10 d’abril de 2005

Teresaa veure si m'ho arregles això. “Vull ser feliç quan sigui gran” i enlloc em volen dir com resoldre tal ambició. Em diuen que estudïi, que faci masters i posgraus, que vagi a missa, faci recessos, que doni la volta al món, que cerqui una bona feina i una bona senyora, que guanyi diners, que em faci una assegurança de vida, un pla de jubilació.... però enlloc  no m'asseguren el resultat. Alguns són més agosarats i proposen el ioga, el taichi, el reiki, l'alimentació macrobiòtica, l'aromoteràpia, el tantra, la meditació, i el retorn a pagès. Tanmateix tampoc no em garanteixin l'èxit. Com es manega aquest desig?. És desitjar massa? El meu pare ja em deia que a aquest món no hi hem vingut per estar-hi bé. L'àvia em deia que la vida era una vall de llàgrimes tot citant-me una oració a la mare de Déu.

 Aquest serà el títol del que intentaré explicar. Et serveix el que escric dessota? Fins aviat LLuís  

Títol:  VULL SER FELIÇ QUAN SIGUI GRAN: L’evangeli i la vida, l’evangeli i la felicitat

En LLuís Ylla: sóc, de formació, enginyer tècnic agrícola i enginyer superior agrònom. He fet diversos cursos de formació en cooperació i gestió, entre ells un Postgrau de Direcció General. Vaig treballar donant classes en una escola agrària durant el curs 1982-83, després al departament d’Agricultura de la Generalitat com Tècnic en Serveis Especials des de 1984 al 1990. El 1990 vaig entrar a treballar com coordinador de cooperació a Intermon a Amèrica del Sud, i del 1994 al 2000 com director territorial (seus i comitès arreu d’Espanya). Des del 2000 sóc director adjunt de la fundació Jesuïtes Educació. He estat en grups de joves al poble (coral, teatre, revistes, organitzant la festa major), esplais (moviment Junior), grups de catequesi, grups cristians, una comunitat monàstica. M’agrada llegir, escoltar música, escriure, caminar, jugar a tennis . Ben casat des de fa 18 anys i amb una filla molt bonica d'11. La dona i la filla, a les que hi afegeixo els amics i amigues, persones que he trobat i m'han trobat, i els silencis i les paraules, són els grans mestres en la meva escola de la vida.

Vull ser feliç quan sigui gransospiro assegut a la voradel flux incessant de les horescansat de tristors avorrides.

Quan sigui gran seré feliçgustaré els tons del celels matins de mil colorsi ballaré sens fiamb les noies més boniques

És el començament d’un poema que poso en boca d’un noi de 14 anys.

1

En un treball d’escola, m’explica una professora, un alumne de 4rt d’ESO escriu: “Vull ser feliç quan sigui gran”.

No conec a aquest noi i m’agradaria conèixer-lo i preguntar-li: què cerques, quina és la felicitat que cerques, ets feliç ara?, o dius que vols ser feliç quan siguis gran perquè ara no ho ets prou, però no saps com ser-ho, perquè creus que cal créixer per ser feliç...?

Pregunto, fa un parell d’anys, a uns nois i noies de catequesi de confirmació d’una escola de jesuïtes i que per tant porten ja 10 o 12 anys de classe de religió, a què associen cristianisme. No els hi costa gaire acabar dient que ho associen a anar a missa, a complir unes normes, a la moral. Quan diuen moral sovint es vol dir a la sexualitat... En una determinada cultura comú, no sé si molt o poc estesa, cristianisme té poc a veure amb una proposta de “felicitat”.

Dic felicitat entre cometes. Una manera de dir alguna cosa de complaent, significativa, desitjada i que tots cerquem.

Els nostres avantpassats haurien dit “Paradís” en lloc de felicitat. Paradís situat en el món o després de la mort. Els jueus, egipcis, cretencs, grecs, .. indis d’Amèrica, aborígens de Polinèsia.. tots tenen tradicions, contes mites on parlen del Paradís. A l’Odisea Homer descriu els “Camps Elisis” “a l’extrem del món.. on la vida dels homes és feliç, ja que allí no hi neva i l’hivern no és llarg”. Altres parlarien de la “Saviesa”, altres (Gandhi) de la Veritat.

Els pobles han dibuixats els seus paradisos, savieses, veritats.... Cada persona imagina el seu paradís. Aquest noi adolescent també imagina el seu paradís “Vull ser feliç quan sigui gran”. Com seria aquesta felicitat de gran? Viure satisfet, sense problemes, sense neguits ni maldecaps, tenir diners per satisfer les necessitats i capricis, tenir companyia d’una persona, de moltes persones, una casa de vacances, tenir família ben avinguda i que estigués contenta, tenir salut, tenir esbarjos divertits, no avorrir-se, tenir una feina bona amb bon ambient, no tenir “neures” ni complexes ni pors.... i sobretot divertir-se, paraula clau per als nostres joves i no tan joves.

Està molt bé que un jove de 15-16 anys digui que vol ser feliç quan sigui gran. No tots els joves plantegen aquesta aspiració tan clarament. Alguns diuen que volen tenir una feina, casar-se, tenir amics i amigues.... però la felicitat –explícitament- no prem.

Jo penso, quan em diuen aquesta frase “vull ser feliç quan sigui gran”, que, tanmateix, aquest noi possiblement no serà feliç quan sigui gran.. ja que la felicitat, entesa com la consecució de la llista anterior, és una quimera. Si més no és difícil d’assolir i efímera. Cadascú dels presents que es pregunti si pot anar marcant amb un “sí” cada un dels elements que

2

acabo de dir: visc satisfet: sí; visc sense neguits: sí; tinc diners per satisfer les necessitats i capricis: sí; tinc la companyia que ... els esbarjos........ estic lliure de maldecaps, “neures”, obsessions, pors...: sí.

Si felicitat sona massa pretensiós podem parlar de “pau”, “pau interior”, “joia de viure”. La felicitat sembla que no és fàcil d’assolir, però sembla que la pau, sentir-se ben assentat en la vida, en pau amb si mateix, amb joia interior, amb acceptació pacífica i serena de la vida, a vegades fins i tot joiosa, gustant de la bellesa de viure ... sembla que sí que respon més a alguna cosa que podem ser quan siguem grans.

Tenint el compte tots els comentaris anteriors, tanco els ulls i dic de cor que “vull ser feliç quan sigui gran”.

Les religions, i en el meu cas, el cristianisme, pretenen ser un camí de salvació, que em “soluciona” la vida, que han de conduir cap a un “paradís”, “bellesa”, “saviesa”.... cap a la “felicitat”. Realment m’hi ajuda? Realment hi ajudarà a aquest jove?

A aquest jove què li arriba del cristianisme? Quines propostes de “felicitat” li arriben des de la transmissió del que va ser i viure Jesús de Natzaret?

Segons el que li arribi difícilment hi descobreixi res de rellevant, significatiu per a la seva vida. Fins i tot hi pot trobar el contrari i farà bé de fugir-ne. Segons el que li arribi pot intuir que alguna cosa important té a aprendre i a acollir i acostant-s’hi, aventurant-s’hi hi podrà trobar ànim per viure i ser feliç.

La primera pregunta que es fa, se la digui o no, és si “el cristianisme”, l’”evangeli” té alguna cosa a veure amb el que a ell el preocupa, l’inquieta, amb allò que és significatiu per a ell.

Què trobarà aquest jove, un jove qualsevol d’una escola en les que estic, si s’adreça a nosaltres, a les nostres comunitats, a alguna expressió d’algun cristianisme ?

- Una comunitat cristiana animosa, que li fa costat?- Un espai de festa, de joia, de trobada amistosa?- Unes celebracions que el conforten animen?- Una formació intel·lectual que l’ajuda a endreçar els pensaments, els

sentiments?- Un ajut, ànim per experimentar la vida amb gosadia, amb amor,

sabent que a vegades pot vessar-la?- Estones de pregària, de silenci, de reflexió?- Unes paraules que li esdevenen significatives, que connecten amb la

seva vida, no per justificar-la, sinó per créixer.. i provocar els canvis que calgui?

- Uns signes que l’interpel·len?

3

- Una obertura al món, als altres, al compromís, a la solidaritat?- Una escola d’acceptació, de compromís amb la vida, amb els altres,

amb els més desfavorits... una escola d’estimació?- La referència a algú significatiu, singular... davant del qual val la

pena aturar-s’hi...en relació al qual pot valer la pena configurar la pròpia vida, perquè és un animador de vida i vida abundant... Jesús de Natzaret?

Hi trobarà pot ser:

Algú que li diu que ha d’“Anar a missa”, que té el deure d’anar a missa... ?

Una moral cristiana, que abans d’animar-lo a ser lliure el comença a parlar de perills, prohibicions (que no pot anar al llit amb una amiga quan tots els seus companys farden que hi ha anat....)?

Anirà a una celebració on escolta lectures, frases, cants, i veu gestos, rituals.. que no entén massa ni sap què tenen a veure amb la seva vida....?

La proximitat tan freqüent entre les institucions religioses i les formes conservadores econòmiques, socials.....

El paper dels homes més valorat que el de les dones?. (A les celebracions gairebé només hi ha homes al costat de l’altar. Per més que sigui un noi, la igualtat home dona avui és massa evident com per comprendre que es deu tractar d’alguna cosa significativa per a ell un ambient on aquesta igualtat no es dóna.)

Una manera de fer molt jeràrquica? Una invitació a la submissió? (El paper jeràrquic del sacerdoci, bisbes, papa, que diuen els entesos que té molta empremta de l’edat mitjana i els models monàrquics. En una comunitat de joves adults a Sant Boi de Llobregat pregunto: qui són els representants de l’església.. i sense dubtar-ho una noia va contestar: el capellà!.)

El “tic” de pretensió de veritat, de posseir i administrar la veritat (el “dipòsit de la fe”), de ser la religió vertadera i que els altres estan en l’error?. (No dic que totes les religions són iguals.. però com explicar la intuïció de singularitat de Jesús sense caure en la pretensió de veritat, o en el “fora de l’església no hi ha salvació” que s’ha dit i encara es diu?. Vaig escoltar a un jesuïta: “Fora de la salvació no hi ha església”. Més aviat servidors de la veritat podria ser més proper i significatiu)

El conflicte fe-raó que es mostra entre altres coses en afirmacions rígides del paper “revelat” de l’escriptura, que entren en conflicte amb una racionalitat responsable.. racionalitat insuficient, limitada.. però responsable?.

El llenguatge: sacrifici, salvació, santedat, glòria, pecat, comunió, “senyor tingueu pietat”, omnipotència de Déu, vida eterna....

Les declaracions d’algun responsable de la jerarquia catòlica que vinculen la violència domèstica amb la llibertat sexual

4

La insistència en l’obediència La pretensió d’intermediació dels “sacerdots”?. Com pot entendre això un

jove de 16 anys? El conservadurisme, la prudència paralitzant, arribar tard.. La lectura “rígida” de la Bíblia: el que Déu vol és... el que Crist volia era...

Torno de nou a trobar-me amb mi mateix. Diguin el que diguin els altres, com m’ho manego jo?. Com m’ho faig per aprendre a ser feliç, per aprendre’n any a any per tal que quan sigui gran assoleixi aquest objectiu?

El que diré és la meva trajectòria de reflexió, recerca, .. no és cap veritat ni paraula massa autoritzada, ni que algun moment sembli que parlo amb seguretat. Respon a una recerca intensa, que m’ha agafat amb força anys i anys.. però amb poca pretensió de posseir res o atès alguna realització superior. Més aviat em fa vergonya estar ací davant, i si hi estic és per la insistència de la persona que m’ha demanat estar-hi, dient-me que és bo compartir la recerca amb els altres.

Si serveix me n’alegraré i perdoneu-me si en alguna cosa molesto o incomodo.

Neixo en una família propietaris de pagès en una casa de pagès de la comarca d’Osona. Sóc el segon de 7 germans. El primer és un noi i després em segueixen cinc noies. Una casa de llarga tradició pagesa i catalana i cristiana, amb arrelades costums: la transmissió de la terra de pare a fill hereu. Una àvia vídua des d’abans de la guerra civil, que sola ha pujat una casa en aquells decennis difícils dels anys 30, 40, 50. Tot i ser família que té terres, recordo una certa austeritat quan era petit: en el menjar, en el vestir, en les despeses ordinàries, en el fred que passàvem i ens fèiem passar a la llar de foc. Una família molt explícitament cristiana, on resàvem el rosari (primer en llatí, després en català.. després més grandets el deixem de fer.. ), participant de tota la vida religiosa de l’època, misses, processons... Com casa de pagès hi passaven frares captaires (caputxins recordo) que es passaven varis dies allotjats mentre visitaven les cases dels voltants.

Ben aviat, 9, 10, 11 12 anys... m’agafa un interès particular per temes religiosos. En això faig un camí diferent al de la resta de les meves germanes i germà. Anar més sovint a missa, llegir (Tihamer Thot, Kempis,...), que a l’adolescència s’aventura en temes exòtics (Lobsang Rampa, Tibet, ioga) o Luther King, Gandhi, Francesc d’Assís, molt Joan de la Creu i que als 18 anys descobreixo en la tradició monàstica una gran veta de valors, de sentit, d’atracció. El monaquisme benedictí, Montserrat.. són un referent intens durant varis anys mentre estudio primer fent un curs d’enginyer de telecomunicacions que aprovo però convalido per anar a estudiar enginyer tècnic agrícola a Lleida. Mentre conec un parell de joves que fan una experiència de monjo en una masia

5

prop de casa meva, el Mas Blanc. Són uns joves sortits de Montserrat però que volen fer una estil de vida més auster, més simple, més “radical” com es deia aleshores. A l’acabar enginyer tècnic agrícola, en lloc de seguir el segon cicle, me’n vaig a viure al Mas Blanc. Tenia 21 anys. Els dies eren molt senzills, sobris. Moltes hores de silenci i oració, vida austera, vida comunitària en un grup que comença amb tota la fragilitat i creativitat d’un grup que comença.

Jo cerco i cerco que el silenci em pesi, trobar-lo dens, ric, extrem... com si fos un camí per descobrir o acostar-me a aquella experiència interior que intuïa pròpia de la vida dels monjos, experiència de totalitat, d’absolut. Moltes estones de silenci en una capella davant una icona o a l’habitació o al bosc, a més de molta pregària amb els salms i els altres textos bíblics. Treball manual, també estudi. Suposo que fou posar el psiquisme a tensions fortes sense deixar-li llocs on agafar-se per compensar-se: no hi havia el propi dels joves de l’edat, sortir al bar, al futbol, al cinema, a la discoteca... Hi hagué intuir les grans dimensions de la interioritat humana i tocar-ne per primera vegada els límits, plantejar-se les grans preguntes.. que des d’aleshores no han fet altra cosa que créixer. Anar molt a fons –em vaig prendre molt serosament ser monjo, viure com monjo, i monjo vol dir: el que està sol,- em fa fer esgotar o tocar els límits de les formes, de les fórmules religioses, de la pretensió humana per “trobar Déu” i encara molt més per “posseir Déu”. “Déu” entre moltes cometes, ja que és més el que ignorem que el que sabem i penso que sovint és una paraula que podem usar de manera inadequada, abusiva,...

Recordo dues frases de la tradició monàstica que vaig aprendre m’han quedat sempre gravades i que les comparteixo: trobar Déu és buscar-lo sense parar... i el camí de la fe és el d’anar matant els ídols de Déu que ens anem fent un cop i un altre. La tradició bíblica és molt radical en aquests temes i qüestiona molt els usos culturals que ens hem fet en una societat tradicionalment de cultura catòlica –de vivència no en podem dir gaire res- durant molts segles com l’espanyola i la catalana. El que veu Déu mor. El nom de Déu no es pronuncia, és parla del Senyor, de l’Altíssim..

Amb això faig una anada enrera. Quan estudiava primer de telecomunicacions, anava alguns cops a un centre de l’Opus Dei que havia conegut per un company de la facultat i allí trobava un espai per pregar i estudiar. El capellà d’allí volia aconsellar-me i orientar-me i un dia em va dir “el que Déu vol de tu...” ja no recordo què més em va dir. Però vaig deixar d’anar-hi. La vivència del Mas Blanc m’ha fet molt escèptic respecte a tota pretensió que vulgui fer-se intèrpret de “Déu” o respecte els que en parlen molt o n’usen el seu nom amb molta facilitat com si fos un recurs d’autoritat o quelcom màgic. M’agrada el costum d’alguns grups jueus que cada cop que usaven el nom Déu feien un gest respectuós envers “l’Altíssim” o deien alguna expressió que subratlla que no es tracta d’una paraula entre altres paraules. (Pel·lícula de Topol: El Violinista en el tejado) “Déu ningú no l’ha vist mai, diu el pròleg de l’evangeli de Joan, és el seu

6

fill qui ens l’ha revelat”... Els versets de l’evangeli de Mateu 25, del relat sobre El judici final (31- 46 )

»Quan el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra. Aleshores el rei dirà als de la seva dreta:»-Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm. »Llavors els justos li respondran:»-Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?

“Quan”... no saben que han vist el Fill de l’home però li han donat de menjar, l’han acollit, l’han vestit, ....

o 1 Jn 3, 10 “Els fills de Déu i els fills del diable es coneixen per això: el qui no actua justament no és de Déu, i tampoc no ho és el qui no estima el seu germà.”No diu que és més important “estimar el germà” que estimar a Déu, i com es diu a vegades que l’important són les obres i que la resta és secundari. El que diu és Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider

La paraula “Déu”, una paraula que no és com una altra més, una paraula a usar amb molt respecte...

Parèntesi:Quan uso frases de la Bíblia, de l’evangeli ho faig en tant que em suggereixen. No tinc la preparació per interpretar-les bé i pot ser les uso fora de lloc. A més, com deia un franciscà que he conegut a Bolívia amb els indis guaranís: “Quien sabe este Jesús lo que quería decir... tampoco habló muy claro”

I un altre parèntesi. Mentre estudiava enginyer tècnic agrícola a Lleida i feia vida d’estudiant i llegia i estudiava i m’enamorava... llegia molt Juan de la Creu fins saber-me molts versos del Càntic Espiritual.. i m’agradava i em segueix agradant molt.. és d’una qualitat poètica, d’una sensibilitat interior, té una força espiritual profundament suggeridor... M’han fet adonar que aquest càntic no usa llenguatge teològic, doctrinal, dogmàtic... Usa del llenguatge de la vida, de l’amor

7

per apuntar al més alt que volen apuntar les teologies i les espiritualitats.. Però per apuntar a aquesta realitat sant Joan de la Creu no usa els termes habituals de les religions: Déu, transcendència, gràcia, salvació....

¿Adónde te escondiste,amado, y me dejaste con gemido?Como el ciervo huiste,habiéndome herido;salí tras ti, clamando, y eras ido.

O de la Noche Oscura:

les “canciones del alma” comencen:

Quedéme y olvidemeel rostro recliné sobre el amado,cesó todo y dejemedejando mi cuidadoentre las azuzenas olvidado.”

Tornant al Mas Blanc, la meva recerca em portà a una crisi. Havia buscat molt i no arribava enlloc. Escrivia el 1980 davant del mar:

”Sol del cel i de la terra –vora el mar- sol del dia i de la nitUn cop i un altre les onades esborren les petjades sobre la sorra finaLa mar gratuïtament m’ofereix presents per als meus germans llençant-los sobre l’arena

El Déu que dic Déu no està ni en l’aigua, ni n el cel, ni en la terraPot ser dins del meu cor?Un Déu que està dins o a fora no és el Déu que jo cercoNo cerco DéuUn Déu que es pugui trobar no em serveix”

L’anterior és el reflex d’una experiència usant les paraules com crosses per avançar cap a ella, com traços per dibuixar-la, dibuix sempre imprecís.... no és una formulació teològica, ni una professió d’ateisme. És usar la paradoxa per acostar-se una mica a l’experiència. Per posar varis exemples d’aquesta paradoxa recordo la referència dels Pares del Desert i dels primers monjos cristians, que he dit abans“Trobar Déu és cercar-lo sense parar”

O de tradicions de l’Índia:

8

“Si trobes Déu, mata’l”

O del Mestre Eckhart“Demano Déu que em buidi de Déu”

Després venen una sèrie d’episodis de prosseguir en aquesta recercar que em porten a Andalusia on vaig d’oient a cursos de Teologia a la Facultat de Teologia de Granada, conec l’estudi bíblic de Juan Mateos i conec els jesuïtes, orde religiós fins aleshores desconegut o no significatiu per a mi.

Subratllo els temes que tenen a veure amb aquesta exposició, ja que també podríem parlar de l’Albaicín, de la Alhambra, dels “palos” flamenco, i dels “chanquetes”, les gitanes i els toreros...

Em salto moltes anècdotes... i el 1983 entro en contacte amb Intermon... volia col·laborar en alguna cosa. El 1984 treballo al departament d’agricultura de la Generalitat. A l’acabar la feina dedico estones a començar amb quatre companys un grup de voluntaris a Intermon que anomenem GRA (Grup de Recolzament Agropequari).

Segueixo fent col·laboracions com voluntari a Intermon i el 1990 hi començo a treballar com responsable de projectes de cooperació a Bolívia, Paraguay, Xile i Brasil, més tard ajudant a crear la xarxa de seus i comitès arreu de l’estat, fent algunes missions tècniques i el 2000 començo a treballar en el projecte educatiu dels Jesuïtes a Catalunya.

INTERMON i les estades freqüents a Amèrica Llatina i algunes a Àfrica em revelen:

- el Sud- la petitesa del que fem i del que som- la igualtat de tothom- que la cooperació més eficaç és la que conté estimació, xecs d’amor

a més de xecs de dòlars- l’important no és estar al Nord o al Sud, treballar ací o allà sinó com

hom està en el món, sigui al Nord o al Sud o anant del Nord al Sud

Casar-se ha estat entrar en una escola per humanitzar-se. Tenir una filla és un repte i una alegria, i tenir una filla i posar-me en el món educatiu ha estat, trobar-me a que les qüestions religioses que fins aleshores es quedaven com interès personal, privat, passen a afectar-me des del punt de vista de com parlar de tot això als nens i nenes i joves, a plantejar-me què dir i com parlar de la fe, del cristianisme... ja que davant els fills o els alumnes hom s’afronta amb la responsabilitat de parlar i hom sent el desig no sols de parlar sinó de ser entès.

Tocar de tant a prop la necessitat de parlar, el desig de transmetre, les ganes de conèixer més de prop els joves ... veient que no tenia oportunitat d’estar a l’aula em porten a posar-me en fer catequesi de confirmació.

9

També a fer catequesi de primera comunió per a la Clàudia, amb el desig de transmetre alguna cosa que no sabia trobar fora.

Ja n’havia fet, adolescent, abans de començar a estudiar a la universitat. Aleshores seguíem el catecisme, fèiem preguntes, els nens i nenes contestaven, i si deien bé la resposta ja n’hi havia prou. La religió a començaments dels 70 en un poble petit de l’interior de Catalunya formava part del paisatge i hi trobava el seu espai harmònic.. tot lligava més o menys, però era com “natural”. Però ara ha estat una altra cosa. Ara tot seguit un s’ha de fer la pregunta: què dir? com dir-ho? Té sentit? Pot ser entès? No queda fora de joc? És creïble?

El procés interior personal intensificat per l’entorn laboral em mena a una nova crisi, sacsejada, qüestionament.. necessitat de recerca i retrobament.. i ací estic.

Estem en un món que ens permet tenir molta informació, conèixer moltes persones i situacions molts diverses... He procurat llegir, conèixer, informar-me... ser curiós. Un resultat que això produeix és el de relativitzar, de no fer de la meva vida, la del meu poble, la del meu país, la de la meva cultura, la de la meva tradició religiosa l’únic referent per entendre el món, per interpretar la vida, per situar-me en relació als altres, per pensar, per decidir...

Dit d’una altra manera:les coses tal com són i semblen que estan bé, poden ser d’una altra manera que també estarà bé, i que en altres llocs i altres moments estiguin bé.El mateix en negatiu: el que és bo per a mi pot ser dolent per a un altre o en un altre moment o paísLes coses ja no són blanques o negres. Ni tampoc, fent un esforç de per ser obert, no són blanques, negres i amb grisos. Les coses són blanques, vermelles, verdes, grogues... i totes elles poden estar bé... i a més hi ha els matisos cap el negre i el blanc!

Aleshores això presenta la incertesa, la incomoditat de la relativitat que no vol dir relativisme, que és, m’atreviria a dir, la incomoditat de la llibertat.

Quan jo era petit, 6, 7, 8, 12 anys, “jo creia”. I no parlava de si sóc creient o no creient. Tot creient anava a missa, resava, volia ser bona persona. I sense a penes qüestionament de la fe, llegia, cercava alguna mena de plenitud, d’absolut que l’assimilava, la identificava.. amb el món cristià (que aleshores era el “món catòlic”). No hi havia altra cosa que catolicisme, no sabia res, no sonaven mots com d’hinduisme, budisme, islamisme, protestantisme, agnosticisme. No feia falta fer massa apropiació del catolicisme: t’hi torbaves i amb més o menys afecció eres catòlic. A l’escola era evident: estudiàvem, de fet, teologia catòlica abreujada i simplificada. Les festes religioses eren molt significatives per a la vida: primeres comunions, bateigs, festa major, benedicció d’edificis, la

10

setmana santa que no ens deixava posar música sorollosa, les confessions, els casaments, els enterraments. A les processons hi anava l’ajuntament en ple. S’assenyalava els pocs que no s’avenien a aquella societat catòlica, tot i que no recordo que se’n parlés gaire dels “dissidents” amb aquella evidència sociològica. A casa vivíem el mateix part d’aquest món catòlic

No feia falta, doncs, apropiar-se de la religió. No havia hagut un treball d’apropiació, de reflexió crítica, de posar-se davant dels motius conscients per creure, no calia mostrar la “raonabilitat” de creure, cosa diferent de la “racionalitat”

Això va ser.

Posar-me en el món educatiu i tenir una filla i estar atent al món que m’afecta de totes bandes, i voler anar a fons de les coses i treure’n el bon suc.... em porta a la necessitat de repensar moltes coses d’aquella vivència.

Jo no em preguntava, com m’ha plantejat la Clàudia, que si Déu és veritat com és que tanta gent no hi creu, ni si és un invent; o si Déu no és una cosa, com podem saber que existeix.

A la catequesi de primera comunió i després a la de confirmació he constatat com allò que formava part de la vida quan era petit, com un element “normal”, per a molts joves d’avui és alguna cosa no significativa, poc interessant intel·lectualment, avorrida, i en la part moral, que va contra la vida que interessa als joves: obligació d’anar a missa, no a les relacions sexuals.. o sia, que poca cosa aporta el cristianisme a la vida.

Què ens trobem a les escoles, què crec jo –és la meva anàlisi i percepció, preneu-la amb reserves ja que no estic en la vida diària de l’aula- que ens passa a l’escola (i a casa, també a casa)

- partim de que fem com si tots són catòlics. Com que han optat per una escola confessional, tenim el dret d’impartir el curriculum aprovat per la Conferencia Espiscopal l’any 1979

- l’estil d’ensenyament i de proposta del fet religiós catòlic té, veient els nens i nenes, un esbiaix molt fort i contraproduent, crec jo. És evident que la fe implica una moral, una doctrina, uns ritus... però ho proposem als joves d’una manera externa: jo tinc, tu no tens, i jo et dono el que et falta. I els omplim de moral, de doctrina... abans que s’hagin plantejat les preguntes que estan a l’inici de tota religió: la recerca de sentit, la necessitat de ser salvats, ajudats. Abans de tenir gana els omplim de bistecs. Fàcilment es converteixen en persones impermeables a la religió i a les grans preguntes de la vida, o en creients culturals, mentre fan cas dels pares, cosa que acaba aviat.

11

- Els fills, l’escola planteja una pregunta que jo no em vaig fer quan era petit, ni quan vaig anar al Mas Blanc, ja que era implícita i és: que té a veure la fe amb la vida i amb les ganes de ser feliç? I un pas més: que té a veure la religió, el catolicisme, el conjunt de pràctiques cultuals, creences, normes, morals... que té a veure tot això amb ser feliç?

- Llenguatge. Tema clau. Comencem per la primera paraula : Déu. Acostumats com estàvem a una societat catòlica, la paraula Déu, la referència a Déu era una cosa molt freqüent, normal. Ací cadascú hi posava el que volia: adéu, si déu vol, parlar amb déu, la voluntat de déu, déu ho veu tot, ofendre a déu, creure en déu, no creure en déu. Un dia vaig sentir que en una conferència d’un monjo a uns joves, els preguntava: en quin déu creus? en quin déu no creus?. Perquè pots ser que en el déu que no creus, jo tampoc no hi crec.

- Pot ser no puc, responsablement, creure en determinades coses. A Paraguay (país de matriarcat, de pocs homes barons, a causa de la Guerra del Chaco, país on els homes eren absents i “flojos”..) a un nen ensenyen a la catequesi que Déu és Pare. El nen protesta i diu que no s’ho creu, que no pot creure en un Déu “pare”. En tot cas serà “mare”. Per què? li pregunten. Perquè el pare és algú que ve de tant en tant, deixa la mare prenyada, no fot res i em pega. “Déu no pot ser pare”... Hi ha “déus” que per a la gent no poden ser, no pot ser que existeixin...(Els “oficials”, els que pretenem ser creients, hem contribuït a que altres persones no trobin creïble “Déu”?)

- Dir “sóc creient” o “no sóc creient” pot ser una expressió matussera. Proposo que –qui vulgui- es faci o faci a un altre un seguit de preguntes com aquestes, però que es contesti des del que cadascú sent, pensa, ha viscut...no recitant el credo que ens hem après i que com cristians acceptem:

o En què creus? En Déu?o En quin Déu?. Parlem del Déu que creus. El que ha ressusictat

Jesús? o Què vol dir que ha ressuscitat Jesús?o Doncs que Jesús és viu.o I com ho saps que és viu?

La resurrecció de Jesús deixa un relat obert, una pregunta permanentment oberta, una inquietud, una resposta pendent. Queda obert perquè suscita, pel que provoca, pel que suggereix...

Parla de que algú fou un bon home, està bé.Parlar de que algú és important perquè va sofrir una tortura esfereïdora (despullat, assotat, maltractat, humiliat.... penseu-hi “como si presente me hallara”) i una execució pública, denigrant, morbosa amb l’aprovació de l’autoritat civil i religiosa ... per dir que aquest algú és important cal ser una mica agosarat.Aquest algú diem que viu... s’ha de ser més atrevit per dir això. Però diem que no és un fantasma ni un cadàver reviscut. Què estem dient doncs quan diem que Jesús Crist ha ressuscitat? És fàcil de creure això?. Què

12

devia significar pels companys de l’evangelista Marc, per agafar un dels primers relats del nou testament,.. i per tant el que en saben és que visqué, morí i que quan Maria de Magdala i Maria mare de Jaume i Salomé se’n van al sepulcre, el troben buit i un home jove els diu “que ha estat ressuscitat”, s’aparegué a Maria de Magdala, que “es manifestà amb un altre aspecte” o dos que anaven de camí... que es “manifestà” als Onze?

Els primers seguidors de Jesús han de cercar paraules per expressar el que viuen... i les treuen d’on poden i sovint les reinterpreten i recreen.. ja que les paraules religioses de l’època no els serveixen

Algunes paraules, que posteriorment hem sacralitzat i convertit en “religioses” eren paraules de la vida corrent:

Servei Ministerium MinisteriVigilant, supervisor Episcopous-> BisbeAncià, vell presbiteros PrevereServidor diaconos DiacaAssamblea per a la festa Ekklesia Església

No usen: sinagoga, temple, sacerdot (paraula a penes present en les primeres comunitats cristianes... en el Nou Testament s’usa, aplicada als cristians en la carta als Hebreus, però no en la resta de cartes)

Tornem a la resurrecció (no faré pas una classe de cristologia, sinó simplement unes reflexions d’algú que creu que això és molt important, antropològicament significatiu i alhora misteriós)

La paraula resurrecció que reben de la tradició jueva (es comença a parlar de la fe en la resurrecció en el segle II abans de Jesús Crist, 2 Mac 7,14, Dn 12-1-3), l’enriqueixen i la complementen amb altres paraules (exaltació, glorificació..) per expressar el que volen dir sobre que Jesús segueix viu malgrat la seva mort dramàtica, humiliant. Rm 10,9, 1 Cor 15,3-5, 1 Tes 1,9 ss, 4,14; Rm 8,29, Col 1, 18; 1 Cor 15, 44.46, 1 Cor 15, 12-28, Col 3,1-3

S’han d’esforçar per expressar allò que volen dir, usen paraules de sempre que no els serveixen prou, els hi donen nou sentit, ho diuen de maneres diferents...

Tots els símbols, tots el credo l’afirmen des del començament. És una cosa central en el cristianisme.

És fàcil mostrar que és significatiu, que té alguna cosa a veure amb la vida, amb el sentit de la vida d’un jove [i d’un adult] d’avui?Una persona intel·ligent pot acceptar tot això?Una persona que no sigui ingènua pot acceptar tot això?Pot ser que d’un fracàs en neixi una bona notícia?

13

Per què és tant important que Jesús hagi ressuscitat?. A un jove no li puc etzibar: perquè ho diu sant Pau, que si Jesús no hagués ressuscitat la nostra fe seria vana.

Tota l’experiència immediata, tota la lògica, formació que rebem a l’escola, a casa.. a un jove –tret d’excepcions- li mostra que no, que un fracàs és un fracàs i que l’èxit sí que és bona notícia, que una mort no és cap triomf...

Però seguim... i em dic“Bé, ho accepto, dic que m’ho crec... i què passa, en que canvia la via si la meva ment i la meva voluntat decideix acceptar que Jesús va ressuscitar?”

Durant anys i anys ho hem presentat com evident, lògic. La bona gent s’ho creu i la mala gent no s’ho creu.

Si Jesús hagués estat un bon home, castigat injustament.. seria trist, però la història hauria acabat, quedaria tancada. Acceptar “creure” és acceptar deixar la història oberta i no pas tancar-la amb un artifici mental complicat dient “m’ho crec però no em pregunto res”, o “això és un misteri i prou”. Creure, per a mi, té alguna cosa d’acceptar el risc de la ingenuïtat, no de refugiar-se en una creença... en aquest sentit creure és posar-se en situació feble, acceptar la nostra incapacitat per copsar, per controlar, per comprendre ... és una situació de provisionalitat, d’inestabilitat, d’incertesa....

Seguim amb el llenguatge i tornem a la paraula “Déu”

- Usar la paraula “déu” a vegades sembla com si ens dona una mena de certificat de que som creients, i dir no crec en déu ens certifica que no estem amb els que es diuen creients. Els fills, les joves... ens demanen anar a fons, treure els elements culturals, el que era costum, el que es deia perquè tothom ho deia... i mostrar més l’essencial que hi ha en les paraules, els signes, les doctrines, fer un esforç per a que els signes signifiquin, el que diem apunti amb força al significat del que volem dir ... Pot ser aleshores hem d’usar menys i amb més cura algunes paraules: la paraula déu, perquè si la diem amb massa facilitat no sabem el que ens diem, i si la neguem amb massa facilitat no sabem el que ignorem.. i no per això deixarem de parlar-ne. (El que diu Déu no sap el que es diu, el que diu no-déu no sap el que ignora). Ningú no té el monopoli de Déu: hi ha molt “Déu” dins de l’Església i de les religions, hi ha molt “Déu” fora de l’església i de les religions. Aquesta és una paraula que crec que amb els joves l’hauríem d’usar poc i quan ho féssim fos amb molt sentit, amb tremolor, perquè parlem, (exagero una mica, però per ací va), “del secret de la felicitat” que deixarà de fer efecte si el banalitzem.

14

- Seguint amb el llenguatge, amb els joves hem de parlar (és una opinió, no vull donar lliçons ni anar d’expert) arran de terra, arran de la vida. I això no és fàcil quan no hi hem estat formats i no ens ha fet falta, i ens hem acostumat a que això de la fe és normal, social i no feia falta fer-ho propi. Molt fàcilment hem usat llenguatge abstracte i llenguatge que donem per evident, per conegut, per massa conegut. Per explicar la pregària diem als nens que es tracta de “parlar amb déu”. Parlar amb déu? Com es parla amb algú que no he vist ni sé de ningú que l’hagi vist?. Dic, “jo crec en l’evangeli”.. i el jove es pregunta què vol dir creure en l’evangeli?. O Jesús és fill de Déu.. i el jove es pregunta –o deixa de preguntar per impossibilitat- què significa que un home sigui fill d’algú que no és home ni dona.. és simbòlic?. Arran de terra, arran de la vida... Jesús, un jueu, fill d’un fuster, quan ja era gran –trenta anys eren molts anys en una època en la que l’esperança de vida devia ser molt baixa- anava amunt i avall d’una país polsós amb alguns companys i mantingut per unes dones (avui diríem finançat per una associació, una ONG de dones), i feia el bé, animava a la gent, els treia pesos de sobre, i en guaria a alguns... no sé com ho feia, però alleujava el dolor i la malaltia.... i aquest jueu.... ara podem parlar del camí de Jerusalem, el darrer sopar tan dens de signes i significats... i el van agafar, i a Gestemaní va viure l’angoixa fins suar sang (quan es té molta angoixa hom arriba a suar, a sentir suor freda.. com deu ser l’angoixa d’una persona que el faci suar sang?), i el pengen, mor, en una creu, i cal parlar-ne arran de terra, sense fer-ho una cosa normal, fins que parlar de creu ens faci mal als ulls, ja que la mort que li van provocar és un sistema macabre, torturador,.. i els deixebles d’Emaus es lamenten que totes les il·lusions se n’han anat en orris, i després alguna cosa grossa passa, inèdita, singular... i per parlar-ne s’han d’inventar una paraula, i agafen una paraula que traduïm per “resurrecció”, que de tant sentir-la ja no sabem què vol dir, l’associem a vida després de la mor (és possible? qui s’ho pot creure?).. en anglès usen una paraula que denota aixecar-se ...

- parlar arran de terra, de la vida, per trobar que allò “abstracte” té a veure amb la vida concreta. Si parlem com d’una evidència d’església, de fraternitat, de solidaritat, de salvació.. i no podem referir-ho a la colla, a l’ajuda a un cas, a la companyia quan estava apurat... per a un jove és molt difícil que trobi que això de l’evangeli, de déu... tingui res a veure amb la vida. Sense voler, almenys a mi em passa, usem paraules abstractes i amb elles anem construint edificis més abstractes.. i finalment podem arribar a que estem lluny de la realitat. (Per exemple: parlem de diversitat, de l’evangeli, d’església... en lloc de dir el veí magrebí, la missa i el mossèn.)

- la necessitat de seguretat, de certesa, de “tenir les coses clares” .. em porta a tancar el misteri i les paradoxes de la vida en conceptes, en frases, en explicacions

o el tanco quan dic “Déu” i no tremolo, o no m’astoro

15

o el tanco quan dic resurrecció i no sento que la meva ment tant lògica, seriosa.. no es desestabilitza

o el tanco quan parlo de la força de l’esperit com si es tractés d’una radiació, d’una energia, alguna cosa que veig però que fa efecte, tot tan lògic, com els raig UVA

- parlar arran de terra, usant paraules clau, molt importants, salvació, déu, creu, resurrecció... sense acostumar-nos-hi, i deixant-nos sorprendre i deixant-nos quedar astorats, sentint-nos que no entenem.

- una crítica, autocrítica, que faria a la transmissió de la fe als petits és que construïm escales d’or folrades de cotó fluix per pujar al cel, per superar un desnivell. I al cel “s’hi va volant”, o sia, que no hi podem accedir a no ser que hi siguem arrabassats. Davant el misteri no podem fer altra cosa que callar, admirar, astorar-se. O dir que ací no hi ha altra cosa que el que veig i toco, que tot és pla, que no hi ha misteri ni pregunta oberta. Posar-se davant la vida com pregunta oberta (cosa que fan algunes persones que “creuen” i algunes que “no creuen” és el veritable acte creient). Ens sembla que amb l’educació preparem el camí per pujar al misteri, fem molt esforç per ensenyar els conceptes, la teologia, ho arrodonim tot, ho fem com lògic, com si expliquéssim matemàtiques, o història o llenguatge. Però no fem tant esforç a aturar-nos davant el misteri. Davant la profunditat i transcendència que trobem en la vida de Jesús als evangelis, no hi podem passar de pressa, com si es tractés d’una evidència... a cada paràgraf caldria aturar-se i contemplar el misteri que hi impregna tot. Si no acabem reduint Jesús a un personatge curiós, un bon home, una mica mag, i si vull dir-me creient dic que “era fill de Déu” i tot arrodonit.

Per a mi és important - treure les escales- mirar més amunt de les grans cúpules pintades amb imatges de Déu- descobrir, destapar, treure el vel que interposem entre nosaltres i el

misteri, deixar que el misteri sigui misteri.- asseure’s davant el misteri, estar-s’hi, callar davant d’ell, exposar-

s’hi com quan ens posem al sol ... i “quedarse no sabiendo” ...- i si tinc prou força, ànim... fer allò del rector d’Ars... estimar el

misteri... “jo me’l miro, ell em mira, i ens estimem” .

Torno al noi del començament, al de “Vull ser feliç quan sigui gran”. Si ens ve un jove amb aquesta requesta, què li direm?. Li direm: ves a una escola confessional? ves a missa els diumenges? Apuntat a fer tai-chi, o kung-fu, o aromoteràpia ? Fes-te un pla de pensions? Estudia molt i mira de trobar una bona feina? Mira de guanyar molts diners? Fes esport? Fes-te soci del Barça? Fes una teràpia, que aquesta pregunta només se la fa gent amb problemes? Confessa’t? resa? apunta’t a una ONG? no et cansis massa

16

treballant i mira de passar-te uns caps de setmana molt divertits? Busca una novieta que t’estimi molt?. Viu la vida!. O li direm que en aquesta vida no es pot ser feliç, que això de la felicitat és una utopia i que no existeix? A aquest món no hi hem vingut per estar-hi bé, i per ser feliços hem d’anar a una altra vida, després de morir-nos. Quan t’ho puguis passar bé disfruta-ho que ja vindran estones en les que la vida costa prou. Què li direm?

La resposta no la sé, però crec que la dimensió religiosa, la referència a Jesús té alguna cosa important a proposar a aquell o aquella que això de la felicitat li pessigui el cor i no el deixi conformar amb l’oferta que pot trobar en els diaris i la publicitat. Però no com màgia, com fórmula automàtica, com un truc, com recepta.. que si la segueixes assegura el resultat. L’evangeli de Jesús és com si animés a estirar la vida cap a totes bandes, com desembolicar un farcell, a potenciar la vida, a viure-la intensament, a desintal·lar-se de tots els refugis en els que tendeixo a instal·lar-me, perquè em canso, perquè ja tinc una edat, perquè m’he cremat o m’he frustat o perquè em manquen forces, perquè m’he fet mal o he fet mal... (Queda ací pendent aturar-se una bona estona en per què la referència, el record de persones que han viscut amb gran dignitat la seva vida ens pot ajudar a nosaltres a ser una mica més feliços, en per què ens hauria d’ajudar la referència a Jesús). Tot el de bo que trobem en el que preguntava abans pot tenir el seu lloc, ens pot ajudar: la feina, la família, els hàbits religiosos, saber-se entretenir, les teràpies, la solidaritat...però no són fórmules de felicitat ni garanteixen res.

La meva collita reté algunes coses

- estima i estima’t ... i això com es fa?. Posant-s’hi, arriscant-se, demanant perdó, descansant i tornant-hi. Això vol dir respectar, tenir presents els altres, deixar-se afectar pels altres, sentir com-passió pels altres (cum-pathos), la mirada cap a l’altre. És la gran referència moral: estimar, faig créixer l’altre o el faig decréixer, el dignifico o li prenc dignitat, li transmeto pau o tribulació. La norma, la llei.. cal pel funcionament de la societat, per evitar abusos, per protegir.. però la norma moral interna es basa en l’amor. Després que cadascú miri de com concreta aquest amor, a la feina, a casa, amb altres persones, en una ONG, donant diners, essent voluntari...

- manté una profunda llibertat de normes, persones, institucions, i envers un mateix, envers les pròpies dèries, tics i influències del passat. Com deia un monjo, el cristià només s’agenolla davant la creu del Crist, davant res més, res, més.

- mirar cap endins , pregar, callar, la lectura contemplativa de l’evangeli ... allò del proverbi sufí: la gallina no posa el sous enmig de la plaça.. la psicologia ens pot ajudar a esporgar el nostre interior de culpabilitats, complexes, pors.. pot ser una bona eina, ja que més

17

d’una vegada m’he adonat com podia fer passar per religiós allò que era un complexa o una dificultat, i es pot revestir de fidelitat a l’evangeli o a una persona la por a la llibertat o la necessitat de submissió .... però l’important és aquesta mirada cap endins, pregar,... allò de “En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats” Mt 6,6

- la trobada amb altres amb els que comparteixo la fe i l’esperança.. no dic anar a missa (cosa que pot estar bé), però els que teniu petits i joves i adolescents sabeu com és de complicat això de que vagin a missa i parlar-los d’obligació és facilitar una desconnexió amb la referència cristiana. Jo em dic que Jesús no va anar a missa, ni va organitzar misses... Proposo que escoltem aquest tros de l’evangeli de Marc (Mc 14, 12-) “com si ens hi trobéssim) “ El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l'anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús: -On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual? Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: -Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: "El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?" ....................... Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué: -Preneu: això és el meu cos. Després prengué una copa, digué l'acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. Els digué: -Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom. Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu. Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres. No és una cosa “normal” el que va passar allí, no és un simple acte del ritual jueu, no és una representació, no és una situació que permeti passar-hi com si es tractés d’una anècdota o del fonament d’una norma.

- Alguna cosa novedosa va ser aquell sopar pasqual. El sopar pasqual formava part de la vida de tot jueu, era una celebració religiosa en un món religiós. Com s’hauria de fer avui?. No ho sé, però penso que aquesta celebració feta com si fos la primera vegada que celebrem amb tota la densitat d’alguna cosa que ens deixa badant en el llindar d’alguna cosa misteriosa i significativa, és important.

- Tota trobada amb altres familiar, amical, allí on hi ha festa, joia, generositat, alegria de trobar-se i sentir la proximitat... especialment quan es pot compartir la vida tan gran i tan petita, esperançada i afeblida, de igual a igual, a pla de cor, sense personatges, amb franquesa...

Acabant : vull ser feliç quan sigui gran.

18

L’esborrany de poema acaba amb alguna cosa com:

ja no sé si sóc feliç.He trobat la pau.

Tot això de déu, de l’evangeli, de Jesús.. té a veure a ser feliç quan siguis gran, a ser-ho una mica ja i en trobar la pau, el goig de viure, descobrir a estones que “la vida és bella”. Aquesta pot ser és la Bona Notícia. Si no és així, pot ser que pleguem veles que es devia dir molt abans en aquesta vila marinera.

Crec que la gran qüestió de la vida és la felicitat, és la gran qüestió religiosa. Això en la tradició cristiana queda ben recollit en aquella reflexió que crec que era de sant Agustí que deia alguna cosa com: Senyor, ens has fet per a tu i només reposarem en tu... o allò de sant Joan de la Creu: Adónde te escondiste Amado y me dejaste con gemido.. o el salm que diu: Senyor tu ets el meu Déu, jo et cerco, tot jo tinc set de tu, com terra eixuta sense una gota d’aigua (Ps 63)... una cerca de “Déu” entre cometes, ja que tot el que diem, pensem... és poca cosa, un Déu de “vida”.... un Déu que cerca tot el que cerca “vida”, el que va a missa i el que no hi va , el que escolta gregorià i el que es posa música màquina a tope, el negociant, el polític, l’emigrant, el que vol lligar, que treballador, el gandul, la dona de la “vida” i la dona “com cal”... Pot ser el que tingui la sort de “connectar” amb la “insinuació”, la “proposta” de Jesús es trobi encoratjat a avançar decidit cap aquesta desitjada i difícil felicitat. Espero seguir tenint ànim per seguir cercant i agraïment per donar gràcies del que tinc. El mateix desitjo per a vosaltres.

19

ANNEXES

la paraula Resurrecció a la Bíblia: 41 coincidències en 41 versets de:

1.2   Ma   7,14 A punt ja d'expirar, parlava així al rei: --Val més morir a mans dels homes quan s'espera que Déu ens ressuscitarà tal com ha promès. Però per a tu no hi haurà pas resurrecció a la vida.

2.2   Ma   12,43 Judes va fer una col·lecta entre tots i cada un dels seus homes i va recollir dues mil monedes de plata, que envià a Jerusalem per oferir un sacrifici pel pecat. Un gest bell i noble, inspirat en el pensament de la resurrecció.

3.Mt   22,23 Aquell dia, uns saduceus l'anaren a trobar. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat:

4. Mt   22,28 Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots ells s'hi havien casat?5. Mt   22,30 Quan arribi la resurrecció, ja no prendran muller ni marit, sinó que seran com els àngels del cel.6. Mt   22,31 »I pel que fa a la resurrecció dels morts, ¿no heu llegit el que Déu us va dir:

7.Mt   27,53 Sortiren dels sepulcres i, després de la resurrecció de Jesús, van entrar a la ciutat santa i s'aparegueren a molts.

8.Mc   12,18 Després uns saduceus l'anaren a trobar. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat

9.Mc   12,23 Per tant, quan arribi la resurrecció i tots ells ressuscitin, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?

10. Mc   14,28 Però després de la meva resurrecció aniré davant vostre a Galilea.

11.Lc   20,27 Després alguns dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat:

12. Lc   20,33 Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?

13.Lc   20,35 però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit;

14. Lc   20,36 ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu15. Jn   11,24 Marta li respon: --Ja sé que ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia.16. Jn   11,25 Li diu Jesús: --Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà;

17.Ac   1,21 Cal, doncs, que sigui amb nosaltres testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, un d'aquests homes que ens acompanyaren durant tot el temps que ell visqué entre nosaltres, des del dia que Joan el batejà fins al dia que fou endut d'enmig nostre cap al cel.

18.Ac   2,31 va veure per endavant la resurrecció de Crist i en va parlar quan deia que no havia estat abandonat enmig dels morts i que el seu cos no s'havia corromput.

19.Ac   4,2 Estaven indignats perquè ensenyaven al poble i anunciaven la resurrecció dels morts, que ja s'havia realitzat en Jesús.

20.Ac   4,33 Amb gran poder els apòstols donaven testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, i la gràcia abundosa de Déu actuava en ells.

21.Ac   17,18 També alguns filòsofs epicuris i estoics conversaven amb ell. Alguns es preguntaven: --Què deu voler dir aquest xerraire? D'altres deien: --Sembla un predicador de divinitats estrangeres. Parlaven així perquè Pau els anunciava Jesús i la resurrecció.

22.Ac   17,32 Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure, i d'altres digueren: --Sobre aquest punt ja t'escoltarem un altre dia.

23.Ac   23,6 Llavors Pau, sabent que allí una part eren saduceus i una altra fariseus, va cridar enmig del Sanedrí: --Germans, jo sóc fariseu i fill de fariseus, i l'esperança en la resurrecció dels morts és el motiu pel qual ara em jutgen.

24.Ac   23,8 En efecte, els saduceus no accepten que hi hagi resurrecció, ni àngels, ni esperits, mentre que els fariseus creuen en totes tres coses.

25.Ac   24,21 ¿O és que es tracta tan sols d'aquelles paraules que vaig cridar enmig d'ells: "La resurrecció dels morts és el motiu pel qual avui em jutgen davant vostre"?

26.Rm   1,4 però, per obra de l'Esperit Sant, entronitzat com a Fill poderós de Déu en virtut de la seva resurrecció d'entre els morts. Ell, Jesucrist, Senyor nostre

27.Rm   6,5 I si nosaltres hem estat units a ell per aquesta mort semblant a la seva, també ho estarem per la seva resurrecció.

28.1   Co   15,12 Si prediquem que Crist ha ressuscitat d'entre els morts, com és que alguns de vosaltres neguen la resurrecció dels morts?

29. 1   Co   15,13 Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat.

20

30. 1   Co   15,21 Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts:

31.1   Co   15,42 Amb la resurrecció dels morts passa una cosa semblant. Se sembra un cos corruptible, però en ressuscita un d'incorruptible;

32.Fl   3,10 Així conec el Crist i la força de la seva resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me a la seva mort,

33. Fl   3,11 esperant d'arribar a la resurrecció d'entre els morts.

34.2   Tm   2,18 que han abandonat la veritat dient que la resurrecció ja s'ha realitzat, i perverteixen la fe d'alguns.

35.He   6,2 l'ensenyament sobre el baptisme, la imposició de les mans, la resurrecció dels morts i el judici etern.

36.He   11,19 Per això Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort, i així va recobrar el seu fill, com prefigurant la resurrecció.

37.He   11,35 Hi hagué dones que recobraren ressuscitats els morts de casa seva. Alguns es deixaren esquarterar, sense acceptar les propostes de llibertat, per obtenir la resurrecció a una vida millor.

38.1   Pe   1,3 Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que pel seu gran amor ens ha engendrat de nou gràcies a la resurrecció de Jesucrist d'entre els morts. Ell ha volgut que tinguéssiu una esperança viva

39.1   Pe   3,21 I l'aigua prefigurava el baptisme que ara us salva i que no és una neteja de la brutícia del cos, sinó un compromís amb Déu de viure amb rectitud de consciència, gràcies a la resurrecció de Jesucrist.

40.Ap   20,5 Els altres morts no han de reviure abans de complir-se els mil anys. Aquesta és la primera resurrecció.

41.Ap   20,6 Feliços i sants els qui tinguin part en aquesta primera resurrecció! La segona mort no té cap poder damunt d'ells: seran sacerdots dedicats a Déu i al Crist i regnaran amb ell durant mil anys.

ALGUNES FRASES SOBRE CREENCES: FE, RAÓ, CIÈNCIA, SENTITS I SENTIMENTS.    FE EN CONTRAST FRONT A RAÓ.   “Fe: Significa no voler saber la veritat” (Friedrich Wilhelm Nietzsche, 1844-1900, filòsof ateu alemany).

21

     “L’home pot creure l’impossible, però mai no creurà l’improbable” (Oscar Wilde [Fingal O'Flahertie Wills] , 1854-1900, escriptor dublinès).   “Fe està prop a volentat, e luny a enteniment” (Ramon Llull, 1235-1315, català de Mallorca, místic i savi).   “La fe ve referida a coses que no veus, i l’esperança, a coses que no es troben a l’abast de la mà” (St. Tomàs d’Aquino, 1224 ó 1225-1274, frare dominicà italià i teòleg escolàstic del catolicisme).   “Però el dubte és tan vital per a la fe com l’és la foscor per a la claror. Sens la una, l’altra manca de context ni de sentit. La fe és, per definició, incertesa. Està plena de dubtes, amarada de riscos. Tracta d’afers que no pertoquen a allò conegut, sinó al desconegut” (“A Priest Forever”, de Carter Heywood, contemporani).   “El camí per a veure amb la fe és cloure els ulls de la raó” (Benjamin Franklin, 1706-1790, estadista científic i filàntrop nordamericà).   “Des de la literatura ideològica inspirada en el positivisme lògic fins a les vinyetes del darrer Snoopy de Schulz hom difon una “poètica” de la realització com a voluntària autolimitació mitjanánt la crítica irònica i suposadament sofisticada de qualsevol intent de transcendir els límits “empírics” del coneixement o els límits “hedonistes” del capteniment. La repressió no és aleshores física sinó intel·lectual; no pas externa i adreçada al control del capteniment, sinó interna organitzadora de la personalitat, el caràcter o el “criteri”, no aixeca armes en la mà, ni amenaces, sinó que s’eregeix en defensora d’allò “raonable” i “assenyat” (“Moral i Nova Cultura”, d’en Xavier Rubert de Ventós, catedràtic català d’Estètica, independentista i cristià convers dins el PSC).   “Res no ens enganya tant com el nostre propi senderi” (Leonardo da Vinci, 1452-1519, gran artista del Renaixement italià).   “La gent no cerca raons per a fer el que vol fer, busca excuses” (William Somerset Maugham, 1874-1965, escriptor i espia anglès nat a França).   “Sabut és que la fe consisteix a copsar allò que la raó no pot creure” (François Marie Arouet Voltaire, 1694-1778, filòsof racionalista i escriptor il·lustrat francès).    “El cor té raons que la ment no pot copsar” (Blasi Pascal, 1623-1662, matemàtic occità).      “El cor té raons que la raó no pot entendre” (David Hume, 1711-1776, filòsof i historiador escocès).   “La fe vertadera reposa sobre el caràcter de Déu i no demana cap més prova addicional que les perfeccions morals de l’Únic que no pot mentir. És suficient que Déu ho hagi dit” (Aiden Wilson Tozer, 1897-1963, pastor protestant nordamericà).   “Racionalitzar la fe? Vaig voler fer-me'n senyor i no pas esclau, i així arribí a l'esclavatge en comptes d'atènyer la llibertat en el Crist” (Miguel de Unamuno, 1864-1936, pensador i escriptor basc espanyolitzat, mort presoner pels feixistes).   “Una fe que nosaltres mateixos podem determinar, no és de cap manera una fe” (Cardenal Ratzinger, cervell gris de l’alta Cúria vaticana).   “L’home que té fe ha d’estar amanit, no sols a ser màrtir, sinó a ser un foll” (Gilbert Keith Chesterton, escriptor catòlic, 1874 Kensington –1936 Londres). 

    FE AMB LA RAÓ.    “Crec per a comprendre, i comprenc per a creure millor”. “Si la cosa creguda és increïble, també és increïble que l’increïble pugui esser cregut” “Crec per a comprendre, i comprenc per a creure millor” (Agustí de Bona, 354-439, bisbe, filòsof i Pare de l'Església Llatina).   “Ab fe creus les veritats que no entens. Ab creença aconseguiras sciencia. No descreegues totes les coses que no pusques entendre. Primerament creus, e puis entens. Sobtosament creu,

22

e ab deliberacio entens. Com mes creus mes pots entendre. Com mes entens, mes pots creure. Ab erguments combat falsa creença. Força de fe esta per volentat, e força d ergument esta per enteniment” (Llibre dels mil Proverbis, cap. XVI De fe- de Ramon Llull).   “La fe és una funció del cor i ha de ser mantinguda per la raó. La una i l’altra no es desdiuen pas, com molts creuen. Com més intensa és la fe, més aguda és la raó. Quan la fe es torna cega, mor” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi).   “Allò contrari de la fe no és pas la raó, sinó la superstició” (Vittorio Messori, famós periodista italià actual convertit al catolicisme).   “No em sent obligat a creure que el mateix Déu que ens ha dotat amb seny, raó i intel·lecte hagi intentat de fer-nos-en bandejar l’ús” (Galileo Galilei, 1564-1642, astrònom italià acaçat per la Inquisició).       “La raó no se salvarà sense la fe, però la fe sense la raó no serà humana" (Cardenal Ratzinger, alt jerarca del Vaticà).    “No hi ha res en aquest món de tan meravellós com la transformació que pateix l’ànima quan la llum de la fe tomba damunt de la llum de la raó” (“De grumet a arquebisbe”, de W. Bernard Ullathorne, 1806-1889).    “Quan Goliat sortí per a atacar els israelites, la major part dels soldats pensaren: "És tan gran que no podrà matar-lo". Però David mirà el gegant i féu: "És tan gran que no puc errar la punteria"” (Russ Johnston, escriptor nordamericà, *1908).    “Els pobles expansius que van a la victòria tenen fe: en la pròpia sobirania -defensada amb coratge- com en Déu, la raó els ve contrapesada i refrescada per al fe: la fe no desdiu la raó, ans li dóna ales i futur, capacitat d'expressió i d'emoció; igual com la raó és una útil eina per   comprendre la realitat. Sense l’energia i el coratge de la fe, la raó sola s’ha demostrat repetidament obtusa, inútil i eixorca” (Autocitació).    “Existeix un principi que es resisteix a tota informació, que mai no deixa de mantenir l’home en una ignorància perenne...És el principi de desestimar allò que mai no s’ha esbrinat” (Herbert  Spencer, 1820-1903, filòsof i sociòleg anglès).     “És el vostre propi assentiment envers la vostra persona, i la veu constant de la vostra pròpia raó, i no pas la d’altri, la que us deuria fer creure” (“Pensaments”, Blasi Pascal, científic, savi i escriptor catòlicobíblic occità).    “Res no dóna tanta pena a la gent com haver de pensar” (Martin Luther King Jr., líder noviolent i pastor baptista negre).     “Un hom pot sern un heretge de la veritat si creu en les coses sols perquè el seu pastor així ho diu, o perquè l’assemblea així ho determina, sense conèixer cap altra raó; encara que la seva fe sia vertadera, la mateixa veritat que enclou s’esdevé heretgia” (“Aeropagitica”, 1667, de John Milton, 1608-1674, escriptor anglès).   FE I CIÈNCIA.     “La ciència sense religió està coixa. La religió sense la ciència és cega”  “La mística és la font de qualsevol ciència de debò”  “L'home troba Déu darrere de cada porta que la ciència ateny d'obrir” “Com més estudio la ciència, més crec en Déu” “La mística és la font de qualsevol ciència de debò” “A tot investigador profund de la naturalesa no pot menys que commoure’l amb una mena de sentiment religiós, perquè li és impossible concebre que hagi estat ell el primer a haver vist les relacions delicadíssimes que contempla. A través de l'univers incomprensible es manifesta una Intel·ligència superior infinida” “La generalitzada opinió, segons la qual jo seria un ateu, es funda en una gran errada. Qui ho dedueix de les meves teories científiques, no les ha pas compreses. No sols m'ha interpretat malament sinó que em fa un mal servei si divulga informacions errònies a propòsit de la meva actitud envers la religió. Jo crec en un Déu personal i puc dir, amb plena consciència, que en ma vida, mai

23

no m'he subscrit a cap concepció atea” (Albert Einstein, 1879-1955, el major científic del s. XX).         “Tinc respecte cap a l'agnosticisme en els físics. Però quan diuen que són agnòstics perquè són científics fan una extrapolació. Poden ser-ho, però no partint de la física” (Jerzy A. Janik, físic nuclear polonès).     “Per a les persones creients, Déu està al principi; per als científics, al final de totes les reflexions” (Max Karl Emst Ludwig Planck, 1858-1947, físic alemany).      “Una mica de ciència allunya de Déu, però molta ciència retorna a Ell” (Louis Pasteur,1822-1895, químic i bacteriòleg francès).      “La matemàtica és l'alfabet amb el qual Déu va escriure el món” (Galileo Galilei, 1564-1642, astrònom italià).     “L'humil coneixement de tu mateix és un camí més segur cap a Déu que el camí de la ciència” (Thomas De Kempis, 1380-1471, místic alemany).        “La missió de la ciència és catalogar el món per a tornar-lo a Déu en ordre” (Miguel de Unamuno, 64-1936, pensador basc).      “Ciència sense consciència no és sinó la ruïna de l'ànima” (François Rabelais, 1494-1553, escritor satírico francès).   FE I SENTITS.   “La fe afirma allò que no afirmen els sentits, però no el contrari d‘allò que aquests perceben. Està per dalt dels sentits no pas en contra” (Blasi Pascal, 1623-1662).   “Quan la teva ment, amb un gran desig de Déu, es va com qui diu retirant gradualment de la carn i se n’aparta de tots els pensaments que provenen dels sentits, de la memòria o del temperament, i et trobes ple alhora de reverència i de joia, aleshores pots pensar que et trobes a prop dels límits de la pregària” (Isaïes l’Anacoreta, s. IV-V, Scete, Egipte, a “La guarda de l’intel·lecte”).   “Crec en Déu no pas com a una teoria, sinó com un fet més real encara que la vida mateixa” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi).   “No pas els sentits que tinc sinó el que hi faig és el meu regne” (Helen Adams Keller, 1880-1968, escriptora estadounidenca cega i sordomuda).

   “-¿On dec buscar la il·luminació?. -Ací. -I quan s’esdivindrà?. -S’està esdevenint tot just ara. -Llavors, per què no la sent?. -Perquè no hi mires. -I en què dec fixar-me?. -En no res. Simplement mira. -Mirar, què?. -Qualsevol cosa en la qual es posin els teus ulls. -¿I dec mirar d’alguna manera especial?. -No. N’hi haurà prou de mirar-hi normalment. -Però ¿és que no hi mir sempre normalment?. -No. -Per quins redemonis...? -Perquè per a mirar has de ser ací, i quasi sempre no hi estàs” (“Qui pot fer resplendir l'alba?”, 1985, d'Anthony de Mello, S. J., 1931-1987, jesuïta de l’Índia).

24

   “Des dels temps antics, la humanitat ha conegut dos grans principis organitzatius. Primer els déus, i després, la raó. A partir d’ara, el mercat succeeix ambdós” (Ignasi Ramonet, Director de “Le Monde Diplomatique”).

   “Menjar, beure, fotre i no creure” (Dita valenciana).

  FE EN RELACIÓ ALS SENTIMENTS.

   “La fe comença allà on acaba l’orgull” (HughuesFelicité Roheil de Lamennais, 1782-1854, escriptor religiós francès).   “La Tristesa mira cap arrere, la Preocupació al voltant, la Fe cap amunt”. (No en consta l’autor).   “La fe és com l’amor: no pot ser imposada per la força” (Arthur Schopenhauer, 1788-1860, filòsof alemany).    “El passat pareixia unir-se al present, el present al futur, els morts amb els vius i els encara no nascuts, ell amb sa família, els seus companys, el seu llogarret, la seva Àfrica; el món de l’home amb el dels animals i les coses que creixien: tots vivien amb Al·là. En Kunta se sentí ben petiti i, tanmateix, ben gran. Potser, va pensar, això és el que vol dir fer-se home” (“Roots / Arrels”, 1976, d’Alex Haley, escriptor afroamericà).   “Les grans ànimes tenen voluntats; les dèbils sols desitjos” (Proverbi xinès).   “Els nostres pensaments i sentiments, irradiants, fan fluir la nostra energia devers el món i que afecti l’energia d’uns altres sistemes” (“Les nous revelacions-Manual”, 1995, de James Redfield i Carol Adrienne).   “Les veritats més enlairades i pures no les abastem mitjançant la reflexió ni la intel·ligència, sinó pel sentiment” (Anatole France [Jacques Anatole François Anatole Thibault], 1844-1924, narrador, poeta, crític i assagista escèptic francès).    “Per a obrar virtut no esperis pas de tenir-ne ganes, la raó i l’enteniment t’han de ser suficients” (Juan de Yepes, St. Joan de la Creu, 1542-1591, místic castellà empresonat per la Inquisició, a “Dites de llum i d’amor”, Andújar).   “Orar ens deslliga del que sentim, i ens lliga a allò que creiem: que som fills de Déu” (Louis Evely, autor catòlic francès).   “La covardia no és senyal de fe en Déu” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi).   “Tothom creu fàcilment allò que tem o que desitja” (Jean de La Fontaine, 1621-1645, novel·lista francès).   “Cada home que ataca la meva fe, fa minvar d’alguna manera la confiança que hi tinc, i em fa sentir incòmode, i sent ira envers aquells que em fan sentir incòmode” (Atribuït a S. Johnson, 1709-1784, poeta, lexicògraf i crític anglès, per James Boswell, 1740-1795, escriptor i jurista escocès, a “La vida del Dr. Samuel Johnson”).    “El sentiment sempre busca quelcom en si mateix; la fe es manté ocupada en qui és Jesús. No oblideu que la fe de la qual la Paraula de Déu parla rau tant no sols en oposició als treballs propis sinó també en oposició als sentiments, i doncs, per a una pura vida de fe deveu cessar de buscar la vostra salvació no sols en treballs sinó també en sentiments. Deixeu que la fe sempre parli front als sentiments. Quan els sentiments diuen: "En mi mateix sóc pecador, fosc, sóc dèbil, sóc pobre, estic trist", deixeu que la fe digui: "En Crist sóc sant, sóc llum, sóc fort, sóc ric, estic alegre” (Andrew Murray, 1828-1917, gran místic i missioner sudafricà, de l’Església Reformada Neerlandesa).

25

   “Tan absurd és raonar amb els homes a fi que creguin com torturar-los” (“Apologia pro Vita Sua”, John Henry Newman, 1801-1890, cardenal i escriptor anglès).   “Tant si pregues amb els germans, com si ho fas en solitud, lluita a fi de no fer-ho per costum, sinó sentint-ho” (“A tomb de la pregària”, d’Evragi Pòntic, ca. 345 Pont-399 Egipte, autor cristià).   “La fe no és pas un sentiment. No és tampoc el sentiment de quelcom que s’esdevindrà en resposta a les nostres oracions. La fe pot ser més fàcil d’exercitar quan uns tals sentiments són presents. Tanmateix, els sentiments d’aqueixa mena mai no constitueixen la fe. La fe és una resposta de la nostra part, la resposta obedient de la nostra voluntat a qui és Déu i a allò que Ell diu” (John White).   “Si l’oració no canvia el nostre destí, canvia els nostres sentiments, la qual cosa no és una utilitat menor” (Joseph Joubert, 1754-1824, moralista francés).   “S’havien de complir les paraules escrites en els llibres de la seva Llei: M'odien sense motiu” (Joan 15:25).    “Estimem sense raó, i sense raó tenim malícia” (Jean-François Regnard).   “Trob que hi ha una distinció bíblica entre fe i sentiment, gràcia i comoditat...El grau dels uns sovint no és la justa mesura dels altres” (John Newton, 1725-1807, escriptor anglès, lletra del 16.4.1772).   “Sí, em desperatava tota meravellada de ser cristiana, i això era abans del bateig. Sentia que era cristiana…i, no obstant, ¿què volia dir, ser cristiana? ¿És que seguiré sentint-me’n quan l’Església deixarà les catacumbes? ¿Sabré reconèixer Jesús sota les disfresses que fatalment li tornaran a posar? Reconìexer-lo era tan fàcil en aquells dies de juliol i agost (del 36), quan el duien a empentes, esparracat, coronat d’espines, amb la cara coberta de sang i d’escopinades, cap al camp de la Bóta o la carretera de la Rabassada per rematar-lo amb la pistola. ¿Com no sentir-se arrevatada de simpatia per Ell, qui des de fa dos mil anys va traginant la creu de totes les nostres misèries per tots els camins del mòn? Voldríem fugir d’Ell i prendrem el camí més desviat, el que més lluny d’Ell sembla que dugui; ¡i encara allí descobrirem el rastre de les seves petjades!” (“Incerta glòria”, 1956, brillant i innovadora novel·la sobre la guerra civil, censurada pel franquisme, escrita per l’exiliat en Joan Sales, 1912-1983).   “Com menys sents i més fermament creus, tant més admirable és la teva fe i més serà estimada i preuada, car la fe real és molt més que una mera opinió humana: hi tenim el veritable coneixement. En veritat, no freturem més que de fe de debò (Meister Eckhart, *1260?-+1327-1328, gran místic alemany, contemporani d’en Llull).   “Qui guaita Crist a través d’estats anímics i de sensacions és com qui veu el sol en l’aigua, tot tremolós i bellugadís alhora que l’aigua va i ve. Però qui el mira sobre el cristall de la seva paraula per la fe, el veu per sempre igual” (J. T. Nottidge, clergue anglès, s. XIX).   “A la matinada, Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren caminant sobre l'aigua, es van esglaiar i es digueren: -És un fantasma!   I es posaren a cridar de por.   Però de seguida Jesús els digué: -Coratge! Sóc jo. No tingueu por!  Pere li contestà: -Senyor, si ets tu, mana'm que vingui caminant sobre l'aigua.  Jesús li digué: -Vine.  Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà d'enfonsar-se i cridà: -Senyor, salva'm!  A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: -Home de poca fe! Per què has dubtat?” (Evangeli de Mateu 14:25-31, Mateu de Cafarnaüm, s. I, apòstol i evangelista galileu).   “No mesureu pas l’amor i la mercè de Déu pel nostre propi sentiment. El sol brilla tan clarament en el dia més fosc com ho fa en el més radiant. La diferència no rau en el sol, sinó en alguns núvols que n’entrebranquen la visió” (Richard Sibbes, 1577-5·7·1635, autor reformat anglès).

26

   “Crec en el sol encara que no brilli,crec en l'amor encara que no es deixi sentir,crec en Déu encara que no el vegi”.  (Escrit al mur del call de Varsòvia, durant la Segona Guerra Mundial).

27