Treball de memòria històrica. 2n Batxillerat 2013-14

1

Institut Bernat Metge. Treballs de memòria històrica. 2n de Batxillerat. Curs 2013-14

Treballs de memòria històrica 2n de Batxillerat

curs 2013-14

2


3


La història és de les poques àrees que mai perdrà l'interès, totes les persones pensem que el nostre temps és únic i que molts dels fets polítics, econòmics o socials que vivim seran recordats. Vist així sembla evident, però, que la història també és perillosa i pot fer molt de mal, provocar dolor i obrir ferides emocionals difícils de curar... Una de les seves funcions és recordar i interpretar el passat, però quin passat? Malauradament moltes vegades està en mans de persones que provoquen més mal que alleujament, que indignen més que conviden a la reflexió.

Per a un docent el gran repte és despertar l'interès de l'alumnat, facilitar la comprensió i ajudar a adonar-se que la història no només està als llibres sinó que forma part de les seves vides.

Des de l'Institut Bernat Metge fa anys que hem creat un Cicle de Memòria Històrica on els temes varien any rere any, i que té com a objectiu que l'alumnat reflexioni sobre aspectes de la nostra història. Ens acostem als fets mitjançant la teoria, les fonts primàries, les visites als llocs dels fets i les conferències de testimonis. Aquests últims són la memòria, la part més fràgil, ja que un cop no hi siguin desapareixerà la seva veu.

El curs 2013-14 el tema escollit va ser la Batalla de l'Ebre, l'any del seu aniversari. Així vam visitar els escenaris de la batalla i vam tenir la sort de comptar amb les visites al centre del senyor Miquel Morera i Dardra, un jove de 94 anys que va formar part de la lleva del biberó i de la filla de l'escriptor Francesc Grau i Viader, un jove que va escriure un dietari durant la Batalla de l'Ebre i que els alumnes havien llegit prèviament. En

totes aquestes activitats l'interès de l'alumnat va ser absolut, preguntant i emocionant-se amb els testimonis.

Tanmateix, com passa moltes vegades, el millor havia d'arribar, ja que cada alumne va cercar testimonis de memòria històrica a la seva família i aquells que no la tenien la van trobar molt a prop de l'institut, en una llar d'avis a Sant Martí de Provençals. Amb un guió de treball comú per a tots, allò que va començar com un joc va convertir-se en fam de coneixement. Acabades les entrevistes no paraven de preguntar si podien aprofundir més del que es demanava al treball o, en molts casos, s'havien quedat astorats amb les històries familiars que desconeixien. El més destacable i especial va ser copsar la gratitud dels testimonis quan els escoltaven, fet que va emocionar els alumnes.

Ara els presenten totes les veus com una gran història coral on trobaran experiències increïblement similars i altres de diferents, situacions divertides i dramàtiques. Voldria donar les gràcies al meu company i amic Ramon Ballesté, ja que sense ell res d'això s'hagués pogut fer.

Tota aquesta experiència pretén ser un homenatge als alumnes de segon de batxillerat, uns nois i unes noies dels qui ens hem de sentir molt orgullosos perquè representen un futur ple d'esperança, però especialment va dirigit a tots els testimonis, ja que ells són part del nostre passat. Una societat que no mira a la seva història amb serenor i reflexió no millora, i sense això no hi ha futur ni esperança.

Albert Lamonja Boillos. Professor d'Història

4


5


-Trets biogràfics de la persona: la persona entrevistada és la meva àvia paterna, té 88

anys i va néixer a Màlaga. Treball històric

La meva àvia va viure al període històric del final de la II República, la Guerra Civil i el Franquisme. El que més recorda és el període històric de la Guerra Civil.

Quan va començar la guerra l’any 1936, la meva àvia tenia 9 anys. Ella estava a punt de fer la comunió però va esclatar la guerra i no la va poder celebrar a causa de que hi va

haver una onada anticlerical, es van cremar esglésies i s’assassinaven capellans.

La meva àvia vivia en una casa a les afores de Málaga amb els seus tiets. El seu tiet era taxista i conduïa un taxi fins que el van aquarterar els russos que ajudaven a la República, ells portaven a sobre metralladores i fusells dins del cotxe per dirigir-se a les trinxeres. Des de el moment en que els russos van agafar al seu tiet, la meva àvia i la seva tieta es van espantar i van sortira buscar-lo. El van trobar per sort tot i que el van portar a un poble de Màlaga. La meva àvia i la seva tieta van fugir a València, allà es van instal·lar a una casa fugint de la guerra i esperant notícies del seu tiet.

Van saber que el seu tiet estava a Almería en un xalet amb els russos i sense “pensar-ho” es van dirigir allà. La meva àvia va viure amb el seu tiet, la seva tieta i els russos. Va ser una època en que no passaven gens de gana, fins i tot repartien menjar a gent que no tenia, però ho passaven molt malament quan el tiet anava al front amb els russos. Així van estar tres anys.

Quan va acabar la guerra el seu tiet va estar en un camp de concentració i li van requisar el cotxe, finalment va anar a la presó.

Finalitzada la guerra, els russos li van dir a la meva àvia que se la volien emportar a Rússia a donar-li una carrera universitària, però la seva tieta no la va deixar.

La meva tieta i la meva àvia van tornar a Màlaga, van veure que la majoria de la ciutat estava bombardejada, tant per bombes com de metralla, llavors es van llogar un pis. A la ciutat es van trobar amb el germà de la meva àvia que estava a la presó, perquè el seu

Victòria, l’àvia de la Sònia

Sònia Cano

6


germà anava a agafar el tren i un amic seu falangista li va preguntar on anava i ell va contestar “a dar un suri”, ell va entendre que s’escaparia i el van ficar a la presó durant tres anys, més tard el van alliberar de la presó i va tornar a casa seva, també van alliberar al seu tiet.

Valoració personal:

El que més m’ha interessat d’aquesta història ha sigut el fragment en el que el tiet de la meva àvia estava tranquil·lament conduint el taxi i els russos el van aturar, el van agafar i se’l van portar a aquarterar-lo. El seu tiet va haver de comportar-se com si fos un rus més anant al front i lluitant a les trinxeres amb el perill de morir perquè sempre el posaven a primera línia.

També m’ha impactat la por de la meva àvia i de la seva tieta esperant a que el tiet vingués del front, preguntant-se si estaria vindrà viu o mort,

També m’ha sorprès que ella i la seva família no van passar gens de gana. Fins i tot que anaven a cases a prop i repartia els aliments que li sobraven i els donaven a veïns que no tenien res i que passaven gana.

Valoració final:

He seleccionat aquests tres fragments perquè he volgut saber, com la meva àvia, va viure la guerra.

La conclusió que he estret del testimoni de la meva àvia, és que ella dins de tot el que va ser la Guerra Civil, i del terror que es passa a una guerra i a la postguerra, ella i la seva família no van passar gens de gana i fins i tot van ser solidaris.

També he arribat a saber, que la Guerra Civil va ser una època en que molta de la població espanyola va canviar de ciutat com per exemple, la meva àvia que va començar la guerra a Màlaga, va anar a València, van estar a Almería i al final de la guerra va tornar a Màlaga. Tot fugint del terror.

El que m’ha aportat realitzar aquest treball ha estat adonar-me que sóc una afortunada amb la família i amics que tinc.

La lliçó que he après per al futur és que encara que vivim en una època de crisi, on no hi ha treball....... hem d’estar contents, perquè el que es viu en una guerra és molt dur i no s’oblida.

7


Aquilino Navarro Alarte, és un supervivent de la Guerra Civil i de la postguerra.

El meu avi va néixer el 25 de Maig de 1938 a Santa Cruz de Moya a Conca, en un poble que fa frontera amb Terol i València, per tant, ell ha tingut diverses experiències, ja que, el poble és el pas de comunicació entre les províncies.

Com descriuries la teva experiència de la postguerra?

Molt dolenta i amb moltes injustícies perquè el bàndol de Franco va assetjar a tot el món que fos contrari a la seva ideologia sense motiu aparent, no havien llibertats, les autoritats eren molts severes i et maltractaven sense raó. Per exemple recordo que a un pastor un dia la guàrdia civil el va aturar i li van contar les ovelles, al dia següent li van colpejar ,ja que, li faltava una d’elles i al·legaven que se la havia donat als maquis. També faltava menjar, al caldo ”cardos borriqueros i collejas” simulant a la verdura. En general van passar moltíssima fam i moltes injustícies i jo com a nen pobre que era les meves joguines eren les bales.

Penses que la història s’ha d'explicar?

Sí, crec que és s’ha d’explicar sobretot perquè la història no s’ha de repetir i als que no els interessa explicar-ho van ser els que van fer aquesta bestialitat. La gent s’ha de comunicar perquè la versió de les persones que han viscut aquest període no està als llibres i crec que ha arribat el moment de que es conegui.

Quines són els teus records de la Guerra Civil?

Jo no la vaig viure ja que vaig néixer al 1938, però recordo que el meu pare m’explicava el calvari viscut. El sentiment d’horror per tenir un fill al front amb només 17 anys i que va arribar destrossat per la metralla i amb una bala al pit dret que li va travessar l’espatlla. La tragèdia que va viure la meva família va ser doble, ja que el meu germà va arribar viu a casa però poc dies després va morir. El sentiment de veure morir algúl no té explicació.

Què recordes de la teva infància?

La vida ha evolucionat cap a millor, antigament no teníem gas, ni llum, ni aigua corrent ni labavos. L’aigua l’ havíem d’anar a buscar amb un càntir a la “Canaleja” que era una fila de canals grans d’on sortien un doll d’aigua.

Quant érem uns nens jugàvem al 3 navios en el mar, l'actual pilla-pilla amb algunes modificacions. Un bon dia jugant al fet i amagat vaig córrer a refugiar-me i em vaig ficar en un corral entre troncs de pi apilats. Vaig notar una sensació estranya, vaig tocar un tacte familiar, al principi creia que era roba, però era un macuto. Quan vaig deixar d’escoltar la veu del meu amic vaig sortir del meu amagatall, ja sabia que no m’agafarien. Vaig estirar amb força el macuto i escoltava com a l’interior alguna cosa es colpejava

Aquilino Navarro i Judith Navarro

Judith Navarro

8


entre si. Quan vaig obrir-lo per a sorpresa meva, estava ple de bombes. Va ser una cosa inusual i estranya ja que en mai havia vist una bomba però alguna cosa a dins meu em va dir que eren artefactes explosius, no

podien ser un altre cosa. Em vaig espantar i vaig avisar als meus amics que jugaven amb mi. Un d’ells li va dir a la seva mare que treballava netejant la caserna de la Guardia civil i se la va emportar.

També recordo un hivern molt fred on el meu pare Feliciano, i jo estàvem treballant a la muntanya. Ma mare, Julia, va fer una escudella i la va portar a l’hora de dinar. El meu pare li va dir a la meva germana que encengués un foc per escalfar el menjar. Teodosia, la meva germana, va agafar els llumins i va voler encendre una planta anomenada ginebra però no va poder, ja

que, la planta estava verda i no sortia foc. Així que va agafar les mates verdes i va veure alguna cosa que no reconeixia. Va ficar el dit per una anella i va treure l’objecte . Ella va anar a preguntar-li a pare que era aquest artefacte. El meu pare al veure'l es va esgarrifar i va cridar :

-Nena desempallegat d’això que és una bomba!

Teodosia va reaccionar de forma correcta i lentament va deixar la bomba de pinya al lloc on l’havia trobat. No vam morir de miracle.

El motiu pel qual havia tant armament bèl·lic és perquè el meu poble estava just en el pas de comunicació entre el front de València i Terol. Abandonaven les armes, imagino, pel cansament ja que hi ha uns 155 kilòmetres aproximadament de València a Terol.

Un altre record que no puc oblidar va ser un dia on jo tindria uns 13 o 14 anys i vaig decidir anar a recollir resina dels pins amb un amic. Després d’hores caminant per la muntanya vaig trobar un forat on havia roba militar e instantàniament em vaig adonar que allò era un refugi o campament maqui . Així que el meu amic i jo ens vam anar d’allà perquè no sabíem si tornarien o pitjor encara, si ens estaven vigilant. Estaven morts de set així que van continuar el nostre camí i van arribar a la coneguda casa abandonada del Marqués, que no vam saber mai el per què d’aquest nom. Allà havia una bassa d’aigua on en van poder refrescar-nos. Per a sorpresa nostra havien dos guàrdies civils que ens van interrogar i ens van bombardejar a preguntes:

D’on sou? Com s’anomena l’alcalde? A què heu vingut? Quants anys teniu? Preguntes com aquestes van ser les que ens van fer. Desprès del interrogatori ens van deixar

Fotografia del germà del meu avi

9


marxar però encara continuo pensat que aquells no eren guàrdies civils crec que eren maquis disfressats, ja que als guàrdies civils del poble els coneixien a tots.

Quina relació tenies amb els teus pares?

La relació amb els meus pares era molt freda sobretot amb el meu pare. La meva mare era més carinyosa i tendre. Al meu pare l’havia de tractar de vostè perquè era símbol de respecte. Mai li vaig explicar com em sentia i em comportava de manera diferent quan ell estava al davant. Era disciplinat i molt silenciós. Recordo que un dia qualsevol els veïns del poble van venir a casa. El meu pare va comentar que jo era un nen molt silenciós que mai parlava i sobretot era molt seriós. Acte seguit el veí es va posar a riure i li va dir al meu pare:”¿Qui? ¿El Aquilino seriós i silenciós? No l’escoltes quan està amb els amics” .

Això sí, és desvivia pels seus fills i si feia falta es treia el menjar de la boca per poder alimentar-nos. Em va sobtar un dia la confessió que em va fer el meu pare: ”Fill a mi el meu pare també em tractava així i no m’ agradava gens i no tenia cap confiança amb ell”. Per això vaig decidir que als meus fills no els faria el que a mi no m’ agrada que em facin.

Amb això no vull donar una imatge equivocada del meu pare, en aquells temps no es mostrava cap tipus d’afecte perquè els valors i la tradició del poble era que els pares adquirissin aquest comportament. Fins i tot el pares autoritzaven als mestres a colpejar als seus fills. El que estic descrivint jo es pot resumir en una frase: ”La letra con sangre entra”.. Patíem molt perquè èrem molts a casa i quan havia poca quantitat d’ aliments ell no menjava

Et consideraves republicà o franquista?

Sincerament no tenia cap ideologia marcada perquè no em sentia republicà al 100% però estava totalment en contra del franquisme. Per culpa d’ aquesta etapa jo vaig perdre un germà, un episodi de la meva vida pel que fa l’ infància i sobretot vaig passar molta por i fam a banda de haver estat exposat a la mort diverses vegades.

Com vas arribar a Barcelona?

Em vaig cansar de treballar i vaig decidirmarxar del poble. Jo tenia una bici que em va enviar la meva germana que estava a Barcelona. La vaig vendre per 500 pessetes de les quals 200 se les va quedar el meu pare i 300 me les vaig emportar jo. Una vegada vaig arribar a Barcelona a l’ estació de França uns guàrdies civils em van detenir per portar-me a Montjuïc i tornar-me un altre cop al poble però sort que el meu cunyat va donar la cara per mi i em va portar a casa seva.

Un cop a Barcelona tot el que vaig guanyar mentre estava vivint a casa la meva germana se’l donava a ella i ella em donava 10 pessetes per anar a ballar els dies festius. La primera feina que vaig tenir a Barcelona va ser en una fàbrica de carbó, després 2 o 3 mesos a l’obra, a continuació vaig estar uns 7 anys a una serralleria com a ajudant i uns altres 7 anys com a ajudant a un altre serralleria. També vaig treballar 6 mesos a la SEAT a continuació com a persona de manteniment en una fàbrica a Montmeló, enguixant parets, en el port com a vigilant i per últim com a persona de manteniment dels vaixells durant 7 anys.

Com valores la teva infantesa?

10


Afirmo que mai he tingut una infància, ni jo ni cap nen de la meva edat. Quan un nen tenia la capacitat d’ entendre les ordres o les peticions dels altres havien de treballar. Molt poques vegades jugaves amb els altres nens i quan jugaven ens trobàvem bombes. La guerra literalment va acabar amb la infància dels nens.

Els fragments que més m’han impactat

Un cop finalitzat l’ entrevista puc afirmar que la part més commovedora per a mi ha estat les vegades que ha estat a punt de trobar la mort com quan va trobar unes bombes, amagades i sense detonar o les restes de bales per a tot arreu. Crec que la nostra generació no som conscients de la gran sort que hem tingut ja que els nostres avis molta fam i la guerra al carrer..

L’altre aspecte que m’ha impressionat ha sigut la relació amb el seu pare. No hi havia sentiments d’ amor ni carinyo per part del pare i el colpejava cada vegada que no el feia cas. La relació paterna-filial era nul.la només existia el respecte que havia de demostrar el meu avi envers al seu pare. Per això li deia de vostè i si no ho feies era una gran manca de respecte. Encara que el seu pare si havia de treure’s el menjar de la boca per el seu fill ho feia. Tampoc afavoria els temps de fam, és a dir, els pares havien de treballar molt i molt dur per donar de menjar als fills. Per a mi aquesta confessió va ser molt xocant perquè sóc incapaç de concebre una relació sense carinyo ni confiança amb els meus pares i molt menys que em colpegin.

Valoració final

Aquest treball ha sigut un regal per a mi, ja que ha estat una oportunitat per apropar-me més al meu avi. Ha estat una manera de

reforçar el nostre llaç i la nostra relació. He descobert que remoure el passat encara fa estralls perquè en algunes ocasions el meu avi s’ha emocionat al parlar-me de les seves experiències. M’ ha enriquit com a persona i això es símbol de maduresa pel fet de seure's amb una persona que té la seva trajectòria i interessar-te per les seves vivències i poder suportar i escoltar totes les crueltats de la vida. També penso que és una bona manera per desfogar-se, ja que explicar a una persona estimada les teves intimitats més impactants potser et fan sentir millor o només pel fet que t’escoltin amb atenció i amb entusiasme ja és un fet que cal agrair. Això és nota molt amb els avis que amb que els escoltin una mica ja són feliços.

Crec que el meu avi és molt fort perquè ha pogut superar tota la seva infància i adolescència tant dura. M’ha encantat veure la seva part més tendre al emocionar-se quan explicava la història del seu germà. També volia deixar molt clar i aprofundir sobre els maquis, ja que és un episodi que va marcar el seu poble. Fins i tot, a hores d’ ara encara hi ha turisme per aquest motiu. Crec que tan a mi com al meu avi ens ha enriquit aquesta experiència.

Finalment vull dir que és una llàstima que tots aquests testimonis que han viscut experiències similars s’estan perdent i no estan escrits en cap lloc. És una experiència impactant perquè deixes de veure la realitat en la que vius de pau, de comoditat i sense gaires problemes. Te'n adones de tot el que han hagut de passar els teus avantpassats per a que avui dia poguem viure en una democràcia i poder fer el gest més simple: aixecar una papereta i ficar-la en una urna. També és un procés de maduració perquè em puc seure amb el meu avi per a que

11


m'expliqui brutalitats i poder entendre-les i saber gaudir d’elles.

La lliçó que he pres és la següent: Els fets del passat no es poden canviar, però sí les accions de futur. Per això crec que aquests testimonis en primera persona són una ajuda per a que no tornin a passar uns fets similars.

12


Nom: Maria Fernández Portillo

Edat: 59

Lloc de naixement: Vélez Málaga (Málaga)

Maria Fernández va néixer el 10 de Febrer de 1956, a Vélez Málaga, durant l'època Franquista. Va néixer a una casa gran prop d'un poble, i allà i vivien nou germans, la seva mare i el seu pare.

Va poder anar a l'escola molt poc, ja que en ser molts germans s'havien de cuidar entre ells i donar un cop de mà al seu pare al camp. Quan va tenir 13 anys, la vida a Màlaga es va fer cada vegada més difícil de portar. Poc a poc els germans se'n van anar a viure fora, i ella va venir a Barcelona on va poder aprendre l'ofici de perruquera.

La persona de la qual parlaré serà el seu pare, el meu avi. Manuel Fernández va néixer a El Trapiche, Màlaga, el 1916.

Va treballar tota la vida al camp. Primer amb el seu pare, i més tard amb les seves pròpies terres. Quan va esclatar la guerra civil, el 1936, ell tenia 20 anys, i es va veure obligat a participar en el front dels franquistes encara que no tenia cap ideologia ni formava part de cap bàndol polític. Els fets que li van ocórrer a la guerra el van canviar per tota la vida

La història tracta sobre el que li va succeir al meu pare quan va haver d'anar a la guerra amb el bàndol franquista.

El meu pare es deia Manuel Fernández, va néixer el 1916, i va haver d'anar a la guerra quan gairebé tenia 20 anys. Jo no hi era present durant aquests fets, ja que vaig

néixer molt després però el meu pare em va explicar el que en se de la guerra i a seva experiència, encara que no li agradava parlar d'això.

Ell mai va tenir res a veure amb política. Va treballar des que era molt petit al camp, i quan va esclatar la guerra ell ja era casat i tenia dos fills petits. Mon pare, encara que no va tenir més remei, va haver d'anar-hi al front, com molts dels seus companys, obligats per la situació que estaven visquen, abandonant el seu treball, la seva família i la seva vida per lluitar en una guerra que a ell

Silvia Martín

Manuel Fernández

13


no l'interessava massa. Ell portava una vida tranquil·la al camp quan de sobte el van cridar per allistar-se al front obligatòriament. En sortir de Màlaga, ell tenia una mala sensació, però no s'imaginava que passaria tant de temps fora de casa seva, gairebé 3 anys lluny de la seva família.

Quan el criden per anar al front, el destinen a Extremadura, on ha d’aprendre de forma ràpida com utilitzar armes o a sobreviure.

Després d'això, ell va haver de creuar tota Espanya, de batalla en batalla fins a arribar a l'Ebre. Al cap de pocs mesos de tornar, per desgràcia, ell va haver d'anar a fer el servei militar, la “mili” que li deia, durant gairebé tres esgotadors anys més.

Quins records tenia elt eu pare de la guerra?

El meu pare, com ja he dit abans, no li agradava massa parlar de la guerra. En tornar del front, va trobar-se que la meitat de les seves terres havien sigut destrossades.

Molts dels seus amics havien fugit de les seves cases, venut les seves terres, havien canviat d'ideologia o simplement havien mort. A causa de les seves tendències polítiques, assassinats o morts al camp de batalla.

Quan va tornar a casa de la guerraestava molt prim. Portava una cama embenada, l'esquena feta malbé, part de la cara i un ull amb trossos de metralla per culpa de una bomba.

Ell mai va explicar tot el que l'havia passat a la guerra, però sí que ens va explicar un fet que el va canviar: Ell era a un poble prop de

Saragossa, quan escolta que la seva divisió havia d’anar cap a una nova zona que era necessària de conquerir prop del riu Ebre. Van estar caminant molt i molt de temps fins que van arribar a una mena de turó on era possible veure l'altre extrem de l'Ebre si pujaves i fàcilment podies amagar-te.

Van estar en aquesta posició molt de temps fins que un dia va venir un soldat i els va avisar que era l'hora de creuar el riu. La seva divisió va creuar el riu nedant, i quan arribà a l'altre costat, ja de matinada, van córrer a amagar-se entre unes canyaveres. L'endemà al matí, van rodejar la platja i van intentar entrar al poble.

Quan van aconseguir entrar, van patir una forta bandada de trets i van passar-se hores i hores intentant avançar i guanyar posició. Més tard van arribar més divisions del seu bàndol i van aconseguir avançar. El poble va ser pres pel bàndol colpista, però a la seva divisió la van fer avançar més. En un moment els van atacar una partida de republicans que van aconseguir fugir del poble a temps, però ells eren més i els van disparar. Quan els trets van acabar, el meu pare es va a apropar a un dels soldats republicans que era a terra per registrar si tenia munició com li van ordenar, i en apropar-se se'n va adonar que era viu. El soldat que era a terra, va treure una foto de la seva família i li va demanar que l'envies als seus pares per què el recordessin, però abans de poder dir on havia d'enviar-la, va morir.

Aquest fet va sobtar molt al meu pare, ja que va conservar i va portar aquesta foto sempre amb ell, sense haver-li importat que fos de l'enemic, i ara, després de mort, la conservo jo.

14


Valoració final

El meu avi mai deia res de la guerra, però aquesta història la recordà perfectament i és gairebé l'única que ha explicada. Crec que en aquesta història es reflecteix la crueltat que van patir els soldats. Eren obligats a defensar una causa en la qual molts d'ells no creien, i segurament l'enemic ,per ells no, ho era. Era simplement una altra persona que havia nascut en una zona diferent i l'havia tocat lluitar a l'altre bàndol.

La conclusió que jo he tret d'aquest testimoni és que en realitat, si més no, la majoria dels soldats eren bestiar obligats a dur a terme una guerra per la qual no creien, i no creien fins al punt que després de tres anys de lluites constants per tota Espanya i havent lluitat, la guerra no va aconseguir que molts soldats perdessin la humanitat i veiessin als soldats de l'altre bàndol com enemics.

Escoltant aquesta història he apres una lliçó d'humanitat. Has d'ajudar en el que puguis a altres persones, encara que estiguis en situacions desesperades, mai has de perdre els teus principis, has d'evitar una guerra, i si no pots, has d'intentar comprendre el pensament de l'altre i solucionar les coses d'una altra manera, així tot anirà molt millor.

15


Quan els meus companys i jo vam anar a la residència Verneda , acompanyats del nostre professor d’història Albert Lamonja, vam tenir l’ocasió de conèixer a Consol, una dona de 68 anys amb una història molt commovedora a les seves espatlles, a Teo de 85 anys que va viure la guerra civil i el franquisme i a Vitoriano, també de 85 anys i del qui parlaré en aquest treball ja que vaig tenir ocasió de poder parlar una altra vegada amb ell, i per tant, de conèixer més la seva vida.

Tots tres es van mostrar molt cooperatius encara que no els ha sigut fàcil tornar a recordar aquella època tan dura. Ha estat un plaer poder conèixer les seves històries.

Trets biogràfics.

Vitoriano Paniagua va néixer el 7 de juny de l’any 1929 a Valladolid. El seu pare es deia

Vitoriano Paniagua Arenas i es dedicava a la ferroviària.

Vitoriano viu a la Llars d’avis del carrer Guiposcoa. La seva mare es deia Juliana de las Heras Martín i es dedicava a la feina de la casa, i la major part del temps tenia cura dels fills. A vegades, la seva mare cosia roba militar en l’època de la Guerra Civil.

El seu pare va ser un artista de teatre de l’Associació de la Casa del poble de Valladolid del partit socialista. En una funció que feia el pare es van conèixer i va sorgir el “flexazo”. Al cap d’un temps es van casar. Aleshores, el pare va deixar el teatre i va ser quan va entrar a treballar de ferroviari a la línia Nord.

Van tenir un total de vuit germans. Ordenats del més gran al més petit són: La Vicenta, la Vitoria, l’Eusebio, el Jesús, la Maria, el Vitoriano, la Júlia, el José i l’Elisa.

La seva vida durant la Guerra Civil i el Franquisme.

Vitoriano tenia set anys quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola al 17 de juny de 1936. Es va declarar Vaga General i el pare fent cas de la crida dels sindicats de la UGT, no va anar a treballar. El seu pare havia estat a la taula electoral del partit socialista durant unes eleccions a la II República, i per això va rebre diverses denúncies. Al 19 de juliol de 1936 la Falange va entrar a casa seva amb pistoles buscant al pare que justament estava d’enterrament. Van esperar fins que ell va arribar, i se’l van emportar.

Vitoriano recorda que anava amb la seva mare a veure-li a la presó i aprofitaven aquelles visites per portar-li menjar i alguna cosa per a què es distragués.

Lydia Martínez

Vitoriano Paniagua

16


En aquell temps, a causa de la Guerra i la situació soci-econòmica que patia la família, va començar a treballar venent fruites i verdures pels carrers de Valladolid, pel barri de la Pilarica, sempre acompanyat de la Sra. Pepa, l’encarregada de vendre les fruites. La seva germana Vicenta també treballava de modista i el seu germà Jesús en una sabateria. Amb els salaris de tots tres germans la família anava subsistint.

Desprès de tres anys, el seu pare va sortir de la presó i els militars, el van posar un vagó direcció a la ciutat de Barcelona. Abans va haver una requisa a casa seva i van agafar tot allò que tenia de valor: mobles, joies, roba,...

Al maig de 1939, els seus pares i els vuit germans, amb les poques coses que tenien, van fer les “maletes” i van marxar cap a Barcelona.

El seu pare va trobar una casa de lloguer al barri de La Sagrera. Era una casa sense mobles i dormien al terra ja que no havien llits. El pare va trobar feina a l’estació del Nord. En aquell moment, és quan Vitoriano va començar a treballar a la fàbrica “ Ram de l’aigua” Riera & Companyia, amb tan sols deu anys. La seva feina consistia a blanquejar els cabdells de cotó amb lleixiu, després les posava a assecar i posteriorment les ficava en unes màquines per a què raspallessin. Durant les nits anava a estudiar a una acadèmia anomenada “COATS”.

La seves germanes Vitòria i Maria van començar a treballar al Mercat del Born estriant la fruita, mentre que la seva germana Júlia era la ordidora en una fàbrica tèxtil “ Can Puigros” al Clot. Els seus germans com eren més petits que ell, anaven a l’escola.

Ell recorda que aquella època va ser molt dura per tota la família, ja que van passar molta gana i a més els salaris eren molt pobres: treballaven moltes hores, inclosos festius i dissabtes per guanyar “quatre perres”.

Als setze anys va ser quan va canviar de categoria com a “Comercial Sert” a l’empresa. La seva feina era tenyir les troques de cotó. Més endavant els fills dels amos de l’empresa van formar una companyia nova “Zuki Macolsa” i es va convertir en el encarregat de magatzem. Durant aquell temps, en el treball va conèixer a qui seria la seva futura dona, l’Antonieta. Es van casar el 16 de setembre de 1962. Com que no tenien molts diners, van viure uns anys a casa de la seva mare. Al 4 d’octubre de 1963 va néixer la seva primera filla: Montse. A l’any 1964 van aconseguir un pis gràcies a l’empresa on treballava. Un any desprès, van tenir dos bessons: Carlos i Rosa i al 20 de gener de 1972 van tenir el quart fill, Víctor.

Per tant, Vitoriano va viure la guerra civil (1936-1939) a Valladolid i durant tot el franquisme (1939-1975) va viure a Barcelona.

Aspectes d’interès.

La fam

Vitoriano va dir que tots els germans anaven a casa d’amics o familiars a dinar ja que la mare no tenia suficient menjar per a tots i per tant, li feien un favor a la família. A la nit la mare feia un soparet amb les quatre coses que tenia i menjaven tots plegats.

A Vitoriano li tocava anar a dinar a la casa de la seva àvia i quan la seva mare es va emprenyar amb l’àvia, el van portar a dinar a casa de la Sra. Pepa. I així van

17


estar fins que van marxar de Valladolid per anar a Barcelona. Allà van passar moltíssima gana. Ell en recorda que s’alimentaven sobretot de blat de moro i era tant la gana que tenien que fins i tot agafaven menjar de les escombraries.

La injustícia

Vitoriano recorda com un dia, a la seva germana Vicenta, els soldats es van ficar a la presó amb unes quantes companyes més perquè estaven cantant cançons antifranquistes, i a més, li van posar una condemna de pena de mort i poc després la van commutar per trenta anys. Al cap de quinze dies la van deixar sortir i va tornar a casa. No obstant, aquells dies la família ho va passar molt malament, va ser uns dies molts durs que mai oblidaran, pensaven que no tornarien a veure a Vicenta.

La por

Vitoriano en l’entrevista va parlar dels bombardejos. Ell em va dir que cada vegada que escoltaven una bomba anaven corrents al refugi que podia ser o bé un túnel o el metro, o si no es quedaven a casa amagats sota els matalassos. Aquella sensació era terrible i passaven moltíssima por.

A més, no només passaven por amb els bombardejos, sinó que era una por constant el saber que podien venir a la teva casa i assassinar-te sense cap sentència justa. Fins i tot Vitoriano deia que no et podies fiar de cap persona, ni del teu veí, ja que podia anar a denunciar-te per qualsevol motiu i acabar empresonat o afusellat.

Durant aquella època no tenies cap tipus de llibertat. Vitoriano em va dir que a la seva casa mai es posaven en contra de la política e ideologia del règim per por.

Valoració personal

He triat aquests fragments perquè defineixen molt be el periode històric de la Guerra Civil i el franquisme: Pobresa, injustícia i por. I aquest aspectes són el que més recorden la gent que ha viscut aquest període. Quan li estava fent l’entrevista a Vitoriano el fer-li rememorar aquell temps tant dur, recordava sobretot la gana que passaven, ja que vivien en una misèria, i la por constant que residien.

Conclusió

Vitoriano és un home amb una gran energia i és una persona molt sociable i alegre pel que he pogut veure. Ha viscut experiències terribles però també experiències meravelloses. Durant la seva vida ha patit com la majoria de ciutadans pobres durant el franquisme, però sempre ha estat envoltat de la seva família i mai li ha faltat l’amor d’ells. Es va casar amb 33 anys i amb l’amor de la seva vida, l’Antonieta, que al 2012 van fer 50 anys de casats Té quatre fills i quatre néts i el fan sentir molt afortunat.

Vitoriano es troba bé a la residència, sempre està xerrant amb les seves companyes i participen en moltes activitats.

Ha sigut un plaer poder parlar amb ell i els seus companys Consol i Teo. La veritat és que he gaudit molt fent aquest treball i m’ha permès posar-me a la pell de la gent que va patir durant el franquisme. Ha sigut una experiència molt commovedora.

Encara que és bastant dur parlar-ne, mai s’ha d’oblidar aquell temps de foscor per a que no es torni a repetir.

18


L’entrevista es va realitzar a casa meva el dia 21 d’abril del 2014 entre les 12:27 i les 12:59.

La persona entrevistada és la meva àvia. Es diu Isabel i té 82 anys. Va néixer a Màlaga a l’any 32 i va venir a Barcelona amb 14 anys. Vivia a casa seva amb els seus pares i els seus tres germans.

Treball històric 1.

La meva àvia durant la postguerra i una part del franquisme va viure a Màlaga. Tot el que m’ha explicat va passar a Màlaga. Durant l’entrevista (realitzada en castellà) utilitza les paraules “allí” i “aquí” referint-se, alhora, a Màlaga i el passat (allí) i a Barcelona i el present (aquí). La Isabel no se’n recorda dels períodes històrics sencers. M’ha explicat una mica com vivia ella i alguna que una altra anècdota durant la postguerra i una mica de franquisme.

Durant postguerra, ella explica, que es passava molta gana perquè no hi havia res per menjar. Em diu que existia l’estraperlo, que la gent anava a comprar menjar a pobles i que mataven a la gent davant dels familiars. Quan li vaig preguntar per l’entorn a casa em va explicar que racionalitzaven el menjar. Els hi donaven un ‘bollito’ per a cada persona. Diu que una setmana els donaven oli (molt poc), una altra setmana arròs, cigrons, fideus, faves... diu que no es podia comprar res, que TOT era racionalitzat. M’explica que la seva mare comprava moniatos, que els posava amb aigua i sal per ‘fregir-los’.

“Y estabaaquellomásmalo... (riure)”, diu. “La harina de lentejas no se podia comer de lo mala que estaba (riure)”

estabamalísimoaquello!”

M’ha explicat que a la seva mare li van dir que a ‘Puerta Nueva’ estaven venent farina. La seva mare va anar corrent a compar-la i “oy... cuandovíno y la hizo... ¡qué va! ¡Aquello no había quien se lo comiera de lo malo que estaba!”.

Després també m’ha explicat que tothom ho passava malament. Sobre el menjar també em diu que la seva mare feia moltes sopes de pa ja que li comprava el pa a un home al qual li va llogar una habitació, i quan a l’home li sobrava pa, aquest li venia a la meva besàvia. Sobre les sopes de pa diu: “Bueno... no estabamuy Bueno (riure)”. També explica que feia molts ‘potajes’ La dieta a la nit normalment era una mena de cafè fet de malta torrada i mòlta. Fins i tot diu que la seva mare li va fer de menjar els ‘tronchos’ de la coliflor bullits. M’explica que per que al menys no els hi faltés pa als seus fills, la mare de la meva àvia comprava el pa a l’estraperlo.

Sobre els berenars em diu que quan la seva mare els hi donava una mica de chocolata i una mica de pa era una festa. Més tard passava un home amb unes cabres i ja per fi podien comprar llet i aquesta llet la mesclaven amb el ‘cafè’ de malta i diu que llavors ja tenia una miqueta de millor gust. Sobre el racionament diu que les quantitats eren ridícules. També hi havia gent que anava amb tren als pobles per comprar menjar però que, molts van morir ja que abans de que els guàrdies els enxampessin amb el menjar preferien llençar-se per la finestra del tren. Després també diu que anava al cinema: “yoiba al cine pocoporque no se podia... era muy barato però no había pa’ pagarlo (riure)”. També li he preguntat sobre com era anar a l’escola. M’ha respòs que la seva mare va haver de desapuntar-la de l’escola perquè havia de cuidar a uns altres familiars que eren petits tot i així m’ha

Marc Paterna

19


dit que els nois anaven a una classe i les noies a una altra i que quasi tots els professors eren monjes. La germana de la meva àvia treballava coma serventa a una casa d’un mariner amb càrrec important i en comptes de pagar-li amb diners li pagava amb menjar. Gràcies a això a casa de la meva àvia van tenir una miqueta més de menjar. “Y llegaba final de mes y no cobraba ni cinco (pessetes) porqueclaro, la señora (del mariner) se lo daba en comida”. M’ha dit, també, que cada diumenge havia d’anar a l’església i que si no hi anaven i deien que havien anat a una altra església diferent els hi preguntaven: “¿Y como iba el cura vestido?” Desprès d’això ja em diu que ja d’aquest període no s’enrecorda de gaire més però m’explica una cosa molt interessant. Li pregunto per Franco: “Lo que me decía la gente... qué ha hecho Franco... muchodaño. A mi hermano... ¿se puededecireso? A mi hermano lo mataronsinhacer nada con 21 años.” M’ha explicat que al seu germà, amb 21 anys el van empresonar sense haver fet res. El van matar perquè el guàrdia que vigilava la presó va dir que “tots els d’aquesta part, morts” i li va tocar a ell. El meu rebesavi coneixia a un dels guàrdies de la presó i li va dir que li digués a la meva besàvia que ja no li portés menjar al seu fill, que l’havien mort. La meva besàvia va voler anar a buscar les restes del cos però va ser inútil ja que els cadàvers els llençaven a fosses. També m’ha explicat que van matar al marit i al fill de la seva veïna. Aquesta veïna vivia a un poble i van convocar a tot el poble per fer la matança i, que si quedava algú dels que havien de matar viu, li donaven el tir de gràcia. “Perotodoesohijo... todoeso... horrible horrible...” D’aquesta manera va acabar d’explicar-me els seus records.

Valoració personal

Fragmentj1

“Mi madre comprava los boniatos blancos, los echaba con agua y sal para poderlos freir como si fueran patatas y estabaaquellomásmalo... (riure).

¡La harina de lentejas no se podía comer de lo mala que estaba! (riure). ¡Estabamalísimoaquello!. [...] mi madre fue corriendo a comprar la harina [...] ‘oy’ cuando víno y la hizo... ¡Qué va! ¡Aquello no había quien se lo comiera de lo malo que estaba! La harina estaba malísima”.

He escollit aquest fragment extret literalment de l’entrevista perquè m’ha agradat veure com, tot i les males condicions que havia a l’època, la meva àvia ho explica d’una forma divertida, és a dir, ella, després de tot, s’ho pren còmicament. La farina de llenties li ha marcat bastant.

Fragmentj2

“Y entoncescuando era pequeñita mi madre me quitó del col·legio [...]. Tu tía Encarna trabajaba, buenotrabajaba, era sirvienta en una casa de un marino... ¡Pero un marino de estos gordos, de estos que son importantes!. Éltenía el economato que ellosledecían, que allí iba y lo que mi hermanaiba a ganar en dinero pues se lo daban en comida. Claro, llegabafin de mes y luego no cobraba ni cinco... (riure).”

El segon fragment m’ha agradat perquè he vist ‘la solidaritat’ que tenia la gent llavors. La germana de la meva àvia preferia a cobrar en menjar en comptes de diners per tal de que la seva família pogués alimentar-se encara que només fos una mica.

Fragmentj3 “[...] que ha hecho Franco... muchodaño... que a mi hermano, ¿se puededecireso? Que

20


a mi hermano lo mataronsinhacer na’ con 21 años... a mi hermanomayor... sinhacer nada, que no hizo nada...”

Finalment he escollit aquest fragment perquè reflexa la crueltat del règim. Empresonar a persones innocent i després, fins i tot matar-les sense cap remordiment ni culpa.

Valoració final.

La meva conclusió d’aquest testimoni és que les persones que van viure aquestes èpoques cruentes i de repressió sent infants, com la meva àvia, no van tenir una infantesa plena. Un sistema que elimina gent sistemàticament fa que les famílies es destrossin i s’enfonsin encara més en la misèria que el propi règim ja provoca de per si. La vida no devia de ser gens fàcil. Crec que la postguerra fins i tot pot ser més dura que la guerra. La maldat i la tirania d’una persona que permet que totes les que estan sota el seu poder visquin en aquestes condicions es deu d’eixamplar fins a límits insospitats.

L’entrevista m’ha aportat és, sobretot, més apropament a la meva àvia, cosa que trobo fantàstica.La lliçó que crec que podem aprendre és que hem de valorar molt més tot el que tenim. No valorem gens els nostres béns personals ni tan sols de vegades les relacions amb altres persones. No sabem si en qualsevol moment ens pot faltar res del que nosaltres volem o estimem (com va passar al franquisme). Per tant considero que hem de donar-li una mica més d’importància a tot el que en envolta.

21


Entrevista a Angelines Álvarez Pulgar

"Només de pensar que això pogués tornar a passar em moriria de pena"

Situació: Majadahonda, Madrid 1936

Quins records tens de la guerra?

Tenia cinc anys quan va començar, però ho recordo com si fos ahir. Jo era la petita de cinc germans, teníem una vida normal a Majadahonda però quan va començar la guerra. Una nit van entrar els militars republicans avisant-nos que havíem de sortir de les cases i marxar el més ràpid possible

cap a la muntanya per que l’aviació anava a bombardejar el poble. La meva mare em tapava amb un davantal com si fos un escut i em pogués salvar d’una bomba. Vam estar amagats a la muntanya durant tres nits menjant el que trobàvem. El meu germà i els seus amics eren uns experts en treure la pell dels llangardaixos i les serps- explica rient recordant-lo- mentre fa els gest amb les seves mans- Quan vam tornar al poble no hi quedava res...De la casa on havíem viscut tota la vida no vam trobar ni la porta. El meu pare mort de fred va trobar un abric d’un militar i se’l va posar, amb tanta la mala sort que un general el va veure. El va portar cap a la paret del cementiri per afusellar-lo. Després de deixar-lo una estona de genolls a terra, amb una empenta li va dir “Anda, que has tenido suerte” i el va deixar marxar mort de por.

Què vau fer llavors tenint el poble en aquestes condicions?

Van reclutar al meu germà, Paco, que només tenia disset anys el pobre... Ell va formar part de la Lleva del Biberó i el destinaren a Aranjuez. Així que els meus pares i els avis van decidir que el millor seria anar cap allà per estar mes a prop d’ell. Caminàvem per la nit, i quan començava a sortir el sol buscàvem un lloc per descansar i amargar-nos. Vam trigar una setmana en arribar, t’ho pots creure? – em pregunta mentre riu-

Ara amb cotxe ni un dia, nena, ni un dia trigaríem...Doncs el que et deia, al final molta gent del poble va venir amb nosaltres, encara que no tenien moltes opcions per escollir. Quan vam arribar uns militars ens van dir que ens podíem quedar a la part de dalt d’un hotel abandonat, ells vivien a la primera planta. Totes les famílies que ens trobàvem allà ens fèiem càrrec de dos o tres militars. Els havíem de rentar la roba, així va ser com les meves germanes grans,Victòria i

La meva àvia, Angeles Alvarez Pulgar,

Miriam García

22


Juana, van conèixer els seus futurs xicots. Victòria va ser la més llesta de les dues, perquè es va ajuntar amb el cuiner del regiment que es trobava allà, i per la nit ens portava el menjar que els hi havia sobrat, no era gran cosa però ja era millor que els llangardaixos – deixa anar una riallada- Saps què fèiem per trobar menjar? Ens ajuntàvem tots els nens del poble i anàvem cap al riu i les granades que trobàvem que no havien esclatat les llençàvem a l’aigua i aquell dia menjava peix tothom.

Una nit de las que va sortir la meva mare a buscar menjar va ensopegar amb un ase congelat a la vora del riu tapat per la neu. Va tornar a l’hotel a demanar ajuda i al cap d’una estona van venir carregats amb l’ase i ja veus nena, tota una setmana menjant tot el poble. Beneït ase!

Un matí ens trobàvem jugant a la xarranca quan vam escoltar un soroll molt fort, quan vaig aixecar el cap la meva mare ja es trobava al meu costat. Em va donar un collaret especial, portava un pal i me’l va fer ficar a la boca per a que els bombardejos no em fessin mal a les oïdes.

Vas estar sempre a Aranjuez?

No, vaig passar molt de temps allà però un dia els militars que vivien a la planta baixa, ens van dir que havíem de marxar perquè els traslladaven i ja no ens podien ajudar. Així que vam marxar cap a el Pardo.

Estava ple de militars, jo en aquell moment ja tenia set anys i em passejava amb un pot per a que els soldats em donessin una mica del seu menjar, en ser petita suposo que els faria gràcia o llàstima i sempre em donaven una cullerada del seu dinar, o no sé com no agafàvem malalties...

La meva mare es passava hores i hores a la cua de la plaça del poble intentant comprar menjar i quan arribava el seu torn li deien que no li venien res perquè no era d’aquell poble. Així que havíem d’anar al camp per torbrar el que s'havien oblidat de les collites; cigrons, patates, cebes...el que fos per poder intercanviar. Em recordo que la meva mare es va fer un vestit i a l’interior estava ple de butxaques grans per poder posar farina, cigrons.. el que trobava i desprès fer l’intercanvi o menjar a casa. I si anava lluny i agafava un tren havien de saltar en marxa abans d’arribar a les estacions perquè si no els militars els hi treien. Un dels seus viatges, la mare em va explicar que anava amb un matrimoni i a l’home se li va foradar la butxaca on portava la farina embrutant-li tot, llavors la seva dona va dir-li “treu-te el pantalons i el sacseges per la finestra, perquè així no podem arribar a l'estació” i al pobre home quan ho va fer li van quedar els pantalons enganxats en un pal de llum i va arribar a l’estació en calçotets.

Què va ser del teu germà?

Quan portava un any allà va ser ferit per metralla al cap i el van portar a l’hospital. Ens vam assabentar per carta. El meu pare, junt amb un veí el van anar a veure. Quan es va posar be va tornar al servei i va estar allà fins que va acabar tot.

Quina era la teva ideologia política i la de la teva família?

Sincerament en aquell moment tant em feia, només volíem sobreviure, poder menjar, tenir un lloc per dormir... Crec que cap dels dos bàndols eren bons o dolents. Mira, quan estàvem al Pardo els militars republicans tenien una intendència plena de menjar, dipòsits d’oli, pots de cigrons... I quan van entrar l’exèrcit franquista ho van llençar tot a terra. Van rebentar els dipòsits d’oli deixant

23


que caigués pels carrers. Quan la meva mare i els veïns es van apropar per veure si podien agafar alguna cosa de menjar els van apuntar amb les metralladores. Tu veus normal això? Amb tota la fam que passàvem...

Us vau quedar al Pardo?

No, d’allà vam haver de sortir corrents per que van agafar a la meva mare arrestada. Les tres vegades que la guàrdia civil la va detenir va ser per agafar gra, esperaven a que omplís els sacs i després se’l treien. La primera vegada van ser cinc dies detinguda, la segona deu i l’ultima quinze. I li van dir “La propera vegada ja no surts” així que vam agafar el poc que teníem i vam marxar cap a Torrelodones. Quan estàvem allà el meu avi va morir d’una pulmonia i no el vam poder enterrar fins haver passat quatre dies, perquè les bombes no paraven, i gracies a que el meu pare amb l’ajut dels veïns van sortir a la nit i el van enterrar en un forat al mig del camp.

Allà la meva mare es va comprar una maquina de cosir i va començar a fer arrenglaments i així teníem una mica de diners per poder llogar unes golfes al poble. Ja no havíem de compartir l’espai amb altres famílies no saps que contenta estava amb aquella noticia.

Al final de la guerra amb els diners estalviats que tenia la mare vam marxar a Aravaca i vam poder comprar una petita casa i la meva germana va comprar la del costat.

Un matí quan em trobava a la finestra vaig veure com el meu tiet caminava cap a casa nostre però va trepitjar una bomba que no havia esclatat i va sortir pels aires.

Van trobar més bombes?

Si, venien camions per recollir totes les bombes que havien caigut i se les emportaven a l’hospital clínic de Madrid, i allà les van fer esclatar.

Com vau viure el final de la guerra?

Amb moltíssima alegria. Encara que la postguerra tampoc va ser gens fàcil però nosaltres al viure en un poble i tenir una mica de terra podíem viure.

Si ara estic aquí és gràcies als meus pares, especialment a la meva mare, que sempre va ser una persona molt activa i es buscava la vida on fos. També és veritat que en aquests moments era més fàcil moure a una dona que a un home sempre tenies por que si l'agafaven a ell el poguessin afusellar.

Creus què la societat d'ara estaríem preparats per viure una situació similar?

Per res del món. Crec que ara estem acostumats a tenir-ho tot, a viure amb unes comoditats que abans no hi havia.

Conclusió:

Estic molt agraïda per haver tingut l’oportunitat de poder parlar sobre aquest tema amb la Lines ja que m’he adonat que ara mateix tot i tenir-ho tot ens queixem i abans es mataven per tenir un trosset de pa a la boca. M’ha sorprès molt la memòria que té de tots aquest i que fins i tot li feien riure.

Aquesta tarda que he estat amb ella m’ha agradat per que he pogut conèixer-la una mica més i veure que es una persona molt forta.

24


Entrevista a Antonio Ramos López

Aquesta entrevista s’ha realitzat a casa del meu avi, Antonio Ramos López que va néixer el 22 d’Octubre de 1932 a La Coruña. Les preguntes que respondrà el meu avi corresponen al període de la Guerra Civil i del Franquisme, i va viure a Mondoñedo.

Què recordes de la guerra?

No recordo molts detalls però si recordo que no podia caminar pels carrers de Mondoñedo perquè havia molts soldats. Passava molta fam i durant la guerra l’alcalde del poble portava un mosquetó de set quilos que jo vaig tenir a la mà i que l’utilitzava si havia problemes.

Recordo que la meva família i jo vam posar un paper blanc a les finestres perquè quan caiguessin les bombes els vidres no es trenquessin.

També recordo que els soldats franquistes entraven a les cases i se’n portaven a persones que consideraven traïdores, i posteriorment les dirigien a les carreteres, conegudes com ‘’tageas’’, per matar-les, jo recordo haver vist a persones mortes a les carreteres.

Un dia els soldats franquistes van venir a buscar a casa al meu pare, perquè el seu

germà era republicà, i en aquell moment el meu pare es va amagar a sota del llit on la meva germana, el meu germà i jo estàvem dormint. Quan els soldats van registrar tota la casa i van arribar a la nostra habitació la meva mare els va dir que deixessin dormir als seus fills i els soldats van marxar. La meva mare va aconseguir amagar al meu pare aquell dia però poc després va haver de marxar a la guerra, al “tercio”’ i va morir allà. Quan el meu pare va morir jo tenia cinc anys, la meva germana tres i el meu germà cinc mesos. Cal dir que a la meva mare li va quedar una paga per la mort del meu pare.

Recordo que passava molta fam i que utilitzaven cartilles de racionament, et proporcionaven una quantitat de menjar insuficient i això afavoria el mercat negre, l’estraperlo o la crepa, on jo comprava el pa. Tot el poble coneixia de l’existència de l’estraperlo i molts tenien alguna relació amb aquest mercat negre, on quasi tothom comprava.

Com que la meva família i jo passàvem tanta fam la meva mare i jo anàvem a demanar menjar per les cases.

També recordo que a Setmana Santa es feien unes processons i quan aquestes passaven prop del barri un grup d’amics i jo anàvem darrere dels ‘’señoritos’’, els joves rics del poble i agafàvem les pells de les taronges que els joves rics llençaven a terra i després llepàvem les restes de taronja. A l’arribar a casa li deia a la meva mare: ‘’¡MAMÁ HE COMIDO!’’.

Recordo que la meva mare sempre ens intentava protegir perquè jo i els meus germans sempre teníem molta por un exemple de la por tan extrema que teníem és que quan escoltàvem el soroll d’una moto els meus germans i jo ens ficàvem a sota del llit, perquè pensàvem que venien els soldats.

Judit amb el seu avi Antonio

Judit Ramos

25


Què recordes del partit de la Falange Española Tradicionalista y de la JONS?

Recordo que quan anava a l’escola un dia ens van portar a la seu de la Falange i allà ens van donar un àpat i jo vaig menjar. Al cap d’una estona els soldats que havia allà ens van voler apuntar als meus amics i a mi a la Falange i jo em vaig negar a apuntar-me i quan els soldats em van preguntar per què no em volia apuntar, jo vaig respondre: ‘’PORQUE LOS FRANQUISTAS HAN MATADO A MI PADRE’’, i vaig fugir d’aquell lloc.

Com és el moment d’anar a votar en una dictadura?

Quan anaves a votar no podies escollir, et donaven un paper amb un vot ja determinat, el qual anava destinat als franquistes. Quan t’entregaven el paper ja preparat tu havies de votar perquè si et negaves a fer-ho els soldats que estaven allà es presentaven a casa teva per matar-te.

Com va afectar la postguerra a la teva vida diària?

Durant la postguerra la meva família i jo vam passar molta fam, a aquella època nosaltres no menjàvem carn, només patates i verdura; la carn era pels rics.

Què recordes de l’època franquista?

Recordo que a vegades ens obligaven a anar a la missa dels caiguts, on havia d’anar tothom i on s’havia de fer la salutació a Franco. Recordo que en aquell moment la meva mare plorava perquè se’n recordava del meu pare, que va morir a la guerra.

Jo vaig estudiar a l’escola de capellans i allà no es cantava el cara al sol ni es feia la

salutació franquista, però si hi havia una fotografia de Franco a la classe.

També recordo que al 1966, mentre treballava a Tebi, ens van manar a un grup de companys i a mi anar a veure a Franco a Colon i recordo que ell anava sota un pal·lio i que jo estava tota l’estona fent la salutació franquista.

Però aquest no va ser l’únic cop que vaig veure a Franco, quan vaig comprar el meu pis al barri de la Pau, Franco va venir a entregar-nos-el, ja que ell era l’encarregat d’inaugurar els pisos de la zona de la Pau i l’institut Joan d’Àustria.

Penso que jo he tingut molta sort a la meva vida, ja que mai ningú es van ficar amb mi.

Recordes que alguna persona desaparegués víctima de la represió?

Si, jo vaig conèixer a un senyor que treballava a la catedral i una nit se’l van endur a un camió, se’l van emportar i mai més el vam tornar a veure.

Qui pensaves que seria el successor de Franco?

Jo pensava que Arias Navarro seria el substitut de Franco i crec que si ho hagués sigut dictadura hauria continuat. Ni jo ni ningú s’esperava que Joan Carles fos successor de Franco, ja que aquest tenia una relació molt conflictiva amb el pare de l’actual rei.

Com recordes el dia que va morir Franco?

Recordo que va ser un dia trist i que molta gent va plorar la seva mort. Quan Franco va morir jo tenia molta por perquè temia que s’iniciés altra dictadura.

26


Com recordes el 23 de febrer de 1981?

Jo vaig veure el cop d’estat de Tejero per la televisió. Recordo que aquell dia vaig passar molta por perquè pensava que tornaria una dictadura i crec que si no fos per la intervenció de Suárez i el rei la dictadura hauria tornat. Després del cop d’estat Tejero va ser empresonat al Castell de Girona i a les nits ell sortia de la presó.

La meva opinió

Si hagués de destacar algun fragment de l’entrevista, destacaria el moment en que van portar al meu avi a la seu de la Falange i també destacaria l’anècdota de Setmana Santa.

També quan explica les condicions de vida d’aquell moment. Penso que l’anècdota de Setmana Santa mostra la fam que es passava durant la Guerra Civil, i el que s’havia de fer per tal de poder menjar. L’annècdota de l’excursió a la Falange l’he considerat important perquè crec que reflecteix l’afany que tenien els falangistes per captar a més seguidors per defensar el ‘’Movimiento’’ a través de les mancances que tenia en aquell moment la població per aconseguir que la gent s’unís a la Falange.

Un altre factor pel qual he seleccionat aquests fragments, és perquè el meu avi els explicava d’una forma amb somriure a la cara.

Conclusió

La conclusió d’aquesta entrevista és que viure a l’època del Franquisme i de la Guerra Civil implicava ser una persona molt fort, ser capaç de sobreviure al dia a dia sense pensar en el que passarà en un futur, i on la prioritat principal era trobar menjar com fos.

Gràcies a aquesta entrevista he pogut saber com vivia realment el meu avi durant la Guerra Civil i el Franquisme i com era la situació política i social en aquells moments.

M’ha aportat coneixements sobre el Franquisme i la Guerra Civil que m’han servit per adonar-me de l’autèntic malson que es vivia a aquella època. I conèixer millor com vivia el meu avi durant aquella època, ja que ell no acostuma a explicar-me annècdotes relacionades amb la Guerra Civil i el Franquisme perquè diu que va ser molt dur i que no li agrada parlar d’elles sinó que s’estima més parlar dels moments agradables.

La lliçó que hem d’extreure és que les guerres no tenen cap utilitat, només serveixen per eliminar i fer mal a un sector de la població que té una ideologia diferent. També hem de tenir en compte que a Espanya després de la Guerra Civil es va viure una dictadura i aquesta va provocar una gran repressió contra les persones amb ideologies diferents al règim, una època de fam, decadència econòmica, manca de llibertats, control excessiu de la població...

27


L’entrevista es va realitzar a casa de la senyora Ana López López al barri de la Zona Franca.

L’Ana va néixer el dia 1 de juliol de 1930 a Cartagena (Murcia). Vivia en una família humil amb els seus sis germans i els seus pares. Als tretze anys va deixar els estudis perquè va haver que emigrar tota sola a Barcelona en un vaixell mercantil. Allà es va instal·lar a les barraques de Montjuïc amb una tieta seva, es va posar a treballar de criada per a una família de classe benestant.

Dos anys més tard va trobar feina en una fàbrica d’enquadernació de llibres. Més endavant, la seva mare es va separar del seu marit i va anar a viure sola a Cartagena. L’Ana amb 26 anys es va casar, va tenir dos fills i va deixar de treballar en la fabrica

d’enquadernació. El lligam familiar que tinc amb aquesta persona es que és la meva àvia

L’Ana va viure en el període històric de la Guerra Civil i del Franquisme a Cartagena amb els seus pares i els seus sis germans fins als tretze anys.

Durant la Guerra Civil el seu pare tenia un petit restaurant a prop del port i per tant prop de la base naval de Cartagena on venien a menjar molts militars russos que venien de lluitar contra l’exercit feixista. Allà durant la guerra es parlava molt de política i per això la família de l’Ana era comunista

Gràcies al negoci no van passar gaire gana però la pobresa a la ciutat es notava, no sempre podien menjar aliments de bona qualitat.

Cartagena va romandre comunista fins al final i això va desgastar molt a la ciutat, sobretot perquè va ser una ciutat molt castigada, els bombardejos no només eren a les bases militars sinó també a la ciutat.

El seu pare va construir un refugi propi a prop de casa seva i això va facilitar que s’amaguessin més fàcilment.

Quins records tens de la Guerra Civil?

No recordo quin mes de l'any era però ho recordo com si fos ahir. Aquell dia e la mare em va fer anar a buscar taronges, quan les vaig comprar les vaig aguantar amb la faldilla com si fos una bossa. Jo anava tranquil·la a casa quan de sobte la sirena va sonar. La meva mare cridava: “Anita corre, corre, vine aquí, deixa les taronges, tant és! “. Jo corria amb les taronges agafades amb la faldilla, no les volia deixar caure ja que sabia el valor que tenien i el cares que eren. Tot d'una, la bomba va caure a molts metres de mi, però

Ariadna amb la seva àvia Ana

Ariadna Codina

28


la gran ona expansiva em va fer saltar pels aires i em va fer caure a terra molt fort.

Em vaig fer molt mal, ràpidament els meus pares em van agafar en braços i em van portar a l'hospital, jo estava molt espantada, gairebé no parlava només tartamudejava i tremolava. Tan fort va ser l'ensurt que em vaig endur que vaig estar tota una setmana amb febre a casa ... molt malalta i amb molta por, per sort no va ser res i només es va quedar en un ensurt.

També un dia de nit mentre jo dormia amb les meves germanes, la sirena va sonar. Era un soroll molt repetitiu i horrorós, si tanco els ulls encara ho recordo. El meu pare ens va agafar ràpidament i vam entrar al refugi. El nostre refugi no era cap cova, de fet allà teníem llits, nevera, lavabo etc tot per poder passar una nit i compartir-lo amb els nostres veïns quan fos necessari.

Aquell bombardeig va ser molt dur ja que va durar gairebé tota una nit. Jo estava estirada en una llitera i sobre meu tenia a la meva germana Clàudia, quan de sobte per l’imapcte d'una bomba un gerro de fang va caure damunt del cap de la meva germana. Pobre Claudia, aquell gerro li va fer un trau molt gran al cap, ella plorava i jo i els meus germans estàvem molt espantats.

Ràpidament tots els adults van anar a curar-li la ferida. Quan va acabar el bombardeig la van portar al metge, tan gran era la ferida que va necessitar moltíssims punts i durant uns mesos va haver d'anar embenat a tot arreu.

Quins records tens del Franquisme?

Era ja finals del franquisme, jo era a casa, amb la meva filla i la meva mare, veient la televisió tranquil·lament i com de costum solia aparèixer Franco. Doncs bé, la meva mare mai l'havia suportat, tan era la ràbia

que li havia de vegades sortia al balcó a cridar : “Franco! Escolta! Quan penses morir-te? Ja estàs trigant vell fastigós! Aquí hauria de regnar el comunisme! La Pasionaria, ella és una lluitadora i no tu!”. I jo enfadadíssima amb la meva mare, no sabia com fer-la callar a aquella dona. Recordo com si fos ahir que jo li deia : “Mare si us plau! Calli, si us plau.., calli d'una vegada. Que no veu que els veïns l'escoltaran? Ens posarà en un problema a tots, en un problema molt gros, calli ja home! Ai senyor! Quina dona! Entri a dins d'una vegada, si us plau!”

Tan fort eren els crits de la meva mare que diversos veïns ens van trucar a la porta demanant silenci... Des del carrer algun que un altre senyor la cridava boja i borratxa a la meva mare.

Sincerament no estava boja ni borratxa, només deia el que pensava en aquell moment, però clar... això estava prohibit .

Per sort mai vam tenir cap disgust amb la nostra mare, sempre la aconseguíem fer callar, encara feien falta moltes hores per això.

Valoració final

He seleccionat aquests fragments perquè m’ha agradat molt la forma com me’ls ha explicat, semblava que li hagués passat ahir i ho explicava tot amb tot detall.

Penso que aquests fragments tenen molt de valor personal i històric perquè ens ha mostrat com era el pà de cada dia per a la gent d’aquella època.

Per exemple, si ens parem a pensar en l’episodi de les taronges, podem arribar a adonar-nos com era d’important en aquella època qualsevol aliment. Si això fos ara mateix, no haguéssim trigat ni dos minuts en

29


llençar-les per poder córrer mes ràpidament al refugi.

També la història de la bomba, el problema que va tenir no va ser el dolor físic sinó la por psicologia d’haver-se trobat tan a prop de la mort, això va ser el que la va ficar malalta de veritat.

Un altre exemple eé el de la seva mare cridant insults a Franco, actualment això ens pot sembla una tonteria però en aquella època fer això, sabem que estava considerat un delicte greu. Aquest fragment per l’Ana té molta importància ja que en qualsevol moment podien haver detingut a la seva mare i a ella.

Ha tingut una vida molt més dura que la meva. Ha sigut capaç d’aguantar un bombardeig, una guerra, va haver d’emigrar sola amb tretze anys etc. Això com ha persona la fet mes forta que qualsevol de nosaltres. Valora molt més tot el que té perquè li ha costat molt d’aconseguir.

Penso que l’Ana és una persona admirable per a tots nosaltres i que malgrat tot el que ha passat ha aconseguit tenir una vida plena i feliç.

Aquesta entrevista m’ha aportat molt, valorar la vida que tinc, la sort que he tingut al néixer en una democràcia i en un estat pacífic. Parlar amb ella t’ensenya a valorar tot el que tens i a donar-li importància a coses que pensaves que mai ho faries. Hem de ser conscients que el que tenim ara mateix és una sort que no tothom l’ha tingut i que molta gent ha mort per ell. L’hem de conservar i intentar que no ens preguin els drets que anteriorment han costat tant d’aconseguir.

També és important no oblidar que hem de recordar i saber el que va passar abans de que nosaltres nasquéssim. Penso que tot el

que han viscut aquesta gent, s’ha d’ensenyar perquè mai es torni a repetir.

Finalment em fa molta pena que els meus fills no arribin a sentir aquestes paraules de la meva àvia i ara mateix ens hem de fer la idea de que aquests grans testimonis que van patir l’horror de la guerra civil no estaran sempre per explicar-nos-ho en primera persona. Per això ara hem de ser nosaltres els responsables de que això no s’oblidi mai fer-ho arribar a les generacions futures.

30


La meva àvia, Maria Rosa Ventura Ferré, va néixer a Barcelona el dia 29 de Juliol del 1936, va viure la guerra i el franquisme amb la seva família al carrer Pere IV.

En aquest treball m’he centrat més en el Franquisme ja que la meva avia no recordava molt la Guerra Civil perquè va néixer l’any que va començar.

Durant la postguerra vivia amb la seva mare (Maria) i la seva germana (Núria) ja que el seu pare va morir a causa d’una malaltia poc desprès de finalitzar la guerra.

La meva àvia m’ha explicat com eren les condicions de vida desprès de la guerra.

El menjar desprès de la guerra era molt escàs, ja que el país sortia d’una situació molt terrible i el menjar que arribava era poc. Hi havia molta gent que venia menjar a casa d’amagat de les autoritats. Al seu barri havia una dona que venia pa a casa seva, no tenia un local propi ja que en el moment estava prohibit i la gent anava a casa seva a comprar-li però si l’enxampaven les autoritats se la podien emportar, per sort no la van enxampar.

La meva àvia també em parla de les “cartillas de racionamiento”, aquestes eren una mena de document on s’especificaven els productes (menjar) i les quantitats (en grams o quilos) que una persona podia adquirir en el mercat legalment. Cada quinze dies la meva àvia anava amb la seva mare a buscar menjar, ella encara recorda les cues que es formaven ja que hi havia molta gent que necessitava menjar, la part bona d’aquestes cartilles és que el menjar era totalment gratuït.

La sanitat després de la guerra era mínima, la gent que tenia diners podia tenir atenció mèdica però la gent de barri com la família

de la meva àvia no podia ja que no tenien diners. La meva àvia m’explica que la seva mare va haver de voltar per tota Barcelona en busca de unes medicines ja que a la meva àvia necessitava curar-se d’una malaltia que tenia a les cordes vocals. La mare de la meva àvia no va poder trobar res per la seva banda, però un dia se’n va trobar a un amic de feia anys i aquest la va veure molt angoixada, ella li va explicar el que passava i l’home li va facilitar les medicines d’un magatzem que hi havia al carrer Espronceda.

Rosa Ventura

Xènia Fernández

31


Ella anava a una escola on els homes i les dones estaven separats i ella de petita volia tenir amigues però també volia tenir amics. Ella ho veia normal ja que era el tradicional, però li agrada molt més ara on nois i noies van junts.

Els professors quan veien que les nenes i les nens es relacionaven entre ells a la seva escola feien la vista grossa ja que als professors els donava igual si les nenes i els nens anaven junts o no. A l'escola quan era petita li ensenyaven el mes basic, com sumar, parlar correctament etc. Ella va estudiar fins una part dels estudis que es deia “comercio”. El comerç és com una part de l’educació de l’època, que t’ajudava a accedir a la part del treball.

Al barri de la meva àvia hia havia molta feina com gairebé en tot el país ja que la situació del país era un gran desastre ja que a causa de la guerra el país va estar destrossat i es necessitava a la població per aixecar-ho.

A casa de la meva àvia mai van faltar diners per les primeres necessitats com ara el menjar ja que la seva mare va treballar durant la guerra de teixidora i durant el franquisme també. Però com he dit abans el pare de la meva àvia va morir posteriorment a la guerra a causa d’una malaltia, després de la guerra va entrar un servei de pensions de viduïtat i gràcies a aquests la família de la meva àvia va tenir un suport econòmic gran.

Un dia el professorat de l’escola va cridar a la mare de la meva àvia, i li van dir que les seves dues filles havien de fer obligatòriament la comunió, la mare de la meva àvia va dir que d’acord, les seves dues filles van fer les classes pertinents per poder fer aquest acte. Un dia la mare de la meva àvia, estava a casa i li va venir a la memòria que les nenes per fer la comunió han d’anar

vestides amb un vestit de color blanc. La situació econòmica a casa era més o menys bona però no hi havia suficients diners per comprar dos vestits i una amiga es va trobar plorant a la mare de la meva àvia i li va explicar el que passava i aquesta li va deixar dos vestits que les seves dues filles van utilitzar en la seva primera comunió. Totes dues van poder fer la comunió però amb els vestits deixats.

La meva àvia recorda també que els van prohibir parlar català, la seva llengua tant materna com paterna era el català i a casa parlaven en català però al carrer no es podia parlar perquè si la guàrdia t’escoltava et podia detenir. Ella recorda el cas d’un home que anava parlant en català pel carrer, la guàrdia el va sentir i se’l va emportar cap a Montjuïc, aquell home va estar durant cinc anys tancat sense poder veure a la seva família. A casa de la meva àvia la senyera la van tenir guardada durant molts anys, perquè si l’enxampaven se la podien emportar.

La meva àvia va créixer i es va casar amb el meu avi i ja tenia dos fills la meva mare i el meu tiet, encara que vivien amb la meva besàvia al carrer Pere IV. Un dia estaven tots asseguts a la saleta de casa, mirant la televisió (TVE), Arias Navarro estava anunciant un comunicat. Va dir que el dictador havia mort. La meva àvia encara recorda aquell moment, tota la saleta es va aixecar de l’alegria i van obrir una botella de cava que tenien a casa. Avui en dia la meva àvia recorda aquell moment amb una gran alegria i sempre que ho explica es riu ja que aquell home va fer molt mal al país i als catalans.

FRAGMENTS DE L’ENTREVISTA QUE MÉS M’HA INTERESSAT

32


M’ha sorprès molt l’aspecte econòmic de la família de la meva àvia, ja que encara que la meva besàvia treballava i encara que tingues una pensió de viduïtat la meva besàvia no va poder pagar els dos vestits de comunió per les seves filles. No em puc arribar a imaginar com eren les coses de cares en aquella època.

La meva àvia durant l’entrevista, m’ha explicat una anècdota que va passar durant la Guerra Civil, un dia un home va picar a la porta de casa de la meva besàvia, resulta ser que era un home repúblicà al qual buscaven els franquistes, aquest home va demanar-li al a meva besàvia que sisplau li deixes quedar a casa. Ella va dir que si que es quedes. L’home va estar un llarg temps a casa i quan va marxar va estar enviant-se cartes amb la família, afortunadament cap de les dues parts va sortir afectada.

Em sorprèn molt també un aspecte, com es tractava als catalans en aquella època, ja que a Espanya tothom es igual encara que parlem un altre llengua. Però en aquella època cap persona del regim ho pensava així, arribar al punt de empresonar a una persona pel simple fet de parlar català em sembla vergonyós i a la vegada inútil.

VALORACIÓ FINAL

Amb aquest treball he après moltes coses, com per exemple com pot canviar la visió d’un llibre de text en que t’explica allò que s’ha viscut en un cert període de temps, a una persona que ha viscut en primera persona tot allò que narren els llibres. Del testimoni de la meva avia, m’he sorprès molt ja que jo sabia algunes coses però no tantes com per exemple lo del vestit de la comunió, o com la historia d’aquell república, o com la

volta a tota Barcelona de la meva besàvia per buscar unes medicines. Son condicions molt dures que lis va tocar viure a la família de la meva avia com a milions de persones desprès de la guerra.

La meva àvia quan m’explicava aquestes coses s’emocionava ho explicava d’una forma molt emotiva perquè són els aspectes més interessants que crec que he tret de tota la entrevista.

M’ha aportat conèixer des de ben a prop un testimoni dels períodes estudiats a classe, mantenir una conversació amb la meva àvia amb coneixement d'història ja que gran part de les situacions del país les sabia. De cara al futur hem de començar a valorar ben bé el que tenim ja que en un futur no es pot saber el que tindrem a més a més i hem d’aprendre dels nostres avantpassats per afrontar bé la vida ja que ells han patit molt per fer d’un país millor.

33


Entrevista realitzada a casa de la senyora Maria del Pilar García Julve, la meva àvia, nascuda el dia 4 d’abril de l’any 1935 a Torrijo del Campo (Teruel)

La Maria va nàixer l’any 1935, un any abans de que esclatés la Guerra Civil Espanyola, per tant, no la recorda del tot bé, el que recorda perfectament és el llarg i dur franquisme. L’únic que recorda de la guerra és que vingués qui vingués a casa, els seus pares el deixaven passar, i anys més tard va entendre que ho feien per seguretat i que el poble estava del bàndol dels qui havien entrat. També menciona unes paraules del seu pare que li van impactar: “Hija, lo peor era no volver a ver a un vecino y no atreverte a preguntar dónde está“

Pel que fa al final de la guerra i a l’ inici del franquisme recorda un poble destrossat, tant anímicament com per la pobresa. Des de ben petita havia d’acompanyar al seu pare amb les seves tres germanes a l’hort a per patates principalment, que durant bastant temps va ser l’únic que tenien. Recorda que de la gana que tenien fins i tot es menjaven

la pell, la seva mare els deia que així creixerien més ràpid i més fortes. Per sort, més endavant van aconseguir gallines, i van poder menjar ous més sovint.

Les seves robes eren ben pobres i no abrigaven gaire, i a l’ hivern passaven un fred increïble. Tenien una casaca de llana per a tots els hiverns i unes espardenyes que es trencaven amb facilitat. Una vegada, se li van trencar les espardenyes i li va dir a la seva mare plorant que volia unes altres perquè aquelles li feien mal. La seva mare no tenia diners suficients per comprar-li unes noves i la Maria va haver d’anar a la botiga del poble a per unes altres espardenyes i amb molta vergonya va demanar si la seva mare se les podria pagar més endavant, per sort, la dependenta de la botiga, del poble i amiga de la família, va dir que no hi havia problema i que no sortiria de la botiga fins que no es canviés les espardenyes per unes de noves.

També recorda que els dies que anava a escola eren pocs, quan el seu pare li deia que havia d’anar a l’hort a per patates, no quedava altre remei. No li agradava gens, passava fred i es feia mal a les mans, unes mans de nena. S’embrutava la seva única roba i es feia mal bé les sabates, però havien de menjar. Els dies que anava a escola era feliç, diu que li encantava aprendre geografia: els rius, les muntanyes... El que recorda amb més força de l’escola i que diu que mai podrà oblidar es que un dia fent classe van entrar uns “señores enfadados” (així ho va explicar a la seva mare al arribar a casa) i van emportar-se a cops de puny a la professora a declarar... mai la van tornar a veure i ningú al poble va saber exactament quin era el motiu. El marit d’aquella professora estava al camp pasturant quan

Maria Pilar

Andrea Tomàs

34


van emportar-se a la seva dona i al assabentar-se de la notícia va marxar del poble, qui sap on, i ningú el va tornar a veure mai més.

El temps anava passant i ella cada cop era més conscient del que havia passat a Espanya i del que estava passant en aquell moment. Recorda que tots el dies eren iguals, s’aixecava, esmorzava una mica de pa amb un got d’aigua o de llet i anava o bé a escola, o bé a l’hort amb el seu pare. Els caps de setmana ajudava a la seva mare a casa, al seu pare al camp, i algunes vegades podia sortir a passejar pel poble amb les noies de la seva edat. Les festes del poble no eren com ara, es posaven quatre paradetes a la plaça de l’església i així les celebraven.

La roba la netejaven amb l’aigua freda del riu, si era possible un dia que fes una mica de sol, perquè si no al treure les mans de l’aigua encara se li gelaven més amb l’aire fred i li feien molt de mal. Una anècdota que a mi m’ha semblat graciosa és que recorda que allà al riu s’intentava no discutir mai, per por a acabar dins del riu i amb un constipat.

Quan va arribar a l’edat de fer la primera comunió ella estava molt emocionada, però no tenien diners per comprar un vestit nou. Així que en principi la faria amb el vestit que havia utilitzat la seva germana. A ella li feia pena no poder estrenar un vestit nou però entenia que era una època de pobresa i que no podien fer grans compres. La seva mare, que volia que totes les germanes celebressin la comunió en les mateixes condicions, va aconseguir vendre d’amagat de la Maria algunes de les gallines i li va comprar a la seva filla un vestit nou que li va regalar el matí abans del gran dia. Va ser un dia molt

emocionant perquè amb lo poc que tenien la seva mare va aconseguir que la seva filla estrenés un vestit el dia de la seva comunió.

A l’edat de 12 o 13 anys, la seva mare es va posar molt malalta, ningú sabia exactament el que tenia, tothom deia que era “un mal muy malo” i havien de fer pinya tota la família. La seva tieta, que venia a ajudar, donava a cada germana un tros petit de pa amb una mica de tomàquet a cada una de les seves nebodes abans d’anar a escola o al camp, i la Maria li donava un par de mossegades i es guardava la resta per donar-li a la seva mare a la nit.

Quan va fer 14 anys la seva tieta va trobar feina a la capital, a la ciutat de Terol i li va proposar si volia anar amb ella, que coneixia a una família que acabava de tenir una fill i necessitarien una persona que s’encarregués del petit. Per ella va ser un focus de sortida, d’aquell poble, d’aquella rutina que tant poc li agradava, només li feia pena per la seva mare però finalment va acabar marxant. Quan va arribar a aquella casa gran de Terol va conèixer un estil de vida que no havia vist mai, menjava cada dia un plat calent i tenia lavabo a casa, que per a ella era una gran novetat, ja que al poble no tenien. Tot i aquests “luxes” no ho va passar bé, trobava a faltar a la seva mare i els seus amos eren bastant estúpids: “Sembla que no portaven gaire bé que el seu fill es criés en mans d’una pobre de poble, però sé que amb mi estava millor que amb els seus pares”.

Al fer 17 anys va decidir que tampoc volia seguir en aquell lloc, a més la seva mare havia mort, va tornar al poble per enterrar-la i va gastar tots els seus estalvis en un cotxe de línia cap a la ciutat de Barcelona, on

35


esperava trobar feina i una millor vida. Allà va trobar feina en una botiga de llegums on va haver d’aprendre a parlar català per la força perquè la família que portava la botiga no tenia ni idea de parlar castellà, però els va ajudar en molts casos, quan entrava un home amb aspecte de militar, els atenia la Maria en castellà per evitar conflictes o fins i tot cops de puny.

Així va anar fent vida a Catalunya, a la ciutat de Barcelona, on anys més tard va conèixer al seu home, Francisco Tomàs, el meu avi, amb el que va formar una família i va anar superant la pobresa poc a poc.

De Franco no li agrada parlar gaire, i no l’ha mencionat en tota l’entrevista, i quan li he preguntat m’ha respost: “A Franco el vaig veure una vegada, només tenia ganes d’escopir-lo, però em feia por”. El va veure a la Via Laietana.

Parts que més m’han interessat de l’entrevista

Una de les coses que més m’ha impactat del que m’ha explicat la meva àvia és el fet que entressin els militars a l’escola i s’emportessin a una professora a cops de puny, sense preguntar, sense saber realment si era una persona “culpable” i sobretot pensar en els nens que ho estaven presenciant tot, el que podien patir o el que els podia marcar aquella experiència, i deixar-los allà sols, sense saber si fora els estarien esperant a ells. Això em fa pensar que totes les persones que han presenciat la guerra i la postguerra deuen tenir una gran quantitat d’imatges i moments gravats a la seva memòria que els acompanyen de per vida.

A més d’aquesta experiència de l’entrevistada, la meva àvia, en aquesta part m’agradaria posar alguna anècdota que m’han explicat altres familiars, que realment són més impactants i m’hagués agradat entrevistar-los a ells, però el meu avi per part de mare té 89 anys i no està en condicions per ser entrevistat i el meu altre avi, en Francisco que es va casar amb la Maria, va morir fa 6 anys.

El meu avi de 89 anys, Colomán López, va nàixer a un poble de Lleó anomenat Ambasmestas l’any 1925. La meva mare m’ha explicat varies vegades que durant la guerra va viure dues anècdotes molt dures que l’han marcat de per vida. Quan era un nen, estava jugant al pati de casa seva i de sobte van venir un grup de militars i sense preguntar van disparar, matant per error al seu germà petit davant seu, cosa que el va deixar en “shock” durant uns mesos.

L’altra anècdota, igual de dura, va ser que el seu pare estava amenaçat de mort pels franquistes i va haver d’anar a amagar-se a les muntanyes de Lleó, lloc que només sabia la seva família més propera. Una vegada va arribar un home a casa i el meu avi era sol, l’home va preguntar-li pel seu pare i el meu avi va dir-li que no sabia res i que no podia dir-li, l’home va insistir dient-li que era un amic seu de la infantesa i que portava molts anys sense veure’l i que ara que passava pel poble li encantaria poder veure’l i abraçar-lo després de tant de temps. Aquelles boniques paraules van arribar-li a un pobre nen de 12 o 13 anys i va dir-li on podria trobar al seu pare. Dies després va arribar a casa la noticia de que el seu pare era mort, havien anat a matar-lo, segurament l’home que va aparèixer per casa preguntant per ell. El meu

36


avi s’ha sentit culpable tota la vida i és una cosa que mai ha aconseguit perdonar-se.

Una altra de les coses que em van explicar fa anys i que em va impactar molt són experiències que va viure el meu avi Francisco, que va nàixer a Barcelona l’any 1935. Per una banda, a la seva mare els franquistes la feien sortir del taller on treballava i li ordenaven que parlés espanyol, però ella no sabia, i la pegaven fins a cansar-se, inclús estant embarassada. Una altra cosa que em van explicar i em va impactar és que quan ell era un nen, vivia a l’actual carrer Josep Pla que baixa cap a la platja del Fòrum, i veia passar molts camions cada dia replets de persones i ni ell ni els seus amics sabien a on portaven a tota aquella gent, què era allò tant important que hi havia al final del carrer on anava tothom. Amb la seva innocència de nens van decidir anar a veure què estava passant allà, i quan van arribar al Camp de la Bota i van veure a centenars de persones mortes amuntegades unes a sobre de les altres es van mirar, i sense dir paraula van començar a corre, escapant d’aquella imatge que els quedaria gravada per sempre.

Aquestes són les històries més impactants de la Guerra Civil que han arribat a mi per mitjà dels meus avis, que d’una manera o altra formen part de la història de la meva família.

Valoració personal

Per acabar, he escollit aquests fragments perquè són els que més m’han impactat des de que era petita que em començaven a explicar històries de la guerra.

Per una banda el testimoni de la meva àvia Maria, penso en els moments de tensió i de

terror que va haver de passar en aquella classe d’aquella escola, sola amb altres nenes de la seva mateixa edat, sense saber què estava passant, qui eren aquells homes, per què pegaven a la seva mestra, on la portaven, què havien de fer en aquell moment, on havien d’anar, totes volien marxar a casa i abraçar a les seves mares, però cap s’atrevia a sortir per aquella porta perquè no sabien si els esperava algú darrere.

En quant al testimoni del meu avi Colomán, em fa pena que s’hagi sentit culpable tota la vida quan en realitat ell va ser una altra víctima, al que van enganyar i al que li van matar part de la seva família injustament. Cada vegada que ho explica, els seus ulls s’omplen de llàgrimes i per això a mi m’arriba tant profundament.

I en quant al testimoni del meu avi Francisco, sempre m’ha sorprès que ell mai ha volgut parlar de tots aquells anys, tot el que sé de les seves experiències durant la guerra me les ha explicat la meva àvia i el meu pare, però ell mai va voler pronunciar-se. Suposo que tot i els anys que havien passat, no estava preparat per remoure aquells records.

Aquesta entrevista m’ha aportat noves informacions que no sabia de la meva família i sobretot, al entrevistar a algú que conec i estimo, l’he fet amb sentiment, sentint pena per la meva família i per totes les persones

que van haver de viure aquestes experiències desagradables i inoblidables. Penso que la memòria històrica és molt important, que els testimonis s’haurien d’aprofitar fins que desapareguin, per deixar clara quina és la duresa i la crueltat d’una guerra i d’una dictadura per tal de que els

37


que estem aquí lluitant pel nostre futur no deixem que es tornin a cometre aquests errors imperdonables que poden acabar amb la vida i amb la il·lusió de més de una generació.

El lloc on s'ha realitzat l'entrevista va ser a casa dels meus avis. Ramon és un amic del meu avi que juga amb ell a petanca, va néixer el dia 22 d'abril de 1919 a Beceite, Terol. Va créixer en un ambient rural amb els seus germans i els seus pares. El seu somni era ser un gran pintor o almenys un gran escultor, però no ho va aconseguir perquè en aquella època la seva família no podia assumir aquestes despeses. Afirma que la Guerra Civil va destruir tota la seva joventut. Ha escrit dos llibres (redactats a ordinador), no editats, el primer és un relat de la seva vida, que es titula: "El diario de

mivida", en què explica la seva vida des de l'any 1919 fins a l'any 2008 al que inclou fotos del seu poble, i de la seva família.

Quins records tens de la Guerra Civil?

El dia 17 de juliol del 36 jo estava amb els meus pares a Beceite i allà els meus pares tot i que érem una família humil volien afavorir els cacics i jo també vaig prendre part en la revolta. Jo inicialment era falangista però anys després vaig començar a llegir, Malatesta, Bakunin, Marx... socialistes vaja... i em vaig adonar que jo havia de ser republicà, i encara ho sóc

La nit del cop d’estat ningú va dormir en aquell poble vam estar escoltant les emissores i van treure la conclusió que a Barcelona havien avortat l'intent de cop. Estàvem pendents de saber si havien guanyat els colpistes o no, més tard ens van assabentar que la cosa no estava clara.

Va arribar el dia 18 juliol i va venir un camió amb guàrdies civils, ells s'havien concentrat a Alcanyís on s’havien insurreccionat. Jo en companyia d'altres nois, perquè jo encara no havia fet els 18 anys, vam demanar armes als cacics. A mi em va tocar un Remington d'espurna, em van donar 4 cartutxos per fer la guerra. Nosaltres estàvem entusiasmats, perquè mai havíem tingut una escopeta a la mà i ja ens crèiem que érem alguna cosa... però resulta que al matí següent la cosa encara no estava clara i per això al migdia ja ens van dir que a Barcelona havia fracassat el cop.

Per aquesta van fugir a les muntanyes, als ports de Beseit, on ho van passar molt malament. No hi havia ni telèfon, ni telègraf , i no tenien res per menjar. Estàvem esperant notícies, un dia van aparèixer al cel dos

Ramon

Lídia Jiménez

38


avions i vam dir: "Són dels nostres! " van fer unes voltes i van desaparèixer. Finalment ens van detenir i nls van prendre les armes.

Què va passar al poble?

Va ocórrer un fet lamentable perquè un pobre mossèn quan van arribar les primeres columnes. Havien dos capellans, un era molt gran de fet era el que ens havia batejat a tots. Quan van arribar els milicians van pujar per entrar al poble. Aquella tarda quan van arribar les milícies de Barcelona, portaven mocadors vermells i negres. Van sonar les campanes i el capellà va veure que els milicians treien tots els sants a la plaça i començaven a disparar-los

Després van agafar al capellà entre quatre i el volien portar al cementiri i allà el van matar. Un cop mort van ruixar el cadàver amb benzina i el van cremar.

Què et va passar un cop es van instal·lar els milicians?

Van implantar el Comunisme Llibertari. Em van detenir, vam rebre moltes pallisses però no vaig delatar ningú. Després em van ficar en un camp de concentració a Lleida, allà vaig estar durant sis mesos. A Lleida hi ha un castell que corona la ciutat i li diuen la Seu, allà passavem molta gana.

Un dia es va escapar un home, aquella mateixa nit van passar llista i faltava un (era un noi gallec), va venir un senyor que era el cap dels camps de concentració de Catalunya i ens va reunir a tots, èrem almenys 5.000 al castell. Ens van dir que èrem els culpables per haver-lo ajudat escapar.

El càstig va ser fer-nos passar gana cada dia. Al noi que es va escapar el van agafar a Tardienta en un tren que anava cap a Galícia i quan ho van retornar al camp tenia tota la cara sagnant de tots els pals que li havien donat. Un sergent (que era el més dolent que podia haver ) ens cridava: “Què mereix? I alguns responien: que el matin que el matin!”. I jo pensava serán cabrons ... dir que el matin ... i després se'l van endur i quan sortien a un dels presoners li van preguntar: “tu què li faries? I el va respondre: Jo el meu sergent , no tindria valor per matar un germà”. I li va clavar dues hòsties

Mira si tenien mala llet que quan se'n va anar amb ells al calabós li van dir: “Doncs ara ho has de matar tu”, i li va donar la pistola però estava tan nerviós que va prémer el gallet i no va sortir el tir. Noo el vam tornar a veure mai més.

Vaig aconseguir sortir del camp de concentració als sis mesos i ens van incorporar al Batalló 199 que era a Lleida. Ens van donar roba nova perquè anàvem plens de polls.

Què et va passar després?

Vaig estar a la Batalla de l' Ebre al bàndol republicà. Vam arribar a Torrebrossa on havia una divisió. Estàvem a 1 km de les trinxeres per sort, vaig tenir la sort de no vaig matar a ningú.

A mi em van ferir al braç , va ser una bomba que em va explotar a prop, em vaig salvar de miracle. Vaig estar uns cinc dies a l’hospital.

I una vegada acabada la guerra. Quins records tens?

39


Vaig passar sis mesos al camp de concentració al 179 i després en van fer ingressar al servei militar.

Conclusió

El que més m'ha interessat de l'entrevista pel valor personal ha estat com el senyor Ramon va ser capaç d'aprendre a llegir sol , i com en anar llegint per exemple Marx , Bakunin ...

Es va adonar que no valia la pena ser falangista i que ell havia de ser republicà. També m’ha interessat com amb nourante sis anys recorda totes les penúries que va passar, per exemple quan perquè si , van matar al capellà del poble o també quan els donaven armes als nens.

La meva conclusió ha estat que durant el període de la Guerra Civil i la postguerra, malauradament es van perdre moltíssimes vides, tant de persones "culpables" com de persones que no tenien res a veure.

Aquest treball m'ha ajudat a entendre una mica més la història, ja que no és el mateix estudiar-la, que entendre-la a partir de fets viscuts per algú. També crec que, hem de respectar tot el que tenim ara, com ara la democràcia, ja que van haver de patir molt per aconseguir-la perquè ara nosaltres la "menystinguem".

40


El meu treball que és una entrevista sobre els fets i la vida de la meva àvia, Josefa Sánchez durant el periode de la Guerra Civil, quasi tres anys que ella recorda amb una enorme tristesa.

Va néixer l’any 1922 a la aldea de Morgade, que pertany al municipi de Saviñao, Lugo. Actualment té 92 anys.

Quan va esclatar la guerra, la meva avia tenia nomes quatorze anys, era filla de pares camperols amb terres pròpies i era la setena de nou germans. Anava al col·legi públic, on va aprendre a llegir, escriure i fer les principals operacions matemàtiques, però a causa de l’inici de la guerra va haver que deixar l’escola per dedicar-se a les feines del camp. A causa de la guerra, tres germans grans i el seu futur marit van haver d’anar al front per lluitar amb el bàndol colpista, al front d’Astúries, de La Coruña i de Zaragoza. Una annècdota que explica sobre el seu futur marit és que sempre quan el veia l’alcalde sempre li demanava documentació per saber si li tocava anar al front, i el meu avi sempre li donava llargues o es negava a donar-la perquè no volia que anés. Ell s’amagava a les afores del poble perquè no li enxampes més l’alcalde. Fins que un dia es va presentar al front per voluntat pròpia per por a represàlies.

A l’època de guerra la meva àvia es dedicava al treball del camp junt amb el seu germà petit. Això els va permetre no passar gana durant aquella època tan dura.

Al temps lliure el que explica és que ella tenia el seu grup d’amigues, eren quatre i es dedicaven a parlar i a jugar a les cartes. Era l’única manera que tenien de passar el temps ja que tot estava controlat. També explica que per treure’s alguns diners la seva

mare es dedicava a vendre aliments al mercat negre. A la seva casa havien d’amagar els aliments en un calaix secret que tenien perquè a vegades entraven feixistes a inspeccionar la casa per controlar la població. També explica que ho va passar malament a causa de que el seu promés quan estava al front ella no sabia res d’ell i llavors estava molt preocupada perquè no no enviava cartes nisabia com estava.I de tant insistir la família i el poble, en saber com estava ell al front, els caps li van cridar l'atenció i li van obligar a enviar-li una carta a la família dient que es trobava be i que tornaria aviat.

A l’acabar la guerra, ella recorda amb alegria el moment en que van aparèixer els seus tres germans, que explicaven algunes anècdotes que van tenir al front de les quals ja no se’n recorda. Però segon explica ella esperava amb ganes la tornada del seu futur marit que no sàvia res d’ell des de l’ultima carta que va rebre. Fins que va aparèixer al cap dels mesos i li va explicar tota l’historia.

Durant la guerra explica que cap dels seus familiars va morir però sí que se’n recorda que als seus veïns del poble, que eren d’esquerres, els van venir a buscar uns franquistes per matar-los. Els van portar a les afores del poble i abans de ser afusellats van alçar els braços i van cridar: ‘‘Viva el comunismo’’.

El meu avi es que quan va ser enviat al front de Saragossa, per lluitar a la Batalla de l’Ebre, ell no volia lluitar perquè ja veia venir la barbaritat que seria aquella lluita. Llavors va planificar una fugida i un dia va anar-se’n per cames del front, amb la mala fortuna de que al cap d’uns dies el van enxampar i en acabar la guerra el van traslladar a Melilla durant tres mesos a fer el servei militar.

Xavier Losada

41


Valoració final

En primer lloc, pel valor personal, m’ha impactat la vida de la meva àvia per l’experiència que va tenir ella de la guerra. Segons el que m’ha explicat penso que li van treure la infància per culpa de la guerra ja que ella quan nomes tenia catorze anys va haver de deixar el col·legi i les seves amistats, va treballar durament des que era petita per tirar endavant la seva família i el més dur més separar-te de la teva família i del teu nuvi sense saber si tornaran o no.

També m’ha interessat l’experiència que va viure el meu avi tant a l’hora de ser seleccionat per anar-se’n al front com quan ja estava en plena guerra. Jo penso que si una persona no vol fer una cosa no se li ha d’obligar a fer-ho i això ho va demostrar el meu avi, ja que ell com gairebé tots no volien arriscar la seva vida per anar al front a lluitar, i va fer tot el possible que va tenir a les seves mans per lliurar-se, com amagar-se o escapolir-se del front, però al final va viure aquesta mala passada d’haver d’anar a la guerra i per sort no va acabar en tragèdia.

I per últim, m’ha interessat la enorme violència amb la qual els del bàndol colpista atacaven als republicans, ja que en aquella època no hi havia llibertats i si eres d’esquerres eres buscat i afusellat pels franquistes. Com m’ha explicat la meva àvia quan van anar a buscar a uns veïns i van ser afusellats per el únic fet de tenir idees d’esquerres.

Per acabar, aquest treball m’ha aportat coses molt importants, com conèixer una mica més a fons la vida de la meva avia, a escoltar les seves tragèdies que va viure quan ella era petita, ja que mai les havia escoltat i m’ha semblat molt interessat.

D’aquest treball he après la lliçó de valorar a les persones no per les seves ideologies sinó com a persones que som tothom, i que tothom és lliure de pensar com vol i que ningú té dret a obligar-te a fer el que no vols ni que ningú és més que un altre per jugar-te la vida per una guerra.

42


He decidido realizar una entrevista sobre la manera de vivir durante el período de la Guerra Civil, por eso me he desplazado hasta el domicilio de una testigo de 101 años de edad.

La persona entrevistada se llama Josefa Ruiz, nació el 12 de enero del 1913 en Murcia, donde vivió hasta cumplir los 4 años. De familia humilde, a los cuatro años tuvo que emigrar a Barcelona junto a sus padres y sus cuatro hermanos.

A los veintitrés años empezó la Guerra Civil, momento en que Josefa vivía en Barcelona con su madre, su abuela, su marido y su hijo.

Josefa me explicó en que trabajaban sus padre, el era ayudante de cocina en el Hotel Oriente y ella ama de casa. Josefa con tan solo 8 años de edad aprendió el oficio de sastre.

Josefa padeció la falta de comida y el hambre que se padecía en aquella época. La señora nos explica una de las anécdotas que le ocurrió con un joven adinerado

“Cuando era muy pequeña, debería tener unos cuatro años. Vivía con mis abuelos, ellos eran muy pobres. Un día estaba en la calle comiendo pan, y uno de los ricos del pueblo me preguntó -¿Qué comes?- Yo respondí –pan- , -¿Pan con qué?- Me dijo y a lo que le respondí- pan solo-. Entonces me cogió la mano y se la puso en el culo, se hecho un pedo y me dijo - aquí tienes, así te lo comes acompañado”

Además de la escasez de alimentación, Josefa también tuvo que sufrir con la mala calidad de los alimentos, hecho que demuestra la pobreza del momento.

Otra característica a destacar de este período es la educación que se recibía en la época. Como era de esperar los únicos que podían permitirse culturizarse eran los niños ricos, hijos de burgueses, por lo tanto Josefa no pudo recibir una educación académica adecuada. De hecho me comento que la manera de tratar a los niños era: “darles pan y a veces una hostia”.

Josefa aprendió el oficio de sastre y gracias a él acabo siendo jefa en un laboratorio de 70 personas.

Josefa Ruiz

Josefa Ruiz

Pamela Ávila

43


Durante la Guerra una de las situaciones habituales que Josefa vivía era refugiarse de los bombardeos. Me explicó que durante ese período vivía en un quinto piso de un edificio y que en el momento que tenía que esconderse de los bombardeos acudía a un refugio que se encontraba debajo de su casa, en el que vivían su marido y su madre.

El refugio era un campo de fútbol, la habitación más importante era un camarín que estaba rellena de colchones tanto las paredes como la puerta. De la misma manera, cuando se encontraba en el trabajo, tenían que dejarlo todo para poder llegar a los refugios, también situados debajo de los laboratorios.

Idelógicamente la familia de Josefa era de izquierdas, es decir eran partidarios de la República, por lo que podemos deducir que estaban en el bando más perjudicado, y que posteriormente su vida cambiaria de manera más radical. Ya que su marido fue uno de los hombres que participó como voluntario para lo en la División Azul. Para él era un recurso para conseguir dinero que se pudiera utilizar en la manutención de Josefa a su hijo.

Conclusión

He seleccionado estos aspectos de la vida de la señora entrevistada, ya que contienen datos de la época tanto históricas, como personales.

Por una parte creo que nos refleja perfectamente que fue una época muy dura para aquellos que no pertenecían a una buena clase social. Sobretodo destaca el hambre que se padecía, además de la cantidad de incultura y analfabetismo que se encontraba en país.

Por otra parte también destaca la dureza emocional que representaba tener que estar con un miedo continuo a que puedas ser víctima de uno de los bombardeos de alrededor.

Con esta entrevista he podido sentir y ver de una manera más personal y algo más íntima que significa estar en situación de Guerra. Además me he dado cuenta que las personas que padecían situaciones similares, valoran mucho más las cosas inmateriales que se valora hoy en día, es decir, quien vivió en el estado de Guerra, lo que se valoraba era la vida, era poder seguir vivo el día de mañana y poder encontrar algo para alimentarte. Sin embargo hoy en día, como estos aspectos los tenemos de alguna

Josefa Ruiz

44


manera “asegurados”, no los valoramos, sino que le damos más importancia a las cosas materiales.

Un punto que debería haber tratado es como fue la vida o como era la perspectiva de la época posterior a la Guerra, es decir el franquismo. Podría haber sido interesante que nos hubiera explicado cuales fueron los cambios que hubieron respecto a la época de la Guerra.

45


He realitzat aquest treball fent una entrevista a la Residència del districte de Sant Martí a tres personatges summament diferents, encara que, amb un passat molt semblant.

L'entrevista es va realitzar en conjunt a una dóna i dos homes: la Consuelo, la més jove de tots tres amb seixanta-vuit anys, va viure tota la seva vida a Barcelona. en Tano, de vuitanta-cinc anys, nascut a Valladolid i emigrat a Barcelona a una edat jove. I per últim en Teo, nascut a L'Hospitalet de Llobregat, durant la guerra es va traslladar a la província de Castelló juntament amb el seu germà, però va tornar a casa seva quant aquesta va finalitzar.

La Consuelo va néixer ja acabada la Guerra Civil, pel qual, es va criar en ple Franquisme i va viure la Transició. La seva família tenia una ideologia d’esquerrres contraris al Franquisme, com el seu tiet, que era Maqui.

En Tano va viure la Segona República, la Guerra Civil, va esclatar quan ell tenia set anys, i la Transició. La seva família tenia ideals de caire anti-franquista, el seu pare era socialista i va presidir una de les taules electorals socialistes.

En Tano, va viure la Segona República, la Guerra Civil i la Transició. El seu pare tenia uns ideals comunistes que va amagar amb l'arribada de Franco.

Quins records teniu dels bombardejos?.

El pare ens deia “Va, fills meus, aixequeu-vos... ¡Que ens mataran, que ens mataran!". Són les paraules que en Teo recorda de la seva mare en un dels mil·lers de bombardejos. "Un crio de sis anys que li dius que el mataran, joder.. Això et va calar, no?" afirma en Teo.

"Les bombes, abans d'esclatar, feien un xiulet que ja t'avisava que caurien, però no sabies on. Buscàvem refugi on podíem, anàvem a la muntanya, o a un túnel del metro del Mercat Nou, que era a prop de la parada on vivíem. Les bombes d'abans no eren com les d'ara, al túnel més o menys estaves refugiat, amb les bombes d'ara no s'hagués pogut... Hi havia moltíssimes persones allà abaix, totes arreplegades..." explica. "Va haver un moment en que els meus pares van decidir portar-nos al meu germà i a mi a Castelló amb la nostra àvia, per a protegir-nos suposo, vaig estar dos anys sense veure a la meva mare i al meu pare... La mare tan sols va poder venir un parell de cops a veure'ns però el pare, com treballava, no va poder. Quant vam tornar a casa, ens vam trobar que en la nostra absència havíem tingut una germana."

"Vaig viure molts bombardejos, sempre intentàvem anar on podíem i si no trobàvem un refugi ens posàvem sota els matalassos" explica la Consuelo. "Vam arribar a veure persones de les quals tan sols quedaven les restes."

Com recordeu la repressió?

¨Mi padre presidió una de las mesas electorales del Partido socialista. Estuvo tres años en la cárcel de Valladolid por denuncias que le puso incluso un cura." Explica en Tano. ¨Mi hermana también fue encarcelada, por cantar himnos antifranquistas, fue condenada a treinta años, aunque, a ella y a cinco chicas más, les rebajaron la pena, las dejaron ir al cabo de un mes y medio.”.

Natàlia García

46


“A mi padre también le metieron en la cárcel.." ens explica.

"Mi padre era de la CNT también fue represaliado. El era ferroviario trabajó en el taller de Sant Andreu con màquines de vapor. Aún así cada quince días debía presentarse en la comisaría de la policia dela Via Laietana. Cada vez que entravas allí te daban una hostia" afirma en Teo.

"Erenn molt cruels.." afirma la Consuelo. "Tot estava molt malament, alguns com el meu pare recollien carbó que sortia dels trens. El van empresonar per això."

"No ens deixaven parlar en català" diu la Consuelo. "El meu pare no sabia parlar el castellà, tan sols el català.". "I la religió era obligada, et feien anar a missa a confessar-te, si no et suspenien¨ afirma la Consuelo.¨Abans no podies anar a comulgar sense confessar-te, cosa que ara sí.¨

"Yo recuerrdo" diu en Teo, "que durante la guerra antres de entrar Franco en Castellón, había un hombre que daba vueltas con una ambulancia y siempre te decia: ven, ven, quete quiero enseñar una cosa. Llevaba un un cura muerto como si fuese un trofeo".

"El meu pare va caure malalt i va ser internat a l'Hospital d'Infecciosos de la Ciutadella. Quan va morir, jo recordo.. Bueno, a casa meva sempre hi va haver un canari a una gàbia i quant ell va morir, la gàbia va continuar penjada. Després de molts anys, la mare em va dir que trenqués i tirés la gàbia que estava rovellada i vella. I jo, la vaig xafar i vaig trobar a sota el carnet del meu pare de la CNT.. Quan el vam trobar, la mare va dir que el cremés, però jo li vaig demanar que no ho fes i ella em va dir que ho guardaria. Temps després, abans de cassar-me li vaig dir a la mare: Mare, el carnet del pare de la CNT, on és?, el vaig cremar, em va confessar." explicà en Tano.

Vau passar molta gana?

¨Jo mai oblidaré ¨Deia en Teo.¨Com anant pel carrer vaig veure a un home que agafava la pell d'un plàtan que algú ja s'hauria menjat, se la metia a la boca i se la menjava. Imagineu-vos la gana..¨ Ens relata. ¨La sensació de gana era constant, sempre estava pensant en menjar¨.

¨Durant la República havia un magatzem de menjar, Abans que entressin els franquistes a Barcelona, van obrir aquest magatzem i el van deixar a la gent agafar tot. El meu pare va participar i va anar a buscar menjar, va anar a buscar llenties,arròs, cigrons.. No gaire quantitat però ens va durar alguns mesos i gràcies a allò, vam anar menjant.¨ Diu en Teo.

Valoracions finals.

He seleccionat aquests fragments ja que són els que m'han permés tenir una visió de la vida diària encara que crec que la nostra generació no podem entendre aquella època. Tan sols podem imaginar el que és perdre a persones estimades, el que és sentir la gana, el no tenir res per endur-te a la boca, el fet de veure a la teva família patint per sentir un mal imparable al seu estómac,etc..

Quan parlem o estudiem història, tenim la inèrcia de visualitzar els fets com llunyans, com si no estiguessin al nostre abast. Mentre visquem creiem que els nostres problemes, són el més importants. És llavors, quan ens cau a sobre una galleda d'aigua freda i ens adonem que allò que sentíem tan llunyà, que potser no li donaven importància està més a prop del que creiem, tant fins i tot que ho podem palpar, escoltar, sentir. Aquest treball per a mi, no és tan sols això, un treball. Aquest treball, per a mi, és la meva galleda d'aigua freda.

47


La meva conclusió global és que l'èsser humà és més fort del que es pensa i si avui en dia, persones amb un passat tant amarg poden somriure i viure una vida feliç, és perquè ni aquestes horribles situacions va acabar amb ells. La lliçó que n'he tret, principalment, és que hem de valorar molt més el que tenim a l'actualitat, veure la importància d'un fet tan simple com ser lliure, ja que, realment, és una gran sort

48


Dominga Crespo Riesco. 70 anys (León).

Recordes alguna situació de la Guerra civil?

Jo vaig néixer, ja a l'època franquista, però la meva mare si va viure el final de la guerra civil també durant el franquisme i se les experiències i algunes històries que m’explicava ella quan jo era petita”

Em podries explicar alguna experiència?

Recordo que em deia que tota la família es va alegrar de que finalitzes la guerra, ja que el meu pare va anar a la guerra amb el bàndol franquista i quan va tornar, va sentir una alegria plena al seu cor. No t’ho pots imaginar el pes que es va treure del cos, al veure al meu pare viu i que no havia de tornar.Tot i així va tornar una mica tocat per tot el que va viure en el front. Recordo que la meva mare em va dir que mai va tornar a ser el que era, es va convertir en un home trist i absent, el sentia plorar moltes vegades en silenci. Mai volia parlar sobre el que va viure allà, una vegada em va explicar que va matar a un republicà però que ell no volia. Era la seva vida o la de l’altre.

També recordo que a la nit la meva mare, m’explicava que quan va acabar la guerra van passar molta gana. Em deia quenomés vivien del camp, i era molt dur. Més d’un dia van haver derobar menjar per tenir un plat a la taula .

Com va ser la teva educació durant la època franquista?

Doncs com vaig no et sabria dir com era l’educació al poble, a l’àmbit rural el nens i les nens abans de començar la classe havíem de pregar i cantar el himne de cara al sol, cridar viva Franco, España libre etc A l’acabar les classes també ho havíem que fer.

Els nois i les noies sempre estaven separats. Havia un llibre “la enciclopèdia” que era igual pels nois i les noies on s’englobava tot el que havies de saber, matemàtiques, religió, gramàtica, etc. L’educació era fins als 14 anys aproximadament. Les noies tenien una hora on es dedicaven a cosir, a fer tasques domèstiques, és a dir, a ser una bona dona. Mentre els nois feien gimnàstica.

La classe la presidia un quadre de Franco i un crucifix. Al mes de maig havia una imatge de la verge li posaven flors i li cantaven .

Què vas sentir a la mort del dictador?

Quan va morir Franco, els meus sentiments eren contradictoris. Per una banda, un sentiment de por per saber que passaria després i per una altra una sensació d’ esperança per un nou règim que just s’iniciava.

Conclusió

M’ha interessat el moment quan m’explicava com era la educació a l’època franquista. La separació i submissió era total de les dones respecte als homes. Ja sé que no és un testimoni directe de la guerra civil però recorda el viscut per la seva mare i sí va viure l’època franquista.

M’ha sorprès i emocionat el moment en que el pare de la meva àvia va tornar de la guerra, em puc fer a la idea de com era viure al front. No puc imaginar el grau de crueltat que va patir.

Aquest treball, m’ha donat la possibilitat de entendre millor dues coses, com vivíem les dones a la època franquista i com és de dur estar en una guerra, i que en un futur, abans d’iniciar una guerra hem d’intentar per tots el mitjans possibles posar pau perquè la guerra canvia a pitjor a les persones, tan físicament com mentalment.

Sergio Álvarez

49


Documents

Treball de memòria històrica. 2n Batxillerat 2013-14