tres aquest estiu serem enviats a col·laborar en una activitat missionera d’una altra realitat d’Església molt diferent a la nostra.

La Maria té divuit anys, és de Tarragona, i té unes ganes enormes d’anar a Ceuta. Quan li preguntes què l’ha motivat a dedicar dues setmanes del seu estiu, amb una franquesa d’allò més sincera, et diu: «Primer em van enredar la meva mare, juntament amb la delegada de missions, però la veritat és que per donar gràcies de la sort que he tingut en la meva

vida no trobo cap altra forma d’agrair-ho sinó anant a Ceuta a fer aquest servei; i no el faig com un fet aïllat, sinó com a preparació per a experiències més llargues.»

La Maria no hi anirà sola, a Ceuta, l’acompanyarà en Magí, de Tarragona. En Magí té vint anys, i el vincle amb el Col·legi Dominiques de Tarragona el va portar a plantejar-se fer una experiència de dedicació als més pobres. Quan se li va presentar l’oportunitat, per diverses raons no va poder anar-hi, però el desig de dedicar un temps de la seva vida als més pobres no s’havia esvaït, ans al contrari: «Ha estat gràcies als valors que he rebut de la família i l’encès desig de conèixer altres realitats, que perdurava en mi cada cop més intensament, que m’han portat, mitjançant la delegació de missions, als Camps de Treball amb Immigrants a Ceuta.»

Jo tinc vint-i-dos anys, fa cinc anys que soc al Seminari, i fa anys que tenia el desig de fer una experiència missionera per conèixer una realitat

d’Església diferent. En la presentació de l’exposició de «El Domund, al descobert», que es va celebrar a Tarragona l’octubre de 2016, l’arquebisbe Jaume ens deia: «Tarragona ha donat molts missioners, complint el mandat de l’Església, que és de naturalesa missionera, la qual roman amb el cor obert a les persones, a l’evangelització i a la cultura, les virtuts que Jesús ens va ensenyar; d’aquí que la

A Puerto Lempira, més que estar «fent coses», estaré amb el cor obert

12

missió inclou tots aquests valors, al servei integral de la persona.» Aquestes paraules van quedar en la meva memòria, i em serveixen cada dia per recordar quina és la meva missió: romandre amb el cor obert.

Com ja han fet altres joves de l’arxidiòcesi, aquest estiu aniré a col·laborar a Puerto Lempira, al bisbat de Trujillo, a Hondures.

La Maria i el Magí seran a Ceuta dues setmanes, en uns Camps de Treball amb Immigrants on col·laboraran amb els Misioneros Javerianos. El lema dels camps de treball és: «Ningú és estranger en el nostre cor.» L’objectiu és viure la fraternitat amb els germans immigrants i eixamplar el cor a altres realitats, creixent i formant-se com a grup de fe. Abraçar, com Jesús, la fragilitat i la vulnerabilitat de l’immigrant que sofreix la indiferència del distanciament dels nostres cors.

Al matí, realitzaran activitats amb els joves immigrants, treballant en classes de castellà, fent manualitats, informàtica i organitzant jocs. I a la tarda, acompanyaran els immigrants, conviuran amb altres religions, intercanviaran opinions i reflexionaran sobre la vida al contacte amb els altres, confrontada amb la paraula de Déu.

Una mica més lluny, a Puerto Lempira, exactament no sé que faré, però més que estar «fent coses», estaré amb el cor obert.

Mn. Norbert Miracle, rector del Seminari Major Interdiocesà, en una homilia al Seminari, ens deia que per a ser missioner calen tres accions: la primera, aixecar-se i caminar, és a dir, no quedar-se tancat a la sagristia, posar-se en camí, fer el primer pas. La segona, escoltar, és a dir, aprendre dels missioners que estan allí, aprendre de la gent, de la seva cultura, a estar a prop de les persones, de les seves penes i preocupacions. I la tercera, parlar-los de Jesús, portant-los la veritable pau del cor que és Ell, i estar a prop de les seves alegries i fer festa amb ells de les bones notícies, com Diumenge de Pasqua.

Per tal de marxar preparats, carregats d’energia, amb entusiasme i tots els dubtes resolts; per això hem participat de la catorzena trobada nacional de joves missioners.

L’objectiu d’aquesta trobada és ajudar els joves que solen participar i col•laborar en activitats missioneres, a aprofundir en la dimensió missionera de la fe perquè en un ambient d’escolta, d’oració i de recerca puguin anar descobrint el valor i el sentit de la vocació missionera de l’Església i d’aquells que són cridats a la missió.

Tots tres, la Maria, el Magí i jo, si us sentiu cridats a una vocació missionera, us animem a posar-vos en contacte amb el rector de la vostra parròquia o amb la Delegació Diocesana de Missions. Edt

13

tarraconense

Mn. Aureli Ortín i Maynou, vicesecretari de la CET durant vint-i-tres anys, rep la Creu Pro Ecclesia et Pontifice

Els dies 10 i 11 de maig de 2017 va tenir lloc la reunió n. 222 de la Conferència Episcopal

Tarraconense (CET), presidida per Mons. Jaume Pujol, amb l’assistència de tots els seus membres, al Santuari de la Mare de Déu de Loreto, a Tarragona.

Els bisbes van rebre el Sr. Dani Font i Mn. Josep Maria Riba, que els van presentar la memòria anual de les activitats portades a terme per Catalonia Sacra i el balanç econòmic del 2016.

Mn. Joan Maria Amich i Mn. Enric Termes, director i administrador del Secretariat Interdiocesà de Catequesi (SIC), respectivament, van presentar als bisbes el balanç econòmic d’aquest Secretariat i els van informar de les diverses activitats projectades de cara a l’edició de subsidis catequètics i a la formació dels catequistes, com ara les XVI Jornades Interdiocesanes de Responsables de Catequesi que se celebraran a Barcelona els propers dies 6 i 7 de juliol.

Els bisbes també van atendre la visita de Mn. Josep Taberner, el P. Josep Maria Rierola, escolapi, i la Sra. Maria Gibert, que els van informar de la celebració del 29è Col·loqui Europeu de Parròquies que enguany tindrà lloc a la ciutat de Barcelona els propers dies 9 al 14 de juliol. El Col·loqui aplega cristians de diversos països d’Europa que centren la seva reflexió i acció pastoral i evangelitzadora en les parròquies.

Així mateix, van escoltar el director de la Càtedra de Teologia Pastoral «Arquebisbe Josep Pont i Gol», integrada a la Facultat de Teologia de Catalunya, Dr. Daniel Palau, prevere del bisbat de Sant Feliu de Llobregat, que els va presentar els objectius i els projectes que té previst portar a terme aquesta Càtedra, recentment creada, així com també la constitució del seu Consell assessor, que inclou preveres, laics i religiosos de les deu diòcesis amb seu a Catalunya. Aquesta Càtedra reprèn el treball del Centre d’Estudis Pastorals de Catalunya i donarà continuïtat a la Revista que aquest editava, Quaderns de Pastoral.

Mons. Francesc Pardo, responsable de l’acompanyament del Secretariat Interdiocesà de Joventut (SIJ), va informar dels treballs de preparació de l’Aplec de l’Esperit 2018, que se celebrarà a Tortosa a la Pentecosta del proper any, que els delegats diocesans de joventut ja han començat a posar en marxa.

A proposta de Mons. Pardo, van nomenar President del Moviment Infantil i Juvenil d’Acció Catòlica (MIJAC) el Sr. Francisco Javier Palmer Padilla, i Consiliari Mn. Jordi Espí Vives, prevere de l’Arquebisbat de Barcelona, per un període de dos anys.

En el decurs de la reunió els bisbes van lliurar a Mn. Aureli Ortín i Maynou, diaca de l’Arquebisbat de Barcelona i vicesecretari de la CET durant vint-i-tres anys, l’alta distinció pontifícia de la Creu Pro Ecclesia et Pontifice, que li ha estat atorgada pel Sant Pare Francesc. Aquesta condecoració, instituïda pel papa Lleó XIII el 1888, suposa un gran reconeixement a la tasca de clergues i laics a favor de l’Església Catòlica.

Al final de la reunió, els bisbes van acollir la visita de l’arquebisbe de Puebla de los Ángeles (Mèxic), Mons. Víctor Valentín Sánchez Espinosa, antic Secretari general del Consell Episcopal Llatinoamericà (CELAM), un dels artífexs de la renovació litúrgica a Mèxic i a Llatinoamèrica, que el dia 10 de maig acabava de rebre el reconeixement del III Memorial Pere Tena, atorgat pel Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona (CPL).

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn

14

Edt

Nota dels Bisbes de Catalunya sobre la situació que es viu al país

«Ser pastors significa caminar davant, enmig i darrere el ramat»(Papa Francesc)

Els Bisbes de Catalunya, en el moment que està vivint el nostre país i en els plantejaments de futur

que s’estan debatent, amb respecte per les diverses sensibilitats que es van expressant, demanem que es fomenti i promogui la cultura del diàleg. «Hi ha una paraula -diu el papa Francesc- que mai no ens hem de cansar de repetir i sobretot de donar-ne testimoni: diàleg». Pensem que és un moment important perquè els governants i els agents socials facin gestos valents i generosos en favor del diàleg i la concòrdia.

Com a bisbes sempre estarem compromesos a cercar la comunió i el respecte mutu, i creiem que és el que

podem demanar a tothom. Ens sentim hereus de la llarga tradició dels nostres predecessors, que els portà a afirmar la realitat nacional de Catalunya i alhora ens sentim urgits a reclamar de tots els ciutadans l’esperit de pacte i d’entesa que conforma el nostre tarannà més característic.

Volem recordar un cop més que «defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles, i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat i la fraternitat. El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per a integrar la diversitat que la configura» («Al servei del nostre poble», 2011, n. 5). Per això creiem humilment que

convé que siguin escoltades les legítimes aspiracions del poble català, per tal que sigui estimada i valorada la seva singularitat nacional, especialment la seva llengua pròpia i la seva cultura, i que es promogui realment tot allò que porta un creixement i un progrés al conjunt de la societat, sobretot en el camp de la sanitat, l’ensenyament, els serveis socials i les infraestructures.

El veritable progrés dels pobles exigeix també l’eradicació de la corrupció. És absolutament prioritari i just que en tots els àmbits públics del conjunt de l’Estat es combati la corrupció, que tant de mal fa a la societat. Ens dol i ens avergonyeix que la corrupció

s’hagi pogut convertir en quelcom natural –com afirma el papa Francesc- fins al punt d’arribar a constituir una pràctica habitual en les transaccions comercials i financeres, en els contractes públics o en moltes negociacions que impliquen agents de les administracions públiques. Cal un esforç decidit per canviar aquesta manera d’actuar.

Tal com es diu en el document «Església, servidora dels pobres» (2015, n. 11), «és necessari que es produeixi una veritable regeneració moral a nivell personal i social i, com a conseqüència, una major estima pel bé comú, que sigui veritable recolzament per a la solidaritat amb els més pobres i afavoreixi l’autèntica cohesió social. Aquesta regeneració neix de les virtuts morals i socials, s’enforteix amb la fe en Déu i la visió transcendent de l’existència, i condueix a un irrenunciable compromís social per amor al proïsme».

Finalment, demanem als catòlics de totes les opcions polítiques que siguin instruments de pau i concòrdia enmig de la societat catalana, i no deixin de pregar el bon Déu per «una pau cristiana i perpètua» del nostre poble.

Tarragona, 11 de maig de 2017

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn

15

efemèride

Centenari del naixement de mossèn Ramon Muntanyola i Llorach

Josep M. Vallès,Coordinador dels actes del Centenari

Ramon Muntanyola i Llorach (L’Espluga de Francolí, 1917 —

Barcelona, 1973).

Religiós, patriota i poeta. Biògraf del cardenal Vidal i Barraquer. Mestre en Gai Saber el 1973, als Jocs Florals de Mèxic.

L’Ajuntament de l’Espluga de Francolí ha promogut per aquest any 2017, un seguit d’actes per commemorar el centenari del naixement d’un dels fills més il·lustres del poble: Ramon Muntanyola i Llorach.

Els actes es fan extensius a altres pobles de l’arquebisbat on Muntanyola va exercir la seva missió pastoral: Senan, Salou. La Selva del Camp, Omells de Na Gaia, Montblanc (Prenafeta, Rojals), Reus (Parròquia de Sant Joan), Guimerà, Ciutadilla, Vallbona de les Monges, Rocallaura, Alcover, Farena, Mont-ral, Montbrió del Camp, Forès...

Els conferenciants convidats a parlar de la figura i l’obra de mossèn Ramon són Joan M. Pujals, Manuel M. Fuentes, Jordi Roca, Josep M. Grau, Andreu Morta, Jordi Llavina, etc. Van desenvolupant en les seves xerrades diferents aspectes de la complexa vida de Muntanyola: home d’església, poeta, patriota, activista social, tot d’una peça.

Pel que fa a la seva obra literària s’ha promogut l’edició d’una antologia poètica: Dia vindrà que ha realitzat Joan M. Pujals i publicat l’Abadia de Montserrat, que ha estat presentada a Tarragona, al Centre Tarraconense, al Seminari, el dia 14 de juny, a càrrec de l’escriptor i Director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Sr. Vicenç Villatoro.

S’han editat també el Goigs i himnes de mossèn Ramon Muntanyola a cura de mossèn Joan Roig i Montserrat. L’edició promoguda per Gogistes Tarragonins i l’Arquebisbat, amb portada dissenyada per Enric Adserà, s’ha presentat el 22 de juny a l’Església de Sant Agustí de Tarragona.

S’està revisant la biografia del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer que va escriure Muntanyola i també la seva pròpia biografia escrita per Eufemià Fort. El Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí inaugurarà el proper 14 de juliol una exposició sobre la vida i obra de Muntanyola.

A més de l’obra poètica de Muntanyola que ja havia estat musicada, s’ha encarregat a mossèn Valentí Miserachs la composició d’un tríptic que

16

serà estrenat a la tardor, en un concert produït pel Conservatori de Vila-seca.

L’objectiu primordial de tot plegat és reivindicar i fer conèixer a les noves generacions la figura i l’obra d’un home d’església que va maldar per la reconciliació i amb el seu verb inflamat va portar als fidels de l’obra de Crist i als catalans l’amor exemplar d’un servent de Déu i el model de Pàtria que ell aspirava.

La carrera religiosa

Religiós i poeta. Mestre en Gai Saber el 1973, als Jocs Florals de Mèxic. Va estudiar al col·legi de les Germanes Carmelites de la Caritat a l’Espluga de Francolí fins al 1926 i després a l’escola pública fins al 1927.

Per influència del seu germà Josep, que era religiós amb els pares paüls al convent de l’Espluga, fou ingressat al convent paül de Bellpuig el 1927, on va restar fins al 1931. El 1932 va ingressar al noviciat que els pares paüls tenien a Mallorca, però només hi féu un curs i va deixar el noviciat de Mallorca per ingressar al seminari de Tarragona per fer els seus estudis amb la vista posada en el ministeri sacerdotal diocesà. Féu els tres cursos preceptius de Filosofia els anys 1933-1936.

El 26 de juliol de 1936 els anarquistes s’apoderaren del seminari de la Seu d’Urgell, on els estudiants tarragonins passaven un dies d’esbarjo. Detingueren els seminaristes, entre ells Ramon Muntanyola (que tenia 19 anys), i els portaren a Lleida per ingressar-los a la presó. Després els van portar a Tarragona,

al vaixell Rio Segre d’on els van alliberar l’1 de setembre.

Ramon Muntanyola en tornar a casa seva a l’Espluga de Francolí va saber que el 17 d’agost de 1936 havien sigut assassinats el seu pare, el seu germà Sebastià i el seu oncle polític, l’alcalde de l’Espluga Josep M. Bernat, casat amb una germana de la seva mare. Amb la seva mare i la germana Assumpció van marxar cap a Barcelona i ell després a França fins a Marsella en companyia d’un altre espluguí: el paül i després monjo de Poblet Dom Bernat Morgades. D’allí va passar a Mallorca. L’illa ja estava en poder dels feixistes.

Va tornar a Tarragona a finals de 1939 i va ingressar novament al seminari. El mes de juny de 1940 va rebre la tonsura clerical i les dues primeres ordes menors a l’Espluga. El 21 de juliol, a la capella del palau episcopal de Barcelona, el bisbe Dr. Díaz de Gómara, li va donar les ordes menors restants i vuit dies més tard el mateix bisbe l’ordenava sotsdiaca. Probablement per manca d’entesa amb els superiors, el diaconat va tardar quasi un any i mig en ser-li conferit, fins a l’1 de novembre de 1941, a Tortosa, on l’any 1942 seria ordenat prevere.

Activitat literària

El seu primer llibre de versos fou Ànima endins (1946). El va seguir Infants, ocells i nadales (1948), Romiatge per la terra (1959), Eixarcia (1963). El 1960 publicà el Breviari social de Pius XII i el 1971 veia la llum la seva biografia del cardenal

17

Edt

Vidal i Barraquer. Després del seu traspàs el 1973, es publicaren les Antífones (1976), Llocs i focs (1982) i Obra poètica (1998). El 1974, en escaure’s el primer aniversari de la mort es va publicar Miscel·lània Ramon Muntanyola, un recull d’articles sobre la seva personalitat i trajectòria.

És d’especial rellevància la publicació que Muntanyola creà des dels Omells de Na Gaia el 1946 de La Veu de la Parròquia; en ser-li prohibida aquesta, emprengué la publicació de Ressó, el 1951.

El 1977 Eufemià Fort publicava la biografia Ramon Muntanyola, testimoni de reconciliació i en els darrers temps es publicaren alguns articles dels quals volem significar: Mossèn Ramon Muntanyola. Un peoner encès, d’Albert Manent (1988) i Ramon Muntanyola, home d’Església, home de país de Josep Massot (1996).

Amb tot, és la seva tasca social, el seu tarannà progressista i avançat, el seu ecumenisme i la vessant de predicador abrandat de la paraula de Crist, allò que ens ha pervingut i que fa d’ell una figura imprescindible de conèixer i estudiar.

Presentació del Centenari a la premsa

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn

18

20. D

anie

l(c

a. 6

05-5

39 a

C)

LA HISTÒRIA DE LA SALVACIÓ A TRAVÉS DELS PERSONATGES BÍBLICS

Església de tarragona

HIS

TÒ

RIA

DE

LA

SA

LVA

CIÓ

4343

Dan

iel El llibre bíblic de Daniel presenta la història

d’un jove del poble d’Israel que va ser portat a Babilònia l’any 587 aC, en ocasió de la destrucció de Jerusalem i l’inici del temps de l’exili. Allà es va guanyant la confiança dels dirigents amb la seva saviesa i acaba formant part de la cort del rei Nabucodonosor.

Bona part de la reputació de Daniel ve de la seva capacitat de saber interpretar els somnis. En algunes ocasions va fer-ho així amb els somnis del rei i li va predir fets que s’havien de produir en el futur.

Quan la situació política va canviar, el rei persa Darius va mantenir Daniel a la cort. Més tard Daniel va ser injustament acusat i castigat: llençat a la fossa dels lleons, aquests el van respectar i el rei va comprendre així la seva innocència.

Enmig de tots els esdeveniments, favorables o desfavorables, clars o incomprensibles, Daniel manté sempre la seva fe en el Déu d’Israel i la convicció que tot forma part de la voluntat salvadora de Déu.

La figura de Daniel és un testimoni de la veritable saviesa, la que ve de Déu i que és concedida als qui s’hi mantenen fidels en qualsevol situació. Daniel, que en alguns aspectes recorda Josep a la cort del faraó egipci, conserva i viu la seva fe en un ambient estrany i molt poc favorable a les seves creences. Paradoxalment, gràcies a aquesta coherència de vida, esdevé reconegut i admirat pels pagans.

Els ensenyaments de Daniel tenen com a centre una visió unitària de la història, basada en la certesa que tot el que succeeix forma part d’un designi bondadós. Si bé en moltes ocasions la vida humana està marcada pel sofriment i sembla triomfar-hi el mal, Déu acabarà intervenint per restablir la veritat i la justícia i per realitzar el seu pla de salvació. Així ho demostren les seves intervencions anteriors en favor del poble d’Israel.

Aquest sentit últim de la història resta amagat fins que Déu el revela i persones escollides com Daniel reben la capacitat de conèixer-lo. D’aquesta manera pot consolar i animar els qui viuen en la incertesa. Els autèntics profetes són els qui saben mirar més enllà de les aparences i portar consol i esperança a la humanitat.

Daniel convida a lloar Déu per aquest pla de salvació i perquè l’ha fet conèixer als qui el busquen amb sinceritat: «Que el Nom de Déu sigui beneït des de sempre i per sempre, perquè d’ell és la saviesa i el poder! Ell fa que se succeeixin èpoques i temps, destrona reis i els entronitza, dóna la saviesa als savis i el coneixement als intel·ligents. Ell revela el que és profund i amagat, coneix allò que hi ha en la tenebra, la llum conviu amb ell» (Dn 2,20-22).

Agustí Borrell Viader44

21. A

nani

es, A

zari

es i

Mis

ael

(s. V

II-V

I aC

) LA HISTÒRIA DE LA SALVACIÓ

A TRAVÉS DELS PERSONATGES BÍBLICS

Església de tarragona

HIS

TÒ

RIA

DE

LA

SA

LVA

CIÓ

4545

Ana

nies

, Aza

ries

i M

isae

l El llibre de Daniel, en els primers versets, presenta Ananies, Azaries i Misael com

a tres joves de bona família, juntament amb Daniel, que entren a formar part de la cort del rei de Babilònia Nabucodonosor.

Per ordre del monarca (Dn 3), es fabrica una estàtua d’or colossal, de 30 metres d’alçada per 3 d’amplada, i tots els personatges importants del seu regne s’apleguen per a adorar-la. Els nostres protagonistes, que viuen a la cort, també ho haurien de fer. L’amenaça és molt greu: qui no ho faci serà llançat al forn de foc. Ells, ara esmentats pels seus noms babilònics: Xadrac, Meixac i

Abed-Negó, desobeeixen i es neguen a adorar l’ídol, per això són condemnats a morir al forn ardent.

La narració conté també dos fragments deuterocanònics, que sols es troben en el text grec del llibre de Daniel: la pregària d’Azaries, que remarca la justícia i la misericòrdia divines; i el Càntic que els joves entonen tot beneint Déu, vius, dins el forn.

Nabucodonosor es queda molt sorprès davant del miracle, lloa el Déu d’Israel, restableix la llibertat i prosperitat dels tres joves que, curiosament, no tornaran a aparèixer en el llibre.

El rei Nabucodonosor és opressor del poble d’Israel. És un rei absolutista, dictador, i es comporta com a tal. Ho fa quan concep una escultura de mides colossals, quan exigeix obediència absoluta i amenaça amb càstigs desmesurats qualsevol oposició. Nega, fins i tot, la identitat jueva als tres joves i els canvia el nom. I, és clar, es creu un «déu» per sobre de Déu: «I quin déu us podrà salvar de la meva mà?»

En realitat, els noms jueus dels tres joves ja denoten en ells mateixos resistència: Ananies, «el Senyor ha tingut misericòrdia»; Azaries, «el Senyor ha ajudat», i Misael, «qui és com Déu?»

Aquest relat, com una explicació popular de la Sagrada Escriptura, conté un ensenyament que segurament té els seus orígens en el Salm 66: «Hem entrat a dins del foc i a dins de l’aigua, però finalment ens has dut a l’abundància” (v. 12); i en el primer Isaïes: «Si camines pel foc, no

et cremaràs, no et consumiran les flames» (Is 43, 2).

Té, per tant, un missatge ben actual: avui encara tenim dictadors sustentats gràcies a molts silencis còmplices, que s’excusen en el fet que només obeeixen. També avui molts encara s’agenollen davant certs ídols actuals, vacus i sense pietat. I, per tant, avui encara necessitem el testimoni de la resistència.

Se’ns presenta una veritat teològica molt important: el rei opressor i les flames del forn representen la maldat, que no pot resistir la misericòrdia de Déu. Tant és així que el càntic dels tres joves s’imposa, des de la veritat, a la força repressora dels comparses de la maldat.

Aquest relat ens deixa tota una lliçó de la fidelitat a la fe, fins i tot en el martiri, i l’esperança en Déu just i misericordiós.

Opr

essi

ó, re

sist

ènci

a i m

iser

icòr

dia

Quique Fernández Manzano46

22. E

ster

(s. V

I-V

aC

) LA HISTÒRIA DE LA SALVACIÓ

A TRAVÉS DELS PERSONATGES BÍBLICS

Església de tarragona

HIS

TÒ

RIA

DE

LA

SA

LVA

CIÓ

47

Est

er Dos llibres de la Bíblia porten el nom d’Ester per raó de la llengua del text original: l’un

en hebreu (Est) i l’altre en grec (Estgr). Ester va esdevenir una heroïna pel poble jueu ja que va evitar el seu extermini en temps del rei persa Xerxes I. La família vivia exiliada, des que el rei de Babilònia, Nabucodonosor, l’havia deportada de Jerusalem (Estgr 2,6). Òrfena de pares, Ester havia estat acollida i educada per Mardoqueu, cosí seu, a fi que esdevingués la seva dona (Estgr 2,7). Amb tot, Ester serà conduïda a l’harem reial de Susa. Un cop passat el temps de preparació, és conduïda a la presència del rei. Ella li amaga a quina nació pertany i és afavorida. El rei se n’enamora i la corona com a esposa seva (Estgr 2,17).

El capteniment del poble d’Israel i de Mardoqueu, fidels al seu Déu, engeloseix Aman, el segon del reialme, que aconsegueix que el rei dicti un decret d’extermini contra el poble jueu (Est 3,1-15; Estgr 3,1-15; B,1-7). Mardoqueu insta Ester a parlar al rei a favor del seu poble. Convençut Xerxes per Ester, el rei sentencia a favor del poble jueu, de manera que Aman (Est 7,1-8,2; Estgr 7,1-8,2) i tots els pobles enemics d’Israel són víctimes de la sort que s’havia decretat per al poble d’Ester (Est 8,3-9,16; Estgr 8,3-12; E,1-24; 8,13-10). Aquella ensulsiada és recordada encara avui pel poble jueu en la festa de les Sorts, o dels Purim (Est 9,20-32; Estgr 9,20-32).

Paradoxalment, Ester esdevé reina d’una nació que no és la seva. Quan ella impedeix l’extermini del seu poble, veu en aquell fet la mà de Déu que la condueix per aquell viarany imprevisible a fi de protegir el poble que Ell s’havia escollit.

Mardoqueu insta Ester perquè venci la por per defensar el poble jueu davant el rei. Ester pregava demanant l’ajut de Déu per complir la missió que li tenia encomanada (Estgr C,12-30). Déu és Senyor de la vida de les persones, dels pobles i dels qui les governen.

Ester assoleix el seu propòsit i la nació jueva és alliberada i defensada. Els qui els volien mal reben la sort que els havia estat destinada abans (Est 8,3-9,16; Estgr 8,3-12; E,1-24; 8,13-10). La història de la revelació es troba teixida de circumstàncies històriques paradoxals com la viscuda per Ester. Tanmateix, en la plenitud de la Revelació, Jesús, el Fill del Pare insta a estimar els enemics i a no tornar mal per mal (Mt 5).

El relat del llibre d’Ester no ens és en tot un paradigma però, d’una banda, ens fa adonar de la necessitat que tenim de dirigents que no cerquin el profit personal sinó el bé comú.

Concepció Huerta Vallès

Déu

és

Seny

or d

e la

His

tòri

a

48

23. Z

acar

ies

(s. V

I-V

aC

) LA HISTÒRIA DE LA SALVACIÓ

A TRAVÉS DELS PERSONATGES BÍBLICS

Església de tarragona

HIS

TÒ

RIA

DE

LA

SA

LVA

CIÓ

49

Zac

arie

s El profeta Zacaries és el penúltim de la llista dels dotze profetes menors (menors en

extensió literària, no en importància). El seu nom significa: «El Senyor ha recordat». Probablement és el personatge mencionat per Nehemies (12,16; cf. Za 1,7) com a cap de la família sacerdotal d’Idó. Aquesta circumstància explicaria la seva preocupació pel temple i el culte. Zacaries està convençut que la reconstrucció del lloc sant facilitarà la recuperació de la identitat del poble.

El seu ministeri comença al voltant del 520 aC (cf. Za 1,1-7). Fa una crida a la conversió, a la reconciliació amb Déu: «Ara, però, digues als israelites: “Això us fa saber el Senyor de l’univers: Reconcilieu-vos amb mi i jo em reconciliaré amb vosaltres. Ho dic jo, el Senyor de l’univers. No sigueu com els vostres pares: els profetes del seu temps els exhortaven de part del Senyor de l’univers dient-los: ‘Deixeu els mals camins i les males accions.’ Però ells no els escoltaven, no feien cas de mi. Ho dic jo, el Senyor.”» (Za 1,3-4).

El llibre de Zacaries té dues parts ben diferenciades. Els vuit primers capítols són coneguts com el Primer Zacaries. Són pàgines que reflecteixen el context històric del profeta: el retorn de l’exili de Babilònia.

Els caps. 9-14 del llibre són molt diferents, fet que fa pensar que contenen els oracles de profetes anònims diferents de Zacaries.

La seva primera preocupació és la recuperació de la identitat del poble, desprès de l’experiència de l’exili. Això per al profeta exigeix la reconstrucció del temple de Jerusalem.

El llibre manifesta també una inquietud especial pel tema escatològic. Les visions i oracles dels vuit

primers capítols manifesten la transició entre la profecia i l’apocalíptica. Les visions de Zacaries es van convertir en un bon dipòsit d’imatges per a tractar de la fi del món vell i l’inici del món nou que vindria després de la intervenció de Déu.

La segona part del llibre (Za 9-14), reflecteix la situació del poble jueu del segle IV o de principi del segle III. Conté oracles messiànics com ara: «Alegra’t, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem! Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós; arriba humilment, muntat en un ase, en un pollí, un fill de somera» (Za 9,9). Aquesta proclamació és citada parcialment per Mt 21,5 i Jn 12,15.

Joan Magí Ferré

La

recu

pera

ció

de la

iden

tita

t del

Pob

le d

e D

éu

50

notíciaMestres i educadors dialoguen i reflexionen sobre els reptes educatius en el seu dia a diaEl IV Diàleg Missió-Cooperació va comptar amb dues directores d’escola d’Hondures

Edt

La Delegació diocesana de Missions i cooperació entre les esglésies va convocar el

dia 23 de maig el IV Diàleg Missió-Cooperació al Centre Tarraconense El Seminari. L’acte, presidit pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va comptar amb l’assistència del diputat delegat dels Serveis d’Assistència al Ciutadà a la Diputació de Tarragona, Sr. Joan Olivella.

Després d’un breu parlament de benvinguda i presentació per part de la delegada diocesana de Missions, Sra. Ana González, el professor i consultor pedagògic a la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, Sr. Juanjo Fernández, va obrir l’acte amb una xerrada sobre la identitat i els valors en l’educació. Fernández va apostar perquè l’escola «sigui un espai humà on relacionar-se, aprendre, participar i afavorir la construcció d’un món més just.» Un espai on també l’espiritualitat, un dret dels infants, hi tingui cabuda perquè «ens cal mirar endins per a poder mirar més enllà, per a créixer en la fe», va dir. Juanjo Fernández també va destacar la importància de l’ensenyament de la religió a l’escola. «L’autèntica religió omple la vida de felicitat i dona sentit. Aquells que siguin més reticents ho poden fer, com a mínim, per cultura general», va explicar.

El diàleg va prosseguir amb la intervenció de dues directores d’escola a la diòcesi de Trujillo, Hondures, d’on és bisbe el tarragoní Mons. Lluís Solé Fa. Jeaneth Padilla i Marely Maldonado van compartir amb els presents les dificultats i els reptes que presenta l’educació al seu país, la presència de l’ensenyament religiós a l’escola i el vincle entre el treball pastoral a l’escola i la parròquia o diòcesi. La taula va ser moderada pels professors Aida Solé i Jordi Rovira.

Finalment, l’acte va acollir la presentació del llibre Què dirien els teus ulls?, escrit per la jove tarragonina

Blanca Serres Marco, la qual ha estat a Hondures fent una experiència de missió. La presentació del llibre va anar a càrrec del Sr. Joan Solé Fa i també del Sr. Òscar Millan que va compartir amb ella la primera estada a Hondures l’any 2011. L’autora va definir el llibre com una vivència personal. «És la meva mirada a una realitat que he viscut en primera persona i que m’ha fet obrir els ulls, per a mirar més enllà, estimar més i descobrir els altres com a germans». «Estimant podem aconseguir coses grans», va expressar.

Els beneficis de la publicació aniran destinats a sostenir projectes educatius als llocs de missió.

Fotos: Mitjans de Comunicació ArqTgn

19

efemèride

L’arquebisbe Antonio Agustín, un humanista del Renaixement a Tarragona

Dr. Antoni Jordà FernándezCatedràtic d’Història del Dret, Universitat Rovira i Virgili

S’han iniciat recentment els actes commemoratius del centenari del naixement de l’arquebisbe de

Tarragona Antonio Agustín. Nascut a Saragossa, en el si d’una família d’alts càrrecs de l’administració reial, era lògic esperar que Antonio Agustín i els seus germans també continuarien per aquell camí. El pare, Antonio Agustín i Siscar, de família de notaris i juristes de Fraga, havia estat vicecanceller d’Aragó. Per part de la seva mare, Aldonça Albanell, procedien de Barcelona, i el seu avi Jeroni Albanell Dalmau fou regent del consell d’Aragó. La prematura mort del pare, Antonio Agustín, l’any 1523, va deixar certament molt afectada la família a tots els nivells, i encara més quan el 1529 moria també la seva mare. Els germans i germanes orfes es van anar formant i «col•locant» d’acord amb les possibilitats. Antonio Agustín va estudiar les primeres lletres i Humanitats a Alcalà d’Henares, i posteriorment a la Universitat de Salamanca. Més tard es desplaçà a Bolonya (1535-1541) per formar-se en dret. Tanmateix, no tenia clara la seva futura ocupació professional. La mort del duc de Cardona, cunyat d’Antonio Agustín, afectà greument les esperances familiars d’ascens i reconeixement socials. Antonio Agustín aspirava a ocupar algun càrrec en l’administració reial. Tanmateix, la pressió dels seus germans perquè tornés d’Itàlia anava en augment, en especial arran de la mort del duc de Cardona. Tenia decidit romandre a Itàlia, però li calia trobar una ocupació que no suposés una càrrega econòmica per a la família.

El papa Pau III va nomenar-lo auditor (jutge) de la Rota romana (1545). La seva feina com auditor va retardar, però no impedir, les seves activitats intel·lectuals i de recerca, tant jurídica com filològica, arqueològica i numismàtica. L’any 1555 fou nomenat nunci pel papa Juli III amb l’objectiu d’anar a Londres i felicitar la reina Maria Tudor i el príncep-rei Felip II pel seu casament. El 1556 fou nomenat pel papa

Pau IV canonge de la catedral d’Osca; i el 1557 fou nomenat bisbe d’Allife (Nàpols). Paral·lelament, el Papa també va nomenar-lo nunci davant el nou emperador Ferran d’Habsburg en la seva coronació imperial, amb la missió de trobar-se amb ell a Frankfurt i tractar de temes relatius a l’Església. En aquests anys, Agustín treballa intensament en obres

filològiques, sense oblidar l’adquisició i estudi de monedes, manuscrits, llibres, i la realització de treballs epigràfics.

A finals de 1558 s’incorporà a la seu episcopal d’Allife, però per poc temps, ja que l’abril de 1559 rebia de Felip II el nomenament reial de visitador de Sicília. Després d’una estada a Nàpols i Roma, l’agost de 1561 fou nomenat bisbe de Lleida. Però al setembre de 1561 marxarà a Trento, on participarà en la darrera etapa del Concili (1561-1563), on va tenir una presència destacada. Finalment, s’incorporà a la seu episcopal de Lleida el 1564, on hi romandrà fins el desembre de 1576, quan fou nomenat arquebisbe de Tarragona. Arribà a la seu arquebisbal el març de 1577, on morí el 31 de maig de 1586. Les seves despulles descansen a la

La tasca d’Agustín va ser pionera en la reconstrucció de les obres dels juristes romans

20

capella del Santíssim de la Catedral de Tarragona, que ell va manar edificar, on van participar en la seva construcció i decoració Jaume Amigó, Pere Blai i Isaac Vermey.

Antonio Agustín fou reconegut com un gran humanista i un gran jurista del Renaixement. L’Humanisme jurídic va significar una renovació profunda dels estudis jurídics i del mètode que s’havia seguit fins aleshores: calia revisar els textos conservats i eliminar-hi tots els errors acumulats amb el pas dels segles, i reconstruir els textos incomplets. Les noves idees renovadores sorgides des d’Itàlia, arribarien també a França, els Països Baixos, l’Imperi Alemany, i també a la monarquia hispànica.

Va destacar tant en l’estudi del dret civil (romà) com en el del dret canònic: va deixar una petjada importantíssima, realitzant unes aportacions destacades en base a l’anàlisi filològica i històrica dels textos jurídics. De fet, amb el seu mètode de treball, realitzà una aportació original de l’estudi sobre els orígens i l’evolució del dret romà, amb una gran erudició humanista en l’estudi analític, filològic i històric del dret.

En la reconstrucció de les obres dels juristes romans, la tasca d’Agustín va ser pionera. Va assolir un objectiu que no era fàcil: recuperar la puresa dels textos antics i restaurar la seva originalitat. No s’ha d’oblidar que, com la resta d’humanistes jurídics, estava no solament preocupat o interessat pel dret romà justinianeu, sinó també pel dret romà històric i la seva evolució posterior. En definitiva, cercava el coneixement del dret, però no solament en la seva significació estrictament jurídica, sinó també històrica. I en relació al dret canònic, a més de les publicacions de les Constitucions provincials i dels Cànons penitencials, va destacar especialment per l’estudi crític del Decretum de Gracià (s. XII).

El ventall de publicacions de l’arquebisbe Agustín va ser amplíssim: dret romà, dret canònic, epigrafia i numismàtica, etc. La seva correspondència amb els humanistes més destacats de tot Europa ens presenten una persona erudita, molt ben documentada, amb capacitat per les llengües clàssiques i modernes, interessada en afers molt diversos, fins i tot polítics. Es va relacionar directament amb alguns personatges erasmistes, la qual cosa qui sap si va endarrerir o frustrar les seves aspiracions per ocupar càrrecs en la Cort de Carles V i Felip II.

Convé recordar aquesta figura tan polifacètica, i recordar també la seva obra, per la qual fou especialment elogiat arreu de l’Europa culta dels segles XVI i XVII. La celebració d’aniversaris ens permet recuperar i contextualitzar la figura d’un jurista i humanista de talla continental.

21

L’empremta de l’arquebisbe Antoni Agustí (1576–1586) a la capella del Santíssim Sagrament de la catedral de Tarragona

Sofia Mata de la CruzDirectora del Museu Diocesà de Tarragona

Si bé el projecte d’adaptació de l’antic refetor canonical de la catedral de Tarragona –un àmbit

del segle XIII que ja estava en desús a mitjan del segle XVI–, s’havia iniciat en temps del cardenal Gaspar Cervantes, la seva divisió en dues parts i l’adaptació de la més propera al creuer per transformar-la en capella es va dur a terme durant la prelatura de l’arquebisbe Antoni Agustí (1576-1586). El prelat va dedicar-la al Santíssim Sagrament. Ell mateix, com assistent al concili de Trento, havia emès diversos vots sobre els decrets conciliars de l’eucaristia. D’altra banda, el recinte també es va convertir en el seu panteó, ja que hi va ser enterrat en un dels altars laterals.

Els treballs es van iniciar l’any 1582 i duraren deu anys, fins al 1592. La traça es deu a Jaume Amigó, si bé els encarregats de dur a terme les obres foren els arquitectes Bernat Cassany primer i a la mort d’aquest, Pere Blai. Un cop dividit l’espai, i amb la finalitat de dotar la capella d’il·luminació natural, es va perforar la volta medieval i es va construir una cúpula sobre tambor. També es va obrir la porta principal, que comunica directament la capella amb el creuer. A l’interior s’hi van adossar pilastres d’ordre toscà i un entaulament que corre pel punt d’unió de la volta amb el mur i que acaba a la capçalera en un arc triomfal que acull el retaule major, dedicat a l’eucaristia, i el sagrari.

El retaule major, tant pel seu disseny com per les seves característiques tècniques constitueix un unicum en el panorama artístic català del moment. L’arquebisbe, mitjançant relacions familiars, va fer venir el pintor Isaac Hermes Vermey des de Barcelona. Nascut a Utrecht i mort a Tarragona l’any 1596, Isaac Hermanzs

Vermey –àlies Hermes-, s’havia establert a Roma, on va entrar al servei del noble català Lluís de Requesens, amic i ambaixador del rei Felip II i heroi de Lepant, que el va portar posteriorment a Barcelona. El retaule de la capella del Santíssim, pintat sobre plaques de pissarra en comptes de la fusta habitual, i adossat a la capçalera, inclou elements arquitectònics, escultòrics i pictòrics en un disseny destinat a exaltar l’eucaristia que assenyala directament a la intervenció d’Antoni

Agustí i els seus col·laboradors. Les pintures d’Isaac Hermes es distribueixen en un eix vertical que uneix la figura de Déu Pare del medalló superior, passant per l’Esperit Sant en forma de colom i l’Agnus Dei, amb el sagrari. A banda

i banda, sis grans plafons mostren quatre episodis veterotestamentaris que prefiguren l’eucaristia –l’Àngel Exterminador dels primogènits d’Egipte i la Pasqua Hebrea a l’esquerra, la Caiguda del mannà i el Trasllat de l’Arca de l’Aliança a la dreta- i dos del Nou Testament que l’exemplifiquen: el Sant Sopar a l’esquerra i els Pelegrins d’Emmaús a la dreta. El conjunt es complementa amb dos petits plafons circulars amb Crist i Maria i dos de rectangulars amb Aaró i Melquisedec, personatges aquests que trobem representats novament en sengles escultures marmòries a ambdós costats del sagrari. Es deuen a la mà d’Isaac Hermes les inscripcions al·lusives a l’eucaristia i la garlanda, realitzades amb pa d’or, que decoren la capçalera i l’entaulament.

El sepulcre de l’arquebisbe Antoni Agustí es troba en un arcosoli obert al centre del

El recinte també es va convertir en el seu panteó, ja que hi va ser enterrat en un dels altars laterals

22

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn

mur de l’esquerra de la capella. Sembla que hauria estat dissenyat per Pere Blai vers el 1592, inspirat en models florentins. El material amb què es va fer és l’alabastre de Sarral, en concret trenta-tres peces d’aquest material que va arrencar el picapedrer Pere Requesens. L’escultor encarregat de tallar el sepulcre va ser Isaac Alfard (o Alfred) Vermey, nebot del pintor. L’urna recolza sobre urpes de felí i es decora amb fullatges carnosos als cantons. Al front mostra l’epitafi inscrit en una cartel·la, que recull la trajectòria vital de l’arquebisbe i les seves virtuts. La tapadora de forma piramidal es resol a base de registres superposats decorats amb volutes i temes de flora i fauna. Al cim, una creu i, al fons de l’arcosoli, l’escut de l’arquebisbe tallat en un bloc ovalat d’alabastre.

La pintura sobre tela amb la Coronació de la Mare de Déu que es troba en un dels altars laterals de la capella és obra del pintor genovès Luca Cambiaso. Hauria estat realitzada a El Escorial entre el 1583 i el 1585, anys en què el pintor hi residí fins la seva mort. Adquirida per l’arquebisbe, després de la seva mort els marmessors la van comprar en subhasta i la van fer col·locar a la capella.

Fotos: PADAS

23

Antoni Agustín: la seva creació poètica

Juan F. Alcina Professor emèrit de la Universitat Rovira i Virgili (URV)

Si volem entendre Antoni Agustín i la seva poesia hem de tenir presents les línies culturals que existien a Europa a l’època de la seva joventut. La seva formació correspon a la del típic humanista italià definit com a «poeta et orator». Era la mateixa que la d’Angelo Poliziano, Jacomo Sannazaro o després el mateix Erasme, tots tres poetes neollatins, famosos en el seu moment (i els dos primers també en italià). Sobre aquest fons el seu humanisme segueix el camí encetat per Andrea Alciato amb qui va estudiar a Bolonya i que va marcar la seva forma d’entendre el dret: calia tornar a les fonts i corregir-les. Per aconseguir-ho hom dominaria les dues llengües, grec i llatí, que permetrien arribar als coneixements culturals, històrics i arqueològics que fan entendre lleis i costums. Al començament Agustín no fa res més que seguir les petjades del mestre: revisar els manuscrits del Corpus iuris civilis, reunir inscripcions com havia fet Alciato a Milà, editar textos importants pel llatí arcaic com havia fet Alciato amb Plaute, and last but no least escriure poesia, com havia fet Alciato als Emblemata. Cal dir que ell desenvolupa amb més intel·ligència tots els aspectes que ja havia tractat Alciato: millora la tècnica de valorar inscripcions i inclou una nova mirada sobre la numismàtica, millora el coneixement de manuscrits amb una exhaustiva revisió de biblioteques, etc. I també es dedica a la poesia en llatí i en castellà.

En aquest darrer camp Agustín no va arribar a la fama d’Alciato, per múltiples raons, encara que la seva poesia és realment tan bona o més que la d’Alciato. De fet, ell no publicava els seus poemes tret d’algun dístic i alguna octava 1. Normalment la major part dels poetes del s. XVI donaven a conèixer la seva obra en còpies manuscrites, de manera que el cas d’Agustín no era excepcional. La seva poesia era una activitat íntima. Era expressió d’un moment d’emoció i afecte

1Cf. Les referències bibliogràfiques sobre aquests poemes a la veu «Agustín, Antonio» de J.F. Alcina-J.Carbonell-J.Salvadó en J.F. Domínguez (ed.), Diccionario biográfico y bibliográfico del humanismo español (siglos XV-XVII), Madrid, Ed. Clásicas, 2012, p. 23-37 [especialment p. 32-33 a cura de J. Salvadó, qui compta un total de disset poemes en llatí i tres en castellà].

que necessitava un vehicle més dens que el que podia oferir la prosa d’una carta, per exemple. Així Agustín escriu poesia per recordar: com la delicada poesia del 1577 a Latino Latinio, Lucebant olim soles mihi candidiores, sobre la seva vida passada a Roma i l’enyor dels amics; escriu per celebrar: com el casament de la seva germana Isabel amb el duc de Cardona (1540) o l’impressionant epyllion que expressa l’emoció per la victòria de Lepanto davant de l’amenaça dels Turcs (1572). No oblidem que aquests darrers poemes podien acomplir també una funció social o política: afalagar la família en el cas de la germana o trametre reflexions pròpies a alguns amics, d’aquí o d’Itàlia, que compartirien la celebració en el cas de la batalla naval. Els poemes de joventut dels anys 1536-40 tenien un caire diferent, eren lusus, jocs entre amics, efímers com els de Catul: una invitació a dinar a tres companys de Bolonya (J. Osorio, J. Matal i Calcena) o més seriosos: els dístics amb opinions sobre el seu ideal de jurisconsult humanista segons el model d’Alciato, dedicats al seu germà Juan Agustín i que presenta així:

«Els juristes no són aliens al coneixement de la poesia. Per al meu germà Joan:

No és petita la por que fa anar a poc a poc els meus versos i la meva poesia coixa quasi bé no pot acostar-se a tu, germà meu. Car sento que vosaltres feu befa de qui es dedica a les lleis i al mateix temps a la poesia. Si acceptem això, no us ve a la memòria la quantitat de grans juristes que seran objecte de la vostra burla?...»2 .

Els poemes de tema religiós mostren igualment un caràcter íntim i caire místic, aspecte contrareformista que l’arquebisbe feia seu. Ho reflecteix a la biblioteca de manuscrits grecs, amb molts materials sobre els primitius pares del desert, entre el quals trobem tres còdexs (s. XII-XIII) de Joan Clímac, un de Joan Cassià (s. XI), un de Pal·ladi d’Helenòpolis (s. XIII),

2 Llibre blanc d’Agustín, BNE ms. 1854, p. 165: Iurisconsultos non esse alienos a Musis ad Ioannem fratrem / Non parvus timor haec tardat mea carmina frater / claudaque vix ad te Musa venire potest. / Audio nam legum vos irridere peritos, / quos leges capiunt et capiunt numeri. / Nec venit in mentem magnorum turba virorum / qui irrisi a vobis, si patiamur, erunt?...

24

etc. En aquesta línia podem esmentar la seva amistat amb el místic Nicolau Factor acollit a Palau a qui dedica un bell epigrama com a epígraf per a una pintura (perduda) d’aquest franciscà: «Dum gustas, Factor, Domini dulcissima verba/ raptus es in coelum perfruerisque Deo.» També escriu durant una malaltia a Lleida, dirigint-se al nen Jesús, un tendre poema: «Alme puer, sanctis quem Virgo amplectitur ulnis». La composició «Tú, que Dios tienes por nombre» és una invocació fervorosa al Crist clavat en creu.

Per comentar la seva poesia en castellà, molt escassa comparada amb la llatina, cal que recordem breument l’ambient literari que l’envolta, aquí i a Itàlia. A la dècada dels anys 30 comença la introducció de l’hendecasíl·lab italià i la creació d’una nova llengua literària a través de la traducció castellana de Il Cortigiano de B. de Castiglione (1534) feta per J. Boscà. En aquest moviment és fonamental la ciutat de Barcelona i el cercle d’homes i dones que envolten Boscà entre els quals curiosament trobem el germà gran d’Agustín, Jerónimo. Era un militar culte —seguint el model italianitzant de Garcilaso—, que va arribar a ser Batlle general de Catalunya i va comandar l’exèrcit que alliberà Perpinyà del setge dels francesos. Aquestes relacions amb els cercles literaris barcelonins que conreava el seu germà (qui per cert li va finançar els estudis a Itàlia) no li podien

ser desconeguts al jove Agustín. De fet tenim notícia d’una carta a Diego de Rojas del 1540 amb la qual Agustín envia a aquest company uns «epigrammata novi cuiusdam generis» escrits en castellà i avui perduts en els quals intentava imitar la mètrica bàrbara inventada per Claudio Tolomei per la poesia italiana (i que consistia en aplicar els accents dels peus mètrics del llatí al romànic). Probablement era un experiment que tenia poc futur. Però implica que ja de jove (als anys 40) estava interessat per la poesia d’avantguarda. Ja a Tarragona, potser encoratjat pel poeta i impressor Felip Mei, torna a intentar escriure en castellà i el resultat són les dues octaves inicials del poema «La fuente de Alcover», poema que tracta el tema clàssic dels amors de Venus i Adonis, inspirat en diversos autors humanístics, entre d’altres Garcilaso, del qual calca almenys un vers, i que hauria d’acabar el propi Felip Mei, convertint-lo en un extens elogi de tots els Agustín, i d’altres patricis i persones cultes de Tarragona. El trobem publicat entre les Rimes de l’impressor valencià (1586).

Entenc que aquesta activitat poètica és tangencial als treballs que van donar fama a l’humanista Agustín. Però considero que hauria de ser editada i difosa en un recull acurat i amb renovades traduccions i comentaris.

Batalla de Lepant

Edt

25

educació

Sis-cents docents participen en el Congrés EduMindUp! a TarragonaEl Col•legi Sant Pau Apòstol de la ciutat clausura el 50è aniversari amb l’estudi de la neurociència aplicada a l’aula

El Col·legi Sant Pau Apòstol de Tarragona va organitzar del 18 al 20 de maig el Congrés

EduMindUp!, sobre neurociència i didàctica, al Palau de Congressos de Tarragona, en la recta final de la celebració del seu 50è aniversari. Uns sis-cents professors vinguts de tot Catalunya, Andorra i de la resta de l’estat hi van participar.

Durant aquests tres dies Tarragona va ser el punt de trobada de la comunitat educativa i dels professionals del sector per a conèixer pràctiques educatives basades en evidències científiques i relacionades amb les intel·ligències múltiples, la creativitat i les tecnologies de la informació i la comunicació. Va ser també un espai per afavorir l’intercanvi d’experiències innovadores en docència i aprenentatge escolar.

L’acte inaugural, presidit pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va comptar amb les intervencions de la consellera d’Ensenyament de la Generalitat de

Catalunya, Sra. Meritxell Ruiz; el director del Col·legi Sant Pau Apòstol de Tarragona, Sr. Pablo Muñoz; el director de la Fundació Sant Fructuós, Sr. Francesc Ortiz, el qual va agrair la implicació dels patrocinadors i les entitats col·laboradores; el diputat delegat dels Serveis d’Assistència al Ciutadà a la Diputació de Tarragona, Sr. Joan Olivella i el conseller d’Educació de l’Ajuntament de Tarragona, Sr. Francesc Roca. L’acte, presentat pel periodista Helder Moya, va comptar amb l’assistència del vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny i el secretari general de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, P. Enric Puig, entre d’altres.

Sr. Arquebisbe: «La formació del professorat és un element capital per a l’èxit educatiu dels alumnes»

Mons. Jaume Pujol va obrir els parlaments institucionals destacant la formació acadèmica de qualitat i la funció social que des de sempre

ha desenvolupat l’Església en l’àmbit educatiu. El Sr. Arquebisbe va demanar que per assolir aquest objectiu es necessiten «professors entusiastes, apassionats i implicats capaços d’acompanyar amb amor i entrega les persones en benefici de la societat.» L’Església diocesana de Tarragona és un bon exemple; aquesta inquietud i afany per a millorar la societat a la llum de la fe ha estat present sempre impulsant els centres educatius diocesans. El Col·legi Sant Pau Apòstol n’és un

Fotos: Mitjans de Comunicació ArqTgn

26

exemple i també la Fundació Sant Fructuós, entitat que dirigeix i orienta les escoles diocesanes de Tarragona, és també un altre fruit de compromís d’aquest arquebisbat amb la qualitat pedagògica dels seus centres educatius. «Agraeixo de cor a totes aquestes institucions l’interès en la formació dels docents i el convenciment que la formació del professorat és un element capital per a l’èxit educatiu dels nostres alumnes», va dir.

El director del Col·legi Sant Pau Apòstol, Sr. Pablo Muñoz, va donar la benvinguda a tots els participants —en català, espanyol, eusquera i anglès— i va desitjar que el Congrés fos un espai d’aprenentatge i reflexió que beneficiés, un cop acabat, en la societat. «Malgrat saber que no ho sabem tot tenim clar què ens mou i sí que sabem que tenim la capacitat i la responsabilitat de transformar la societat amb la nostra pràctica professional», va dir Muñoz, el qual va explicar l’objectiu d’aquest Congrés. «En la celebració del 50è aniversari volíem compartir amb la comunitat educativa la nostra alegria i aportar el nostre petit granet de sorra a la millora del procés d’ensenyament i aprenentatge. Al final esperem afavorir una reflexió profunda sobre la pràctica escolar des d’una dimensió més científica i que permeti donar sentit a la complexitat de l’aula i la seva quotidianitat».

En el seu parlament, la consellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, va felicitar l’escola per aquests cinquanta anys de servei a favor de l’educació.

«Gràcies per totes les petjades que heu deixat en molts infants, joves i en moltes famílies des d’un estil propi. Una escola arrelada a la ciutat, però també al país. Amb una tradició de 50 anys però també amb la capacitat de projectar-se cap al futur i adaptar-se a les noves necessitats», va dir. En aquest aspecte la consellera va subratllar que la celebració d’aquest Congrés no és casual sinó fruit del moment educatiu que està vivint el nostre país. «L’escola a Catalunya s’està repensant, està repensant la seva tasca, la seva missió, com millorar. I el primer que hem de repensar és el perquè de l’educació, quina ciutadania volem, quin país volem, amb quins valors i amb quines aspiracions i amb quin projecte social. Després de repensar això hem de ser capaços de trobar les estratègies i les polítiques que garanteixin el màxim desenvolupament no només de les capacitats i dels coneixements sinó també de les destreses i de les competències de tots i cadascun dels alumnes perquè tots puguin tenir un futur sòlid i digne», va explicar Ruiz.

Seguidament la ponència inaugural va anar a càrrec de David Bueno, Doctor en Neurociències de la Universitat de Barcelona, sobre el tema «Com aprèn el nostre cervell: la neurociència i el món educatiu». El Congrés va comptar amb altres experts com Begoña Ibarrola, especialista en intel·ligència emocional; Dr. Francesc Torralba, catedràtic d’Ètica de la Universitat Ramon Llull; l’escriptora Elsa Punset, el conegut coach Àngel López o el mentalista Ramon Fauria.

«El primer que hem de repensar és quina ciutadania volem, amb quins valors i amb quines aspiracions i projecte social»

Edt

27

l’entrevista

Mn. Manel Simó Tarragó, autor del llibre Quaderns de Pastoral (1969-2016):

«Aquesta recopilació històrica és una eina molt valuosa en el camp de la reflexió pastoral a casa nostra»

Recentment s’ha publicat el llibre Quaderns de pastoral (1969-2016). Una revista al servei de

la fe d’un poble (Ed. CPL) a càrrec del periodista i prevere Mn. Manel Simó (Barcelona, 1939) el qual en aquesta publicació contextualitza, analitza i sintetitza cadascun dels 241 números de la revista Quaderns de pastoral de manera que el llibre esdevé una eina imprescindible per a conèixer la història recent de l’Església a casa nostra.

Autor de llibres i publicacions sobre temes tant socials com eclesials, Mn. Manel Simó, té una àmplia experiència pastoral, a l’arquebisbat de Barcelona i al bisbat de Sant Feliu de Llobregat com a rector i conferenciant. Des de març de 1994 fins a febrer de 2001 fou redactor en cap de Quaderns de pastoral, a més de secretari del Centre d’Estudis Pastorals.

Amb aquest llibre a les mans tenim un repàs de la història recent de la pastoral a Catalunya, no?

Jo diria que, si més no, tenim a les mans una bona recopilació de la pastoral pensada i reflexionada durant els gairebé cinquanta darrers anys a Catalunya. Els camins pastorals neixen en el cap i en el cor, i després s’han de fer realitat en el dia a dia.

– Com ha estructurat aquesta publicació?

Repassar i sintetitzar la història d’una publicació es podia fer, metodològicament, de diverses maneres. En adonar-me, però, que es podien distingir quatre etapes, al fil del tarannà dels quatre directors diferents que ha tingut la revista, vaig escollir aquest criteri.

D’altra banda, era important dedicar un capítol previ per emmarcar els antecedents que configuraren l’aparició de la publicació, així com datar, any per any, els esdeveniments més rellevants que succeïen a Espanya, a Catalunya, a l’Església i al món i que, d’alguna manera, situaven cada número de la publicació.

¿Quin és el principal objectiu d’aquest estudi?

A banda d’haver treballat jo mateix a Quaderns com a redactor en cap durant gairebé sis anys, i haver publicat ja una síntesi, amb ocasió del número 100, el fet que més em va motivar a fer aquest estudi va ser la gran feina que, de manera similar, va fer Mn. Casimir Martí en relació a la revista Pastoral Misionera. Vaig pensar que a casa nostra també era important deixar constància històrica de la tasca feta per Quaderns de Pastoral.

28

C/ Mare de Déu del Claustre,5

43003 - Tarragona

Formes blanquesPetites (500 u.) de O 35..........3,25 € (500 u.) de O 38..........3,65 €Mitjanes (25 u.) de O 74.........2,45 €Gran (5 u.) de O 125.................3,00 € (5 u.) de O150..................3,20 €Fomes sense gluten (25 u.)....3,00 €

Vi de missaGarrafa de 5 l....16 €

Llantióde 14,5cm.....0,55 €

Entrega gratuïta a domicili a partir de 10 caixes

Tel.–Fax: 977 244 474 - Mòbil 654421041a/e: labotigadelacatedral@hotmail.com

En quin context va néixer Quaderns de Pastoral i quines persones ho van impulsar?

Ja que m’he referit a Pastoral Misionera és ben curiós que la mateixa persona que l’any 1965 impulsà aquesta publicació, seria la que jugaria un paper decisiu en la constitució d’un Centre d’Estudis Pastorals de les diòcesis catalanes (CEP) d’on sorgiria Quaderns. I aquesta persona va ser el Dr. Ramon Torrella, que fora arquebisbe de Tarragona. Ell mateix explicava que es va sentir la necessitat de publicar una revista de pastoral per donar a conèixer i per aglutinar tota l’experiència dels Moviments d’Acció Catòlica. El mateix títol que jo he escollit per aquesta obra és seu: una revista al servei de la fe d’un poble.

El Dr. Torrella va comptar, des dels inicis, amb bons col·laboradors, entre els quals cal destacar Mn. Joan Batlles, i Mn. Josep Maria Totosaus, entre altres.

Quaderns de Pastoral no s’entendria sense l’existència del Centre d’Estudis Pastorals, veritat?

Doncs, certament, no, i cal reivindicar que ni el CEP ni la revista han tingut el reconeixement i l’acollida que es mereixien.

A quina necessitat responia el CEP?

Tant el Centre com la revista han estat molt decisius particularment en dos moments de l’Església a casa nostra: en l’aplicació del Concili Vaticà II, i en la reflexió al voltant del Concili Provincial Tarraconense. Els dos esdeveniments necessitaven la complementarietat de la traducció en accions pastorals, i en aquesta tasca tant el CEP com Quaderns van jugar un paper encara no suficientment valorat.

En complir-se 25 anys de la publicació va definir-la com a publicació de pastoral, catalana, interdiocesana i crítica. Ha perdurat aquesta identitat amb el temps?

Crec que els tres adjectius són adients i verificables, però la interdiocesanitat ha anat perdent protagonisme, en néixer a les diferents diòcesis altres espais de reflexió pastoral i també algunes publicacions. Ara l’expectativa queda centrada en la continuïtat que puguin tenir tant l’extingit CEP com el nou Quaderns.

Sí, perquè ara comença una nova etapa...

Doncs sí, morir per renovar-se, però la feina feta queda. I aquesta recopilació històrica ha volgut ser una aportació més perquè les noves generacions puguin tenir a l’abast, en la nostra pròpia llengua, una eina molt valuosa en el camp

de la reflexió pastoral a casa nostra.

Per accedir als índexs i als continguts del web de Quaderns de Pastoral: http://cep.cpl.es Edt

29

la veu de càritas

Francesc Roig Queralt, director de Càritas Diocesana de Tarragona:

«El nostre objectiu és intensificar la formació i la millora dels aspectes relacionats amb l’acollida i l’acompanyament»

Anna M. Mairal, Responsable del Dpt. de Comunicació

i Sensibilització de Càritas Diocesana de Tarragona

El dissabte 8 d’abril tingué lloc al Centre Tarraconense El Seminari de Tarragona la 39a

Assemblea Diocesana de Càritas, presidida pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol i Balcells. Es van aprovar la Memòria d’activitats, l’econòmica del 2016 i els objectius per al 2017.

El director de Càritas Diocesana de Tarragona (CDT), Francesc Roig Queralt, explica les dades més significatives de la realitat social viscuda per Càritas durant l’any passat.

Quin és el perfil dels participants de Càritas, segons es desprèn de la Memòria 2016?

La majoria dels participants que truquen a la porta de Càritas continuen sent aturats i amb un nivell bastant baix de formació. Són parelles amb fills, d’entre 25 i 44 anys; no obstant, enguany tornem a observar que aquest col·lectiu ha minvat per segon any consecutiu i s’incrementa el grup de persones de més de 65 anys i el de 45-64 anys. Ara bé, l’increment més singular el

tenim en el de les parelles menors de 25 anys que ha passat del 0,9% al 3,34% respecte de l’any passat.

Quines han estat les principals ajudes?

L’alimentació continua essent majoritària, seguida de l’orientació que comporta l’acollida. També tenim les ajudes a través dels robers Filigrana i les necessàries cobertures dels subministraments d’aigua, llum, gas i altres despeses addicionals com el transport o les medicines, per posar exemples concrets.

I les necessitats percebudes coincideixen amb la realitat social?

Cal dir que un cop analitzada la situació de totes les persones que reben de Càritas el suport que necessiten la principal preocupació és la de la inserció laboral. La crisi encara no s’ha superat i la ferida que ens ha deixat es manifesta encara ben oberta per la precarietat laboral sostinguda i que suposa una evident manca d’ingressos per a moltes famílies. Aquesta inestabilitat

c/ Armanyà, 16 - 43004 Tarragona Tel. 877 44 98 66

a/e: caritas@caritasdtarragona.cat

Col·laborac/c: ES53 0182 8358 7802 0028 7676 de BBVA

30

econòmica ocasiona grans dificultats per a superar el dia a dia i fer front a les despeses més bàsiques.

Però cal dir també que aquesta detecció de crisi en l’atur va acompanyada sovint d’una falta de competències a l’hora de recercar feina. Situacions esdevingudes, lamentablement, per una manca de formació i d’alfabetització adients. Tot plegat acaba generant angoixa, tristesa, soledat, i en algunes ocasions fins i tot depressió, però sobretot la necessitat de suport emocional i d’escolta.

Tot això significa un sobreesforç per al voluntariat?

Aquesta radiografia desoladora de la, diguem-ne, postcrisi, representa un evident sobreesforç per al voluntariat de Càritas. Des de fa cinc anys les Càritas parroquials han apostat per la millora de la qualitat en l’atenció de les persones necessitades i s’ha posat especial èmfasi en les acollides, amb un seguiment més acurat de les famílies i sobretot de les que fa més de dos anys que acudeixen als nostres serveis. D’aquí prové la necessitat, cada vegada més creixent, del suport emocional, de l’assessorament i la informació sobre recursos per tal de reflotar l’autonomia i les capacitats de cada persona.

Estem en la línia de futur en què tots els voluntaris i les voluntàries de Càritas hauran d’aprendre a fer un renovat acompanyament de les famílies tot generant espais d’escolta, de privacitat i de confidencialitat per tal d’aconseguir que les persones que ens arribin trobin la confortabilitat de l’acollida natural, en espais i hores concertades, per reactivar així el fons bàsic de la dignitat.

Podem dir, doncs, que les prioritats de Càritas Diocesana de Tarragona s’han adequat a aquestes noves situacions de precarietat de llarga durada?

Sí, per força. S’han hagut de crear nous projectes més orientats a l’acompanyament i a la formació de les persones. També s’han ofert més cursos per tal d’incentivar i promoure la participació en les formacions. Hem obert un nou programa sociolaboral per tal d’incidir de manera més eficaç en la inserció social. Per això mateix s’ha demanat la implicació dels participants en alguns dels serveis que ofereix Càritas, com per exemple donar suport al magatzem on es fa la tria i la selecció de la roba o en altres temes relacionats amb el transport dels aliments.

Quina és, en aquests moments, la preocupació més destacada d’una Càritas parroquial?

Principalment, allò que més preocupa a les Càritas parroquials de base és la manca d’il·lusió de les persones a causa del temps que triguen a trobar feina i també la seva precarietat laboral per portar una vida digna i normalitzada. Una altra de les inquietuds és la de poder donar una resposta adequada, amb esperança i sentiment, a les dures situacions de vulnerabilitat que tenen les famílies poc estructurades. A les Càritas parroquials també els angoixa la manca de recursos i de respostes socials per tal de poder pal•liar totes les necessitats que gestionen diàriament.

Teniu previst des de Càritas Diocesana treballar sobre aquest terreny?

Efectivament, tal comentava abans, la primera causa de la precarietat de les persones és l’atur i la seva situació laboral; per això mateix Càritas Diocesana continuarà treballant en la intensificació del seus esforços per a potenciar el projecte d’Inserció laboral.

Quins són els objectius per aquest 2017?

Bàsicament són similars als d’anys anteriors però intensificant encara més l’empoderament col•lectiu dels voluntaris en la incorporació efectiva del Model d’Acció Social (MAS) en la nostra acció diària. Això vol dir fer incidència especial en la formació i en la millora dels aspectes relacionats amb l’acollida i l’acompanyament per potenciar així, en totes les Càritas parroquials, cadascun dels seus projectes, a través d’un pla de formació anual que incideixi molt més en les necessitats no materials que tenen els participants (promoció, relació, formació, participació...). També seguirem insistint en la unificació de criteris d’actuació en programes i projectes per tal de fer visibles les causes que generen pobresa i exclusió social i, si cal, exercirem la denúncia profètica en aquells aspectes més punyents de la realitat social que ens envolta.

Amb quants voluntaris compta actualment CDT per fer tota aquesta tasca social?

La diòcesi compta actualment amb 1.517 voluntaris actius i 47 col·laboradors que tenen el suport territorialitzat dels tècnics acompanyants contractats. Això suposa un increment de 123 voluntaris més respecte dels que teníem l’any passat. Edt

31

cultura

L’Arxiu Històric de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla

Neus Sánchez Pié Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

L’Arxiu Històric Arxidiocesà de

Tarragona (AHAT), a part dels seus propis fons documentals, conserva, també, l’Arxiu Capitular i

l’Arxiu Històric de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla (AHSPT). El d’aquesta última institució, una de les més antigues de la ciutat, hi resta en dipòsit des de l’estiu de l’any 2010 amb el compromís de catalogar-ne la documentació, conservar-la de la manera més correcta i difondre els seus fons documentals a través de la pàgina web.

L’hospital, llavors només anomenat de Santa Tecla, va néixer el 14 de desembre de l’any 1464, quan el patriarca d’Alexandria, Pedro de Urrea, signava i autoritzava l’acta de fundació d’un nou hospital sorgit de la unió de dos anteriors: l’Hospital de la Seu i l’Hospital regit per la municipalitat o Hospital de la Ciutat. El nou hospital naixent, sota l’advocació de la patrona Santa Tecla, s’ubicaria en les dependències de l’Hospital de la Seu un cop executats alguns arranjaments. Estaria governat per dos o quatre administradors –xifra que va anar variant amb el temps– nomenats pel capítol per una part, i per la universitat o ajuntament per l’altra, mentre que l’arquebisbe de la ciutat en seria el fundador i el patró principal.

De l’Hospital de la Seu en tenim notícies des d’almenys l’any 1171, quan l’arquebisbe Hug de Cervelló, assassinat pels familiars de Robert d’Aguiló,

llegava en el seu testament 100 morabatins per l’hospital que ell mateix havia iniciat «hospitali quod ipse in Tarracona inceperat». Aquest hospital estava regentat per un canonge, el qual primer rebria el nom de governador de l’hospital mentre que pels volts de l’any 1207 el càrrec ja requeia en mans de la dignitat del canonge hospitaler. Aquesta dignitat ve consignada en el capítol CXLI del llibre De institutione canonicorum ordenat al concili d’Aix-la-Chapella

32

l’any 817 i fou suprimida pel Concordat de l’any 1851. L’Hospital de la Seu ben aviat es va convertir en una entitat autònoma, amb béns i propietats arreu del Camp que, juntament amb diverses donacions i llegats de prelats i prohoms de la ciutat, en permetien la seva subsistència econòmica.

Per altra banda, tenim notícies de l’Hospital de la Ciutat des de la segona meitat del segle XIV gràcies a la donació que el comensal de la catedral Pere Carabasser féu amb aquesta finalitat. Però malgrat els esforços destinats al seu sosteniment per la universitat, els canvis d’ubicació, la falta de personal que l’administrés i la falta de finançament va provocar que es trobés als límits del seu tancament diverses vegades.

L’Hospital de Santa Tecla va restar en l’antic edifici de l’Hospital de la Seu fins al 24 de febrer de l’any 1588, dia en què es va inaugurar un nou edifici construït de nova planta en una de les vies que durant el segle XVI va viure un gran moviment constructiu, l’actual Rambla Vella, on encara roman avui en dia. L’edifici, però, es va ampliar durant el segle XVIII i durant l’últim terç del passat segle XX se li va conferir l’aspecte que té avui dia.

En aquest nou edifici, l’hospital va viure els cruents esdeveniments que també van afectar la ciutat al llarg dels anys com l’ocupació per part de les tropes de Felip V l’any 1713 o l’apoderament que el mes de maig de

1811 va protagonitzar l’exèrcit francès amb el general Suchet al capdavant entre d’altres. Durant aquesta última ocupació es calcula que es va perdre quasi la totalitat de documentació que es conservava. Per aquest motiu, la major part del fons documental que ha arribat fins als nostres dies és, gairebé estrictament, des de la segona meitat del segle XIX fins a inicis del XXI.

L’arxiu reuneix també la documentació conservada del recordat Teatre Principal construït entre l’hospital i el xamfrà de l’actual carrer Comte de Rius. Aquest teatre es va inaugurar pels volts de l’any 1820 i va estar dempeus fins l’any 1964 quan es va enderrocar per tal de construir-hi l’actual edifici.

Per altra banda, el cementiri de la ciutat ubicat a la partida de la muntanya de l’Oliva des de l’any 1809, va passar a ser gestionat per l’hospital l’any 1825, moment des del qual l’arxiu de l’hospital en conserva la documentació.

Seguint l’impuls iniciat l’any 2008 per l’AHAT, l’Arxiu Històric de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla disposa d’un web propi on es pot consultar la documentació que fins al moment s’ha digitalitzat (www.ahspt.cat). Actualment el fons disposa de 1.805 documents digitalitzats que impliquen un volum total de 91.243 imatges digitals en línia que avui dia ja han visualitzat més de 2.500 usuaris. Edt

33

notícia

Nou edifici per a la Formació Professional a l’Escola Joan XXIII El nou espai compta amb una capacitat de 1.700 metres quadratsi un aforament per a 720 persones

El dia 8 de maig s’inaugurava aquest nou edifici de Formació Professional-ESit FP en un acte

presidit pel Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, el qual va beneir les noves ins-tal·lacions.

L’acte, celebrat a la mateixa escola, va comptar amb l’assistència de l’alcalde de la ciutat de Tarragona, Sr. Josep-Fèlix Ballesteros; el tinent d’alcalde, Sr. Javier Villamayor, conseller de la zona del barri de Bonavista; l’inspector del Departament d’Ensenyament a Tarragona, Sr. Valero Camps; el director i sotsdirector de l’Escola Joan XXIII, Sr. Joan Llatse i José Luis Espallargas, respectivament; el director de la Fundació Sant Fructuós, Sr. Francesc Ortiz i els membres que integren aquest Patronat entre els quals hi ha el vicari general de l’arxidiòcesi, Mn. Joaquim Fortuny i el delegat diocesà d’Ensenyament, Mn. Norbert Miracle.

«Veiem en aquest nou espai l’oportunitat de fer una escola de formació professional i Batxi-llerat capaç de donar resposta a les necessitats actuals i futures de la societat. Aportant en cada moment aquelles habilitats i valors concrets que capaciten els nostres alumnes com a éssers autònoms per a una vida plena», va destacar el director de l’escola, Joan Llatse. «Amb aquestes directrius estarà capacitada per a formar tant a joves com a adults tant a aturats com a treballadors en l’assoliment de les competències que requereixen els nous llocs de treball i capacitar-los al mateix temps per assolir les competències futures contribuint a la reducció de l’atur, especialment del juvenil, la millora de la competitivitat de les empreses i el compromís de la societat amb el bé comú», va afegir.

Per la seva part, el Sr. Arquebisbe es va mostrar il·lusionat per la inauguració d’aquest nou edifici que permetrà que molts alumnes «no només adquireixin capacitats i habilitats sinó una formació basada en l’humanisme cristià com a escola diocesana que és». Mons. Jaume Pujol va recordar que és la tercera inauguració que fa en aquest barri, després de la llar d’Infants de l’Escola Joan XXIII i la Parròquia de Santa Maria Assumpta de Bonavista, i va agrair el tre-ball de les persones que creuen en aquest projecte i hi treballen.

Fotos: Mitjans de Comunicació ArqTgn

34

En acabar els parlaments, el Sr. Arquebisbe, Mons. Jaume Pujol, va beneir l’edifici i va des-cobrir una placa commemorativa. Seguidament els assistents van visitar les noves ins-tal·lacions que compten amb despatxos, sales polivalents, dotze aules equipades amb les úl-times tecnologies i dos tallers per a les especialitats d’electricitat i electrònica que es treballen als cicles. L’edifici aporta una altra novetat i és que té accés directe des del carrer de la Partió a l’escola, la qual cosa obre l’escola al barri i dona autonomia a aquestes etapes educatives postobligatòries.

L’edifici s’ha ampliat amb l’objectiu d’acollir a les seves aules tot l’alumnat de la formació postobligatòria i per donar cabuda als alumnes de Batxillerat, que incrementaran, quan arribi la tercera línia que actualment es troba a 2n d’ESO. Aquest centre educatiu també començarà a oferir el curs 2017-18 la Formació Professional online.

L’escola Joan XXIII, de titularitat diocesana, compta amb prop de 1.500 alumnes entre la Llar d’infants, Infantil, Secundària, Batxillerats, Cicles Formatius de Grau Mitjà i Superior, Programes de Qualificació Professional Inicial i cursos específics d’accés a cicles formatius i formació ocupacional.

Més informació al web: http://esitfp.com

agraïment

El mes de març es jubilava el Sr. Pasqual Martínez Sabadell el qual ha estat durant trenta-sis anys treballant al Departament d’Assumptes Econòmics de l’Arquebisbat.

Gràcies pel teu servei!

Edt

Edt

Foto: Mitjans de Comunicació ArqTgn

35