Itineraris literaris per Barcelona

Yo fuí Johnny

Thunders de

Carlos Zanón

1

YO FUÍ JOHNNY THUNDERS

Carlos Zanón és un poeta, novel·lista, articulista i crític

literari nascut a Barcelona l’any 1966. És llicenciat en dret. Ha

format part del grup musical Alicia Golpea i ha estat lletrista

ocasional de Loquillo y los Trogloditas. Ha guanyat el premi

Valencia de Poesia el 2004 amb el llibre “Algunas maneras de

olvidar a Gengis Khan”, el premi Brigada 21 a la Millor Novel·la

Negra el 2009 i el Premi València Negra a la Millor Novel·la de

l’Any amb “No llames a casa” l’any 2012.

“Yo fui Johnny Thunders” és la seva quarta novel·la. El

protagonista és Francis, que va tenir certa repercussió com a

music, però va caure en excessos i, un cop frustrat el seu somni

de Rock&Roll, decideix retornar al seu barri, el Guinardó, per

tractar de refer la seva vida.

La ruta comença a la Rambla Guipúscoa, a continació

anirem a l’Heron City, pujarem cap el Carrer Varsovia,

seguidament ens adreçarem a la Plaça Catalana i finalment,

acabarem la ruta a la Plaça de la Font Castellana.

2

ETAPA 1

Comencem la ruta a Sant Martí, ja que Francis va a buscar a la seva

germanastra, que treballa a un bingo.

Pàg. 29

La madre de Francis mutó al conocer a Paco de Joana a Juana. La mujer lleva

muerta hace años. Si se esforzara como hace la gente de edad –tirando paralelas

hasta los cruces de caminos-, recordaría cuántos. Pero no lo hace. Sí que puede, sin

embargo, recitar de memoria cuándo llegó la pequeña Marisol a casa. Cuándo se iba,

cuándo volvía y cuándo dejo de ir y de volver. Sabe casi todo de Marisol. Que trabaja

en rambla Guipúscoa, en un bingo, para escarnio del destino y compartiendo piso con

un par de chicas dominicanas. Al poco de marcharse tuvo novio. Luego, otro, un

moro. Ahora sale con su jefe, un tipo oscuro pero que no es pobre ni está solo, aunque

sea, eso sí, casi tan viejo como él.

Pàg. 102

Francis trata de fingir indiferencia. Saca un cigarrillo. Lo enciende. Luego, se gira y

mira en derredor. Como si no supiera qué iba a ver en aquel barrio tan parecido al

suyo, a todos los alejados del centro, del santurrón de Gaudí y de las cafeterías de

diseño. Como si le importara. Las aceras y las calzadas conservan parte de la

humedad de la llovizna de hace un rato. Siete de la tarde: críos y abuelas cruzan por

rambla Guipúscoa. El de seguridad da dos pasos en su dirección y le espeta:

-Será mejor que te vayas.

-¿Por qué?

-¡Aire!

RAMBLA GUIPÚSCOA

A mitjans dels anys 50, l’actual Rambla de Guipúscoa era un carrer, que estava més

envoltat d’horts que de fàbriques i tenia un paviment precari i un mal enllumenat.

En el sector mar d’aquell immens i inhòspit carril hi havia els blocs de pisos que ja

construïa La Caixa, mentre al sector muntanya començaven a bastir-se els edificis del

grup d’habitatges de Juan Antonio Parera, els de l’Obra Sindical del Hogar. El carrer

Guipúscoa no es va obrir oficialment fins el 18 de juliol de 1958, coincidint amb la data

3

de l’alçament militar amb el qual es va iniciar la Guerra Civil, però les plaques del

carrer no es van instal·lar fins el 1963. La inauguració definitiva va tenir lloc el 19

d’octubre d’aquell any i va comptar amb la presència del alcalde de Sant Sebastià, el

qual va descobrir una placa commemorativa, obra del ceramista Guivernau.

Als anys 60 els cotxes el van envair com a via ràpida per accedir del centre de la

ciutat a l’autopista de la costa.

A més, per evitar les vies del tren que unien el Clot i la Sagrera, però que aïllaven el

carrer Guipúscoa del centre de la ciutat, el 1964 el Ministeri d’Obres Públiques va

construir un pas provisional, que va ser conegut com el pont del carrer de València, i

que es va conservar fins el 1989, quan el carrer Aragó va poder enllaçar amb el de

Guipúscoa.

El trànsit de vehicles impedia que el carrer fos útil per al barri. Era un mur que dividia

el territori en 2 zones ben diferenciades. Així, els veïns que vivien entre Guipúscoa i

Gran Via eren “els de baix” i els que residien entre Guipúscoa i Menorca eren “els de

dalt”.

Les vies del tren de la Meridiana es van soterrar i el juliol de 1969 la Gran Via es va

prolongar des de la plaça de les Glòries fins al Besós. Ambdues avingudes van assumir

bona part del flux de cotxes que transitaven fins aleshores per Guipúscoa, que va

acabar convertint-se en un carrer mig mort, sense activitat, amb pocs comerços.

Durant un temps es van instal·lar tanques a totes dues bandes del carrer Guipúscoa i

gairebé no havia carrers transversals que el travessessin, situació que es va prolongar

fins la reforma dels anys 90.

Aprofitant els preparatius dels Jocs Olímpics, als anys 90, l’Ajuntament va obrir el

carrer d’Aragó fins el carrer Guipúscoa i va eliminar el sinuós i perillós Pont de

València.

El tram d’Aragó que passa pel Clot es va urbanitzar en forma de rambla i es va fer el

mateix en els primers metres del de Guipúscoa fins al carrer Bac de Roda, ja que el

poliesportiu d’aquest carrer s’utilitzaria com a centre d’entrenament i calia dignificar la

zona abans de l’arribada dels esportistes i la premsa internacional. Per contra,

l’aspecte que presentés el carrer Guipúscoa entre Bac de Roda i Extremadura

importava poc i es va quedar com estava.

La construcció del túnel de l’esperada línia 2 del metro va obligar a obrir el carrer en

canal. Aleshores, l’Associació de Veïns de Sant Martí de Provençals va començar una

intensa campanya de mobilitzacions per reivindicar la fi de les obres del metro i la

creació d’una rambla al carrer Guipúscoa.

Finalment, l’any 1996 Artur Mas, aleshores conseller de Política Territorial i Obres

Públiques de la Generalitat i Joan Clos, aleshores primer Tinent d’Alcalde de

4

l’Ajuntament, van arribar a un acord per desbloquejar les obres i urbanitzar Guipúscoa

entre Bac de Roda i Extremadura abans de l’estiu de 1997.

El disseny de la nova rambla va tenir un compte l’opinió dels veïns, principalment

mitjançant l’Associació de Sant Martí de Provençals.

La rambla Guipúscoa es va inaugurar el 13 de setembre de 1997- un any després que

arribés el metro al barri de Sant Martí de Provençals- neix al carrer Lope de Vega i

arriba fins el carrer Extremadura. Té un passeig central de 13 metres d’ample i 2

calçades laterals de 10 metres, amb espai pel que puguin circular les bicicletes. S’hi van

plantar 800 arbres i es van col•locar nombrosos bancs.

Després de la reforma, els carrers perpendiculars a la rambla la travessaven sense

problemes. També ha permès millorar la mobilitat entre ambdós sectors del passeig. El

trànsit de la Rambla Guipúscoa té continuïtat a totes dues bandes de la Rambla Prim.

Font: Sant Martí de Provençals, de la vila al barri. Nestor Bogajo i Manuel Martínez.

Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Centre d’Estudis de Sant Martí de Provençals,

2010.

ETAPA 1 Rambla Guipúscoa

5

ETAPA 2

Des de la Rambla Guipúscoa, ens traslladem a la Meridiana per arribar al Heron

City, lloc on hi ha planejat un robatori, en el que participa Francis, amb la intenció de

guanyar diners per comprar-se un vestit.

Pàg. 56

El Heron City es una islita de comercios, ocio y multicines que queda en el lateral de

una de las vías de salida de Barcelona, la Meridiana. Un parking gratuito soporta tres

plantes en las que hay un cine multisalas, un McDonald’s, un gimnasio, pizzerías, y

fuera de recinto, un Corte Inglés poco frecuentado. Es un centro más familiar que otra

cosa que se llena los fines de semana con vecinos de Horta, la Guineueta y la Sagrera.

Pero un martes a las cuatro de la mañana manda el silencio, solo roto por los coches

que, lejanos, entran y salen por los carriles de la Meridiana. Los locales están cerrados.

Algunos desprenden una luz cenital verdosa, con móviles encapsulados, alarmas

nerviosas, zapatillas de deporte, miel para las moscas.

HERON CITY

L’Heron City de Barcelona és situat als antics terrenys de RENFE a l’avinguda

Meridiana, al districte municipal de Nou Barris, entre el passeig d’Andreu Nin,

l’avinguda Rio de Janeiro i els carrers del Pintor Alsamora i de Rosselló i Porcel.

La remodelació dels terrenys ferroviaris fou planejada el 1987, dins el projecte

d’àrees de nova centralitat de Barcelona, i el centre comercial i d’oci fou inaugurat el

2001, juntament amb altres equipaments d’ensenyament i esportius, un hotel i zones

verdes. La superfície comercial del centre és d’uns 34.000 metres quadrats i s’organitza

al voltant d’una plaça de formes sinuoses, on les fonts d’aigua tenen un paper central i

lúdic. Disposa de 40 establiments comercials i de serveis, la meitat bars, cafeteries,

discoteques i restaurants, a més de 16 sales de cinema i altres locals de llocs.

Font: Enciclopèdia de Barcelona, vol 3. Directors: Ramon Alberch i Jesús Giralt.

Barcelona:Enciclopèdia catalana, 2005.

6

ETAPA 2 Heron city

7

ETAPA 3

El carrer Varsòvia no té gran història però al llibre és un lloc important, ja que

és on viu Paco i on Francis hi torna.

Pàg. 28

Paco, el padre de Francis, tiene casi setenta años, una pensión que no llega a los

quinientos euros y un agujero enorme a la altura del corazón. Aún mantiene una buena

cabellera, los pantalones de toda la vida le siguen sirviendo y su estatura es la que es

normal cuando te crías comiendo pan negro y cines de sesión doble. Vive en la calle

Varsovia, cerca de la plaza Guinardó, en un piso con ascensor ruidoso, techos blancos y

ventanas que se abren mal y se cierran peor. El viejo sale poco de su casa, un tercero.

En el primero está doña Inma, una buena mujer, algo gallinácea y obstinada, que le

sube de tanto en tanto guisos y le propone, sin mucha fortuna que vote a CiU y que

asista a algunas de las actividades del casal al que ella va dos o tres veces por semana.

Cuando llega el calor, Paco abre los ventanucos del balcón que dan a la calle y los del

otro lado de la casa, en el patio de luces en el que se convocan fisgones, ropas tendidas

y trastos viejos. Cuando llega el fresco los vuelve a cerrar. A veces esa rutina le

tranquiliza y otras siente como si la vida le hubiera pasado por encima como las ruedas

dentadas de un tanque.

CARRER VARSÒVIA

El carrer Varsòvia comença al passeig Maragall i acaba al carrer Gènova. El nom

del carrer va ser aprovat el 17 de gener de 1923 en honor a la capital de Polònia. Abans

el carrer va tenir els noms de Tramvia i Teléfono.

Font: http://www.bcn.cat/nomenclator/

8

ETAPA 3 Carrer Varsòvia

9

ETAPA 4

Des del carrer Varsòvia, anem a la plaça Catalana, on viu una ex-novia de

Francis i on s’acaba la novel·la.

Pàg. 135

Como suele ser habitual, Francis va mal abrigado y el invierno se ha recrudecido. Baja

por Verge de Montserrat y llega hasta plaza Catalana, donde cada sábado y domingo a

las cinco de la tarde esperaba a Liz. Coge Mascaró y se deja caer por la cuesta. El barrio

está lleno de fantasmas, amigos que saben quién eres, que conservan como

hologramas sus escenas favoritas aunque haya querido olvidarlas.

Pàg. 313

Allí frente al quiosco donde Manolo se dejaba robar sobres de cromos y donde Juan

Antonio y él compraron el especial del Popular 1 de la muerte de Lennon. Allí donde

esperaba que llegará Liz a las cinco en punto, con el pelo aún mojado y esa sonrisa

recién colgada nada más verle. Allí donde quedaba con Spike y el resto de la banda.

Allí, donde de chavales, quedaban para ir hasta los campos de fútbol al lado de la

parroquia. Allí. Ha de ser allí.

A esa hora la plaza Catalana está desierta. En el suelo, restos del pan duro que las

viejas desmenuzan para las palomas. Francis llora cuando cruza la calzada y pisa el

cemento de la plaza. El agua que manaba del monolito central, feo, de piedra,

inmutable, siempre fue fresca, buena. Hoy le tienta probarla pero no lo hace.

PLAÇA CATALANA

La Plaça Catalana era antigament anomenada de la Font Catalana. Va ser

construïda en paral·lel a la plaça Castellana, situada a l’avinguda Mare de Déu de

Montserrat. Una mina alimentava la font que hi ha al centre. L’any 1907 unes fortes

pluges causaren un esllavissament de terra que tapà la mina. Al final la font s’ alimentà

amb aigua corrent. Després de la guerra les lletres que encapçalen la font foren

trencades, amb el desig d’esborrar tot allò que sonés català.

Font: http://www.bcn.cat/horta-guinardo/rutes/ruteshistoriques

10

ETAPA 4 Plaça Catalana

11

ETAPA 5

El darrer punt de la nostra ruta és la Plaça Castellana, o més correctament plaça

de la Font Castellana, que és on Francis espera el seu fill a la sortida de l’institut i tracta

de reconciliar-se amb ell.

Pàg. 65

Consigue llegar a plaza Castellana cinco minutos antes de las cinco y se coloca a una

distancia discreta para poder tratar de distinguir en la salida de chavales del Instituto

Joan Brossa a su hijo. Enseguida se da cuenta de que no es una buena idea:

demasiados chavales en manadas irregulares. Cruza la plaza, atraviesa una gasolinera

y se detiene en la parada de autobuses a la que Francis espera que acuda Víctor. Al

menos así lo hacía hace unos meses, bastantes ya, cuando más de dos y de tres veces

Francis acudía allí solo para verle, para granjear un poco de paz, comprobar que, de

toda una madeja, quedaba al menos un hilo que le unía a algo.

Pàg 278

Francis asiente. Se sientan en un banco, a la sombra de uno de los árboles

municipales y desangelados de plaza Castellana. Víctor despliega los auriculares.

Coloca uno en su oído y el otra en el de su padre. Francis percibe el olor a sudor y

juventud de su hijo, profundo y narcótico.

PLAÇA CASTELLANA

La plaça de la Font Castellana és una plaça barcelonina a cavall dels barris del Baix

Guinardó i de Can Baró. El nom de la plaça prové d’una antiga font que existia a la

zona. La plaça és un important nus de vies de circulació de la zona; a la part central de

la plaça hi ha una intersecció giratòria ovalada en la qual conflueix l’avinguda Mare de

Déu de Montserrat, el carrer Camèlies, el carrer Polònia, el carrer Tenerife i el carrer

Thous. La plaça està formada per unes voreres laterals de fins a 15 metres d’ amplada i

la part interior de la glorieta hi ha dos sortidors d’aigua a cada extrem i una explanada

central amb bancs, oms de Sibèria i un mosaic ceràmic decoratiu, ideat per Joan Miró.

Font: Viquipèdia

12

ETAPA 5 Plaça Castellana