Revista Presència

Obra oblidada. Repasseml’obra de l’arquitectenoucentista Josep Danés.

Josep Vigo. Ha combinat ciència,docència i divulgació. Ara es reeditauna de les seves obres de referència.

La Vall Fosca. Mesos després de lacrisi de Martinsa-Fadesa, les obres deVall Fosca Resort continuen aturades.

Núm.1935. ■ Del 27 de març al 2 d’abril del 2009. ■ AnyXLIV. www.presencia.cat

Amics 2.0L’èxit de les xarxes socials a internet

➊

PPRROOJJEECCTTEESS •• MMOOBBIILLIIAARRII •• DDEECCOORRAACCIIO´O´ •• HHOOSSTTEELLEERRIIAA

me´s de 4000 m2 mobiliari d�exterior

www.alaire.es

GIRONAAvda. de França, 15117840 Sarrià de Ter� 972 172 222

FIGUERESCrta N-IIa, Km 1,10017469 Vilamalla� 972 525 355

OUTLETCrta N-IIa, Km 4,20017600 Figueres� 972 505 400

BARCELONACrta C-55, Km 5,80008640 Olesa de Montserrat� 937 787 575

MADRID CÁDIZCASCAISEL ALGARVE

1104

16-9

5902

5w

Del 27 de març al 2 d’abril del 2009 • PRESÈNCIA • 3

DEL 27 DE MARÇ AL 2 D’ABRIL DEL 2009

Edita: Revista Presència SL. Santa Eugènia, 42, 17005. GIRONA President: JOAN VALL I CLARA. Consell d’administració: JOAN CAL I SÁNCHEZ, JORDI MOLET I CATEURA, ALBERT PARÍS I FORTUNY. Director de Presència: MIQUEL RIERA.Telèfons: Redacció: 902 186 470. Fax: 902 101 192 Adreça: Santa Eugènia, 42 17005-GIRONA Redacció: ANNA AGUILAR, IRENE CASELLAS, MERCÈ MIRALLES, SUSANNA OLIVEIRA, MARIA PASCUAL, ENRIC ORTS (València), DAVID MARIN(Lleida), XISCA BARCELÓ (Balears), JORDI SALAZAR (Andorra). Maquetació: JORDI MOLINS, FLORENTÍ MORANTE. Publicitat: EVA NEGRE. Consell editorial: DOLORS ALTARRIBA, SANTIAGO COSTA, MARTÍ CRESPO, MANUEL CUYÀS,IGNASI PLANELL, MIQUEL SERRA. Impressió: ROTOGRAPHIK. Dipòsit legal: GI-143-1965

ovint sembla que l’Esglésiaoficial el que vol és allunyar-

se cada cop més de la societat,d’una societat, a més, que cadacop més la percep a anys llum dela seva realitat quotidiana; no-més cal fer un cop d’ull a les es-glésies un cap de setmana qual-sevol per comprovar com himinva l’assistència de fidels. Pot-ser és que volen ser pocs i benavinguts, però em fa l’efecte queaquesta dita no forma part delprojecte, per dir-ho d’alguna ma-nera simple. A l’allunyament del’Església hi contribueix la sevamanca de sensibilitat en temescom la propagació de la sida, perexemple, en què la ciència hademostrat quins remeis van béper evitar-la i quins no. Deu serque això de la ciència no quadraencara en algunes ments de la je-rarquia que, sovint, semblen viu-re més a l’edat mitjana que nopas al segle XXI. Hi ha després eltema de l’avortament. Aquí pot-ser no s’hi val a parlar de ciència,que també, però sí d’ètica i d’aju-da a les víctimes, com és el casd’aquesta nena brasilera de nouanys embarassada, violada pelseu padrastre, o de com la man-ca de lleis com cal perjudiquensempre els més desafavorits.

M’agradaria pensar que unaaltra Església, molt lluny tambéde la que promou una emissoracom la COPE, és possible. De fet,hi ha gent com el bisbe Casaldà-liga i molts capellans i mongesque ens ho demostren sovint.

S

És possible unaaltra Església?

CARTA DEL DIRECTORMIQUEL [email protected]/miquelriera

34 LLIBRES

Vicent UsóMelcior Comes comenta Elmúsic del bulevard Rossini,finalista del premi Sant Jordi.

14 ENTREVISTA

L’experiènciadel botànicEl professor JosepVigo (Ribes deFreser, 1937) hacombinat ciència,docència idivulgació. Aras’acaba de reeditaruna de les sevesobres de referènciasobre la flora i lavegetació delsPirineus.

21 OPINIÓ

A cremallengüesJoan-Lluís parla de lanormalització del gal·lès.

26 PAÏSOS CATALANS

Arquitecte oblidatJosep Danés va ser un delsmàxims representants delnoucentisme i del regionalismearquitectònics, amb obres tancarismàtiques com el santuari deNúria.

38 MÚSICA

Esteve deFrancPresenta el seutercer disc ensolitari.

06 DOSSIER

L’èxit de les xarxes socialsMilers de persones han trobat en les xarxes socials en línia un espaiper relacionar-se amb el món, tot i la preocupació per mantenircerta privacitat.

22 PAÏSOS CATALANS

Obres inacabades ala Vall FoscaBlocs de formigó entrematolls. Xalets a mig fer.Muntanyes de grava que fatemps que ningú no toca.Remuntadors que no duenenlloc. Un camp de golfpràcticament enllestit peròamb l’herba molt crescuda.Nou mesos després de lacrisi de Martinsa-Fadesa, lesobres de Vall Fosca Resortcontinuen aturades.

30 PAÏSOSCATALANS

Històriad’un espiaMartí Torrentseguia els nazis ala Barcelona alsanys quaranta iinformava elsaliats.

Foto de portada: FOTOLIA

i miro enrere, i ja tinc edat per fer-hoencara que només una miqueta, justper tenir una certa perspectiva sense

que em comenci a rodar el cap, si miro enrere,doncs, i sempre sense nostàlgia, perquè elstemps passats mai no han estat millors que elspresents, si miro enrere, i a veure si sóc capaçde continuar la frase d’una vegada, veig comel paisatge d’aquest nostre país va canviantfrenèticament i accelerada. Em refereixo alpaisatge artificial, aquell que anem creant acops de decret, ordenances, plans estratègics,acords municipals i lleis parlamentàriesi no pas al que va modificant arauna rierada, més tard una venta-da, després un incendi forestal imés endavant un meteorit in-terceptat per l’òrbita terres-tre. Fa un temps es vanposar de moda els parcstemàtics, tant els aquàticscom els d’animals i elsd’atraccions, que ens vantacar el paisatge del paísamb tobogans, dofins illeons de la selva, els dosprimers, i amb muntanyesrusses i altres artefactesque fan sortir l’adrenali-na per la boca als adoles-cents, els tercers. D’aquests del’adrenalina, en veig ara per lafinestra el seu màxim expo-nent, en concret la silueta fantas-magòrica de la muntanya russa més famosadel país que està envoltada de camps de golf,hotels i altres martingales que hi han anatedificant al costat perquè d’això es tractava,en el fons. En fi. Poc després va venir la febredels polígons industrials, que ens van clivellarel paisatge del país amb carrers urbanitzats peron no transita ningú i fanals sempre apagatsperquè, és clar, potser no hi havia tantes em-preses per omplir tants polígons, que cadaajuntament volia tenir el seu, o els seus, i a lescampanyes electorals tots els alcaldables pro-metien que portarien una empresa importantal poble que crearia molts llocs de treball, aixòsi em voteu, és clar. I passat un temps, o potsersimultàniament, no me’n recordo, van venirels centres comercials, que ens han deixat elpaisatge del país farcit de boniques catedralsconsumistes que creixen com a rovelloneres ales perifèries urbanes, allà on abans hi haviaboscos de pins o parades d’avellaners i olivers.I ara, en aquest mateix moment, el paisatge

S del país està esquitxat pels parcs empresarialso tecnològics, o tecnoparcs, com en diuen alque estan fent al meu poble, que són una me-na de polígons industrials evolucionats, ambmés de disseny, una certa preocupació per lesenergies renovables, un lligam temàtic i l’ex-cel·lència com a meta, una altra d’aquestes pa-raules, excel·lència, que ara es fan servir cadados per tres i no tan sols quan fas l’aniversari iet canten que ets una noia excel·lent. N’hi ha

per donar i per vendre, d’aquests parcs, n’hiha d’alimentaris, de químics, de farmacèutics,de biomèdics, d’automoció, d’aeronàutica, derobòtica, de noves tecnologies i de societat delconeixement, i tots estan situats en llocs estra-tègics del país, faltaria més, perquè cada pobletambé vol el seu, de parc tecnològic, encaraque si miro el mapa no hi acabo de trobartants llocs estratègics, a Catalunya, que el país,encaixat entre el mar i la muntanya, és relati-vament petit. O és que potser és la mateixaCatalunya, tota ella, la que és estratègica o ésque en el fons del fons el país no és més queun enorme parc industrial i tecnològic on vi-vim una tribu desficiosa per investigar i recer-car. Al final he aconseguit que em rodi el cap,mira per on.

CRÒNIQUES SENTIDESNATÀLIA BORBONÈS [email protected]

L’era dels parcs tecnològics

«Potser és lamateixa Ca-talunya, to-ta ella, laque és estra-tègica o ésque en elfons del fonsno sigui mésque un enor-me parc in-dustrial itecnològic,on vivimuna tribudesficiosaper investi-gar»

4 • PRESÈNCIA • Del 27 de març al 2 d’abril del 2009

OPINIÓ


PUBLICITAT

C o n j u n t F e e l d e T A T T O M : m o b l e 7 5 c m , l a v a b o , m i r a l l i a p l i c 3 9 9 €

8763

70-9

4327

4G


DOSSIER

Milers de persones han trobat en les xarxes socialsen línia un espai per relacionar-se amb el món, tot ila preocupació per mantenir certa privacitat

Les xarxes socialsa internet són

espais on lespersones tenenl’oportunitat de

diferenciar-se dela resta,

presentant-se,explicant quines

són les sevespreferències i

aficions. / GABRIELMASSANA


Flickr. Lloc web destinata compartir fotografies enlínia.www.flickr.com

Youtube. Espai perexcel·lència per penjar-hii veure vídeos curts.www.youtube.com

Tuenti. Espai semblantal Facebook però orientatals adolescents.www.tuenti.com

Twitter. Servei demicroblogging, perescriure missatges curts.www.twitter.com

Facebook. Xarxa socialoberta a qualsevol quetingui correu electrònic.www.facebook.com

Myspace. Xarxa sociald’amistats. La fan servirespecialment els músics.www.myspace.com

ot està connectat. Aquestafrase la feia servir fins fa re-

lativament poc un diari depremsa gratuïta. La idea estavaen certa manera manllevada delconcepte de l’efecte papallona.Aquest concepte, emmarcat enla teoria del caos, estableix quequalsevol petit canvi en un ex-trem del món pot produir unefecte demolidor en l’altre, sen-se que aparentment les dues co-ses tinguin connexió. A internetla idea que tot forma part d’unúnic univers l’expressen duesteories: la dels sis graus de sepa-ració i la dels deu salts. La prime-ra manté que qualsevol personade la Terra pot arribar a una altraque estigui a qualsevol racó delmón mitjançant una cadena deconeguts que no té més de cincintermediaris (connectant lesdues persones, per tant, en no-més sis enllaços). El 1967, un psi-còleg estatunidenc, Stanley Mil-gram, va intentar demostrar em-píricament la teoria. Va seleccio-nar a l’atzar diverses personesdel Mitjà Oest del país que ha-vien d’enviar unes postals a unestrany que vivia a Massachu-setts, a milers de quilòmetres dedistància. Els remitents sabien elnom del destinatari, la seva pro-fessió i més o menys on vivia.Se’ls va demanar que enviessinel paquet a una persona que co-neguessin directament i quepensessin que podia conèixeraquell desconegut. El que rebiael paquet havia de fer el mateix, iaixí successivament fins al final.L’experiment va ser un èxit; esvan necessitar només entre cinci set intermediaris per fer arribarles postals als destinataris. Elprofessor de Comunicació de laUniversitat de Navarra, José LuisOrihuela, considera que gràciesa la tecnologia el nombre d’in-termediaris tendeix a disminuirencara més.

Pel que fa a la teoria dels deusalts, el que estableix és que espoden connectar dues personesen només deu salts. Parteix de labase que cada persona en coneixcent més i que aquestes cent en

TANDREU MAS coneixen cent més, de manera

que un missatge en dues passesja ha arribat a 10.000 persones(cent per cent). A partir d’aquí elcreixement és geomètric. Elmón «és un mocador».

L’evolució de la tecnologiaafavoreix tot aquest procés. Fauna dotzena d’anys tot just nai-xien els primers blocs. Estàvemal final de l’era del web 1.0. Du-rant aquella època, que algunsexperts situen entre 1994 i 1997,les pàgines web eren estàtiques ino s’actualitzaven; sobre ellesnomés actuava una persona,l’administrador de webs, que hipenjava continguts. Entre 1997 i2003, som a l’era web 1.5, elswebs ja comencen a ser dinà-mics a partir de bases de dades,però continuen sent comandatsper una sola persona. A partir de2003 entrem en l’era del web 2.0.La generalització de l’ample debanda telefònic, l’arribada delcable, l’extensió massiva delconsum de videocàmeres i re-productors digitals de música fa-cilita l’intercanvi de fitxers iconverteix la xarxa en un espaiplenament interactiu, on tot-hom participa intercanviant in-formació de manera cooperati-va. Una cosa porta a l’altra, l’úsdels blocs es generalitza i aparei-xen noves formes de comunica-ció i expressió: espais com You-tube, on es pengen tota mena devídeos; webs col·laborativesanomenades wiki, com la Viqui-pèdia, una autèntica enciclopè-dia en línia feta pels mateixosusuaris; xarxes P2P d’intercanvide música i pel·lícules que enpoc temps enfonsen el resultatde discogràfiques i majors i po-sen en crisi –fins a arribar al tan-cament– les botigues tradicio-nals de venda de música i els vi-deoclubs. I la darrera i més novarevolució: les xarxes socials, unacomunitat d’usuaris que s’orga-nitza per compartir experiènciesa partir de grups d’interessos(amics, antics alumnes, compa-nys de feina...). Segons el Llibreblanc dels continguts digitals a Es-panya 2008, entre juny de 2007 ijuny de 2008 les xarxes socials

van créixer un 35%, passant a serutilitzades pel 20% dels inter-nautes, i més d’un 40% confes-sen que les coneixen.

Un visionari de 25 anysMark Elliot Zuckerberg, nascutel 1984 als Estats Units, es con-verteix en el nou jove prodigi dela xarxa, darrere dels inventorsde Youtube i Google. Seu és elmèrit d’haver transformat els lli-bres de graduació universitària(els facebooks, literalment tradu-ïbles com ‘llibres de cares’) enuna potent eina informàtica, elFacebook, que s’ha convertit enla xarxa social més importantdel món, amb més de 150 mi-lions d’usuaris registrats. El fun-cionament de Facebook és extra-ordinàriament senzill. L’usuaries dóna d’alta gratuïtament i apartir d’aquí rastreja per la xarxaamics, familiars, coneguts o quivulgui, demana fer-se amic dequalsevol d’ells i, si la personal’accepta, té accés als amics delseu amic, cosa que genera unaimmensa agenda de contactes.Polítics, mitjans de comunica-ció, programes de ràdio tenen elseu propi espai a Facebook i riva-litzen per veure qui té més amics.D’altra banda, la capacitat d’ex-pandir informació entre un grannombre de persones a un cost ze-ro l’ha convertit en l’espai de lesmil i una reivindicacions, des deles estrictament polítiques fins ales més extravagants («Preparemuna rebuda en català a la invasióextraterrestre 2012!», per exem-ple). Fins i tot, la xarxa serveixper fer homenatges pòstums,com el que un grup de catalansha volgut retre a Pep Rubianes i ala qual ja hi ha adherides més de39.000 persones sota el lema«Rubianes, no t’oblidarem mai».

No tot són flors i violes a Face-book, però, fa algunes setmanesi per sorpresa, la companyia vaintentar canviar les condicionsde privacitat dels usuaris, reser-vant-se tots els drets sobre la in-formació penjada a la seva xarxafins i tot quan el perfil haguésquedat inactiu. La reacció delsmembres de la comunitat va ser


DOSSIER XARXES SOCIALS

Els jovess’introdueixen a lesxarxes socialsper webscom Tuenti oFotolog. /GAJATZFOTOLIA


Ning. Espai que preténcompetir en serveis ambFacebook i Myspace.www.ning.com

Orkut. Xarxa socialpromoguda per Googleper fer amics.www.orkut.com

Xing. Plataforma degestió de xarxes per acontactes professionals.www.XING.com

LinkedIn. Xarxa socialen castellà dedicada al’àmbit professional.www.linkedin.com

www.fotolog.com

www.bloc.cat

www.abuelosenred.net

www.alianzo.com

www.hi5.com

www.yatv.com

Alguns llocsmés

tan ràpida i unànime, que a lespoques hores el mateix Zucker-berg va haver de fe marxa enrerei mantenir les condicions primi-gènies. Amb tot, hi ha qui recelade l’ús que es pot fer de les dadesque s’introdueixen a Facebook ide quines persones poden arri-bar a tenir-hi accés. La direccióde Facebook recomana que es fa-cin servir les opcions de privaci-tat que restringeixen l’accés adeterminats continguts, com elde les fotografies de menors.

Facebook no és l’única empre-sa que ha patit una ciberrevolu-ció. Els joves usuaris de Tuentihan convocat una vaga pel 15d’abril per protestar perquè lacompanyia s’adjudica la propie-tat intel·lectual dels contingutsdels usuaris i es reserva el dretd’inundar-los de publicitat. Icom es fa una vaga a internet?Deixant tot un dia el lloc sensevisites. Això és el que s’han pro-posat els usuaris del servei.

No hi ets, no existeixesDanah Boyd és una de les autori-tats mundials en xarxes socials,especialment en allò que fa refe-rència al món anglosaxó. En unestudi publicat per la universitatde Berkeley sobre la influènciaque les xarxes socials tenen so-bre els joves, cita una frase de-molidora que una noia de divuitanys va etzibar-li a la mare: «Sino ets al meu Myspace, no exis-teixes.» Myspace és una altra deles xarxes socials per excel·lèn-cia, molt utilitzada, sobretot,per músics. Boyd ha arribat aconcloure que mentre que Face-book està més lligada als espaisuniversitaris i, per tant, a unaclasse mitjana i mitjana alta,Myspace és l’espai de les classestreballadores. Ser present alMyspace o a Facebook obliga elsseus usuaris a prendre una deci-sió sobre com es volen presentara la comunitat, cosa que genera,explica Boyd, una certa contra-dicció entre els joves: «Se’ls pre-senta un dilema, són enrotllats oavorrits?», el fet que els perfilspuguin estar oberts a amics peròtambé a adults col·loca els joves

en aquesta incòmoda situació iels ocasiona alguns problemes.Boyd cita el cas d’una noia queva convidar el seu pare al Myspa-ce. El pare es va escandalitzarquan la jove va contestar «coca-ïna» a la pregunta d’un amic so-bre quina mena de droga pren-dria. Era un de molts qüestiona-ris que circulen per les xarxes so-cials, però el pare no es va pren-dre la resposta com un simplejoc. La filla va confessar que ha-via triat com a resposta aquelladroga perquè li semblava queoptar per drogues com l’àcid li-sèrgic és de hippies. La seva res-posta demostra que els joves do-nen molta importància a laimatge que projecten a la xarxa.

El que les xarxes socials hancanviat és el concepte de priva-citat. Els joves tenen una vidamolt més pública que els seuspares a conseqüència d’interneti de la influència dels xous d’im-pacte televisius. La tecnologiapermet fer pública una conversade cafè, cosa que molts adultsconsideren increïble, si més noals EUA.

Efectes col·lateralsSegons un informe del WestLondon Mental Health Truth,els adolescents nascuts a partirde 1990, que no saben què era elmón sense internet i les xarxessocials, podrien tenir una ideadistorsionada de la realitat o desi mateixos per culpa d’aquestesmateixes xarxes socials. JoséLuis Orihuela, però, no compar-teix aquesta visió apocalíptica idefensa que «les tecnologiespermeten conductes patològi-ques però aquestes conductesno són l’explicació de la natura-lesa de la tecnologia, sinó quenomés indiquen les perversionsdel seu ús», i nega que els adoles-cents puguin perdre el món devista. Els que no l’hi perden sónels publicistes. L’any 2008, escalcula que Facebook va obteniruns ingressos per publicitat de250 milions de dòlars. Qui re-nuncia a una base de dades clas-sificada per segments d’edat iper gustos?



Aquest ésMark

Zuckerberg,el jove

creador de laxarxa social

mésimportant del

moment:Facebook. /

EFE

Youtube és una de les xarxes so-cials de més èxit. Roger Martínezha intervingut en dos estudis, unde la UOC i un altre finançat perla secretaria general de Joventut,que analitzen la relació dels jovesamb el vídeo, internet i els mò-bils. Els estudis tractaven la rela-ció dels joves amb les noves tec-nologies i com creen normes perregular què es pot gravar o no,què es pot penjar o no i què espot mirar o no al Youtube. Undels estudis analitzava, en con-cret, les actituds violentes rela-cionades amb les gravacions. Se-gons Martínez, majoritàriamentels joves –entre 14 i 17 anys– novolen mirar vídeos de violència oburles, ni ser-ne partícips. Aixòha fet que a l’hora de gravar hihagi una negociació explícita so-bre què es grava o es deixa gra-var i quin ús se’n fa després.

Contràriament al que es potpensar, els estudis fets conclouenque als joves no els agrada la di-

fusió massiva dels vídeos on sur-ten. La situació, paradoxalment,és diferent pel que fa a fotogra-fies. Pràcticament tots els jovesobjecte dels estudis tenien el seuperfil creat a la xarxa Fotolog, ones recullen fotografies dels usua-ris. Els joves preferien les imatgesperquè són més controlables.L’estudi sobre la violència consta-tava que a totes les escoles hi ha-via hagut incidents amb grava-cions de situacions de burla oviolència, cosa que havia portat aactuar els mestres. Això ha ajudata establir normes sobre què espot o no penjar a la xarxa.

Contra elsvídeos violents

Joves fent parkour al Youtube.


La societat interactiva

Navegador

RSS

XATMAPES

IMATGES

TEXT

ÀUDIOVÍDEO

IMATGES

VOTACIONS

ETIQUETES

WIKIMÈDIA

web

web

TEXTE

ÀUDIO VÍDEO

ETC.

Web 1.0

Web 2.0

La gran diferència entre el web primigeni i la versió 2.0 està en la interactivitat. A l’estadi anomenat 1.0 els internautes eren, pràctica-ment, mers receptors de continguts posats en xarxa per una persona (l’administrador de webs) o un equip de persones. En l’actualitat, l’anomenat programari social ha fet que tothom pugui actuar sobre els continguts del web, ampliant-los ad infinitum.

Administradorde webs

Administradorde webs

Internautescol·laboradors

Internautes col·laboradors

Xarxasocial

Contingutsactualitzatsfreqüentment

Telèfon mòbil

Navegador web

Aquest mestre universitari i autor del bloc ecuaderno.com és considerat un delsmàxims experts espanyols i llatinoamericans sobre les xarxes socials a internet

efineixi xarxa social.– «Una xarxa social en lí-

nia és una aplicació que permetprojectar una xarxa social delmón físic en l’ambient virtual, jasigui d’amics de la universitat, del’escola, companys de qualsevolactivitat... D’altra banda, permetestendre el potencial d’amistats,identificar nous contactes. Po-dem arribar directament al ques’anomenen vincles dèbils, o si-gui, a allò que en el món físic sónels amics dels nostres amics.»

– S’elimina l’intermediari.– «No del tot. Qui es posa en

contacte ha de ser admès per unaaltra persona de la xarxa social,que li dóna permís perquè puguiaccedir als seus amics.»

– En què es diferencia Face-book d’un diari que tinguiuna comunitat de blocaires oun espai de xat?

– «Facebook és un agregadorde gran quantitat de serveis iaplicacions que els usuaris abansfeien servir independentment:d’una banda el xat, de l’altra lamissatgeria instantània... Ara totqueda concentrat. És molt méscomplex que una eina de xat.»

– A partir de quantes perso-nes tenim una xarxa social?

– «Quan naixem, la nostra pri-mera xarxa social és la família.Després vindrà l’escola, el mónlaboral... Quan projectemaquest horitzó en una aplicacióen línia, el mínim necessari ésuna persona i el màxim depèn dela capacitat per gestionar la in-formació. Una mitjana raonable

D

Revolució 2.0Orihuela explica que els blocs, apareguts ara fa dotze anys, van ser lapunta de llança de la gran revolució del que anomenem web 2.0 oweb social. Va ser la primera eina que va permetre que la gent correntpubliqués sense filtres i d’una manera tecnològicament amigable. Lacultura de compartir informació, d’establir diàleg, de fer servir einestransparents és el que després s’ha projectat com una ona expansivaper tot el web i s’ha aplicat a la gestió de relacions, enllaços, fotos...

JOSÉ LUIS ORIHUELA. Professor de comunicació de la Universitat de Navarra

«Les xarxes socials ens estancanviant la vida»

ANDREU MAS està a l’entorn de 150 contactes.»– A què atribueix l’explosió

del Facebook?– «Facebook i Tuenti, les dues

grans referències en el mercat es-panyol, han resolt un problemade comunicació del món físic. ElFacebook neix d’una projeccióvirtual del llibre de fotos d’unapromoció universitària. En unllibre és impossible trobar genten funció d’aspectes específicsdel perfil de cadascú. Si el llibre elconvertim en una base de dades,és molt fàcil trobar persones quecomparteixin aficions i fer-hoarribar als amics dels seus amics;això ho fan possible aquestesxarxes virtuals.»

– El web 2.0 produirà uncanvi social?

– «El més important dels can-vis tecnològics són els canvis cul-turals que produeixen quan lagent s’apropia aquesta tecnolo-gia. Això va passar recentmentamb la telefonia mòbil. El mòbilha modificat la nostra identitat,la nostra presència en el món fí-sic. El mateix passa amb el web.Les xarxes socials ens estan can-viant la vida. Afecta l’educació,la manera que la gent adquireix itransmet la informació, com lagent es relaciona, com es fan ne-gocis i com es fa política.»

– Per què una persona s’in-corpora a una xarxa en línia?

– «Publicar i compartir con-tinguts en línia permet canalit-zar un desig natural d’expressió,de pertànyer a una comunitat,un desig natural que els altres ensreconeguin els mèrits.»



– Estem preparats per ges-tionar-nos la identitat digital?

– «Tota innovació tecnològicaha generat al llarg de la històriaimmigrants i nadius. Els primerssón els que han nascut abans quela tecnologia s’implanti i han defer l’esforç per adaptar-se a la no-va realitat, i els nadius són elsque han nascut amb aquesta tec-nologia formant part de la sevavida. Hi ha una bretxa entre elsque han nascut abans o desprésd’un canvi tecnològic. Els immi-grants tecnològics han de fer unesforç per adaptar-se a la novacultura: n’hi ha que s’hi resistei-xen i generen un discurs apoca-líptic sobre la tecnologia, peròtambé n’hi ha que són els ques’adapten més ràpidament a lanova realitat.»

– Aquesta situació produeixuna fractura digital, entre elsque poden accedir a aquestatecnologia i els que no.

– «També és una conseqüèn-cia de qualsevol innovació tec-nològica. Tota tecnologia provo-ca zones d’ombra sobre totsaquells que no en poden gaudir.Això ho ha generat l’energiaelèctrica, l’aigua corrent....L’abisme més difícil de superaren relació amb internet com atecnologia no és només l’accés ala infraestructura tècnica, el pro-blema més complex és el de labarrera cultural.»

– L’ús de les xarxes socialsés idèntic arreu?

– «Els països on els recursos al’accés físic de la informació sónmés limitats s’han apropiat mésràpidament les tecnologies de lainformació. Un país on hi ha di-ficultats per accedir a enciclopè-dies, llibres... ha trobat una fi-nestra en aquesta producció cul-tural, informativa i d’entreteni-

ment que abans no existia. Elmateix passa a l’escola. Les queno tenien una biblioteca hantrobat a la Viquipèdia o als llibresdigitals una realitat que els hatransformat radicalment.»

– Facebook ha banalitzat elconcepte d’amistat?

– «No l’ha banalitzat, és que elconcepte d’amic a internet és di-ferent del que fem servir en elmón físic. En un context digital,un amic és algú que ha acceptatcompartir continguts, identitat iperfil amb tu; no vol dir que etconegui, t’hagi conegut o t’hagide conèixer mai de la vida, nis’interessa realment per les tevescoses. És només una persona queha arribat a un consens amb unaaltra per compartir informació.»

– Hem de tenir precaucióquan entrem dades personalsa les xarxes socials?

– «Hem de tenir prevencionsde seguretat i privacitat quan

fem públiques dades en qualse-vol tipus de mitjà o plataforma.Cal tenir en compte que un cophem introduït dades en una xar-xa social, per més que les retirem,és força improbable que deixinde circular-hi, perquè tot el ma-terial digital es pot copiar i repro-duir ràpidament i fàcilment.»

– Aquest és un pastís moltllaminer per a la publicitat.

– «Efectivament. La nostra ac-tivitat en una xarxa social deixauna petjada que té un valor es-pectacular en termes de màrque-ting, que porta a la publicitatpersonalitzada. Això, Google hoha sabut fer molt bé amb els seusanuncis. Tenen una gran quanti-tat de dades sobre les preferèn-cies dels usuaris. A les xarxes so-cials s’intenta que les dades nosurtin de la xarxa, però tot i aixòes fa servir un tipus de publicitat

que està en relació amb la confi-guració del nostre perfil d’usua-ri.»

– La tecnologia canvia depressa. Quin futur ens espera?

– «L’usuari voldrà reconduiren un únic canal totes les activi-tats de comunicació i de compar-tir continguts. L’altre futur estàen la mobilitat. Evolucionaremcap a dispositius que accedeixena internet mitjançant els telè-fons mòbils. I, finalment, no se-ria absurd pensar en una fusiódels conceptes associats a Face-book i a Second Life, una xarxasocial en què la informació i les

relacions no estiguessin repre-sentades per fotos, vídeos o tex-tos, sinó que aquests objectes es-tiguessin més a prop de la formaque tenen en el món físic. Se-cond Life es va estancar perquèno hi havia un propòsit associata la tecnologia, però té un siste-ma de representació molt mésatractiu que no el bidimensionaldel web. Si podem imaginar unafusió entre les capacitats de re-presentació en 3D, mitjançantavatars, en un món tridimensio-nal, amb les possibilitats de co-municació de les xarxes socials,tindrem el futur.»

Orihuela explica que els països amb més problemes per accedir alconeixement assimilen més ràpidament les noves tecnologies.

«Facebook no ha banalitzat elconcepte d’amistat»

«Hem de ser cauts quanpubliquem dades a internet»


Josep Vigo ha combinat ciència, docència i divulgació. Ara s’acaba de reeditaruna de les seves obres de referència sobre la flora i la vegetació dels Pirineus

L’experiènciadel botànic

Josep Vigo i Bonada (Ribes deFreser, 1937), casat i amb quatrefills, La seva afició per la naturahavia estat fomentada per les ex-cursions que feia sovint amb elseu pare. «I el que em cridavamés l’atenció era, d’una banda,el relleu i les roques, i de l’altra, lavegetació i les plantes.» Es va ma-tricular a la Facultat de Ciènciesde la Universitat de Barcelona i vafer-hi un primer curs que era co-mú per a totes les branques cien-tífiques. «Al final em vaig desdirde fer geologia, entre altres cosesperquè vaig treure mala notad’aquesta assignatura i això emva desanimar, i en canvi, la biolo-gia em va anar molt millor.» Uncop a l’especialitat de biologia,va tenir dos professors de botàni-ca, Oriol de Bolós i Josep Vives,que el van animar a treballar enaquest camp. De la seva activitatcientífica destaquen els estudissobre la flora i la vegetació de lapart oriental de la península Ibè-rica, especialment dels Pirineus.Entre altres treballs, ha impulsatun projecte de banc de dades dela flora dels Països Catalans i és elpresident de la secció de CiènciesBiològiques de l’Institut d’EstudisCatalans. També és soci d’honorde la Institució Catalana d’Histò-ria Natural.

ostè sempre s’ha definitcom a botànic de camp.

–«Sí, i sovint he dit que si lesplantes existissin solament als jar-dins i a les col·leccions d’herbari,no m’hi hauria pas dedicat. M’hecentrat sobretot en Catalunya i enels Països Catalans, però he treba-llat un xic en altres territoris: els Pi-rineus aragonesos, Múrcia, lesmuntanyes del Jura, l’illa de Cefa-lònia… i he visitat altres terres mésllunyanes, com ara Islàndia, Cre-ta, la sabana africana… que, pelsimple fet de recórrer-les, m’hanofert visions d’altres menes de pai-satges.»

–Deu haver vist canviar moltel territori...

–«Com tothom, sobretot elsque som vells [riu]. És veritat quetot ha canviat. Els voltants de Bar-celona, per exemple, han canviatmoltíssim. A la platja de Castellde-fels hi havia uns camps de dunespreciosos on anàvem amb elsalumnes i que van desaparèixerd’avui per demà perquè hi van feruna urbanització. Ho recordo comun gran desastre.»

–Com ha anat la reedició delllibre?

–«La primera edició va tenir for-ça d’èxit. Va sortir l’octubre del1976 i al cap de sis mesos ja se n’ha-vien venut més de dos mil exem-

V

JOSEP VIGO. Catedràtic emèrit de biologia vegetal de la Universitat de Barcelona

IRENE CASELLAS

De la geologia ala biologia

plars. Però, els set mil que s’havientirat no es van exhaurir fins a l’any1992. Jo vaig demanar-ne la reedi-ció diverses vegades als editors,que eren el Centre Excursionistade Catalunya i l’editorial Mont-blanc-Martín, fins i tot una vegadaamb la proposta de fer-ne una ver-sió francesa, en la qual s’haviacompromès una professora dePerpinyà, però no s’hi van atrevir.Fa poc anys, però, en Manuel Cas-tellet, un matemàtic membre del’Institut d’Estudis Catalans i ges-tor del patrimoni cultural del Cen-tre Excursionista, va proposar defer-ne una edició facsímil. A miaquesta idea no m’agradava gaire,perquè havent passat més de tren-ta anys, l’obra s’havia de posar aldia. Amb la idea de facilitar la novaedició, es va decidir de conservar lamaqueta primitiva, que estavaprou bé, i jo em vaig comprometrea fer una revisió del text. Si l’ha-gués hagut de tornar a fer de cap ide nou potser hauria canviat méscoses, però em vaig adaptar a allòque ja hi havia, de manera que elresultat fos prou acceptable.»

–Però ha quedat prou bé!–«Que ha quedat bé, sí, però que

sigui poc o molt útil... Bé, suposoque sí.»

–És molt humil, vostè.–«Potser sí, més aviat em tiro

sempre terra a sobre. La gent que

em coneix ja sap que, si dic queuna cosa està força bé, és que deuser perfecta [riu]. Sóc dels quecreuen que tot es pot millorar.Però bé, tornant al llibre, ensvam trobar també amb el proble-ma de les fotografies; de les origi-nals, algunes s’havien perdut ialtres no estaven prou bé per po-der-les reproduir... Vam fer lallista de les que es podien conser-var i de les que faltaven i vam de-manar-ne de noves a través delCentre Excursionista i del depar-tament de Biologia Vegetal, onjo encara faig alguna cosa. Ara esfan moltes fotos digitals, i entreles diapositives i les digitals hihavia moltes persones que dis-posaven de bones col·leccions.Només vam haver de fer-ne ex-pressament dues o tres. El pro-blema no era pas trobar-ne, sinómés aviat seleccionar-ne.»

–També deu haver vist can-viar molt la tecnologia, sobre-tot a l’hora de fer fotografiesde plantes...

–«I tant, ara les fotos es podenretallar, aclarir, ajustar-ne el co-lor… De tota manera, de les il·lus-tracions incloses en el llibre, caldestacar-ne els dibuixos, fets origi-nalment per Eugeni Sierra, un di-buixant doblat de botànic. Són ex-cel·lents i en aquesta segona edicióhan estat molt ben reproduïts,


ENTREVISTA

Tot i que jaestà jubilat,Josep Vigocontinuamantenint elcontacte ambel món de launiversitat. /ANDREU PUIG


molt ben perfilats.»–És difícil retratar plantes?–«Per al qui en sap, no. Com a

mínim s’estan quietes [riu]. El pro-blema de les fotos de plantes ésque, en l’aspecte botànic, no sem-pre es veu allò que s’hauria de veu-re. Una foto d’una flor pot ser moltmaca, però no sempre és útil botà-nicament, perquè la flor és nomésuna part de la planta. Jo prefereixola fotografia d’una planta sencera,que en reflecteixi l’aire general ique deixi veure l’ambient en quèes troba, fins i tot si el fons quedapoc o molt desenfocat.»

–A Catalunya tenim moltabiodiversitat, la gent n’és prouconscient?

–«Hi ha molta gent que ho té as-sumit, i hi insisteixen les organit-zacions dedicades a la natura, lesinstitucions científiques, els orga-nismes oficials, els biòlegs, els eco-logistes... La gent en té conscièn-cia, sobretot els que volten una

«El nostre paísés ple deracons que mait’acabaries, iaixò, és clar,va a favor delfet que hi hagimolt ambientsdiferents imoltabiodiversitat»

mica i saben que en un dia podensortir de la platja i plantar-se en al-gun cim dels Pirineus o arribar-se ales planes seques de terra ferma...Molta gent sap que el nostre paísestà ple de raconets que mai t’aca-baries, i això, és clar, va a favor delfet que hi hagi molt ambients dife-rents i molta biodiversitat.»

–Però molta gent va de viat-ge a països de fora, sense serconscients dels valors d’aquí.

–«Sí, això passa molt, tant en re-lació amb la natura com amb elpatrimoni artístic. Els catalans te-nim tendència a considerar quetot allò que és nostre no val res,ens agrada flagel·lar-nos. Per sort,hi ha coses nostres que ja són apre-ciades, com ara l’art modernista,el romànic, els vins, la cuina… Pelque fa als valors naturals, també lagent s’ha anat conscienciant, co-mençant, és clar, pels ecologistes; ipels excursionistes, tradicional-ment defensors de la natura. L’ex-

cursionisme ha estat molt impor-tant en la defensa del territori, tot ique després ha anat derivant cap al’esport per l’esport, però aixòtambé és un signe dels temps.»

–Hi ha prou protecció?–«Ara hi ha reglamentacions i

normatives que defensen el patri-moni natural. El Departament deMedi Ambient ha fet un esforç perordenar el territori en l’aspecte na-turalista; hi ha parcs naturals,àrees protegides, espais d’interèsque com a mínim consten sobre elpaper, malgrat que després nosempre siguin protegits de fet ogestionats amb prou cura. S’hau-rien de fer tasques de seguimentcontinuades, que no sempre esfan. També s’ha delimitat la XarxaNatura 2000, que comprèn unasèrie d’espais que cal conservar,establerta en funció d’un catàlegd’hàbitats definits per la Unió Eu-ropea i en el qual jo també vaig in-tervenir. És clar que les accions en

JV


ENTREVISTA JOSEP VIGO

117016-957745G

«Els catalanstenim latendència aconsiderar quetot allò que ésnostre no valres. Tenimtendència aflagel·lar-nos»

«Elconeixementdirecte de lanatura és unaspecte del’ensenyamentde la biologiaque no s’hauriad’oblidar»

defensa del patrimoni naturals’han de conjuminar amb els inte-ressos dels ajuntaments, els parti-culars, els propietaris..., una tascasovint força complicada.»

–Com ha canviat la percep-ció de la natura?

–«Com a mínim ara es parla debiodiversitat i dels valors naturals,que quaranta anys enrere ningúen deia res. I si algú ho plantejava,s’exclamaven ‘què diuen aquestsbojos’. Des d’administracions an-teriors, algun professional que de-fensava el territori el titllavend’ecologista i havia de fer valdre laseva condició de científic expert ode professor universitari. La pa-raula ecologista no és pas pejorati-va, però abans hi havia qui consi-derava els ecologistes una micasonats. De fet, però, molt sovintels ‘sonats’ que diuen i proposencoses noves acaben tenint raó; hohe comprovat moltes vegades.Avui dia, la societat i l’administra-ció estan més sensibilitzades, i sa-ben de què es parla, hi estiguinmolt d’acord o no tant. La gentacaba assumint la defensa de lanatura com un valor indefugible.Actualment, quan es fa un projec-te que pot afectar el medi natural,les mateixes empreses estan obli-gades a fer informes d’impacte. Jono trobo gaire bé que siguin elsmateixos implicats en el projecteels qui facin o encarreguin l’infor-me. En conflictes civils, són elsjutges els qui encomanen les valo-racions o els dictàmens a personesindependents, tot i que els paguin

les parts en litigi. L’administracióhauria de fer una cosa semblant. Jase suposa que les entitats que ela-boren informes són honestes, pe-rò sempre pot haver-hi excep-cions (i de fet, algun cop n’hi ha).»

–Al llibre diu que les cosess’estimen si es coneixen.

–«Això ve perquè sovint m’handit que jo, que vaig darrere lesplantes, les identifico, n’estudio lamorfologia, analitzo on viuen,faig llistes i inventaris…, no decgaudir de la natura perquè esticenderiat per altres coses. I jo con-testo que si en sé més, encara engaudeixo més... Com a anècdotadiré que, en la primera edició,aquella frase especificava ‘totes lescoses d’aquest món…’; ara, fentmassa cas d’algunes veus críti-ques, l’he escurçada, perquè nos’interpreti que insinuo algunacosa d’un altre món [riu]. I non’hauria d’haver fet cas, perquèaquella fórmula és prou tradicio-nal i ben poc connotada si nos’agafa al peu de la lletra.»

–Hi parem prou atenció, enles plantes? No és més fàcil in-teressar-se per la natura obser-vant animals?

–«En el cas dels nens, per intro-duir-los en el coneixement de lanatura, els animals ho posen moltmés fàcil. Es mouen, mengen, elspodem tocar, s’assemblen a nosal-tres... Les plantes no semblen tanseductores, però també les en po-dem fer ser. D’altra banda, en elsdarrers temps l’ensenyament deles ciències naturals ha derivat

progressivament cap als temes debiologia bàsica. Està bé que elsalumnes sàpiguen coses sobre labiologia molecular, les clona-cions, l’enginyeria genètica… pe-rò tot això existeix perquè hi haanimals i plantes que formen partdel món, i que els tenim propers iels hauríem de conèixer. Sé demolts professors d’institut, dedins i fora de Barcelona, que sa-bien motivar els alumnes en el co-neixement directe de la natura.Aquest és un aspecte de l’ensenya-ment de la biologia que no s’hau-ria d’oblidar.»

–Per això vostè lamenta lamanca de vocació naturalistad’estudiants de biologia.

–«Sí, a tenor del que es valoramés en la societat, molts alumneses decanten inicialment per labiologia bàsica. Fa quaranta anyshi havia molts més estudiantsmotivats per l’estudi del món na-tural i que en sabien més coses. Johe vist com aquest coneixementanava disminuint amb el temps,fins i tot entre els estudiants provi-nents de fora de les grans ciutats.Abans la gent vivia més en contac-te amb la natura i tenia més neces-sitat de conèixer les plantes del seuentorn. Ara aquesta saviesa popu-lar sobre el món natural es va per-dent, ens tornem tots més urbani-tes. Els alumnes, quan arriben alsegon ensenyament o a la univer-sitat, saben moltes altres coses, perexemple sobre informàtica, i quequedi clar que això també és moltimportant, però no s’ha d’oblidar

JV


The price for a one-year subscrip-tion is 36 euros, including VAT. You will start receiving the magazine a month after you have subscribed. Normal home delivery is possible in all cities and towns where ther is a dayly newspaper. Otherwise will be sent by post. Subscriptions in areas of Spain outside Catalonia have the same cost, and delivery will be made by normal post. For subscriptions outside Spain, sen an email message to: [email protected]

8695

36-9

5798

8G

que la natura continua essent unobjecte d’estudi prioritari. És clarque un home prehistòric havia deconèixer la natura per sobreviure,i que ara es pot sobreviure anantde discoteca en discoteca, però…»

–Quins són els principalsproblemes dels Pirineus ambvista al futur?

–«Hi hauria d’haver un bon plade gestió del territori; a totes les co-marques pirinenques caldria deci-dir ben bé què s’hi pot fer i què nos’hi pot fer. Una mica ja hi és, i araja no es fan aquelles urba-nitzacions salvatges quehan desfigurat la costa. Pe-rò encara hi ha la pressió deles estacions d’esquí quevolen ampliar les pistes iurbanitzar l’espai, i la delturisme mal entès. L’homeexplota el territori cada ve-gada més intensament i ai-xò s’hauria de fer d’unamanera més racional, mi-rant de preservar allò quesigui més interessant. Detota manera, tal com deiaMargalef, protegir la natu-ra és protegir l’home, sónles dues cares de la mateixamoneda. Si som assenyats isabem explotar el territorid’una manera correcta,sostenible, com ara se soldir, i preservem allò que s’ha depreservar, hi sortirem guanyant.Perquè teòricament es pot explo-tar el territori traient-ne guanys isense fer-lo malbé. D’altra banda,hi ha aspectes no materials quetambé són interessants: l’homenecessita el contacte amb la natu-ra, caminar per les muntanyes,entrar dins d’un bosc, trobar-se enespais a penes alterats... tot això vaa favor de la nostra salut física i psí-quica. No som independents de lanatura, som una part de la natura ihem de mirar de posar-nos-hid’acord i establir un equilibri quesigui bo per tots dos costats. Elsequilibris sempre són difícils, tot ique les noves normatives am-bientals hi ajuden força. Si aques-tes normatives haguessin existitanys enrere, ens hauríem estalviatmoltes de les barbaritats que s’hanfet als espais costaners.»

–Hem d’aprendre del passat?–«L’any 1976 ja ho deia jo (i

molta altra gent): ‘que a munta-nya no passi com a la costa’, peròen alguns llocs ja ha començat apassar. Hauríem de saber extreureconclusions dels nostres errors.»

–I el canvi climàtic pot sernegatiu?

–«Tothom és conscient que es-tem immersos en un canvi climà-tic, o més ben dit, en un canvi glo-bal, que inclou una modificaciódel clima, en part induïda o afavo-

rida per l’home, i un altremodel d’explotació delterritori, de necessitatsenergètiques… A l’altamuntanya, per exemple,l’abandonament de l’agri-cultura i la disminució dela ramaderia han menat auna extensió dels boscosno gaire favorable per a labiodiversitat...»–Esperi, no és bo que hihagi boscos?–«Si tot el país fos cobertde boscos, les plantes queviuen a les clarianes i alsprats on serien? A l’altamuntanya ja hi ha, de na-tural, pastures extenses,però a la muntanya mitja-na, no tant. A molts llocsdels Pirineus, les fotos pre-

ses a començaments del segle XXensenyen que les muntanyes erenmolt més pelades que ara; la gentnecessitava llenya per a fer foc, hihavia més bestiar, molts camps deconreu… Després, els espais aban-donats s’han cobert de boscos se-cundaris o de matollars. El canvide clima ha provocat també algu-na mudança en la vegetació, peròno hi ha gaires estadístiques fia-bles. Amb les dades que tinc, perexemple, de l’any 1968 he com-provat que s’ha avançat la floraciód’algunes plantes. Sembla tambéque algunes pastures són menysufanoses i n’ha variat la composi-ció, que les àrees humides s’hanreduït..., bé que en això darrertambé hi ha influït l’incrementd’ús de l’aigua per part de l’home.De totes maneres, caldria fer estu-dis estadístics curosos. Són per-cepcions meves, no realitats ben

contrastades. D’altra banda, el cli-ma sempre varia, no és mai esta-ble. Han passat moltes coses desque la flora dels Pirineus s’hi vainstal·lar. Per exemple, al voltantde l’any 1000, la temperatura hiera molt més elevada que ara, méscàlida del que diuen que ho serà afinal de segle. En aquella època escultivaven vinyes als Pirineus.Més tard va haver-hi una etapamolt freda, una mena de petitaedat del glaç, als segles XVI i XVII.Fins i tot n’hi ha testimonis es-crits. Les plantes i la vegetació,s’hauran d’adaptar als canvis cli-màtics. Unes poden fer-se més ra-res, altres es poden estendre...,n’hi haurà que potser s’extingi-ran. Que l’home afavoreix el can-vi climàtic? Segur que sí. Queaquests canvis són exagerada-ment ràpids i dràstics? Sí. Tan rà-pids com perquè moltes plantesdesapareguin? Pot ser. Però el pro-blema el té sobretot l’home. Comens adaptarem? Si puja el nivelldel mar, si les vinyes s’assequen, sise’ns cremen els boscos mediter-ranis, si es desertitza una part delpaís... com ho farem? Hem d’estarpreparats, hem de preveure quèpassarà i com ho podem afrontar.Però no és segur que no ho pu-guem superar. També s’ha dit queens arribaran malalties que podencausar grans desastres, i en canviels experts creuen que tenim prouconeixements i prou experiènciaper a fer-hi front.»

–Sempre ha defensat un úscorrecte del català científic.

–«Sí, però he insistit més en lesformes d’expressió que en la ter-minologia, en la qual cada cophi ha més entitats i persones quehi treballen. El català científic tétendència a copiar les expres-sions del castellà o de l’anglès. Elcastellà científic encara és unamica hereu del barroquisme delSegle d’Or, i no l’hauríem de co-piar, tant més que els literats cas-tellans ja fa temps que el vanabandonar. En el llenguatgecientífic és molt important laclaredat, i sovint la brevetat; demanera que hi hauríem d’apli-car allò que la gent en diu parlarclar i català.»

Esgotat des de finals delsanys vuitanta, els exem-plars del llibre L’alta mun-tanya catalana. Flora i ve-getació s’havien convertiten un veritable tresor, nonomés per a excursionis-tes, sinó també per aqualsevol altra persona in-teressada en la botànica ien la naturalesa en gene-

ral. Ara, 33 anys desprésdel’edició original i des-prés de diversos intentsfrustrats, es torna a reedi-tar gràcies al Centre Ex-cursionista de Catalunya il’Institut d’Estudis Cata-lans. S’han conservat elsdibuixos originals d’Euge-ni Sierra –«de notable pre-cisió científica i perfeccióformal», segons Vigo– i esmantenen les fotos que esvan fer amb el sistema dediapositives Kodachrome,ja que la seva conservacióera perfecta, mentre quela resta s’han actualitzat.Josep Vigo també ha revi-sat i posat al dia el text,però mantenint l’estil pla-ner i entenedor, i el rigorcientífic.

Un títol dereferència

JV

Josep Vigo, amb el llibre reeditat. / IEC.


ENTREVISTA JOSEP VIGO


OPINIÓ

l somni de molts catalans, molts pe-rò menys dels que caldrien perquèdeixés de ser un somni, seria poder

guaitar els prestatges i obrir els armaris dela cuina, del bany, de l’habitació de rentar,i veure que tots els productes, des dels ce-reals de l’esmorzar o l’arròs i la pasta fins aldetergent i el suavitzant, passant pel xam-pú o el tub de la pasta dentífrica, fossincorrectament etiquetats en català. La reali-tat, en canvi, és una altra de ben diferent,gràcies a la inoperància de la nostra admi-nistració, la falta de sensibilitat de produc-tors i empreses de distribució i, natural-ment, la rendició i renúncia generalitzadadels consumidors.

No està tot perdut, però. Fa uns mesosvaig descobrir un supermercat on la granmajoria dels productes vénen etiquetats encatalà de cap a peus, siguin llaunes de con-serva, paquets de cartró, envasos de vidre oaltres tipus de recipients amb contingutsdiversos del sector de l’alimentació i altresproductes de la llar. Extraordinari. Un mi-ratge, gairebé. Repassant l’última llista dela compra constato que un vuitanta percent dels articles que hi vaig comprar te-nen l’etiqueta en català. Curiosament, són

E tots són de l’anomenada marca blancad’aquesta cadena d’alimentació. Algunsdels articles, fins i tot, han estat fabricatsen zones de l’Estat espanyol on no es parlacatalà. Més curiosament, encara, la majoriadels productes del 20 per cent restant de lameva cistella de la compra, els que no he

tingut més remei que comprar etiquetatsen castellà, són d’empreses catalanes de so-ca-rel o radicades al nostre país.

Haig de reconèixer que si vaig a aquestsupermercat no és pas perquè el tingui mésa prop de casa ni perquè els preus siguinmés barats. Hi vaig perquè puc omplir elcarro de la compra majoritàriament ambproductes en el meu idioma. És un critericom qualsevol altre i probablement aques-ta dèria m’obliga a gratar-me una mica mésla butxaca, tot i que tampoc cal exagerar.

La satisfacció no la fan només els diners.Els diners, en aquest cas, em permeten lasatisfacció de poder prioritzar altres crite-ris. Un petit luxe? Un caprici? Un acte demilitància? Una excentricitat? Podeu triarvosaltres. Per a mi és un acte de normalit-zació que contribueix a la meva felicitat.

El supermercat on vaig es diu Bonpreu.Ara em respondreu, noi, et podies haver es-talviat escriure’n el nom per no convertiraquest article en un acte de propagandaencoberta. Ben al contrari, els faig un flacfavor, als senyors de Bonpreu. Només falta-ria que, per una d’aquelles circumstànciesimponderables que de vegades passen almón, aquest article fos llegit per un nom-bre important de persones, i que, per un al-tre cúmul de coincidències absolutamentalienes a la meva voluntat, aquesta humilperoració empenyés tothom, com per obrai gràcia d’una revelació sobtada, cap als es-tabliments d’aquesta cadena a gastar-se elscalerons. La competència arribaria a la con-clusió que per captar clients cal d’etiquetaren català, els senyors de can Bonpreu esquedarien amb un pam de nas i fins aquíarriba aquesta història perquè ja està en-trant en el terreny de la ciència-ficció.

COR AGRECARLES RIBERA [email protected]

Supermercats d’etiqueta

Fa uns mesos vaigdescobrir un súper ambla majoria de productesetiquetats en català

ncara avui, alguns no s’expliquen per què es col·lapsen cadadia els accessos viaris a Barcelona. És cert que hi ha una cultu-

ra del vehicle privat o que alguns són tan còmodes que duen elnen al col·le amb cotxe tot i tenir-lo a cent metres de casa. Però noés menys cert que el sistema de transport públic cap a la segonacorona és, simplement, un desastre si no vius en una de les capi-tals. I tot i així... Un exemple més: els veïns d’un barri que com-parteixen Sant Quirze i Terrassa, les Fonts, tenen, des d’aquestasetmana, transport públic per anar fins al nucli urbà del primer.En plena àrea metropolitana havien d’agafar el cotxe per anar afer una gestió a l’ajuntament...

E

CARTA DES DE SANT QUIRZE DEL VALLÈSJOAN RUEDA [email protected]

Una fita històrica a Sant Quirzeiquel Nadal, conseller de Turisme i president d’Unió Mallor-quina, ha estat imputat de tres delictes en l’operació urbanís-

tica de Can Domenge, denunciada per Núñez i Navarro. Es tracta dela venda de sòl públic del Consell de Mallorca quan Nadal n’era elvicepresident, per construir-hi pisos. L’adjudicatari pagà la meitat delque oferia el promotor català. Nadal ha anunciat que no dimitirà.Sense UM, l’esquerra es queda en minoria al Parlament. El presidentAntich ja ha dit que no avançarà les eleccions. Madrid tampoc novol comicis. Però PP i UM ja els demanen. S’acosten mesos de tras-balsaments a la política balear si Nadal no dimiteix. Però, de mo-ment, té el suport de bona part del seu partit.

M

CARTA DES DE PALMAJOAN RIERA [email protected]

Nova tempesta a les Balears

FILÒSOF DE BUTXACA ANDREU MAS [email protected]

«Abans de donar al poble capellans, soldats o mestres, caldria saber si no s’estan morint de gana.» Leon Tolstoi

soldats més són els que fan falta a l’Afganistan per garantir que les eleccions de l’agost vinent es poden fer amb normalitat.Actualment ja hi ha desplegats en aquell país 70.000 soldats, als quals se n’afegiran aquest any 17.000 més de nord-americans.

L’Afganistan ja va ser la pedra a la sabata de la Unió Soviètica i ara és la dels americans. Més tropes no arreglaran gaire res.4.000


OPINIÓ

osep Palau i Fabre era una persona me-ticulosa i sistemàtica. Li agradava apro-fitar el temps i tenia molt clar quina

forma de vida li anava millor per rendibi-litzar la seva energia. S’aixecava cada matía dos quarts de set i procurava treure el mà-xim partit de la llum del dia. S’alimentavacuinant tan poc com era possible i estal-viant-se maldecaps. Cada dia dinava el ma-teix: arròs amb un bistec i unamica de formatge. Cada dia sopa-va el mateix: arròs amb un ou fer-rat o un frankfurt o un tall de per-nil, i una mica de fruita. «Per sort,no em canso mai de menjar ar-ròs», assegurava. Escriure era per aell una prioritat i va organitzar-seper dedicar-s’hi de ple. «He estat,sóc i seré sempre independent,fins a l’autarquia», afirmava.

L’abril del 1962 es va instal·lara L’Alba, una casa que tenia a Gri-feu, al nord de la Costa Brava, ifins al 1975 gairebé no se’n vamoure, concentrat en el projectede crear la seva obra literària, enun aïllament gairebé eremític. Apartir del 1975 només va passar-

J hi els estius. «A Grifeu he trobat les condi-cions necessàries per poder-hi desenvolu-par el meu treball interior», explicava.

Accent Editorial acaba de publicar L’hos-tal de l’estrella. Converses amb Josep Palau iFabre, que permet descobrir alguns aspectespoc coneguts fins ara de la vida d’un delsmés sorprenents escriptors catalans del se-gle XX. L’autor d’aquest llibre és Ponç Feliu

Llansa (Sant Mori, 1945), amic d’adoles-cència de Lluís Llach i nét de Narcís Llansa,l’avi Siset, el barber republicà que va inspi-rar L’estaca al cantant de Verges.

Feliu, que ha estat magistrat del TribunalSuperior de Justícia de Catalunya, era veíde Palau a Grifeu als estius. Ara recull enaquest volum les anotacions que va anarprenent de les trobades que van tenir el

1996, pocs mesos abans que l’es-pecialista en Picasso complís vui-tanta anys.«Aquestes albades prodigioses sónun perill. Quan encara feia poesia,m’havia de tancar dins de casaamb les persianes abaixades. Si ba-des, et paisatge et devora», comen-ta Palau a Feliu en una conversasobre el primer sol que veu cadamatí a Grifeu.Animal que es busca en una vidafrugal, Palau es mostra en aquestllibre com el poeta alquimista i vi-sionari que era: «Per allisar la vida,cal passar moltes vegades la plan-xa i sempre en queda algun séc,imperceptible per a molta gent,però no per al poeta.»

Ponç Feliu Llansa

UN NOM, UN MÓNXEVI PLANAS [email protected]

Ponç Feliu Llansa. / JOAN SABATER

n aspecte curiós de la crisi és la des-orientació que s’aprecia en aquells que

teòricament més haurien de saber on s’had’anar. Vegeu, per exemple, les grans auto-mobilístiques, el súmmum de l’empresa capi-talista madura, adaptada des de fa un segle aproporcionar aquest signe de poder econò-mic i èxit social en què s’han volgut conver-tir els automòbils. Ara resulta que aquestesgrans companyies multinacionals, símbolsde potència econòmica, abanderades dels

U avenços tecnològics, expertes en el terrenydel màrqueting, mestres de la publicitat, pio-neres del disseny i especialistes a fer diners acarretades, al primer embat de la crisi fan cuaa l’administració pública per pidolar ajudesastronòmiques. Ni en els seus gabinets d’in-vestigació, serveis de prospectiva, departa-ments d’estudis de mercat ni en la intel·li-gència suprema acumulada en els seus con-sells d’administració ningú no havia advertitque caldria posar-se a fer cotxes de poc con-

sum i que fins i tot –sorpresa inimaginable–s’haurien de dedicar a fabricar allò que ha-vien menyspreat: cotxes elèctrics. Però, ha-vent vist la llum de manera tan sobtada comsimultània, totes les companyies s’han con-vertit de cop en protectores del medi am-bient i promotores de vehicles ecològics elèc-trics. Després de demanar substanciosos ajutsals governs respectius, és clar. I una pregunta:quan endollem els cotxes a casa, com paga-rem els impostos sobre els carburants?

L’ENTRELLATJOSEP CAMPRUBÍ [email protected]

Economia recreativa

FILÒSOF DE BUTXACA ANDREU MAS [email protected]

«Tanqueu els ulls i feu veure que sóc un malson, és el que jo faig»Capità Jack Sparrow. Pirates del Carib

Joan Ridao (Portaveu d’ERC al Congrés) «Senyor Zapatero, com a les velles pel·lícules de pirates, vostè és a l’extrem del tauló, onl’amenacen amb un punxó i està a punt de caure a un mar infectat de taurons.»


OPINIÓ

l municipi d’Abertawe (Swansea,en anglès), al sud del País de Gal-les, es pot llegir un rètol que diu:

«No entry for heavy goods vehicles. Residentialsite only.» Encarregat, doncs, de protegiruna part de la ciutat contra la intrusió decamions massa imponents, aquest rètol dó-na, a sota, el mateix missatge en gal·lès:«Nid wyf yn y swyddfa ar hyn o bryd. An-fonwch unrhyw walth l’w gyflelthu». Latraducció d’aquesta part del rètol seriaaquesta: «Ara per ara no sóc al meudespatx. Gràcies per haver-me enviatles vostres traduccions.» Aquest rètol,doncs, permet d’entendre que el mu-nicipi d’Abertawe respecta el bilingü-isme oficial del País de Gal·les peròque deu mancar de funcionaris capa-ços de llegir aquesta llengua, unamancança problemàtica quanels traductors són absents i hanposat un missatge de respostaautomàtica a la seua bústiaelectrònica...

La proximitat geogràficaamb Anglaterra i el fet que si-gui una ciutat prou importantexplica per què Abertawe (per al-tra banda, ciutat natal del poetaDylan Thomas) no és una ciutat gairegal·loparlant. El nombre de parlants degal·lès creix proporcionalment a la dis-tància a què viuen d’Anglaterra i, comsovint en les llengües minoritàries, enproporció inversa a la mida de lesaglomeracions. Ara bé, el gal·lès,amb uns sis-cents mil parlants, ésavui la més viva de les llengües cèlti-ques. El bilingüisme oficialitzat a totel territori a partir del 1993 peròexistent ja de manera parcial abans,fa que aquesta llengua sigui de les po-ques llengües minoritàries de la Unió Eu-ropea amb un futur possible. A la pràctica,la seua situació sociolingüística s’assemblamés a la del basc que a la del català, ja queel govern gal·lès utilitza les dues llengües i

A una gran part de la població no parla gensaquesta llengua, que, però, sembla progres-sar gràcies a l’ensenyament obligatori... En

qualsevol cas no deixa de ser sorprenentveure una llengua amb pes públic aconse-guir sobreviure a la vora mateix del rovellde l’ou de la llengua universal.

Existeix en català la traducció directa delgal·lès d’una novel·la de Tegla Davies(1880-1967), La masia del turó (ed. Proa,1985), publicada originalment el 1923 i

traduïda al català per Esyllt T. Lawrence,la dona de Lluís Ferran de Pol. La indús-tria editorial gal·lesa és modesta peròreal, i tradueix moltes novel·les comer-

cials angleses, la qual cosa és un pro-blema a l’hora de fer que els gal·lo-parlants identifiquin la seua llengua

com a llengua de cultura universalperò té resultats meritoris com aempresa de normalització social.No caldria pensar, però, que elgal·lès no té cap tradició literàriapròpia. És una de les primeresllengües d’Europa de les qualshi ha una constància escrita

(al Juvencus Codex, del segle X),però se sap que els poetescomponien en gal·lès en una

data força anterior, potser al se-gle VI, una època en què, però,

potser es barreja història i llegenda,sobretot si es dóna crèdit al fet que

l’alfabet primitiu cèltic va ser inventatpel déu Ogma... No hi ha hagut maicap trencament en la producció literà-

ria, fins i tot si, al segle XVIII, vaexistir un corrent neodruidista quees dedicava a crear textos anticsapòcrifs, sota la impulsió romàn-

tica, patriòtica i un pèl estafa-dora de l’erudit Iolo Mor-ganwg. Avui, l’edició gal·lesa éscapaç de generar algun best-se-ller propi, encara que no sem-

pre es tracti de literatura. Així,Mitja part (Hanner Amser, ed. Y Lol-

fa, 2008), un llibre testimoni de NigelOwens, àrbitre internacional de rugbi quehi revela la seua homosexualitat.

A CREMALLENGÜESJOAN-LLUÍS LLUÍS [email protected]

Galants gal·lesos de gala

«L’home és un animal racional, però no un animal raonable.» Alexander Hubbleton. Escriptor

La Conferència Episcopal Espanyola, refugi de la progressia religiosa de l’Estat (espero que estigueu familiaritzats amb el sarcasme...), ha engegat unacampanya contra l’avortament que el Fòrum de la Família troba «simpàtica, apropiada i ecologista». Això ho diu tot. La publicitat dels bisbes diu queun linx està més protegit que un fetus. La pregunta és: què els han fet els pobres linxs?

Les restes dela festa Nou mesos després de la crisi de

Martinsa-Fadesa, les obres de VallFosca Resort continuen aturades


PAÏSOS CATALANS

locs de formigó entre ma-tolls. Xalets a mig fer. Mun-

tanyes de grava que fa temps queningú no toca. Remuntadorsque no duen enlloc. Un camp degolf pràcticament enllestit peròamb l’herba tan crescuda que noes distingeix en absolut dels al-tres prats per on pasturen tran-quil·lament els ramats, aliensdel tot a l’esclat de la bombollaimmobiliària i a la crisi d’abast

BDAVID MARÍN mundial que ha tingut, en

aquest indret del Pirineu, una deles seves conseqüències més dra-màtiques i espectaculars.

Així ha quedat el paisatge delsentorns d’Espui, a la Vall Fosca(Pallars Jussà), nou mesos des-prés que la promotora Martinsa-Fadesa convoqués concurs decreditors i abandonés a mig ferles obres del que havia de ser elnou gran complex turístic delPallars: vuit hotels, 900 habitat-

ges, 500 llocs de treball i més detrenta quilòmetres de pistesd’esquí que més endavant es po-drien ampliar fins a tocar a les deBoí Taüll, a l’Alta Ribagorça.

Quan es van fer aquestes xifreseren els anys de boom immobi-liari. Tot semblava possible. Alvoltant d’aquest projecte s’hivan implicar bona part dels ve-ïns i les autoritats locals i comar-cals amb entusiasme, per la pro-mesa de llocs de treball i d’activi-

tat per a les empreses de la co-marca que comportaria la cons-trucció i la gestió d’aquest grancomplex. També la Generalitathi va ajudar, facilitant els acces-sos amb una millora de la carre-tera que, curiosament, és l’únicque actualment està en marxa.El govern català també va apro-var un informe d’impacte am-biental que feia del tot compati-ble, malgrat les protestes degrups ecologistes, la construcció

Una promociód’habitatges de

Martinsa-Fadesaa Espui, al costatdels terrenys on

s’havia de fercomplex. /

GABRIELMASSANA


de les pistes d’esquí dins de la zo-na PEIN de la muntanya de Filià.

Però el 16 de juliol de 2008 lapromotora Martinsa-Fadesa,responsable del projecte i pro-pietària dels terrenys, sol·licita-va en un jutjat de Galícia un con-curs de creditors per la impossi-bilitat de fer front als deutes de lacompanyia. El detonant haviaestat la negativa de l’Institut deCrèdit Oficial (ICO) a concedir-li un nou préstec, de 150 milionsd’euros, per fer front als paga-ments més immediats. Des dellavors, la companyia està inter-vinguda judicialment en esperad’una venda d’actius que satisfa-ci bona part dels deutes contrets(calculats en uns 5.100 milions)i li permeti continuar, o bé d’unadeclaració definitiva de fallida.El jutge ha permès que algunesobres de Martinsa-Fadesa conti-nuïn endavant, com lestorres de la plaça Europade l’Hospitalet i un com-plex residencial a l’Al-dea, a la Costa Daurada.Però Vall Fosca Resort haquedat aturada.

L’alcalde de la Torre deCabdella, municipi alqual pertanyen Espui i laresta de pobles de la VallFosca, Josep Maria Dal-mau, encara confia queel projecte es pugui re-prendre amb uns nous propieta-ris. «Si aparegués un compradorque fos capaç de posar en marxales pistes, el projecte podria ar-rencar de nou, encara que fosamb unes altres dimensions»,sosté Dalmau. El 50% de l’obra ales pistes ja està fet. Caldria com-pletar la inversió i aprofitar lla-vors els hotels i pensions ja exis-tents a la comarca perquè l’acti-vitat comencés i el projecte anéscreixent, segons l’alcalde.

A baix, al poble d’Espui, ons’havien de fer els 8 hotels, els900 habitatges i el complex denegocis i oci, està tot més verd.Només hi ha una promoció dexalets arrenglerats (a la fotogra-fia de la plana anterior), que amés formen part d’un altre plaparcial diferent del de Vall FoscaResort. Tot i això, aquesta pro-moció també pertany a Martin-sa-Fadesa i ha quedat a mig fer.

Enyor delsbons tempsLa Vall Fosca va viure els seusanys d’esplendor fa més devuitanta anys amb la construc-ció de la central de Cabdella,al cap de la vall. Allà s’hi va ai-xecar una petita colònia amboperaris de la central, el poblede Cabdella, al costat d’Espui.Als anys vuitanta encara hi tre-ballaven de manera directauna trentena de famílies. Peròl’automatització de les centralshidroelèctriques va ser el copdefinitiu a l’economia de lavall, que actualment nomésviu de la ramaderia.

Va aparèixer llavors un per-sonatge clau: Fernando Torta-jada, un empresari de Vilanovai la Geltrú amb interessos enaltres projectes al Pirineu. Tor-

tajada va plantejar el 1987 al’Ajuntament de la Torre deCabdella la possibilitat de ferles pistes d’esquí i un centreresidencial. L’Ajuntament, lla-vors en mans de CiU i ara delPSC, ha estat des de llavors elprincipal valedor del projecte.Tortajada va començar a com-prar terrenys a Espui i a lamuntanya de Filià, i després vavendre-s’ho tot a la construc-tora Fadesa a principi de la dè-cada del 2000, amb el boomimmobiliari en marxa. Fadesava ser absorbida per Martinsael 2006. Dos anys després,Martinsa-Fadesa ha convocatconcurs de creditors i el pro-jecte que havia de rellançarl’economia de la Vall Fosca idel Pallars Jussà quedava atu-rat.

La principal construcció enaquesta zona és una gran estruc-tura de formigó que havia de serl’estació de sortida del telefèriccap a les pistes. També hi ha elspilars de l’estructura del telefè-ric. En aquesta àrea es troba elcamp de golf, pràcticament en-llestit. Segons Dalmau, amb unainversió de 350.000 euros elcamp de golf seria completa-ment operatiu i es podria explo-tar comercialment. «L’ideal seriaque hotelers de la zona es posses-sin d’acord per posar-lo en mar-xa, seria un important atractiuturístic», sosté l’alcalde, ques’emmiralla en el que es va ferper salvar les estacions d’Espot iPortainé, participades per la Ge-neralitat i un grup d’empresarisdel Pallars Sobirà.

Els contraris al projecte, però,consideren que cal abandonar-

lo del tot. El regidor d’Al-ternativa per a la VallFosca, grup format arrande l’oposició al projecteper part d’alguns veïns,Sergi Galanó, creu quel’aturada del projecteconfirma que es tractavad’un moviment pura-ment especulatiu i que lariquesa i el desenvolupa-ment de la vall «no es potjugar a una sola carta».Segons Galanó, és mo-

ment d’assumir que el complexés en via morta i cal buscar altressortides per al desenvolupa-ment de la Vall Fosca «que po-den passar pel turisme rural, laramaderia o el parc natural».«Aquesta vall és una meravella iaquí pot venir molta gent sensenecessitat de construir projectesfaraònics.»

Però en nou mesos, ni Martin-sa-Fadesa ha anunciat la vendatotal o parcial del projecte ni capinversor s’hi ha interessat. Elconseller de Política Territorial,Joaquim Nadal, va anunciar al’octubre, arran d’una preguntaparlamentària de CiU, que el go-vern es posaria en contacte ambpossibles inversors perquè elprojecte de la Vall Fosca conti-nués. Però durant aquests noumesos cap grup inversor ha visi-tat la zona ni ha demanat infor-mació al municipi sobre el pro-

jecte, segons ha reconegut l’al-calde. Des del Departament dePolítica Territorial no han res-post a Presència sobre quin re-sultat han tingut les gestionsque es van anunciar.

Martinsa-Fadesa, intervingu-da judicialment, tampoc no ex-plica què farà amb el complex.Algunes fonts calculen que lacompanyia confia a vendre elsterrenys i els seus drets sobre elprojecte per 400 milions d’eu-ros. Però des de la companyia esremet qualsevol pregunta a ungabinet de comunicació madri-leny que ha deixat sense respos-ta les dues qüestions plantejadesper aquest setmanari: què pensafer Martinsa-Fadesa amb aquestprojecte i quines són les mesuresde reducció d’impacte ambien-tal que es prendran mentre lesobres estiguin aturades.

Perquè aquesta és una altra di-mensió del problema. Què s’hade fer amb les obres a mig fer? ElDepartament de Medi Ambientde la Generalitat va anunciar du-rant la tardor que obligaria l’em-presa a emprendre mesures cor-rectores per atenuar l’impactepaisatgístic i ambiental de lesobres a mig fer: estabilització detalussos, revegetació, cobrimentdels tubs que travessen la xarxafluvial i retirada de material, re-sidus i casetes d’obra. No s’hi hafet res. O gairebé res: els únicsque fan alguna cosa són les fur-gonetes furtives que s’arribenfins a Espui i s’enduen materialde les obres. Aquest setmanarien va ser testimoni. Dos homess’hi van arribar el passat 18 demarç i van carregar dalt d’unacamioneta sacs de formigó i ra-joles, nerviosos en veure’s obser-vats, però conscients que qui hade vetllar per aquestes propie-tats és un jutjat mercantil situata uns 1.000 quilòmetres de dis-tància. El Departament de MediAmbient veu normal que l’em-presa no hagi actuar fins ara acausa de les dificultats d’accedira la zona de pistes, però confiaque a partir del desgel es compli-ran els requeriments de neteja.Això és, de moment, l’únic quees pot fer després d’una festa im-mobiliària que ha tingut, a laVall Fosca, un final molt brusc.


PAÏSOS CATALANS LES RESTES DE LA FESTA

Les pilones que havien desostenir l’estructura del telefèricd’accés a pistes. / G. MASSANA


Josep Danés va ser un dels màxims representants delnoucentisme i del regionalisme arquitectònics, ambobres tan carismàtiques com el santuari de Núria. Unestudi vol rehabilitar ara la figura d’aquest arquitecte.

Un noucentistaoblidat

PAÏSOS CATALANS

a masia Mariona, a la faldadel Montseny, la va fer cons-

truir el mecenes Rafael Patxot, el1936, per guardar-hi el nom dela seva filla morta. La casa la vancremar a la Guerra Civil i ha pas-sat gairebé setanta anys abando-nada, fins que la Diputació deBarcelona ha decidit restaurar-lapel seu valor i convertir-la en laseu administrativa del Parc Na-tural del Montseny. Al cor del Pi-rineu, es fa difícil que cap delsautomobilistes que s’enfilen pelport de la Bonaigua no hagi que-dat sorprès per la figura massissaperò elegant del xalet de la Pro-ductora de Forces Motrius, quedomina l’esplanada del port.Tampoc ningú no pot tornar deNúria sense acceptar que la vallha esdevingut indestriable delconjunt monumental del san-tuari. A la ciutat de Barcelona,no és fàcil baixar pel carrer deBalmes sense sentir-se cridat aadmirar el complex parroquialdels Àngels, encara que siguinomés per la manera comresol el xamfrà. Tot i

LL’olotí Josep Danés i Torras esva llicenciar en arquitecturael 1917. Sempre fidel al nou-centisme arquitectònic, el vasaber fer evolucionar, tot de-purant-lo, al llarg de la sevavida professional. Va morir aBarcelona el 1955.

CARLES GORINI D’Olot aBarcelona

que potser no sigui coneguda,els edificis esmentats compartei-xen una característica essencial:l’home que els va crear, JosepDanés i Torras.

Obra destacadaUn cop informats d’aquest de-tall, ens podem preguntar comés que no se sent a parlar de l’ar-quitecte que va ser el responsa-ble d’edificis com aquests, i demolts altres, com el xalet delCentre Excursionista de Catalu-nya, a la Molina, d’esglésies comla dels Caputxins d’Olot, la deRibes de Freser, o la de la Bona-nova a Barcelona. En resum, delque va ser un dels millors repre-sentants del noucentisme i el re-gionalisme arquitectònics, pos-siblement els estils preferits delscatalans durant una bona partdel segle XX.

Fins ara, la possibilitat de res-pondre a la pregunta, d’explicarel perquè del desconeixement,no era senzilla. Molt pocs ar-

quitectes, potser nomésArcadi Pla, JeroniMoner i Josep Rie-

ra, havien furgat en l’obrad’aquest olotí establert a Barce-lona i fill d’una nissaga menes-tral que provenia de la Vall delBac. Quan ho van fer, només elvan veure com l’estudiós que ha-via estat de la masia catalana. Pe-rò es podia anar més enllà. Ara,un llibre esmena la falta i abocallum sobre la vida de Danés i re-cupera la seva obra. L’autor ésJoaquim Maria Puigvert, profes-sor d’història contemporània ala Universitat de Girona, que hapassat els darrers sis anys cap-bussant-se en l’arxiu de l’arqui-tecte, perseguint el seu rastre, vi-sitant les seves obres.

El resultat és un volum de méstres-centes pàgines en què s’in-ventarien els tres-cents cin-quanta-tres projectes conegutsde Danés. Ha estat precisamentl’arquitecte Jeroni Moner el pri-mer a destacar la valentia de l’au-tor per investigar, ha dit, unaobra amb què s’haurien atrevitpocs crítics de l’arquitectura. Enun altre sentit, l’historiadorStephen Jacobson ha dit del lli-bre que està escrit amb una pa-

A l’esquerra,façanes delcinema Olímpiade Manresa i delcomplexparroquial delsÀngels, aBarcelona. Engran, el santuaride Núria. / XAVIERPUIGVERT


JOSEP DANÉS ITORRAS. NOUCENTISMEI REGIONALISMEARQUITECTÒNICS»Autor: JOAQUIM M.PUIGVERT I SOLÀEditorial: PUBLICACIONS DEL’ABADIA DE MONTSERRATPàgines: 333 / Preu: 35 €

Puigvert aporta els trets es-sencials d’una biografia per-sonal i familiar que conver-teix Danés en un bon exem-ple de la vida i les relacionsde les professions liberalsentroncades amb les famíliesde la burgesia catalana.

ciència i elegància que farà, asse-gura, que tingui molts de lectors.

Uns lectors que, a mesura quevagin descobrint la petja de Da-nés, afegiran el nom de l’arqui-tecte a un paisatge que els resultaconegut i que, fins ara, no eramés que un mapa sense noms.

Refent el fil del passatJosep Danés va participar activa-ment en la direcció de l’Estudi dela Masia que va promoure el me-cenes Rafael Patxot. El CEC el vacontractar per al Xalet de la Mo-lina. El bisbe Guitart va confiaren ell, el 1922, per tirar endavantel projecte de Núria, que s’allar-garia fins a la mort de l’arquitec-te, el 1955. Es tractava de perso-nes i entitats ben diferents queveien en ell el professional quepodia materialitzar les seves ex-pectatives. L’estudi de Puigvertrevela amb claredat la dimensiópública de Danés als anys vint itrenta del segle XX, quan era unjove arquitecte –gairebé un acti-vista cultural– que recorria elpaís estudiant l’arquitectura tra-dicional de les masies i les esglé-

sies. Són els anys en què és nome-nat arquitecte diocesà del bisbatd’Urgell i en què la burgesiabenestant hi confia perquè elsconstrueixi edificis de renda al’Eixample barceloní o els disse-nyi els xalets d’estiueig. Amb tot,Puigvert adverteix que el gust del’arquitecte per la tradició no hade fer-lo veure ancorat en les for-mes del passat, sinó com un in-tèrpret que en proposa les evolu-cions que considera oportunes ique mostra una adaptabilitatque li permet passar de les pro-postes neoromàniques, quanconstrueix esglésies al Pirineu, alflirteig amb la modernitat d’Au-gust Perret i amb l’Art Déco, albell mig de l’Eixample barceloní,en la façana i el campanar de laparròquia dels Àngels.

No és senzill establir les causesque han fet que el nom de Danéshagi desaparegut del lloc que,per volum i qualitat de la sevaobra, li pertoca. Puigvert consta-ta que després de la Guerra Civill’arquitecte es fa invisible, tot ique en aquest període va obteniri executar alguns dels encàrrecs

més importants de la seva carre-ra. Com va expressar el consellerde Política Territorial i Obres Pú-bliques Joaquim Nadal en la pre-sentació del llibre, Josep Danésrepresenta un dels exponents delpaís que va quedar a mig fer, delqual «hem perdut el fil conduc-tor que ens és imprescindible perlligar moltes coses alhora», vadir. Joaquim Maria Puigvert refi-la la trama del teixit amb aquestaobra tan imprescindible comamena de llegir.

El xalet del CECJustament, en el mateix acte, elconseller Nadal va fer públic elcompromís de la Generalitat enla rehabilitació del xalet del Cen-tre Excursionista de Catalunya ala Molina, de la mateixa maneraque s’estava fent amb Núria. Elxalet del CEC va resultar malmèsl’any 2007 per unes obres d’urba-nització que s’hi feien al voltant.El conseller va afegir que el go-vern volia «llibres com el dePuigvert, que mostren el rere-fons ideològic i ajuden a enten-dre el país».


ANNA AGUILAR

Al servei de la causaMartí Torrent seguia de prop els nazis que hi havia a Barcelona als anys quarantai passava informació als aliats. Era la seva manera de lluitar contra el franquisme.Després de més de seixanta anys de silenci, ho explica a Presència.

a sido descubierta unaorganización de espio-

naje al servicio del consulado nor-teamericano en Barcelona dirigidadirectamente por Pierre Michel.»Així comença el document queMartí Torrent Blanchart (Arenysde Mar, 1912) ens ensenya i queel vincula, junt amb altres perso-nes, a un servei d’informació quetreballava per vigilar els nazisque hi havia a Barcelona als anysquaranta, durant la SegonaGuerra Mundial. «Dels detinguts–diu Torrent assenyalant un pa-ràgraf–, em posen a mi el primer,com un dels més importants.» Eldocument que avui pot mostrarTorrent és una fotocòpia. L’origi-nal, sense data ni firma, es con-serva als Arxius Nacionals delsEUA, a Washington. El va anar aconsultar el periodista Jordi Fi-nestres per a un reportatge d’in-vestigació publicat a la revistaSàpiens. Des de llavors, Torrent,aclaparat pel ressò mediàtic queha tingut el descobrimentd’aquesta seva faceta, evi-ta les entrevistes. AmbPresència ha fet una ex-cepció.

El primer que ens deixaclar Martí Torrent és queno li agrada que li diguinexespia. «Passàvem infor-mació als aliats per anarcontra Franco. La mevasatisfacció i la de molts al-tres en aquella època no-més era continuar lluitantcontra el franquisme, per-què sabíem el que repre-

«Hsentava.» Reculem fins a principidels anys quaranta. Torrent es vacasar el 1941. El matrimoni pri-mer va viure un any a València(d’on era la família d’ella), peròel 1942 es va instal·lar a Barcelo-na. «Vivíem en una pensió, noteníem ni pis, i allà és on vaig co-nèixer un matrimoni francès, enPierre Michel i la seva dona. Deseguida vaig veure que aquell se-nyor no estava aquí de turista iell va adonar-se que jo no era unapersona afecta al règim, sinó benal contrari. Amb el temps, entrela seva família i nosaltres hi vacomençar a haver una relaciómés estreta i l’amistat va anar de-rivant cap al terreny polític.»

Pierre Michel treballava per aun servei d’informació francès.«Llavors jo li sóc molt útil. Co-menço a presentar-li persones,que ell freqüenta, algunes d’EstatCatalà, com Joan Cornudella.» Itambé Eduard Castelltort, el Tati,que segons els informes de la po-licia franquista era qui dirigia tot

el grup. Entre la gent re-unida per Michel i per Tor-rent van arribar a ser unatrentena.«Vam començar a fer ser-veis per a França i per al’ambaixada americanad’una manera molt dis-creta», explica Torrent.«La meva feina sobretotera buscar gent amb qui espogués treballar, gent quejo ja coneixia del temps dela guerra i em mereixia lameva confiança.» Cadas-cú formava part d’un grup

que tenia un cap a qui passava lainformació. «Només hi vaig anaruna vegada, al consolat dels EUA(plaça Catalunya), i de maneramolt dissimulada. No em vaig en-tendre mai directament amb capamericà.»

Atent al que veiaDurant l’època en què Torrentpassava informació als aliats, vallogar una torre al barri de SantGervasi de Barcelona. «Al da-vant, al darrere i als costats esta-va ple de torres on vivien ale-manys. Mira si hi havia risc.» Enaquella casa, Torrent hi va viureunes setmanes, temps suficientper adonar-se que havia d’anaramb compte. «Tot i així, no vaigtenir mai por, no n’he tingutmai. Per això vaig fer aquesta fei-na.» A principis dels anys qua-ranta, Barcelona era lloc de tro-bada entre feixistes espanyols ialemanys vinculats al partit na-zi. «D’aquests últims n’hi haviamoltíssims, més dels que la gentes pugui pensar», diu Torrent.«Hitler creia que Espanya era unlloc ideal per desenvolupar la se-va política, per això enviava gentaquí a fer la seva feina.»

A part de tenir empreses, insti-tucions, organitzacions cultu-rals, etc., que eren vigilades pelscol·laboradors de la xarxa d’es-pionatge, els alemanys freqüen-taven bars de l’Eixample coml’Otto Lutz i el Marlene. En aquestúltim, Torrent només hi va anarun parell de vegades. «Ja en vaigtenir prou, perquè vaig veure quecorria perill.» La seva tasca con-

«Jo per Catalunya fariaqualsevol cosa, perquè emsento nacionalista o sepa-ratista, digui-li com vul-gui. Com deia Rovira i Vir-gili, sóc republicà de Cata-lunya i català de les terrescatalanes.» Tota una de-claració de principis deMartí Torrent, un nom desde sempre unit a l’inde-pendentisme català.Membre de la secretariageneral de les Joventutsd’Estat Català durant laGuerra Civil, després desortir de la presó el 1939 iamb el Front Nacional deCatalunya va començar acol·laborar amb els serveisd’espionatge nord-ameri-cà. A partir de 1945 no escansa de combatre el fran-quisme i defensar Catalu-nya. «Segueixo en aquestalínia de lluita, avui a la me-va manera, discreta, peròeficaç.»

Defensor delseu país

Nazis a Pedralbes, en la postguerra. / ED. 62


PAÏSOS CATALANS

sistia a parar l’orella –«llavors joen sabia alguna cosa, d’alema-ny»– i no perdre detall del que ve-ia. Al Marlene no hi anava gairegent. La segona vegada que Tor-rent s’hi va deixar caure va ado-nar-se que hi havia tres homesque parlaven d’ell i un seu com-pany. «Imagino que es devienpreguntar qui era jo. Me’n recor-do que vaig pagar i vaig deixar lapropina més gran que he donatmai.» En aquell temps, els nazisgaudien de tota llibertat, «podienfer el que volien».

La discreció sempre ha caracte-ritzat Martí Torrent. «Sabia què

representava passar informació.Per tant, com menys coses sabies,millor. Procuraves fer la teva fei-na ben feta i no preguntar gaire.»Feina que, en el seu cas, només vadurar uns mesos. El març de 1944va ser detingut. «Un dia, anantcap a Via Laietana, davant la cate-dral, sento que diuen: ‘Martí Tor-rent?’ Em vaig girar i eren dos po-licies. Es veu que ja feia temps queem tenien localitzat.» El van durcap a la Jefatura, molt a propd’allà, acusat, amb una quarante-na de persones més, «d’espionaje yalta traición al Estado español».«Quedaria molt bé si digués que

mentre vaig estar pres em van pe-gar, però no ho van fer. De fet, joja no podia dir res que no sabes-sin, perquè vaig ser dels últimsque van agafar.» Entre els arres-tats també hi havia Pierre Michel.«Per què i com el van detenir, noho he volgut saber mai. De mane-ra discreta me n’havia anat sepa-rant, perquè no estava d’acordamb algun comportament seu.»

Als seus 96 anys, Torrent –únictestimoni viu d’aquell servei–, esmanté ferm. «Ho tornaria a fer,no me n’he penedit mai. Perta-nyo a una generació de gent que,acabada la guerra, vam continuar

lluitant amb més mala llet queabans, encara, perquè teníeml’experiència i vèiem unes pers-pectives molt, molt dolentes.»Sobretot per a gent com ell, delFront Nacional de Catalunya iempresonat per primera vegadaentre abril i desembre del 1939.«Vaig ser detingut a València,com a soldat de segona, però nohi havia cap denúncia contra mi iem van deixar sortir.» Mossèn Va-lència, també veí d’Arenys, vaajudar-lo, però Torrent sabia que,per la seva vinculació a Estat Ca-talà durant la guerra, sempre esta-ria en el punt de mira.

Martí Torrent, amb la fotocòpia del document on se’l vincula amb una organització d’espionatge. / ORIOL DURAN


La política exterior dels EUALa mà de Hillary Clinton ja mou el món. L’exprimera dama i candidata hacomençat a dibuixar els trets principals de la política exterior nord-americana

ls ponts malmesos per George W.Bush s’han de refer d’acord amb els

principis de l’equilibri i el pacte multilateralque la nova administració ha dissenyat coma llibre de ruta. L’aspecte més nou és l’ofertade mà estesa a països que fins ara havien for-mat part de la llista negra del Departamentd’Estat, sigui per les seves polítiques anti-nord-americanes o per haver donar suport alterrorisme internacional. El nou to de Clin-ton ha agafat una mica descol·locats els go-verns que han fet del seu enfrontament ambWashington la clau de la seva supervivència.L’ Iran, Cuba, Síria, Líbia… són alguns exem-ples d’aquesta nova política destinada a mi-llorar les relacions amb adversaris històrics.

El soft power –el poder suau– d’Obama re-cupera la tradició de la diplomàcia demòcra-ta nord-americana, en contra del neoconser-vadorisme republicà portat a l’extrem perBush. Conscient de la impossibilitat de man-tenir indefinidament el paper de policia delplaneta, els EUA plantegen una nova políti-ca d’aliances molt més àmplia, en què es res-pecten les característiques pròpies de l’altrabanda i a vegades s’han de fer els ulls grossosdavant del respecte pels drets humans, perexemple. És el cas de la Xina, on els efectes dela crisi ha convertit milions de treballadorsen aturats i de passada en un conflicte socialpotencial. En aquestes condicions, episodiscom la recent fricció entre vaixells de guerra

E dels dos països s’ han convertit en una anèc-dota i les violacions dels drets humans del rè-gim comunista han quedat obviades.

Les diferències entre Washington i Mos-cou arran de la instal·lació d’un escut anti-míssils a Polònia i la República Txeca per su-posadament defensar Occident de l’Iran,també podrien quedar en no res. La invitació

d’Obama al seu col·lega Medvédev perquèparticipi a evitar la nuclearització iraniana ésuna porta oberta a replantejar el projecte. Lacamarilla dels Castro també han quedat per-plexos davant de l’ampliació de permisos deresidència i de visita dels nord-americans al’illa caribenya. De fet, tot apunta que és elpreàmbul de l’aixecament de l’inútil embar-gament que durant cinc dècades ha ofegatels cubans.

L’ Iran i el seu projecte nuclear és una de lespedres a la sabata de la política exterior delsEUA. Obama no renuncia a fer aturar eldesenvolupament d’un arsenal atòmic al’Iran, però alhora ha proposat que el governdels aiatol·làs participi a la trobada interna-cional que es farà pròximament sobre l’Afga-nistan. I és que, un cop determinat el pla desortida de l’Iraq, ara el gran repte és com po-sar fi a la guerra en aquest enorme país del’Àsia central. El pla dels EUA preveu involu-crar els gegants de l’ entorn en la derrota delstalibans i fins i tot utilitzar el territori iraniàcom a pas per proveir les tropes internacio-nals desplegades sobre el terreny. En aquestsentit, el paper del Pakistan és especialmentrellevant perquè les tensions que manté ambl’Índia i la presència de bases talibanes a lesmuntanyes de la frontera amb l’Afganistanfan del tot imprescindible la seva cooperacióper mantenir l’equilibri i eradicar els princi-pals focus terroristes.

Una de les visites inevitables per als líders es-trangers que s’acosten a Líbia és anar a unbarri de Trípoli que va patir nombrosos danysdurant els atacs nord-americans quan erapresident Reagan. Des d’aleshores, les cir-cumstàncies han canviat molt. El 2003 el rè-gim libi va abandonar el seus programesd’armes químiques i nuclears i va acceptar laseva responsabilitat en l’atemptat de Locker-bie. Els EUA hi han obert una ambaixada ihan iniciat un projecte de cooperació militar iLíbia ha recuperat el seu lloc als fòrums inter-nacionals. Però Muammar al-Gaddafi no enté prou i demana tecnologia nuclear per afins civils, accés a armes convencionals i aju-da per destruir els arsenals químics. Tampocli ha fet cap gràcia que l’últim informe delDepartament d’Estat sobre drets humans foscrític amb el seu règim.

Líbia, també

LA CRÒNICA RAMON ROVIRA [email protected]

Hillary Clinton, fa unes setmanes a Indonèsia, rodejada de nens del país que li van donar la benvinguda. / EFE


EUROPA-MÓN


PUBLICITAT

El teu paísa internet

En una xarxa global hi trobaràs tota la informació del món, però sempre necessitaràs qui et portila més propera. La imprescindible informació local, la que t’acosta al teu país, al teu poble, a la

teva ciutat, al teu costat. Just el que trobaràs a www.elpunt.cat. El web d’informació local en unaxarxa global.

La teva connexió amb Catalunya.

Perquè les ciutats són capitalswww.elpunt.cat

8011

75-9

5862

9®


LLIBRES

l costat de les arts tradicionals, labiografia s’erigeix com un dels es-

pais on construir una obra pròpia, origi-nal i transcendent. Autors insignes s’hanvantat d’una vida limitada que els hapermès consagrar les energies a la litera-tura. A l’altra banda de l’espectre, trobemescriptors que han viscut experiènciesmolt més sensacionals que l’obra quehan deixat.

Cossetània acaba d’aplegar Contes d’unfilòsof. Contes de glòria i d’infern, de DiegoRuiz. El millor del llibre és, sens dubte, elpròleg que firma Lurdes Malgrat, el qualpermet repassar la vida d’aquest perso-natge desmesurat i messiànic, nòmadaegocèntric i profeta de l’entusiasme.

Nascut a Màlaga el 1881, Diego Ruiz esva sentir atret per la medicina i la filoso-fia. El títol del seu primer llibre ja dónauna idea de la seva ambició totalitzadora:El origen del sistema planetario en sus rela-ciones con la filosofía natural. Més tard vapublicar Llull, maestro de definiciones i vaintentar crear una escola de filosofia queimplantés la Dictadura Espiritual de Ca-talunya, que havia de presidir ell mateix.No és estrany que el seu primer llibre encatalà es titulés De l’entusiasme com aprincipi de tota moral futura.

El 1908 va obtenir la plaça d’adminis-trador del manicomi de Salt, que li vanretirar davant la seva permissivitat en elrègim d’entrada i sortida dels interns.Amb Prudenci Bertrana va publicar La lo-cura de Álvarez de Castro, que pretenia de-mostrar de manera científica la demèn-cia del general que va defensar Girona del’exèrcit francès. Anys més tard, Bertranava publicar Jo! Memòries d’un metge filò-sof, una caricatura de Diego Ruiz quel’al·ludit va amenaçar de contestar ambla novel·la Vós!, de la qual no es coneixcap rastre.

La meva alumna, Catalunya, va escriureen una ocasió. Autor de contes filosòfics,anarquista i naturista, amic de Salvat-Pa-passeit, hoste de Picasso, seguidor de Pla-tó i de Nietzsche, autor de contes com Pi-latus detectiu, Diego Ruiz va reescriure al’alça el seu currículum acadèmic i vital,afegint-hi tot el que hauria d’haver fetperò les circumstàncies li van impedir dedur a terme. La seva obra, obscura i pres-cindible, és tan sols una nota a peu depàgina de la seva vida.

A

La vida com a obrad’art

DES DEL JARDÍVICENÇ PAGÈS [email protected]

CRÍTICA.........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

l músic del bulevard Rossini és una novel-la sobre les dificultats. El seu autor, Vi-cent Usó, ja havia estat finalista del pre-

mi Sant Jordi l’any 2004 amb un obra notable,Les ales enceses, quedant en aquella ocasió dar-rere de La ciutat invisible, d’Emili Rosales, undels èxits més apreciables de la novel·la catala-na de les darreres dècades. Ara Usó ha tornat aprovar-ho, i ens ofereix la història d’un músicpolonès, Tadeusz, el qual ha de superar innom-brables proves per arribar a poder fer el que mésli agrada: tocar el violí. Des de Cracòvia, on des-cobreix que té un do innat i es posa a les ordresdel mestre Domanski –tot i que el seu pare noaprova que tingui contactes amb un excèntric,a més d’homosexual– fins a la renúncia a unaprometedora carrera com a músic professionalper haver d’acabar com a pidolaire en el bule-vard d’una ciutat llunyana (la Vila), esclau demàfies que li prenen gairebé tota la recaptació,enyorós de l’estimada Krystyna, que va haverd’abandonar per mirar de seguir, enganyat, lesseves ambicions. El llibre s’emmarca, en els orí-gens de Tadeusz, en la Polònia de Lech Walesa idel sindicat Solidaritat, en un ambient opres-siu i enrarit que s’anava obrint més enllà de lesombres comunistes; a més de pintar l’entornde la ciutat contemporània, amb els seus entra-mats de poder i la seva comercialitat indefecti-ble. L’anar i venir de la narració del passat alpresent és un dels punts forts del relat, el qual, amés, s’embranca en petites històries paral·le-

E

El punt de partidaVicent Usó presenta, a «El músic del bulevard Rossini», unacrònica esperançada d’una vocació malmesa

MELCIOR COMES [email protected]

VICENT USÓ (Vila-real, 1963) ha escrit unbon nombre de novel·les, amb elogis de lacrítica i amb notable èxit de públic: Crònica dela devastació (premi Andròmina, 2002) i Lesales enceses (finalista del premi Sant Jordi,2004). A més d’escriure novel·la, fa articlesd’opinió, periodisme cultural i guions per ateatre i televisió.

«EL MÚSIC DEL BULEVARD ROSSINI»Autor: VICENT USÓEditorial: PROA / Pàgines: 192 / Preu: 18 €

La vida d’un violinista de l’est d’Europa estàmarcada per una cursa d’obstacles: el joveha de triar entre el seu gran amor i la sevavocació. Un relat sobre el fracàs, l’amor, lesambicions personals i el preu que cal pagarper realitzar-les.

NOVETATS

«LA VOSTRA SANG»Autora: FRANCESCA FORRELLADEditorial: ANGLE EDITORIALPàgines: 496 / Preu: 24,50 €

L’autora, germana de la tambéescriptora Lluïsa Forrellad, de-buta als 81 anys amb una ex-

traordinària novel·la sobre Guifré el Pilós, comted’Urgell i de Barcelona. La novel·la està escritaamb un estil literari molt treballat, personalís-sim, que atrapa el lector en la seva cadència i unritme narratiu gairebé musical. Transporta el lec-tor al segle IX, quan Catalunya era terra de fron-tera i se la disputaven musulmans i cristians.

«ELS LABERINTS DE LALLIBERTAT»Autor: JORDI AMATEditorial: LA MAGRANAPàgines: 432 / Preu: 22 €

Biografia de l’economista i po-lític Ramon Trias Fargas

(1922-1989), signada per Jordi Amat, que vaguanyar el premi Gaziel de biografies i memòriesel 2008. Recupera la figura d’un polític que, comdiria el president Suárez, «va col·laborar de ma-nera fonamental en totes les etapes de la transi-ció». Una invitació a contemplar la tradició mo-derna del catalanisme com una història familiar.


.........................................................................................................................................................................................................

Amb El músic del bulevard Rossini, VicentUsó va ser finalista del premi Sant Jordi el2008. / A.P.

les, sempre ben encabides, algunes d’elles ambmolt d’encant. El músic del bulevard Rossiniagradarà sobretot als lectors adeptes a les no-vel·les confortables, ben construïdes, escritesamb facilitat i suggestió, on abunden conside-racions com aquesta: «El músic del bulevardRossini es mira el goril·la amb indiferència. Siara li demanàrem per què ha vingut, no sabriaquè contestar, quines raons adduir, la ment hu-mana, i no sols la divina, també transcorre so-vint per viaranys inescrutables.» Potser aquest

tipus de comentaris, abundosos en el conjuntdel relat, irritaran certs lectors, ja que la novel·lan’és plena, paràfrasis sobre l’amor, l’odi o la po-lítica, sempre amb el mateix aire tènue, desen-fadat i escèptic. La novel·la té alguna cosa deconte gràcil i sense mala fe, accentuat pel tipusde prosa que maneja Vicent Usó: molt en la lí-nia de Saramago, amb frases llargues i caden-cioses, plenes de meandres, governades per unnarrador omniscient i burleta que pot perme-tre’s divagar i comentar la manera com narra o

judicar des d’una mitja distància les disjuntivesdels personatges. Alhora que s’elegeix aquest to–que el Nobel portuguès usa amb mestria a lesseves paràboles morals–, Usó vol denunciar lainjustícia, la manca de llibertat, els abusos a quèes veu sotmès un pobre noi davant d’una horri-ble alternativa: o l’amor de la seva vida o la sevavocació. Potser és aquí on el llibre no té prou

credibilitat, quan pretén explicitar o fer el retratcostumista d’alguns personatges o ambients:com si la modulació de la veu narrativa no fos lamés adequada per narrar alguns dels meandresd’aquesta aventura, la qual, em sembla, aspira auna total versemblança. Tot i així, la novel·la ésprou entretinguda, i es llegeix amb molt de de-lit, ja que Vicent Usó té el pols narratiu ben lli-gat, fruit d’una llarga trajectòria literària. El mú-sic del bulevard Rossini és una novel·la senti-mental, però no en el sentit més esllanguit imel·liflu, sinó en consideració al millor que lespersones podem aspirar: a estimar i ser accep-tats, i a poder desplegar les nostres tendènciessense coercions.

«Agradarà sobretot alslectors adeptes a lesnovel·les confortables,ben construïdes,escrites amb facilitat»

«VISCA LA TERRA»Autor: RAMON FONTSERÈEditorial: COLUMNAPàgines: 147 / Preu: 16,50 €

Ramon Fontserè, autor delgrup de teatre Els Joglars, debu-ta en la novel·la amb una di-

vertida sàtira costumista sobre un món abocat auna convulsa transformació. En Pere Bitxo co-mença amb mal peu la seva jornada de transpor-tista pels pobles de la comarca. El crit del mussolque l’ha despertat no presagia res de bo, desprésde cinc dies de pluges, el cabal del riu Pelat haascendit fins a un nivell que ningú no recorda.

«LES VIDES PRIVADES DEPIPPA LEE»Autora: REBECCA MILLEREditorial: L’ECLÈCTICAPàgines: 296 / Preu: 18 €

La vida de Pippa Lee semblaidíl·lica. És l’esposa perfecta

d’un brillant editor trenta anys més gran que ella,la mare orgullosa d’uns bessons amb èxit, la bonaamiga i la veïna encantadora que tots estimen.Però quan el matrimoni es muda a una urbanitza-ció per a jubilats, Pippa, que en el passat va conèi-xer el costat salvatge de la vida, comença a qües-tionar-se com ha arribat fins a aquell lloc.

«DESCENS AL CAOS»Autor: AHMED RASHIDTraducció: ANNA LLISTERRIEditorial: EMPÚRIESPàgines: 704 / Preu: 29,90 €

L’autor, destacat assagista geo-polític, adverteix de problemes

futurs: un Pakistan armat amb potencial nuclear,una renovada Al-Qaida que es beneficia del con-sum emergent d’opi i del ressorgiment dels tali-bans a Afganistan. Rashid coneix profundamentuna de les zones més inestables del planeta ianalitza les conseqüències de la política america-na a la regió.


LLIBRES

ireu si n’hi havia d’artesansi de vida a Benissanet que, aL’edat d’or, Artur Bladé es-

criu que «la vila semblava un rusc» i queal lector li fa l’efecte que el riu de recordsque hi aboca calmosament, però a raig,baixa més de gom a gom que l’Ebre.«Sento encara... la remor dels treballs ar-tesanals... Als cops ressonants de la ma-ça del boter, responien els repics vi-brants dels ferrers que reblaven les brèn-doles d’un balcó; el rosec del xerrac o dela serra del fuster feia de contrapunt altamborinar del llauner… cada treballartesanal té un ritme i una cançó. El ca-nyisser que enteixina, el sabater que cla-va, el paleta que llisa, el canterer quemodela.» Hi ha un moment, a «Recordsde la noiesa», que aquell noi contem-platiu que va ser Artur Bladé segueix Pe-ret de Bruixa i altres «males company-ies» i va a banyar-se d’amagat a l’Ompli-dor, la retorna que fa l’Ebre a Benissa-net. Quan l’aigua li arriba al genoll, sent un crit. Pel camí, tres maresbaixen a marxes forçades, «tres corretges que brandaven l’aire». El ba-ny és tan poc reeixit com la pesquera del narrador d’Una tarda per marde Joaquim Ruyra. Però, com els vailets que van també a pescar a Lessenyoretes del mar, Bladé queda atrapat per sempre més i sap que, siguion sigui, res no contradirà el que va aprendre i va sentir en els seusanys de noiesa. Seria una badada que deixessin escapar aquesta joiade la memorialística que és L’edat d’or. No s’han de perdre les tertúliesdel carrer Bonaire, els espectacles dels saltimbanquis o la ironia delsindicalista aferrissat Pep Montagut que, recordant Calderón i com-plaent els clients que li demanaven el servei més car de la barberia, de-ia que la vida era: «¡Una fricción!»

MXAVIER CORTADELLAS [email protected]

El refrec de la vidaCossetània publica «Records d’adolescència»,joia memorialística d’Artur Bladé i Desumvila

«CICLE DE LATERRA NATAL III.L’EDAT D’OR»Autor: ARTUR BLADÉEditorial: COSSETÀNIAPàgines: 288. Preu: 19 €

Cinquè volum del’Obra Completa deBladé amb «Records denoiesa» i «Recordsd’adolescència»

CRÍTICA..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

any 2008 es van commemo-rar els vint-i-cinc anys de lamort de Charlie Rivel, sens

dubte el pallasso català més universalde la història. El tàndem format per An-na Obiols (Sant Pau d’Ordal, 1975) iJoan Subirana (Manresa, 1969), atentssempre a les efemèrides, van presentarun projecte sobre Rivel al premi Apel-les Mestres, i el van guanyar. El resultatde tot plegat ens arriba ara, un àlbumamb el títol Charlie, nas de llautó quepretén apropar el personatge al públicinfantil.

Amb el desig d’atrapar l’essència prò-pia de Rivel, els autors han optat peruna obra molt més despullada que decostum. El text és un sol vers repartit alllarg de tot el llibre: «Sota un cel ver-mell / la cadira és el seu astre / i el silen-ci, la paraula.» I les il·lustracions deSubi, amb un traç de falsa simplicitatfet amb tinta xinesa i ploma, es presen-ten com instantànies que descriuenuna de les seves actuacions. Per a la posada en escena, Subi s’ha ser-vit de tan sols dos colors: el negre per dibuixar el silenci i la solitud. Iel vermell, per focalitzar la figura del pallasso. Aquest joc de colors,sumat a una enquadernació del llibre molt acurada, a una cobertaretallada i sense els noms dels autors, acaben d’arrodonir de maneramolt elegant el petit homenatge al personatge.

Un llibre molt tendre que retrata la figura de Rivel, pe-rò que a mi em deixa alguns interrogants. Més enllà de la bellesa dela proposta, la il·lustració aconsegueix realment transmetre la pàti-na de tristesa que desprenien les actuacions de Rivel? No ho tincmassa clar, encara que potser és demanar l’impossible.

L’GLÒRIA GORCHS [email protected]

Atrapar l’essènciaPremi Apel·les Mestres 2009, «Charlie, nasde llautó» retrata la figura de Charlie Rivel

«CHARLIE, NAS DELLAUTÓ»Autors: ANNA OBIOLS iJOAN SUBIRANA(il·lustracions)Editorial: DESTINOPàgines: 32 / Preu: 13 €

Charlie Rivel, el pallasso,amb el nas de llautó, elssabatots i la guitarra,provoca rialles i fadesbordar l’emoció...

NOVETATS..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

«UNA EDUCACIÓFRANCESA»Autor: JOAN-DANIELBEZSONOFFEditorial: L’AVENÇPàgines: 128 / Preu: 17 € /

De quina matèria és fet un es-criptor que és nét d’un rus blanc que feia de ta-xista a París i d’uns avis rossellonesos? Quinamena d’educació rep el fill d’un metge militar del’exèrcit francès, que viu i estudia a diverses po-blacions del nord i del sud de França? Si la infan-tesa és la pàtria, quina és la pàtria de Joan-DanielBezsonoff?

«L’HUMOR GRÀFIC DETÍSNER»Autor: JAUME CAPDEVILAEditorial: PAGÈS EDITORSPàgines: 162 / Preu: 13 €

L’escriptor, periodista, escenò-graf i dibuixant Avel·lí Artís

Gener, Tísner, és un personatge clau de la cultu-ra catalana. Aquest llibre vol ser una aproxima-ció a la seva faceta d’humorista gràfic, una de lesmés importants però poc valorada. Tísner va fervinyetes satíriques a la premsa catalana en dosmoments clau de la història: els anys de la Repú-blica i els anys del final del franquisme.

«COM UNA PEDRA»Autora: DOLORS BORAUEditorial: COLUMNAPàgines: 376 / Preu: 19 €

Guanyadora del premi Pin i So-ler, aquesta novel·la és un pe-netrant retrat de la crisi vital

d’una jove que se sent dura i immòbil com unapedra. Després de la tèrbola mort del pare, ja favuit anys, i de la dimissió de la mare, que vegetaen una residència, l’Anna s’ha fet una rutina derelacions amb els seus veïns i amb els companysde la facultat de medicina. L’amor, la llar, la vo-cació, tot sembla entrar en crisi alhora.

milio González Sáinz (Torrelavega,1961) és un pintor que no s’acaba

de creure el món d’avui. Fruit d’aquestaincredulitat que no té res d’ingenuïtat, imenys de covardia –és pura rebel·lia–, laseva obra evoca una imatge idealitzadadel passat. Hereu del romanticisme delXIX, González Sáinz ens ofereix en la se-va pintura una visió poètica descarada-ment nostàlgica i melancòlica. I diemdescaradament perquè, malgrat que laseva obra sembla teixida a base de subti-leses, s’enfronta sense pors a l’especta-cularització que banalitza el món i l’artd’avui. En els paisatges fantàstics deGonzález Sáinz, la muntanya i el mars’erigeixen com una metàfora de repòs,de protecció enfront la cacofonia urba-na. Són font d’aventura i de coneixe-ment. En aquests solitaris paratges ama-rats de màgia surrealista, l’home és uninsignificant rodamón a la recerca delseu sentit. El silenci s’imposa en l’obradel pintor, tan sols es deixa interrompreper les diverses referències literàries queinvoca (la veu de Txèkhov es fa sentir...).

E

Els paisatges de la melangiaEmilio González Sáinz,un pintor nostàlgic

MARIA PALAU

La cabaña de Chéjov (2008), d’Emilio González Sáinz.

EMILIO GONZÁLEZ SÁINZ. «El vagabundo y otros cuadros recientes»Galeria Alonso Vidal. Fontanella, 13, soterrani. Barcelona. 93 302 10 24. Fins al 18 d’abril


ART

i ha almenys dues raons contun-dents que avalen el treball d’aques-

ta artista penedesenca. Pel cantó de la for-ma, originalitat i una tècnica exquisida idelicada per dibuixar sobre el llençol,amb l’ús habitual del fil i l’agulla per tra-çar línies vitals o subratllar els personat-ges de les seves composicions. Quant alcontingut, franquesa i sensibilitat. MartaEspinach obvia subterfugis i obre a raigl’aixeta de la quotidianitat, la qual reflec-teix senzilla i pròxima, íntima: l’escalforde la família o els amics, els objectes de ca-sa o el que s’intueix com una porta obertaa la llibertat de la natura que simbolitzaen el vol de la papallona.

H

Elogi de lasensibilitat

RAÜL MAIGÍ

Espinach cus la vida real endibuixos sobre llençol

MARTAESPINACH«Veus alcelobert»Galeria Sicart.C/ De la Font,44. Vilafranca delPenedès.93 818 03 65Fins a l’11 d’abril

Veus al celobert (2008), de Marta Espinach.

Esteve de Franc s’adapta als temps i també té el seu Myspace. / WWW.MYSPACE.COM/ESTEVEDEFRANC

steve de Franc té una trajec-tòria inabastable, que es re-

munta als anys setanta, però ai-xò no vol dir que sigui un nostàl-gic acèrrim d’èpoques i músi-ques passades: «Escolto moltamúsica d’ara mateix, però tambécrec que s’han de relativitzar al-gunes coses: ara tothom parla deJeff Buckley, i a mi també emsembla fantàstic, però va deixarnomés un parell de discos i nocrec que es pugui comparar ambBob Dylan, que té una obra im-

Emensa.» Des de Sabadell, Estevede Franc elabora sense presses lesseves cançons i, de tant en tant,les presenta al públic en discoscom el recent Un món en canvis,publicat per Picap com els ante-riors, Assaig (2002) i Espiral(2005). Un món en canvis sorgeixd’aquesta idea: «La mort d’unescoses serveix perquè en neixinaltres de noves, i així el món se-gueix funcionant gràcies a leslleis universals que ens mouen».

Si Espiral li va sortir «més vital irocker», De Franc defineix el nou

disc com «més eclèctic», amb unbon ventall d’instruments, queva de la mandolina a l’harmòni-um, per «dotar cada cançó de lavisió musical que requeria». Enla millor tradició del rock pro-gressiu, de la qual prové –en elseu currículum figuren grupscom ara Assaig, a finals dels se-tanta, i Sort, en els vuitanta–, eldisc inclou en la seva part centraluna petita simfonia rockera (Larosa dels vents) en tres movi-ments: Inici de pluja, Cançó delsvents i Les flors del desert.

Acompanyat per la seva ban-da, que formen Oest (guitarra,mandolina), Pipo Vidal (baix) iVicens Escobairó (bateria), Este-ve de Franc ha preparat un direc-te «molt fresc, auster i subtil, queté força a veure amb el propertreball». Molta visió de futur,no? «Ja tinc unes quantes can-çons noves i és possible que l’anyvinent hi hagi ja alguna sorpresa[riu]. Estic convençut que la mi-llor recepta contra la crisi ésaquesta: productivitat, imagina-ció i ganes, moltes ganes.»

Productivitat, imaginació i ganesAquesta és la fórmula contra la crisi d’Esteve de Franc, un músic de llarg recorregut que arapresenta el seu tercer disc en solitari, «Un món en canvis», una obra de regust atemporal

XAVIER CASTILLÓN


MÚSICA

NOVETATS..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

«ROLL ON»Autor: JJ CaleDiscogràfica: Because /Warner

Setanta anys acabats defer i 15 discos editats engairebé quaranta anysde carrera: JJ Cale mai

no s’ha estressat amb els llançaments. Li vafuncionar bé la seva recent aliança amb EricClapton a The road to Escondido i ara torna aconvidar el seu amic, en només un tema. Cale,amb la seva veu càlida i un excel·lent bon gust,torna a treballar a partir de música d’arrels benprofundes per oferir dotze noves joies fulgurants.

«ABSOLUTAMENTE»Autor: FangoriaDiscogràfica: Dro /Warner

La seva mitomania mésque demostrada els haportat a contractar dosídols, Neal X i Tony

James, de Sigue Sigue Sputnik –bé, James amb unhistorial que va dels mítics London SS als actualsi molt recomanables Carbon/Silicon–, perquèsignin la producció d’aquesta obra magna, quecom suggereix el títol és un autèntic compendide tot el que ha estat Fangoria: pop electrònic ihumanista, kitsch i delirant, imprescindible.

«YEARS OFREFUSAL»Autor: MorrisseyDiscogràfica: Polydor

Morrissey va tornar allogar els bons serveisdel productor Jerry Finn(que havia treballat amb

bandes com ara Blink-182 i Sum 41), que el 2004ja li havia produït You are the quarry. Tristament,Finn va morir després de gravar Years of refusal,amb només 39 anys, però deixa com a llegat unaproducció vigorosa per a un Morrissey exultantque tant pot recordar els millors temps comdesconcertar amb exotismes. Play very loud!


1310

13-9

6002

1G

l cinquè disc de Coti Soro-kin es titula Malditas can-ciones (Universal). La raó?

«No sóc maleïdes perquè jo pre-tengui ser un poeta maleït, sinóperquè moltes han sorgit de mo-ments maleïts. Tot i així, en gene-ral són cançons força positives iesperançadores.» Coti no té mo-tius per queixar-se, sobretot des-prés de l’èxit de Nada fue un error.«No m’agrada queixar-me. Entinc prou amb poder gravar dis-cos i que hi hagi algú que els es-colti.» Però no està disposat a re-petir fórmules d’èxit i reclama laseva parcel·la de llibertat creati-va. Per això en el seu nou single,Nunca tendré, cita amb una certaironia la cançó que li va donar lafama i que ja està una mica fart

Ed’escoltar a tot arreu, com si totala seva obra es limités a aquestatornada enganxosa. I ara canta, aNunca tendré: «Hasta el cansancionada fue un error.»

Nunca tendré és un single impo-nent, amb una precisa maquinà-ria pop i versos sorprenents: «Lospies sobre la tierra / aunque pise bar-ro y mierda.» «Sí, merda, per quèno? –diu Coti–. La música popu-lar es nodreix de la vida corrent, ila merda en forma part. Per tant,també pot formar part d’una can-çó, sempre que tingui un sentit.»

Coti parla de sentit i d’equili-bri, i cita Borges, Maradona i elsBeatles per reivindicar les cosesaparentment senzilles i fetesamb tanta naturalitat que no dei-xen entreveure les costures ni elseu complex engranatge. Ell ha

seguit aquesta premissa per gra-var un disc «molt personal»,pràcticament sol al seu propi es-tudi, i el que ha estalviat així hoha invertit en unes mescles de lu-xe a càrrec del seu admirat TomLord-Alge, que ha treballat amb

U2, Peter Gabriel i els Rolling Sto-nes. El resultat són 17 cançons en«dos volums»: 10 en el CD i 7 mésque es poden descarregar amb latecnologia Opendisc, si es volaprofundir més en l’univers mu-sical «ampli i divers» de Coti.

L’èxit, segons CotiEl músic argentí publica «Malditas canciones»amb 17 temes, 10 dels quals en format digital

XAVIER CASTILLÓN

La portada del nou disc de Coti. / WWW.COTISOROKIN.COM

uan esborrem un docu-ment o un fitxer de l’ordi-

nador, l’enviem a la paperera. Sino ha passat gaire temps des quel’hi vam llençar o si, simple-ment, no hem ordenat que esbuidi la paperera, és molt senzillrecuperar aquests fitxers inicial-ment esborrats. Sols cal accedir ala paperera, trobar-los i tornar-los a desar al disc dur. Ara, si heuesborrat un fitxer de l’ordinadorper accident i no el trobeu a la pa-perera tampoc no cal patir, d’en-trada, perquè hi ha possibilitatsde recuperar-lo. I és que, encaraque sembli estrany, buidar la pa-perera no implica, sovint, que totel que hi havia desaparegui persempre.

L’explicació no és complicada:quan s’esborra un fitxer de l’ordi-nador, en realitat no desapareix,sinó que solament se n’eliminala ruta que fa servir el mateix or-dinador per trobar-lo, i l’espaique ocupava el fitxer queda dis-ponible perquè es pugui tornar afer servir. Però si l’ordinador, al’hora de buidar, no ha sobrees-

Qcrit el fitxer amb dades diferents,és ben probable que es pugui re-cuperar intacte. Solament caldràrecórrer a unes quantes aplica-cions específicament dissenya-des per a aquesta tasca.

La majoria d’eines que ens per-meten recuperar fitxers o docu-ments prèviament esborrats sóngratuïtes i, encara millor, forçasenzilles de fer servir. Per als ordi-nadors que funcionen amb el sis-tema operatiu Windows, un delsprogrames més recomanats ésDiskdigger.

Solament cal instal·lar-lo, in-dicar-li el disc on ha de començarla cerca i especificar-li el tipus defitxer que hem perdut i que vo-lem recuperar. Permet filtrar lescerques pels formats més habi-tuals de fotografia, vídeo, àudio idocuments de text. Un altre pro-grama gratuït per al sistema ope-ratiu de Microsoft és UndeletePlus, que inclou un filtre perquèl’aplicació busqui pel nom delfitxer, la data en què es va esbor-rar o el pes aproximat que ocupa-va al disc dur. També funcionaamb Windows, a més a més de

GNU/Linux, Macintosh i algunsaltres sistemes operatius menyscomuns, el programa de codislliures Photorec. Malgrat el nom,no solament busca fotografiesesborrades accidentalment, sinó

tota mena de fitxers. Photorec ésmolt potent i versàtil, però calavisar que no té una interfíciegràfica gaire moderna.

Esborrar definitivamentPer recuperar fitxers i documentsque teníem en una memòria USBo en una targeta de memòria fo-togràfica, aquests mateixos pro-grames ens poden ser molt útils.En aquest cas, el que cal és con-nectar la memòria a l’ordinador,obrir un d’aquests tres progra-mes i esperar que detecti el dispo-sitiu extern per poder començarla cerca seguint els passos esmen-tats anteriorment. Finalment, siallò que es vol recuperar són fit-xers d’un disc compacte o d’unDVD en mal estat, cal recórrer aprogrames específics. Una bonaopció és l’aplicació CD RecoveryToolbox, també gratuïta. Veientla relativa facilitat de recuperarfitxers, si de debò voleu eliminar-los definitivament haureu de ferservir un altre tipus d’eines queels sobreescriguin a més d’esbor-rar-los. Així ja és molt més difícilrecuperar-ne la informació.

ENRIC BORRÀS

.......................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

ACTUALITAT

Encara que ens sembli gairebé impossible, hi ha unes quantes eines gratuïtes que ens podenajudar a trobar fitxers que inicialment s’havien esborrat de l’ordinador

Recuperar fitxers esborrats

Diskdigger.dmitrybrant.com/diskdigger

Per als ordinadors amb Windows.

Undelete Plus.www.undelete-plus.com

També per a Windows.

Photorecwww.cgsecurity.org/wiki/

PhotoRec. Per a Windows, a mésa més de GNU/Linux, Macintosh ialguns altres sistemes operatius.

CD Recovery Toolboxwww.oemailrecovery.com/

cd_recovery.html. Per recuperarfitxers.


NOVETATS..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

Convertir webs en PDFhtml-pdf-converter.com

Ofereix la possibilitat de convertir unaweb en format PDF, amb tots els avantat-ges que comporta. Només cal introduir laURL que volem imprimir i n’obtindrem unfitxer PDF amb la imatge de la pàgina.

Arts Santa Mònicaartssantamonica.cat

El Centre d’Art Santa Mònica de Barcelonaobre una nova etapa amb nova identitat iweb i amb el propòsit clar d’esdevenir unespai de confluència i encreuament entreles arts, la ciència i la comunicació.

Llamps a alta velocitatwww.ztresearch.com

L’ull humà no pot captar totes les descàr-regues elèctriques que desprenen elsllamps en un dia de tempesta. Però ambaquesta web, sí: ens mostra gravacions dellamps amb càmeres d’alta velocitat.

Carrers de Barcelonawww.bcn.cat/nomenclator

Molts dels carrers de Barcelona tenennoms de personatges, però també n’hiha amb noms d’origen incert, probable-ment relacionats amb fets, situacions,pràctiques o amb la decisió dels veïns.

LA XARXA SECCIÓ ELABORADA PER

....................................

Aules d’informàtica de la Universitat Rovira Virgili. / ROSA BONCOMPTE


uaranta-quatre anys després demort, l’arquitecte més influent del

segle XX és el centre d’una retrospectivaa Londres. Le Corbusier. The art of architec-ture [www.barbican.org.uk/lecorbusier],una exposició londinenca oberta al museuBarbican [www.barbican.org.uk] fins al 24de maig, és la més important dedicada aCharles Édouard Jeanneret [www.fonda-tionlecorbusier.asso.fr], Le Corbusier (LaChaux-de-Fonds, Suïssa, 6 d’octubre de1887 - Rocabruna, Provença, 27 d’agost de1965). L’exposició [lecorbusierblog.blogs-pot.com] inclou maquetes originals, re-construccions d’interiors i mobiliari, di-buixos i pintures, fotografies, films, escul-tures i alguns dels llibres en què va exposarla seva teoria urbanística i arquitectònica,basada en cinc punts: els pilotis (elementssustentadors de formigó en forma de T),les terrasses jardí, la planta oberta, la fines-tra longitudinal i la façana lliure. Le Cor-busier va ser pioner a l’hora de pensar enla millora de les condicions de vida a lesciutats més congestionades, amb els seusgrans blocs de pisos, i la seva petja [proyec-to.localizarq.es/etiquetas/corbusier-le] espot observar a Europa (sobretot a França iSuïssa), Amèrica i l’Índia, on va participaractivament en la planificació de la novacapital dels estats del Panjab i Hariyana,Chandigarh [chandigarh.nic.in], a la dèca-da del 1950.

Q

Le Corbusiers’exposa a Londres

FETS I WEBSMARTÍ [email protected]

NOVETATS..........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

Ausiàs Marcwww.cervantesvirtual.com/bib_a

utor/ausiasmarch

Coincidint amb el 550 aniversari de lamort d’Ausiàs Marc, la Fundació BibliotecaVirtual Miguel de Cervantes ha presentatuna completa web dedicada al poeta.

CCCVwww.portal-vallespir.cat

Centre que va ser constituït l’any 2004 almunicipi nord-català d’Arles de Tec i quefedera més de trenta associacions culturalsde la comarca del Vallespir en defensa dela llengua i la cultura catalanes.

Sida-Studiwww.sidastudi.org

Web renovada d’aquesta ONG catalanaque ofereix informació i prevenciórespecte de la sida: dubtes, fer-se la prova,tallers de prevenció, centre de documen-tació...

Bloc del cap de governwww.presidencia.ad/capgovernbl

og.asp

Bloc oficial del cap de govern andorrà, Al-bert Pintat, que deixarà el càrrec el 26d’abril vinent, amb motiu de les eleccionsgenerals al Principat.


VISTES FIXES

uan va entrar a la sala on l’anaven a jut-jar, Josef Fritzl, l’anomenat monstre

d’Amstetten, va aparèixer amb la cara tapadaamb un arxivador. Els fotògrafs no s’esperavenel camuflatge i com desesperats van intentarprendre la cara de l’home a còpia de voler-lofotografiar per darrere, de perfil, per sota i persobre. Només el fotògraf autor de la imatgeque avui presentem va entendre que la verda-dera cara del monstre era aquesta. S’hi hauriapogut apropar més. Una cara de cartó blauamb uns forats per respirar i veure-hi: la màsca-ra que evoca altres màscares d’altres monstresreals o ficticis que la vida, la literatura o el cine-ma ha ofert. L’últim del qual vam tenir notíciacinematogràfica va ser l’Hannibal Lecter d’El si-lenci dels anyells. Hannibal Lecter era un caní-bal –hi ha un joc de paraules entre Hannibal icaníbal–, que va ser obligat a cobrir-se ambuna màscara que li paralitzava la cara perquèno clavés mossegades al primer que trobava.Hi ha altres màscares famoses, com la del Fan-tasma de l’Òpera, però aquest era una bonapersona.

¿Què volia amagar amb l’arxivador de colorblau l’home que durant tota una vida va escla-vitzar i violar la seva filla prèviament tancadaen una mena de presó feta amb les sevesmans; l’home que va tenir fills amb la filla i queva cremar-ne un que se li va morir; l’home quese n’anava de vacances a Tailàndia deixant lafilla al zulo i la dona, la seva dona i mare de lapresonera, en una inòpia que encara no ha en-tès ningú? A tots els assassins, quan són en-xampats, emmanillats o conduïts a la sala dejudici els ve com una mena de sobtat pudor ies tapen la cara. Si no és amb una caputxa ésamb una jaqueta o amb la mà. Encara no n’ha-víem vist cap cobrint-se amb material d’ofici-na. La fila que l’home fa, mirant pels foratscom fan els portadors de nans de les colles degegants, que miren per la boca del cap de car-tó, no li millora la imatge. Ho diem per si s’hopensava. Potser si hagués tret el codi de barresde l’arxivador... L’Hannibal, l’Atil·la austríac vabasar la defensa en un trauma infantil: no séquè d’una mare cruel que havia tingut. Ja espot anar tapant, que no respecta la filla ni res-pecta la mare. Amb la filla: la vergonya li feiafer el que li feia amb màscara?

Q

La màscara del diable

POELTEN (ÀUSTRIA) 16.03.09Foto: ROBERT JAEGER / EFE

MANUEL CUYÀS [email protected]



ENTRETENIMENTS

Horitzontals: 1.– Anatòmica-ment parlant, proveïda de vasosde nova formació. 2.– Cedeixiun bé immoble en emfiteusi, perexemple. En cap cas el maig fran-cès de corcoll. 3.– Aquesta lletrarepresenta el punt de màximplaer sexual femení. Arribad’orient un mamífer carnívor dela família dels mustèlids de pe-latge blanc molt estimat per lesdames de l’alta societat. Nom is-làmic adoptat pels europeus perdesignar els bantus sud-orien-tals. 4.– De dreta a esquerre, po-sar al foc o metall molt bontransmissor d’electricitat. Man-cur Daixonses, destacat econo-mista i sociòleg nord-americà(1932-1998), autor, entre altres,del llibre Poder i prosperitat. Unmetge tanmateix abreujat, ara.5.– Donat d’esquena (la tempta-ció ja l’he tingut, eh). Congesta,glacera que ve d’orient. Proa ipopa de caiac, com a l’autodefi-nit de l’altra plana. Fa sonar l’itrimig líquid. 6.– Del dret fa plorarsense que se li observi res de dra-màtic. Article. Ara ve d’orientaquell filòsof romanès d’expres-sió francesa de nom Émile Mi-chel. 7.– Sistema de comunica-ció telefònica mitjançant lesones radioelèctriques. 8.– A lamoda. Àpex petit, curt, poc con-sistent. Anar-hi anant, anar-hianant, cantaven els de la Trinca.9.– 17-cetosteroide d’acció an-

drògena, de fórmula C19H30O2.Conjunció copulativa. 10.– Ele-ment gasós incolor, inodor iinert, però tremendament atrac-tiu a la vista. Al final fa que n’hihagi més d’un. Dígraf. A cada ex-trem del rotor. Mustieu en silen-ci. 11.– Fa sonar l’iris gris. Apare-lla, prepara una altra vegada. LaRosa més política. 12.– Deixa-ven algú sense força vital. La desurf permet cavalcar les onades.13.– Misteris Únics Increïbles.Abans del ètes. Que s’hi fixamolt. 14.– Parasitosis produïdespel desenvolupament d’Echino-cocus granulosus.

Verticals: 1.– El sistema d’ali-mentació que exclou, gairebé ra-dicalment, la carn i els seus deri-vats. 2.– El campió del matalàs.El Paco més afrancesat i interna-cional. Mot quantitatiu ponde-ratiu que s’enfila. 3.– Obtingutscap amunt com a resultat d’unraonament. Us trobeu en braçosde Morfeu, que diria un cursi. 4.–Sol ser la part metàl·lica més llar-ga d’una arma de foc. Remar en-rere. Fan sonar el petard. Fa so-nar l’inici indivís dins Rímini.5.– Situa algú o alguna cosa enun lloc. Objectaven les afirma-cions del testimoni. 6.– Llama si-

lenciosa. Dediquis un sentit ho-menatge a qui sigui. Endreço elsestris com Déu mana. 7.– Relatiua aquella branca de l’electricitatque s’ocupa de la tècnica electrò-nica aplicada als problemes del’aeronàutica. 8.– Barra petita ino treballada d’argent o d’or fi.Puja una trampa per caçar ocells.Allò que s’escolta, per dir-ho ai-xí. 9.– El sufix romà del prefix idel sufix. Senyoretes esdevingu-des capgirades ostatges. Capavall és la mare del PP, i capamunt és el pare dels aliments.L’equinococcosi en té tres, comaquesta. 10.– La capgirada cèl-lula lliure, ameboide, que és res-ponsable directa de la fagocitosi.El metall de les febrades. Capavall pot ser qualsevol llac fran-cès, però cap amunt convé d’allòmés. 11.– Entra i surt de Zarautz.Partícula negativa al bell mig deFrança. S’enfila aquella reina deJordània que és part d’un míticdiamant. A aquest Eduardo elvan assassinar a trets uns anar-quistes catalans. 12.– Ven a crè-dit des de sota. Embrutes l’at-mosfera amb el fum de la teva fà-brica. 13.– El projectil que llen-cen Cupido i els parroquiansdels pubs britànics. Fan sonar ladivina crítica cínica. Estelles pe-tites vistes des de sota. 14.–Adaptats, i adoptats, a les carac-terístiques i els usos i costumsdels americans.

ENREVESSATSJORDI SOLER [email protected]

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14

1

2 ■3 ■ ■4 ■ ■5 ■ ■ ■6 ■ ■7

8 ■ ■9 ■10 ■ ■ ■ ■11 ■ ■12 ■13 ■ ■14

Ompliu totes les casellesbuides amb els números de l’1al 9, de tal manera que capnúmero es repeteixi en cap fila,ni vertical ni horitzontal, nidins les nou caixes de 3x3.Solucions i programad’ordinador awww.sudoku.com

SUDOKUPUZZLES BY PAPPOCOM www.sudoku.com

Núm

. 176

48. N

ivel

l: f

àcil.

Núm

. 169

68. N

ivel

l: m

itjà

.


1.d4 d5 2.c4 c6 3.Cc3 Cf6 4.e3 a65.Cf3 b5 [un trencament de modadarrerament] 6.b3 Ag4 7.Ad2 e68.h3 Axf3 [desfer-se d’aquest alfilde caselles blanques és tot unplaer!] 9.Dxf3 Aa3 10.Ad3 0–011.0–0 Cbd7 12.Tad1 [intent detancar l’alfil no dóna res: 12.c5Ab4] 12...Tc8 13.De2 Te8 14.c5Ab4 15.a3 Axc3 16.Axc3 e5

17.dxe5 Cxe5 18.Af5 Ta8 19.Ad4De7 20.Ab1 a5 21.Db2 a4 22.f4Ced7 23.b4 [sembla clar que tot esdecidirà en el flanc de rei] 23...Df824.g4 Ce4 25.g5 [les negres, demoment, no pateixen] 25...f526.gxf6 Cdxf6 27.Rh2 g6 [sem-bla més lògica la variant conserva-dora 27...Ta7 28.Tg1 Tf7 29.Tg2Te6] 28.Tg1 Rf7 29.Dg2 Dh630.Tdf1 [les blanques tenen arauna ruptura clara a f5] 30...Dh531.Db2 [31.f5? g5 i no hi ha res]

31...Ta7 32.Tg5 Dh4 [i ara és la rei-na la que queda fora de joc]33.Dg2 Tae7 34.Ac2 [a un finalmolt interessant porta 34.f5 Dxg535.Dxg5 Cxg5 36.fxg6+ Rg8(36...hxg6 37.Txf6+ Rg838.Txg6+) 37.Axf6 h6 38.Axe7Txe7 39.h4 Ce4 40.Axe4 Txe441.Tf6 Txe3 42.Txc6 Txa3 43.Tb6Tc3 44.Txb5 a3 45.Ta5 h5 46.Rg2

Rg7 47.Ta6 Tb3 i semblen taules]34...Rf8 35.Te5 Tf7 [millor35...Rf7 ] 36.Txe8+ Rxe8 37.f5 g538.Axe4 Cxe4 39.f6 h5 [no que-darien malament les negres amb39...Rd7 40.Df3 Cd2 41.Df5+ Rc742.Tf2 Ce4 43.Tg2] 40.Tf4!? gxf4?[les negres tindrien avantatge amb40...g4 41.Txe4+!? dxe4 42.Dxe4+Rd7. És el preludi del drama, undels molts d’Ivantxuc: s’acaba dedeixar mig punt] 41.Dg8+ Tf842.De6+ Rd8 43.De7+ Rc844.Dxf8+ Rd7?? [i ara l’altre mig.44...Rb7 45.Dg7+ Ra6 46.f7 f347.f8D Df2+ 48.Rh1 Df1+ 49.Rh2(49.Dg1?? Cf2+ 50.Rh2 Dxh3mat) 49...Df2+ i taules] 45.De7+ ipleguen ja que hi ha mat!45...Rc8 46.De8+ Rb7 47.Dd7+Ra8 48.Dxc6+ Ra7 49.Dc7+ Ra850.Dc8+ Ra7 51.c6+ Cc552.Axc5 mat 1–0

Els genis són capaços de les gestes més espectaculars itambé, de tant en tant, dels desastres més estrepitosos. Elsho perdonem, són genis! Ivantxuc no n’és una excepció.Pot perdre per culpa del temps o de les distraccions. A lapartida contra Morozevich semblava que podien guanyarles negres, i un parell d’errades li costen tot el punt.

Un nou drama

Morozevich – Ivantxuk,Corus Chess 2009 Wijk aanZee (13), 2009

ESCACSJORDI ESCUDER [email protected]

8 ��7 ��6 ��5 ��4 ��3 �� 2 ��1 ��

a b c d e f g h

Posició després de 40. Tf4!?

AUTODEFINITJORDI SOLER [email protected]

ESTRATÈGIAMILITAR I POLÍTICA

DE L’OTAN

USABLE, PROFITÓS

▼ MUNICIPI D’ÀLABA(EN BASC, LAUDIO)

QUE NO TÉPRINCIPI NI FI

▼

ARÀCNID MOLT IMOLT PETIT

▼ EM DIRIGIRÉ

LA VOLTA CICLISTAA CATALUNYA EN TÉ

UNES QUANTES

▼

GRUP DE GENTD’ARMES

� ▼ VERITABLE,MANIFEST

PEÇA DE CUIR A LABOCA DE L’ESCLOP

� ▼ ▼

QUI PAGA ELLLOGUER DEL PIS

S’ESFORÇARÀ PEROBTENIR EL PREMI

� ▼

� FA SONARL’OTÒFON GROC

AQUEST MASNO ÉS DE PAGÈS

�

FACIN EL NIU

CAPA GASOSAQUE ENVOLTA

ALGUNS PLANETES

� ENTRE LA BARBAI EL COLL

FER-NE ÉS NOANAR A LA FEINA

� ▼

� ▼

PARELLADE ROMANS

DÒRIC, JÒNIC,CORINTI...

� LLUNYÀ, SALVATGEI CINEMATOGRÀFIC

GREIX LÍQUIDQUE S’ENFILA

�

SI ÉS DE TRINCA,ÉS FLAMANT

� ▼ ARTICLEINDETERMINAT

FAMOSA CIUTATSUMÈRIA

� ▼

DANY MATERIALO MORAL

UTILITZAREL PHOTOSHOP

� ELEVACIÓ NO GAIREALTA DEL TERRENY

PROA I POPADE CAIAC

� ▼

� ▼FA SONAR

EL CUL BRUTD’UN URUBÚ MUT

�

AUTODEFINIT

Solució horitzontals: 1.– Útil. Cert.2.– Llogater. 3.– Maldarà. O. 4.– Niïn. Pap.5.– Atmosfera. 6.– II. Oest. 7.– Estils. Un.8.– Mal. Turó. 9.– Retocar. U.

ENREVESSATS

Solució horitzontals: 1.– Vascularitzada.2.– Estableixi. iaM. 3.– G. inimrE. Cafre.4.– eruoC. Olson. Dr. 5.– taD. areleG. C. I.6.– abeC. El. naroiC. 7.– Radiotelefonia.8.– In. Apicle. OTAN. 9.– Androsterona. I.10.– Neó. S. RR. R. MST. 11.– I. Readoba. Diez.12.– Semaven. Planxa. 13.– MUI, èsiS. Atent.14.– Equinococcosis.

Núm. 16968 Núm. 17648

SUDOKU

SOLUCIONS


OPINIÓ

Oscar com a actriu secundària –de re-partiment, per no ferir– a PenélopeCruz ha acabat de reblar l’operació

comercial a l’entorn de la pel·lícula de WoodyAllen. La pitjor, per al meu gust, ara ja ho pucdir sense por de passar per aixafaguitarres ipoc patriota. Un treball decebedor, si més noper a aquells que ens tenim per admiradors in-condicionals del director americà. Argumenttòpic i anodí, previsible, una obra en generalpoc brillant, lenta i tediosa, com de tràmit–ben bé per encàrrec–, plena de llocs comuns,tant pel que fa al guió com als escenaris, si bés’han acomplert en aquest sentit les expectati-ves relacionades amb la promoció turística deBarcelona. Ben aprofitades, doncs, les subven-cions oficials, tan censurades al seu momentdes de diversos àmbits. No només pel ressò dela glossada estatueta a Pe, i el Globus d’Or an-terior com a millor comèdia de l’any (que san-ta Llúcia conservi vista i criteri al jurat, i depas un sentit de l’humor tan peculiar com perpremiar una suposada comèdia cinematogràfi-ca que no provoca ni una sola rialla). El rendi-ment dels incentius institucionals a la cintaderiven sobretot del seu inusitat, i per a mi in-comprensible, èxit de taquilla. No pas a Cata-lunya, com era de preveure, sinó als EstatsUnits, on la filmografia d’Allenno és precisament del gust delgran públic.

Efecte aconseguit, per tant.Diners a càrrec dels pressupos-tos d’Ajuntament barceloní iGeneralitat amortitzats. Con-trast en aquest terreny amb elfiasco de la superproducció im-pulsada per la Comunidad deMadrid per commemorar el bi-centenari de la guerra del Fran-cès, que allà anomenen de laIndependència. Sangre de mayo,es titulava, dirigida per Garci ibasada en un parell de volumsdels Episodios nacionales de Pé-rez Galdós. Sort encara que lainspiració no s’havia buscat enaquell altre episodi galdosiàque porta per títol Un volunta-rio realista i que comença deni-grant ferotgement –i injusta– laciutat de Solsona, qualificadaper l’autor com «una de las másfeas y tristes poblaciones de lacristiandad».

L’ Sangre de mayo ha disposat d’ajuts del go-vern de la senyora Esperanza Aguirre per valorde 15 milions d’euros, molt més que els ator-gats a Vicky, Cristina, Barcelona, i en canvi s’hasaldat en un fracàs estrepitós, una ruïna: niuna setmana d’exhibició als cinemes i unaprojecció televisiva a les tantes de la matina-da.

Em trobava casualment a Madrid el dia del’estrena, al lloc dels fets, a la mateixa sala dela plaça Callao on penjava un cartell immensde Vicky, etc. Quina ràbia els devia fer a al-guns aquell Barcelona en grans lletres de mot-lle. Pel passadís entre periodistes sobre una ar-rugada catifa vermella –Hollywood provincià icarrincló–, anaven desfilant autoritats i prota-gonistes, curiosament bona part dels quals ca-talans, començant pel Quim Gutiérrez. I ésque són molts els actors del nostre país treba-llant hores d’ara a la capital del país veí. Caldestacar l’Albert Boadella, bufó de la cort asou de l’esmentada Esperanza, que l’ha desig-nat director del Teatro del Canal. El patèticBoadella encara va de rebel, però ja no el veigcapaç de muntar-li a la seva nova mestressaun Ubú rei com va fer amb Pujol o bé un Tele-deum a Rouco Varela. Ai, Madrid sí que pagaels traïdors.

COSTA OESTVIDAL VIDAL [email protected]

Vicky i Cristina a Madrid

«El rendi-ment delsincentiusinstitucio-nals a la cin-ta derivensobretot delseu inusitat,i per a mi in-comprensi-ble, èxit detaquilla» LLU

ÍS R

OM

ERO


PUBLICITAT

La llibreria La Gralla, El 9 Nou i l’Associació Cultural de Granollers convoquen per vuitena vegada el Premi Literari Jaume Maspons i Safont (1956 - 2001), en memòria d’aquest periodista.

Presentació1. S’hi poden presentar obres literàries de qualsevol gènere literari i

escrites en llengua catalana. El jurat valorarà especialment les obres literàries que tinguin un fort component satíric. Han de ser obres inèdites i que no hagin estat premiades en cap altra convocatòria.

2. Les obres han de tenir una extensió de 100 a 200 pàgines Din-A4 en format digital a cos 12 i 30 línies per full, excepte les de poesia, l’extensió de les quals no pot ser inferior a 600 versos ni superior als 800. Se n’han de presentar cinc còpies impreses adequadament enquadernades. Han d’anar acompanyades d’un sobre tancat que contingui el títol de l’obra i les dades personals del participant (nom, cognoms, adreça i telèfon). A l’exterior d’aquest sobre hi ha de figurar el títol del treball i el nom o pseudònim de l’autor.

3. Els originals s’han de presentar a l’Associació Cultural de Granollers, camí Romà, 47-49, 2n pis, 08402 de Granollers, telèfon 93 861 55 98. El termini d’admissió es tancarà el dia 19 de juny de 2009.

4. Els autors de les obres presentades es comprometen a no retirar-les abans que no es faci públic el veredicte del jurat. La presentació d’una obra comporta que l’autor no té compromesos els drets d’edició i que no ha estat presentada a cap altre concurs pendent de veredicte.

Jurat5. Els membres del jurat seran Francesc F. Angelats, Albert Benzekry,

Carles Capdevila, Marina Martori i Esteve Plantada, i actuarà com a secretari un representant de la família Maspons.

6. El jurat seguirà el procediment de votacions successives fins a obtenir una majoria de vots a favor d’una obra determinada, que serà la guanyadora. El premi no podrà ser compartit en cap cas; però a judici del jurat es podrà declarar desert.

Premi7. L’import del premi, aportat per la llibreria La Gralla de Granollers, és

de cinc mil euros (5.000 euros), quantitat sobre la qual es practicarà la retenció establerta per la normativa tributària vigent. L’import del premi cobreix els drets d’autor de la primera edició del llibre. En cas d’haver-hi una reedició, l’autor rebrà en concepte de drets d’autor un 8% sobre el preu de coberta per cada llibre venut.

8. L’obra guardonada serà editada en llibre per El 9 Nou.

Lloc i data del veredicte9. El jurat farà públic el veredicte el mes d’octubre de 2009 en un acte

que es farà a la ciutat de Granollers i en el qual es lliurarà el premi al guanyador. El veredicte serà inapel·lable.

10. Un mes després de l’adjudicació del premi i com a màxim abans del mes de gener de l’any 2010 les obres no guardonades podran ser retirades de l’Associació Cultural de Granollers.

11. La presentació dels originals pressuposa l’acceptació de les bases i dels drets i les obligacions que se’n deriven.

12. Qualsevol aspecte no previst en aquestes bases serà resolt pel jurat o per les parts convocants.

Granollers, gener de 2009

VIII Premi LiterariJaume Maspons i SafontAny 2009

Associació Culturalde Granollers

Amb la col·laboració de Vicenç Viaplana

8171

57-9

5657

0T

PUBLICITAT

1299

67-9

4895

6A

Documents

Revista Presència