Jordi Bort

1

2

Índex

Pròleg. Sé on visc, sé on vaig 4

Capítol 1. Qui té fites té vida 6

Capítol 2. Dels errors se n’aprèn 8

Capítol 3. La fragil·litat del pensament 14

Capítol 4. El gran dilema 18

Capítol 5. Diferents punts de mira 20

Capítol 6. Una petita gran gesta i la dimensió de tot

plegat 24

Capítol 7. Tothom al seu lloc 30

Capítol 8. Jo i jo 36

Capítol 9. L’examen sense copiar 40

Capítol 10. Noves experiències, noves sensacions 46

Capítol 11. El privilegi de fer quilòmetres 50

Capítol 12. Una de tantes filosofies 54

Capítol 13. Temps o distància 58

Capítol 14. El fantasma de l’estat físic 62

Capítol 15 L’entrenament del cap 66

Capítol 16. S’acosta el dia 70

Capítol 17. Crònica d’una marató anunciada 76

Capítol 18. Revivint l’experiència 82

3

4

Pròleg. SÉ ON VISC, SÉ ON VAIG

Si tot va bé i les conjuncions astrals, per dir alguna cosa,

són favorables, en acabar aquest llibre podré dir orgullós

que “ja soc maratonià”.

Diuen que per ser maratonià has d'haver fet quaranta-dos

maratons al llarg de la teva vida, una per quilòmetre. No

home, no! És broma! Que no s'espanti ningú. Com diuen

els polítics del meu país, és maratonià qui viu i treballa

per la marató. Bé, ben bé això no diuen, però la seva

cèlebre frase de “és català qui viu i treballa a Catalunya”

crec que es pot extrapolar a l'esport de la marató.

Per a aquelles persones que no saben on és Catalunya els

diré que és un tros de terra situat al nord-est d'Espanya,

amb costums i llengua pròpia, muntanyós però amb un

litoral costaner fantàstic que mira a la mar Mediterrània.

Si això fos un llibre interactiu us hagués posat un

hiperenllaç al “GoogleMaps”.

I aquí estic jo, enmig d'aquesta meravella de petit país en

un entorn immillorable per a la pràctica de l'esport. Aire

sa, verd, verd i més verd, amb estius calorosos i hiverns

no excessivament freds comparats amb d'altres indrets de

la mateixa Catalunya. Si algú encara vol més dades diré

5

que he fixat la meva residència al Massís del Montseny,

al peu del seu cim més alt, el Turó de l'Home.

Es veu que ja en temps dels romans, com que aquest cim

de 1715 metres es veu des del mar (a poc més d’una vintena

de quilòmetres en línia recta de la costa) li van posar de

nom 'Montseny' per allò de que era una muntanya

('mont') que servia de senyal ('seny') als vaixells que

navegaven pel 'Mare Nostrum' (avui Mar

Mediterrània).

Soc mestre d'institut, o almenys puc dir que ara soc

mestre d'institut. També podria dir que soc esportista

perquè sempre he practicat algun esport. El que és segur

és que encara no puc dir amb rotunditat i orgull que soc

maratonià.

6

Capítol 1. QUI TÉ FITES TÉ VIDA

No us creguéssiu pas que es tracta d'una cosa nova, no.

Ja per l'any 2009 em va passar pel cap afrontar la meva

primera marató, la de Barcelona, per allò de la proximitat

al meu domicili actual.

Si voleu que us sigui sincer us diré que va ser una decisió

amb il·lusió però alhora amb poc convenciment. I comento

això del convenciment perquè ara que m'ha tornat a

passar pel cap hi veig diferències en la base del

plantejament.

Potser em surti 'rana', potser, però el que sí puc dir és que

ja m'hi veig patint els últims quinze quilòmetres i plorant

d'emoció segurament en travessar la línia d'arribada al

voltant de quatre hores després d'haver pres la sortida.

Digue'm romàntic, jo ho veig així.

En aquesta vida pots prendre partida des de dos punts de

vista, o sent l'actor principal o sent un mer espectador.

Segurament els dos són d'allò més respectables però penso

que qui té la inquietud d'aconseguir quelcom a la vida ho

ha de fer com a protagonista. Un protagonisme de la vida

esculpit per ell mateix moment a moment. El guió de la

seva vida és seu i només seu.

Un punt de referència a l'horitzó ens pot permetre el luxe

7

d'inventar camins sobre la marxa i en moments de dubte

poder aixecar el cap i recordar-nos cap a on anem. A mi,

un simple mortal que de vegades es cansa de lluitar per

una sola cosa, em funciona.

Crec que la metàfora de la vida deu ser com completar

una marató, tot i que els organitzadors t'ho posen més

fàcil ja que el camí està ben delimitat fins a la meta.

Els camins que hàgim escollit per arribar en bones

condicions a la marató em permetran (crec) avançar

fermament pel camí físic de la cursa.

8

Capítol 2. DELS ERRORS SE N'APRÈN

Recordo que a l'any d'haver començat a córrer (i ho vaig

fer força tard als quaranta-quatre anys) vaig decidir que

m'havia d'enfrontar a la cursa de la mitja marató. Era la

primera cursa de la temporada en aquella distància. Cal

puntualitzar que també era la primera cursa de la meva

vida.

El mes de setembre es considera el primer mes de la

temporada després dels mesos d'estiu (això a casa meva,

Catalunya).

Així que si has fet bé els deures de preparació i les

merescudes vacances laborals no t'han trencat massa la

dinàmica d'entrenament, en teoria (i sempre en teoria)

estàs preparat per assolir la primera mitja marató de la

temporada.

Els entrenaments, encara ara, es van succeint per

sensacions. Hi ha molts factors que influeixen

directament a la persona i que fan que les fredes rutines

d'uns plans d'entrenament no s'adeqüin a les propostes.

Resulta que el dia que no has dormit bé et toca sèries en

progressió, el dia que t'ha assentat malament un plat de

bacallà en no massa bon estat et toca fer una tirada llarga

de quilòmetres, el dia que fa un Sol enlluernador i bona

9

temperatura et toca descans i l'endemà cau la primera

gran nevada de l'hivern i et toca sortir a córrer quan

t'agradaria estar a prop de la llar de foc calentó escoltant

bona música.

Crec que aquests 'entrenaments-recepta' han d'esdevenir

orientatius i cadascú hauria de saber escoltar el que el seu

propi cos li diu.

Això crec que em podrà ser útil el dia de la meva primera

marató, tot i que també sé que quan el cos i el cap em

demanin de parar dient-me 'prou!', hauré de mirar cap a

un altre cantó, xiular dissimuladament (ja m'agradaria a

mi poder xiular al quilòmetre 35!) i acabar com es pugui la

cursa.

Només de pensar-hi ja em pugen les pulsacions.

Tornant a centrar-nos en la meva primera mitja marató

recordo que vaig quedar directament amb un company

amb el que havíem entrenat algunes vegades per la zona

on visc.

Per a mi, la mitja marató comença ben aviat, gairebé de

matinada. El ritual de preparació de la bossa d'esport, la

beguda isotònica, la preparació d'un lleuger esmorzar amb

pa i oli,... Tot a poc a poc, sense presses ja que m'he llevat

força més d'hora del que tocaria pels nervis del debut.

En arribar a la ciutat de Sabadell aparco on puc i em

dirigeixo al punt de sortida per trobar-me amb el meu

10

amic Agustí Codera.

És més fàcil del què sembla. A aquella hora del matí

només hi ha dos tipus de persones rondant pels carrers, els

vestits amb roba normal i els vestits amb roba esportiva.

Només cal seguir la riuada de gent que porta pantalonets

curts, samarreta de màniga curta i sabatilles esportives

amb un clar disseny “running”. Molts porten també un

rellotge pulsòmetre al canell. Es veu que n'hi ha d'aquests

aparells sofisticats que fan de tot... fins i tot maionesa (és

broma! És un acudit dolent).

Seguint a tota aquella gentada vaig arribar al punt de

sortida. No havia pogut copsar mai aquell ambient.

Música arreu, gent a munt i avall, atletes fent cua per

recollir el pitral, més cues per anar al WC...

(imprescindible si has begut del beuratge isotònic màgic i

a més estàs fet un sac de nervis).

Aquesta és l'enèsima mitja marató de l'Agustí, el que fa

que es mogui com un peix a l'aigua entre tanta gent semi

desorientada. En aquells instants l’Agustí esdevenia el

meu mestre espiritual. Si ell feia quelcom, jo també, sense

dubtar, amb els ulls tancats.

Segons els meus càlculs, ell i jo estàvem entre vint i trenta

minuts de diferència en el temps d'arribada, així que no

m'havia de preocupar de res més que d'avançar una cama

darrera l'altra al meu ritme fins arribar a la línia de

11

meta. Tot i així un cúmul de sensacions envaeixen el teu

esperit en afrontar quelcom desconegut.

Faltaven uns deu minuts per al tret de sortida (un coet de

pirotècnia) quan em vaig disposar a untar-me els dits dels

peus, engonals, aixelles i mugrons amb vaselina per evitar

fregaments indesitjables.

L'Agustí es va prendre una barreta energètica i me'n va

oferir una altra per a mi (ara hauria de sonar, si aquest

llibre fos interactiu, un senyal acústic d'atenció. Perill!)

Primera cosa que mai havia fet abans de sortir a córrer i

que en aquells moments em menjava com si m'hi anés la

vida.

Mig minut abans de sortir ens vam desitjar sort tots els

participants que estaven per la zona on m'hi trobava i de

sobte, tot d'una, la gent es va dedicar de manera unànime

a aplaudir, cada vegada amb més força.

Era com estar demanant al cel que es donés per fi la

sortida a la vegada que aquell so ens encoratgés a tots a

endinsar-nos en una gesta fantàstica.

Vaig pensar: Vinga! Vinga! Correm ja!

Era com un reconeixement a la gesta que encara havia

d'esdevenir. Aplaudiments per avançat. Allò d'acabar la

meva primera mitja marató havia de ser fantàstic vivint

tots aquells prolegòmens.

No parlaré massa del transcurs de la cursa, per a això ja

12

hi ha escriptors que ho fan de manera increïblement

descriptiva.

Jo em limitaré a donar una pinzellada del que crec que és

prou rellevant dels meus errors com a principiant.

Tret de sortida. Jo, força endavant. Piiiiiip! Segona

errada.

No cal. Estar al davant, per a corredors del meu nivell,

només provoca un estat de frustració en veure com gairebé

tothom t'avança a uns ritmes sanament envejosos.

Jo, acostumat a córrer entre 4:50 minuts per quilòmetre (a

partir d’ara mpk.) i 5:15 mpk., sense adonar-me'n, al

quilòmetre quatre la meva mitjana de velocitat estava al

voltant de 3:50 mpk!.

Això em va permetre sortir a la foto i córrer al costat

d'atletes d'elit del país i fins i tot d'algun nord-africà.

Al quilòmetre set el meu dipòsit de combustible es va

buidar per complet i encara em quedaven catorze

quilòmetres més per endavant!.

Hipoglucèmia? “Pájara”? Defalliment? No ho sabré mai

però tampoc investigaré massa. Pel que sí m'ha de servir

és per recordar dues coses:

1- no menjaré res que no hagi tastat abans a pocs instants

de prendre una sortida, ...i

2- el ritme de sortida per a un novell ha de ser el més lent

possible i durant la cursa ja s'anirà agafant una velocitat

13

de creuer.

Del quilòmetre set al vint-i-un vaig haver de parar cinc

vegades i el meu temps final va ser de 2:06:38 quan creia

estar preparat per fer 1:45:00.

El barnús que utilitzo normalment després de dutxar-me,

que era el regal-obsequi dels drets d'inscripció a la cursa,

em mira fixament cada vegada que entro al bany de casa

meva i em recorda aquestes dues coses que mai més he de

repetir: la ingesta d'aliments desconeguts i rics en hidrats

de carboni abans d'una cursa i no dosificar el ritme de

sortida.

14

Capítol 3. LA FRAGIL·LITAT DEL

PENSAMENT

Avui diumenge he decidit sortir a rodar per asfalt uns

setze quilòmetres ja que porta plovent un parell de dies i

els circuits per bosc que acostumo a practicar deuen estar

negats de fang.

19 graus centígrads, bona temperatura. És la tirada més

llarga des que he tornat a entrenar. Vaig estar inactiu

durant set mesos per una voluminosa hèrnia discal i una

operació d'apendicitis. Ara tot això ja és passat. L'apèndix

ja no el tinc (així que podré córrer més lleuger) i amb

l'hèrnia hem arribat a un 'entente cordiale', jo la porto a

córrer amb mi i que frueixi del paisatge a canvi que no em

molesti més. Sembla que estem els dos d'acord.

Allà pel quilòmetre sis m'ha vingut al pensament què dec

pensar mentre corro? No m'ho havia plantejat mai fins

avui. Així que he fet l'esforç de parar atenció a allò que

m'anava venint al cap. Tot i aquest esforç la sensació que

tinc és semblant al moment en que despertes d'un somni i

mentre ho vas fent a poc a poc es va esvaint de manera

conscient.

Són pensaments molt fràgils, com bombolles de sabó que

esclaten en l'oblit. Apareixen els pensaments de forma

15

sobtada i quan sembla que comencen a agafar forma

desapareixen per deixar pas a d'altres.

No sabria dir quants pensaments m'han vingut al cap

durant l'hora i vint-i-sis minuts en que he estat corrent.

De fet no crec ni que puguin ser dit pensaments, crec que

els d'avui han arribat a la categoria de pinzellades de

pensament.

Potser no són pensaments sinó captures instantànies de

sensacions que provoca l'entorn per on passes corrent.

Potser això és el que fa el nostre cervell constantment i

que el dia atrafegat no ens permet d'escoltar, i és ara,

quan estàs realment sol quan escoltes aquesta veu interior.

Recordo coses com “que buit està el poble a aquesta hora”,

“la cafeteria està tancada, potser per vacances?”, el

supermercat està obert però”, “això deu ser el quilòmetre

tres ja que estic a l'alçada dels hivernacles del pagès”,

“l'any passat per aquí passava en vint-i-tres minuts, vaig

bé”, “quina olor d'humitat, sembla que hagi plogut a la

nit”, “aquí vaig trobar un cep (bolet comestible molt

apreciat en cuina)”, “a veure com vaig de pulsacions

ara?”...

Són pinzellades de pensament que acaben resumint-se en

petites converses amb un mateix. Lleugeres, molt

lleugeres, sempre al límit de la inexistència.

Pot ser que influeixi el meu vessant musical? És cert que

16

un amant de la música està acostumat a escoltar i m'he

adonat que bona part dels recorreguts els faig escoltant les

meves pròpies trepitjades i sobretot escoltant la meva

pròpia respiració. És com escoltar un llarg mantra basat

en sons d'inspiració i expiració. Un mantra que

aconsegueix que la ment del corredor entri en un estat de

meditació interrompuda només per pinzellades de

converses amb un mateix.

17

18

Capítol 4. EL GRAN DILEMA

Durant els set mesos d'inactivitat, sobretot durant les

primeres setmanes, un amic em va recomanar un

prestigiós fisioterapeuta que estava en un poble de la

província de Girona, a uns seixanta quilòmetres de casa.

No sé si és l'edat o el tipus de musculatura o la pròpia

estructura del meu cos però quan faig un sobreesforç ho

acabo pagant en forma de lesió. Ara ja ho sé i per

afrontar la marató he de fer molt bé els entrenaments si

vull que tot surti rodó.

Tornem a la consulta del famós fisioterapeuta. Dic famós

perquè només entrar pots contemplar una trentena de

fotos d'ell amb figures de primeríssima fila, entre ells

jugadors del Futbol Club Barcelona, pilots de Fórmula 1,

pilots de moto de renom mundial, jugadors de la NBA ...

ja vaig veure que no li quedava cap espai lliure a la paret

per posar-hi una foto meva. En fi, no passa res.

Aquella tarda a la seva consulta, entre estirament i

estirament, un deixeble seu (ja que al gran fisioterapeuta

només el vaig veure els cinc primers minuts en el moment

de les presentacions) em va formular una pregunta que

encara a hores d'ara hi busco la resposta.

-“Tu vols estar sa per córrer o vols córrer per estar sa?” -

19

em va dir.

No sé si amb aquella pregunta va voler que a més

d'exercitar la musculatura de les cames exercités també el

cervell.

El cert és que hi ha dies que dono gràcies a estar sa per

poder córrer pels boscos de prop de casa amb el conseqüent

benefici físic i mental que això comporta per a mi, però

també hi ha dies que sento que gràcies a córrer puc gaudir

d'un cos sa.

Suposo que algun filòsof trobaria una ràpida, meditada i

profunda resposta a aquest gran dilema.

El fet de no ser cap pensador em fa entrar de vegades en

un bucle infinit del tipus: Vull estar sa per poder córrer i

així tenir un cos sa per poder córrer també; i córrer sovint

per estar sa i així poder seguir corrent, lògicament per

estar sa, i...

Suposo que amb aquest raonament filosòfic no

aconseguiria aprovar aquesta assignatura a la

universitat.

Deixo al lector que tregui la seva pròpia conclusió, que de

ben cert serà la correcta i jo em quedo amb la de 'Vull

córrer per estar sa i així poder seguir gaudint del plaer de

córrer'.

20

Capítol 5. DIFERENTS PUNTS DE MIRA

És ben cert que la constància en l'entrenament influeix

directament en la percepció dels esdeveniments, en la

manera d'afrontar situacions quotidianes, ... en definitiva,

en la vida.

D'entrada, el fet d'entrenar regularment fa que els

conceptes de paciència, voluntat i esforç acabin

extrapolant a la vida quotidiana. Això és bo. El corredors

també escoltem més els senyals del nostre cos i en la vida

del dia a dia també és bo. Corrent s'aprèn a escoltar tant

el nostre cos com la nostra ànima.

L'escolta (o percepció) pot evitar sovint lesions físiques.

Hem d'entrenar sempre amb seny. Corredors veterans

amb qui he coincidit al llarg de la meva vida, com En

Joaquim Fradera, un maratonià i feliç esclau de l'esport,

sempre aconsella l'entrenament amb seny. Això inclou un

entrenament progressiu, sense presses i amb plena

consciència d'un mateix.

Com diem els catalans, 'poc a poc i bona lletra'.

En els entrenaments de finals d'estiu del 2010 vaig poder

copsar un fet que es confirmava entrenament darrera

entrenament. Després d'uns dies de sortides exigents en

quant a quilometratge i intensitat vaig decidir (perquè el

21

meu cos així m'ho demanava) fer una ruta de 8'5 Km al

ritme més suau que pogués portar.

Durant aquest recorregut vaig poder veure'm observant

per primera vegada en al meva vida la imatge bucòlica

d'un camí que travessava uns camps de conreu de blat de

moro que s'endinsava més enllà en un bosc d'alzines i

roures darrera el qual s'imposava per damunt les boires

matineres de la vall un majestuós Turó de l'Home (el cim

més alt de la serralada del Montseny).

Com és que després de passar més de cinquanta vegades

per aquell indret mai no havia pogut observar

contemplativament aquella meravella?

Era un dia especialment bonic? Era un paisatge

especialment captivador just aquell dia? Segur que no ho

era més que d'altres vegades que havia passat per allà en

altres èpoques de l'any.

A la tardor els arbres agafen una infinitat de games de

colors. A l'hivern el Turó sol estar nevat bona part del

temps i els camins amb la vegetació gebrada fan que corris

per una catifa d'un blanc cristal·lí que t'encega dels colors

de l'Arc de Sant Martí amb els primers raigs de Sol del

matí.

Així que hauria de deure's a uns altres factors que

influeixen directament en la meva sensibilitat

contemplativa.

22

Factors anímics? Factors físics? Només ho sabria parant

atenció de nou en situacions diferents d'estat mental i

exigències d'entrenament per decantar la balança o bé cap

els factors anímics o bé cap els purament físics.

Durant les primeres setmanes del mes de setembre vaig

tenir l'al·licient de sortir a córrer amb l'objectiu de fer

proves d'estudi de camp per validar una hipòtesi que

m'havia formulat. Era com un treball de recerca i

investigació sobre la incidència d'un tipus d'entrenament

amb el punt de mira contemplatiu de l'entorn.

Està clar que el resultat final d'aquest mini-estudi i

l'acompliment de la meva hipòtesi només seria vàlid per a

la meva persona. Però a mi ja m'està bé. Sempre és bo

anar coneixent parts amagades del comportament d'un

mateix. En el meu cas està clar que córrer m'ha ajudat,

m'ajuda i segur que m'ajudarà a anar coneixent-me més.

Les observacions concatenades d'aquells dies

d'entrenament em van portar a treure conclusions

concretes força determinants.

Amb un estat d'ànim força optimista i sense gaire estrès

laboral per tractar-se dels primers dies de treball a

l'institut, després d'unes tranquil·les vacances d'estiu,

vaig concloure que l'estat anímic no influeix massa de

forma directa en la capacitat de contemplar l'entorn d'una

forma especialment sensible.

23

Pel contrari, l'exigència en l'entrenament sí que influïa i

molt en aquesta percepció de l'entorn.

Si suposem que el meu ritme de cursa és de 4:40 mpk, els

dies que m'exigia un recorregut a 4:00 mpk el meu punt de

mira no abastava més de dos metres al davant meu amb

una mirada clavada tota l'estona a terra. Els dies que

volia rodar molt suau, al voltant de 6 mpk el meu punt de

mira aixecava l'angle de visió amb la conseqüent obertura

del camp visual a 200 metres, 300 metres, ... fins a

quilòmetres de distància.

Per tant la meva teoria, i dic meva perquè només m'até a

mi, l'angle de visió augmenta en relació inversa a la

velocitat i exigència de l'entrenament.

A més velocitat l'angle de visió apunta a més a prop.

Vaig pensar per un moment que potser es devia a que a

més velocitat havia d'estar més pendent d'on posava els

peus i d'aquesta manera descartar la possibilitat d'una

lesió.

Per això algun entrenament el vaig fer en una superfície

absent de perills per a les cames. Vaig passar dels camins

de muntanya a l'asfalt d'urbanitzacions tranquil·les. El

resultat? El mateix. A més velocitat, o millor dit, a major

exigència el punt de mira baixa i l'angle de visió

disminueix a pocs metres per davant del corredor.

Per ara, aquesta és la meva conclusió.

24

Capítol 6. UNA PETITA GRAN GESTA I LA

DIMENSIÓ DE TOT PLEGAT

Estem a finals de setembre i el temps ha canviat. Han

arribat les primeres pluges i l'ambient ha refrescat. El cel

és d'un blau intens i l'aire és net. Tot plegat convida a

sortir a córrer més estona. Personalment la calor intensa

de l'estiu fa que tinguis una sensació de cansament fins i

tot abans de sortir a rodar.

Tot i saber que la calor tornarà durant algunes setmanes

d'octubre, potser no tant intensa com a ple estiu, copses

que és el moment d'aprofitar aquesta petita treva de bon

temps per entrenar.

En la meva poc dilatada vida com a corredor la meva

màxima distància correguda mai van ser 21 Km. 97 m. en

curses oficials de mitja marató.

Mai, ni entrenant, havia superat aquesta distància. Així

que un bon matí fresc i assolellat, just en el moment de

sortir quan les cames encara estan adormides i fredes,

vaig decidir canviar els plans de rodatge. Em va venir de

gust fer una 'tirada llarga'. No sabia ni havia planejat un

quilometratge concret, així que vaig decidir que sobre la

marxa ja acabaria de decantar-me sobre una o una altra

distància.

25

Com que setmanes abans havia tingut una sobrecàrrega

muscular en els bessons no tenia clar fins on podria

arribar. Podrien ser 3 Km. o 15 Km. La veritat és que era

una incògnita.

Vaig fer 5 minuts d'estiraments just davant de la porta de

casa. El silenci del carrer a primera hora del matí

convidava a fer uns estiraments tranquils i ben fets, sense

presses.

Una lesió representa inactivitat i aquesta inactivitat

representa retrocés en l'estat de forma i és l'últim que un

corredor hauria de voler si s'ha d'aventurar, com jo, a

afrontar una marató.

El fet d'haver plogut dies anteriors em va fer decantar per

l'asfalt dur i fred. Segur que els camins pels boscos

estarien del tot enfangats així que la decisió va ser la

d'agafar la carretera que s'enfila cap a Coll Formic, el

punt que fa de frontera de dues comarques catalanes a una

alçada de 1200 metres aproximadament.

Amb pas lent, escalfant paulatinament tots els músculs de

les cames, començo a guanyar alçada poc a poc. No hi ha

massa trànsit, potser un parell de cotxes cada deu minuts.

Entre setmana no és una carretera massa transitada, tot i

així fa formular-te la pregunta de per què quan et creues

de cara amb un cotxe just a l'altre carril coincideix sempre

amb un altre cotxe que va en el teu mateix sentit i passem

26

els tres a l'hora? Bé, deixaré aquesta llei (de Murphy?)

per a un altre moment.

Poc a poc van passant els minuts i els quilòmetres. Com

deia un amic meu, es tracta d'anar assimilant quilòmetres.

Hi ha, en aquest circuit força conegut per mi, un punt de

reflexió al quilòmetre quatre. Sempre que passo per allà

analitzo les sensacions que tinc per tal d'optar a una

distància o una altra. Aquesta vegada havia decidit córrer

al voltant de dotze a divuit quilòmetres, així que em vaig

escoltar atentament.

El pas que havia portat fins llavors, tot i el temps que era

prou bo, em permetria fer uns quants quilòmetres més?

Vaig notar que sí.

Els bessons estaven en condicions? Notava alguna petita

molèstia? Les pulsacions estaven controlades dins el

marge que m'havia plantejat? Tot correcte! Tot apuntava

que podria ser un gran dia, un gran entrenament.

A partir d'aquell moment venia un desnivell de més de 250

metres que quilòmetre a quilòmetre havia d'anar superant.

El paisatge acompanya molt a l'hora d'anar 'assimilant'

distàncies. Els canvis de temperatura en entrar a obaga

m'indiquen que dec estar a uns 150 metres per sobre de

casa. Aquella olor d'humitat quan creues el pont sobre el

riu Tordera em fa venir al cap que entrarem ben aviat a

la tardor.

27

En passar pel quilòmetre nou de pujada penso que si ara

girés cua faria un total de 18 quilòmetres, que per a mi no

està gens malament.

Penso que un quilòmetre més serien dos en total i

m'aventuro a fer una sortida de 20 quilòmetres, gairebé

una mitja marató.

No vaig massa cansat – em dic. La veu de la consciència

em diu que pensi que després hauré de tornar fins el punt

de sortida.

Ja, però serà en lleuger descens – em contesto a mi mateix.

Mentrestant van passant els minuts. Entre conversa i

conversa van passant també els quilòmetres.

Més amunt, passant pel costat del poble de Montseny,

suavitza la carretera. M'ho conec i sé que podria allargar

la pujada fins el quilòmetre 12... Decideixo que així serà.

Fins el quilòmetre 12 i tornar. He arribat a un pacte amb

mi mateix.

Els últims instants de pujada transcorren per un tros de

carretera frondós i que a la vegada es va obrint en

clarianes assolellades. Havia passat per allà moltes

vegades en bicicleta de muntanya però mai a peu, mai

corrent.

Era una nova sensació que m'agradava. Devia ser com se

sentien els aventurers que descobreixen un nou món o com

un arqueòleg que descobreix la tomba d'un nou faraó.

28

Entre sensacions i sensacions arribo al zenit de la sortida.

Toco amb la mà el punt quilomètric que m'indica que ja he

pujat 12 quilòmetres i giro cua. Fantàstic! Ja no he de

pujar més. El Sol de cara i les pulsacions baixen regulant-

se de nou a mesura que emprenc el descens. Tot i així no

estic segur si el meu cos ho aguantarà. Es tracta de fer 12

quilòmetres més d'una distància que per a mi ja és prou

notòria.

De la tornada no hi ha massa a dir fins el quilòmetre 19.

A partir d'aquell moment el meu cos, les meves cames,

comencen a experimentar unes sensacions noves per a mi.

Porto gairebé dues hores corrent i tinc la sensació d'estar

deshidratat (no he begut res des que he sortit). Penso en

una ampolla gran de beguda isotònica de taronja. Uns

minuts més tard sento un buit a l'estómac que em

menjaria fins i tot les pedres. Tinc una gana excepcional.

Només vull arribar per poder menjar coses dolces, potser

salades també. M'ho menjaria tot, tot el que el meu cos

pogués i una mica més.

Passats aquests instants ve una sensació de defalliment

controlat en que el ritme de cursa és automàtic i està guiat

per una part de tu que no és conscient. Les cames avancen

sense donar cap ordre i la sensació de fatiga ni augmenta

ni disminueix.

És un estat en que notant-te força cansat probablement

29

podries fer uns quants quilòmetres més. Quants? No ho

sé. Suposo que en entrenaments posteriors quan s'acosti la

marató ho podré experimentar i explicar.

Per fi arriba el final. Vint-i-quatre quilòmetres! Camino

amb dificultat però em sento feliç. M'he conegut una mica

més i això és bo per a noves gestes.

És al cap d'uns quants dies quan t'adones del que has fet.

Quan és massa recent i massa fresc estàs encara immers

en el moment en sí i no pots copsar l'essència real de la

situació. En la vida passa el mateix.

Ara que ha passat un temps prudencial penso en la petita

gran gesta d'assolir una fita mai aconseguida i és

precisament en aquest moment quan toques de peus a terra

i penses que la dimensió d'una marató empetiteix i molt

aquells vint-i-quatre quilòmetres aconseguits un dia.

30

Capítol 7. TOTHOM AL SEU LLOC

Que n'és de savi el cos! Quant més experimento amb

l'activitat de córrer més m'adono de la perfecció de la

maquinària de l'organisme de l'ésser humà. Ja els primers

dies d'entrenament després d'aquells set mesos

d'inactivitat vaig experimentar un canvi substancial en

els batecs del meu cor. Una tarda, mig estirat al sofà de

casa amb la televisió de rerefons, alhora que mig

endormiscat, sentia de forma involuntària els batecs del

meu cor. No sabia ben bé la quantitat de pulsacions per

minut que aconteixien en aquell instant però el que tenia

clar era que el meu cor bategava ara més lent i relaxat que

en setmanes anteriors. Vaig agafar el meu pulsòmetre del

calaix del menjador i me'l vaig col·locar. En tornar-me a

estirar al sofà i relaxar-me de nou vaig comprovar que

efectivament estaven al voltant de vuit pulsacions menys

del meu estat natural. Instintivament, perquè aquesta és

realment la paraula, em vaig posar força content. El meu

cor comença a estar en forma – em vaig dir.

No sé fins a quin punt és cert però dies després vaig llegir

que això és degut a que en fer treballar el cor, les artèries

queden més lliures i fins i tot augmenten la seva secció,

per tant el cor amb menys batecs acaba fent la mateixa

31

feina de fer arribar sang a tots els racons del nostre cos.

Sigui com sigui el meu cor estava experimentant un canvi

gràcies a l'exercici físic continuat i això per a mi era molt

bo.

Aquella tarda, el descens de pulsacions va ser per a mi

com una injecció de moral que m'animava a seguir

entrenant.

Fins que no faltin les setze setmanes de rigor per entrar en

el pla d'entrenament específic per a la marató segueixo

sortint a córrer quatre o cinc vegades a la setmana fent

allò que el meu cos em demani.

Sí que és cert que conforme s'acosta el dia de

l'entrenament pautat i guiat per poder afrontar els 42

quilòmetres i 195 metres començo a llegir tota mena

d'informació respecte a l'estat físic en revistes

especialitzades, Internet, llibres,... etc. Entre les múltiples

lectures vaig entreveure la necessitat de fer entrenaments

amb sèries. Tots els plans fiables d'entrenament de

prestigioses webs i prestigiosos esportistes les

contemplaven. Es veu que comporten a l'atleta uns

beneficis cardiovasculars i de millora de pas (o sigui,

velocitat) que no són gens menyspreables.

Així que una d'aquelles tardes, aprofitant per una banda

la monotonia de les últimes sortides i per altra la pista

d'atletisme que hi ha just al costat de l'institut

32

d'ensenyament on treballo, vaig decidir estrenar-me amb

sèries.

Després de l'experiència crec que la definició de sèrie no

és més que petites fraccions d'un entrenament a un ritme

de pas més elevat, de vegades tant que es torna agònic

gairebé sempre en el seu tram final. Almenys aquesta és

la sensació que tinc just ara que les he començades a

experimentar.

Una velocitat més ràpida que de costum i a recuperar; i

quan notes que encara necessites més temps de

recuperació, ja hi som! Has de tornar a fer aquella

distància d'una forma més ràpida ... i així unes quantes

vegades.

Per a mi, les primeres sessions han estat intenses i si he de

dir la veritat, m'he cansat força.

Tot i ser un entrenament un tant 'antipàtic' en quant al

grau d'exigència he de dir que aviat es comencen a notar

els seus efectes beneficiosos.

He fet, en dies diferents, sèries de 400, 800 i 1000 metres.

El córrer en pista és nou per a mi. És un ambient diferent,

net, polit, potser avorrit comparat en la contemplació del

paisatge al que estava acostumat però és un entrenament

objectiu de totes totes.

Les distàncies són les que són i el terreny no té

oscil·lacions altimètriques. A més gaudeixes de focus de

33

llum que et permeten entrenar fins les deu de la nit i

música ambiental mentre corres. L'únic inconvenient és

que crec que de vegades em despisto comptant les voltes a

la pista.

Hi ha gent de tot tipus, gent que camina, gent que fa

marxa, atletes de velocitat, parelles que van a mantenir-se

en forma, corredors populars com jo i dels de veritat,

federats. En fi, gent de totes les edats en un ambient sa.

I per què explico tot això? Doncs perquè experimentant els

entrenaments en sèries he pogut copsar en el meu cos que

en sortides posteriors amb una mateixa 'velocitat de

creuer' les pulsacions m'han baixat ben bé en deu i en anar

més sobrat (si es pot dir així) puc fins i tot augmentar el

ritme de cursa sense tenir aquella sensació d'estar al límit.

És com tenir de sobte un motor més potent i alhora eficaç

en quant a consum energètic. Sempre pots accelerar una

mica més i la despesa de carburant no és tanta com es

podria preveure. Que n'és de savi el cos!

Quant més entreno més dades i referències es tenen d'un

mateix. La ignorància fa pensar que pots assolir fites que

amb el temps i la experiència es van recol·locant al seu

lloc.

Arriba un moment, imagino que des d'una perspectiva de

corredor popular i novell, que els 42.195 metres deixen

d'esdevenir un temps a batre per convertir-se en una

34

distància a, simplement, concloure.

Quants més quilòmetres porten les meves cames més lluny

veig aquesta distància. Realment ha de ser una gran gesta

arribar a acabar una marató.

El dia a dia fa que et sinceris amb tu mateix. És com un

alleugeriment de la consciència. Amb cada entrenament

vas completant una imatge cada vegada més real de tu

mateix.

Les petites sensacions subjectives es van col·locant poc a

poc al seu lloc, de forma objectiva i contundent fins a

conformar una altra imatge real més fidel a la teva

persona, i això, alleugereix l'esperit. La realitat és freda i

alhora confortable.

Les mitjanes de temps, les mitjanes de pulsacions, les

dificultats del terreny o el quilometratge van perfilant una

idea cada vegada més fidel d'un mateix.

Corro i sé qui soc. Corro i soc feliç. Cada vegada més

tranquil amb mi.

35

36

Capítol 8. JO I JO

Deia un gran amic meu, en Josan, que l'esport de córrer és

com una metàfora de la vida. I té raó. Les planificacions

d'objectius, el sacrifici que de vagades representa l'haver

de fer coses quan fa mandra i el més fàcil fóra deixar-ho

córrer, les dificultats que es troben en el camí,

l'entrenament del dir 'una mica més' quan creus que ja no

pots ni fer un pas, la satisfacció que queda en el camí, en

l'intent encara que no aconsegueixis ben bé aquell objectiu,

la recompensa de la millora contínua.

Crec, des de la meva perspectiva, que l'exercici regular

ajuda afrontar de manera més òptima les dificultats del

dia a dia. Els esdeveniments que de certa manera es

podrien presentar com un mur infranquejable acaben per

convertir-se en un petit esglaó. Aquells primers 5 Km que

un dia es van convertir en un obstacle que em va deixar

dos dies immòbil sense ni poder baixar les escales de casa,

avui no són res comparat amb els 24 Km que vaig fer en

un dels últims entrenaments.

Ara, amb la mirada optimista que ha de caracteritzar a

un esportista observo la progressió i veig possible, no

absent de dificultat i amb molt d'entrenament, arribar a

completar el quilometratge d'una marató. Costarà, segur,

però penso que l'entrenament està justament per a això,

37

per dosificar els esforços i els patiments i preparar el

terreny físic i psíquic en un estat de 'déjà vu' quan es

presentin les dificultats.

Fa poc, interessant-me per la cultura africana a arrel d'un

estudi morfològic dels músculs bessons dels atletes de color

(que es veu que són diferents dels de l'ètnia blanca i per

això tenen un córrer més econòmic i conseqüentment més

eficaç) vaig llegir que existeix una filosofia sud-africana

anomenada Ubuntu que, si més no, sobte.

Sobte i és curiós com un continent que basa els èxits

esportius d'una forma totalment individual, com és

l'atletisme de fons, sigui el bressol d'una filosofia de vida

tant participativa com a concepte i que dóna tanta

importància a l'entorn humà més immediat.

Tot i tenir el seu origen a Sud-àfrica tinc entès que s'està

estenent de forma exponencial per tot el continent i més

enllà.

Des del meu humil punt de vista veig un paral·lelisme

entre aquesta filosofia i la filosofia de vida dels atletes

(parlo dels atletes populars de fons que són el món

esportiu en el que em moc). També podria dir que en

altres mons esportius on m'he desenvolupat al llarg de la

meva vida com l'alpinisme, espeleologia o descens de

barrancs, també arrela i molt aquesta filosofia Ubuntu.

Els pilars bàsics d'aquesta filosofia es fonamenten en la

38

lleialtat de les persones i les relacions entre elles, és a dir,

la raó d'ésser com a persona esdevé de l'existència dels

altres que ens envolten. Els sud-africans ho resumeixen en

un “soc perquè nosaltres som” i això vol dir que “una

persona es fa humana a través de les altres” i en base a

això esdevé una persona oberta i disponible per als demés i

en cap moment se sent amenaçat quan altres són capaços i

bons en alguna disciplina com pot ser en el nostre cas la de

l'atletisme.

Això em fa reflexionar i entendre que un mateix és

persona per sí mateix però també és persona per la relació

que té amb d’altri. Les persones que m'envolten fan que

sigui d'una manera determinada i pel fet d'haver una

infinitat de personalitats pel món immediat fan que un

sigui en funció de qui té al davant en un moment donat.

Devem la nostra existència a l'existència d'altres

persones. I això s'ha d'agrair.

Corro perquè vull córrer però dono gràcies a que corro

perquè en algun moment de la meva vida altres persones

han conjurat l'avinentesa per a que em dediqui a córrer.

Crec que en el meu cas la meva persona interactua amb

d'altres persones i també així els puc deixar entreveure a

través meu l'esport que em fa feliç.

Els instants abans de la sortida en una cursa penso que

l'afició comú que ens envaeix es contagia més enllà de la

39

pròpia cursa, més enllà del públic que la contempla. En

aquell moment la raó de ser no té fronteres i dónes gràcies

per ser on ets i agraeixes que la gent et faci formar part

d'aquest món fantàstic de fondistes.

Així que, certament, crec en un jo individual que ha

d'existir pas darrera pas, entrenament darrera

entrenament, un jo que dia a dia creix en autoconeixement

i autodisciplina i per altra banda, en un jo col·lectiu que

es va conformant a base de les relacions interpersonals al

llarg de la seva existència.

Ortega i Gasset va dir en un moment de la seva llarga

vida dedicada a la filosofia que “jo soc jo i la meva

circumstància”. No anava desencaminat.

40

Capítol 9. L'EXAMEN SENSE COPIAR

Cap a finals d'octubre de 2010 vaig participar en una

cursa a la població de Castelldefels, província de

Barcelona, sota el nom de Marató del Mediterrani. És

una cursa en la que s'hi desenvolupen tres modalitats de

competició: el 10 Km, la mitja marató i la marató.

Transcorre per un passeig de mar a prop de la platja i pels

voltants del canal olímpic de rem que es va inaugurar

l'any 1992 en els Jocs Olímpics de Barcelona.

Els dorsals, de colors i nomenclatura diferent, indiquen la

modalitat de cursa en la qual participes. Jo, per primera

vegada a la meva vida em vaig inscriure en la distància

de 10.000 metres, un company meu es va inscriure a la

mitja marató i un amic seu a la marató.

Érem tres corredors populars que ens estrenàvem cada un

en una disciplina nova per a nosaltres. Els tres teníem

aquell dubte de si sabríem afrontar una distància

incògnita amb el seny suficient com per no patir més del

compte segons el ritme que escollíssim en el moment de la

sortida.

Jo tenia referències de pas d'alguna mitja marató en la que

havia participat i segons allò em vaig proposar rebaixar

entre dos i cinc minuts. Però quin havia de ser el ritme de

41

sortida? Si era massa lent, en només 10 Km tindria prou

temps per recuperar algun minut? Els últims

entrenaments dels 10.000 metres era capaç de mantenir

ritmes per sota dels 5 minuts en quilòmetre. Ja se sap que

la tensió i l'ambient de les curses propicien uns ritmes més

ràpids dels habituals però l'experiència et diu que sortint

massa de pressa al cap d'una estona ja ho comences a

pagar. I així va ser. No és que comencés molt ràpid però

sí el suficient com perquè al quilòmetre sis ja notés

símptomes notables de cansament i cap els dos últims

quilòmetres la gent m'anava passant sempre una mica més

ràpid del que anava jo. Tot i així vaig fer uns tres minuts

i mig menys que el millor dels meus temps de pas pels 10

Km en qualsevol mitja marató en les que havia participat.

Vaig posar-me darrera de la llebre que marcava els 45' i

en poc temps la vaig deixar enrere. En els últims

quilòmetres la meva por i objectiu era que aquell corredor

llebre amb el banderí dels 45' lligat a l'esquena no

m'avancés.

Un cop acabada la cursa ja em vaig voler apuntar a un

altre 10 Km per poder confirmar que soc capaç de córrer

amb seny i potser així millorar una mica més en

sensacions i temps i com que a Barcelona per la tercera

setmana de novembre es celebra una de les curses més

antigues sobre asfalt de tota Europa, doncs m'hi vaig

42

apuntar. Era la 87a. edició de la famosa “Jean Bouin”.

La veritat de l'estat de forma d'un mateix és dura,

contundent. Aquell petit enginy anomenat 'xip groc' que

col·loques a la sabatilla és objectiu, implacable. Et mesura

amb una precisió infal·lible cada vegada que passes per

damunt de la catifa electrònica. Piiiiiip!. I aquell és el

temps que has trigat, sense enganys. És com un examen en

el que és impossible copiar. Ets tu davant de tu mateix.

Cadascú fa un examen individual que per a cada un dels

corredors i corredores esdevé diferent. Cada un ha de

resoldre el seu propi examen. Els deures (entrenaments)

que has arribat a fer són els que determinaran un resultat

o un altre. Es tracta de saber quina quantitat de deures

has de fer tu mateix per obtenir un resultat concret i

quants més deures facis més objectivitat tindràs a l'hora

de fixar-te unes fites concretes.

I es pot dir que nosaltres (els tres companys que vam fer

les diferents curses) havíem fet bé els deures? Havien

estat suficients?

Penso que el fet de ser novells cada un de nosaltres en una

disciplina concreta, siguin 10.000 metres, mitja marató o

marató, els deures havien hagut de ser els justos per

acabar la distància amb dignitat, independentment del

temps invertit en la cursa.

Acabada la meva cursa em vaig canviar amb roba seca i

43

vaig esperar a la línia d'arribada al meu amic Josan que

participava en la mitja marató. Ell estava content ja que

va baixar de les dues hores que era el seu primer objectiu.

Junts vam esperar gairebé dues hores per esperar al

company que participava en la distància de la marató.

Van ser uns moments inoblidables. Em vaig col·locar

repenjat en una de les tanques publicitàries a uns trenta

metres de la línia d'arribada per animar a tots aquells

homes i dones que anaven arribant a meta amb la força

que dóna l'haver superat una distància mítica. El

somriure a la cara, segurament acompanyat del

pensament que ja no s'havia de córrer més i que s'ha

aconseguit la gesta heroica d'acabar una marató,

m'encomanava a mi una emoció empàtica. Cada un d'ells

era el meu heroi. Com els envejava!. Entrenant dur i amb

seny jo podria ser en uns mesos un d'ells!.

N'hi havia que entraven donant-se la mà per creuar la

línia d'arribada junts com si es reafirmessin un a l'altre

que allò que havien aconseguit era cert, que volien

compartir un objectiu comú en el moment més emotiu de la

cursa. N'hi havia també que esperonats per familiars

feien els últims metres acompanyats dels seus fills. A mi

se'm posava la pell de gallina. Encara ara, en recordar-ho,

m'emocionen aquells instants.

Però de sobte la realitat truca a la porta i se't presenta en

44

el millor moment del somni. La realitat també són aquells

atletes que van patint uns quants quilòmetres abans no

s'acabi la cursa i arriben a meta per pur instint i amb les

forces al límit de l'esgotament físic i mental.

Puc dir que vaig viure i veure de ben a prop l'altra cara

de la moneda i llavors vaig comprendre que la marató està

reservada a uns pocs d'entre tota la gent que es dedica a

córrer. És una empresa que requereix una extraordinària

resistència física i força mental que només és assumible si

has treballat dur situacions similars en entrenaments

previs.

La glòria dels que finalitzen una marató no és gratuïta.

Veient tots aquells atletes que s'arrossegaven a la meta,

els marejos en el moment de l'arribada, el no poder

articular paraules un cop acabada la cursa, la quantitat de

quilos corporals perduts durant el transcurs de la marató i

tantes altres sensacions desagradables copsades en el

moment de creuar la línia de meta em fan pensar que he

d'entrenar, no lesionar-me i seguir entrenant.

Recordo les paraules d'un gran amic maratonià que

postulava que dels entrenaments setmanals sempre n'ha

d'haver un que “faci mal”, sigui per intensitat, per durada

o per quilometratge, però ha de fer mal.

45

46

Capítol 10. NOVES EXPERIÈNCIES, NOVES

SENSACIONS

Som a principis del mes de novembre de 2010. Aquí al

Montseny (a uns cinquanta quilòmetres de la ciutat de

Barcelona) els dies comencen a ser fresquets i algunes nits

ja són fredes. El Sol daurat ja no escalfa tant i el dia s’ha

escurçat el suficient com perquè els boscos caducifolis

pintin el paisatge de mil tonalitats de verds, taronges,

carmesins i terres. En aquesta època de l’any córrer pels

boscos de prop de casa es converteix en un privilegi.

La natura es presenta en tot el seu salvatgisme. L’època

del silenci hivernal s’acosta. És el moment de gaudir

d’alguna cursa de muntanya amb força desnivell per

copsar en el propi cos la variabilitat del clima i com aquest

influeix de forma implacable el transcurs de la vida. Tot

succeeix de forma natural com compàs rere compàs en

qualsevol de les obres del gran mestre J. S. Bach.

Un matí gris de novembre em disposava a participar en

una cursa de 22 Km tot i que el temps atmosfèric no

acompanyava gens. Vaig estar dubtant fins a l’últim

moment. Tota la nit plovent sense parar i les previsions

de temps (gran esport nacional a Catalunya) no eren

massa optimistes per al dia de la cursa. Tot i així em vaig

47

llevar d’hora i vaig escriure un e-mail al company que em

va convèncer a participar i que havia de córrer amb mi. Jo

sabia que sempre té l’ordinador en marxa i que en sentir el

so acústic d’arribada de missatge me’l contestaria. Així

va ser. Em contestà que la previsió de temps per a l’inici

de la cursa era de treva, és a dir, que no plouria i que

potser s’aguantaria fins acabar el recorregut. Al final del

correu electrònic em posà que si plovia seria molt divertit.

Potser sí – vaig pensar.

Per si de cas agafaré les sabatilles de córrer més

atrotinades que tingui. No voldria embrutar les noves que

feia una setmana m’havia comprat. He sentit dir que si

les rentes sovint perden esmortiment. Jo per si de cas...

Efectivament, uns instants abans de les 8 del matí, just

abans de prendre la sortida no plovia. La temperatura era

bona per córrer amb samarreta de màniga curta. A la

sortida em vaig saludar amb l’alcalde de Sant Celoni amb

qui havia establert una bona relació de l’època en que vaig

estar de director a l’institut d’educació del poble. Ell

participava en la de 12 Km i després d’una curta conversa

em va dir que el requerien per a ser l’encarregat de llançar

el coet de sortida.

La cursa va ser una nova experiència molt gratificant. Els

dotze primers quilòmetres gairebé sempre de pujada i amb

algunes rampes que ben bé podien tenir el 15% de pendent

48

feien que en tot moment el pas haguera de ser ben

dosificat.

Primer es passa per un parc d’esbarjo al costat de la riera

del Pertegàs, poble avall. Tot seguit ja es comença a

enfilar per camins que penetren boscos d’alzines, roures i

pins. El terreny és tou i a estones pesat. Aquest tipus de

sòl cansa més però és preferible per a les lesions de

lligaments i tendons donat que l’impacte amb la superfície

és menor que en qualsevol cursa sobre asfalt.

El pas sense presses però sense pauses permetia una

respiració bastant còmode i les estones en que el camí no

feia tant pendent permetien gaudir del paisatge de la zona.

Les vistes de la vall amb colors canviants i el poble intuït

allà abaix i ara ja deixat enrere feia que per un moment

forméssim part d’aquella natura que ens envoltava.

Mirant amunt es veia el límit de pujada de la cursa

amagat per una espesa boira gris que descansava sobre els

arbres i que esperava pacientment per engolir-nos del tot.

Aquell plugim constant de gotes minúscules que poc a poc

van empapant el cos s’anomena en el meu país “boira

ploranera” o també “boira pixanera”. Són gotes ben

petites que tal i com cauen sobre el cos del corredor

s’evaporen ràpidament per la temperatura d’un cos

reescalfat per l’esforç de la cursa.

A la meitat de la cursa es va posar a ploure, però no

49

resultava ni amenaçador ni empipant ni tant sols

important. Els boscos regalimaven aigua i la vegetació

irradiava reflexos de netedat. L’aigua és vida. I també

fang! Les meves cames i la meva esquena anaven agafant

un to més marronós a mesura que les passes es feien més

llargues degut al pendent de baixada.

Tot i que uns instants la providència va ser benèvola amb

nosaltres i només per uns instants ens va deixar veure un

clar cel blau, els últims set quilòmetres es van haver de fer

sota una intensa pluja i sobre un terreny a estones

perillosament lliscant.

Acostumat a fer entrenaments de menys de vint

quilòmetres, aquesta cursa de vint-i-dos quilòmetres per

un terreny muntanyós i més de dues hores de carrera

contínua, em fa fer corroborar una vegada més que la

marató segueix sent una cursa destinada a uns quants

privilegiats però que amb entrenament jo mateix també

podria arribar a formar part d’aquest selecte club de

maratonians.

50

Capítol 11. EL PRIVILEGI DE FER

QUILÒMETRES

Primera setmana de desembre. A les acaballes de la

tardor el temps ens ha volgut obsequiar amb uns dies de

temperatures anormalment altes per l’època de l’any. Jo

agraeixo el poder córrer sense massa roba d’abric. Avui

he sortit a entrenar amb un parell d’amics i m’he vestit

amb una fina samarreta de màniga llarga i pantaló curt.

Tot i que han apujat les temperatures de fa una setmana

enrere, la casa està un pèl freda i a fora encara es veu

una mica enfarinat el cim del Turó de l’Home fruit de la

lleugera nevada que hi va caure a aquelles alçades la

setmana passada.

He encès la llar de foc i captivat per la dansa de les seves

flames recordo els moments de l’entrenament d’avui. És

ben cert que soc un home afortunat. Només amb el que

portem de dia ja m’he sentit privilegiat un parell de

vegades. Privilegi de córrer a primera hora del matí per

aquest paisatge que em té captivat i privilegi de poder

estar ara escrivint aquestes línies al costat d’una llar de

foc sentint el crepitar de la llenya seca.

Renoi com bufava el vent! De tant en tant, aquí a

Catalunya, el vent del nord bufa de valent. Aquí se’n diu

tramuntana i aquest matí m’ha acompanyat durant tot

51

l’entrenament.

El xiular sec de la tardor que s’escola per entre les fulles

passa per damunt del meu cap com una simfonia. Sembla

com si aquest so s’acabés solidificant i es deixés caure al

terra en forma de fulles seques.

Vas avançant pels camins boscosos i de sobte entres en

una dimensió desconeguda de nevades on els flocs de neu

són fulles de roure que suaument es van precipitant al

terra brindant-te una màgica catifa per on córrer.

El camí s’enfila força i en poc més de vint-i-cinc minuts

arribo a l’ermita de Santa Magdalena amb les primeres

llums del matí. És un desnivell de 200 metres en 5

quilòmetres que permet fer cames i agafar força per a

nous entrenaments i noves curses.

Aquest recorregut de 18 quilòmetres té varis ingredients

que el fan molt complert i ser un dels meus favorits.

Comences per boscos i en cinc minuts agafes una pista

forestal que puja durant vint-i-cinc minuts fins l’ermita

(començada a construir-se cap a l’any 1100 per monjos

benedictins de Sant Marçal) que domina la vall del

Tordera i la vall de la riera de Mosqueroles. D’allí ja

agafes carretera asfaltada fins a un poblet del Montseny

anomenat Mosqueroles i a partir d’allà ja ve una lleugera

baixada d’uns set quilòmetres fins a la població més

nombrosa en quant a habitants de la zona anomenada

52

Sant Celoni. D’aquest punt fins a casa són uns set

quilòmetres més sempre en lleugera pujada.

L’entrenament en baixada m’ajuda psicològicament ja que

amb relatiu poc esforç agafes velocitats que mai abans

havia constatat i això et fa pujar l’autoestima.

El problema ve quan el pendent es suavitza fins a tal punt

que ja el camí és totalment pla i llavors és quan la crua

realitat apareix i et posa al teu lloc, però mentrestant has

anat assimilant quilòmetres i en conseqüència estàs millor

entrenat.

Començo a creure que l’únic secret que hi ha per afrontar

una marató és el de fer i fer i fer quilòmetres.

53

54

Capítol 12. UNA DE TANTES FILOSOFIES

Diuen que dins de cada corredor hi ha un escriptor, ho

vaig llegir per Nadal en un dels molts blocs d’atletes que

hi ha en aquest univers infinit que és Internet. Se sàpiga o

no escriure, l’activitat de córrer ja és en sí una filosofia de

vida. Se sàpiga o no escriure, les converses més profundes

i poètiques, les més transcendentals, les més interessants i

valuoses, les he mantingudes amb esportistes. Esportistes

que s’han mogut en diferents àmbits a la par que jo també

m’he mogut en diferents disciplines com l’escalada, la

bicicleta de muntanya i el córrer de fons. Esportistes tots

ells amb gran capacitat de sacrifici i molt forts física i

sobretot mentalment.

L’esport ens fa conèixer el nostre cos i la nostra ànima, les

nostres pors i les nostres debilitats i al final la

recompensa, bona o dolenta, no significa gran cosa

comparat amb el camí que has hagut de fer per arribar a

destí. Com deia Antonio Machado “caminant no hi ha

camí, es fa camí al caminar”. Aquest escriptor de renom

no crec que anés als llocs corrent però la seva frase pot

venir a dir que els entrenaments, que et faran gaudir dels

moments, et portaran cap a les curses i que els finals

d’aquestes curses no seran més que principi de moltes

55

altres.

Crec que els grans avenços en els últims entrenaments es

deuen a la pròpia fita de la marató. Ortega i Gasset va

dir en el seu moment que “només es progressa quan es

pensa en gran, només és possible avançar quan es mira

lluny”. La marató per a mi esdevé una gran gesta, una

gran empresa que manté la meva ment i el meu cos en

moviment. En cap cas hauria de ser un fracàs, surti com

em surti, ja que no es fracassa realment fins que deixes

d’intentar alguna cosa, no?

Si fem bé la nostra feina d’entrenaments segur que la

marató de Barcelona serà la primera d’unes quantes. Ja ho

deia Jonas Edwuard Salk, “la recompensa del treball ben

fet és l’oportunitat de fer més treball ben fet”.

Ja he deixat dit en anteriors capítols d’aquest llibre que

tinc una gran motivació i determinació en participar i

acabar dignament la meva primera marató i avui, llegint

a Darrel Royal he vist clar que la sort (per a mi acabar la

marató) ve quan la preparació (per a mi els

entrenaments) es troben amb l’oportunitat (per a mi, la

cursa). Així que si entreno correctament només he

d’esperar el dia de la competició per tenir la sort d’acabar-

la. Fantàstic!

Està clar que l’única persona que pot dir-te el que no pots

arribar a fer ets tu mateix i com deia algú no

56

necessàriament t’has d’escoltar sempre.

El camí a la marató és llarg fins al mateix moment de la

sortida. És un camí amb obstacles físics i mentals. Jo ara

mateix porto cinc dies sense poder sortir a córrer per un

virus gripal que m’ha deixat fora de combat i apallissat,

però com algú va dir, el vèncer sense obstacles es triomfar

sense glòria, i jo vull assaborir la glòria d’acabar una

marató.

Diu un proverbi xinès que “frueixis avui, que és més tard

del que creus”. Cada vegada que hi penso em ve al cap

una nova interpretació. Potser és que no l’he acabada

d’entendre mai però fruir del moment és fruir de córrer i

quan frueixes el temps es comprimeix i tot passa més

ràpid, sembla que tot s’acceleri. A mi m’han passat quatre

anys de córrer en un instant (em dec fer vell). Potser si

frueixo molt a la marató i acabo comprimint el temps tinc

la possibilitat de passar de quatre hores a tres. És broma!

També vaig dir en un capítol anterior que segons vas

entrenant més dades objectives tens de tu mateix i del teu

procés i crec que això al final acaba desterrant a la

desconfiança. Les dades reals han perfilat un corredor

concret i cap altre, un corredor que al principi tenia pors

que el propi desig les ha vençut.

Quina raó tenia Joseph Joubert quan va sentenciar que “el

geni comença les grans obres, però només el treball les

57

acaba”. Un pot tenir un dia la genialitat de voler acabar

una marató (i he conegut algun atleta que per

superdotació física seria capaç de fer-la amb pocs mesos

d’entrenament) però la immensa majoria dels mortals hem

d’acabar les grans obres a base de molt de treball. Potser

millor, penso, així serà molt més gratificant, oi?

El que està clar és que qui vulgui arribar al quilòmetre

quaranta-dos ha d’haver donat moltes petites passes abans

d’aquest quilòmetre i crec que això serveix per a qualsevol

gesta que ens proposem a la vida. Ja ho esmentava també

un proverbi hindú que venia a dir que “la caminada més

llarga comença amb un pas”. Que n’hi ha de gent sàvia al

món!

Un (parlo per mi) quan corre és feliç i és feliç perquè en

aquell moment és lliure. Això em recorda una frase del

senyor Forrest Gump, interpretat genialment per l’actor

Tom Hanks, quan deia que “quan corro soc com el vent”.

Per acabar aquest capítol filosòfic citaré una frase del

senyor Lou Holtz, entrenador de futbol americà que en un

moment de la seva vida ens va deixar un regal de cita que

tot i fer-la pensant en l’esport ben bé és aplicable a la vida

en sí: “l’habilitat és el que et permet fer certes coses, la

motivació és la que determina el que es fa i l’actitud és

com de bé es fa”.

58

Capítol 13. TEMPS O DISTÀNCIA?

Hem entrat ja al 2011, el meu any de la marató de

Barcelona. Un any que ens augura grans coses en la

mesura que tinguem ganes de viure-les. Sense anar més

lluny l’altre dia, el 5 de gener, el planeta ens va brindar

l’ocasió d’entrenar a primera hora del matí sota la

influència d’un eclipsi parcial de Sol.

Vaig sortir a entrenar amb el meu amic Josan i en arribar

a l’ermita de Santa Magdalena el Sol il·luminava d’una

forma inusual. Una llum tènue i freda com la que hi ha a

la zona àrtica de la Terra, o si més no, com jo imagino que

deu ser, perquè la veritat és que no hi estat mai allí. És

cert que durant l’eclipsi el bosc emmudeix i l’únic so que

ho envolta tot és de les nostres passes i la nostra

respiració acompanyades fidelment per unes ombres

anormalment allargassades. Va ser un fantàstic

entrenament silenciós.

És època d’entrenaments llargs i participacions en mitges

maratons. Curiosament en una conversa amb el meu amic

Joaquim, amb el que coincidim a la feina i en algunes

competicions, em va comentar que aquell cap de setmana li

tocava entrenar unes dues hores. Aquesta nova visió del

que és un entrenament basat en temps em va fer

59

reflexionar. Ell és un maratonià experimentat, per tant

aquelles paraules no havien de ser gratuïtes. A mesura

que vaig avançant i incrementant la intensitat dels

entrenaments veig més clara la solució al dilema de si

tractar els entrenaments com a resistència o com a

distància.

La marató és una prova de resistència, d’això no hi ha cap

dubte. De resistència física i de resistència mental.

Conforme s’acosta el dia de la marató vaig entenent que

per ser la primera hauria de centrar alguns entrenaments

en la capacitat que pot arribar el meu cos a aguantar un

cert temps determinat corrent sense aturar-me. De fet si

vaig a una cursa és per fer-la corrent i no pas per aturar-

me a caminar. Entenc que si es camina no has aconseguit

acabar-la amb tota regla, ve a ser com fer trampa.

En aquesta línia, una mica sense voler, a principis de

gener vaig sortir a entrenar amb el meu company de

fatigues Josan amb la idea de fer uns divuit quilòmetres

just una setmana abans de competir en una altra mitja

marató. Van ser uns quilòmetres sense pressa però sense

calma. Quan vam arribar a la porta de casa seva ens vam

acomiadar sense aturar el pas i vaig seguir per un camí de

bosc fins a casa meva però un cop passar per davant la

porta vaig improvisar de completar el recorregut amb un

circuit extra de dotze quilòmetres més.

60

Un minut després d’aquella decisió ja no hi havia marxa

enrere. Vaig seguir amb pas prudent perquè

m’aventurava a entrar en un món novament desconegut

per a mi, la distància de trenta quilòmetres. Així que

després d’un parell de quilòmetres en lleugera baixada

vaig enfilar uns cinc més de pujada contínua guanyant un

desnivell d’uns quatre-cents metres. Aquells vint-i-vuit

minuts se’m van fer més llargs que d’altres vegades que he

passat per allà. En aquell punt, pel pas del quilòmetre

vint-i-cinc vaig començar a sentir sensacions de cames

pesades, de tant en tant unes ganes enormes de menjar i a

la par un automatisme en l’engranatge del moviment que

jo ja no controlava. Ja portava gairebé dues hores i trenta

minuts corrent sense haver pres res de beguda ni aporti de

glúcids i crec que el meu cos em demanava ja de tot.

Sis quilòmetres més i ja estem a casa – em deia.

Quan més al límit estàs afloren més sovint les converses

amb un mateix.

Què són cinc quilòmetres després d’haver fet ja vint-i-

cinc?- em deia intentant-me convèncer que el que quedava

era ja una minúcia.

Però no, aquells cinc quilòmetres no tenen res a veure amb

els cinc primers quilòmetres que havia fet dues hores

abans. Tot i ser en baixada costen més. Semblen bastant

més llargs i el temps sembla també que es dilati. Aquells

61

cinc minuts per quilòmetre se’m representaven gairebé

com nou o deu. Potser era el cansament o potser les ganes

d’arribar a destí. Aquí és quan entra l’entrenament

mental, la fortalesa del pensament.

De tant en tant s’ha de fer algun entrenament en que el

cos estigui sotmès a una situació de llindar de límits ja que

és en aquests moments quan pots arribar a experimentar

moments de superació que de ben segur trobarem en la

marató.

Quan s’encaren distàncies de difícil consecució, els

corredors populars com jo que s’enfronten a la seva

primera marató, acabem per fixar fites temporals de

resistència, és a dir, intentar aguantar tres o quatre hores

corrent. En el meu cas crec que si soc capaç d’aguantar

entre 3:30 i 4:00 hores corrent podria garantir la

consecució del meu objectiu: acabar la meva primera

marató i, si és en menys de quatre hores, afegint encara

un plus de satisfacció personal.

62

Capítol 14. EL FANTASMA DE L’ESTAT FÍSIC

Normalment, entre petites lesions (per sort), la forta grip

que em va durar més d’un mes i alguna que altra

inclemència del temps, es pot dir que he estat entrenant

una mitjana de quatre dies per setmana. De fet no sé si és

normal o poc. Crec que per anar afrontant mitges

maratons m’ha anat prou bé, m’ha donat temps a poder

recuperar forces per a cada nou entrenament.

Durant la primera setmana del mes de febrer vaig

participar en l’última mitja marató un mes abans

d’afrontar la marató de Barcelona. A un mes vista les

sensacions fins al quilòmetre vint-i-un són bones però

dues mitges maratons seguides... se’m fa difícil projectar

les sensacions que es deuen tenir al pas dels diferents

quilòmetres més enllà del trenta.

Després del petit fracàs en la mitja marató de Terrassa

on vaig punxar per falta d’energia ja en el quilòmetre

dotze, em vaig refer del tot en l’última mitja, la de

Granollers.

De tant en tant va bé patir alguna situació desagradable

no prevista perquè és en aquests moments on millor aprens

a controlar, escoltar i enfortir el cos i la ment.

Personalment em va servir per copsar el que es deu sentir

63

en travessar el famós mur. S’acaben els hidrats de carboni

i només et queden les reserves de greix que t’aporten

l’energia d’una forma totalment diferent. T’has

d’acostumar.

En aquest moment el cap juga un paper molt més

important que en l’estadi anterior de la cursa. Jo vaig

aprendre que sense reserves de glúcids puc anar patint

durant al menys uns nou quilòmetres a un ritme constant

lent i prou aïllat de l’entorn com per no caure en una

profunda depressió veient que absolutament tothom

t’avança.

La condició física i l’estat mental es poden entrenar i en

una cursa de fons van bastant plegats de la mà. Una altra

cosa ben diferent que no s’entrena (però és resultat dels

entrenaments) i que juga un paper primordial per poder

acabar una marató és l’estat físic, un estat que ve donat

per situacions alienes i externes al corredor. Per córrer

uns quants quilòmetres has d’estar en un bon estat físic,

més enllà del que hagis entrenat i mentalitzat.

Ara que es va acostant de forma implacable el gran dia

m’envaeix el fantasma de l’estat físic. En mesos

d’entrenament he passat per alguns episodis de baix estat

físic que dificulten molt la predisposició de sortir a

entrenar i quan superes aquest escull s’afegeix la

dificultat d’anar assimilant els quilòmetres sense l’afegit

64

d’un considerable esforç físic.

Aquesta situació es dóna amb episodis de grip, forts

constipats, problemes intestinals o problemes relacionats

amb l’aparell locomotor. Ara mateix, en escriure aquestes

línies, estic patint una tendinitis a la zona dels músculs

bessons i els piramidals em fan força mal quan acabo de

córrer. Potser hauria d’anar a algun fisioterapeuta però

no per això deixo de sortir a córrer. Cap a l’hora de fer

exercici els mals comencen a desaparèixer i en acabar em

sento feliç.

Demà em llevaré adolorit però sortiré a córrer entre la

boira o sota un Sol esplèndid, o plovent, o nevant, amb

molt de fred o calor, per asfalt o pel bosc.

Només desitjo que el meu estat físic m’acompanyi. Que el

meu cos sigui capaç de suportar, més que quaranta-dos

quilòmetres, quatre hores de córrer sense parar. Només

em fa por que alguna lesió o algun fort dolor em faci

aturar abans de creuar la línia de meta. M’ho dec a mi

mateix i sobretot li dec al meu pare. En morir al meu

costat em vaig dir que la meva primera marató se la

dedicaria.

Recordo una cursa que a modus de repte em va proposar

una nit al carrer de sota casa meva quan vivíem al barri

de Gràcia de Barcelona. Era de nit i per sobre l’estretor

dels antics edificis pampalluguejava un profund cel negre

65

estrellat. Recordo a ma mare donant el senyal de partida i

sortir disparats cap el final del carreró.

Si acabo la marató creuarem plegats la línia d’arribada.

66

Capítol 15. L’ENTRENAMENT DEL CAP

5 dies: 15 hores: 51 minuts: 13 segons..., 12, 11, 10,... El

rellotge que presideix el bell mig de la pàgina web oficial

de la marató de Barcelona descompta inexorablement el

temps fins el gran esdeveniment.

És la setmana prèvia on es barregen sensacions més que

en cap altra. Penses que si els vuit-cents quilòmetres fets

en les setze últimes setmanes seran suficients. El millor en

aquests casos és no buscar informació a Internet perquè

t’acaba frustrant el veure com hi ha atletes que doblen i

tripliquen aquesta xifra. Penses que segur que hi haurà

gent que no haurà arribat a aquesta quilometrada i és

llavors quan t’intentes justificar tu mateix entrant en el

terreny subjectiu de la qualitat d’aquests entrenaments.

Degut a la grip hivernal que vaig patir, tinc la sensació

que vaig endarrerit un parell de setmanes i és per això que

set dies abans del gran dia vaig mentalitzar-me en fer una

sortida de gran tirada per poder entrenar el que a hores

d’ara encara em fa respecte, la ment.

Les cames i el cos podran anar aguantant mentre el cap

estigui en el seu lloc, racionalitzant aquell gran esforç que

s’haurà de suportar.

Mai fins ara havia superat la distància de trenta-un

67

quilòmetres i el record que em va quedar d’aquell moment

és d’arribar justíssim a casa a causa d’un fort dolor al

genoll dret. Crec que deuria ser una tendinitis per

sobrecàrrega. Per sort ja no l’he tornada a sentir.

Tornant als entrenaments, segurament per la psicosi de no

haver fet prous deures, un diumenge vaig sortir a córrer

amb la fita de sobrepassar els trenta-dos quilòmetres per

tal d’impregnar-me de la “sensació de mur” i així sentir-

la més meva, en definitiva, fer-la més familiar.

Com que es tractava d’una sortida llarga, abans de sortir

vaig menjar (cosa que no faig mai) dues llesques de pa

amb xocolata i per beure un got de preparat isotònic.

En el moment de sortir vaig tenir la temptació de posar-

me a al butxaca del pantaló una d’aquestes ampolles

bevibles de glucosa que em van obsequiar en alguna mitja

marató en que havia participat.

I així va ser, me la vaig posar a la butxaca juntament amb

una clau d’entrada a casa que sempre porto quan surto a

córrer.

Vaig sortir d’hora però no tant com volia perquè aquell

dia feia força fred al matí i al llit s’estava d’allò més bé.

A les zones d’obaga la vegetació encara estava coberta de

blanc per una fina capa de gebre. Com a experiència la

recomano. Una sortida d’entrenament per al cap es fa

imprescindible per afrontar moments de “mur” en la

68

marató. Que quedi clar que en tot moment estic parlant de

la marató d’un novell.

Cap al quilòmetre divuit ve un període en el que les cames

comencen a dir que porten ja una bona estona treballant.

El cap mana seguir a ritme lent però constant tot dient

que ja ens acostem a la mitja marató. En un quart d’hora

passarem pel quilòmetre vint-i-un.

Tot i que no es tracta d’una sortida de quaranta-dos

quilòmetres és fa inevitable pensar que en aquest punt és

justament la meitat d’una marató. Es passa relativament

cansat i només pensar que en aquest punt tot just comença

una altra mitja marató, és en aquest moment que veus

clar, encara entre pinzellades, que la marató és una altra

cursa, una altra dimensió.

Del vint-i-un al vint-i-vuit, almenys jo, començo a notar

en el meu cos que la benzina s’acaba i començo a estar en

reserva. Porto tres hores corrent sense menjar ni beure res

des que he sortit. Tinc una enorme sensació de gana i la

boca seca assenyala els primers símptomes de

deshidratació. El pas es fa més feixuc. Els pendents costa

amunt no es fan ni de bon tros amb la mateixa alegria que

fa vint quilòmetres enrere. El pas pel quilòmetre trenta-

dos, ja nou per a mi, amb aquella pujada del 5% i totes

aquelles sensacions de dèficit, em van fer treure la

butxaca aquell líquid dolç que ingeria per primera vegada

69

a la meva vida. No sé ben bé quin efecte va produir en el

meu cos però recordo que del trenta-dos al trenta-sis, amb

una sensació de cansament extrem, les meves cames de

forma automàtica, de manera involuntària, em van portar

fins a casa. Objectiu complert.

Els dolors que arrossego aquestes últimes setmanes no han

anat a més. Bé!

El meu cap necessitava constatar que més enllà del

quilòmetre trenta-cinc, a la zona mur, les sensacions

desagradables són suportables. Si més no, les conec.

Gairebé estan fets tots els deures. La marató m’espera. El

cronòmetre segueix descomptant segon a segon, ni més

ràpid ni més lent.

70

Capítol 16. S’ACOSTA EL DIA

Sense pressa però sense pausa, gairebé sense pensar-hi, un

bon dia et lleves més nerviós que del costum pensant en el

gran dia.

En el meu cas faltaven dos dies per a la marató. Era el

primer dels dos dies que l’organització de la cursa

permetia anar a buscar el pitral i els obsequis.

A diferència d’altres curses, només arribar et sents una

mica com en l’elit de l’esport del running. Tota aquella

gent ha entrenat dur durant mesos vencent tot tipus de

situacions. Són el màxim exponent de les curses de fons,

amb excepció, està clar, dels “ironman” i els “ultratrails”.

Cursa cosmopolita amb més de 15.000 participants de tots

els racons del món units per una afició, units per una

filosofia de vida.

Dotze-mil metres quadrats d’exposició on tots anàvem

amunt i avall sense perdre’ns detall de les novetats en

roba tècnica i calçat, d’estudis podològics in situ que

aconsellaven quin tipus de sabatilla et pot anar millor al

teu tipus de trepitjada en córrer..., en fi, tot un ambient

que et fa, si cap, viure i estimar més aquest esport.

Montjuïc, a part de ser un turó arran de costa barcelonina

que domina estratègicament l’entrada a Barcelona per

71

mar, s’ha convertit amb els anys en un recinte firal de

renom arreu del món. Gairebé cada setmana s’hi celebren

congressos i fires dedicades a tot tipus d’activitats.

En aquesta ocasió la Font de Montjuïc estava vestida de

gala, encesa amb el joc de llums de mil colors que la

caracteritza i l’ha fet reconeguda mundialment.

Segurament per als atletes vinguts de tot el món per

primera vegada a Barcelona, la marató pot ser un tipus sà

de turisme ja que l’organització farà passar la cursa per

força llocs emblemàtics de la ciutat: L’Avinguda

Diagonal, el camp de futbol del F.C. Barcelona, la plaça

Espanya, el monumental temple de la Sagrada Família, el

Parc de la Ciutadella, el casc antic de la ciutat, el

monument a Colom, el Fòrum,... llocs que com a català et

fan sentir orgullós de pertànyer a aquesta terra. Sí,

m’agrada poder-ho compartir amb atletes d’arreu del món.

Una vegada recollit el pitral el cap ja està capficat en el

dia de la cursa. Tot just arribar a casa buides

sistemàticament la bossa amb que ens han obsequiat i

treus el plànol del recorregut i comences a fer càlculs de

temps de pas cada cinc quilòmetres. És quelcom necessari

si vols que amics i familiars et vegin passar per un punt

concret de la ciutat al voltant d’un temps determinat de la

cursa.

La xarxa de línies de transport públic metropolità de

72

Barcelona pot arribar a facilitar que et puguin veure en

tres o fins i tot quatre punts diferents de la cursa.

Segueixes buidant la bossa-obsequi i treus tots el fulletons

de propaganda de diferents maratons que es fan a Europa.

Crec que si acabo amb èxit la meva primera marató,

vindran ganes de fer-ne’n més, tant a la zona on visc, com

el propi país i per què no, a Europa i encara més enllà. En

tot cas, això ara no és la meva principal preocupació.

Em va sobtar a la Fira de l’Esportista que l’organització

tenia preparats uns braçalets (no sé si us han ingressat

mai d’urgències a un hospital però són molt semblants)

que segons les teves aspiracions et poden anar indicant el

pas pels diferents punts quilomètrics (o milles) com a

referències de temps per aconseguir una marca concreta.

Ho portes lligat al braç o al canell i així pots controlar el

teu ritme de cursa. Pot estar bé però en el meu cas

prefereixo anar-ho calculant sobre la marxa, així tens

alguna altra cosa en què pensar durant el recorregut.

Segueixes traient objectes de la bossa. Ara li toca el torn a

la samarreta tècnica commemorativa de l’esdeveniment.

És molt maca, taronja i negre amb un logotip de

Barcelona des de l’aire i escrit ‘Marató de Barcelona’ en

horitzontal i l’any ‘2011’ en vertical. L’estenc sobre la

taula i li col·loco el pitral a sobre. Miro que quedi ben

centrat tot just per sota les lletres. Vull que es llegeixin bé

73

les dues coses, el nom de la marató i tot el pitral a l’alçada

de la panxa. Una vegada estic convençut de la seva

posició l’enganxo amb les agulles imperdibles que trec

també de la bossa. En tinc moltes d’aquestes agulles ja que

les vaig guardant de cada una de les curses en que hi he

participat.

El dia abans del gran esdeveniment el dedico a preparar la

bossa amb la vestimenta que crec que em pot anar millor

tenint en compte la gran quilometrada i clar, el temps

atmosfèric. Sembla que enguany farà un dia força

agradable i assolellat.

Acostumat a entrenar amb temperatures força més fredes

que la del dia de la cursa segur que aniré amb pantaló curt

i samarreta curta. Quatre hores són moltes corrent i si tot

va bé acabaré al voltant de les 12:30 del migdia. A aquella

hora ja farà una temperatura agradable.

Tinc unes mitges compressores per als bessons que

segurament també em posaré perquè així la musculatura

anirà menys carregada i com que fa un mes vaig patir una

sobrecàrrega... crec em poden ajudar cap als últims

quilòmetres.

Ah! I no oblidem la dieta! El dia abans a ingerir

carbohidrats com un descosit. Al migdia un bon plat de

pasta entre d’altres coses i a la nit uns bons plats de sopa

de pasta que a part d’aportar els hidrats de carboni

74

necessaris per al dia següent també hidraten el cos. El

sopar també el complemento amb amanida de tomàquet i

formatge fresc, iogurt i fruits secs. Penses que tota

aquesta ‘benzina’ la pots necessitar en algun moment de la

cursa.

Abans d’anar a dormir, una infusió d’herbes relaxant que

acompleix la doble funció de facilitar el descans i

rehidratar encara més el nostre cos.

Poso el despertador ben d’hora, per anar amb temps i amb

el cap centrat en la marató em dic: - A dormir!

Quan torni a obrir els ulls faltaran dues escasses hores i

mitja per prendre la sortida. Quins nervis! Bona nit!

75

76

Capítol 17. CRÒNICA D’UNA MARATÓ

ANUNCIADA

Negre nit, a punt de trenc d’alba, la son, ja lleugera

s’esvaeix amb la veu d’un locutor de ràdio que sintetitza a

modus de titulars les notícies més rellevants del dia.

Per a mi, sense cap mena de dubte la notícia que centra el

meu dia és la marató.

Crec recordar vagament que algun dels somnis que m’han

acompanyat aquesta nit tenia quelcom a veure amb la

cursa. No es tracta d’una obsessió però sí que és cert que

en l’última setmana aquest pensament ha ocupat gran part

dels meus diferents estats mentals.

Deixo que el meu radiodespertador parli durant trenta

segons i l’apago. No tinc son. Crec que, dins de tot, he

dormit prou bé i he descansat suficientment.

La matinada és freda però per a la cursa les temperatures

seran agradables, així que em vesteixo amb pantaló curt i

samarreta també de màniga curta. Per si de cas em poso

una altra de màniga llarga pel damunt i un pantaló llarg

que em mantindrà la musculatura calenta mentre escalfi.

Hem de cuidar bé els motors i els engranatges que hauran

d’estar en funcionament gairebé quatre hores seguides.

Baixo les escales de casa per dirigir-me a la cuina a

77

preparar-me un esmorzar lleuger basat en hidrats de

carboni (pa) i glúcids (xocolata i un plàtan). M ‘hidrato

amb un preparat isotònic i me’n preparo un altre per

portar-lo dins la motxilla. En acabat reviso la bossa per

última vegada: el tub de vaselina, ulleres de sol, la cartera

amb el document nacional d’identitat, líquid, una mica de

xocolata amb fruits secs, el plànol de la cursa que ja em sé

de memòria de tant mirar-lo durant la setmana,... i crec

que res més.

Surto de casa encara mig fosc perquè m’agrada arribar

als llocs amb temps. Visc gairebé a seixanta quilòmetres

d’on comença la cursa i mai se sap.

Una cursa com aquesta deu posar una infinitat de

mecanismes en marxa com per no deixar cap serrell sense

pentinar. Segur que la majoria d’artèries de la ciutat les

deuen tallar al trànsit ben d’hora al matí i per aparcar

deu haver més problemes dels ja habituals d’una gran

ciutat com és Barcelona. Hem de pensar que ens

concentrarem més de quinze-mil corredors i no deu ser

fàcil articular l’entrada a la ciutat i trobar un lloc buit on

poder deixar el cotxe.

Poso l’últim disc que hem gravat amb els meus germans i

altres grans músics que ens han acompanyat durant molts

anys i emprenc el camí cap a la gran ciutat. És una

música familiar que m’ha acompanyat des de sempre i ara

78

també crec que pot ser un bon moment. El títol del disc

“Ni cuatro días” és força eloqüent. És un cant a la vida, a

aprofitar el moment i a gaudir-lo. La sensació durant la

cursa ha de ser justament aquesta, gaudir-la al màxim,

que la vida no són ni quatre dies i només depèn de tu

mateix amb quina intensitat i concentració visquis cada

un d’aquests instants. Qui encara tingui dubtes que es

posi ja en marxa, que comenci a córrer, que és viure la

vida amb una intensitat desbordant. Ho aconsello de totes

totes.

Entrant a Barcelona el dia ja ha despuntat. Aviat ja es

comença a veure alguna part del recorregut i penses –

això encara està molt lluny de la sortida. Déu n’hi do!

Quina magnitud de cursa!

La meva dona, l’Olga, m’ha volgut acompanyar en

aquesta primera empresa. Sap la il·lusió i la preparació

que hi he dedicat i vol estar al meu costat. Ella aparcarà

el cotxe mentre jo començo el ritual de totes les curses.

Primer de tot em deixaré anonimitzar entre tot aquell

batibull d’atletes. Familiars i amics immortalitzen el

moment fent-se fotografies amb càmeres i telèfons mòbils.

L’ocasió bé s’ho val. Em sento feliç de trobar-me enmig de

tot plegat.

Bec una mica més del preparat isotònic i em dirigeixo als

WC que l’organització ha posat de manera molt eficient

79

al servei dels corredors. Canvio l’aigua a les olives (com

diem per aquí a Catalunya a l’acte d’orinar dit de forma

suau i enginyosa) i em dirigeixo a l’espai de guarda-roba

on deixaré la meva bossa amb la roba seca de recanvi que

em tregui. Penso que la propera vegada que vegi aquesta

motxilla la cursa haurà acabat i només llavors ja sabré si

la marató l’he poguda acabar o no.

Ja en màniga curta i pantalons curts decideixo escalfar.

Em retrobo amb la meva dona i mentre corro suaument

pels voltants de la Font de Montjuïc, ella em grava amb

una càmera de vídeo.

Queden escassos quinze minuts per a la sortida i noto que

la pessigada al genoll dret em fa un dolor força intens. He

d’escalfar suaument – em dic. No em puc permetre que el

dolor m’aparti d’aquest somni que persegueixo des de fa

cinc mesos. Estic segur que quan comenci la cursa m’anirà

desapareixent.

Visualitzo els globus amb els diferents temps de previsió.

Són corredors que serveixen de referent per als diferents

temps que la gent s’ha proposat. N’hi ha des de sub tres

hores fins a quatre hores i mitja. Segur que n’hi deuen

haver més però des de la meva alçada no aconsegueixo

veure’n més.

Jo tinc la previsió de rondar per sota de les quatre hores

per garantir l’acabament de la cursa. Tot i així, per la

80

gran quantitat d’atletes concentrats jo em trobo a prop de

les llebres de 4:30 h.

Miro al meu voltant tot desitjant que es gaudeixi de la

cursa. Ho trobo molt més encertat que desitjar simplement

sort, perquè sort sort, no en cal massa si t’has preparat bé.

Altres atletes piquen de mans en un gest d’autoanimar-se.

Al meu costat una parella de l’Europa de l’est, darrera

meu un mexicà, al davant una noia porta una samarreta

amb la relació de totes les últimes maratons a les que ha

participat tot indicant la ciutat i l’any de l’esdeveniment.

Jo encara no tinc cap nom per posar-hi – penso. Tant de

bo sigui aquesta la primera d’un seguit de maratons.

Vull avançar fins als globus de les quatre hores però m’és

impossible d’obrir-me camí en aquesta jungla humana.

Desisteixo i penso que el millor és fer la meva cursa el

més aïllat possible de les exigències personals.

Crec sentir de lluny com un tret de sortida. Deu ser l’inici

de la cursa dels atletes d’elit. Surten uns cinc minuts

abans de la resta de mortals. Ells, amb una mica més de

dues hores ja hauran acabat la seva cursa. Són uns fora de

sèrie, a poc més de tres minuts el quilòmetre durant

quaranta-dos quilòmetres! Se’m fa difícil assimilar

aquesta velocitat i esforç.

Gairebé sense adonar-me’n ja estic caminant per acostar-

me lentament cap a la sortida.

81

Se’m fa curt però el cronòmetre al punt on començarà la

cursa ja marca més de deu minuts quan estic a punt de

passar-hi per sota.

Poso el rellotge a zero i com que no porto pulsòmetre vaig

captant les pulsacions d’algun corredor que tinc pel meu

voltant. Pel que llegeixo els nervis no només els tinc jo.

Cada vegada se sent més a prop el xiular dels xips que

passen per damunt de les estores de cronometratge. La

sortida està a prop. Sento com els nervis deixen de

localitzar-se a l’estómac i s’escampen pel clatell, braços i

cames.

En uns segons començaré un viatge de quaranta-dos

quilòmetres i cent noranta-cinc metres que ja no té marxa

enrere.

Passo per damunt la catifa i enmig d’una simfonia

monòtona de centenars de notes iguals poso en marxa el

meu cronòmetre. La cursa ha començat.

82

Capítol 18. REVIVINT L’EXPERIÈNCIA

No! No us he deixat pas amb la mel a la boca! Voldria

que m’acompanyéssiu des del tret de sortida a la vivència

més intensa: la marató.

Quan passes per damunt d’aquella catifa electrònica

intueixes que ja res tornarà a ser igual a partir d’aquell

moment. S’emprèn una aventura que per a molts serà

èpica. No es pensa ni en acabar ni en fer un temps

determinat. Només penses en començar, mesurant-te, això

sí, però començar per transcórrer un llarg camí, un llarg

però finit camí.

La mentalització per a una cursa de quaranta-dos

quilòmetres fa que, tot i la lleugera pujada , els cinc

primers quilòmetres passin pràcticament desapercebuts.

El record que tinc d’aquests primers instants és el

d’efusives salutacions d’atletes amb amics i familiars que

d’entre el públic feien tota mena de gestos per fer-se veure

i així poder saludar als guerrers que marxaven cap a la

batalla.

Ja un parell de quilòmetres més endavant em va sobtar i

molt el veure per terra gran quantitat de peces de roba que

els atletes s’anaven desproveint a mesura que la sensació

de calor s’anava apoderant d’ells. No ho havia vist mai a

83

cap cursa (clar que això és una marató – vaig pensar).

Per aquí uns guants, per allà un jersei, la part de dalt d’un

xandall més enllà al costat d’una samarreta tècnica de

màniga llarga,... més guants, aquests més petits i de color

rosa (vaig pensar que devien ser d’alguna noia).

No sé ben bé que deu fer l’organització amb tot aquest

“material de rebuig”. Penso que podria estar destinat a

alguna causa solidària per potenciar la pràctica d’aquest

esport en països on es fa difícil ni tant sols pensar en

l’adquisició de material esportiu quan a penes es tenen els

recursos necessaris per subsistir.

Passem pel costat del camp de futbol del Barça i en poc

temps ens plantem al quilòmetre cinc. Primer

avituallament d’aigua. No acostumo a beure mai a

aquesta distància quan he fet curses com les mitges

maratons. Em dic a mi mateix que a partir d’aquest

moment, encara que sigui poc, agafaré beguda i intentaré

hidratar-me cada cinc quilòmetres.

Tot i haver sortit força endarrerit jo segueixo el meu

ritme mesurat. Alguns corredors em passen esquivant tota

mena d’obstacles humans. Jo, al meu ritme també en passo

d’altres. Cadascú fa la seva cursa, com ha de ser.

Com que la majoria anem a la mateixa velocitat sembla

que tot s’aturi a no ser perquè de tant en tant vas deixant

enrere espectadors que t’aplaudeixen i t’animen.

84

Cap al quilòmetre set veig un senyor amb força panxa que

porta una respiració un tant apurada. Penso que potser

s’ha aventurat a fer una marató sense saber massa a què

s’enfrontava. Jo, amb aquella respiració no aguantaria ni

un quilòmetre més i penso que cadascú deu saber els límits

del seu cos.

Passem per la Diagonal, artèria noble de la ciutat i també

per la Travessera de Les Corts per tornar a passar pel

camp del Barça allà pel quilòmetre set i mig. És en aquest

punt on veig per primera vegada en directe els llocs on es

dispensen esponges mullades per als atletes. És molt

professional tot plegat – penso.

Els corredors i corredores de països de més al nord

d’Europa enseguida se n’agafen una i l’escorren pel seu

cap. Altres se la col·loquen al clatell aguantada pel propi

coll de la samarreta. Crec que aquests atletes tenen més

calor que no pas els que vivim més cap el sud.

Ara encara les forces acompanyen prou i alguns corredors

es dediquen a anar xutant esponges que troben al seu pas.

Sort que són toves i les pots anar trepitjant sense

problemes perquè n’hi ha a centenars d’elles per tot arreu i

de tots colors.

Ens acostem ja al quilòmetre deu i mig i tornem a passar

per un avituallament. Serveixen aigua i també beguda

isotònica d’una marca comercial de les que esponsoritzen

85

la cursa. Agafo un got de líquid blau i com que em sé la

teoria que he llegit en algun d’aquests fòrums que hi ha a

Internet, premo ajuntant la part de dalt i deixo només una

obertura per on beure. La teoria és molt maca però la

pràctica és una altra cosa. Al primer glop m’entra més

líquid pel nas que per la boca. Començo a tossir i a treure

líquid blau per les foses nassals. Ho he fet malament – em

dic. Així que torno a fer un nou intent (no vull llançar tot

aquell preuat líquid), ara xuclant. Res. El moviment de

córrer fa sortir el líquid del got i em torna a entrar pel

nas. Més estossegades. Llanço el got cap a la vorera del

carrer i em reposo d’aquella respiració accidentada. Com

no aprengui a beure en els trenta-dos quilòmetres que em

falten m’acabaré deshidratant – em dic a mi mateix de

forma mig seriosa.

Passat aquell instant delicat, ja gairebé al quilòmetre

dotze, tornem a passar per la Plaça d’Espanya, d’on hem

sortit ja fa una mica més d’una hora.

Com que les forces segueixen acompanyant-me em

permeto fer un dolent acudit amb la gent que porto a prop

meu. Els hi comento que ja estem arribant a la meta i que

se m’ha fet curta la marató. Alguns em somriuen (els que

van bé) i instants després tots pensem que ens queden

encara per davant uns altres llargs trenta quilòmetres

més.

86

Ens acostem al quilòmetre quinze. Em fa una especial

il·lusió perquè és el barri on vaig néixer i justament allà hi

haurà la meva dona per donar-me ànims. Penso que ha

tingut temps de sobres per poder aparcar i sap l’hora

aproximada per la que passaré per aquell punt. He d’estar

atent en aquella cruïlla que és al capdamunt del Passeig de

Gràcia. Durant tota la pujada d’aquest passeig

monumental em col·loco a l’esquerre, que és on vam

quedar amb l’Olga per poder-me identificar amb més

facilitat.

Fa sol, el cel és ben blau i la calor apreta lleugerament.

Quantes vegades he passejat per aquest carrer de més

jove! Ara, amb un vist i no vist l’he fet d’avall al

capdamunt corrent, i sense adornar-me’n ja estic a la

cruïlla on m’he de veure amb l’Olga. Miro i remiro totes

les cares dels espectadors i de sobte, just a l’altre extrem

del carrer, sento pronunciar el meu nom per una veu prou

coneguda. Em giro i veig a la meva dona, amb càmera a la

mà, saltant i cridant per donar-me ànims. Renoi! Quines

ales dóna això! Ella estava just a l’altre cantó del carrer

perquè l’organització no la va deixar creuar a l’altra

vorera. Encara porto aquells crits d’ànims gravats en el

meu record. Crec que m’acompanyaran per sempre més.

A partir d’aquell moment, tot i la descomunal xifra de

milers i milers de corredors, em sento sol davant el meu

87

repte.

Mantinc el cap fred i segueixo dosificant el meu ritme de

pas. Arribo al següent avituallament i agafo una ampolla

d’aigua. Vull alternar aigua amb beguda isotònica. No sé

ben bé per què però en aquell moment ho penso així.

Quilòmetre setze. Davant meu un corredor amb fesomia

oriental aixeca el braç dret i amb una càmera petita de

fotos immortalitza el seu pas pel costat de la Sagrada

Família, temple expiatori, majestuós, original i meravella

arquitectònica patrimoni de la humanitat per la

UNESCO.

Llarg carrer València i llarga Avinguda Meridiana que

ens condueixen al quilòmetre vint i poc després a la mitja

marató. Mai havia arribat al final d’una mitja marató

amb tanta reserva de forces. Segurament que el ritme lent

juntament amb la mentalització i l’entrenament llarg de la

setmana anterior m’ha fet arribar en aquesta forma al

quilòmetre vint-i-un. Passo per aquest punt uns catorze

minuts més tard del que faria si es tractés d’una

participació en una mitja marató convencional.

És un dels punts claus perquè just en aquest moment

comença una altra mitja amb les facultats físiques ja

minvades per l’esforç d’haver estat corrent durant una

hora i cinquanta-tres minuts.

Si pogués mantenir aquest ritme (cosa que en aquest

88

moment veig factible) acabaria la cursa per sota de les

quatre hores, tot un repte per a la meva primera marató.

Del quilòmetre dinou a gairebé el vint-i-dos la cursa gira

sobre ella mateixa, és a dir, que vas veient de cara els

corredors i corredores que ja tornen i van davant teu uns

cinc quilòmetres. A mi, personalment no m’agrada massa

perquè et fa pensar en el que et queda encara per passar

per allà.

Recordo una mitja marató que es celebra a la població de

Ripoll en que bona part del seu recorregut transcorre per

una carretera comarcal en la que et vas creuant amb

corredors que et porten gairebé trenta minuts; i això és

bastant per tractar-se d’una cursa de vint-i-un

quilòmetres.

Amics que han fet la marató de Barcelona m’han dit que

hi ha un punt en que passa quelcom semblant i veus atletes

que van cinc quilòmetres davant teu. Això és des del

quilòmetre vint-i-cinc al trenta.

Justament allà, a dos quilòmetres i mig veig la Torre

Agbar, edifici modern de vidre amb una figura atrevida

que per les nits pot adoptar infinites fesonomies visuals

amb combinacions de mil colors. Quan diviso l’edifici

penso que he d’arribar fins allà i tornar de nou on estic

ara. Vaig fent i aprofito la gespa de la vorera per córrer

per un terreny més tou i familiar per a mi. Algunes

89

persones m’animen cridant el meu nom (és l’avantatge de

portar el nom imprès al pitral). S’agraeix.

Quan arribo al quilòmetre trenta de la cursa veig la gent

que enfila el quilòmetre vint-i-cinc. Alguns d’ells porten

ja un pas dificultós. Segurament els que em portaven cinc

quilòmetres d’avantatge també deurien pensar això mateix

de mi.

Últim quart de la cursa – penso. Ens dirigim al Fòrum i

la Vila Olímpica, un barri rehabilitat amb motiu dels Jocs

Olímpics del 1992. Anem paral·lels a la costa barcelonina.

La meva visió de la zona es centra la major part del temps

en corredors que porto per davant i, sobretot, al terra. És

com una mirada màntrica, com un pensament meditatiu

que m’acompanya força estona del recorregut.

A mà esquerre em crida l’atenció un cúmul de gent al

voltant d’una ambulància. Al terra, un corredor jau

estirat sobre una llitera i embolicat amb aquelles mantes

que semblen de paper d’alumini. Rep respiració assistida

per mascareta. És impactant però penso que està en bones

mans i que segur que l’han agafat a temps. Els límits

s’han de poder visualitzar molt abans de traspassar-los.

Ens acostem al quilòmetre trenta-cinc i el cap comença a

jugar un paper protagonista. El mite del mur s’acosta

inexorablement, potser perquè coincideix amb un tram que

hem d’afrontar en lleugera pujada. És un quilòmetre escàs

90

i una de les últimes pujades. Abans d’arribar a l’Arc de

Triomf hi ha un avituallament força perillós perquè aquí

sí que les forces ja comencen a estar al límit, almenys en el

meu cas.

Agafo beguda isotònica i m’obro pas per entremig de tots

aquells atletes a qui el cap els ha jugat una mala passada

perquè molts deixen de córrer justament en aquest punt i

emprenen el que els queda de cursa caminant. Jo penso que

he d’intentar acabar-la sense aturar-me, sense caminar.

Bec més que en d’altres avituallaments. El got que m’han

proporcionat gairebé està buit però la providència és bona

amb els que tenim bones intencions i un centenar de

metres més endavant veig una ampolla amb el color blau

més maco que he vist mai i l’agafo de sobre una taula.

Sense pensar-m’ho gaire m’hi amorro i m’hidrato força.

Sí que és cert que penso qui deu haver begut d’aquella

ampolla amb anterioritat però la necessitat d’ingerir

líquid em fa empetitir la possible imprudència.

Entrem de ple al centre històric de la ciutat, Plaça

Catalunya, Portal de l’Àngel i Rambles avall fins al

monument de Colom.

Una munió de gent anima constantment i de forma

increïble. A aquestes alçades de la cursa s’agraeix de

debò. Per un petit instant veig possible l’acabar la cursa i

també només per un petit instant se’m neguen els ulls de

91

llàgrimes amb una gran emoció.

Quilòmetre trenta-nou. El meu cap intenta pensar en

algun recorregut familiar de la zona on visc que sigui

exactament igual a aquesta distància que em falta per

acabar la marató. Ràpidament en trobo uns quants

d’aquests camins emmagatzemats en els meus records i

m’autoanimo. Tot i que ara els quilòmetres semblen molt

més llargs em dic que ja està fet, que gairebé ja ho tinc.

El cos no avança a la velocitat que el cap mana. Em costa

força moure el cos amb lleugeresa. Només he de moure

una cama darrera l’altre i amb gran esforç moc el meu cos

pensant on deuria estar fictíciament en aquell recorregut

més conegut per mi. Penso que estic a la benzinera que es

troba a tres quilòmetres exactes de la porta de casa

meva... ara a la rotonda del pont de la Tordera... i de

sobte, tornes a la cursa, a la crua realitat.

Passo a moltíssims corredors que van a peu. Tot i anar jo

corrent no vaig molt més ràpid que alguns d’ells que

caminen a pas lleuger.

De sobte veig el punt quilomètric quaranta. Un quatre al

davant!. Això s’està acabant i ho puc aconseguir – em dic.

Un corredor que porto des de fa molts quilòmetres al meu

costat sembla que encara té forces per cridar que ja ho

tenim aconseguit.

El públic també ens ho va dient i és fantàstic. On no

92

arribem els corredors arriben ells. Els estimo a tots.

Gràcies! Unes nenes petites estiren la mà i faig xocar la

meva contra les seves. Més endavant més mans de canalla

petita, totes elles esteses. El meu cansament fa que en

algun moment no sigui capaç de sincronitzar la palmada.

Miro el rellotge en passar pel quilòmetre quaranta-un i

veig que tot i anar lent puc baixar de les quatre hores.

Ens acostem al quaranta-dos i el traçat de la cursa

s’eixampla amb tanques protectores que separen el públic

de nosaltres.

Últims metres! La megafonia va felicitant als corredors

que arriben a meta. Sento a l’animadora que diu el meu

nom: - Ànims Jordi, ja ho tens! Felicitats!

Aplaudeixo just abans de creuar la línia d’arribada,

assenyalo al cel dedicant la cursa al meu pare que m’ha

acompanyat en molts trams de la cursa i finalment creuo

la meta.

Per fi puc caminar, amb una mica de dificultat i felicito a

un atleta estranger que ha arribat amb mi.

Ja recuperant-me, una dona em penja al coll una medalla

commemorativa de la gesta. Estic cansat i orgullós a la

vegada.

Segurament trobaré a partir d’ara la motivació suficient

per fer noves curses, de diferents per característiques o

ubicació, segurament, però el que sí puc afirmar ara al

93

final d’aquest llibre, al final de tots aquests capítols és

que, per fi, soc maratonià. Ara sí.

Un corredor veterà amb més d’un centenar de maratons a

les seves cames, l’Arcadi Alibés, em va dir que ara ja no

podria parar. Estic convençut d’això.

Dos dies després.

Avui plou, la primavera treu el nas i a través dels vidres

de l’estudi i miro cap els camps en que es dibuixen els

camins que tantes vegades he corregut i que m’han portat

fins aconseguir la meva primera marató.

Diuen que els desitjos, si els desitges de tot cor i amb tota

la intensitat i il·lusió, s’acaben projectant i complint.

Almenys, el meu sí.