Albert González Escribano1245047

Història social i ecònomica de l’antiguitatDr.Alberto Prieto

Index:

1.Introducció.

1.1. Sobre el treball.1.2. Sobre l’esclavitud.1.3. L’ ideologia esclavista de l'època i les seves teories.

2.Causes de l’esclavitud.

2.1. Condició dels esclaus.2.2. Causes de l’esclavitud a Grècia i Roma.2.3. Tipus d’esclavitud.2.4. El paper de l’esclavitud en les activitats econòmiques.

3.Extinció de l’esclavitud.

3.1. Limitacions a les Manumissions.3.2. La situació jurídica del Lliberto.3.3. Condició dels “manumitidos”.3.4. Relacions dels “libertos manumitidos” amb el patró.3.5. Restriccions a la Facultat de Manumitir.3.6. Relacions afins a l’Esclavitud –El Colonat-.3.7. Status Civitatis3.8. Status Familiae.3.9. Sui Iuris i Alieni Iuris.

4.Conclusions.

5.Bibliografia.

1.Introducció:

1.1. Sobre el treball:

2

No sembla haver-hi dubtes que la nostra civilització ha estat l'hereva de nombroses característiques de grecs i romans, tals com la filosofia, la literatura i les formes estètiques entre d’altres. No obstant això, aquesta admiració per la primera civilització per excel·lència, xoca amb determinats trets provocant una important contradicció. Com en aquestes societats antigues, creadores del pensament filosòfic i de la política existeixen antagonismes vers a aquests nous valors? L’objectiu és analitzar de manera breu l’esclavitud des del pensament filosòfic grec, centrant-nos en les teories d’ Aristòtil i Plató, per tal de poder entendre el pensament de l’ època sobre els esclaus i així entendre els canvis en el caràcter jurídic de la seva persona. Des de la separació ciutadà - no ciutadà a la mercaderia productiva en la que es va convertir dins l’imperi romà. Si a Grècia es separava la població segons el pretext de l’ànima i esdevenies ciutadà o no, home lliure o no, a Roma va evolucionar aquest pensament cap a si formaves part de la mercaderia o formaves part dels qui controlaven la mercaderia, sorgint així el terme d’esclau - mercaderia.Aquest primer esbós però, només tractarà d’una petita introducció al pensament de l’època per facilitar o poder-nos apropar a la concepció sobre l’esclau. El nucli del treball serà el d’analitzar l’esclau com a mercaderia des de la vessant del dret. Exposarem les condicions dels esclaus i les causes de l’esclavitud a Grècia i a Roma, les tipologies d’esclavitud depenent de la forma de producció a la qual pertanyia l’esclau i el paper de l’esclavitud en les activitats econòmiques.La segona part del treball constarà, des de el punt de vista del dret, en les maneres d’extinció de l’esclavitud, les situacions jurídiques del “Liberto”, les condicions dels “manumitidos”, entre d’altres. No analitzarem l’esclavitud des del punt de vista històric, entre fets, causes i conseqüències sinó des del caràcter legal. Es tracta d’analitzar l’esclau com una mercaderia, tal i com ho veien els romans, i extreure conclusions econòmiques i socials.Naixement i extinció des de el punt de vista de les relacions entre esclaus i patronus.

1.2.Sobre l’esclavitud:

Eugéne Petit defineix l'esclavitud com la condició de les persones que estan sota la propietat d'un amo. En tots els pobles antics aquesta institució va ser considerada com de “derecho de gentes”. Era un element essencial de les societats antigues, els grans filòsofs acceptaven aquest principi com a necessari i natural.L'esclavitud va néixer de la guerra. Als pobles primitius, l'enemic no tenia cap dret, i el vencedor podia apropiar-se de la persona i dels béns del vençut. Els presoners eren condemnats a mort, amb freqüència, encara que l' interès del vencedor els feia també esclaus.

D'altra banda Sara Bialostosky diu que la distinció jurídica entre esclaus i homes lliures troba la seva base en el context social i econòmic del món antic, que considerava a l'esclavitud, institució del “derecho de gentes”, com a necessària a l'organització de tota comunitat política. Els servi eren homes als quals l'ordenament jurídic no reconeixia ni atribuïa personalitat. Durant la monarquia l'esclavitud era mínima, els pocs esclaus que cada família romana tenia gaudien d'una posició similar a la de les persones subjectes al poder del paterfamilias. Durant la república, en verificar els grans canvis que les conquestes van causar, la comunitat econòmica va deixar de ser autosuficient i va cedir el pas a les grans explotacions agrícoles i industrials; l'afluència a Roma d'esclaus no itàlics captius va augmentar; l'esclavitud estava en constant creixement, a finals de la república i principis de l'imperi, amb la gran quantitat de captius que arribaven. L'esclau es va convertir en un simple instrument de treball i se’l va situar en la categoria de res mancipi, juntament amb els terrenys i les propietats.

Guillermo Floris Margadant parla de l'extinció de l'esclavitud com a fenomen sociològic, l'esclavitud antiga es va extingir per la transició al colonat que va

3

desembocar en el feudalisme medieval.Des del començament del principat, el nombre d'esclaus disponibles als mercats va començar a disminuir: Primerament per les freqüents manumissions, és a dir, alliberaments; per una altre banda, degut a la menor freqüència de brillants èxits militars.Especialment en temps del Baix Imperi, el nombre d'esclaus va baixar ràpidament; la vida econòmica va començar a sofrir per escassetat d’esclaus.L'esclavitud romana s'extingia, com és lògic, per la mort de l'esclau, i per una concessió especial de la llibertat. A més, el captiu de guerra podia recuperar la seva llibertat per devolució convinguda o per fugida. Si el romà, esclau de guerra en un país estranger, aconseguia tornar a la pàtria, s'esborrava l' interval de la seva esclavitud sense deixar marca jurídica. El captiu recuperava, amb efectes retroactius, tots els drets que havia perdut en el moment d'iniciar-se la seva captivitat.

1.3.L’ ideologia esclavista de l'època i les seves teories.

Per a Plató i Aristòtil una societat justa es basa en les desigualtats. La pregunta que sorgeix immediatament és com pot concebre’s una societat on coexisteixin el ciutadà lliure i l'esclau? La resposta variarà en funció de les diferents situacions històriques. En un primer moment, el gran concepte justificatiu és la idea de naturalesa. S'és esclau perquè la seva naturalesa és essencialment servil. Aquesta idea es posa de manifest en el llibre I de la política d' Aristòtil. La idea de l'esclau per naturalesa es basa en l'afirmació per la quall la naturalesa d'una cosa és la seva finalitat i cada cosa té la seva pròpia fi perquè la naturalesa fa cada objecte per a una sola finalitat. Això també és el que subratlla Plató que escriu que la naturalesa havia creat als homes no iguals, diferents els uns dels altres i aptes per a una o altre funció. Els estoics, preocupats més per la felicitat de l'individu que per la societat, afirmen que la naturalesa està ben feta: encara que les capacitats físiques i intel·lectuals siguin desiguals, ha donat a tots els individus la possibilitat d'accedir feliçment a la virtut. Cadascú arribarà a ella si compleix amb el seu ofici en el lloc que la sort li ha assignat: si és l'emperador, farà virtuosament el seu ofici d'emperador; si és l'esclau, la seva tasca d'esclau. L' universalisme estoic condueix, pràcticament, al mateix punt que Plató i Aristòtil, tot i que l'esclavitud per als estoics, no és natural: el veritable esclau és l'home lliure no virtuós, ja que es troba sotmès a les seves passions. Les diferències naturals constitueixen, doncs, la base de les diferències d'estatus. Però basant-se en quins criteris un individu esdevé amo o esclau. Aristòtil destaca dos criteris essencials. El primer és d'ordre polític. Aquest filòsof considera que mentre que l'home és abans de res un animal polític, l'esclau manca de facultats naturals per decidir, participa en un sistema basat en la raó sense posseir-la. La manera de viure del ciutadà esta basat en l’oci que li permet dedicar-se a altres activitats creadores com la política. L'esclau és vist com un objecte animat que forma part de la propietat. Aquesta mateixa idea apareix constantment en el dret romà, on l'esclau s'associa freqüentment amb altres elements del patrimoni: se’l ven segons les mateixes regles que regeixen, per exemple, un tros de terra, se’l inclou en una herència entre els instruments i els animals. És abans de res un objecte. Al contrari que el treballador assalariat, la seva persona no es distingeix de la força del seu treball. El segon criteri s'articula estretament amb el primer. La diferència de naturalesa que oposa l'amo i l'esclau es manifesta en el cos (els uns s'alcen noblement, els altres són forts) i en l'ànima. Als ulls d'Aristòtil, els esclaus neixen congènitament forts i vils. Aquesta regla natural té les seves excepcions, ja que pot ocórrer que un fill d'esclau neixi amb un cos feble i un ànima elevada, de la mateixa manera que de vegades gent de bé no engendra gent de bé; però ja se sap que les lleis de la naturalesa no sempre es compleixen. Per aquesta raó resulta molt difícil detectar la bellesa de l'esperit, ja que molts tenen un cos d'home lliure sense tenir l'ànima de tal. 

4

Sembla clar com ha procedit Aristòtil: el filòsof es troba davant uns esclaus que són uns pobres desgraciats i són incapaços d’adonar-se de la seva aparença social i endevinar el seu origen, veu a aquests homes forts, humils i ignorants, i no se li ocorre pensar que la servitud i el menyspreu els ha fet efectivament ser vils. La idea de que no es neix esclau, sinó que s'arriba a això a causa de la socialització no es desenvolupa fins al segle XIX. Aquests criteris no són suficient per garantir l'amenaça que una part dels ciutadans siguin sotmesos a l'esclavitud per l'altra part. La solució que es donarà serà la de fer coincidir les idees d'esclau amb la d'estranger. D'aquesta manera les societats esclavistes podran satisfer les seves necessitats sense anar en contra del principi que exclou la servitud d'una part de la població indígena. Encara és més eficaç fer coincidir l’esclau amb el bàrbar. Aquesta opció es justifica gràcies al criteri polític que esgrimeix Aristòtil: el bàrbar no pertany al món de la ciutat i és, per tant, per naturalesa un ser degradat, incapaç d'utilitzar convenientment la paraula amb la qual només l'home, d' entre tots els éssers, ha estat dotat. De la mateixa manera Plató a La República vincula fonamentalment el problema de la servitud amb les guerres contra els bàrbars. La ideologia esclavista romana es desenvoluparà sobre aquestes bases. No obstant això, es produeix un cert nombre d'inflexions pel que fa a l'herència aristotèlica. Roma col·locada, com a única veritable ciutat, en el centre d'un sistema, arrossega esclaus de tot el món Mediterrani i de la seva perifèria. La coincidència entri llibertat i ciutat, i barbàrie i esclavitud queda salvada, però per a profit de Roma. Amb la invasió de Grècia per part de Roma, podem dir que en certa manera, les ciutats gregues han caigut a l'estat bàrbar. La ciutadania romana i només ella encarnés des d'ara a la llibertat. Els canvis no es redueixen al desplaçament del centre de gravetat del sistema. La importància del criteri de ciutadania s'afebleix poc a poc. La creixent importància dels valors comercials implica l'afirmació progressiva d’una separació ja no tant entre ciutadans i no ciutadans, sinó entre lliures i no lliures, dins dels quals trobem els que poden manejar les mercaderies i els que són mercaderies. Des d'aquest moment els criteris aristotèlics d'identificació de l'esclau van evolucionar. Pel que fa al cos, ja no és un ser deforme en relació amb la bellesa simbolitzada pel ciutadà, sinó a les normes de producció. Ja res és un defecte si aquest no li impedeix treballar. 

L'esclau apareix pràcticament desproveït de qualsevol naturalesa física específica. La perspectiva romana és més realista que la grega, ja que la primera sap que no es neix amb una poderosa musculatura, sinó que s'adquireix. D'ara endavant l'esclau, doncs, és algú que ha estat comprat per ser destinat a tasques servils, sigui quina sigui la seva morfologia.

2.Causes de l’esclavitud.

Entre les causes de l’esclavitud trobem:

a) Dos causes que procedeixen del ius gentium:

1. La captivitat, resultat de la guerra “justa” (és a dir, oficialment declarada), tractant-se d'adversaris d'una civilització semblant a la romana; o de guerra no justa, si es tractava de “bàrbars”. Darrera dels exèrcits romans anaven grups de compradors professionals d'esclaus.

2. El fet de néixer d'una esclava. En un cas especial de la “separació de fruits”, mitjà d'adquisició que estableix un dret de propietat sobre els fruits, a favor del propietari de la cosa matriu. La condició del pare no importava, ja que, fora del “matrimoni just”, tot fill seguia la condició materna; i no podia haver-hi matrimoni amb una esclava.

Com a conseqüència del favor libertatis, això vol dir, pel fet que la llibertat és una causa favorabilis, de manera que tot dubte ha de ser resolt a favor d'ella, es diu que

5

el nen neix lliure si la mare en algun moment de la gestació ha estat lliure.

Les altres dues causes procedeixen del ius civile:

1. Segons les XII Taules :

a) La negativa a inscriure's en els registres del cens.b) La negativa a participar en el servei militar.c) L'incompliment del pagament d'un deute, en aquest cas, el creditor podia vendre al deutor fins i tot matar-ho.d) El delicte de robatori, comès per una persona lliure (a l'esclau en aquest cas se li imposava la pena de mort).

2. Segons el dret clàssic i post- clàssic:

a) La condemna a ser llançat a les feres o a treballs forçats en les mines implicava l'esclavitud, de manera que el reu perdia automàticament la llibertat. El seu matrimoni era dissolt i el seu patrimoni repartit entre els seus hereus. b) Les Relacions sexuals d'una dona lliure amb un esclau aliè, contra la manifesta voluntat del senyor.c) La ingratitud del “Liberto”.d) El fet de deixar-se vendre com a esclau per un amic, malgrat ser lliure, per reclamar després la llibertat i participar llavors de l'il·lícit guany del venedor.

Es pot néixer esclau o arribar a ser-ho per alguna causa posterior al naixement.Els fills de dona esclava neixen esclaus. Una dona esclava no pot contraure matrimoni legítim, sent una llei natural que els fills nascuts fora de matrimoni segueixin la mateixa condició de la mare.En principi prenen la condició de la mare en el moment que adquireixen una existència diferent, és a dir, en el moment del naixement. Però, per favor a la llibertat, s'admet que si la mare concep el nadó lliure i dona a llum esclava, el fill neix lliure. Acabant per decidir que és suficient perquè el fill neixi lliure que la mare ho hagi estat en qualsevol moment de la seva gestació. 

Els esclaus ho són segons el “derecho de gentes” o segons el dret civil.

a) Segons el “derecho de gentes”, poden ser esclaus per la captivitat. Els romans exercien aquest dret sobre els ciutadans d'altres nacions, sotmetent-se en dos casos: en consideració dels enemics hostils, a els qui regularment han declarat la guerra; i fins i tot en temps de pau, en consideració dels pobles amb els quals no s'hagi fet cap tractat d'amistat.Segons una tradició fundada en l'equitat, i admesa en el Dret, el presoner deixa de ser esclau quan s'escapa i torna a la seva llar. Llavors gaudeix del jus postliminii . L'efecte de la seva captivitat s'ha esborrat retroactivament, de manera que torna a la condició jurídica on estaria si no hagués caigut a poder de l'enemic. Sent fill de família, torna a quedar com si mai hagués sortit de la potestat paternal, i sent cap de família queda prestigiós com si sempre hagués conservat els seus drets de potestat.Però la ficció que opera en el dret no pot reaccionar sobre els fets. Per tant, si el presoner posseïa béns queda interrompuda la seva possessió malgrat la seva tornada; si estava casat, el postliminium no restableix el seu matrimoni, dissolt per la captivitat.

b) Segons el Dret civil, la llibertat és un principi inalienable; ningú pot ser esclau per efecte d'una convenció o d'un abandonament voluntari de la seva qualitat d'home lliure. Però en certs casos el Dret civil imposa l'esclavitud com una pena. Així, en el Dret antic, tot el que no estava inscrit en els registres del cens es feia esclau; la qual cosa va caure en desús amb els censos. La llei de les XII taules castigava amb la mateixa pena a l'home lliure agafat sota delicte de robatori,

6

encara que el pretor ho substituïa amb una multa.Sota l'Imperi, les causes de reducció a esclavitud són les següents:

1°. La condemnació a les mines o a les bèsties ferotges, o bé l' internament en una escola de gladiadors. Aquests condemnats es deien servi poenae, perquè no tenen més amo que el seu càstig; els seus béns es confisquen i es venen en profit de l'Estat.Constantí va suprimir la condemna a les bèsties i els combats de gladiadors i Justinià va decidir que la condemna a les mines no portés per conseqüència l'esclavitud. 

2°. L'any 52 de la nostra era, un senatconsult va castigar amb l'esclavitud a tota dona lliure que exercitava un comerç amb l'esclau d'un altre.

3°. La reducció a servitud estava dins del cas següent: un home lliure es feia vendre com a esclau per un còmplice, repartia el preu amb ell, i després reclamava la seva llibertat inalienable.Per evitar aquest tipus de frau, l'edicte del pretor, confirmat després pels senatconsults, va decidir al fi de la República que l'acció reclamant la llibertat li fos denegada, quedant esclau; però a condició que tingués, almenys, vint anys, que fos de mala fe, i que, en canvi, el comprador actués de bona fe. 

4°. Després de diverses mesures preses pels emperadors per reprimir la ingratitut dels “manumitidos” cap als seus amos, Comodo va establir d'una manera general que sobre la demanda del patró, el “Liberto” ingrat pugues ser retornat a l’ esclavitud per decisió del magistrat.

2.1.Condició dels esclaus:

L'esclau està sotmès a l'autoritat d'un amo, el dominus.

La condició dels esclaus en la societat romana,

I. Potestat de l'amo sobre l'esclau. Aquesta potestat és del “derecho de gentes”, com l'esclavitud. Pot passar amb les mateixes característiques d'un ciutadà a un pelegrí, i el mateix pot pertànyer a l'home que a la dona. És absoluta, i s'exerceix sobre la persona com sobre els béns de l'esclau.

1. Drets sobre la persona. L'amo té poder de vida i de mort sobre l'esclau. Per la raó del qual pot castigar-lo, vendre’l o abandonar-lo. 

2. Drets sobre els béns. Tot el que l'esclau adquireix pertany a l'amo; no pot tenir res en propietat.Quan s'alliberava a l'esclau, si no recollia el peculi estava obligat a donar-li-ho a l'esclau, que es feia propietari per usucapió. Però l'esclau alliberat per testament únicament es quedava amb el peculi si l'amo l'hi havia deixat.

II. Condició de l'esclau en la societat. La condició jurídica de l'esclau es resumeix en aquests dos principis: 

a) En el dret civil no té personalitat; és una espècie de mort civil. És una cosa classificada en la categoria de les res mancipi; 

b) En dret natural, l'esclau no es diferencia dels altres homes. Té els mateixos drets i els mateixos deures, així que figura en la divisió principal de les persones.

El principi de Dret civil no va quedar absolut: ha tingut atenuacions sota la influència del dret natural, i també en l' interès dels amos, per els qui l'esclau pot ser un instrument útil d'adquisició. De la fusió d'aquesta diversitat d'idees

7

procedeixen les regles a les quals està sotmesa la condició de l'esclau en l'època clàssica, que es van modificar sensiblement, sota Justinià, en resum:

1° L'esclau no té cap dret polític.

2° No pot casar-se civilment.

3° Segons el dret civil, no pot fer cap adquisició; però en els actes jurídics pot figurar, prenent la personalitat del seu amo, que resulta d'aquesta manera propietari o creditor de l'esclau.

4° No pot obligar-se civilment pels seus contractes, però s'obliga naturalment.

5° El dret civil no admet que l'esclau, en contractar, pugui fer deutor a l'amo. Però el pretor permet als tercers que hagin tractat amb l'esclau obrar contra l'amo, quan aquest li hagi autoritzat a contractar.

6° L'esclau no pot obrar en justícia, ni per a si, ni per a cap altre. Tot i així aquesta regla està atenuada sota el procediment extraordinari.

Tal era el dret comú. Per excepció hi havia alguns esclaus més afavorits: eren els servi publici, o esclaus del poble romà. Podien ser propietaris i disposar per testament de la meitat dels seus béns.

Uns altres, per contra, quedaven sota la condició ordinària d'esclaus: eren els esclaus sense amo, per exemple: els servi poenae . No podien barrejar-se en la vida civil i no tenien ni peculi ni esperança de ser alliberats. La diversitat d'oficis en els quals s'emprava als esclaus creava entre ells, per a la societat, una desigualtat bastant considerable.

Hi ha autors que plantegen que l'esclavitud té el seu origen en les guerres; el vencedor obté tots els drets sobre el vençut: el mateix podia condemnar-lo a mort que reduir-lo a esclau. Econòmicament, aquesta segona alternativa era molt més productiva.Són dos les fonts o causes per les quals es pot ser esclau: per naixement o per circumstàncies posteriors al naixement.

Per naixement. Es considerava que el fill d'una esclava sempre seria esclau, en virtut que els fills nascuts fora de matrimoni sempre segueixen la condició de la mare. Com l'esclava en cap cas podia contreure matrimoni, el seu fill naixeria esclau.

En l'època de l'Imperi, es va admetre que si la dona hagués estat lliure al moment de la concepció el fill naixés lliure. Finalment, el dret justinià va establir que si la dona havia estat lliure en algun moment de la gestació, el fill naixeria lliure.Les causes posteriors al naixement poden ser considerades segons el “derecho de gentes”, o bé d'acord amb el dret civil.

Segons el “derecho de gentes” seria esclau l'individu que caigués presoner en una guerra; si el presoner era vençut en una guerra civil, o bé capturat per pirates o bandits, sempre seria considerat lliure per dret.Pel que fa al dret civil hem de distingir l'esclavitud en les diferents etapes històriques.

En l'època preclàssica i segons la Llei de les XII Taules, les causes de l'esclavitud són:

a. No haver-se inscrit en el cens corresponent (incensus).b. Desertar de l'exèrcit.c. Per delicte.

8

d. Per no pagar als creditors.

En l'època clàssica del dret són també quatre les fonts d'aquesta institució:

a. En aquells casos en què un home lliure, de complicitat amb un altre, es feia vendre com a esclau per després reclamar la seva llibertat, obtenint així un avantatge econòmic a través de l'engany.

b. Quan existia una sentència dictada com a conseqüència d'haver incorregut en un delicte que ho condemnés a les bèsties, al circ o a les mines. A aquests esclaus se'ls anomenava servi poenae, que significa esclau del seu propi delicte.

c. Per aplicació del Senatconsult de l'any 52, el qual estableix que tota dona lliure que tingués relacions sexuals amb un esclau aliè, existint pel mig la prohibició de l'amo, cauria en l'esclavitud.

d. El “Liberto” que cometia ingratitud cap al seu antic amo.

En l'època de Justinià, com a conseqüència de la influència del cristianisme, és suprimida la condemna a l'esclavitud per cometre un delicte.

L'esclau estava subjecte a l'autoritat del seu amo de manera absoluta, tenint aquest dret tant sobre la seva persona fins i tot de vida i mort com sobre els seus béns. No obstant això, contrari al que podria suposares, l'esclavitud a Roma va ser més benigna en la primera etapa que amb posterioritat. La raó és fàcil d'entendre, ja que els primers esclaus eren individus generalment de la mateixa raça i fins i tot de la mateixa religió que els romans. 

Posteriorment, com a conseqüència de l'expansió territorial, els esclaus eren de les més diverses procedències i estaven considerats com a coses. La seva situació empitjora quan l'Estat ha de començar a protegir-los, imposant determinades prohibicions a l'amo.

Aquesta situació no és tant per l' interès que es tingués per l'esclau en si, sinó amb el propòsit d'evitar aixecaments, com l' encapçalat per Espartacus al final de l'època republicana. Referent als béns, tot l'adquirit per l'esclau pertanyia a l'amo.

En l'època del Principat es va introduir el costum del peculi; això és, se li donaven els béns en administració i amb els guanys obtinguts podia fins i tot comprar la seva llibertat. També se li podia deixar un peculi en el testament atorgant-li conjuntament la llibertat.

En conclusió, la situació de l'esclau dins de la vida romana pot ser resumida en els següents punts:

a. L'esclau no té cap dret de caràcter polític.

b. No pot contreure matrimoni, i la unió de caràcter marital que celebri només produirà la creació d'un parentiu natural; és a dir, de consanguinitat.

c. No pot tenir propietat alguna; el que adquireixi serà en nom de l'amo i per a l'amo.

d. No s'obligava civilment per les relacions de caràcter contractual que arribés a celebrar.

i. No pot obrar en justícia ni per a ell ni per a cap altre.

2.2.Causes de l’esclavitud a Grècia i Roma:

9

Les més antigues causes de l'esclavitud, tant a Grècia com a Roma, van ser la captura de presoners en el curs d'una guerra. En les relacions bèl·liques el vencedor es convertia en amo i senyor absolut dels béns i de les persones del poble vençut, i el vençut, normalment era esclavitzat i venut com a tal esclau. Aquesta forma de esclavització feia que el nombre d'esclaus disponibles als mercats variessin en funció de l'activitat militar. Però no tots els esclaus van ser captius, també és freqüent trobar com a origen d'aquesta la venda d'un home per si mateix. Els fills de pares esclaus o mare esclava eren esclaus per aquesta raó.Els nens que naixien lliures podien convertir-se en esclaus ja que pares indigents sovint recorrien a un d'aquests dos mètodes per desfer-se dels fills que no podien mantenir: la venda i l'abandonament, encara que les lleis ho prohibien. Un mètode més cruel i més directe era l'abandó dels fills no desitjats, que amb major freqüència eren nenes, els salvadors tenien el dret a criar al nen i quedar-se’l com a esclau.Els nens desemparats també podien ser víctimes del segrest pels traficants d'esclaus. No només els nens nascuts lliures afrontaven l'amenaça de l'esclavitud; els adults també podien perdre la seva llibertat per diverses raons. Una d'elles era una sentència legal, sovint per impagaments d'impostos, la qual cosa implicava la pèrdua de la ciutadania. A Grècia, aquesta última modalitat no estava permesa; el deutor no podia ser reduït a esclavitud, però el creditor que hagués pagat el rescat d'un presoner i que no aconseguís reemborsar-se d'ell, podia prendre al presoner com a esclau. L'indigent podia oferir-se en peça com a preu d'una existència perllongada. Els adults, igual que els nens, podien caure en mans dels segrestadors i ser venuts com a esclaus, però provar la seva ciutadania era suficient per recuperar la llibertat.La importació d'esclaus va arribar a convertir-se a Grècia en el tercer producte d'importació en l'ordre d'importància, aquests procedien en la seva majoria de les regions orientals, Caria i Silícia, regions del nord del Egeu, especialment Tràcia. Igualment el tràfic d'esclaus també va adquirir unes dimensions considerables a Roma, especialment durant la República, alimentat pels pirates; el principal mercat d'esclaus era a Delos.

2.3. Tipus d'Esclavitud

Els tipus d'esclaus estan relacionats amb les activitats dutes a terme per aquests, les quals eren molt variables. No obstant això, podem fer dos grans grups: els esclaus rurals i els urbans. Sembla correspondre a una profunda realitat: quan la gran revolta servil dirigida per Espartaco, els esclaus rurals es van revoltar, però els urbans sembla que van reaccionar poc o gens. Això va ser a causa que els esclaus del camp es troben en la seva major part destinats als treballs de producció, sense contacte amb el seu amo i sotmès a una severa disciplina. Cató, en el seu Tractat d'Agricultura, manifestava que un esclau que no treballi costa diners en lloc de portar beneficis, per tant, tot el seu temps ha de consagrar-se a la producció: tota l'organització de les empreses ha d'estar dirigida per limitar el més possible tota pèrdua de temps, que equival a una pèrdua de guanys. Aquest sistema tancat del camp, és contrari al món de l'esclau urbà, on l'organització del treball és totalment diferent. En primer lloc molts esclaus escapen del control directe i permanent, ja que s'ocupen de diferents assumptes, tendes o empreses artesanals, per a benefici de l'amo, i gaudeixen així d'una autonomia que no és possible en el camp. A més els nombrosos esclaus que viuen a casa de l'amo assumeixen funcions molt específiques. Es tracta d'una servitud destinada a facilitar la vida quotidiana dels amos de la casa, i per tant sotmesa a ritmes de treball que depèn molt més dels capritxos d'aquests últims que de la gestió racional d'una empresa.

2.4. El paper de l'esclavitud en les activitats econòmiques:

Tal com dèiem en l'apartat anterior, els esclaus eren utilitzats tant per realitzar les

10

feines del camp, com per realitzar tasques pròpies de la ciutat. Per aquesta raó a l'hora d'estudiar el paper que han exercit els esclaus en l'economia grega i romana, caldrà diferenciar entre les activitats dutes a terme per l'esclau rural i les realitzades per l'esclau urbà. Al llarg de tota la història grega, sempre s'ha realitzat l'explotació dels esclaus en el camp en major o menor mesura segons l'època històrica. Però a pesar que en un primer moment ens sembli que la utilització d'esclaus era la mà d'obra més barata, no sempre ha estat així. En l'antiga Grècia, els esclaus van ser poc nombrosos des del segle VIII a. C. i costaven molt cars. A mitjans segle VI a. C. un esclau costava a l’ Àtica 200 dracmes, mentre que per un salari de 60 dracmes es podia comptar amb un obrer agrícola lliure durant tot l'any, per la qual cosa aquesta segona fórmula va ser sovint la preferida. A partir del segle IV a. C. Apareix un mercantilisme agrari. Es comença a produir en gran escala, amb la finalitat de procedir a la venda dels excedents i no la del consum del producte en el lloc de la seva producció. La càrrega del treball per aconseguir aquesta producció requeia en una massa d'esclaus que eren dirigits per un intendent o administrador. 

Els romans des d'un principi, van practicar l'esclavitud agrícola encara que a petita escala emprant un nombre molt reduït d'esclaus. Durant els segles III, II i I a. C., Roma va rebre milers d'esclaus procedents de les files dels exèrcits vençuts i de les ciutats conquistades. L'economia d'Itàlia quedà profundament afectada per aquesta situació. En el camp, la petita propietat camperola tradicional quedà marginada a les zones internes i septentrionals de la península. Aquí la terra és treballada pel propietari, amb l'ajuda d'alguns esclaus i jornalers. A Sicília i al sud d'Itàlia domina el sistema de latifundis, immensos dominis dedicats a la ramaderia extensiva o treballats per petits camperols que han de pagar una renda, alguns d'aquests eren esclaus. D'altra banda, a causa que es produeix un increment de les riqueses de la elit permetent als seus membres invertir més en terres, aquestes són acaparades per grans propietaris. Aquests es van trobar amb el problema d'aconseguir mà d'obra per a les seves finques, perquè les seves propietats eren massa extenses per ser conreades per una sola família d'arrendataris i perquè un gran nombre de treballadors tradicionals estaven abandonant les terres. Això va portar a l’ elit a utilitzar esclaus a les seves terres ja que aquests no eren difícils d'aconseguir en aquesta època. D'aquesta forma Roma va deixar de ser una societat propietària d'esclaus per convertir-se en una veritable societat esclavista. 

El pas de la República a l'Imperi, va portar amb si una disminució del nombre d'esclaus a causa de la fi de les guerres d'expansió i la repressió de la pirateria per l'armada imperial. No obstant això, en l'època d'August s'estaven produint canvis fonamentals en el sistema d'explotació rural. Amb l'augment de l'especialització es van dedicar menys terres i esclaus al pasturatge i es va desenvolupar l'agricultura a gran escala amb l'objecte de produir aliments per a la seva venda als mercats urbans. Van proliferar les viles en els latifundis. 

En aquestes viles els propietaris absentistes van ser la norma, delegant-se l'administració local en capatassos, sovint esclaus, que organitzaven el treball de les quadrilles d'esclaus. L'organització de l'espai quedà centralitzada per un gran edifici, la vila. Pròpiament aquesta, que inclou luxosos edificis per quan l'amo arriba de pas; cèl·lules per als esclaus, annexos per a les necessitats de l'explotació. Els cultius són intensius, molt especialitzats i dedicats sobretot a la comercialització. En resum, es tracta d'una veritable manufactura rural, organitzada segons els principis de la disciplina paramilitar. 

Aquest sistema de vila és el que dominarà el sector agrícola. El latifundi d'explotació extensiva, no juga més que un paper secundari, però no per això menyspreable, particularment perquè facilita el funcionament de la vila, proveint-les d'esclaus i cereals. Aquestes dues maneres d'explotació complementària basades sobre el treball dels esclaus, modifiquen radicalment la situació en el

11

camp. 

A partir dels segles II i III d. C., l'esclavitud va deixar de tenir la importància de principis de l'Imperi, la qual cosa no va ser a causa d'un millora de les condicions dels esclaus, sinó a l'estatus cada vegada més degradat dels camperols lliures. Els propietaris de les viles van dispersar progressivament a les seves quadrilles d'esclaus i van dividir les seves terres en petites parcel·les que van concedir als camperols lliures, als “libertos” i als anomenats esclaus “adscripticios”, aquests esclaus veuen com se'ls confien l'administració d'una terra, amb tot el que això significa de relativa autonomia i responsabilitat. Els camperols arrendataris, al començament del segle III d. C., van perdre la llibertat de moviment quan un decret de l'emperador Dioclecia els va adscriure a les seves terres. Amb el temps aquests van anar perdent els seus drets i molts dels seus privilegis davant la llei. Cap a final de l'Imperi, les diverses categories de treballadors rurals amb prou feines es distingien entre si; en la pràctica totes estaven adscrites a les seves terres. 

La clau del declivi de l'esclavitud va ser que llavors es podia comptar amb els camperols adscrits a la terra, els coloni, com a mà d'obra, i els propietaris no havien de dependre ja dels esclaus. Els treballs realitzats pels esclaus a la ciutat eren molt variats jugant un paper d'una importància vital en la seva economia. En la Grècia antiga, els dorios van utilitzar als esclaus solament per al servei domèstic, ja que aquests eren un poble exclusivament guerrer i no treballaven ni en l'agricultura ni en el artesanat, és a dir, era una esclavitud de tipus familiar Al segle V a. C., la indústria va adquirir una creixent importància en algunes ciutats gregues, especialment a Atenes. Es fundamentava en l'explotació de la riquesa minera del sòl, explotació que era duta a terme per la mà d'obra esclava, com en el cas de les mines de plata de “Laurión”. Normalment eren petites indústries artesanes però de vegades hi havia fàbriques de més envergadura. D'aquestes, la major que es coneix del segle V era una fàbrica d'escuts al Pireu, que reunia fins a 120 esclaus. En les drassanes, la mà d'obra estava integrada per petits artesans lliures i esclaus. Els esclaus podien ocupar llocs importants tals com el de banquer, el qual servia de vegades d'intermediari entre el prestador i el comerciant. El banquer també exercia funcions de cambista, a través de com el comerciant o estranger que estava de pas podia procurar-se unes monedes locals i fer que li valoressin les monedes estrangeres que portaven. Aquesta funció d'intermediari i de cambista permetia als banquers obtenir substanciosos beneficis. Un altre dels llocs que amb freqüència va ser ocupat per l'esclau grec va ser el de director d'un establiment comercial, qui malgrat tot continuava sent esclau. D'altra banda estaven els esclaus especialistes, que ocupaven posats de professors, metges, músics, cuiners, etc., en realitat la seva situació depenia de l'ofici que exercissin. 

Els esclaus domèstics van alliberar a la mare de família del treball que en un altre temps era realitzat per ella a l'entorn de la família. Però també es va desenvolupar a la ciutat un treball artesanal dels esclaus que exercien un ofici. Esclaus i “libertos” van absorbir el mercat de treball. 

Una altra de les activitats a les quals s'eren sotmesos els esclaus grecs eren a les pràctiques homosexuals. Aquestes pràctiques eren considerades alguna cosa natural al món masculí del grup de guerrers grecs. D'altra banda, les dones lliures de la ciutat mai van estar presents en les celebracions gregues , les úniques dones que estaven presents eren joves esclaves. Eren triades per la seva joventut i bellesa i amb freqüència ballaven nues, les noies solien acabar amb els convidats. Algunes d'aquestes podien adquirir una posició especial en ser la companya constant d'un o més convidats i, en aquest cas, rebien el nom de “heteras”. Els esclaus urbans romans, sovint treballaven en empreses industrials i comercials. No hi havia fàbriques en el sentit modern de la paraula perquè la manufactura romana tenia lloc en la seva major part en petits tallers on els artesans produïen ceràmica, articles de vidre, joies, maons i similars. En aquestes activitats

12

s'utilitzaven tant esclaus com persones lliures, però amb major freqüència s'empraven esclaus, ja que pocs homes lliures acceptarien les dures condicions d'aquest treball. La revolució que va tenir lloc arran dels canvis produïts durant el pas de la república a l'Imperi en el camp, també va tenir les seves repercussions en l'organització de la producció de l'artesania. Aquí seguiran subsistint els tallers tradicionals, però queden marginats a la confecció de productes de mediocre qualitat amb una producció molt restringida. D'ara endavant la producció queda acaparada pels grans tallers i sobretot per les veritables manufactures urbanes comparables punt a punt a les viles agrícoles, amb la mateixa utilització racional de la mà d'obra on predomina els esclaus. L'esclau es troba, doncs, en el centre d'un profund canvi econòmic. 

Està clar que aquestes manufactures són el reflex del paper dominant des d'ara exercit pel model esclavista. Gran part dels treballadors que han quedat jurídicament lliures estan sotmesos des d'ara a unes condicions de treball inspirades directament en el que podria esperar-se d'un esclau explotat racionalment. En el marc de la producció esclavista, l'esclau està dotat d'una notable eficàcia. 

En el medi urbà es constata el mateix fenomen fonamental de reculada en l'organització manufacturera de la producció que la que va tenir lloc en el camp. Arriba a ser habitual permetre a l'esclau artesà una activitat autònoma, i per administrar les seves empreses, l'amo recorre a uns administradors, gairebé sempre esclaus, que regenten el taller. En aquesta situació ser esclau es converteix en un mitjà de promoció social. Totes aquestes mutacions suposen, en la pràctica, un debilitament de la incapacitat jurídica de l'esclau, ja que cal deixar-li certa llibertat d'acció. S'ha suggerit que l'esclavitud va retardar el procés tecnològic, punt feble al món romà, en fer innecessaris els mecanismes i les tècniques que estalviessin mà d'obra, i que la mà d'obra esclava no podia competir en eficiència amb la lliure. Les recents investigacions suggereixen que en realitat no va haver-hi diferències entre la mà d'obra esclava i la lliure. L'artesania no es ressentia quan les tasques tals com la producció de ceràmica s'encomanava a esclaus D'altra banda, les explotacions esclavistes no es contradiuen en absolut amb les investigacions tècniques. A més s'oblida amb massa freqüència l'extraordinària eficàcia de l'esclau racionalment explotat. Com observa Aristòtil, si les llançadores teixissin soles i les pues toquessin soles les cítares, no farien falta ni obrers ni esclaus. Per poder tractar de manera satisfactòria el retard industrial i l'estancament tecnològic a Roma, es requereix una perspectiva diferent que tingui en compte als beneficiaris de l'artesania, que van anar els propietaris, no els esclaus. Els propietaris mancaven d'un coneixement especialitzat dels processos implícits i els treballadors que podrien haver inventat tècniques o eines per estalviar mà d'obra no tenien incentius o mitjans per fer-ho. Econòmicament l'Edat mitjana apareixerà com una època de recessió, a pesar que tosques màquines substituiran a les expertes màquines humanes. Es tracta d'una economia extensiva on la terra produeix poc, on es redueixen els tallers per adequar-se a la demanda, substitueix a una economia intensiva, basada en una notable productivitat obtinguda gràcies a fortes inversions en “homes- màquines”. Aquesta transformació radical de l'organització de treball és conseqüència de la desaparició de la manera de producció esclavista, fenomen que es rematarà al segle II d. C. La història d'esclavitud queda, doncs, marcada per dos grans talls. En primer lloc cap al 200 a. C., que marcarà l'inici d'un sistema econòmic basat en l'explotació racional de l'esclau. Després, el de segle II d. C., que correspon a la ruïna d'aquest sistema. 

Dins de la ciutat existeix un altre tipus d'esclaus diferents dels quals realitzaven treballs industrials i artesanals: els esclaus domèstics. Igual que a Grècia, a Itàlia els

13

esclaus domèstics van ser molt comuns. Totes les persones acomodades, adinerades o riques empraven esclaus com a servents domèstics.

En l'àmbit de l'esclavitud domèstica, algunes ocupacions dels esclaus romans donaven a els qui les exercien rols de major responsabilitat com la puericultura, l'educació i la medicina. A les escoles organitzades pels municipis i finançades pels pares dels alumnes, els mestres eren sovint esclaus. Les pràctiques mèdiques científiques van arribar a Roma amb els esclaus procedents de Grècia i d'altres llocs del Mediterrani oriental. L'explicació d'això resideix en l'actitud de l’ elit romana, que habitualment va canalitzar la seva activitat creativa cap a les tasques militars i polítiques. Per tant van necessitar fer ús de la formació i el coneixement de les arts i les professions liberals que molts esclaus orientals posseïen. 

No obstant això, els esclaus estaven exclosos del servei militar, a excepció de períodes aïllats de necessitat urgent. Un esclau que es fes passar per lliure per entrar en l'exèrcit s'arriscava a la pena capital. Però encara que no podien anar armats i participar en el combat, els esclaus van contribuir al funcionament de l'aparell militar. Se'ls va emprar en intendència i en altres tasques no militars; tots els oficials i fins i tot els soldats rasos tenien criats que els acompanyaven. Els romans, igual que els grecs, mantenien relacions sexuals amb els esclaus domèstics. Alguns d'acord amb les seves preferències sexuals, compraven joves d'un o un altre sexe perquè els servissin de parella sexual. Uns altres compraven esclaus i els prostituïen, i aquest era la destinació final de moltes nenes abandonades pels seus pares i criades pels quals les trobaven. Un altre tipus d'activitats i que és necessari destacar són les realitzades a la ciutat pels esclaus públics. Aquests esclaus van representar un paper important dins de l'administració pública. Va ser un fenomen que es va produir primer a Grècia i posteriorment a Roma. 

A Grècia, als esclaus públics se'ls proporcionaven allotjament, vestit, alimentació i gratificacions. Tenien treball fix, podien casar-se, tenir un patrimoni i fins i tot un esclau. Realitzaven tot tipus de treballs a la ciutat, però els més importants d'aquests esclaus eren els empleats en les oficines i petits funcionaris. Complien funcions d'agutzils i porters dels tribunals, de secretaris, d'arxiver de tresorers, de comptables i d'escribans, etc. gràcies a ells l'administració estava assegurada; constituïen el personal estable, l'element fix que assegura la continuïtat administrativa més enllà dels canvis polítics 

Els esclaus públics romans són anomenats Caesaris, que literalment traduït vol dir "la família de l'emperador". Es dividia en dues categories principals: el personal de la casa imperial i el que s'ocupava de l'administració de l'imperi. Les obligacions dels esclaus de la casa imperial eren les pròpies del servei domèstic. El grup administratiu constituïa la burocràcia que s'ocupava de portar els arxius i la correspondència, recaptar impostos i desemborsar els diners; també es portaven les biblioteques i el sistema postal. El subministrament d'aigua per a la ciutat de Roma estava administrat pels esclaus imperials. Els esclaus imperials dirigien els aqüeductes, les mines, les pedreres i la casa de la moneda. La situació dels esclaus imperials va ser diferent al de la resta dels esclaus. Els membres d'aquest grup podien esperar la manumissió i amb freqüència van prosseguir la seva carrera com “libertos” imperials. Van arribar a constituir una categoria social apart en la societat romana. La gran diferència que existia entre els esclaus normals i els imperials, es posa de manifest en el fet que, tal com s'ha explicat anteriorment, els esclaus tenien prohibit entrar en l'exèrcit, no obstant això, els esclaus imperials podien estar al comandament d'embarcacions. La raó del perquè es va emprar als esclaus d'aquesta forma, és que l’elit romana defugia qualsevol tasca pública que no estigués relacionada amb l'exèrcit i la política. Per a les atres tasques requerides per l'administració de l'Imperi, va caldre emprar a els qui no tenien prejudicis tradicionals en contra de tals tasques, a els qui

14

podien ser adquirits d'una manera barata i ràpida, als qui es podia obligar a treballar per la força.

3. Extinció de l'Esclavitud

Guillermo Floris Margadant parla de l'extinció de l'esclavitud com un fenomen sociològic, l'esclavitud antiga s'extingia, gairebé imperceptiblement, per transició al colonat que desemboca en el feudalisme medieval.Des del començament del principat, el nombre d'esclau disponibles als mercats va començar a disminuir: d'un costat, per les freqüents manumissions, és a dir, alliberaments; d'un altre, per la menor freqüència de brillants èxits militars.

Especialment en temps del Baix Imperi, el nombre d'esclaus va baixar ràpidament; la vida econòmica va començar a sofrir per l'escassetat d'ells, i els grans terratinents van iniciar el sistema de prohibir que els pocs camperols que treballaven en els seus camps, sortissin d'allà. Així s’inicia el “colonat”: en comptes de l'esclau tan fàcilment comprat i venut abans, en nombrosos mercats d'aquest tipus, trobem ara al servus glebae, home lliure però vinculat contractualment a determinada terra, de les quals no pot separar-se, i les quals, d'altra banda, no poden ser venudes sense garantir-li al servus glebae el seu dret de continuar conreant-les (amb freqüència, a canvi d'una participació en la collita). 

Aquest sistema passa a ser un element del feudalisme posterior, que, des de l'última fase de l'Edat Mitjana, es va anar liquidant amb el naixement de les ciutats i sota l' influx del canvi general de les idees.

En forma individual, l'esclavitud romana s'extingia, com és lògic, per la mort de l'esclau, i per una concessió especial de la llibertat. A més, el captiu de guerra podia recuperar la seva llibertat per devolució convinguda o per fugida.

Les formes que atorgaven d'una manera especial la llibertat podien ser les següents:

1. L'alliberament de l'esclau per efecte directe de la llei; per exemple, quan l'amo abandonava a un esclau greument malalt, o quan aquell creia de bona fe ser lliure, vivint públicament com a tal durant vint anys (cas d'adquisició de la llibertat per prescripció), o quan es venia sense clàusula de no – prostitució a una esclava adquirida amb tal clàusula.

2. Alliberament a conseqüència de la intervenció especial de l'Estat; per exemple, quan un esclau denunciava la conspiració del seu senyor.

3. Alliberament a conseqüència d'un acte especial del senyor, o sigui, la manumissió, que era el cas més freqüent. Referent a això, hem de distingir les formes solemnes del ius civile i les no solemnes del ius honorarium.

1) Del ius civile:

a’) Manumissió per inscripció de l'esclau en els registres del cens, com si es tractés d'una persona lliure. Aquest procediment només era factible quan s'efectuava el cens, és a dir, cada cinc anys, fins a 74 d. de J. C.

b’) Per un judici simulat de la llibertat. En tal cas, l'amo i un amic anaven al magistrat amb l'esclau en qüestió. Després, l'amic pretenia com adsertor libertatis que l'esclau era lliure, i com l'amo no es defensava, el magistrat declarava que l'actor tenia raó i que el presumpte esclau era, en realitat, un home lliure.

c’) Per testament, en cas que el testador concedís a l'esclau la seva llibertat o obligués, a l'hereu a donar-la. Aquestes dues possibilitats tenien efectes jurídics diferents, a causa dels iura patronatus . Tal manumissió per testament podia estar

15

subjecta a condicions o termes, en aquest cas l'esclau era un statu liber.

d’) A aquestes maneres solemnes del dret clàssic (manumissió cens, vindicta i testament), el Cristianisme va afegir una més: la manumissió in sacrosanctis ecclesiis, mitjançant una declaració feta pel sacerdot davant els fidels, reunits a l'Església.

2) Del ius honorarium:

El pretor no es fixa amb massa severitat en els formulismes, i reconeix la llibertat d'un ex – esclau en diversos casos més, sempre que el senyor hagi manifestat clarament la seva voluntat indubtable d’alliberar-lo, mitjançant una declaració escrita (manumissió per epistolam), una declaració verbal davant amics (manumissio inter amicos) o després d'haver convidat a l'esclau a sopar amb ell (manumissio post mensam). Com el ius civile no reconeixia aquestes maneres, el pretor va decidir concedir al lliberto una excepció contra l'eventual reclamació del seu antic senyor, en el cas que aquest es penedeixi de la seva generositat.

4. Un cas entremig de la manumissió i l'alliberament per la llei en forma directa és el del statu liber, a dalt esmentat, a qui li va ser promesa la llibertat sota una condició qualsevol, i que rebia tal llibertat si el seu senyor realitzava algun acte que impossibilités el compliment de la condició.

3.1. Limitacions a les Manumissions.

Per por de que un excés de manumissions introduís massa sang estrangera dins la ciutadania romana, el nacionalista August va establir, a més de l'impost del cinc per cent, diverses restriccions a la facultat dels senyors alhora d’alliberar esclaus.

3.2. La situació Jurídica del Lliberto

Per al dret republicà l'ex esclau (libertus, libertinus) era un ciutadà romà. No obstant això, no tenia dret de casar-se en iustae nuptiae amb una persona ingènua (és a dir, lliure des del naixement) ni podia ocupar una magistratura.En altres paraules, li faltaven el *ius *connubii i el *ius *honorum. 

A més, no rebia una completa independència del seu antic senyor o patronus, sinó que aquest conservava sobre el lliberto certs drets, els iura patronats. Aquesta interessant zona grisa entre el dret i els convencionalismes comprèn:

a) El dret a obsequium (respecte). A conseqüència d'ells, cap lliberto podia exercir acció penal contra el seu patró; i, per demandar-ho civilment, necessitava autorització especial del pretor. Una altra conseqüència del obsequium era cert dret a aliments en cas d'indigència.b) El dret a operae officales, serveis que tots els libertos devien automàticament als seus patrons (com el d'acompanyar-los durant viatges perillós, etc.).c) El dret a l'herència del lliberto, si aquest moria sense descendents i sense hereu.

El dret de ser tutor dels fills menors del lliberto difunt acompanya a aquest privilegi successori.

A més d'aquests iura patronats automàtics, el patró podia estipular encara, en el moment de la manumissió, serveis especials, els operae fabrils. No obstant això, si tractava d'aprofitar indegudament el desig de llibertat del seu esclau, exigint serveis excessius, el pretor podia moderar prudentment les condicions convingudes.

Des de la fi de la república, la condició del lliberto es complica. Si ha estat alliberat en forma solemne, ajustant-se a les esmentades lleis restrictives del començament de l'imperi, té la “millor llibertat”, és ciutadà romà, i la precipitada falta de

16

connubium es redueix a una prohibició de casar-se únicament amb membres de famílies senatorials.

En canvi, si deu la seva llibertat a una manera no solemne de manumissió, o violant la legislació restrictiva abans esmentada, o si el senyor tenia sobre l'esclau una dominica potestas reconeguda pel ius honorarium i no pel ius civile, llavors el lliberto no és més que un llatí “juniano”, sense connubium, i, per descomptat, sense ius honorum i, inclusivament, sense ius suffragii (dret a votar). A més no pot fer testament ni rebre cosa alguna per testament.

La “pitjor llibertat” corresponia a la categoria dels “dediticios”, creació de la Lex Aelia Sentia. No participen de cap dels privilegis que van annexos a la ciutadania romana ni poden viure a la ciutat de Roma o prop d'ella.

En l'època imperial, l’ omnipotència de l'emperador permetia a aquest, per descomptat, convertir al lliberto en un ciutadà , mitjançant la concessió de el “dret a l'anell d'or” que deixava intacte al conjunt de privilegis patronals o, inclusivament, en una forma més completa, per la natalium restitutio (atorgament del dret d'haver nascut lliure), que suprimia els iura patronats.

El filiusfamilias in mancipio és lliure, però ha de treballar per la domus adquirente. Si ha estat lliurat pel seu pare en virtut d'un delicte comès, haurà de treballar fins que hagi liquidat l'import convingut. Un deutor addictus, encara que lliure, té en la domus del creditor una situació semblant. 

Després d'haver estat sotmeses a les mateixes regles durant tot el temps de la República, les manumissions van ser objecte de diverses reformes des del regnat d'August. Cal distingir dos períodes:

I. Des dels primers segles fins a l'Imperi, la manumissió és regulada segons principis rigorosos. Interessa a un mateix temps al senyor propietari, a qui despulla d'un bé, i a la ciutadania, a qui dóna un ciutadà més. Per tant, són precises dues condicions per adquirir la llibertat:

a) Que la manumissió tingui lloc per la voluntat del senyor propietari, i b) Que sigui feta en formes solemnes, on estigui representada la ciutadania.

Havia de tres espècies.

1. Censu. Amb el consentiment del senyor, l'esclau és inscrit en els registres del cens, on cada ciutadà tenia el seu capítol.Aquesta manera de manumissió, encara que sembla ser molt antic, data, sense dubte, de Servio Tulio , no podent utilitzar-se més que cada cinc anys, i en el moment de les operacions del cens.

2. Vindicta. És el procediment més pràctic. El senyor, acompanyat de l'esclau, i de vegades d'un tercer, gairebé sempre un lictor, es presenta en qualsevol lloc davant del magistrat, i llavors té lloc la ficció d'un procés en reclamació de llibertat. El tercer, anomenat adsertor, sent allibertat l'esclau.

3. Testament. La voluntat d'un ciutadà expressada en el seu testament és obligatòria, segons la llei de les XII taules.El testador, doncs, pot deixar directament en llibertat al seu esclau, dient en el seu testament: Stichus liber. Llavors l'esclau és lliure, quan el testament produeixi el seu efecte. Com tota disposició testamentaria, aquesta manumissió es podia suspendre per un terme o per una condició: fins que arribi el dia en què hagi de ser lliure, l'esclau és, mentrestant, un statuliber.

17

L'esclau a qui un senyor, un ciutadà romà, lallibera per alguna d'aquestes tres maneres, es fa lliure i ciutadà. Però faltant una d'aquestes dues condicions, l'esclau no serà lliure en dret. Això solia passar quan el senyor lliberta al seu esclau sense usar els mitjans solemnes, per exemple, amb ajuda de la declaració feta davant d'alguns amics; o bé si el que fa la manumissió no és el propietari civil de l'esclau, és a dir, el té solament in bonis. En aquests casos, l'esclau mai serà alliberat, quedarà esclau en dret; només obté una llibertat de fet, que el senyor pot fer-la cessar al seu capritx, quedant l'esclau lliure i ciutadà, o esclau en dret.

II. Al principi de l'Imperi es van fer necessàries algunes reformes. D'una banda es feia necessari fixar legalment la condició dels esclaus llibertats irregularment, i als quals l'autoritat del pretor només assegurava una llibertat de fet. I d'altra banda, la facultat il·limitada d’alliberar s'havia fet insostenible pels seus abusos.

Al costat d'una població delmada per les guerres civils creixien en nombre els llibertats, estenent en el si de la societat els elements de desordre i corrupció, la qual cosa August va remediar amb aquestes dues mesures:

a) Creant noves classes de “libertos”, als quals va negar el dret de ciutadania, i 

b) Restringint les manumissions. Aquestes són les lleis explicades de manera breu:

1. Llei Junia Norbana. Aquesta llei s'ocupa dels esclaus que només tenien una llibertat de fet, perquè per ser llibertats els faltava, bé l'ocupació d'una manera solemne, o la voluntat d'un senyor civilment propietari. Aquesta llei els considerava lliures de dret, però no ciutadà, i els assimilava als llatins de les colònies, descarregant-los, a més, de certes incapacitats especials. Aquests “libertos” es van anomenar “latinos junianos”.

2. La Llei Aelia Sentia, contenia cert nombre de restriccions per les manumissions. Les principals:

a) L'esclau llibertat abans de l'edat de trenta anys no és més que un “latino juniano”. Solament en un cas adquireix la ciutadania: si ha estat alliberat per vindicta, i per motiu legítim sotmès a l'aprovació d'un consell. De manera que, excepte aquesta excepció, on la manumissió està justificada i envoltada de garanties particulars, la llei separava del nombre de ciutadans aquells “libertos” la joventut dels quals pogués ser objecte de desordres. Encara que també, havent donat proves de moralitat o rendit algun servei a l'Estat, els facilitava, l'adquisició de la ciutadania.

b) La manumissió feta per un senyor menor de vint anys es declara nul·la, doncs és de suposar que un senyor tan jove es deixés portar sense reflexió dels seus actes, donant llibertat a esclaus poc dignes d'aquest favor. Però, la llei no s'aplica, havent-hi un motiu legítim de manumissió i estant aprovat pel consell; en aquest cas el senyor menor de vint anys pot llibertar al seu esclau per la vindicta o inter amicos.

c) La llei declara nul·la la manumissió feta sota frau de creditors. Es considerava com a tal que, disminuint la fortuna del senyor, li feia insolvent o augmentava a la seva insolvència, causant, per tant, un perjudici als seus creditors. Encara que hi havia certs jurisconsults que exigien a més que el senyor tingués consciència del dany que feia als seus creditors, acabant per prevaler aquesta opinió. Si aquestes dues condicions van unides, la llei impedeix produir el seu efecte a la manumissió en interès dels creditors. Llavors l'esclau és lliure de fet, però no ho serà de dret fins a assegurar-se ben que els creditors no faran prevaler la llei Sentia. El seu interès havia de portar-los a una ràpida solució.

d) La Llei Aelia Sentia crea una tercera classe d’ alliberats, els “dedicticios”. Tot

18

esclau que durant la seva esclavitud hagi sofert certs càstigs no serà digne si es fes per la manumissió ni ciutadà ni llatí. La llei només li concedeix la condició de pelegrins dedicticios, amb cert agreujament.

A totes les disposicions anteriorment citades la llei feia una important excepció. A favor del senyor, i a fi de tenir segur un hereu, decidia que l'esclau, instituït i llibertat pel testament del seu amo, es faria lliure i ciutadà sempre que tingués menys de trenta anys, que no estigués en situació si es fes “dedicticios”, que l'amo no tingués menys de vint anys i que la manumissió hagués estat feta en frau de creditors. Aquest favor només està acordat per a un esclau i no havent-hi a més cap altre hereu testamentari.

3. La Llei Fufia Caninia limita les manumissions testamentaries, que van ser excessives, perquè no estaven restringides per l' interès personal del senyor. Es veia freqüentment que els ciutadans donaven la llibertat per testament a tots els seus esclaus. A l'escàndol d'aquestes manumissions, el motiu únic de les quals era la vanitat del testador, s'unia el menyscapte que portava al dret de l'hereu, a qui privaven d'una part, gairebé sempre considerable, de la fortuna del difunt. La llei, llavors, va decidir que el senyor no pogués alliberar més per testament que una part determinada del nombre d'esclaus, i mai més de cent. Va ser revocada per Justinià. 

3.3. Condició dels “manumitidos”:

La condició dels “manumitidos” difereix, sota dos conceptes, de la dels ingenus:

a) en el punt de vista jurídic tenen un lloc inferior en la societat;

b) i queden a més lligats amb certes obligacions cap al seu antic senyor o patró.

I. Condició social dels “manumitidos”. Des de les reformes d'August va haver-hi entre els romans tres classes de “manumitidos”: els “manumitidos” ciutadans, els “latinos junianos” i els “dediticios”.

1. “Manumitidos” ciutadans. Aquests són els més afavorits; adquireixen a un mateix temps la llibertat i el dret de ciutadania. No obstant això, estan, per diverses raons, en una situació inferior a la dels ingenus. En dret públic no tenen el “jus honorum”, és a dir, l'accés a les magistratures, ni tampoc als municipis, on tampoc poden formar part de la cúria. La llei Visellia, feta sota el govern de Tiberi, ho prohibia, sota penes severíssimes. En quant al dret del vot, només exercien en els comicis, per tribus, i ja sabem com els censors els havien repartit en les quatre tribus urbanes per disminuir la seva influència. En dret privat van tenir al principi el commercium i el connubium ; però el matrimoni entre ingenus i llibertats va quedar per llarg temps vetat. Sota August va ser limitada aquesta defensa als senadors i als seus fills. En definitiva, no tenen dret a portar l'anell d'or, privilegi dels cavallers.

Sota l'Imperi, els “manumitidos” ciutadans podien adquirir individualment per concessió del príncep una condició igual a la dels ingenus; hi havia dos graus en aquest favor. El jus aureorum annulorum assimila el “manumitido” a un ingenu, el mateix en dret públic que en dret privat, però deixant subsistir els dret del patró. La restitutio natalium concedeix al “manumitido” una ingenuïtat completa i extingeix fins als drets del patró, per la qual cosa només s'acorda amb el seu consentiment.

2. “Manumitidos latinos junianos”. La seva condició és la mateixa que la dels llatins de les colònies. No tenen drets polítics. En dret privat tenen el commercium però no el connubium. La llei Junia Norbana els afecta també en certes incapacitats especials; així que no poden:

a) Ni testar; a la seva mort, tornen els seus béns al senyor;

19

b) Ni recollir una successió testamentaria o un llegat, a menys si es fes ciutadans en els cent dies següents a la mort del testador;

c) Ni ser nomenats tutors testamentaris;

d) Ni, segons la llei Atilia, ser nomenats tutors a Roma pel magistrat.

Des del regnat d'August, i sota els emperadors que van seguir, els va ser molt fàcil als “latinos junianos” millorar la seva condició i adquirir la qualitat de ciutadans:

a) El que als trenta anys complerts hagués estat alliberat d'una manera no solemne, inter amicos, per exemple, i només hagués adquirit la condició de llatí, es feia ciutadà iteratione, havent estat alliberat per segona vegada pel seu antic senyor d'una manera solemne;

b) Una concessió expressa de l'emperador podia també conferir a un llatí la qualitat de ciutadà, però sense llevar al patró els seus drets sobre la successió del llibertat llatí;

c) La llei Aelia Sentia, decidint que el “manumitido” menor de trenta anys seria llatí, li concedia el següent favor: Si es casava amb una ciutadana o una llatina en presència de set testimonis ciutadans romans o púbers, assegurant que es casava per tenir fills i que d'aquesta unió naixés un fill, podia quan aquest fill tingués un any, presentar-se al magistrat, provant-li, tant l'existència del fill com la causa del seu matrimoni, causam probare. Llavors es feien ciutadans, acordant-se també la ciutadania a la dona i al fill, si és que ja no la tenien. Aquesta és la causae probatio.

d) En fi, en virtut de decisions preses sota Tiberi, Claudi i Trajà, van poder els “latinojunians” adquirir la ciutadania en diversos casos en què haguessin fet algun servei d'importància a l'Estat.

3. “Manumitidos dediticios”. Van ser dels “manumitidos” els menys afavorits:. Assimilats els pelegrins que es van rendir a discreció, no posseïen ni drets polítics, ni conobium, ni commercium. A més, els estava en absolut prohibit internar-se a Roma o en un radi de cent milles al voltant de Roma sota pena de caure una altra vegada en esclavitud i de ser venuts ells i els seus béns, amb la clàusula següent: de no poder mai de la vida ser “manumitidos”. En fi, que no hi havia mitjà de millorar la seva condició ni d'arribar a la ciutadania. Aquest rigor estava justificat per la seva conducta anterior, doncs es presumia que haguessin estat ciutadans perillosos.

3.4. Relacions dels “libertos manumitidos” amb el patró: 

Fos quina fos la condició del lliberto, les seves relacions amb el patró són les mateixes, a part de certes diferències per al reglament de la seva successió.

Sent al seu antic senyor a qui el llibertat deu la seva existència civil, ha d'estar amb ell en relació anàloga a la del fill amb el seu pare.Per tant, pren el nom , origen i domicili legal del patró, formant també part de la seva gens.

D'altra banda, amb motiu de l'agraïment que deu al patró, ha de subjectar-se cap a ell a certes obligacions que constitueixen els jura patronats o drets de patronat. Aquests drets passen també als fills agnats del patró, i es poden dividir en tres grups:

a) Obsequium. El patró té dret al respecte i consideracions per part del lliberto. Aquest dret es manifestava sota les formes més variades; per exemple, el llibertat

20

no podia perseguir al seu patró sense autorització d'un magistrat, devent-li també aliments en la necessitat. Aquesta obligació va estar per molt temps desproveïda de sanció, però la llei Aelia Sentia va establir penes contra el lliberto ingrat, i en els temps de Còmode va poder ser posat una altra vegada en esclavitud.

b) Operae. A més, el senyor feia prometre certs serveis al lliberto, bé fora amb ajuda d'alguna estipulació o bé per jurament. Aquests dos procediments feien néixer la mateixa obligació sancionada per l'acció operarum.Hi havia dues classes de operae:

Les operae officiales consistien en els serveis domèstics; per exemple: administrar els assumptes del patró, cuidar la seva casa durant la seva absència i acompanyar-li en els seus viatges. Aquests serveis, naturalment, es consideraven com a deguts a l'agraïment, cessant aquesta obligació a la mort del patró. 

Els operae fabrils tenien un caràcter pecuniari, reservant-se el patró cert nombre de jornals de treball, segons l'ofici, art o professió del lliberto. Podia cedir o arrendar aquest cens, i passar als seus hereus.

c) En fi, el patró tenia importants drets sobre la tutela i la successió del lliberto.

Extinció de l'Esclavitud 

La condició servil per un acte voluntari del domus, anomenat manumissió, que podia ser solemne o no solemne, i per decisió de la llei.

a) Manumissions solemnes: 

El ius civile va crear 3 formes solemnes de manumissió:

• Manumissio Vindicta: Se celebrava conforme al ritual de la in iure cessio, que era una forma de transmetre la propietat per mitjà d'una fingida reivindicació de la cosa. Participaven de l'acte que es feia davant del magistrat, el domus, l'esclau i un tercer -adsertor libertatis- que tocava a l'esclau amb una vareta (vindicta), afirmant solemnement que era home lliure. Com a tal declaració no era contradita per l'amo, el magistrat la confirmava i pronunciava la addictio libertatis.

• Manumissio Censu: Es donava quan l'amo inscrivia al seu esclau en les llistes del cens.

• Manumissio Testament: Va ser la concessió de la llibertat feta per l'amo en un testament, ja de manera directa, ja encarregant a l'hereu que alliberés a l'esclau (fideicommissaria llibertes). En el primer cas l'esclau adquiria la llibertat tan aviat com l'hereu acceptés l'herència; en el segon, l'hereu instituït havia de realitzar la manumissió per qualsevol dels mitjans legals.

b) Manumissions no solemnes:

Manumissions desproveïdes de formalitats. Es podia donar llibertat a l'esclau amb la sola declaració de l'amo davant la presència d'amics (inter amicos); mitjançant una carta al servís (per epistulam) i també admetent-ho com si fos home lliure en la pròpia taula del senyor (per mensuam). Aquestes manumissions van mancar, al principi, de validesa legal, per la qual cosa l'esclau era lliure de fet, però no de iure. El pretor va crear, a principis de l'imperi, una lex Iunia Norbana que va establir que els alliberats no formalment, no adquirien la condició de ciutadans, sinó de llatins per la qual cosa els va anomenar latini iuniani. Aquesta categoria es va abolir en temps de Justinià i es va admetre com a ciutadà lliure a l'esclau que estigués alliberat de qualsevol de les formes sempre que es fes en presència de 5 testimonis.En temps de Constantí, es va crear una nova forma d’alliberar formalment, la

21

manumissió in ecclesia. Consistia a la declaració de l'amo feta en una església davant les autoritats eclesiàstiques i el poble cristià que donava llibertat a la seva esclau

c) Extinció per llei:

L'ordenament legal romà va consagrar diverses causes que, independentment de les manumissions, donaven al serf condició de lliure. Com per exemple si el domus l’ hagués abandonat greument malalt; quan l'hagués venut sota condició que el comprador el l’alliberés i aquest no ho hagués fet; si es trobava de bona fe en possessió de la llibertat durant 20 anys i des de Justinià, quan hagués aconseguit una dignitat o rebut les ordenis eclesiàstiques.Els lliberto (liberti, libertini) eren els esclaus alliberats, ciutadans jurídicament capaços, encara que no gaudien de la mateixa condició dels ciutadans que havien nascut lliures i conservat tal condició tota la seva vida, que eren anomenats ingenus (ingenui). Els lliberto no podien ser magistrats ni ingressar al senat, com tampoc contreure matrimoni amb ingenus, abolida per Justinià. El vincle del lliberto i el seu antic domus s'estenien als descendents de l'amo, constitueixo el dret de patronat (ius patronatus).Aquest dret prohibia al lliberto certes accions contra el patró (antic domus) com entaular una demanda sense autorització del magistrat. També estava obligat a prestar-li certs serveis (operare), que podien ser exigits judicialment pel patró si els hi havia promès per jurament (promissio iurata liberti) abans de la manumissió o per estipulació (stipulatio) després d'ella. El patró havia de tutelar als fills del lliberto i tenia dret a la successió si moria sense hereus seus (heretis sui).Quan moria el patró, els seus drets es transmetien als seus descendents i més endavant en temps de Justinià als seus altres hereus.El lliberto podia adquirir la ingenuïtat per concessió imperial. Primerament pel ius aureorum anulorum, dret d'usar l'anell dels cavallers, que ho convertia en ingenu, encara que seguia la relació de patronat; més tard per la restitutio natalium que els equiparava amb l'home lliure, si el patró renunciava als seus drets.

3.5. Restriccions a la Facultat de Manumitir:

August va fer dictar pel comici dues lleis amb tendència a restringir les manumissions per diverses raons a causa del seu ús exagerat:

• Lex Fufia o Fúria Caninia: Restringia manumissions testamentaries, establint que només podien fer-se nominativament, és a dir, identificant a l'esclau pel seu nom. A més va prescriure, la limitació del nombre de manumissions, en cap cas es podia passar de 100. Creada l'any 2 a. de C.

• Lex Aelia Sentia: Creada l'any 4 a. de C., va disposar que per realitzar la manumissió, l’alliberadorhavia de ser major de 20 anys i l'esclau de 30. va declarar nul·les les manumissions que se solien fer per defraudar als creditors.

3.6. Relacions afins a l'Esclavitud - El Colonat -

Eren situacions de quasi esclavitud. Així, les persones in causa mancipi, que era el cas del filiusfamilias al que el pater venia a un altre pater o feia lliurament d'ell en reparació d'algun delicte (noxae deditio). També el redemptus ad hostibus, significava que el ciutadà rescatat per un tercer de la captivitat mitjançant el pagament d'un rescat i que era considerat esclau del redemptor fins que reintegrés el rescat.La situació a la fi de l'esclavitud que a Roma es va donar amb freqüència va ser la del colonat. Els colons (coloni) eren arrendataris de terra en situació de dependència, que es trobaven adscrits a la gleva (glebae adscripti) i havien de pagar un cànon pel feu que ocupaven i que no podien abandonar sota pena d'esclavitud. El propietari tampoc podia separar al colon de la terra, ni vendre la

22

terra sense el colon, ni a aquest sense el feu.

3.7. Status Civitatis

Després de la llibertat, el do mes preuat pels romans era la ciutadania romana, la qual conferia grans avantatges als seus titulars, tant en l'ordre públic, com en el privat, per l'ordenament jurídic romà només emparava als membres de la civitas (cives).En relació al status civitatis, les persones es dividien en dues classes: ciutadans i estrangers o pelegrins (peregrini). Entre tots dos grups es trobaven els llatins (latini).Durant molt temps els pelegrins van mancar de personalitat jurídica al territori romà (península Itàlica); només l'any 212 d. de C. la ciutadania es va estendre a tots els súbdits lliures per decisió de l'Emperador Caracalla (Edicte de Caracalla o Constitució Antonina) i d'aquesta manera va desaparèixer la distinció de les persones d'acord al status civitatis.

Ciutadans: En roma s'era ciutadà per naixement, per alliberament de l'esclavitud o per concessió de l'autoritat.

Naixement: Eren ciutadans per naixement els fills concebuts per pares ciutadans units en iustae nuptiae i també el fill nascut de mare ciutadana, encara que aquesta hagués aconseguit la ciutadania després de la concepció.

Alliberament de l'Esclavitud: Per les manumissions un esclau es convertia en un home lliure i ciutadà.

Concessió de l'Autoritat: Van arribar a ser cives romani els estrangers a els qui per raons especials (premis per serveis d'ordre militar o social) el comici en època republicana o l'emperador després, havien atorgat aquest favor de caràcter excepcional.

Estrangers o Pelegrins: Era la classe oposada a la dels ciutadans. Eren homes lliures que vivien en altres ciutats pertanyents al gran món romà i es diferenciaven dels bàrbars perquè aquests eren estrangers súbdits de pobles enemics de Roma.

Es distingien en:

• Peregrini alicuius civitatis: Pertanyents a una ciutat unida a Roma per tractats d'aliança i amistat.

• Peregrini dediticii: Membres de pobles que havien resistit a la dominació romana i que després, s'havien rendit incondicionalment (deditio)

• Llatins: Eren una posició intermèdia i es distingien en 3 classes.

1) Latini veteres o prisci: Antics habitants del Laci i de les més antigues colònies confederades amb Roma. Aquests es trobaven en una posició jurídica mes favorable que els altres, ja que gaudien del ius honorum (dret a ocupar magistratures romanes)

2) Latini coloniarii: Ciutadans pertanyents a colònies a les quals Roma va concedir la llatinitat a mitjans de la República. Aquests només gaudien del ius commercium (testar, celebrar contractes i gaudir de la propietat romana) i el ius sufragi només quan es trobaven a Roma.

3) Latini iuniani: Eren els lliberto, que eren esclaus però van ser alliberats; només

23

gaudien del commercium però amb els romans, no podien testar ni ser hereus.

3.8. Status Familiae :

Situació en què es trobava un home lliure i ciutadà en relació amb una determinada família. La diferent posició que en ella es podia ocupar influïa sobre la capacitat jurídica, en el sentit d'acréixer-la o disminuir-la.

Les persones, d'acord amb el status familiae, es distingien en sui iuris i alieni iuris, segons estiguessin lliures a qualsevol potestat, o no es trobessin en tal posició familiar.

3.9. Sui Iuris i Alieni Iuris:

Era sui iuris el subjecte autònom respecte de qualsevol potestat familiar, el ciutadà que tingués ascendents legítims masculins vius o que hagués estat alliberat de la potestat paterna mitjançant un acte jurídic familiar anomenat emancipació (emancipatio). L'home sui iuris era denominat paterfamilias, independentment que tingués o no fills, o que fos o no major d'edat.Aquesta condició només es donava en relació a l'home, ja que la dona, encara que fos sui iuris, d'acord amb un principi romà “la dona és cap i fi de la seva pròpia família” (mullier familiae suae et caput et finis est).

La persona sotmesa al poder familiar, qualsevol fos el seu sexe o edat, era alieni iuris, comprenent-se entre elles a:

• Filiusfamilias: descendent legítim o adoptiu d'un paterfamilias vivent.

• Dona subjecta a la manus maritalis, del seu propi marit o a la del pater sota la potestat del qual aquest es trobés.

• La persona in causa mancipi, que era l'home lliure donat a noxa pels delictes que hagués comès, o en garantia de les obligacions del paterfamilias de qui depenia.

• Els esclaus que estaven sotmesos al poder o domini del paterfamilias mitjançant la dominica potestas.

A diferència dels sui iuris era molt diferent la condició jurídica dels alieni iuris; ja que els primers gaudien de tots els drets públics i privats (optimo iure) mentre que els segons no gaudien completament, sobretot en els drets privats. Els filii es trobaven en una situació jurídica molt semblant a la dels esclaus. Ells no podien casar-se sense el consentiment del pater i no posseïen patrimoni ja que el que adquirien se li incorporava al pater.

24

4.Conclusions.

De tot el comentat podem obtenir com a conclusió, al marge de l’indiscutible importància que tenia l’esclau en el pla econòmic, que no podem parlar d’esclavitud en un sentit únic. Primer de tot hem de trencar amb el prototip d’esclau que creem a la nostra ment cada cop que utilitzem aquest terme. Aquest prototip ha estat creat sota l’influencia del coneixement de les condicions de l’esclavitud a Amèrica. No es possible comparar l’esclavitud grecoromana i l’americana, ja que l’existència de llibertos i les seves condicions mostren com a l’esclau grec o romà se li oferien amplies possibilitats de llibertat i fins i tot progressió social.Aquesta idea de l’esclavitud ens ha conduit a entendre-la com una situació de màxima degradació humana, amb fam, enfermetats, treball extremadament dur, abusos sexuals i càstigs físics i mentals. Segurament en la major part de l’ història de l’esclavitud, l’esclau ha viscut sota les condicions abans mencionades, però quan es parla de l’esclavitud a Grècia o Roma no podem parlar del esclau d’una manera absoluta sinó d’esclaus. Primer perquè aquest món servil era molt heterogeni i doncs, hem de distingir entre els esclaus rurals i els urbans, i dins d’aquests últims entre artesans, domèstics i públics. Evidentment el tracte que rebien cadascun era molt diferent els uns dels altres, uns estaven sotmesos a diferents condicions que els altres. Podríem dir que la condició dels pobres lliures era pitjor que la dels esclaus, fins el punt que, els pobres arribaven a vendre’s com esclaus per a tenir les necessitats bàsiques cobertes.Després, i sobre tot, perquè s’han de distingir varies èpoques successives. Del esclau que treballava la terra al costat del seu amo fins el que participa en el treball d’una manufactura o el que està instal·lat en una terra com un quasi colonus, existeix una veritable diferència de naturalesa. Fins i tot el seu estatus jurídic, que se suposa que els unifica en aquesta categoria, evoluciona considerablement. També les seves relacions amb l’autoritat es transformen, passen primer, de ser propietat d’un sol amo a ser súbdits del emperador. Com últim anàlisi, la realitat que perdura i no canvia, és el fet que la massa d’esclaus pertany sempre a les classes socials més baixes de la societat. Per tant estan sempre destinades a tasques de servitud. Aquestes tasques servils són les que condemnen als que tenen que vendre la seva força física per a viure. “merces auctoramentum servitutis”.

5.Bibliografia.

STEIN, Peter, El derecho romano en la historia de Europa, 2001, Siglo XXI de España Editores, 201 pàginas ISBN: 84-3231-060-3

De Martino, Francesco, Historia económica de la Roma antigua I, 1985, Madrid, Akal universitaria, 277 pàg.ISBN: 84-7339-729-0

De Martino, Francesco, Historia económica de la Roma antigua II, 1985, Madrid, Akal universitaria, 713 pàg.ISBN: 84-7339-728-2

IGLESIAS, Juan, Derecho Romano, 1958, Madrid, Ariel Derecho, 774 pàg.ISBN: 84-344-1501-1

25