Tesina El Cant...2-1

El CANT COM A TERÀPIA DELS DESORDRES NEUROLÒGICS

DOLORS LOZANO I MATEO : alumna del Màster en Musicoteràpia.

Tutora: Nuria Gondón

Índex de contingutsIntroducció............................................................................................................................................3Justificació del treball teòric.................................................................................................................5Formulació del problema......................................................................................................................7 Desordre neurològic..........................................................................................................................10

Lesió cerebral ................................................................................................................................12Paràlisi cerebral..............................................................................................................................14

Neuroplasticitat...................................................................................................................................17Què és la discapacitat.........................................................................................................................18

Perdre la capacitat de comunicació...............................................................................................23Afàsies.......................................................................................................................................23

Informe de la OMS........................................................................................................................27Neurolingüística.................................................................................................................................28

Què és la PNL ?.............................................................................................................................28Música i llenguatge.............................................................................................................................31Inclusió per a tots................................................................................................................................33

La inclusió des del cant coral ........................................................................................................34Europa Cantat............................................................................................................................34Coeurs en Choeurs – Hearts in Harmony..................................................................................35

Cant Coral:una lluita contra l'exclusió...............................................................................................36El cant coral a les escoles..............................................................................................................36Un afer sociològic..........................................................................................................................38

El poder curatiu del cant.....................................................................................................................39Què és una teràpia?.............................................................................................................................41

El cant com a teràpia......................................................................................................................42Qui se'n pot beneficiar...............................................................................................................43

Musicoteràpia.....................................................................................................................................45La musicoteràpia a Espanya..........................................................................................................47La musicoteràpia a Catalunya........................................................................................................48

Rol del musico terapeuta...........................................................................................................49Bibliografia.........................................................................................................................................50

El CANT COM A TERÀPIA DELS DESORDRES NEUROLÒGICS – Dolors Lozano [01/12/2010]

IntroduccióEl deteriorament progressiu del llenguatge i les dificultats de comunicació comporten generalment

aïllament, vergonya i sentiment de frustració.

La comunicació no inclou només el llenguatge verbal. La nostra comunicació està basada en

l'expressió, l'audició, la manera de veure el món i la manera d'expressar les nostres intencions. Una

lesió en alguna part del cervell pot causar diversos trastorns en la comunicació com apràxies, afàsies

o trastorns visuals.

Exterioritzar emocions facilita l'alliberament d'ansietat, pors, sensació de desigualtat, aïllament...

S'està utilitzant la connexió entre el cant i la parla per a tractar pacients que han perdut la seva

capacitat de comunicar-se. Un estudi de Mme. Concetta Tomaino, doctorada en musicoteràpia,

explica com el cant facilita el restabliment de la parla, i ajuda en el resultat de les diferents funcions

neurològiques. La cançó funciona com element repetidor cerebral que genera la parla, i li permet

recuperar-ne el funcionament.

L'observació de què els tartamuts no tartamudegen quan canten ha portat a desenvolupar diferents

mètodes per a tractar el desordre de la parla. Hi ha moltes referències en medicina sobre el cant

com a teràpia , Fletcher ( 1928 ), Johnson i Rosen (1937 ), i Klemm ( 1958 ) varen observar que els

tartamuts agafaven fluïdesa quan cantaven. Primer se'ls entrenava amb el cant coral i després en una

pronunciació melòdica amb inflexions exagerades, finalment se'ls entrenava a parlar amb normalitat

posant èmfasi i atenció als patrons melòdics i l'accentuació. Aquests mètodes es feien servir en

col·legis per a tartamuts durant la segona meitat del segle XlX i es continuen fent servir avui dia.

Cantar ajuda a desenvolupar l'articulació, el ritme i el control de la respiració.

Cantar és respirar de manera estructurada segons l'efecte fisiològic de la respiració profunda,

abdominal, que es fa servir quan es canta, i es converteix en un massatge per l'intestí i un

alleujament per al cor. Aquesta respiració subministra aire addicional als alvèols pulmonars,

impulsa la circulació sanguínia i millora la concentració i la memòria.

El poder d'entonar una melodia ajuda als pacients que tenen afàsia podent-se expressar a través del

cant. De la mateixa manera se'n beneficien els pacients de parkinson que sovint tartamudegen, però

poden cantar sense problemes.

ISEP - Màster en Musicoteràpia 3


La musicoteràpia ajuda a millorar diferents aspectes en les persones discapacitades, ja sigui a nivell

emocional, social, psicomotriu o cognoscitiu. Així ho demostra el projecte internacional Cors amb

cor, on nens i joves de diferents corals europees( cecs, autistes, discapacitats i no discapacitats), van

intercanviar a través del cant i la música moments de tendresa, integració i comunicació.



Justificació del treball teòricCom a col·lectiu del professorat de secundària, sovint reflexiono sobre la vida a l'aula i la manera

d'educar en aquesta societat cada vegada més diversa. Convivim persones molt diferents amb

diferents capacitats, interessos i motivacions.

La inclusió de l'alumnat amb necessitats especials i alumnes amb necessitats educatives

específiques m'han aportat el plantejament i coneixement d'una altre manera de comunicar-se: la

comunicació no verbal. Comprendre sense paraules, una comprensió mitjançant les actituds del cos,

gestos ... un mètode alternatiu o una estratègia de comunicació.

Pensar l'educació inclusiva de nens i nenes amb discapacitat implica reconèixer un conjunt de

condicions socials, educatives, pedagògiques que permetin comprendre la diversitat a l'aula de

classe en la família, en la comunitat i en la societat. Segons Cuervo (2004) la futura intervenció de

la primera infància requereix que s'identifiquin i afavoreixin les oportunitats d'aprenentatge dels

nens i nenes amb discapacitat , especificar un component personal més inclusiu centrat en la família

i les comunitats , aprendre de les investigacions i les experiències en la primera infància, adaptar les

propostes a les característiques i recursos de cada regió i de cada discapacitat, la utilització de

tecnologia i suports, la implementació de models de serveis col·laboradors, integrals i de

coordinació intersectorial.

Dins la inclusió a l'aula, cap alumne queda exclòs, independentment de la dificultat que presenti, ja

sigui física, psíquica o cultural. A l'aula els alumnes aprenen a conviure, comunicar-se, intercanviar

i compartir. Segons com es gestioni aquesta diversitat els alumnes podran anar-la acceptant amb

normalitat o podran viure-la com una molèstia.

Cantar com estimulació i com a vehicle per a evolucionar en la comunicació i incentivar les

facultats motrius i fòniques. Cantar estimula la creativitat i aporta una actitud positiva a l'aula.

Aquest treball és un espai de reflexió sobre la situació i la millora de qualitat de vida d'aquests

alumnes i de qualsevol persona en perill de perdre la capacitat de comunicació.

El cant proporciona l'estimulació dels nervis sensorials, afavoreix les relacions socials i és també

una manera d'expressar-se i comunicar-se.

Un percentatge molt alt dels casos de fracàs escolar està motivat, segons la tesis de Carlos Gardeta,

per petites disfuncions i immaduresa del sistema nerviós central, per un incorrecte desenvolupament

del cervell del nen. "Si no són corregides" --assegura-- "dificultaran l'aprenentatge i poden arribar a



provocar l'abandonament de l'escola, a més d'un posterior fracàs professional i, fins i tot, vital".

L'estimulació sensorial i l'educació impartida a través de la música es presenta com a necessitat

bàsica per a formar una base sòlida en l'educació del nens .



Formulació del problemaEls mecanismes bàsics de la malaltia neurològica, són congènits, metabòlics, inflamatoris, tòxics,

nutricionals, traumàtics, vasculars, degeneratius, neoplàsies i idiopàtics.

La dieta, l'exercici físic, condicions de vida, malalties i medicació poden ser factors importants per

a fer un diagnostic. La manca d'exercici físic pot afavorir el desenvolupament de malalties

degeneratives.

La característica més angoixant de les malalties degeneratives és la desintegració de l'habilitat de la

ment per organitzar, recuperar, sintetitzar i produir el llenguatge . La teràpia d'entonació melòdica

pot ser efectiva per alguns pacients amb afàsia. L'entonació melòdica es basa en tres elements de la

prosòdia parlada: la línia melòdica, el ritme i els accents del llenguatge. No ensenya la producció

correcte dels sons individuals de la parla, no està dissenyat per a substituir altres teràpies, sinó per a

enriquir-les. És una mena de teràpia del llenguatge que consisteix en una prosòdia simplificada i

exagerada, caracteritzada per un component melòdic (dues notes, aguda i greu), i un ritme ( de dues

duracions: llarga i curta).

En alguns casos la presència de deteriorament cognitiu (trastorns de la parla, de l'atenció, de la

memòria, de les capacitats intel·lectives...) augmenta la dependència i afecta la qualitat de vida del

pacient i de la família.

Una cosa tan coneguda com és la memòria comporta un procés molt complicat en el nostre cervell.

No tenim només una memòria, en tenim diferents tipus: a llarg termini (secundària,

emmagatzemament), a curt termini ( la immediata o primària ), memòria episòdica ( actualitza

records ) o memòria explícita ( conscient ). Però per causes emocionals o lesions cerebrals, es

troben diferents tipus d'amnèsia (anterògrada, retrògrada, amnèsia hipocàmpica o síndrome de

Korsakov).

El potencial de la música per ajudar a la recuperació de la memòria i els mecanismes de la parla,

específicament a través del llenguatge sembla significatiu. Tot i que hi ha molts mètodes que

mesuren l'efectivitat dels components específics de la música, especialment el ritme, pot ser que el

mitjà més universal per entendre com es recupera el llenguatge pot incloure models que integrin

aspectes de les qualitats específiques de l'ésser humà en el context d'un element musical particular.

Per exemple, una persona pot ser més receptiva a una melodia i una altra a l'harmonia. Destacar les

cançons que fan referència a períodes significatius, pot donar lloc a la recuperació total de la



capacitat de recordar. S'està investigant, la combinació de lletres conegudes i melodies familiars que

poden recuperar les vies neuronals pre -existents. Aquestes investigacions s'estenen si considerem el

context emocional i la història de vida del pacient.

Gairebé totes les malalties neurològiques que cursen amb discapacitat (MND) tenen importància per

les seves conseqüències a nivell personal, familiar i social. Afecten nens, joves i adults. Són

processos que poden estar presents des del naixement fins a la mort, o bé aparèixer al llarg de la

vida de forma sobtada o progressiva, tenen caràcter crònic, requereixen atenció sanitària i social, i

també suport de familiars i cuidadors.

El sistema nerviós té dues grans funcions:

•La regulació de l'organisme. Els aparells digestiu, respiratori, circulatori i excretor són dirigits

pel sistema nerviós. Així, l'encèfal i la medul·la espinal controlen accions del nostre cos com ara el

ritme de la respiració o el batec del cor.

•La direcció del moviment del cos. Els centres nerviosos donen ordres als músculs per realitzar els

diferents moviments del cos, com ara aixecar-se o tombar el cap.

Quan naixem portem de 100.000 milions a 1 bilió de neurones que no es regeneren. Cada neurona

està formada per un cos, moltes ramificacions i una prolongació o axó. El seu desenvolupament i

creixement ve condicionat al grau de interconnexions entre elles. El 75% de la maduració del

sistema nerviós es troba programat genèticament, però la resta dependrà de la experiència i

enriquiment biològic, psíquic i social que es tingui.

Les dues funcions bàsiques del cervell són: percebre i actuar. Això implica que hi hagi neurones

sensorials i neurones motores. Les neurones es comuniquen entre elles a una velocitat de 320

km/hora (sinapsis). Amb la sinapsis és possible la comunicació de les neurones entre elles o a una

fibra muscular. Hi ha dos tipus de sinapsis. Sinapsi elèctrica i sinapsi química.

En la sinapsi elèctrica la neurona estimula les cèl·lules i s'interconnecten a través de corrents

elèctrics sense que hi hagi retards. Són molt adequades per a els actes reflexos on hi ha una

necessitat de ràpida retransmissió entre les cèl·lules.

En la sinapsi química, una substància (neurotransmissors) fa de pont entre les dues neurones. El

neurotransmissor és qualsevol molècula que utilitzi l'organisme biològic per transmetre i modular

senyals elèctrics entre una neurona i un altre cèl·lula. Les sinapsis químiques són molt importants en

els processos biològics que determinen la percepció i el pensament. Permeten al sistema nerviós



central connectar i controlar altres sistemes del cos.

Un alumne amb TDAH té un pensament cognitiu immadur i és la conseqüència d’un problema

neurològic que afecta la part frontal del cervell. Les neurones no funcionen adequadament i creen

un trastorn. Aquesta part del cervell maneja la impulsivitat, l’atenció i el moviment.

Les demències són malalties que deterioren les funcions mentals, com la memòria, l’atenció, la

capacitat d’aprenentatge i el llenguatge, entre d’altres, i que comporten una dificultat progressiva

per poder dur a terme les activitats de la vida diària, des de l’ús dels diners i del telèfon, o la

utilització del transport públic, la conducció de vehicles, fins a disminuir la capacitat per vestir-

nos, rentar-nos i alimentar-nos, en les fases més avançades de la malaltia.

L’Atròfia Muscular Espinal (AME) comprèn a un conjunt heterogeni de malalties caracteritzades

per la degeneració i pèrdua de les neurones motores de la banya anterior de la medul·la espinal,

comportant una debilitat proximal i simètrica i una atròfia progressiva dels grups musculars. La

majoria dels casos presenten una herència autosòmica recessiva, encara que es coneixen famílies

amb herència dominant. Aquesta malaltia neuromuscular té una incidència estimada d’1 de cada

6.000-10.000 naixements, amb una freqüència de portadors d’1/40-1/60 (revisat a Emery AE,

1971; McAndrew PE al., 1997). Ocupa el segon lloc de les malalties autosòmiques recessives greus

després de la fibrosi quística (Pearn J, 1978).

L'Alzheimer és una malaltia degenerativa del sistema nerviós central. És la causa més freqüent de

deteriorament mental, tant en el període presenil (fins als 65 anys) com el senil. Consisteix en un

deteriorament progressiu i irreversible del cervell. La malaltia comença entre els 40 i els 90 anys.



Desordre neurològicEls trastorns neurològics inclouen totes les malalties que estan relacionades amb el sistema

nerviós.

Entre aquests trastorns s'hi troba l'epilèpsia, l'Alzheimer i altres demències, malalties i accidents

vasculars, la migranya, l'esclerosi múltiple, la malaltia de Parkinson, infeccions neurològiques,

tumors cerebrals, traumatismes i trastorns neurològics causats per la desnutrició.

Els trastorns mentals no són trastorns neurològics, són malalties que es manifesten com a trastorns

del pensament, les emocions o el comportament i causen malestar o una deficiència funcional.

Segons declaracions de la OMS cents de milions de persones pateixen algun trastorn neurològic: 50

milions tenen epilèpsia, 62 milions pateixen malalties vasculars del cervell, 326 milions pateixen

migranya i 24 milions tenen la malaltia de l'Alzheimer o altres demències.

PATOLOGIES NEUROLÒGIQUES Una alteració en el Sistema Nerviós pot ocasionar alteracions variables en les funcions cognitives,

per la qual cosa les persones que presenten alguna patologia neurològica, sigui o no degenerativa,

poden presentar, en major o menor grau, alteracions en el rendiment intel·lectual.

Aquest fet, però, no pot generalitzar−se a totes les malalties neurològiques, ja que és ben cert que

una part de persones que han presentat problemes neurològics no presenten alteracions cognitives.

Les patologies neurològiques que més freqüentment ocasionen dèficits cognitius són, per ordre

d'importància:

• Malalties neurodegeneratives on l'alteració cognitiva és l'element característic com les demències

(malaltia d'Alzheimer, demència vascular, etc.)

• Altres malalties neurodegeneratives com la malaltia de Parkinson o l'Esclerosi Múltiple.

• Els traumatismes crànio−encefàlics

• Els accidents vasculars cerebrals (ictus)

• Epilèpsia

• Processos infecciosos cerebrals, com meningitis, encefalitis, etc.

• Problemes d'anòxia cerebral (per parada cardíaca, etc...)

• Tumors cerebrals



El tipus de dèficits cognitius que presenten aquests pacients són molt variables. Aquesta variabilitat

vindrà determinada per:

• El tipus de patologia

• El lloc de la lesió

• Temps d'evolució de la patologia

• Presència d'altra simptomatologia afegida (simptomatologia depressiva, etc...)



Lesió cerebral La lesió cerebral congènita o genètica, la que transcorre abans del naixement no està inclosa en la

definició de lesió cerebral adquirida (qualsevol lesió en el cervell després del naixement). Tampoc

ho estan les malalties neurològiques degeneratives o les discapacitats que tenen el seu origen en les

malalties mentals.

Es produeix per falta d'oxigen en qualsevol moment de la vida però especialment quan el cervell

s'està desenvolupant. Les neurones mortes no es reemplacen, queden dins el cervell. Quan hi ha una

lesió, la seqüela serà de per vida, no s'agreujarà , serà sempre la mateixa deixant una disfunció

motora amb intensitat variable.

Molts nens que han nascut amb lesió és degut a la incompatibilitat dels factors RH entre els pares.

Aquesta incompatibilitat del pares porta a la incompatibilitat entre la mare i el nen.

També pot ser deguda a la rubèola o un altre malaltia contagiosa d'aquest tipus que pateixi la mare

durant o després dels primers tres mesos d'embaràs.

Fins els tres anys se li dóna el nom de paràlisi cerebral. Quan hi ha una lesió neuronal, el problema

radica dins el cervell, a l'interior del cap i es veu reflectit en el cos amb símptomes que es

manifesten per les lesions. Si la lesió no és congènita, la causa més freqüent sol ser per

traumatismes produïts en accidents de tràfic, caigudes, accidents vasculars cerebrals, metabòlics,

tumors o altres causes.

De vegades aquesta lesió pot causar un nombre de discapacitats permanents que poden interferir en

la vida diària de la persona produint efectes que alterin les seves capacitats motores i sensorials com

paràlisi, trastorns d'equilibri, alteracions visuals etc.

Sovint les parts més afectades són les capacitats cognitives:

•La memòria

•Discurs

•Deteriorament del reconeixement

•Rigidesa

•Distracció

•Dificultat en la previsió, l'organització d'esdeveniments, planificació.



•Fatiga intensa

•Modificació de la conducta, caràcter.

Podem parlar aleshores d'una discapacitat invisible. L'impacte afecta tota la família, el seu entorn

social, les relacions i emocions . Comença un nou procés d'adaptació amb l'ajuda de professionals.

Quan les arteries cerebrals fallen es produeix un ictus isquèmic o hemorràgic. L'ictus isquèmic és

quan un coagul obstrueix una arteria cerebral (Infart).

Si el coagul es produeix a la mateixa arteria l'anomenem trombosis. Quan ve d'una altra part del cos

l'anomenem èmbol i aleshores hi ha una embòlia.

L'ictus hemorràgic, també anomenat derrame es produeix quan es trenca una arteria del cervell. Un

vas es trenca i dóna pas a l'hemorràgia.



Paràlisi cerebralÉs una deficiència motora estàtica, deguda a una lesió del Sistema Nerviós Central (SNC), que

s'origina durant el període prenatal, perinatal o post natal, amb deficiències associades. No permet o

dificulta els missatges enviats pel cervell cap els músculs , dificultant el moviment.

Les lesions que provoquen Paràlisi Cerebral succeeixen durant l'embaràs, el part o la primera

infància (3anys). Les causes poden ser: una infecció intrauterina, com per exemple la rubèola.

Dificultat de respirar bé al néixer. Un trastorn genètic. Pel naixement prematur. Per altres causes

com infeccions del cervell (meningitis) o accidents que solen produir-se els primers anys de vida.

Afecta les funcions motrius i n'altera d'altres del sistema nerviós. La lesió cerebral interfereix el

desenvolupament psicomotriu, fet que provoca un retard en aguantar el cap, asseure's, caminar,

parlar... Aquest trastorn motriu pot anar associat a alteracions de percepció visual i auditiva, de

desenvolupament motor, intel·lectual o de conducta, alteracions respiratòries, psicoafectives i a

vegades pot anar acompanyat de crisis epilèptiques.

L'origen també pot ser produïda per una lesió del SN. Es classifiquen segons les seves

manifestacions:

•Espasticitat ( Increment del to muscular que pot afectar a tot el cos o una part. Els músculs estan

tensos i els moviments són rígids i mal coordinats).

•Atetosis ( Dificultat per a coordinar els moviments voluntaris).

•Atàxia ( Alteració de l'equilibri i precisió de moviments).

Els trastorns motrius:

La paràlisi afecta principalment als músculs voluntaris,per tant tot el què pertany a la locomoció,

als moviments del cos. La paràlisis pot afectar els nervis cranials, en aquest cas els trastorns motors

són els trastorns de la visió (visió doble o la impossibilitat de veure-hi), la paràlisi facial , paràlisi de

la llengua i la gola, responsables dels trastorns de la parla o trastorns de la deglució, una paràlisi

dels músculs del coll, o paràlisi del diafragma.



Segons Martín Caro i Casado, podem classificar les deficiències motrius d'acord amb diferents

criteris:

Segons el moment en què es produeixen: congènita o adquirida.

•Durada de l'alteració : temporal o permanent

•Evolució de l'alteració: degenerativa o no degenerativa.

L'afectació motriu pot afectar diferents parts del cos en graus diferents i podem classificar la

disfunció muscular en funció del lloc afectat i del grau :

•Monoplegia /mono parèsia : un sol membre afectat

•Hemiplegia / hemiparèsia : un costat del cos afectat

•Paraplegia / papapèsia : les dues extremitats inferiors

•Tetraplegia / tetraparèsia : les quatre extremitats



•Dificultats d'aprenentatge:

Tot i que persones amb Paràlisi Cerebral tenen problemes d'aprenentatge, n'hi ha que poden tenir un

coeficient d'intel·ligència més alt de lo normal.

Actualment la política oficial determina que els nens amb discapacitats tenen dret a la educació

pública. La inclusió és una opció en la educació pels nens amb paràlisi cerebral. Això beneficia tan

als nens discapacitats com els que no ho son ja que aprenen a acceptar les diferències.

Els nens amb paràlisi cerebral solen tenir problemes de llenguatge degut a que la paràlisi els hi

afecta els músculs que fem servir al parlar (llengua, coll, pulmons...). La parla d'aquests nens pot

ser lenta i confusa, de vegades pot tenir un so nasal degut a l'excés d'aire que entra pel nas.

El llenguatge depèn d'una bona respiració i de la habilitat de controlar els petits músculs de la boca,

llengua, paladar i laringe. Són dificultats habituals que solen trobar-se els nens amb paràlisi

cerebral. La teràpia del cant junt amb la del llenguatge pot ajudar a superar aquestes dificultats. La

música és un recurs que s'utilitza sovint en l'educació especial com a recurs de relaxació, pel treball

motriu o per facilitar altres aprenentatges com la lectura i l'escriptura.

Si un nen té dificultats d'aprenentatge vol dir que aprendrà més lentament o de manera especial.

Depèn del nen té dificultats per aprendre certes habilitats com llegir, escriure, dibuixar... perquè una

part del seu cervell està afectada. Si el problema és desproporcionat amb relació a la intel·ligència

del nen és que hi ha una dificultat específica de l'aprenentatge.

La terapeuta musical Kate Gfeller (1985) ha demostrat que la música pot induir records en els nens

amb problemes d'aprenentatge. Al 1983 va demostrar que el record de dades matemàtiques

s'incrementava amb un tractament mnemotècnic musical, en comparació amb el simple fet

d'estratègies verbals de repàs. Les melodies que varen tenir més èxit eren similars a unes que els

nens ja coneixien i els hi eren familiars. La cançó, en particular, les entrades rítmiques amb una

cançó poden incrementar els processos cognitius. El Neurocientífic Karl Pribram i el compositor

Leonard Bernstein són partidaris de fer servir la cançó per ajudar en el desenvolupament del

llenguatge. Kodaly i Orff per separat (Chen – Hafteck 1996, Beaton, 1995) implementaren l'ús de

les cançons populars en l'adquisició del llenguatge. Carl Orff i Dalcroze han combinat música,

llenguatge, moviment i dansa en models de desenvolupament d'educació musical.



NeuroplasticitatLes últimes investigacions de la neurociència demostren que el cervell es pot regenerar mitjançant

el seu ús i potenciació: modelar la ment, el cervell a través de la creativitat. L'esforç per crear noves

neurones pot incrementar-se mitjançant l'esforç mental. Les últimes investigacions científiques

demostren que l' activitat mental modifica el cervell. Les neurones noves van a parar a les zones del

cervell que fem servir més . L'activitat pot modelar la ment.

Ara s'investiga molt sobre la neuroplasticitat perquè és una disciplina que ens ha de permetre

solucionar malalties que semblen insuperables. Abans es creia que si es produïa una cicatriu per un

accident vascular les neurones quedaven perdudes sense remei. Però ara s'ha vist que les neurones

tenen capacitat de regenerar-se, exposa el doctor Arboix en la revista presència n. 2014.

La neuroplasticitat i la psicoestimulació són dos conceptes que afecten i influencien la capacitat de

memòria. La neuroplasticitat es defineix com a la resposta que dóna el cervell per adaptar-se a les

noves situacions i restablir l'equilibri alterat després d'una lesió .

La psicoestimulació és una estimulació adequada a les capacitats del malalt que permeten exercitar

les capacitats cognitives. L'objectiu de la psicoestimulació és rehabilitar les capacitats intel·lectuals

que encara manté el malat però que no utilitza i reduir l'ansietat que pateix en ser conscient de les

seves limitacions.

Les investigacions de Nina Kraus es centren en els efectes de la formació musical en el sistema

nerviós . La investigació ens aporta que les connexions neuronals durant la formació musical també

preparen el cervell per altres aspectes de la comunicació humana. Segons Kraus el cervell no pot

processar tota la informació sensorial disponible cada segon, i ha de fer una selecció del què és

important. Tocar un instrument prepara el cervell per escollir el què és important en un procés

complexe que pot implicar la lectura o recordar una partitura, problemes de temps i coordinació

amb altres músics. La xarxa entre el so i els seus efectes no només són importants per a la música,

sinó per altres aspectes de la comunicació.

L'article de Nature revisions de la literatura, mostra, per exemple, que els músics tenen més èxit que

els no músics en l'aprenentatge per incorporar patrons d'un nou llenguatge en paraules. Els nens que

tenen una formació musical, tendeixen a mostrar una activació neuronal més forta per arribar a

tenir un vocabulari millor i més capacitat de lectura que els nens que no han rebut l'educació

musical.



Què és la discapacitatL'evolució en la consideració social dels discapacitats ha anat millorant quant a la seva adaptació i,

sobretot, a la seva percepció. Des de principis de la dècada de 1980 s'han desenvolupat models

socials de discapacitat amb noves apreciacions al terme. Per exemple, es distingeix entre un

discapacitat (l'habilitat del qual és objectivament menor que la de la mitjana) i una persona amb

capacitats diferents de les normals, que, encara que per això no representa cap avantatge o

inconvenient, sovint és considerat un problema degut a l'actitud de la societat o el fet que els

estàndards estan basats en les característiques mitjanes o normals.

Tal com explica Gabriel Federico, és un sistema que funciona de manera alterada a com hauria de

funcionar. Aquesta funció ja sigui motora sensorial o sensitiva pot aparèixer de manera immadura, o

amb distorsions i disfuncions. Normalment aspectes com la intel·ligència, memòria, capacitat

d'aprenentatge o de repetició són aspectes vulnerables pels discapacitats.

La discapacitat sol ser fruit d'una multicasualitats de situacions que poden ser congènites o

adquirides durant el període pre, peri o post natal. Quan hi ha un trastorn neurològic una paràlisi

cerebral o un síndrome, hi ha limitacions motores i físiques importants. Aquestes limitacions

funcionals, moltes vegades de rigidesa o moviments involuntaris, compliquen molt la comunicació.

Per què hi hagi comunicació hi ha d'haver una recepció, una escolta, una interpretació i sobretot un

nivell de maduració intel·lectual que permeti atrapar tot això.

S'han realitzat diverses classificacions segons el tipus d'afectació que provoca cadascuna d'aquestes

malalties, tot i que en alguns casos, una malaltia pot estar relacionada, donada la seva naturalesa,

amb dues o més categories. Les classificacions són:

• Discapacitat intel·lectual

Amb l'evolució del concepte de discapacitat hi ha una nova forma de veure el retard mental o

darrerament també anomenat com a discapacitat intel·lectual, que ja no es considera com un tret

absolut de la persona, sinó com el resultat de la interacció d'una persona que té unes habilitats i unes

capacitats intel·lectuals limitades i el seu ambient. No és suficient centrar-se en un sol aspecte de la

persona, per exemple el seu C.I., sinó que és fonamental fer una descripció de les seves habilitats i

limitacions a nivell de conductes d'adaptació que són bàsiques en el seu funcionament quotidià.



• Trastorns de l'aprenentatge

Un altre tipus de discapacitat és la que ha de veure amb trastorns de l'aprenentatge, són malalties

com l'autisme, la Síndrome d'Asperger i unes altres que no causen discapacitat, però sí molts

problemes i limitacions en l'aprenentatge com la dislèxia i els trastorns de conducta entre d'altres.

Els trastorns de l'aprenentatge impliquen dèficit en l'aprenentatge i l'execució de la lectura,

l'escriptura (no la cal·ligrafia sinó l'expressió escrita) i el càlcul. Les persones amb trastorns de

l'aprenentatge presenten també habitualment trastorns de la comunicació o de les habilitats socials,

o altres trastorns psiquiàtrics associats.

Amb freqüència, el diagnòstic es realitza durant el període escolar. Durant els primers anys escolars,

les habilitats bàsiques, atenció i motivació construeixen pilars per a l'aprenentatge. Les

deterioracions importants en aquestes funcions s'identifiquen en la necessitat d'una atenció precoç.

• Discapacitats neurològiques

Les discapacitats neurològiques són aquelles que afecten àrees cerebrals que coordinen activitats

mentals importants com la memòria, l'aprenentatge, la parla i altres. També afecten activitats

motores i sensorials.

Les principals són: els accidents vasculars del cervell, l'Alzheimer, la Atàxia, la Corea de

Hintington, la Esclerosis Múltiple o Lateral, la Lesió Medul·lar espinal, el Parkinson o el Síndrome

de Tourette.

• Discapacitat mental

Una malaltia mental és un estat de desordre en el cervell que té com a conseqüència una alteració

greu en el pensament, sentiments, emocions o conducta de la persona afectada.

El tractament de les malalties mentals pot ser dut a terme per part d'una especialitat mèdica com la

psiquiatria, encara que psicòlegs i metges de família i altres professionals també hi poden intervenir.

S'utilitzen medicaments, anomenats psicofàrmacs, psicoteràpia, o ambdues combinades.

En les malalties mentals s'estableix la diferència entre neurosi i psicosi, consistent bàsicament en el

fet que en la neurosi l'afectat és conscient del que li passa i els canvis en la conducta no tenen tanta

intensitat com en la psicosi.



• Discapacitat motora

S'inclouen en aquest grup a totes aquelles situacions o malalties que comporten una limitació de

l'activitat motora de l'organisme. Depenent del grau de la mateixa pot comportar la necessitat de

diferents graus de suport social.

Entre les discapacitats motores, que impedeixen la realització de certs moviments, el desplaçament

de les persones i la seva autosuficiència trobem: Els accidents vasculars (AVC), les atrofies

musculars espinals, les distonies musculars, l'espina bífida, la osteogènesis imperfecta menor,

coneguda com "nens de vidre", la paràlisi cerebral, la poliomielitis, la acrocefalosindactilia o

Síndrome d'Apert, la Síndrome de Marfan i els traumatismes craneoenfefàlics (TCE).

• Desenvolupament cognitiu

Les discapacitats cognitives són aquelles que afecten la capacitat de l'individu per a adquirir,

manifestar o expressar els coneixements i les habilitats socials i entre les principals hi trobem

l'autisme, la malaltia d'Alzheimer, la Síndrome d'Asperger i la síndrome de Down.

Segons la teoria de Howard Gardner, les persones amb discapacitat cognitiva tenen dificultats

principalment en el desenvolupament verbal i matemàtic, i en la majoria de casos conserven intactes

les altres intel·ligències com l'artística, musical, interpersonal o intrapersonal.

El problema de moltes persones amb discapacitats cognitives radica en reconèixer el que està

passant al seu voltant. Molts necessiten ajuda per saber quines activitats han de fer. Va bé treballar

l'estimulació cognitiva en persones amb discapacitat intel·lectual, amb problemes d'aprenentatge,

malalts mentals i d'Alzheimer .

Totes les activitats dirigides a millorar el rendiment cognitiu en general impliquen el restabliment de

la situació dels pacients al grau de funcionament més alt possible a nivell físic, psicològic i social.

Caldrà estimular-los amb la finalitat d'assolir el màxim nivell funcional, tant en persones que

afecten el seu sistema nerviós central com aquelles que tenen patologies que afecten al

funcionament cognitiu.

• Discapacitats visuals

La deficiència visual comporta des d'una absència total de visió fins a alteracions que, si bé no són

totals, suposen una dificultat per a certes activitats. Les causes de la deficiència visual són diverses,

en funció del procés que es vegi implicat (la visió no és funció que depengui únicament de l'ull) i de

l'origen de la lesió. Així podem agrupar-les en les que són d'origen hereditari, congènit o malalties



adquirides que afecten la visió.

Entre les principals malalties podem esmentar: la ceguesa, les cataractes, la degeneració macular, el

càncer de retina, l'atrofia òptica, el glaucoma, la distròfia corneal, la distròfia retinal, la retinopatia

diabètica, la retinopatia del prematur, el tumor de retina, la uveítis o el retinoblastoma.

La dificultat per a processar la informació visual es coneix com agnòsia visual. L'agnòsia

perceptiva és una incapacitat per accedir a l'estructuració perceptiva de les sensacions visuals. Els

pacients, que són conscients de les seves dificultats, són incapaces de dibuixar un objecte,

d'aparellar objectes iguals i en general analitzen la imatge atenent a detalls solts, sent incapaços

d'organitzar-los. Hi ha problemes a nivell de percepció, si falla la percepció, no és possible la

cognició.

• Discapacitats auditives

Les deficiències auditives són les disfuncions o alteracions quantitatives en una correcta percepció

auditiva. S'entén per hipoacúsia la disminució de la capacitat auditiva que permet l'adquisició del

llenguatge oral per via auditiva. La pèrdua total de l'audició rep el nom de cofosis (sordesa), el

llenguatge no es pot adquirir per via oral però sí per via visual.

Hi ha diferents classificacions de les hipoacusies i sordesa atenent a quatre criteris: la part de l'oïda

afectada, l'etiologia, el moment d'aparició i el grau de pèrdua auditiva. Entre les principals malalties

podem esmentar: la hipoacusia profunda, la presbiacusia, la sordesa o deficiència auditiva total, la

neurofibromatosis, la síndrome d'Alport, la síndrome de Goldenhar, la síndrome de Kearns Savre, la

síndrome de Pendred, el sídrome d'Usher i la síndrome de Waardenburg entre d'altres.



Sordeses neurosensorials, o de percepció:

Aquestes pèrdues auditives són provocades per alteracions en el bloc neurosensorial, és a dir en les

estructures de la còclea (com el vital òrgan de Corti), o en el nervi auditiu (llavors s’anomena

sordesa neurosensorial retrococlear). Les sordeses consegüents poden afectar bastant més unes

freqüències que altres (generalment queden més afectades les agudes). Fins i tot algunes

freqüències agudes poden no ser percebudes malgrat una forta amplificació. Per aquest motiu és

habitual que les persones amb sordeses neurosensorials tinguin una distorsió de la percepció

auditiva, en el sentit de què senten però no acaben de comprendre, o potser gairebé no reconeixen,

allò que se’ls diu encara que el so se’ls amplifiqui molt.

Les sordeses de percepció són, avui per avui, irreversibles. No tenen solució quirúrgica ni

farmacològica. La majoria són estables, però algunes són progressives en el temps. El grau de

pèrdua auditiva pot variar des de lleu fins a cofosi, o pèrdua pràcticament total de l’audició.

L’optimització del camp d’audició conservat de cara a establir o mantenir la comunicació oral es

procura, segons els casos, a partir d’audiòfons o d’implants coclears.

Capítol de “Tinc un/a alumne/a sord/a a l’aula” Carles Llombart



Perdre la capacitat de comunicacióLa incomunicació és un dels problemes més grans que pot trobar-se una persona, sobretot en el cas

dels individus que la sofreixen i són conscients d'això.

Podem trobar persones que posseeixen dificultats en el llenguatge oral, a causa de trastorns en el

seu aparell fono-articulatori a conseqüència de:

1. Paràlisi cerebral

2. Paràlisi sobrevinguda

3. Sordesa

4. Afàsia

5. Deficiència mental

6. Autisme

A totes aquestes persones se'ls ha de facilitar tots els mitjans possibles perquè puguin accedir a la

comunicació i així aconseguir una major integració social i un avanç individual per al

desenvolupament de la seva personalitat.

Aquests mitjans que els permeten comunicar-se són els sistemes alternatius i augmentatius de

comunicació (SAAC).

La comunicació no verbal juga un paper molt important a qualsevol àmbit social i és la que es fa

mitjançant gestos, moviments de diverses parts del cos o diferents expressions de rostre o ulls.

Afàsies

L'Afàsia és l'alteració del llenguatge expressiu i receptiu que afecta en diferents graus els processos

de comprensió o producció a causa d'una lesió cerebral localitzada. Hi ha diferents tipus d'afàsia i

afecta bàsicament els àmbits sintàctic, lèxic i fonològic.

Afàsia de Wernicke: es relaciona amb una lesió en l'àrea de Wernicke. No s'acompanya d'una

hemiplexia però sí que s'associa habitualment a una hemianòpsia lateral homònima. No existeixen

problemes en la realització fonètica, ni en la reducció del llenguatge. La comprensió i la

denominació està molt alterada i la seva lectura està caracteritzada per una alèxia afàsica i una

agrafia afàsica en l'escriptura.



Sordesa Pura de Paraules: el pacient és incapaç d'entendre paraules parlades tot i ser capaç de

llegir, escriure i parlar normalment. Tampoc són capaços de repetir les paraules. Implica un dèficit

del processament de fonemes, per tant, en la capacitat per a segmentar una cadena de sons de la

parla en els seus fonemes constituents. Tots els fonemes no són iguals de discriminables entre si. Va

molt lligada a l'afàsia de Wernicke, en tant que la lesió és d'aquesta àrea.

Sordesa Pura de Significat de les Paraules: el pacient és incapaç d'entendre una paraula, tot i que

la pot repetir i escriure correctament. La capacitat lectora també està intacta.

Afàsia anòmica: es caracteritza per una falta de paraules amb definició per l'ús, sense dèficit de

comprensió i sense parafàsies. És a dir, el llenguatge espontani és fluent i tan la comprensió com la

repetició estan preservades, però en la denominació té dificultat per trobar les paraules adequades.

Les afàsies anòmiques es poden observar en lesions temporals i en lesions de la circumvolució

temporal inferior.

Afàsia de conducció: es caracteritza per importants trastorns del llenguatge espontani i sobre tot en

la repetició, que comporta parafàsies en fonemes i verbals, tot i que la comprensió és normal. La

consciència del trastorn està preservada, perquè contínuament intenten corregir els seus errors. Tant

en l'escriptura espontània com en la dictada es cometen errors greus (com paralèxies i paragrafies),

però la capacitat d'escriptura copiada està preservada. Sembla estar associada a una lesió de la

substància blanca subcortical de la circumvolució supramarginal, la qual lesiona el fascicle arquejat

i per tant, dissocia el còrtex temporoparietal amb la tercera circumvolució frontal. El llenguatge hi

és fluent i les àrees afectades són la repetició i la denominació amb parafàsies fonèmiques.

Afàsia transcortical sensorial: es defineix pel contrast entre els trastorns de la comprensió i la

integritat de la repetició. Permet dissociar automàticament l'àrea de Wernicke de la zona d'integració

semàntica, cosa que provoca la comprensió però preservant la repetició. És a dir, el llenguatge

espontani és fluït, però la comprensió està alterada. Comet parafàsies en la denominació i es

caracteritza per una alèxia afàsica en la lectura i una agrafia en l'escriptura. Està relacionada amb

lesions temporoparietals posteriors en regions pròximes a l'àrea de Wernicke.



Afàsia de Broca: la reducció del llenguatge es manifesta sempre, tot i que amb intensitats variables.

La comprensió està poc alterada, generalment molt millor que la producció oral, i com a

conseqüència presenta un dèficit d'evocació de les paraules en la denominació. La comprensió del

llenguatge escrit no és massa bo i les dificultats afecten a les frases complexes i a vegades també a

les paraules. A més de la desintegració fonètica en la lectura en veu alta es pot observar una alèxia

anterior, una alèxia fonològica i una dislèxia profunda. És degut a una lesió a l'escorça frontal

d'associació, just per davant de la regió de l'escorça motora primària.

Anàrtria Pura de Pierre Marie: provoquen mutisme o Síndrome de desintegració fonètica. Es

caracteritza per la preservació de la comprensió i de l'expressió escrita, permetent una mínima

comunicació.

Afàsia total de Déjerine o gran afàsia de Broca: es caracteritza per la suspensió del llenguatge,

comprensió nul·la i impossibilitat de llegir i escriure. A vegades correspon a lesions hemisfèriques

esquerres acompanyades d' hemiplèxia sensitivamotora. També poden relacionar−se amb lesions no

contigües a les àrees de Broca i de Wernicke, relacionada amb una embòlia cerebral, però en

menors casos.

Afàsia transcortical motora: es caracteritza pel contrast entre una reducció massiva del llenguatge

espontani i la preservació de les capacitats de repetició, fins i tot pot arribar a tenir trastorn de

l'articulació de la paraula. L'alteració és deguda a una lesió central o perifèrica del sistema motor

que controla els músculs implicats en l'articulació de la paraula. La comprensió auditiva verbal és

normal igual que la lectura en veu alta i la comprensió en llenguatge escrit. La denominació mostra

una falta de paraula d'intensitat variable. Es relaciona amb lesions situades davant o per sobre de

l'àrea de Broca, que pot estar afectada parcialment, o a lesions de l'àrea motora suplementària en la

cara interna de l'hemisferi esquerra.

Afàsia transcortical mixta: suspensió del llenguatge i incapacitat de comprensió, provoca una

afàsia global amb preservació de la repetició. La denominació està molt alterada i la lectura i

l'escriptura és nul·la. Es relaciona amb lesions de la corona perisilviana, observant−se

majoritàriament després d'infarts cerebrals.

Afàsies subcorticals: poden relacionar−se amb una lesió de la substància blanca periventricular i

subcortical (provocant un quadre d'afàsia transcortical motora pur) i amb lesions en el talam i la

regió capsuloestriada (comparable a l'afàsia transcortical).



La parafàsia és un trastorn del llenguatge caracteritzat perquè en la seva expressió parlada es

produeixen deformacions o substitucions de síl·labes o paraules completes, causades per un defecte

inconscient en l'elecció de les formes d'expressió. El llenguatge parlat serà més o menys

comprensible, en funció del número d'errors que es cometin. No s'acompanya sempre de trastorns

del contingut del pensament. Es presenta habitualment en l'afàsia de Wernicke.



Informe de la OMS• 450 milions de persones arreu del món estan afectades de problemes mentals, neurològics o

de comportament.

• Al voltant de 873.000 persones moren anualment víctimes de suïcidi.

• Les malalties mentals són comunes a tots el països i causen un sofriment immens. Les

persones afectades sovint pateixen aïllament social, pobre qualitat de vida i una mortalitat

incrementada. Aquestes afeccions són la causa de grans costs econòmics i socials.

• Un de cada quatre malalts pateix, al menys, un desordre mental, neurològic o de

comportament, però la majoria d’aquest problemes ni són diagnosticats ni tractats.

• Els desordres mentals afecten processos crònics tals com el càncer, malalties

cardiovasculars, diabetis i sida, i, al seu torn, són afectats per ells. No tractats, impliquen un

comportament no saludable, incompliment de les pautes terapèutiques, disminució de la

resposta immunològica i pitjor pronòstic.

• Existeixen tractaments efectius per a la majoria d’aquests desordres; tractaments que,

correctament aplicats, podrien capacitar molts afectats per esdevenir membres actius de la

societat.

• Els impediments pel tractament efectiu de les malalties mentals inclouen tant la manca de

comprensió de la seva gravetat com d’advertiment dels beneficis del serveis adequats.

Agents polítics, laborals, sanitaris, companyies d’assegurances i el públic, en general,

discriminen entre problemes físics i psicològics.

• La majoria dels països de mitja i baixa renda inverteixen menys de l’1% de les seves

despeses sanitàries a la Salut mental. Les conseqüents polítiques, la legislació, els serveis

comunitaris i els tractaments per a les persones amb malaltia mental no els atorga la prioritat

que mereixerien.



NeurolingüísticaLa neurolingüística és una disciplina que estudia les relacions entre cervell i llenguatge nascuda al

segle XIX. Analitza com la ment és capaç d'entendre els missatges aliens, com interactua el so o

l'escrit amb els sentits per transformar-se en un codi, com s'emmagatzema la informació lingüística,

com funciona el cervell de persones plurilingües en oposició a les monolingües, el desenvolupament

de la capacitat de parla i patologies associades al llenguatge, especialment les afàsies. Per aquest

espectre ampli d'interessos usa aportacions de la lingüística, de la neurologia, de la psicologia i de la

informàtica. ( Viquipèdia ).

Es basa en l'estudi del llenguatge durant els processos d'integració i desintegració patològica

establint una relació amb els mecanismes nerviosos encefàlics i cerebrals. Posa gran interès en els

aspectes fonètics, morfològics, gramaticals i sintàctics del llenguatge.

Què és la PNL ?Programació Neurolingüística

És un sistema que analitza la manera en què l'ésser humà processa la informació que rep i

l'experiència adquirida per comunicar-se millor i arribar més fàcilment i amb èxit a les metes dels

seus propòsits. Aquesta tècnica psicològica ensenya a elaborar la informació, re - programant a

través d'exercicis el llenguatge utilitzat pel cervell, codificant i descodificant aquesta informació i

experiència.

Es parteix de dos conceptes, el terme “neuro” ( del grec neurona, que vol dir nervi) des del punt de

vista neurològic i emocional de les nostres percepcions i el terme “lingüístic” pel que fa a la

comunicació humana. Comunicació verbal i no verbal, que observem en el comportament extern i

expressem al comunicar-nos.

La paraula programa es refereix a l'aplicació de programes d'organització mental. Com estan

organitzades les nostres categories mentals a l'hora d'interpretar el món que ens envolta. El

comportament exterior, estat interior i organització interior estan estretament vinculats entre si. Per

això no es pot actuar sobre un d'ells sense afectar els altres dos. Aquests tres elements estan

determinats per les creences i valors que hom aplica segons les circumstàncies.



La Programació Neurolingüística s'inicia a començaments dels anys 70, a Santa Creu (Califòrnia),

quan Richard Bandler i John Grinder creen un model que permetia aplicar eines molt poderoses i

efectives en la comunicació. Van postular aquest model d'efectivitat estudiant de manera molt

enginyosa i precisa tres professionals molt efectius en la seva activitat terapèutica: Fritz Perls,

creador de l'escola psicològica coneguda amb Gestalt, Virgínia Satir, famosa per la seva capacitat

per treballar amb famílies i Milton Erickson, mundialment famós pel seu domini de la Hipnosi

Terapèutica.

Malgrat l'extrema diferència entre aquests mestres del canvi humà, Bandler i Grinder van trobar

patrons molt similars en els seus models d'intervenció. Van modelar aquests patrons i van construir

el model de comunicació i intervenció més eficaç descobert fins a la data.

Per aquest llavors, Bandler i Grinder vivien a prop de Gregory Bateson, antropòleg britànic famós

pels seus aportaments a la comunicació i teoria de sistemes, autor també en temes com a biologia,

cibernètica, antropologia i psicologia. Batenson va realitzar profunds aportaments al model de

Bandler i Grinder. Van sorgir d'aquesta unió dues orientacions: una cap a l'estudi dels patrons

necessaris per sobresortir en qualsevol camp (excel·lència personal) i una altra cap als patrons de

comunicació efectiva i canvi. A partir de 1977, Richard Bandler i John Grinder van iniciar

l'ensenyament de la Programació Neurolingüística (PNL) de manera massiva a través de seminaris i

tallers.

Posteriorment, i com a practicants destres que sorgien dels seminaris de formació de Bandler i

Grinder, van conformar diferents grups d'investigació i desenvolupament Robert Dilts, Judith de

Lozier, Steve Andreas, Leslie Cameron, Connirae Andreas, Michael Lebeau, David Gordon, Tad

James i Anthony Robbins, entre altres. D'aquests grups també va sorgir Joseph O'Connor, britànic,

qui va portar el model al Regne Unit; generant una escola molt fructífera en aportaments

metodològics i bibliogràfics. A partir d'aquests exponents la Programació Neurolingüística (PNL)

s'ha estès per tot el món portant tot un potencial de canvi i millora humana.

La programació neurolingüística (PNL) és una disciplina de modelatge de l'excel·lència. Encara que

els primers models van ser elaborats en base a les observacions de terapeutes, no és un model

terapèutic.

El primer model va ser sobre els patrons de llenguatge utilitzats per terapeutes de reconegut prestigi

en aquella època. Això fa que de vegades es digui que la PNL és un model de comunicació o que

està basat en el llenguatge.



Aquests models tenen com a finalitat ser apresos, el que inclou la pràctica mental. Així proporciona

un conjunt de conceptes, mètodes , tècniques i models per canviar allò que limita el

desenvolupament i per enriquir la vida personal i professional de les persones.

La PNL és una invitació a explorar els magnífics potencials dels éssers humans en el

desenvolupament personal i comunicatiu d'una forma pràctica i concreta. És un model de la

conducta humana entesa com a experiència subjectiva que genera tècniques específiques per

modificar o enriquir percepcions, amb la intenció d'obtenir un objectiu determinat.



Música i llenguatgeAprendre música millora l'ús i aprenentatge del llenguatge. La raó, segons científics que investiguen

a la Universitat del nordest d'Illinois, és que l'entrenament musical estimula la sensibilitat per a

pronunciar sons. Desenvolupant així una sensibilitat més gran pel llenguatge.

Conforme els científics divideixen les funcions del cervell, separant fins i tot les habilitats musicals

en diferents mòduls amb diferents papers en el procés d'aprenentatge, disseminen el coneixement

sobre el procés de la informació que continua mostrant la relació música – llenguatge. Activitats de

reconeixement de melodies, processament de patrons, discriminació del timbre, prediccions de

ritme i tonalitat, moviment del cos, participació tàctil, i del so, la vista i la forma dels símbols, amb

el seu context en les cançons, frases i estructura de les normes, són totes comuns en els processos

d'aprenentatge de la música i el llenguatge. (Stansell 2002).

Segons la revisió de les investigacions lingüístiques, neurològiques i musicals, Stansell va

assenyalar que els investigadors han intentat definir la connexió música – llenguatge, amb resultats

consonants en molts nivells, mostrant un grau molt alt de cohesió temàtica. La música té un paper

de recolzament en l'adquisició del llenguatge, fet servir per a processar i aprendre tant cognitiva

com literalment. La música disminueix l'ansietat, incrementa la motivació, promou l'interès,

contribueix al goig i estimula la resposta de la memòria. La música ajuda en totes les àrees

d'aprenentatge del llenguatge, fent més efectiu l'aprenentatge de vocabulari, de l'accent propi, la

gramàtica i la fluïdesa cultural.

El treball de Nina Kraus, del laboratori Neurociència auditiva de la Universitat Northwestern (Estats

Units) indica que la formació musical millora les habilitats lingüístiques tant en nens normals com

els que tenen dificultats d'aprenentatge. Segons Kraus la música fa millorar el sistema de

processament sensorial.

El compositor i científic Robert Jourdain (2002) considera que el fraseig és el paral·lelisme entre el

llenguatge i la música. “ El fraseig divideix grups llargs en trossos comprensibles “ (p.275)

Jourdain, en el seu text; Música, el cervell i èxtasis (Music, the Brain, and Ecstasy), explica com la

teoria actual en neurologia complica la premissa fins ara acceptada de que la música és una habilitat

de l'hemisferi dret del cervell mentre que el llenguatge és una funció de l'hemisferi esquerre. Fins i

tot, com ell assenyala, que les àrees auditives de l'hemisferi dret afavoreixen una anàlisi tonal i les

àrees auditives de l'hemisferi esquerre semblen afavorir les consonants del llenguatge parlat.



Revisant el coneixement actual sobre la lateralització cerebral dels mecanismes de producció i

recepció del llenguatge; afàsia, alèxia, agnòsia i apràxia, Jourdain destaca el dilema més actual de la

neurologia : l'amúsia . Es pensa que l'amúsia és la menys específica de tots aquest síndromes perquè

és la més difícil de localitzar. Així, mentre que “es tendeix a haver-hi una distinció específica entre

melodia (pèrdua de l'habilitat melòdica de l'hemisferi dret del cervell) i arrítmia (pèrdua de

l'habilitat rítmica de l'hemisferi esquerre), l'organització cerebral per la música és molt més diversa i

canviant que la del llenguatge) (p.292) la capacitat musical està molt menys distintiva. Comparant

les puntuacions de 100 participants, 41 homes i 59 dones, en 8 proves musicals , en puntuacions en

6 proves psicològiques standaritzades d'habilitat cognitiva, Steinke, Cuddy i Holden (1997)van

mostrar que la intel·ligència musical pot estar marcadament separada d'altres capacitats del

pensament.

La música és un llenguatge que va més enllà del llenguatge escrit o parlat, fins i tot més enllà de la

consciència per a comunicar sensacions. El llenguatge més bonic per a les emocions, té un poder

que no tenen les paraules. Expressa les emocions del seu autor, i desperta les dels oients. És la màgia que

ens acompanya en diferents moments. La música està lligada a la vida. Totes les cultures han estat nodrides

de música. La música ha existit en tots els pobles de la terra .

Intel·ligència musical: és la capacitat per a reconèixer, apreciar i produir ritmes, tons, timbres i

acords de veus i/o instruments. Per a Gardner, s’expressa a través de tres competències bàsiques: un

sentit per als tons (freqüència), un sentit per al ritme i un sentit per a les tonalitats. Aquestes

habilitats o competències permeten comunicar, comprendre i crear els significats dels sons. La

música és un llenguatge que té les seves regles, la seva gramàtica. És un so autosuficient organitzat,

regit per regles d’harmonia i contrapunt.

Hem de tenir en compte que els processos que es requereixen per a l’activitat musical són de

diferents tipus: Visuals: per a la lectura de la notació musical, on aquesta no només es presenta de

manera seqüencial, sinó també amb una forma i en un context espacial, que intervé per a donar

significat a aquesta notació. Auditius: permeten apreciar la bellesa i estructura d’una composició

musical mitjançant la percepció i la comprensió de les melodies, els timbres, els ritmes i l’harmonia

que constitueixen un procés acústic. cinestèsics: per a l’execució musical és necessària una

coordinació motora d’alta complexitat. Funcions cognitives de tipus executiu: per al

desenvolupament de les peces musicals. Activacions de circuits afectius: per a explicar les

activacions emocionals que produeix la música.



Inclusió per a totsReduir la desigualtat i l'exclusió social és un repte important i prioritari a nivell social i educatiu. En

general hi ha molts tipus de persones vulnerables a ser socialment excloses: gent gran sense

ingressos, immigrants, orfes, malalts... Més enllà dels ingressos aquestes persones han de poder

incloure's en la salut i en l'educació. Cal lluitar per la protecció i inclusió de tots i totes: que hi hagi

les condicions necessàries per a poder fer una bona integració.

La inclusió és un sistema de valors i actituds que promou el dret de beneficiar-se de tots els serveis

sense discriminació per motius de raça, origen nacional o ètnia, color, religió, sexe, edat o

discapacitat mental i/o física.

A nivell d'educació tots els estudiants haurien de rebre els serveis adaptats a les seves necessitats.

Els estudiants amb necessitats especials han de tenir igualtat d'oportunitats per a l'èxit educatiu i

participació en la vida de la nostra societat.

L'educació inclusiva es basa en el sistema de valors i fomenta l'interès en l'aprenentatge actiu i la

vida escolar, amb un desenvolupament social i una interacció positiva amb els companys i la

comunitat escolar. Inclusió és donar suport a la diversitat per a garantir el benestar i la qualitat de

l'aprenentatge en cadascun dels seus membres.

La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovat per

l’Assemblea Nacional de les Nacions Unides, el desembre del 2006 i vigent des de març del 2007

insta a tots els Estats membres a firmar i ratificar aquesta Convenció mitjançant polítiques integrals

que promoguin i protegeixin els drets i la dignitat de les persones amb discapacitat. A banda de fer

esment als principis generals que han d'emmarcar qualsevol actuació per a que es tingui en compte

els drets de les persones amb discapacitat, la Convenció dedica l’article 24 a l’Educació, recordant

“el dret de les persones amb discapacitat a l’educació” amb la responsabilitat dels Estats a

“assegurar un sistema d’educació inclusiu a tots els nivells, així també com en l’educació al llarg de

la vida” i recalcant la necessitat que “es facilitin mesures de suport personalitzades i efectives en

entorns que fomentin al màxim el desenvolupament acadèmic i social amb l'objectiu de la plena

inclusió”.



La inclusió des del cant coral Units per la passió de cantar.

Tal com diu la federació Internacional del Cant Coral “ El món està vivint una crisi contínua

d'autodestrucció. No hi ha raons vàlides per justificar aquest comportament. La gran part de la

humanitat vol viure amb dignitat i amb pau. A través del cant i amb més força que mai, cal trencar

les barreres polítiques, diferències religioses i el racisme que separa la humanitat. Hem de ser

capaços de demostrar que la Música , l'art diví, és més que la simple recerca d'una perfecció

formal i la bellesa de la interpretació, la música ha de servir per elogiar els valors de la solidaritat,

pau i comprensió. No podem treballar aïllats , hem de fer tot l'esforç possible perquè les nostres

veus siguin escoltades i deixar que la música busqui els seus propis camins de comunicació”.

En els darrers 20 anys, milers de cors s'han unit a la celebració del Dia Internacional del Cant Coral

durant o prop del segon diumenge de desembre. Milions de cantants de tot el món han participat en

concerts, festivals, cants comuns, seminaris Corals, dies de l'amistat i altres esdeveniments

relacionats amb el dia Internacional del Cant Coral. Aquest esdeveniment és important per a

promoure els valors socials del cant coral.

Europa Cantat

Aquest projecte té per objecte promoure la mobilitat de diversos joves, el diàleg intercultural i la

promoció conjunta de cantar en l'educació musical. Es vol fomentar la recerca sobre la veu i la

recopilació de dades en el camp de la música coral. Aborda les preocupacions del món coral d'avui,

donant importància al cant coral amb nens.

El 15 de Maig de 1960 un grup de directors, originaris en gran part de països que participaren a la

Segona Guerra Mundial (Alemanya, Àustria, Espanya, França, Itàlia, Suïssa i Iugoslàvia) van

reunir-se a Ginebra i decidiren fundar una federació europea de cors joves. Els motors van ser dos

directors de França i Alemanya, César Geoffray i Gottfried Wolters . L'objectiu era buscar l'entesa

entre els pobles a través de corals joves.

L'any 1961 en el primer concert d'Europa Cantat varen reunir-se 69 cors de 12 països europeus.

Avui, Europa Cantat re-agrupa més de 40 organitzacions de 28 països europeus amb centenars de

cors. El seu programa inclou un festival triennal i un seguit d'activitats per a cors, coristes, directors

de cors, compositors i mànagers.



50 anys després, Europa Cantat fa canvis importants i l'any 2009 els membres van decidir la fusió

d'Europa Cantat amb l'associació europea de federacions corals ( AGEC ). A partir del gener del

2011, els membres de les dues associacions parlaran com una sola veu per la música coral europea,

sota el nom de “European Choral Association – Europa Cantat”.

Coeurs en Choeurs – Hearts in Harmony

El novembre del 2009, el comitè de joventut d'Europa Cantat va organitzar un seminari sota el títol

“ Cantant amb discapacitat – un va obrir els ulls “. Es va debatre sobre fer música amb

minusvalideses o discapacitats i es va fer un taller amb un cor de cantants cecs. El taller va ser

totalment diferent del previst. El cor acadèmic Petko Staynov és un cor professional amb suport de

la Unió Búlgara de cantants on un 80% dels cantants són cecs o persones amb discapacitat visual,

un 50% són totalment cecs i la resta són cantants normals.

Aquest va ser un exemple per creure que el cant ajuda a la inclusió social de joves discapacitats.

Una discapacitat no ha d'eclipsar la persona. Aquesta hipòtesi ha portat el desig de combinar en un

concert la fusió de moltes veus sota el lema “ Quan les veus s'uneixen, el seu cor està a punt de

comprendre”. Així ho demostra el projecte iniciat el 2005 per Michel Giraud, i Thierry Thiebaut.

El primer concert (2006), va ser el primer d'aquest esdeveniment i s'organitzà a França. El 2008,

Noruega va organitzar-ne un a Trondheim amb cantants sords. El març del 2010, Hongria Budapest,

la Federació d'Europa Cantat va preparar un projecte amb taules rodones, conferències i concerts de

corals amb la participació de persones cegues i deficients visuals de diversos països a Barcelona

(Espanya) . L'any 2012 tocarà a Flandes, Bèlgica.

El projecte “ Unió de la joventut amb la cançó” ha estat seleccionat en el marc del programa de la

Unió Europea “ Cultura 2007 – 2013”. És un projecte coordinat per Suècia,en cooperació amb

FENIARCO (Itàlia), el SCIC, Catalunya (Espanya), KOTA (Hongria), el Festival Europa Cantat

Utrecht (Països Baixos), i Europa Cantat a Bonn (Alemanya).



Cant Coral:una lluita contra l'exclusióLa pràctica del cant coral ajuda a desenvolupar la memòria , la creativitat, el pensament abstracte, la

disciplina i el treball conjunt . Des del punt de vista educatiu té molta importància en la inclusió

social, l'educació integral de l'educació artística i general de l'alumnat.

La pràctica coral és una forma més d'integració social, on es permet l'expressió de la creativitat, i on

s'ensenya la disciplina i el treball en grup. La coral és un lloc on es pot fer música sense ser un

especialista. De veu tothom en té i quasi tothom pot utilitzar-la per cantar, tot i que s'ha de treballar

per millorar.

Cantar en una coral és sentir el desig d'expressar-se musicalment a través de la veu i compartir

aquesta alegria amb un grup de persones. És un univers on tothom hi pot trobar un lloc. L'activitat

més natural i una oportunitat de fer-se valer a través del cant. També és un acte físic de gran abast,

eufòric, implica tot el cos, desperta els músculs de la son i oxigena el cos.

Cantar és un plaer comú que enforteix els llaços entre els seus membres.

El cant coral com a teràpia ajuda al desenvolupament dels nens no només en l'oïda i la veu , sinó en

la descàrrega emocional que s'aconsegueix amb els exercicis corporals i vocals que van implícits,

rebent una educació que augmenta la seva intel·ligència i autoestima.

El cant coral a les escolesÉs molt important educar la sensibilitat i la vida emocional dels nens. D'això en depèn la felicitat i

l'èxit que puguin tenir en la vida. La vida emocional del ser humà precisa educació i formació.

Molts records emocionals intensos provenen de la primera etapa de la vida i de les relacions que els

nens van mantenir amb les persones que el varen criar (sobretot situacions traumàtiques com

baralles o abandonament).

Emocionalment la música actua sobre el ser humà de manera immediata. Afecta al ser humà en la

seva totalitat (biològica, física, neurològica, psicològica, social i espiritual). Arriba a tothom perquè

ens afecta fins i tot ja abans de néixer.

Segons (Altshuler,1952), la música és un patró auto curatiu, del qual la humanitat s'ha servit des de

sempre per ajudar a eliminar tensions, pal·liar carències afectives, crear energia, un mitjà per unir

els homes, acostar-se a la divinitat, expressar alegria a través de la dansa, dolor de la mort en les

marxes fúnebres o rituals, la tendresa de les cançons de bressol, l'amor en les cançons romàntiques,



el coratge en les danses guerreres etc.

L'expressió del cant contribueix a la realització individual i desenvolupa confiança en un mateix.

Cantar en conjunt promou la participació de tots en un projecte comú al voltant dels valors com

l'escolta, el respecte i la cooperació. A través del cant coral a l'aula es desenvolupa una cultura

musical tot interpretant i descobrint repertori de casa nostra , d'altres llocs d'Europa i d'arreu del

món. També amb l'aprenentatge de la tècnica vocal s'enriqueix la interpretació en quant a matisos,

fraseig, intensitat, volum...

La concentració, el control del cos, l'escolta, l'energia i tots els recursos que s'han de mobilitzar es

barregen amb l'espontaneïtat, relaxació, dinamisme i alegria que han de mostrar quan canten. La

integració d'aquests valors augmenta la cohesió de la classe i tenen un impacte positiu en

l'aprenentatge d'altres disciplines.

Les activitats corals són divertides. Amb la pràctica vocal es treballa la relaxació, la respiració, la

ressonància (col·locació de la veu), l'articulació (pronunciació), la gamma (alçada), el plaer i la

disciplina. A través del cant es posen en relleu les capacitats i qualitats diferents de cada membre i

l'activitat coral els permet integrar-se, independentment de la dificultat, ajudant-los a mantenir la

confiança en ells mateixos i en l'autocontrol quan estan a l'escenari davant d'un públic.

A nivell d'integració, la diversitat d'alumnes promou un contacte especial entre ells mateixos.

Desperten l'interès per la diversitat musical i estimulen les seves capacitats creatives. Tenint en

compte la procedència de l'alumnat de cada centre caldrà escollir el repertori segons la cultura, edat

i condicions del grup – classe.

El cant coral també promou l'adquisició de competències transversals i específiques:

•Tècniques musicals: recordar melodies i lletres, aprendre a cantar i escoltar.

•Habilitats de comunicació: saber el seu lloc i la seva veu. Establir una relació ment – veu – cos per

tenir confiança en si mateix i controlar les seves emocions.

•Actitud: perfeccionar i expressar la seva sensibilitat i comprometre's a treballar amb els altres,

sentint-se responsable per l'èxit col·lectiu . L'èxit personal depèn de l'èxit del grup.

Socialment el cant coral pot arribar a canviar l'estatus de l'alumnat. Un estudiant pot tenir

percepcions positives dins del grup i canviar la seva acceptació cap un millor reconeixement amb

ell mateix perquè dins el grup s'identifica amb igualtat de condicions. No cal que sigui molt bo

vocalment per a poder participar en projectes interessants.



Si els nens no canten a l'escola o amb la família, hi ha el perill que l'acte de cantar es converteixi en

un afer estrany . Zolt Kodaly va escriure que “ el cant coral adorna la vida dels que canten i dels que

escolten “. Cal FOMENTAR-HO.

Un afer sociològicLa coral és un element d'identificació i esforç col·lectiu que fa palesa la seva il·lusió a través del

cant. Les primeres manifestacions corals sorgiren d'una base social obrera i popular

deshumanitzada en la societat social a mitjans del segle XlX. Una de les funcions socials de la

societat coral era cobrir les deficiències del sistema. La majoria de persones eren analfabetes, tenien

horaris laborals abusius i mancaven d'ocis.

Què té el cant coral per unir a tantes persones?. Trobem tot tipus de Corals, de nens, gent gran, veus

mixtes, veus d'homes... el cant els allibera dels sentiments encallats i fa que es comuniquin interior i

exteriorment. Els adults que canten en un cor solen ser bons ciutadans, els nens solen tenir èxit

acadèmicament. Cada cor té un un rol dins la societat.

Josep Anselm Clavé explica que en zones industrials el què evidencia un dels caràcters essencials

del moviment coral català de la primera generació va ser la base social obrera a que pertanyien. No

hi havia una orientació ideològica concreta ni tampoc una adscripció política determinada.

El humans tenim tendència a vincular-nos amb aquells que tenen condicions i característiques

similars a les nostres, persones amb educació similar o amb les quals ens podem identificar. Un cor

permet als cantants reunir-se per una activitat comuna on la importància està en el cant, la veu, el

so, l'expressió... i aquestes són eines excel·lents per a treballar la integració.

Cantar en grup fomenta la cohesió social i potencia les qualitats humanes com ara l'autoestima, el

respecte pels altres, la solidaritat, la tolerància, l'empatia i la lleialtat. Qualitats vitals per una bona

convivència.



El poder curatiu del cantEl resultat d'investigacions recents mostren que,cantar no és només una de les formes d'expressió

més antigues del ser humà, també pot curar molts mals a persones que ho practiquen regularment.

Segons la psicoterapeuta i professora de la Universitat de música i art de Viena , Gertraud Berka-

Schmid, hauria d'estar receptat pels metges, ja que equilibra el sistema vegetatiu i reforça l'activitat

dels nervis parasimpàtics que en contra dels simpàtics, aporten tranquil·litat i relax.

Segons l'especialista, cantar és un remei pels mals del nostre temps ja que genera harmonia a nivell

psíquic i el reforça perquè hi puguin actuar les capacitats d'autosanació davant problemes com :

trastorn dels somnis, malalties circulatòries o el “burn out”. Avui dia, com a conseqüència de

l'estrès, es produeixen bloqueigs i acumulació d'agressivitat. A través de la veu cantada , és possible

expressar impressions que no s'expressen amb la veu parlada.

El cos és l'instrument que fa de vehicle per a comunicar-nos, treu fora la ira acumulada i floreixen

els sentiments que NO podem expressar d'altre manera.

El poder curatiu del cant és conegut per totes les civilitzacions antigues. Cada religió s'ha servit del

cant per a connectar amb lo diví (mantres, cants gregorians...) Generalment es tracta de cant corals

pel poder vibrador de la veu. Segons les religions més antigues a cada vocal li correspon un efecte

sobre el cos i la ment, desencadenant emocions i impulsant la curació.

La cançó és la més bàsica de les expressions humanes, i el contingut semàntic serveix per enfortir

encara més la música a nivell emocional i intel·lectual.

El model de treball de Lisa Sokolov, busca identificar el jo a través del viatge musical del cos.

L'exploració i els recursos són descoberts a mesura que un troba i allibera la veu. A través de la

improvisació vocal cada persona es connecta amb el poder de la seva pròpia música, així com amb

l'experiència d'escoltar i improvisar amb altres. Les eines d'aquest treball són la respiració, el to, el

tacte, les imatges i la improvisació vocal. A través d'una sèrie d'exercicis, aquestes eines, ajuden a

connectar l'impuls i la informació al cos, aconseguint un procés d'exploració conscient, alliberació,

enfortiment i integració del cos, la veu i el jo. El treball individual evoluciona cap a un treball en

parella i en grup. L'objectiu és endinsar-se en el propi cos, encarnar la veu, per arribar més

plenament al cos, un so, una música i expressivitat pròpia. ( Sokolov a Bruscia 1977, p.359 ).

L'experiència del cant ens col·loca en un “nucli vital de l'essència humana”. Ens posa en contacte

amb nosaltres mateixos. Existim en diferents nivells com les diferents octaves d'una mateixa nota.



No som només un cos, també hi ha l'aspecte energètic; un aspecte emocional , racional i un aspecte

cognitiu. (Sokolov)

En general, al llarg de la història, les cultures han mantingut la creença que la música era un do de

la divinitat i que la malaltia era un càstig de déu. El malalt estava posseït pels mals esperits i per

poder curar-se, el bruixot o curandero recorria a rituals màgics per alliberar el malalt de les

malediccions, en els quals els sons i la música eren una part molt important.

La creença que la música estava associada amb la divinitat va romandre gairebé fins a l'edat mitjana

i fins i tot persisteix avui en els pobles i cultures aborígens que encara viuen en determinades zones

geogràfiques disperses pel planeta.

Diverses tradicions xamàniques de Mongòlia, Àfrica, Aràbia i Mèxic, fins i tot tradicions del

judaisme, del cristianisme i tradicions espirituals sagrades del Tibet han utilitzat la música per

guarir i per transformar (Goldman, 1996).

A l'actualitat Jill Purce és la pionera en el re descobriment d'antigues tècniques vocals, el poder del

cant en grup i el potencial de la veu com a instrument màgic per a la curació. Des de fa anys treballa

amb diverses formes de cant sagrat: el cant mongol. El seu objectiu és a través del cant en grup,

ajudar a la gent a re- descobrir les seves pròpies veus com a instruments per a la meditació profunda

i transformació personal.



Què és una teràpia?Segons la Viquipèdia és l'intent de recuperació d'un problema de salut (tractament), en general

després d'un diagnòstic.

En el camp de la medicina, és sinònim de tractament. Entre els psicòlegs, el terme pot referir

específicament a la psicoteràpia o teràpia parlada.

El tractament preventiu, és un tractament que té per objecte prevenir una condició mèdica que es

produeix.

La teràpia de suport és la que té com a finalitat augmentar la comoditat del pacient. Serien les cures

pal·liatives.

Tipus de teràpies: Els tractaments poden ser classificats amb el nom del component a utilitzar.

drogues tractament farmacològic, quimioteràpia.

gens teràpia gènica

hormona teràpia hormonal

aigua hidroteràpia

llum foto teràpia

assessorament psicoteràpia

exercici teràpia física

calor termoteràpia

fred crio teràpia

so musicoteràpia



El cant com a teràpiaLa psicoterapeuta Clàudia Múrcia va utilitzar durant uns anys que va viure a Holanda el mètode del

cant a avis que de petits havien estat al camp d'extermini d'Auschwitz. “Tot i els traumes greus, no

havien oblidat la música de l'època”, com ara el jazz. Fins i tot un d'ells, que tenia Alzheimer i ja no

reconeixia ningú, no havia oblidat tocar el piano. A Reus, Clàudia Múrcia ha treballat amb nens

amb síndrome de Down, que tenen un perfecte sentit del ritme, tot i que els costi la lletra”, també

amb nens autistes i nens sord-cecs”.

En l'àmbit internacional, existeix l'experiència d'una orquestra holandesa que està integrada per

persones de 16 a 60 anys amb tot tipus de malalties mentals i que ofereix concerts arreu del món.

Els científics estan utilitzant la connexió entre cant i parla per a tractar a pacients que han perdut la

capacitat per a comunicar-se.

Cantar és una teràpia per expressar sentiments i emocions. L'element clau està en la respiració. En

una situació d'estrès, la respiració és agitada i el cant ajuda a superar l'estat d'ansietat. Els efectes

terapèutics s'han demostrat en molts pacients de diferents malalties. Un remei casolà que moltes

àvies i mares fan servir per tranquil·litzar els nens quan ploren.

Avui dia molts terapeutes i professors de ioga fan servir aquesta tècnica per a relaxar el cos i treure

tensions, ja que es generen endorfines i fa pujar les defenses. Estudis científics, mèdics i psicològics

ho avalen, amb multiplicitat de teràpies i enfocaments que tenen el cant com a principal ingredient

sanador. S'ha constatat que escoltar la música que ens agrada augmenta el nivell d'endorfines, els

“opis” del cervell, estimula la producció de neurotransmissors com la dopamina, oxitocina i

acetilcolina, i amb la generació d'ones cerebrals alfa, associades a estats de relaxació.

Cultures asiàtiques donen molta importància al so de la veu per assolir alts nivells de consciència

mitjançant la repetició de determinades paraules en sànscrit, anomenades mantres, que actuen com

una força invisible que connecta amb l'energia del cosmos. L'energia sonora afecta la persona: a

nivell fisiològic, emocional, mental i espiritual. El mantra, mitjançant la repetició, recarrega el

cervell fins que és capaç d'assolir nivells elevats de consciència.

Utilitzar el poder de la veu humana per enfortir la ment i alliberar la creativitat aporta alegria,

imaginació i actua com element relaxant davant de possibles desequilibris o estres.



Qui se'n pot beneficiar

La utilització de la veu cantada va bé per estimular el llenguatge expressiu i comunicació verbal. El

cant permet descarregar energies malignes i dir adéu a l'estrès.Segons el Dr. Schlaug la observació

de què alguns malalts són capaços de millorar les paraules i frases tot repetint-les amb diferent tons,

és un avanç per a la ciència ja que hi han proves de què la música es pot fer servir per ajudar a les

persones amb discapacitats cerebrals greus .

La música i el cant són una eina especial que es pot fer servir per a tractar desordres neurològics.

Les persones que tenen el centre del llenguatge fet mal bé per un accident vascular del cervell

(ACV), poden recuperar la parla cantant . La música activa regions en els dos hemisferis cerebrals,

va explicar Schlaug, que va realitzar el primer estudi sobre l'èxit de la teràpia del cant en pacients

d'ACV greu. En canvi, el centre del llenguatge està limitat al cantó esquerre del cervell.

Les escales de tons simples donen al pacient una estructura en els primers intents de parlar. Primer

aprenen unes 100 frases com “tinc gana”, “tinc sed”, “he d'anar al lavabo”. Schlaug va dir que tenia

pacients, que un cop feta la teràpia eren capaços de mantenir una conversa . La desavantatge segons

el neuròleg és que es necessiten unes 75 sessions per obtenir resultats .

Molts pacients amb l'hemisferi esquerre afectat per un vessament poden recuperar patrons de la

paraula . Moltes vegades saben el què volen dir però tenen dificultat per pensar en la paraula

correcta. És en aquesta àrea on els neuròlegs han descobert un avanç significatiu amb la teràpia.

El llibre Musico-fília d'Oliver Sacks analitza el cervell musical i les seves lesions, i entre d'altres

coses, constata que la música és una capacitat i necessitat humana tan important com el llenguatge

(algunes teories creuen que la música i el ball són anteriors a aquest), i que tocar, escoltar o

simplement imaginar música canvia les ones cerebrals i dóna un canvi neurològic profund. El

cervell és plàstic, es reorganitza o canvia segons les alteracions (la lesió d'un sentit en potencia

d'altres) i les activitats. La música, situada a l'hemisferi dret, és un dels estímuls importants per

crear connexions úniques.

En la pràctica s'ha vist que malats d'Alzheimer, gràcies a una cançó coneguda, han recuperat algun

record o que persones que han patit una apoplexia han aconseguit tornar a parlar a través del cant

.Del cant tant se'n beneficien persones amb les cordes vocals malaltes, com persones que busquen

trobar una tècnica que els ajudi a cantar més bé. Cantar ajuda a mantenir l'equilibri entre ment, cos i

esperit. Es troba a l'abast de tothom, només cal animar-se i experimentar-ho. A través del cant coral,

cant individual o en musicoteràpia. Només calen ganes de posar-ho en pràctica .



Estimulació per a la gent gran

Les cançons sovint són part de la vida quotidiana i estimulen diversos aspectes per millorar la

memòria. Cançons per recordar noms, ciutats, números ...L'estimulació és essencial per no perdre

de manera brutal les funcions cognitives, si més no per anar-ho fent de manera gradual. Aquests

exercicis són tan importants com l'activitat física, ja que igual que el cos, el cervell ha de treballar

per parlar.

La necessitat de motivar i estimular en aquesta etapa de la vida comporta l’estudi de diferents

actuacions i tècniques que acompanyen les activitats del dia a dia amb una finalitat terapèutica.

Aquesta finalitat variarà segons la persona o persones que hi participin, segons el seu estat de salut

(físic i mental), segons el nivell cultural, familiar i social; segons les possibilitats de temps, espai i

freqüència; segons la col·laboració d’un bon equip de treball interdisciplinari.



MusicoteràpiaAntigament les cançons dels homes estaven associades a diversos tipus de rituals com la dansa, la

caça, naixements, funerals, casaments, etc. Hi ha moltes pintures rupestres que ens mostren escenes

d'aquest tipus, i possiblement tenien un caràcter màgic.

Actualment l'ús de la música com a teràpia té caràcter científic. A Europa el concepte està força

avançat tant en la teoria com en la pràctica tot i que la seva incorporació al món universitari data de

fa uns quaranta anys .

La Musicoteràpia als Estats Units d'Amèrica va començar al segle XVIII. Tot i així se sap que la

música com a remei curatiu es fa servir ja en temps antics. Això és evident en les escriptures

bíbliques i escrits històrics de les civilitzacions antigues com Egipte, Xina, Índia, Grècia i Roma.

Avui, el poder de la música segueix sent el mateix però la música s'utilitza de manera molt diferent

del que era en l'antiguitat.

La Musicoteràpia es pot dividir en diverses rames: la musicoteràpia com a part del psicoanàlisis,

aprenentatge d'instruments musicals especialment per al síndrome de Down, geriatria, grups, jam -

sessions amb instruments rítmics, acupuntura sonora, sanació a través de la vibració per simpatia,

viatges sonors, creixement personal, mantres, relaxació, meditació...

La música és un element indispensable en l’animació i estimulació. Si, a més a més, la utilitzem

com a teràpia, ajudarem a prevenir, restaurar i augmentar la salut tant física com mental o psíquica

de la persona. La musicoteràpia ha esdevingut una alternativa molt eficaç a l’hora de millorar la

qualitat de vida dels pacients amb malalties neurodegeneratives. La utilització del so comporta

l’experiència del moviment, físic o mental, a través d’uns actes motrius, pel que fa al moviment

físic i al moviment psicològic, a través dels processos de regressió.

Hi ha informacions recents sobre tècniques clíniques i d’investigació en la musicoteràpia

neurològica per a aplicar-la en el tractament de grups de pacients amb diferents malalties Parkinson,

Huntington, Alzheimer, autisme, traumatisme cerebral, apoplexia, trastorns de desenvolupament).

També se sap d’investigacions innovadores de les funcions cerebrals, el processament musical i la

rehabilitació neurològica. Els fonaments científics estan basats en estudis de neurociència,

medicina, psicologia i percepció musical.



La música conté atributs i elements que ajuden en les reaccions del cervell. Per a poder intervenir i

actuar en el món, necessitem les coordenades vitals del temps i de l’espai. Els pacients que tenen

demència són presoners del temps mecànic i no poden prendre decisions al moment i actuar en

funció d’aquestes; perden la seva existència present, passant a trastornar-se en l’espai i a des-

orientar-se en el temps. L’execució d’un acte requereix un sistema biològic intacte i que resti

coherent en el temps.

La memòria és la coherència dels esdeveniments en el temps. Quan la memòria falla, una seqüència

d’esdeveniments perd, llavors, la seva coherència. D’altra banda, la parla té qualitats de

comunicació i expressió (habilitats musicals, prosòdiques) que no depenen del contingut, sinó de

l’expressivitat. Moltes vegades amb la memòria necessitem una ajuda. En una trobada d’amics cada

un d’ells aporta un detall que ens ajudarà a recordar. La memòria necessita altres persones i

relacions; també pot aflorar amb altres activacions com, per exemple, la musicoteràpia.

La música pot ser receptiva o participativa, sent, en un cas i altre, important per a la finalitat

terapèutica. La necessitat del cant i de cantar: es canta a un nen no només perquè s’adormi, sinó

també al matí perquè es desperti. Malalts que no parlen... i a l’hora de cantar, canten. Apreciació del

ritme. El batec del cor és un ritme. Tenim altres ritmes en el cos que canvien amb els canvis

hormonals, de temperatura, etc.

Som polirítmics. La musicoteràpia ajuda a coordinar-se en el temps i a ajuntar coses fragmentades

durant els anys o per una malaltia. Amb el ritme es pot ordenar una desestructuració. Es pot fer

ritme emetent sons i coordinant-los, repetint una frase melòdica, tocant un instrument, etc.



La musicoteràpia a EspanyaEls manuals de musicoteràpia més coneguts a Espanya són el tractat escrit per Thayer, que pot ser

considerat com a una de les obres més complertes (1982), el d'Edgar Willems, (1970), Alvin(1978),

Benenzon (1985), Josefa Lacárcel Moreno (1990), i Serafina Poch (I- II,1999).

Paral·lelament a aquests treballs hi ha aportacions estètic – filosòfiques; Lipps (1900), Gorndfeld,

Arnheim, Frank o Stephen David Ross on tots han senyalat la capacitat de la música per expressar

emocions i sentiments com elements consubstancials al procés de la teràpia.

Les primeres referències a l'ús terapèutic de la música a Espanya les trobem al segle XVIII . A

principis del segle XX, el Dr. C. Ardid posa en pràctica experiències terapèutiques relacionades amb

la música, al Sanatori de de l'Encarnació de Madrid, i el 1920, publica les seves experiències,

relacionades amb la curació del tarantisme i l'ús terapèutic de la música amb pacients psiquiàtrics.

Però no va ser fins els anys 60, de la mà de la Dra. Serafina Poch, que s'introduí la Musicoteràpia

com a professió a Espanya.

Durant la dècada dels 70, un grup de professionals de les àrees d'educació i psicologia interessats en

la musicoteràpia, contactaren amb la Dra. Poch per a formar-se en la matèria i començar a

implementar els principis d'utilització terapèutica de la música en el seu treball amb pacients i

alumnes de necessitats especials.

A principis dels anys 80, diferents col·lectius varen incrementar el seu interès per la musicoteràpia,

a nivell professional i acadèmic. Es va potenciar la organització de seminaris introductoris, tallers

de sensibilització i jornades en Universitats.

Al final dels anys 90 l'interès de la musicoteràpia va créixer entre professionals d'educació especial,

atenció a l'envelliment amb demències, malaltia d'Alzheimer, rehabilitació neurològica i

psiquiàtrica, posant-se en pràctica diferents programes de musicoteràpia en institucions privades i

públiques.



La musicoteràpia a CatalunyaAls anys vuitanta Serafina Poch i Blasco va establir a Barcelona l'associació de Musicoteràpia a

Catalunya. (Associació Catalana de Musicoteràpia) (1983). La mateixa Serafina ja havia fundat

l'any 1976 l'Associació Espanyola de Musicoteràpia a Barcelona amb el professor Dr. Joan Obiols

Vié i va ser-ne presidenta fins el 1982.

L'objectiu era:

• agrupar persones i entitats relacionades amb la musicoteràpia.

• Promoure l'ús , el progrés i la divulgació de la música com a teràpia, tant a nivell preventiu

com curatiu, amb finalitats de millorar la salut i la qualitat de vida del ser humà a nivell

individual i social.

• Obrir noves línies d'investigació de la musicoteràpia en camps de Medecina, Psiquiatria,

Psicologia, Educació Especial, Sociologia, etc.

L'hospital Clínic de Barcelona fou el primer hospital de l'estat Espanyol on de la mà de Serafina

Poch com a voluntària i els malalts psiquiàtrics va practicar aquest tipus de teràpia.



Rol del musico terapeuta

El terapeuta ha de saber entrar al domini emocional de la família per poder generar diferents

realitats, convidar-los a compartir altres explicacions de la realitat. La realitat no es una cosa estable

i dependrà d'es d'on es miri. El Musico terapeuta ha de conèixer quina és la realitat del pacient i

treballar conjuntament amb la família.

Peters (1987) diu: “ El musico terapeuta selecciona acuradament la música per a l'activitat musical

que utilitzarà amb el seu pacient”. Es basa en els efectes que la música té en la conducta humana i

en les habilitats, debilitats i objectius terapèutics del pacient en particular.

El musico terapeuta juga un paper actiu per ajudar al client a treure profit de l'experiència

terapèutica amb la música i les activitats musicals. Utilitza la música per ajudar en la restauració,

millora i manteniment de la salut física i psicològica dels seus clients

El seu treball consisteix en la preparació, execució i avaluació de programes de musicoteràpia amb

persones i grups . El terapeuta inicia el procés mitjançant l'estudi dels registres mèdics i entrevistes

amb el client. Amb base a la informació obtinguda, així com els suggeriments familiars, del mateix

pacient, i d'altres professionals ha de formular mètodes de curt i llarg termini, específics que

constitueixen el pla del tractament.

El terapeuta ha d'estar acreditat professionalment i la seva formació inclou cursos de musicoteràpia,

psicologia i música.

La música en si, mai cura a la persona.

El terapeuta ha de fer una avaluació inicial. A continuació, determina si l'enfocament respon a les

necessitats de la persona i si aquesta és receptiva a la música.

Cal protegir els pacients i garantir-ne en totes les circumstàncies, els seus interessos, el respecte a la

dignitat i la integritat humana.



BibliografiaAlvin, J. La terapia musicale. Armando editore, Roma

Beaulieu, J. Música sonido y curación. Ed. Indigo, Barcelona, 1994.

Campbell Don. El efecto Mozart. Ed. Urano. Barcelona, 1998

Cano, Alonso. Revista andaluza del arte

Carbonell i Guberna, Jaume, Aportaciones al estudio de la sociabilidad coral en la España

contemporánea.

Eufonia, Música y medicina, didáctica de la música. Graó, enero 2010

Farreras, Rozman. Medicina Interna. Ed. Marin S.A

Federico, Gabriel F. El niño con necesidades especiales. 1a ed.Ed. Buenos Aires,2007

Gipem: Aula virtual, Marina Rosenfeld

Glossari discapacitat.net

Goldman Jonathan. Sonidos que sanan. Ed. Luciérnaga. Barcelona, 1996.

Jauset, Jordi A. La musicoteràpia. Ed.UOC Sl, 2009.

Kenneth E.Bruscia, Modelos de improvisación en musicoteràpia. Ed.Agruparte, 1999

Mansion, M. Técnica de la voz hablada y cantada. Richard Masse éditeurs, Paris 1956

Martínez Celdrán, E. El sonido en la comunicación humana. Ed. Octaedro SL Barcelona, 1996.

Medizin Popular Berka – Schmid. Revista Viena. 2008

Musicoteràpia holosinèrgica- Ignasi Cimall- 2005

Notes de Clàssica.Catalunya música. Dossier de premsa.

Poch Blasco, Serafina, Importancia de la musicoterapia en el área emocional del ser

humano.Revista Universidad de Zaragoza. ISSN: 0213-8646

Pujadas, Mayans, Antonio - Rey González, A: Clásicos de la psíquatria Española del siglo XIX

Punt diari; redacció de premsa

Reymond-Rivier, Bertha, El Desenvolupament Social del Nen i l'Adolescent, ed. Mardaga,



Bruxelles, 1980. Mardaga, Brussel.les, 1980.

Ridgeway,C. (1991). « The social construction of status value: gender and other nominal

characteristics ». (1991) "." La construcció social de la condició de valor de gènere i altres

característiques del pacient:. Social Forces , 70 (2) : 367-386. Forces Socials, 70 (2): 367-386

Roca Carroggio, Mercè, Tècniques d'estimulació per a la gent gran

Sacks, Oliver, Musicofília. Ed. Magrana

Tulon, Carme. La veu. Ed. Viena-Columbia, 1995.

Van Riper, Ch. (1973). The Treatment of Stuttering. New Jersey: Prentice Hall


Documents

Tesina El Cant...2-1