Ruta literària de Desideri Lombarte

Pena-roja

Programa ARCE

Viure la literatura a través de les TIC

Trobada a Fraga. 25-27 abril 2012

Desideri Lombarte Va néixer al mas del Molinar de Pena-roja al Matarranya el 7 de febrer

de l’any 1937. Als 11 anys va haver d’anar a Alcanyís a fer el batxillerat

als Escolapis, que abandona als 15 anys i torna a Pena-roja a treballar

al camp a casa. Als 19 anys marxa a Barcelona on estudia per deliniant i

més tard per aparellador, estudis que no acabarà i treballa en un

despatx d’arquitectura. A finals dels anys 70 ha de deixar de treballar,

per motius de salut. Al llarg dels anys sempre va mantenir una estreta

vinculació amb Pena-roja on viatjava sovint i passava llargues

temporades participant activamente en la vida local i comarcal.

A Barcelona va començar a fer ús escrit del català, en el qual va

reconèixer la seva llengua materna de Pena-roja, i el va cultivar

literàriamente a partir del 1980 quan ja no treballava. A la seva mort el

1989 va deixar una extensa obra pràcticament sense publicar, tret

d’algunes col·laboracions en revistes i dels tres seus primers llibres.

Després de morir els amics, en torn a l’Associació Cultural del

Matarranya que ell va impulsar, es van encarregar d’editar els seus

escrits, tasca que encara està en procés.

Llibres publicats:

Poesia: Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort (1987); Romanços mai contats. Boires i borrims (1994); A l’ombra de les roques del Masmut (1991); Sentències comentades. Voldria ser (1993); Cartes a la molinera. La bona vida i la mala bava (1995); Miracles de la Mare de

Déu de la Font i Altres Poesies Esparses (1999); Ataüllar el món des del Molinar [antologia] (2000). Teatre: Pena-roja i Vallibona, pobles germans (1987); Teatre inèdit (1992). Narrativa: Memòries d’una desmemoriada mula vella (1997). Investigació: 600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja (1990); Pena-roja, una vila a la frontera (1999). Altres: Epistolari de Desideri Lombarte 1981-1989 (2002).

La nostra ruta literària de Desideri Lombarte

Partint del nostre Institut a Fraga, fem un viatge fins Pena-roja de

Tastavins, el poble de Desideri Lombarte, i la seva comarca del

Matarranya. El recorregut del viatge es el següent:

1. Fraga

2. Mequinensa

3. Casp. La ciutat del Compromís que al final de

l’Edat Mitjana va decidir el futur dels

territoris que formaven la Corona d’Aragó.

4. Alcanys. La ciutat de la Concòrdia, punt

de partida del Compromís de Casp.

Les pintures gòtiques del seu castell

narren la conquista de València per

Jaume I.

Pel seu valor simbòlic, cal

destacar les Ventes de

Valdealgorfa, una cruïlla de camins cap

a Catalunya, València i Aragó.

5. Mont-roig. Primer poble del

Matarranya en direcció a Morella,

6. Pena-Roja. El poble de desideri

Lombarte.

7. Vall de Roures. La capital del Matarranya.

Un cop al Matarranya, la ruta literària de Desideri Lombarte consisteix en

fer el recorregut que s’indica al plànol de Pena-roja, fent lectures de

fragments de la seva obra de l’autor als escenaris que la van inspirar.

Les darreres pàgines d’aquest quadernet son pàgines personals, que

estan en blanc per a escriure les opinions, els records, les impressions,

les fotos, dibuixos... de la visita.

1. El Matarranya

El primer poble que es troba al Matarranya entrant a

la comarca per la carretera de Morella és Mont-roig,

des del qual podem gaudir del paisatge matarranyec.

SOM GENT DEL MATARRANYA A on tens la gent, Matarranya, en tantes cases tancades i terres abandonades? –Escampats per mitja Espanya– Però alguna volta tornen, per no perdre la costum? Tornen si no estan molt lluny, i els que no poden s’anyoren, Ampla vall i planes terres, oliveres i ametlers, presseguers i avellaners roques roges a les serres. Matarranya, terra i riu, pobles plans i costeruts, bancals grans, bancals menuts, fred d’hivern, calor a l’estiu.

Esglésies, cases i masos, Ermites, castells i ponts, carrascals, pinars i fonts, parets de pedra i ribassos. Quants anys fa que esteu aquí, bona gent del Matarranya? —Los Íbers més de sis mil i natres som d’eixa raça. Los Íbers, los rebisiaios, los iaios grecs i romans, i els pares que tenim natros, mig moros i mig cristians.

[...]

Miracles de la Mare de Déu de la Font i Altres Poesies Esparses

2. La llengua

Si d’alguna cosa n’estava orgullós Desideri

Lombarte era de la seva llengua, la qual va

contribuir a dignificar a l’Aragó. LA LLENGUA QUE PARLEM La llengua que parlem és clara i forta

i és dolça si convé, i és falaguera

i és jove com un brot de primavera, i és vella com l'hivern, i no està morl

Està viva al carrer; val per anar a llaurar, i per a renegar i per anar a la font, i anar al cafè.

Per què no ha de valer per escriure al diari, per a passar el rosari

i per escriure més, si més convé; més versos i cançons i més històries dels fets presents i de passades glòries?

Miracles de la Mare de Déu de la Font i Altres Poesies Esparses

3. El riu Tastavins

La vila de Pena-roja ens reb amb el riu Tastavins

que li ha donat el cognom i que recorda les vinyes

que en un temps van envoltar el poble.

LO RIU TASTAVINS Naix a la muntanya, baixe fent camins cap al Matarranya, lo riu Tastavins. Va regant les hortes, va movent molins, va fent moltes voltes lo riu Tastavins. Veu créixer les vinyes olivars adins. Ha vist guerres, ha vist rinyes lo riu Tastavins.

Les pampes dorades tapen los raïms de vinyes regades pel riu Tastavins.

Raïm negre i ros tenim, moscatell, garnatxa, macabeu. Lo que no llaure no beu, diuen pel Tastavins. Podar, llaurar, cavar, veremar. Per a veure vi s’ha de treballar, diuen pel Tastavins. Los de Pena-roja que sort que tenim. Abans de veremar lo riu taste-vins.

Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort

4. La Mare de Déu de la Font

Segons la llegenda, a l’ermita de la Mare de Déu de

la Font el cavall blanc de Sant Jaume, que venia

coix, va trencar una rajola que encara es conserva.

SANT JAUME [...] Entre vinyes i olivars

lo cavall blanc coixejave. La ferradura de plata

mireu que no se li caigue.

A l'Ermita de la Font la Mare ja els esperave. A la voreta del Riu

la va anar a vore Sant Jaume

i quan entrave a l'Ermita

la ferradura penjave.

Si mireu detràs la porta, hi ha una rajola que falte que la va trencar el cavall lo cavall blanc de Sant Jaume.

Mare de Déu de la Font, dels plans, de les serres mare, guardeu de mal a la Vila. guardeu-la de pedregades, de mal núgol, de la seca, de la fam, de les tronades. de la pesta, de les febres. de mala gent, de gelades.

I San jaume se'n va anar i els pastorets se quedaven. Guarden la Mare de Déu, la Mare de Déu los guarde.

Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort

5. Finestres i balcons

El que més li agrava a Desideri era contemplar com

passava la vida pels carrers del seu poble. JA NO ÒBRIGO EL BALCÓ

Avui ha eixit un sol lluent, lo cel estave clar, d’un gris blavós, un sol esplendorós i un ventet suau, ni fresquet ni calentet. Per la finestra oberta miro el pla verd, la roja terra, miro el riu, la serra, i per damunt de tot la moleta deserta. Avui les orenetes volaven més de pressa, hi havie una aigualera pels teulats i pels bancals sembrats dormie una calitja poc espessa. Los llençols blanquegen als balcons de nostra Vila, als balcons florits, i pels brancals humits entre el sol, oberts los finestrons. Eixie, a poc a poc, la gent a treballar a la vinya i a l’hort, a l’ombria, al solà i a la sort, al verger, a l’olivar.

Dos dones, carrer avall, van a la font, la iaia fa el dinar. Una arruixe el carrer per agranar, dos mosses van al forn. Davant de les ovelles va el pastor, passe una rabera de bestiar, a l’esquena lo saquet del dinar, lo gos entre les cames, a la mà el bastó. S’escampe el sol per tot arreu, va a treballar la gent a l’aire, al sol, al vent, aneu per on aneu. I jo del finestró miro els que van i vénen per la il·lusió i les ambicions que tenen, i no òbrigo el balcó.

Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort

6. La font

Ai, ai, les xiques de Pena-roja que van a la font! LA XICA QUE VA A LA FONT Una xica, cada dia, va a la font de matinet. Si la trobés li diria: “De tocar-te, et tocaria a on te toque el canteret”. Ix de casa pentinada, escotada la bruseta i la cara colorada i la trena molt ben feta. I baixant la costereta, de presseta que fa fred, de tocar, li tocaria on li toque el canteret. Al passar per la calçada m’enlluerne el sol rosset i li miro la llaçada que porte al davantalet, a la cintura lligada. Si poguera li diria: “De tocar-te, et tocaria a on te toque el canteret”. Omple el cànter a la canella i d’aigua en beu un glopet, i se li veu un trosset de la rodona mamella per l’escot de la bruseta.

I la falda li ve estreta i li fa molt bon tipet. A la xica li diria: “De tocar-te, et tocaria a on te toque el canteret”. Ai, l’aigua fresqueta i clara de la font del raconet! Que jo m’hi rento la cara de matí, de matinet. I a la xica li diria: “De tocar-te, et tocaria a on te toque el canteret”. Que la cintura li toque i a la vora del pitet. Ai, qui fore canteret que aigua fresca i clara porte de la font del raconet, de matí, de matinet! I el braç al coll que li pose i l’aprete ben pretet: “Dixa’m ser el teu canteret!”

A l’ombra de les roques del Masmut

7. El safareig

Ai, ai, quantes coses no hauran vist les bugades, al

riu o al safareig del poble! BUGADERA

La bugada, bugadera, s’aclareix als tolls del riu. Dies de claror d’estiu i rosada matinera dels matins de primavera. Blanca la roba que llaves, randes o brodats i flors, mocadorets plens de plors dels amorets que ploraves, i blaus de floretes blaves. Damunt de tu hi ficaria tanta mel i tanta cera com fan a la primavera mil abelles. I diria: “Si vas al toll, bugadera, dis-m’ho i t’acompanyaria”.

A l’ombra de les roques del Masmut

8. El treball al camp Visita al museu etnològic de Pena-roja

En l’obra de Desideri Lombarte el treball al camp és

una constant i en va deixar un bonic testimoni a

Memòries d’una desmemoriada mula vella.

De quan vaig nàixer ni sé el dia ni sé el mes ni sé l'any. Sé que ere de nit i que fee molt de vent i que a ma mare li havien donat ferrat ja. Sospito que serie primavera que és quan natres, les mules, solem nàixer. Ma mare, l'egua, ja no podie més amb la panxa tan plena i el braguer a punt de rebentar. Estave desficiosa i no va minjar gens. l'arno se la mirave, li passave la mà pel llom i li apretave els mugrons per a vore si tenie lIeit, i sí que en tenie. Ma mare es va gitar, va començar a gemecar i a fer esforços. Estave incòmoda i es va tornar a alçar

entresuada. Jo vaig començar a treure les potetes de davant i el morret i el cap sencer. L’amo va dir: —Ja ix. És rogeta com sa mare. Jo estava penjant, mitja a dins i mitja a fora. I tota banyada, i quin fred que tenia. l'egua, de reüll, me mirave i alguna cosa em va dir que jo no vaig entendre. Tota sangosa i banyada, anava caent. Ja em vea de morros al pallús del corral quan va vindre l'amo i em va sostindre enlaire. A poc a poc vaig anar eixint tota, coa i potes, i l'amo em va dixar en terra, damunt del pallús. Quin fred que fee en aquell corral i quin ventet se sentie per la porta i la finestra. Ma mare es va gitar, em va mirar, em va olorar ben olorada i em va llepar, no massa per això. Més tranquil-la va anar cap a la minjadora i va pegar dos mossos de ferratja.

L’ amo se'n va anar amb lo cresol que portave a la mà, i ma mare i jo mos vam quedar a les fosques, ella rosegant ferrat ja i jo gitadeta al pallús.

Va tornar l'home del cresol de seguida, amb la dona i un parell de criatures. —Mireu-la, és una mulata. Que bonica que és i que espavilada que està. Jo em vaig posar contenta i crec que ma mare també, perquè es va girar i em va tornar a olorar i afalagar. Estava damunt del pallús estirada i vaig provar d'eixecar-me. Què, t'eixecaràs? Tenia les potes tan llargues i tan primes i hi tenia tan poqueta força que se me n'anaven cap a tot arreu. A la canalla els va fer gràcia que no fora capaç d'alçar-me. Un d'aquells xiquets em va voler ajudar a posar-me dreta i son pare no el va deixar i el va runar. —No la tocos que sense voler li pots fer mal. Ja s'ho farà ella soleta. Quin remei em va quedar més que eixecar-me. Vaig refermarme de les potes de davant, vaig pegar una esperonada i vaig caure de costat. Quina vergonya. I tota aquella gent mirant-me. Ho vaig tornar a provar i

ara sí que me'n vaig eixir. Balancejant, aquí caic allà m'eixeco, me vaig acostar a ma mare. Ella em va tornar a olorar i em cridave. Tenia fam, més que fam, set ere lo que jo tenia. Vaig allargar el morro cap al pit de ma mare, volent mamar. Aquella canalla se'n rie, de mi. —Pobra mulata, no trobe les mamelles. L’ amo em va ajudar i em va posar el cap davall l'anca de ma mare i el morro al mugró. A la primera xuclada se'm va omplir la boca d'una Ileit pastosa, tanta lIeit tenie ma mare que se me n'anave per fora de la boca i tot lo morro em va quedar blanc. Un d'aquells xiquets, amb un drap vell que hi havie per allí en terra, va vindre decidit cap a mi i em va eixugar el morro blanc de lIeit. Tan fort me'l va fregar que vaig caure de cul al pallús, i farteta com estava i calenteta, que ja tenia el pèl eixut, me vaig adormir. I ma mare anave rosegant ferrat ja a la minjadora. L’amo, la dona i la canalla se'n van anar a dormir i ma mare i jo mos vam quedar soles i a les fosques.

Memòries d’una desmemoriada mula vella

9. El treball a la casa Visita al museu etnològic de Pena-roja

La vida tradicional del món rural està recreada al

museu, però continua viva als poemes de Desideri. AVUI QUÈ FAREM, MARE? –Avui què farem, mare? –Ai, xiqueta, no ho sé. –I si ferem recapte? –Fem recapte mateix. –Poses un tupí al foc; posa’l de vint-i-quatre. Aigua i una escudella de fesols, un trosset xorís i un tall de magre, un tros de botifarra i un garró. Ben tapat que bullgue a poc a poc. Allà a les onze, hi poses les pataques, Una fulla de bleda, una de col, i uns brinets de safrà que ho fan ben groc. Mitja horeta o tres quarts bullint, bullint. Treu-ne el caldo i fes sopes de pa sec, així tindràs un primer plat calent, i per a segon plat, tot lo bullit; i fas un plat d’enciam i tots contents. I bons tragos de vi.

A l’ombra de les roques del Masmut

10. El paisatge

El paisatge de Pena-roja forma part de Desideri i

Desideri forma part del paisatge. Una mirada des

del castell ens ho fa entendre. L’EMIGRANT PENA-ROGÍ [...] Quants anys fa? Erem molt menuts quan mo’n vam anar. Vam dixar el bestiar, el pare i la mare, lo parell de les mules, lo llaurar, els iaios que pensaven: –A on se’n deuen anar per eixe món solets? –Diuen que a la Capital, que volen vore coses. –Què coses volen vore? Si jo d’ací mateix, sense moure’m de casa, trec lo cap pel balcó i veig mig món: Lo terme de Mont-roig, los Vila-Sans, los Tolls, lo Prat, les Planes, la Font de na Sunyera i la dels Salzes, los Avellaners, los Comellars, la Tossa i les Buitreres. Jo veig verdejar el blat, la vinya, los ametlers florits, les oliveres. I veig lo campanar, les cases, la gent que passe pels carrers, la lluna blanca, les nits de cel ras. Les estrelles del cel, la neu, lo gel.

Què més hi ha per a vore? [...]

Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort

11. Masos, roques, eres i barrancs

Ataüllant el món de Desideri Lombarte des del

castell es fan presents en la llunyania els escenaris

de la seva obra: el desaparegut mas de Lo Molinar

on va néixer, en el qual diuen que encara hi viu, les

roques del Masmut que cobejen Pena-roja, les eres

del Solà on continua treballant la desmenoriada

mula vella, el barranc de l’Escresola on una xica es

va tornar serp i a les nits canta enamorada… LA XICA TORNADA SERP

[...] L’agostera, la filla de l’amo, dolça i riallera, és la més bonica donzella del món. Puge, baixe, porte la beguda als peons. Hi ha un peó fornit, un home granat, que li fa la broma. Un bon segador que a cada falçada de blat fa mitja gavella. –Si tu Marieta que tens, tan blanca la cara, tan roges les galtes, tan fines les dents, tan fresca la veu com l’aigua que pertes, llugeres les cames, rossos los cabells.

I la gràcia, la gràcia que tens quan puges i baixes i brinques parets. Si tu Marieta vullgueres no hi hauria jove que no et festegés. […] Diuen que l’han vista cap a la solana. Fuig estre fenassos verda i ariçada…

I a les nits de lluna cante enamorada.

Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort

12. Una pàtria menudeta

La pàtria de Desideri és la que tots volem. LA MEVA PÀTRIA MENUDA No vull una pàtria gran ni una pàtria mitjaneta, que la vull ben menudeta. Conèixer-la pam per pam i estimar-la sencereta.

No la vull pobra ni rica, ni humiliada ni orgullosa, vull la pàtria més preciosa, i la vull verda i florida i fresca com una rosa.

Vull, al mig d’ella plantat, i tocant de peus a terra, a la dreta i a l’esquerra vore-la de part a part, els rius, els plans i la serra.

Una pàtria tan rodona que de llevant a ponent, els dos braços estenent, la puguera abraçar tota i no me’n sobrare gens.

Com una nòvia, estimada, blanca com flor d’ametler, dolça com mel de romer, com una espiga, granada, florida com un roser.

Eixa pàtria que jo vull, eixa pàtria és la que tinc; la pàtria dels meus amics, la pàtria del meu orgull. I aquí vull viure i morir.

A l’ombra de les roques del Masmut

13. Dos pobles germans

Ningú com a Desideri ha explicat millor la història

dels origens de l’agermanament de Pena-roja i de

Vallibona amb motiu de la repoblació d’aquest poble

valencià veí amb dones pena-rogines, quan una pesta

se les va endur totes.

Tornen a Vallibona los vallibonencs. Queden a Pena-roja los pena-rogins. Ila Mare de Déu de la Font, a la vora del riu, en lo Xiquet al braç

que s'enriu. Set anys que passaràn i set anys que han passat. Al set anys tornaran, uns més vells, uns més grans. uns que ja no ho voran. Germans de nostra raça uns atres naixeran.

La gent de Vallibona torne cada set anys, com torne el fill a la casa del pare quan es gran, com torne l'aigua al mar, i tornen los moixons al mateix niu cada any.

I a Mare de Déu de la Font, a la vora del riu, espere serena que tórnon, i son Fill s'enriu. Torneu vallibonecs, Torneu sempre, Que la Mare de Déu de la Font I Pena-roja esperen.

Pena-roja I Vallibona, pobles germans

14. La casa de Desideri Lombarte

Sentim a Desideri més proper a la casa on va viure i

on continua vivint per ell la seva família. ELLES

Elles viuran per mi I els seus fills, si és que en tenen, viuran per mi i per elles. I elles riuran per mi i tindran, com jo tinc, clarors de sol i lluna i llum d’estrelles i aroma de mil flors, ombra d’arbres i tantes meravelles de sons i de colors, si arribaren a velles.

Miracles de la Mare de Déu de la Font i Altres Poesies Esparses

15. El final

Desideri va morir jove i té diversos poemes a la seva

mort com si paregués que la presentís

TU I JO SOLS Lo que haigue de ser, amiga mort, lo meu dia rader avisa-me’l en temps, si pots.

Que mos quedarem sols, sols tu i jo. Que nos m’ha agradat mai fer davant de dengú cosa trascendental. Si fore al mes de maig, a l’ombra d’un om al fondo d’un barranc. I si fore a ple estiu, prop de font fresca o a la vora del riu. I si ha de ser a l’hivern, a un receret del sol i que no hi toco el cerç.

Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort

Agraïments Agraïm la col·laboració de la familia de Desideri Lombarte en la

realització de aquesta ruta i la cordial rebuda a Pena-roja. També a

l’Ajuntament de Pena-roja per les facilitats donades, especialment en la

visita al museu etnològic “Lo Masmut”.

Grup ARCE

IES Bajo Cinca

Fraga

Anotacions personals

Anotacions personals

Anotacions personals