1

Sandy Skoglundprenent cura de les seves necessitats

2

Índex

3

4

5

6

9

11

14

Trets biogràfics

Característiques de l’obra en general

Referents conceptuals - René Magritte - Giorgio de Chirico

Referents formals - Thomas Jackson

Anàlisi d’una obra: Fox games

Reinterpretació

4

Trets biogràfics

Sandy Skoglund, una artista que en un temps en el que no existia el photoshop, es va imaginar mons alterns per fotografiar i pintar. Coses que en la naturalesa no existien; així va ser com va començar la tasca de montar imatges físicament per després immortalitzar-les amb el seu art.

Va néixer a nord-americana l’onze de setembre de 1946 a Quincy, Massachu-setts. Va estudiar història de l’art al Smith College de Nothampton. A més va tneir un any de formació artística a la Sorbona de París. En graduar-se va iniciar els seus estudis en cinema i multimèdia a la Universitat d’Iowa, i el 1972 se’n va anar a viure a Nova York. Independentment de la realització de les seves obres, ha tingut participacions acadèmiques en algunes universitats dels Es-tats Units, les quals complementen la seva experiència. Actualment resideix a Nova Jersey.

5

Característiques de l’obra en general

Sandy Skoglund realitza una tècnica coneguda com fotografia de Tableau, en la qual ens fa qüestionar-nos què és real i què no ho és. En el seu treball projecta moltes de les pors subconscients que molts de nosaltres podríem tenir. Perquè tot i que els colors en la majoria de les seves obres són brillants i divertits, en l’anàlisi a fons podem trobar: por, amenaces, temors i altres sentiments que potser es troben a l’interior de l’artista o de les persones amb les que es topa pel carrer, ja que totes les idees que treu per als seus treballs les extreu de les frases que escriu cada dia i a totes hores en un quadern que porta amb ella en tot moment, de manera que potser molts dels seus muntatges són producte de reflexions que fa en el seu entorn.

Entre les primeres obres que Sandy Skoglund va realitzar, es troben Radioacti-ve cats (1980) i Revenge of the Goldfish (1981) que van ser commoció, ja que representaven una realitat prefabricada. Una mena de photoshop de la vida real, on ella mateixa va muntar i instal·lar cadascuna de les peces d’aquest món surrealista i conceptual que sortia de la seva imaginació.

A partir d’aquestes obres va interioritzar els processos artístics amb els que treballaria i es va tornar una experta en tot el que tenia a veure amb instal·lar escenaris. Aquesta tasca no seria gens fàcil si tenim en compte que, el seu tre-ball formal, regularment, consta d’una quantitat repetida del mateix objecte que contrasta amb un escenari monocromàtic on les persones juguen un pa-per important en la realització de la performance.

Sandy Skoglund, l’artista que li va ensenyar a fer fotos al Photoshop.

6

Va aconseguir reunir dos terminis ben diferents i contraposats com són el sim-bolisme i el realisme, que va donar com a resultat un surrealisme especial i diferent.

“El fals mirall” és tota una síntesi iconogràfica i simbòlica del significat de tota la seva obra. Magritte hi pinta un gran ull en primer pla, però aquest, a la ve-gada, és un fals mirall que reflecteix un cel blau amb blancs núvols. A primera vista, és una imatge real i possible, ja que el iris de l’ull reflecteix imatges del món real, però, és el tractament de l’espai i la seva visió de la realitat plasmada en aquest ull, el que li fa ser tan enigmàtic.

Aquesta imatge és la representació simbòlica d’un ull, a través del qual es pre-tén veure més enllà. Si considerem aquesta tipologia iconogràfica com a real, veiem que aquest ull no és real, sinó que alhora és un mirall o una finestra falsa i no real, a través de la qual veiem una part de la realitat: el cel blau amb nú-vols. D’aquesta manera, l’ull seria com una porta que separés el món real del’irreal, la vida de la mort, la vigília del son, sempre situant l’espectador en el món del misteriós, del desconegut, com si fos el nostre ull el que mira a través del qual veiem el cel, però al mateix temps i com en un joc òptic, aquest ull cla-va la seva mirada en l’espectador, i aquest pot rebre aquesta mirada segons els seus estats d’ànim, de manera que pot resultar inquietant, torbador, paranoic i fins i tot ofensiu.

En aquest ull tot està en un únic pla, no hi ha perspectiva ni profunditat. S’uneixen l’ull i el cel blau dins de l’ull en un tot únic a manera d’una finestra oberta cap a la realitat, la llibertat, l’esperança i fins i tot la fe en el més enllà.L’ull és un objecte, una imatge, però també és una idea, i la seva relació amb l’espectador donarà lloc a sensacions insospitades. Mirem a l’ull i veiem a tra-vés d’aquest ull, mentre que l’ull al seutorn ens mira a nosaltres, mitjançant l’ús de la imatge doble veiem el món segons la representacióque del món tenim cada un de nosaltres i, al seu torn, sentim que aquesta representació es tornacap a nosaltres i ens mira, com un mirall quan ens mirem, el que produeix in-quietud i confusió.

Referents conceptuals

René Magritte

Va ser un pintor surrealista belga. Conegut per les seves enginyoses i provoca-tives imatges, pretenia amb el seu treball canviar la percepció precondicionada de la realitat i força a l’observador a fer-se hipersensitius al seu entorn.

Magritte va dotar al surrealismed’una càrrega conceptual basada en el joc d’imatges ambigües i el seu significat denotat a través de paraules posant en qüestió la relació entre un objecte pintat i real.

“El mirall falç”, René Magritte, 1928

7

Giorgio de Chirico

La pintura metafísica de Giorgio de Chirico és considerada una dels majors an-tecedents del moviment surrealista. En la seva estada a Alemanya va prendre influències d’autors simbolistes i la filosofia de Nietzsche.

Ja a París (1911) comença a realitzar obres d’imatges molt sorprenents, basa-des en la representació d’espais urbans, on predominen els elements arqui-tectònics i la projecció d’ombres i on la presència humana sol estar absent. A més d’aquesta regla arquitectònica també hi ha representacions d’interiors, generalment oberts a l’exterior, on sol situar maniquins i en algunes ocasions altres obres (la representació d’altres obres dins de la pròpia obra, que és una característica pròpia del surrealisme, està ja present en l’autor). Així aconse-gueix crear en les seves obres un espai estrany, atemporal, on sembla que es pot trobar la calma i el silenci.

Les imatges representades en l’espai pictòric són tretes de context i represen-tades amb una mida antinatural i desproporcionat.

8

Tan Sandy Skoglund com René Magritte i Giorgio de Chirico, la seva obra no és un quadre pintat, ni un paisatge, si no que és una representació.

René Magritte defensava el surrealisme deixant ben clar que la pintura és allò que un vol que sigui, que la pintura no és apropar-se al màxim a la realitat, si no que la pintura és una representació de tot allò que cada un vol que hi aparegui.

De la mateixa manera, Sandy Skoglund crea les seves imatges que són una reminiscència de la tradició surrealista. Així com ells juxtaposen imatges inversem-blants per crear tensió i la impressió d’un món que va molt malament, Skoglund va més enllà d’aquest concepte per elaborar una història fascinant, on ella té lliure elecció dels objectes i els interiors.

La seva creació, podem dir, fa més preguntes que respostes. El seu contingut, admet, no està vinculat a cap significat específic, ja que limitaria a l’espectador. “In-tento suggerir les coses”, diu, “Vull crear possibilitats d’interpretació”.

9

Referents formals

Thomas Jackson

Fotògraf contemporani. Thomas Jackson presenta la seva proposta plena de contrastos i objectes quotidians que conjunts d’ells poc usuals en llocs molt més inusuals.

Notes de colors o Post-its formant com un eixam d’abelles colorit que sobrevola un bosc, plats de colors que semblen flotar en l’aire desafiant la gravetat, són algunes de les fotografies que realitza aquest fotògraf amb molt més que un muntatge fotogràfic.

La seva proposta, tot i que a primera vista sembla basar-se en utilitzar el Photoshop, va més enllà. Intenta plasmar imatges en temps real, limitant l’ús de post-producció amb retoc digital a eliminar elements que no han d’aparèixer en la fotografia. Amb això vull dir, que els objectes que semblen volar, són en realitat objectes que es manetenen sospesos l’aire en estructures reals, que després són esborrades per poder crear aquest efecte de suspensió en l’aire.

10

11

Vol fer una reflexió on els humans han creat un món que està fora de control i aquest es torna contra ells. Per preparar qualsevol dels escenaris s’hi està molt de temps i fins al dia abans de des-muntar no crida els seus models per a la realització de la foto. Es pren el seu treball molt a consciència i entre una foto i una altra arriba a passar de 6 mesos a un any.

Descripció formal

A la foto apareix el saló d’un restaurant en el qual podem veure taules i cadires. Sobre elles, trobem una cistella de pa, un gerro amb una rosa i un saler. Tot això de color gris igual que les parets, el llum i un marc que no conté cap quadre ni cap fotografia. En la paret de la dreta també podem observar un passadís i dues fines-tres amb reixes, .

Al fons de la imatge, veiem tres persones. Una dona i un home de mitjana edat asseguts un enfrontment de l’altre en una taula. L’altre persona és un cambrer.

El que més destaca de la imatge són les 22 guineus vermelles que estan repartides al llarg de tota la sala. Un element que passa gairebé desapercebut, situat al centre de la imatge, és una guineu de color gris.

Anàlisi d’una obra

Dades generals i paràmetres tècnics:

Títol: Fox gamesAutor: Sandy SkoglundAny: 1989Format: Aproximadament de 46 1/4 “X 63” (ho he buscat i no he acabat d’entendre la mida exactament)

“Fox games”, Sandy Skoglund, 1989

12

Elements morfològics

Punt: En aquesta imatge trobem el punt d’atenció en els elements que contenen color, sobretot en les guineus però també a les cares dels personatges. Tot i això, si observem la imatge des d’esquerra a dreta, el punt d’atenció recau en la guineu que mira al passadís del fons-dreta.

Línia: Les línies de la imatge diferencien la figura del fons. això ho veiem pels canvis de mida dels elements depenguent de si estan més aprop o més lluny (com més proper, més gran l’objecte). Les línies de les parets i el sostre delimiten l’espai de la fotografia.

Escala: Es tracta d’un pla general enq ue l’escala no correspon a la realitat. La sala seria molt més gran del que apareix en la imatge de la mateixa manera que la resta d’element.

Forma: La forma més destaca sens dubte és la de les guineus, ja que és l’element més dinàmic de la imatge.

Textura: A causa del fet que les guineus són fetes de plàstic, donen la sensació de rugositat i duresa. Per altre banda, també cal dir que és una imatge nítida sense cap element desenfocat.

Il·luminació: Segons les ombres projectades, s’aprecïa com la llum entra de les parts laterals esquerra i dreta frontals.

Reflexió de la imatge

Després d’haver observat els elements morfològics podem dir que es tracta d’una imatge figurativa simple perquè hi ha pocs elements i tots ells es reconeixen fàcilment, però també podem afirmar que és complexa perquè els elements que hi apareixen es repeteixen durant tota la imatge (guineus, taules, etc). És una fotografia on el fet que els elements es repeteixin no fa que sembli una imatge carregada, sinó que crea un dinamisme malgrat la repetició.

Nivell compositiu

Perspectiva: Per observar correctament aquesta imatge hem de mirar des de l’esquerra en diagonal cap a la dreta ja que és la millor forma per identificar els elements que hi apareixen i el seu punt d’atenció.

Ritme: És una fotografia rítmica ja que les guineus donen sensació de moviment. Els intervals són les taules que és on es recolzen el moviment les guineus. Els elements menys dinàmics són les persones, que tot i està “interactuant” passen a un segon pla.

13

Tensió: És un element dominant pel contrast cromàtic de la imatge.

Posat: els elements que apareixen en la fotografia actuen amb naturalitat, com si no sabessin que estan sent fotografiats.

Recorregut visual: Aquesta imatge està estructurada perquè es llegeixi d’esquerra a dreta, a causa de l’hàbit de lectura occidental.

Reflexió general

Un cop analitzada la imatge amb més profunditat, puc dir d’ella que per crear sensació de profunditat ha fet servir el recurs del gradient de mida. Les guineus creen un gran ritme en la fotografia, de color vermell, jugant en una sala. Un cambrer atenent a dos clients. I el més important de tot però no el més visible, una guineu grisa que passa desapercebuda per tenir el mateix color que la resta de l’escenari. La narrativa que podem interpretar d’aquesta fotografia és el moviment continu de les guineus. D’altra banda, la guineu grisa segueix cohibida davant aquest moviment constant. Al mateix temps, les persones es mostren al marge a tot el que passa al seu voltant.

14

Reinterpretació

15

Metodologia

La meva primera idea era centrar-me en la formalització que ella segueix de representació del sentiment de por o temors amb la repetició d’un element en un espai monocrome.

Algunes de les meves possibles pors:- decepcionar a algú que m’importa- perdre persones ineseradament- la societat- la soletat- lo efímer- enfrontar-me a mi mateixa- crèixer massa ràpit- perdre el temps (frustració)- la indiferència

No només calia que em centrés en una única idea, i per aquest mateix motiu vaig ajuntar elements que conduïssin cap a les meves pors més extremes: la societat, lo efímer, perdre el temps, però sobre totes els coses; enfrontar-me a mi mateixa.

Idea - Repetició

Representació simbòlica amb un element -

Pas del temps/Temps perdut

16

La meva obra

És una imatge on hi apareixen representades quatre de les meves pors que podem trobar en la societat d’avui dia perfectament.

L’element com a repetició, per mi, no podia ser altre que el rellotge com a representació del pas del temps, ja sigui aprofitat o no. Amb un mateix objecte faig referència a la possible pèrdua daquest temps que va volant, i a la vegada l’efimeritat de la vida en si. Però no només aquets element fa referència al transcurs de la vida.

L’entorn on es troba el personatge que apareix en la fotografia, és un paissatge aparentment abandonat. Només podem apreciar d’ell un tros del terra i de paret. Hi ha una franja vermella que travessa la imatge d’un lateral a l’altre. La paret, a causa del pas del temps, està fent evident la seva part més inevitable, envellir. La pintura i els diferents materials que composen l’estructura, reflexen el transcurs de la vida. Tots els materials es van desprenent, saltant, però tot i així podem veure perfectament com dibuixa aquesta línia horitzontal encara que hi faltin parts d’ella. Com la vida mateixa. Hi ha coses que s’envan, d’altres de noves que apareixen, però sense perdre mai el camí endavant.

El personatge està situat estirat davant d’un televisor on en pantalla només s’hi veu “neu”, “soroll”. Temps exercit davant el res.

Aquest individu es troba aparentment sense roba, cobert per una granota blanca oberta, descobrint-li així el braç deixat caure damunt del torç. D’aquesta manera (una part del cos descoberta), vull fer referència a la fragilitat de la societat envers les persepcions del seu voltant, com la protecció que ha de tenir un sobre si mateix és eliminada amb tanta sencillesa.

17

Un últim element, però no menys important, és la màscara de protecció de gas que du l’individu. Aquesta màscara li permet observar a través d’ella i també respirar, però no només això. A diferència de les caretes de carnaval, la que du el nostre protagonista té una funcionalitat més, la protecció interna d’allò extern. Amb aquest últim element vull fer referència a com sovint l’ésser humà té tendència a ficar-se escuts per voler protegir-se de les seves pors enlloc d’afrontar-les per si ell mateix.

18

19

Tenim la vella costum de queixar-nos de tot i per tot. Del fred, de la calor, de la manca de diners, dels nostres governants, de les malalties, de les injustícies, etc. I no ens n’adonem, que les queixes són un tipus d’energia negativa que atrau cap a nosaltres “més del mateix”. Precisament allò que volem evitar. Fem el mateix

amb les nostres pors.

En canvi si escollim tenir una actitud diferent, i en comptes de queixar-nos, acceptem, estimem i agraïm, podrem arribar a obtenir la possibilitat d’estar en harmonia, alegria, benestar i felicitat. D’aquesta manera i no d’una altre podem superar les pors.

20

Núria Zaragoza Pàmies

Segon curs Fotografia ArtísticaEscola Superior D’Art i Disseny d’Olot