Taller sobre la nova normativa de la llengua catalana · 2019-02-21 · Pronoms forts: vost ... altres subordinades, els pronoms febles o el mateix complement directe) la Comissió

Universitat d’Alacant. Servei de Llengües

Taller sobre la nova normativa de la llengua catalana

Neus Nogué Serrano

Universitat de Barcelona

Alacant, 8 de febrer del 2019

Professora: Neus Nogué Serrano

1


2

Contingut

Textos previs .......................................................................... 4

Introducció: criteris generals de la GIEC . ................................ 8

Relació GIEC – Ortografia catalana:

Breu comentari sobre les novetats ortogràfiques. .......... 15

Terminologia . ...................................................................... 19

Aspectes de morfologia ....................................................... 20

Dislocacions i focalitzacions . ............................................... 20

La concordança del verb haver-hi ....................................... 21

Determinants: demostratius i possessius ............................. 22

Pronoms forts: vostè ............................................................ 25

Pronoms febles ..................................................................... 26

Les preposicions per i per a (i afins) . ..................................... 38

Elisió de preposicions ........................................................... 40

Locucions i connectors acceptats ......................................... 45

Locucions no acceptades ...................................................... 48


3


4

L’ensenyament tradicional i la rigidesa pròpia d’un període de resistència lingüística han fet arrelar fondament entre nosaltres criteris inapropiats sobre allò que és lingüísticament correcte o incorrecte.

Massa sovint es classifiquen els fets de llengua descontextualitzats en correctes o no correctes, en una divisió neta i radical, oblidant el caràcter de convencions històriques temporals i relatives que tenen les normes lingüístiques. Aquests criteris absoluts i abstractes de correcció se centren de manera obsessiva en dos aspectes, la normativa i els barbarismes, i en fan una aplicació mecànica, donant la mateixa consideració d’incorrecte en tot cas i en tota situació a trets dialectals genuïnament catalans que a interferències distorsionadores d’altres llengües o rebutjant de la mateixa manera els errors gramaticals i els manlleus en vies d’incorporació. [...]

Necessitem un nou criteri, ja no de correcció/incorrecció, sinó d’adequació a les convencions socials pròpies de cada varietat i cada registre. No es tracta de suprimir tot criteri, ni de rebaixar l’exigència. Segons com, encara és més rigorós el domini de les normes d’adequació, ja que és molt més ampli que el de simple correcció normativa: un text gramaticalment correcte pot ser inadequat per manca de precisió terminològica, per un grau excessiu d’especialització, perquè no s’ajusta a les condicions orals o escrites de difusió, perquè no té el grau de formalitat que li correspon, perquè conté defectes d’ordre lògic o de coherència entre les parts, perquè no encaixa amb els elements no verbals de comunicació que l’acompanyen, etc.

Isidor Marí (1992). Un horitzó per a la llengua. Barcelona: Empúries.

…si no es pot normativitzar la pragmàtica, sí que convé pragmatitzar la norma-tiva: és una garantia que tocarà de peus a terra i es fonamentarà en criteris racionals d’ordenació dels fets lingüístics i comunicatius. Si es concep així, començarem per entendre la normativa d’una manera més flexible i associada als usos (gèneres i registres). No és gens raonable que, en una societat tan complexa com la d’avui en dia, en una comunitat de parla amb una gran diversitat funcional i estilística de varietats que hi conviuen, pretenguem fer servir una norma simple, única, fàcil i categòrica per a totes les ocasions i tots els contextos.

Lluís Payrató (2016). “Es pot normativitzar la pragmàtica?”. Els Marges, 108, p. 30.

A. Distingir allò que és intern a la llengua d’allò que hi és extern. B. Integrar els grans dialectes. C. Aprofitar la informació acumulada. D. Ser realistes. E. Treballar especialment per a les generacions que pugen. F. Adhesió o aversió personal / sentimental.

Joan Solà (2011). “Construcció d’una sintaxi normativa. Criteris. Exemples”. L’última lliçó. Parlaments polítics i acadèmics. Barcelona: Empúries: 103-108.


5

Joan Solà (2011). “Preàmbul”, “Possibles criteris”. Dins: “Construcció d’una sintaxi normativa. Criteris. Exemples”. L’última lliçó. Parlaments polítics i acadèmics. Barcelona: Empúries: 103-108 i 142-143.

PREÀMBUL

Des de fa anys treballo a la Comissió de Gramàtica de l’IEC, que ara intenta actualitzar la part de sintaxi de la gramàtica normativa. Una part d’aquests anys vaig ser ponent del projecte, és a dir la persona que passava al davant i preparava temes de debat i informes i redactava capítols. Van quedar uns quants capítols per enllestir, més la feina suplementària d’unificació de tota mena de detalls, i ara la feina principal recau sobre el director de les Oficines de Gramàtica (Manuel Pérez Saldanya) i la presidenta de la Comissió de Gramàtica (Gemma Rigau). Aquesta feina m’ha obligat a fer uns esforços i m’ha proporcionat uns neguits però també unes il·lusions i uns guanys de tota mena només comparables amb el que em va passar amb una altra gran obra que vaig dirigir com a director principal: la Gramàtica del català contemporani. Avui que acabo oficialment la meva vida acadèmica estic satisfet d’haver treballat en projectes com aquests (o com les Obres completes de Fabra), que donen sentit i plenitud a una vida universitària.

M’ha semblat que una bona manera d’acabar la meva carrera docent era exposar breument alguna de les circumstàncies amb què topa un equip que vol actualitzar la sintaxi. Adverteixo des del primer moment que tot el que avui diré és exclusivament el meu pensament i que no revelaré mai quin serà el final (dins la Comissió de Gramàtica i dins la Secció Filològica, que ha d’aprovar la feina de la Comissió) de tal o tal qüestió de les que tractarem. I això per dues raons o tres: perquè molts detalls de què parlaré encara no estan dictaminats; perquè per obligació professional no puc divulgar el que no em pertany a mi de divulgar; i perquè tampoc no és aquesta la finalitat de la meva lliçó. Entre els no professionals és normal de creure que no ha de ser tan difícil de decidir normativament tot el que calgui, sobretot tenint en compte que la Comissió es compon de persones nombroses i molt ben preparades i que avui tenim molta informació disponible. Espero que almenys vosaltres, universitaris, amb aquesta conferència tragueu una mica el nas en un món que de vegades es revela molt complex però només si tens el privilegi de veure’l per dins.

També els criteris amb què començaré són una manera meva de presentar les coses. Evidentment, tothom pot estar d’acord amb aquests criteris o almenys amb els aspectes essencials que volen transmetre, encara que potser no tots són (o no tothom els anomenaria estrictament) criteris.

POSSIBLES CRITERIS

A. Distingir allò que és intern a la llengua d’allò que hi és extern. Per exemple, entre l’ús de n’hi en lloc de li’n (Si vol entrades per al concert de demà, jo n’hi puc vendre) i l’ús de quant més en lloc de com més (Quant més li diuen que calli, més xerra). La nostra tradició després de Fabra i durant moltes dècades no distingia entre


6

aquests dos fets, i la situació de confusió universal creava en els usuaris una sensació perenne d’inseguretat: qualsevol cosa podia ser una «falta», una incorrecció. En gran part, la situació no s’ha resolt, però avui, almenys en teoria, sí que hi ha voluntat de no confondre els dos fets: n’hi puc vendre pot ser o no ser considerat normatiu o estàndard, però és indiscutiblement un fenomen intern de la llengua, tan digne com qualsevol altre, i si avui no pertany a l’estàndard, hi pot cabre (hi haurà de cabre) perfectament demà. En canvi, quant més li diuen que calli... és una construcció castellana que no fa cap falta al català.

B. Integrar els grans dialectes. Fabra no va poder arribar-hi, i confiava que el motor central arrossegaria la resta en una expansió i consolidació que semblaven imparables de la llengua comuna. En sintaxi hi ha entre les diferents parles uns quants aspectes diferencials que avui no es poden desconèixer (ús de per / per a, de ser / estar / haver-hi, dels pronoms en i hi, de construccions dislocades, etc.), i, d’altra banda, la sensibilitat d’aquestes parles es mostra molt alta i molt gelosa de les diferències. Ara deixem-ne estar els motius. En morfologia, en fonètica i en lèxic s’ha adoptat des de sempre l’acceptació en llengua estàndard de dobles (i en algun cas triples) formes. Fins i tot en ortografia s’han imposat unes quantes variacions entre les parles valencianes i la resta. En els casos en què es pugui creure raonablement que l’optativitat sintàctica és la millor actitud, crec que caldria aplicar-la.

C. Aprofitar la informació acumulada. La informació que avui tenim de lingüística general (nocions i tipus d’anàlisi) i dels parlars catalans de tots els territoris és incomparablement més gran que la que tenia Fabra ara fa un segle llarg. Els qui treballem en l’actualització de la gramàtica normativa hem de comptar sempre amb aquesta informació. Us diré una cosa, però. Quan dins un tema ampli (les relatives i les altres subordinades, els pronoms febles o el mateix complement directe) la Comissió de Gramàtica va descobrint detalls dels quals abans, com a molt, se’n tenia una vaga notícia, sovint es troba que encara li falta informació àmplia i segura i que caldria sotmetre els fets a enquesta o a estudi particular; però aquest procediment paralitzaria la feina de la Comissió o l’endarreriria sine die, car les descobertes o les dificultats apareixen quan apareixen (quan analitzes a fons les qüestions), no pas quan anys enrere vas planificar tota l’operació.

D. Ser realistes. Entre l’època de la formulació de la norma vigent (1913-1933) i l’actualitat la nostra societat ha sofert canvis i trasbalsos de gran envergadura pel que fa als aspectes merament lingüístics o a l’actitud dels parlants i fins dels professionals davant la llengua. Els mitjans de comunicació i la mobilitat de persones de les darreres dècades han fet que el català del carrer sigui cada cop més semblant al castellà (o al francès) i que la immensa majoria de persones siguin insensibles a allò que abans se’n deia purisme o patriotisme. D’altra banda, ara l’actitud de la societat és molt més crítica i pragmàtica, però també més activa, més participativa, no tan receptiva o passiva. Ser realistes vol dir acceptar certs fets de llengua que ahir eren discutits però que avui s’han escampat amb una rutina i una força tan grans que la immensa majoria de professionals i usuaris ja no hi veuen cap aspecte negatiu o bé reconeixen que no s’hi pot aplicar un remei eficaç.

E. Treballar especialment per a les generacions que pugen. Una llengua perdura si es traspassa de pares a fills i dels nadius als nouvinguts. En altres èpoques hi havia


7

una concepció més hieràtica i més conservadora de les modalitats avui anomenades estàndards. Avui els mitjans de comunicació i la tecnologia ens mostren que les masses juvenils tenen una capacitat immensa de renovació de la realitat i una voluntat irrenunciable de participació activa en aquesta renovació. Es tracta de tenir en compte aquesta joventut i la seva sensibilitat davant la llengua. En definitiva són ells el futur de la llengua, no pas les persones més grans que es lamenten de l’esllavissament constant de les estructures fonètiques, lèxiques i gramaticals. Si els pedagogs de tots els nivells no som capaços d’engrescar la joventut en una llengua i una literatura que han sigut potents i continuen sent-ho; si des de l’escola o des dels manuals de normativa preferim, al contrari, turmentar-los, rectificar-los a cada pas, aleshores tenim la batalla perduda, o pitjor: la joventut se’ns pot girar en contra. Es tracta, doncs, de fer una sintaxi normativa al màxim de clara i raonable, que, si cal, abandoni alguna posició purista que les generacions que aprenen la llengua no troben ni intuïtivament necessària i teòricament justificable. Jo he vist en una universitat fer avorrir literalment la llengua (i el professor) a nois i noies de 18 anys enfrontats a uns fulls d’exercicis sobre «per / per a + infinitiu» que ni el professor no podia ser capaç de «resoldre» (si és que calia resoldre res...). No es pot caure més avall.

F. Adhesió o aversió personal / sentimental. Pot semblar que això no seria pròpiament un criteri, i tanmateix en més d’un tombant de les realitats lingüístiques hi ha al darrere el sentiment que la llengua ens provoca, sentiment amb el qual cal comptar en una comissió tècnica si no volem fracassar estrepitosament amb tots els informes «tècnics» que hàgim preparat sobre tal o tal qüestió. Aquesta és una de les lliçons que he après treballant durant anys a la Comissió de Gramàtica. No pas tant com entre els partits polítics (que semblen no tenir remei en el fet de no voler acceptar res l’un de l’altre), tanmateix el sentiment d’adhesió o de rebuig viscerals envers tal o tal fet de llengua es mostra de vegades tan profundament arrelat i tan persistentment actiu que rebota qualsevol intent de raonar-lo. Si, a més a més, qui en presenta la defensa davant una comissió no és prou sensible a tal sentiment i s’expressa amb poca calma o poca educació, aleshores més hauria valgut no haver obert la discussió.

¿I no hi ha més criteris? De criteris en podem inventar o valorar d’altres, esclar. Per exemple, el criteri de defensar més per a la normativa un fet que ens sembla genuí que un altre que no ens ho sembla. Però això és tan evident que no cal pas formular-ho com a prerequisit.


8

Introducció: criteris generals de la GIEC

“De la descripció a la norma: el model de llengua de l’Institut d’Estudis Catalans” (M. Teresa Cabré)

“Una gramàtica descriptiva es limita a recollir els usos; una gramàtica descriptiva i alhora prescriptiva valora els usos en funció de les restriccions que aquests usos tenen en el discurs real dels parlants i de la seva valoració social.

El model propi de l’Institut d’Estudis Catalans, que és la base de la GRAMÀTICA DE LA LLENGUA CATALANA, continua la tradició fabriana, però va una mica més enllà. Es tracta d’un model composicional que admet la variació i, doncs, que accepta el polimorfisme en la representació dels fenòmens.”

Admet la variació: usos propis i adequats segons les circumstàncies geogràfiques, socials o funcionals.

Geogràfiques: tractar equitativament les varietats.

Funcionals: situació comunicativa: oral/escrit i formalitat.

“Tot i la concepció de la llengua com un sistema internament variat, no totes les possibilitats queden recollides en la base de l’estàndard que reflecteix la normativa.”

Eficiència de la comunicació interterritorial, imatge unificada de la llengua. → Es prioritzen els usos més estesos. També s’admeten els que són específics d’una varietat, sempre que siguin prestigiosos o representatius.

Introducció

“I. Una obra institucional i fruit de la participació”

Antecedents històrics: Fabra (1918/1933). Obra d’autor. Adaptacions a les diferents varietats. Al Principat, també Badia, Jané, Ruaix, Solà “i tants d’altres”.


9

Obra institucional: col·lectiva i de l’acadèmia. També DIEC. Participació d’experts externs.

“II. Una gramàtica descriptiva i normativa”

Fabra 1918, fruit de la descripció del 1912. Modificacions fins al 1933, fruit del seguiment de l’aplicació (CF). Relativament poca referència a les variants dialectals i poca sintaxi. D’acord amb el coneixement que es tenia de la llengua en aquell moment.

Gcc i monografies. Base.

Descripció, prèvia a la prescripció.

“En general, el text d’aquesta gramàtica presenta sense indicar explícitament que són normatius els fets gramaticals pertanyents a la llengua general, és a dir, els que comparteixen una gran majoria de parlants de diverses varietats i són adequats en qualsevol situació comunicativa: els classifica gramaticalment, n’explica les propietats, en dona la casuística més general i els exemplifica. Tots els fets que s’hi presenten, tant si donen lloc a una única solució com si donen lloc a solucions concurrents, tenen la mateixa validesa normativa mentre el text no digui el contrari.

Quan aquestes solucions concurrents estan sotmeses a variació geogràfica o social, el text explicita, quan és possible precisar-ho, la pertinença de les variants als dialectes o als registres respectius, o a la combinació d’uns amb altres. Semblantment, s’indica si un fenomen s’identifica com a més propi de la llengua oral o de l’escrita. En altres casos pot ser que s’indiqui simplement si una de les solucions és més o menys habitual, té més o menys tradició o és més o menys recent, o si presenta restriccions gramaticals, entre altres aspectes.

Totes aquestes variants es consideren adequades amb caràcter general, si no es proporciona cap mena d’especificació sobre el seu ús, o només en l’àmbit d’un parlar o un registre determinats, si així s’indica.”

“A més, entre les solucions generals considerades vàlides hi ha casos en què el text pot explicitar la preferència d’una per sobre les altres. Quan un determinat cas no es considera acceptable en cap parlar ni registre, es fa constar explícitament.”

(XXI-XXII)


10

“III. El tractament de la variació”

“La codificació gramatical del català pren com a camp d’aplicació la varietat comuna o estàndard de la llengua, també anomenada llengua general i que tradicionalment s’ha anomenat llengua literària), perquè és la que s’usa en la comunicació que ultrapassa les varietats pròpies de cada territori.

Més concretament, se centra sobretot en els usos propis dels registres formals, ja que són els més habituals en la comunicació no circumscrita a una determinada varietat territorial. Tanmateix, hi ha gèneres de comunicació d’àmbit general escrits i orals en què la situació de comunicació és informal, i per això també cal donar compte dels trets propis dels registres informals i col·loquials, fins i tot dels específics d’alguns parlars, indicant si es consideren adequats o no en la llengua general.”

(XXII)

Dos eixos de variació: geogràfica i funcional. També el temporal (històric i generacional).

“En l’organització de la variació en aquests tres eixos hi predomina el criteri d’adequació: hi ha diverses opcions viables en català, però poden ser més o menys adequades (i fins i tot clarament inadequades) segons el caràcter i la situació de la comunicació. Així, les formes més restringides territorialment poden ser poc adequades en comunicacions d’abast general; les de caràcter informal, poc o gens adequades en comunicacions formals, i les més arcaiques o molt recents poden ser igualment poc o gens adequades en la llengua més corrent.”

(XXII-XXIII)

Alguna referència a la influència d’altres llengües. “…sempre que resulta pertinent, la gramàtica pot indicar que es tracta d’opcions que no són acceptables o recomanables, o que s’eviten, en qualsevol de les varietats de la llengua.” (XXIII)

1. Variació geogràfica


11

“Dins de l’eix de variació geogràfica, diatòpica o geolectal, les opcions tenen un caràcter més general o més restringit territorialment. Els trets més consolidats i prestigiosos de les varietats geogràfiques habitualment es consideren vàlids dins de la llengua general formal, sobretot si són compartits per diverses àrees dialectals. Per contra, els de menys extensió territorial, sobretot si pertanyen a registres informals o col·loquials, solen ser considerats menys adequats, o gens adequats, per a la varietat comuna.

En aquesta gramàtica, a vegades es descriuen les variants dels diferents parlars, sense qualificar-les des del punt de vista funcional com a formals o col·loquials i també sense indicar si són adequades o inadequades en els registres formals. En aquest cas, implícitament cal entendre que són opcions vàlides en registres formals, si bé en les comunicacions de més gran abast i de caràcter formal és lògic utilitzar les opcions que tenen una difusió més general, entre les que es consideren igualment vàlides.”

(XXIII)

(XIV)


12

“…el fet que a l’hora de tractar una determinada solució no s’esmentin totes les varietats en què es dona no qüestiona necessàriament la validesa que té en les que la tenen com a pròpia i no es mencionen en aquesta gramàtica.”

(XIV)

2. Variació de registre

“L’ordenació d’aquest eix té en compte sobretot els graus de formalitat de la comunicació, encara que a vegades hi apareixen associades consideracions relatives als registres especialitzats o llenguatges d’especialitat, o relatives als modes o canals de comunicació (escrits, orals) i a l’elocució, més espontània o més acurada.”

Formalitat: “tipus de relació que el discurs estableix entre els interlocutors o, més precisament, entre els rols socials que assumeixen els interlocutors en l’acte comunicatiu.” Reflex: tractaments i grau de personalització (implicació personal) en el discurs.

Màxima formalitat: tractaments i “altres elements associats habitualment a aquest tipus de discurs i rarament presents en els discursos menys formals: àdhuc, ensems, llur.”

Grau baix de formalitat. Màxima familiaritat i confiança: tractaments, marques de caràcter expressiu, personalització màxima i, per tant, trets propis de la parla local dels interlocutors.

“És em aquest tipus de registres, per tant, on es troba el límit entre els trets propis o recomanables per a la llengua general i els trets d’un parlar que no es consideren adequats en la llengua general (sense que això impliqui que són necessàriament inadequats o inacceptables en totes les ocasions.”

Àmbit públic o privat. “En els actes públics o en espais dels mitjans de comunicació hi pot haver situacions en què es vol establir una relació de màxima proximitat entre els participants i amb l’audiència. En aquest cas és lògic que es tendeixi a graus de formalitat més baixos, però si no es tracta d’àmbits de relació de caràcter marcadament local, és convenient usar les formes pròpies de la llengua més general.”

“Un altre factor que sol aparèixer associat als registres poc formals és el grau d’espontaneïtat del discurs, sobretot si el mode de comunicació és


13

oral. En aquest cas es parla més aviat de registre col·loquial […]. Algunes formes de comunicació escrita espontània (notes personals o missatges de mòbil) presenten característiques semblants als registres col·loquials [orals] i sovint adopten expressions o grafies que no serien acceptables en la llengua general formal.”

(XIV-XXV)

“…expressions que en determinats sectors socials es consideren paraules malsonants o grolleres. Aquesta informació no té fonamentació lingüística, sinó merament social, i això és el que tradicionalment ha portat a considerar vulgars determinats mots o expressions (fotre, fer la punyeta, etc.). Aquesta gramàtica no fa aquest tipus de consideracions i es limita a donar indicacions de registre en aquests casos.”

(XXV)

“D’altra banda, hi ha els tipus de discurs propis de la ficció, que justifiquen que en les obres literàries o guions hi hagin d’aparèixer personatges que per raons de versemblança han d’usar uns registres informals que no sols mostren trets impropis de la llengua general, sinó que poden requerir l’ús d’expressions externes a la llengua catalana i no acceptables.”

(XXVI)


14

(XXVI)

“IV. Característiques materials”

1. Estructura general: parts, capítols i apartats; índex analític; bibliografia

2. Elements expositius

2.1. Dues mides de lletra:

● “distingir l’explicació de caràcter general [lletra grossa] de la indicació de certes especificitats complementàries o més secundàries [lletra menuda]”

● “el tractament de variants més locals” [lletra menuda]

● “la introducció d’aclariments” [lletra menuda]

“Tota aquesta informació vehiculada en lletra menuda pot interessar especialment als estudiosos i als lectors que desitgen ampliar el coneixement de la gramàtica de la llengua catalana, però es considera prescindible per a la comprensió del text i l’aplicació de la norma.”

(XXX-XXXI)

2.2. Terminologia lingüística; 2.3. Sistemes de notació i altres convencions formals; 2.4. Exemples; 2.5. Quadres i figures

V. Equip de treball

[Estil de redacció.]


15

Relació GIEC – Ortografia catalana. Breu comentari sobre les novetats ortogràfiques

1. Els accents diacrítics

L’accent diacrític s’aplica a monosíl·labs d’ús freqüent que no n’haurien de portar seguint les regles generals d’accentuació, per distingir-los d’altres monosíl·labs que s’escriuen de la mateixa manera però tenen un significat diferent. De cada parella, s’accentua la paraula tònica i, si totes dues ho són, la que conté una vocal accentuada tancada (en el cas de sol i sòl, s’accentua la que és menys freqüent). Actualment només quinze paraules porten accent diacrític, que en realitat són vint-i-una perquè n’hi ha sis que tenen un plural que també s’accentua seguint el mateix criteri. Són les següents:

• bé (adverbi, conjunció i interjecció; nom masculí, plural béns)

Canta molt bé / No li interessen els béns materials

• déu (nom masculí, plural déus)

Invocava el déu de la pluja / Va sentir a prop els déus de l’Olimp

• és (3a persona singular del present d’indicatiu del verb ser)

L’Anna és educadora social

• mà: (el plural, mans, no porta accent diacrític)

T’ho dic amb el cor a la mà

• més (adverbi, quantitatiu i nom masculí)

Això no m’ho diguis més / El Pau ja és més alt que tu


16

• món (el plural, mons, no porta accent perquè el possessiu és mos: mos pares)

Han viatjat per tot el món

• pèl (nom, plural pèls):

Va trobar un pèl a la sopa / A la barba només hi té quatre pèls

• què (relatiu, interrogatiu i exclamatiu; nom masculí, plural quès)

L’assumpte de què havien de parlar no era senzill / ¿De què vols que parlem? / Però què dius! / Ja em diràs el què

• sé (3a persona singular del present d’indicatiu del verb saber)

No sé què dir-te

• sí (adverbi afirmatiu; nom masculí ‘afirmació’, plural sís)

Espero que em diguis que sí / El seu sí és clar / En la votació els sis van superar clarament els nos

• sòl (nom ‘terreny’, plural sòls)

Aquí el sòl és argilós / La diversitat de sòls forma part de la riquesa d’aquesta zona

• són (3a persona plural del present d’indicatiu del verb ser)

Les balenes són mamífers

• té (3a persona singular del present indicatiu i segona persona de l’imperatiu del verb tenir)

La Lara té calor / Té, agafa una altra croqueta


17

• ús (nom masculí, ‘utilització’; el plural, usos, no porta accent)

És un ús molt habitual

• vós (pronom tònic de tractament)

La Neus parla de vós a son padrí

Els compostos i els derivats de les paraules que porten accent diacrític, no en porten: adeu, redeu (derivats de déu), adeu-siau (derivat de adeu), marededeu, rodamon, a contrapel, entresol, subsol. Sí que en porten, en canvi, els que s’escriuen amb guionet: déu-n’hi-do, déu-vos-guard, pèl-roja.

La normativa admet l’ús discrecional de l’accent diacrític només en casos molt concrets, com ara les transcripcions d’usos metalingüístics de textos medievals, dialectals, etc., o expressions puntuals o enunciats aïllats (titulars, etiquetes, etc.) en què sigui possible donar més d’una interpretació a la paraula homògrafa i hi pugui haver una ambigüitat que el context comunicatiu no resolgui.

Excepcionalment, també es pot mantenir l’accent diacrític en els topònims: Cóll, Jóc, Móra, el Camp de la Bóta, el carrer del Cós, etc.

2. El guionet

Guionet darrere l’adverbi no: alt grau de lexicalització, “el significat del conjunt no es dedueix simplement per la negació del concepte expressat pel substantiu o l’adjectiu”; “són casos conceptualment ben fixats i corresponen a termes propis d’un àmbit d’especialitat”; “el caràcter lexicalitzat d’aquestes expressions evita sovint l’aparició de complements: pacte de no-agressió, la no-violència, els no-violents, prosa de no-ficció, els no-creients…

En canvi, “altres expressions no han assolit aquest grau de lexicalització; no manté el seu valor d’adverbi, el significat de l’expressió és el contrari del que tindria sense no i sovint porten complements”: la no confessionalitat (de l’Estat), la no convertibilitat (del dòlar), la no


18

compareixença (a una convocatòria), els no residents, la comunicació no verbal. “Notem el matís”: Gandhi era radicalment no-violent / un pres no

violent. Matís, distinció subtil un cert grau de vacil·lació, inevitable. La distinció més estricta, en els textos especialitzats.

3. Altres

A la llista de novetats ortogràfiques que s’ha difós s’hi ha d’afegir l’apostrofació de l’article davant del prefix privatiu a- (l’anormalitat, l’agramaticalitat). Difusió prèvia a l’Optimot.

Serveis Lingüístics de la UB: diccionari d’exclusions. Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UB: resum de novetats ortogràfiques (tardor 2016).

Ortografia catalana (2017)

http://www.ub.edu/sl/ca/alt/recursos/diccionari/index.htm?excepcions.htm

http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/104063/6/Novetats%20ortografia%20catalana.pdf

http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/104063/6/Novetats%20ortografia%20catalana.pdf

https://www.iec.cat/llengua/documents/ortografia_catalana_versio_digital.pdf


19

Terminologia

argument extern (del verb) subjecte

argument intern (del verb), complement complement regit

adjunt del predicat complement circumstancial del predicat

adjunt oracional complement circumstancial de l’oració

verb finit verb conjugat

verb no finit verb no conjugat, forma no personal del verb (infinitiu, participi o gerundi)

especificador element que apareix davant del nucli d’un sintagma; en el cas del sintagma nominal: determinants (articles, demostratius i possessius), quantificadors (numerals, quantitatius, indefinits i universals) i adjectius anteposats

preposicions transitives usades intransitivament (o preposicions intransitives)

tradicionalment considerades preposicions quan porten un sintagma nominal darrere i adverbis quan no en porten: dins, davant, darrere (locatives); abans, després (temporals)

verb copulatiu només el verb ser (no conté significat aspectual o modal, només conté la flexió)

verbs quasicopulatius estar, continuar, esdevenir, quedar, acabar, semblar, parèixer i altres (contenen significat aspectual o modal; per exemple, el verb estar conté la idea de permanència o la de resultat)

atribut locatiu el complement locatiu dels verbs ser i estar(-se) (també continuar, seguir, quedar(-se), romandre, acabar; sovint l’ús d’aquests verbs amb un complement locatiu s’ha considerat intransitiu)

sintagma nominal escarit sense especificador; és a dir, sense determinant (article, possessiu o demostratiu) ni quantificador (numeral, indefinit o quantitatiu)

construcció inacusativa verb o predicat d’aparença intransitiva que té “un subjecte que semànticament s’interpreta com un complement” i que té un comportament sintàctic mixt amb el complement directe: arriba un tren → n’arriba un; arriben dos trens → n’arriben dos


20

Aspectes de morfologia

• § 17.2.1.1, dos-dues:

“els cardinals un i dos […] tenen flexió de gènere”

“Encara que en certs parlars s’usa com a invariable la forma dos, en els registres formals és preferible mantenir la variació de gènere.”

https://geiec.iec.cat/capitol_veure.asp?id_gelc=239&capitol=12

Dislocacions i focalitzacions

Dislocació (o tematització)

• (§ 33.2) “Notem que en la llengua escrita s’usa una coma entre el constituent dislocat a la dreta i la resta de l’oració [5-7], mentre que la coma és optativa en els dislocats a l’esquerra i generalment s’evita si es tracta de constituents poc complexos [2-4].”

(1) Les cebesØ deixa-les al rebost (2) D’això no en parlarem mai més (3) Per culpa seva ens vam quedar sense entrades (4) Aquest edifici no ho és pas, d’en Gaudí (5) No en parlarem mai més, d’això (6) No em saluden mai, aquests veïns (7) Aquests veïns diria que no la saluden mai [NN] (8) (De) melons en queden tres (9) En queden tres, de melons









21

La concordança del verb haver-hi

Cas lexicalitzat de construcció locativa. Es comporta com un inacusatiu locatiu, “fins al punt de presentar, en alguns parlars, concordança amb el sintagma nominal que fa de tema (§ 21.4e).

En baleàric, en nord-occidental i en septentrional, aquest verb no concorda amb el seu argument intern (Hi ha poques cadires). En la resta de parlars, la concordança que es dona amb els verbs inacusatius se sol estendre al verb haver-hi (Hi han poques cadires). La concordança es veu afavorida quan haver-hi es combina amb un verb auxiliar, aspectual o modal: Si haguessin ampliat el termini, potser hi hauria/haurien hagut més sol·licituds; Hi comença/comencen a haver casos preocupants; No hi pot/poden haver més congressistes. La manca de concordança és l’ús consolidat en els registres formals.”

§ 21.4e: “En la major part dels parlars i en els registres formals, els verbs inacusatius presenten sempre concordança amb el seu argument intern: Les bigues encara no han caigut; La setmana passada van néixer molts pollets; Ara sobren plats. En nord-occidental, en canvi, quan el sintagma nominal és indefinit no hi ha concordança, com no n’hi ha en francès ni en occità. Així, tenim Falten els meus plats, però Falta més plats. En aquest punt, el nord-occidental tracta els inacusatius semblantment a haver-hi (§ 21.4.3).”




22

Determinants

Demostratius

• § 16.4.4, “Usos anafòrics dels demostratius”

“En general, l’ús anafòric dels demostratius amb el nom sobreentès i en posició de subjecte fa molt carregós el text. És preferible que el subjecte sigui el·líptic: No us parlaré dels meus records d’infant, ja que només tenen sentit per a mi (en lloc de …ja que aquests només tenen sentit per a mi). Semblantment, és preferible el pronom locatiu hi al sintagma preposicional amb demostratiu en casos com Va néixer a Igualada i hi viu (en lloc de …i viu en aquesta ciutat). En altres contextos no locatius també pot ser més adient l’ús dels pronoms hi o en: Era la solució més adequada, però no hi van pensar (en lloc de …en aquesta); És un problema que ens preocupa, però no en vam parlar (en lloc de …d’aquest).”


Possessius

• § 16.5.2.3, llur: “En l’actualitat, aquest possessiu s’usa habitualment en septentrional i ocasionalment en els registres més formals de la llengua general.”

• § 16.5.3, “Altres vies d’expressió de la possessió o pertinença”

“Els possessius no són pas els únics elements que poden expressar possessió ni tampoc són sempre possibles en les construccions possessives. En determinats contextos són prescindibles, mentre que en d’altres no hi són acceptats. Així, són igualment possibles l’oració No sé on he deixat el meu abric, amb possessiu, i l’oració No sé on he deixat l’abric, sense possessiu, tot i que la primera opció, com veurem, és marcada. D’altra banda, diem El nadó ha obert els ulls i no pas El nadó ha obert els seus ulls.” Anàfora el·líptica o anàfora zero (tampoc pronom de datiu o en).



23

“Es prescindeix del possessiu en determinats contextos sintàctics que presentem tot seguit. Cal, tanmateix, que el nom que designa l’element posseït sigui un nom dels que expressen una relació inherent de pertinença, també anomenats de possessió inalienable, com ara els relatius a parts del cos: cama, cap, cor, front, nas, dit, però també suor, sang, ànim, tarannà, caràcter, vida, etc. El significat d’aquests noms implica necessàriament l’existència d’un posseïdor, ja que expressen una relació meronímica, de part-tot: El conill ha tret el cap (el cap és la part del tot, el conill). No podríem emprar aquí l’expressió el seu cap. Aquesta relació es dona també amb posseïdors inanimats. Així, en He llogat aquesta bicicleta, però veig que els frens no van bé, no diem els seus frens […] direm El local tancarà les portes a les vuit (i no pas les seves portes). Semblantment, en Ella duu la comptabilitat del restaurant i ell s’encarrega de la cuina no cal dir de la seva cuina si fa referència a la cuina del restaurant.

Hi ha noms que, si bé no són parts del cos, designen objectes de l’esfera personal. Són els noms de les peces de roba (camisa, abric), els dels objectes, espais o màquines que fem servir (ulleres, llit, habitació, cotxe) i també els de les activitats habituals (feina, vacances). Aquests noms solen prescindir del possessiu (Ja he trobat les ulleres), però tendeixen a mantenir-lo quan se’n vol remarcar el posseïdor enfront d’altres (Ja he trobat les meves ulleres). El mateix ocorre amb els noms de parentiu, que també són inherentment relacionals. Aquests noms, de fet, permeten prescindir del possessiu sobretot si l’altre membre de la relació està expressat en l’oració —per exemple, perquè n’és el subjecte (cf. La Laura acompanya el marit al futbol i La Laura acompanya el seu marit al futbol)— o bé si ja queda prou clar pel context pragmàtic (cf. Què fa la família? i Què fa la teva família?).”

[Explicació detallada dels “contextos sintàctics en què els noms de possessió inalienable poden aparèixer sense que cap pronom representi el posseïdor”.]

“d) Ja s’ha dit en el § 16.5.2.1 que amb noms deverbals i de representació [retrat, quadre, pel·lícula, fotografia, poema, biografia] recórrer al possessiu per a expressar l’objecte o tema inanimat resulta forçat. Així, en La seva elecció va ser molt comentada, el possessiu seva pot referir-se a la tria que algú va fer o que es va fer d’algú, però és difícil que pugui representar un color, una marca, un tipus de vi, etc. En aquest darrer cas


24

cal buscar altres vies: aquella elecció, l’elecció d’aquell vi, la tria que van fer. Quan l’antecedent és inanimat, prescindim del possessiu si queda a prop, dins la mateixa oració: El mecànic, després de repassar el cotxe, ha dit que la reparació serà molt cara; El museu té problemes estructurals, però la junta de benefactors es farà càrrec de la restauració. Però és possible, tot i que no és freqüent, que seu representi un posseïdor inanimat: Els arquitectes que van visitar el teatre cremat no recomanen la seva restauració. En aquest mateix context, en lloc del possessiu podem recórrer al pronom en: Els arquitectes que van visitar el teatre cremat no en recomanen la restauració) o a altres solucions (Els arquitectes que van visitar el teatre cremat no recomanen restaurar-lo). Malgrat això, hi ha contextos amb un antecedent inanimat en què només el possessiu és possible (i no pas el pronom en), com ara el títol d’una conferència o d’un estudi («La balneoteràpia i la seva evolució», «Les tècniques pictòriques del retaule del Conestable i la seva restauració»), però també en oracions completes (Cal analitzar la documentació de l’ermita de Sant Mer i les característiques de la seva restauració). En aquests exemples, la coordinació de sintagmes afavoreix la presència del possessiu.”




25

Pronoms forts

• § 18.3.1a, vostè(s): “s’ometen en posició de subjecte si no hi ha voluntat focalitzadora [1, 4 i 5] […], i en tot cas, anirien anteposats si el context els fes necessaris [2] […] o bé dislocats en una interrogativa [3] […]. No és genuïna la posició posposada al verb, usual en altres llengües [4 i 5].”

(1) M’alegro que estiguin còmodes, senyores (2) Vostè és aquí (3) Vostè anirà a votar? / Anirà a votar, vostè?

(4) Tinguin en compte que demà és festiu “(i no Tinguin vostès en compte…)”

(5) Ha posat benzina sense plom “(i no Ha posat vostè…)”

“En els casos en què la simple elisió del subjecte pogués causar ambigüitat, el tractament de vós o simplement un plural podrien ser una solució (Sou aquí; Anireu a votar?). Com en el cas anterior, el pronom fort vós s’usa en funció de subjecte si volem focalitzar-lo: Vós em vau encomanar de vetllar pel vostre patrimoni.”




26

Pronoms febles

Morfologia (i ortografia), amb informació sintàctica, § 8

• § 8.4.2a, la hi/l’hi: “Amb alguna restricció […], els pronoms s’agrupen entre ells i amb el verb formant el menor nombre de síl·labes possible. D’acord amb això, els pronoms que ho admeten queden reduïts a la consonant del radical o a la consonant seguida de la -s del plural si poden sil·labificar-se amb un pronom vocàlic (ho i hi) o amb la vocal inicial o final del verb: No s’hi veu; Ja m’ho pensava; Porta’ns-ho. Per la mateixa raó, en altres casos dos pronoms s’agrupen en una única síl·laba per mitjà d’una única vocal de suport e, que apareix enllaçant-los, amb independència que gràficament s’associï a un dels dos: Vol donar-me’n tres; Te’ls donaré; Excloeu-l’en. […] En les combinacions de la i hi és habitual l’elisió de la -a del femení (L’hi va donar), d’una manera semblant al que passa també sovint amb l’article definit la (per exemple, quan la independència es pronuncia l[i]ndependència). Ens els registres formals és preferible mantenir la vocal i, en aquest cas, hi es pronuncia com a semivocal [j] i els dos pronoms també formen una única síl·laba amb diftong: La hi van donar.”

• Quadre 8.9: li ho / -li-ho, la hi / -la-hi.

• Quadre 8.13: la hi / -la-hi.

• § 8.4.3.3, la hi / li la: “Totes dues solucions són igualment acceptables en els parlars respectius”

• § 8.4.3.3a, la hi / l’hi:

“Com s’ha indicat més amunt (§ 8.4.2a), en la combinació del pronom femení singular d’acusatiu la amb la variant hi del datiu singular és habitual l’elisió de la a del femení (L’hi donaré, la crema, al teu germà), però en els registres formals és preferible mantenir aquesta vocal (La hi donaré).”

• § 8.4.3.3, li ho / l’hi: “b) En els parlars que empren la variant de datiu singular hi en substitució de li, aquesta forma també tendeix a


27

generalitzar-se en les combinacions amb el pronom en i amb el pronom ho, que en aquest cas és representat per l (com si es tractés del pronom d’acusatiu el). Les dues combinacions […] són acceptables, però en els registres formals és més habitual l’ús de les combinacions amb li.

• § 8.4.3.3b, li ho / l’hi, li’n / n’hi: quadre 8.14, en igualtat de condicions.

“Fins i tot en els parlars que converteixen li’n en n’hi, la primera forma s’ha mantingut en alguna expressió lexicalitzada (Tant se li’n dona). A més, amb el verb anar-se’n s’estableix diferència semàntica entre n’hi (amb hi locatiu) i li’n (amb li datiu ètic). […] Així mateix: Per més que treballi, se li’n va tot el negoci a l’aigua […]. En la resta de casos, totes dues possibilitats es poden utilitzar indistintament: Jo li’n/n’hi puc donar lliçons, d’anar pel món […]; Volia més arròs i li’n/n’hi vaig posar dues cullerades.”

[Formulacions diferents:

la hi l’hi : “habitual”, registres formals “preferible”

li ho, li’n l’hi, n’hi: “acceptables”, registres formals “més habitual”

li’n n’hi (lletra menuda): indistintament] https://geiec.iec.cat/capitol_veure.asp?id_gelc=265&capitol=13

• § 8.4.3.6b: “Les combinacions amb el pronom en tenen un caràcter més restringit [que les combinacions dels pronoms d’acusatiu de tercera persona amb el pronom hi]. La combinació només resulta possible si en pronominalitza un complement o adjunt introduït per de amb el valor d’origen; així i tot, en aquest cas també hi ha restriccions. […] el pronom en es pot combinar amb un acusatiu de primera i de segona persona […]: A mi no me’n trauran, del pis; No ens en poden excloure, de les llistes de damnificats; A tu no te’n trauran, del pis […]. Però generalment se silencia el pronom en d’origen quan es combinaria amb un pronom d’acusatiu de tercera persona […]. Tenim, doncs, que Traieu {el iogurt / la crema / els plàtans / les cireres} de la nevera dona normalment Traieu-lo/la/los/les (sense referència pronominal a l’origen).”

Verbs [més freqüents]: treure, allunyar, baixar, excloure, expulsar, extreure, obtenir, portar, pujar, tornar.

“En aquests casos, la combinació amb en és molt poc usual, especial-ment si el pronom d’acusatiu és singular, masculí (l’en) o femení (la’n): No l’en poden excloure; El n’han exclòs; Excloeu-l’en; No la’n poden allunyar; Encara no la n’han treta; Treu-la’n si pots. Formalment, a més, la combinació l’en presenta la variant el n’ davant de verb començat per vocal, però no la variant lo’n



28

darrere el verb (en què tenim igualment l’en). [“volen expulsar-lo’n” volen expulsar-l’en]

Tanmateix, hi ha verbs que afavoreixen la presència de en i un pronom d’acusatiu, com ara desposseir, dissuadir, privar o separar: Les treballadores voldrien accedir als llocs de direcció, però les en priven les normes de l’empresa (o els ho priven); L’amada es trobava molt a prop de l’amant: només la’n separava una frescal bardissa (o només la separava o els separava). Passa semblantment en construccions amb altres verbs transitius que regeixen un complement introduït per de. Així, en un cas com ara No podem evitar el tancament de la fàbrica, però cal que n’informem el tresorer, podem tenir …però cal que el n’informem o bé …però cal que l’informem. També afavoreixen la presència de en les construccions amb fer o considerar i un adjectiu que regeixi un complement amb de: Van optar per fer-la’n dipositària a ella (o per fer-la dipositària del document a ella o, simplement, per fer-la dipositària a ella).”


Els pronoms de datiu

• § 18.4.2.1: “En certs casos, el pronom hi pot funcionar com a pronom de datiu en lloc de li o els” (verb presentar). “Segons els parlars, també pot aparèixer hi representant el complement indirecte en casos com: A la festa major, les colles de joves hi/li donen molta importància; Dona-li/hi corda, al rellotge; A aquest taller hi/li sobren encàrrecs (§ 21.2.4). També hi ha altres verbs, com posar i dedicar, que poden admetre tots dos pronoms: Posa-hi/li sal, a l’enciam; A la segona proposta no hi/li dedicarem tant de temps. Amb tot, hi ha verbs que més aviat seleccionen el pronom li/els encara que el complement indirecte sigui inanimat, com proporcionar o concedir (Hem modernitzat la sala: aquest tipus de cadires li proporcionen tot un altre aire; Al llatí li concedien el dret a tenir gramàtica, però a les llengües populars no se’ls va concedir aquest dret fins més tard).”


• § 18.4.2.3, “La duplicació amb el pronom de datiu de tercera persona”

Aquest minuet li agradava molt a la meva professora de piano

“En aquest cas de duplicació el pronom feble li es comporta més com una simple marca de concordança de datiu que no pas com un veritable pronom de represa”

“La possibilitat que hi hagi o no duplicació depèn de diversos factors sintàctics, a més del registre emprat.”




29

a) “La duplicació és molt freqüent en tots els registres amb els verbs psicològics, amb els que expressen necessitat o obligació i amb verbs com acudir-se, passar o succeir, entre d’altres: A quina amiga teva no li repugna l’olor de vinagre?; Si no ho fas tu, li tocarà fer-ho a un altre; Aquestes coses només li passen al teu home. Per a molts parlants l’elisió del pronom donaria lloc a construccions forçades. Notem que en aquests casos el subjecte sol ser no animat, cosa que afavoreix l’anteposició del complement indirecte (animat) i la duplicació pronominal (A la seva mare no li convenen aquests disgustos).”

b) Verbs ditransitius, “especialment en valencià i en les zones urbanes del Principat de Catalunya, sobretot en la parla dels joves: El mestre (li) va preguntar la lliçó a la Sara. No obstant això, en els registres formals s’evita aquesta duplicació. Passa semblantment amb els verbs causatius i els de percepció en oracions com (Li) deixaran/faran triar un exercici a l’Esperança o (Li) havíem sentit dir això a l’àvia Filomena […], i també la trobem en oracions que contenen un adjunt benefactiu: (Els) haureu de recitar un poema cada un als avis; (Li) va brodar unes estovalles a la núvia.”

“Amb els verbs de la classe de telefonar, la duplicació no és normal en aquells parlars en què el complement es tendeix a interpretar col·loquialment com a complement directe […]. La duplicació també es dona amb predicats com tenir por, tenir respecte, tenir mania i altres que expressen estats mentals (No (li) té cap mena de respecte a la sogra), excepte en els registres formals.”

d) “L’absència del pronom es veu afavorida en aquells casos en què el complement indirecte conté el quantificador universal tothom o un d’indefinit com ningú, algú o qualsevol. Si amb un verb psicològic com agradar és normal l’ús del pronom (Això li agradarà a la Susanna), és més fàcil elidir-lo en casos com els següents: Això agradarà a tothom; Això no agradarà a ningú; Això agradarà a qualsevol que hi estigui interessat. I si amb un verb ditransitiu com regalar és possible l’ús del pronom en un cas com (Li) he regalat un llibre al pare, és menys habitual en casos com No he regalat mai un llibre a ningú o Si això ho regales a algú, segur que no ho vol.”

No s’ha inclòs a la GEIEC: https://geiec.iec.cat/capitol_veure.asp?id_gelc=269&capitol=13



30

Els pronoms febles ho, en i hi (§ 18.6)

• “Tots tres poden fer d’atribut, i els pronoms en i hi, també de predicatiu”


Atribut (§ 18.6.1)

• § 18.6.1.1, verb ser: “El pronom ho representa els diversos sintagmes que funcionen com a atribut (no locatiu) del verb ser”: Ara són rics, però no ho eren pas quan es van casar; Jo també ho soc, així.

“El pronom ho pot alternar amb els pronoms personals d’acusatiu quan es tracta de representar un sintagma nominal definit en una copulativa d’identificació (Aquella dona l’era o no l’era, la teva veïna?), tot i que és més habitual el pronom ho”

“A l’hora de representar un atribut locatiu d’origen o un atribut de pertinença es dona l’alternança entre ho i en: Ell és d’Alcoi, però jo no ho/en soc; És de segon curs, però jo no ho/en soc pas. […] La pronominalització per en, en lloc de ho, s’estén també a altres casos amb un datiu adjunt o complement de l’adjectiu atribut: Em vas dir que l’abric de l’any passat em seria petit, però no me n’és pas; Ara t’és fidel, però abans no te n’era.”

• § 18.6.1.2, verbs quasicopulatius: ho.

“c) En el cas del verb estar, el pronom més general és ho si l’atribut és adjectival (Els pares estaven preocupats, però els fills ho estaven més) i és hi si es tracta d’un sintagma preposicional o d’un adverbi (Avui no hi estic, de broma; Aquest fragment no hi ha d’estar, en cursiva; Tu no hi estàs, així).”

Ho, complement directe (§ 18.6.2)

“…no és necessari –i generalment se’n prescindeix– en les construccions en què hi ha el determinant tal seguit del relatiu com (§ 27.6.3): La reunió va resultar difícil, tal com ja sospitava el secretari; Tal com hem indicat, ara només falta signar el document. […] La presència de tal pot ser silenciada i aleshores com encapçala una relativa lliure: La reunió va resultar difícil, com ja sospitava el secretari.”



31

El predicat fer-ho (§ 18.6.2)

“Trobem el pronom ho lexicalitzat en el predicat fer-ho, que pot representar un sintagma verbal format per un verb d’acció agentiu […]: Va dir que no ploraria i ho va fer; Si tu parles amb la mestra, jo també ho faré; Havíem pensat regalar un ram de roses a l’àvia, però els meus cosins no ho volen fer.”


El pronom en (§ 18.6.3)

• § 18.6.3.1, “El pronom en representant d’un sintagma nominal indefinit”

“a) Notem que en les oracions inacusatives el pronom en només apareix si el subjecte està posposat al verb.”

Ja han sortit de l’ou quatre gafarrons Ja n’han sortit de l’ou quatre

Quatre gafarrons ja han sortit de l’ou Quatre ja han sortit de l’ou

(“La transmissió al verb del nombre del nom o del sintagma nominal que en representa quan fa de subjecte i que és pròpia dels registres formals […] no es dona en els parlars nord-occidentals”)

• § 18.6.3.2, “El pronom en en funció de complement del nom”

“El pronom en pot representar un sintagma preposicional introduït per la preposició de que faci de complement de nom: Jo també havia vist l’obra, però qui en recordava tots els detalls eres tu. Entre el pronom en i el sintagma nominal que complementa hi ha una relació semàntica, a vegades abstracta, de part a tot (els detalls són part de l’obra). Això fa que a vegades en entri en concurrència amb els pronoms possessius i amb el pronom de datiu quan expressa possessió (§§ 16.5.3 i 18.4.2.3c). Així, parlant de les traduccions fetes per un traductor, podem dir En publicaran totes les traduccions, Publicaran totes les seves traduccions i Li publicaran totes les traduccions. A més, sovint és possible recórrer a l’anàfora el·líptica, és a dir, a no representar el complement si queda prou clar pel context: Vull llegir aquesta novel·la perquè he conegut l’autor (al costat de …perquè n’he conegut l’autor). Així doncs, la llengua disposa de diverses estratègies per a expressar la relació de part a tot. L’ús del pronom en, però, no és possible en tots els contextos, ja que està sotmès a les condicions següents:



32

a) “El sintagma nominal que conté el complement del nom representat per en ha de fer la funció de complement directe [9], de subjecte posposat d’un verb inacusatiu [10], d’atribut nominal [11] o de predicatiu [12].”

(9) Creus que ho va robar ell, però no en tens proves (10) No puc corregir les proves: me’n falten les dues primeres pàgines (11) Ell et podria explicar el projecte perquè en va ser el promotor (12) Si t’interessa aquest centre excursionista, fes-te’n soci

“El pronom en no pot representar el complement del nom que es trobi dins d’un sintagma que faci la funció de complement de règim [13].”

(13) He rebut el teu llibre, però no vaig poder venir a la presentació

[La preposició bloqueja la possibilitat de pronominalització. També: Em volia prendre una cervesa però m’he quedat sense.]

“Per a poder representar el complement del nom d’un subjecte, cal que el verb sigui inacusatiu i que el subjecte sigui postverbal. [14-15] […] També l’atribut d’una copulativa identificativa ha de ser postverbal. [16-18]”

(14) D’aquest recull me’n sobren els dos primers contes (15) [*] D’aquest recull els dos primers contes me’n sobren (16) D’això la Quica n’és la culpable (17) D’això n’és la culpable la Quica (18) [*] D’això la culpable n’és la Quica (“el pronom en és sobrer”)

“Això mateix passa en algun altre cas de posposició de subjecte en les copulatives que no són identificatives: és forçada una pronominalització com la de És una pel·lícula interessant, però n’és exagerat el llenguatge (es pot dir: …però el seu llenguatge és exagerat, …però és exagerada pel que fa al llenguatge, …però té un llenguatge exagerat). No diem tampoc No perdi la targeta d’identificació mèdica: n’és necessària la presentació en visites successives, sinó que diem cal presentar-la (o li serà necessària) en visites successives.”

I tampoc diem (interrogatives i relatives): I parlant de democràcia, sempre ens tornem a preguntar quin n’és l’origen; El camaleó és notable pels canvis de color que en pot experimentar la pell.

“Verbs com dir, explicar o saber es poden construir amb un complement directe com alguna cosa, moltes coses, quelcom o res, i aquests elements poden portar al seu torn un complement amb de […] que es pronomina-litza amb en: […] Aviat us en podré dir/explicar alguna cosa i No en sé res.”


33

[També: De l’accident encara no en sabem / se’n saben les causes]

“b) El pronom en no pot representar el complement d’un complement del nom. En aquests casos se sol emprar un possessiu o bé s’usa una altra construcció. En És un instrument avui desconegut, però en pintures antigues trobem [mostres [de l’ús [d’aquest instrument]]] recorreríem a un possessiu (…en pintures antigues trobaríem mostres del seu ús), ja que el complement d’aquest instrument es troba dins un altre complement preposicional. En Hi havia aleshores l’anomenat llenguatge de la Cancelleria: Fabra estudià [les característiques [de l’oració composta [d’aquell llenguatge]]] podem recórrer a una altra estratègia: …Fabra n’estudià les característiques pel que fa a l’oració composta, en què el complement del mig de la seqüència (de l’oració composta) s’expressa com un adjunt (pel que fa a…).”

Una pila de, un grapat de, el 60 % de…: són quantificadors nominals, com molts de: Si vols llegir novel·les negres, jo en tinc una pila d’exemplars; Era una empresa familiar i ell en controlava el 60 % de les accions.

[Relació amb la concordança.]

Drets d’antena, botó de mostra, molí de vent: “expressions lexicalitzades que compten com una sola unitat lèxica”: D’aquest documental, aquell canal en tenia els drets d’antena.

[També: Caldrà revisar els barems de puntuació de l’examen]

És general […] no representar el complement de temps en contextos com No tinc temps {per a / de} dinar: diem No tinc temps i no pas No en tinc temps.” [El fet que el complement sigui de destinació fa que no sigui pronominalitzable. Vegeu § 13.5.4, més avall.]

• § 18.6.3.3, “El pronom en en funció de complement de règim o d’adjunt del predicat”

“d) Hi ha altres verbs que poden construir el seu complement amb dues preposicions diferents, però, pel que fa a la pronominalització d’aquest complement, sol dominar una de les dues. Així, ensenyar a/de llegir i aprendre a/de conduir es pronominalitzen amb en.” També En sap molt [de matemàtiques]. “En canvi, entendre en/de botànica o tenir dret a/de demanar comptes es pronominalitzen amb hi: Poca gent hi entén com ell; No hi té cap dret. En aquests casos, quan el complement està dislocat, en general porta la preposició corresponent al pronom: N’ensenya als immigrants, de llegir; De conduir n’ha après aviat; En sap molt, d’arreglar


34

ordinadors. Però No hi entén gaire, {en/de botànica / d’arreglar ordinadors}; No hi té dret, a molestar-nos.”

“Verbs com parlar, debatre o tractar admeten que el complement també vagi introduït per la preposició sobre i, en aquest cas, el complement no és representat per un pronom feble: Hem parlat molt, sobre les eleccions. Malgrat tot, hi ha una certa tendència a acceptar la pronominalització amb en per comparança amb les respectives construccions amb de, especialment en diàlegs: –Oi que no ha parlat/tractat mai sobre les eleccions? –Sí que n’ha parlat/tractat, i més d’una vegada. Altres verbs com opinar, discutir o conversar accepten també complements amb de o sobre, però aquests no solen aparèixer pronominalitzats (ni amb en ni amb hi): Hem conversat llargament de/sobre la jubilació dona simplement De/Sobre la jubilació hem conversat llargament.”

“e) Hi ha adjunts de sentit causal que admeten en, però que també poden no ser representats per cap pronom. Són adjunts que admeten més d’una preposició (en general, de i per): Et felicito per aquests dos articles: et/te’n felicito de tot cor […]. En altres casos similars són naturals tant en com hi i fins i tot la manca de pronom: Avui ja no mor tanta gent de sida (amb l’adjunt causal de sida) dona Avui ja no hi/en mor tanta gent, de sida (encara més natural Avui ja no mor tanta gent, de sida). Altres vegades l’adjunt causal només accepta en o manca de pronom: Si volem tirar endavant aquest projecte d’urbanització, ens cal saber quines terres (en) queden afectades”

• § 18.6.3.4, “Usos lexicalitzats del pronom en”

“En registres informals, en valencià haver-hi incorpora sempre en: N’hi havia molta gent.”

“b) […] els verbs dir-ne, fer-ne, sortir-se’n i estar-ne només funcionen amb un sintagma introduït per de en posició perifèrica: D’aquesta planta se’n diu roser gàl·lic; N’està molt, de la seva filla.

c) […] En determinades operacions aritmètiques s’usa anar amb la incorporació del pronom en o dels pronoms n’hi (De tres a cinc en/n’hi van dos […]

d) Els predicats riure’s, adonar-se, fotre’s, alegrar-se o no tenir ni idea funcionen col·loquialment amb el pronom en i el complement introduït per la preposició de que el pronom hauria de substituir: No te n’has de riure dels altres; No se n’adona del que li passa, pobre; No en tinc ni idea d’on han anat, aquells (en lloc de les construccions generals […]. El verb recordar-se pren la forma recordar-se’n i enrecordar-se’n (amb el pronom repetit i prefixat al verb) en l’ús col·loquial espontani: Prenia notes per enrecordar-se’n del que deien els advocats. També existeixen formes col·loquials com enriure-se’n, emburlar-se’n, enfúmer-se’n, empenedir-se o entornar-se, però són ben pocs els casos


35

que s’han fixat en tots els registres. Així, els verbs endur-se i emportar-se ‘dur o portar alguna cosa amb si sortint d’un lloc’ pertanyen a la llengua general…”


El pronom hi (§ 18.6.4)

“Els verbs de dicció del tipus afegir, insistir o respondre admeten un complement pronominalitzable en hi, però també s’usen sense aquest complement com a introductors del discurs directe (equivalents de dir) (§ 26.7). Així, tenim […] Tot seguit l’orador va afegir: «“No tolerarem […]»; així mateix […] I tornà a insistir: «Per ara […]» […] Insisteixo: per ara […] «Soc innocent», va respondre l’acusat. Tot i això, com a introductors del discurs directe també admeten la presència del pronom hi, sobretot (però no exclusivament) amb els verbs afegir i insistir: Hi insisteixo: per ara no canviarem de plans; «Doncs no et preocupis», hi va afegir la Salut, en què el pronom hi permet recalcar el que s’acaba de dir.”

“El complement de règim amb valor locatiu (estàtic o de destinació) té caràcter obligatori i, per això, o bé apareix el complement expressat d’una manera plena o bé apareix pronominalitzat: No hi podré anar, a la conferència; A la tarda hi havia la taula rodona, però no hi vaig poder assistir; Ara el trobaràs a Manacor: hi passa tot l’agost; —Que hi ha la Verònica? —Ara s’hi posa (en una conversa telefònica). Amb tot, el locatiu no sol expressar-se quan té un caràcter díctic, és a dir, quan s’identifica amb el lloc on és (o era o serà) almenys un dels participants en l’acte de parla. Es troben típicament en aquest cas el verb venir (§ 21.4.2) i altres com arribar. Així, en La meva germana va arribar la vigília de Nadal, el locatiu implícit del verb arribar fa referència a ‘ací/aquí, a casa meva, al nostre poble’ o ‘aquí, a casa teva, al teu poble’; d’aquesta manera s’explica el contrast entre Qui ha vingut? (‘on soc jo’, ‘on ets tu’) i Qui hi ha anat? (‘a tal lloc, diferent del teu i el meu’). Un locatiu explícit (amb venir o arribar) faria referència a un lloc aliè o considerat aliè en el temps a les persones del diàleg: Aquest indret és sagrat: segons la tradició, hi va venir/arribar la Mare de Déu en persona. La mateixa situació es dona amb altres verbs com entrar, passar, pujar, baixar, acostar-se, aturar-se o tornar: No entris ‘aci/aquí’ / No hi entris ‘allà’; No passis ‘per ací/aquí’ / No hi passis ‘per allà’; No t’acostis ‘al lloc on soc jo’ / No t’hi acostis ‘allà’.”

“Els adjunts de lloc admeten la pronominalització amb hi si són adjunts del predicat. No l’admeten, però, si són adjunts oracionals (§ 13.6.3).



36

Comparem les dues oracions següents: En aquella habitació, no dorm ningú: hi ha molt de soroll i En aquella habitació no hi dorm ningú: t’hi pots quedar, si vols.” [Més explicació i exemples.]

Adjunts del predicat pronominalitzables: de lloc, de manera (Ara parla assenyadament, però abans no hi parlava), companyia (Jo no hi puc viure, amb aquest xicot) i instrumentals (Amb aquestes tisores només hi tallem paper; Aquí no hi conduïm mai, sense casc). De causals, només els introduïts

per de: De tabaquisme (hi/en) mor més gent que no et penses. De temporals, els que tenen un cert valor locatiu: Hi sopem cada dia, a les nou; {Abans de dinar / A aquesta hora} hi quedem poques vegades. (Són seleccionats pel verb: És clar que hi comencem, a les deu; No hi acabaràs pas, a mitja nit.)

[Amb aquestes tisores només hi tallem paper: sembla que per a molts parlants admet la doble opció, amb pronom i sense.

Aquí no hi conduïm mai, sense casc: no és ben bé instrumental, sinó més aviat modal.]

• § 13.5.4, “El complement introduït per la preposició composta per a no sol ser representat per cap pronom: Jo no serveixo per a aquesta feina, però tu encara serveixes menys.”

• § 18.6.4.4, “Usos lexicalitzats del pronom hi”

Intransitivitzador: veure-hi, clissar-hi, sentir-hi, tocar-hi.

Impersonalitzador: haver-hi.

Similar: En aquest congrés hi parlaran col·legues meus ‘Hi haurà col·legues meus que hi intervindran’), posar o dir (Mira: a la portada d’aquest llibre no hi posa/diu el nom de l’autor (‘no hi ha el nom de l’autor’). “En certs contextos s’empra tant dir com dir-hi: La darrera circular és poc precisa: (hi) diu que els socis poden invitar a les conferències persones externes a l’entitat, en què, sense el pronom, la darrera circular és subjecte del verb dir, i amb el pronom, l’oració és impersonal.”




37

• § 21.2.2h: “Verbs transitius que poden dur el complement directe

sobreentès”

“Es constata un ús absolut de verbs transitius en els crèdits d’una

publicació, una exposició, un producte audiovisual, una taula rodona, etc.:

Organitza: Colla de diables Llucifer; Edita i presenta: Edicions Grau;

Presenten: Pius Poblet i Clara Vila. Hi ha, però, altres maneres preferibles

de presentar aquest tipus d’informació: l’ús del nom que designa l’acció

(Organització:…, Coordinació:…, Intervencions:…), l’ús del nom que

designa l’actor (Coordinador/a:…, Moderador/a:…, Patrocinador/a:…) o

l’ús del participi amb la preposició pròpia del complement agent

(Coordinat per…, Moderat per…, Presentat per…).”

[No és un ús absolut, perquè hi ha un complement específic, encara

que sigui elidit.]




38

Les preposicions per i per a (i afins)

Per i per a davant d’infinitiu final (§ 29.3.3)

Criteri polimòrfic, amb tres opcions:

1. Criteri tradicional (“s’ha tendit a”, “hi ha la tradició”): coincideix amb la norma Fabra, però més ben explicat.

Justificació: “La distinció entre per i per a davant d’infinitiu és un recurs de què disposa la llengua per a diferenciar les construccions finals que tenen un caràcter agentiu i s’aproximen a les causals de la resta de construccions finals. A més, permet evitar en la llengua general les diferències existents entre parlars.”

2. “Al costat d’aquesta distinció, que és la que s’aplica en els exemples d’aquesta gramàtica per a evitar duplicitats i simplificar la presentació, és igualment acceptable en tots els registres l’ús de per a davant d’infinitiu [final], d’acord amb els parlars que diferencien les dues preposicions…”

3. “…o bé l’ús de per, d’acord amb els parlars que sols usen aquesta preposició.”


(“en els parlars que diferencien les dues preposicions”)

Per davant d’infinitiu causal

No tenen un sentit prospectiu, per això “generalment porten la forma composta de l’infinitiu”. “Tanmateix, l’infinitiu d’una construcció causal pot ser simple si es donen determinades condicions.”

a)

1. “quan pot ser parafrasejat per un infinitiu compost: M’han multat per saltar-me un semàfor”

2. “quan el verb és copulatiu (o quasicopulatiu) o si es tracta d’un verb estatiu (tenir, portar, dur): Això li passa per ser un badoc / de ciutat; L’han arraconat per no estar prou al dia. Són predicats amb “un sentit



39

intemporal, habitual. Això explica que no necessitin aparèixer en la forma composta per a impossibilitar el sentit prospectiu.”

b) “la relació de correferència que s’estableix entre un element de la principal i el subjecte, generalment implícit, de l’oració d’infinitiu. En la majoria de casos, el subjecte implícit de la subordinada d’infinitiu pot ser correferent amb el complement directe o l’indirecte del verb de la principal: Us han seleccionat per tenir un bon currículum”

c) Correferència amb el subjecte de la principal, quan és un subjecte pacient (passiva): “El gerent serà acomiadat per {haver actuat / actuar} negligentment. Quan l’oració no és passiva, és poc freqüent que s’estableixi correferència entre el subjecte de la principal i el de l’infinitiu d’un verb estatiu. Així, és més natural una oració com He rebut la invitació perquè soc la directora del centre que una altra com He rebut la invitació per ser la directora del centre, i resulten molt forçades No ha volgut mirar avall per tenir vertigen i Sempre arriba tard per viure als afores. Si el predicat de l’oració d’infinitiu no és estatiu, també és estranya la correferència entre subjectes. Així, és molt més natural Ells tres han deixat de formar part de la comissió perquè han dimitit que no pas Ells tres han deixat de formar part de la comissió per haver dimitit.”


Per tal de i a fi de

• § 29.3.7: “Les subordinades finals poden aparèixer introduïdes per una sèrie de locucions que tenen un caràcter més restringit que la conjunció perquè i les preposicions per i per a”: per tal de (/que) i a fi de (/que); menys lexicalitzades, també amb la intenció de, amb l’objectiu de, amb el propòsit de, a fi i efecte de, a l’efecte de. “Totes aquestes locucions s’usen en les construccions finals que indiquen el propòsit o l’objectiu amb què es fa una cosa […]. No poden introduir, però, un complement final que indiqui destinació i, per això, no és possible usar aquestes locucions en lloc de per a en un cas com Aquest estri serveix per a pelar patates.





40

Elisió de preposicions

• § 26.4.1, “Les subordinades substantives finites introduïdes per preposició”

finites = amb verb conjugat

“…la preposició més habitual és de […]. Amb més restriccions també s’hi usen a i en, i més esporàdicament amb.”

“…en la llengua antiga s’elidien les preposicions en les subordinades introduïdes per que […]. En l’actualitat, l’elisió és viva col·loquialment en moltes construccions i és l’opció preferible en els registres formals.”

• § 26.4.1.1, “Les subordinades substantives dependents de nom o adjectiu”

a) “És normal elidir la preposició de que precedeix una subordinada substantiva quan depèn d’un nom o d’un adjectiu.”

(1) L’afirmació que el secretari ho sabia fou precipitada (nom deverbal)

(2) M’ho fa dir la por que em suspenguin l’examen (nom equiparable a deverbal)

(3) Em preocupa la idea / el fet que no hi hagi pressupost (un altre tipus de nom)

(4) Això que nosaltres treballem i ell no faci res no ho veig gens clar (pronom demostratiu)

(5) Conscient que era tard, va sortir tot d’una (adjectiu)

“Amb tot, també es pot donar el contacte de la preposició de i la conjunció que en registres informals i estils pròxims a la llengua espontània.”

b) “També és general l’elisió de la preposició davant de la substantiva introduïda per que si el nom o l’adjectiu selecciona la preposició en o amb”

(6) La confiança que em concedirien el crèdit era desproporcionada

(7) Confiat que aprovaria, no em vaig preparar la prova

(8) No estan conformes que les dades siguin públiques


41

“Tot i això, també es pot donar el manteniment de en o amb davant de la conjunció que en registres informals i estils pròxims a la llengua espontània.”

c) “La simple supressió de la preposició no és tan general quan el pronom o l’adjectiu selecciona la preposició a. […] En aquests casos, el contacte de la preposició i la conjunció que és habitual en els registres informals i en estils pròxims a la llengua espontània […]. Amb tot, en els registres formals s’evita el contacte de la preposició i la conjunció o bé elidint la preposició […] o bé intercalant-hi algun element”

(9) L’al·lusió que m’hagi enfadat…

(10) L’al·lusió al fet que m’hagi enfadat…

(11) Els meus amics són contraris a acceptar que els obliguin a sortir demà

d) “En els registres informals i en els estils pròxims a la llengua espontània, és habitual que la preposició estigui en contacte amb la conjunció que en contextos de coordinació en què els elements coordinats complementen un adjectiu i la subordinada és el segon constituent coordinat”

(12) Tu ets el responsable de portar els comptes i de que els estalvis no es gastin malament

“En els registres formals, en canvi, s’evita el contacte elidint la preposició”

• § 26.4.1.2, “Les subordinades substantives en un complement de règim [verbal]”

“En els registres formals s’elideixen les preposicions a, de, en i amb davant una oració introduïda per la conjunció que. Amb tot, l’elisió de a dona lloc a construccions forçades i, per a evitar el contacte de a i que, són preferibles altres vies que veurem” (Aquí, més avall.)

a) “L’elisió de la preposició és habitual en la majoria de registres amb verbs com acontentar-se (amb), adonar-se (de), alegrar-se (de), comptar (amb), confiar (en), convèncer (de), dubtar (de), fixar-se (en), insistir (en), recordar-se (de), tractar-se (de)”

(13) No s’adona que trepitja fang

(14) Confio que vindreu

(15) Fixa’t que hi falten dues peces


42

“També és viva en tots els registres l’elisió de la preposició quan l’oració subordinada es troba dislocada”

(16) Que em diu la veritat, no en dubto pas / No en dubto pas, que em diu la veritat

b) “Amb altres verbs, l’elisió de la preposició a i, en alguns casos, de en pot originar construccions molt forçades. En aquests casos, el contacte de la preposició i la conjunció és habitual en els registres informals i en estils pròxims a la llengua espontània […], però en els registres formals s’evita el contacte o bé elidint la preposició […] o bé emprant recursos com els presentats en el § 26.4.1.3.” (Aquí, més avall.)

(17) Us desafiem a que feu el cim en una hora

(18) Us desafiem que feu el cim en una hora

• § 26.4.1.3, “Recursos que eviten el contacte d’una preposició àtona amb la conjunció que”

a) Intercalar-hi un sintagma nominal com el fet o un altre (la possibilitat, el dret, la idea…)

(19) Es basa en el fet que els periodistes no hi van ser convidats

(20) No renunciem al dret que puguem triar les vacances

b) Intercalar-hi “una subordinada d’infinitiu amb sentit causatiu (fer, deixar i altres verbs semànticament propers com permetre o possibilitar)”.

(21) La degana s’ha interessat pel projecte i s’ha compromès a fer [apunts Joan Solà: també intentar; no sempre fer, com no sempre el fet] que hi col·laborin els professors de la Facultat

(22) Els conductors del transport escolar han contribuït a fer que els nens no s’esverin

c) “En algun cas, en lloc de la subordinada substantiva es pot usar una construcció final [23] […]. O simplement es pot recórrer a una subordinada d’infinitiu [24]”

(23) L’escrit és una crida perquè la gent s’organitzi

(24) No renunciem al dret a poder triar les vacances

d) “Finalment, es pot optar per un sintagma nominal en lloc d’una subordinada substantiva”


43

(25) La propagació del foc va ser deguda al vent que feia

(26) Hem de deixar la porta oberta a la continuïtat de la feina humanitària


• § 34.2.5.3, “Interrogatives indirectes dependents de preposició”

[verb/nom… + complement de règim + sintagma interrogatiu / conjunció si]

“Hi ha predicats com recordar-se (de), tractar (de) o pensar (en) que poden seleccionar una interrogativa indirecta en funció de complement de règim. En aquest cas, la preposició del complement va seguida del sintagma interrogatiu (qui, quan, quina ciutat, on) o de la conjunció interrogativa si que encapçala la subordinada”

(27) No es recorda de qui ha de venir a sopar (verb)

(28) Cal que parlem de si s’ha de firmar o no (verb)

(29) No he d’insistir en la qüestió de fins a quin punt el rector n’és responsable (nom)

(30) Li van fer una pregunta relativa a si es defensarien davant les autoritats (adjectiu)

(31) Respecte a on serà la nova seu, no hi ha novetats (locució prepositiva)

“En aquest tipus de contextos, la llengua antiga evitava el contacte entre la preposició i el mot o sintagma interrogatiu, i elidia la preposició, com encara fan avui el francès i l’italià”

(32) Senyor, parlàvem Ø què serà de mi si vosaltres partiu

“La llengua moderna conserva la possibilitat d’elidir la preposició amb algun verb com dubtar de, recordar-se de, preocupar-se de, fixar-se en, dependre de i amb algun predicat complex com estar segur de [33] […]. I l’elisió és general o molt habitual en certs casos en què l’interrogatiu forma part d’un sintagma preposicional [34] […], en què no apareix la preposició regida […].”



44

(33) Dubtava (de) si convé anar-hi o no

(34) No es recordava {de què havíem parlat / amb qui havíem quedat}

“Fora d’aquests casos, l’elisió de la preposició regida no s’aplica i la llengua ha acabat acceptant el contacte de la preposició amb el sintagma interrogatiu.

Amb tot, s’eviten, perquè resulten molt forçades, les seqüències formades per dues preposicions [35]”

(35) Li va contestar la pregunta referent a {de qui era la firma / en què es diferencien l’un de l’altre}

“La llengua disposa d’altres recursos genuïns i naturals que no presenten contacte entre la preposició regida i un element interrogatiu precedit d’una altra preposició. El més estès és el recurs d’emprar un sintagma nominal amb una oració de relatiu [36-37].”

(36) Lamento que no em parlessis de les dificultats amb què et trobaves

(37) Pensava en la raó per la qual li havia dit això




45

Locucions i connectors acceptats

a base de

“Segons el cas, el mitjà o l’instrument es poden presentar des de la idea de la insistència o l’abundància (a còpia de, a força de) o incidint en el seu caràcter fonamental o bàsic (a base de) o en el cost que representen (a costa de): [...] L’educació s’hauria de fer a base d’incitar el descobriment de plaers distints dels que proporciona un fals concepte de la utilitat” (§ 19.9.3.5c) [No surt al DIEC2, sí al GDLC.]

a començaments de ( a mitjans de)

a finals de ( a mitjans de)

a jutjar per

• Locució condicional: A jutjar pels vestits, és una dona. (§ 19.9.3.5f)

a menys de

Locució condicional que nega la condició: No ho faré a menys de comptar amb la seva ajuda; No ho faré a menys que sigui imprescindible.

(§ 19.9.3.5f i § 30.2.5g)

a mitjans de

• “Per semblança amb les expressions pròximes a començaments de i a finals de, la locució a mitjan ha desenvolupat la possibilitat d’usar-se en plural, seguida de de i amb el sintagma nominal amb determinant (a mitjans del segle XIX; § 31.2.3c [també a principis]), i sense determinant amb els noms dels mesos (a mitjans d’abril).” (§ 19.9.3.2b)

a principis de ( a mitjans de)

al respecte

“Les locucions respecte a i respecte de no prescindeixen de la preposició d’enllaç tret que la locució no tingui complement explícit, cas en què s’usa al respecte: Els hem parlat del valor de les enquestes i els hem donat bibliografia al respecte (‘respecte de les enquestes’)”. (§ 19.9.3.5i)


46

amb relació a, en relació amb

• “Existeixen les locucions sinònimes en relació amb i amb relació a (Ha estat prudent amb relació a les teves afirmacions” (§ 19.3.3.2)

• “Serveixen per a delimitar el tema sobre el qual es parla els adjunts introduïts per locucions com [...] amb relació a (o en relació amb)” (§ 19.9.3.5i)

d’aquí (a)

• “trobem la correlació de... a en la construcció temporal d’aquí a (o d’ací a), que permet calcular el moment en què tindrà lloc una situació. En aquesta construcció és habitual la supressió de la preposició a, tot i que se sol mantenir en els registres formals: Tornarem d’aquí a un mes”. (§ 19.3.4.3b)

de cara a

• valor final, a partir de la idea de direcció o orientació: “Té molt de sentit utilitzar les variacions simètriques dels individus de cara a l’elecció de parella.” (§ 19.9.3.4d) [ja surt al DIEC2 i al GDLC]

degut a

• “L’ús més freqüent en masculí singular ha acabat convertint-lo en una locució causal que selecciona un sintagma nominal (S’ha hagut de suspendre el partit degut a les inundacions) o una oració encapçalada per el fet (Degut al fet que no hi havia aigua a les dutxes, hem deixat la competició per a la setmana entrant).” (§ 19.9.3.3c) [Si es diu “una oració encapçalada per el fet”, això sembla voler dir que degut que no és una estructura normal, com es fa més explícit en el fragment d’aquí sota.]

• “El participi degut també pot introduir una construcció causal seguit de la preposició a i d’un complement. En aquest cas, però, la construcció només s’usa amb naturalitat amb sintagmes nominals i amb subordinades substantives precedides de el fet”. (§ 29.2.5d)

donat que

• “Tradicionalment, també s’han considerat locucions conjuntives certes formes de participi seguides de la conjunció que introductora d’una subordinada substantiva, com vist que, atès que, donat que, tret que, llevat que (§ 32.2.1): Vist que no hi ha ningú, haurem de tornar un altre dia; Ho faré, posat

que [ més avall] tothom hi estigui d’acord. (§ 25.2.2h)


47

en relació amb, amb relació a → amb relació a, en relació amb

ja que

• Les conjuncions perquè i ja que no sempre són intercanviables. (§ 29.2.3.3d)

no obstant

• “La construcció no obstant s’usa com a connector parentètic, sovint amb el pronom això anteposat o posposat, que és la solució més habitual en els registres formals (§ 25.3.3c): Els exàmens dels diferents grups han de ser simultanis. {Això no obstant / No obstant això / No obstant}, es pot fer alguna excepció si cal.” (§ 30.3.3g)

tota vegada que

• § 25.2.2f: “té un sentit condicional”: “Tota vegada que em necessiti, aviseu-me”.

[A § 25.3.3 es poden consultar diversos quadres formats per llistes de connectors amb diferents valors pragmàtics.]

per tot arreu / pertot / arreu (§ 19.5.3b i § 20.4.2)


48

Locucions no acceptades

La GIEC no ha acceptat les locucions següents, al costat de les quals es pot trobar l’alternativa o alternatives. En algun cas el rebuig és implícit, i es pot deduir pel fet que la locució que considerem no acceptada no apareix com a equivalent de l’acceptada. La pretensió d’exhaustivitat de la gramàtica, i el fet que siguin construccions no acceptades fins ara, permeten fer aquesta deducció.

locució no acceptada alternativa

a mida que a mesura que (§ 25.2.2, p. 964, i §

31.4.2.1d)

a nivell de (sense gradació) Altres construccions més precises: per

exemple, en lloc de A nivell d’universitats

hi ha malestar, A les universitats hi ha

malestar. (§ 19.9.3.1.a, p. 776)

a no ser que si no és que, tret, llevat, a menys que (§

30.2.3.2a, p. 1146; § 19.9.3.5f, p. 782; i §

30.2.5g, p. 1151)

arrel de / a rel de arran de (§ 19.5.3a, p. 764)

doncs amb valor causal perquè i altres (§ 29.4.2d, p. 1134-1135)

en base a basant-se en, d’acord amb, a partir de,

tenint en compte i altres (no apareix

recollida com a locució prepositiva)

en quant a quant a, pel que fa a i altres (no apareix

recollida com a sinònim de quant a)

en tant que (per introduir un predicatiu,

amb el significat de ‘com a’); sí que està

acceptada amb el significat de ‘en la

mesura que’: Si és possible, en tant que

depengui de vosaltres, viviu en pau amb

tothom. (§ 25.2.2d, p. 964)

com a (§ 19.4.4.1, p. 754-755, i (§

22.4.1.1, p. 877-889)


49

entorn / entorn a

entorn de (§ 19.2.1.1c, p. 721)

pel contrari al contrari (§ 16.3.1.4h, p. 592)

posat que (amb valor causal; sí que té

valor condicional)

perquè i altres (§ 29.2.5c, p. 1121)

sempre i quan sempre que (§ 25.2.2f, p. 965, i § 30.2.5f,

p. 1150)

tal i com tal com (§ 18.6.2, p. 696-697)

tota vegada que (amb valor causal; sí

que té valor condicional)

perquè i altres (§ 25.2.2f, p. 965)


50

Quan jo vaig proposar, a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de suprimir la lletra h, va ésser qüestió de dos minuts: semblava que hi havia d’haver una catàstrofe. Si per canviar la y en i i per suprimir la h final d’amich i blanch hi ha hagut dotze anys de renyines entre reformistes i antinormistes, calculeu el que hauria passat si s’hagués aconseguit la supressió absoluta de la h, que és una lletra que fa dos mil anys que no es pronuncia

Pompeu Fabra, curs 1934-35, OC, p. 835. (Citació gentilesa de M. Rosa Lloret.)

Blog En altres paraules: Selecció de novetats de la GIEC (i altres).

Nogué Serrano, Neus (2018). La nova normativa a la butxaca. L’Ortografia catalana i la Gramàtica de la llengua catalana: principals novetats. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

http://en-altres-paraules.blogspot.com.es/2017/07/seleccio-de-novetats-de-la-giec.html

http://en-altres-paraules.blogspot.com.es/2017/07/seleccio-de-novetats-de-la-giec.html

Documents

Taller sobre la nova normativa de la llengua catalana · 2019-02-21 · Pronoms forts: vost ... altres subordinades, els pronoms febles o el mateix complement directe) la Comissió